Quaderns Agraris by Institut d'Estudis Catalans

SUMARI

INSTITUCIÓ CATALANA D’ESTUDIS AGRARIS Filial de l’Institut d’Estudis Catalans

QUADERNS AGRARIS

Revista de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://icea.iec.cat

QUADERNS AGRARIS

Número 39

Desembre 2015

ISSN (ed. impresa): 0213-0319 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 • http://revistes.iec.cat/index.php/QA

Institut d’Estudis Catalans

QUADERNS AGRARIS Revista de la Institució Catalana d’Estudis Agraris

Quaderns agraris és la revista periòdica de la ICEA destinada a publicar treballs i articles originals de temes relacionats amb l’agricultura, la ramaderia, la silvicultura i la indústria agroalimentària, preferentment dels Països Catalans. Quaderns agraris pretén facilitar el coneixement i la divulgació de la recerca i l’experimentació que es realitza en els àmbits indicats, així com la comunicació entre els diferents centres de recerca i docència i, sobretot, entre el món científic i tècnic i el sector agrari. Com a mitjà d’expressió dels socis de la ICEA, disposa, a més, de la secció «Agrofòrum», on tenen cabuda articles d’opinió i informatius, així com ressenyes de llibres i activitats d’interès.

DIRECTORA Anna Jacas COMITÈ EDITORIAL Anna Jacas, membre del Comitè de Publicacions de la ICEA Joan Saus, responsable del Comitè de Publicacions de la ICEA Montserrat Soliva, professora jubilada de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona

Institució Catalana d’Estudis Agraris Filial de l’Institut d’Estudis Catalans

QUADERNS AGRARIS Número 39

Desembre 2015

ISSN (ed. impresa): 0213-0319 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA

Quaderns agraris

Institució Catalana d’Estudis Agraris. Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona Tel.: 933 248 581 • Fax: 932 701 180 Adreça d’Internet: http://icea.iec.cat • Adreça electrònica: icea@iec.cat Aquesta revista és accessible en línia des dels webs http://revistes.iec.cat i http://publicacions.iec.cat.

© dels autors dels articles © Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, per a aquesta edició Primera edició: desembre de 2015 Text revisat lingüísticament per la Unitat de Correcció del Servei Editorial de l’IEC Compost per fotocomposició gama, s. l. Imprès a Open Print, SLL ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 Dipòsit Legal: B. 36785-1980 Els continguts de quaderns agraris estan subjectes —‌llevat que s’indiqui el contrari en el text, en les fotografies o en altres il·lustracions— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/ by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

SUMARI

COMPOSTS QUE ES PRODUEIXEN A CATALUNYA: CARACTERITZACIÓ I VIABILITAT DEL SEU ÚS COM A SUBSTRAT Rafaela Cáceres, Conrad Cunill i Oriol Marfà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 LA MALALTIA DE L’ENROTLLAMENT DE LA FULLA DE VINYA I VIRUS ASSOCIATS Joan Sanxis i Sergi Maicas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35 JARDINS D’UN PASSAT RECENT: EL JARDÍ DE LA FUNDACIÓ JULIO MUÑOZ RAMONET Montse Rivero-Matas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65 AGROFÒRUM ENERGIES RENOVABLES I MÓN RURAL: DESIGUALTATS I DEMOCRÀCIA Josep Puig-Boix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87 NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS PER ALS AUTORS . . . . . . . . . . . . . 101

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015)

CONTENTS

COMPOST PRODUCED IN CATALONIA: CHARACTERIZATION AND USE IN GROWING MEDIA MIXTURES Rafaela Cáceres, Conrad Cunill i Oriol Marfà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 GRAPEVINE LEAFROLL AND ASSOCIATED VIRUS Joan Sanxis i Sergi Maicas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 35 GARDENS FROM A RECENT PAST: THE GARDEN OF THE JULIO MUÑOZ RAMONET FOUNDATION Montse Rivero-Matas . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65 AGROFÒRUM RENEWABLE ENERGIES AND RURAL AREAS: INEQUALITY AND DEMOCRACY Josep Puig-Boix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87 NORMES DE PRESENTACIÓ D’ORIGINALS PER ALS AUTORS . . . . . . . . . . . . . 101

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015)

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 39 (desembre 2015), p. 7-34 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA / DOI: 10.2436/20.1503.01.56

Composts que es produeixen a Catalunya : caracterització i viabilitat del seu ús com a substrat Rafaela Cáceres, Conrad Cunill i Oriol Marfà Gestió Integral de Residus Orgànics (GIRO), Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) Rebut: 27 de novembre de 2014 - Acceptat: 10 de desembre de 2014

RESUM A Catalunya es produeixen quantitats considerables de compost. Una de les aplicacions d’aquests productes és la del seu ús en barreges de substrats. Aquest estudi pretén caracteritzar diferents tipologies de compost provinents de diferents plantes de compostatge de Catalunya. Les tipologies que s’han considerat són: el compost de la fracció orgànica dels residus municipals, el compost de residus vegetals de jardineria, el compost d’escorça de pi (o a base d’escorça) i el compost de fems. Se n’han determinat les propietats físiques, fisicoquímiques, químiques i biològiques. Els resultats mostren que les propietats físiques dels diferents materials són prou adequades. Les propietats fisicoquímiques (pH i salinitat) són bastant limitadores per a l’aplicació del compost que es pretén. A més, la composició iònica de l’extracte aquós dels materials és, sovint, desequilibrada pel que fa als macronutrients principals (N, P i K). Els residus vegetals de jardineria compostats amb matèries primeres riques en nitrogen poden ser un material amb possibilitats reals de ser incorporats de manera habitual en barreges per a la preparació de substrats. Paraules clau: fracció orgànica dels residus municipals, residus vegetals de jardineria, escorça de pi, fems.

Correspondència: Rafaela Cáceres. Gestió Integral de Residus Orgànics (GIRO), Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA). Carretera de Cabrils, km 2. 08348 Cabrils (Barcelona). Tel.: 937 507 511, extensió 1213. A/e: rafaela.caceres@irta.cat. QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

R. Cáceres, C. Cunill, O. Marfà

COMPOST PRODUCIDOS EN CATALUÑA: CARACTERIZACIÓN Y VIABILIDAD DE SU USO COMO SUSTRATO RESUMEN En Cataluña se producen cantidades considerables de compost. Una de las aplicaciones de estos productos es su uso en mezclas de sustratos. Este estudio tiene como objetivo caracterizar diferentes tipologías de compost de diferentes plantas de compostaje de Cataluña. Las tipologías que se han considerado son: el compost de la fracción orgánica de los residuos municipales, el compost de residuos vegetales de jardinería, el compost de corteza de pino (o a base de este material) y el compost de estiércol. Se han determinado sus propiedades físicas, fisicoquímicas, químicas y biológicas. Los resultados muestran que las propiedades físicas de los diferentes materiales son adecuadas. Las propiedades fisicoquímicas (pH y salinidad) son bastante limitantes para la aplicación que se persigue. Además, la composición iónica del extracto acuoso de los materiales suele ser desequilibrada respecto a los macronutrientes principales (N, P y K). Los residuos vegetales de jardinería compostados con otras materias primas ricas en nitrógeno podrían ser un material con posibilidades reales de ser incorporados de forma habitual en mezclas para la preparación de sustratos. Palabras clave: fracción orgánica de los residuos municipales, residuos vegetales de jardinería, corteza de pino, estiércol. COMPOST PRODUCED IN CATALONIA: CHARACTERIZATION AND USE IN GROWING MEDIA MIXTURES ABSTRACT Large amounts of compost are produced in Catalonia. The use of compost in substrate mixtures is a potential use of this material. The main goal of this study is to characterize different kinds of compost produced in composting plants in Catalonia. The following types have been considered: municipal waste organic fraction compost, green waste compost, pine bark compost (or compost based on pine bark) and manure compost. Physical, physico-chemical, chemical and biological properties were examined. Results show that the physical properties of the different materials are appropriate. However, the physico-chemical properties (pH and salinity) showed inadequate values for the specific use of compost as a substrate. 8

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

Composts que es produeixen a Catalunya

Moreover, the ionic composition of the aqueous solution with respect to its main nutrients (N, P and K) is unbalanced. If composted properly with other supplementary materials rich in nitrogen, green waste would be a suitable product to use in substrate mixtures. Keywords: organic fraction of municipal waste, green waste, pine bark, manure. 1. INTRODUCCIÓ A Catalunya, com a molts d’altres països del món occidental, es produeixen quantitats importants de subproductes orgànics que són susceptibles de ser emprats en agricultura. Mitjançant processos de transformació de la matèria orgànica, fonamentalment el compostatge, s’obtenen composts que tenen una qualitat agronòmica variable en funció de les matèries primeres de les quals provenen i, en part, del procés que s’ha seguit per obtenir els productes finals. Segons dades de l’Agència de Residus de Catalunya, el potencial de producció de compost a Catalunya s’estima en unes 240.000 tones anuals (Giménez et al., 2005), exceptuant els composts que es poden obtenir després de la transformació de dejeccions ramaderes. L’ús del compost com a substrat o per a preparar substrats per al cultiu en contenidor constitueix una de les opcions d’aprofitament agrícola dels subproductes orgànics. Al contrari del que succeeix quan s’aplica el compost en el sòl, l’ús del compost com a substrat implica que aquest producte ha d’entrar en contacte directe, en gran manera, amb les arrels. Per tant, qualsevol propietat desfavorable del material pot afectar directament el sistema radicular i, de retruc, el creixement vegetal. En conseqüència, els composts que s’incorporen en barreges de substrats han de reunir determinades característiques pel que fa a les seves propietats físiques, fisicoquímiques, químiques i biològiques. Gràcies a les investigacions dutes a terme en els darrers anys, particu larment mitjançant el finançament d’un projecte de transmissió de coneixement a l’empresa (TRACE) que, a més, va rebre el suport de diferents entitats del país, es va fer un treball l’objectiu del qual va ser estudiar la viabilitat de l’aprofitament de diferents tipologies de compost que es produeixen a Catalunya. L’estudi comprenia des de la caracterització de tipologies de composts produïts en diferents plantes de compostatge fins a l’experimentació duta a terme en determinats vivers del país per a comprovar la viabilitat d’aquesta aplicació. L’objecte d’aquest article és difondre els resultats obtinguts en la primera part d’aquest estudi, consistent a caracteritzar diversos composts produïts a QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

R. Cáceres, C. Cunill, O. Marfà

Catalunya amb relació a la seva possible aplicació com a substrats o medis de cultiu fora del sòl natural. 2. MATERIALS I MÈTODES 2.1. Selecció de materials Es van identificar quatre grans grups de composts susceptibles de ser emprats com a substrats o components en la preparació de substrats. En primer lloc, es va considerar el compost de la fracció orgànica dels residus municipals o FORM (C-FORM), atesa la magnitud de la seva producció, així com pel fet que d’aquest material se’n produeix arreu del territori. Aquest compost s’obté, normalment, mitjançant el cocompostatge de dues matèries primeres: les restes de menjar d’origen domiciliari amb restes vegetals d’esporga que, normalment, provenen de jardineria municipal o també domèstica. En segon lloc, es va creure molt interessant d’incloure en l’estudi el compost de residus vegetals de jardineria (C-RVJ); sovint, els C-RVJ es produeixen a les mateixes plantes de FORM ja que, com s’ha avançat, és un dels materials que es cocomposten i aquestes plantes tenen una línia de producció d’aquest tipus de compost. Però, al nostre país, també hi ha plantes de compostatge de titularitat privada que només tracten RVJ. En tercer lloc, es va considerar interessant mostrejar materials que són d’ús habitual en la fabricació de substrats, i que també es composten abans de ser utilitzats. És el cas del compost d’escorces de pi o materials preparats en el qual intervé compost d’escorça (C-ESC). Els C-ESC són àmpliament utilitzats com a substrats o components de substrats en la producció de plantes en tot tipus de vivers (Fonteno, 1996); tot i així, la substitució del C-ESC com a substrat comença a ser considerada atès l’alt poder calorífic de l’escorça de pi, que obre la possibilitat d’emprar-la com a combustible en plantes de biomassa. Finalment, també es van mostrejar alguns composts de fems (C-FEMS) que són subproductes àmpliament disponibles en tot el territori. Tot i que les seves propietats no són del tot favorables pensant en l’aplicació com a substrat del compost que se’n deriva, alguns materials com la fracció sòlida dels purins (FSP) tenen característiques adequades per a l’aplicació que ens ocupa (Raviv et al., 2005; Cáceres et al., 2006; Zhang i He, 2006). 2.2. Mostreig dels composts Es van mostrejar set composts de FORM (C-FORM) de plantes de compostatge de FORM recollida selectivament que tenien diferents nivells de 10

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

Composts que es produeixen a Catalunya

qualitat, pel que fa a la presència més o menys gran d’impropis. Inicialment, es van mostrejar els materials amb uns nivells d’impropis més baixos però, més endavant, veient que la representativitat d’aquestes plantes en el conjunt de les plantes de FORM era molt baixa, es va optar per ampliar el ventall d’instal·lacions. En algunes de les plantes de FORM també es van mostrejar composts de RVJ, a part d’haver-ho fet també en d’altres plantes que tracten exclusivament RVJ. Una planta de fabricació de substrats va ser objecte del mostreig de materials a base d’escorça (sola o barrejada amb restes vegetals de jardineria). Finalment, es van mostrejar dos composts a base de fems de vaquí en una planta de compostatge d’aquest material; també, es va considerar el compost de fracció sòlida del purí de porcí compostat en la planta pilot de compostatge del centre de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA) de Cabrils (Maresme). La caracterització analítica es va fer als laboratoris del centre de Cabrils de l’IRTA. Cada mostra es va analitzar per triplicat i, per tant, se’n va calcular la mitjana i l’error (e) corresponent a partir del nombre de repeticions (n), la desviació estàndard (s) i un factor ω depenent de n (e = ω · s/(n – 1)1/2). De cada compost se’n va analitzar una sola mostra representativa. 2.3. Mètodes fisicoquímics Per determinar el pH i la conductivitat elèctrica (CE) es va fer servir el mètode d’obtenció d’extracte aquós en la proporció volumètrica 1:1,5 (mL mostra / mL aigua); la mostra volumètrica humida es va obtenir amb un mesurador de 500 mL, sobre el qual es va aplicar una pressió de 10 g · cm–2 (Cáceres, 2003). El pH es va mesurar amb un elèctrode de pH Ross Ultra® Triode of pH/ATC (marca Thermo Scientific Orion, Nijkert, Holanda) connectat a un analitzador de ions (model EA 920, Orion Research Inc., Beverly, MA, EUA), i la CE amb un conductímetre (GLP 31, Crison Instruments, SA, Barcelona). 2.4. Mètodes químics i biològics Els mètodes químics comprenien els relacionats amb la matèria orgànica i la seva qualitat (matèria orgànica [MO], nitrogen orgànic [Norg], grau d’estabilitat de la matèria orgànica [GE], nitrogen no hidrolitzable [Nnh]). També es va determinar la concentració iònica dels macronutrients principals (nitrats [NO3–], fòsfor total soluble [Pt] i potassi soluble [K+]) en un extracte aquós del compost. La taula i recull les metodologies emprades per a determinar aquests paràmetres.

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

R. Cáceres, C. Cunill, O. Marfà

Taula I. Mètodes emprats per a la determinació dels paràmetres químics i biològics (índex de germinació [Ig]) Paràmetre

Mètode

Referències

Gravimetria indirecta per calcinació de mostra seca.

Huerta et al., 2010

Norg

Mètode Kjeldahl i quantificació amb elèctrode selectiu d’amoni connectat a un analitzador de ions (model EA 920, Orion Research Inc., Beverly, MA, EUA).

Huerta et al., 2010

Digestió en fred i calent amb àcid sulfúric (72 %) i gravimetria Huerta et al., 2010 indirecta. Expressat en percentatge sobre matèria orgànica.

Nnh

Digestió en fred i calent amb àcid sulfúric (72 %), mètode Kjeldahl del residu i destil·lació.

Huerta et al., 2010

N- NH4+

Extracte amb KCl 2 M i quantificació amb elèctrode selectiu d’amoni connectat a un analitzador de ions (model EA 920, marca Orion Research Inc., Beverly, MA, EUA).

Cáceres, 2003

Concentració de nutrients en solució aquosa del compost

Extracte aquós 1:1,5 (v/v) (vegeu el punt 2.3) i quantificació de nitrats per cromatografia iònica (equip 761 Compact IC, Metrohm AG, Herisau, Suïssa) i el Pt i K+ per ICP (equip inductively coupled plasma-optical emission spectrometer ICP-OES-730-ES, marca Varian Inc., Santa Clara, CA, EUA).

Cáceres, 2003

Relació C/Norg

Càlcul C/Norg = 0,58 · MO (%) / Norg

Jolanum i Towprayoon, 2010

Índex de germinació (Ig)

Índex que quantifica la proporció de germinació i elongació de les radícules d’enciam (Lactuca sativa) en extractes aquosos dels composts respecte d’un control amb aigua destil·lada.

Cáceres, 2003

Font: Elaboració pròpia.

2.5. Mètodes físics Es van determinar els paràmetres següents: densitat real, densitat aparent, paràmetres característics de les relacions aire/aigua obtinguts a partir de la corba d’alliberament d’aigua del substrat (Boodt et al., 1974; Martínez, 1992) (taula ii). També es va mesurar la granulometria (o distribució percentual de partícules) i els paràmetres estadístics de la distribució granulomètrica (diàmetre geomètric mitjà de les partícules [dg] i desviació estàndard de la mitjana geomètrica [σg]) (Orozco, 1995; Shirazi i Boersma, 1984). La distribució de les partícules es relaciona amb la porositat dels materials i, per tant, les relacions aire/aigua del substrat; així, per exemple, les partícules més petites de 0,5 mm afavoreixen la retenció d’aigua i les més grans afavoreixen l’aireig del substrat. 12

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

Composts que es produeixen a Catalunya

Taula II. Paràmetres físics i metodologia emprada Paràmetre

Definició

Referències

Densitat real (Dr)

Relació entre la massa del material sòlid sec i el volum real ocupat per les partícules que el formen, excloent-hi l’espai porós entre partícules.

Martínez, 1992

Densitat aparent (Dap)

Relació entre la massa del material sòlid sec i el volum que ocupa en unes condicions determinades, incloent-hi l’espai porós entre les partícules.

Boodt et al., 1974 Martínez, 1992

Porositat total (EPT)

Volum total del substrat no ocupat per partícules respecte del volum aparent total. Es calcula a partir de la densitat real i de la densitat aparent.

Martínez, 1992

Capacitat d’aireig (CA), en percentatge

Diferència entre l’EPT i el percentatge volumètric d’aigua a 10 cm de columna d’aigua (c. a.).

Corba d’alliberament d’aigua (Boodt et al., 1974)

Aigua fàcilment disponible (AFD), en percentatge

Volum d’aigua alliberada pel substrat quan la tensió augmenta de 10 a 50 cm de c. a.

Corba d’alliberament d’aigua (Boodt et al., 1974)

Aigua de reserva (AR), en percentatge

Volum d’aigua alliberada pel substrat quan la tensió augmenta de 50 a 100 cm de c. a.

Corba d’alliberament d’aigua (Boodt et al., 1974)

Aigua difícilment disponible (ADD), en percentatge

Volum d’aigua retingut pel substrat a 100 cm de c. a.

Corba d’alliberament d’aigua (Boodt et al., 1974)

Font: Martínez, 1992; Boodt et al., 1974.

3. RESULTATS I DISCUSSIÓ 3.1. Propietats fisicoquímiques pH El pH és un dels factors que més limita la utilització dels composts com a substrats, ja que solen presentar valors alts que determinen condicions d’alcalinitat no favorables per a la majoria de plantes (García de la Fuente et al., 2007). L’elevat pH dels substrats té efectes negatius sobre la disponibilitat per a les plantes de determinats nutrients com el fòsfor, el ferro, el manganès o el bor (Papafotiou et al., 2004). Els resultats mostren que el pH dels set C-FORM analitzats depassen els valors que es consideren adequats (5,2-6,3) per a l’ús de qualsevol material com a substrat (figura 1) (Bunt, 1988; Handreck i Black, 2005). Els nivells determinats en els composts es troben dins d’un interval ampli (7,5-9,0). QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

R. Cáceres, C. Cunill, O. Marfà

També els C-RVJ presenten valors de pH alts i inadequats, com d’altres autors han mostrat per a aquest tipus de materials (Benito et al., 2006). Els C-ESC han mostrat uns valors d’alcalinitat més moderats, com s’ha descrit per a aquesta tipologia de compost (Burés, 1997). Quant als C-FEMS, es constata una gran variabilitat entre els diferents materials. Normalment, aquests productes tenen una alcalinitat elevada (Marfà et al., 1998), com es va donar en dos dels materials, però el tercer compost analitzat presenta un pH força adequat ja que es va acidificar de manera natural gràcies a la nitrificació que va tenir lloc durant el compostatge (Cáceres et al., 2006); aquest darrer material es va produir en la planta de compostatge de Cabrils. Salinitat (conductivitat elèctrica) Els resultats de conductivitat elèctrica (CE) dels C-FORM mostren una gran variabilitat (figura 1); alguns dels composts mostren nivells de salinitat totalment incompatibles amb el seu ús com a substrat, ja que depassen els 10 dS · m–1. D’altres materials se situen prop del nivell de 4 dS · m–1 que s’ha establert com a límit màxim acceptable per a l’ús del compost com a substrat. Cal dir que aquest nivell de salinitat ja és relativament alt per a l’aplicació que es persegueix; així, Abad et al. (2001) estableixen el límit de 0,5 dS · m–1; però també s’ha de tenir present que, normalment, els composts —‌com d’altres materials— no s’utilitzen com a components únics en la preparació dels substrats comercials. La salinitat pot limitar la proporció de compost en la formulació d’un substrat (Pérez-Murcia et al., 2006). També cal tenir en compte que la salinitat inicial dels substrats es pot rebaixar aplicant regs inicials per rentar les sals excedentàries (Bunt, 1988; Papafotiou et al., 2004; Cáceres, 2003) i que els nivells de salinitat limitants depenen, en gran manera, de l’espècie cultivada. Pel que fa als C-RVJ, es detecta un nivell de salinitat moderadament elevat —‌per sota de 3 dS · m–1— i, per tant, compatible per a incorporar-los en la preparació de substrats (figura 1). Benito et al. (2006) van determinar valors similars en aquest mateix tipus de compost. No obstant això, aquest paràmetre sol assolir nivells molt variables en funció de si la planta de compostatge és o no coberta, ja que episodis eventuals de pluja poden rentar el compost. Com era esperable, els C-ESC presenten uns nivells de CE molt baixos i molt favorables per a la seva aplicació com a substrat; la CE per a aquest tipus de compost varia entre 0,1 i 0,6 dS · m–1 (Burés, 1997). Els composts a base de fems (C-FEMS) presenten una variabilitat alta pel que fa a la CE (figura 1). El compost produït en la planta pilot de compostatge de l’IRTA a Cabrils (Maresme) en presentava un nivell moderat, ja que, d’una banda, es tractava de la FSP, que, com s’ha dit, presenta una salinitat molt inferior als fems sòlids; d’una altra banda, aquesta FSP es va cocompos14

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

Composts que es produeixen a Catalunya

Figura 1. Propietats fisicoquímiques (pH i conductivitat elèctrica, CE) dels diferents tipus de composts Conductivitat elèctrica (dS/m) - compost de FORM

pH - compost de FORM 7,94

7,92

8,45

MÍNIM MÀXIM

OR M CF

3 CF

OR M

OR M CF

OR M

OR M CF 16

7,89

7,61

OR M CF

OR M

OR M 8,13

14 12 10

MÍNIM

MÀXIM

1 0

2 C-RVJ1

C-RVJ2

C-RVJ3

C-RJV4

MÀXIM 3 1,2

1,9

C-RVJ1

C-RVJ2

C-RVJ3

C-RJV4

Conductivitat elèctrica (dS/m) - compost a base d’escorces

pH - compost a base d’escorces 18 16

7,59

7,09

6,89

12 10 MÍNIM

MÀXIM

4 2 0 C-ESC GRUIXUDA

C-ESC PRIMA

C-ESC+RVJ

pH - compost de fems

0,9 0,2

0,1 C-ESC GRUIXUDA

C-ESC PRIMA

C-ESC+RVJ

Conductivitat elèctrica (dS/m) - compost de fems 18

9,11

8,17

6,45

10,1

5 4 3

MÍNIM

MÀXIM

3,7

4,2

C-FEMS2

C-FEMS3

1 0

MÀXIM

Conductivitat elèctrica (dS/m) - compost de RVJ

5 4

6,6

4,2

8,67

4,8

10 9 8 7 6 5 4 3 2 1 0

6,1

7,6

11,7

OR M 8

11,7

pH - compost de RVJ 10 9

13,9

8,16

7,60

9,31

8,73

8,43

10 9 8 7 6 5 4 3 2 1 0

C-FEMS1

C-FEMS2

C-FEMS3

C-FEMS1

FORM: fracció orgànica dels residus municipals; RVJ: residus vegetals de jardineria. Font: Elaboració pròpia.

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

001-106 Quaderns agraris 39.indd 15

22/01/2016 11:30:04

R. Cáceres, C. Cunill, O. Marfà

tar amb restes vegetals de jardineria, en part de naturalesa lignocel·lulòsica, fet que permet una dilució de la salinitat per la barreja dels dos materials (Cáceres et al., 2006). 3.2. Propietats químiques Matèria orgànica i nitrogen orgànic La matèria orgànica total (MO) i el nitrogen orgànic (Norg) són paràmetres que informen sobre la naturalesa dels subproductes orgànics. En cas que siguin productes ja compostats, el nivell de MO indica el grau de mineralització que ha experimentat el compost o la seva possible contaminació amb restes de sòl o d’altres impureses que s’hagin incorporat durant el procés de separació, recol·lecció o compostatge. Així mateix, el contingut de N org sol explicar la naturalesa més o menys proteica del subproducte orgànic, i també se’n pot deduir, en certa manera, el grau de mineralització, ja que, durant el compostatge, el valor d’aquest paràmetre sol augmentar a causa de l’increment relatiu dels nutrients quan el carboni que forma part de les estructures orgàniques passa a CO2. En general, és desitjable que els materials que formen part de barreges de substrats tinguin valors alts d’aquests paràmetres; Abad et al. (2001) suggereixen valors mínims de 80 % per a la MO. Els C-FORM presentaven, en general, un contingut de MO variable i, en general, de nivell intermedi (al voltant de 50 % o inferior); aquests resultats poden tenir diferents causes. Alguns dels composts, visualment, presentaven impureses com ara vidres o plàstics; aquests, especialment els vidres, que tenen una densitat alta, contribueixen a augmentar la fracció inorgànica del material. En d’altres casos, el material estava visiblement mineralitzat; és a dir, el seu procés de compostatge havia estat força perllongat. El Norg també va ser relativament variable entre els materials, però molts presentaven un contingut pròxim a l’1,5 %, nivell que es pot considerar normal per a aquest tipus de material (Benito et al., 2006). La MO dels residus vegetals de jardineria va ser molt baixa, així com el percentatge de Norg. La literatura refereix valors lleugerament superiors per a aquest tipus de compost (Benito et al., 2006). Les possibles causes del baix percentatge de MO ja s’han descrit en l’apartat corresponent al C-FORM. Pel que fa al Norg, s’ha de tenir en compte que la composició dels RVJ pot ser molt variable: des de components molt lignificats fins a petites branques més o menys llenyoses o bé fraccions tendres (fulles, brots...). En general, la contribució de materials de naturalesa proteica sol ser relativament baixa i, per aquest motiu, es tracta de materials poc nitrogenats. Els C-ESC presentaren continguts de MO alts, en general. Tot i que són materials el procés de compostatge dels quals sol ser perllongat (més de sis mesos), la matèria orgànica està força lignificada i per això, tot i que durant 16

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

Composts que es produeixen a Catalunya

Figura 2. Percentatge de matèria orgànica total (MO) i nitrogen orgànic (Norg ) dels diferents tipus de composts MO (%, sms) - compost de FORM 100

3,5

70 60 50 40

48,3

51,1

50,2

47,4

MÍNIM 2,5 2

37,2

1,5

30,1

2,19

C-FORM1A C-FORM1B C-FORM2 C-FORM3 C-FORM4 C-FORM5 C-FORM6 C-FORM7

C-FORM1A C-FORM1B C-FORM2 C-FORM3 C-FORM4

3 44,5

41,2

39,1 25,5

2,5 2 MÍNIM 1,5 1

C-RVJ1

C-RVJ2

C-RVJ3

C-RVJ4

C-RVJ1

C-RVJ2

C-RVJ3

C-RVJ4

Norg (%, sms) - compost a base d’escorces

84,7

87,6

1,35

0,6

0,5 0

1,31 0,68

3,5

69,3

3 2,5 2 MÍNIM 1,5 1 0,5

C-ESC GRUIXUDA

C-ESC PRIMA

C-ESC+RVJ

0,38

0,37

C-ESC GRUIXUDA

C-ESC PRIMA

69,1

2,5

52,5 MÍNIM

40 30

2,57

2,13

1,5 1

0,5 C-FEMS2

2,34

C-FEMS1

C-ESC+RVJ

3,5

75,8

0,6

Norg (% sms) - compost de fems

MO (%, sms) - compost de fems

C-FORM5 C-FORM6 C-FORM7

3,5

100

1,82

Norg (%, sms) - compost de RVJ

MO (%, sms) - compost a base d’escorces

1,93

1,87

1,41

MO (%, sms) - compost de RVJ

100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0

2,07

1,57

0,5

100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0

1,39

20 0

Norg (%, sms) - compost de FORM

C-FEMS3

C-FEMS1

C-FEMS2

C-FEMS3

FORM: fracció orgànica dels residus municipals; RVJ: residus vegetals de jardineria; sms: sobre matèria seca. Font: Elaboració pròpia.

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

R. Cáceres, C. Cunill, O. Marfà

el compostatge el material evoluciona, no es mineralitza excessivament. Per contra, el contingut de nitrogen del C-ESC és extremament baix, per la qual cosa, abans de la plantació, s’ha de fer una fertilització de fons adequada i el compost estar suficientment estabilitzat per tal que no doni lloc a fenòmens d’immobilització del nitrogen (Tyler et al., 1993). S’ha de tenir present que les plantes que creixen en contenidors tenen limitacions a causa del petit volum en què es desenvolupen i, per tant, el proveïment de nitrogen és molt limitat (Bunt, 1988). Els C-FEMS van presentar continguts moderats de MO, i va ser superior el contingut del material produït en la planta pilot de compostatge de l’IRTA a Cabrils. Pel que fa a la concentració de Norg, es registraren els valors més elevats de tots els composts mostrejats, atesa la naturalesa proteica d’aquests materials. Grau d’estabilitat i nitrogen no hidrolitzable El grau d’estabilitat (GE) informa de la qualitat de la matèria orgànica pel que fa a l’estabilitat. Valors alts mostren que la matèria orgànica és difícilment degradable, probablement, perquè el producte ja ha experimentat un llarg procés de compostatge o envelliment. Per al cas de l’aplicació del compost com a substrat, GE alts —‌en comparació dels inicials— garanteixen que els substrats no evolucionin un cop són al contenidor on es cultiven. Al contrari, si el substrat continués amb la seva descomposició en condicions de cultiu, podria requerir els nutrients i l’oxigen que també necessiten les plantes per a desenvolupar-se, i entrarien en competència els requeriments associats a l’estabilització de la matèria orgànica amb els inherents al creixement vegetal. El nitrogen no hidrolitzable (Nnh) informa del percentatge de nitrogen que forma part de compostos químics més estables i que, per tant, s’alliberarà lentament i estarà disponible per al cultiu a llarg termini. El Nnh també es pot considerar un indicador d’estabilitat del compost, ja que, com més proporció de nitrogen formi part de molècules orgàniques complexes, més evolucionat serà el compost. Pràcticament tots els C-FORM van mostrar un GE superior al 45 % (figura 3). Des d’aquest punt de vista, es pot considerar que aquests materials tenen una estabilitat entre mitjana i alta. El Nnh es va situar per sota de l’1 %, excepte algun cas en el qual el percentatge era molt més baix. Per tant, es pot dir que aproximadament la meitat del nitrogen del C-FORM forma part de compostos orgànics molt estables i la resta del Norg estaria disponible a mitjà termini. Els C-RVJ també presenten GE relativament alts, per sobre del 40 %, i el contingut de Nnh s’apropa al 0,5 %. Els C-ESC són els productes que van mostrar nivells de GE més alts (entre el 50 i el 60 %) i uns valors de Nnh molt baixos, d’acord amb els nivells també molt baixos de Norg que presentaven aquests materials. Els C-FEMS exhibeixen valors variables de GE (entre el 40 18

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

Composts que es produeixen a Catalunya

Figura 3. Grau d’estabilitat (GE) i nitrogen no hidrolitzable (Nnh) dels diferents tipus de composts GE (%, smo) - compost de FORM 90 80 70

3,5 54,2 50,2

55,6

46,9

56,9

53,3

46,6

50 40

2,5 2 0,98

1,5

1,06

0,5

10 0

Nnh (%, sms) - compost de FORM

100

C-FORM1A C-FORM1B C-FORM2 C-FORM3 C-FORM4 C-FORM5 C-FORM6 C-FORM7

0,42

Nnh (%, sms) - compost de RVJ

4 55,3 46,3

59,7

3 2,5

39,8

2 1,5 1 0,5

C-RVJ1

C-RVJ2

C-RVJ3

C-RVJ4

0,54

0,49

C-RVJ1

C-RVJ2

60,7 48,6

48,2

0,62

C-RVJ3

C-RVJ4

3,5 3 2,5 2 1,5 1 0,5

C-ESC GRUIXUDA

C-ESC PRIMA

C-ESC+CRV

0,23

4 3,5

0,47

0,27

C-ESC GRUIXUDA

GE (%, smo) - compost de fems

C-ESC PRIMA

C-ESC+CRV

Nnh (% sms) - compost de fems

3 59,3

2,5 42,5

50 40

2 1,5

1,43

0,48 0,92

0,5

10 0

0,69

Nnh (%, sms) - compost a base d’escorces

0,59

3,5

100

0,94

0,18

GE (%, smo) - compost a base d’escorces 100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0

0,85

C-FORM1A C-FORM1B C-FORM2 C-FORM3 C-FORM4 C-FORM5 C-FORM6 C-FORM7

GE (%, smo) - compost de RVJ 100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0

1,03

C-FEMS1

C-FEMS2

C-FEMS3

C-FEMS1

C-FEMS2

C-FEMS3

FORM: fracció orgànica dels residus municipals; RVJ: residus vegetals de jardineria; smo: sobre matèria orgànica; sms: sobre matèria seca. Font: Elaboració pròpia.

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

001-106 Quaderns agraris 39.indd 19

22/01/2016 11:30:05

R. Cáceres, C. Cunill, O. Marfà

i el 60 %), mentre que els valors de Nnh van ser molt alts, d’acord amb el percentatge alt de Norg d’aquest tipus de subproducte. Nivell de fertilitat dels composts: nitrats (NO3–), Pt i K+ La composició iònica de la solució aquosa dels composts pel que fa als elements fertilitzants principals (N, P i K) és un dels paràmetres més importants per tal de preveure la fertilització dels substrats d’acord amb els requeriments dels cultius. Els nitrats, el K i el P dels substrats se solen determinar en un extracte aquós obtingut d’una mostra volumètrica. En aquest cas, a més, els resultats s’han expressat amb relació al contingut hídric que tenen aquests materials a capacitat de contenidor per tal de fer comparables aquests resultats amb els d’altres materials que tindran continguts hídrics diferents. Pel que fa als nitrats, es pot comprovar la gran variabilitat que presenten els C-FORM respecte a aquest material (figura 4). Probablement, aquests composts hauran experimentat nivells diferents de nitrificació durant el compostatge, que, normalment, està relacionada amb el contingut nitrogenat de la matèria primera i la durada del procés, a part d’altres factors que hi poden influir (Cáceres et al., 2006). Els C-RVJ poden presentar nivells més baixos de nitrats, depenent de l’origen concret de les restes vegetals, però, en algun cas, els nivells depassen els òptims aconsellables. En general, s’ha descrit que aquests materials tenen nivells baixos de nitrats, especialment en comparar-los amb d’altres composts de subproductes com els C-FORM o C-FEMS (Benito et al., 2006). Els C-ESC van presentar nivells pràcticament nuls d’aquest paràmetre, atesa la naturalesa que tenen, i d’acord amb el que refereix la bibliografia (Burés, 1997); per tant, cal tenir en compte que aquest material s’ha de fertilitzar convenientment a l’inici del cultiu i/o aplicar-hi solució fertilitzant de manera continuada. Els composts de fems presenten nivells alts d’aquest paràmetre, que superen l’interval òptim recomanat per als substrats. El nivell de Pt dels composts va ser molt feble en pràcticament tots els C-FORM, C-RVJ i C-ESC, mentre que els composts de fems van presentar nivells molt superiors als intervals recomanats (figura 5). Per contra, tots els materials analitzats a excepció dels C-ESC tenen unes concentracions de K+ molt altes, i en destaquen els C-FORM i C-FEMS. La concentració elevada de K+ respecte de nitrats o Pt en els C-RVJ ha estat descrita per d’altres autors (Benito et al., 2006). Aquestes determinacions es van fer sobre un extracte aquós; això significa que els nutrients es troben dissolts en la fase aquosa del substrat i poden ser perduts per lixiviació amb molta facilitat (Tyler et al., 1993). D’aquests resultats es dedueix que els composts són materials heterogenis i llur aplicació com a substrat s’ha de restringir a alguns materials. Atesa la composició que tenen, algunes de les matèries primeres que han donat lloc als composts analitzats presenten característiques complementàries i es 20

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

Composts que es produeixen a Catalunya

Figura 4. Concentració de nitrats (NO3–) dels diferents tipus de composts NO3– (mg/L a CC) - compost de FORM 1.800 1.600 1.400 1.200 933

1.000 800

MÍNIM

600

306

400

247

200

MÀXIM 117

111

RM 7

CFO

RM 5

CFO

RM 4

CFO

RM 3

CFO

RM 2

CFO

RM 1B

CFO

RM 1A

CFO

RM 6

37,4

NO3– (mg/L a CC) - compost de RVJ 1.800 1.600

1.311

1.400 1.200 1.000

MÍNIM

800

MÀXIM

600 400 200 0

229 2,5 C-RVJ1

20,7

C-RVJ2

C-RVJ3

C-RVJ4

NO3– (mg/L a CC) - compost a base d’escorces 1.800 1.600 1.400 1.200 1.000 MÍNIM

800

MÀXIM

600 400 200 0

18,6

3,1

C-ESC GRUIXUDA

C-ESC PRIMA

C-ESC+RVJ

NO3– (mg/L a CC) - compost de fems 1.800 1.600 1.322

1.400 1.200

1.057

1.000

807

800

MÍNIM MÀXIM

600 400 200 0

C-FEMS1

C-FEMS2

C-FEMS3

FORM: fracció orgànica dels residus municipals; RVJ: residus vegetals de jardineria. Nota: Les concentracions s’expressen en pes (mg) per unitat volumètrica (L) de substrat a capacitat de contenidor (CC). Font: Elaboració pròpia.

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

R. Cáceres, C. Cunill, O. Marfà

Figura 5. Concentració de fòsfor total (Pt ) i potassi (K+) solubles dels diferents tipus de composts Pt (mg/L a CC) - compost de FORM

K+ (mg/L a CC) - compost de FORM 4.000

300

3.500

250

3.000 2.500

200

2.000 150

MÍNIM MÀXIM

100

1.500 1.000

1.645

1.409

1.099

Pt (mg/L a CC) - compost de RVJ

6 CF

OR M

OR M CF

OR M

2.500 MÍNIM MÀXIM

100 50 1,4

2,3

10,4

9,2

C-RVJ1

C-RVJ2

C-RVJ3

C-RVJ4

2.000 1.000 0

Pt (mg/L a CC) - compost a base d’escorça

MÍNIM MÀXIM

1.157

1.500 500

527

286

417

C-RVJ1

C-RVJ2

C-RVJ3

C-RVJ4

K+ (mg/L a CC) - compost a base d’escorça

300

4.000 3.500

250

3.000

200

2.500

150

MÍNIM MÀXIM

100

2.000

MÍNIM MÀXIM

1.500 1.000

18,4 C-ESC GRUIXUDA

13,2

10,7

C-ESC PRIMA

C-ESC+RVJ

500 0

655 90,7

K+

295 4.000

250

132,2

C-ESC GRUIXUDA

Pt (mg/L a CC) - compost de fems 300

C-ESC PRIMA

C-ESC+RVJ

(mg/L a CC) - compost de fems

4.141

3.822

3.500

213

3.000

200

2.500

129

MÍNIM MÀXIM

100

2.001

2.000 1.500

MÍNIM MÀXIM

1.000

50 0

3.000

150

3.500

200

OR M

4.000

250

OR M

K+ (mg/L a CC) - compost de RVJ

300

4,9

OR M

6,6

OR M

9,3

5,9

3,7

CFORM1A CFORM1B CFORM2 CFORM3 CFORM4 CFORM5 CFORM6 CFORM7

0 9,7

657

457

500 50

MÍNIM MÀXIM

1.129

723

695

500 C-FEMS1

C-FEMS2

C-FEMS3

C-FEMS1

C-FEMS2

C-FEMS3

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

Composts que es produeixen a Catalunya

podrien cocompostar per tal d’obtenir productes més equilibrats i amb més possibilitats de ser emprats com a substrats. 3.3. Propietats físiques S’ha demostrat que les propietats físiques dels substrats, en especial les que tenen a veure amb la porositat, i les relacions aigua-aire del volum que poden explorar les arrels, determinen en gran manera el desenvolupament de les plantes cultivades (Bilderback et al., 2005). Espai porós total i densitat aparent L’espai porós total (EPT) és un paràmetre físic important que cal considerar en els materials que es poden fer servir com a medi de cultiu. S’ha descrit que, com a mínim, el 85 % del volum dels substrats hauria d’estar disponible per a la retenció d’aigua o bé per a l’aireig del substrat (Boodt, 1975; Abad et al., 2001). Els C-FORM presenten porositats entre el 70 % i el 82 % (figura 6); tot i no tractar-se de valors òptims, són relativament acceptables per a l’aplicació dels composts com a substrat i per això aquests materials s’haurien de barrejar amb d’altres per millorar-ne l’EPT. Els resultats per als C-RVJ també són similars. Per contra, els C-ESC presenten, en tots els casos, porositats per sobre del 85 % i, per tant, dins de l’interval considerat òptim per a l’aplicació com a substrat (Burés, 1997). S’ha vist que els C-FEMS també poden tenir valors d’EPT entre òptims i acceptables. En conjunt, els valors obtinguts són els habituals en medis de cultiu orgànics (75-85 %) (Fonteno, 1996). La densitat aparent (Dap) del substrat és un paràmetre important que cal considerar, ja que, a part d’altres consideracions relatives a la hidrologia dels substrats, la baixa densitat del substrat permet la manipulació adequada dels contenidors; aquest aspecte és especialment rellevant en tests relativament grans. D’aquesta manera, es considera que els valors han de trobar-se per sota de 0,4 g · mL–1, encara que alguns autors estableixen el valor ideal de Dap en 0,215 g · mL–1. Valors massa baixos d’aquest paràmetre comportarien problemes si els substrats s’empressin en vivers a l’exterior ubicats a zones amb vents forts, pels problemes de maneig que comportaria la caiguda dels contenidors i per les mesures addicionals que s’haurien d’adoptar, com ara la instal·lació d’elements de suport o tallavents. En general, els valors de Dap del C-FORM són relativament alts i superiors, en molts casos, al llindar esmentat (figura 6). Els C-RVJ presenten valors prou adequats d’aquest paràmetre amb l’excepció d’un cas en què és superior al límit establert. Els C-ESC prenen valors al voltant de 0,2 g · mL–1, el mateix que succeeix amb alguns dels C-FEMS, tal com descriu la bibliografia (Fonteno, 1996). En aquests casos, la Dap s’atansa als valors que presenten les torbes rosses d’esfagne (Boodt, 1975; Handreck i Black, 2005). QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

R. Cáceres, C. Cunill, O. Marfà

Figura 6. Espai porós total (EPT) i densitat aparent (Dap) dels diferents tipus de composts Dap (g/mL) - compost de FORM

EPT (%) - compost de FORM 80,5

77,9

81,5

80,4

0,8

80,1

0,65

0,7

71,9

0,6

0,55

0,51

0,46

0,5

0,42

0,4 MÍNIM

OR M

OR M CF

3 CF

OR M

OR M CF

OR M

0,1

OR M 90

CFORM1A CFORM1B CFORM2 CFORM3 CFORM4 CFORM5 CFORM6 CFORM7

Dap (g/mL) - compost de RVJ

82,4

80,7

0,8

82,2

0,7

71,6

0,67

0,6 0,5

0,43

0,4 MÍNIM

C-RVJ1

C-RVJ2

C-RVJ3

C-RVJ4

87,7

88,1

MÀXIM

C-RVJ1

C-RVJ3

C-RVJ4

Dap (g/mL) - compost a base d’escorces 0,7 0,6 0,5 0,4

50 MÍNIM

40 30

MÀXIM

0,3 0,2

0,2

C-ESC GRUIXUDA

C-ESC PRIMA

0,2

0,25

0,1

10 C-ESC GRUIXUDA

C-ESC PRIMA

C-ESC+RVJ

81,2

89,5

C-ESC+RVJ

Dap (g/mL) - compost de fems

EPT (%) - compost de fems 0,8

88,5

0,7

0,6

0,5

0,4

50 MÍNIM

40 30

0,38 MÀXIM

0,3 0,2

0,19

0,21

C-FEMS2

C-FEMS3

0,1

10 0

C-RVJ2

0,8

86,8

0,39

0,1

100

0,38

0,3 0,2

0,42 MÀXIM

EPT (%) - compost a base d’escorces 100

0,41

0,3

EPT (%) - compost de RVJ 100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0

0,38

0,2

75,1

76,9

100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0

C-FEMS1

C-FEMS2

C-FEMS3

C-FEMS1

FORM: fracció orgànica dels residus municipals; RVJ: residus vegetals de jardineria. Font: Elaboració pròpia.

001-106 Quaderns agraris 39.indd 24

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

22/01/2016 11:30:06

Composts que es produeixen a Catalunya

Capacitat d’aireig La capacitat d’aireig del substrat (CA) s’associa al percentatge d’espai porós disponible que possibilita la respiració a escala del sistema radicular de les plantes en condicions de capacitat de contenidor. Es recomanen valors per sobre del 10 %, tot i que molts autors recomanen valors més alts (20-30 %) (Abad et al., 2001). Fins i tot, en la pràctica, són admesos valors superiors per a evitar la humectació excessiva del substrat i, per tant, prevenir condicions favorables per al desenvolupament de malalties originades per fitopatògens radiculars o vasculars. Tant els C-FORM com els C-RVJ mostren valors de CA per sota del 30 % (figura 7); en general, es tracta de valors prou adequats. Per contra, els valors de CA dels C-ESC se situen en l’interval del 30-50 % en funció de les condicions i de la granulometria dels composts. Els C-FEMS van mostrar valors molt variables. Aigua fàcilment disponible i aigua de reserva L’aigua fàcilment disponible (AFD) del substrat informa sobre la proporció d’aigua que està continguda en els porus de diàmetre comprès entre 100 i 300 μm, és a dir, els porus de mida mitjana de l’espai porós dels substrats. La bibliografia recomana valors dins de l’interval del 20-30 %. Tant per al cas dels C-FORM com per al cas dels C-RVJ, els valors d’AFD se situen pràcticament en tots els casos lleugerament per sota del límit inferior recomanat. Per als C-ESC i C-FEMS, els valors de totes les mostres no assoleixen el nivell mínim de l’interval indicat (figura 8). Aquesta tendència es repeteix per al següent paràmetre mesurat, l’aigua de reserva (AR), amb valors generalment febles (figura 8). Per augmentar els valors de retenció d’aigua del compost d’escorça es poden addicionar materials amb AFD més elevats, ja que això faria possible, a més, la millora de l’absorció de nutrients per part de la planta cultivada (Tyler et al., 1993). En qualsevol cas, el coneixement de les característiques físiques i hidrològiques dels composts i de les seves possibles barreges per a conformar substrats de cultiu permet establir programacions adequades del reg per tal d’optimitzar al màxim l’ús de l’aigua i dels nutrients (Tyler et al., 1993; Bustamante et al., 2012). Aigua difícilment disponible i densitat real Finalment, l’aigua difícilment disponible (ADD) dels substrats estudiats, que és la que retenen els porus de diàmetre més petit (de 50 μm o inferior, habitualment localitzats dins de les partícules del substrat), se situa dins l’interval desitjable (figura 9). Quant a la densitat real (Dr), la bibliografia situa els intervals òptims entre 1,4 i 2,0 g · mL–1. Els composts C-FORM i C-RVJ presenten uns valors similars i que depassen el límit superior establert, mentre que la resta de materials (C-ESC i C-FEMS) mostren valors dins l’interval òptim (figura 9). QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

R. Cáceres, C. Cunill, O. Marfà

Figura 7. Capacitat d’aireig (CA) i aigua disponible (AD) dels diferents tipus de composts AD (%) - compost de FORM

CA (%) - compost de FORM

40 24,2

27,3

21,2

22,4

10,9

29,1

25,7

30 MÍNIM

16,3

20,4

25,6

28,2

25,6

20,5

15,3

CFORM1A CFORM1B CFORM2

CFORM3

CFORM4

CFORM5

CFORM6

CFORM7

CFORM1A CFORM1B CFORM2

CA (%) - compost de RVJ 60

30,1

20,7

MÍNIM

13,4

C-RVJ1

C-RVJ2

C-RVJ3

25,7 21,3

C-RVJ1

45,8

49,4

C-RVJ4

39,7

30 MÍNIM

30 20

13,8

12,1

10 C-ESC GRUIXUDA

C-ESC PRIMA

C-ESC+RVJ

C-ESC GRUIXUDA

CA (%) - compost de fems

C-ESC PRIMA

10,9

C-ESC+RVJ

AD (%) - compost de fems

50 37,2

40 25,3

26,3

30 MÍNIM

18,9

21,9 12,4

10 0

C-RVJ3

C-RVJ2

AD (%) - compost a base d’escorces

CA (%) - compost a base d’escorces

23,9

17,9

C-RVJ4

60 50

CFORM7

10 0

CFORM6

31,4

CFORM4 CFORM5

AD (%) - compost de RVJ

CFORM3

0 C-FEMS1

C-FEMS2

C-FEMS3

C-FEMS1

C-FEMS2

C-FEMS3

FORM: fracció orgànica dels residus municipals; RVJ: residus vegetals de jardineria. Font: Elaboració pròpia.

001-106 Quaderns agraris 39.indd 26

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

22/01/2016 11:30:06

Composts que es produeixen a Catalunya

Figura 8. Aigua fàcilment disponible (AFD) i aigua de reserva (AR) dels diferents tipus de composts AFD (%) - compost de FORM

AR (%) - compost de FORM

50 40

40 19,3

30 21,5

20,8

16,5

MÍNIM MÀXIM

14,7

11,4

5,8 4,1

3,9

40 16,5

19,1

15,1

18,9

MÍNIM MÀXIM

C-RVJ2

C-RVJ3

4,8

6,6

C-RVJ1

C-RVJ2

40 MÍNIM MÀXIM

10,6

7,7

C-ESC GRUIXUDA

C-ESC PRIMA

C-ESC+RVJ

10 0

15,9

MÍNIM MÀXIM

10,6

C-FEMS1

6 CF

OR M

OR M CF

4 3,2

3,3

C-ESC PRIMA

C-ESC+RVJ

C-FEMS3

MÍNIM MÀXIM

20 10

C-FEMS2

OR M

4 C-ESC GRUIXUDA

AR (%) - compost de fems 60

16,9

MÍNIM MÀXIM

AFD (%) - compost de fems

C-RVJ4

C-RVJ3

AR (%) - compost a base d’escorça 60

8,1

4,9 2,8

AFD (%) - compost a base d’escorça 60

MÍNIM MÀXIM

C-RVJ4

OR M

10 C-RVJ1

AR (%) - compost de RVJ

OR M

CFORM7

4,2

CFORM6

OR M

CFORM5

AFD (%) - compost de RVJ

6,3

3,7

3,9

1A CFORM4

OR M

CFORM3

OR M

CFORM1A CFORM1B CFORM2

5,8

MÍNIM MÀXIM

22,4

16,3

10,5 1,8

C-FEMS1

C-FEMS2

C-FEMS3

FORM: fracció orgànica dels residus municipals; RVJ: residus vegetals de jardineria. Font: Elaboració pròpia.

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

R. Cáceres, C. Cunill, O. Marfà

Figura 9. Aigua difícilment disponible (ADD) i densitat real (Dr ) de diferents tipus de composts 3 47

50 40

2,5

38,6 27,1

35,9 30,2

32,8

2,2

MÍNIM MÀXIM

OR M

OR M CF

OR M

3 CF

OR M

CFORM1A CFORM1B CFORM2 CFORM3 CFORM4 CFORM5 CFORM6 CFORM7

Dr (g/mL) - compost de RVJ

2,5 36,9

34,3

2,4 2,2

28,2

MÍNIM MÀXIM

1,5

MÍNIM MÀXIM

1 0,5

10 C-RVJ1

C-RVJ2

C-RVJ3

C-RVJ4

C-RVJ1

ADD (%) - compost a base d’escorça 3

2,5

C-RVJ4

1,7

1,6

26,5 MÍNIM MÀXIM

C-RVJ3

1,9

34,7 29,8

C-RVJ2

Dr (g/mL) - compost a base d’escorça

1,5

MÍNIM MÀXIM

1 0,5

10 C-ESC GRUIXUDA

C-ESC PRIMA

C-ESC+RVJ

C-ESC GRUIXUDA

ADD (%) - compost de fems 60 49,9

C-ESC PRIMA

C-ESC+RVJ

Dr (g/mL) - compost de fems

3 2,5 36,8

30,4

MÍNIM MÀXIM

1,8

1,9

1,5

MÍNIM MÀXIM

1 0,5

10 0

2,2

2,1

33,1

2,1

ADD (%) - compost de RVJ

2,1

1,5

2,1

0,5

2,1

2,3

2,2

2,1

Dr (g/mL) - compost de FORM

ADD (%) - compost de FORM

C-FEMS1

C-FEMS2

C-FEMS3

C-FEMS1

C-FEMS2

C-FEMS3

FORM: fracció orgànica dels residus municipals; RVJ: residus vegetals de jardineria. Font: Elaboració pròpia.

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

Composts que es produeixen a Catalunya

Diàmetre de les partícules i desviació estàndard de la mitjana geomètrica La distribució de la mida de les partícules sòlides dels substrats i, per tant, la porositat interparticular, afecta l’equilibri entre l’aigua disponible (AD = AFD + AR) i la capacitat d’aireig del material (figura 7) (Tian et al., 2012). S’ha documentat que l’interval òptim del diàmetre geomètric mitjà de les partícules (dg) se situa entre 1 i 2,3 mm (Marfà i Cáceres, 1998); aquest interval permetria obtenir una retenció suficient d’aigua junt amb una capacitat d’aireig del material adequada (Abad et al., 2001; Benito et al., 2006). Una alta proporció de partícules de diàmetre entre 0,25 i 0,35 mm podria comportar limitacions d’aireig del substrat. S’ha determinat que les partícules inferiors a 0,5 mm (en particular, entre 0,1 i 0,25 mm) influencien de manera determinant la porositat i la retenció d’aigua, la seva abundància genera problemes d’embassament i d’asfíxia de les plantes (Handreck, 1983). Els resultats mostren que els composts C-FORM i C-RVJ presentaven diàmetres de partícula al voltant d’1 mm i, per tant, se situen a prop del límit inferior ideal per a materials que es facin servir com a substrats (figura 10). Per contra, els composts C-ESC i C-FEMS mostren valors més alts, en general, quasi sempre dins l’interval òptim. La mida de les partícules dels C-ESC s’adiu amb la descrita a la bibliografia per a aquesta mena de composts, que situa la major part de les partícules en l’interval d’1,0 a 2,5 mm (Tyler et al., 1993). Òbviament, el diàmetre geomètric mitjà del compost d’escorça de mida gruixuda és molt més gran que el corresponent a l’escorça de mida prima. 3.4. Propietats biològiques: índex de germinació Pel que fa a la fitotoxicitat dels materials estimada amb l’índex de germinació (Ig), es pot comprovar que molts C-FORM van presentar percentatges de germinació relativament alts (superiors al 80 %) per a qualsevol dilució de l’extracte aquós del compost (figura 11). Això no obstant, tres dels materials van mostrar valors d’Ig menors depenent del grau de dilució de l’extracte aquós. D’aquests, dos presentaven valors de salinitat superiors a 10 dS · m–1, cosa que pot explicar Ig baixos (figura 1). Els C-RVJ i els C-ESC van presentar Ig superiors al 80 %, independentment del grau de dilució de l’extracte aquós del compost. Finalment, dos dels C-FEMS van presentar valors inferiors al 80 %: C-FEMS2 per a dilucions del 75 % i C-FEMS3 per a dilucions del 100 % i del 75 %. 4. CONCLUSIONS S’han determinat les propietats de quatre grans tipologies de compost que es produeixen a Catalunya. S’ha posat de manifest que determinades QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

R. Cáceres, C. Cunill, O. Marfà

Figura 10. Diàmetre geomètric mitjà de les partícules (dg ) i desviació estàndard de la mitjana geomètrica (σg ) dels diferents tipus de composts dg (mm) - compost de FORM

4,5

4,5 4

3,5

2,5 2 1,5

1,2

1,4

1,2 0,8

0,9

MÍNIM MÀXIM

5 4,5 4 3,5 3 2,5 2 1,5 1 0,5 0

3,5

3,05

CFORM6

CFORM7

2,77

2,5 2

CFORM1A CFORM1B CFORM2 CFORM3 CFORM4 CFORM5 CFORM6 CFORM7

CFORM1A CFORM1B

CFORM2

1,5

MÍNIM MÀXIM

1,3 0,9

C-RVJ1

0,9

C-RVJ2

C-RVJ3

C-RVJ4

dg (mm) - compost a base d’escorça 3,6

2,1

C-ESC GRUIXUDA

C-ESC PRIMA

CFORM3

CFORM4

CFORM5

σg - compost de RVJ

dg (mm) - compost de RVJ

1,8

MÍNIM MÀXIM

C-ESC+RVJ

5 4,5 4 3,5 3 2,5 2 1,5 1 0,5 0

3,6

3,38

3,42

C-RVJ1

C-RVJ2

3,48

C-RVJ3

C-RVJ4

σg - compost a base d’escorça

3,02

3 2,9

C-ESC GRUIXUDA

C-ESC PRIMA

C-ESC+RVJ

σg - compost de fems

dg (mm) - compost de fems 5 4,5 4

2,8

3,5

2,8

3 2

1,5

MÍNIM MÀXIM

2,75

2 1,5

1 0,5 C-FEMS2

3,56

2,5

0,5 C-FEMS1

3,4

2,5

3,05

4,5 3,5

3,82 3,24

0,5

5 4

3,95

3,92

1,5

0,8

0,5 0

σg - compost de FORM

C-FEMS3

C-FEMS1

C-FEMS2

C-FEMS3

FORM: fracció orgànica dels residus municipals; RVJ: residus vegetals de jardineria. Font: Elaboració pròpia.

001-106 Quaderns agraris 39.indd 30

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

22/01/2016 11:30:07

Composts que es produeixen a Catalunya

Figura 11. Índex de germinació (Ig ) dels diferents tipus de composts per a diverses concentracions de l’extracte aquós Ig (%), segons % diluc. extr. aquós - compost de FORM 140 120 100 80

100 %

75 % 50 %

25 %

M 7

M 6

M 5

M 4

M 3

M 2 OR

M 1B

OR CF

M 1A

Ig (%), segons % diluc. extr. aquós - compost de RVJ 140 120 100 100 %

75 %

50 % 25 %

40 20 0

C-RVJ1

C-RVJ2

C-RVJ3

C-RVJ4

Ig (%), segons % diluc. extr. aquós - compost a base d’escorça 140 120 100 100 %

75 %

50 %

25 %

20 0

C-ESC GRUIXUDA

C-ESC PRIMA

C-ESC+RVJ

Ig (%), segons % diluc. extr. aquós - compost de fems 140 120 100 100 % 75 % 50 % 25 %

80 60 40 20 0

C-FEMS1

C-FEMS2

C-FEMS3

FORM: fracció orgànica dels residus municipals; RVJ: residus vegetals de jardineria. Font: Elaboració pròpia.

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

R. Cáceres, C. Cunill, O. Marfà

tipologies de compost presenten una alta variabilitat en la seva composició, que es relaciona amb els materials de partida o amb aspectes relacionats amb la tècnica de compostatge, com ara la cobertura, o no, de la planta de compostatge. Tot i que aquesta dispersió no permet inferir conclusions globals sobre la viabilitat de l’ús d’un determinat compost per a l’aplicació com a substrat, sí que proporciona informació valuosa perquè els composts de més qualitat puguin ser considerats per a aquest ús. En general, les propietats físiques dels materials són adequades per a l’ús dels composts en les barreges dels substrats. Les relacions aire-aigua inadequades d’alguns materials concrets es podrien corregir mitjançant la barreja amb materials de característiques complementàries. Atès que les propietats físiques incideixen, sobretot, en la gestió del reg, aquesta es podria adaptar (freqüència i dosi d’irrigació) en funció de les propietats físiques i hidrològiques dels composts o de les seves barreges. L’alcalinitat i la salinitat altes són les característiques que més condicionen l’ús dels composts analitzats en barreges de substrats. L’alta salinitat, a més, sol estar associada a una composició de la fase aquosa del substrat desequilibrada pel que fa als macronutrients N, P i K. D’entre els materials estudiats, els residus vegetals de jardineria es postulen com a productes que, barrejats amb d’altres materials de propietats complementàries —‌i si assoleixen prou estabilitat mitjançant compostatge—, podrien formar part de barreges per a la preparació de substrats. Alguns dels materials es podrien emprar en les barreges per a la preparació de substrats afegint-los en dosificacions limitades i/o fer-los servir com a fertilitzants d’alliberament lent. 5. AGRAÏMENTS Els autors agraeixen el suport del Ministeri d’Economia i Competitivitat (MINECO) a través del projecte TRACE2009_0274, i també a les entitats següents, que també han contribuït a finançar el projecte: Agència de Residus de Catalunya, COPERSA, Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Medi Natural, Establiments SABATER, Federació de Viveristes de Catalunya, Planta de Compostatge de Cabrils, TERVEX Terres Vegetals. Igualment, reconeixen la col·laboració d’Anna M. Puerta en la realització de tasques analítiques. BIBLIOGRAFIA Abad, M.; Noguera, P.; Burés, S. (2001). «National inventory of organic wastes for use as growing media for ornamental potted plant production: case study in Spain». Bioresource Technology, vol. 77, p. 197-200. 32

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

Composts que es produeixen a Catalunya

Benito, M.; Masaguer, A.; Moliner, A.; Antonio, R. de (2006). «Chemical and physical properties of pruning waste compost and their seasonal variabil ity». Bioresource Technology, vol. 97, p. 2071-2076. Bilderback, T. E.; Warren, S. L.; Owen, Jr J. S.; Albano, J. P. (2005). «Healthy substrates need physical tools». Hortic. Technolo., vol. 15, p. 747-751. Boodt, M. de (1975). «Caractères physiques et disponibilité en eau des substrats». Annales de Gembloux, núm. 81, p. 59-72. Boodt, M. de; Verdonck, O.; Capppaert, I. (1974). «Method for measuring the water release curve of organic substrates». Acta Horticulturae, núm. 37, p. 2054-2062. Bunt, A. C. (1988). Media and mixes for container-grown plants. 2a ed. Londres: Unwin Hyman Ltd. Burés, S. (1997). Sustratos. Madrid: Ediciones Agrotécnicas, SL. ISBN: 8487480-75-6. 342 p. Bustamante, M. A.; Alburquerque, J. A.; Restrepo, A. P.; Fuente, C. de la; Paredes, C.; Moral, R.; Bernal, M. P. (2012). «Co-composting of the solid fraction of anaerobic digestates to obtain added-value materials for use in agriculture». Biomass and Bioenergy, vol. 43, p. 26-35. Cáceres, R. (2003). Compostatge de fems de boví i aprofitament del compost en la formulació de substrats per al cultiu en contenidor d’espècies arbustives. Tesi doctoral. Universitat de Lleida. 394 p. Cáceres, R.; Flotats, X.; Marfà, O. (2006). «Changes in the chemical and physicochemical properties of the solid fraction of cattle manure slurry during composting using different aeration strategies». Waste Management, vol. 26, p. 1081-1091. Fonteno, W. C. (1996). «Growing media: types and physical/chemical properties». A: Reed, D. W. (ed.). A grower’s guide to water, media, and nutrition of greenhouse crops, p. 93-122. Batavia, Illinois: Ballpublishing. García de la Fuente, R.; Carrión, C.; Botella, S.; Fornes, F.; Noguera, V.; Abad, M. (2007). «Biological oxidation of elemental sulphur added to three composts from different feedstocks to reduce their pH for horticultural purposes». Bioresource Technology, vol. 98, p. 3561-3569. Giménez, A.; Soliva, M.; Huerta, O. (2005). Estudio del mercado del compost en Cataluña. Castelldefels: Universitat Politècnica de Catalunya. Escola Superior d’Agricultura de Barcelona. Handreck, K. A. (1983). «Particle size and the physical properties of growing media for containers». Commun. Soil Sci. Plant Anal., vol. 14, p. 209222. Handreck, K.; Black, N. (2005). Growing media for ornamental plants and turf. Sydney: UNSW Press. 544 p. Huerta, O.; López, M.; Soliva, M. (2010). Procés de compostatge: caracterització de mostres. Barcelona: Diputació de Barcelona. (Estudis. Sèrie Medi Ambient; 2) QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

R. Cáceres, C. Cunill, O. Marfà

Jolanun, B.; Towprayoon, S. (2010). «Novel bulking agent from clay residue for food waste composting». Bioresource Technology, vol. 101, p. 44844490. Marfà, O.; Cáceres, R. (1998). «Valorització de residus orgànics com a substrats hortícoles». A: Aprofitament agronòmic de residus orgànics: 4t Curs d’Enginyeria Ambiental. Lleida, 26-27-28 d’octubre de 1998. Lleida: Paperkite, p. 259-276. Marfà, O.; Tort, J. M.; Olivella, C.; Cáceres, R.; Martínez, F. X. (1998). «Cattle manure compost as substrate II. Conditioning and formulation of growing media for cut flower cultures». Acta Horticulturae, núm. 569, p. 305-312. Martínez, F. X. (1992). «Propuesta de metodología para la determinación de las propiedades físicas de los sustratos». A: Actas de las I Jornadas de Sustratos SECH. Orozco, R. (1995). Propiedades físicas e hidrológicas de perlitas utilizadas para cultivos sin suelo. Su implicación con las relaciones sustrato-aguaplanta y con el riego de cultivos hortícolas. Tesi doctoral. Universitat de Lleida. Papafotiou, M.; Phsyhalou, M.; Kargas, G.; Chatzipavlidis, I.; Chronopoulos, J. (2004). «Olive-mill wastes compost as growing medium component for the production of poinsettia». Scientia Horticulturae, vol. 102, p. 167175. Pérez-Murcia, M. D.; Moral, R.; Moreno-Caselles, J.; Pérez-Espinosa, A.; Paredes, C. (2006). «Use of composted sewage sludge in growth media for broccoli». Bioresource Technology, vol. 97, p. 123-130. Raviv, M.; Oka, Y.; Katan, J.; Hadar, Y.; Yogev, A.; Medina, S.; Krasnowsky, A.; Ziadna, H. (2005). «High-nitrogen compost as medium for organic contain er-grown crops». Bioresource Technology, vol. 96, p. 419-427. Shirazi, M. A.; Boersma, L. (1984). «A unifying quantitative analysis of soil texture». Soil Sci. Soc. Am. J., vol. 48, p. 142-147. Tian, Y.; Sun, X.; Li, S.; Wang, H.; Wang, L.; Cao, J.; Zhang, L. (2012). «Biochar made from green waste as peat substitute in growth media for Calathea rotundifolia cv. Fasciata». Scientia Horticulturae, vol. 143, p. 15-18. Tyler, H. H.; Warren, S. L.; Bilderback, T. E.; Fonteno, W. C. (1993). «Composted turkey litter: I. Effect on chemical and physical properties of a pine bark substrate». J. Environ. Hort., vol. 11, p. 131-135. Zhang, Y.; He, Y. (2006). «Co-composting solid swine manure with pine sawdust as organic substrate». Bioresource Technology, vol. 97, p. 20242031.

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 7-34

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 39 (desembre 2015), p. 35-63 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA / DOI: 10.2436/20.1503.01.57

La malaltia de l’enrotllament de la fulla de vinya i virus associats Joan Sanxis i Sergi Maicas Departament de Microbiologia i Ecologia, Universitat de València Rebut: 21 de maig de 2015 - Acceptat: 22 de juny de 2015

RESUM L’enrotllament de la fulla de la vinya és una malaltia d’origen víric que té un gran impacte negatiu sobre els conreus i la producció de raïm de qualitat. Es coneix des de fa més d’un segle, amb una distribució mundial i amb deu espècies de closterovirus associades; el principal agent etiològic n’és el virus 3 associat a l’enrotllament de la fulla de la vinya (grapevine leafroll-associated virus 3, GLRaV-3). L’estudi de la família Closteroviridae i la seua filogènia han permès comprendre l’evolució d’aquests virus, que experimenten una forta selecció negativa, amb molta migració, però algunes espècies han aconseguit augmentar la variabilitat genètica mitjançant processos de recombinació. Fins ara s’han descrit sis variants genètiques del GLRaV-3, però el nombre va augmentant. La transmissió d’aquests virus és semipersistent i la realitzen insectes vectors pertanyents a la superfamília Coccoidea. Són insectes partenogenètics, amb una nombrosa descendència que, durant el seu primer estat larvari, es pot dispersar pel vent, i, per tant, tenen una alta eficiència a l’hora d’infectar els conreus de vinya. Els danys ocasionats per aquesta malaltia als conreus de vinya poden ser molt variables, sobretot pèrdua de vigor dels ceps i minva de la productivitat. A llarg termini, s’observa que tenen un efecte acumulatiu, de manera que en disminueixen significativament el temps de vida productiva. En els últims anys s’han desenvolupat tècniques de detecció més ràpides i potents, com la reacció en cadena de la polimerasa (PCR) amb transcriptasa inversa (RT-PCR) o la seqüenciació de nova generació, que permeten detectar les espècies i les seues variants alhora, i que proporcionen, a més, informació nova sobre l’epidemiologia de la malaltia. Les tècniques de Correspondència: Sergi Maicas. Carrer del Doctor Moliner, 50. 46100 Burjassot (València). Tel.: 963 543 214. Fax: 963 544 570. A/e: sergi.maicas@valencia.edu. QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

J. Sanxis, S. Maicas

detecció desenvolupades, utilitzades als vivers per testar el material vegetal que es comercialitza, resulten la pràctica més efectiva per al control de la propagació d’aquesta malaltia. En aquest treball presentem una revisió bibliogràfica que pretén mostrar la recerca feta fins avui dia sobre aquesta malaltia. Paraules clau: ampelovirus, Closteroviridae, grapevine leafroll-associated virus-3, Coccoidea, variants genètiques, virus de la vinya. LA ENFERMEDAD DEL ENROLLAMIENTO DE LA VIÑA Y VIRUS ASOCIADOS RESUMEN El enrollamiento de la hoja de la vid es una enfermedad de origen vírico que tiene un gran impacto negativo sobre los cultivos y la producción de uva de calidad. Se conoce desde hace más de un siglo, con una distribución mundial y con diez especies de closterovirus asociadas a esta; el principal agente etiológico es el virus 3 asociado al enrollamiento de la hoja de la vid (grapevine leafroll-associated virus 3, GLRaV-3). El estudio de la familia Closteroviridae y su filogenia han permitido comprender la evolución de estos virus, que experimentan una fuerte selección negativa, con mucha migración, pero algunas especies han logrado aumentar la variabilidad genética mediante procesos de recombinación. Hasta ahora se han descrito seis variantes genéticas del GLRaV-3, pero el número va aumentando. La transmisión de estos virus es semipersistente y la realizan insectos vectores pertenecientes a la superfamilia Coccoidea. Son insectos partenogenéticos, con una numerosa descendencia que durante su primer estado larvario se puede dispersar por el viento y, por tanto, poseen una alta eficiencia a la hora de infectar los cultivos de vid. Los daños ocasionados por esta enfermedad en los cultivos de vid pueden ser muy variables, sobre todo pérdida de vigor de las cepas y merma en la productividad. A largo plazo se observa que tienen un efecto acumulativo, por lo que disminuye significativamente el tiempo de vida productiva. En los últimos años, se han desarrollado técnicas de detección más rápidas y potentes, como la reacción en cadena de la polimerasa (PCR) con transcriptasa inversa (RT-PCR) o la secuenciación de nueva generación, que permiten detectar las especies y sus variantes al mismo tiempo y que proporcionan, además, nueva información sobre la epidemiología de la enfermedad. Las técnicas de detección desarrolladas, utilizadas en los viveros para testar el material vegetal que se comercializa, son la práctica más efectiva para el control de la propagación de esta enfermedad. En este trabajo presentamos una revisión bibliográfica que pretende mostrar la investigación realizada hasta día de hoy sobre esta enfermedad. 36

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

La malaltia de l’enrotllament de la fulla de vinya i virus associats

Palabras clave: ampelovirus, Closteroviridae, grapevine leafroll-associat ed virus 3, Coccoidea, variantes genéticas, virus de la viña. GRAPEVINE LEAFROLL AND ASSOCIATED VIRUS ABSTRACT Grapevine leafroll is a viral disease that has a large negative impact on crops and on the production of quality grapes. Known for over a century, with a worldwide distribution and 10 species of closterovirus associated with it, its main etiological agent is grapevine leafroll-associated virus 3 (GLRaV-3). The study of the Closteroviridae family and its phylogeny allowed an understanding of the evolution of these viruses, which undergo a strong negative selection with much migration, although some species have managed to increase their genetic variability through recombination. Six genetic variants of GLRaV-3 have been described up to now, but the number is increasing. The transmission of these viruses is semipersistent and it is carried out by insect vectors belonging to the superfamily Coccoidea. These insects are parthenogenetic, producing a large number of offspring which during their first larval stage may be dispersed by the wind and therefore have a high efficiency in infecting vineyards. The damage caused by this disease in vineyards can be highly variable and especially includes loss of vigor of vines and loss of productivity. In the long term, it has been observed that it has a cumulative effect, significantly reducing the productive lifetime of vines. In recent years, faster and more powerful techniques have been developed for detection, such as reverse transcriptase PCR (RT-PCR) and new-generation sequencing, allowing species and their variants to be detected while moreover providing new information on the epidemiology of the disease. Detection techniques developed in nurseries, which are used to test plant material that is sold, are the most effective practice to control the spread of this disease. In this paper, we present a literature review that aims to update the research carried out to date on this disease. Keywords: ampelovirus, Closteroviridae, grapevine leafroll-associated virus 3, Coccoidea, genetic variants, grapevine leafroll disease. 1. INTRODUCCIÓ La malaltia de l’enrotllament de la fulla de la vinya (GLD, sigles de l’anglès grapevine leafroll disease) és una de les malalties víriques de la vinya QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

J. Sanxis, S. Maicas

més importants i afecta conreus arreu del món. L’espècie Vitis vinifera L. és susceptible de ser infectada per un ampli ventall de malalties víriques: es coneixen al voltant de seixanta virus pertanyents a vint gèneres diferents que poden infectar la vinya. La més destructiva de totes és la GLD. S’estima que és causant del 60 % de les pèrdues ocasionades per malalties d’origen víric de la producció de raïm en tot el món (Naidu et al., 2008), pèrdues econòmiques comparables a algunes malalties causades per fongs. L’etiologia de la GLD es considera molt complexa. Es coneixen al voltant de deu virus associats a la malaltia de l’enrotllament (grapevine leafroll-associated virus, GLRaV). El GLRaV-3 es considera l’agent etiològic més important de la GLD. Entre els vectors dels virus s’inclouen les cotxinilles i els insectes d’escates blanes, Pseudococcidae i Coccidae, respectivament. Un virus com el GLRaV-3 es pot transmetre per molts insectes vectors, però també alguns vectors poden transmetre GLRaV distints. També se sap que més d’un tipus de GLRaV pot infectar el mateix cep i originar-li efectes sinèrgics o antagònics. La metagenòmica és la millor eina que es pot utilitzar per a entendre cada volta millor la GLD, a més d’altres malalties víriques amb etiologies similars. Com ocorre en alguns casos de malalties d’origen víric, també en la malaltia de l’enrotllament, la simptomatologia pot ser molt subtil o no haver-n’hi, i és en aquests casos que cal més prevenció i atenció per a detectar-la, ja que els ceps infectats actuen de reservoris invisibles del virus i n’augmenten el risc de propagació. La dispersió més gran que ha sofert aquesta malaltia ha sigut a través dels portaempelts. A pesar que la seqüenciació ja és una eina a l’abast de moltes empreses dedicades a la venda de ceps o portaempelts, encara no està totalment generalitzada. En els últims anys s’ha desenvolupat la seqüenciació de nova generació, que, a més d’oferir nombrosos avantatges en diferents camps de la biologia, aportarà més coneixements sobre els agents etiològics que ajudaran a controlar la GLD. 1.1. Repàs històric de la malaltia La malaltia de l’enrotllament de la fulla de la vinya s’originà al Vell Món i després s’estengué mundialment pel comerç de material de cultiu i de propagació. L’origen se situa a Europa, a la conca mediterrània i al Pròxim Orient. Hi ha algunes proves que confirmen aquesta hipòtesi: a) En la bibliografia del principi del segle xx d’aquestes zones, s’hi descriu com a enrogiment una condició anormal de les vinyes de raïm rosat, que consisteix en un descoloriment de les fulles i un enrotllament d’aquestes cap al revers. Freqüentment, s’atribuïa aquesta condició a desordres fisi38

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

La malaltia de l’enrotllament de la fulla de vinya i virus associats

ològics. En francès, li deien rougeau, Rollkrankheit, en alemany, i rossore, en italià. b) La presència de brots de vinya secs, inclosos en un herbari del nordest de Sicília entre 1880 i 1888, que presentaven distints graus de coloració en les fulles. Les fulles d’un espècimen eren negres i més estretes del que és normal, amb la superfície majoritàriament clivellada. L’espècimen que presentava aquestes característiques fou etiquetat en l’herbari com a «Malattie della vite. Rossore. Foglie quasi nere o rosso-nere. Vitigno nero. Settembre 1885-1886». c) Es van trobar vinyes infectades per la GLD, entre 1889 i 1891, en un camp de vinya abandonat a Califòrnia, abans de la propagació de la fil· loxera (Dactulosphaira vitifoliae) al voltant de 1900. d ) L’aparició d’alguns dels virus associats a l’enrotllament, GLRaV-1 i GLRaV-3, en algunes regions on s’ha cultivat vinya des de fa segles i on la fil·loxera no és present, per exemple: Xipre, el Iemen, parts de la Xina, Armènia i el sud de Turquia (Maree et al., 2013). Es desconeixia l’etiologia de la GLD fins que Namba et al. (1979) trobaren partícules semblants en closterovirus en seccions del floema i en les fulles de vinyes afectades per la GLD. Es va suggerir que aquests tipus de virus podien ser l’agent infecciós de la GLD, i pocs anys més tard es va confirmar mitjançant estudis de la ultraestructura de teixits de les fulles de vinyes amb GLD. Gugerli (2009) identificà dos virus semblants a closterovirus, però serològicament distints, que tenien una longitud de 2.200 i 1.800 nm i van ser identificats a partir de preparacions purificades de fulles d’una vinya amb GLD. Aquests dos virus els anomenaren grapevine leafroll-associated viruses 1 i 2 (‘virus associats a l’enrotllament de la fulla de la vinya’) (GLRaV-1 i GLRaV-2). Després, l’equip de Gugerli n’hi va afegir un tercer, que, a més a més, provaren que es podia transmetre per una cotxinilla cotonosa com a vectora. Amb la millora de les tecnologies d’anàlisi molecular, especialment la seqüenciació, s’augmentà el nombre de closterovirus associats amb la GLD, fonamentalment el GLRaV-3 (figura 1). Aquesta numeració dels virus és la que s’utilitza actualment (Martelli et al., 2012). 1.2. Simptomatologia Els símptomes de la GLD poden variar molt segons l’estació o les condicions climàtiques. A més a més, algunes varietats de ceps són totalment asimptomàtiques i poden servir com a reservori dels virus. A la primavera, tant el naixement dels brots nous com el seu desenvolupament es poden retardar, normalment, unes poques setmanes. Els primers símptomes a les fulles comencen a la primera meitat de l’estiu, però poden aparèixer abans en vinyes que hagen sofert estrès hídric. Aquests primers símptomes augQUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

J. Sanxis, S. Maicas

F igura 1. Micrografia electrònica de partícules purificades del virus GLRaV-3

Font: H. J. Maree.

menten cap al final de l’estiu. En la majoria de vinyes de raïm fosc (cabernet sauvignon, cabernet franc, merlot, mission i pinot noir s’utilitzen com a indicadors biològics), la GLD causa enrogiment del limbe de les fulles, alhora que la nervadura primària i secundària roman verda (figura 2). Algunes d’aquestes vinyes desenvolupen un color roig uniforme en tota la fulla, sense nervis verds. A les vinyes de raïm clar, la zona del limbe de la fulla es pot tornar cloròtica, encara que de vegades siga un símptoma molt subtil. A mesura que avança l’estació de creixement, van augmentant el nombre de fulles que mostren símptomes, els quals progressen des de la base de les branques fins a la punta. Cap al final de l’estiu les fulles s’enrotllen cap al revers, però, a pesar de ser la característica que dóna nom a la malaltia, es tracta d’un símptoma que pot variar molt, depenent de la varietat del cultiu; per exemple, el cultiu de chardonnay mostra un enrotllament molt pronunciat, però el cultiu de Thompson sense llavor i el de sauvignon blanc mostren poc enrotllament o no en mostren en les fulles. En aquests últims cultius és pràcticament impossible detectar la infecció visualment, excepte una lleu pèrdua de vigor als ceps. Per això, aquesta malaltia es pot propagar fàcilment si s’utilitzen esqueixos sense testar (Martelli et al., 2012). La coloració dels fruits rogencs de la vinya es deu a l’acumulació de pigments antociànics, predominantment a la pell del raïm, que produeixen una gamma de colors des del roig fins al blau fosc i es desenvolupen a partir del començament del verol, gràcies a l’activació dels gens de la via biosintètica dels flavonoides (Boss et al., 1996; Gutha et al., 2010). Sota condicions normals, els ceps no mostren canvis en la coloració de les fulles durant l’època de creixement. Només ocorre en les fulles infectades per virus de la GLD (i no per a tots els virus que la provoquen, sobretot el GLRaV-3). 40

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

La malaltia de l’enrotllament de la fulla de vinya i virus associats

F igura 2. Fulles de la varietat pinot noir infectades amb GLRaV-1 i GLRaV-9, amb els símptomes d’enrogiment del limbe (àrea fosca) i la venació verda (més clara) que l’emmarca típics de la GLD

Font: F. Constable.

Gutha et al. (2010) van establir la hipòtesi que l’expressió de gens de la ruta biosintètica dels flavonoides era activada a les fulles infectades pels virus causants de la GLD, que produïen així els símptomes clàssics. Una explicació que els símptomes siguen més pronunciats a partir del verol pot ser a causa de canvis en el metabolisme de la planta hoste, i que s’altere el transport del floema (els GLRaV es localitzen als teixits floemàtics). Els seus resultats mostren un nivell molt elevat de flavonols a les fulles infectades, comparant-les amb fulles lliures d’infeccions virals, i els flavonols sintetitzats de novo predominants eren la quercetina i la miricetina. En aquestes fulles infectades també es troben grans quantitats de proantocianidines (tanins). És possible que aquests compostos flavonoides conferisquen protecció enfront de l’estrès oxidatiu i/o contra l’atac de patògens oportunistes, a causa del seu poder antioxidant (Treutter, 2006; Korkina, 2007; Hernández et al., 2009; Gutha et al., 2010). També s’ha comprovat que el contingut total de clorofil·les i de carotenoides de les fulles infectades és un 20 % més baix que en fulles lliures de virus. 1.3. Citopatologia La característica citopatològica principal de la infecció de tots els GLRaV és la presència d’inclusions intracel·lulars en els teixits floemàtics, formats per agregats de partícules virals mesclades amb vesícules membranoses que contenen filaments molt fins (RNA viral). Les vesícules membranoses poden derivar de la vesiculació perifèrica de mitocondris i una desorganització dels orgànuls (una varietat del GLRaV-4, del GLRaV-1 i del GLRaV-3), o bé de la vesiculació del reticle endoplasmàtic (GLRaV-2 i GLRaV-7) (Martelli, 2014). QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

J. Sanxis, S. Maicas

1.4. Virus associats a l’enrotllament de la fulla de la vinya Avui dia els virus associats a la malaltia de l’enrotllament s’atribueixen tots a la família Closteroviridae. Es coneixen com a grapevine leafroll-associated viruses (GLRaV) de l’1 al 9 i quatre més recentment descrits, GLRaV-11, GLRaV-Car, GLRaV-De i GLRaV-Pr. Menys el GLRaV-2, el GLRaV-7 i el GLRaV-8, tots els altres pertanyen al gènere Ampelovirus. El GLRaV-2 s’inclou en el gènere Closterovirus, el GLRaV-7 encara no pertany a cap dels gèneres —‌s’ha proposat un gènere nou, Velarivirus, però no és acceptat encara (Maree et al., 2013)— i el GLRaV-8 no és d’origen viral, la seua seqüència s’assembla a seqüències de RNA de V. vinifera; per tant, ja no es reconeixerà com a virus (Martelli et al., 2012). Les anàlisis moleculars dels GLRaV del gènere Ampelovirus suggereixen que podria haver-n’hi dos grups. En el subgrup I se situarien el GLRaV-1 i el GLRaV-3, i en el subgrup II, el GLRaV-4. Les dades serològiques i moleculars han aportat informació necessària per a estudiar l’estreta relació que hi ha entre els GLRaV-4, -5, -6, -9, -Pr, -De i -Car i avaluar la possibilitat de considerar-los tots varietats del GLRaV-4 (figura 3) (Martelli et al., 2012). S’aprecien diferències en la simptomatologia dels diferents virus; per exemple, el GLRaV-1, -3 i la majoria de varietats de GLRaV-2 normalment indueixen símptomes pronunciats a les fulles de les vinyes. Però el GLRaV-7 produeix símptomes suaus o ni tan sols en produeix (Maree et al., 2013).

Figura 3. Arbre filogenètic construït amb les seqüències completes dels aminoàcids del gen HSP70h dels membres de la família Closteroviridae

Font: Modificada a partir de Martelli et al. (2012).

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

La malaltia de l’enrotllament de la fulla de vinya i virus associats

1.5. Família Closteroviridae La família Closteroviridae i els seus virus es caracteritzen per la seua longitud, fins a 2.000 nm, perquè són flexibles, sense embolcall, polars, virions amb dues proteïnes de la càpsida: la proteïna major (CP) cobreix la majoria del genoma format per RNA, i la menor (CPm) es troba en un dels extrems del virió. Els virus d’aquesta família tenen els genomes més llargs de tots els virus amb RNA monocatenari positiu que afecten les plantes (fins a 20 kb). A pesar de les diferències en la posició dels marcs oberts de lectura (open reading frame, ORF) entre les espècies de virus, els genomes tenen una organització comuna. Els ORF 1a i 1b codifiquen proteïnes relacionades amb la replicació, i amb dominis conservats de la proteasa metiltransferasa, helicasa i RNA polimerasa dependent de RNA (RdRp) (Dolja et al., 2006). En els ORF següents està codificada una petita proteïna hidrofòbica amb afinitat per les membranes, que és una proteïna homòloga a les proteïnes de les plantes de xoc tèrmic HSP70 (HSP70h). Les funcions hipotètiques per a aquesta proteïna s’associen a: a) moviment d’una cèl·lula a una altra cèl·lula, b) muntatge de complexos amb moltes subunitats per a la replicació del genoma, c) síntesi de RNA subgenòmic i d ) muntatge de les partícules del virus (Jarugula et al., 2010; Satyanarayana et al., 2004). Actualment hi ha tres gèneres en la família Closteroviridae: Ampelovirus, Crinivirus i Closterovirus (Velarivirus s’ha proposat recentment) (Martelli et al., 2011; Rubio et al., 2013). a) Ampelovirus: el vector principal de transmissió són les cotxinilles, tenen el genoma monopartit, s’hi inclouen virus com, per exemple, alguns GLRaV o el virus del marciment de la pinya transmès per cotxinilles (PMWaV-1). b) Crinivirus: són transmesos per les mosques blanques, tenen genoma bipartit o tripartit; per exemple, el virus de la clorosi de la tomata (ToCV), el virus infecciós de la clorosi de la tomata (TICV) o el virus de les venes grogues de la creïlla (patata) (PYVV). c) Closterovirus: els principals vectors són els àfids, tenen genoma monopartit i un parell d’exemples en són el GLRaV-2 i el virus de la tristesa dels cítrics (CTV). Els virus de la família Closteroviridae són transmesos per insectes vectors, els quals afavoreixen infeccions amb diferents virus. Aquestes infeccions amb més d’un tipus de virus tenen efectes importants en l’evolució d’aquests virus. Pot tenir incidència dins d’una població de variants d’un sol virus i també permetre la recombinació entre diferents virus, l’adaptabilitat i la patogenicitat dels quals pot afectar. La interacció entre el virus i el seu vector, i la coinfecció d’un mateix hoste, pot tenir efectes sinèrgics o antagònics. Un efecte sinèrgic pot provocar un augment de la gravetat dels símptoQUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

J. Sanxis, S. Maicas

mes per l’acumulació d’un dels virus, o dels dos que coinfecten, comparant-ho amb els efectes d’una sola infecció. L’explicació d’aquest fenomen sembla que és que un dels virus suprimeix els mecanismes de defensa de l’hoste i afavoreix així l’acumulació (Palukaitis, 2011). Alguns crinivirus produeixen un augment de l’expressió de símptomes a causa d’un efecte sinèrgic entre diferents crinivirus. L’efecte antagònic entre variants properes del mateix virus és la base de la protecció encreuada que s’utilitza en agricultura; per exemple, per a controlar el dany ocasionat per les varietats més greus del CTV (Moreno et al., 2008). El fenomen de la recombinació entre genotips divergents s’ha descrit en els gèneres Closterovirus i Ampelovirus, i s’ha vist que ha tingut un paper molt important en l’evolució d’aquests gèneres augmentant-ne la diversitat genètica i l’adaptabilitat (Turturo et al., 2005; Rubio et al., 2013). 1.6. El virus 3 associat a l’enrotllament de la fulla de la vinya (GRLaV-3) El GRLaV-3 és l’espècie tipus del gènere Ampelovirus, família Closteroviridae i membre del subgrup I junt amb el GLRaV-1. Les partícules virals són filaments flexibles, amb unes dimensions de 1.800 × 12 nm, i tenen una estructura helicoïdal amb deu subunitats proteiques per gir de l’hèlix (3,5 nm per gir). El genoma del virus és de RNA monocatenari de sentit positiu, i constitueix prop del 5 % del pes de cadascuna de les partícules. La proteïna major de la càpsida (CP), de 34 kDa, cobreix tota la longitud dels virions, excepte l’extrem 5’ (d’uns 100 nm). Les proteïnes que se suposa que estan implicades en l’encapsidació d’aquesta estructura són proteïnes possiblement també implicades en el transport sistèmic cèl·lula a cèl·lula del virus (Dolja et al., 2006). 1.7. Genoma de GLRaV-3 i funció de les proteïnes codificades Actualment només es coneix el genoma complet de deu aïllats del virus GLRaV-3, i s’ha vist que hi ha quatre grups principals de variants genètiques (es pensa que n’hi ha més de sis, però encara no s’han seqüenciat els aïllats dels grups IV i V, només els I, II, III i VI). Tots tenen una regió 5’UTR molt llarga, d’uns 510-802 nucleòtids (nt), i una 3’UTR, més curta i més conservada. L’organització del genoma dels grups I, II i III comprèn tretze marcs oberts de lectura (ORF), anomenats 1a, 1b i 2 fins a 12 segons la convenció proposada per Agranovky et al. (1994) (figura 4). Entre els ORF 2 i 3 hi ha una regió intergènica rica en la parella de nucleòtids guanina-citocina (GC) que és atípica dels altres membres de la família 44

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

La malaltia de l’enrotllament de la fulla de vinya i virus associats

Figura 4. Diagrama esquemàtic del genoma del GLRaV-3. Les línies sobre el mapa genòmic indiquen les posicions dels ORF i els seus nombres. En el mapa genòmic, les caixes indiquen la posició dels gens i els seus productes. A sota es representen amb línies els RNA subgenòmics (sgRNA)

Font: Maree et al. (2013), amb modificacions.

Closteroviridae. Els genomes dels aïllats pertanyents al grup VI es caracteritzen per l’absència de l’ORF 2 (Bester, 2012; Seah et al., 2012). Les funcions de les proteïnes codificades pel genoma del GLRaV-3 s’estudien per comparació amb els ORF homòlegs d’altres virus d’una cadena de sentit positiu de RNA. Aquests virus tenen un nucli molt ben conservat de gens implicats en la replicació, i una altra regió més variable que codifica les proteïnes estructurals i accessòries. Els ORF 1a i 1b del GLRaV-3 són els més ben conservats i codifiquen una metiltransferasa, RNA helicasa i dominis de l’RNA polimerasa depenent de RNA (Ling et al., 2004). A més a més, l’ORF 1a conté una proteasa líder tipus papaïna (L-Pro), implicada en l’acumulació de RNA, la capacitat d’invasió del virus i de la propagació sistèmica en la planta hostatjadora. També aquest ORF 1a codifica un domini AlkB, capaç de desmetilar l’RNA, el qual es troba present en molts virus de RNA que infecten plantes llenyoses. S’ha proposat que tindria una funció de reparació de l’RNA viral (Born et al., 2008). L’ORF 2 codifica una proteïna petita de la qual no hi ha homòlegs per a inferir-ne la funció. A més, no totes les variants del virus en tenen; per això, sembla no exercir cap funció imprescindible per al virus. Ben al contrari, els següents cinc ORF del 3-7 formen un mòdul de cinc gens molt ben conservats, que de fet són la principal característica dels virus de la família Closteroviridae (Dolja et al., 2006). L’ORF 3 codifica una proteïna transmembrana, anàloga a la del BYV, que té com a funció el moviment d’una cèl·lula a una altra. L’ORF 4 codifica una xaperona homòloga a l’HSP70 (HSP70h) amb la mateixa funció que la proteïna anterior i, a més, participa en l’acoblament QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

J. Sanxis, S. Maicas

de la cua dels virions típica de closterovirus (Peremyslov et al., 2004). La funció de la proteïna codificada per l’ORF 5, d’uns 60 kDa aproximadament, és similar a l’HSP70h. La proteïna major de la càpsida (CP) que forma tot el llarg del cos del virió, la codifica l’ORF 6. I la proteïna menor de la càpsida (CPm), que és el component més important de la cua dels virions, la codifica l’ORF 7, l’últim del grup de gens conservats. Una característica que cal destacar és que l’ordre dels ORF que codifiquen la CP i la CPm en el GLRaV-3 és el mateix que el dels crinivirus bipartits, i invers al del gènere Closterovirus. Malgrat que aquestes proteïnes no hagen sigut caracteritzades completament per al GLRaV-3, és clar que les funcions d’acoblament de la cua del virió i el moviment cèl·lula a cèl·lula que exerceixen l’HSP70h, la CPm i la proteïna de 60 kDa són genèticament inseparables dels closterovirus. Es pot considerar l’acoblament de la cua una estructura per al moviment dels virions específica dels closterovirus (Dolja, 2003; Peremyslov et al., 2004). Encara que els ORF 8-12 només es troben en el gènere Ampelovirus, se’n pot esbrinar la funció per analogia amb altres membres de la família Closteroviridae. Els ORF 8, 9 i 10 codifiquen proteïnes implicades en la supressió dels RNA d’interferència de l’hoste (es consideren determinants de patogenicitat viral) i en el transport viral a llarga distància (Maree et al., 2013). Els ORF 11 i 12 són prou menuts i únics del virus GLRaV-3. Sembla que no tenen cap funció important que s’haja de conservar, ja que aquests ORF són molt diversos entre les distintes variants genètiques del mateix virus GLRaV-3. Un dels reptes que afrontaran els investigadors en els pròxims anys serà determinar les funcions dels ORF 8-12 i del domini AlkB. Per això el nou desenvolupament dels clons de DNA complementari, biològicament actius, serà de gran ajuda per a aquesta tasca (Jarugula et al., 2012). 1.8. Variants genètiques del GLRaV-3 Durant els últims anys de recerca, alhora que han millorat les tècniques d’anàlisi genètiques, s’han descobert més virus i també més variants. El cas més estudiat dels virus causants de la GLD és el GLRaV-3. Durant els primers anys de recerca es van fer estudis de seqüenciació combinats amb single-stranded conformation polymorphism (SSCP) per comparar la variabilitat genètica de les regions genòmiques codificadores de RdRp (RNA polimerasa dependent de RNA), HSP70h i de les CP (Turturo et al., 2005). A partir d’aquest estudi es conclogué que n’hi havia almenys dues variants, grups I i II, entre els aïllats analitzats (Jooste i Goszczynski, 2005). Fins ara es poden considerar, segons els estudis que han analitzat filogenèticament l’HSp70h i la CP, sis grups de variants del GLRaV-3, i uns altres més que no es poden confirmar com a tals fins que no es duguen a terme 46

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

La malaltia de l’enrotllament de la fulla de vinya i virus associats

més anàlisis genètiques. Se n’identifiquen dos grups principals segons la filogènia; un, que inclou els grups de variants I-V, i un altre, amb el grup VI i aquelles variants semblants al VI (fins ara anomenats VI-like). La comparació dels genomes complets d’aïllats de diferents variants ha permès observar que hi ha determinades zones on la variació nucleotídica és més gran; la més destacable és la variabilitat de longitud de la zona 5’UTR. També cal tenir en compte el risc a l’hora d’interpretar els articles de filogenètica que hagen utilitzat només seqüències parcials dels genomes (Maree et al., 2013). La distribució dels virus variants del GLRaV-3 depèn de molts factors, com les interaccions específiques entre vector i virus, la direcció del vent predominant, la combinació de variants del GLRaV-3, l’ús de material vegetal infectat i les pràctiques de cultiu de la vinya. Geogràficament, la distribució de les variants del GLRaV-3 no és homogènia. Segons alguns sondejos, s’ha vist que a Sud-àfrica, per exemple, predominen les variants del grup II del GLRaV-3; en algunes regions de la Xina predomina el grup I; a Portugal, els grups I i II, i a Nova Zelanda, els grups I, VI i les variants semblants al grup VI (Maree et al., 2013). L’estudi de Sharma et al. (2011) a la vall de Napa (Califòrnia) mostrava que en un 21 % de les mostres infectades hi havia una barreja de grups de variants genètiques del virus i que en aquestes barreges hi havia certa predisposició. La transmissió de les variants del grup VI era més freqüent a soles, seguida d’infeccions combinades amb altres grups, i la combinació menys freqüent era amb els virus del grup I. Aquesta fou la primera prova que les variants del GRLaV-3 són biològicament distintes. En els estudis de variabilitat genòmica dels aïllats del GLRaV-3 de Hall (1999) i Lole et al. (1999) s’utilitzaren gràfiques de similitud en què es compararen seqüències dels genomes sencers de diferents grups de variants (I, II, III i VI). Els grups IV i V no s’utilitzaren perquè encara no se’n conei xien les seqüències genòmiques senceres (dades no mostrades). Aquests estudis permeten veure les regions genòmiques amb més variabilitat: la 5’UTR, els ORF 2, 11 i 12, i la 3’UTR. En la regió 5’UTR hi ha variació en la seua longitud; per exemple, per als grups I i II conté 737 nucleòtids, però en el III és 65 nucleòtids més curta (672 nt) (Jooste et al., 2010). És important conèixer el genoma dels grups IV i V per a determinar si hi ha seqüències conservades dins d’aquesta regió. Les variants del grup VI no tenen ORF 2 i la seua funció en els altres grups és desconeguda. L’ORF 11 té la mateixa grandària i posició per a tots els grups analitzats. Però les variants del grup IV necessiten un codó d’inici alternatiu (ACG) (Wang et al., 2011). A més a més, els aïllats del grup VI tenen canvis del marc de lectura que fan que es modifique la seqüència d’aminoàcids a partir del cinquè aminoàcid traduït. I les variants semblants al del grup VI, encara que tenen el mateix marc de lectura, canvien la traducció, que comença 3 nucleòtids (nt) abans (1 nt superposat a l’ORF 10) i acaba 15 nt més tard (14 nt superposats a l’ORF 12) dels suposats lloc d’inici i terQUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

J. Sanxis, S. Maicas

minació de les altres variants del GLRaV-3 (Chooi et al., 2013). El lloc d’inici de l’ORF 12 és comú per a tots els grups, però en el grup VI ocorre un canvi en la pauta de lectura, el qual és reconegut per un codó de terminació prematur i, per tant, hi ha una reducció de grandària dels polipèptids produïts (de 18 a 12 nt més curt). A l’ORF 11 hi ha molta variabilitat en la seqüència d’aminoàcids dels polipèptids entre els distints grups de variants. Per això es pensa que aquest ORF està sotmès a evolució neutral, i no resulta essencial per a la capacitat infectiva del virus. Es necessiten més estudis sobre els ORF 2, 11 i 12 per a entendre la seua funció, i el paper que exerceixen en la biologia del GLRaV-3. La regió 3’UTR varia en longitud entre els diferents grups filogenètics. La mitjana d’identitat nucleotídica total d’aquesta regió entre tots els aïllats dels grups I-III, VI, i semblants al VI és de 88,7 % (una dada semblant s’ha obtingut amb l’anàlisi dels crinivirus BYV) (Agranovsky et al., 1994). Les diferències en la seqüència de la regió 3’UTR no es troben distribuïdes de manera uniforme. La zona de més variació és la 5’ de la 3’UTR (la regió més propera a l’ORF 12). En aquesta regió la identitat entre els distints grups decreix fins al 50 %. No obstant això, hi ha dues regions d’uns 60 nt que tenen una variació molt baixa (identitat entre els grups a prop del 90 %). Aquestes àrees molt conservades poden representar elements cis-acting que són importants per a la replicació del GLRaV-3 (Jarugula et al., 2010). 1.9. Plantes hostatjadores Els ampelovirus poden parasitar una àmplia gamma de tàxons vegetals, però els GLRaV sembla que es troben limitats a la vinya. Pel que es coneix, els GLRaV només s’han aïllat d’espècies pertanyents al gènere Vitis, sobretot V. vinifera i les seues varietats cultivades. Segurament a causa de la importància comercial d’aquest cultiu, els estudis han sigut limitats. Un estudi recent fet a la vall de Napa, Califòrnia, va mostrar que les espècies silvestres de Vitis (Vitis californica i els híbrids de V. californica × V. vinifera) poden ser infectades pel GLRaV-2 i GLRaV-3 (Klaassen et al., 2011). També s’hi inclou l’espècie Vitis labruscana (Bahder et al., 2013). És possible observar diferències en la gravetat dels símptomes entre diferents varietats de vinyes, les quals poden ser més o menys sensibles a la infecció del GLRaV. Les varietats de V. vinifera i els seus clons solen ser més susceptibles d’infecció que les altres espècies de Vitis i els híbrids, incloent-hi els portaempelts que poden no mostrar símptomes. Les diferències en la gravetat dels símptomes poden estar associades a les espècies del GLRaV i al tipus de variant dins de cada espècie. També la temperatura pot afectar l’expressió de la malaltia de l’enrotllament de la fulla. A més, els símptomes poden tardar a aparèixer fins a dotze mesos des del moment de la infecció d’un GLRaV (Constable i Rodoni, 2011). 48

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

La malaltia de l’enrotllament de la fulla de vinya i virus associats

Com s’ha dit, el comerç de material vegetal infectat ha sigut la causa de l’expansió mundial d’aquesta malaltia i els seus agents etiològics. Només alguns països tenen programes nacionals de quarantena del material vegetal importat, per a tractar d’assegurar que el material arribe a l’agricultor lliure d’infeccions. Però resulta molt difícil que funcionen, bé perquè no poden ser aplicats amb rigor, o bé perquè és un control d’unes dimensions desproporcionades per als mitjans de què es disposa. 1.10. Insectes vectors La transmissió d’aquests virus és possible gràcies a insectes hemípters que fan la funció de vectors. Per la incidència de la malaltia i el seu impacte en els cultius, aquests vectors són considerats una plaga. Les principals famílies a les quals pertanyen són Pseudococcidae i Coccidae (superfamília Coccoidea). La primera demostració de la transmissió de patògens de la GLD d’una planta a una altra fou en 1990 per Engelbrecht i Kasdorf. Demostraren que la cotxinilla Planococcus ficus (Signoret) podia transmetre el GLRaV-3. Des d’aleshores, moltes cotxinilles (pseudocòccids) s’han confirmat com a vectores de GLRaV: Pseudococcus maritimus (Ehrhorn), Pseudococcus viburni (Signoret), Pseudococcus longispinus (Targioni-Tozzetti), Pseudococcus calceolariae (Maskell), Pseudococcus comstocki (Kuwana), Planococcus citri (Risso), Phenacoccus aceris (Signoret), Heliococcus bohemicus (Sulc). A més a més dels vectors «d’escates blanes» (còccids, anomenats així per la coberta cerosa que els dóna aspecte escatós): Pulvinaria vitis (L.), Parthenolecanium corni (Bouché), Ceroplastes rusci (L.), Neopulvinaria innumerabilis (Rathvon), Coccus longulus (Douglas), Parasaissetia nigra (Nietner) i les espècies de Saissetia. El ventall impressionant d’insectes vectors essencialment inclou totes les cotxinilles i tots els insectes «d’escates blanes» comuns a totes les parts del món on es troba la GLD (Almeida et al., 2013). La rellevància ecològica de cada insecte en la propagació de la GLD no es coneix amb precisió. No s’han trobat proves de cap especificitat entre virus i vectors per a la transmissió; fins ara sembla que tots els GLRaV poden ser transmesos per les diferents espècies de cotxinilles associades a la vinya que s’han testat (Tsai et al., 2010), a pesar que a Pl. ficus i Ps. calceolariae, se’ls ha prestat més atenció en investigació. Un exemple que confirma aquesta hipòtesi és que Ph. aceris pot transmetre sis ampelovirus distints (Le Maguet et al., 2012). Tots els pseudocòccids associats a la vinya s’han de considerar possibles transmissors dels virus fins que no es demostre el contrari. Per això és molt important conèixer la biologia dels vectors. Les cotxinilles de la vinya solen tenir quatre estadis larvaris en el cas de les femelles, i cinc en el cas dels mascles. La majoria de les espècies es reprodueixen per partenogènesi i produeixen una descendència molt nomQUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

J. Sanxis, S. Maicas

brosa. Les larves del primer estadi són les que es poden dispersar més fàcilment. Poden ser transportades pel vent, així que poden introduir-se sense problemes als vivers i infectar els plançons en estoc. També aquestes larves dels primers estadis són les més eficients en la transmissió dels virus, encara que els insectes de tots els estadis són capaços de transmetre’n (Tsai et al., 2008). Per tant, els insectes vectors que tenen més generacions anuals representen una amenaça més gran per a la propagació de la GLD. Aquests insectes s’alimenten del floema gràcies a l’aparell picador-xuclador, també anomenat estilet. La majoria poden alimentar-se del tronc, de les branques, de les fulles i dels fruits, però hi ha variacions en la localització en la mateixa vinya depenent de l’estació. A més a més, algunes espècies, com Ps. calceolariae o Pl. ficus, poden mantenir part de la població a les arrels dels ceps (Bell et al., 2009). Aquest fet planteja un problema, per exemple, a l’hora de replantar un camp on puguen haver quedat arrels amb GLRaV i cotxinilles, perquè poden transmetre la malaltia als nous ceps que es planten (Pietersen, 2006). 1.11. Transmissió dels virus Per a entendre com es propaguen les malalties d’origen víric cal esbrinar la manera de transmetre’s que tenen. En els cas dels patògens transmesos per còccids i pseudocòccids, se sap poc de la seua transmissió i dels paràmetres que hi influeixen (Tsai et al., 2010). Conèixer aquests paràmetres ens ajudarà a entendre millor l’epidemiologia de les malalties. Els virus GLRaV són un cas complex d’estudiar, ja que hi ha molts virus i moltes variants genètiques que poden conviure junts, molts es poden transmetre per una sola espècie d’insecte i un mateix insecte pot transmetre molts virus (Tsai et al., 2010) (figura 5). També les interaccions moleculars entre el virus i el vector poden afectar l’eficiència de la transmissió, igual que la grandària de les poblacions de cada virus afecta la probabilitat i l’eficiència de la transmissió (Almeida et al., 2013). Les poblacions del GLRaV-3 varien estacionalment en grandària i en la seua distribució dins de la planta hoste, però no se sap ben bé per què ocorre això ni si hi influeix. La població del virus augmenta a les fulles durant l’estació de creixement de la planta abans que les fulles caiguen per senescència. Sembla que augmenta l’adquisició dels virus i l’eficiència de la transmissió si les cotxinilles s’alimenten de les fulles, en comptes de fer-ho a les tiges (Tsai et al., 2010). Encara que no s’hagen trobat gaires proves de canvis en la transmissió pel tipus de teixit de la planta o per l’estació, cal no ignorar la possibilitat que hi puga haver una certa influència d’aquests factors (Almeida et al., 2013). Tsai et al. (2008) van mostrar proves que la transmissió dels GLRaV és semipersistent. L’eficiència de transmissió del GLRaV-3 per les larves del 50

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

La malaltia de l’enrotllament de la fulla de vinya i virus associats

Figura 5. Arbre de màxima parsimònia dels virus GLRaV i les cotxinilles vectores d’aquests virus. Els asteriscos indiquen les branques de l’arbre que estan suportades per un grau de dissimilitud > 70 % (suficient per a poder establir diferències entre espècies). Les línies relacionen els virus amb els seus vectors

Font: Tsai et al. (2010), amb modificacions.

primer estadi de Pl. ficus és la més alta en les primeres 24 hores des de l’adquisició del virus, i s’estabilitza a les 48 hores. Les cotxinilles de Pl. ficus perden la capacitat de transmetre el GLRaV-3 quatre dies després de l’adquisició. Amb alguns estudis filogenètics posteriors es pensa que tots els GLRaV del gènere Ampelovirus es transmeten d’una manera semipersistent (Tsai et al., 2010). Es pot pensar que aquesta característica impedeix una propagació ràpida del virus, però si es té en compte que els primers estadis larvaris dels vectors es poden disseminar pel vent, i que aquests vectors tenen un gran nombre de descendència i diverses generacions per temporada, la conclusió resulta la contrària. No obstant això, les conclusions que s’han obtingut es basen en un nombre d’estudis limitat, i és necessari continuar investigant la transmissió dels GLRaV per tal d’augmentar-ne el coneixement i desenvolupar millors estratègies i més completes per al control de la malaltia de l’enrotllament de la fulla de la vinya. 1.12. Ecologia i impacte de la GLD La primera prova de la propagació de la GLD va sorgir a Sud-àfrica, a mitjan dècada dels vuitanta, on es va demostrar per estudis en què es plantaven ceps sans entre ceps infectats (Engelbrecht i Kasdorf, 1985). En la dècada dels noranta es continuaren duent a terme aquest tipus d’estudis que confirmaven el mateix i en tots es va fer notar la presència de les cotxinilles QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

J. Sanxis, S. Maicas

als camps d’estudi. La taxa de propagació de les infeccions de GLD era similar en els estudis elaborats: un augment al voltant del 10 % per any en aquells camps on s’havia identificat la malaltia adés. No obstant això, hi ha regions, com Itàlia, que presenten una prevalença més baixa de l’esperada (20 % després de deu anys des de l’aparició) (Almeida et al., 2013). Com més gran és l’edat dels ceps, més exposició als insectes vectors i més probabilitats d’acollir una població més gran de virus. Les anàlisis espacials indiquen que les vinyes infectades es distribueixen aleatòriament a través dels blocs de ceps en els primers anys d’infecció, però que amb el temps la distribució acaba sent agregada. Això ho explica el fet que les primeres larves de pseudocòccids es poden dispersar pel vent, i en els penúltims estadis larvaris, s’encarreguen de la transmissió vinya per vinya dels virus. Els GLRaV i les seues variants poden interactuar entre ells o altres virus i tenir efectes distints durant la transmissió i l’establiment als hostes ( Jooste et al., 2011). Alguns virus de plantes poden ser beneficiosos per a aquestes (Roossinck, 2011), però determinades condicions ambientals poden alterar els efectes que tenen aquests virus en els seus hostes. Les variacions dels efectes de la GLD degudes a canvis ambientals encara són molt desconegudes; per això cal estudiar amb més profunditat quines pràctiques de cultiu de la vinya poden reduir l’impacte d’aquesta malaltia als camps. Per exemple, la defoliació parcial de les vinyes infectades amb GLRaV-3 en millora la maduració i s’ha vist que augmenta la qualitat del most extret del raïm (Pereira-Crespo et al., 2012). Com s’ha vist en el punt anterior, alguns GLRaV com el GLRaV-3 són «vectors generalistes» i l’adaptació d’aquests a un vector nou, siga present o s’haja introduït novament en una àrea, pot desencadenar canvis dramàtics en la prevalença d’aquests virus (Almeida et al., 2013). Si, a més, aquest vector nou té una eficiència més gran de transmissió d’un virus o una variant genètica, pot produir canvis en la prevalença relativa dels virus de la regió. Els coneixements de què disposem ara per ara són escassos; per això caldrà estudiar amb més detall les interaccions dels GLRaV amb els seus vectors, per comprendre millor l’ecologia i l’epidemiologia de la malaltia de l’enrotllament de la fulla de la vinya. De les malalties víriques que afecten la vinya, la GLD està considerada la més destructiva de totes. Naidu et al. (2008) estimen que aquesta malaltia produeix el 60 % de les pèrdues de producció de raïm de tot el món degudes a malalties d’origen víric (en 2003, a l’estat de Nova York, quasi el 10 % de la superfície de vinya conreada tenia la GLD). La GLD afecta perjudicialment el creixement i el vigor de la vinya. Produeix una reducció d’àrea de les fulles i, amb el temps, el tronc dels ceps es torna dèbil i, per tant, disminueix el temps de vida de la planta i la producció de raïm. També la sobreexpressió d’alguns gens de la ruta biosintètica dels flavonols i la disminució de clorofil·la i carotenoides, que causen el canvi de coloració de les fulles, disminueixen l’eficièn52

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

La malaltia de l’enrotllament de la fulla de vinya i virus associats

cia fotosintètica. Això repercuteix en el subministrament de carbohidrats i sucres als fruits i al tronc, cosa que afectarà negativament la qualitat del raïm i el desenvolupament dels ceps infectats per a les temporades següents (Naidu et al., 2008). Més concretament, el GLRaV-3 redueix la grandària de les inflorescències de raïm, produeix un retard en la maduració dels fruits, canvia el color dels fruits amb la disminució del contingut d’antocianines, augmenta el contingut d’alguns àcids com el màlic o el tartàric i canvia la química del suc, o most, amb la reducció del contingut de sòlids solubles, amb la qual cosa se’n modifiquen les característiques aromàtiques. Aquelles varietats de vinya en què no s’aprecien clarament els símptomes visuals clàssics també sofreixen aquests efectes negatius. S’ha vist, comparant els vins produïts a partir de vinyes infectades i sanes, que el raïm amb GLRaV-3 tenia menys pigments, fenols, tanins i menys alcohol que el vi elaborat amb raïm de vinyes sanes (Maree et al., 2013). Aquesta malaltia té molts efectes negatius sobre els ceps infectats i un gran impacte en la producció de raïm d’alta qualitat per a fer vi. S’ha comprovat que la malaltia predisposa la vinya a sofrir més directament els efectes negatius dels climes freds (Pesqueira et al., 2012). Per tot això resulta necessari poder detectar la infecció del virus a temps per prendre mesures que intenten controlar aquests impactes negatius en els conreus. 2. DETECCIÓ La detecció dels virus a la vinya sempre ha sigut un repte. Les raons principals d’això són: que una sola planta pot estar infectada per més d’un virus; que els virus que no estan relacionats amb els que es volen detectar poden presentar una simptomatologia semblant; quan s’intenta detectar el virus en un hoste que acaba de ser infectat, segurament el virus es troba en una concentració molt baixa; els virus no es distribueixen homogèniament ni pel mateix hoste ni pel cultiu de vinya; hi pot haver cultius, com la vinya de raïm blanc, que no mostren símptomes de la infecció dels virus. Les tècniques més utilitzades avui dia són els mètodes serològics, els indicadors biològics, els mètodes basats en àcid nucleic i, en els últims anys, la seqüenciació de nova generació. 2.1. Mètodes serològics Hi ha moltes tècniques de diagnòstic serològic, entre les quals s’inclouen els tests d’immuno-strips, tècniques d’immunofluorescència (IF) i els assajos ELISA (enzyme-linked immunosorbent assay). També s’utilitzen sèrums amb anticossos policlonals i, sobretot, monoclonals. La tècnica més utilitzada és QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

J. Sanxis, S. Maicas

l’ELISA, perquè té molta fiabilitat, un alt rendiment, permet analitzar diverses mostres alhora, i també presenta sensibilitat, ja que permet amplificar el resultat de la mostra. Els dos desavantatges més grans de l’ELISA són que no és tan sensible com els mètodes basats en àcids nucleics i que resulta molt costós desenvolupar anticossos nous per als immunoassajos (O’Donnell, 1999). La fiabilitat de l’ELISA possibilitaria detectar totes les variants genètiques, però es desconeix si tots els kits comercials que es produeixen industrialment poden fer-ho (Maree et al., 2013). 2.2. Indicadors biològics Fins a l’aparició de les tècniques serològiques a la darreria dels anys vuitanta, l’ús d’indicadors biològics era l’únic mètode fiable que hi havia. La tècnica es basa a empeltar un esqueix del cep que es vol testar en un altre cep, que serveix d’indicador per la seua capacitat d’expressar els símptomes de la malaltia (Constable et al., 2010). Les varietats de V. vinifera més utilitzades com a indicadors són cabernet franc, pinot noir, cabernet sauvignon i Barbera. L’elecció de la varietat indicadora depèn de les condicions climàtiques de la zona on creixerà. Aquests indicadors, amb l’empelt fet, s’han de plantar i esperar que cresca i observar si hi apareixen símptomes de la malaltia. De vegades cal esperar dues temporades perquè cresca l’indicador i mostre, o no, els símptomes. Una altra tècnica consisteix en l’empelt d’esqueixos verds en branques tendres, que és una manera d’evitar la incompatibilitat entre empelts que de vegades ocorre entre algunes varietats. A més, aquesta tècnica demostra una gran efectivitat (Walter et al., 2008). Els principals desavantatges dels indicadors biològics són: que resulta molt costós en treball i temps aplicar aquesta tècnica; no és possible identificar la varietat dels virus (menys en el cas del GLRaV-2); pot ser-hi present la infecció per virus i encara així no mostrar símptomes pel conjunt de variables que influeixen en l’expressió de la GLD, i, a més, es necessita un viròleg experimentat (recomanablement) per a confirmar la malaltia, ja que la interpretació dels símptomes és fàcil de confondre i, en part, és subjectiva (Constable et al., 2010; Maree et al., 2013). 2.3. Mètodes moleculars basats en àcids nucleics En els últims deu anys s’han desenvolupat molt les tècniques basades en àcids nucleics per als assajos de detecció de patògens que afecten les plantes. Sobretot, per als patògens amb el genoma de RNA, s’utilitza la RT-PCR; amb l’ús de la transcriptasa inversa (RT) a partir de l’RNA, es creen els cDNA, 54

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

La malaltia de l’enrotllament de la fulla de vinya i virus associats

els quals s’identifiquen amb la PCR. Els GLRaV es poden detectar tots amb aquesta tècnica, però algunes espècies, com el GLRaV-3, tenen moltes variants genètiques; per això s’utilitza la PCR-multiplex, la qual permet detectar més mostres i diferenciar les variants (Chooi et al., 2012). Una altra tècnica de PCR és la immunocapture PCR, en què s’utilitzen anticossos produïts contra la proteïna major de la càpsida (CP), i s’immobilitza el virus a la superfície dels microtubs i es continua amb la RT-PCR (Ward et al., 2004; Engel et al., 2008; Nolasco, 2012). Altres tècniques de PCR desenvolupades amb molt d’èxit per a la detecció de virus de la vinya són la Spot-PCR, la LAMP (loop-mediated amplification of nucleic acid) amb la transcriptasa inversa afegida al protocol, i la PCR a temps real, que permet quantificar el DNA en qualsevol moment de l’amplificació mitjançant mesures de la fluorescència. La RT-PCR a temps real amb sondes TaqMan s’utilitza comunament per detectar virus de la vinya. Té l’avantatge de l’especificitat de fluorescència dels DNA amplificats, però té l’inconvenient que cal dissenyar sondes específiques per cada estudi. Aquesta tècnica s’ha desenvolupat per a la detecció simultània del GLRaV-1, -2, -3, -4 i algunes de les seues varietats, i s’ha demostrat que és més eficaç que la RT-PCR (Osman et al., 2007). També s’han utilitzat alternatives per detectar i diferenciar variants genètiques del GLRaV-3, com la SSCP (single-strand conformation polymorphism) (Turturo et al., 2005). La tècnica de les micromatrius d’oligonucleòtids permet detectar molts virus o gens al mateix temps, per la qual cosa és una eina d’alt rendiment, molt útil per a dur a terme programes de certificació de plançons (Engel et al., 2010). Evidentment, com més seqüències virals es coneguen, més es podran millorar les deteccions de les distintes varietats de cada virus. Com que algunes de les tècniques esmentades adés són massa cares per a usar-se d’una manera rutinària als laboratoris, s’hi poden trobar algunes alternatives. El grup de treball de Thompson et al. (2012) va desenvolupar un sistema de macromatrius per a la detecció múltiple de virus de la vinya en què l’equip necessari principal era un termociclador i un forn d’hibridació. D’aquesta manera es podia complementar amb altres mètodes moleculars, afegint el component de detecció múltiple, i abaratir-ne els costos (Thompson et al., 2012). 2.4. Seqüenciació de nova generació Les tècniques més utilitzades en el diagnòstic de malalties d’origen víric en la vinya han sigut l’ELISA, els indicadors biològics i els mètodes basats en àcids nucleics, com la RT-PCR. Encara que aquestes tècniques poden ser molt específiques i fiables, no tenen en compte la contribució d’altres virus, coneguts i desconeguts, implicats en l’etiologia de la malaltia. Variants del mateix QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

J. Sanxis, S. Maicas

virus o virus distints poden no ser detectats per protocols molt específics de la RT-PCR. L’ús de seqüenciació metagenòmica pot determinar el contingut total viral d’una mostra i superar així les limitacions de les tècniques anomenades anteriorment. S’han desenvolupat instruments de segona generació o de nova generació de seqüenciació (NGS, en anglès) que eviten les limitacions de la seqüenciació de Sanger. L’ús d’adaptadors universals, en comptes d’encebadors amb una seqüència específica, permet a la NGS seqüenciar tot el material genètic d’una mostra, encara que no es coneguen els organismes que hi havia. Ara per ara la NGS resulta massa cara per a utilitzar-la en diagnòstics rutinaris, però es pot aplicar per millorar els assajos més usats i pot aportar informació sobre les malalties (freqüència dels distints virus en el material infectat i variants dominants dels virus) (Barba et al., 2014; Maree et al., 2013). 3. GESTIÓ DE LA MALALTIA GLD La clonació de material vegetal seleccionat i lliure de virus per a la producció de plançons és la manera preventiva i més efectiva de controlar la malaltia de l’enrotllament. La majoria dels agents causants de la malaltia poden ser eliminats del material vegetal infectat amb termoteràpia, combinada o no, amb el cultiu de teixits vegetals in vitro, embriogènesi somàtica, electro teràpia i quimioteràpia in vitro amb un ampli ventall de drogues. No es coneix cap varietat de V. vinifera totalment resistent a la malaltia. La protecció dels ceps sans al camp resulta molt difícil. És possible que cultivar vinya lluny dels cultius infectats i eliminar els ceps que comencen a mostrar símptomes ajude a alentir la propagació de la malaltia, però amb baixa eficàcia. Els equips i els instruments dels agricultors han de ser netejats abans i després d’entrar al camp, per tal de minimitzar la dispersió dels insectes vectors (Martelli, 2014). L’ús de pesticides volàtils té cabuda en programes de control regional dels vectors, però no és efectiu contra la propagació dels virus. Els plaguicides sistèmics, siguen aplicats a les fulles, siga pel sistema d’irrigació, poden matar les cotxinilles que s’amaguen sota l’escorça o a les arrels, però si hi ha insectes sobre el cep, és molt probable que ja s’hagen alimentat del floema i puguen haver transmès virus. Les pràctiques culturals per al control dels insectes, com cobrir els cultius, exposar a l’ambient els insectes amagats sota l’escorça dels ceps o avançar la collita, tenen alguns efectes positius, però són molt costoses i moltes no s’han avaluat amb rigor (Daane et al., 2012). Les trampes de feromones per a produir confusió sexual en les cotxinilles s’han utilitzat també, però s’ha comprovat que també capturaven els parasitoides de la plaga, i amb el temps això augmentava la població de les cotxinilles. El control biològic amb parasitoides s’ha utilitzat en moltes zones de cultius per la seua especificitat, però alguns d’aquests depredadors són molt sensibles al clima de la zona de cultiu de vinya (Daane et al., 2012). 56

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

La malaltia de l’enrotllament de la fulla de vinya i virus associats

També s’ha intentat aplicar l’enginyeria genètica per produir porta empelts resistents transgènics als virus GLRaV-2 i GLRaV-3, però no ha tingut èxit. Per tot això, resulta molt complicat arribar a controlar aquesta malaltia (Martelli, 2014). 4. CONCLUSIONS La GLD o malaltia de l’enrotllament de la fulla de la vinya està considerada una de les malalties d’origen víric que afecten els cultius de vinya més destructiva econòmicament. La reducció de la productivitat d’un camp infectat pot variar des d’un 5 % fins a més del 60 % si la infecció és molt greu. Encara que les pèrdues en les collites anuals siguen limitades, la GLD té un impacte danyós acumulatiu, que afectarà la viabilitat i la producció del camp a llarg termini. Els estudis han determinat que l’agent etiològic principal de la malaltia és el GLRaV-3. Filogenèticament, aquest virus té sis grups de variants genètiques, i vist com avança el desenvolupament de les tecnologies de seqüenciació, cal esperar que se’n trobaran més variants. No es coneix el paper que exerceix cadascuna de les variants en la GLD, ni tampoc es coneixen bé les interaccions que tenen amb els seus vectors. Cal destacar la construcció de clons de cDNA del virus GLRaV-3 biològicament actius feta per Jarugula et al. (2012), i la seua utilitat a l’hora d’estudiar la replicació del genoma i l’expressió dels gens virals, la funció desconeguda d’alguns gens i també la funció de les regions del genoma amb alta variabilitat, com la 5’UTR. Serà necessari l’esforç d’investigar mètodes de detecció ràpids, relativament barats i prou sensibles per a detectar totes les variants del GLRaV-3 i els altres virus causants de la malaltia, per a esclarir els dubtes que hi ha en la seua transmissió i etiologia, a més a més de proveir tècniques assequibles per als vivers que comercien amb portaempelts i altres materials vegetals. Les noves revisions sobre la taxonomia i la filogènia de la família Closteroviridae, que s’estan fent gràcies al nombre creixent de seqüències nucleotídiques completes disponibles, permeten entendre millor l’evolució, la genètica de poblacions i l’epidemiologia dels virus d’aquesta família, entre els quals els GLRaV. Hi ha hagut una gran tasca de recerca en les darreres tres dècades, que ha acumulat milers de publicacions respecte a la malaltia de l’enrotllament i als virus associats, encara que haja disminuït el nombre de publicacions durant els últims anys. El conreu de vinya és econòmicament importantíssim per a molts països, a causa de la gran demanda que hi ha dels productes derivats del raïm. França, Itàlia, Espanya, els EUA i la Xina són els primers productors de vi del món, i Espanya és el país amb més superfície d’aquest conreu, segons l’informe estadístic de l’Organització Mundial de la Vinya i el Vi (OIV, 2013). Un conreu amb 7.528.000 ha arreu del món (OIV, 2012) ha QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

J. Sanxis, S. Maicas

de concentrar l’atenció de molta gent, i és important no desatendre la malaltia d’origen víric més destructiva, que és la GLD. És necessari tenir i aplicar bons programes de control i gestió de la malaltia a les regions on es cultiva la vinya. Es poden utilitzar molts mètodes i tècniques, com s’ha vist. Però el que sembla més important és que hi haja protocols de detecció dels agents etiològics als vivers que comercien amb plançons; que hi haja programes de quarantena i tècniques de diagnosi de les malalties per al material vegetal importat d’altres regions; la presència d’indicadors biològics a les zones de cultiu pot ser útil. I utilitzar pràctiques de cultiu raonables i fer ús del control biològic dels vectors sempre que siga possible són mesures preventives que poden ser eficaces en el control de la propagació de la malaltia. 5. AGRAÏMENTS Els autors agraeixen la correcció d’aquest text, efectuada pel Servei de Política Lingüística de la Universitat de València. BIBLIOGRAFIA Adams, I. P.; Glover, R. H.; Monger, W. A.; Mumford, R.; Jackeviciene, E.; Navalinskiene, M.; Samuitiene, M.; Boonham, N. (2009). «Next-generation sequencing and metagenomica analysis: a universal diagnostic tool in plant virology». Mol. Plant Pathol., núm. 10, p. 537-545. Agranovsky, A. A.; Koonin, E. V.; Boyko, V. P.; Maiss, E.; Frötschl, R.; Lunina, N. A.; Atabekov, J. G. (1994). «Beet Bellows closterovirus: complete ge nome structure and identification of a leader papain-like thiol protease». Virology, núm. 198, p. 311-324. Almeida, R. P. P.; Daane, K. M.; Bell, V. A.; Blaisdell, G. K.; Cooper, M. L.; Herrbach, E.; Pietersen, G. (2013). «Ecology and management of grape vine leafroll disease». Frontiers in Microbiol., núm. 4, article 94. Bahder, B. W.; Poojari, S.; Alabi, O. J.; Naidu, R. A.; Walsh, D. B. (2013). «Pseudococcus maritimus and Parthenolecanium corni are capable of transmitting Grapevine leafroll-associated virus 3 between Vitis x labruscana and Vitis vinifera». Environ. Entomol., núm. 42, p. 1292-1298. Barba, M.; Czosnek, H.; Hadidi, A. (2014). «Historical perspective, development and applications of next-generation sequencing in plant virology». Viruses, núm. 6, p. 106-136. Bell, V. A.; Bonfiglioli, R. G. E.; Walker, J. T. S.; Lo, P. L.; Mackay, J. F.; McGregor, S. E. (2009). «Grapevine leafroll-associated virus 3 persistence in Vitis vinifera remnant roots». Journal of Plant Pathology, 91 (3), p. 527-533. 58

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

La malaltia de l’enrotllament de la fulla de vinya i virus associats

Bester, R. (2012). Sequencing and detection of a new strain of grapevine leafroll-associated virus 3 in South Africa [en línia]. Tesi doctoral. Stellenbosch University. <http://hdl.handle.net/10019.1/71743>. Born, E. van den; Omelchenko, M. V.; Bekkelund, A.; Leihne, V.; Koonin, E. V.; Dolja, V. V.; Falnes, P. Q. (2008). «Viral AlkB proteins repair RNA damage by oxidative demethylation». Nucleic Acids Res., núm. 36, p. 5451-5461. Boss, P. K.; Davies, C.; Robinson, S. P. (1996). «Anthocyanin composition and anthocyanin pathway gene expression in grapevine sports differing in berry skin colour». Aus. J. Grape Wine Res., núm. 2 (3), p. 163-170. Chooi, K. M.; Cohen, D.; Pearson, M. N. (2013). «Generic and sequence variant specific molecular assays for the detection of the highly variable Grape vine leafroll-associated virus 3». J. Virol. Methods, núm. 189, p. 20-29. Chooi, K. M.; Pearson, M. N.; Cohen, D.; MacDiarmid, R. M. (2012). «Development of generic and variant-specific molecular assays for the detection of the highly variable Grapevine leafroll-associated virus 3». A: Proceedings of the 17th Congress of ICVG (Davis, Califòrnia, 7-14 octubre 2012). Davis: University of California. Foundation Plant Services, p. 142-143. Constable, F. E.; Nicholas, P.; Rodoni, B. C. (2010). «Development and validation of diagnostic protocols for the detection of endemic and exotic path ogens of grapevines» [en línia]. A: Final report to grape and wine research & development corporation. Victoria: Australian Government. Department of Primary Industries. <http://www.gwrdc.com.au/wpcontent/ uploads/2012/09/-DPI-0504.pdf>. Constable, F.; Rodoni, B. (2011). Grapevine leafroll and associated viruses [en línia]. Victoria: Australian Government. Grape and Wine Research and Development Corporation. <http://www.gwrdc.com.au/resource _categories/virus/>. Daane, K. M.; Almeida, R. P. P.; Bell, V. A.; Walker, J. T. S.; Botton, M.; Fallahzadeh, M.; Mani, M.; Miano, J. L.; Sforza, R.; Walton, V. M.; Zaviezo, T. (2012). Biology and management of mealybugs in vineyards. Arthropod Management in Vineyards: Pests, Approaches and Future Directions. Edició a cura de N. J. Bostanian, C. Vincent i R. Isaacs. Nova York: Springer, p. 271-307. Dolja, V. V. (2003). «Beet Bellows virus: The importante of being different». Mol. Plant Pathol., núm. 4, p. 91-98. Dolja, V. V.; Kreuze, J. F.; Valkonen, J. P. T. (2006). «Comparative and func tional genomics of closteroviruses». Virus Res., núm. 117, p. 38-51. Engel, E. A.; Escobar, P. F.; Rojas, L. A.; Rivera, P. A.; Fiore, N.; Valenzuela, P. D. T. (2010). «A diagnostic oligonucleotide microarray for simultaneous detection of grapevine viruses». J. Virol. Methods, núm. 163, p. 445-451. Engel, E. A.; Girardi, C.; Escobar, P. F.; Arredondo, V.; Domínguez, C.; PérezAcle, T.; Valenzuela, P. D. (2008). «Genome analysis and detection of a Chilean isolate of Grapevine leafroll associated virus 3». Virus Genes, núm. 37, p. 110-118. QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

J. Sanxis, S. Maicas

Engelbrecht, D. J.; Kasdorf, G. G. F. (1985). «Association of a closterovirus with grapevines indexing positive for grapevine leafroll disease and evidence for its natural spread in grapevine». Phytopathol. Mediterr., núm. 24, p. 101-105. Fuchs, M.; Marsella-Herrick, P.; Loeb, G. M.; Martinson, T. E.; Hoch, H. C. (2009). «Diversity of ampeloviruses in mealybug and soft scale vectors and in grapevine hosts from leafroll-affected vineyards». Phytopathol., núm. 99, p. 1177-1184. Gugerli, P. (2009). «25 years of serological identification of Grapevine leaf roll-associated viruses: antiserum and monoclonal antibodies to GLRaV-1 to GLRaV-9». A: Le Progrès Agricole et Viticole: 16th Meeting of the International Council for the Study of Virus and Virus-like Diseases of the Grapevine: Extended abstracts (Dijon, França, 31 agost - 4 setembre 2009), p. 24-28. [Suplement] Gutha, L. R.; Casassa, L. F.; Harbertson, J. F.; Naidu, R. A. (2010). «Modulation of flavonoid biosynthetic pathway genes and anthocyanins due to virus infection in grapevine (V. vinifera L.) leaves». BMC Plant Biology, núm. 10, p. 187. Hall, T. A. (1999). «Bio Edit: a user-friendly biological sequence alignment editor and analysis program for Windows 95/98/NT». Nucleic Acids Symp. Ser., núm. 41, p. 95-98. Hernández, I.; Alegre, L.; Breusegem, F. van; Munné-Bosch, S. (2009). «How rel evant are flavonoids as antioxidants in plants?». Trends Plant Sci., núm. 14, p. 125-132. Jarugula, S.; Gowda, S.; Dawson, W. O.; Naidu, R. A. (2010). «3′-coterminal subgenomic RNAs and putative cis-acting elements of Grapevine leafrollassociated virus 3 reveals “unique” features of gene expression strategy in the genus Ampelovirus». Virology J., núm. 7, p. 180. — (2012). «Development of full length infectious cDNA clone of grapevine leafroll-associated virus 3». A: Proceedings of the 17th Congress of ICVG (Davis, Califòrnia, 7-14 octubre 2012). Davis: University of California. Foundation Plant Services, p. 70-71. Jooste, A. E. C.; Goszczynski, D. E. (2005). «Single-strand conformation polymorphism (SSCP), cloning and sequencing reveal two major groups of divergent molecular variants of grapevine leafroll-associated virus 3 (GLRaV-3)». Vitis, núm. 44, p. 39-43. Jooste, A. E. C.; Maree, H. J.; Bellstedt, D. U.; Goszczynski, D. E.; Pietersen, G.; Burger, J. T. (2010). «Three grapevine leafroll-associated virus 3 (GLRaV-3) variants identified from South African vineyards show high variability in their 5’UTR». Arch. Virol., núm. 155, p. 1997-2006. Jooste, A. E. C.; Pietersen, G.; Burger, J. T. (2011). «Distribution of grapevine leafroll associated virus 3 variants in South African vineyards». Eur. J. Plant Pathol., núm. 131, p. 371-381. 60

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

La malaltia de l’enrotllament de la fulla de vinya i virus associats

Klaassen, V. A.; Sim, S. T.; Dangl, G. S.; Osman, F.; Al Rwahnih, M.; Rowhani, A.; Golino, D. A. (2011). «Vitis californica and Vitis californica × Vitis vinifera hybrids are hosts for Grapevine leafroll- associated virus -2 and -3 and Grapevine virus A and B». Plant Dis., núm. 95, p. 657-665. Korkina, L. G. (2007). «Phenylpropanoids as naturally occurring antioxidants: from plant defense to human health». Cell. Mol. Biol., núm. 53, p. 15-25. Ling, K. S.; Zhu, H. Y.; Gonsalves, D. (2004). «Complete nucleotide sequence and genome organization of Grapevine leafroll-associated virus 3, type member of the genus Ampelovirus». J. Gen.Virol., núm. 85, p. 20992102. Lole, K. S.; Bollinger, R. C.; Paranjape, R. S.; Gadkari, D.; Kulkarni, S. S.; Novak, N. G.; Ingerson, R.; Sheppard, H. W.; Ray, S. C. (1999). «Full-length human immunodeficiency virus type 1 genomes from subtype C-infected seroconverters in India, with evidence of intersubtype recombination». J. Virol., núm. 73, p. 152-160. Maguet, J. le; Beuve, M.; Herrbach, E.; Lemaire, O. (2012). «Transmission of six ampeloviruses and two vitiviruses to grapevine by Phenacoccus aceris». Phytopathol., núm. 102, p. 717-723. Maree, H. J.; Almeida, R.; Bester, R.; Chooi, K.; Cohen, D.; Dolja, V.; Fuchs, M.; Golino, D.; Jooste, A.; Martelli, G.; Naidu, R.; Rowhani, A.; Saldarelli, P.; Burger, J. (2013). «Grapevine leafroll-associated virus 3». Frontiers in Microbiol., núm. 4, article 82. Martelli, G. P. (2014). «Grapevine leafroll». J. Plant. Pathol., núm. 96 (1S), p. 51-70. Martelli, G. P.; Agranovsky, A. A.; Bar-Joseph, M.; Boscia, D.; Candresse, T.; Coutts, R. H. A.; Dolja, V. V.; Falk, B. W.; Gonsalves, D.; Jelkmann, W.; Karasev, A. V.; Minafra, A.; Namba, S.; Vetten, H. J.; Wisler, G. C.; Yoshikawa, N. (2011). «Family Closteroviridae». A: Virus Taxonomy: Ninth Report of the International Committee on Taxonomy of Viruses. Edició a cura d’A. King, M. J. Adams, E. B. Carstens i E. Lefkowitz. Amsterdam: Elsevier-Academic Press, p. 987-1001. Martelli, G. P.; Agranovsky, A. A.; Rwahnih, M. al; Dolja, V. V.; Dovas, C. I.; Fuchs, M.; Katis, N. I. (2012). «Taxonomic revision of the family Closteroviridae with special reference to the grapevine leafroll-associated members of the genus Ampelovirus and the putative species unassigned to the family». J. Plant Pathol., núm. 94, p. 7-19. Moreno; P.; Ambrós, S.; Albiach-Martí, M. R.; Guerri, J.; Peña, L. (2008). «Citrus tristeza virus: a pathogen that changed the course of the citrus industry». Mol. Plant Pathol., núm. 9, p. 251-268. Naidu, R. A.; O’Neil, S.; Walsh, D. (2008). «Grapevine leafroll disease» [en línia]. WSU Extension Bulletin EB2027E. 20 p. <http://cru.cahe.wsu.edu/ CEPublications/eb2027e/eb2027e.pdf>. QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

J. Sanxis, S. Maicas

Namba, S.; Yamashita, S.; Doi, I.; Yora, K.; Yano, R. (1979). «Grapevine leafroll virus, a possible member of closteroviruses». Ann. Phytopathol. Soc. Japan, núm. 45, p. 497-502. Nolasco, G. (2012). «New developments in pathogen detection and identification». Acta Hortic., núm. 940, p. 615-630. O’Donnell, K. (1999). «Plant pathogen diagnostics: present status and future developments». Potato Res., núm. 42, p. 437-447. Organización Internacional de la Viña y el Vino (OIV) (2012). «Statistics of the world vitiviniculture sector» [en línia]. <http://www.oiv.int/oiv/info/ espublicationsstatistiques>. — (2013). «Statistics of the wold vitiviniculture sector» [en línia]. <http:// www.oiv.int/oiv/info/espublicationsstatistiques>. Osman, F.; Leutenegger, C.; Golino, D.; Rowhani, A. (2007). «Real-time RTPCR (TaqMan®) assays for the detection of Grapevine Leafroll associated viruses 1-5 and 9». Journal of Virological Methods, núm. 141 (1), p. 22-29. Palukaitis, P. (2011). «The Road to RNA Silencing is paved with plant-virus interactions». Plant Pathol. J., núm. 27, p. 197-206. Pereira-Crespo, S.; Segura, A.; García-Berrios, J.; Cabaleiro, C. (2012). «Partial defoliation improves must quality of cv. Albariño infected by grapevine leafroll associated virus 3». Phytopathol. Mediterr., núm. 54, p. 383-389. Peremyslov, V. V.; Andreev, I. A.; Prokhnevsky, A. I.; Duncan, G. H.; Taliansky, M. E.; Dolja, V. V. (2004). «Complex molecular architecture of beet yellows virus particles». Proc. Natl. Acad. Sci. U.S.A., núm. 101, p. 5030-5035. Pesqueira, A. M.; García-Berrios, J. J.; Barrasa, M.; Cabaleiro, C. (2012). «Economic impact of leafroll disease in vineyards of the cultivar Albariño in Rías Baixas». A: Proceedings of the 17th Congress of ICVG (Davis, Califòrnia, 7-14 octubre 2012). Davis: University of California. Foundation Plant Services, p. 57-58. Pietersen, G. (2006). «Spatio-temporal distribution dynamics of grapevine leaf roll disease in Western Cape vineyards». A: 15th Meeting of the Internation al Council for the Study of Virus and Virus-like Diseases of the Grapevine: Extended abstracts (Stellenbosch, Sud-àfrica, 3-7 abril 2006). South African Society for Enology and Viticulture, p. 126-127. Roossinck, M. J. (2011). «The good viruses: viral mutualistic symbioses». Nat. Rev. Microbiol., núm. 9, p. 99-108. Rubio, L.; Guerri, J.; Moreno, P. (2013). «Genetic variability and evolutionary dynamics of viruses of the family Closteroviridae». Frontiers in Microbiol ogy, núm. 4, article 151. Satyanarayana, T.; Gowda, S.; Ayllon, M. A.; Dawson, W. O. (2004). «Closterovirus bipolar virion: evidence for initiation of assembly by minor coat protein and its restriction to the genomic RNA 5’ region». Proc. Natl. Acad. Sci. U.S.A., núm. 101, p. 799-804. 62

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

La malaltia de l’enrotllament de la fulla de vinya i virus associats

Seah, Y. M.; Sharma, A. M.; Zhang, S.; Almeida, R. P. P.; Duffy, S. (2012). «A divergent variant of Grapevine leafroll-associated virus 3 is present in California». Virol. J., núm. 9, p. 235. Sharma, A. M.; Wang, J.; Duffy, S.; Zhang, S.; Wong, M. K.; Rashed, A.; Cooper, M. L.; Daane, K. M.; Almeida, R. P. P. (2011). «Occurrence of grapevine leafroll-associated virus complex in Napa Valley». PLoS ONE, núm. 6, p. e26227. Thompson, J. R.; Fuchs, M.; Fischer, K. F.; Perry, K. L. (2012). «Macroarray detection of grapevine leafroll-associated viruses». J. Virol. Methods, núm. 183, p. 161-169. Treutter, D. (2006). «Significance of flavonoids in plant resistance: a review». Environ. Chem. Lett., núm. 4, p. 147-157. Tsai, C. W.; Chau, J.; Fernandez, L.; Bosco, D.; Daane, K. M.; Almeida, R. P. P. (2008). «Transmission of Grapevine leafroll-associated virus 3 by the vine mealybug (Planococcus ficus)». Phytopathol., núm. 98, p. 1093-1098. Tsai, C. W.; Rowhani, A.; Golino, D. A.; Daane, K. M.; Almeida, R. P. P. (2010). «Mealybug transmission of grapevine leafroll viruses: an analysis of virusvector specificity». Phytopathol., núm. 100, p. 830-834. Turturo, C.; Saldarelli, P.; Yafeng, D.; Digiaro, M.; Minafra, A.; Savino, V.; Martelli, G. P. (2005). «Genetic variability and population structure of Grapevine leafroll-associated virus 3 isolates». Journal of General Virology, núm. 86, p. 217-224. Walter, B.; Bass, P.; Legin, R.; Martin, C.; Vernoy, R.; Collas, A.; Vesselle, G. (2008). «The use of a green-grafting technique for the detection of viruslike diseases of the grapevine». J. Phytopathol., núm. 128, p. 137-145. Wang, J.; Sharma, A. M.; Duffy, S.; Almeida, R. P. P. (2011). «Genetic diversity in the 30 terminal 4.6-kb region of Grapevine leafroll associated virus 3». Phytopathol., núm. 101, p. 445-450. Ward, E.; Foster, S. J.; Fraaije, B. A.; McCartney, H. A. (2004). «Plant pathogen diagnostics: immunological and nucleic acid-based approaches». Ann. Appl. Biol., núm. 145, p. 1-16.

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 35-63

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 39 (desembre 2015), p. 65-83 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA / DOI: 10.2436/20.1503.01.58

Jardins d’un passat recent: el jardí de la Fundació Julio Muñoz Ramonet Montse Rivero-Matas Grup Jardins i Jardiners: Art, Ciència i Ofici als Països Catalans Rebut: 16 de juny de 2015 - Acceptat: 18 de juny de 2015

RESUM La ciutat de Barcelona disposa d’un nou jardí històric: el jardí de la Fundació Julio Muñoz Ramonet, situat al carrer de Muntaner. Aquest jardí s’ha incorporat al patrimoni cultural de Barcelona, com a part d’un llegat de l’empresari Julio Muñoz Ramonet a la ciutat, amb la condició que fos gestionat per una fundació que portés el seu nom. Després d’anys de litigi amb la família, el llegat va passar a ser patrimoni definitiu de la ciutat el juliol del 2014. Els mitjans de comunicació es van fer ressò de la notícia, i en van atribuir el disseny original a l’arquitecte de jardins Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Aquest text revela que el jardí va ser obra, en primera instància, de Jean Claude Nicolas Forestier i, posteriorment, va ser remodelat per Joan Mirambell. Paraules clau: Jean Claude Nicolas Forestier, Joan Mirambell, jardins històrics, Barcelona. JARDINES DE UN PASADO RECIENTE: EL JARDÍN DE LA FUNDACIÓN JULIO MUÑOZ RAMONET RESUMEN La ciudad de Barcelona cuenta con un nuevo jardín histórico: el jardín de la Fundación Julio Muñoz Ramonet, situado en la calle Muntaner. Este jardín ha sido incorporado al patrimonio cultural de Barcelona como parte de un Correspondència: Montse Rivero-Matas. A/e: montserivero@hotmail.com. QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 65-83

M. Rivero-Matas

legado que el empresario Julio Muñoz Ramonet hizo a la ciudad, con la condición de que fuera gestionado por una fundación que llevara su nombre. Tras años de litigio con la familia, el legado pasó a ser patrimonio definitivo de la ciudad en julio de 2014. Los medios de comunicación difundieron la noticia atribuyendo el diseño original del jardín al arquitecto de jardines Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Este texto revela que el jardín fue obra, en primera instancia, de Jean Claude Nicolas Forestier y, posteriormente, fue remodelado por Joan Mirambell. Palabras clave: Jean Claude Nicolas Forestier, Joan Mirambell, jardines históricos, Barcelona. GARDENS FROM A RECENT PAST: THE GARDEN OF THE JULIO MUÑOZ RAMONET FOUNDATION ABSTRACT The garden of the Julio Muñoz Ramonet Foundation is a new historical garden in Barcelona, located at Muntaner Street. This garden has been added to the city’s cultural heritage as part of a legacy to Barcelona from the businessman Julio Muñoz Ramonet, who stipulated that it should be managed by a foundation bearing his name. After years of litigation with the family, the legacy was finally declared to be a heritage of the city in July 2014. The media spread the news attributing the original design of the garden to the landscape architect Nicolau Maria Rubió i Tudurí. This paper, however, establishes that the garden was, in the first instance, the work of Jean Claude Nicolas Forestier and was later remodeled by Joan Mirambell. Keywords: Jean Claude Nicolas Forestier, Joan Mirambell, historical gardens, Barcelona. 1. INTRODUCCIÓ El jardí de la finca Muñoz Ramonet de Barcelona significa una important incorporació al patrimoni de jardins històrics de la ciutat de Barcelona, ja que es tracta d’un exemple molt ben conservat dels jardins de la burgesia barcelonina del segle xx, que va ser creat i remodelat per dos dissenyadors de jardins de prestigi: Jean Claude Nicolas Forestier, autor del jardí original,1 1. El meu agraïment a Jordi Cartañá per haver-me posat sobre la pista del projecte de Forestier. 66

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 65-83

Jardins d’un passat recent: el jardí de la Fundació Julio Muñoz Ramonet

i Joan Mirambell, responsable de la remodelació posterior, ja en temps de Julio Muñoz Ramonet. Julio Muñoz Ramonet (Barcelona, 1912-1991) va ser una de les primeres fortunes de l’Espanya de la postguerra gràcies al seu talent per als negocis i a la protecció dels governants del nou règim. Propietari dels magatzems El Siglo i El Águila, de la Compañía Internacional de Seguros i de l’Hotel Ritz, en morir va llegar a l’Ajuntament de Barcelona la seva col·lecció d’art i la seva propietat del carrer de Muntaner, amb la condició que es constituís una fundació amb el seu nom. La fundació Julio Muñoz Ramonet va ser creada l’any 1994 i té com a objecte la promoció de la cultura i de l’art per mitjà de la difusió del patrimoni artístic de Julio Muñoz Ramonet. L’entitat s’ocupa de la conservació de la casa i de la torre Muñoz Ramonet, amb tot el seu contingut, així com dels jardins de la finca.2 Julio Muñoz Ramonet va comprar el 1945 la propietat del carrer de Muntaner, 282-290, a les nétes del segon marquès d’Alella. La finca constava d’un edifici principal dissenyat per Enric Sagnier el 1912-1913 i d’un segon edifici, amb accés des del carrer de l’Avenir, també dissenyat per Enric Sagnier en el mateix període. El Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Barcelona inclou les dues torres vinculades a aquesta finca. 2. LA HISTÒRIA DEL JARDÍ Ferran Fabra i Puig (Barcelona, 1866-1944), segon marquès d’Alella, va encarregar el disseny del jardí per a la seva propietat del carrer de Muntaner, 282-290, a Jean Claude Nicolas Forestier (Aix les Bains, 1861-1930),3 conservador dels passeigs i parcs de París. Probablement Ferran Fabra va entrar en contacte amb Forestier gràcies al pintor Josep Maria Sert, aleshores establert en aquella ciutat. Sert havia pintat el conjunt pictòric La danza del amor per a la casa de Ferran Fabra a la Rambla de Canaletes (Barjau Rico, 2014), que posteriorment va ser traslladat al palau del carrer de Muntaner. Sert va ser també qui va suggerir a Francesc Cambó que contractés Forestier per dur a terme el projecte d’enjardinament de la muntanya de Montjuïc, per a l’Exposició Internacional de 1929. El jardí del palau del marquès d’Alella va ser projectat l’any 1916 per Forestier segons consta en la caràtula del projecte publicat a Jardins, carnet de plans et de dessin, amb el títol de: «Jardins pour l’Hotel particulier de Mr le Marquis d’Alella à Barcelone», signat per Forestier i datat el desembre del 2. Del fullet Finca J. Muñoz Ramonet, editat amb motiu de les portes obertes als jardins de la finca del desembre del 2014. 3. Vegeu al final d’aquest article la biografia de Forestier, en l’apartat 8.1. QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 65-83

M. Rivero-Matas

1916. El projecte publicat consta d’una planta general amb el carrer de Muntaner com a referència i diversos alçats, seccions i detalls del jardí (figures 1 i 2). 3. L’ EXECUCIÓ DEL JARDÍ DE FORESTIER El jardí actual de la finca Muñoz Ramonet és molt diferent del que mostra el projecte publicat. El fet que la construcció dels jardins no requereixi llicència d’obres fa difícil buscar-ne informació, així com poder constatar fins a quin punt el projecte es va executar literalment. Aquest no és el cas del jardí que ens ocupa, ja que hi ha constància gràfica i escrita que el jardí es va executar d’acord amb el projecte de Forestier. En fa referència Nicolau Maria Rubió i Tudurí —‌a qui s’ha atribuït erròniament l’autoria del jardí— en un article escrit per a la revista Parques y Jardines, que no es va arribar a publicar (Rubió i Tudurí, 1982), i també Antonio Peñafiel a la revista Mediterráneo de 1927.4 Cristina Domínguez, autora de la tesi Los jardines de J. C. N. Forestier en España, els esmenta com a jardins realitzats l’any 1917 en el llibre que l’Ajuntament de Barcelona va editar sobre la figura de Nicolau Maria Rubió i Tudurí (Ajuntament de Barcelona, 1989). L’autora fa una descripció del jardí que es correspon amb la planta general del projecte publicat. Atesos els expedients i les llicències d’obres de la propietat, es pot afirmar que els jardins no es van executar abans de 1918, sinó en anys posteriors i que l’obra que finalment es va dur a terme no es correspon amb la planta general del projecte publicat. Segons Cristina Domínguez, era habitual en Forestier presentar més d’una alternativa al propietari a l’hora de projectar un jardí i, en el cas de la finca del marquès d’Alella, la solució adoptada finalment va ser l’alternativa. També per als accessos generals a la finca, es va adoptar una solució diferent de la plantejada en el projecte. A la planta general projectada per Forestier (figura 1), s’observa un eix de perspectiva del jardí central que alinea l’entrada principal de la propietat amb la del palau, i una estructura de terrasses connectades per escales per a salvar el desnivell. El projecte preveia, en el cos principal del jardí, una peça rectangular amb vuit parterres geomètrics i un espai circular central ocupat per un petit estany amb brollador. L’accés a la propietat es dividia, ja a l’inici, en dos camins paral·lels als carrers de Maria Cubí i de l’Avenir, que permetien l’accés dels vehicles al palau principal (a l’esquerra del plànol) i l’accés als jardins 4. «Y el hasta hace poco conservador del Bosque de Bolonia, el jardinero por antonomasia, el jardinero-cumbre, Mr. Forestier, ha dirigido acertadamente los parterres, las fuentes y los estanques deliciosos...» (Peñafiel, 1927). 68

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 65-83

Jardins d’un passat recent: el jardí de la Fundació Julio Muñoz Ramonet

Figura 1. Planta general del projecte de desembre del 1916 de Forestier

Font: École Nationale Supérieure de Paysage - Versailles.

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 65-83

M. Rivero-Matas

posteriors. En el moment de fer el projecte, la propietat no incloïa la torre amb accés des del carrer de l’Avenir. El projecte preveia un arriate5 plantat tot al llarg de la façana lateral del palau. La proposta de jardí contenia unes plantacions perimetrals amb vegetació d’alçada (arbrat) a tocar de la tanca del jardí i unes plantacions arbustives entre els camins principals i les pèrgoles. A més, el projecte definia per a la part posterior del palau un tancament en semicercle. Sembla que la solució que es va executar va ser la proposta presentada com a alternativa per Forestier: un estany rectangular emmarcat per les mateixes pèrgoles (figura 2). El projecte publicat presenta perspectives, seccions i detalls de construcció de l’estany, el qual contenia en el centre un brollador i una decoració de testos de terracota que marquen el perímetre de l’estany. Imatges del jardí datades durant els anys que Ferran Fabra i Puig va ser alcalde de Barcelona i dipositades a l’Arxiu Nacional de Catalunya en el fons del fotògraf Brangulí (figura 3) evidencien que el projecte va ser portat a terme de manera molt similar a com l’havia plantejat Forestier. De l’anàlisi de les imatges es desprèn que el jardí es desenvolupava en una cota molt inferior a la del palau principal. Des del peu de palau, el jardí estava estructurat en una primera terrassa, a partir de la qual un tram d’escales centrals i uns talussos laterals plantats amb entapissants i arbustos retallats en topiària portava al segon nivell, un passadís amb escales laterals que accedien a la tercera i darrera terrassa, on es trobava el jardí principal. Aquest estava format per un estany central, amb un brollador de certa alçària, i uns parterres amb rosers perimetrals. El conjunt es tancava amb tres pèrgoles en forma d’U. Paral·lel al carrer de Marià Cubí, el camí principal menava fins a la porta principal de la casa, salvava el desnivell i deixava a la dreta el jardí deprimit respecte al conjunt. Una fotografia aèria datada de l’any 1927 (figura 4) mostra la planta del jardí, en la qual es distingeix clarament l’estany que ocupa una posició central, amb el costat més llarg paral·lel al carrer de Muntaner, situació que també recull el plànol aixecat pel Servei Topogràfic de l’Ajuntament, el 1933 (figura 5). 4. EL JARDÍ ENTRE ELS ANYS 1930 I 1950 El febrer del 1933, Ferran Fabra i Puig va sol·licitar una llicència d’obres per construir uns habitatges de lloguer a la cantonada dels carrers de Muntaner amb l’Avenir, la qual cosa va suposar perdre una part important (529 m2) 5. Expressió francesa per a indicar una franja estreta amb plantacions generalment de flors que es recolza en una paret o a la part exterior d’un parterre. 70

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 65-83

Jardins d’un passat recent: el jardí de la Fundació Julio Muñoz Ramonet

Figura 2. Plànol de conjunt de l’estany. Jardí del marquès d’Alella. Proposta alternativa al projecte presentat el desembre del 1916

Font: Forestier (1985).

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 65-83

M. Rivero-Matas

Figura 3. Palau del marquès d’Alella

Font: Arxiu Nacional de Catalunya, Fons Brangulí, 1922-1923.

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 65-83

Jardins d’un passat recent: el jardí de la Fundació Julio Muñoz Ramonet

Figura 4. Fotografia aèria de 1927

Font: Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Figura 5. Plànol del Servei Topogràfic de l’Ajuntament de Barcelona de 1933

Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 65-83

M. Rivero-Matas

del jardí original. L’autor del projecte va ser Carlos Cardenal Pujals, que va morir l’any 1935. Fins al moment no ha estat possible documentar l’autor ni les empreses que van treballar en aquesta afectació del jardí, si bé la hipòtesi més plausible és que fos el mateix Cardenal Pujals qui s’encarregués de la reforma, al mateix temps que es construïen els habitatges de lloguer. 5. EL JARDÍ EN L’ÈPOCA DE MUÑOZ RAMONET Ferran Fabra i Puig va morir el 1944 i, poc després, les seves nétes van vendre la finca del carrer de Muntaner a Julio Muñoz Ramonet, el qual era també propietari del Palau Robert del passeig de Gràcia. Sembla que en un primer moment Muñoz Ramonet va mantenir els jardins de totes dues propietats tal com estaven.6 Tanmateix, en un moment dels anys cinquanta —‌probablement entre 1956 i 1957—, Julio Muñoz Ramonet va encarregar la remodelació simultània de les dues propietats a Joan Mirambell,7 el qual va dissenyar el jardí que ha arribat fins a l’actualitat. Si bé l’escassa bibliografia sobre l’obra de Mirambell recull la remodelació que va fer per al Palau Robert, 8 no hi consta la intervenció al carrer de Muntaner. Això no obstant, l’estètica general del jardí frontal destil·la la particular manera de treballar de Joan Mirambell. L’existència d’un testimoni oral, el jardiner Manel Pradell,9 ha permès confirmar aquesta hipòtesi i aclarir que la remodelació dels dos jardins propietat de Muñoz Ramonet es va fer al mateix temps i que les obres les va executar l’empresa La Hortícola Barcelonesa.10 Manel Pradell explica que quan van entrar a treballar al jardí del Palau Robert hi havia un excés de vegetació, de manera que algunes de les palmeres van ser trasplantades als jardins del carrer de Muntaner, directament des del passeig de Gràcia, «en dos carros tirats per 6 o 8 cavalls percherons i al davant, un ruc» [sic]. Algu 6. «Muñoz Ramonet va conservar el bonic jardí del palau Robert, com també va fer en una altra finca que va comprar, la del marquès d’Alella, al carrer de Muntaner» (Huertas, 1999). 7. Vegeu al final d’aquest article la biografia de Joan Mirambell. 8. El primer jardí del Palau Robert va ser dissenyat per Ramon Oliva, jardiner de la Ciutadella, i sembla que va acollir palmeres procedents de l’Exposició Universal de 1888 que va tenir lloc en aquest parc. 9. Tertúlia amb Manel Pradell (inèdita) duta a terme el 26 de novembre de 2013 al Mercat de la Flor de Vilassar, organitzada pel grup Jardins i Jardiners: Art, Ciència i Ofici als Països Catalans, vinculat a la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). 10. La Hortícola Barcelonesa va ser una empresa de jardineria molt activa a Barcelona durant els anys cinquanta i seixanta, propietat de Magriñà i Subirana; posteriorment hi va entrar un soci nou, Josep Font, que va obrir delegació a Menorca l’any 1967. L’any 1969 es va transformar en La Hortícola Balear, empresa establerta al carrer de Hannover de Maó i regentada pel seu fill. 74

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 65-83

Jardins d’un passat recent: el jardí de la Fundació Julio Muñoz Ramonet

nes d’aquestes palmeres han estat eliminades recentment, a causa de l’atac del morrut de les palmeres. La remodelació del jardí que va projectar Joan Mirambell va implicar un canvi important en l’estructura del jardí frontal, ja que va crear un joc de desnivells per acostar el jardí topogràficament al palau. Els laterals del jardí principal es van elevar alguns metres, des de l’entrada del jardí pel carrer de Muntaner, i probablement, només va mantenir en el seu nivell original una part de l’estany, que va canviar d’orientació (figura 6). És probable que Mirambell plantegés aquests canvis per tal de corregir la asimetria que es va produir en escapçar el jardí a la cantonada del carrer de l’Avenir. La pèrgola existent, tal vegada inspirada en la de Forestier, es troba desplaçada uns quants metres sobre un dels trams del projecte original. La remodelació de Joan Mirambell va incorporar també un canvi important en la tipologia de vegetació, la introducció de gespa en la superfície plana guanyada, així com de magnòlies, ciques i palmeres datileres, espècies que estaven de moda en aquell temps i que són una constant en l’obra de Mirambell. Els materials (principalment pedra sorrenca rogenca de Martorell) i la tècnica de construcció dels murs i les escales són també molt característics del període (figura 7).

Figura 6. Part central del jardí del palau del marquès d’Alella actualment

Font: Fotografies de l’autora.

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 65-83

M. Rivero-Matas

Figura 7. Materials emprats en la remodelació de Mirambell

Font: Fotografies de l’autora.

6. EL JARDÍ FRONTAL DE LA TORRE DEL CARRER DE L’AVENIR La zona del jardí que es troba davant de la torre del carrer de l’Avenir és, tal vegada, també obra de Mirambell i substitueix l’arriate que va projectar Forestier i que queda recollit en els plànols topogràfics esmentats. Novament, les plantacions, la disposició de l’espai i les pèrgoles paral·leles que acompanyen la piscina existent són elements habituals en l’obra de Mirambell (figura 8). Malauradament, no es disposa, per ara, de documentació que ajudi a datar la creació d’aquest conjunt. La torre del carrer de l’Avenir va començar a construir-se un temps abans que el palau principal (Barjau Rico, 2014) i, tot i que la façana principal disposa d’una àmplia terrassa amb escales d’accés a un jardí, aquest és inexistent en la documentació gràfica abans mostrada. La traça d’una antiga vorada vegetal, de la qual avui només resten uns grans xiprers aïllats, indica l’existència d’un fons vegetal sobre el qual Mirambell va basar la composició d’aquest espai, d’esquena a la torre. El conjunt és presidit per una escultura de Josep Dunyach (figura 9) i completat amb uns pedestals amb escultures de bronze també de Josep Dunyach i de Vicent Navarro ubicades entre les columnes de les pèrgoles (figura 10). 76

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 65-83

Jardins d’un passat recent: el jardí de la Fundació Julio Muñoz Ramonet

Figura 8. Pèrgoles de la piscina del jardí de la torre del carrer de l’Avenir

Font: Fotografia de l’autora.

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 65-83

M. Rivero-Matas

Figura 9. l’Avenir

Escultura de Josep Dunyach del jardí de la torre del carrer de

Font: Fotografia de l’autora.

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 65-83

Jardins d’un passat recent: el jardí de la Fundació Julio Muñoz Ramonet

Figura 10. Escultures de Dunyach i de Navarro del jardí de la torre del carrer de l’Avenir

Font: Fotografia de l’autora.

7. ELS ESPAIS POSTERIORS El projecte original de Forestier preveia per a la part posterior una àrea àmplia acabada en una exedra limitada per uns parterres semicirculars. És molt probable que aquesta part posterior no arribés a executar-se mai, atès que quan Ferran Fabra i Puig va sol·licitar el 1917 el permís per construir la torre del carrer de l’Avenir i el palau encara estava en projecte, en aquest indret s’estava construint una torre, avui desapareguda, que ocuparia l’espai destinat a l’exedra del projecte de Forestier (Barjau Rico, 2014). Fins al moment, no s’ha localitzat cap documentació que pugui informar de l’època d’execució d’aquest recinte, si bé, novament, els materials i les plantes utilitzats fan pensar que corresponen a la remodelació global duta a terme per Joan Mirambell. Aquests espais exteriors són caminals que uneixen les dues torres i es troben plantats amb vegetació densa i d’ombra (figura 11). L’accés des del carrer de l’Avenir i el tancament del jardí amb la tanca perimetral en aquesta zona van ser objecte d’una remodelació posterior. QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 65-83

M. Rivero-Matas

Figura 11. Espais posteriors enjardinats

Font: Fotografies de l’autora.

8. BIOGRAFIES 8.1. Jean Claude Nicolas Forestier (Aix les Bains, 1861 - París, 1930)11 Va estudiar a l’Escola Politècnica de París, a l’Escola Lliure de Ciències Polítiques i a l’Escola Forestal de Nancy. Funcionari de la ciutat de París de 1887 a 1927, en va ser el conservador dels passeigs i parcs (1887-1927), i creà el roserar del parc de la Bagatelle del Bois de Boulogne (1905). Va treballar també al Champ de Mars (1908), al parc de Sceaux (1924) i al casino de Deauville. La seva activitat com a dissenyador de jardins es va estendre a altres països com Portugal (avinguda del Tajo a Lisboa) o el Marroc (jardí del Soldat a Casablanca). Va treballar també a Amèrica, on va desenvolupar principalment plans urbanístics —‌passeig de l’avinguda Costanera a Buenos Aires, a l’Argentina— i plans de sistemes verds, com el Pla Director de l’Havana. 11. Resum extret de l’article de Cristina Domínguez «J. C. N. Forestier, el mestre« (Ajuntament de Barcelona, 1989). 80

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 65-83

Jardins d’un passat recent: el jardí de la Fundació Julio Muñoz Ramonet

A Espanya va treballar intensament. Començant per Andalusia, el 1911 va dissenyar, a Sevilla, els jardins del Parque de María Luisa; a Ronda, el jardí de la Casa del Rey Moro, i a Hornachuelos (Còrdova), va dissenyar el jardí de Moratalla el 1916. A Madrid va remodelar una part dels jardins del Palacio de Liria del duc d’Alba, i hi va fer un parterre clàssic (1916), i a Santander va intervenir en la terrassa de les cavalleries del Palacio de La Magdalena el 1917. La relació de Forestier amb Barcelona va iniciar-se el 1915, arran dels treballs d’urbanització de la muntanya de Montjuïc, amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona. Recomanat per Josep Maria Sert, va ser contractat per Francesc Cambó per a treballar a Montjuïc, on seria ajudat per un jove arquitecte, Nicolau Maria Rubió i Tudurí, el qual sempre el va reconèixer com el seu mestre. L’obra de Forestier a Barcelona va ser principalment obra pública, si bé també va fer diversos projectes per a la burgesia de la ciutat, com és el cas dels jardins del marquès d’Alella. Projectes i obres de Forestier a Barcelona — Parcs i jardins públics: 1916 Projecte per als Jardins de Laribal Jardí de la plaça d’armes del Parc de la Ciutadella 1917 Jardí de la Font del Gat 1918 Parc del Guinardó 1918 Roserar de la Colla de l’Arròs a Montjuïc 1919 Plaça de la Mecànica de Montjuïc 1923 Projecte per a Miramar — Jardins privats: 1916 Projecte de jardins per a la central tèrmica de Sant Adrià de Besòs 1916 Jardí per a la finca del marquès d’Alella 1919 Projecte de jardí per a Ferrer-Vidal Güell Jardí de la Font del Lleó a Barcelona 8.2. Joan Mirambell i Ferran (Barcelona, 1892-1983) Dissenyador de jardins i dibuixant, es va formar a l’Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya dirigida per Alexandre Galí (1915-1924), on va obtenir el títol de director de jardins. Va ser deixeble de Rubió i Tudurí, de qui va ser company de caceres i col·laborador en alguns projectes. Si bé va iniciar la seva activitat professional en la pintura, il·lustrant el 1916 el poema «El mal caçador» de Josep Maria de Sagarra, la seva obra principal se centra en l’art dels jardins, que va desenvolupar principalment a Catalunya, i molt específicament en jardineria privada. QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 65-83

M. Rivero-Matas

Tal vegada per a preservar la privacitat dels seus clients i per la seva discreció innata, Mirambell va ser poc amic de divulgar els seus treballs.12 Això, i l’absència de plànols dels projectes, fa que la seva obra hagi estat fins avui força desconeguda. Actualment, s’està portant a terme un treball de recerca i una recopilació dels seus projectes amb l’ajuda de fonts escrites i d’arxius familiars.13 Obres més destacades de Joan Mirambell 1921-1923 Casa Guarro a Sarrià 1923 Terrat a la Casa Tecla Sala (Casal Sant Jordi / Conselleria de Justícia) 1934 Font de l’Oreneta a Viladrau 1949 Jardins de Pinya de Rosa a Blanes per a Fernando Rivière 1951 Jardí per a Amado Carreras a Blanes Jardí per a la família Rivière a Puigcerdà 1952 Remodelació de la terrassa Cambó a la Via Laietana de Barcelona Jardí a Torelló per a la família Espona 1953 Camí de ronda i urbanització a s’Agaró en col·laboració amb Rafael Masó 1953 Jardí a El Llorà per a Tecla Sala 1954 Jardí per al senyor García Nieto a Viladrau 1955 Jardí per al comte de Godó a Puigcerdà Jardí per a Delmiro de Caralt a Sant Bernat (Montseny) 1956-1957 Remodelació del jardí del Palau Robert per a Julio Muñoz Ramonet Remodelació del jardí de Julio Muñoz Ramonet al carrer de Muntaner 1957 Terrassa del senyor Espona a Barcelona Obres sense datar Jardins del Golf de Sant Cugat Reial Club de Golf del Prat de Llobregat

12. «No he firmat mai cap dibuix, ni he permès que el meu nom surti en un text. [...] I quan ha sortit, m’ha sabut tan greu que he anat a protestar» (Aritzeta, 1984). 13. Aquesta recerca la duu a terme el Grup Jardins i Jardiners: Art, Ciència i Ofici als Països Catalans, vinculat a la ICEA, filial de l’IEC. 82

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 65-83

Jardins d’un passat recent: el jardí de la Fundació Julio Muñoz Ramonet

BIBLIOGRAFIA Ajuntament de Barcelona (1989). Nicolau Maria Rubió i Tudurí (1891-1981). Coordinat per Josep Bosch. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, p. 54. (Gent de la Casa Gran; 4) — (2015). Finca J. Muñoz Ramonet. Fullet divulgatiu. Aritzeta, M. (1984). «El jardiner Joan Mirambell». Serra d’Or, núm. 298-299, p. 31-35. Barjau Rico, S. (2014). Informe sobre el palau i la torre del marquès d’Alella (carrer Muntaner 282-290). Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona. Document inèdit. Domínguez, C. (1985). Los jardines de J. C. N. Forestier en España. Tesi de llicenciatura en història de l’art. Universitat de Sevilla. Forestier, J. C. N. (1985). Jardines: Cuaderno de dibujos y planos. Barcelona: Stylos. Huertas, J. M. (1999). «L’herència de l’Indià». A: La Pedrera: arquitectura i història. Coordinat per Carles Flores. Barcelona: Fundació Caixa de Catalunya, p. 187-224. Peñafiel, A. (1927). «La mansión señorial de los Marqueses de Alella». Mediterráneo (31 juliol), p. 43. Rubió i Tudurí, N. M. (1982). «Forestier». Quaderns d’Arquitectura i Urbanisme [Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya], núm. 51, p. 18.

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 65-83

AGROFÒRUM

Quaderns Agraris (Institució Catalana d’Estudis Agraris), núm. 39 (desembre 2015), p. 87-99 ISSN (ed. impresa): 0213-0319 / ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 http://revistes.iec.cat/index.php/QA / DOI: 10.2436/20.1503.01.59

Energies renovables i món rural: desigualtats i democràcia Josep Puig-Boix European Association for Renewable Energy (EUROSOLAR) Rebut: 17 de juny de 2015 - Acceptat: 22 de juny de 2015

RESUM Partint d’una publicació de l’any 1985 sobre energies renovables i món rural, aquest article es planteja quin és el paper dels espais rurals i de les persones que hi viuen i hi treballen en el proveïment d’energia per a cobrir tant les necessitats pròpies com les foranes, basant-se, en aquest cas, en relacions de bescanvi equitatives i justes, deixant enrere la visió del món «extractivista» per passar a una visió del món mutualista, cooperativista. Per assolir-ho, es proposa treballar per fer possible la democratització dels sistemes energètics, i exposa els principis en els quals, segons l’autor, s’hauria de basar la democràcia energÈTICA i el paper que hi tenen els sistemes energÈTICS descentralitzats o distribuïts, amb els emergents nous drets bàsics i responsabilitats, pel que fa a l’energia. Paraules clau: energies renovables, món rural, democràcia energètica, economia extractivista, economia cooperativista, energia distribuïda, energia descentralitzada, drets i responsabilitats. ENERGÍAS RENOVABLES Y MUNDO RURAL: DESIGUALDADES Y DEMOCRACIA RESUMEN Partiendo de una publicación de 1985 sobre energías renovables y mundo rural, este artículo se plantea cuál es el papel de los espacios rurales y de Correspondència: Josep Puig-Boix. Ecoserveis. Carrer de la Diputació, 251, 5è. 08007 Barcelona. Tel.: 934 590 022. A/e: pep@ecoserveis.net. QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 87-99

J. Puig-Boix

las personas que en él viven y trabajan en el abastecimiento de energía para cubrir tanto las necesidades propias como las foráneas, basándose, en este caso, en relaciones de intercambio equitativas y justas, dejando atrás la visión del mundo «extractivista» para pasar a una visión del mundo mutualista, cooperativista. Para lograrlo, se propone trabajar para hacer posible la democratización de los sistemas energéticos, exponiendo los principios en los que, según el autor, debería basarse la democracia energÉTICA y el papel que tienen los sistemas energÉTICOS descentralizados o distribuidos, con los emergentes nuevos derechos básicos y responsabilidades, en cuanto a energía se refiere. Palabras clave: energías renovables, mundo rural, democracia energética, economía extractivista, economía cooperativista, energía distribuida, energía descentralizada, derechos y responsabilidades. RENEWABLE ENERGIES AND RURAL AREAS: INEQUALITY AND DEMOCRACY ABSTRACT Taking as a starting point what was argued in a 1985 publication on renewable energy and rural areas, the question is raised about the role to be played by rural areas and the people who live and work there in the supply of energy for both their own and outside needs, based in this case on equitable and fair relations of exchange, leaving behind the extractivist worldview to adopt a mutual, cooperative approach. To achieve this aim, this paper proposes that efforts should be made to allow the democratization of energy systems, setting forth the principles which, in the author’s opinion, should form the basis of the energy democracy, and the role that should be played in this respect by decentralized or distributed energy systems in conjunction with the emerging new basic rights and responsibilities in the field of energy. Keywords: renewable energy, rural world, energy democracy, extractive economy, cooperative economy, distributed energy, decentralized energy, rights and responsibilities. 1. INTRODUCCIÓ L’any 1985, es va publicar la Guia d’instal·lacions d’energies renovables a la Catalunya rural (Obra Agrícola de la Caixa de Pensions, 1985). Era un dels primers treballs que va fer Ecotècnia, SCCL, la jove cooperativa que 88

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 87-99

Energies renovables i món rural: desigualtats i democràcia

havien fundat, feia pocs anys, a Barcelona, un grup de joves enginyers i que, amb el temps, es va convertir en referent tecnològic en energia eòlica.1 En aquesta obra es deia: «el medi rural pot produir sobradament tota l’energia que consumeix actualment. Si ho fes, deixaria d’adquirir fora del sector una important i creixent part de les seves despeses. Els principals impediments de l’autoproducció energètica del medi rural són de finançament i de divulgació dels coneixements. Les tecnologies per fer-ho possible han estat ja prou experimentades a casa nostra, o en altres països». L’obra contenia una descripció de les tecnologies per a l’aprofitament del Sol (conversió tèrmica i elèctrica), del vent (conversió mecànica i elèctrica), de la biomassa (combustió, fermentació alcohòlica i metanogènica, gasificació), a més a més d’un ampli ventall de tecnologies per a l’aprofitament de les energies renovables al món rural existents, aleshores, a Catalunya. Han passat quaranta anys des d’aleshores, i encara que les energies renovables han progressat d’una manera evident, la seva penetració en el món rural encara és molt deficitària, quan hauria de ser la base sobre la qual la ruralia s’hauria de sustentar. Al llarg dels temps, el món rural ha proporcionat moltes menes d’aliments, però també ha proveït la humanitat de múltiples i variats productes: fibres tèxtils (cotó, llana, seda, cànem, etc.), materials de construcció, tints naturals, medicines, perfums, etc. També ha proveït energia mitjançant una gran varietat de formes de biomassa (llenya, carbó vegetal, etc.), molins d’aigua i de vent, etc. Amb la generalització arreu de la industrialització, les activitats agràries s’han transformat profundament i han esdevingut dependents dels combustibles fòssils de les maneres més diverses: des dels carburants emprats en la maquinària agrícola fins als adobs i pesticides. I en els darrers temps, s’ha obert un debat entorn de si hi pot haver un conflicte entre la producció d’aliments i la producció d’energia al món rural. Fins i tot la World Farmers’ Organisation (WFO) s’ho preguntava en una contribució publicada en la seva pàgina web. Era un escrit signat pel president de l’Associazione Italiana Energie Agrofiorestali - Confederazione Italiana Agricoltori (Benton, s/d). A l’escrit, titulat Energia renovable i agricultura: un conflicte o una oportunitat?, s’hi esmentava: «El debat que s’ha obert en l’agricultura i les energies renovables suscita passions, i planteja moltes preguntes. Hi ha opinions complexes i de vegades contradictòries en relació amb els reptes clau per al futur de la humanitat que es poden resumir en una burda simplificació: Els aliments o l’energia? Això és una simplificació que ajuda a entendre immediatament del que es tracta, però no té en compte la 1. Els fundadors i el director d’Ecotècnia foren guardonats, en el marc de la Conferència Europea d’Energia Eòlica de 2001, amb el premi Poul la Cour, per la seva contribució als assoliments de la indústria eòlica europea (EWEC-EWEA, 2001). QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 87-99

J. Puig-Boix

complexitat dels diferents contextos i dinàmiques que intervenen en aquest problema, proposant una dualitat que no sempre es presenta com a tal». La contribució de Mario Benton al debat era el resultat d’un llarg període de militància i compromís amb l’organització d’agricultors amb l’objectiu de promoure el desenvolupament sostenible de l’energia renovable a partir de l’agricultura i la silvicultura. Avui, els habitants de moltes zones rurals d’arreu del món han vist néixer moltes instal·lacions d’aprofitament del vent i del Sol. Les paraules d’alguns pagesos americans són ben il·lustratives (NREL, 2004). Per exemple, les de Larry Widel, de Dakota del Nord: «qui s’hauria pensat que l’aire, per sobre de les nostres terres, podria tenir un valor monetari algun dia?». Ell havia llogat una part de la seva terra a la Basin Electric Power Cooperative. Moltes cooperatives elèctriques que subministren zones rurals a Amèrica han aprofitat l’oportunitat que ofereix el vent per a generar ingressos que beneficiïn la comunitat. També són ben clares les paraules de Dan McGuire, de Nebraska, director de l’American Corn Growers Foundation i del programa «Wealth from the Wind» (‘riquesa a partir del vent’) de l’American Corn Growers Association: «Els elevats costos de producció combinats amb els baixos preus que es paguen als pagesos plantegen problemes econòmics per a l’Amèrica rural. Aquesta és la raó per la qual l’American Corn Growers Foundation i l’American Corn Grovers Association promouen l’energia eòlica. Per això, hem desenvolupat el programa “Wealth from the Wind”. Donem suport als parcs eòlics, com una alternativa d’ingressos per als pagesos i propietaris dels terrenys i, a la vegada, com una oportunitat de desenvolupament econòmic per a les comunitats rurals». 2. L’ENERGIA EN EL MÓN RURAL Cada vegada es va fent més evident que, en el segle xxi, l’agricultura hauria de ser, a més a més de la principal font de proveïment d’aliments, una font de proveïment de productes (biopolímers) i d’energia (fonts d’energia renovable). El repte que hi ha avui plantejat al món, i també a Catalunya, pel que fa al món rural és que l’agricultura deixi enrere la visió del món industrialista (economia lineal, basada en l’extracció de recursos i la generació de residus de tota mena) per fer seva la visió del món basada en l’economia circular (on no hi ha residus, sinó solament aprofitament de recursos en cicle tancat). De quina manera el món rural pot proveir energia al món urbà? Avui dia, les zones urbanes concentren una bona part de la població del nostre país. I les zones rurals s’han anat despoblant al llarg dels darrers decennis. Però, a les zones rurals, pel fet que disposen de més superfície que les zones urbanes, hi ha una gran disponibilitat d’energia, ja que la captació de 90

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 87-99

Energies renovables i món rural: desigualtats i democràcia

l’energia continguda en els fluxos biosfèrics (Sol, vent, aigua) i litosfèrics (calor del subsòl) depèn de l’espai disponible per a la seva captació. I és precisament als espais rurals on hi ha més disponibilitats d’espai per a captar-los. Però, tradicionalment, les zones rurals han actuat de proveïdores de productes per a les zones urbanes, basant-se en una forma de bescanvi desigual, desequilibrat, de manera que el bescanvi ha afavorit les zones urbanes en detriment de les zones rurals. Reequilibrar aquesta forma de bescanvi és un element clau per a refer les relacions entre les urbs i la ruralia. Pel que fa a l’energia, es presenta una gran oportunitat per a reequilibrar aquest bescanvi, si la societat és capaç de convertir l’oportunitat que ofereixen les fonts d’energia renovable (energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics) en una realitat al servei del conjunt de la societat i no solament al servei dels grans grups energètics, que habitualment actuen en benefici propi, i no pas al servei de tota la societat. Com es pot treure profit de la captació i transformació de l’energia continguda en el fluxos biosfèrics (radiació solar, moviments de masses d’aire i d’aigua) i litosfèrics (calor del subsòl)? El món rural té dues oportunitats: 1) extreure energia in situ per cobrir les seves pròpies necessitats quotidianes i 2) extreure energia in situ per cobrir necessitats foranes. 2.1. Extreure energia in situ per cobrir les necessitats pròpies del món rural Com en qualsevol societat moderna, el món rural vol disposar de serveis. I per a tenir la multiplicitat de serveis que la societat actual demana, es necessita energia, en les seves formes tèrmica, elèctrica i motriu. La quantitat d’energia necessària per a donar qualsevol servei depèn de la tecnologia que es faci servir i del comportament de les persones que utilitzen aquesta tecnologia. Però el que és important fer notar és que, per a minimitzar la quantitat d’energia necessària, cal: a) adequar les fonts als usos finals (per així disminuir les etapes de transformació d’una forma d’energia en una altra, ja que en cada transformació hi ha pèrdues associades), b) fer servir l’energia amb seny, i evitar així tota mena de malbarataments i usos no necessaris. Avui es podrien cobrir totes les necessitats d’energia tèrmica, elèctrica i motriu a partir de la captació de l’energia que contenen els fluxos biosfèrics i litosfèrics que es manifesten als llocs. Vegem-ho. Energia tèrmica Les formes més senzilles de disposar d’energia tèrmica són la combustió d’un combustible renovable (llenya, oli vegetal cru o esterificat, biogàs, etc.) en un sistema de cremació d’alta eficiència o amb la captació directa de QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 87-99

J. Puig-Boix

l’energia solar tèrmica. Tot plegat, per a proveir aigua calenta i calefacció. També es pot cuinar amb energia solar (concentració solar amb caixes o amb discs parabòlics). Igualment es pot disposar de calor i de fred amb la tecnologia de la bomba de calor associada a la geotèrmia superficial o profunda (tenint en compte que el funcionament de la bomba de calor requereix electricitat, que pot ser generada, per exemple, amb un sistema solar fotovoltaic). Energia elèctrica Avui, l’electricitat ha esdevingut una forma d’energia que és pràcticament imprescindible arreu. I es pot disposar d’electricitat a partir de la captació de la radiació que ens envia el Sol, de la captació de la força de l’aigua i de la del vent. Solament cal tenir un giny tecnològic que permeti la captació del flux i la seva transformació en electricitat (sistema solar termoelèctric, sistema solar fotovoltaic, sistema hidroelèctric, sistema eolicoelèctric). L’electricitat obtinguda amb les tecnologies d’avui dia que capten l’energia dels fluxos biosfèrics i la converteixen en energia disponible en forma d’electricitat ens ofereix l’oportunitat de disposar d’energia sense necessitat de cremar res, i evitar d’aquesta manera les conseqüències no volgudes de la combustió (especialment dels materials fòssils: contaminació, pluges àcides, escalfament de l’atmosfera, etc.). Energia motriu L’energia motriu es necessita al món rural tant per a accionar la maquinària que es fa servir en moltes activitats agràries, com per a accionar els vehicles per als desplaçaments. Si en un indret cal tenir a l’abast un sistema motoritzat que permeti accedir als serveis bàsics de la societat, aquest és al món rural, ja que és allí on no se sol disposar dels serveis públics de mobilitat que les societats urbanes tenen a l’abast. Fins al present, el món rural ha cobert aquesta necessitat amb l’ús de ginys motoritzats que cremen combustibles fòssils per funcionar. Però avui, hi ha disponibles diferents tecnologies que permeten poder prescindir dels combustibles fòssils: motors que fan servir biocarburants (biodièsel, bioalcohol i, fins i tot, oli vegetal cru). I disposar de biocarburant és relativament senzill al món rural. Es pot fer amb el conreu de plantes oleaginoses (colza, gira-sol, etc.), de les quals s’extreuen (per premsat en fred) olis vegetals (a més que permet disposar del producte premsat com a alimentació per a animals). També es pot fer amb el conreu de plantes que permetin obtenir alcohols per a la fermentació dels sucres que contenen (remolatxa, etc.). També hi ha disponibles vehicles amb motorització híbrida, tèrmica i elèctrica (molt més eficients que els vehicles amb motor tèrmic), amb motorització híbrida endollable i amb motorització elèctrica pura. I si l’electricitat 92

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 87-99

Energies renovables i món rural: desigualtats i democràcia

s’obté a partir de fonts d’energia renovables locals, s’aconsegueixen beneficis ecològics i econòmics clars. Cobrir les necessitats d’accionament de maquinària i de mobilitat al món rural amb biocarburants i/o electricitat d’origen renovable local és una gran oportunitat per a crear riquesa a la ruralia i evitar la dependència que creen els carburants fòssils, a més d’evitar l’empobriment constant causat pels fluxos de diners, gastats en la compra de combustibles fòssils i d’electricitat, cap a fora del territori. 2.2. Extreure energia in situ per cobrir les necessitats foranes del món rural De la mateixa manera que el món rural ha proveït de productes les societats urbanes, també pot cobrir les necessitats d’energia. Per a fer-ho, però, és necessari refer les relacions entre el món rural i el món urbà, que s’han deteriorat en els darrers decennis, des que s’ha considerat el món rural un lloc d’on «extreure recursos», massa vegades sense que les persones que hi viuen en treguin cap benefici, el que s’anomenen relacions de bescanvi des igual. Pel fet que l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics es pot considerar un bé comú, qualsevol aprofitament que se’n faci hauria de beneficiar, en primer lloc, les persones que viuen en l’indret on es fa la captació. Atès que el Sol, el vent, l’aigua, etc., que discorren per una comunitat són béns comuns que pertanyen a tota la comunitat, totes les persones que hi resideixen haurien de poder compartir la riquesa que en genera l’aprofitament. Avui ja es fan molts aprofitaments energètics de fonts renovables a entorns rurals, però són promoguts per empreses que, moltes vegades, no tenen cap relació amb el territori, ni amb la població que hi viu. S’han fet a casa nostra molts projectes eòlics i solars, en zones rurals, amb una mentalitat encara «extractiva» (aprofitar riquesa local per a beneficiar a qui disposa de capital per a fer la inversió necessària, i, per descomptat, donar alguna prebenda als pobladors de la zona). Però si es vol que la riquesa, generada per la captació, la transformació i l’ús de l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics que es manifesten en un indret, beneficiï tota la comunitat que viu a l’indret on es fa la captació dels fluxos, això comporta abandonar la visió del món «extractivista» per passar a una visió del món mutualista, cooperativista. Vol dir abandonar les pràctiques que van ser habituals quan es construïren els aprofitaments hidràulics a molts indrets de casa nostra i posar en pràctica noves formes de relació entre zones rurals i zones urbanes que siguin justes i equilibrades tant des del punt de vista ecològic com econòmic. QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 87-99

J. Puig-Boix

Per què no s’aprofita la gran experiència cooperativista existent al món rural per a ampliar les activitats de les cooperatives agràries actuals cap a activitats vinculades a les energies renovables? De la mateixa manera que les cooperatives agràries proveeixen oli, vi, etc., no seria forassenyat pensar que es podria cooperativitzar un bé comú, com és l’energia dels fluxos que es manifesten localment, per a oferir una ventall d’energies disponibles a tota la societat? A Alemanya, actualment hi ha un miler de cooperatives d’energia renovable, quan l’any 2000 no arribaven a un centenar. Una de les més famoses és ElektrizotätsWerke Schönau (EWS),2 creada a partir de la lluita engegada per la parella formada per Ursula i Michel Sladek, després que el núvol radioactiu deixés el seu llast a la comarca on hi ha el poblet de Schönau, a la Selva Negra, a conseqüència de l’accident a la central nuclear de Txernòbil. La seva llarga batalla contra l’empresa subministradora d’electricitat per a obtenir tarifes especials per a aquells usuaris d’electricitat que en fessin un ús assenyat, els va convertir en els «rebels elèctrics» germànics, que arribaren a comprar la xarxa elèctrica local i posteriorment es convertiren en empresa cooperativa generadora i comercialitzadora d’electricitat 100 % renovable.3 De la mateixa manera, a Alemanya, s’han creat, des de l’any 2005, cap a un centenar de noves empreses elèctriques municipals (Morris, 2013). I avui, la competició que hi ha als pobles i les comarques germànics és veure qui arriba abans al 100 % renovable (100ee, s/d). Fins i tot té lloc un congrés anual per a veure com es progressa (Kongress EER, s/d). Per a fer possible que el món rural es converteixi en proveïdor de biopolímers i energia per a les zones urbanes, de manera justa i equilibrada (ecològicament i econòmicament), es fa necessari treballar per fer possible la democratització dels sistemes energètics actuals. Quins serien els trets característics d’un sistema energètic basat en els principis de la democràcia energÈTICA? Quins serien els elements necessaris perquè la democràcia energÈTICA sigui una realitat en tots els sistemes energètics dels països de la UE? Abans que res, hem d’explicar com entenem la democràcia energÈTICA, també anomenada energia 3.0, per a diferenciar-la de l’energia 1.0, la que es va generalitzar al llarg del segle xx (Puig, 2015a), i diferenciar-la de l’energia 2.0, la que avui tenim, en la qual conviuen el sistema del segle xx amb els nous elements tecnològics que permeten captar i transformar els fluxos biosfèrics i litosfèrics (Puig, 2015b). Un sistema energÈTIC democràtic és aquell sistema que dóna poder a les persones i a les comunitats que disposen de fonts locals d’energia reno2. http://www.ews-schoenau.de. 3. L’experiència de Schönau està molt ben descrita en el documental El espíritu de Schönau (EWS, s/d). 94

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 87-99

Energies renovables i món rural: desigualtats i democràcia

vable perquè treguin profit de la seva captació, de la seva transformació i del seu ús. Els principis en què s’ha de basar un sistema energÈTIC democràtic són els cinc següents: 1) Reducció de les necessitats d’energia, no només mitjançant la generació eficient d’energia, sinó també en el seu ús eficient. 2) Sense emissions de carboni fòssil ni emissions de radioactivitat. 3) Flexibilitat, per a donar cabuda a una proporció creixent de generació renovable variable i permetre la circulació bidireccional de l’energia. 4) Control local. 5) Accés equitatiu. Control local vol dir que les comunitats han de tenir l’autoritat per a prendre decisions sobre la seva economia energÈTICA, i sospesar no solament els costos de l’energia (inversió i operació), sinó els beneficis econòmics locals. Accés equitatiu vol dir que totes les persones han de tenir garantit l’accés a la propietat de les tecnologies per a la captació, la transformació i l’ús de les energies renovables locals (de manera individual o col·lectiva). A més, han de tenir accés a l’autoritat de les xarxes. La clau per a un sistema energÈTIC democràtic és una gestió no discriminatòria de les xarxes: que la xarxes no discriminin els usuaris, que el gestor de les xarxes no tingui cap interès financer a fer xarxes noves o construir centrals de generació noves, que les regles de la xarxa permetin les transaccions d’igual a igual mitjançant un accés equitatiu i uns preus transparents (per a l’energia, per a l’ús de les xarxes i per als serveis que els usuaris puguin proveir a les xarxes), que els generadors i els subministradors d’energia no han de tenir la propietat de la xarxa ni cap interès en la seva gestió, i que la propietat de les xarxes ha de ser dels seus usuaris. La democràcia energÈTICA implica també que hi hagi un accés equitatiu al capital i al finançament, que hi hagi una autoorganització comunitària i una bona gestió, que les persones de la comunitat siguin formades i apoderades perquè coneguin les seves oportunitats per a ser actives en l’energia (interacció entre persones i entre aquestes i les xarxes). Només la democràcia energÈTICA té la capacitat de crear una economia de l’energia justa i equitativa en què els preus de l’energia siguin transparents i efectius pel que fa a cost i en què no hi hagi subvencions creuades d’una part del sistema cap a una altra part del sistema. Només la democràcia energÈTICA serà capaç de canalitzar les oportunitats tecnològiques de les fonts renovables locals i de la xarxa àmpliament distribuïda amb l’oportunitat econòmica de les comunitats per a recuperar el control social dels mercats de l’energia, avui encara en mans dels oligopolis. QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 87-99

J. Puig-Boix

Disposar d’un sistema energÈTIC d’aquestes característiques solament serà possible si la societat, rural i urbana, procedeix a fer una apropiació social de les tecnologies que ens permeten captar, transformar i utilitzar l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics. Això vol dir fer néixer sistemes energÈTICS descentralitzats o distribuïts, basats en la captació, la transformació i l’ús de les energies renovables. I és aquí on la societat entra en conflicte amb les institucions que, al llarg del segle xx, s’han apropiat del «dret» a generar i subministrar energia a «consumidors» passius. Deixar de ser «consumidors» passius per passar a ser generadors i usuaris actius d’energia, havent recuperat el dret innat de la humanitat a aprofitar (captar, transformar i usar) les energies que es manifesten al lloc on es viu, requereix un acte d’autodeterminació, individual i col·lectiu. 3. ELS SISTEMES ENERGÈTICS DEL SEGLE XXI El resultat de la batalla que avui es lliura entre un model energètic centralitzat, caduc, obsolet, ineficient, vulnerable, brut i no renovable i el model energètic naixent, descentralitzat o distribuït, eficient, segur, net i renovable configurarà els sistemes energètics del segle xxi. El repte que les societats modernes tenen davant seu és com poden facilitar la consolidació del sistema energètic naixent, de manera que vagi substituint progressivament, però de manera decidida, el sistema que hem heretat dels segles xix i xx. Sembla clar que el sistema energètic del segle xxi acabarà basant-se en les fonts d’energia renovable, captant-les de manera descentralitzada allà on es manifesten, per a transformar-les i emprar-les in situ. Les noves xarxes d’aquests sistemes descentralitzats seran xarxes múltiples: d’electricitat, de calor, de fred, de gas biològic / de síntesi / fòssil, d’hidrogen, etc. També hi haurà diferents sistemes d’emmagatzematge, distribuïts per les xarxes, els quals actuaran d’acumuladors dels excedents, quan la captació de fonts renovables superi les necessitats, o de subministradors, quan les necessitats siguin superiors al que proveeixen les fonts renovables. Seran unes xarxes més en forma de tela d’aranya, que no pas unes xarxes jerarquitzades piramidals. Cada node serà a la vegada generador d’energia i usuari dels serveis que l’energia proveeix, amb la qual cosa les grans xarxes de transport que han connectat durant el segle xx les grans centrals de generació amb els centres que necessiten energia, que n’estan allunyats, deixaran de tenir sentit i seran substituïdes gradualment per xarxes més locals, interconnectades les unes amb les altres, no pas per a dependre de l’energia de fora, sinó per a intercanviar-la, o com a mesura de seguretat per a fer front a qualsevol emergència (per exemple, en el cas de les xarxes elèctriques en corrent altern locals, estaran connectades les unes amb les altres amb xarxes de cor96

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 87-99

Energies renovables i món rural: desigualtats i democràcia

rent continu, la qual cosa possibilitarà el que s’anomena desenfilament de les xarxes actuals: menys xarxes, menys impactes i menys pèrdues per transport). No només la generació d’energia es farà amb les tecnologies de generació més netes i més eficients que hi hagi disponibles, sinó que els usuaris finals dels serveis energètics empraran les tecnologies d’ús final més eficients que hi hagi al mercat. Ben segur que el naixent sistema energètic descentralitzat, eficient, net i renovable no s’imposarà d’un dia per l’altre. Hi haurà un període de transició, més o menys llarg, depenent de la voluntat política que manifestin els que gestionen la cosa pública. I aquesta voluntat només es materialitzarà si la ciutadania exerceix activament les seves responsabilitats energÈTIQUES, en un marc en què se li hagin reconegut els seus drets energètics bàsics. En aquest període de transició, es podrien fer servir encara combustibles fòssils, però es faria amb la màxima eficiència possible (tecnologies descentralitzades de generació combinada d’electricitat, calor i fred) i combinant els combustibles fòssils menys bruts (metà fòssil) amb els combustibles biològics o de síntesi, mentre es vagin abandonant les grans centrals tèrmiques basades en carbó, petroli i nuclears. Els drets energètics bàsics necessaris per a consolidar un sistema energètic descentralitzat o distribuït, eficient, segur, net i renovable haurien de ser: — El dret a conèixer l’origen de l’energia que cadascú fa servir. — El dret a saber els efectes ecològics i socials dels sistemes energètics que fan possible el subministrament d’energia a cada usuari final de serveis energètics. — El dret a captar les fonts d’energia que es manifesten al lloc on es viu. — El dret a generar la seva pròpia energia. — El dret d’accés just a les xarxes. — El dret a introduir a les xarxes l’energia generada in situ. — El dret a una remuneració justa per l’energia introduïda a les xarxes. Aquests drets haurien d’anar acompanyats d’un seguit de responsabilitats energètiques bàsiques: — La responsabilitat d’informar-se. — La responsabilitat d’exigir informació. — La responsabilitat de generar l’energia amb les tecnologies de generació més eficients i més netes disponibles i a l’abast. — La responsabilitat d’emprar les tecnologies d’ús final de l’energia més eficients i a l’abast. — La responsabilitat d’emprar l’energia generada amb sentit comú i evitar malbarataments de tota mena. QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 87-99

J. Puig-Boix

— La responsabilitat d’autolimitar-se en l’ús de qualsevol forma d’energia. — La responsabilitat de ser solidari amb les societats més desfavorides pel que fa tant a la generació com a l’ús final de l’energia. Garantir aquests drets hauria d’esdevenir una de les tasques a les quals els governs haurien de donar la prioritat més absoluta. Exercir aquestes responsabilitats hauria de ser considerat el deure primordial de les persones responsables que vivim en un planeta on el Sol és la font d’energia de la qual depenem. Adequar els estils de vida als fluxos de l’energia solar (energia solar directa i les seves formes indirectes) és un aprenentatge que, com més aviat es faci, menys costos de tota mena hauran de suportar els humans per poder anar vivint en les societats que han creat en el marc d’aquest bonic planeta que ens acull, ja que les societats humanes sempre han necessitat, necessiten i necessitaran energia per a viure dignament en el planeta Terra. Viure al ritme del Sol vol dir reconèixer que la vida a la Terra té limitacions, ja que l’energia disponible per a ser captada, convertida i utilitzada és estrictament limitada per l’anomenada constant solar, la quantitat de radiació que la Terra intercepta en el seu viatge entorn del Sol. I aquesta constant és 1,3 kW/m2 a les capes altes de l’atmosfera. L’energia no és solament una qüestió de tecnologia. És també una qüestió de democràcia i de drets humans. L’any 2005, la Declaració de la World Renewable Energy Assembly - WREA 2005 (WREA, 2005) manifestava: «l’experiència del segle xx ens mostra que una societat basada en combustibles fòssils és incapaç de garantir el dret humà a l’energia per a tota la humanitat [...]. Viola de manera persistent el dret humà a una vida digna». I reblava: «les energies renovables són les úniques que poden garantir el dret humà a l’energia». La guerra que els humans, al llarg de l’era dels combustibles fòssils, han desfermat contra els sistemes naturals, ja ens ho va advertir la pionera Rachel Carson,4 «és una guerra contra els mateixos humans» (Carson, 1962). Posar fi a aquesta guerra implica que la societat vagi fent camí, de manera decidida, cap a un futur 100 % renovable (Go 100re, s/d). La transició ja ha començat. Serem capaços de fer-la abans no acabem de malmetre el sistema climàtic del nostre planeta?

4. Rachel Carson (1907-1964), escriptora, científica i ecologista. La seva obra, Silent spring (‘Primavera silenciosa’), avui és considerada precursora de l’ecologisme modern. 98

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 87-99

Energies renovables i món rural: desigualtats i democràcia

BIBLIOGRAFIA 100 ee (s/d). 100 % Erneuerbare Energie Regionen [en línia]. <http:// www.100-ee.de> [Consulta: 21 juny 2015]. Benton, M. (s/d). «Renewable energy and agriculture: a conflict or an opportunity?» [en línia]. <http://www.wfo-oma.com/climate-change/articles/ renewable-energy-and-agriculture-a-conflict-or-an-opportunity.html> [Consulta: 21 juny 2015]. Carson, R. (1962). Silent spring. Boston: Nova York: Houghton Mifflin Company. EWEC-EWEA (2001). «Poul la cour prize» [en línia]. <http://www.ewea.org/ sustainability/poul-la-cour-prize/> [Consulta: 21 juny 2015]. EWS (s/d). El espíritu de Schönau [en línia]. <https://youtu.be/BGAW _SwYkTw> [Consulta: 21 juny 2015]. Go 100re (s/d). Global 100 % RE [en línia]. <http://go100re.net> [Consulta: 21 juny 2015]. Kongress EER (s/d). Kongress «100 % Erneuerbare-Energie-Regionen» [en línia]. <http://www.100-ee-kongress.de> [Consulta: 21 juny 2015]. Morris, C. (2013). «Recommunalization in Germany - 72 new municipal power utilities». Renewables International [en línia] (13 setembre). <http://www.renewablesinternational.net> [Consulta: 21 juny 2015]. NREL (2004). Wind energy for rural development. U. S. Department of Energy, Energy Efficiency and Renewable Energy, National Renewable Energy Laboratory. Obra Agrícola de la Caixa de Pensions (1985). Guia d’instal·lacions d’energies renovables a la Catalunya rural. Barcelona. Puig, P. (2015a). «Energía 1.0: el pasado que nunca más volverá» [en línia]. <http://www.energias-renovables.com/articulo/energia-1-0-el-pasado -que-nunca-20150113> [Consulta: 21 juny 2015]. — (2015b). «Energía 2.0: más de lo mismo, pero sin embargo...» [en línia]. <http://www.energias-renovables.com/articulo/energia-2-0-mas-de-lo -mismo-20150114> [Consulta: 21 juny 2015]. World Renewable Energy Assembly (WREA) (2005). «The human rigth to renewable energy» [en línia]. <http://www.eurosolar.de/en/index.php/ publications-mainmenu-54/memoranda-a-papers-mainmenu-10/22-the -human-right-to-renewable-energy> [Consulta: 21 juny 2015].

QUADERNS AGRARIS 39 (desembre 2015), p. 87-99

normes de presentació d’originals per als autors

a) Lliurament i acceptació L’original s’ha de lliurar en suport electrònic i, opcionalment, en paper al Comitè de Publicacions, ICEA, carrer del Carme, 47, 08001 Barcelona, icea@ iec.cat. Quan el material s’enviï per correu electrònic, cal sol·licitar la confirmació de recepció i detallar clarament el nombre de missatges enviats. Quan el pes dels arxius sigui elevat, cal emprar un sistema de transferència electrònica segur. Els treballs resten sotmesos a l’acceptació del Comitè Editorial, el qual pot basar la seva decisió en l’avaluació i els informes d’especialistes. b) Idioma Els articles han d’estar escrits preferentment en català, però també s’admeten en altres llengües. c) Requisits del document original Característiques generals — En format de Word. — Pàgines numerades correlativament a l’angle inferior dret. — Marge superior i inferior de la pàgina: 2,5 cm. — Marge esquerre i dret de la pàgina: 3 cm. — Text normal: Times New Roman o Arial, de cos 12 i amb un interli neat d’1,5. — Text de les notes a peu de pàgina i de les citacions en paràgraf a part: Times New Roman o Arial, de cos 10, amb un interlineat d’1,5. — Les notes a peu de pàgina s’han d’identificar dins del text amb super índexs numerats correlativament (1, 2, 3...). — Els apartats han d’anar numerats correlativament. — Els articles poden incloure figures (imatges, gràfics...) i taules, que cal que vagin numerades i que duguin un títol o un text explicatiu i la indica

101

ció de la font o procedència. També, dins del text, s’hi ha de fer referència. — El primer cop que s’utilitzi una sigla o abreviatura en el text cal desenvolupar-ne l’expressió completa i escriure la sigla o abreviatura a continua ció entre parèntesis. Primer full En el primer full hi ha d’haver el títol de l’article, el nom i el primer cog nom —o els dos cognoms units amb un guionet— de l’autor o autors i la seva filiació: l’adreça institucional de tots els autors (universitat o centre on s’ha realitzat l’estudi, departament o unitat, ciutat i país) o, si no existeix aquesta informació, la professió. En cas que els autors tinguin filiacions diferents, s’han de numerar correlativament les diferents adreces institucionals i escriure al costat de cada autor el superíndex amb el nombre corresponent. Cal indicar també el nom, l’adreça postal completa, el telèfon i l’adreça electrònica del responsable del treball que ha de mantenir la correspon dència amb la revista, així com destacar les dades que han de ser publica des. Títols, resums i paraules clau Els títols i els resums han d’estar escrits en català, en anglès i en una altra llengua, preferentment en castellà. El resum en anglès és convenient que sigui més extens. Els resums han d’anar seguits d’entre tres i sis paraules clau, les mateixes en totes les llengües. Característiques dels gràfics — En format obert, que es puguin manipular, no en format d’imatge. — Preferiblement en arxius separats del text, però també cal incloure’ls dins del text, en el lloc on han d’aparèixer dins de l’article. — Han d’anar numerats i han de dur un text explicatiu. Característiques de les imatges — En format JPG, TIFF o similars. — Preferiblement en arxius separats del text, però també cal incloure-les dins del text, en el lloc on han d’aparèixer dins de l’article. — Han d’anar numerades i han de dur un text explicatiu. d ) Original en suport paper L’original imprès ha de ser el mateix text original que es lliura en suport electrònic. La impressió ha de ser a una sola cara.

102

e) Bibliografia La bibliografia ha de recollir només les obres que se citin en el text, que han de seguir un dels esquemes següents: — Referències d’articles: Masies, L.; Cases, A.; Viladomat, C. (2009). «Anàlisi perfecta de paràsits molests». Quaderns d’Agricultura, núm. 29, p. 12-140. Si són més de tres autors, es pot escurçar i posar el primer autor seguit de l’expressió en cursiva i entre claudàtors et al.: Masies, L. [et al.]. En el cas d’articles de revistes en línia: Carreres, J.; Miret, M. (2011). «Innovacions en l’àmbit vinícola». Vi i Vinya [en línia], núm. 20, p. 35-45. <http://www.viivinya.com/3/001234> [Consulta: 23 gener 2012]. En el cas d’articles de revistes en doble suport: Canyes, V.; Soler, C. (2010). «Vida en el camp durant l’estiu». Revista del Camp, núm. 5, p. 5-23. També disponible en línia a: <http://www. revcamp.com/201.pdf> [Consulta: 5 maig 2011]. — Referències de llibres o capítols de llibres: Santpere, J. (2010). Tractat dels animals del pagès. Girona: Onada. Loyola, I. de (2010). «El llop en relació amb les ovelles». A: Santpere, J. Tractat dels animals del pagès. Girona: Onada, p. 235-245. En el cas de llibres o capítols de llibres en línia: Rodà, S. M. (2011). «Microorganismes en les fulles». A: Vinyet, M. Els microorganismes [en línia]. Barcelona: Alacar. <http://www.balacar.cat/microorg/ 230014.pdf> [Consulta: 8 març 2012]. En el cas de llibres o capítols de llibres en doble suport: Borriol, L. (2010). «Centre de Desenvolupament del Sòl». A: Solé, J.; Maragall, N. (ed.). Recerca i tecnologia. Lleida: Edicions de la Terra. També disponible en línia a: <http://www.terra.edicions.com/55609kklom0112> [Consulta: 3 maig 2011].

103

La llista bibliogràfica s’ha d’ordenar alfabèticament per autors i cronològicament dins del mateix autor. En cas que hi hagi més d’una obra del mateix autor i del mateix any, cal distingir-les amb una lletra minúscula en cursiva adjuntada a l’any: 2010a. f ) Exemplars per a l’autor Un cop publicat l’article, cada autor rebrà un exemplar de la publicació sense càrrec.

104

SUMARI

INSTITUCIÓ CATALANA D’ESTUDIS AGRARIS Filial de l’Institut d’Estudis Catalans

QUADERNS AGRARIS

Revista de la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’Institut d’Estudis Catalans http://icea.iec.cat

QUADERNS AGRARIS

Número 39

Desembre 2015

ISSN (ed. impresa): 0213-0319 • ISSN (ed. electrònica): 2013-9780 • http://revistes.iec.cat/index.php/QA

Institut d’Estudis Catalans