EL ÁRBOL DE LA VIDA* *Recomanació: llegir la crítica després de veure la pel·lícula
“La única manera de ser feliz es amar. Si no amas, tu vida pasará de largo” Jessica Chastain, The Tree of Life
Malick, aquell estudiant de filosofia que volia consagrar la seva tesis a Heidegger, aquell professor de literatura que va decidir aparcar durant vint anys l’ofici de cinema, ha tornat a sorprendre amb El árbol de la vida. Com ha deixat reflexat la crítica, la pel·lícula té fervorosos detractors o seguidors, sense terme mig, jutgi l’espectador per si mateix. Malick té una obra breu, però intensa, i només amb les dues primeres pel·lícules ja va destacar entre la crítica i els festivals, però el més important de tot: des del principi ja va assentar les bases filosòfiques i estètiques del seu cinema; Malick confronta sempre la violència inherent a l’home i les seves cobejoses i viciades construccions socials enfront a la bellesa i harmonia de la naturalesa. No és en va que els dos protagonistes de Badlands (Sissy Spacek i Martin Sheen), talment uns “Bonnie and Clyde”, fugin a viure a la deriva, als boscos, per allunyar-se d’un passat problemàtic. La fatalitat del destí i l’amor com a aventura i missió també es troben al seu segon llargmetratge, Days of Heaven, pel qual va obtenir el premi a la millor direcció a Cannes. Malick, des dels inicis, ha comptat amb un repertori excel·lent en tots els àmbits de la producció, des dels actors fins a la fotografia o a la música. Al cap de vint anys de retirada va reaparèixer amb La delgada línea roja, una pel·lícula sobre la Batalla de Guadalcanal durant la Segona Guerra Mundial. Malick va donar a veure una visió intimisma i moralista del conflicte bèl·lic entrant en les emocions i reflexions dels personatges que, de nou, anaven a la deriva contra el destí que ells mateixos havien forçat. En la següent obra, El nuevo mundo, va reprendre el tema històric, i va fer una versió sui generis de la llegenda de Pocahontas i John Smith, on l’estil visual serveix de precedent directe a El árbol de la vida. Després de Days of Heaven, Malick va començar el projecte Q que volia explorar els orígens de la vida i la terra, arribant a grans nivells d’abstracció i lirisme audiovisual. Aquesta idea, juntament amb un guió de base autobiogràfica, li van servir com a fonaments per a El àrbol de la vida. El nen protagonista (Hunter McCracken), com el mateix Malick, viu a Texas en una llar on el pare ocupa una posició dominant, amb una severitat pròpia de l’Antic Testament i una obsessió per l’èxit individual molt comuna en la cultura nordamericana, la mare desprèn amor per cada racó de pell i on els germans són els companys del gaudi i del tremolor en el camí del créixer i conèixer. També, com el mateix Malick, el protagonista i tota la família pateixen la mort d’un dels germans. A partir d’aquí, el que havia començat sent una reconstrucció entre abstracta i psicodèlica de les forces i formes de l’univers (des dels àtoms fins a les galàxies passant pels dinosaures en un homenatge deliverat a 2001 an Space Odissey), i que havia continuat com la descripció d’un nucli familiar convencial, es converteix en una tragèdia callada, una tragèdia d’aires pietistes, sense catarsis, formulada a través de l’oració. La pel·lícula, llavors, es presenta com una litúrgia salvífica, com una pregària que entona la mare per tal de redimir-se de la impotència i falta de sentit vital que li ha causat aquesta terrible pèrdua i poder trobar alguna cosa a la qual agafar-se, redimir-se del fet d’adonar-se que el seu marit ha posat una gravetat de ferro forjat en el sí de la família i també del pas del temps. La pel·lícula és un experiment visual i emocional amb una forta càrrega teològica (“Lo que Dios te da, Dios te lo quita”, va repetint la veu en off de la mare), o millor dir mística, alhora que una partitura audiovisual que il·lustra aquest trànsit dolorós de la família, en
1
paral·lel al creixement dels altres dos fills. La pel·lícula combina el temps passat del trauma amb el temps futur d’un del dos germans que han crescut (Sean Penn), a més a més del pròleg “geodiceic”; si el passat és natura en moviment, el present del personatge és il·lustrat a partir de les verticals de vidre i formigó dels gratacels, les arestes de la gran ciutat, l’asèpcia i la fredor urbana. Aquestes línees barroeres de text neixen de la hipnosi que provoca la pel·lícula (2 tipus de hipnosis per a dues parts de la història que no precisament agraden a un mateix públic), i de les dècimes de febre que ara mateix m’assalten. Al final de tot queda el desafiament i risc narratiu, estètic i conceptual que ha escollit Malick, a partir d’explicar la història trencant amb la linealitat i coherència, amb uns enquadrements, un muntatge i una banda sonora que són més propis d’un videoclip, d’una peça de video-art o d’un documental de naturalesa en 3D, i uns plantejaments filosòfics de base que s’agreeix que els inclogui en el que hagués pogut ser un drama familiar a seques. Malick segueix oscil·lant, per dir-ho metafòricament, entre les llums i les tenebres citades al Gènesis de l’Antic Testament, decantant-se, aquest cop sí, per la llum la qual és capaç de brillar fins i tot en les entranyes de les més fosques tenebres. “Here is the root of the root and the bud of the bud and the sky of the sky of a tree called life.” E. E. Cummings
Ingrid Guardiola Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona-Cinema Truffaut
2