Drama Contest - Alba Ortiz

Page 1

OBRA COMENIUS (ARTICLE 29) (La Maria s’espera a la parada de l’autobús asseguda a la seva cadira de rodes. L’autobús arriba i el Pere l’ajuda a pujar-hi. Dues noies estan assegudes a la part de l’autobús reservada per a la gent que va en cadira de rodes.) Maria: ─Perdoneu... (Dirigint-se a les dues noies.) (Les noies estan escoltant música amb el seu reproductor MP3.) Maria: ─Perdoneu, noies, em sentiu? (Toca el braç a una d’elles.) Noia 1: ─Què vols?! (Cridant.) Maria: ─Perdona, em podries deixar passar? Aquest lloc està reservat per la gent que va en cadira de rodes... Noia 1: -Nosaltres hi érem primer i no hi ha més llocs buits! Que no ho veus? Maria: ─Doncs poseu-vos dretes agafades a la barra... Vosaltres no aneu en cadira de rodes... Noia 2: ─Sí home! Queda’t tu asseguda aquí al mig del passadís! (La Maria, ofesa i trista pel seu comentari, acota el cap. El Pere decideix intervenir.) Pere: ─Que no ho veieu que no si es queda al passadís no deixa passar a la gent que puja! Si no la deixeu passar, hauré d’avisar al conductor. (Enfadat.) Noia 1: ─A la propera parada no hi puja mai ningú, pesats! Pere: ─Això no ho saps. A més, és igual si molesta o no molesta. Aquest lloc està reservat per a ella i punt. Noia 2:─D’acord, no vull discutir, però és injust. Marxem, Mònica. (Dirigint-se a la seva amiga.) Maria: -Injust? Tu t’atreveixes a parlar-me a mi d’injustícia? Noia 2: -Doncs sí, perquè n’estic farta. Els discapacitats sempre us esteu queixant i al final sempre us acabeu sortint amb la vostra. Maria: ─Mira noia, no saps de què parles. Si tinguessis una mica d’empatia no t’atreviries a dir tot això. Com et sentiries si d’un dia per l’altre deixessis de poder caminar? Si t’hagués de cuidar una altra persona? Si haguessis de deixar de fer les coses que t’agraden perquè ni tan sols t’aguantes dreta? Pere: -Maria, deixa-ho estar, no val la pena...


Maria: - No, no ho deixo estar. No hi ha dret que a sobre d’haver d’anar en cadira de rodes encara hagi d’aguantar això. (Silenci.) Noia 2: Em sap greu. Et demano perdó per tot el que t’he dit. Noia 1: És veritat, no ens hem sabut posar al teu lloc i hem parlat sense pensar... A mi també em sap greu. (Les dues amigues s’aixequen, es dirigeixen al centre de l’autobús i s’agafen a la barra. La Maria somriu satisfeta perquè ha aconseguit el seu objectiu: que l’entenguessin). Maria: -Ho veus, Pere? De vegades s’ha de tenir una mica de paciència amb la gent. Segur que aquestes noies, la propera vegada que vegin algú altre en cadira de rodes, no ho faran més. (El Pere somriu i fa que sí amb el cap mentre la Maria es posa els auriculars del seu reproductor MP3. L’autobús arriba al seu destí.)


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.