TELEVISIÓ I IMMIGRACIÓ,UN CAMÍ CAP A LA RECONCILIACIÓ

TELEVISIÓ I IMMIGRACIÓ, UN CAMÍ CAP A LA RECONCILIACIÓ Ingrid Guardiola Vivim entre cultures, això és innegable, així i tot l’opinió popular encara es posiciona dins el discurs racialitzat que pretén fer d’una cultura que no és la pròpia quelcom problemàtic. Què tem el ciutadà europeu?Què creu que pot arribar a perdre en tot això?Què li han fet tèmer? I qui l’ha posat en aquesta situació d’alarmisme? Enrera queden les creuades, però qualsevol en diria el contrari veient com s’il·lustra la figura de l’immigrant a través dels mitjans de comunicació. Avui en dia aquests mitjans sembla que han suplit l’experiència immediata que tenim del món, i en aquest dictar, no només el que és rellevant per tenir-se informat sobre el que passa a la “realitat”, sinó com s’ha d’entendre aquesta “realitat” informada, el ciutadà s’ha tornat vulnerable i el mitjà ha pres el comendament; evidentment parlem del comandament d’un dels poders més invisibles i més efectius, el de l’opinió pública. Els mitjans de comunicació construeixen la realitat que cal ser mirada a través de la selecció d’esdeveniments rellevants i la seva difusió (veure la teoria de l’agenda-setting), però a més a més creen un discurs sobre els esdeveniments que es noticien (veure la framing theory) afavorint, per tant, una manera concreta de pensar i valorar l’esdeveniment. En aquest context el tema de la immigració no ha estat gens afavorit, els telenotícies (que en les graelles ocupen l’hora del prime-time)han seguit una política discriminativa a base de incidir en els aspectes més negatius de la immigració, vinculant-la amb la violència al carrer de bandes juvenils, amb la lluita per legalitzar uns papers impossibles, amb la travessa clandestina en pateres, amb el narcotràfic i la delinqüència. Des de fa alguns anys (no gaires), comencem a trobar a les graelles televisives espais que trenquen amb aquest discurs hegemònic i en busquen una orientació més social i humana. Aquests espais, innovadors no només pel seu format, sinó per la manera d’articular els continguts, però, no encaixen bé en les graelles de les televisions generalistes, on brillen per la seva absència. Per què? Se n’hauria i se n’haurà de parlar.

1. Preàmbul El 1996 es comptava amb 4.500 les persones que immigraven al nostre país, el 2001 la xifra superava els 43.500. És, doncs, evident, que la immigració és un tema sobre el qual se li ha de dedicar una atenció especial per a conviure en aquest nostre (tan anomenat) “estat del benestar”. La immigració no és un fenomen nou, ni tampoc exclusiu d’aquells que travessen l’estret de Gibraltar jugant-s’hi la vida. Dels anys 10 als anys 30 del segle passat van arribar 546.000 immigrants de la resta d’Espanya (un 26% sobre la població), i dels anys 50 als 70 es comptaven amb 1.160.000 (un 36% sobre la població base). No és, per tant, un fenomen estrany, tot i que ens ho sembla. No només ens sembla estrany, sinó que hi ha un clar discurs alarmista al voltant d’aquest fenomen. Està clar que els mitjans de comunicació en general i la televisió en particular juguen un paper cabdal per comprendre els processos de normalització del multiculturalisme. Fins no fa gaire aquests mitjans fomentaven (i fomenten) un punt de vista segregacionista sobre aquests col·lectius immigrants. Tant els polítics, com els professionals del sector, com els estudiosos de l’àmbit s’han adonat que cal adoptar mesures reconciliadores per poder conviure dignament en una societat multicultural, però falta actuar. D’entrada hi ha hagut d’haver una reforma política: Amb una mica de retràs el Govern va fer l’aposta d’obrir un termini per a regularitzar la situació dels

treballadors immigrants l’any passat, però això no és prou. D’altra banda els periodistes també han fet les seves intervencions, segurament amb més tradició que la dels polítics (les primeres apostes daten de la segona meitat dels anys 90), no tant a efectes legals, sinó morals, com a creadors de l’opinió pública que són. Sense un canvi de consciència del ciutadà mig de la nostra societat, no serveixen de res els canvis legislatius del nostre Govern. I aquest és el paper que els hi pertoca als mitjans de comunicació.

2. Reformes integradores en el camp del periodisme 2.1 Construcció del real: Segregació del real La televisió s’ha convertit en el principal mitjà de consum d’informació, això fa que s’hagi de posar una atenció continuada al tipus d’informació que es dóna i la manera com es fa. Com a mediadors dels esdeveniments que tenen lloc en l’esfera local i la internacional, i com a generadors de l’opinió al voltant d’aquests esdeveniments, els mitjans han de recapacitar des de la seva professionalitat periodística per intentar adequar la representació que fan de la realitat als esdeveniments tal com van passant. Aquesta credibilitat cega que l’audiència té envers la televisió com a “finestra del món” és aprofitada pels mitjans com a estratègia per captar la màxima audiència, sobretot després del trencament del monopoli de la televisió pública amb l’emissió l’any 1990 de tres canals privats (Antena 3 Televisió, Telecinco i Canal +). Ja el sociòleg Weber fa mig segle considerava que la tendència en el futur es caracteritzaria per “la capacitat de la premsa per seleccionar els temes que seran exposats a l’esfera pública”, “per com s’elaboraran els continguts” i “per la influència que exercirà sobre el coneixement i les expectatives dels individus”1. L’agenda-setting indica “què és la notícia” segons diferents valors (veure Galtung i Ruge2 i Schulz3). La continuació teòrica natural d’això és l’anomenada framing theory, segons la qual els mitjans de comunicació “enquadren els esdeveniments socials tot seleccionant alguns aspectes de la realitat, assignant-los una definició concreta, una interpretació causal, un judici moral i/o una recomanació pel seu tractament”4. Al primer nivell de l’agenda-setting que ens diu sobre quis temes hem de pensar, la framing theory afegeix un segon nivell que ens indica com hem de pensar-los 5. Així és com, a partir de la framing theory, que defineix l’enquadrament de la notícia com “la idea organitzativa central del contingut de les notícies, que proporciona un context i presenta l’assumpte a través de l’ús de la selecció, èmfasis, exclusió i elaboració”6, els mitjans ens donen el “marc de referència per interpretar i discutir els assumptes públics”7.

A partir d’aquí es comprova com els mitjans de comunicació segueixen estratègies discursives tendents a establir una correlació entre immigració i fenòmens negatius i contraproduents per la societat espanyola 8. Cap a un 50% de la informació vinculada amb aquest tema presenta connotacions negatives i els temes principals giren al voltant de les dificultats i/o problemes respecte l’immigració, deixant clar que la posició és una “natural i evident” polarització entre el “nosaltres” i “ells”. També és natural, ja que en el únics espais on se’n parla i es mesclen les cultures és en els telenotícies els quals, per definició, noticien o bé catàstrofes, o bé esdeveniments d’interès i cobertura general, o bé fets aïllats dotats d’una certa espectacularitat. D’aquí la sensació d’alerta i amenaça amb què es viuen aquests fenòmens socials a través de la televisió; aquest “alarmisme”, però, també genera el seu contrari: La necessitat d’estabilitzar l’opinió pública, de normalitzar l’esdeveniment i de trencar amb el tabú autogestat pels mitjans.

2.2 Construcció del real: Integració del real “Ese extraño producto que es el telediario, que conviene a todo el mundo, que confirma cosas ya sabidas, y, sobretodo, que deja intactas las estructuras mentales”, Bourdieu, Sobre la Televisión

Els mitjans de comunicació són, d’una banda un negoci, i de l’altra, la font per accedir als esdeveniments públics (polítics, econòmics i socials-cultural), són la llicència més popularitzada per entrar en l’opinió i coneixement del funcionament de la nostra societat. El gran estudiós de la relació entre l’ètica i el periodisme, Hugo Aznar, declara que “la perpeción de los medios como grandes negocios guiados por sus propios intereses económicos se ha acentuadodesde medianos de los años 80. A ello ha contribuido el proceso de liberalización que ha puesto fin al monopolio estatal de la radio y la televisión existente en la mayoría de los países occidentales después de la segunda guerra mundial (...) Estas tensiones han acabado con cualquier concepción de los medios como servicio público (...) La configuración y estructura empresarial de los medios entra a menudo en contradicción con los valores y la estructura de su actividad comunicativa”9. D’una banda, doncs, la publicitat (com a font bàsica de finançament) acaba imposant les seves exigències i criteris i fa que la televisió ja no pugui ser el que era (o hauria de ser), un servei públic, i d’altra banda hi ha una necessitat ètica pròpia de l’activitat comunicativa que s’està duent a terme. En aquest punt entra el que ell anomena l’ “autoregulació”, i per fer-ho, és necessari tot un corpus de codis que ho recolzin, és llavors quan apareixen els codis deontològics, els codis interns, els llibres d’estil, els defensors del públic i els consells d’informació.

En aquest context neix el 1996 la Comissió Periodisme Solidari10en el si del Col·legi de Periodistes de Catalunya després d’un llarg procés de reflexió del grup de treball del Col·legi “Mitjans de Comunicació i Minories Ètniques”, donant com a resultat immediat el Manual d’Estil aprovat pel III Congrés de Periodistes Catalans.

Altres intents de reformulació de la relació entre immigració comunicació el trobem en el Seminari sobre la “Immigració i la Comunicació” organitzat per la Fundació Jaume Bofill l’octubre i el novembre del 2003 11. Una de les coses interessant a destacar-ne va ser que a partir d’aquests debats es va crear un Grup de Recerca sobre Immigració i Mitjans que des del febrer fins el juny del 2004 es va reunir cada tres setmanes a la Fundació. Del diàleg MAC diversitat en el marc del cinquè Mercat de l’Audiovisual de Catalunya12 (2004) es va poder extreure que 2/3 dels professionals de les televisions locals enquestats coneixien els documents d’autoregulació del sector elaborat pel CAC i el Col·legi de Periodistes de Catalunya, que la meitat d’aquests 2/3 utilitzava aquests documents i l’altra meitat algunes vegades, que 2/3 de les televisions havien tractat el tema de la immigració, que gairebé totes ho havien fet en programes informatius, així com en espai de tertúlia i debat, però molt poques vegades en programes culturals o d’entreteniment. Finalment es va extreure del mateix qüestionari que, tot i que 2/3 dels entrevistats deien que existeixen programes o plans municipals per a la integració d’immigrants, només la meitat de les televisions van afirmar participar-hi. Finalment, una de les grans trobades per debatre la relació entre la immigració i la comucació tingué lloc en el marc del Fórum 2004 de les Cultures amb el diàleg “Comunicació i diversitat cultural13”. Es pretenia definir els conceptes bàsics del binomi Comunicació i Diversitat cultural, les seves dificultats o barreres i aportar una anàlisi de les oportunitats d’accés als mitjans de comunicació, de les “polítiques d’obertura a les veus

plurals de la societat” a través d’acostar les polítiques o actuacions del sector públic, del sector privat i de la societat.

Malgrat tots aquests esforços, en el 2005 la immigració segueix ocupant una mitjana d’un 2% del temps total dels informatius televisius, xifra menor, però prou important si tenim en compte que la majoria de les notícies incoses en aquest 2% segueixen obeïnt a un discurs racial i discriminador.

3. REFORMES INTEGRADORES EN EL CAMP DEL DIVULGATIU “Senzillament, no és possible donar una sensació de seriositat a cap esdeveniment si les seves implicacions acaben en menys d’un minut” Neil postman, Divertim-nos fins a morir

Desconeixem les comunitats i cultures que conviuen amb nosaltres, l’aproximació a les quals sempre és una aproximació tipificada i, molt sovint, daimonitzada, ja que el que es daimonitza és el que no es coneix i, evidentment, una experiència de la immigració completament mediatitzada pels mitjans de comunicació, no serà mai una experiència real, sinó absolutament interessada (polititzada).

S’ha demostrat que els informatius no són l’espai idoni per tractar el tema de la immigració des d’un punt de vista social ampli i divers. D’entrada ens trobem amb que els espais informatius ocupen la graella del prime time, que és l’hora en què resulta més rendible qualsevol informació, per tant, és l’hora més reclamada pels que es publiciten, ja siguin comerciants o òrgans de poder. A les bones intencions dels professionals s’hi sumen els interessos econòmics, i és llavors quan els criteris d’objectivitat, neutralitat i transparència esdevenen relatius. A més a més, els trenta minuts de durada dels espais informatius no permeten un tractament reflexiu de la notícia, impedint-ne, per tant, una clara comprensió. Sovint són missatges breus carregats d’imatges que es repeteixen en una serialització redundant que mor quan entra un nou esdeveniment-objectiu. De totes maneres s’ha fet ja necessari i urgent abordar polítiques que incideixin decisivament en els àmbits culturals i comunicacionals, s’han hagut de buscar altres vies. La que aquí proposem és la d’un conjunt de programes divulgatius. Ens servirà, per veure tot això, més que l’elaboració d’una indexació dels valors que potencien, veure quines són les bases sobre les quals s’assenta la política del programa, com s’estructura, i un cop aglutinat això, veure el tractament que es dóna al tema a través del discurs o discursos que genera el programa.

3.1 Programes seleccionats Per aquest estudi pilot s’han agafat com a “mostres exemplars els següents programes: • KARAKIA14 és una producció de Televisió de Catalunya. A través de la cultura culinària el programa s’endinsa en les tradicions i costums dels col·lectius immigrants del nostre país. S’emet setmanalment al C33 en horari de prime-time. Va néixer el 2001 i encara ara s’emet.

• DICCIONARI DE LA DIVERSITAT15 és un programa que es va crear el segon trimestre del 2004 des del CRID (Consorci de Recursos per a la Integració de la Diversitat) i la Xarxa de Televisios Locals. Constava de 26 capítols emesos en setmanalment (a la franja de les 19.00h i retransmès a la 1.00h de la matinada) en un període de 6 mesos a 12 cadenes de televisions locals (BTV Barcelona Televisió, TV L’Hospitalet, Televisió de Badalona, Canal Terrassa TV, TV Mataró, Canal Blau Informació, Granollers TV, TV Manresa, El 9 TV, Canal Reus TV, Lleida TV i TV Girona). Descriu els conceptes claus que contindria un possible glossari sobre la “diversitat” amb l’objectiu de promoure aquests valors entre els espectadors. El fil

•

•

•

•

•

conductor als 26 temes genèrics vinculats amb la diversitat eren les lletres de l’abecedari ordenades alfabèticament.

NYAM NYAM fou una sèrie de reportatges setmanals de 20’, produïts i realitzats per Clot RTV-Sant Martí i patrocinat pel CRID i l'Àrea de Benestar Social de la Diputació de Barcelona. El primer dels programes va ser produït a principis del 2002 i l’emissió tingué lloc del gener fins el 26 de març del 2003. Aquest programa aprofitava la cuina dels diferents pobles, ètnies i cultures que conviuen a Catalunya per tal de poder endinsar-nos i conèixer altres maneres de viure i entendre la vida.

UNÍSON és una sèrie de 12 capítols de 10’ de durada cada un, produïda per l’Orfeó Lleidetà i Fluïda Comunicació que s’emet a tot el territori català. S’emet cada dimecres en la secció de nous formats de la Xarxa de Televisions Locals de Catalunya anomenada “Denominació d’Origen” (DO). El que pretén és establir un diàleg per tal d’aprofundir en les vivències de diferents persones que conviuen a la nostra societat a través del llenguatge universal de la música.

NOUS CATALANS16 és un programa de mitja hora de durada que es va estrenar el 3 de novembre del 2004 i que encara trobem a la graella de La 2 els dissabtes a les 23.30. En ell es retrata i s’analitza el fenomen de la immigració i ens ensenya com viuen i comparteixen espai ciutadans i cultures d’arreu del món.

INFO IDIOMES17 és una producció de Lavínia TV per a Barcelona Televisió que va nèixer el 1998 (amb quatre llengües) i que encara té vigència a la seva graella televisiva (amb 18 idiomes). És un espai informatiu de caps de setmana (de 10.30 a 14.00h) d’un caràcter molt especial, ja que es fa en 18 llengües i dues variants dialectals per tal d’establir un pont entre les diferents comunitats lingüístiques residents a Barcelona (les més representatives).

ANDALUCÍA SIN FRONTERAS18, amb una durada de 30 minuts, és un programa que, des de principis del 2005, s’emet per Canal Sur (televisió autonòmica) els dijous a la 1.50h, els dissabtes a les 2.00h i a les 8.00h, diumenges a les 00.45h. El propòsit d’entrada és donar a conèixer les principals notícies relacionades amb la immigració que s’hagin produït al llarg de la setmana, juntament amb espais que ajudin a divulgar la pluralitat social i les tradicions que aporten els immigrants

3.2 L’anàlisi Si diguem que aquests programes “divulgatius” fan una aproximació inusual a la figura de l’ “altre/ l’immigrant”, allunyada de la versió tipificada dels informatius, caldrà justificar-ho, veure quins elements nuclears els conformen i com s’articulen. Per a obtenir aquesta informació les fonts bibliogràfiques consultables eren escasses, per això s’ha optat per la informació més directa a partir d’un visionat dels programes (una tria), de les respectives pàgines web (en el cas que hi siguin) i de la informació cedida en les rodes de premsa el dia de la presentació pública dels mateixos. a) El format: Ens allunyem diametralment del format informatiu. Es parteix del “divulgatiu”, un format-contenidor on caben múltiples propostes. El fet d’optar per un format nou fa que s’evitin els clixés propis d’un format encasellat d’avantbraç. Per exemple, el fet de no tractar-se d’un reportatge dins un informatiu, fa que el relat tingui el seu temps per desplegar-se (amb la qual cosa es multipliquen els punts de vista des dels quals s’explica la història), que sigui molt més amè, que pugui arribar a ser pedagògic (pels factors anteriors), que trenqui amb les barreres de la “ informativitat” a través d’un

tractament

especial

de

la

imatge,

del

llenguatge

i

de

l’estructura del capítol (amb la possibilitat de seriar-se), i tot això sense deixar d’informar, ja que si bé no es judica sobre un tema, sí que se’n mostren les seves parts implicades. Només així és possible entendre un problema, deixant de problematitzar-lo com un a priori.

b) El títol: El títol ens ajuda a veure el diferencial entre el paper que es dóna al tema de la immigració en un informatiu i el paper que se li dóna en aquest espais. El títol és la porta d’entrada al que després ens trobarem. Per exemple tenim el primer cas, el de Karakia.“Karakia”, en la vida quotidiana dels maoris de Nova Zelanda i la Polinèsia, és una pregària que es feia servir per obrir la terra i cuinar, tot simbolitzant el forn subterrani en un camí del menjar cap els déus, convertint la terra en un “gran fogó” comú. Amb aquest títol un ja pot entreveure la basta perspectiva des de la qual es parteix. En el segon cas trobem el Diccionari de la diversitat. El fet que la paraula “diversitat” encapçali aquest espai fa que, automàticament, el televident que es disposa a rebre’l, pressuposi un tractament de la informació més plural i menys encasellat en els esquematismes dels estàndards informatius. Amb Nyam nyam s’opta per un títol de caire naïf i, alhora, bastant explicatiu del que hom pot trobar dins el programa. Agafant l’onomatopeia pròpia de l’acte de menjar, s’apel·la a un gest universal propi de tot home i desbanca tot possible prejudici de caire cultural. El títol Uníson ens fa ressó, no només de l’eix temàtic del programa, sinó que implica una idea de veus que sonen alhora sense cap tipus de distintiu construït a posteriori. Amb Nous Catalans ens trobem el mateix intent de convergència entre cultures tot aproximant el “nouvingut” amb la cultura ja assentada. En certa manera trenca amb el binomi “ells” vs. “nosaltres”, acostant, des de la diferència, les cultures que es van assentant al nostre païs. El títol Info Idiomes parteix del format informatiu, però enlloc de basar la seva agenda en els temes més candents, s’acull a les notícies més rellevants de la cultura que parla l’idioma a través del qual es fa l’informatiu. Finalment, Andalucía sin fronteras fa l’últim pas en aquesta política de convivència entre cultures tot denotant (a través de la seva negació) el que impedeix aquest objectiu: Les fronteres (ja siguin físiques com conceptuals).

c) L’eix temàtic: A partir de l’eix temàtic, simplement, el que volem mostrar, és com tots aquests programes focalitzen l’atenció en el tema de la immigració.

L’eix temàtic de Karakia parteix del fet que a totes les cultures el menjar és senyal d’hospitalitat, aprenem nous aliments (desconeguts en les nostres terres) i com cuinar-los. En el cas del Diccionari de la diversitat, l’eix és presentar, des de diferents perspectives i a través de les lletres de l’abecedari, 26 temes genèrics vinculat amb la diversitat, donant com a resultat els conceptes claus d’un hipotètic glossari sobre la diversitat per tal de promoure aquests valors entre els espectadors. En el cas de Nyam nyam (precedent immediat

de Karakia en quant a la temàtica), aprofitava la cuina dels diferents pobles, ètnies i cultures que conviuen a Catalunya, també com una forma d’aproximació al coneixement d’altres cultures (formes de vida). Uníson estableix un diàleg entre els diferents integrants de la nostra societat a través de la música, la qual no necessita cap mitjà de traducció, més que l’escolta atenta i, en el cas de voler aprofundir més, el context en el qual es va originar. Nous Catalans, mostrant els principals col·lectius d’immigrants (amb la seva feina, les formes d’oci, la seva cultura...), vol descobrir com són els nous ciutadans (amb la seva diversitat de classes) i que tothom es pugui enriquir amb la

diversitat de cultures. L’eix temàtic de l’Info Idiomes és, evidentment, el fet de tractarse d’un informatiu en 18 idiomes (japonès, àrab, italià, danès, finès, portuguès, alemany, suec, noruec, amazig, occità, urdú, en la llengua de signes catalans, francès, xinès, rus, tagal, bubi i mandinga) per tal d’aproximar els ciutadans de Barcelona a les realitats dels col·lectius representats i, alhora, per aproximar aquests col·lectius a la realitat lingüística de Catalunya. Finalment, l’eix temàtic de Andalucía sin fronteras segueix sent el tema de la immigració, però des d’un punt de vista bastant heterogeni: Passa de l’assessorament legal, per les notícies sobre la immigració, a la música o el menjar, tot per un mateix fi, la convivència entre cultures. d) L’argument i l’estructura: Presentar l’argument (o estructura del programa) ens serà útil per veure les diferents formes que presenta el format divulgatiu i com, cada programa utilitza una estructura pròpia i intransferible per tal d’aconseguir els seus objectius.

Karakia fa de la vida quotidiana de les comunitats culturals immigrades que viuen a tot Catalunya un camp d’exploració. De la quotidianitat es pot veure com són els costums tradicionals.

Concebre una cultura amb la seva tradició ens ajuda a humanitzar-la i a identificar-nos-hi des de la nostra pròpia tradició (que ha hagut de dialogar amb altres tradicions per sobreviure). Passem d’una mirada puntual a una mirada històrica. Per exemple, en el programa del 25 de gener del 2006, dedicat a la comunitat boliviana, el plat que cuinen, el silpacho, el qual els hi permet remuntar-se als orígens històrics de la seva aparició (va néixer de la misèria d’una guerra).Pel que fa al Diccionari de la diversitat, es pretenia ajudar a la població a entendre els canvis

que provoca la immigració, explicar què ens diferencia de les noves cultures amb què convivim i quins són els trets comuns que compartim. Per explicar tot això, es van treballar al voltant de temes com la diversitat lingüística, la salut, l’educació, l’habitatge, la mobilitat, la religió, el treball, la diversitat cultural i ètnica, els fluxos migratoris... Per aconseguir exitosament el plantejament inicial, van comptar amb estudiosos dels camps de la sociologia, la història o la llengua, que aportaven la seva opinió. Alguns d’aquests experts foren Judith Astelarra, Salvador Cardús, Eliseu Aja, Manel Delgado, Rafael Crespo, Mary Nash i Oriol Nel·lo, entre altres. La selecció dels vint-i-sis temes respon a elements que estructuren o alimenten la diversitat en diferents sentits: llengua (diversitat lingüística), espai públic (diversitat present als carrers), habitatge (diversitat en les condicions de vida), ètnia (diversitat ètnica), i així successivament. Cada capítol està estructurat en blocs de continguts, introduïts per paraules que comencen per la lletra de referència i que remeten a aspectes específics relacionats amb els nivells de reflexió comentats anteriorment. L’aproximació a cadascun dels temes es du a terme a través de les intervencions de diferents “experts” en la matèria que transmeten els conceptes de caire més tècnic, així com de diferents “ciutadans” que aporten les seves opinions i anàlisis i aporten una perspectiva més quotidiana.

L’estructura de Nyam nyam és més senzilla que tot això, deixa que els seus personatges parlin davant de la càmera mentre aquesta els observa (sense gaires artificis ni esteticismes) mentre cuinen, i mentre, en aquest acte, aflora naturalment la memòria de tota una tradició, la nostàlgia de la casa abandonada o la por de la conquesta emocional de la nova llar. Segons l’equip va declarar, aquest programa entén la cuina “com una cerimònia visual i com un pretext de coneixement i comprensió de l’altre” (no podríem haver resumit millor l’objectiu del programa en concret i la filosofia que anima a tots aquests programes divulgatius que estem citant en el present article en general). A més a més aquest és un dels programes pioners en incloure el terme “interculturalitat” en la descripció de les directrius bàsiques del programes i dels objectius més immediats del mateix.

Uníson reuneix, en cada capítol, dues persones de procedències diferents per a que dialoguin i expliquin les seves vivències amb l’excusa de la música. Al llarg del capítol, coneixem les vinculacions de cadascun dels nostres protagonistes amb la música (anècdotes, experiències, primers contactes, etc.) i veiem com comparteixen la preparació de la seva actuació. Per assistir, finalment, a la interpretació de la peça que han escollit. Tot això amb l’objectiu de “promoure el coneixement de la música d’altres ètnies i facilitar el coneixement mutu i la convivència entre persones i cultures diverses” (segons l’equip). I és que la televisió, no només posa l’agenda dels temes sobre els quals es parla vox populi, sinó també obre camps d’interès. El contacte amb la cultura té lloc en la posada en comú dels records dels seus protagonistes per, finalment, comunicar-se a través de la seva comunió (mot que manté la mateixa arrel que la de “comunicació”) a través del ball i el cant. Per enregistrar cada capítol, prèviament coneixem la parella participant i portem a terme l’entrevista conjunta. El la qual ens coneixem mútuament i expliquem les claus del projecte. Més tard, realitzem les entrevistes individuals, en què els participants ens expliquen els seus primers contactes amb la música, les seves experiències, el significat de la música en les seves vides, la interacció entre la seva procedència, la seva cultura i la música i com entenen, personalment, aquest llenguatge universal. Finalment, la parella interpreta la peça o la dansa escollida i comparteix aquesta experiència que els ha unit. També s’enregistren els diferents assajos, que després s’intercal·len al muntatge final. El programa és el resultat del muntatge de tot aquest procés. Es barregen espais i temps. Veiem la preparació i els assajos de la peça musical i a la vegada assistim a les explicacions individuals i conjuntes dels dos participants. La música i protagonistes són els fils conductors de cada capítol i la seva veu a través del muntatge és qui explica l’acció. Els capítols són independents els uns dels altres i s’organitzen segons un esquema previ que permet oferir una visió panoràmica dels diferents ritmes musicals, tot reflectint les cultures que es mesclen a la nostra societat.

Nous Catalans s'estructura al voltant de quatre reportatges que en són els eixos vertebradors. El primer reportatges dura 5 minuts i és d’àmbit general i en ell es tracten temes d’actualitat que afectin una o més de les comunitats que conviuen a Catalunya com ara els problemes per aconseguir el reagrupament familiar, l'existència de màfies, el procés de regularització, la convivència a pobles i ciutats amb un alt índex d'immigració, la dificultat per trobar habitatge... Es reforma el format estàndard de reportatge, ja que, segons diu l’equip, “els temes més polèmics no són l'objectiu central del reportatge, tot i que no els evitem en cas de trobar-ho convenient. En casos excepcionals, com ara la catàstrofe del tsunami o les crisis d'Ucraïna i l'Equador, s'intenta aprofundir des d'aquí en els esdeveniments i saber com els viuen les persones immigrades”. El segon reportatge (també de cin minuts) ronda la quotidianitat catalana, fent de l’arribada de persones immigrades, un enriquiments pels pobles i ciutats de Catalunya. Es procura reflectir (des d’un punt de vista menys folclòric i més “plural”) les manifestacions culturals més populars com, per exemple, l’Anya Xinès, el Ramadà, la moda de Bollywood... El tercer dels reportatges (que també dura cinc minuts) es centra en la gastronomia com a element distintiu de cada poble. A més, el programa inclou una entrevista, de dos minuts de durada, amb personatges populars i rellevants de la societat catalana que, tot i que no hagin nascut a Catalunya, viuen i treballen aquí i ja són "nous catalans". Al voltant d'aquests reportatges s'articulen diverses càpsules que completen els continguts del programa: a) Contrapunt: dues persones que provenen de cultures diferents expliquen què és el que més els ha sorprès l'una de l'altra; b) La xifra: en aquest apartat s'amplia la informació d'un dels reportatges amb dades representatives i estadístiques sobre el tema; c) L'objecte: el fenomen de la immigració ha portat noves

eines que trobem en botigues d'importació. Aquesta secció n'explica l'origen i el funcionament; d) Si vas a..: és una secció per l'espectador més viatger, perquè recull consells relacionats amb els països d'origen de les persones que surten als reportatges; e) La dita: la realitat lingüística de cada col·lectiu de persones immigrades està també present al programa a través de refranys populars que reflecteixen la idiosincràsia de cada comunitat.

L’Info Idiomes és un espai de notícies de mitja durada que, si bé aparentment podria semblar que és un noticiari més, només ens cal mirar com s’estructuren les notícies (centrades en les comunitats de Barcelona, fent d’aquesta reducció demogràfica un punt d’obertura de comprensió de les realitats que comprèn), quin és el seu tractament i quina és la política que les motiva. En relació a aquest darrer punt es pot dir que un dels punts més innovadors és que el programa ha estat cogestionat amb les associacions de les comunitats que defineixen els continguts de l’informatiu i el seu presentador, prioritzant les informacions rellevants per les comunitats i definint l’estil més propi, tot sota la supervisió de la coordinadora del programa. Aquest format, simbosi de informatiu i programa educatiu sobre llengües i cultures extrangeres, és completament innovador i un punt de referència per aquell que vulgui acostar els informatius a un plantejament socialment més plural i responsable amb la realitat immediata del país. L’objectiu principal, segons la coordinadora Amanda Bassa, és "promoure un veritable intercanvi i coneixement mutu entre les diverses comunitats que conviuen a la ciutat”. (utilitzar-ho per l’apartat de “tractament de la diferència”) Andalucía sin fronteras apareix com un programa-contenidor, completament heterogeni, que consta de les seccions següents: Panorama (mosaic de l’actualitat immediata, incluint continguts de seminaris, cursos i convocatòries on es mediatitzin els frec entre els nouvinguts i la societat d’acollida), No me llames extranjero, Ventana a Europa (obertura a la realitat europea), Encuentros: Noticias culturales (contenidor de continguts com la relació dels estrangers que viuen a Andalusia amb el món de la cultura, les tradicions o l’oci, afegint l’apartat Cocina sin fronteras on s’inclouen receptes dels menjars dels països natals dels immigrants), Temas sin fronteras, Consultas (on l’advogat andalús d’origen haitià, Max Adam, assessora els espectadors en matèria de permisos de residència i treball), o Música sin fronteras (on es retransmeten concerts en directe d’immigrants a Andalusia). e) Com tracta les “diferències” culturals: En tots aquests programes es fa una cosa fins ara inaudita, que és prendre el que ens diferencia entre les diferents cultures per fer, d’aquesta diferència, no un motiu de discòrdia o incomprensió, sinó un valor afegit per a una benentesa mútuament necessària.

Llarga seria la llista de plats, begudes, cançons, balls, costums i vestits que Karakia, al llarg d’aquests dos anys, ens ha mostrat. L’equip de Karakia ens acosta a les diferències per aprendre’n tot enriquint la nostra cultura. No podem oblidar que la nostra cultura (com tota cultura) és fruit de tots els contactes amb les diferents civilitzacions que han passat per les nostres terres. Pel que fa al Diccionari de la diversitat, trobem en els objectius immediats de la política del programa (procediment necessari si volem que es dóni tot el que venim dient) les diferències socioculturals que

conformen la diversitat (diversitat com a font de diferenciació), les desigualtats socioculturals presents en les societats diverses (diversitat com a font de desigualtat) i, finalment, els contextos econòmics, socials i polítics sobre els quals s’assenta la diversitat sociocultural (diversitat com a repte per a la convivència). L’equip del programa tenia molt clar que “la diversitat no només comporta prendre consciència de les diferències, sinó també evidenciar les dinàmiques discriminatòries que intervenen

en les relacions socials entre aquestes diferències”. En quant a Uníson, el programa també marca, en les directrius bàsiques de la política del programa, aquests tractament igual de la “diferència” a través d’intentar establir un espai televisiu de diàleg, de presentar la riquesa de les cultures del món i descobrir el plaer de crear, de fer visibles diferents comunitats d’immigrants i posar en valor la seva cultura, de promoure la convivència i la tolerància entre persones de diferents grups culturals o ètnics que resideixen en el nostre entorn, de contribuir a la seva integració des del respecte als trets diferencials de cadascun i de descobrir altres maneres diferents de viure, d'utilitzar i de sentir la música. A l’Info Idiomes la diferència posa la línia editorial del programa, ja que per elaborar les notícies es disposa d’un cos assessor de gent procedent de cada cultura (cal tenir en compte que l’espai es realitza en japonès, àrab, italià, danès, finès, portuguès, alemany, suec, noruec, amazig, occità, urdú, en la llengua de signes catalans, francès, xinès, rus, tagal, bubi i mandinga). Per tal d’aproximar els ciutadans de Barcelona a les realitats dels col·lectius representats i, alhora, per aproximar aquests col·lectius a la realitat lingüística de Catalunya, BTV té previst subtitular-ho en català a partir del setembre amb la col·laboració de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat. f) Els personatges: En quant als personatges, s’ha procurat prendre, no només les víctimes d’una catàstrofe natural, ni aquells sense recursos que intenten buscar una sortida econòmica a l’entrada il·legal al nostra país, sinó ciutadans de les diferents classes socials, amb les seves diferents professions.

Alhora, en molts d’ells (com a Karakia o Nous Catalans), tant s’accedeix a persones vinculades amb l’immigrant protagonista des del seu país d’origen com des d’aquí. En el darrer Karakia, per exemple, s’opta per anar a les arrels del Magrib (al poble amazic de la Cabília), allà es coneixerà en Karim i en Boualem (per parlar del cus cus i d’una tradició mil·lenària lligada a les joies, la llengua o la música), i des de barcelona es parlarà amb en Mustapha (tema del menjar del Ramadà) i l’Ayesha (per parlar sobre el mestissatge sorgit de l’exili). En quant al Diccionari de la diversitat, els “experts” i els

“ciutadans” que s’agafen es repeteixen en el transcurs dels diversos capítols, de tal forma que esdevenen personatges/protagonistes de la sèrie. Malgrat tot, val a dir que els experts varien segons la temàtica de cada capítol. Es tracta d’una mostra àmplia de la diversitat cultural del nostre país, reforçada per una mostra ben diversa dels ciutadans que integren la nostra pròpia cultura.

Uníson s’endinsarà en la vida de 24 persones que conviuen a Catalunya, ja siguin nascudes aquí com nascudes a altres indrets del món. Al centrar-se en les persones, el que es mostrarà seran les seves experiències, les pors i els desitjos, és a dir, les pulsions bàsiques que motiven a tot home, sentiments tan universals com el que desvetlla la música, sempre, però, salvant les diferències i les particularitats en contra de la recurrent estereotipificació dels informatius o altres mitjans com la premsa. Al llarg dels diferents capítols podrem veure parelles com un professor de percussió africana nascut a mali i un dels seus alumnes nascut a Catalunya que, a més a més, toca el violencel; un guitarrista gitano amb una ballarina de dansa del ventre; un jove del Marroc amb un pagès de les Borges Blanques, els quals toquen junts a un grup de ska; un expert en música guinaua i la seva companya; un cantaire de l’Orfeó Lleidatà i un cantant uruguaià; un professor colombià de l’escola de música de l’Orfeó i una de les seves alumnes, que toca el baix elèctric; una nena colombiana i una altra catalana, totes dues cantaires a un cor infantil...

Els personatges de Info Idiomes dependran de l’interès informatiu. El fil conductor seran els presentadors (autòctons de la comunitat a la qual es dedica el programa), però els protagonistes autèntics de la notícia variaran d’acord amb els esdeveniments que cal posar en rellevància. Aquest format híbrid és el que s’aproxima més a l’informatiu, per tant, seguirà part del seu esquema, així passarà quan es tracta dels personatges, ja que amb mitja hora d’informatiu no es té prou temps perquè hom copçi el perfil psicològic del personatge. De totes maneres en aquest espai se’ls hi dóna la veu que ens informatius estàndards no tenen.

El fil conductor de Andalucía sin fronteras són tres presentadors immigrants, una veneçolana (Albania Ferrer), un marroquí (Ahmed Sefiani) i una cubana (Odette Samá). Els personatges dels quals es parla són variats, ja que, a més a més d’informar, aquest espai respon a una estructura pròxima a la del magazine, amb la diferència que l’eix principal són les notícies i esdeveniments protagonitzats o vinculats amb la immigració. Així passem, del pintor tetuanès Ahmed Ben Yessef (resident a Sevilla), a Zamari (una noia que va estudiar magisteri a Cuba i que va muntar a sevilla una guarderia), fins a al veterà actor argentí Hector Alterio, passant per personatges com la Clàudia (una immigrant rumanesa que treballa i redacta la seva tesis). g) El tractament lingüístic: El tractament lingüístic és un dels punts claus d’aquests programes. En els informatius sovint ens trobem amb què, tant els corresponsals que estan en països extrangers, com els que retransmeten notícies vinculades amb la immigració des d’aquí, no entenen les llengües dels protagonistes dels esdeveniments, amb la qual cosa es veta un diàleg necessari.

Aquests programes divulgatius ens posen al sí de la llengua de l’altre. Per exemple, en l’especial dedicat a la comunitat boliviana de Karakia, una de les seccions es dedica a parlar del quitxua, llengua que parlen nou milions i mig d’habitants i que ignorem des d’aquí. A part de posarnos en relació amb l’idioma nadiu dels immigrants, el que es posa en rellevància és la relació que aquests immigrants tenen amb la llengua catalana. En el mateix programa l’Erika, una noia colombiana, declara:

"Jo vaig vindre a Barcelona de vacances amb unes amigues de la universitat i me'n recordo que quan vaig arribar a Barcelona, sortint de l'aeroport, vaig escoltar unes dones grans parlant un idioma una mica estrany i jo deia: "Però què estan parlant aquestes dones?(...) Ttres anys després ja estava aquí, parlant aquest idioma que tres anys abans no sabia ni que existia."I al revés: "Vam sortir per la nit i era hivern i li vaig dir: "Em passes 'mi chamarra, mi chalina y mi chompa?'" I em diu: "Què? Què m'estàs demanant?" ... i després de mitja hora ens hem adonat que "chalina" és "bufanda", "chompa" és "jersei" i "chamarra" és "anorac".

En el cas del Diccionari de la diversitat, la llengua serveix per estructurar els capítols, ja que cada un l’encapçala una lletra i una paraula, per exemple, en la “I” de “identitat” trobem una exploració del concepte de identitat des d’una vessant personal i col·lectiva amb la intenció de derivar el discurs cap a la idea de cohesió i respecte de la diferència.

Pel que fa a Info Idiomes, 18 són les llengües amb les quals es treballa (les ja mencionades) i dues variants dialectals, tot per establir un pont entre les diferents comunitats lingüístiques residents a Barcelona. Per tal d’aproximar els ciutadans de Barcelona a les realitats dels col·lectius representats i, alhora, per aproximar aquests col·lectius a la realitat lingüística de Catalunya, BTV té previst subtitular-ho en català a partir del setembre amb la col·laboració de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat.

h) Relació amb l’espai públic Una de les característiques fundamentals que presenten aquests programes divulgatius (i per això l’hem deixat pel final), és que, d’una banda l’equip s’arma de professionals de l’eix temàtic (per tal d’oferir una visió més rica i documentada) i, en segon lloc, treballa amb les institucions públiques per fer del programa un autèntic bé públic al servei de l’interès general.

En aquest sentit no ha de ser estrany veure com Josep Mulet i Alba CasalsPotrony (director de Karakia), obté el 2004 el premi de Televisió dels premis Ciutat de Barcelona ("per l'habilitat i originalitat de la proposta, que reflecteix la imatge cosmopolita i plural de la ciutat i aconsegueix a través de la cuina la descoberta de les diferents tradicions culturals de les comunitats que han anat arribant al nostre país en els últims anys”, segons es va declarar en l’acte de lliurament del premi). Mentre els informatius, el 2001 ens bombardejaven amb imatges de iraquians armats que extorsionaven soldats americans, Karakia ens acostava a una cultura mil·lenària. El programa Nous Catalans també ha guanyat un premi, el "II Premi Francesc Candel", segons es va declarar a l’acte del lliurament, “per la important tasca d’integració i d’espai de trobada que es realitza des d’aquest mitjà de comunicació, que constitueix una finestra oberta al coneixement mutu de totes les cultures que actualment conviuen a Catalunya”. És necessari que des de les institucions públiques es doni un reconeixement a la gran tasca d’aquests espais televisius, però també és necessari que des de la producció de continguts s’incentivi la inversió en productes d’aquest tipus i que des de les polítiques de programació se’ls hi doni un considerat espai a les graelles.

17

Tampoc és estrany veure com El Diccionari de la Diversitat s’elabora des de la Xarxa de Televisions Locals i el CRID (Consorci de Recursos per a la Integració de la Diversitat). Gràcies a això el programa, a part de voler apropar i sensibilitzar els espectadors a la temàtica de la diversitat des d’una perspectiva quasi quotidiana, va servir de font de materials pels ajuntaments: eines audiovisuals destinades a municipis perquè els facilitessin la comprensió envers els canvis que el fenomen de la immigració provoca a la ciutat i perquè els ajudessin a millorar la percepció i comprensió que en té la ciutadania. També el programa Nyam nyam compta amb el patrocinat del CRID, a més a més de l'Àrea de Benestar Social de la Diputació de Barcelona. De la mateixa manera l’Info Idiomes compta amb la col·laboració de la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat i Andalucía sin fronteras compta amb el patrocini de la Conselleria de Governació de la Junta d’Andalusia i amb l’ajuda de la Comissió Europea.

Pel que fa a Uníson, es tracta d’un programa que forma part d’un projecte de l’Orfeó Lleidetà anomenat “Un món de música” que engloba activitats tan diverses com tallers familiars i escolars de músiques del món, la Setmana de la Diversitat, que ja porta dos edicions amb gran èxit, i, ara, el programa de televisió Uníson. El programa, llavors, no funciona de forma autònoma, sinó que forma part de tota una xarxa de serveis que l’equipament pedagògic i cultural de la ciutat posa al servei del ciutadà. En quant als altres programes, només cal anar a les pàgines web de Karakia, Nous Catalans o Andalucia sin fronteres, per veure el treball de documentació, informació, educació i entreteniment que ofereixen els portals, un servei que amplia la informació que ja contenen els programes en si.

La veritable motivació de la televisió pública, la d’oferir-se com a autèntic servei públic que transmeti valors positius i enriquidors al voltant d’una problemàtica social, troba la seva via d’expressió en aquests programes. Amb el reforç de l’equip d’especialistes i institucions públiques co-finançadores es presenten com un “recurs al servei dels ciutadans”, un recurs al servei de la convivència, generalista, respectuós i

proper a la gent, sense, però, perdre la qualitat dels continguts que volen donar a conèixer.

CONCLUSIONS Comprobant (segons l’experiència més immediata) la falta d’un debat real sobre la immigració en els mitjans que responen a la denominació de “periodisme informatiu”, ens hem endinsat en la descripció d’una sèrie de programes televisius que responen al següent: Són programes divulgatius d’àmbit local i/o autonòmic (XTVL, BTV, C33, TVE-Catalunya i Canal Sur); prenen com a eix temàtic del programa el tema de la immigració des d’allò bàsic que fonamenta una cultura (llengua, menjar, música); en tots els programes es destaca el paper de servei públic que fan; es prioritza el contingut per sobre de les informacions sensacionalistes aconseguint un tractament més just del tema; són programes on es col·labora amb associacions o institucions públiques; es busca un enfocament que combini la pedagogia amb l’entreteniment, l’aprenentatge de noves cultures amb la simpatia dels personatges i les diferents trames; en la majoria es treballa amb persones concretes en contextos determinats, cosa que permet donar un punt de vista més humà a la figura de l’immigrant, es tracta de dotar l’Altre d’un cos amb tot el que comporta 19; a l’immigrant se li dóna una cosa que no havia tingut mai, la paraula, rebent, alhora, l’oportunitat d’expressar-se; es diversifiquen les fonts, per tant, els punts de vista; s’apel·la a valors culturals universals per tal d’aproximar-nos a la figura de l’Altre tot atansant-nos-hi des de les diferències per fer un pont cap a la “multiculturalitat”; es procura donar una imatge de l’immigrant sense connotacion pejoratives; finalment, la falta de distància entre la realitat que representen i des d’on ho representen, l’absència de filtres censuradors i la proximitat d’aquests mitjans a la ciutadania permet reforçar la convivència i el coneixement mutu entre la població nouvinguda i la societat d’acollida.

D’acord amb tots aquests punts cal preguntar-nos: Per què a nivell de la televisió generalista no trobem programes que donin una resposta pedagògica, informativa de veritat i responsable a l’urgent tema de la immigració20? D’entrada, una televisió d’àmbit estatal, si parla de la immigració, només ho pot fer generalitzant (fent-ne una abstracció que impossibilita tota comprensió real del tema) o bé donant una notícia puntual si és prou espectacular com per interessar en les graelles dels informatius més sensacionalistes. El que és molt difícil és que un programa com els que hem presentat pugui competir amb les audiències d’un informatiu de migdia o vespre; i donar una visió sobre la immigració completament nova (i diferent de la de la majoria dels informatius) voldria dir haver de captar l’audiència de zero, desfer-li els tants prejudicis que a través de la mateixa recepció televisiva s’han creat. A més a més, aquestes iniciatives de caràcter cívic i social (ens referim als programes mencionats) necessiten, d’una banda una implicació afectiva amb el tema per part dels ciutadans, i un autèntic suport de les administracions públiques. Les administracions públiques locals poden ferho, ja que inverteixen en focalitzar i desentrellar una situació de proximitat problemàtica, una situació que coneixen, ja que és amb la que conviuen. El que no té sentit és parlar d’una realitat allunyada en l’espai, mentre tots els problemes s’acumulen cegament a les cantonades de les nostres ciutats. Com fer-ho per parlar a nivell generalista de la realitat d’un tema que presenta tantes acepcions com localitats existeixen en el nostre país? Crec que programes com els que hem presentat donen exemple de com establir un diàleg profund, seriós, pedagògic i entretingut. Si el que no

té clar la televisió generalista és per quina parcel·la de realitat començar, que s’aventuri a desfer el vincle polític que aquestes notícies mantenen en els informatius, a desfer les connotacions negatives que hi projecten, a obrir espais on es posi a l’abast dels ciutadans de forma comprensiva les millores legislatives i socials al voltant d’aquest tema tant present. Punts de partida n’hi han, sols falta prendre’s seriosament la necessitat de convivència que aquest món fracturat (i fragmentat des dels mateixos telenotícies), demana.

NOTES 1. Weber, M. (1992): "Para una sociología de la prensa", REIS, 57, pp. 251-59 2. Galtung , J. y Ruge, M. H. (1965): "News structure of foreign news", Journal of Peace Research, 2, pp. 64-90 3. Schulz, W. (1982): "News structure and people awareness of political events", Gazzette, 30, pp. 139-153 4. Entman, R. (1993): "Framing: toward a clarification of a factured paradigm", Journal of Communication, 43 , pp. 51-58 5. McCombs, M., López-Escobar, E. y Llamas, J. P. (2000): “Setting the Agenda of Attributes in the 1996 Spanish General Election”. Journal of Communication, 2000, 50(2), pp. 77-92 6. Tankard, J. W. (2001): “The empirical approach to the study of media framing”, pp. 95-106 en Reese, S. D. Gandy, O. H. y Grant, A. E. (Eds.): Framing public life. Perspectives on media and our understanding of the social world. Mahwah, NJ: Lawrence Erlbaum Associates 7. Scheufele, D. (1999): "Framing as a theory of media effects", Journal of Communication, 49, pp. 103-122 / Semetko, H. y Valkenburg, P. (2000).

Framing european politics: a content analysis of press and television news.

Journal of Communication, 2, 93-109 8. Van Dijk, T. A. (1994): “Discourse and cognition in society” pp. 107-126 en Crowley, D. y Mitchell, D. (Eds.): Communication theory today. Cambridge: Polity Press. / Van Dijk, T. A. (1997): Racismo y análisis crítico de los medios.

Barcelona: Paidós Comunicación.

9. Aznar, H., (1999): “Ética y periodismo, códigos, estatutos y otros documentos de autoregulación”, Paidós, Papeles de Comunicación 23, p. 35 10. Veure la pàgina web on es troba el Manual d’Estil: http://www.periodistes.org/cat/CpcSolidaritat.htm?elmenu=1 11. Per més informació de la Fundació Jaume Bofill sobre el seminari veure http://www.fbofill.org/fbofill/lst01.php?IDA=72&IDASUB=31 12. Per més informació del MAC diversitat en la IV Edició del Mercat de l’Audiovisual de Catalunya veure http://www.diba.es/diversitat/fitxers/migrainfo12.pdf 13. Per més informació sobre el diàleg “Comunicació i diversitat cultural” del Fórum Universal de les Cultures veure http://www.portalcomunicacion.com/dialeg/cat/web/home.asp 14. Per més informació del programa Karakia veure http://www.tvcatalunya.com/pprogrames/karakia/krkSeccio.jsp 15. Per més informació del programa Diccionari de la Diversitat veure http://www.xtvl.org/news/pressroom/detall.asp?id=162279&root 16. Per a més informació sobre el programa Nous Catalans veure http://www.rtve.es/tve/b/elsnouscatalans/index.htm

17. Per més informació sobre Info Idiomes veure http://www.barcelonatv.com/programacio/detail.php?id=52 18. Per a més informació sobre el programa Andalucía sin fronteras veure http://www.andaluciasinfronteras.com/ 19. Devereaux ens diu que l’important és captar com aquests subjectes viuen en els seus propis cossos la realitat social que els envolta i de la qual ells formen part 20. Programes de les generalistes que han tractat el tema de la immigració (afegim Televisió de Catalunya i el segon canal de TVE): TVE La noche temática: - (17 març del 2000) Los sin papeles en Europa.

- (20 març del 2004) En el nombre del color.

Informe semanal (25 setembre 2004) Immigración, en busca de la legalidad; Alzheimer, la oscura enfermedad; San Sebastián, días de cine i Tíbet, entre el cielo y la tierra.

Televisió de Catalunya: 30 minuts: - (26 març del 2000): Els viatges il·legals de magrebins cap a Europa i l'existència de les màfies que trafiquen amb aquests treballadors il·legals.

- (2 de desembre 2001) Units o separats per la fe: Melilla - (26 agost del 2001) Els nens dels camions - (30 juny 2002) Una mesquita a premià.

- (9 febrer 2003) Els fills de dos Mons.

- (4 maig 2003) Recuperar la pau, el barri de la Pau de Badalona - (12 febrer 2004) Àfrica, anar i tornar - (5 desembre 2004) Travesía clandestina - (6 novembre 2005) Haixix fora borda - (18 setembre 2005) Començar de nou - (14 de maig del 2005) Paelles de tots colors.

C33 : Entre línies - (21 maig 2001) La casa d’Al·là - (1 octubre 2001) Islam pròxim - (17 març 2003) Guineans amb beca - (2 febrer 2004) Som cubans - (8 desembre 2003) Entre cultures - (10 novembre 2003) Aprendre a conviure en una escola pública de Barcelona Millenium: - (10 desembre 2001) Immigrants, lluitar per uns papers.

TELE 5 "12 meses, 12 causas": Telecinco va emetre al llarg de tot el mes una campanya publicitària institucional que pretenia concienciar que la diversitat cultural és un actiu de la nostra societat.

21. Consell de l’Audiovisual de Catalunya, Informe DP1/2005. Servei d’Anàlisis de Continguts, 1 abril 2005/ http://www.audiovisualcat.net/recerca/immigracio0204.pdf