Sobre política i cultura 1

Sobre política i cultura

Manel Montañés Selecció d’articles escrits entre el 2009 i el 2011, a partir de allò que s’esdevé en el dia a dia Selección de artículos escritos entre 2009 y 2011, a partir de aquello que acontece en el día a día

El parany de les Indústries Creatives

Cal remuntar-se a la Dialèctica de la Il·lustració de Horkheimer i Adorno que ja en els anys quaranta als Estats Units, posaven de volta i mitja a la indústria cultural titllant-la de “engany de masses”, pel ja llavors creixement exponencial de la seva influència i la seva il·limitada vocació uniformadora i mercantilista de la cultura. A aquesta crítica d'arrel filosòfica seguirien vint-i-cinc anys després les “revolucions” generacionals i els moviments post 68 que van fer bandera de l'autodeterminació individual i la llibertat d'expressió contra el caràcter submís per remunerat, de la creació artística i cultural dominants. Una mica de tot plegat ha anat filtrant-se des de fa setanta anys en el nostre inconscient social, però la perfecció del sistema capitalista es basa en la seva capacitat de minimitzar, absorbir i convertir en discurs propi fins a la més intel·lectualment feroç de les crítiques. Mentre perviuen i es perfeccionen “ad eternum” les grans estructures de la indústria cultural, totalment monopolitzades pels consorcis de comunicació, en l'argumentari polític i social contemporani les indústries deixen de ser “culturals” per a transformar-se en “creatives” i en aquest procés els “agents culturals” passen a ser “agents creatius” que obligats pels contextos de crisis i per la fidelitat ideològica a l'autodeterminació individual, se sotmeten voluntàriament a la més cruel de les precarietats laborals a major glòria i benefici de la Indústria Cultural.

La trampa de las Industrias Creativas Hay que remontarse a la Dialéctica de la Ilustración de Horkheimer y Adorno que ya en los años cuarenta en los Estados Unidos, ponían de vuelta y media a la industria cultural tildándola de “engaño de masas”, por el ya entonces crecimiento exponencial de su influencia y su ilimitada vocación uniformadora y mercantilista de la cultura. A esa crítica de raíz filosófica seguirían veinticinco años después las “revoluciones” generacionales y los movimientos post 68 que hicieron bandera de la autodeterminación individual y la libertad de expresión contra el carácter sumiso por remunerado, de la creación artística y cultural dominantes. Algo de todo ello ha ido filtrándose desde hace setenta años en nuestro inconsciente social, pero la perfección del sistema capitalista se basa en su capacidad de minimizar, absorber y convertir en discurso propio hasta la más intelectualmente feroz de las críticas. Mientras perviven y se perfeccionan “ad eternum” las grandes estructuras de la industria cultural, totalmente monopolizadas por los consorcios de comunicación, en el argumentario político y social contemporáneo las industrias dejan de ser “culturales” para transformarse en “creativas” y en ese proceso los “agentes culturales” pasan a ser “agentes creativos” que obligados por los contextos de crisis y por su fidelidad ideológica a la autodeterminación individual, se someten voluntariamente a la más cruel de las precariedades laborales para mayor gloria y beneficio de la Industria Cultural.

2

Polítiques culturals fracassades: continents versus continguts

La construcció de museus, arxius, teatres, auditoris, sales d’exposició, biblioteques i altres equipaments culturals com escoles, centres d’ensenyament artístic, etc, promoguts en democràcia per les polítiques públiques al nostre país, hauria d’haver contribuït enormement no nomes a la universalització de l’accés a la cultura, sinó també a la culturització i el refinament crític de l’esperit i la mentalitat dels seus ciutadans.

Per contra però, som molts els qui compartim la sensació que el ciutadà s’allunya cada cop més de la cultura, que determinades pràctiques culturals o artístiques queden més que mai, circumscrites a determinats cercles socials, que els nivells de fracàs escolar en les etapes educatives més determinants, així com en els anomenats ensenyaments artístics va incrementant de manera perillosa i que dia a dia guanya terreny la tendència a la desinformació, la confusió o l’ analfabetisme cultural d’una gran part dels nostres veïns. Una situació paradoxal, a poc que es faci repàs de les infraestructures i equipaments amb que ens hem dotat, provocada per polítiques que han primat la despesa il·limitada en els continents i han desatès absolutament la inversió en els continguts. Als nostres governants, com als nostres empresaris, la cultura o l’educació els interessa molt si dona opció al marge lucratiu i la comissió, i és clar que en un país arrabassat per quaranta anys d’ostracisme cultural, el marge que hi havia per explotar era prou ample. L’aposta institucional pública per la cultura ha estat claríssima: totxo a dojo, fins convertir la cultura en excusa de multi milionàries operacions urbanístiques o immobiliàries. La gravetat de la situació econòmica que estem travessant hauria d’obligar-nos a revisar completament tot el que s’ha fet per mirar de transformar en autèntics actius pel nostre país, tanta muntanya de totxo i faramalla cultural de disseny.

Molt em temo però, que la única ocurrència dels administradors sigui resseguir les pautes dictades pels especuladors financers i retallar, reduir o suprimir els pressupostos destinats a l’activitat sociocultural ordinària de les nostres viles i ciutats amb tots i cadascun dels seus estupends equipaments inclosos.

Tant de bo m’equivoqui.

Políticas culturales fracasadas: continentes versus contenidos La construcción de museos, archivos, teatros, auditorios, salas de exposición, bibliotecas y otros equipamientos culturales como escuelas, centros de enseñanza artística, etc. promovidos en democracia por las políticas públicas en nuestro país, debería haber contribuido enormemente no sólo a la universalización del acceso a la cultura, sino también a la culturización y el refinamiento crítico del espíritu y la mentalidad de sus ciudadanos. Por el contrario, somos muchos los que compartimos la sensación de que el ciudadano se aleja cada vez más de la cultura, que determinadas prácticas culturales o artísticas quedan más que nunca circunscritas a determinados círculos sociales, que los niveles de fracaso escolar en las etapas educativas más determinantes, así como en las llamadas enseñanzas artísticas, va incrementándose de manera peligrosa y que día a día gana terreno la tendencia a la desinformación, la confusión o el analfabetismo cultural de una gran parte de nuestros vecinos. Una situación paradójica, a poco que se haga repaso de las infraestructuras y equipamientos con que nos hemos dotado, provocada por políticas que han primado el gasto ilimitado en los continentes y han desatendido absolutamente la inversión en los contenidos. A nuestros gobernantes, como a nuestros empresarios, la cultura o la educación les interesa mucho si dejan margen al lucro y la comisión, y está claro que en un país arrebatado por cuarenta años de ostracismo cultural, el margen que había para explotar era bastante amplio. La apuesta institucional pública por la cultura ha sido clarísima: ladrillo a manta, hasta convertir la cultura en excusa de multimillonarias operaciones urbanísticas o inmobiliarias. La gravedad de la situación económica que estamos atravesando tendría que obligarnos a revisar completamente todo lo hecho para mirar de transformar en auténticos activos para nuestro país, tanta montaña de ladrillo y chatarra cultural de diseño. Aunque mucho me temo que la única ocurrencia de los administradores sea reseguir las pautas dictadas por los especuladores financieros y recortar, reducir o suprimir los presupuestos destinados a la actividad sociocultural ordinaria de nuestras villas y ciudades con todos y cada uno de sus estupendos equipamientos incluidos. Me gustaría equivocarme.

3

Polítiques culturals fracassades II: festivals de l’ espectacle

El nostre país ha passat en pocs anys d’una situació desèrtica en matèria de festivals d’arts escèniques i de l’espectacle, a una que podríem qualificar d’inflaccionada. Des de la iniciativa pública, resseguint absurdes teories que nomes contemplen l’acció cultural des de la perspectiva del benefici econòmic, la creació de festivals ha respost majorment a plantejaments propis de la iniciativa privada. L’oferta pública s’ha fonamentat bàsicament en l’excepcionalitat que suposa sempre un festival: concentració en el temps i en un espai definit i concret d’una oferta lúdica, projectada per accions comunicatives concentrades que provoquen impactes mediàtics més grans. En resum, s’ha primat la excepcionalitat relegant a un segon nivell les polítiques quotidianes en matèria cultural al servei dels ciutadans. El trànsit del concepte burgés de la cultura; la excel·lència acrítica, al concepte neoliberal de la cultura; l’exaltació del consum, ha suposat la relegació i l’oblit de concepcions més transversals lligades a l’educació, els ensenyaments artístics o al patrimoni. L’oferta dels festivals d’iniciativa privada, ha dut als de iniciativa pública a acceptar plantejaments d’una absurda competitivitat generant pel que fa als continguts, una oferta uniformitzant de propostes i una confusió dels rols que cada model hauria de jugar en termes estratègics. Finalment, l’insaciable demanda de finançament o suport públic dels festivals privats i el tracte de privilegi que han obtingut de les administracions, ha minvat els recursos necessaris per al correcte desenvolupament i posada al dia dels festivals públics condemnant-los en molts casos a l’estancament estructural i pressupostari.

Políticas culturales fracasadas II: festivales del espectáculo.

Nuestro país ha pasado en pocos años de una situación desértica en materia de festivales de artes escénicas y del espectáculo, a una que podríamos calificar de inflacionista. Desde la iniciativa pública, siguiendo absurdas teorías que sólo contemplan la acción cultural desde la perspectiva del beneficio económico, la creación de festivales ha respondido mayormente a planteamientos propios de la iniciativa privada. La oferta pública se ha fundamentado básicamente en la excepcionalidad que supone siempre un festival: concentración en el tiempo y en un espacio definido y concreto de una oferta lúdica, proyectada por acciones comunicativas concentradas que provocan impactos mediáticos más grandes.

En resumen, se ha primado la excepcionalidad relegando a un segundo nivel las políticas cotidianas en materia cultural al servicio de los ciudadanos. El tránsito del concepto burgués de la cultura; la excelencia acrítica, al concepto neoliberal de la cultura; la exaltación del consumo, ha supuesto la relegación y el olvido de concepciones transversales ligadas a la educación, las enseñanzas artísticas o al patrimonio. La oferta de los festivales de iniciativa privada, ha llevado a los de iniciativa pública a aceptar planteamientos de una absurda competitividad generando en cuanto a los contenidos, una oferta uniformizada de propuestas y una confusión de los roles que cada modelo tendría que jugar en términos estratégicos.

Finalmente, la insaciable demanda de financiación o apoyo público de los festivales privados y el trato de privilegio que han obtenido de las administraciones, ha menguado los recursos necesarios para el correcto desarrollo y puesta al día de los festivales públicos condenándolos en muchos casos al estancamiento estructural y presupuestario.

4

El CONCA dels millors El “govern dels millors” ha decidit escombrar d’un sol cop les engrunes reformistes tímidament impulsades per set anys de govern i desgavell tripartit de pseudoesquerra. Ho faran d’una sola vegada, per evitar el desgast que el debat punt per punt els suposaria, mitjançant una macro llei que anomenen “Òmnibus” que abasta, modifica, elimina o retoca, centenars de normatives, disciplines, aspectes i àrees de govern tan diverses, disperses i sense relació intrínseca com per exemple la supressió del registre únic i públic d’accés a la vivenda de protecció, que posaran en mans dels agents immobiliaris, l’assistència sanitària pública a les persones, que exigirà un mínim de sis mesos d’empadronament, les sancions a la prostitució de carrer, o la reducció a mera caricatura del CONCA (Consell Nacional de les Arts i la Cultura).

L’aparició del CONCA havia suposat el gran pacte de mínims dels sectors culturals i artístics del país amb els polítics i introduïa, encara de manera tímida, el principi de la independència en la gestió de les polítiques artístiques i de creació respecte els governs a imatge i semblança dels “arts councils” dels països avançats. Un gest, un principi d’acció en matèria de política cultural que encara que tímid, “el govern dels millors” amb el “millor” dels consellers de cultura possibles, no podia tolerar perquè simplement, si són “els millors” per a que cony necessiten el consens o la participació de ningú?

Al respecte i des del meu punt de vista, tres observacions: la primera és que el “govern dels millors està o es creu que està legitimat per les urnes per fer el que li doni la gana. La segona, que la culpa de tot plegat és fonamentalment dels responsables culturals dels dos govern anteriors (entre els qui “casualment” també va estar el mateix “millor” dels consellers de cultura possibles) de les seves trifulgues de pati d’escola, del seus tacticismes estrets i curts de mires, dels clientelismes i de les servituds evidents i manifestes als lobbies de sempre, de la poca generositat democràtica, dels ego trips i les borratxeres de poder. En definitiva, de practicar les mateixes polítiques i maneres que la dreta sap fer tan bé. I la tercera, que els agents culturals i artístics del país amb comptades i valentes excepcions, segueixen callats, fent la puta Ramoneta, no sigui cosa que perdin el plat de llenties.

No hi ha dubte. Ara sí, i gràcies a tots plegats, tindrem el “millor” Consell Nacional de les Arts, és a dir, el CONCA que ens mereixem.

07/06/2011

5

Retallar la cultura: de què parlen?

Veig en el llistat provisional de subvencions de l’Ajuntament de Barcelona corresponent a aquest any 2011, que l’empresa Advanced Music SL, promotora del festival Sonar, percebrà 125.000 euros dels pressupostos municipals. Cal tenir en compte que Sonar va ser declarat pel govern de la Generalitat fa un parell o tres d’anys festival “estratègic”, menció que li atorga anualment i pel cap baix una quantitat de 200.000 euros procedents dels pressupostos del país. Si a això li afegim les aportacions de menor quantia que en efectiu o en espècies, rep d’altres institucions culturals públiques com el Ministeri de Cultura, la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament d’Hospitalet, el CCCB o el MACBA (que d’altra banda són organismes participats per algunes de les mateixes administracions que ja el subvencionen) i algun altre que no recordo, l’ esmentada empresa privada deu recollir anualment un muntant total aproximat de més de sis-cents mil euros (més de cent milions de les antigues pessetes) procedents de les butxaques dels ciutadans. Hi ha d’altres casos similars, entre ells el de l’empresa The Project pel que fa a la música o l’empresa Tres X Tres S.A. en l’àmbit teatral.

Entenc que una política cultural encertada, és aquella que davant d’un projecte engrescador, que aporti elements innovadors, aspectes artístics o culturals qualitativament interessants, valor afegit pel que fa a la promoció o projecció internacional del país i dels seus creadors i que traslladi de manera òptima aquest conjunt de característiques singulars a l’entorn social on s’origina, ha de rebre el suport decidit de les administracions i institucions públiques que l’acompanyi fins el moment de la seva consolidació. Cal però que un festival privat com Sonar, que arriba aquest any a la seva divuitena edició, amb un pressupost consolidat proper als 4 milions d’euros i més de vuitanta mil espectadors, que explota i ven la marca a altres territoris i països en benefici propi i que s’ha convertit en una de les iniciatives culturals de caràcter privat més rendibles de l’estat espanyol, insisteixo, cal que segueixi xuclant aquesta quantitat de diners de les arques públiques? Algú o alguna de les institucions que aporten aquests diners públics els audita?

13/04/11

6

Perquè serveix la cultura

L’any 1929 els Estats Units d’Amèrica es van veure sacsejats per un devastador crac econòmic que va sumir molts americans en la pobresa i la misèria. El govern americà va plantejar un extens programa per la rehabilitació del país que va anomenar “ The New Deal”. Una de les moltes mesures que proposava i que implicava al sector cultural i artístic, va ser posar en contacte els artistes que en patien també les conseqüències, amb el teixit empresarial, econòmic i els mitjans de comunicació nord americans. A resultes d'aquelles experiencies, els mitjans de comunicació de masses americans es van transformar adaptant com a seves les fórmules del “entertaiment”, les empreses varen inventar i adoptar el marketing creatiu com a arma per a conquerir mercat i pel que fa als artistes, Estats Units, amb el cinema, el teatre i la música al capdavant, creava la indústria cultural més potent del planeta. Avui a Catalunya i a la resta d’Europa, vivim afectats per una greu crisis econòmica, però els gestors de la cosa pública nomes empren com a tota solució la tisora i es dediquen a retallar tot allò que tingui a veure amb la despesa social. L’àmbit de la cultura com sempre, es converteix en un sac de cops i es veurà greument afectat per aquesta manca de criteri i imaginació. Un cop més s’equivoquen, perquè nomes donant ales a la creativitat, l’experimentació i l’educació podrem sortir de l 'atzucac.

Para qué sirve la cultura En el año 1929 los Estados Unidos de América se vieron sacudidos por un crac económico devastador que sumió a muchos americanos en la pobreza y la miseria. El gobierno americano planteó un extenso programa por la rehabilitación del país que denominó “ The New Deal”. Una de las muchas medidas que proponía y que implicaba al sector cultural y artístico, fue poner en contacto a los artistas que sufrían también las consecuencias, con el tejido empresarial, económico y los medios de comunicación norte americanos. Como resultado de esas experiencias, los medios de comunicación de masas americanos se transformaron adaptando como suyas las fórmulas del “entertainment”, las empresas inventaron el marketing creativo como arma para conquistar mercado y en cuanto a los artistas, Estados Unidos, con el cine, el teatro y la música al frente, creaba la industria cultural más potente del planeta. Hoy en Cataluña y en el resto de Europa, vivimos afectados por una grave crisis económica, pero los gestores de la cosa pública sólo saben utilizar las tijeras como única solución y se dedican a recortar todo aquello que tenga que ver con el gasto social. El ámbito de la cultura como siempre, se convierte en el saco de los golpes y se verá gravemente afectado por esta falta de criterio e imaginación.

Un vez más se equivocan, porque sólo dando alas a la creatividad, la experimentación y la educación podremos salir del agujero.

18/10/2010

7

Llei d'Economia sostenible o com acabar d'una vegada amb la cultura

Els va costar admetre-ho però finalment ho van fer: greu crisi econòmica. Zapatero amb la perspicàcia que el caracteritza va afinar en el diagnòstic; esgotament del nostre model productiu i necessitat de canviar-lo. És clar que això ja ho venien advertint els grans organismes econòmics internacionals des de feia set o vuit anys, però bé, més val tard que mai. A partir d'aquí, el Govern trena les seves línies d'accions, reajustaments i reorientacions, mesures l'eficàcia de les quals, com el valor als que vam fer la mili i per allò de donar un marge de confiança, “se li suposa”. Però a la vista de les mesures culturals de reactivació que proposa el seu projecte de Llei d'Economia Sostenible, això és: la negació més absoluta d'altre model econòmic - cultural que no sigui el de la preservació, priorització i defensa a ultrança dels aspectes patrimonials de la propietat intel·lectual en benefici exclusiu de les indústries culturals i les societats de gestió, a la vista d'això dic, pren cos aquella frase de Frank Zappa: la política és el departament d'espectacles de la indústria. En el nostre cas, de la indústria cultural.

Ley de Economía sostenible o como acabar de una vez con la cultura Les costó admitirlo pero finalmente lo hicieron: grave crisis económica. Zapatero con la perspicacia que le caracteriza afinó en el diagnóstico; agotamiento de nuestro modelo productivo y necesidad de cambiarlo. Claro que eso ya lo venían advirtiendo los grandes organismos económicos internacionales desde hacía siete u ocho años, pero bien, más vale tarde que nunca. A partir de aquí, el Gobierno trenza sus líneas de acciones, reajustes y reorientaciones, medidas cuya eficacia, como el valor a los que hicimos la mili y por aquello de dar un margen de confianza, “se le supone”. Claro que a la vista de las medidas culturales de reactivación que propone su proyecto de Ley de Economía Sostenible, esto es: la negación más absoluta de otro modelo económico-cultural que no sea el de la preservación, priorización y defensa a ultranza de los aspectos patrimoniales de la propiedad intelectual en beneficio exclusivo de las industrias culturales y las sociedades de gestión, a la vista de eso me pregunto, donde rayos está el cambio de modelo productivo que preconizan. Frank Zappa decía “la política es el departamento de espectáculos de la industria”. En nuestro caso, de la industria cultural.

02/05/2010

8

Implosió

Partitocràcia i corrupció, són els pilars fonamentals que sostenen a la major part dels governs “democràtics” d’aquest nostre món més proper. El grau de solidesa d’aquests pilars, és directament proporcional a la feblesa dels sistemes educatius. Com més subdesenvolupat és el sistema, més sòlids i gruixuts són els pilars. El nostre país és apunt d’encapçalar el llibre dels prodigis: 30 % de fracàs escolar a secundària, 20 % d’atur del qual un 40 % és juvenil, el que pot acabar convertint-se en un dèficit estructural, a Catalunya un 45 % dels joves entre 18 i 25 anys són “ni ni”, és a dir ni estudien ni treballen. No em trec de la màniga aquestes xifres, estan dia si, dia també, en els informatius i les notícies de la premsa generalista. Posen els pèls de punta. A casa nostra però, el circ electoral ha començat i a la vista del que es va exhibint, no sembla que aquests aspectes siguin el centre del debat. La discussió política segueix centrada en la retòrica buida i la simbologia, nacionalisme d’uns versus independències d’altres, curses de braus i correbous, xenòfobs casposos encomanant-se a l’ apòstol Santiago, presidents penitents fent genuflexions a Wall Sreet , visites del Papa pagades amb els diners dels contribuents, fins i tot dels musulmans als qui neguen mesquites i minarets. Cerco en el diccionari els significats del mot “implosió”. N’hi ha un que m’agrada, fa referència a l’astrofísica, diu: precipitació violenta de la matèria d’un astre cap al seu centre, no m’agrada però el qualificatiu, així que em conformo amb el més comú: acció d’esbotzar-se, de rompre’s sobtadament de fora a dins, en cedir les parets d’un recipient sotmès a una pressió exterior superior a l’interior. Nomes cal seguir pressionant.

Implosión Partidocracia y corrupción, son los pilares que sostienen a la mayor parte de los gobiernos “democráticos” de este nuestro mundo más cercano. El grado de solidez de estos pilares, es directamente proporcional a la debilidad de los sistemas educativos. Cuanto más subdesarrollado es el sistema, más sólidos y gruesos son los pilares. Nuestro país está a punto de encabezar el libro de los prodigios: 30 % de fracaso escolar en secundaria, 20 % de paro del cual un 40 % es juvenil, lo que puede acabar convirtiéndose en un déficit estructural, en Cataluña un 45 % de los jóvenes entre 18 y 25 años son “ni ni”, es decir ni estudian ni trabajan. No me saco de la manga estas cifras, están día sí, día también, en los informativos y las noticias de la prensa generalista. Ponen los pelos de punta. Pero en casa, el circo electoral ha empezado y a la vista de lo que se va exhibiendo, no parece que estos aspectos sean el centro del debate. La discusión política sigue centrada en la retórica vacía y la simbología, nacionalismo de unos versus independencias otros, corridas de toros y “correbous”, xenófobos casposos encomendándose al apóstol Santiago, presidentes penitentes haciendo genuflexiones en Wall Sreet, visitas del Papa pagadas con el dinero de los contribuyentes, incluso de los musulmanes a quienes niegan mezquitas y minaretes.

Busco en el diccionario los significados de la palabra “implosión”. Hay uno que me gusta, hace referencia a la astrofísica, dice: precipitación violenta de la materia de un astro hacia su centro, no me gusta el calificativo, así que me conformo con el más común: acción de romperse repentinamente de fuera adentro, al ceder las paredes de un recipiente sometido a una presión exterior superior a la del interior.

Sólo hay que seguir presionando.

23/09/2010

9

La magnitud de la indecència

La indecència creix exponencialment. Només cal seguir el dia a dia destriant de les notícies i informacions el que és essencial per asseverar aquesta primera afirmació. Pel que fa a l’àmbit de la cultura i les institucions, l’escàndol Millet i l’estafa en la gestió de la Fundació Palau de la Música n’esdevé el paradigma. El robatori ha deixat de tenir importància. A hores d’ara i gràcies a la seva auto inculpació davant el jutge, tots sabem que en Millet i en Montull són uns delinqüents de l’alçada d’un campanar, però la delinqüència no és per si mateixa indecent. El que els fa indecents i indignes és el menyspreu als ciutadans i a les institucions i l’arrogància que desprèn el seu comportament. De l’altra banda, un cop més, som testimonis de la ineptitud política, de la incapacitat i la manca de llums dels responsables de les polítiques culturals i dels líders i portaveus polítics disposats com a única resposta, a engegar els ventiladors i esquitxarse de merda respectivament. En qualsevol país de tradició democràtica hi hauria un allau de dimissions. Aquí els partits no volen que el Parlament investigui. No volen que la seva niciesa es faci encara més pública. Perquè? Si ja és més que evident.

22/09/2009

10

Sinde y la ley

La sustitución de Molina por Sinde al frente del Ministerio de Cultura no fue para nada casual y mucho menos está resultando inocua. Mucho más que personas, lo que realmente se ha sustituido es una concepción, un tanto agria quizás en el caso de Molina, de la cultura próxima al intelecto, a la creación artística o a la filosofía, por otra no ya cercana sino en total fusión con el mercantilismo y el negocio. Dos modelos en pura confrontación dialéctica: el pensamiento versus el negocio. Con el primero se puede debatir, matizar, contrastar. Con el segundo no. Sólo sabe hablar de dinero. Ganó el negocio y la Sinde es la exponente por excelencia de ese ultra liberalismo cultural disfrazado de modernidad progresista que oculta bajo ese rostro de niña pija progre, su auténtica faz depredadora. Sinde sin encomendarse a nadie y con el pretexto de una Ley económica, decide atribuirse la capacidad de someter el estado de derecho a los intereses del negocio que representa. Un paso más tras la inverosímil y alucinante jugarreta de la implantación del canon digital, y que ha supuesto por primera vez en la historia del estado moderno, la privatización de una tasa pública. Resulta una auténtica paradoja, que este gobierno auspiciado por el voto de muchos abstencionistas y gentes izquierdosas de buena fe, tras el fiasco y las mentiras del gobierno del PP, se vuelva contra ellos, contra nosotros y nos castigue impunemente traicionando sus esencias, sus orígenes, y su tradición cultural de inspiración anarco republicana. Vámonos a casa y sigamos con la guerra desde nuestras trincheras. Para que las políticas sean de derechas, que las haga la derecha.

09/12/09

11