Microrrelatos del II Concurso del Museu Marítim de Barcelona

PRESENTACIÓ

Teniu a les mans el recull de tots els microrelats que s’han presentat al «II Concurs de Microrelats de tema marítim del Museu Marítim de Barcelona» en les tres categories establertes. Amb aquesta segona edició, dedicada al món dels Víkings, hem pretès començar a consolidar un projecte que varem encetar l’any passat amb la primera edició d’aquest concurs, projecte que té dos objectius principals: obrir una nova via de diàleg amb persones que no havien participat abans dels serveis del museu, i obrir també una nova via d’apropament a la cultura marítima des de la vessant narrativa.

L’èxit d’aquesta segona edició, amb 305 microrelats presentats, ens fa pensar que la proposta té un gran potencial, i ens anima a intentar mantenir el projecte amb futures edicions.

La qualitat dels relats presentats a les tres categories ha estat altíssima i, tot i que se n’havien d’escollir només nou per repartir els premis, el cert és que el jurat ha hagut de fer un gran esforç per triar els guanyadors d’aquesta edició.

Des del Museu Marítim de Barcelona volem agrair l’esforç de tots els autors i totes les autores que ens han enviat els seus escrits des de tota la geografia del país i que han propiciat l’èxit del concurs.

Us animem a llegir aquestes obres, breus però fantàstiques mostres de la passió que desperten el mar i els víkings entre els amants de l’escriptura.

Gràcies a tothom qui ha fet possible aquest «II Concurs de Microrelats de tema marítim del Museu Marítim de Barcelona»

PRESENTACIÓN

Tienes en tus manos la recopilación de todos los relatos presentados en el «II Concurso de Microrelatos de tema marítimo del Museu Marítim de Barcelona» en las tres categorías establecidas. Con esta segunda edición, dedicada al mundo de los Vikingos, hemos pretendido comenzar a consolidar un proyecto que arrancamos el año pasado con la primera edición de este concurso, proyecto que plantea dos objectivos principales: abrir una nueva vía de diálogo con personas que no habían participado con anterioridad de los servicios del museo, y abrir al mismo tiempo una vía nueva de acercamiento a la cultura marítima desde la vertiente narrativa.

El éxito de esta segunda edición, con 305 relatos presentados, nos lleva a pensar que la propuesta atesora un gran potencial, y nos anima a intentar mantener el proyecto con futuras ediciones.

La calidad de los relatos presentados en las tres categorías ha sido altísima y, aunque solamente nueve de ellos podían repartirse los premios, lo cierto es que el jurado ha tenido que hacer un gran esfuerzo para escoger a los ganadores de esta edición.

Desde el Museu Marítim de Barcelona queremos agradecer el esfuerzo de todos los autores y todas las autoras que nos han enviado sus obras desde toda la geografía del país, y que han propiciado el éxito del concurso.

Os animamos a leer estas obras, breves pero fantásticas muestras de la pasión que despiertan el mar y los vikingos entre los amantes de la escritura.

Gracias a todos los que han heco posible este «II Concurso de Microrelatos de tema marítimo del Museu Marítim de Barcelona»

2002-2004 (10/12 anys)

Categoria A 1. LA CAMPANYA

5. ÚLTIMOS DÍAS DE OTOÑO

9. UNA TIERRA LEJANA

- Podries anar a pescar, avui no tenim res - em va dir ma mare.

Tinc deu anys i em dic Josep Berenguer, però pels amics meus Pep. I així ho vaig fer, vaig agafar la barca de mon pare. Però al cap de cinc minuts de navegació vaig veure un altre vaixell, però molt més gran, i semblava un vaixell...

Víking!!! Vaig fer rumb per amagar-me darrere una roca i no em van veure. Els vaig espiar i vaig veure que tenien un dibuix estrany a la bandera, però no m’hi vaig fixar massa, per un moment va semblar que havien marxat, però estaven darrere meu. Em van acabar capturant. A la gàrgola va venir un home i em va dir: - Perdó per l’ensurt és una campanya publicitària, i és la broma que fem.

- No passa res, ara entenc que és allò de la bandera - Són coses de la publicitat.

Josep

Ya eran los últimos días de otoño. Nos arriesgamos a emprender el viaje. Todos sabíamos que Thor no nos acompañaría. Solo pensábamos en el oro del saqueo. Pero llegó la tormenta, vi cómo caían mis compañeros mientras yo colgando del drakkar atado de un cabo al pie no podía hacer nada. El cabo se cortó. Caí al agua no pudiendo nadar por las heridas. Cerré los ojos y se me paró la mente.

Ahora aquí en esta playa con heridas por todo el cuerpo. No sé si estoy con vida o en el otro mundo.

Morcilla

De repente surgió. Una sombra se acercó a mí lentamente. Yo, con un miedo terrible no podía caminar. Yo, siendo vikingo tenía miedo, y mi padre Vestein me cogió de la mano. Mi madre Ragna empezó a llorar. El terrible Torfi estaba a punto de matarnos. De repente una alarma se escuchó, porque los normandos estaban atacando nuestra ciudad.

Mi familia y yo corrimos hacia el mar, y cogimos un barco.

Nos libramos de la muerte, aunque pensamos que era el fin.

Fuimos a una tierra lejana.

Katy102

2. ELS VÍKINGS Vet aquí una vegada, en una illa d’Europa, els víkings pensaven com ho podien fer per sobreviure ja que quasi no els quedava menjar.

Un dia van fer una assemblea per decidir què feien, i al final van decidir anar a una altra illa. I així ho van fer. Van buscar i buscar i van trobar una illa plena de peixos i animals, i, a més, no hi havia habitants. Van passar setmanes fins que van descobrir que estava habitada per... dracs!

Aleshores, el capità del poble va decidir matarlos. Però no van poder, eren massa. Així que van intentar de fer-se amics amb els dracs. I va funcionar! Al final de cada setmana, els víkings donaven menjar als dracs, mentre els dracs els protegien i ajudaven. Cada any, es reunien en el mig del poble per celebrar haver trobat l’illa i els dracs.

Pitiusa

3. ELS DOS VÍKINGS Hi havia una vegada dos víkings, anomenats Uruz i Gebo. Estaven en ple combat, havien anat a lluitar a Nantes que està a la Bretanya amb un drakkar molt gran que tenia un drac a la proa, atacaven perquè volien envair França que era rica en diamants, sal, vi i armament. Però els bretons els esperaven al seu castell tan i tan gran i estaven preparats, van contraatacar amb arcs, llances i pedres molt grosses. L’Uruz i el Gebo van tenir una idea genial, li van explicar al general la idea i li va semblar molt bé, tots els víkings es van fer els morts i quan els bretons cantaven victòria, els van atacar per darrera i van conquerir la Bretanya.

Van fer un sopar i van menjar porc senglar, mooolt porc senglar!

- Felicitats Víkings ja hem conquerit un altre territori! - va dir el cap dels víkings. ntfl i xnln

4. EL DESCOBRIMENT VÍKING En Boris és un nen d’onze anys que va anar a un descobriment a un poble de Bulgària. El descobriment era d’un antic poble víking. De sobte va haver un eclipsi de sol molt potent, tothom va caure a terra marejat i encegat. Quan es van despertar dos víkings havien pres vida, en Gebo i l’Uruz.

Al cap d’uns quants dies hi va haver un altre eclipsi de sol, i tots els altres víkings van tornar a les runes. I els del poble búlgar van fer una escultura a la plaça major per representar els dos víkings, l’Uruz i en Gebo.

Guiu

6. NOSTALGIA Hacía mucho frío en la cabaña cuando Valdis se despertó. Cogió sus armas y se fue a cazar. Al llegar al bosque se oyeron unos pasos. Valdis se giró muy rápido. Enseguida pudo observar que nada, ni nadie la seguían. Siguió caminando y otra vez se escucharon unos pasos. ¡Se estaba volviendo loca! Paró un rato y se sentó. Ahora oía risas, pasos, conversaciones... ¡Todo a la vez! Se encontraba muy mal...

- ¡Despierta! - dijo una voz - Han divisado tierra.

Todo había sido un sueño. Otra vez al igual que toda la tripulación echaba de menos a su pueblo.

Cual era la palabra... ¡Ah, sí! Nostalgia.

Mosca bzz

7. LA DESPEDIDA Veo a mi padre cómo se acerca y me da un beso en la mejilla. Me promete que pronto volverá. Se aleja de mí y sube al knör. Una lágrima empieza a brotar de mis ojos. Me pregunto si lo volveré a ver alguna vez más. Lo veo alejarse lentamente.

Me voy corriendo hasta la cima más alta dejando atrás a mi madre desconsolada. Al llegar a la cima, veo a mi padre despedirse y desaparecer en el horizonte. ?????

8. LA VIDA RUTINARIA DE UN VIKINGO Soy un vikingo poderoso y fuerte.

Yo, el elegido para demostrar mi fuerza y mi destreza a Thor y el enamorado de Freyra realizo expediciones marítimas con distintos objetivos: comerciar, hacerme con un botín, conquistar territorios y buscar nuevas tierras.

Atacábamos por sorpresa pueblos y ciudades de Inglaterra, Francia e Irlanda y nos comportábamos como feroces guerreros.

Desembarcábamos, saqueábamos la ciudad y nos llevábamos a prisioneros para venderlos como esclavos.

Sabíamos que los lugares en los que se guardaban más riquezas eran enviados por los dioses.

Todas nuestras conquistas fueron afortunadas y llegábamos siempre a tiempo para pasar el invierno con nuestras familias.

Slenderman

10. VIKINGO PELUQUERO Bat era un vikingo que le encantaba aprender.

Por primera vez iba a la escuela. Se levantó de la cama, cogió la mochila y se fue, lo antes posible para llegar a tiempo. En clase estaban dando inglés con la profesora Freya. Aquel día iban a aprender los números en inglés, el uno-one, etc.

La profesora pasó a preguntar los oficios que quería ser cada uno. Uno quería ser médico, otro ingeniero y a él cuando le tocó dijo que quería ser peluquero, porque en la aldea todos tenían el pelo largo y con trenzas. Pasaron a la asignatura de matemáticas, donde iban a aprender a multiplicar, donde está todo lleno de problemas.

Cuando pasaron a un examen sorpresa, tenían que cortar el pelo al rey, él muy nervioso le cortó una oreja. Suspendió pero después de muchos años fue el vikingo peluquero más famoso.

Diamante

11. LOS ÚLTIMOS DÍAS DEL REINO DEL NORTE Empezaban a caer rocas a los barcos. Eran los vikingos que, con sus catapultas, intentaban desde la costa frenar el ataque de los anglosajones. Sin embargo, los anglosajones eran muchos y consiguieron desembarcar.

Erikr el rojo vio que habían alcanzado la orilla y gritó: «¡Coged vuestras espadas y defended vuestras tierras!» Todos obedecieron. La batalla estaba indecisa. De repente pasó lo que menos se esperaban, Erikr el rojo cayó en la batalla.

Los vikingos por miedo se retiraron. Los anglosajones recibieron refuerzos y siguieron su ataque, destrozando pueblos, aldeas y ciudades.

El Reino del Norte dejó de existir.

Thoringrado

12. UNA VIDA VIKINGA Acabaven de saquejar un altre poble. Ja portaven cinc saquejos en dos dies. - Ja hem aconseguit molts diners, joies... - va dir la Otkala. Ella era rossa, baixeta, tenia 15 anys i era molt aventurera. Ella havia sigut l’única dona vikinga apart de la Regnar, la Reina dels víkings.

- Avi i què va passar després? - va dir la Maria - Deixe’l que acabi, ets una impacient - va dir la Judit.

- Noies tranquil·les ara vindrà el més interessant de la història - va dir l’avi Miquel finalment.

Garry

1

13. TRAS LAS OLAS DEL MAR Segon premi de la categoria A Escondo mis pies debajo de la arena. Y veo cómo mi barco se aleja. Sin mí. Allí está mi hermano, Thorbran y sé que algún día volverá. Pienso que debajo de las olas está lleno de peces, tesoros y sirenas. Algún día veré los corales con sus diferentes colores, esos colores tan bonitos de ver. En el horizonte ya no veo el barco, el agua está calmada y el aire se desvanece entre las nubes. Sé que en casa me deben de echar de menos, pero me gustaría ver la puesta de sol. Se hace de noche y las estrellas invaden el cielo.

Veo la luna reflejada en el mar. Me quito la espada y me tiro al agua. Y solo espero llegar a dónde él está.

Sigrir

14. ELS NENS VÍKINGS A la ciutat de Midgard s’aixecava amb una pluja suau i els víkings no sortien gaire amb els seus drakkars, tenien provisions recollides de l’estiu.

Eric un pèl-roig amb esperit aventurer va sortir a jugar al bosc a prop del Yggdrasil, quan es va trobar amb un altre nen.

- Hola, jugues a batalles amb mí -, va dir Eric.

- Sí -, va respondre l’altre nen de cabells rossos.

Després de molt temps jugant tots dos, li va preguntar Eric.

- Com et dius i on vius?

- Em dic Thor i visc a Valaskialf en Valhalla, de un xiulet va arribar un magnífic cavall de vuit potes, ara he de marxar abans que desaparegui l’arc de Sant Martí el Bifrost, té això en record meu -.

I li va donar una brúixola màgica, l’Eric es va posar molt content i ell li va regalar un guant de ferro.

Diamante

15. HUÍDA DESESPERADA Se escuchaban gritos...

La sangre fluía de los cuerpos como cascadas.

Los guerreros no tenían suficiente con dejar una aldea deshabitada, necesitaban más. Buscaban en todos los rincones para encontrar una vida para matar. Y en ese rinconcito estaba yo, sin familia, viendo todos los cuerpos de mi familia, con la esperanza de no morir. Y en ese momento recordé que había un pequeño drakkar. Cómo llegaría hasta él. Sin pensarlo dos veces corrí entre los arbustos con tanto miedo que me faltaba el aire. El tiempo discurría lentamente en mi corazón. Pero llegué, me subí y solté el nudo que ataba el drakkar a la tierra. Huí, huí de esos monstruos que me dejaron sin familia. Sin saber dónde me llevaría el destino.

Thorlak

16. LA COMETA Me levanté muy temprano. La luz entraba por la ventana. Hacía un día estupendo para hacer volar mi cometa. La estrenaría hoy.

Me vestí rápido y apenas probé bocado para desayunar. Había quedado con Thora en la loma pero no apareció.

Después de un rato, la cometa se enredó en un árbol. Bastante arriba. No hay problema, subo a los árboles como las ardillas.

Cuando estaba casi arriba del todo, vi algo que me dejó parado. Allí, en la pequeña bahía, debajo de los grandes acantilados blancos, había un barco. Pero no era un barco normal. Llevaba una cabeza de animal delante, daba miedo.

Thora me llamó desde abajo. Bajé rápido y cogiéndola de la mano eché a correr hacia el acantilado.

Llegamos a tiempo para ver como el barco zarpaba hacia alta mar.

Los remos moviéndose a la vez, y su vela de colores al viento.

Nunca lo olvidaré.

Rai

17. VÍKINGS ENFURISMATS En els mars del nord, els víkings, mentre assalten un vaixell de càrrega, s’adonen que perdran el

combat. Per això, el seu capità decideix trucar a les altres tropes i fer-los marxar immediatament de l’hotel de luxe que s’estaven, perquè els enviïn una llanxa amb recursos.

Els víkings que formen les tropes estan molt enfadats perquè el seu capità no els deixa temps ni per agafar les maletes. Ja els passa massa sovint que el seu amo no els deixa descansar, acabar les partides de cartes, banyar-se a la piscina, endur-se les maletes... També els porta moltes discussions. Ja porten dues setmanes discutint-se per saber qui havia guanyat la partida de cartes.

Finalment fan el que els ha dit el seu amo. Han agafat unes quantes armes, han preparat la llanxa i se’n van a ajudar a guanyar la guerra... Però no als víkings sinó al vaixell de càrrega!

El Vaixell de Vapor

18. LA MÀQUINA DEL TEMPS La màquina del temps va funcionar.

Jo, en Miquel, estava al mig dels glaciars amb els meus amics. Però tot d’una alguna cosa ens punxava l’esquena. Quan ens vam girar...

-AAAAAAaaaaH - i així fins que ens vam desmaiar.

Eren un parell de víkings armats que ens amenaçaven per darrere.

Em feia la sensació que ens portarien al seu vaixell.

Sí, sí. Ho vaig endevinar.

Quan em vaig despertar em vaig trobar al mig d’una gran embarcació plena de cordes i veles que s’arrossegaven pel terra.

Estava ple d’homes que semblaven molt enfeinats.

Gairebé tothom feia una feina diferent: cosir les veles, fer nusos a les cordes, pintar la fusta, entrenar-se per al combat. Tothom menys un petit grupet que es barallaven per decidir com repartirse una enorme sardina!

El que més em va impressionar va ser que un 99% dels víkings medien 1,10m, però no d’altura sinó d’espatlla a espatlla!!

La Casa Vermella

19. ARMES DIVINES Tercer premi de la categoria A Després de saquejar un poble llunyà, el jove Víking Görn tornava cap a la costa del seu poble.

Mentrestant a Asgard Odin i Loki discutien. Tant es van enfadar que Odin va agafar la seva espasa i Loki el seu arc. Amb la violència del duel, estaven tan descontrolats que les armes els van caure a la Terra, dins el Drakkar de Görn.

Sorprès, Görn les va agafar. Des d’aquell dia sempre surt victoriós a totes les lluites. Mai ha sabut per què...

Williams

20. ESTOY SOLA «Lo veo, es el barco Vikingo. Entre la tripulación Vidgis y Ottar el negro, los dos más fuertes guerreros». Hace tiempo mi padre se fue, sin él estamos perdidos. Con dos fuertes guerreros y 45 guerreros más no ganamos la batalla. ¿Cuándo volverás Papá? Sin ti estoy perdida, ¿te has ido a África? Vidgis ha empezado a ganar territorio y no sé dónde me debo esconder.

Después de unos días se acaba todo. Todos se han muerto, solo estoy yo en esta isla. ¿Qué debo hacer? ¿A dónde voy? voy a emprender un viaje a una nueva vida, en un lugar diferente.

Clauage

21. POR LA NOCHE Era una noche húmeda y cálida. Sólo se oía el arrastrar de las olas del mar. Mi familia y yo nos encontrábamos atados con unas cuerdas viejas y medio rotas. Habíamos venido para saquear la isla de Kresh y llevarnos sus poderosos barcos hacia Escandinavia, cruzando el mar del Norte.

Pero Alf, el jefe y más poderoso de los vikingos, nos había reconocido. Aunque íbamos con Shailas, las máscaras vikingas, nos cogió presos.

Por ese motivo estamos aquí, atados en un banco al lado del mar.

Alfsigr

22. LA VELA VIKINGA Hi havia una vegada un poble Víking a Dinamarca que encara no coneixia tantes coses com els altres pobles. No era un poble molt gran, tenia deu cases i dues granges. Aquells Víkings no eren dolents, eren pacífics i tranquils. Els Drakkars, els seus vaixells, no es movien molt ràpid, de fet només es movien amb la força de l’aigua, perquè encara no coneixien la vela. La va descobrir un dia un Víking que anava a buscar el seu Drakkar i pel camí es va trobar una tela gran al terra. Se la va emportar al seu vaixell encara que no sabia que fer amb ella. La va estendre pel vaixell agafada per dos pals, i al començar a fer vent el Víking va descobrir que amb una tela el vaixell es movia més ràpid. Ho va explicar a tot el poble i tothom la va utilitzar als vaixells.

Nebur

23. LOS GUERREROS ASESINOS Se escuchaban gritos...

La sangre fluía de los cuerpos como cascadas.

Los guerreros no tenían suficiente con dejar una aldea deshabitada, necesitaban más. Buscaban en todos los rincones para encontrar una vida para matar. Y en ese rinconcito estaba yo, sin familia, viendo todos los cuerpos de mi familia, con la esperanza de no morir. Y en ese momento recordé que había un pequeño drakkar. Cómo llegaría hasta él. Sin pensarlo dos veces corrí entre los arbustos con tanto miedo que me faltaba el aire. El tiempo discurría lentamente en mi corazón. Pero llegué, me subí y solté el nudo que ataba el drakkar a la tierra. Huí, huí de esos monstruos que me dejaron sin familia. Sin saber donde me llevaría el destino.

Torlack

24. EL GRAN VIATGE Aquell dia la brisa del mar era molt agradable.

L’Ottar pujava per primer cop en un vaixell acomiadant-se de la seva família per començar una gran aventura, tenia dotze anys i s’havia de convertir en un gran guerrer a l’igual que el seu pare i els seus avantpassats.

Van salpar i van navegar durant molt de temps però a mig camí va esclatar una gran tempesta, l’aigua picava amb força al vaixell i les onades eren molt grans... quan la tempesta va afluixar van desplegar les veles i van navegar més ràpid fins arribar al seu destí.

El pla pel dia següent era el més meravellós que l’Ottar hagués pogut somiar mai..

Tots es van preparar per assaltar la ciutat, semblava fàcil però havien de pensar com fer-ho per poder endur-se un bon botí. Així, el seu pare es podria sentir ben orgullós.

Ylvie

25. EN BUSCA DEL CÁLIZ DE ORO Había una vez, siete guerreros llamados: Thor, Olaf, Dulof, Gulof, Tustarf, Falop y Gor, que fueron en busca del famoso cáliz de oro. En el camino, se encontraron con ogros, duendes, gigantes, demonios... Pero con las flechas de Dulof y Gulof y el poder de Thor, el dios del trueno, los vencieron a todos.

Cuando llegaron a la colina de la muerte, un gran Mago llamado Ostiaslotof les dijo que para el cáliz poderse llevar, las dos pruebas tendrían que pasar. La primera fácil es, si en un dragón crees.

Efectivamente, pasaron la primera prueba. La segunda prueba difícil es, si en la magia no crees.

El mago Ostiaslotof les dejó pasar pero, les dijo, hay un dragón vigilando el cáliz de oro. Los guerreros entraron y mataron al dragón. Así que, como no había nadie más vigilando, se llevaron a casa el cáliz de oro.

Jan

2

26. EN BUSCA DEL CÁLIZ DE ORO.3 Había una vez siete guerreros llamados: Thor, Olaf, Dulof, Gulof, Tustarf, Falop y Gor, que fueron en busca del cáliz de oro.

En el camino se encontraron con ogros, duendes, gigantes, demonios... Pero con las flechas de Dulof y Gulof y el poder de Thor, el dios del trueno, los vencieron a todos. Cuando llegaron a la isla de la muerte, estuvieron recorriendo toda la isla hasta que llegaron a la cueva donde estaba escondido el cáliz. En la entrada, había un dragón de agua.

Thor, Gulof, Tustarf, Falop y Gor, lucharon ferozmente y al final consiguieron la victoria. Cuando vieron al dragón muerto, fueron a investigar un poco la zona por si acaso, había un poco la zona por si acaso, había algún guardián vigilando el cáliz. Al ver que no había ningún guardián vigilando el cáliz, fueron a por él y tan felizmente, se fueron a su aldea para guardarlo.

Jan

27. LA GRAN AVENTURA DE L’SVEN...

Primer premi de la categoria A Sóc l’Sven, tinc 8 anys i sóc víking. Vull fer una gran embarcació per viure moltes aventures, igual que el meu pare, que ja fa molt que se’n va anar i encara no ha tornat. Haurem d’anar a buscar-los, i per això necessito una gran tripulació, així que faré una llista amb tots els nois del poble. Faré unes proves i els 10 millors que demostrin una gran capacitat per ser uns grans víkings formaran part de la meva tripulació. Ja tinc la meva tripulació! Va, comencem! I tots ens hem posat a fer la petita embarcació. Necessitem fusta, eines i que algú agafi un llençol per fer de vela. Ja hem acabat! Ara hem d’anar a agafar espases i escuts de fusta. Els 10 nois, comandats per mi, ja estem preparats, així que ja podem salpar! ... Mireu qui ve! - diu l’Oskar - són els pares! Quina alegria de veure’ls...!

Kenak

28. MONSTRUO, EL VIKINGO Érase una vez, en un poblado normando, un vikingo de dos metros, con un hacha de hierro macizo, y unos dientes grandes, fuertes y sanos.

A ese vikingo le llamaban Monstruo. Era sigiloso, rápido y muy fuerte.

Saqueando era el mejor de su grupo. Le encantaba navegar, el mar era esencial en su vida.

En una ocasión construyeron un barco pequeño, un poco más grande que una canoa. Esa nave era ligera, rápida y estrecha.

Un día hicieron una expedición con un barco grandioso en honor a Thor. Monstruo era el capitán. Llegaron hasta América y encontraron una tribu muy fuerte, pero nadie podía contra los vikingos.

Monstruo, el vikingo, se cansó de tanto saqueo, y quiso hacerse amigo de ellos. Le costó, pero lo consiguió.

Juntos resistieron los ataques de los otros vikingos. De esa forma los vikingos marcharon de América y así se salvaron de sus ataques.

Link

29. NILS? Vaig viure en una terra governada pels víkings i és que sóc un víking camuflat a la civilització actual.

Han passat més de mil anys i us podria explicar moltes coses que no s’han dit mai del meu poble.

Ara he visitat l’exposició i m’he enyorat tant dels meus. Ja no trobes víkings pel món.

Vaig caure a l’aigua enmig d’una batalla i em vaig quedar congelat. Ara amb tant escalfament global, he aparegut com si no hagués passat el temps.

M’he hagut d’adaptar ràpidament al món actual.

Us asseguro que m’agradava molt més aquella vida. La meva casa de fusta, viatjar pel mar, però el que més enyoro de tot és el meu amic Nils.

Crec que va morir a la mateixa batalla. Mentre mirava l’exposició em vaig adonar que tenia una persona al meu costat que ho mirava tot amb tristesa. Era en Nils...

Bufons

1999-2001 (13/15 anys)

Categoria B 1.VÍKING VALENT

5. ELS VÍKINGS JA ARRIBEN

9. MENSAJE EN UNA BOTELLA

Ell era valent. Estimava el mar, el cel, les gavines, tot allò que l’envoltava. Volia ser com el seu pare, però no li agradava matar. Havia d’inventar la manera de ser un víking bo, prendre per després repartir a la gent dels poblats que visitaven per aconseguir aliments.

Un dia va decidir fer una assemblea i reunir tota la gent que volgués escoltar-lo. No li va costar convèncer-los, només els hi va haver d’ensenyar el valor d’unes paraules desconegudes per a ells: amistat, amor, fidelitat... Amb això els va obrir un món nou, infinit, molt més ampli que qualsevol continent que poguessin conquerir!

Evans

Quan ells aparegueren, tot va canviar, només comerciaven amb els pobles d’allà. Eren bones persones, encara que eren un poc ferotges, no feien mal a ningú si aquests no els provocaven.

Varen arribar aquí fa devers uns quants anys, víkings s’anomenaven. Persones dures, fortes, tenebroses quan volien. Un bon dia sortien amb el vaixell, no tenien por de res. Varen anar a fer una volta amb els seus companys víkings, i pel camí, un tresor trobaren. Investigaren bé, i s’adonaren que només era un cofre ple de felicitat.

Aquesta va ser la més bonica història dels víkings. Gent amarga com ells, troben el que encara els faria més feliços: la felicitat.

Paula

- No me lo puedo creer - se repite a sí mismo susurrando mientras recoge la botella que se balancea sobre las olas del mar.

Su boca esboza una sonrisa, retrocede unos pasos y se sienta sobre la playa. Tira con fuerza del corcho y vuelca la botella para extraer el mensaje que en su imaginación atribuye a un pirata vikingo del siglo XII. Él, que ya creía estar leyendo nombres tales como Alf, Finn, Freydis, Olaf o Ragna, se lleva una gran decepción al ver escritos en el papel dos nombres comunes unidos por un corazón y fechado cuatro días antes. Nada de vikingos ni de grandes conquistas.

Decepcionado, coge la botella, introduce de nuevo el mensaje, la cierra con el corcho y la clava en la arena blanca, alejándose como las olas del mar.

Airot

2. UN SOMNI DE VÍKINGS Era una tarda d’estiu, estava descansant a la platja de Sanlúcar de Barrameda, tot escoltant música de Wagner amb els meus auriculars. De sobte vaig veure que arribaven molts vaixells de fusta, amb vela i rems, que tenien forma d’animal.

Eren víkings! Es van apropar a la costa i van començar a pujar pel riu Guadalquivir. Vaig comptar vuitanta drakkars. En veure’ls em vaig recordar del saqueig de Sevilla. Havia d’avisar-los!

Intentava aixecar-me, cridar, córrer, però no podia.

En aquell instant vaig notar alguna cosa freda als peus. Em vaig despertar i vaig veure com el nivell del mar havia pujat i em mullava. Tot plegat havia estat un somni.

Odin

3. CLASSE DE SOCIALS A la classe de socials, la professora ens havia explicat els víkings. A en Joan li havia agradat, ho havia trobat interessant: una civilització entre el fred, la boira, etc; que era el terror d’Europa.

De sobte, un home li va tocar l’espatlla, com cridant-lo. Era un home alt, amb barba blanca i de rostre feroç. Es va espantar una mica. «-Escolti, senyor, hauria d’embarcar, només falten vint minuts per la sortida del vaixell»- li va dir. Ara, en Joan ja estava molt espantat. Ja no tenia tretze anys, en tenia vint-i-cinc, duia barba, un casc molt estrany i feia molt de fred. El seu cartapaci, abans entre les seves mans, era ara una espasa molt pesant. Com havia arribat allà? No ho sabia.

Decidí fer el que l’home li havia dit.

M.S.S. (2D)

4. ELS DARRERS MINUTS DE LA MEVA VIDA Tenia por, m’havien dit que m’amagués al bosc i així ho vaig fer, no volia sortir del meu amagatall, ja que encara s’escoltaven els crits de la gent del meu poblat al ser cremada viva per aquells monstres.

Em trobava sola, els meus pares no els havia donat temps a amagar-se i els havien matat i robat, com a la resta de la gent del poble.

Em tremolaven les cames mentre veia des de la copa d’un arbre totes les cases destruïdes. Vaig decidir apartar la mirada d’aquell horrorós espectacle. No volia ser descoberta, tenia molta por.

En aquell moment alguna cosa va moure l’arbre i jo vaig caure. Al costat meu, un home amb una espasa m’ordenà que tanqués els ulls. El vaig obeir, vaig notar com la fulla d’acer em travessava la pell i després... no vaig sentir res més.

Aifos

6. UN LLIBRE MOLT INTERESSANT Vaig passar la nit del dissabte cercant a la biblioteca del meu avi. Vaig veure uns quants llibres que em varen agradar, i quan estava a punt de sortir, vaig veure un llibre que em va cridar molt l’atenció: «Els esclaus dels víkings». Quan el vaig començar a llegar, em va donar un poc de por, però no hi havia ningú al meu voltant i tot estava al seu lloc, llavors vaig continuar llegint. Un esclau es va intentar escapar de la seva tribu de víkings, perquè el maltractaven, però el varen agafar i el varen matar. En aquell instant la història es va començar a posar interessant, quan de sobte va entrar el meu avi i em va dir que me fos a la meva habitació, que ja era massa tard. Em vaig quedar molt intrigat per saber com acabava, però no em va deixar llegar més.

Noemi

7. SOMNI O REALITAT? - Ens ataquen, s’acosten els víkings!

Després d’aquestes paraules, l’illa va posar-se en tensió, i els seus habitants cercaven un refugi per no ser trobats. Al cap de cinc minuts, pareixia una illa deserta. El primer a trepitjar-la fou el capità, que va dividir els seus criats per inspeccionar l’illa completa. El primer a ser assassinat fou un xicot de 7 anys, que va perdre als seus pares en néixer, i que es va amagar davall un arbre, on pensava no ser vist.

El segon a caure va ser un vell, que portava crosses i no el va donar temps per amagar-se, quan un víking jove el va disparar per darrera a l’esquena.

I quan tot pareixia estar interessant, vaig sentir un fort renou... I vaig obrir els ulls!

Miriam

8. UN DESTÍ ERRONI Hi havia una vegada un petit poble de víkings situat al sud de França anomenat Vinland. Uns feinejaven l’agricultura, altres el comerç, altres la ramaderia... Des de feia mesos hi havia males collites a causa de les inundacions. Llavors un dia una tripulació dirigida per Lief va sortir del port de Marsella cap a les illes Canàries, ja que aquell any hi hagué bones collites. Quan varen veure terra desembarcaren i baixaren per comprar verdures, fruites, carn... Donaren una volta pel mercat i provaren una llesca de pa amb una espècie de carn vermella damunt que els va agradar molt anomenada sobrassada, i de postres una espècie de coca en forma d’espiral anomenada ensaïmada. Llavors en Lief va demanar a on es trobaven i un home li contestà a l’illa de Mallorca. Els víkings, sorpresos, agafaren un parell de sobrassades, botifarrons i ensaïmades i se les dugueren cap a Vinland.

Marina

10. VÍKINGS AL SEGLE XXI Mai oblidaré el dia en que em vaig quedar adormit darrere d’unes roques a la platja i, quen em vaig despertar, s’apropava un vaixell víking. Quan el vaixell va arribar a la costa, varen baixar uns víkings grans i forts. Després, varen sortir uns altres víkings de darrera d’uns arbusts. Els dos grups varen començar a lluitar. Em vaig pujar a un arbre per veure millor la batalla, però em vaig caure, i de sobte, em trobava enmig de tots els víkings, que havien aturat de lluitar.

Inesperadament, va sortir de darrere d’un arbre un home amb una càmera. Jo li vaig preguntar si ell també havia viatjat al passat, després, no va aturar de riure.

Han passat sis mesos. He rebut, com a record d’aquella anècdota, dues entrades per a l’estrena de la nova pel·lícula «Batalla Vikinga».

Adrián T 2D

11. UNA GRAN CAPTURA Tercer premi de la categoria B La canya es va tensar, un peix gros d’aquells que tan bé pagaven, vaig pensar. En aquell moment, necessitava diners (ja que m’havia gastat més diners dels que em podia pemetre en l’anell de l’Angels).

- És inigualable, t’ho juro - em va dir el joier amb l’anell de diamants a la mà.

- Doncs aquest és el meu - vaig dir -. Perquè per mi, l’Angels és així: inigualable.

Quan per fi vaig poder treure el peix del mar, els meus companys víkings, van flipar; era un tauró!

Els meus companys de tripulació, em van dir que el menjaríem per sopar aquella nit. Apart de ser el pescador, jo també era el cuiner. Abans de cuinarlo, l’havia de netejar: tallar-lo per la meitat i treureli el que no ens menjaríem. A l’obrir l’estómac, vaig veure que hi havia una mà, era la mà esquerra d’una dona, i portava un anell. Un anell inigualable.

Ralf

12. L’AIGUA FINS AL COLL Un dia un víking va voler anar a pescar, en veure tantes anguiles, en va voler agafar, però com que no picaven amb l’ham de sempre, va pensar: «I per què no n’invent un altre?» Així ho va fer. Al següent dia hi va tornar, però tampoc picaven, i es va dir: «I ara què passa?» Des cap d’unes hores pensant va dir: «Potser és per la forma?!» I en va crear un altre amb una forma més adequada. Al dia següent hi va tornar i, al final, amb perseverança i esforç el víking va aconseguir les anguiles i un bon sopar.

Els

3

13. AL VAIXELL ENEMIC No sabia com havia arribat allà. Tot era fosc, dins la tenebra, l’única llum era un raig tènue provinent d’un lloc que pareixia inaccessible. Feia olor a menjar i beguda. El lloc on era es movia lleugerament. Tot això em va portar a pensar que era una bodega de vaixell. Efectivament. Vaig romandre una llarga estona sense moure’m, quieta, amb els ulls oberts encara que gairebé no veia res. Finalment vaig decidir apropar-me al raig de llum, i com havia imaginat, hi havia una porta.

Vaig obrir-la abastament per tal de poder veure sense poder ser vista. Uns homes vestits amb pells, cascs, de barbes llargues, alts i robusts es passejaven i cridaven per la coberta. Aquells homes, vaixells... els víkings! Com havia anat a parar al vaixell de l’enemic?! Vaig tancar la porta, vaig seure a la foscor amb els ulls tancats, i vaig esperar...

Mialia

14. UNA AVENTURA VIKINGA Fa molt de temps, un petit víking, fill del líder del poblat, tenia nou anys. El seu nom era Kalbeinn Spottrick Espotus Vikus, però els seus amics el nomien Kolli. Un bon dia, Kolli estava junt al seu pare revisant les seves grans embarcions i li agradaven tant, que es podia quedar tot el dia mirant aquelles «meravelles». Aquell mateix dia, Kolli i els seus amics: Erik, Hippo, Olaff i Bera, varen decidir construir un gran vaixell i anar-se’n d’aventures per l’oceà. Varen tardar tres hores a construir una petita balsa feta de troncs, una branca de pal major i un gran mocador de tela com vela. Varen agafar una mica de menjar, dos rems i es varen fer oceà endins. Tot anava bé fins que es varen adonar que no havien tingut en compte les marees. Aquell dia la colla d’amics varen agafar la grip i por als vaixells.

Escritor SA

15. AMICS? Ja fa milions d’anys, els víkings viatjaven per tot el món a la recerca de presoners i menjar. Però d’aquells bàrbars, un no ho era, fill del capità de la tripulació, nomia Bàsper. La seva mare havia mort, i gràcies a ella, na Mena agontava les rèpliques del seu pare. Es duien massa bé, però ell tenia els seus dubtes. Quan tornaren el capità anà a cercar al seu fill, però no hi era. Tampoc na Mena. Cercaren, però no hi havia res. Excepte una carta del Bàsper, dient que no es preocupàs, que estaria bé. Però aquella no era la seva lletra...

Passaren dies i seguien desapareguts, son pare, més furiós i el de na Mena sortien cada dia a cercar-los, però no els trobaven. Anys desapareguts i sense pistes. Reberen una carta: o els donaven tot el botí, o no tornarien a veure son fill. Però i na Mena...

Paula Vera

16. EL VÍKING QUE AJUDÀ Un dia, Cornway va sortir a caçar i agafar llenya.

Pel camí, es trobà amb una anciana que li demanà una mica de menjar. Ell, cercà a la seva bossa pa i li donà a l’anciana. Ella li agraí i li donà els seus millor desijtos per a la caça i recol·lecta.

Més envant, trobà a un nin plorant perquè volia aigua. Ell, cercà a la seva bossa i li donà una mica. El nin aturà de plorar i begué. Quan va acabar, li donà les gràcies i se’n anà.

Quan tornava al poble, trobà pel camí a l’anciana i al nin. Ells li explicaren que eren déus manats des del Valhalla per provar la seva amabilitat i, al haver ajudat als dos, farien que el seu poble tengués un futur molt pròsper. I així va ser i des d’aquell dia tots varen estar molt agraïts cap a Cornway.

Emilio2000

17. ELS GUERRERS DEL NORD I quan varen arribar els ferotges guerrers del nord amb els ràpids vaixells amb una bandera vermella i blanca i varen sortir, i varen sortir... amb les

enormes destrals, arc i fletxa i les seves armadures de malla per destrossar el nostre poblat, cremant les cases amb torxes i matant salvatgement al meu poble, als meus amics, a la meva família. Semblava que el fred territori d’on provenien els havia congelat el cor i no tenien sentiments pel que feien. Jo vaig aconseguir escapar, però amb la rapidesa que saquegen, maten i arrasen pobles, no tardaran molt a posar fi a la meva vida.

Luca M

18. EL MONSTRUO MARINO Diario del capitán: ¡¡Encontramos entre la niebla una serpiente gigante que se acercaba a nuestro barco!! Creíamos que era hostil, pero cuando se acercó, vimos que era un barco lleno de guerreros fornidos. Los guerreros empezaron a matar a mi tripulación, luchando como diablos. Llevaban un casco con dos cuernos y una armadura que parecía muy pesada. Por suerte, yo me pude esconder y vi cómo saqueaban todas las reservas de comida y nuestro dinero, y lo transportaban a su barco. Después, les vi alejándose de nuestro barco y desapareciendo otra vez entre la niebla.

Nunca más les volví a ver ni tampoco a mi esposa ni a mi hija...

Karnator

19. UN SOMNI PERILLÓS Un poble molt bonic, a Noruega amb uns paisatges magnífics, i... BOOOM!!! Es va aixecar va obrir les finestres i va sentir els crits d’una bella dona, la seva esposa, amb qui havia declarat el seu amor aquella mateixa nit. Aquell víking que se l’havia enduta... Ho pagaria car. Va embarcar pel dematí, el més ràpid possible, amb vi, carn, fruita i amb la tripulació. S’enfonsaren durant el seu viatge, en una tempesta d’ones de 7 metres, ell sortí l’únic viu de tota la tripulació, i va nedar uns dos quilòmetres, enfrontant-se a perills, i arribà, arribà a l’illa on es trobava la seva meravellosa esposa, però els dos moriren, ell com un valent home... Al·lotet, al·lotet... Que t’has tornat a quedar dormit!!

CrisLaMillor

20. LA MARCHA Aún recuerdo el día en que mi padre subió a ese Knarr, para no volver nunca, creo que lloré mucho ese día, mi madre, lo pasó encerrada en su cuarto. Al despedirme de mi padre vi cómo otros hombres se hacían una cruz tocándose la cabeza, el pecho y los hombros, y después rezaban algo en voz baja; mi padre, en cambio, no hizo nada, simplemente se marchó.

Dentro de tres día me tocará a mí ir a Europa, bajo las órdenes de un emperador bizantino, me pregunto si mi hijo llorará mi marcha como yo la de mi padre, si estaré en el mar para siempre o solo durante un tiempo.

Dirgo

21. VÍKINGS, LA INFORMACIÓ MÉS CURTA Si esteu llegint aquest text és que us agrada la història dels víkings, jo com vaig tindre avantpassats víkings, us diré bastant informació que us agradarà. Segurament pensàveu que els cascos portaven banyes per guerres o celebracions... doncs no, els portaven quan morís i portaven els cascos per commemorar la seva mort. Pensàveu que ells eren molt agressius, violents... doncs no, ells mai atacaven només es defenien dels pirates el menjar, els nens, els animals (a vegades) i les dones. Els homes víkings només bevien aigua, en la barca, o cervesa, en la barca i en els poblats. En veritat els víkings eren bones persones, abans d’atacar, parlaven i sempre intentaven ajudar a tothom.

Doncs, ja os he donat molta informació com per fer-te el cregut amb els amics, i per si la vida decideix que et serveixi aquesta informació, fins a la pròxima. Així s’acaba la informació.

Pitburray

22. L’ORIGEN DEL CASC VÍKING Mai t’has preguntat perquè els víkings porten dos banyes a sobre del casc? Algun rinoceront haurà clavat les seves banyes? O és que els víkings tenen avantpassats amb banyes? Si us heu proposat algun cop aquestes preguntes, esteu equivocats, pero no sou els únics, ja que jo tampoc en tinc ni idea. Però, us explicaré la meva versió inventada de l’origen del casc víking: A l’any 867 d.C. un víking, després d’haver fet molts pecats, el van voler castigar. Li van fer portar un casc amb dos peixos podrits a sobre, durant sis setmanes. A la gent, li agradava aquell casc, ja que quedava molt bé. Aleshores, també van voler portar-lo. Però hi havia un problema. El casc feia molta pudor, ja que portava dos peixos podrits a sobre. O sigui que la solució va ser, posar en comptes de dos peixos, dues banyes de búfal.

Així acaba la història.

Canguriito

23. ELS VÍKINGS Un bon dia un poble víking que volia una joia que per ells tenia molt valor, perquè era d’un avantpassat, va decidir agafar tots els seus guerrers i anar-la a recuperar, però inesperadament el fill del capità va dir: - Prou! No està bé que aneu a matar i a fer mal només per a una simple joia, per molt valor que tingui.

Així que van convocar una assemblea per decidir quina era la millor opció. I van veure que la del fill del capità era la més adequada per recuperar la joia.

Van anar al poble i van intentar fer un tracte i com els víkings veïns no s’ho esperaven van reaccionar tan bé que els hi van regalar sense problemes, així tothom va sortir content i gràcies al nen, van aprendre que hi ha diferents maneres d’aconseguir les coses.

Nabetse

24. ELS VÍKINGS Els víkings estaven en el seu vaixell, llavors veieren que algú s’apropava des de la platja. Era una noieta que cridava al capità. El capità va apropar-s’hi i va dir-li que només els homes podien lluitar. Ella no li va fer cas i quan ningú la mirava va saltar dintre al vaixell. Va agafar una navalla que es va trobar per allà i es va tallar la melena, que li arribava als peus, per assemblar-se a un noi. Al dia següent estaven lluitant contra l’enemic i amb una llança van ferir al capità, llavors la noia va saltar cap al vaixell de l’enemic i es va venjar. El cap estava molt orgullós, llavors la noia va dir-li la veritat, era una noia. Des d’aquell instant la diferència entre homes i dones acabà.

Les dones podien lluitar com els homes i els homes cuinar com les dones.

Bach

25. L’OU DE DRAC Varem arribar amb drakkar a l’illa. Hi havia una cova. Tenia por, molta por. Si deien que jo portava dins meu l’esperit d’en Thor, volia que em sortís en aquella cova que em donava calfreds. El meu pare Harald em mirava amb uns ulls freds, i la seva expressió deia «Au vinga, Orn!! No deixis que t’utilitzi, al final tu l’has d’ensinistrar a ell: ara tan sols és una cria!» Dit això, de dins l’ou - que feia un metre i mig de diàmetre i dos d’alçada - va sortir una petita flamarada. Tot seguit, l’ou es va començar a esquerdar. Entre la visera del meu casc jermundbu, vaig veure com una cria de drac esgarrifosa sortia de l’ou; semblava famolenca.

Em va mirar desafiant-me. Finalment, em vaig armar de valor i vaig anar cap a ell corrent amb la meva llança i cridant a l’hora: «ODIN, DONA’M FORÇA!!»

Loloquique9

4

26. CAP DE SETMANA FAMILIAR Era un dia de visita al port de Palamós on aquell mateix cap de setmana hi havia una recreació d’un vaixell víking, aquest era un «drakkar».

També hi havia uns homes disfressats de víkings, amb samarretes, pantalons i sabates de cuir que feien representacions de batalles d’aquella època, amb els escuts i les espases fabricades per ells.

A dins hi havia una exposició de fotos on sortien imatges dels víkings, de les seves cases, que eren en forma triangular i recobertes d’herba al sostre, així com imatges de tot el que feien i en què creien.

Aquella setmana estàvem fent aquest tema a l’institut i quan vam fer l’examen vaig treure la millor nota de tota la classe. Com que el tema m’agradava molt, vaig decidir fer un treball optatiu que em va servir per pujar encara més la nota final.

Rasta Boy

27. ORGULLÓS DE SER VÍKING Tercer premi de la categoria C Un pare li pregunta al seu fill què vol ser de gran i aquest molt orgullós li contesta que un víking. El pare no ho entén, pensa que el seu fill s’ha begut l’enteniment i l’hi intenta treure la idea del cap: - «De veritat vols ser un home despietat, capaç de saquejar i matar per gust?»

El fill li contesta: - «Un víking no mata, només treu la vida si cal i no si vol. Eren persones dedicades al comerç que fabricaven les seves pròpies embarcacions. Els víkings eren, a més, grans artesans i unes persones que tot el que guanyaven ho dedicaven al seu poble, que en aquells temps, era com una gran família. Pare, de veritat no vols que sigui un víking?»

Airbec

28. UN DRAGÓN NAVEGANTE Liderado por la cabeza de un dragón, rodeado por ambos lados de escudos de colores y largos remos, y dependiente del fuerte mástil y del velamen blanco y rojo a rayas, navegaba el drakkar. Como un terror navegante lleno de hombres fornidos y equipados con armamento, dispuestos a atacar, la nave surcaba las aguas del Mar del Norte.

Bajo el mando del jefe Gunnar, la esplendorosa embarcación se enfrentaba a sus mayores enemigos: los dragones. Las bestias lanzaban fuego e intentaban quemar el drakkar, pero éste, protegido bajo el poder de Thor y su martillo, se mantenía impasible. Lo que no sabían los dragones es que se enfrentaban a su superior, un dragón equipado de velas como alas, remos y escudos como garras y escamas, y dotado con la capacidad de navegar como sus semblantes podían volar: un dragón navegante.

Vikinga

29. ODI AMORÓS Va obrir els ulls ràpidament com el reflex d’una espasa. Una espasa víking. Es trobava a la coberta d’una nau, que comprovà que estava tripulada. Unes botes gruixudes s’interposaren entre la mirada d’ella i el velam bicolor del drakkar. Va aixecar el cap i veié aquell ésser que li semblava inexpressiu. Ell era un tros de gel, que de tan fred cremava. Es volgué fer enrere, però estava lligada. Tot i així no li havien tapat la boca.

- Per favor, deixeu-me anar... - les darreres paraules resultaren inintel·ligibles pels homes, ja que quedaren ofegades pels sanglots i perquè ells no parlaven la llengua de la noia. S’arraulí i es portà les mans al cap. Notà que duia una trena.

Llavors se’ls va mirar. No hi havia a bord cap dona més que ella. A la fi comprengué que els temibles víkings no lluitaven per odi. Estaven bojos d’amor.

Flama glaçada

30. SVEINBJÖRN, EL GUERRERO Llueve. Llueve y hace frío. Miles de recuerdos torturan mi mente; escasean los buenos, abundan los malos, pues los pocos agradables, se perdieron en el camino, o un soplido de este viento caprichoso, se los llevó. Atrás dejé a mi familia, a mi gente y a mi aldea. Atrás dejé cuerpos muertos, culpables e inocentes, piadosos y avariciosos, enemigos y aliados...

Todo cuanto poseo, es la ayuda de los dioses, la cual no siempre me acompaña. Quizás, y solo quizás, algún día regrese a casa. Roto y abatido por haber vivido en la miseria de la guerra.

Junto a mis seres queridos. Los añoro. Tan solo puedo desear que sigan vivos.

Un barco de vela, nos guía hacia la batalla.

Neptuno, dios caprichoso, juega con nosotros.

Mi nombre es Sveinbjörn, guerrero vikingo, dispuesto a morir por mi pueblo.

Xheaan

31. THE VIKING While I was sailing I fell asleep in the cellar of the ship. I was very dizzy, because I was not used to the waves which hit the boat. My name is Christopher and I am a viking, like my colleagues.

We were going to get home with a big loot to surprise the people of the village and our family.

We were approximately in the middle of the ocean. Looking through my binoculars I saw a boat far away. We decided to prepare an attack, we took our swords which were stored in a box together with our helms. As always after a fight someone gets hurt, in this case my friend Halvar.

When done, we followed our course back home, we brought the boat full of gold which we had conquered in the fight against that ship. We arrived at the village, and shared the loot between us.

Ronda

32. L’ONADA Quan el vaig mirar a la cara, vaig pressentir que no era gaire amistós, però al fixar-me bé en les seves profundes narius vaig veure el mar on hi havia el seu vaixell amb gegants rems que removien les ones. Al vaixell hi havien grans barrils d’alcohol. Al tornar a mirar, vaig poder veure moltes armes. Ja no era al mar. Estava lluitant a la guerra contra ells, els víkings.

Cridaven i lluitaven contra nosaltres.

I amb un sospir, com quan es trenca una onada, vaig caure vençuda.

Lola Locatis

33. SENTIMENTS OPOSATS Segon premi de la categoria B La brisa marina acaronava els meus cabells daurats, mentre taral·lejava una cançó antiga, contemplava l’espectacle de les onades colpint contra les roques. Em trobava en el meu refugi, un penya-segat en el qual podia gaudir d’estones de pau vora la mar. Tot i no ésser de gran alçada em permetia albirar les teulades i carrers del meu poblat. Entre les boires matinals vaig adonar-me de la presència d’un flamant vaixell. Un majestuós Knörr de roure s’imposava en aquelles aigües braves. El meu pare, el mestre d’aixa del poblat l’havia ideat i joiós preparava la llarga travessia que l’esperava. El meu estat d’ànim era antagònic al del meu progenitor, ja que em veia obligada a quedar-me sola i a conviure amb el caràcter abominable i detestable de la meva madrastra.

Estrella Polar

34. L’ENYORANÇA DEL PASSAT Trobava a faltar-la, la meva vida d’abans, els records de víkings: el vaixell, la mar blava, l’horitzó ataronjat, el vent suau, l’escalforeta del sol a la cara al matí, els ocells xiuxiuejant, notar la presència d’alguna au al màstic, navegar per l’infinit sense saber on anar, tenint la sensació de ser lliure... Era aquella la qüestió, la sensació d’estar perdut, que no hi ets del tot, que et falta alguna cosa, que no t’importa res del que

t’importava abans. Era com intentar posar una mica de vida on ja no en quedava. M’obligava a mi mateix a continuar endavant, quan potser el que em calia era anar enrere. Fins que te n’adones.

T’adones del teu lloc al món i el busques.

Recules tot el present fins arribar al passat, sense deixar cap rastre del que havies viscut fins ara. Et poses el casc de víking i... tornes a sentirte lliure!

Grata

35. DIARIO DEL VIKINGO ALATHOR Miré el mar. Por fin llegábamos a lo que sería mi nuevo hogar. Huyendo de los cazadores y los temibles caza recompensas, llegué a Fernón.

Tenía el cuerpo lleno de heridas, partí con 150 vikingos y me quedan 32, todos ellos heridos de gravedad. Pero, no podía estar triste, porque, a pesar de mis magulladuras, sentía una sensación de una fusión de la brisa del mar y la felicidad que inundaba mi cuerpo. Pasaron las horas, y estalló una lluvia, que recordaría como «La tormenta de la alegría del mar Mediterráneo». Y, dando un grito de júbilo, ordené a mis secuaces que fueran al puerto al que teníamos cerca.

V. A. Ferrón

36. LA IRA DE JÖRMUNGANDR El viatge transcorria plàcidament. Vaig començar a pensar en la meva família. Mentre somreia inconscientment al recordar la primera caça del meu fill petit, vaig sentir un gran soroll, i de sobte es van començar a originar grans onades.

Espantats, intentàvem evitar que l’aigua entrés a la nau, quan vam veure una serp enorme. Era Jörmungandr!

Va escopir verí en el moment en que ens va veure i va foradar la nau d’una mossegada. Això només podia tenir un significat: El Ragnarök, és a dir, la batalla dels déus que comportaria la fi de l’univers, era a punt de començar. Mentre el vaixell s’enfonsava i els tripulants cridaven, em vaig quedar immobilitzat. Què passaria amb la meva família i la resta de gent? Era qüestió de temps que tot fos destruït. Vaig abraçar la creu que em va donar la meva dona i em vaig disposar a una mort imminent.

Moshi Moshi

37. SENSE IDENTITAT Primer premi de la categoria B Cada cop que me la mirava envejava tots els víkings del món. Jo hauria volgut ser allà, en aquella nau enorme i ésser el víking més valent del món. Però no, sóc aquí, al segle XXI enmig d’objectes que van pertànyer a un passat que, ben mirat, també em pertany.

Sóc noruec, alt, ros i gros i fins ara estava fart que a l’escola tothom em digués El Víking. Però enmig d’aquesta exposició m’he adonat que realment si hagués nascut mil anys enrere i els meus pares no haguessin decidit venir a viure a Barcelona, jo seria dalt d’aquesta nau. I seria el nen més feliç del món.

Però, al cap i a la fi és qüestió de sort, no?

L’atzar et situa al lloc que menys t’esperes o el què menys t’escau.

Ara estic segur que sóc un víking perdut a Barcelona.

Rubinat

38. EL DESCOBRIMENT Plovia. Plovia molt. Un llamp aterrà sobre la nostra vela i l’encengué de flames. Estàvem perduts. El drakkar quasi bolcava. Hi havia ones de quatre o cinc metres. Tot era fosc i misteriós...

Només nosaltres, en un mar immens, grandiós i infinit.

Viatjàvem dies, mesos, anys per només una sola raó: conquerir. «Thor, què hem fet per merèixer això», ens preguntàvem. Nosaltres, els víkings, estàvem aferrats al vaixell. L’aigua era fosca, no es podia veure res. Les onades m’esquitxaven tota la cara i em van deixar xop.

5

Crac! Era una esquerda i d’alllà en sortia una immensa font d’aigua. A poc a poc ens anàvem enfonsant. Havia arribat el moment de desaparèixer. Estava aterrit. No ens en podríem sortir d’aquella aventura. Vèiem cadàvers de gent amb sang a la cara que desbordaven el vaixell. I de cop vam xocar contra una roca... Érem a Amèrica!

Albada

39. ORGULL O DEBILITAT El nostre drakkar es reflexava a les aigües netes però fosques de Northumbria que aviat tenyirien de roig intens.

Quan vam llevar l ‘àncora, el primer a fer va ser agafar l’espassa i córrer. Al topar-me amb una nena definitivament britana, em vaig aturar. Va ser com veure una flor tropical enmig d’un desert, com algú tan tendre podia ser-hi enmig d’unes escenes tan cruels?

La desesperació. Aquesta era l’única explicació de la seva acció.

La jove va marxar corrents i com un titella la vaig seguir. Es van endinsar entre els arbustos i segons després, tres punyalades em van envair l’esquena.

Vaig veure borrós com se’n anava deixant un rastre de color dimoni. Era possible que la seva bellesa m’hagués xuclat la força per matar-me juntament amb la seva por? I amb aquesta última pregunta vaig morir entrant a tots els relats víkings ensenyant la major debilitat dels homes, l’amor.

Clio

6

Majors de 16 anys

Categoria C 1. AUDUN ¿Qué hago aquí? ¡Me duele la cabeza,no recuerdo nada! ¿Qué insinúa el bramar del mar a mis pies? ¡Audun! ¡Audun!, esta no es la arena que pisaron tus pies al amanecer antes de partir en el drakkar.

Estoy cansado, confundido, me cuesta incorporarme, y este intenso sol quema mis ojos, ¡ahg! Mi lengua ha descubierto mis labios salados. ¿Esa música?, la escucho, va y viene, ¿quién hace sonar ese cuerno?... No hay nadie aquí, solo yo... ¡Lo recuerdo! ¡El noveno día!... ¡Atli!, mi hijo... el noveno día... Los ojos azules de Fenjia lo dicen todo, mira orgullosa al pequeño Vikingo de Trondheim, él es el resultado de nuestro amor, y el mejor homenaje a mi hermano, seguro que el pequeño Atli hará todavía más grande la leyenda de su tío que luchó por los suyos en cientos de contiendas sin miedo a la muerte. ¡¿Cómo?!, ¡¿hombres negros?!

Lanemoje

2. NUESTRO HÉROE Recuerdo a mi padre explicando sus hazañas.

Surcaba los mares del Norte navegando por los fiordos, como capitán de un velero vikingo, con un imponente dragón azul en el mascarón de proa.

Nos abandonaba para zarpar en busca de algún botín que traernos, armado con un hacha de batalla en cuya empuñadura llevaba grabados nuestros nombres. Era valiente. Siempre acababa herido, nadando moribundo en la fría noche o arrastrado por una tormenta. Daba realismo a sus cuentos imitando los sonidos del viento ¡shhhhh! ¡shhhhh!, o del agua ¡splash! ¡splash!

Acabábamos llorando de pena, imaginándolo en aquellas condiciones. Mi madre le reñía - Paco, no deberías explicar estas historias tan tristes a los niños - y él siempre contestaba: - es que así les hago el corazoncito tierno.

Erik el Rojo

3. FILLA DE VÍKING PER HERÈNCIA La vaig deixar quan encara era molt petita, dins del bressol, a l’ombra d’una cambra des d’on podia imaginar l’horitzó. No vaig pensar que creixeria sola, sense protecció, amb llàgrimes, sense paraules, desabrigada, determinada, emmalaltida, sense cura, sense saber-ho, sense saber-ne, poc escoltada, incomunicada, sense ningú més, abandonada, a l’abast de tants perills, feble com era, bonica com era, plena de vida i d’il·lusió.

Durant molts dies va cridar el meu nom enmig del vent, pensava que tal vegada m’arribaria l’esglai del seu buit amb l’oneig de la marinada.

I va ser així, un dia, vaig sortir a la coberta del meu drakkar, cridant, desconsolat, el plany de la solitud d’una vida lluny del seu costat, amb la força del seu record mort abans d’hora: sirena perduda que saltes per sobre les muntanyes i t’endinses cap a la plana, filla meva perduda al pic més alt, on niuen les àguiles.

3GAM

4. LA VELA DEL DRAC Em disposava a anar cap al tros quan les campanes començaren a repicar. Vaig córrer cap a la plaça i allí em digueren que s’havia albirat una vela apropant-se i que tots els homes havien de preparar-se per defensar el poble. Ja duia la falç a la mà.

Varem baixar a la platja i vam veure com s’acostava una sola vela quadrada. Aviat vam veure el drac i la por ens va envair. Alguns de nosaltres van decidir fugir, altres estàvem paralitzats. No sé quants quedàvem quan arribaren a la platja, només recordo que ja no tenia la falç i que aquells homes gegants em van passar molt a prop.

Els crits que venien del poble em van fer reaccionar i vaig córrer cap a casa. Per sort, encara no hi havien passat i vaig poder amagarme amb la família.

Quan la vela partí, començà el dol.

Obrellaunes

5. RUSLA Jec lligada al pal, envoltada d’enemics, mentre la meva nau s’enfonsa. Les cames defalleixen però m’alço per veure per última vegada el meu drakkar, company d’aventures, sens dubte el més preuat dels meus guerrers. Els ulls em couen pel salnitre i la sang resseca em cobreix la cara però resto dempeus i m’aferro a les cordes que em seguen els canells per no caure. Sé que no veuré mai més la meva terra. Sé que no veuré més com es pon el sol però jo, Rusla, filla i germana de reis, no temo a la mort. Colpegeu el meu cos!

Arrenqueu-me les trenes!

Aquesta nit els déus m’acolliran a la seva taula i des del Valhalla brindaré per la venjança que, no ho dubteu, serà terrible.

Hidromel

6. TORNARÉ A trenc d’alba, m’acomiadaré i veuré per última vegada la casa i el bosc. Pujaré al drakkar amb els companys i sentiré com, poc a poc, les ones ens gronxen i ens empenyen mar endins. Els dies seran durs però les nits seran totes teves.

Contemplaré la lluna i sabré que els teus ulls em vetllen el son des de la nostra platja. Sobreviuré només per tornar-te a veure i sentir el teu cos sota la meva pell. Per molta sang que vessi, mai oblidaré el roig dels teus llavis i el blau dels teus ulls serà sempre immens; tant se val quants mars travessi. Prego al Déu Odin que no em cridi sense que hagi vist la cara del nostre fill i hagi pogut explicar-li, vora el foc, fins on arriben i com són les fronteres del nostre reialme.

Hidromel

7. BOIRA FOSCA La boira es va alçar tan silenciosa com havia arribat, tot descobrint els marges boscosos, xops de la rosada. La tempesta retrocedia mandrosa.

Vaig albirar un llamp solitari darrera uns núvols portadors de mals presagis. Els homes, muts per la tensió, continuaven enfonsant rítmicament els pesants rems en les aigües fosques. Vaig descordar el coltell de la seva baina a mesura que el langskip s’apropava a l’últim revolt del riu i em vaig inclinar sobre el mascaró per esbrinar què ordien els déus allà davant per a nosaltres.

Quan vaig entreveure quina seria la nostra fortuna, vaig somriure i vaig prometre a Wotan que no defalliria davant aquella prova i que seria digne de travessar, ben aviat, el pont Bifrost.

Rollo

8. LA TORMENTA La embarcación de madera flota con dificultad en el mar embravecido. Sus ocupantes han huido de su poblado en las islas brumosas del Norte. Al mando, un guerrero robusto, de largos cabellos dorados y barba espesa.

En la décima noche, una tormenta los envuelve y despedaza la vela cuadrada de la nave. La luna, horadada por nubes negras, los abandona a merced de la oscuridad. Una niña cae a las aguas feroces y es engullida por la tormenta. Tras el dolor, el centelleo de un relámpago guía a los navegantes a un brazo de mar que se adentra con suavidad en tierra firme. Se refugian en una concavidad de las rocas y se entregan a un sueño agitado.

La luz del nuevo día les regala una risa clara. A lomos de un delfín salvador, la niña, viva y sonriente, es devuelta por el mar a su pueblo vikingo.

Amatista

9. BOGA La mar colpeja l’embarcació.

Els rems es fonen amb l’aigua i sonen.

Els guerrers es preparen per a l’atac.

Encara és nit fosca.

No importa: ells arribaran, prendran el que volen i marxaran.

Si hi queda algú, serà la seva memòria.

Ictios

10. PERDRE EL NORD I Harald va perdre el nord...

Després de la brillant batalla a Britannia, el temible capità d’Isen tåke havia, tot i voler tornar a la pàtria, posat rumb cap on, a l’estiu, el sol es pon.

Incialment, els mariners, gent rude i sense manies, no se’n varen adonar, embriacs de victòria i aguardent com estaven; i Harald intentava debades llegir els antics mapes, corregir la trajectòria... però era inútil, la nau solcava alegrement les aigües cap al sud, a les terres tèbies, d’ones suaus.

Les enormes armilles peludes començaven a sobrar. Halvar, Tjure i Snorre, homes de confiança de Harald, intentaren ajudar el vell Capità a retrobar el rumb però les gestions fracassaven indefectiblement.

Si, un dia, voltant per aquestes costes, us trobeu un drakkar gran, de vela roja, ple de víkings feliços, gaudint del bon temps i la claror; llanceulos una brúixola... GPS... a casa, els deuen estar esperant.

Aarhus

11. HISTÒRIES OBLIDADES Els càntics esbojarrats, que trencaven el glaçat silenci del moll, passaren oralment de pares a fills, tot mantenint la tradició mil·lenària de les sagues. Sostenint alçades copes curulles de vi, els seguidors danesos brindaven per una improbable victòria contra el Barça d’handbol. Ara, el potencial ja no era remar a força de braços, per a «fer les amèriques» de Vinland travessant les traïdores aigües atlàntiques, sinó llançar amb la mà el màxim possible de pilotes de cuir contra la xarxa enemiga.

Però l’ànima indòmita i aventurera, més la fam de conquerir terres inhòspites, seguia bombejant la sang que es vessà nord enllà els anys 1000.

L’algaravia pujava de to a mida que l’alcohol s’evaporava als llavis dels víkings del segle XXI. Des de dalt estant, l’estàtua hieràtica d’en Colom s’inquietava davant la mirada reprovadora que des del grup li llançava Leif, fill d’Erickson.

- Hem d’ajustar comptes, tu ja m’entens.

Rafel d’Abadal

7

12. LASTRE El pequeño drakkar, con capacidad para doce remeros, había partido varios meses atrás en misión de exploración para preparar la conquista de nuevos territorios. En el trayecto de regreso, una tempestad empujó la embarcación contra un arrecife. Descubrieron la vía de agua cuando se encontraban muy alejados de cualquier pedazo de tierra firme. El violento oleaje arrojaba dentro del casco más agua de la que entre todos podían ir achicando. En eso que uno de ellos susurró al oído de un compañero: «El gordo Olaf pesa como dos de nosotros». Otras voces se fueron uniendo a ella y el rumor, apenas amortiguado por el embate de las olas, terminó llegando al aludido. Éste no pudo hacer otra cosa que quedarse contemplando incrédulo a los cuatro hombres que, tras haberse puesto en pie, se abalanzaban ya sobre él.

Akim

13. MEDITACIONS Quan es fa fosc i la mar està calmada, des del Drakkar estant, l’Erik mira l’horitzó, i pensa en la seva vida de mariner.

Des de ben petit l’Erik sempre s’ha dedicat a viatjar pels mars.

Ja el seu pare l’obligà a pujar al Drakkar quan amb prou feines sabia caminar.

Sempre li deia: la terra no és lloc per a homes lliures, busca sempre el teu destí al mar!

L’Erik ha viatjat fins als confins d’aquest món desconegut: els mars glaçats del nord, les terres civilitzades del mar tranquil, la bravura dels mars dels homes de pell fosca, fins i tot la perillosa civilització dels homes savis.

El neguit que duu dins no el deixa viure a terra.

Es veu obligat a buscar sempre noves terres, noves aventures.

Seria més feliç si es pogués quedar a casa amb la dona i els nens.

Però no seria ell.

Seria morir.

Sjømann

14. STEINN EL HAUGBUI Esa völva me estaba volviendo loco. El cielo había empezado a ennegrecerse, llamas de fuego lo cruzaban, de repente de las aguas surgió un ser terrible, la serpiente Jörmundgander. El pecho me ardía, la ira crecía en mi interior, solo quedábamos trece de nosotros, qué podíamos hacer ante la furia de tan terrible monstruo. Aferré bien mi hacha y salté al ataque, en mi aterrizaje pude clavar el arma entre una de sus escamas para evitar caer en el agua embravecida y comencé a escalar hacia su cabeza, súbitamente la serpiente empezó a girar sobre sí misma y salí despedido. El impacto con el gélido mar fue terrible. Pero no todo estaba perdido, un instante después de que la vida me abandonara, de alrededor del drakkar surgieron una decena de haugbuis escapando de sus recipientes al ataque del intruso Jörmundgander. En ese momento sentí que debía unirme a ellos.

Landie Tusog

15. SER Sóc víking perquè el mar m’ha dut a ser-ho, a sentir el cel com a sostre, a saber-me infinitament feliç enmig de qualsevol oceà. Lluitem sovint sense escrúpols, una força interior ens empeny a fer-ho, aquell sentit del viure que hom busca de manera constant. Els dies, les nits i els dies, sense pausa i cercant un futur inexistent: una batalla més, un enfrontament esperat amb el qual entretenir el pensament. Els víkings morim sense sagnar, el mar ens ha omplert les venes d’orgull, les onades se’ns enduen el cos a l’infinit, allà on el coratge s’esvaeix i esdevenim estels sense cap rum.

Em

16. FUM I FOC Tenia les mans negres de sutja, i els ulls plens de llàgrimes, no podia veure més enllà de dos pams.

El cor batega amb força i les cames gairebé corren soles, feia tants dies que no sentia la seva olor que no trobava l’escalfor dels seus braços, i sentia la música de la seva veu!!!!

El drakkar ja havia atracat a la riba, i tots els mariners ja hi havien davallat, no podia veure el seu rostre entre la multitud que omplia la platja.

No podia ser mai que el viatge d’intercanvi portés males notícies, ells eren artesans, no pas pirates sanguinaris.

L’expedició venia de molt lluny d’unes illes del Mediterrani, que tenien oliveres i uns pobladors molt hàbils amb les fones.

De sobte les fortes mans que enyorava l’abraçaren i totes les angoixes van fugir, només sentia la seva olor, de fum i foc.

Avia

17. OLAF RAUDI Era massa tard... la boira que surava de l’aigua es dissipava albirant-se el mascaró d’un drac ferotge.

El drakkar lliscava lleuger sobre l’aigua obscura bressolat per la marea. Des de la badia una fletxa de foc l’incendià. La nit s’omplia de mortals i lluminoses guspires. El darrer cabdill que inciaria la saga llegendària, havia mort en batalla sota la bandera del corb. Era acompanyat al regne d’Odin de tota la seva panòplia i tresors. Pobles sencers acudien per rendir-li homenatge. Incansable, havia saquejat els estats més poderosos, pactat la pau a canvi de tributs i conquerí terres ermes on va fer créixer l’herba. Grans laments per l’heroi...

Quan el telèfon va sonar, fixà novament la mirada sobre el gran quadre. Era massa tard... definitivament la reserva de petroli de Noruega s’estava esgotant. «Haurem de conquerir nous recursos», va pensar Olaf Raudi des del seu despatx aquella tarda argentada sobre els fiords.

Valkiria

18. BLAU Blau. Tot blau. Blau clar i blau fosc: el cel.

Immens, ample, desmesurat. Em pertorba i em cega...

Blau. Tot blau. Més blau. Blau marí: el mar.

Extens, inacabable, infinit. Blau, tot blau. Blau anyil i blau cobalt: jo. Plens de blaus els braços amb els que m’aferro a aquest tronc mig podrit que em permet surar. Sóc jo? No ho sé. No penso, recordo. Ho evoco tot. Veig el meu audaç pare, el gran Jarl de Lade Eirik Hakonsson, conquerint terres llunyanes, navegant dia rere dia amb el seu drakkar, per aquest mar que d’aquí a un tres i no res, posarà el meu punt i final. Però no, vull fer-ho jo. Escolliré quan. Observo. Blau, tot blau. Blau clar, blau fosc, blau marí, blau anyil, blau cobalt. Tanco els ulls i deixo anar la fusta... punt i final.

Hakon Eiriksson (Mort en naufragi) (998-1030) Hakon Eiriksson

19. EL VIEJO VIKINGO Como un viejo pontón al viento, Erik permanecía impasible al borde del acantilado con la vista fija en el horizonte. A sus pies, un mar de aguas claras entre cabrillas de espuma blanca. Al frente, recuerdos de un pasado glorioso velado por el devenir del tiempo. Para quien regresara del exilio con una conquista, Gronland no era sino un sueño en el olvido.

En su mirada el verde profundo y limpio de sus ojos se fundía con el reflejo acerado y frío del mar.

El rostro surcado de arrugas atestiguaba el tráfago de una vida curtida por el salitre, el sol y la intemperie. Y sus cabellos, antaño ígneos, ondeando al viento de septentrión como las velas de un viejo drakkar.

Un día más Erik, anclado de pie en la costa, volvía entre brumas y marejadas, a navegar en la mar.

PJ

20. EMBLA Sunilda estava inquieta, el mar s’havia encalmat feia estona i l’knarr lliscava suaument. Era un bon presagi?, després de tots aquells dies de boira i tempestat...

Mirava des d’un racó a coberta com els homes havien deixat els rems i cantaven, mentre s’omplien de cervesa i hidromel.

Va buscar a la bosseta de pell d’ant la pedra amb runes que li havia regalat la mare. Fregant-la i encomanant-se a Odin i Frigg va sentir-se més consolada.

Havia fet bé embarcant-se amb el marit cap a nous móns? Al poble va dubtar i pensà en el divorci, però començava a estimar molt Hastein, tan brusc amb els altres i tan tendre amb ella.

De sobte va notar per primer cop un moviment en les seves entranyes: el fill! Posà suaument la mà sobre el ventre i va mirar a l’horitzó: davant seu es perfilava la nova vida!

Berättare

21. LA SORPRESA DE GILFY Gilfy Indrarsson sintió a su espalda el último embate del aire marino que dirigía su drakkar hacia aquel puerto cerca de las regiones próximas al Finibusterre. Sonrió pensando en el pánico que se apoderaría de sus habitantes, miserables seguidores del cobarde Cristo blanco.

Vio, antes de lanzarse sobre la arena de la playa, que Thorir Gunnarsson había entrado ya en su letal trance de berserker. Al saltar a tierra Indrarsson alzó su espada y gritó para darse coraje y dar coraje a los suyos. Apenas llegó a ver al guerrero que, junto a otro centenar, se lanzó sobre la playa invadida y le partió de un hachazo el escudo hasta hender con una fea herida su pecho. Fue toda una sorpresa, viniendo de aquellos, hasta entonces, cobardes y sumisos seguidores del cobarde Cristo blanco, dios de esclavos, que, por Odin, era evidente, habían tomado, al fin, la decisión de defenderse.

Balder

22. DESTINO Primer premi de la categoria C - ¿Qué te dicen las runas, Luta?

- Calla Thorberg, estás borracho.

- Me importa un bledo, bruja, la última vez dijiste que moriría ahogado a la vuelta del viaje.

- Raido invertido, la rueda del carro, eso vi.

- Ja, ja, pues aquí estoy vieja chocha. He saqueado las costas de Hibernia y he regresado con las bodegas preñadas del oro de los que adoran la cruz. Siguiendo a las Olas, hijas de Egir, he esquivado las redes diabólicas de la diosa Ran, que arrastran a los barcos contra las rocas. ¡Y brindo a la salud de los muertos en el mar!

Eso dijo Thorberg, subiéndose a una banqueta e inclinándose sobre el gran tonel de cerveza, resbalando y cayendo dentro. El resto de celebrantes estaba demasiado ebrio para ayudarle, así que pataleó y expiró.

- Te predije que te ahogarías, necio. No has de reírte nunca de las runas de Luta.

Vala

23. MIS AMIGOS LOS VIKINGOS Me precipité al resbalar con una roca, las olas me arrastraron hacia un «drakkar», eran vikingos. Al rescatarme y observar mi corta edad, se rieron decidiendo reclutarme a su tripulación, y me contaron que la proa con cabeza de animal, miedo me daba, servía para ahuyentar espíritus malignos que vagaban por los mares. Mi vida era intrépida, aprendí a cantar poemas épicos dedicados a sus dioses; la de ellos empezó a cambiar, ya no se dedicaban al pillaje. Un día, un barco enemigo nos siguió y amenazó para robarnos el botín, les ayudé logrando alejar la embarcación adversaria, aunque perdí el equilibrio. Volví a encontrarme en el punto de partida, en una playa rodeada por acantilados del Cantábrico. Una vez a salvo, me di cuenta que lucía una cadena con un talismán de Odín. A lo lejos vi una gran estela en el mar.

Piedra

8

24. A USUAL MORNING BY THE SEA Once more, like every morning, all the children of the hamlet ran to the ruined pier, where the fat Northman king got trapped several days ago among two thick sticks that, long time ago, evinced the entrance to the old mediaeval town.

Dozens of strong villagers tried, fruitless, to liberate him from the sluggish passage of time and, of course, from a true end.

Each attempt brought him to a worse outcome, nailing his legs more and more in the muddy sand of the disused port.

There was no chance for Victor, called Vick, the Norman king.

Ten days later, the Big King was finally executed by the sea.

The «Vick king» was dead.

Enric Segarra

25. AARASAR: EL VIKINGO En la inquietud, así había dormido esa noche Aarasar pensando en la futura lucha que se preparaba. Ese viaje a la conquista de Mahral se jugaban mucho, se habían encomendado a Odin realizando sacrificios humanos, eso era algo que a pesar de las costumbres de su pueblo no había llegado a comprender, se debatía en su fuero interno a diario ya que por más bárbaros que fuesen él estaba más próximo a una idea humanista y sentía el mayor de los respetos por sus semejantes, a pesar de la época él era muy avanzado. Lejos habían quedado esos tiempos en los que permanecía en su pueblo y solo se preocupaba de ir a cazar. Aún así ese fuego de los vikingos de sus antepasados lo llevaba dentro.

Pero había llegado.

Aarasar

26. DESIG Resta assegut, capcot, damunt el cofre: niu de poca cosa.

Un capaltard de gris estripat s’abat sobre la testa.

Trontolla el Knarr, l’enyor s’ensenyoreja.

Cap mar, cap cel, cap oreig, cap destí ni cap escomesa, encendran mai un far més viu que la lluïssor dels teus ulls, petit.

Torno a casa.

Olatz

27. EL MISTERI DE LINDISFARNE Lindisfarne, 8 de juny del 793 «In principio erat verbum» St Cuthbert Gospel of St John Per la Fe de Déu jo Ealhwian de Northumbrie monjo de Lindisfarne sóc testimoni del cataclisme que succeeix avui a l’Abadia.

Avui a Laudes amagat en el refectori amb l’esperança de la protecció divina prego perquè faci arribar aquesta crònica a sa Ilma. Majestat.

Des de la sortida del sol uns guerrers gegants han desembarcat a Lindisfarne capinatejats per un home «dent blava», armats amb espases i casc amb banyes han espoliat i han assassinat als qui estaven davant i han sembrat el pànic.

Alcuí ha pogut salvar les despulles del Sant i l’evangeli de Sant Cuthbert. Prego perquè ell ens salvi d’aquest infern. Sento com s’apropa la mort en aquesta estança, com se m’esmuny el cor i enlairen les llances.

Ealhwian de Northumbrie Ealhwian va morir el 19 de maig del 804 ArtWen

28. AMOR VÍKING Ja es podien veure les llums oscil·lants que dibuixaven les fogueres de la platja. Els Déus es mostraven benèvols i feien lliscar el vaixell suaument sobre l’aigua d’un mar bàltic menys calmat del normal.

Gizur, el cap víking, s’afanyava a esmolar els forats del seu casc per tal de poder-hi fer passar amb més facilitat aquelles grans i potents banyes

Adults 16 o + que de manera insòlita li van començar a sortir sobre les temples poc temps després de casar-se.

Mentre es preparava per la batalla els seus pensaments viatjaven a Viborg on, segons deia la gent del poble, la seva enyorada Thorhalla es passava les nits gemegant de pena sempre que ell era lluny de casa.

El senglar de l’Empordà

seu vaixell i la mena un home barbut. La barca és plena d’ànimes mortes, com les seves.

L’home es dirigeix a ells.

- Ho sento molt, però us heu equivocat de religió.

Aneu cap aquella riba - els diu Caront assenyalant un tros de terra on els espera un gos de tres caps amb una serp per cua.

Hermes

29. «A FURORE NORMANNORUM LIBERANOS, O DOMINE»

33. NINGÚ PARLA

Aquesta lletania repetien els cristians quan, a finals del segle VIII patien l’atac dels víkings vinguts del nord d’Europa. El monjo William Northen estava a l’hort del monestir de Saint Cuthbert, al nord d’Anglaterra, quan sentí el soroll ensordidor que provocaven amb els seus cascos i els escuts utilitzats com a protecció. En veure que avançaven amenaçadors cap a les portes del recinte monacal, va córrer cap a l’esglèsia.

Pregava a Déu amb més convicció, si cap, que altres vegades i repetia amb insistència: «A furore normannorum liberanos, o Domine».

Odin, Thor i Frei, formen el panteó mitològic d’arrel germànica del poble víking. Les deïtats motològiques demanen sacrificis per satisfer els desitjos dels mortals. Els diferents panteons mitològics mai s’han entès bé. Ni han format coalicions prou consistents per satisfer desitjos conjunts. La pregària del monjo Northen es va perdre a l’olimp mitològic.

Guiomar

30. DECOREM-LO AMB CARMESÍ Em recolzo a la barana de fusta, molla però estable. Encongeixo els ulls en la boira grisa. Les parpelles atrauen l’impacte de flegmàtiques gotes.

No puc llosquejar l’impressionant paisatge joliu que es mou a la velocitat dels núvols: lent i fràgil, tímid però valent.

Però el silenci es trenca.

- Víkings en posició!

Giro el cap i em poso a lloc. Agafo l’espasa amb basarda, tement la lluita que m’espera. El meu amic també fa un gir brusc, no ha tingut temps de mossegar el trist tros de tonyina.

Intento empassar-me la por: és aspre i l’escupo amb fàstic. El cansament és salat i els batecs del cor guanyen força mentre s’escapen gemegant.

- És el moment!

Llances i destrals, espases i flextes, ganivets afilats... Els veig passar de manera fugaç davant les pestanyes subratllades. No recordo res més.

El drakkar està decorat de carmesí. Sang dels altres, vida meva.

Jersei fúcsia

31. OLAF L’AMARGAT Navegar no tenia cap secret pels pobles víkings, descendents segons es creu, d’un nét de Noè l’embarcació del qual, construïda per aficionats, resistí més que el sofisticat Titànic i sense Internet, el mar fou el seu medi de comunicació.

Blancs de pell, rossos de cabell, ulls blaus, de considerable estatura i amb un tarannà sanguinari, no sembla gaire probable que les banyes amb que se’ls representa fossin degudes a infidelitats amoroses a no ser que un d’ells, anomenat Olaf l’Amargat, en fos una excepció.

Boletescriptor

32. ON ÉS ODIN? El vaixell víking avançava a les fosques. Ningú podia veure més enllà d’un metre. En el cel no hi havia estels. El vent no bufava. Navegaven per aquelles aigües fosques molt a poc a poc, utilitzant el rems. Estaven completament segurs d’haver mort lluitant com herois en alta mar.

Llavors, per què no havien baixat les valquíries del cel i els havien acompanyat al Valhalla a veure aiguamel amb Odin?

De sobte apareix una petita llum davant seu. Es tracta del fanal d’una barca. És més petita que el

Tothom parla de la ferocitat de les ones i la bravor de l’immens mar rugent.

Tothom parla de les batalles i els enemics caiguts, de la nostra força i intrepidesa.

Tothom parla dels botins i les riqueses manllevades al feble enemic.

Tothom parla de glòria, guerra, mort, tresors...

Ningú, però, parla mai de la soledat que se sent quan, bressolat per les aigües i sota un sostre d’infinits estels, perdut enmig de la buidor de l’oceà, hom no fa res més que comptar els dies que queden fins a retornar a la llar.

Jeg

34. SOLS LA BOIRA Els pares dels pares dels seus pares ja portaven esculpit tot el mar del Nord als seus rostres. A l’arribar, sols la boira, llençol blanc que embolica els vells Drakkars de fusta, els rep.

La desolació, l’abandó i el silenci fan companyia a les fustes velles i trencades del moll. Tres veles esparracades i caigudes fan de catifes damunt del camí que porta al poblat cremat i en ruïnes.

Plors, càntics i pregàries surten de les boques d’aquells homes braus, de noble raça de guerrers, que parlen de les esperances trencades d’un poble que es resisteix a l’oblit.

Egill

35. NITS BLANQUES Ja feia unes quantes marques que el sol vermell s’havia enfonsat dins del mar, però mai no es feia fosc del tot. Durant tota la nit, un ressol tènue tenyia el cel d’un turquesa molt suau, com transparent, que creava una aura dolça i màgica.

La poderosa proa del drakkar solcava majestuosa les aigües del Bàltic. El vent tebi corbava la vela quadrada i els esclaus batien els rems amb cadència. Tornaven de la incursió a les costes germàniques carregats amb el botí i els presoners. Els soldats, cansats i ebris, cantussejaven cançons de guerra mentre no paraven de beure licor de mel. Quan sortís el nou sol, les illes Alland quedarien a popa. Vassa seria més a prop.

Jaddvor

36. UNA DE VÍKINGS I OLLA BARREJADA Rera un bagul polsegós, un antic pergamí guardava l’encanteri víking més antic del món.

S’agafava l’esquelet d’un cargol vertebrat, dels que només habiten a l’arbre Iggdrasil, sempre verd i savi; es barrejava amb llet agre de la vaca Aumndula, qui alleta als gegants, i s’afegien llimadures de la cadena que lligava al llop Fenrir, feta per miols de gat, barba de dona, arrel de muntanya, tendons d’ós, alè de peix, saliva d’ocell i cervesa. Finalment, es trossejava un fil del tapís de Frig, on tot el que es teixeix es fa realitat.

Qui begués una banya d’aquesta poció sobre la proa d’un drakkar en plena tempesta, esdevindria Odin, el déu capaç de transformar-se a l’instant en tot allò que desitja, i de fer creure tot allò que diu.

Però alerta: l’antic pergamí estava signat per Loki, el déu timador, aquell en que ningú confia.

Rudra

37. EL VIGÍA Él era el vigía del barco vikingo. Allí arriba, en lo más alto del mástil, oteaba el horizonte, asegurándose de que ningún peligro les acechase. Durante unos instantes, una agradable sensación de libertad se apoderó de él. De

9

repente, una pequeña mancha en el horizonte llamó su atención. Con mano rápida cogió el catalejo, mientras sentía su corazón oprimirse. El día anterior habían asaltado un navío inglés repleto de lingotes de oro; si se trataba de un enemigo, iban a ser presa fácil debido al cansancio. Divisó la bandera del barco que se aproximaba. Pertenecía a Olav el Rojo, gran amigo de su rey, Harald el Despiadado. Por fin podrían proceder al intercambio de productos que, ya hacía unos meses, habían acordado.

Descendió por el mástil. ¡Iba a ser portador de buenas noticias!

Silbur

38. INVASIÓ NOCTURNA Al fosc carreró del poble costaner es retallaven les inconfusibles siluetes. La lluna minvant es reflectia poruga en els cascos amb banyes que donaven un aire més ferotge al grup que pujava carrer amunt des de la platja. Unes músiques llunyanes es perdien darrere dels vells murs de pedra seca, en contra del que era habitual a l’hivern, els silencis s’ofegaven en la negror.

Cants, acompanyats de crits eixordadors, eren clam i teló de fons del vermell que regalimava per les baixades empedrades. Brams que els convertien en amos i senyors de la nit. El vi corria per les goles i regava els carrers. La nit s’havia convertit en aliada d’aquella escomesa no per esperada, menys temuda.

Els pescadors locals intentaren debades fer-se invisibles abans d’una invasió gens subtil. Des que obriren el pub El Víking, la tranquil·litat s’havia perdut entre riallades i alcohol.

Rafel d’Abadal

39. ALIANZA Vikingos de las oscuras naves, que tercian sobre las olas la más dura de las batallas. Erigen las espadas en busca de tesoros, insignias de guerra que ahuyentan los hombres. Naves que rompen el silencio, que brotan en el horizonte en haces oscuros de luz, presagio de muerte, soledad y rendición. Bravas voces se alzan al cielo, fuertes brazos socavan las olas, drakkars que espantan los espíritus, llaman a las leyendas. Salidos del abismo emergen, padres de una tierra donde el sol no se esconde. Cálidos rayos muestran el camino, blancas crestas de espuma, dueñas de un destino. Monstruos de un mar, aliados de dioses marinos, sendos equipajes cubiertos de conquista. El bravo oleaje les impulsa a llegar a la orilla. ¡Oscuras naves!, el mar os abre la puerta de batallas aún por librar.

EDAP

40. VIKINGOS Hoy, en esta isla, ha ocurrido un milagro: he renegado de Odín y de Thor, ya no creo en el Valhalla, me he rasurado la barba y cortado las trenzas, y no volveré a probar un sorbo de hidromiel. Porque te he conocido y tú me has acogido en tu seno, has dejado que entrara en el interior de tu templo y me someto a ti con una entrega absoluta. Para que veas que hablo en serio, empezaré por barrer toda la casa. Me han convencido tus 90-60-90. ¡Aleluya!

Marcus Goldman

41. SÓC VÍKING, HOME DE MAR No diguis el meu nom, si no ets sirena de música bella, no m’acariciïs, si les teves mans no són vellut, no són mar, no resis per mi, si no és perquè les ones em beguin, no ploris si no torno, si la veu de sal em crida, el mar em conquista, com jo conquisto terres.

Deixo els rems i alço els braços, he de pagar el deute, mig dolç, mig salobre, abandono el drakkar, cau el cos i m’enfonso, ha acabat la lluita, el mar em crida, porto el nom del mar, la meva pell és mar, sóc mar!

El mar m’ho ha donat tot, i jo tot, em dono al mar...

Thorin

42. LA PESCA

47. RETROBAMENT

Einar se lame los labios y la sal marina impregna sus labios, cuando un chapoteo insistente lo saca de sus ensoñaciones. Sus músculos se tensan bajo el peso de la criatura marina que les servirá de cena esa noche. Cuando al fin logra sacar el pesado fardo del agua, Einar que comienza a maldecir, ve aparecer entre la espuma, los pechos de una sirena. La criatura sacude su escamosa cola, intentando zafarse de su captor. Einar llama a su compañero y Kodran acude en su ayuda liberando rápidamente a la mujer pez que se aleja nadando sin mirar atrás. Entonces vuelven a echar la red al agua esperando con ansia otra captura con la que llenarse el estómago.

Cualquier regalo de Odín será bienvenido, cualquier cosa menos una sirena como esa y es que todo buen vikingo sabe que comer carne de sirena trae mala suerte.

Faynabg

Sota la lluna, despullat del seu cavall, de la seva destral i del seu escut, també aquella pell d’home sol ja no l’hi feia falta.

Havia passat tot el temps que es recordava de la seva jove i brava vida buscant-la en totes les aldees, pobles i nacions on irrompia amb les guerres dels altres però no la seva.

L’havien arrabassat del seu bressol per no patir el mateix destí de totes les altres dones que naixien en la seva aldea; ell als seus deu anys, jove guerrer, perdia la seva promesa...

Ara, després de moltes llunes i moltes batalles era ella qui l’hi sanava les ferides d’aquell gloriós dia, la seva guerra havia acabat. voGenesia

43. VIATGE CAP AL VALHALLA Va néixer amb la pujada de la marea, i la seva baixada se l’emportaria.

La seva pira havia cremat durant dies i nits, per tal de poder ser escollit pel Ragnarok, la gran batalla final. Ara el mar portaria les seves cendres cap al seu veritable destí. Ningú el plorava a terra ferma.

I el mar l’acollia.

Totes les batalles anteriors havien estat l’entrenament. Tots els viatges per mar exercicis de perfeccionament. Els botins, mostra de la seva vàlua. Ara ja era el drakkar digne de lluitar al costat del més gran. La seva mort el pròleg de la seva vida.

Va néixer amb la pujada de la marea, i la seva baixada se l’emportaria.

Yolka

44. LA CONQUISTA La brisa marina es un brazo. Sus músculos hinchan la vela, su quilla sostiene el hacha, que rompe el mar. Los marineros vikingos son su voluntad, el aprecio de la conquista. La nueva tierra, en el horizonte, se avista como la cabeza del enemigo en la batalla. Sus montes, ojos que los observan a lo lejos. Surca las olas el drakkar, como el golpe que cruza el aire, silbando el acero nórdico cuando su filo parte el cráneo. Los sesos manchan la pared cuando la nave esparce sus olas por la arena. Y al primer paso del Jarl sobre la playa, la sangre mancha el suelo. Conquistar vidas o conquistar tierras son una sola batalla.

Para ellos, la misma.

Aeghnor

45. SKREI La quilla del vaixell escometia les onades amb decisió mentre els guerrers, abocats sobre la borda, escodrinyaven l’aigua negrosa d’aquell mar escandinau. Aquells homes, de rostres severs i barbes poblades, buscaven, amb un silenci sepulcral, alguna cosa amagada entre les profunditats.

Un d’ells va assenyalar enèrgicament envers un punt indeterminat i, sense dubtar, hi llençà l’arpó.

Tots van dirigir les mirades cap un filet de sang que es diluïa sobre la superfície de l’aigua i retornaren al silenci pensarós d’abans.

Finalment, l’Skrei va emergir de les profunditats, un peix enorme capaç de partir el vaixell amb un únic cop de cua. El neguit va apoderar-se dels homes, i fins i tot el mar va començar a bramular d’una manera tan terrible que molts s’hagueren de tapar les orelles...

Però ara aquella batalla mitològica ja no té sentit, l’Skrei és, tan sols, un bacallà boníssim.

Ogmio

46. EL NOM I tu creus que això realment arribarà enlloc?

Tranquil, no t’amoïnis. Això que veus navegarà per l’espai i ens mostrarà per fi el planeta Mart, això és la sonda espacial Viking I. Albertov

48. L’OSEBERG Trenc d’alba. La nau pren rumb cap al sud. A bord de l’Oseberg solca els mars, desitjant que la seva gesta al camp de batalla sigui plaent pels déus.

L’enemic s’albira a l’horitzó; les ànsies de combat fan que estrenyi fort l’escut.

Ja comença.

Proa frega contra proa deixant les naus en paral·lel amb un estrèpit ensordidor. És el moment d’abordar i guanyar-se l’entrada al Valhalla. Lluita ferotge, brandant el martell amb fúria berserker. Venç adversaris a dotzenes.

Finalment, quan sembla que no li resten forces s’abandona a les mans d’Odin, desijtant seure al seu saló aquesta nit.

Però Odin té altres plans reservats per ella.

Perquè les dones víkings no són només ferotges guerreres; també són matriarques i guardianes de les seves llars. S’aixecarà altre cop, traurà forces d’allà on no en queden i tota triomfant tornarà a casa amb els seus. Valhalla pot esperar un dia més.

Iknatius

49. RUMBO AL OESTE La treintena de hombres se acurrucaba bajo la vela que habían desplegado a modo de techo, pero Leif permanecía fuera, sentado en un banco jugueteando con la piedra solar. La niebla era tan espesa, que no alcanzaba a ver el extremo de la popa.

De pronto, un manotazo en la espalda le devolvió a la realidad, era Thorbjorn: - Mira Leif, allá -.

El enorme dedo de Thorbjorn no se equivocaba; Leif se puso en pie de un salto, allí estaba, otra vez volvían a tener rumbo. No tenían tiempo que perder: -¡Hombres, hombres! ¡Recoged la vela y desplegad los remos! ¡Que Odín nos vaya preparando un hueco en su palacio!, ¡llamad a ese dios nuevo al que algunos rezáis, porque si nuestro destino es morir en el mar no nos sentaremos a esperarlo! ¡Que los remos sean nuestras hachas, y las olas y esta niebla sacada de Hel sean nuestro enemigo!

Iroquois

50. ETERNITAT Sobre la drakkar érem invencibles. Els enemics ens temien, i els amics no dubtaven ni un segon en acompanyar-nos en les llargues travessies pels grans mars en busca de noves terres que saquejar.

Si Odin hi era de la nostra part, cap perill ens faria ombra en els nostres extenuants viatges a territoris desconeguts.

Les skjaldmös eren sempre al nostre costat, lluitant amb valor per aconseguir un suculent botí que portar a casa.

Tyr ens ajudava en tots els combats contra els homes i dones que s’atrevien a plantar-nos cara. Érem el terror del nord. I el nostre poble serà per sempre recordat com a grans guerrers sense por a la mort.

Rain Cross

10

51. DRAKKAR Un drakkar arribant al seu destí, el port de Reykjavik, amb una generosa aurora boreal donant-li la benvinguda. Rólfir, el fill d’Erik, embadalit veient la costa d’Islàndia com mai l’havia contemplat abans. En Rolfir té 8 anys, i ara retorna del seu primer viatge marítim, a partir d’avui rebrà el nom de Rólfir el víking.

Eidur

52. ORMEN HIN LANGE Va estar anys construint La Gran Serp. Ell mateix havia triat la fusta més noble de tota Escània per treballar-la amb mans artesanes. Amb molsa i brea n’ajuntà les planxes.

Penjà la creu cristiana en una corda al costat del timó. I amagà dins la quilla la figureta d’Odin, amb dos corbs en una banda i dos llops a l’altra. Va incrustar ambres al pal de vela, pells de llops i d’óssos per terra, i va fer espai per més de cent esclaus als rems. La vela, encara plegada, cantava amb el vent.

La darrera nit sobre els troncs de la sorra, li va semblar que la fusta gemegava al tacte rugós de les seves mans. I va saber que aquell era un bon drakkar, i que Olaf Tryggvason hi batallaria fins la seva darrera tarda.

Medussa

53. ALIAT I ENEMIC El vent bufa fort sobre el mar i el fa embravir fins a arrencar-li onades altíssimes que es remunten l’una sobre l’altra amb un soroll eixordador; sembla que Njördr ha desatès les pregàries dels guerrers, que demanaven una travessia agradable.

N’Egil i la resta de víkings fan navegar el drakkar sobre les onades, intentant dominar-les.

Una embarcació enemiga es divisa a l’horitzó, cada cop més a prop, fins que el xoc és inevitable. L’abordatge de les naus és ferotge, el metall xoca contra el metall i la sang dels guerrers tenyeix les cobertes dels vaixells. Però un tercer enemic, poderós i implacable, els engoleix a tots: el mar, enfurismat, no deixa ni rastre dels que el volien dominar.

Des de la granja, na Hildur, l’esposa de n’Egil, sent la fúria del mar. Una punxada al cor li fa saber que les valquíries ja acompanyen el seu espòs cap al Valhalla.

Freya

54. L’ESPERA Cada matí a trenc d’alba la Ingrid puja al turó que domina la costa i atalaia l’horitzó esperant veure aparèixer el drakkar que va acomiadar ja fa tres llunes. El vent, cada dia més glaçat, fueteja els seus cabells i li talla la pell del rostre; però ella segueix serena, impertorbable, perquè una völur, dona d’un cap víking, no pot permetre’s defallir. Ha de mantenir-se ferma per l’Olaf, pels fills que els hi romanen i pel poble sencer que es fixa en ella per no perdre l’esperança en el retorn de la nau abans de l’hivern.

Estreny ben fort les claus dins dels guants folrats de pell de gat i diu una pregària a Odin abans de retornar al poble. Una llàgrima, furtada pel vent, se li esmuny per la galta. Però només és el vent, ja ha endurit el cor per passar un altre dia.

Datxa

55. REGAL D’ANIVERSARI Els bessons tornaren a mirar la creu damunt el full del calendari: el dia 16 farien set anys, i s’esqueia en dissabte! Tocava pizzeria i un regalet... És clar que els pares els havien anunciat que al matí anirien a veure una exposició sobre els víkings, i ells s’avorrien d’allò més en aquells llocs, però era a les Drassanes i potser hi hauria un drakkar com aquell que havien vist al llibre d’història de la seva germana: solcava el mar, lleuger, i el vent n’inflava la vela quadrada, el terror de tots els que la veien acostar-se... i a més, hi havia la botiga; potser convencerien els pares de comprar-los un parell d’espases i uns cascs amb unes banyes ben esmolades...

La germana els interrompé per dir-los que allò de les banyes era fals. Per què havia de ser tan saberuda? És clar que sempre podrien demanar les espases...

Diana

56. SUD ENLLÀ Els moviments contundents dels braços en hissar la vela provocaren la dringadissa dels nombrosos braçalets de plata que li tapaven els canells. Calia anar amb compte que no s’enganxessin amb els caps, però no es refiava de treure-se’ls i entaforarlos en algun amagatall: no hi havia racó del drakkar que escapés als ulls d’aquells grangers, ara esdenvinguts navegants, que l’acompanyaven en les seves incursions pel Mediterrani. No s’acostumaria mai a aquella aigua calenta, d’un color tan diferent del gris de la costa on va néixer.

Havia après a malfiar-se d’aquelles onades porugues i d’aquell vent que no tenia res a veure amb el que els enviava Thor enfurit. Res no podia ser pitjor que el sol abrusador del migdia i tanmateix... No, no tornaria. La fam l’havia empès, i aquells que una vegada s’havia estimat ja eren colgats.

Oblidà els braçalets, i amb una última estrebada acabà d’hissar la vela.

Jaguimra

57. RAGNARÖK Venganza. Hace tanto tiempo que la ansío... y ahora está ahí delante, al alcance de mi mano.

Solo un poco más, un poco más. Los Aesir pagarán por lo que me hicieron.

Encadenado a tres rocas, sin más ropaje que mi piel. Ataron una serpiente sobre mi cabeza, esta goteaba veneno sobre mis párpados. Sigyn, mi esposa. Ella sujetaba un cuenco para retener el veneno, es cierto. Mas el cuenco se llenaba, y cuando lo apartaba para vaciarlo, en Midgard los hombres sufrían terremotos causados por mis gritos.

Pero aquí estoy. Al timón de esta nave, creada con las uñas de los muertos. Y conmigo traigo a los habitantes del Hel, sedientos de sangre.

Marchamos desde el norte hacia Vigrid, el campo de batalla donde se cumplirá por fin el Ragnarök.

El destino de los Dioses.

Soy Loki. El asesino de Baldr, el Dios del engaño.

Ahora conocerán mi venganza.

Thanatos Blood

58. SILAG Y EL OTRO LADO DEL MAR El más anciano de la aldea les había contado que en otro tiempo, su pueblo había sido arrasado por los Guerreros del Hielo, a traición, en una noche sin luna. Sus lanzas astilladas, sus manos de gigante y aquel aliento infernal de perro enfermo, habían acabado con todo. Incluso los barcos más veloces y ligeros habían sido incendiados, todos menos uno, el barco de Silag.

Silag volvió con la luna creciente tras la masacre.

Su madre que nunca más volvió a hablar, sin lengua, le dio el mapa de estrellas de su padre y le indicó que partiera en busca de un nuevo lugar para el clan. Navegó tres lunas con los ojos quemados de tanto llorar y la piel envejecida por las tormentas al raso de la cubierta. Al séptimo amanecer de la tercera luna Silag llegó a Tierra Nueva.

Otto Kramer

59. FELICIDAD, FELICITAT, I MOLTA SORRA Tap, tap, tap, tap. ¡Clock! ¡Ostras!, me he caído. ¡Oh!, que es eso en la sorra. ¡Oh!, ¡un vikingoooo!

- Mira mama, un vikingo. (Un segundo, dos segundos, tres segundos). ¡Como yoooo!

- Què dius, noieta. Deixa aixó, Ona. - Sí mama (lo mete al bolsillo), ya está (piensa un plan), me voy a jugar (se va al mar).

- No et facis mal, negreta.

Ya corre, no en vano descubre que es la primera vikinga de piel negra, descubre que Lars ha venido a rescatarla, si se lava en agua del mar se volverá

rubia, como Lars, así que corre, corre, sueña con mares, con tormentas y con el rayo, buscará un barco con el que conquistar el océano, la brisa será su rumbo y Lars le enseñará a pescar y tocar el cuerno, y se hará trenzas largas, nada les podrá parar, nada.

- ¡¡Ooostras!! ¡¡¡Un gatitooooooooo!!! (i Lars torna a la sorra).

Vulla Vega Renvaixell

60. HERMANO, MAÑANA HUELE A PESCADO El mar, hermano mío. Descanso en tu agua ahora roja, mientras me mezclo contigo para darte mi vida; tú que se la diste a mis manos de pescador ahora te la devuelvo con mi sangre, y te pregunto hermano: ¿Quiénes son estos demonios rubios? ¿Son de fuego o son de mar? ¿Son tus hermanos también o acaso con sus quillas te cortan, como el hacha cortó mi pecho en dos?

Dime hermano antes de que me vaya, ¿caerá Catoira al amanecer? ¿Con el sol el fuego arderá en la cocina olor a pescado o en la cuna con olor a muerte? Dímelo y llévame de este dolor, dime si alguien les espera, tienen hambre allá de donde vienen o es avaricia. ¡Oh!, hermano, déjame ahora cerrar los ojos, ahora veo fuego en tu vientre, y un dragón de madera que se hunde, ¿naufraga o me viene a buscar?, dime herm...

Vullna Vega Renvaixell

61. MÁS MADERA EN EL CAMPO SANTO Soy Alsting, el no muerto, respiro en mi ataúd con los ojos cerrados y... sonrío, hoy no será el día en que Odín envíe a las Valquirias para buscar al hijo de Ragnar.

Necios cristianos, confiados paganos, mi furia llegada del mar no podrá derrumbar vuestras murallas, pero sí abrirá vuestras puertas para que mis mercenarios entren como el agua entra en los fiordos patrios. Lucharéis contra mi fantasma y cuando os venza no haré esclavos, los compraré azul tuareg al otro lado del océano.

Hoy venceré, ahora ya no soy libre dentro de esta ciudad y el miedo late en mi sangre, miedo a alejarme del mar, único camino que lleva a mi esposa, a mis hijos. Saldré del ataúd espada en mano pero no lucharé para conquistar, lucharé por huir hacia el mar, hacia el hogar, buscaré mi salida, saldré por esas puertas, y una vez abiertas... entraremos.

Vullna Vega Renvaixell

62. LA CLAU D’UN SOMNI Tenia el cofre obert, mirava els seus tresors.

Demà era un dia molt important per a ella, perquè, per fi, la mare li donaria una còpia de la clau de la casa i la portaria penjant al coll, on tothom la veuria. Però l’hagués canviada sense dubtar-ho gens per un viatge en el vaixell del seu pare. Des que era ben petita, somiava amb navegar i conèixer altres llocs. En canvi el seu germà bessó, que es marejava només sentir la paraula aigua, demà tindria una nova oportunitat.

De sobte, va tenir una idea. Va tornar a obrir el cofre i hi va afegir la llarga trena rossa que s’acabava de tallar. - Que portes les pomes màgiques d’IÕunn? Li va preguntar el seu germà quan va veure la força amb què agafava el cofre. Seran totes per a tu si acceptes el millor tracte que t’han ofert mai.

Vickyeiko

63. EL ÚLTIMO ATARDECER DE IVAR Ivar percibió que algo no iba bien. Las aguas empezaban a agitarse pero las velas estaban inmóviles... solo podía significar una cosa. El vigía dio la alarma, pero ya era tarde. Del mar surgieron tentáculos robustos lanzando destellos del sol rojizo del atardecer reflejado en una piel azul marino fría, hermosa y aterradora; la muerte les había venido a buscar. Los hombres gritaban, en sus ojos se veía la rabia y la desesperación, Niord no acudiría esta vez. Los tentáculos sobrepasaron

11

el punto más alto del drakkar, y descendieron con la fuerza de mil titanes.

Nadie oyó el crujir de la madera, ni los gritos de aquellos hombres. Pero muy lejos, al norte, una mujer lloraba. Acababa de perder a su único hijo vivo.

Spartium

64. EL DESTÍ No goseu dir que la meva fi serà sublim, perquè m’escaniríeu... Tinc un temor ancestral al foc; des que Thor enviava rajos als homes perquè en coneguessin la còlera, tot jo tremolava de pensar en flames llepant-me l’escorça. Em sabia predestinat pels déus a allunyar-me de les meves arrels, a surar en les aigües càlides i blavisses de mars del Sud, o bé a amarar-me amb la dolçor de les que serpentegen entre muntanyes, terra endins.

Vaig patir la transformació: unes mans destres em serraren, vaig conèixer de duresa del ribot, i els reblons m’arribaren ben endins, però el meu destí era esdevenir un drakkar, i es complí. Sí, el mateix destí culpable que acabi convertit en cendres per retre un darrer homenatge als qui em menaren amb perícia i aconseguiren tresors i reconeixences. Permeteu-me invocar l’onada brava i el vent inflant el velam... i recordeu-me solcant el mar, solcant-lo.

Der

65. L’ORÍGEN D’UNA LLEGENDA - Així que, sou Frida Günnarsson? Molt de gust.

Teniu nom de filla de cap de clan víking - va dir l’home estès a terra, amb un somriure nerviós.

- Sí. I aquests mossos del darrere són els meus guerrers. Així que, anem per feina i digueu-me on teniu amagat l’or, que encara tenim un parell d’aldees per saquejar abans no es faci de nit - va respondre la noia assenyalant amb el dit polze per sobre de la seva espatlla, en un to que no deixava cap dubte de què, efectivament es tractava de la filla del Clan Gúnnarsson i de què, els deu fornits homenots armats amb espasses sagnants que duia al seu darrere eren els seus guerrers.

Va ser aquell vespre, navegant en el drakkar carregat dels fruits dels seus saquejos que, Frida Günnarson, La Pél-Roja, va virar cap a l’Est i, creuant el mar, anà a la recerca d’aventures.

Lo Vikingu

66. UN SOMRIURE VÍKING Orfe de mare, havia viatjat des de petit amb el seu pare víking. L’Alf, veient i vivint tots els horrors i les destrosses que esdevenien a cada port, s’havia convertit en el més cruel i despietat de tots els víkings que havien existit. El seu tarannà no treia que tingués debilitat per la Jora: una dona alta, grossa i forta, sense cap atractiu aparent, posseïdora però, de les millors aptituds femenines per seduir al més víking de tots.

L’Alf s’estremia mentre una veu coneguda per la seva pell li xiuxiuejava les més exquisides i complaents carícies. L’Alf moria amb un somriure víking entre les mans ensangonades de la Jora que gaudint d’una saviesa innata, va travessar-li el cos mestressa d’una daga esmolada. El va esbudellar igual com havia fet ell amb centenars d’enemics durant la seva escorxada vida.

Marblau

67. DRAKAR Recordo de petit les històries del meu avi sobre els víkings que venien de les terres del nord.

Apareixien ràpidament per mar i saquejaven totes les ciutats al seu pas. Sembrant el terror al seu pas. En el mar a bord dels drakkars no tenien rival. I és que els drakkars que significava drac en nòrdic eren els amos dels mars.

Avui molts anys després veig per primer cop en el museu el cèlebre vaixell que tantes vegades havia imaginat. En aquests moments estic meravellat de veure’l però fa deu segles hauria tingut temor

perquè veure’l llavors era senyal de destrucció i mort.

Com canvien les visions al llarg del temps...

JJ

68. NORMANDIA Recordo de petit les històries dels víkings que mon iaio em contava de petit al porxo de la nostra petita granja de Kansas. De com es van fer a la mar i van saquejar mig Europa reunint infinitat de tresors i com van conquerir territoris per tot Europa com Normandia en França o Sicília al Mediterrani. No tenien temor de res i vivien moltes aventures. Jo sempre somiava anar de viatge a Europa i reviure aquelles històries.

Han passat molts anys des d’aquells dies d’infància. I estic en un vaixell a la mar com els meus víkings d’infància apunt de desembarcar a les platges de Normandia per combatir com ells fa segles. Però el que en el dia d’avui, 6 de juy de 1944, el que havia estat un somni ara és un malson.

JJ

69. LA FINESTRA Miro per la finestra el blau mar i com a bon víking surto a navegar en busca d’aventures, tresors i a descobrir el desconegut. Tinc els 7 mars per navegar, tots els regnes del sud per conquerir i...

- Josep està l’informe? - va dir el meu cap Manel despertant-me així dels meus pensaments.

- Ja està fet. Aquí el té.

Han durat poc les meves aventures i la realitat preval com sempre.

JJ

70. LA VISIÓ DE LA NORNA La primera vegada que vaig tenir la visió em va espantar. Per sort, la mare era a prop i li vaig poder explicar de seguida. Em va dir que era un do i a mi em va fer por, molta por.

Feia dies que el pare no es trobava bé, semblava que cada cop era pitjor. La mare, al seu costat, pregava perquè arribés viu a Birka. Era de nit i al vaixell tothom dormia. Jo no podia. Vaig tancar un moment els ulls i al obrir-los vaig veure una Norna que estava a punt de tallar un fil. Vaig pregar-li amb la mirada que no ho fes. Del no res va sortir una part de la serp gegant que envolta Midgard.

La barca va trontollar i les tisores van caure al mar. Volia cridar, però no em sortia la veu, només un somriure perquè el pare seguiria amb nosaltres.

Vickyeiko

71. SUEÑO Llegaban en la nave larga. Thorkel sabía que no era con dinero que podía saldar la deuda contraída al derramar la sangre de Harald. En la ley eso solo tenía un remedio.

De noche la espesa niebla los paría en la ensenada del poblado y con el sigilo acostumbrado los azules navegantes, con sus armas listas para cobrar justa venganza, rodeaban su casa adornada con escudos que no lo protegerían ni a él ni a los suyos. Dentro de la cabaña la diosa Niourun mecía los sueños de toda la familia y por deseo de Odín lo llevó a duermevela. Era tal la espesura del aire que, sin poder moverse, sentía contra su pecho la acompasada respiración de los sitiadores. Tomó entonces conciencia de que sus diferencias con Harald no deberían tener resultados trágicos porque de ese modo todo estaría perdido. y entonces se despertó.

Vikingo 15

72. DESTINO Hoy será un gran día sin duda. Esta ceremonia será recordada a través de los tiempos, yo, Erlend de Schleswig, hijo de Grom y Freya, descendiente de la casa de Halfdan, un gran rey, un gran guerrero recién llegado de la batalla. Mi esposa y mis hijos lloran emocionados mientras contemplo cómo me visten con mis mejores galas, mi escudo, mi casco, mi espada. Mi

pueblo entero me honra por hacer lo que mejor sé hacer, luchar.

Ya ha anochecido y mi trono está preparado, en mi barco parto hacia mi destino. Se acercan todos a despedirme cargados de regalos y ofrendas. Mi fiel amigo Kodran lanza la flecha de honor y todo mi alrededor estalla en llamas.

El mar me mece suave, estoy en paz.

Adiós amigos...

Odín me reclama, nos veremos en el Valhala.

Cristina con h

73. SORPRESA Han passat 20 anys però ho recordo com si fos ahir. Jo era un petit xiquet que somiava en viure aventures com els cavallers de les històries. Vivia en un petit poble coster francès allunyat de les guerres que assolaven Europa fins que van arribar.

Van vindre del mar en els seus vaixells de forma estranya i en unes vestimentes rares. Primer ens vam sorprendre però durà poc el sentiment de sorpresa perquè prompte es tornà en terror i desesperació.

Vaig ser dels pocs que van sobreviure del poblat i sense família ni res vaig començar el meu periple per sobreviure en aquest món tan injust. La crueltat i mort d’aquell dia sempre m’han acompanyat. La meva infància va acabar aquell dia. Tant de bo no haguessin sortit mai del mar...

JJ

74. ENFONSA’T Helga era dona, esclava i mare. Des dels sis anys havia estat instruïda en l’art de la curació, i per això, i només per això seguia viva. Li ho havien recordat cada dia des de la seva captura.

La barcassa avançava amb cura entre els taulons de fusta que suraven. Un drakkar s’enfonsava en la distància, i la costa era plena de cossos mutilats i cadàvers. Duien hores rebuscant supervivents, i només havien trobat un noi abraçat a un pal amb una mà tallada que no parava de gemegar com una nena petita. Davant d’ells surava el màstil, i amb ell un home.

Helga es va abocar per examinar-lo, respirava lleument. Era viu. Aquell desgraciat, segrestador, violador i pare del seu fill era viu.

- Nena em costa mantenir l’equilibri, el pugem o no?

- No mestressa. Aquest també és mort.

Spartium

75. AURORA BOREAL Maniatado a una estaca en la playa, esperaba que la pleamar me cubriera. Era el castigo por robar a un rey sajón. Uno que odia a muerte a los Norse, y a nuestras naves veloces, con las que arribamos a sus puertos para desaparecer en la bruma como espectros marineros. Un rey que me odiaba por robarle su más preciado bien: su hija.

Las luces de cielo aparecieron esa noche, a través de las estrellas, y sonreí al pensar que eran enviados del Asgard para salvar a su hombre devoto y fiel, y que venían a llevarme al palacio de Odín y la bella Frigg.

Ahora sé el aspecto que tienen los dioses, nada parecidos a los Aesir o a las Ásynjur, y lo azul que es la Tierra, el Midgard, vista desde su morada, una luna que dicen llamaremos Titán.

Vala

76. REGRESO Me han dado por muerto. Vi a mis hermanos buscar mi cadáver entre los restos del saqueo.

Los miré al fin cargar el botín en el drakkar y partir hacia el norte.

Imagino su desolación por mi pérdida. He sido un guerrero valeroso. El brazo de Thor bendijo mi espada con la sangre de nuestros enemigos.

Desembarcarán en mi aldea con la funesta noticia. No pudieron preparar mi cuerpo junto a los trofeos de mi gloria para el viaje final con las valquirias. Mi alma vagará sin hallar el Valhalla, donde descansan junto a Odín mis antepasados guerreros.

Todo lo he sacrificado por quedarme aquí, en esta tierra cálida que promete frutos tras la

12

devastación de nuestro ataque. Quiero vivir aquí junto a ella, la de los profundos ojos negros, a la que no quise matar, y junto a la que ahora contemplo agazapado mi barco alejarse.

Jora, la völva

77. ENEMIGOS Decía que procedía de las gélidas aguas del norte, de brillantes olas que la acunaban en verano y de oscuros abismos que envolvían sus sueños en invierno. Cuando fue joven, si es que ahora podía considerarse vieja, pasaba mañanas enteras contemplando aquellos dragones deslizarse sobre su reino y, envuelta en vestidos de niebla, llamaba a sus jinetes para que la siguieran hasta las afiladas rocas.

Contaba que muchos sucumbieron y ahogaron las llamas doradas de sus cabellos en las profundidades del mar, convertidos ya en mansos cortesanos del océano.

Ahora, frente al dragón de proa de aquel antiguo navío, se reencontraba con su desaparecido enemigo. Acarició un tosco colgante de hierro que pendía de su cuello, amuleto de algún guerrero vikingo vencido, y rememoró viejas batallas.

Deseché su encuesta. No creía que el Instituto de Estudios Turísticos aceptara «el mar» como país de procedencia de una visitante del museo.

Andersen

Al amanecer divisamos hacia el suroeste, dos carabelas y una nao ostentando sendos aparejos blancos con cruces rojas estampadas. Perplejos, nos preguntamos qué se les habría perdido a los españoles para adentrarse tanto en el piélago vikingo. Intrigados, pero prudentes y sin que nos vieran, pusimos rumbo noreste nuevamente y al fin volvimos a casa.

Samnita 214

81. FORÇA ATÀVICA Els agradava d’abraçar un floc de neu i, per uns instants, formar part del mantell blanc que cobria la terra; cavalcaven el vent que fregava les pedres cantelludes dels penya-segats i es barrejaven entre les guspires que Körn, el ferrer, feia saltar cada vegada que copejava l’enclusa.

Les llegendes que generació rere generació havien transmès els ancians quan seien arraulits al voltant del foc ho deixaven ben clar: el voler d’Odin els havia atorgat una missió molt alta...

Tot d’una, el bram d’un corn retrunyí entre la boira, mentre que horitzó enllà es retallava la vela del drakkar, armat per a una nova ràtzia. Una força atàvica les empenyé; amb mà destra es trenaren els cabells, es cofaren els cascs i empunyaren les llances: altra volta les valquíries encoratjarien amb els seus crits de guerra els esforçats víkings.

Bramdemar

78. SOL DE MEDIANOCHE

82. EL DARRER VIATGE

... al sol de medianoche navego... más allá de la niebla ya puedo ver mi fiordo, inmenso como Yggdrassil... la espuma que azota mi barba, el viento húmedo y frío que mece la quilla de mi drakkar, el olor a sal, a pescado ahumado, se mezcla con el de la sangre de mis guerreros heridos, desmembrados, y con el del metal que nos acompaña bajo el cuero en algún rincón debajo de los remeros... alzo mi cuerno y desafío a los dioses, grito ¡Odíiiin! ¡Odíiiin! esperando una respuesta... ahí los veo, se acercan volando en círculos, vigilándome, Hugin y Munin, ¡id! ¡id y contad lo que veis! que vuelvo al sol de medianoche, a mi fiordo, sangrando, ebrio de hidromiel y exhausto por la locura de la batalla... pero ahora vuelvo a casa, el mar me lleva... ya puedo ver mi fiordo, en el sol de medianoche... ¡Odíiiin! ¡Odíiiiiiin!

Hel

La barca funerària amb l’esguard d’un drac silent a la proa s’endinsa en la mar. Sense pressa, amb destral, espasa i elm, m’acomiado de la vida a terra per formar part d’aquestes aigües sempre presents en la meva vida i que ara em porten al Valhalla.

Ja no puc fruir del vent, de l’aire que m’acaricia la cara i m’esbulla els cabells, però el meu esperit ja en forma part i vola lliure, capriciós i ample entre la gent, els llocs... i la mar.

La mar. Refugi final de la meva carcassa humana però aventura, sang, dolor i glòria en el meu passat. La mar, feréstega i calma alhora, està aquí, al meu costat.

M’enfonso. Deixo de banda els daltabaixos i cops de la superfície i m’endinso pausadament en la pau i foscor de la mar.

I torno a ser a l’inici, a l’inici de tot per tornar a començar.

Acromar

79. LA ÚLTIMA BATALLA Ha llegado el momento que aguardamos impacientes. Contra el embravecido mar navegamos, surcando olas crecientes. No importa lo que el destino nos depare en combate, el sacrificio a nuestros dioses nos otorgará su bendición. Alzo mi gélida hacha al viento, un rayo ilumina el cielo y rujo: «¡por Odín!» Saltamos del drakkar sobre las huestes enemigas. Siento mis piernas entumecidas por el largo viaje, pero nos guía la furia nórdica en la batalla. Una espada me golpea sangrante y caigo de rodillas sobre el hielo enrojecido. El ojo del padre de todo me ilumina y sigo derramando sangre enemiga. Me desplomo.

Mi mirada, ya perdida en el Norte, ve abrirse los cielos que llevan a Asgard. La más bella de las damas viene a buscarme, una valquiria... Muero sonriente. Me será concedido el honor de ir al Valhalla y algún día volveré como einherjer para la batalla final.

Yggdrasil

83. TERRES DE L’EBRE

80. AZARES MARINOS

- Hem d’oferir nous al·licients si volem que vinguin a vore’ns...

- Això de la paella ja ho tenen coll avall, els de can Fanga. D’arròs rai, no se l’acabaran pas!

- No sé com encara els queda bufera per pedalar pel delta, després d’afartar-se...

- Si ho veiés lo meu jaio, que vindrien de tan lluny per anar riu amunt de passeig en llagut. Ell n’estava fins al capdamunt, del camí de sirga!

- I els qui es passen tot lo dia mirant los aucells!

- I si ens empesquéssim que fins i tot els víkings ens van venir ací, segles enrere?

- Que n’ets de carallot, Vicenç!

- Lo meu xic em va portar a una exposició, és de veres: arribaren per mar, pujaren Ebre amunt i saquejaren Tortosa.

- No voldràs pas que bufem un corn i ens posem banyes...

- Si no en duien pas, de banyes! Ara que, si ho preguntes a la teva dona...

Bernat Pescaire

Traíamos una preciosa carga de raras maderas y pieles desde las nuevas tierras, allende el gran mar y navegábamos con buen viento añorando llegar a nuestros hogares cuanto antes.

Llevábamos fuera bastante tiempo y ya era hora del regreso.

Con la oscuridad también cayó sobre nosotros una súbita tormenta que nos hizo virar hacia el sur. En determinado momento el vendaval volvió ingobernable la nave, así que recogimos las velas y nos dejamos llevar merced al capricho de los vientos, el agua y los dioses. Fue la noche más larga de nuestras vidas.

La noche era oscura. Parecía que por un instante el mundo se hubiese desvanecido y Odín se hubiese enfadado profundamente por nuestra osadía. ¿Estaríamos llegando a los confines de Midgard para encontrarnos con Jormungand? ¿Desataríamos el Ragnarök?

Tan solo el hipnótico vaivén de las olas, me recordaba que llevábamos cuatro semanas en alta mar y dos sin agua, sin comida. Casi sin esperanza.

Buscábamos tierras, botín y una vida mejor. Pero solo recibimos la ira de los dioses por navegar

84. TERRANOVA

hacia el oeste. Al amanecer, una gélida brisa me despertó. A lo lejos se vislumbraba una forma familiar, parduzca y oscura. Sin pensarlo un instante, desperté a mis hombres, infundí fuerzas a los que casi las habían perdido... Al mismo tiempo que fondeábamos el drakkar en la playa y nos disponíamos a desembarcar, nuestras esperanzas se materializaban, eran las tierras más bellas a las que nunca habíamos arribado.

Aquí prosperamos.

Jormungand

85. HISTÒRIA D’AMOR AMB FINAL FELIÇ En aixecar el cap, el drac va veure la nau que avançava trencant les ones a cops de rem i amb les veles inflades. Meravellat, s’hi abrandà fins que l’abraçada en va fer un de sol. Segueixen navegant, el drac amb el cap ben alçat a la proa, per les mars del món.

Malba

86. EL GRAN ÁRBOL LOKI Érase una vez, un rey vikingo llamado Loki, que se transformaba en un gran árbol para cobijar a todos los seres del bosque donde vivían.

Un día el malvado viento del Norte, quiso arrancarlo, pero una princesa llamada Hel se convirtió en liana y se enrolló en torno a su tronco.

Desde entonces, según se dice, los troncos del árbol están siempre abrazados por lianas.

Y lo que se dice es cierto...

Hel Hel Loki

87. LA ÚLTIMA MORADA Una paz me invade por todo el cuerpo. ¿Dónde me encuentro? Oigo el sonido del mar a mi alrededor.

De repente me viene un recuerdo a la mente. Mi muerte...

Una luz me alcanza y mi alma se alza en júbilo.

Abro los ojos.

Estoy en alta mar, en una barcaza, y un fuego purificador me envuelve. ¿Qué es esa luz que veo?

Distingo algo.

Es un palacio brillante como el oro, lleno de lanzas, escudos y cotas de malla. No me lo puedo creer... ¿Es el Gladsheim? ¿Soy uno de tus elegidos, padre?

De repente aparece un hombre.

Lo reconozco al instante.

- Con honor y valor te serviré en la última batalla, mi rey.

El hombre le sonríe y las puertas a su espalda empiezan a abrirse.

Su destino le ha sido revelado y con alegría en el corazón, se adentra sin vacilación en la morada de los héroes.

Yéndrak

88. LA VIKINGA ODINA Con los primeros rayos de sol, la mujer del jefe vikingo preparaba el almuerzo, daba de comer a los cerdos, gallinas y conejos, regaba el huerto y recogía algunas frutas de los árboles y de la ropa al mismo tiempo que preparaba la bolsa de viaje de su marido.

- ¡Odina! Hoy no puedo navegar, estoy con piojos y no quiero que nadie lo sepa hasta que me cure, irás tú en mi lugar - dijo el jefe vikingo.

- ¿Y el jefe? - dijo un vikingo.

- No viene, está enfermo, voy yo en su lugar - dijo Odina.

Y así después de tres semanas volvieron los vikingos triunfantes con tesoros y lo mejor de todo, los vikingos venían bien vestidos, aseados, con buen humor...

- ¡Odina! - gritó el jefe vikingo - ¿Cómo ha ido todo?

- Bien - dijo Odina.

Un vikingo fue a saludar al jefe: - ¿Qué tal esos piojillos?

- ¡¡¡Odinaaaaaa!!!!!!

Vikingman

13

89. LOS VIKINGOS Surcando un mar helado donde la vida humana es escasa. El barco Sourier lleno de vikingos atracó en una isla que exhalaba el olor salado del mar unido al verdor de una isla virgen. Su fortaleza física daba miedo pero querían enterrar un tesoro donde nadie le encontrarían. Cuando anocheció el vikingo Pili cogió una pala cavando un agujero grande que lo rodeaba las palmeras. Mientras los demás dormitaban rompiendo el silencio con los ronquidos. De repente unos gritos asustaron a Pili que despertó a la tripulación.

Cogieron las antorchas para saber quién más estaba en aquella isla desierta donde querían ocultar un botín muy suculento que no querían perder.

Cuando avistaron un claro de la isla descubrieron que ese sonido agradable era el diálogo de unos Pingüinos Reales que eran los habitantes de aquella isla.

Abandonaron aquella isla con satisfacción sabiendo que el botín sería protegido por aquellos Pingüinos Reales.

Tejedora de Sueños

90. EL VIKINGO PALOMITAS Con los primeros rayos de sol, nuestro vikingo se preparaba el primero en el drakkar, y ponía en la proa de la embarcación la cabeza del dragón.

Llegaron los demás vikingos, saldrían al mar a explorar alguna tierra nueva o saquear alguna ciudad de sus riquezas.

Después de tres semanas navegando, una noche comenzó a llover, las estrellas no se veían: - ¡Tierraaaaaa!Rápidamente fueron a la playa, los truenos se escuchaban cerca, una gran tormenta les caía encima.

- Los dioses nos dan la bienvenida a esta tierra dijo el vikingo abuelo.

Cuando acamparon debajo de un gigantesco árbol, les cayó un relámpago y sonoro trueno que partió el árbol destruyéndolo todo; a varios vikingos los mandó al agua con los tiburones, al jefe se le quemó la barba, y todo el maíz que llevaban se convirtió en palomitas, y así recibió el nombre del vikingo Palomitas.

Vikingman

91. BATALLA SANGRIENTA VIKINGA Con los primeros rayos de sol, volvía la calma a la playa, donde una batalla sangrienta entre vikingos había transcurrido.

Todo empezó porque pisé sin querer al abuelo vikingo, éste del grito lanzó su bastón al aire cayendo sobre los cuernos de cerveza de los vikingos últimos en llegar; del sobresalto lanzaron sus hachas a la tienda del jefe, provocando fuego incontrolado y un ojo menos, éste furioso lo puso todo perdido de sangre a su paso y los demás alterados por buscar su ojo se pisaban entre ellos. Al mismo tiempo la espada del jefe vikingo se clavaba en el culo del otro vikingo y éste soltaba un martillazo en la cabeza al sobrino de mi amigo y como todo estaba oscuro y con ruido, nos pusimos a dar espadazos al aire y ahora estoy con un problema de cómo explico esto yo en la aldea.

Vikingman

92. EIDUR Desde lo alto del acantilado, Eidur contempló un mar tan desbocado como su corazón. Su ánimo bien podía compararse al del salvaje océano pues ambos habían arremetido con furia contra sus oponentes; tanto daba que unos fueran rocas milenarias y otros fueran simples mortales.

Pero había una diferencia esencial entre ambos y es que, mientras estaba en la naturaleza del mar ser cruel, él había actuado por venganza; venganza que había ido gestando a lo largo del último invierno cuando su hermano murió asesinado.

Una vida por la otra; eso sería lo justo y no descansó hasta conseguirlo. Pero cuando terminó con la vida de aquel infeliz no pudo evitar que su

corazón, podrido por el odio, le empujara a masacrar a todo ser viviente que encontró en la granja.

Afligido, Eidur observó por última vez el mar. A diferencia de él, ya jamás volvería a estar en calma.

Furia Berserker

93. CARTA DE AMOR Con los primeros rayos de sol, sentí la caricia cálida de tu piel sobre mi piel y no la áspera y fría espada mía.

Pienso en tu beso de despedida, cuando lucho sin medidas.

El rojo de mi pasión, se confunde con la sangre de la acción.

Lágrimas ocultas cuando me fui y ahora lluvia de flechas caen sobre mí.

Vikinga de mi amor, tienes mucho valor.

Y a mi mente tus pechos, viendo las montañas en mi regreso.

Suave olor de tu cuerpo y no el del drakkar lleno de muertos.

El gusto de tus carnosos labios casi olvidado, por este horrible asado.

He oído el canto de las sirenas, nada comparable con el susurro de mi Freya abrazándome.

Ya voy mi diosa, por Odín, tres besos, uno para nuestros hijos y otro para ti.

Vikingman

94. EN EL MAR DE HIELO En el mar de Hielo, un Dragón en llamas desliza su barriga embreada sobre los rizos de gelatina.

Navega a la deriva, lento en desmoronarse, a punto de entrar en la suprema incertidumbre, que se sale ya de los márgenes del mapa más inabarcable. Una gaviota se mira en el espejo del agua, agita sus alas y se posa encima de la espada del guerrero, que yace sereno. Le aparta las trenzas, revuelve con su pico de pirata entre las vestimentas reales, y bajo el escudo, hasta encontrar su preciado botín, el alma de Rolfir de la Casa de Erik.

Entonces sube arriba, arriba, entre un aire teñido de cenizas, hacia el Sol de Medianoche, para poner un nuevo diamante en el cielo del Valhalla.

Abajo, en la playa, aún resuenan los cánticos.

Ozores

95. ¡BIENVENIDOS!

sonidos, el cielo se oscurece, el viento enloquece, va acompañado de truenos, con una ligera lluvia, fina, más truenos, uno de ellos dura varios segundos y parece que el cielo se parta en dos, la lluvia se hace más fuerte, no se oye nada más que el sonido del agua de la lluvia como va poco a poco terminando, como si se tratase de un fuerte aplauso, después de haber oído un magnífico concierto.

Vikingman

97. EL VÍKING PERDUT Esperava, camuflat per una sabina, que la barca s’acostés prou per veure quants hi anaven. El més probable és que fossin pescadors amb la collita del dia. Però també podien ser pirates que portessin les restes d’algun vaixell estavellat contra les roques d’alguna altra illa, per amagarho en algun racó d’on ell vivia feia ja deu anys sense que ningú dels seus haguessin tornat al seu rescat.

Ja li deia la seva mare, quan era petit: - Orn, tu seràs rei d’una terra que no és aquesta, ho he vist en un somni.

Ell només volia saber com es deia la terra on estava ara, però encara no havia trobat ningú que parlés com ell.

Blanca Flor

98. LA LLAVE DE LA BRUMA Hojas argénteas cercenan la lluvia, ululantes arden las velas del drakkar. Desde afilados acantilados retornan, fundiendo la bruma, los ecos del padre de todos.

Entre sangre, sudor, codicia y furor se amalgaman salitre y roca musgosa con el ansia oculta de un honorable final.

Sin cuartel ni cabida al miedo, quiebra el tintineo de apretados dientes guerreros. Un joven de áurea melena, cielo en las pupilas y manos callosas que yerguen un hacha cobriza con celeridad sorprendente. ¡Cortes letales, furia imparable, humo, madera!... el mar... los escudos, vuelan entre sollozos cobardes. Rostros nunca vistos se le desvanecen delante, apenas una noche antes, una azabache mujer besó sus labios.

Avanza ahora incólume su filo. Desgarrando carne, hueso y vida penetrando el cuero.

Irresistible invitación al Valhalla le llega. Pues coronada en la punta de una helada espada, que su pecho atraviesa, le es entregada la muerte junto a la mano de Odhin.

Ederic

«Bienvenidos, gente de bien. Comed en abundancia, pues habéis realizado un largo viaje», les dijo el jefe vikingo a los visitantes antes del gran banquete.

El viaje había sido efectivamente largo y penoso.

La experiencia vikinga que incluía una travesía por las Islas Lofoten había resultado, dentro de la indudable originalidad, una luna de miel demasiado osada para una conservadora pareja de recién casados de La Alcarria. Las frías aguas del Atlántico Norte le habían provocado un mareo acorde con su escaso espíritu aventurero.

Ahora tenía ante sus ojos un impresionante ternasco de cordero, pescado y jabalí. Algo digno del mismísimo Kveldulf, nombre impronunciable que tenía grabado en el asiento que ocupaba.

Imaginaba su cuenco de aguamiel, la bebida de los dioses, transformada en una cerveza fresca, y al flamante Kveldulf, o como se dijese, sentado en una tumbona en el Mediterráneo mirando al mar. ¡Vaya viajecito le esperaba!

Apucela

99. EL MARTELL DE THOR

96. MÚSICA VIKINGA

- Jörmungandr! - cridaren des de la coberta del drakkar.

Enfervorits, alçaven les llances preparant-se per atacar la bèstia a la mínima oportunitat. Al seu voltant, la tempesta els deixava molls a cada onada i els llamps no paraven de caure.

- Thor està amb nosaltres! - cridà un dels veterans.

- Jörmungandr! - cridà la resta en resposta.

Con los primeros rayos de sol, empieza el canto de pájaros en la ciudad Haithabu, tímidamente dos jóvenes muchachas tararean, tienen el sonido del agua del río bajando, el vikingo herrero golpea con ritmo el yunque en plin, plin... pomb, un niño grita el nombre de otro que se aleja Guilleeeermooooo y varios perros aúllan como si estuviera la luna llena. El herrero enfría el hierro ardiente en agua produciendo una pausa de

És una senzilla i petita joia. És de plata i cau gràcilment sobre les seves sines, té una forma bonica, semblant a un martell. Amb inscripcions.

Li cau bé, té el coll esvelt i els pits menuts i aquella peça hi encaixa com feta a mida.

La Carla, que estudia joieria li va regalar, reproducció d’una il·lustració d’un antic llibre de gravats, on relaten mil i una aventures dels víkings, aquells homes salvatges, provinents del Nord glacial, saquejadors de monestirs, esglésies i poblats, valents i temibles navegants.

Avui s’ha despenjat del seu coll, el cordill era fràgil i s’ha trencat, baixant lentament sobre la seva falda. I ho ha percebut lleugerament, ha notat que el seu ventre fructificava en un ritual de fertilitat entre el déu Thor i la pert petita, molt petita, que hi va posar l’Arnau ahir. El seu víking alt i ros, preferit.

Freyje

100. JÖRMUNGANDR!

14

I com si la bèstia els hagués sentit, saltà fora de l’aigua. El seu cos enorme s’alçà sobre el cap dels mariners monstrant-los els ullals. Amb la seva força descomunal es llençà contra el drakkar, mentre les llances volaven.

- Jörmungandr! - cridaren amb les espases a la mà.

El cos de la bèstia s’enfonsà i tornà a sortir, retorçant-se al voltant de l’embarcació fins a fer saltar la fusta en mil fragments.

Quan la tempesta passà, entre les onades només quedaven trossos de fusta i cossos sense vida surant a la deriva. Aquest cop Jörmungandr havia guanyat.

Isàlia

101. CALFREDS Gèlides nits són les que ens porten, mar enllà, del glacial nord a les aigües més càlides. Fa fred, molt de fred, el vent i la pluja són déus enfurismats que ens castiguen per ser bàrbars.

Tenim fam. La carn escasseja i el peix es redueix a l’ofrena d’un mar constantment embravit. La cervesa és, ara per ara, el nostre únic consol i això ens converteix en uns homes bruts i feréstecs, eternament assalvatgits. Se senten veus clamar a Thor, Odin y Freyr. Aquests, en veuren’ns embrutits i cecs de fúria es tanquen a Asgard. Nosaltres, restem per sempre més arrelats a Yggdrasil. Les seves arrels ens comuniquen directament amb els nostres propis inferns. Les seves branques, que ens connecten amb el cel, resten emboirades darrera la Gran Tempesta.

Tenim calfreds i ni l’alcohol esmorteeix aquesta fredor. És de nit i el trajecte continua. Per què ens heu abandonat?

Freyje

102. RETORN Enfosquida, esquerdada i amb alguna cicatriu.

Llisa al tacte, aspra a la vista. Fa molt de temps, les vetes, a voltes clares i a voltes obscures, feien remolins i esquivaven els nusos, amb traçades sinuoses, majestàtiques i immutables. Però tot allò quedà soterrat i somort sota l’aparença soferta que en aquell moment tenia la fusta, testimoni muda dels viatges que el knarr havia fet.

El sol, la pluja, l’aigua del mar i algun combat ferotge hi havien deixat senyals inesborrables. La fusta s’havia ennegrit, les esquerdes cridaven al vent del mar, i les cicatrius, terriblement rectes, trencaven una harmonia que ja no es podia veure.

Una barba d’un ros massa clar, i unes arrugues massa prop de la vista deixaren estar la fusta.

Les aigües tranquil·les del fiord acaronaven el casc de la nau, fent-lo lliscar majestuosament.

Sota el tendal, ferro i teles.

A proa, la llar.

Laiesken

temps i no sabia explicar-se l’origen de la força que l’empenyia pendent amunt, amb la vaga idea de retre homenatge als seus avantpassats. Si no sabia gairebé res, dels seus avantpassats!

Només la fascinació de saber-se descendent de víkings, la passió compartida pel mar i el caràcter coratjós l’en feien hereva... Aixecà el cap i contemplà l’estela rúnica que tenia al davant.

Oratge

105. FALÇ VÍKING Anar mirant pel balcó, cançons amb lletra menuda, la pandereta hi ajuda tal com ens diu l’oració.

I tot fent quatre gargots fou l’any que vaig anar al dentista, ja no empitjora la vista, però buidem molts menys gots.

Tinc un contracte per obra, canvio els testos de lloc, la menta em creix molt poc i el genoll dret sempre cobra.

La telenovel·la és protagonitzada per quatre amics reals i com la tomada vida circular. Et cal una lluna vella, si vols plantar alls i per tindre una parella aficionat als víkings, has d’anar a molts balls.

Muntura rere muntura, anem espantant la grisor, potser així el futur es veu una mica millor en un plat de verdura.

- Quants episodis tenim?

- Vés apuntant els cafès i ja veuràs com d’aquí no res ens vestirem de víkings!

Ainasando

106. LA MUNTANYA VIKINGA Amb els primers raigs de sol, el tinent de policia de l’equip de salvament va continuar escalant la muntanya tot sòl. A la nit els guies escandinaus havien mort congelats pel lloc on es trobaven.

Per accident es va caure dins una esquerda molt profunda, no es veia res, amb un encenedor va veure al sostre unes pintures de gegants, trols, víkings i una mena de palanca amb forma de Martell que va accionar i de sobte es va il·luminar la sala immensa on era.

Estava rodejat de tones de tresors, inclús hi havia un drakkar replet d’or i pedres precioses. A dalt d’unes escales queia una cascada enorme d’aigua i unes paraules gravades a la roca «ASGARD».

Hi anava a travessar l’aigua quan va escoltar un soroll del drakkar, es va quedar paralitzat, sense poder respirar, no es podia creure el que estava veient, era...

Vikingman

107. VALHALLA

Ya no recordaba donde nació, ni cuándo. Su memoria la forjó la furia, la guerra y la muerte. El corazón, la mar.

Los últimos gritos de lucha se apagaban lentamente, el hambriento fuego era cruel y aterrador. Los maderos crujían y se quebraban con dolor, torturados y lacerados. En ese momento, sólo podía pensar en surcar la mar otra vez. Ella, voraz, engulló al maltrecho guerrero, lo acomodó en los palacios de su reino, para acompañarlo en su eterno viaje.

Era la última batalla para el viejo drakkar.

Visión

El mar se desplazaba perezosamente bajo el peso muerto de Olaf que se alejaba flotando de su malogrado drakkar. Conocía su cuerpo al milímetro, pero esta vez su masa era diferente, inerte. Algo no iba bien. Mediante pequeñas olas intentó hacerlo reaccionar, como un perro desesperado que lame el cadáver de su amo.

Pero Olaf no se movía, se dejaba mecer sin voluntad sobre su improvisado colchón de sal. El mar suspiró admitiendo la partida de su compañero vikingo al Valhalla. Las nubes empezaron a derramar las lágrimas de las que el agua era incapaz. Lágrimas de adiós al navegante, lágrimas por una vida de eterna soledad. Abrazó a Olaf por última vez sabiendo que pronto sería arrastrado a la orilla, unos pocos centímetros, una distancia infinita.

Astrid

104. IN MEMORIAM

108. EL HIJO DEL PESCADOR

La motxilla vermella que duia a l’esquena era l’única pinzellada de color que trencava la grisor que l’envoltava. Els núvols descarregarien en qualsevol moment, i ella s’havia proposat d’arribar a la punta del penya-segat abans del migdia o el vent tallant que li bufetejava la cara s’uniria a la pluja per barrar-li el pas. Els altres turistes, passatgers del vaixell, s’havien quedat en aquella taverna, a tocar del port on havien desembarcat.

Per què haurien d’acabar xops resseguint aquell caminet de destí incert? L’Ingrid disposava de poc

¿Cuántas más veces deben los lobos perseguir a nuestros despertares y nuestros letargos? ¿Acaso se burlan de nosotros

103. EL VIAJERO

La blanca espuma del incesante rugido de la naturaleza dibuja el perfil de una tierra salvaje. En lo alto, un joven; triste, rabioso y desesperado, con sus puños en alto grita a los dioses. La vieja Edda lo cita así:

o es que ya están fatigados? ¿No me ha desgarrado la piel ya lo suficiente el aliento de Vindsval? ¿Acaso debo imploraros o retaros a vosotros, crueles vanios?

Pero solo soy un joven derrotado por la sangre que me arrebatasteis. ¡Cuán crueles son las nornas en su entretejido juego!

El joven Urd, hijo del pescador, nunca dejó de esperar a su padre en lo alto de los acantilados y las orillas del mar, ese mar egoísta que desvaneció la silueta de su progenitor en el horizonte.

Garret

109. EN LA TORMENTA Giré mi rostro atrás, mientras remaba. Tras el último hombre, el Styrmadir gobernaba la nave en la tormenta. Al fondo, al otro lado del barco, allí donde la tierra es firme, estaba nuestro botín o quizás, tan solo la muerte. Eso solo los dioses lo saben. Las olas se estrellaban contra el barco, la lluvia bañaba nuestros rostros al remar y cada uno de nuestros corazones latía con fuerza, pues el espíritu de la batalla les insuflaba el valor necesario para lo que se avecinaba. Nadie sabía qué nos deparaba el futuro. Njörd dios del mar, por alguna razón, mantenía nuestro barco a flote.

La tormenta no nos da miedo, Thor está contento, nos bendice con su lluvia y nos alienta con sus truenos para que sigamos nuestro camino. El sol despunta por el horizonte, pronto llegaremos a nuestro destino y allí la gloria o el Valhalla nos esperan.

Jürgen

110. EL RIU DEL SUD Buscàrem les fustes adequades per construir un drakkar i les presentàrem per veure com quedava.

Després hi afegírem el cap de drac, veles resistents i una bandera blanca i vermella, i ja estiguérem preparats. Viatjàrem sota la volta celeste contemplant el mar, que de gèlid a Dinamarca passà a càlid a Andalusia, on arribàrem un matí de primavera. Si entràvem a Sevilla pel Guadalquivir faríem efecte, així que tornàrem a encaixar el drakkar, ens col·locàrem els cascos, empunyàrem les espases i ens apropàrem a la riba, on noies amb vestits de farbalans i topos i clavells rojos als cabells ens contemplaven. Què morenes! Quins cabells negres! Tan distintes a nosaltres, víkings del segle XXI, que, a diferència dels nostres avantpassats, no veníem a saquejar, sinó a lligar a la Feria de Abril. Segur que, disfressats i amb aquest vaixell de broma que havíem portat desmuntant a l’avió, les impressionaríem.

Roger Pat

111. LA PIEDRA SAGRADA Silencio, frío. El cielo tenía el tono metálico de los rostros de los tripulantes del gran drakkar. Una falsa calma impregnaba el húmedo ambiente.

Asgeir, apoyado en la cabeza del dragón típica de las rápidas embarcaciones de los habitantes de los fiordos, vikingos los llamaban sus temerosos vecinos, oteaba el horizonte sujetando en su mano derecha el tesoro mejor guardado, la única esperanza de retorno a casa. Conocido como Asgeir el sabio, el que siempre regresa, el descubridor de nuevas tierras, Asgeir Spaki. La respiración contenida de tantos hombres valientes, todas las miradas apuntando a esa mano derecha, esperando el milagro, la magia.

Spaki levantó la piedra sagrada entornando los ojos, recordando las veces que Odín el poderoso le había guiado a través de mares desconocidos.

Señalando al frente, rugió como el viento del norte que inflaba las velas y con voz segura gritó: «¡A remar!»

Siroco

15

112. CÍRCULOS Sus cuerpos níveos están cubiertos por aire. Solo brazaletes decoran sus brazos. Yacen y esperan junto al cuerpo frío. El color gotea sobre el escenario. Todos miran. Nadie llora. Hay anillos en algunas bocas. Nombran y lamen.

Cierran las ventanas del viento. Arden antorchas.

No hay reflejos. Salvo los iris, que tiemblan.

Algunos cierran sus ojos. Se sientan y agachan cabezas. Esperan al siguiente, que cierra y comienza.

Se llena el círculo.

Las esposas aguardan: dentro. Desnudas.

Borrachas de cielo.

En el centro el cuerpo rompe y se expande mientras saltan llamas. Las mujeres desbrozan y adoptan la forma de olas. Lo mecen en humo, hasta los huesos y, envuelto en sus pieles, se eleva en el aire, hasta atravesar rabias y deseos.

Porque ellos saben de historias más grandes que el miedo. Curan sus heridas y sueñan con soles y alientos, que desfilan, rojos y...

En círculos. e7ili

113. EL COMIAT Una fuetada d’aire gèlid em desperta després d’una nit de malsons, però el contacte tendre i càlid del meu petit em tranquil·litza. Dos dies abans, ha estat admès a la família, quan el seu pare l’imposà el nom d’Erik, en honor al besavi, un valerós navegant víking... De sobte, reacciono cercant en Bjorn en la foscor. És inútil, ha marxat mentre dormíem, per estalviar-nos l’angoixa dels adéus.

D’una revolada em vesteixo i embolcallo, delicadament, el nostre nadó. Ens escapolim entre les boires baixes del trenc d’alba, fins atènyer la riba. El vaixell està salpant. El dragó imponent del mascaró de proa foragita els mals esperits, els escuts ja són a la regala, mentre comencen a desplegar la vela. Vogaran a costes llunyanes per comerciar amb pells i marfil de morsa, ignorant si seran ben rebuts.

Albiro el seu somriure, mentre les nostres mirades s’enllacen uns instants preciosos. Torna aviat, amor.

Neptú

114. EL TRAÏDOR El botí de la seva darrera incursió era molt més del que mai hagués pogut imaginar.

Amb altres tres companys, avariciosos com ell, s’havia amotinat aquell mateix matí, causant la mort de la resta de la tripulació i d’un dels traïdors. Al poblat explicarien que havia estat durant la batalla.

Ara, al caure la tarda, a la proa del drakkar, somniant amb les meravelles del que podria gaudir quan arribessin, no va veure acostar-se l’esgarrifosa onada que, sorgida del no res, va engolir-los per sempre. Vidar, el déu de la justícia, havia fet la seva feina.

Caputxeta Multicolor

115. LA NIT VIKINGA Com cada nit, al voltant de les onze, havia d’anar a la caseta de la Comandància per recollir els nolis enregistrats, els havia de copiar al meu portàtil per enviar-ho a l’Autoritat del Port.

Després que el butlletí de notícies de les 23 hores hagués anunciat una baixada contundent de les temperatures a la zona litoral, i una reiterada calma marítima. Vaig apagar la radio.

Seguidament, vaig percebre una lleugera remor, un so sostingut i greu, a la llunyania. En Buc, el vell pastor alemany, va enlairar les orelles, va començar a caminar direcció l’escullera. El vaig seguir.

Quin espectacle!! Un Drakkar s’apropava silenciosament. Sobtadament els rems, es van enlairar després del so sord d’un Corn, em va esgarrifar. Gràcies a la claror de la Lluna es podia veure una munió de caps arrenglerats, dirigits a la meva persona, tots els caps duien casc però cap amb banyes.

Kennedy

116. EL RAGNARÖK SE CIERNE Los hombres remaban en un desesperado intento de restaurar el rumbo de la nave, que se mecía descontrolada sobre el mar embravecido. El dueño del drakkar se mantenía firme en proa, esforzándose para que los bamboleos no lo arrojaran al frío sepulcro de las aguas. Mantenía los ojos fijos en el horizonte que se desdibujaba bajo el aguacero de la tormenta, esperando avistar el fin de aquel infierno. Sin embargo, las inclemencias del tiempo ahogaban su esperanza y llenaban su mente de nefastos presagios. ¿Acaso no eran las escamas de Jormundgander aquello que acertaba a ver entre la espuma del fiero oleaje? ¿Es que no había sido el mismísimo Thor quien invocó los truenos que partían el cielo sobre sus cabezas? ¿Y no era el tañido de Gjallarhorn, el cuerno de Heimdall, aquel agudo sonido que arrastraba el viento?

Estaban condenados: el Ragnarök se había cernido ya sobre ellos.

Lokasenna

117. ELS VÍKINGS Vaig tancar els ulls i vaig veure la mateixa imatge, no me la podia treure del cap. Sentia els sons del corn i gairebé podia tastar el vi a la meva boca.

Aquella mirada ferotge, atractiva i poderosa. El vent bufava i mentre alçava els meus cabells al ritme de la música sentia l’aventura d’un temps llunyà. No era la primera vegada que el veia i que la seva força se’m enduia cap a aquelles costes de mar fred i temible, entre boires i perills, cap una aventura admirable. Les runes m’ho explicaven tot, fil per randa. Les batalles guanyades i els tresors robats. Vaig obrir els ulls i la foscor començà a estrendre’s però de seguida vaig tornar-los a aclucar per rescatar aquella imatge acollidora d’una pel·lícula que era impossible oblidar.

K. Fletcher

118. VAIG SER UN VÍKING Sóc Leinad, pagès que cuidava un ramat d’ovelles, una dona i tres fills. Vivíem a Anrab, un poblet a on ara està Malmo. Teníem una vida plàcida, vivíem del que la terra ens donava. De les ovelles aprofitàvem la seva pell per fer-nos peces de roba, també aprofitàvem la seva llet i la seva carn, que cuinàvem amb la verdura que cultivàvem. Els arbres ens donaven material per construir habitatges i eines.

Tot anava bé, fins que vam ser envaïts per les aigües. El nivell del mar creixia i no parava de ploure. Les ovelles es van ofegar, els cultius es van inundar i ens varem quedar sense res. Va ser aleshores quan vaig contactar amb Solrac un conegut guerrer que posseïa un vaixell i buscava homes per lluitar amb ell.

Va ser aleshores que em vaig convertir en un víking.

Leinad

119. DESDE EL CIELO Todo parecía tan apacible, tan bonito, el cielo el mar en contacto, en armonía, disfrutaban de su amistad, a veces se susurraban, el viento era su hilo conductor. El mar activo, el cielo tranquilo observaban a un objeto a lo lejos que se acercaba. Unos artefactos rústicos de madera que flotaban rugían, y de dentro se oían cánticos.

Unos cascos en la cabeza y unos pelos en la cara encima de la boca, le llamaban bigotes. ¡Qué personajes! Un casco miró fijamente al mar y vio un cambio de color en el mar que le hizo avisar.

De pronto, viró y entró a una ría que se asomaba al mar.

Asimismo, el cielo vio otras naves subiendo el río, estaba oscureciendo y esos cascos le miraban, contaban sus luces. Se escondieron entre matorrales, para quedarse en silencio antes que se acercara otra nave y empezara la tormenta.

Watching

120. JOAN I ELS VÍKINGS En Joan va pujar a les golfes d’aquella casa. Dins de totes les andròmines que hi havia destacava un petit bagul que li cridà l’atenció. Se’l mirà cuidadosament. Estava tancat en clau i el pany semblava gairebé centenari, agafà un escarpi, un martell i després de forcejar uns minuts el pany va cedir. A l’interior hi havia un drap marronós que cobria quelcom. En Joan de manera cauta decidí agafar-ho amb molta cura i s’afanyà de manera anhelosa a destapar-lo. Allí hi havia un punyal i a sota, tapat per un fals fons una maqueta d’un vaixell víking. Llavors començà a cavil·lar-se una història sobre aquells individus provinents d’Escandinàvia que havien navegat arreu d’Europa per fer pillatges i altres conquestes. El mot víking era sinònim de guerrer, de mil i una lluites en alta mar, amb aquells drakkars, vaixells de rems d’una vela i banderes irades.

Espasa

121. EN LA TORMENTA Giré mi rostro atrás, mientras remaba. Tras el último hombre, el Styrmadir gobernaba la nave en la tormenta. Al fondo, al otro lado del barco, allí donde la tierra es firme, estaba nuestro botín o quizás, tan solo la muerte. Eso solo los dioses lo saben. Las olas se estrellaban contra el barco, la lluvia bañaba nuestros rostros al remar y cada uno de nuestro corazones latía con fuerza, pues el espíritu de la batalla les insuflaba el valor necesario para lo que se avecinaba. Nadie sabía qué nos deparaba el futuro. Njörd dios del mar, por alguna razón, mantenía nuestro barco a flote.

La tormenta no nos da miedo, Thor está contento, nos bendice con su lluvia y nos alienta con sus truenos para que sigamos nuestro camino. El sol despunta por el horizonte, pronto llegaremos a nuestro destino y allí la gloria o el Valhalla nos esperan.

Jürgen

122. ELLISIF «Odín, soy Ellisif, hija de Gunnar y Fjorleif. Pronto estaré dispuesta».

La mujer repetía para sí, como una especie de oración, aquella frase, pues las fuerzas la abandonaban poco a poco, y ya no era capaz de articular palabra alguna.

Podía sentir la espuma de las olas salpicándole la cara, y los cabellos azotados por el viento embravecido. Había luchado hasta el final, sí.

Había defendido a los suyos incluso allí, en alta mar, a bordo del drakkar de su propio padre. Y su espada reposaba a su lado.

Una sola cosa faltaba para recibir la muerte tal como ella siempre había soñado.

Ellisif dobló una rodilla, empuñó su espada con fuerza, apoyó la otra mano en la madera empapada, tomó aire, ignorando el insoportable dolor de la herida sangrante del pecho, y se puso en pie.

«Odín, soy Ellisif, hija de Gunnar y Fjorleif. Estoy dispuesta».

Leyenda

123. EL PRECIO DE LA DERROTA La batalla estaba perdida y de la mayor nave jamás creada solo quedaba un gran destrozo. El Ormen Lange, propiedad de la Corte, había sido completamente destruido y aquella nave, que medía 45 metros de longitud, ahora solo era un trozo de madera podrida que flotaba a la deriva.

De su propietario se tenían pocas noticias: había saltado por la borda cuando la batalla ya estaba perdida. Definitivamente, Olaf I no era el soberano que se merecía aquel ejército, que ahora se encaminaba al frío camino de la represión ejercida por los que se encargarían de escribir la Historia a su voluntad.

El cuerpo de Olaf I flotaba sobre el infinito poco después. Si se suicidó o simplemente huyó nunca lo sabrían aquellos hombres, pero que era un hombre muy conocedor de los mares, sí que

16

era harto conocido. Tal vez sí era el soberano que se merecían, al fin. syl192

124. REGRESO En la lejanía una impresionante mole, los acantilados del Cabo Norte, recibiendo impasibles el envite de las olas, que retroceden agonizantes ante el ataque inútil a tan majestuosas rocas. La niebla cubre la superficie del embravecido mar.

Los drakkars simulando dragones marinos de cien brazos, los hunden fuerte y acompasadamente en el agua deslizándose rápidos.

Al sonido grave de los cuernos, el rey vikingo de pie en la proa guía sus guerreros. Orgullosos, fuertes, rudos, con los cuerpos cubiertos de pieles regresan victoriosos, dirigiéndose a los fiordos. En sus tranquilas playas se asienta el pueblo vikingo.

A lo lejos emergiendo de la niebla divisan la silueta de los acantilados, se saben en el buen camino. Cuando pasan frente a ellos el mar se amansa, rindiéndose ante la impresionante imagen; el Cabo Norte y los drakkars fundiéndose en majestuosidad, fuerza, altivez y orgullo.

Ellisif

125. DIARIO DEL VIKINGO AESIR ——— Monday ——— Con los primeros rayos de sol, la expedición parte hacia tierras lejanas.

——— Tuesday ——— Esto es una pesadilla, vikingos enfermos y otros enfrentados por miedo a su sombra, al atardecer durante las pocas horas, las sombras atacaban a la tripulación.

——— Wednesday ——— Tenemos que protegernos del sol y en la oscuridad están los mosquitos.

——— Thursday ——— El vikingo al mando de la expedición ha empezado a cortar cabezas al menor síntoma de enfermedad o delirio.

——— Friday ——— Quedamos siete vikingos y una serpiente gigante ronda el drakkar.

——— Saturday ——— Somos cinco después del ataque del monstruo marino. Por fin vemos tierra a lo lejos.

——— Sunday ——— El drakkar golpeó las rocas y dos vikingos se ahogaron. Observamos huellas gigantes y fuimos a mirar. Un gigante cíclope devoró a los demás, yo escapé, espero poder contar esto alguna vez.

Vikingman

126. LA LOCURA DEL MAR Para Loki, Asgard se había vuelto insufriblemente aburrida. Allí no quedaba nadie que confiara en él, no después de sus constantes mentiras y, como consecuencia, ya no podía atrapar a los Aesir entre las telarañas de sus embustes. Sin embargo, el Dios del Engaño tenía otros medios de diversión; la mente de los mortales de Midgard era débil, y por ello disfrutaba torturándolos. Así, los crueles ojos de Loki se volcaron sobre Midgard para descubrir un pequeño drakkar que atravesaba los fríos mares norteños. Su voz se deslizó como una serpiente ponzoñosa a través de la brisa, alcanzando el oído de un vikingo que dormitaba en la popa.

«Hay un traidor en la nave».

El mortal se incorporó y echó mano a su espada.

Las palabras de Loki ahondaron en su mente convirtiéndolo en su esclavo, aquel que sembraría el caos para su deleite.

La diversión acababa de comenzar.

Lokasenna

127. LA DIOSA DEL LAGO Ottar dio la orden de virar. El cielo estaba nublado pero la piedra solar le enseñó la dirección a tomar.

El Knorr giró lentamente seguido de los seis drakkars que lo escoltaban. Las bodegas del barco mercante estaban llenas de oro.

Habían partido de Jorvik en la costa británica hacía dos días y el mar se hallaba en calma. La mayor parte del cargamento era oro y joyas, pero estaba aquella espada.

- La espada de un rey - le había dicho Erik antes de zarpar - que nadie sepa que la llevas o te matarán por ella.

No pudo resistir la tentación. Bajó las escaleras de la bodega, fue hacia el cofre y lo abrió. Sus ojos pasaron de la sorpresa a la admiración, y de aquí a la codicia. Era vikingo.

Blandió la espada.

- ¡Tornado! - se oyó en cubierta.

La diosa del lago reclamaba lo que era suyo.

Pautole

128. TIERRA BLANCA - ¡Asgeir!¡Asgeir! - gritó con todas sus fuerzas.

- ¡Nojrd nos hundirá! - Asgeir miraba en torno suyo y veía que la tempestad los envolvía - nos hundirá - dijo para sí en un susurro.

- ¡Asgeir!, ¿Por qué te has separado del grupo? ¿Adónde nos quieres llevar?, ¿A la muerte? - dijo Ingolfur tan cerca de la cara de jarl que casi la tocaba con la suya.

- ¡Nojrd nos separó! - dijo el jefe fuera de sí - ¡y nos hundirá!

La tormenta comenzó a rugir.

- ¡Mentira! - El grito apenas se oyó - ¿Adónde quieres ir?, te seguiré hasta la muerte, pero no me mientas.

- A la tierra blanca - le dijo - más allá del norte.

Ingolfur lo miró como si fuera la primera vez que lo veía.

- ¡Estás loco!, esa tierra no existe... son todo fantasías y cuentos de viejos vikingos.

- ¡Sí existe!... y yo la encontraré.

La tempestad estalló.

- La encontraremos - dijo el vikingo.

Pautole

129. EL ANCIANO Cuando el viento más fuerte soplaba se vio una figura en el acantilado. Luego otra... y otra... y otra.

Todas las mujeres de la aldea salieron para otear el horizonte, mientras, abajo en la playa, un anciano vikingo, demasiado viejo para navegar yacía sentado en la arena. El agua salpicaba su cara llena de cicatrices, el viento le hacía cerrar los ojos.

Sabía que no volverían. Es algo que un vikingo sabe. Lo siente dentro. Miró hacia el acantilado y vio a las mujeres. Se quedarían allí esperando días, hasta que desesperadas y abatidas regresarían a sus casas para llorar.

Pensó que vikingos de otros clanes llegarán para saquear... y a por las mujeres. Los ancianos como él morirán intentando defender el pueblo.

Matarán a los niños y lo arrasarán todo.

Quemarán el poblado.

Un pueblo sin hombres es un pueblo muerto.

En el acantilado, las mujeres miraban el horizonte.

Pautole

130. VII KING’S Vinguts com vent del nord lleugers i empesos per esperit de drac arrabassadora reencarnació d’esperits de reis.

Descendents del freixe i l’olm badia endins, mar enllà, fóreu ràfega arrasadora conqueridors de terres, mar i carn aniquiladors d’il·lusions devastadora set poder.

Perpètua ànima mantinguda maldestrament ensinistrada malauradament vigent i mal entesa dissortat esperit de drac.

Els teus fills sortits de norma, perpetuen l’afany de conquesta absorbint somnis, pau i amor.

Incompresa força draconiana ploren Odin i Embla.

Emblamàtica

131. A LA DERIVA Em situava a la terrasseta d’un local de la bella Barceloneta amb vistes a l’oceà. Prenia un refresc de llimona, quan vaig deixar els pensaments a la deriva i emergir les emocions. Les onades eren diferents a com les havia vist! A l´últim glaçó, dins el got, hi havia un reflexe diferent. Era, sense dubte, el perfil antic d’un víking disposat a deixarnos una nova empremta del seu llegat històric.

Copsat per la fortuna de trobar-me en bona companyia, vaig endinsar-me al mar amb el seu vaixell que vaig refer des dels records de la infantesa. Així, començar la gran aventura que forma part de tots nosaltres!

Mi

132. EL SECRETO DE ODÍN Al destino, una vez revelado, sólo cabe ejecutarlo.

Othila, Inguz, Algiz, pero sobre todo Berkana, fueron implacables. Así fue como Olaf, prisionero de su saber, se lanzó a la mar. El secreto de Odín lo llevaba grabado en su anillo. Ello nada tenía que ver con recordarlo - el olvido hubiera sido una bendición de los dioses -, sino que cada símbolo, labrado finamente en el metal, se enlazaba con el siguiente y se volvía real. Tan real como la ola que desarmó el drakkar tras arduos esfuerzos por domesticar la tormenta. Mientras su cuerpo se hundía en la profundidad del océano, los últimos pensamientos de Olaf, quien sabía que su muerte no era en vano, elevaban su espíritu en la esperanza por su pueblo.

Gudrun

133. A LA MAR En arribar a la platja, Finn va desembarcar del destrossat drakkar de son pare. Va mirar a banda i banda. No hi va veure ningú de la seva tripulació.

El vaixell havia patit una forta tempesta i havia arribat a una platja llunyana i estranya. Feia molta calor. Ell que estava acostumat a climes freds no ho podia suportar. Va començar a caminar mentre es desprenia de la seva gruixuda roba. La gent amb qui es creuava li mirava amb sorpresa.

Finn no podia deixar d’admirar-se amb tot allò que descobria per primer cop, una Ciutat. De sobte va arribar davant un edifici ben curiós. Ple de vaixells, creia que aquí podia trobar a la seva gent. Va entrar i es va quedar petrificat de la bellesa i grandiositat del monument. Havia arribat a les Drassanes de Barcelona. I allà es va quedar per sempre més com una estàtua.

Tana

134. NOJRD - ¡Norjd... déjanos pasar!

El drakkar tenía recogida la vela y quitado el mástil para que la tormenta no lo rompiera. El entablillado crujía con cada embate de las olas pero de momento resistía bien. Era un buen barco, uno de los mejores de Jutlandia, con sus 14 metros de eslora y sus casi dos metros de manga podía varar en la playa para atacar cualquier población costera. Las tablas estaban ensambladas con mimbre de tejo, y sus 24 remeros podían alcanzar una velocidad sorprendente. Pero lo mejor era la cabeza de dragón en la proa.

Elrend, oteaba el horizonte buscando una señal que le indicara el final de la tempestad, pero lo único que vio fue una pared de agua precipitándose hacia el barco.

Su último pensamiento fue para las mujeres de la aldea mirando el horizonte, buscando ver el barco dragón.

El drakkar que desafió a los dioses.

Pautole

135. VENGANZA La suave brisa inflaba nuestra vela cuadra franjada en rojo y negro. Dormitábamos con el drakkar en manos de Ivar.

De pronto Thorbran gritó: - ¡Fuego! ¡Fuego en el poblado!

Por babor, la columna de humo se erguía detrás de la colina.

17

Ottar ordenó: - ¡A los remos!

Aún no habían recogido la vela Sigur y Atli que ya rompíamos las olas en rumbo directo.

Kodran y Sturla ayudaban a Ivar en el manejo del timón.

Dos navíos, de forma extraña y velas triangulares salían de la bahía rumbo sur.

Al doblar el saliente se podían ver los techos ardiendo. Clavamos el drakkar en la orilla abalanzándonos sobre nuestras casas, llamando a los nuestros, socorriendo inútilmente a los descuartizados ancianos.

Ottar, lleno de ira, mandó aprovisionar el navío y, enviando a Ulf y Vestein con la noticia, ordenó embarcar.

A todo remo, quince por bordo, partimos a la caza.

Vier

136. LA SAGA PERDUDA A bord del vell drakkar, tot deixant enrere el fiord de Hardanger, com moltes altres famílies víkings empobrides, emigràvem cap a Islàndia.

Però en sortir a mar obert la fúria de Njord s’apoderà del vaixell que, a vela plena, semblava volar-hi per sobre. Germans i cosins ens aferràrem al màstil, cruixia i es torçava, mentre sentíem els gemecs dels avis i els plors dels més petits a la bodega.

Al cap de dues llunes, completament perduts, quan ja sentíem arribar la nostra fi... el pare fitava l’horitzó com un llop famolenc. De sobte, va aixecar el braç i amb el dit assenyalà cap a l’oest. Terra! - va cridar.

Un enorme i fantasmagòric iceberg precedia l’entrada a un fiord flanquejat de boscos d’avets i muntanyes escarpades. El vent s’havia amansit i avançàvem lentament.

Vaig sentir el pare exclamar: - Njord ens ha portat fins a un Món Nou! Erik el Boig

137. NO LLORARÉ Era una noche serena.

Ni siquiera me di cuenta de que mis pies ya estaban dentro del agua. Mi mano tocaba la barca.

Por última vez.

Los hombres del poblado mecían, abrazaban, acompañaban la embarcación, hasta que el agua les llegó por la cintura, y entonces, suavemente, la empujaron mar adentro.

Fue entonces cuando mi tío Olaf me miró. Luego, lanzó la antorcha.

El mar estaba en calma esa noche. La corriente se llevaba la barca acunándola. Lentamente.

El pueblo entero estaba en la orilla, viendo la partida.

Tengo diez años. Soy vikingo. No lloraré.

Mi tío Olaf se agachó para mirarme a los ojos. Él los tenía enrojecidos.

- Cuidará de él - me dijo.

Me cogió del hombro, fuerte, como a los hombres, y juntos nos dirigimos hacia la aldea.

La gente nos siguió.

Giré la cabeza y vi un punto de luz alejarse hacia el horizonte.

Adiós padre.

Pautole

138. ORGULLÓS ESDEVENIR Foscor.

Un lleu barrinar em desperta.

Em fa prendre consciència quan augmenta el traginar.

El sento, constant, càlid, esperançat...

S’apropa. Em toca, em despulla...

Encara no el veig, però sento el seu desig.

Per fi em troba, m’acaricia.

Les seves mans, adobades pel treball, em palpen.

Agafa l’eina de treball. Em talla...

Amb força, com la tempesta.

I amb dolçor, com la brisa marina.

No tinc constància del temps, no m’importa.

Segueix tallant-me, amb tendra dedicació.

Sento com la fulla m’acarona la cara.

Eleva la meva figura i poc a poc m’alço.

Ara el puc veure, sentir, ensumar...

Puc degustar la brisa marina, salada, entre els meus ullals.

Ell no s’atura, baixa cap al meu cos.

Sento com la gúbia traça les meves corbes, intrínsec dibuix que em serpenteja.

Em sento majestuós, viu!

Em mira, i amb amor paternal m’assegura.

- Recorreràs els mars i seràs el mascaró més Admirat.

Ränar Sotesson

139. A LA DERIVA Desapareguts més de mil anys enrere. Ferotges, guerrers, estenent la seva ombra des del Nord, on el sol és només un llum tebi, fins el Sud, on es converteix amb un calor pesat i sufocant. I el mar que els ha acompanyat, ajuntant-los o anant-los en contra, que els ha sobreviscut, immutable, immens, plàcid o turbulent, gris o blau, fred o calent. Immortal. Aquest mar que - diuen s’emportava dins una nau de fusta els seus cossos, buits de vida, convertits en una foguera flotant i vagabundejant dins una altra guerra, d’un exili, del que ja no tornaran.

Tanco els ulls i veig uns homes, forts, salvatges, indòmits. I sento el ressò apagat dels seus crits i el retronar de la seva presència, que el temps ha esborrat i les onades diluït. Només queda el mar, atresorant el seu record i la seva ànima per sempre més.

Olalla

140. VÍKING D’OFICI Després de inacabables dies de navegació, des de proa s’albiraven noves terres. Ens calien provisions i pobles per a comerciar. Em preguntava com seria la gent que n’habitava aquelles escarpades costes, serien hospitalaris o hostils? Trobaríem en ells un poble amistós?... de fet importava poc perquè fer de Víking a voltes també comporta ser pirata. Per tradició el nostre poble no sempre negocia, la pau no és sempre la nostra ensenya. Els déus ho han designat així.

Nàiade

141. PREGÀRIA A FREIJA He anat a veure la Völur del poble per demanar-li una pregària. Necessitem que el meu pare torni de la mar sense que Thor, amb els trons i la pluja, faci perdre el seu vaixell. Li he portat el fermall de plata de la mare i ella l’ha ofert al llop Fenrir. Ha cremat unes herbes i ha dit les següents paraules: «Oh, Freyja, fecunda mare de tots els Norse, fes que les dones d’aquesta família no es quedin desemparades per la gran tempesta, i que torni aviat Sigurd al mercat de Birka amb el carregament de cassoles». Sortint de la cabana m’he adreçat al port, i en mig de la negror de la mar, un llampec m’ha mostrat la nau del pare, amb la seva gran vela quadrada, que ja arribava.

Saltant d’alegria he anat a avisar la mare i totes dues l’hem esperat per abraçar-lo.

Cintona

142. HOMBRES DEL NORTE - Cuando lleguemos, Erik ¿cuántas olas habremos partido con la quilla de la nave?

Erik pasó su mano izquierda por dentro del abrigo de piel para tocarse el amuleto de Heimdall, y la otra en su espada.

- No sé. Pero sé que los mares esperan al pueblo vikingo como nuestras mujeres en el hogar.

El mar estaba agitado, arreciaba un aire fuerte y frío, pero ese era su mundo.

Escrutando el horizonte, pendiente de la mar y sus señales, esperando alguna sorpresa, estaban todos en cubierta.

A sus pies un drakkar, con sus treinta metros de largo, sus remos, la vela izada y a doce nudos de velocidad se dirigen rápidamente a las costas de Inglaterra.

- Piensa que estas mismas olas nos llevarán a casa porque somos parte de ellas.

Sutra

143. LA MUERTE DE UN ESCLAVO Fluía todavía fría el hidromiel por su garganta cuando el hacha se clavó sobre la mesa.

Las virutas de la seca madera saltaron por los aires, silenciando las miradas y los cánticos de anécdotas pasadas. Sus ojos miraron de soslayo justo cuando el puño de Erick se clavaba en su rostro velludo.

De su mano violenta emanaba sabor a tierra musgosa y húmeda. Impregnadas las uñas del óxido de la turba que había excavado. Su gesto mostraba la determinación de un depredador hambriento persiguiendo a su nueva víctima.

Pues cuando los golpes de Erick se hacían cada vez más intensos, parecía que todo espectador estaba de acuerdo en aceptar en que tal era la forma de compensar el asesinato de uno de sus esclavos.

Debía ahora arar la tierra hasta la llegada de la primavera, momento en el que zarparían en busca de nuevos rostros a los que someter.

Ederic

144. ALGO PARA NO OLVIDAR Tenía 13 años y una mañana con la primera luz mi padre me dijo acompáñame. Subimos al Drakkar y a los pocos minutos ya bordeábamos la costa, era alucinante, la luz nos daba de cara y el aire fresco de la mañana te despertaba. Me mandó ayudarle con unos cabos y unas velas. La barca volaba y yo alucinaba. Los diferentes tonos del mar, el movimiento, los paisajes... a partir de entonces ya era un vikingo... todo ha quedado en la memoria.

Ragnar

145. STRANDHÖGG La boira ho entela tot. Silenci al Drakkar. Nervis.

Tensió. Dibuix de l’alè dels companys, ajupits al seu costat. Escuts, cascs, lleu soroll de ferro.

Suor de la mà contra l’espasa, regal del seu pare.

El record de la granja. La imatge de la Dalla, treballant. Els ulls d’en Thorvald, en el bressol. Un nen. Un regal dels Déus.

El vaixell s’acosta a la sorra. Sacseig. Remor insistent de les onades trencant a la platja. Sent el batec interior contra la cota de malla. Por? Amaga el pensament. Respira profundament per calmar-se. El cor insisteix. S’interroga, ell, un Nith? El deshonor de la Dalla, de la seva família...

Troba la fortalesa en una paraula que li queda entre les dents, «Valhalla». ... I de sobte la veu del Hersir que s’ho emporta tot: «AMUNT!!! A L’ATAC!!!»

XA

146. LA MORT D’OLAF Setembre del 999 a l’oest del mar bàltic.

Aquest matí era el rei Olaf de Noruega, ara sóc un nàufrag perdut sense rumb.

Sobre el meu escut vaig trencant les onades, cap a un destí incert. Encara puc veure la cara d’aquests traïdors: Svend el danès, Olaf el suec, el brut d’Eirik Hakonsson i el covard Jarl de Lade.

Setanta drakkar contra onze. Covards!!!!!

El pitjor de tot és que s’han quedat amb un dels meus fills més volguts, l’Ormen Lange: el meu drakkar, el meu orgull, el meu símbol. Encara recordo la primera vegada que el vaig veure amb els seus 34 parells de rems i el meu emblema.

(Plora) Crec que el meu fi ha arribat, és hora de baixar de l’escut i unir-me amb els meus homes. He viscut com un rei i avui moriré com un home. Déus feume un lloc amb vosaltres!!!!!

Luren

147. MONSTRUOS Los dragones marinos llegaron repentinamente.

De sus entrañas salieron decenas de monstruos vociferantes. Los pacíficos habitantes de la costa estaban sorprendidos: no habían supuesto nunca que del mar pudiera surgir tal horror. No estaban preparados para enfrentarse a aquella desolación.

Los crueles monstruos quemaron, destruyeron,

18

asesinaron. Todo quedó convertido en sangrientas ruinas. Los monstruos no mostraron piedad.

Mataron, trataron de matar a todos. Sólo Grendel y su madre consiguieron escapar. A duras penas, malheridos, lograron adentrarse en los pantanos, ocultarse en una fangosa gruta. Juraron que su venganza sería terrible.

Oremor

148. EL MAL QUE VE DEL MAR El meu avi sempre em deia que tots els mals de la nostra terra venien de les entranyes del mar.

Que cada generació patia un dels seus mals. Que venien tempestats, invasors i pesta fins la calamitat més impensable. Deia que tots aquests mals els enviava Neptú des de les profunditats del mar com a venjança de deixar de creure en ell i adorar el Déu portat pels missioners cristians.

Sigui veritat o mentida aquestes històries de gent gran, jo els conto als meus néts que tenim un nom per al mal que ve del mar en els nostres temps i que es diu Víkings.

Avi

149. LA VOZ DE LA SIRENA Observando la brisa que se levantaba, navegaba el líder de aquellos vikingos, todos ellos amaban su navío de guerra. Ragimund observaba el océano apartado de su tripulación; cuando el viento le movió su larga melena, le pareció escuchar la voz de una seductora mujer, que decía: «vikingos audaces que surcáis los mares, podéis viajar grandes distancias en majestuosas naves de madera. Vikingos que buscáis la fortuna mar adentro, hasta llegar a tierras lejanas, os reís del miedo, y en vuestras sangres corre la audacia de los más valientes marinos. No olvidéis que el océano no lo dominaréis, pues es libre, y perdurará por encima de vuestros queridos navíos». Ragimund miró hacia el agua, quién habló era una hermosa mujer, que estaba en el agua. Pero al instante, la mujer se fue, lo último que Ragimund vio fue su aleta, él la llamó sirena. Águila Blanca

150. ANHEL Ulda, la filla de l’orfebre de la tribu, mirava els estels des del seu llit a través de la porta mig oberta de la cabana. Veia el cel escandinau, nítid i clar: la lluna, torxa celeste en la nit, il·luminava l’aldea.

Sentia la veu del seu pare i l’encàrrec que li feien aquells homes que dies més tard sabia que en el seu enorme vaixell en forma de fus amb veles quadrades, solcarien el mar dirigint-se cap a terres llunyanes i desconegudes per a ella, a comerciar o saquejar, qui ho sabia... A fer el víking al cap i a la fi.

A ella li feia por el mar, no sabia nedar, però li podia més la passió per conèixer aquells tresors, els indrets i la gent de què ara parlaven aquells homes que havien encarregat empunyadures de plata.

Tan petita i tanmateix, ja desitjava poder escollir aquell seu destí.

Aura

151. ARRASTRADO POR LOS HILOS DE LAS NORNAS Aquí me hallo... herido, abatido, apesadumbrado y aplastado por el peso de la muerte de casi toda mi felag, formada por mis amigos y materializada en aquel imponente Knörr del que sólo restan trozos de madera flotando por la costa, a lo largo de la orilla vislumbro apenas dos decenas de seres vivos entre animales y hombres, el resto son cuerpos sin vida golpeados por las olas. Cruel Thor, desde que partimos del puerto de Reykjavík con destino a Hedeby has agitado innumerables tormentas contra nosotros.

Verdandi y Skuld seguid tejiendo mi destino que esta sangre que mana por mi cara es testigo que aquí en Hel yo y los míos haremos frente a las adversidades, haremos frente a esos trolls amenazadores que nos observan desde el

bosque. Yo Erik Thorvaldsson sólo tengo un camino. ¡¡¡Victoria o Valhalla!!!

Kemikal

152. SINCERAMENTE, ODÍN No se divisa pájaro alguno, y la brisa tampoco trae fragancias de árboles. Nuestro Skeppare prueba el agua y la escupe con gesto contrariado.

Nos ordena arriar la vela y esperar a la noche. La mayoría prefiere dormir, pero yo me siento demasiado excitado como para poder pegar ojo.

Si mañana caigo en la batalla despertaré en Valhalla, el gran salón de banquetes reservado a los valientes. Pero si sobrevivo regresaré con una mujer íbera... y mis mayores juran que son las mejores. Nuestro Skeppare no cesa de contemplar las estrellas con atención. ¿Le habrá contado Thor algo gracioso? Nos despierta y apunta a una dirección. Ocupamos nuestras posiciones, apuramos las últimas provisiones y remamos excitados. Ya se escucha el romper de las olas en el albor de mi gran día, y una voz lejana que anuncia nuestra llegada: ¡Vikingos!

Sinceramente, Odín, yo preferiría una mujer íbera.

Chin He

153. NAUFRAGI I ara us explicaré la meva història. Anàvem a les costes d’Irlanda com cada primavera a fer les nostres ràtzies, però en el mar del Nord ens va agafar una tempesta que ens va desviar del nostre destí. Vam arribar a unes costes totalmente desconegudes. Durant dies, vam fer cabotatge sense perdre mai la costa.

Finalment, vam entrar en un golf per arribar a la platja, quan de sobte vam sortir volant pels aires, ja que una balena immensa va sortir de l’aigua i va partir el drakkar en dos. Els supervivents vam arribar a la platja i fórem socorreguts pels habitants d’aquelles terres: gents estranyes ja que vivien en cases de pells, les seves armes eren de pedra i eran nòmades. Vam viure entre ells durant deu anys fins que va arribar Erik el Roig a aquella costa i va decidir tornar amb ells a les nostres terres.

Vinland

154. L’ETERNITAT Hilda, la més jove de les valquíries, va mirar en Gunnar, el darrer dels guerrers caiguts a les terres llunyanes del sud. Ell era ros com el sol ixent i els ulls d’un blau de mar de vellut abans de la tempesta. Li havia guarit les ferides i li havia donat hidromel. El Valhalla era a prop i molt aviat s’haurien de separar. Quan ell li va tornar la mirada i va xiuxiuejar «no em deixis, encara que em costi l’eternitat», ella va saber que estava perduda per sempre.

Edelweiss

155. DESTERRO A la proa del drakkar, Erik, el desterrat, contempla la mar transformada en una trampa de gel. El martell desfermat de Thor els ha portat a la deriva més enllà de les terres conegudes. Un sol esmorteït lluita contra l’horitzó baix que l’engoleix.

Aviat arribarà la nit Norse, inacabable, implacable.

El vaixell serà tomba, la mar, mortalla. El gel esquerda la fusta amb espetecs que ressonen dins del silenci letal. Quan tot és nit i la lluïssor de les estrelles es vessa com espurnes de plata damunt la placa glaçada que els constreny, Erik dóna l’ordre d’encendre les atxes. Tindran funeral de reis en un vòrtex de foc. Aviat la nit s’encén i les flames s’alcen damunt del fred. El destí s’ha acomplert.

Edelweiss

156. SOBREVIURE Sempre escollia trenar la seva llarga cabellera com a primer pas per preparar-se. D’aquesta manera, indicava que era una dona casada.

L’últim era introduir les seves joves mans però espatllades dins dels guants de llana. Aquell matí, però, l’Ingibjorg es va permetre el luxe d’acostar-

se a la platja abans que algú es despertés. El vent li congelava les galtes i el nas però necessitava estirar-se sobre la sorra. Per uns instants va tancar els ulls i va deixar que els febles raigs de sol la il·luminessin. Tanmateix, el que ella esperava era rebre la pau que el so de les ones del mar li regalaven. Es deixava gronxar i finalment, es tranquil·litzava. L’ajudava a fer front a les dures feines que li esperaven al llarg del dia.

No era una esclava, però no sabia on era el seu marit. No la podia protegir. Espantada, es va aixecar. La cridaven.

Inge

157. CUERVOS Blanco, Todo blanco. Cada día parece que veo peor. Este sol Austral me está derritiendo las Pupilas, en el fondo, casi que mejor, prefiero no verlos, la desesperación se ha apoderado del Drakkar, la mayoría intentan dormir y moverse poco, dejamos que el viento nos lleve, deberíamos haber visto costa hace días... quizás tendríamos que haber invertido el Rumbo... Estar de vuelta... pero volver sin Nada... Eso sería la desgracia del asentamiento... Enfoco mi vista en ellos, la mayoría han salido victoriosos de más de una decena de razias, preferirían morir de hambre y sed antes que volver a Casa y agachar la cabeza frente a los suyos... no puedo hacerles volver.

Navegaremos, no hay más... debemos Soltar los cuervos, navegar en esa dirección y que Odín Provea.

Santiaguete

158. HAARALD EL PERDUT Les naus van arribar al port de Roskilde. El dia anterior els valents guerrers víkings guiats pel rei lluitaven aferrissadament contra els saxons. Va ser un combat èpic, ja que si bé eren molts menys, l’enorme valentia demostrada i la gran habilitat tàctica van acabar amb la resistència de l’enemic. A la nit, la celebració per la victòria començava a les terres dels derrotats bevent i cantant en honor al déu Njöðr i al rei, que es va serparar del grup per embolicar-se amb una saxona de gran bellesa.

Ja de tornada, i en arribar al port, van començar a descarregar el botí aconseguit: esclaus, joies, menjar... Però hi faltava alguna cosa. Hi faltava el rei Haarald!

DJorne

159. HAYKUS VÍKINGS (PREGÀRIES) Cercadors de móns al llom de fantàstics dracs, preguen els víkings.

Odin, empara’ns!

Amb les naus anem enllà, terres ignotes.

Oh Thor, vine aquí i dóna’ns força a les mans.

Remeu fort, companys!

Nord, sud, est, oest, Clara Sól i fosc Máni, Feu que no ens errem!

S’albira terra...

Esperances i desigs, hi seràs Freia?

Lehaim

160. ¿INVASORES? Segon premi de la categoria C - ¡Papá, papá vienen los vikingos! - afirmó el niño señalando a la lejanía.

- No hijo. ¡Ya no hay vikingos! - aclaró su padre, retirándose las gafas de lectura.

- Sí papi, son ellos - insistió el chaval -. Navegan en un drakkar. Mira esa gran vela y cómo agitan las dos grandes filas de remos. Creo que se están preparando sobre cubierta para invadirnos.

- ¡Hijo, que ya no existen los vikingos! - exclamó el hombre ante la terquedad de aquellos seis años.

El pequeño, dubitativo, oteó la lejanía con la esperanza puesta todavía en el equívoco de su padre.

19

Cuando alcanzó la orilla aquella balsa destartalada, mantenida a flote a base de remiendos y expectativas, una docena de jóvenes de color extenuados saltó eufórica sobre las olas para besar la arena.

Por fin habían logrado convertirse en conquistadores de un nuevo mundo. De una nueva vida.

Jero de Pasamonte

161. PRIMER CONTACTE Acarona silenciós l’empunyadura de l’espasa en Dokk Maöur, fitant l’enigmàtic horitzó. Tantes jornades de navegar sense albirar la costa, el tenen amoïnat, tement que el digne oceà se’ls haguera pogut engolir en l’espessa boira. Els Déus Ukko i Tuoni deuen gaudir del viatge, i en bona harmonia, tot oferint-los una llarga travessa sense estels. De ben segur que Vainamoinen, el mític heroi, va viure alguna experiència similar.

- Maöur Svart-árt - el cridà suau Augun -í-Nótt per no sobresaltar-lo ni no desvetllar als qui descansen. - Hem vist ocells a la llunyania.

- Els he vist. Desperteu la gent sense fer terrabastall, per fi els Déus ens ofereixen nova terra. - Silent s’encomana al Déu Atho, demanantli que aquell país sigui prou ric que els permeti un retorn gloriós.

A l’horitzó, amagat dalt d’un arbre a tocar de la platja, un skraelingar pintat d’ocre observa l’estranya canoa que sura lentament vers la costa.

Homefosc

162. L’ÚLTIMA BATALLA Bufava vent, tot estava fosc i en silenci, però allà estaven els drakkars, amb aquell aspecte ferotge en forma de dracs. Hi haurien un centenar, tots en línia en front de la costa anglesa. Semblaven embarcacions fràgils, perquè eren llargues i estretes, però en realitat eren dures i ràpides.

L’atac per part dels anglesos dos mesos abans, havia fet que en Harald hagués convençut a totes les tribus del voltant, per fer un atac conjunt al rei d’Anglaterra. Els havia promès infinites riqueses, glòria, i dones per violar, però ben sabia que aquella seria l’última batalla, i que l’únic que els hi podia oferir era un lloc privilegiat al Valhalla.

Harald va donar la senyal, i tot seguit els tambors de guerra sonaren i centenars de torxes s’encengueren. Els anglesos no s’ho podien creure, tot just van mirar a l’horitzó van veure una claror tan intensa com el mateix infern.

ES

163. DESCUBRIMIENTO Un equipo de arqueólogos ha hecho un hallazgo espectacular en las costas de Cuba. Se trata de una tabla en arcilla que podríamos considerar la piedra rosetta de los vikingos. «Sin duda hemos descubierto algo que podría cambiar la historia de Occidente y hacernos ver que los pueblos del norte llegaron mucho antes que Cristóbal Colón a las costas de Centro América» - declara Ismun, uno de los investigadores que participan en las excavaciones de un antiguo asentamiento en los aledaños de la ciudad de La Habana. Por otra parte, los especialistas han podido traducir el texto y datar la piedra en el año 955 d.C. Esto nos recuerda que los vikingos llegaron mucho antes que el famoso explorador y que recalaron antes en Centro América que en Vinland, en el actual Canadá. Se demuestra así, de nuevo, que los vikingos fueron unos grandes navegantes y exploradores.

Puede ser

164. VINLAND Yo, Lief, hijo de Erik, en el año 999, he embarcado con mi mujer, Karin, y mi hijo Odin junto a otras familias amigas, en nuestro Knörr que construimos todos juntos en las últimas tierras por nosotros conocidas. Después de varios decenios viviendo en un pequeño asentamiento construido por nuestros antepasados y ante las malas tierras para el cultivo, el extremo clima y la dificultad de comercio con otros pueblos, hemos decidido echarnos a la mar en busca de unas

nuevas tierras y una nueva vida. Nuestra lenta, pesada pero eficaz embarcación nos ofrece la posibilidad de transportar nuestros enseres y todo lo necesario para la navegación durante un largo periodo de tiempo. Creemos que la naturaleza y sus secretos nos ayudarán. Por ello, esperamos que la fuerza del viento, las aves, el color de las aguas, las estrellas y el reflejo del sol nos guíen por el mejor camino.

La nueva voz

165. VACANCES ACCIDENTADES Míriam sempre havia tingut idees de bomber, però aquesta, s’emportava la palma. Allà estàvem la meva xicota i jo, navegant en un veler travessant el triangle de les Bermudes i la tempesta elèctrica d’ahir a la nit, m’havia deixat mal cos.

El dia era assolellat i feia un vent agradable suficient per desplegar la vela major. Tot just havíem acabat quan de sobte li dic: «- Ei reina, hi ha alguna cosa estranya a l’horitzó, sembla un drac.» - «- Enric deixa la cervesa d’una vegada que et fa dir bestieses», va respondre. Però quan es va apropar ho vam veure clar, allò era un drakkar, amb la seva vela rectangular. La proa acabava en forma d’un imponent cap de drac, la popa en forma de cua. Estàvem paralitzats. Tot just es van clavar les primers fletxes a la proa del nostre casc, vam girar tot a bavor per sortir corrents.

Kike

166. L’ARRIBADA DE LA VALQUÍRIA Asgeir brandava amb orgull la vigorosa espasa, l’acer de la qual ja no es percebia de tant que el roig havia esquitxat la llarga fulla. Aquella arma sempre havia estat la llavor de la seva puixança.

Una destra estocada enemiga, però, esvaní la seva ferotgia víking. La seva reeixida carrera s’escapava talment com la sang que brollava de dins seu.

Encongit sobre si mateix, Asgeir expectava l’arribada de la seva valquíria. Aleshores, aquesta el conduiria al Valhalla, on es convertiria en einherjer, per així brindar hidromel i entrenar fins l’arribada del Ragnarök, on combatria amb la particular ferocitat normanda al costat del gran Odin. Al final de la guerra, esdevindria l’últim home, que les llegendes anomenarien Lífthrasir i que, juntament amb la bella Lif, engendraria la nova humanitat.

Asgeir, ni en el seu últim alè, no comprengué que la valquíria mai arribaria.

Tèsar

167. ALAS El sol de mediodía mitigaba ligeramente el intenso frío.

Tan solo Sven y Fose estaban en cubierta. El resto de supervivientes se afanaba en intentar achicar agua, e intentar reparar el barco.

Fose vigilaba temeroso el cielo, mientras Sven meditaba.

Nunca había visto tantos dragones juntos; ni tan furiosos.

Habían causado estragos en el Drakkar: la vela estaba totalmente quemada, el mástil caído y el yard partido en dos. Apenas quedaban media docena de remos; y lo peor era la brecha en el casco.

A medio camino entre Islandia y las Islas Feroe: estaban muertos, pero todavía no lo sabían.

El mar en calma les hacía tener esperanzas, pero eso podía cambiar en cualquier momento.

Podrían arreglar el casco, el mástil y el yard; pero necesitarían una nueva vela.

Fose gritó - Alas. Vuelven.

Y Sven sonrió.

Alas. Podrían servir.

Iel Tolk

168. SKJALDMO La primera llàgrima de Brynhilde mullà les botes altes que calçava, en el mateix instant en què l’aigua de mar esquitxà als Víkings a bord del drakkar, que aguantava pacient l’onatge furiós. Ni les pells de daina ni el cinturó cenyit de cuir havien camuflat les corbes de la noia, que premia punys i dents.

- Tornaràs a terra ferma i et casaràs, una dona no pot lluitar!

Brynhilde aixecà el cap amb un cop sec, fent voleiar les llargues trenes roges que sortien del casc banyut.

- Sóc una Skjaldmo! Guerrera Vikinga! - cridà amb la força del Déu Njöror, clavant la mirada a cada un dels seus acusadors - Heu oblidat l’espasa que empunyo? No recordeu quan us vaig salvar de la mort?

Les paraules de Brynhilde ressonaren més enllà d’aquell drakkar i de l’oceà. Passaren moltes llunes quan Rusla i tantes altres Vikingues agafaren les regnes de Brynhilde.

Stickla

169. EBRE AMUNT AMB ELS VÍKINGS - Moltes gràcies, amics víkings, per convidar-me al vostre vaixell que és ben maco i modern. No m’estranya que hàgiu passejat per tots els mars d’Europa. Jo us imaginava uns éssers estrafolaris amb dues banyes i ara m’adono que sou ben normals. També diuen que éreu ferotges...!

- Bé varem fer la guerra com altres pobles medievals, però d’això a ser ferotges...!

- Oi que vareu tallar un munt d’arbres i que vareu deixar els boscos ben pelats?

- Ho necessitàvem per sobreviure.

- I a nosaltres ens diuen que hem de tenir cura del medi ambient!

- Sí, però vosaltres teniu altres eines, oi?

- No dic res. Només penso en les vostres dones.

Vosaltres amunt i avall i elles amb els nens i ben soletes!

- Bé, amics víkings, m’ho he passat molt bé amb vosaltres, però quan arribem a Miravet, us deixaré.

- Fins un altre!

Kuki

170. SOLITUD No vull estar aquí, vull sortir! I no és que no m’agradi el lloc, ja sé que és perfecte per a mi. I em tracten molt bé però jo no estic fet per estar quiet, no he nascut per estar dins d’un museu.

Enyoro els meus dies feliços quan era el terror dels mars, quan els meus tripulants, els víkings, m’estimaven. D’aquella època només conservo els meus records, el casc, el masteler i la vela, i l’olor de brea que està sempre amb mi. I és molt, tenint en compte que tinc més de mil anys.

Quan em quedo sol m’imagino un drac feroç, algú un dia em va dir que el meu nom ve de drac i això em va agradar, jo en duia un com a mascaró de proa. Sóc un drakkar i me’n sento orgullós però no m’agrada estar aquí. Ai si pogués marxar! mpilar11

171. FORÇA VIKINGA Feia dies que la tempesta els havia apartat de la flota principal i els havia sentenciat. A poc a poc, els valents homes havien anant caient i ja només quedaven ells dos, Kolli i Thorkell, en aquell drakkar perdut enmig de la mar.

Poc quedava d’aquelles fortes persones que havien salpat de les costes d’Escandinàvia. En Kolli encara aguantaria una mica més, però l’esquelètica figura d’en Thorkell indicava que el seu final era proper. I ells ho sabien. L’esperança era una cosa oblidada ja feia temps. L’únic que desitjaven els dos víkings era que el sofriment no durés gaire més.

Els dos homes es van mirar als ulls i van saber què era el que havien de fer. En Thorkell no era capaç ni de moure els braços, així que en Kolli

20

ho hauria de fer pels dos. Amb la força que creia perduda, va desenfundar la seva daga.

Jack Burton

172. LÁGRIMA VIKINGA Harek soltó los remos de su drakkar, sus brazos apenas le respondían. Más de la mitad de su tripulación había muerto, el resto estaba tan malherido como él. Su último saqueo no había salido como esperaba. Quizá se había confiado demasiado, o quizá, había buscado su muerte para acabar con una vida que ya ni siquiera le gustaba.

Se incorporó lentamente haciendo acopio de sus últimas fuerzas, para ver por última vez a su amigo más fiel: el mar. Mientras lo observaba evocó a su Dios. Toda su vida había sido una ofrenda a Odín, pero ahora, era él quien imploraba su recompensa en forma de piedad, suplicándole una muerte rápida.

Una vez más, obtuvo el favor de los dioses.

Cuentan las antiguas leyendas vikingas, que una lágrima brotó de la cuenca de su ojo perdido, justo antes de que una ola le abrazara para no soltarle jamás.

Pequeña Mi

173. L’ESPERAR I EL RETORN En l’esperar de nits que agombolen albes solitàries, lluitem per no caure en el parany neguitós d’escoltar fora d’hora el clam dels navegants, que ens duran obsequis de terres llunyanes.

Fins la matinada quan ha sonat el corn.

Baixem ràpides fins la platja i veiem sorgir de la boira els dracs marins. Enfilen la costa recollint el velam. Desembarcats respirem sotmesos al delit de l’alegria, fins que en el retrobament dels mariners hi manca un fill, un company. La tristor sembla dominar-ho tot.

Arribats al vespre, quan repartim els regals, la festa fa oblidar les penes, els fills del mar som tots una sola família. De nit, les viudes també gaudeixen dels plaers que de Freia vàrem aprendre.

A la primavera veurem créixer els fills, fins quan ens calgui omplir el rebost un altre cop.

Aleshores els drakkars salparan i tornarem a viure en l’esperar d’un nou retorn.

Homefosc 174. NIEBLAS DE NIFLHEIM Tiempo es de narraros porqué yo sigo aquí, guiando un drakkar por el último mar.

No me ven tus ojos, tus ojos de mortal. ¡Todo a mi espalda quedó! Las aguas de Gjöll, el río sin vuelta atrás, también la alba frontera, el canto del bosque, el sonido del remo...

Era el siglo noveno, partimos desde Noruega; donde era jarl de Møre, donde era Rognvald el Sabio.

Al norte de las Orcadas mi barco largo atracó, sin saberlo, en Niflheim vedado reino de niebla, donde anida Níðhöggr - ¡dragón insidioso!

Los dioses me aborrecieron, la norna Skuld me ignoró.

Recuerdo noches con Hidl, recuerdo como lo hacíamos; recuerdo a mis hijos: duques en Normandía, colonos en Canadá.

Veo mis ricos collares hechos de ámbar estonio, las caracolas hindúes y el broche de plata con la garra de Fenrir.

Desde esta niebla, desde mi barco, también te veo a ti.

Perennidad

175. EL DRAKKAR DEL TAPÍS La meva admiració pels víkings ve de quan portava trenes i feia olor a caramels. A escola varem estudiar el tapís de Bayeux i l’escena d’un drakkar amb un pal d’on penjava una vela rectangular per facilitar la feina dels remers va quedar, en el meu imaginari, associat per sempre més als «homes del mar o del nord».

Malgrat que d’algunes lectures posteriors en vaig treure descripcions que pintaven aquells remers com a conqueridors cruels i violents, res no va

poder esborrar l’aureola mítica que rodejava aquella embarcació del tapís.

Per fi aquest any he pogut viatjar al nord, he rescatat el drakkar del tapís i m’he passejat entre fiords, cascades i glacials. La llum nítida de l’atmosfera m’ha fet adonar, com a un víking més, que mai al mar se li poden posar límits, ni a un crepuscle definicions de color, ni a la brisa, murs.

Voliaina

176. EL VIKINGO DE UHNKÖMJIK - Saludos, creíamos que este escollo estaba deshabitado. ¿Qué clase de hombre o gigante eres?

- Soy un vikingo, como tú - Yo no soy vikingo, hago el vikingo; yo soy de Uppsala ¿y tú?

- Vengo de un cómic - tengo cuernos y voy medio en cueros por la nieve.

- Ya veo, vikingo de Uhnkömjik ¿quién es tu jarl y de qué drakkar has naufragado?

- Mi jarl es Allan Grant, el autor de Lobo - que no Lobezno.

- ¿Te refieres a Fenrir?

- No sé su apellido y no me he caído de ningún barco: he llegado nadando.

- ¿Nadando? ¿Eres acaso un musculoso Jotun desterrado del eterno hielo?

- Podría nadar desde Visby a Vinland sin sacar la cabeza del agua, comiendo morsas y krakens como el que asoma los tentáculos a tu espalda.

- A mi...

(Aaaah, Splash, Slurp!)

- Sí, a tu espalda.

El vikingo más letal

177. CABEZA DE MORSA Siempre supe que ese carpintero era un desastre, eso de que no hablase con frases completas...

Una semana dando tumbos desde Hedeby y ya veo Reykjavic, podemos llegar antes de que la vía de agua nos hunda, pero con la dichosa cabeza de dragón tallada en la proa los islandeses pensarán lo peor: que vamos a hacer el vikingo.

Nos contraatacarán y no tendremos posibilidad ninguna de llegar a la costa. Figuraremos en una bonita lápida en la que Thor nos chafa el cráneo. ¡No! Serénate. Atúsate el bigote. Piensa...

Chasqueo los dedos. ¡Ya sé!

- ¡Rápido la piel de morsa, la más grande, tapad el dragón!

Mi tripulación obedece, pero la piel no parece aguantarse, trepo al mascarón, arranco la aguja de plata que sujeta mi gruesa capa y con un golpe seco clavo entre los ojos de la talla el hediondo pellejo de la morsa.

Odín aplaude.

Flake

178. UN DRAKKAR CAP A MART Un crit unànime es va alçar des de la plataforma de llançament. Recordo que Carl Sagan es va emocionar, aleshores no sabíem que es faria famós. A la ràdio sonava el «Jive Talking» dels Bee Gees. 1975 va ser un gran any, em vaig casar i vam enviar la sonda Viking a Mart.

Igual que els víkings, primer comerciaríem amb dades científiques; més tard, una petita invasió, el Valles Marineris hagués estat el nostre Lindisfrane i finalment, un assentament: la nostra York marciana.

Després de la Viking I va venir la Viking II, aquest va ser el nostre brindis científic, el nostre skål! per a empollons...

Segueixo escoltant la música d’abans, no veig les notícies, la meva Freya ja no hi és però em queden Erik i Leif. Els vertaders víkings haguessin comprès a Tsiolkovski perquè «la Terra és el bressol de la humanitat, però no podem viure-hi per sempre».

30 seconds to Mars

179. BAYSIDE «I... I... I...

If I had a voice I would sing...»

I was watching my favorite Viking series on TV and I suddenly thought about what we could utterly know about them. My only answer is the Sea. It’s not an objective answer - I know.

An answer including the Vikings’ sophisticated martial spirit, their seafarer grit and wits and ships would be more accurate.

The doubt was becoming more and more restless and today, when I walked by the bayside, I ask to myself: what saw the sea when stared within a Viking?

Koch Fractal Star

180. NAVEGANTS La mar ens esperonava a conquerir l’univers. Sí, allà, entre l’atzur ignot hi havia alguna cosa més que gel i sal... Una nova terra. El regne perdut dels déus, una mena de paradís distant en el qual tots nosaltres esdevindríem no-res, uns estranys immersos en la meravella, en el somni d’allò desconegut i ocult. Érem tan sols uns navegants aferrats a un maldestre drakkar recorrent l’aspra i profunda essència marina. Com a víkings i com a poble del Nord, no ens feia por el fred alè de la Mort i del fracàs. Sabíem que si mai no retornàvem al caliu de les nostres llars, esdevindríem herois entre els astres eternals i les aurores boreals cantarien la nostra fita.

En la distància tots dibuixàvem aquella terra, els nostres somnis, la nostra màgica història i pòstuma aventura sentenciada pels vents adversos.

Atzur

181. GOKSTAD He observat mars coberts pel mant de les estrelles, tenyits d’albades i postes de sol.

He caigut en batalles però m’he recompost.

He guiat i acompanyat víkings des de que tinc memòria.

Grans avantpassats també han servit la meva causa.

He afrontat vendavals i encarat tempestes.

He acomiadat famílies als ports tantes vegades que no paga la pena contar-les.

He creuat tants horitzons, que formen part de mi.

He navegat per llacs de neu sentint com imponents muntanyes s’obrien pas al meu davant.

I ara, després de mil anys, la gent per fi pot tornar a embarcar amb mi, el vaixell de Gokstad, i en les meves reconstruccions, per acompanyar-me, aquest cop, en la poderosa i infinita travessia de la imaginació.

Mixa

182. VERMELL Quatre vaixells s’acostaven a la platja seguint un mateix ritme. La velocitat era molt més elevada que els altres cops. La Helga i l’Aslaug es van mirar, però no van dir res. Van deixar les xarxes i es van posar a córrer cap al poblat. Eren conscients que alguna cosa els hi havia passat als seus familiars, als seus amics...

Pocs minuts després, els pocs homes que quedaven, la majoria d’edat avançada o malalts, s’havien vestit i armat per una possible batalla. La imatge era bastant trista i descoratjadora però havien de deixar el nom de la seva comunitat ben alt aquest cop. A les seves memòries encara apareixien imatges efereïdores de tots els desapareguts feia ara uns 10 anys. Pensaven que aquells temps de bonança durarien eternament, però quan van arribar a la costa, els vaixells estaven molt a prop. Tots van imaginar-se el mar tenyit d’aquell vermell brillant.

Inge

183. FROM THE FAR SEAS The drakkar rested over the sand of the river Liffey, while the little mischievous waves tried to caress it. Around them, a multitude of footprints announced that the fear of the children was true.

21

They hurried up to bring their father, who recognized the damned boat and he cursed to Belisama.

The whimsical spring of Conventina and Dellingr had imbued the nights with winter cold which was growing like the Odin beasts. A mixture of distant screams and a smell of burning wood came dragged by the north wind. The tragedy was sentenced by the dark smoke raising from their settlement.

They pushed the ship in order to the water could gulp down its undesirable present. The irate father forced his children to warn the neighbour town.

The cawing of Hugin and Munin was flying above their home, Éire was being invaded.

Suliveras

184. PARAULA DE VÍKING «Els mars són molt extensos, sí, us ho prometo.

Però jo me’ls he recorregut tots. I Odin ha estat testimoni de tots els meus viatges. he navegat, amb el drakkar, de les gelades terres del nord fins les extenses planícies de sorra lluenta d’allà més al sud...», els ho anava explicant el víking a tot el seu públic, entre els quals, a las primeres fileres, s’ataüllaven un parell de balenes, dofins, una tonyina, algunes sirenes i més d’un drac. Darrera de tot, un tauró enorme es mossegava la cua de ràbia. Sabia que tot allò era cert i que ell mai no aconseguiria, en toda la seva existència, conèixer tants mars, amb tant poc temps i ser tan temut.

Paraula de víking.

Atipar

185. ESPÍRITU HELADO Su espíritu venía a visitarme cada noche desde los ojos de ella. Mi esposa fallecida me ponía a prueba, me desafiaba. Al caer la noche, se alzaba imponente entre las sombras del barco y me obligaba a fundirme con su ser. Se quedaba conmigo durante el día, en forma de recuerdo, y me atormentaba con reproches mudos. Su espíritu me poseía lenta y sigilosamente, a traición; como las olas del mar helado que engullen a los muertos. Entre batallas, conquistas, charcos de sangre y olas, quise deshacerme del tormento, y lanzarlo por la borda.

Pero me fallaron las fuerzas. Quise ser fiel a lo que era y hundir mi hierro en ella para entregársela a Odín como ofrenda, pero me vi sometido. Quise ser contundente, pero dejé de distinguirlas. Sólo me queda rendirme, ceder. Así que digo: - Ya no eres mi esclava, pero quédate.

Odín

186. DRAKKAR El seu pare havia mort. El capità més fort i valent que mai hi havia hagut, ara jeia mort entre els braços del seu fill. Aquell qui, tacant-se les mans de sang, havia mort centenars de persones, deixava anar el seu últim alè, dalt de la seva nau.

Avui m’has demostrat l’home que ets, li havia dit, moribund, al seu únic descendent. Les flames de Sevilla eren l’únic que il·luminaven aquella fosca nit. Cautelosament, el fill, i ara capità, va alçar el cos del seu progenitor. Amb un silenciós adéu, el va deixar caure al mar. El mar ho havia sigut tot.

Havia significat llibertat i esclavitud. Fama i misèria. Mort per al vell capità, un home valent, just i astut. Però no prou astut com per preveure les ànsies de poder del seu assassí: l’ara nou capità. Abans de morir, havia pregat que fos millor capità que fill.

Oceà

187. SUPERVIVENCIA La ventisca clavaba en su rostro como espinas afiladas las gotas heladas. Avanzaba con dificultad tirando con todas sus fuerzas del animal aún caliente. Debía llegar y calentarse cuanto antes. Trataba de respirar mejor pero prácticamente debía detenerse para hacerlo, a pesar de que reiniciar el movimiento le resultaba cada vez más doloroso. Sus piernas ya no son lo que eran. Su cuerpo tampoco. La rabia ahogaba sus palabras - ¡Odín dame fuerzas! - Su vista se

pierde en la blanca inmensidad del paisaje. Tira del animal una vez más. Estaba seguro que volvería esta vez... Nadie sabe si volverá...

DG

188. FILL D’UN VÍKING Aquella paraula, pronunciada repetides vegades pel meu pare abans d’exhalar el seu darrer sospir, continuava ressonant en les meves oïdes: «Hella, Hella, Hella». Ignorava el seu significat, però no tenia cap dubte que devia encloure el secret de tota una vida.

Decidí d’acostar-me a la caseta de la platja, el seu íntim refugi de vell llop de mar. A l’interior, una butaca i una tauleta de nit, envoltades d’un munt d’objectes arreplegats en les seves singladures arreu del món; uns quants llibres, també; entre ells, un que portava al seu llom la paraula «Eddas», inscrita en lletres daurades. En obrir-lo, caigué al terra una fotografia: davant una embarcació que semblava un drakkar víking, apareixia el meu pare, joveníssim, al costat d’una bonica noia rossa, tots dos somrients i ataviats amb vestimenta antiga; al dors, una anotació: rodatge de «Els Víkings», Hella i jo d’extres/ Hardanger, 1958.

Harald Lee

189. NOVIEMBRE DEL 810 Sus profundos ojos azules se clavan en mí una vez han desembarcado de las oscuras y tenebrosas aguas del mar y consiguen encoger mi corazón junto con mi alma. Excavan en lo más profundo de mi ser y me invade un terror inevitable que hace que me tiemblen las piernas descontroladamente. La respiración se me acelera al ver su pícara sonrisa de dientes sangrientos por encima de su trenzada y rubia barba. Sus ropas, manchadas de sangre y desgarros de sus anteriores batallas, adornan sus robustos cuerpos que lucen con orgullo. No puedo evitar fijarme en su gran hacha con la que juguetea con toda confianza, y rezo a Odín para que me proteja de tal ser. Conozco sus costumbres y sé que después de esto, festejarán, bailarán con su cara manchada de la sangre que brotará de mi cuerpo. Me preparo a morir ante los vikingos.

Medusa Luminosa

190. DESIG Des del dalt del vaixell, mirava com entremig de la boira, es començava a dibuixar sinuós, el perfil del litoral.

Endevinava cada rocall, cada penya-segat feréstec, cada escull de la costa.

M’agradava intuir, darrera l’opacitat de la calitja, la vida que es traslluïa plàcida, i em semblava escoltar el soroll de les onades, quan es trencaven a frec de la finestra de casa.

Perquè em satisfeia fugir lluny, navegar pels mars desabrigats, que l’oratge em cremés la pell.

Gaudia quan sentia els brams de les lluites, quan intuïa l’olor de desesper de l’enemic.

M’estimulava el goig de la victòria, i els béns usurpats, però res d’això era tant desitjat, com arribar de nou a casa, que el foc de la llar m’abrigués manyac, i que els vespres freds, sentís cruixir els socs, aturant l’embranzida de les ventades, reposar tranquil entre les flassades, i esperar emprendre de nou el viatge.

Flor de colors

I en la dispersió de les boires sobre la costa de Lindisfarne, Olaf veié dins la boira un drac que flotava, i un altre, un altre... I dels dracs en baixaren homes amb pells d’ós a l’esquena, cascos gruixuts amb banyes, llargues cabelleres rosses, i grans espases treballades.

Medussa

192. UNA HISTORIA DE VINLAND Erik, por Odín, ¡fuma eso que llaman «pipa»! Aún tienen que ayudarnos a buscar madera para reparar el drakkar y por la forma en que nos están mirando los vas a ofender si no lo haces.

Hemos comido, bebido y estamos secos... esta gente se ha salvado por hospitalaria ¡jajaja! En ningún lugar nos habían recibido con los brazos abiertos. Casi morimos en el furioso mar y ellos parece que celebran nuestra llegada a su extraña tierra, así que ¡a disfrutar! Dentro de poco volveremos al mar y tenemos que llevarnos buenas historias de Vinland. Pero me pregunto ¿sabremos volver?

Faro

193. ODÍN Te esperé Padre. Me prometiste que volverías. Me prohibiste llorar si no regresabas pero me lo prometiste. La muerte es sólo para los afligidos, eso me enseñaste. Lo dispuse todo para que fueras enterrado con tu mejor espada y encontraras la paz en el más allá. El fuego guió tu camino y sacrifiqué un gallo por ti. La furia y la rabia se concentraron en mis entrañas, te obedecí y lloré en seco. Subí a una colina, miré al cielo y desde mis entrañas salió una palabra, solo una, maldiciendo el porqué de tu partida, como un animal salvaje, rugiendo: ... Odínnnn.

Ese fue mi tributo, mi promesa, mi honra, mi verdad. Te honraré Padre, seré tu digno sucesor y llevaré a nuestro pueblo de nuevo a la gloria. Lo haré. Oramos a los dioses. Un guerrero, un gran jefe vikingo va a tu morada. Gran espíritu creador, dale la bienvenida.

Labailarinaclandestina

194. EL REGRESO El drakkar surcaba el fiordo azul cobalto, volvía después de pasar largos meses en el mar. El silencio era palpable, volvían a su hogar, atrás quedaban los gritos de guerra, las victorias y las pérdidas.

Ragnar, el guerrero de los dioses, se alzaba imponente mirando al frente, atisbando entre la fina lluvia, que ya cesaba, el que siempre fue su hogar. Los vítores de su pueblo se alzaron entre las montañas, aunque pronto cesaron, eran muchos los que no regresaban.

Entonces la vio, pálida, bella, los ojos enormes llenos de incredulidad, su cabello era más largo, su cara menos redondeada, había dejado de ser una niña. Ragnar también había cambiado, sus ojos azules eran más fieros, pequeñas arrugas constataban los duros meses transcurridos y una cicatriz surcaba su mejilla derecha, sus rostros mostraban un tiempo perdido entre las espumeantes olas del mar y la dura espera en el poblado.

Anita

191. LINDISFARNE

195. ¿CUÁNDO DEJAREMOS DE HACER EL VIKINGO?

L’Olaf orava badocant des de la torre més alta.

Avall s’estenia el mar del Nord, gruixut, fosc i llis cobert per la boira. Les mans juntes, esperava l’hora de la missa. Es posà la caputxa, el vent venia gelat de l’oceà. A peu de la torre, uns quants monjos netejaven l’hort distesos i en collien carabassons amb cistells trenats.

La boira es dispersava quan les campanes ompliren l’aire. Un estol d’ocells negres escampats d’arreu pujaren pel pujol fins a l’esglèsia.

L’Olaf recolzà l’avantbraç a la pedra gelada llambregant la mar abans de baixar.

Un vikingo: ¡Matar! ¡Hoy quiero matar! Tengo hambre y tengo sed. Quiero vino y joder.

Otro: ¡Sangre! En tierra podremos. Tal vez mañana al alba. Tengo hambre y quiero carne. ¡Yo quiero una buena mujer! ¡Estoy harto del pescado!

Silencio, ya nadie grita, todos reman en el drakkar.

Muchas noches frías en alta mar, cualquiera que no fuera vikingo afirmaría que no es una forma de vida normal. ¿Cómo hemos llegado a vivir así?

Un vikingo: ¡Poseidón! Llévanos a tierra por favor.

Otro: ¡Neptuno, convierte esta agua venenosa que nos engulle en las gloriosas fuentes del Tíber!

22

Vikingo religioso: Jesucristo nuestro señor, perdona nuestros pecados.

Vikingo francés: ¡Libertad e igualdad! ¡Por la República vikinga!

Vikingo nazi: Quien rece a Odín será lanzado por la borda, no dejaremos que los vikingos nos quiten los remos.

Vikingo terrorista: Sin petróleo este drakkar no navegaría.

Jefe vikingo: ¡A callar y a remar!

Otro vikingo más

196. ULV EL JOVE ENSENYA ELS ULLALS Remo amb els meus germans de sang pels camins del mar buscant nous assentaments per al nostre clan. Em sento viu i el fred desert d’aigua brau i ferotge se’m clava a la pell em dona vida. Quan el mar es desferma estic joiós ric d’alegria i por cavalcant amb el Drakkar per sobre les onades i la boira llavors veig clarament el nostre destí escrit per Odin sobre les esteles del mar.

Hem tocat el còdols de la costa amb un so bullent sota els peus que presagia violència.

Sento olor de terra fèrtil, potser es vessarà sang i es desfermarà la nostra fúria que es filla del mar i la terra, estic preparat no tinc por perquè em diuen Ulv sóc jove sóc víking i ja ensenyo els ullals. He desenfundat l’espada i amb passos incerts per aquesta nova terra segueixo els dels meus germans pregant a Thor.

Tir-na-noc

figuras salieron a su encuentro. Un pueblo de ancianos, desvalidos y fatigados. No dijeron palabra, pero tampoco fue necesario.

El filo no reflejaba la luz, ni el color del mar, ni palpitaba sangre. Así, el metal se hundió en la nieve y se consumió en la bruma del olvido.

Thorin XII

200. UNA PROMESA Empujaron la barcaza juntos, con las manos desnudas, mientras en sus ojos vacíos se pincelaba la esperanza. El fuego ardió consumiendo el cuerpo de aquel que les dio caza durante varios días. Yrsa bufó, perceptiblemente agotada, y siguió en cuclillas con el vientre inflado. Ulf permaneció inmóvil frente al mar, pero su mirada se perdía en el vientre de la mujer.

Aquel niño era semejante a la llamarada que se alejaba hacia el horizonte acuoso: una promesa.

Yrsa desplazó delicadamente los mechones rubios enredados en su frente y ladeó la cabeza hacia un lado, mirándole de soslayo. Suficiente para que advirtiera el brillo pálido de sus ojos claros; la sonrisa rota, aunque hermosa. Ulf suspiró, y tal vez ella lo hizo también. Lejos de allí, muy lejos de aquellas orillas, aún les daban caza, pero nunca más volverían a ser esclavos de nadie.

Thorin XII

201. EL PRIMERO

Em tallaré les trenes i me les lligaré a la cintura i pujaré dalt el foss perquè ningú no em senti cridar. Cridar fins que la veu se m’enrogalli com la d’un noi i em pugui embarcar. Diu la meva mare que vaig a poc a poc, com les vedelles blanques, i que la primera sang encara m’ha de trigar. Tindré temps d’arribar fins a Bretland i quan haguem pujat riu amunt fins el poble de la meva mare, saltaré la primera del drakkar i avisaré la bona gent de Bretland que tornen. Que tornem. Perquè fugin i no acabin com la meva mare, una esclava amb una filla vikinga. I quan els hauré avisat i ells corrin pels turons escapçats de la nostra terra plana, jo em giraré i ensenyaré les trenes i, ni noi ni dona, ni víking ni bretona, no em podran matar.

Naxos

He alzado pesadamente los párpados. Ante mí se extienden regiones infinitas de bosque y de penumbra, de valles nevados y ríos helados.

Desconozco cuánto tiempo ha pasado desde que todo empezó, pero he visto cada tallo crecer, cada montaña formarse. Desde el principio, supe que era el primero. La soledad es mi capa y mi destino, aún hoy, es permanecer.

He alzado los párpados y he visto el mar a mi alrededor. Fui condenado por los dioses, convertido en tierra. De mi carne y mis huesos nació vuestro mundo, Midgard. Un día cruzaréis las olas y sortearéis las caprichosa mareas.

Seréis fieros, a la par que sabios guerreros, y la navegación será vuestra ciencia y porvenir. El cosmos será vuestra carta de navegación, la mortalidad vuestro regalo. Seréis recordados y olvidados, como ocurre con todas las cosas. Yo fui Ymir, el principio. Permanezco, con los párpados cerrados.

Thorin XII

198. LA BOCA DEL DÉU DEL MAR

202. EL TRAYECTO A NINGUNA PARTE

197. HINIR FLOTNAR

I vam navegar mil dies amb les seves nits i el darrer dia vam sentir un brogit mil vegades més fort que el del Maelström. El nostre cavall de les ones, vaixell fidel, bèstia suada de salnitre, es va encabritar entre l’escuma, i el drac de proa va bramar. Enrere, enrere! Tots els homes vam saltar als rems i tots com un sol cos ens hi vam doblegar a sobre. Cop de rem, cop de rem, cop de rem, les mans ensagnades i l’esperit ofegat pel fragor del remolí. Cada víking, cada esclau, i també el capità i el savi Hama.

L’abisme blanc, la cascada de la fi del món, boca oberta i golafre d’Aegir, esquinçava l’aigua per venjar-se de nosaltres, el més intrèpids i orgullosos dels navegants.

Un silenci alb ens va abraçar. Havíem arribat massa lluny pels camins secrets de la mar.

Crabtree

199. EL COLOR DEL MAR El filo no reflejaba la luz, ni el color del mar, ni el rostro adusto de Olaf. De cuerpo grueso y sucio metal, era la obra de un artista poco refinado. El hacha de Olaf había nacido cuatro soles antes, cincelada por las llamas que ahora palpitaban en aquellos diafragmas. Tras la costa se perfilaban las chozas, sin ningún tipo de cercado, ni un edificio que destacase sobre el resto: ¿acaso carecían de líder?

Olaf se alzó y detuvo con un gesto a sus hersir.

Bajó del drakkar y, empapado, se perdió entre las chozas, hasta que aquellas frágiles y encorvadas

El drakkar navega como una serpiente sobre un charco de sangre. Hemos lanzado por la borda los cuerpos inertes de Melnir y Hakon. Murieron de sed antes que el hambre acabase con su cordura. Padre e hijo, juntos en un trayecto a ninguna parte. Ojalá hubiéramos visto venir aquella tormenta, ojalá.

Erland no deja de murmurar en voz baja, mirando fijamente el mástil partido mientras Hared y yo movemos los grandes remos a popa y estribor.

Los músculos de mis brazos parecen succionarse a si mismos con cada lento y dificultoso movimiento. Es como si mil finas agujas de hielo se clavaran en mi carne. A pesar del dolor, seguimos remando.

Erland me mira, de espaldas a Hared, y murmura algo que no logro entender. Su único ojo derrama una lágrima para dejarse caer, como un peso muerto, en el mar. Contemplo cómo se hunde y, luego, nos ahogamos juntos.

Thorin XII

203. ARDEMOS Ardemos para renacer. Del fuego que convierte en cera la carne y quiebra los huesos ennegrecidos, surge el abono de la nueva tierra. Tras siglos de cruentas batallas, el Ragnarok llega a su fin y el mar apacigua la hoguera.

Dagmar, la primera mujer, encuentra a Hildigrim.

No hay conflicto, solo unión; no hay nada que pervierta los sentimientos desnudos que profesan

el uno por el otro. Y nacen otros, carentes de ambición. Cazan y recolectan, aprenden y descubren los frutos del océano. y el grupo se convierte en colectivo, y el colectivo en sociedad.

La ambición prende fuego y la división es inevitable. La jerarquía se establece: guerreros, nobles y reyes escriben el devenir. Surcan los mares para someter, y los hombres libren se doblegan ante las estructuras de poder en cada costa. Y, en un momento dado, aunque estamos hechos de agua, volvemos a arder.

Thorin XII

204. EL APODO Le decían «el vikingo» y ya nadie recordaba su nombre, ni se preguntaba nadie la razón de ese apodo. No se sabía de dónde había llegado, ni cuando, y nadie se lo había preguntado. Y él nunca lo dijo.

Sin nunca responder a otro nombre que no fuese su apodo y sin acercarse a las gentes del lugar fue volviéndose uno más, una parte indisolublemente ligada a esa tierra lejana a la que había llegado, donde nadie nunca lo miró como un extraño, y donde se aceptó sin palabras que él fuese el proveedor de pescado fresco que cada día llevaba a la costa tras largas horas de soledad pescando en aquel endemoniado río tan ancho como un mar.

Lo encontraron muerto en la playa una fría mañana de agosto.

Le hicieron una pira funeraria en su propia barca y lo empujaron mar adentro. ¿Acaso no era un vikingo?

Julia

205. VAIXELL VÍKING El brogit era descomunal. Dret en tota la seva alçada a la proa del drakkar, aferrat al monstruós drac de fusta del mascaró, brandava ferotge l’enorme espasa. Les banyes corbades del casc del capità víking tremolaven mentre rugia enardint la tripulació.

Llampecs de llum i foc il·luminaven la coberta del vaixell. El caos era indescriptible.

El fustam de la nau cruixia amenaçador a cada sotragada. Innombrables projectils omplien l’aire dens i queien sobre els ferotges lluitadors que ni tan sols se n’adonaven.

Meravelloses cabelleres daurades emergien dessota els cascs d’un estol de belles valquíries, que saltaven entre esgarips enmig de la brutal batalla. Les descomunals destrals aferrades als punys, semblaven ingràvides mentre tallaven l’aire en cercles mortíferes. Un batec sord i profund d’un tambor retrunyia rítmicament.

Era un espectacle magnífic i corprenedor.

De ben segur, la carrossa del vaixell víking guanyaria el primer premi del Carnestoltes d’enguany.

Sol

206. MELODIA INACABADA Durant aquelles dates, els ritmes i melodies èpiques eren esperades arreu de l’illa. Els pobladors de Skrudur sabien que tard o d’hora els músics Víkings desembarcarien a les seves costes i amb ells portarien emoció i una mica d’esperança. La seva arribada era sempre celebrada amb menjar i beguda abundant, tot i que la resta de temporada haguessin de passar penúries. Aquells músics navegaven per tot el mar del Nord però guardaven el seu millor repertori per animar els habitants de la preciosa illa.

La primera nit, es va preparar una gran foguera als afores del poblat. El so de les ones, la negror del cel i el foc van crear una atmosfera màgica. El cantant, amb veu profunda, va començar a entonar sons tribals i unes joves encoratjades van dansar descalces sobre l’escuma del mar.

Amagat en una barca una figura obscura les observava amb un somriure inquietant.

Inge

23

207. THOR!!! ¿POR QUÉ?

Thor se enfadó con nosotros y golpeó su gran martillo contra el mar haciendo que las olas rompieran contra nuestras naves. Al amainar la tormenta vimos que dos de nuestros barcos habían naufragado y un tercero había desaparecido.

- ¡Oh Thor! ¿Por qué nos castigaste así? ¿Por qué privaste a nuestros hermanos de morir con honor en la batalla y de poder beber en el Valhalla junto a tu padre? ¿Qué hicimos? ¿Qué hicimos para enfadarte del tal forma? ¡Responde!

Cojonciano

208. UNDER WINDS OF STEEL Under a closer sky I ran untamed like the horse’s manes that give spirit to my nerves. Earth spirits, the lily-livered landvaettir, offered me iron cloves to harden the guts. What a lot of seas and unwary villagers stared my unearthly face! Myriads of leagues my oak’s sturdiness reckons, thousands of reckonings between my blondes skippers, skipping the blows and arrows - this death from afar than The English Poet called outrageous and incited to take arms against the sea...

I was an arrow floating in the sound of a wake, I was the awakening of a new world.

Maybe I was the bearer of an unbearable unfair fate: quick-tempered greeedy adventurers. But it was the Norna’s work, the Nordic folk and the sea made me, and I made, in exchange, the Vikings and I gave to the waves a new rhythm of fear.

Needless to say, Drakkar is my name.

Needles to say

209. ODIN I JÚPITER Odin: Ets un poca solta, tot el dia enxampant noies per la platja... i a la teva edat.

Júpiter: Guaita qui parla! A una cala boirosa dient que ve el llop i que s’acabarà el món. Faries rondinar un bolet!

Odin: És que tinc la responsabilitat de retardar la fi, encara que això de la responsabilitat no hi fa gens per tu, clar, com que no moriràs pas...

Júpiter: No, però em poden emprenyar eternarment i no faig aquesta cara de pomes agres.

Odin: Som dos vells, obsolets i caducs, és la fi, ho sé...

Júpiter: El nostre caràcter és la mar d’on provenim, germanàs ros i nihilista: és veritat que ja no ens adora ni Cristo però pensa que hem sigut autèntics.

Odin: Sí, quan els meus víkings i els teus legionaris ens abandonaren, se’n varen anar en orris.

Júpiter: I quan manàvem nosaltres no hi havia tant d’atur!

Juno embaraçada

210. VI KING’S Estava convençut que me’n sortiria. M’havien dit que aquests pallussos que viuen entre Tarraco i Barcino eran força crèduls i jo, com a bon comerciant, havia vingut fins aquí per vendre’ls la poció «màgica» aquella que dona la força quasi invencible als víkings i els fa valents en terra i mar.

Els hi he explicat com era el Vi King’s, el vi reial, digne dels escollits per Odin...

Si ja sé que nosaltres no bevem vi. Era per col·locar la mercaderia amb més facilitat. Què coi saben aquests de cervesa, romanitzats com esta!

Són curtets, us ho he dit.

De primer sembla que s’hi interessen, però res.

Diuen que per beure una cosa groga amb escuma i bombolla delicada, que els doni força i, sobretot, alegria, el cava és una meravella. I se’m giren de cul.

Desagraïts!! Mai sereu lliures i forts, com els Víkings.

Joao Costa de Moure

211. BALDR No suelo viajar a Dinamarca por una entrevista, sinceramente: no he tenido que salir antes de Barcelona. El hotel cerca de Strøget es como salía en internet; he probado el smørrebrød

mientras paseaba por Købmagergade y he hecho un montón de cosas con la letra ø.

La mayor eminencia sobre el mundo vikingo (según el friki de mi editor) está ante mí; en el pub Røde Roses de la calle Baldersgade. Me pido otro Danish Toddy. Ojalá no se note lo mucho que me la pela si sabe de lo que habla.

- Me llamo Baldr Y yo conozco un Baldiri que vive en Sants ¿se cree que es especial? Dejo que siga a su bola.

- Me llamo Baldr y soy el dios del valor de los hombres del norte, he inspirado hazañas vikingas cubriendo con un velo de himnos el mar teñido de sangre. ¿Cómo responder a eso?

Danish Toddy

212. LA PESCA Einar se está lamiendo los labios impregnados de sal marina, cuando un chapoteo insistente lo saca de sus ensoñaciones. Sus músculos se tensan bajo el peso de la criatura marina que les servirá de cena esa noche al tirar de ella. Cuando al fin logra sacar el pesado fardo del agua, Einar que comienza a maldecir, ve aparecer entre la espuma, los pechos de una sirena.

La criatura sacude su escamosa cola, intentando zafarse de su captor. Einar llama a su compañero y Kodran acude en su ayuda liberando rápidamente a la mujer pez que se aleja nadando sin mirar atrás. Entonces vuelven a echar la red al agua esperando con ansia otra captura con la que llenarse el estómago. Cualquier regalo de Odín será bienvenido menos una sirena como esa y es que todo buen vikingo sabe que comer carne de sirena trae mala suerte.

Fayna Bethencourt

213. 30 MAY 2014, THE NEWS HEADLINES Two mummified bodies lying on a pyre, wrapped in what historians helping police have described as «Viking finery», were found on a boat off the coast of Girona. According to police biologists the logs used for the pyre are from trees typical of 8th century Nordic woodlands. No foul play is suspected but the police are baffled by the case. .................................

Death struck the two young people in the small Viking settlement soon after their arrival at the new land following a long journey on perennially stormy seas.

The funeral pyre on the boat was readied, the two young people in their ceremonial robes laid on top, the pyre kindled, the boat pushed out to sea.

Just then a thick fog enveloped the boat and it disappeared from sight. As suddenly as it had come down the fog lifted, but the boat was nowhere to be seen...

Pau

214. LA RONDALLA DE HARALD Escolteu i recordeu-ho per poder explicar-ho als vostres fills i als vostres néts - va començar Harald dirigint-se als més petits de la vila - : Vivim en un lloc on terra endins, ni les pells de l’ós blanc et protegeixen del fred, i on vora el mar l’aigua embat amb una força tal que les roques es desplomen i els murs queden serrats. Un lloc on tres llunes abans i tres llunes després del sostici d’hivern s’omplen de penombra les nostres llars i el vent i el gel deixen la terra erma fins primavera i mantenen varats els nostres vaixells. Per Odin, sortir de pillatge mar enllà amb els nostres drakkars al primer desglaç no és un esplai, és una necessitat! - I tot seguit va ordenar que carreguessin a la seva embaració aiguamel a dojo, espases i provisions perquè a trenc d’alba sortien a la mar.

H. Grass

215. LA NIEBLA Han descubierto nuevos territorios, saqueado valiosos tesoros y perdido hermanos en el combate. Sus veloces y hermosos drakkars les llevan de regreso a Scandinavia, abandonada tiempo atrás. Humedad, soledad y maldiciones.

En el corazón la victoria se funde y combate con la melancolía.

- Björn, ¿acaso Floki está riendose de nosotros? ¿Dónde estamos? ¡Ni siquiera la piedra solar responde! Suelta los pájaros. Ya debemos estar cerca de nuestra tierra - grita furiosa Shagarta. ... «Legendarios titanes de sal, perecidos en combate, vuestros cuerpos surcan los mares. ¡Por vuestras hazañas las imponentes puertas del Valhalla se han abierto! Las valkirias cabalgan hacia vosotros. Odín os espera».

Las olas sacuden el barco. En la densa e inquietante niebla se oyen graznidos de regreso.

Esta vez son de los inmensos cuervos de tres ojos de Odín. Se vislumbra Asgard entre las sombras. Resignados comprenden que el viaje ha concluído. ... «¡Sed bienvenidos al banquete de Odín!»...

Segismuda

216. L’ÚLTIM VIATGE La nau avança amb desimboltura, arrossegada pel corrent. Lliscant aigües avall segeix el curs del riu allunyant-se cada cop més dels marges, des d’on el poble acomiada, dempeus i amb llàgrimes als ulls, el darrer viatge de l’embarcació.

Els rems alçats, corones de flors embolcallant el mascaró de proa, roig i blanc al seu velam. El drakkar enfila solemne el seu destí. En ultrapassar el meandre desapareix rere la floresta, just en l’instant en que les flames iridescents s’enfilen per la vela i llepen el masteler. La pira on jau el rei crema ja completament. En perdre’s de vista un sentiment de mancança colpeix el poble.

Dona, fills, germans, súbdits, tots ells resen pregàries en record seu.

Un cop a la desembocadura la nau surt a aigües obertes. Amb voluntat ferma els déus guien el vaixell mar endins cap a l’illa d’Asgard, allà on els herois descansen eternament.

Pancromatic

217. UN SEGUNDO Conocía la muerte y ahora la sentía cerca. Estaba preparado porque era un vikingo y había explorado ese territorio muchas veces con sus hombres.

Era fuerte y valiente. Reconocía la alerta de sus sentidos, la fuerza de sus músculos en tensión, la implacable determinación del orgullo guerrero, la concentración absoluta antes de la batalla, la helada calma de sus hombres, la espera de la orden de ataque ante el avance de los otros, los enemigos. ¡AHORA! y las espadas se acompañaron de gritos de guerra y lucha cuerpo a cuerpo sin piedad. ¡Qué rostro tan hermoso! y la vida se le fue por un segundo de ternura.

Vikinga

218. L’ETERNA MALEDICCIÓ Un corb, alliberat des de la coberta del drakkar, per orientar-los i trobar l’esperança de terra ferma en aquelles aigües inhòspites de més enllà del sud conegut.

Un mal presagi, contingut en la negror brillant d’una ploma caiguda del cel, per prevenir els pescadors d’aquell poblat del desastre imminent que arribava per mar.

Hores després, quan el bronze nòrdic es cansà de ferir la carn del sud, només la sacerdotessa del llogaret va quedar en peu sobre el terra ensagnat. Venerava al nou Déu, però temia als antics. Per això no li va ser difícil pronunciar la maledicció.

Sereu recordats, això no ho puc canviar! Però els néts dels vostres néts us veuran amb una llarga cornamenta al cap, com dimonis que sou!

I la mirada grisa de la sacerdotessa somrigué al trobar als seus peus el casc, despullat d’ornaments, que el Jarl havia perdut durant la batalla.

Quazet

24

219. RECUERDOS DEL PASADO El mar embravecido pugnaba en fiera batalla con el drakkar, pero los guerreros, alzando sus gritos que el viento engullía y tensando sus poderosos músculos, sentados en los traveseros y remando en agónica sintonía hacían danzar la ligera y rápida nave entre las enfurecidas olas del Atlántico.

Horas después, al amanecer, entre volutas de niebla, Thor divisó tierra, se disponían a desembarcar rápidos y silenciosos. Leif, tocó una última vez el peine hecho de huesos que llevaba cuidadosamente colgado al cuello. Recordó cómo peinaba el largo y sedoso cabello de Bera por las noches, le parecía oír su risa suave en aquel frío amanecer, calentando su alma, quería enredarse en su pelo, perderse en su mirada durante toda la noche.

Volvió a guardarlo cuidadosamente contra su pecho y desenvainando la espada y el hacha, recordó una última vez su rostro mientras su mirada se tornaba fiera.

Anita

220. LLUNYANA GENT DEL NORD En un lloc recòndit d’Escandinàvia, de nom il·legible, es va concentrar un grup d’extraordinaris éssers superiors per planificar el destí dels homes del mar del Nord: - Els revestiré de coratge, i la companyonia s’enfortirà en aquells bells i ràpids vaixells que empenyeran amb les seves forces i els seus somnis - va expressar dolçament Freyja.

- Quant em divertiré entorpint-los els viatges! presumí Floki.

- Acceptaré entre els meus a aquells que mostrin el major valor i destresa en el combat - va respondre Odin -, i el valuós atreviment i desig de coneixement que també em van guiar. Que solquin els mars, descobreixin territoris, gent, llegendes i tresors!

Les llàgrimes es confonen amb l’aigua tèbia i gris del matí. Només ha sigut un somni, però Noèlia no deixa de pensar en les gestes d’aquella gent del nord, coneguts guerrers i agosarats navegants. Oh, Odin, déu de déus, llarga vida als víkings!

Ramón

221. CUCARACHAS HUMANAS Lejos, en la ciudad, puedo ver el humo y el fuego que bailan alrededor de las casas. La gente, como pequeñas cucarachas, corriendo sin rumbo para buscar lo que creen un lugar seguro.

No lo hay.

Incluso la cucaracha que ahora mismo tengo en frente lo sabe. ¿La tiro al mar con un golpe de uña, o es con una patada de pie?

Tampoco había salvación para ella. Ni aún si hubiese sido una verdadera cucaracha.

Malditos mis compañeros que me han dejado vigilando el barco.

«Hasta las cucarachas tienen más libertad que yo», pienso, antes de fijarme en lo que ven mis ojos.

Pequeñas figuras en la distancia, nadan, lo intentan, o se hunden en dirección al Drakkar.

Huyendo. Hacia mí.

- Al fin. - Digo mientras preparo mis armas. - Es hora de divertirse.

Porque eso es lo que hacemos los vikingos: divertirnos con la muerte y la mar.

Angelfire

222. EL CAMPESINO Por un instante deja la guadaña y lanza una mirada fugaz al fiordo. Hace años que no llegan barcos, tantos que ha empezado a temer que nunca regresarán. Ya no es joven. Lleva más de veinte años encargándose de la granja de su hermano, desde que murió, cuidando de su cuñada, de sus sobrinas. Nunca se ha casado, a pesar de que el sacerdote le buscó buenos partidos: la viuda Astrid, la iracunda Gyda. Sólo siente un poco de soledad en las largas noches de invierno. Antes se acercaba a su cuñada.

Imaginaba que era una esclava irlandesa, joven, hermosa. Sin embargo, hace ya mucho tiempo que dejó de interesarle su cuñada.

Mira las negras aguas del fiordo. Imagina que un poderoso drakkar se aleja, se adentra en los mares del sur, asalta ciudades maravillosas.

Se sienta para afilar la guadaña. Contempla el heno ya cortado. Cadáveres de enemigos.

Razoc

223. HOLMGANG Thorberg sonreía mirando la desierta playa donde su idolatrado hijo Erik enfrentaría su primer holmgang. Ulf, su criado, meneaba la cabeza.

- El viejo Kolbeinn es demasiado cobarde para presentarse, pero ¿si envía algún amigo o familiar?

- Me encargué de que no quedara en su familia nadie vivo - le espetó Thorberg -. Y amigos... nadie soporta a ese anciano débil y amargado.

Tampoco tiene dinero para mercenarios. Solo ese drakkar que pronto será mío.

Cuando ya se iba a declarar njðingr a Kolbeinn, apareció ella. Hubiera sido una joven normal, incluso hermosa, si no hubiera vestido de guerrero. Ulf habló.

- Mataste a toda la familia del hermano de Kolbeinn, menos a aquel bebé, porque era niña.

Pensé que tu ambición sería tu fin. Y resulta que será aquel rasgo de bondad.

Thorberg vio el odio y la determinación en la mirada de la mujer. Supo que su hijo iba a morir.

Brunilda

224. EL MALL DE THOR Diluviava intensament quan el braç de Thor caigué amb fúria tot espetegant el mall contra l’enclusa i fent saltar espurnes en forma de llamp, mentre un tro eixordador glaçava la sang dels ferotges víkings. Porucs davant la força desconeguda dels déus i la natura, guaitaven que no els caigués el cel damunt llurs caps, tot vogant lentament el drakkar per les pregones aigües del fiord.

I a la llunyania, la boira ja aclaria i la cortina d’aigua afluixava, deixant veure els alegres colors de l’arc de Sant Martí als peus dels qual tots els veïns del poblat s’atansaven a rebre llurs herois després de diverses setmanes d’absència en una incursió en les terres Ànglies d’on arribaven amb un cobejat botí de tot tipus d’estris i esclaus.

I aquest cop, Thor havia estat benèvol, permetent que els guerrers arribessin a casa sans i estalvis.

Frank Cisell

225. AMANECER El repicar de las campanas anunciando la oración de Prima sorprendió al Hermano Adam durante su paseo matutino por la playa cercana al monasterio de Lindisfarne. Se arrodilló pausadamente e inició su rezo mirando al mar. El sol, que apenas había salido, y la densa bruma marina no le permitían otear en el horizonte con claridad. Inspiró profundamente, cerró los ojos y dio gracias al Señor por su vida.

Un sonido afilado, cortante, permitió al monje abrir los ojos instantes antes de que el filo de un hacha arrojadiza se clavara en su cuello. Mientras la sangre manaba abundantemente y la vida se le escapaba por momentos, el religioso vio como un dragón de madera se adentraba en la costa, con fieros y bravos guerreros montados sobre su grueso lomo. Emitía gritos incomprensibles de furia y odio. Él no lo sabía, pero su muerte fue el principio de una era.

Colectivo Skavska

226. LA PELL DEL MAR SILENCIOSA Xop, rasss, fiuuu, ..., xop, rasss, fiuuu, ..., xop, rasss, fiuuu, ...

- Suau, suau, amb els rems acaroneu amb força la pell del mar com amb els dits la pell nua de la dona. Amb cada estropada a una, llisquem per boira i sense vent, pels solcs misteriosos d’aquesta pell.

- Sí patró.

- En pells desconegudes l’enrenou es castiga, que homes i monstres sempre paren l’orella.

- Silenci.

Xop, rasss, fiuuu, ...s, xop, rasss, fiuuu, ...ss, xop, rasss, fiuuu, sss.

- Ens acostem al límit de la pell del mar, a terra.

Suaus, Darrera estropada!

Xop, rasss, fiuuu. Ssss.

- Ara! Prepareu els morts lligats al seus umbilicals. Ancorarem a barbes de gat. Cieu a una.

Prou. Voga babord. Prou. Quiets... Un mort, ara molt suau. Ara l’altre. Desembarquem. Deixem la pell bressol, els perills de la conquesta ens esperen aquí.

Ahir

227. VENGANZA VIKINGA Estaba amaneciendo y una débil y anaranjada luz se colaba en la estancia.

Abrió los ojos al oír un ruido. Era la puerta abriéndose. No se había abierto en unos trece días, eso creía, pero igual se equivocaba, sus treinta y cinco inviernos ya eran una pesada carga...

Lo agarraron por ambos brazos y lo sacaron de allí arrastrándolo.

Lo arrojaron a los pies de un gran tronco de árbol cortado. Una muchedumbre silenciosa lo rodeaba.

Podía oír el graznido de las gaviotas, sentía el olor a mar.

Fijó su vista hacia el oeste mientras le sujetaban el pelo y apoyaban su cabeza en la base del tronco.

Vio el mar, infinito, azul.

Con sorpresa vio que de aquel mar surgían una decena de velas blancas.

Sonrió, la terrible venganza vikinga caería ante sus verdugos.

La afilada hoja del hacha silbó y un golpe seco sesgó su vida.

JB

228. MIRADA DE HIELO Acero contra acero. Cuerpo a cuerpo. La libertad por la que tanto había luchado se le escapaba entre las manos. Maldito rey. No tenía bastante con intentar desposarla con su hijo Alf que encima tenía que darle caza.

Las compañeras de Alvilda se juntaron con ella junto al mástil del Drakkar. Echó un ojo rápido. En la proa sus hombres luchaban sin tregua, pero no resistirían mucho. La popa había cedido.

Ese era su drakkar, al menos desde que se lo llevó del puerto de su poblado para huir de su matrimonio concertado dejando atrás su hogar.

Por la amura de estribor aparece Alf. Rápidamente se lanza sobre Alvilda y de un golpe certero la desarma. Todo había acabado. Alvilda se quita el casco y mira fijamente a Alf. Este quitándose el casco la mira. Alvilda siente un cosquilleo, no su libertad, pero su corazón cede.

Alf

229. MASCARÓN Loado seas, Njörd. Ni el más loco de mis sueños hubiese soñado que aquel raquítico roble que fui se convertiría en este soberbio mascarón. Suaves golpes de azuela fueron desbastando las asperezas, hábiles cinceles y pacientes gubias tallaron mi soberbia cabeza. Soy Midgard, la gran serpiente.

Sé que surcaremos aguas desconocidas allende del Mar de las Ballenas, protegeré las singladuras, velaré el reposo de los guerreros y conquistaremos tierras en lejanos pueblos. Ya veo las aterradas caras de los que se han quedado paralizados al verme, los que pueden correr huyen despavoridos gritando ¡Dios nos libre de los Normandos!

Recogemos el botín y ponemos proa a casa.

- Hemos debido de perder el rumbo, ¿dónde estará este mar de aguas calientes y acantilado circular de madera pulida? - Sven, por última vez, deja de jugar con tu barquito y sal del baño.

25

- ¿Están llorando las sirenas?, ¡No... es el maldito Loki riéndose!Gertrudis

230. MÉS ENLLÀ DEL FIORD Gardar havia crescut escoltant les històries que els vells mariners explicaven sobre terres més enllà del fiord. Parlaven de regnes càlids i fèrtils habitats per homes febles incapaços de defensar les seves riqueses. Gardar també volia viatjar cap a la posta del Sol, com havia fet Olaf, el seu pare.

No l’importava morir lluny de casa com ell i retrobar-lo al Valhalla i gaudir junts de la generositat d’Odin.

Va embarcar en el drakkar de Toki, un guerrer respectat que era el primer en atacar i l’últim en abandonar la lluita. El seu era un bon vaixell, ben construït i millor cuidat que navegava amb seguretat i només van trigar quinze jornades a arribar a les terres del mar càlid on la gent no sabia què era el gel. Quan va notar la calor d’aquell Sol va entendre perquè els mariners miraven el mar quan estaven massa dies a terra.

Alejandro

231. TIEMBLA PARÍS París. Francia.

Río Sena Verano del año 345 d.J.C. El último obstáculo que los separaba de París lo tienen delante.

Mucho camino han dejado atrás.

El jefe marca una silenciosa señal y rápidamente todo el drakkar se moviliza.

Un centinela delante y otro atrás.

El resto hace sitio en el centro del barco.

No llevan provisiones porque pronto piensan comer en platos de oro y beber en jarras de plata.

Arrían el enorme tronco que les sirve de palo para la vela.

Lentamente, con pericia y habilidad el mástil descansa en el fondo del barco.

Una maniobra inteligente que les permite adentrarse en el continente siguiendo el curso de los ríos.

Ya no siente la mordedura de los mosquitos.

A otra señal se despliega el estandarte con el cuervo negro, brillante, en el centro.

Algunos agachan la cabeza al pasar.

Después del puente París.

Odino está con ellos.

Lagarto

232. DRAKKAR En Björn posa la mà sobre el tronc de l’arbre.

Escollir el primer dels molts que farà servir per construir el drakkar és una tradició. Cada cop és més difícil trobar-ne perquè, de tants drakkars que ha construït, ja no queden arbres a la costa i ha de caminar molt per arribar al bosc. No obstant, l’emoció de construir-ne un de nou l’empeny terra endins.

L’època de les incursions és a prop i el drakkar ha d’estar llest. En Björn el sent bullir a través de l’escorça de l’arbre, delint-se per sortir i acariciar les ones empès pel vent, mentre l’alè del mar infla la vela. Veu ja la suor en el front dels homes que remen amb energia; els tresors que els esperen mar enllà els hi donen forces. I sap que allà, a l’altra banda del mar, pobles sencers tremolen pregant no albirar els vaixells víkings a l’horitzó.

Freya

233. TON I ELS VÍKINGS ERRANTS Després d’una nit de tempesta, el Ton s’està assegut a la platja quan d’entre les emboirades ones veu sorgir un vaixell d’aparença Víking. Li sembla increïble, però pot veure un estol d’estranys personatges que treuen el cap per la borda, cridant mots incomprensibles i armats fins a les dents.

Amb el mòbil els dispara un parell d’imatges.

Marxa corrents cap on té la moto. Hi puja i es

posa el casc, de reüll els veu on trenquen les ones. Engega i surt rampant.

0x0x0 Mork, el vigia, ha vist algú a la platja. Era un temorós vilatà que ha fugit en veure’ls, cavalcant un curiós cavall folrat d’una rara armadura metàl·lica.

Segurament s’han desorientat amb la boira, arribant a aquesta desconeguda platja, perduda de la Deesa Nerta. Els homes hauran d’anar per feina carregant tot allò que càpiga en l’Snekkar, la família patirà si triguen en tornar a casa.

Home Fosc

234. EL PÒRTIC DE LES ONES La mort del rei Harald en batalla ressona a bramul de corn pels regnes víkings. A trenc d’alba, reductes de joves varegs coaccionats pel nou tirà Erik, volen fer perdurar l’estirp i exhaurir els anglesos. Tot i el tràngol, salpen el drakkar provocant un terrabastall. Remers furibunds situats a babord i estribord fan bolinejar l’embarcació.

D’altra banda, pobles normands del sud estan avalotats front al pillatge i la devastació.

Orientats per pedres solars, hissen veles i posen proa al vent rumb a Llevant mentre contemplen aquelles costes de sorra fina. Guiats pel mana de la cultura apleguen al Pòrtic de les Ones, on es combreguen erudits heterodoxos que liderats per Omix, transmeten missatges de ciència i humanitats, en un argot popular. Cada dia els seus fidels posen a cau d’orella els seus caragols marins per escoltar atentament, aquelles veus reflexives i eloqüents.

Mastotoni

237. EL DRAGÓN Es el octavo cumpleaños de Fionn cuando divisa el barco en el horizonte, a medida que se acerca, observa el terrorífico dragón en la proa que parece amenazarlo, pero no se mueve, no tiene miedo a los dragones.

Cuando Egil llegó a la orilla chorreando agua entre sus largas piernas embutidas en los pantalones de lana, observó al niño de pelo pajizo que parecía desafiarlos. Bjorn, a su lado prepara el hacha, él no tiene piedad.

El sol destella en el pecho del niño, Egil detiene el movimiento veloz de Bjorn, que incrédulo grita de frustración.

Egil se acerca al niño en tres rápidas zancadas, una espectacular aguja de plata con cabeza de dragón sujeta su capa, sólo ha visto una igual en toda su vida. Egil cae de rodillas ante el niño, la mirada incrédula en uno, inocente en otro y el mismo y único color en ambos.

Anita

235. SINFONÍA DE COLORES EN EL MAR Regresaron a casa con el corazón hundido en aguas bálticas.

A pesar de que parecía tranquilo cuando partieron, zarpar siempre acababa provocando alucinaciones en uno de los guerreros berserker.

Svenbörn y sus hermanos sabían que ni los dioses perduraban eternamente, y como las runas habían hablado, en esa ocasión honrarían de manera especial la memoria de los que fallecieran.

Navegaban mar adentro, sabían que una letal sincronía les guiaba. De repente, el símbolo de poder de su clan, transportó a Svenbörn a un paraje idílico que era su lugar de protección.

De nuevo estaba allí, así que depuso las armas.

Durante un momento volvió a ver las orquídeas salvajes, las coloridas sonrisas del campo de Suecia, y justo antes de sentir un inesperado acero atravesándole el tórax... recordó las palabras de las nornas: «Tu último trago será la miel de Yggdrasil, es el final que te prometimos».

Laura Martínez Rey

236. LOS CUATRO ELEMENTOS Una mañana cualquiera, en un mes y año cualquiera, los cuatro elementos deciden jugar (la eternidad puede resultar muy larga) a cual de ellos es capaz de nombrar una cultura en la que sea imposible pensar si faltara alguno de ellos.

Empezaré yo dijo el fuego, soy el de más edad, sé de un pueblo que en mí, encontraron la forma de alcanzar la inmortalidad, forjar sus armas y calentar sus hogares. En el que yo pienso, dijo la tierra, obtenía de mis cosechas que lo alimentaba, árboles con los que construían naves y minerales para sus armas. Aire y agua llevaban rato murmurando entre ellos, eran antiguos compañeros y decidieron jugar unidos, sabemos de una, conocedora de mis formas fluviales y marítimas dijo el agua, y junto conmigo, dijo el aire, recorrieron la mayor parte del planeta. Tras unas miradas de complicidad dijeron los cuatro al unísono ¡¡¡LOS VIKINGOS!!!

Lupe

26

27

28