Recull de les lletres de les canรงons finalistes
TAIMA TESAO & RAYNALD COLOM "El meu poble i jo"
Bevíem a glops aspres vins de burla el meu poble i jo. Escoltàvem forts arguments del sabre el meu poble i jo. Una tal lliçó hem hagut d'entendre el meu poble i jo. La mateixa sort ens uní per sempre: el meu poble i jo. Senyor, servidor? Som indestriables el meu poble i jo. Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo. Salvàvem els mots de la nostra llengua el meu poble i jo. A baixar graons de dol apreníem el meu poble i jo. Davallats al pou, esguardem enlaire el meu poble i jo. Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo.
JOANA SERRAT "Cançó de la mort callada"
Pregunten: "Et lamentes, quan t'és donat el càntic? Nosaltres acceptem aquesta mort callada. Humilment estimem la nostra mort." Rellotge: rosa, sorra, rosa, desert. Després? Por del perdut que mira la claror de ponent. Mur de la nit: a penes la remor d'unes ales enllà de l'aire, somni ja presoner. Camino seguit de prop per passos en la neu. I sento com la muda mort dels homes s'emporta el meu do de paraules: endevé pur silenci el meu dolor.
ROGER MAS "La princesa del Iang-Tsé"
1 A la vora de Iang-Tsé hi ha una princesa, néta de l'emperador d'aquella terra.
3 Faci sol o faci fred, la dama espera. Fins li fuig la dolça son de les parpelles.
El gran riu baixava ple, molta gent nega. Cauen altres malvestats damunt el regne.
No s'alçava al lluny ni un bri de polseguera. Corre l'aigua eternament sota finestra.
Quan ploraven els flagells, ella somreia. Diuen que no té bon cor la joveneta.
No vindrà galant minyó per cap frontera. Confiances de retorn no duren sempre.
Però sap cançons suaus, paraules tendres. Ai, qui us robi el primer bes, llavis de seda!
Passen dies, passen anys. Lànguids poetes, de la història de passió, en fan llegenda.
2 Una tarda, al mirador, de sobte veia com marxava un cavaller cap a la guerra.
4 A la cambra del palau d'or i turqueses, entre plomes de paó jau la princesa.
De seguida l'estimà l'alta donzella. Preguntava pel seu nom, es vol prometre.
Consumida per l'amor, es torna vella. El seu cor, abans de gel, és ara cendra.
Més ningú no li podrà dir l'estirp d'on era. Ni tansols el marsical de la noblesa.
Al cabells, blancor de neu. Als ulls la lenta arribada d'una nit buida d'estrelles.
Mentrestant a l'horitzó es varen perdre els soldats i el capità, vers la Corea.
5 Sola, sola prop del Iang, mor de tristesa. Als jardins imperials, cignes la vetllen.
ANNA ROIG "L'ós Nicolau"
Per placetes i carrers fan ballar l'ós Nicolau orb i semiparalític.
¿Prou, et dic. L'ós ballador amb les urpes arreplega els vailets que no són bons.
¿Parunyó, mou el pinré bustaró, després el can. Panipen, queleraló!
Se'ls emporta lluny de casa, a la fosca del seu cau, d'on no tornarien mai.
Les puces se l'han cruspit gairebé de viu en viu. Ell, però, quiti de pena.
Menja nens amb safanòria. Es beu la sang a galet, glo, glo, glo, fera soturna.
Perquè recorda camins, llunyans rostres, nits de calma, resignat, serè filòsof.
No hi ha mel, ni gel, ni cel. Xurriaques i tambor, pols i vent de cantonada.
És tan vell que aconseguí veure barques i mestrances, estudis d'antics pilots.
Els dits toquen amb compàs. Comença de nou la dansa, que miren ulls divertits.
Època d'ametlles toves segons fórmules papals. Or i blanc de tarongers.
¿No queris el trajatoi. Si et repasso pajories, busmucaràs pasmuló.
I madame de Pantostière, vinguda de Vallgorguina a parlar polit francès.
Roda, roda, maleït, fins que caiguis sense forces. Aleshores, a dormir.
I l'altiva sor Ephrem, que penjà de sobte els hàbits, ja ningú no sap per què.
Ha ballat l'ós Nicolau on jo vull que se m'enterri: a Sinera, prop del mar.
DÍDAC ROCHER "Assaig de càntic en el temple"
Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria d'allunyar-me'n nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu, així l'home que se'n va del seu indret", mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l'antiga saviesa d'aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.
BLAUMUT "I beg your pardon"
Quan el centre del món no ets ben bé tu (per més que en tinguis la il·lusió), si et desvetllaven enmig de la nit, no vulguis prguntar-te per què vius: distreu-te rosegant l'ungla d'un dit. Quan el centre del món queda tan lluny de tu que honestament comences a saber que no ets ningú, para't per un moment i venta al primer nas un cop de puny. Problemes cada volta més esquius et vénen a torbar la dolça son. Sols et faltava ja, pel que tu dius, llucar que no ets del tot centre del món. Parent de Badalona o Istambul, tant si ets actiu com si fa el gandul, en aquest nostre món sense demà és molt difícil de guanyar-te el pa. No et donaré ni el més petit consol: et volaran un dia qualsevol. Peró entretant evita alguns transtorns, posant-te ben cordats els pantalons.
JUAN MANUEL GALEAS "Assaig de càntic en el temple"
Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria d'allunyar-me'n nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu, així l'home que se'n va del seu indret", mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l'antiga saviesa d'aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.
DOLO BELTRAN i TONI XUCLÀ "Cançó del matí encalmat"
El sol ha anat daurant el llarg somni de l'aigua. Aquests ulls tan cansats del qui arriba a la calma han mirat, han comprès, oblidaven. Lluny, enllà de la mar, se'n va la meva barca. De terra endins, un cant amb l'aire l'acompanya: "Et perdràs pel camí que no té mai tornada". Sota la llum clement del matí, a la casa dels korts del meu vell nom, dic avui: "Sóc encara". M'adormiré demà sense por ni recança. I besarà l'or nou la serenor del marbre. Solitari, en la pau del jardí dels cinc arbres, he collit ja el meu temps, la rara rosa blanca. Cridat, ara entraré en les fosques estances.
CLARA SEGURA i TONI XUCLÀ "Els meus ulls ja no saben"
Els meus ulls ja no saben sinó contemnplar dies i sols perduts. Com sento rodar velles tartanes pels rials de Sinera! Al meu record arriben olors de mar vetllada per clars estius. Perdura en els meus dits la rosa que vaig collir. I als llavis, oratge, foc paraules esdevingudes cendra.
GUIEM SOLDEVILA "A la vora del mar"
A la vora del mar. Tenia una casa, el meu somni, a la vora del mar. Alta proa. Per lliures camins d'aigua, l'esvelta barca que jo manava. Els ulls sabien tot el repòs i l'ordre d'una petita pàtria. Com necessito contar-te la basarda que fa la pluja als vidres! Avui cau nit de fosca damunt la meva casa. Les roques negres ma'taruen a naufragi. Captiu del càntic el meu esforç inútil, qui pot guiar-me a l'alba? Ran de la mar tenia una casa, un lent somni.