Júlia Otero: "El bon periodisme no té preu" el Periódico exclusive, decembre del 2011 TEXT DE ALBERTO LARRIBA, FOTO DE MARTA JORDI
Júlia Otero (Monforte de Lemos, 1959) domina l'art de la conversa. “M'encanta xerrar”, confessa. La periodista transmet seguretat, aplom i convicció en totes les seves manifestacions. Diu el que pensa i pensa el que diu. Per alguna cosa es dedica al món de la comunicació, on gaudeix d'un merescut prestigi. També mostra
una
gran
complicitat
amb
la
càmera, apenes cal donar-li indicacions. Posa amb naturalitat i sedueix a l'objectiu des del primer tret.
LLICENCIADA EN Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona, Julia Otero va aparcar l'estudi de la llengua per abraçar el periodisme. Amb 17 anys va debutar en Radi Sabadell i avui és una de les comunicadores més respectades de la ràdio i la televisió a Espanya. No obstant això, mai va pensar que arribaria tan lluny en la professió.“El nostre treball depèn tant dels resultats i del curt termini que és difícil traçar-se metes. Continuo dedicant-me a la comunicació, però segueixo sense saber què vull ser de major. La vida és sempre present i més en un treball tan competitiu com a est, en el qual et fitxen avui però pot ser que la temporada que ve no et renovin. És una espasa de Dàmocles que tenim tots els que ens dediquem a aquest ofici. Han passat 30 anys i segueixo aquí, però mai crec que això és per a tota la vida. Sempre és un mentrestant”, reflexiona.
Els temps han canviat i el periodisme també. I no precisament a millor. Segons Julia, “el món empresarial de la comunicació té interessos en molts camps i això fa que s'entengui com un negoci més”. Conseqüència? “La temptació que solament expliquin els resultats econòmics també condiciona el periodisme”. D'altra banda,
observa, “les xarxes socials han introduït el miratge que es pot prescindir de l'intermediari. Això pot ser bé, pot ser el germen social d'autèntiques revolucions com ha succeït recentment en països musulmans, però també existeix el risc de no contrastar les fonts, de no investigar, la qual cosa deixa al consumidor d'aquesta informació desprotegit”.
Otero detecta símptomes d'una tremenda “mansuetud” en la professió i creu que l'ofici de periodista “perilla”. Trencar aquesta dinàmica implicaria “canviar el món sencer”. Conscient de les dificultats, Julia advoca per adaptar-se a la realitat i “llançar una part de la tovallola, no dic la tovallola sencera”. Semblant sentència exigeix una explicació: “Abans teníem temps per reflexionar; ara, la pressa del nostre temps ens obliga a informar fins i tot sense estar segurs de la informació que donem, de manera que es cometen atropellaments i imprudències que ens allunyen del rigor. I tot això no pot corregir-ho el periodista. El signe dels temps és la rapidesa. El receptor no té espera, vol respostes ja. Si tu no li dónes la informació la cerca en un altre lloc. Aquí sorgeix la competitivitat i el negoci comença a marcar la línia: ‘Cal donar això’. Aquesta situació provoca una certa indulgència amb l'error perquè anem a tal velocitat que no podem metabolitzar, pair, investigar i seguir el codi deontològic periodístic. El públic, a més, també vol que interpretis la informació i reclama l'opinió del periodista”.
Davant aquest ombrívol panorama, l'informador ha de “marcar la diferència”. Com? Aplicant un codi deontològic que “segueix sent vàlid”. I, sobretot,“prevalent la qualitat”, afirma Otero. Per a la comunicadora,“les xarxes socials són el gran supermercat de la informació, és aquí on es distribueix a l'engròs tot el que ocorre al món. El periodista és el comerç de proximitat que el seu objectiu no és donar tot a qualsevol preu, sinó seleccionar la bona mercaderia, elaborar-la i competir d'una altra forma”. “El bon periodisme té un preu, no es pot pagar a 1.000 euros al mes”, valora Julia. “El mitjà de comunicació ha d'aspirar a ser la tenda de proximitat, aquella que acarona el producte”, postil·la. “Al final sobreviuran aquells que siguin capaços de fer bona informació”, sentència.
GARANTIA D'ÈXIT. El currículum professional de Julia Otero és envejable. Tots els seus espais, tant en radi com en televisió, han estat tocats per la vareta màgica de l'èxit. “Afortunadament, no hi ha cap programa del que em senti avergonyida. Cap s'ha estavellat”, declara. Des del 2007, presenta i dirigeix el programa radiofònic Julia en l'ona (Onda Cero), pel qual ha renovat fins a setembre del 2013.en canvi,
el seu idil·li amb la petita pantalla no viu el millor moment.“La televisió que m'agrada fer no és la que es porta ara”, afirma. “El meu model de televisió és La Lluna, són Les cireres, l'últim programa romàntic que s'ha vist a Espanya amb un format que ningú s'ha atrevit a imitar. La tele que he fet ha contemplat l'espectacle mantenint
l'essència
del
periodisme.
L'antic
Polònia
va
començar
en
Las
cerezas”, recorda amb cert aire reivindicatiu.
Com a professional de la comunicació, no té més remei que vigilar d'a prop els índexs d'audiència, encara que rebutja batallar a qualsevol preu per aconseguir el cim de l'èxit i la popularitat. “És evident que no val tot per ser capdavanter d'audiència, però també em resulta difícil jutjar a aquells que es paguen la hipoteca d'aquesta manera”, opina. “Hi ha treballs –afegeix– que si no els fa una persona els farà una altra. I hi ha empresaris que solament volen complaure al consell d'administració. Jo no he estat disposada mai a acceptar un camí que no obstant això sí se m'ha ofert en més d'una ocasió, però no vaig a adoptar una postura de superioritat moral per això. Sé que no podria dormir i que no em sentiria còmoda fent segons quins treballs. Ara bé, no culpabilitzem solament al missatger i fixem també la vista en aquells que consumeixen aquest producte. Si hi ha demanda hi ha oferta i si hi ha oferta hi ha demanda”. Com trencar aquesta espiral? “Quan es concedeix un canal de televisió a un empresari –respon–, el contracte hauria d'incloure unes mínimes clàusules de servei públic i deixar clar que no es poden creuar certs límits. Aquesta ha estat una manca dels polítics, que han regalat un negoci de televisió sense exigir gens a canvi”.
POLIFACÈTICA. Al llarg de la seva prolífica carrera, Otero ha rebut grans elogis dels col·legues
de
professió.
Ella
ho
agraeix
mantenint
el
cap
sobre
les
espatlles: “L'única forma que una crítica àcida no et destrueixi és que un gran afalac no et faci perdre el món de vista. Cal rebaixar l'eufòria i la tristesa, per si de cas”, proclama. Col·leccionista de premis, la periodista recorda amb especial afecte el seu primer Ondas (té tres, dos en televisió i un en ràdio). “Va ser un gran impacte per a mi, perquè en aquella època jo cobria la informació dels premis per a una petita emissora de Barcelona (Radio Miramar) i de sobte em vaig trobar davant dels focus i fent declaracions”, rememora.
Professionalment, Julia Otero ha treballat en informatius, ha estat presentadora de concursos, ha exercit de moderadora, entrevistadora, columnista… I en tots ha deixat la seva empremta. En quin paper se sent més còmoda? “A mi m'agrada la
gent i m'agrada parlar. Vaig començar a parlar abans que a caminar i em perd el plaure de la conversa. Xerrar, preguntar, conversar, és el leitmotiv, després em dóna una mica igual si és en la ràdio o en la televisió. Tots dos mitjans són fascinants”, comenta.
Polítics, músics, esportistes, artistes… La llista d'entrevistats per Otero és interminable, encara que Julia no es deixa impressionar per la notorietat dels personatges.“Per deixar de ser notorietat no hi ha res com entrevistar als més grans. Al final t'adones que fins a ells es vesteixen pels peus i s'afaiten o es depilen al matí”. La periodista recorda a un Paul McCartney “molt normal”; al tinent coronel Gutiérrez Mellado, un home “excepcional, ple de tendresa i amb les idees clares”; a Magic Johnson, “un gran tipus”, i a un Carl Lewis “cregut”. No obstant això, en el seu currículum falta algun gran per entrevistar. “La meva gran anomalia és no haver entrevistat mai a Pedro Almodóvar”, desvetlla, encara que no perd el son per això: “No insisteixo a entrevistar a persones que no tenen interès que les entrevisti”.
HIPERACTIVA. Com a dona, treballadora, parella i mare, Otero ha d'apanyar-les-hi per compaginar la vida laboral amb la familiar. La seva agenda està repleta de tasques, compromisos i obligacions. Com ho porta? “Com la majoria de dones, acabo el dia extenuada completament”, se sincera. “La conciliació és un concepte que es descarrega en un percentatge elevadíssim sobre les nostres esquenes”, denúncia. “D'aquesta situació som culpables tots. Forma part de l'educació de les dones exigir el 50% de participació en la vida domèstica”, sosté. D'haver nascut home, Julia creu que hagués tingut una vida “més fàcil en el personal”. Segurament, “tindria una senyora a casa per ocupar-se de la intendència familiar”, imagina. En aquest sentit, “gairebé tots els meus col·legues tenen la sort de dedicar-se al 100%a un treball que és molt absorbent”. En canvi, “quasi totes les dones que conec, incloses periodistes i polítiques, fins i tot de primera línia, vam seguir organitzant la nostra vida domèstica”, constata.
Però aquest, àdhuc sent important, no és l'únic handicap al que s'ha d'enfrontar cada dia la periodista. Com a observadora privilegiada de l'actualitat, desdejuna, menja i sopar amb notícies sobre la crisi que amenaça amb destruir els fonaments de l'Estat del benestar. Sortirem d'ella? “Sí, però no sé com”, respon. “Tots hem assumit ja que hi ha un model que està desfent-se davant dels nostres ulls. El que no sabem és què estem construint”, analitza. “No sé com serà el món dins de 20
anys, hi ha moltes incògnites. El més greu és que els representants que triem democràticament per dirigir el món tampoc ho saben i la meva gran preocupació és si algú en algun lloc ho sap. El que és segur és que a aquests no els escollirem mai perquè no es presenten a les eleccions”, conclou rotunda Julia Otero, una veu imprescindible en la ràdio i un rostre molt enyorat en la televisió.
EL TEST
Quines qualitats ha de tenir una persona –home o dona– per portar-se bé amb Julia Otero? La sinceritat, encara que dolgui, i la bondat. Les bones persones, encara que tinguin altres defectes, m'encanta que estiguin al meu costat.
És amiga de les xarxes socials? Sí. Vaig començar en Twitter fa solament sis mesos i estic enganxada. Té els seus riscos però també una part molt atractiva.
És coqueta, presumida? Sempre he estat molt coqueta, encara que una ha d'anar adaptant-se a les dècades que van passant. Però quan la bèstia és coqueta es mor coqueta.
Quin és la seva millor arma de seducció? Escoltar. És fonamental per al meu treball i també en la vida. No hi ha gens més seductor que una persona que escolta.
Què no ha de faltar mai en el seu tocador? El eyeliner i el pintallavis.
Quin és la seva peça favorita per vestir? Un vestit senzill negre.
I el complement ideal? Una bossa i una bona sabata.
Què fa per estar en forma?
Faig fitness i exercici aeròbic. També camí molt i esquio a l'hivern.
Barcelona, Reial Madrid o cap dels dos? Sóc del Barça.
Guardiola o Mourinho? Guardiola és un tipus llest, senzill, bona gent. Pep podria ser el meu amic i confesso que m'encantaria entrevistar a Mourinho, cosa que no ocorrerà perquè no vol.
Cristiano Ronaldo o Messi? Piqué.
Quines altres aficions té? La meva afició és Nova York. És una ciutat que m'entusiasma. Tota la família comparteix el mateix virus. També la lectura, fins i tot l'obligatòria.
Radio, televisió o premsa? Tot, però fet per bons periodistes.
Li queda algun somni per complir? Els somnis sempre són personals i, quan tens fills, es projecten en ells.