AIGUA I TRANSVASAMENTS by Joan-Miquel Tomàs

REFLEXIÓ ANTROPOLÒGICA SOBRE AIGUA I TRANSVASAMENTS AL PAÍS VALENCIÀ, UN EXPONENT DE LA POLÍTICA NEOLIBERAL JOAN-MIQUEL TOMÀS I TOMÀS1

Resum. La denominada guerra de l'aigua ha dut als poders polítics a buscar vies de legitimació per a adonar suport a les seues tesis. L'enfrontament s'ha portat a l'àmbit identitari i apel·lant a la solidaritat entre regions. S'ha invisibilitzat però la vessant econòmica que hi ha darrere i que es fruit de la mercantilització de l'aigua. La discussió sobre l'aigua evidencia pràctiques de la ideologia que subjau. Així, l'estudi analitza la relació entre la defensa dels grans transvasaments i les polítiques neoliberals, l'acceptació implícita des de l'esquerra dels discursos generats des del poder econòmic durant ja fa més de mig segle i la desorientació que manifesta a l'hora d'enfocar la temàtica de l'aigua, bàsicament en temes mediambientals mentre s'oblida de tocar, o sols ho fa tangencialment, la qüestió econòmica. S'intenta posar de manifest que les postures pro-transvasaments responen a “postures polítiques de dreta mentre que les contràries són d'esquerres”.

Paraules-clau: aigua, economia, identitat, neocons2 , política Introducció. L'aigua ha generat al llarg de la història moltes i cruentes guerres, EEUU vs Mèxic, Israel vs Palestina... amb tot, les que s'han originat arreu del món durant el segle passat i sobretot als darrers trenta anys, tenen com actors fonamentals els usuaris, quasi sempre agricultors, enfrontats amb els gestors. A l'Estat Espanyol i concretament al País Valencià s'ha parlat i escrit prou als darrers anys, com a exemple, valga dir que des de principi de l'any 2009 fin ara, s'ha generat una mitjana de 20 notícies diàries a internet que tenen a veure amb l'aigua i els transvasaments3. Aquí hi ha una peculiaritat digna de ser tinguda em compte: la guerra de l'aigua la protagonitzen, almenys en aparença els polítics representants de distintes autonomies, tot i que si rasquem una miqueta trobarem que les confrontacions “reals” són d'agricultors contra agricultors, els que, sense cap dubte, porten la veu cantant. Així, es manifesta ben clarament l'abast econòmic del problema ja que, els agricultors de la zona “donant”, no estan disposats a hipotecar el seu futur perdent drets sobre cabals que pot ser demà els hi faran falta. De la mateixa manera, els de la zona receptora, reclamen el dret a desenvolupar-se i créixer, tot i basant-se també en la solidaritat com una part del seu argumentari. Això és així perquè, tant el consumidor domèstic com el consumidor industrial, encara que tenen clares les seues necessitats de consum, no tenen la mateixa consciència del dret a l'aigua que un agricultor. Fruit del fet, de que les grans obres i les primeres legislacions tingueren com a promotors i beneficiaris als propis agricultors. Tot i existir llocs on hi ha abundància d'aigua, hem de tenir clar que sempre ha sigut necessària la col·laboració, tant per a les obres com per a la gestió hidràulica. Són més evidents si cal, les necessitats de crear polítiques de gestió d'aigua als llocs amb greu dèficit com és el nostre cas, on hem afegir la pressió que exerceixen els nous consumidors com ara el 1

Llicenciat en antropologia social, enginyer tècnic industrial, màster en gestió sostenible de l'aigua . Doctorand a la Universitat Miguel Hernández. jmtt1965@gmail.com Aquesta abreviatura col·loquial és també d'ús normal al món acadèmic per a fer referència al moviment neoconservador. Elaboració pròpia. 1

turisme i la construcció. La gestió doncs, ha de ser capaç de solucionar els problemes d'agricultors, indústries i consumidors particulars, relacionant interessos i prioritzant usos per intentar donar satisfacció a tothom. Tot això utilitzant la política, que no hem d'oblidar, juga en un camp econòmic determinat i un paradigma ideològic que el sustenta i que entenem que s'ha d'analitzar per tal d'entendre el perquè de la controvèrsia, entre d'altres, amb els transvasaments. Actualment, sobre la intervenció de la política en aquest tema, es té la percepció general de que és més, una intromissió perniciosa, que no una conseqüència lògica de la pròpia definició de gestió i de política. Diu Guinot4: “quan a aquests conflictes intrínsecs s'afegeix la manipulació política d'alguns grups gens desinteressats a l'hora de plantejar aquestes qüestions, no ens ha d'estranyar, doncs, el creixent nombre de conflictes socials”, amb una al·lusió que tendeix a confondre el que és el normal interès partidista, amb la dialèctica de les línies polítiques oposades. Però que hem d'entendre en el context de creació d'opinió neoliberal. La segona meitat del segle XX van servir per assolir tota l'estructura ideològica que necessàriament havia de ser utilitzada com a legitimadora de les pràctiques neoconservadores que ara, encetant el nou mil·lenni, estan fortament qüestionades per amplis sectors de la societat civil i acadèmica, i acusades de ser el factor determinant de la crisi econòmica que possiblement ha estat la més greu en afectar fins ara al nostre planeta (si estem d'acord en oblidar, això sí, la crisi perpètua que envolta a quatre cinquenes parts del món). Aquest estudi pretén posar de manifest com les posicions favorables als transvasaments d'aigua, responen a interessos neocons i estan per tant, alineades amb la dreta política; mentre que les postures anti-transvasaments encaixarien amb l'esquerra, tot i que la majoria de vegades cap de les dues postures enfrontades són conscients de la seua filiació política, i fins i tot reneguen d'ella, cosa per altra banda lògica ja que l'actual paradigma ideològic neocons ha aconseguit un ampli consens social en contra de la idea de política, aprofitant la inèrcia del pensament postmodern (Que en paraules de Lyotard ve a dir: “Simplificando al máximo, se tiene por <<postmoderna>> la incredulidad con respecto a los metarrelatos.”)5 i que ara simplement es pot resumir en desconeixement. Ha de ser circumscrit a l'àmbit espanyol, ja que com ha fet saber Pedro Arrojo6, als EEUU van fer una reculada important en política de grans obres hidràuliques i concretament en transvasaments als anys 80 i 90. Anys, hi ha que recordar, de plenitud ideològica neoliberal, però també d'una forta conscienciació ecològica als Estats Units. Notícies com ara, la publicada per l'agència EFE el 20 de setembre d'aquest any 2010, a “Pekín, un total de 60.886 residentes de la provincia central china de Henan fueron desplazados para dejar paso al mayor proyecto de trasvase de China, que desviará el agua del río Yangtsé hacia el árido norte del país asiático.” poden fer-nos creure erròniament que també hi ha polítiques d'esquerres fent transvasaments. Res més lluny; tothom som sabedors de que a hores d'ara és precisament la Xina, tot i definir-se com a socialistes, l'Estat que amb més fermesa (i menys vergonya), aplica les receptes neoliberals. Conceptes i pràctiques. 4 5 6

Guinot (2005) Lyotard (1979) Arrojo (2005) 2

Si acceptem i donem per bona una de les definicions de política més amables que es poden trobar, direm que “la política és l'art de gestionar allò que és comú”; i acceptarem també sense més problemes el que Seijo atribueix a Sant Tomàs de que “la ley es una ordenación de la razón dictada por el bien común, para aquel que tiene gobierno de la comunidad”7 (Tot i que no és precís d'estar d'acord amb Seijo en atorgar-li a Déu la potestat de repartir autoritat). Des d'aquest punt de partida, tenim que l'aigua com a bé comú, hauria de ser gestionada políticament mitjançant lleis raonades que, a més, haurien d'emanar de la sobirania popular. Això no ha estat sempre així, de fet al llarg de la història es veu com l'aigua ha estat considerada com un bé econòmic què, lligat a la terra o en solitari, era susceptible de ser venut. La iniciativa privada va finançar grans obres com per exemple el pantà de Tibi a la comarca de l'Alcoià. I era mitjançant subhastes entre els llauradors a les portes de l'església de Sant Joan a Mutxamel com es repartia l'aigua. Si parlem dels bens afirmant que hi ha d'individuals i de comuns, acceptem l'existència de la propietat privada com una premissa que no anem a qüestionar en els seus grans trets, tot i que si que haurem d'acceptar l'existència de certs límits i també, que els recursos naturals bàsics per a la supervivència humana de cap manera haurien d’estar sotmesos a la mercantilització ja que això significaria la discriminació total d'accés a aquests recursos en base al potencial econòmic de qui els necessita. Així, podem acceptar l'existència d'una tradició derivada del control feudal de la terra i l'aigua que atorgava drets, i que a hores d'ara han esdevingut en consuetudinaris; no volent dir això -al nostre parer- que es pugui parlar d'una tradició mercantilista a l'hora de gestionar el recurs. De fet, és ara que l'aigua és escassa, quan es parla des del nou paradigma, en térmens de bé econòmic, volent equiparar-lo a qualsevol altre bé dels que fruit de la transformació en un procés de producció, han entrat en el mercat. Des d'aquest punt de vista, es podria plantejar un debat al voltant de la situació econòmica que se suscita arran de la dessalinització i que ara pensem que no cal aprofundir. Tot i que sí, almenys, puntejar-lo. Els drets sobre l'aigua són una qüestió inacabada, i no precisament per una manca d'interès, sinó per la multiplicitat de teories al respecte. Les més conegudes són dos, d'una banda, la sobirania territorial absoluta o Doctrina Harmon, que degut a les disputes internacionals que genera, és pràcticament insostenible tot i que continua sent un referent per a molts països que pel seu poder, sobretot bèl·lic, busquen d'aquesta manera la legitimació en l'ús exclusiu i excloent de l'aigua. I l'altra seria la “comunitat d'interessos”, que vindria a ser la recerca d'acords i gestió compartida entre veïns que comparteixen una conca hidrogràfica. ----------- -------- -------------------------------------------------Per analitzar les respostes que es donen a la societat, hauríem de definir el model que s'evidencia darrere dels discursos que es postulen com alternatius. Aquest, que seria el que planteja una economia de mercat controlada, definida en el seu dia per B. Clémentin i V. Cheynet com a proposta d'una economia saludable8, que amb el decreixement, aconseguisca l'anivellament econòmic i la sincronització de la societat amb la natura. Aquesta proposta, cal dir que difereix de la socialdemocràcia basada en John Maynard Keynes, ja que aquest advocava per la intervenció de l'Estat per tal d'estimular l'economia, sense qüestionar-se ni el creixement ni la crisi ecològica de la qual òbviament no tenia la perspectiva moderna. La gestió política de l'aigua ha de tenir com objectiu la presa de decisions en base a l'anàlisi 7 8

Seijo (2010) Objetivo Decrecimiento, 11 3

científic de les dades i llur aplicació al model teòric fruit del constructe de cada ideologia i no a l'inrevés. És per això que les lleis han de ser raonades, ja que si és la ideologia la que marca la línia sense tenir en consideració l'adequació contínua a la realitat (precisament allò que l'anàlisi científic pot ajudar a situar) és més que provable que aquest camí contribuïsca a la creació d'un model burocratitzat que perpetue les desigualtats. Ací juga un paper fonamental l'educació, què ha de tenir els objectius filosòfics de creació de camins; o millor dit, d'obertura de portes, i no de servei a un sistema. Malament anirem si no s'articulem els mecanismes que impedisquen la perpetuació dels paradigmes i per contra, propicien el pensament crític. De fet, malament anem. L'educació i la informació formen un tot que ha d'estar lliure de la ideologia però sotmès a la filosofia que es desprèn de les anteriors paraules. Aquest és el marc que definesc per intentar donar el màxim pes específic a la sobirania popular: criteri i informació. El desgovern de l'aigua i la generació de desconfiança. No es tracta que existisca desgovern sinó que l'àmbit de govern ha canviat. L'aigua ha estat un recurs que s'ha explotat en funció de dos aspectes fonamentalment, un ha sigut la pressió demogràfica i l’altre el nivell tecnològic al qual, durant els distints períodes de la història, cada societat ha arribat. Tenim els exemples del Xúquer i del Segura, rius que han donat de beure adequadament amb les obres que al llarg de la història s'han desenvolupat, i que van ser prou per abastir unes de les hortes més fèrtils de la mediterrània. Això, com diem, fou possible perpetuar-ho mentre que l'avanç tècnic va permetre optimitzar el recurs i “estirar”, per així dir-ho, el fil d'aigua. La pregunta que caldria fer-se, en termes de relació entre recurs i demografia és: com evitar que el límit quan la població tendeix a infinit, siga zero? L'aigua es vol mercantilitzar, això ja no és un interrogant sinó una afirmació. El que molts autors afirmen, és l’íntima relació entre el paradigma neocons i la despolitització de l'economia, és a dir, la des-regulació financera com a pas previ de la globalització neoliberal. Així doncs, hem d'estudiar l'actual paradigma econòmic i veure com afecten els discursos que busquen legitimació en la temàtica que ens afecta. El primer que cal dir és què en aquestes línies es comparteix l'anàlisi d'en Žižek 9 quan diu, que forma part de la ideologia del capitalisme global la creença que vivim a un univers post ideològic que afirma que els conflictes entre l’esquerra i la dreta estan superats. L'anàlisi que fa Tropp quan afirma: Clean water tends to gravitate towards the rich, whereas waste water tends to gravitate towards the poor10, evidencia que no sols la dicotomia és entre la dreta i l’esquerra sinó també entre el nord i el sud, i en el camp purament econòmic. La despolitització de l'economia ha estat una constant dels discursos neoliberals que s'ha accentuat a partir de la dècada dels 70, precisament quan la conscienciació mediambiental començava a qüestionar l'excessiva voracitat de les companyies multinacionals. Davant d'aquesta ofensiva que posava en perill l'avanç de les grans corporacions, va haver tot un 9

Žižek (2007) Tropp, (2010) 4

seguit de discursos adreçats a fer entendre al “gran públic” que l'economia, com a ciència que és, ha d'estar per damunt de la política en tots els sentits, i que per tant era necessari arribar a un acord sota les bases que haurien de marcar organismes d'experts i “independents”. Aquests òrgans són bàsicament dos el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Tots dos creats i dominats per les grans corporacions i els Estats més rics del món, amb la clara intenció d'aconseguir el marc de legitimació i la capacitat real de domini posat en pràctica sota la usura i les condicions draconianes que fan als països deutors i ser esclaus de per vida. A l'Estat Espanyol fou, com encertadament apunta Ignacio Ramonet, el govern socialdemòcrata de Felipe González qui va introduir aquestes polítiques. I al País Valencià es van assentar les bases de la més gran des-estructuració soci-econòmica des de l'expulsió morisca de principis del segle XVII: les indústries, acompanyades de milers de treballadors que mantenien el saber fer, van haver de plegar-se als dictats que es marcaven des dels mercats de l'Europa on es volia accedir. Agricultors, que també eren sabedors d'una tradició ancestral, veien com, lluny de ser recolzats, eren condemnats per la competència que havia propiciat el transvasament del Tajo-Segura i, als pocs anys de l'arribada de l'aigua pel canal, veien com aquesta aigua no sols no els solucionava els greus problemes de mancança que durant segles havien patit: veien com les aigües anaven a camps mai explotats i a usos residencials que a la fi, van ser la taula de salvament per a milers d'agricultors de Catral, Dolores, Almoradí i de tants altres pobles. Això si, una vegada van vendre la terra per a edificar, la majoria de vegades il·legalment i amb prevaricació clara de les autoritats locals, autonòmiques i estatals. Cal que vegem quins han estat els discursos que la dreta ha utilitzat per a debatre sobre la necessitat de fer transvasaments d'aigua entre conques distintes. En aquest sentit, dos han sigut els termes més utilitzats: progrés i solidaritat. Mentre s'utilitza el mot “progrés” des d'un punt de vista evolutiu, amb la qual cosa ja es comet un greu error de pes; fan ús de la paraula “solidaritat” com un recurs afectiu. Ambdós termes això si, adequadament despolititzats. Al Diario Información del 13 de gener de 2010, posaven en boca del President de la Generalitat Valenciana: «Francisco Camps aseguró tras la reunión que el debate de tensión interterritorial sobre el agua “no tiene sentido” y reclamó “solidaridad” con las necesidades de la Comunidad Valenciana, al igual que esta región “entiende” las prioridades de otras. Camps se pronunció así tras reunirse con casi una treintena de representantes de comunidades y sindicatos de regantes de la comunidad para reclamar el agua como un 'recurso de dominio público' puesto que los recursos hídricos, como la energía, son un recurso “nacional”. Entendemos las prioridades de otros territorios pero tienen que comprender que nosotros tenemos nuestras necesidades y que no se puede cortar la posibilidad de seguir creciendo.» Aquestes declaracions continuen sent les mateixes que féien Aznar, Matas i Zapalana per a justificar la inserció de les obres del transvasament de l'Ebre al Plan Hidrológico Nacional. És bastant fàcil veure com es confonen els conceptes d'energia i aigua, tractant-los tots dos com si foren el mateix tipus de recurs. Això és així des de la perspectiva econòmica liberal, però l'energia, que és un recurs transformat o derivat d'altres recursos naturals, no es pot equiparar a l'aigua ja que si bé, sense energia, més mal que bé però podríem passar; sense aigua no hi hauria possibilitat. El fet però, de la inexistència d'acord internacional al respecte suposa -al nostre parer- un greu problema. Que tot i ser conceptual, és també el punt de partida que s'hauria de definir per a no partir d'una divergència que només nàixer, allunya la

possibilitat d'acord ja que situa el problema en el camp econòmic. Aquesta diferència s'ha de tenir en compte perquè un recurs és susceptible de ser una mercaderia i l'altre no, o no necessàriament, ja que és obvi que l'aigua passa a ser un recurs econòmic: "Nunca en la historia del mundo y de Chile el agua había sido tan escasa, por eso transportarla es un buen negocio. El agua es el oro del futuro", comentó el ex ministro de Obras Públicas Eduardo Bitrán.11 Aleshores, hem de fer-nos altra pregunta, de si es pot apel·lar a la solidaritat quan es parla de distribuir un recurs natural, quan es converteix en “imput“ de determinats processos productius? I la resposta és clara: no és lícit. Per la senzilla raó de que el sistema no fa una redistribució equitativa sinó arbitrària i condicionada per l'egoisme que és el principal motor del sistema capitalista. Exemples com els discursos que s'utilitzen per a convèncer a la societat de les bondats dels transgènics, van en la mateixa direcció, és adir: s'introdueixen missatges sobre el benefici que suposarà per al medi ambient amb la reducció d'insecticides si s'usen aquestes llavors, o la possibilitat de reduir la fam al món, o la possibilitat de fer bio-combustibles. Fin i tot s'intenta equiparar la manipulació genètica amb el procés de l'evolució natural. Això són exemples clars de despolitització de l'economia que du la temàtica, en aquest cas la de l'aigua, cap a postures irreconciliables ja que no s'acaba discutint del fons de la qüestió, que és econòmic, sinó de termes ideològics, més en el punt de vista weberià. Això que pot semblar que es fa per desviar l'atenció, no pot escapar de l'anàlisi antropològic com una constatació que respon a la construcció d'estructures simbòliques que esdevenen en fonamentals per assolir les bases d'una estructura econòmica determinada. Expansió del paradigma econòmic neoconservador al País Valencià i llur conseqüències. Sembla que tota teoria s'ha d'experimentar primer al laboratori. Potser per això, la societat es creu que en el procés d'implantació d'un nou ordre econòmic, el primer a fer, tal i com “passa” amb les farmacèutiques, és que s'ha de garantir, no ja l'èxit orientat a la consecució dels objectius, sinó l'absència d'efectes secundaris o per dir-ho amb un eufemismes més actuals, “danys col·laterals”. L'economia és difícil de preveure i menys d'encertar-la, d'això hi ha proves tan al llarg de la història com de ben segur, si repassem els diaris, fins i tot aquesta mateixa setmana. Però, si que és cert que la combinació perfecta és la d'aquesta ciència amb altres no menys interessants, com ara la publicitat o el periodisme. Zizek ens dóna la pista de com la despolitització de l'economia ha estat el resultat del treball d'aplanar el camí per part del neoconservadurisme, en tant que la base ideològica, i que ha permès que les tesis neoliberals prengueren sentit a nivell quotidià, primer a les empreses, després al poder polític i darrerament a la societat en el seu conjunt. Dir que la democràcia és l'únic regim admissible, agafar el poder i utilitzar-lo per a pervertir els serveis socials i malbaratar les empreses públiques. Utilitzar els mitjans de comunicació com elements d'adoctrinament, fer que l'educació siga un instrument de perpetuació de 11

lostiempos.com (2010) 6

privilegis i de discursos de justificació, i acabar per tancar el cercle al convertir la democràcia en una pantomima on la gent creu que la màxima expressió de la llibertat és tenir veu cada quatre anys. Aquesta pot ser la trajectòria que podria resumir l'esquerra per a explicar la lògica neocons. Com podria ser, canviant els termes adequats, l'explicació que done la dreta per tal de difondre les maldats de l'intervencionisme estatal. De fet, el que l'antropologia s'ha de preocupar és de desvetllar les diferències entre el que es diu, entre el que es diu que es fa i entre el que realment es fa. Per això, la premissa per a l'estudi parteix de l'observació del poder, qui l'ostenta, i com l'exerceix. L'esquerra ha tingut l'error de creure's el que des del poder econòmic s'ha estat difonent com a veritat absoluta i que no és altre que el de dir que la “gestió” s'ha de deixar en mans expertes i que són aquestes les que han de tenir l'última paraula per a decidir. Això, tot i ser comprensible sota l'anàlisi històric de la segona part del segle XX, encaixa amb la concepció i el valor que se li ha donat des de l'esquerra a la ciència, en tant que generadora de veritat i per tant, de legitimitat. En aquest marc, res més útil per al poder, que guanyar-se el camp simbòlic d'una societat. Al País Valencià, la identificació dels valors a una banda i altra de l'espectre polític, són fruit de l'apropiació per part de l'esquerra de discursos socials i reivindicacions ideològic-culturals que s'han vist afectats de “falta de raó de ser” i per tant de falses, quan la pragmàtica social ha vist que l'esquerra no tenia respostes “creïbles” en el camp econòmic. Durant l'època que això es va “demostrar” com a cert per a gran part de la societat que acceptava el post-tot, fins i tot la superació de la política, el canvi de referent que va patir la societat valenciana va anar acompanyat pel canvi ideològic que a nivell mundial s'estava duent a terme. No és doncs estrany ni anacrònic el procés social-ideològic-partidista del País Valencià: la dreta política i el poder econòmic s'ha orientat com a víctima, fent ús de l'estratègia nacionalista típica. Els discursos sobre l'aigua són un reflex de com la ideologia neocons utilitza l'interès mercantilista per a la construcció, no d'una estratègia de gestió d'un bé comú, sinó de l'Estat com una eina de legitimació i poder, que a més, hauria d'estar per damunt de les ideologies defenent els interessos: que són inqüestionables. “Si la Región tuviera en el Congreso un diputado murcianista o regionalista, adscrito a un partido con un credo afín a la Chunta Aragonesista, a Coalición Canaria o al Bloque Nacionalista Galego, sin duda que el único santo y seña político de este imaginario parlamentario sería reclamar agua para los campos de la cuenca del Segura, y para los demás usos, y defender los trasvases con uñas y dientes. Pelearía por todo lo contrario por lo que ha luchado José Antonio Labordeta, que fue uno de principales detractores de las transferencias del Ebro al resto de cuencas mediterráneas”12 Aquells que creuen fermament que els transvasaments són tan de dretes com d'esquerres tenen com a comú denominador que els discursos de confrontació els adrecen sistemàticament contra Catalunya i obvien la majoria de vegades que Aragó entre altres, està tan fermament en contra del transvasament de l'Ebre com el Principat. Aquesta reflexió està perfectament plasmada a la tesi doctoral d'En Vicent Flor, qui també aporta tot un seguit d'exemples de com es fa ús des de l'anticatalanisme de qualsevol excusa per a evidenciar la mala fe de l'altre. I respon, no a una dialèctica ideològica directa sinó a una confrontació en l'àmbit simbòlic i concretament en el sentimental. La raó: pura coherència amb el discurs neocons que ha pretés 12

Buitrago (2010) 7

despolititzar l'economia i que vol canviar el camp ideològic per l'identitari, òbviament sempre amb un punt d'egoisme més “irracional” però per contra, més transversal. Per acabar, i a la llum del que s'ha comentat en aquesta comunicació, creiem que si més no, podem atrevir-no a respondre alguna de les preguntes que es plantegen per a la discussió en aquest 7è congrés. Una d'elles, prou significativa, pretén indagar en la qüestió de si els transvasaments han servit per a cobrir dèficits i garantir el subministrament. La resposta, a la llum del que ja hem dit, és que no. Bibliografia.

−

Flor i Moreno, Vicent (2009) L'anticatalanisme al País Valencià: identitat i reproducció social del discurs del blaverisme Universitat de València, Departament de sociologia i antropologia social. − Guinot i Rodríguez, E. (2005): Usos i conflictes de l'aigua en la història. Catarroja, Editorial Afers. − Lyotard, J. F. (1979) La condición postmoderna Editorial Planeta De Agostini, S.A. Santa Perpètua de Mogoda, Barcelona, 1993. − Observatori del Risc, Informe de (2008). Aigua: font de vida, font de risc. Institut d'Estudis de la Seguretat (Barcelona). − Piera Cardo, E. i À. Milian Beser (2005): L'aigua de tots. Alzira, Edicions Bromera. − Ramonet, I. (2009) La catástrofe perfecta, Editorial Icaria, S.A. − Žižek, S. (2007) En defensa de la intolerancia, Ediciones Sequitur. Webgrafia. − Arrojo Agudo, P., (2005) Valoración del Decreto de Derogación de los Trasvases del Ebro previstos en el Plan Hidrológico Nacional (PHN),: Obtinguda el 6 setembre 2010 de http://www.fnca.eu/fnca/ docu/docu74.pdf − Buitrago, M. (2010) La mochila de Labordeta, Obtinguda el 20 setembre 2010 de http://www.laverdad.es/murcia/v/20100920/espana/mochila-labordeta-20100920.html − Los Tiempos.com (2010) Obtinguda el 8 novembre 2010 http://www.lostiempos.com/diario/actualidad/internacional/20101108/tubo-submarinollevara-agua-de-centro-a-norte-de-chile-ante-problema_98021_189953.html − Prat, N., (2010) Un plan de agua casi perfecto Obtinguda el 20 setembre 2010 de http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/20100920/plan-agua-casi-perfecto/487511. shtml − Seijo, M. Pedro, El concepto clásico de política frente a la globalización. Obtinguda el 6 setembre 2010 de http://cablemodem.fibertel.com.ar/sta/xxx/files/Miercoles/Seijo_05.pdf − Tropp, Håkan (2010): Expert Talk, Obtinguda el 6 setembre 2010 de http://www.wissenschaftsparlament.eu/forums/live-blog-politics/1407/expert-talk-h %C3%A5kan-tropp