Blade Runner

Page 1

BLADE RUNNER: LA MÀQUINA CONTRA EL TEMPS Ingrid Guardiola El cinema, com a tècnica i com a art, ha esdevingut el projector més important de les utopies del nostre segle. Permet recrear, no només l’iconografia, sinó també el modus vivendi d’uns personatges en una època determinada. La imatge s’anima i es desenvolupa en el temps, fins el punt de poder-la habitar. El cinema és l’art del temps per excel·lència, per això ens permet moure’ns per ell a plaer. Blade Runner és una d’aquestes pel·lícules que ens traslladen a un món-altre, a un temps que encara ha d’arribar. És una distòpia, una visió d’una futura societat desequilibrada i en crisis, el revers de l’utopia, un model organitzatiu que ha deixat de funcionar. Abans de Blade Runner trobem altres obres distòpies literàries algunes de les quals van ser adaptades a la gran pantalla La màquina del temps de H. G. Wells, Un món feliç d’Alous Huxley, 1984 d’Orwell, La naranja mecánica s’Anthony Burgess o tota la saga de William Gibson (Neuromante, Conde Cero...). Què són, sinó, les ciutats de la Metròpolis de Lang, del Brazil de Gilliam, la Rennaissance de Volkman o el Japó d’Akira? Aquestes, com Blade Runner, mostren la solitud del corredor de fons, aquell que viu en la megalòpolis on, el que la caracteritza, és la fragmentació dels elements que la constitueixen, la seva heterogeneïtat aïllada i hiper-desconnectada, l’encegament de la realitat provocat pels llums de neó, l’ensordiment pels crits, cotxes i ambulànies. Per això no és estrany que els homes convisquin amb les màquines, fets a imatge i semblança seva. Les màquines, però, aquest alter ego perfeccionat, sempre han fet por al mateix ho me que les ha creat. Reproduint el model bíblic del pecat original (l’home expulsat del Paradís, emancipat de Déu) o el model grec del Prometeu encadenat (que roba el foc dels déus), les màquines esdevenen una amenaça fins pel seu creador. I aquests són els replicants de Blade Runner, uns Frankensteins tecnologitzats. Blade Runner ens fa conscients del perill de la màquina, però no de la màquina en si sola, sinó de l’home que, volent humanitzar la màquina, acaba automatitzant-se a si mateix, esdevenint el seu esclau. Per això Gaff crida a Deckart referint-sa a la replicant de la qual s’enamora Harrison Ford, “Lástima que ella no puede vivir, pero, ¿quién vive?”. En la plujosa megalòpolis, l’home malviu com una abella solitària que ha perdut els vincles afectius amb l’eixam, la protecció i referència de l’abella mare, i la flor de la qual nutrirse. L’home podrà perfeccionar-se tècnicament, fins i tot ingeniar un perfecte món-altre, però mai podrà desfer-se de l’únic que té, el temps i la seva fugacitat. Nietzsche deia: “No hay otro crimen que el tiempo mismo”. És el mateix que ens ve a dir el replicant que, abans de suïcidar-se, dirà: “Todos estos momentos se perderán en el tiempo como lágriamas en las lluvia”. Fins i tot la màquina acaba adquirint una certa consciència d’aquest passar del temps que ni la ciència ni la tecnologia podran evadir. En tot cas ens faran més immunes a la mort, tot amagant-nos-la, despullant a la vida dels seus riscos, dels seus possibles i, per tant, de la seva raó de ser. Potser, abans que la intel·ligència artificial, hauríem d’adonar-nos de l’artifici de la intel·ligència. Abans d’aplicar una tècnica, valorar la seva real utilitat. Abans de llançar-nos cegament als braços de la ciència per vèncer la mort, hauríem de saber si és sostenible pel planeta viure tants anys i si, realment, val la pena fer-ho.


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.