Joaquim Ferrer, el pallachista de més pes que va acabar a les files de Convergència, exconseller de Cultura, diputat i senador durant més de 15 anys, va morir ahir amb 78 anys, segons van informar el Govern i CDC. Ferrer, de caràcter afable i dialogant, era un d’aquells polítics que van ajudar a fer de la Convergència pujolista dels anys 80 una força transversal i imbatible a les urnes a les eleccions al Parlament. Havia nascut a Barcelona l’octubre del 1937, quan la capital catalana es recuperava de les ferides dels Fets de Maig però encara se somiava una victòria republicana. Tota la seva joventut, per tant, coincidirà amb l’etapa més fosca del franquisme. Com molts, l’escoltisme li servirà per entrar en contacte amb la realitat del país i li despertarà l’interès pel que serà la seva gran passió: la història. La seva especialitat serà el moviment obrer i la seva relació amb el fet nacional, i en concret la figura de Francesc Layret, l’advocat defensor dels obrers que va morir assassinat el 1920, de qui va retratar la vida a Layret 18801920 (1971). Altres obres seves importants van ser El primer 1r de Maig a Catalunya (1972) o Simó Piera: perfil d’un sindicalista (1973).
En coherència amb aquest interès acadèmic, Joaquim Ferrer es va acostar a Josep Pallach, amb el qual va fundar el Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, el 1974, i el Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament el 1976. Com és sabut, el partit de Pallach es va presentar amb la CDC de Jordi Pujol a les primeres eleccions democràtiques, les del 1977, però després va integrar-se al que seria el PSC. En aquest trànsit, i després de la mort del líder, alguns dels pallachistes més catalanistes acabarien a CDC o a ERC. Ferrer seria dels primers, i aviat es va convertir en una persona de confiança de Jordi Pujol, que de seguida el va fitxar per al seu Govern amb el càrrec de subdirector general d’Acció Cívica el 1982. Pujol, que sempre va considerar la conselleria de Cultura un càrrec estratègic, va recórrer a un nacionalista de pedra picada com Ferrer després d’haver fulminat Joan Rigol i el seu fracassat pacte cultural. Ferrer va ocupar el departament entre 1985 i 1988, abans de deixar pas a Joan Guitart amb la sensació d’haver complert l’encàrrec. On Ferrer va excel·lir, però, va ser com a parlamentari. Va ser diputat al Parlament entre 1988 i 2003, i senador entre 1988 i 1999. Com a portaveu a la cambra alta, sempre va ser fidel a les seves conviccions, i en una data tan primerenca com el 1997, en ple pacte del Majestic, va defensar la “sobirania compartida”. I encara el desembre passat va participar en un acte de suport a la independència de Demòcrates de Catalunya. El president català, Carles Puigdemont, va lloar aquest dimarts el compromís de Ferrer amb el país, mentre Artur Mas destacava la seva “potència cultural”. Amb Ferrer se’n va una figura rellevant de la política catalana de finals del segle XX.