Aquell estiu, els nostres amics, els cosins Alícia i Sergi i les germanes Àngela i Irene, s’havien tornat a ajuntar al poble i estaven gaudint d’unes felices vacances. Ja tenien l’edat en la que els nois i noies comencen a participar més activament en les coses del poble i es reunien amb la resta de nois i noies per participar en les distintes activitats. S’apropaven ja les festes d’estiu i els adolescents i joves del poble es van reunir per preparar la festa. Era costum que els més joves preparessin una carrossa per realitzar un cercavila. Al voltant de la carrossa i del seu recorregut pel poble s’ajuntaven els nens, de manera que es formava una comitiva molt maca que ajudava a crear un ambient de poble i de festa. A la reunió, les nostres amigues, l’Alícia, l’Àngela i la Irene, que estaven acostumades a pensar activitats pel seu col·legi i per la seva parròquia i sabien com fer-les tirar endavant, es van mostrar molt actives i van presentar suggeriments. També es van oposar a una idea que no els semblava gaire adequada, la de decorar la carrossa amb el tema del cabaret, perquè els semblava força inapropiada per a una festa en la que participarien tots els nens i nenes del poble.
Jacint, el que havia proposat la idea del cabaret, es va prendre malament l’oposició de les nostres amigues, especialment quan algunes de les joves més grans van començar a recolzar l’Alícia i l’Àngela. Va explotar cridant que la carrossa sempre l’havien fet els nois que estava fart de les pretensions d’aqueixes tres “menudetes”, que ni tan sols vivien tot l’any al poble. I acabà el seu al·legat irat dient amb molt mal to que les noies el que havien de fer era preocupar-se de preparar els seus vestits per la carrossa i que, si volien ajudar de veritat, havien de ser vestits que ensenyessin el màxim possible. Atès que en Jacint era el líder del grup més influent i gamberro del poble, els seus amics van recolzar la seva proposta, amb xiscles i no pas pocs insults i paraulotes. Les nostres amigues i unes quantes noies joves més es van sentir menyspreades i insultades i van abandonar la reunió, protestant educadament, perquè no estaven d’acord amb el tema de la carrossa, que fos només una qüestió de nois i les excloguessin de la seva realització i molt menys encara amb el paper de dona objecte que alguns nois volien atribuir-los en ella.
En sortir de la reunió, les noies van anar al petit parc del poble i van continuar parlant extensament sobre la situació que s’havia produït. Les més grans donaven completament la raó a les nostres amigues i els agraïen que s’haguessin atrevit a plantar cara a en Jacint i als seus amiguets, que estaven massa acostumats a sortir-se sempre amb la seva i que eren uns masclistes empedreïts.
carrossa podia representar un circ i que així podria participar molta més gent, perquè uns podrien anar dalt a la carrossa i altres, disfressats de pallassos o malabaristes, podrien anar al voltant, actuant entre els nens i animant-los.
L’Alícia els va recordar que en Jacint i els seus amics se sortirien de nou amb la seva i que, mentre hi hagués mitja dotzena de noies disposades a fer de cabareteres a la carrossa, els importaria ben poc que unes quantes noies haguessin rebutjat la seva idea i abandonat la col·laboració en el projecte. Les joves més grans li donaran la raó, però van dir que no sabien com evitar que en Jacint se sortís amb la seva.
-Alguns han dit el mateix –va continuar el Sergi- i les opinions s’han dividit. L’Andreu donava raons i en Jacint crits, de manera que no s’ha arribat a cap consens. Es notava que l’Andreu i alguns més estaven molestos pel que havia passat abans, però no han dit res. Al final s’han decidit a posposar la decisió fins el dimecres per tenir temps per pensar-ho, abans de prendre la decisió definitiva. Però en realitat en Jacint i els seus amics s’estan prenent aquest temps, no per convèncer, sinó per obligar la resta a recolzar la seva idea, sota xantatges i subtils amenaces. I no ho dic per dir, perquè a mi ja m’han dit que, si no voto la seva idea, desitjaré no venir al poble de vacances el proper any.
L’Alícia, l’Àngela i la Irene van marxar cap a casa de l’àvia de l’Alícia amb la sensació agredolça d’haver fet el que creien que era just, però una mica apesarades per haver creat divisió entre els joves del poble. Quan van arribar a casa les esperava en Sergi que havia tornat de la reunió dels nois. Cap de les dues li va retreure haver-se quedat a la reunió, perquè sabien que, si se n’hagués anat amb elles, la resta de nois haurien tingut raons per crivellarlo. Tanmateix, en Sergi va sentir la necessitat de disculpar-se i de dir el que pensava a la seva cosina i a la seva amiga. - Perdoneu que no hagi marxat de la reunió amb vosaltres, com hagués desitjat fer, però cap altre noi s’ha mogut i he tingut por que després es fiquessin amb mi dient-me de tot. - Tranquil, –li va contestar l’Alícia- et comprenem. A més, és millor així, perquè ens puguis explicar el que ha passat a la reunió després de marxar nosaltres. -Després que marxéssiu, en Jacint us ha posat verdes, com us podeu imaginar. Us ha dit feministes, i altres coses que prefereixo no repetir, perquè sóc educat. I ha seguit insistint que la seva idea era la millor. Però després ha parlat l’Andreu, el de la fleca, i ha dit que ell tenia una altra idea. Havia pensat que la
-Una idea maca –el va tallar l’Àngela de forma espontània.
Quan en Sergi els va explicar el que havia succeït, les tres noies es van enfadar més i van començar a malparlar, ja sense gaires miraments, contra tots els masclistes del poble. L’àvia de l’Alícia i en Sergi, que va sentir les protestes, es va asseure amb ells i els va preguntar què passava. Les noies, traient-se el torn de paraula les unes a les altres, per l’ansietat i l’enuig, li explicaren a l’àvia el que havia passat. L’àvia va començar dient-los que havien fet bé oposant-se a una idea tan masclista, però els va dir que el seu enuig era un tant desproporcionat amb un assumpte tan poc important. -És veritat que és un assumpte poc important – va dir l’Alícia – però allò greu no és aqueix assumpte en si, sinó la mentalitat que està darrere la seva actitud cap a nosaltres. -Tens raó –va respondre l’àvia – però el que us ha passat avui a vosaltres no és res nou. És més, la vostra discriminació és de joguina si la comparem amb la que pateixen la major part de les dones en el món.
-Què vols dir? –va preguntar en Sergi, volent mostrar a la seva àvia que, tot i que era un noi, li preocupava el tema. -Vull dir que estem a Espanya i que aquí la igualtat de la dona amb l’home és quasi total, excepte en els caps de certs masclistes que encara no han assumit aquesta realitat. Tot i així, a la resta del món la discriminació de la dona existeix no només en la mentalitat d’algunes persones, sinó també a les lleis i els costums de la societat. I que aquesta discriminació és tan forta que és la causa de moltes injustícies greus: pobresa i, fins i tot, la mort. -T’estàs posant una mica dramàtica, àvia – li va respondre l’Alícia una mica espantada pel to greu que havia emprat l’àvia en parlar. -Sí, em poso dramàtica, perquè la situació en molts casos arriba a ser realment dramàtica. Mireu, aquest any Mans Unides està recolzant el tercer objectiu del mil·lenni, que pretén aconseguir la igualtat de l’home i la dona, com a base per acabar amb la pobresa en el món. -Nosaltres sabem que en alguns països existeix la poligàmia i que les noies no es casen amb qui volen, sinó amb qui decideixen els seus pares – va dir l’Àngela per mostrar que sabia alguna cosa del tema. -Aquests són certs detalls que criden l’atenció, però la discriminació va molt més enllà – va dir l’àvia, mentre treia d’una carpeta un document de Mans Unides, i començava a llegir-lo, al mateix temps que els hi mostrava. Els va parlar amb molt convenciment i els va dir coses com aquestes: Encara que us sembli mentida, la pobresa en el món té sexe, perquè dos terços de les persones més pobres són les dones. La raó per la que les dones són més pobres que els homes neix de molts factors que es van sumant i que comencen des de la més tendre edat de les nenes. Per exemple, dos terços dels 960 milions d’analfabets del món són dones, és a dir, per cada home que no sap llegir hi ha dues dones que no poden fer-ho. Això passa perquè moltes nenes no van poder estudiar mai; havien de dedicar-se a les labors domèstiques des de molt petites. En
moltes cultures, especialment a Àfrica, les nenes són les encarregades de buscar aigua i llenya, de fer el menjar, de cuidar els germans petits i els animals domèstics i per aquesta raó no poden anar a l’escola. A més, en certes famílies més pobres consideren una despesa inútil donar educació a les nenes, perquè aqueixa educació acabarà afavorint la família del seu marit, quan es casi, i no a la pròpia. És cert que s’estan fent molts esforços per acabar amb aquestes situacions i que cada vegada hi ha més nenes que accedeixen a l’educació primària, però la secundària i especialment la universitària encara està molt lluny de ser accessibles per igual per a nois i noies en els països més pobres. La dona ha de treballar molt més que els homes en quasi totes bandes, però especialment en les cultures agrícoles, on ha de treballar durament al camp i a més realitzar les distintes labors de la casa i cuidar dels fills, mentre que l’home, després de treballar, pot descansar. Un altre problema greu de les dones és l’abús sexual. Com més joves són les noies en la seva primera relació sexual, més possibilitats hi ha que hagin estat forçades. 150 milions de nenes menors de 18 anys pateixen abusos sexuals o altres formes de violència física i sexual en el món durant l’any 2002, segons la OMS. El matrimoni en molts països i cultures és convingut pels pares. El 36% de les filles es donen en matrimoni quan encara són menors d’edat, especialment a l’Àsia meridional i a l’Àfrica subsahariana. Aquest costum del matrimoni infantil entre els més pobres té com a finalitat alliberar-se com abans millor de la despesa d’una filla. A més, així s’asseguren que no tindrà embarassos prematurs fora del matrimoni i que la filla serà submisa al marit. Aquesta forma de matrimoni precoç produeix embarassos també precoços, en plena adolescència, i impedeix que les nenes puguin seguir estudiant la secundària. Una vegada que les dones han crescut, la discriminació continua, perquè les dones tenen sempre pitjors condicions de treball i pitjors sous que els homes i quasi el 80% d’elles estan excloses dels sistemes bancaris: no poden tenir comptes bancaris, ni rebre préstecs oficials, així que moltes vegades han d’acudir a usurers que
els cobren interessos molt més alts, agreujant així la pobresa. Les dones produeixen entre el 60% i el 80% dels aliments en els països en desenvolupament i més del 50 % en tot el món. Tanmateix, tenen més dificultats a l’hora d’accedir a l’aprenentatge de noves tècniques de producció. No hi ha dubte que es pot dir que gran part de l’economia depèn de les dones, en especial en els llocs on es dóna l’economia de subsistència. Tot i així, la seva labor no és reconeguda. Per últim, els menciono les diferències causades per la cultura patriarcal i per certes creences religioses que provoquen l’exclusió de la dona de tota participació pública en la societat, obligant-les a portar vel, burka, i, en casos més extrems, a ser sotmeses a l’ablació genital, que impedeix a les dones qualsevol tipus de plaer sexual i els provoca moltes vegades greus problemes de salut a causa de infeccions i altres efectes secundaris. Els nois van deixar parlar a l’àvia fins que va tancar l’informe que els havia estat ensenyant mentre anava desgranant les dades que incloïa. Es va fer un silenci llarg a la sala d’estar. Era necessari aquell silenci per interioritzar tota la informació i prendre consciència de la magnitud del problema que els havien explicat. Tens raó, àvia, -va dir per fi l’Alícia, trencant el silenci- la nostra discriminació és de joguina. Tot i així és discriminació i demostra que el problema és comú a tot el món, malgrat que a alguns llocs les lleis ja hagin pres mesures per evitar-la. I, on no arriben les lleis, com en aquesta bajanada de la carrossa de les festes, la discriminació continua. -Jo em pregunto d’on ve la mentalitat de que la dona és inferior i ha d’estar sotmesa a l’home – va continuar la Irene, que s’havia impressionat molt pel tema dels abusos sexuals. -És tan antiga com la mateixa humanitat. –va respondre l’àvia-. De fet, la Bíblia diu que la dominació de l’home sobre la dona és conseqüència del primer pecat. Espereu, que us ho llegeixo.
L’àvia es va aixecar, va agafar la Bíblia, que estava allí mateix, presidint la biblioteca a la sala d’estar i els va llegir: “Llavors Déu, després del pecat, va preguntar a la dona: Per què ho has fet això? Ella va respondre: La serp m’ha enganyat i n’he menjat. (Llavors Déu maleí la serp) Després digué a la dona: Et faré patir les fatigues de l’embaràs i donaràs a llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home, i ell et voldrà dominar. Després va dir a l’home: Ja que t’has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure’n l’aliment. La terra et produirà cards i espines, i t’hauràs d’alimentar d’allò que donin els camps. Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs. (Gen 3,13-19)
-Llavors és Déu mateix el que vol que la dona sigui dominada per l’home? –va preguntar l’Àngela alarmada. -No. –va respondre l’àvia– el que Déu està comunicant no és la seva voluntat, sinó les conseqüències que el pecat portaria als homes. L’home i la dona se sentiren nus després de pecar perquè havia canviat el seu cor. És el cor pecador de l’home el que causa la dominació i la resta de conseqüències del pecat, no el càstig de Déu. Déu havia deixat ben clar que ambdós eren iguals, com ho narren els relats de la creació. Escolteu quina era la vertadera voluntat de Déu que es va veure truncada pel pecat: El primer relat diu així: “Déu digué: Fem l'home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s'hi arrosseguen. Déu va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l'home i la dona. Déu els beneí dient-los: -Sigueu fecunds i multipliqueuvos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra. [...] I va ser així. Déu veié que tot el que havia fet era molt bo. (Gen 1, 26-31) I en el segon relat Déu manifesta la igualtat en crear la dona d’una costella de l’home: Llavors Déu es digué: «No és bo que l'home estigui sol. Li faré una ajuda que li faci costat.» (el relat narra que Déu va crear els animals i els va mostrar a l’home, però aquest no va trobar en ells una ajuda adequada) [...]Llavors Déu va fer caure l'home en un son profund. Quan quedà adormit, prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat. Després, de la costella que havia pres a l'home, Déu va fer-ne la dona, i la presentà a l'home. L'home exclamà: Aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn! El seu nom serà "dona", perquè ha estat presa de l'home. Per això l'home deixa el pare i la mare per unir- se a la seva dona, i des d'aquest moment formen una sola carn. (Gen 2,18-24) -El segon relat diu que Déu va crear a la dona com ajuda per a l’home. Per això els homes s’entesten en voler utilitzar-nos al seu servei? –va preguntar la Irene intrigada.
-No –va dir l’àvia molt segura -La dona és una ajuda perquè l’home no estigui sol; no és una criada, sinó una companya. I l’home reconeix que aqueixa companyia és la que estava necessitant, perquè és carn de la seva carn, és a dir, exactament igual a ell, mentre que els animals no ho eren. Fixeu-vos també que en el primer relat es diu que Déu crea l’home i el crea home i dona, i a ambdós els dóna el poder de dominar la terra. Aquesta era la voluntat de Déu, així haurien estat les coses si l’home i la dona no haguessin pecat. Però el pecat torna els homes i les dones maliciosos, per això s’adonen que estan nus i malintencionats, per això l’home, entre altres coses, s’ha entestat sempre en dominar la dona.
-Però les coses estan canviant –va dir en Sergi, orgullós com a home de que així fos. -Per descomptat, porten canviant des de fa molts anys. –va respondre l’àvia- Déu no es va quedar de braços plegats i va fer coses importants per tornar aqueixa igualtat: El primer va ser elegir Maria per ser la mare del seu Fill, convertint-la en la dona més important de la història de la humanitat. Després, Jesús mateix va acollir les dones entre els seus deixebles, anant en contra dels costums jueus. Les dones van tenir un paper important entre els primers cristians. De fet les que foren fidels a Jesús fins la creu van les dones, acompanyades per Joan, i les que tornaren al sepulcre el diumenge de Pasqua van tornar a ser les dones. No és estrany que Jesús les recompensés apareixent-se primer a elles. Les dones hi eren presents juntament amb els apòstols els dies previs a la Pentecosta, unides a ells en la oració, juntament amb Maria. És veritat que hi ha hagut moments en la Església en què la dona ha estat deixada una mica de banda, però, si us hi fixeu bé, els països en els que la dona ha assolit més igualtat amb l’home són tots els països de cultura i tradició cristiana. Això és obra de l’acció de Déu que vol aqueixa igualtat. -És un consol saber que Déu està de la nostra part i ens considera iguals a l’home. –va dir l’Alícia, en escoltar les explicacions de la seva àvia, i va continuar: Però, com fer-ho per canviar una situació tan retorçada, ja sigui en bestieses com la carrossa de la festa, o en les greus situacions que es donen en certs països en vies de desenvolupament?
-Mans Unides sí que sap el què fer. Nosaltres sabem que quan eduquem a una dona no eduquem només a una persona, sinó a tota una família, perquè la mare ensenyarà el mateix als seus fills. Portem més de 50 anys realitzant projectes de promoció de la dona i hem estat testimonis de l’efecte multiplicador que té aqueixa promoció sobre les famílies i els poblats. Hi ha projectes de promoció de la dona de moltes classes: Creació de cooperatives de dones; Formació en higiene i alimentació perquè millorin la salut dels seus fills i de la seva família; Microcrèdits per crear petites empreses domèstiques empreses per les dones; Ajuda per crear petits horts que complementen els ingressos familiars i milloren la nutrició; Formació de llevadores i agents de salut que substitueixen la falta de metges en els poblats; Formació de líders que després portaran a terme la labor de promoció en les seves tribus i en les veïnes; Recollida de nenes abandonades en internats especials per donar-los una educació i un futur; Informació protecció contra les màfies que enganyen, compren o segresten nenes per prostituir-les; I els projectes educatius, especialment dirigits a les dones, que són també molt importants, perquè capaciten les nenes i joves per afrontar el futur amb prous coneixements i esperança. -Resumint, que ens estàs dient que recolzar Mans Unides és posar la nostra ajuda en mans expertes, que saben com s’ha d’aconseguir la igualtat de la dona –va dir en Sergi, traient les conseqüències de les afirmacions de la seva àvia. -Per descomptat que sí, –va respondre l’àvia absolutament convençuda- però no n’hi ha prou amb donar diners i quedar-se tranquils, aconseguir la igualtat de la dona aquí i en el món sencer no és tan sols qüestió de diners, sinó de conscienciació i lluita, pacífica i
educada, però lluita. Per exemple, el que heu fet vosaltres avui és un exemple d’aqueixa lluita i espero que no us conformeu dient “no hi estic d’acord” i marxant de la reunió. Un objectiu maco de les festes del poble aquest estiu podria ser demostrar a tots que la igualtat i la dignitat de les noies és possible, a pesar que alguns no la desitgin. -O sigui, que ens estàs proposant que seguim endavant i plantem més cara encara als masclistes del poble. –va preguntar l’Alícia, orgullosa de tenir una àvia tan moderna i combativa. -Per descomptat que us hi animo, -va dir l’àvia, amb un somriure picardiós, que els va fer entreveure una joventut només perduda en els anys, però no en el cor- A més, aquesta lluita us entrenarà per seguir treballant durant el curs en la propera campanya de Mans Unides, com heu fet els anys anteriors. No havia acabat l’àvia de parlar, quan va sonar el telèfon. Era en Xavier, el pare de l’Àngela i la Irene, que trucava preguntant si les seves filles eren allà. L’àvia el va tranquil·litzar dient que duien molta estona parlant amb ella. Demanà disculpes perquè no s’havien adonat de l’hora que era i li va prometre que en aquell mateix moment sortien cap a casa. Quan ja sortien per la porta, l’Àngela, que havia quedat impressionada pels ànims de l’anciana, li va preguntar: -Aleshores, què creus que hem de fer nosaltres ara? -Penseu en el que us he dit, que la discriminació de la dona és una conseqüència del pecat, però no només de l’home, sinó també de la dona, perquè tan culpable és l’home que vol sotmetre les dones, com la dona que es deixa convertir en un simple objecte de desig i viu només per satisfer i atraure els homes. –li va recordar l’àvia. -Això és veritat, per exemple, si en el poble no hi hagués noies que volguessin sortir a la carrossa del cabaret lluint el cos per provocar, no es faria la carrossa. –va dir l’Àngela, il·lusionada. -O sigui, que el més important ara seria aconseguir que cap noia no volgués pujar a la
carrossa cabaret, perquè, sense noies, no hi ha carrossa. –va dir l’Alícia convençuda. Es van posar ràpidament d’acord per fer unes quantes trucades a les noies que les havien recolzat, perquè parlessin amb les que s’havien quedat a la reunió i els fessin veure que no podien recolzar una idea tan discriminatòria per elles i per la dona en general. Durant els dies següents els fets es van precipitar. La campanya de les noies va fer efecte i només la xicota d’en Jacint va seguir disposada a participar en la carrossa. Sense les noies, la carrossa no tenia sentit, la qual cosa va enfadar molt en Jacint i els seus col·legues. Van anar a la reunió disposats a boicotejar totes les altres idees, de la mateixa manera que deien que havien boicotejat la seva. La reunió va acabar en esbroncada i no es va arribar a prendre cap decisió. La discussió va transcendir i va arribar fins l’alcalde, que va decidir retirar la subvenció per a la carrossa, ja que només estava servint per dividir i crear mal ambient entre els joves del poble. L’Alícia, l’Àngela i la Irene se sentien culpables pel que havia passat, encara que estaven orgulloses d’haver parat els peus a en Jacint. El seu intent de lluitar per la justícia havia creat mal ambient en el poble i per això no els agradava gens. Es van reunir de nou a casa de l’àvia per veure què podien fer. -Jo des de el primer dia vaig pensar que la millor forma de plantar cara al masclisme d’en Jacint i els seus amics era organitzar una altra carrossa alternativa. –va dir l’Àngela convençuda. -Però l’alcalde ha retirat la subvenció per a la carrossa, per tant aquesta possibilitat queda descartada –va respondre en Sergi. -La idea de la carrossa del circ era molt bona i molt adequada pels nens. –va comentar la Irene. -I si muntem un circ sense carrossa? –va aventurar l’Àngela, i va seguir: El que més costa és la carrossa, però disfressar-nos de pallassos i malabaristes ho podem fer amb quatre draps.
-Ja, però no sabem fer malabars, ni res del que fan als circs. –va objectar en Sergi. -Però podem muntar una fira perquè els nens juguin. –va dir l’Àngela molt convençudaPodem preparar jocs amb quatre coses diferents perquè els nens ho passin bé. Les disfresses només servirien per crear ambient de circ i de fira. La idea els va semblar perfecta als quatre. Van trucar a l’Andreu, el que va proposar la idea del circ, i a les altres joves que els van recolzar des del principi i els van explicar la seva idea de canviar la carrossa per una fira. La resta de joves, que estaven molt molestos amb la situació creada, van acceptar la proposta. Van convocar una reunió l’endemà, en la que cadascú va anar oferint les seves coses, les seves idees i habilitats per preparar les diverses parades i van posar fil a l’agulla. Van preparar els jocs a base de reciclar i reutilitzar tota classe d’elements que cadascú tenia a casa seva o podia fabricar ell mateix, per evitar costos: Amb llaunes de beguda i pilotes de tenis van preparar la paradeta de la punteria. També amb llaunes van inventar una altra prova que consistia en fer castells d’una alçada determinada, segons l’edat del nen, en un temps estipulat. Alguns tenien jocs de dards
i amb ells van fabricar el punxa globus, amb globus d’aigua plens d’aire posats sobre un panell de suro. Altres van pintar cartells de pallassos per la prova de posar el nas al pallasso amb els ulls embenats. Amb caixes, pintant en elles cares d’animals, van fabricar el típic joc de la caixa que s’empassa les boles. En Lluís, que era un manetes amb la fusta, va fer un laberint amb forats pel qual havia d’aconseguir passar una bala, sense caure en els forats. Amb canyes de pescar, que uns quants tenien a casa, van preparar la prova de la pesca, fabricant peces de fusta amb uns petits ganxos a la boca. Un va oferir els seus “pats” de golf per fer un senzill minigolf amb una rampa, un túnel i diversos obstacles més. Van aparèixer diversos jocs de bitlles, perquè la prova de les bitlles no podia faltar. Amb ampolles d’esprai i unes espelmes, que els va donar el mossèn del poble, van preparar la prova de l’apaga espelmes. El del bar va deixar-los ampolles de cervesa buides i van fabricar anelles per la prova d’anellar les ampolles. En Pep, que era un bromista, es va oferir com a blanc per la prova del tir, que fan ver amb esponges ben impregnades d’aigua i una roda de cotxe per la qual treia el cap. I per completar la fira, l’Elisa, que estudia per ser esteticista i té molts maquillatges, es va oferir a maquillar artísticament els nens que ho desitgessin.
Va arribar el dia i la fira es va celebrar amb un temps esplèndid. La fira va ser senzilla, però molt colorista i animada i va resultar un èxit de participació. L’ambient va ser fenomenal, tothom va gaudir moltíssim i fins i tot alguns dels amics d’en Jacint van portar els seus germans petits. L’alcalde en persona els va felicitar públicament per la seva iniciativa i va posar l’activitat com exemple de treball solidari en el discurs de clausura de les festes.
Els nostres amics estaven més que satisfets. Havien aconseguit evitar una activitat discriminatòria de la dona i havien demostrat que, amb bona voluntat i col·laboració desinteressada, es poden fer coses senzilles però eficaces pel bé comú. A més, van treure una conclusió molt profitosa: De la mateixa manera que la fira havia estat un èxit al poble, podia ser-ho al col·legi i a la parròquia. Així doncs, van decidir que proposarien la fira com una activitat solidària per la campanya del curs que aviat començaria. Van decidir que en l’activitat solidària els nens haurien de fer una aportació per participar en els jocs. Imprimirien una entrada en la qual figurarien els números de les proves. Cada vegada que un nen participés en una prova es “picaria” el número de la prova. I van pensar que hi havia d’haver premis, però ja que es tractaria d’una activitat solidària, el premi no havia de tenir valor monetari, per això van pensar que el millor premi seria tornar a jugar una altre vegada, per cada dos encerts, una participació més en un joc. Així no s’hauria de gastar diners en premis i el que es recaptés seria entregat íntegrament a Mans Unides perquè, com a bona experta, lluitaria contra la discriminació de la dona, que causa tant dolor i pobresa al món.
ORACIÓ PER A LA IGUALTAT DE LA DONA Senyor Déu, que vas fer l’home i la dona iguals en dignitat, drets i deures, i els vas fer diferents i complementaris, perquè s’estimessin i formessin la família, i perquè junts humanitzessin el món, fent-los els teus col·laboradors en la creació. Mira el nostre món dividit i malmès, on la dona encara és discriminada, per lleis, costums i actituds injustes; on milions de dones són explotades i marginades, per l’absurd delicte de ser dona.
Mira el nostre món i dóna-li seny i justícia, perquè mai més no es discrimini la dona; i junts, homes i dones, construïm un món d’igualtat en el qual tots podem gaudir de la vida. Senyor, dóna’ns força i valentia per rebel·lar-nos contra les injustícies, en especial aquesta que afligeix mitja humanitat. Que ajudem les dones marginades, mentre anem aconseguint lleis justes, que permetin viure en igualtat a tots els homes i dones de la terra.
Manos Unidas
Mans Unides Premi Príncep d’Astúries de la Concòrdia 2010
Per a més informació
www.mansunides.org Delegacions a Catalunya: Barcelona, Girona, Lleida,Solsona, Tarragona, Tortosa, Urgell, Vic. A les illes: Eivissa, Mallorca, Menorca.