Publicat a Dialogal 75 https://dialogal.org/apunts-sobre-la-intimitat-la-confessio-i-el-secret/ Gener 2021 APUNTS SOBRE LA INTIMITAT, LA CONFESSIÓ I EL SECRET Ingrid Guardiola A l’interior « Il est admis que la vérité d’un homme, c’est d’abord ce qu’il cache». André Malraux, Antimémoires (1967)
Jacob Böehme diu «No he llegit més que dins d’un llibre, dins el meu propi llibre, dins meu» i Sant Agustí a les seves Confessions: «Noli Foras Ire, In Interiore Homine Habitat Veritas», que es podria traduir a l’alça com a “no vagis a fora, és a l’interior de l’home on habita la veritat”. Tant l’un com l’altre insistien en aquesta interioritat d’un mateix i en relacionar-la amb la veritat o, com a mínim, amb la seva recerca. Una interioritat estranya, fins i tot esotèrica, com diu George Gusdorf a Lignes de vie, «horitzó dels horitzons de l’espai del dedins –dedans-» que brega contra «l’alienació de l’home ordinari el viure del qual li impedeix viure’s, explorar els replecs de l’espai íntim». Aquesta insistència en l’interioritat, és útil com a metàfora per descriure tot allò que no podem percebre a simple vista, que roman ocult, immaterial, tenebrós. D’acord amb Agustí d’Hipona, hom ha de refusar la temptació a l’exterioritat, ja que és en l’espai interior de l’home on hi habita la veritat. La interioritat, llavors, està estretament vinculada al coneixement, a la reflexió i, en el seu cas, també a l’escriptura. Es pregunta per les intencions de les confessions, i declara: «I és per aquests esglaons que vaig rodolar fins el fons de l’abisme, malavarejant, i panteixant per la meva fretura de la veritat. (...) Que jo mateix i el meu lector, sigui quin sigui, concevem de quina profunditat cal cridar cap a tu». Tornem a la metàfora de la interioritat, però aquest cop abissal, profunda i la profunditat convoca les tenebres. També són convocats tres elements claus: el crit, el Tu i el temps. El crit és la paraula, el nom (quan Déu pesca els homes els crida pel seu nom) i la llengua (per a San Juan de la Cruz la llengua és «la clau del graner del cos, i ella mateixa tanca i obra la porta
les paraules i allò íntim del cor»). El Tu és l’Altre, un misteri, en aquest cas Déu, «metge de la meva ànima», diu el d’Hipona. El temps és allò que fa possible reconciliar la intimitat amb la veritat; cal recordar que Agustí, com la majoria d’escriptors de confessions, escriu des de la seva vellesa, nel mezzo del cammin della vita. L’experiència de la intimitat d’Agustí passa per reconèixer la seva falta de salut, la seva lletjor, la seva ignomínia i sordidesa davant de Déu. Segons la filòsofa María Zambrano, el que es confessa vol allunyar-se de sí mateix i del seu cansament, però també realitzar-lo, és alhora «una fugida i una perpetuació d’allò que va ser» que comença amb la clamorosa pregunta que ja es troba en Sant Agustí: «I tu, qui ets?». La confessió és la via per oferir la intimitat d’un mateix a l’altre i «al llinatge al qual pertanyo», diu Agustí. La confessió, per tant, té un caràcter exemplar, no vol que tot aquest coneixement derivat de l’examen de consciència particular resti privat, fins i tot podríem dir que busca una exposició pública, compartir el secret. No ser trobat L’interior com a dins és un espai còncau, receptiu, com ho són els embuts, les matrius i el palmell de la mà quan volem beure aigua, agafar terra o acostar-nos a un cos per oferir-li tendresa o calor. Hi ha certes interioritats, però, que vetllen per no ser mai descobertes. Es veu prístinament en la passió que sent la mainada per fer-se cabanes. N’hi ha prou amb un drap, unes andròmines, unes branques o un cartró. La funció principal de la cabana no és que hi passin coses a dins, sinó que no hi passi res. Del que es tracta és de romandre-hi, d’habitar el cau i de no ser trobat. El filòsof, físic i poeta Gaston Bachelard deia a Poètica de l’espai (1957), que «tot espai habitat porta la marca d’una casa». Potser és el ressó d’una caverna antiga, o la reminisciència de quan el bebé estava al ventre de la mare, emboscat, protegit. Concavitats que conviden al silenci i al resguard. Marta R. Gustems, al poemari A boca de fosc, ressalta la insòlita i repetida falera dels nens per amagar-se a tots els forats de les cases: «Un nen surt de l’armari, sovint s’hi passen dies, els xala no ser trobats». Potser és la manera d’habitar la intimitat de la casa o de prefigurar la primitiva experiència de ser presa, víctima, que és una altra manera de connectar íntimament amb algú, des de les entranyes i la carn, des de la complexitat i la descomposició de la matèria. Conviure en l’avantsala de la nostra pròpia mort. Com deia l’assagista Elias Canetti a Massa i poder (1960), res tem més l’home
que ser tocat per allò desconegut, ser tocat o ser agafat, pres. En el joc de presadepredador, els dits palpegen allò que aviat pertanyerà del tot al cos des de la ingestió. El tacte, a diferència dels altres sentits, fa que ja no hi hagi espai entre un mateix i la víctima. Tot això exposa Canetti per arribar al punt culminant: al fet que l’autèntica incorporació de la presa comença per la boca. És inevitable no evocar allò que ja havíem citat d’Agustí: «la paraula, mà de la meva boca», i integrar-hi la interpretació antropològica primitiva carnívora que fa Canetti sobre la relació entre mà i boca. Canetti posa èmfasi en el paper de les dents en aquest ritual de ingestió. Segons ell, les dents, a través de la seva llisor i el seu ordre, es van incorporar a l’essència del poder. D’aquí que ens agradin les coses de superfícies llises, brillants, ordenades, com el metall; i podríem afegir el daurat (també incorporat a les dents), el cuir, les pells (ho sabia Sacher-Masoch) o el charol, elements (tots) esdevinguts objecte d’autèntic fetitxisme eròtic i estilístic. Les dents són importants perquè representen les boques dels monstres, dels dracs, dels animals més poderosos que, segons Canetti, hem recuperat morfològicament a través de les presons. De fet, podríem dir que potser és això el que anhela el nen que es fa una cabana per a no ser trobat, alguna reminiscència llunyana que el convida a reviure el moment d’abandonar-se a la boca i –després- al ventre de la bèstia, a les seves profundes tenebres, anticipant la seva pròpia desaparició quan s’integra en el cos de l’altre. El propi bosc dels contes infantils (sobretot els dels Germans Grimm) són com goles profundes, concavitats on els espera l’amenaça, la salvatgina o, sovint, també el propi monstre. Com diu Marta Segarra a la correspondència que vam tenir i que va desembocar en el llibre Fils (Arcàdia, 2020), l’amor desmesurat és avidesa de fusió o d’empassar-se l’altre, és el desig del llop de menjar-se l’anyell, però al mateix temps de transformar-se en anyell i, per tant, de ser menjat per l’altre. Seguint amb les metàfores interioristes, Bachelard comenta que el calaix és el fonament de l’esperit humà. En aquest sentit l’estómac és un calaix fet de mucosa, submucosa, músculs i serosa. La intimitat pot tenir un component extremadament matèric.
El secret «El silencio presupone un conocimiento exacto de aquello que silenciamos». Elias Canetti, Masa y poder
Que els calaixos són imprescindibles per dur una vida íntima ho sabia l’escriptora
Clarice Lispector quan al seu conte L’escriptora comenta: «Però la seva vida ordenada estava a la vista de tothom, tenia pocs amagatalls, era neta. A casa seva l’únic amagatall era ella mateixa. Quina felicitat tenir mobles, capses on trobar alguna cosa per casualitat». Per atzar o per un exercici d’examen de consciència, però poder tenir amagatalls per recloure’s, pensar i netejar-se. I és que la mirada desgasta, per això els nobles romans amagaven els retrats dels familiars morts en els armaria, per això els penjolls amb les imatges de les persones estimades tenen una tapa. I per això la ciutat medieval va inventar les pèrgoles, els laberints i els estancs, perquè la gent pogués protegir-se de les mirades dels altres. Gérard Vincent, a Història de la vida privada, ens recorda que la paraula «secret» apareix el segle XV i que ve de secerno, que significa separar, posar apart, l’acte de garbellar per separar allò comestible d’allò incomestible, allò bo d’allò dolent a través d’un forat. Hem passat de les gelosies dels jardins, de les cortines dels confessionaris, dels panys de les portes a la mirada indiscreta de les pantalles connectades, aquelles que fan d’espai públic i privat, íntim i social. Les xarxes socials funcionen a partir d’algoritmes que es basen en l’extracció, anàlisi i predicció de dades a partir del nostre comportament digital. Substitutes dels consultors i de les figures religioses, són els que organitzen els nostres secrets. Pels algoritmes, no hi ha res de imprevisible en tota la desesperació i desig que volquem en aquests espais panòptics. Anticipen les nostres caigudes, les nostres alegries i desgràcies. Sovint es diu que en aquests espais mostrem la nostra intimitat de forma impúdica, com en una fàbrica de confessions express. És possible parlar d’una intimitat sense interioritat o sense l’experiència de la incognoscibilitat? Com deia Gusdorf, els relats confessionals, aquells que fan de la intimitat un territori d’exploració, fan evident que un ja no es pot acontentar amb viure a la perifèria d’un mateix, que un és un secret per a sí mateix, que és l’únic que el pot desxifrar i que viu una crisi que li ha fet entendre que la seva identitat personal vivia en una crisi, un error o un malentès. La intimitat, per tant, pressuposaria una suspensió identitària momentària, quelcom que és força antagònic amb el tarannà de les plataformes socials i el seu funcionament basat en la segmentació social que, perquè sigui efectiva, ha d’incloure informació molt precisa sobre les identitats personals dels seus usuaris. A les xarxes socials el Tu esdevé un pretext per a la quantificació del Jo, l’intercanvi és semiòtic, però la paraula sovint no busca el frec interpersonal, sinó la
massa; la pressa anul·la la reflexió i els cossos no hi transpiren, tampoc les seves ferides, però sí les seves imatges. A les xarxes volem ser vistos, trobats, exposar els secrets i refredar-los, com la cendra que segueix a l’incendi. Són espais de comunicació immediata, incontrolable, assimètrica (seguidors-seguits), on la sinceritat és substituïda per la fidelitat. En aquests entorns tot està dissenyat perquè estiguem envoltats d’esquers, de píndoles de recomepenses intrascendents i momentànies. Llavors, la pregunta és si és possible una intimitat sense el «crit-paraula», el «Tu» i el «temps»? Com viure des del recinte d’un cos que hem representat i exhibit fins els seus més menuts detalls a través de les plataformes socials com si fos el martirologi de la nostra època? Com tornar a l’escolta d’una percepció interior o què perdem delegant l’escolta interior a la màquina? Sense incògnites, contacte ni atzar, la conversa esdevé un tot a la vista, un intercanvi de signes, una operació funcional que no ens permet canviar de posicions i que anul·la aquell antic temor de ser tocats per allò desconegut.