Entrevistes

ENTREVISTES ALUMNES DE SISÈ CEIP LLORENÇ RIBER NADAL 2013

Madò Maria Jaume Amer Hola jo som madò Maria i de mal nom me deien de Son Estaràs. Jo vaig néixer a Inca al 7 d’abril de 1945.

El meu ofici era molt típic a Inca. Jo feia de sabatera i a Inca hi havia moltes fàbriques de sabates. El meu pare es nomia Joan Jaume Beltran i el mal nom era el mateix que el meu, de Son Estaràs. Ell va néixer a Inca. El meu pare feia molta feina al camp per després vendre la collita al mercat.

La meva mare nomia Catalina Amer Marquès i de mal nom de can Boqueta. La meva mare va néixer a Inca com el meu pare. El seu ofici era mestressa de casa. Feia el dinar, sopar, etc.

A ca nostra menjàvem molta verdura i mumare feia molt de pics melmelades.

La meva família tenia més o menys doblers, podíem viure bé.

Jo només vaig anar a l’escola fins els 14 anys, o sigui només vaig fer estudis primaris. Aquests 14 anys vaig anar a l’escola de Monges, que eren les que hi havia en aquell temps. L’escola es deia les monges de la Caritat. Jo, a l’escola, no era ni molt bona ni molt xereca, era, lo que se diu, del “monton”.

Els professors eren diferents. A alguns cursos més dolents i a alguns cursos més bons, i d’ensenyament el final tots eren bons.

Ara vos contaré una historieta que me va passar quan era jove i feia feina a una sabateria d’Inca.

Jo anava a fer feina a les 7 del dematí. Berenava de pa amb oli i darrera olives, que en aquell temps se menjaven moltes olives. Bé

quan me posava a fer feina primer me posava un davantal. El meu pare anava a fer feina al camp i tenia porcs gallines i mens. Un dia mentre pasturaven els mens un va sortir de la finca. Per cert, munpare tenia una gran finca. Aquell me se'n va anar a la finca de devora i se va posa a menjar cols. Mecaixins... quasi una dotzena se’n va menjar. Munpare el va treure de sa finca des veïnat, i jo venia de fer feina i munpare m’ho va contar i jo vaig dir: aquest me li posarem de nom Menjacols, i així va va ser. Però aquest me ja es mort. Es clar, no?

Joguines que vaig tenir De petits no en teníem tantes de juguetes. El meu pare, com el meu home ara, sabien fer moltes baldufes. Els nins i també les nines anàvem pel carrer amb les nostres baldufes. Si a la baldufa li posaves un pern a la punta eren molt més fortes.

Vaig tenir una jugueta fins el 11 anys que m’agradava molt, que era un tipus de casa amb figures. Va ésser un regal d’aniversari, uns dels més grossos.

Els meus tres fills Quan varen passar uns quants anys jo vaig conèixer a un jove que es nomia Miquel Colom Bennàssar que vivia a Selva. Llavors d’uns quants anys mos vàrem casar i desprès vàrem venir a viure aquí a Campanet. Tenim tres fills. Al nostre primer fill, en Miquel, li agraden molt les motos i els cotxes fins i tot va tenir un cotxe de Carreres. A en Joan li agrada molt anar en bicicleta, i l’últim en Tomeu li agrada escalar amb el seu fill.

En Miquel ara té una moto i va amb els seus amics a circuits de motos. Té dues filles, les dues tenen 18 anys, són bessones i se nomen Maria Antònia i Maria Assumpció. En Miquel viu a les afores de Campanet.

En Joan té dos fills que se nomen Joan Miquel, que té 10 anys, i n’Antoni, que té 3 anys, la seva dona es nom Maria Del Mar. Ells viuen a Campanet i vénen a veure’m qualque pic.

En Tomeu té també dos fills, en Lluc i Joel. La seva dona és nom Verònica (Vero). Ells viuen a Binissalem. A en Lluc li agrada molt escalar i a més a més va a classes d’escalada.

Això ha estat tot. Jo me nom Maria Jaume Amer i això és la meva família, els meus fills i nets, i sobretot la meva història.

ENTREVISTA A NA MAGDALENA "DE S’HOSTAL" DADES PERSONALS Vaig néixer a Campanet dia 10 de Setembre de l'any 1944. Mumare era de Campanet, li deien na Magdalena "de s'hostal" i feia feina d'agricultora. I mumpare era de Campanet, li deien n' Andreu "de can Beteta" i feia feina de fuster.

Vaig estudiar a s'escola pública de Campanet fins als12 anys. Després pes meu compte vaig estudiar mecanografia, francès, anglès i comptabilitat. Als 25 anys vaig fer les proves d'accés a l’Universitat i vaig estudiar 2 anys a la facultat de dret.

M'agraden ses Matemàtiques, sa Geografia, sa Història i sa Gramàtica, sempre he estat autodidacta.

M'agrada molt llegir, he arribat a tenir una biblioteca de més o menys 1500 llibres, també m'agrada la música, quan puc vaig a veure concerts, òperes, ballets i musicals.

He viatjat per mig món: per totes ses autonomies espanyoles, Ceuta i Melilla, Portugal, França, Bèlgica, Suïssa, Itàlia, Alemanya, Àustria, Praga, Grècia, Croàcia, Turquia, Xina, etc. Lo que més m'ha impactat ha estat sa muralla Xina i sa ciutat de Pompeia a Nàpols (Itàlia).

SES MEVES VIVÈNCIES Quan tenia 3, 4 i 5 anys, acompanyava a es meu germà que era 4 anys major que jo, anàvem a pasturar ses cabretes per sa vorera des torrent. Llavors les dúiem a ca nostra i les munyíem. Sa llet que trèiem de ses cabretes era per berenar el dia següent. Mumare mos feia sopes de llet, que era sa llet munyida es dia abans, pa rostit, sucre i un poquet de canyella.

Quan ja era més grandeta que tenia 6 o 7 anys anava amb mumare a fer herba dins es sembrat que conreàvem. Mumare hi veia molt poc, però agafava ses herbes, les tocava i les ensumava, fent això coneixia quina herba era i mos ensenyava es nom de s’herba, com a males herbes eren es cards que picaven, sa ravenissa, cames roges, cogula, corretjola, forcatilles, espases, llanterners, abatzers, etc.

Quan vaig tenir 8 anys me posaren a fer companyia a una dona major, que me feia fer moltes feines de la casa, era una casa molt gran i tenien safarejos d’oli.

Quan només quedaven els baixos d’oli el treien, el posaven dins un ribell molt gran, s’hi afegia sosa càustica, i es brou d’una bollibisa que era escorxa d’un arbre que se deia palo-sabó. Havies de remenar, remenar i remenar fins que tornava espès. Quan havia refredat sa capa forta, sa tallava a quadros i eren pastilles de sabó, que s’empleaven per rentar.

Una altre cosa que fèiem era “sa bugada”; posàvem aigua dins una caldera amb foc a davall, dins una bossa de roba hi posàvem cendra de clovella d’ametlla i una pastilla d’aquell sabó que havíem fet. Aquella aigua bullia i bullia, i així se feia es lleixiu. Devora sa caldera hi havia dues piques on s’hi posava sa roba bruta i amb un aparato que se deia es bullador (fet d’una carabassa xapada per la meitat i un mànec de fusta) amb ell s’agafava aigua de sa caldera i sa tirava damunt sa roba, un pic i un altre i un altre i un altre, com que jo no tenia força per girar sa roba, me feien llevar es calcetins i ses sabates i potejar sa roba.

Aquest procés durava dos dies es dematí.

Quan tenia 10 anys, en Franco va posar una llei que els nins i nines havien d’anar a escola fins a els 12 anys. Me varen llevar de ca aquella dona que me feia perdre molts de dies d’escola i ja vivia amb els meus pares i anava a escola.

Als dotze anys vaig començar a fer feina a sa fàbrica des vidre. Allà vaig conèixer moltes personalitats diferents que venien a comprar artesania, eren artistes, escriptors, músics importants, reis que vivien exiliats i me va impactar molt conèixer a n’ABEL MANDELA , ell devia tenir un poc menys de quaranta anys, era un home alt i fort, record que quan li vaig donar sa ma per saludar-lo, sa meva ma blanca pareixia un ou dins un ponedor fet de palla obscura.

Me vaig casar i vaig tenir tres fills. Mos agradava molt anar d’acampada. Acampàvem a Farrutx es caps de setmana i un mes en s’estiu. Des de dalt d’es mollet de Farrutx amb un grup d’amics, teníem instal·lades entre 8 i 10 tendes de campanya, matrimonis amb al·lots.

Es Dissabtes i es Diumenges dematins sortíem d’excursió a ses muntanyes de Morell, de Betlem, d’Aubarca i tot es voltants. En s’estiu anàvem cap a la mar a nedar.

FEINES QUE HE FET Vaig començar a fer feina a n’es 12 anys de comptable a sa fàbrica des vidre, després duia comptabilitat i relacions públiques, per que venien molts d'estrangers, i així em vaig adonar que havia d'estudiar llengua estrangera. Després amb 14 anys, vaig fer el mateix amb l'anglès.

Als 22 anys em vaig casar i duia sa comptabilitat de s'empresa des meu home i era un caos. Fèiem ses factures i ell ja les havia cobrades i gastades.

Vaig tenir 4 fills, un d'ells va morir quan va néixer. Quan es fill petit va tenir 3 anys, me vaig tornar a posar a fer feina.

Regentava una joieria i de roba de pell a Alcúdia.

Mos n'anàrem a viure a Palma a l'any 1975 (els meus fills anaven a l'Escola de Son Espanyolet i després continuaren a l'Institut Ramon Llull i a l'Institut Politècnic) mentre jo feia feina a una immobiliària, primer de secretària, després de venedora i finalment de sòcia.

Amb la crisi de 1982-1983, vàrem tornar a Campanet i muntàrem hivernacles, produíem tomàtigues, mongetes, pebres, etc. que dúiem a vendre a Mercapalma.

A l'any 84 em vaig separar i vaig començar a fer feina a un saló de modes de pell i al mateix temps feia de secretària de Don Gabriel Mateu (escriptor que té publicats tres llibres). A s'empresa de sa pell m'oferiren i vaig fer de directora de moda als salons del poble Espanyol, al mateix temps feia de relacions públiques als hotels per captar clients estrangers.

L'any 1989 me varen oferir el projecte de posar en marxa la Fundació Illes Balears.

Es tractava de cercar finançament privat per comprar edificis històrics en estat ruïnós, recuperar-los i al mateix temps administrar els doblers que aportaven els patrons de la Fundació.

Així vàrem arribar a aconseguir comprar i rehabilitar la possessió de Son Pax. El poblat talaiòtic de Torralba a Menorca. La casa Pairal de Can Ros a Eivissa que avui en dia està convertida en museu. El Molí de la Mola de Formentera. Es fortí de Cala d'Or a Mallorca.

Es parc natural de s'Albufera de Muro i es Castell de Santiago Elmer a Andratx a Muro (Mallorca).

A finals de 2011 em vaig jubilar, tenia 67 anys.

ENTREVISTA AL MEU PADRÍ INTRODUCCIÓ El meu padrí va néixer als anys 40 a Catalunya. En aquella època de postguerra, la majoria de persones no tenien massa diners i vivien d’una manera molt senzilla. Els nins no tenien moltes joguines, ni maquinetes, estaven acostumats a jugar al carrer amb els seus amics i amigues.

El municipi on va néixer el meu padrí es diu Móra d’Ebre. Esta situat a la ribera dreta del riu Ebre, a la província de Tarragona i a la comunitat autònoma de Catalunya.

Els llocs mes famós del municipi era i és el Castell de Móra que s’alça devora del riu Ebre i també té un mirador.

INFÀNCIA Em dic Xavier Berges Cot i va vaig néixer el dia 27 de maig del 1946 a Móra d’Ebre.

Quan era petit m’aixecava pel dematí i anava a l’escola. La meva escola era mitjaneta i estava situada al carrer Major del poble. Al pati jugàvem a molts jocs: amb la pilota, futbol, basquet i també jugàvem a mocador, les nines de la meva escola jugaven a la rajola.

El meu joc preferit era el futbol.

A la tarda, quan tornava de l’escola jugava al carrer, després sopàvem i tota la família ens anàvem a dormir, no teníem televisió com avui en dia.

A la meva família, que era pobre, érem cinc persones. El meu pare que es deia Andreu i treballava de viatjant comercial, la meva mare Irene que no treballava i els meus dos germans n’Andreu i na Lourdes.

Quan jo tenia catorze anys la meva família i jo ens varem traslladar a la ciutat de Barcelona.

A la ciutat vàrem estar tres o quatre anys, però al meu pare li va donar una feina de masover d’una finca i ens vàrem tornar a traslladar. Vàrem anar a viure a una finca a prop del municipi de la Roca del Vallés.

EDAT ADULTA Als disset anys vaig començar a treballar a una fàbrica d’aigua embotellada a la Roca del Vallés, no m’agradava gaire.

A la Roca vaig conèixer una noia que es deia Encarna, la trobava molt guapa i ens vàrem fer ‘’novios’’.

Desprès al vint-i-un anys me’n vaig anar a fer la mili, em va tocar a la ciutat de Melilla. Jo des de allà, sempre li enviava cartes a n’Encarna per què l’enyorava molt.

Als vint-i-tres anys vaig tornar de fer la mili i vaig començar a treballar a una fabrica de patates fregides.

Un dels dies més importants de la meva vida va ser el dia 5 de juny de 1971, el dia de la meva boda amb n’Encarna.

Al poc temps de casar-me vaig començar a fer feina a la empresa New Pol, que fabrica rentadores. La meva feina consistia a comprovar que les rentadores tinguessin totes les peces col·locades correctament. Vaig fer feina a la New Pol fins que faig tenir seixanta-tres anys i em vaig jubilar.

La meva primera filla, na Mònica va néixer el dia 5 d’abril de 1972 a l’hospital de Granollers. En aquella època vivíem amb el pare de la meva dona, però desprès del naixement vàrem decidir comprar un petit pis a la Roca del Vallés.

Al cap de dos anys va néixer la meva segona filla, la Susanna i al cap de dos anys més la meva tercera i darrera filla, la Raquel.

ESTIUS Els estius els passàvem a un poble de la costa del Maresme que es diu Pineda de Mar. Als anys vuitanta vàrem comprar una caravana i la vàrem instal·lar a un càmping devora la mar. Varen ser uns estius molt entretinguts, ja que al càmping feien moltes activitats: petanca, jocs pels nins, curses de sacs, concerts, etc.

A l’any 1995 van tancar el càmping. Com que ens agradava molt el poble de Pineda de Mar vàrem decidir comprar un apartament devora la platja.

HISTORIA D’INTERÈS Quan tenia quaranta anys vaig fer un viatge a Holanda. Vaig deixar a les meves tres filles a casa de la meva germana. Va ser la primera vegada que faig agafar un avió. A Holanda vaig anar a casa del germà de la meva dona, a un poble anomenat Delfzijl.

Vàrem visitar molts pobles del país, vàrem veure molts molins i molts camps de tulipes.

També ens varen portar a veure la capital del país, la ciutat d’Amsterdam.

VELLESA Quan jo tenia seixanta-tres anys l’empresa New Pol va tancar per un ERE (expedient de regulació de feina) i jo atès la meva edat em vaig jubilar.

Desprès de la meva jubilació, la meva dona i jo ens vàrem traslladar a viure durant tot el any al poble de Pineda de Mar. Per finalitzar, vull destacar el naixement del meu primer net, en Marc, que va ser el dia 23 de maig de 2002.

PEP JOAN, DE “CA’S COIX MENUT Hola som en Pep Joan, som de Campanet i tenc 40 anys. La meva professió és misser i tenc despatx a Inca. Vaig néixer l’any 1973, a Inca, a la Clínica Verd que hi havia a la Gran Via Colom. I al poble em diuen de “Ca´s Coix Menut”, mal nom de ca la meva padrina materna.

El meu pare nom Joan i té 68 anys i de professió també és misser, com jo. Va néixer a Inca l’any 1945. El seu pare (Pep) feia de comerciant, pagès i botiguer a Inca, i li deien de “Ca’s Botet”, i la seva mare, Antònia, era de Caimari i li deien de “Ca’n Titè”. Al meu pare i a mi, per Inca, ens diuen de “Ca’s Botet”.

La meva mare nomia Maria de Lluc. Va morir quan tenia 40 anys, i la seva professió era mestressa de casa. El seu nivell d’estudis era de batxillerat. Va néixer a Lluc (Escorca). El seu pare, Guillem, era de Lluc i el seu mal nom era de “Son Llobera”, finca que era de la seva família. La seva mare, Catalina Pons, era de Campanet i feia feina de cosidora i brodadora, i el seu mal nom era de ”Ca’s Coix Menut”.

El primer lloc on vaig anar a escola va ser a Ca Ses Monges, a Campanet, fins als 6 anys. La mestra que més recordd era na Catalina “Menorc”, a més a més de Sor Maria Ignasi i Sor Nativitat. Del 6 als 11 anys vaig anar a l’escola de Campanet, CEIP Llorenç Riber. El mestre que més record és en Miquel Oliver.

Només vaig estudiar fins 5è d’EGB, perquè la meva mare estava malalta i me varen matricular a l’escola Beato Ramon Llull a Inca, on vaig estudiar fins COU. El mestres d’Inca que més record són en Bernat Cabrer, que li deiem “cap de bou”, en Pedro Vallespir, ”pato”, i en Pedro Femenia, “skippy”. Després vaig estudiar a l’UIB fins que vaig acabar la carrera de dret. En total vaig estudiar 17 anys de la meva vida, 5 a Campanet, 7 a Inca i la resta a Palma.

Quan anava a l’escola de Campanet anava amb un grup de 23 nins. No m’havia d’esforçar massa per aprovar. Dels meus companys de Campanet només un 1% té estudis superiors.

Quan anava a Inca a Sant Francesc hi havia tres grups per curs, A,B,C (bons, menys bons i “clovelles”), i sempre érem més de quaranta alumnes dins l’aula. El nivell era molt diferent, s’exigia més, i em vaig haver d’esforçar de valent per seguir les classes fins que m’hi vaig acostumar, i en general vaig treure bones “notes”. Em va cridar l’atenció que hi havia un cendrer damunt la taula del mestre, ja que ells podien fumar dins classe. Hi havia un mestre que quan acabava el tabac enviava qualque alumne fins a l’estanc perquè n’hi compràs més. Diria que més de la meitat dels meus companys de classe a Sant Francesc va acabar estudis superiors: enginyers, advocats, metges, economistes…

Les meves assignatures preferides eren les de lletres i especialment la història, i les que manco les mates, la física i química i la filosofia.

A Campanet només tenia un mestre durant tot el curs i donava les classes en català. A Inca tenia un mestre per assignatura i les classes eren, normalment, en castellà. Només vaig anar a repàs d’anglès, a Inca, a l’Aliança Francesa, i a casa mai m’ajudaren a fer els deures. A Campanet sempre solia anar a l’escola a peu. Si no plovia no hi havia transport. A Campanet l’horari era de 9 a 12 i de 15 a 17, i a Inca de 9 a 13’20 i de 15 a 17,20. A la Universitat hi anava el torn del dematí. A Campanet el mestre ens deixava seure on volíem, com a la UIB; en canvi a Inca sempre ens feien seure per ordre alfabètic.

Econòmicament, a casa, de moment no patim. Tenim feina i sempre hem sabut estalviar un poc. Si sempre t’ho gastes tot quan venen les vaques magres, com ara, ho passes malament.

ENTREVISTA A NA HAFIDA EL GHARIBI Vaig néixer dia 23 d’octubre de l’any 1979. La meva mare era del Nador i el meu pare també era del Nador. Jo no vaig anar a l’escola perquè en aquell temps les nines no podien anar a l’escola, només hi podien anar els nins, per això jo no hi vaig anar.

Quan la meva mare s’havia d’anar amb les seves amigues jo havia de guardar els meus germans. El meu pare feia feina al camp, però després vàrem anar a viure a la ciutat, que es deia Nador. Allà varem comprar una casa molt gran perquè érem molts.

En aquella casa tenia 8 banys i 8 habitacions i una botiga. I una cotxeria. En aquella botiga hi venen mòbils i fundes de mòbils. Nosaltres teníem molta terra per sembrar coses.

La feina dels nins i nines En aquell temps els nins i nines havien de fer feina obligats pels pares. I quan tornaven els pares els hi demanaven on eren els doblers i si no en duen se quedaven sense sopar.

Però ara el rei del Marroc els hi va dir als pares: si feis fer feina als vostres fills anireu a la presó i vos agafarem el fill i ens l’endurem.

Per això ara ningú dels pares els hi fa fer feina als seus fills.

El menjar Nosaltres berenàvem de té, cafè, llet amb galetes i al migdia menjàvem pollastre, me amb patates, peix, etc. I els divendres dinàvem de cuscús. I per sopar sopàvem de sopa, de pa amb oli, etc. La recepta del cuscús és difícil pel que mai ha fet cuscús.

Els vestits Nosaltres per ses festes ens posam un vestit. Els vestits són diferents perquè cada vestit li han posat un nom com per exemple kaftan que es llarg i el seu preu pot arribar a 1.000 euros perquè esta decorat amb purpurina. N’hi hi nia un altre que es diu luatuat i també el seu preu pot arribar a 1.000 euros. I quan ens conviden a sopar ens posam un vestit que es diu kubu que n’hi ha que tenen purpurina i n’hi ha que no. En aquell temps totes les dones estaven obligades a dur un mocador però ara ja no.

Ara les dones que no volen dur un mocador no importa que en duguin. Al Marroc la meitat de la gent no du un mocador. El preu dels mocadors, els més barats es de 2.50 o 3.50 euros i els cars de 6 euros a 10 euros.

Les bodes Quan alguna dona se vol casar ha d’anar l’home a demanar a son pare per casar-se amb la seva filla.

En aquell temps les nines se casaven quan tenien 15 anys però ara ja no.

Una boda dura tres dies. Abans la dona ha de construir una cosa que es diu aquidor perquè els convidats puguin ballar i sopar. També aquest aquidor ha de tenir taules i cadires i un sofà per la dona que s’ha de casar.

La dona s’ha de comprar quatre vestits.

El primer dia la dona s’ha de posar un vestit d’aquells que s’ha comprat i puja on han construït aquell aquidor i se seu en el sofà i una dona ve i li fa la henna. Després d’haver acabat de fer la henna els convidats comencen a ballar amb una música que se diu regada, i després sopen.

El segon dia la dona comença a ballar amb els convidats. Després la dona que ha fet la henna a la dona que se vol casa, també els ho fa als convidats. Després les dones que saben ballar bé toquen un instrument i a la vegada ballen.

I el tercer dia l’home ve a cercar la seva dona per acabar la festa a ca seva i els convidats que volen acabar la festa també van darrera del cotxe dels que se volen casar. Quan s’arriba, la dona se seu damunt una hamaria i l’agafen. Després els convidats van a sopar. Després d’haver sopat els dos que s’han casat tallen la coca.

De coques n’han de fer set coques o més perquè els convidats també mengin.

Les festes Nosaltres tenim dues festes. Una que se diu la festa del ramadan i altre li deim la Festa gran.

Per la Festa més gran hem de comprar un me i matar-lo nosaltres. Per matar-lo li feim un tall en el coll. Després torram la carn del me.

Per la festa del ramadan no importa que comprem un me, però si que hem de comprar carn de me de la carnisseria. Per celebrar les festes hem d’aixecar-nos a les 5:30 hores. En aquestes festes també feim pastissets.

ENTREVISTA A PERE “MARC” Vaig néixer a Campanet dia 16 de juny de l’any 1930 a n’es carrer del Miracle. Mumpare era en Pere “Marc” i mumare na Catalina “Garrovera”.

A ca nostra teníem sa taverna de can Murtó. En aquell temps hi havia dues tavernes a Son Pocos, sa nostra i sa de can Moixet que estava al carrer de sa Teulera.

Quan tenia tres anys vàrem passar a viure a sa Plaça, perquè mumpare havia agafat es cafè d’es Club. Allà teníem més feina perquè passava més gent i obríem a les 6:00 des dematí.

A cinc anys vaig començar a anar a escola a Campanet amb don Andreu Bestard, a s’escola pública que estava a s’antic ajuntament. A n’es onze anys me’n vaig anar a estudiar a Lluc. Allà cantava amb s’escolania, sa salve a n’es migdia i es capvespre i ses misses que se feien. Érem uns 50 blavets. Es nins que no cantaven pagaven 30 pessetes cada mes per anar a escola. En aquells anys encara només hi cantaven nins, no com ara que també hi canten nines. En tot l’any vaig baixar a Campanet una sola vegada, per Tots Sants. Allà dalt cada dia menjàvem mongetes per dinar i per sopar. En s’hivern feia molt de fred i qualque vegada va fer neu. Tots es mestres eren frares i capellans.

A n’es dotze anys vaig tornar a escola a Campanet i vaig tornar a tenir don Andreu.

De tots es mestres va ser es que més me va agradar. S’assignatura que més m’agradava era sa gramàtica.

Amb sos amics anàvem a jugar pes carrer i per fora vila. En s’estiu anava a fer feina pes camp: collir figues, garroves, ametlles… Quan vaig ser més gran vaig començar a jugar a futbol; es camp estava a Alborallet, a un sementer amb

pendent i que enmig hi havia un garrover.

Llavors vaig començar a fer feina de manobre fins que me vaig entregar a n’es servici militar a Àfrica. Vaig estar primer a Ceuta i després a Melilla durant quinze mesos i només vaig venir una vegada de permís. Encara tenc relació amb un amic des servici, en Ramon que viu a Barcelona.

Quan vaig acabar es servici me vaig posar a fer feina de ferrer, a un taller d’Inca que li deien Can Verd. Cada dia partia a les 6:30 amb bicicleta, quedava a dinar per allà i s’horabaixa tornava cap a Campanet. Més endavant me’n vaig anar a fer feina a Palma, també de ferrer. Estava tota sa setmana per allà i es dissabte tornava a Campanet, però llavors me vaig casar amb na Francisca Canals i només mos veiem es cap de setmana perquè ella vivia a Campanet. L’enyorava molt.

Quan vaig saber que es cafè de cas Beato estava per llogar, me vaig pensar d’agafar-lo quan anava de camí cap a Palma i quan vaig ser a Inca vaig baixar des correu i en vaig agafar un cap a Campanet per llogarlo. El vaig agafar amb so meu germà Nadal.

El vàrem tenir des del 1958 fins 1996. Ara es diu ca na Morell. A n’es cafè teníem molta de feina. Cada dematí ben prest s’aturaven molts d’homos que anaven a fer feina de picapedrer i havíem d’obrir damunt les 5:00.

També hi havia es cine de can Pruna a davant i quan acabaven ses pel·lícules es cafè s’omplia. Quan vàrem obrir, un cafè valia 1,50 pessetes.

Quan me vaig jubilar m’entretenia cuidant sa finca de s’Olivaret i anant d’excursió qualque diumenge. Però després na Francisca se va posar malament i ho vàrem deixar. Només anàvem a caminar per devora Can Tabou. Ara hi vaig tot sol perquè na Francisca se va morir fa dos anys.

ENTREVISTA A NA MAGDALENA PONS FLORIT ’’MAGDALENA BANYETA’’ DADES PERSONALS Jo nom Magdalena Pons Florit, me diuen Magdalena Banyeta.

Vaig néixer dia 23 de febrer del 1931, a Campanet, on sempre he viscut. De jove anava a collir olives i garroves, després vaig fer feina a una merceria.

Munpare nomia Sebastià Pons Pons, li deien Sebastià Cullerer.

Va néixer a Campanet. Ell feia feina pes camp.

Mumare nomia Maria Florit Rebassa, li deien Maria Banyeta. Va néixer a Campanet.

Feia feina de cosidora.

A cameva érem munpare, mumare i es meu germans: en Pere, és més gran, na Margalida, n’Andreu, en Sebastià i jo, que era sa més petita.

Noltros vivíem com quasi tots els del poble, no teníem ni molt de doblers ni pocs.

Mos bastava per el que necessitàvem.

INFÀNCIA Vaig anar a ca ses Monges fins a n’es 12 anys. Va ésser s’única escola a sa que vaig anar.

Sor Irene era sa que mos ensenyava i s’encarregava de noltros.

Anàvem a escola de 9:00 a 12:00 i hi tornàvem pes capvespre de 15:00 a 17:00, els dissabtes també anàvem a escola.

Lo que més m’agradava era llegir, era una de ses coses que més fèiem.

En acabar s’escola anàvem a canostra, dinàvem i després jugàvem per es carrer amb ses altres nines. Més tard tornàvem a s’escola.

Mos entreteníem amb ses juguetes.Teníem pepes i olletes. En aquell temps no teníem tele.

També jugàvem a n’es carrer amb una corda i botàvem.

Els carrers eren de terra, hi havia un parell de carros i bicicletes aparcats, com que no hi havia cotxes que circulassin podíem jugar tranquil·lament.

Els diumenges anàvem a missa. Mos mudàvem amb sa roba més nova que teníem. Mumare era cosidora i me feia es vestits, també me feia baberos.

ALIMENTACIÓ Entre setmana menjàvem cuinat: ciurons, fesols, faves, mongetes. Tot lo que hi havia de llegum.

Els diumenges menjàvem arròs, sopa, bullit… Per es vespre menjàvem sopes escaldades amb un ou i lo que sobrava des migdia.

També menjàvem fruites de temporada: prunes, caquis, nesples, nespres, prunes, atzeroles…

Mumare feia es dinar dins una greixonera de test. La posàvem enterra damunt un fogó i cuinàvem.

Compràvem es menjar a ses botigues de can Llobina i a ca na Mariaina. I ses juguetes a n’es mercat.

Hi havia moltes botigues en aquell temps: can Llobina, ca na Mariaina, can Cuart, can Toni marxando, ca na Bel Rosa, can Nadal, ca na cigala, can Gravat, ca sa fidevera, can Tonió, cas Saig. També hi ha via s’estanc que venien tabac, i

hi podies anar a telefonar.

De forns hi havia can Ruberto, Cas Saboner, Ca sa Xarreta…

Anava a Palma amb carro quan era petita. Hi anava amb es meu tio Pau, allà ell hi tenia una botiga. Mentre que ell estava a sa botiga jo jugava.

FEINA Quan tenia 11 o 12 anys vaig començar anar a collir olives i garroves. Hi anava amb sa meva germana.

Anàvem a Caimari (an n’es Castell), també a Escorca. Hi anàvem a peu i quedàvem a dormir. Els dissabtes baixàvem.

A Caimari hi anàvem tot lo dia (mos-ne duiem es dinar).

Només hi anàvem es temps d’olives i garroves.

Per anar a collir olives i garroves mos havíem d’aixecar a les 8:00.

Collíem ses olives de’n terra. Les posàvem dins un paner i quan era ple ho posàvem dins un sac. Quan havíem acabat l’amo s’enduia es sac i el duia a n’es mercat a vendre.

Després d’haver collit un parell d’olives mos sèiem i berenàvem de pa amb oli o de pa amb sobrassada.

Quan tenia 15 anys vaig deixar de anar-hi i vaig anar a fer feina a sa merceria d’una cosina meva. Estava a n’es Cantó d’es carritx. No n’hi havia d’altra en tot Campanet.

Veníem fil per cosir i troques per fer jersei.

També pinturetes i polvos per maquillar-se.

Veníem calces, colònies, roba…. I si s’espanyava una calça, no la tiraven. Jo n’arreglava. Tenia una màquina per collir punt de calça.

Era jo tota sola, ningú més hi feia feina.

Quan érem joves si hi havia festa a sa plaça hi anàvem i ballàvem.

Me vaig casar a n’es 28 anys; un dia entre setmana. Abans no era com ara que se casen es diumenges.

Un parell d’anys més tard me vaig comprar una màquina de cosir i arreglava sa roba de tota sa família.

En aquell temps moltes dones feien ses feines de caseva. I a més a més, per guanyar doblers cosien sabates per tallers d’Inca, Selva o per Cuzco (Campanet).

Quan no tenia res a fer brodava creueta a cameva. També feia randa (per llençols, coixineres…). Vaig fer una vànova de ganxet.

Abans que els meus pares es morissin, jo feia feina pes taller de Son Garreta.

Allà feien espardenyes de ràfia. I jo les hi brodava flors.

Per Nadal feia coques de torró i torró de xixona. També torrava bessons.

Per fer coques de torró, damunt una neula componia es torró i llavors posava s’altra neula damunt i la pitjava fins que quedés plana.

Per Pasqua feia robiols i panades.

FAMÍLIA Quan vaig tenir es meu fill anava a sa merceria i mumare venia a cuidar-lo. Llavors se varen morir i me varen deixar sa casa, jo vaig quedar amb es fills i es meu home.

Vaig deixar d’anar a fer feina per cuidar els meu pares. Ho vaig fer fins que se varen morir. Llavors vaig estar a cameva a cuidar es fills. De vegades també cosia sabates de cuiro.

Després es meus fills varen tornar grans i se varen casar. A ca nostra érem jo i es meu home.

Anys més tard ell se va posar malalt i jo el cuidava, fins que se va morir.

Durant tota sa meva vida jo mai he sortit de Mallorca. Quan me vaig casar vaig anar de viatge de noces a Sóller.

Jaume Morro Pons ``Barratot´´

Vaig néixer a Selva al 18 de maig de l'any 1941. Munpare era de Selva i li deien Jaume ``Poll´´. Mumare era de Selva i li deien Maria ``Barratota´´. Érem 7 germans: Na Catalina, en Joan, en Pep, Jo, na Joana, en Miquel, en Mateu i un que es va morir quan va néixer na Catalina.

Munpare era miner i mumare mestressa de casa i en s’estiu anava a fer feina en es camp.

Feines que vaig fer Vaig anar fins els 7 anys a ca ses Monges i fins als 10 a s’escola municipal.

En s’estiu anàvem a collir ametlles a la possessió de Son Reus per Algaida. Érem 7 germans i quan mon pare es va posar molt malalt, nosaltres vàrem haver de anar a fer feina per ell. Era molt feiner sempre ajudava els meus pares sobre tot quan el meu pare es va posar malalt.

Es temps de collir oliva anàvem a Lluc, a Femenia i a Ca’n Puntico.

De menjar menjàvem un tros de pa que ens ho feia la meva mare i també mitja arengada cada dia. I abans la xocolata calenta es feia amb aigua.

Als 11 anys vaig començar a fer feina a sa mina. Vaig fer feina a sa mina durant 3 anys i 3 mesos, de guixaina.

La festa dels miners era Santa Barbara que era dia 4 de desembre. Santa Barbara era sa patrona dels miners i dels artiguers.

Després em varen llogar de picapedrer l’any 1956. Llavors al 16 anys jo i un amic meu vàrem anar a fer feina a Palma de picapedrers. Vàrem fer molta feina per Palma.

Desprès vàrem anar a l’institut el vespre a Palma.

Llavors vàrem anar a estudiar a l’institut americà de picapedrers fins als 25 anys i després ens varen donar un diploma que posava excel·lent i després em vaig casar.

Després vàrem ser enrajoladors 6 o 7 anys.

Llavors vàrem tornar a ser picapedrers els 7 germans i ens vàrem posar una empresa que es deia Germans Morro. Llavors ens vàrem quedar amb el nom de Tossals Verds que s’ho varen quedar el meu fill i el meu germà. Després s’ho varen quedar el meu germà i el seu fill, i el meu fill va muntar una empresa que es diu Selva Imatge. Però jo ja estic jubilat fa uns parell de anys.

Viatges que he fet No vaig anar de viatge fins que em vaig casar.

El primer viatge va ser a Barcelona, 8 dies.

Els altres viatges els he fet amb els meus amics.

Altres viatges que he fet són a Galícia, a Astúries, a València.

I uns dels viatges que més me va agradar va ser a Suècia, perquè vaig veure unes catarates enormes.

I el darrer que he fet va ser anar a un creuer des de Palma cap a a Itàlia, desprès a França i llavors tornàrem a Palma.

I ara estic apuntat a una associació que feim excursions fàcils per la muntanya a peu.

Un dia qualsevol Normalment vaig a la caseta a cuidar els animals que tenim: una cussa que es nom Fosca, gallines, coloms, peixos, granotes … que les vaig a veure i a cuidar cada dia i també vaig a regar les plantes.

També vaig a berenar a Can Pereó i a fer una volteta pel meu poble.

A l’estiu esteim sempre a la caseta i normalment vénen els 8 nets que tenim : n’Aina, en Toni, na Maria, en Jaume, en Miquel, na Caterina, en Simó i n’Aina. Vénen a nedar a la piscina i els dissabtes vénen els meus fills i els nets a dinar. Normalment feim paella o bou o com nosaltres li deim ``xurrasco´´.

Les festes i tradicions El dia del Pare Noel vénen tots els meus fills i els nets a esperar els regals del Pare Noel i com sempre arriba una cosa per cada un.

El dia de Nadal anam a dinar a casa del meu fill amb sa meva cunyada i el seu home i també vénen les germanes de la meva nora.

Normalment jugam a bingo i amb la wii a just dance.

Després el dia de cap d’any ho anam a celebrar al parc a Selva amb el amics Llavors el dia que vénen els reis anam a ca el meu fill Jaume amb els dos nets Caterina i en Simó.

Els dia dels reis vénen les meves 3 filles: n’Aina, na Maria i na Catalina i el meu fill a dinar a ca nostra.

Per pasqua feim panades, rubiols…

Les matances les feim per desembre amb la meva família i les germanes de la meva dona.

A l’estiu celebram Sant Jaume dia 25 de juliol a la caseta, amb tots els amics i tota la família i el vespre els nin neden i tothom s’ho passa molt bé.

La vida de la padrina Lourdes (Biografia de Maria Lourdes Redondo Malanda)

LA SEVA FAMÍLIA Maria Lourdes va néixer dia 9 de Gener al 1953 a Palència (Castella i Lleó), al poble de Becerril de Campos.

El seu pare es nomia Felipe. La mare Dionísia. El seus pares havien nascut al mateix poble de Palència. Na Lourdes tenia tres germanes anomenades Angelina, Mari Dioni i Beni.

LA FEINA El seu pare, en Felipe, feia feina a una fàbrica de marbre. S’aixecava molt prest quan tota la família dormia. Tornava a casa quan començava a fer fosca. La mare es quedava sempre a fer les feines de casa, a cuidar els animals, rentar la roba, fer el dinar....També criava pollets per vendre i així guanyava un poc de doblers.

Quan el pare tornava de la feina na Lourdes, les seves tres germanes i la seva mare, com en tot el dia no havien vist al seu pare, es seien devora el foc i xerraven de com havia anat el dia, que havien fet, com havia anat l’escola, etc.

No hi havia televisió.

A CA SEVA Ella vivia a una casa on tenien un corral amb gallines. A na Lourdes li agradava mirar-les, encalçar-les i donar-les de menjar.

També el seu pare tenia un ase i una mula que era molt ximple i tranquil·la. En canvi l’ase sempre estava nerviós i feia enfadar al pare de na Lourdes.

EL VIATGE A MALLORCA Na Lourdes va venir a viure a Mallorca als vuit anys amb els seus oncles Antoni i Antònia que vivien a Pollença i no tenien fills. Visitava els seus pares poques

vegades perquè viatjar era molt car. El que més li va agradar i impressionar quan va venir a Mallorca va ser la mar. Ella vivia a Palència i a Castella hi ha rius però la mar està lluny. Ella mai havia vist la mar. I el que menys li va agradar va ser que no entenia el mallorquí perquè a Palència es xerrava el castellà. Però de seguida fa fer unes amigues que li xerraven el castellà. Així mateix va aprendre mallorquí molt aviat.

L’ESCOLA Na Lourdes va anar a unes quantes escoles diferents. Una d’elles va ser a l’escola San Vicente de Paül, a Pollença. Tenien una mestra per a totes les assignatures. La mestra era una monja. L’assignatura preferida de na Lourdes era les Naturals. A més a més de les Ciències Naturals, les Matemàtiques, i tot el demés, a l’escola també els hi ensenyaven a resar.

Na Lourdes va acabar l’escola als 14 anys.

EL SEU PRIMER TREBALL Va trobar el seu primer treball als 14 anys que va ser un treball de modista a una casa de costurera. La gent que se li rompia qualque botó, se li descosia qualque cosa, se feien un forat.... ella era l’encarregada de cosir-ho tot. També amb els patrons cosia calçons, camisetes, vestits....Anys més tard, va començar a fer feina a una tenda de roba de disseny propi al Port de Pollença.

Ara tot ha canviat i tots el vestits es solen fer amb màquina, de vegades a països molt llunyans.

Actualment fa feina a un hotel de cambrera de pis.

ES VA CASAR Na Lourdes als 20 anys es va casar amb en José Antonio. Es varen casar al calvari de Pollença. Varen fer una festa a ca seva i després varen anar a passejar a la platja i es varen fer unes quantes fotos.

EN JOSÉ ANTONIO En José Antonio era un jove de Rociana del Condado (Sevilla) que feia feina a Pollença d’ajudant d’arquitecte (era

delineant). Va arribar a dissenyar i construir una casa a Pollença per anar a viure tots dos junts.

LA MEVA FILLA Als 21 anys na Lourdes va tenir la seva primera filla na Carolina (que és ma mare). Tres anys després, als 23 va tenir a na Núria.

UN VIATGE INTERESSANT El viatge que anys després va fer al Marroc amb en José Antonio li va encantar.

Varen anar a les muntanyes de l’Atles. Va veure uns pobles d’una gent anomenada Berebers. Aquests pobles vivien com a l’edat mitjana. Aquest viatge li va agradar molt.

També va viatjar a altres llocs de la península ibèrica com a Granada, Sevilla, Huelva, Madrid, Barcelona, Cantàbria, València.....

Aquests dies és de viatge d’aniversari de noces a Roma perquè fa 40 anys que són casats.

AFICIONS A na Lourdes i en José Antonio els hi agrada molt l’espeleologia i anar d’excursió a la muntanya. També fan escalada als avencs i fan moltes excursions a les muntanyes de Mallorca i exploren les coves que descobreixen. També li agrada la fotografia i la lectura.

BIEL BELTRAN PONS CA´N CANYARET

El meu nom complet és Gabriel Beltran Pons. Tenc 67 anys anys. Vaig néixer el 7 d´abril de 1946. El meu pare nomia Josep Beltran Morro. La meva mare encara és viva.

Té 92 anys i nom Jerònia Pons Cerdà. Som de Binissalem i des dels 26 anys visc a Campanet perquè em vaig casar amb una dona d´aquí, na Bel Rosa. Tenc dues filles i tres nets: en Pau, en Marc i en Joan Biel que és el que m´ha fet una entrevista.

Ara vos contaré un poc de quan jo era infant i jove. El meu pare nomia Pep i la meva mare Jerònia. Me diuen de Ca´n Canyaret perquè els meus padrins tenien una possessió que tenia aquest nom. Aquesta possessió era molt gran. Tenia unes cases enormes. També tenia moltes quarterades de terra. Hi havia ametllers, garrovers, oliveres i arbres fruiters. També hi tenien molts d’animals.

Quan era petit anava a s´escola pública de Binissalem. Només n´hi havia una, però quan vaig tenir 10 anys la meva mare me va enviar a escola a Sant Francesc d´Inca.

Hi anava cada dia amb tren. Era la primera vegada que sortia de Binissalem tot sol i un dia el tren me va deixar. La meva mare quan veure que no baixava del tren amb els meus amics es va posar com una “loca”. Va haver d´anar a cercar-me a Inca amb un home de Binissalem que tenia cotxe. Quan me va veure que esperava el tren a Inca me va demanar què havia passat. Jo li vaig dir que m´havia despistat i ella me va pegar una tal galtada que encara quan hi pens me fa mal. No el vaig tornar perdre mai més el tren.

Els meus pares feien feina de pagesos a la possessió. La meva mare també feia feina a una fàbrica de

sabates que hi havia a Binissalem. Teníem doblers perquè sembràvem moltes verdures, cereals, ametllers i també teníem animals. A mi no m´agradava gens ni una mica estudiar però mumare m´obligava.

Les meva mestra li deia a la meva mare que jo era “vago” però que tenia bon cap. Per això me volia fer estudiar.

Jo no volia i de vegades s´enrabiava molt amb mi. També ajudava als meus pares a la possessió quan acabava la tasca. Quan me deixaven jugava a futbol pel carrer o a bolles. Me barallava amb la meva germana Francisca i la meva mare s´enfadava. El meu pare mai deia res però quan s´enfadava corríem perquè si ens aplegava ens castigava fort o ens pegava qualque galtada. Vivíem a una casa molt gran al centre de Binissalem i cada dia anàvem a la possessió amb carro, bicicleta o a peu. Més tard el meu pare va comprar un tractor i llavonses també l´empleàvem per anar-hi.

A ca nostra teníem televisió però no teníem telèfon.

La primera televisió que vàrem tenir era en blanc i negre. Només tenia dos canals: la primera cadena i la segona cadena.

Vestíem amb roba de fer feina i quan hi havia festa mumare ens posava roba nova, però a mi no m´agradava.

Menjàvem més o manco el que volíem i com que teníem animals fèiem matances i teníem carn de porc tot l´any. També teníem pollastres, conills i coloms al corral.

Als 16 anys vaig dir que no volia seguir estudiant. La meva mare va plorar molt perquè no volia que fos pagès perquè deia que hauria de fer massa feina. A mi me va ser igual. Vaig fer els meus comptes. Vaig deixar d´anar a l´escola i vaig anar a fer feina cada dia a la possessió ajudant sobretot al meu pare. Però me vaig cansar de fer de pagès i vaig cercar feina a un altre lloc. Me vaig treure el carnet de camió petit i de camió gros i vaig fer de camioner per l´empresa Licors Morey de Binissalem. Aquesta empresa ara ja no existeix. També tenia el carnet de cotxe i un dia per les festes de Campanet vaig anar-hi amb els amics i vaig conèixer na Bel. Quan festejàvem ella me va dir que a Gesa cercaven gent i jo vaig mirar d´anar-hi. Me varen agafar i hi he fet feina fins que m´he jubilat. Era un dels caps de manteniment.

Ara estic jubilat i faig coses que m´agraden: estar amb els meus nets sobretot i especialment amb en Joan Biel. De vegades pens quan era jove i encara que vaig tenir una infantesa bona i feliç trob que aquells temps d´abans no eren tan bons com ara perquè ara hi ha més coses. Però també és cert que abans vivíem més tranquils que ara.

M´ha agradat contar tot això.

Cristòfol Palou Buades El meu nom es Cristòfol Palou Buades, de mal nom me diuen Xineta.

Vaig néixer dia 9 de gener de l’any 1944 a Campanet, on he viscut sempre.

Als 24 anys me vaig casar amb na Magdalena Pons Gual, de mal nom Ganussa. Tenim tres fills: en Tomeu, en Benet Joan i en Xavier, quatre netes: na Magdalena Victòria, na Neus Antònia, na Maria Magdalena i na Margalida i un net, en Joan.

MON PARE El meu pare nomia Tomeu Palou Bennàssar i de mal nom li deien Xineta.

Ell també era campaneter, va néixer dia vint-i-nou de desembre a l’any 1911.

Feia feina de marger. L’any 1945, fent feina pes camp, va trobar un forat a una roca d’on hi sortia un aire molt fresc. Li va estranyar molt i va voler saber d’on venia aquell aire. Així que va fer es forat més gros, i més gros, fins que ell hi va poder passar i se va ficar per endins. Ell confiava trobar-hi aigua, però quan va ser a dins, no es podia creure el que veia, era immens, era preciós, havia trobat “Ses Coves de Campanet”.

Sempre va estar molt orgullós d’aquesta descoberta històric. I amb motiu.

Els darrers mesos de sa seva vida no parlava d’altra cosa. Record que sempre contava ses mateixes històries, ses històries que, segurament, varen marcar sa seva vida.

Sa descoberta de ses coves i històries de quan va anar a sa guerra. Ho va passar molt malament, va perdre molts d’amics.

MA MARE La meva mare nomia Joana Aina Buades Pons i de mal nom li deien Picolina. A ca nostra, pes meus fills, sempre varen ser “es padrins des carreró”, perquè vivien a un carreró.

Va néixer dia 10 de març de l’any 1914.

Feia feina a una possessió, feia feines des camp, collien oliva i en s’estiu anaven a Sa Pobla a collir patates, a sembrar mongetes amb un xapó, sembrar blat de les indis, segar favar, etc. Partia cap a sa possessió es dilluns i hi quedava quasi tota sa setmana i alguna temporada hi quedaven quinze dies.

GERMANS Tenc una germana un any i mig major que jo, nom Apol·lònia, viu a Pollença i té dos fills, una filla i 5 nets.

També vaig tenir un germà, era tres anys mes petit que jo, estava malalt, no sé exactament que tenia, només sé que patia des cor, record que quan corríem o jugàvem molt, ell tot d’una se cansava. Va morir quan tenia només deu anys d’un accident, va caure per una escala.

SA MEVA INFÀNCIA Quan vaig néixer vivíem a una casa al Pou Bo. Després, quan jo tenia nou anys, es meus pares agafaren una possessió que es deia “Es Cadell” i vàrem anar a viure allà.

A “Es Cadell” hi vivia amb es meus pares a l’estiu, perquè no hi havia escola. Allà jo hi tenia un euga negra, nomia Pastora i amb ella anava a segar alfals per ses vaques.

També ajudava a mon pare a donar menjar a ses vaques i a munyir-les.

Quan era petit no teníem juguetes com ara, record que jugàvem amb qualsevol cosa, per exemple una llauna de sardines fermada amb un fil, l’estiràvem i el passejàvem i allò era un cotxet. També jugàvem a bolles, baldufa..

Els reis no me duen juguetes, quasi sempre me duen una ensaïmada per berenar i jo estava ben content, perquè no em podíem menjar cada dia com ara.

Quan començava s’escola, me n’anava a viure a cas meus padrins, que vivien a una finca anomenada “Ses Rotes”, a ses afores de Campanet.

Cada dia, com tots es nins, anava a escola a peu, no hi havia cotxes com ara.

Començàvem a les nou fins a les dotze, anàvem a dinar, i es capvespre hi tornàvem de tres a cinc.

Quan arribava de s’escola agafava es berenar i anava a guardar ses cabres. Abans ses finques no estaven tancades com ara, tot estava obert, per això havíem de guardar ses cabres, no les podíem deixar a lloure totes soles.

Abans no hi havia una escola com se que ara teniu. Jo anava a aprendre a ca sa mestra Mulet, i dos anys vaig anar a Cas Coixet. De totes ses assignatures que ens ensenyaven sa que mes m’agradava eren ses matemàtiques. A sa meva escola només hi havia un professor.

SES MEVES FEINES

La meva família anava justa de doblers, tot el que guanyàvem fent feina ens bastava per comprar es menjar i poc més.

No vaig poder estudiar molt. An es 14 anys ja vaig haver de deixar s’escola per anar a fer feina a un forn. M’aixecava a les dues des matí, anava a repartir pa amb sa bicicleta, a Moscari i a Búger.

Per poder-me treure es certificat d’estudis vaig haver d’anar a escola els vespres.

An es 18 anys vaig anar a fer feina a un forn a Sa Pobla. Partia es dilluns, i per no haver d’anar i venir, quedava allà tota sa setmana. Allà vaig fer feina fins que vaig anar a fer e servici. Per anar a fer e servici, com havia d’anar a Palma, me varen comprar una Vespa. Estava mes gojós que en Magí damunt s’ase.

Quan vaig acabar es servici vaig anar a fer feina d’enrajolador.

An es poc temps de casar-me, sa meva dona i jo, vàrem obrir un forn, just a devora ca nostra. Ens anava molt bé, teníem molta feina, fèiem pa, coques amb pebres, coques de verdura, coques pujades, coques bamba, ensaïmades, record una coca amb molta crema per damunt, que agradava molt. Tota sa família hi feia feina. Però vaig començar a trobar-me malament, me varen fer proves i a la fi va resultar que tenia al·lèrgia a sa farina, així que no ens va quedar altre remei que tancar es forn. Sa feina es molt important però sa salut va davant tot.

En tancar el forn, sa meva dona i jo vàrem agafar una possessió a Campanet, “Massana”. Allà jo feia ses feines del camp i na Magdalena se'n cuidava de ses cases.

Vàrem viure allà un any i mig.

També vaig fer feina a una empresa d’autocars, anàvem a cercar es turistes a s’aeroport i els acompanyàvem a n’ets hotels, o al revés.

La darrera feina que vaig fer va ser conduir un autocar de sa Conselleria de medi ambient, era un aula-mòbil, dins s’autocar hi havia taules amb ordinadors i cadires.

Anàvem per totes ses escoles de ses illes. Estàvem dos mesos a Menorca, dos mesos a Eivissa i la resta a Mallorca. Amb jo venia una al·lota que amb ajuda d’ets ordinadors i altres materials explicava als nins coses de sa fauna i sa natura de ses illes.

Aquesta va ser sa meva darrera feina.

A n’es 65 anys me vaig jubilar, sa meva dona també, ara tenim temps per fer el que ens agrada. Tenim un hortet, arbres fruiters, gallines, ovelles, cabres.

M’agrada anar per amunt i per avall amb es tractor.

Gaudir dels nets.

I fer el que més ens agrada tan a mi com a sa meva dona, ballar.

MIQUEL SOCIAS “GRAVAT” Vaig néixer a Campanet dia 19 de Març de l’any 1943.

Vaig néixer a una família de treballadors, mumpare era en Joan Socias Palou li deien de can Gravat i el seu treball era fer cisternes, i també feia feina a les seves finques que tenia a Can Capellí, Gabellí i a Fangar i mumare na Magdalena Mestre Bennàsser de ca na Barbera feia les feines de la casa.

Tenc un germà, en Biel, i una germana, na Martina, majors que jo. Jo era el petit.

Vivíem al Carrer Major nº1, al corral hi teníem truges, porcs i galls, com que abans no hi havia pinso, jo esclafava garroves i faves per donar de menjar als animals. A ca nostra hi havia una televisió.

Vaig començar a anar a s’escola quan tenia uns 8 anys, a ca sa mestra Mulet i quan tenia 10 anys anava amb bicicleta a La Salle a Inca, hi vaig anar fins als 13 anys, me portava molt bé i me vaig treure el Graduat Escolar i després ja me vaig posar a fer feina.

Quan era sa temporada de s’oliva deixava s’escola per anar a collir oliva.

Anàvem a Lluc a ses finques de Muntanya i Mosset, hi anàvem a peu o amb bicicleta i quedàvem allà quinze dies. Mos posàvem en feina quan sortia es sol i fins que se ponia.

Quedàvem a dormir a sa mateixa finca, mos deixaven dormir a n’es sostre damunt sa palla, posàvem els peus dins una saqueta i mos tapàvem amb sa palla.

També vàrem anar a collir oliva a una finca de Bendinat, Valldemosa, a n’es Mal Pas.

Un dia quan érem a Valldemosa vàrem anar amb dos joves més a cantar serenates a ses al·lotes de Valldemosa i quan vàrem arribar a sa finca es vespre mos vàrem trobar sense sopar, ja havien llevat taula i eren a dormir, i vàrem haver d’anar a dormir sense sopar.

Quan no hi havia oliva ni escola ajudava a mumpare a regar ses cols i a cuidar ses finques.

També vaig anar a cuidar sa finca de Son Barba, després vaig fer de vidrier amb mestre Toni de Palma. Tenia es taller al carrer des Molins i jo me dedicava a bufar es vidre per fer botelles i gerros.

Després vaig fer de picapadrer amb l’amo en Joan Martorell “Canta”.

Quan tenia 16 anys els diumenges anava a Sa Pobla a treure patates i els doblers que guanyava eren tots per mi.

Als 18 anys me vaig fer el carnet de moto, a ca nostra teníem una Ossa de color negre i era sa que jo menava. També en aquells moments vaig fer el servici militar a n’es Port de Pollença a aviació. Anàvem fins allà amb sa moto i agafàvem sa benzina dels avions per posar a sa moto.

Va ser de gran utilitat aquesta moto, amb ella anàvem fins a Moscari i a Caimari els diumenges, anàvem a fer dues copes i a ballar amb les jovenetes.

Un dia venint de Caimari, mos vàrem aturar a Moscari i a pedrades vàrem trencar totes ses bombilles, quan es batle se’n va donar compte mos va fer anar a s’ajuntament i mos va fer pagar una multa de

25 pessetes.

També els diumenges anàvem a n’es Cisne, que era sa nostra discoteca des poble.

I ja quan vaig acabar el servici, primer amb una furgoneta i més envant amb un camió vaig començar amb la venda de fruita. Anava als pagesos a comprar la fruita i després anava als hotels a vendre la fruita. Feia moltes hores de feina.

Una vegada amb un amic vàrem anar a comprar melons es vespre, per veure quants n’hi havia per saber quan havia de pagar, vàrem haver d’encendre un misto, perquè era ben fosc.

I després d’haver corregut de ball amb ball, vaig començar a sortir amb na Maria, sa meva futura dona.

L’any 1969 me vaig casar amb la meva dona, na Maria de Can Menorc i vàrem tenir 3 fills, en Juan, na Magdalena i en Miquel que és el més petit. Vivíem al Carrer Major i al cap de quatre anys mos varem fer una casa a sa Plaça de Son Bordoy on encara vivim.

Sempre ens han agradat tant a mi com a la meva dona les fresses.

Tot d’una de casat ja mos vàrem començar a disfressar. Me’n record que la meva primera fressa, vaig anar de n’Algarrobo, de sa pel·lícula d’en Curro Jimenez, com que jo duia barba com ell, i me vaig posar una falda escocesa i duia una bona barra de pa ben grossa, i així any rera any. També amb sa pandilla d’amics hem fet grans comparses ben divertides.

Després, ja de casat, vaig muntar un magatzem de materials de construcció i amb el camió anava a cercar el material i el repartia a les obres.

El dia que sa meva dona es va posar de “part” del nostre tercer fill, jo com cada dia era a fer feina amb el camió i com que abans no dúiem ni mòbil ni emissora, sa meva dona va enviar una veinada amb es motoret a cercar-me per ses obres des poble, però no me va trobar enlloc, i així un amic meu la va haver de dur fins a s’hospital.

Ens agrada molt viatjar, quan ja teníem els nostres fills i volíem partir els deixàvem a ca mumare i tant els meus pares com els nins quedaven encantats.

Hem anat a totes les Illes Balears, a gran part d’Espanya i també a altres com Suïssa, Portugal, Venècia, França, Alemanya, Tailàndia, Noruega, a sa República Dominicana, i a fer creuers.

Després de jubilat m’he dedicat a fer lo que no havia fet mai, com a tenir gallines, ovelles i fins i tot he sembrat tomatigueres, que per cert varen sortir ben bones.

Ara, ja després de sa jubilació, sortim només per Espanya, i esper que poguem sortir molts d’anys més.

MARIA BISQUERRA MORELL “MENORC” Vaig néixer a Campanet dia 29 de desembre de l’any 1946. Es meus mals noms son Menorc i Gallet. Feia feina a n’es bar que duien es meus pares a sa Plaça Major i quan tenia temps també brodava.

Mumare nomia Isabel Morell Benassar, es seus mals noms eren Gallet i Juanina. Va néixer a França dia 27 de febrer de l’any 1921 i feia feina d’anar a fer net per cases.

Munpare nomia Pedro Bisquerra Mairata. Es seus mals noms eren Menorc i Ros. Va néixer a Campanet dia 28 d’octubre de l’any 1914 i feia feina a una fabrica de portland.

Tenc una germana que nom Catalina. Mos duim 10 anys.

Anava a escola a ca ses monges, situada a sa placeta de sor Anna. Vaig començar a n’es quatre anys fins a n’es deu anys. Després vaig anar a escola a ca sa mestra Mulet, situada al carrer Major numero deu. Vaig començar a n’es deu anys fins a n’es catorze anys. Manaven molta de feina. Noltros a s’escola nomes teníem quatre assignatures: Geografia i història, que ara és socials, naturals, castellà i matemàtiques.

Nosaltres no xerràvem català com ara. Xerràvem espanyol. No teníem un llibre i un quadern per cada assignatura, només teníem un llibre gruixat.

Quan vaig acabar d’anar escola jo brodava per una casa de Palma. Ara ja no brod.

Noltros berenàvem devers les set i berenàvem de cafè amb llet, amb estrelles que ara son galetes. Dinàvem a la una i dinàvem de llenties, d’arròs…. No era com ara, no hi havia natilles, i es diumenges fèiem flams casolans, però només els diumenges.

Sopàvem a les vuit i sopàvem de pa amb oli o de sobrassada de Muro, i un tassó de llet. I, au, a dormir, perquè no hi havia ni televisió, ni mòbil ni res. Qualque vegada jugàvem a cartes, o a domino o parxís, però no sempre.

Quan érem petites jugàvem a quatre cantons, a cromos… i es diumenges devers les tres anàvem a sa doctrina i si no anàvem a sa doctrina ses monges mos castigaven.

Els meus pares tenien un bar que se deia can Menorc, actualment és cas Reto i jo feia feina a n’es bar. Ses estones que no tenia feina anava a enrevoltar l’esglèsia. Hi anava a passejar una horeta i després tornava a fer feina. Vaig fer feina a n’es bar fins que me vaig casar a n’es vint-i-tres anys. Vaig conèixer a un jove que ara és el meu home que nom Miquel Socias Mestre. El vaig conèixer quan tenia 18 anys. Vàrem festejar uns sis anys.

A l’església posaven uns papers que deien si podíem anar a veure el cine. Si hi havia el paper que posava 3R no hi podíem anar perquè si hi anàvem mos castigaven.

A l’any 1961 es meu home va fer de torero a Son Bordoi i no hi havia cases a sa plaça. Hi havia carros que feien una plaça de toros i jo feia de manola.

Hi havia una gran festa i ses manolas anaven amb un xarret, que es com una galera. Es toreros anaven davant amb una banda de música i va ser una festa molt guapa. Tothom era per defora i es que ara és el meu home va fer de torero. Li deien n’Olivares. Tots els altres eren joves del poble. A un li deien el Gallo, a un altre li deien en Roncales…

Quan era petita hi havia electricitat, però no hi havia aquests mòbils tan moderns, ni ordinadors, ni televisions, ni rentadores, etc.

Per ses festes feien un menjar un poc més tradicional.

Quan jo era petita no collien es fems, els havíem de dur a tirar dins una bassa.

A ca nostra érem treballadors de classe baixa.

Quan era petita ses nines eren més educades, no xerraven tan malament com ara xerren i tenien molt de respecte a la gent.

Ses nines de sa meva edat sempre dúiem vestits i faldes. Res de xandalls! No anaven tan mudades com avui en dia! Han canviat molt ses coses.

Quan mos vàrem casar, vàrem anar de viatge de noces a Barcelona, a Andorra, Madrid i València. Era es primer viatge que fèiem, encara no havíem sortit mai de Mallorca. Amb un any vàrem tenir el nostre primer fill que nom Joan. Després des cap d’un altre any vàrem tenir una filla que nom Magdalena i es cap de quatre anys vàrem tenir un altre fill que nom Miquel. En Joan té dos fills que nomen Joan i Miquel. Na Magdalena té tres fills que nomen Maria, Tomeu i Paula. En Miquel té dos fills que nomen Miquel i Pere. Sa nostra alegria és que ara tenim set nets i hem de menester una taula ben llarga per dinar, i quan se'n van també tenc una bona alegria perquè ja estic ben marejada de tenir-los. Ara disfrut molt també be de tenir els meus nets perquè sa meva neta Paula m’ha ensenyat a fer moltes coses, com per exemple teclejar a l’ordinador.

Quan es meus néts juguen a futbol m’ho diuen i jo els vaig a veure i disfrut molt de veure’ls i sa meva neta Paula també que juga a bàsquet i la vaig a veure de vegades.

Sempre ens ha agradat viatjar, he visitat bastants ciutats de Espanya i també altres llocs com Tailàndia, Mèxic, Noruega, Disneyworld a Orland, Nova York, … i encara seguim viatjant arreu d’Espanya amb els viatges de l’Inserso.

I ara amb el meu home ja retirat cuidarem dels nets i seguirem viatjant !

TONI BISQUERRA BISQUERRA (COSTITXER El meu nom és Toni Bisquerra Bisquerra “Costitxer” vaig néixer dia 18 de gener del 1930. Els meu pares eren n’Arnau “Costitxer” i na Margalida de sa “Teulera”, érem 5 germans i vivíem al Carrer de Son Massanet, a la mateix casa que esteim ara la meva dona i jo .

INFÀNCIA La meva infància va ser difícil perquè havia acabat una guerra i hi havia poc menjar i en general pocs recursos. Per dinar menjàvem mongetes o faves i per sopar sopes i bevíem aigua de sa cisterna i ens feien creure que si la trèiem d’enmig era més freda.

No sempre teníem coses per menjar, hi havia unes cartilles que es deien “Cartilles de racionament”. Amb aquestes cartilles t’apuntaven els aliments que podies comprar, però la llista de menjar era molt limitada i no sempre podies comprar el que necessitaves. A vegades anàvem a sa Pobla a cercar farina de “estraperlo”. Jo me’n record un dia que duia dos sacs de farina amagats i quan vaig ésser a Ullaró hi va haver els Civils, jo anava amb la bicicleta li vaig partir a tope i ja me varen encalçar ja, però jo feia mes via i no em varen collir.

De petit m’agradava molt jugar a futbol, jugàvem amb una pilota que fèiem nosaltres: cada al.lot agafava un poc de llana del seu llit, l‘ajuntàvem i la cordàvem.

No teníem camp de futbol i jugàvem a la Plaça Major, nosaltres mateixos fèiem el camp, que era des de Maçana fins a n’es Club. Després més endavant si que hi va haver camps de futbol, dos a Auberallet, un a s’Hort de’n Gall, un a sa Sort... Sempre he estat lligat amb el futbol de Campanet vaig ser jugador molts d’anys, entrenador, vaig estar a la directiva i ara som soci però

només vaig a veure els meus néts quan juguen. En general sempre m’han agradat els esports sobretot el ciclisme i el futbol. Quan jo era jove a Campanet hi havia molta afició a les carreres de coloms, era tot un espectacle quan amollaven els coloms, jo també vaig participar-hi uns quants anys, fins i tot vaig guanyar dues copes.

Fins els 10 anys vaig anar a escola a ca ses Monges. En aquell temps no hi havia assignatures, fèiem comptes,dictats i llegíem, jo era molt bo per fer comptes, després fins els 17 anys vaig anar els vespres amb el meu tio.

TREBALL Als 13 anys vaig començar a fer feina a sa Teulera, de mosso amb els meus padrins, fèiem feina de sol a sol. En s’hivern anava millor perquè acabàvem més prest. No hi havia màquines i tot es feia a ma. La feina era molt pesada, primer havíem d’anar a cercar l’argila amb la mula, la posàvem amb aigua un parell de dies, desprès la pastàvem, i ja estava a punt per fer les peces. Fèiem gerres, teules, cossis, cossiols, abeuradors i moltes mes coses. Venia gent d’arreu de Mallorca. Desprès quan va sortir el plàstic ja vàrem deixar de fer algunes coses.

Quan pegàvem foc al forn era una festa perquè tota la família dinàvem i sopàvem al costat del forn i el vespre quedava un a guardar-lo, que sempre vaig ser jo.

No he fet mai altre feina, a la teulera hi vaig estar fins que em vaig jubilar. Després el meu fill Arnau i la seva dona Antònia varen obrir una teulera i jo els vaig ajudar fins fa tres anys.

LA MEVA FAMÍLIA En aquell temps fèiem voltes de sa Creu fins a Maçana. Les al·lotes per una banda i els al.lots per un altre: quan una al·lota t’agradava t’aturaves a xerrar amb ella, així va ser com vaig conèixer la meva dona na Margalida, jo tenia 19 anys i ella 14. A poc a poc vàrem començar a festejar. Vàrem festejar 7 anys. Ella estava a Ullaró amb la seva padrina i jo anava amb bicicleta a festejar. Jo vaig demanar entrada al seu pare, cada vegada me deia que érem massa joves i que esperàssim un poc i fins a la tercera vegada no me va donar permís.

Quan mos casarem: vàrem ser es primer matrimoni d’acció catòlica.

Vàrem fer una festota, convidàrem tots els joves d’acció catòlica.

Férem una xocolatada a Los Molinos, era un dimecres perquè abans es casaven entre setmana.

Quan feia poc que estàvem casats obriren el cine, Ca’n Pruna, aquí on ara és la casa de cultura i tant a jo com a la meva dona ens agradava molt anar-hi. Era bàsicament el nostre entreteniment.

Desprès d’un parell d’anys vàrem tenir la nostra primera filla na Margalida, després n’Arnau, na Francisca i en Pedro. Ara tenim 6 nets i el que em fa més feliç del món és els dissabtes dinar amb tota la meva família.

LA MEVA PADRINA MAGDALENA ( sa padrina de sa plaça) Es meu nom es Magdalena ReinÉs i tenc 75 anys, em diuen de Ca na caminera, ja que era el mal nom de la meva mare, quan jo era petita sa vida era molt diferent a sa de ara, vivia amb la meva família al carrer de Ramon Llull, els meus pares feien feina de pagesos, conreaven ses seves terres i a vegades conreaven ses dels altres per guanyar doblers. Tenien una mula i un carro.

Sa meva casa no tenia massa comoditats, no teníem calefacció i ens encalentíem amb el foc de la llar. Es bany era un una bassa i no hi havia banyera just una pica per rentarnos, tampoc teníem rentadora només un ribell per rentar la roba. Tota l’escurada es feia dins dues ribelles.

Per fer el menjar quan era petita utilitzàvem una cuina de carbó, quan era mes grandeta ja en vàrem comprar una de butà. Normalment la meva mare cuinava sopes, frit, arròs de casseta i altres plats, també teníem un forn de llenya on hi fèiem es pa i les coques amb la nostra farina. quan era petita jo anava a passejar a les vaques pel carrer.

Quan era petita anàvem a comprar sa tela i desprès la dúiem a sa modista perquè mos fes es vestit o lo que volíem, pel que eren les sabates en teníem unes pels dies feiners i unes altres pels dies de festa.

A aquells anys no celebràvem els aniversaris.

En una ocasió vaig estar molt malalta, i havia d’estar al llit durant uns tres mesos, m’havien de donar el menjar a la boca ja que no me podia moure, havia de menjar molta fruita que la m’havien de dur de Sa Pobla ja que a Campanet no hi havia quasi res.

Tenc un germà en Miquel, que es vuit anys més gran que jo, era fuster a ca’n Beteta que era una fusteria que estava al carrer de Llorenç Riber. És casat i té una filla.

Quan érem petites jugàvem amb unes pepes de cartó que ens duien pels reis.

Vaig anar a escola fins els 13 anys ca ses Monges. En aquell temps no hi havia assignatures, fèiem comptes, dictats i llegíem, sobre tot un llibre que es deia Don Quijote de la Mancha. Vaig combregar als 9 anys, abans ens anàvem a confessar a l’església.

Vaig començar a fer feina als 17 anys de brodadora, anàvem a un taller que hi havia al carrer de Sant Miquel que li deien de Cas Tintorer, eren moltes al·lotes que anàvem allà i ens ho passàvem molt bé, a part de fer la feina que ens encomanaven.

El meu home en Jaume Socias es va guanyar les sopes fent de fuster, tota la seva vida va fer de fuster i aquesta ha estat la seva feina i Ii ha permès alimentar la seva família.

Tenia la fusteria a ca nostra, i quan es va jubilar encara va tenir temps per dedicar-lo a aquell ofici que feia amb tant de gust. Una de les coses que en Jaume feia eren uns penjadors molt peculiars, són uns penjadors que s'apleguen. Sembla que aquesta feina ja és ben antiga.

També feia unes cadires que un temps les dones duien per anar a missa, que es diuen cadires de tisora o cadires d'anar a missa. Aquestes cadires eren necessàries perquè fa uns 40 anys només havia bancs fins a mitjan església i és per això que si les dones volien seure havien de dur aquestes cadires aplegades.

Va seguir treballant la fusta fent aquelles petites cosetes amb les quals passava bona part del seu temps i, a la vegada, serveixen per deixar constància d’una seria d’objectes que existien temps enrere i que ara ja son peces d’uns anys passats.

Vàrem tenir quatre fills: na Francisca que és la major, na Maria, la segona, en Jaume que és el tercer i l’únic nin i na Maria Magdalena que és la més petita.

En Jaume esta casat amb na Catalina i tenen dos fills en Jaume que té vuit anys i en Guillem que en té cinc.

Na Maria Magdalena està casada amb en Tomeu i també tenen dos fills en Jaume que té onze anys i en Tomeu que en té cinc.

Els diumenges vénen a dinar a ca nostra els meus quatre fills, el meu gendre, la meva nora i els meus quatre nets, i jo estic molt contenta de que venguin, perquè així xerram, riem i ens enfadam amb els nins que sempre en fan alguna.

En aquesta foto podeu veure una part de la meva família, ja que els meus nets petits en Tomeu i en Guillem no havien nascut.

Això és una part molt important de la meva vida. Esper que vos hagi agradat la meva petita història.

JAUME “MATXET” Jo nom Jaume Valcaneras Celià, vaig néixer a Campanet el 20 de Gener del 1939.

Mon pare nomia Jaume Valcaneras Rotger i de mal nom li deien ‘’De can Ramon’’ i era de Campanet.

Ma mare nomia Elionor Celià Mir i de mal nom li deien ‘’Matxeta’’ ma mare també era de Campanet. Com que a ma mare li deien ‘’Matxeta’’ tots els de ca nostra ens diuen de ‘’Can Matxet’’ Érem tres germans; en Pere que va morir molt jove, en Ramon i jo, i una germana que nom Maria: Jo era el més petit de la família.

Només vaig anar a una escola que es deia ‘’Can Coves’’ hi vaig anar fins als dotze anys, per anar a escola havíem d’anar amb un babero i uns calçons curts; allà vaig aprendre a llegir i escriure, el professor que em va agradar més fa ser en Rafel Coves i el que més m’agradava fer dins l’escola era llegir.

Els caps de setmana i les vacances anava a fer feina a diferents possessions com per exemple: Monnàber, Son Barba, Son Cladera… allà collia garroves, ametlles, olives…

I guanyava sis pessetes cada dia que són tres cèntims més o menys d’ara.

Quan tenia onze anys vaig anar a pujar pedres amb una senalla damunt el cap per ajudar a fer els marges de les Coves de Campanet.

A l’hivern el meu germà i jo anàvem a fer llenya per després dur-la a Sa Pobla i vendre-la als poblers.

Mon pare va estar a Inca a una serradora bastants d’anys i després se'n va anar amb ma mare a fer de posaders a la possessió de Fangar.

Actualment a Fangar aquí on antigament hi havia els sestadors de les ovelles ara s’han fet habitacions on pots quedar a dormir que es diu ‘’L’agroturisme de Fangar’’.

Als dotze anys jo ja em vaig anar a fer feina amb els meus pares i els meus germans, després la meva germana es va fer monja. El meu pare no ho volia, va tenir un disgust.

A Fangar jo els ajudava a collir garroves, ametles, guardava les ovelles, els porcs, llaurava les terres per després sembrar ordi, blat, faves…

M’agradava molt anar a caçar tords amb filats i si en caçàvem molts els dúiem a vendre i també m’agradava molt anar a cercar picornells amb el meu germà. Érem una família d’economia normal, menjàvem bé; cuinat, arròs, fideus...i els dies festius ma mare feia alguna cosa més especial; pollastre, bè...

Sempre estàvem a sa possessió, només pujàvem a Campanet un dia a la setmana per anar a comprar i els diumenges per anar a missa.

No teníem cotxe havíem de pujar amb el carro.

La primera vegada que vaig anar a Palma va ésser amb bicicleta a veure el meu germà Pere que estava a l’hospital. (Ufff… quin camí més llarg!)

Després, uns anys més tard em varen comprar una moto per poder pujar més vegades a Campanet a comprar i a veure els meus amics.

En aquells temps no anàvem molts mudats només ens mudàvem els diumenges per anar a missa, els dies festius i a les festes més importants.

Als vint-i-nou anys em faig casar amb na Margalida Alzamora Gomila que de mal nom li deien de ‘’De Sa Canova’’ perquè també els seus pares estaven de posaders a les cases de Sa Canova.

Abans de casar-nos vàrem fer una casa al poble de Campanet on dies estàvem a Campanet i dies a Fangar, ja que m’havia comprat el meu primer cotxe que era un Seat 600.

El meu primer viatge va ésser a Eivissa, per anar a veure la meva germana monja que estava a un convent allà. Després també he viatjat a Menorca, Barcelona, Bilbao...

Després vàrem tenir un fill que nom Jaume i una filla que nom Maria Elionor.

I al cap d'uns anys decidirem deixar ja de fer de posaders i em vaig anar a fer feina a una marbreria que es deia "Marbres Reus" a fer de marbrer fins que em vaig jubilar.

Al cap d'uns anys vàrem arreglar una caseta que teníem. Allà vaig fer un petit hort on hi sembrava tomàtigues, pebres, albergínies, pèsols...

També hi vàrem fer una piscina i un galliner on hi teníem i encara tenim gallines, coloms i ànneres.

El meu germà tenia una fusteria, i jo com a "hobby" anava a ajudar-lo.

Quan ell va morir vaig seguir anant a la fusteria on feia escales, culleres de collir figues de moro, pales de forn…

I encara ara en faig qualque una d' escala!