Ara Mateix / Acabem amb les pilotes de goma / Etiquetatge en català / La vergonya de Terrassa, Caixa Terrassa/ Peces de la nostra Història / El misteri d'Eurovegas
abril 2012
nº18
Ara mateix Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert, i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no ens val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible. Miquel Martí i Pol Un altre mòn d'Arcadi Oliveres És una critica de la societat general. Que parla del capital dels països, dels bancs i caixes i els seus projectes socials, etc. Ensenya matissos que es troben darrere de grans projectes, del benefici propi que se'n treu. 2
número 18 · abril 2012
Acabem amb les pilotes de goma Sergi Castells En les darreres setmanes hem vist com moria, conseqüència d’una pilota de goma, un jove a Bilbao. Tot i ser el primer cas a l’Estat, no és el primer que mor a mans de la policia per culpa d’aquesta arma. I no només això, les pilotes de goma també han produït nombroses lesions, sobretot als ulls, però també afectant la melsa, pulmons o provocant fractures d’ossos. De debò l’us d’aquestes armes compensa les lesions que poden arribar a provocar? Definitivament, no. Són armes perillosíssimes. El Parlament europeu accepta com a armes de baixa letalitat aquelles que disparen un projectil a un màxim de 122 joules. Les que utilitzen els Mossos d’esquadra disparen la pilota de goma a 830 joules. 830. Gairebé 7 vegades més del que es recomana a nivell europeu. Deixant de banda la potència a la que disparen
(que ja és un motiu de pes per sí sol), hi ha altres motius per voler retirar aquests perillosos objectes de la circulació: són molt difícils de controlar i no respecten el principi de proporcionalitat que ha de regir en qualsevol intervenció policial. I que no busquin excuses dient que són de difícil substitució: retirar-les de la circulació i trobar-hi alternatives és tan fàcil com mirar cap a la resta d’Europa, on han trobat solucions en l’aigua a pressió, els gasos fètids (innocus, a diferència dels gasos lacrimògens) o, simplement, el combat cos a cos. En definitiva, hi ha raons de sobres per prohibir aquestes armes i les alternatives poden ser igual o més efectives que les pròpies pilotes de goma i, sobretot, més justes i menys perilloses.
Estimat/ada: Antidisturbi
Hi ha un munt de coses per dir-te: començant per la teva feina de policia, ja només això significa no tan sols acatar les lleis d’un govern de dretes i corrupte que retalla els teus drets com a treballador/a, que retalla en sanitat i educació i que oprimeix a pobles i a les seves respectives cultures. Sinó que ser policia implica fer-ho complir. Però vostè és anitiavalot, vostè va molt més enllà, la feina i les obligacions d’un policia són discutibles, la teva no. Utilitzes la violència, tant física com psicològica, i utilitzes tècniques militars per a reprimir a unes persones que volen ser escoltades. T’és igual la causa, t’és igual a qui, tant si són culpables com innocents, pacífics o violents, grans o petits, periodistes o gent d’apeu. La teva missió és repartir llenya. A més, darrerament us heu fet notar, heu fet veure a la població la vostra falta d’escrúpols donant cops de porra a tort i a dret, disparant pilotes de goma, utilitzant gasos lacrimògens i fins i tot s’ha produït un atropellament. També s’ha de recordar que no teniu cap mania en trencar el mobiliari urbà, també sou culpables d’aquests danys, i que no dubteu en ratllar amb les vostres furgonetes els cotxes aparcats al carrer. Tot perquè no teniu una opinió crítica ni solidària, tot per fer acatar unes lleis. Després us molesta quan se us anomena gossos.
Un dia en la meva vida de Bobby Sands És el testimoni de l'obstinació i la lluita d'un home per preservar la seva identitat republicana enfront de la por,el fred i la soledat de la seva cel.la. 3
Les JERC de Terrassa reivindiquem l'etiquetatge en català Ignasi Ferrer El passat mes de març les Jerc Terrassa vam començar una nova campanya en defensa de l’etiquetatge en català. Vam protestar davant d'un dels centres comercials de Terrassa denunciant l'etiquetatge dels productes que no estaven en la nostra llengua, el català. D'aquesta manera també hem començat a denunciar els establiments que no respecten el dret a l'etiquetatge en català, amb la col•locació d'un adhesiu a l'exterior, que adverteixi al consumidor de la discriminació que està patint. Des de les JERC demanem que les etiquetes de tots els productes de qualsevol establiment i marca estiguin en català, respectant els drets dels consumidors catalans així com la oficialitat d’aquesta llengua amenaçada. De la mateixa manera demanem que es potenciï la venda de productes de la terra. Creiem que aquesta mesura, si es portés a terme, repercutiria positivament en el renom de la marca; animem d’aquesta manera a tot consumidor a prioritzar la compra dels productes respectuosos amb els drets lingüístics del poble català i tanmateix manifestem que seria un bon pas de cara a la normalització entre nouvinguts i castellanoparlants. Cal recordar que l’Estatut del Consumidor, aprovat per el Parlament de Catalunya, recull el dret a l’etiquetatge en català. S’obliga, des del 2011, a etiquetar com a mínim en català tots els productes, ja que els consumidors tenen dret a rebre les informacions pertinents en la llengua autòctona. No obstant, com que encara no s’han
imposat sancions per aquelles marques que no etiquetin en català, moltes empreses ho ignoren, algunes d’elles fins i tot catalanes (com el cas de marques de renom i de mercat majoritari català com Casa Tarradellas, Font Vella, Bimbo etc.). En tots els països democràtics i desenvolupats amb comunitats lingüístiques similars al cas del territori català i sovint amb menys pes demogràfic i econòmic que ho justifiqui, s’etiqueten tots els productes com a mínim en la llengua pròpia. No fer-ho en català és un tracte diferencial respecte la comunitat castellanoparlant i un atac a la realitat nacional que no hem de tolerar El consumidor català té els mateixos drets i no pas menys que qualsevol altre. A més, cal tenir en compte que el pes econòmic que representa el mercat català entre els productes de consum habitual produïts al territori, és majoritari, aquesta situació hauria d’ésser més que suficient a l’hora d’encarar l’etiquetatge. Etiquetar en català no representa un cost afegit inassolible ni de bon tros per una casa que ho fes en qualsevol altra llengua. Si es pot fer una inversió per etiquetar en castellà també es pot en català, una inversió que, com ja hem dit, segur que seria recompensada, pel que cal tenir en compte que sempre comprarà més de gust un consumidor respectat i amb un producte que li és proper Per tot això i més, des d’aquí demanem més oferta i protagonisme de productes catalans, l’etiquetatge de tots els productes en català i evitar qualsevol marginació de la llengua i dels seus parlants!
L'últim patriarca de Najat El Hachmi En aquest llibre l'autora narra els enfrontaments entre un immigrant marroquí i la seva filla adolescent per les seves diferents maneres de concebre i integrar-se en la realitat que els envolta a Catalunya. 4
número 18 · abril 2012
La vergonya de Terrassa, Caixa Terrassa Rafa Boada La història recent de Caixa Terrassa va bastant lligada a la història de la ciutat. Com tots ja sabem, a mitjan de la dècada passada ( 20002010 ) Terrassa explotava econòmicament i tornava a guanyar una posició de
rer Col·legi a les cinc de la tarda desfilaven caravanes de cotxes de gamma alta. Sense cap mena de dubte, aquells van ser bons temps. En aquells temps, la bombolla immobiliària s'estava engreixant i Caixa Terras-
prestigi entre les ciutats catalanes, posició que va perdre a partir dels 80 a causa de la crisi industrial i del tèxtil i que va continuar amb les deslocalitzacions de finals dels 90 i el principi de segle. Sembla doncs que a Terrassa la construcció era la gallina dels ous d'or que havia de reflotar la ja incipient economia de la ciutat. Tots tenim encara en ment els dies on a “l'skyline” de la ciutat ja no hi destacaven tant les xemeneies sinó les grues i on pel car-
sa, entre altres entitats, donava aire a la bombolla, ja fos a través d'hipoteques com finançant immobiliàries i constructores. Com tots sabem, a finals de 2007 la bombolla va petar i poc a poc hem pogut veure les conseqüències que això ha tingut per famílies i empreses. Després d’una ronda de fusions de caixes, el Maig de 2010, Caixa Terrassa es va fusionar amb Caixa Manlleu i Caixa Sabadell formant la nova caixa UNNIM. Totes tres entitats
havien apostat excessivament en la construcció en els anys de creixement i ara es trobaven que havien de ballar amb les mes lletges. Aquesta unió no ha ajudat a sanejar els comptes de les caixes, precipitant així la intervenció del Banc d'Espanya el 30 de Setembre de 2011 i finalment el 7 de Març de 2012 BBVA acabaria comprant UNNIM per 1 euro. Tot el que ha passat a Caixa Terrassa s'hagués pogut evitat amb una bona diversificació dels actius que tenia la caixa. El que és una de les coses més bàsiques en finances, els directius de Caixa Terrassa van passar per alt. Un simi amb escolarització obligatòria i amb sentit comú hagués pogut gestionar la caixa millor del que ho han fet aquests directius. Ara només cal esperar quants treballadors de l'antiga caixa es queden sense feina mentre els incompetents que han estat fent el que volien amb la caixa es prejubilen o segueixen com si no hagués passat res.
Jo confesso de Jaume Cabré Molt bon llibre que narra la història d'un violí des de la seva construcció, com va passant de generació en generació, vivint i coneixent els mals de la societat de qualsevol època. 5
Jaume Cabré: "Hi ha una reticència cap al que és català" Ona Martínez Viñas
Jaume Cabré (Barcelona, 1947) és un escriptor català, llicenciat en Filologia Catalana, catedràtic, professor universitari i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Terrassenc d’adopció, ha escrit diverses novel·les de fort reconeixement, com Senyoria, L’ombra de l’eunuc, Les veus del Pamano o Jo confesso; però també ha publicat relats, teatre i algun llibre de reflexió sobre la pròpia escriptura i l’acte de llegir. Últimament, estem vivint diferents conflictes socials, des de la crisi i la progressiva devaluació dels que manen, fins a fets com el desallotjament dels indignats a Plaça Catalunya o les actuacions policials a l’IES Lluís Vives de València o a la vaga general del passat 29M. Les seves novel·les, com per exemple Senyoria, Les veus del Pamano o Jo confesso, tracten conflictes socials i també representen de diverses maneres el mal a la societat, sempre d’una manera realista. Considera que el mal està força present a la nostra societat i, potser, cada vegada més explícit amb la tensió social que estem vivint? Bé, jo crec que el mal és inherent a la societat humana, independentment de l’època o el moment històric. Però què en pensa de les darreres actuacions policials o polítiques, de tota aquesta situació? D’entrada, la qüestió dels indignats l’hem d’entendre des de la crisi, però també hem de veure que és una qüestió que té un plantejament espanyol amb el qual no hi estic d’acord. Hi ha moltes coses que són discutibles. Tot és discutible. A Garzón se li ha fet una putada perquè ha volgut remenar els crims del franquisme. Això és així. Però Garzón és un personatge molt discutible per totes les seves accions, per exemple, envers l’independentisme 6
català. A tot arreu hi ha ombres i clarors. I als mateixos indignats n’hi ha. Ens és molt fàcil posar-nos amb actuacions concretes, com per exemple les de la policia, que segur que van ser errònies però també cal que entrem a fons amb les qüestions dels indignats, amb el que hi ha en aquests moviments. S’ha de dir que hi ha un procés de reflexió col·lectiu que feia anys que no es donava. Perquè la reflexió havia passat a l’arc dels polítics. Això en seria una força positiva molt bona i, a més a més, amb una força d’exportació cap a altres països considerable. El que em preocupava en aquell moment era l’espanyolització del moviment. Parlant de la relació entre Catalunya i Espanya amb el tema dels indignats, llibres seus, com per exemple Les veus del Pamano, que està traduït a uns dotze idiomes, ha tingut molt ressò a la resta d’Europa però, en canvi, dins de l’Estat espanyol no té el mateix èxit. A què creu que és deguda aquesta diferència? Hi ha una qüestió molt clara, i és que hi ha una reticència cap al que és català. Això és objectiu i ho sap tothom. I ho saben els mateixos editors, que diuen que els interessa molt un llibre però que saben que a Espanya no es vendrà perquè és d’un autor català. Això és així i durant molt de temps ha estat així. El que passa, però, és que en aquests moments està passant una cosa molt curiosa: la traducció de Jo confesso, que és Yo confieso, està interessant molt a Espanya, però moltíssim. I això ha fet que hi hagi gent que ha volgut recuperar altres llibres i, per exemple, Les veus del Pamano, que s’ha reeditat amb una nova traducció, comença a interessar a molta gent que no en sabia res. És a dir, que arriba un moment que tens la sort de topar amb el lector i a ell li és igual d’on ve aquell autor. Només l’interessa
número 18 · abril 2012 el llibre. No té manies. El problema és que, de vegades, els lectors no arriben a descobrir que els interessa el llibre perquè, ja d’entrada, l’autor és català i s’ho mostren reticents. I en aquest sentit, com creu que s’hauria d’avançar? Bé, en la major part no depèn de nosaltres. També és cert que en alguna part sí que en depèn: de fer coses bones, d’escriure bé. Aleshores, l’excel·lència, per ella mateixa, ja interessa. I si interessa, acaba agradant al lector espanyol com s’imposa a l’italià o al francès. I això ajudaria a vèncer aquesta reticència històrica que portem, que forma part dels problemes en la relació entre Catalunya i Espanya. Això ja ho sabem i ho tenim assumit. I una manera perquè no hi hagi aquesta reticència és la independència, a partir de la qual estaríem més tranquils, contents i, fins i tot, ens podrem estimar els uns als altres, però cadascú a casa seva. I dins de Catalunya, creu que es valora i s’incentiva prou la nostra pròpia cultura? EL problema de la nostra cultura, la catalana, és bastant singular a nivell mundial: hi ha una cultura que és viva, que és popular, que té una tradició indiscutible i que té uns nivells de qualitat notables, però que té un estat que no li juga a favor. Un estat que li va en contra. Podríem dir que és una de les poques cultures amb ànima, amb coratge, amb vitalitat, que no té un estat al darrere que la sostingui, que la dignifiqui, que la defensi, que en faci altaveu ni que se’n faci portaveu a la resta de països. Per tant, lluitem contra les pròpies estructures per donar-nos a conèixer. Per això, és molt important coses com el Frankfurt 2007 o que l’any que ve Barcelona ciutat serà convidada de la Fira de París, que hi hagi traduccions de la literatura catalana, que el cinema català tingui obres com Eva o Pa negre. Això és molt important per donar-nos a conèixer a pesar de
l’estat en el qual ens trobem. Que l’estat sembla que el que voldria és que no existís tot això. Els mateixos alemanys, amb una ironia prou interessant, al veure que, a Frankfurt 2007, desembarcaven poetes, assagistes, narradors, dramaturgs... I que donaven a conèixer obres interessants, deien que l’existència de la literatura catalana era un dels secrets d’estat més ben guardats de l’espai. I també deien: “Qui se n’hauria d’ocupar?” Doncs, en principi, l’estat espanyol, però no ho fa. Això fa que ens hàgim d’espavilar i és una altra de les raons per treballar per la independència. I aquesta possible independència, com creu que s’hauria d’assolir? No ho sé. Si ho sabés t’ho diria, però t’ho diria en privat, perquè no es fes malbé. Però no ho sé. Ja hi ha gent que hi pensa i hi treballa. És un procés complicat i lent, que comporta una sèrie de passos que s’han d’anar fent i, sobretot, estar disposats a una situació dura. Ara que s’ha estat parlant del paper que hauria de tenir el castellà en una Catalunya independent, què en pensa, vostè que treballa amb les paraules? Quan arribi, ja en parlarem. Perquè marejar-nos ara per una cosa que encara no és, no val la pena. Perquè cada cosa ha de venir al seu pas. No podem passar-nos tot el dia xerrant i no treballar! Per tant, anem fent passos i, en cada pas, anem pensant com el fem. I si hi ha algú que pensa en fórmules, doncs molt bé. Que les tingui en compte per quan arribi el moment. Caminem i arribem a on hem d’arribar. Llavors, ja ho veurem tot. Per acabar, ja que és Sant Jordi, ens podria recomanar un llibre? Molts. Qualsevol. Per exemple, un que m’ha agradat molt dels que he llegit últimament, que es diu Lent, de Narcís Comadira. Lent de lentitud o de lent bifocal. És un llibre de poesies i és molt, molt, molt interessant. 7
Volem el Jove com el Pícnic Jazz Eduard González El diumenge del Pícnic Jazz és, sense dubte, un dels millors dies de l'any, com ho són també els dies de Jove de Festa Major.
El Jove no té aquest suport del consistori i, per tant, aguanta amb la força de les entitats que l'organitzen, un pressupost de 0€ i molts pals a les rodes. Això sí, el Jove té, com el Pícnic Jazz, un suport popular que no falla mai a la cita, però que sovint, també és crític i el troba pobre al compararlo amb altres ciutats. No
rassa gaudint de la festa. Per molts, aquell va ser un Jove memorable!
De manera que, quan arribi la Festa Major, i les plomes afilades de polítics Aquell dia, passejant per i opinadors de la ciutat Vallparadís, pensava en es preparin per fer diana les diferències entre un sobre el "Jove tu també festival i l'altre i, a part pots...", els convido a aixede l'estil de música i de car el cap un moment, rel'edat de la gent que s'hi flexionar i recordar que a mou, poques diferènfinals de març segura"El Jove no té aquest cies hi ha. Les paradement passejaven pel tes estan a un costat i suport del consistori i, parc de Vallparadís, a l'altre, l'alcohol corre tot creuant-se personenllaunat arreu on mir- per tant, aguanta amb atges com l'ex-alcalis i, a la que t’hi mous, de Royes, l'actual alla força de les entitats creues cortines de fum calde, regidors de tots d'olors ben diverses. que l'organitzen, un els colors polítics i, evidentment, amb tota la pressupost de 0€ i La gran diferència, societat civil terrassenperò, són els diners que molts pals a les rodes." ca, amics, coneguts el Pícnic Jazz mou. Evii saludats que gauddentment, els ha guan- hi ha cap dubte que si ien, com tots, d'un magyat amb la qualitat i els l'oferta és pobre, el públic nífic dia de sol, asseguts a patrocinis que té, però, ho és en consonància. la gespa, cervesa en mà. sobretot, pel suport que l'Ajuntament i la ciutat en Sempre m'agrada recor- A principis de juliol, molts general dóna a aquest dar l'any que ERC va en- joves (i no tan joves) esfestival. Poso la mà al foc trar a govern i va exigir un tarem fent exactament que més d'un regidor i, pressupost digne pel Jove. el mateix, amb menys fins i tot, l'Alcalde arreu on Aquell any, Obrint Pas i Dr. pressupost, però amb les van parlen bé del Festival Calypso, a més d'una pila mateixes ganes de festa de Jazz i anima, fins i tot a de grups novells, van aix- i de passar-nos-ho bé. empreses, caixes i bancs ecar l'ànim de la joven- Respectem-los, també. a donar-hi suport! (com tut terrassenca, l'ambient fem tots els terrassencs). era boníssim i gent d'arreu del país estava a Ter-
Kafka a la platja, Haruki Murakami Murakami ens obre la porta a un univers on la fantasia, els somnis i la realitat conflueixen de forma tan oberta que pràcticament no ens plantegem parla amb els gats o com és que plouen sangoneres. 8
número 18 · abril 2012
PECES DE LA NOSTRA HISTÒRIA 1936: La fàbrica, pel qui la treballa L’any 1936 Terrassa era un dels nuclis industrials més importants de Catalunya. La Revolució del 19 de juliol va comportar la desaparició, ja fos per ajusticiament o per fugida, de quasi tots els amos i patrons de les indústries terrassenques. Sufocada la rebel·lió militar, els obrers i obreres tornaren als seus llocs de treball i s’hagueren de posar al capdavant de les seves pròpies fàbriques. Les grans indústries de la ciutat, com SAPHIL, Torredemer o Aymerich Amat, passaven ara al control obrer i al servei del poble. El Comitè d’Indústria, lligat al Comitè d’Enllaç Antifeixista, prengué el control del procés col·lectivitzador i donà les pautes que havien de permetre el retorn a la producció. Fins aquell moment les indústries terrassenques eren principalment indústries tèxtils, però poc després de l’esclat de la Guerra, la maquinària de les indústries va ser transformada per produir material de bèl·lic, és dir, la indústria de pau passava a ser indústria de guerra. Tot i així la indústria tèxtil no va desaparèixer del tot, ja que seguia essent necessària per produir mantes i roba pels combatents del front.
Bernat Pizà
A mida que la Guerra avançava van anar sorgint problemes, com les restriccions energètiques, la incorporació dels treballadors al front conforme s’anaven les lleves, problemes de transport... Els diaris feien campanyes perquè les dones anessin a les fàbriques a ocupar els llocs que els homes deixaven per anar a lluitar al front. La falta d’energia era el problema més greu, durant la segona meitat de l’any 1938, quan les tropes de Franco ja havien ocupat bona part de la Catalunya occidental, impedien que l’energia produïda a les centrals elèctriques de la seva zona arribés a les ciutats de la zona republicana, això va comportar que les fàbriques terrassenques s’aturessin durant setmanes per falta d’energia i la producció disminuís considerablement. Amb l’entrada a la ciutat de les tropes de Franco, tornà de nou l’ordre social anterior, amb unes condicions laborals molt pitjors que als anys anterior, així s’iniciaren anys de lluita clandestina.
Brave new world (Un mòn infeliç) de Auldous Huxley El mon descrit a la novela és una utopía, la guerra i la pobresa no existeixen i tots són feliços permanentmen. Paradoxalment la veritable felicitat ha estat substituida per un hedonisme superficial i materialista. 9
El misteri d’Eurovegas Jan Amat Se’ns dirigeixen amb sucoses desmesuradament beneficiós com ho
xifres de nous llocs de treball directes i indirectes, de la quantitat de turistes que atrauria, amb nombres de sis xifres per explicar la riquesa generada . Tot perquè els votants que es creuen que les reformes que escanyen als de sempre, son per
"Estan cagats perquè, en cas que una de les comunitats perjudicades s’oposés frontalment al projecte, es podria escampar el rebuig general."
era en èpoques més glorioses comprar una trentena de pisos buits per vendre’ls més tard màgicament encarits sense cap mena de costos ni conseqüències. Algú s’ha preguntat per què els blaus estan tan interessats en fotre’ns aquest tros de vòmit de la seva crisi a casa nostra? Només cal pensar en qui se’n beneficiaria a curt termini. En primer lloc, evidentment, CiU, que podria fer veure que pren mesures de pes per sortir de la crisi, tot pensant en les properes eleccions i mai en les conseqüències a llarg termini. En segon lloc, les grans constructores, a les quals podem denominar Florentino & Friends que, pobretes, es troben en una època de vaques magres i
raons pràctiques i no pas ideològiques, acceptin també les mentides que ens expliquen i les veritats que amaguen sobre l’Eurovegas. Esperen que s’accepti que la prostitució de la terra pel cas omís de les regulacions mediambientals i urbanístiques, de la salut pública per la limitació de la llei antitabac i les mesures contra la ludopatia, de les condicions laborals que es preveuen molt precàries i fins i tot la prostitució de la seguretat Las Vegas no és el nostre model de turisme ciutadana per no saber quina classe d’individus o organitzacions de dubtoses que, aprofitant la seva amistat amb intencions es plantarien al nostre territori, els que ara governen, trobarien una seria molt beneficiosa per sortir de la crisi. escletxa per on colar el seu ciment. Pretenen que acceptem sense més ni Se’n beneficiarien, també, Adelson i el més que un projecte d’aquest estil serà sector del joc internacional o nacional
Crònica de la independència de Patrícia Gabancho Com serà la Catalunya independent trenta anys desprès de l'assoliment de la indepèndencia? Qui la proclamarà? Aquestes són algunes de les preguntes que tracta de resoldre, desde la ficció, aquest llibre 10
número 18 · abril 2012 com ara Cirsa que trobarien ampliat l’abast del seu imperi desembarcant a Europa pel Mediterrani. També es pot preveure que el crim organitzat, de la nacionalitat que sigui, s’està fregant les mans. Malgrat estar tan clar que tal despropòsit donaria pel sac a molts nivells, res està escrit i no revelaran res
encara. Sembla aparèixer una cortina de fum en tot allò que podria generar alguna classe de rebuig popular. Estan cagats perquè, en cas que una de les comunitats perjudicades s’oposés frontalment al projecte, es podria escampar el rebuig general. Per això no revelen res, no parlen gaire fort o canvien de tema al fer referència a punts clau com, per exemple, l’ubicació del complex que es pot preveure que serà el punt que tocarà més clarament la moral d’una comunitat concreta. No revelaran res fins que tot estigui firmat i fins que, després de repetir les mentides fins a l’afonia, la credulitat d’una majoria submisa garanteixi la destrucció de la dignitat col·lectiva i la reconquesta silenciosa per part de la mateixa xusma que ens ha enterrat fins a la cintura en una crisi que no estan disposats a pagar. Tal com una pobre noia es veu obligada a vendre el seu cos perquè s’ho ha gastat tot en droga, els mateixos que ens van enganxar a l’opiaci de la construcció i al creixement infinit, ara pretenen que ens agenollem davant el hot-dog que pretén violar les nostres contrades. La dignitat i l’estabilitat a llarg termini de la nostra qualitat de vida, semblen ser altre cop hostatges per poder arrelar tot allò que alguns han esperat tant de temps per treure del calaix.
1984 de George Orwell Líbre mític de George Orwell. Ambientat en un règim totalitari, explica com el control permanent dels individus pot fer aillar-los entre ells per por a ser delatats. 11
AIXÍ NO
AIXÍ SÍ
Fa uns dies llegia astorat que havien agredit a uns companys simplement per militar a les JERC. El tema no m'hagués sorprès i indignat més del normal (ja de per si molt) després d'altres agressions que hem viscut a companys si no fos perquè llegint la notícia mencionava que els agressors (amb premeditació) eren d’Assemblea de Joves l'Esbarzer de Palautordera. Una assamblea propera a la CAJEI i Maulets que es defineix com "un espai de trobada, reflexió i acció del jovent [...] per treballar per uns Països Catalans lliures i per un model de societat democràtic, just i sostenible". És a dir, gent amb la que compartim ideologia. Per descomptat que no vull criminalitzar a tots els companys que estan en aquests moviments. Fer això seria equivocar-me totalment. Els que han protagonitzat aquesta agressió són 4 eixelebrats. El més preocupant és el que els van espetar després d'agredir-los: "Palautordera és de la CAJEI, les JERC no torneu a posar els peus aquí, és territori nostre". Esgarrifant. Que militants d'una organització democràtica et diguin això esgarrifa. En fi. És qüestio de donar ànims als companys agredits.
La plataforma “Diguem Prou” i l'Assamblea Nacional Catalana són dos magnifics exemples del procés de vertebració per al qual està passant la societat civil del país. És ara el moment en què hem d'anar tots a una. Si cal és necessari que la societat civil del país empenyi aquells partits que encara no estan del tot convençuts de fer-se a la mar i començar (com diu el president) la travesia cap a la nostra Ítaca particular. L'anhel que molts esperem. Veure el nostre petit país lliure de la opressió i estrangulament que pateix actualment. A l'objectiu i acabarem arribant. La velocitat només depèn de que capitaneja la nau. Nosaltres i el 45% de la po-
blació del país està a punt. Només manca que qui capitaneja la nau, posi rumb al destí.
Estima la cultura, odia el feixisme
12
és el butlletí de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya de Terrassa Si us voleu posar en contacte amb nosaltres, rebre informació o conèixer-nos podeu visitar la nostra web (jerc.cat/terrassa) o contactar-nos per mail (terrassa@jerc.cat). ‘El Teler’ és una eina per a comunicar les activitats de la organització, informar, formar, incitar a la reflexió, opinar i expressar-se. Redacció: Assamblea JERC Terrassa