Històries així contades

Page 1



HISTÒRIA(ES) D’UNA GALERIA (D’ART)

Història (I): El clau i jo Han tornat a encendre els llums, són d’aquests que primer estenen una resplendor apagada, groguenca, i que després banyen les parets de l’estança d’una blancor quasi diürna, com enganyant la natura del dia i la nit. Defora es veu passar la gent aqueferada, capcota, entre el renou del trànsit de cotxes embardissats en una contesa de blastomies fumejants, sempre present en aquesta hora crepuscular que marca l’apressat ritme de sortida de les feines de coll blanc. Les persones que entren defugen del remolí del carrer que inunda voreres de disseny; s’hi endinsen cercant prolongar la pau que els hi era furtada a fora i que perillava davant el risc d’aürtar amb les angoixades pretensions dels que se senten atrapats per la velocitat del temps. Sé que Cronos és en realitat qui corre més ràpid que ningú. Quan els nostres visitants eren al carrer caminaven pausadament a contracorrent, pensant només en abeurar l’ànsia de bellesa extraviada a la recerca de l’espurna perduda.

11


J. M. Vidal-Illanes

Aquest que em mira guarda la distància correcta. Ja es veu, pel seu aspecte, que sap assaborir la visió de determinades peces. Es fa enrere, només una passa, calculada, mesurada. Ara escruta, examina els detalls, en la mesura que la vista li ho permet. Avança lentament en diagonal, cap a la dreta, respirant harmoniosament, com qui es delecta amb tots els sentits per gaudir del moment. ¿Mira la paret? No. És clar, quin sentit tindria mirar ara la paret, llisa i blanca... està sotjant aquest requadre aferrat al mur, on amb lletra clara s’exposa, a qui l’interessi, l’autor, el títol, l’any i la tècnica utilitzada. Ara em torna a mirar amb un gest contrariat que es transforma en una ganyota de continguda tristor. Acaba de parar esment en el punt vermell que indica que algú altre se li ha avançant. Es clar, ha estat aquell col·leccionista francès, el dels cabells llargs i blancs, que a mitja tarda estrenyia afablement la ma de l’amo de la Galeria. Per mi millor, el clau del que estic penjat aquí m’està provocant unes lleugeres molèsties a la banda interna del bastidor; estructura de fusta de pi que em procura la necessària rigidesa per oferir-me, digne, a la vista de qui em vulgui gaudir.

12


Històries així contades

Història (II): L’abric i ell Fa fred i humitat, i entre tant aldarull al carrer, caminant cadenciosament a contracorrent, se’m fa difícil mantenir l’elegància exigida, però s’escau. Ell s’ha detingut, ha mirat cap a l’interior a través del gran finestral que inunda de color la grisa façana. Crec que el rostre se li ha il·luminat i amb un gir lent ha empès la porta. S’ha decidit a entrar. Mira l’endreçada estança mentre descriu un recorregut errant, com si prengués les mides a l’espai, pot ser ho fa per tal d’adaptar-se a l’escala de les peces. Discretament i formal, saluda el galerista, en silenci, inclinant lleugerament el cap. La nostra ombra es projecta, un tant grollerament, sobre el trespol de fusta blanca; amb aquesta il·luminació concebuda per ressaltar obres d’art, et sents una mica intrús. Aquí no fa fred, la calidesa d’aquest espai blanc i net s’accentua gràcies a l’aïllament acústic dels vidres: el bulevard, amb l’insultant rerefons d’estridor, ha quedat enrere. Ara sí, descrivim un trajecte circular, amb parades a totes les estacions, car cada quadre és com un ara, una al·legoria a la passió; aquesta, emperò, és una passió per l’art. Unes passes més, alentides fins la immobilitat, i es fa el silenci absolut, l’espetec de les sabates ha estat engolit pel soroll impacient de la respiració. Ell fixa la mirada sobre una tela de grans dimensions, de colors terrosos que descriuen un viatge al passat, però amb reminiscències de contrasentit cibernètic; amb tot s’ha de dir que és una obra de gran bellesa. Ara fa una passa enrere, calculada, mesurada, mentre examina amatent els detalls, escruta la peça en la mesura que li ho permet la vista. Lentament comença a avançar cap el gran quadre, però ho fa dibuixant una diagonal imaginària. Acota el cap, doblegant subtil l’esquena i mira el rètol aferrat a la paret: autor, títol, any i tècnica

13


J. M. Vidal-Illanes

utilitzada –tècnica mixta, diu la plaqueta–. Amb el dit assenyala, sense tocar, el punt vermell enganxat en un angle de l’etiqueta. Contrariat, ell s’agita i em transmet un moviment d’enuig contingut. Jo, immòbil, escometo la meva funció i intento mantenir la mesura. Crec que volia adquirir la peça i algú se li ha avançat. Gira sobre els seus talons i se dirigeix cap a la porta, inclinant en silenci el cap en passar devora el galerista. Finalment esbufega un lament, quasi gemec, ja que novament s’ha d’endinsar en el desgavell d’on s’havia esmunyit, mentre deixa enrere el paradís lleu i momentani que ens havia asilat. Ell m’aixeca el coll, fa fredor, ara cauen uns flocs de neu que justifiquen folgada la meva funció; vertaderament, em reconforta ser un abric llarg i haver estat fabricat amb llana de la millor qualitat.

14


Històries així contades

Història (III): L’aire i vosaltres Te veig entrar, directe, em talles en passar. La diagonal que dibuixes, les passes cadencioses i la mida exacta de qui sap observar. L’abric de llana elegant i sobri, la mirada serena i calculada, la respiració harmònica: tot en tu em captiva. Fins i tot la contrarietat que trunca el desig de gaudir en exclusiva d’una obra que t’atreu i que voldries fer presonera dins la gàbia de col·leccionista que has anat bastint. El gir sobre les teves passes i el comiat que torna a deixar-me orfe d’un contacte plàcid. Ara el llum s’ha extingit, el remor de la ciutat torna dolç, com un secret a cau d’orella, suau, imperceptible. El moviment defora s’alenteix, les ombres transiten lleus, sense tocar-se. A dins tot pesa, tanta bellesa dol, insulta els sentits de tot aquell que pren consciència de la misèria tangible que es veu encerclada d’esvaïts triomfadors que adoren déus de neó: ignorants ofegats per la liqüescència de l’existència, que mai no s’aturen a escoltar els pensaments. Mirades perdudes, res a dir, el record dels sons d’un violí virtuós que parla d’absències. M’he quedat sol, en un estat incomplet, buit, dolorós. Demà tot serà desmuntat, peça a peça la bellesa viatjarà cap a destinacions incertes i jo restaré aquí, immòbil, silent, esperant la propera exposició, omplint l’estança, invisible. I donaré alè a les obres noves que penjaran orgulloses de les parets. Jo les acaronaré sense tocar-les, les bressolaré, i elles s’adaptaran a la meva presència, pacients. I quan entreu em plaurà ser l’aire que respireu, que us assossegui profundament, sentir-me tallat per vosaltres, remogut en la densitat del moment, recórrer els pensaments en silenci i poder sentir-vos, un cop més, tant i tant a prop.

15



HISTÒRIA(ES) EN UN BAR (DE MATINADA)

Història (I): A través del mirall Veig les fulles a través del gran finestral de l’entrada que dibuixen sobre la vorera una catifa de fantasia, de matinada ha fet vent i la fina aiguaneu les hi ha fixat al terra. Aquesta és l’hora dels matiners, d’ànimes perdudes que surten de casa abans que el sol i venen a prendre el primer contacte amb la realitat. També en prenen begudes calentes sovint combinades amb esperits. Entren en silenci, movent el cap; la mirada és suficient per comunicar-li al cambrer que ja pot servir allò acostumat. Seuen a les banquetes de la barra sense llevar-se el capell malgrat entren a un lloc cobert, i la melodia de tasses i copes omple el lloc com la banda sonora d’una pel·lícula que ningú no ha vist encara. Música concreta per a un lloc difús. L’home que acaba d’entrar saluda en veu baixa, amb un bon dia imperceptible mentre es sacseja el fred del carrer. S’asseu damunt una banqueta devora els altres clients i em mira fixament. A través meu sembla que vol tenir una visió completa del que està

17


J. M. Vidal-Illanes

succeint a l’establiment. Però jo he de romandre immòbil, en la meva posició privilegiada d’observador de l’altre costat. Algú que no puc veure posa unes monedes en el Juke Box i comença a sonar una cançó. Tothom es gira desaprovant aquesta intromissió al bell mig de l’hora de la quietud forçada, però això no sembla importar el parroquià que s’ha quedat devora la màquina escoltant i mirant com va brollant la seva melodia. Sempre hi ha algú que aprofita els segons furtius per donar-me un cop d’ull, en realitat volen mirar-se en mi, identificar-se amb quelcom que potser no són, encara que desitjarien ser-ho. Jo em limito a tornar una visió de la realitat. No jutjo, no prenc partit; només torno la imatge de qui es posa al meu front amb la cruesa o la transparència de la realitat que tinc al davant. Tot el bar està dins meu i jo em limito a tornar una imatge invertida de la realitat d’aquest local ple d’història, a vessar de secrets que puc retenir fins a l’eternitat. El que millor se’m dóna és fotografiar la vanitat en moviment pagant amb una moneda que no sempre és ben acceptada. Lewis Carroll va dedicar una història als de la meva espècie, només jo sé el que hi ha al meu costat, al vostre altre costat.

18


Històries així contades

Història (II): Marcant les hores (els segons, els minuts) El carrer segueix les meves passes. Tot es desplega d’acord a l’imperi del ritme que marco. Els clients estan sempre pendents de mi i m’agrada sotmetre’ls a la meva voluntat. Poden decidir allò que volen prendre, però no poden enganyar-me mai perquè visc en el fil de la perfecció aritmètica. Alguns només em llencen mirades furtives, de reüll, amb un esguard contrariat. La majoria només mira cap endavant, al mirall darrera la barra o els objectes de l’aparador. El silenci no és absolut, jo el trenco compassat encara que el remor de fons no sempre em faci perceptible, mentre em barrejo amb la fressa de l’activitat dels cambrers. Veig entrar un home de mitjana edat que s’ha adreçat a la resta amb una tímida salutació de cap i un «Bon dia» gairebé intangible. En arribar a la barra recolza les dues mans al taulell de marbre i espera a ser servit. D’una taula propera a l’entrada s’aixeca un jove. Va directe a la gramola del fons del bar. Es treu unes monedes de la butxaca i les remena curosament, llargament, com si no sabés trobar allò que realment cerca. En realitat sembla fer temps mentre examina les possibilitats que li ofereix el menú de l’aparell. Amb la decisió presa deixa caure uns centaus que fan anar un renou metàl·lic ensordit. Uns segons més tard pitja dues tecles i espera a sentir les notes amplificades per l’altaveu. Alguns clients es giren protestant en silenci, amb la mirada, la intromissió d’aquesta música sobtada en la cadència dels pensaments solitaris. Algú em sotja fixament. S’aixeca i paga la consumició. Conec aquest tipus de mirades de desaprovació, però no puc deixar que m’afectin. Jo segueixo marcant el ritme, mai no m’aturo, no m’ho

19


J. M. Vidal-Illanes

puc permetre. Sé que no sempre dono la informació desitjada, sé que sovint puc enutjar molta gent amb la meva pertinaç constància. La queixa més comuna és que vaig massa ràpid, que soc un lladre d’instants. Altres protesten perquè vaig massa lent, que no avanço al ritme adient i per això tot es fa llarg i avorrit. No hi estic d’acord, sempre vaig al pas del temps, segon a segon, minut a minut, hora a hora.

20


Històries així contades

Història (III): Des de l’alçada del cap Ha estat una sort poder entrar en el bar. A fora un fred matinal em glaçava fins a les costures. Aquesta nit cap nigul ha cobert el cel i les estrelles s’han deixat veure més que mai entre l’aire glacial. Tot just ara fa uns minuts ha començat a caure una persistent aiguaneu. En aquesta hora de complicitats matinals el trajecte des de casa se m’ha fet molt llarg. El fred, ningú en el camí, la foscor que cedeix lentament a les primeres llums de l’albada, la porta del bar. Ens sacsegem el glaç instintivament, amb uns cops de les mans que pretenen activar un ressort que engegui alguna calefacció interior; un gest tan inútil com entranyable. Anem a seure a la barra, ho fem lentament, aproximant-nos amb una calculada mesura, estudiant el millor recorregut per a no cridar massa l’atenció dels silenciosos parroquians. Tenim el mirall al davant, ens hi duem bé. Prenem possessió d’una banqueta pròxima al Juke Box. Ara cal escalfar-se una mica, per això s’escau un cafè amb llet. Ens girem cap el rellotge, tenim temps. Res ens amoïna. De sobte un moviment a la nostra esquerra, uns renous metàl·lics i dos botons seguits que deixen anar uns «clac» sord. La música irromp en el silenci i alguns companys de barra es giren contrariats. La cançó no ofèn, senzillament omple els buits que duem cosits a l’ànima. Ningú dels que estem aquí espera massa del dia que ha d’esdevenir. Al nostre costat un client mira el rellotge, paga i surt apressat, amb la cara de qui sembla opinar que el temps sempre se li llença a sobre. Visc des d’una posició privilegiada, tot ho veig des de dalt i puc donar fe de coses que ningú percep. No tothom pot dir que està fet del feltre de la millor qualitat, ni que el meu fabri-

21


J. M. Vidal-Illanes

cant té més de cinquanta anys d’història. Les tonalitats grises m’afavoreixen i duc amb orgull ser un Dayton clàssic de Dobbs. Mirem novament el rellotge: per sort a nosaltres de res ens importa l’hora.

22


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.