santnarcis.qxd
10/05/2004
13:41
Página 25
FESTA MAJOR del barri
SANT NARCÍS
27
JOCS DE CARRER per Juanjo Valeros
A
vui dia els nostres nens i joves gaudeixen d'un ampli ventall de possibilitats per omplir el seu temps d'oci: una gran oferta televisiva, videojocs, Internet, xats, missatges a mòbils, etc. Gairebé totes aquestes activitats les realitzen a casa, davant d'una pantalla i amb pocs amics al voltant. Paradoxalment, una gran majoria encara queden insatisfets i es declaren ser víctimes de l'avorriment. Quan nosaltres, els pares, els diguem que abans no ens avorriem com ara ells, no s'ho creuen. És normal que no s'ho creguin: no coneixen cap joc de carrer. A continuació us refrescaré la memòria i us animo a que expliqueu als vostres fills com utilitzàvem el nostre temps lliure i com ens ho passàvem, de bé. Vull que aquest escrit sigui un homenatge a tots els veïns del c/ Oviedo i Avda. Sant Narcís que van estar afectats pels esdeveniments d’oci que es donaven a la plaça dels Interblocs pels anys 70: trencadisses de vidres, testos i plantes fetes malbé, penjades constants de pilotes... I als nostres pares, gràcies per deixar-nos estar a la plaça fins tard, per comprar-nos “caniques” i per no castigar-nos severament quan tornàvem a casa sense pilota. Entre finals dels anys 60 i principis dels 80 del segle passat (sembla que queda molt lluny però només fa uns 30 anys) el pati dels Interblocs va ser com una segona casa per a un munt de mainada. En aquella època molts vèiem, a la tele en blanc i negre, La Casa de la Pradera, Los payasos de la tele i Un globo, dos globos, tres globos. Compràvem “sobres sorpresa”, kalkitos i palotes als quioscos. Els Reis ens portaven un Madelman, una Nanci o un “Colorines”. Feiem la col·lecció del Bimbovisión, Mazinguer-Z o Sandokan. Els caps de setmana bebiem Mirinda i berenavem Bonis, Bucaneros, Pantera Rosa o Tigretón. Però, realment, el més divertit ho feiem al pati. Aquests eren els nostres jocs:
PALOMATO Per jugar a aquesta versió de barri del conegut béisbol, només calia un grup nombrós d'amics, una pala de fusta i una pilota de tennis. Abans de començar fèiem els equips (si eres espavilat, escollies anar amb el millor batejador. En Carlitos
El pati dels Interblocs, l’escenari protagonista dels jocs de carrer.
González, en Rafael Bonmatí i en Vicenç i l’Àngel Colomer, eren els més bons). Tot seguit decidíem quins llocs eren candidats per servir de base. Normalment utilitzàvem els arbres i arbustos de la plaça. Després del "pares y nones" de rigor, per triar qui bategava primer, començava el joc. Els batedors triaven un capità (que sempre tirava l'últim i podia salvar els seus companys eliminats) i els recollidors triaven un "pitcher" (persona encarregada de llançar la pilota als batedors des d'un cercle). A diferència del joc americà, el "pitcher" llançava la pilota suau i una mica "bombejada", això sí, sempre apuntant a la pala. El llançador tenia 3 intents per picar la pilota. Si no ho veia clar, abans d'intentar el cop, deia "No!", d'aquesta manera no gastava cap dels 3 intents. Si donava com a bona la pilota llançada pel "pitcher" i aquesta no la colpejava, se n'apuntava 1. Al tercer intent fallit, quedava eliminat (normalment la culpa era de la pala o del sol que enlluernava). Si aconseguíem picar, havíem de deixar la pala al terra i sortir disparats cap a la 1a base abans que la pilota arribés al cercle del "pitcher". Podíem avançar tantes bases com volguéssim, sempre i quan la pilota estigués "viva". Ens eliminaven si: la pilota era interceptada a l'aire abans que aquesta toqués el terra, si algú
de l'equip contrari ens tocava amb la pilota fora de les bases o si aquesta arribava al "pitcher" abans d'assegurar una base. També si coincidíem dues persones en la mateixa base (l'últim en arribar quedava eliminat). Si aconseguíem donar una volta sencera sense parar a cap base, aconseguíem una vida, a part de l'admiració i reconeixement de tot l'equip. El Capità, que tirava l'últim, podia salvar una persona del seu equip cada vegada que completava una entrada. Si aconseguia fer l'entrada passant per totes les bases amb un sol cop (el típic "Home run"), salvava a tot l'equip. Si el capità era eliminat, automàticament s'eliminava tot l'equip i canviava el torn. Per això era molt important tenir un bon capità a l'equip. A diferència del bèisbol, nosaltres no utilitzàvem només 3 bases, ni fèiem servir guants, ni casc, ni les pales eren cilíndriques, ni apuntàvem les entrades ni ens escopíem a les mans abans de bategar, ni tant sols sabíem el que era el bèisbol. Un altre detall curiós era que cada jugador solia tenir la pala personalitzada, gairebé feta a mida. Qui apareixia amb un clàssic "bate" de Bèibol l'anomenàvem fantasma, a part de no deixar-lo jugar. Quantes pilotes no vam penjar als patis del voltant de la plaça!
santnarcis.qxd
10/05/2004
13:42
Página 27
FESTA MAJOR del barri
SANT NARCÍS
29
CHURRO, MEDIAMANGA, MANGOTERO CAVALL FORT Proposar jugar a "Churro Mediamanga Mangotero" era sinònim de deixar-se l'esquena; per això normalment ho proposaven els companys més corpulents i atrevits, com en Jaume Sabaté, en Semino o en Gispert. Si hi havia noies als voltants, era obligada la participació. Aquest popular joc també es practicava sovint a l'escola sota l'atenta vigilància d'algun professor. El joc consisteix en el següent: Primer es formaven dos grups (no més de 6 persones per grup), uns paraven o feien de burros i els altres saltaven. Del grup que parava s'escollia una "mare" que, recolzada contra una paret, havia d'agafar el cap d'un company contra el seu ventre. El paper de la "mare" era bàsicament la de fer de coixí i també donava fe del joc dels contraris. La resta s'havien de col·locar ajupits, un darrera l'altre i amb el cap entre les cames del de davant (fer de burro). El segon equip tractarà de col·locar a tots els seus components a sobre de les esquenes dels que paraven, que, recordem, estaven ajupits formant una filera. Per fer-ho, havien d'agafar carrera, saltar i caure sobre l'esquena dels contrincants. El jugador que tenia més força i habilitat seria el primer en fer-ho, ja que hauria d'intentar saltar el més lluny possible amb la finalitat de deixar lloc pels seus companys. Una vegada ja havien saltat tots, el capità de l'equip feia la següent pregunta: "Churro, mediamanga, mangotero, adivina lo que tengo en el puchero". Al mateix temps que pronuncia aquesta frase senyalitzarà amb la seva mà dreta una de les següents parts: el "churro" (la ma esquerra), la "mediamanga" (el colze) o el "mangotero" (l'espatlla). Qualsevol jugador de l'equip que parava, menys la "mare", havia d'esbrinar que estava assenyalant el capità. Si ho endevinava, canviava la sort del joc. En cas contrari tornaven a parar. Si durant la partida els que paraven s'enfonsaven degut al pes dels contrincants, aquests tornaven a parar. Si algú dels que saltaven, queia a terra, perdien i havien de parar. Com podreu deduir segons les explicacions del joc, més d'un quedava lesionat degut a la violenta caiguda dels saltadors a sobre dels fràgils lloms dels burros. Saltar també era perillós, sobretot si el primer tenia el repte de fer un llarg salt. Si agafava molta carrera podia acabar empastifat contra la paret, sobretot si s'apartava la mare o es movia algun burro.
El túnel, l’espai alternatiu pels dies de pluja.
BÈLIT Un dels jocs més sofisticats que es practicaven al pati. El joc consistia en picar, d'una manera peculiar, amb una pala de fusta, un bèlit (petit cilindre de fusta amb els extrems acabats en punta). Un parells i senars decideix qui tira i qui recull. Per descriure millor el joc, anomenarem equip A als qui llancen i equip B als qui recullen. L'equip A, marca una linia a terra des d'on llançarà el bèlit. El primer llançador tindrà 3 oportunitats per picar el bélit. Per picar-lo correctament, calia donar un cop subtil a la punta del bèlit per fer-lo enlairar i, un cop a l'aire, picar fort amb la pala. Podien passar 3 coses: que piqués correctament (llançament), que només toqués el bèlit i això comptava com a una oportunitat fallida (amb 3 quedava eliminat), o que piqués a terra, o sigui "cana". Les canes s'apuntaven i era bó no tenirne'n gaires. Un cop picava correctament, el bèlit podia ser interceptat a l'aire pels contrincants. Si això passava, el jugador quedava eliminat. En cas contrari, qualsevol integrant de l'equip B podia xutar el bèlit a terra sempre que aquest estigués en moviment. El xuts anaven dirigits fins a la base de llançament. Un cop el bèlit quedava estabilitzat, es procedia a gastar les canes (si en tenia). Utilitzar una cana volia dir posar-se el bèlit a la part superior del peu d'un jugador B i el llançava cap a la base de llançament. En aquest moment el jugador A pot xutar o aturar el bèlit a fi de que aquest s'allunyi el màxim possible de la base. Un cop gastades totes les canes, el jugador B agafa el bèlit i el llança contra la pala que està a terra, a la base. Si toca la pala, el jugador A queda eliminat. En cas contrari, el jugador A té 3 tirs per allunyar el bèlit al màxim de la seva base. L'equip B intentarà agafar el bèlit a l'àire o xutar-lo cap a la base (sempre que aquest estigués en moviment). Un cop finalitzat el 3r llançament, el capità de l'equip A decidia quantes pales hi havia entre el bèlit i la
base (les quantitats havien de ser múltiples de 10). El capità de l'equip contrari podia donar-les com a bones o fer-les contar. En aquest darrer cas, un jugador agafava la pala i mesurava la distància. Si la distància era incorrecte (més llarga que la distància real), el jugador A quedava eliminat. Un bon consell era utilitzar una pala curta per fer els llançaments ja que garantitzava un bon grapat de pales a menys distància, però s'ha de reconèixer que era molt més complicat picar el bèlit. Els bons bèlits eren curts i gruixuts, fets amb fusta de bruc (la més forta), Per recollir, calia posar-se a certa distància ja que un cop de bèlit amb "mala llet" podia espatllar la jornada.
CANIQUES BOLES Els jocs de "caniques" són, potser, els primers que recordo al pati d'interblocs. Encara no hi havia la pista i els que anomenàvem "els grans" (els germans Merino, els González,...) eren els "amos" del pati. De jocs de boles n'hi havia molts: el triangle, el bombarder, el cercle... però el clàssic era a "Txives". L'essència d'aquest joc era la punteria i l'estratègia. L'Angel Colomer era tot un expert. També hi havia en Juan Carlos Bueno, en Narcís Trota... També hi havia gent coneguda com a "mangons" oficials. Cada jugador tenia la seva pròpia tècnica, més o menys acceptada, però no s'hi valia "mangar" (allargar la mà en el llançament) ni acompanyar la bola. Gairebé tothom utilitzava les clàssiques boles de vidre, però també n’hi havia de porcellana (les més cares), de ferro (rodaments) i fins i tot de fang (les primeres que donaves si perdies). Per jugar a "Txives" calia fer un "òvit" (forat al terra d'uns 10 cm de fondària, també conegut com a “gua”). D'"òvits" n'hi havia un munt al pati. Per tant, el més fàcil era triar-ne un de lliure. Abans de començar, els jugadors havien de decidir si jugaven a la veritat o a la mentida. Jugar a la veritat volia dir que qui perdia, havia de donar una bola al guanyador. El joc començava amb el llançament de la bola per part dels participants cap a una línia marcada a terra. Qui més s'apropava, sense passar-se, començava el joc. A partir d'aquí cada jugador havia d'aconseguir, primerament, entrar la seva bola a l'"òvit. Després picar amb una bola contrària per fer "Chiva" i a continuació fer "Pie". En aquesta tirada s'havia d'aconseguir fer cabre entre bola i bola el peu del llançador: "pie bueno", en cas contrari era "pie malo" i donava pas al jugador següent. Una vega-
santnarcis.qxd
10/05/2004
13:42
Página 29
FESTA MAJOR del barri
SANT NARCÍS
da fet el "pie bueno" es feia el "Tute". El "Tute" era important ja que l'havies de fer de tal manera que la teva bola quedés el més propera possible a l"òvit". Després del "tute" s'havia de llançar a l"òvit", aconseguint "A la cagute" i el jugador quedava eliminat. La persona que tenia el torn de tirar podia anar cap a qualsevol jugador i fer vàries jugades alhora, només calia recordar a qui li devies "Txiva", a qui "Pié" i a qui "Tute". Els més espavilats podien eliminar a tots els contraris en la mateixa ronda. Això era un privilegi ja que acabaves guanyant moltes boles, però també era un inconvenient, ja que poca gent s'atrevia a jugar amb tú "a la veritat".
ELS MUNDIALS o ELIMINATÒRIES No podia faltar un joc amb pilota de futbol. Jugar als Mundials o Eliminatòries no podia ser més senzill. Només necessitàvem una porteria i una pilota. Un feia de porter i la resta escollient, individualment, un equip (tothom volia Espanya, Brasil, Itàlia o Alemanya, menys en Valentín Merino que sempre escollia Camerun). Tots jugaven contra tots. El joc consistia en marcar gol i esperar a la ronda següent. Qui quedava últim era eliminat. Així s'anava reduint el nombre de participants fins arribar als quarts, a les semifinals i a la gran final. En Joan Sagué, en José Pérez, en Quico Valeros i en Cuquín sempre quedaven dels primers. El temps ho demostrà ja que més d'un va arribar força lluny al món del futbol.
EL REI I LA MONA Aquest senzill joc fou força popular quan no gaudiem de cap pilota ni de prou espai a la pista de la plaça. Un lloc ideal per a jugar-hi era a la zona dels gronxadors. En aquest joc un fa de Rei (normalment començava qui proposava el joc dient "Rei") i la resta de mones (mona 1a, 2a, 3a...). Tot el que feia el Rei, l'havien d'imitar les mones, al màxim de bé possible, sinó podies passar a la cua. Per exemple, passar per un lloc "impossible", fer una tombarella, fer equilibris i salts prodigiosos. Recordo en Narcís Trota fent de Rei i proposant fer "el perrito", ("inventos Trota"). Va agafar brenzida i va saltar al tobogan des d'uns 2 metres abans d'arribar per intentar caure-hi a 4 potes. La solemne caiguda que va patir va fer s'acabés el joc i que encara riguem quan ens enrecordem.
ELS 4 CANTONS Quan plovia al barri ens n’anàvem al túnel, l'espai alternatiu. Encara que no era un lloc idoni per jugar, i això ens ho recordaven
31 prou els veïns del núm. 18 del carrer Oviedo, sempre acabàvem jugant a gepes amb pilota de futbol o als 4 cantons. Per a jugar a aquest joc calia que fossim 5: 4 que es col·locaven a cada cantonada i 1 al mig. Els 4 jugadors s'intercambiaven les posicions ràpidament mentres que el que quedava al mig intentava trobar una cantonada lliure. Més aviat era un joc de reflexes i rapidesa.
XANCLA XARRANCA El joc consisteix en dibuixar unes caselles a terra (de l’1 a la 8). El primer que comença ha de llançar una pedra a la casella 1. Si la pedra toca línia o surt a fora, perd i passa el torn a la persona següent. Si ho fa bé, salta la primera casella i recorre a peu coix la resta menys les caselles dobles que les farà amb un peu a cadascuna. Després de la casella 8 hi ha el cel on pot descansar abans de tornar a fer el circuit a la inversa i recollir la pedra. Després llançarà la pedra a la casella 2 i repetirà tot el procés. Quan s'han completat totes les caselles, el jugador llança la pedra per damunt de l'espatlla. La casella on cau passa a ser propietat seva i cap company podrà trepitjar-la. Quan ja no queden caselles lliures, acaba el joc. Encara que popularment era un joc de noies, jugàvem molts nens, i no penseu que passavem vergonya.
LA CADENA Si teníem ganes de córrer el joc ideal era la cadena. En aquest joc participàvem tant nois com noies (encara que de noies de la nostra edat al barri i havien ben poques). Una vegada delimitàvem el recinte, s'escollia qui començava a agafar. Tots sortíem corrents i intentàvem que no ens toqués qui parava. Si et tocava, havies de fer parella agafat de la mà. La cadena podia ser tan llarga com es volgués i també es podia partir, si així ho decidíem, per formar diverses cadenes de 3 o més jugadors. Si la cadena es trencava abans de tocar-te no s'hi valia. Qui quedava últim començava el joc a la següent partida. Què difícil era atrapar en José Antonio Luján, en Jordi Arbusá o en Carlos Valeros.
LA LATA EL POT Durant un temps es va posar de moda jugar a "la lata" (de fet el joc s'anomena "el pot", però tothom el coneixia com "la lata"). Hi participaven un munt d'amics, inclòs alguns venien del carrer Santander com en Jordi Pardo i en Ramon Brugués.. Aquest
entreteniment era molt semblant a jugar a amagar, però amb la característica que es jugava amb una llauna o un pot de plàstic. El lloc per a practicar aquest joc era el passadís que donava accés a tots els garatges de la plaça. Al començament del carreró posàvem una llauna a terra. Un de nosaltres xutava el màxim de fort el pot mentre qui parava anava corrents a agafar-lo per tornar caminant d'esquenes a la base. Mentrestant la resta ens amagàvem on podíem. Un cop retornada la llauna al lloc d'origen, qui parava havia de buscar als companys. Quan en veia un, corria fins a la llauna i, trepitjant-la, li deia el nom. Els qui anava trobant quedaven eliminats del joc fins que algú dels amagats s'anticipava a qui parava i xutava la llauna. En aquell moment tots els que estaven eliminats es salvaven i es tornaven a amagar. El joc finalitzava quan es trobava l'últim. El primer en ser trobat era qui havia de parar a la següent partida.
AMAGAR Igual que "la lata" però sense llauna. Cal destacar que aquest joc tenia una varietat curiosa, quan nosaltres erem molt petits: "El redil", on participaven els grans del barri (els germans Merino, els González, els Vila,....) Aquest peculiar joc consistia en que els petits ens amagàvem i els grans ens anàvem a buscar. Quan ens atrapàven ens tancaven dins un recinte vigilat (el "redil") i un cop ja hi erem tots, ens tornàven a deixar anar rebent un cop de pal al cul (que n'erem de massoques). En Juanito i l'Antonio Villacañas i en Narcís Costa eren qui més costava trobar-los.
GEPES Una pilota de tennis a l'aire, un que l'agafa mentres la resta surten correns. Qui te la pilota crida:"Gepes!". Tothom inmovilitzat.. Llança la pilota, amb tota la seva força, contra la víctima més propera. Ai quin mal!. La pilota surt rebotada i torna a començar. Així és aquest senzill i divertit joc. Ideal per cremar adrenalina. Tenia dues variants: amb pilota de tennis i amb pilota de futbol xutada amb el peu. Aquesta darrera versió la jugàvem a un dels dos túnels que donàven als Interblocs. Quina por si agafaven la pilota en Juan Manzano, en Narcís Costa o en Gispert.
ALTRES JOCS Seria impossible descriure en aquest programa tots els jocs que practicavem. Ens queden les xapes, la badufa, “A la una, mi mula”, a matar... Potser en una altra ocasió.