Treballs de la Societat Catalana de Geografia

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

96 desembre 2023

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa) / 2014-0037 (ed. digital)

TREBALLS DE LA SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA

96 desembre 2023

SOCIETAT CATALANA DE GEOGRAFIA INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG ISSN: 1133-2190 (ed. impresa) / 2014-0037 (ed. digital)

Editor en cap Valerià Paül (SCG; Universidade de Santiago

Revisió lingüística del català i castellà Enric Bertran Valerià Paül

Editor adjunt Joan Alberich (SCG; Universitat Rovira i Virgili)

Revisió lingüística i traducció de l’anglès Olistis. Cooperativa de serveis lingüístics i culturals

de Compostela, Galícia)

Consell Editor Enric Bertran (SCG) Jesús Burgueño (SCG; Universitat de Lleida) Antoni Luna (SCG; Universitat Pompeu Fabra) Carolina Martí (SCG; Universitat de Girona) Anna Ortiz (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona) Xavier Úbeda (SCG; Universitat de Barcelona) Consell Científic Alejandro Armas Díaz (SCG; Universidad de La Laguna, Canàries)

Margherita Azzari (Università degli Studi di Firenze, Itàlia)

Holly Barcus (Macalester College, Estats Units) Benedetta Castiglioni (Università degli Studi di Padova, Itàlia) Jordi Cortès (SCG)

Edició i impressió Geotec, Estudis i Projectes Geogràfics AgilPrint Serveis Gràfics S.L. Redacció. Subscripció i administració.

Intercanvi Societat Catalana de Geografia Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Telèfon: 935 529 104 A/e: treballs.scg@correu.iec.cat Web: https://scgeo.iec.cat Adquisicions: http://publicacions.iec.cat Disseny de la portada: Pau Alegre

João Carlos Garcia (Universidade do Porto, Portugal) Maria Dolors Garcia Ramon (SCG; Universitat Autònoma de Barcelona)

Fiona Haslam McKenzie (University of Western Australia, Austràlia)

Joan Mateu (Universitat de València) Johan Milian (Université de Vincennes-Saint-Denis Paris 8, França)

Francesc Nadal (SCG; Universitat de Barcelona) Joan Nogué (SCG; Universitat de Girona) Jorge Olcina (SCG; Universitat d’Alacant) Josep Oliveras (SCG; Universitat Rovira i Virgili) Xavier Oliveras González (El Colegio de la Frontera Norte, Mèxic)

Pilar Paneque (Universidad Pablo de Olavide) Paulo Alexandre da Silva Pereira (Mykolas Romeris University, Lituània)

Paula Soto Villagrán (Universidad Autónoma

Metropolitana, Mèxic) Katsuyuki Takenaka (SCG; 愛知県立大学=Universitat Prefectural d’Aichi, Japó) Joan Tort (Universitat de Barcelona) Ana Zazo (Universidad del Bío-Bío, Xile)

ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) Dipòsit legal B. 24190-1985 URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Les opinions expressades a Treballs de la Societat Catalana de Geografia són, exclusivament, responsabilitat de les persones que han escrit els textos.

© dels autors dels articles © Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans Aquest número 96 de Treballs de la Societat Catalana de Geografia ha estat editat amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona.

ÍNDEX ARTICLES Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària Elisabet Geli Soler.......................................................................................... 7 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds” Scott William Hoefle.................................................................................... 33 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona Enric Mendizàbal......................................................................................... 67 Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022 Cristina Ramírez Puente........................................................................... 107 A Neoliberal and Uneven Landscape: The Challenges and Coping Strategies of Geography Departments in the US Educational System Grant Saff; Antònia Casellas..................................................................... 131 Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària.

Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas (1901) Joan Tort i Donada ................................................................................... 153

RESSENYES Two Mediterranean Cities for Children from the Parent’s Perspective Adam Gebrian [ed.] (2021). Tři měsíce v Barceloně i Dva měsíce v Lisabonu Daniel Kaplan............................................................................................. 181 Persones externes al Consell Editor de Treballs de la Societat Catalana de Geografia que han avaluat de forma anònima els articles dels números 95 i 96..... 185 Informació per als autors i autores ..................................................................... 187

SUMMARY ARTICLES Children’s Geographies and Leisure Activities in Rural Areas: Experiences and Perceptions of Boys and Girls Between Eleven and Twelve Years of Age Elisabet Geli Soler.......................................................................................... 7 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds” Scott William Hoefle.................................................................................... 33 On the Passion and Dangers of Buying and Selling Books in Barcelona Enric Mendizàbal......................................................................................... 67 Chronology and Territorial Distribution of the Arrival of Ukrainian Refugees in Catalonia During 2022 Cristina Ramírez Puente........................................................................... 107 A Neoliberal and Uneven Landscape: The Challenges and Coping Strategies of Geography Departments in the US Educational System Grant Saff; Antònia Casellas..................................................................... 131 Perception and Landscape Embodiment and Literary Construction.

A Geographical Reading of Els sots feréstecs, by Raimon Casellas (1901) Joan Tort i Donada ................................................................................... 153

BOOK REVIEWS Two Mediterranean Cities for Children from the Parent’s Perspective Adam Gebrian [ed.] (2021). Tři měsíce v Barceloně i Dva měsíce v Lisabonu Daniel Kaplan............................................................................................. 181 Blind Reviewers External to the Treballs de la Societat Catalana de Geografia Editorial Board who Have Refereed Articles Included in Numbers 95 i 96......... 185 Information to Authors...................................................................................... 191

ARTICLES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 96, desembre 2023, p. 7-32 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 30/10/2023 ‒ Data d’acceptació: 6/12/2023 ‒ Data de publicació: 22/12/2023

DOI: 10.2436/20.3002.01.240 40

Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària Elisabet Geli Soler Mestra i geògrafa eligeli3@gmail.com

Resum La present recerca s’emmarca dins les geografies de la infància, concretament d’aquelles infàncies escolaritzades en entorns rurals. Explora els significats que els nens i les nenes donen als espais que utilitzen i viuen durant el seu temps de lleure i les formes amb les quals s’hi relacionen. A l’efecte, s’ha donat veu, s’ha escoltat i s’ha treballat amb alumnes de cicle superior de primària d’una escola rural del Pla de l’Estany. A partir d’una anàlisi qualitativa, s’ha utilitzat un ventall ampli de metodologies per tal de poder arribar a totes les experiències viscudes per tot l’alumnat al complet. L’estudi també reflexiona sobre la diversitat d’espais viscuts, els diferents significats que els atorguen, el grau d’idealització del món rural i les pràctiques socials i espacials dels nens i nenes en funció de la seva identitat, gènere o context.

Paraules clau: geografies de la infància, ruralitat, temps de lleure, gènere.

Resumen: Geografías de la infancia y tiempo libre en entornos rurales: experiencias y percepciones de niños y niñas de primaria La presente investigación se enmarca en las geografías de la infancia, concretamente aquellas infancias escolarizadas en entornos rurales. Explora los significados que niños y niñas dan a les espacios que utilizan y viven durante su tiempo libre y las formas con las que se relacionan con él. A tal efecto, se ha dado voz, se ha escuchado y se ha trabajado con alumnos y alumnas de ciclo superior de primaria de una escuela rural del Pla de l’Estany. Bajo un modelo de investigación cualitativa, se ha utilizado un amplio abanico de metodologías para poder llegar a todas las experiencias vividas por todo el alumnado.

El estudio también reflexiona sobre la diversidad de les espacios vividos, los diferentes significados que los alumnos les otorgan, el grado de idealización del mundo rural y las prácticas sociales y espaciales de los niños y niñas en función de su identidad, género o contexto.

Palabras clave: geografías de la infancia, ruralidad, tiempo libre, género.

–7–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

Abstract: Children’s Geographies and Leisure Activities in Rural Areas: Experiences and Perceptions of Boys and Girls Between Eleven and Twelve Years of Age This research uses the approach of children’s geographies to focus on children who go to school in rural areas. The paper examines how boys and girls signify and interact with the spaces they use during leisure activities. The study case focuses on primary school students aged between 11 and 12 years of age from a rural school in the Pla de l’Estany county in Catalonia. A variety of methodologies and a qualitative analysis provide insights into students’ experiences. The article also reflects on the diversity and meanings of the spaces, the degree of idealisation of living in rurality and the social and spatial practices of children depending on their identity, gender and context.

Key words: Children’s Geographies, Rurality, Leisure Activities, Gender.

***

1. Introducció Aquest estudi1 ens endinsarà cap a les realitats quotidianes dels nens i de les nenes que creixen en entorns rurals. S’estudiaran els llocs viscuts i utilitzats per aquells infants que viuen, creixen i s’eduquen lluny de l’àmbit urbà. I és que la ruralitat pot ser entesa com un espai idíl·lic i ideal per al creixement dels infants. L’idealisme creat entorn la ruralitat ens aboca cap a un món, el rural, on les relacions socials són properes, on el contacte amb la natura és diari i estret i on el relaxament, la tranquil·litat o la seguretat són sensacions presents i permanents. El camp és sovint percebut com un paisatge pacífic i virtuós, oposat a la ciutat ocupada i problemàtica, i això ha portat a la idealització i a una visió nostàlgica de les zones rurals (Paül et al., 2020). En aquest sentit, créixer en entorns rurals pot proporcionar a la quitxalla una infància de més qualitat.

Però, com tot, la ruralitat i l’idealisme creat al seu entorn també pot ser entès i vist des d’una altra perspectiva, gairebé oposada a la primera: l’entorn rural i la baixa densitat poblacional pot portar cap a un aïllament o cap a una exclusió social; l’oferta de serveis és poca, si no insuficient; les distàncies es fan més llargues i impera la necessitat del vehicle privat per fer els desplaçaments; de resultes, poden sorgir restriccions espacials, de mobilitat o aïllament geogràfic.

Amb aquestes dues línies d’idealisme rural oposades presents, s’intentarà estudiar aquest grau d’idealització del món rural. Per fer-ho, s’indagarà en el temps de lleure dels infants i s’intentaran conèixer els espais que freqüenten i 1. El present article forma part del treball de final de Grau en Geografia i Ordenació del territori de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) per al curs 2021-2022, tutoritzat per Mireia Baylina Ferré. Aquesta recerca ha estat premiada com a millor treball de fi de grau en perspectiva de gènere del grau en qüestió, atorgat per l’Observatori per a la Igualtat de la UAB.

–8–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

utilitzen els nens i les nenes que viuen i creixen en aquest entorn rural. Concretament s’estudiaran els espais viscuts durant aquest temps no reglat, les activitats que hi realitzen o les relacions que hi sorgeixen, sempre a partir de les seves pròpies experiències i percepcions, amb la finalitat última d’ubicar aquestes experiències en el marc dels discursos idealitzats. La percepció que hom té dels espais que freqüenta, està o viu, el sentit de pertinença o la construcció de la seva pròpia identitat en funció del lloc són qüestions que poden arribar a ser molt diferents depenent de cada persona, de la seva edat, gènere, classe social, ètnia, capacitat motora, psíquica... En aquest sentit, l’anàlisi es realitzarà des d’una perspectiva de gènere i interseccional.

La porta d’entrada que ens permetrà arribar a tots i a cadascun dels nens i de les nenes serà l’escola. Des de dins l’escola, des de l’aula mateix, arribarem a tots els alumnes que estan escolaritzats en aquest entorn rural i, també des de dintre l’escola, profunditzarem en el seu temps de lleure, un temps de lleure que comença quan acaba l’escola. Així doncs, el present treball pretén conèixer les geografies quotidianes dels infants que viuen i estan escolaritzats en un entorn rural. Se centrarà l’estudi en infants de cicle superior de primària —cinquè i sisè, entre 10 i 12 anys— escolaritzats a una escola rural del Pla de l’Estany, la d’Esponellà, i s’analitzaran els espais i les activitats que aquests alumnes utilitzen durant el seu temps de lleure.

Per fer-ho, s’analitzaran les activitats que realitzen els infants durant el seu temps de lleure, amb qui les fan, què els aporten i el temps que hi dediquen, així com les conceben i com les representen. També s’analitzaran els espais que utilitzen durant el seu temps de lleure i els llocs on es troben aquests espais.

S’investigaran els millors i pitjors moments del temps de lleure, anotant on tenen lloc i amb qui. I, per últim, s’analitzarà el coneixement que tenen els infants del seu entorn i el sentiment de pertinença al territori.

2. Marc teòric Durant els anys 1980 del segle passat la geografia va fer el que s’anomena un “gir cultural”. En efecte, l’interès dels estudis geogràfics per la diversitat i la diferència van fer sorgir noves geografies culturals que feien èmfasi a la interdisciplinarietat i que han permès estudiar la societat, els espais i els llocs des de noves i diverses perspectives (Valentine, 1997; Matthews, 1999; Tandy, 1999; Karsten, 2003).

Una de les aportacions més rellevants d’aquesta nova geografia cultural és l’estudi de les pràctiques socials i espacials en funció de la diversitat d’identitats segons el gènere, l’orientació sexual, la classe social, la cultura, l’ètnia, l’edat, les habilitats físiques o psíquiques..., tot fent visibles certs col·lectius que no s’emmarcaven dins els estudis de la geografia humana (Holloway i Valentine, 2000; McKendrick, 2000; Ortiz, 2007; Prats, 2010). Durant la dècada dels –9–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

90 del segle passat aquest corrent conflueix amb els estudis de la infància com a col·lectiu i sorgeix l’àmbit d’estudi de les geografies de la infància. Es tracta d’analitzar la vida quotidiana dels nens/es i joves, l’ús, l’ocupació i les activitats que realitzen als diferents espais utilitzats i com aquestes experiències contribueixen a construir les seves identitats.

A diversos països occidentals angloamericans l’interès de la geografia de la infància ha consolidat una línia d’estudi (Valentine, 1997; Holloway i Valentine, 2000; Tandy, 2001; Karsten, 2002; Katz, 2004; Tillman et al., 2019). En canvi, no ha estat fins fa pocs anys que han començat a sortir estudis relacionats amb la geografia de la infància en l’àmbit de la península ibèrica (Baylina et al., 2006a, 2006b; Baylina i Salamaña, 2006; Ortiz et al., 2007, 2012, 2014; Rodó-de-Zárate, 2011; Collado et al., 2016; Santamaría-Cárdaba i Sampedro, 2020; Almeida et al., 2021).

La geografia de la infància es pregunta com els nens i les nenes de diferents edats i que pertanyen a diferents contextos i estrats socials conceben, perceben, representen, s’identifiquen o viuen els espais (Lopes Jader Janer, 2013). La infància passa de ser un temps d’espera, immaduresa i dependència a esdevenir una època per construir significats.

Cal dir, també, que l’aprovació de la Convenció sobre els Drets de la Infància (1989) va marcar un punt d’inflexió en el desenvolupament dels estudis de les geografies de la infància. Entre d’altres aspectes, es va presentar l’accés, l’ús i l’ocupació dels llocs públics per part de la infància com un dret legítim.

Alhora, també es va reconèixer el dret de l’infant a participar en la presa de decisions i d’expressar la seva opinió i que aquesta sigui tinguda en compte en tots els assumptes que l’afectin. Arran d’aquest informe de la Convenció dels Drets de la Infància es va poder veure que, per exemple, els nens i les nenes no eren tinguts en compte durant els processos de disseny dels espais públics (Matthews i Limb, 1999).

La presència dels infants és important per tal que se sentin partícips de cada espai que freqüenten: els objectes que percebem són proporcionals a la mida del nostre cos i a la intensitat i amplitud dels nostres sentits. Així, el paper de la geografia seria estudiar les peculiaritats de cada grup social davant la percepció que fa de l’espai que l’envolta. En aquest punt, el lloc, entès com les relacions afectives que les persones estableixen amb l’espai, passa a tenir un valor central a les investigacions i adquireix tants significats com persones que el freqüenten.

El que comença com a espai indiferenciat es transforma en lloc a mesura que el coneixem i el dotem de valor.

Amb el gir cultural de la geografia humana i el sorgiment del reconeixement de la infància com a subjecte social amb capacitat expressiva, sorgeix l’interès per entendre com aquesta infància experimenta i interpreta els espais que utilitza.

Cal tenir present que l’experiència de la infància no és universal. En efecte, la infància és una construcció social (Valentine, 1997) que presenta una dimensió que és plural. No és possible parlar d’una sola infància, sinó que existeixen –10–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

múltiples infàncies i, per tant, múltiples geografies de la infància que responen al gran ventall d’experiències socials i espacials que experimenten els nens i les nenes al llarg de la seva vida quotidiana (Ortiz, 2007).

Sota aquest propòsit, i al llarg d’aquests últims vint anys, han sorgit una sèrie d’investigacions amb temàtiques, perspectives i enfocaments diversos que analitzen els espais ocupats, imaginats i desitjats per la infància, així com aquells on està exclosa o marginada i tant els públics com els privats, els urbans i els rurals o els del Nord Global i els del Sud Global (Matthews et al., 2000; Giddings et al., 2005; Ortiz et al., 2012).

Ara bé, malgrat aquest creixement i variabilitat en els estudis dins la geografia de la infància, encara són dominants les recerques centrades en les experiències dels nens i de les nenes en entorns urbans (Mathews et al., 2000; Smith i Barker, 2001). Com fa evident Valentine (1997), la geografia rural va invisibilitzar la infància durant molts anys. Durant els darrers anys, però, va creixent el nombre de geògrafs i geògrafes investigadors/es que donen veu a aquesta infància rural (Jones, 1997; Valentine, 1997; Matthews et al., 2000; Smith i Barker, 2001) i fan que les pròpies experiències dels infants se situïn al centre de les seves anàlisis, creant no només una geografia de la infància sinó també una geografia per i amb la infància. Així, i si fem referència als estudis de les geografies de la infància amb un eix temàtic encarat cap a l’àmbit rural, observem que part dels estudis es debaten sobre el mite del món rural com a espai idíl·lic per al desenvolupament de la infància.

Des de temps remots s’ha vist com el contacte amb el medi ambient i el paisatge és imprescindible i bàsic pel creixement de l’ésser humà. Així, Martínez-Medina i Ávila-Marín (2021) ens evidencien com el coneixement i la relació amb el paisatge milloren l’educació de l’ésser humà i l’adquisició d’uns valors necessaris per a la vida en societat. D’aquí neix el concepte del rural idíl·lic i com la criança en entorns rurals s’ha vist estretament relacionada amb tot allò idealitzat: la creença que el camp ofereix seguretat, salut i criances innocents, amb consonància amb la natura, així com l’assumpció que faculta pau, llibertat, harmonia social en tant que la rural és una comunitat pacífica, tranquil·la i unida (Valentine, 1997). Es tracta d’una visió romàntica basada en la nostàlgia d’una forma de vida passada que es recorda com més pura, més senzilla i més propera a la natura. Però recentment també han aparegut estudis indicant allò no tant idíl·lic de la ruralitat, és a dir, el que alguns autors anomenen l’anti-idyll: avorriment, exclusió social, privacions, pors...

Segons Powell, Taylor i Smith (2013), la combinació de les nocions romàntiques d’infància i ruralitat ha produït una infància rural idíl·lica que domina els discursos, sobretot al Regne Unit. D’acord amb aquest discurs dominant, la vida rural tendeix a ser percebuda pels pares com a millor i més segura per a les famílies, amb més llibertat per als nens i les nenes, amb comunitats solidàries i amb el benefici d’estar més a prop de la natura. Tanmateix, tal com afirmen els mateixos autors, la vida rural també pot ser restrictiva amb els –11–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

joves, de manera que queden marginats o pateixen exclusió social. La manca de recursos i serveis també afecta la vida social dels joves, l’educació i, alhora, la professió. Poden sorgir sentiments i emocions diverses com l’avorriment, la sensació de privació o la por. Estudis de comunitats rurals també han observat clares divisions i conflictes entre els habitants de tota la vida i els nouvinguts (Valentine, 1997). D’aquí la importància de tenir present, també, a totes les investigacions, l’anti-idyll, l’altra cara de la ruralitat idealitzada.

I entre la idealització o no dels entorns rurals, la figura de l’infant pren una posició rellevant. D’acord amb Valentine (1997), i com s’intenta posar en pràctica en aquest treball, cal investigar com els mateixos nens i nenes viuen els entorns rurals per entendre millor la rellevància i la validesa d’aquest concepte. Els nens i les nenes són els habitants i usuaris potencials de l’entorn rural del futur.

3. Cas d’estudi: l’escola d’Esponellà Esponellà és un petit poble situat al nord de la comarca del Pla de l’Estany.

Amb una altitud sobre el nivell del mar de 142 m, s’estén a la vessant dreta del Fluvià, riu que fa de límit septentrional amb el municipi de Crespià. Limita a l’est amb Vilademuls, a l’oest amb Serinyà i al sud amb Fontcoberta.

El terme municipal d’Esponellà té una extensió de 16,06 km2. Segons l’Idescat, tenia una població de 469 habitants l’any 2021, xifra de la qual en resulta una densitat poblacional de 29,2 hab./km2 (a la Taula 1 es detalla la població per sexe). Segons la mateixa font, l’any 2019, comptava amb una població de 438 persones. El següent any, any que hom recordarà per la parada mundial i el confinament a causa de la pandèmia, la població va augmentar en 25 persones, un creixement que no s’havia vist en cap moment al municipi des que es tenen dades de forma contínua (1998). Així doncs, la població a l’any 2020 se situava ja als 463 habitants, sis per sota de la població del 2021. Una de les possibles causes d’aquest sobtat creixement entre l’any 2019 i 2020 poden ser els efectes derivats de la pandèmia. El confinament resultant del moment de crisi sanitària podria haver fet aflorar els desitjos de "tornar al camp", així com la "necessitat" de viure en espais oberts o en cases més grans, és a dir, la voluntat d’una vida més lliure i àmplia i en entorns menys urbanitzats.

Taula 1. Població d’Esponellà Homes

Dones

Total

2019

224

214

438

2020

234

229

463

2021

240

229

469

Font: elaboració pròpia a partir de dades de l’Idescat.

–12–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

La població es troba eminentment dispersa, a excepció del nucli urbà d’Esponellà i dels altres dos nuclis poblacionals: Centenys i Vilert. Al municipi d’Esponellà també hi trobem els veïnats de Batllori, Martís, les Caselles i les Anglades.

Esponellà és un municipi bàsicament agrícola i ramader. De les 621 hectàrees totals, 592 es dedicaven, l’any 2009, al conreu de secà (bàsicament cereal i conreu herbaci) i 30 ha, al regadiu (sobretot olivera), segons l’Institut d’Estadística de Catalunya. L’any 2009, d’acord amb la mateixa font, hi havia 30 explotacions agràries, 14 sense ramaderia i 16 amb ramaderia. Les principals espècies ramaderes són boví, porcí, oví, aviram, cabrum i conilles mares. El municipi també compta amb un càmping, onze establiments de turisme rural, una casa de colònies, dos restaurants, una fleca, una fusteria, un ferrer i tres empreses de construcció.

El municipi d’Esponellà disposa d’una escola que la Generalitat de Catalunya ha definit com a escola rural. Tenen el tracte d’escoles rurals aquelles que, com defineix la mateixa Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya (http:// xtec.gencat.cat/ca/curriculum/escolarural/), tenen les tres P: una escola petita, de poble i pública. Es tracta d’escoles arrelades al territori, que donen vida al municipi i que, sovint, són el pal de paller o el punt dinamitzador d’una part de la vida que el poble genera.

En aquest cas, a l’escola en qüestió, a part de tenir inscrits els nens i les nenes del mateix municipi, també hi té els de Crespià (municipi sense escola), alguns de Fontcoberta o Banyoles i els que viuen als veïnats de Vilademuls més propers a Esponellà. També hi ha inscrit una persona d’Espinavessa, una de les entitats de població que componen el terme municipal de Cabanelles (Alt Empordà).

Si bé Cabanelles és un municipi ubicat, a la seva major part, a la riba esquerra del Fluvià, té un veïnat de tres cases i un hotel, La Palma, que es localitza a la riba dreta. Aquest fet fa que La Palma tingui una limitació geogràfica important que obliga als seus residents a fer vida a altres parts del territori ubicats a la vora dreta del Fluvià. Entre d’altres efectes, això comporta, a utilitzar una escola diferent a la dels altres nens i nenes de Cabanelles. En aquest cas, l’únic infant que hi ha a La Palma està inscrit a l’escola d’Esponellà.

Per als alumnes dels veïnats del propi municipi, com també per als que venen de Crespià, s’ofereix un transport escolar gratuït. Per a aquells alumnes que procedeixen d’altres municipis, el transport cap a l’escola l’han de realitzar pel seu compte, amb vehicles propis. Els alumnes d’Esponellà, nucli o els afores, es desplacen a peu cap a l’escola, ja sigui sols o acompanyats.

Es tracta d'una escola amb estructura cíclica. Pot atendre tots els nivells educatius d’infantil i primària però no arriba a oferir una aula per nivell.

Actualment l’escola, de 56 alumnes, ofereix cinc grups: dos a educació infantil i tres a educació primària. El grup d’estudi per realitzar el treball serà el grup de cicle superior, de 21 alumnes (9 nens i 12 nenes) entre els i les alumnes de cinquè i de sisè.

–13–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

Tal i com s’ha observat amb la dispersió de la població d’Esponellà, aquests 21 alumnes també provenen de diferents parts del territori. A grans trets s’observa com el repartiment en funció del sexe i del lloc on viuen és molt equitatiu, amb la presència d’un nen i d’una nena a gairebé cada veïnat d’on precedeix l’alumnat.

4. Metodologia La metodologia a utilitzar per realitzar el treball ha estat bàsicament qualitativa. S’ha donat veu a un col·lectiu històrica i tradicionalment ignorat, els infants, i s’ha analitzat com defineixen, interpreten i perceben l’entorn on passen les seves hores de lleure. Així doncs, s’han estudiat els fets socials des d’un punt de vista de l’experiència subjectiva dels nens i nenes de cinquè i sisè de primària de l’escola d’Esponellà.

Cal tenir presents, també, les condicions ètiques, imprescindibles a tenir en compte quan es treballa amb un col·lectiu com pot ser la infància. Després de parlar amb el claustre i de presentar el treball a l’equip docent de cicle superior, l’escola va donar el consentiment per poder treballar amb tot l’alumnat de cinquè i sisè al conjunt. En tot moment s’ha ofert i s’ha facilitat a l’alumnat la lliure intervenció a l’aula a través de mètodes participatius. No s’han investigat els infants sinó que s’ha fet recerca amb i pels infants, de manera que s’ha pretès que fossin partícips a la investigació, n'han format part i se n’han sentit, espero, coautors. Cal tenir present que la interacció entre la persona adulta i els infants pot ser ocasionadora de problemes o viratges en aspectes relacionats amb l’obtenció de dades, la interpretació i la presentació dels resultats de la investigació. Per tant, les qüestions ètiques amb el treball amb nens han estat presents al llarg de tot l’estudi, tant abans com durant i després del treball de camp.

A més a més, les experiències quotidianes dels infants no són totes iguals i, per tant, és necessari estudiar cada nen i cada nena des de perspectives diverses.

Llur participació en la investigació és essencial tant per oferir una visió de les experiències viscudes com per emfatitzar la diversitat i la diferència entre ells i elles. Per això és tant important, en el treball amb infants, poder utilitzar tècniques d’estudi ben diverses. Tot seguit, s’expliquen els quatre mètodes de treball emprats i, després, en un cinquè punt, com s’ha dut a terme el treball de camp.

4.1. Observació directa L’observació directa és un dels mètodes de recol·lecció de dades que complementarà els altres. Amb l’observació directa s’han observat els infants durant les sessions que s’han dut a terme a l’aula, en particular les seves reaccions davant les situacions que se’ls han plantejat. S’ha fet una observació atenta i de forma –14–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

no intrusiva, tot recol·lectant les dades de la informació, de forma escrita, un cop ha finalitzada cada sessió. La investigadora ha agafat una postura de doble rol, amb una observació participativa i també una observació des de fora l’escena, de manera que ha emprat la seva experiència personal per enriquir allò que ha observat des d’una postura de distanciament. Les dades i els resultats obtinguts amb l’observació directa són de caire subjectiu. S’han pres notes de treball de camp a través del registre del que s’ha vist, s’ha sentit i s’ha pensat durant les sessions.

4.2. Mètodes orals Per aconseguir informació més detallada o per conèixer les emocions i sentiments dels participants a l’estudi, s’han utilitzat tècniques orals. Per a cada sessió de treball de camp que s’ha projectat, els alumnes han tingut ocasió i oportunitat d’expressar-se tant de forma lliure com també de forma guiada seguint un fil conductor que ha proposat tant la pròpia investigadora com els mateixos alumnes o la mestra tutora del grup. S’han intercalat debats orals amb exposicions individuals i grups de discussió.

Els grups de discussió acostumen a ser moments amb una riquesa informativa elevada. En efecte, permeten que els alumnes conversin entre ells i desenvolupin, amb confiança i entre amics i amigues, diferents idees que tant han sorgit de forma espontània com s’han proposat a consciència per la investigadora. Es va estar dubtant molt sobre el lloc on dur a terme el grup de discussió, ja que ha de ser capaç de facilitar el desenvolupament fluid de la discussió i ha de ser còmode, i oferir espai a tots els alumnes perquè es vegin i puguin interactuar entre ells. Malgrat la classe era petita i el grup, nombrós, es va decidir ubicar totes les sessions a l’aula. L’aula és el seu lloc, on es realitzen totes les relacions socials, tenen les seves pertinences i se senten segurs.

Aquest fet facilita la comoditat a l’alumnat per expressar-se lliurement i amb total confiança. Canviar la ubicació de les taules i cadires o eliminar part del mobiliari de l’aula van ser pautes que es van seguir per tal de condicionar l’espai a les activitats proposades.

4.3. Tècniques escrites Durant les sessions, l’escriptura també hi ha estat present: els i les alumnes, a partir d’un dietari setmanal, van escriure tot el que van fer durant el seu temps de lleure al llarg d’una setmana: què fan, on ho fan, amb qui ho fan, què els hi aporta o com ho perceben. La redacció es va intercalar amb la realització d’un test de reconeixement: se’ls van presentar diferents situacions i havien de marcar la intensitat o freqüència de l’acció que es proposava a partir de quatre opcions possibles: gens/mai – poc – bastant/sovint – molt/sempre.

–15–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

4.4. Tècniques orals Des de la geografia de la infància sovint s’han utilitzant mètodes visuals amb l’objectiu de motivar i estimular la participació dels nens i de les nenes com també per crear un ambient relaxat i divertit per la investigació (Ortiz et al., 2012). Les nostres sessions de treball de camp també han inclòs mètodes amb tècniques visuals. S’han utilitzat fotografies i dibuixos dels espais que freqüenten durant el seu temps de lleure com també fotografies de diferents espais i llocs del municipi. Les fotografies proporcionen una referència visual i molt personal dels llocs, les persones i els elements del seu entorn quotidià (Ortiz et al., 2012; Ceballos i Susinos, 2019), a més de ser una eina de suport a la investigadora i una porta d’entrada cap als pensaments i sentiments de la mainada.

També s’han utilitzat mapes de relleu de les experiències per completar la informació sobre les geografies emocionals dels espais quotidians (Rodó-de-Zárate, 2014). Aquests mapes de relleu de l’experiència són una eina metodològica pensada per estudiar les desigualtats socials amb una perspectiva interseccional relacionant, en el nostre cas, la percepció del benestar en funció del lloc (Baylina i Rodó-de-Zárate, 2016).

4.5. Treball de camp El treball de camp projectat per estudiar i analitzar el temps de lleure dels infants de cicle superior d’Esponellà s’ha estructurat en quatre sessions d’una hora i mitja de durada que es van dur a terme entre els mesos de febrer i març de l’any 2022. En aquestes sessions la investigadora va utilitzar les diferents tècniques descrites per tal d’obtenir dades rellevants per poder fer una anàlisi profunda, extreure’n uns resultats i poder definir unes conclusions.

Previ a la posada en escena del treball de camp es va fer una presentació a l’equip docent de l’escola per proposar la temporalitat, els objectius i la metodologia de la investigació. Un cop presentat el treball, es va decidir, a nivell de tutoria, que tot l’alumnat de cicle superior participaria en la investigació i que a nivell d’escola s’avaluaria aquesta implicació.

4.5.1. Primera sessió Durant la primera sessió es va fer la presentació: s’emmarcà la geografia en general, i s’acabà presentant les geografies de la infància. S’explicà clarament l’objectiu d’estudi, què es faria i quan, com i on es durien a terme totes les activitats.

Durant aquesta sessió es demanà a l’alumnat que redactessin un dietari setmanal. En aquest dietari hi havien d’escriure, enganxar-hi, dibuixar-hi o pintar-hi tot el que feien, al llarg de la setmana, durant el seu temps de lleure: on ho feien, amb qui, què els hi aportava, com s’hi sentien, per què ho feien, per què ho feien en aquell lloc en concret i qui havia decidit que ho fessin.

Se’ls remarcà que calia que anotessin qualsevol tipus d’observacions i reflexions. Se’ls comentà que se'n garantiria l’anonimat.

–16–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

En aquest dietari també van donar informació personal: el tipus d’habitatge on viuen, des de quan hi viuen, amb qui hi viuen, a què es dediquen els seus familiars... També van anotar alguna activitat–lloc que els hi agradava molt i alguna que no.

4.5.2. Segona sessió Passada una setmana de l’entrega dels dietaris per omplir, es van anar a recollir a l’escola. S’estudiaren tots i cada un dels dossiers per tal de programar la segona sessió de treball de camp: es van traçar les línies del que va ser un guió de la sessió per tal de fer un grup de discussió. En aquesta segona trobada es van exposar i es van posar en comú parts individuals de cada dietari. Prèvia selecció de la investigadora, els alumnes van presentar els temes a debatre: els alumnes explicaren, a nivell personal, allò que s’havia cregut oportú destacar (des d’un punt de vista dels objectius i del marc del treball) i es va fer una reflexió conjunta d’aquestes exposicions individuals: què s’acostumava a fer, què predominava, on es feia, amb qui, com s’hi sentien...

4.5.3. Tercera sessió Es treballà la geografia emocional dels espais quotidians dels infants. Es realitzà un mapa de relleu de l’experiència a través d’una gràfica on a l’eix d’abscisses hi figuraven sis llocs de referència i a l’eix d’ordenades, el grau de benestar.

Quatre dels llocs van ser proposats directament pel mateix treball (escola, casa, carrer i bosc) i els dos restants van ser escollits pel propi alumnat. Els quatre espais escollits per la investigadora formen part de la seva quotidianitat, a més de ser espais diversos que responen a diferents característiques: públics, privats, tancats i oberts. Pel que fa a l’alumnat, va ser lliure de triar els espais que creia oportú. En línies generals molts d’ells van escollir la seva habitació com a un espai més a posar al mapa; tres nens van triar altres estances de la casa com la sala de jocs, el menjador o la caseta de la gata; les nenes van preferir escollir el pati o el jardí de casa; i els nens, espais més del poble i de l’entorn més llunyà; tres nenes van escollir espai amb cavalls, dues més, la ciutat en general i el mercat de Banyoles com a un altre espai; i tres nens van triar moments dels seus extraescolars: trial, classe de reforç o un local de bàsquet; un últim nen va escollir el cotxe.

Es complementà el mapa de relleu de l’experiència amb una taula d’emocions i sensacions de cada lloc. Als infants se’ls demanà que escrivissin com se sentien a cada lloc i, a partir d’una guia que tenien amb diferents emocions, tant positives com negatives, se’ls demanà que n’escrivissin quatre per a cada lloc proposat, seguint un ordre d’importància.

En vista a la següent sessió, es demanà a l’alumnat que realitzés una fotografia d’un espai en concret d’entre totes les seves geografies quotidianes durant els seus moments de lleure. Aquesta fotografia havia d’anar acompanyada d’un text on s’expliqués el motiu de la fotografia, si era un lloc agradable, desagradable, de –17–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

reunió; un lloc segur, insegur, de nens, de nenes... I se’ls va donar l’oportunitat d’enviar fotografies i text, per correu electrònic, a la investigadora.

4.5.4. Quarta sessió En aquesta quarta i última sessió es va treballar el reconeixement de l’entorn i, al final, es van valorar totes les activitats realitzades, el treball fet, la seva implicació i la implicació de la investigadora. Malgrat l’alumnat va fer i enviar les fotografies per correu electrònic, la majoria ho van fer des del correu de l’escola. Malauradament el correu feia dies que no funcionava bé i la majoria de les fotografies no van poder ser enviades. Tot i això, en vistes als problemes sorgits, es va canviar l’estructura de la sessió per poder aconseguir els mateixos objectius a través d’un altre procediment. Si en un primer moment es va programar la sessió per poder-la treballar en equips cooperatius a partir de les seves pròpies fotografies-text, el que es va acabar fent va ser una projecció de trenta-sis fotografies diferents preses tant per la mateixa investigadora com pels pocs alumnes que van tenir èxit enviant les seves fotografies.

El concepte de les fotografies era molt divers. Tant hi havia paisatges amplis com detalls concrets d’una part del poble, del bosc o dels camps. Es van projectar fotografies de diferents punts de la zona que, des d’un punt de vista pròpiament geogràfic, en general, i amb perspectiva de gènere, en particular, van fer evidents llocs de l’entorn que possiblement passaven desapercebuts a la canalla.

A mesura que es projectava una fotografia, l’alumnat havia de posar el nom, el lloc o alguna referència relacionada amb ella, si es reconeixia el lloc.

A partir d’aquí es passava a un torn més obert de paraula i es parlava del lloc en concret, de si es coneixia, si es transitava, quines sensacions hi respiraven, si era un lloc per estar, per passar, per jugar o, també, per evitar, etc. Es van observar les reaccions de l’alumnat davant de cada fotografia i s’anotaren els comentaris que van anar sorgint.

S’acabà la sessió analitzant tota la investigació al complet: com es va començar i on es va arribar. Es va passar una petita rúbrica on els alumnes es van autoavaluar, alhora que van valorar les activitats i, també, la investigadora .

5. Experiències i percepcions dels nens i nenes de primària A partir de les sessions dutes a terme, de les activitats realitzades i de les observacions preses, s’obtenen uns resultats que responen als objectius marcats a l’inici del treball. Com ja s’ha vist anteriorment, hi ha un petit nombre d’alumnes que viuen a Banyoles i estan escolaritzats a l’escola d’Esponellà. Malgrat el seu temps de lleure sembla que pugui ubicar-se en un entorn més urbà, no se’ls ha obviat en els resultats obtinguts. Si bé se’n fa una menció especial, no se’ls ha apartat del grup d’estudi. De la resta de l’alumnat, la majoria, tretze alumnes, viuen al lloc on viuen des de que van néixer. Els restants, cinc alumnes, fa entre –18–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

un i cinc anys que resideixen al municipi i provenen de Banyoles o d’altres veïnats de municipis propers com Vilademuls. Només hi ha dos alumnes que venen de Barcelona, un d’ells amb nacionalitat sud-americana, concretament d’Uruguai. Per tal de garantir l’anonimat de l’alumnat participant s’ha decidit canviar el nom de la persona, mantenint, alhora, l’idioma original.

5.1. Temps de lleure: activitats i llocs Segons Ortiz (2007), amb els anys el temps de lleure infantil ha anat canviant, de manera que s’ha anat destinant més a activitats d’interior que d’exterior. Alhora, les activitats d’oci s’han tornat més privatitzades i institucionalitzades. Baylina et al. (2006) justifiquen aquest fet en relació amb diferents factors, un d’ells la disminució del nombre de fills, que fa que hi hagi més possibilitats econòmiques per tal d’oferir una educació que en ocasions es contempla, per part dels pares i de les mares, més correcta si s’hi afegeixen activitats extraescolars, ja siguin privades o semipúbliques. Altres estudis com ara Skar i Krogh (2009) demostren com la participació en activitats organitzades com són les activitats extraescolars és cada vegada un fet més generalitzat que fa que els infants interactuïn cada vegada més amb una realitat organitzada, institucionalitzada i virtualitzada.

Tanmateix, en l’anàlisi que s’ha fet dels dietaris entregats s’observa que la majoria de l’alumnat no presenta, precisament, una càrrega alta d’activitats extraescolars. Al llarg de la setmana analitzada només dos alumnes, una nena i un nen, tenen tres tardes ocupades amb extraescolars (una extraescolar per tarda ocupada), en concret entrenaments: hípica, pel que fa a la nena; i trial i triatló, pel que fa al nen. Hi ha cinc alumnes amb dues tardes fixes ocupades: quatre nenes (amb activitats com hip hop, ballet o anglès) i un nen (tennis).

Hi ha un altre nen que dedica una tarda a fer tennis. Amb tot, però, aquestes activitats ja ens donen prou informació per poder observar una tendència en la repetició de patrons de comportament en funció del gènere: les nenes tenen unes extraescolars més encarades al ball o a la formació i les dels nens són d’una exigència més física. La resta, tenen les tardes completament lliures d’extraescolars o d’activitats privades o semi-privades. Cal fer èmfasi a la localització d’aquestes activitats. Totes elles no es realitzen al municipi. Per fer les activitats s’han de desplaçar a Banyoles, gairebé totes, o a Fontcoberta per a les activitats de trial o triatló. Com afirmen en bloc, però, mai han pensat que el desplaçament sigui un factor que condicioni negativament l’activitat. En Pol en una ocasió diu: “Sempre hi ha algú que ens porta a Banyoles; si no és la meva mare, és la mare o el pare d’en Sergi i, si no, algun avi”. Malgrat en Sergi afegeix que no sempre són les mares qui es desplacen, que molt sovint també els pares els porten d’un lloc a l’altre, cert és que tots els desplaçaments que es van realitzar al llarg de la setmana analitzada els van fer les mares.

El comportament dels desplaçaments d’homes i de dones continua sent clarament diferent. Aquesta diferència es fa més evident en la tendència al trip –19–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

chain, és a dir, a enllaçar parades curtes en el viatge cap a la feina o des de la feina. A mesura que les dones s’han incorporat al món laboral i que passen de l’educació superior a carreres professionals, es va suposar que les característiques dels comportaments dels viatges s’assimilarien entre els dels homes i els de les dones. En el cas que ens ocupa, a través dels dietaris setmanals, els i les alumnes van poder anotar la professió dels seus pares i mares. Disset d’ells i elles ho van fer i en els disset casos tant la mare com el pare tenen professions ubicades fora del seu lloc de residència. Només en el cas d’algun pare, amb professió ramadera, agricultora o de ferrer, treballen allà mateix o a prop d’on viuen. En el cas de les mares, tenim professions diverses que van des d’administrativa o secretària fins a metgessa, pediatra o empresària, passant per bibliotecària, botiguera, periodista o restauradora. Malgrat aquest repartiment del treball fora de casa entre homes i dones, els transports realitzats per portar els infants cap a les activitats extraescolars al llarg de la setmana d’estudi en aquest treball confirmen estudis diversos (Li et al., 2005; Scheiner i Holz-Rau, 2017) que indiquen que les diferències de gènere persisteixen en la cadena de viatges. Així, les dones continuen agafant la càrrega i la responsabilitat de la gestió familiar.

La resta de l’alumnat, amb tardes més lliures, explica que les té plenes, tot i que sense un horari fixat ni una programació temporal constant. Hi ha quatre nenes que van sovint a hípica, ja sigui a muntar a cavall o a estar-se a les instal· lacions. Segons diuen, hi ha setmanes que hi van un dia o cap i d’altres que hi van més sovint. Coincideix que totes van a la mateixa hípica. I també s’esdevingué que al llarg de la setmana analitzada va néixer un poltre, motiu pel qual algunes nenes van destinar més temps a anar a l’hípica del que era habitual.

A partir de l’observació directa al grup classe al llarg de les quatre sessions, es va notar com hi havia una relació molt estreta entre aquestes nenes que comparteixen temps de lleure. Malgrat existeixen confiança i cordialitat amb els altres alumnes, cert és que entre elles existeix un nexe fort i d’unió. Com diu Ortiz (2007), aquestes activitats d’oci privatitzades evidencien una segregació espacial dels nens i de les nenes durant el seu temps de lleure.

Tot i això, la majoria coincideix que comencen les seves tardes a Cal Baró, a una plaça al nucli d’Esponellà. Allà els nens i, com afirmen, a vegades alguna nena, juguen a futbol. Com també s’observa en estudis més urbans (Baylina, Ortiz, Prats et al., 2006), veiem com el joc amb pilota, concretament el futbol (fig. 1), és una activitat que necessita i ocupa molt d’espai i que la presència de nens és clarament superior a la de les nenes. La resta, els que no juguen a futbol, parlen, volten pel poble o fan altres jocs. Alguns hi van per força, perquè ho demana el germà petit. Per a d'altres, com en Leo, que ve de Barcelona, és el seu millor moment del dia. N’hi ha, com en Leo mateix, que s’hi queda tota la tarda fins que es fa fosc. D’altres, sobretot els que viuen als veïnats i que s’han de desplaçar en cotxe fins a casa seva, tornen aviat al lloc de residència.

Però tornar a casa no significa entrar a casa. En Lluc, que fa tres anys que viu als afores d’Esponellà, ens explica que ell acostuma a anar a un turó que hi ha a casa –20–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

Figura 1. Detall del dietari setmanal

Font: elaborat per una alumna de l’escola.

seva, darrere les granges, on hi té una hamaca. Ens explica que allà hi descansa una estona, mira el cel i torna. Al seu torn, l’Emma, l’Ivet, la Mariona, l’Elisa i la Laia aprofiten les tardes per sortir a passejar amb els gossos. Normalment ho fan soles pels entorns de casa seva, ja sigui pels vorals dels camps o pel bosc.

Però n’hi ha que prefereixen activitats més d’interior. Mentre a la Gemma li agrada dibuixar, escoltar música i estar-se a la seva habitació, la Clàudia i en Manel dediquen les tardes a jugar a la tauleta o amb vídeojocs; tot plegat, sempre, com recalquen, després de jugar a Cal Baró o de passejar pels entorns del poble.

El passeig tranquil i sense cap objectiu aparent és comú i freqüent a les tardes de la majoria dels nens i de les nenes. No s’observa en canvis en el patró d’ús d’aquest tipus d’espai en funció del gènere, del lloc on viuen o de la classe social. La majoria se senten lliures quan són pel poble o pel veïnat per fer i anar on vulguin. Gràcies a la segona sessió, i a partir del grup de discussió, el grup en general (excloent els qui viuen a Banyoles) va afirmar que en cap cas tenen prohibit sortir de casa. Ni els possibles cotxes, els possibles perills, ni els pares els prohibeixen l’estada a l’exterior. Aquesta evidència es contraposa als estudis anglosaxons com ara el de Valentine (1997), on les famílies que viuen en àmbits rurals afirmen que no deixen fer als seus fills el que ells feien a la seva edat. També s’observa en estudis noruecs (cas de Skar i Krogh, 2009) com aquesta por i ansietat adulta es traspassa als infants fent que aquests darrers evitin trobades lliures o espontànies amb la natura i que els pares i les mares descriguin les activitats organitzades com a més segures i fàcils.

Així doncs, alguns estudis marquen el canvi d’ús de les àrees naturals d’activitats més espontànies o d’autoiniciació cap a activitats més planejades, organitzades i controlades pels adults (Skar i Krogh, 2009). En canvi, en el nostre treball, observem com la majoria dels nens i de les nenes continuen amb un joc d’iniciació pròpia, que si bé s’ha de notificar a l’adult responsable, aquest no acostuma a controlar-lo.

–21–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

5.2. Geografia emocional dels llocs Al llarg de les sessions i gràcies als mapes de relleu de l’experiència es va poder indagar en la geografia emocional dels espais del dia a dia dels infants.

Els llocs no són buits. Cada lloc remet a unes emocions diferents entre si i diferents, també, entre les persones que utilitzen aquell lloc. Així doncs, els llocs adquireixen significats diferents en funció de les persones que els transiten. I al mateix temps, les persones transiten per diferents llocs, per tant, les emocions de les persones també van variant al llarg del dia en funció dels llocs.

Amb aquestes premisses presents, s’entén com, pels mateixos llocs proposats, no hi ha dos mapes de relleu de l’experiència iguals. A la fig. 2 es representen els mapes de relleu de l’experiència de l’Ernesto (esquerra) i el de la Clàudia (dreta).

Quant a l’escola, la majoria anota un grau entre mig i elevat de benestar. El motiu bàsic i inequívoc és perquè és el lloc on poden estar amb els seus amics i les seves amigues, xerrar i jugar amb ells i elles. Molts dels llocs on predomina un baix benestar és a causa de les poques amistats que hi tenen o de la poca gent que hi ha. En algun moment de les sessions s’ha parlat del fet de ser pocs nens i nenes als pobles o als veïnats. Tots han coincidit que els agradaria que hi hagués més gent al poble, sobretot gent de la seva edat, per poder jugar i intercanviar experiències.

Figura 2. Mapa de relleu de l’experiència

Font: elaborats per l’Ernesto i la Clàudia.

Amb una anàlisi general dels mapes de relleu de l’experiència, inferim que onze dels alumnes (sis nens i cinc nenes) entenen casa seva com a lloc de benestar.

Aquest espai, la casa, passa a ser un lloc neutre per a cinc alumnes (dos nens i tres nenes) o un lloc controvertit per a un nen. En cap cas es tracta d’un lloc de malestar. Una cosa semblant passa amb el bosc. Aquest lloc és catalogat com de benestar per cinc nens i dues nenes; com a neutre per un nen i tres nenes; i com a lloc controvertit per tres nens i dues nenes. Només per a una nena es tracta d’un lloc de malestar. El carrer destaca per ser un lloc de benestar entre –22–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

els nens (quatre nens i una nena) mentre que és un lloc neutre per les nenes (quatre nenes i un nen). Per sis alumnes (tres nens i tres nenes) el carrer seria entès com un lloc de malestar. Pel que fa a l’escola, aquesta es troba entre ser un lloc neutre (quatre nens i dues nenes han escollit aquest tipus de lloc) i ser un lloc controvertit (tres nens i dues nenes). Cal dir que per a dues nenes i un nen l’escola és un lloc de malestar, mentre que només per a dues nenes l’escola representa un lloc de benestar.

Tot i això, aquells llocs on el grau de benestar era baix per culpa de la poca gent que hi havia eren llocs que es relacionen amb llocs freqüentats, com el carrer.

El bosc, en canvi, rep un tractament completament oposat. Malgrat la Clàudia indiqui un benestar baix, gran part de la quitxalla d’Esponellà se sent molt a gust en aquest espai, identificant-lo amb emocions com la llibertat, l’entusiasme, l’alegria, la tranquil·litat o la pau (fig. 3). Alguns d’ells fan referència al fet que al bosc hi poden fer el que volen, que se senten lliures i que allà hi fan construccions, cabanyes, pugen als arbres, lluny de tot control adult. Aquest fet respon a la idea que Valentine (1997) exposa, relativa a què les infàncies prefereixen jugar a espais naturals on poden crear les seves pròpies activitats i modificar el seu entorn, més que no pas estar en espais construïts i habilitats per adults. És al camp, al bosc o a l’aire lliure, doncs, on hi ha més oportunitats per a l’exploració infantil.

Figura 3. Observacions de l’espai del “bosc”

Font: elaboració pròpia.

Cal fer incís a l’emoció de la solitud. Els alumnes van fer notar a la investigadora que es podia llegir de diferents maneres. Hi ha solituds que els eren avorrides —com estar sol a Cal Baró— i n’hi ha que els fan por —com un lloc brut que hi ha a prop d’on fan trial i que, sols, eviten anar-hi. En canvi, hi ha solituds que són bones, buscades i desitjades, com anar sola pel bosc, tal i com es mostra a la fig. 3.

–23–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

L’Ernesto parla d’aquesta solitud que fa por. Explica que quan va sol pel bosc se sent segur i tranquil, que li agrada i s’hi sent molt a gust. Diu que és com si el bosc fos casa seva. En canvi, quan està a la ciutat reflexiona que hi busca la gent, que no li agrada estar sol. En l’àmbit urbà, la gent li dona seguretat.

La Ivet, de Vilert, també afegeix que ella acostuma a passejar molt pel bosc, sigui a l’hora que sigui. Davant la sorpresa de la mestra del grup, ella afegeix que sempre surt amb un frontal a la butxaca, “bàsicament perquè em vegin, jo ja m’hi veig sense llum”. Diu que sovint hi va amb el seu gos i que l’únic que la preocupa és que les altres cases del veïnat també tenen gossos que quan la senten comencen a bordar i això pot molestar l’altra gent. Afirma que no té por ni havia pensat mai en tenir por estant al bosc. En aquest sentit, en Pol també diu que a ell només el molesta passejar de nit perquè impera un silenci molt gran i quan passa pel costat de la granja de porcs, aquests el senten i comencen a rondinar molt fort. El retruny del so a les muntanyes encara fa que sembli que cridin més fort i això no li agrada.

En Lluc, que sovint puja a l’hamaca que hi ha al turó de casa seva a descansar, també diu que a la tornada se li fa fosc, però que sempre marxa amb un frontal a la butxaca i que mai li ha fet res caminar a les fosques pels entorns de casa seva. Però l’Aram afirma que a la nit li creixen les pors. Diu que no li agrada passar per davant de la casa d’un home que un dia el va renyar i que a la nit evita, per totes, aquell punt. Malgrat en aquest cas la por sigui donada per una circumstància concreta, cert és que estudis més centrats en les geografies de la por de Valentine (2004) evidencien la relació entre la por i la figura masculina adulta, i entre la por i la nit. L’Ariadna i en Martí també diuen que de nit no passen per un carrer en concret. Es tracta d’un carrer on en una ocasió, de dia, s’hi van trobar una serp. Afirmen que no tenen por ni de les persones ni de la foscor, però que sí que en tenen de les serps. En aquest cas interpreten la serp com a un animal perillós, la nit com a moment crític, i això fa que els sorgeixi la por. Els dos coincideixen en què si hi ha gent, la por es dissipa.

En canvi, en Bruno utilitza una estratègia diferent, una estratègia de resistència concreta. Ens explica que sempre volta amb una navalla a la butxaca. La fa servir per pelar i menjar la fruita, però que el fet de saber que la porta a la butxaca li dona una seguretat especial que fa que no tingui por d’anar pels llocs.

Tots, siguin nens o nenes, coincideixen en què la por creix quan l’espai és brut o desordenat, cosa que confirma el treball d’Ortiz et al. (2012). Es tracta d’espais amplis, amb natura, nets, sense brutícia i ordenats. No els agrada passar per boscos molt clars sense corriols ben definits, no els agraden aquells carrers bruts o aquelles parts del bosc on saben que hi va gent “estranya”, segons diuen, a fer-hi “coses rares” i que no deixen l’espai com l’havien trobat.

Com veiem en aquest treball i d’altres estudis realitzats com ara Baylina et al. (2006), aquesta apropiació de l’espai per part de certs col·lectius provoca un paper dissuasiu sobre altres possibles usuaris potencials, que n'eviten l’ús i busquen alternatives.

–24–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

D'altra banda, els camps de noguers de Crespià, extensos i ben ordenats.

Això que sigui un lloc de benestar comú entre les quatre nenes del poble.

També ens parlen de l’avorriment. Matisen que no es tracta d’una emoció negativa. La gran majoria coincideix que l’avorriment els ofereix moments de relaxació, de pau, de tranquil·litat... que gaudeixen considerablement. Durant el grup de discussió van anar afirmant que mai tenien la sensació de no saber què fer mentre eren fora: pel bosc, pel poble, pel veïnat o pels camps. A diferència d’estudis del nord d’Europa com ara Valentine (1997) i Skar i Krogh (2009) en què famílies afirmen que la quitxalla no sap què fer quan és fora si no se’ls dirigeixen les activitats, els infants d’Esponellà afirmen que no han pensat mai en recórrer als adults perquè els ofereixin alternatives de joc quan l’avorriment és negatiu i extrem. Tot i això, en el que sí que tots coincideixen és en què els agradaria poder compartir el seu espai amb altres nens i nenes i que el poble disposés d’una oferta d’activitats més àmplia. De moment, tots comparteixen els seus espais propers i les seves estones més mortes amb animals domèstics com poden ser els gossos o els gats. La majoria, amb predomini de les nenes, surten a passejar amb ells, dediquen les seves estones a la cura d’aquests animals o a jugar-hi. A diferència d’estudis de la geografia de la infància més urbans —cas de Baylina et al. (2006)— on els gossos són detectats com problemàtics i semblen poder generar conflictes per ocupació dels espais, per brutícia o per problemes de salut, en el present treball veiem com són una presència real, àmplia, buscada i necessitada pels infants d’aquest món rural.

També destaca l’alt grau de benestar a un dels espais escollits pel propi alumnat. Molts d’ells han triat la seva pròpia habitació com un espai que els ofereix seguretat, plaer, il·lusió, alegria, tranquil·litat... i avorriment, en definitiva, un lloc on poder estar sol o sola però segur/a. Alguns l’utilitzen per jugar a algun vídeojoc (nois), d’altres per tenir converses i fer vídeo-trucades (noies), però tots coincideixen en que és el seu espai personal.

Molts també coincideixen en què estar a casa els ofereix un grau molt elevat de benestar. A diferència d’alguns casos analitzats a les investigacions de Skar i Krogh (2009), on s’afirma que la natura ofereix un lloc segur i un refugi de l’estressada i desordenada vida interior familiar, el grau elevat de benestar que troben els infants d’Esponellà a casa seva és un bon indicador de les bones relacions familiars que s’hi desenvolupen. A vegades matisen el lloc de la casa: al sofà amb una manta, al pati amb el gat, al garatge... Tanmateix, altres infants donen un grau baix de benestar a casa seva. Coincideix que quan a casa no hi acaben d’estar bé és perquè hi ha un germà o una germana —normalment més petit— que els està ocupant el seu espai, que crida, els reclama o els molesta.

En aquests casos, i tornant a Skar i Krogh (2009), tancar-se a l’habitació o sortir a passejar és un acte alliberador i tranquil·litzador.

També sorgeix el sentiment de llibertat. Molts parlen de sentir-se lliures, tant quan estan als llocs que freqüenten com per triar aquests llocs. També reflexionen que la llibertat de cadascú va molt relacionada amb el tipus de –25–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

permissivitat dels pares. Tanmateix, la majoria indica que uns permisos laxes, de manera que, després de fixar on aniran i quan tornaran, poden sortir lliurement. En aquest punt es confirma Valentine (1997) quan comprova que els fills i les filles de les famílies que viuen des de sempre o des de fa molts anys a la zona rural (en el cas que ens ocupa, la majoria, 15 alumnes) tenen unes fronteres més laxes i juguen més lliurement.

Quan se’ls fa pensar en la llibertat d’un nen o d’una nena de ciutat en contraposició de la seva, tots afirmen que creuen que ells tenen més llibertat, que ells tenen un paisatge i uns entorns que són molt compatibles amb la llibertat i que els infants de la ciutat no en tenen. Aquesta sensació i aquests comentaris es corroboren amb diversos estudis com ara Skar i Krogh (2009) al respecte de la mobilitat dels infants urbans en els seus barris d’Oslo. S'hi demostra que la restricció de la mobilitat es deu més enllà del trànsit i dels obstacles reals en l’entorn físic, a les restriccions en el temps i la geografia de la seva pròpia vida social.

Se’ls fa notar que el nen o la nena de ciutat pot anar sol o sola als extraescolars sense que ningú l’acompanyi, de forma que també es pot sentir més lliure per escollir gràcies a la gran oferta d’activitats que hi ha a la ciutat. Tornant als exteriors, confereixen molta importància a l’entorn i es reafirmen dient que el tenen a l’abast cada dia, sempre que ells vulguin. Afirmen que van als extraescolars que ells volen anar, fins al punt que, si en volguessin fer més, no hi hauria impediment per part dels de casa, de manera que se senten i són lliures de triar.

Novament, això es contraposa amb Skar i Krogh (2009), que conclouen que els extraescolars són omnipresents, cosa que els obliga a passar cada vegada més temps a institucions privades o semipúbliques, tot ocupant bona part del seu temps lliure a fer activitats organitzades, planificades i controlades per adults.

5.3. Coneixement del territori i arrelament Al llarg de les sessions, i especialment amb la darrera, s’ha intentat conèixer la percepció que els nois i les noies de cicle superior de l’escola d’Esponellà tenen sobre el paisatge. En particular, hem volgut esbrinar si el conceben únicament com a medi natural o si, pel contrari, són capaços d’apreciar i valorar els elements del seu entorn més proper.

Pel que fa al reconeixement del propi territori, la majoria del grup va ser capaç d’identificar els llocs que es mostraven a les fotografies. De les trenta-sis projectades, la majoria va reconèixer més de 23 llocs , cosa que equival al 64 % del total. N’hi ha, com en Leo, arribat de Barcelona, que encara desconeix molt el territori i només en va poder identificar vuit; i d’altres, com la Núria, la Laia o la Ivet van reconèixer-ne més de 30. Tot i això, si fem una mitjana dels llocs reconeguts en funció del gènere de la població d’estudi, veiem com els valors s’unifiquen. En general, les noies reconeixen 22 llocs per contra de 13 que no (reconeixen el 61 % dels llocs), mentre que els nois en reconeixen 23 per contra –26–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

de 12 (el 64 %). Un cop se’ls va fer evident el lloc, la majoria en va saber explicar alguna anècdota, la història del lloc, el perquè d’aquell fenomen en concret, la importància del riu, la presència de la presa hidroelèctrica o la projecció del pantà que mai arribà a realitzar-se. Així, concloem que tenien molt present el seu entorn i la història del territori i, de fet, els van saber expressar molt correctament. Independentment del reconeixement o no de les fotografies, un cop localitzat i endevinat el lloc que representava cada imatge, molts van anotar que hi havien estat, que no l’havien reconegut però que en algun moment o altre havien trepitjat aquell indret.

Possiblement aquest coneixement tan gran que tenen del seu propi municipi i dels entorns que l’envolten fa que el sentiment de pertinença i d’arrelament sigui alt. De forma correlativa, inferim que podrien sorgir possibles pors si el coneixement al territori fos menor.

Quan en el test de reconeixement se’ls pregunta si els agrada viure on viuen, tots, a excepció d’en Sergi, que viu a Banyoles, responen amb la màxima puntuació (fig. 4). Alguns d’ells afegeixen que és on estan tranquils, que els encanta viure-hi o que no els agrada molt, sinó que els agrada moltíssim.

Figura 4. Detall de la pregunta “M’agrada viure on visc”

Font: elaboració pròpia.

Per aprofundir en el tema se’ls va demanar, explícitament, que indiquessin on voldrien viure si no poguessin seguir-hi residint. La majoria, independentment de si són nens o nenes, descriu llocs similars on ja viuen (fig. 5). Fan referència a cases grans, amb un pati gran, prop de la natura i amb la família i animals domèstics. Alguns no es mourien massa d’on són ara: només canviarien de veïnat o de municipi proper. Altres s’ubicarien més cap a la zona de muntanya, ja sigui a la Garrotxa o a més altitud. La majoria acaben l’explicació recordant que estan molt bé on estan.

Tot i això, també hi ha la Laia i la Núria, que marquen Banyoles com a destinació per anar a viure. Entre altres motius, destaquen el fet que allà hi ha més gent i podrien tenir més amics i amigues. A la Clàudia també li agradaria –27–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

Figura 5. “Si no visquessis on vius, a on t’agradaria viure?”

Font: elaboració pròpia.

anar a viure a Banyoles; en aquest cas, però, el motiu és nostàlgic: li agradaria tornar a viure al pis on vivia abans d’Esponellà.

A destacar, també, l’opció de tres nens, en Manel, en Pol i en Sergi, d’anar a viure a Andorra. Els tres coincideixen que voldrien viure a la muntanya, a una casa de fusta, que transmet tranquil·litat. Afegeixen que el lloc és bonic i que els agradaria anar a viure amb la família i amb els amics. Un d’ells, en Pol, acaba afirmant que també li agradaria no haver de canviar de casa.

Aquest coneixement que tenen del seu entorn i aquesta estima cap al seu lloc de residència i el paisatge que els envolta fa que se sentin arrelats al lloc on viuen, que se l’estimin i el cuidin, que el respectin i ajudin els altres a respectar-lo i cuidar-lo. Se senten agents actuants del seu propi territori i tots, sense excepció, participen de totes les activitats socials que el municipi organitza, ja siguin festes majors, castanyades, quines de Nadal, Pessebre Vivent, actes per a la Marató de TV3... Així, independentment del seu lloc de residència, tots –28–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

diuen que se senten part implicada a l’hora de treballar per al poble. Ni els de Banyoles o els de Centenys, que possiblement siguin els més allunyats geogràficament, se senten exclosos de cap acte que s’organitza des del nucli d’Esponellà.

6. Conclusió Arribats a aquest punt es fa balanç de les reflexions realitzades i dels resultats analitzats a partir de l’experiència d’investigació sobre les geografies de la infància d’entorns rurals. Aquesta recerca ens ha permès aprofundir en un terreny relativament nou o encara poc explotat de la geografia social en l’àmbit espanyol i poder contribuir al treball de les geografies de la infància al món rural de Catalunya. Donar veu a un col·lectiu fins fa poc força oblidat i obviat en els estudis geogràfics fa que ens allunyem d’aquelles anàlisis que se suposa que tenen en compte el conjunt de la població quan, en realitat, sovint només consideren la població adulta, masculina, autòctona o d’una determinada classe social.

La diversa i àmplia metodologia utilitzada ens ha permès arribar a molts aspectes diferents de tots i cadascun dels infants. També s’ha pogut comprovar com la investigació amb i per als infants exigeix flexibilitat i creativitat per part de la investigadora i que cal tenir a l’abast tot un seguit de recursos didàctics diferents per tal d’anar-los aplicant/adaptant a mesura que la situació ho requeria.

Aquest treball ha contribuït a la innovació i aplicació d’un gran ventall de mètodes qualitatius originals i adaptats perquè puguin ser utilitzades pels infants.

Ens hem afrontat al repte d’indagar en la forma en què les nenes i els nens d’Esponellà signifiquen i viuen els espais físics del seu dia a dia durant el seu temps de lleure. S’ha entrat a l’aula, s’ha presentat una disciplina a vegades complicada d’entendre, la geografia, i s’ha anat buscant les diferents maneres que els infants tenen de relacionar-se amb els espais, tot intentant comprendre les múltiples mirades i interpretacions que en fan.

D’aquest estudi sobre les experiències i les percepcions de les nenes i dels nens d’Esponellà al llarg de les seves estones de lleure s’entreveuen algunes coincidències amb altres investigacions pioneres a l’estat espanyol sobre geografies de la infància en entorns més urbans. Podem fer evident com el joc amb pilotes, concretament el futbol, és una activitat que tant en l’àmbit urbà com en l’àmbit rural destaca per tenir una presència de nens clarament superior a la de les nenes. També es percep negativament l’espai quan aquest és brut o desordenat. Sigui rural o urbà, els infants prefereixen espais amplis, amb natura, nets i endreçats. Per contra, existeixen certes diferències sobretot pel que fa a la percepció dels animals de companyia o amb la interacció amb els videojocs, les xarxes socials i les pantalles en general. La importància assolida per les pantalles constitueix un fet preocupant, a nivell mundial, entre els infants de la franja d’edat estudiada, però no és quelcom que hagi sortit en freqüència al –29–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

llarg de les sessions. S’ha llegit entre línies un joc, unes activitats o un ser més a l’exterior que a l’interior.

El fet de viure i de passar les estones més a l’exterior que a l’interior difereix molt d’estudis de la geografia de la infància, ja siguin rurals o urbans, d’investigacions dutes a terme a països del nord d'Europa. Possiblement el clima, les hores de sol, les temperatures més suaus i més agradables dels països mediterranis motiven que existeixi una cultura i una manera de fer, ser i viure als exteriors diferent de contrades més septentrionals. I això es fa evident en la quantitat d’extraescolars que tenen uns i altres infants. Mentre que els infants nordeuropeus participen cada vegada de més quantitat d’activitats formals, reglades i controlades pels adults, els infants d’Esponellà gaudeixen de més temps de lleure, més activitats a l’aire lliure espontànies i d’iniciació pròpia.

Si bé el control parental sembla ser un imperatiu a d’altres societats estudiades per recerques prèvies s’ha vist més laxa en les famílies d’Esponellà. Mentre que en altres recerques algunes famílies tenen por o ansietat quan els infants són a l’exterior i intenten controlar-los amb activitats més segures, controlades i d’interior, els infants d’Esponellà han fet evident que la seva llibertat en sortir a l’exterior era molt àmplia i generosa. Possiblement això es deu, també, a què la majoria de les famílies estudiades viuen, des de sempre, en aquest entorn rural, cosa que permet als fills i a les filles tenir unes fronteres més laxes i poder jugar més lliurement per l’espai.

Amb tot, però, cal veure com el sentiment de por sorgeix en tota classe de nens i nenes. I com sol passar a totes les societats, es tracta d’una por lligada a la foscor, als animals que des de la infància i a través dels contes ja ens han marcat com a perillosos, als crits i als sons forts o bé a l’home adult i masculí.

Al llarg de la investigació realitzada també hem anat fent evident l’elevat coneixement que els infants tenen del seu territori. Conèixer l’espai on viuen, l’entorn, la natura i tenir la relació estreta que declaren amb el seu paisatge fa que el vincle generat s’entendreixi i s’adquireixin uns valors necessaris per a la vida en societat i que milloren l’educació de les persones. Això s’aconsegueix a través del contacte directe amb el medi ambient i el paisatge des de ben petits, assegurant un creixement continu i un coneixement de l’entorn que faciliti la bona relació amb ell. Tant l’escola d’Esponellà com les famílies fan una feina d’aproximació, de cura i d’estima al territori. Això es reflecteix amb un alt coneixement de l’entorn per part de l’alumnat, cosa que es tradueix amb una comprensió del paisatge, una estima del territori i un sentiment de pertinença al lloc on estan creixent. Aquest sentiment d’arrelament i d’alt coneixement els permet moure’s lliurement per la zona rural, estimar-la i sentir-se a gust.

Tenint present, sempre, al llarg de tota la recerca, els conceptes i les característiques que ens marcarien el grau d’idealisme del món rural estudiat, podem concloure que els i les alumnes de cicle superior de l’escola d’Esponellà valoren molt positivament els elements que els estudis marquen com a suposadament idíl·lics: l’ampli espai per jugar, les oportunitats per explorar, les fronteres –30–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

d’exploració més àmplies i més laxes... Se senten lliures d’anar i fer on i el que vulguin, així com segurs caminant i utilitzant els espais que el món rural els ofereix. Els agrada estar en contacte amb la natura, a prop d’ella, passejar-hi o relaxar-s’hi. Tanmateix, es tracta d’elements que formen part de la seva vida quotidiana. Malgrat des de l’observació externa hom interpreti aquest modus vivendi com un estil de vida idíl·lica, per a les nenes i els nens d’Esponellà forma part del seu dia a dia i el tenen ben integrat i normalitzat.

Referències Almeida, António; Valter Rato; Zaid F. Dabaja (2021). “Outdoor Activities and Contact with Nature in the Portuguese Context: A Comparative Study Between Children’s and Their Parents’ Experiences”. Children’s Geographies, vol. 21, núm. 1, p. 108-122. DOI: https:// doi.org/10.1080/14733285.2021.1998368 Baylina, Mireia; Anna Ortiz; Maria Prats (2006a). “Geografía de la infancia: espacios de juego en ciudades medias de Catalunya”. Geographicalia, núm. 50, p. 5-26. DOI: https:// doi.org/10.26754/ojs_geoph/geoph.2006501122 — (2006b). “Children and Playgrounds in Mediterranean Cities”. Children’s Geographies, vol. 4, núm. 2, p. 173-183. DOI: https://doi.org/10.1080/14733280600806999 Baylina, Mireia; Isabel Salamaña (2006). “El lugar del género en la Geografía Rural”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm. 41, p. 99-112.

Baylina, Mireia; Maria Rodó-de-Zárate (2016). “New Visual Methods for Teaching Intersectionality from a Spatial Perspective in a Geography and Gender Course”. Journal of Geography in Higher Education, vol. 40, núm. 4, p. 608-620.

DOI: https://doi.org/10.1080/03098265.2016.1218828 Ceballos, Noelia; Teresa Susinos (2019). “«Me gusta ‘la selva’ porque es un sitio salvaje, donde me puedo esconder»: el uso de la fotografía participativa en las geografías de la infancia.

Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 65, p. 43-67. DOI: https://doi.org/10.5565/rev/dag.506 Collado, Silvia; Lupicinio Íñiguez-Rueda; José A. Corraliza (2016). “Experiencing Nature and Children’s Conceptualizations of the Natural World”. Children’s Geographies, vol. 14, núm. 6, p. 716-730. DOI: https://doi.org/10.1080/14733285.2016.1190812 Giddings, Robert; Richard Yarwood (2005) . “Growing up, Going out and Growing out of the Countryside: Childhood Experiences in Rural England”. Children’s Geographies, vol. 3, núm. 1, p. 101-114. DOI: https://doi.org/10.1080/14733280500037331 Holloway, Sara; Gill Valentine (2000). Children’s Geographies: Playing, Living and Learning.

Londres: Routledge.

Karsten, Lia (2003). “Children’s Use of Public Space”. Childhood, vol. 10, núm. 4, p. 457473. DOI: https://doi.org/10.1177/0907568203104005 Li, Hainan; Randall L. Guensler; Jennifer Ogle (2005). “Comparing Women’s and Men’s Morning Commute Trip Chaining in Atlanta, Georgia, by Using Instrumented Vehicle Activity Data”. Research on Women’s Issues in Transportation, vol. 2, p. 14-20.

Lopes, Jader Janer Moreira (2013). “Geografia da Infância: contribuições aos estudos das crianças e suas infâncias”. Revista de Educação Pública, vol. 22, núm. 4971, p. 283-294.

Martínez-Medina, Ramon; Covadonga Ávila-Marín (2021). “La noción del paisaje en el alumnado de Educación Primaria: un análisis de su representación”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 67, p. 133-151. DOI: https://doi.org/10.5565/rev/dag.539 Matthews, Hugh; Mark Taylor; Kenneth Sherwood; Faith Tucher; Melanie Limb (2000) “Growing-up in the Countryside: Children and the Rural Idyll”. Journal of Rural Studies, vol. 16, núm. 2, p. 141-153. DOI: https://doi.org/10.1016/S0743-0167(99)00059-5 –31–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 7-32 Elisabet Geli Soler Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària

Matthews, Hugh; Melanie Limb (1999). “Defining an Agenda for the Geography of Children: Review and Prospect”. Progress in Human Geography, vol. 23, núm. 1, p. 61-90. DOI: https://doi.org/10.1191/030913299670961492 McKendrick, John H. (2000). “The Geography of Children: An Annotated Bibliography”.

Childhood, vol. 7, núm. 3, p. 359-387. DOI: https://doi.org/10.1177/0907568200007003007 Ortiz Anna; Maria Prats; Mireia Baylina (2012). “Métodos visuales y geografías de la infancia: dibujando el entorno cotidiano”. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, vol. xvi, núm. 400.

Ortiz, Anna (2007). “Geografías de la infancia: descubriendo «nuevas formas» de ver y de entender el mundo”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 49, p. 197-216.

— (2014). “Procesos de apropiación adolescente del espacio público: otra cara de la renovación urbanística en Barcelona”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm. 65, p. 37-57.

Paül, Valerià; Joan Tort; Juan-Manuel Trillo-Santamaría (2020). “Presentation. Rural Landscapes Beyond the Idyll”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 66, p. 245-255. DOI: https://doi.org/10.5565/rev/dag.653 Powell, Mary Ann; Nicola Taylor; Anne B. Smith (2013). “Constructions of Rural Childhood: Challenging Dominant Perspectives”. Children’s Geographies, vol. 11, núm. 1, p. 117-131.

DOI: https://doi.org/10.1080/14733285.2013.743285 Rodó-de-Zárate, Maria (2011). “El jovent i els espais públics urbans des de la perspectiva de gènere: un estat de la qüestió des de la geografia”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm.

57, p. 147-162. DOI: https://doi.org/10.5565/rev/dag.807 — (2014). “Developing Geographies of Intersectionality with Relief Maps: Reflections from Youth Research in Manresa, Catalonia”. Gender, Place & Culture, vol. 21, núm. 8, p. 925944. DOI: https://doi.org/10.1080/0966369X.2013.817974 Santamaría-Cárdaba, Noelia; Rosario Sampedro (2020) “La escuela rural: una revisión de la literatura científica”. Ager. Revista de Estudios sobre despoblación y desarrollo, núm. 30, p. 147-176. DOI: https://doi.org/10.4422/ager.2020.12 Scheiner, Joachim; Christian Holz-Rau (2017). “Women’s Complex Daily Lives: A gendered Look at Trip Chaining and Activity Pattern Entropy in Germany”. Transportation, núm. 44, p. 117-138. DOI: https://doi.org/10.1007/s11116-015-9627-9 Skår, Margarete; Erling Krogh (2009). “Changes in Children’s Nature-Based Experiences near Home: From Spontaneous Play to Adult-Controlled, Planned and Organized Activities”. Children’s Geographies, vol. 7, núm. 3, p. 339-354.

DOI: https://doi.org/10.1080/14733280903024506 Smith, Fiona; John Barker (2001). “Commodifying the Countryside: The Impact of Out-ofSchool Care on Rural Landscapes of Children’s Play”. Area, vol. 33, núm. 2, p. 169-176.

Tandy, C.A. (1999). “Children’s Diminishing Play Space: A Study of Inter-Generational Change in Children’s Use of Their Neighbourhoods”. Australian Geographical Studies, vol.

37, núm. 2, p. 154-164. DOI: https://doi.org/10.1111/1467-8470.00076 Tillberg, Karen (2002). “Children’s (In)dependent Mobility and Parents’ Chauffeuring in the Town and the Countryside”. Tijdschrift voor Economische en Sociale Geografie, vol. 93, núm. 4, p. 443-453. DOI: https://doi.org/10.1111/1467-9663.00215 Tillman, Suzanne; Brenton Button; Stephanie E. Coen; Jason A. Gilliland (2019). “‘Nature Makes People Happy, That’s What It Sort of Means’: Children’s Definitions and Perceptions of Nature in Rural Northwestern Ontario”. Children’s Geographies, vol. 17, núm. 6, p. 705-718. DOI: https://doi.org/10.1080/14733285.2018.1550572 Valentine, Gill (1997). “A Safe Place to Grow up? Parenting, Perceptions of Children’s Safety and the Rural Idyll”. Journal of Rural Studies, vol. 13, núm. 2, p. 137-148. DOI: https:// doi.org/10.1016/S0743-0167(97)83094-X — (2004). “Terror Talk: Geographies of Fear”, dins: Public Space and the Culture of Childhood.

Londres: Routledge, p. 3-22.

–32–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 96, desembre 2023, p. 33-66 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 24/10/2023 ‒ Data d’acceptació: 9/12/2023 ‒ Data de publicació: 22/12/2023

DOI: 10.2436/20.3002.01.241 41

Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”1 Scott William Hoefle

Universidade Federal do Rio de Janeiro scotthoefle@acd.ufrj.br https://orcid.org/0000-0001-5454-0377

Abstract: This article proposes theoretical, methodological and empirical innovations which can better express the richness of non-secular worldviews and their relationship to global environmental issues. A relational approach to the Brazilian “wilds” is used to dialogue with animist and spiritually bifurcated worldviews and perhaps even with non-human beings in a way that promotes socially-inclusive environmental conservation. This is of the utmost importance at a time when the naïve naturalism of biocentric conservation of the so-called (re)wilds is not mitigating global carbon emissions and climate change in any significant way. In the search for a more spiritual kind of conservation, two of Latour’s fourteen modes of existence in a reformed scientific worldview — religion [REL] and metamorphosis [MET] — are related to environmental conservation. Four ideal types of worldview are presented and shown to be hybridized in three different biomes of Brazil. Hybridized animist-spiritually bifurcated worldviews are shown to predominate in preserved wooded regions of the country and are constructively engaged by relational socio-ecological conservation rather than ignored by urban-biased biocentric national park mentalities.

Keywords: Socio-Ecological Conservation, Spiritual Relational Ecology, Amerindian Animism, Hybrid Folk Religion, Brazilian “Wilds”.

Resum: Esperits als boscos: una socioecologia de les “natures salvatges” brasileres Aquest article proposa unes innovacions teòriques, metodològiques i empíriques que poden expressar millor la riquesa de les cosmovisions no seculars i llur relació amb aspectes ambientals globals. S’empra un enfocament relacional de les “natures salvatges” 1.Field research funded since 1977 by grants from the Banco do Nordeste do Brasil (BNB – Brazil), the Conselho Nacional de Desenvolvimento Científico e Tecnológico (CNPq - Brazil), the Empresa Brasileira de Pesquisa Agropecuária (EMBRPA – Brazil), the Institut Français de Biodiversité (IFB – France) and the Institut pour la Recherche de Développement (IRD – France).

–33–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

brasileres per dialogar amb cosmovisions animistes i espiritualment bifurcades i tal vegada fins i tot amb éssers no humans de manera que es pugui promoure una conservació ambiental socialment inclusiva. Això resulta de màxima importància en un moment en què el naturalisme naïf de la conservació biocèntrica basat en l’anomenada “(re)naturalització” no està mitigant pas les emissions de carboni ni el canvi climàtic de forma significativa. Per tal d’assolir una mena de conservació més espiritual, es relacionen dos dels catorze modes d’existència de Latour —la religió [REL] i la metamorfosi [MET]— en una cosmovisió científica reformada amb la conservació ambiental. Es presenten quatre tipus ideals de cosmovisió que es mostren hibridats en tres biomes diferents del Brasil. Es demostra que les cosmovisions híbrides, animistes i espiritualment bifurcades predominen a les regions boscoses preservades del país. Des d’una perspectiva constructivista, aquestes cosmovisions es relacionen amb la conservació socioecològica relacional, tot superant la seva omissió per part de les mentalitats dominants als parcs nacionals biocèntrics de biaix urbà.

Paraules clau: conservació socioecològica, ecologia relacional espiritual, animisme amerindi, religiositat popular híbrida, “natures salvatges” brasileres.

Resumen: Espíritus en los bosques: una socioecología de las “naturalezas salvajes” brasileñas Este artículo propone unas innovaciones teóricas, metodológicas y empíricas que pueden expresar mejor la riqueza de las cosmovisiones no seculares y su relación con aspectos ambientales globales. Se utiliza un enfoque relacional de las “naturalezas salvajes” brasileñas para dialogar con cosmovisiones animistas y espiritualmente bifurcadas y tal vez incluso con seres no humanos de manera que se pueda promover una conservación ambiental socialmente inclusiva. Ello resulta de suma importancia en un momento en el que el naturalismo naíf de la conservación biocéntrica basado en la llamada “(re)naturalización” no está mitigando las emisiones globales de carbono ni el cambio climático de forma significativa. En aras a un tipo de conservación más espiritual, se relacionan dos de los catorce modos de existencia de Latour —la religión [REL] y la metamorfosis [MET]— en una cosmovisión científica reformada con la conservación ambiental. Se presentan cuatro tipos ideales de cosmovisión que se muestran hibridados en tres biomas diferentes de Brasil. Se demuestra que las cosmovisiones híbridas, animistas y espiritualmente bifurcadas predominan en las regiones boscosas preservadas del país. Desde una perspectiva constructivista, estas cosmovisiones se relacionan con la conservación socioecológica relacional, superando su omisión por parte de las mentalidades dominantes en los parques nacionales biocéntricos de sesgo urbano.

Palabras clave: conservación socioecológica, ecología relacional espiritual, animismo amerindio, religiosidad popular híbrida, “naturalezas salvajes” brasileñas.

***

–34–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

“[The moderns] believe that we know and we know that the others [only] believe … in ‘all that nonsense’ …[we] must put an end to belief but not to beliefs.”

(Latour, 2013, pp. 171, 173, 183).

1. Introduction The call for ontological pluralism in the pursuit of socially inclusive knowledge in the quote above from Latour was expressed in another way by Sauer, when he admonished geographers to “see the land with the eyes of its former occupants” (1963, p. 362). This means that geographers must temporarily, or better yet, permanently suspend the naturalist ontology of their scientific training because it is based on the arrogant view that only scientists observe natural things as they exist-in-themselves. The subject of this article is to seriously dialogue with other worldviews that include the belief that spirits animate the wood and evaluate how these beliefs relate to environmental conservation, hence the title of this work.

What is proposed here is an updated Spiritual Ecology in the form of relational Socio-Ecology. The latter deals with what are called “Animal Geographies”. Cresswell observed that this approach usually focusses on animals “out of place” in highly urbanized settings in postindustrial countries (2013, p. 257). The opposite is treated here, namely humans “in place” in the so-called “wilds” of Brazil, a country with extensive areas of exuberant “Nature”, which global environmentalists hold to be in dire need of preservation if climatic change is to be reversed. This policy is shown to be based on a fundamentally flawed secular naturalist ontology, which separates society from nature and supernatural phenomena from natural phenomena. A relational approach goes a long way to correcting this fatal flaw in environmental education curricula.

A relational approach to the nature/society dualism is easy for geographers to understand and Whatmore (2002) did an admirable job of adapting Latour’s work published in the 1990s. However, the pertinence of investigating the visible-material-natural/invisible-immaterial-supernatural opposition present in Western science is more difficult to comprehend because supernatural phenomena are considered to be beyond the purview of science. Both great and apprentice geographers have expressed to me their difficulty in applying this side of Latour to their work. In truth, they would have to read the anthropologist Descola alongside the sociological philosopher Latour in order to do this. Latour and Descola mutually influenced one another by trading pre-published work for comments and Latour’s (2013) An Inquiry into Modes of Existence must be seen as an extension of Descola’s (2013) Beyond Nature and Culture. The latter focused on non-Western worldviews and the former tries to reform Western Science in such a way as to be able to dialogue with these other worldviews.

–35–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

In recent publications I have treated how a relational socio-ecological perspective permits going beyond the unproductive dualism between society and nature. This dualism is often present in conventional secular science and biocentric conservation policy and results in environmental injustice toward poor rural folk (Hoefle, 2019, 2020, 2021) or as Dowie (2009) and Büscher and Fletcher (2018) put it: the one-hundred-year green war between Western colonial science and indigenous peoples throughout the world. In these publications the interpretive framework was based on Environmental History and Political Ecology perspectives but Relational Ontology had an auxiliary role with regard to philosophical arguments against biocentric conservation as well as in understanding the socio-ecological movements of the rural poor which permit them to resist green enclosures and so stay in place. The present work moves Relational Ontology center stage to investigate another unproductive dualism present in conventional Western science between natural and supernatural phenomena, which can also produce environmental injustice, even if in a subtle way.

Using a socio-ecological approach inspired in Latour (2013) and Descola (2013) the metaphysical dimension of conservation is explored in order to improve our understanding of non-secular worldviews and in the process better appreciate how they mediate the relationship between animals and humans through belief in animist beings and extraordinary creatures of the “wilds”. In other words, these beliefs are shown to be important for conservation and so are not just quaint folklore to be ignored by materialist Science. We will see that two modes of existence, Religion [REL] and Metamorphosis [MET], as defined by Latour and Descola, are the key to integrating these phenomena into an overall socio-ecological vision which simultaneously unites nature and society and natural and supernatural.

In the rural hinterland of Brazil traces of animism can still found in hybrid Christian worldviews. I draw on decades of primary research undertaken on beliefs held by a variety of rural social actors concerning enchanted creatures and metamorphic beings of the countryside and wilds in: 1) the Caatinga bush lands, 2) the Atlantic Forest and 3) the Amazon Rain Forest biomes (fig. 1). We will explore the role of animist spirits as protectors of the wilds from unfettered hunting by people as well as how they define humanness and proper social behavior. Over the years this research was published separately in detailed articles treating these subjects in each region (Hoefle, 1999, 2008, 2009a, 2009b). The successive interpretative frameworks used in each study, first Humanist Structuralism, then Political Ecology and Environmental History, did not do justice to the empirical richness of the research results presented and only superficial regional comparisons were offered. This is now corrected here using a relational approach to show how many curious beliefs relate back to a long history of hybrid give-and-take between Amerindian animism and pre-reformation Catholicism introduced with Portuguese colonization.

–36–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

Figure 1. Study areas in different Brazilian biomes

With a view forward, we will see how belief in spiritual beings of the wilds is undermined by deforestation and especially by the teaching of secular biology in school. In formal education students first learn in primary school that enchanted creatures and other mythical beings are quaint folklore, i.e. they do not really exist. Then, in secondary and university education, such supernatural entities are held to be beyond the scope of scientific investigation and indeed are considered to be so much superstitious non-sense, all of which plays into urban bias held against rural folk who are considered to be ignorant country bumpkins despoiling the “wilds”. This view in turn adds yet another layer of urban bias to environmental injustice already present in biocentric conservation (for more on this see Hoefle, 2019, 2020, 2021; Bicalho and Hoefle, 2022).

–37–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

2. Going Beyond the Purview of Conventional Western Science Most readers, like the author himself, were indoctrinated in a scientific naturalist view of the world in their formal education, that is to say, we elite academics are also part of the problem. From the early 20th century onward mass public education instilled this kind of worldview, to which “environmental education” was included in the curriculum by the end of the century.

As Descola (2013) and Latour (2013) show, Naturalism is based on two basic dualisms/oppositions: nature is separated from human society/culture and natural from supernatural phenomena.

Consequently, as environmental education is still based on these two problematic dualisms, in the face of global ecological degradation, the only course of action presented to students is more “wildlife” conservation which supposedly will compensate the emissions provoked by the expansion of cities and industry where most of them live. This is to say the only choice is either full conservation units without (rural) human presence (a.k.a. national and state parks) or “anthropic action” outside park entrance gates. In fact, setting aside some land for nature reserves actually authorizes unfettered development in the vast majority of a national territory. This sort of biocentric logic lies at the root of national and global carbon trade-off policies which are criticized by political ecologists because if industrial and post-industrial countries contribute to conservation of forests in the Global South they can continue polluting without doing much of the expensive work needed for reducing emissions at home. The fallacy of this conservation approach is evident in the unabated growth of global emissions despite all the smoke and mirrors espoused at global climate summits (cf. Bumpus and Liverman, 2011; Büscher and Fletcher, 2014, 2018; Machequeiro, 2023).

Environmental injustice also has its roots in a dualistic scientific worldview that arose in the late 19th century in which researchers who study natural phenomena are radically separated from those who investigate human phenomena.

On the biophysical side of this divide, scientists use reductionist explanatory frameworks in which interaction between analyzed parts of one phenomenal level are thought to cause what is observed at the level immediately above it, stretching “up” from the interaction of sub-atomic particles at one extreme to astronomical phenomena at the other (Simmons and Cox, 1985; Merchant, 2005).

Biophysical scientists subscribe to a naturalist ontology in which they think that they objectively perceive “natural phenemona/matter” as they exist-in-themselves, i.e. without any filter caused by their human point of perspective.

Scientists detect real natural processes while other worldviews are hopelessly mired in subjectivity because they insert “immaterial” cultural relationships into their observations. At best, “savage/wild thought” may hit upon actual –38–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

natural relationships and so achieve similar results to those produced by rational scientific thought (cf. Lévi-Strauss, 1969, 2020).

In classical Philosophy, Naturalism is based on “naïve empiricist realism”, which is opposed by both rationalist epistemologies, which distrust the capacity of our senses to properly see the essence/structure of objects/processes observed, as well as by phenomenological epistemologies, which propose a participative constructionist approach to perception as an interrelationship between the scientific perceiver and the phenomenon being studied, be it other humans or sub-atomic particles whose behavior is distorted by the intrusion of scientific observation and instruments which permit us to extend the capacities of our senses to their perceptive “level” of existence. For more on epistemology and scientific observation see Hoefle (2022).

Against naïve empiricist and naturalist science informing biocentric conservation, radical ecologists and environmental historians of the late 20th century developed a holistic view of science and conservation which mobilized disciplinary knowledge across phenomenal scales and in the case of Deep Ecology and Spiritual Ecology could even embrace a supernatural dimension inadmissible to secular materialism. Instead of separating nature from society, in the holistic view, culture and environment are seen to be entangled entities and conservation needs to be decolonized of scientific naturalism. Instead of US-style national parks, European-style conservation/heritage units with sustainable human use are promoted. In the place of elitist biocentric environmental ethics, homo-ecocentric environmental ethnics were advocated in order to attend to both human and ecosystem value and moral status (Simmons and Cox, 1985; Simmons, 1993; Pepper, 1996; Merchant, 2005).

Twenty-first century relational perspectives in the social sciences go beyond limited views of Political Ecology as merely being the study of conflict over natural resources in which the urban and rural poor lose out. In relational perspectives, a hybrid view of natural and social networks composed of humans, animals, plants, landscapes and objects is proposed in which all are considered to be actors in their own right (Whatmore, 2002; Latour, 2004, 2005; Descola, 2013; Holbraad and Pederson, 2017). Karlsson (2018) goes so far as to call this perspective “After Political Ecology”, while Hodgetts (2018) and Schwanen (2018) show how relational connectivity-nexus perspectives embrace not only Political Ecology but also a number of other approaches in Human and Physical Geography.

Latour (2004, 2005, 2013) and Descola (2013) are perhaps the greatest critics of the separation of human society from biological nature, which they empirically show to exist only in modern Western science. Against this view of a single ontologically independent Nature, whose secrets are revealed by objective Western science, relationalist social scientists show that there are as many natures as there are cultures, each of which groups people and other beings in different ways. Scientific concepts of Nature and Society/Culture –39–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

are considered to be incomplete ontological amalgamations that occult at least fourteen different inter-relational modes of existence identified in Western thought which span the divide between humans and non-humans. Humans have ten specific modes and share another four with non-human beings. As a result, instead of splitting up phenomena for separate study by human and biophysical scientists, who due to different epistemologies and methodologies do not understand one another, a relational perspective proposes the holistic study of entangled human and non-human networks (fig. 2).

Figure 2. Relational socio-ecology

Relational Ontology also takes the interdisciplinary of Environmental Studies a step further by turning phenomenal scales on their side and so flattening relationships between humans and other beings in an attempt to go beyond anthropocentric Western science, which has historically exalted human superiority and underwritten despoiling the planet. Against the extremes of rationalist Nature and phenomenological socially constructed Nature, relational radical empiricism occupies the middle ground: other beings are considered to have their own modes of existence outside of our own, which can converge or cross paths with “us” and so enter into relationships of dependence, inter-dependence or maintain their independence vis-à-vis humans.

Relational theorists also further develop the metaphysical dimension to environmental ethics and ideological worldview by including beings of metamorphosis (divinities of transformation) and beings of religion (gods of salvation and the end of times) into their investigations. In the cases below we will treat a number of situations in which certain kinds of people suffer metamorpho–40–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

sis into extraordinary creatures or animals turn into humans. Latour defines metamorphosis as a mode of existence in which divinities of possession bring cures and therapy for persons in crisis that cause their mutation and transformation. Extraordinary metamorphic creatures and temporary transfiguration of specific people into hybrid beings thus mediate the interface/nexus between humans and non-humans. For Latour in religious phenomena, gods come to the aid of a whole people in crisis, uniting and saving them through conversion with the promise of plentitude in the end of times. Through religion people gain access to their neighbors here and now in this world and not only in the other world when they go to be with their god(s) after death.

The Religion [REL] mode of existence for Latour looks suspiciously like classic functionalist anthropological and sociological explanations of the role of religion in this world. However, we may ask what kind of functions? Malinowski (1935, 1966, 1968) held the view that magic and religion had positive social functions because they allayed fear in situations of low technical control over natural risk, such as traveling in frail outrigger canoes in open ocean or when planting crops, while Radcliffe-Brown (1968, pp. 148-149) pointed out that this kind of belief could actually increase anxiety by introducing fickle or terrifying spiritual agents into the relationship with people. We shall see both situations in the cases treated below but my main concern here is with what do these spiritual entities mean or signify to a people rather than what they do in terms of positive or negative social functions. Horton (1964) made this point long ago when he showed how what became Humanist Structuralism was different from Functionalism. My old faculty supervisor at Oxford summed this difference up with an analogy from building bridges: functionalists examine the visible girders which hold the bridge up while structuralists project invisible opposing force vectors which sustain it upright (Peter Rivière, personal communication, 1975). So much for the material/immaterial dualism which Latour also shows to be just another unproductive Western opposition.

With this in mind, a relational perspective considers all phenomena, both physical and metaphysical, to be socio-ecological and the object of scientific study, not just natural material phenomena. This is an important point to be make because most all non-scientific worldviews incorporate spiritual entities into their relational chains concerning their dealings with the so-called “environment”.

3. Dialogue with Hybrid Worldviews Scientific Naturalism and Relational Socio-Ecology presented above are two “recent” ideal types of worldview. Tribal animism and totemism and spiritually-bifurcated peasant worldviews are “older” worldviews, and hybridity between the former two and the latter are important for understanding and maybe helping to resolve planetary environmental issues.

–41–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

Animism was the original worldview prevalent in what became Brazil at the time of the Portuguese Conquest. Over the centuries considerable difference arose between official Catholic doctrine in Europe and the hybrid animist-Catholic worldviews found throughout the Brazilian countryside because priests were few and far between and missionaries had to be tolerant with their flock or they would lose it or worse they could end up martyred like one famous case when a priest was tied to a cross and floated over Paulo Afonso Falls by disgruntled Amerindians. Consequently, the violent process of disenchantment that occurred in mercantile zones of Europe never took place in much of Brazil (Hoefle, 1995; Souza, 1996). Religious diversity increased even more so as Brazil became a newly industrialized country in the latter 20th century when subaltern and emerging middle-class people searched for religious sects that served their ideological needs better than historically dominant Catholicism (Stoll, 1990; Hoefle, 1995; Lehmann, 1996). In other words, even today very few Brazilians subscribe to a purely secular worldview.

First, let us begin with the animist worldview present in Brazil at the time of the Conquest as presented in the anthropological Amerindian literature. In animist worldviews, Nature is not considered to be a separate entity divided into material-physical and spiritual-supernatural or into organic-vital and inorganic-nonvital phenomena. Scientific biological classification separates humans, animals and plants into different meta-groups of beings organized in nested hierarchies of inclusion/exclusion according to appearance and evolutionary history (Frake, 1964; Berlin, 1992). However, as Hodgen (1971) showed this system was originally rooted in folk classifications of European fauna and flora and the classificatory terms used, such as kingdom, class, genera, family and individual species, are rift with charged anthropocentric meaning of social class and status in Europe.

Animism, by contrast, groups some humans together with certain animals, which are said to display cultural behavior, and also with beneficial spiritual entities. These animals are thought to live socially in invisible villages and to maintain kinship and marriage rules. In the distant past, the animals once were able to speak directly to people but today communication is only possible in dreams and trances. Against this group of beings are aligned other human enemies, dangerous solitary animals and malignant spirits. This is to say, there is no separation of nature from human society and natural from spiritual phenomena as in secular scientific naturalism. Important animals and plants each may have a guardian spirit, which mediates relations between them and people, i.e. between the hunter and the hunted or the cultivator and the cultivated. Proper ceremony and respect are shown when killing individual animals and harvesting food so that notions of balanced reciprocity may exist which can limit overexploitation of food sources (Reichel-Dolmatoff, 1976; Descola, 2013). However, in the cases below we will see that these checks and balances only occur in tribal settings and are not necessarily effective among culturally hybrid peasants.

–42–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

In an animist worldview, the hunt is likened to sexual seduction in which a hunter convinces an animal to reveal and yield itself to him. Before the hunt, sexual abstinence can be necessary and negotiation with spiritual guardians is made whereby permission to take one animal is granted in return for tobacco which is said to increase the capacity of animal reproduction and so compensate for the loss of one specific kill. All of this may act to limit overhunting (Reichel-Dolmatoff, 1976; Descola, 2013).

As Matta (1973) long ago noted and is emphasized in historic ethnographic accounts of Amerindian villages, space is seen as being round: a village is located in a circular clearing with a big round house or a circle of round individual family houses arrayed around a commons located in the middle, followed by a ring of gardens behind the houses. After that, a band of mixed fields, fallows and forests exists followed by deep forest stretching out dozens of kilometers into interfluvial and mountainous lands. Descola shows how the enormous forested zone is not considered to be a hostile wilderness in the Western sense because hunters are completely familiar with every part of it, a multitude of memories are associated with each place and protector spirits are said to cultivate the forest (2013, pp. 40-41).

Animism also involves a flattened cosmology with the afterlife being found relatively close by in this world. After death a soul roams the forest in a solitary way or attaches itself to a specific animal or tree before finally dissipating and eventually forming a new soul that will enter the body of a baby in the womb.

Direct descendants should avoid contact with all individuals of the animal or tree species thought to abode their parents, which means that close kin forego utilizing these species for food or material and this also contributes to overall conservation of wildlife (Matta, 1973; Reichel-Dolmatoff, 1976).

Not just humans, animals and plants are considered to be living beings but land, water and even rocks can also be considered to be alive and possess similar vital attributes. Consequently, humans are not beings set apart but rather are intimately tied to a holistic earth whose vitality must be actively conserved. What Science calls Nature is animated with spiritual entities with which humans must interact in a reciprocal way and contact with the ancestors is not severed by death. The envy of souls of the ancestors, of spirits of the wilds and of fellow villagers in turn limits individual selfishness because a person who neglects kinship and community obligations in order to accumulate riches at the expense of others suffers spiritual attack or is accused of witchcraft (Evans-Pritchard, 1937; Sahlins, 1966; Reichel-Dolmatoff, 1976; Schneider, 1990).

Now we shall turn to a fourth ideal type of worldview, which arose with the rise of states and empires in Antiquity. In these social formations, humans started to actively domesticate landscapes on a greater scale according to their needs by promoting the presence of some species and eliminating others. Increasing inequality between social castes and classes also arose, all of which –43–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

are reflected in worldviews. Schneider (1990) distinguished these worldviews from previous ones by the existence of spiritual bifurcation between beneficent supreme gods identified as patrons of one polity while those identified with one’s enemies were considered to be maleficent. Supernatural beings approved humanity’s greater domestication of the landscape and could intervene to aid people adversely affected by natural events which these deities had originally created and still controlled. People could beseech this help preventively, such as in rites enacted to achieve a plentiful harvest, or after the fact when illness was contracted. Descola (2013) calls this kind of worldview analogical because it joins different human and non-human beings into an all-inclusive intertwined web of unlike entities, which echoes Durkheim’s (1964) problematic views on organic societies with a complex division of labor in which individuals are integrated in an interdependent but socially unequal way.

In the first early civilizations, much like in animism, common people did not separate natural, supernatural and social realms. Everything was considered to be alive, conscious, to possess a soul and to be interrelated, including plants, animals and even stones. All were just other beings so that an Aztec would apologize to trees that were cut down for timber. However, some beings possessed more powers than humans. They lived longer, could change shape, were omnipresent with the ability to be in different places at the same time and moved freely between terrestrial and extra-terrestrial realms. These powerful beings were called gods, deities, spirits or just an all-pervasive force which animated the universe. In addition to this, deities behaved much more like and resembled human beings than animist spirits do. The deities possessed human reason and both good and bad emotions (Trigger, 2003, pp. 441-445).

A major change in worldview occurs here with the spatial dislocation of the abode of the gods to distant and extra-terrestrial realms even if they regularly intervened and occasionally appeared in This World. Spirits are no longer close at hand or occasionally sighted in the forest like in animism. As regular contact with the deities only occurs in the afterlife, then these spirits are also temporally dislocated. Furthermore, notions of balanced reciprocity between humans and spirits are abandoned. The gods grant grace and humans are eternally in their debt, mirroring social relations in This World between divine or divinely-ordained sovereigns and their subjects (Schneider, 1990).

The shift toward secular naturalism took over six hundred years to fully materialize across society in modern Europe, even if Trigger (2003) traces its rise back to the 3rd millennium before the present when some Greek, Hebrew, Zoroastrian, Hindu and Chinese philosophers started to separate a natural world composed of plants, animals and inanimate objects from the social world of humans because the latter were uniquely guided by goals, reason and morality. For these thinkers, the supernatural realm of gods was also separated from the natural and social realms because the deities were less constrained by the material world that they had created (Trigger, 2003, p. 411).

–44–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

Nevertheless, this was not the worldview of the vast majority of common people living in these states and empires, particularly during 250-year long waves of imperial decentralization (cf. Wolf, 1982; Frank, 2003). Bloch graphically described life and ambience for such a period in Western Europe during the so-called Dark Ages after the fall of the Roman Empire as one characterized by periodic plagues and famine, political instability, invasions and wars. Nights were cold and dark during winter. Forests existed close at hand and were considered to be dangerous due to the presence of bears and wolves. The will of God was unpredictable, made no sense to mortals and people were given to hysterical outbursts or sullenly accepted their fate. In this scheme of things, a Great Chain of Being existed in which all beings were considered to be interrelated and the spiritual entities occupied the upper echelons, not humans.

Time was not conceived as being evolutionary in which human progress was exalted but rather limited, degenerative and chaotic (Bloch, 1961; Lovejoy, 1966; Pepper, 1996).

This started to change in Western Europe after 1200 when religious reforms beginning first in the Catholic Church and then cumulating in the Protestant schism rooted out three persisting elements of “paganism” still current among unlettered lay persons: 1) contact with spirits of the forest; 2) lost souls present in This World and the possibility of contact with the Other World through dreams and visions; and 3) ecstatic millenarian cults of the saints intermediating this contact in order to obtain miraculous cures and good fortune.

The paganist beliefs to be eliminated were exactly traces of remaining animist elements. Anyone claiming to have direct contact with spirits of the forest or of the Other World were accused of witchcraft and trafficking with the Devil because these apparitions were now considered to be manifestations of the Devil in This World engaged in His eternal temptation of humanity. The hysterical propagation of witchcraft accusations spread from northern Italy to southeast England where mercantilism first arose in Europe so that historians consider this phenomenon to be an eminently modern event. With the restriction of kinship obligations, accusations fell mainly on vulnerable elderly widows. These women were often healers who collected wild herbs in the forest where they were accused of having contact with Satan (Schneider, 1990).

At the same time, a quantitative revolution occurred which Crosby (1996) calls pantometry, the measurement of everything, that gave rise to the development of pure mathematics, architecture, astronomy, cartography, mechanical clocks, triangular navigation, double-entry accounting, geometric perspective painting, metered music and military science (1996, pp. 5-13). Then after 1500 the rise of reductionist, mechanistic Science reinforced these trends by promoting a materialist worldview which separates human society from nature, divides the latter into organic and inorganic phenomena and eliminates the belief in the interference of spiritual entities in natural processes or even their very existence (Schneider, 1990; Merchant, 2005; Descola, 2013).

–45–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

Animist and spiritually bifurcated worldviews and environmental ethics can be encountered throughout rural Brazil but rarely in pure form. True, the few remaining tribal Amerindians who live in remote parts of the Amazon maintain animist worldviews but acculturated indigenous peoples and the mestizo historical peasantry can in greater or lesser degree incorporate animist elements in a spiritually bifurcated Christian worldview, involving a benevolent God aided by saints who can interfere in mundane affairs.

Throughout the rural interior of Brazil, a post-reformation religious outlook, without animist elements and aligned to secular naturalism, was only found among commodity farmers originally from southern Brazil, i.e. exactly the rural actors most engaged in deforestation and who have the highest levels of formal education.

4. Researching Environmental Ethics and Worldview in the Brazilian “Wilds” Over a period of more than forty years of research on environment perception and worldview in different regions of Brazil, methodology and interpretive frameworks shifted accompanying changing theoretical approaches through time. This can be seen in the cases treated below.

A typical anthropological approach involving participative ethnography over a period of nineteen months of field work was used in the late 1970s in the Sertão of Northeast Brazil. Research was guided by Marxist Cultural Ecology and Humanist Structuralism. The research on socio-economic dimensions was done in a systematic way and used questionnaires in interviews with 156 rural and 79 urban families in three different municipalities selected to capture different environmental and economic realities in the Sertão. Research on environment perception and religious worldview on the other hand involved long conversations with a limited number of informants in addition to participative observation over the period of the fieldwork. Research in the Sertão also involved the active involvement of my rural geographer wife. She found my investigation on environment perception and worldview to be intriguing but beyond the scope of her discipline and if she were to study beliefs in enchanted creatures she felt that it would have to be done more systematically including a larger number of informants over a wider area.

I took this suggestion to heart in later research undertaken in the Atlantic Forest of Southeast Brazil from in the mid-1990s onward. Under the influence of Political Ecology, Environmental Studies and Postmodernist currents in the social sciences, this research tried to capture cultural variation in environment perception according the age, gender, ethnic group, level of formal education and religious affiliation as well as according to variation in degree of deforestation.

In-depth interviews were undertaken with 103 families selected according to –46–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

cultural differentiation present in three kinds of landscape: deforested, mixed field-and-forest and forested.

This approach was further refined in research undertaken between 1997 and 2013 in the Central and Western Amazon. At first, I did not attempt to investigate environmental perception because the research was undertaken in the form of 15-21-day field trips. However, from 2002 onward a last page on animist creatures was added to a general questionnaire on farming and some questions concerning divine intervention into agriculture and health were included at other points of the questionnaire. In the end 193 families were interviewed concerning animist elements and religious worldview.

Finally, it must be mentioned that researching enchanted creatures of the wilds is not easy or even something a researcher with little prior experience in research in the above regions can do. If a researcher does not specifically ask about these beings by their proper names one will never know that belief in them exists because they are rarely mentioned in everyday settings. One noted US cultural geographer once wrote me saying that he had done research in the Amazon and had never heard of the beings described in an article of mine (Hoefle, 2009a) and half-joking called the work an example of “geographical imagination”. Then, another experienced German researcher on Brazil tried to ask about the spiritual creatures along the Rio Negro but said that the people did not understand her questions about “gods of the forest”. This happened because she used the wrong word, namely “gods”, of which there is only one God in hybrid Christianity of the Amazon. If she had asked about “spirits” or “enchanted creatures” of the forest, then she would have gotten better feedback.

5. Enchanted Creatures Situated Between People and Animals in the Sertão of Northeast Brazil The Sertão of the Northeast is a distinctive socio-ecological area of Brazil.

In function of its semi-arid climate and low population density, for centuries the Sertão had a frontier ambience where blood feuds, bandits and religious millenarian cults existed. Human occupation and some cropping were concentrated along seasonal rivers and extensive areas of unfenced Caatinga thorn bush existed in interfluvial lands where a good deal of wild fauna still lived alongside free-roaming cattle, goats and sheep. Before roads were built into the Sertão after 1930, periodic drought could cause large-scale famine and death.

Farming systems varied according to access to water and scarce fertile soils.

In the study area situated in the center of the Sertão, in the 1970s capitalized irrigation arose in alluvial lands located along the perennial São Francisco River. To the north, conditions were typically semi-arid and more cropping and cattle raising were encountered than to the south of the São Francisco where climatic conditions were almost arid and the focus of farming was goat and –47–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

sheep raising alongside cropping for self-provisioning and some cotton for sale.

At the time of the original research in the 1970s, typical Sertanejos were Catholics, particularly in the countryside. Catholic cosmology of the Sertão still maintained the three basic elements of pre-reformist Christianity which tie This World to the Other World and the natural world to the social world: 1) lost souls who hover about in This World and threaten the living; 2) an accentuated cult of saints to whom vows and pilgrimage are made in order to resolve farming and health problems; and 3) human-like spiritual entities thought to live in the bush which protect wild animals from hunters and herders.

In comparison with the rich lore concerning lost souls, vows and pilgrimage involving contact with the Beyond, little is known about the Other World itself.

For Sertanejo Catholics there are two or three spheres of the Other World: 1) Heaven, 2) Hell and 3) Purgatory. In flattened animist fashion, these spheres are not seen to be physically above or below This World but rather as constituting another parallel dimension located here and possibly contacted in real time.

After release from the body upon death, the existence that a soul leads in each sphere is thought to be quite different in terms of lighting, temperature and degree of solitude. Sertanejo Hell is the exact opposite of the Hell in traditional European cosmology as a place where the souls of sinners burn eternally or where the Devil and demons stick sinners with tridents. Solitude in “space” is the maximum punishment for Sertanejos where lost souls are thought to have a profoundly sad existence of hovering about alone in isolation. This Hell is thought to be an empty, cold, deadly silent and dark dimension located nearby.

This is clearly similar to animist beliefs concerning the afterlife.

The idea of sin also reflects the frontier past when the wrongs of This World were, and still can be, settled here and now by killing an adversary. Justifiable murder, and most any murder can be justified as an affront to one’s honor, is not considered to be a sin. Other sins in conventional Catholic doctrine are also resolved immediately in the Sertão. Before the influence of national television, pre-marital and extra-conjugal sex resulted in forced marriage or vengeance killing. True sinners are drunken bums who avoid work, steal and leave their family in misery but even this is put in interpersonal terms rather than in universal mores of a sinner being condemned to Hell. In fact, in the case of accidental death by lightening or car accident or someone being carried away by a lost soul, a person does not even have to commit a sin to go to “space”.

In addition to this, someone who baptized an illegitimate child, who abandoned a wife to live with another woman or who had sexual relations with a priest suffered periodic or permanent metamorphosis into a werewolf or a headless mule.

Finally, in addition to belief in the interference of souls and saints in This World the third element of pre-reformist Christianity is still found in the Sertão: the belief in spirits of the wilds and in enchanted animals. These are typical animist beings who live in dense uncut bushlands. They are considered to be the protectors of the wild animals and as such stand in opposition –48–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

to people. The antagonism between the bush spirit Caipora (also known as Curupira elsewhere in Brazil) and hunters is placed explicitly in gender terms, both sexually and with regard to the social division of labor, as well as concerning food preferences. While the name and the basic belief in Caipora are Amerindian in origin (Cascudo, 1962), the description of these bush spirits is very similar to the Diana-like wild-women figures of European lore related

by Duerr (1985). Even though Caipora is said to be invisible, she is also said to have the appearance of a woman but a very ambiguous one. She lives in the uninhabited bush together with the animals and her food is raw fruit and roots instead of cooked meat. She sleeps on the ground in the open and not in a proper bed. Her hair is disheveled and she wears no clothing. Instead of riding a horse side-saddle in the traditionally appropriate feminine manner she straddles a deer or peccary.

Caipora is rarely encountered by people, almost exclusively in the context of hunting, a masculine activity. When the hunter or his dogs start to receive invisible blows these are attributed to Caipora. If this happens the hunter leaves tobacco on the ground which Caipora adores. With this offering she then permits the hunt to proceed. Interviewed hunters were unaware of the Amerindian belief that tobacco is thought to increase the reproduction capacity of animals by their guardian spirit. The exchange of tobacco for permitting the hunt was simply interpreted as an act of reciprocity between a hunter and the spiritual master of the animals.

Human-animal relationships are seen from the perspective of the farm house out into the bush passing from more to less domesticated spaces until finally arriving in the wilds of inter-fluvial areas. Each sphere is charged with sexual tones and alimentary preferences. Animals which humans have the most subjective relationship with are dogs and to eat them is thought to be nearly cannibalism and to have sex with them almost as incest. People also have long-term affective relationships with milk cows and prize bulls so that they too should not be eaten. Preferred meat is that obtained from castrated mature livestock raised in the nearby bush lands. Meat from game animals hunted in inter-fluvial areas can be eaten but is really beyond any self-respecting rancher though not for hired hands and poor farmers. As is common in rural settings where a strong traditional Eurasian emphasis on female virginity exists (cf. Goody, 1976), boys can practice bestiality with cows and ewes but they do this with a neighbor’s animals because to do so with one’s own animals is considered disrespectful.

As is common in animism, strong sexual overtones are present in the hunt and hunters display sexual desire in their descriptions of deer as well as jealousy with regard to rival predators (jaguars, ocelots) whose meat is considered to be disgusting. Finally, Caipora is quasi-human, so to eat one would be considered cannibalism. Also, unlike the Amazon treated below, Caipora is not thought of in sexual terms despite the fact that this creature is a naked female and hunters are males.

–49–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

Many of the same characteristics attributed to Caipora are also used to describe Amerindians of the past. As such, Caipora is used to reflect on cultural differences between colonizer and the original Amerindian population which local people say “lived like beasts”. This is ironic because most of the population of the Sertão has strong indigenous ancestry. A Swiss priest once became exasperated during a mass by the conservative cultural and political views of his flock and called them “all a bunch of Indians” to the general perplexity of the congregation.

Fables represent an another such reflection on people and animals used much in the same way as in Amazonian animism (cf. Descola, 2013). There was a time in the distant past in the Sertão when animals talked just like people, but over time, each one of them suffered a loss of divine grace and so they can no longer speak. At the same time, people “progressed” and became further differentiated from animals.

Most people believe in metamorphic werewolves and witches, men and women respectively, who on nights with a full moon are transformed into hairy creatures with the appearance of pigs. On that night these creatures must run through seven parishes. During their long nocturnal journey along roads they can pass close to houses and scare or even attack people. Werewolves are most active during Lent and on Good Friday, a period of great religious fervor in the Sertão. To keep werewolves away a palm fawn from Palm Sunday Mass is placed on the door. During my research in the Sertão an actual sighting of a werewolf occurred but, in the end, it was just a man going to visit his mistress who had dressed a fleece of wool to scare people off that might identify him.

A turn-into-beast suffers another kind of metamorphosis. It is someone who suddenly starts acting like an animal, such as eating raw meat. An actual case of a man turning into a beast occurred during market day in one of the communities studied. First, near his home he killed and ate a cat. Then he went to the public market place, started threatening people and then ate the head of a goat in front of everyone. For the local people he had turned into a beast but for the local doctor with a secular medical worldview he was considered to be insane and sent to the state capital for psychiatric treatment.

What all of these metamorphic transformations have in common is anti-social behavior. In addition to people who attack their neighbors or eat raw meat, a person who marries or has sex with a priest, baptizes an illegitimate child or abandons a wife to live with another married women also suffers metamorphosis into these horrible creatures. Like the spirits of the bush, these creatures define the limits of human behavior.

Even at the time of the original research in the 1970s cultural change was already in coarse. Farming was in the process of being disenchanted, particularly in highly commercial irrigation along the São Francisco River where Green Revolution methods were adopted. When these productivist farmers were asked what they do when an outbreak of crop pests or disease occurs they said that –50–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

they applied pesticides. Only 7 % of them attributed these problems to the evil eye as opposed to 94 % of the ranchers in extensive stock raising zones who consider the evil eye to be a serious problem. However, commercial irrigation involves high unpredictable market risk and some farmers could make vows to sponsor a São Gonçalo dance if they were able to sell their produce for a good price at harvest time. In sum, technical control may have reduced natural risk but it was substituted by economic risk. In stock-raising the mandatory use of vaccines and other veterinary treatment as well as increased fencing of interfluvial lands also removed the need for using prayer cures to reach inaccessible animals out in the bush.

Belief in bush spirits like Caipora was also on the wane among younger people because they attained higher levels of formal education than their elders.

One middle-age women was shocked to hear her teenage nephew say that he had never heard of Caipora. He lived in town and was in middle school at the time. The boy liked to visit relatives in the countryside but he never went out hunting in the bush with his uncles, so he quite literally had never heard anything about enchanted creatures.

6. Deforestation and Disenchantment in the Atlantic Forest of Southeast Brazil The Brazilian Atlantic Forest is considered to be a world environmental hotspot by ecologist NGOs and international development agencies. Occupying an area of 1 million km2 along the east coast of Brazil, this biome encompasses a huge variety of tropical and sub-tropical micro-environments. Located in the oldest area of European colonization in Brazil, deforestation has surged and ebbed over time according to commodity export cycles and progress in national industrialization. This caused widespread conversion of tropical woodlands into fields and cities so that by 1990 only 5 % to 8 % of the original land cover remained (Andrade, 1973; Dean, 1995).

The study area located in Southeast Brazil was originally colonized during the 16th century and presently is part of the industrial heartland of Brazil where the largest metropolitan areas are located. Agriculture in the Southeast has been fully commercial since coffee was introduced in the 19th century and was profoundly transformed by the post-war diffusion of conventional productivist agriculture and the rise of a national agro-industrial complex (Sorj, 1986; Müller, 1989). Against this, the state of Rio de Janeiro has long held an important role in environmental preservation. The first Brazilian conservations units were set up in this state from the 1860s onward and today about a quarter of its territory is in nature reserves, most concentrated on the windward side of the Fluminense Coastal Mountains.

–51–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

The study area included five municipalities straddling these mountains at the point of transition from essentially rural areas located inland to the metropolitan region of Greater Rio de Janeiro situated on the Atlantic seaboard. Within these municipalities three kinds of landscapes areas were researched according to the farming system used and the degree of deforestation present: 1) productivist vegetable farming undertaken in completely deforested areas located on the leeward side of the mountains between 600 to 800 meters altitude which had once been important for coffee growing; 2) productivist and post-productivist vegetable farming in a mixed field-and-forest landscape located in mountain valleys at altitudes between 800 and 1,000 meters, which were too high for coffee growing in the past; and 3) non-productivist slash-and-burn farming in forested areas located on the steep windward escarpment at 200 to 1,100 meters altitude, which were too humid for coffee growing.

With regard to religious worldview, this case represents the exact opposite of the Sertão of Northeast Brazil. Rio de Janeiro is where Pentecostal Protestantism has made more inroads in Brazil and the zone of productivist vegetable farming in the mountains is even more Protestant than the metropolitan area.

This raises the question: did Protestantism secularize farmer worldviews and eradicate traces of animism? We will see that religious worldview does indeed affect socio-environmental and metaphysical perceptions but the farming system used, the degree of deforestation present and the level of formal education were found to be more important causes for disenchantment.

On theological grounds Protestants usually reacted strongly to questions about belief in animist beings. When asked about the Amerindian bush spirit Caipora/Curupira, the black rural spirit Saci Pererê and werewolves the usual response was that the only thing that really exists is Jesus Christ and the rest is merely superstition. This notwithstanding, 17 % of the interviewed Protestants were found to believe in Saci and in werewolves because of personal encounters in which they claimed to have actually seen these creatures. However, this was explained away by their neighbors who considered such sightings to really be the Devil in disguise.

For Protestants the Devil is everywhere and is always ready to tempt individuals into sin, especially young maidens. In fact, it is advisable to not even mention his real name and instead refer to him as The Bad Thing. This view of the omnipresence of the Satan and in particular Protestants having distilled the bush spirits into manifestations of the Devil amuses Catholics. When asked about the bush spirits one Catholic man remarked to the general laughter of all present that they no longer exist locally because The Bad Thing arrived and scared them all off.

Nevertheless, for Protestants this struggle with the Devil is limited to social affairs and rarely enters farming. Problems with crop disease or poor luck with produce prices are never attributed to the Devil. Nor does God have much to do with these problems either. His help can on rare occasion be invoked when –52–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

mundane productive problems become unbearable but it is far more common to ask for divine intervention only for very serious health problems like a grave illness or a snake bite.

Local Catholics behave similarly and do not invoke the saints as assiduously as we saw above in the case of Catholics with enchanted worldviews in the Sertão. Similarly, few Catholics and Protestants in areas of productivist agriculture had heard of the term Caipora or Curupira and when they had they did not really know what it was. One boy remembered a story that his grandfather had told him about giving porridge to Caipora in a hunting context at the beginning of the 20th century when the landscape was still predominantly forested. Furthermore, only 6 % of Catholics productivist farmers were found to believe in Saci and none believed in the existence of werewolves which is even a lower figure than that of anti-animist Protestants.

The worldview in areas of non-productivist agriculture was found to be highly enchanted with half of the farmers believing in Curupira, 80 % in Saci and 85 % in werewolves. Much more is known about Curupira and descriptions match those encountered in areas of peasant agriculture elsewhere in Brazil (fig. 3). The spirit is said to have the appearance of a small Amerindian man who is half-human and half-animal. His feet are pointed backwards, he has pointed ears and fur and he is mounted on a peccary. Curupira eats wild fruit and as “chief of the forest” controls human hunting activities so as to maintain a balance between kills and reproduction. There is a common tale about a hunter who killed five peccaries. Curupira suddenly appeared and complained that five peccaries were more than the hunter could eat. With a wave of his hand, Figure 3. Curupira and Saci Pererê as animalistic spirits

Source: cover of the journal Revista da FBCN; cover of Lobato (1998).

–53–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

Curupira brought four of the animals back to life, sent them scurrying off into the forest and told the hunter that he should consider himself lucky that he had left him one peccary to take home.

Saci Pererê and werewolves are also human-like rural spirits but unlike Curupira they do not live only in deep forest which might explain why these spirits are well-known in more deforested landscapes even if the productivist and post-productivist farmers there do not believe in them. Saci Pererê has the appearance of a little black man who wears a red cap, smokes a pipe and has only one leg. However, unlike Curupira, Saci has no clear social function other than to play tricks on humans. The animalistic characterization of indigenous Curupira and black Saci reflects historic colonial relations involving rebellious slaves who fled from civilized society dominated by European colonists and became “wild men” who went to live in the forest (cf. Duerr, 1985; Taussig, 1987).

Werewolves are humans transformed into large hairy dog-like creatures with long ears, large teeth and claws. Their function is social rather than environmental. A man becomes a werewolf because he is evil, mentally disturbed and does not believe in God. Alternatively, he may be the seventh born son and to avoid becoming a werewolf he must be baptized by his oldest brother.

The higher proportion of people who believe in these spirits in the area of non-productivist agriculture is also related to the poor lighting facilities. At the time of the research, most farmers of the forested escarpment did not have electricity and transport was still by horseback so that there were numerous tales of close encounters with spirits at night on dark lonely roads, much like those heard in the Sertão. The name for spirits, assombrações, evokes the image of nocturnal encounters: the root word sombra literally means shadow. This can be seen in the answer received when one productivist farmer stated halfjokingly that the electricity company had done away with belief in spirits. He explained his answer: before electricity and proper lighting, they had lived in “darkness”, so when a strange shadow was seen moving about in the darkness it was assumed to be a spirit.

Religious worldview by itself was found to be of marginal importance for provoking deforestation. If Protestants had a more disenchanted worldview they would be expected to be more prone to deforesting their land. In the productivist landscapes of the leeward side of the mountains on average Protestants were indeed found to have only 7 % of the forest cover remaining on their farms while Catholics had 15 %, but this is hardly a significant difference.

Similar average figures were encountered in zones of productivist agriculture in the mountains, where 8 % and 15 % of farms was still forested respectively for each religious group.

What made a greater difference in forest cover in the mountain valleys and the windward escarpment was the farming system used. Before the 2006 ban on cutting secondary growth in the Atlantic Forest biome, non-productivist farmers usually had about a fifth of their highest land in primary forest and –54–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

two-thirds of the rest in varying stages of fallow. Farmers who used conventional productivist farming there deforested their farms just like farmers did on the leeward side of the mountains. Farmers using newer alternative post-productivist methods in the mountains on the other hand had let their steepest marginal lands revert to secondary forest which covered 37 % of their property versus only 9 % for farmers using productivist methods. Farmers using post-productivist methods stated that they wanted the forest cover to protect water sources for irrigation and to have access to fence post and crop stake materials, the cost of which had become extremely expensive even before the 2006 ban.

Reinforcing the thesis of the importance of farming systems vis-à-vis worldview is the fact that enchanted worldviews do not come back again with the regrowth of forests. None of the post-productivist farmers had heard of Curupira or believed in Saci and werewolves. Finally, it should be noted that most farmers, irrespective of the agricultural system used, retained an organic-vitalist view of the environment in which land, water and even rocks for some are considered to be alive. Consequently, it is possible to have a spiritually disenchanted view of farming in function of the farming methods employed but the propagation of a materialist mechanistic attitude involving an inert nature depends on the level of formal education attained. As most farmers engaged in productivist farming in deforested areas did not finish primary school they did not study Natural Sciences in school and so still retained an organic view of nature.

This view of nature was only changing in the mountain valleys where formal educational attainment was higher and students went on to secondary school where they have contact with Agronomic, Biological and Physical Sciences.

7. Enchanted and Disenchanted Amazonia A host of global, national, regional, state-, municipality- and community-level social actors interact and struggle over the fate the Amazon and the concept of relational socio-ecology is fundamental for understanding how they perceive forested and deforested landscapes. Many international environmentalists and foreign heads of state regard the human population to be a threat to the conservation of the Amazon rain forest. On the other hand, the Amazon has also been a great laboratory for Amerindian, indigenous and riverine peasant social movements which resist both biocentric conservation as well as expropriation by agribusiness. Indeed, almost all of the experiments involving conservation with sustainable use are concentrated in the Amazon while biocentric conservation and environmental injustice are usually the rule elsewhere in Brazil (Bicalho and Hoefle, 2010, 2022; Hoefle, 2021).

Remote tribal Amerindians historically live in villages located in headwater refuges, practice long-fallow cropping, hunting and some poultry raising. A few Amerindians occasionally go downriver for a period of time in order to engage –55–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

in monetary activities and earn income for buying iron tools which they do not make locally. They speak mainly their indigenous language at home and some mixed Portuguese and Spanish in their dealings with outsiders. These Amerindians have fully animist worldviews and often successfully resist the efforts of foreign missionaries to convert them to Christianity.

Hybrid indigenes and peasants live along main rivers and for centuries have had contact with global capitalism as well as with Catholic missionaries. After the Conquest in the past they lived dispersed along the main rivers and today increasingly in communities in order to access public services. This historic peasantry practices reasonably sustainable medium-fallow cropping, raises small domestic animals and some cattle on a semi-subsistence basis. When located near larger cities they may even become capitalized vegetable and fruit farmers who sell their produce to urban markets. Most peasants display strong recent Amerindian ancestry, almost all of them speak only Portuguese and for centuries they have had a spiritually bifurcated Christian worldview laced with animist elements.

Frontier peasants located along roads are recent settlers coming from deforested landscapes of the Northeast, have some old indigenous ancestry, practice unsustainable cropping with little or no fallowing, raise small domestic animals and cattle in a semi-commercial regime but use few capital inputs. These peasants live dispersed along roads or in communities and have a spiritually bifurcated Christian worldview without animist traces. Settlers from southern Brazil also live along roads and have pronounced European ancestry. They also had lived in deforested landscapes previously and practice fully commercial cattle ranching and soy commodity production using mechanized super-productivist methods. Southerners attain high levels of education, culturally separate themselves in Gaucho traditions centers and possess a secular worldview toward farming and health issues.

The tales of enchanted creatures of the Amazon are a product of centuries of cultural hybridity between descendants of detribalized Amerindians and immigrants from other regions of Brazil which produced a historical peasantry living along the river and lake systems of the Amazon. Water courses are large and extensive forested areas exist close by so that indigene and riverine peasants possess a rich lore of human-like spirits of the forests and rivers, of enchanted animals temporarily metamorphosed into humans, of humans temporarily transformed into monstrous animals and of divine interference into worldly affairs. As the Amazon has a good deal of recent Amerindian cultural heritage more enchanted creatures are identified and tales concerning them are also richer than those encountered in other regions. Some enchanted entities are specific to the Amazon while others are common throughout the Brazilian countryside.

Curupira (occasionally referred to as Caipora) is the most commonly cited forest spirits. The term curupira, like others treated below, is of indigenous origin and is also used in Spanish in the Peruvian and Colombian Amazon.

–56–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

This creature is referred to as “chief of the forest” or “mother of the forest” and as such is feminine like Caipora in the Northeast. Smith (1996) on the other hand found Curupira to be male in the less preserved eastern Amazon.

Curupira lives deep in the virgin forest of inter-fluvial areas and at the headwaters of rivers where few people live so that only former rubber tappers who lived there in the past and male hunters today have had contact with her. She eats natural fruit or hunts animals like people do, which seems similar to Amerindian animist projecting culture on to a spirit of the forest. As protector of wild animals, Curupira can interfere in hunting activities by causing a hunter to become lost in the forest and by springing his traps. She normally only beats a hunter or his dogs with invisible blows or throws rocks at them but in some tales dead hunters were found tied to a tree deep in the forest and this was attributed to Curupira. Some stories of Curupira have a sexual side of her trying to keep hunters as mates but the men resist her overtures because she is so ugly, in which case the hunter is tied to a tree and forcibly abused.

Curupira is usually thought to be an enchanted spirit with the power of invisibility but when sighted to have the appearance of a small brown-skinned hybrid (cabocla) or a fully Amerindian woman. She mixes human and animal characteristics and the human traits are said to be Amerindian. She uses no clothes, has long hair covering her face and fur over her body (fig. 4). Her feet are pointed backwards and in the western Amazon is said to have a short tail.

Figure 4. Curupira mixes human and animal appearance and behavior

Source: Wood carving displayed in a restaurant in Leticia, Colombia –57–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

She does not have the capacity of speech and only makes guttural sounds. Because of this she is said to have only a “semblance” to people and so occupies a half-way position between humans and animals. Hairy men or someone who is always out hunting in the forest can receive the nickname of Curupira. This of course implies that their appearance and behavior is not human, which is a classic function of animal-human metaphors (cf. Urton, 1985).

Curupira loves tobacco and particularly sugarcane spirits which are used to placate her so that she does not interfere with the hunt. This could be interpreted as an act of reciprocity within an animist worldview which might limit overhunting but no one interviewed ever expressed the idea that Curupira maintains a balance between kills and reproduction like encountered elsewhere in Brazil or in some case studies of Amazonian Amerindians. Regarding this, Descola (2013, pp. 12, 346, 348) expresses doubts concerning Reichel-Dolmatoff’s (1974, 1976) model of animist energetic balance with shamans acting as bookkeeper managers of the ecosystem. In addition, no one interviewed ever said that they did not go into certain parts of the forest in order to avoid encountering Curupira or other feared extraordinary creatures in the way that Smith (1996, p. 11) suggested for creating no-go buffer zones that permit faunal reproduction.

However, the idea of limiting overhunting was present in one description of Hell told by a riverine farmer who lived along a tributary of the upper Amazon in which the damned are forced to eat the rotten meat of all the animals which they had hunted beyond their alimentary needs. Despite this, when another man who lived in the same general area and far from any city, returned from a hunt with a large amount of meat and was asked if he was going to eat all of it, his answer was, “I have bills to pay”. This shows that riverine peasants are not deterred from overhunting by beliefs in enchanted creatures because they have been articulated to a monetary economy for centuries.

Mention of Saci Pererê is rarer in riverine Amazonia and more commonly found on the advancing frontier among immigrants from southern Brazilian even if most do not believe in it. Like we saw above, this creature is characterized as a little black boy with only one leg who wears red shorts, a black cap, smokes a pipe and mounts a horse. However, some stories “mix” the description of the spiritual entities which cautions against insisting on “typical” tales. One farmer on the advancing frontier called this spirit Martin Pererê but gave a description normally attributed to Curupira. Another person who lives on the periphery of Manaus said Saci once existed there when forest was still present. His description mixed the appearance of Saci with the behavior of Cururpira in that Saci causes people to get lost in the forest and hunts forest animals to eat. Here we see at the personal level how classic Structuralist transformations and inversions occur whereby people recombine elements of what for the “collective consciousness” approach to myth would be “different” beliefs. Indeed, ethnographic research methods which are not multi-sited and –58–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

do not consult a larger number of individuals would not even have detected this socio-spatial complexity.

The rivers of the Amazon are also animated by extraordinary creatures, the most commonly cited being enchanted pink dolphins. These creatures have the capacity to metamorphose into people, usually in the form of young men, who come on to land at night. A handsome but unknown young white man, all dressed in white, will appear at a party or before a young woman near the river when she is washing clothes or taking a bath at dusk and enchant her into accepting his advances. Alternatively, such a dolphin will transform from the shoulders down into human form, maintain a dolphin head and only dress a string-ray as a hat, an electric eel as a belt and use shoes. Enchanted pink dolphins are said “to do evil” to humans by placing young maidens into a trance in order to seduce and impregnate them. An affected woman must be physically restrained or else she will jump into the river to go after her dolphin lover down to his underwater abode from where she never returns. Some Protestants consider the dolphin to be a manifestation of the Devil (fig. 5).

Figure 5. The dolphin, his human partner and mixed-species offspring

Source: Wood carving displayed in a restaurant in Leticia, Colombia –59–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

The belief in mermaids, also occasionally called iaras, is not common in this part of the Amazon but when present are a mirror image of dolphins. Sirens are beautiful women who have a human torso, a fish tail and sometimes duck feet.

They can live in the rivers but usually in the sea. They seduce fishermen, take them down to their underwater abodes and are never heard of again. As the dolphin, a mermaid can also metamorphose into a complete beautiful woman and come on to land after a man to carry away with her.

Wicked humans can be metamorphosed into extraordinary animals and lost souls. The term visage or visagem (vision) are spirits or shades (vultos) in the form of the ghost of a dead person who was not “saved” (did not go to Heaven). They dress in white robes and have no hair. A vision appears and disappears in an instant late at night along a dark trail or in the village and when people see such a spirit they become petrified to the point of immobility.

Shades do not actually attack people but rather scare the daylight out of them.

They are thought to be lost souls who did evil in life and now wander in an earthly solitary hell, an animist notion of damnation similar to that related above for the Sertão.

The metamorphosis of men into werewolves is another kind of divine punishment, in this case, for those who were not baptized. Just before midnight on Wednesday of Holy Week such a man is transformed into a kind of ugly pig- or dog-like creature, which during the night must run on its elbows and knees through seven parishes. Along the way, a werewolf may stop to gnaw on old animal and fish bones encountered or in some accounts attack and eat children. Dogs get nervous and bark at a werewolf but do not dare attack it because it will beat them brutally if they come too near it, maybe alluding to Curupira. On the other hand, if a werewolf is beaten by people it transforms back into a human and any wound received will appear the next day so confirming suspicions about the strange behavior of a neighbor.

Again, we see that in the Amazon these creatures refer to human identity and colonial ethnic relations. In the most general way, extraordinary and ambiguous creatures serve to define human-ness in terms of physical appearance and proper behavior. Curupira has some human traits such as walking on two legs and she has a taste for tobacco and cane spirits but is fury, does not use clothes, possesses superhuman force and has the power of invisibility.

Mapinguari is said to be similar to Curupira in form but much larger, to have a mouth in the wrong place and to smell horribly. Saci has human form and dresses shorts but has only one leg and has the ability to appear and disappear.

People dress properly and take a bath every day.

Creatures temporarily transformed into people, like enchanted dolphins and sirens, lead people into sexual temptation and cause them to abandon their human homes to live in an enchanted abode at the bottom of rivers and the sea.

The belief in lost souls closes the circle between people and the extraordinary creatures in that some people think that enchanted dolphins are the lost souls –60–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

of drowned humans. Lost souls usually appear to ask the living to perform some task left unfinished, such as fulfilling a vow to a saint. They can also appear because they want to carry a living person off with them into death so as to have company in their lonely wanderings and, in the case of lost souls being enchanted dolphins, down to their abode in the water.

Enchanted beings also represent different historic ethnic groups in the Amazon. Enchanted dolphins are young white males and as such considered to be handsome. Juma is a deformed Amerindian and Curupira is a hairy cabocla, both living in the forest like animals. Saci is black and also lives in the wilds.

As in the other cases treated above, these creatures can be seen as inverse images of the historically dominant European ethnic component of Brazil.

Statements like, “Mapinguari is a transformed Indian” or “Curupira is an old Indian woman who turned into her present form” were frequently made by riverine peasants. Another variant was that “Curupira tamed wild Indians and turned them into cabolos”.

With regard to social groups defined by region of origin, beliefs concerning enchanted creatures sets the historical population off from the new settlers who arrive from other regions of Brazil. Of the riverine population, 63 % believed in two or more forest spirits and 38 % two or more river spirits while only 32 % and 17 % of frontier settler peasants did. Social class and educational attainment were found to be strongly related to non-belief with no ranchers or commodity farmers believing in forest or river spirits. These farmers usually have at least a high school education and some had university degrees.

Finally, the limited role of religious affiliation highlights the importance of formal education for disbelief in animist spirits and metamorphoses. In recent decades folk Catholicism in the Amazon has lost members to Protestant groups whose worldview might be more disenchanted because the forest and river spirits are considered to be manifestations of the Devil. However, Pentecostal Protestants and Cruzista Catholic Fundamentalists believe more in the spirits than do typical Catholics. True, the former may believe less in supernatural influence on farming, but, on the other hand, they have a fixation with diabolical interference in their personal life. The few Lutherans encountered in the Amazon did not believe in the spirits of the wilds or in divine intervention in farming because they were from southern Brazil, practiced super-productivist commodity production and had high levels of formal education, not because their religion demonized the forest spirits. With regard to other religious groups, the Cruzistas had the lowest educational attainment, followed by Pentecostal Protestants, which shows how formal education and not religion, provokes worldview disenchantment.

The presence of forest is also important and can even trump formal education.

One boy in high school who lived in what is now a periurban area of Parantins (a medium city of the Central Amazon) said that he believed in the existence of Curupira because his father had seen the creature nearby in the past. The –61–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

boy had never seen Curupira himself because local land clearing removed the forest where Curupira lived but he said that she just moved away to another forested area. A second interesting case involved former riverine peasants now living along a frontier highway. The couple remembered the stories of enchanted creatures that their parents had told to them but they did not pass the tales on to their children because they now lived in a deforested environment where forest and river spirits do not exist. The stories were simply not relevant in their new location. With this we see that lore can be lost in three generations.

8. Conclusion This work has demonstrated how a relational approach can seriously dialogue with the hybrid animist-spiritually bifurcate worldviews of indigenous and peasant populations present in key threatened Brazilian biomes in which environmental conservation is important for reversing global climatic change.

The general theoretical discussion and empirical examples from Brazil implement Latour’s (2013) call for a reformed scientific worldview composed of fourteen modes of existence that can overcome naïve naturalist ontology and its inadequate nature-society and supernatural-natural dualisms. Instead of promoting nature enclosures and environmental injustice toward historic peoples like biocentric conservation does, socio-ecological conservation leaves historic populations in place.

This is not just an abstruse theoretical point because global conservation will only be successful when emissions are reduced by adopting environmentally benign technologies in the Global North as well as promoting socio-ecological conservation of key biomes in the Global South (and in the North too for that matter). This means focusing more on entire sustainable livelihoods for people present in the key biomes of the South. Simply forcing more REDD (Reduced Emissions from Deforestation and Forest Degradation) policies on the South and doing little at home is doomed to failure and indeed is cynical.

More “re-wilding” is also not the answer because this kind of policy is still based on naïve naturalism and so represents just another term for biocentric conservation which only takes the good of the ecosystem into consideration and the country bumpkins be damned. A new English translation (2020) of Lévi-Strauss’ classic La Pensée sauvage as Wild Thought captures the issues in a nutshell. Lévi-Strauss tried to show how primitive peoples acted rationally and through astute observation could hit upon the “real” relations of Nature just like Science does. In other words, he wanted to preserve scientific investigation by showing how all of the world’s peoples acted rationally. Savage thought was not considered to be inferior just prior and was only problematic when it placed culture (magic, religion, games, etc.) between the primitive observer and the observed natural phenomena. Lévi-Strauss (1969, 2020) may have had good –62–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

intentions but this view has long been used to justify eradicating the interference of supernatural culture through the propagation of biological naturalism in formal education.

Naturalism is light years away from a relational approach which holds that there are as many natures as there are cultures, or better yet, there is no culture or nature, but rather level relational fields of humans interacting with non-humans. Here we saw how worldview can be important for environmental conservation though not by itself but rather as part of overall sustainable livelihoods. Consequently, possible limitations to environmental overexploitation imposed by surviving animist elements present in hybrid worldviews were found to be no match for capitalist commodity production and scientific naturalism which got us into our current environmental mess. Furthermore, the Brazilian cases treated above showed that once a worldview is disenchanted by naturalist formal education it can never be re-enchanted by simply recreating forests. Rewilding policies recreate nature in the form of greater biodiversity but one that is spiritually impoverished. Real wild thought involves close and immediate approximations between humans and non-humans in This World and the Other.

To move forward, the fatal flaws of global capitalism must be addressed and I would argue that a major change in scientific worldview is part of this process.

Harvey (2014, pp. 216-225) is of the opinion that environmental problems do not constitute the most serious contradiction to global capitalism while Peet, Robbins and Watts (2011, pp. 15-23) hold the opposite view, that it is in the very nature of capitalism to destroy environments. However, despite their differences, these authors agree that a post-capitalist transition is fundamental for reducing global environmental destruction and for promoting social justice. I agree whole-heartedly with them.

References Andrade, Manuel Correia de (1973). A terra e o homem no Nordeste. Contribuição ao estudo da questão agrária no Nordeste. São Paulo: Brasiliense.

Berlin, Brent (1992). Ethnobiological Classification. Principles of Categorization of Plants and Animals in Traditional Societies. Princeton: Princeton University Press.

Bicalho, Ana Maria; Scott William Hoefle (2010). “Economic Development, Social Identity and Community Empowerment in the Central and Western Amazon”. Geographical Research, Vol. 48, pp. 281-296. DOI: https://doi.org/10.1111/j.1745-5871.2009.00626.x – (2022). “Conservation and Dispossession in the Pantanal Wetlands of Western Brazil”, in: Maria Helena Pina; Leandro Dias de Oliveira [eds.]. The Overarching Issues of the European Space. Porto: Universidade do Porto. [In press] Bloch, Marc (1961). Feudal Society. London: Routledge Kegan Paul. [First edition: 1946] Büscher, Brad; Robert Fletcher (2014). “Accumulation by Conservation”. New Political Economy, Vol. XX, No. 2, pp. 273-298. DOI: https://doi.org/10.1080/13563467.2014.923824 – (2018). “Under Pressure: Conceptualising Political Ecologies of Green Wars”. Conservation and Society, Vol. XVI, No. 2, pp. 105-113. DOI: https://doi.org/10.4103/cs.cs_18_1 –63–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

Bumpus, Adam G.; Diana Liverman (2011). “Carbon Colonialism? Offsets, Greenhouse Gas Reductions, and Sustainable Development”, in: Richard Peet; Paul Robbins; Michael Watts [eds.]. Global Political Ecology. Milton Park: Routledge, pp. 203-224.

Cascudo, Luís da Câmara (1962). Dicionário do folclore brasileiro. Rio de Janeiro: Ministério da Educação e Cultura. [First edition: 1954] Cresswell, Tim (2013). Geographical Thought. A Critical Introduction. Chichester: John Wiley & Sons.

Crosby, Alfred W. (1996). The Measure of Reality. Quantification and Western Society, 12501600. Cambridge: Cambridge University Press.

Dean, Warren (1995). With Broadax and Firebrand. The Destruction of the Brazilian Atlantic Forest. Berkeley: University of California Press.

Descola, Philippe (2013). Beyond Nature and Culture. Chicago: Chicago University Press.

[First edition: 2004] Dowie, Mark (2009). Conservation Refugees. The Hundred-Year Conflict Between Global Conservation and Native Peoples. Cambridge: MIT Press.

Duerr, Hans Peter (1985). Dreamtime. Concerning the Boundary between Wilderness and Civilization. Oxford: Blackwell. [First edition: 1978] Durkheim, Émile (1964). The division of Labor in Society. New York: Free Press. [First edition: 1893] Evans-Pritchard, Edward Evan (1937). Witchcraft, Oracles and Magic Among the Azande.

Oxford: Clarendon.

Frake, Charles O. (1964). “Notes on Queries in Ethnography”. American Anthropologist, Vol. 66, No. 3, pp. 132-145.

Frank, Andre Gunder (1993). “Bronze Age World System Cycles”. Current Anthropology, Vol. 34, No. 4, pp. 383-429. DOI: https://doi.org/10.1086/204184 Goody, Jack (1976). Production and Reproduction. A Comparative Study of the Domestic Domain. Cambridge: Cambridge University Press.

Harvey, David (2014). Seventeen Contradictions and the End of Capitalism. London: Profile.

Hodgen, Margaret (1971). Early Anthropology in the Sixteenth and Seventeenth Centuries.

Philadelphia: University of Pennsylvania Press. [First edition: 1964] Hodgetts, Timothy (2018). “Connectivity as a Multiple: In, with and as ‘Nature’”. Area, Vol. 50, pp. 83-90. DOI: http://doi.org/10.1111/area.12353 Hoefle, Scott William (1995). “Igreja, catolicismo popular e religião alternativa no sertão nordestino”. Revista de Ciências Sociais, Vol. 26, No. 1, pp. 24-47.

– (1999). “Religious World-View and Environment in the Sertão of North-East Brazil”. Ethics, Place, Environment, Vol. 2, No. 1, pp. 55-79.

DOI: https://doi.org/10.1080/13668799908573655 – (2008). “You Pig!”. Critique of Anthropology, Vol. 28, No. 4, pp. 376-405.

DOI: https://doi.org/10.1177/0308275X08098258 – (2009a). “Enchanted (and Disenchanted) Amazonia”. Ethics, Place and Environment, Vol. 12, No. 1, pp. 107-130. DOI: https://doi.org/10.1080/13668790902753112 – (2009b). “Ética ambiental, sistema agrícola e paisagem cultural na Mata Atlântica no Sudeste”.

Ateliê Geográfico, Vol. 3, No. 8, pp. 22-52. DOI: https://doi.org/10.5216/ag.v3i3.8574 – (2019). “Ghosts in the Forest: The Moral Ecology of Environmental Governance Toward Poor Farmers in the Brazilian and US Atlantic Forests”, in: Carl J. Griffin; Roy Jones; Iain J. M. Robertson [eds.]. Moral Ecologies Histories of Conservation, Dispossession and Resistance.

Cham: Palgrave Macmillan, pp. 99-125. DOI: https://doi.org/10.1007/978-3-030-06112-8_5 – (2020). “Conservation Refugees and Environmental Dispossession in 21st Century Critical Geography”. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, núm. 84.

DOI: https://doi.org/10.21138/bage.2895 – (2021). “Is the Land Half Empty or Half Full of Forest?”, in: Maria Helena Pina; Felisbela Martins; Leandro Dias de Oliveira [eds.]. The Overarching Issues of the European Space.

–64–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

From Sustainable Development to Sustainability. Porto: Universidade do Porto, pp. 369-389.

DOI: https://doi.org/10.21747/978-989-9082-08-3/overa26 – (2022). “Objectivities and Subjectivities in Geographical Research: A Philosophical Inquiry into Methods”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, No. 93, pp. 51-82. DOI: https://doi.org/10.2436/20.3002.01.219 Holbraad, Martin; Morten Axel Pedersen (2017). The Ontological Turn. An Anthropological Exposition. Cambridge: Cambridge University Press.

Horton, Robin (1964). “Ritual Man in Africa”. Africa: Journal of the International African Institute, Vol. 34, No. 2, pp. 85-104. DOI: https://doi.org/10.2307/1157900 Karlsson, Bengt G. (2018). “After Political Ecology”. Anthropology Today, Vol. 34, No. 2, pp. 22-24. DOI: https://doi.org/10.1111/1467-8322.12422 Latour, Bruno (2004). Politics of Nature. Cambridge: Harvard University Press. [First edition: 1999] – (2005). Reassemblying the Social. Oxford: Oxford University Press.

– (2013). An Inquiry into Modes of Existence. Cambridge: Harvard University Press. [First edition: 2012] Lévi-Strauss, Claude (1969). The Savage Mind. Chicago: University of Chicago Press. [First edition: 1962] – (2020). Wild Thought. Chicago: University of Chicago Press. [First edition: 1962] Lehmann, David (1996). Struggle for the Spirit. London: Polity.

Lovejoy, Arthur O. (1964). The Great Chain of Being. A Study of the History of an Idea. Cambridge: Harvard Univ. Press. [First edition: 1936] Machequeiro, Raquel Rodrigues (2023). The Carbon Calculation. Global Climate Policy, Forests, and Transnational Governance in Brazil and Mozambique. Tucson: University of Arizona Press.

Malinowski, Bronisław (1935). Coral Gardens and Their Magic. London: George Allen.

– (1966). Magic, Science and Religion and Other Essays. Boston: Beacon. [First edition: 1948] – (1968). Argonauts of the Western Pacific. New York: Dutton. [First edition: 1922] Matta, Roberto da (1973). Um mundo dividido. A estrutura social dos índios Apinayé. Petrópolis: Vozes.

Merchant, Carolyn (2005). Radical Ecology. The Search for a Livable World. London: Routledge. [First Edition: 1994] Müller, Geraldo (1989). Complexo agroindustrial e modernização agrária. São Paulo: Hucitec.

Peet, Richard; Paul Robbins; Michael Watts (2011). “Global Nature”, in: Richard Peet; Paul Robbins; Michael Watts [eds.]. Global Political Ecology. Milton Park: Routledge, pp. 1-47.

Pepper, David (1996). A History of Environmental Thought. London: Routledge.

Radcliffe-Brown, Alfred (1968). Structure and Function in Primitive Society. Glencoe: Free Press. [First edition: 1950] Reichel-Dolmatoff, Gerardo (1974). Amazonian Cosmos. The Sexual and Religious Symbolism of the Tukano Indians. Chicago: University of Chicago Press.

– (1976). “Cosmology as Ecological Analysis”. Man, Vol. 11, pp. 307-318.

Sahlins, Marshall D. (1966). Tribesmen. Englewood Cliffs: Prentice Hall.

Sauer, Carl (1963). “Forward to Historical Geography”, in: John Leighly [ed.]. Land and Life. Berkeley: University of California Press, pp. 350-379. [First edition: 1941] Schneider, Jane (1990). “Spirits and the Spirit of Capitalism”, in: Ellen Badone [ed.]. Religious Orthodoxy and Popular Faith in European Society. Princeton: Princeton University Press, pp. 24-54.

Schwanen, Tim (2018). “Thinking Complex Interconnections: Transition, Nexus and Geography”. Transactions of the Institute of British Geographers, Vol. 43, No. 2, pp. 262-283.

DOI: https://doi.org/10.1111/tran.12223 Simmons, Ian (1993). Interpreting Nature. Cultural Constructions of the Environment. London: Routledge.

–65–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 33-66 Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds”

Scott William Hoefle

Simmons, Ian; Neal Cox (1985). “Holistic and Reductionist Approaches to Geography”, in: Ron Johnston [ed.]. The Future of Geography. London: Metheun, pp. 43-58.

Smith, Nigel J. H. (1996). Enchanted Amazon Rain Forest. Stories from a Vanishing World.

Gainesville: University of Florida Press.

Sorj, Bernardo (1986). Estado e classes sociais na agricultura brasileira. Rio de Janeiro: Guanabara.

Souza, Laura de Mello (1987). O Diabo e a terra de Santa Cruz. São Paulo: Companhia das Letras.

Stoll, David (1990). Is Latin America Turning Protestant? Berkeley: University of California Press.

Taussig, Michael (1987). Shamanism, Colonialism, and the Wild Man. A Study in Terror and Healing. Chicago: University of Chicago Press.

Trigger, Bruce (2003). Understanding Early Civilizations. Cambridge: University of Cambridge Press.

Urton, Gary [ed]. (1985). Animal Myths and Metaphors in South America. Salt Lake City: University of Utah Press.

Whatmore, Sarah (2002). Hybrid Geographies. London: SAGE. Wolf, Eric (1982). Europe and the People Without History. Berkeley: University of California Press.

–66–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 96, desembre 2023, p. 67-106 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 21/11/2023 ‒ Data d’acceptació: 30/11/2023 ‒ Data de publicació: 22/12/2023

DOI: 10.2436/20.3002.01.242 42

De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona1 Enric Mendizàbal

Universitat Autònoma de Barcelona enric.mendizabal@uab.cat https://orcid.org/0000-0002-6066-7515

Resum Les dues idees base d’aquest text són: 1) la principal funció de les ciutats és l’intercanvi entre persones de productes, béns i idees; sense aquests intercanvis —el comerç—, les ciutats no existirien; i 2) les llibreries són un indicador qualitatiu del fet urbà, ja que permet identificar una societat civil potent i organitzada; en efecte, no hi ha ciutat si no hi ha llibreries. L’objectiu de l’article és l’anàlisi de la relació entre dos objectes tangibles —llibre i ciutat— amb l’intercanvi comercial que es fa a les llibreries. El cas d’estudi és el municipi de Barcelona, presentant una geohistòria comercial i cultural de les seves llibreries, les quals tenen una llarga tradició, tot utilitzant el concepte d’heterotopia de Michel Foucault.

Paraules clau: geohistòria comercial, geografia cultural, llibreria, heterotopia, Barcelona.

Resumen: De la pasión y de los peligros de comprar y vender libros en Barcelona Las dos ideas base de este texto son: 1) la principal función de las ciudades es el intercambio entre personas de productos, bienes e ideas; sin esos intercambios —el comercio—, las ciudades no existirían; y 2) las librerías son un indicador cualitativo del hecho urbano, ya que permite identificar a una sociedad civil potente y organizada; en efecto, no hay ciudad si no hay librerías. El objetivo del artículo es el análisis de la relación entre dos 1. Porto més de vint-i-cinc anys treballant sobre llibreries i territori, especialment les de Barcelona, així que és impossible agrair a tothom que m’ha donat un cop de mà (o molts): col·legues de la Universitat Autònoma de Barcelona (especialment Abel Albet i Francesc Vilanova) i d’altres universitats (com João Carlos Garcia de la Universidade do Porto, JohanMillian de LADYSS-Université Paris 8 Vincennes-Saint Denis, Paloma Puente de la Universidad Carlos III, Rosa Cerarols i Toni Luna de la Universitat Pompeu Fabra); les persones amb qui he coincidit en les sessions i en la Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia; llibreteres i llibreters de totes les ciutats on he anat (especialment Josep M. Simó de Cap i cua, Montse Porta de Jaimes i Cecilia Ricciarelli de Le Nuvole, totes tres a Barcelona); les persones amb qui he compartit converses en les llibreries visitades tot mirant llibres; a l’alumnat que ha estat en les classes on he tractat aquest tema (especialment Laia Oliver). Cal també agrair els suggeriments de les persones que han avaluat anònimament l’article, que han ajudat a millorar-lo. Aquestes persones i moltes altres més es podran reconèixer en el text que segueix i tenen el meu agraïment.

–67–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

objetos tangibles —libro y ciudad— con el intercambio comercial que se realiza en las librerías. El caso de estudio es el municipio de Barcelona, presentando una geohistoria comercial y cultural de sus librerías, que tienen una larga tradición, utilizando el concepto de heterotopía de Michel Foucault.

Palabras clave: geohistoria comercial, geografía cultural, librería, heterotopía, Barcelona.

Abstract: On the Passion and Dangers of Buying and Selling Books in Barcelona The two central ideas of this text are: 1) The exchange of products, goods, and services is the main activity of cities without these exchanges —trade—, cities would not exist; and 2) bookshops are a qualitative sign of the urban phenomenon by providing a means to identify a robust and organised civil society; indeed, without bookshops, there is no city. The article aims to analyse the relationship between books and the city through the commercial exchanges in bookshops. The study case applies the heterotopia concept developed by Michel Foucault to the commercial and cultural geohistory of the long-lasting Barcelona bookshops.

Keywords: Commercial Geohistory, Cultural Geography, Bookshops, Heterotopia, Barcelona.

*** “La llibertat és una llibreria.”

Joan Margarit (2004).

“O livro fechado requer abertura e depois lentidão: ficar parado diante das letras como quem se move por completo, mas num sítio que de fora não se vê.”

Gonçalo M. Tavares (2023).

1. Introducció Una de les formes bàsiques de transmissió cultural a la nostra societat són els llibres. I només pot llegir qui té el coneixement i l’habilitat per fer-ho. Per saber llegir cal fer un procés d’aprenentatge a partir de la transmissió del coneixement des de la persona que sap cap a la persona que vol —o l’obliguen— a aprendre.

El cantautor argentí León Gieco té una cançó preciosa, Encuentros,2 que tracta de l’analfabetisme actual a l’Argentina i què significa aprendre a llegir i escriure per a aquestes persones. Una de les que participa a la cançó diu “ahora que sé leer y escribir decidiré muchas cosas”: és l’empoderament a partir de la cultura.

2. Es pot escoltar a https://www.youtube.com/watch?v=d5XBp3z76To (consultat 29/11/2023).

–68–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

Tal com escriu Michèle Petit (2015, p. 26), “es eso lo que está en juego con la transmisión cultural y en particular con la lectura: construir un mundo habitable, humano, poder encontrar un lugar y moverse en él”.

Les ciutats —juntament amb el llenguatge— són una de les creacions humanes més interessants per viure-les i, per a qui ens dediquem a les ciències socials i humanes, estudiar. Respecte de les ciutats, les seves diferents funcions i morfologies al llarg del temps fan que qualsevol intent per definir-les d’una manera inequívoca estigui destinat al fracàs (Capel, 1975). Tot i això, parteixo de la idea que la principal funció de les ciutats és ser el lloc d’intercanvi entre persones de productes, béns i idees. Sense aquests intercanvis, les ciutats no existirien.

Per aconseguir llibres per llegir-los podem anar a tres llocs: biblioteques personals, biblioteques —més o menys— públiques i llibreries. És en aquest tercer lloc on es practica l’apassionant —i perillós— art de comprar i vendre els llibres que acaben formant part dels dos tipus de biblioteques citats.

Una llibreria és una “botiga on es venen llibres”.3 Però vendre llibres és i no és el mateix que vendre un altre tipus de producte (menjar, roba, mobles...). És el mateix perquè és un negoci que ha de complir unes regles determinades per tenir èxit comercial, entre les quals, tenir una elevada velocitat de reposició (Unwin, 1964; Pascual del Pino, 1988; Ringewaldt, 2000; Miller, 2006).4 Però no és el mateix, ja que en una bona llibreria acostuma a ser important el fons de llibres que tenen una demanda puntual i una molt escassa velocitat de reposició. En una llibreria s’ha de combinar el fons editorial —capital immobilitzat—amb les novetats constants i efímeres.

A més, una de les característiques de l’ésser humà és que pensem i parlem amb conceptes abstractes que només es poden expressar amb les paraules que formen el llenguatge i que mostren que el tòpic “val més una imatge que mil paraules” no sempre és cert (Tusón, 2001): ja em diran quina imatge representa la paraula “cultura” de manera inequívoca. I els llibres permeten utilitzar aquest llenguatge abstracte. Així, entenc les llibreries com a espais d’innovació, difusió d’idees i transmissió de coneixements, i aquest article analitza aquests establiments a partir del concepte d’heterotopia de Michel Foucault.

Les llibreries també són, per a mi, un indicador qualitatiu del fet urbà; són un element que permet identificar on hi ha una ciutat amb una societat civil potent i organitzada. En aquest sentit, les llibreries són una variable que cal 3. https://dlc.iec.cat/ (consultat 29/11/2023).

4. En l’article 10.1 del Real Decreto 463/2020, de 14 de marzo, por el que se declara el estado de alarma para la gestión de la situación de crisis sanitaria ocasionada por el COVID-19 (https://boe.es/boe/dias/2020/03/14/pdfs/BOE-A-2020-3692. pdf, consulta 29/11/2023) està escrit que “Se suspende la apertura al público de los locales y establecimientos minoristas, a excepción de los establecimientos comerciales minoristas de alimentación, bebidas, productos y bienes de primera necesidad, establecimientos farmacéuticos, médicos, ópticas y productos ortopédicos, productos higiénicos, peluquerías, prensa y papelería, combustible para la automoción, estancos, equipos tecnológicos y de telecomunicaciones, alimentos para animales de compañía, comercio por internet, telefónico o correspondencia, tintorerías y lavanderías. Se suspende cualquier otra actividad o establecimiento que a juicio de la autoridad competente pueda suponer un riesgo de contagio.” Així doncs, les llibreries que només venien llibres van ser considerades com a botigues no essencials i no van poder obrir durant el període de confinament de 14/03/2020 fins 21/06/2020.

–69–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

tenir en compte en el camp de la geografia urbana; un indicador a considerar a més dels aspectes relacionats amb la població, les infraestructures, l’organització política i les activitats econòmiques tradicionalment utilitzats per definir i establir el rang de les ciutats i els assentaments humans. No hi ha ciutat si no hi ha llibreries. I una ciutat és important quan té diverses llibreries on poder escollir i que a més hi hagi llibreries especialitzades (Mendizàbal i Oliver, 2005).

Arribem així a l’objectiu del present article: la relació de dos objectes tangibles, llibre i ciutat, amb l’intercanvi comercial que s’acostuma a fer a les llibreries; Barcelona és l’estudi de cas. La geohistòria de les llibreries a Barcelona permet conèixer el desenvolupament de la societat civil a través de la descripció i l’anàlisi d’algunes de les seves llibreries, ja que és impossible citar-les totes.

La metodologia d’aquest article es fonamenta en la recerca bibliogràfica pel sistema de bola de neu en les biblioteques al meu abast i pel treball de camp: fa cinquanta anys que vaig a biblioteques i a comprar llibres a les llibreries, on les converses amb llibreteres, llibreters i altres persones amb qui hi he coincidit m’han suggerit moltes de les idees que hi ha en el present text. Una lectura de textos sobre llibreries i llibres esbiaixada en el temps i atzarosa en el seu descobriment i una investigació realitzada escrivint notes en papers dispersos suposa que, tal com escriu Carles Carreras (2003a, p. 22), “és del tot impossible esmentar tothom que ha treballat en el tema” i, novament citant Carreras, moltes de les idees obtingudes de les lectures que s’utilitzen en aquest text fan que sovint no sàpiga “destriar-ne la paternitat”.

Després d’aquesta introducció, l’article s’estructura en quatre apartats més: el segon tracta de la passió de comprar i vendre llibres, presentant primer el concepte d’heterotopia, seguit per una geohistòria de les llibreries barcelonines, per la presència dels llibres als carrers de Barcelona i acabant per la presentació de la Vila de Gràcia com la llibreria heterotòpica més gran de Barcelona. El tercer apartat tracta dels perills de vendre i comprar llibres, mostrant diversos tipus de censura, la persecució i destrucció dels llibres prohibits i de les llibreries on es troben. El quart apartat són les reflexions finals i el darrer, la bibliografia citada.

2. De la passió per comprar i vendre llibres a Barcelona 2.1. Sobre l’heterotopia i per què hi ha llibreries que són llocs heterotòpics Per Michel Foucault (2010), la principal obsessió del segle xix era la història, mentre que a l’època de la redacció del text sobre el concepte d’heterotopia [1967], la principal obsessió era l’espai: és l’època de la simultaneïtat, de la juxtaposició, del que és proper, de ser al costat, de la dispersió. Per aquest interès per l’espai, Foucault es fixa en tres tipus de llocs que tenen la propietat d’estar en relació amb tots els altres llocs, però d’una manera que suspenen, neutralitzen o inventen el conjunt de relacions que es troben en aquests altres llocs: són –70–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

les utopies, llocs irreals on la societat es vol veure perfeccionada, perfecta; les distopies, també llocs irreals on es volen veure els aspectes negatius i perversos de la societat; i les heterotopies, llocs reals que existeixen —i han existit— en totes les societats, que són utopies/distopies efectivament realitzades, llocs on es troben representats, contestats i invertits tots els llocs. Malgrat ser perfectament localitzables a l’espai, les heterotopies són llocs que estan fora dels llocs.

Foucault (2010) utilitza sis principis per a definir les heterotopies: 1) Les heterotopies com a llocs de crisi, de canvi, i de desviació. Les primeres són llocs privilegiats, sagrats, prohibits, reservats a individus en una situació especial: adolescents que han de fer un ritu de pas, dones menstruants o embarassades, ancians. En els llocs de desviació hi ha els individus amb un comportament desviat respecte a la mitjana de la població: clíniques psiquiàtriques o presons.

2) Cada heterotopia té un funcionament precís i determinat en cada societat, que pot canviar amb el temps: els cementiris del món cristià, amb el canvi de localització —de trobar-se al costat de les esglésies al centre de la ciutat als afores— o el canvi de representació de la mort —el pas d’una societat creient en la resurrecció del cos i de l’ànima on els cadàvers no importaven en excés, a una societat on les despulles són l’única cosa que queda de l’existència.

3) Les heterotopies poden juxtaposar en un únic lloc real diversos espais i llocs incompatibles, com ara el teatre i el cinema.

4) Les heterotopies estan lligades amb el temps, bé amb ruptures de temps — com el cementiri i la pèrdua de la vida—, amb l’intent d’acumular el temps fins a l’infinit —museus i biblioteques—, o amb el temps fútil, fugisser, precari, de festa —les fires al límit de les ciutats.

5) Les heterotopies impliquen un sistema d’obertura i tancament que, alhora, les aïlla i permet la penetració. No s’accedeix a un lloc heterotòpic com a qualsevol lloc públic; sovint hi ha restriccions i/o ritus de pas per accedir-hi plenament.

6) La funció de les heterotopies és crear un espai d’il·lusió que denuncia com és d’il·lusori tot l’espai real dins el qual es clou la vida humana.

En aquest sentit, què fa d’algunes llibreries un lloc heterotòpic?

1) Són llocs que permeten interrelacionar els diferents actors i espais que es troben entre l’escriptura i la lectura, projectar allò que abans algú va pensar i escriure per a altra gent a través dels llibres.

2) Permeten la circulació i el desenvolupament d’idees —i de noves idees— mitjançant l’accés als llibres, i, també, mitjançant la conversa amb les llibreteres i llibreters i les persones que acudeixen a les llibreries.

3) La llibreria apareix com una heterotopia de desviació: tot i considerar la lectura com una activitat que totes les persones haurien de realitzar, sempre –71–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

sorgeixen coses una mica més normals, més urgents, més útils que llegir (Petit, 2001).

4) Les llibreries, a través dels llibres, juxtaposen en un únic lloc real diversos espais i llocs incompatibles.

5) Les llibreries no són un espai públic: són botigues com qualsevol altra on es pot entrar per mirar les mercaderies i adquirir-les; però un cop s’hi ha entrat, les possibilitats de viure altres mons són nombrosíssimes: tantes com maneres de llegir cada llibre.

6) Els llibres de les llibreries juguen a crear un espai d’il·lusió que ens ajuda a interpretar i canviar el món real.

7) Considerar les llibreries com un lloc heterotòpic és una cosa que és a l’interior de les persones que les utilitzen com a tal: poden ser llocs on conèixer, on conèixer-se i conèixer altres persones, on es pot debatre i compartir, aprendre i ensenyar en companyia, poden ser llocs de socialització crítica.

L’escriptor Jacques Bonnet (2014, p. 98) agraeix “Ces livres recommandés par un libraire lecteur, lorsque les problèmes de gestion ne prenaient pas encore la majeure partie de leur temps. Souvent d’ailleurs les librairies deviennent des lieux de rencontre informels où l’on est à peu de près sûr de trouver, à certaines heures, quelqu’un avec qui converser. Les vraies librairies [...] ont pris la place des cercles du xix e siècle, et autres cafés littéraires, où l’on se retrouvai trituellement en fin d’après-midi entre gens de même intérêt.”

2.2. Una geohistòria de les llibreries de Barcelona Per a Fernand Braudel (1968, 2002, p. 53-87), la geohistòria s’interessa per com la societat humana fa els processos, amb la seva evolució, canvis i transformacions, que succeeixen en la relació entre temps i espai. Seguint Braudel, la geohistòria té tres escales de temps. La primera escala és el temps curt, que tracta dels esdeveniments de la vida quotidiana de l’individu i de la política: és l’ara. La segona escala és el temps mitjà, que tracta de les conjuntures de la història econòmica i social, caracteritzades pels cicles econòmics: és l’actualment. La tercera escala és el temps llarg, que tracta de les estructures, enteses com l’organització coherent d’unes relacions prou fixes entre societat i territori, i que mostren les permanències: és el llarg present. La dificultat de diferenciar aquestes tres escales de temps ve donada perquè totes tres s’han de mesurar a la mateixa escala cronològica que marca el temps astronòmic i succeeixen alhora al mateix espai, lloc, regió, territori i/o paisatge: d’aquí la dificultat de fer geohistòria (Braudel, 1976; Cunill, 1999; Taylor, 1999; Mendizàbal, 2004, 2013; Grataloup, 2007). Utilitzant les tres escales temporals, es presenta una geohistòria de les llibreries de Barcelona.

–72–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

2.2.1. Abans del segle xix Segons Rubió i Balaguer (1986, p. 1), es pot interpretar a través de les històries de l’escriptura, de la lectura i dels llibres que l’edició de llibres i el comerç ha existit “des de sempre”. El comerç de llibres existia al llarg del període històric conegut com a època clàssica, ja que a més de ser indispensables per no haver de memoritzar els textos, els llibres eren símbol de la riquesa dels seus propietaris, encara que fossin analfabets o no els llegissin (Llucià de Samòsata, 2013). Al món clàssic de la Mediterrània hi havia un important comerç de llibres i existien llibreries (Reyes, 2011; Gentil, 2020). Tot i que no hi ha restes de llibres d’època romana a Catalunya, es pot suposar que n’hi havia, ja que alguns dels pròcers romans que van estar de pas o s’hi instal·laren eren cultes i anaven acompanyats dels seus llibres (Alturo, 2003, p. 23).

Jesús Alturo (2003) per als llibres manuscrits, J. Antoni Iglesias (1996, 2009, 2014) per a l’època tardomedieval i Jordi Rubió i Balaguer (1986) per a un període que arriba fins al segle xvi, documenten a Barcelona, entre altres casos: la presència d’un copista a l’any 402; la venda de llibres entre particulars des del segle x; que a principis del segle xi hi ha professionals que no són monjos que transcriuen manuscrits a canvi de diners; que hi ha algun mercat de llibres als voltants de 1285; que hi ha llibreters des del segle xiv; que hi ha la presència d’un impressor des de 1474; i la primera menció d’un llibre imprès a Barcelona el 1477.

A les llibreries de Barcelona, en aquest llarg període de l’edat mitjana i Renaixement, es venien materials per escriure com pergamins, paper, llibres en blanc, plomes, llibres manuscrits i després llibres impresos; també hi enquadernaven llibres i alguns llibreters es van convertir en editors. La venda del material per escriure tenia una gran demanda per part de notaris, comptabilitat de comerciants, burocràcia administrativa i eclesiàstica... i permetia l’existència de desenes de llibreries a mitjans del segle xvi segons Rubió i Balaguer (1986).

L’arribada de la impremta a Barcelona es va trobar amb un mercat del llibre desenvolupat, ja que, segons aquest autor, s’hi importaven i exportaven llibres, de manera que s'establí un comerç important. En l’inventari de 1561 del llibreter barceloní Joan Guardiola, la majoria dels seus exemplars provenien de Lió, París i Venècia, com també passava amb les biblioteques particulars de tres juristes barcelonins de finals del segle xvi (Peña, 1997). Fins al segle xiv la majoria dels llibreters eren jueus; és a principi del xv que apareixen els primers llibreters cristians: una part descendents de jueus conversos després de la destrucció del barri jueu el 1391 i una altra part d’estrangers, els quals eren la majoria dels impressors a la fi del segle xv (Llanas, 2007, p. 17). La localització de les llibreries del segle xvi coincideix amb el cercle que es pot veure a la fig. 1 i moltes es trobaven al carrer que va adquirir el nom de Llibreteria a causa de la presència dels llibreters, els quals posteriorment van ocupar altres zones de la ciutat emmurallada. Tal com escriu Peña (1996, p. 199), –73–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

“Las librerías [del carrer Llibreteria] se abrían al exterior con sus seleccionados escaparates, incitando a la ojeada y a una familiaridad con el libro como objeto comercial impreso. [...] Los libreros eran el centro de una «tela de araña», el punto de convergencia de una serie de circuitos intelectuales, industriales y comerciales. Las librerías poseían dos proyecciones: externa e interna, coincidentes; así el espacio de la tienda se integraba en la calle, y alrededor de él, se creaba un «microclima libresco».”

Figura 1. Localització d’algunes de les llibreries de Barcelona del segle xvi i des de mitjans segle xix fins al 1936 Àrea on es localitzaven les llibreries al segle xvi

Algunes de les llibreries de Barcelona des de mitjans segle xix fins al 1936

Fonts: el mapa base apareix a Bædeker (1920, p. 232). Per les llibreries del segle xvi, Peña (1996) i Rubió i Balaguer (1986). Per a les llibreries de mitjans segle xix fins al 1936, Saurí i Matas (1849), Millá (1956), Palau i Dulcet (2021) i l’hemeroteca digital de La Vanguardia. Per a la localització dels carrers desapareguts, Vallescá (1945).

Des de l’inici de la impremta a Barcelona (1472-1473), el negoci dels llibres se centra en l’edició, la impressió i la venda dels llibres. Així, hi pot haver negocis que tinguin només una, dues o les tres activitats, essent alhora editorials, impremtes i llibreries. Des de principis del segle xvii apareixen llinatges d’impressors, editors i llibreters; un dels més longeus va ser l'iniciat per Joan Jolís des del 1676, empresa que el 1828 pren el nom d’Hereus de la Vídua Pla i que –74–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

mantenen la llibreria fins al 1983 al carrer de Fontanella (Llanas, 2007, p. 49).

A Barcelona, la barreja de les tres activitats dura fins a finals del segle xix i no serà fins després de la guerra civil de 1936-1939 que les llibreries es consoliden com a negoci diferent de l’edició i la impressió dels llibres. Rosa M. Gregori (2017) compila la documentació existent de la Confraria de Llibreters de Barcelona, instituïda el 1553 i que el 1789 va establir amb els impressors un únic col·legi. Camprubí (2012) fa una interessant descripció de les difícils relacions entre els llibreters i els impressors de Barcelona durant el període 1671-1711 pel monopoli en la venda de llibres i la possibilitat d’imprimir que tenien els llibreters, així com la impossibilitat legal que tenien els impressors per vendre llibres, tot centrant-se en l’impressor Rafael Figueró. Javier Burgos (1993) utilitza els registres parroquials, el cadastres i els protocols notarials del període 1680-1808 per aconseguir la informació sobre les persones que estaven relacionades amb els professionals (impressors, llibreters, tipògrafs, enquadernadors...) d’allò que s’imprimia (llibres, goigs, estampes, mapes, dibuixos...) a Barcelona.

La informació trobada per Burgos permet veure l’estructura familiar i característiques demogràfiques, les propietats i llurs transmissions per herència o per compra i venda, la quodianitat de la confraria de llibreters i el funcionament de les llibreries i encants com els llocs de compra i venda de llibres (fig. 2).

Figura 2. Localització dels focs d’impressors, llibreters i llibreters impressors del segle xviii a Barcelona, amb una ampliació de l’àrea central

Font: Burgos (1993, p. 445).

2.2.2. El segle xix i el segle xx Els Estats-nació que apareixen al llarg del segle xix han de crear una identitat nacional per a un conjunt de poblacions amb unes cultures locals molt marca–75–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

des i, alhora, el sistema capitalista necessita tenir una mà d’obra mínimament qualificada. Ambdós fets van propiciar que, a Espanya, des de mitjans del segle xix, comencés un procés d’educació i alfabetització amb la Llei d’Instrucció Pública del 1857, coneguda com a Llei Moyano.5 Amb aquesta normativa es preveia que l’educació primària fos pública i obligatòria, i que el batxillerat i els estudis universitaris anessin a càrrec del pressupost estatal. En qualsevol cas, les inversions van ser escasses i l’analfabetisme va continuar sent una xacra important a la societat espanyola: eren analfabets un terç dels homes i un 40 % de les dones al municipi de Barcelona a principis de segle xx (Capel et al., 1985, p. 9-17; Vilanova i Moreno, 1992; Vilanova, 1997; Fontana, 2007, p. 425-431).

L’alfabetització de la població urbana a Espanya des de finals del xix va permetre que els llibres formessin part de la vida quotidiana de les classes populars i deixessin de ser només objectes de luxe per a les elits. Gràcies a la Llei Moyano, es passa d’1,3 milions d’escolars el 1870 a 1,9 milions el 1890, fet que suposa un important augment en la producció i venda de manuals escolars: a la Gaceta de Madrid 6 apareixen 1.769 manuals escolars entre 1879 i 1899. A Barcelona hi ha comptabilitzades 23 llibreries escolars a finals del segle xix, localitzades al centre històric i a l’Eixample, a prop de la nova seu de la Universitat de Barcelona i de nombrosos centres escolars d’ensenyament primari i secundari. L’exemple més notori va ser la llibreria i editorial Bastinos, especialitzada en material escolar i universitari, que primer era al carrer de la Boqueria 47 i el 1886 es va traslladar al carrer de Pelai 52 (Llanas, 2007, p. 109-110; Duran i Sanpere i Alabart, 1952). La localització de la Universitat de Barcelona a la plaça de la Universitat va provocar que nombroses llibreries es mantinguessin relativament a la vora, com la llibreria Puig a la Plaça Nova (Puig, 1938) o bé s’instal·lessin a prop seu: s’ha citat la llibreria Bastinos, però també hi havia la llibreria Bosch, fundada el 1889 i ubicada a la Ronda Universitat 11 des de 1892 i fins al 2006 (Bolívar, 1989); la llibreria Castells, que entre 1903-2000 era al costat de la Bosch; la llibreria Catalònia, rebatejada com a Casa del Libro durant la dictadura franquista i de nou Catalònia, va ser a la Ronda de Sant Pere 3 entre 1924 i 1999 (Llibreria Catalònia, 1999); la llibreria Herder —actualment Alibri— fundada el 1925 al carrer de Balmes al costat de la Universitat de Barcelona; la Llar del Llibre, que era al carrer de Bergara 3 fins al 1994; i les llibreries de llibres de vell —moltes d’elles ja desaparegudes o que ara treballen només on-line— als carrers Tallers, Aribau i Muntaner a prop de la Universitat de Barcelona… Marcos Ordóñez (2013a) va escriure que: “En la franja de Aribau que va desde Diputación a la calle Aragón se encontraban, con destino a la clientela estudiantil, las librerías de lance mejor surtidas, de las que todavía

5. Vegeu https://www.boe.es/datos/pdfs/BOE//1857/1710/A00001-00003.pdf (consulta 29/11/2023).

6. Nom anterior de l’actual Boletín Oficial del Estado.

–76–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

sobreviven heroicamente Studio y Castro.7 Allí descubrí incontables autores, y a veces de forma sorprendente. En mi primer año de universidad frecuenté mucho la librería Castro. El dueño, que parecía ajeno a todo, la cabeza siempre hundida en sus anotaciones, y con el que yo no había cruzado más que los habituales saludos al llegar y al irme, me dijo un día “Tengo algo para usted”. Mientras me giraba para ver si se dirigía a otro, entró en la trastienda y, sin añadir palabra, puso luego en mis manos los tres tomos de los Ensayos de Montaige de la editorial Iberia. ¿Cómo supo que aquello podía interesarme tanto? ¿Llevaba una lista mental de los libros que yo había comprado hasta entonces? ¿Lo hacía con todos los clientes? Misterio. Doble misterio, porque no volvió a repetir una exhortación semejante, como si Montaigne, a la manera de un específico, bastara y sobrara para calmar mis inquietudes.”

Però a més de l’alfabetització, les llibreries a Catalunya i a Barcelona ajuden a la formació d’una elit intel·lectual al segle xix, ja que és necessari publicar els resultats de l’exercici intel·lectual (Casassas, 1999), així com a establir llocs de venda o de consulta d’aquestes publicacions.8 Segons Millá (1956, p. 13-14), a principis del segle xix hi havia una quarantena de llibreries, algunes existents al segle xviii, i a finals del xix n’existien unes cent. Abans de la demolició de les muralles de Barcelona el 1856, les llibreries es trobaven disperses per tota la ciutat emmurallada, però n’hi havia una concentració als carrers i places principals del centre històric (fig. 1 i 2). A principis del segle xix els llibres més venuts eren els religiosos, els manuals escolars i universitaris i els diccionaris enciclopèdics (Llanas, 2007, p. 96).

Realitzant una cerca a l’hemeroteca digital del diari La Vanguardia pel període 1881-1936 del terme librería s’han trobat gairebé 16.000 entrades. La majoria són propaganda sobre la venda de llibres i algunes de vendes de llibreries enteses com els mobles per posar-ne. Una minoria de les entrades són les que han permès identificar les llibreries amb un fons de llibres important i amb tertúlies com a focus de discussió i difusió d’idees artístiques i polítiques, ja que així s’explicita a les notícies de La Vanguardia i se n’han pogut ubicar a la fig. 1. Gairebé totes les llibreries que apareixen en Saurí i Matas (1849) són les mateixes que les de La Vanguardia. Les memòries d’Antoni Palau i Dulcet (2021) també han servit per localitzar les llibreries de la fig. 1, malgrat que sovint la localització és poc precisa. De llibreries a Barcelona n’hi havia de tots els colors ideològics: conservadores —Puig a la plaça Nova 5—, religioses —Religiosa al carrer d’Avinyó 20—, liberals i progressistes —Espanyola a la Rambla del Centre 20—, catalanistes —Tasis a la Rambla del Centre 33—.

7. La llibreria Anticuaria Studio continua al carrer d’Aribau 12 (https://www.studiolibrosantiguos.com/ [consulta 29/11/2023]), però la llibreria Castro ara es troba al carrer de Josep Estivill 40-42 (https://www.libreriacastro.com/ [consulta 29/11/2023]).

8. Dos exemples: la llibreria Verdaguer, a la Rambla del Centre davant del Liceu, era on es venien i distribuïen els butlletins de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i de l’Associació d’Excursions Catalana (Palau i Dulcet, 2021, p. 45); la llibreria i editorial L’Avenç, primer a Ronda de la Universitat 20 i després a Rambla de Catalunya 24, van editar llibres de Valentí Almirall, Gabriel Alomar, Lluís Domènech i Montaner, Pompeu Fabra, Antoni Rubió i Lluch o Jacint Verdaguer entre molts altres intel·lectuals catalans.

–77–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

Antoni Palau i Dulcet (1867-1954)9 ha estat un important llibreter de la primera meitat del segle xx a Barcelona, i pel seu Manual del librero hispano-americano (Palau i Dulcet, 1923-1927; Palau i Dulcet i Palau Claveras, 1944-1977) forma part dels grans bibliògrafs mundials. En les seves memòries, Palau i Dulcet (2021) fa un repàs dels llibreters i de les llibreries barcelonines que va conèixer des de la seva joventut fins al 1935, com també dels clients —especialment els bibliòfils— que compraven i col·leccionaven llibres. Malgrat les diverses crisis polítiques i econòmiques, Palau i Dulcet mostra un món de llibreries barcelonines, especialment de vell, amb un cert dinamisme en el seu nombre i en la compra i venda d’importants lots de llibres, així com una àmplia relació amb nombroses llibreries europees i americanes.

La dictadura franquista va acabar amb l’efervescència dels llibres de la República. Aguado (1944) i Moret (2002) donen algunes idees clau sobre el paper que el règim franquista creia que havien de tenir les llibreries. Per exemple, l’Instituto Nacional del Libro Español recomanava el 1943: “Que todo librero español tiene el deber indeclinable de exponer en sus escaparates de manera bien visible y preferente aquellas obras nacionales cuyo fondo dogmático o doctrina política contribuya a la mayor difusión y a la más exaltada loa de las glorias o epopeyas patrias.” (Moret, 2002, p. 68).

En el text d’Àngel Latorre “El jardín de los frailes”es reflecteix una visió grisa de les llibreries dels anys 1940: “En los oscuros años cuarenta, cuando entre la juventud inconformista nos pasábamos de mano en mano con sigilo, los libros que no se podían encontrar en las librerías o en las bibliotecas, es decir, casi todos los que para nosotros tenían algún interés.” (La Vanguardia Española, 6/07/1977).

I aquí apareix un dels plaers i perills de comprar i vendre llibres, ja que aviat algunes llibreries van ser centre de difusió de llibres crítics amb la dictadura: els llibres de les editorials Losada, Fondo de Cultura Económica, Emecé, Siglo XXI o Ruedo Ibérico es van convertir en referències indispensables i, sovint, en material cotitzat que s’ocultava sota els taulells dels llibreters i que circulava sota mà ja que estaven prohibits per la censura (Moret, 2002, p. 156 i 281).

Marcos Ordónez (2013b) escriu que: “En el Paseo de Gracia, subiendo a mano derecha, no recuerdo ahora si esquina con Valencia o con Mallorca, se inauguró en 1969 Leteradura, la librería más selecta y moderna de la historia barcelonesa: quizás por eso apenas duró diez años. La dirigía Lali Gubern, esposa de Jorge Herralde, y en sus anaqueles alternaban, con mayor o menor disimulo, los Cuadernos de Ruedo Ibérico con las publicaciones de Tel Quel y los primeros textos de Lacan, que incluso, comentaban mis hermanos mayores, dio allí una conferencia hacia 1974.”

9. Sobre Antoni Palau i Dulcet, vegeu les seves memòries (2021), com també Ferrer (2007), Insenser (2007), Palau Baquero (2021) i Pla (2001).

–78–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

Isabel Segura (2016, p. 167) proposa un itinerari, parcial segons l’autora, des del port de Barcelona cap al centre de la ciutat de llibreries crítiques: Luis de Caralt, Rafael Tasis, Librería Hispano-Americana, Bar-Librería El Cristal, Argos, Casa del Libro, Cinc d’Oros, Librería Técnica Extranjera i el mercat dominical de Sant Antoni.

Durant molts anys, nombroses llibreries havien tingut uns ingressos importants gràcies a la venda de manuals escolars. Però moltes d’aquestes llibreries han perdut aquest mercat des dels decennis de 1980 i 1990 a causa de les cooperatives de consum com Abacus, que es va fundar el 1968 i va obrir el seu primer establiment el 1977 al carrer Còrsega 269 (Abacus, 2008), la socialització dels llibres escolars, els nous mètodes pedagògics que no utilitzen manuals per memoritzar els coneixements i les noves tecnologies de la informació. Així, els llibres escolars han perdut presència a molts centres escolars, amb la conseqüència de la disminució del nombre de llibreries, sobretot les petites que solien localitzar-se a prop de les escoles i els instituts d’ensenyament mitjà.

2.2.3. Les llibreries actuals La localització de les llibreries actuals de Barcelona es pot trobar en sis mapes. Per ordre cronològic, el primer és el de Carreras (2003b, p. 66-67), on es mostren els establiments comercials que, segons l’impost d’activitats econòmiques (IAE), venien llibres, revistes i productes de papereria. Hi ha tots els establiments que es dediquen únicament a vendre llibres, però també hi ha establiments on l’activitat econòmica principal, i sovint única, és la venda de diaris i revistes i/o de productes de papereria; l’ítem de l’IAE no permetia diferenciar uns establiments dels altres (fig. 3).

El segon mapa és el de Mendizàbal i Oliver (2005), on hi ha les llibreries associades al Gremi de Llibreters de Catalunya de l’any 2003; és una mostra infrarepresentada, ja que hi ha llibreries que no formen part d’aquesta associació perquè consideren que no els aporta cap benefici pel cost econòmic que suposa pertànyer al Gremi. Això sí, els establiments cartografiats són llibreries, però falten les llibreries no agremiades (fig. 4).

El tercer mapa es troba en la tesi doctoral de Sergio Moreno (2011, p. 410), en l’apartat on tracta de les llibreries actuals barcelonines. En la p. 404, Moreno escriu que la informació per a realitzar el mapa de la fig. 5, s’ha obtingut d’informació trobada a internet i: “Como en tantos temas de consumo y de comercio, la información y los datos sobre las librerías de la ciudad son muy escasos, tanto las estadísticas, como los documentos. Existen muy pocos estudios sobre establecimientos comerciales, librerías incluidas, y se ha tenido que recurrir al trabajo de campo de diversas generaciones de miembros del OCUB,10 y al análisis de los anuncios en la prensa.”

10. Sergio Moreno es refereix a l’Observatori del Comerç Urbà de Barcelona del Departament de Geografia de la Universitat de Barcelona i que va dirigir Carles Carreras durant la seva existència.

–79–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

Figura 3. Els establiments comercials de papereria i llibreria a Barcelona (2001)

Font: Carreras (2003b, p. 66-67).

El mapa de Moreno és l’únic que té una classificació de les llibreries barcelonines, i explica les característiques de cada ítem amb alguns exemples en les p. 409-427 de la seva tesi doctoral. Segons Moreno (2011, p. 407-408), en la localització de les llibreries barcelonines (fig.5). “[H]ay que destacar el predominio de la centralidad por encima de cualquier otro elemento.

El centro simbólico de la ciudad ha constituido y sigue constituyendo el eje vertebrador del sector comercial de las librerías en Barcelona, probablemente por el alcance, en el sentido christalleriano del término, que poseen los libros como producto de consumo.”

–80–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

Figura 4. Llibreries associades al Gremi de Llibreters de Catalunya (2003)

Elaboració d’Enric Mendizàbal, Laia Oliver i Maties Serracant a partir de les dades del Gremi de Llibreters de Catalunya, 2003 (Mendizàbal i Oliver, 2005).

Figura 5. Les llibreries de Barcelona segons Sergio Moreno (2011)

Font: Moreno (2011, p. 410).

–81–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

Figura 6. 122 llibreries de Barcelona (2016)

Font: https://www.contextodeeditores.com (consulta 29/11/2023).

Hi ha un quart mapa que inclou 122 llibreries de Barcelona que un grup d’editorials independents (Libros del Asteroide, Impedimenta, Nórdica Libros, Periférica i Sexto Piso) va realitzar el 2016 sense especificar la metodologia utilitzada per a la selecció. Passa el mateix que amb el mapa de Mendizàbal i Oliver, ja que tots els establiments cartografiats són llibreries, però en manquen moltes: les que qui ha realitzat el mapa ha decidit no incloure sense dir-ne les raons11 (fig.6).

El cinquè mapa és de 25/04/2022, quan Línia el diari metropolità va publicar la notícia “Deu dels dotze barris més pobres de Barcelona no tenen cap llibreria”, tot incloent un mapa amb la font d’Ajuntament de Barcelona, sense indicar com s’ha aconseguit el llistat. Segurament s’hi incloguin les llibreries que surten en el web de Barcelona Ciutat de la Literatura Unesco12 (fig.7).

Per a aquest article s’ha considerat la necessitat de fer un nou mapa (fig. 8) amb la localització dels punts de venda de llibres a Barcelona a partir de la informació que hi ha en el Gremi de Llibreters de Catalunya,13 del Gremi de 11. En el seu web https://www.contextodeeditores.com/ (consulta 29/11/2023), mentre el mapa de les llibreries de Barcelona no és accessible, el de Madrid sí que ho és; però tampoc s’expliquen les raons de la selecció.

12. https://ajuntament.barcelona.cat/ciutatdelaliteratura/ca (consulta 29/11/2023).

13. https://gremidellibreters.cat/ (consulta 29/11/2023).

–82–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

Figura 7. Llibreries de Barcelona (2023)

Font: https://liniaxarxa.cat/noticies/deu-dels-dotze-barris-mes-pobres-de-barcelona-no-tenen-cap-llibreria/

Llibreters de Vell de Catalunya,14 del web de Barcelona Ciutat de la Literatura Unesco, i del web que Mercè Bausili, antiga bibliotecària de la Biblioteca d’Humanitats de la Universitat Autònoma de Barcelona, manté sobre les llibreries de Barcelona.15 Cal afegir el treball de camp que faig de fa més de 50 anys d’anar a comprar llibres i que m’ha permès incorporar llibreries que no són als catàlegs anteriors. En total s’han geolocalitzat 302 punts de venda de llibres entre llibreries, llibreries-papereries i superfícies comercials: tots aquests punts de venda poden estar en un, dos, tres o els quatre webs citats, o no estar-ne en cap. Com és obvi, el mapa pot canviar en qualsevol moment: llibreries que tanquen, llibreries que obren, llibreries que canvien de lloc i, cosa que no afecta al mapa però sí al paisatge comercial, llibreries que canvien de nom. Això és el que succeeix en els llistats dels quatre webs citats i que ha suposat una revisió dels locals citats per comprovar la seva existència. Pel que fa als locals cartografiats, són els que es troben a peu de carrer i no cal concertar cita per accedir-hi; tampoc s’hi han inclòs els negocis que només venen llibres en línia.

14. https://gremillibretersdevell.com/ (consulta 29/11/2023).

15. https://llibreriesbcn.com/ (consulta 29/11/2023). Aquest web té el seu origen en el llibre de Bausili i Gasch (2008).

–83–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

Figura 8. Punts de venda de llibres a Barcelona (2023)

Elaboració de Laura Sala i Albert Pèlachs a partir d’ArcGis online (30/08/2023): límits dels districtes https://services9.arcgis.com/SqyjIisz6xPX1kJE/arcgis/rest/services/BCN_districte_i_barri/FeatureServer; límits dels barris https://services9.arcgis.com/SqyjIisz6xPX1kJE/arcgis/rest/services/BCN_districte_i_barri/ FeatureServer i Base Gris Barcelona (Esri, HERE, Garmin, (c) Open Street Map Contributors, and the GIS User Community.

En la fig. 8, com també amb els mapes anteriorment citats, s’observa que al centre històric i al districte de l’Eixample s’aglutina la majoria de llibreries de Barcelona. Als barris de la Vila de Gràcia, el Poble-sec i Sants —on hi ha una intensa vida associativa i es desenvolupa una important activitat comercial— també es manté un bon nombre de llibreries, encara que augmenta la proporció d’establiments que combinen la venda de llibres amb articles de quiosc i papereria. Als barris de la Sagrada Família i del Fort Pienc (districte de l’Eixample) i als barris perifèrics dels districtes d’Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí, la quantitat de llibreries és escassa. Però entre els dos primers mapes que utilitzen dades de 2003 i el darrer han passat 20 anys i, afortunadament, els punts de venda de llibres s’han anat localitzant en nous llocs on era impensable que n’hi haguessin, ja que fins als primers anys del segle xxi eren antigues fàbriques i magatzems de mercaderies on ara hi ha habitatges i centres comercials.

–84–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

L’abril del 2022 va aparèixer la notícia que deu dels dotze barris amb menys renda de Barcelona no tenien llibreries. La fig. 9 mostra l’escassa relació entre el nivell de renda i el nombre de llibreries pels barris de Barcelona: els barris que no tenen cap llibreria són alguns dels de menys renda, però n’hi ha quatre que o bé tenen la renda mitjana de Barcelona (la Vall d’Hebron) o bé la superen (la Font d’en Fargues, Vallcarca, Vallvidrera). La majoria dels barris tenen menys de cinc llibreries, i s’hi troben tant els de menys renda com els que en tenen més: Sant Gervasi-la Bonanova (el quart), Pedralbes (el segon) i les Tres Torres (el primer); i en aquests dos darrers, gairebé totes les llibreries es troben a facultats universitàries. En canvi, el Raval, el tercer barri amb menys renda té 21 llibreries, o el Barri Gòtic, amb una renda per sota de la mitjana barcelonina, en té 18: la tradició del centre històric en la ubicació de llibreries, la importància de la població que hi passeja i en compra, les llibreries dels museus i les noves propostes llibresques expliquen l’elevada xifra. No hi ha una relació directa entre nivell de renda i llibreries, i és la història urbana la que explica la localització de les llibreries a Barcelona.

Figura 9. Punts de venda de llibres (2023) i renda disponible per barris de Barcelona (2020)

Font: per a les llibreries, vegeu l’apartat 2.2.3; per a la renda, Ajuntament de Barcelona, Oficina Municipal de Dades, Departament d’Anàlisi i Departament d’Estadística i Difusió de Dades.

–85–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

2.3. Els llibres al carrer A Barcelona hi ha hagut compravenda de llibres al carrer des de l’edat mitjana fins a l’actualitat (Rubió i Balaguer, 1986; Alturo, 2003; Llanas, 2007).

Les diferents localitzacions dels encants, de les casetes al carrer així com les diverses fires, festes i mercats fan que, sovint, a la actualitat es trobin els llibres al carrer. En les memòries d’Antoni Palau i Dulcet (2021) hi ha citats encants al carrer de la Creu Coberta i a Collblanc, al Portal i a la Ronda de Sant Antoni, a l’avinguda del Paral·lel, a la Fira de Bellcaire que després serà el Mercat de Sant Antoni, a la plaça del Sol, a la plaça de Sant Sebastià, a la Llotja, al Portal de Santa Madrona i en el carrer Diputació darrere de la Universitat de Barcelona, com també hi ha fires a la plaça de Catalunya i a la Universitat.

De les casetes del carrer Diputació, Marcos Ordóñez va escriure que: “La tarde de primavera que descubrí la hilera de casetas de la calle Diputación, alineadas en la pared trasera del jardín de la Universidad, me sentí como el buscador de oro que se topa con un yacimiento. A la sombra de los plátanos, aquellos doce templetes de piedra con toldos de lona verde creaban un instantáneo ensueño parisino, de bouquinistes sin Sena: hojeando sus libros fumabas un mísero Celtas y era muy difícil que la primera calada no te supiera a Gitanes.

Me parece que hoy tan solo queda un quiosco, cerrado a cal y canto. En los noventa se convirtieron en en feudo exclusivo del porno, y un mal día, simplemente, desaparecieron, pero veinte o treinta años atrás fueron una constante fuente de aprovisionamiento y de sorpresas. Ana María Moix, Pere Gimferrer y Guillermo Carnero, que en los primeros sesenta patrullaban la zona, conocieron allí la existencia de Rosa Chacel, de la que nunca habían oído hablar, a partir de un ejemplar de La sinrazón, y no pararon hasta localizar su dirección en Río de Janeiro: así comenzó una correspondencia fecundísima, que Ana María reunió luego en su estupendo libro De mar a mar.” (Ordóñez, 2013a).

Tenen una llarga tradició la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, que se celebra des del 1951 i que ja des de fa temps ubiquen les casetes al Passeig de Gràcia,16 o la Setmana del Llibre Català des del 1983,17 amb diverses localitzacions i formats que a les darreres edicions s’ha aposentat al Moll de la Fusta. N’hi ha d’altres de més recents i crítiques, com la trobada del Mercat del Llibre de la Fira Literal18 des del 2014 o la Mostra del Llibre Anarquista, que ja compta amb tretze edicions. I, per la tradició i per la quantitat de gent que atrauen, cal destacar el Mercat Dominical de Sant Antoni i la Festa de Sant Jordi-Dia del llibre el 23 d’abril. a) El Mercat dominical de Sant Antoni Segons Josep M. Orteu (2020), el Mercat Dominical de Sant Antoni de llibres vells va iniciar-se amb la construcció del mercat de menjar i la urbanització del 16. https://gremillibretersdevell.com/fira-del-llibre-docasio-antic-i-modern-2/ (consulta 29/11/2023).

17. https://lasetmana.cat/ (consulta 29/11/2023).

18. https://literalbcn.com/ (consulta 29/11/2023).

–86–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

carrer de la Creu Coberta on hi havia la Fira de Bellcaire. Va ser el 1936 quan el mercat de llibres es va ubicar al voltant del mercat municipal d’alimentació de Sant Antoni. Actualment, segons les dades de l’Associació Professional del Mercat del Llibre Dominical de Sant Antoni, cada diumenge —fins i tot en festes assenyalades—19 hi ha una gentada d’entre 10.000 i 15.000 persones que miraran i compraran llibres antics, descatalogats, de segona mà..., però també cartells, segells, cromos de col·leccions, postals, revistes, discos, cd i dvd... Ha estat el lloc on molts hem —m’hi incloc— après a tractar amb els llibres amb ajuda dels nostres pares i mares, sota la supervisió dels i les paradistes. Durant la dictadura franquista, es divulgaven amb molta cautela llibres prohibits i censurats com també revistes eròtiques i pornogràfiques, també prohibides. Personalment no tinc notícia de cap altre mercat d’aquest tipus que uneixi actualment 74 parades cada diumenge de l’any oferint el material a milers de persones. Tal com apareix al web del Mercat Dominical,20 l’escriptor Avel·lí Artís-Gener «Tísner» (19122000) va dir que «parlem molt sovint de com cal fer sortir la cultura al carrer. El nostre mercat de llibres demostra com nosaltres ja ho practiquem des de fa anys». b) 23 d’abril, Sant Jordi i el dia del Llibre La Fiesta del Libro (Cendán, 1989; Llanas, 2007, p. 124-127) va ser una idea de l’editor Vicent Clavel (1888-1967), que va proposar la creació del dia del llibre, oficialitzada durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) l’any 1926. Aquesta festa va prendre dos camins diferents. A Madrid es va convertir en un dia amb una sèrie d’actes oficials, de manera que el més important actualment és el lliurament per part del rei d’Espanya del Premi Miguel de Cervantes, instituït el 1976, al paranimf de la Universidad de Alcalá amb la lectura del discurs d’acceptació per part de qui ha obtingut el premi. A Barcelona, el Dia del llibre va esdevenir una festa popular on les llibreries van sortir al carrer amb les seves taules plenes de llibres, especialment novetats, i amb la presència de qui els ha escrit per a la signatura dels llibres. Qui no ha viscut un Sant Jordi a Barcelona no pot ser conscient de la bullícia als carrers a la recerca del llibre per regalar —o dels llibres per regalar-se a un mateix—. A partir del migdia és gairebé impossible passejar per mirar llibres al centre de la ciutat, especialment al Passeig de Gràcia, la Rambla de Catalunya, la Plaça de Catalunya i la Rambla, per la gentada de centenars de milers de persones que estan atapeïdes als mateixos llocs alhora per aconseguir els llibres i, si pot ser, signats per qui correspon. Com és obvi, hi ha parades de llibres que es troben al carrer davant de les llibreries que no són al centre de Barcelona i alguns barris tenen llocs on es troben les principals llibreries de la zona com la Rambla del Poble Nou i/o al carrer Gran de Gràcia/la Plaça de la Vila de Gràcia. Segons Mario Vargas Llosa (2006, p. 27), el Dia del Llibre és 19. Francisco Vindel descriu una visita un diumenge de 1938, en plena guerra civil (Cid Noé, 2020).

20. https://www.mercatdominicaldesantantoni.com/ (consulta 29/11/2023).

–87–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

“El espectáculo más civilizado que me haya tocado ver. Ese día Barcelona se convierte en una inmensa librería, con esos libreros profesionales o improvisados que sacan los libros a las calles con mesas y estantes que se desbordan por las aceras. Y no hay nada más estimulante que ver a esas muchedumbres de jóvenes y viejos con los brazos cargados de libros y rosas rojas en las manos.”

2.4. La Vila de Gràcia, la llibreria heterotòpica més gran de Barcelona 21 La Vila de Gràcia va constituir un antic municipi independent del pla de Barcelona entre 1850 i 1897, que va passar de ser un territori agrari a finals del segle xviii a industrial a principis del xx, i per aquesta raó va ser necessari construir-hi habitatges i urbanitzar el terme per a la població obrera que va començar a arribar-hi. Les fàbriques van implicar l’aparició d’un ambient obrerista, tot creant cooperatives i associacions culturals, ja fossin de signe progressista i nacionalista català, com també les relacionades amb l’obrerisme catòlic. Aquestes cooperatives i associacions disposaven d’escoles per a adults i d’importants biblioteques per a un públic àvid de lectures de tota mena: novel·les, llibres tècnics i, és clar, polítics.

Amb aquest públic van aparèixer llibreries a Gràcia des de finals del segle xix.

Amb més de 61.000 habitants (el segon municipi de Catalunya amb més habitants), Gràcia va ser annexionada a Barcelona, juntament amb la majoria dels altres municipis del pla de Barcelona, el 1897 (Nadal, 1985). El període de govern municipal independent va permetre la creació d’un sentiment identitari de la població de Gràcia, que s’identifica amb el benestar, el progrés, la solidaritat, la col·laboració, que a les associacions es troben amb els seus similars per gaudir de la vida i amb un esperit catalanista i progressista que, malgrat el franquisme, es va mantenint fins l’actualitat El quinquenni 1975-1980 va ser un moment de transformació molt important per el conjunt de la societat espanyola, catalana, barcelonina i de Gràcia.

En aquest període van canviar les característiques demogràfiques de la Vila, ja que van quedar buits els habitages de la nombrosa població envellida i van ser llogats i/o adquirits per joves que començaven el seu cicle de vida fora de la casa familiar. Com que una gran part tenien estudis universitaris o els estaven realitzant, van començar a aparèixer noves propostes culturals i de lleure: cines, teatres, bars musicals, ateneus populars —la majoria d’existència relativament fugaç—, comerços de noves tendències de moda o de música, bars i restaurants populars i llibreries progressistes. I aquests canvis socioterritorials expliquen que al barri de Gràcia hi hagi actualment un important nombre de llibreries, la majoria de les quals agrupades a l’Associació de Llibreters de Gràcia.

Les llibreries de Gràcia estan ubicades en un barri de Barcelona, però una part important no són un comerç de barri, ja que la seva especialització les fa úniques —o gairebé— a Barcelona. Dos exemples: Le Nuvole (carrer de Sant 21. Sobre la geohistòria de la Vila de Gràcia es poden consultar Castellà (2006), Chifoni (1997), Fabre i Huertas (1976), Flores (2006), Lafarga (2000, 2001), Mendizàbal (2010), Segura, Farré i Camps (2001) i Serra (1995)..

–88–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

Lluís 11; número 4 de la fig. 11) és una de les dues llibreries a Barcelona especialitzada en llibres en italià; L’Aeroteca (Travessera de Gràcia 209, número 27 de la fig. 11)22 és l’única llibreria a Barcelona especialitzada en temes aeronàutics.

Com és obvi, aquestes llibreries només amb la població del barri de Gràcia no tindrien prou clientela per subsistir, i el seu àmbit d’atracció és molt més que el barri.23 Hi ha força llibreries crítiques relacionades amb associacions polítiques independentistes, anarquistes i llibertàries. Un exemple és Aldarull (Torrent de l’Olla 72, número 15 de la fig. 11), que també funciona com una cooperativa de consum de productes de proximitat. I la majoria de les llibreries de Gràcia són obra de les seves llibreteres i llibreters: per això s’explica a continuació el caràcter heterotòpic de quatre d’elles.

La primera és La Memòria (plaça de la Vila 19; número 19 de la fig. 11), on la classificació i ordre dels llibres és cronològica: els llibres es troben sota epígrafs com Entreguerres —de les dues mundials— o Guerra Freda; aquest ordre fa percebre el conjunt de les obres del període d’una manera diferent de l’habitual classificació en la majoria de llibreries, que acostuma a ser novel·la, poesia, assaig, història... També s’hi classifiquen per la llengua en què estan editats. Són interessants les activitats que es realitzen sobre llibres, la seva lectura i comentari en els diversos clubs de lectura, els cicles de conferències...

La segona llibreria és Taifa (carrer de Verdi 12, número 3 de la fig. 11), que va ser fundada el 1993 per José Batlló (1939-2016), de qui Carrión (2013, p.

275) escriu el següent: “[E]s poeta, editor y mito. Es famosa su cultura, lo muy amigo que es de sus amigos y sus escaramuzas con clientes, a los que es capaz de regañar si se deciden a comprar según qué títulos. Lo que más ha vendido durante las dos últimas décadas son Rayuela y La ciudad de los prodigios.”

La llibreria té dues parts diferenciades: una per el llibre nou i una altra per el llibre de segona mà ben conservat. Hi ha una important presència d’editorials independents, temes d’humanitats i, com que Taifa és al costat dels cinemes Verdi,24 hi ha una secció important de llibres dedicats al cinema. També s’hi fan presentacions de llibres i a l’entrada tenen una pissarra on escriuen frases relacionades amb l’esperit de la llibreria (que també es troben en el seu web: vegeu la fig. 10).

22. Originàriament es trobava al carrer de Sant Joaquim cantonada amb carrer del Montseny, que és el lloc 27 de la fig. 11, però fa relativament poc es va traslladar a Travessera de Gràcia 209.

23. Un altre exemple seria la llibreria neonazi Europa, que va funcionar com a tal entre 1974 i 2016, any en què va ser tancada pels Mossos d’Esquadra per diversos delictes. Pedro Varela, el llibreter, va ser durant un temps president del grup Círculo Español de Amigos de Europa (CEDADE), que va tenir la seu en el mateix local de la llibreria al carrer de Sèneca 12 fins que es va dissoldre i el local va quedar només com llibreria. Varela ha estat jutjat, condemnat i empresonat per propaganda i difusió d’idees neonazis, entre les quals el supremacisme ari i la revisió de l’holocaust aprofitant la llibreria, on es feien actes i conferències amb representants del nazisme europeus i d’Estats Units. Pedro Varela i la seva llibreria han estat un centre mundial del neonazisme, i ho continua sent des de les xarxes digitals.

Possiblement per als i les neonazis seria un lloc heterotòpic, però per a molts i moltes altres és una distopia real.

24. Vegeu https://barcelona.cines-verdi.com/ (consulta 29/11/2023).

–89–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

De Le Nuvole25 ja n’he escrit abans, però cal tornar-ho a fer tant pel fons de llibres italians com per les activitats que s’hi realitzen. És una llibreria fundada el 2011, relativament petita, però hi ha una molt bona selecció de clàssics i de les novetats. A la llibreria es presenten llibres, es fan recitals de poesia, concerts i teatre, s’hi desenvolupen classes de conversa en italià així com un club de lectura mensual on Cecilia Ricciarelli, la llibretera, guia d’una manera excel·lent els comentaris sobre el llibre escollit relacionant-lo amb la història, la política, la literatura, el cinema i més coses de la cultura italiana. Lluís Casassas (1985, p. 5) va escriure que

Enric Mendizàbal

Figura 10. Cartell en el web de la llibreria Taifa

Font: https://www.taifallibres.com/ (consulta 29/11/2023).

“Hom va dir que en aquest país d’inestabilitats endèmiques i de dificultats econòmiques a desdir, fer aparèixer el primer número d’una publicació que es vol periòdica és un acte de valentia; que publicar-ne el segon volum és un acte de confiança i que publicar-ne el tercer ja és consolidar una tradició.”

Una de les apostes de Le Nuvole és el Festival di Letteratura italiana a Barcellona (FLIB), amb una primera edició del 30/09 al 2/10/2022 i una segona realitzada entre el 13 i el 15/10/2023, amb una estructura de sessions on conversen escriptors/es d’Itàlia i d’Espanya. De moment, haver realitzat per segona vegada el FLIB és un acte de confiança, i que durant aquests dies ja es parlés de l’estructura del tercer FLIB per al 2024 vol dir que s’està confirmant una tradició.

La darrera llibreria és Cap i cua (Torrent de l’Olla 99; número 1 de la fig. 11): és una petita llibreria generalista que té el seu origen amb l’arribada de la població jove a mitjans del decenni de 1970 i que és una de les més antigues de l’Associació de Llibreters de Gràcia. El llibreter Josep M. Simó (àlies Pepito) coneix el seu fons de llibres a fons, i no només dels llibres de la seva llibreria sinó també de multitud d’editorials de tota mena, així que les converses i els consells són d’agrair. Totes les seccions tenen una selecció molt acurada i un esperit crític i llibertari molt evident amb els llibres d’assaig polític. Tal com escriu Isabel Segura (2016, p. 184): “En els pocs metres quadrats del local, no hi ha piles de llibres, no hi ha reclams publicitaris, tan sols hi ha llibres i alguna revista. La selecció literària està garantida.

Durant anys, la llibreria [Cap i cua] ha estat i continua sent una referència al barri.”

25. El nom de la llibreria fa referència a una cançó de Fabrizio de André (1940-1999) que dona nom al seu darrer disc publicat en vida. Podeu escoltar-la aquí: https://www.youtube.com/watch?v=j0_NHBLvgDw (consulta 29/11/2023).

–90–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

La selecció de les llibreteres i llibreters de la Vila de Gràcia fa que hi hagi una bona tria dels fons de llibres, que s'hi trobin les novetats i també una excel·lent mostra d’editorials independents, així com poesia, literatura negra o d’assaig crític.

Els consells llibrescs fan de gran part de les llibreries que es troben a Gràcia la llibreria heterotòpica més gran de Barcelona. Sílvia Manzanera (2023, p. 16) escriu, en motiu del desè aniversari de la llibreria Ona (Gran de Gràcia, 217), el següent: “[T]ambé ho deia una servidora ara fa uns quants anys quan encara recordava la sort de viure en una Vila on les llibreries no són només espais on es guarden i es venen llibres, sinó llocs on et venen llibres persones que se’ls estimen, amb idees pròpies i experiència suficient per saber què recomanar per a la propera lectura.”

La fig. 11 mostra la localització de les llibreries que formen part de l’Associació de Llibreters de Gràcia. L’ordre dels números de les llibreries no és en cap cas aleatori, encara que podria semblar-ho, ja que a la llista de les llibreries que apareixen al costat del mapa en el document original es presenten en desordre alfabètic i temàtic. L’ordre de les llibreries que hi ha en el mapa és el clàssic del joc infantil que consisteix a Figura 11. La llibreria heterotòpica més gran unir amb una línia els núde Barcelona: la Vila de Gràcia meros del primer a l’últim per formar una figura. Si es fa això al mapa, apareix un recorregut en forma d’espiral des del centre del barri fins a la perifèria sense passar —gairebé— mai dues vegades pel mateix lloc. A més de visitar les diferents seccions de la llibreria heterotòpica més gran de Barcelona, permet passejar pel barri i compaginar amb altres activitats (anar al cinema, menjar i beure en els múltiples bars i restaurants, comprar en les botigues de comerç local...), i sobretot, parlar i compartir amb altres persones. I tampoc no és atzar que l’inici del mapa, el número 1, sigui la llibreria Elaboració pròpia damunt del mapa editat per l’Associació Cap i cua. de Llibreters de Gràcia

–91–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

3. Perills de comprar i vendre llibres a Barcelona 3.1. La censura A la llibreria La Central del Raval es va programar un curs sobre la censura en els llibres: introducció, censura contra la pornografia, contra la disensió política, contra la llibertat religiosa i la censura en l’actualitat.26 Cal recordar que qualsevol persona o institució que vulgui controlar la societat, el primer que ha de fer és controlar la difusió d’idees, especialment aquelles que són crítiques amb l’ordre imposat per aquesta persona o institució? Prohibició, censura, tota mena d’inquisició s’acarnissa en els textos escrits. Els incendis de biblioteques, llibres i llibreries són de sobres coneguts (Báez, 2004). No cal continuar escrivint que la lectura de llibres permet pensar, sobretot si es llegeixen molts i variats llibres, cosa que no passa si només es llegeix un únic llibre —el llibre—.

Italo Calvino (2016, p. 235) va escriure un llistat dels diferents tipus de censura: “ i paesi cui tutti i libri vengono sistematicamente sequestrati; i paesi in cui possono circolare solo i libri pubblicati o aprovato dallo Stato; i paesi in cui esiste una censura rozza, approssimativa e imprevedibile; i paesi in cui la censura è sottile, dotta, attenta alle implicazioni e alle allusioni, gestita da intellettuali meticolosi e maligni; i paesi in cui le reti di diffusione sono due: una legale e una clandestina; i paesi in cui non c’ è censura perché non ci sono libri, ma ci sono molti lettori potenziali; i paesi in cui non ci sono libri e nessuno ne lamenta la mancanza; i paesi, infine, in cui si sfornano tutti i giorni libri per tutti i gusti e tutte le idee nell’ indeferenza generale.”

Tot seguit es veuran tres tipus de censura que van afectar les llibreries barcelonines que encaixen amb algun dels tipus de censura definits per Calvino.

3.2. La Inquisició27 La feina de la Inquisició espanyola a l’edat moderna va ser perseguir les diferents heretgies relacionades amb els conversos del judaisme i musulmans, el protestantisme, qui havia estudiat a l’estranger i l’ateisme. Però, un cop expulsats jueus i moriscs dels regnes d’Espanya i acabades les guerres de religió del xvi i xvii a Europa, el principal problema per a la Inquisició va ser la difusió d’idees contràries al catolicisme més ortodox a través de llibres impresos sense passar pel control eclesiàstic: “la lucha contra las ideas y contra los libros, que son su vehículo, es propia de todos los tiempos” (Deforneaux, 1973, p. 28). Per 26. https://academialacentral.com/evento/186657-quemar-libros-disension-politica-persecucion-religiosa-ypornografia?utm_source=1954&utm_medium=email&utm_campaign=newsletter (consulta 29/11/2023).

27. Aquest apartat es fonamenta en Deforneaux (1973), Kamen (2002) i Puigblanch (1988).

–92–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

això, es va perseguir i castigar a qui editava llibres prohibits, a qui els venia i comprava, a qui en tenia sense els permisos adequats: per això les llibreries es trobaven en el punt de mira de la Inquisició.

La Inquisició sospitava de la fe de la població de Catalunya perquè tenia tracte directe amb població francesa, ja que la frontera era oberta i, aproximadament, una desena part de la població de Barcelona i una tercera part de la de Perpinyà era francesa. Això permetia les llibreries de Barcelona tenir molts llibres impresos a França, algun dels quals en català. A mitjans del segle xvi, la importació es feia sense problemes i la Inquisició no intervenia en el comerç, ja que eren molts els llibres que passaven per la frontera i no tenien prou personal per a dedicar-s’hi. Felip ii es va queixar en 1568 que a Catalunya s’imprimien molts llibres sense tenir la llicència del bisbe.

La censura va iniciar la pràctica de cremar llibres a partir de 1559, ja que era el sistema més simple per fer desaparèixer els llibres prohibits. Malgrat que hi ha la imatge que se’n cremaven durant els actes de fe, la crema dels llibres no formava part del cerimonial i es feia en els locals de la Inquisició, tal com indica un jesuïta inquisidor de Barcelona (Kamen, 2002, p. 137). Aquesta manca de personal també suposava que les visites inquisitorials a les llibreries barcelonines no eren tan sovintejades com es voldria, però, quan es feien, els llibreters eren multats com va succeir l’any 1593.

Per saber quins eren els llibres prohibits s’havia de consultar els índexs i catàlegs elaborats per la Inquisició. Però els llibreters barcelonins acusats de vendre llibres prohibits es defensaven dient que hi havia pocs exemplars impresos i que eren molt cars.

A finals del segle xviii, la Inquisició era l’instrument polític fonamental contra la Il·lustració. I tal com escriu Puigblanch (1988, p. 271), “ la Inquisición en la suspensión y prohibición de libros no solo ha procedido con ligereza, con poca ilustración, y con decidida malicia en sus casos respectivos, sino también con poca dignidad, ó llámese falta de formalidad.” Tanmateix, la venda dels llibres prohibits donava grans beneficis als llibreters i hi traficaven: Barcelona era un dels ports espanyols per on entraven aquests llibres. Així que Ferran vi, el 1752: “[V ]olvió a reforzar [la] legislación sometiendo a todos los textos [...] a control previo y amenazando a impresores y libreros con la confiscación total de sus bienes y el destierro perpetuo y con la pena de muerte, si las obras impresas sin licencia trataban de cuestiones de fe y afectaban a la Santa Iglesia Católica.” (Deforneaux, 1973, p. 52).

Blázquez (1990, p. 133-134) cataloga 16 casos, entre el 1565 i el 1819, de processos inquisitorials per causa de fe relacionats amb el comerç i la propietat de llibres censurats per la Inquisició a Barcelona. D’aquests casos n’hi ha quatre de comerciants francesos; hi ha, a més, un sacerdot secular, un monjo agustí, un militar i un advocat, així com un home d’origen alemany. Algunes persones van ser absoltes i per les altres els càstigs van ser multes, presó o desterraments.

El 1758, Tomás Villajuana va ser condemnat per llegir llibres prohibits a vint anys d’exili a Mallorca.

–93–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

3.3. El bibliocauste franquista La persecució de la cultura per la dictadura franquista ha estat ampliament estudiada,28 i la relacionada amb els llibres, també (vegeu la revista Represura;29 Martínez Rus, 2013, 2021; Tur, 2018; Vilanova, en premsa).30 Les fotografies sobre la crema de llibres durant la guerra civil i l’inici de la postguerra són prou conegudes,31 així com la fig. 12 a la plaça de Catalunya a Barcelona en l’entrada de les tropes franquistes. Aquesta imatge, també sovint reproduïda, és una fake new desenvolupada en un moment on la crema de llibres havia estat habitual a l’Alemanya nazi, la Itàlia feixista, i l’Espanya franquista. Segons Vilanova (en premsa), “Probablement, es van cremar llibres quan les tropes feixistes van arribar a la ciutat, com explicava E.D. (el periodista carlí Esteban Doltra, que va viure uns dies de fama i celebritat efímers, però molt intensos, en aquells primers mesos, des de les pàgines d’El Correo Catalán), però no en tenim constància documental ni gràfica. Cert que La Domenica del Corriere, de Milà, va publicar un dibuix en color escenificant una gran foguera al mig de la Plaça de Catalunya (núm. 7, 5-11 febrer 1939), però no hi ha notícia d’una acció d’aquesta mena en un lloc tan cèntric de la ciutat com aquell.”

En qualsevol cas, les normes elaborades per la Presidencia de la Junta Técnica del Estado des del 1936 per a la Depuración de Bibliotecas públicas y Centros de Cultura, “prohibe y sanciona la producción, comercio y circulación de libros, periódicos, folletos y toda clase de impresos y grabados pornográficos y de literatura disolvente” (citat a Vilanova, en premsa) eren vigents després de la guerra civil.

La inspecció més o menys sistemàtica en biblioteques de tot tipus, impremtes, editorials, llibreries i domicilis particulars de gent sospitosa va suposar la confiscació de tones de llibres: “A las pocas semanas del final de la guerra en Barcelona, el Ateneu Enciclopèdic Popular fue arrasado junto con los 6.000 volúmenes de su biblioteca. En la ciudad condal se destruyeron 72 toneladas de libros procedentes de editoriales, librerías, y de bibliotecas públicas y privadas. La biblioteca de Pompeu Fabra fue quemada en medio de la calle en Badalona.” (Martínez Rus, 2013).

Vilanova (en premsa) escriu el següent: “[L]’historiador Frederic Pau Verrié va recordar tota la vida les hores passades en un edifici del Poble Espanyol barceloní, convertit en un magatzem de recollida de llibres 28. Per iniciar-se al cas de la repressió cultural a Catalunya és útil la síntesi de Martí Marín (2006), especialment les p. 57-64, 73-78, 93-104 i 145-146. Per aprofundir-hi, consulteu Benet (1979), Ferrer (1985), Gallofré (1991) i Vilanova (2010).

29. El títol és Represura. Revista de Historia Contemporánea española en torno a la represión y la censura aplicadas al libro. La primera època es troba a http://www.represura.es/index_old.html i la segona a https://represura.weebly.com/ (consulta 29/11/2023).

30. Agraeixo a Francesc Vilanova que m’hagi deixat llegir el seu text en premsa (10/2023).

31.Vegeu Martínez Rus (2021): p. 17, l’acte de fe del Dia del Llibre de 1939 cremant llibres a la Universidad Central de Madrid; p. 24, crema de llibres a Tolosa, agost de 1936; p. 27, crema de llibres a la Corunya, agost de 1936; p. 53, crema de llibres a Madrid davant d’una llibreria, abril de 1939.

–94–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

requisats a llibreries, locals, editorials, biblioteques públiques i privades, que haurien d’acabar convertits en pasta de paper per a ser reutilitzada.”

Figura 12. Crema de llibres i propaganda a la Plaça de Catalunya en l’entrada de les tropes franquistes32

Font: La Domenica del Corriere, num. 7 (5-11/02/1939).

32. Agraeixo a Livia i Francesco Condemi haver-me fet arribar una bona còpia digital de la imatge, així com el seu interès per buscar l’original que l’avi de Livia i pare de Francesco no tenia en la seva col·lecció de La Domenica del Corriere.

–95–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

Segurament la manca de primeres matèries durant la postguerra va fer que els llibres que s’havien de destruir (per immorals, ateus, marxistes, separatistes...) era millor reconvertir-los en pasta de paper per a les noves publicacions que no pas que es perdessin en un foc d’encenalls vigilat per les autoritats competents.

En el mateix text de Vilanova hi ha un seguit de llistes dels llibres i autors prohibits, que havien de servir a les llibreries per saber què podien vendre i què havien d’entregar a les autoritats. La lògica de la censura franquista no tenia res a envejar de la censura de la Inquisició (Pinto, 1981).

3.4. Els atemptats contra llibreries durant el franquisme i la transició democràtica Al final de la dictadura franquista i en la transició democràtica, l’extrema dreta feixistoide es va dedicar a perpetrar atemptats contra llibreries, editorials i distribuïdores progressistes. Fernández Soldevila i López Pérez (2023) expliquen per el conjunt d’Espanya aquests atemptats. Aquests historiadors escriuen que una part important de les noves llibreries creades a partir del decenni de 1960 estaven relacionades amb partits polítics òbviament il·legals i, a més de vendre llibres, responien també a les següents coordenades: “[E]spacios de discusión cultural, encuentro, debate, sociabilidad, modernidad y política.

En definitiva, se trataba de agentes de cambio. Aunque no todos, buena parte de los establecimientos tenían un cariz antifranquista, izquierdista y en menor medida nacionalista periférico. [...] Y no era raro que las librerías sirviesen como local de reunión de opositores del régimen. Fueron [...] «espacios de libertad» en los que se reinventó la democracia. [...] Además de ejes del cambio político y cultural, las librerías funcionaban como focos de creación. En su interior se realizaban tertulias de todo tipo [que] también servían de caldo de cultivo para nuevos proyectos literarios y empresariales. [...] Las librerías eran ventanas abiertas a un universo cultural nuevo, enriquecedor y a menudo clandestino.”

(Fernández Soldevila i López Pérez, 2023, p. 46-47).

Lamentablement, el llibre de Fernández Soldevila i López Pérez (2023) no té un annex amb tots els casos que tenen documentats on constés el nom de la llibreria, la localització i la data de l’atemptat. Sí que hi ha referències en el llibre d’alguns dels casos. Però dels 43 atemptats succeïts a Catalunya (Fernández Soldevila i López Pérez, 2023, p. 28), només hi ha citats els de Barcelona que es poden veure en la taula 1.

Quan la llibreria Llar del Llibre va presentar suspensió de pagaments el setembre de 1984, el periodista José Martí Gómez va parlar amb el seu gerent Sebastià Fàbregues: “Durante unos años, Sebastià Fàbregues fue presidente del Gremio Español de Libreros. Le tocó una mala época. Aquella larga noche de la subcultura en la que comandos del Pens, la ETA, el quinto comando Adolfo Hitler, el Cans, los guerrileros de Cristo Rey, el Gas... dejaron sus mensajes en las librerías incendiadas (por orden cronológico: Cinc d’Oros, revista Agermanament, editorial Nova Terra, revista El Ciervo, Gran Enciclopèdia Catalana, librería Viceversa, Central del Llibre Català, librería P.P.C. [PropagandaPopular –96–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

Taula 1. Alguns dels atemptats contra llibreries, editorials, revistes i distribuïdores de Barcelona Propaganada Popular Católica Cinc d’Oros El Ciervo Gran Enciclopèdia Catalana Enlace Documenta Fondo de Cultura Económica Cinc d’Oros Librería Francesa Epsilon Documenta El Papus Oriflama edicions Editorial Nova Terra Casa del libro (Catalònia) Sex.books Egea

maig 1970 novembre 1971 julio 1973 agost 1973 juliol 1974 maig 1975 maig 1975 maig 1975 maig 1975 agost 1975 agost 1975 setembre 1977 octubre 1977 octubre 1977 setembre 1979 setembre 1985

Font: Fernández Soldevila i López Pérez (2023).

Católica], distribuidora de Enlace, librerías Tahull, Documenta, FCE, Francesa, Borinot Ros, Epsilon, Internacional, Arrels, Pluvía...), —Y eso que un niño ha ganado un concurso con la frase “Libertad viene de libro”... —me comentó hace ocho años Sebastià Fàbregues, cuando ya iban por las 26 librerías siniestradas en Barcelona y sobrepasaban las setenta en todo el Estado español, lo que obligó al Gobierno a declarar el sector zona catastrófica con el fin de que los afectados pudiesen acceder a las primas por siniestros del Consorcio General de Seguros.” (La Vanguardia, 12/09/1984).33

Máximo San Juan Arranz (1932-2014) va ser un conegut periodista i dibuixant que explicava les notícies mitjançant dibuixos. En un text seu titulat [Quema de libros] descriu perfectament la situació de les llibreries espanyoles, les de Barcelona entre elles, pocs dies després de l’atemptat incendiari a la distribuïdora Enlace: “Los incendiarios de libros conocen las siete vidas de este gato de papel. ¿Por qué insisten pues en destruir lo indestructible? Se conforman con victorias parciales, seguramente. Con intimidar al editor, mediante la disuasión económica; al librero, mediante la disuasión 33. Diversos llibreters catalans van sol·licitar en un escrit al president del Gremi de Llibreters de Barcelona “que exija de la Administración la garantía de que el normal desenvolvimiento de la actividad librera no será perjudicado por actos de violencia ni amenazas, teniendo en cuenta, además, que los perpetrados hasta hoy han quedado impunes.”

(La Vanguardia Española, 5/07/1974).

–97–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

física; al lector, mediante la disuasión psicológica, y al autor, mediante la disuasión global.

Lo hacen además por el bien de todos. […] No son libros indiscriminados los que hoy se queman en nuestras librerías y almacenes.

Sino libros concretos presuntamente catalogados en determinadas «tendencias». Ningún ejemplar ha sido quemado, en lo que recuerda mi memoria, del «MeinKampf», libro que podría ser reeditado y vendido sin contratar previamente póliza alguna de seguro de incendios. Se queman «libros de enlace», que ponen a precio asequible en nuestras manos pecadoras interesantísima información sobre el mundo que nos rodea, reflexiones adultas y universales sobre problemas que nos son propios, palabras esclarecedoras e iluminadoras imágenes. Se queman libros que nos «enlazan» con las ideas y con la cultura de un mundo del que formamos o deberíamos formar parte. Se queman los libros que «mueven» a los lectores que quieren «moverse». […] Estoy por asegurar que ningún comando quemaría un libro que se titulase: «Cómo incendiar librerías impunemente». (La Vanguardia Española, 6/07/1974).

Les raons per aquests atemptats són simples: com que els partits polítics i sindicats encara eren a la clandestinitat, un enemic clar i visible per els franquistes eren les llibreries, ja que presentaven idees democràtiques contràries al règim dictatorial (Casassas, 1999, p. 373). Així, nombroses llibreries es converteixen en “llibreries agitprop” (Segura, 2016, p. 183), on s’informava i es participava en les lluites veïnals per aconseguir un barri i una Barcelona millor. I aquestes raons són l’explicació dels atemptats patits per elles.

El 14 de juliol de 1986 hi va haver dos darrers casos: un va ser provocat per Milicia Catalana contra la llibreria catalanista de Joan Ballester (carrer del Consell de Cent 28) i l’altra, sense autoria, contra la llibreria MAGA. Aquesta llibreria del Guinardó exemplifica tot el que s’ha escrit anteriorment sobre el paper de les llibreries heterotòpiques connectades amb el barri on eren. En el diari Avui de 16/07/1986 hi ha aquesta nota, que també va sortir en La Vanguardia del mateix dia signada per Joan Josep Isern “i un grup de veïns del barri”: “Al Guinardó, en el número 10 del carrer d’Amèrica, l’odi, la irracionalitat i la ignorància han cremat una llibreria.

A força de molt treballar, en Gaspar i la Marina havien fet de can Maga —i perdó pel tòpic— quelcom més que un simple establiment de compra de llibres.

Oberta a tothom, perpètuament al servei del barri, irreductible amb tot el que sigui promoure la cultura catalana, la llibreria Maga ha estat d’ençà de quinze anys, el racó on han trobat acolliment no només tots els artistes i lletraferits del barri, sinó tothom que buscava una estona de conversa amable o un bon consell a l’hora de triar un llibre.

Potser és per això que l’han volguda destruir.

No ens podem permetre el luxe de quedar-nos indiferents davant actes cavernícoles com a aquest. Volem que la llibreria Maga torni a obrir aviat les seves portes. Perquè això sigui possible hem obert a la Caixa de Pensions “La Caixa” un compte corrent amb el núm. XXX en què cal la col·laboració de tothom.”

Onze escriptors i una escriptora residents al Guinardó en aquell moment van participar en un llibre d’homenatge a la llibreria Maga (Albanell et al., –98–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

1986), amb un poema visual de Joan Brossa, qui també residia al barri, de contraportada. Els relats tenen relació amb la llibreria, uns més directament que d’altres. D’ells es pot obtenir informació sobre el funcionament de la llibreria i de la llibretera i el llibreter, així com què va succeir després: el matí següent, la gent del barri col·laborava amb la Marina i el Gaspar a rescatar els llibres que no s’havien cremat i posar en ordre les restes de la llibreria, i un mes i mig més tard la celebració d’una festa per la reobertura.34 3.5. La història del llibreter assassí Tal com ha escrit Jeanette Winterson (citada a Aken, 2017, p. 63), un altre perill és que “col·leccionar llibres és una obsessió, una ocupació, una malaltia, una addicció, una fascinació i un sinó. No és un hobby”. Per aquesta raó cal recordar la llegenda del llibreter assassí de Barcelona, que, segons Ramon Miquel (1991), es troba en una sèrie de textos publicats a París el 1836 a la Gazette des Tribunaux i Les Voleurs, en un text del mateix any de Gustave Flaubert inèdit fins al 1910,35 fins a arribar a la versió de Miquel (1991, p. 17-38). La llegenda explica que Fra Vincent, el llibreter assassí, era un monjo exclaustrat del monestir de Poblet. En arribar a Barcelona es va dedicar a la seva obsessió: aconseguir els llibres més antics, únics i excepcionals... i no voler-los vendre mai. Però per la seva escassetat de diners, els venia a altres col·leccionistes, a qui després assassinava per recuperar els llibres venuts. Fins i tot va provocar l’incendi de la llibreria del seu major contrincant a les subhastes del tipus de llibres que Fra Vincent sempre anhelava, per aconseguir l’exemplar que el seu contrincant havia obtingut a l’última subhasta: havien competit per un exemplar únic. Fra Vincent va ser jutjat i condemnat a mort. Aquesta llegenda, ja que no hi ha cap constatació que fos un esdeveniment real, compleix tots els requisits dels relats romàntics. I té, és clar, un final sorprenent que no explicaré. És una bona mostra de l’apassionant —i perillós— art de comprar i vendre llibres a Barcelona relacionat amb la bibliofília.

4. Reflexions finals: no totes les llibreries de Barcelona són llocs heterotópics, però en les que ho són, comprar i vendre llibres és apassionant —i perillós— De les converses amb Paloma Puente i d’un esborrany seu (2014) se segueix que no totes les llibreries en tant que llocs on es venen i compren llibres són llocs heterotòpics. En aquest esborrany, Paloma Puente apuntava com a llocs 34. Agraeixo a Ilaria Sansotta, llibretera de La Dolce Vita, parada 40 del Mercat Dominical de Sant Antoni, que m’hagi fet conèixer (i venut) el llibre Crema de Maga (Albanell et al., 1986).

35. Reproduït a Miquel (1991, p. 109-123).

–99–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

no heterotòpicsa les grans superfícies on es venen best-sellers, però també les cadenes com Fnac o El Corte Inglés, ja que són empreses integrades en el consum capitalista i amb venedors/es que poden localitzar els llibres gràcies al sistema informàtic però que sovint no poden orientar sobre els llibres de què disposen. Caldria incloure en aquest tipus de llibreries no heterotòpiques les que venen restes d’edició, saldos, llibres d’imatges i paisatges i similars en piles de llibres amuntegats amb escàs ordre. També s’hi haurien d’incloure moltes de les papereries que també poden tenir algun llibre. Aquests establiments no compleixen les característiques de llibreries heterotòpiques.

Les memòries de llibreters i llibreters serveixen per constatar la possibilitat que algunes llibreries siguin llocs heterotòpics. A més dels llibres que commemoren aniversaris de llibreries barcelonines com la llibreria Bosch (Bolívar, 1989), Puig (Puig, 1938), Bastinos (Duran i Sanpere i Alabart, 1956) o Catalònia (Soldevila, 1949; Llibreria Catalònia, 1999), hi ha memòries de llibreteres i llibreters que mostren que “la llibreria [és] un espai d’exposició, de presència i no de retir, reclusió o conserva” (Sucunza i Cutillas, 2017, p. 20). Són els exemples de Mijaíl Osorguín (2007) sobre la Llibreria dels Escriptors al Moscou dels primers anys després de la revolució de 1917, d’Adrienne Monnier (2011) de La Maison des Amis des Livres de París, de Sylvia Beach (2008) de Shakespeare & Company de París, de Frances Steloff (1996) de la Gotham Book Mart de Nova York, de Guillem Terribas (2007) de la Llibreria 22 de Girona, de Shaun Bythell (2018) de The Book Shop de Wigtown (Escòcia), d’Isabel Sucunza i Abel Cutillas (2017) de la Llibreria Calders de Barcelona o de Montse Serrano (2019) de la llibreria +Bernat de Barcelona.

Les llibreries, com qualsevol altre tipus de botiga, neixen i moren. Però la desaparició de les llibreries causa pena en les persones lletraferides. Sergio Moreno (2011, p. 411-414) i el web de Mercè Bausili36 tracten algunes de les llibreries desaparegudes de Barcelona: se’n fan comentaris nostàlgics i elogiosos que mostren com moltes van ser llocs heterotòpics. Moreno (2011, p. 412) fa un mapa de llibreries tancades, que es localitzen en al voltant de l’eix central del comerç barceloní de la Rambla-Passeig de Gràcia. Segons Moreno, algunes d’aquestes llibreries eren clàssiques en tant que tenien una llarga història, com la Librería Francesa que va tancar després de 172 anys d’existència, i altres havien estat creades les dècades de 1960 i 1970, com Cinc d’Oros. Quan a l’any 2002 van tancar aquestes dues llibreries clàssiques de Barcelona, van aparèixer comentaris als diaris de Barcelona. Jorge Herralde va escriure que la llibreria Cinc d’Oros va ser: “Punto de referencia y la librería indiscutible de los rojos de la ciudad […] Allí se encontraban libros prohibidos, fue perseguida y descalabrada por grupos ultras […] Pese a amenazas, agresiones y prohibiciones, Cinc d’Oros siguió adelante […] organizando la librería al modo que un editor debe organizar un catálogo: que sea más que la suma 36. https://llibreriesbcn.com/in-memoriam/ (consulta 29/11/2023).

–100–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

de sus libros, que tenga un sentido, que sea un lugar de encuentro, físico o soñado.” (La Vanguardia, 3/04/2002).

I com va explicar Pablo Bordonaba, qui amb Carmen Aizpitarte van dirigir durant molt de temps Cinc d’Oros: “Allí se crió la generación de Ernest Lluch y que algunos de los habituales eran Narcís Serra, Isidre Molas, Jordi Solé Tura... También han pasado por aquí Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa. Teníamos acceso a títulos prohibidos de Edicions Catalanes de París y de Ruedo Ibérico a través de trampas legales. Estos libros los escondía en un armario con doble fondo de mi despacho y que sólo se podía abrir manipulando una palanca.” (La Vanguardia, 3/04/2002).

Per posar un exemple dels diversos actes que es van celebrar a Cinc d’Oros, el març de 1970: “Nos reunimos, amigos, conocidos y desconocidos, en esa acogedora librería barcelonesa llamada «Cinc d’oros». Nos reunimos, digo, y asistimos a un acto sencillo y amable, de una tan sólo aparente intrascendencia. Un acto en el que, de la mano de Joan Fuster, nos fue dado a conocer el más reciente disco de Raimon.” (Jordi García Soler, La Vanguardia Española, 17/03/1970).

Joan Fuster (1922-1992) presentant el disc de Raimon “Per destruir aquell qui l’ha desert”, amb portada d’Antoni Tàpies (1923-2012) i cançons dels poetes Anselm Turmeda (c. 1355-c. 1423), Jordi de Sant Jordi (c. 1395-c. 1424), Ausiàs March (1397-1459), Salvador Espriu (1913-1985) i del mateix Raimon, implica que aquest acte d’“aparent intranscendència” va reunir algunes de les persones més brillants de la cultura en català i que no eren precisament addictes al règim de Franco. No caldria afegir que Cinc d’Oros va ser un autèntic model de llibreria heterotòpica.

Pero, malgrat aquestes desaparicions, Robert Saladrigas va escriure el següent “El cierre de librerías es una realidad deprimente para quienes las frecuentamos. En el último cuarto de siglo han desaparecido de Barcelona unas cuarenta […] pero en contrapartida se han abierto otras másgrandes y mediáticas […] y unas pocas de culto. […]

El libro sigue confiando en editores serios y libreros de verdad […] y, alentadoramente, en las nuevas, luminosas, cómodas y acogedoras bibliotecas. […] No nos engañemos, por ahora el libro está a salvo.” (La Vanguardia, 19/04/2002).

Joana Bértholo (citada a Duarte, 2023, p. 15) diu que “[U ]m bom livreiro e uma boa livreira são, por exceléncia, domadores de criaturas selvagem.

Evitam que andemos demasiados incautos pela selva, e podem ajudar-nos a identificar certos livros capazes de nos engolir inteiros, ou de nos esvaziar por completo. Que riscos corremos se permitimos que as livrarias continuem a fechar?”

No recordo on he llegit que qualsevol ciutat és trista un diumenge a la tarda.

Afegeixo: Barcelona és trista un diumenge a la tarda perquè quasi totes les llibreries són tancades. I no hi ha ciutat sense llibreries.

–101–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

Bibliografia “És sorprenent quantes ximpleries podem dir pel nostre compte —i cosa que em sembla encara pitjor: amb la consciència tranquil·la—, emparant-nos en la cita d’un autor il·lustre”.

Joan Fuster (1981, p. 255).

Abacus (2008). Abacus: 40 veus. Abacus 40 anys, maig 68-maig 08, quatre dècades de compromís.

Barcelona: Ara Llibres.

Albanell, Pep; Joaquim Carbó; Anton Carrera; Antoni Cuadrench; Ignasi Farinyes; Jaume Fuster; Josep-Maria Illa; Joan-Josep Isern; Miquel-Lluís Muntané; Maria-Antònia Oliver; Màrius Serra; Estanislau Torres (1986). Crema de Maga. Barcelona: Laia.

Aguado, Afrodisio (1944). La misión específica del librero. Madrid: Instituto Nacional del Libro Español.

Aken, Bart Van (2017). Citas sobre los libros, la lectura y la escritura. Barcelona: Gustavo Gili.

Alturo, Jesús (2003). Història del llibre manuscrit a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

Bædeker, Karl (1920). Espagne et Portugal. Manuel du voyageur. Leipzig: Karl Bædeker.

Báez, Fernando (2004). Historia universal de la destrucción de libros. De las tablillas sumerias a la guerra de Irak. Barcelona: Destino.

Bausili, Mercè; Emili Gasch, (2008). Llibreries de Barcelona. Una guia per a lectors curiosos.

Barcelona: Columna.

Beach, Sylvia (2008). Shakespeare & Company. Barcelona: Ariel. [Edició original: 1959].

Benet, Josep (1979). Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco.Barcelona: Blume.

Blázquez, Juan. (1990). “Catálogo de los procesos inquisitoriales del Tribunal del Santo Oficio de Barcelona”. Espacio, tiempo y forma. Serie IV, Historia moderna, núm. 3, p. 11-158.

Bolívar, Marcos (1989). 100 anys al servei del llibre. Barcelona: Llibreria Bosch.

Braudel, Fernand (1968). “La larga duración”, dins: La historia y las ciencias sociales. Madrid: Alianza, p. 60-106. [Edició original: 1958].

— (1976). El Mediterráneo y el mundo mediterráneo en la época de Felipe ii. Ciutat de Mèxic: Fondo de Cultura Económica. [Edició original: 1946].

— (2002). “Geohistoria: la sociedad, el espacio y el tiempo”, dins: Las ambiciones de la historia.

Barcelona: Crítica, p. 53-87. [Edició original: 1941-1944].

Bonnet, Jacques (2014). Des bibliothèques pleines de fantômes. París: Arléa.

Burgos, Javier (1993). Imprenta y negocio del libro en la Barcelona del siglo xviii. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. [Tesi doctoral].

Bythell, Shaun (2018). Diario de un librero. Barcelona: Malpaso.

Calvino, Italo (2016). Se una notte d’inverno un viaggiatore. Milà: Mondadori [original de 1979].

Camprubí, Xevi (2012). “Llibres i lliure comerç a la Barcelona moderna: els conflictes entre l’impressor Rafael Figueró i la confraria dels llibreters (1671-1711)”. Recerques: història, economia, cultura, núm. 65, p. 75-107.

Capel, Horacio (1975). “La definición de lo urbano”. Estudios Geográficos, núm. 138-139, p. 265-301.

Capel, Horacio; Enric Camps; María Ángeles del Castillo; Bartomeu Mayans; María Isabel Melendo; Concepción Pericás; Pilar Riba; Josep Maria Rispa; Margarida Sans (1985).

Geografía para todos. La geografía en la enseñanza española durante la segunda mitad del siglo xix. Barcelona: Los Libros de la Frontera.

–102–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

Carreras, Carles (2003a). La Barcelona literària. Una introducció geogràfica. Barcelona: Proa.

—[dir.] (2003b). Atles comercial de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona/Cambra de Comerç de Barcelona/Universitat de Barcelona.

Carrión, Jorge (2013). Librerías. Barcelona: Anagrama.

Casassas, Jordi [coord.] (1999). Els intel·lectuals i el poder a Catalunya. Materials per a una anàlisi d’història cultural del món català contemporani (1808-1975). Barcelona: Pòrtic.

Casassas, Lluís (1985). “Pòrtic”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 4, p. 5-10.

Castellà, Elsa (2006). Les masies de Gràcia: vestigis d’una ruralia històrica. Barcelona: Taller d’Història de Gràcia.

Cendán, Fernando (1989). La Fiesta del Libro en España. Crónica y miscelánea. Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez.

Chifoni, Claudia (1997). “Història de la vila de Gràcia”, dins: Ramon Alberch [dir.]. Els barris de Barcelona. Volum iii Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 27-50.

Cid Noé, Pavl (2020). Una mañana de domingo en los Encantes de San Antonio. Reportaje libresco. Barcelona: Llibres de l’Índex. [Edició original: 1938].

Cunill, Pedro (1999). “La geohistoria”, dins: Marcello Carmagnani; Alicia Hernández Chávez; Ruggiero Romano [ed.]. Para una historia de las Américas i. Las estructuras. Ciutat de Mèxic: Fondo de Cultura Económica, p. 13-159.

Deforneaux, Marcelin (1977). Inquisición y censura de libros en la España del siglo xviii.

Madrid: Taurus.

Duarte, Luìs Ricardo (2023). “Um dia na folia do Fólio”. Jornal de Letras, Artes e Ideias, núm. 1384, p. 15-16.

Duran i Sanpere, Agustí; Lluís Alabart (1952). Centenario de la librería Bastinos (18521952). Barcelona: José Bosch Librero.

Fabre, Jaume; Josep Maria Huertas (1976). Tots els barris de Barcelona ii. Els barris que foren independents, 2. Gràcia, Vallcarca, els Penitents i la Salut, Horta, el Guinardó, Vilapiscina, Sant Andreu. Barcelona: Edicions 62.

Fernández Soldevila, Gaizka; Juan Francisco López Pérez (2023). Allí donde se queman libros. La violencia política contra las librerías (1962-2018). Madrid: Tecnos.

Ferrer, Francesc (1985).La persecució política de la llengua catalana. Història de les mesures preses contra el seu ús des de la Nova Planta fins avui. Barcelona: Edicions 62.

Ferrer, Jaume (2007). “Antoni Palau i Dulcet (1867-1954): de llibres, llibreters i memòries”, dins: Antoni Palau i Dulcet i Josep Porter i Rovira: dos montblanquins apassionats pels llibres.

Montblanc: Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, p. 7-28.

Flores, Bertha Georgina (2006). Participación ciudadana e identidad cultural en la Fiesta Mayor de Gracia, Barcelona. Morelia: Red Utopía A.C./Jitanjá fora Morelia.

Foucault, Michel (2010). “Espacios diferentes”, dins: Obras esenciales. Barcelona: Paidós, p.

1059-1067 [original de 1967].

Fontana, Josep (2007). La época del liberalismo. Volumen 6 Historia de España. Barcelona: Crítica/Marcial Pons.

Fuster, Joan (1981). Indagacions i propostes: assaigs, diaris, aforismes. Barcelona: Edicions 62.

Gallofré, Maria Josepa (1991). L’edició catalana i la censura franquista 1939-1951. Barcelona: Abadia de Montserrat.

Gentil, Vincent (2020). Écrivains et écriture dans la Gaule romaine. Louviers: Ysec.

Grataloup, Christian (2007). Géohistoire de la mondialisation. Le temps longue du Monde.

París: Armand Colin.

Gregori, Rosa M. (2017). “Confratrie Librariorum civitatis Barcinone i l’ofici dels llibreters a la ciutat de Barcelona. Estudi institucional i edició de les fonts històriques (segles xvi-xix)”.

Barcelona Quaderns d’Història, núm. 24, p. 271-286.

–103–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

Iglesias, J. Antoni (1996). Llibres i lectors a la Barcelona del s. xv. Les biblioteques de clergues, juristes, metges i altres ciutadans a través de la documentació notarial (anys 1396-1475).

Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. [Tesi doctoral].

—(2009). “Tot descornat e desfullat, que una carta no·stenia ab altre: de cómo fragmentos y membra disiecta de manuscritos son también testimonio de la actividad de la librería en la Barcelona tardomedieval”, dins: Carme De-la-Mota; Gemma Puigvert [ed.]. La investigación en humanidades. Madrid: Biblioteca Nueva, p. 73-89.

—(2014). “Books and Booksellers in the Cities of the Crown of Aragon: The Example of Barcelona”, dins: Marco Mostert; Anna Adamska [ed.]. Uses of the Written Word in Medieval Towns. Medieval Urban Literacy ii. Turnhout: Brepols, p. 179-193.

Insenser, Roser (2007). “Antoni Palau i la gènesi del Manual”, dins: Antoni Palau i Dulcet i Josep Porter i Rovira: dos montblanquins apassionats pels llibres. Montblanc: Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, p. 29-45.

Kamen, Henry (2002). La Inquisición española. Una revisión histórica. Barcelona: Círculo de lectores.

Lafarga, Joan (2000). “Itinerari geogràfic per l’antiga vila de Gràcia”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 49, p. 253-266.

— (2001). Gràcia: de rural a urbana. Barcelona: Taller d’Història de Gràcia.

Llanas, Manuel (2007). Sis segles d’edició a Catalunya. Vic: Eumo.

Llibreria Catalònia: 1924-1999. 75 anys d’història. Barcelona: Llibreria Catalònia.

Llucià de Samòsata (2013). Contra un ignorant que comprava molts llibres. Un intel·lectual sense cultura. Martorell: Adesiara.

Manzanera, Sílvia (2023). “Aniversari”. L’independent de Gràcia, núm. 950, 20/10/2023, p. 16.

Margarit, Joan (2004). Els primers freds. Poesia, 1975-1995. Barcelona: Proa.

Marín, Martí (2006). Història del franquisme a Catalunya. Vic: Eumo.

Martínez Rus, Ana (2013). “Expolios, hogueras, infiernos. La represión del libro (1936-1951)”.

Represura. Revista de Historia Contemporánea española en torno a la represión y la censura aplicadas al libro. En línia: http://www.represura.es/represura_8_febrero_2013_articulo2. html#_ednref98 (consulta 30/10/2023).

—(2021). Libros al fuego y lecturas prohibidas. El bibliocausto franquista (1936-1948). Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Mendizàbal, Enric (2004). “La explicación de procesos en geografía: el ejemplo de la geohistoria del capitalismo”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 44, p. 149-165.

—(2010). “Una posible geografía de las identidades de Barcelona. El caso del barrio de la Vila de Gràcia”. Finisterra. Revista Portuguesa de Geografia, tom xlv, núm. 90, p. 91-109. DOI: https://doi.org/10.18055/Finis1342 —(2013). “¿Hay alguna geografía humana que no sea geografía histórica?”. Revista de Geografía Norte Grande, núm. 54, p. 31-49. DOI: http://dx.doi.org/10.4067/S0718-34022013000100003 Mendizàbal, Enric; Laia Oliver (2005). “Una geografía cultural de las librerías en Cataluña: un ejemplo de heterotopía”. [Comunicació presentada al I Coloquio del Grupo de Trabajo de Historia del Pensamiento Geográfico de la Asociación de Geógrafos Españoles: Historias, geografías, culturas, celebrat del 27 al 29 de juny de 2005 a Santiago de Compostela].

Millá, Ángel (1956). Libros y bibliófilos barceloneses del siglo xix. Apuntes para su pequeña historia. Barcelona: Gremio de Libreros de Barcelona.

Miller, Laura J. (2006). Reluctant Capitalists. Bookselling and the Culture of Consumption.

Chicago: The University of Chicago Press.

Miquel, Ramon (1991). El llibreter assassí de Barcelona. Barcelona: Montesinos. [Edició original: 1928].

Monnier, Adrienne (2011). Rue de l’Odéon. Madrid: Gallo Nero. [Edició original: 1955].

Moreno, Sergio (2011). Análisis teórico y aproximación práctica a las relaciones entre ciudad y comercio. El caso de la producción, venta y consumo de libros en Barcelona. Barcelona: Universitat de Barcelona. [Tesi doctoral].

–104–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

Moret, Xavier (2002). Tiempo de editores. Historia de la edición en España 1939-1975. Barcelona: Destino.

Nadal, Francesc (1985). “Burgueses contra el municipalismo. La configuración de la Gran Barcelona y las anexiones de municipios (1874-1904)”. Geocrítica, núm. 59-60.

Ordóñez, Marcos (2013a). Mis primeras librerías (1). https://blogs.elpais.com/bulevares-perifericos/ (consulta 29/11/2023).

— (2013b). Mis primeras librerías (2). https://blogs.elpais.com/bulevares-perifericos/, (consulta 29/11/2023).

Orteu, Josep M. (2020). “Un pròleg de pròlegs de mercaders de llibres vells”, dins: Pavl Cid Noé. Una mañana de domingo en los Encantes de San Antonio. Reportaje libresco. Barcelona: Llibres de l’Índex, p. i-xxiii.

Osorguín, Mijaíl (2007). La Librería de los Escritores. Barcelona/Ciutat de Mèxic: Edicions de La Central/Sexto Piso.

Palau i Dulcet, Antoni (1923-1927). Manual del librero hispano-americano. Inventario bibliográfico. Barcelona: Libreria Anticuaria de Antonio Palau.

— (2021). Memorias de un librero catalán 1867-1935. Aranjuez: Ediciones Doce Calles.

[Edició original: 1935].

—; Agustí Palau Claveras (1948-1977). Manual del librero hispano-americano. Bibliografía general española e hispano-americana desde la invención de la imprenta hasta nuestros tiempos con el valor comercial de los impresos descritos. Barcelona: Libreria. Anticuaria de Antonio Palau.

Palau Baquero, Mercedes (2021). “Memorias del abuel Antonio Palau y Dulcet (1867-1935)”, dins: Antoni Palau i Dulcet. Memorias de un librero catalán 1867-1935. Aranjuez: Ediciones Doce Calles, p. xv-xxix.

Pascual del Pino, Carlos [coord.] (1988). La librería: manual de gestión. Madrid: Confederación Española de Gremios y Asociaciones de Libreros.

Pla, Josep (2001). “Antoni Palau i Dulcet, llibreter”, dins: Obra completa. Barcelona: Destino, vol. xvi, p. 597-637.

Peña, Manuel (1996). Cataluña en el Renacimiento: libros y lenguas (Barcelona, 1473-1600).

Lleida: Milenio.

—(1997). “Francia, Castilla y Cataluña y el mercado del libro de Barcelona en la segunda mitad del siglo xv”, dins: Joan Roca [ed.]. La formació del cinturó industral de Barcelona.

Barcelona: Proa/& Institut Municipal d’Història, p. 37-46.

Petit, Michèle (2001). Lecturas: del espacio íntimo al espacio público. Ciutat de Mèxic: Fondo de Cultura Económica.

—(2015). Leer el mundo. Experiencias actuales de transmisión cultural. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica.

Pinto, Vicente (1981). “Nuevas perspectivas sobre el contenido de los índices inquisitoriales hispanos del siglo xvi”. Hispania Sacra, núm. xxxiii, p. 593-641.

Puente, Paloma (2014). Notas, sugerencias y propuestas sobre el artículo “Una geografía cultural de las librerías en Cataluña: un ejemplo de heterotopía”, de Enric Mendizábal y Laia Oliver. [Text inèdit].

Puig, Francesc (1938). La Llibreria Puig de la Plaça Nova: breu narració dels seus setanta anys d’existència 1861-1938. Barcelona: A. Núñez Impressor.

Puigblanch, Antoni (1988). La Inquisición sin máscara. Mataró: Patronat Municipal de Cultura de Mataró/Editorial Altafulla. [Edició original: 1811].

Reyes, Alfonso (2011). Libros y libreros en la antigüedad. Ciutat de Mèxic: Fondo de Cultura Económica.

Ringewaldt, Tanja M. (2000). Manual para libreros. Barcelona: Herder.

Rubió i Balaguer, Jordi (1986). Impremta i llibreria a Barcelona (1474-1553). Barcelona: Diputació de Barcelona.

–105–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 67-106 De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona

Enric Mendizàbal

Saurí, Manuel; José Matas (1849).Manual histórico-topográfico y administrativo ó sea Guía General de Barcelona. Barcelona: Imprenta y Librería de D. Manuel Saurí.

Segura, Isabel (2016). Barcelona, ciutat de llibres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

Segura, Carme; Eduard Farré; Esteve Camps (2001). Les places de Gràcia. Impressions de Josep Buch. Barcelona: Taller d’Història de Gràcia.

Serra, Enric (1995). Geometria i projecte del sòl als orígens de la Barcelona moderna. La vila de Gràcia. Barcelona: Edicions UPC. Serrano, Montse (2019). Todo pasa en la calle Buenos Aires. Cuarenta años de librera. Barcelona: Ediciones +Bernat.

Soldevila, Carlos (1949). Veinticinco años de librería (Apuntes de un dependiente). Barcelona: Casa del Libro.

Steloff, Francis (1996). En compañía de genios. Memorias de una librera de Nueva York. Barcelona: Ediciones de la Rosa Cúbica.

Sucunza, Isabel; Abel Cutillas, Abel (2017). Informe de lectura. Inicis de la Llibreria Calders: llibres, llibreters, llibreries, editors, autors, lectors... Barcelona: Comanegra.

Tavares, Gonçalo M. (2023). “Provérbios, entrevísta, anjos”. Jornal de Letras, Artes e Ideias, any xliii, núm. 1380, p. 36.

Taylor, Peter J. (1999). Modernities. A Geohistorical Interpretation. Cambridge: Polity Press.

Terribas, Guillem (2007). Demà serà un altre dia. Memòries d’un llibreter. Badalona: Ara Llibres.

Tur, Francesc (2018). El bibliocausto en la España de Franco 1936-1939. Barcelona: Piedra Papel Libros.

Tusón, Jesús (2001). Una imatge no val més que mil paraules: contra els tòpics. Barcelona: Empúries.

Unwin, Stanley (1964). La verdad sobre el negocio editorial. Barcelona: Juventud. [Edició original: 1928].

Vallescá, Antonio (1947). Las calles desaparecidas de Barcelona. Relación desde la época romana hasta el siglo xix. Barcelona: Librería Millá.

Vargas Llosa, Mario (2006). “La rosa y el libro”, dins: Sergio Vila-Sanjuan [ed.]. Barcelona, una Ciudad de Vanguardia. La Ciudad de los libros. Barcelona: La Vanguardia-BBVA, p.

22-27. [Edició original: 1996].

Vilanova, Francesc (2010). Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana.

Barcelona: Empúries.

— (en premsa). “1939: l’any zero dels llibres i els editors catalans”.

Vilanova, Mercedes (1997). “Intransigència de classe, alfabetització i gènere. Les fronteres interiors de Barcelona”, dins: Joan Roca [coord.]. L’articulació social de la Barcelona contemporània. Barcelona: Institut Muncipal d’Història/Proa, p. 71-83.

Vilanova, Mercedes; Xavier Moreno (1992). Atlas de la evolución del analfabetismo en España de 1887 a 1981. Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia.

–106–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 96, desembre 2023, p. 107-130 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 21/11/2023 ‒ Data d’acceptació: 30/11/2023 ‒ Data de publicació: 22/12/2023

DOI: 10.2436/20.3002.01.243 43

Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 20221 Cristina Ramírez Puente

cristina.ramirez@estudiants.urv.cat

Resum El 24 de febrer de 2022 Rússia inicià la invasió del territori ucraïnès, fet que derivà en una guerra entre ambdós estats. Des del seu inici, una de les conseqüències més destacables de l’actual conflicte bèl·lic ha estat el gran nombre de persones desplaçades, tant dins d’Ucraïna mateix com, sobretot, cap a diversos països europeus en busca de protecció i seguretat. L’estudi analitza, a partir de les dades setmanals recollides per l’Institut d’Estadística de Catalunya, quins han estat el volum i la temporalitat del flux d’arribada de persones ucraïneses refugiades a Catalunya i quines les seves pautes d’assentament territorial durant l’any 2022. Els resultats mostren com, des del punt de vista temporal, després del gran flux inicial durant les primeres setmanes, el degoteig de refugiats s’ha mantingut tot el període analitzat i, des del territorial, com la disponibilitat de places d’allotjament turístic ha estat un dels principals factors explicatius de la seva distribució en el territori català.

Paraules clau: refugiats, Ucraïna, Catalunya, acollida internacional, perfil demogràfic.

Resumen: Cronología y distribución territorial de la llegada de refugiados ucranianos en Cataluña durante el año 2022 El 24 de febrero de 2022 Rusia inició la invasión del territorio ucraniano, hecho que derivó en una guerra entre ambos estados. Desde su inicio, una de las consecuencias más destacables del actual conflicto bélico ha sido el gran número de personas desplazadas, tanto dentro de Ucrania mismo como, sobre todo, hacia varios países europeos en busca de protección y seguridad. El estudio analiza, a partir de los datos semanales recogidos por el Institut d’Estadística de Catalunya, cuáles han sido el volumen y la temporalidad del flujo de llegada de personas ucranianas refugiadas a Cataluña y cuáles sus pautas de asentamiento territorial durante el año 2022. Los resultados muestran cómo, desde el 1. Aquest article és fruit del treball de fi del grau del Grau en Geografia, Anàlisi Territorial i Sostenibilitat de la Universitat Rovira i Virgili, presentat el mes de juny de 2023 i dirigit pel professor Joan Alberich González, a qui vull expressar el meu agraïment pel seu guiatge i suport durant tota la investigació realitzada. Igualment, vull fer extensiu el meu agraïment a l’Institut d’Estadística de Catalunya, personificat en la senyora Mireia Farré Mallofré, cap de l’àrea de Població i Territori, per la cessió de les dades que són objecte d’estudi.

–107–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

punto de vista temporal, después del gran flujo inicial durante las primeras semanas, el goteo de refugiados se ha mantenido todo el periodo analizado y, desde el territorial, como la disponibilidad de plazas de alojamiento turístico ha sido uno de los principales factores explicativos de su distribución en el territorio catalán.

Palabras clave: refugiados, Ucrania, Cataluña, acogida internacional, perfil demográfico.

Abstract: Chronology and Territorial Distribution of the Arrival of Ukrainian Refugees in Catalonia During 2022 On February 24 2022 Russia began the invasion of Ukrainian territory, fact that derived in a war among both states. Since its beginning, one of the most remarkable consequences of the current war has been the large number of displaced people, so much inside same Ukraine how, especially, to several European countries in search of protection and security. The research from the weekly data collected by the Institut d’Estadística de Catalunya, which have been the volume and the temporality of the flow of arrival of Ukrainian people refugees to Catalonia and which his guidelines of territorial settlement during the year 2022. The results show how, from the temporary point of view, after the big initial flow during the first weeks, the dribble of refugees has maintained all the period analysed and, from the territorial, like the availability of squares of tourist accommodation has been one of the main explanatory factors of his distribution in the Catalan territory.

Keywords: Refugees, Ukraine, Catalonia, International Reception, Demographic Profile.

* * *

1. Pertinència i objectius de l’estudi En la societat moderna, els mitjans de comunicació juguen un paper primordial en la creació d’estats d’opinió sobre diferents fets i esdeveniments d’actualitat.

Sens dubte, una de les notícies més rellevants a escala mundial de l’any 2022 fou la invasió russa del territori ucraïnès iniciada el 24 de febrer i la posterior guerra entre tots dos països. Més enllà del desenvolupament dels combats i les operacions i èxits militars d’un i bàndol i de l’altre, les informacions han fet èmfasi en l’enorme nombre de persones desplaçades que el conflicte ha generat i la no menys important xarxa de solidaritat internacional que, recolzada sobre la societat civil, els ha asssitit i acompanyat.

Amb un context generalitzat de l’opinió pública favorable —en un cas molt diferent als d’uns altres conflictes propers en el temps i en l’espai—, l’acollida de persones refugiades en la majoria de països europeus ha estat la principal finalitat d’aquesta xarxa de solidaritat. Així, es calcula que la Unió Europea ha acollit prop de 5 milions de persones desplaçades, amb valors molt dispars entre els diferents països. En aquest context europeu, Espanya ha acollit un –108–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

nombre discret de refugiats, però, dins seu, destaca la xifra de persones que han trobat acollida a Catalunya.

Per aquest motiu, l’objectiu principal de l’estudi és analitzar la cronologia i la distribució territorial de la població ucraïnesa refugiada a Catalunya des de l’inici del conflicte fins al final de l’any 2022 com a conseqüència de la invasió russa del territori ucraïnès. Addicionalment, com a objectius secundaris, s’estableix, d’una banda, estudiar quina és la caracterització demogràfica bàsica de les persones nouvingudes, i, de l’altra, apuntar alguns possibles factors explicatius de les seves pautes de distribució en el territori català.

L’article s’estructura en set grans apartats. A part d’aquesta introducció, el segon capítol consisteix en un breu estat de la qüestió sobre els conflictes bèl·lics i l’arribada de refugiats; el tercer fa èmfasi en la legislació internacional i espanyola sobre l’estatus de refugiat; el quart presenta una cronologia forçosament breu del conflicte entre Rússia i Ucraïna que ha desencadenat el desplaçament forçós de bona part de la població d’aquest últim país; el cinquè exposa la metodologia, quantitativa, emprada en el present estudi; el sisè constitueix el gruix del treball, amb la presentació del resultats obtinguts de l’anàlisi del volum, les característiques demogràfiques bàsiques i la distribució territorial de la població ucraïnesa refugiada arribada a Catalunya durant l’any 2022; i, finalment, el setè i últim capítol conté algunes reflexions finals a mode de conclusions.

2. Conflictes bèl·lics i refugiats. Un breu estat de la qüestió Quan es parla de moviments migratoris internacionals, cal ser conscients que s’està fent referència a una gran varietat de desplaçaments humans, associats amb una àmplia diversitat de factors i motivacions. Es tracta de processos amb diferents punts d’origen i de destinació, que inclouen des del desplaçament de treballadors altament qualificats, persones jubilades que desitgen canviar de lloc de residència o —allò que ens ocupa aquí— a població desplaçada forçosament o refugiada (Espinar, 2010).

Centrant-nos en aquest últims, el seu volum i magnitud han pres una rellevància significativa en les darreres dècades i es considera un dels grans reptes als quals haurà de fer front la societat occidental durant el segle xxi: mentre l’any 2011 l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) xifrava en 15,2 milions de persones el nombre de refugiats a tot el món, en poc menys de deu anys aquesta xifra gairebé es duplicà, fins arribar als 26,4 milions, sobre un total de 82,4 milions de persones desplaçades forçosament, xifra agreujada per la pandèmia del Covid-19 (ACNUR, 2022).

El gran salt entre les dues dates indicades es deu, sobretot, a l’increment de persones refugiades procedents de Síria (6,7 milions), Afganistan (2,2 milions) i Sudan del Sur (uns altres 2,2 milions), mentre que entre els països receptors –109–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

es destaquen Turquia (3,7 milions), Colòmbia (1,7 milions) i el Pakistan (1,4 milions). Per la seva banda, l’Estat espanyol se situà aquell darrer any en la tercera posició en relació amb el registre individual de noves persones sol·licitants d’asils (88.800 sol·licituds), superat tan sols per Alemanya (102.600) i els Estats Units d’Amèrica (250.800). A més, a aquestes xifres, ja elevades de per si, caldrà afegir, fruit del canvi global, un nombre cada cop creixent de refugiats ambientals (Pajares, 2020; Vettorassii Amori, 2021).

Tal com coincideix la bibliografia consultada, l’acollida de refugiats planteja uns certs desafiaments i incerteses per als estats receptors, que es poden resumir en les qüestions següents (González, 2022): – Un desafiament logístic i de coordinació. Es tracta del problema que apareix en un primer moment i de forma immediata: els recursos estatals centralitzats no són suficients per allotjar i protegir adequadament un flux molt gran i simultani de persones nouvingudes, de manera que cal una gran coordinació entre l’Administració i les organitzacions no governamentals, sobre les qui acostuma a caure el gruix de la gestió de l’acollida.

– Un desafiament econòmic per als estats receptors, segons el volum del flux d’arribades i la durada prevista de la seva estada i el grau de destrucció dels seus habitatges, infraestructures, serveis i empreses.

– Un desafiament per la integració, segons el nombre de refugiats que sol·liciten demanar asil i romandre al país d’acollida. L’experiència en diversos conflictes indica que aquesta possibilitat és més gran quan fugen famílies completes (i no principalment dones amb fills, com és el cas principal d’Ucraïna), mentre que la decisió de retornar al país d’origen és menor a mesura que s’incrementa el temps d’exili, quan més a prop se situa el país receptor i quan la diferència en el nivell de l’estat del benestar i de la qualitat de vida entre els països emissors i receptors és més petita. Per la seva banda, l’accés a l’habitatge i al mercat de treball són dues de les dificultats d’integració a curt i mitjà termini (Zetter i Ruaudel, 2018): segons un informe del Parlament Europeu, els refugiats acollits a la Unió Europea no assoleixen una taxa d’ocupació del 70 % (similar a la mitjana entre la població autòctona) fins a quinze anys després de la seva arribada (Orav, 2022). Per contra, en termes generals, sobretot en els països occidentals, l’accés a la sanitat i a l’educació dels menors d’edat són relativament fàcils d’assolir, tot i haver de salvar la diferència idiomàtica en molts casos.

En relació amb el procés de “integració” —concepte molt discutit i controvertit— al país d’acollida, el propi ACNUR en defineix tres fases principals: – L’arribada. Es busca, en termes generals, garantir la salut tant física com psicològica dels refugiats, tot proporcionant-los una primera informació bàsica general i un allotjament.

– La inclusió social. És la fase més llarga i complexa, ja que implica que la persona refugiada assoleixi integrar-se econòmicament i social al nou país de residència. L’adaptació a la nova cultura, el nou idioma, la creació d’un nou cercle social i, sobretot, la recerca d’un treball que li permeti sobreviure per compte propi són les principals dificultats a què cal fer front durant aquesta fase.

– L’autonomia. Finalment, un cop assolits els objectius de la fase anterior, la persona refugiada ha de poder continuar la seva vida sense una assistència particular exterior i amb plena autonomia.

–110–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

3. Les legislacions internacional i nacional sobre la condició de refugiat La definició correcta de cada una de les tipologies de persones migrants és clau a l’hora d’abordar la seva problemàtica i poder fer front, en conseqüència, als reptes que plantegen (Espinar, 2010). Centrant-nos en els protagonistes dels desplaçaments forçats, la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats aprovada per les Nacions Unides l’any 1951 i el Protocol de Nova York de 1967 defineixen les persones refugiades de la següent manera: “[A] causa d’una por fundada de ser perseguida per raons de raça, religió, nacionalitat, pertinença a un grup social o d’opinió política en particular, es troba fora del seu país de naixement i és incapaç, o, a causa de tal por, no està disposada a servir-se de la protecció d’aquell país; o de qui, per no tenir nacionalitat i estar fora del país de la seva antiga residència habitual com a resultat de tals esdeveniments, és incapaç, a causa de tal por, d’estar disposat a tornar-hi.” (traducció pròpia).

Concretament, la determinació de la condició de refugiat d’acord amb aquests dos textos legals és realitzada per l’estat receptor en què es troba en el moment de fer la sol·licitud, que cal estudiar de manera individualitzada. Això deixa necessàriament de banda les generalitzacions i permet fer un èmfasi especial en els grups perseguits.

Inicialment, com les persones que es veien obligades a abandonar el seu país d’origen com a conseqüència de conflictes armats —ja fossin de tipus intern o de caire internacional—no havien d’ésser considerades automàticament com a refugiats, l’ACNUR ha anat fent una lectura cada cop més àmplia de les consideracions establertes en la convenció de 1951. Tant és així que actualment hom considera que la invasió o l’ocupació de part o de la totalitat d’un país per un país estranger pot donar lloc a la persecució de les persones de les persones que hi resideixen, de manera que, en cas d’exiliar-se, poden obtenir la consideració de refugiat (Buis i Vigevano, 2017).

Concretament, durant un conflicte armat —i fins i tot un cop acabat— la població civil pot ser afectada de manera directa o indirecta. Situacions com ara la destrucció de l’organització institucional, la fallida de l’economia, les pèrdues materials —personals i col·lectives—, la impossibilitat d’accedir a una assistència sanitària o a un sistema educatiu, la pobresa, la fam, la inseguretat o la creixent vulnerabilitat de les dones i els infants acostumen a ser de tanta gravetat que s’acostumen a justificar-se com a causes de “temors justificats de persecució” i que, per tant, poden donar lloc a l’obtenció de la condició de refugiat. Igualment, una persona pot ser objecte d’accions que no constitueixin per si soles una persecució, però que, combinades amb una violència generalitzada, en el seu conjunt i de forma concurrent, puguin justificar l’al·legació de pors fonamentades d’ésser perseguida (Crisp i Dessalegne, 2002).

L’ordre internacional engloba, de manera simultània, tres importants marcs jurídics fonamentals —el dret internacional de drets humans, el dret interna–111–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

cional humanitari i el dret internacional dels refugiats—, que convergeixen en un objectiu comú i essencial: la tutela de la persona humana (Vinuesa, 2011).

Així, com a objectiu final, la protecció que la comunitat internacional proporciona a les persones que es veuen obligades a fugir del seu país ha de tenir per objectiu restaurar el vincle entre la persona i l’Estat, oferint així al refugiat un Estat que li proporcioni de manera subrogada d’empara que el seu Estat d’origen li nega o no li pot oferir.

3.1. El marc regulador europeu i espanyol La Convenció de Dublín de 1990 va intentar determinar la responsabilitat dels estats membres a l’hora d’estudiar sol·licituds d’asil i fou seguida per la Convenció de Tempere de l’any 1999, que establí quatre elements clau en la concepció d’una política europea comuna: a) la necessitat d’un enfocament global en la cooperació amb els països d’origen i de trànsit; b) el desenvolupament d’un sistema europeu comú d’asil; c) la importància de garantir un tracte just a les persones nacionals de tercers països residents a la Unió Europea; i d) la gestió eficaç dels fluxos migratoris. A partir d’aquestes premisses, la Comissió Europea feu tímids avenços cap a l’harmonització en qüestions específiques com el reagrupament familiar o l’estatut dels nacionals de tercers països residents de llarga durada, amb la proposta d’uns estàndards mínims comuns (Ferrero-Turrión i Pinyol-Jiménez, 2016).

No obstant això, l’absència d’uns criteris comuns reals en aquest àmbit, fruit de la reticència dels estats a cedir competències en matèria d’immigració, ha impedit, almenys fins al moment actual, l’aplicació real d’un criteri comú. Per aquest motiu, la Unió Europea ha impulsat dues accions a fi de dotar-se d’instruments legals comuns en matèria d’acollida de persones exiliades i asilades.

En primer lloc, l’any 2010 es creà l’Oficina Europea de Suport a l’Asil (avui dia denominada Agència d’Asil de la Unió Europea), l’objectiu de la qual, segons els seus propis estatuts, és «proporcionar suport operatiu i tècnic, així com formació, a les autoritats nacionals dels països de la Unió Europea; col·laborar en l’aplicació de la legislació comunitària i a fomentar una convergència més gran dels procediments i les condicions d’acollida en aquest àmbit».

En segon lloc, el mes de setembre de 2020 la Comissió Europa va presentar el nou Pacte de Migració i Asil, que incideix en la necessitat que la Unió Europea i els seus estats membres construeixin un sistema que gestioni i normalitzi les migracions a llarg termini, basat en els valors europeus i el dret internacional. El nou Pacte pretén lluitar contra la immigració irregular, ja que estableix un sistema d’avaluació previ d’entrada aplicable a totes les persones de tercers països que accedeixen irregularment a territori europeu, a fi de determinar quines persones poden ser subjectes de processos de protecció i quines no. Mentre que per a les primeres cal aplicar el protocol de sol·licituds d’asil, per a les segones s’obre un procés fronterer de retorn immediat. Alhora, –112–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

el document contempla l’elaboració d’un pla de preparació per a les crisis migratòries futures, que ha de servir per millorar la capacitat d’anticipació i de resposta davant les situacions excepcionals. En el moment de redactar aquestes línies (octubre de 2023) el nou pacte es troba en procés de tramitació i posterior aprovació.

A Espanya, el primer text legal sobre el dret d’asil va ser la Llei 5/1984, del 26 de març, reguladora del dret d’asil i de la condició de refugiat, d’acord amb el que establia l’apartat quatre de l’article 13 de la Constitució espanyola. El text, però, va ser àmpliament reformat mitjançant la Llei 9/1994, del 19 de maig, a fi d’adequar l’ordenament espanyol a la ràpida evolució en la quantitat i en les característiques de les sol·licituds d’asil que es va produir en el context de la Unió Europea a la segona meitat dels anys vuitanta del segle passat, alhora que va concebre el dret d’asil en un context europeu d’harmonització progressiva de les legislacions nacionals.

Fruit, igualment, del desenvolupament de nova normativa europea, i a fi d’adaptar-s’hi, es va promulgar un nou text, la Llei 12/2009, del 30 d’octubre, reguladora del dret d’asil i de la protecció subsidiària, que és el vigent actualment. El seu objectiu és el següent: “[T]ant satisfer adequadament les necessitats derivades de la incorporació de l’ampli elenc d’actes normatius de la Unió Europea, com reflectir de manera adequada les noves interpretacions i criteris sorgits en la doctrina internacional i en la jurisprudència d’òrgans supranacionals com el Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees o el Tribunal Europeu de Drets Humans, a fi de millorar les garanties de les persones sol·licitants i beneficiàries de protecció internacional.”

En aquest sentit, tal com estableix el seu preàmbul, el nou text introdueix una sèrie de disposicions, dins el marge que comporta la normativa europea, que responen a la seva voluntat de servir d’instrument eficaç per garantir la protecció internacional de les persones a les quals és aplicable i de reforçar les seves institucions: el dret d’asil i la protecció subsidiària.

Així, per una banda, la condició de refugiat es reconeix a tota persona que, a causa de temors fundats de ser perseguida per motius de raça o ètnia, religió, nacionalitat, opinions polítiques, pertinença a un determinat grup social, de gènere o orientació sexual, es troba fora del seu país d’origen i no pot o, a causa d’aquests temors, no vol acollir-se a la protecció del seu país, o bé a l’apàtrida que, sense tenir nacionalitat i trobant-se fora del país on abans tenia la residència habitual, pels mateixos motius no pot o, a causa d’aquests temors, no vol retornar-hi. Per altra banda, el dret a la protecció subsidiària s’atorga a les persones que no reuneixen els requisits per obtenir el dret d’asil però respecte de les quals es donen motius fonamentats per creure que, si retornen al seu país d’origen, en el cas dels nacionals, o al de la seva anterior residència habitual, en el cas dels apàtrides, s’enfronten a un risc real de patir algun dels danys greus dels que preveu la llei, i que, a causa d’aquest risc, no poden o no volen acollir-se a la protecció del país d’origen.

–113–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

El text de la nova llei recull una sèrie de millores respecte dels textos anteriors, en tant que a) estableix un procediment únic per avaluar la procedència de l’estatut de refugiat o de protecció subsidiària, cosa que ha de permetre que, en examinar-se de manera simultània —i, eventualment, d’ofici— les dues possibilitats, s’evitin dilacions innecessàries o pràctiques abusives; b) dota de recolzament legal formal les condicions materials d’acollida de les persones sol·licitants o beneficiàries de protecció internacional; amplia l’extensió familiar de la protecció internacional per als integrants de la unitat familiar de les persones sol·licitants o protegides, amb la incorporació d’un procediment especial i preferent de reagrupament familiar que garanteix el dret a la vida en família; c) dona resposta a les noves exigències derivades dels actes jurídics més recents de la Unió Europea i introdueix mesures adequades per evitar que els qui puguin suposar un perill per a la seguretat de l’Estat, l’ordre públic o que exerceixin actuacions incompatibles amb l’estatut de protecció internacional se’n puguin beneficiar; i d) fa una referència explícita als menors i a altres col·lectius vulnerables (persones amb discapacitat, persones grans i altres en situació de precarietat).

3.2. La normativa ad hoc per al conflicte ucraïnès En el cas concret de la crisi de refugiats arran la invasió russa d’Ucraïna, la majoria de països van decidir no establir un límit temporal sobre el període que els refugiats podrien romandre en els centres de recepció, tot i tenir la possibilitat de fixar-lo, oferint-los així un temps il·limitat d’acollida.

En vista de l’afluència massiva de persones desplaçades en aquest conflicte, el 3 de març de 2022 la Comissió Europea va aprovar en el Consell Extraordinari la Directiu de Protecció Temporal, una eina per a atorgar protecció temporal en cas d’afluència massiva de persones desplaçades especialment per motius de guerra, violència o violacions dels drets humans. Es tracta, en realitat, de l’activació per primer cop —en aquesta ocasió a petició de França, que en el moment ostentava la presidència rotatòria de la Unió Europea—, de la Directiva 2001/55/CE del Consell, aprovada arran de la fi de la guerra als Balcans.

Alguns autors assenyalen que aquesta postura de la Unió Europea és el reflex d’una certa xenofòbia, que es materialitza en forma de tracte de favor cap a un cert col·lectiu de refugiats —la població ucraïnesa en aquest cas— enfront de la postura adoptada en unes altres «crisis de refugiats» anteriors, com la massiva arribada de població procedent d’alguns països del Nord d’Àfrica i especialment de Síria durant els moviments en favor de la llibertat i de la democràcia de l’any 2015 (Pries, 2018; De Coninck, 2023).

La posada en marxa de la Directriu de Protecció Temporal requereix de l’aprovació per majoria relativa (15 països membres que representin el 65 % del total de la població de la Unió) i, un cop aprovada, és de compliment obligat per tots els estats membres, fins i tot per aquells, com Hongria o Polònia, que –114–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

van expressar-hi reserves, en argumentar que l’aplicació era innecessària perquè ja s’estaven adaptant i enfrontant a la situació del moment.

La finalitat principal de la Directiva esmentada és facilitar la lliure mobilitat de les persones ucraïneses pels estats membres de la Unió Europea, vigent durant un període d’un any però que es pot prorrogar durant dos més. Segons aquest document, els països han d’assegurar-se que les persones vulguin retornar al seu país abans de concedir-los un permís de residència i se’ls permet la mobilitat per tots els vint-i-set estats membres de la Unió Europea. D’aquesta manera, les persones beneficiades per la mesura reben automàticament la residència legal com a refugiat —és a dir, l’estatus de protecció internacional, alhora que se’ls garanteix el dret de permís de residència i de treball, l’assistència d’un intèrpret i advocat i l’accés a serveis bàsics com ara l’educació, la sanitat o l’ajuda social—sense la necessitat d’haver de fer la sol·licitud individual d’asil, amb el risc consegüent de saturar els sistemes nacionals. L’atorgament de la condició de refugiat té inicialment un any de vigència, però és ampliable fins a tres anys, període durant el qual els refugiats poden demanar l’estatut d’asilat o resident permanent, que ha de gestionar cada estat membre segons les normes internes nacionals.

En un primer moment la proposta de la Comissió Europea defensava que també s’apliqués aquest règim als immigrants de tercers països de llarga durada. Finalment, els governs europeus van decidir restringir-ne la cobertura, de manera que cada estat decideixi si l’aplica de forma automàtica o concedeix un estatus apropiat o equiparable al de la pròpia legislació del país d’acollida.

Per altra banda, el text també estableix que els immigrants que en el moment de la invasió portaven menys de cinc anys a Ucraïna també podien entrar a la Unió, si bé es reserva el dret de l’estat membre receptor a deportar-lo al seu país d’origen sempre i quan la deportació sigui segura i duradora. En cas contrari, se li hauria de concedir un altre status perquè pogués romandre a la Unió Europea, ja sigui amb el dret d’asil o amb protecció internacional.

Espanya fou un dels primers països que aplicà la Directiva europea i optà, a més, per fer-ho escollint la versió més àmplia. D’acord amb l’opinió pública, una de les més favorables d’Europa a acollir refugiats. En conseqüència, l’Estat espanyol ofereix protecció no tan sols a les persones de nacionalitat ucraïnesa, sinó també als ciutadans d’altres països que estaven a Ucraïna amb permisos de residència permanents o temporals i que n’han fugit.

Igualment, la protecció temporal s’ha aplicat a Espanya fins i tot a les persones ucraïneses que ja eren al país abans de l’inici de la invasió russa, de manera que hom ha obert, així, una via de legalització de l’estada a aquells que havien passat a una situació irregular després d’haver superat els tres mesos de permanència màxima com a turistes. El Ministeri d’Interior espanyol estima que aquest mesura pot arribar a beneficiar fins a 15.000 persones, xifra estimada a partir de la diferència entre el nombre de persones empadronades i el de permisos de residència.

–115–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

4. Una breu cronologia del conflicte bèl·lic entre Rússia i Ucraïna Malgrat que l’objectiu del treball no és exposar els orígens i l’evolució de l’actual guerra entre Rússia i Ucraïna —sinó analitzar-ne una de les conseqüències principals: l’arribada de persones refugiades—, s’ha cregut oportú mostrar-ne una cronologia, forçosament breu. Així, es pot contextualitzar temporalment el nostre estudi.

El conflicte entre Rússia i Ucraïna es remunta a força dècades ençà, concretament quan l’antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques es va dissoldre i diversos territoris que en formaven es van convertir en nacions independents.

Un d’ells, Ucraïna, tenia un contacte directe amb els països del Tractat de l’Atlàntic Nord i, sobretot a partir de l’èxit de la revolta iniciada l’any 2013 i coneguda amb el nom d’Euromaidan —contra el govern encapçalat per Ianukòvitx i a favor d’un acostament del país a la Unió Europea—, inicià les converses per integrar-se a la Unió Europea, fet que el govern rus va considerar com una amenaça per la seva integritat i seguretat nacionals. A més, cal tenir en compte que Ucraïna ocupa una posició geoestratègica molt rellevant, ja que pel seu territori travessen importants gasoductes que nodreixen Europea tant de gas rus com del procedent dels països de l’Orient Mitjà.

En aquest context, l’any 2014 es va organitzar a la península de Crimea — un territori estratègic que, des del final de la Segona Guerra Mundial i fins la creació de l’estat d’Ucraïna, comprèn la sortida de Rússia al mar Negre— un referèndum d’autodeterminació en què gairebé el 96 % dels vots van ser a favor d’annexar-se a Rússia. Tanmateix, el referèndum no complí totes les garanties democràtiques i molts països occidentals no en reconegueren els resultats.

El sentiment prorús i contra el govern europeista de Kíiv s’estengué igualment ala regió industrial del Donbàs, a l’est del país, amb l’aparició de grups armats a les ciutats de Lugansk i Donetsk, que arribaren a proclamar les repúbliques populars en les províncies que en formen part.

Malgrat les converses internacionals entre les potències implicades per tal de rebaixar les tensions, els enfrontaments van continuar augmentant. Els grups prorussos van seguir prenent possessió en diverses localitats i edificis estratègics, fins al punt que les forces paramilitars prorusses, amb el suport implícit del govern i l’exèrcit regular, van aconseguir tenir el control de tot l’est ucraïnès i de la península de Crimea. La implicació del govern de Moscou en aquests moviments separatistes va implicar la imposició de fortes sancions econòmiques per la Unió Europa. No obstant això, l’augment de les tensions entre ambdós països, sobretot després de l’elecció el 2019 de Volodímir Zelenski com a president ucraïnès, va portar Rússia a seguir desplegant tropes, vehicles i avions a la frontera amb Ucraïna, d’una banda; i a firmar els decrets que reconeixien les repúbliques populars de Donetsk i de Lugansk, ambdues a la regió del Donbàs.

–116–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

Finalment, el 24 de febrer de 2022 el president rus Vladímir Putin va anunciar l’inici d’una operació miliar especial a Ucraïna, que no es limità a l’ocupació de l’est del país, sinó que va incloure el bombardeig d’algunes de les ciutats principals (Kíiv, Khàrkiv, Mariúpol i Odessa), com a pas previ a l’inici d’una ofensiva terrestre des del nord, sud i est del país.

A mitjan del mes de març s’assolí l’ocupació màxima de territori ucraïnès en mans russes, al mateix temps que s’estimava que el nombre de refugiats que havien abandonat el país assolia la xifra d’1,2 milions de persones. No obstant això, la capacitat organitzativa creixent de l’exèrcit ucraïnès, reforçat militarment per l’enviament de material per la Unió Europea i els Estats Units d’Amèrica, ha permès que Ucraïna hagi anat recuperant progressivament el control de bona part del seu territori, al mateix temps que Rússia ha reforçat les seves posicions a l’est i sud del país.

En aquest sentit, enfront de la voluntat inicial del govern rus —una operació militar ràpida que havia de forçar la capitulació del govern de Zelenski i annexionar-se de facto les repúbliques de l’est i la península de Crimea— l’ofensiva s’ha convertit en un conflicte bèl·lic de desenllaç incert i que en el moment d’escriure aquestes línies (octubre de 2023) s’apropa als dos anys de durada.

Per la seva banda, el nombre de persones desplaçades assolí, a finals de l’any 2022, la xifra de 8 milions de persones, a les quals s’havia d’afegir els desplaçaments interns dins el propi territori ucraïnès. Els principals països receptors eren, per ordre d’importància, Rússia (3 milions de persones), Polònia (1,5 milions) i Alemanya (1 milió) (ACNUR, 2023; Elinder et al., 2023).

5. Fonts i metodologia L’estudi de l’arribada de la població refugiada ucraïnesa es basa en una anàlisi quantitativa realitzada principalment a partir de dues fonts d’informació: per una banda, les targetes sanitàries individuals (TSI) expedides pel Servei Català de la Salut (CatSalut) i, per l’altra, l’Estadística del Padró Continu.

En tots dos casos, les dades han estat facilitades per l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT).

La primera font recull el nombre de TSI expedides entre l’1 de març (és a dir, tan sols una setmana després de l’inici de la guerra a Ucraïna) i el 31 de desembre del 2022 a Catalunya. Es tracta del document identificador que dona accés als centres i als serveis de sanitat pública català, els usuaris dels quals són inscrits al Registres central d’assegurats del CatSalut, i hi poden accedir totes aquelles persones que comptin amb un resguard expedit per la Policia Nacional on s’acrediti la condició de sol·licitant de protecció temporal o amb una resolució de concessió de protecció temporal per part del Ministeri d’Interior.

A través de la web, l’IDESCAT actualitza setmanalment la informació per al conjunt de Catalunya, mentre que amb caràcter mensual es faciliten els –117–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

totals per sexe i grup d’edat per als municipis de més de 10.000 habitants, les comarques i Aran, els àmbits del Pla territorial de Catalunya i les províncies.

No obstant això, a fi d’aprofundir l’anàlisi temporal de les dades, per mitjà d’una sol·licitud d’explotació específica de dades, resolta favorablement, s’ha pogut obtenir informació per cada un d’aquests àmbits territorials igualment a escala setmanal.

Cal indicar, però, que la font presenta dues limitacions importants: d’una banda, amb la finalitat de garantir el secret estadístic i no proporcionar dades confidencials, les xifres han estat prèviament arrodonides a 0 i 5 i, per tant, la suma de les dades desagregades pot diferir el total a causa de l’arrodoniment.

A més, en els casos en què la informació és menor a 5, les dades són arrodonides a 0. Per a l’elaboració d’aquest estudi, en l'últim cas, s’ha realitzat una aproximació i han estat assimilades a 3 casos. Igualment, cal indicar que les dades de lloc de residència es refereixen a les del domicili declarat en el moment de tramitar la TSI, per la qual cosa cal tenir en compte que aquestes adreces poden ser temporals.

Per altra banda, la font recull les altes al registre de TSI, però no pas les possibles baixes que s’hagin pogut esdevenir durant el període temporal analitzat, de manera que cal interpretar les xifres exposades des del punt de vista dels fluxos (els moviments d’arribada) i no pas dels estocs (la població realment resident a Catalunya).

Malgrat les dues limitacions citades, la fortalesa d’aquest font és triple: en primer lloc, l’actualització mensual de les dades permet establir una cronologia bàsica de l’arribada de població refugiada a Catalunya; en segon lloc, la distinció per sexe i grup d’edat possibilita conèixer algunes de les característiques demogràfiques bàsiques de la població nouvinguda; i, finalment, en tercer lloc, la desagregació municipal, almenys per aquells de més de 10.000 habitants, facilita identificar patrons de distribució territorial de la població ucraïnesa a Catalunya i elaborar-ne la cartografia corresponent.

La segona de les fonts quantitatives utilitzades, considerada com a complementària de la primera, ha estat el Padró continu de la població a partir de les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Es tracta d’un registre administratiu municipal que compta amb el número de persones d’un municipi, independent de quina sigui la seva situació de residència (legal o il·legal a Espanya). Concretament, en el cas concret del present estudi, s’ha utilitzat la informació mensual sobre les altes de població de nacionalitat ucraïnesa a Catalunya i les quatre províncies catalanes, que, no obstant això, no permet cap tipus de desagregació per sexe o edat. Per aquest motiu, aquestes dades tan sols s’han utilitzat en la comparativa de la casuística catalana respecte de la situació esdevinguda a la resta de províncies espanyoles.

Com a limitació de totes dues fonts —TSI emeses i altes padronals—, cal indicar que, en tot moment, la informació es limita a les persones nouvingudes de nacionalitat ucraïnesa i que, en conseqüència, no es té informació dels –118–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

possibles estrangers residents en aquell país que hagin pogut patir un periple similar als ciutadans d’aquella nacionalitat.

6. L’arribada de la població ucraïnesa refugiada a Catalunya La informació de les TSI emeses entre els mesos de març i desembre de 2022 permet saber que en aquest període de deu mesos Catalunya va acollir un total de 25.015 persones refugiades de nacionalitat ucraïnesa. En contraposició, les altes registrades al padró durant aquest mateix període de temps fou de 18.796 persones (taula 1). La discrepància entre totes dues fonts es deu, principalment, a la lentitud en la inscripció padronal de part del col·lectiu de persones refugiades.

Taula 1. Arribada mensual de població ucraïnesa refugiada a Catalunya segons la font.

Març-desembre de 2022 Mes

TSI emeses (1)

Altes padronals (2)

Març

4.500

18,0 %

6.763

36,0 %

-2.263

Abril

5.925

23,7 %

3.604

19,2 %

2.321

Maig

5.660

22,6 %

1.960

10,4 %

3.700

Juny

2.510

10,0 %

1.231

6,5 %

1.279

Juliol

1.660

6,6 %

1.029

5,5 %

631

Agost

1.315

5,3 %

812

4,3 %

503

Setembre

1.125

4,5 %

1.067

5,7 %

58

Octubre

840

3,4 %

787

4,2 %

53

Novembre

665

2,7 %

725

3,9 %

-60

Desembre Total

Diferència (1) – (2)

795

3,2 %

818

4,4 %

-23

25.015

100 %

18.796

100 %

6.219

Nota: Els resultats estan arrodonits a valors múltiples de 5. Per aquesta raó algun total pot no coincidir amb la suma de la seva desagregació.

Font: elaboració pròpia a partir de les altes setmanals de targetes sanitàries expedides a població ucraïnesa en situació activa en el Registre Central d’Assegurats (IDESCAT).

En tot cas, si tenim en compte que, segons les dades del padró municipal d’habitants, la població ucraïnesa empadronada a 1 de gener de 2022 era de 23.736 persones, el volum d’arribada de persones refugiades —tant si es prenen en consideració les dades de TSI emeses com de les altes padronals registrades— ha implicat duplicar el nombre de residents d’aquella nacionalitat al nostre país.

Cronològicament, cal destacar que, segons totes dues fonts, prop de dues tercers parts d’arribades s’esdevingueren durant els tres primers mesos de guerra (març-maig de 2022), apreciant-se des de llavors una progressiva davallada en el flux de persones nouvingudes.

–119–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

6.1. L’arribada de població ucraïnesa a Catalunya en el context de l’Estat espanyol Per tal de posar en context el volum de l’arribada de població ucraïnesa refugiada a Catalunya en el marc de l’Estat espanyol, s’han analitzat les altes padronals, ja que és l’única font que permet la comparativa amb la resta de comunitats autònomes.

Segons aquesta font, el nombre de persones ucraïneses arribades a Espanya entre els mesos de març i de desembre de 2022 fou de 83.645, xifra realment baixa si es té en compte que, segons els càlculs de l’ACNUR, el nombre total de refugiats ucraïnesos fora del seu país era de prop de 8 milions. És a dir, segons aquest estimació, l’Estat espanyol tan sols seria el receptor de poc més de l’1 % del total de persones desplaçades. Sens dubte, la distància física entre ambdós països, la llunyania cultural —inclosa la dificultat idiomàtica— i l’escassa presència prèvia de ciutadans d’aquesta nacionalitat —que implica una baixa xarxa social de suport— expliquen aquest baix percentatge.

Tal com es mostra a la taula 2, Catalunya és la segona comunitat autònoma, tan sols superada pel País Valencià, que registra un nombre més elevat d’altes padronals i cal destacar que entre totes dues acullen més de la meitat de les noves inscripcions (22,5 % i 28,5 %, respectivament). A molta distància se situen Andalusia (12,4 %) i la Comunitat de Madrid (10,3 %), mentre que a l’extrem contrari es troben Cantàbria (0,9 %), Extremadura (0,8 %) i la Rioja (0,6 %), si deixem de banda els valors testimonials de les ciutats autònomes de Ceuta i de Melilla.

Per tal de posar en context aquestes dades, s’ha volgut comparar el percentatge de població refugiada acollida per cada comunitat amb el pes de la població resident total en relació amb el conjunt de l’Estat espanyol a data 1 de gener de 2022, a fi de detectar en quines existeix una sobrerepresentació de refugiats i en quines, per contra, la xifra és menor a la que caldria esperar segons el seu pes demogràfic. Com no podria ser d’una altra manera a la vista dels valors absoluts exposats anteriorment, el País Valencià (amb una diferència positiva de 17,9 punts percentuals) i Catalunya (6,1 punts) són pràcticament els dos únics territoris que acullen més població refugiada en relació amb el seu pes demogràfic. En situació contrària se situen Andalusia (-5,5 punts percentuals), Madrid (-3,9) i Galícia (-3,4), mentre que les diferències en la resta de comunitats autònomes són molt menors, en consonància en el seu també menor pes demogràfic sobre la població total de l’Estat espanyol.

Per la seva banda, la fig. 1 mostra aquestes desigualtats a escala provincial. Com no podria ser d’una altra manera, a tenor del que s’ha comentat, les províncies litorals mediterrànies, des de Girona al nord fins a Almeria al sud, formen pràcticament un continu de valor elevats (per sobre dels 1.000 refugiats cada una d’elles), amb màxims que, en el cas d’Alacant, la primera província de persones acollides, assoleixen els 13.206 refugiats. Per contra, a l’interior –120–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

Taula 2. Altes padronals de població de nacionalitat ucraïnesa refugiada a Espanya, per comunitats autònomes. Març-desembre de 2022 Comunitat autònoma País Valencià

Altes padronals Març-desembre 2022 (a) 23.575

28,2 %

Població total empadronada 1 de gener de 2022 (b) 5.097.967

Diferència (a) – (b)

10,7 %

17,4

Catalunya

18.796

22,5 %

7.792.611

16,4 %

6,1

Andalusia

10.274

12,3 %

8.500.187

17,9 %

-5,6

Madrid

8.515

10,2 %

6.750.336

14,2 %

-4,0

Múrcia

2.751

3,3 %

1.531.878

3,2 %

0,1

Castella i Lleó

2.757

3,3 %

2.372.640

5,0 %

-1,7

País Basc

2.678

3,2 %

2.208.174

4,7 %

-1,4

Castella-la Manxa

2.387

2,9 %

2.053.328

4,3 %

-1,5

Aragó

2.358

2,8 %

1.326.315

2,8 %

0,0

Illes Canàries

2.020

2,4 %

2.177.701

4,6 %

-2,2

Galícia

1.920

2,3 %

2.690.464

5,7 %

-3,4

Navarra

1.106

1,3 %

664.117

1,4 %

-0,1

Astúries

933

1,1 %

1.004.686

2,1 %

-1,0

Illes Balears

866

1,0 %

1.176.659

2,5 %

-1,4

Cantàbria

731

0,9 %

585.402

1,2 %

-0,4

Extremadura

699

0,8 %

1.054.776

2,2 %

-1,4

La Rioja

470

0,6 %

319.892

0,7 %

-0,1

Melilla

4

0,0 %

85170

0,2 %

-0,2

Ceuta

0

0,0 %

83117

0,2 %

-0,2

Total

83.645

100 %

47.475.420

100 %

-

Font: elaboració pròpia a partir de les altes mensuals de la població ucraïnesa al Padró Municipal d’Habitants (INE).

peninsular només trobem valors elevats a la Comunitat de Madrid i en l’eix format per les províncies de Saragossa, Navarra i el País Basc, mentre que en certes províncies de Galícia, Andalusia, Castella-la Manxa i Castella i Lleó trobem els mínims estatals, per citar-ne alguns exemples: Ourense, 59; Àvila, 144; Palència, 166; Zamora, 168; Lugo, 176; Jaén, 202, o Salamanca, 207.

L’explicació de la causa d’aquesta distribució territorial desigual és complexa i passa, segurament, per diversos factors complementaris: en primer lloc, sembla que, almenys inicialment, la població ucraïnesa tendí a ser acollida en territoris amb un volum important d’allotjament turístic, que, a més, en l’època d’inici de la guerra a Ucraïna, es trobava majoritàriament desocupat pel fet de ser temporada turística baixa. No es pot descartar, tampoc, l’ús temporal de –121–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

Figura 1. Altes padronals de població de nacionalitat ucraïnesa refugiada a Espanya, per comunitats autònomes. Març-desembre de 2022

Font: elaboració pròpia a partir de les altes mensuals de la població ucraïnesa al Padró Municipal d’Habitants (INE).

les propietats de ciutadans russos que, precisament, pel fet de no poder venir a l’Estat espanyol a causa del bloqueig internacional, no es van poder evitar. Cal pensar que la població ucraïnesa parla rus i, per tant, hi ha una major facilitat per la intermediació amb immobiliàries d’aquell país. Estem, en tot cas, davant d’una gran contradicció.

Aquest fet, explicaria, per exemple, l’elevat volum de nova població empadronada al País Valencià, però, per contra, no sembla valer per altres zones turístiques, com ara els arxipèlags canari i balear. En aquest sentit, un segon aspecte que es complementa amb el primer, i en matisa els resultats, és la fortalesa, l’estructura i l’organització de les xarxes de suport mutu, sovint canalitzades a través de les entitats del tercer sector, en les quals hi ha incloses les organitzacions no governamentals de suport als refugiats. Finalment, el tercer tret a tenir en compte és el paper de la pròpia administració pública autonòmica, la sensibilitat de la qual envers el fenomen dels desplaçaments forçats determina la quantia i la fluïdesa de les accions d’ajuda als refugiats i, em certa mesura, pot actuar com efecte d’atracció d’unes comunitats autònomes envers unes altres.

–122–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

6.2. El perfil demogràfic de la població nouvinguda Per tal de conèixer les característiques sociodemogràfiques de la població ucraïnesa arribada a Catalunya s’ha fet una exploració del sexe i el grup d’edat dels titulars de les TSI emeses durant el període analitzat.

El primer que s’hi destaca (taula 2) és el protagonisme de les dones en els moviments migratoris: dues de les terceres parts de les persones nouvingudes són dones, fet que no ha de sorprendre si es té en compte la mobilització militar obligatòria dels homes d’edats compreses entre els 18 i els 60 anys. No obstant això, sí que s’observa una tendència a una presència creixent de la població masculina entre les persones immigrants: mentre el mes de març tan sols representaven el 31,4 % del total, el mes de desembre aquest percentatge s’enfilà fins al 39,6 %. L’augment, amb el pas dels mesos, dels processos de reagrupament familiar són, sens dubte, el factor explicatiu d’aquesta tendència.

Taula 2. Arribada mensual de població ucraïnesa refugiada a Catalunya per sexe.

Març-desembre de 2022 Mes

Homes

Dones

Total

Març

1.415

31,3 %

3.100

68,7 %

4.500

100 %

Abril

1.870

31,6 %

4.055

68,4 %

5.925

100 %

Maig

1.820

32,1 %

3.845

67,9 %

5.660

100 %

Juny

835

33,3 %

1.675

66,7 %

2.510

100 %

Juliol

585

35,2 %

1.075

64,8 %

1.660

100 %

Agost

495

37,5 %

825

62,5 %

1.315

100 %

Setembre

435

38,7 %

690

61,3 %

1.125

100 %

Octubre

335

39,9 %

505

60,1 %

840

100 %

Novembre

265

39,6 %

405

60,4 %

665

100 %

Desembre

315

39,9 %

475

60,1 %

795

100 %

8.370

33,5 %

16.645

66,5 %

25.015

100 %

Total

Nota: Els resultats estan arrodonits a valors múltiples de 5. Per aquesta raó algun total pot no coincidir amb la suma de la seva desagregació.

Font: elaboració pròpia a partir de les altes setmanals de targetes sanitàries expedides a població ucraïnesa en situació activa en el Registre Central d’Assegurats (IDESCAT).

Per la seva banda, la figura 2 mostra la distribució de la població per sexe i edat del conjunt de la població refugiada. Més enllà del ja citat protagonisme absolut de la població femenina en el procés migratori, la piràmide permet il·lustrar una segona característica demogràfica bàsica: la relativa joventut dels seus protagonistes, que es palesa en tres fets. En primer lloc, el grup modal es correspon al d’una dona entre 35 i 39 anys, que, amb 2.085 efectius, representa el 8,3 % de la població nouvinguda. En segon lloc, cal destacar l’elevat volum –123–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

de població menor d’edat: els menors de 15 anys són els receptors del 30,4 % de les targetes sanitàries emeses i, a més, cal constatar que, com que els infants i joves d’aquestes edats no estan subjectes a la mobilització obligatòria, el percentatge de nois (15,8 %) és molt similar al de noies (14,6 %), fet que no passa en la resta de grups d’edat. Finalment, en tercer lloc, la població de 65 anys i més representa tan sols el 7,3 % de la població arribada a Catalunya, cosa que es deu, sens dubte, a les majors dificultats a l’hora de desplaçar-se (per motius de salut, pels menors recursos econòmics, etcètera) d’aquest col·lectiu.

Figura 2. Distribució per sexe i edat de la població ucraïnesa refugiada a Catalunya.

Març-desembre de 2022 anys 75 i més 70 a 74 65 a 69 60 a 64 55 a 59 50 a 54 45 a 49 40 a 44 35 a 39 30 a 34 25 a 29 20 a 24 15 a 19 10 a 14 5a9 0a4

homes

8%

6%

dones

4%

2%

0%

2%

4%

6%

8%

Font: elaboració pròpia a partir de les altes setmanals de targetes sanitàries expedides a població ucraïnesa en situació activa en el Registre Central d’Assegurats (IDESCAT).

A fi de comprovar si el perfil demogràfic de les persones acollides ha variat amb el pas del temps, la fig. 3 mostra la distribució per sexe i edat dels titulars de les TSI emeses en quatre moments de l’any: els mesos de març, juny, setembre i desembre.

Tal com s’ha comentat, el primer que s’hi destaca, malgrat que en tots quatre moments el nombre de refugiades és superior al de refugiats, és la progressiva masculinització de les persones nouvingudes. Així ho demostra l’anomenat índex de masculinització, que calcula el nombre d’homes per cada 100 dones: entre els arribats el mes de març l’indicador prenia valor 45,6 (és a dir, arribaven més del doble de dones que no pas d’homes), i de manera constant ha anat creixent, de manera que el mes de juny se situava en el 49,4; el setembre, en el 63,8; i el desembre, en el 68,4 (taula 3).

Aquesta presència cada cop més elevada d’homes entre els nous refugiats ve acompanyada d’una altra tendència: l’increment progressiu de l’edat mitjana –124–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

dels nouvinguts, que, atès que les dades es presenten en forma de grups quinquennals, ha estat calculada a partir de l’edat central de cada un dels intervals d’edat. En efecte, mentre el mes de març l’edat mitjana dels nouvinguts era de 30,1 anys, amb el pas del temps s’ha anat incrementant paulatinament fins situar-se en els 34,2 anys. Es tracta, en tots els casos, d’una edat mitjana molt jove, degut a la gran presència d’infants i joves entre les persones desplaçades.

Aquest mateix motiu és el que explica que l’edat mitjana sigui, en tots quatre mesos analitzats, més elevada en les dones que no pas en els homes, si bé la tendència en aquest sentit d’un sexe i de l’altre és diferent: mentre que en les dones l’edat mitjana es manté força estable amb el pas del temps, al voltant dels 35 anys, la dels homes ha anat creixent progressivament, des dels 22,8 anys dels arribats durant el primer mes del conflicte fins als 33,0 del darrer mes analitzat. Sens dubte, el ja esmentat procés de reagrupament familiar, pel qual alguns homes —sia en edat combatent com no— han pogut abandonar el país i retrobar-se amb els seus familiars, n’és la principal explicació.

Figura 3. Distribució per sexe i edat de la població ucraïnesa refugiada a Catalunya.

Març, juny, setembre i desembre de 2022 Març anys 75 i més 70 a 74 65 a 69 60 a 64 55 a 59 50 a 54 45 a 49 40 a 44 35 a 39 30 a 34 25 a 29 20 a 24 15 a 19 10 a 14 5a9 0a4

Juny

homes

8%

6%

4%

anys 75 i més 70 a 74 65 a 69 60 a 64 55 a 59 50 a 54 45 a 49 40 a 44 35 a 39 30 a 34 25 a 29 20 a 24 15 a 19 10 a 14 5a9 0a4

dones

2%

0%

2%

4%

6%

8%

homes

8%

6%

4%

Setembre anys 75 i més 70 a 74 65 a 69 60 a 64 55 a 59 50 a 54 45 a 49 40 a 44 35 a 39 30 a 34 25 a 29 20 a 24 15 a 19 10 a 14 5a9 0a4

6%

4%

anys 75 i més 70 a 74 65 a 69 60 a 64 55 a 59 50 a 54 45 a 49 40 a 44 35 a 39 30 a 34 25 a 29 20 a 24 15 a 19 10 a 14 5a9 0a4

dones

2%

0%

2%

0%

2%

4%

6%

8%

Desembre

homes

8%

dones

2%

4%

6%

8%

homes

8%

6%

4%

dones

2%

0%

2%

4%

6%

8%

Font: elaboració pròpia a partir de les altes setmanals de targetes sanitàries expedides a població ucraïnesa en situació activa en el Registre Central d’Assegurats (IDESCAT).

–125–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

Taula 3. Índex de masculinitat i edat mitjana per sexe de la població ucraïnesa refugiada a Catalunya. Març-desembre de 2022 Mes Març Abril Maig Juny Juliol Agost Setembre Octubre Novembre Desembre Total

Índex de masculinitat 45,6 46,2 47,2 49,4 55,1 60,6 63,8 65,3 63,0 68,4 50,3

Edat mitjana Homes 22,8 22,2 22,2 24,6 27,9 29,3 29,4 28,6 30,3 33,0 24,7

Dones 33,6 33,5 32,9 35,3 34,0 36,9 35,8 35,2 37,1 35,6 34,1

Total 30,1 30,0 29,5 31,9 31,9 33,8 33,3 33,3 34,6 34,2 30,9

Font: elaboració pròpia a partir de les altes setmanals de targetes sanitàries expedides a població ucraïnesa en situació activa en el Registre Central d’Assegurats (IDESCAT).

6.3. La distribució municipal de la població ucraïnesa nouvinguda L’última qüestió que les dades de l’IDESCAT permet analitzar és el municipi de residència de les persones receptores de les TSI emeses.

Abans de fer-ne una interpretació detallada, cal recordar que, tal com s’ha comentat en l’apartat metodològic, la informació només està disponible per als municipis de més de 10.000 habitants i, al mateix temps, les dades municipals per setmanes han estat arrodonides a múltiples de 5. Un cas a banda és el d’aquells municipis que presenten dades setmanals superiors a 0 però inferiors a 3, que a les dades proporcionades per l’IDESCAT han estat etiquetats com a “<3” i que en el present estudi, per motius operacionals, ha estat equiparat a 2.

Tal com mostra la taula 4, els municipis catalans de més de 10.000 habitants han acollit 20.795 refugiats (el 83,1 % del total). Així, el 16,9 % restant (els 4.220 que manquen per arribar a la xifra total de 25.015) resideixen en municipis de menys de 10.000 habitants i, en conseqüència, no en podem conèixer el lloc de residència amb detall.

A tenor de les vint primeres destinacions que apareixen en el llistat hom comprova com obeeixen a una doble lògica: d’una banda, hi trobem algunes de les grans ciutats del país, amb Barcelona al capdavant (amb 4.505 persones), però també amb Lleida (493), Sabadell (423), Tarragona (386), Badalona (379) i Reus (315), per citar-ne les principals, si bé, tal com mostra la fig. 4, valors elevats es repeteixen a bona part dels municipis que formen l’àrea metropolitana de Barcelona. Sens dubte, la presència prèvia de ciutadans de nacionali–126–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

tat ucraïnesa, la xarxa d’organitzacions no governamentals que hi treballen i, finalment, algunes iniciatives públiques concretes, en són la principal causa.

De l’altra, i sovint amb xifres molt superiors ales de les grans ciutats, hi apareixen municipis turístics litorals amb un gran nombre de places hoteleres — Lloret de Mar (1.699), Salou (1.383), Calella (631), Castell-Platja d’Aro (536), Castelldefels (479), Blanes (429), Roses (371), etcètera—, fet que confirma la hipòtesi exposada anteriorment que han servit per acollir-hi refugiats ucraïnesos, almenys inicialment i fora de la temporada turística àlgida. De fet, en algunes entrevistes mantingudes amb persones refugiades i amb membres d’algunes de les organitzacions no governamentals que els han acollit, ha aflorat la problemàtica de la necessitat de reallotjament a fi de posar de nou les habitacions alliberades a disposició del sector turístic.

Taula 4. Principals municipis de destinació de la població ucraïnesa refugiada a Catalunya (> 10.000 habitants). Març-desembre de 2022 Municipi

Absoluts

%

Barcelona Lloret de Mar Salou Calella Castell-Platja d’Aro Lleida Castelldefels Vendrell, el Blanes Sabadell Tarragona Badalona Roses Vila-seca Cambrils Sant Feliu de Guíxols Reus Sant Cugat del Vallès Pineda de Mar Sitges Resta de municipis > 10.000 habitants Municipis de < 10.000 habitants Total

4.505 1.699 1.383 631 536 493 479 450 429 423 386 379 371 358 347 340 315 275 264 262 6.470 4.220 25.015

18,0 % 6,8 % 5,5 % 2,5 % 2,1 % 2,0 % 1,9 % 1,8 % 1,7 % 1,7 % 1,5 % 1,5 % 1,5 % 1,4 % 1,4 % 1,4 % 1,3 % 1,1 % 1,1 % 1,0 % 25,9 % 16,9 % 100 %

Font: elaboració pròpia a partir de les altes setmanals de targetes sanitàries expedides a població ucraïnesa en situació activa en el Registre Central d’Assegurats (IDESCAT).

–127–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

Figura 4. Municipis de destinació de la població ucraïnesa refugiada a Catalunya (> 10.000 habitants). Març-desembre de 2022

Font: elaboració pròpia a partir de les altes setmanals de targetes sanitàries expedides a població ucraïnesa en situació activa en el Registre Central d’Assegurats (IDESCAT).

7. A manera de conclusions Una de les moltes conseqüències —totes terribles— de les guerres és, sovint, l’elevat nombre de persones que es veuen obligades a desplaçar-se forçosament, dins del propi país de residència o cap a tercers països, tot fugint de la violèn–128–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

cia, directa o indirecta, la persecució política, etcètera. Per aquest motiu, just després d’acabada la Segona Guerra Mundial, l’Organització de les Nacions Unides va promoure el reconeixement i la protecció internacional de la figura de persona refugiada, a fi de garantir-ne els drets bàsics en el país d’acollida.

El cas de la guerra entre Ucraïna i Rússia no és, malauradament, una excepció. Així, a finals de l’any 2022 s’estimava que el nombre de refugiats que han marxat del seu país era de prop de 8 milions de persones, motiu pel qual la Unió Europea ha posat en marxa una sèrie de mesures extraordinàries per facilitar el desplaçament i l’acollida dels refugiats.

L’Estat espanyol ha acollit una modesta xifra de desplaçats, prop de l’1 % del total, i dins del seu territori, Catalunya és la segona comunitat autònoma amb un major nombre de refugiats, tan sols per darrere del País Valencià. Les dades recollides per l’IDESCAT de manera setmanal —però que aquí han estat agregades amb totals mensuals— des de l’1 de març han permès identificar, d’una banda, el volum i l’estructura per sexe i edat de la població desplaçada i, de l’altra, identificar els municipis de destinació principal. Respecte de la primera qüestió, el perfil majoritari de les persones refugiades és el d’una dona amb fills menors d’edat i, en menor mesura, gent gran, si bé les dades d’arribades dels darreres mesos mostren una progressiva masculinització dels desplaçaments. En relació amb les pautes territorials d’assentament de la població nouvinguda, les xarxes de suport mutu protagonitzades per persones de la mateixa nacionalitat, l’àmbit de treball i l’estructura de les diferents associacions no governamentals i entitats d’acollida, les decisions i mesures de les diferents administracions públiques i, sobretot, la disponibilitat d’allotjament —amb l’aprofitament de les places hoteleres vacants— són alguns dels principals factors explicatius.

Bibliografia ACNUR (2022). Informe global 2021. Las historias detrás de las cifras. Ginebra: ACNUR. — (2023). Desplazamiento forzado en 2022. Tendencias globales. Ginebra: ACNUR. Cantor, David James; Jean-François Durieux [ed.] (2014). Refuge from Inhumanity? War Refugees and International Humanitarian Law. Leiden: Brill-Nijhoff.

Buis, Emiliano J.; Marta R. Vigevano (2017). “Refugiados, conflictos armados y otras situaciones de violencia: un análisis de las Directrices sobre Protección Internacional Nº 12 (2016) del ACNUR”. Revista Jurídica de Buenos Aires, núm. 95, p. 29-58.

Crawford, Emily; Alison Pert (2015). International Humanitarian Law. Cambridge: Cambridge University Press.

Crisp, Jeff; Damtew Dessalegne (2002): Refugee Protection and Migration Management: The Challenge for UNHCR. Ginebra: United Nations High Commissioner for Refugees.

De Coninck, David (2023). “The Refugee Paradox During Wartime in Europe: How Ukrainian and Afghan Refugees aRE (not) Alike”. International Migration Review, vol. 57, núm. 2, p. 578-586. DOI: https://doi.org/10.1177/01979183221116874 Elinder, Mikael; Oskar Erixson, Olle Hammar (2023). “Where Would Ukrainian Refugees Go if They Could Go Anywhere”. International Migration Review, vol. 57, núm. 2, p. 587602. DOI: https://doi.org/10.1177/01979183221131559 –129–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 107-130 Cristina Ramírez Puente Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022

Espinar, Eva (2010). “Migrantes y refugiados: reflexiones conceptuales”. Obets. Revista de Ciencias Sociales, vol. 5, núm. 1, p. 35-47.

Ferrero-Turrión, Rut; Gemma Pinyol-Jiménez (2016): “La mal llamada «crisis de refugiados» en Europa: crisis, impactos y retos para la política de inmigración y asilo de la Unión Europea”. Documentación Social, núm. 180, p. 49-69.

González, Carmen (2022): La acogida a los refugiados ucranianos: algunos desafíos e incertidumbres. Madrid: Real Instituto El Cano.

Holzer, Vanessa (2015). Refugees from Armed Conflicts. The 1951 Refugee Convention and International Humanitarian Law. Cambridge: Intersentia.

Mariño, Fernando (1983). “El concepto de refugiado en un contextode derecho internacional general”. Revista Española de Derecho Internacional, vol. 35, núm. 2, p. 337-370.

Milkova, Sonia; Valeria Antoñanzas; Miguel Ángel Molina; Pilar Storch-de-Gracia; Marta Taida García-Ascaso (2013).“Asistencia en urgencias de la población infantil refugiada procedente del conflicto bélico Rusia-Ucrania”. Anales de Pediatría, vol. 98, núm., p. 65-67.

Moise, Alexandru D.; James Dennison; Hanspeter Kriesi (2023). “European Attitudes to Refugees After the Russian Invasion of Ukraine”. West European Politics, vol. 47, núm. 2, p. 356-381. DOI: https://doi.org/10.1080/01402382.2023.2229688 Orav, Anita (2022). Labour Market Integration of Asylum Seekers and Refugees. Estrasburg: European Parliament.

Pajares, Miguel (2020). Refugiados climáticos. Un gran reto del siglo xxi. Barcelona: Rayo Verde.

Pérez, Sergio (2003). “El estatuto de refugiado en la Convención de Ginebra de 1951”. Revista electrónica de Derecho de la Universidad de La Rioja, núm. 1, p. 225-250.

Pries, Ludger (2018). “Entre la bienvenida y el rechazo:la «crisis de los refugiados» en Europa”.

Polis, vol. 14, núm. 2, p.71-96.

Santolaya, Pablo (2006). “El sistema europeo común de asilo y su recepción en España”.

Revista de derecho migratorio y extranjería, núm. 12, p. 83-88.

Vettorassi, Andréa; Amori, Orzete (2021): “Refugiados ambientales: reflexiones sobre el concepto y retos contemporáneos”. Revista de Estudios Sociales, núm. 76, p. 24-40.

DOI: https://doi.org/10.7440/res76.2021.03 Vinuesa, Raúl E. (2011). “Diferencias y convergencias entre el Derecho Internacional de los Derechos Humanos y el Derecho Internacional Humanitario”, dins: Silvina González Napolitano [ed.]. Introducción al estudio de los derechos humanos. Buenos Aires: Errepar, p. 313-326.

Zettel, Roger; Héloïse Ruaudel (2018). “El derecho de los refugiados al trabajo y al acceso a los mercados laborales: limitaciones, retos y caminos a seguir”. Revista Migraciones Forzadas, núm. 58, p. 4-7.

–130–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 96, desembre 2023, p. 131-152 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 11/08/2023 ‒ Data d’acceptació: 30/11/2023 ‒ Data de publicació: 22/12/2023

DOI: 10.2436/20.3002.01.244 44

A Neoliberal and Uneven Landscape: The Challenges and Coping Strategies of Geography Departments in the US Educational System1 Grant Saff

Global Studies and Geography Department Hofstra University grant.saff@hofstra.edu

Antònia Casellas*

Departament de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona antonia.casellas@uab.cat https://orcid.org/0000-0002-5252-1399

Abstract Geography Departments in the US are facing challenging times. In this article we address a twofold question. First, we explore the academic difficulties facing US universities and identify some of the coping strategies they have adopted to overcome these challenges. We then focus on the challenges of geography education at different levels as well as some of the strategies that university departments’ chairs and program directors in the US have adopted to overcome these constraints. To address the question, we analyze literature on undergraduate and graduate education programs in the US in general, and of geography education, in particular. We further build our analysis based on the personal experience of one of the authors: in his role as the Chair of a US Geography Department for more than 15 years, including the knowledge he acquired in leading positions in US regional and national Geography Associations, as well as his role in conducting external reviews of Geography Program and related programs.

Key words: Geography, Education, University governance, Interdisciplinary programs, Neoliberalism.

1. Acknowledgements: This research project was supported by the Next Generation EU grant (*).

The authors thank two anonymous referees for their helpful comments that improved the quality of the manuscript.

–131–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

Resum: Un paisatge neoliberal i desigual: els desafiaments i les estratègies dels departaments de geografia dins del sistema educatiu dels Estats Units Els departaments de geografia dels Estats Units s’enfronten a temps difícils. En aquest article abordem una doble qüestió. En primer lloc, explorem les dificultats acadèmiques que enfronten les universitats nordamericanes i identifiquem algunes de les estratègies que han adoptat per superar aquests reptes. A continuació, ens centrem en els desafiaments de l’educació en geografia en diferents nivells, així com en algunes de les estratègies que l’administració de les universitats i els/les directors/es dels departaments han adoptat per superar aquestes limitacions. Per abordar aquest punt, analitzem la bibliografia sobre programes d’educació de grau i postgrau als Estats Units en general, i de educació en geografia, en particular. A més, l’anàlisi es recolza en l’experiència personal d’un dels autors en qualitat de director de departament de geografia d’una universitat dels Estats Units durant més de quinze anys, i el coneixement adquirit a llocs de lideratge en associacions de geografia nacionals i regionals dels Estats Units, i també en el seu paper com a avaluador extern del programa de geografia i altres programes afins.

Paraules clau: geografia, educació, governança universitària, programes interdisciplinaris, neoliberalisme.

Resumen: Un paisaje neoliberal y desigual: los desafíos y las estrategias de los departamentos de geografía dentro del sistema educativo de los Estados Unidos Los departamentos de geografía de los Estados Unidos se enfrentan a tiempos difíciles. En este artículo abordamos una doble cuestión. Primero, exploramos las dificultades académicas que enfrentan las universidades estadounidenses e identificamos algunas de las estrategias que han adoptado para superar estos desafíos.

A continuación, nos centramos en los desafíos de la educación en geografía en sus diferentes niveles, así como en algunas de las estrategias que la administración y los/ as directores/as de departamentos universitarios han adoptado para superar estas limitaciones. Para abordar este punto, analizamos la bibliografía sobre programas de educación de grado y postgrado en los Estados Unidos en general, y de educación en geografía, en particular. Además, el análisis se apoya en la experiencia personal de uno de los autores en su papel en calidad de director de departamento de geografía de una universidad de los Estados Unidos durante más de 15 años, incluido el conocimiento adquirido en puestos de liderazgo en asociaciones de geografía nacionales y regionales de los Estados Unidos, así como su papel como evaluador externo del programa de geografía y otros programas afines.

Palabras clave: geografía, educación, gobernanza universitaria, programas interdisciplinarios, neoliberalismo.

* * *

–132–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

1. Introduction In an article published in 2022 in the journal Progress in Human Geography, Puttick (2022) emphasizes the relevance of geography education asserting that “complex global challenges, rapid shifts in the mediation and distribution of information, rising inequalities and a toxic milieu of low-quality public reasoning make geography education more important than ever” (p. 898). Similarly, in a study of middle-school and high-school geography curriculums in the US and China evaluating the value of geography education in promoting sustainability, Miao et. al. (2002), conclude that despite existing challenges, geography education plays an important role in cultivating students’ sustainable development literacy. Recent academic literature also emphasizes the contributions that the understanding of situated spatial dynamics has in advancing an understanding of sustainability (De Vito et. al., 2022; Granados-Sánchez, 2022; Nesterova, 2022), and climate change (Beray-Armond, 2022; Susca, 2022). Moreover, there has also been a long-standing concern in geographic research on addressing inequality (Wellens et al., 2006), and including needed social concerns into the research undertaken within the discipline, mainly by the work done by woman geographers (Monk, 2004).

Despite the relevance of a geographic education, geography in the USA faces a diverse group of challenges. To begin with, there are significant differences between the US and the UK. In the UK, geography is a well-established and separate discipline within the British higher education system (Sidaway and Johnston, 2007). It enjoys a high reputation as a discipline, which is illustrated by the fact Former Prime Ministers such as Theresa May had a degree in Geography (in her case from Oxford University) and, more recently, the heir to the throne, Prince Williams received a Scottish Master of Arts degree in geography at the University of St Andrews. In the USA, however, even though postgraduate geography education grew at the turn of the century (Foote et al., 2012), by the 2020s, the only Ivy League University that has a Geography Department is Dartmouth University. The recent closing and amalgamation of geography departments into inter-disciplinary programs under non-geography monikers has occurred despite growing environmental, economic and social global challenges, and the expanded use of geospatial technology, including Geographical Information Systems and Remote Sensing. Historically linked to the geography discipline, these studies with growing demand are now often situated in other departments such as urban planning, geology and sustainability, environmental studies, urban ecology and so forth.

In this paper we focus on the challenges and coping strategies of Geography Departments in the USA, a system that has a sphere of influence beyond its territorial boundaries, generating trends and providing, or erasing, the legitimacy of certain disciplines (Ramirez, 2010; Barret et.al., 2020). To address its challenges, the paper is structured in three main sections. In the first section, –133–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

we pay attention to how neoliberal globalization trends have changed the US academic context and the unequal landscape that have been generated among universities and programs. We then address the challenges faced by the liberal arts and sciences disciplines such as geography. Lastly, we critically discuss the strategies that departments have embarked on to overcome current enrollment and budgetary constraints.

2. The Unequal Landscape of the US University System To place geography as a discipline in the US academic system, we should consider the complex and fragmented academic landscape of US universities as well as the differences in economic resources among universities. Compared to other countries, the academic landscape in the USA is highly fragmented.

This fragmentation is relevant because if affects the coping strategies adopted by these institutions in the face of fiscal and enrollment challenges. What we could qualify as “the US university industrial complex” includes diverse and not always clearly distinguishable categories of higher education institutions, each with a set of specific peculiarities and needs, this ranges from Tier One Research Public Universities such as Berkeley, Rutgers, Penn State, to Tier One Private Institutions such as Harvard, MIT, Stanford, to private and public teaching universities of various tiers, to community colleges, and then private for profit institutions including MOOCs such Coursera (which partner with many of the most prestigious non-profit institutions). While the elite institutions such as Harvard, Yale, Columbia, and Princeton are shielded due to the very large endowments from “market realities” most of other institutions, particularly the less selective private schools rely on tuition (and thus enrollments) for their survival.

The economic unevenness that characterizes globalization regarding income distribution and inequality also resonates in the US university system. In the US, the income gaps between upper-income and middle- and lower-income households have been rising since the 1970s, while the share held by middle-income households has been falling. Further, even though growing economic inequalities have been a general trend worldwide, inequality has increased more rapidly in the USA than in Europe (fig. 1). This implies that the top 10 % have an increasing share of wealth. Also, the attainment of the “American dream” has been linked to attending university which has often saddled families and students with unsustainable debt loads due to borrowing large sums for attending university (see for example Hochschild and Scovronick, 2003; Erisman and Looney, 2007; Keenes, 2008; Mettler, 2014; Hume, 2022).

The increasing wealth inequality within American society has also been replicated within the academic institutional system, where there is an increasing divide between institutions in prestige, revenues, and resources. By the early –134–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

Figure 1. Income Inequality as a Gini Coefficient in 2020

Source: OECD (2022), Income inequality (indicator).

2020s, the average annual cost of tuition at a public 4-year college was 37 times higher than tuition in 1963. After adjusting for inflation, college tuition has increased 747.8 % since 1963 (Hanson, 2022a).

Since the financial crisis of 2008, the education budget of most State Universities has been subjected to austerity measures to the degree that average State allocations have fallen from covering about 60 or 70 percent of a school’s annual budget to about 20 or 30 percent (Baldwin, 2021). To cope with these cuts in public funding, State supported universities have raised in-state tuition.

Between 2010 and 2020, the cost of tuition at public 4-year institutions increased 31.4 % (Hanson, 2022a). While highly selective private colleges, with very large endowments, such as Harvard, Stanford or MIT are economically thriving, large state universities such as Rutgers University or Penn State University, although assisted by their large enrollments, are experiencing recurrent cuts in State support. This increase in tuition has pushed many students and their families into debt. According to a Department of Education analysis, the typical undergraduate student with loans now graduates with nearly $25,000 in debt. More dramatically is the fact that nearly one-third of borrowers have debt but do not finish their degree (Hanson, 2022b).

The continuing effects of the 2008 economic crisis, coupled with the fallout from COVID has shrunken the pool of potential students able to pay for college without loans. Additionally, a significantly smaller pool of high school students, resulting from a double demographic cliff in the mid-2020s, is expected to further exacerbate enrollment pressures for many US universities. Education experts expect that, due to the decline in birth rate beginning in 2025, prospective students will drop as much as 15 %. This decline was already being felt prior to COVID where enrollment at all types of institutions went down 1 percent — from 19 –135–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

million to 18.8 million — from fall 2016 to fall 2017 (National Student Clearinghouse Research Center, 2018). Covid also had an immediate effect, as enrollments fell 6.5 % between the beginning of Covid in 2020 and Fall 2021.

These impacts have, however, been uneven distributed between different types of schools, with the most prestigious schools seeing no falloff in applicants (in fact the opposite), while community colleges and second tier and below private schools have been forced to work much harder to find students (in the latter case, often discounting tuition to unsustainable levels to attract students).

Paralleling broader economic inequality, we have seen the noted increase in the marketability of the “global brands” such as Harvard, Stanford and Yale which are seen by many as the gatekeepers to the riches of global society. As the 2019 college admissions scandal shows, it is not surprising that rich parents would try to game the system by using agents that bribed college admissions representatives to admit their children to elite colleges (see https://www. justice.gov/usao-ma/investigations-college-admissions-and-testing-bribery-scheme [accessed 01/08/2023]). An important source of revenue to support teaching, research, and university services in the US is endowments. Harvard University has the largest endowment among the US colleges and universities made which in 2021 was $51.9 billion. In a context of economic stress for many universities, Harvard’s endowment grew 27.9 % from 2020 to 2021 (from 40.6 to $51.9 billion) (Givens et al., 2022). To exemplify the importance of this endowment, Harvard’s 2021 endowment represents an equivalent to $2.3 million for every full-time student at the University.

The inequality among universities is also manifested by the different network opportunities that universities offer to their students (Tholen, 2013; Miller et al., 2015), and the job recruitment opportunities they provide (Jones et.al., 2017). The elite university has become a hub of networking connections which enables their students to create/control the new hubs of connectivity within our society (for example, the next Facebook, Twitter, Coursera or a hedge fund).

Increasingly, access to networking opportunities at these institutions is reserved for the few who can scale their high barriers to entry (less so for legacy admissions and those within the global 1 % who have much greater chances of gaining entry). For example, a report by Chetty et al., (2023) notes, “Children from families in the top 1 % are twice as likely to attend an Ivy-Plus college (Ivy League, Stanford, MIT, Duke, and Chicago) as those from middle-class families with comparable SAT/ACT scores. Two-thirds of this gap is due to higher admissions rates for students with comparable test scores from high-income families; the remaining third is due to differences in rates of application and matriculation. In contrast, children from high-income families have no admissions advantage at flagship public colleges. The high-income admissions advantage at private colleges is driven by three factors: (1) preferences for children of alumni, (2) weight placed on non-academic ratings, which tend to be higher for students applying from private high schools that have affluent student bodies, and (3) recruitment of athletes, who tend to come from higher-income families.”

–136–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

The increasing neo-liberal administrative environment places additional stress on faculty at all career stages to obtain regular grants, face performance reviews, and manage heavy workloads (Jones, 2023). A recent unpaid university job offer at a Tier One institution illustrates the high degree of inequality among university employees, and the value that the system places on networking.

On March 4, 2022, an advertisement was placed on the UCLA recruitment website for a position that specified that: “The Department of Chemistry and Biochemistry at UCLA seeks applications for an Assistant Adjunct Professor on a without salary basis. Applicants must understand there will be no compensation for this position”. The add further described what the person hired could expect: “[T]eaching according to the instructional needs of the department. Qualified candidates will have a Ph.D. in chemistry, biochemistry, or equivalent discipline and have significant experience and strong record in teaching chemistry or biochemistry at the college level. The University of California, Los Angeles and the Department of Chemistry and Biochemistry are interested in candidates who are committed to the highest standards of scholarship and professional activities, and to the development of a campus climate that supports equality and diversity.” (https://recruit.apo.ucla.edu/apply [accessed 03/ 2022 – removed]).

Additionally, the candidate for this non-paid job needed to submit a CV, cover letter, a statement of teaching, an optional statement of research, and three to five letters of reference (Adam, 2022). The above illustrates that a prestigious school such as UCLA expected to attract candidates solely for the prestige and networking opportunities that this would afford the job candidate. The ad attracted broad media interest and drew harsh criticism from mass media and academicians (Jachik, 2002). By the end of the week, the job posting had disappeared, while a UCLA spokesman communicated that the original posting “contained errors”. The growing number of highly paid administrators compared to most professors and employees has also exacerbated the divide within institutions and contributed to higher tuition costs. As Shepard (2013) notes, “Salary and wage inequalities (defended on the basis of labor market trends) are increasing—between the “stars” and others within a discipline and department, between disciplines, and between executives and employees. The salary of The Ohio State University’s president exceeds that of his lowest earning employees by the order of 100:1[...]. Part-time academic labor is substituted for full time professors, reducing universities’ wage and benefits costs while enhancing flexibility. Students are thought of as customers to be satisfied, rather than minds to be challenged. The business sector is cultivated, as both a research partner and a customer for those who graduate. The faculty increasingly is assessed for their entrepreneurial acumen: [...] This neoliberalization [...] is pervasive.” (http://www.aag.org/cs/news_detail?pressrelease.id=2330 [accessed 01/08/2023]).

–137–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

3. Coping Strategies Employed by US Universities To face the crises in enrollment, US universities’ administration have turned to a diverse range of strategies to attract students. One increasingly popular strategy has been the growth of the discount rate of tuition fees. According to the 2014 National Association of College and University Business Officers (NACUBO), for the 2012-13 academic year, the average discount rate (defined as institutional grant dollars as a percentage of gross tuition and fee revenue) was estimated to have reached almost 44.8 percent for freshmen (first year university students) and 42.2 percent for all undergraduates. By the academic year 2020-21, the percentages had increased to 52.4 percent for all undergraduates and 47.6 % for freshmen, with a new estimated increase for the academic year 2021-2022 to 54.4 % and 49 % respectively (fig. 2). This trend reveals that, since the mid-2010s, with discount rates on the rise each year since, growth in net tuition revenue has slowed significantly. In this sense, we could argue that gross tuition price increases have been largely offset by increased grant aid to students.

Figure 2. Average institutional tuition discount rate, by student category

Source: NABUCO, Tuition Discount Study, 2022.

Note: * 2022 estimated.

Another strategy employed by the public state universities to increase revenues has been to attract an increasing number of students from out-of-state as well as international students, as both groups pay significant higher tuition than the students from in-state (and even in cases where they pay at an in-state rate, the university can offset this via the students staying in the university dorms and enrolling in the university food plans). In fact, international recruitment has –138–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

long been a growing trend in US universities in order to improve enrollment as well as revenues (fig. 3). By the earlier 2020s, nearly one-third of international students were from China, representing 60 % of the foreign-student growth in past 10 years. As expected, Covid badly affected universities’ internationalization (as did a shift in US policies beginning during the Trump Administration).

From the 2019/20 to 2020/21 academic year, US universities suffered a 15 % reduction of international students. In this respect, a study undertaken by Whatley and Castiello-Gutiérrez (2022) showed that public and private universities followed a different approach towards international students. With a dataset comprised of 723 public institutions and 1,245 private not-for-profit institutions, their study showed that leaders at private not-for-profit institutions were significantly more likely to shift instructional strategies to include more in-person instruction, thus allowing more international students to enroll than the public institutions could do. In their assessment, this disparity showed the extent which the US universities have become financially dependent on international students’ tuition—not only State not-for-profit public institutions, but also private not-for-profit ones.

Figure 3. International students enrollment trends Academic Enrolled Int'l Year Students

OPT

Total Int'l Students

Total U.S. Enroliment

% Int'l

2021/22

763,760

184,759

948,519

20,327,000

4.7

2020/21

710,210

203,885

914,095

19,744,000

4.6

2019/20

851,957

223,539

1,075,496

19,720,000

5.5

2018/19

872,214

223,085

1,095,299

19,828,000

5.5

2017/18

891,330

203,462

1,094,792

19,831,000

5.5

2016/17

903,127

175,695

1,078,822

20,185,000

5.3

2015/16

896,341

147,498

1,043,839

20,264,000

5.2

2014/15

854,639

120,287

974,926

20,300,000

4.8

2013/14

780,055

105,997

886,052

21,216,000

4.2

Source: https://opendoorsdata.org/data/international-students/enrollment-trends/ (accessed 01/08/2023).

The enrollment and financial crisis have been even more difficult for second tier and lower colleges, which have turned to the strategy of discounting tuition as well as cutting costs as they compete for a smaller pool of potential recruits. Some State colleges have even stepped-up out-of-state recruitment, sometimes offering in-state tuition to out-of-state students (e.g. University of Maine for students from New Jersey). Adding MOOCs, contingent faculty, –139–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

and new “desirable” interdisciplinary degrees such as global studies, sustainability studies, environmental studies and logistics have also been undertaken with different degrees of success.

In this context, the social sciences and liberal arts disciplines have suffered the most from the increasing financial pressures and an uncertain labor market, seeing decreasing in their programs. STEM degrees (science, technology, engineering, and mathematics) on the other hand have seen growing enrollments.

For example, from fall 2016 to fall 2017, enrollments in STEM majors went up 2.2 percent. Enrollments in majors related to computer and information sciences grew by 24,919 students and biological and biomedical majors grew by 14,374 students (Bogardus Cortez, 2018). As a result, university administrations have been cutting or amalgamating social science and humanities departments and majors.

In a highly competitive and dynamic system, the most recent strategies adopted by US universities include: 1) the turn to online education, for instance, Georgia Institute of Technology, began offering a Master of Science (MS) in computer science for $6,600 tuition for online versus the $45,000 on campus; 2) sharing the costs with corporations for agreements on specific curriculum and training, for example: online courses by Udacity and the telecommunications provider ATT; 3) establishing international “branch” campuses, such as New York University has with a campus in Florence (Italy) or Duke University in Kunshan, China; and 4) forming partnerships with overseas institutions.

All these strategies have a clear neoliberal imprint on higher education. In the case of Georgia Tech’s training for private firms, the aim is for the university to provide the content and professors, and be compensated with 60 percent of the revenue, while Udacity offers the computer platform and provides course assistants, receiving the other 40 percent. The projected budget for the test run in 2014 was $3.1 million — including $2 million donated by AT&T, which used the program to train employees (New York Times, 2013). As of 2022, Georgia Tech offers 10 online Master of Science degrees (https://pe.gatech.edu/ degrees [accessed 01/08/2023]).

Finally, it should be considered that the dominant neoliberal narrative which establishes that State funding needs to be for the “public good” also affects universities negatively. This idea of “public good” points to the need to prioritize funding programs that are “relevant” for employment i.e. train graduates for work. Graduates in the social sciences and humanities are often classified as having higher percentage of unemployment or being underemployed. The Humanity Indicators of the American Academy of Arts and Sciences established that in 2018, 3.6 % of terminal bachelor degree holders in the humanities were unemployed, compared to 2.9 % of college graduates generally, and had annual median earnings of $58,000, while the median for all workers with a terminal bachelor’s degree was $63,000 (American Academy of Arts and Sciences, 2020).

–140–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

4. Challenges and Strategies of Geography Studies in the US Geography education remains a challenging terrain in the US. In 2010, the National Assessment Governing Board acknowledged the failure of American geography education from primary to high school courses. When evaluating grades four, eight and twelve they argued that “for more than a generation, geography has been badly neglected in American schools. The consequence is widespread ignorance of our own country and of its place in the world” (p. v).

In 2014, a Washington Post survey of 2,066 respondents found that only one in six Americans knew where Ukraine was on a world map. Although younger Americans’ answers were more accurate than that of older Americans, 77 % of college graduates could not correctly identify the country’s location. In 2018, a report by the National Assessment Governing Board saw no progress in 8th graders geographical knowledge compared to the 2010 report.

Figure 4. Reported challenges in providing High School* Geography Instruction

Source: GAO (2015). Note: Data refers to K-12 grade.

According to the GAO report, due to several factors, students are not proficient in geography when they finish high school. First, geography is not a required subject in most states; second, education is increasingly focusing on other subjects such as reading, math, and science; and third, when geography instruction is provided, it is incorporated into social study classes and teachers report spending only around 10 % of their time teaching geography, while history, economics, government, and civics are prioritized. Fig. 4 captures the importance of the pressure to emphasize other subjects, while summarizing the additional challenges.

Regarding university education, while in 1900, nearly all major American colleges and universities had geography departments, by 2022 Dartmouth –141–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

College is the only Ivy League institution that has a geography department (the Ivey League comprises: Brown, Columbia, Cornell, Dartmouth, Harvard, Princeton, University of Pennsylvania, and Yale). The geography program at Harvard University had already been terminated in 1948. As Neil Smith (1984) asserts: “It [the termination] was a severe blow to the discipline, not only because of Harvard’s position in American education but because in the course of the closure the President of Harvard University suggested that geography was not an appropriate university subject.” (Smith, 1984, p. 155).

Questioning why geography came to be so vulnerable at Harvard in the first place, Smith argues: “We can assess the vulnerability of geography under two headings: first there is the institutional weakness of geography, which is closely bound up with the lack of a clear intellectual terrain and set of goals; second is the alleged low caliber of geographical scholarship at Harvard.” (Smith, 1984, p. 167).

Geography in the US emerged in the late nineteenth century as an extension of geology — as a result, the discipline was in a weak position to begin with. In this context, Smith argues that in the US, the primary rationale to justify the discipline was to highlight its capability of synthesizing human and physical elements. As a second strategy, and with a less intellectual than pragmatic approach, US geographers emphasized the practical utility of the discipline. As a result: “[I]n the Ivy League particularly, geography came more and more to be seen, and to justify its own existence, in terms of its service function. At Columbia and the University of Pennsylvania particularly, geography serviced the Business Schools, whereas at Harvard this «sternly practical science» […] was more environmental and military in its focus in the early twentieth century . [...] If the uniqueness of geography lied in the character of its synthesis, a question remained regarding its uniqueness. The answer continually reiterated was that in the act of synthesis the geographer brought a particular geographical perspective to the task. The 1949 committee was perplexed by [the] inability to extract a clear definition of the subject, to grasp the substance of geography, or to determine its boundaries with other disciplines. To the end the committee saw the field as hopelessly amporphous.”

(Smith, 1984, pp. 168-169).

In the 1980s, the decline of geography programs and students gained the attention of scholars. In an article titled “The Crisis in American Geography” published in Area, Haigh and Freeman (1982) highlights that in the USA, geography is a non-traditional small discipline in contraction, considered marginal to the American Academic system, and threatened by the closure of leading departments. While the rise of GIS (and related fields) increased enrollments from the 1980s, much of the growth happened in merged departments (such as geology/geography) or in geography departments (such as urban and regional planning).

–142–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

Nowadays, apart from the fact that prominent universities and many other colleges do not have geography programs, when they exist, they are generally smaller than those of neighboring disciplines. Even large universities have a relatively few undergraduate majors, drawing most of their reputation from the quality of their graduate programs. Additionally, there is a general lack of understanding regarding what geography is as a discipline. This is unfortunately not a unique to the USA. As the feminist economic geographer Katherine Gibson points out, referring to her experience in the USA and Australia, few people know what geographers do and fewer still know what geography is (Casellas, 2022).

Apart from these structural issues, at the present, it is possible to identify several other reasons for the relative decline in geography education in the USA. First, as pointed out above, in high school educational programs, social studies replaced geography, and as a result, many students have never encountered geography at school. This implies that relatively few students enter college with the aim of pursuing a geography degree. Second, there is the contradictory effect that Advanced Placement (AP) in High Schools generates for geography. AP works by allowing incoming high school students (students entering university studies) to count AP courses for college credits at many universities.

AP Human Geography courses, which were offered for the first time in 2001, are available in over half of US high schools. According to Kaplan (2019), AP Human Geography is the fastest growing AP course, increasing five-fold over the past 10 years. It is one of the 10 highest enrolled of all AP subjects (in 2020, 218,300 students took the exam). In this context, Kaplan (2019) identifies two important questions that need to be studied. Firstly, he considers that it is necessary to research if the AP Human Geography curriculum is as rigorous as the same course in college; secondly, in his opinion it needs to be explored if AP Human Geography effectively cannibalizes university geography courses. Indeed, many high school students see AP Geography as one of the easier AP credits and thus take it early (long prior to graduation) as practice for the “harder” AP credits. Most of these students receive the equivalent geography credit at universities without going on to take additional geography courses. At Hofstra University, for example, students who completed the AP Human Geography course (and attain a score of at least 4 on a 5-point scale) are given credit for Human Geography (GEOG 002) which is a required course for geography majors and minors. Yet relatively few of the geography majors and minors in the department have previously completed AP Human Geography indicating that this is not currently feeding high-school students into the geography program.

Alec Murphy (2007), a past president of the American Association of Geographers (AAG), identifies another set of complementary reasons for the relative decline in Geography education in the USA. First, he notes out to the early twentieth-century trend toward American isolationism, and the post-war –143–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

emergence of an internationalism premised on the idea that American-style capitalism would render place differences increasingly irrelevant. Second, he blames the marginalization of geography in primary and secondary schools for the rise of a history-dominated social studies curriculum and the sense that geography had little to offer beyond the cataloging of Earth facts or problematic generalizations about environment-human relations. Third, he indicates that the growing institutional division between the physical and social sciences makes it difficult for geography, which includes human and physical studies, to fit in. And fourth, he calls the attention towards the growing prestige of the sciences and the privileging of those social sciences that treat spatial differences as “noise” in their model-building efforts (for example, economics).

Traditionally few undergraduates enter college to study geography, with most students transferring into the major once they are already at college. This means that undergraduate programs often struggle to attract students to their departments. Additionally, most students entering geography classes take them to fulfill a university requirement (such as the need for a certain number of liberal arts credits) and have consequently little idea of what geography is or any interest in pursuing the major. Consequently, most students only decide to major or minor in geography after taking a class to fulfill a university requirement, and then discovering an affinity for the material and/or the instructor.

As most tier one geography programs gain their academic reputation from their graduate programs, they have often neglected the need to build strong undergraduate programs or focusing on recruiting undergraduate students. A frequent observation of Grant Saff encountered while serving on the executive of the American Association of Geographers (2013-15) was how few students and professors from large research institutions attended the regional geography conferences of the AAG, where most attendees were from smaller “less prestigious” schools. Compared to the struggles of undergraduate programs, the Ph.D. geography programs have been relatively more successful in attracting students. However, a problem that the graduate programs have faced is the gap that exists between available academic jobs and the number of Ph.D.’s granted (see fig. 5). This is despite the number of students that finish the Ph.D. program each year being relatively small.

A recent study by Coomes et al (2022) drawing on AAG data looks at how the 2007–2009 recession affected hiring of geography Ph.D. They found that the academic job market in geography is tightly linked to the business cycle and highly vulnerable to recessions and concluded that the 2007–2009 recession negatively impacted the hiring of geography Ph.D. graduates for at least ten years. As a result, they conclude that the recession dampened the likelihood of securing a tenure-track position in U.S. geography more so than any recession over the past fifty years. They estimated that the arrival of COVID-19 and the accompanying contraction of gross domestic product were likely to further adversely affect the hiring of new geography faculty. More generally, we have –144–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

seen a contraction in the availability of tenure track jobs across academia and the rise of contingent faculty. Colby (2023) notes that about 24 % of faculty members in US colleges and universities held full-time tenured appointments in fall 2021, compared with about 39 % in fall 1987, while over two-thirds (68 %) of faculty members in US colleges and universities held contingent appointments in fall 2021, compared with about 47 % in fall 1987.

Figure 5. Academic job gap for Geography Ph.D. granted in the US

Source: https://onlinelibrary.wiley.com/doi/abs/10.1111/j.1931-0846.2014.12045.x (accessed 01/08/2023)

Faced with these challenges, some of the specific strategies that the Geography Departments’ Chairs have undertaken to increase enrollments include: 1) rebranding Geography Departments/Programs; and 2) rebranding courses. Over the last two decades rebranding Geography Departments has been a general and increasing trend. Based on the AAG’s Guide to Programs in Geography, in 2010-11 there were 209 listed Geography Programs. Of these, 110 programs were listed as solely Geography programs (52 %). However, 69 programs were already listed as interdisciplinary joint programs. Of these only 33 % had kept geography in the name of their departments or programs, and 21 programs (10 % of the total) had no references to geography in their titles.

By 2014-15, the number of listed Geography Programs had decreased to 184 programs, and of these only 74 were listed as such (40.2 %), while 77 (41.8 %) were listed as interdisciplinary joint departments with geography in their titles, and 33 (17.93 %) made no reference to geography at all.

–145–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

Figure 6. Universities and Interdisciplinary joint programs titles Arizona State

Geographical Studies and Urban Planning

Florida International University

Global and Sociocultural Studies

Hofstra University

Global Studies and Geography

University of Miami

Geography and Regional Studies

University of West Florida

Environmental Studies

Temple University

Geography and Urban Studies

Hawaii Pacific University

International Studies

University of Arizona

Geography and Development

Utah State University

Environment and Society Source: AAG Guide to Programs in Geography, 2010-11.

In a study on renaming US and Canadian Geography Departments, Frazier and Wikle (2017) explored the forces driving name changes. They found that the most common reasons for undertaking a name change were to attract undergraduate majors and to enhance a department’s prestige on campus. They considered that both factors were of critical importance in competing for on-campus funding or other resources.

More recently, Stoler et al. (2021) conducted a survey of 4,388 undergraduates across four US universities and identified that undergraduates overwhelmingly and consistently preferred simple, thematic types of terms for course names to those that sounded technical or science oriented. In the study, the word geography was rated significantly lower than words or phrases containing the words environment and sustainability. Forms of geography that included the word science were rated particularly low. It is worth noting that student ratings varied by gender. While females rated the following terms the highest: culture, human rights, social media, crime, and society; males rated terms included terms such as technology, digital, crime and environment highest.

In response to students’ preferences, rebranding courses has become another strategy that departments have undertaken to attract more undergraduate students. In December 2020, the AAG Department Chairs Listserv had a prolonged discussion on rebranding that looked at the need to “modernize” and adapt curriculums to be more attractive to potential students. During the discussion, several new course names that departments had adopted were shared, among them were: Global Health and Diseases (formerly “Geography of Health and Disease”), Place and the American South (formerly “Geography of the American South”), Mediterranean Empires and Globalization (formerly “Spain and North Africa”), Political Geography and Society (formerly “Political Geography”), and Food Justice: Geographic Perspectives (formerly “Geography of Food”).

–146–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

Additionally, Environmental Geography courses were rebranded as: Earth from Above, Our Global Environment, Earth Environments and Global Change. What is consistent with the above is the dropping of geography from the names of these courses. In response to these trends, the Geography Department at Hofstra renamed many of the required introductory geography courses. For example, “Human Geography” was renamed, “People, Place and Power”, while the “Introduction to Regional Geography” was renamed, “Global Environments and Cultures.” In the two years since these changes were made, the department noted that it made little to no change to enrollments which seem more dependent on the popularity of the time slot when the courses are scheduled and the student perceptions of the instructor.

Another strategy to increase enrollments has been to try to have GIS and physical geography programs categorized as part of the STEM curriculum (Science, Technology, Engineering and Mathematics). The US authorities have assessed STEM as being critical to the future growth of the economy and essential for the nation’s global competitiveness and security. The Fiscal Year 2020 Industrial Capabilities Report, released in 2021 by the Pentagon as the annual report on the state of the US defense and manufacturing industrial base, concluded that the USA risks losing its competitive advantage if it fails to equip its workforce with the education and skills needed to develop complex, cutting-edge emerging technologies like artificial intelligence, autonomous systems, machine learning, and hypersonics. These are skills that has been identified as areas in which American students are not excelling. As a result, funding has been increased for STEM (https://www.ed.gov/stem [accessed 01/08/2023]), often at the cost of support for other subject areas. Unsurprisingly, many programs have introduced new Bachelor of Science programs in geography (anchored by a combination of physical geography and GIS).

The above concerns are also taking place in other western countries, as illustrated by the article of Caldis and Kleeman (2019) who argue that Geography has the potential to play an important role in advancing the objectives of STEM in the Australian educational context. These ongoing debates, opens relevant questions, among others, what is Geography, how it is positioned within the university curriculum, how this effect departments balance, and how this classification could affect the discipline’s status within the social sciences and humanities.

Finally, it is important to mention that some departments adopting a strategy to focus on specializations in GIS and remote sensing sometimes are causing geography departments to split with the physical geographers joining geology or similar departments, while the human geographers either remain in a dedicated department of human geography or move into other social science departments. This reflects market trends where employment has grown for graduates familiar with GIS while being stagnant for those without these skills (see, for example, Brown 2004).

–147–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

5. Concluding Observations The COVID pandemic has accentuated processes that were already underway, and which include the increase in competition between departments of the same university to attract students to their discipline, the growing dependence on international students (with special emphasis on attracting students from Asian countries), continued increases in tuition costs, and growing student debt that forces universities to offer tuition discounts. Additionally, there has persisted continuing challenges generated by the competition from online degree programs in expanding the offer and flexibility for students, and the stratification of the academic landscape between universities with large endowments and those dependent on tuition to cover their operating costs.

Murphey (2007, p. 128 apud Saff, 2010) notes many programs have been attracting greater numbers of students by paying attention to undergraduate education, developing effective mentoring and advising programs for students, working closely with administrators, creating effective websites, collaborating with programs sharing similar goals and subject-matter concerns, encouraging faculty to participate actively in the larger campus community, and aligning the department’s mission with that of the larger university. We argue that in addition to the above, that faculty should be involved in program building, mentoring and advisement, which takes a much greater level of commitment than many faculty members have been used to in the past. To ensure that these efforts are rewarded these efforts should ideally be incorporated into the department’s standards for promotion and tenure (perhaps as offsets for a certain number of required publications).

The increasing stress on the “usefulness” of education as job training and budget cuts that hinder the viability of public universities is challenging the viability of many geography programs in the US. The discipline has responded by attempting continuous reinvention with the latest examples being rebranding of programs, stressing the importance of GIS, trying to have geography added to the STEM offerings, and repositioning geography as part of interdisciplinary programs. One must, however, question the long-term strategy of simultaneously trying to promote the relevancy of a geography education while increasingly dropping the name “geography” from the titles of courses and departments.

This seems both contradictory and counter intuitive. If geography is to survive as an independent discipline, we consider that there is a need to embrace the nomenclature and do everything possible to make it too essential for students and policy makers to ignore. This means promoting the programs, engaging with other departments, actively recruiting undergraduate students, and focusing on undergraduate education, making the university administrators aware of what geographers do and the importance of geography programs, while fighting for more geographic education at a school level. This will not be easy, but it worth doing if we want geography departments to survive.

–148–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

References American Academy of Arts and Sciences (2020). Humanities Indicators. https://www. amacad.org/humanities-indicators/workforce/employment-status-humanities-majors (accessed 12/11/2022).

Adam, Ruben (2022). “A University Teaching Job «Without Salary»? No Thanks”. Science. https://www.science.org/content/article/university-teaching-job-without-salary-no-thanks (accessed 10/12/2022).

Barrett, Beverly; Frank Fernandez; Elsa M. Gonzalez (2020). “Why Universities Voluntarily Pursue US Accreditation: The Case of Mexico”. Higher Education, Vol. 79, pp. 619-635.

BerayArmond, Núbia (2022). “A Call for a Critical Urban Climatology: Lessons from Critical Physical Geography”. Wiley Interdisciplinary Reviews: Climate Change, Vol. 13, Issue 4, No. e773. DOI: https://doi.org/10.1002/wcc.773 Bogardus Cortez, Meghan (2018). STEM Enrollment Is on the Rise. https://edtechmagazine.com/higher/article/2018/01/stem-enrollment-rise (accessed 26/11/2022).

Brown, Krystyna (2004). “Employability of Geography Graduates in the GIS and GI-related fields”. Planet, Vol. 13, Issue 1, pp. 18-19. DOI: https://doi.org/10.11120/plan.2004.00130018 Caldis, Susan; Grant Kleeman (2019). “Geography and STEM”. Geographical Education, Vol. 32, pp. 5-10.

Casellas, Antònia [ed.] (2022). J.K. Gibson-Graham. Hacia una economía postcapitalista o cómo retomar el control de lo cotidiano. Barcelona: Icaria.

Chetty, Raj; David J. Deming; John Friedman (2023). Diversifying Society’s Leaders? The Determinants and Causal Effects of Admission to Highly Selective Private Colleges. https:// opportunityinsights.org/paper/collegeadmissions/ (accessed 01/08/2023).

Coenen, Lars; Berhard Truffer (2012). “Places and Spaces of Sustainability Transitions: Geographical Contributions to an Emerging Research and Policy Field”. European Planning Studies, Vol. 20, Issue 3, pp. 367-374. DOI: https://doi.org/10.1080/09654313.2012.651802 Colby, Glenn (2023). Data Snapshot: Tenure and Contingency in US Higher Education Federal Figures on Faculty Appointments and Graduate Student Employment in US Higher Education. https://www.aaup.org/article/data-snapshot-tenure-and-contingency-us-higher-education#.ZC7GVXvMKUl (accessed 01/08/2023).

Coomes, Oliver T.; Christian Abizaid; Sébastian Breau; Tim R. Moore (2022). “The Academic Job Market in U.S. Geography and the Business Cycle: The Long Shadow of the 2007–2009 Recession”. The Professional Geographer, Vol. 74, Issue 4, pp. 602-619. DOI: https://doi.org/10.1080/00330124.2022.2069137 De Vito, Laura; Chad Staddon; Adriana A. ZunigaTeran; Andrea K. Gerlak; Yolandi Schoeman; Aimee Hart; Giles Booth (2022). “Aligning Green Infrastructure to Sustainable Development: A Geographical Contribution to an Ongoing Debate”. Area, Vol. 54, Issue2, pp. 242-251. DOI: https://doi.org/10.1111/area.12764 Erisman, Wendy; Shannon Looney (2007). Opening the Door to the American Dream: Increasing Higher Education Access and Success for Immigrants. Washington: Institute for Higher Education Policy.

Frazier, Amy E.; Thomas A. Wikle (2017). “Renaming and Rebranding within U.S. and Canadian Geography Departments, 1990–2014”. The Professional Geographer, Vol. 69, Issue 1, pp. 12-21. DOI: https://doi.org/10.1080/00330124.2015.1135404 Foote Kenneth; Sarah Bednarz; Janice Monk; Michael Solem; Joseph Stoltman (2012).

“Rethinking Postgraduate Geography Education in the USA: Issues and Concerns”. Journal of Geography in Higher Education, Vol. 36(1), pp. 57-64.

DOI: https://doi.org/10.1080/03098265.2011.641113

–149–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

GAO (2015). Report to the Senate Appropriations Subcommittee on Labor, Health and Human Services, Education, and Related Agencies. https://www.gao.gov/assets/gao-16-7.pdf (accessed 24/11/2022).

Givens, Aine; AdmissionSight (2022). US Colleges and Universities with the Biggest Endowments. https://admissionsight.com/us-colleges-and-universities-biggest-endowments/ (accessed 10/11/2022).

Granados-Sánchez, Jesús (2022). “Levels of Transformation in Sustainable Curricula: The Case of Geography Education”. Sustainability, Vol. 14(8), No. 4481. DOI: https://doi.org/ 10.3390/su14084481 Haigh, Martin J.; T. W. Freeman (1982). “The Crisis in American Geography”. Area, Vol. 14, No. 3, pp. 185-190.

Hanson, Melanie (2022a). “College Tuition Inflation Rate” https://educationdata.org/collegetuition-inflation-rate (accessed 24/12/2022). ― (2022b). “College Dropout Rates”. https://educationdata.org/college-dropout-rates (accessed 28/12/2022).

Hochschild, Jennifer L.; Nathan Scovronick (2003). American Dream and Public Schools.

Oxford: Oxford University Press.

Hume, Kathryn (2022). American Dream, American Nightmare: Fiction Since 1960. Champaign: University of Illinois Press.

Jachik, Scott (2022). “UCLA Pummeled Over Adjunct Job Without Pay”. https://www.insidehighered.com/news/2022/03/21/ucla-criticized-advertising-adjunct-jobwithout-pay (accessed 06/12/2022).

Jones, Michael; Cindi Baldi; Carl Phillips; Avinash Waikar (2017). “The Hard Truth About Soft Skills: What Recruiters Look for in Business Graduates”. College Student Journal, Vol. 50, No. 3, pp. 422-428.

Jones, Roy (2023). “Objectivity, Subjectivity and Contextuality: Approaches to the Study of Rural Change in Western Australia and Elsewhere”. Treballs de la Societat Catalana de Greografia. No. 95, pp. 57-73. DOI: https://doi.org/10.2436/20.3002.01.235 Keene, Sara E. (2008). “Higher Education and the «American Dream»: Why the Status Quo Won't Get Us There”. Change: The Magazine of Higher Learning, Vol. 40, No. 6, pp. 65-68.

Lache, Nubia M. (2011). “Geography Education: Outcomes, Trends and Challenges About Geography Didactics”. Problems of Education in the 21st Century, Vol. 27, pp. 75-82.

Masterson, Daniel (2022). “University of California PhD Pay is Among the Lowest in the US After Accounting for Cost of Living”. SocArXiv Papers.

DOI: https://doi.org/10.31235/osf.io/83wfm Mettler, Suzanne (2014). Degrees of Inequality: How the Politics of Higher Education Sabotaged the American Dream. Nova YorK: Basic Books.

Miao, Sheng; Michael E. Meadows; Yushan Duan; Fengtao Guo (2022). “How Does the Geography Curriculum Contribute to Education for Sustainable Development? Lessons from China and the USA”. Sustainability, Vol. 14(17), No. 10637.

DOI: https://doi.org/10.3390/su141710637 Miller, Danny; Xiaowei Xu; Vikas Mehrotra (2015). “When is Human Capital a Valuable Resource? The Performance Effects of Ivy League Selection Among Celebrated CEOs”. Strategic Management Journal, Vol. 36, Issue 6, pp. 930-944.

Monk, Janice (2004). “Women, Gender, and the Histories of American Geography”. Annals of the Association of American Geographers, Vol. 94, No. 1, pp. 1-22.

Murphy, Alexander B. (2007). “Geography’s Place in Higher Education in the United States”.

Journal of Geography in Higher Education, Vol. 31, Issue 1, pp. 121-141.

DOI: https://doi.org/10.1080/03098260601033068 NABUCO (2022). Tuition Discount Rates at Private Colleges and Universities Hit All-Time Highs. https://www.nacubo.org/Press-Releases/2022/Tuition-Discount-Rates-at-Private-Collegesand-Universities-Hit-All-Time-Highs (accessed 18/11/2022).

–150–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

National Assessment of Educational Progress Governing Board (2010). Geography Assessment Framework for the 2010 National Assessment of Educational Progress. https:// www.nagb.gov/content/dam/nagb/en/documents/publications/frameworks/geography/2010-geography-framework.pdf (accessed 24/11/2022). ― (2018). Geography Assessment Framework for the 2018 National Assessment of Educational Progress. https://www.nagb.gov/content/dam/nagb/en/documents/publications/frameworks/ geography/2018-geography-framework.pdf (accessed 24/11/2022).

National Student Clearinghouse Research Center (2018). Term Enrollment. https:// edtechmagazine.com/higher/article/2018/01/stem-enrollment-rise (accessed 20/12/2022).

Nesterova, Iana (2022). “Business of Deep Transformations: How Can Geography Contribute to Understanding Degrowth Business?”. Geography and Sustainability, Vol. 3, Issue 2, pp.

105-113. DOI: https://doi.org/10.1016/j.geosus.2022.03.004 OECD (2022). Income inequality (indicator). DOI: https://doi.org/10.1787/459aa7f1-en Pentagon, The (2021). US Defense Industrial Base Industrial Capabilities Report January 2021. https://media.defense.gov/2021/Jan/14/2002565311/-1/-1/0/FY20-INDUSTRIAL-CAPABILITIES-REPORT.PDF (accessed 09/12/2022).

Puttick, Steven (2022). “Geographical Education I: Fields, Interactions and Relationships”. Progress in Human Geography, Vol. 46, Issue 3, pp. 898-906. DOI: https://doi. org/10.1177/03091325221080251 Ramirez, Francisco O. (2010). “Accounting for Excellence: Transforming Universities into Organizational Actors”, in: Laura M. Portnoi; Val D. Rust; Sylvia S. Bagley [eds.]. Higher Education, Policy, and the Global Competition Phenomenon. International and Development Education. New York: Palgrave Macmillan, pp. 43-58.

DOI: https://doi.org/10.1057/9780230106130_4 Saff, Grant (2010). “The Challenges of Sustaining an Undergraduate Geography Program: Teaching Geography at Hofstra University”. Middle States Geographer, Vol. 43, pp. 26-34.

Schroeder, Ray (2021). A Second Demographic Cliff Adds to Urgency for Change. https:// www.insidehighered.com/digital-learning/blogs/online-trending-now/second-demographic-cliff-adds-urgency-change (accessed 11/11/2022).

Sidaway James D.; Ron J. Johnston (2007). “Geography in Higher Education in the UK”. Journal of Geography in Higher Education, Vol. 31, Issue 1, pp. 57-80. DOI: https:// doi.org/10.1080/03098260601033027 Smith, Neil (1987). “«Academic War over the Field of Geography»: The Elimination of Geography at Harvard, 1947-1951”. Annals of the Association of American Geographers, Vol. 77, No. 2, pp. 155-172.

Stoler, Justin; Diana Ter-Ghazaryan; Ira Sheskin; Amber L. Pearson; Gary Schnakenberg; Dominique Cagalanan; Kate Swanson; Piort Jankowski (2021). “What’s in a Name?

Undergraduate Student Perceptions of Geography, Environment, and Sustainability Key Words and Program Names”. Annals of the American Association of Geographers, Vol. 111, No. 2, pp. 317-342. DOI: https://doi.org/10.1080/24694452.2020.1766412 Susca, Tiziana (2022). “Nature-Based Solutions Applied to the Built Environment to Alleviate Climate Change: Benefits, Co-benefits, and Trade-offs in a Geographical Multi-scale Perspective”, in Maximilian Lackner; Baharak Sajjadi; Wei-Yin Chen [eds.]. Handbook of Climate Change Mitigation and Adaptation. Cham: Springer, pp. 2117-2167.

The New York Times (2013). Master’s Degree Is New Frontier of Study Online. http://www.nytimes.com/2013/08/18/education/masters-degree-is-new-fronti (accessed 20/11/2022).

Tholen, Gerbrand; Phillip Brown; Sally Power; Annabelle Allouch (2013). “The Role of Networks and Connections in Educational Elites’ Labour Market Entrance”. Research in Social Stratification and Mobility, Vol. 34, pp. 142-154.

DOI: https://doi.org/10.1016/j.rssm.2013.10.003 –151–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 131-152 Grant Saff, Antònia Casellas A neoliberal and uneven landscape: the challenges and coping strategies of geography departments in the US educational system

Wellens, Jane; Andrea Berardi; Brian Chalkley; Bill Chambers; Rurth Healey; Janice Monk; Jodi Vender (2006). “Teaching Geography for Social Transformation”. Journal of Geography in Higher Education, Vol. 30, Issue 1, pp. 117-131.

DOI: https://doi.org/10.1080/03098260500499717 Whatley, Melissa; Santiago Castiello-Gutiérrez (2022). “Balancing Finances, Politics, and Public Health: International Student Enrollment and Reopening Plans at US Higher Education Institutions Amid the COVID-19 Pandemic”. Higher Education, Vol. 84(2), pp. 299-320. DOI: https://doi.org/10.1007/s10734-021-00768-7

–152–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 96, desembre 2023, p. 153-177 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Data de recepció: 1/12/2023 ‒ Data d’acceptació: 9/12/2023 ‒ Data de publicació: 22/12/2023

DOI: 10.2436/20.3002.01.245 45

Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas (1901) Joan Tort i Donada

Universitat de Barcelona jtort@ub.edu https://orcid.org/0000-0001-7094-2827

Resum Proposem una lectura, des de l’òptica de la geografia, de la novel·la Els sots feréstecs de Raimon Casellas, publicada el 1901, amb gran èxit, i qualificada per la crítica com una obra rupturista i innovadora en diferents sentits —fins al punt de considerar-la com a paradigmàtica de la denominada “novel·la modernista”. Un aspecte que crida l’atenció de la novel·la és el protagonisme que hi té el paisatge —entès com el medi o escenari físic en el qual es desenvolupa la trama; aspecte, al cap i a la fi, que constitueix el nucli central de la nostra anàlisi i que, al llarg de l’article, tractem de contextualitzar adequadament a fi de permetre, en darrera instància, que la valoració de l’obra no es limiti a les seves qualitats literàries sinó que tingui també en compte el tractament dels aspectes d’ordre espacial i geogràfic, particularment original, que l’autor hi porta a terme.

Paraules clau: Paisatge, percepció, literatura, toponímia, geografia literària.

Resumen: Percepción e interiorización del paisaje y construcción literaria. Una lectura geográfica de Els sots feréstecs, de Raimon Casellas (1901) Proponemos una lectura, desde la óptica de la geografía, de la novela Els sots feréstecs (en la edición en castellano, Las cañadas indómitas) publicada en 1901, con gran éxito, y calificada por la crítica como una obra rupturista e innovadora en diferentes sentidos —hasta el punto de considerarla como paradigmática de la denominada “novela modernista”. Un aspecto que llama la atención de la novela es el protagonismo que tiene en ella el paisaje —entendido como el medio o escenario físico en el que se desarrolla la trama—; aspecto, al fin y al cabo, que constituye el núcleo central de nuestro análisis y que, a lo largo del artículo, tratamos de contextualizar adecuadamente a fin de permitir, en última instancia, que la valoración de la obra no se circunscriba a sus cualidades lite–153–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

rarias sino que tenga también en cuenta el tratamiento de los aspectos de orden espacial y geográfico, particularmente original, que el autor lleva a cabo. ​Palabras clave: Paisaje, percepción, literatura, toponimia, geografía literaria.

Abstract: Perception and Landscape Embodiment and Literary Construction. A Geographical Reading of Els sots feréstecs, by Raimon Casellas (1901) This article explores a geographical reading of the novel Els sots feréstecs (translated into English as Dark Vales) written in 1901 by Raimon Casellas. At the time, it was a successful book among readers and critics, described as pioneering and innovative in many senses and constituting an archetypal example of the “Catalan modernist novel”. A standout of the novel is the prominence of landscape, understood as the physical medium in which the plot takes place. This feature is at the core of the analysis, which intends to put the landscape in context to review the book, considering not only its literary value but also, the author’s original treatment of geographical elements.

Keywords: Landscape, Perception, Literature, Toponymy, Literary Geography.

* * *

1. Introducció Pretenem abordar en aquest article l’estudi de la novel·la Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, des d’una perspectiva específicament geogràfica. Dit d’una altra manera: enfoquem l’anàlisi de l’obra centrant-nos de forma deliberada en la seva particular dimensió territorial (o sigui: relacionada amb l’ambient o espai geogràfic, entès en un sentit general, en què es desenvolupa la trama), i posant l’accent en la rellevància que hi té, des del principi fins al final, el paisatge; concretament, en la manera en què aquest paisatge és percebut i sentit per part del protagonista de la novel·la, i, a partir d’aquí, convertit en “matèria primera” per a la construcció literària per part de Casellas. La constatació d’aquest protagonisme, ja en una primera lectura de l’obra, anys enrere, i el convenciment que, per aquest motiu, és important que s’hi faci una atenció particular des de l’òptica de la Geografia (si més no, per a contribuir a “equilibrar” en un cert sentit l’atenció que Els sots feréstecs ha merescut, gairebé des de la seva publicació, per part de la crítica literària) és a la base de la motivació del present estudi.

L’obra que ens ocupa va ser publicada el 1901, amb gran èxit, i qualificada ben aviat per la crítica com una obra rupturista i innovadora en diferents sentits —fins al punt de considerar-la com a paradigmàtica de la denominada “novel·la modernista”. Parlem, a la pràctica, d’una novel·la curta i d’argument força simple: la història de les lluites i el fracàs d’un capellà, mossèn Llàtzer, davant l’actitud –154–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

d’indiferència i menyspreu per part dels habitants de la parròquia de la remota contrada de Montmany, a la qual ha estat destinat per imperatiu de la jerarquia eclesial. A priori, no té uns trets formals o de contingut que en facin evident la seva dimensió geogràfica. D’una banda, perquè estem davant una obra de ficció i no d’un assaig; per tant, en la mesura que l’acció recau fonamentalment en els personatges, l’escenografia —o sigui l’entorn o medi geogràfic en què es desenvolupa l’acció— queda en principi en un pla secundari. De l’altra, perquè, tot i la rellevància que aquesta escenografia va prenent a mesura que es desplega la trama, el fet de ser, almenys en part, una recreació del paisatge real del lloc “allunya” possibles lectures de l’obra en clau de novel·la realista. Tot i això, el desenvolupament argumental de la novel·la va permetent una progressiva interiorització del paisatge per part del protagonista. I aquest és, des del nostre punt de vista, el focus principal d’interès geogràfic de l’obra i el tema al qual dedicarem, a la nostra anàlisi, una major atenció.

Estructurem l’article en cinc apartats. El que ens ocupa, a manera d’introducció. En el segon, una vegada plantejada la idea general del treball, exposem els principals punts de referència teòrics en què recolzem el nostre estudi. Al tercer presentem i caracteritzem, en els seus trets fonamentals, tant l’autor com l’obra que prenem com a objecte d’anàlisi; dins aquest mateix punt, i en relació amb l’obra, fem una atenció específica a la interpretació que ha tingut des de la crítica literària, a les particularitats del medi geogràfic en el qual s’emmarca la trama i, finalment, a la figura de mossèn Llàtzer en tant que protagonista i “conductor” del relat. Passem a continuació al quart punt, que és el més extens perquè hi portem a terme l’anàlisi material del text, i que desenvolupem a través d’una seqüència de nou “moments” o “flaixos”, amb fragments extractats del conjunt de l’obra, que ens permeten entrar a considerar en detall els aspectes de percepció i d’interiorització del paisatge, i de construcció literària subsegüent, que ens interessa explorar. Completem l’estudi amb un cinquè apartat, molt breu, a manera de reflexió final.

2. Consideracions teòriques En emprendre el present treball, concretat empíricament en l’anàlisi d’una obra literària de ficció, ens situem, d’una manera explícita, en un context d’exploració i recerca de relacions, i de connexions recíproques, entre dos àmbits del coneixement amb unes grans afinitats entre si, i amb un gran potencial d’acció si es consideren des d’una perspectiva convergent, com són els Estudis literaris i la Geografia. Es tracta d’una presa de posició teòrica situada de ple en la línia que Joan Nogué reclamava com a “possibilitat de combinació” especialment útil per a la Geografia, i que materialitzava primer en l’estudi d’un llibre concret (Nogué, 1983) i que, més endavant, desplegava a una escala més àmplia i en relació amb una multiplicitat de fonts, literàries o en qualsevol cas –155–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

afins a la literatura (Nogué, 1985). No són aliens a aquest plantejament els posicionaments de principi respecte a la manera de concebre la relació entre literatura i geografia que formulen, amb caràcter general, autors com Tissier (1992) o Lévy (2006), o, encara menys, els de Harvey (1990) quan subratlla la interdependència entre espai i temps (categories dins les quals es desplega la imaginació geogràfica per a projectar-se, per exemple, en la creació literària), i la conveniència que el geògraf no perdi de vista aquesta interdependència per ajustar al màxim la seva “mirada” (o perspectiva d’anàlisi) a la realitat.

Una idea semblant, tot i que d’unes bases de partida diferents —més ancorades en el camp de la Filologia i dels Estudis literaris—, és la que defensa Joan Ramon Resina quan crida l’atenció sobre el risc de caure, des de la teoria literària, en un “excés d’abstracció”; risc respecte al qual la materialitat d’una obra literària pot assenyalar un camí per a la “reconnexió amb la realitat” (Resina, 2011, p. 47-48). Constatem, des de la Geografia, que aquesta perspectiva coincideix en essència amb la proposta de considerar la literatura com una “reconstrucció de l’experiència [humana del món]”, en els termes que assenyala Pocock (1988: 92). Una via que obre un ventall amplíssim de possibilitats per a una Geografia entesa en un sentit obert —i clarament concordant amb els postulats de la Geografia humanística, sigui en la línia de Seamon (1976), de Tuan (1978a) o de Relph (1976); aquesta última, a través de la suggeridora noció del “significat existencial del lloc”. Una noció que entronca directament amb el concepte de “consciència”, que en el nostre context acadèmic, i aplicat a la percepció del paisatge, ha estat fructíferament emprat per Martínez de Pisón; autor que, en una de les seves aportacions més rellevants al territori compartit per la Geografia i la Literatura, conclou senzillament que “el paisatge és consciència; estat de consciència” (Martínez de Pisón, 1998, p. 29; traducció pròpia). És també Pocock, al treball esmentat (1988), qui, en el context de les reciprocitats que detecta entre la Geografia i la Literatura, no s’està de reclamar una atenció màxima al llenguatge (aquest “vehicle” que és propi tant d’un camp de coneixement com de l’altre) com a “estructurador de la realitat” —a través d’un mecanisme de valor incommensurable com és la metàfora. Una idea que és secundada, des de diferents plans però amb una multiplicitat de perspectives eloqüent per si mateixa, per autors com Livingstone (1981), Buttimer (1984), Tuan (1978b), Berdoulay (1988) i Collot (2011). I que, en una perspectiva empírica, aplicada a l’estudi de la literatura de Josep Pla en clau geogràfica, ha analitzat Rosa Català a la seva tesi doctoral (2017). Pensem que és significatiu, així mateix, en la mateixa tessitura d’atenció màxima al llenguatge, l’apunt que fa Lahaie (2008) en el sentit de preconitzar un aprofundiment en els lligams entre la Literatura i la Geografia que impliqui una atenció específica no només a la pràctica de la “lectura”, sinó també de l’“escriptura”.

En el pla concret de la relació entre Geografia i Estudis literaris a les terres de parla catalana, creiem significatiu destacar aportacions tant des d’una disciplina com des de l’altra. Des de la Filologia catalana, per exemple, els darrers –156–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

anys convé esmentar treballs com la monumental Geografia literària dels Països Catalans, de Lluís Soldevila —el primer volum de la qual, dedicat a les comarques barcelonines, va aparèixer el 2009— o tots els materials generats al voltant d’una línia ben arrelada d’estudis de Geografia literària, amb contribucions col·lectives com ara Quer (2022). La feina desenvolupada per la xarxa “Espais escrits”, amb rutes literàries arreu del domini lingüístic, dissenyades sobretot per filòlegs, és particularment notable. Quant a la Geografia, i més enllà de les aportacions de Nogué (1983, 1985) ja mencionades, per a l’Alt Pirineu es pot esmentar Campillo (1992) i, per a quatre autors de referència (Verdaguer, Ruyra, Pla i Manent), Tort (2007). Nogué (2005), i a propòsit d’aquests autors i alguns altres coincidents en el temps, ha assenyalat un cert moviment “pendular” entre dues grans formes, des de la Literatura catalana, de construir el paisatge, el ressò de les quals es projectaria fins a avui: la modernista, centrada sobretot en la muntanya i amb evident correspondència amb el període romàntic-renaixencista anterior, i la noucentista, més amatent als paisatges mediterranis i litorals. Paül (2009), al seu torn, ha explorat aquest dualisme en relació amb els espais agraris catalans, tot fent una atenció particular a l’expressió literària del noucentisme. Respecte d’aquest darrer autor, així mateix, anotem una aportació (Paül, 2017) que, des de la perspectiva de la Geografia acadèmica, fa un èmfasi particular en la contribució de la Literatura a la construcció del paisatge català.

Completem les consideracions teòriques tot remetent-nos de nou al posicionament de Pocock (1988) en la direcció d’una comprensió de la Literatura com a font i, alhora, com a eina per a la recerca geogràfica. És a dir, una doble pauta metodològica que, a la pràctica, veiem aplicable al cas de la novel·la que hem adoptat com a objecte d’estudi: d’una banda, per la informació que ens aporta a diferents nivells a propòsit de l’“espai viscut” per part de l’autor, amb caràcter previ a la materialització de l’obra, i, de l’altra, pel que representa la novel·la en si mateixa, en tant que construcció literària que reflecteix un procés d’“interiorització del lloc” per part de l’escriptor. Apuntem, alhora, que una consideració en sentit ampli de la complicitat entre Literatura i Geografia, com la que es desprèn de la proposta de Pocock, pot ajudar a obrir horitzons d’exploració inèdits en relació amb àmbits o espais de caracterització difícil o dotats d’una complexitat particular, com per exemple els “paisatges de frontera” estudiats per Paül i Trillo (2014).

3. L’autor i l’obra estudiats: caracterització bàsica 3.1. La personalitat literària de Raimon Casellas En el context de la literatura catalana moderna —genèricament, des de les darreres dècades del segle xix endavant—, Raimon Casellas (Barcelona, 1855– Sant Joan de les Abadesses, 1910) és presentat successivament com a “novel·lis–157–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

ta”, “contista”, “crític literari” i “crític i historiador de l’art” (Molas i Massot, 1979, p. 144). Biogràficament és rellevant tenir en compte, com assenyalen aquests dos autors, que Casellas estudià filosofia i humanitats al seminari de Barcelona mentre seguia la carrera eclesiàstica, que no acabà. En qualsevol cas, per a la seva trajectòria com a escriptor va ser determinant la dedicació al periodisme: col·laborà, entre altres mitjans, a l’L’Avenç, va ser cap de redacció de La Vanguardia i de la revista Hispania i dirigí el full artístic de La Veu de Catalunya, diari del qual, com assenyalen Molas i Massot, “fou redactor en cap fins que se suïcidà per motius relacionats amb algun incident que li esdevingué durant la Setmana Tràgica” (ibíd., p. 144). Apuntem que el seu perfil com a crític d’art probablement va ser, en el pla professional, el més destacat. Al respecte, els dos autors al·ludits assenyalen que “Casellas és, potser, al nostre país, el primer crític i historiador de l’art dotat d’un rigor científic modern”. En canvi, en el pla literari estricte va publicar només tres obres: la novel·la que ens ocupa, del 1901, que va tenir una gran transcendència, i Les multituds (1905) i Llibre d’ històries (1909), que es podrien qualificar d’assaigs o reculls de reflexions.

Josep Pla va publicar el 1977, al volum 33 de l’Obra Completa, un retrat literari de Casellas que, tot i la seva brevetat, posa de manifest un coneixement del personatge, i de de la seva circumstància, prou significatiu per a permetre’ns fer-ne una caracterització general. Incideix Pla, d’entrada, en la dificultat d’encasellar-lo i de diferenciar-lo amb una etiqueta determinada. I a mesura que va entrant en el seu particular univers, va desgranant algunes pistes sobre el rerefons d’una personalitat sens dubte complexa, d’una banda, i dotada d’una gran sensibilitat, de l’altra.

“Com classificar l’obra purament literària de Casellas? És un realista? És un naturalista?

Quan s’examina la labor de Casellas en la seva perspectiva històrica, [...] hom s’adona que [l’autor], com la seva mateixa època, fou una cruïlla oberta a tots els vents. Que la seva vida i la seva obra no són un tot homogeni i articulat sobre una espina dorsal orgànica i coherent. Que la característica especial del seu sensori fou una impressionabilitat que a penes avui podem concebre. I que, per totes aquestes raons, Casellas no quedarà com a adscrit a un «isme» qualsevol, sinó a l’«isme» que en el seu temps resumí tots els «ismes»; o sigui, al modernisme.” (Pla, 1989, p. 182).

Pla conclou el seu breu retrat de Casellas amb un apunt que creiem, també, rellevant. Subratlla que, en aquest autor, tot i que les contradiccions són “constants” i “vives”, potser expliquen, al cap i a la fi, la seva acusada personalitat.

“Casellas [—assenyala—] reacciona contra això i allò buscant un ideal que troba [—potser—] en les zones de l’art més excels. [...] Primer reaccionà contra l’idealisme superficial i el fred academicisme de l’escola; després exaltà el realisme; finalment, [...] el verisme”. I remata així el seu judici: “Casellas fa la impressió de l’home que reacciona de manera violenta contra la matèria, en nom de l’esperit. La seva obra literària és un exabrupte terrible contra el pes de la matèria embrutidora i el seu enviliment.” (Pla, 1989, p. 186-187).

–158–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

Joan Fuster incideix, al seu torn, en l’ambigüitat de les possibles etiquetes a aplicar a Casellas. El seu judici completa, d’alguna manera, l’apunt de Pla, i ens permet inferir que l’“equidistància” podria tal vegada ser la qualitat que s’apropa més a l’actitud que, com a intel·lectual i com a escriptor, va mantenir respecte als grans corrents estètics en joc a la seva època: “El «modernisme» de Casellas [—assenyala—] es presta a discussió. No hi ha dubte que, com a crític d’art va influir [...] en el sentit de difondre i de defensar el gust per l’estilització simbolista, cosa que el situa de la banda del modernisme. Però és així mateix cert que, pel rigor formal dels seus escrits [...], no té res a veure amb el desgavell formal i la potineria estilística dels modernistes. No és estrany, doncs, que les seves relacions amb els noucentistes fossin de col·laboració i de simpatia. [...] [E]l mateix D’Ors el considerà sempre com una mena de precursor.” (Fuster, 1976, p. 81-82).

3.2. Els sots feréstecs: un punt d’inflexió en la novel·la catalana moderna Afirma Jordi Castellanos que l’aparició d’Els sots feréstecs “assenyala l’inici d’una de les èpoques més brillants de la novel·la catalana” (Castellanos, 1980, p. 7). I no pel fet de tractar-se, en opinió seva, de la primera novel·la modernista sinó, sobretot, perquè amb aquesta novel·la “era la primera vegada que s’aconseguia aplicar els pressupòsits estètics del modernisme a la novel·la llarga, gènere que, així, deixava de ser «còpia servil, anotació indiferent i anònima de la realitat»1 per esdevenir, fonamentalment, expressió d’un temperament artístic”. Es tracta ara, segons Castellanos, “de traspassar la subjectivitat emotiva de l’autor al protagonista, per tal que aquest porti a terme el viatge iniciàtic que ell, com a experiència artística, realitza en l’elaboració de la seva pròpia obra”. La conclusió a què, seguidament, arriba el crític, mereix que sigui considerada amb atenció: “Així, l’experiència de la realitat (amb tot el que aquesta té de fragmentària i incognoscible), pot ésser objectivada en un discurs novel·lístic a través del protagonista-artista.

La novel·la, d’aquesta manera, es converteix en l’itinerari d’un individu que cerca la seva plenitud individual dins del joc de tensions generades pel contacte entre la seva subjectivitat i la realitat que l’envolta.” (Castellanos, 1980, p. 8).

Des de la perspectiva de la crítica literària s’han subratllat els paral·lelismes entre Els sots feréstecs i una novel·la contemporània seva com és Solitud, de Víctor Català. En particular ho ha fet Alan Yates, que, partint de la premissa que tant Casellas com Català participen plenament de la revolució cultural del modernisme, subratlla que les seves respectives obres tenen en comú que neixen més de la “imaginació” que no de l’“observació directa”: l’un autor i l’altre —assenyala— “projecten sobre les muntanyes un seguit de preocupacions subjectives que ells mateixos han experimentat com a individus i com a artistes modernistes” (1984, p. 90). Transcrivim a continuació un paràgraf extens de la 1. Apunt del propi Casellas, esmentat a Castellanos (1980, p. 7).

–159–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

seva obra (que, de fet, va ser la seva tesi doctoral) que, a criteri nostre, sintetitza d’una manera molt eloqüent el seu diagnòstic sobre la qüestió: “Ambdues novel·les narren una crisi traumàtica d’una persona individual vulnerable. La solitud per a mossèn Llàtzer i per a la Mila [protagonista de Solitud] és una contingència física que esdevé una condició psicològica i, a la fi, neuròtica. Tots dos experimenten en llur aïllament una nuesa emocional que els fa víctimes de llur situació, de llurs fòbies instintives i de llurs pròpies debilitats. L’escenari muntanyós simbolitza l’«alta solitud de la contemplació» [—en expressió de Manuel de Montoliu manllevada per Yates—], la reclusió de l’autocontemplació i de l’autoconeixement. Però també són muntanyes de debò, i ambdues novel·les contemplen unes descripcions de paisatge magnífiques, les quals tenen una funció central [...]: l’ambient de muntanya adquireix una importància i una autonomia tals que, en ambdues novel·les, els personatges semblen supeditats, estèticament, al paisatge. [...] Mossèn Llàtzer i la Mila són captius en un món brutal, poblat per personificacions vivents d’una hostilitat còsmica.” (Yates, 1984, p. 93).

De manera complementària al que acabem d’indicar, és important subratllar allò que, en la seva qualitat d’estudiós de l’obra de Casellas, planteja a continuació el mateix Castellanos: que l’autor d’Els sots feréstecs introduí a l’obra elements de naturalesa diversa, documentats almenys en part, i els utilitzà com a “base material” per crear l’obra, i no a la inversa: prenent l’obra com a punt de partida per “reconstruir” la realitat; una cosa que hauria fet, segons el crític, si Casellas s’hagués mogut dins unes coordenades estètiques realistes o naturalistes (Castellanos, 1980, p. 10).

També convé no passar per alt un aspecte clau de l’obra com és el del seu particular llenguatge, organitzat a través d’una sèrie de “tècniques” que li atorguen una vivacitat especial (Castellanos, 1980, p. 44): frases paral·leles, repeticions, antítesis, enumeracions acumulatives, interjeccions, onomatopeies... En definitiva: “una imatgeria monòtona i reiterada, plena de metàfores i comparacions”.

I un lèxic que l’autor ha triat, en opinió del crític, per la seva contundència. I en el qual, a més de barrejar-s’hi vulgarismes, dialectalismes, formes de llenguatge popular, es fa un ús reiterat del llenguatge bíblic i litúrgic –un llenguatge que l’escriptor domina amb profunditat com a conseqüència del seu pas pel seminari. Casellas, segons Castellanos, “no deixa ni un moment de respir, des de la primera frase fins a la darrera”. I, en darrera instància, ha buscat aconseguir, per damunt de tot, un efecte de suggestió (en aquest mateix sentit, Yates, 1984, p. 92). Això, considera, l’ha portat a fer un ús intencionat del llenguatge rural, amb l’aspror que ha calgut “per a plasmar les violències de la realitat” (p. 44).

De la seva banda, la caracterització sintètica que Fuster fa de la novel·la ens sembla complementària de la dels autors esmentats: “Els sots feréstecs és la novel·la d’un sacerdot, mossèn Llàtzer, que lluita i s’afanya, patèticament debades, per relativitzar la fe i la pràctica religiosa de la gent que vivia als cingles de Bertí, a l’entorn de Montmany. L’aventura del clergue pren el sentit d’una lluita tensa, impossible, contra la inèrcia, la malícia i l’estupidesa dels pagerols, contra les forces demoníaques que s’encarnen igualment en la bagassa i en el recel verinós dels –160–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

feligresos. Sobre aquesta història de mort i de luxúria, s’hi projecta l’ombra sinistra d’una escenografia natural esquerpa, activa col·laboradora en la tragèdia amb el seu signe terrible i desolat. Casellas descrivia amb fidelitat el paisatge aclaparador, sabent que hi radicava una de les dimensions del drama.” (Fuster, 1976, p. 82).

3.4. Un escenari geogràfic a cavall de la realitat i la ficció Afirma Castellanos, a propòsit de l’enunciat de l’epígraf, que “la geografia del llibre és d’una precisió absoluta”, i que aquesta qualitat deriva de les estades de Casellas a Montmany durant la infantesa. D’aquí, assenyala, “en sorgiren els personatges i, sobretot, el conflicte entre la parròquia i la feligresia” (Castellanos, 1980, p. 10). Més endavant entra en un major detall, tot oferint-nos, a través del fragment que transcrivim a continuació, una síntesi que, als efectes del nostre estudi, pensem que té un significatiu valor clarificador: “Montmany és, doncs, un paisatge (a conseqüència de l’abandonament del lloc a mitjan segle xix) dominat pel silenci, per la fosca i per la mort: és el fossar que genera els elements «naturals» que destrueixen el temple (obra humana lliurada al culte de l’esperit). [...] La natura, doncs, ha vençut sobre el temple, la matèria sobre l’esperit, la realitat sobre l’ideal. Això és Montmany.” (Castellanos, 1980, p. 19).

Albesa (1981) apunta que el coneixement que Casellas té de Montmany es reflecteix no només en les descripcions del paisatge sinó, també, en els noms de les edificacions, les masies i els accidents del relleu que esmenta a la novel·la.

En aquest context, a l’article es proposa comparar els noms de l’obra amb la toponímia real de Montmany. A l’efecte, pren com a referència de comparació el mapa topogràfic excursionista dels Cingles de Bertí i Gallifa (Editorial Alpina, 1971). I conclou que, situats en un radi d’un quilòmetre de l’església de Montmany, al mapa consta l’existència de nou edificacions, sis de les quals són esmentades a la novel·la. Passa a considerar després el tram de radi comprès entre un i dos quilòmetres (sempre amb l’església com a centre, o punt d’origen), i observa que el mapa recull fins a vint-i-tres topònims, dels quals la novel·la en menciona nou (que pugen a onze si es té cura de corregir la grafia de dos noms que a la novel·la apareixen alterats). Considerant la xifra global d’aquests dos sectors estudiats, resulta, al mapa, un total de 32 noms, dels quals Casellas n’esmenta 17 (o sigui, un 53 %). Al moment d’escriure l’article (1981), diu Albesa que restaven “en peu i habitades” només les cases de l’Uià i Ca n’Oliveres.

A banda el nom de cases i masies, Albesa esmenta també diferents elements de la geografia física del lloc que consten a la novel·la amb el topònim real. Tot i això, cita diferents exemples de topònims creats per Casellas: els noms del coll de l’Ensulsida i la font de les Goges estarien entre els més destacats. En el mateix pla dels noms que són una creació de l’escriptor, és important l’apunt que fa Albesa sobre el valor de topònim que ha adquirit Els sots feréstecs a partir de la seva difusió com a títol de la novel·la: “Amb l’obra de Casellas s’ha produït el fet, sense precedents, que el títol de la novel·la doni nom a la contrada on –161–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

se situa l’acció” (Albesa, 1981, p. 24). Diu també que els excursionistes van contribuir de manera decisiva a l’adopció del nom: “La seva incorporació, l’any 1946, a la primera edició del mapa de l’Editorial Alpina no feu sinó recollir la denominació que havia esdevingut habitual en l’àmbit excursionista, i que ja havia estat emprada l’any 1903”.2 En qualsevol cas, l’anàlisi portada a terme per Albesa hauria de ser objecte d’una revisió acurada, atesos els dubtes que genera la fiabilitat de la toponímia reflectida als mapes de l’Editorial Alpina (si més no, els de l’edició esmentada). Una qüestió que ha estat oportunament posada sobre la taula per Maria Àngels Vidal (1987).

3.4.1. Un apunt sobre el marc geogràfic real El joc que es fa evident a la novel·la entre una toponímia real i una toponímia inventada ens situa en la tessitura de referir-nos breument a l’àmbit geogràfic on es desenvolupa la novel·la: estem parlant, essencialment, de la demarcació de l’antiga parròquia de Sant Pau de Montmany, al sector septentrional del Vallès Oriental, centrada per l’església del mateix nom, avui en ruïnes i que l’any 1910 es va abandonar —essent traslladat el culte al proper santuari de la Mare de Déu de Puiggraciós (Pladevall, 1982, p. 236). Fins al 1981 el nom de la demarcació parroquial, simplificat en “Montmany”, va identificar el conjunt del municipi (que, històricament, a més de la parròquia de Sant Pau, comprenia la de Sant Pere de Vallcàrquera), i a la data esmentada el nom municipal va ser canviat per l’actual, Montmany i el Figaró, amb capitalitat en aquest darrer nucli –que ocupa una posició força central a la vall del Congost, entre la Garriga i Tona.

En sentit estricte, el territori de Montmany és essencialment abrupte i trencat.

A grans trets, s’estén entre els contraforts del Montseny a l’est i dels Cingles de Bertí i Gallifa al sud-oest, i és resseguit pel curs del riu Congost, que aquí conforma una allargassada vall, estreta i sinuosa, amb una clara direcció nord-sud.

Físicament, parlem d’un territori amb una marcada individualitat paisatgística; una individualitat que, toponímicament, queda reflectida en el nom que s’aplica de manera genèrica al conjunt de la vall: el Congost. Parlem d’un àmbit que, en bona mesura, coincideix amb els municipis d’Aiguafreda i Montmany i el Figaró) i que podem considerar que té un rang de subcomarca —convé tenir en compte, en aquest punt, que a l’enquesta de la ponència de la Divisió Territorial, l’any 1931, els dos ajuntaments esmentats declararen pertànyer a la “Comarca del Congost” (Generalitat de Catalunya, 1933, p. 105). Pel que fa al topònim els Sots Feréstecs, sobre el qual ja hem assenyalat que és un exemple de creació toponímica a partir d’una font literària, és interessant fer notar, també, que a la zona de referència té un ús local força significatiu el genèric sot, aplicat a la idea de “clotada” o “petita vall” (amb exemples a la zona com ara el Sot de la Margarida, el Sot del Grau, el Sot de la Guillota o el Sot del Bac).3 Es tracta 2. Albesa esmenta, com a testimoni d’aquesta afirmació, la ressenya d’una excursió a la contrada estudiada que es va publicar el juny de 1903 al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya.

3. Es tracta de topònims extrets del mapa de l’Editorial Alpina de 1971.

–162–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

d’un nom genèric rellevant com a orònim, per la seva especificitat i perquè, com assenyala Joan Coromines, a més de tenir un origen molt antic (concretament, pre-romà) com a nom, és emprat amb el sentit expressat només en un sector molt concret de la Catalunya central: l’àmbit comprès entre el Llobregat, Moià, el Montseny i Sant Feliu de Guíxols (Coromines, 1983-1991, viii, p. 110).

Completarem l’epígraf recordant que el territori en què s’emmarca la novel·la compta amb una tradició excursionista que es remunta a les darreres dècades del segle xix. Hi ha constància històrica que l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques hi va programar una excursió oficial el 27 novembre de 1887, de la qual es dona compte detallat al butlletí de l’entitat de gener de 1888.4 Artur Osona, un dels pioners del moviment excursionista català, el tracta a la seva guia de 1896, tot i que amb unes descripcions molt esquemàtiques (que poc tenen a veure amb les que César August Torras, contemporani seu, i prolífic escriptor de guies, dedica a les comarques pirinenques). Com a referència a tenir en compte a l’hora de valorar les descripcions del paisatge que fa Casellas al llarg de la novel·la, ens sembla interessant tenir en compte, per contraposició, el to i l’estil que empra Osona quan presenta els trets generals del territori que ens ocupa a la guia esmentada: “Lo excursionista que visita la hermosa regió del Vallès, sens dubte la millor situada, mes alegre e riallera, aixis com la mes rica tal volta de la nostra terra, no podrà menys que sentir-se dominat, al contemplar ab admiració, la omnipotencia de Deu demostrada per la pródiga naturalesa agermanada ab la perseverancia del treball de l’home.” (Osona, 1896, p. 5).5

Convé fer notar, finalment, que un reflex actual de la tradició excursionista de la contrada el tenim, en certa manera, en la profusió de propostes d’itineraris i rutes diverses per la zona que es recull en el mapa i guia excursionista que esmentàvem a l’epígraf anterior (Editorial Alpina, 1971). I també, tot i que des d’un plantejament més vinculat directament amb la literatura, en les propostes que des de la perspectiva de la Geografia literària s’han anat desplegant al llarg dels darrers anys (i implicant, també, l’àmbit a què ens estem referint a l’article) en el sentit de difondre una pràctica excursionista que busca connectar els escenaris geogràfics de les obres de literatura amb l’experiència concreta del territori (Soldevila, 2009; Bataller, 2014).

3.5. Apunt sobre mossèn Llàtzer, el protagonista de l’obra En opinió de Castellanos (1980, p. 20), mossèn Llàtzer és presentat a l’obra “com un home d’emocions i sentiments que inicia, de resultes d’un passat

4. L’Excursionista. Bolletí mensual de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, núm. 111, 31/01/1888, p. 108-112.

5. La cursiva és de l’autor.

–163–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

herètic [6] [...] un itinerari ascètic de penitència i de recerca de la pau interior”. És un procés, assenyala, d’“alliberació” i d’“espiritualització”, afavorit per un entorn que se li representa com un horitzó nou “per on expandir-se amb admiració i entusiasme”. Però això, a la pràctica, només succeeix a l’inici del seu itinerari. Com assenyala el crític, “Ben aviat, però, comença l’agressió de la realitat sobre aquesta subjectivitat serena: els homes, els veïns i la descoberta del sot li mostren el veritable sentit del seu viatge: és el calvari, un camí de penitència que acaba en la mort. Des d’aquesta nova perspectiva, la geografia ha canviat: el sot és la tomba que conté la mort, materialitzada en la manca d’horitzons, la foscúria, la vegetació, la soledat i el silenci que dominen el paisatge i engoleixen les construccions humanes.” (Castellanos, 1980, p. 20).

Complementàriament, creiem interessant apuntar que la darrera reacció de resistència de mossèn Llàtzer és, en opinió de Castellanos, una “reacció còsmica” (Castellanos, 1980, p. 35). I també subratlla el crític la particular circumstància que mossèn Llàtzer “no mor”, sinó que es converteix en “consciència contemplativa”, mancada en qualsevol cas d’uns ressorts que li permetin transcendir-se a si mateix (Castellanos, 1980, p. 38): “testimoni inert de la pèrdua dels ideals, de la consciència, en els homes i en la col·lectivitat” (Casellanos, 1980, p. 38-39). En paraules de Yates: “La personalitat que lluita per afirmar-se, generosament, és ofegada per les forces del mal” (Yates, 1984, p. 95-96). I més endavant, i en relació amb la mateixa tessitura final: “Casellas comunica, amb intensitat desconcertant, la por obsessiva del protagonista d’ésser sepultat viu a les muntanyes. De malson imaginat, [...] el pànic neuròtic es converteix en realitat, a mesura que una claustrofòbia aclaparadora fa dels sots una tomba vivent”. Conclou, de la seva banda, Castellanos que l’obra que ens ocupa no és una novel·la realista, sinó simbòlica. Perquè Casellas “no pretén descriure la realitat, i menys, la realitat rural catalana; la utilitza, en canvi, com a punt de partida” (Castellanos, 1980, p. 39).

4. Anàlisi dels textos de l’obra seleccionats Desenvolupem, a través dels diferents epígrafs d’aquest apartat, l’anàlisi pròpiament dita del contingut de l’obra. Ho fem mitjançant una selecció dels textos que ens han semblat més significatius des de la perspectiva específica de l’entorn (o del paisatge, o del medi geogràfic) que serveix de marc a la trama.

Un entorn, com hem tingut ocasió d’assenyalar en els epígrafs precedents, que no és en absolut gratuït o inventat per l’autor; ni, tampoc, una reconstrucció detallada i precisa del medi geogràfic real: diríem, en concret, que és una recreació per part de l’escriptor d’uns paisatges i d’uns llocs que, prèviament, va 6. Castellanos no dona més detalls sobre el perquè d’aquest qualificatiu. Yates, en aquest punt, parla simplement d’un “pecat d’orgull intel·lectual” (1984, p. 95).

–164–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

tenir ocasió de conèixer i de percebre directament —en definitiva, d’interiorizar—, i que, sobre aquesta base, va poder reconstruir literàriament tot adaptant-los hàbilment a les conveniències de la trama. La selecció és organitzada a través de nou subepígrafs que, encapçalats per un enunciat sintètic, extracten fragments de l’obra específicament al·lusius als temes en els qual ens interessa fixar-nos (i, respecte dels quals, assenyalem en cursiva les construccions i girs en què volem fer un èmfasi especial). Remarcarem, en tot cas, que atesa la circumstància que la rellevància del medi i del paisatge és molt desigual en uns capítols i uns altres (del total de vint que componen la novel·la), que la nostra tria s’ha cenyit deliberadament a aquells que es destaquen més des de l’òptica proposada.

Assenyalarem també, en aquest punt, que en la reproducció dels textos hem procurat ajustar-nos de manera fidedigna a l’edició de l’obra que va anar a cura de Jordi Castellanos (Casellas, 1980), la qual, tot i que no és una edició crítica en sentit estricte, és probablement, a hores d’ara, la que més s’hi aproxima. En darrer terme, convé indicar que cloem aquest apartat analític amb una sistematització dels resultats obtinguts.

4.1. Una contrada immersa en el silenci i la desolació El fragment que inserim a continuació ha estat extret del capítol 2, “L’església tancada”. És, a la pràctica, el primer moment de l’obra en què es presenta d’una manera directa l’ambient del lloc; un ambient bàsicament llòbrec i marcat pel silenci i la sensació de desolació que Casellas tracta de transmetre al lector: “Des d’aleshores va semblar que aquells sots amarats d’ombra i de tristesa acabessin d’enfonsar-se en la tenebra dels llims. [...] Feia una cosa més trista, tot allò! [...] Però lo que entre tot dava més pena, més consol, era no sentir tocar les campanes a cap indret del dia.

Des dels més grans als més xics, tothom sentia una llei d’angúnia estranya, com si enyoressin la veu que els amidava les tristes hores de la vida. [...] Ningú no se’n sabia avenir, ningú, de que s’hagués mort la veu de les campanes. En dies de pluja, en dies de boira, en dies núvols, per l’ hivern sobretot, quan el sol sembla que s’amagui per a no senyalar les hores, quan tota la terra es revesteix de negror... els pastors i llenyataires perdien, dins del bosc, l’esma del temps... i anaven a les palpentes, embolcallats pel misteri de la fosca. [...]. Aixís van passar setmanes, van passar mesos... i com la misèria humana s’avesa a tot, va venir un dia en què pastors i terrassans també van acostumar-se a la quietud de les campanes, an aquella mena de silenci que semblava el de la mort.

Veien que l’església s’anava esberlant de mica en mica... i ni menos ne feien cas. [...] Ja s’hi havia fet del tot, a contemplar com, cap al tard, aucellots negres i feréstecs entraven i sortien, bo i xisclant pels finestrals de l’església, com si allò fos el seu domini, el seu palau... Tot aquell espectacle de desolació a què vivien condemnats no els feia ni calor ni fred. [...] L’ ànima dormilega dels bosquerols havia arribat a resignar-se a l’enrunament del temple i al silenci del cloquer, com se resignava a la calamitat i a la misèria.” (Casellas, 1980, p. 63-65).

–165–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

4.2. L’itinerari ‘iniciàtic’ de mossèn Llàtzer En aquest cas el fragment seleccionat correspon al capítol 3, titulat “Rector nou”. S’hi refereix el trajecte d’arribada del protagonista de l’obra, mossèn Llàtzer, als Sots Feréstecs i a la rectoria de Montmany —on ha estat destinat per la jerarquia eclesiàstica com a “càstig” pels seus “errors”. Es tracta, aquí, d’un epígraf on la rellevància del paisatge, a diferents escales i nivells de percepció per part del protagonista, és especialment important. Com a contrapunt textual hi té una significació particular, pensem, el “monòleg” de mossèn Llàtzer, que Casellas intercala hàbilment en la narració i que permet crear un lligam entre el “mon interior” i el “mon exterior” del protagonista. Remarquem, també, el fet que en aquest capítol hi ha la primera menció del col·lectiu humà que tindrà mossèn Llàtzer com a parròquia assignada, i del qual deixem constància al darrer paràgraf del fragment. “[U ]na tarda [alguns veïns] van veure, des del bosc, que per la banda de ca l’Oliveres pujava un capellà de certa edat, cavaller a dalt d’una euga i acompanyat d’un jaio i una jaia, que devien ser els sirvents. [...] A mida que [el rector] anava enfonsant-se en la soledat de les boscúries, se sentia més confortat, més coratjós. La vista dels arbres centenaris que se li alçaven serens davant dels ulls, la flaire sanitosa de les reïnes que li anava a besar el rostre marcit, semblava que de sobte el reanimessin, com venint-li a oferir una vida nova que, sobreposant-se a la passada, li esborrés del cap els coïssosos records d’aquella caiguda tremenda, d’aquells errors d’enteniment, d’aquelles supèrbies de cor, que eren la causa del seu desterro. [...] Com més s’anava endinsant entre el misteri ombrívol de les pinedes, més lleuger se trobava d’esperit, com si, a cada tros de camí fet, anés deixant enrere, de mica en mica, la feixuga càrrega de les antigues tribulacions. [...] I allavores li va venir la idea al pensament de que la infinita misericòrdia, en lloc de punir-lo per l’arrauxament d’un instant, més aviat semblava que volgués premiar-lo per son penediment. Del fons del cor sentia néixer una gratitud sens mida per la clemència de Déu, que li encaminava els passos cap a aquelles grandioses soletats. [...] [E]l capellà [...] va dirigir la vista enrere, contemplant per últim cop aquella vall estreta i fonda, que semblava que per sempre més l’havia de separar del món dels vius. Després..., al trobar-se a dalt del coll, va fixar els ulls ansiosos cap al sot que de sobte se li obria davant seu... i al moment va sentir com un esglai, al obirar, al bell mig de la clotada, el campanaret neulit de l’església i les ronyoses parets de la rectoria, tot ensorrat i com perdut entre els xiprers i l’ herbei del cementiri, que omplien de tristor tèrbola aquell racó de soletat. [...] L’espectacle d’aquella gent estrafolària, que tindria per veïns dels més propers, junt amb la vista d’aquell sot ombrívol, d’aquell clot de la tristor en què estava a punt d’entrar com per a enterrar-s’ hi en vida, varen desolar al rector de tal manera, que va deixar anar el cap blanquinós damunt del pit, doblegat per un gran defalliment.” (Casellas, 1980, p. 67-70).

4.3. L’arribada a la rectoria de Montmany Ens situem ara al capítol 4, significativament titulat “El regne de la mort”. Ens trobem en un context que es pot considerar, encara, “introductori” a la novel·la.

I és un context que, des d’una lectura geogràfica de la novel·la, entenem que marca un veritable clímax (que el protagonista interioritza com una opressió –166–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

progressivament insuportable). Un clímax propiciat pel domini del llenguatge per part de l’escriptor, que es fa evident aquí pels alts nivells d’expressivitat, recolzada tant en el lèxic com en la sintaxi, que assoleix. També és important remarcar en el present fragment un ús profús i variat de la toponímia. Un ús que, tenint en compte que en bona mesura recolza en una toponímia real —en la línia de les observacions d’Albesa (1981)—, contribueix sens dubte a reforçar la intensitat dramàtica i la càrrega expressiva del text.

“I quina tristor, allavors, quina tristor més fonda va ser la de mossèn Llàtzer quan va veure que, tant com anava caminant cap a la rectoria, semblava que el cèrcol de muntanyes que el voltava s’anés clouent, clouent, darrera seu, com si per tots costats l’aparedessin, fins quedar enterrat dintre del sot! Davant per davant se li alçaven les fosques obagues de la Rovira, coronades pels cims altíssims de Puiggraciós. A mà dreta se li arrengleraven, com un pany de muralles que toqués al cel, les roques fantasmes del cingle de Bertí.

A mà esquerra se li estenien les feixes conreuades de l’Uià, tot esgraonant les vessants, com si volguessin arribar als núvols. I a darrera, cap a darrera, ajuntant-se de mica en mica amb les feixes de conreu, se li apareixia el tossalot de Romaní, amb el Castell dels Moros dalt de tot, traient el cap com un espectre. Roques, turons, feixes, espadats, tossals, cingleres, se donaven la mà tot a l’entorn, formant una roda de muntanyes negres que esglaiava de mirar. [...] Al veure’s soterrat al fons del clot, el pobre rector sentia fred a les entranyes i li agafava una vaga temença de que els penyals que el voltaven se li decantessin a damunt. Tancat, enrotllat per tots cantons, feia com si per instint cerqués amb els ulls un indret per on fugir, o a lo menos poder estendre la mirada. Però tot era en va... [...] Les quatre cases que hi havia per allí escampades acabaven de fer més feréstec, més solitari, aquell desert enclotat. A l’altra banda de l’Uià, amb prou feines s’hi endevinaven les molsoses parets de la Rovira, quasi del tot amagades entre la fosca d’un alzinar atapeït; allí, al lluny, a penes s’entreveien les casetes de can Pere Mestre i de can Pugna, arrupides al peu de la cinglera, com mortes de por; enllà, enllà, dessota el Castell dels Moros, quasi no es reparava el casalot enrunat de Romaní, tot decantat de gairell [...]. Després d’aquests caus mig ajaguts per terra, no es veia altre vestigi d’estada humana que l’aplec que formaven, al mig de la trista vall, la rectoria i l’església, ajuntades entre sí per la verdor negrenca del cementiri. [...] El rector no era capaç d’aguantar més temps aquella visió terrible. [...] I al veure davant seu l’ombra de la rectoria feta runes, i el fossar cobert de malves... i el cèrcol de muntanyes negres que el tenia aparedat per tot arreu... va trencar un plor, un plor...!” (Casellas, 1980, p. 71-76).

4.4. Un malson El capítol cinquè (“Mal somni”) podríem dir que esdevé un punt d’inflexió important en el desenvolupament de la trama. Com a rerefons s’hi manté el clímax del capítol anterior, però amb la particularitat que la narració ha canviat aquí de registre i en una dimensió onírica: un malson on el protagonista reviu, en un altre pla, les mateixes sensacions aterradores que els Sots Feréstecs li provoquen bo i despert. Una particularitat del fragment seleccionat és que dona de nou entrada al “monòleg interior” del protagonista (aquesta vegada en clau de somni); monòleg que, en la present ocasió, ens permet assabentar-nos, com a lectors, dels motius del “desterro” que va portar mossèn Llàtzer a recloure’s en aquestes contrades.

–167–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

“[El rector] havia passat una nit esgarrifosa, tota ella enfebrada de mals somnis i de tètriques visions [...] Havia somniat que l’enterraven en vida dins d’un gran sot, aparedat de muntanyes negres. Ell prou cridava, amb els cabells eriçats de por. [...] Només li calia mirar al voltant del somni per veure que tot era un immens cementiri, guarnit de fosca i de solitud. Les cases, escampades ençà i enllà, no eren res més que tombes i ninxos... i la gent tristoia que les habitava, res més que morts. [...] Mengen, beuen, caminen, s’aturen, llauren la terra, pasturen els ramats... i tot ho fan a les palpentes, sense saber per què ho fan. Ho fan... perquè ho han vist fer als altres morts més antics, que van tenir per pares o per avis. [...] «Quina damnació, [...] bon Déu —mormolava el capellà, lluitant amb les angúnies del somni—. Però, jo, ¿què hi tinc a veure amb aquests fantasmes ensopits? Jo visc, jo penso, jo batego, jo estimo... Doncs, ¿per què m’ hi enterreu, an aquí, de viu en viu?» «A tu t’ hi enterren per càstig —li responien des del fondo dels avencs—.

Tu, per vanitat d’ home entès, vas voler enlluernar a la gent amb miracles de sabiduria. [...] I, cada dia més ensuperbit, vas voler, d’un heretge, fer-ne un sant... Per això t’ han donat pena de desterro als sots dels morts, amarats de tenebra i de tristesa. [...]». Al pobre rector, aquell malson de la primera nit de ser a Montmany se li havia quedat estampat al pensament com una imatge endolada.” (Casellas, 1980, p. 77-79).

4.5. Hivern als sots El punt d’inflexió que esmentàvem en relació amb el capítol cinquè ens permet fer ara un salt i passar directament al capítol quinzè. A l’entremig, el desenvolupament de l’acció de la trama en plans força diversos l’ha “allunyat”, a la pràctica, de la proximitat que mantenia amb l’escenari geogràfic —en els termes que hem estat veient al llarg dels primers capítols. I recuperem aquí, de nou, i d’una forma plena, la intensitat expressiva i la força dramàtica amb què l’escenari geogràfic era aleshores tractat per Casellas. Parlem concretament, en relació amb el present capítol —titulat “Dies negres”— d’una immersió molt profunda en la duresa de l’hivern a la nostra contrada; una immersió que, en el pla narratiu, prepara el terreny (per via analògica) al progressiu increment de la tensió dramàtica que s’esdevindrà d’aquest capítol endavant. Pròpiament, del capítol hem triat tres fragments —que comentem successivament. El que transcrivim a continuació és llarg perquè hem pensat que la potència, la varietat i la riquesa del quadre descrit exigien que respectéssim, fins on fos possible, la seva integritat.

“De trist, l’ hivern, ho és a tot arreu, però enlloc del món s’ hi troba tant com allí als sots, ja de si feréstecs i ombrívols. El dia que, a tall de negra filagarsa s’estiragassava algun núvol sobre el tros de cel estès entre el cèrcol de moles i cimals, ja podien dir els bosquerols: ‘Déu mos ajut’, perquè la fosca s’eternitzava pels sots, com si s’ hi trobés bé per lli aclofada... En aquelles hores de tenebra, llargues com dies sense pa, la gent anava a les palpentes per les cases, perquè, encara que encenguessin llum, ni els gresols ni les llànties feien prou claror per a que les dones s’ hi veiessin a feinejar per les cambres, a pujar per les golfes o a davallar als cellerets. [...] Hi havia dies que talment semblava que els sots, tot i sent tan fondos, s’ haguessin acabat d’ensorrar fins al mateix cor de la terra, i que allavors els bosquerols visquessin entre l’espessor dels llimbs. [...] Però lo pitjor era quan, després de les fosques angunioses, venien els dies d’aigua, que no s’acabaven mai més.

De vegades era un pluja fina, perfidiosa, però quieta, d’aquelles que, sense fer soroll, –168–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

estoven marges i parets i amaren la terra fins a les entranyes. Altres cops era un xàfec desenfrenat que feia anar els fais embotits d’aigua i omplia els torrents de gom a gom.

Semblava que l’aiguat, tot se n’ ho havia d’endur; i, com si no en tingués encara prou de negar hortets i feixes, esllavissava els marges, els pendissos, i dels camins en feia xaragalls. [...] ¡En voleu, allavors de gemecs i de crits d’angúnia! ¡En voleu de llàgrimes i planys pels casalots! Amb els camins tous, amb els camps enllacats, amb les terres ensulsides, els bosquerols se trobaven sitiats dintre de casa i amenaçats per la fam. Volien menjar... i no podien sortir al defora ni arribar a l’hort a collir vianda. Mancava el pa a la panera... i no podien baixar al molí. [...] I com que els xàfecs mai paraven, i plou que plou... encara venien més tribulacions i més tragèdies, perquè l’aigua descalçava els ratats fonaments de les cases, ara podria els caps de biga, ara feia plorar les goteres per qui, per lla. L’un dia tot era «Veniu, veniu!» perquè s’ensorrava la teulada del corral... L’altre tot era «Correu, cuiteu!» perquè l’aigua es ficava pel barri i se n’entrava al celleret...

Amb la mort a dins de l’ànima, la gent corria a apuntalar els sostres que feien moviment o a tapar forats i escletxes amb manats de palla, amb pellingots... [...] Però ja podien resar, ja podien maleir... l’aigua no s’aturava ni amb renecs ni amb parenostres.

Da-li que da-li, da-li que da-li, anava caient del cel sense parar, les unes vegades a bots i a barrals, com si hagués de dinar el món... altres cops tot a pleret, a pleret, com si, afadigada i tot de caure, no portés ni mica de pressa, ni se n’hagués de deixar fins al dia del judici. Aixís s’allargaven, aquell hivern, les hores emplujades; aixís venien els dies negres darrera dels dies negres... fins que un matí, per damunt de les feixes de l’Uià, el sol va treure el cap de mica en mica... Però ¡quin sol va ser aquell més mústic i pansit!

Semblava mentida que la llum del món pogués fer aquella cara de malalt i llançar aquelles ullades d’agonia! [...] Tot seguit els sots se varen tenyir d’una claror entre cendrosa i groga, que feia pensar amb la mort...” (Casellas, 1980, p. 149-151).

4.6. Mossèn Llàtzer torna a obrir els ulls a la vida Transcrivim a continuació el segon fragment triat del capítol quinzè. Enrere ha quedat l’ambientació, l’esment del tètric ambient hivernenc de la contrada: ara el torn correspon a mossèn Llàtzer, el protagonista, que, en ocasió de la treva que sembla haver fet el temps, torna a recuperar una certa consciència de normalitat, “després de les setmanes de febre i de desvari que havia passat al llit”. Tot i això, en la línia del desenvolupament que va prenent la trama en aquest capítol i en els següents, fins al final, ens estarem movent sempre, com a lectors, i en la mesura en què l’acció no deixarà de recaure en tot moment en el protagonista (amb una consciència, d’altra banda, progressivament alterada i escindida), en la frontera incerta entre la “realitat” i el “somni”.

“Va ser davant del tràgic espectacle dels cels esmorteïts i dels dies rúfols que li va tocar a mossèn Llàtzer tornar a obrir els ulls a la vida, després de les setmanes de febre i de desvari que havia passat retut al llit. ¡Que desolat, que trist, que deixat de la mà de Déu que ho tornava a trobar tot! [...] Sinistrament il·luminat per aquell sol esgrogueït i cendrós, mai se li havia aparegut tan funerari com allavores el cèrcol de muntanyes negres a on vivia aparedat. En comptes de tornar a néixer a la llum del món, li semblava que, lo que feia, només era canviar de sepultura. Aixís com fins allavores havia estat enterrat al fons d’un llit, d’aquí endavant tornaria a tenir per tomba la negror dels sots. Sa tornada a l’existència estranya d’home enterrat de viu en viu se li apareixia com la pena més –169–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

esgarrifosa i al mateix temps com la senyal tremenda de que encara no havia acomplert el càstig dictat per la divinal sentència. [...] ¡Se trobava altra vegada presoner de l’ombra i encadenat al peu dels cingles i els turons! [...] Per a endolcir un xic el càstig de tornar a la vida a què es veia condemnat, no trobava més consol que fer-se venir a la memòria tot lo que havia vist com entre somnis en aquelles hores de febre en què ja li semblava ser de l’altre món. [...] Primer veia una gran foscúria, una negror fonda, fonda, com la que deuen veure els difunts dins dels enterraments en què reposen. Però vet aquí que tot de sobte van començar a bellugar-se sobre aquell món del no-res unes llumenetes com espurnes que acabaven de fer més espessa la fosquedat. [...] «Calla! Això és que sóc mort... —deia allavores—: mort i enterrat... i aquestes llumenetes deuen ser els focs follets que saltironen pel cementiri.» Però de seguida replicava: «No, això no pot pas ser; perquè, si fos colgat al fossar, no sentiria, com ara sento, que va plovent sobre meu...» [...] Mes, què deuria passar allavores que els llumets anaven venint, venint, com si volguessin tocar-me?

Tant i tant se van atansar que vaig veure que no eren pas focs follets. Eren gresols, els gresols que duien a la mà els jaios per a venir-me a assistir.» [...] Amb una veu entelada i tremolosa que transparentava la debilesa de l’esperit, va cridar els jaios: «Josep, Mariagna, veniu! Deu-me un xic d’aire. Ajudeu-me a alçar... que sortirem al defora... Vull veure l’església, vull veure el jardinet...»” (Casellas, 1980, p. 153-155).

4.7. La recaiguda Sense solució de continuïtat, transcrivim tot seguit el tercer i últim fragment del capítol. El protagonista té encara prou esma per sortir a l’exterior i acarar-se directament amb l’entorn que l’envolta, “el cèrcol de turons i cingles que el tenien enrotllat per tot arreu”, i que, en la seva percepció, va prenent progressivament uns trets obsessius. Podem constatar, a la pràctica, que el text manté la intensitat dramàtica i el grau de precisió i de contundència expressiva que ressaltàvem, sense alts i baixos dignes d’esment, als epígrafs precedents.

Pensem que es tracta, en el fons, d’una forma de construcció literària que busca expressar, per damunt de tot, el sentiment creixent de solitud viscut pel protagonista a l’indret del món on es troba destinat. I que, ara, situats ja a la recta final de la narració, l’està portant a un estadi proper, literalment, al paroxisme.

“Quan mossèn Llàtzer va ser al defora i va alçar el cap envers el cèrcol de turons i cingles que el tenien enrotllat pertot arreu, va sentir al cor un gust de fel i vinagre, com no l’ havia sentit mai, ni en les hores de major dolor. [...] Amb aquell sol esgrogueït que il·luminava la terra amb claror tremolenca i llagrimosa com la d’un flam de funeral, els sots semblaven el reialme de l’eterna quietud al darrer dia del món. Arreu surava un silenci de sepulcre que deixava el cor glaçat. El gebre entumia la frisor de les arbredes, la gelada aturava el pas dels reguerols. No s’oïa ni un respir ni una alenada, ni un crit de bèstia, ni un xiu-xiu d’oreig... Tot callava com si la vida s’ hagués parat, com si les coses del cel i de la terra estessin a punt d’esvanir-se per sempre més. Fins les pobres cases mig enrunades que s’escampaven pel sot feien un posat com si patissin, com si estessin malaltes, o potser a punt de morir. [...] Mossèn Llàtzer se va passar les mans davant dels ulls per a no veure semblant desolació. [...] «Això és la mort!» —deia entre si—. «Això és la mort, que em fa babarotes, que s’acosta com si em volgué tocar, però sense arribar-me mai a posar la mà al damunt! Se moren els camps, se moren les cases... tot se mor menos jo que, trist, me migro enyorant la pau eterna...» [...] I aterrat, retut, amb el cap amagat entre –170–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

les mans, el sacerdot rumiava, amb esgarrifances entre pell i os, que la soledat mortuòria que somiava suara encara no era tan ferotge com la que veia a venir en aquell moment.

Els jaios també estaven a punt d’abandonar-lo, se’ls acabaven les forces, se moririen en qualsevol instant... i ell, sol i vern, desemparat, hauria d’anar sense esma, com una ombra vagarosa, pels sots dels morts...” (Casellas, 1980, p. 155-158).

4.8. Presoner del deliri Del setzè capítol de la novel·la, titulat “Udols de la nit”, hem seleccionat el fragment que segueix perquè ens ha semblat molt expressiu, literàriament, dels escenaris, prou freqüents a la trama, que per a Casellas tenen una particular rellevància a nivell sensorial. Ens referim, sobretot, a les percepcions del protagonista que tenen a veure, sobretot, amb el so i amb la llum. L’oposició entre els sorolls i els silencis, d’una banda, i entre la claror i la fosca, per l’altra, amb tots els seus matisos, és utilitzada per l’escriptor d’una forma molt hàbil i precisa tot buscant, en darrera instància, l’ajustament més eficaç possible amb els sentiments i els estats d’ànim del protagonista. “[...] [L]a mateixa dèria que l’aturmentava de dia, a la nit li allunyava la son dels ulls, i amb el cap poblat pels fantasmes desficiosos que li havien restat com a relíquia dels passats desvaris, contemplava com desfilaven entre la foscúria les hores silencioses del repòs. Entremig de la quietud que el rodejava, s’havia avesat a distingir els sorolls més desmaiats, més febles. [...] Escoltant, escoltant en la quietud de les tenebres, mossèn Llàtzer havia arribat a distingir les veus dels feréstecs aucellots que s’ajoquen pels relleus del cingle o per les branques de sobre els avencs. [...] A còpia d’escorcollar en els abims del silenci, l’ ànima se li enfebrava amb somnis estranys i rares exaltacions, i fins creia sentir a voltes sanglots inexplicables i ressons desconeguts, que retrunyien en el seu esperit com gemecs d’ ànima en pena. [...] Un vespre, després de l’últim reso, va restar amb el breviari als dits, tot somiós, contemplant des de la finestra de la cambra les estranyes capes de llum freda que la lluna escampava pel defora. [...] Aquells misteris de la nit de lluna, amb els seus visatges fantasiosos, ara de fosca, ara de llum, ullprenien al rector com si fossin encantàries. Semblava que entre somnis entreobrís els ulls per a guaitar les taques d’ombra que queien sobre la blancor marbrenca dels caminals [...]. Després alçava un xic més la vista i anava resseguint la cresteria de desiguals pinacles que dibuixaven, sobre els murs de l’església, les allargassades puntes dels xiprers.” (Casellas, 1980, p. 161-165).

4.9. Agonia i calvari final Completem l’apartat amb una composició de fragments corresponents als dos darrers capítols de la novel·la: el dinovè (“L’agonia”) i el vintè (“Les absoltes”). Res no creiem que puguem afegir, aquí, a les consideracions que hem anat desgranant als vuit “moments” precedents: l’escenari que s’hi descriu, i que s’insereix en allò que podem caracteritzar com el desenllaç de la història, es correspon de ple amb les pors creixents, amb el sentiment de solitud i amb l’angoixa de l’anihilació completa que embarguen a mossèn Llàtzer des que entra a la contrada dels Sots Feréstecs i que l’acompanyen, en un crescendo ir–171–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

reversible, fins al seu final. Se’ns acudeix que és un desenllaç que es manifesta, sobretot, al nivell de la consciència del protagonista. Un exercici d’escriptura que considerem especialment remarcable perquè, com ja hem assenyalat en epígrafs precedents, posa en un primer pla la capacitat de Casellas a l’hora de lligar el “món interior” i el “món exterior” en la ment del seu personatge. I de saber materialitzar-la a través del llenguatge. “«Missenyor! —va cridar el jaio, amb la veu ennuegada—. Missenyor!» Però el sacerdot restava quiet i callat com una imatge de pedra. [...] Allavors el vell li va agafar la mà de sobre del tapall, [...] i la va trobar freda igual que un glaç. [...] Tot lo més que va fer va ser agafar la llàntia i passar-li dos o tres cops davant dels ulls a veure si les nines s’animaven i seguien la claror; mes la vostè restava tèrbola i sense cap moviment. [...] Perquè de mort no ho era, encara, mossèn Llàtzer. Sentia ben clar tot lo que deien, coneixia tot lo que passava al seu voltant... però no podia girar-se ni moure’s, ni dir un mot, ni donar senyals de vida. [...] Entretant, el capellà, estirat i fred com una soca, sentia a l’ ànima tota l’esgarrifança d’aquells fúnebres preparatius. Quina feredat li agafava al veure’s entre els quatre ciris encesos que tenia al voltant del llit! Ja li semblava trobar-se davant la fossa oberta, a punt de rebre el seu cos, encara un xic alenat per la presència de l’ ànima... Només mancava que baixessin els feligresos a fer d’enterramorts... Només mancava que baixessin els botxins... [...] Però veus aquí que, quan estava el sacerdot en lo més esgarrifós del seu mal somni, va sentir tot d’una davallar tristament, des del cloquer de l’església, les primeres campanades que anunciaven la seva mort [...]. «Ai, senyor! —pensava el capellà aterrat—. Ai senyor, que toquen a morts per mi!» [...] I, com que en aquell mateix moment va sentir-se trepig com d’algú que pugés l’escala, al moridor li va semblar que ja venien a endur-se’l els rústecs muntanyencs. [...] «Potser sí —pensava— potser sí que ara s’obrarà el miracle de la redempció. Potser sí que, quan se creguin veure’m mort, els enterniré, els faré llàstima... i pel camí de la compassió arribaran fins a Déu». [...] I aixís varen arribar a la parròquia, ben refiats de que el rector ja no podria [...] bescantar-los per les culpes i pecats, ni podria clavar-los aquelles mirades que els atravessaven l’ ànima, no podria fer-los caure de genolls a terra, revestit amb la casulla, a peu d’altar. [...] I el pobre sacerdot, des del seu llit d’agonia, sentia tot anguniat com aquelles mirades tafaneres se passejaven amunt i avall del seu cos, amb la curiositat sinistra que fan venir les coses de la tomba. [...] Però a l’ últim, com si la flaire els maregés, varen esdevenir tots sòpits, tots somniosos, igual que si a la fi s’encaboriessin i anessin patint per dins l’espectacle tèrbol de de la mort.” (Casellas, 1980, p. 181-190).

4.10. Sistematització de l’anàlisi A manera de síntesi de l’anàlisi que acabem de dur a terme presentem la taula 1, adjunta, a través del qual sistematitzem allò que hem identificat com les “claus geogràfiques” dels nou textos d’Els sots feréstecs seleccionats i comentats.

En una columna hi resumim, per a cada un dels textos (presentats a través de l’enunciat que hem adoptat com a títol), els aspectes dels paisatges o dels elements d’ordre físic que ens han semblat més destacables del fragment, i als quals ens hem referit amb més detall als epígrafs corresponents. A l’altra columna, i de manera correlativa, hi assenyalem els sentiments concrets i les percepcions associats a aquests paisatges i elements diversos en els quals hem fixat l’atenció.

–172–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

Taula 1. Sistematizació de les “claus geogràfiques” dels nou textos de la novel·la seleccionats Blocs de la tria de textos

Paisatges i elements

– L’ambient llòbrec de la contrada, marcat per l’ombra i la foscor – Un silenci que ho impregna tot: el paisatge físic i el paisatge humà (amb les campanes de l’església com a símbol) – Les boscúries, amb arbres centenaris, ocupen la vall per la qual mossèn Llàtzer transita com L’itinerari a lloc de pas ‘iniciàtic’ de – En arribar al coll, que separa la mossèn Llàtzer vall dels “sots”, apareix un paisatge del tot diferent: decrèpit, rònec i desolat – Un “cèrcol de muntanyes” se cerneix sobre el centre de la contrada (rectoria i església), i L’arribada a configura l’entorn com un “sot” la rectoria de enfonsat Montmany – Caràcter aspre i abrupte en extrem del medi físic, sobre el qual el paisatge humà presenta una aspror equiparable – Paisatge oníric que reprodueix i intensifica els trets del paisatge real Un malson – Ingredient afegit: el “sot” esdevé, en somnis, la tomba on és enterrat en vida – L’hivern com a “metàfora estacional” de la duresa del medi físic als sots Hivern als sots – Absència de llum portada al límit – Pluja, aiguats, xàfecs, humitat, xaragalls i esllavissades de tota mena i per tota la contrada – Transposició de la “metàfora hivernenca” (del bloc anterior) a les “setmanes de febre i desvari” que ha Mossèn Llàtzer viscut, enllitat, mossèn Llàtzer torna a obrir els – En despertar-se de nou, i reviure ulls a la vida el somni, constata que hi ha una continuïtat essencial entre la realitat “somniada” i la “real” Una contrada immersa en el silenci i en la desolació

Percepcions i sentiments – Sentiment general de tristesa i desolació que, com a primera impressió, desperta la contrada – Resignació dels habitants del lloc, conformitat, fatalisme – El protagonista, aclaparat pel pes dels records, se sent “confortat” i “coratjós” en travessar les boscúries – Tanmateix l’arribada al coll l’encara a una realitat colpidora, que li desperta uns sentiments, consecutivament, d’esglai, de tristor i de desolació – Sentiment de tristor creixent per part de mossèn Llàtzer a mesura que es va fent càrrec de la geografia, física i humana, de la contrada – La plena consciència de la realitat on es troba immers se li fa insuportable i l’aboca a un desconsol absolut – El protagonista viu amb terror el malson: sobretot, per la percepció premonitòria de poder ser enterrat en vida en el context d’un entorn físic i humà aclaparador – Sensació de tristesa projectada de forma indefinida en el temps – Percepció de la foscor, o “tenebra”, en un sentit gairebé absolut – Sentiment de desolació ineluctable davant el poder destructor de l’aigua – Sentiment reiterat de tristesa i desolació per part del protagonista davant l’espectacle de “cels esmorteïts” i de “dies rúfols” que l’envolta – Sentiment d’impotència i de tragèdia davant la impossibilitat de discernir entre “realitat” i “somni” –173–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

Blocs de la tria de textos

Paisatges i elements

– Continua sent hivern als sots: quietud, silenci, “sol esgrogueït”, “claror tremolenca”, gebre, ambient La recaiguda gèlid – Mossèn Llàtzer resumeix així aquesta realitat: “Això és la mort!”

– Entre la realitat i el somni, el protagonista arriba encara a discernir al seu entorn alguns Presoner elements físics de naturalesa del deliri oposada: quietud i silenci/veus dels ocells, murmuris i ressons/“taques d’ombra”/”blancor marbrenca” (a la llum de la lluna) – A les portes de ser enterrat en vida, mossèn Llàtzer manté encara una certa consciència de la realitat física Agonia i calvari que l’envolta: “sentia ben clar tot final lo que li deien, coneixia tot lo que passava al seu voltant, però no podia girar-se ni moure’s, ni dir un mot”

Percepcions i sentiments – Sentiment progressiu de decandiment i de finitud inexorable – Sentiment de solitud portat al límit: “soledat mortuòria” – Frase-resum de l’“estat de situació” sensorial de mossèn Llàtzer en apropar-se el final de la novel·la: “A còpia d’escorcollar en els abims del silenci, l’ànima se li enfebrava amb somnis estranys i rares exaltacions” – Univers de sentiments múltiple i contradictori, portat al paroxisme pel protagonista atès que és plenament conscient que pot arribar a ser enterrat en vida: feredat, terror, perplexitat, esperança, angúnia, impotència, consternació...

Font: Elaboració pròpia

5. Reflexió final L’estudi dut a terme sobre Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, ens porta a considerar, des de la nostra perspectiva de geògrafs, que hi ha prou motius perquè aquesta obra, considerada per diferents raons com a paradigmàtica en la història de la novel·lística catalana, sigui també valorada com un referent significatiu en la perspectiva concreta de la literatura catalana amb contingut geogràfic. Malgrat el fet de pertànyer a un gènere ―el de la ficció novel·lada― que, a priori, no sembla que pugui donar peu fàcilment a anàlisis centrades de forma directa en els espais i els entorns geogràfics tractats, una lectura plantejada, específicament, des de la percepció i la interiorització del paisatge per part del seu protagonista, i amb una atenció particular en el procés de construcció literària, a partir d’aquests ingredients, a càrrec de l’autor/escriptor/creador de l’obra, ens situa en la tessitura de poder afirmar que estem davant un exemple, també paradigmàtic, d’aportació de continguts geogràfics, en diferents sentits, des de la literatura. I tot això malgrat el fet que, en aparença, el tipus de ficció en què s’incardina la novel·la ―amb un component psicològic especialment exacerbat, i focalitzat en la figura del protagonista―, semblaria que hagués –174–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

d’abocar, de forma inexorable, a circumscriure el possible interès geogràfic de l’obra a un pla merament anecdòtic o secundari.

En unes altres paraules, aquesta recerca permet comprovar novament, en la línia que autors com ara Tuan (1978b), Nogué (1983, 1985), Buttimer (1984), Pocock (1988), Lévy (2006), Paül i Trillo (2014) o Català (2017) ja han sostingut, que l’estudi i l’anàlisi geogràfica dels materials literaris no és només escaient sinó que també aporta una perspectiva inèdita que, d’una altra manera, quedaria preterida. De fet, estem persuadits que aplicar a la literatura un punt de vista analític centrat exclusivament en els estudis literaris resulta, a la pràctica, limitat i reduccionista.

No volem deixar passar per alt, en aquest punt, l’observació que la novel·la de Casellas, per la profunditat i la força expressiva que posa de manifest ―en particular, quan es refereix a l’entorn geogràfic i al paisatge en què s’emmarca la trama―, a través d’un ús extraordinàriament meticulós i precís del llenguatge, presenta a criteri nostre unes analogies significatives amb l’obra dels escriptors que han contribuït de forma determinant a l’establiment d’allò que hem denominat el “cànon paisatgístic català” (Tort, 2007). Fem referència, en particular, als casos de Jacint Verdaguer i de Josep Pla: dos autors que, contràriament a Casellas, mai no es van enquadrar dins les coordenades específiques de la literatura de “ficció”. Però que no dubtem a considerar com a propers a l’autor que ens ocupa, tant en el pla estilístic i de l’ús del llenguatge com en el de la recerca de la màxima expressivitat i precisió semàntica; i, d’una manera especial, en la part de l’obra dels dos autors al·ludits que toca directament temes de contingut geogràfic i paisatgístic.

En relació amb l’esmentat “cànon paisatgístic català”, volem subratllar que l’obra de Casellas se situa, de ple, dins les coordenades modernistes; i no només perquè des de la crítica literària ja s’ha fet palès clarament (Castellanos, 1980; Yates, 1984), sinó, especialment, per la forma singular d’abordar el paisatge que desplega el nostre autor. En efecte, dins la línia del dualisme que ressaltava Nogué (2005) i que, entre altres autors, desenvolupava Paül (2009, 2017), Casellas construeix un paisatge de muntanya de factura modernista a mig camí dels referents reals dels Cingles de Bertí i d’una densa “boira creativa” ficcional: una tessitura que hem tractat de fer visible a través d’aquesta contribució.

Referències Albesa, Carles (1981). “‘Els sots feréstecs’ i la toponímia de Montmany”. Serra d’Or, núm. 257, p. 21-24.

Bataller, Alexandre (2014). “Per una didàctica de la llengua i la literatura vinculada al territori”, dins: Un amor, uns carrers. Cap a una didàctica de les geografies literàries. València: Publicacions de la Universitat de València, p. 13-21.

Berdoulay, Vincent (1988). Des mots et des lieux. La dynamique du discours géographique.

París: Centre National de la Recherche Scientifique.

–175–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

Buttimer, Anne (1984). “Musing on Helicon: Root Metaphors and Geography”. Geoscience and Man, núm. 24, p. 55-62. DOI: https://doi.org/10.2307/490662 Campillo, Xavier (1992). Geografia i literatura a l’Alt Pirineu Català. Lleida: Departament de Geografia i Història de l’Estudi General de Lleida.

Casellas, Raimon (1980). Els sots feréstecs. Barcelona: Laia. [Edició original el 1901].

Castellanos, Jordi (1980). “Pròleg”, dins: Raimon Casellas. Els sots feréstecs. Barcelona: Laia, p. 7-45.

Català, Rosa (2017). La geografia com a narració descriptiva i com a construcció d’una ‘pedagogia del món’. La literatura paisatgística de Josep Pla com a cas d’estudi. Barcelona: Universitat de Barcelona. [Tesi doctoral].

Collot, Michel (2011). La Pensée-paysage. Philosophie, arts, littérature. Arles: Actes Sud/École nationale supérieure de paysage.

Coromines, Joan (1983-1991). Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.

Barcelona: Curial/Caixa de Pensions, 9 vol.

Editorial Alpina (1976). Cingles de Bertí i Gallifa. Mapa topogràfico-excursionista. Escala 1:25.000. Granollers: Alpina.

Fuster, Joan (1976). Literatura catalana contemporània. Barcelona: Curial.

Generalitat de Catalunya (1933). Divisió territorial. Estudis i projectes. Nomenclàtor de municipis. Barcelona.

Harvey, David (1990). “Between Space and Time. Reflections on the Geographical Imagination”. Annals of the Association of American Geographers, vol. 80, núm. 3, p. 418-434.

Lahaie, Christiane (2008). “Entre géographie et littérature : la question du lieu et de la mimesis”. Cahiers de géographie du Québec, vol. 52, núm. 147, p. 439-451.

DOI: https://doi.org/10.7202/029870ar Lévy, Bertrand (2006). “Geografía y literatura”, dins: Daniel Hiernaux; Alicia Lindón [dir.].

Tratado de Geografía Humana. México/Rubí: Universidad Autónoma Metropolitana/ Anthropos, p. 460-480.

Livingstone, David N. (1981). “Meaning Through Metaphor: Analogy as Epistemology”.

Annals of the Association of American Geographers, núm. 71, p. 95-107.

Martínez de Pisón, Eduardo (2012). Imagen del paisaje. La generación del 98 y Ortega y Gasset. Madrid: Fórcola. [Edició original el 1998].

Molas, Joaquim; Josep Massot [dir.] (1979). Diccionari de la literatura catalana. Barcelona: Edicions 62.

Nogué, Joan (1983). “De com la literatura pot ser útil a la geografia. Reflexions arran de la lectura d’un llibre”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 3, p. 201-206.

— (1985). Una lectura geogràfico-humanista del paisatge de la Garrotxa. Girona: Col·legi Universitari/Diputació de Girona.

— (2005). “Nacionalismo, territorio y paisaje en Cataluña”, dins: Nicolás Ortega Cantero [ed.]. Paisaje, memoria histórica e identidad nacional. Madrid/Sòria: Universidad Autónoma de Madrid/Fundación Duques de Soria, p. 147-169.

Osona, Artur (1892). Guia itinerària del Vallés superior, ó sia del Congost al Llobregat: dividida en 80 itineraris. Barcelona: Estampa de F. Altés i Alabart.

Paül, Valerià (2009). “L’ordenació dels espais agraris a Catalunya. Una visió retrospectiva”, dins: Sònia Callau et al. [ed.]. La futura Llei d’Espais Agraris de Catalunya. Girona: Documenta Universitaria/Fundació Agroterritori, p. 39-84.

— (2017). “El paisatge en la Geografia de Catalunya de l’editorial Aedos: algunes lectures interpretatives”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 83, p. 137-171. DOI: https://doi.org/10.2436/20.3002.01.127 Paül, Valerià; Juan Manuel Trillo-Santamaría (2014). “La construcción literaria de los paisajes fronterizos. Una reflexión a propósito del Couto Mixto (Galicia y Portugal)”. Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 60, núm. 2, p. 289-314. DOI: http://dx.doi.org/10.5565/rev/dag.120 –176–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 153-177 Joan Tort i Donada Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas

Pla, Josep (1989). “Raimon Casellas”, dins: El passat imperfecte, dins: Obra Completa. Barcelona: Destino, vol. 33, p. 182-187. [Edició original el 1977].

Pladevall, Antoni (1982). “El Figueró”, dins: Carreras, Joan [dir.]. Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, vol. vi, p. 233-238.

Pocock, Douglas C. D. (1988). “Geography and Literature”. Progress in Human Geography, núm. 12, p. 87-102. DOI: https://doi.org/10.1177/030913258801200106 Quer, Pere [ed.] (2022). Teoria i pràctica de les Geografies literàries. Vic: Universitat de Vic/Eumo.

Relph, Edward (1976). Place and Placelessness. Londres: Pion.

Resina, Joan Ramon (2011). “La literatura i les eines d’articulació simbòlica”, dins: Literatura, territori i identitat. La gestió del patrimoni literari a debat. Girona: Curbet, p. 43-60.

Seamon, David (1976). “The Phenomenological Investigation of Imaginative Literature”, dins: Gary T. Moore; Reginald G. Golledge [ed.]. Environmental Knowing: Theories, Research and Methods. Stroudsburg: Dowden, Hutchinson and Ross, p. 286-290.

Soldevila, Lluís (2009). Geografia literària. Comarques barcelonines. Barcelona: Pòrtic.

Tissier, Jean-Louis (1992). “Géographie et Littérature”, dins: Antoine Bailly; Robert Ferras; Denise Pumain [dir.]. Enciclopédie de Géographie. París: Economica, p. 217-237.

Tort, Joan (2007). “Cuatro escritores (Verdaguer, Ruyra, Pla y Manent) en la conformación del ‘canon paisajístico’ catalán”. Ería, núm. 73-74, p. 351-372.

DOI: https://doi.org/10.17811/er.0.2007.351-372 Tuan, Yi-Fu (1978a). “Literature and Geography: Implications for Geographical Research”, dins: David Ley; Marwyn Samuels [ed.]. Humanistic Geography: Problems and Prospects.

Chicago: Maaroufa Press, p. 194-206.

— (1978b). “Sign and Metaphor”. Annals of the Association of American Geographers, núm.

68, p. 362-372.

Vidal, Maria Àngels (1987). “Topònims, corònims i antropònims en ‘Els sots feréstecs’ de Raimon Casellas”. Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, núm. 29, p. 43-48.

Yates, Alan (1984). Una generació sense novel·la? La novel·la catalana entre 1900 i 1925. Barcelona: Edicions 62.

–177–

RESSENYES

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 96, desembre 2023, p. 181-184 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG DOI: 10.2436/20.3002.01.246

Two Mediterranean Cities for Children from the Parent’s Perspective Adam Gebrian [ed.] (2021). Tři měsíce v Barceloně [=Three Months in the Barcelona]. Prague: Universum, 272 pp.

ISBN: 978-80-242-7158-3

Adam Gebrian [ed.] (2021). Dva měsíce v Lisabonu [=Two Months in the Lisbon]. Prague: Universum, 312 pp.

ISBN: 978-80-242-7848-3

Daniel Kaplan Children and childhoods in the Mediterranean are perceived differently than those in the rest of Europe or even the world, concerning factors such as climate, society, and culture (Holt, 2010). This book delves into the distinctive nature of childhood experiences in Mediterranean cities, focusing on Barcelona and Lisbon. Despite the undeniable importance of comprehending childhood development in a variety of geographical contexts, research on children in Southern European cities has been noticeably sparse over the past two decades (Baylina et al., 2006; Prats et al., 2011). Recognising this gap in the existing body of knowledge, this review brings forth two books authored by Adam Gebrian, who, as an architect and a father, meticulously chronicles his and his son’s experiences within the pages of these books. In doing so, Gebrian contributes to the understanding of the complex interplay between childhood, urban environments, and architectural aesthetics in the Mediterranean. Furthermore, his work offers valuable insights and implications in urban planning, childhood studies and architectural design.

What the author presents in his books is a rather unique perspective. While it is true that literature includes similar accounts of a child’s experiences from different contexts, Gebrian’s distinctive background as an architect shines through in his narrative. Although his books cater to a broader audience and are somewhat popularising in nature, they intentionally or unintentionally draw upon the rich ideas found in childhood studies and children’s geographies, such as stranger danger and general safety in public spaces (Mitchell, 1996; Holloway, 2004), public gaze (Valentine, 1996), and street and playground design (Refshauge et al., 2013) or position of children in society (James and Prout, 2003). Simultaneously, given their accessibility to a general audience, these books can serve as a source of inspiration for geographers specialising in children’s –181–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 181-184 Adam Gebrian (2021). Two Medirerranean cities for children from the parent perspective

Daniel Kaplan

perspectives on the public space in the city. They provide numerous practical examples of how a child of a particular age and size can interact with the urban environment, shedding light on seemingly inconspicuous places that can hold great allure for a young child.

On the flip side, it’s worth noting that the author does not delve deeply enough into the political processes that often intersect with creating public spaces. Sometimes, making decisions, even if they are intended to improve the urban environment for children, can be a complex endeavour, and this aspect is not explored comprehensively within Gebrian’s books. However, it is important to remember that these works were designed for a general readership, and as such, they do not engage in theoretical discussions that are commonly associated with the topic of children in public spaces. However, including such theoretical discussions might enhance the depth of the analysis.

Hence, the central message of Gebrian’s books is surprisingly simple and yet inherently liberating: “Travel with small children, explore your town with them; it is an enjoyable experience.” It touches upon the concept of flaneuse (Elkin, 2017) or flaneur from a child’s perspective. However, as the narrative unfolds, it thoroughly examines a myriad of geographical and urbanistic concepts and ideas (i.e. Holloway and Valentine, 2004 or Holloway, 2014). It underscores that children and their lives in the city are still an underexplored topic in the social sciences. A segment of society maintains that children primarily belong in playgrounds and should be adequately accommodated in designated spaces, often away from places that adults frequent for various reasons. This point of view comes from the belief that public spaces are not inherently meant for children. Additionally, there has been a prevailing general disinterest in children and an unfortunate misconception that they are inherently immature and scientifically uninteresting research subjects. However, over the past two decades, there has been a noticeable shift in attitudes towards children, with a growing recognition of their relevance and unique perspectives. The success of Gebrian’s books in the Czech market is indicative of this positive trend.

–182–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 181-184 Adam Gebrian (2021). Two Medirerranean cities for children from the parent perspective

Daniel Kaplan

What truly piques my interest in these books, particularly from the perspective of a geographer specialising in children or an urban geographer, is the opportunity they present to explore the still relatively uncharted territory of the father-son relationship within an urban context.

Gebrian’s background as an architect allows him to intricately weave various situations into the broader context of the city and the role it plays in shaping these experiences. Furthermore, these books serve as a model for citizen science research design or remote research, wherein ordinary citizens play a significant role in the research process. The involvement of citizens in research of this nature holds great potential, and the proliferation of similar books or diaries could lead to a richer understanding of the father-son perspective on urban life.

Within each section of the books, the author addresses crucial topics within the geography of children. These include discussions on street and playground design, stranger danger, public gaze, and the position of children in society.

Importantly, there are numerous passages in which the child’s perspective is skilfully reinterpreted, highlighting the author’s son’s experiences in seemingly ordinary places. These places may appear mundane to adults, often serving as mere background scenery during the journey from point A to point B. However, to a young boy, these spaces represent a world teeming with opportunities to engage and immerse himself.

The organisation of the book might appear somewhat random, structured around the places the author and his son visited. This approach reflects the dynamic nature of travelling with a small child, as Gebrian aptly states, “Travelling with a small child is a fantastic thing. You just have to have plenty of time and be prepared to end up somewhere completely different from where you first expected.” Each description of a place varies in length, ranging from half a page to several pages. At the end of each section, the reader is treated to a recommendation or reflection regarding the place itself, sometimes with a specific focus on spending quality time with a child.

–183–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 181-184 Adam Gebrian (2021). Two Medirerranean cities for children from the parent perspective

Daniel Kaplan

References Baylina, Mireia; Anna Ortiz; Maria Prats (2006). “Children and Playgrounds in Mediterranean Cities”. Children’s Geographies. Vol. 4, No. 2, pp. 173-183. DOI: https:// doi.org/W.1080/14733280600806999-183 Elkin, Lauren (2017). Flaneuse: Women Walk the City in Paris, New York, Tokyo, Venice and London. New York: Farrar, Straus and Giroux.

Holloway, Sarah L. (2014). “Changing Children’s Geographies”. Children’s Geographies.

Vol. 12, No. 4, pp. 377-392. DOI: https://doi.org/10.1080/l4733285.20l4.9304l4 Holloway, Sarah L.; Gill Valentine (2004). Children’s Geographies: Playing, Living, Learning.

London: Routledge.

Holt, Louise (2010). Geographies of Children, Youth and Families: An International Perspective.

London: Routledge.

James, Allison; Alan Prout (2003). Constructing and Reconstructing Childhood: Contemporary Issues in the Sociological Study of Childhood. London: Routledge.

Mitchell, Don (1996). “Political Violence, Order, and the Legal Construction of Public Space: Power and The Public Forum Doctrine”. Urban Geography, Vol. 17, No. 2, pp. 152-178.

DOI: https://doi.org/10.2747/0272-3638.17.2.152 Prats, Maria; Mireia Baylina; Anna Ortiz (2011). “Koptraia, Bambini, Meninos, Ninas: A View of Children’s Geographies in Southern Europe”. Children’s Geographies, Vol. 9, No. 3-4, pp. 477-481. DOI: https://doi.org/10.1080/14733285.2011.590717 Refshauge, Anne Dahl; Ulrika K. Stigsdotter; Bettina Lamm; Kristin Thorleifsdottir (2013). Evidence-Based Playground Design: Lessons Learned from Theory to Practice.

Landscape Research, Vol. 40, No. 2, pp. 226-246. DOI: https://doi.org/10.1080/01426397.

2013.824073 Valentine, Gill (1997). “‘Oh Yes I Can.’ ‘Oh No You Can’t’: Children and Parents’ Understandings of Kids’ Competence to Negotiate Public Space Safely”. Antipode, Vol. 29, No.1, pp. 65-89. DOI: https://doi.org/10.1111/1467-8330.00035-184

–184–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 96, desembre 2023, p. 185 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Persones externes al Consell Editor de Treballs de la Societat Catalana de Geografia que han avaluat de forma anònima els articles dels números 95 i 96 La filiació institucional indicada és l’actual o, si es desconeix aquesta, la del moment en què hi van col·laborar.

Mireia Baylina Ferré (Universitat Autònoma de Barcelona) Jordi Blay Boqué (Universitat Rovira i Virgili) Viviana Marcela Buitrón Cañadas (Universidade de Santiago de Compostela) Rosa Català Marticella (IES Pedraforca) Brais Estévez Villarino (Universidade de Santiago de Compostela) Joan Ganau Casas (Universitat de Lleida) Maria Dolors Garcia Ramon (Universitat Autònoma de Barcelona) Rafael Giménez-Capdevila (Societat Catalana de Geografia) María Hernández Hernández (Universitat d’Alacant) Joan Carles Membrado Tena (Universitat de València) Núria Font-Casaseca (Universitat de Barcelona) Maria Herrero Canela (Diputació de Barcelona) José Ignacio Muro Morales (Universitat Rovira i Virgili) Francesc Nadal Piqué (Universitat de Barcelona) Anna Ortiz Guitart (Universitat Autònoma de Barcelona) Miguel Pazos Otón (Universidade de Santiago de Compostela) Jordi Royo Climent (IES Maria Espinalt) Alexis Sancho Reinoso (Universität Wien) Antonio Miguel Solana Solana (Universitat Autònoma de Barcelona) Cornelia Steinhäuser (Universität Münster) Juan M. Trillo-Santamaría (Universidade de Santiago de Compostela) Joan Vicente Rufí (Universitat de Girona) Elena Vidal Coso (Ajuntament de Barcelona) La Junta de Govern de la Societat Catalana de Geografia agraeix vivament la seva feina desinteressada, la qual serveix per assegurar la qualitat i rigor científic dels articles publicats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia.

–185–

Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 96, desembre 2023, p. 187-192 ISSN: 1133-2190 (format imprès); 2014-0037 (format digital) URL: https://revistes.iec.cat/index.php/TSCG

Informació per als autors i autores 1. Presentació Treballs de la Societat Catalana de Geografia és una revista acadèmica de tota temàtica d’interès geogràfic, que es publica alhora en paper i en suport electrònic. Té com a objectius la divulgació de l’enfocament científic propi de la Geografia, la sensibilització de la societat envers els diversos problemes territorials, socials i ambientals, així com l’enriquiment del bagatge científic català en l’àmbit de les diverses disciplines geogràfiques. És editada per la Societat Catalana de Geografia (SCG), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), d’ençà 1984 i en l’actualitat té una periodicitat semestral. Publica textos inèdits resultat de la recerca de persones interessades en la Geografia, així com ressenyes de llibres geogràfics publicats darrerament.

Els articles adreçats a Treballs de la Societat Catalana de Geografia han de ser originals i escrits en català, anglès o qualsevol llengua romànica. Es poden publicar articles i ressenyes en edició bilingüe, principalment català/anglès.

La revista es regeix pel sistema d’avaluació anònima externa dels articles.

Com a revista en línia, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar lliurement l’obra sempre que se’n reconegui l autoria i l’entitat que la publica (SCG/IEC) i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

2. Enviament d’originals L’enviament de l’article s’ha de fer a http://revistes.iec.cat/index.php/TSCG/login.

Mentre perdurin els problemes tècnics a causa de la migració de les versions d’OJS que està realitzant l’IEC, excepcionalment s’autoritzen els enviaments en suport digital a l’adreça electrònica treballs.scg@correu.iec.cat.

Han d’anar acompanyats d’una pàgina en arxiu a part on figuri: autoria, lloc de treball o professió i adreça electrònica, així com una declaració que, si més no, faci constar: a) el coneixement i acceptació de les normes de la revista (això afecta en particular a la cessió del drets d’edició i a l’acceptació d’esmenes d’estil per part del Consell Editor); b) el compromís que l’article no ha estat simultàniament enviat a altres revistes; c) l’afirmació del caràcter original del treball; d) opcionalment, els agraïments que es vulguin fer constar o la declaració d’inserció de l’aportació en determinat projecte de recerca (de cara a la publicació, tot això donarà lloc a una primera nota al peu, que tanmateix no ha de figurar en el text destinat a ser avaluat); e) la declaració de comptar amb –187–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 187-192 Informació per als autors i autores

autorització per a la reproducció de les imatges inserides al text quan s’escaigui; f) el coneixement i plena acceptació de la Declaració de conducta ètica editorial i rebuig de males pràctiques, la qual figura en la pàgina web de la revista (apartat Polítiques editorials); i g) la declaració de no incórrer en el llenguatge sexista, d’acord amb el manual d’estil de l’IEC (capítol x).

3. Estructura de l’original 3.1. El document estarà paginat però no contindrà cap mena d’encapçalament o peu de pàgina.

3.2. El títol ha de reflectir de manera clara i directa el contingut del treball.

3.3. Es recomana a qui vulgui signar amb els dos cognoms, que adopti el criteri d’unir-los amb un guió, per tal de facilitar la seva identificació a les bases de dades científiques.

3.4. S’inclouran tres resums de l’article amb cos de lletra 10,5, cadascun d’un màxim de 150 paraules, redactats en català, castellà i anglès, així com en la llengua de l’original si no és cap de les esmentades; també s’admetran resums en altres idiomes atenent al territori a què l’article faci referència. Cada resum anirà precedit de la corresponent traducció del títol i es clourà amb entre tres i cinc paraules o conceptes clau en les llengües esmentades. El resum ha d’exposar, amb frases curtes i clares, els objectius, metodologia i principals resultats del treball.

3.5. Convé que l’article comenci amb una breu introducció que expliqui l’objectiu del treball, l’interès que presenta per a la Geografia, el problema o llacuna en el coneixement geogràfic que es pretén abordar i l’estructura formal del text. Tot seguit, s’han d’aportar els elements teòrics, conceptuals i/o contextuals escaients. A continuació, les fonts i mètodes emprats s’han d’indicar de tal manera que el lector pugui verificar i entendre com s’ha dut a terme la investigació. L’apartat, o els apartats, central(s) de l’article han de presentar de forma raonada els resultats mobilitzats i/o obtinguts. En darrer lloc, convé contraposar aquests resultats amb els coneixements de partida (apartat teòric, conceptual i/o contextual) i valorar la rellevància de l’aportació realitzada, cosa que pot incloure apuntar vers futurs aprofundiments.

3.6. Els articles no han de superar els 100.000 caràcters amb espais (tot inclòs) ni les 30 pàgines (tot inclòs). En tot el treball cal emprar un interlineat d’1,15 i tipografia Times New Roman. El cos de lletra del text general és de 12 punts. Es prega imitar, en el que sigui possible, l’estil i disposició d’elements que s’observarà en el darrer número publicat de la revista. Alhora, es facilita una plantilla en què s’intenten recollir totes aquestes especificacions.

3.7. Els apartats es diferencien mitjançant xifres àrabs i, si escau, amb una clara ordenació jeràrquica (1, 1.1, 1.1.1). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules.

3.8. Les referències bibliogràfiques s’han de limitar a les fonts consultades pels autors. Les citacions s’inseriran dins el text general entre parèntesis mitjançant –188–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 187-192 Informació per als autors i autores

cognom i any d’edició i, si es tracta d’una citació textual entre cometes, pàgina, segons els següents models referits a un, dos o més autors: (Casassas, 2000, p. 222), (Lluch i Nel·lo, 1987) i (Vilà-Valentí et al., 1995). En ocasions, la citació de pàgines web pot ser més àgil mitjançant una nota al peu.

3.9. Les notes al peu aniran en cos 8. Cal reduir-les al que sigui estrictament necessari.

3.10. Els articles poden contenir dues menes d’il·lustracions: figures (única denominació genèrica que inclourà mapes, gràfics, croquis, fotos...) i taules, unes i altres amb la seva pròpia numeració, aràbiga i correlativa. El respectiu títol (breu i clar) s’inserirà en el text, no pas dins la pròpia figura o taula. La font i/o autoria s’indicarà al peu de la il·lustració. El títol precedeix la il·lustració i la font la segueix. Aquests dos elements serviran també per indicar la ubicació idònia de la il·lustració encara que aquesta sigui presentada en arxiu a part. Altres normes referides a les il·lustracions són les següents: a) El text ha de fer referència explícita a totes les figures i taules que s’hi incloguin, encara que sigui entre parèntesis: (fig. 1). b) Les taules i esquemes han de ser editables (no imatges) i no han d’emprar colors de fons. Els mapes i gràfics s’adjuntaran en arxiu a part en un suport informàtic que permeti fer-hi retocs en la tipografia, la posició i dimensió d’elements com la llegenda, etc. c) Les fotografies i altres imatges han de tenir qualitat, amb una resolució mínima de 300 DPI (punts/píxels per polzada). El Consell Editor pot recomanar la retirada de les imatges que no compleixin aquests requisits i consideri prescindibles. d) Treballs de la Societat Catalana de Geografia es publica alhora en blanc i negre (en paper) i color (pdf). Convé aprofitar la potencialitat expressiva del color particularment per a fotografies i mapes, encara que en la reproducció tradicional pugui no ser el format idoni. e) La llegenda de les figures ha de ser ben llegible tenint en compte les dimensions de la revista en paper. f) Els mapes originals han de dur escala gràfica (mai numèrica) i han d’incloure el símbol de nord (o bé indicació de xarxa geogràfica o de coordenades) si el territori representat no és prou conegut per al lector habitual. g) Les imatges i altres il·lustracions que ho requereixen hauran de comptar amb els oportuns drets de reproducció, gestionats pels autors dels treballs. h) Les taules duran les línies verticals invisibles.

3.11. Els possibles annexos aniran situats al final de l’article amb cos de lletra 11.

3.12. La bibliografia (ordenada alfabèticament i cronològica) anirà amb cos de lletra 10. Els cognoms van en versaletes (no pas en majúscules). Les pautes per a la bibliografia són les següents: –189–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 187-192 Informació per als autors i autores

a) Per als llibres Cos 10 Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). Títol del llibre. Lloc de publicació [en català]: Editorial. [Altres informacions] Daveau, Suzanne; Orlando Ribeiro (1973). La zone intertropicale humide.

París: Armand Colin. b) Per a les parts de llibres Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). “Títol de la part del llibre”, dins: Nom sencer Cognom(s). Títol del llibre. Lloc de publicació [en català]: Editorial, vol. x, p. xx-xx.

Timothy, Dallen J.; Rami F. Daher (2009). “Heritage Tourism in Southwest Asia and North Africa: Contested Pasts and Veiled Realities”, dins: Dallen J. Timothy; Gyan P. Nyaupane [ed.]. Cultural Heritage and Tourism in the Developing World. A Regional Perspective. Londres/Nova York: Routledge, p. 146-164. c) Per als articles Cognom(s), Nom sencer; Nom sencer Cognom(s) (any). “Títol de l’article”.

Títol de la revista, vol. x, núm. x, p. x-x. DOI: https://doi.org/xxx Membrado-Tena, Joan Carles (2018). “El papel de la geografía en el análisis del contenido semántico de los topónimos. El caso de Alicante”. Anales de Geografía de la Universidad Complutense, vol. 38, núm. 1, p. 35-60. DOI: https://doi.org/10.5209/AGUC.60468 d) Al final d’una cita bibliogràfica es pot incloure també l’adreça electrònica, en cursiva, on es pugui trobar el document, tot indicant-hi, en tot cas, la data de consulta, de la següent manera: “(consultat 01/01/2011)”. e) Per a les cites de documents que només es troben a Internet, s’imitarà, tant com sigui possible, el format de les cites bibliogràfiques. Si més no inclouran un nom d’autor (persona o institució) que permeti la citació abreujada en el text de l’article, encara que no s’hi pugui aportar l’any d’edició. També s’inclourà el títol o bé es farà una descripció sintètica del contingut.

Societat Catalana de Geografia (s. d.). Indicacions per a l’autor/a. http:// revistes.iec.cat/index.php/TSCG/about/submissions#authorGuidelines (consultat 30/06/2022).

Opcionalment les cites de documents electrònics poden donar lloc a nota al peu.

Es poden emprar claudàtors per indicar dades insegures o que no figuren en el document.

L’autoria repetida en obres consecutives de la relació bibliogràfica serà substituïda per un guió llarg ( — ). En cas d’obres d’una mateixa autoria i any, es distingiran mitjançant lletres darrere la data (1982a, 1982b) per tal de facilitar-ne la citació.

–190–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 187-192 Informació per als autors i autores

4. Ressenyes 4.1. La secció Ressenyes és oberta a comentaris de llibres geogràfics publicats darrerament i en qualsevol llengua, tot i que de forma preferent en català. Quan les ressenyes siguin en català i de llibres en aquesta llengua, el Consell Editor intentarà fer-ne, en la mesura de les possibilitats financeres, la seva traducció a l’anglès per tal de facilitar la difusió internacional de la producció geogràfica catalana.

4.2. Les ressenyes han de tenir una extensió màxima de 20.000 caràcters amb espais.

4.3. Les ressenyes s’inicien amb un títol intencionat i contenen la fitxa bibliogràfica del llibre analitzat (seguint el punt 3.12.a, i fent-hi constar el nombre total de pàgines, l’ISBN i, si hi fos, el DOI). Opcionalment, poden estructurar-se amb apartats numerats amb xifres àrabs i poden contenir bibliografia si s’hi fan citacions diferents al llibre analitzat.

4.4. Les ressenyes s’il·lustraran amb la portada del llibre analitzat.

5. Procés editorial 5.1. Recepció d’articles. El Consell Editor acusarà als autors i/o autores la recepció dels articles que li arribin i posteriorment informarà de l’acceptació o el rebuig de publicació, d’acord amb les avaluacions externes anònimes efectuades. La recepció de l’article no comporta necessàriament la seva acceptació.

5.2. Revisió interna d’articles. El Consell Editor valorarà si el treball pot ser publicat atenent a la qualitat i interès aparent de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, així com al compliment dels requisits de presentació formal. El Consell Editor pot retornar d’entrada un original perquè s’hi facin canvis formals.

5.3. Avaluació externa d’articles. Treballs de la Societat Catalana de Geografia es regeix pel sistema d’avaluació externa i anònima dels articles. El Consell Editor enviarà a avaluació els treballs que consideri aptes per a la secció d’articles. La relació d’avaluadors i avaluadores es publica al darrer número de cada any.

5.4. El Consell Editor de la revista es reserva els drets de: a) Acceptar o rebutjar els articles presentats a partir dels informes externs. b) Esmenar lleument els treballs per tal d’adequar-los als criteris i normes de la revista. c) Demanar a l’autoria que escurci un text o que hi faci determinades modificacions.

5.5. Més enllà dels elements indicats a l’apartat 3, en particular al punt 3.5, la decisió sobre l’acceptació o rebuig dels treballs per part dels editors de la revista es fonamenta en els aspectes següents: a) Originalitat. b) Actualitat, oportunitat i novetat.

–191–

Treballs de la SCG, 96, 2023, 187-192 Informació per als autors i autores

c) Rellevància: aplicabilitat dels resultats per a la resolució de problemes geogràfics concrets. d) Significació per a l’avenç del coneixement científic geogràfic. e) Fiabilitat i validesa científica: qualitat metodològica contrastada. f) Presentació: bona redacció, organització (coherència lògica) i qualitat gràfica.

5.6. Una vegada finalitzat el procés d’avaluació s’enviarà a l’autoria principal (el remitent o bé el primer dels signants) la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del treball. A partir de l’acceptació de l’article, l’autor/a podrà demanar una certificació que es troba en curs de publicació.

5.7. En el procés de composició o maquetat, l’autoria rebrà un pdf del seu article per tal de fer-hi una sola revisió.

5.8. Un cop publicada, l’autoria rebrà un exemplar de la revista. Si entre els autors d’un treball hi ha un membre de la SCG se’n podran demanar fins a 5 exemplars.

Protecció de dades personals L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) compleix el que estableix el Reglament general de protecció de dades de la Unió Europea (Reglament 2016/679, del 27 d’abril de 2016). De conformitat amb aquesta norma, s’informa que, amb l’acceptació de les normes de publicació, els autors i autores autoritzen que les seves dades personals (nom i cognoms, dades de contacte i dades de filiació) puguin ser publicades en el corresponent volum de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia.

Aquestes dades seran incorporades a un tractament que és responsabilitat de l’IEC amb la finalitat de gestionar aquesta publicació. Únicament s’utilitzaran les dades dels autors i autores per gestionar la publicació de la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia i no seran cedides a tercers, ni es produiran transferències a tercers països o organitzacions internacionals. Un cop publicada la revista Treballs de la Societat Catalana de Geografia, aquestes dades es conservaran com a part del registre històric. Els autors i autores poden exercir els drets d’accés, rectificació, supressió, oposició, limitació en el tractament i portabilitat, adreçant-se per escrit a l’Institut d’Estudis Catalans (carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona), o bé enviant un correu electrònic a l’adreça dades.personals@iec.cat, en què s’especifiqui de quina publicació es tracta.

–192–

ARTICLES Geografies de la infància i temps de lleure en entorns rurals: experiències i percepcions de nens i nenes de primària Geli Soler, Elisabet Spirits in the Wood: A Relational Socio-Ecology of the Brazilian “Wilds” Hoefle, Scott William De la passió i dels perills de comprar i vendre llibres a Barcelona Mendizàbal, Enric Cronologia i distribució territorial de l’arribada de refugiats ucraïnesos a Catalunya durant l’any 2022 Ramírez Puente, Puente, Cristina

A Neoliberal and Uneven Landscape: The Challenges and Coping Strategies of Geography Departments in the US Educational System Saff, Grant Casellas, Antònia Percepció i interiorització del paisatge i construcció literària. Una lectura geogràfica d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas (1901) Tort i Donada, Joan RESSENYES Two Mediterranean Cities for Children from the Parent’s Perspective Adam Gebrian [ed.] (2021). Tri mesíce v Barcelone i Dva mesíce v Lisabonu Kaplan,, Daniel Kaplan