Tristam Shandy

TRISTAM, TRIST CAVALLER O MAÎTRE FOU ?

L’ús de l’ordinador personal, no només com un instrument per a gestionar continguts, sinó també per a crear-los, ha modificat diametralment la manera que tenim de crear un text i, alhora, de llegir-lo, però el precedeixen moltes altres rareses en la història de la literatura. Què tindrà a veure això amb la pel·lícula? Al mateix tipus de reflexions s’enfronta Tristam quan pren consciència del lector que hi ha a l’altra banda i se n’adona del seu propi procés discursiu, de com es perd i es retroba, de quin tipus de informació ha donat i quina ha obviat per reprendre-la més tard. Quan un s’endinsa a la novel·la de Laurence Stern, La vida i opinions del cavaller Tristram Shandy, escrita al segle XVIII, es té més la sensació de passar per una espècie de relat pseudo-biogràfic interactiu a la manera d’un hypertext (tal com trobarem en textos del XX com Rayuela de Cortázar), que per una narració exemplar en primera persona, tal com feia per aquella època Jean-Jacques Rousseau amb les seves Confessions. Un té més la sensació d’estar al bell mig del Finnegan’s Wake interpretat pels Monty Pithon, que al cor de l’Europa il·lustrada. Winterbottom, la carrera del qual brilla per l’heterodòxia de formats i continguts que la poblen, s’atreveix amb un relat que no es deixa representar: 9 volums de les aventures impossibles d’un personatge impossible estructurades de forma impossible. Com ho resol Winterbottom? D’entrada acut al seu actor fetiche Steve Coogan (24 hours party people, entre d’altres) i a un altre còmic anglès, Rob Brydon. A partir d’aquí el guió que havien preparat deixa de funcionar i els dos còmics encapçalen tot un procés delirant de jocs d’interpretació del text i d’improvització en la mateixa proporció. Això ajuda a captar l’essència del text, dels actors i del mateix resultat final que Winterbottom espera de la pel·lícula. Tristam, tant en el llibre com en la pel·lícula, es deixa emportar per les associacions d’idees que li venen a cada moment, l’ordre és imprevisible, i això fa que es mogui pel relat sense ordre ni desordre. D’aquí s’entén que la improvització d’aquests dos mestres de l’humor ajudi a fer créixer la pel·lícula.

El Tristam de Sterne no sap quina serà la següent frase, els actors tampoc. Tristam apel·la de forma constant a l’espectador prenent consciència del seu mateix procés narratiu, els actors també. Comença, llavors, el laberint de representacions que barregen l’escena amb el propi rodatge de l’escena. El que ocorre en la ficció de la ficció comença a esdevenir anàlog al què passa en la realitat de la ficció. Moltes són les pel·lícules que tracten els dispositius representatius propis de la ficció del mateix cinema dins el cinema (des de Le Mépris fins a Vivir Rodando el sac en va ple), però a Tristam Shandy aquest mecanisme es força fins a límits insospitats, tot i que amb l’únic fi d’augmentar la comicitat. Si a una època no molt llunyana del cinema es creuaven personatges i escenes com una derrota significativa de qualsevol èpica basada en un model d’heroi únic (Vidas cruzadas, Magnolia...), Winterbottom ens mostra el que la literatura ja fa temps que arrossega: no ja l’impossible distinció entre documental/biografia i ficció/novel·la (Welles ho havia brodat a Fake, i Douvrovski i molts d’altres s’han construït l’obra sobre la base d’aquesta premisa), sinó el fet que ja no importa preguntar-se què és veritat i què és ficció. I menys quan es tracta del deliri tragi-còmic d’un bufó del seu temps, com era Sterne, com són Coogan i Brydon, i sembla ser en aquest cas Winterbottom. Tragi-còmica resulta també la banda sonora, que cadascú endevini quina part correspon a Nino Rota i quina a Michael Nyman.

Ingrid Guardiola Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona