EL CAS DE LA XINXETA LOURDES CORBERA
1
C
oi de Manel! El Josep-Lluís no se l’escoltava. Es palpava amb angoixa l’interior i l’exterior de la jaqueta de pana. Estranyat, es va adonar que duia el mòbil a la butxaca del darrere del pantaló. El dolor agut que sentia des de feia hores a l’estómac i les nàusees en el moment de llevar-se l’havien destorbat fins al punt d’oblidar les seves estimades rutines. —…plovent molt —deia el Manel, que caminava amb els seus noranta quilos, lleuger, trempat com un pèsol, i sense paraigües perquè tenia una tofa de cabells castanys empremtada amb algun ble blanc que el protegia de totes les inclemències meteorològiques— No podran amb la ciutadania. El Tomàs, del tercer primera, saps qui vull dir, oi?, ja deu ser allí… Déu n’hi do, aquest també! I això que la seva dona no ho és gens, d’independentista! Bueno, hòstia, com la Rosa! No sé si és del PSC… Collons, nano, sí que estàs blanc! Et trobes bé?
7
Encara era fosc i la pal·lidesa del Josep-Lluís junt amb la marcada calvície i la seva figura alta, esquifida i lleugerament encorbada, li donaven un aspecte fantasmagòric. Feien via pel mig del carrer del Consell de Cent, sense prestar atenció als pocs cotxes que hi circulaven, lentament, esquivant altres vianants que, com ells, es dirigien a l’escola Ramon Llull. De tant en tant, algun conductor tocava el clàxon com si tingués l’obligació de despertar tot el veïnat. El Josep-Lluís s’havia posat el telèfon a la butxaca interior de la jaqueta, on el portava sempre, i es preguntava com havia arribat a accedir a acompanyar el Manel a les cinc de la matinada per defensar les urnes del col·legi electoral. Si no serviria de res, aquella votació! Encara que ja l’havia tocada mentre buscava el mòbil, va palpar de nou la butxaca exterior dreta de la jaqueta per verificar, mitjançant una petita fiblada, que no s’havia deixat la xinxeta a casa. Era una xinxeta especial, duia gravada la signatura de Messi, i l’havia de bescanviar durant el matí per un bon pessic, amb un altre tal Manel, el xinxeter, com l’havia rebatejat per no confondre’l amb el seu veí, i com s’anomenava també ell mateix des que havia començat a col·leccionar xinxetes. N’atresorava un munt, de xinxetes, a casa seva, punxades a un plafó rectangular gran de suro. La de Messi, platejada, tenia molt mèrit perquè n’hi havia molt poques en tot el món i no se sabia qui les posseïa. La firma Pelikan, en una original campanya europea de màrqueting, havia amagat un centenar de xinxetes metàl·liques signades pel crac del futbol i numerades en les capses que distribuïa en el vell continent. Ell havia estat un
8
dels afortunats i quan s’havia assabentat dels diners que es pagaven per aquella xinxeta no havia dubtat gens en desfer-se’n. Mentre obria el paraigua, tot i que ja estaven a punt d’arribar, es va plantejar d’anul·lar la reunió amb el xinxeter, però va recordar l’ànsia que havia mostrat aquell entusiasta al telèfon i va decidir no canviar els plans. —La Rosa diu que tot això és una ximpleria. Que ens estan prenent el pèl… Els polítics catalans, vull dir, Puigdemont, Junqueras i companyia… No sé, nano! Tot i que no ens barallarem pas, la Rosa i jo, per una cosa així, escolta, no som com el Tomàs i la seva dona, que cadascú pensi com vulgui… És això el que no entenen els d’allà, mira que hagués estat senzill permetre una votació pactada i posar-se a argumentar que la independència de Catalunya no és una bona idea, amb números, nano, no sé si n’haguessin estat capaços. La mare que els va parir! Com poden declarar il·legal un referèndum? Ja hi som! Ei! Davant del mur del pati de l’escola, el Manel va aixecar el braç mentre accelerava el pas. —Collons, Gabriel! Te m’has avançat… El Josep-Lluís es va prémer l’estómac lleugerament i va reprimir un crit. Es va repenjar a la porta de ferro i va tancar els ulls. Feia anys que no se sentia tan malament. De fet, feia molt de temps que no tenia ni un constipat petit. Estava considerant tornar a casa quan els crits del Manel, que se li apropava a pas lleuger, el van sobresaltar. —Josep-Lluís! No tinguis vergonya! Apropa’t, nano! Diuen que hi ha cafè i croissants! Segur que et trobes bé? Fots una cara!
9
Sense esperar resposta, el Manel va tornar a desaparèixer. El Josep-Lluís es va palpar el front amb la mà i se’l va notar calent. Va respirar profundament i el dolor a l’estómac es va accentuar. Va fer una volta per no passar pel mig d’un grup de quatre persones que parlaven animadament davant del reixat i, de sobte, va trepitjar alguna cosa tova amb el peu esquerre. Va aixecar la cama cap enrere i, malgrat que encara fosquejava, va constatar, al mateix temps que aspirava una bafarada pudent d’excrements, que tota la sola estava empastifada amb merda clara i tendra. —Punyeta! Només em faltava això! Es va apropar esbraonat a un plataner, va repenjar un braç al tronc de l’arbre i va rascar la sola de la vamba amb l’aresta del forat. La pudor es va intensificar. La vista li feia pampallugues. En un degoteig tranquil i continu, la gent entrava al pati de l’escola, conversant de forma animada. Quan la sabata va estar prou neta, el Josep-Lluís es va sumar a un grup de quatre o cinc jubilats i es va dirigir cap a l’edifici principal del col·legi, un gran complex noucentista. Què era que portava sort? Trepitjar merda amb el peu dret o amb el peu esquerre? Segur que era l’altre peu, va pensar. Va entrar al hall i una olor forta de cafè el va amarar. Es va dirigir cap a la dreta, cap al pavelló que havia estat destinat a les nenes quan es va inaugurar l’escola, i va desembocar en una sala gran. S’hi havien disposat les taules de les aules de manera que formessin diversos rectangles de tres costats i, a sobre, hi havia unes urnes grosses, de plàstic transparent i tapes negres, estampades amb l’escut de la Generalitat de Catalunya. Nom-
10
broses persones parlaven alegres i un grup d’adolescents, asseguts a terra en cercle, jugaven a cartes. No va veure el Manel per enlloc, però passejant la mirada per la sala va descobrir una cadira buida i s’hi va deixar caure. Va tornar a tancar els ulls. Notava una suor fina al clatell. —Que vol una mica de cafè? —li va preguntar una dona d’uns quaranta anys— Ara ens portaran més croissants calents. —No, no, gràcies… —va contestar el Josep-Lluís sense obrir els ulls. —Que no es troba bé? —Sí, sí… només que em volta una mica el cap. —És clar, no estem acostumats a llevar-nos tan d’hora —va comentar la dona, tot fent una rialleta—. Descansi, descansi! Si necessita alguna cosa, ja ens ho dirà. El Josep-Lluís es va quedar en la mateixa posició força estona. A penes sentia el brogit al seu voltant. —Que no es troba bé? —va preguntar-li un jove. —Deixa’l, Ricard, que descansi! —va replicar la dona de mitjana edat mentre l’estirava pel braç. A mesura que passaven les hores, la gent s’anava acumulant a l’entrada de l’escola, al pati i a la sala de les urnes. Es van constituir les meses electorals amb gran expectació. El Ministeri de l’Interior espanyol ja enviava piulades amb fotos del material electoral que s’havia confiscat a diferents col·legis. Malgrat tot, l’ambient seguia sent festiu i hi havia força famílies senceres, de pares i fills i avis. Una piulada de Jordi Sánchez, president de l’Assemblea Nacional Catalana, instava la gent a aguantar pacíficament.
11
El Josep-Lluís va alçar-se. Feia estona que no veia el Manel. Tot i que algunes cares li sonaven del barri, no va somriure ni va saludar ningú, se li’n fotia tot. Només volia tornar al seu llit. Però unes fortes nàusees el van aclaparar de nou i es va asseure a les escales de l’entrada perquè no es veia amb cor de continuar. Aviat se li van apropar diverses persones, inquietes per la seva pal·lidesa i, malgrat que seguien mantenint l’atenció en allò que s’esdevenia al seu voltant, es van quedar pendents d’ell. Algú li va portar un got d’aigua, però va ser incapaç de beure. —Què li passa? —Això és alguna cosa que ha menjat… —El Manel… el Manel… —murmurava el Josep-Lluís sense fer cas del que li deien. Aleshores, el que va ser primer murmuri i després crit es va estendre ràpidament. —Hi ha la Policia Nacional! La Guàrdia Urbana havia bloquejat el trànsit de cotxes pel carrer Consell de Cent. Una cinquantena de policies nacionals havien arribat en diverses furgonetes. El petit grup que rodejava el Josep-Lluís es va dispersar. A l’entrada de l’escola, al carrer, una multitud formava una barrera humana, somrient i ferma, gent donant-se les mans per impedir que els antidisturbis hi penetressin. —Volem votar! Volem votar! Volem votar! —Som gent de pau! Els agents, de negre, amb armilla antibales, canyellera i casc, s’havien apropat i formaven una cadena al davant de la
12
gentada, que aixecava les mans en senyal de pau i que no es movia gens. Assabentats per les xarxes socials i comunicant-se per whatsapp, l’afluència de manifestants va créixer ràpidament. Es van deixar passar les càmeres de televisió locals i internacionals perquè fossin testimonis de tot allò. —Votarem! Votarem! —¡Somos gente pacífica! Els que eren a primera fila intentaven dialogar amb els policies, que els demanaven de marxar voluntàriament. Fins que un agent, amb una estrebada, va arrencar una dona d’uns seixanta anys del grup. Llavors, davant la mirada espantada dels manifestants, que malgrat tot no es movien, els policies van començar a estirar les persones pels braços i les cames per enretirar-les del davant de la porta, bruscament, una a una, entre crits de ràbia i empentes. Homes i dones s’agafaven entre ells per resistir. Alguns nacionals arrossegaven les persones pels cabells i tustaven amb la porra. Finalment, els antidisturbis es van obrir camí entre la gent i van introduir-se al pati de l’escola saltant-ne el reixat. A dins, van haver de superar una altra barrera humana i, després de trencar a cops de martell el forrellat de la porta que els manifestants havien tancat, van penetrar dins l’edifici. A fora se sentien crits de «feixistes», de «votarem» i, a l’interior, els agents confiscaven per la força i amb l’ajuda de la porra sobres i paperetes electorals. Al cap d’una hora de la seva arribada, després d’arrencar-les de les mans dels membres de les meses, que les abraonaven enmig de crits i del cant d’Els segadors, la Policia Nacional sortia del col·legi amb les urnes, que ja contenien algunes butlletes.
13
A fora, però, es van veure encerclats per centenars de manifestants i, malgrat fer-se patent que no es buscava l’enfrontament violent, van carregar contra ells amb cops de porra al cap, empentes, estrebades de bosses, i disparant pilotes de goma. —Marxeu, collons! No us volem aquí! —¡Somos gente pacífica! —Votarem! A terra, un jove es va posar la mà a l’ull; entre els dits rajava la sang. Un plugim fi queia sobre Barcelona i acompanyava el rumrum de l’helicòpter que ja feia hores que sobrevolava el barri i contribuïa insistentment a la banda sonora d’aquell 1 d’octubre grisós. S’havia passat la consigna d’anar a votar a l’escola de Fort Pienc, a cinc minuts de distància. El Josep-Lluís encara va sentir la sirena de l’ambulància que s’apropava i, en aquell moment, al mig de la sala on havien estat les urnes, es va desmaiar.
14