Tamid, 9

VOLUM 9 / 2013 Jordi Casanovas Miró: Inscripcions per a no ser llegides, símbols per a no ser vistos / Inscriptions not to be read, symbols not to be seen. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

7

Gloria Polonio Luque: Jueus i conversos en el comerç internacional barceloní de la baixa edat mitjana (1349-1450) / Jews and converts in Barcelona’s international trade in the late Middle Ages (1349-1450). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27 Josep M. Llobet i Portella: Documents dels jueus de Cervera sobre casaments, dots, donacions i repudis (1351-1481) / Documents of Cervera’s Jews on marriages, dowries, donations and repudiations (1351-1481). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

51

Irene Llop Jordana: La fi de la comunitat jueva de Vic. Béns i conversió dels últims jueus (1391) / The end of Vic’s Jewish community. The last Jews’ goods and conversion (1391) . . . . . . . . . . . . . 85 Jordi Gendra Molina: El concepte d’absorció en l’inici de la càbala / The concept of absorption in the beginnings of Kabbalah. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107 Martine Berthelot: Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme (Barcelona, 1846-1947): anàlisi i interpretació de les informacions factuals recollides al Regest dels documents de l’Arxiu Diocesà de Barcelona relatius al jueus / Study of the conversion of Jews to Catholicism (Barcelona, 1846-1947): analysis and interpretation of factual information from the publication Regest dels documents de l’Arxiu Diocesà de Barcelona relatius al jueus. . . . . . . . . . 127 Joan Ferrer, Pere Casanellas: Eduard Feliu, primer traductor d’una novel·la hebrea moderna al català / Eduard Feliu, the first translator of a modern Hebrew novel to Catalan. . . . . . . . . . . . . . 177 Recensions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 199

9 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029

9

2013

Instruccions resumides per als autors. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 219

Institut d’Estudis Catalans

TAMID

SOCIETAT CATALANA D’ESTUDIS HEBRAICS Filial de l’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

TAMID REVISTA CATALANA ANUAL D’ESTUDIS HEBRAICS

9 2013

ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Tamid. Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics és una revista de recerca, de periodicitat anual (a partir del vol. 7), editada per la Societat Catalana d’Estudis Hebraics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Publica treballs originals dels membres d’aquesta societat i d’altres estudiosos sobre judaisme i hebraisme, amb especial atenció al judaisme català medieval. També ofereix traduccions de treballs ja publicats per erudits de fora que mereixen ser coneguts entre nosaltres, recensions i reculls bibliogràfics.

Es regeix pel sistema d’avaluadors anònims i és d’accés obert.

Primera etapa (aprox. biennal): vol. 1 (1997) - 6 (2006-2007). Segona etapa (anual), a partir del vol. 7 (2011).

Comitè Editorial Pere Casanellas (Corpus Biblicum Catalanicum), Jordi Casanovas i Miró (Museu Nacional d’Art de Catalunya), Eulàlia Vernet i Pons (Universitat de Barcelona) Director Pere Casanellas (Corpus Biblicum Catalanicum) Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC Consell Assessor Asunción Blasco (Universitat de Saragossa), Javier Castaño (Consell Superior d’Investigacions Científiques), Enric Cortès (Facultat de Teologia de Catalunya), José Hinojosa Montalvo (Universitat d’Alacant), Danièle Iancu-Agou (Nouvelle Gallia Judaica, CNRS), Moisés Orfali (Universitat de Bar-Ilan), Mauro Perani (Universitat de Bolonya), Miguel Pérez Fernández (Biblioteca Midrásica), Colette Sirat (Institut de Recherche et d’Histoire des Textes, Section Hébraïque, CNRS), Luis Vegas Montaner (Universitat Complutense de Madrid) Redacció, subscripcions, administració Tamid. Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics Societat Catalana d’Estudis Hebraics Carrer del Carme, 47 08001 Barcelona Tel.: 932 701 620. Fax: 932 701 180 scehb@iec.cat http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Accés, indexació, avaluació Accessible també des de: http://publicacions.iec.cat http://www.raco.cat/index.php/tamid Articles indexats en: RAMBI. Avaluació: CIRC, MIAR. Indexació: DICE, EXLIBRIS, Uhlrich’s, Union List of Serials, Dulcinea, BDDOCCCSIC.

Coberta Fotografia: Hagadà de Sarajevo (segle xiv, Sarajevo: Museu Nacional), detall del foli 34r, en què es veu la llàntia perenne, anomenada ‫( נר תמיד‬ner tamid ). Disseny: Natàlia Arranz © dels autors dels articles © Societat Catalana d’Estudis Hebraics, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Compost per Jordi Ardèvol Imprès a Service Point FMI, SA ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 Dipòsit Legal: B-416-1998

Aquesta obra és d’ús lliure, però està sotmesa a les condicions de la llicència pública de Creative Commons. Es pot redistribuir, copiar i reutilitzar, sempre que no hi hagi afany de lucre i que s’hi facin constar els autors.

Es pot trobar una còpia completa dels termes d’aquesta llicència a l’adreça: http://creativecommons.org/licenses/by-nc/3.0/es/legalcode.ca.

Índex

Jordi Casanovas Miró: Inscripcions per a no ser llegides, símbols per a no ser vistos / Inscriptions not to be read, symbols not to be seen . . . . . . . 007 Gloria Polonio Luque: Jueus i conversos en el comerç internacional barceloní de la baixa edat mitjana (1349-1450) / Jews and converts in Barcelona’s international trade in the late Middle Ages (1349-1450) . . . 027 Josep M. Llobet i Portella: Documents dels jueus de Cervera sobre casaments, dots, donacions i repudis (1351-1481) / Documents of Cervera’s Jews on marriages, dowries, donations and repudiations (1351-1481) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 051 Irene Llop Jordana: La fi de la comunitat jueva de Vic. Béns i conversió dels últims jueus (1391) / The end of Vic’s Jewish community. The last Jews’ goods and conversion (1391) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 085 Jordi Gendra Molina: El concepte d’absorció en l’inici de la càbala / The concept of absorption in the beginnings of Kabbalah . . . . . . . . . . . . 107 Martine Berthelot: Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme (Barcelona, 1846-1947): anàlisi i interpretació de les informacions factuals recollides al Regest dels documents de l’Arxiu Diocesà de Barcelona relatius al jueus / Study of the conversion of Jews to Catholicism

(Barcelona, 1846-1947): analysis and interpretation of factual information from the publication Regest dels documents de l’Arxiu Diocesà de Barcelona relatius al jueus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 127 Joan Ferrer, Pere Casanellas: Eduard Feliu, primer traductor d’una novel.la hebrea moderna al català / Eduard Feliu, the first translator of a modern Hebrew novel to Catalan . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 177 Recensions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 199 Instruccions resumides per als autors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 219

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 9 (2013), p. 7-25 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.27 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Inscripcions per a no ser llegides, símbols per a no ser vistos∗ Jordi CASANOVAS MIRÓ Museu Nacional d’Art de Catalunya

Rebut: 01.02.2013 — Acceptat: 22.03.2013 Resum. Ens proposem en aquest article cridar l’atenció sobre una de les variants dels epitafis medievals jueus molt poc coneguda. Ens referim als textos (noms i algunes fórmules) i als símbols, de variada tipologia, gravats a l’interior de la tomba, alguns dels quals són ja coneguts des de fa molt temps (València, Mallorca), però dels quals encara no s’havia fet la llista ni havien estat sistematitzats. La troballa recent d’un nou exemple d’aquesta tipologia ha tornat a posar en evidència la necessitat d’una cura especial en la seva cerca. Malgrat el nombre tan reduït, semblen abraçar un arc cronològic molt ampli, un aspecte, aquest, que confirma la perdurabilitat dels costums funeraris dels jueus.

Paraules clau: endotafis, tombes jueves, ploms, antiguitat tardana, esperances futures, inseguretat

Correspondència: Jordi Casanovas Miró. Museu Nacional d’Art de Catalunya. Palau Nacional. Parc de Montjuïc. E-08038 Barcelona. UE. Tel.: 00 34 936 220 360. Fax: 00 34 936 220 374. A/e: jordi.casanovas@mnac.cat. * Agraeixo a Jorge Maier l’amabilitat de proporcionar-me les imatges dels documents de València i a Joana Maria Palou les fotografies dels ploms del Museu de Mallorca.

8 Tamid, 9 (2013), p. 7-25

Jordi Casanovas Miró

Inscriptions not to be read, symbols not to be seen Abstract. The aim of this article is to draw attention to a little-known variant of Jewish medieval epitaph, namely the texts (names and certain formulae) and symbols of different types inscribed on the inside of graves. While some of them came to light a long time ago (Valencia, Majorca), the texts and symbols in question had yet to be listed or systematised. The recent discovery of a new specimen of the kind under consideration has once again emphasised the need for particular care when looking for them. Despite there being only a very small number of such epitaphs, they appear to span an extensive period of time, confirming the enduring nature of Jewish funeral customs.

Keywords: endotaphs, Jewish graves, lead plates, late antiquity, hopes for the future, insecurity

1. Introducció Una de les característiques de l’epigrafia hebrea és que, tot i la presència de textos molt repetitius, especialment entre les funeràries, amb fórmules i estructures comunes, hi ha també algunes inscripcions molt poc comunes.

El desconeixement d’algunes d’aquestes tipologies va fer que, tot i la seva raresa, passessin desapercebudes. Ens referim concretament als textos, molt breus, identificats l’any 1890 a la cara interna d’algunes de les lloses de la coberta d’unes tombes localitzades a València, als ploms de Mallorca, descoberts cap a 1935 i publicats per primera vegada l’any 1958, i a la troballa, molt més recent, d’una menorà incisa en un enterrament a Tarragona. El que crida l’atenció és que els dos primers conjunts són coneguts ja des de fa molts anys i fins ara, per manca de paral·lels clars, han dormit el somni dels justos i han despertat ben poc interès. És també un fet curiós constatar, ara que coneixem quelcom més en relació amb aquestes variants epigràfiques, que totes elles formen part d’una mateixa tipologia i responen a idèntiques motivacions. A més, si exceptuem els ploms, la resta de manifestacions no es presenta de manera clara des d’un primer moment i és fàcil pensar que en alguns casos hagin passat desapercebudes. A diferència dels epitafis diguem-ne tradicionals, que tenen la seva raó de ser precisament en la seva visibilitat, aquests són aparentment invisibles i per aquest motiu hem donat aquest títol al nostre article.

Inscripcions per a no ser llegides, símbols per a no ser vistos

Tamid, 9 (2013), p. 7-25 9

En data recent es va publicar un ambiciós treball centrat en l’àmbit carolingi amb l’objectiu de mostrar que els testimonis epigràfics contribueixen, a la seva manera, a un millor coneixement de la gran història i com és possible, a partir d’aquests i d’altra documentació complementària, obtenir informació.1 És cert, també, que no es pot comparar, en aquest tema en concret, la riquesa de les fonts cristianes amb la de les hebrees, però també és cert que en determinats aspectes aquelles poden facilitar la nostra comprensió d’aquestes, ja que, com hem dit, comparteixen motivacions semblants. La primera part de l’obra, que porta el suggeridor títol de Texte caché et mémoire eschatologique (‘Text ocult i memòria escatològica’), se centra en aquests textos i símbols que es troben a l’interior de la tomba. L’autora, Cécile Treffort, va crear per a aquest tipus d’epitafi —perquè es tracta d’un epitafi, tot i que diferent— el concepte d’endotafi. En relació amb aquests, fa tot un seguit de puntualitzacions: La seva funció és identificar el difunt i manifestar la seva professió de fe en Déu. Per aquesta raó, l’element fonamental és el nom. Quan, per raons diverses, s’obri una sepultura, es podran identificar aquelles restes. Per raons diverses, Treffort entén les voluntàries, les accidentals, les temporals o les escatològiques. En aquest darrer cas, l’objectiu és reconèixer el just en el moment de la resurrecció dels cossos. Aquest és el clam de Job quan reclama: «Tant de bo que les meves paraules quedessin escrites, gravades en una inscripció, fixades amb cisell d’acer i resseguides amb plom, entallades per sempre a la roca!»2 Paraules que també trobem, amb algunes variants, en l’encapçalament d’un dels epitafis desapareguts de Toledo.3 Per a Treffort el terme endotafi inclou tota mena d’inscripcions i incisions interiors, gravades a les parets laterals, a les cares internes de les lloses de la coberta o en suports diversos. Aquests poden consistir en plaques de pedra i de plom, o fins i tot de fusta (!) o de qualsevol altre material perible, col·locades directament sobre el cos del difunt o sota el cap abans de tancar la tomba. Es pot donar, també, el cas de combinacions de símbols, citacions bíbliques, pregàries i fins i tot textos funeraris més convencionals dins d’una mateixa sepultura. Dins d’aquest mateix concepte s’inclouen els elements inscrits en qualsevol punt de la sepultura, fins i tot la cara exterior de les lloses de coberta, que posteriorment, per la capa de terra que les cobreix, resten invisibles.

1. Treffort, Mémoires carolingiennes, p. 23-42.

2. Jb 19,23-24.

3. Cantera i Millàs, Las inscripciones hebraicas de España, núm. 96.

10 Tamid, 9 (2013), p. 7-25

Jordi Casanovas Miró

Aquesta pràctica, evidentment, no exclou l’existència d’una làpida a l’exterior que al mateix temps serveix per a assenyalar la ubicació de la tomba, un element, aquest, molt important per tal d’evitar afectar-ne qualsevol altra. Lamentablement, enfront de l’exuberància de les fonts cristianes, no hi ha fonts literàries o legals que documentin aquest ús entre els jueus.

Si bé podria associar-se aquesta pràctica a una època o a un moment d’inseguretat, Treffort aporta diversos exemples que permeten, en alguns casos, pensar que es tracta d’una pràctica generalitzada i, tot i que les dades arqueològiques són escasses, és molt possible que en la realitat el fet d’inscriure el nom del difunt a l’interior de la tomba fos més freqüent del que ens pensem.

Pel que fa a la cronologia, Treffort cita algunes fonts literàries en què es menciona de manera esporàdica la utilització de plaques de plom ja des del final del segle vi i principi del vii.4 Tanmateix, és a partir del segle xi quan es fa més freqüent, i posteriorment s’expandeix per tota l’Europa septentrional. Un fet que porta Robert Favreau a assenyalar que es tracta més d’una tradició del nord d’Europa que de la part meridional.5 Els exemples que aporta per a la resta d’endotafis mostren una cronologia semblant, des del segle vii fins a mitjan segle xi.

2. Els ploms de ses Fontanelles La troballa: els ploms foren trobats al terme municipal de Santa Maria del Camí (Mallorca) en un context funerari imprecís dins la propietat anomenada anteriorment ses Fontanelles i posteriorment Son Torrella Nou, una zona arqueològicament molt rica. Molt a prop, a la finca de Son Fiol, va ser localitzada la basílica de Cas Frares amb una necròpolis dels segles vi-vii, època de domini bizantí, i a la mateixa finca diverses restes epigràfiques confirmen la presència d’una necròpolis romana, 6 dos conjunts que, d’altra banda, no tenen cap relació amb la tomba on aparegueren els ploms.7 Els tres ploms porten escrit el que sembla el nom del difunt: Xemuel bar Haggay.

4. Treffort, Mémoires carolingiennes, p. 32 5. Favreau, Épigraphie médiévale, p. 48-49.

6. La millor descripció de la topografia de la zona es troba en Alcaide, Arquitectura cristiana balear, p. 55 7. Riera, «Enterramientos», p. 104.

Inscripcions per a no ser llegides, símbols per a no ser vistos

Tamid, 9 (2013), p. 7-25 11

Les circumstàncies de la troballa dels ploms són confuses. Millàs, en l’article que els va dedicar, assenyala que la descoberta fou cap a 1935 mentre es realitzaven tasques de plantació d’ametllers.8 Quatre o cinc anys més tard es va esfondrar el terreny en una zona situada a uns deu metres del lloc de la troballa dels ploms, cosa que va deixar al descobert una cambra subterrània, probablement de caràcter funerari, tot i que en cap moment no es dóna cap mena de precisió respecte d’aquesta qüestió. Es tractava d’una tomba de planta circular, que, segons sembla, no contenia res, amb una volta feta per aproximació de filades, una tècnica constructiva de llarga tradició mediterrània, amb els murs revestits amb una mena d’estuc rogenc. De fet, la suposada antiguitat dels ploms, ja anava bé associar-la d’alguna manera a una estructura funerària suficientment antiga com aquesta.

Finalment, a uns tres-cents metres en direcció nord-est foren localitzats en data imprecisa, però posterior a la troballa dels ploms, diversos enterraments —no se n’especifica el nombre— amb la capçalera orientada cap a llevant, «según costumbre funeraria judaica», com va destacar Millàs.9 En resum, doncs, es tracta d’una triple troballa fruit de la casualitat en tots els casos. Aquest conjunt no s’ha excavat mai i, tot i que es pot pensar en una àrea molt extensa de necròpolis, no disposem de dades que permetin confirmar-ho.

Curiosament, en la primera descripció dels fets que fa Millàs, quan descriu la descoberta dels ploms,10 no menciona el context arqueològic en el qual foren trobats i, en canvi, més endavant11 els situa en un enterrament simple, no en una tomba col·lectiva, col·locats transversalment en relació amb el cos. Podem pensar, doncs, que aquest enterrament i els altres ja mencionats devien formar part del mateix conjunt, en el qual la cambra funerària podia, o no, estar inclosa. No hem d’oblidar que en algunes necròpolis jueves els hipogeus hi són presents. Atès que Millàs desconeix aquest ús de les làmines de plom, posa èmfasi en la presència propera d’una mina d’on s’extreia aquest mineral.

08. Millàs, «Los plomos», p. 3-9. De com es van produir les diverses troballes, hi ha algunes dades de les quals el propietari va informar Guillem Rosselló Bordoy, en aquell moment delegat insular d’excavacions.

09. Millàs, «Los plomos», p. 5.

10. Millàs, «Los plomos», p. 4.

11. Millàs, «Los plomos», p. 6.

12 Tamid, 9 (2013), p. 7-25

Jordi Casanovas Miró

Per a Josep Amengual i Margarita Orfila la troballa d’aquesta sepultura a l’interior de l’illa de Mallorca confirma que els jueus no eren només mercaders i comerciants, ans també latifundistes que compraven terres,12 tesi que ja anteriorment Amengual havia defensat.13 En no conèixer cap mena de detall de l’entorn, no sabem si aquesta era una tomba aïllada d’un jueu o si n’hi havia més.

Els tres ploms havien estat col·locats de dalt a baix al llarg del cos, amb la cara inscrita mirant cap a dins (girada cap al cadàver) i col·locats transversalment en relació amb aquest. És curiós que en aquesta tomba apareguin tres ploms amb el mateix nom, ‫( שמואל בר חגי‬Šemuʾel bar Ḥaggay). Aquesta és una pràctica de la qual no hem trobat cap paral·lel. Com ja apunten Josep Amengual i Miguel Ángel Cau,14 la presència dels ploms en hebreu no vol dir que poguessin expressar-se en hebreu.

La seva forma és irregular, tot i que tendeixen a una forma quadrangular.

Tots ells presenten un o dos orificis, que Millàs suposava que eren per a fixarlos a la mortalla.

La cara epigràfica és més llisa, tot i la presència de forats i irregularitats de tota mena. La inscripció ocupa la meitat superior de la cara i intenta mantenir una certa horitzontalitat, tot i que en alguns casos les lletres ballen, s’inclinen cap a un costat o cap a l’altre. La part posterior, molt irregular, presenta una cara convexa amb una rugositat al centre. El gruix de les vores és d’un centímetre.

En la descripció seguim el mateix ordre que els va donar Millàs.

Plom 1 (figura 1) (Museu de Mallorca, núm. 15355). Quadrangular de formes arrodonides. 23 × 36 cm. Proper a l’extrem dret (apuntat) hi ha un orifici en forma de quadre arrodonit. El mateix passa en els altres dos ploms.

Camp epigràfic: 20 × 2 cm.

Plom 2 (figura 2) (Museu de Mallorca, núm. 15356). Com l’anterior però quelcom més regular. 31 × 38,5 cm. Té un orifici més gran (2 cm) al final de la inscripció, sense afectar-la, tot i la seva proximitat. Un segon forat més petit no ha arribat a perforar totalment la placa.

Camp epigràfic: 22 × 2 cm.

12. Amengual i Orfila, «Paganos, judíos y cristianos», p. 227. Orfila parla dels ploms a les pàgines 226-227 de la segona part de l’article: «La documentación arqueológica» (p. 216-246).

13. Amengual, Els orígens del cristianisme, vol. i, p. 28 14. Amengual i Cau, «Antiguitat tardana», p. 132.

Inscripcions per a no ser llegides, símbols per a no ser vistos

Tamid, 9 (2013), p. 7-25 13

Figura 1. Plom de ses Fontanelles núm. 1 (Museu de Mallorca, núm. 15355)

Figura 2. Plom de ses Fontanelles núm. 2 (Museu de Mallorca, núm. 15356)

14 Tamid, 9 (2013), p. 7-25

Jordi Casanovas Miró

Plom 3 (figura 3) (Museu de Mallorca, núm. 15357). És el més irregular de tots, no sols per la forma ans també pels acabats (superfície de la cara epigràfica poc polida). 41 × 24 cm. Dos orificis es concentren en la part inferior central. Camp epigràfic: 16 × 2 cm.

Figura 3. Plom de ses Fontanelles núm. 3 (Museu de Mallorca, núm. 15357)

Des del punt de vista paleogràfic cal distingir, d’una banda, els trets pròpiament arcaïtzants i, de l’altra, els que es deriven d’una pràctica maldestra amb una eina poc apropiada per part del gravador. Entre els primers cal destacar la xin amb la base apuntada, la mem molt angulosa i oberta pel costat esquerre o l’àlef de base desproporcionada en relació amb la part superior, molt característica d’alguna de les inscripcions més antigues. Tanmateix, crida l’atenció la presència d’apicatures només a l’extrem superior de la bet i la reix. La resta no en porta, la qual cosa és estranya. Si bé no hi ha dubte que una mateixa mà ha fet les incisions en els tres ploms, és evident que en alguns casos hi ha diferències que s’expliquen majoritàriament per una certa improvisació, que es manifesta especialment en la mala alineació de les lletres o en el traçat de la xin, que forma un angle a la base en els ploms 1 i 2, mentre que en el plom 3 el braç esquerre forma també angle. Possiblement la més repre-

Inscripcions per a no ser llegides, símbols per a no ser vistos

Tamid, 9 (2013), p. 7-25 15

sentativa és la mem, ben orientada en el plom 1, en diagonal en el 2 i oberta cap a la part inferior en el 3. Entre altres característiques, es mereix que es destaqui el grup format per la bet i la reix, que constitueixen un veritable nexe: la base de la primera abraça la de la segona i fins i tot la ultrapassa en el plom 2, mentre que en el plom 3 enllaça amb la reix a mitja alçada. Encara més, la bet mostra un apèndix a l’extrem dret de la base que la fa semblant a una guímel, mentre que en aquesta pràcticament no s’aprecia res. Si deixem, doncs, de banda aquests detalls propis d’un treball precipitat, la resta de característiques que hem definit com a arcaïtzants no permeten precisar-ne la cronologia, car alguns d’aquests trets els trobem encara en inscripcions del segle x i fins i tot de l’xi.

Basant-se en aquestes formes arcaïtzants, en l’absència del nom Ḥaggay (= Ageu), el primer dels tres profetes que van exercir el seu ministeri en l’època d’Esdres, en l’onomàstica jueva medieval i prenent com a referència la proximitat de les restes paleocristianes de la basílica de Cas Frares, Millàs els data en el segle iv o v de l’era cristiana, època en què la presència judaica era important a Mallorca, Menorca i Tarragona.15 Josep Amengual i Miguel Ángel Cau els daten a principis del segle v i suposen que la necròpolis jueva és anterior a la basílica.16 La presència de jueus en el segle v, si és que aquesta és la data dels ploms, confirmaria el tarannà més tolerant dels vàndals envers els jueus, actitud que posteriorment podria haver canviat amb la presència dels bizantins a partir de la primera meitat del segle vi.17 Aquest és també el parer de Mateu Riera,18 que, tanmateix, recull la proposta de Raimondo Zucca19 d’atribuir-los una datació més moderna. També David Noy, sense fer cap mena de precisió, apunta una data més tardana,20 basant-se en l’ús de bar en lloc de ben (‘fill’) i en el fet que les incisions en el plom poden, per les característiques del suport, fer pensar en una major antiguitat del text.

15. Millàs, «Los plomos», nota 7: «Piénsese en la carta apologética del obispo Severo y en el buen número de lápidas judaicas halladas en las cercanías de Tarragona».

16. Amengual i Cau, «Antiguitat tardana», p. 132.

17. Amengual i Orfila, «Paganos, judíos y cristianos», p. 213. Vegeu també Navarro, «Necrópolis», p. 36.

18. Riera, «Enterramientos», p. 104, nota 30.

19. Zucca, Insulae Baliares, p. 202.

20. «A considerably later date» (Noy, Jewish inscriptions, núm 177, p. 239).

16 Tamid, 9 (2013), p. 7-25

Jordi Casanovas Miró

Si com assenyalen l’accés a la propietat agrària és sempre més lent que la participació en les relacions comercials i en la producció artesanal;21 si tenim en compte també que els primers textos escrits referents al cristianisme balear corresponen a principis del segle v, amb la peculiaritat, això sí, que reflecteixen una comunitat plenament estructurada,22 i si a més deixem de banda el cas peculiar de Maó, resulta evident, basant-nos en certes característiques paleogràfiques, que cal avançar en el temps i proposar com a data dels ploms els voltants del segle vii, fins i tot sense perdre de vista que el cristianisme va arribar a les balears de la mà dels mercaders judeocristians, o simplement cristians, que recorrien l’Occident.23

3. La menorà de Tarragona Al vessant meridional del turó de l’Oliva, a Tarragona, la urbanització del sector de Mas Rimbau - Mas Mallol va permetre la realització de diverses excavacions arqueològiques. A la zona de ponent del turó es va localitzar un enterrament que a la cara interna de la llosa que corresponia al cap del difunt 24 portava incisa de manera superficial una menorà. És com si algú en el darrer moment hagués volgut deixar constància amb vista al futur que el difunt era un jueu. La presència d’aquest símbol, la suposada existència en aquest lloc d’un temple d’Isis, documentat per l’epigrafia i per algunes restes arquitectòniques disperses, així com la troballa d’àmfores orientals, porten Joan Menchon a proposar que aquesta necròpolis podria ser la de la comunitat jueva a la Tàrraco de l’antiguitat tardana,25 un fet, aquest, que cal estudiar encara amb deteniment. De moment, cal matisar que no es tracta d’un enterrament hebreu, ans de l’enterrament d’un jueu.

La tomba s’ha classificat com a enterrament en fossa o cista amb coberta de lloses.26 Es diferencia de la resta de sepultures d’aquesta mateixa tipologia pel fet que aquestes són de planta rectangular, mentre que aquella adopta una forma

21. Amengual i Orfila, «Paganos, judíos y cristianos», p. 210.

22. Amengual i Orfila, «Paganos, judíos y cristianos», p. 200.

23. Amengual i Orfila, «Paganos, judíos y cristianos», p. 199.

24. Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, núm. 45183.

25. Menchon, «Necròpolis», p. 131-132.

26. Carilla, Vilaseca i Bea, «Un nuevo sector excavado», p. 588. Hi ha una planta de la tomba i un dibuix de la menorà en Bea i Vilaseca, «Dues necròpolis», p. 162-163.

Inscripcions per a no ser llegides, símbols per a no ser vistos

Tamid, 9 (2013), p. 7-25 17

trapezial amb un eixamplament a la zona de les espatlles, la qual cosa permet classificar-la com una variant de les antropomorfes. El cos es diposita al fons de la fossa directament sobre la terra. Cronològicament, aquestes sepultures poden situar-se entre la segona meitat del segle vi i la primera meitat del vii,27 i semblen correspondre al nivell més recent de la necròpolis paleocristiana del Francolí, tot i que en algun moment la llosa incisa ha estat considerada més antiga.28 Aquest seria en tot cas un exemple de símbol aïllat incís també amb una certa precipitació, d’una manera semblant als ploms de Mallorca. La diferència amb aquests rau en el fet que la tomba ha estat localitzada en un context arqueològic més o menys clar, mentre que, en canvi, dels ploms, ho ignorem pràcticament tot. El fet de disposar d’un punt de partida ens hauria de permetre datar les altres representacions de la menorà que han estat localitzades fora de context. Però, com veurem, no és tan senzill.

La menorà de Mas Rimbau és un canelobre de set braços que presenten una lleugera corba (figura 4). L’eix vertical, més prim a la part inferior, s’eixampla a la meitat superior.

Una línia horitzontal uneix la part superior dels braços sense que sobresurti cap traç a manera de flames. La base és de tres peus sense apèndixs. Les dimensions són 12 cm d’alçada i 8,8 cm d’amplada màxima, i està inscrita en una llosa de pedra d’Alcover de 61,4 × 45,5 × 8 cm. És l’única que no apareix associada a cap mena de text.

Trobem representacions de la menorà properes en l’espai i en el temps a la de Mas Rimbau en la inscripció trilingüe de Tortosa (segle vi),29 en la pila trilingüe de Tarrago- Figura 4. Menorà de Tarragona (segle vi),30 en l’epitafi de Lasies, també na (Museu Nacional Arqueolòde Tarragona (segles vi-vii),31 en la làpida gic de Tarragona. núm. 45183)

27. Menchon, «Necròpolis», p. 131-132 28. Com dels segles iii-iv apareix datada en el catàleg de Tarrats (dir.), Tàrraco, pedra a pedra, p. 79.

29. Noy, Jewish inscriptions, núm. 183, p. 247-253.

30. Noy, Jewish inscriptions, núm. 185, p. 254-256.

31. Noy, Jewish inscriptions, núm. 186, p. 256-259.

18 Tamid, 9 (2013), p. 7-25

Jordi Casanovas Miró

dels Pallaresos (segles vi-vii),32 en la de Narbona (segle vii)33 i en la d’Auch (segle vii),34 totes elles no exemptes de problemes. No hem inclòs en aquesta relació la inscripció de Mértola,35 a Portugal, ja que la menorà que hi apareix no pot relacionar-se amb la de Mas Rimbau ni per la tipologia ni per la cronologia.

De totes aquestes, les més semblants són la dels Pallaresos, l’epitafi de Lasies —tot i que només se’n conserva la meitat— i la pila de Tarragona, tenint en compte les diferències normals entre una inscripció més acurada i una incisió com és el cas de la de Mas Rimbau. Hi ha algunes diferències amb la trilingüe de Tortosa, de cinc braços; amb la d’Auch, amb flames per damunt de la barra horitzontal, i especialment amb la de Narbona, que presenta braços corbats i base triangular.

4. Les tombes de València El 21 de maig de 1890 es localitzaren tres sepulcres en el curs d’unes obres del clavegueram que es feien al carrer d’Isabel la Catòlica cantonada amb Ciril Amorós, el primer dels quals portava en aquell moment el nom de «calle del Puerto». Uns dies després aparegueren dues tombes més, cinc en total, totes tipològicament molt semblants. La novetat d’aquesta troballa consistia en la presència de diversos signes hebreus gravats a la cara interna d’algunes de les lloses de coberta. Francisco Danvila,36 un dels primers que es va interessar en aquella curiosa troballa, es preguntava: ¿Si fueron misteriosas indicaciones para encontrar los sepulcros de una misma familia, clase, secta, etc., por qué se colocaron en el interior y como escondidos? ¿Quién puede asegurar que los sospechados caracteres no sean signos francmasónicos de los que usaban los aparejadores de piedra en los tiempos medioevales, ó efecto del capricho del cantero, ó resto de alguna labor anterior, ó

32. Noy, Jewish inscriptions, núm. 187, p. 259-261. Gorostidi, Les inscripcions romanes, p. 95, apunta que la paleografia —no indica exactament quins trets— «respon a una datació més primerenca, cap al segle iv dC. En tot cas, altres paral·lels formals permeten mantenir un arc cronològic entre el iv i el vii dC».

33. Nahon, Inscriptions hébraïques, núm. 291, p. 350-353 34. Nahon, Inscriptions hébraïques, núm. 287, p. 334-335.

35. Alves Dias, «Fragmentos», núm. 93.

36. Danvila, «Arqueología valenciana», p. 261-265.

Inscripcions per a no ser llegides, símbols per a no ser vistos

Tamid, 9 (2013), p. 7-25 19

indicaciones sobre la colocación de las piedras, ó algún otro accidente que ahora no se nos alcanza? Lícito es, por tanto, dudar, como dudamos, en el punto capital de la cuestión, y remitir el fallo á mejor juicio, por más que para nosotros no haría más que evidenciar la certidumbre que tenemos de la procedencia hebrea de las sepulturas.37

Francisco Danvila les va donar a conèixer poc temps després de la troballa i, tot i que Fidel Fita va tenir coneixement de la troballa molt poc temps després, els dibuixos amb els signes incisos i les anotacions de Fita no han estat publicats fins a l’any 2005 per la Real Academia de la Historia.38 Fem aquesta distinció entre els dibuixos i les anotacions perquè, tal com consta a l’expedient de la Real Academia,39 els dibuixos havien estat realitzats per la Comissió Provincial de Monuments de València i en aquests mateixos dibuixos Fita va fer les seves anotacions. Possiblement, en veure, tot i el seu interès, que no hi havia matèria publicable, ateses les dificultats, va deixar de banda aquests papers en espera de noves troballes, que ja no es van produir.

Els dibuixos ocupen una cara i mitja d’un mateix full40 (33 × 21,9 cm) amb la reproducció dels signes de cada llosa i les mides de cadascuna. En total, vuit lloses que apareixen numerades correlativament, però que no porten cap indicació de la tomba a la qual pertanyen, per la qual cosa cal suposar que, si només hi havia cinc tombes, algunes presentaven signes en més d’una de les lloses. La importància d’aquests dibuixos rau principalment en el fet que actualment les lloses originals han desaparegut, per la qual cosa ja no és possible fer-ne cap mena de relectura.

Les tombes tenien forma trapezoïdal, estaven orientades d’oest a est i presentaven un revestiment intern de maons (2,40 m de longitud i 0,93/0,68 m d’amplada superior i inferior). Es cobrien amb lloses de pedra que es recolzaven en els murets perimetrals. Tipològicament són del mateix tipus que les excavades al llarg de les campanyes de 1993, 1994 i 1996 per Josep Vicent Lerma i Matías Calvo41 en diversos solars delimitats pels carrers de Joan d’Àustria, del Pintor Sorolla, de les Monges de Santa Catalina i del Doctor Romagosa, en una zona relativament propera al sector explorat l’any 1890 i

37. Danvila, «Arqueología valenciana», p. 264-265.

38. Casanovas, Epigrafía hebrea, p. 110-111.

39. Real Academia de la Historia, CAV/9/7978/32(1-2).

40. Real Academia de la Historia, 9/7591 41. Calvo, «Necrópolis judía de Valencia», p. 587.

Figura 5. Dibuixos del gravats en les lloses de les tombes de València (Madrid, Real Academia de la Historia, 9/7591, cara A: lloses 1-5)

Figura 6. Dibuixos del gravats en les lloses de les tombes de València (Madrid, Real Academia de la Historia, 9/7591, cara B: lloses 6-9)

20 Tamid, 9 (2013), p. 7-25 Jordi Casanovas Miró

Inscripcions per a no ser llegides, símbols per a no ser vistos

Tamid, 9 (2013), p. 7-25 21

corresponent al tipus C de la seva classificació. Tenen en comú el muret de maons, la forma trapezial de la fossa, la utilització de taüt, com sembla demostrar-ho la presència d’un clau, així com la coberta de lloses de pedra, però difereixen en l’orientació, car, mentre que les primeres tombes excavades es disposaven en sentit oest-est, les darreres ho feien en sentit nord-sud (el cap al sud i els peus al nord), la qual cosa no resulta fàcil d’explicar si és que realment formen part del mateix conjunt, tot i que hi ha exemples de dues orientacions diferents en una mateixa necròpolis jueva i podrien correspondre a dos moments ben diferenciats. Mentre que, pel que fa a les primeres tombes, no hi ha dades suficients per a datar-les, les de les campanyes posteriors han estat adscrites, amb arguments, a un període entre 1348 i l’inici del segle xv.

En l’excavació de Josep Vicent Lerma i Matías Calvo, aquest tipus de tomba constitueix només el 3,8 % del total de tombes excavades, molt per sota de la fossa trapezoïdal excavada en la terra i amb coberta de fusta, que representa el 93,9 % de la part excavada.

Danvila va observar que a les cares internes de les lloses de coberta hi havia «restos de incisiones que, con un mucho de buena voluntad, pueden sospecharse signos alfabéticos».42 Posteriorment, seguint la informació que li deuria proporcionar Fita,43 a més de tots els altres detalls que constitueixen la seva important aportació personal, va fer un intent d’identificar i d’explicar alguns dels signes que hi apareixien. Tanmateix, per a comprendre millor la importància de la troballa, la principal aportació és la de Fita, que amb les seves anotacions acompanya els dibuixos de les lloses. Cal insistir, però, que es tracta només d’un intent d’identificació que no va acompanyat de cap memòria escrita, tal com se li demanava insistentment.

Llosa 1: — × 0,46 m.

Hi ha dos textos. A la part superior: ‫«( אחותו‬su hermana», segons anota Fita mateix). A la part inferior i una mica més gran: ‫«( שלום‬pau»), o ‫שלומ‬, que podria correspondre també al nom Salomó, sense la lletra final. Resulta curiós el nexe format per la ‫ ש‬i la ‫ל‬.

42. Danvila, «Arqueología valenciana», p. 264.

43. «Como parece haber indicado el competentísimo P. Fidel Fita» (Danvila, «Arqueología valenciana», p. 264).

22 Tamid, 9 (2013), p. 7-25

Jordi Casanovas Miró

Llosa 2: 0,60 × 0,53 m.

També conté dos elements. A la part superior, el que sembla un nom: ‫דון‬ ‫נוף‬, «Don Juzef», segons anota Fita. Segons Fita i aproximadament al centre: ‫שלום‬.

Llosa 3: 0,48 × 0,72 m.

A la part central dreta, un canelobre a partir d’un eix cruciforme del mateix tipus que a la llosa 4 seguit del terme ‫דון‬. A un nivell inferior possiblement l’inici de [‫של]ום‬.

Llosa 4: 0,60 × 0,86 m.

Hi ha fins a quatre elements en aquesta llosa, un dels quals és un motiu cruciforme que podrien ser els eixos d’una menorà que no es va fer. La resta està formada per un conjunt situat a la part central (lletra a de Fita) amb un canelobre, que presenta un traç horitzontal a la base dels braços, seguit del que sembla un nom: ‫דון תגי‬. A la part superior dreta (b), la part inicial de [‫של]ום‬ amb el nexe característic, i a la part inferior central (c), diverses incisions.

Llosa 5: 0,93 × 1,37 m.

A la meitat superior i pràcticament al centre, Fita sembla llegir ‫)?( פאל‬.

També, centrada a la part inferior per sota d’unes incisions no identificades, s’observa una ‫ח‬.

Llosa 6: 0,42 × 0,63 m.

Aquesta llosa presenta alguns caràcters de difícil lectura, incisos en una zona prèviament rebaixada: ‫חנאל‬+, probablement un nom. Al marge, Fita, que dubta de la seva lectura, suposa que podria formar part de l’eulògia ‫זכרו לחיי‬ ‫«( העולם הבא‬que la seva memòria perduri en la vida del món futur»), molt difícil d’acceptar en aquest tipus de textos.

Llosa 7: 0,47 × 0,62 m.

Hi ha diverses lectures i correccions repartides en dues línies a la meitat inferior de la llosa. A la primera línia Fita sembla decantar-se per ‫)?( לום‬, i a la segona, per ‫«( בן החכם ר‬fill del savi rabí»), també molt poc probable.

Llosa 8: 0,56 x 0,82 m.

A la darrera llosa, Fita delimita tres grups d’incisions. Al primer (8a) no es veu clar si es llegeix del dret o del revés. A la 8b li sembla veure la fórmula

Inscripcions per a no ser llegides, símbols per a no ser vistos

Tamid, 9 (2013), p. 7-25 23

abreujada ‫זכרונו לברכה( זל‬, «la seva memòria sigui beneïda»), fins i tot amb els signes d’abreviatura, i a la 8c, una part d’una lletra.

5. Conclusions En resum, doncs, comptem amb tres exemples d’un mateix fenomen que tenen com a objectiu comú el de la identificació, en sentit molt ampli, del difunt. En el cas dels ploms, el nom. En la menorà de Tarragona, la professió de la seva fe i l’esperança en la resurrecció, aspecte, aquest, que ja apareix també implícit en els ploms. Finalment, a València, amb la presència de canelobres, noms i algunes aclamacions, trobem una combinació dels anteriors, de textos i símbols. El que crida més l’atenció és que tots tres exemples siguin tan diferents i representin tres manifestacions d’aquest ús funerari que, si bé en principi es mostrava com a considerablement antic, pot pensar-se, a partir del cas de València, que, accentuada la seva pràctica per un sentiment d’inseguretat, es va perpetuar fins a una data molt més tardana. Cal esperar que en un futur noves intervencions proporcionin noves dades d’aquest ús gràcies a la pràctica acurada del treball de camp, sempre pendent del detall més insignificant, encara que només ho sigui en aparença.

Bibliografia Alcaide, Silvia. Arquitectura cristiana balear en la antigüedad tardía (siglos VX dC) [en línia]. Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2011. <http://hdl. handle.net/10803/32933> [Text en PDF] Alves Dias, Maria Manuela. «Fragmentos de um epitáfio do século v».

Ficheiro Epigráfico [Coimbra], 21 (1987), núm. 93.

Amengual, Josep. Els orígens del cristianisme a les Balears i el seu desenvolupament fins a l’ època musulmana. Palma de Mallorca: Moll, 1991-1992. 2 v.

Amengual, Josep; Cau, Miguel Ángel. «Antiguitat tardana a les Illes Balears». En: Tugores, F. (coord.). El món romà a les Illes Balears. Barcelona: La Caixa. Obra Social, 2005, p. 131-138.

Amengual, Josep; Orfila, Margarita. «Paganos, judíos y cristianos en las Baleares: documentos literarios y arqueológicos». ʾIlu. Revista de Ciencias de las Religiones, annex xviii (2007): Fernández Ubiña, José; Marcos, Mar (ed.). Libertad e intolerancia religiosa en el Imperio romano, p. 197-246.

24 Tamid, 9 (2013), p. 7-25

Jordi Casanovas Miró

[Margarita Orfila tracta dels ploms a les p. 226-227, en la segona part de l’article: «La documentación arqueológica», p. 216-246] Bea, David; Vilaseca, Albert. «Dues necròpolis del segle v d.n.e. a Tarragona: excavacions al carrer de Prat de la Riba i al Mas Rimbau». En: Ruiz de Arbulo, Joaquín (ed.). Tàrraco 99. Arqueologia d’una capital provincial romana (Tarragona, 15-17 d’abril de 1999). Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2000. (Documents d’Arqueologia Clàssica; 3), p. 155-164.

Calvo, Matías. «Necrópolis judía de Valencia; nuevos datos». En: López, Ana María; Izquierdo, Ricardo (coord.). Juderías y sinagogas de la Sefarad medieval: En memoria de José Luis Lacave: XI Curso de Cultura Hispanojudía y Sefardí de la Universidad de Castilla - La Mancha. Cuenca: Universidad de Castilla - La Mancha, 2003. (Humanidades; 73), p. 583-610.

Cantera, Francisco; Millàs, Josep M. Las inscripciones hebraicas de España.

Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1956.

Carilla, Ana; Vilaseca, Albert; Bea, David. «Un nuevo sector excavado de la necrópolis tardo-imperial de Mas Rimbau (Tarragona, Tarragonès).

Nota preliminar». En: XXIV Congreso Nacional de Arqueología (Cartagena 1997). Vol. 4. Múrcia, 1999, p. 587-592 Casanovas, Jordi. Epigrafía hebrea. Madrid: Real Academia de la Historia, 2005. (Catálogo del Gabinete de Antigüedades. I, Antigüedades; 1.1.5) Danvila Collado, Francisco. «Arqueología valenciana. Sepulcros de la calle del Puerto». El Archivo [València], 5 (novembre 1891), p. 261-265.

Favreau, Robert. Épigraphie médiévale. Turnhout: Brepols, 1997.

Gorostidi, Diana. Ager Tarraconensis. Vol. 3: Les inscripcions romanes. Tarragona: Institut d’Estudis Catalans: Institut Català d’Arqueologia Clàssica, 2010. (Documenta; 16) Menchon, Joan. «Necròpolis de l’antiguitat tardana i alta edat mitjana a les comarques del Camp de Tarragona, Conca de Barberà i Priorat». En: Molist, Núria; Ripoll, Gisela. Arqueologia funerària al nord-est peninsular (segles VI-XII). Vol. 2. Olèrdola: Museu d’Arqueologia de Catalunya; Barcelona: Departament de Cultura: Universitat de Barcelona, 2012. (Monografies d’Olèrdola; 3.1), p. 125-154.

Millàs, Josep M. «Los plomos con inscripción hebraica de “Ses Fontanelles” (Mallorca)». Sefarad [Madrid; Barcelona], 18 (1958), p. 3-9. [Un resum d’aquest article va aparèixer en: Veny, C. Corpus de las inscripciones baleáricas hasta la dominación árabe. Roma: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1965. (Biblioteca de la Escuela Española de Historia y Arqueología en Roma; 15), p. 23-24]

Inscripcions per a no ser llegides, símbols per a no ser vistos

Tamid, 9 (2013), p. 7-25 25

Nahon, Gérard. Inscriptions hébraïques et juives de France médiévale. París: Les Belles Lettres, 1986.

Navarro, Rosario. «Necrópolis y formas de enterramiento de época cristiana en las Baleares. El mundo funerario». En: Palol, Pere de (dir.). Les Illes Balears en temps cristians fins als àrabs. Maó: Institut Menorquí d’Estudis, 1988, p. 25-40.

Noy, David. Jewish inscriptions of Western Europe (JIWE). Vol. 1. Cambridge; Nova York: Cambridge University Press, 1993.

Riera, Mateu. «Enterramientos de la antigüedad tardía en las islas de Cabrera y Mallorca». En: Morir en el Mediterráneo medieval: Actas del III Congreso Internacional de Arqueología, Arte e Historia de la Antigüedad Tardía y Alta Edad Media Peninsular celebrado en la Universidad Autónoma de Madrid y el Museo de los Orígenes de Madrid (Casa de San Isidro, 17 y 18 de diciembre de 2007). Oxford: John and Erica Hedges, 2009. (BAR International Series; S2001), p. 99-151.

Tarrats, Francesc (dir.) Tàrraco, pedra a pedra: Exposició, Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, del 10 de juny al 22 de novembre del 2009. Tarragona: Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, 2009.

Treffort, Cécile. Mémoires carolingiennes: L’ épitaphe entre célébration mémorielle, genre littéraire et manifeste politique (milieu VIIIe-début XIe siècle).

Rennes: Presses Universitaires de Rennes, 2007.

Zucca, Raimondo. Insulae Baliares: Le Isole Baleari sotto il dominio romano.

Roma: Carocci, 1998.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 9 (2013), p. 27-50 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.28 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Jueus i conversos en el comerç internacional barceloní de la baixa edat mitjana (1349-1450) Gloria POLONIO LUQUE Universitat de Barcelona

Rebut: 26.11.2012 — Acceptat: 20.03.2013 Resum. El paper exercit pels jueus i els conversos en el comerç internacional barceloní de la baixa edat mitjana és un tema sobre el qual existeix, encara a dia d’avui, un gran desconeixement, tot i la seva importància evident i indiscutible.

L’activitat comercial de jueus i conversos ha quedat reflectida en un important nombre de comandes marítimes, una font que ens ha proporcionat valuosa i important informació sobre els intercanvis i les relacions socials, no tan sols de la comunitat hebrea, anterior i posterior als atacs soferts l’any 1391, sinó també dels conversos de la seva època, de manera que es demostren forts llaços d’unió entre els uns i els altres, i l’existència d’una població jueva a la ciutat de Barcelona després de 1391, la qual cosa demostra la falsedat del tòpic de la seva desaparició o inexistència. És evident avui dia la necessitat, dins de la historiografia, de posar fi al desconeixement sobre la participació dels jueus i els conversos en el comerç marítim mediterrani de la baixa edat mitjana; esperem que aquest article hi col·labori.

Paraules clau: comerç, jueus, conversos, edat mitjana, comandes marítimes, jueus de Barcelona

Correspondència: Gloria Polonio Luque. Carrer del Concili de Trento, 108. E-08020 Barcelona. UE. Tel.: 00 34 627 901 476. A/e: gpolonio@yahoo.es.

28 Tamid, 9 (2013), p. 27-50

Gloria Polonio Luque

Jews and converts in Barcelona’s international trade in the late Middle Ages (1349-1450) Abstract. We still know very little about the role of Jews and converts in Barcelona’s international trade in the Late Middle Ages, despite their clear, undisputable importance in that regard.

The commercial activity of Jews and converts is reflected in a significant number of maritime contracts (comandes marítimes). The documents in question are a source of valuable, important information on social relations and exchanges, not only of the Hebrew community, before and after the attacks of 1391, but also of the converts of the time. They show that there were strong ties between the two groups, as well as that the city of Barcelona had a Jewish population after 1391, giving the lie to claims it had vanished or ceased to exist.

Today, within historiography, there is an evident need to remedy the lack of knowledge of the role of Jews and converts in Mediterranean maritime trade in the Late Middle Ages. This article is intended to help do just that.

Keywords: trade, Jews, converts, Middle Ages, maritime contracts, Barcelona, Barcelona’s Jews

1. Introducció El paper exercit pels jueus i els conversos en el comerç internacional barceloní de la baixa edat mitjana és un tema sobre el qual existeix, encara a dia d’avui, un gran desconeixement, tot i que continua essent un punt indiscutible d’atenció per als historiadors.

La seva importància dins de la ciutat de Barcelona és evident, així com l’existència d’una activitat comercial que va quedar reflectida en els documents de comandes marítimes, font que ens ha proporcionat valuosa i important informació sobre els intercanvis i les relacions socials de jueus i conversos.

La comanda marítima era un contracte notarial en el qual trobem un soci capitalista, que aporta la majoria del capital, i un soci gestor, que actua com a agent actiu. El contracte s’estableix per a un únic viatge i té com a finalitat vendre en el lloc indicat les mercaderies objecte del contracte, així com la posterior compra d’altres productes que seran portats pel gestor en el viatge de tornada i lliurats al seu retorn.

Jueus i conversos en el comerç internacional barceloní

Tamid, 9 (2013), p. 27-50 29

El benefici d’aquest contracte, en la majoria dels casos, s’establia en tres quartes parts per al soci capitalista i la resta per al soci gestor, allò que es coneix com el quart diner. Tot el risc, i per tant les possibles pèrdues, eren a càrrec del soci inversor.

El document notarial de comanda marítima ens ofereix l’ideal de coneixement entorn d’una operació comercial: dates, mercaders, inversors, armadors, tipus de naus, destinacions, ports d’origen, productes, quantitats, valors i en alguns casos, fins i tot, els costos addicionals sorgits en el viatge (impostos, etc.). Podem obtenir important informació sobre els protagonistes i les rutes comercials que en el Mediterrani i des d’aquí van protagonitzar els viatges i els intercanvis reflectits en la documentació.

Formant part del contracte de comanda marítima, trobem diverses denominacions que ens ajuden a entendre millor el tipus d’acord establert; per exemple, la denominada comanda a espars consistia en la venda i la posterior compra de les mercaderies indicades pel soci inversor però de manera individual o separada, és a dir, no es tractava amb el total de mercaderies que formaven part del carregament.

Semblantment, la comanda in communi ens indica que el comendatari formava un únic carregament de mercaderies amb les seves pròpies, i totes eren venudes i invertides de la mateixa manera. En aquests casos rares vegades s’especificaven els productes d’importació, ja que aquests quedaven sota l’elecció del soci gestor, que es comprometia a obtenir el major rendiment o benefici (a la seva consideració).

En molts casos el document notarial de comanda, en lloc d’esmentar els productes d’importació, feia referència a l’existència del seu corresponent albarà, és a dir, al document privat que acreditava la liquidació del contracte de comanda i que es realitzava a la finalització del viatge. Desgraciadament, són molt pocs els que s’han conservat i, per tant, quan això ocorre, desconeixem els productes protagonistes d’aquests intercanvis.

2. L’activitat comercial de jueus i conversos a la ciutat de Barcelona a la baixa edat mitjana Existeix una gran necessitat de posar fi al desconeixement sobre la participació dels jueus i els conversos en el comerç marítim mediterrani de la baixa edat mitjana. La imatge que generalment es té del jueu medieval s’associa a l’existència d’una minoria religiosa enormement activa en el camp econòmic

30 Tamid, 9 (2013), p. 27-50

Gloria Polonio Luque

i, especialment, en l’àmbit comercial: canvis monetaris, préstec, usura, sense oblidar les aportacions en l’àmbit professional i l’artesanal (amb productes com ara el coral, la seda, etc.).

Estudis recents estan canviant aquesta visió. No se’n nega la presència majoritària en alguns àmbits, com ara la medicina, però ens presenten una comunitat jueva més oberta i dedicada a múltiples activitats, de manera que es desfà aquesta idea que únicament actuaven en oficis propis i molt específics.1 Naturalment, la importància de la comunitat jueva en el sistema comercial mediterrani és innegable, un paper que, a més, va ser afavorit per l’existència d’unes fortes relacions familiars i religioses, les quals els van ajudar a crear i a mantenir unes fèrries xarxes comercials.2 Les activitats mercantils de la comunitat jueva de Mallorca han estat font d’interès per a la nostra historiografia pel seu protagonisme en l’àmbit comercial del Mediterrani occidental, especialment en la ruta econòmica amb el nord d’Àfrica en el segle xiv.3 Així mateix, s’han estudiat detalladament les comunitats hebrees valencianes i la seva relació comercial amb el món musulmà (al-Àndalus).

La comunitat jueva barcelonina és la menys estudiada, tot i que els jueus barcelonins ja comerciaven des d’una data molt primerenca amb Alexandria, Xipre, Creta i països musulmans del nord d’Àfrica, amb els quals, ocasionalment, també mantenien llaços familiars.4 Autors com David Romano5 o Josep Hernando6 ens han descobert l’existència d’unes fonts documentals, abundants i desconegudes, que ens ajuden a conèixer millor el paper desenvolupat per la comunitat jueva de Barcelona en el comerç baixmedieval. Es tracta de les fonts notarials conservades als arxius de la Ciutat Comtal, les quals també ens ofereixen importants coneixements del món dels conversos i de la relació entre aquests i les famílies jueves a la ciutat de Barcelona.

1. Hinojosa Montalvo, «La sociedad y la economía».

2. Gràcies als estudis de Shelomo Dov Goitein basats en la documentació de la guenizà del Caire, coneixem la dinàmica de la vida econòmica, financera i mercantil desenvolupada per les comunitats jueves entorn al Mediterrani en els segles xi i xii.

3. Maiz Chacón, «Los judíos mallorquines».

4. Assis, «La participación»; Hinojosa Montalvo, «La sociedad y la economía».

5. Romano. «La aljama de judíos de Barcelona».

6. Hernando, «Conversos i jueus».

Jueus i conversos en el comerç internacional barceloní

Tamid, 9 (2013), p. 27-50 31

Un primer intent de monografia o estudi globalitzador dels jueus barcelonins ha estat el d’Ana Rich,7 encara que les seves conclusions respecte al comerç i a l’activitat comercial, basats en una interpretació errònia de les comandes marítimes estudiades, no aclareixen l’aportació hebrea a l’activitat comercial de Barcelona.

L’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB) conserva un important llegat notarial, que ens ha permès estudiar més de tres mil comandes marítimes dipositades a Barcelona a la fi de l’edat mitjana.

Del total de protocols notarials als quals hem tingut accés, hem obtingut cent quaranta-tres comandes marítimes amb referències a jueus o conversos.

Més concretament, setanta-quatre es refereixen a jueus8 i seixanta-nou a conversos.

En el cas dels jueus, un 92 % de les comandes es van realitzar abans de l’atac al call de Barcelona, i la resta, un 8 %, entre els anys 1392 i 1440. En aquests mateixos anys es realitzen les comandes protagonitzades per conversos, un total de seixanta-nou, per la qual cosa el nombre de referències a jueus (52 %) i a conversos (48 %) presenta gairebé la mateixa distribució percentual.

Si ens centrem en el nombre de persones, n’hem reconegut cinquantaquatre de definides com a jueves; d’aquestes, dues són dones, trenta-sis actuen com a agents inversors i set com a agents actius, és a dir, com a comendataris.

En el cas dels conversos, només cinc actuen com a comendataris, i la resta, un total de disset, exerceixen com a socis inversors.

Gràcies a la informació que les comandes ens donen sobre els oficis, hem observat les múltiples activitats desenvolupades pels jueus a la ciutat de Barcelona. Hi trobem un sastre, un coraler, quatre seders i vuit mercaders, un nombre que creix considerablement en l’àmbit convers, entre els quals hem identificat un total de catorze mercaders, tres corredors, un coraler i un sastre.

Els seus oficis són paral·lels a les seves procedències: tots són naturals de Barcelona, exceptuant-ne alguns jueus de Castelló d’Empúries, de Sant Feliu, de Solsona i de Mallorca, illa on es van refugiar una gran majoria després dels

7. Rich Abad, La comunitat jueva de Barcelona.

8. Madurell Marimon i García Sanz, Comandas comerciales. Aquests autors van ser els primers a estudiar les comandes relacionades amb jueus. N’hi ha a les pàgines 230, 233, 248 i 261 del volum.

32 Tamid, 9 (2013), p. 27-50

Gloria Polonio Luque

atacs soferts a la Ciutat Comtal i on la comunitat jueva va tenir també una gran importància, sobretot en el tràfic dirigit al nord d’Àfrica.

En l’àmbit dels conversos, tots es declaren naturals de Barcelona, exceptuant-ne els germans Almúnia, naturals de València, però amb domicili a la Ciutat Comtal.

Per acabar, una procedència estrangera, la del jueu Lleó Abraham, natural de Marsella, que operava comercialment a la ciutat de Barcelona.

3. Jueus protagonistes dels intercanvis comercials. Una visió de les comandes marítimes Iniciarem el nostre estudi comercial de la comunitat jueva de Barcelona a través de la visió que ens ha proporcionat l’estudi de les comandes marítimes, i coneixerem els protagonistes que hi apareixen i que adjuntem en la següent llista, on, a més del nom i la procedència, hem indicat el nombre total de comandes en les quals s’hi fa referència, de manera que ens fem una idea de la importància de la seva activitat comercial: 01.

02.

03.

04.

05.

06.

07.

08.

09.

10.

11.

12.

13.

14.

15.

16.

17.

18.

19.

Abamari Issach Rossell, jueu de Barcelona (una).

Abraham Benvenist, jueu de Barcelona (una).

Abraham Issach Bonamà, jueu de Barcelona (dues).

Asperans, sastre, jueu de Sant Feliu (una).

Astruch Massana, jueu de Barcelona (una).

Astruch Revella, jueu de Barcelona (una).

Astruch Simó, seder, jueu de Barcelona (una).

Astruch Vides, jueu de Barcelona (una).

Bonifaci Botarell, mercader, jueu de Barcelona (una).

Bonjuha Duran, mercader, jueu de Barcelona (tres).

Bonjuha Duran, fill de Vidal Duran, jueu de Mallorca (una).

Bonhuja Mossé d’Alell, seder, jueu de Barcelona (una).

Bonjuha Samuel Bolaix, mercader, jueu de Barcelona (onze).

Bonsenyor Gracià, jueu de Barcelona (una).

Espauri, mercader, jueu de Barcelona (una).

Esther, vídua de Samuel Ravaya, físic, jueu de Barcelona (una).

Hasday Cresques, jueu de Barcelona (una).

Issach Astruch, jueu de Barcelona (una).

Issach Bisbal, jueu de Barcelona (una).

Jueus i conversos en el comerç internacional barceloní

20.

21.

22.

23.

24.

25.

26.

27.

28.

29.

30.

31.

32.

33.

34.

35.

36.

37.

38.

39.

40.

41.

42.

43.

44.

45.

Tamid, 9 (2013), p. 27-50 33

Issach Bonsenyor, jueu de Castelló d’Empúries (una).

Issach Ferrer Jucef, mestre de coral, jueu de Barcelona (tres).

Issach Malet, jueu de Barcelona (una).

Jaume de Ripoll, jueu de Barcelona (una).

Jucef Abbes, mercader, jueu de Barcelona (dues).

Jucef Besers, jueu de Solsona (una).

Jucef Bolaix, jueu de Barcelona (una).

Jucef Bonhom, mercader, jueu de Barcelona (tres).

Jucef Corayef, seder, jueu de Barcelona (una).

Jucef Nassanell, jueu de Barcelona (una).

Lleó Abraham, jueu de Marsella (una).

Magaluf Jucef Massagran, jueu de Barcelona (una).

Maymó Barnum, paraire, jueu de Barcelona (una).

Mossé Bonhom, seder, jueu de Barcelona (tres).

Salamó Adret, jueu de Barcelona (dues).

Salamó Astruch Falcó, jueu de Barcelona (dues).

Salamó Atzara, mercader, jueu de Barcelona (sis).

Salamó Domasch, jueu de Barcelona (dues).

Salamó Duran, germà de Bonjuha Duran, jueu de Mallorca (una).

Salamó Gracià, jueu de Barcelona (una).

Sara, vídua de Saltell Cabrit, jueu de Barcelona (una).

Sentou Domasch, jueu de Barcelona (una).

Seruco Vives, jueu de Barcelona (una).

Vidal Bases, jueu de Solsona (dues).

Vidal de Ripoll, jueu de Barcelona (una).

Vidal Massana, jueu de Barcelona (una).

Rellevants pel nombre de comandes que protagonitzen són el mercader Bonjuha Samuel Bolaix i el també mercader Salamó Atzara. El primer actua com a comendatari l’any 1388 al costat de Francesc Fogassot, patró de nau i ciutadà de Barcelona, en un viatge a Xipre, a Beirut i a Alexandria, i estableix un total d’onze comandes marítimes, totes elles cancel·lades entre l’any 1390 i el juny del 1391.9

9. AHPB, Joan Nadal, Manual de comandes, 27 de novembre del 1388 - 21 de maig del 1389.

34 Tamid, 9 (2013), p. 27-50

Gloria Polonio Luque

Gairebé tots els inversors són també jueus, a excepció de tres, mercaders i ciutadans de Barcelona. La relació d’aquestes comandes i inversions és com segueix: — Jucef Abbes, mercader, jueu de Barcelona, inverteix 110 lliures, 16 sous i 7 diners en tres caixes de ferret10 dirigides a la compra de laca.

— Jucef Abbes, mercader, jueu de Barcelona, inverteix 23 lliures i 1 sou en dues caixes de coral que invertirà segons millor consideri.

— Vidal Massana, jueu de Barcelona, aporta 55 lliures en un comú de mercaderies.

— Issach Astruc, jueu de Barcelona, aporta 27 lliures i 10 sous en un comú de mercaderies que s’invertiran en la compra de clau i gingebre.

— Salamó Atzara, mercader, jueu de Barcelona, inverteix 114 lliures, 16 sous i 8 diners en tres caixes de coral per a l’adquisició de pebre o laca.

— Salamó Atzara, mercader, jueu de Barcelona, inverteix 30 lliures, 13 sous i 6 diners en una caixa de botó de coral que deixa en mans del criteri del comendatari.

— Antoni Company, mercader i ciutadà de Barcelona, inverteix 61 lliures i 10 sous en tres caixes de coral per a la compra de pebre o laca.

— Pere Oliver, mercader, ciutadà de Barcelona, inverteix 55 lliures en un comú de mercaderies dirigides a la compra de sucre mocarra o bé moneda d’or.

— Gabriel Montpeó, mercader, ciutadà de Barcelona, inverteix 15 liures, 14 sous i 6 diners en una caixa de coral mijans per a la compra d’orpiment o sucre fi damasquí i laca madura.

— Salamó Adret, jueu de Barcelona, inverteix 45 lliures, 7 sous i 2 diners en una bala de sis draps de llana de diversos colors de Vilafranca de Conflent, la venda de la qual invertirà en la compra de 35 lliures en bona laca fina, i la resta, en turqueses grans i blaves.

— Astruch Revella, jueu de Barcelona, inverteix 27 lliures, 4 sous i 4 diners en un sac de violetes dirigit a la compra de gingebre verd en suc de llimona o bé gingebre maquí o pebre.

10. El mot ferret designa el sulfat de coure que s’utilitzava en tintoreria i també el nom de la roba tenyida de color blau amb aquest producte; veg. Gual Camarena, Vocabulario, p. 316.

Malgrat que el mot es troba en diversos documents relacionats amb el comerç, no consta amb aquest sentit ni en el Diccionari català-valencià-balear d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll ni en el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines.

Jueus i conversos en el comerç internacional barceloní

Tamid, 9 (2013), p. 27-50 35

Salamó Atzara, que forma part dels inversors que acabem de veure, protagonitza un total de sis comandes, sempre com a agent inversor, exportant coral i important espècies, denominador comú de totes les seves transaccions comercials.

La primera comanda que trobem en què Salamó actua és de l’any 1368 en un viatge dirigit a Gènova. Posteriorment, l’any 1385, inverteix en un viatge dirigit a l’Alguer i a Sardenya, i, la seva última inversió, la va realitzar amb Bonjuha Samuel Bolaix i ens hi hem referit més amunt.

En la majoria de les accions comercials que hem estudiat, els jueus i els conversos actuen com a agents inversors, raó per la qual ens agradaria centrarnos en els set comendataris que actuen com a agents actius de l’activitat comercial: Issach Bonsenyor, Magaluf Jucef Massagran, Lleó Abraham, Bonjuha Duran, Jucef Bonhom, Bonjuha Samuel Bolaix (a què ens hem referit més amunt) i, per acabar, el jueu Asperans. En algun cas, únicament se n’ha conservat una comanda marítima o un únic viatge, però els considerem més interessants enfront de la resta dels companys inversors, perquè actuen com a mercaders actius, viatgen i comercien amb les mercaderies, com la resta de mercaders cristians; ens mostren una activitat comercial en què els jueus són presents i protagonistes.

Per ordre cronològic, l’any 1367 trobem Issach Bonsenyor, jueu de Castelló d’Empúries, que rep una comanda d’Esther, vídua del físic i jueu barceloní Samuel Ravaya, per a comerciar a la seva ciutat natal.11 En el mateix any actua el jueu barceloní Magaluf Jucef Massagran, que rep del seder i jueu barceloní Astruch Simó un total de 8 lliures i 2 sous, que són invertits en divuit vels de seda, per tal de vendre’ls a Mallorca, on invertirà en la compra de seda andalusina.

També trobem Lleó Abraham, jueu de Marsella, l’any 1367, que realitza una comanda sense destinació concreta amb el jueu barceloní Jucef Nassanell, de 20 lliures en gingebre verd confitat, sàndal i mercaderies comunes, que invertirà igualment en un comú de productes.

Divuit anys després, concretament el 1385, tornem a veure un jueu actuant d’agent comercial, concretament Bonjuha Duran, fill de Vidal Duran, jueu de Mallorca, que rep una comanda del seu germà Salamó Duran, jueu també de Mallorca, de 55 lliures en un comú de mercaderies. La comanda no determina la destinació del viatge.

11. Vegeu els textos documentals en l’apèndix del final d’aquest article.

36 Tamid, 9 (2013), p. 27-50

Gloria Polonio Luque

Més interessant és el viatge realitzat aquest mateix any pel mercader i jueu barceloní Jucef Bonhom a Sardenya en la nau de Pere Bartolí, ciutadà de Barcelona, en el qual estableix quatre comandes marítimes. Tots els inversors són jueus i tots ells deixen la importació en mans del seu bon criteri; s’exporten quantitats invertides en el comú de mercaderies o bé en draps de llana i safrà: — Bonjuha Duran, mercader jueu de Barcelona, inverteix 100 lliures en safrà i draps de llana.

— Un teixidor de vels, jueu de Barcelona, que no hem pogut determinar, inverteix 12 lliures en draps de llana.

— Maymó Barnum, paraire jueu de Barcelona, inverteix 20 lliures en el comú de mercaderies.

— Bonjuha Mossé d’Alell, seder jueu de Barcelona, inverteix 22 lliures, 16 sous i 4 diners en el comú de mercaderies.

Per acabar, i no menys interessant, és la comanda rebuda per Asperans, sastre jueu de Sant Feliu, l’any 1440, en el viatge a Càller; rep del cirurgià barceloní Bernat des Pi 54 sous per a la compra de llana sarda. L’import i la destinació no són especialment rellevants, encara que sí que ho és la data de la comanda, molt posterior als atacs soferts contra el call i que mostra, encara que sigui tímidament, una persistència jueva en les activitats comercials i marítimes de la Ciutat Comtal, tot i que la gran majoria de les comandes marítimes posteriors a l’any 1391 van passar a mans de conversos.12 D’altra banda, no volem deixar de fer referència a les tres comandes marítimes que el seder jueu de Barcelona Mossé Bonhom va establir com a soci inversor l’any 1383. La primera, amb els comendataris Jaume Sala, mercader de Barcelona, i Bernat sa Fortesa, mercader natural de Cardona, en el seu viatge a Xipre i a Alexandria, on va invertir en un comú de mercaderies per establir la compra d’indi o pebre. La resta de comandes, també dirigides a XipreAlexandria, en el mateix any, es van realitzar amb Gabriel Ponç i Antoni Torrent, mercaders de Barcelona, com a comendataris. També va invertir en el comú de les mercaderies per posteriorment determinar la compra d’espècies.13

12. Vegeu el document núm. 9 de l’annex.

13. AHPB, Arnau Lledó, Manual de comandes, 19 de desembre del 1382 - 18 de gener del 1384.

Jueus i conversos en el comerç internacional barceloní

Tamid, 9 (2013), p. 27-50 37

No hem trobat cap més referència a mercaders o a artesans jueus actuant com a inversors o comendataris en les nostres fonts després dels atacs soferts per la comunitat jueva de Barcelona, però sí que hem descobert que el protagonisme d’aquestes comandes passava a mans converses i en alguns casos sense produir-se un trencament entre ambdues comunitats.

No ens agradaria acabar aquest article sense fer una petita referència a les dues jueves inversores que van protagonitzar comandes, concretament la vídua de Samuel Ravaya, de nom Esther, i la també vídua de Saltell Cabrit, jueu de Barcelona, de nom Sara. És curiós, així mateix, que cap de les dones que han aparegut en la documentació estudiada no s’hagi declarat conversa.

El paper de la dona jueva solament tenia realment importància en les circumstàncies en què la dona havia d’assumir alguna responsabilitat en la direcció i l’administració familiar com a conseqüència de la mort del marit. És el moment, per tant, en el qual trobem en la documentació notícies de vídues jueves encarregades de la gestió de béns econòmics i fins i tot ocupades en determinades activitats professionals.

Dins del sector mercantil, aquestes notícies són certament escasses, molt més si parlem de jueves dedicades a activitats mercantils de caràcter itinerant.

En canvi, sembla que sí que van ser relativament nombroses les jueves propietàries de petites botigues dedicades a la venda al detall de productes alimentaris.14 En el nostre cas no podem aventurar-nos a cap conclusió, ja que únicament dues comandes ens parlen de jueves. En el cas d’Esther, una comanda de l’any 1367 dirigida a Castelló d’Empúries, en la qual no es fa esment dels productes protagonistes, ja que tot queda en mans d’Issach Bonsenyor, jueu i mercader de la mateixa localitat.

I respecte a Sara, l’any 1383 inverteix en la ruta Xipre-Alexandria un total de 30 lliures en dos draps de diversos colors per tal que Jaume Sala, mercader de Barcelona, i Bernat sa Fortesa, mercader de Cardona, inverteixin en la compra de dos camelots blavencs, la qual cosa ens indica un comerç dirigit sobretot al consum propi.

En conseqüència, si les dones jueves no formaven part de l’activitat comercial de la ciutat, ja que la seva presència és quasi inexistent en les nostres comandes marítimes, és normal que, un cop aquestes mateixes dones es converteixen i formen part del món convers, no apareguin tampoc en la docu-

14. Cantera Montenegro, «La mujer judía».

38 Tamid, 9 (2013), p. 27-50

Gloria Polonio Luque

mentació, i per això no hem trobat cap referència a dones converses actuant com a agents inversors del comerç.

4. Conversos protagonistes dels intercanvis comercials: ruptura o continuïtat? Una visió de les comandes marítimes Conversos i jueus van mantenir estretes i íntimes relacions, unes vegades per amistat o bé per parentiu, i unes altres per motius econòmics. És comprensible que el convers educat en una família jueva no pogués amb posterioritat deixar de pensar, de parlar i d’actuar com un jueu, per la qual cosa van ser freqüents les relacions i els interessos entre tots dos grups.15 La gran majoria de conversos que apareixen en la nostra documentació actuen com a agents inversors del comerç. Excepcionalment, podem parlar de dos o tres mercaders que indiquen en el document l’estatus de conversos i actuen com a comendataris, la qual cosa no significa que molts dels nostres agents no poguessin ser-ho sense així reflectir-ho en els protocols.

Els conversos que hem pogut conèixer, ja sigui com a agents inversors o bé com a mercaders actius són: 01. Alguer, Ramon, convers, corredor, ciutadà de Barcelona (tres).

02. Almúnia, Gabriel, convers, natural de València, amb domicili a Barcelona, germà de Joan Almúnia, convers de València (una).

03. Almúnia, Joan, convers, natural de València, amb domicili a Barcelona, germà de Gabriel Almúnia, convers de València (una).

04. Ballester, Gispert, convers, corredor, ciutadà de Barcelona (quatre).

05. Bertran, Francesc, convers, mercader, ciutadà de Barcelona (una).

06. Cardona, Joan, convers, mercader, ciutadà de Barcelona (dotze).

07. Codonyà, Joan, convers, mercader, ciutadà de Barcelona (una).

08. Cortil, Berenguer, convers, mercader, ciutadà de Barcelona (una).

09. Fabra, Bernat, convers, corredor, ciutadà de Barcelona (divuit).

15. Marín Padilla, «Relación judeoconversa», p. 273; Hernando i Delgado, «Conversos i jueus».

Jueus i conversos en el comerç internacional barceloní

10.

11.

12.

13.

14.

15.

16.

17.

18.

19.

20.

21.

22.

Tamid, 9 (2013), p. 27-50 39

Ferrer, Lluís, convers, mercader, ciutadà de Barcelona (sis).

Massana, Arnau, convers, mercader, ciutadà de Barcelona (cinc).

Massana, Joan, convers, mercader, ciutadà de Barcelona (tres).

Massana, Llorenç, convers, mercader, ciutadà de Barcelona (una).

Novella, Francesc, convers, mercader, ciutadà de Barcelona (dues).

Orta, Bernat d’, convers, mercader, ciutadà de Barcelona, abans conegut com a Bonifaç Botarell (dues).

Parets, Ramon de, convers, mercader, ciutadà de Barcelona, germà de Bernat d’Orta, mercader de Barcelona (dues).

Pere, Arnau, convers, coraler, ciutadà de Barcelona (una).

Plana, Francesc sa, mercader, ciutadà de Barcelona, convers (una).

Puig, Jaume, convers, mercader, ciutadà de Barcelona (una).

Queralt, Ramon, convers, mercader, ciutadà de Barcelona (una).

Salamó, Guillem, convers, sastre, ciutadà de Barcelona (una).

Sanxo, Guillem, mercader, ciutadà de Barcelona, convers (una).

Trobem conversos des de l’any 1392 fins al final de la nostra cronologia, és a dir, trobem comandes on es fa referència explícita a la condició de convers dels seus agents comercials des de 1392 fins a finals del segle xv. Del total d’aquests conversos, el 77 % es declaren mercaders, seguits d’un 14 % de corredors, i només hem constatat un coraler i un sastre en l’àmbit dels artesans.

De la llista que acabem de veure, únicament quatre actuen com a agents actius del comerç: Francesc sa Plana, just un any després de l’atac sofert per la comunitat hebrea de Barcelona; Arnau Massana el 1397, ja que amb posterioritat només exerceix com a inversor; els germans Almúnia l’any 1409, i Joan Cardona, que actua entre 1413 i 1415. La resta de conversos que hem conegut a través de les comandes marítimes estudiades actuen com a socis inversors, això sí, amb importants quantitats econòmiques, i en molts dels casos en relació amb un tràfic intens de comerç del coral (uns intercanvis tradicionalment associats a jueus i a conversos segons la historiografia).16 En una única comanda de l’any 1409 trobem els germans Almúnia, Gabriel i Joan, naturals de València i amb domicili a Barcelona, com a comendataris

16. Camós i Cabruja, «Referencias documentales»; Coulon, «Un élément clef».

40 Tamid, 9 (2013), p. 27-50

Gloria Polonio Luque

en un viatge a Aigüesmortes, a França i a Avinyó. Es comprometen a invertir 164 lliures, 8 sous i 4 diners de Joan Rossell Mitjavila, mercader de Barcelona, que exporta vi, panses, indi, gingebre i safrà. La venda i posterior compra han quedat reflectides en el corresponent albarà, que no s’ha conservat.

Més intensa és l’activitat econòmica de Joan Cardona, convers i mercader de Barcelona. Actua en solitari en un viatge a Siracusa l’any 1413 i estableix una sèrie de comandes amb els següents inversors:17 — Vidal Bases, jueu de Solsona. 60 lliures, 5 sous i 5 diners en set draps de llana de diversos colors de Barcelona, que invertirà segons millor consideri.

— Vidal Bases, jueu de Solsona. 60 lliures, 5 sous i 9 diners en set draps de llana de diversos colors de Barcelona, que invertirà segons millor consideri.

— Lluís Ferrer, convers, mercader de Barcelona. 57 lliures, 8 sous i 7 diners en set draps de llana de diversos colors de Barcelona, que invertirà segons millor consideri.

— Ferrer Bertran, mercader de Mallorca. 47 lliures, 19 sous i 11 diners en set draps de llana de diversos colors de Barcelona, que invertirà segons millor consideri.

Amb posterioritat, concretament l’any 1415, Joan Cardona apareix novament com a comendatari en un viatge a Sicília, al costat de Gabriel Tranxer, mercader i ciutadà de Barcelona (desconeixem si potser també convers), fill del coraler Gonsal Tranxer, ciutadà també de Barcelona, i estableixen un seguit de comandes amb els següents inversors:18 — Mateu de Cortey, mercader de Barcelona, que aporta una important quantitat econòmica en draps de diversos colors i procedències, per a invertir-los segons millor considerin.

— Berenguer Martí, mercader de Barcelona, que aporta draps burell per a vendre i invertir segons millor considerin.

17. AHPB, Tomàs de Bellmunt, Tercium manuale comandatarum, 17 d’abril del 1406 - 9 de gener del 1414.

18. AHPB, Tomàs de Bellmunt, Quartus liber manuale comendarum, 18 de gener del 1414 - 21 de gener del 1417.

Jueus i conversos en el comerç internacional barceloní

Tamid, 9 (2013), p. 27-50 41

— Guillem Sanxo, convers, mercader de Barcelona, que aporta 73 lliures i 11 sous en una bala de vuit draps de llana de diversos colors de la terra perquè sigui invertida segons millor considerin.

— Gispert Ballester, convers, corredor de Barcelona. 73 lliures i 11 sous en una bala de vuit draps de llana de diversos colors de la terra perquè sigui invertida segons millor considerin.

— Pere Bach, mercader de Barcelona. 47 lliures i 4 diners en ganivets i espases perquè siguin invertides segons millor considerin.

— Andreu Figueres, mercader de Barcelona, 75 lliures, 11 sous i 12 diners en draps de Perpinyà, per a la venda i la posterior inversió en la compra de cotó filat.

— Miquel Franc, mercader de Barcelona. 54 lliures i 2 sous en draps diversos per a invertir en la compra de cotó filat o en ram, o bé en flor de Malta.

Finalment, trobem una comanda del mateix any, dirigida també a Sicília, on Joan Cardona actua com a únic comendatari i rep 58 lliures, 13 sous i 6 diners en una bala de set draps de llana de diversos colors de la terra de Joan Junyent, draper i ciutadà de Barcelona, perquè inverteixi en la compra de cotó en floca o bé en un canvi monetari.

Si observem la llista d’inversors que apareixen en aquestes comandes marítimes, no ens ha de sorprendre la presència de jueus i conversos, ja que la comunitat jueva va intentar recuperar-se econòmicament després dels atacs. És evident que existeix una forta cohesió entre els conversos i els no conversos o els jueus tant en els aspectes econòmics com en els socials, i també que es van mantenir els antics oficis després de les conversions massives.

L’existència d’una comunitat jueva a la ciutat de Barcelona, després dels atacs de 1391, és un fet per l’existència de comandes marítimes posteriors a la data indicada on apareixen jueus realitzant activitats comercials, i ho és més perquè les relacions entre conversos i jueus no es van trencar en cap moment, de manera que la unió entre persones i famílies jueves i converses ens fa pensar més en una continuïtat que no pas en una desaparició dels jueus barcelonins.

Concretament, Joan Cardona és un claríssim exemple d’aquesta unió mantinguda i consentida entre jueus i conversos. En els protocols notarials de l’any 1404 es conserva un document pel qual Vidal Bases, mercader que apareix en les comandes de Joan Cardona com a soci inversor,

42 Tamid, 9 (2013), p. 27-50

Gloria Polonio Luque

jueu de Solsona i fill de Jucef Bases, jueu també de la mateixa localitat, es declara el seu germà per raó del matrimoni de Joan Cardona amb la filla del també convers i mercader Berenguer Cortil, de nom Elionor, i per amor fraternal indica que durant tres anys, a partir de la propera festa de Pasqua, proveirà els cònjuges i els seus fills d’aliments, d’acord amb la seva condició social.19 Al mateix temps, Joan Cardona continua exercint com a representant i procurador del seu pare en diverses operacions comercials. És a dir, dins d’una mateixa família, conviuen jueus i conversos, que estableixen llaços matrimonials, socials i econòmics amb altres conversos. Per això, Berenguer Cortil, sogre de Joan Cardona, apareix com a inversor en una de les seves comandes dirigida a Xipre i a Beirut l’any 1404, en la qual Joan no es declara convers explícitament i s’afirma que invertirà la venda de coral que exporta segons millor consideri.

Creiem, firmament, que els llaços familiars no es van trencar en la majoria de casos i que els conversos continuaven en contacte amb les seves arrels jueves, especialment en les relacions comercials i socials.

Si estudiem les rutes i els productes, trobem diferències si les comandes són dirigides per jueus o per conversos?

Les comandes protagonitzades per jueus es dirigeixen majoritàriament a la zona de Llevant; especialment rellevant és la ruta Xipre-Beirut-Alexandria. La mitjana d’inversió se situa en les 45 lliures. Exporten sempre coral o draps. I inverteixen majoritàriament en la compra d’espècies. Aquesta tendència, excepte casos puntuals, es manté també en les inversions.

Canvia la tendència en el cas dels conversos. Les seves exportacions i les seves naus es dirigeixen a Sicília i a Siracusa, on exporten grans quantitats de draps de diverses procedències i compren cotó. Ara bé, quan actuen d’agents inversors, igual que jueus i cristians, ho fan a la zona de Llevant, especialment a Beirut i a Alexandria, i exporten importants quantitats de coral i draps de diverses procedències, la venda dels quals s’invertirà en l’adquisició d’espècies.

A part de les exportacions de coral, no podem parlar d’un tràfic pròpiament jueu o convers, ja que les tendències comercials de la Ciutat Comtal anaven en una mateixa línia, per la qual cosa buscaven guanys on ho feien la resta dels seus homòlegs cristians.

19. Hernando i Delgado, «Conversos i jueus».

Jueus i conversos en el comerç internacional barceloní

Tamid, 9 (2013), p. 27-50 43

5. Conclusions Resta molt per a conèixer i estudiar de la comunitat jueva i conversa de Barcelona durant la baixa edat mitjana, especialment la seva continuïtat i els llaços d’unió entre jueus i conversos, que hem esbossat en aquest article.

El contracte de comanda marítima no va ser el mètode més utilitzat per les comunitats jueves o converses a l’hora d’establir els intercanvis mercantils i, per tant, si volem arribar a un veritable coneixement de les seves activitats comercials, cal consultar altres fonts; les nostres comandes són una font més, però no l’única.

Jueus i conversos navegaven i comercialitzaven als mateixos mercats que la resta de mercaders. Com en el cas valencià o mallorquí, en el de Barcelona hi havia una especialització de rutes: si des de Mallorca controlaven les rutes cap al nord d’Àfrica i des de València, cap al món islàmic peninsular, podem dir que des de Barcelona es controlava al tràfic d’ultramar.

Els principals introductors i artesans de la seda i el cotó eren jueus,20 i el seu treball es concentrava en la producció de vels de seda, que, segons les comandes marítimes, es dirigien cap a Flandes.

El tercer producte que centra el nostre interès és el coral. Aquest s’obtenia dels mars temperats, principalment de l’Adriàtic, el Mediterrani i el mar Roig, també es criava en abundància a la Costa Brava, encara que sembla que el nord africà era preferit pels nostres artesans, jueus o conversos en la seva majoria, per la qualitat i l’abundància.

La historiografia s’ha referit al coral com una de les grans especialitats de la Ciutat Comtal, que, al mateix temps, era un producte molt valorat en el Pròxim Orient.

La historiografia s’ha centrat gairebé exclusivament en l’estudi del mercader cristià i, per tant, no tenim prou coneixements sobre els mercaders jueus21 i musulmans22 que van operar en els nostres ports, així com sobre el protagonisme posterior dels operadors conversos.

20. Madurell Marimón, «El arte de la seda», p. 247.

21. Assis, «Els jueus de Barcelona»; Rich Abad, La comunitat jueva de Barcelona; Ashtor, Studies on the Levantine trade; Ashtor, The Jews in the Mediterranean economy; Ashtor, Levant trade in the later Middle Ages; Ashtor, «Documentos españoles de la Genizah».

22. Ferrer i Mallol, Els sarraïns; Constable, Comercio y comerciantes.

44 Tamid, 9 (2013), p. 27-50

Gloria Polonio Luque

Les comandes marítimes ens han mostrat una activitat comercial hebrea abans i després de l’any 1391, i, el més important, ens han confirmat l’existència de relacions econòmiques i familiars sòlidament establertes després de les conversions. No podem, per tant, afirmar que la comunitat hebrea de Barcelona va quedar extingida i el seu protagonisme, anul·lat. És una realitat que el contracte de comanda marítima no era el principal sistema utilitzat pels jueus que volien establir relacions comercials, la comunitat hebrea no tenia costum d’anar al notari per posar en pràctica els intercanvis mercantils. I fins i tot els grans mercaders cristians operaven principalment a través de societats comercials i de factors, és a dir, de persones que actuaven en el seu nom en els ports de destinació per fer compres, vendes i altres operacions de comerç.

Però, tot i així, les comandes que han arribat a nosaltres ens mostren una activitat comercial més enllà de l’any 1391, i ho han fet relacionant jueus i conversos, mostrant una continuïtat en les seves relacions socials i comercials.

Cal suposar, per tant, que un estudi més exhaustiu de les fonts, especialment de les que encara esperen ser consultades, ens oferiria resultats encara més interessants i aclaridors sobre la comunitat jueva i conversa de la Ciutat Comtal a la baixa edat mitjana.

Bibliografia Ashtor, Eliyahu. «Documentos españoles de la Genizah». Sefarad, 24 (1964), p. 41-80.

— East-West trade in the medieval Mediterranean. Londres: Variorum Reprints, 1986.

— The Jews in the Mediterranean economy 10th-15th centuries. Londres: Variorum Reprints, 1983.

— Levant trade in the later Middle Ages. Princeton, N. J.: Princeton University, 1983.

— Studies on the Levantine trade in the Middle Ages. Londres: Variorum Reprints, 1978.

Assis, Yom-Tov. «Els jueus de Barcelona i el comerç marítim amb la Mediterrània oriental». Tamid, 2 (1998-1999), p. 29-71.

— «La participación de los judíos en la vida económica de Barcelona, s. xiiixiv». En: Jornades d’Història dels Jueus a Catalunya. Girona: Ajuntament de Girona, 1990, p. 77-92.

Jueus i conversos en el comerç internacional barceloní

Tamid, 9 (2013), p. 27-50 45

Camós i Cabruja, Lluís. «Referencias documentales en torno al tráfico del coral en Barcelona en el siglo xv». Boletín de la Real Academia de Buenas Letras, 19 (1946), p. 145-204.

Cantera Montenegro, Enrique. «La mujer judía en la España medieval».

Espacio, Tiempo y Forma, sèrie iii: Historia Medieval, 2 (1989), p. 37-64.

Constable, Olivia Remie. Comercio y comerciantes en la España musulmana: La reordenación comercial de la Península Ibérica del 900 al 1500. Barcelona: Omega, 1997.

Coulon, Damien. «Un élément clef de la puissance commerciale catalane: le trafic du corail avec l’Egypte et la Syrie (fin du xive - début du xve s.)».

Al-Masāq. Studia Arabo-Islamica Mediterranea, 9 (1996-1997), p. 99149.

Ferrer i Mallol, M. Teresa. Els sarraïns de la Corona catalano-aragonesa en el segle XIV : Segregació i discriminació, Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1987.

Gual Camarena, Miguel. Vocabulario del comercio medieval: Colección de aranceles aduaneros de la Corona de Aragón (siglos XIII y XIV). Tarragona: Diputació Provincial, 1968.

Hernando i Delgado, Josep. «Conversos i jueus: cohesió i solidaritat. Necessitat d’una recerca». Anuario de Estudios Medievales, 37 (2007), p. 181212.

— «El problema del crèdit i la moral a Catalunya (segle xiv)». En: La societat barcelonina a la baixa edat mitjana. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Departament d’Història Medieval. Institut d’Història Medieval, 1983 (Acta/Mediaevalia: Annexos d’Història Medieval; 1), p. 113-136.

Hinojosa Montalvo, José. «La sociedad y la economía de los judíos en Castilla y la Corona de Aragón durante la Baja Edad Media». En: II Semana de Estudios Medievales. Nájera: Instituto de Estudios Riojanos, 1992, p. 79-109.

Madurell Marimon, Josep Maria. «El arte de la seda en Barcelona entre judíos y conversos». Sefarad, 25 (1965), p. 247-281.

Madurell Marimon, Josep M.; García Sanz, Arcadio. Comandas comerciales barcelonesas de la Baja Edad Media. Barcelona: Colegio Notarial de Barcelona: Departamento de Estudios Medievales. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1973.

Maíz Chacón, Jorge. «Los judíos mallorquines en el comercio y en las redes de intercambio valencianas y mediterráneas del medievo». Anales de la Universidad de Alicante. Historia Medieval, 15 (2006-2008), p. 75-86.

46 Tamid, 9 (2013), p. 27-50

Gloria Polonio Luque

Marín Padilla, Encarnación. «Relación judeoconversa durante la segunda mitad del siglo xv en Aragón: nacimientos, hadas, circuncisiones». Sefarad, 41 (1981), p. 273-300.

Martín Corrales, Eloy. Comercio de Cataluña con el Mediterráneo musulmán, siglos XVI-XVIII : El comercio con los «enemigos de la fe». Barcelona: Bellaterra, 2001.

Rich Abad, Anna. La comunitat jueva de Barcelona entre 1348 i 1391 a través de la documentació notarial. Barcelona: Fundació Noguera, 1999. (Estudis; 21) Riera i Melis, Antoni. La Corona de Aragón y el reino de Mallorca en el primer cuarto del siglo XIV. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1986. (Anuario de Estudios Medievales. Anejo; 14) Romano, David. «La aljama de judíos de Barcelona en el siglo xiv». En: De Sefarad. Los judíos de la Corona de Aragón en los siglos XIV- XV. València: Generalitat Valenciana, 1989.

Apèndix documental 1 1367, febrer, 20. Barcelona Issach Bonsenyor, jueu de Castell d’Empúries, reconeix rebre d’Esther, vídua de Samuel Ravaya, físic, jueu de Barcelona, en comanda en el seu viatge a Empúries, 1 500 sous, que invertirà al seu arbitri.

AHPB, Pere Pujol, Manual, 1366, [5 de febrer] del 1366 - 1 de juny del 1368, f. 54r-54v.

2 1367, octubre, 8. Barcelona Magaluf Jucef Massagran, jueu de Barcelona, reconeix rebre d’Astruch Simó, seder, jueu de Barcelona, en comanda en el seu viatge a Mallorca amb la barca de Guillem Ferran, ciutadà de Barcelona, 8 lliures i 2 sous invertits en divuit vels de seda. Es compromet a invertir el producte de la venda en seda jaent.

Jueus i conversos en el comerç internacional barceloní

Tamid, 9 (2013), p. 27-50 47

AHPB, Pere Martí, Llibre XII, 6 de febrer del 1367 - 15 d’octubre del 1367, f. 145r.

3 1367, novembre, 23. Barcelona Lleó Abraham, jueu de Marsella, reconeix rebre de Jucef Nassanell, jueu de Barcelona, en comanda en el seu viatge per mar a aquelles parts que millor consideri, 20 lliures invertides en gingebre verd confitat, en sàndal i en un comú de mercaderies. Es compromet a invertir el producte de la venda en un comú.

AHPB, Pere Martí, Llibre comú, 27 d’agost del 1367 - 20 de juliol del 1368, f. 57r.

4 1385, octubre, 2. Barcelona Bonjuha Duran, fill de Vidal Duran, jueu de Mallorca, reconeix rebre de Salamó Duran, germà seu, jueu de Mallorca, en comanda en el seu viatge per terra, aigua dolça o salada, 55 lliures invertides en bona societat. Es compromet a invertir al seu arbitri.

AHPB, Pere de Pujol, Manual, 1385, 8 de febrer del 1385 - 30 de desembre del 1385, f. 117r-117v.

5 1385, juliol, 24. Barcelona Jucef Bonhom, mercader, jueu de Barcelona, reconeix rebre de Bonjuha Duran, mercader, jueu de Barcelona, en comanda en el seu viatge a Sardenya amb la nau de Pere Bartolí, ciutadà de Barcelona, 100 lliures invertides en safrà i

48 Tamid, 9 (2013), p. 27-50

Gloria Polonio Luque

draps de llana. Es compromet a invertir el producte de la venda en un comú al seu arbitri. La comanda fou cancel·lada el 18 de març de 1387.

AHPB, Pere Martí, Llibre comú, 15 d’abril del 1385 - 13 d’agost del 1385, f. 124r-124v.

6 1385, juliol, 24. Barcelona Jucef Bonhom, mercader, jueu de Barcelona, reconeix rebre d’un teixidor de vels, jueu, de Barcelona, en comanda en el seu viatge a Sardenya amb la nau de Pere Bartolí, ciutadà de Barcelona, 12 lliures invertides en draps de llana. Es compromet a invertir el producte de la venda al seu arbitri.

AHPB, Pere Martí, Llibre comú, 15 d’abril del 1385 - 13 d’agost del 1385, f. 124v.

7 1385, juliol, 31. Barcelona Jucef Bonhom, mercader, jueu de Barcelona, reconeix rebre de Maymó Barnum, paraire, jueu de Barcelona, en comanda en el seu viatge a Sardenya amb la nau de Pere Bartolí, ciutadà de Barcelona, 20 lliures invertides en un comú. Es compromet a invertir al seu arbitri.

AHPB, Pere Martí, Llibre comú, 15 d’abril del 1385 - 13 d’agost del 1385, f. 134r-134v.

8 1385, juliol, 31. Barcelona Jucef Bonhom, mercader, jueu de Barcelona, reconeix rebre de Bonjuha Mossé d’Alell, seder, jueu de Barcelona, en comanda en el seu viatge a Sardenya amb la

Jueus i conversos en el comerç internacional barceloní

Tamid, 9 (2013), p. 27-50 49

nau de Pere Bartolí, ciutadà de Barcelona, 22 lliures, 16 sous i 4 diners invertits en un comú. Es compromet a invertir al seu arbitri en un comú.

AHPB, Pere Martí, Llibre comú, 15 d’abril del 1385 - 13 d’agost del 1385, f. 134v-135r.

9 1440, juny, 2. Barcelona Asperans, jueu de Sant Feliu, sastre de Barcelona, reconeix rebre de Bernat des Pi, cirurgià, ciutadà de Barcelona, en comanda en el seu viatge a l’AlguerCàller amb el lleny d’Andreu Caldés, ciutadà de Barcelona, 54 sous invertits en tres milers de taix.23 Es compromet a invertir el producte de la venda en la compra de llana sarda. La comanda fou cancel·lada el 5 de juliol de 1440.

AHPB, Antoni Brocard, Manuale comendarum, 28 d’abril del 1435 - 20 d’agost del 1446, f. 41r.

10 1409, març, 22. Barcelona Gabriel Almúnia i Joan Almúnia, conversos, germans, habitants de Barcelona i oriünds de València, reconeixen rebre de Joan Rossell Mitjavila, mercader, ciutadà de Barcelona, en comanda en el seu viatge a Aigüesmortes - França - Avinyó amb la barca de Nicolau Ponç, de la vila de Cotlliure, 164 lliures, 8 sous i 4 diners invertits en tres costals de vi, dos costals de roja,24 vint-i-una cofes de panses, sis arroves, onze lliures i quatre unces d’ indi bagadell,25 sis arroves de pols d’in-

23. Producte desconegut.

24. Planta rubiàcia l’arrel de la qual posseeix matèries colorants molt importants, i per això ha estat usada des d’antic en tintoreria per a obtenir el color vermell.

25. L’indi és un arbust del qual s’obtenia una pasta per a aconseguir tint blau. La varietat o classe bagadell és la que més abunda en la documentació estudiada.

50 Tamid, 9 (2013), p. 27-50

Gloria Polonio Luque

di, sis arroves, vuit lliures i tres unces de gingebre baladí26 alexandrí i disset lliures i cinc unces de safrà mercader. Es comprometen a invertir el producte de la venda segons consta en un albarà. La comanda fou cancel·lada el 31 de maig de 1412.

AHPB, Bernat Nadal, Manuale instrumentorum contractuum comandarum quintum, 3 d’octubre del 1404 - 9 d’agost del 1410, f. 65v.

26. El gingebre és una planta tropical el rizoma de la qual, de sabor acre i aromàtic, va ser, amb el pebre, un dels productes més sol·licitats durant el període medieval. La varietat baladí procedia de la costa occidental de l’Índia i, a més de ser la classe més comuna, va ser també la més sol·licitada.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 9 (2013), p. 51-84 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.29 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Documents dels jueus de Cervera sobre casaments, dots, donacions i repudis (1351-1481) Josep M. LLOBET I PORTELLA Universitat Nacional d’Educació a Distància, Centre Associat de Cervera

Rebut: 28.09.2012 — Acceptat: 31.10.2012 Resum. Són comentats i transcrits vint documents, que van des de l’any 1351 fins al 1481, referents a jueus de Cervera. Un dels documents conté uns capítols matrimonials, divuit aporten informació sobre dots i donacions, i un altre va ser originat per un repudi.

Al final de l’article, s’inclou un índex amb els noms dels jueus esmentats als documents.

Paraules clau: jueus, casaments, dots, donacions, repudis, Cervera, Catalunya, segle xiv, segle xv

Documents of Cervera’s Jews on marriages, dowries, donations and repudiations (1351-1481) Abstract. This article contains comments on and transcriptions of 20 documents that refer to the Jews of Cervera and span the years 1351 and 1481. One of the documents sets out the conditions established in a marriage contract, 18 of them provide information on dowries and donations, and one arose from a repudiation. The names of the Jews mentioned in the documents are listed at the end of the article.

Keywords: Jews, marriages, dowries, donations, repudiations, Cervera, Catalonia, 14th century, 15th century Correspondència: Josep M. Llobet i Portella. Universitat Nacional d’Educació a Distància, Centre Associat de Cervera. Carrer del Canceller Dou, 1. E-25200 Cervera. UE. Tel.: 00 34 973 530 789. A/e: jllobet@cervera.uned.es.

52 Tamid, 9 (2013), p. 51-84

Josep M. Llobet i Portella

1. Introducció Un dels actes més importants que els jueus medievals podien portar a terme era el casament. Poc temps abans se celebraven les esposalles, amb la redacció i l’acceptació del contracte matrimonial o quetubà, on quedaven establerts els pactes sobre la futura unió. En alguna ocasió, també eren redactats per un notari cristià uns capítols matrimonials que reproduïen les condicions fixades en la quetubà, algunes de les quals feien referència al dot assignat a la núvia i a la donació o les donacions que eren fetes al nuvi.

No totes les unions matrimonials, però, duraven fins a la mort d’un dels contraents. Si el marit ho creia convenient, podia lliurar a la muller un document de repudi, anomenat guet, que ocasionava el divorci de la parella. En aquest cas, calia que el marit tornés el dot a la muller. També hi havia devolució de dot quan moria el marit i concorrien determinades circumstàncies.

Aquestes situacions personals o familiars dels jueus medievals les trobem reflectides en els documents notarials del període estudiat, cosa que ens permet conèixer-les. Així, en aquest article hem transcrit les parts substancials de vint documents que hi fan referència, que van des de l’any 1351 fins al 1481, relatius als jueus cerverins, a les quals hem afegit uns breus comentaris.

Creiem que aquesta documentació, que està dipositada a l’Arxiu Comarcal de la Segarra (ACSG),1 de Cervera, aporta una informació interessant sobre els costums dels jueus medievals cerverins —similars, sens dubte, als de la resta de les comunitats catalanes— en aquesta parcel·la certament rellevant de la seva vida.

2. Els casaments Pel que fa a la celebració de casaments entre els jueus cerverins, un document notarial de l’any 1427 ens aporta una interessant informació que ens permet saber que el dia 3 de desembre d’aquell any es reuniren a Cervera Samuel de Llunell, d’aquesta població, i Samuel Astruc Cavaller, que era veí de Falset, per tal d’establir les condicions del matrimoni celebrador entre l’es-

1. En aquest Arxiu hi ha també tres quetubàs. Dues estan datades a Cervera i l’altra, a Bellpuig. Han estat estudiades per: José Luis Lacave, Medieval ketubot from Sefarad, Jerusalem, Magnes Press, Hebrew University, 2002.

Documents dels jueus de Cervera

Tamid, 9 (2013), p. 51-84 53

mentat Samuel Astruc Cavaller i Goig, que era filla del susdit Samuel de Llunell (document número 9).2 Aquestes condicions, bàsicament, eren les següents: Per part de Samuel de Llunell, el lliurament, com a esposa, de Goig a Samuel Astruc Cavaller, d’acord amb la llei hebraica, juntament amb el dot establert, i tenir preparada la núvia per a rebre l’anell de les esposalles, anomenades en hebraic qidduixín, el primer dissabte del mes d’adar i, fins i tot, per a celebrar les noces aquell mateix dia. I el pagament de totes les despeses ocasionades tant per les esposalles com per les noces.

Quant a Samuel Astruc Cavaller, el compromís de ser a Cervera la vigília del dissabte esmentat i unir-se en matrimoni l’endemà, a més de la promesa de fermar el contracte matrimonial o quetubà, on hi hauria esmentada la quantitat de 4 300 sous3 com a dot.

En el cas que hi hagués alguna qüestió entre les dues parts en relació amb el casament pactat, actuarien com a àrbitres Adret Salomó Adret, de Cervera, i Saçon Cohén, d’Agramunt.

Finalment, cada una de les parts es comprometé a complir els pactes establerts i, a més, prestà l’estipulació anomenada tiran quingan en poder de David Bendit, de Falset, el qual es trobava present a la ferma dels capítols matrimonials.

3. Els dots i les donacions Era costum que, com a contrapartida al dot satisfet pel pare de la núvia, el pare del nuvi fes alguna donació al fill per tal que, amb els dos cabals, la nova parella disposés de recursos suficients per a resoldre satisfactòriament els afers familiars.

Una part d’una d’aquestes donacions fou feta l’any 1351 quan Salomó Bonafós Adret, de Cervera, donà al seu fill Bonnín Adret tots els drets que ell tenia a cobrar diverses quantitats de diners de nombrosos deutors, les quals equivalien a una part dels 2 000 sous que ell s’havia compromès a donar-li

2. Uns capítols matrimonials, datats l’any 1395, d’Adret Abraham i Tolrana, jueus de Cervera, estan ja publicats. Vegeu: Josep M. Llobet i Portella, «Dos testaments i uns capítols matrimonials de jueus de Cervera (1395)», Tamid, 1 (1997), p. 41-49.

3. El sistema monetari català era el següent: 1 lliura = 20 sous = 240 diners; 1 florí = 11 sous.

54 Tamid, 9 (2013), p. 51-84

Josep M. Llobet i Portella

quan es van fer les esposalles entre l’esmentat fill seu i Altadona, filla d’Adret David, de Cervera (document número 1). A la pràctica, però, el cobrament de les quantitats donades estava condicionada a la possibilitat que es rebessin dels deutors, cosa no sempre segura.

De la mateixa manera va actuar Issac Calot, de Cervera, quan el dia 3 d’abril de 1357 va fer donació al seu fill Jucef Calot de tots els drets que tenia a cobrar un total de 1 059 sous que li devien diverses persones, d’acord amb el compromís adquirit quan es van celebrar les esposalles entre el susdit Jucef Calot i Exernida, filla de Jacob Issac, també de Cervera (document número 2). L’import d’aquesta donació havia de servir per a assegurar el dot que aportava la núvia.

Una altra donació similar, d’un import de 345 sous i 6 diners, va ser feta el mateix dia per l’esmentat Issac Calot al seu fill Jucef (document número 3).

Aquesta donació, però, va ser efectuada per raó de drets d’herència.

A més de fer efectives les donacions anteriors, Issac Calot, aquell any 1357, féu un reconeixement de deute a favor de Mossé Cellem, que era el promès de la seva filla Anna, de 100 sous, quantitat establerta com a dot de la núvia.

Aquesta suma havia de ser satisfeta vuit dies després de la celebració del matrimoni (document número 4).

Aquestes donacions vinculades amb els casaments, en alguna ocasió, resultaven complicades de gestionar. Així es pot veure en un text notarial de l’any 1363 mitjançant el qual Dolcic, esposa d’Abraham Bonet, que anteriorment habitava a Perpinyà i en aquell temps era veïna de Cervera, nomenà procurador el seu marit per tal d’intervenir en un afer sobre diverses donacions relacionades amb llur matrimoni (document número 5).

Quan l’import de la donació promesa havia estat fet efectiu, el beneficiari acostumava a reconèixer-ho per mitjà d’un document notarial. Un d’aquests documents és l’atorgat l’any 1366 per Vidal Adret, de Cervera, després que el seu pare Adret David li hagués pagat tot el que li havia de donar per raó del seu matrimoni amb Astruga (document número 6). És interessant observar que una part dels béns donats eren uns llibres valorats en 500 sous.

Un document datat el dia 10 de març de 1378 ens permet veure el que devia ser habitual: que el dot fos pagat pel pare o els pares de l’esposa al pare del marit, el qual el devia lliurar als cònjuges. Almenys, així ho indica el document esmentat, segons el qual, en aquell temps, Mossé Cellem i la seva esposa Astrugona, de Cervera, reconeixien que devien a Mossé Jucef, també de Cervera, 700 sous, els quals havien promès donar com a dot a Goió, filla llur i esposa de Jucef Mossé, fill de l’esmentat Mossé Jucef, quantitat que seria satisfeta el proper dia de Tots Sants (document número 7).

Documents dels jueus de Cervera

Tamid, 9 (2013), p. 51-84 55

Sabem que, quan tenia lloc la mort del marit i el matrimoni no havia tingut cap fill, el dot era tornat a la vídua. Sembla que una d’aquestes devolucions és la que es fa evident en un document notarial de l’any 1418, segons el qual Joia, vídua d’Issac Samarell, de Cervera, reconegué, aquell any, que havia rebut tot l’import del dot i de qualsevol altre dret que tingués sobre els béns del seu difunt marit (document número 8).

Anteriorment, hem dit que el dia 3 de desembre de 1427 foren atorgats els capítols matrimonials entre Samuel Astruc Cavaller i Goig, filla de Samuel de Llunell, document en el qual consta fixada com a dot la quantitat de 4 300 sous. Aquell mateix dia, però, Samuel Astruc Cavaller, mitjançant un segon document notarial, acceptava que la seva futura esposa només rebés, com a dot, 3 300 sous, tot i que en els capítols matrimonials constés que havien de ser 4 300 sous. A més, prometia que, durant un període de tres anys, ell no trauria de la vila de Cervera, sense el permís de Samuel de Llunell, tant la seva futura esposa com l’aixovar i la roba que ella aportaria a la nova llar (document número 10).

Un text força interessant és un document notarial de l’any 1450 que mostra l’intent d’establir uns pactes entre Jucef Adret i Benvenist Cohén, aquest últim actuant com a procurador de Goig, vídua d’Issac Adret, que havia estat germà patern de l’esmentat Jucef Adret. El text ens diu que, atenent que Issac Adret, de Cervera, havia mort deixant sa muller sense fills comuns i que la llei judaica establia que, quan un jueu moria sense fills i tenia un germà patern, la vídua «romania lligada» amb aquest germà —tot i que no tots els doctors hebraics estiguessin d’acord sobre aquesta qüestió—, per tal d’evitar disputes, les dues parts establien uns pactes sobre la devolució del dot de l’esmentada Goig (document número 11). Segurament, no hi hagué entesa entre les dues parts, ja que el document és incomplet i està ratllat, però el text té interès perquè ens dóna informació sobre l’anomenada llei del levirat.4 El primer document de l’any 1460 mostra un reconeixement fet per Issac Jacob de Quercí, de Cervera, de la donació de 500 florins i altres béns que li havia fet el seu pare Jacob de Quercí per raó del seu matrimoni amb Sobredona, filla de Samuel de Llunell (document número 12).

4. Deuteronomi, 25,5-10. Vegeu una sentència dictada l’any 1460, quan la vídua Tolrana, de Solsona, es negà a casar-se amb el seu cunyat, Issac Adret, d’acord amb la llei del levirat, en: Josep M. Llobet i Portella, «Una sentència relacionada amb una família de jueus de Solsona (1460)», Oppidum, 1 (2001), p. 61-65.

56 Tamid, 9 (2013), p. 51-84

Josep M. Llobet i Portella

Una altra de les donacions relacionades amb el matrimoni tingué lloc aquell mateix any 1460 quan Samuel de Llunell, que era metge a Cervera, per tal de complir el compromís establert en els capítols matrimonials atorgats abans del casament de la seva filla Sobredona amb Issac Jacob de Quercí, va fer donació de la meitat dels seus béns a la filla esmentada (document número 13). Aquesta donació, però, no es faria efectiva fins després de la mort del donador. Hom precisa que els susdits capítols matrimonials havien estat atorgats el dia 25 del mes de nissan de l’any de la creació del món 5212.

Si bé, com hem dit, Jacob de Quercí donà 500 florins i altres béns al seu fill Issac Jacob de Quercí, també acceptà que, després de la seva mort, al susdit fill li correspongués la part dels seus béns que determinés el dret hebraic (document número 14).

Abans hem vist que, quan l’import d’una donació era fet efectiu, el beneficiari ho reconeixia mitjançant un document notarial. També ho realitzava quan es feia efectiu el pagament del dot. Així ho indiquen dos documents notarials d’aquell any 1460. En el primer, Jucef Cavaller, el marit, reconeix que el seu sogre Jacob de Quercí li ha donat aquells 6 500 sous que va prometre donar com a dot de Sara, l’esposa, i assegura a favor d’ella la tercera part d’aquesta quantitat (document número 15). En el segon, Sara absol el seu pare de qualsevol obligació econòmica que pugui tenir envers ella i reconeix que ha rebut els 6 500 sous assignats com a dot (document número 16).

Si el sogre no disposava de diners en efectiu per a pagar el dot o una part, podia cedir els drets que tingués en el cobrament de determinades quantitats de moneda. Ho va fer el metge Samuel de Llunell quan, aquell any 1460, va fer cessió de tots els drets que tingués en el cobrament de 20 florins a Francesc Garriga i el seu fill, de Biosca, i en el cobrament de 30 florins a Francesc Condal, de la mateixa població (document número 17). Precisament per aconseguir el cobrament d’aquestes quantitats o qualssevol altres, Samuel de Llunell va nomenar procuradors seus Issac Jacob de Quercí, gendre seu, i Jucef Cavaller (document número 18).

Un altre text de reconeixement del pagament d’un dot és un document notarial de l’any 1480, el qual permet saber que, en aquell temps, Vidal Jucef, de Tarragona, reconeixia que Mira, esposa seva i filla de Samuel Astruc Cavaller, de Cervera, havia aportat, com a dot, 102 lliures i 10 sous i firmava una àpoca per aquesta quantitat (document número 19). També aquest document notarial conté la data del contracte matrimonial o quetubà dels cònjuges esmentats: s’havia atorgat el dia 4 del mes de nissan de l’any de la creació del món 5240. A més, precisa que el document tenia vint-i-tres línies completes i

Documents dels jueus de Cervera

Tamid, 9 (2013), p. 51-84 57

una de no completa, escrites en lletra hebraica grossa, anomenada quadrada, i, encara, transcriu, llatinitzades, les paraules del començament i l’acabament de la primera línia i de la penúltima.

4. Els repudis Només hem localitzat un document que fes referència al repudi.5 Datat el dia 5 d’agost de 1481, ens informa que, aquell dia, Astruga, filla de Mossé Cohén de Benardut, d’Alcolea de Cinca, a la qual Bonanasc Andalí, de Cervera, havia donat un document de repudi, anomenat en hebreu guet, reconeixia que el susdit Bonanasc Andalí li havia tornat 52 lliures i 10 sous, moneda jaquesa, que eren l’import del seu dot i d’una donació feta per l’esmentat Bonanasc Andalí (document número 20). Sabem, també, la població en la qual s’havia atorgat la quetubà i quina n’era la data: la població era Alcolea de Cinca, al regne d’Aragó, i la data el divendres dia 10 del mes de sivan de l’any de la creació del món 5240, dia en què també s’havia fet la mencionada donació.

5. Conclusions La documentació transcrita i comentada ens permet conèixer alguns aspectes de l’àmbit social relacionat amb els casaments, els dots, les donacions i els repudis. Cal tenir present, però, que les dades corresponen només a alguns dels documents emesos a Cervera sobre aquests actes durant els segles medievals, atès que alguns ja han estat publicats i altres s’han perdut. Caldria, també, per a una millor comprensió global, disposar dels redactats en les llengües pròpies dels jueus, cosa que només succeeix en un nombre molt reduït d’exemplars.

Si comparem el nombre de documents que contenen capítols matrimonials o informació sobre repudis amb el nombre dels que aporten dades sobre dots o donacions, observem que és escàs. La causa pot ser, en el cas dels capí-

5. Un altre document, de l’any 1352, ja fou publicat en: Montse Graells i Vilardosa, «Documents de la vida quotidiana dels jueus de Cervera (1352-1353)», Miscel·lània Cerverina, 11 (1997), p. 186-189. L’autora l’anomena «contracte de divorci», però en realitat és la devolució dels béns aportats com a dot per l’esposa atès que el marit tenia el propòsit de donar-li un document de repudi.

58 Tamid, 9 (2013), p. 51-84

Josep M. Llobet i Portella

tols matrimonials, el fet que es redactés i es fermés la quetubà, i, generalment, ja no calia anar a un notari cristià que escrivís o fes escriure els capítols matrimonials en català o en llatí, i, en el cas dels repudis, la seva relativament poca freqüència.

En canvi, el pagament dels dots i les donacions era una acció moltes vegades complexa que, com veiem, sovint deixava constància documental dintre els protocols dels notaris cristians.

Textos documentals 1 1351, març, 22. Cervera Salomó Bonafós Adret, jueu, de Cervera, dóna al seu fill Bonnín Adret tots els drets que ell té a cobrar diverses quantitats de diners, les quals equivalen a una part dels 2 000 sous que ell es va comprometre a donar-li quan es van fer les esposalles entre l’esmentat Bonnín Adret i Altadona, filla d’Adret David, jueu, també de Cervera.

Arxiu Comarcal de la Segarra (ACSG), Fons Notarial, Cervera, 4, Pere Dan, Vendes, 1344-1365, f. 142.

Noverint universi quod ego Salamó Bonafós Adret, iudeus, Cervarie, testimonio huius publici instrumento, in solutione et satisfactione illorum duorum milium solidorum barchinonensium terni quos promissi dare vobis Bonnín Adret, filio meo, in differentiis tempore nuptiarum vestrarum et Altedone, iudee, filie Adret Daviu, iudeo [sic], dicte ville, cum evictione mea et bonorum meorum inffra scripta, dono et cedo vobis dicto Bonnín Adret, iudeo, et vestris omnia loca mea, iura, voces et actiones reales et personales, ordinarias et extra ordinarias, utiles et directas, sive etiam mixtas, et quascunque alias michi competentes et competere debentes in exhigendis, petendis, habendis, recipiendis et recuperandis a personis inffra scriptis et a bonis eorumdem nec non a detentoribus et possessoribus bonorum ipsorum debita inffra scripta, lucrum ultra terminum et missiones inde factas occasione dictorum debitorum exhigendorum seu recuperandorum […]. Quorum unum […] Guillemus Pereylló et uxor eius Romia, habitatores de Vergossio Riparie,

Documents dels jueus de Cervera

Tamid, 9 (2013), p. 51-84 59

termini Cervarie, sunt tunch conffessi debere viginti septem solidos barchinonenses terni. Et aliud […] dicti Guillemus Pereylló et uxor eius Romia fuerunt conffessi debere michi quadraginta solidos eiusdem monete. Et aliud […] iam dicti coniuges sunt michi conffessi debere sexaginta quinque solidos ante dicte monete. Et aliud […] venerabilis Berengarius de Mazina, dominus castri de za Menressana, est michi conffessus debere centum decem et octo solidos preffatte monete. Et aliud […] dictus venerabilis Berengarius de Mazina est michi conffessus debere sexssaginta solidos preffatte monete. Et aliud […] iam dictus venerabilis Berengarius de Mazina est michi conffessus debere centum et duodecim solidos monete prelibate. Et aliud […] Iacobus Ripoll et uxor eius Berengona, habitatores des Payllargues, sunt michi conffessi debere centum quadraginta solidos predicte monete. Et aliud […] Iacobus Ripoll, habitator des Payllargues, predicti, est michi conffessus debere octuaginta solidos iam dicte monete. Et aliud […] dictus Iacobus Ripoll est michi conffessus debere quinquaginta solidos preffatte monete. Et aliud […] Bernardonus Granell, iunior, habitator de za Menressana, debitor, et […], fideiussore, sunt michi conffessi debere viginti solidos ante dicte monete. Et aliud […] dictus Bernardonus Granell est michi conffessus debere viginti solidos preffatte monete. Et aliud […] Guillemona, uxor quondam Petri Ianuarii, habitatrix de Castro Novo Ulugie, debitrix, et […], fideiussores, sunt michi conffessi debere centum triginta et duos solidos ante dicte monete […], in quo quidem debito restant ad solvendum quinquaginta solidos et non amplius. Et aliud […] Iacmetus Darnaix et Romia, uxor eius, habitatores de za Menressana, debitores, et […], fideiussore, fuerunt michi conffessi debere centum triginta solidos eiusdem monete […]. Et aliud […] Guillemona, uxor Petri Salat, quondam, de Villacrassa Sanctarum Crucum, est michi conffessa debere sexaginta et quinque solidos preffatte monete. Et aliud […] iam dicta Guillemona, uxor iam dicti Petri Salat, quondam, est michi conffessa debere […] centum et quatuor solidos ante dicte monete. Et aliud […] Petrus Salat et Geraldona, eius uxor, et Guillemona, uxor Petri Salat, quondam, […] sunt michi conffessi debere centum triginta et quatuor solidos ante dicte monete.

Et aliud […] Guillemona, uxor dicti Petri Salat, quondam, est michi conffessa debere quadraginta sex solidos prelibate monete. Et aliud […] dicta Guillemona est michi conffessa debere quadraginta et duos solidos monete ante dicte. Et aliud […] prefatta Guillemona, uxor dicti Petri Salat, quondam, est conffessa michi debere quatordecim solidos eiusdem monete. Et aliud […] dicta Guillemona, uxor dicti Petri Salat, quondam, est michi conffessa debere quadragintos viginti solidos prelibate [monete], in quibus quidem instrumen-

60 Tamid, 9 (2013), p. 51-84

Josep M. Llobet i Portella

tis debitorum dictorum Petri Salat et Gerald[on]a, uxoris eius, et Guillemona, uxoris Petri Salat, quondam, dono et cedo vobis omnia loca mea in undecim libris monete barchinonensis predicte et non in amplius, immo salvo et retineo michi et meis ius in ressiduo dictorum debitorum. Et aliud […] Petrus Amigó et Guillemus Aquilonis, Petrus Guilabert et Raymundus Soler, habitatores Castri Novi Ulugie, et Berengarius et Anthonius Vilar, habitatores Cervarie, sunt michi et Izach Salomo Cophén, iudeo, aut alteri nostrum in solidum, conffessi debere trescentos quinquaginta et unum solidos barchinonenses terni, in quo quidem debito restant michi ad exsolvendum, inter debitum, lucrum ultra terminum et missiones, nonaginta quinque solidos tantum et non amplius. Qui quidem instrumenta supra dicta vobis de presenti trado sincera et integra […]. Quod est actum Cervarie undecimo kalendas aprilis anno Domini millesimo trecentesimo quinquagesimo. Sig[signe]num Salamó Bonafós Adret, iudei, predicti, qui hec firmo et concedo.

Testes huius rey sunt Bertholomeus dez Vilar et Sullam Biona et Rovén dez Forn, iudei.

2 1357, abril, 3. Cervera Issac Calot, jueu, de Cervera, dóna al seu fill Jucef Calot tots els drets que ell té a cobrar un total de 1 059 sous, d’acord amb el compromís que va adquirir quan es van fer les esposalles entre l’esmentat Jucef Calot i Exernida, filla de Jacob Issac, jueu, també de Cervera. L’ import d’aquesta donació servirà per a assegurar el dot de la susdita Exernida.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, Anònims, Llibre, 1357, f. 11.

Sit omnibus notum quod ego Izach Calot, iudeus, Cervarie, cum hoc presenti publico instrumento ubique valituro in solutum consimilis quantitatis per me vobis Juceff Calot, filio meo, et domine Cerete, uxoris mee quondam, dare promisse tempore nupciarum vestri et Exernide, filie Jacob Izach, iudei, dicte ville, quam de mei voluntate duxistis in uxorem, nec non vobis pertinentis in et super bonis que quondam fuerunt dicte Cerete, uxoris mee matrisque vestre, dono et ex causa et titulo donacionis cedo atque mando omnia loca mea, iura, voces, raciones et acciones meas omnes, reales et personales,

Documents dels jueus de Cervera

Tamid, 9 (2013), p. 51-84 61

utiles et directas sive eciam mixtas, ordinarias et extra ordinarias et quascumque alias michi competentes et competere debentes contra omnes et singulos inffra scriptos et quemlibet ipsorum et bona eorum et cuiuslibet eorum et contra heredes, detentores et bonorum possessores uniuscuiusque eorum, prout inferius seriatim explicatur. Et primo contra Bernardum Clos, habitatorem de Pomar, racione centum solidorum barchinonensium terni […]. Item contra Berengarium Iohannis et contra omnia bona sua, habitatorem de za Menresana, racione illorum septuaginta septem solidorum dicte monete […].

Item contra Guillemum Iohannis et eius uxorem Guillemonam, habitatores loci de za Menresana, racione illorum triginta et quatuor solidorum dicte monete […]. Item contra ipsos coniugues racione illorum quinquaginta septem solidorum dicte monete […]. Item contra coniugues ante dictos […] racione illorum triginta et octo solidorum dicte monete […]. Item contra Bernardum Basa de Santo Dominio, racione illorum viginti solidorum […] et racione eciam illorum triginta sex solidorum […]. Item contra Bernardum Basa, rectorem ecclesie de Santo Dominio, […] racione illorum centum triginta quinque solidorum dicte monete […]. Item contra Petrum Guau et eius uxorem Guillemonam, habitatores Castri Novi Ulugiorum, racione illorum quindecim solidorum dicte monete […]. Item contra Dominicum Aldomar et eius uxorem Elichsendem et Mariam, matrem dicti Dominici, habitatores Cervarie, racione illorum centum triginta quinque solidorum dicte monete […].

Item contra Berengarium Colonge et eius uxorem Guillemonam, habitatores Cervarie, racione illorum centum octuaginta solidorum dicte monete […].

Item contra Bernardum Box et eius uxorem Costanciam et Margaritam, sororem dicti Bernardi, racione illorum centum triginta solidorum dicte monete […]. Item contra Petrum Morós, de Sent Domí, et Berengarium Steve, de manso de Clares Valls, parochie de Frixanet, et contra utrumque ipsorum et bona eorum racione illorum septuaginta solidorum dicte monete […]. Item contra eundem Petrum Morós et eius bona racione illorum viginti solidorum dicte monete […]. Item contra eundem Petrum Morós et eius bona racione illorum duodecim solidorum dicte monete […]. Qui quidem instrumenta vobis de presenti trado sincera et integra.

Item […]. Quod est actum Cervarie tercia die aprilis anno a nativitate Domini millesimo cccº l septimo. Sig[signe]num Izach Calot predicti, qui hec firmo, concedo et laudo.

Testes huius rey sunt Petrus d’Alteylló, Petrus Casalls et Bernardus de Malniu, notarius, Cervarie.

[A la part inferior:]

62 Tamid, 9 (2013), p. 51-84

Josep M. Llobet i Portella

Stat pro Jacob Içach pro securitate dotis Exernide predicte, filie sue.

Traditum fuit Jacob Içach predicto.

3 1357, abril, 3. Cervera Issac Calot, jueu, de Cervera, dóna al seu fill Jucef Calot tots els drets que ell té a cobrar un total de 345 sous i 6 diners, d’acord amb el compromís que va adquirir quan es van fer les esposalles entre l’esmentat Jucef Calot i Exernida, filla de Jacob Issac, jueu, també de Cervera. Aquesta donació és feta per raó d’ herència.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, Anònims, Llibre, 1357, f. 12v.

Sit omnibus notum quod ego Içach Calot, iudeus, Cervarie, testimonio huius presentis publici instrumenti ubique valituri in solutum consimilis quantitatis per me vobis Juceff Calot, filio meo, et domine Cerete, uxoris mee quondam, dare promisse tempore nupciarum vestri et Exernide, filie Jacob Içach, iudei, dicte ville, quam de mei voluntate duxistis in uxorem, nec non vobis pertinentis in et super bonis meis et que quondam fuerunt dicte Cerete, matris vestre, racione hereditatis seu institucionis ex testamento vel ab intestato, dono et ex causa ac titulo donacionis dono, cedo atque mando vobis dicto filio meo omnia loca mea, iura, voces, raciones et acciones meas omnes, reales et personales, utiles et directas sive eciam mixtas, ordinarias et extra ordinarias et quascumque alias michi competentes et competere debentes contra omnes et singulos infra scriptos et contra unumquemque eorum et bona ipsorum et cuiuslibet eorum, prout inferius michi obligati existunt. Et primo contra Petrum Albaells, habitatore loci de Sancto Guillemo iuxta Rabaciam, racione illorum triginta solidorum barchinonensium […]. Item contra Fferrarium Vitalis, habitatorem loci de za Cardosa, racione illorum viginti octo solidorum barchinonensium terni […]. Item contra Guillemum de Robió et eius uxorem Sibiliam, habitatores de za Cardosa, […] racione illorum viginti septem solidorum et sex denariorum barchinonensium […]. Item contra Guillemum Baldrich, burserium, et eius uxorem Ffranciscam, habitatores ville Cervarie, racione illorum ducentorum sexaginta solidorum barchinonensium terni […].

Tamid, 9 (2013), p. 51-84 63

Documents dels jueus de Cervera

Item […]. Quod est actum Cervarie iii die aprilis anno a nativitate Domini millesimo cccº l septimo. Sig[signe]num Içach Calot, iudei, predicti, qui hec firmo, concedo et laudo.

Testes huius rei sunt Petrus d’Alteyló et Petrus Casals, Cervarie.

4 1357, agost, 25. Cervera Issac Calot, jueu, de Cervera, reconeix que deu a Mossé Cellem, jueu, també de Cervera, 100 sous, que corresponen al dot de la seva filla Anna, futura esposa de l’esmentat Mossé Cellem, i promet que pagarà aquesta quantitat vuit dies després de la celebració del matrimoni.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, Anònims, Llibre, 1357, f. 29.

Sit omnibus notum quod ego Içach Calot, iudeus, cum testimonio huius presenti instrumenti confiteor me debere vobis Mossé Zellem, iudeo, dicte ville, et vestris centum solidos barchinonenses terni ratione dotis inter alia per me vobis promisse cum Anna, fila mea uxorque futura vestra. Et quia veritas facti talis est ideo renuntio exceptioni dictorum c solidorum per me vobis non debitorum ex causa predicta et doli, quos quidem c solidos dicte monete vobis aut cui vos volueritis solvere promito post octo dies cum matrimonium fuerit inter vos et dicta filiam vestram [sic] celebratum adiatas, sine omni prolongamento et contradictio et sine omni dampno, gravamine et missione vestri et vestrorum et querela curie. Et confiteor venerabili baiulo Cervarie, licet absenti tanquam presenti, et notario infra scripto hec a me pro ipso venerabile baiulo absenti legitime stipulanti et recipienti dictum debitum vobis dicto Mossé debere et solvere promito termino supra dicto, sub pena tertii, prout latius in libro curie dicti venerabilis baiuli ad hostensionem presentis instrumenti per notarium seu scribam ipsius curie scribi poterit et dictari. Et pro predictis omnibus et singulis per me firmiter attendendis et complendis obligo vobis et vestris et dicto venerabili baiulo absenti me et omnia bona mea, mobilia et inmobilia, habita et habenda. Quod est actum Cervarie xxv die Augusti anno a nativitate Domini millesimo cccº l septimo. Sig[signe]num Içach Calot, iudei, predicti, qui hec firmo, concedo el laudo.

64 Tamid, 9 (2013), p. 51-84

Josep M. Llobet i Portella

Testes huius rei sunt Vidal Mercadel, iudeus, et Raimundus Soler, christianus.

5 1363, gener, 19. Cervera Dolcic, esposa d’Abraham Bonet, jueu, habitant abans a Perpinyà i ara a Cervera, nomena procurador el seu marit per tal d’ intervenir en un afer sobre diverses donacions relacionades amb llur matrimoni.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, Anònims, Llibre, 1362-1363, f. 47.

Noverint universi quod ego Dolcich, uxor Abram Bonet, iudeus, olim Perpiniani nunc habitatoris ville Cervarie, atendens quod tempore concerttus matrimonii facti inter me et vos dictum Abram Bonet et etiam post fuerint facte per Tolzanam, matrem vestram vobis dicto Abram, alique donationes et loca et cesiones de quibusdam debitis que dicte Tolzane debebantur per diversas personas, atendens etiam quod vos tam super dictis debitis quam etiam super omnibus aliis bonis vestris certam peccunie quantitate quam vobis tunc tempore nuptiarum in dotem atuli asecurastis et quod nunc de presenti dicta debita, donationes et cesiones transportare et reddere vultis dicte Tolzane, matris vestre, ex causa que hic exprimere non licet et que in comodum et utilitatem mei redundare videtur et quod in predictis est necesarius consensus meus et ferma mea, ideo cum hoc presenti instrumeno facio, constituo et ordino certum et specialem ac etiam generalem procuratorem meum vos dictum Abram Bonet, virum meum, ad cedendum, difinendum et absolvendum dicte Tolzane, matri vestre, omnia et singula instrumenta donationis cesionum per eam vobis factorum et datorum in quibuscumque debitis per quoscumque christianos cuiuscumque generis vel speciei existat debitis, tam cum instrumentis quam sine. Et ad renuntiandum omni obligationi michi facte per vos in et super dictis debitis ratione dotis et sponsalitii meorum et omni etiam iuri quod michi competat et competere posit in eisdem et ad renuntiandum etiam omni legi et iuri me contra predicta seu ex eisdem dependentia iuvantibus quoquomodo. […]. Et ut predicta firmius observentur iuro per Deum et eius santa decem precepta legis que Deus dedit Mohisi in monte Sinahi, libro eorum coram me posito et a me tacto, predicta omnia atendere et

Tamid, 9 (2013), p. 51-84 65

Documents dels jueus de Cervera

complere et eisdem non contra facere vel venire aliqua ratione. Factum est hoc Cervarie xixª die mensis Ianuarii anno a nativitate Domini mº ccc lx tertio. Sig[num] Dolcich, uxoris Abram Benet [sic], iudei, predicti, qui hoc firmo, concedo et iuro ut supra.

Testes huius rey sunt Mossé Cetllem et Cinach za Porta, iudei, Cervarie.

6 1366, abril, 9. Cervera Vidal Adret, jueu, de Cervera, reconeix que Adret David, pare seu, li ha pagat tot el que li havia de donar per raó del seu matrimoni amb Astruga.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, Anònims, Llibre, 1365-1366, s. f.

Noverint universi quod ego Vitalis Adret, iudeus, Cervarie, attendens quod iuxta quanda capitula facta inter vos Adret Daví, iudeum, patrem meum, ex una parte, et Samuelem Taracosa, iudeum, Perpiniani, et Goig, uxorem quondam Salcellí Adret, iudei, ratione matrimonii contracti inter me et Astrugam, filiam dicte Goig, vos dictus pater meus tenebamini michi dare, ex una parte, in pecunia numerata quingentos solidos barchinonenses et, ex alia parte, raubaci [?] libros, valentes alios quingentos solidos, sciens in qua ultra predicta vos die confectionis dictorum capitulorum confessum fuisse debere Benvenist Taracosa, iudeo, Perpiniani, cum duobus publicis instrumentis, tres mille solidos, de quibus per dictum Benvenist donatio fuit facta dicte uxori mee, demptis sexcentis solidis quos vos dictus pater meus penes vos retinere potuistis pro missionibus et aliis apparamentis quas facere vos liquit dictarum nuptiarum, tam prout hec et plura alia in dictis capitulis, que confecta fuerunt et clausa per discretum Ffranciscum Ianberti, notarium, Perpiniani, xxviiª die mensis septembris anno a nativitate Domini mº cccº lº sexto, respiciens etiam vos dictum patrem meum michi dediste et tradidiste bene et complete omnia et singula supra dicta et quod de ipsis penes vos nichil remanet, idcirco testimonio huius publici instrumenti confiteor et in veritate recognosco vobis dicto Adret Daví, patri meo, quod esse vos michi plenarie, bene et complete satisfactum super omnibus et singulis supra et in dictis capitulis contenta et latius ennarrata. Et quia veritas facti talis est ideo, renuntians exceptioni satisfactionis premissorum per vos michi non facte in

66 Tamid, 9 (2013), p. 51-84

Josep M. Llobet i Portella

peccunie non numerate, non habite et non recepte et aliarum rerum predictarum non receptarum et doli mali et actioni in factum, ffacio inde vobis et vestris de predictis omnibus et singulis bonum et perpetuum finem et legale pactum de ulterius non petendo et de non agendo in iudicio vel extra contra vos vel bona vestra, sicut melius plenius tantius utilius et districtus dici, scribi, cogitare et intelligi potest bona fide ad vestrum et vestrorum semper comodum, bonum, sanum et sincerum intellectum absque omni fraude et dolo instrumentum vel instrumenta ante que contra hec hostensa fuerint cassa et vana penitus reputentur et restituantur ac asserientur vobis et vestris et michi seu meis in iustum prodesse valeant nec vobis aut vestris obesse. Et ut predicta firmius observentur sponte iuro per Deum et decem precepta legis que Deus dedit Moysi in monte Sinay coram posita et a me corporaliter manu tacta predicta omnia et singula habere rata, grata, valida atque firma, tenere et perpetuo observare et non in aliquo contra facere seu venire iure aliquo, causa vel ratione que dici possit seu etiam nominari. Quod est actum Cervarie ixª die Aprilis anno a nativitate Domini mº cccº lxº sexto. Sig[signe]num Vitalis Adret, iudei, iurantis predicti, qui hec firmo et concedo.

Testes huius rei sunt Nicolaus Ianuarii et Iacobus Capela, Cervarie.

7 1378, març, 10. Cervera Mossé Cellem i la seva esposa Astrugona, jueus, de Cervera, reconeixen que deuen a Mossé Jucef, jueu, també de Cervera, 700 sous, els quals van prometre donar com a dot de Goió, filla llur i esposa de Jucef Mossé, fill de l’esmentat Mossé Jucef. Aquesta quantitat serà satisfeta el proper dia de Tots Sants.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, Anònims, Llibre, 1377-1379, f. 110v.

Noverint universi quod nos Mosé Cellem et eius uxor Astrugona, iudei, ville Cervarie, testimonio huius publici instrumenti confitemur nos debere vobis Mosé Jucef, iudeo, Cervarie, et vestris septingentos solidos barchinonenses terni quos Jucefo Mosé, filio vestro, dare promisimus in dotem cum Goyó, filia nostra uxorque sua, tempore nuptiarum inter ipsos factarum, prout in instrumento dictarum nuptiarum ebraice factarum clare constat. Et quia ipsos ratione pedicta vobis debemus ideo renuntiamus exceptioni dicte

Tamid, 9 (2013), p. 51-84 67

Documents dels jueus de Cervera

pecunie ex causa predicta vobis non debite et doli mali et actioni in factum.

Quos vobis et vestris solvere promitimus in primo venturo festo Omnium Sanctorum adiato, sine omni prolongamento et contradictio et sine omni dampno, gravamine et missione vestri et vestrorum, querela, curie iure, proferimento, dilationibus et excusationibus omnibus quibusvis proculpulsis. Qua propter nos dicti coniuges et insuper ego Mosé d’Angor, iudeus, dicte ville, qui renuntians nove constitutioni de fideiussoribus et mandatoribus principalis rey prius conveniendi sum inde fideiussor spontaneus et pro toto solutor cum dictis principalibus et sine ipsis. […]. Et ut predicta firmius observentur ego dictis Astrugona, certificata de iure meo per notarium infra scriptum, renuntio quantum ad hec auxilio et beneficio senatus consulti velleyani et iuri ypothecarum mearum [et] iuro per Deum et decem precepta legis que Deus dedit Moysi in monte Sinay, libro quorum coram me posito et a me corporaliter manu tacta, quod contra predicta non veniam nec aliquem contra venire faciam seu permitam ratione dotis vel sponsalitii mei vel alterius cuiuslibet rey. Quod est actum Cervarie xª die Martii anno a nativitate Domini millesimo cccº lxxº octavo. Sig[signe]num Mosé Cellem, sig[signe]num Astrugone, eius uxoris, iurantis, principalium, sig[signe]num Mosé d’Angor, fideiussoris, predictorum, qui hec concedimus et firmamus.

Testes huius rey sunt Samuel Abramarí Rosel et Astruch Cellem, iudei, et Iacobus Forner, scriptor, Cervarie.

8 1418, febrer, 28. Cervera Joia, vídua d’Issac Samarell, jueu, de Cervera, reconeix que ha rebut tot l’ import del seu dot i de qualsevol altre dret que tingués sobre els béns del seu difunt marit.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 24, Pere Noguers, Manual, 1417-1419, f. 42v.

Ego Joya, uxor n’Ichach Samarell, quondam iudei, Cervarie, que primo fui uxor Abrahe Cap, iudei quondam, Balagarii, confiteor et in veritate recognosco vobis Salamó Samarel, filio et heredi, ut asseritis, dicti Içach, quod solvistis et satisfacistis ac tornastis michi omni mee voluntati totam dotem

68 Tamid, 9 (2013), p. 51-84

Josep M. Llobet i Portella

meam sive catubà et alia quevis iura mea que habebam et michi pertinebant tam dictis rationibus quam aliis quebusvis in et super bonis que fuerunt dicti Içach, patris vestri, atque vestris, etc. Fiat deffinitio largo modo.

Testes Bernardus Barmon, agricola, vici Acrimo[n]tis, et Salamies de Lunel, iudeus, Cervarie.

9 1427, desembre, 3. Cervera Samuel de Llunell, jueu, de Cervera, i Samuel Astruc Cavaller, jueu, de Falset, estableixen les condicions del matrimoni celebrador entre l’esmentat Samuel Astruc Cavaller i Goig, filla del susdit Samuel de Llunell.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 24, Pere Noguers, Capítols matrimonials, 1427-1428, f. 9. (S’han conservat també dos esborranys d’aquest document: ACSG, Manuscrits, Jueus, 2.)6 En nom de nostre senyor Déu sie. Amén.

Capítols fets, inhits e concordats entre en Samuel de Lunel, juheu, de la vila de Cervera, de una part, e en Samuel Astruch Cavaller, juheu, de la vila de Falcet, de la part altra, en e sobre lo matrimoni, Déu vole[n]t, faedor entre lo dit Samuel Astruch Cavaller e na Goig, filla del dit Samuel de Lunell, en e per la forma que·s segueix: E, primerament, lo dit Samuel de Lunell promet que donarà la dita Goig, filla sua, segons la ley ebraycha, en muller del dit Samuell Astruch Cavaller e que li darà ab ella, en dot e per dot o exovar de aquella, quatre mília e trehents sòlidos barchinonenses per aquestes pagues, ço és, mil sòlidos de present que lo dit matrimoni serà fermat, e, a temps de lurs noces, cent florins entre vestit e ligadures de cap e altres coses, si mester hi seran, e, del dia que les dites no-

6. Aquests esborranys han estat publicats, encara que amb alguns errors de transcripció, en: Marcos Caballero [Mordechai ben Abir], De Cervera a Bĕʾer Šeḇaʿ: Genealogía de la familia judeocristiana Cavaller-Caballero, tesi doctoral mecanografiada, llegida a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona l’any 2007, vol. i, p. 57-60. Publicada a Barcelona, PPU, 2007, col·l. «Catalonia Hebraica», 15.

Documents dels jueus de Cervera

Tamid, 9 (2013), p. 51-84 69

ces seran fetes a un any, altres cent florins, e, del dia que les dites noces seran fetes a dos anys, los restant[s] cent florins.

Emperò, si lo dit Samuel Cavaller volrà ésser pagat entegrament de tots los dits quatre mília e trecents sòlidos a temps de les dites noces, és emprès que lo dit Samuel de Lunell sie tengut de donar-li compliment en deutes confessats novellament o tornats en cartes novelles de l’any de m cccc xx o xxi ençà e fer loch e cessió ab entimacions al dit Cavaller en tant com li restarie a pagar, ab obligació e bona evicció de tots sos béns bastant. E, si lo dit Samuel Cavaller no elegie ésser pagat en los dits deutes, lo dit Samuel de Lunell e sa muller sien tenguts assegurar e obligar de pagar largament la dita dot al dit Samuel Cavaller per les pagues dessús contengudes. Ítem, més és emprès que lo dit Samuel de Lunell sie tengut de apareyllar e amanovir ho haver apareyllada la dita Goig, filla sua, per pendre l’anell de les sposaylles, apellat en abraych del quiddusín, lo primer dissapte del mes apellat en abraych mes de adar e, encara, per fer les noces aquell dia mateix.

E lo dit Samuel Astruch Cavaller promet de venir e ésser en Cervera lo divendres ena[n]s pus prop del dit dissapte per dar lo dit quiddusín a la dita na Goig e fer e complir les dites noces lo dit dissatpe primer del mes de adar.

E, axí mateix, lo dit Samuel Cavaller promet fer e fermar a la dita Goig carta apellada de catubbà en crestianesch e en juenesch dels dits quatre mília e trecents sòlidos e de totes altres quantitats que·s meresquen metre en catubbà a coneguda d’en Adret Salamó Adret, juheu, de Cervera, e d’en Çaçon Coffén, juheu, d’Agramunt, e que, axí meteix, li face sayur, segons ús e costum de Barchinona.

Hoc encara més, los dits Samuel de Lunell e Samuell Cavaller prometen star a dit e determinació dels dits Adret Salamó Adret e Çaçon Coffén sobre la stima de les vestidures e ligadures de cap de la dita na Goig per ells faedora e, encara, sobre tots altres debats o qüestions que entre les dites parts seran o exiran, si n’i havie, per rahó dels presents capítols e del dit matrimoni.

Lo dit, emperò, Samuel de Lunel vol e s’obligue pagar totes les despeses de messió que·s faran en les dites sposaylles e noces del seu propri.

E, per ço que les dites coses hajen major fermetat, les dites parts prometen la una a la altra e a ells endesemps, sots pena de cent lliures, guanyadora per les dues parts a la part obedient e per la terça part al batle o veguer de Cervera o en aquella cort o corts qui·n farie exequció, que totes les dites coses atendran, compliran e servaran, segons dessús són promeses e scrites, obligant-ne la una part a la altra tots lurs béns, etc. E, encara, ne feren e·n prestaren la stip[u]lació apellada tiran quingan en poder d’en Daví Bendit, juheu, de Falcet.

70 Tamid, 9 (2013), p. 51-84

Josep M. Llobet i Portella

Die mercuri IIIª Decembris anno a nativitate Domini mº ccccº xxviiº per dictos Samuel de Lunel et Samuel Cavaller fuerunt firmata predicta capitula in villa Cervarie, presentibus testibus Bernardo Steve, hostalerio, Juceff Samarell, Daví Coffén, iudeo, Cervarie, et Daví Bendit, iudeo, ville de Falcet.

10 1427, desembre, 3. Cervera Samuel Astruc Cavaller, jueu, de Falset, malgrat que en els capítols matrimonials consta que el dot de la seva futura esposa ha de ser de 4 300 sous, accepta que, de fet, només li siguin donats 3 300 sous. A més, promet que, durant un període de tres anys, ell no traurà de la vila de Cervera, sense el permís del seu futur sogre, tant la seva futura esposa com l’aixovar i la roba que ella aportarà.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 24, Pere Noguers, Capítols matrimonials, 1427-1428, f. 10v.

Eadem die iii Decembris predicti.

Com en Samuel de Lunell, juheu, de la vila de Cervera, en uns capítols lo dia present fets e fermats entre ell e lo dit Samuel Cavaller, juheu, de Falcet, hagués promès dar e pagar quatre mília e treents sòlidos barchinonenses per exovar de na Goig, filla sua, segons en los dits capítols és contenguts, e sie en veritat que per la dita dot no li ha a dar sinó tres-cents florins e, no contrastant açò, que la dita Goig hagués tots los dits quatre mília e treents sòlidos sobre tots los béns del dit Samuel Cavaller, com axí sie estat emprès entre les dites parts e de aquells tots li ha a ffer carta de catubbà, per ço lo dit Samuel Cavaller, atorgant les dites coses ésser veres, li plau que per tota la dita dot lo dit Samuel de Lunel no li sie tengut dar sinó tan solament los dits treents florins e que ell farà lo dit catubbà a la dita na Goig de tots los dits iiiiM ccc sòlidos, segons en los dits capítols és contengut.

E més, lo dit Samuel Cavaller promet, sots pena de cinch-cents florins, la qual de bon grat se impose, guanyadora per les dues parts al dit Samuel de Lunell e per la terça al veguer de Cervera, que ell, del dia que haurà fetes les noces ab la dita na Goig a tres anys contínuament següents, starà e tindrà la

Tamid, 9 (2013), p. 51-84 71

Documents dels jueus de Cervera

dita na Goig dins la vila de Cervera tenint-hi habitació e que, dins los dits tres anys, la dita Goig ne lo exovar d’aquella ne les robes les quals hic aportarà no traurà de la dita vila sens licència e volentat del dit Samuel de Lunel, sots la dita pena, obligant-ne tots sos béns.

Testes proxime dicti supra.

11 1450, gener, ?. Cervera Jucef Adret i Benvenist Cohén, aquest últim procurador i oncle maternal de Goig, vídua d’Issac Adret, jueus, de Cervera, estableixen uns pactes sobre la devolució del dot de l’esmentada Goig.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 33, Joan Valentí, Manual, 1449-1451, f. 14v.

[Espai per escriure-hi la data.]

Attenent que n’Içach Adret, quòndam juheu, de la vila de Cervera, ha finats sos darrés dies en la dita vila a xii del proppassat mes de noembre jaquint sa muller na Goig, juÿa, sens infants o creatures algunes d’ell en aquella procreats e sie per ley judayca que, com un juheu mor sens creatures e sobreviu sobre ell germà paternal, la muller del morint roman ligada ab lo germà paternal del marit seu defunt, no obstant que sobre açò alscuns doctors ebraychs tinguen oppinions en contrari, per la qual cosa se sperave qüestió entre la dita na Goig, de una part, e en Jucef Adret, juheu, de la dita vila, frare o germà paternal del dit Içach Adret quòndam. Més avant, se sperave qüestió entre los dessús dits per ço com lo dit Jucef Adret pretenie que, ab tot que ell fos tengut desliurar la dita na Goig, que no ere tengut pagar-li realment e de fet tota la quantitat per rahó de dot per lo dit Içach, quòndam son marit, a ella assegurada en temps de nubcies ab carta apellada en abraych caçubà, la qual dot ere noranta-dues lliures e miga barchinonenses. E la dita na Goig pretenie deure ésser pagada complidament en la dita sa dot. Per què los dits Juceff e na Goig, volent fugir a plets e qüestions, majorment com entre persones tan conjunctes no estarien bé, e, encara, a tracte de alscunes bones persones, parents e amichs de quiscuna de les dites parts, és stat convengut entre lo dit Juceff Adret, de una part, e en Benvenist Coffén, juheu, de la dita vila, procurador e uncle

72 Tamid, 9 (2013), p. 51-84

Josep M. Llobet i Portella

maternal e conjuncta persona e en nom de la dita na Goig, les coses següents e deiús scrites, segons [Així acaba el text, el qual es troba ratllat i, en conseqüència, no tingué efecte].

12 1460, juny, 3. Cervera Issac Jacob de Quercí, de Cervera, reconeix que Jacob de Quercí, pare seu, li ha donat 500 florins i tot el que li va prometre donar quan es van concertar les noces entre ell i Sobredona, filla de Samuel de Llunell. També reconeix que l’esmentat Samuel de Llunell li ha donat els 250 florins que li va prometre donar per raó de les dites noces.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 35, Joan d’Albalat, Manual, 1460, f. 68.

Die tercia Iunii anno predicto.

Quod ego Yçach Jacob de Quercií, iudeus, ville Cervarie, filius Jacob de Quercií, iudey, dicte ville, gratis, etc., certa sciencia, confiteor et in veritate recognoscho vobis Jacob de Querci[í], patri meo, presenti, quod dedistis et solvistis michi, mee voluntati, quingentos florenos auri et omina alia que michi promisistis dare tempore nupciarum factarum inter me, ex una parte, et Sobredona, iudeam, filiam magistri Samuell de Lunel, et contemplacione ipsius matrimonii, prout continetur in capitulis matrimonialibus inhitis super ipso matrimonio, actis xxv die mensis nuncupati niçan ab anno creacionis mundi vM cc xii.

Item confiteor vobis magistro de Lunell, socerii meo predicto, quod dedistis et solvistis illos ducentos quinquaginta florenos et omnia alia que contemplacione dicti matrimonii cum dicta Sobredona michi solvere promisistis.

Unde renuncio, etc. Facimus vobis dicto Jacob de dictis quingentis florenis et aliis predictis et vobis dicto magistro Samueli de dictis ducentis quinquaginta florenis et aliis contentis in dictis capitulis presentem apocham de soluto.

Actum Cervarie die et anno predictis.

Testes huius rey sunt venerabilis Andreas de Graells, mercator, christianus, et Salamó Terí et Astruch Thinillí, sutores, Cervarie.

Tamid, 9 (2013), p. 51-84 73

Documents dels jueus de Cervera

13 1460, juny, 3. Cervera Samuel de Llunell, metge, jueu, de Cervera, per tal de complir el compromís establert en els capítols matrimonials atorgats abans del casament de la seva filla Sobredona amb Issac Jacob de Quercí, jueu, de Cervera, fa donació de la meitat dels seus béns a l’esmentada Sobredona. Aquesta donació tindrà efecte després de la mort del donador.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 35, Joan d’Albalat, Manual, 1460, f. 69, i Fons Dalmases, lligall 26, paper solter. (Hem transcrit la versió del document del Fons Dalmases perquè és més completa.)

In Dei nomine. Amen. Noverint universi quod ego Samuell de Lunell, iudeus, medicus, ville Cervarie, sciens et attendens me tempore matrimonii inhiti inter Yçach Jacob de Quercií, iudeum, dicte ville, filium Jacob de Quercií, et Sobradona, filiam meam, de consensu et voluntate mea contracti, contemplacione ipsius matrimoni haberem facere donacionem madiatatis omnium bonorum meorum post mortem meam et non ante, prout in predictis capitulis matrimonialibus inde inhitis die vicesimo quinto mensis vocati nitan [anni] a crehacione mundi vM cc xii lacius continetur. Ideo, volens dictum pactum operis per effectum adimplere, gratis et ex certa sciencia et spontanea voluntate, non vi, dolo nech metu inducta seu modo aliquo circunvenia seu errore lapsa, per me et meos, dono et concedo ex mera videlicet liberalitate et animo donandi et non ficte post obitum vero meum et non ante vobis dicte Sobredona, filie mee, presenti, et vestris, mediatatem omnium bonorum meorum, habitorum et habendorum, et que tempore mortis mee habebo. Hanc autem donacionem medietatis dictorum bonorum meorum facio vobis dicte Sobradona, filie mee, sicut melius dici et intelligi potest ad vestram et vestrorum salvamentum et bonum et eciam intellectum, sub pacto et condicione quod vos dictus Yçach Jacob de Quercí dum locus fuerit dicte donacioni habeatis illa bona que dicta Sobradona, filia mea, de medietatis dictorum bonorum meorum assecurare super bonis vestris, iuxta la cazubà [et] sihuiyr et in similibus est fieri assuetum. Et hiis casibus advenientibus de madietate dictorum bonorum, nunch pro tunch et e contra vobis dicte Sobradona, filie mee, post obitum meum et non ante, hanc facio inter vivos donacionem. […] Hec igitur omnia et singula supra dicta fa-

74 Tamid, 9 (2013), p. 51-84

Josep M. Llobet i Portella

cio, pacistor, convenio et promitto per me et meos dicte Sobredona, filie mee, presenti, et vestris nechnon notario inffra scripto tanquam communi et publice persone hec a me pro vobis ex omnibus eciam personis quarum interest et intererit legitime stipulanti et recipienti, iurans sponte ad decem precepta legis que Deus dedit Moysi in monte Sinahy corporaliter a me tacta predicta omnia et singula me semper habere ratam, gratam et firmiter tenere et observare et in nullo contra facere vel venire ratione dictorum iurium quibus ut pretangitur renuncio et de quibus sum ad plenum certificatus aut alterius iuris, racionis vel cause que dici valeat, scribi, cogitari vel eciam nominari. Ad hec ego dicta Sobradona, hiis omnibus presens, dictam donacionem medietatis dictorum bonorum accepto cum graciarum uberi accione. Ad hec ego dictus Yçach Jacob de Quercí, ibedem presens, predicta laudo et concensio et dicto casu advenienti dictum assecuramentum promitto facere, prout superius continetur. Actum est hoc Cervarie die tercia mensis Iunii anno a nativitate Domini millesimo quadringentesimo sexhagesimo. Sig[signe]num Samuelis de Lunell, donatorii iam dicti, qui predicta, sub dictis pactis, retencionibus et condicionibus michi salvis, laudo, concedo, firmo et iuro.

Sig[signe]num Sobradona predicte, que predicta laudo et firmo [et] sub forma iam dicta accepto. Sig[signe]num Yçach Jacob de Quercí predicti, qui hec laudo et conscencio et dicto casu advenienti dictum assecuramentum facere promitto.

Testes huius rey sunt venerabilis Andreas de Graells, mercator, christianus, et Salamó Terí et Struch Thinillí, sutores, ville Cervarie habitatores.

[Al marge esquerre:] Certificatum per me Anthonium Saliteda, notarium.

Est in forma.

14 1460, juny, 3. Cervera Jacob de Quercí, de Cervera, malgrat que ha donat al seu fill Issac Jacob de Quercí per raó de les noces fetes entre l’esmentat fill i Sobredona, filla de Samuel de Llunell, també de Cervera, 500 florins i altres béns, accepta que, després de la seva mort, al susdit Issac Jacob de Quercí li correspongui la part dels seus béns que determina el dret hebraic.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 35, Joan d’Albalat, Manual, 1460, f. 70.

Tamid, 9 (2013), p. 51-84 75

Documents dels jueus de Cervera

Dicta die.

Quod ego Jacob de Quercií, iudeus, ville Cervarie, sciens et attendens me dictum Iacob tempore matrimonii et contemplacione eiusdem inhiti inter vos Yçach de Quercií, iudeum, filium meum, ex una parte, et Sobredona, iudeam, filiam magistri Samuelis de Lunell, iudey, dicte ville, ex parte altera, dedisse vobis dicto Yçach Jacob in tuhitu et contemplacione ipsius matrimonii quingentos florenos auri et nonnulla alia bona, prout in ipsis capitulis matrimonialibus inhitis et factis die xxv [mensis] vocati niçan [anni] a creacione mundi vM cc xii lacius continetur, quod, non obstante dicta donacione per me vobis facta de bonis meis tempore ipsarum nupciarum, quod possitis habere in bonis meis post obitum meum totum ius et acciones quod et que de iure ebraycho in ipsis bonis meis vobis pertenebit, ymo omnia per me vobis donata in compotum dicti iuris minime vobis competetur quinimo illud vobis super bonis meis salvo, etc.

Actum et testes superius proxime.

15 1460, juny, 3. Cervera Jucef Cavaller, de Cervera, reconeix que Jacob de Quercí, també de Cervera, sogre seu, li ha donat aquells 6 500 sous que, quan es van concertar les noces entre ell i Sara, filla de l’esmentat Jacob de Quercí, aquest va prometre donar com a dot de la susdita Sara i assegura la tercera part d’aquesta quantitat a favor de la seva esposa.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 35, Joan d’Albalat, Manual, 1460, f. 70v.

Dicta die.

Quod ego Juceff Cavaler, iudeus, ville Cervarie, gratis, etc., confiteor et in veritate recognosco vobis Jacob de Querci[í], iudeo, dicte ville, socero meo, presenti, quod dedistis et solvistis michi ad mei voluntatem omnes illos sex mille et quingentos solidos barchinonenses quos tempore nupciarum inhitarum inter me et Çaram, filiam vestram uxoremque meam, michi pro dote ipsius Çare solvere promisistis et quos confessus fui iam vobis illos recepisse in instrumento nupciali vocato cazubà, cuius prima linea incipit Brad et sunt in ipsa cazubà xxiiii linee et linea ultima ipsius cazubà incipit mateya et finit

76 Tamid, 9 (2013), p. 51-84

Josep M. Llobet i Portella

iohana, testifficatum per Mahir Alazar et magistrum Daví et signatum manu mea. Et ibidem in eodem pergameno et instrumento est instrumento dicto sihuir continens quod, casu quo dicta Çara, uxor mea, obierit sine filiis eidem non supperviventibus et ego supervivens illis, habeam restituere dicto socero meo duos mille centum sexaginta sex solidos et octo denarios, que quantitas est tercia pars ipsius cazubà, quamquidem quantitatem dicte Çare salvo et assecuro super bonis meis et illa restituere sibi et suis iuxta formam dicta cazubà ob bona mea, etc. Et iuro, etc.

Actum et testes superius proxime.

16 1460, juny, 3. Cervera Sara, filla de Jacob de Quercí, de Cervera, amb consens del seu marit Jucef Cavaller, absol l’esmentat pare seu de qualsevol obligació econòmica que tingui envers ella i reconeix que ha rebut els 6 500 sous assignats com a dot.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 35, Joan d’Albalat, Manual, 1460, f. 71v.

Dicta die.

Quod ego Çara, filia vestri Jacob de Quercií, de consensu et voluntate Juceff Cavaler, viri mei, ibidem presentis, gratis, etc., diffinio, absolvo et remitto vobis dicto patri meo, presenti, totum ius et quicquid iuris et accionis hodie habeo in bonis vestris iure quocumque et confiteor quod habui a vobis sex mille et quingentos solidos quos in dotem michi constituistis cum dicto viro meo, etc. Et iuro, etc.

Actum et testes superius proxime.

17 1460, juny, 3. Cervera Samuel de Llunell, metge, de Cervera, en pagament de la resta del dot de Sobredona, filla seva i esposa d’Issac Jacob de Quercí, cedeix a aquest tots els drets que tingui en el cobrament de 20 florins a Francesc Garriga i el seu fill,

Tamid, 9 (2013), p. 51-84 77

Documents dels jueus de Cervera

de Biosca, i en el cobrament de 30 florins a Francesc Condal, de la mateixa població.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 35, Joan d’Albalat, Manual, 1460, f. 72.

Dicta die.

Quod ego Samuel de Lunell, medicus, iudeus, ville Cervarie, gratis, etc., in solutum et satisffaccionem quantitates vobis per ad solvendum restante ex dote quam Sobredona, filie mee uxorique vestre, constitui sine eviccione bonorum meorum, do, cedo et mando vobis et vestris omnia iura et acciones que et quas habeo contra Ffrancischum Clarriga [sic] et Nicholaum Carriga, eius filium, loci de Bioscha, in illis viginti florenis auri quos michi debent cum instrumento recepto per discretum Anthonium de Otina, notarium, Cervarie die xxx ianuarii anno a nativitate Domini mº cccc xxviiº. Item contra Ffranciscum Condal, dicti loci, in xxx florenis quos michi debet cum instrumento dicta die acto et per dictum Anthonium recepto. Quibus iuribus, etc. Constituens me hoc igitur, etc.

Actum et testes superius proxime.

18 1460, juny, 3. Cervera Samuel de Llunell, de Cervera, nomena procuradors seus Issac Jacob de Quercí, gendre seu, i Jucef Cavaller, també de Cervera, per aconseguir el cobrament de qualssevol quantitats i per raó de la cessió feta a l’esmentat Issac Jacob de Quercí.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 35, Joan d’Albalat, Manual, 1460, f. 72v.

Dicta die.

Quod ego Samuel de Lunel, iudeus, medicus, ville Cervarie, gratis, etc., constituo et ordino procuratores meos vos Yçac Jacob, generum meum, et Juceff Cavaler, iudeos, dicte ville, et utrumque vestrum in solum ita, etc., videlicet ad petendum, exhigendum et recipiendum omnes peccuniarum quantitates que michi per quasvis personas debeantur cum instrumentis vel sine, etc., apocham et apochas faciendum, etc., cessiones quocumque titulo faciendum, etc., cessiones per me vobis dicto Yçach Jacob factas contra Ffranciscum Carriga et eius filium et Ffranciscum Condal, loci de Bioscha, intimandum,

78 Tamid, 9 (2013), p. 51-84

Josep M. Llobet i Portella

etc., componendum, transigiendum, etc., in arbitrum vel arbitros quod promittendum dius, etc. Et ad littes largo modo, cum potestate substituendi ad littes, etc.

Actum et testes superius proxime.

19 1480, març, 14. Cervera Vidal Jucef, jueu, de Tarragona, reconeix que Mira, esposa seva, va aportar, com a dot, 102 lliures i 10 sous i firma una àpoca per aquesta quantitat. A més, s’estableixen determinats pactes.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 35, Joan d’Albalat, Manual, 1460, f. 69, i Fons Dalmases, lligall 26, paper solter. (Hem transcrit la versió del document del Fons Dalmases perquè és la més completa.)

[A la part superior:] Pro Cavaller.

Noverint universi quod ego Vitalis Juceff, iudeus, civitatis Terrachone, filius Juceff Bonjua, iudei, eiusdem civitatis, gratis et ex certa sciencia, confiteor et in veritate recognosco vobis Mire, uxori mee, per verba de presenti, filieque Struch Cavaller, iudei, ville Cervarie, quod tempore mearum et vestrarum nupciarum atulistis et constituistis michi in dotem vestram et pro dote ac nomine dotis vestre centum duas libras et decem solidos barchinonenses, quas a dicto Struch Cavaller, patre vestri dicte Mire soceroque meo habui et recepi hoc modo, videlicet numerando octuaginta libras et residuum ad complementum dictarum centum duarum librarum et decem solidorum in raupis et bonis mobilibus iusto precio stimatis, de quibus quidem centum duabus libris et decem solidis ego dictus Vitalis Juceff vobis dicte Mire feci, firmavi et tradidi cartam ebraycam ebrayce vocatam caçubbà, prout in eadem est videre, que facta fuit sub kalendario quarte die mensis ebrayci vocati de niçan, anni quinque milia ducenti quadraginta a creacione mundi, secundum ritum et rectum numerandum iudeorum, in qua quidem carta ebrayca sunt viginti tres linee complete et una non completa de litera ebrayca grossa, vocata quadrada, scripte, quarum prima incipit Barrevehi bassatbat et finit verbahim, penultima incipit umfaras leell et finit tan bez, subscriptaque manu mei dicti Vidal, suntque scripti et nominati testes duo Jaffuda de Quercí et Içach Mossé Sutlam. Et ideo, renunciando excepcioni

Documents dels jueus de Cervera

Tamid, 9 (2013), p. 51-84 79

predicte dotis vestre per me a vobis non habite et non recepte et doli mali et accioni in factum et omni alii iuri, racioni et consuetudini contra hec venentibus facio inde vobis de predicta dote vestra hanc apocam de recepto in testimonium premissorum ac bonum et perpetuum finem, absolucionem, diffinicionem et remissionem ac pactum firmissimum de ulterius non petendo et de non agendo in iudicio vel extra vallatum stipulacione solempni. Est autem actum et conventum inter me et vos dictam Miram quod ego dictus Vitalis Juceff et vos dicta Mira, uxor mea, dotem vestram huiusmodi habeamus, teneamus et possideamus constante nostro presenti matrimonio. Et, si ego dictus Vitalis Juceff prior vobis dicta Mira, uxor mea, forte obi[v]ero, eo casu vos dicta Mira et vestri habeatis et recuperetis a me et a bonis meis predictos centum duas libras et decem solidos predicte dotis vestre integre et sine aliqua diminucione. Et hoc tam cum infante vel infantibus quam eciam sine illis. Si autem contigerit vos dictam Miram, uxorem mei dicti Vitalis Juceff, me premori cum infante michi et vobis comuni qui vixerit per triginta dies post sui nativitatem in antea continue numerandos, eo casu ego non tenear ad restituendum aliquum de dicta dote vestra, immo tota dicta dos vestra, eodem casu, mei dicti Vitalis Juceff et meorum existat michi et meis perpetuo remansura, quatenus ego dictus Vitalis Juceff, eo casu, de iure ebrayco remaneo heres vester. Verum, si casu contigerit quod vos dicta Mira, uxor mea, prior me decedatis et infans michi et vobis comunis non remanebit aut eciam si infans remanebit qui tamen per xxxª dies completos postque natus fuerit continue numerandos non vixerit, hiis casibus et utroque eorum, tercia pars dicte dotis vestre, que sunt triginta quatuor libre, tres solidi et quatuor denarii, dicto Struch Cavaller, patre vestro, et suis et quibus voluerit pleno iure revertantur et aplicentur quoniam. Ita sunt et est expresse actum et conventum iuxta seriem et tenorem cuiusdam alterius carte ebrayce vocate sihur, quam ego dictus Vitalis Juceff dicto Struch Cavaller et suis inde feci de voluntate vestra sub dicto kalendario. Et residue due partes dotis vestre, in casibus proxime dictis et utroque eorumdem, michi dicto Vitali Juceff et meis perpetuo remaneant pro mei et meorum voluntatibus inde libere et perpetuo faciendis, quatenus sic in dicta carta ebrayca nominata sihur continetur et de iure et more iudeorum observatur in Cathalonia, pro quibus quidem centum duabus libris et decem solidis dotis vestra dicte Mire vobis et vestris, si et in casu quo ego dictus Vitalis Juceff vobis forte premoriar, ut predicitur, restituendis et tornandis ac solvendis vel pro dictis triginta quatuor libris, tribus solidis et quatuor denariis predicti sihur, in casibus predictis, restituendis ac solvendis dicto Struch Cavaller simul cum omnibus missionibus, dampnis et interesse tam per vos aut vestros pro dicta dote vestra quam pro dicto sihur, in suis casibus predictis, pe-

80 Tamid, 9 (2013), p. 51-84

Josep M. Llobet i Portella

tendis et exhigendis, fiendis et sustinendis quoquomodo pro culpa seu mora mei et meorum solvere promitto eidem Struch Cavaller realiter et de facto. Et sine omni deposito quod non faciam in totum vel in partem in posse alicuius curie et persone et sine omni dampno, gravamine, missione, interesse et expensa dicti Samuelis Astruch Cavaller et suorum. Et sine omni plolongamento et contradicto, clamo seu querela, curie ac iuris proferimento, maliciis et diffugiis cessantibus quibuscunque. Positos et portatos intus dictam villam Cervarie, dictis casibus et eorum utroque secutis, et intus domum seu habitacionem dicti Samuellis Astruch Cavaller, patris vestri dicte Mire, et suorum meis et meorum propriis sumptibus, missionibus, laboribus et expensis, risco, periculo et fortuna, sub pena tercii tocius quantitatis adquesita honorabili vicario ville predicte Cervarie qui nunch est vel pro tempore fuerit vel alli alteri curie, iudici seu officiali coram quo, qua seu quibus me bona et iura mea convenire volueritis. […]

Et ut predicta omnia et singula maiori robore fulciantur iuro per dominum Deum decemque precepta legis que Deus dedit Moysi in montem Sinay manu mea dextera ab inde gratis tacta premissa omnia et singula maiori robore fulciantur tenere et observare, attendere et complere et in nullo contra facere vel venire iure aliquo, causa vel eciam racione. Ad hec autem ego dicta Mira, fillia dicti Samuelis Astruch Cavaller, iudei, ville Cervarie, gratis et ex certa sciencia, laudo, approbo, ratiffico et confirmo omnes condiciones et pacta ac convenciones predictas et predicta et eisdem expresse consencio, prout melius et plenius superius continetur, iurando sponte per dominum Deum decemque precepta legis que Deus dedit Moysi in monte Sinay manu mea dextera ab inde gratis tacta premissa omnia et singula tenere et observare, attendere et complere et in nullo contra facere vel venire iure aliquo, causa vel eciam racione. Quod est actum Cervarie quarta decima die mensis marcii anno a nativitate Domini millesimo quadringentesimo octuagesimo. Sig[signe]num Vitalis Juceff, iurantis, sig[signe]num Mire, laudantis, predictorum, qui hec laudamus et firmamus.

Testes huius rei sunt Andreas Huix, carnifex, crestianus, Isach Mossé Sutlam et Bonet Belsom Narboní, iudei, ville Cervarie habitatores.

20 1481, agost, 5. Cervera Astruga, jueva, filla de Mossé Cohén de Benardut, d’Alcolea de Cinca, a la qual Bonanasc Andalí, jueu, de Cervera, ha donat un document de repudi, reco-

Documents dels jueus de Cervera

Tamid, 9 (2013), p. 51-84 81

neix que l’esmentat Bonanasc Andalí li ha tornat 52 lliures i 10 sous, moneda jaquesa, que són l’ import del seu dot i d’una donació feta pel susdit Bonanasc Andalí.

ACSG, Fons Notarial, Cervera, 53, Antoni Bonet, Manual, 1481-1482, f. 54.

Die mercuri quinta mensis Augusti anno predicto a nativitate Domini mº ccccº lxxxiº.

Ego Struga, iudea, filia Mossé Coffén de Benardut, loci de Alcolella, que fui uxor vestri Bonanasch Andalí, filii Vitalis Andalí, iudei, ville Cervarie, presentis, qui michi die presenti dedistis libellum repudii ebrayce nuncupatum guet, iuxta formam legis Moysi, agens hec de consensu et voluntate Salamonis Coffén, iudei, germanis mei, et Juceff Mutxós, iudei, cognatis mei, presentium et inferius firmantibus, confiteor et in veritate recognosco vobis eidem Bonanasch Andalí, presenti, quod dedistis et solvistis, restituistis et tradidistis ac tornastis michi realiter et de facto plenarie omnimode mee voluntati omnes illas quinquaginta duas libras et decem solidos, iaccenses, videlicet, ex una parte, omnes illas viginti septem libras et decem solidos, iaccenses, quas Regina, uxor Mossé Coffén, mater mea, michi ac vobis pro me dedit tempore mei et vestri matrimonii et de quibus vos fecistis et firmastis michi instrumentum ebrayce vocatum cazubbà, actum in loco de Alcolea de Cinqua, regni Aragonum, die veneris decima die mensis ebrayce vocati civan, anno creacionis mundi quinque milia cc xxxx, subscriptum manu Juceff Galipapa et Juceff Alpaperrí, testium, quod instrumentum vobis trado, etc., et, ex alia parte, omnes illas viginti quinque libras dicte monete, de quibus vos fecistis michi donacionem ad partem, ut constat instrumento sive carta ebrayce vocata mattan allaot, que vol dir “donació asparç”, acta eisdem die et anno, signata manu dictorum testium. Et ideo, renuntiando, etc., facio vobis et vestris presentem apocam, etc., et bonum et perpetuum finem, absolucionem, diffinicionem et remissionem, nedum de predictis sed eciam de omni peticione, accione, questione et demanda quam ego, dicta mater mea et mei facere possem ac possent vellem ach vellent proponere, intemptare seu movere contra vos vel vestros racione dicti mei et vestri matrimonii instrumenti ac instrumentorum per et inter vos et me ac vos firmatorum et signanter racione cuiusdam instrumenti promissionis per vos facti de stando et habitando in dicto loco quam eciam alii iuri dependenti, etc., et aliis quibusvis racionobus sive causis, etc. Et ut de hiis vobis tantum sit dono vobis in fideiussores dictos

82 Tamid, 9 (2013), p. 51-84

Josep M. Llobet i Portella

Salamonem Coffén, iermanum meum, et Juceff Mutxós, cognatum meum, qui mecum et sine me teneantur vobis et vestris in casu quo pro premissis ac racione premissorum matrimonii et instrumentorum ac incidencium seu deppendencium ex eisdem fierit moveretur, etc., questio aliqua, etc., seu demanda aliqua in totum vel in partem, etc., de aliis omnibus eciam, etc. Ad hec nos dicti Salamó Coffén et Juceff Mutxós, fideiussores supra dati, etc., laudantes, approbantes, etc., et suscipientes in nos sponte dictam fideiussionem, convenimus et promittimus vobis quod cum dicta principali nostra et sine ea tenebimur vobis et vestris de premissis, etc., eaque complebimus, etc. Et pro hiis obligamus bona nostra et inmo, etc., omnes et renunciamus, etc., et nos dicti fideiussores legi de ffideiussoribus, etc., iuramus per dominum Deum et decem precepta legis que dominus Deus dedit Moysi in monte Sinahi, etc. Hec igitur, etc. Fiat large, etc.

Testes firmae omnium sunt Damianus Ux, carnifex, Içach Arrutí, iudeus, Cervarie, et Bayel Alatzar, iudeus, Cesarauguste, habitator Cervarie.

Índex dels noms dels jueus que consten als documents7 Abraham Bonet, de Perpinyà, després de Cervera, 5.

Abraham Cap, de Balaguer, 8.

Adret David, de Cervera, 1, 6.

Adret Salomó Adret, de Cervera, 9.

Altadona, filla d’Adret David i esposa de Bonnín Adret, 1.

Anna, filla d’Issac Calot i promesa de Mossé Cellem, 4.

Astruc Cellem, de Cervera, 7.

Astruc Tinillí, de Cervera, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18.

Astruga, esposa de Vidal Adret, 6.

Astruga, filla de Mossé Cohén de Benardut i esposa de Bonanasc Andalí, 20.

Astrugona, esposa de Mossé Cellem, 7.

Baiel Alazar, de Saragossa, després de Cervera, 20.

Benvenist Cohén, de Cervera, 11.

Bonanasc Andalí, de Cervera, 20.

7. És possible que algun nom correspongui a més d’una persona o, també, que dos o més noms indiquin la mateixa persona.

Documents dels jueus de Cervera

Tamid, 9 (2013), p. 51-84 83

Bonet Bellshom Narboní, de Cervera, 19.

Bonnín Adret, 1.

Cereta, esposa d’Issac Calot, 2.

Cinac Saporta, de Cervera, 5.

David, 15.

David Bendit, de Falset, 9, 10.

David Cohén, de Cervera, 9, 10.

Dolcic, esposa d’Abraham Bonet, 5.

Exernida, filla de Jacob Issac i esposa de Jucef Calot, 2, 3.

Goig, esposa de Salcell Adret, 6.

Goig, filla de Samuel de Llunell i promesa de Samuel Astruc Cavaller, 9, 10.

Goig, vídua d’Issac Adret, 11.

Goió, filla de Mossé Cellem i esposa de Jucef Mossé, 7.

Issac Adret, de Cervera, 11.

Issac Arrutí, de Cervera, 20.

Issac Calot, de Cervera, 2, 3, 4.

Issac Jacob de Quercí, de Cervera, 12, 13, 14, 17, 18.

Issac Mossé Sul·lam, de Cervera, 19.

Issac Salomó Cohén, 1.

Issac Samarell, de Cervera, 8.

Jacob de Quercí, de Cervera, 12, 14, 15, 16.

Jacob Issac, de Cervera, 2, 3.

Jafudà de Quercí, de Cervera, 19.

Joia, vídua d’Issac Samarell, de Cervera, 8.

Jucef Adret, de Cervera, 11.

Jucef Alpaperrí, 20.

Jucef Bonjua, de Tarragona, 19.

Jucef Calot, 2, 3.

Jucef Cavaller, de Cervera, 15, 16, 18.

Jucef Galipapa, 20.

Jucef Mossé, 7.

Jucef Mutxós, 20.

Jucef Samarell, de Cervera, 9, 10.

Mahir Alazar, 15.

Mira, filla de Samuel Astruc Cavaller i esposa de Vidal Jucef, 19.

Mossé Cellem, de Cervera, 4, 5, 7.

Mossé Cohén de Benardut, d’Alcolea de Cinca, 20.

84 Tamid, 9 (2013), p. 51-84

Josep M. Llobet i Portella

Mossé d’Angor, de Cervera, 7.

Mossé Jucef, de Cervera, 7.

Regina, esposa de Mossé Cohén, 20.

Rovén del Forn, 1.

Saçon Cohén, d’Agramunt, 9.

Salamies de Llunell, de Cervera, 8.

Salcell Adret, 6.

Salomó Bonafós Adret, de Cervera, 1.

Salomó Cohén, 20.

Salomó Samarell, 8.

Salomó Terí, de Cervera, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18.

Samuel Abramarí Rossell, de Cervera, 7.

Samuel Astruc Cavaller, de Cervera, 19.

Samuel Astruc Cavaller, de Falset, 9, 10.

Samuel de Llunell, de Cervera, 9, 10, 12, 13, 14, 17, 18.

Samuel Taracosa, de Perpinyà, 6.

Sara, filla de Jacob de Quercí i esposa de Jucef Cavaller, 15, 16.

Sobredona, filla de Samuel de Llunell i esposa d’Issac Jacob de Quercí, 12, 13, 14, 17.

Sul·lam Biona, 1.

Tolrana, mare d’Abraham Bonet, 5.

Vidal Adret, de Cervera, 6.

Vidal Andalí, 20.

Vidal Jucef, de Tarragona, 19.

Vidal Mercadell, 4.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 9 (2013), p. 85-106 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.30 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

La fi de la comunitat jueva de Vic. Béns i conversió dels últims jueus (1391) Irene LLOP JORDANA Universitat de Vic

Rebut: 05.12.2012 — Acceptat: 16.01.2013 Resum. La segona meitat del segle xiv va ser nefasta per a la comunitat jueva de Vic, que l’any 1391 va desaparèixer. Aquest article se centra en l’estudi de dos documents d’aquell any: un inventari dels béns de les cases de tres jueus i la conversió dels sis darrers jueus vigatans.

Paraules clau: comunitat jueva, Vic, documentació notarial, inventari, conversió, 1391

The end of Vic’s Jewish community. The last Jews’ goods and conversion (1391) Abstract. The second half of the 14th century was a grim period for Vic’s Jewish community, which ceased to exist in 1391. This article focuses on the study of two documents from the year in question, namely an inventory of the goods in three Jews’ houses and a record of the conversion of Vic’s last six Jews.

Keywords: Jewish community, Vic, notarised documents, inventory, conversion, 1391

Correspondència: Irene Llop Jordana. Universitat de Vic. Departament d’Informació i Documentació (FETCH). Carrer de Laura, 3. E-08500 Vic. UE. Tel.: 00 34 938 501 244.

A/e: irene.llop@uvic.cat.

86 Tamid, 9 (2013), p. 85-106

Irene Llop Jordana

1. Introducció Perque es á saber, que l’any 1391 fou malestruch y terrorífich pe’ ls juheus de Catalunya i de Espanya entera, y que mentres tropells de gent facinerosa assolavan els calls juhichs de Barcelona, de Girona y de moltes poblacions de Aragó y Castella, robant y matant vil y covardament als desvalguts hebreus que’ ls habitavan; els ciutadans de Vich acullían en son sí, tractantlos com á germans seus en Jesucrist, als restos de l’aljama que hostatjavan, ja del tot convertits per inspiració divina á la santa fé católica.1

La conversió dels últims jueus de Vic l’any 1391 va suposar la fi d’una comunitat que existia des de feia més de cent cinquanta anys a la ciutat. Els Libri Judeorum que es conserven a l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic (ABEV) ens aporten nombroses notícies de la comunitat entre 1264 i 1354. Si bé les notícies dels primers jueus que van actuar a la vila de Vic daten de 1231, la referència del primer jueu de Vic és de 1240. Es tracta de Bonastruc, probablement Bonastruc Satorra, l’únic Bonastruc documentat en aquesta època, casat amb Regina Cabrita, esmentada jueva de Vic quatre anys després. Es tracta d’un matrimoni que uns anys abans havia realitzat negocis a Vic esporàdicament. Aquesta família serà, juntament amb les de David Canviador, de Mallorca i de Manresa, una de les que més presència tindran en la documentació del segle xiii. L’any 1277 els jueus de Vic van adquirir un pati per a construirhi la sinagoga i l’escola de jueus, i fins al 1327 no trobem notícies de la compra d’un terreny per a construir-hi el cementiri. Al segle xiv, la família de Mallorca serà la més destacada, tant per les activitats econòmiques com per l’ocupació de càrrecs de l’aljama, esmentada per primera vegada el 1318.2 L’arribada de la pesta negra l’any 1348 coincideix amb la mort dels jueus més destacats de l’aljama, i amb el darrer volum dels Liber Judeorum s’acaba la documentació continuada de la comunitat. Per a conèixer la darrera etapa, hem de consultar la documentació notarial, que ens dóna notícies escadusseres de la cada vegada més migrada comunitat jueva vigatana. L’any 1391, coincidint amb els atacs als calls de Catalunya, trobem les últimes notícies de la comunitat.

1. Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 162.

2. A causa de la doble jurisdicció de Vic, els jueus vigatans eren del bisbe o del senyor de Montcada; l’any 1315 se signà un concanvi pel qual el rei passà a ser senyor de la partida inferior o del bisbe.

La fi de la comunitat jueva de Vic. Béns i conversió dels últims jueus

Tamid, 9 (2013), p. 85-106 87

2. El call vigatà a la segona meitat del segle xiv Els Libri Judeorum ens ajuden a establir la demografia del call vigatà a mitjan segle xiv. Entre 1340 i 1348, any de l’esclat de la pesta negra, documentem vint-i-nou homes i quinze dones: Homes: Aaron Sallem, Astruc Cresques, Astruc Jucef (casat amb Tolrana), Astruc Mercadell (de Torroella de Montgrí), Astruc Prohençal (de Bagà), Astruc Vidal (casat amb Dolça), Astruc Vidal Maimó (fill de Vidal Maimó), Baró Astruc (casat amb Regina), Baró Prohençal (mestre físic, de Bagà), Benvenist Rossell (de Barcelona), Bonastruc de Blanes, Bonjueu de Blanes (gendre de Maimó Bonjua), David Mossé (de Lleida, casat amb Mirona), David Salomó, Jacob Cohèn, Jucef Astruc, Jucef de Mallorca, Jucef Lobell (casat amb Preciosa), Jucef Vidal (fill de Vidal Jucef), Jucef Xaham, Maimó Bonjua (mestre físic), Mayliu, Prohençal Baró (físic de Berga), Rovèn Mercadell (de Torroella de Montgrí), Salomó Taroç (de Girona), Salomó Vidal (fill de Vidal Jucef), Vidal (fill de Salomó Vidal), Vidal Maimó, Xaham/Vidal Bonjua, rabí.

Dones: Dolça/Usla (vídua de Vidal Jucef), Dolça (dona d’Astruc Vidal), Dolça (casada amb Astruc Mercadell), Dolça (dona de Jucef Vidal), Dolça (vídua de Vidal Jucef), Ester (dona de Benvenist Rossell), Goig (dona de Salomó Vidal), Goig (dona de Vidal, fill de Salomó Vidal), Maimona (filla de Vidal Jucef), Preciosa (dona d’Astruc Vidal Maimó), Preciosa (dona de Jucef Lobell), Preciosa (dona de Rovèn Mercadell), Preciosa (dona de Prohençal Baró), Regina (dona de Benvenist Rossell), Regina (dona de Baró Astruc).3

Alguns d’aquests jueus i jueves residien puntualment en altres poblacions amb comunitats jueves amb les quals tenien alguna relació econòmica i/o de parentiu (Torroella de Montgrí, Moià, Manresa i Girona).

Els jueus més importants de l’aljama eren els fills de Vidal Jucef i Dolça, sobretot els germans Jucef i Salomó Vidal.

Entre 1348 i 1354, es documenten vint homes i nou dones al mateix manual, i un manual de la mateixa època esmenta dues dones que no apareixen als llibres de jueus, Estela i Conort, filles d’Astruc Jucef i Tolrana, difunts.4 Durant aquests anys van morir alguns dels principals jueus de la comunitat: David Mossé (entre març i setembre de 1348), Maimó Bonjua (1348), Salomó

3. Llop, «La comunitat jueva de Vic»; Llop, «Noves dades».

4. ABEV, ACF-351, f. 13r-v, 17 de gener de 1348.

88 Tamid, 9 (2013), p. 85-106

Irene Llop Jordana

Vidal (1349), Astruc Mercadell (1348-1350), Jucef Vidal (1350) i Astruc Prohençal (1351).

L’11 de desembre de 1350, Vidal Maimó, jueu de Vic i tutor dels orfes Issac, Baró i Salomó, fills d’Astruc sa Torre, jueu de Verges, reconeix deure a Baró Prohençal, jueu físic de Vic, seixanta-quatre sous per la cura dels infants durant noranta-sis dies a casa seva, a raó de vuit diners cada dia entre tots tres.5 El document de l’assignació de tutor va ser donat pel vescomte d’Empúries.6 A partir de 1354, la finalització de la sèrie ens obliga a consultar altra documentació, com els manuals notarials, per a conèixer els membres i l’activitat dels jueus que van romandre a la ciutat a la segona meitat del segle xiv, entre l’esclat de la pesta negra (1348) i la conversió dels últims jueus vigatans (1391). En aquesta documentació, la presència de jueus és molt puntual i, a mesura que avança el segle, menys freqüent.

En els anys immediatament posteriors a la finalització dels Libri Judeorum, els manuals ens aporten informació sobre la vida a la comunitat després de la mort de Salomó i Jucef Vidal. L’últim testament de Salomó Vidal va ser clos per Guillem de Terres, notari de Vic, el 13 d’agost de 1348. Del seu fill i hereu, Vidal Salomó, Benvenist Rossell i Rovèn Mercadell n’eren marmessors i tutors.

Les notícies de la família de Jucef Vidal són abundants. Benvenist Rossell era el procurador de les filles de Jucef Vidal. Els procuradors dels germans Vidal van demanar el retorn de préstecs en nombrosos documents. Dolça, la vídua de Jucef Vidal i tutora de la seva filla en comú, Astruga, tenia problemes per l’honor7 que Ramon de Dosrius i la seva dona van vendre per lliure i franc alou a Jucef Vidal per tempore mortalitatum i que restava inculta, ja que va trobar l’oposició de les fillastres. Entre les notícies d’altres membres de la comunitat, caldria destacar l’afer pels drets de la part d’una casa a Girona que implicà jueus gironins i vigatans, ja que Salomó Jucef, jueu de Girona, vivia a Vic; la seva dona, Astruga, era menor de vint-i-cinc anys. L’any 1354, els jueus vigatans Astruc Cellem, la seva dona Dolça i la filla d’aquests, Mirona, vivien a Hostalric. La llista dels jueus i jueves presents en la documentació és la següent:

5. ABEV, ACF-4606, f. 166v.

6. L’instrument públic, de 1349, va ser clos per Raimon Marc, notari de la vila de Castelló. Vegeu Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 196-197.

7. Finca que es té en arrendament vitalici.

La fi de la comunitat jueva de Vic. Béns i conversió dels últims jueus

Tamid, 9 (2013), p. 85-106 89

Benvenist Rossell i la seva dona Ester; Rovèn Mercadell i la seva dona Dolça; Jucef Vidal i la seva dona Astruga; mestre Baró Prohençal; Dolça, vídua de Jucef Vidal (va anar a Girona); Salomó Jucef i la seva dona Astruga; Astruc Vidal Maimó; Astruc Bonjua; Astruc Cellem, la seva dona Dolça i la seva filla Mirona (van anar a Hostalric).8

Des de mitjan segle no tenim cap més notícia relativa a la vida comunitària i a l’organització de la comunitat. Què va passar amb la sinagoga? Fins quan van tenir rabí? Quan deixa d’anomenar-se aljama? Qui van ser els secretaris durant aquesta difícil etapa? Se seguia utilitzant el cementiri jueu?

La davallada de població jueva va ser provocada per la mobilitat i la conversió dels seus membres. A final del segle són pocs els jueus documentats: Salomó sa Torra, Deuslosal Jucef i la seva dona Mayrona, Bonadona, Jucef Barçelay i la seva dona Regina.

Les relacions de la comunitat jueva de Vic amb jueus d’altres comunitats ens mostren contactes amb comunitats molt allunyades i que no registràvem en la documentació notarial anterior: — El 20 de març de 1382, Bonjuha, jueu de Vilafranca del Penedès, té en pura comanda catorze lliures de Salomó sa Torra, jueu de Vic.9 — El 5 de maig del mateix any, Regina, amb el consentiment del seu marit, Samuel Barçelay, jueu de Vic, constitueix procurador Deuslosal Jucef, jueu de Vic, per recuperar cent sous que li llegà na Bona […], jueva que va ser dona d’Astruc de Sentiveri, jueu de Perpinyà, difunt.10 Quatre dies després, Bonadona, jueva, constitueix procurador Salomó sa Torra, jueu de Vic. Uns quants anys més tard, el 13 de febrer de 1388, Salomó sa Torra, jueu de Vic, reconeix a un colteller de Vic un deute de set florins i mig d’Aragó per un vestit de drap de lli de lividi coloris, que li tornarà per Pasqua.11 Salomó sa Torra és qui apareix més sovint als manuals. Es tracta d’un dels infants que va arribar a Vic amb els seus germans, ja que era orfe: el seu pare era un jueu de Verges i el seu tutor va ser Vidal Maimó, jueu de Vic. És, també, un dels jueus

08. Llop, «La comunitat jueva de Vic».

09. ABEV, ACF-510, f. 299r.

10. ABEV, ACF-510, f. 299r.

11. ABEV, ACF-622, f. 12v.

90 Tamid, 9 (2013), p. 85-106

Irene Llop Jordana

a qui van inventariar la casa: vivia en un obrador a la partida de Montcada.

Curiosament, el primer jueu de Vic es deia Bonastruc Satorra.

Les últimes notícies relatives als jueus de Vic són de l’any 1391, un any molt crític per a les comunitats jueves catalanes. Per a la de Vic, va suposar el final.

3. Inventari de les cases dels jueus de Vic (1391) El dia 8 d’agost de 1391, el regent del batlle de Montcada, Guillem Ferrer, a instàncies del procurador de Montcada, Francesc de Grau, va fer inventari dels béns de les tres cases on vivien jueus.12 El motiu de l’inventari era la protecció dels béns d’aquests jueus arran de la persecució i els atacs a diversos llocs de Catalunya i Aragó. Es tracta dels habitatges de Coloma, Selic i Salomó sa Torra. Són habitatges que no es diferencien, pel que fa als elements, dels habitatges dels cristians i que són modestos, amb pocs mobles i objectes de poc valor i, sovint, gastats. Salomó sa Torra és l’únic que té objectes exclusivament i inequívocament jueus.

La primera de les cases inventariades va ser la de la jueva Coloma, situada al carrer d’en Guiu, entre la catedral i el palau de Montcada, un dels carrers on es documenten més jueus des del segle xiii.13 Es tracta d’una casa amb menjador, cuina i dues cambres. A l’entrada hi havia sis somades de llenya, una post de dur pa al forn, un sedàs, un barral,14 un orinal i una llumenera,15 dues bótes de mena,16 en una de les quals hi havia vi, un barral gran de vidre, una caixa plana i una altra de tancada amb clau (que va ser segellada), una setra de vidre,17 un banc i una post de banc. El següent espai és el menjador, on hi havia una guatlla viva en una gàbia i altres 12. Vegeu l’annex 1, text núm. 1.

13. Després de la desaparició de la comunitat, encara es coneixia com a carrer dels Jueus: l’any 1572 Jaume Valls va establir un pati o casal al carrer d’en Guiu o dels Jueus (Arxiu Municipal de Vic [AMV], Privilegis, llibre xv, f. 283; Junyent, Jurisdicció i privilegis, p. 292). Va passar a anomenar-se plaça de Montrodon i, després, placeta de Malla.

14. Recipient per a líquids.

15. La llumenera, present en diferents estances i a tots els habitatges de l’inventari, és un oli de llum que anava subjectat amb un ganxo.

16. Es tracta d’una bóta menys gruixuda que el bocoi.

17. És un recipient que té una nansa en un costat i el broc a l’altre (vegeu Santandreu, La vila de Berga a l’edat mitjana, p. 407).

La fi de la comunitat jueva de Vic. Béns i conversió dels últims jueus

Tamid, 9 (2013), p. 85-106 91

elements propis de l’estança: bancs, una taula, llumeneres, un setrill de vidre.

A continuació, a la cuina anoten quatre olles de terra i quatre escudelles de terra, i un gavadal de fusta i un cànter.18 El gavadal és l’únic estri de neteja citat, ja que serveix per a rentar plats i estris de cuina. A la cambra de la casa hi ha una màrfega, un cubell, dues gonelles19 de poc valor, una mica de lli i un parell de formatges. Aquests formatges són l’únic aliment descrit i la gonella és l’única peça de vestir de la casa. A l’altra cambra, només quatre ampolles amb aigua.

A continuació es va fer inventari de la casa d’en Selic, que era el diminutiu de Deuslosal.20 En realitat, només ens descriu dos espais: un obrador i una cuina. L’obrador era multifuncional, ja que hi trobem mobles de cambra i roba, però també objectes propis del treball relacionat amb el fil. Els objectes i els mobles que es descriuen són dues bótes de mena buides, un cànter, una banca, dos sacs plens de palla, dues posts, una biga mestra, una senalla, un llit amb màrfega, posts i capitells, així com una màrfega, un travesser,21 un orinal, una escudella de terra, un colador de fusta, un ganivet; Deuslosal/Selic tenia una ballesta. Cal destacar que, tot i que hi trobem roba de llit —una flassada blanca, un parell de llençols, una vànova, dues tovalles—, ens descriu també roba del vestuari d’aquest jueu: una camisa d’home i una de dona, i una capa amb caperó,22 així com un cofí23 amb un parell de sabates. Dos elements per a filar llana, un cove amb vint rams de borra de flassader, un paner amb llana, tres cabdells de fil de cànem, vint rams de llana, una cofa 24 blava i una mica de cotó es poden relacionar amb l’ofici del jueu.

18. El cànter és semblant al càntir, és un recipient de cos arrodonit, coll recte i una nansa a cada costat del coll, sense broc (vegeu Santandreu, La vila de Berga a l’edat mitjana, p. 406-407).

19. La gonella és una vestidura d’homes i dones, amb cos i falda, que generalment porta mànigues.

20. No sabem si es tracta de Deuslosal, marit de Mayrona, citat als manuals notarials a mitjan anys vuitanta del segle xiv.

21. El travesser és el coixí que va de banda a banda del llit.

22. El caperó era un cobricap alt i punxegut, que en alguns casos formava part d’una mena de capa sobre les espatlles i l’esquena.

23. El cofí és una mena de senalla plana.

24. La cofa és una senalla de diferents formes.

92 Tamid, 9 (2013), p. 85-106

Irene Llop Jordana

Tot seguit descriu una altra casa, que és d’en Torrent, que era el lloc on Deuslosal cuinava. La descripció dels mobles i els estris de cuina inclou una taula ampla amb capitells, un banc, una llumenera, dos gavadals, un morter de fusta i un boix,25 una cassola i uns ferros de foc que identifiquem amb un trespeus,26 un colador de fusta, tres ampolles i dos gots, tres tasses de terra, sis olles i una cassola, diversos recipients per a guardar i transportar aliments (formatge i sal), un altre colador, un aster de ferro,27 un sedàs amb llana i unes cardasses.28 El darrer espai és l’obrador on viu Salomó sa Torra, propietat de Pere de Codonyà, ciutadà de Vic, cristià. Obren l’obrador el propietari i un dels testimonis, Francesc de Coll. El primer que troben és un llit, una màrfega, posts i capitells, una flassada ratllada blanca i vermella, un parell de brins de cànem, una vànova de poc valor, una cortina verda, i un matalàs i un travesser que madona Codonyana va dir que eren seus. Seguint l’inventari, destaca la gran quantitat de roba que hi trobem. Un parell de llençols, una flassada blanca, unes tovalles de cotó, una gonella de drap vermell, gastada, de dona, un caperó de burell,29 un caperó de mesclat30 de poc valor, dues estisores de poc valor amb les beines, dos tirabraguers,31 una dagueta, una panera, una portadora,32 un cove, un caperó vermell, un bon drap obrat de seda, un llençol de seda, una camisa d’home, una senalla amb dos caperons. En un cove hi ha unes estisores de sastre, fet que explicaria la presència de tanta roba i podria indicar l’ofici del jueu. També hi havia un sac blanc, una gramalla33 de poc valor, un mantó de burell de poc valor, un sac de portar blat de poc valor. Deixant de banda la roba, descriu una ampolla gran de vidre, una portadora, una ampolleta petita i un embudet, una mena de colador, una bóta llarga, una ballesta

25. El boix és una mà del morter.

26. Es deu tractar d’un trípode de ferro amb una graella a la base, en la qual es devia posar l’olla o la cassola sobre el foc.

27. L’aster servia per a cuinar a l’ast.

28. La cardassa és una carda grossa, l’instrument per a pentinar la llana, consistent en una post amb mànec; per una cara té un folre de cuir i per l’altra, unes punxes de metall (vegeu Santandreu, «La vila de Berga a l’edat mitjana», p. 421).

29. El burell és una roba de llana basta i gruixuda.

30. El mesclat consisteix en el drap teixit de diferents espècies de fils.

31. El tirabraguer és una corretja tibant que sosté el braguer.

32. La portadora és una caixa amb nanses que permet el transport.

33. La gramalla era una túnica llarga que arribava als peus; podia anar acompanyada de caperó i era utilitzada per homes i per dones.

La fi de la comunitat jueva de Vic. Béns i conversió dels últims jueus

Tamid, 9 (2013), p. 85-106 93

amb el croc,34 un sac de canemàs,35 una llumenera, una flassada d’Aragó, un banc. En una barra hi havia els següents objectes: una capa ratllada, pell de conill, un jupó,36 una gramalla de burell i pèl ras, una gonella de color blau clar, un cota37 de burell de dona, vermella, un mantell blau amb les vores verdes, una gramalla de color blau clar, un mantó de burell nou, una mantellina blava, una gonella de burell de dona, una cota o curtapeu de Malines vermella, una cota blava de dona, una cota blava amb pell d’anyell de dona, una gramalla blava, una altra gramalla blava nova, una de color blau fosc amb la roda vermella, una gramalla mesclada amb roda vermella, un parell de calces negres,38 una mantellina negra, una cofa de burell. També hi havia una caixa tancada amb clau, que va ser segellada amb el segell del saig, en Ferrer Masana, una altra caixa que va tenir la mateixa sort, uns motlles, una caixa també plena de robes que va ser lligada amb una corda i va ser segellada, i una caixa plana buida. Aquest jueu té un element lúdic: un tauler de joc. I és l’únic que té elements jueus: no tan sols un escriptori de llibres, sinó també dos llibres de jueus, i dues de les peces de roba tenen la roda de jueu. Els jueus estaven obligats a vestir una capa amb caputxa i amb una rodella en un lloc visible des del Concili IV del Laterà. L’any 1340 el rei mana als seus oficials, a petició dels jueus de Vic, que aquests no siguin obligats a portar una rodella major que la que portaven els jueus de Barcelona.39 Un manuscrit del segon quart del segle xiv que es conserva a l’Arxiu Municipal de Vic obliga «a tot juheu estrany o privat qui aia xii anys ho més port roda de drap vermel ho groch per mig en la vestadura subirana devant en lo pits e que la roda sia ample de 1 croat d’argent e que no la gos amagar sots ban de xx sous».40 L’obrador va ser tancat i segellat amb el segell del saig.

34. El croc («troch» en el document) és una peça corba que estirava la corda de la ballesta fins a muntar-la i posar-la subjecta a la nou (vegeu Santandreu, La vila de Berga a l’edat mitjana, p. 436-438).

35. El canemàs és un teixit groller i clar de fils fet amb fil de cànem.

36. El jupó és una peça de roba que arribava fins a la cuixa, tenia la cintura i els malucs cenyits, i era utilitzada pels homes.

37. La cota es posava sobre totes les peces de roba i sota el mantell.

38. Fins a la segona meitat del segle xiv, les calces o mitges cobrien fins a la part alta de la cuixa i tapaven les cames; posteriorment, els vestits es van escurçar i les mitges es van allargar fins a arribar fins a la cintura, on es cordaven (vegeu Santandreu, La vila de Berga a l’edat mitjana, p. 346-347).

39. Escribà i Mañé, The Jews, p. 139.

40. Cunill, «Ordinacions», p. 23-27.

94 Tamid, 9 (2013), p. 85-106

Irene Llop Jordana

4. Les conversions dels jueus de Vic Des de mitjan segle xiv, especialment després de l’esclat de la pesta negra i de la davallada de l’aljama, alguns jueus es van convertir al cristianisme.41 Abans d’aquesta data, els manuals de la sèrie de llibres de jueus ens donen dues notícies de conversos. El primer convers documentat és Mateu de Camprodon, de qui només se’ns diu que va ser jueu: no sabem d’on era ni quin era el seu nom com a jueu, ni tan sols si vivia a Vic.42 A principis del segle xiv, Mossons, fill de David Canviador, es convertí al cristianisme; en un document de 1307 apareix amb el nom de Jaume de Murga,43 però anys després és anomenat Jaume Çentiga.44 El darrer manual d’aquesta sèrie acaba amb el document segons el qual Preciosa, filla del difunt Salomó Vidal i dona de Rovèn Mercadell, dóna a Astruc Bonjua, jueu de Vic, els drets sobre el deute de Pere de Malla que li va cedir el seu germà Bernat de Tresbéns, convers.45 Bernat canvià el nom per Pere Andreu, segons consta en un procés civil per reclamació de deutes de 1371, que informa que era draper.46 Aquest no va ser l’únic fill de Salomó Vidal que es convertí al cristianisme. Una filla, Francesca, es casà amb Bernat Codina, de Caldes de Montbui. Bernat/Pere i Francesca eren menors quan es van convertir, i la cúria de la vegueria els assignà com a tutor Pere de Quadres, de Sant Esteve de Granollers. Segons un petit inventari dels seus béns mobles, hi havia partides per un valor total de 30 000 sous, és a dir, que tenien un important potencial econòmic.47 L’any 1366 en Francesc Vidal era jutge ordinari de la reial cúria de Vic i Osona.48 El 1372, un procés civil, incomplet, també per reclamació de deutes, tenia com a defensor Pere Bernat, que quan era jueu s’anomenava mestre Baró

41. Vegeu en l’annex 2 la llista de conversos, en la qual consta el nom del convers o conversa, el nom que tenia quan era jueu (quan ens és conegut) i l’any en el qual apareix documentat.

42. ABEV, ACF-10, f. 207v, any 1264.

43. ABEV, ACF-4592, f. 79r.

44. ABEV, ACF-4607, f. 7r i 9r.

45. ABEV, ACF-4606, f. 174v-r, any 1354.

46. ABEV, ACF - Processos Civils, lligall 1330.07.

47. Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 142.

48. Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 142.

La fi de la comunitat jueva de Vic. Béns i conversió dels últims jueus

Tamid, 9 (2013), p. 85-106 95

Prohençal;49 un fragment del mateix procés l’anomena mestre Pere Baró.50 Es tracta del fill de Prohençal Leví i Goig (filla de Vidal Jucef i Dolça), jueu de Bagà, que visqué a Vic i a Moià, pare de Prohençal Baró, que també era metge. Va ser qui va tenir cura dels tres orfes de Verges. Era nebot de Jucef i Salomó Vidal.

Una jueva de la partida de Montcada es convertí, va prendre el nom de Constança i es casà amb Bernat de Muntros, teixidor habitant de Vic. En un interessant document de l’any 1388 reconegué haver rebut les 6 lliures i 5 sous que restaven de les 9 lliures de moneda barcelonesa de tern que els consellers i el consell de la ciutat havien promès donar-li després de la seva conversió.51 Les últimes notícies de conversos vigatans, fins ara, daten de 1399.52 Aquell any es van signar, a Barcelona, els capítols matrimonials entre els conversos Francesc, vidu de Joana, fill del convers Guillem Blanch, de Castellnou d’Arri (França) i Margarida, filla del jueu ja difunt Vidal Maimó i la conversa Flor Prat (Vidal Maimó era pare d’Astruc Vidal Maimó, casat amb Astrugona, filla de Jucef Lobell i Preciosa; era el tutor de Salomó sa Torra). En aquells moments Margarida encara vivia a Vic i era germana de Bernat Minyana, sastre convers ciutadà de Vic, i de Maimó Vidal, jueu de Barcelona. Aquesta és una mostra d’una situació que no devia ser estranya: la coexistència de membres jueus i conversos en una mateixa família. Segons el document, els germans constitueixen un dot de 60 florins d’or d’Aragó a la seva germana i li donen com a penyora una bíblia hebrea escrita sobre pergamins, amb cobertes de cuir vermells i claus de llautó.

L’última notícia relativa als jueus de Vic és del dia 11 d’agost de 1391, tres dies després de la realització de l’inventari de les cases de jueus de la partida de Montcada. Aquell dia es van convertir les quatre jueves i els dos jueus que restaven a Vic. No sabem si entre les dones hi havia Coloma, ni si els dos jueus són Deuslosal i Salomó, ja que el document que ho relata no dóna noms ni detalls, però conté el dibuix d’una dona… que ja no és jueva, sinó conversa.53

49. ABEV, ACF - Processos Civils, lligall 138.

50. ABEV, AVV - Processos Civils, lligall 1380.05.

51. ABEV, ACF-4529, f. 90r.

52. Es tracta d’un document que no es conserva a l’ABEV sinó a Barcelona, però Corbella no ens en dóna la localització. Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 143-146.

53. ABEV, ACF-505, f. 199v; vegeu l’annex 1, text núm. 2. Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 215.

96 Tamid, 9 (2013), p. 85-106

Irene Llop Jordana

Bibliografia Alcover, Antoni; Moll, Francesc de B. Diccionari català-valencià-balear [en línia]. [Barcelona]: Institut d’Estudis Catalans; [Palma de Mallorca]: Moll, 2000. <http://dcvb.iecat.net> [Consulta: 1 desembre 2012].

Assis, Yom Tov. «Los judíos de Cataluña: fuentes y posibilidades de estudio».

En: Actes del Primer Col·loqui d’Història dels Jueus a la Corona d’Aragó.

Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1991, p. 139-155.

Corbella, Ramon. L’aljama de jueus de Vic. Edició i pròleg d’Imma Ollich.

Vic: Patronat d’Estudis Osonencs, 1984. (Osona a la Butxaca; 7-8) [1a ed.: 1909] Cunill, Sagimon. «Ordinacions sobre bans y penes a Vich en el segle xiv».

Butlletí del Centre Excursionista de Vich, 5, núm. 52 (1925).

Escribà, Gemma; Mañé, Maria Cinta. The Jews in the Crown of Aragon: Regesta of the Cartas Reales in the Archivo de la Corona de Aragon. Vol. II: 1328-1493. Jerusalem: The Central Archives for the History of the History of Jewish People: Hispania Judaica: The Hebrew University of Jerusalem, 1988. (The Henk Schussheim Memorial Series. Sources for the History of the Jews in Spain; 4) Junyent, Eduard. Jurisdicció i privilegis de la ciutat de Vic. Vic: Patronat d’Estudis Ausonencs, 1969. (Publicacions Monogràfiques del Patronat d’Estudis Ausonencs; 66) Llop, Irene. «La comunitat jueva de Vic a l’època de la pesta negra». En: IV Congrés per a l’Estudi dels Jueus en Territoris de Llengua Catalana.

[En premsa] — «Noves dades de l’activitat dels jueus de Vic al Cabrerès (1345-1348)». En: Ausa, 172 (2013). [En premsa] Santandreu Soler, Maria Dolors. La vila de Berga a l’edat mitjana. La família dels Berga [en línia]. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2006. <http://hdl.handle.net/2445/35557> [Consulta: 1 desembre 2012].

La fi de la comunitat jueva de Vic. Béns i conversió dels últims jueus

Tamid, 9 (2013), p. 85-106 97

Annex 1. Textos documentals 1 1391, agost, 8 El regent del batlle de Montcada fa inventari dels béns de les cases dels jueus de Vic Coloma, Selic/Deuslosal i Salomó sa Torra amb motiu de les persecucions als jueus que es registren a tot Catalunya.

ABEV, ACF - Processos Civils, lligall 1300.02, inventari de les cases de jueus de Vic (1391). Vegeu la figura 1, al final de l’annex. [f. 1r] Noverint universi quod die martis octava die mensis augusti anno a nativitate Domini millesimo trecentesimo nonagesimo primo, venerabilis Gillemus Fferreri, regens baiuliam partis54 superioris vocatur de Montechateno, accesit apud hospicium habitationis de na Coloma, Iuhe, constitutum in vico vocato den Giu, attendens quod rumor et tumultus esset per aliquas civitates et loca Catalonie et Regni Aragonie ideo pro conservatione et bonorum dicte Colome et aliorum Ebreorum ad instanciam et55 requisitionem venerabilis Ffrancisci de Gradu, procuratoris dicte partis,56 fecit aperire in hospicio dicte na Colome. Et apperto dicto hospicio fecit inventarium presentibus pro testibus Francisco de Collo et Andrea Oliveriis. Et fecit seu incepit inventarium in modum qui sequitur. [f. 1v] Et primo inintroitu dicti hospicii circa vi salmatias de leya.

Item una post de dur pa a forn.

Item I sedàs e un baral.

Item un orinal e un lumaner.

Item dues bótes de mena e an la que ha un poch de vi.

Item I baral gran de vidra.

Item una caxa plana e una tanchada ab clau le qual fo segelada.

Item una cetra de vidra.

54. Segueix: supe.

55. Segueix: Reg. 56. Segueix: f.

98 Tamid, 9 (2013), p. 85-106

Irene Llop Jordana

Item una bancha e una post de banch.

Item en lo meyador I gàbia ab una glatla viva.

Item un banch.

Item dos banchs e una teula. [f. 2r] Item iii oles de terra.

Item un stoy de crey.

Item un lumaner de terra.

Item I setrý de vidra.

Item dos lumaners.

Item en la cuyna iiii oles de terra e iiii scudeles de terra.

Item un gavadal de fust.

Item un càntar.

Item la cambra i màrfaga ab un cubei payès.

Item dos gonelets de pocha velor.

Item un poch de li.

Item un parel de fromages.

Item en altra cambra ab iiii empoles ab alcunes aygües. [f. 2v] Testes: Berengarius Solaloch, Frahcischus de Coll.

Noverint universi quod die martis octava die mensis agusti anno a nativitate Domini millesimo trecentesimo nonagesimo primo, venerabilis Guillemus Fferreri, regens baiuliam partis superioris vocate de Montechateno, attendens quod rumor et tumultus est per multas civitates et loca Regni Aragonie contra et adversus Ebreos sive Iudeos. Et cum Ebrei comorantes in civitate Vicensi sint acceptati et absconsi a dicta civitate Vicensi seu ab eorum abitacionibus idcirco discretus venerabilis regens pro conservatione bonorum dictorum Iudeorum accessit apud57 hospicium habitacionis d’en Selic. [f. 3r] Et primo in dicto hoperatario dues bótes de mena58 buydes.

Item dos cotus de filar lana.

Item un cànter de cet.

Item una bancha.

Item un speer.

57. Segueix: hospicium.

58. Segueix: ac buy.

La fi de la comunitat jueva de Vic. Béns i conversió dels últims jueus

Tamid, 9 (2013), p. 85-106 99

Item dos sauchs plens de paya.

Item un cofici.

Item dos comenors de pocha valor.

Item I cova ab xx rams de bora de flasades.

Item un paner ab lana.

Item i bericó de pocha valor.

Item dues posts.59 Item una camisa de60 home.

Item altra camisa dona. [fol. 3v] Item I senaya ab un caperó vermey.

Item una buiga mestra.

Item un lit ab màrfaga e posts e capitells.

Item i màrfaga.

Item i parell de lansolls de pocha velor.

Item i vènonova de pocha valor.

Item dues tovayes.

Item dos61 travesers.62 Item i capa ab peges ab i caperó.

Item una balesta.

Item un cofí ab un perel de sabates.

Item iii capdells de fill de cànem.

Item un coltel.

Item un orinal. […] Petro Serra textori xx ramos lane et […] [f. 4r] Item i flasada blancha.

Item i scudela de terra et i coledor de fust.

Item i cofa blava et un poch de cotó.

Item en altra casa le qual es d’en Torrent on cuynava lo dit Deuslosal.

Primerament i taula ampla ab sos capitells.

Item i banch.

59. Segueix: de.

60. Segueix: ebr.

61. Segueix: cras.

62. Segueix: Item un vel.

100 Tamid, 9 (2013), p. 85-106

Irene Llop Jordana

Item tres ampoles e dos gots.

Item i selona.63 Item iii tauces de terra.

Item dos gavadalls.

Item un feres de foch.

Item i morter de fust.

Item i pesela e64 ii scudes de terra.

Item un box.

Item vi oles de terra e una65 casola. [f. 4v] Item un coledor de fust.

Item unes cardeses.

Item una semeya.

Item i semeyo ab un fromaga.

Item altro semeyo ab un poch de sal.

Item un cova.

Item un sedàs ab lana.

Item i cofí.

Item i coledor.

Item66 i ster de fero.

Item dos bossa culers.

Item i lumaner. [f. 5r] Noverint universi quod die martis octava die mensis agusti anno a nativitate Domini millesimo tricentesimo nonagesimo primo, venerabilis Guillemus Fferrari, regens baiuliam partis superioris vocate de Montechateno, attendens quod rumor et tumultus67 esset68 per multas civitates et loca69 Regni Aragonis70 contra Ebreos et Iudeos. Et cum Ebrei et Iudei civitatis Vicensis essent acceptati a dicta civitate Vicensis seu ab eorum abitacionibus71

63. Segueix: et vuy.

64. Segueix: set.

65. Segueix: sc.

66. Segueix: st.

67. Segueix: p.

68. Segueix: per totum Regnum Aragonie et etiam.

69. Et loca interlineat sobre dicti.

70. Aragonis interlineat.

71. Seu ab eoorum abitacionibus interlineat.

La fi de la comunitat jueva de Vic. Béns i conversió dels últims jueus Tamid, 9 (2013), p. 85-106 101

ideo dictus venerabili regens pro conservacione bonorum dictorum Iudeorum accessit apud hospicium venerabile Petri de Codeyano, civis Vicensis, et in quodam hoperatorio dicti hospicii. In quo hoperatorio Salamonis ça Tora, Iudeus, faciebat suum domicilium. Et apperuit dictum ope- [f. 5v] -ratorium quod clausum erat et apperto dicto opperatorio dictus venerabilis regens fecit inventarium de omnibus bonis dicti Salomonis ça Torra, presentibus venerabilibus Petro de Codeyano et Ffrancischo de Colle, paratoribus Vicensibus, testibus ad hec, incipit facere dictum inventarium in hunc modum.

Et primo fuit invenit in dicto hoperatorio unum lectum videlicet i màrfaga plena de pales e posts e capitells.

Item i flasada blava ab listes blanques e vermeyes.

Item i parell de bri de cànem.

Item una vànova de pocha velor.

Item una cortina verda.

Item un matalàs e i travasser lo quals [f. 6r] dix madona Codoyana que era seu.

Item un perel de lansols.

Item una flasada blancha.

Item unes tovayes ab listes de cotó blau ab caps.

Item i gon[el]a72 de drap vermey olana de dona.

Item i caperó burel.

Item i caperó de mesclat de pocha valor.

Item ii spesores de pocha valor ab lurs beynes.

Item dos tirabregués olans.

Item i dageta.

Item i penera ab frosques cusida.

Item i portedora redona.

Item un cova o penera de cayes e de vergues blanques. [f. 6v] Item i caperó vermey.

Item i bon drap obrat de seda.

Item i lansol de ceda […]73 dues celes e miga.

Item i camissa de homa.

72. Tinta lleugerament esvanida.

73. Tinta esvanida.

102 Tamid, 9 (2013), p. 85-106

Irene Llop Jordana

Item74 I senaya ab dos caperons ab alcuns frosques o robisoles.

Item un cova de vergues ab un puyeró blanch e ab unes tesores de sartra e ab altras robiroles.

Item un sach blanch olà de ome.

Item un gramala de pocha velor.

Item i ma[n]to burel de pocha velor.

Item i sach de portar75 blat de pocha velor. [f. 7r] Item una ampola gran de vidra.

Item dos libre[s] de jueus.

Item un deblaret ab alcunes robes ligat.

Item una portedora manera.

Item i ampoleta petita e un embudet petit.

Item i berit76 petit pot colar antro dues bótes.

Item una bóta larga.

Item un77 cumaner de fust.

Item un scriptori ho estoig de libres.

Item una belesta e un troch.

Item un sach de canemàs.

Item i lumaner.

Item flassada de Aragó.

Item un teuler de jugar. [f. 7v] Item i banch.

Item en una bara les coses següens: Primerament una capa listada.

Item i pèl de desos de cunills.

Item i jupó.

Item un vila de tenat ab alcunes vies de fres.

Item i gramayla de burel pocha e pèl rassa.

Item una gonela de blau clar.

Item i cota de dona de burel […] de vermey.

Item un matel de palmela blava ab cometa vert en les vores.

Item i gramaya de blau clar.

74. Segueix: dos.

75. Segueix: pa.

76. Paraula de difícil lectura.

77. Segueix: s.

La fi de la comunitat jueva de Vic. Béns i conversió dels últims jueus Tamid, 9 (2013), p. 85-106 103

[f. 8r] Item i manto de burel nou.

Item i mantalina blava.

Item i gonela de burel dona.

Item i cota o curtapeu de Malines vermeles.

Item i cota blava stuca de dona.

Item i cota blava ab pells de ayells blancha dona.

Item i gramala blava d’una color.

Item i gramala blava nova.

Item i gramala blava scura de jueu ab roda vermela.

Item i gramala mesclada78 ab roda de vermey de jueu.

Item i parell de calses negres ab un caparó blau. [f. 8v]79 Item i mantalina negra.

Item una cofa o bereta de burell.

Item i casa tenchada ab clau la qual fo segelada ab lo segel del sag en Ferrer Masana.

Item altra caxa pegada tenchada ab clau le qual fo segelada ab lo dit segel.

Item uns motlos de menegar.

Item una caxa plena de robes le qual fo ligada ab una cordeleta e segelada.

Item una casa plana buyda.

Et hiis per actis dictus venerabile Regens clausit dictum operatorium et segellavit clausitis dictis opperatorii cum sigillo dicti sagionis.

2 1391, agost, 11 Conversió al cristianisme de les quatre jueves i dos jueus que restaven a Vic. ABEV, ACF-505, f. 199v. Vegeu la figura 2, al final de l’annex.

Publicat en Corbella, L’aljama de jueus de Vic, p. 215.

Die veneris, xi die mensis augusti dicto anno a nativitate Domini m ccc xc primo receperunt sacrum babtisma quatuor Iudaei et due Iudaeae,

78. Segueix: de.

79. Segueixen dos folis en blanc.

104 Tamid, 9 (2013), p. 85-106

Irene Llop Jordana

qui et quae tantum erant tunc habitantes civitatis Vicensis. Et illo eodem anno fuerunt omnes Iudaei et Iudaeae Barchinonenses et multorum aliorum locorum regni Aragone et principatus Cathaloniae conversi ad fidem catholicam, et sacrum receperunt babtisma exceptis paucis, secundum numerum aliorum, qui pauci fuerunt per Cristianos occisi.

[Al marge dret, dibuix d’una dona.]

Annex 2. Llista dels conversos de la comunitat jueva de Vic (1264-1399) Nom del convers o de la conversa Mateu de Camprodon Jaume de Murga / Jaume Çentiga Bernat Tresbéns / Pere Andreu, draper Francesca Francesc Vidal, jutge ordinari Pere Bernat Constança Flor Prat Margarida Bernat de Minyana, sastre

Nom quan era jueu o jueva

Mossons, fill de David Canviador Fill de Salomó Vidal Filla de Salomó Vidal Fill de Salomó Vidal Baró Prohençal Astrugona, dona de Vidal Maimó Filla de Vidal Maimó i la conversa Flor Prat Fill de Vidal Maimó i la conversa Flor Prat

Any 1264 1307 1354, 1371

1366 1372 1388 1399 1399 1399

La fi de la comunitat jueva de Vic. Béns i conversió dels últims jueus Tamid, 9 (2013), p. 85-106 105

Figura 1. Primer foli de l’inventari de l’any 1391.

106 Tamid, 9 (2013), p. 85-106

Irene Llop Jordana

Figura 2. Document de la conversió dels darrers jueus vigatans, amb el dibuix d’una dona al marge.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 9 (2013), p. 107-125 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.31 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

El concepte d’absorció en l’inici de la càbala Jordi GENDRA MOLINA Wilson College, Chambersburg (Pa.), EUA

Rebut: 07.01.2013 — Acceptat: 26.06.2013 Resum. Rabí Issac el Cec distingeix en el seu comentari al Sefer yeṣira tres modes de coneixement: el sensorial, mediatitzat a través dels sentits; l’intel·lectual, mediatitzat a través de l’analogia, i finalment el coneixement directe, que, en contraposició als altres dos, ens permet accedir a un coneixement de la divinitat que, encara que parcial, no necessita els sentits corporals o el raonament. Aquesta forma de coneixement l’anomena «absorció» i l’expressa a través de la metàfora de l’infant alletant-se dels pits de la mare, una imatge de la divinitat innovadora per al seu temps. En aquest article explorem les arrels d’aquesta metàfora en la literatura rabínica clàssica i l’ús que en fa Issac el Cec en el seu comentari.

Paraules clau: càbala, Sefer yeṣira, Sefer ha-Bahir, Issac el Cec, coneixement de Déu

The concept of absorption in the beginnings of Kabbalah Abstract. In his commentary on the Sefer Yetzirah, R. Isaac the Blind distinguishes between three forms of knowledge, namely sensory knowledge, mediated through the bodily senses; intellectual knowledge, mediated through analogy; and direct knowledge, which, in contrast to the other two, allows for knowledge of divinity which, while partial, does not require bodily senses or reasoning. Isaac

Correspondència: Jordi Gendra Molina. PO Box 346, Mechanicsburg PA 10755, USA. Tel.: 00 1 267 970 0044. A/e: jgendra@gmail.com.

108 Tamid, 9 (2013), p. 107-125

Jordi Gendra Molina

the Blind refers to that third form of knowledge as “absorption”, and he expresses it by means of the metaphor of a child nursing at its mother’s breast, an innovative image of the divine at that time. This article examines the aforementioned metaphor’s roots in classical rabbinic literature, as well Isaac the Blind’s use of it in his commentary.

Keyboards: Kabbalah, Sefer Yetzirah, Sefer ha-Bahir, Isaac the Blind, knowledge of God

1. Introducció Una de les principals característiques del llenguatge cabalístic és l’ús que fa de la metàfora, fins al punt que el podríem qualificar d’exagerat. Aquest ús dóna als escrits cabalístics un to poètic i, fins i tot, suggerent. És aquest ús de la metàfora una de les tres característiques que distingeix aquest pensament d’altres tipus de pensaments, com el filosòfic.

Maimònides, en la introducció a la primera secció de la Guia dels perplexos,1 tracta de les metàfores aplicades al text bíblic i afirma que la seva funció és enfosquir el sentit planer del text per tal d’evitar que les masses tinguin accés a veritats subtils. Per tant, en aquest context, l’ús de la metàfora no és tan sols un simple recurs poètic, sinó també un recurs apropiat amb el qual aconseguim enfosquir el missatge i referir-nos al mateix temps a la natura d’allò que és immaterial.

L’inici de la càbala està marcat per una visió cosmològica. En aquest nou món la persona experimenta una unitat amb el cosmos, ja sigui veient-se a si mateixa com un microcosmos, reflex del macrocosmos, o experimentant la connexió amb la divinitat, la famosa unió mística; en hebreu, ‫( ְדּבֵקוּת‬devequt). Aquestes experiències són de natura altament subjectiva, però per tal de ser compreses per altres persones s’han d’expressar en un llenguatge objectiu. Aquí és on la metàfora desenvolupa un paper important com a pont entre la subjectivitat i l’objectivitat. La metàfora ens permet connectar amb el parlant gràcies a les imatges i als sentiments interiors que desperta en nosaltres.

1. Maimònides, De la ‘Guia dels perplexos’ i altres escrits, trad. i ed. a cura d’Eduard Feliu, Barcelona, Laia, 1986, col·l. «Textos Filosòfics», 41, p. 81.

El concepte d’ABSORCIÓ en l’inici de la càbala

Tamid, 9 (2013), p. 107-125 109

La utilització del verb «xuclar, alletar» (en hebreu, ‫ יָנַק‬, yanaq) com a metàfora per a l’absorció ja està testimoniada, com veurem per mitjà d’una sèrie d’exemples, en la literatura rabínica clàssica en el sentit de transmissió de la identitat i del saber de la Torà. Però aquesta metàfora obre les portes a altres preguntes i imatges, com, per exemple, la natura de la llet que el nadó absorbeix o la imatge d’una divinitat nodridora amb pits; totes, idees que seran explorades en la literatura cabalística medieval.

2. El verb yanaq (‘xuclar’) en la literatura rabínica El verb yanaq (‘xuclar’ o ‘alletar’) ja apareix en les fonts rabíniques clàssiques, que inclouen des del famós Talmud de Babilònia i el Palestinenc fins al midraix al llibre de Salms o les pesiqtot, passant pel Midraš Rabba; totes, definides per Gershom Scholem com les principals fonts per al cabalista i de les quals deriven els temes agàdics.2 Aquestes obres cobreixen un arc temporal de quasi cinc-cents anys i hi podem trobar que un mateix tema presenti una gran varietat textual posant l’èmfasi en diferents aspectes. Segons Herman L. Strack i Günter Stemberger,3 «les primeres citacions explícites d’Èxode Rabbà les trobem en les obres d’Azriel de Girona (primera meitat del segle xiii) i en el comentari al Pentateuc de Nahmànides (circa 1260), però la combinació de les dues parts d’aquest midraix pot ser fins i tot posterior».

Podem agrupar en tres grans blocs els textos en què trobem la metàfora de l’alletament. El recull que en fem aquí no té l’objectiu de ser exhaustiu ni de tancar la recerca en aquest aspecte sinó de demostrar que contenen la llavor per a dos temes importants que seran desenvolupats per la literatura cabalística posterior. En primer lloc, la idea de l’alletament com a metàfora per a la transmissió de coneixement, segons la qual la llet que el nadó xucla del pit de la mare, representada en alguns textos per Sara, Ester o, fins i tot, Moisès, transmet la vida espiritual. El segon tema, relacionat amb el primer, és la metàfora de la llet com la Torà mateixa i l’experiència de l’aprenentatge.

2. Gershom Scholem, Major trends in Jewish mysticism, Nova York, Schocken Books, 1995, p. 173-174.

3. Herman L. Strack i Günter Stemberger, Introduction to the Talmud and Midrash, Minneapolis, Fortress Press, 1992, p. 309.

110 Tamid, 9 (2013), p. 107-125

Jordi Gendra Molina

2.1. Identitats El primer grup de textos ens presenta la metàfora de l’alletament com a forma d’expressar la pertinença a un grup. Per il·lustrar aquest punt, citem el cas del tractat talmúdic Bava Metsia, que també es troba en altres llocs:4 Quantes criatures va alletar Sara? Rabí Leví va dir: «El dia en què Abraham va deslletar Isaac va celebrar-ho amb un gran banquet i tothom el ridiculitzava dient: “Has vist aquests vells que varen trobar aquesta criatura pel carrer i ara diuen que és el seu fill! I el que és pitjor, ara fan un banquet per a fer-ho oficial!”

Què va fer el nostre pare Abraham? Abraham va convidar tots els homes importants de l’època i Sara va fer el mateix amb les dones. Cadascuna va dur el seu fill amb ella però no les dides. Així va tenir lloc un miracle per a Sara, els seus pits es varen obrir com dues fonts i va alletar tots aquells infants. Encara reien dient: “D’acord que Sara ha estat mare a la seva edat, però com pot Abraham engendrar una criatura als cent anys?” Immediatament les faccions del rostre d’Isaac varen canviar per a assemblar-se a Abraham. En aquest moment tothom va cridar: “Abraham ha engendrat Isaac”» (Gn 25,19). ‫ אותו היום שגמל אברהם את יצחק בנו עשה‬:‫כמה בנים הניקה שרה? ־ אמר רבי לוי‬ ‫ ראיתם זקן וזקנה שהביאו אסופי מן‬:‫ היו כל אומות העולם מרננים ואומרים‬,‫סעודה גדולה‬ ‫ ולא עוד אלא שעושין משתה גדול להעמיד דבריה ִם מה עשה‬,‫ בנינו הוא‬:‫השוק ואומרים‬ ‫ וכל אחת ואחת‬,‫ ושרה אמנו זימנה את נשותיהם‬,‫אברהם אבינו ־ הלך וזימן כל גדולי הדור‬ ,‫ ונעשה נס בשרה אמנו ונפתחו דדיה כשני מעיינות‬,‫הביאה בנה עמה ומניקתה לא הביאה‬ ‫ אברהם בן מאה‬,‫ אם שרה הבת תשעים שנה תלד‬:‫ ועדיין היו מרננים ואומרים‬.‫והניקה את כולן‬ ‫ פתחו כולם ואמרו אברהם‬.‫שנה יוליד? מיד נהפך קלסתר פנים של יצחק ונדמה לאברהם‬ .‫הוליד את יצחק‬

En aquest text l’alletament expressa una forma de transmissió espiritual amb què els conversos estan lligats espiritualment i també físicament al poble d’Israel gràcies a la llet que xuclen dels pits de Sara, la matriarca bíblica.

Aquesta imatge, que ens pot semblar sorprenent, ja té les arrels en el món bíblic i rabínic amb els comentaris al voltant dels pous d’aigua que seguien Míriam, la profetessa. La imatge del pou d’aigua com a font de vida necessària per a la supervivència es troba ja a la Bíblia i a les fonts rabíniques clàssiques.5 4. TB Bava Meṣiʿa 87a. Vegeu també Pesiqta Rabbati 43,4; Gènesi Rabbà 53,9; Pesiqta de rav Qahanna 22,11; Pirqe de rabbi Eliezer 52.

5. Michael Fishbane, «The Well of Living Waters, a biblical motif and its ancient transformations», en Shemaryahu Talmon et al. (ed.), ‘Shaʿarei Talmon’: Studies in the Bible, Qum-

El concepte d’ABSORCIÓ en l’inici de la càbala

Tamid, 9 (2013), p. 107-125 111

Històries com aquestes són útils per a promoure les agendes ideològiques com el principi matrilineal —cal recordar, en parlar de la transmissió de la identitat en el món jueu rabínic, que varen ser els rabins de la Misnà els qui varen determinar que la transmissió de la identitat ve per la mare—; les metàfores poden canviar les nostres percepcions del que succeeix al nostre voltant i influir en la percepció de la realitat. En aquest cas, els rabins fan servir la metàfora per a la seva redefinició de la identitat jueva. La metàfora permet una identificació més fàcil que el llenguatge legal d’una decisió halàquica.

El tema serà readaptat després pels cabalistes a la relació Déu-humanitat, i a les relacions entre el Deus absconditus i les seves hipòstasis, les sefirot, per a expressar la profunditat de la transmissió religiosa, la unió mística, en el comentari de rabí Issac o el comentari d’Ezra de Girona al Càntic dels Càntics.

El següent text, del tractat talmúdic Sotà, entra dins aquesta primera categoria:6 Llavors la germana del nen digué a la filla del faraó: «Vols que et vagi a buscar una dida hebrea perquè te’ l criï?» (Ex 2,7). Per què el text diu precisament una dida hebrea? Ens ensenya que varen donar Moisès a totes les dones egípcies però no xuclava. Ell va dir: Una boca que parlarà amb la Šeḵina haurà de xuclar el que no és pur? Això és el que està escrit: A qui vol ensenyar aquest la doctrina? (Is 28,9).

A qui vol ensenyar aquest la doctrina? A qui vol explicar revelacions? A criatures deslletades, als qui tot just han desmamat. ‫ותאמר אחותו אל בת פרעה האלך וקראתי לך אשה מינקת מן העבריות ־ ומאי שנא‬ ‫ פה שעתיד לדבר עם‬:‫ אמר‬,‫ שהחזירוהו למשה על כל המצריות כולן ולא ינק‬,‫מעבריות? מלמד‬ ?‫ למי יורה דעה ולמי יבין שמועה‬,‫ את מי יורה דעה וגו׳‬:‫השכינה יינק דבר טמא? והיינו דכתיב‬ .‫לגמולי מחלב ולעתיקי משדים‬

La implicació d’aquest text, com el que hem vist anteriorment, és que la identitat és transmesa a través de la llet que el nadó xucla. De manera metafòrica, la llet conté una qualitat espiritual. El nadó esdevé una extensió de la mare i el nadó participa de la seva identitat a través de la llet. El mateix llenguatge popular veu en la llet de la mare una imatge d’una ideologia o creença en expressions com «mamar-ho de ben petit» o «empassar-s’ho».

ran and the Ancient Near East presented to Shemaryahu Talmon, Winona Lake, Ind., Eisenbrauns, 1992, p. 3-16.

6. TB Soṭa 12b. Vegeu també Èxode Rabbà I,25.

112 Tamid, 9 (2013), p. 107-125

Jordi Gendra Molina

Un tercer text és del midraix Gènesi Rabbà:7 Rabí Berakhyà va dir: «La nostra germana és petita, no té encara pits, etc. (Ct 8,8).

La nostra germana és petita: Això es refereix a Abraham, que va unir el món per nosaltres.» Bar Qappara va dir: «Igual que una persona que cus una peça de roba estripada. Petita: Que encara que era petit va tresorejar actes de pietat i bones obres. No té encara pits: No va mamar dels pits la pietat o les bones obres […]». ‫רבי ברכיה פתח אחות לנו קטנה ושדים אין לה וג׳ אחות לנו קטנה זה אברהם שאיחה את כל‬ ‫באי העולם בר קפרא אמר כזה שהוא מאחה את הקרע קטנה שעד שהוא קטן היה מסגל מצות‬ .[…] ‫ומעשים טובים ושדים אין לה לא הניקוהו לא למצות ומעשים טובים‬

Aquest text lloa Abraham per les seves bones accions, fins i tot quan, essent nadó, no va xuclar la llet. En aquest cas, la metàfora és implícita en la seva forma negativa pel fet que Abraham no va gaudir dels beneficis que es deriven de la llet.

En el Zohar II,80b trobem l’ús de la mateixa imatge, en la qual la germana petita de Càntic dels Càntics 8,8 esdevé la comunitat com a germana de Déu i com a comunitat que rep la Torà en el Sinaí.

2.2. Absorbir benediccions Aquest segon bloc comprèn textos que seran emprats per a expressar la idea que el cosmos existeix en un conjunt orgànic on cadascun dels elements rep i absorbeix benediccions d’altres. Aquest és un concepte molt similar al que defensa rabí Issac d’interdependències de les sefirot en el món superior i el nostre món, com a reflex del que succeeix en el món superior. El primer exemple és de Nombres Rabbà:8 Cada un d’ells va presentar aquesta ofrena: una safata de plata, etc. (Nm 7,13).

Això té a veure amb el que està escrit en l’Escriptura: Ets tota bella, amiga meva, no tens cap defecte (Ct 4,7). […] Una altra explicació: El text Ets tota bella, amiga meva es refereix a les tribus. I si et preguntes com podia ser que tots fossin bells, quan Jacob, llur pare, en beneir les tribus reprèn Rubèn, Simeó i Leví, com pots dir Ets tota bella, amiga meva? Rabí Eleazar explica que, encara que beneeix les

7. Gènesi Rabbà 39,3. Vegeu també Càntic Rabbà 8,8.

8. Nombres Rabbà 13,8. Vegeu també Pesiqta rabbati 7,9.

El concepte d’ABSORCIÓ en l’inici de la càbala

Tamid, 9 (2013), p. 107-125 113

últimes tribus i reprèn les tres primeres, les torna a beneir quan el text diu Totes aquestes formen les dotze tribus d’Israel, etc. (Gn 49,28). Els va fer absorbir la benedicció els uns dels altres, com diu: Donà una benedicció apropiada a cada un, etc. (Gn 49,28). ‫ הה״ד )שיר ד( כולך יפה רעיתי ומום אין בך ]…[ ד״א כולך יפה‬,‘‫וקרבנו קערת כסף וגו‬ ‫רעיתי מדבר בשבטים ואם תאמר כיצד היו כולם יפים שהרי יעקב אביהם בירך לשבטים ומקנתר‬ ‫לראובן ושמעון ולוי והיאך אתה אומר כולך יפה רעיתי א״ר אלעזר אע״פ שבירך את השבטים‬ ‫האחרונים וקנתר לראשונים אלא חזר ובירכם שנאמר )בראשית מט( כל אלה שבטי ישראל שנים‬ .‫עשר וגו׳ עשה אותם יונקים זה מזה מהו )בראשית מ״ט( ויברך אותם איש אשר כברכתו וגו׳‬

És interessant assenyalar l’absència de la figura de la mare i dels pits en ambdós textos. Això fa que la metàfora assoleixi un alt grau d’abstracció. En el cas del text que ens ocupa, allò que és transmès de persona a persona, sense mediació del raonament o els sentits, fent servir el verb yanaq, és la benedicció.

Aquest alt grau d’abstracció obre la metàfora a altres interpretacions i traduccions possibles que van més enllà de la traducció literal de «donar el pit» i ens permet parlar d’absorció en un sentit més genèric. Trobem un exemple d’aquest ús aplicat als arbres en el tractat talmúdic Bava Batra; possiblement sigui la font per a la imatge que fa servir rabí Issac en el seu comentari, com veurem més endavant:9 Hem après: «Rabí Simeó diu que si un home santifica el seu camp, només santifica el garrofer que ha crescut i el sicòmor.» En relació amb això també ha estat ensenyat: Rabí Simeó diu: «Quina n’és la raó? Perquè els arbres absorbeixen [la santedat] del terreny santificat. Ara bé, creus que [en el cas d’una venda el venedor] pot conservar els arbres, i quan absorbeixen [el nodriment] ho fan per ells sols [i no absorbeixen el nodriment del terreny]?» ‫ המקדיש את השדה ־ לא הקדיש אלא חרוב המורכב וסדן השקמה ֹ ותני‬:‫ ר׳ שמעון אומר‬,‫תנן‬ ‫ כי קא ינקי ־‬,‫ מה טעם? הואיל ויונקין משדה הקדש ֹ ואי סלקא דעתך שיורי שייר‬:‫ אמר ר״ש‬,‫עלה‬ .ִ ‫מדנפשיה קא ינקי‬

El text discuteix l’estatus dels arbres que absorbeixen l’aliment d’un terreny consagrat. Seguint aquesta metàfora, podem dir que els arbres xuclen, o absorbeixen, la santedat del terreny. És un interessant paral·lelisme amb la metàfora de la identitat absorbida del pit de la mare.

9. TB Bava Batra 71b.

114 Tamid, 9 (2013), p. 107-125

Jordi Gendra Molina

2.3. Transmissió de la Torà Un tercer grup de textos està representat per la imatge de transmissió de la Torà a través de l’absorció, com veiem en aquest text del tractat talmúdic Eruvín:10 Rabí Xemuel bar Nahmaní va dir: «Per què està escrit cérvola amable, delicada daina: que els seus pits et satisfacin, que sempre t’embriagui el seu amor? (Pr 5,19).

Per què es comparen els ensenyaments de la Torà a una cérvola? Per dir-te que, així com la cérvola té un ventre petit i és estimada pel seu amant cada cop com si fos el primer, el mateix succeeix amb les paraules de la Torà, perquè són estimades pels qui les estudien cada cop com si fos la primera vegada. Delicada daina?

Perquè la Torà atorga gràcia als qui l’estudien. Que els seus pits et satisfacin: Per què les paraules de la Torà són comparades als pits? Perquè, així com al pit, quan el nadó xucla sovint, hi troba llet, el mateix passa amb la Torà: com més la persona estudiï els ensenyaments de la Torà, més gust hi trobarà.» ‫ מאי דכתיב אילת אהבים ויעלת חן וגו׳ למה נמשלו דברי תורה‬:‫אמר רבי שמואל בר נחמני‬ ‫ וחביבה על בועלה כל שעה ושעה כשעה ראשונה ־ אף‬,‫ מה אילה רחמה צר‬:‫לאילת? לומר לך‬ ‫ ויעלת חן ־ שמעלת חן על‬.‫דברי תורה חביבין על לומדיהן כל שעה ושעה כשעה ראשונה‬ ‫ כל זמן שהתינוק ממשמש‬,‫ למה נמשלו דברי תורה כדד? מה דד זה‬,‫ דדיה ירוך בכל עת‬.‫לומדיה‬ .‫ כל זמן שאדם הוגה בהן ־ מוצא בהן טעם‬,‫בו מוצא בו חלב ־ אף דברי תורה‬

A primer cop d’ull, ens pot semblar una simple analogia entre el plaer que experimenta el nadó en xuclar la llet i el plaer que obté l’estudiant de la Torà, però, a diferència dels textos anteriors, la Torà és la mare explícita i els seus ensenyaments, la llet.

En el món patriarcal dels rabins, la mare biològica és substituïda per una mare alternativa, la Torà, quan el nadó assoleix l’edat en què ha de ser separat del pit de la mare però ha de continuar la formació religiosa. En aquest sentit, els rabins reelaboren la idea de la Torà transformant-la en una mare nodridora i creant una superestructura que acompanya la persona al llarg de la vida.

Un altre exemple d’aquest tercer i darrer grup prové del midraix Nombres Rabbà i del Midraix dels Salms:11

10. ʿEruvin 54b.

11. Nombres Rabbà IV,20 (paràgraf 136). Vegeu, també, Midraix Salms, paràgraf 515.

El concepte d’ABSORCIÓ en l’inici de la càbala

Tamid, 9 (2013), p. 107-125 115

No hi ha hagut mai a Israel una persona que s’hagi menyspreat a si mateixa per a obeir Déu més que David, com s’infereix del text en què diu a Déu: Senyor, el meu cor no és ambiciós (Sl 131,1), que significa ‘mentre Samuel m’ungia com a rei’; ni són altius els meus ulls (Sl 131,1), quan vaig matar Goliat; visc sense pretensions de grandeses (Sl 131,1), quan em va ser restituït el regne; o de coses massa altes per a mi (Sl 131,1), quan vaig transportar l’arca. Al contrari, em mantinc en pau i tinc l’ ànima serena com un nadó a la falda de la mare (Sl 131,2): tal com el nadó no s’avergonyeix d’estar descobert davant la seva mare, així jo mantinc en pau la meva ànima davant teu, no avergonyint-me d’abaixar-me a la teva presència per honorar-te. Com un nen a la falda de la mare, així se sent la meva ànima (Sl 131,2): com el nadó que acaba de sortir del ventre de la mare i no s’enorgulleix de xuclar dels pits de la seva mare, així se sent la meva ànima, perquè no m’avergonyeixo d’aprendre la Torà fins i tot dels més petits a Israel.

Diu rabí Adda be-rabí Haninà: «El Sant, beneït sigui, li va dir: “Tu has estat fet igual que una criatura. Per la teva vida, com el nadó no té culpa, així tu no tens culpa.” Com està escrit: El Senyor passa per alt el teu pecat. No moriràs (2Sa 12,13). D’aquí pots aprendre que la persona no ha de comportar-se amb insolència davant de Déu, sinó que ha d’actuar amb humilitat davant de la seva glòria.» ‫אין לך אדם בישראל שביזה עצמו על המצות יותר מדוד הה“ד דהוה אמר לפני אלהים‬ ‫)תהלים קלא( ה׳ לא גבה לבי בשעה שמשחני שמואל למלך ולא רמו עיני בשעה שהרגתי את‬ .‫גלית ולא הלכתי בגדולות בשעה שהחזירוני למלכותי ובנפלאות ממני בשעה שהעלתי את הארון‬ ‫אם לא שויתי ודוממתי נפשי כגמול עלי אמו כשם שהתינוק הזה אינו מתבייש להתגלות לפני אמו‬ ‫כך שויתי נפשי לפניך שלא נתביישתי להתבזות לפניך לכבודך כגמול עלי נפשי כהן ינוקא דנפק‬ ‫ממעי דאימיה ואין בו רוח גסה לינוק משדי אמו כן הות נפשי עלי שאיני מתבייש ללמוד תורה‬ .‫אפילו מקטני ישראל‬ ‫א״ר אדא ב״ר חנינא אמר לו הקב״ה אתה שוית עצמך לגמול חייך כשם שאין לתינוק הזה‬ ‫עונות כך אין לך עונות שנאמר )שמואל ב יב( גם ה׳ העביר חטאתך לא תמות מכאן את למד שאין‬ .‫אדם רשאי לנהוג גאוה לפני המקום אלא צריך אדם להתבזות על כבודו‬

Aquest midraix apareix emmarcat en el context d’un llarg text en el qual els rabins comenten l’episodi de la dansa que David executa davant del poble durant el trasllat de l’arca de l’aliança i que enutja la seva esposa (2Sa 6,20).

En aquest passatge en concret, la imatge de l’alletament no apareix com una metàfora explícita de l’aprenentatge, sinó que es tracta només d’una referència que fa David quan afirma que aprèn la Torà fins i tot del més petit d’Israel; l’infant que xucla la llet del pit de la seva mare com a imatge per a emfasitzar-ne la humilitat. La imatge del nadó alletant-se està clarament basada en les imatges del segon verset del salm 131.

116 Tamid, 9 (2013), p. 107-125

Jordi Gendra Molina

3. Llibre de l’esplendor (Sefer ha-Bahir) En la literatura rabínica la metàfora de l’alletament sempre apareix lligada a la transmissió humana de coneixement. Per tant, conté abundants connotacions antropomòrfiques que reflecteixen la relació d’intimitat entre mare i criatura. Posteriorment, expressarà la dependència humana de la Torà. En canvi, en la literatura cabalística, el focus se situa en la divinitat i per això les connotacions antropomòrfiques desapareixen quan la mateixa metàfora apareix aplicada a un element del món natural, tal com veurem.

El Sefer ha-Bahir, també conegut amb el nom de Midraš r. Nehunyà ben ha-Qanà,12 és un text de caràcter gnòstic i d’estil pseudomidràixic. És a dir, les imatges que utilitza són de caràcter mític i contenen lectures exegètiques extremes que el diferencien del midraix tradicional per les referències a un rerefons ben estructurat: el món diví i els diferents canals que l’uneixen als nivells inferiors de l’univers.

Els orígens d’aquest text possiblement se situen al llevant mediterrani, però sabem que a l’alta edat mitjana va ser objecte d’estudi, edició i comentari pels cercles dels cabalistes asquenazites abans que assolís la redacció definitiva en els cercles rabínics del sud de França Tot i la fluïdesa del text, de què donen testimoni la multitud de variants textuals, és possible fer-ne una descripció general del contingut. El Sefer haBahir ens presenta un ésser amb una existència en forma de deu potències o poders que s’engloben dins de diferents categories: ketarim (‘corones’), middot (‘mesures’), maˀamarim (‘afirmacions’, ‘proposicions’), koḥot (‘forces’) i sefirot.

Aquestes hipòstasis, o poders, s’organitzen en una estructura jeràrquica, en què la potència anomenada Keter ocupa la posició dominant i dóna a llum les altres nou. Aquestes hipòstasis, lluny de ser simples forces passives, interactuen entre si com a processos psicològics o valors morals (justícia, veritat, etc.). Cada una d’aquestes hipòstasis està representada per símbols trets de la Bíblia, la natura i la història. Tenim, per exemple, la hipòstasi anomenada Ḥoḵma (‘Saviesa’), algunes de les figures utilitzades per a descriure la qual provenen del midraix clàssic (pare, rei), però a mesura que el text avança, el Sefer ha-Bahir la identifica amb la font de benedicció i, més endavant, amb la

12. Daniel Abrams, «Bahir, Sefer Ha–», en Fred Skolnik i Michael Berenbaum (ed.), Encyclopaedia Judaica, 2a ed., vol. 3, [Farmington Hills, Mich.], Thomson Gale, Detroit, Macmillan Reference USA, 2007, p. 62-63.

El concepte d’ABSORCIÓ en l’inici de la càbala

Tamid, 9 (2013), p. 107-125 117

Šeḵina, que, al seu torn, és identificada amb la comunitat d’Israel i és descrita en un llenguatge femení.

En aquest sentit, el Sefer ha-Bahir va exercir una gran influència en el desenvolupament de la càbala en associar cada una de les hipòstasis amb diferents elements, com ara personatges bíblics o òrgans del cos, per posar-ne uns quants exemples. Aquest tipus d’exegesi transforma la narració bíblica d’una simple narració d’esdeveniments històrics en la vida d’un poble en una narració críptica dels processos que tenen lloc a l’interior del món diví.

Si en el Sefer yeṣira el món es mou entre dos principis universals, el masculí i el femení, aquest binomi ocupa un lloc predominant en el Sefer ha-Bahir com a estructura bàsica del món i com a forma final de la unificació dels poders divins.

El Sefer ha-Bahir es distingeix pel fet d’incloure elements religiosos marginals i pràctiques rituals o exegètiques abandonades al llarg de l’evolució del judaisme clàssic. Aquesta obra està marcada pel principi d’inclusió, i no pel d’exclusió: reelabora aquests elements fins a aconseguir conjugar els imperatius de la llei religiosa comunitària amb les creences marginals; tot això a costa d’una creixent complexitat.

El Sefer ha-Bahir és una de les fonts que influïren en el primer estadi de desenvolupament de la càbala. Aquesta obra no conté cap metàfora directa sobre l’alletament, però, en canvi, sí que conté una teologia sobre la substància que hom absorbeix, una mena de vocabulari simbòlic sobre la llet.

La figura de la divinitat amb un aspecte femení apareix per primer cop en el Sefer ha-Bahir13 quan en parlar de la sefira més inferior de totes i que normalment és associada a la presència divina a la terra, la Šeḵinah, utilitza termes com mare, núvia i filla. El rol d’aquesta sefira és ser el pont entre el món inferior, el món on ens movem, i el món superior. Tot i això, el Sefer ha-Bahir també atribueix el rol de mare a la tercera de les sefirot, la coneguda com a Bina, ja que és aquesta la que dóna a llum les set sefirot inferiors i el nostre món.14 Dos passatges, les seccions 136 i 137, del Sefer ha-Bahir són especialment importants per la influència conceptual que han tingut en el pensament de

13. Gershom Scholem, Origins of the Kabbalah, Princeton University Press, 1991, p. 162-163.

14. Aquesta interpretació es basa en el passatge de Proverbis 2,3. Vegeu, per a una discussió més extensa, l’obra de Gershom Scholem, On the mystical shape of the godhead, Nova York, Schocken, 1997, p. 140-196.

118 Tamid, 9 (2013), p. 107-125

Jordi Gendra Molina

rabí Issac i els dels seus estudiants Azriel i Ezra de Girona. El primer text proveeix la terminologia que trobarem en la segona secció. Aquí podem veure la creació d’una analogia entre l’atribut de la misericòrdia, la Torà i l’ús que en fa Abraham des del punt de vista físic i intel·lectual («era caritatiu i donava menjar sense diners»).

Text 1, secció 136 Què és la misericòrdia? És la Torà perquè ha estat escrit (Is 55,1): Oh, tots els assedegats, veniu a l’aigua, veniu els qui no teniu diners! I sobre aquests diners ha estat escrit: Compreu i mengeu, veniu i compreu llet i vi sense diners, sense pagar res!

Us alimentarà amb la Torà i us l’ensenyarà ja que ja en sou dignes pel mèrit d’Abraham, que era caritatiu i donava de menjar sense diners i donava a beure vi i llet sense diners. ‫ הוא‬,‫ היינו תורה דכתיב )ישעי׳ נ״ה א( הוי כל צמא לכו למים ואשר אין לו כסף‬,‫ומאי ניהו חסד‬ ‫ יאכילכם תורה וילמדכם כי‬,‫כסף דכתיב לכו שברו ואכלו ולכו שברו בלא כסף ובלא מחיר יין וחלב‬ ‫ ומשקה בלא מחיר יין‬,‫ בלא כסף היה מאכיל‬,‫כבר זכיתם לכך בזכות אברהם אשר היה גומל חסד‬ .‫וחלב‬

Segons aquest primer passatge, la misericòrdia de la Torà és quelcom que pot ser consumit, com la llet, però que també pot ser ensenyat. Tot seguit ambdós termes són connectats a la figura mítica del patriarca Abraham, que al llarg de la teologia rabínica i cabalística apareix lligat a la misericòrdia. En conclusió, aquest passatge presenta la Torà com la llet que nodreix i ensenya a qui l’absorbeix. Posar al mateix nivell nodriment i coneixement implica reconèixer la necessitat d’un nodriment intel·lectual i que els aspectes físic i intellectual de la vida depenen d’un tercer element aliè, que és la Torà.

Text 2, secció 137 Què significa vi i llet? Què tenen a veure l’un amb l’altre? Ens ensenya que el vi és el terror i la llet és la clemència. Per quina raó ens esmenta primer el vi? Perquè ens és més proper. Creus que es tracta de vi i llet reals? Només es tracta de l’aparença. Va ser gràcies al mèrit d’Abraham que va rebre el poder de la misericòrdia, que Isaac va obtenir el del temor per tal que Jacob rebés el de la fidelitat, que és l’atribut de la pau, tal com està escrit: Jacob era un home íntegre (‫)תָּם‬, que preferia viure en tendes (Gn 25,27). Aquí cal que interpretem la paraula íntegre com a ‘pau’, perquè està escrit: Tu sigues del tot fidel (‫ ) ָתּמִים‬al Senyor, el teu Déu (Dt 18,13), i el Targum ho tradueix com a «sigues perfecte», i no hi ha cap altra

El concepte d’ABSORCIÓ en l’inici de la càbala

Tamid, 9 (2013), p. 107-125 119

perfecció que la dedicació a la Torà, com diu Malaquies (2,6): Una doctrina de veritat tenia a la boca (‫)תּוֹרַת ֱאמֶת ָהיְתָה ְבּפִיהוּ‬, i continua: Caminava al costat meu en pau i amb rectitud (‫ ;)וּ ְבמִישׁוֹר‬i no hi ha més rectitud que la provinent de la pau, com està escrit al salm (25,21): La rectitud i l’ honradesa (‫ )תּ ֹם וָי ֹשֶׁ ר‬em salvaguarden. Per això diu: Si Moisès alçava la mà, guanyava Israel (Ex 17,11). Tot això ens ensenya que l’atribut anomenat Israel conté «una doctrina de veritat» (‫)תּוֹרַת ֱאמֶת‬. ‫ ומפני מה‬,‫ אלא מלמד שהיין הוא פחד וחלב הוא חסד‬,‫ ומה ענין זה אצל זה‬,‫מהו יין וחלב‬ ,‫ אלא אימא דמות יין וחלב‬,‫ יין וחלב סלקא דעתך‬,‫ מפני שהוא קרוב אלינו יותר‬,‫הזכיר יין תחילה‬ ‫ והואיל וזכה יצחק למדת פחד זכה יעקב‬,‫ובזכות אברהם שזכה למדת חסד זכה יצחק למדת פחד‬ ‫ ומדד לו הקב״ה כמדתו דכתיב )בראשית כ״ה כז( ויעקב איש תם‬,‫ שהוא מדת שלום‬,‫למדת אמת‬ ‫ ומתרגמינן‬,‫יושב אהלים ואין תם אלא שלום דכתיב )דברים י״ח יג( תמים תהיה עם ה׳ אלהיך‬ ‫ ומה כתיב‬,‫ ואין תם אלא תורה שנאמר )מלאכי ב׳ ו( תורת אמת היתה בפיהו וגו׳‬,‫שלים תהא‬ ,‫ ואין מישור אלא שלום דכתיב )תהלים כ״ח כא( תום ויושר‬,‫בתריה בשלום ובמישור הלך אתי‬ ‫הלכך והיה כאשר ירים משה ידו וגבר ישראל )שמות י״ג יא( מלמד שהמדה שנקראת ישראל‬ .‫בתוכה תורת אמת‬

El segon passatge, que correspon a la secció 137, fa explícita la referència entre llet i misericòrdia. Aquest passatge forma una unitat amb l’anterior, ja que continua l’exegesi del verset d’Isaïes 55,1 iniciada abans i passa a identificar el vi amb la sefira Paḥad, actualment coneguda amb el nom de Din i tradicionalment identificada amb la figura del patriarca Isaac. La lògica subjacent en l’associació dels elements llet i vi amb les sefirot Ḥesed, o Misericòrdia, i Paḥad, Temor, la trobem en els colors blanc i vermell.

Però un cop feta aquesta associació, el Sefer ha-Bahir corre a advertir-nos que no es tracta de veritable llet, sinó de quelcom similar a la llet. És a dir, fa explícit que es tracta d’una metàfora. Finalment, arriba a l’associació del tercer patriarca mític, Jacob, amb la sefira central, que és producte de l’equilibri entre Ḥesed i Paḥad, coneguda avui amb el nom de Tiferet, però que el Sefer ha-Bahir anomena Raḥamim i que és esmentada aquí com a Pau gràcies a tot un seguit d’analogies entre Torà, pau i perfecció.

Les metàfores i les analogies d’aquests dos textos creen una xarxa de connotacions que presenten la Torà com a font de nodriment tant físic com espiritual.

Tot i que la imatge de l’alletament no apareix explícitament en aquests dos textos, el lector té davant seu una complexa xarxa de connexions i associacions al voltant de la llet però alhora clarament dissociades de la substància com a tal o del pit físic. Aquest fet ens porta a afirmar que la llet de què ens parla el text no és la llet real sinó una qualitat espiritual.

120 Tamid, 9 (2013), p. 107-125

Jordi Gendra Molina

4. Comentari al ‘Llibre de la creació’ (Sefer yes.ira) de rabí Issac el Cec El període comprès entre el final del segle xi i el final del segle xii va ser testimoni no solament d’una gran producció literària en el camp de la filologia i la filosofia jueves, sinó també de la reelaboració i la fixació del cànon rabínic clàssic amb una gran producció agàdica. Com hem esmentat anteriorment, no és fins a aquesta època que tenim les primeres citacions del Midraš Rabba al llibre de l’Èxode. Per tant, és raonable pensar que el midraš va tenir una gran influència en el naixement del moviment cabalístic, en especial el midraix Nombres Rabbà 4,20 i 13,8.15 Com ja hem avançat més amunt, rabí Issac reprèn la metàfora de l’alletament, però la modificarà canviant-ne el focus d’atenció, situat primer en l’element humà, i adreçant-lo cap a la divinitat per expressar la idea d’interdependència i intimitat de tots els aspectes de la creació.16 Text 1, línies 9-16 Amb tres registres: Es tracta de tres noms, compostos de tres lletres, les quals reben i són rebudes.17 L’inici18 de les essències que podem concebre està constituït pels prodigis reclosos en la Saviesa (Ḥoḵmah): els camins són de fet miracles en aquesta. Sobre això ha estat dit: És Déu qui va descobrir el seu camí (Jb 28,23).

Cal que coneguis els camins i senders que hi ha en la Saviesa (Ḥoḵmah). En virtut de les essències fixes i gravades en ell, Déu té el poder per a contemplar les essències fixes que no tenen límit. Els camins representen les mares de les vies, perquè el camí és mare de la via, totalitat i base a partir de la qual les vies parteixen i se

15. Hananel Mack, «Midrash Bamidbar Rabbah and the beginning of the Kabbalah in Provence», en Esha Beer-Sheva: Occasional publications on Jewish Studies, vol. 4, Myth in Judaism, Jerusalem, Mosad Bialik, 1996, p. 88-91.

16. Per a una major visió de la seva teologia, vegeu Gershom Scholem, Origins of the Kabbalah, Princeton University Press, 1991, p. 248-309.

17. Cal recordar que els noms de les lletres en hebreu tenen significat, àlef vol dir ‘bou’, bet vol dir ‘casa’, guímel vol dir ‘camell’, etc. Així, es crea una paradoxa en què la combinació de lletres, que de per si ja tenen un significat, crea nous significats i alhora el significat de cada lletra ve donat també per una combinació de lletres.

18. En hebreu, ‫( ותחלת ההויות‬u-teḥillat ha-havayot). Segons el sentit que rabí Issac sembla donar al terme ‫( הויה‬havaya), nosaltres el traduïm com a essència i no existència com altres han proposat. També Elliot Wolfson, en traduir alguns passatges del comentari de rabí Issac, ha interpretat el terme havaya com a essència. Vegeu «Negative theology and positive assertion in the early Kabbalah», Daat, 32-33 (1994), p. 5-22.

El concepte d’ABSORCIÓ en l’inici de la càbala

Tamid, 9 (2013), p. 107-125 121

separen. Els camins meravellosos són com la cavitat del bell mig de l’arbre, mentre que la saviesa es troba a les arrels: es tracta d’una essència interna i subtil que cap criatura no pot comprendre excepte aquella que en mama: la via contemplativa es basa de fet en l’absorció19 del coneixement i no en la seva aprehensió intellectual. ‫ ותח־‬.‫ המקבלות והמתקבלות מהן‬,‫ הם שלשה שמות שהם בשלשה אותיות‬- ‫בשלשה ספרים‬ ‫ ועל זה נאמר‬.‫ שהנתיבות הן פליאות בה‬,‫ הן הפליאות בתוך החכמה‬,‫לת ההויות הניתנות להחשב‬ .‫ כלומר הבין הדרכים והנתיבות שבה‬,“‫ “אלהים הבין דרכה והוא ידע את מקומה‬,[‫ כ״ג‬,‫]איוב כ״ח‬ ‫ יש בו כח להתבונן בהויות הקבועות הדקות שאין להם‬,‫ועל ידי ההויות הקבועות החקוקות בו‬ ‫ והנתיב כלל ועיקר שהדרכים מתפזרים‬,‫ כי הנתיב אם הדרך‬,‫ והנתיבות הם אמות הדרכים‬.‫גבול‬ ‫ והחכמה‬.‫ והנתיבות הפליאות הן כמחלות שהן בתוך עיקר האילן‬.‫ומתפרדים ומתפשטים משם‬ ‫ שהוא דרך‬,‫ אין בריה יכולה להתבונן אלא היונק ממנה‬,‫ והן הויות פנימיות ודקות‬,‫היא השרש‬ .‫התבוננות דרך יניקתו ולא דרך ידיעה‬

En aquest text rabí Issac explica quins són els camins cap a la Ḥoḵma (Saviesa), la segona de les tres sefirot superiors.20 És en aquest grup superior on la matèria primera pren forma i on resideixen les essències. Rabí Issac veu en aquesta sefira Ḥoḵma l’origen i l’arrel del nostre món.

El nombre 32 respon a la suma de les vint-i-dues lletres de l’alfabet i les deu sefirot, i és a través d’aquestes trenta-dues vies o camins que la Divinitat s’estén cap al món, i s’expressa a través d’aquesta imatge la idea que tota la creació està unida per un contínuum que duu fins a la font mateixa de l’existència.

La següent imatge que utilitza està relacionada amb el món natural: l’arbre, que en el seu conjunt representa la realitat. Per al nostre autor la realitat té un aspecte visible, que podem percebre gràcies als nostres sentits, i un d’invisible, que, si bé no podem veure, sí que podem concebre i pensar a través del nostre raonament. Aquests dos aspectes de la realitat existeixen en una estreta relació de dependència i estan units pel contínuum o flux de nodriment.

19. En hebreu, ‫( יניקה‬yeniqa) equival al nostre terme succió, ‘acció de xuclar’, la succió que fa el nadó per a alimentar-se, tot i que en Ezequiel 17,4 aquest mateix terme té el sentit de ‘rebrot’. Wolfson, que tradueix yeniqa com a xuclar, observa que l’ús d’aquest terme emfasitza el caràcter directe i íntim de la contemplació mística. Hem preferit traduir-lo per absorbir per mantenir la imatge creada pel simbolisme de l’arbre. Tenim la impressió que l’èmfasi d’aquest passatge, de singular intensitat, recau en el procés lent, silenciós, invisible i profund a través del qual les plantes obtenen l’aliment que necessiten.

20. Les altres dues són Keter i Bina.

122 Tamid, 9 (2013), p. 107-125

Jordi Gendra Molina

L’arbre és la perfecta imatge d’aquesta relació íntima, ja que la part invisible de l’arbre, és a dir, les arrels, és la que absorbeix i transforma el nodriment de la terra i el transporta cap a les fulles a través del tronc i les branques. Aquesta és la part visible de l’arbre i que es correspon amb el nostre pla existencial.

Aquests dos reialmes, l’invisible i el visible, existeixen en una dependència directa i íntima, units per un flux de nodriment generat a les parts més profundes. Aquesta és la relació que rabí Issac defineix com a yanaq i que traduïm com a xuclar o absorbir. És important assenyalar aquí un punt d’indefinició, perquè, si bé el terme yanaq en hebreu significa clarament l’acció del nadó de xuclar la llet del pit de la mare, en aquest text rabí Issac no té cap problema per a igualar-lo a l’acció que fa la fulla quan obté el nodriment, que prové de les arrels a través de la branca.

El terme yanaq apareix relacionat en aquest text amb el terme mares (‫)אמות‬, una figura molt important en el Sefer yeṣira. Segons aquesta obra, les mares corresponen a les lletres mem (‫ )מ‬sin (‫ )ש‬i àlef (‫)א‬, que el text relaciona amb els tres elements fonamentals: aigua, foc i aire, respectivament.21 Aquest primer text presenta al lector una sèrie d’imatges complexes d’una divinitat femenina materna que dóna el pit, relacionada per proximitat, en el mateix paràgraf, amb la imatge d’un arbre, de manera que es creen tota una sèrie d’associacions en la ment del lector.

Aquí, doncs, podem veure com rabí Issac ha aconseguit canviar l’orientació de la imatge, que en la literatura rabínica clàssica se centra en la transmissió de l’espiritualitat i el coneixement de la Torà entre els humans, cap al procés intern de la divinitat revelat en el sistema sefiròtic i el rol de la persona en aquest sistema. En altres paraules, hi ha un canvi de l’orientació religiosa que trobem en la literatura precedent cap a una forma de coneixement metafísic a través de les conseqüències de l’activitat divina.

En el primer passatge, rabí Issac afirma que 1) és impossible rebre aquest coneixement a través del coneixement racional o sensorial, i que 2) aquesta transmissió requereix una comunicació no verbal.

Text 2, línies 280-286 Tres mares. Fa referència a les coses que han emanat l’una de l’altra i que reben l’una de l’altra. Ara bé, en arribar al món de les entitats separades, s’anome-

21. Vegeu Sefer yeṣira 1,2; 2,1; 3,1-6; 6,1-2.

El concepte d’ABSORCIÓ en l’inici de la càbala

Tamid, 9 (2013), p. 107-125 123

nen només pares ja que en depèn l’engendrament.22 Ja des del començament són definides com a pares i per això les anomenem així, tal com les flames surten dels carbons encesos. En arribar al món de les realitats separades, es produeix l’acció procedent de les mares. De totes les unions de les quals hem parlat en surten pares a fi de fer les unions en la separació de les coses que han estat engendrades.23 Encara que estem parlant de realitats separades, en realitat no se separen de les combinacions, perquè tot es nodreix d’aquestes i per això tot està segellat en aquests pares. Això explica com el món, l’any i l’ànima estan fets a partir dels pares. Totes aquestes combinacions foren creades, i d’elles va emanar l’home.24 Al seu torn, l’home és construït amb les lletres.25 ‫אבל כשהגיע לעולם‬, ‫ דברים הנאצלים והמתאצלים והמתקבלים אלה מאלה‬- ‫שלש אמות‬ ‫כי מתחלה אמר אבות שהאבות עצמן נקראו כן‬. ‫הנפרדים לא נקראו אלא אבות שמהם תולדות‬ ‫ומכל החבורים‬. ‫וכשהגיע לנפרדים נעשה הפועל היוצא מכל האמהות‬, ‫כמו השלהביות מן הגחלים‬ ‫אף על פי שאנו מדברים‬, ‫שאמרנו נעשו אבות לעשות חבורים בהפרד כל הדברים שעשו תולדות‬ ‫ויאמר היאך‬, ‫ולכך חתום בכל דבר אלו האבות‬. ‫שהכל יונק משם‬, ‫בנפרדים אינו זז מן המחוברים‬ ‫ והאדם עצמו נבנה‬,[‫ואותן החבורים כלם נבראו ונאצל מהם ]האדם‬. ‫עולם שנה ונפש נעשו בהם‬ .‫באותיות‬

22. Vegeu TB Šabbat 49b i 73a, i també el tractat Bava Qamma 2a. Les sefirot que considerem ocultes reben el nom de mares i es caracteritzen per la interrelació i l’emanació multidireccionals. En canvi, quan les considerem d’acord amb els seus efectes en el món de les entitats separades, reben el nom de pares, perquè exerceixen una relació unidireccional de causa-efecte, cosa que n’emfasitza l’engendrament.

23. Rabí Issac es refereix a la recombinació dels elements en el reialme de les entitats separades. Vegeu Bahya ibn Paquda, Ḥovot ha-Levavot 1,6.

24. Seguim la lectura donada per Scholem, segons la qual el terme ‫ האדם‬apareix entre dues línies interpolat verticalment. Aquesta lectura presenta dos problemes, l’un de tipus gramatical i l’altre de contingut. Gramaticalment, el terme ‫‘( נבראו‬foren creades’) és un verb en plural el subjecte del qual és ‫‘( החבורים‬les combinacions’), però ‫ ונאצל‬és singular, cosa que suggereix que el subjecte és diferent, potser «l’home» com suggereix la inserció que trobem en el manuscrit. Tot i així, una lectura alternativa proposaria llegir, en comptes de ‫ונאצל‬, la seva forma plural, ‫ונאצלו‬, per fer-la concordar amb el segon verb de la frase, ‫נבראו‬, de manera que tots dos verbs tinguin el mateix subjecte, ‫‘( החבורים‬les combinacions’). En aquest passatge, el nostre autor està clarament parafrasejant el text de Sefer yeṣira 27, que diu: ‫ומהם נולדו אבות‬ ‫שמהם נבר הכל‬. En aquest cas, ‫ נברא‬fa referència a la creació del total que correspon a les «connexions» creades pels pares.

25. Aquesta és la doctrina específica del Sefer yeṣira, que compara la construcció del món, l’any i l’ànima amb les permutacions i les combinacions de les lletres.

124 Tamid, 9 (2013), p. 107-125

Jordi Gendra Molina

En aquest passatge el terme ynq, que he traduït com a nodrir, apareix relacionat amb la imatge de les mares i els pares. En el text que hem vist anteriorment el terme ynq només apareixia en la descripció de la connexió entre criatura i font de nodriment, per a emfasitzar la idea de contínuum i unitat malgrat l’aparença de separació que podem tenir de la realitat atès l’espai que ocupem en el continu.

Mares i pares són termes que apareixen originalment en el Sefer yeṣira per a referir-se a les lletres de l’alfabet i a les sefirot i a les funcions que duen a terme en el continu. Rabí Isaac fa una exegesi d’aquest passatge i interpreta la imatge per a expressar d’una manera subtil la profunda i misteriosa relació existent en la realitat.

5. Conclusió El Sefer ha-Bahir i el comentari de rabí Issac descriuen l’emergència de la figura de Déu com a mare que dóna el pit. Aquesta imatge trobarà fortuna en la literatura cabalística posterior, serà desenvolupada i arribarà al màxim exponent en la literatura del Zohar.

Especialment rabí Issac obre un nou camí exegètic que permet articular una teologia cabalística. En obrir aquesta nova perspectiva persegueix l’objectiu de respondre la qüestió de què és la natura i explicar les interrelacions entre les sefirot i com tot forma una unitat, malgrat la diversitat aparent als nostres sentits. La metàfora de l’alletament, que ja es troba en les fonts rabíniques clàssiques, és un recurs que rabí Issac reprèn i reinterpreta atribuint a Déu el rol de nodridor a través de la sefira Ḥoḵma i les altres sefirot, i a la resta de la creació, el rol de ser nodrit.

La metàfora permet expressar de manera molt visual la mediació en les interaccions entre el món de les entitats separades, el món inferior, i el món superior, o món de les sefirot. Rabí Issac crea així un model del cosmos en el qual emfasitza la unitat i la coherència interna, alhora que també col·loca la humanitat en relació amb la divinitat. Rabí Issac pot assolir aquesta novíssima exegesi perquè sap combinar en una sola interpretació la metàfora extreta de les fonts clàssiques amb la nova concepció que trobem en el Sefer ha-Bahir.

Tot això es veu emfasitzat pel llenguatge del Sefer yeṣira, que presenta les sefirot com a mares.

La combinació d’aquests tres elements crea una metàfora innovadora que s’aprofita de l’autoritat del text tradicional per a no ser rebutjada. Segons rabí

El concepte d’ABSORCIÓ en l’inici de la càbala

Tamid, 9 (2013), p. 107-125 125

Issac, Déu mateix és la font, no una mare, no el text sagrat, i les sefirot esdevenen els receptors, mentre que els humans també absorbeixen, de manera que constitueixen un nou ens coherent i esdevenen participants actius en el mateix procés espiritual.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 9 (2013), p. 127-175 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.32 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme (Barcelona, 1846-1947): anàlisi i interpretació de les informacions factuals recollides al Regest dels documents de l’Arxiu Diocesà de Barcelona relatius als jueus Martine BERTHELOT Universitat de Perpinyà

Rebut: 22.02.2013 — Acceptat: 26.06.2013 Resum. Entre 1846 i 1947, uns dos-cents cinquanta estrangers d’origen jueu immigrats o nascuts a Barcelona van decidir convertir-se al catolicisme. De tots ells, no en sabem res fora que eren alemanys, hongaresos, polonesos, austríacs, turcs, grecs, marroquins, etc., homes i dones més aviat joves, infants també, i que per a la majoria la conversió va tenir lloc entre 1939 i 1945. Vet aquí el que diuen els arxius de la Diòcesi de Barcelona, i no en sabem res més, car, com sempre, els convertits no solen deixar testimoniatges ni petjades. Basant-nos en aquests arxius, intentarem esbrinar les condicions de bateig i les motivacions de totes aquestes persones. El ric i dens contingut d’aquest corpus documental ens porta a fer-ne una anàlisi sota dues perspectives: des de la perspectiva jueva: és a dir, els jueus respecte a la conversió al catolicisme; i des de la perspectiva catòlica: l’Església respecte als candidats jueus a la conversió. A més a més, cadascuna d’aquestes dues parts es presta també a una doble aproximació: la primera es basa en una ressenya de les dades factuals i per tant objec-

Correspondència: Martine Berthelot. Universitat de Perpinyà. Institut Franco-Català Transfronterer. 52 av. Paul Alduy. FR-66860 Perpinyà. UE. Tel.: 00 33 468 60 90. A/e: berthelo@univ-perp.fr.

128 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

tives, com ara els elements d’identitat o les condicions materials de bateig. La segona està dictada pel «discurs»: informacions proporcionades directament pels preveres i informacions indirectes fruit de les observacions. En aquest cas, la subjectivitat hi té un lloc notable i molt significatiu per a identificar uns determinats estats d’ànim.

Acabarem fent una interpretació d’aquest fenomen en funció de l’origen dels interessats, del context global europeu i espanyol, de les motivacions i de la posició del clergat.

Paraules clau: jueus, immigrants, desjudaïtzació, bateig, clergat, motivació, context polític, societat majoritària

Study of the conversion of Jews to Catholicism (Barcelona, 1846-1947): analysis and interpretation of factual information from the publication Regest dels documents de l’Arxiu Diocesà de Barcelona relatius als jueus Abstract. Between 1846 and 1947, approximately 250 people of Jewish origin and foreign descent who had immigrated to or been born in Barcelona decided to convert to Catholicism. All we know about them is that they included Germans, Hungarians, Poles, Austrians, Turks, Greeks and Moroccans, among others; that they were male and female alike, and were mostly relatively young (some were children); and that the majority of them converted between 1939 and 1945. That is what the records of the Diocese of Barcelona tell us, and nothing more is known about them, as converts are not in the habit of leaving evidence or trails behind them. Based on the aforementioned records, this article attempts to find out the conditions in which the people in question were baptised and their motives for taking that step.

The rich, dense content of the corpus of documents is analysed from two perspectives, that of the Jews (on their conversion to Catholicism) and that of the Catholic Church (on the Jews seeking conversion). Additionally, each of those perspectives is approached in two ways. The first consists of reviewing data of a factual and, therefore, objective nature, including aspects of the identity of the converts and the physical conditions of their baptism. The second is based on ‘discourse’, i.e. details provided directly by priests and information gleaned indirectly from observations. In this latter approach, subjectivity is key to identifying certain frames of mind. The article concludes by offering an interpretation of the phenomenon on the basis of the origin of the converts, the situation in Europe and Spain, the converts’ motives and the position of the clergy.

Keywords: Jews, immigrants, dejudification, baptism, clergy, motives, political context, mainstream society

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 129

1. Introducció La publicació, l’any 2008, del Regest dels documents de l’Arxiu Diocesà de Barcelona relatius als jueus,1 ha tret de les fosques un gran nombre de documents de primera mà fins ara inèdits. Ens interessa especialment la segona part, el Regest II, p. 139-239: basat en el fons «Bautismos Adultos», concerneix la conversió al catolicisme dels jueus a Barcelona a l’època moderna-contemporània, o sigui, des de l’any 18462 fins a l’any 1944,3 amb un buit que va del mes d’octubre de 1935 al mes de març de 1939 i que correspon als anys de la Guerra Civil espanyola. El conjunt de la documentació d’aquest estudi prové, doncs, de fonts primàries eclesiàstiques i, més en concret, de sèries baptismals de les parròquies de Barcelona i d’algunes poblacions pertanyents a l’àmbit geogràfic de la diòcesi de Barcelona: Molins de Rei, Vilanova i la Geltrú, Badalona, Rubí, Sant Cugat del Vallès, l’Ametlla del Vallès. Aporta un volum considerable d’informacions alhora factuals i, per tant, objectives, així com també d’altres de més subjectives, que es poden interpretar en funció del context de l’època.

Les informacions es presenten sota la forma d’unes cent setanta-sis fitxes resumides corresponents al mateix nombre de carpetes-expedients buidats pels autors. Per la nostra banda, i seguint la mateixa metodologia, hem reprès i hem continuat la recerca a l’Arxiu Diocesà de Barcelona (ADB), i hem tret a la llum uns deu expedients suplementaris sobre les conversions a partir del 1944, però no hem pogut anar gaire més enllà del 1947 per noves raons jurídiques lligades amb aquest tipus de fonts.4

1. Sota la direcció d’Esperança Valls, Barcelona, PPU, Institut d’Estudis Món Juïc, 2008. Els autors del conjunt del Regest (parts i i ii) són: Guillem Abella, Daniel Gómez, Marc Juanhuix, Claudia Natalia Rincón i Verónica Vives.

2. En realitat, el primer bateig que consta al Regest II (p. 135) data del 30 de setembre de 1771 i concerneix una família francesa originària de Bordeus: la del rabí Rafael Díaz de Santillana, la seva dona i els tres fills.

3. La prescripció era de cinquanta anys quan els autors del Regest van fer la recerca (2006 i 2007). Vegeu el pròleg de Tessa Calders, p. 12.

4. Poc després de la nostra primera visita i consulta a l’Arxiu (16 de novembre del 2011), el Bisbat de la Diòcesi de Barcelona va fer publicar una nova normativa sobre els llibres sacramentals (documents referents als bateigs, matrimonis, defuncions) que estén el termini de prescripció de cinquanta a cent anys (Normes sobre els llibres sacramentals parroquials, del 29 de novembre de 2011). Fou el mateix director de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, mossèn Martí i Bonet, qui ens en va assabentar, al·legant el secret i la protecció de dades personals i familiars,

130 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

Tot i ser desiguals pel que fa a la llargada i al contingut de les peces, els expedients presenten recurrències: sobre la identitat dels interessats (gènere, edat, país d’origen, noms i cognoms dels avantpassats, i, ocasionalment, professió); sobre les condicions religioses de la conversió (instrucció religiosa prèvia, petició de bateig, autorització del bisbe, abjuració, professió de fe, bateig, recepció de sagraments: comunió i sacralització del matrimoni, canvis de noms); sobre les parròquies i les esglésies que practicaven els bateigs, els terminis, etc. D’altra banda, l’anàlisi de discurs dels interessats i dels preveres autors dels expedients palesen dades sorprenents i notables. Per exemple, per la part catòlica: múltiples denominacions dels jueus per part dels capellans, retòrica eclesiàstica amb cert to antijudaic; per la part jueva: justificacions i motius «oficials» del bateig, però, també, intents d’escapatòries i algunes formes d’irredemptisme cultural, religiós i identitari.

Aquest corpus original i dens es mereixia una explotació sistemàtica, amb una anàlisi de contingut i de discurs de la totalitat de les fitxes; treball previ que permeti després una interpretació sociohistòrica global de la conversió al catolicisme dels jueus establerts a Barcelona durant la primera meitat del segle xx.

1.1. Identificació i descripció dels expedients jueus En la tasca del buidatge dels arxius de l’ADB, hem comprovat que durant l’època tractada (i, sobretot, a principi del franquisme) hi ha milers i milers d’expedients de bateigs d’adults. La gran majoria de les peticions dimanen d’espanyols i de catalans no batejats, i, de manera molt més marginal, de protestants i de jueus. La qual cosa planteja el problema de la identificació, atès

i assenyalant l’article 4 d’aquestes normes, a saber: «Els llibres sacramentals formen part dels arxius parroquials protegits per allò que s’estableix en l’article I.6 de l’Acord sobre Assumptes Jurídics entre la Santa Seu i l’Estat espanyol i, en conseqüència, pot denegar-se l’accés a qualsevol autoritat civil no autoritzada per l’Ordinari diocesà», i l’article 31: «A no ser que l’Ordinari diocesà disposi una altra cosa, la documentació relativa als registres sacramentals dels últims cent anys ha de quedar tancada a la lliure i pública consulta, ja que és reservada per la seva pròpia naturalesa. A partir d’aquesta data, passarà a considerar-se documentació històrica.» En la pràctica, només els mateixos interessats i la seva família hi tenen accés. Consegüentment, no vam poder continuar la tasca de buidatge més enllà del que ja havíem fet, és a dir, fins a l’any 1947.

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 131

que tots els expedients estan barrejats. Tal com expliquen els autors del Regest, van identificar els dossiers dels jueus en funció, en primer lloc, de l’onomàstica i, en segon lloc, d’una indicació manifesta de la seva judeïtat.

Les fonts del nostre estudi reuneixen cent seixanta-vuit dels expedients tractats en el Regest II,5 més les nostres deu fitxes no publicades, o sigui, un total de cent setanta-vuit expedients. Els autors del Regest II han buidat i han retranscrit en forma de fitxes resum les actes i els documents relatius a cada cas de conversió, ja siguin individuals o col·lectius. Formalment —i probablement sempre que hagi estat possible per la presència de documents—, cada fitxa conté rúbriques recurrents. Una fitxa tipus inclou: 1. La data de petició de bateig: any, mes, dia.

2. En lletra cursiva: la natura dels documents (petició, fe de bateig i, eventualment, abjuració); més la identitat de l’interessat (nom, cognom[s]), edat o any de naixement, lloc de naixement, nom i origen dels pares, i, eventualment, nom dels avis).

3. La referència arxivística que, tret de poques excepcions, sol ser gairebé sempre la mateixa: «Bautismo Adultos» i any(s) de la caixa concernida amb número o sense (per exemple: «caixa 1881-1892, s/n», o bé: «caixa 1920-1921, núm. 160»).

4. Ocasionalment i en lletra rodona: designació de les operacions i notes del prevere; o diverses transcripcions (petició de bateig, fe de bateig, constància d’abjuració, partides de naixement); o cartes de suport; o qualsevol altre document inclòs en l’expedient.

5. En lletra cursiva diminuta, «nota» o més sovint «conjunt de notes dels autors» que fan constar diverses informacions que no apareixen abans o que són dignes d’interès: parròquia, noms de pila adoptats pel bateig, signatura, presència de documents específics, així com també informacions complementàries: si l’interessat va ser catequitzat, si va combregar, si va fer sacralitzar el seu matrimoni, o qualsevol altra observació que presenti rellevància o interès.

5. Hem exclòs l’expedient núm. 1 (bateig col·lectiu massa antic: 1771); i els expedients núm. 2 (1775), 3 i 4 (1795) i 176 (1953), que són documents que no tenen res a veure amb els bateigs. També l’expedient núm. 9 (és una carta d’un prevere al bisbe) i l’expedient núm. 21 (segons la nota 2 dels investigadors, els interessats no són jueus, p. 153). D’altra banda, els expedients núm. 10 i núm. 14 concerneixen la mateixa persona; l’expedient núm. 82 i el núm. 92 també. O sigui que només explotarem 168 dels 176 expedients del Regest II.

132 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

Tot i haver-hi constàncies temàtiques al llarg de les fitxes, també hi ha molta variabilitat pel que fa al gruix i a la llargada de cada fitxa, la qual depèn, és clar, del gruix de l’expedient mateix. Per exemple, la fitxa més llarga (exp. 52, p. 169-178) conté més de nou pàgines; les més breus consten de quatre a cinc ratlles.

En haver treballat personalment sobre el mateix tipus de material amb els expedients dels anys 1944-1947, hem de dir que la tasca de lectura i buidatge és força complicada. Tret dels formularis mecanografiats i preomplerts del Bisbat o d’algunes, molt poques, peticions de bateig mecanografiades, la immensa majoria dels documents són manuscrits, amb cal·ligrafies diferents les unes de les altres i sovint il·legibles. Raó per la qual pot passar que se’ns escapin informacions. D’altra banda, a vegades fa l’efecte que falten peces en els expedients, la qual cosa s’explica pel fet que aquests documents de l’ADB són còpies dels expedients: els originals es troben a les parròquies concernides per cada bateig. A més, tractant-se de persones d’origen estranger, ben sovint els cognoms són ortografiats malament i a voltes presenten dues o tres formes diferents. I, finalment, hem notat un cert nombre d’anomalies (noms, dates…) que, si de cas, explicitarem en el moment escaient.

Tot plegat, les informacions formen un corpus abundant i substancial amb dades que superen el simple valor religiós i testimonial, i abracen aspectes històrics, sociològics i psicosociològics que contribueixen a la seva riquesa.

1.2. Metodologia del present estudi Basant-nos en la totalitat de les informacions referenciades en les cent seixanta-vuit fitxes explotables i en les nostres deu fitxes complementàries, al nostre torn, en farem un buidatge amb l’objectiu de fer-ne una explotació alhora temàtica i estadística global. El seu contingut ens porta a fer-ne una anàlisi acurada sota dues perspectives: a) des de la perspectiva jueva: els jueus respecte a la conversió al catolicisme, i b) des de la perspectiva catòlica: l’Església respecte als candidats jueus a la conversió. A més a més, cadascuna d’aquestes dues parts es presta també a una doble aproximació: la primera es basa en una ressenya de les dades factuals i, per tant, objectives, com ara els elements d’identitat o les condicions materials de bateig. La segona aproximació és dictada pel «discurs»: informacions proporcionades directament pels

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 133

preveres i informacions indirectes fruit de les observacions i de les notes dels autors. En aquest cas, la subjectivitat hi té un lloc notable i molt significatiu per a identificar uns determinats estats d’ànim.

2. Identitat i motivació dels jueus batejats 2.1. Dades factuals L’estudi concerneix els bateigs de dues-centes cinquanta persones jueves (cent trenta-dos homes, vuitanta-cinc dones, trenta-tres menors d’edat) efectuats entre 1846 i 1947. A partir d’aquests elements de base, mirarem i compararem totes les dades factuals contingudes en els expedients. I, per començar, les referides a les informacions que concerneixen la identitat (origen, edat, professió), l’any del bateig i, també, les modalitats de conversió. Aquestes dades no es donen sistemàticament per a tots els convertits.

2.1.1. Nombre i gènere; adults i menors d’edat (taula 1) Pel que fa al nombre de jueus convertits a Barcelona, no hi ha cap dubte que les dues-centes cinquanta persones identificades representen només una part de tots els jueus convertits en aquella època. I això per, almenys, dues raons. Primer, perquè els autors del Regest, com diuen ells mateixos, es van centrar únicament en els expedients en què es feia menció explícita dels jueus («de religión israelita», «de padres judíos»…). És molt probable que una part dels candidats a la conversió no es declaressin com a jueus sinó com a ortodoxos, protestants, sense religió.6 La segona raó és que la gran majoria vivien a Barcelona ciutat, però no tots. Per tant, caldria investigar en altres arxius episcopals (Girona?, Tarragona?). Una possible tercera raó seria la gran quantitat de conversions d’aquella època, palesada en països com França, Alemanya, Itàlia, Àustria, Hongria…, països que estan ben representats en el present estudi.7 Pel que fa al gènere, mirant la taula 1, veiem

6. Ara i més endavant, les dades i les al·lusions als jueus de la comunitat organitzada de Barcelona provenen de Berthelot, Memorias judías.

7. Tractem aquest aspecte en l’última part, l’apartat 4, «Interpretació».

134 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

el nombre de cent trenta-dos homes convertits per vuitanta-cinc dones: xifres que s’han de relacionar amb el fet que els homes —ja més propensos a emigrar— eren també més propensos a assimilar-se i a contractar matrimonis mixtos. D’altra banda, en aquell temps d’immigració a la gran capital en ple desenvolupament que era Barcelona, molts hi anaven per trobar-hi feinai i, doncs, solters o sols (dada que es corrobora amb l’edat generalment jove dels convertits).

2.1.2. El país (amb o sense la ciutat) d’origen (taules 2a, 2b i 2c) El país d’origen s’indica gairebé sempre, però quan no s’indica, uns indicis a voltes encreuats permeten de deduir-lo. Tal com es pot apreciar a la taula 2a, els orígens són força variats, amb vint-i-quatre països diferents. La qual cosa recorda el cosmopolitisme de la comunitat jueva de Barcelona ja en aquelles èpoques (fi de segle xix i primera meitat del segle xx);8 fora que la ciutat de Barcelona ja atragués immigrants de tots els horitzons i no tan sols els jueus.

Els alemanys encapçalen de bon tros aquesta diversitat, per tal com representen gairebé un 30 % de les conversions. Però els batejats originaris del conjunt dels països de l’Europa central i oriental (incloent-hi Grècia i Turquia) arriben a un 84 % del total, comptant l’origen dels nascuts a Espanya (taula 2b) els pares dels quals procedeixen d’aquests països.

La correlació entre la data de petició de bateig i l’origen no aporta gaire informació sobre una possible relació causa-efecte entre país d’origen i època.

Tret del Marroc, d’on arriben entre 1864 i 1818 nou dels tretze originaris d’aquest país,9 domina la diversitat de les procedències al llarg de tot el segle considerat. Per exemple, per al segment 1939-1947, s’observa clarament aquesta diversitat (taula 2c).

8. Cosmopolitisme que vam estudiar des d’una perspectiva sociolingüística en Berthelot, «Un espai lingüístic desconegut a Catalunya», p. 27-49.

9. González, El retorno de los judíos, p. 72. Vegeu, també, més avall: l’apartat 4, «Interpretació».

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 135

2.1.3. Els noms i la identitat religiosa (taula 3)10 A cada fitxa apareixen els noms i cognoms dels interessats, així com dels seus pares (que falten en pocs casos), i també sovinteja la identitat dels avis materns i paterns.11 Si encreuem els noms i el país o la nacionalitat d’origen, aconseguim deduir el nombre d’asquenazites i de sefardites amb un marge d’error, segons creiem, bastant estret. Els asquenazites predominen, a més, amb una clara primacia dels alemanys i dels hongaresos, països en què les nombroses conversions han estat esmentades per alguns autors.12 Però constatem, també, la propensió dels sefardites (37,6 % del total) a convertir-se, la qual cosa es contraposa amb la idea generalment admesa que, essent més tradicionals i religiosos, es mostrarien més reticents a la conversió.

2.1.4. Professió Les dades referents a la professió són ocasionals. Tot i així, s’esmenten en uns trenta-sis casos. En la majoria s’indica la pròpia professió: comerç i negoci (nou persones), jornaler (quatre), químic (tres), industrial (dues), farmacèutic (un), enginyer (un), doctor en economia (un), cineasta (un), saboner (un), sabater (un), apicultor (un). En els altres casos s’indica la professió del pare o de l’avi: «nét de banquer» (un), «fill de fabricant» (un), «fill de farmacèutic» (un), «fill de comerciant» (un); o bé: «pare comerciant» (dues), «pare fabricant» (dues), «pare sastre» (un), «pare propietari» (un), «pare metge militar» (un).

Dades que, si bé no permeten una anàlisi aprofundida, almenys permeten de situar la majoria dels interessats en la classe mitjana.

10. Apliquem, en aquest estudi, la línia deontològica que sempre vam seguir al llarg de les nostres recerques: és a dir, que no publiquem la identitat (nom i cognoms) dels interessats; si bé, i si de cas, esmentem només uns quants cognoms donats a tall d’il·lustració d’una observació.

11. L’interès d’aquests noms és que, encreuats amb altres fonts, podrien servir per a establir línies genealògiques, tot i que ara esdevé cada cop més difícil accedir als arxius familiars per raons legals de protecció de la privacitat: com s’ha dit en la nota 4, els terminis de prescripció dels arxius eclesiàstics s’estan allargant, i és probable que passi el mateix amb altres arxius.

12. Gugelot, La conversion des intellectuels. I, del mateix autor, «De Ratisbonne à Lustiger», p. 8-26. Landau, «Se convertir à Paris», p. 29.

136 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

2.1.5. Edat dels batejats (taula 4) L’edat o la data de naixement s’evoca en el cas de dues-centes trenta-set persones (adults i infants). El 58,6 % de les persones batejades tenen entre divuit i quaranta anys. Eren, doncs, majoritàriament joves que es convertien, amb tota probabilitat, perquè tenien la intenció de quedar-se a Catalunya o a Espanya (alguns, també, van ser nacionalitzats a la mateixa època, indicació que apareix en dos o tres casos només i pot ser que ho indiquin per donar més pes a la sol·licitud de bateig). Pel que fa als infants: dels trenta-un (d’un total de trenta-tres) dels quals sabem l’edat, setze tenen entre dos mesos i nou anys, i quinze, entre deu i disset anys.

2.1.6. Època i any de bateig (taules 5a, 5b i 5c) Si bé és ínfim el nombre de bateigs fins a l’any 1909, després la progressió per decenni és remarcable, ja que la xifra es duplica i quasi es triplica: 14, 27, 50, 140. Les taules 5a i 5b permeten de comprovar que el 76 % dels bateigs es van fer durant els anys 1930-1946: és a dir, en època d’auge i apogeu del feixisme (anys trenta, amb unes xifres punta per al 1935) i durant els anys de la Segona Guerra Mundial, que, a Espanya, corresponen als anys més durs de la dictadura franquista i a la presència de la Gestapo en capitals com Barcelona o Madrid. També destaquem que no hi ha cap constància de bateigs durant els anys de la Guerra Civil espanyola.

Per falta de dades substancials, ens és impossible conèixer la correlació general (o sigui, de la totalitat dels convertits) entre la data del bateig i la data d’arribada a Barcelona, tret de quatre casos en què hi ha indicis respecte d’aquesta qüestió,13 i tret de les persones nascudes a Barcelona (taula 2b).14 En aquest últim cas, encreuant dades com l’edat de l’infant o de l’adult nascut a

13. Expedient 6: arribada l’any 1860, petició el setembre del 1864, bateig el febrer del 1865 (p. 145). Expedient 10: petició de bateig el 1881 d’un «hebreo […] domiciliado hace 7 años en Barcelona» (p. 148). Expedient 47 (1925): arribats a Barcelona dos anys abans de la petició de bateig (p. 165). Expedient 52 (1927): «vecinos de Barcelona hace más de 14 años» (p. 171).

14. La taula 2b indica que totes aquestes persones ja feia bastants anys que vivien a Barcelona quan es van convertir: aquest és un indicador valuós que caldrà tenir en compte en el moment d’interpretar la motivació d’aquestes conversions en la segona part d’aquest estudi per a intentar esbrinar el motiu de la conversió.

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 137

Espanya o a Catalunya i l’any del bateig, podem suposar l’any mínim d’immigració dels pares a Catalunya, si bé no és l’any exacte.15 Per exemple, en el cas d’una dona de vint-i-dos anys nascuda a Barcelona i batejada l’any 1942, se’n dedueix que els pares varen arribar a Barcelona l’any 1920 o abans.

2.1.7. Bateigs individuals i col·lectius (taules 6a i 6b) Cent catorze persones varen rebre el bateig individualment: setanta homes i quaranta-una dones. Si bé no sorprèn el cas dels homes, el cas de les dones que, els anys 1864, 1880 i 1881 (venien totes tres del Marroc), sol·liciten la conversió soles pot semblar més enigmàtic, sobretot en aquella època en què l’emancipació femenina encara no era un fet assumit. Constatem, a més a més, que aquesta sol·licitud de les dones es troba al llarg de tota l’època considerada, 1847-1947.

D’altra banda, notem cinquanta bateigs col·lectius realitzats sobretot a partir dels anys 1930. L’anàlisi dels cognoms, del sexe i de l’origen ens ha portat a distingir, d’una banda, els quaranta-un bateigs col·lectius d’una mateixa família, que fan generalment l’objecte d’un sol expedient, i, d’altra banda, a partir del 1935, els nou bateigs col·lectius d’amics o de col·legues celebrats el mateix dia a la mateixa parròquia (per exemple, exp. 136, 137, 138). Més de la meitat dels bateigs col·lectius concernien només dues persones (taula 6b). Els bateigs en família concerneixen els pares i els fills, o bé pares, germans i cunyats junts, o només germans o germanes, o infants i menors d’edat únicament, etc.: es presenta una gran varietat de casos. Hem notat, també, que a vegades els membres d’una mateixa família no es converteixen el mateix dia; és a dir, que un membre convertit pot influenciar un altre membre, que es convertirà uns quants mesos més tard.16

2.2. Dades informals i discursives Analitzar les conversions des del punt de vista dels mateixos jueus implica, també, intentar esbrinar-ne la motivació —o, si més no, arguments o possi-

15. Dos infants van néixer a Sant Sebastià; tots els altres, a Barcelona.

16. Expedients: 33 i 42; 84 i 128; 87 i 94; 105 i 113; 144 i 145; 148, 154 i 158.

138 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

bles justificacions que en donen ells mateixos, o bé simples indicis— i, eventualment, el grau d’adhesió a aquest profund canvi d’identitat.

2.2.1. Motivació, justificacions No apareix mai una motivació clara ni explícita de la petició de bateig que pugui fer pensar en una conversió al catolicisme per pura atracció del catolicisme i sincers motius espirituals, tret potser d’una dona grega de trenta anys (exp. 172) que «diu que se sent atreta per la fe catòlica des de fa uns 15 anys».

En canvi, hem aïllat en quaranta-dos casos uns indicis que, de segur, no motiven de manera intrínseca la sol·licitud de canvi de religió, però que «hi ajuden». Dit d’una altra manera, són més aviat arguments avançats per a donar pes a la sol·licitud de bateig i per a ajudar el prevere o el bisbat a donar-hi l’autorització. Aquests indicis poden aparèixer de manera explícita o, al contrari, en forma d’al·legació o d’antecedents. En alguns casos, apareixen dades com «desea entrar en la religión verdadera», que procedeixen més de la fraseologia catòlica que no pas d’un desig propi.

Resumint i reunint els arguments, trobem les motivacions i les situacions següents: alguns són fills o filles de matrimonis mixtos amb un pare o una mare catòlic o bé protestant (o sigui, cristià). D’altres tenen una parella cristiana. O bé tenen fills que ja són batejats. En aquests casos, es tracta per al candidat d’harmonitzar la seva religió amb la de la resta de la família. Com a regla general, però, el que trobem en els expedients no són motivacions sinó més aviat arguments o indicis orientats a persuadir les autoritats eclesiàstiques de la bona disposició dels candidats envers la religió catòlica, o fins i tot d’una ja certa familiaritat amb la cultura i la religió catòliques. És el cas dels que van ser escolaritzats en un establiment religiós catòlic. Altres al·leguen haver rebut una instrucció religiosa prèvia a la sol·licitud. Uns quants diuen que no tenen cap coneixement del judaisme o que mai no l’han practicat, cosa molt probable atès que molts jueus d’aquella època (sobretot de l’Europa central) ja no tenien cap lligam amb el judaisme. Finalment, en dos casos més els candidats han perdut els pares durant la guerra (o sigui, que ja no tenen cap lligam familiar prou fort per a impedir la seva conversió).17 Entre els casos curiosos, hi ha quatre persones molt malaltes, in articulo mortis, que «demanen» el bateig;

17. Landau, «Se convertir à Paris», p. 33.

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 139

en aquests casos és difícil saber si són ells realment els qui reclamen el bateig o si és obra dels capellans i de les monges hospitalàries, que acostumaven a incitar els malalts a adoptar la religió catòlica.18 En cap cas, evidentment, no s’allega oficialment la por de ser jueu en l’Espanya tradicional i més tard nacionalcatòlica, ni tampoc el desig d’una integració social i professional més bona en la societat autòctona, és a dir, els motius reals, ben sovint, de la conversió a la religió dominant.

2.2.2. Bateig i sacralització Fins i tot apareixen casos en què, a més del bateig, els interessats «demanen» la sacralització del matrimoni. És difícil, aquí també, saber si la petició prové realment d’aquestes persones (la qual cosa deixaria pensar en una conversió espiritual o, en tot cas, en l’adopció sincera i activa de la religió catòlica), o bé si accepten —per què no?— una proposta o un consell insistent del prevere.

2.2.3. Irredemptisme Tot i resultar d’una decisió (en principi) voluntària, des del punt de vista moral la conversió pot resultar un acte incòmode o dolorós per a l’interessat, i pot anar acompanyada d’un refús interior o personal, sobretot en el moment del pas a l’acte, o sigui, de concretar simbòlicament el pas d’un estat religiós a l’altre. En efecte, a més a més d’aquesta decisió, cal tenir en compte que la lectura obligada del credo, que conté frases bastant «violentes» respecte a la religió que s’abandona,19 pot contribuir a aquest malestar i donar lloc a unes reaccions d’irrendemptisme potser desesperat.

En una quinzena de casos hem destacat unes indicacions que deixen pensar que es van produir petits gestos (intents) d’«alleugerir-se la consciència» o

18. A la França del segle xix, va haver-hi un proselitisme catòlic molt actiu a les presons, a les escoles i als hospitals, on els membres del clergat eren nombrosos. Fins i tot, la premsa va donar a conèixer diferents casos de proselitisme als hospitals en particular. Vegeu: Cohen, La promotion des Juifs, p. 719-722. Landau, «Se convertir à Paris», p. 32. Casos similars s’al·leguen també respecte a Barcelona; vegeu Berthelot, Memorias judías, p. 527-528.

19. Vegeu, més avall, l’apartat 3.3.3, «Fraseologia religiosa estigmatitzant».

140 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

de moderar el compromís personal, esquivant o no adherint-se totalment al protocol. Així, diverses persones no signen l’acta de bateig o l’acta d’abjuració, o signen en hebreu, o adopten una lletra il·legible (per por de ser identificats?).

Fins i tot passa a vegades que aquests gestos es tenyeixen de cinisme: així, quan un holandès afirma que els seus avis es deien Adam i Eva (exp. 48, 1925); o quan un hongarès diu que és «fill dels jueus José i Maria» (exp. 70, 1935); o quan un polonès declara no saber el nom dels seus pares (exp. 5, 1846). També es dóna el cas d’una persona austrosuïssa que esquiva subtilment la seva identitat jueva, declarant no ser cristià ni pertànyer «a ninguna religión falseada por el error» (exp. 54, 1928), és a dir, reutilitzant la típica fraseologia catòlica envers el judaisme. Finalment, n’hi ha que, per raons socials, es bategen en la discreció, com un comerciant de Barcelona que, «per la seva posició», vol ser batejat «sense publicitat ni ostentació» (exp. 14).

3. Condicions religioses de la conversió 3.1. Procés i protocol general de conversió al catolicisme Els autors del Regest II han descrit fil per randa el protocol de base i les diferents modalitats de conversió al catolicisme presentades al llarg dels expedients,20 i que aquí nosaltres podem resumir teòricament en un procés d’operacions administratives, formals i simbòliques que segueix tres etapes principals. Primer, ha d’haver-hi una etapa preparatòria d’iniciació tutoritzada al catolicisme anomenada catecumenat: l’interessat ha de rebre una instrucció religiosa prèvia mitjançant classes de catequesi impartides per un religiós o, si més no, per una persona ben formada. Després, ve l’etapa administrativa de petició i autorització: quan el sacerdot considera que l’interessat està suficientment preparat, presenta o li fa presentar una sol·licitud de bateig al bisbat. Un cop rebuda l’autorització del bisbe, amb eventualment unes instruccions i la modalitat d’aplicació del bateig, es procedeix finalment a la conversió: començant per l’abjuració «dels errors» (l’interessat reconeix l’error d’haver cregut en una altra fe que la catòlica apostòlica romana, o en cap), continuant amb la professió de fe (lectura del credo)21 i, se-

20. Regest II, p. 22-26.

21. L’expedient núm. 52 reprodueix els textos de professió de fe que llegia el neòfit (p. 175-178)

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 141

guidament, «administrant» el bateig pròpiament dit: aplicació de les aïgues lustrals i atribució d’uns noms cristians de pila. Eventualment, com a quarta etapa, l’interessat pot rebre un o dos sagraments suplementaris: l’eucaristia o comunió i, si es tracta de parelles casades, la sacralització del matrimoni; ambdós gestos simbòlics acaben d’arrodonir el desig profund de pertànyer a la comunitat dels cristians catòlics. Les actes de l’abjuració i del bateig han de portar la signatura de l’interessat i eventualment dels padrins, així com la del prevere baptista. Aquestes operacions, per a ser vàlides, han de ser enregistrades a les parròquies.22 Segons apareix al llarg dels expedients, aquest procediment teòric de conversió no va ser la norma per als nostres jueus batejats a Barcelona. És un protocol que sol ser llarg quan s’aplica de manera regular, en tot cas, de diversos mesos —a causa del temps del catecumenat—; la qual cosa no va ser el cas, com veurem més endavant, i el que es desprèn d’això és un cert eclecticisme i una certa heterogeneïtat dels processos de conversió i de les notificacions.

3.2. Dades factuals sobre el bateig 3.2.1. Parròquies (taula 7) Hem notat un total de quaranta-quatre llocs de culte catòlic mencionats: parròquies, esglésies, capelles, oratoris, a més de tres hospitals i clíniques. Uns quants noms, lacunars, retranscrits o ortografiats malament han estat difícils d’identificar. Probablement tots mencionats en castellà en els documents originals, els autors del Regest en van fer una traducció literal quan el veritable nom català pot ser ben diferent de la forma castellana.23 22. No apareix mai la qüestió de la retribució, probablement perquè el bateig és en teoria un servei gratuït, si bé s’acostuma a fer una ofrena a la parròquia. Tot i així, ens demanem si en època de perill antisemita, els jueus no pagaven als preveres per accelerar el procés de conversió. Seria interessant veure la relació entre diners i bateig, i veure qui paga qui. En efecte, Gonzalo Álvarez Chillida, en evocar els jueus marroquins arribats a Espanya a principi del segle xx, relata el cas d’«algún avispado [que] vivia de bautizarse en sucesivos lugares, a costa de la generosidad de los padrinos»; la qual cosa deixaria pensar en una forma de proselitisme catòlic alimentat pels diners (El antisemitismo en España, p. 130).

23. Per exemple: «Nuestra Señora de la Mercè», que és la basílica de la Mare de Déu de la Mercè. Un altre exemple: «La Tenència Parroquial de Nostra Senyora del Rosari del Fort Pius» (exp. 46, nota 1, p. 164, i també exp. 60, nota 1, p. 185) és la traducció literal del castellà, quan

142 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

Entre aquests diversos llocs de conversió, cal destacar que quaranta-tres es van celebrar a la catedral; vint-i-quatre, a la Mare de Déu dels Àngels; quinze, a Sant Vicenç de Sarrià; tretze, a Santa Maria de Gràcia; dotze, a la capella de l’Hospital Militar del carrer Tallers; onze, a la Mare de Déu del Carme, i deu, a la Sagrada Família. Una persona in articulo mortis va ser convertida a casa seva i tres més, greument malaltes, en hospitals. També onze persones van ser batejades en parròquies d’altres municipis on devien residir (Sant Cugat, Rubí, Badalona, Molins de Rei, l’Ametlla del Vallès, Vilanova i la Geltrú, Ripollet).

Des d’un punt de vista sociohistòric, el més interessant potser és veure en quins barris vivien els jueus, puix que s’havien de batejar a la parròquia del barri on tenien la residència.24 Si aquesta asserció es verifica, aleshores observem (taula 7) que el 37,6 % vivien a Ciutat Vella; gairebé el 24,4 %, a l’Eixample; gairebé el 17 %, a Sarrià - Sant Gervasi;25 el 10,3 %, a Gràcia;26 el 6,2 %, en altres llocs de la ciutat, i el 4,5 %, fora de Barcelona. Més interessant encara és veure la concentració de l’època que va des de 1846 fins a 1930, atès que els principals barris de residència eren Ciutat Vella, l’Eixample i Grà-

en català aquesta església es diu Mare de Déu del Roser. De fet, totes les esglésies anomenades en castellà «Nuestra Señora de…» són en català «Mare de Déu de…». D’altra banda, alguns llocs són difícilment localitzables, com l’anomenada «Església» (exp. 51, nota 1, p. 169) de les Mares Filles de Maria Immaculada, que finalment hem trobat com a capella, del carrer del Consell de Cent, 395-397, gràcies a l’amable ajuda de la senyora Matilde Cunillera de la parròquia de la Puríssima Concepció (comunicacions personals de 3, 5 i 7 de novembre del 2012).

24. En tenim una prova en l’expedient 51 (p. 168): la persona «residente en la calle Consejo de Ciento 291» és batejada a la capella Mares Filles de Maria Immaculada, ubicada al carrer del Consell de Cent, núm. 395 (parròquia de la Puríssima Concepció). Una altra prova la tenim en l’expedient 52: «[…] domiciliados actualmente en la calle Argmengol [sic] nº 8, bajos, perteneciente a la Parroquia de S. Pedro de las Puellas». La parella de la persona a què es refereix aquest expedient es converteix efectivament en aquesta parròquia (p. 171 i 178).

25. Ciutat Vella - el Paral·lel i Sant Gervasi - la Bonanova són els barris més esmentats al llarg dels testimoniatges de les Memorias judías: Ciutat Vella, zona dels primers sefardites els anys vint; més tard, la Bonanova, barri preferit pels jueus alemanys: «empezamos a vivir todos por este lado»; i també l’Eixample, «del Clínico para arriba» (Berthelot, Memorias judías, p. 326-327). Un article publicat el 30 d’abril de 1934 en el diari Le Progrès de Salonique corrobora la instal·lació dels immigrats jueus d’Alemanya «gairebé tots en el mateix barri».

26. En la nostra tesi doctoral, mencionàvem Gràcia com a barri preferit per famílies jueves, sobre la base de testimoniatges de barcelonins, però sense cap altra mena de prova. I apareix —gràcies a aquests arxius diocesans— que una part significativa vivia efectivament al barri de Gràcia (Berthelot, Les Juifs d’Espagne, vol. 1, p. 97).

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 143

cia, i pocs residien a Sarrià - Sant Gervasi. Ja sabíem, per diversos testimoniatges, que la Ciutat Vella, en aquella època, molt industriosa i comercial, aplegava no sols famílies jueves sinó també una comunitat jueva;27 el present estudi ho corrobora i explica, també, d’alguna manera, la gran presència professional dels jueus d’aquella època al mercat de Sant Antoni.28

3.2.2. Terminis de conversió (taula 8) Els terminis de conversió transcorreguts entre la sol·licitud de bateig, l’autorització del bisbat i la celebració del sagrament s’han calculat a partir de la data d’obertura de l’expedient (la primera dada que apareix en cada expedient) i de la data del bateig, gairebé sempre esmentada en les notes dels autors del Regest II. En disset casos, la manca de dades o els errors en les dates ens impedeixen de fer aquest càlcul.

El que domina en el transcurs del segle estudiat (1846-1947) és una gran variabilitat dels terminis, ja que la diferència se situa entre un dia i, com a cas extrem i únic, tres anys i set mesos. Variabilitat que existeix, fins i tot, durant els anys de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), època en la qual es podia pensar que els terminis s’escurçarien,29 quan, en realitat, van de diversos dies a diverses setmanes i fins i tot a diversos mesos. La variabilitat s’observa també a l’interior de les parròquies, o sigui que no hi ha parròquies que bategen més o menys ràpid que les altres.

Tot i així, notem (taula 8) que per a gairebé la meitat dels batejats el termini no va excedir els set dies. I encara més, car en vuit casos la data d’enregistrament de l’expedient i la data del bateig són les mateixes: significa això que van ser batejats el dia mateix de la petició? Això no deixa de sorprendre, car, si bé és concebible obtenir una autorització del bisbat per telèfon, no es resol l’assumpte del catecumenat, que teòricament és una condició sine qua non per a rebre el bateig. Si no és que hi ha un error en les dates que aporta el Regest II.

27. Berthelot, Memorias judías, p. 299-315.

28. Ojeda Mata, «Una primera aproximació», p. 118-120. L’autora ha treballat, entre altres fonts documentals, sobre el padró d’habitants de 1930 i els documents relatius als mercats municipals, sense especificar, però, amb quina base va detectar l’origen jueu.

29. Vegeu les de l’expedient 75 fins al 175 del Regest II, més les nostres fitxes, amb la qual cosa cobrim gairebé el 75 % del conjunt de les persones batejades.

144 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

L’assumpte dels terminis de conversió/bateig deixa preguntes sense resoldre de moment: es pot parlar d’una propensió de l’Església a convertir (ràpidament o no) els jueus? Per a tenir una idea més justa d’aquests terminis, caldria disposar d’un estudi dels altres batejats: protestants i espanyols o catalans batejats a l’edat adulta, ja que n’hi va haver moltíssims.

3.2.3. Modalitat del bateig (taula 9) El Codi del dret canònic estableix dues formes de bateig dels adults:30 el bateig absolut i el condicional, categories que també s’apliquen als jueus que es converteixen al catolicisme:31 Si el baptisme es conferia de forma absoluta, el convers no havia d’abjurar o fer professió de fe, ni havia de confessar els seus pecats ni, per tant, rebre l’absolució. Si el baptisme es conferia de forma condicional, primer havia d’abjurar dels seus errors, o fer una professió de fe, després rebia el baptisme condicional i en darrer terme havia de fer una confessió sagramental seguida d’una absolució condicional. Quan es tenia la certesa que [aquest] baptisme previ del convers era vàlid, llavors només calia fer l’abjuració o la professió de fe, confessar els seus pecats i rebre l’absolució plena […].

El ritu de pàrvuls és la cerimònia de bateig que s’administra als infants. Els padrins, en nom seu, fan una declaració de fe i demanen el baptisme. El capellà es canvia la casulla morada per la blanca i administra l’ablució en tres parts. En el ritu d’adults, les parts de la cerimònia són les mateixes que en la dels infants però amb afegitons […].

Els expedients precisen la modalitat de bateig aplicada a cent noranta-nou persones, i en uns quants casos s’aporten precisions suplementàries, tal com «pàrvuls» o «more pàrvuls» o «servatis servandi». En les notes finals de cada expedient del Regest II, les modalitats «absolute» i «sub conditione» es comencen a precisar a partir del 1920, i es precisen de manera gairebé sistemàtica a partir del 1935. Abans d’aquestes dates, les mencions «prèvia abjuració» o «acta d’abjuració» permeten comptabilitzar els bateigs en la modalitat sub conditione, ja que l’abjuració és una de les condicions que permet rebre el bateig;

30. Els autors del Regest II expliquen aquestes modalitats (p. 24-26).

31. Regest II, p. 25-26.

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 145

al contrari, la nota «no consta abjuració» deixa pensar que el bateig s’ha fet absolute.32 Partint d’aquestes bases, comptem cent quaranta-quatre bateigs «absoluts» (72,36 %) i cinquanta-cinc de «condicionals» (27,64 %). La diferència és notable, no tan sols des del punt de vista quantitatiu sinó també des del punt de vista simbòlic. Pel que fa a la quantitat, cal destacar que domina àmpliament la modalitat més senzilla (absolute). Quant a la simbologia, per als candidats jueus a la conversió no és el mateix passar únicament per les aigües lustrals que haver-se de sotmetre a les etapes condicionals com l’abjuració i la confessió, que poden ser psicològicament traumatitzants en casos de conversions no sinceres. Ignorem quins eren els criteris d’administració d’una modalitat i de l’altra, però no cal descartar que la subjectivitat hi tingués probablement un lloc important. Hem notat que en una mateixa família, uns membres rebien el bateig absolut i els altres, el condicional.

Finalment, són ben pocs els casos en què, a més del baptisme, s’administra també l’eucaristia (exp. 11, 12, 31, 52) i/o se sacralitza el matrimoni (exp. 52, 88, 120, 143).33 La qual cosa deixa pensar que la majoria d’aquestes conversions no eren purament religioses sinó pragmàtiques o circumstancials.

3.2.4. Canvi de noms (taula 10) Hi ha constància del canvi de nom en el cas de vuitanta persones. Cal puntualitzar, d’entrada, que parlem aquí de canvi de nom (prenom, nom de pila) i no pas de cognoms, que són assumpte de l’Administració i no pas de l’Església.

Una de les característiques del bateig catòlic és que es donen noms cristians a l’interessat —els famosos noms de pila—, que solen ser els noms dels padrins, motiu pel qual un infant cristià pot tenir entre tres i sis noms, i només el primer és usual. Els jueus solen tenir un sol nom.

32. Opció que prenem aquí. Car també es podria pensar que la menció «no consta abjuració» correspon a documents perduts.

33. De la mateixa manera que no se sol evocar els padrins de bateig, tret de dos casos (exp. 25 i 43).

146 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

En aquests canvis de nom observem dos aspectes: el primer concerneix el nom d’origen de l’interessat, estranger en la majoria dels casos. Però, en la gran majoria dels expedients, notem que els preveres ja han castellanitzat aquest nom d’origen estranger: Walter > Gualterio, Henry > Enrique, Jaco > Jaime, Karl > Carlos. El segon aspecte és l’afegiment de noms suplementaris segons el ritu catòlic: en aquest cas tots estan en castellà (cap en català). En alguns casos, s’ha intercalat o s’ha conservat el nom de l’interessat: Bertha > Rigoberta María de la Merced i Berta; Blanca (Blanche [?]) > María de las Nieves Claudia Alvisia i Josefina; Ruth > María Rut Hilaria Catalina Eulalia; Benjamin > Benito José María; Wolfang > José Francisco Wolfang; Erwin > José Tomás Erwin Sigfrido Práxedes. En alguns casos, es retroben en el nom cristià elements lingüístics, fonètics o semàntics del nom d’origen: Bertha > Rigoberta; Mezada > María de las Mercedes; Messady > Mercedes; Clelia > Celia; Blanca > María de las Nieves. Pel que fa als homes, el canvi pot ser total: Laiser > Leopoldo; Zoltain > José María Eugenio; Mesaud > José María Agustín Raimundo.

Els noms hebraics masculins desapareixen: Moïse > Mauricio Santiago Ángel; Isaac > Alfonso José María Joaquín, i el seu germà Nahum > Isidoro José María Joaquín; Israel > Carlos. Els noms hebraics femenins Raquel, Esther, Sarah, Ruth se solen conservar integrats en el nou nom cristià, amb, eventualment, una ortografia castellanitzada.

De fet, impera la diversitat. Però, en última instància, el que atreu més l’atenció és la gran diferència que existeix a voltes entre el nom d’origen de la persona jueva i el nom de bateig: Isabel > María Dolores; Gertrudis > María de la Presentación; Riza > Teresa del Niño Jesús Mercedes Josefa, en aquest cas, en una mesura menor perquè es pot abreviar per Teresa i, fins i tot, es pot retrobar l’hipocorístic Resa per Riza. Més simbòlic, però, és el canvi d’Eva (la pecadora), que esdevé María (la pura).34 Aquests noms «molt» cristians esdevindran marcadors indelebles de la nova religió i de la nova identitat social, ja que el nom de cadascú és com una segona pell. Més enllà, el canvi de nom sembla generar tres impactes correlacionats. Primer, l’impacte religiós del nou nom, que situa plenament l’interessat en la nova condició de cristià.35 També l’impacte social: en una societat com la catalana o l’espanyola en què la gent

34. No observem, en el cas dels batejats de Barcelona, el costum que es troba a França de donar-los sistemàticament el nom de Marie (Maria) per a les noies i dones, i el de Jean (Joan) per als homes i nois. Vegeu Gugelot, La conversion des intellectuels, p. 184-185; Gugelot, «De Ratisbonne à Lustiger», p. 17.

35. L’adopció d’un nom específic és comú en altres religions.

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 147

se sol cridar pel nom en les relacions socials i professionals, tenir un nom autòcton facilita la integració i la identificació. Finalment, l’impacte psicòlogic de sentir-se una altra persona pel fet d’haver canviat de nom i de ser (re)conegut per aquest nom.

3.3. Dades informals i discursives Les pràctiques i els processos de conversió a les acaballes del segle xix i principi del segle xx ja no tenen res a veure amb els dels segles anteriors, amb les pràctiques de la Inquisició, basades en la malfiança i en interrogatoris aprofundits per a avaluar la sinceritat dels candidats i destacar-ne les incoherències. Però, els documents i els escrits eclesiàstics que apareixen en els expedients del nostre estudi estan sotmesos al prisma de la típica visió cristiana del judaisme, que codifica el discurs dels preveres i la fraseologia dels formularis del bisbat. I és que la lectura acurada de cada expedient revela, també, altres tipus d’informació que dimana dels preveres i que mereix ser esmentada en la present anàlisi. D’una banda, destaquem, doncs, una fraseologia que es podria qualificar d’antijudaica, bastant violenta (aspecte finalment normal de la lluita mil·lenària entre l’Església i el judaisme), i, d’altra banda, el que cal considerar com a certa ignorància o falta de cultura dels preveres. Comencem per aquest últim aspecte.

3.3.1. Hispanització dels noms i errors sobre els cognoms Ja hem mencionat, en el punt anterior, la castellanització sistemàtica dels noms ja d’entrada en les peticions de bateig, o sigui, abans que aquest s’hagi administrat amb l’atorgament de noms de pila; canvi que succeeix cada cop que un nom estranger té un equivalent en castellà (Jeannette > Juana, Erich > Erico; Joseph > José; Blanche > Blanca…). Quan no té cap equivalent, com alguns noms hebreus, busquen una adaptació fonètica i ortogràfica més o menys acceptable en castellà; per exemple, Iomtov esdevé Jontabe.36 Fins i tot, a voltes castellanitzen també els noms dels pares i dels avis de l’interessat.

36. Aspecte subratllat també pels investigadors del Regest II, que, a vegades, especifiquen el nom original en una nota.

148 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

Així, per exemple (exp. 96): «Petició i fe de bateig d’Ernesto [H.-L.], de religió judaica nascut el 22 de juny de 1882 a Ulm-Württemberg (Alemanya), fill de Roberto H. i Elena L.». Ens sembla molt dubtós que unes persones d’origen alemany, rus o hongarès… tinguin noms castellans. Què significa aquesta traducció sistemàtica? Voluntat de l’Església d’integrar aquests candidats al bateig?

Un segon punt de sorpresa concerneix les variants ortogràfiques, a vegades múltiples, d’un mateix patrònim o matrònim,37 i que es poden atribuir als preveres autors dels expedients, potser per l’exotisme o l’estrangerisme dels noms, la falta d’atenció, o potser també per les presses de redactar els expedients. Així tenim: Heilbu, Hedbú, Heilbuel; Simon Benchucho, Soumi Benchousio, Sumi Benchuchio; Marcos Malka, Marcos Marka, Marcoz Malca; Tobia y Baruch, Tovia Baruh. El pitjor exemple de variació el tenim (al llarg de les nou pàgines de l’expedient 52) en el cas de la parella russa formada per Ozias Kaplan i Mechlia Viedro, que veuen el seu nom respectiu escrit —en funció de les diverses administracions i no sols de la parròquia i del bisbat—: José Jhaplan, Jose Kaplan, Ozias Kaplán, i Marie Vie de Ron, Maria Biederoff, per, finalment, acabar com a José Ozias Kaplan i Maria Mechlia Viedro (p. 169-178), sota la ploma del prevere ecònom que va enregistrar el seu bateig. També notem l’adaptació escrita d’una fonètica no conforme a la llengua castellana, com, per exemple: Benisú (per Benichou); Palatsí o Palaci (per Palatchi); Varther i Barther. I, finalment, destaquem diferències a causa d’una probable falta d’atenció o d’una cal·ligrafia difícil de llegir: Adeer i Adler; Mediano i Modiano; Roditi i Arditi; Ouziel i Cuziel, etc.

Signifiquen aquestes variants que els candidats al bateig no sempre han justificat la identitat amb una documentació escrita com ara DNI, passaport, targeta de residència, etc., atès que en aquest cas n’hi havia prou de reescriure pulcrament el nom dels documents? Significa això que la seva sol·licitud de bateig s’ha enregistrat només basant-se en la seva paraula oral i fiant-se d’aquesta? Sembla improbable. O signifiquen la falta d’atenció o de cultura del religiós?

37. Un altre aspecte que tampoc no s’ha escapat als investigadors del Regest II, que a vegades especifiquen, també, el nom original en una nota.

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 149

3.3.2. Designació dels jueus (taula 11) Si bé dues designacions dominen al llarg dels dossiers: «de religió israelita» i «de religió judaica», un altre punt d’estranyesa és el ventall de designacions amb les quals caracteritzen els candidats al bateig, i que van més enllà de les tres accepcions generals jueu/hebreu/israelita. De fet, el que més ens crida l’atenció són les diferents expressions utilitzades per a reflectir la religió o la identitat, i les que són sinònimes de l’adjectiu «jueu». Per a la religió, trobem: religió, ritu, confessió, secta, comunió. Per a la identitat, notem: nació, raça, origen. Cal pensar que, per a qui escriu, la denominació utilitzada deu ser bastant connotada ideològicament o políticament. Pel que fa als adjectius sinònims de jueu/judío, un cop més domina la varietat i fins i tot certa creativitat: judía, judaica, hebrea, mosaica, israelita, isdrailita (sic), israelítica, i un ben curiós ortodoxisraelita. A més, trobem aquesta extraordinària creació de Mancomuniata —segurament, Mancomunitat— Israelita d’un prevere probablement influenciat per la Mancomunitat catalana. Les perífrasis també criden l’atenció, en tant que poden semblar eufemismes per a atenuar o confondre una mica les pistes, com aquesta: «Que pertenece a la Comunidad Israelita-Italiana de Estambul Turquía»; o, al contrari, insisteixen en el judaisme del candidat per contrastar millor la seva petició de bateig: així, es diu d’una candidata «que nació en el judaísmo y fue educada y practicó la religión judaica». Finalment, no cal ometre aquest escàs però significatiu «buen israelita» que decideix convertir-se.

3.3.3. Fraseologia religiosa estigmatitzant En el seu estudi sobre les conversions a França, el ja citat Gugelot apunta que «les fórmules del certificat de bateig són feroces. Per als conversos, aquests mots simbolitzen un autèntic renegament, i manifesten tot el repte de la conversió».38 En els nostres expedients, uns quants documents testimonien efectivament la típica fraseologia religiosa antijudaica de l’Església, que, segons els preveres, pot agafar un to més o menys violent de cara al judaisme.

Unes expressions retòriques com les següents són corrents: «La causa de su conversión al catolicismo no parece ser otra que el deseo de su salvación; na-

38. Gugelot, La conversion des intellectuels, p. 170.

150 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

ciendo su vocación ya en ella con el uso de su razón y […]»;39 «Convencido de que la Religión Católica es la única verdadera, desea abrazar-la y por ello A.V-S.».40 Ara bé, frases com les següents es poden interpretar d’una altra manera: «[…] reconoce el error en que hasta el presente ha vivido, abjura de la perfidia y error del judaísmo y pide y desea espontánea y sinceramente abrazar la verdadera y única religión católica en el seno de la cual quiere vivir y morir […]»;41 «Habiendo profesado, hasta poco tiempo hace, la doctrina y practicado el culto del Judaismo, reconoció la falsedad de aquella y la inutilidad de este, creyendo, ilustrado por su divina gracia, que el mesias, que los Judios esperan, ha venido, que en él se hallan realizadas las profecias antiguas, y que su doctrina y preceptos son los del Evangelio, como enseña la Yglesia católica. Y siendo esta ya su fe, y deseando abjurar solemnemente sus antiguos errores y recibir el bautismo cristiano»; «Acto solemne de abjuración del judaísmo y profesión del cristianismo hecha por J. E., de nación Hebrea ante el Exmo. e Ilustrísimo Sr Obispo de Barcelona».42 Aquesta retòrica antijudaica sembla no haver canviat des de fa segles: ja Ramon Llull en el segle xiii o Vicent Ferrer un segle més tard parlaven de combatre la «perfídia dels infidels», perfídia que cal entendre en la seva accepció arcaica.43 Tot i així, l’impacte emocional podia ser gran per als batejats. Més que a causa d’aquesta retòrica, potser pel fet d’involucrar els interessats com a agents actius de la seva pròpia conversió («deseando», «reconoció», «suplico»),44 o fent-los recitar el credo «feroç» de la professió de fe amb un frase final: «[…] Por tanto, con sincero corazón y fe no fingida, detesto y abjuro todo error, heregía y secta contraria a dicha santa Iglesia, Católica, Apostólica Romana. Así me ayude Dios y estos santos Evangelios, que toco con mi propia manum»,45 sobretot quan la majoria no abraçaven el cristianisme per convicció teològica sinó a causa d’unes circumstàncies polítiques coercitives.

39. Exp. 11, del 1881 (p. 148-149).

40. Exp. 46, del 1924 (p.164).

41. Exp. 51, del 1927 (p. 168). Destaquem els mots i les expressions més durs.

42. Exp. 7, del 1868 (p. 146).

43. Fins i tot en l’expedient 21, p. 152 (que no hem inclòs en aquest estudi perquè no es refereix a jueus), el prevere menciona sant Tomàs d’Aquino (segle xiii) i sant Alfons de Liguori (segle xviii). Perfídia significava ‘sense fe’; a l’edat mitjana, els pèrfids eren els ‘no cristians’ (els jueus i els musulmans).

44. O aquesta frase: «suplican se digne disponer que les sea administrado el S. Sacramento […] sujetándose en todo cuanto V. S. ordene» (exp. 113, del 1940, p. 210).

45. Exp. 52, del 1927 (p. 177 i 178).

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 151

4. Interpretació Entre 1846 i 1947, uns dos-cents cinquanta estrangers d’origen jueu, immigrats la majoria, o alguns de nascuts a Barcelona, van decidir convertir-se al catolicisme. De tots ells, no sabem res fora que eren alemanys, hongaresos, polonesos, austríacs, turcs, grecs, marroquins, etc., homes i dones més aviat joves, infants també, i que per a la majoria la conversió va tenir lloc entre 1939 i 1945. Vet aquí el que diuen els arxius de la Diòcesi de Barcelona, i no en sabem res més car, com sempre, els convertits no solen deixar testimoniatges ni petjades.46 Però la consulta d’aquests arxius ens ha lliurat un altre indici valuós: a la mateixa època, molt més nombrosos són els protestants que es converteixen i, encara més, els catalans i els espanyols no batejats de nadons que demanen el baptisme. Les modalitats de bateig i els terminis establerts pel bisbat també són significatius d’una disposició a fer entrar tots aquests jueus en el si de l’Església. Dades, aquestes dues últimes, que s’han de tenir en compte per tal com constitueixen el teló de fons de l’onada jueva de conversió que és l’objecte del present estudi. Origen, context global, motivacions, posició del clergat: vet aquí, doncs, les principals línies que ara ens ajudaran a interpretar aquest fenomen.

4.1. Origen Gairebé tots els convertits són originaris de diversos llocs d’Europa, els mateixos dels jueus de la Comunitat Israelita de Barcelona.47 I, com ells, és molt probable que hagin abandonat els països respectius per raons econòmiques, polítiques, ideològiques, i que s’instal·lin durablement a Barcelona per l’atractiu intrínsec de la capital catalana, per les bones perspectives econòmiques d’Espanya per a les activitats comercials que solen desenvolupar i,

46. Tret dels convertits famosos que van fer l’objecte de biografies o d’autobiografies.

Així, a França, el cas d’antics rabins o fills de rabins que han perllongat la lògica espiritual fins a entrar en el clergat o l’episcopat catòlic, com els germans Ratisbonne, els germans Lehmann, o, més a prop de nosaltres, Aron Lustiger, esdevingut cardenal Jean-Marie Lustiger. També hi ha personalitats cèlebres —científics, intel·lectuals, artistes— o hereus de grans famílies jueves.

En aquests casos, les fonts documentals són riques i variades: testimoniatges personals, relats biogràfics, diaris íntims, correspondència, novel·les…

47. Vegeu els nostres treballs d’investigació en la bibliografia final.

152 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

també, en el cas dels jueus alemanys acorralats per les lleis racials, per les bones disposicions que els ofereix el Govern de la Segona República espanyola. Hereus de l’emancipació concedida als jueus al llarg del segle xix i de la secularització que se’n deriva,48 ben sovint també són desjudaïtzats i allunyats de les comunitats organitzades, i fins i tot són ignorants de la religió mosaica, o senzillament hi són indiferents. Per això, són generalment ben integrats en la societat global del seu país. Aquesta ràpida integració dels jueus, especialment en la burgesia, és condicionada ben sovint o facilitada per la conversió al catolicisme o al protestantisme: a França, a Alemanya, a Àustria i a Itàlia, les conversions dels jueus són nombroses en la segona meitat del segle xix i a principi del xx. Aquests criteris, aplicables als nostres convertits, indiquen, doncs, una propensió social i mental al canvi de religió ja en els països d’origen.

4.2. Context A més a més, pel fet de venir a viure a Barcelona, aquests immigrants potser ja s’han plantejat la possibilitat de convertir-se per raó de la condició històrica dels jueus d’Espanya des de l’edat mitjana fins al segle xix ja ben entrat, atès que la Inquisició no és abolida fins al 1834.49 El país, aleshores, ja no té jueus, però la tradició catòlica encara és molt forta en totes les capes i en tots els estaments de la societat,50 els prejudicis populars antijudaics hi són ben ar-

48. L’emancipació és el reconeixement dels drets civils, cívics, jurídics i religiosos dels jueus començat a França l’any 1789 i continuat progressivament als altres països europeus durant el segle xix (menys Espanya). Procés, aquest, continuat per la secularització, o sigui, la integració individual en les societats globals. Aquest doble procés se sol anomenar també sortida del gueto.

49. Napoleó Bonaparte és qui, per primera vegada, suprimeix la Inquisició espanyola el 1808. El 1811, les Corts de Cadis suprimeixen les proves de puresa de sang. L’any 1812, la primera Constitució espanyola aboleix les pràctiques de la justícia inquisitorial vigents a Espanya des del segle xv. I el 22 de febrer de 1813 el Tribunal Suprem del Sant Ofici és oficialment abolit. Però és restablert l’any 1814 al mateix temps que l’absolutisme; i un cop més és suprimit amb la Revolució de 1820; i novament restablert per Ferran VII l’any 1823.

Cal esperar l’any 1834 perquè la Inquisició desaparegui definitivament del paisatge polític espanyol.

50. Álvarez Chillida, El antisemitismo en España.

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 153

relats51 i el debat polític sobre la rehabilitació dels jueus i la llibertat religiosa és molt viu entre monàrquics i liberals.52 Tot i així, Espanya es liberalitza a poc a poc, i això es concreta oficialment en l’obertura als jueus en dues ocasions: concessió de la nacionalitat espanyola als sefardites pel Decret de 1924, prorrogat el 1928,53 i acolliment dels asquenazites d’Alemanya perseguits per les lleis racials, durant la Segona República.

Aquesta porta oberta aviat es torna a tancar.

L’època de la Guerra Civil (i la «revolució nacional» que la sustenta a Catalunya) és seguida de l’establiment del franquisme —especialment repressiu i opressiu en els primers anys—, que correspon a la Segona Guerra Mundial i a l’aniquilació dels jueus a Europa. La política espanyola, tant en els discursos del cap d’Estat («contubernio judeo-masónico», «judeo-bolchevismo», «judeocatalanismo»)54 com en els actes (repressió impietosa contra els comunistes i els maçons), és encara més esfereïdora per als jueus en tant que ve acompanyada de la presència activa de la Gestapo i de les joventuts hitlerianes i mussolinianes als carrers de Barcelona, i rep el suport d’una propaganda feixista i antisemita virulenta. No fa bo de ser jueu en aquella època. El règim instaura ràpidament un sistema de vigilància i denúncia per mitjà d’un entramat sociosindical ben lligat i eficient. I, finalment, la legislació republicana relativa als assumptes religiosos, que concedia la llibertat de culte, és suprimida i la constitució monàrquica del 1876 és reinstaurada pel que fa als no catòlics, que d’ara endavant només són tolerats i llur organització comunitària és sotmesa a una boira jurídica.55 És en aquest context d’incertesa, d’angoixa i de perill que es realitzen el 66 % dels bateigs dels jueus del nostre estudi. Conversió que, malgrat tot, van preferir abans que l’exili,56 probablement perquè tenien a Catalunya uns

51. Molts espanyols es pensen que els jueus tenen —com el diable— banyes i cua; també encara existeix en aquella època la tradició de matar jueus el Divendres Sant. Sense comptar el vocabulari popular hispànic ple de judíos i judiadas.

52. González, El retorno de los judíos.

53. Concessió de la nacionalitat espanyola als jueus sefardites que puguin demostrar (això sí) l’ascendència hispànica. Reial decret emès durant la dictadura del general Primo de Rivera.

54. Sobre antisemitisme i història contemporània dels jueus a Espanya, vegeu, per exemple, Álvarez Chillida, El antisemitismo en España, i Lisbona, Retorno a Sefarad.

55. Avni, España, Franco y los judíos, p. 65.

56. Altres famílies van evitar la conversió, mantenint una vida jueva en la clandestinitat o paralitzant-la per un temps.

154 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

lligams familiars i professionals més forts que les obligacions i les imposicions del règim franquista, o perquè no sabien on anar.

4.3. Motivacions Des del punt de vista individual, la conversió posa un punt final a l’allunyament o a la ruptura ja consumada amb la comunitat d’origen, amb la cultura, amb la família; però també s’inscriu en un context exterior més ampli i col·lectiu, que no deixa d’influenciar la decisió de canviar de religió.

En aquells anys 1939-1945, tenint en compte el context ideològic espanyol, les conversions són, doncs, certament «circumstancials»:57 és essencialment per uns motius polítics i vitals que el 66 % dels convertits opten per la religió catòlica, individualment, en família o en grups petits. Aquestes, precisament, van ser les motivacions dels membres de la Comunitat Israelita de Barcelona convertits en aquella època: ja sigui per por de la Gestapo, que tenia la llista dels jueus alemanys establerts a Espanya,58 ja sigui perquè el cap de família, maçó, estava en perill de detenció i d’empresonament o d’internament en un camp de concentració. Algunes d’aquestes persones tornaren després al judaisme.

Pel que fa a les altres èpoques del nostre estudi, les motivacions varien en funció de cada persona o de cada família, però totes, probablement, són pragmàtiques. Per a les parelles mixtes, harmonització de la religió (en benefici de la religió del país); projecte de casament i de creació d’una família; millor integració social, escolar, relacional; millor inserció i més grans perspectives professionals; més facilitats en la vida quotidiana en una època en què la «fe de bautismo» s’exigia en nombroses instàncies administratives i fins i tot privades, en especial a les escoles;59 la qual cosa pot explicar en part el flux enor-

57. «Conversions de circumstància», segons Delpech, Sur les Juifs.

58. Vint de les vint-i-cinc famílies alemanyes de la comunitat jueva de Madrid es converteixen i moltes altres abandonen la capital espanyola (vegeu Avni, España, Franco y los judíos, p. 65).

59. A partir del mes de març de 1940, els espanyols no catòlics no poden matricular els fills al Registre Civil si no són batejats. Així mateix, els infants no catòlics inscrits en les escoles públiques tenen l’obligació de seguir les classes de catecisme (Lisbona, Retorno a Sefarad, p. 113). Una manera d’evitar aquesta situació era inscriure els infants a les escoles estrangeres (franceses, americanes, suïsses, etc.).

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 155

me de bateigs d’adults per part dels espanyols. Finalment, es tracta d’una opció «naturalment» generada per la impregnació social i cultural ambient per a molts dels jueus que han oblidat o que ignoren completament què és el judaisme.

Al marge d’aquestes primeres motivacions pràctiques, no és impossible que altres criteris més personals o psicològics hagin actuat també en la presa de la decisió: influència, consell, ajuda d’un parent, d’un amic (hem observat que persones de la mateixa família es converteixen en moments diferents; així mateix, hi ha conversions col·lectives de persones probablement amigues o collegues de feina). Per als estrangers que han vingut sols a Catalunya, i, doncs, alliberats d’eventuals pressions familiars, desig d’un millor arrelament a la societat d’acolliment. Desig, també, de fugir d’una condició històrica que sotmet regularment els jueus a l’opressió i a l’antisemitisme: en deixar «oficialment» de ser jueus, s’alliberen d’un pes o de turments, i, fent això, n’alliberen també la descendència. Paral·lelament, no hi ha —qui ho sap?— una voluntat de desfer-se d’una identitat psicològicament incòmoda, «alienant», que molesta l’autoestima? Fins i tot, potser, el desig d’adquirir una respectabilitat en un país en què la imatge històrica dels jueus sol ser negativa.60 En breu, desfer-se d’una identitat d’etern minoritari i trencar una vegada per totes el sentiment d’exclusió, d’estigmatització, reunint-se amb el conjunt nacional.

Per a les persones desjudaïtzades i totalment aculturades en les societats majoritàries, el pas al cristianisme apareix, doncs, com una simple formalitat sense gran transcendència i que els pot aportar molt.61 Si no van tenir l’oportunitat de convertir-se al seu país d’origen, la seva instal·lació a Espanya els hi anima, car el catolicisme d’Estat, molt més enllà d’una mera confessió, és sobretot un model cultural i social; la impregnació catòlica de la societat és profunda i ho abraça tot, i la pressió social i familiar és més pesant que arreu d’Europa.62 D’altra banda, per a aquestes persones immigrades, el projecte de

60. Al contrari de la imatge mitificada del sefardita.

61. A més, podem pensar, amb Gugelot (La conversion des intellectuels, p. 188-189), que una manera de tranquil·litzar-se és invocant un argument apologètic: no és l’Església filla de la Sinagoga? No hi ha una filiació entre judaisme i cristianisme? Passar de l’una a l’altra no seria una traïció o un renegament ans més aviat una evolució espiritual natural.

62. Vet aquí un testimoniatge molt suggestiu respecte d’aquesta qüestió: «Había uno que ya no vive; que era también de este tipo de clase media acomodada en Alemania —que era el tipo de judío de allí. Bueno, pues este señor que ya no vive, con quien tenía bastante amistad, estuvo unos años en Toro, ¿sabes dónde está esto? En Castilla la Vieja. […] Y él se convirtió y

156 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

vida està potser associat també a l’arrelament definitiu a la capital catalana i, a més, a la naturalització espanyola: en aquest sentit, l’adopció de la religió dominant acaba de donar un sentit a la seva nova vida. Tot i així, el bateig no sempre és una decisió fàcil i espontània: sabem, per exemple, que la conversió s’ha fet a vegades després de molts anys de presència a Barcelona: alguns devien optar per aquesta solució quan les circumstàncies els semblaven massa adverses. En aquest punt de reflexió, però, no tenim cap resposta segura.

Finalment, existeix un altre tipus de motivació que aquí només evocarem en forma de pregunta car no hem trobat cap element clar en els dossiers analitzats que ens permeti de corroborar-ho. Va haver-hi casos de conversió autènticament espiritual? Una recerca o una necessitat religiosa per als qui, potser, no han «practicat» mai el judaisme en llur família o país d’origen? Uns quants candidats donen com a motiu de la sol·licitud de baptisme una atracció envers el catolicisme, que van vorejar —segons diuen— en la infància o en la joventut: sinceritat o pretext?63 No podem contestar. En canvi, altres passen el llindar de la simple professió de fe i completen el bateig amb l’eucaristia i la sacralització del matrimoni; l’atracció teològica existeix, doncs, si bé marginalment.

4.4. Clergat Per al clergat —que ocasionalment fa proselitisme— 64 les conversions sinceres representen certament l’objectiu «ideal» per tal com coronen la victòria de l’Església en la lluita mil·lenària contra la «infidelitat» i, especialment, contra el judaisme. Però, són sinceres les nombroses conversions de jueus durant la Segona Guerra Mundial? El clergat espanyol no és probablement tan ingeme dijo después: “Mire usted, vivir en Toro, como judío, era imposible.” Y yo lo comprendo.

Si tú quieres, no hubo presión, pero sí que la había de cierta forma: social. Tu puedes vivir en Barcelona, podías vivir en Barcelona como judío, y podías llevar tu vida, etc., pero esto en Toro, no puedes vivir si no eres católico. Es diferente si eres judío, protestante o budista y todo: no puedes vivir en un ambiente tan cerrado y trabajar con ellos y siendo una excepción tan marcada en lo religioso, en lo social, lo que sea» (Berthelot, Memorias judías, p. 524).

63. A França, unes persones convertides van afirmar que se sentien atretes per la magnificència del catolicisme, de les festes, de les esglésies… (Gugelot, La conversion des intellectuels, p. 181-183).

64. A les presons, a les escoles i als hospitals. Segons el Regest II, quatre persones van ser batejades mentre eren a l’hospital o quan estaven molt malaltes.

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 157

nu, com tampoc no ho és el clergat francès, confrontat amb la mateixa problemàtica i que ofereix diverses respostes, com indica l’historiador François Delpech: «A París, la congregació Notre Dame de Sion bateja un miler de persones “però únicament quan insisteixen i després d’alguns mesos d’instrucció”. […] En canvi, Lió i Grenoble prefereixen fabricar sistemàticament falsos certificats, sense refusar malgrat tot el bateig quan la sol·licitud sembla fundada des del punt de vista religiós.»65 A Barcelona, els terminis entre la sol·licitud i el bateig tendeixen a esdevenir més curts a mesura que empitjora la situació política. I els expedients semblen cada cop més senzills i curts. Per tant, podem afirmar que la situació era urgent i que l’Església espanyola actuà de manera «caritativa», si bé hi tenia interès, almenys simbòlicament. També, les peticions de bateig de les famílies jueves, ofegades entre els milers de peticions dels espanyols, foren certament facilitades. És potser això el que explicaria el nombre bastant alt de conversions administrades segons la modalitat més senzilla: és a dir, el bateig absolut (72,36 % dels casos), sense condició i, el que és més important per als jueus, sense abjuració prèvia.

Aquesta altra hipòtesi nostra queda, evidentment, per a confirmar.

4.5. A tall de conclusió Diverses preguntes es plantegen, si bé no podem encara donar-hi unes respostes pertinents i definitives. Així, la qüestió del nombre absolut de conversions i la seva proporció respecte al nombre estimat de jueus aleshores implantats a Barcelona:66 què representa la xifra de dues-centes cinquanta persones des del punt de vista estadístic? És poca o molta gent?67 Segona pregunta: qui-

65. Delpech, Sur les Juifs, p. 370.

66. Entre tres mil i cinc mil durant la Segona República espanyola, segons estimacions arbitràries avançades pels historiadors del judaisme contemporani, però que no es basen en cap font concreta.

67. Uns mil casos de conversions al catolicisme en el segle xix a França, per uns setanta mil jueus (Gugelot, «De Ratisbonne à Lustiger». p. 5). Només a París, vuit-centes setanta-set conversions entre 1807 i 1914, entre les quals un 36 % d‘estrangers provinents sobretot d’Alemanya, Àustria o Polònia (Landau, «Se convertir à Paris», p. 29 i 31). A més a més, sempre a França, de 1915 a 1934, hi ha enregistrades set-centes seixanta-nou conversions (Gugelot, La conversion des intellectuels, p. 169). A Alemanya: dues mil vuitanta-nou conversions entre 1873 i 1902, en un país que aleshores compta uns cent trenta mil jueus (Ehrenfreund, Mémoire juive, p. 50).

158 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

na relació tenen amb el judaisme? Procedeixen del judaisme familiar del qual s’han allunyat, o bé de l’ateisme (parents ja desjudaïtzats)? I, pel que fa als que no tenien cap família a Barcelona, quines relacions tenien amb la comunitat jueva organitzada a Barcelona? Quants en van ser membres? En un altre ordre d’idees: era, la conversió, l’última fase de la integració a Espanya o, al contrari, era una de les primeres fites —simbòliques— del camí cap a l’assimilació, en especial per a la gent jove? I, en ambdós casos, van considerar que posseir la famosa fe de bautismo constituïa un bitllet d’entrada a la societat espanyola a semblança dels jueus d’Alemanya que desitjaven accedir a les funcions de l’Administració? Una altra interrogació: tenien relacions entre ells, per exemple, com a alemanys, polonesos, búlgars? Van teixir una xarxa de sociabilitat o, al contrari, es van dessolidaritzar en assimilar-se i van esborrar qualsevol petjada del passat? I, finalment, va haver-hi retorns cap al judaisme?68 Hem evocat anteriorment unes motivacions sobretot polítiques, socioeconòmiques, socioculturals, unes quantes d’eventualment psicològiques o religioses, totes, però, personals. Tanmateix, podem valorar el fenomen més col·lectivament: l’heterogeneïtat dels orígens, de les cultures i de la relació amb el judaisme per a totes aquestes persones i famílies fa que no existeixi cap cohesió col·lectiva que les uneixi i les condueixi progressivament cap a una construcció identitària forta, tal com passa amb el judaisme de l’Europa de l’est trasplantat durant la mateixa època a París, a Nova York o a Buenos Aires, i amb el suport dels landsmanshaften.69 A més a més, abans de 1918, tampoc no existeix cap comunitat jueva organitzada a Barcelona que serveixi de referent, a la qual puguin connectar-se i, així, recuperar arrels, trobar congèneres, i, per tant, crear un nucli de relacions, fundar una família i, àdhuc, reconstruir una nova identitat jueva-catalana o jueva-espanyola. En fi, no sols deuen ser poc nombrosos com a jueus, sinó que menys nombrosos encara són com a jueus alemanys, jueus polonesos, etc., i, doncs, més propensos potser a esborrar la seva diferència.

68. Alguns casos de conversions seguides de retorns al judaisme són notoris a la Comunitat Israelita de Barcelona. També n’hem pogut localitzar d’altres encreuant dades d’aquests estudis i dades del llibre d’enterraments de la Comunitat Israelita de Barcelona (anys 19311969). Però no hem aprofundit en aquest àmbit, perquè aquest assumpte és, per raons deontològiques, massa delicat d’estudiar i sobretot de publicar.

69. Landsmanshaften (paraula ídix): associacions de jueus originaris d’una ciutat o d’un poble de l’Europa nord-oriental, creades al nou país d’immigració. Ajudaven els nouvinguts i els proveïen serveis i necessitats.

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 159

Per tant, en aquestes condicions també, la fusió total amb la societat receptora pot ésser temptadora. I en aquest cas, el procés religiós de la conversió, molt més enllà de la integració social i cultural, no té cap altra sortida que l’assimilació.70

Bibliografia Álvarez Chillida, Gonzalo. El antisemitismo en España: La imagen del judío (1812-2002). Madrid: Marcial Pons, 2002.

Avni, Haïm. España, Franco y los judíos. Madrid: Altalena, 1982.

Azuélos, Daniel. L’entrée en bourgeoisie des Juifs allemands ou le paradigme libéral (1800-1933). París: Presses de l’Université de Paris-Sorbonne, 2003.

Berthelot, Martine. Cien años de presencia judía en la España contemporánea. Barcelona: KFM, 1995. (Eraim; 2) — Les juifs d’Espagne au XX e siècle: retour à Sefarad, identité juive et intégration à la société catalane (étude sociohistorique et psycho-sociologique). Tesi doctoral dirigida pel doctor Louis Cardaillac. Montpeller: Université Paul Valéry - Montpellier III, 1984. 2 v.

— Juifs de Catalogne et autres contributions à l’ étude des judaïsmes contemporains. Perpinyà: Presses Universitaires de Perpignan, 2011.

— Memorias judías: Barcelona 1914-1954. Barcelona: Riopiedras, 2001.

— «Un espai lingüístic desconegut a Catalunya: la Comunitat Israelita de Barcelona». Treballs de Sociolingüística Catalana [València], 10 (1993), p. 27-49.

Cohen, David. La promotion des Juifs en France à l’ époque du Second Empire (1852-1870). Ais de Provença: Université de Provence, 1980. 2 v.

Delpech, François. Sur les Juifs: Études d’ histoire contemporaine. Lió: Presses Universitaires, 1983.

Ehrenfreund, Jacques. Mémoire juive et nationalité allemande: Les juifs berlinois à la Belle Époque. París: PUF, 2000.

González, Isidro. El retorno de los judíos. Madrid: Nerea, 1991.

70. La terminologia sociològica francesa (al contrari de l’americana) fa una diferència entre els dos conceptes. La integració combina l’adopció d’elements culturals del país d’acolliment amb el manteniment d’elements identitaris propis i, doncs, es manté una fidelitat a la cultura d’origen. L’assimilació és l’adopció dels elements dels país d’acolliment i l’abandó (i a vegades «l’oblit») dels elements identitaris específics.

160 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

Gugelot, Frédéric. La conversion des intellectuels au catholicisme en France, 1885-1935. París: CNRS, 1998.

— «Conversions et apostasies. Quelques mots d’introduction». Archives Juives. Revue d’Histoire des Juifs de France [París], 35 (2002), p. 4-7.

— «De Ratisbonne à Lustiger. Les convertis à l’époque contemporaine».

Archives Juives. Revue d’Histoire des Juifs de France [París], 35 (2002), p. 8-26.

Landau, Philippe-E. «Se convertir à Paris au xixe siècle», Archives Juives. Revue d’Histoire des Juifs de France [París], 35 (2002), p. 27-43.

Lisbona, José Antonio. Retorno a Sefarad: La política de España hacia sus judíos en el siglo XX. Barcelona: Riopiedras, 1993.

Ojeda Mata, Maite. «Una primera aproximació a la comunitat jueva dels Encants del Mercat de Sant Antoni de Barcelona, 1882-1939». Revista d’Etnologia de Catalunya [Barcelona], 34 (2009), p. 118-120.

Valls, Esperança (dir). Regest dels documents de l’Arxiu Diocesà de Barcelona relatius als jueus. Barcelona: PPU: Institut d’Estudis Món Juïc, 2008.

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 161

Annex Taula 1 Distribució per gènere i edat Homes Dones 132 85 (52,8 %) (34 %) 217 adults (86,8 %)

Nois menors Noies menors 16 17 (6,4 %) (6,8 %) 33 menors (13,2 %)

Total 250 (100 %) 250

Taula 2a País d’origen 74 33 21 21 17 13 13 11 9 6

d’Alemanya de Turquia d’Hongria de Polònia de Grècia de Bulgària del Marroc d’Àustria de França de Rússia

29,2 % 13,2 % 8,4 % 8,4 % 6,8 % 5,2 % 5,2 % 4,4 % 3,6 % 2,4 %

4 de Txecoslovàquia 4 d’Holanda 3 del Brasil 2 d’Anglaterra 2 de Bèlgica 2 de Iugoslàvia 2 de Jerusalem 2 de Romania 2 de Suïssa

1 d’Algèria 1 d’Egipte 1 d’Itàlia 1 de Nicaragua 1 de Nova York 1 catalanohongarès 1 austrotxec 2 sense precisar

Total: 250 Nota. Les persones nascudes a Trieste (exp. 2, any 1880, i exp. 17, any 1890) figuren com a procedents d’Àustria ja que aquesta ciutat era austríaca abans de 1921.

162 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

Taula 2b Origen dels vint nascuts a Espanya (Amb un suposat any mínim d’ immigració dels seus pares a Espanya) Núm. exp.

Gènere

Edat

Procedència dels pares

38

Nen Nena Nen Nen Nena Nena Noi Dona Home Nen Nena** Nena** Dona Dona Noia Nena Nena Home Home Nena

17 14 10 8 1 14 20 23 36 6 13 10 19 22 18 7 2 27 24 11

Hongria/Turquia

39 84 93 105 112 113 120 133 149 150

174 241 244

Data de petició de bateig 1939

Any mínim suposat d’immigració dels pares 1922

Àustria Àustria Alemanya Alemanya

1920 1920 1939 1940

1910 1910 1938 1920

Grècia Alemanya Turquia França

1940 1940 1940 1940

1916* 1904 1934 1927

Grècia Turquia

1941 1942

1922 1920

Alemanya

1942

1924

Suïssa Grècia Alemanya/Catalunya

1944 1944 1945

1917 1920 1934

* Any corroborat per una altra font (Berthelot, Memorias judías, p. 65). ** Totes dues, nascudes a Sant Sebastià; tots els altres, a Barcelona.

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 163

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Taula 2c Correlació entre el país de naixement i la data del bateig entre 1939 i 1947 1939 1940 1941 1942 1943 1944 1945 Algèria Alemanya Àustria Barcelona Bulgària Espanya Egipte França Grècia Holanda Hongria Jerusalem Marroc Polònia Romania Suïssa Turquia Txecoslovàquia Iugoslàvia Total

14

15

3 1

4 8 2

11 1 1 3

8 2 4

1 2

4

1

2

1

1

1946/ 1947 1 1 (1947) 1

1 6 2

5

3

1

1

2

4 2 (1947)

4

1 1

2 1

5 1 31

1 5

2 2

1

1

9 1 1 56

2 1

5

1 1

30

22

8

13

2

5

Total 1 56 4 15 14 2 1 6 14 2 9 1 3 10 2 1 22 3 1 167

164 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

Taula 3 Identitat religiosa: sefardites i asquenazites Sefardites 94 (37,6 %)

Asquenazites 156 (62,4 %)

Total 250 (100 %)

Taula 4 Edat dels batejats

2 mesos - 9 anys 10-17 anys 18-29 anys 30-39 anys 40-49 anys 50-59 anys 60-72 anys Total

Homes

Dones

33 47 25 16 5 126

34 25 12 8 1 80

Nois 10 5

Noies 6 10

31

Total 16 15 67 72 37 24 6 237

% 6,75 % 6,3 %0 28,2 %0 30,4 %0 15,6 %0 10,2 %0 2,5 %0 100 %0 0

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 165

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Taula 5a Època i any del bateig 18461868 1846: 1

Nombre de persones 1864: 1 per any

18801899 1880: 1 1881: 4 1882: 2

19041906 1904: 1 1905: 1 1906: 1

1889: 1 1890: 1 1891: 1 1893: 2

Total 250

1868: 1 1899: 1 3 13 (1,2 %) (5,2 %)

3 (1,2 %)

19111919 1911: 3 1913: 1 1914: 1 1915: 1 1916: 1 1917: 1 1918: 4 1919: 2

14 (5,6 %)

19201929 1920: 6 1921: 2 1922: 3 1924: 1 1925: 4 1926: 2 1927: 3 1928: 3 1929: 3

19301939 1930: 01 1931: 01

1939: 32

19401947 1940: 58 1941: 30 1942: 22 1943: 10 1944: 13 1945: 02 1946: 02 1947: 03

50 (20 %)

140 (56 %)

1933: 02 1934: 02 1935: 12

27 (10,8 %)

Taula 5b Època del bateig 1846-1899 16 (6,4 %)

1904-1919 17 (6,8 %)

1920-1929 27 (10,8 %)

1930-1939 50 (20 %)

1940-1947 140 (56 %)

166 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

Taula 5c Any del bateig Any 1939 1940 1941 1942 1943 1944 Total

Nombre de bateigs 32 58 30 22 10 13 165 (66 %)

Taula a Bateigs individuals i col·lectius Nombre de bateigs

Nombre de persones batejades 114

Individuals

114

Col·lectius: família Col·lectius: amics Total de persones

41

114

9

021 250 (100 %)

Homes

70 (61,4 %) 44 (38,60 %) 17 (81 %) 132 (53,2 %)

Dones

41 (36 %) 40 (35,09 %) 4 (19 %) 85 (34 %)

Menors d’edat

3 (2,6 %) 30 (26,32 %) — 33 (12,8 %)

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 167

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Taula 6b Nombre de persones per bateig col·lectiu familiar Nombre de persones Nombre de bateigs Total de persones

Dues

Tres

Quatre

24 (58,53 %) 48

08 (19,51 %) 24

06 (14,63 %) 24

Cinc

Sis

Total

0

03 (7,3 %) 18

041 (100 %) 114

Catedral Capella de l’Hospital Militar: c. Tallers Mare de Déu del Carme: c. del Carme Sant Pau del Camp: c. de Sant Pau Mare de Déu de Betlem: c. d’en Xuclà Basílica de la Mare de Déu de la Mercè: pl. de la Mercè Sant Pere de les Puel·les: pl. de Sant Pere Santa Anna: c. de Santa Anna Santa Maria del Mar: c. dels Sombrerers Sant Miquel del Port: c. de Sant Miquel Sant Jaume: c. de Ferran Santa Mònica: la Rambla Santa Maria del Pi: pl. del Pi Total de Ciutat Vella

43 12 11 5 4 3 3 3 2 2 1 1 1 91

37,60 %

Mare de Déu dels Àngels: c. de Balmes Sagrada Família: c. de Provença Puríssima Concepció i Assumpció: c. d’Aragó Sant Josep Oriol: c. de Villarroel Mare de Déu del Pilar: c. de Casanova Mare de Déu del Roser: Gran Via de les Corts Catalanes Preciosíssima Sang: c. de Viladomat Corpus Christi: c. de Bailèn Mares Filles de Maria Immaculada: c. del Consell de Cent Sagrat Cor (jesuïtes): c. de Casp

24 10 9 6 3 2 1 1 1 1

0

Taula 7 Parròquies i barris 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13

14 15 16 17 18 19 20 21 22 23

168 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

Taula 7 (Continuació) Parròquies i barris 24

25 26 27 28 29 30 31

32 33 34 35 36

37 38 39 40 41

42 43 44 45 46 47 48

Hospital Clínic: c. de Villarroel Total de l’Eixample

1 59

Sant Vicenç de Sarrià: c. del Rector Voltà Mare de Déu de la Bonanova i dels Sants Gervasi i Protasi: c. de Bigai Maria Reparadora: pg. de Sant Joan Bosco Capella Francesa Sant Antoni de Pàdua: c. de Santaló Col·legi de Sant Ignasi Clínica Sant Josep: c. de Manacor Total de Sarrià - Sant Gervasi

15 10 9 3 2 1 1 41

16,94 %

Santa Maria de Gràcia: c. de Sant Pere Màrtir Santa Teresa del Nen Jesús: Via Augusta Sant Josep de Gràcia: pl. de Lesseps Pares Caputxins de Pompeia: av. Diagonal Sant Joan de Gràcia: pl. de la Virreina Total de Gràcia

13 7 3 1 1 25

10,33 %

Sant Martí de Provençals: pl. d’Ignasi Juliol, Sant Martí Santa Eulàlia de Vilapicina: pg. de Fabra i Puig, Nou Barris Santa Madrona: c. de Tapioles, Sants-Montjuïc A casa (in articulo mortis) Hospital de la Santa Creu, Horta-Guinardó Total en altres llocs

5 4 4 1 1 15

06,20 %

Sant Genís de l’Ametlla del Vallès Santa Maria de Badalona Sant Cugat del Vallès Molins de Rei Sant Esteve de Ripollet Sant Pere de Rubí Sant Antoni Abad, Vilanova i la Geltrú Total en altres municipis

3 3 1 1 1 1 1 11

04,55 %

24,38 %

Total: dues-centes quaranta-dues persones batejades en llocs precisats en el Regest II. (Per a vuit persones, no es precisa el lloc del bateig.)

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 169

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Taula  Termini de conversió entre petició i bateig El mateix dia Total: 8 (3,2 %)

Nombre de dies/ setmanes

Total: 198 (79,2 %) Nombre de mesos

Total: 26 (10,4 %) Nombre d’anys Total: 1 (0,4 %) No precisat o errors Total: 17 (6,8%)

8 persones

1 dia: 12 2 dies: 23 3 dies: 16 4 dies: 16 5 dies: 14 6 dies: 15 7 dies: 13

109 (43,6 %) 1 mes: 2 1 mes 15 dies: 5 1 mes 20 dies: 1 1 mes 21 dies: 3 1 mes 55 dies: 2 13 (5,2 %)

52 (20,8 %) 2 mesos: 2 2 mes. 10 dies: 1 2 mes. 15 dies: 1

24 (9,6 %) 4 mes. 17 dies: 1 5 mesos: 3 5 mes. 7 dies: 1

22 dies: 2 23 dies: 2 24 dies: 3 25 dies: 1 26 dies: 3 27 dies: – 28 dies: – 29 dies: – 30 dies: 2 13 (5,2 %) 7 mes. 13 dies: 1 8 mes. 8 dies: 2 10 mes. 4 dies: 1

4 (1,6 %)

5 (2,0 %)

4 (1,6 %)

15 dies: 3 16 dies: 5 17 dies: – 18 dies: 4 19 dies: 1 20 dies: 2 21 dies: 9

8 dies: 4 9 dies: 9 10 dies: 6 11 dies: 13 12 dies: 2 13 dies: 12 14 dies: 6

3 anys i 7 mesos: 1

17

170 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

Taula 9 Modalitat de bateig Bateig absolute «no consta abjuració»

Total

Bateig sub conditione «prèvia abjuració», «acta d’abjuració» 13 sub conditione 42

16 Bateig absolute 125 servatis servandis 3 144 (72,36 %)

55 (27,64 %)

Taula 10 Canvi de noms Núm. Origen (país/ciutat de naixement) 5 Varsòvia

Nom d’origen

6 Tetuan

Joseph Moses Mezada

8 Trieste 12 Tànger

Elisa?

Mesaud

13 Hamburg

Bertha

23 Groningen (Holanda) 24 Berlín 29 Anglaterra 30 Hongria

Benjamin

31 Crimea, Rússia

Nom castellanitzat en la petició

Nom de bateig (o nom cristià) José Pablo i Ysidro

Benito Juan José

Bertha Margit Jacobo

María de las Mercedes Melchora Cecilia Elisa Remedios i Joaquina José María Agustín Raimundo Rigoberta María de la Merced i Berta Benito José María Juan José-María Samuel María Berta Margarida Caridad Ricarda Luisa Jacobo Isidro Francisco

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 171

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

33 Bèlgica

Blanche (?)

34 34 37 38 38 38 38 38 38 39

Tànger Tànger Budapest Hongria

Raquel Messady

Istanbul Istanbul Barcelona Txernivtsí (Bucovina, Àustria)

Clelia

Blanca

Andrés Julio José Francisco Edmundo Enrique Wolfang

39

Clara Emilia

39

Erna Catalina

42 43 44 46 47 47

Bèlgica Polònia Nova York París Budapest Budapest

47 48 Vlissingen (Països Baixos) 50 Turquia 52 Rússia 52 Rússia 58 Polònia 62 Dardanels (Turquia) 64 Alemanya (pares de Txecoslovàquia)

Moïse (?)

Rosa (?)

Walter David Léon

Moisés Rosa David León Leopoldo

Riza Zoltain Jeannette

Juana

María de las Nieves Claudia Alvisia i Josefina Rogelia Carmen Quiteria Mercedes Nieves Vicenta José María Andrés Julio Emilio Jaime José Segismundo Jaime Francisco José Jaime Celia Ana Dolores Edmundo Francisco Jaime Enrique José Jaime José Francisco Wolfang

María del Pilar Clara Emilia María del Carmen Erna Catalina Mauricio Santiago Ángel Rosa Sara Montserrat Walter Mauricio Augusto David René León José Luis Pedro Teresa del Niño Jesús Mercedes Josefa José María Eugenio Juana María Emilia

Jaco (Jacques (?))

Ozias Mechlia (Marie) Laiser Raquel

Jaime Ignacio Luis

Leopoldo Raquel Rosa Dolores

Zoltan

Francisco Gerardo José

José Ozias María Mechlia

172 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

Taula 10 (Continuació) Canvi de noms Núm. Origen (país/ciutat de naixement) 65 Iugoslàvia 76 Darmstadt (Alemanya) 78 Esmirna (Turquia) 78 Esmirna (?)

78 Esmirna (?)

84 Nuremberg 84 Berlín 84 Barcelona 84 Weiden (Alemanya) 85 Poznań (Alemanya) 89 Stuttgart (Alemanya) 90 Bonn (Alemanya) 94 Iugoslàvia 97 Bulgària 100 Polònia 102 Erlangen (Alemanya) 104 Varna (Bulgària) 105 Barcelona (pares de Corfú, Grècia) 109 Berlín 122 Bulgària 122 Sofia (Bulgària) 125 Berlín

126 Istanbul

Nom d’origen

Nom castellanitzat en la petició José

Walter Kurt Nahum (?)

Isaac

Isidoro

Nom de bateig (o nom cristià) José Antonio Luis Gualterio Luis Francisco

Edith Sylvia Erich

Isidoro José María Joaquín Alfonso José María Joaquín Esther Josefa Joaquín Federico Maximiliano Evaristo Edita Juana Vicenta Silvia Juana Sara Erico José Bernabe

Erich

Erico Francisco Lázaro

Erwin

José Tomás Erwin Sigfrido Práxedes Roberto Erico José Alberto José Juan Raquel Lidia Mari Janina Wauda (?) Halina María

Ester Fred Max

Roberto Alberto Raquel Janina Eva (?)

Mair Sarah (?)

Hugo

Salomón Iolanda

Salvador José Yolanda Josefa Mercedes

Matilde Mario Sarina Enriqueta

Matilde Pilar Eulalia Mario Joaquín Jaime Sarina Montserrat Carmen Enriqueta María Luz María Gloria Eulalia Marta María Santiago José

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 173

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

128

Fürth (Alemanya) Karl (?)

135 Berlín 1350 Berlín 1390 1410 1410 1480

Berlín Polònia Polònia Berlín

Carlos

Juan

Carlos Alfonso Juan Gualterio Mercedes Evelina Catalina Lilian Raquel María Magdalena Isidoro Norberto José Carlos María Carmen María Rut Hilaria Catalina Eulalia Eugenia Margaridad Trinidad Yolanda Ibon (?) Trinidad Clara Luisa Dolores Trinidad Rosa Lina Trinidad Juan

Isabel

María Dolores

Maximiliano Gertrudis Edita Jaime

Maximiliano María de la Presentación María del Carmen Edita Jaime Pablo José Mario Santiago José

Mercedes Lilian Isidoro Israel Raquel Ruth

Rut

1500 Polònia

Eugenia

1500 Polònia 1500 ?

Yolanda Clara-Lisa

1500 ?

1550 Hamburg (Alemanya) 1550 Poznań (Alemanya) 1550 ?

1550 ?

1580 Berlín 1640 Salònica 1680 Ruschtuk (Bulgària) 1690 Bacharach (Alemanya) 7* Alemanya

Rosa-Line

Mario Jacques Kurt Gerda

Total: 80 persones. * No consta en el Regest II; afegit per l’autora d’aquest article.

Curcio Edmundo Sinforiano Hilario Francisca Gerda Clara María de Monserrat

174 Tamid, 9 (2013), p. 127-175

Martine Berthelot

Taula 11 Designació dels candidats al bateig

1 ocurrència

2 ocurrències

3 ocurrències

Perífrasis

— jueva, jueva, jueus, el jueu, la jueva — un hebreo, una hebrea — israelita, el israelita — jueu / israelites de religió — de secta judaica — de religió jueus, de religión judía — de «secta israelítica» — «de religió hebrea», «de religió — de nación hebrea hebraica» — de nación hebreos — «de religió israelita», de religión — de raça jueva israelita — judía de nacimiento — de religión «Isdrailita [sic]» — d’origen jueu — «de religió judaica», de religión — de pare jueu — de pares jueus judaica — de padres ysraelitas — «de religió mosaica» — el buen israelita — de ritu israelita — de ritu judaic — de ritu «ortodoxisraelita» (1920) — de confessió mosaica — fill de pares jueus, hijo de padres judíos, fill dels jueus H. i C. — fill de mare israelita — hija del matrimonio hebreo — nascuda de pares israelites — pertenecientes a la comunión israelítica — perteneciente a la religión mosaica — «va pertànyer a la secta judaica» — «de religió israelita o judaica» — «israelites, de religió jueus» — de raça i religió jueva, judío de raza y religión — «que professaven la religió judaica», «que ha professat fins ara la religió judaica» (1940) — «de pares jueus i professa la religió mosaica» — «procedent de la religió hebrea en la qual fou circumcidat» (1939) — els pares «van pertànyer a la Mancomunia Israelita i al Judaisme»

Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme

Tamid, 9 (2013), p. 127-175 175

— Que pertenecen a la Comunidad Israelita-Italiana de Estambul Turquía (1940) — «que nació en el judaísmo y fue educada y practicó la religión judaica» (1933), nascuda i educada en la «religió judaica» — «educats en la religió israelita», «educat en la religió judaica» — «casats segons el ritu judaic», «casats segons el ritu ortodoxisraelita» Nota. Escrivim en lletra cursiva els fragments originals citats en les fitxes (tots els expedients originals van ser redactats pels preveres en castellà). En lletra rodona, escrivim les informacions (resums o notes) donades —a voltes entre cometes— pels autors del Regest.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 9 (2013), p. 177-197 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 DOI: 10.2436/20.1006.01.33 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Eduard Feliu, primer traductor d’una novel·la hebrea moderna al català Joan FERRER,1 Pere CASANELLAS 2 1. Universitat de Girona 2. Corpus Biblicum Catalanicum

Rebut: 21.01.2013 — Acceptat: 24.04.2013 Resum. Eduard Feliu va ser el primer traductor d’una novel·la hebrea moderna al català, El meu Mikhael, d’Amos Oz, publicada l’any 1973, i així va encetar la traducció de literatura hebrea moderna al català. En aquest article, després de presentar la tasca de traducció de literatura moderna hebrea d’Eduard Feliu, s’analitza, com a mostra, el primer capítol de la seva traducció d’El meu Mikhael i es posen en relleu les diferents tècniques de traducció que hi fa servir, de manera que en resulta un text d’un to literari elevat i amb un lèxic ric i precís.

Paraules clau: literatura hebrea moderna, novel·la, Amos Oz, Eduard Feliu, traduccions, traductologia

Eduard Feliu, the first translator of a modern Hebrew novel to Catalan Abstract. Eduard Feliu was the first person to translate a modern Hebrew novel to Catalan. The novel in question was My Michael by Amos Oz, and the Catalan translation, El meu Mikhael, was published in 1973. That was how the practice of

Correspondència: Joan Ferrer i Costa. Universitat de Girona. Facultat de Lletres. Plaça Ferrater, 1. E-17071 Girona. UE. A/e: joan.ferrer@udg.edu.

178 Tamid, 9 (2013), p. 177-197

Joan Ferrer, Pere Casanellas

translating modern Hebrew literature to Catalan began. After introducing Eduard Feliu’s activity in the field of modern Hebrew literature translation, this article analyses the first chapter of his translation of My Michael, as a sample of his work, and highlights the different translation techniques he used to produce a text with a high literary tone and a rich, precise vocabulary.

Keywords: modern Hebrew literature, novel, Amos Oz, Eduard Feliu, translations, translation studies

1. El primer traductor de l’hebreu modern El primer traductor de l’hebreu modern al català va ser Eduard Feliu (Sant Feliu de Llobregat, 1938 - Barcelona, 2009). La primera novel·la traduïda va ser El meu Mikhael (‫ )מיכאל שלי‬d’Amos Oz, publicada en primera edició l’any 1973 per Edicions Proa de Barcelona (número 166 de la «Biblioteca a Tot Vent»),1 dirigida aleshores per Joan Oliver, que signava la seva obra poètica amb el nom de Pere Quart. L’obra fou una novetat absoluta en el context literari de l’Estat espanyol, fins a l’extrem que Joan Oliver va fer traduir la versió catalana d’Eduard Feliu al castellà per Ramon Planas i la publicà.2 Amb aquesta novel·la Eduard Feliu encetava les traduccions literàries de prosa en llengua hebrea moderna al català. Ell també va ser l’autor de la primera traducció de poesia i de contes infantils.3

1. Cal notar que l’any 2010, després del traspàs d’Eduard Feliu, Edicions La Magrana de Barcelona ha publicat una reedició de la traducció d’Eduard Feliu de 1973 que és objecte d’aquest estudi.

2. Mi marido Mikhael, Barcelona, Aymà, 1974. Eduard Feliu ens va expressar en diverses ocasions el seu disgust per aquest fet. Literalment ens deia: «va ser una enredada d’en Joan Oliver, que ho va fer fer sense dir-me’n res». Aquesta novel·la va ser traduïda de nou al castellà directament de l’hebreu per la professora de la Universitat Complutense Raquel García Lozano l’any 2005: Mi querido Mijael, Madrid, Siruela.

3. Es tracta de Yehuda Amihai, Antologia, Barcelona, Proa, 1972, i de Lea Goldberg, Els meus amics del carrer Arnon, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1979. Amb anterioritat havia publicat la traducció d’un conte de Shmuel Yosef Agnon, «El mocador», El Pont, núm. 38 (desembre 1969), p. 30-40. La bibliografia d’Eduard Feliu es troba en «Bibliografia d’Eduard Feliu i Mabres», Tamid, 8 (2012), p. 33-41; el primer apartat està dedicat a la «Literatura hebrea contemporània». Es troba una bona síntesi de la seva tasca de traductor en l’article de Ronald Puppo, «Feliu i Mabres, Eduard», en M. Bacardí i P. Godayol (dir.), Diccionari de la traducció catalana, Barcelona, Eumo, 2011, p. 201-202.

Eduard Feliu, primer traductor d’una novel·la hebrea moderna

Tamid, 9 (2013), p. 177-197 179

El llibre conté una presentació d’Amos Oz per als lectors catalans: «L’obra i l’autor», signada pel traductor Eduard Feliu. Aquestes ratlles eren absolutament necessàries perquè en aquell moment era impossible que ningú tingués notícia d’Amos Oz —nom de ploma d’Amos Klausner—, nascut a Jerusalem l’any 1939 i que abans de la publicació d’El meu Mikhael (1968) sols havia publicat un recull de contes (Arṣot ha-tan [‘Terres del xacal’], 1966) i la primera novel·la (Maqom aḥer [‘Un altre lloc’], 1966). El meu Mikhael va ser l’obra que l’impulsà a la fama literària mundial.4 Alguns detalls de la fina presentació del llibre per part del traductor ens mostren que Eduard Feliu era un lector molt precís de l’obra que traduïa: [...] l’obra d’Amos Oz representa a meravella la tendència antièpica de la generació jove en la literatura hebrea moderna i s’arrenglera al costat de Y. Amihai i d’A. Yehoshua. Ara ja, res de combats guerrers. Res de suors redemptores. Res de fets extraordinaris. I tampoc —i en això la tendència ultrapassa el marc estret de la literatura hebrea— gens d’erotisme, cap intriga, ni un mal assassinat, ni mica d’abrivada política personal o de truculència que et deixi l’ànim en suspens.

I tanmateix, a través de totes les coses intranscendents que fan la vida de cada dia, l’autor, que ha heretat dels mestres de la renaixença hebrea, tot i l’abisme que l’en separa, l’emoció per la troballa estètica i l’amor per l’idioma rediviu, ens descriu amb un domini extraordinari de l’art de narrar i amb una força d’introspecció psicològica d’allò més remarcable, l’esllanguiment a què ha pervingut en alguns l’ideal polític i social dels pioners que aixecaren l’Estat d’Israel. D’aquí el crit escandalitzat o l’aplaudiment entusiasta que ha suscitat. Els socialistes revolucionaris d’uns anys enrere, la generació dels pares dels protagonistes, mostren en la novel·la d’Oz —i vet aquí el quid de la denúncia— un desig massa abassegador de «situar-se» en la vida, de menar una existència com abans. Es basquegen per la carrera del fill i pel prestigi que els pot dur, bescanten la vida dels quibuts, enyoren la tradició. Volen aconseguir, tot just al llindar de l’ideal sionista acomplert, tot just a les portes del somni fet realitat, allò que el trasplantament a Israel havia impedit d’assolir. L’ideal petitburgès rebrota, l’embraviment revolucionari es desbrava.

4. És interessant notar que la novel·la objecte del nostre estudi va ser publicada en anglès (My Michael, 1972) sols l’any anterior a la publicació catalana. Tenim la certesa que Eduard Feliu no va tenir cap altra traducció al davant en el moment que va fer la seva versió catalana de la novel·la d’Amos Oz. Vegeu la interessant síntesi sobre l’obra d’Amos Oz d’Avraham Balaban, «Oz, Amos». Cal afegir-hi la interessant tesi doctoral de Ziva Avran, Le style d’Amos Oz.

180 Tamid, 9 (2013), p. 177-197

Joan Ferrer, Pere Casanellas

En un nivell més aparent El meu Mikhael és la història d’un matrimoni jove (ell professor de geologia, ella exestudianta de literatura) bastit damunt la incomprensió. Hi veiem la diferència d’actituds entre generacions, però en una confrontació que no oposa pares i fills, sinó un fill (seriosament obsedit per la seva carrera de geòleg) que representa amb la seva actitud la mentalitat del pare, i la dona d’aquest fill, que per un constant somieig cerca la satisfacció del desig d’afranquiment, àdhuc d’aventura, reclòs en una vida monòtona de mestressa de casa decebuda en les seves aspiracions, ofegada pel trast esdevingut rutina insuportable. Per a Hanna, la protagonista, descrita amb una acuïtat extraordinària, la guerra de la Independència fou un desastre personal. L’adolescència —en el seu encís i els seus atractius de noia— malmesa per sempre. L’amenaça àrab representa, de fet, l’única sortida que li resta, l’únic motor que la fa vibrar en els replecs de l’ànima. Tem una venjança, però alhora l’espera, la desitja. Bé que el conflicte amb els àrabs només hi és insinuat, l’angoixa traspua en els somnis, i l’angoixa de Hanna és en certa manera la del país. Els àrabs apareixen en aquesta obra, per dir-ho així, al caire de la consciència jueva. No es tracta d’una novel·la política; però la història política del país s’hi trasllueix il·luminada de dins estant [p. 5-6].5

Aquesta pàgina de presentació —que és una lectura essencial de l’obra— mostra al lector l’estil literari en què es descabdellarà la traducció: és l’estil de tota l’obra erudita i de traducció d’Eduard Feliu.

5. És molt interessant comparar la presentació d’Eduard Feliu amb la síntesi de l’obra primerenca d’Amos Oz feta per Balaban, un dels millors especialistes israelians en l’estudi de l’obra del novel·lista: «The stories are constructed as concentric circles, focusing on a psychological conflict, a psychic drama. That drama, the struggle between the ego and its shadow, is typically the kernel of the story. Around this inner ring the narrative builds a family drama, which is a projection of the tensions within the psychic drama. Wider circles radiating from this dramatic center are society, landscape (the kibbutz and the jackals around it), and politics (the tensions with the Arabs). The outermost sphere is the divine one, manifesting the same contending forces found within the psychic drama. Although the religious element in Oz’s work is usually camouflaged, it is one of its most important themes. Tensions between the different psychic forces are reflected in the struggle between the dull, humdrum, secure existence within society’s borders and the vibrant, alluring, and destructive experiences that lie beyond those borders. These conflicts are manifest in Oz’s subsequent work in the struggle between light and darkness, life and death, God and Satan, mind and body, man and woman, Jews and Arabs, culture and nature.» («Oz, Amos», p. 555). És sorprenent la coincidència en els grans temes que presenta Feliu en la seva nota a la traducció de la novel·la.

Eduard Feliu, primer traductor d’una novel·la hebrea moderna

Tamid, 9 (2013), p. 177-197 181

El traductor català, lector assidu de Ramon Llull, de Josep Carner i de Salvador Espriu, té un concepte de llengua literària catalana que coincideix, d’alguna manera, amb la manera d’aquests grans escriptors: el to literari és molt elevat i el lèxic extremament refinat i precís. Observem en el fragment que hem transcrit del pròleg: abrivada ‘embranzida impetuosa, furient’; l’abisme que l’en separa (cal notar l’insòlit l’en: separa l’autor dels mestres de la renaixença hebrea); rediviu ‘que torna a viure’; pervingut ‘arribat’; abassegador ‘absorbent, acaparador’; basquejar-se ‘tenir ànsia’; bescantar ‘parlar malament’; al llindar de ‘a la porta de’; esllanguiment ‘condició d’haver perdut la grossor, prim, esprimatxat’; embraviment ‘bravura, valentia, agressivitat’; desbravar ‘perdre la bravesa o valentia davant del perill’; obsedit ‘que té en l’esperit una idea fixa o una preocupació insistent’; somieig ‘acció de somiejar, de somiar despert, de deixar anar els pensaments a l’atzar’; afranquiment ‘alliberament’; trast ‘feines de la casa’; acuïtat ‘agudesa’; traspuar ‘deixar-se entreveure per indicis’; al caire de ‘al límit de’. Es tracta, per dir-ho a la manera de Fabra, d’una llengua «infinitament apta» i, amb Espriu, «neta i noble, culta, rica i lliure». Eduard Feliu va apostar al llarg de la seva obra sempre per aquest model de llengua, que és el que va oferir en aquesta traducció de l’hebreu.

Eduard Feliu va estudiar de manera autodidacta l’hebreu —a la sala de lectura de l’Ateneu Barcelonès— a partir de l’any 1958, quan era un jove de vint anys que, per causa de les circumstàncies socials i familiars —el seu pare morí quan ell tenia catorze anys—, no havia pogut accedir als estudis universitaris. Al monestir de Montserrat, on va viure com a novici entre 1964 i 1967, va continuar l’estudi de l’hebreu bíblic sota el guiatge del pare Guiu Camps, gran erudit i traductor de la Bíblia. L’any 1967, en què deixà Montserrat, colpit per una admiració pregona per la història del poble jueu, que havia sabut crear un Estat propi —anhel que ell sentia per als catalans—, anà a Israel. Hi passà quatre anys, fins al 1971. Els primers temps visqué en un quibuts de Galilea. Allí conegué la seva futura esposa, una noia francesa de família jueva —Françoise Samuel-Lajeunesse—, amb qui es casà a Jerusalem l’any 1968.

Eduard Feliu ingressà com a estudiant més gran de vint-i-cinc anys a la Universitat Hebrea de Jerusalem, on, durant tres anys —però sense poder-hi acabar els estudis—, va seguir cursos de lingüística hebrea i va adquirir una gran familiaritat amb la llengua hebrea actual, que va mantenir al llarg de la seva vida.

182 Tamid, 9 (2013), p. 177-197

Joan Ferrer, Pere Casanellas

2. El primer capítol d’El meu Mikhael La traducció catalana d’El meu Mikhael és de gran interès perquè obria les lletres catalanes a un món que fins aleshores era inconegut. Les notes que oferim a continuació són sols una mostra de l’estil i la manera d’Eduard Feliu com a traductor —el primer— de la llengua hebrea contemporània al català.

Limitem la nostra anàlisi a una lectura minuciosa del capítol primer de la novel·la, que tot seguit presentem de forma sinòptica.

La primera columna per l’esquerra conté el text hebreu segons l’edició publicada per Am Oved Publishers Tel-Aviv (impressió del 1988). La columna central porta el text de la primera edició catalana, de 1973, de la traducció d’Eduard Feliu. En la tercera columna hi ha una traducció literal feta per nosaltres amb l’objectiu que les persones no especialistes en hebreu puguin valorar la qualitat del text de Feliu en relació amb la literalitat del text original; les característiques d’aquesta traducció s’expliquen més avall, en l’apartat 3.6 TEXT HEBREU

Traducció d’Eduard Feliu

1960 ‫ ינואר‬,‫ירושלים‬ ‫א‬ ‫אני כותבת מפני‬ ‫שאנשים שאהבתי כבר‬ ‫ אני כותבת מפני‬.‫מתו‬ ‫שבהיותי ילדה היה בי‬ ‫הרבה כוח לאהוב ועכשיו‬ .‫כוחי לאהוב הולך למות‬ .‫אינני רוצה למות‬

Traducció literal Jerusalem, gener del 19607

1 [1] Escric perquè ja són mortes les persones que estimava. Escric perquè quan era noia tenia la força d’estimar, però ara aquesta força es mor.

I jo no vull morir.

1 Jo escric perquè les persones que estimava ja han mort. Jo escric perquè quan era nena hi havia en mi molta força per a estimar i ara la meva força per a estimar va a morir. Jo no vull morir.

6. Per facilitar la localització dels exemples adduïts, hem numerat els paràgrafs de la traducció d’Eduard Feliu amb xifres entre claudàtors.

7. Pensem que l’editor —aleshores Joan Oliver, director de la «Biblioteca a Tot Vent», d’Edicions Proa— va eliminar l’epígraf per evitar de donar la sensació que es tractava d’un text ja vell. Recordem que l’original hebreu es va publicar l’any 1968 i que la traducció catalana és de l’any 1973. La manca d’aquest epígraf, però, té conseqüències greus des del punt de vista estructural per a la interpretació de la novel·la, ja que impedeix que el lector tingui accés a una dada fonamental que l’autor fa saber des de la primera ratlla: això és que la protagonista escriu a principi del 1960; tot seguit diu que té trenta anys i que en fa deu que és casada. De manera que l’acció se situa en un moment de l’any 1949 —poc després de la proclamació de l’Estat d’Israel (1948)—, quan Hanna té just dinou anys, en el moment en què va conèixer Mikhael, que esdevindrà el seu marit al cap d’uns pocs mesos.

Eduard Feliu, primer traductor d’una novel·la hebrea moderna

‫אני אשה נשואה בת‬ ‫בעלי הוא‬. ‫שלושים שנה‬ ,‫הדוקטור מיכאל גונן‬ ‫אני‬. ‫איש נוח‬, ‫גיאולוֹג‬ ‫נפגשנו בבנין‬. ‫אהבתי אותו‬ ‫טרה־סאנטה לפני עשר‬ ‫הייתי סטודנטית‬. ‫שנים‬ ‫מחוץ למנין באוניברסיטה‬ ‫בימים שבהם‬, ‫העברית‬ ‫עדיין נערכו הרצאות בבנין‬ .‫טרה־סאנטה‬ :‫כך נפגשנו‬ ‫בתשע‬ ‫ביום־חורף‬ .‫בבוקר מעדתי במדרגות‬ ‫ ידו‬.‫צעיר זר אחז במרפקי‬ .‫היתה חזקה ומתאפקת‬ ,‫ראיתי אצבעות קצרות‬ ‫ אצבעות‬,‫שטוחות־צפורן‬ ‫חיורות אשר על פרקיהן‬ .‫צמחה פלומת שׂער שחור‬ ‫הוא הזדרז להפסיק את‬ ‫ אני נשענתי על‬.‫נפילתי‬ .‫זרועו עד שחלף הכאב‬ ‫הייתי מבולבלת מפני‬ ‫שמשפיל הוא למעוד‬ ‫פתאום בנוכחות אנשים‬ ‫ עינים חוקרות‬:‫זרים‬ ‫בולשות וחיוכים בלתי־‬ ‫ והייתי נבוכה מפני‬.‫נקיים‬ ‫שכף־ידו של הצעיר הזר‬ ‫ כאשר‬.‫היתה רחבה וחמה‬ ‫תמך בי הרגשתי בחום‬ ‫אצבעותיו מבעד לשרוול‬ ‫הכחולה‬ ‫שמלת־הצמר‬ ‫ חורף היה‬.‫שסרגה לי אמי‬ .‫בירושלים‬

Tamid, 9 (2013), p. 177-197 183

[2] Tinc trenta anys i sóc casada. El meu marit és el doctor Mikhael Gonen, geòleg, un bon home. Me l’estimava.

Ens vam conèixer deu anys enrere a l’edifici Terra Sancta.

Jo feia el primer curs a la Universitat Hebrea. En aquell temps les lliçons es feien encara a l’edifici Terra Sancta.

Jo sóc una dona casada de trenta anys. El meu marit és el doctor Mikhael Gonen, geòleg, un home afable. Jo l’estimava. Ens vam conèixer a l’edifici Terra Santa fa deu anys. Era estudianta oient8 a la Universitat Hebrea. En els dies en què encara es feien lliçons a l’edifici Terra Santa.

[3] Ens vam conèixer així: [4] Un dia d’hivern, a les nou del matí, vaig ensopegar baixant les escales. Un jove desconegut em va agafar pel braç. La mà era forta i m’aguantà amb fermesa. Li vaig veure els dits, curts i amb ungles planes, dits pàl·lids amb pèl negre entre els artells. Corregué a aturarme abans que no caigués. Em vaig recolzar en el seu braç fins que em va passar el mal.

Em sentia d’allò més torbada, perquè és una mica humiliant d’ensopegar sobtadament davant de forasters: ulls que exploren i escorcollen, mitges rialles malicioses. Estava tota confosa de sentir damunt meu la mà ampla i calenta d’aquell jove desconegut. Mentre m’aguantava sentia l’escalfor dels seus dits damunt la màniga del vestit de llana blau fet per la meva mare. L’hivern havia arribat ja a Jerusalem. ‫האם‬, ‫הוא ביקש לדעת‬ [5] Em va preguntar si .‫ נפגעתי‬m’havia fet mal. I jo li vaig dir

Així ens vam conèixer: En un dia d’hivern a les nou del matí; vaig ensopegar a les escales. Un jove desconegut va agafar el meu colze. La seva mà era forta i resistí. Vaig veure uns dits curts, plans d’ungla, dits pàl·lids, sobre els artells dels quals creixia borrissol de pèl negre. Ell s’apressà a aturar la meva caiguda. Jo vaig recolzarme sobre el seu braç fins que va passar el dolor. Estava confosa perquè humilia ensopegar de sobte a la presència de persones forasteres: ulls recercadors investigadors i somriures no nets. I estava perplexa perquè el palmell de la mà del jove desconegut era ample i calent.

Quan em sostingué/sostenia vaig sentir / sentia la calor dels seus dits a través de la màniga del vestit de llana blau que havia teixit per a mi la meva mare. Era hivern a Jerusalem.

Em va demanar de saber si m’havia fet mal.

8. Literalment: «de fora del còmput». La versió d’E. F. resulta un xic estranya.

184 Tamid, 9 (2013), p. 177-197 ‫אני אמרתי כי אולי‬ .‫נקעתי קרסול‬ ‫הוא העיר שהמלה‬ .‫ וחייך‬.‫קרסול יפה בעיניו‬ .‫חיוכו היה מבויש ומבייש‬ ‫ גם לא‬.‫אני הסמקתי‬ ‫סירבתי לו כאשר ביקש‬ ‫רשות ללוותני אל המזנון‬ ‫רגלי‬ .‫שבקומת־הקרקע‬ ‫ בנין טרה־סאנטה‬.‫הכאיבה‬ ‫הוא מנזר נוצרי שהושאל‬ ‫העברית‬ ‫לאוניברסיטה‬ ‫לאחר שנחסמה הדרך אל‬ .‫בהר־הצופים‬ ‫הבנינים‬ ‫ המסדרונות‬:‫זהו בנין קר‬ ‫ הייתי‬.‫רחבים וגבוהים‬ ‫מפוזרת בלכתי אחרי‬ ‫ נעים‬.‫הצעיר הזר שתמך בי‬ ‫ אני‬.‫היה לי לציית לקולו‬ ‫לא יכולתי לנעוץ בו מבט‬ ‫ דימיתי‬.‫ולחקור את פניו‬ ,‫לראות כי פניו מוארכים‬ .‫רזים וכהים‬

que potser se m’havia revinclat el turmell.

[6] Em digué que sempre li havia agradat la paraula «turmell». I somrigué. Tenia un somriure alhora tímid i insolent. Em vaig tornar vermella.

Però en oferir-se a acompanyarme al cafè que hi havia al pis de baix no vaig refusar. El peu em feia mal. L’edifici Terra Sancta és un convent cristià que fou llogat a la Universitat Hebrea llavors que la carretera del mont Scopus restà tallada. És un edifici fred. Els corredors són alts i amples. Vaig seguir distretament el jove foraster en qui em recolzava. M’era molt grat d’obeir la seva veu. Però no era capaç de mirar-lo de fit a fit. Pressentia que tenia la cara allargada, prima i fosca.

:‫הוא אמר‬ ”.‫”עכשיו נשב‬ ‫אנחנו ישבנו בלי‬ ‫ הוא לא‬.‫להביט זה בזה‬ ‫שאל לרצוני כי אם הזמין‬ ‫על דעת עצמו שני ספלי‬ ‫ את אבי המנוח‬.‫קפה‬ ‫אהבתי יותר מכל איש אחר‬ ‫ כאשר הסב מַכּרי‬.‫בעולם‬ ‫החדש את ראשו ראיתי כי‬ ‫שׂערוֹ גזוז בתבנית נמרצת‬ .‫וכי גילוחו אינו אחיד‬ ‫בעיקר מתחת לסנטרו‬ ‫ אינני‬.‫נראו זיפים כהים‬ ‫יודעת מדוע היה פרט זה‬ ‫ חשוב דוקא‬,‫חשוב בעיני‬ ‫ חיבבתי את חיוכו‬.‫לטובתו‬ ‫ואת אצבעותיו ששיחקו‬

[7] —Asseguem-nos —digué.

[8] Ens asseguérem sense mirar-nos. No em preguntà què volia prendre, sinó que demanà per pròpia iniciativa dues tasses de cafè. (M’estimava el meu difunt pare més que cap altre home al món, jo). Quan la meva nova coneixença girà el cap vaig veure que duia els cabells extremadament arranats i que anava mal afaitat. Es veien uns quants pèls negres sota el mentó. No sé per què em semblà important aquest detall, car hi guanyava. M’agradava el somriure que tenia i els dits, que

Joan Ferrer, Pere Casanellas

Jo vaig dir que potser m’havia desllorigat el turmell.

Ell va fer notar que la paraula turmell li agradava. I va somriure. El seu somriure era avergonyit i avergonyidor. Jo em vaig enrojolar. Tampoc no vaig refusar-lo quan em va demanar permís per acompanyar-me al bar, que era a la planta baixa. El peu em feia mal. L’edifici Terra Santa és un monestir cristià que va ser deixat a la Universitat Hebrea després que va ser bloquejat el camí als edificis de Har ha-Tsofim. Aquest és un edifici fred. Els passadissos són amples i alts. Vaig estar distreta mentre anava darrere del jove desconegut que em sostenia.

M’era agradable obeir la seva veu. Jo no podia clavar-li una mirada i investigar la seva cara.

M’afigurava veure que la seva cara era allargada, prima i fosca.

Ell digué: —Ara seguem.

Nosaltres vam seure sense mirar l’un a l’altre. Ell no preguntà el meu desig sinó que va demanar per pròpia iniciativa dues tasses de cafè. Al meu pare difunt estimava més que tot altre home en el món. Quan va girar el meu nou conegut el seu cap vaig veure que el seu cabell era tallat en una forma completa i que la seva afaitada no era uniforme. Sobretot sota el seu mentó es veien pèls de la barba foscos. Jo no sé per què va ser aquest detall important als meus ulls, important precisament

Eduard Feliu, primer traductor d’una novel·la hebrea moderna

‫בכפית כאילו יש להן חיים‬ .‫של עצמן ואינן תלויות בו‬ .‫והכפית אוהבת את אחיזתן‬ ‫אצבע שלי רצתה חלושות‬ ,‫לגעת בו מתחת לסנטרו‬ ‫במקום שבו היה גילוחו‬ .‫פגום והזיפים ביצבצו‬

joguinejaven amb la cullereta com si tinguessin vida pròpia.

Hauríeu dit que la cullereta n’estava tota contenta. El meu dit tenia ja el desfici de tocarli aquella part de sota el mentó mal afaitada on brostaven uns quants pèls.

.‫מיכאל גונן שמו‬ [9] Es deia Mikhael Gonen ‫הוא תלמיד השנה‬ i feia el tercer curs de geologia. .‫ השלישית בחוג לגיאולוגיה‬Havia nascut i vivia a Holon. .‫הוא נולד ומתגורר בחוֹלוֹן‬ [10] —Fa fred aquí, a la teva ”.‫ ”קר בירושלים שלך‬Jerusalem. ? ‫שלי‬ ‫”ירושלים‬ ‫מנַי ִן נודע לך שאני‬ ”? ‫ירושלמית‬ ‫ הוא מבקש סליחה‬,‫הו‬ ‫ אבל אין‬,‫אם טעה הפעם‬ ‫ הוא למד‬.‫הוא סבור שטעה‬ ‫כבר להבחין בירושלמיים‬ ‫במבט‬ ‫ובירושלמיות‬ ‫ והביט בפעם‬,‫ אמר‬.‫ראשון‬ .‫הראשונה אל תוך עיני‬ ‫ אני‬.‫עיניו היו אפורות‬ ,‫ראיתי בהן גץ של צחוק‬ ‫ אמרתי‬.‫אך לא גץ עליז‬ ‫לו כי אכן הצליח הפעם‬ ‫ באמת ירושלמית‬.‫בניחושו‬ .‫אני‬

[11] —La meva Jerusalem?

Com saps que sóc de Jerusalem?

[12] Em digué que li sabria greu que no fos així; amb tot, no estava cert d’haver-se equivocat.

Havia après a conèixer els qui érem de Jerusalem al primer cop d’ull. I tot parlant em mirà als ulls per primera vegada. Els seus eren grisos. Hi vaig veure l’espurna d’un somriure, però d’un somriure malenconiós. Li vaig dir que ho havia endevinat.

Jo era realment de Jerusalem.

”.‫ לא‬,‫”ניחוש ? הו‬ ‫הוא מעמיד פני נעלב‬ :‫וקצות שפתיו מצטחקות‬ ‫ הוא‬.‫ לא היה זה ניחוש‬,‫לא‬ .‫ראה בי שאני ירושלמית‬ ‫ראה ? האם גם זאת‬ ? ‫מלמדים בחוג לגיאולוגיה‬ ‫ זאת למד‬.‫ כמובן שלא‬,‫לא‬

[13] —Endevinat? Oh, no.

[14] Va fer semblant d’ofendre’s; les puntes dels llavis somreien: no, no era que ho hagués endevinat per casualitat, sinó que havia vist de seguida que jo era de Jerusalem. Vist? És que els ho ensenyaven al

Tamid, 9 (2013), p. 177-197 185

per al seu bé. Em va agradar / m’agradava el seu somriure i els seus dits, que jugaven amb la cullereta com si tinguessin vida per si mateixos i no pengessin d’ell. I a la cullereta li agradava llur agafada. El meu dit desitjava feblement tocar-li a sota del seu mentó, en el lloc en el qual la seva afaitada era defectuosa i els pèls de la barba brotaven.

Es deia Mikhael Gonen.

Era estudiant del tercer curs del Departament de Geologia.

Ell havia nascut i vivia a Holon.

—Fa fred a la teva Jerusalem.

—La meva Jerusalem? D’on [ha estat] conegut per tu que jo sóc de Jerusalem?

Oh, ell demana perdó si s’ha equivocat aquesta vegada, però no creu que s’hagi equivocat.

Ell ja ha après a diferenciar els de Jerusalem i les de Jerusalem a la primera mirada. [Ho] va dir, i va mirar per primera vegada dins els meus ulls. Els seus ulls eren grisos. Jo hi vaig veure una espurna de rialla, però no una espurna alegre.

Li vaig dir que realment havia tingut èxit aquesta vegada en la seva suposició. De veritat jo era de Jerusalem.

—Suposició? Oh, no.

Ell va fer semblant que s’ofenia i els extrems dels seus llavis somrigueren/somreien: no, no havia estat això una suposició. Ell havia vist en mi que jo era de Jerusalem. Havia vist? És que també això ho

186 Tamid, 9 (2013), p. 177-197 ‫ מן‬.‫דוקא מן החתולים‬ ‫ הוא אוהב‬.‫החתולים ?! כן‬ ‫ לעולם‬.‫להסתכל בחתולים‬ ‫לא יתידד חתול עם מי‬ .‫שאיננו מסוגל לאהוב אותו‬ ‫החתולים אינם טועים‬ .‫בבני־אדם‬

departament de geologia?9 No, és clar que no. Ho havia après dels gats. Dels gats? Sí. Li agradava qui-sap-lo d’observar els gats. Els gats no es fan mai amics del qui no els estima.

Els gats no s’equivoquen en qüestió de persones.

‫אחר־כך הזמין אותי‬ ‫מיכאל גונן להצטרף‬ ‫אליו ולעלות עמו לקומה‬ ,‫השלישית של טרה־סאנטה‬ ‫שם יציגו עכשיו סרטונים‬ ‫מדעיים על ים־המלח ועל‬ .‫הערבה‬ ‫במדרגות‬ ‫כשעלינו‬ ‫ועברנו במקום שבו מעדתי‬ ‫ חזר מיכאל‬,‫לפני־כן‬ ‫וחיבק את מרפקי בכפו‬ ‫ כאילו מדרגה זו‬.‫החמה‬ ‫ מעבד‬.‫מוּעדת לתקלות‬ ‫חשתי‬ ‫הכחול‬ ‫לצמר‬ ‫בחמש אצבעותיו כל אחת‬ ‫ הוא השתעל‬.‫בפני עצמה‬ ‫ ואז הבטתי‬,‫שיעול יבש‬ ‫ הוא הבחין במבטי‬.‫בו‬ ‫ אפילו אזניו‬.‫ופניו האדימו‬ ‫ בחלונות הכה‬.‫האדימו‬ :‫ מיכאל אמר‬.‫הגשם‬

[16] Després en Mikhael Gonen em demanà que l’acompanyés fins al tercer pis, on projectarien al cap d’una estona pel·lícules científiques sobre la mar Morta i l’Arava.

”.‫”איזה גשם שוטף‬

[18] —Quin xàfec! —féu en Mikhael.

Joan Ferrer, Pere Casanellas

ensenyaven en el Departament de Geologia? No, naturalment que no. Això ho havia après precisament dels gats. Dels gats?!

Sí. Li agradava mirar els gats.

Mai no es farà amic un gat amb qui no és capaç d’estimar-lo.

Els gats mai no s’equivoquen amb les persones. ,”‫”אתה בחור שמח‬ [15] —Ja veig que ets de —Tu ets un jove alegre ‫צחקתי‬. ‫ אמרתי אני בשמחה‬mena alegre —vaig fer tota —vaig dir amb alegria. Vaig .‫ אליו וצחוקי הסגיר‬festiva. Vaig riure i el riure em riure a ell i la meva rialla em va va trair. descobrir.

[17] En pujar les escales i passar per l’indret on m’havia torçat el peu, m’agafà de nou el colze amb la mà calenta. Com si aquell esglaó estigués sempre a punt de causar un accident.

A través de la llana blava li sentia els cinc dits. Estossegà.

Me’l vaig mirar. Ell també em donà una ullada i s’enrojolà. Es tornà vermell fins a les orelles.

La pluja espetegava contra els vidres de les finestres.

Després em va invitar en Mikhael Gonen a unir-me amb ell i pujar amb ell al tercer pis del Terra Santa; allà projectarien ara curtmetratges científics sobre el mar Mort i sobre l’Arabà.

Quan pujàvem les escales i vam passar pel lloc on havia ensopegat abans, Mikhael va abraçar de nou el meu colze amb el seu palmell calent. Com si aquest graó fos propens a les fallades. A través de la llana blava vaig sentir / sentia els seus cinc dits cadascun per si mateix. Ell va tossir [amb] una tos seca i llavors el vaig mirar.

Ell va percebre la meva mirada i la seva cara s’enrojolà. Fins i tot les seves orelles s’enrojolaren.

A les finestres [hi] picava la pluja. Mikhael va dir: —Quina pluja incessant.

9. En la reedició de 2010: «Departament de Geologia», amb majúscules inicials (no hem trobat cap altra diferència entre les dues edicions en aquest primer capítol).

Eduard Feliu, primer traductor d’una novel·la hebrea moderna

Tamid, 9 (2013), p. 177-197 187

‫” הסכמתי‬,‫”גשם שוטף‬ [19] —Un bon xàfec; sí ‫כמו‬, ‫— עמו בקול נלהב‬vaig convenir entusiàsti‫ התברר פתאום מתוך דבריו‬cament, com si tot parlant .‫ כי קרובי־משפחה אנחנו‬hagués descobert que érem parents. En Mikhael titubà. I afegí: ‫אחר־כך‬. ‫מיכאל היסס‬ :‫הוסיף‬ ‫”כבר השכם בבוקר‬ [20] —Aquest matí ja he ‫ ראיתי ערפל ורוח חזקה‬vist que hi havia boira i que feia .”‫ נשבה‬un vent molt fort. ‫”בירושלים שלי החורף‬ [21] —A la meva Jerusalem, ‫” אמרתי אני‬,‫ הוא חורף‬l’hivern és hivern —vaig ex:‫והטעמתי‬. ‫ בעליצות‬clamar tota radiant d’alegria i ‫מפני‬, ‫ ירושלים שלי‬remarcant «la meva Jerusalem» ‫ שרציתי להזכיר לו את‬per recordar-li les paraules ‫רציתי‬. ‫ דבריו הראשונים‬d’abans. Tenia ganes de fer‫אבל הוא לא‬. ‫ שידבר עוד‬lo parlar. Però no trobà cap ‫ מצא תשובה מפני שאין‬resposta. No era persona aguda. ‫לכן חזר‬. ‫ הוא איש שנון‬Tornà a somriure. Aquell dia fou ‫ביום של גשם‬. ‫ וחייך‬de pluja a Jerusalem, a l’edifici ‫ בירושלים בבנין טרה־‬Terra Sancta, a les escales que ‫ סאנטא על המדרגות שבין‬duen del segon pis al tercer. No ‫ הקומה השניה לבין הקומה‬ho he oblidat mai. .‫לא שכחתי‬. ‫השלישית‬

—Una pluja incessant —vaig estar d’acord amb ell amb veu entusiasta, com si s’hagués aclarit de sobte enmig de les seves paraules que érem parents, nosaltres.

Mikhael va dubtar. Després afegí: —Ja de bon matí he vist boira i un ben fort que bufava.

‫בסרטון המדעי ראיתי‬ ‫כיצד מאיידים את המים עד‬ ‫גבישים‬: ‫שנחשף המלח הצח‬ ‫של לובן מבהיק על־פני טין‬ ‫והמינרלים בגבישים‬. ‫אפור‬ ‫כעורקים עדינים דקים‬ .‫ושבירים מאוד‬

En el curtmetratge científic vaig veure com s’evapora l’aigua fins que queda descoberta la sal pura: cristalls de blancor brillant sobre el llot gris. I els minerals en cristalls com artèries delicades, primes i molt trencadisses.

El llot gris anava esquerdantse davant els nostres ulls realment, perquè aquest era un curtmetratge educatiu i els

[22]10 En el curtmetratge científic ens mostraren com l’aigua s’evapora fins a deixar la sal pura: cristalls blancs que lluentegen damunt un pòsit gris. Minerals que són un entrellat de venes fines, primes i trencadisses. ‫הטין האפור הלך‬ [23] El pòsit gris s’esquerda,‫ והתבקע לנגד עינינו ממש‬va davant els nostres ulls perquè ‫ מפני שהיה זה סרטון‬era una pel·lícula educativa ‫ותהליכי־הטבע‬ ‫ לימודי‬que presentava els processos

—A la meva Jerusalem, l’hivern és hivern —vaig dir jo amb alegria. I vaig recalcar «la meva Jerusalem» perquè volia recordar-li les seves paraules primeres. Volia que parlés més; però ell no va trobar una resposta perquè no és/era un home agut. Per això va tornar a somriure. En un dia de pluja a Jerusalem a l’edifici Terra San– ta a les escales que [hi ha] entre el pis segon i el pis tercer. No [ho] he oblidat.

10. Entre els paràgrafs [21] i [22] en l’original hebreu hi ha una línia en blanc, que no es manté en la traducció d’Eduard Feliu, a diferència de la línia en blanc entre els paràgrafs [15] i [16], que sí que es manté en la traducció.

188 Tamid, 9 (2013), p. 177-197 .‫הוצגו בו ברציפות מואצת‬ .‫התמונות היו אילמות‬ ‫על החלונות נתלו מסַכים‬ ‫שחורים כדי להחשיך את‬ ‫ממילא היה‬. ‫אור היום‬ .‫האור בחוץ סגרירי ודלוח‬ ‫והיה שם פרופיסור זקן‬ ‫אשר השמיע מפעם לפעם‬ ‫הערות ופירושים שלא‬ ‫קולו של‬. ‫הבינותי אותם‬ .‫המלומד היה סדוק ועייף‬ ‫זכרתי את קולו הטוב‬ ‫של דוקטור רוזנטאל‬ ‫אשר ריפא אותי ממחלת‬ ‫הדיפטֶריה בהיותי ילדה בת‬ ‫פעמים אחדות הצביע‬. ‫תשע‬ ‫הפרופיסור במקל דק על‬ ‫כדי‬, ‫עיקרן של התמונות‬ ‫שלא תוסח דעת תלמידיו‬ ‫רק אני הייתי‬. ‫מן העיקר‬ ‫חָפשיה להבחין בפרטים‬ ,‫שאין בהם תועלת לימודית‬ ‫צמחי־ערבה‬, ‫למשל‬, ‫כמו‬ ‫סחופים ועקשניים אשר‬ ‫הופיעו שוב ושוב על הבד‬ ‫לרגלי המכונות המפיקות‬ ‫לאורה הרפה של‬. ‫אשלג‬ ‫מנורת פנס־הקסם הייתי‬ ,‫חפשיה להביט גם במקלו‬ ‫בזרועו ובתוי־קלסתרו של‬ ‫כאילו‬, ‫הפרופיסור הישיש‬ ‫הוא חיתוך־עץ המעטר‬ ‫אחד מן הספרים הישנים‬ ‫זכרתי את‬. ‫שאהבתי‬ ‫גילופי־העץ האפלים בספר‬ ”.‫”מובי דיק‬

de la natura accelerats. Era una pel·lícula muda. A les finestres hi havia cortines negres per tal d’enfosquir la sala. De tota manera, la claror de fora era feble i emplujada. Hi havia un professor vellet que de tant en tant feia observacions i comentaris, dels quals jo no entenia ni un borrall. La veu d’aquell savi era esquerdada i desalenada. Em recordava la veu del doctor Rosenthal, que em va guarir la diftèria quan jo tenia nou anys. De vegades assenyalava els detalls més importants de les imatges amb una busca, a fi que l’esperit dels estudiants no es decantés d’allò que era essencial. Només jo era lliure d’escollir els detalls que no tenien cap valor educatiu, com ara les plantes malaurades però tenaces del desert, que apareixien reiteradament a la pantalla als peus de les màquines que extreien potassa. A la llum de la llanterna màgica era lliure de contemplar la busca, el braç i els trets de la cara del vell professor, que semblava eixit d’un dels gravats que il·lustraven un dels llibres vells que jo més m’estimava.

Em recordava una de les il·lustracions de Moby Dick.

‫בחוץ התגלגלו כמה‬ [24] A fora es sentien alguns .‫ רעמים כבדים וצרודים‬trons roncs i abruptes. La pluja ‫ בחלונות‬,‫ זועף‬,‫ הגשם חבט‬batia aïrada els vidres enfosquits ‫ כאילו יש‬,‫ המואפלים‬de les finestres, talment com

Joan Ferrer, Pere Casanellas

processos de la natura hi eren presentats amb continuïtat accelerada. Les imatges eren mudes. Sobre les finestres penjaven cortines negres per tal d’enfosquir la llum del dia.

De tota manera, la llum/claror de fora era de pluja i tèrbola. I hi havia allà un professor vell que feia sentir, de tant en tant, observacions i explicacions que jo no entenia. La veu d’aquell erudit era esquerdada i cansada.

Vaig recordar la veu bona del doctor Rosenthal, que em va guarir de la malaltia de la diftèria, quan jo era una nena de nou anys. A vegades assenyalava el professor amb un bastó prim l’essencial de les imatges, a fi que no es distragués l’atenció dels seus alumnes de l’essencial. Només jo era lliure de percebre detalls que no tenien benefici educatiu, com, per exemple, les plantes del desert / de l’Arabà castigades i obstinades que apareixien de nou i de nou sobre la pantalla als peus de les màquines que extreien potassa. A la claror feble del llum de la llanterna màgica era lliure de mirar també el bastó, el braç i els trets de la fesomia del professor ancià, com si ell fos un gravat a la fusta que il·lustrava un dels llibres vells que m’agradaven. Em recordava els gravats a la fusta foscos del llibre de Moby Dick.

A fora rodolaven alguns trons forts i roncs. La pluja batia, enfurida, a les finestres enfosquides, com si tingués a la

Eduard Feliu, primer traductor d’una novel·la hebrea moderna

Tamid, 9 (2013), p. 177-197 189

‫ בפיו שליחות דחופה והוא‬si ens hagués de lliurar un boca un encàrrec urgent i exigís ‫ תובע מאתנו כי נקשיב לו‬missatge urgent i volgués que de nosaltres que l’escoltéssim .‫ בחרדת־לב‬l’escoltéssim. amb temor de cor.

3. Sobre la traducció literal de la tercera columna La traducció del text hebreu de la tercera columna només pretén ajudar el lector desconeixedor de l’hebreu o amb poc coneixement d’aquesta llengua (primera columna) a apreciar la qualitat de la traducció d’Eduard Feliu (segona columna). És una traducció literal o mot a mot tan sols en el sentit figurat amb què es poden fer servir aquestes expressions. No tan sols és impossible una traducció lletra per lletra d’una llengua a una altra, sinó tampoc una traducció mot a mot: una traducció mot a mot del text hebreu ens oferiria un text català incomprensible per a qui no sabés hebreu, i no seria, per tant, pròpiament una traducció. Hi ha una sèrie de construccions de l’hebreu que no es podrien entendre traduïdes mot a mot en català: traduir-les mot a mot, d’una banda, faria la pretesa traducció incomprensible. Però, d’altra banda, aquesta traducció no serviria per al nostre propòsit: mostrar la qualitat de la traducció d’Eduard Feliu; en tot cas, només serviria per a mostrar que aquest traductor tenia un domini almenys elemental de l’hebreu, un coneixement que li permetia traduir les diverses construccions de l’hebreu per les equivalents en català; i això, evidentment, no és el nostre propòsit, sinó que es dóna per descomptat.

A continuació indiquem, doncs, exemples de les principals construccions hebrees del text que no han estat traduïdes mot a mot:11 — Doble possessiu de l’hebreu, amb sintagma preposicional que representa el posseïdor i el complement prefixat que l’anticipa: ‫כף־ידו של הצעיר הזר‬ (lit.: «el palmell de la mà d’ell del jove desconegut»): «el palmell de la mà del jove desconegut» [4].

11. Una traducció que tradueixi mot a mot aquestes construccions, repetim que no es pot qualificar pròpiament de traducció. Tot i això, certament, pot tenir utilitat per a traduccions interlinears o d’altres textos per a l’aprenentatge de l’hebreu, sempre que s’aclareixi a l’aprenent el sentit autèntic de les diverses construccions o li siguin facilitats els mitjans adequats per a poder-lo escatir.

190 Tamid, 9 (2013), p. 177-197

Joan Ferrer, Pere Casanellas

— Expressió de l’edat: ‫( ילדה בת תשע‬lit.: «una nena filla de nou»): «una nena de nou anys» [23].

— Traducció de les oracions de relatiu respectant la manera d’expressar les construccions de relatiu en cada una de les dues llengües: ‫בימים שבהם עדיין‬ ‫( נערכו הרצאות בבנין טרה־סאנטה‬lit.: «En els dies que en ells encara es feien lliçons a l’edifici de Terra Santa): «En els dies en què encara es feien lliçons a l’edifici Terra Santa» [2].

— Explicitació del verb copulatiu en català en construccions en què en hebreu no hi ha verb explícit o aquest és substituït per un pronom personal: ‫( בעלי הוא הדוקטור מיכאל גונן‬lit.: «El meu marit ell el doctor Mikhael Gonen»): «El meu marit és el doctor Mikhael Gonen» [2].

— Traducció dels sintagmes verbals respectant el règim preposicional que en cada llengua té el verb: ‫( אחז במרפקי‬lit.: «va agafar en/pel meu colze»): «va agafar el meu colze» [4].

— Traducció del participi hebreu (que normalment té valor de present) per imperfet quan té aquest valor segons el context: ‫האם גם זאת מלמדים בחוג‬ ? ‫( לגיאולוגיה‬lit.: «És que també això ho ensenyen en el Departament de Geologia?»): «És que també això ho ensenyaven en el Departament de Geologia?» [14].

— Determinades construccions amb infinitiu absolut en hebreu: ‫בהיותי‬ ‫( ילדה‬lit. «en el meu ser nena»): «quan era nena» [1]; ‫הייתי מפוזרת בלכתי אחרי‬ ‫( הצעיר‬lit.: «Vaig estar distreta en el meu anar darrere del jove»): «Vaig estar distreta mentre anava darrere del jove» [6].

— Expressió de la possessió en hebreu amb la forma verbal ‫יש‬/‫( היה‬o ‫אין‬ per a la negació) seguida de la preposició ‫ ל־‬i en català amb el verb tenir: ‫שאין‬ ‫( בהם תועלת לימודית‬lit.: «que no hi havia per a ells benefici educatiu»): «que no tenien benefici educatiu» [23].

— Expressió de la reiteració amb el verb ‫ חזר‬coordinat amb un altre verb en hebreu: ‫( חזר וחייך‬lit.: «va tornar i va somriure»); «va tornar a somriure» [21].

— Expressió d’una acció progressiva amb el verb ‫ הלך‬coordinat amb un altre verb en hebreu: ‫( הלך והתבקע‬lit.: «anava i s’esquerdà/s’esquerdava»): «anava esquerdant-se» [23].

— Expressió del concepte d’agradar en hebreu amb la construcció «ser bonic als ulls d’algú»: ‫( המלה קרסול יפה בעיניו‬lit.: «la paraula turmell era bonica als seus ulls»): «la paraula turmell li agradava» [6].

— Expressió del concepte d’agradar amb un verb que té per subjecte la persona a qui agrada quelcom en hebreu i amb un verb que té per subjecte

Eduard Feliu, primer traductor d’una novel·la hebrea moderna

Tamid, 9 (2013), p. 177-197 191

la cosa que agrada en català: ‫( הוא אוהב להסתכל בחתולים‬lit.: «ell estimava mirar els gats»): «li agradava mirar els gats» [14].

— Traducció de les frases fetes respectant el geni de cada llengua: ‫הזמין על‬ ‫( דעת עצמו‬lit.: «va demanar sobre el propi coneixement»): «va demanar per pròpia iniciativa» [8].

— Ordenació dels mots en la traducció de manera diferent que en l’original quan així ho exigeix la sintaxi catalana: ‫( פרט זה‬lit.: «detall aquest»): «aquest detall» [8].

Van entre claudàtors alguns pronoms febles i altres elements que hem afegit en la traducció per exigència de la sintaxi catalana: «va tossir [amb] una tos seca» [17].

En el cas dels temps verbals, cal tenir en compte que el perfet o passat hebreu pot equivaler pràcticament a qualsevol temps de passat català: passat, imperfet, perfet... Per tant, que en la traducció literal hi hagi una d’aquestes formes i en la traducció d’Eduard Feliu una altra és una qüestió poc o gens significativa.

El text que oferim com a traducció literal, doncs, tenint en compte la seva finalitat, hauria de ser perfectament comprensible per al lector i, alhora, ser màximament fidel a l’original hebreu, però no té cap pretensió literària com a text català, sinó al contrari, en alguns casos pot ser que faci certa violència, si no a la sintaxi catalana, almenys sí a altres aspectes del geni de la llengua.

4. Notes sobre l’estil d’Eduard Feliu com a traductor La característica principal de la manera de traduir d’Eduard Feliu és la possessió d’un sentit profundament genuí de la llengua catalana que li permet convertir, per exemple, els dos mots hebreus ‫‘ הייתי מבולבלת‬Estava confosa’ en «Em sentia d’allò més torbada» [4], o una frase molt més complexa com ara ‫‘ עינים חוקרות בולשות וחיוכים בלתי־נקיים‬ulls recercadors investigadors i somriures no nets’ en «ulls que exploren i escorcollen, mitges rialles malicioses» [4]; una formulació idiomàtica molt original que mostra que per a Feliu traduir és repensar en català i, d’alguna manera, també reescriure.

En la seva traducció d’El meu Mikhael hi observem la intervenció personal del traductor en aspectes molt diversos: 1. Addició de detalls, sovint tenint en compte el context: ‫‘ במדרגות‬a les escales’, «baixant les escales» [4]; ‫‘ ראיתי‬vaig veure’, «li vaig veure» [4]; ‫קר‬

192 Tamid, 9 (2013), p. 177-197

Joan Ferrer, Pere Casanellas

‫—‘ בירושלים שלך‬Fa fred a la teva Jerusalem’, «—Fa fred aquí, a la teva Jerusalem» [10]; ‫‘ הוא אוהב להסתכל בחתולים‬Li agradava mirar els gats’, «Li agradava qui-sap-lo d’observar els gats» [14]; ‫‘ לא שכחתי‬No [ho] he oblidat’, «No ho he oblidat mai» [21]; ‫‘ הערות ופירושים שלא הבינותי אותם‬observacions i explicacions que jo no entenia’, «observacions i comentaris, dels quals jo no entenia ni un borrall» [23]; ‫‘ בחלונות המואפלים‬a les finestres enfosquides’, «els vidres enfosquits de les finestres» [24].

2. Eliminació de detalls: ‫‘ כף־ידו‬el palmell de la seva mà’, «la mà» [4]; ‫‘ כאילו יש להן חיים של עצמן ואינן תלויות בו‬com si tinguessin vida per si mateixos i no pengessin d’ell’, «com si tinguessin vida pròpia» [8]; ‫אמרתי לו כי אכן הצליח‬ ‫‘ הפעם בניחושו‬Li vaig dir que realment havia tingut èxit aquesta vegada en la seva suposició’, «Li vaig dir que ho havia endevinat» [12]; ‫לעולם לא יתידד חתול‬ ‫‘ עם מי שאיננו מסוגל לאהוב אותו‬Mai no es fa amic un gat amb qui no és capaç d’estimar-lo’, «Els gats no es fan mai amics del qui no els estima» [14]; ‫לקומה‬ ‫‘ השלישית של טרה־סאנטה‬al tercer pis del Terra Santa’, «fins al tercer pis» [16]; ‫‘ חשתי בחמש אצבעותיו כל אחת בפני עצמה‬vaig sentir els seus cinc dits cadascun per si mateix’, «li sentia els cinc dits» [17]; ‫‘ הוא השתעל שיעול יבש‬Ell va tossir [amb] una tos seca’, «Estossegà» [17]; ‫זכרתי את קולו הטוב של דוקטור רוזנטאל‬ ‘Vaig recordar la veu bona del doctor Rosenthal’, «Em recordava la veu del doctor Rosenthal» [23]; ‫‘ בהיותי ילדה בת תשע‬quan jo era una nena de nou anys’, «quan jo tenia nou anys» [23]; ‫‘ לאורה הרפה של מנורת פנס־הקסם‬A la claror feble del llum de la llanterna màgica’, «A la llum de la llanterna màgica» [23]; ”‫‘ זכרתי את גילופי־העץ האפלים בספר ”מובי דיק‬Em recordava els gravats a la fusta foscos de Moby Dick’, «Em recordava una de les il·lustracions de Moby Dick» [23].

3. Reinterpretació d’acord amb el context: ‫‘ הוא ראה בי שאני ירושלמית‬havia vist en mi que jo era de Jerusalem’, «havia vist de seguida que jo era de Jerusalem» [14]; ‫‘ שם יציגו עכשיו סרטונים מדעיים‬allà projectarien ara curtmetratges científics’, «on projectarien al cap d’una estona pel·lícules científiques» [16]; ‫‘ שבו מעדתי לפני־כן‬on havia ensopegat abans’, «on m’havia torçat el peu» [17]; ‫‘ כאילו מדרגה זו מוּעדת לתקלות‬Com si aquest graó fos propens a les fallades’, «Com si aquell esglaó estigués sempre a punt de causar un accident» [17]; ‫‘ מסַכים שחורים כדי להחשיך את אור היום‬cortines negres per tal d’enfosquir la llum del dia’, «cortines negres per tal d’enfosquir la sala» [23]; ‫להבחין בפרטים‬ ‘de percebre detalls’, «d’escollir els detalls» [23]; ‫כאילו הוא חיתוך־עץ המעטר אחד‬ ‫‘ מן הספרים הישנים שאהבתי‬com si ell fos un gravat a la fusta que il·lustrava un dels llibres vells que m’agradaven’, «que semblava eixit d’un dels gravats que il·lustraven un dels llibres vells que jo més m’estimava» [23].

Eduard Feliu, primer traductor d’una novel·la hebrea moderna

Tamid, 9 (2013), p. 177-197 193

4. Lleugeres modificacions amb la finalitat de fer el text més idiomàtic en català. a) En alguns casos aquests canvis afecten els pronoms personals i possessius, de manera que la relació amb la persona en lloc de produir-se en un sintagma nominal s’anticipa al verb: ‫‘ להפסיק את נפילתי‬a aturar la meva caiguda’, «a aturar-me abans que no caigués» [4]; ‫‘ אחז במרפקי‬va agafar el meu colze’, «em va agafar pel braç» [4]; ‫‘ חשתי בחמש אצבעותיו‬vaig sentir / sentia els seus cinc dits’, «li sentia els cinc dits» [17]. b) Altres vegades l’ús del pronom possessiu és substituït per l’ús del verb tenir o altres construccions: ‫‘ חיוכו היה‬El seu somriure era’, «Tenia un somriure» [6]; ‫‘ פניו מוארכים‬la seva cara era allargada’, «tenia la cara allargada» [6]; ‫חיבבתי‬ ‫‘ את חיוכו‬Em va agradar / m’agradava el seu somriure’, «M’agradava el somriure que tenia» [8]; ‫‘ הוא לא שאל לרצוני‬Ell no preguntà el meu desig’, «No em preguntà què volia prendre» [8]; ‫‘ ראיתי כי שׂערוֹ גזוז בתבנית נמרצת‬vaig veure que el seu cabell era tallat en una forma completa’, «vaig veure que duia els cabells extremadament arranats» [8] (observeu el plural cabells d’acord amb l’ús més habitual en català). c) El pronom possessiu pot desaparèixer en determinats casos, especialment usat amb parts del cos: ‫‘ אזניו‬les seves orelles’, «les orelles» [17]; ‫ידו‬ ‘La seva mà’, «La mà» [4]. d) En alguns casos aquestes modificacions afecten l’ordre dels mots dins la frase: ‫‘ אני אשה נשואה בת שלושים שנה‬Jo sóc una dona casada de trenta anys’, «Tinc trenta anys i sóc casada» [2]; ‫‘ כך פגשנו‬Així ens vam conèixer’, «Ens vam conèixer així» [3]; ‫‘ שטוחות־צפורן‬plans d’ungla’, «amb ungles planes» [4]. e) Altres casos: ‫‘ הולך למות‬va a morir’, «es mor» [1]; ‫‘ איש נוח‬un home afable’, «un bon home» [2]; ‫‘ שסגרה לי אמי‬que havia teixit per a mi la meva mare’, «fet per la meva mare» [4]; ‫‘ חורף היה בירושלים‬era hivern a Jerusalem’, «l’hivern havia arribat ja a Jerusalem» [4]; ‫ האם נפגעתי‬,‫‘ הוא ביקש לדעת‬Em va demanar de saber si m’havia fet mal’, «Em va preguntar si m’havia fet mal» [5]; ‫‘ הוא העיר‬Ell va fer notar’, «Em digué» [6]; ‫‘ חיוכו היה מבויש ומבייש‬El seu somriure era avergonyit i avergonyidor’, «Tenia un somriure alhora tímid i insolent» [6]; ‫‘ לנעוץ בו מבט ולחקור את פניו‬clavar-li una mirada per investigar la seva cara’, «mirar-lo de fit a fit» [6]; ‫‘ הייתי מפוזרת בלכתי אחרי הצעיר הזר‬Vaig estar distreta mentre anava darrere del jove desconegut’, «Vaig seguir distretament el jove foraster» [6]; ‫‘ דימיתי לראות‬M’afigurava veure’, «Pressentia» [6]; ‫‘ בלי להביט זה בזה‬sense mirar l’un a l’altre’, «sense mirar-nos» [8]; ‫בעיקר‬ ‫‘ מתחת לסנטרו נראו זיפים כהים‬Sobretot sota el seu mentó es veien pèls de la barba foscos’, «Es veien uns quants pèls negres sota el mentó» [8]; ‫היה פרט זה‬

194 Tamid, 9 (2013), p. 177-197

Joan Ferrer, Pere Casanellas

‫‘ חשוב בעיני‬va ser aquest detall important als meus ulls’, «em semblà important aquest detall» [8]; ‫‘ גילוחו אינו אחיד‬la seva afaitada no era uniforme’, «anava mal afaitat» [8]; ‫‘ והכפית אוהבת את אחיזתן‬I a la cullereta li agradava llur agafada’, «Hauríeu dit que la cullereta n’estava tota contenta» [8]; ? […] ‫מנַי ִן נודע לך‬ ‘D’on [ha estat] conegut per tu que […]?’, «Com saps que […]?» [11]; ‫במבט‬ ‫‘ ראשון‬a la primera mirada’, «al primer cop d’ull» [12]; ‫ והביט בפעם הראשונה‬,‫אמר‬ ‫[‘ אל תוך עיני‬Ho] va dir, i va mirar per primera vegada dins els meus ulls’, «I tot parlant em mirà als ulls per primera vegada» [12]; ‫—‘ איזה גשם שוטף‬Quina pluja incessant’, «—Quin xàfec!» [18]; ‫‘ אמרתי אני בעליצות‬vaig dir jo amb alegria’, «vaig exclamar tota radiant d’alegria» [21]; ‫‘ רציתי שידבר עוד‬Volia que parlés més’, «Tenia ganes de fer-lo parlar» [21]; ‫‘ התמונות היו אילמות‬Les imatges eren mudes’, «Era una pel·lícula muda» [23]; ‫‘ האור בחוץ סגרירי ודלוח‬la llum/ claror de fora era de pluja i tèrbola’, «la claror de fora era feble i emplujada» [23]; ‫‘ פרופיסור זקן‬un professor vell’, «un professor vellet» [23]; ‫בחוץ התגלגלו‬ ‫‘ כמה רעמים‬A fora rodolaven alguns trons’, «A fora es sentien alguns trons» [24].

5. En algun cas la reescriptura és molt elaborada: ‫אינני יודעת מדוע היה פרט‬ ‫ חשוב דוקא לטובתו‬,‫‘ זה חשוב בעיני‬Jo no sé per què va ser aquest detall important als meus ulls, important precisament per al seu bé’, «No sé per què em semblà important aquest detall, car hi guanyava» [8]; ,‫ הוא מבקש סליחה אם טעה הפעם‬,‫הו‬ ‫‘ אבל אין הוא סבור שטעה‬Oh, ell demana perdó si s’ha equivocat aquesta vegada, però no creu que s’hagi equivocat’, «Em digué que li sabria greu que no fos així; amb tot, no estava cert d’haver-se equivocat» [12]; ‫ אמרתי‬,”‫”אתה בחור שמח‬ ‫—‘ אני בשמחה‬Tu ets un jove alegre —vaig dir amb alegria’, «—Ja veig que ets de mena alegre —vaig fer tota festiva» [15]; ‫‘ בחלונות הכה הגשם‬A les finestres [hi] picava la pluja’, «La pluja espetegava contra els vidres de les finestres» [17]; ‫‘ והמינרלים בגבישים כעורקים עדינים דקים ושבירים מאוד‬I els minerals en cristalls com artèries delicades, primes i molt trencadisses’, «Minerals que són un entrellat de venes fines, primes i trencadisses» [22]; ‫ צמחי־ערבה סחופים‬,‫ למשל‬,‫כמו‬ ‫‘ ועקשניים אשר הופיעו שוב ושוב על הבד לרגלי המכונות המפיקות אשלג‬com, per exemple, les plantes del desert / de l’Arabà castigades i obstinades que apareixien de nou i de nou sobre la pantalla als peus de les màquines que extreien potassa’, «com ara les plantes malaurades però tenaces del desert, que apareixien reiteradament a la pantalla als peus de les màquines que extreien potassa» [23].

6. Escriptura d’alguns topònims: ‫‘ הר־הצופים‬Har ha-Tsofim’, «mont Scopus» [6] (la primera forma és transcripció de l’hebrea; la usada per Eduard Feliu, llatina, precedida del genèric català, té molta tradició en textos catalans

Eduard Feliu, primer traductor d’una novel·la hebrea moderna

Tamid, 9 (2013), p. 177-197 195

i d’altres llengües); ‫‘ טרה־סאנטה‬Terra Santa’, «Terra Sancta» [2, 6, 16, 21] (la forma hebrea transcriu segurament la forma italiana, coincident amb la catalana; Eduard Feliu fa servir la forma llatina, de difusió internacional); ‫‘ הערבה‬Arabà’, Arava [16] (Eduard Feliu no accentua aquest topònim, segurament respectant la forma que fan servir en les transcripcions a l’alfabet llatí els mateixos israelians; la mateixa forma s’usa com a nom comú en hebreu amb el significat de ‘desert’, i en algun context pot ser dubtós si el mot s’usa com a topònim o com a nom comú [23]).12 7. Lèxic selecte: ‫‘ שיחקו‬jugaven’, «joguinejaven» [8]; ‫אצבע שלי רצתה חלושות‬ ‘El meu dit desitjava feblement’, «El meu dit tenia ja el desfici» [8]; ‫והזיפים‬ ‫‘ ביצבצו‬els pèls de la barba brotaven’, «brostaven uns quants pèls» [8] (notem aquí l’ús metafòric del verb brostar ‘fer o treure brosta una planta’; la brosta és ‘la part tendra [conjunt dels brots i les branquetes novelles] d’un arbre o un arbust’); ‫ אך לא גץ עליז‬,‫‘ גץ של צחוק‬una espurna de rialla, però no una espurna alegre’, «l’espurna d’un somriure, però d’un somriure malenconiós» [12] (notem la traducció d’un terme positiu precedit d’adverbi de negació per un terme de sentit contrari); ‫‘ מיכאל היסס‬Mikhael va dubtar’, «En Mikhael titubà» [19]; ‫‘ גבישים של לובן מבהיק על־פני טין אפור‬cristalls de blancor brillants sobre el llot gris’, «cristalls blancs que lluentegen damunt un pòsit gris» [22]; ‫היה סדוק‬ ‫‘ ועייף‬era esquerdada i cansada’, «era esquerdada i desalenada» [23]; ‫במקל דק‬ ‘amb un bastó prim’, «amb una busca» [23] (‘bastó prim que serveix per a assenyalar les lletres, les figures, etc., d’un cartell, d’un mapa, etc.’).

Com a punts negatius, podríem tenir en compte la traducció potser poc precisa ‫‘ סרטון‬curtmetratge’, «pel·lícula» [16, 23], tot i que el traductor no desconeix pas el sentit precís del mot hebreu (vegeu [22]). La supressió del complement en ‫‘ כי נקשיב לו בחרדת־לב‬que l’escoltéssim amb temor de cor’, «que l’escoltéssim» [24], suscita la sospita que potser el traductor el va suprimir davant la dificultat de trobar-hi una bona traducció. Vegeu també, més amunt, la nota 8.

La feina del traductor és exhauridora: és treball d’orfebre, que repensa i reescriu el text que té al davant; per això Eduard Feliu, després d’El meu Mikhael, ja no va traduir cap més novel·la hebrea al català. Possiblement,

12. La forma amb b (Arabà) és la recomanada «almenys dins l’àmbit dels textos que es refereixen a la Bíblia» (Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica, «Proposta de transcripció», p. 63).

196 Tamid, 9 (2013), p. 177-197

Joan Ferrer, Pere Casanellas

l’enorme treball intel·lectual que va fer no li va deixar mai més el lleure necessari per a traduir novel·les. A partir d’aleshores sols traduí poesia hebrea al català, perquè els poemes són més curts que les novel·les i el treball minuciós de reescriptura, que requereix esforços intel·lectuals ingents, es pot fer en períodes més breus.

Bibliografia Agnon, Shmuel Yosef. «El mocador». Traducció d’Eduard Feliu i Mabres. El Pont, núm. 38 (desembre 1969), p. 30-40.

Amihai, Yehuda. Antologia. Traducció i pròleg d’Eduard Feliu i Mabres. Barcelona: Proa, 1972. (Els Llibres de l’Óssa Menor; 74) Avran, Ziva. Le style d’Amos Oz: constantes et variantes. Lilla: Atelier National de Reproduction des Thèses, 2004. [Tesi doctoral presentada a l’Institut National des Langues et Civilisations Orientales de París l’any 1998] Balaban, Avraham. «Oz, Amos». En: Skolnik, Fred; Berenbaum, Michael (ed.). Encyclopaedia Judaica. 2a ed. Vol. 15. [Farmington Hills, Mich.]: Thomson Gale; Detroit: Macmillan Reference USA, 2007, p. 554-556.

«Bibliografia d’Eduard Feliu i Mabres», Tamid, 8 (2012), p. 33-41.

Goldberg, Lea. Els meus amics del carrer Arnon. Traducció de l’hebreu i presentació d’Eduard Feliu i Mabres. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1979. (La Xarxa; 22) Institut d’Estudis Catalans. Secció Filològica. «Proposta de transcripció de l’hebreu en textos escrits en català». En: Documents de la Secció Filològica, IV. Barcelona: IEC, 2003, p. 39-72.

Oz, Amos. Arṣot ha-tan [‘Terres del xacal’]. Tel-Aviv: Aguddat ha-Soferim be-Yiśraʾel le-yad Hoṣaʾat Massada, 1965.

— Maqom aḥer [‘Un altre lloc’]. Merhavyà: Sifriat Poalim, 1966.

— My Michael. Traducció de Nicholas de Lange, en col·laboració amb l’autor.

Londres: Chatto & Windus, 1972.

— El meu Mikhael. Traducció de l’hebreu i pròleg d’Eduard Feliu i Mabres.

Barcelona: Proa, 1973. 259 p. (Biblioteca A Tot Vent; 166) [2a ed.: Barcelona: La Magrana, 2010] — Mi marido Mikhael. Traducció de Ramon Planas [a partir de la versió catalana d’Eduard Feliu]. Barcelona: Aymà, 1974.

— Miḵaʾel šeli [‘El meu Mikhael’]. 21a ed. Tel-Aviv: Am Oved, 1988.

Eduard Feliu, primer traductor d’una novel·la hebrea moderna

Tamid, 9 (2013), p. 177-197 197

— Mi querido Mijael. Traducció de Raquel García Lozano. Madrid: Siruela, 2005.

Puppo, Ronald. «Feliu i Mabres, Eduard». En: Bacardí, M.; Godayol, P. (dir.). Diccionari de la traducció catalana. Barcelona: Eumo, 2011, p. 201202.

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 9 (2013), p. 199-218 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Recensions

Flavi Josep. La guerra jueva. Vol. I [Llibre I]. Text i traducció. Revisió del text i traducció del grec per Joan-Andreu Martí Gebellí. Introducció i notes de Joan Ferrer Costa. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2011. 214 p. + 3 p. de taules + 4 mapes + 1 índex; 22 cm. ISBN 978-84-9859-189-7 (rústica). (Col·lecció dels Clàssics Grecs i Llatins; 384) La Fundació Bernat Metge té la primícia de presentar-nos la traducció del primer llibre de La guerra jueva de Flavi Josep, en una acurada edició bilingüe grec-català. El volum que analitzem és una obra crucial que calia traduir: per primer cop se’ns ofereix la traducció en llengua catalana d’una obra imprescindible per a conèixer l’època intertestamentària a Palestina. L’edició i la traducció són fetes a cura de Joan-Andreu Martí i Gebellí. La introducció que l’encapçala i les notes són escrites per Joan Ferrer i Costa.

Flavi Josep (37 o 38 dC - d. 95 dC) és l’historiador jueu més cèlebre. En la revolta de Galilea contra els romans (66 dC), ocupà un lloc preeminent, car n’esdevingué governador general. Durant el setge i la conquesta de Jerusalem, passà al bàndol romà i lluità contra els seus compatriotes amb les tropes de Titus, el futur emperador flavi. Després de la destrucció del temple i de Jerusalem, s’establí definitivament a Roma (71 dC), moment en què Vespasià li atorgarà la ciutadania romana, amb el nom de Titus Flavius. És precisament a la capital de l’imperi, sota la protecció, l’amistat i el mecenatge consecutiu dels tres emperadors flavis, quan Flavi Josep posarà per escrit els fets de què havia estat testimoni, bo i enaltint les tradicions d’Israel. Tota l’obra de Flavi Josep s’explica per tres necessitats profundament personals: la d’autojustificarse sempre i per tot (Vita Iosephi); la d’agradar als seus protectors romans (De

200 Tamid, 9 (2013), p. 199-218

Recensions

Bello Iudaico) i la de subratllar l’antiguitat i la importància de les tradicions d’Israel (Antiquitates Iudaicae i Contra Apionem).

La guerra del jueus és una obra escrita originalment en arameu, tot i que ben aviat fou traduïda al grec (pels volts dels anys 75-79 dC), amb l’ajut d’un equip de traductors i experts en llengua grega. La guerra és dividida en set llibres de gruixària diferent i s’hi narra un període de temps que s’inicia el 170 aC i s’acaba el 73 dC. L’obra que avui ressenyem és la traducció del llibre primer de La guerra, l’estructura del qual presenta una introducció i un repàs dels fets històrics esdevinguts a Palestina des de l’atemptat d’Antíoc IV Epífanes sobre Jerusalem, passant per les guerres macabees i la successió de monarques asmoneus, fins a la mort d’Herodes el Gran. Aquest llibre primer de La guerra s’atura, doncs, l’any 4 aC. La recent edició catalana conté 214 pàgines de text i va seguida d’un apèndix amb taules i mapes històrics que n’il·lustren el contingut. L’estructura de l’obra és formada per una erudita «Introducció», escrita per Joan Ferrer (p. 7-60), eminent semitista i romanista de la Universitat de Girona; és seguida per una «Bibliografia selecta», altament recomanable, especialitzada i posada al dia (p. 61-66), un conjunt d’abreviatures («Sigla», p. 67-68) i un resum de l’obra («Sumari», p. 71-74). A continuació, se’ns ofereix el text grec i la traducció del llibre primer de La guerra jueva (p. 76-214). Es clou l’obra amb un conjunt de taules i de mapes: Taula genealògica de la família dels Asmoneus (p. 215); Taula genealògica de la família d’Herodes (p. 216); Els grans sacerdots i governadors romans de Judea (p. 218); Mapa de Palestina en temps de Flavi Josep (p. 219); Mapa de la Guerra Jueva a Galilea (p. 220); Mapa del setge de Jerusalem (p. 221), i Mapa del setge de Masada (p. 222).

L’excel·lent introducció que ens ofereix Joan Ferrer (p. 7-60) se subdivideix de la manera següent: l’apartat introductori se centra en la vida de Flavi Josep (§ 1, p. 8-13); una segona part és dedicada a les obres escrites per l’historiador jueu (§ 2, p. 14-32). Acaba aquest apartat amb una explicació de la pervivència de la seva obra (§ 2.5, p. 32-33).

El tercer apartat d’aquesta introducció se centra a explicar la guerra jueva i els seus antecedents (§ 3, p. 33-54). El quart punt versa sobre Flavi Josep en la història (§ 4, p. 54-58) i, finalment, el darrer i cinquè punt d’aquesta part introductòria és dedicat íntegrament a descriure el «text d’aquesta edició» (§ 5, p. 58-60): el text grec i l’aparat crític que se’ns ofereixen no són nous, car es basen en l’edició més important, la canònica podríem dir-ne, feta per Benedictus Niese, una edició crítica que encara no s’ha vist superada (vegeu B. Niese, Flavii Josephi opera, Berlín, 1885-1895, 7 v.). L’ editio maior de Niese,

Recensions

Tamid, 9 (2013), p. 199-218 201

doncs, és l’edició de referència per al text grec de l’obra que aquí s’edita i es tradueix. En general, tal com comenta el traductor (p. 60), «hem adoptat les lectures divergents de Niese, sempre que es basaven en els manuscrits, i hem ignorat les fonamentades en conjectures dels editors».

El grec de les obres de Flavi Josep empra una expressió formal típicament grega. El seu model literari i historiogràfic és Tucídides, el gran historiador àtic del segle v aC. El mestratge de Tucídides en Flavi Josep es ressegueix en l’afany d’encadenar els esdeveniments mitjançant una complexa explicació etiològica i en la voluntat d’intercalar peces d’oratòria i discursos directes: com en les obres de l’historiador àtic, els discursos de Josep són construccions literàries, en què l’historiador construeix retòricament i dramàticament una escena, en la qual el mateix autor expressa els seus punts de vista o allò que li interessa posar en boca d’altri.

La llengua amb què escriu Flavi Josep les seves obres és un grec koiné, però amarat volgudament d’aticisme. La traducció al català que ens presenta JoanAndreu Martí és fluïda i amena; el lèxic, entenedor; la sintaxi, senzilla, clara, extremament paratàctica: aquest tret l’aproparia, si no s’hagués perdut, a la llengua original amb què s’escrigué La guerra, l’arameu, més que no pas a la llengua grega, en què les construccions subordinades de participi i les adverbials hi apareixen clarament marcades. La traducció que se’ns ofereix té un estil que, com en el text grec, és volgudament narratiu, descriptiu, lineal: d’aquesta manera, el traductor mira de reproduir amb fidelitat i frescor la cadència de la llengua originària que hi és subjacent.

Flavi Josep és l’historiador jueu més important i el conjunt de la seva obra històrica significa el pont que uneix magistralment el món semític jueu, el grec i el romà. A la vegada, el contingut i la forma dels seus escrits permeten de titllar-lo d’historiador clàssic, perquè les seves obres historiogràfiques tenen com a característica general l’eclecticisme, la distinció i la singularitat, qualitats que les fan excepcionals. Agraïm al seu traductor, Joan-Andreu Martí, al col·laborador, Joan Ferrer, i a la Fundació Bernat Metge la tasca feta i la joia tan llargament esperada que avui ens ofereixen.

Eulàlia Vernet i Pons Universitat de Barcelona eulaliavernet@ub.edu

202 Tamid, 9 (2013), p. 199-218

Recensions

Jaume Riera i Sans. Els jueus de Girona i la seva organització: Segles XII-XV. Girona: Patronat Call de Girona, 2012. 376 p.; 24 cm. ISBN 978-84-8496177-2. (Girona Judaica; 6) Jaume Riera i Sans ens fa a mans un estudi sobre l’organització interna o regiment comunitari de l’aljama de Girona-Besalú, de la qual s’independitzarà més tard l’aljama de Besalú (1342). Comprèn des dels seus antecedents, al segle xii, fins a l’expulsió general dels jueus pel rei Ferran II, el 1492. Aquest estudi, que ens plau ressenyar, va obtenir el premi Pròsper de Bofarull de l’Institut d’Estudis Catalans l’any 2011.

L’anàlisi comença amb una taula de continguts o índex general de la recerca realitzada, que es concreta en la introducció, seguida de la bibliografia pertinent, tant general com específica sobre l’aljama de Girona, els nou capítols en què divideix l’estudi, el corpus documental il·lustratiu i, en darrer lloc, els diversos índexs relatius a jueus, a conversos i a cristians, toponímic i «de noms hebreus i tècnics».

Ja a la introducció (p. 7-17), Riera fa una sèrie d’importants observacions sobre la metodologia que cal seguir per a estudiar la història interna d’una comunitat jueva concreta, la qual aplica en el seu estudi, i alerta, molt encertadament, que la major part dels autors que es dediquen a estudiar les comunitats jueves ho fan a partir d’arxius municipals o d’història local, que, si bé ens proporcionen notícies, algunes d’importants, donen com a resultat estudis puntuals o parcials, i, per això, no són els arxius més escaients per a iniciar una recerca sobre la reconstrucció del passat de qualsevol comunitat jueva catalana com a institució. L’autor se centra en les sèries de llibres d’acords i d’ordinacions dels jurats, i de pergamins, i en els còdexs que recullen els privilegis gironins: Catàleg de pergamins del fons de l’Ajuntament de Girona (1144-1862), Llibre Verd de la ciutat de Girona (1144-1533) i Llibre Vermell de la ciutat de Girona (1188-1624). Tanmateix, assenyalem que les sèries d’imposicions i de clavaries també poden facilitar dades interessants. Indica que l’arxiu més idoni per a estudiar el regiment comunitari d’una aljama catalana és l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a Barcelona, sobretot la secció de Cancelleria Reial, i especialment la sèrie de Registres, on es copiava tota la documentació que arribava o sortia de l’esmentada Cancelleria, i escadusserament les sèries de les denominades Cartes Reials i de Pergamins. Altres fons del mateix Arxiu, com és l’Arxiu del Reial Patrimoni, en el qual es troben inclosos els fons del Mestre Racional i el de la Batllia General de Catalunya; l’agrupació factícia de Diversos i Col·leccions, on hi ha el fons de la Governació General de Catalunya, i el fons de la Reial Audiència, en la sèrie de Conclusions Civils, també ens poden

Recensions

Tamid, 9 (2013), p. 199-218 203

fornir algunes dades, fonamentalment de tipus econòmic i judicial. D’altra banda, tenint en compte que tracta d’un col·lectiu religiós i de la influència de l’Església catòlica en tots els àmbits en l’època medieval, també ha treballat amb els fons que ens proporcionen els arxius eclesiàstics. Per això, recorre a l’Arxiu Diocesà de Barcelona, Notularum Comunium, pel que fa a la disputa de Tortosa (1413-1415), un dels darrers episodis abans que Ferran I retirés l’obediència a Benet XIII, que promulgà la butlla Etsi doctoris gentium, màxim exponent de la repressió jueva medieval. Un altre corpus documental important sobre Girona que inclou documents municipals i eclesiàstics és Documents dels jueus de Girona (1124-1595). Arxiu Històric de la Ciutat. Arxiu Diocesà de Girona.

Tampoc no deixa de banda algunes notícies proporcionades pels fons notarials gironins, ja que subministren dades adients, encara que en general força disperses, sobre les activitats i la vida quotidiana dels jueus, moltes d’elles de tipus econòmic, com les referents a la compravenda de censals i violaris, i sobre les seves relacions amb els cristians. Tanmateix, hi ha algun notari especialitzat en els afers de l’aljama, almenys en certa època, com Nicolau Roca.

Adverteix que aquesta font resta per a examinar en gran part.

Com se sap, els jueus eren considerats «cofre e tresor del senyor rei», raó bàsica de la tolerància reial per a permetre’ls establir-se en un regne cristià determinat; depenien completament del sobirà i de les autoritats delegades, concretament del batlle reial (jueu fins a 1283 o cristià); la seva organització interna s’anava perfilant mitjançant els privilegis i les provisions que el rei volgués fer a cada comunitat en concret, d’una manera perpètua o a beneplàcit, és a dir, durant el temps que l’autoritat reial cregués convenient. En definitiva, el rei establia el marc organitzatiu d’una comunitat. Cal defugir, per tant, la idea, molt generalitzada, fonamentalment a causa de l’escassetat de dades en aquesta matèria, que totes les comunitats tenien una organització interna homogènia o molt similar, la qual cosa ha tingut com a conseqüència que alguns autors hagin adaptat l’esquema més o menys conegut d’una comunitat per intentar establir l’estructura interna d’una altra. És veritat que hi ha una sèrie de funcions bàsiques per al govern intern que requereixen uns oficis amb funcions molt semblants, però són la manera pràctica com aquests oficis desenvolupen les seves competències i les diferències que hi puguin haver en les atribucions que els atorga el monarca el que ens ofereix un coneixement força aproximat d’allò que va ser l’organització interna d’una comunitat determinada en un moment precís i, si tenim sort en les fonts conservades, de l’evolució de dita comunitat al llarg del temps.

204 Tamid, 9 (2013), p. 199-218

Recensions

Per això, Riera insisteix en la importància de no extrapolar o traslladar esquemes organitzatius d’una comunitat a una altra, perquè no totes tenien les mateixes necessitats, ja sigui pel nombre total de població; per la identitat, la personalitat, la qualitat, l’ambició de poder o l’ascendència sobre la col·lectivitat dels seus dirigents i, si s’escau, dels dissidents; per circumstàncies personals i/o col·lectives, o simplement per les relacions personals entre els individus de l’aljama malgrat les diferències socials. El mateix que hem dit fins aquí respecte a l’estructura organitzativa d’una comunitat es pot aplicar als singulars d’aquesta, ja que els seus membres podien gaudir d’estatus diferents segons els privilegis individuals que el sobirà els hagués concedit temporalment, vitalíciament o perpètuament i que generalment afectaven els dirigents, individus rellevants culturalment i/o de condició econòmica elevada.

Així mateix, analitza totes les fonts a tenir en compte, començant per les pròpiament històriques i religioses, tant les llatines com els responsa hebreus, però sense menystenir les fonts literàries. I posa de manifest la dificultat d’una concordança de dades geogràfica i temporal, ja sigui per la manca total o parcial de notícies aptes, per la poca fiabilitat d’aquestes per la seva indeterminació o carència de les dates cròniques i/o tòpiques, pel coneixement aïllat d’un personatge a través de la seva obra sense més o per la dificultat d’identificar els noms hebreus amb els corresponents de la documentació llatina. L’historiador s’ha de moure, per tant, més d’allò del que és habitual, en el camp de les hipòtesis per copsar de la manera més fidedigna possible el que fou el regiment i la vida quotidiana d’una de les aljames catalanes importants, com és la de Girona.

A més a més, Riera aclareix conceptes bàsics com ara aljama i col·lecta, que comporta la unitat contributiva de l’aljama principal amb d’altres de menors, i estableix una periodització per a ordenar el seu estudi en diferents capítols.

Els extractes al final de cadascun d’aquests ajuden el lector a recordar les dades més rellevants i a enllaçar amb el capítol següent.

L’autor, com ja hem dit, divideix l’estudi en nou capítols d’acord amb períodes cronològics que considera determinants per a evocar l’evolució de l’organització dels jueus de Girona. Són els següents: I. Segle XII - 1258. Destaca el privilegi de reconeixement de la personalitat jurídica d’aquesta aljama, amb cinc escollits per la comunitat, als quals aquesta atorga una reduïda parcel·la de poder judicial i executiu. S’esmenten per primera vegada els secretaris o funcionaris econòmics que estableixen la contribució i paguen el tribut al sobirà (1258).

Recensions

Tamid, 9 (2013), p. 199-218 205

II. 1258-1280. Remarca la influència dels darrers batlles jueus en l’organització de l’aljama (els Ravaya), els privilegis de Jaume I i del seu fill Pere II (1271-1272) —que compartia la senyoria sobre l’aljama amb el seu pare— i que es resumeixen en: l’aplicació del dret hebreu en causes entre jueus, el dret de tenir jutges propis en demandes civils i delictes menors que es judiquin d’acord amb el dret hebreu, i l’atorgament de validesa pública als contractes matrimonials escripturats d’acord amb la seva jurisprudència, tant els redactats en hebreu com en llatí per escrivans jueus i/o cristians, i també als contractes de compravenda de finques. Finalment, Pere II concedeix a totes les aljames catalanes que puguin escollir entre dos i set prohoms, que després seran anomenats adelantati, per dirimir causes entre jueus i també entre jueu i cristià amb la facultat de dictar sentències, que el batlle executarà, i també de formular ordinacions amb força de llei, la qual cosa introdueix el principi de separació dels poders judicials dels econòmics representats pels secretaris (1280). Amb aquests privilegis els jueus gironins aconsegueixen el nivell més elevat d’autonomia com a comunitat.

III. 1280-1335. Molt aviat, Pere II (1284) es veu obligat a fer una inquisició per les greus acusacions contra els dirigents, els quals, aliats, han comès grans fraus fiscals. Sembla que per primera vegada es disposa la distribució equitativa de la contribució fiscal entre un grup de col·lectius. Possiblement, a Catalunya l’enquesta mai no s’arriba a efectuar perquè ho impedeixen les argúcies dels governants i la invasió dels francesos (1285). La comunitat es restaura a poc a poc (1286), amb l’aportació dels jueus expulsats de França (1306), fins al punt de ser la segona, amb poca diferència respecte a Barcelona, en el repartiment del subsidi de 1311, i veu confirmats genèricament els seus privilegis pels reis Alfons II, Jaume II i Alfons III. Apareixen mencionats els càrrecs de col·lectors o exactors dels tributs i dels subsidis cristians, d’administradors de l’almoina (1309), dels rebedors de comptes (abans de 1318), i es normalitza la important figura, sempre temporal, del procurador de l’aljama (1311). Es converteix en usual per part dels secretaris fer recurs a les autoritats cristianes per a assumptes interns de la comunitat, com l’aprovació d’ordinacions sobre les contribucions o el nomenament de càrrecs per ometre les normes de la comunitat i mantenir l’endogàmia entre els dirigents, i l’aljama assoleix un nou regiment a través d’un consell de vint membres, inclosos secretaris i rebedors de comptes, designats per tres jueus de confiança del batlle (1335). Els col·lectors o exactors dels tributs i dels subsidis cristians (1280) substitueixen progressivament els batlles i els secretaris de la relació directa amb el sobirà.

206 Tamid, 9 (2013), p. 199-218

Recensions

IV. 1335-1342. Es caracteritza per la confirmació del privilegi de Jaume I (1272) —mostra que el privilegi de 1280 no s’aplicava i l’aljama no gaudia d’autonomia judicial sinó més aviat de jutges arbitrals en causes privades—, la reforma (1338) i l’aplicació efectiva del govern del consell amb plens poders (1340), i la redacció d’unes noves ordinacions (1341). L’autor avisa del perill d’identificar, a partir d’ara, l’aljama de Girona només amb la comunitat local.

V. 1342-1386. S’imposen les noves ordinacions, que augmenten a vint-i-sis el nombre de consellers (1342) amb la facultat d’introduir lliurement els impopulars impostos indirectes de consum i de comerç (cises) i gabelles sobre altres productes (1346), sembla que destinats al pagament de les pensions de censals i de violaris, cosa que, afegida a l’acord amb els jurats de Girona de contribuir amb sis-cents sous anuals als impostos de la ciutat (1359), segons Riera, marca l’inici de «la davallada de l’aljama cap a la penúria econòmica». Les confirmacions successives del govern de l’aljama per Pere III, el govern de l’infant Joan com a duc de Girona (1365-1380) i les noves ordinacions de Violant de Bar (1386-1388), la qual en passar l’aljama a formar part de la seva cambra amb plena jurisdicció aboleix les anteriors (1383-1431), agreujaran la situació. Apareixen esmentats els oficis de talladors de les contribucions (1346) i se citen oficis menors o beneficis com el de porter del call, crida del consell i subhastador del vi i de les penyores dels jueus (1343), el de pesador de raïm i el d’efectuar els constrenyiments en les penyores o saig (1344), revocat aquest darrer l’any següent. Es produeix la separació perpètua de Besalú (1342), excepte en el que es refereix a les contribucions, que l’autor atribueix a les contínues dissensions amb Girona però també a la nova divisió de les vegueries, que de fet reforma les col·lectes: a cada vila cap de vegueria li correspon una aljama, i Besalú ho és. D’altra banda, s’aguditza l’enfrontament entre les faccions dels dirigents, molts d’ells relacionats amb el préstec de diners a usures fins al triple de les permeses, cosa que provoca una enquesta reial (1370).

VI. 1386-1394. El nomenament d’un consell de divuit membres i de setze possibles substituts serà fet directament per Violant, la senyora de l’aljama, i això deixa gairebé tota la resta d’eleccions de càrrecs a la sort dels rodolins, prèvia divisió dels jueus en dos grups: el de majors contribuents i el de menors. Es crea la figura del clavari (1386). S’esmenten la designació temporal dels rebedors de comptes, els jutges ordinaris, els administradors de l’almoina i el mestre, i el nomenament directe de dos talladors. La reforma subsegüent (1391) incrementa el nombre de consellers a vint-i-tres, setze dels quals seran

Recensions

Tamid, 9 (2013), p. 199-218 207

vitalicis, però no entrarà en vigor a causa dels avalots generalitzats que afecten Girona els mesos d’agost i setembre, la qual cosa dóna lloc a un regiment interí (1392), que es prorroga dos anys més, de manera que augmenta la decadència a causa de la disminució demogràfica creixent per les baixes dels dits avalots i les conversions cada vegada més freqüents.

VII. 1394-1437. Una nova ordinació (1394) manifesta que els regidors de l’aljama es troben entre els més rics, encara que Violant ordena que s’escullin consellers entre els jueus mitjans i els menors, no renuncia a les designacions directes ni a la reclamació continuada d’assignacions i atorga plens poders a les decisions dels dirigents, ja que tendeixen a desaparèixer les competències i les funcions pròpies que defineixen els diferents oficis (1408). Ja vídua de Joan I, ha de compartir, en certa manera, la seva jurisdicció amb els reis Martí I, Alfons IV i Ferran I, i, com a senyora de l’aljama gironina, ha de patir les conseqüències de la crisi i les conversions forçades de jueus pel papa Benet XIII (1415-1418), després de la disputa de Tortosa (1413-1415), les agressions greus als jueus per part dels cristians, la intolerància dels jurats de Girona, que fins aleshores havien fet un costat relatiu a l’aljama (1416), i l’hostilitat dels conversos (1419), els antics coreligionaris, conjuntura que provocarà gairebé la desaparició de l’aljama (1431). La mort de Violant el mateix any té com a conseqüència la reversió de l’aljama a la corona. Es nomena un nou batlle de jueus (1433), que no és el batlle ordinari de la ciutat (1391), especificitat de l’aljama gironina, la qual arriba a tenir en un cert moment fins i tot un sotsbatlle de jueus (1404), i a partir d’ara també hi intervindran el batlle general de Catalunya, el governador general (1420) i, per les circumstàncies històriques, els lloctinents generals a més dels sobirans.

VIII. 1437-1459. L’ordinació de la reina Maria (1437) reconeix que l’aljama té la mínima expressió i en redueix al màxim l’estructura: desapareixen els secretaris, continua un consell però amb unes funcions cada vegada més poc concretes, el clavari (1443) ens proporciona l’únic llibre de comptes que s’ha conservat, s’accentua el bipartidisme però també, en teoria, una nova ordinació de la lloctinent en compliment d’un mandat d’Alfons IV permet, per primera vegada, la participació de tots els contribuents en el govern de l’aljama mitjançant l’elecció anual per sort de set consellers (1443-1444). En una altra ordinació de la lloctinent (1446) apareixen els consellers permanents i vitalicis, però en la seva substitució hi intervindrà el batlle general de Catalunya.

Destaquen la figura prepotent de Benvenist Samuel (1437-1464), la segona ordinació d’Alfons IV per a l’aljama (1453), que provoca una insubordinació progressiva enfront dels consellers, tots permanents, amb plenes potestats, els

208 Tamid, 9 (2013), p. 199-218

Recensions

quals assimila a oficials reials, amb modificacions posteriors, i la intervenció en la substitució d’aquests de l’infant Joan (1459).

IX. 1559-1492. Es caracteritza per la instauració de la insaculació per Joan II en l’elecció dels càrrecs (1459-1460), el qual estableix per primera vegada un ordre entre els regidors de l’aljama. Desapareixen els consellers, Joan II reitera de facto la manifestació general de béns, imposa l’obligació d’acceptar els oficis, esmenta els sobretalladors, prohibeix que les rendes de les almoines s’emprin per a eixugar deutes del comú i insisteix en els llibres obligatoris que des de feia molt temps s’havia establert que havia de portar l’aljama, la qual cosa manifesta el seu incompliment. Aquest regiment durarà vint anys, serà prorrogat per un mateix període per Ferran II (1479) i finalitzarà bruscament amb l’expulsió (1492). Durant aquest època, continuen els incidents entre les diferents faccions de l’aljama, les quals segueixen recorrent amb freqüència a l’arbitratge de les autoritats cristianes, i s’accentua la decadència demogràfica i econòmica —en gran part deguda a la Guerra Civil (1462-1472)—, que prosseguirà fins al 1492. Els jueus de Girona tingueren tres mesos per a arranjar els seus afers i exiliar-se a Perpinyà a finals de juliol (la data límit de permanència a la ciutat era el dia 31).

A més a més, Riera completa la recerca amb un corpus de cent tres documents, tots amb regest i transcripció, excepte els números 91 A, 91 B, 91 C i 98 B, que no tenen la transcripció. La majoria van numerats només amb xifres, de l’1 al 99, excepte set que porten xifra i una lletra (87 A, 87 B, 91 A, 91 B, 91 C, 98 A i 98 B). Aquesta numeració obeeix, sens dubte, a incorporacions o troballes documentals posteriors a la numeració definitiva dels documents i que, per la seva cronologia, s’han hagut d’intercalar utilitzant les mateixes xifres seguides d’una lletra majúscula per diferenciar-les. Els documents emprats són gairebé tots inèdits excepte una petita part de ja publicats, regestats, transcrits parcialment o resumidament, citats o indicats en altres publicacions. La transcripció dels documents generalment és completa i feta amb la cura a què l’autor ens té acostumats, ja que només obvia les reiteracions i les insercions de documents en què es fonamenta una nova concessió o confirmació ja transcrita. Estableix a la referència de la procedència del document, situada al final d’aquest, totes les referències pertinents respecte a la transmissió documental de dits documents. D’altra banda, si escau i és oportú, compara diferents redaccions del mateix document, ja formin part de la mateixa sèrie o de diferents sèries de la Cancelleria, estableix relacions d’uns documents amb altres, publicats o no, anota documents similars

Recensions

Tamid, 9 (2013), p. 199-218 209

o relacionats amb el mateix tema que permeten ampliar o aclarir allò mencionat en el document transcrit per l’autor, indica les supressions en transcripcions anteriors i també assenyala els anys de l’Encarnació quan la datació pot generar dubtes. També recupera documents importants per a aquesta comunitat jueva inserits en documents posteriors i els dóna, d’aquesta manera, la individualitat i la rellevància que, al seu parer, mereixen. La major part dels documents transcrits són, com és normal, en llatí, la llengua pròpia de la Cancelleria Reial en aquesta època, si bé n’hi ha alguns de mixtos, és a dir, que fan servir les dues llengües, el llatí i el català, sobretot quan es tracta de capítols d’ordinacions, i d’altres, pocs, a mesura que avança el segle xiv, totalment en català. El corpus documental està precedit per una taula dels documents, que qualifica tipològicament i resumeix breument els documents publicats, a més d’indicar-ne la localització i la data, coses de gran utilitat per a aquells que cerquen un assumpte, un indret o una data concrets. No obstant això, volem consignar un petit defecte d’impressió que fa una mica feixuga la lectura dels regests i els documents: encara que s’utilitza una lletra diferent per als regests (cursiva) i per a la transcripció corresponent dels documents (rodona), creiem que hauria facilitat la lectura deixar una separació en blanc entre ambdues parts.

Així mateix, con succeeix en altres llocs, Riera contextualitza i assenyala el paral·lelisme temporal existent entre l’aparició de reformes en l’organització municipal de Girona i en el regiment, l’evolució i la modificació de les ordinacions de l’aljama, com, per exemple, en la instauració de la insaculació: el 1457 a la ciutat Girona i el 1459 en el govern de l’aljama.

La tipologia documental (privilegis, provisions, confirmacions de privilegis, concessions, aprovacions, ordres reials o dels oficials reials tant als dirigents com als singulars de la comunitat, designacions, nomenaments i dispenses en l’exercici dels càrrecs, llicències, comissions, ratificacions de comissions, executòries, revocacions, autoritzacions, ordinacions, implantacions i pròrrogues de nous regiments de l’aljama, etc.) posa de manifest la dependència absoluta de les aljames i dels seus singulars del poder reial, però les ordres i les contraordres tàcites o explícites en terminis força curts sobre un mateix assumpte, així com les dilacions en l’aplicació d’algunes provisions reials, demostren els intents continuats dels dirigents d’obtenir-ne el màxim profit personal.

En definitiva, l’autor ens ofereix per primera vegada un estudi en el qual el títol es correspon exactament amb el contingut —cosa no sempre coincident—, que permet, fins allí on és possible, la reconstrucció de l’organització i l’activitat

210 Tamid, 9 (2013), p. 199-218

Recensions

de l’aljama de Girona durant el període de referència, dóna la cronologia de l’aparició dels diferents oficis i la seva evolució, i exposa la relació dels dirigents de l’aljama amb els monarques i les autoritats cristianes delegades del poder reial i també amb els seus germans de religió. Els jueus, en general, no confien en els seus governants, ja que aquests no dubten a extorquir-los, en perseguir només el benestar propi en detriment del bé comú, així com el gaudiment d’un estatus en connivència explícita o tàcita amb els sobirans, que a la fi només valoren els jueus per la seva contribució forçada a les finances de l’Estat.

Tanmateix, encara que aquest estudi omple un buit essencial sobre l’estudi de l’organització i l’evolució d’una important comunitat jueva catalana propietat de la família reial des del seu inici fins a l’expulsió, a partir del qual es podrà aprofundir en els diferents aspectes susceptibles de ser analitzats, el seu valor excedeix aquesta important contribució, ja que ens aclareix conceptes bàsics que de vegades porten l’estudiós a cert desconcert, com és el cas de la col·lecta, no solament per la funció específica que li és pròpia, sinó per la seva composició variable al llarg del temps, i, a més a més, ens ofereix una metodologia a seguir per a guiar-nos i iniciar-nos en l’estudi de l’estructura de cadascuna de les aljames catalanes, tant pel que fa a les indicacions sobre els arxius més idonis com als fons a examinar.

Volem assenyalar la importància de la revisió de comptes de Pere II (1284) i de les ordinacions de la reina Violant (1386), juntament amb altres mencions esparses per a reconstruir d’una manera molt aproximada el que podia haver estat l’arxiu de l’aljama gironina.

Maria Cinta Mañé i Mas Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona cmane@bcn.cat

Danièle Iancu-Agou; Carol Iancu (dir). L’écriture de l’ histoire juive: Mélanges en l’ honneur de Gérard Nahon. París; Lovaina; Walpole: Peeters, 2012. 686 p.; 24cm. ISBN 978-90-429-2524-3 (Peeters Lovaina), ISBN 978-2-7584-0129-2 (Peeters França). (Revue des Études Juives; 46) Realment és aquest un volum miscel·lani en el sentit més ampli de la paraula, i l’enorme quantitat de temes que abraça, tractats al llarg de trenta-vuit articles, és al mateix temps un reflex dels múltiples focus d’interès que copsaren l’atenció de Gérard Nahon, la qual cosa s’ha traduït en la publicació de més de tres-cents setanta-un títols des de 1955 fins al 2011.

Recensions

Tamid, 9 (2013), p. 199-218 211

El pròleg de Danièle Iancu-Agou i Carol Iancu, com a coordinadors i directors, pretén retre homenatge al mestre, pel qual senten afecte, admiració i deferència sincera. Si a això hi sumem la bonhomia i la proximitat que desprèn la seva figura, disposem ja d’un retrat molt ajustat de la seva autèntica personalitat. Al costat d’ells i al llarg de tot el volum es veu la mà d’Élie Nicolas, amb la seva feina callada, però eficient, i al mateix temps amb un interessant i curiós article que tracta d’un pamflet sobre una revolta jueva imaginària al Comtat Venaissí i Avinyó per tal d’alliberar-se del jou papal i integrar-se a França, un autèntic precedent dels Protocols dels savis de Sión. També Carol Iancu, ultra les tasques de coordinació, li dedica un article centrat en un crim ritual a Romania en el segle xix.

Aquest extens volum d’homenatge, molt ben editat, s’estructura en tres parts seguint un eix cronològic: edat mitjana, moderna i contemporània, cadascuna de les quals s’articula en subunitats geogràfiques, essent la part dedicada a l’edat mitjana la més extensa, amb un total de tres-centes cinquantaquatre pàgines, i probablement la de temàtica més variada. La raó principal rau en l’especial dedicació de l’homenatjat als jueus de la França medieval, tot i no ser aquest, evidentment, el seu únic camp de recerca. La segona part, consagrada a l’època moderna, i molt especialment a la França del sud-oest, gira al voltant de dos dels temes fonamentals dels estudis de sefardisme. Mentre que l’un abraça els segles xvi a xviii i està centrat en les conversions, en el marranisme, en el fenomen de la dissimulació i en els processos inquisitorials, l’altre s’ocupa de diversos aspectes d’aquestes comunitats meridionals, fins a l’inici del segle xix. Dins el marc d’una cronologia tan àmplia, Nahon posa l’accent en dos moments que considera clau: l’un és l’edat mitjana, que es defineix «par des barrières topographiques, corporatives, légales, linguistiques et culturelles» (p. 646), i l’altre abraça els segles xvi a xviii, en el si dels quals, especialment a la segona meitat del segle xvii, l’edat mitjana es marceix definitivament.

Tanca el volum la part corresponent a l’època contemporània, que recull un conjunt d’articles d’una diversitat notable, però que, tot i això, ens ajuden a entendre millor la tasca realitzada i les inquietuds científiques de Nahon.

Ens referim especialment a les aportacions de Philippe Pierret i de Willy J.-L. Bok. El primer, en l’article que porta el títol «Le cimetière juif de la Fertésous-Jouarre», descriu com es va endegar un ambiciós projecte integral de recuperació d’una necròpolis moderna. El recorregut d’aquest projecte ens porta a la memòria la intervenció de Nahon als cementiris de Peyrehorade, La Bastide-Clairence i Bidache. El segon, en «De l’importance des relations in-

212 Tamid, 9 (2013), p. 199-218

Recensions

tercommunautaires, ou l’enseignement de Gérard Nahon à l’Institut d’études du judaïsme (Institut Martin Buber) de Bruxelles», honora i recorda, no solament aquelles persones que varen fer possible la creació d’aquest institut l’any 1972, sinó també tots els qui, com Nahon, contribuïren al seu desenvolupament. Dins el marc de la història d’aquesta institució, aprofita per a evocar la seva tasca com a docent en el curs de nombroses conferències centrades en tots aquells temes que va conrear amb una dedicació especial, tals com el món sefardita des de l’edat mitjana fins avui en dia o els conversos i el procés de retorn al judaisme en el si d’algunes comunitats. En el bloc dedicat a l’època moderna, Evelyne Oliel-Grausz, de manera molt expressiva, fa un perfil de la figura de Nahon, el qual descriu com un aliatge entre saber i generositat, erudició i paciència, entusiasme i rigor, curiositat i passió pels textos amb paraules plenes de sentiment: «Il m’a appris le métier d’historien et celui d’enseignant» (p. 419). Un ofici que comporta un procés gradual de maduració, que es va enriquint especialment gràcies a les discussions mantingudes i que molts dels seus deixebles recorden amb una emoció especial. «Quelle aubaine», s’exclama Philippe Pierret, «que celle de pouvoir proposer une contribution dont le récipiendaire, historien et épigraphiste de renom, fut un maître apprécié, et un guide auprès de tant de jeunes historiens» (p. 558).

Realment són molts els temes que interessaren i encara interessen Gérard Nahon. Si ens centrem només en els que configuren el present volum, ja es fa palès de quina manera va influir el seu mestratge, no sols en aquells que l’han conegut de manera directa, ans també en aquells que han llegit els seus llibres i coneixen la seva obra.

Els seus treballs d’epigrafia hebrea i jueva dins el marc de l’arqueologia jueva medieval i d’època posterior es veuen clarament reflectits en els articles d’Élianne Roos (segells amb inscripció hebrea), en el de Mauro Perani (dues inscripcions del segle xvi) o en el ja citat de Philippe Pierret, en el qual es recullen fins a quaranta inscripcions en hebreu. No és casualitat que temes com les comunitats del sud-oest de França o les anomenades «nacions» jueves portugueses d’Occident (segles xvi-xviii) constitueixin el nucli principal de la segona part, la que correspon a l’època moderna, probablement la més homogènia. Articles de Moshé Bar-Asher i Simon Schwarzfuchs sobre la història, els costums i l’organització d’aquestes comunitats es complementen amb d’altres del Comtat Venaissí (Carpentràs) i del Llenguadoc (Montpeller). La qüestió del marranisme des de la clandestinitat fins a l’acceptació pública de la diferència religiosa és un tema que ha interessat sempre molt Nahon, i Carsten L. Wilke aprofita la conjuntura per a presentar la figura d’un convers il·lustre

Recensions

Tamid, 9 (2013), p. 199-218 213

de Bordeus, Abraham de Oliveira. Henry Méchoulan, per la seva banda, tracta sobre la dissimulació a Europa en els segles xvi i xvii, i Evelyn Oliel-Grausz reflexiona sobre el tema de la identitat, o, més ben dit, les identitats, en el si de la diàspora sefardita del segle xviii.

L’enfortiment de les relacions intracomunitàries constitueix la base si es pretén renovar, reforçar i al mateix temps aconseguir una major unitat del judaisme europeu. Nahon posa l’accent en el paper d’algunes comunitats que es defineixen com a metròpolis d’una àrea amb altres comunitats de menor entitat, les perifèries, que depenen de les comunitats principals. Aquesta renovació inclou factors molt diversos, entre els quals els culturals ocupen una posició preeminent. Una de les característiques del tarannà de Nahon és que es va interessar no sols per les tasques de recerca, amb la incorporació de noves fonts i perspectives gràcies a la seva posició privilegiada en el si de la Société des Études Juives, sinó també per una planificació de les tasques a fer per tal de continuar els projectes endegats dins el marc general de la «Nouvelle Gallia Judaica», de la qual va ser el director: el buidat dels riquíssims arxius, encara poc explorats, per tal de salvar-los «de l’indifférence, de la négligence ou même de la destruction» (p. 592), la conservació del patrimoni i la seva difusió. Mereix destacar-se el seu paper des de les pàgines de la Revue des Études Juives, de la qual va ser secretari des del 1965 i director entre 1980 i 1997. La Revue va fer en aquests moments el paper de catalitzador de les recerques més recents, tant per mitjà d’articles de fons com de ressenyes bibliogràfiques.

Nahon és el mestre en totes les facetes i l’estimulador de la recerca. Claude Denjean li agraeix haver cridat la seva atenció sobre la importància dels documents de Catalunya i de Mallorca per a conèixer millor les pràctiques jueves medievals a la zona meridional, i Javier Castaño destaca com havia posat l’accent en relació amb determinats temes que, fins aquell moment, havien estat menystinguts. Manifesta una especial sensibilitat Asunción Blasco amb un article sobre els Nahón de Saragossa. Tot i desconèixer si procedeix d’aquesta branca aragonesa, li dedica l’article en homenatge.

Nahon és també l’amic i el col·lega. Georges Weill, a qui ja coneixia a l’època d’estudiant a l’École Pratique des Hautes Études, aprofita, tot tractant dels Arxius del Culte Israelita a França, per a rememorar la tasca realitzada per Nahon a Bordeus i Baiona. Com en altres camps de recerca als quals va dedicar els esforços, Weill comparteix l’objectiu de Nahon de fer el màxim possible per tal de salvar els arxius i al mateix temps donar-los a conèixer. És evident que hem obviat alguns títols i autors, la qual cosa resulta fàcil d’entendre en un volum d’aquestes característiques. No és reflex de cap mena

214 Tamid, 9 (2013), p. 199-218

Recensions

de menyspreu, ans de la impossibilitat d’esmentar-los tots quan les aportacions són tantes i tan variades. En tot cas, la causa caldria buscar-la en les nombroses mostres de l’interès i de l’estimació que li professen els seus amics i col·legues. Entre aquests darrers no podem oblidar Eduard Feliu, amb un article biobibliogràfic sobre Profiat Duran, un dels camps de recerca als quals va dedicar una major atenció. Amb tota seguretat, aquest és el seu darrer treball publicat després de la seva sobtada mort.

Una biografia i una molt extensa bibliografia, que abraça la seva producció des de 1955 fins a 2009, serveixen com a introducció al personatge homenatjat.

Jordi Casanovas Miró Museu Nacional d’Art de Catalunya jordi.casanovas@mnac.cat

Danièle Iancu-Agou (dir.). Philippe le Bel et les Juifs du royaume de France (1306). Amb la col·laboració d’Élie Nicolas. París: Cerf, 2012. 295 p.; 23,5 cm. ISBN 978-2-204-09663-8. (Nouvelle Gallia Judaica; 7) L’any 2004, la Nouvelle Gallia Judaica va organitzar a la seu del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) a París, amb la col·laboració d’altres centres de recerca, un col·loqui internacional sobre l’expulsió dels jueus de França l’any 1394. En el prefaci de les actes, Gilbert Dahan puntualitzava que aquesta expulsió havia tingut una transcendència menor en l’esperit de tots aquells que s’havien vist afectats per aquest decret que la del 1306.

En aquest sentit, era lògic, doncs, que, més tard o més d’hora, s’organitzés un nou col·loqui centrat en aquesta darrera expulsió. En conseqüència, el 20 i el 21 de novembre del 2006 va tenir lloc a Montpeller un col·loqui internacional organitzat per l’equip de la Nouvelle Gallia Judaica, amb el suport de la Fondation du Judaïsme Français, amb l’objectiu de commemorar el setcentè aniversari de l’expulsió dels jueus de França l’any 1306, un fet d’una transcendència aparentment semblant a la del 1492 en els regnes hispànics, però d’un abast diferent.

Les actes d’aquest col·loqui reuneixen catorze treballs que estudien des d’una perspectiva molt àmplia les etapes prèvies, el fet de l’expulsió i les seves conseqüències. De quina manera aquest fet va incidir en els textos contemporanis constitueix l’eix central de la cerca de molts dels ponents en aquest colloqui.

Recensions

Tamid, 9 (2013), p. 199-218 215

A manera d’introducció i amb una finalitat contextualitzadora, Danièle Iancu-Agou fa una presentació de les restes materials (sinagoga i banys), així com de la documentació d’arxiu relativa a la comunitat jueva de Montpeller, complementada amb una aportació de Jean-Louis Vayssettes sobre els banys jueus. Tanmateix, cal fer esment que la manca d’una planimetria en un treball com aquest, centrat en aspectes topogràfics, dificulta la comprensió de determinats detalls.

L’obra s’estructura en cinc parts organitzades de manera gradual: 1. Vida religiosa i cultural en el segle xiii. 2. Els jueus europeus a l’època de Felip el Bell. 3. La data fatídica del 22 de juliol del 1306. 4. Els exiliats francesos.

I 5. Memòria del fet en la historiografia. Com és fàcil de suposar, l’adscripció d’alguns treballs a una part o a una altra de les parts és sovint aleatòria, atès que en molts dels casos es tracten aspectes globals.

Dins de la primera part s’agrupen dos articles complementaris de Simcha Emanuel i d’Avraham (Rami) Reiner. El primer se centra en l’esforç realitzat pels savis provençals per tal de sintetitzar els ensenyaments procedents d’Espanya i del nord de França amb la pròpia tradició i l’ensenyament provençal.

Tot i que existeixen certs desacords entre les tradicions halàquiques provençals i les hispàniques, resulta notable la capacitat d’aquests savis a fi de defensar la seva pròpia tradició en front de la pressió i la dominació hispànica fins a l’expulsió del 1306. Reiner tracta de manera paral·lela de l’obertura i l’assimilació que suposaren les innovacions dels tossafistes del nord dins la tradició talmúdica de Provença.

En la segona part, una mica més miscel·lània, hi ha, en primer lloc, un article de Renata Segre sobre els mercaders jueus i cristians a la vetlla de l’expulsió, on analitza la figura notable d’Eliyyà de Médicis. En segon lloc, José Hinojosa Montalvo reflexiona sobre les relacions, ja antigues, entre els jueus del «Midi» de França, Provença i el Llenguadoc, amb el regne d’Aragó i Catalunya, i molt especialment sobre la incidència de la presència d’aquests a València. D’altra banda, mereix una atenció especial l’aportació de Claude Denjean pel que suposa en aquest col·loqui de primera aproximació al tema de l’expulsió. Comença explicant les dues raons que justificarien la represa del tema: una nova recerca suficientment extensa i innovadora per tal de portar a terme una nova síntesi, que no s’ha produït, tot i els nous treballs publicats, majoritàriament monogràfics i molt específics. D’altra banda, la realització d’un nou buidat dels registres catalans del 1306 i dels anys posteriors a partir d’un qüestionari uniformitzat susceptible de donar dades quantificables sobre demografia, pactes i migracions dins el marc de les comunitats de la Corona

216 Tamid, 9 (2013), p. 199-218

Recensions

d’Aragó. Tot i aquestes limitacions, es proposa demostrar que a Catalunya, al Rosselló i a la Cerdanya existien uns senders invisibles que preparaven l’exili dels jueus ultrapirinencs, basats en les relacions que ambdós territoris ja mantenien des de feia temps. L’objectiu de la ponència, doncs, és contextualitzar el fet de l’expulsió, la seva integració en les comunitats catalanes, així com determinar la naturalesa exacta dels fluxos migratoris. Una cerca tal troba l’escull d’un coneixement parcial de la realitat, agreujat pel fet que l’arribada d’aquests jueus no va ser de manera sobtada, ni el nombre de famílies fou suficient a cada lloc per a provocar un desequilibri demogràfic, ni els canvis, si és que realment es produïren, foren perceptibles, un aspecte, aquest, sobre el qual incidiran altres participants en el col·loqui. A més, les anades i les tornades de la nova terra d’acollida a la terra d’origen i a l’inrevés foren constants.

A diferència de l’expulsió de 1492, la documentació d’arxiu no sembla reflectir la transcendència d’aquest fet, probablement, perquè els edictes d’expulsió foren diversos al llarg del segle xiv (el darrer, de 1394).

Ja en la tercera part, Céline Balasse es pregunta si les raons financeres foren les úniques, a més de les religioses, o si les raons de tipus polític foren tant o més importants. És evident, però, que el rei aprofita la situació per a imposar-se als senyors amb els quals manté un pols per a decidir a qui reverteixen els béns dels jueus. Tot i que s’arriba a diferents acords, ara és el rei qui té la darrera paraula. Completen aquesta secció l’aportació d’Annegret Holtmann, que detalla les causes que expliquen per què no foren expulsats els jueus del comtat de Borgonya i discuteix si els fets de l’any 1322 poden ser considerats una emigració o una veritable expulsió, i la de Georges Passerat, centrada en l’augment dels embargaments immobiliaris als jueus de Tolosa des del 1306 fins al 1322.

En la quarta part, Juliette Sibon qüestiona parcialment la tesi de Joseph Shatzmiller que la bona acollida a Marsella era un reflex de la coexistència entre jueus i cristians i al mateix temps de les bones relacions en el si del món jueu. Sibon vol cridar l’atenció sobre l’actitud de les elits cristianes, que veien amb més bons ulls la integració dels nous arribats que els jueus locals, molt proteccionistes. Una actitud que es manifestà no tan sols en els aspectes econòmics, ans també en qüestions de caire religiós, tot i que les raons no es veuen del tot clares. Com que en la majoria dels casos les fonts marselleses no són explícites i callen en relació amb l’arribada important de jueus a Marsella, intenta fer una sèrie de puntualitzacions a partir de l’onomàstica, de l’estudi de determinades famílies i de l’anàlisi de la legislació comunal relativa a les activitats dels jueus.

Recensions

Tamid, 9 (2013), p. 199-218 217

Per a Miguel Ángel Motis són diverses les dades que confirmen que les jueries del regne d’Aragó surten enfortides de la immigració de jueus del regne de França gràcies a la posada en pràctica de reformes constitucionals i institucionals promogudes per la Corona amb un criteri marcadament pragmàtic.

En darrer lloc, en el capítol titulat «Mémoire de l’événement dans l’historiographie» trobem dos notables treballs de síntesi. Simon Schwarzfuchs planteja bàsicament dues qüestions: el nombre de jueus expulsats i els llocs de refugi on foren acollits. El seu propòsit és que cal reconsiderar aquelles dades que en general es donen com a prou segures. Basant-se primordialment en el silenci de les fonts i en la dificultat d’interpretar-les correctament, considera que és molt important prendre les xifres a la baixa. No solament les dels expulsats, sinó també les dels jueus que hi havia abans al regne de França. Gérard Nahon, per la seva banda, comença amb una relació del que queda encara per a fer i quines qüestions convé encara aclarir: les causes de l’expulsió, estadística dels expulsats, com es va portar a terme l’expulsió, escales del viatge i llocs de refugi, i memòries i llocs de la memòria. Espera donar resposta a algunes d’aquestes qüestions gràcies al que ens poden aportar les fonts hebrees, de les quals, en un annex, dóna la versió francesa.

Tanmateix, també confia que aquestes fonts hebrees contribueixin a donar un rostre humà a tot aquest quadre centrat en l’expulsió del 1306. Un aspecte, aquest, que ja Denjean assenyala quan comenta que la majoria d’aproximacions històriques negligeixen la descripció i el coneixement dels drames personals i familiars que patiren els expulsats. Nahon recull un relat extret d’una crònica d’Abraham ben Salomó de Torrutiel, en la qual es menciona un tal Natanael, anomenat «el maleïdor de la figuera», que li serveix per a illustrar aquest aspecte. Històries com aquesta, que no proporcionen dades quantificables i que descriuen brins de memòries familiars, queden, mentre que històries associades a les ciutats i als seus fets s’obliden o queden reduïdes a la mínima expressió, com si mai no haguessin existit.

Completen aquest apartat, en primer lloc, un article d’Abraham David sobre l’expulsió dels jueus francesos a la llum de les fonts hebraiques, que constitueix, de fet, un complement a l’article de Nahon. Com a conclusió, assenyala que les preocupacions del moment i la inquietud per la seva nova instal·lació no van facilitar la dedicació dels expulsats a fer la crònica d’aquests fets, que, quan es va produir el retorn de 1315, ja eren història passada.

Es completa el volum amb una curiosa anàlisi de Colette Gros en un article que porta el títol de «L’expulsion de 1306 et le miracle des Billettes dans la chronique de Giovanni Villani». Es pot definir com a curiós pel fet que al

218 Tamid, 9 (2013), p. 199-218

Recensions

principi sembla voler insistir en el fet que en qualsevol lloc, fins i tot el més impensat, es poden trobar dades importants sobre un tema determinat, i acaba justificant les raons que degué tenir Villani en la seva crònica per a obviar el tema de l’expulsió. D’una banda, es pregunta el perquè del silenci dels cronistes florentins en relació amb els fets del 1306, els quals, d’una manera o una altra, devien sentir-se afectats encara que només fos pel fet que Florència era un gran centre mercantil. D’altra banda, Villani és un personatge que es mou molt, i precisament l’any 1306 es troba a Bèlgica, on roman fins a l’any 1308. Escriu la seva crònica, Nuova cronica, a manera dels exempla, i recull totes aquelles dades que puguin ser edificants per als seus conciutadans. És precisament en parlar de Felip el Bell, i dels problemes que tingueren els comerciants italians amb ell, quan parla del miracle, i en canvi no diu res de l’expulsió. Finalment, creu poder-ho explicar per la freqüència de les expulsions i per la inexistència d’animositat envers els jueus.

En conjunt, es tracta d’un volum curosament editat que compleix perfectament els propòsits i els objectius del col·loqui. Constitueix un impecable estat de la qüestió i és font de futures recerques en relació amb aquest tema, del qual es deriven nombroses confusions i desencerts. Convé felicitar l’equip de la Nouvelle Gallia Judaica per l’esforç realitzat en l’organització de cursos, en la promoció de recerques i en la publicació dels nous resultats.

Jordi Casanovas Miró Museu Nacional d’Art de Catalunya jordi.casanovas@mnac.cat

Tamid: Revista Catalana Anual d’Estudis Hebraics, 9 (2013), p. 219-224 ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid

Instruccions resumides per als autors1

1. Idiomes La llengua de la revista és el català. El Comitè Editorial pot acceptar també articles escrits en castellà, francès, italià, occità o anglès.

2. Tramesa dels manuscrits Els manuscrits s’han d’enviar en forma de fitxer informàtic per mitjà del programa Open Journal System (OJS) amb què funciona el web de l’Hemeroteca Científica Catalana (HCC): http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/. Prèviament us heu d’haver registrat com a lector i autor de la revista fent servir l’enllaç «Registre» de dalt de les pàgines. Inicieu sessió en el menú de la dreta.

En la «Pàgina inicial de l’usuari/usuària», feu clic en l’enllaç «Autor».

Cal enviar, juntament amb el manuscrit dels articles, una carta de presentació que inclogui: a) títol del treball; b) nom complet de l’autor (o dels autors), afiliació institucional i adreça electrònica; c) declaració sobre l’adequació del treball presentat a la revista i descripció de les novetats que aporta, i d) si escau, agraïment a algun projecte o institució que hagi donat suport a l’article.

1. Es pot consultar la versió completa d’aquestes instruccions en l’apartat corresponent de la versió electrònica de la revista: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/information/authors.

220 Tamid, 9 (2013), p. 219-224

Instruccions resumides per als autors

El text d’aquesta carta es pot introduir en el quadre de text «Comentaris per a l’editor/a» del pas 1 de la tramesa («Inici de la tramesa»). També es pot introduir com a fitxer addicional a l’article (pas 4 de la tramesa).

En efectuar el pas 1 de la tramesa amb l’OJS, els autors han de marcar els sis quadres de verificació de l’apartat «Llista de control de la tramesa» i el quadre de verificació del final de l’apartat «Avís de drets d’autoria». D’aquesta manera es confirma que el manuscrit compleix els requisits exigits d’originalitat, autoria, drets d’autor (llicència Creative Commons), etc.

Si l’autor ho desitja, pot suggerir fins a quatre revisors que consideri adequats per a fer l’avaluació del seu treball, així com fins a quatre revisors que preferiria que no hi intervinguessin. Aquests suggeriments s’han de fer al final del pas 1 de la tramesa, mitjançant el quadre de text «Comentaris per a l’editor/a».

3. Estructura dels articles Els articles han de constar dels elements següents: a) Títol de l’article, nom i cognom(s) de l’autor o dels autors, nom de la institució a la qual pertanyen els autors i població. b) Un resum de cent a dues-centes cinquanta paraules. De quatre a deu paraules clau, que ajudin a la indexació de l’article. c) Una nota, que després de la indicació inicial «Correspondència:» inclogui: el nom i cognoms d’un dels autors (o de tots si pertanyen a la mateixa institució), el nom complet de la institució (p. ex., universitat i departament), l’adreça postal completa, preferiblement els números de telèfon i de fax, i l’adreça electrònica. d ) Introducció. e) Cos del treball, convenientment subdividit en apartats i, si convé, subapartats. Les referències bibliogràfiques, preferiblement a peu de pàgina amb el títol abreujat. També s’admeten inserides entre parèntesis dins el text si es fa servir el sistema autor-data (vegeu les «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/Normes Bibliografia.pdf ). f ) Agraïments i conclusions. g) Llista d’abreviatures, si escau. h) Bibliografia, amb la data de publicació després del cognom de l’autor si es fa servir el sistema autor-data (vegeu les «Normes per a la redacció de la bi-

Instruccions resumides per als autors

Tamid, 9 (2013), p. 219-224 221

bliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/Normes Bibliografia.pdf ). i) Possibles apèndixs. Els apèndixs documentals, amb l’estructura següent: i) Número correlatiu de document, en negreta. ii) Datació i població, separades per punt i seguit. La data, amb el format «any, mes en lletres, dia» (per exemple: «1338, març, 3. Girona»). iii) Regest, en cursiva. iv) Dades de l’arxiu, col·lecció documental, manuscrit, foli, etc. v) Eventualment, transcripció del document. La transcripció s’ha de fer segons els criteris comunament acceptats (podeu consultar-los al Comitè Editorial). j) Possibles il·lustracions, que poden inserir-se en el text o no; però que, en tot cas, s’han de presentar també en un fitxer informàtic separat. Han de ser preferiblement en un format obert, que es pugui manipular (p. ex., Excel per a gràfics, TIF o JPG per a fotografies). Cal presentar una llista amb els peus de les il·lustracions.

4. Recensions Les recensions han de començar amb la fitxa bibliogràfica completa del volum que es ressenya, segons el model següent: André Gagné; Jean-François Racine (ed.). En marge du canon: Études sur les écrits apocryphes juifs et chrétiens. París: Cerf, 2012. 289 p.; 23,5 cm. ISBN 978-2204-09609-6. (L’Écriture de la Bible; 2)

Després de la fitxa bibliogràfica, el cos de la recensió ha d’anar distribuït en diversos paràgrafs que presentin el contingut del volum i, preferentment, en facin també una avaluació.

Al final hi han de constar, en tres línies seguides, justificades a la dreta, el nom i cognom(s) de l’autor de la recensió, en versaleta; la institució acadèmica a la qual pertany, en rodona, i l’adreça de correu electrònic, en cursiva.

5. Procés editorial El Comitè Editorial acusarà als autors recepció dels articles quan li arribin.

Seguidament, considerarà la publicació del treball després d’una primera valoració editorial consistent a comprovar: a) l’adequació a l’àmbit temàtic i

222 Tamid, 9 (2013), p. 219-224

Instruccions resumides per als autors

l’interès de l’article en funció dels criteris editorials de la revista, i b) el compliment dels requisits de presentació formal exigits per la revista.

Un cop l’article s’hagi considerat apte perquè sigui publicat, serà enviat a avaluar per dos o més revisors experts, de manera confidencial i anònima (procediment cec). En cas de judicis dispars entre els dos avaluadors, el treball es remetrà a un tercer avaluador.

La selecció dels revisors és competència dels editors de la revista, que tindran en compte els seus mèrits acadèmics, científics i l’experiència professional, i que podran proposar especialistes tant d’origen nacional com internacional. Entre els revisors hi poden figurar ocasionalment membres del Consell Assessor.

El Comitè Editorial es reserva els drets d’acceptar o rebutjar els articles a partir dels informes externs, així com d’introduir-hi modificacions d’estil, amb el compromís de respectar-ne el contingut original.

Una vegada finalitzat el procés d’avaluació, s’enviarà a l’autor principal la notificació d’acceptació o rebuig de la publicació del seu treball a la revista.

Cada tres anys s’inclourà al final del volum anual de tamid una llista dels revisors que han intervingut en l’avaluació dels articles publicats al llarg dels tres volums.

6. Difusió Amb l’objectiu d’afavorir la difusió i l’intercanvi global de coneixement, la revista tamid, sense haver d’esperar l’edició en paper, proporciona accés lliure immediat als seus continguts digitals per mitjà de l’URL http://revistes.iec.cat/ index.php/tamid.

7. Sistemes d’indexació La revista està indexada en les bases de dades següents: a) Amb el text complet dels articles: — Hemeroteca Científica Catalana: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid.

— Portal de Publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans: http:// publicacions.iec.cat/.

— RACO, Revistes Catalanes amb Accés Obert: http://www.raco.cat/.

Instruccions resumides per als autors

Tamid, 9 (2013), p. 219-224 223

b) Amb cada un dels articles indexats: — RAMBI, The Index of Articles on Jewish Studies: http://jnul.huji. ac.il/rambi/. c) Amb la fitxa bibliogràfica de la revista i avaluació: — CIRC, Clasificación Integrada de Revistas Científicas: http://epuc.cchs. csic.es/circ/. Nivell C. — MIAR, Matriu d’Informació per a l’Avaluació de Revistes: http://miar. ub.es/que.php. d) Només amb la fitxa bibliogràfica de la revista: — DICE, Difusión y Calidad Editorial de las Revistas Españolas de Humanidades y Ciencias Sociales y Jurídicas: http://dice.cindoc.csic.es/.

— ExLibris. The bridge of knowledge (The National Library of Israel): http://web.nli.org.il/sites/NLI/English/infochannels/databases/Pages/a_z.aspx.

— Uhlrich’s. Global Series Directory: http://ulrichsweb.serialssolutions. com/login.

— Dulcinea, Copyrights and conditions of self-archiving of Spanish scientific journals: http://www.accesoabierto.net/dulcinea/.

— BDDOC-CSIC, bases de datos bibliográficas del CSIC: http://bddoc. csic.es:8080/.

— Union List of Serials, Israel: http://libnet.ac.il/~libnet/uls/ulsinfo.htm.

8. Normes d’estil Si escriviu amb el programa Microsoft Word, convé que feu servir les plantilles que podeu descarregar del web de la Societat Catalana d’Estudis Hebraics (http://scehb.iec.cat/), apartat «Publicacions», pàgina de la «Revista Tamid», enllaç del final de la pàgina (http://scehb.iec.cat/publicacions/revistatamid/plantilles/).

El format de l’arxiu informàtic ha de ser preferentment: Microsoft Word en qualsevol de les seves versions, WordPerfect en qualsevol de les seves versions (solament si no feu servir caràcters de transcripció o d’alfabets diferents del llatí) o bé rich text format per a Windows. Consulteu al Comitè Editorial la possibilitat d’utilitzar qualsevol altre format. Si no feu servir les plantilles indicades, escriviu amb espai interlineal 1,5 i lletra Times New Roman de 12 punts (en una de les últimes versions si necessiteu caràcters especials per a

224 Tamid, 9 (2013), p. 219-224

Instruccions resumides per als autors

transcripció; si tot i això us falten alguns caràcters especials, poseu-vos en contacte amb els editors de la revista: scehb@iec.cat). Per a l’hebreu podeu fer servir la mateixa família de lletra Times New Roman o bé la família SBL Hebrew (la segona és necessària quan hi ha accents o quan la Times New Roman no presenta correctament la vocalització). Desactiveu la partició de mots a final de ratlla. Fixeu els marges superior i inferior en 2,5 cm i els marges esquerre i dret en 3 cm.

Trobareu la resta de les normes d’estil en la versió electrònica de la revista: http://revistes.iec.cat/index.php/tamid/information/authors. Concretament, aquestes normes són: 1. «Normes generals d’estil per a les publicacions de la SCEHB»: http:// revistes.iec.cat/tamid/NormesGralsEstilSCEHB.pdf.

2. «Normes per a la redacció de la bibliografia i les referències bibliogràfiques»: http://revistes.iec.cat/tamid/NormesBibliografia.pdf.

3. «Abreviacions o símbols dels llibres de la Bíblia i manera d’indicar les referències bíbliques»: http://revistes.iec.cat/tamid/AbreviacionsLlibresBiblics.pdf.

4. «Noms dels ordres i tractats de la Misnà i el Talmud»: http://revistes.iec. cat/tamid/ReferenciesMisnaTalmud.pdf.

5. «Proposta de transcripció de l’hebreu en textos escrits en català»: http:// scehb.iec.cat/publicacions/normes-de-transcripcio-de-lhebreu/.

VOLUM 9 / 2013 Jordi Casanovas Miró: Inscripcions per a no ser llegides, símbols per a no ser vistos / Inscriptions not to be read, symbols not to be seen. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

7

Gloria Polonio Luque: Jueus i conversos en el comerç internacional barceloní de la baixa edat mitjana (1349-1450) / Jews and converts in Barcelona’s international trade in the late Middle Ages (1349-1450). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27 Josep M. Llobet i Portella: Documents dels jueus de Cervera sobre casaments, dots, donacions i repudis (1351-1481) / Documents of Cervera’s Jews on marriages, dowries, donations and repudiations (1351-1481). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

51

Irene Llop Jordana: La fi de la comunitat jueva de Vic. Béns i conversió dels últims jueus (1391) / The end of Vic’s Jewish community. The last Jews’ goods and conversion (1391) . . . . . . . . . . . . . 85 Jordi Gendra Molina: El concepte d’absorció en l’inici de la càbala / The concept of absorption in the beginnings of Kabbalah. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107 Martine Berthelot: Estudi de la conversió dels jueus al catolicisme (Barcelona, 1846-1947): anàlisi i interpretació de les informacions factuals recollides al Regest dels documents de l’Arxiu Diocesà de Barcelona relatius al jueus / Study of the conversion of Jews to Catholicism (Barcelona, 1846-1947): analysis and interpretation of factual information from the publication Regest dels documents de l’Arxiu Diocesà de Barcelona relatius al jueus. . . . . . . . . . 127 Joan Ferrer, Pere Casanellas: Eduard Feliu, primer traductor d’una novel·la hebrea moderna al català / Eduard Feliu, the first translator of a modern Hebrew novel to Catalan. . . . . . . . . . . . . . 177 Recensions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 199

9 http://revistes.iec.cat/index.php/tamid ISSN (ed. impresa): 1138-5561 ISSN (ed. electrònica): 2013-4029

9

2013

Instruccions resumides per als autors. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 219

Institut d’Estudis Catalans