Jaqueline
TEXT ROMÀNTIC
Maite era una xica de 18 anys que havia nascut a Espanya però, pel treball de son pare, havia tingut que emigrar a Estats Units als 12 anys. Al principi li resultava tot molt complicat: l’idioma, fer nous amics, el col·legi, deixar a tota la família i amics a Espanya, sense saber si algun dia tornaria… Maite era una xica molt simpàtica i intel·ligent, així que no va tindre molt de
problema amb l’idioma i l’escola. Un dia, anava passejant per la platja de Philadelphia amb la seua mare i, sense voler, es va topar amb un xic, aproximadament de la seua edat. Es van demanar disculpes i, quan Maite el va mirar al rostre, es va adonar que no era normal. Tenia alguna infermetat però, encara així, va notar com unes papallones a l'estòmag. De seguida es va sonrossar. Va eixir correguent amb la seua mare darrere. No va tornar a vore aquell xic, fins uns mesos després, al centre comercial Philadelphia’s Centre. Maite havia anat al centre a per unes camises per a son pare i, al entrar a una tenda es va trobar amb aquell xic que, temps abans, li havia fet sentir papallonetes a l’estòmag. Va decidir anar a preguntar-li almenys El seu nom. -Hola, t’anrecordes de mi?-preguntà Maite. -Noooo, qui ets?-contestà el xic. -Ens trobàrem a la platja fa uns messos.-digué Maite. -Ho sent molt, peró la meuá memória no funciona molt bé.-contestà el xic. -Puc preguntarte com et diuen?- preguntà Maite. -Em diuen Peter. -Encantada Peter, a mí em diuen Maite. -Maite? Ixe nom no es de per ací-digué Peter. Já, que tal si quedem i et conte la meua història?
Van quedar a l'Alice’s café un diumenge. Després de contar-li la seua història i prendre uns cafés, es van anar a passejar per la platja. Poc a poc, es van anar coneixent fins que, Maite ja no aguantar més i li va donar un bes. El xic es va quedar molt sorprés, però a la mateixa vegada, feliç.
Van començar a eixir el 1 de desembre. Quedaven per passejar, prendre algo, després, moltes vegades, anaven a casa de Peter a passar la tard. Quan portaven més de 6 mesos eixint, Maite se’l va contar a la seua mare. -A sí?-preguntà sa mare.- i qui es el afortunat? -Es diu peter, i és molt sensible i carinyós. -Que bé filla, ja era hora de que estigueres un poc més contenta. -Ja, peró hi ha un problema- digué Maite. -Què?- preguntà sa mare. -Que té síndrome de Down. Però m’agrada igualment mare, i vull estar amb ell. -Què? No m’ho puc creure. Tu, una xica tan guapa i intel·ligent, aspires a molt més. A demés, et mereixes algo millor. T’imagines quan tingues que cuidar-lo, i, els vostres fills eixiríen mal. -No m’inporta, adoptarem. -Maite, recapacita per favor, que estàs fent una bogeria. -Me'n vaig!- digué Maite. Va desaparéixer per la porta i mai més es va saber res ni d’ella ni d’aquell xic amb síndrome de Down.
RAQUEL CABALLERO ARGENTE
2º A
EL MEU DIARI Fa tres anys vaig conéixer Marta, una xica alta amb el cabell negre i els ulls verds. Un dia vam anar a menjar a un Burger; va ser la primera cita. Ara mateix m’estic acordant quan ens vam donar el primer bes; nosaltres dos estàvem passejant per una part de la muntanya. Quan vam arribar al cim d’aquesta, jo li vaig preparar el menjar a Marta, vam estar tot el dia. Estàvem veient les vistes de Morella, el nostre poble. Quan ja es feia de nit li vaig dir: -Marta, no he conegut a una persona més bona que tu. -No digues aixó que em posaré roja. -Es veritat et vull molt, més del que t’imagines… Quan li vaig dir aixó, Marta es va avançar i em va donar un bes que em vaig quedar mort. En eixe moment no recorde en que pensava, però era un sentir rar. Quan els nostres pares es van enterar mitjanç d’unes persones, van decidir portar-nos a col·legis distints. A mi no m’agradava la idea i a ella tampoc. Nosaltres dos vam pensar que no seria cap problema, perquè tots els dies a les hores dels patis eixiem i estavem junts fins a l’altre pati, es a dir, estàvem junts tres hores i mitja. Alhora estem molt contents perquè…Un dia per la nit vaig cridar Marta. -Qui ets? -Soc Joel. -Dis-me, carinyet, que vols? -Té tinc que donar una noticia bona i una altra mala. -Primer la mala. -Tinc que anar-me a Itàlia. -Ah!, però no passa rés, perquè es un viatge, no? -No, es per sempre. -Com que per sempre? Amb els teus pares? -Tu que creus? -Que si!- Marta es va posar a plorar -Doncs tu estàs pensant molt mal. -Com que mal? -Perquè vull que tu vingues a viure a Itàlia amb mi. Marta va fer la maleta correguent, va deixar una nota als seus pares; va arribar a casa , vam agafar tot i ens vam anar a Itàlia a viure. A nosaltres ens donava igual que pensaren els nostres pares, nosaltres volíem ser feliços.
Ara mentre escric això perquè quan els meus fills siguen major ho lligen, Marta està al meu costat donant el menjar a Yurena i ajudant a Laura amb els deures, aquestes dos son les meues filles. També té que suportar a un altre que li dona patades a la panxa i crec que s’anomenarà Joel, com jo.
LAURA 2ºC
2 de Gener –MireiaMatias estava reunit en la sala de reunions on s’estava comprometent amb la princesa d’Aràbia. Ell se’n va anar a la seua habitació plorant perquè anava a casar-se amb una xica que ell no coneixia i ell suposava que a ella li passava el mateix. Eixa tard va agafar el cavall i se'n va anar al poble per no pensar en allò. De sobte va vorer a una xicona llavant la roba a la vorera del riu. Matias li va dir: -
Hola, com et diuen?
-
Hola, em diuen Mireia i a crec que tù seràs el príncep…
-
Sí, però per favor no m’ho recordes.
-
Que què et passa?
-
Que m’acabe de comprometre amb una xicona que jo no conec i pareix ser que a mon pare li dona el mateix.
-
A mi també m’ha passat el mateix , però els meus pares van decidir que no volien que jo sofrira per això i me van dir que em podria casar amb qui jo amara.
-
Quina sort! Demà estaràs ací?
-
Clar, jo estic ací tots el dies.
-
Aleshores fins demà!
-
Fins demà!
El príncep se’n va anar cap al palau i la va visitar tots els dies. 1 de Febrer –DeclaracionsEll es va enamorar de Mireria i li va dir al seu pare que anul·lara el seu casament, però el pare es va negar. Matias li va dir a Mireia: -
Mireia jo t’estime moltíssim!
-
Però, Matias, que dius?
-
Que t’estime molt!
-
Però si estàs per casar-te.
-
Ja u se…, però jo et vull a tu Mireia.
-
I, el teu pare que t’ha dit?
-
No m’ha fet cas, però no em vaig a casar.
-
Aleshores jo també et tinc que confessar algo: Jo també t’estime, t’estime des del dia en que et vaig conèixer i et vaig vorer cavalcant amb el teu cavall.
-
I que fem?
-
No ho se! Ells van passar tots el dies junts fins el dia de la boda. 12 de Febrer –Dia del casamentEl princep Maties va dir davant tot el poble que ell no volia a aquesta noble xica, que ell volia a Mireia una campessina del poble. La princesa d’Aràbia va dir: Jo tampoc et vull, jo vull el meu novi, que també es un campesí, però ell d’Aràbia. El casament es va suspendre i ell es va anar amb Mireia i la princesa d’Aràbia se’n va anar amb el seu novi. Aurora
Posta de sol damunt de la muntanya Hola. El meu nom es Sergi vaig a contar-vos la meua història des dels 17 anys. Corrien els anys 60 i jo, quasi sempre, estava estudiant per a guanyar-me un bon futur. Mon pare, Josep, es passava tot el dia a l’hort i a la cooperativa venent i comprant productes. No guanyava molts diners , i per això ma mare es va posar a treballar com a cap de producció a la fàbrica de calçat del poble. Nosaltres no érem molt rics. Estava a punt de passar a la universitat i el COU era molt car. També li tenies que afegir el transport per anar a Xàtiva i els estalvis per a llogar un pis a València. En aquesta edat, poques coses en podien separar dels estudis. Una de eixes coses era una xica d’ací, de Navarrés, anomenada Marta. Era la xica més bonica, simpàtica, intel·ligent i amable que vaig conèixer mai. Anàvem junts a classe en volíem anar a la mateixa universitat, però hi havia un problema. La seua madrastra no volia que Marta fora amb mi perquè es pensava que estàvem eixint junts. Jo volia molt a Marta i per això m’emprenyava molt que no la deixara anar amb mi. La seua madrastra volia casar-la amb Guillem, home molt més major que nosaltres de la ciutat. Era molt ric, més que Marta, i per això la volien casar amb ell. Eren com de la mateixa classe social. A mi m’agradava anar a una muntanya prop del castell. Quan anava era com si la meua ànima desconnectara de tot. Una vegada vaig convidar a Marta a que vinguera i es va quedar impressionada quan va començar la posta de sol. - Que meravellós!- va dir Marta. – Mai havia vist una posta de sol tan bonica. - T’ha agradat? La veritat es que es molt meravellosa.- vaig dir jo. Aleshores ens vam mirar i ens donàrem el nostre primer bes. Va ser sensacional. No recorde que estava passant pel meu cap en aquell moment. Quan baixarem al poble i Marta va anar a la seua casa, la seua madrastra la va
interrogar. - Marta on has estat tota la vesprada?- li preguntà. - A la serra donant, una volteta. - Amb qui, tu a soles? - Sí. Que passa alguna cosa? - No res. El que passa es que me estàs mentint. La dona de Ferran m’ha dit que t’ha vist a tu i Sergi a la muntanya junts. - I passa alguna cosa? Es el meu amic. - Sí que passa sí. Quan ha anat a saludar-vos t’ha vist besar-te amb ell. Marta no pots ser la seua nóvia! No entens que el teu marit serà Guillem? - A mi no m’agrada ell! Vull estar amb Sergi. - A vore que està passant ací?- va interrompre son pare. - La teua filla, que és una cabuda. Esta vesprada la dona de Ferran m’ha dit que l’ha vista besant-se amb el seu amic Sergi. - I que passa. Està en la edat. Es molt normal que tinga un nóvio. - Sí, però es el xic. Ella té que anar amb Robert. No amb Sergi. - Clara, ja hem parlat d’això. Que Marta decidisca amb qui vol casar-se. - Però Pep. No son... - Ací no discutim!- va interrompre son pare. Ells dos van anar a la seua habitació. Marta estva enfadada i preocupada al mateix temps. A l’endemà, Marta en va contar tot el que va passar. - Aquest matí no han parlat res?- vaig dir. - Sí. Crec que es van a separar.- respongué Marta. Però quan va anar després a la seua casa, va vore el seu pare plorar. - Pare que et passa?- va dir ella. - Es Clara. Ens ha abandonat. - Com que ens ha abandonat? - Llig la carta.
La carta deia que no podia estar amb persones que mai estaven d’acord amb lo que ella feia i deia. Jo em vaig quedar de pedra, però estava content perquè així podíem estar junts. Va passar el temps i jo i Marta vam estudiar a la universitat de València. Un dia ens vam casar i ja portem 42 anys i 3 fills. Estem molt feliços.