ELS
XINESOS
Els xinesos èren uns senyors que vivien molt lluny de casa nostra, en un lloc ple de valls, jardins i llacs molt bonics. Fa molts anys va haver-hi un rei que no volia que ningú viguès al seu país sense permís, i per això va manar construir una muralla molt gran que envoltava tota la Xina, aquesta muralla es diu La Gran Muralla Xinesa. Vivien en pobles i ciutats i les seves cases estaven fetes de fustes de molts colors, amb unes teulades molt curioses, i a més tenien un jardí petit amb una piscina plena de peixos de colors. Moltes estàven decorades amb dibuixos de dracs, que és el seu animal sagrat. Les mares xineses cuidaven la família, i els hi feien uns dinars que es menjaven amb palillos (els agradava molt l'arròs i els fideus). Els pares treballaven al camp o a la ciutat. I quan havíen d'anar d'aquí cap allà, en comptes de tenir cotxes, hi havíen uns carros que arrosegaven uns senyors, es deien ricsaws. I els nens anàven a l'escola on els hi ensenyaven a escriure amb el seu alfabet que és molt diferent de les nostres lletres. Tenen unes ropes especials pels dies de festa o per quan hi ha un casament. Son uns vestits de molts colors que es diuen Kimonos. Quan se'ls posen estan molt guapos. I, sabeu com acaben les festes a la Xina? Doncs, llencen molts focs artificials, perque els van inventar, i s'ho passen molt bé. Ara veureu con èren els xinesos, us deixo amb ells i els anireu coneixent.
CONTE: El vell que feia florir els arbres En Li Xiao era un vellet pobre, molt pobre, que tenia per veí un altre vell com ell, però ric, molt ric. Li Xiao tenia un preciós presseguer, que feia uns préssecs de flaire, gust i color com pocs. Un dia, un noble, va passar per davant de casa de Li Xiao i li va demanar un préssec. El va trobar tan bo, que li va pregar que portés cada dia préssecs a l’emperador, (que tenia els seus estimats presseguers sense fruitar d’ençà molts anys), mentre durés la collita. Fer feliç l’emperador li va dur respecte i fama, de la qual mai va presumir. El veí, rabiós de veure la sort de Li Xiao, va esperar la nit i va tallar de socarrel el presseguer. L’endemà, Li Xiao, va veure com l’arbre de la seva sort era a terra. La seva dona, el va voler consolar i li va pregar de no llençar-lo.
Va aprofitar el tros més gruixut del tronc per fer-ne un morter i la mà per molrar. Quan l'endemà hi va posar un grapadet d’arròs per fer-ne farina, s’adonà, astorada, que l’arròs creixia incansable dins el morter. Generosos com eren, van dedicar-se a fornir de farina tothom qui ho necessitava. El veí, envejós de veure com Li Xiao i la seva muller eren de nou estimats i recompensats per tothom, li va anar a demanar un vespre el morter, amb una excusa qaulsevol. Naturalment, quan va tenir el morter a casa, el va cremar, sense esperar res dels seus favors. Quan la dona de Li Xiao li va anar a demanar el morter, ell, sorneguer, li va tornar un piló de cendres, tot i explicant-li que accidentalment el morter s’havia cremat. Li Xiao, en rebre les cendres, entristit i enfadat alhora, en va llençar un
grapat al jardí. Vet-ho aquí, que les cendres van anar a parar sobre un ametller sec, mort, que feia anys que no floria. Meravellosament, al cap de poc, l’arbre eixorc, va florir i va fruitar en molt menys temps que un fruiter qualsevol. La muller va consolar Li Xiao, dient-li que ara se’l coneixeria com el vell que feia florir els arbres, i curosament, va guardar les cendres que quedaven del morter cremat. Així és que, la seva fama va arribar a palau i l’emperador, (recordeu que tenia uns presseguers vells i mig morts, que havien sigut tota la seva alegria), va fer cridar Li Xiao per tal qui li fes meravella. I meravella fou. Les poques cendres que quedaven, escampades amorosament per sobre dels arbres, van aconseguir que l’emperador perdés la seva tristesa i guanyés un amic, que va ser ben tractat i respectat fins el dia de la seva mort. El veí encara es rosega les ungles de ràbia