Periodística

PERIODISTICA

Número 18

Edició monogràfica Aportacions internacionals (1989-1995)

SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS

Barcelona, 2024

PERIODÍSTICA

Revista acadèmica

Fundada l’any 1989 per Josep Maria Casasús i Guri

Dirigida per Bertran Salvador i Mata

Direcció

Director: Bertran Salvador i Mata, Universitat Pompeu Fabra

Conseller fundador: Josep Maria Casasús i Guri, Universitat Pompeu Fabra

consell De reDacció

Andreu Casero, Universitat Jaume I de Castelló

Sergi Cortiñas, Universitat Pompeu Fabra

Lluís Costa, Universitat de Girona

Carlos Elías, Universitat Carlos III de Madrid

Joan Francesc Fondevila Gascón, Universitat Ramon Llull

Carles Pont, Universitat Pompeu Fabra

Xavier Ramon, Universitat Pompeu Fabra

Siegfried Weischenberg, Universitat d’Hamburg, Alemanya

comitè científic

Salvador Alsius, Universitat Pompeu Fabra

José Ignacio Armentia, Universitat del País Basc

María Jesús Casals, Universitat Complutense de Madrid

Carmina Crusafon, Universitat Autònoma de Barcelona

Concha Edo, Universitat Complutense de Madrid

Rosa M. Franquet, Universitat Autònoma de Barcelona

Cecilia García Huidrobo, Universitat Diego Portales, Xile

Jaume Guillamet, Universitat Pompeu Fabra

Fernando López Pan, Universitat de Navarra

Manuel López, Universitat Autònoma de Barcelona

Fernando Martínez Vallvey, Universitat Pontifícia de Salamanca

Luis Núñez Ladevéze, Universitat CEU San Pablo

Magda Sellés, Universitat Ramon Llull

Joan Manuel Tresserras, Universitat Autònoma de Barcelona

reDacció i aDministració Societat Catalana de Comunicació Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Adreça electrònica: scc@iec.cat

PERIODÍSTICA

Número 18

Edició monogràfica

Aportacions internacionals (1989-1995)

SOCIETAT CATALANA DE COMUNICACIÓ

Institut d’Estudis Catalans

Barcelona, 2024

La revista perioDística és una publicació acadèmica editada per la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. La seva temàtica principal és la periodística, entesa com a teoria i pràctica del periodisme, en els diferents vessants de l’especialitat, malgrat que altres aspectes relacionats amb la comunicació també hi tenen cabuda.

Accés obert a https://revistes.iec.cat/index.php/periodistica/index

© dels autors dels articles

Publicació editada per la Societat Catalana de Comunicació, filial de l’Institut d’Estudis Catalans

Carrer del Carme, 47. 08001 Barcelona

Disseny gràfic de Manuel Lamas

Compost per Fotoletra, SA

Imprès a Service Point FMI, SA

ISSN: 2013-9985 (edició digital)

ISSN: 1130-183X (edició impresa)

Dipòsit Legal: B 1494-1991

Els continguts de perioDística estan subjectes —llevat que s’indiqui el contrari en el text o en el material gràfic— a una llicència Reconeixement - No comercial - Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons, el text complet de la qual es pot consultar a https://creativecommons.org/licenses/ by-nc-nd/3.0/es/deed.ca. Així, doncs, s’autoritza el públic en general a reproduir, distribuir i comunicar l’obra sempre que se’n reconegui l’autoria i l’entitat que la publica i no se’n faci un ús comercial ni cap obra derivada.

niklas luhmann

Complexitat social i opinió pública. Periodística: Revista Acadèmica (1989), núm. 1, p. 9-22

gaye tuchman

Dona i producció literària. L’estadística biogràfica aplicada a l’estudi del bandejament de la dona en l’ofici d’escriure. Periodística: Revista Acadèmica (1989), núm. 1, p. 23-36

eliséo véron

La construction sociale des événements. Periodística: Revista Acadèmica (1990), núm. 2, p. 9-16

jan ekecrantz

Construcció i recepció periodístiques: cròniques sobre la República. Periodística: Revista Acadèmica (1991), núm. 4, p. 23-33

siegfred schmidt

eugenio

jürgen

teun

margarida

PRÒLEG

Aquest número antològic de perioDística neix de la vocació inesgotable del professor i catedràtic emèrit Josep Maria Casasús per explorar, revisitar i ressituar els conceptes fonamentals de la periodística i apropar-los a l’alumnat que avui dia omple les facultats de comunicació. Aquesta revista acadèmica, nascuda en el si de la Societat Catalana de Comunicació (SCC), filial de l’Institut d’Estudis Catalans, i de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), va ser, durant disset números, punta de llança de la recerca en periodística al país. No només va incentivar la investigació nacional, sinó que va apropar figures internacionals a la comunitat científica catalana.

La revista, fundada per Josep Maria Casasús, deu el seu nom al terme que va encunyar el professor Casasús i que defineix en el primer número de perioDística (p. 99) com «la branca de la ciència de la comunicació que, des de les perspectives històrica, actual i prospectiva, estudia els processos de producció, selecció i valoració de fets i d’idees, els processos de composició i comunicació social, les formes d’expressió, els estils i les estructures internes i externes que adopten els missatges d’actualitat, i la resta d’unitats redaccionals periodístiques, de qualsevol dels gèneres informatius, interpretatius i d’opinió, en ser canalitzades a través de la premsa, la ràdio, la televisió i d’altres mitjans de comunicació de masses». La periodística, per tant, esdevé una ciència fonamental per entendre i ensenyar la tasca periodística, pedra angular de qualsevol societat democràtica.

Sent així, la necessitat d’una edició antològica que apropi alguns dels treballs més rellevants del camp a l’alumnat de periodisme queda palesa. Amb aquesta visió al cap, i sempre amb la motivació pedagògica i científica que l’ha guiat en la seva trajectòria professional, Josep Maria Casasús ha impulsat aquesta antologia, que a més ha comptat amb l’inestimable suport del professor Lluís Codina, de la UPF i membre de la Junta de la SCC, i del professor i catedràtic Joan Francesc Fondevila, de Blanquerna - Universitat Ramon Llull i president de l’es-

mentada societat, de la qual és promotor actiu de les activitats de transferència i recerca que duu a terme.

És en aquest context que torna a néixer perioDística, que destaca per una plètora de signatures excepcionals i pel seu diàleg amb la contemporaneïtat. Els articles aquí recollits tracten temàtiques que van des del feminisme fins a la construcció i modulació de l’opinió pública, tot passant per la funció de servei dels mitjans, el diàleg amb la postmodernitat, la història del periodisme, així com l’anàlisi crítica del discurs aplicada a la premsa i la seva interrelació amb el poder i les estructures i polítiques dels sistemes de comunicació.

Obre el número 18 de perioDística un article de Luhmann en què s’analitza el concepte d’opinió pública des d’una perspectiva rizomàtica. Per Luhmann, l’opinió pública funciona com un mirall, en tant que és autoreferencial i, alhora, permet observar altres observadors, que també actuen davant del mirall. En un joc dinàmic, el sistema polític es reflecteix al mirall i s’entrellaça amb l’opinió pública, que s’hi veu també reflectida, en un procés d’influència mútua. En ell, el sistema polític s’observa i és observat, i es modifica i es falseja per dirigir-se a l’opinió pública i influir sobre aquesta. Evidencia, doncs, la consumació d’una opinió pública complexa que hauria d’allunyar-se del mer eco polític per convertir-se en agent actiu del sistema polític. Els reptes d’aquest funcionament mediàtic ressonen en l’actualitat, en què l’opinió pública, expressada per exemple a través de les xarxes socials, dialoga amb el sistema polític, en un exercici actiu d’autoconsciència i, alhora, el sistema polític observa i és observat des d’aquestes accions comunicatives.

Véron, per la seva banda, aborda l’opinió pública des de la necessitat de mantenir la complexitat discursiva dels mitjans per preservar-ne el seu sentit democràtic, i s’avança a alguns dels reptes de la transició digital, la proliferació mediàtica i el paper actiu del receptor en el procés comunicatiu, entre d’altres. No en va, l’acció mediadora del receptor en el procés comunicatiu guanya importància, ja sigui des del posicionament de Luhmann, entenent l’autoreferència del sistema polític, o des de la perspectiva de Véron, emfatitzada per la transició digital i la capacitat de mesurar constantment les respostes i les modificacions del receptor al missatge original. De fet, no és estrany que aquests articles dialoguin amb aspectes tan actuals com per exemple l’eclosió d’eines d’intel·ligència artificial que permeten, precisament, incentivar la personalització de continguts i la seva adaptació en funció del perfil de la persona que els consumeix i, finalment, els (re)crea.

La creació de significats individuals a partir dels missatges mediàtics rebuts és, doncs, inevitable en tot exercici comunicatiu, que ja no pot ser explicat des de la unidireccionalitat sinó des de la influència mútua entre els seus agents. En aquesta línia, l’article de Schmidt aborda com el fet de percebre i entendre és crear realitat, i ho fa des d’una vessant que comença sent filosòfica i acaba esdevenint aplicada. Schimdt reprèn una de les qüestions cabdals de la filosofia europea: la relació entre realitat, veritat i cognició. No poques aproximacions contemporànies aborden aquesta discussió, el realisme especulatiu en podria ser un bon exemple. Schmidt, però, s’allunya aviat del plantejament filosòfic per aproximar aquesta lectura al context dels mitjans de comunicació. Aquests, en interpretar la realitat, li donen forma i, alhora, fan autoreferència del propi sistema mediàtic, és a dir, reflecteixen indirectament les seves pròpies estructures institucionals i lògiques internes, i condicionen així la construcció i producció mediàtica de la realitat.

Els mitjans, per tant, són el resultat d’unes estructures internes que n’expliquen el funcionament i l’organització, i estan travessades per decisions polítiques, normatives i socials. Les estructures que es combinen per donar forma a un sistema de comunicació són l’objecte d’estudi de l’article de Krohling, la qual des d’una retrospectiva de les polítiques de comunicació del Brasil acaba arribant a un seguit de conclusions sobre el funcionament del sistema comunicatiu brasiler. L’estudi de les polítiques comunicatives resulta fonamental per entendre el desenvolupament comunicatiu d’un país i els reptes a què s’enfronta. Alhora, aquest estudi també és cabdal per explicar els discursos que hi operen, com es traslladen a l’opinió pública i com en condicionen l’actitud i la ideologia.

La construcció del discurs, que en certa manera implica una construcció de la realitat, és el tema predominant en dos articles més d’aquesta antologia. Ekecrantz analitza com es construeix el discurs polític, focalitzant-se en la dècada dels anys trenta a Espanya i a partir de com es trasllada la informació als mitjans suecs, identificant patrons de comunicació i confecció discursiva. Aquest processament informatiu per part dels mitjans suecs acaba generant una interpretació de la realitat, esbiaixada, que condiciona les lectures històriques i polítiques que configuren l’opinió pública sueca del moment. Per la seva banda, T. A. van Dijk analitza, des d’una perspectiva crítica, la construcció dels fets periodístics i com aquesta es veu travessada pels sistemes de poder. El poder, que nodreix i travessa les estructures del sistema de comunicació, és un element invisible però operatiu en tot

aquest procés. Des d’un marc teòric i metodològic encara vigent en l’actualitat, explica els diversos engranatges que condicionen la influència dels mitjans de comunicació, en concret la premsa, en la construcció de narratives i models d’esdeveniments i notícies. Aquest procés passa pel control dels discursos, dels temes, dels significats, de la retòrica i de les fonts, la qual cosa en conjunt pot mostrar una realitat esbiaixada i, com ja apuntava Schmidt, condicionada per les estructures i els sistemes que expliquen la realitat. Aquesta anàlisi crítica del discurs es pot aplicar al racisme, les opressions de classe, de gènere, d’orientació del desig, entre d’altres, i permet identificar els mecanismes subjacents que s’hi amaguen.

És només des d’una perspectiva crítica que hom pot identificar i minimitzar l’impacte d’aquestes narratives i, alhora, construir-ne de noves, més justes. En aquesta línia, l’article de Gaye Tuchman s’arrela en el feminisme i se’n nodreix, en identificar el fenomen a partir del qual, cap a la meitat del segle xix anglès, els homes fan fora les dones del mercat editorial de la novel·la popular. Parla, així, del període d’invasió masculina, que passa per la professionalització de l’escriptura i el consegüent augment d’interès dels escriptors homes per la novel·la, fins aleshores territori pròsper per a les escriptores i com les editorials atorguen el capital cultural als homes, i n’expulsen definitivament les escriptores. L’anàlisi de Tuchman serveix de marc interpretatiu a partir del qual es llegeixen i s’entenen moltes altres situacions en què operen les opressions de gènere.

Finalment, aquesta antologia d’articles no desatén la part històrica de l’estudi del periodisme, condició sine qua non per dirigir-se al futur i entendre’l. L’article de Wilke analitza el desenvolupament de la premsa diària alemanya al segle xvii, amb reminiscències clares amb la posterior tradició alemanya d’estudi del periodisme i la premsa. Identifica, a més, altres tipologies de consum de premsa, a través de cercles de lectors, per exemple, la qual cosa aporta dades curioses sobre el nivell de consum de premsa a l’Alemanya del segle xvii. Coseriu, per la seva banda, presenta una conferència que versa sobre l’obra de Tobias Peucer, la primera tesi en periodisme al món, publicada al 1690 i traduïda al català per la tenacitat del professor Casasús. Coseriu reflexiona sobre la relació entre periodisme i història, sobre la narració d’un determinat procés històric i el paper que juga el periodisme, a estones testimoni, a estones agent que vol predir la rellevància futura de les seves notícies i aposta per una selecció d’allò que considera que és rellevant, però que només després de passar pel prisma

històric es pot confirmar com a constituent d’un fenomen singular o tangencial al mateix fenomen.

Per Carrilho, però, el periodisme no és aliè al context històric regnant, que sembla transitar d’un discurs modern a un de postmodern, on tant la història com la construcció dels esdeveniments i relats ha anat perdent força, en favor d’un sistema més heterogeni. La funció unitària o central dels mitjans evoluciona cap a un context més líquid o ambigu, on precisament resulten encara més rellevants, perquè poden contribuir a la construcció d’una societat més informada i instruïda que pugui dirigir-se amb èxit a les condicions del segle xxi. La centralitat, doncs, dels mitjans de comunicació i el periodisme en el procés de transició social resulta beneficiosa i necessària per a la societat postmoderna.

Aquest volum, doncs, es vertebra a partir de conceptes com l’opinió pública, la construcció discursiva, la dicotomia realitat i ficció en la praxi periodística, l’anàlisi crítica del discurs, atenent a algunes de les opressions com les de gènere o raça, el poder dels mitjans i la història del periodisme. Malgrat que els articles tracten els diversos puntals de la ciència en periodisme des d’aproximacions variades, metodològicament i temàtica, conflueixen i dialoguen de manera molt natural al voltant del concepte unitari de periodística. Val a dir, però, que aquest encert és principalment dels directors històrics d’aquesta revista que, amb els anys, han construït amb cura un llegat inigualable: el primer director i fundador, Josep Maria Casasús, i els seus successors, el professor Sergi Cortiñas i el professor Xavier Ramon. De tots tres és mèrit que el 2024 sigui possible fer una antologia d’articles tan significativa i rellevant.

Aquest número antològic simbolitza, a més, la centralitat de la SCC i la UPF en la construcció de discursos crítics i fundacionals per l’estudi i la praxi de la feina periodística. perioDística, 18, així, és una poderosa eina didàctica i de recerca, fruit de contribucions excepcionals que configuren una constel·lació única en l’imaginari científic de la periodística que, ara, és una mica més accessible a la comunitat.

Bertran Salvador-Mata

Director del número 18 de perioDística

Professor de la UPF

Membre de la Junta de la SCC

PRESENTACIÓ

Aquest número extraordinari de la revista perioDística, editada per la Societat Catalana de Comunicació (SCC), filial de l’Institut d’Estudis Catalans, conté deu articles acadèmics de vuit autors i dues autores d’universitats estrangeres traduïts al català a partir de sengles originals redactats en alemany, suec, neerlandès i angloamericà, i d’altres publicats en l’idioma original pel fet d’estar redactats en llengües neollatines com són el francès, l’italià i la varietat brasilera del portuguès, criteri d’opció lingüística habitual en revistes de les ciències humanes i socials dins de l’àmbit de la romanística.

Hi ha un propòsit subtil que esperona aquesta mena de recerques científiques en el camp de la periodística: el propòsit de contribuir a la transformació social i al seu progrés des d’un renovat compromís ètic —en el sentit més ampli i inclusiu de la locució— del periodisme i de l’acadèmia amb un públic sovint decebut o desconcertat, però sempre expectant i esperançat.

La col·laboració d’acadèmics d’arreu en les successives edicions de perioDística en els anys 1990, convidats a participar en seminaris o jornades d’estudis, i la traducció dels seus textos al català comptaven llavors amb recursos econòmics derivats d’obtenir ajuts convocats per concursos públics competitius del Consell Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica o de la Direcció General d’Universitats de la Generalitat de Catalunya als quals podia optar la SCC.

D’ençà que vaig fundar perioDística l’any 1989 l’esmentat criteri lingüístic l’hem aplicat en aquesta publicació amb el convenciment raonable que els textos escrits en llengües romàniques cal suposar que són accessibles a les persones formades amb més o menys competència en qualsevol dels idiomes neollatins. També vaig aplicar

aquest criteri com a primer director de la revista acadèmica Textual & Visual Media, fundada l’any 2008 per la Sociedad Española de Periodística. Altrament, aquesta és una fórmula que facilita una major projecció internacional d’aquestes publicacions i en el nostre cas un reconeixement implícit de la llengua catalana dins del conjunt de les llengües germanes, hereves del llatí. Aquest mateix esperit de difusió universal obliga, tanmateix, a incloure el resum en anglès —idioma franc, sembla, de la contemporaneïtat— de cadascun dels articles.

La iniciativa de publicar el número extraordinari de perioDística que teniu a les mans ha partit del doctor Joan Francesc Fondevila, actual president de la SCC. El professor Fondevila ho va proposar en observar que durant els vint-i-vuit anys d’aparició regular d’aquesta revista s’havia aplegat un considerable patrimoni intel·lectual en què emergeix l’aplec excepcional de la traducció catalana d’una vintena d’articles acadèmics aportats per persones qualificades en la recerca científica sobre periodisme en universitats estrangeres. D’ell és, doncs, l’encert de reunir ara aquests textos clàssics per tal de posarlos a l’abast de nous lectors tant en l’edició en paper com, sobretot, en la seva versió digital, suport en el qual es pot consultar tota la col·lecció de perioDística. Aquesta revista ha publicat des del 1989 fins el 2017, disset números, cadascun dels quals dedicats a un àmbit, a una matèria o a un enfocament monogràfic relacionats sempre amb alguna dimensió de la teoria, la història o la pràctica del periodisme en qualssevol de les seves manifestacions escrites o audiovisuals.

L’edició del número 18 de perioDística ha estat possible gràcies a una suma d’aportacions: l’expertesa, cura i tenacitat del seu director, el professor Bertran Salvador, de la Universitat Pompeu Fabra (UPF); la prèvia col·laboració tècnica del professor Lluís Codina; els serveis tècnics editorials de l’Institut d’Estudis Catalans, i els recursos econòmics procedents de la Distinció Jaume Vicens Vives 2013, que em va ser atorgada a títol individual pel Govern de la Generalitat de Catalunya l’any 2014 i que, d’acord amb el degà de la Facultat de Comunicació de la UPF, el doctor Carles Pont, he destinat en part a l’edició d’aquesta antologia excepcional que ens posa a l’abast, principalment dels estudiants, textos clàssics de la teoria contemporània del periodisme generats per la recerca universitària forana més acreditada.

Josep Maria Casasús i Guri

Catedràtic emèrit de la UPF

Membre de l’IEC

Delegat de l’IEC a la SCC

AUTORS SELECCIONATS

Niklas luhmann, «Complexitat social i opinió pública», 1989.

Niklas Luhmann (Lüneburg, Baixa Saxònia, 1927 - Oerlinghausen, Rin del Nord-Westfàlia, 1998). Format en dret a Friburg i en sociologia amb Talcott Parsons a la Universitat Harvard, era director de la Facultat de Sociologia de la Universitat de Bielefeld (Rin del Nord-Westfàlia) l’any 1989 quan el vam convidar a Barcelona. El 1964 havia formulat la teoria de sistemes, d’enorme influència en la recerca sociològica i comunicacional. En aquest article conclou que l’evolució del concepte d’opinió pública obliga a la renúncia d’expectatives de racionalitat i d’esperances d’una revitalització de la «vida» civil republicana.

Gaye tuchman, «Dona i producció literària. L’estadística biogràfica aplicada a l’estudi del bandejament de la dona en l’ofici d’escriure», 1989.

Gaye Tuchman (Passaic, Nova Jersey, 1943). Doctorada en sociologia el 1969 per la Universitat Brandeis (Massachusetts) ha treballat amb mètodes etnogràfics i històrics en el corrent del constructivisme social. El 1978 va renovar enfocaments en teoria del periodisme amb la seva tesi sobre la producció de notícies com a construcció de la realitat. Professora del Queens College de Nova York, quan era a Barcelona el 1989 ens va lliurar aquest article on diu que en arxius londinencs del segle xix va descobrir que les dones escrivien més novel·les que els homes, però que les editorials preferien publicar llibres dels homes.

Eliséo verón, «La construction sociale des événements», 1990. Eliséo Verón (Buenos Aires, 1935-2014). Sociòleg i antropòleg

influït inicialment per l’estructuralisme de Claude Lévi-Strauss, amb qui va estudiar al Collège de France, Verón va impartir un seminari a Barcelona el 1990, convidat per la Societat Catalana de Comunicació. Aleshores era professor a la Sorbona després de liderar a Argentina recerques a l’Instituto Torcuato Di Tella, una icona de la confluència d’estructuralisme i marxisme. En aquest article del 1990 ja denunciava l’empobriment del discurs polític provocat per la «televisualització» del debat d’opinió i per l’emergència llavors incipient dels mitjans digitals.

Jan ekecrantz, «Construcció i recepció periodístiques: cròniques sobre la República», 1991.

Jan Ekecrantz (Estocolm, 1940-2007). Professor de periodisme a la Universitat d’Estocolm, durant la seva estada a Catalunya vam constatar coincidències de la seva línia de recerca amb les de l’escola de periodística catalana que es consolidaria a la Universitat Pompeu Fabra. El seu article publicat aquí el 1991 mostra resultats d’unes metodologies compartides que conjuminen comparatística, història contemporània i anàlisi de recepció de missatges. En docència ell també era un ferm partidari com nosaltres d’encaixar bé coneixements de teoria i de pràctica com a fórmula òptima en la formació universitària de periodistes.

Siegfred J. schmiDt, «Més enllà de la realitat i la ficció? El destí del dualisme en l’era dels mitjans de comunicació de masses», 1991.

Siegfred J. Schmidt (Jülich, Rin del Nord-Westfàlia, 1940). Quan era professor de teoria del text a la Universitat de Siegen va publicar aquí aquest article icònic de les seves propostes en el camp de la teoria empírica de la literatura que ell conreava des de posicions del constructivisme radical que amplien axiomes de l’estètica de la recepció d’Iser i Jauss. Tracta de la dicotomia ficció/realitat que, segons treballs seus anteriors, pragmatitza la «regla F», operació cognitiva que impedeix copsar si un relat és real o fals, base del conte per a infants. Schmidt deia que televisió i publicitat causen cada cop més la infantilització de gent adulta.

Eugenio coseriu, «Periodisme i història», 1992.

Eugenio Coseriu (Mihaileni, Romania, 1921 - Tübingen, BadenWürttemberg, 2002). Lingüista eminent, competent en totes les llengües romàniques, va accedir a la versió catalana periodística,

núm. 3) de la tesi doctoral de Tobias Peucer, la primera coneguda sobre periodisme llegida a Leipzig el 1690. La glosa en aquest text, on remarca les idees següents: el periodisme és història en la sincronia, història sincrònica, història necessàriament parcial i provisòria; el periodisme és polihistòria: actualitat de fets recents. També era periodista. En una conversa sobre l’evolució dels relats de fets em va dir que el lead ja el trobem en Homer.

Jürgen Wilke, «El desenvolupament de la premsa diària a Alemanya al segle xvii», 1992.

Jürgen Wilke (Goldap, Prússia Oriental, 1943). Periodista, catedràtic a la Universitat Johannes Gutenberg de Magúncia (Renània-Palatinat), fou president de la Societat Alemanya de Periodística. Em va lliurar una còpia en alemany i en llatí de la tesi de Tobias Peucer, llegida a Leipzig el 1690 i publicada en versió catalana a periodística, núm. 3. Wilke aplica mètodes del materialisme històric a l’estudi de l’evolució de la premsa amb tècniques estadístiques. Exposa, entre altres conclusions, que el pas del periòdic bianual a mensual, bisetmanal, setmanal i diari el va determinar la regularitat dels serveis de diligències.

Teun A. van Dijk, «El poder i els mitjans de comunicació», 1993.

Teun A. van Dijk (Naaldwijk, Països Baixos, 1943). Doctorat en teoria de la literatura a la Universitat d’Amsterdam, investigador en pragmàtica del text aplicada sobretot als mitjans de comunicació i a la política, l’any 1992 va impartir un curs de doctorat en els estudis de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra, d’on després va ser professor des de 1999. És un capdavanter del corrent de recerca en anàlisi crítica del discurs, editor de revistes acadèmiques de l’especialitat i autor de llibres de referència en estructura de les notícies periodístiques, en el racisme vehiculat per la premsa i en ideologies socials implícites.

Manuel Maria carrilho, «O Jornalismo e o discurso da modernidade», 1994.

Manuel Maria Carrilho (Coïmbra, 1951). Quan va arribar a Barcelona l’any 1993 a pronunciar la conferència inaugural de les VI Jornades de Periodística organitzades per la SCC i la UPF, aquest doctor en filosofia era professor a la Universitat Nova de Lisboa i director de la revista Crítica. Temps després seria ministre

de Cultura en un govern socialista. Abans havia estat un influent directiu del Centre Europeu per a l’Estudi de l’Argumentació, que aplegava intel·lectuals que —com Meyer o Vattimo— també eren afins a la nova retòrica que el 1958 va formular Chaïm Perelman a la Universitat de Brussel·les.

Margarida M. krohling kunsch, «Políticas e sistemas de comunicaçao no Brasil: retrospectiva e anàlisi contemporânea», 1995.

Margarida M. Krohling Kunsch (Domingos Martins, Brasil, 1947). Doctora en ciències de la comunicació, era catedràtica numerària de teories i processos de comunicació institucional a la Universitat de São Paulo quan va participar a les VII Jornades de Periodística, amb una ponència basada en l’article exhaustiu sobre polítiques i sistemes de comunicació a Brasil que va publicar a perioDística, núm. 8. És una mostra de la seva línia de treball amb una perspectiva històrica no freqüent en les recerques en aquesta matèria. Ha estat una activa impulsora del moviment associatiu internacional de la recerca sobre comunicació social.

Josep Maria Casasús i Guri

Catedràtic emèrit de la UPF

Membre emèrit de l’IEC

Delegat de l’IEC a la SCC

ARTICLES

Índex d’autors dels números publicats de Periodística

aDam, Judith (Barcelona). Número 15.

aguilera, Octavi (Madrid). Números 1, 2, 4, 6. albertos, José Luis M. (Madrid). Números 1, 2, 4, 5, 7. alonso, Felipe (Barcelona). Número 15.

alsius, Salvador (Barcelona). Números 9, 13. argullol, Enric (Barcelona). Número 10. balcells, Anna (Barcelona). Número 8. batalla aDam, Laura (Barcelona). Número 15. bassets, Lluís (Barcelona). Número 9. beltrán, Javier (Bogotà, Colòmbia). Número 12. bertran i alcalDe, Xavier (Barcelona). Número 1. borrat, Héctor (Barcelona). Números 1, 2. bosch, Xavier (Barcelona). Número 6. boso, Àlex (Barcelona). Número 14. calsamiglia, Helena (Barcelona). Número 11. carrilho, Manuel Maria (Lisboa, Portugal). Número 7. casaDo, Manuel (Pamplona). Número 1. casasús bernacho, Ariadna (Barcelona). Número 11. casasús i guri, Josep Maria (Barcelona). Números 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10, 11, 13. casero-ripollés, Andreu (Barcelona). Números 10, 16. chanel, Alain (Estrasburg, França). Número 9. chico rico, Francisco (Alacant). Número 4. chillón, Lluís Albert (Barcelona). Número 1. clotet, Narcís (Barcelona). Números 2, 5. comellas, Jaume (Barcelona). Número 9. cortiñas rovira, Sergi (Barcelona). Números 11, 12, 15. coseriu, Eugenio (Tübingen, Baden-Württemberg, Alemanya).

Número 5.

Debray, Régis (París, França). Número 7.

Díaz noci, Javier (Bilbao). Números 8, 10, 12, 15, 16.

Dijk, Teun A. van (Amsterdam, Holanda). Número 6.

ekecrantz, Jan (Estocolm, Suècia). Número 4.

elías, Carlos (Madrid). Número 11.

escribà-sales, Eudald (Barcelona). Número 15. escurriol martínez, Verònica (Barcelona). Número 14.

espaDa, Arcadi (Barcelona). Número 9.

espinet i burunat, Francesc (Barcelona). Número 5. espluga, Josep (Barcelona). Número 14.

farré coma, Jordi (Tarragona). Número 14.

faulí, Josep (Barcelona). Número 9.

fernánDez areal, Manuel (La Laguna, Canàries). Números 2, 4, 5, 7, 8.

fernánDez Díaz, Natàlia (Lancaster, Anglaterra). Número 10. garcía estévez, Noelia (Sevilla). Número 17. garriDo, Albert (Barcelona). Número 15. gómez mompart, Josep Lluís (València). Número 16. gomis, Llorenç (Barcelona). Números 1, 2, 4, 7. gonzález cabezas, José Ramón (Barcelona). Número 9. gonzalo iglesia, Juan Luis (Tarragona). Número 14. grosso mesa, Julio (Granada). Número 15. guerrero-solé, Frederic (Barcelona). Número 13. guillamet, Jaume (Barcelona). Números 2, 4, 5, 10. huertas clavería, Josep M. (Barcelona). Número 10. humanes, María Luisa (Madrid). Número 16. ibar alonso, Raquel (Madrid). Número 17. krohling kunsch, Margarita M. (São Paulo, Brasil). Número 8. larronDo ureta, Ainara (Bilbao). Número 17. lazcano-peña, Daniela (Valparaíso, Xile). Número 15. leDo, Margarita (Santiago de Compostel·la). Número 7. legorburu hortelano, José María (Madrid). Número 17. llaDó oliver, Francesc (Palma de Mallorca). Número 11. lopes De oliveira, Diogo (Brasília, Brasil). Número 11. lópez-rabaDán, Pablo (Castelló). Número 16. lores, Mònica (Tarragona). Número 14. lozano, Natàlia (Tarragona). Número 14. luhmann, Niklas (Bielefeld, Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya). Número 1.

marín i otto, Enric (Barcelona). Números 1, 2.

marqués De melo, José (São Paulo, Brasil). Número 5.

marta-lazo, Carmen (Saragossa). Número 17. martín algarra, Manuel (Vigo). Número 8.

martínez nicolás, Manuel (Madrid). Número 16.

martínez oliván, Natalia (Saragossa). Número 17. mazzonetto, Marzia (Trieste, Itàlia). Número 11. meso ayerDi, Koldobika (Leioa). Número 17. micó, Josep Lluís (Barcelona). Número 17.

minelli De oliveira, Janaina (Minas Gerais, Brasil). Número 11. núñez laDevéze, Luis (Madrid). Números 2, 6, 7. palau sampio, Dolors (València). Número 16.

palencia-lefler ors, Manuel (Barcelona). Número 11. pérez-altable, Laura (Barcelona). Número 17. pérez De rozas, Carlos (Barcelona). Número 15. pérez De rozas, Emilio (Barcelona). Número 15. pérez-soler, Susana (Barcelona). Número 17. peucer, Tobias (Leipzig, Saxònia, Alemanya). Número 3. pont sorribes, Carles (Barcelona). Número 13.

praDes, Ana (Barcelona). Número 14.

puig pérez, Marta (Barcelona). Número 10. quesaDa, Montserrat (Barcelona). Números 4, 6, 8. ramon, Xavier (Barcelona). Números 15, 16. rémonD, Édith (Bordeus, França). Número 9.

revuelta De la poza, Gema (Barcelona). Números 11, 14. rivero santamarina, Diana (Leioa). Número 17. roDrigo alsina, Miquel (Barcelona). Número 2. rovirosa i olivé, Josep (Barcelona). Número 12. sabaDin, Vittorio (Milà, Itàlia). Número 6. sánchez, Juan Francisco (Pamplona). Número 6. sánchez martínez, María (Madrid). Número 17. santamaría suárez, Luisa (Madrid). Números 1, 2, 4, 5, 6, 8. saperas, Enric (Barcelona). Números 8, 10. saurina, Marta (Barcelona). Número 8.

schmiDt, Siegfried J. (Siegen, Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya). Número 4.

schulze, Ingrid (Madrid). Número 5. segura anaya, Ana (Saragossa). Número 17. semir, Vladimir de (Barcelona). Número 11. singla, Carles (Barcelona). Números 8, 10.

ÍNDEX

tapia, Joan (Barcelona). Número 10.

terribas, Mònica (Barcelona). Número 10. tous rovirosa, Anna (Barcelona). Número 17. tresserras, Joan Manuel (Barcelona). Números 2, 5. tuchman, Gaye (Nova York, EUA). Número 1.

tulloch, Christopher David (Barcelona). Número 13. uDina, Ernest (Barcelona). Número 2. velázquez, Teresa (Barcelona). Número 6. véron, Eliséo (París, França). Número 2.

viDal, Dominique (París, França). Número 9. vilarnovo, Antonio (Pamplona). Número 1. vilchez, Juan Fermín (Granada). Número 12.

Wilke, Jürgen (Magúncia, Renània-Palatinat, Alemanya). Números 5, 6.

Índex dels números publicats de Periodística

Número 1: Història i mètode crític dels textos periodístics (Barcelona, 1989)

Número 2: Teoria i anàlisi dels esdeveniments periodístics (Barcelona, 1990)

Número 3: La primera tesi doctoral sobre periodisme (Leipzig, 1690). Número especial commemoratiu del III Centenari de l’obra de Tobias Peucer: Text complet i estudi introductori (Barcelona, 1990)

Número 4: Pragmàtica i recepció del text periodístic (Barcelona, 1991)

Número 5: Noves recerques i estudis sobre periodisme antic (Barcelona, 1992)

Número 6: Estratègies en la composició dels textos periodístics (Barcelona, 1993)

Número 7: Retòrica i argumentació en el periodisme actual (Barcelona, 1994)

Número 8: Avenços en l’anàlisi de mitjans de comunicació (Barcelona, 1995)

Número 9: Nous enfocaments en l’estudi de l’actualitat (Barcelona, 2000)

Número 10: Noves recerques històriques i prospectives (Barcelona, 2001)

Número 11: Aportacions a la història i a l’anàlisi del periodisme científic (Barcelona, 2008)

Número 12: L’evolució del disseny periodístic. Estudi especial de les aportacions de Josep Escuder a la premsa catalana dels anys trenta del segle xx

ÍNDEX DELS

(Barcelona, 2010)

Número 13: Nous reptes de l’ètica i de la deontologia (Barcelona, 2011)

Número 14: Comunicació de risc i crisi: nova recerca

(Barcelona, 2012)

Número 15: Objectivitat i rigor en la formació i la praxi periodístiques. Número especial dedicat a Xavier Batalla (1948-2012), un referent en la docència de qualitat i en l’exercici del periodisme internacional (Barcelona, 2013)

Número 16: Qualitat informativa i ètica periodística (Barcelona, 2014-2015)

Número 17: Nous mitjans: continguts i recepció (Barcelona, 2016-2017)

Número 18: Aportacions internacionals (1989-1995) (Barcelona, 2024)