Entrevista al Conseller de Cultura, Ferran Mascarell

entrevista

Conversa amb Ferran Mascarell sobre llibres, llengua i cultura Diana Coromines

Cordial i hospitalari, el conseller ens rep al seu despatx del Palau March. Per ell passa la gestió de tota la política cultural del país, i es nota: piles de llibres omplen el gran escriptori i proliferen per tot l’espai de treball. Comencem l’entrevista amb molta formalitat, però ben aviat la conversa agafa fluïdesa i debatem sobre hàbits de lectura, lletres i TIC i, sobretot, sobre la llengua en la futura Catalunya independent. En aquest punt, divergim i fem servir el mot «complexos» en sentits gairebé oposats, però quan comencem a parlar del procés en què estem immersos i que ens ha de dur fins a la plena sobirania, ens tornem a trobar i confluïm de ple.

Diana Coromines: Conseller, m’agradaria que comencéssim parlant del món del llibre en català.

En termes d’oferta tenim aspectes positius: sorgeixen noves editorials i, malgrat que es tanquen llibreries, se n’obren de noves (a Gràcia n’hi ha molts exemples). Però, en canvi, l’índex de lectura en català és força baix: el 27,8% del total de la població lectora. Hi ha algun pla per millorar la situació?

Ferran Mascarell: D’una banda, hi ha l’índex de lectura general, que està uns sis punts per sota de la mitjana europea, i això només té un antídot, que nosaltres sintetitzem amb el «Pla de lectura». Abraça des de l’escola fins als editors passant per les famílies, els mitjans de comunicació, el món de les llibreries i el de les associacions d’usuaris. L’objectiu és que la xifra de llibres que es llegeixen a Catalunya se situï en la mitjana europea. L’única manera d’aconseguir-ho (cap país no ho ha fet d’altra manera) és anar posant estímuls des dels punts de vista escolar, familiar, comunicatiu, etcètera. Per exemple: si en un any normal venem tres mil llibres d’Espriu, el 2013 (amb la celebració del centenari) n’hem venut 21.000. Això vol dir que els estímuls tenen una repercussió en la mobilitat dels lli-

10

Lletres

bres. Després hi ha l’índex de llibres llegits en català; en aquest àmbit hi ha encara un gran camí per córrer.

Però tinguem en compte quin era el punt de partida: fa tan sols un quart de segle aquest índex devia ser del 8 o 9%. Que en vint-i-cinc anys haguem arribat a aquest 28% vol dir que hi ha un procés de millora, molt vinculat a l’aparició en escena de la primera generació, la teva, que ha estat escolaritzada en català. A partir d’aquí, hi ha un ampli ventall de la societat catalana que llegeix en català com a llengua de referència. Per tant, ara del que es tracta és de crear polítiques d’estímul treballant conjuntament administració, editors, biblioteques, llibreters i, en darrer terme, també demanem ajuda (i ben sovint s’hi presten) als escriptors.

D. C.: Aquestes polítiques prenen forma en accions concretes?

F. M.: Sí, és clar: a les biblioteques, a la Institució de les Lletres Catalanes o a les llibreries hi ha iniciatives en marxa, i també estem treballant amb els editors. Ara bé: això no és una qüestió d’avui per a demà. En l’àmbit dels diaris, el fet que El Periódico i La Vanguardia tinguin edició catalana ha fet que la lectura de premsa en català se situï ara entorn del 50%; fa deu anys ens

Llibres exposats en una mostra durant l’Any Espriu (CCCB) trobàvem al 25%. En l’àmbit de la ràdio, els oients d’emissores en català voregen el 65%, mentre que fa només quinze o vint anys era a la inversa. Pel que fa a la lectura, crec que té un fonament escolar extraordinari: és molt difícil que siguis un bon lector en català si no has llegit en català a l’escola. Les polítiques d’aprenentatge lector en l’àmbit estatal (tal com reflecteixen els resultats de l’informe PISA) no han estat precisament genials. Per tant, tenim molta feina, sí.

D. C.: Parlem ara de política cultural: des que sou conseller, hi ha hagut canvis importants a la Conselleria. Un canvi significatiu ha estat la renovació de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) amb Laura Borràs al capdavant, que ha posat la institució en sintonia amb els nous temps i les noves tecnologies, incorporant-hi les TIC com a eix de totes les metodologies de treball. Recentment s’ha presentat el Portal de les Lletres Catalanes; sembla que en un any s’hagi avançat més que en una dècada...

F. M.: Ha estat una renovació molt important, sí. La meva obligació és que aquestes institucions tinguin al capdavant persones que al meu entendre són les adequades. A la ILC li calia una reconceptualització, trencar algunes rutines... és natural; de tant en tant toca fer-ho. Catalunya, per sort, té molt bons professionals, però calia trobar la persona adient per fer aquesta renovació. Vaig entrevistar-me amb molta gent, però en la conversa que vaig tenir amb Laura Borràs, vaig percebre que tenia al davant una persona a qui podia fer un encàrrec amb la seguretat que es materialitzaria. I el meu encàrrec va ser aquest: «Vull que vinguis per posar al dia l’entitat, vincular-la amb processos tecnològics moderns, convertir-la en una cosa oberta, al servei quotidià dels escriptors i lectors. Totes les accions han d’anar dirigides a afavorir que els nostres autors i autores siguin més presents en la vida cultural i, alhora, que els nostres ciutadans siguin més lectors.» Sí, la ILC ha fet un canvi extraordinari i n’estic molt content.

D. C.: Un altre canvi, relacionat amb aquest, és la celebració de centenaris. Fa relativament poc que s’ha posat en marxa aquest tipus de celebració de manera sistemàtica: va començar el 2012 amb l’Any Sales-Calders-Tísner...

F. M.: Bé, vam fer aquest i també el de Segarra. El 2013 vam celebrar l’Any Espriu i enguany en fem diversos, el més significatiu el de Vinyoli.

D. C.: En això també s’ha creat un mètode...

F. M.: Jo en aquest àmbit ja tenia una experiència acumulada. Quan era regidor a l’Ajuntament de Barcelona vaig posar en marxa l’Any Gaudí i l’Any del Llibre i la Lectura, el 2005, que van funcionar molt bé. D’això se’n deriva una experiència, i el mètode és el següent. Primer es crea un comitè organitzador que incorpora els principals implicats: la família, les administracions, el lloc on va néixer, on va morir i on va viure el personatge, institucions privades que hi donin suport (centres d’estudis, museus) i les universitats on s’estudia l’autor. Amb tot això a la mateixa taula, ja tens el 50% de l’èxit assegurat. La idea és cooperar; tots som impulsors i la Generalitat fa d’aglutinador.

Un cop tenim el comitè organitzador, nomenem un comissari que treballa a les ordres d’aquest grup, i a partir d’aquí hi impliquem dotzenes d’institucions, personalitats i tothom que sigui convenient. Seguint aquesta metodologia, les coses surten bé.

D. C.: Les dades ho certifiquen: l’Any Espriu ha tingut un gran èxit de públic (un milió i mig d’assistents en total) i, a més, és significatiu que el seu llibre més venut hagi estat Antígona. L’objectiu d’aprofundir en l’escriptor, d’anar més enllà de la imatge típica i tòpica que se’n té (lligada, sobretot, a «La pell de brau»), s’ha assolit...

F. M.: És tal com dius. Els «anys» han de servir perquè el personatge pugi un esglaó en el grau de coneixement que en té la societat. El primer esglaó és que a tothom li soni. Després, que totes les dimensions del personatge (en funció de la cultura d’excel·lència del país) incrementin la seva presència: que el món universitari en faci estudis; que els autors que en vulguin fer una biografia la facin; que el món editorial el reediti. Tot això va sumant i al final tens un gruix, una densitat, que es reflecteix als indicadors. Un «any» és una metodologia, una determinada manera de fer les coses. Laura Borràs i Xavier Bru de Sala, en l’Any Sales-Calders-Tísner i l’Any Espriu respectivament, cadascun amb la seva personalitat, han fet una gran feina.

Lletres

11

D. C.: En aquests àmbits, sembla que el reconeixement a la feina ben feta és unànime. En d’altres, però, s’han pres decisions que han estat controvertides. És el cas de l’Arts Santa Mònica. L’estiu passat se’n va destituir el director, Vicenç Altaió, i això va crear força rebombori. Algunes veus crítiques no veien clar quin era el nou projecte, i es va qüestionar la col·laboració de Bibiana Ballbè.

Respecte a això darrer, a vegades sembla que no es vulgui acceptar la possibilitat que una mateixa persona reuneixi coneixements i capacitat per transmetre’ls de forma atractiva, com si fos incompatible. Sembla que una part de la societat no entra en sintonia amb les noves maneres de divulgar el coneixement, com si aquestes anul·lessin les tradicionals...

F. M.: És un debat mal garbellat, aquest.

D. C.: Jo també ho trobo. En tot cas, poc abans de Nadal Jordi Sellas va fer un comunicat en el qual deia que s’estava fent un programa d’activitats per concretar quina seria la línia de l’Arts Santa Mònica. Com estan les coses? S’ha aprovat, aquest programa? Quin és l’objectiu del nou Arts Santa Mònica?

F. M.: S’ha aprovat i s’està fent. El debat sobre el Santa Mònica és un símptoma de diverses coses. En primer lloc, d’una mala organització en la gestió de l’art contemporani a casa nostra; s’havien anat creant petits llocs on cadascú feia una petita part però ningú no feia el conjunt. El Museu d’Art Contemporani ha de ser més proactiu, més obert en relació amb els artistes catalans i amb la societat local (el seu director hi està d’acord). Disciplines com la fotografia han de trobar el seu espai natural al Museu d’Art Contemporani.

Així, la demanda que històricament s’ha fet al Santa Mònica, i que el convertia en una mena de «succedani de» (tot allò que no passava on havia de passar, passava al Santa Mònica), desapareix. El segon símptoma era, podríem dir, un cert decalatge generacional.

El mateix debat entorn de Bibiana Ballbè n’és un indici: aquesta idea que «les coses, dites així, no es poden dir, són una frivolització, una banalització». Jo no ho comparteixo en absolut, això. Tercer símptoma: la creativitat ja no es troba, només, en algunes disciplines tradicionals; la gent que es dedica a les arts digitals, per exemple, pertany també al món creatiu. Quart símptoma: el Santa Mònica ha de ser un espai per al conjunt de Catalunya, una finestra oberta al conjunt de la creativitat catalana. Què demanem, en definitiva, al nou centre? Que sigui un far de la creativitat en el sentit més ampli, que sigui intergeneracional, interterritorial, transfronterer (que ens vinculi al que ara es diu «Europa creativa»); i sobretot, que esdevingui no tant un lloc d’exposició artística (que també), sinó de promoció de la creativitat que es fa al país. La creativitat no és estable; van canviant els registres, les generacions, les maneres, i per tant necessitem un lloc que s’hi fixi i ho estudiï. El Santa Mònica havia entrat en una dinàmica una mica grupal, i calia obrir-lo. Estem intentant canviar aquesta dinàmica, i l’únic que de-

12

Lletres

mano és que els crítics donin cent dies a la directora i a tot l’equip. Moltes coses canvien amb el temps, i això no vol dir anar en contra de la gent que hi havia abans. Amb el Vicenç continuarem fent coses; és un savi de la cultura del país.

D. C.: Un altre canvi, aquest molt controvertit, ha estat el que s’ha fet al Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CONCA). Molta gent trobem sorprenent, impropi, inacceptable, que un dels premis nacionals de cultura del país es pugui donar a un escriptor en llengua espanyola, cosa que de fet ja va passar l’any passat.

F. M.: No se li va donar el premi de literatura...

D. C.: No, perquè en desaparèixer les diferents categories no hi ha un premi específic de literatura. Però el fet és que un dels premis nacionals de cultura ha anat a mans d’un escriptor en llengua espanyola...

F. M.: Però l’any passat, també l’escriptora Imma Monsó va rebre un premi nacional. Bé, entenc el teu raonament, que d’altra banda ja he escoltat en altres persones i que vam tenir en compte. El Consell Nacional de la Cultura i les Arts el considerem un organisme autònom de l’administració, i li adjudiquem la responsabilitat dels guardons. La proposta perquè els premis funcionin d’aquesta manera ve, doncs, del CONCA (i d’altra banda a mi em sembla bé; vull dir que no em trec les puces de sobre). El seu president ens la raona i nosaltres l’acceptem. Una de les propostes que ens fan és canviar l’àmbit temàtic per un àmbit de deu premis nacionals cada any, on pot haver-hi duplicitat d’àmbits. De fet, fins fa poc els Premis Nacionals eren gairebé idèntics als Premis Ciutat de Barcelona, perquè en aquests darrers temps tots dos estaven orientats en la mateixa direcció: premiar la producció cultural de l’any anterior. Això no pot ser, no poden ser iguals; els Premis Nacionals han de ser premis de trajectòria, per a persones que ja tenen una gran feina feta. I en el marc de la feina feta, com que ja no funcionen per àmbits temàtics, som de l’opinió que no hi ha cap motiu per no premiar escriptors o escriptores que utilitzen el castellà. L’any passat ells van considerar que hi havia, d’entre els «guardonables», una persona com l’Imma que representa una trajectòria en la cultura catalana, fent literatura catalana, i van considerar també correcte premiar una persona com el Mendoza que representa la literatura castellana produïda a Catalunya. I jo trobo que això no ens va malament, a nosaltres.

D. C.: Però tenint en compte que la cultura i llengua espanyoles tenen un mercat de quatre-cents milions de lectors i un estat potentíssim al darrere (que no escatima en recursos per promoure-les), i que la llengua i cultura catalanes, fortament minoritzades, només ens tenen a nosaltres, em sembla fort que els nostres premis nacionals es puguin destinar a promoure escriptors en llengua castellana. I més sumant-hi el context de crisi en què estem: tenim molt pocs recursos i, en lloc

de destinar-los a normalitzar la nostra llengua i la nostra cultura, els destinem a promoure una cultura que no ens necessita i que justament és la que menja espai i capacitat a la nostra; la que durant segles se’ns ha imposat.

F. M.: Sí, és cert: durant segles se’ns ha imposat, però també és veritat que és la llengua d’algunes persones que viuen en aquest país, a casa nostra. Jo això m’ho miro diferent. No et vull convèncer, però deixa’m que et digui com ho veig. Si tu fossis francesa i tinguessis convicció d’Estat, aquest dubte no el tindries. Jo crec que aquest país nostre necessita un Estat; un Estat que ha de ser molt inclusiu, en termes culturals. Ha de ser capaç de fer allò que l’Estat francès fa amb la cultura, que és ser apropiador de tot allò que passa per França. Estic convençut que Catalunya és un gran país en termes culturals i que en la mesura que tinguem un Estat que ens ajudi una mica podrem fer un salt extraordinari en la vida cultural catalana, en català. Però per fer-ho, sóc dels que creuen que hem de perdre tots els complexos. El primer símptoma que ens creiem que som un Estat és que podem fer coses com aquestes.

D. C.: Però ser integradors no vol dir que no puguem promoure i protegir la nostra llengua i cultura amb fermesa. Això és el que fan estats petits com Dinamarca; allà, el Gran Premi de l’Acadèmia Danesa és per a un escriptor que escriu en danès, això no es discuteix. Quan promouen el seu cinema, subvencionen les pel·lícules en danès (reserven un petit percentatge per a la coproducció de pel·lícules en altres llengües europees). Amb Àustria passa el mateix: tenen una categoria que és el Premi Nacional Europeu, però el Gran Premi Nacional de literatura és per a un escriptor en llengua alemanya. Aquests estats petits promocionen sense complexos la seva cultura i la seva llengua.

I nosaltres ni tan sols som un Estat...

F. M.: Nosaltres volem ser-ho. I l’any passat el que vam dir és: en les disciplines en què no hi ha llengua, hi ha persones que es consideren part de la cultura catalana però no escriuen, parlen i pensen en llengua catalana, i ni ens n’adonem. En canvi, els podem premiar perquè treballen i viuen aquí. En l’àmbit de la literatura tot és molt més subtil perquè un país bàsicament s’expressa «a través de».

D. C.: O potser justament per això és molt més clar.

F. M.: Si em diguessis: «és que és el Premi Nacional de literatura...». No, no, no. L’any passat el que vam donar són deu premis nacionals, dels quals en l’àmbit lingüístic un és per a una escriptora en llengua catalana i un altre per a un escriptor català, de Catalunya de tota la vida, en llengua castellana. Quan ens ho van proposar ja ho vaig pensar, que això generaria un cert debat.

I a l’hora de decantar-me, vaig dir: hem de perdre tota mena de complexos. De fet, ara des d’Espanya ens ho estan fent al revés. Fixa’t quants «Premios Nacionales» s’han donat a catalans aquest any...

D. C.: Però això és trampós.

F. M.: Tu fixa-t’hi bé: quants «Premios Nacionales» de cultura s’han donat a catalans?

D. C. Això suposa comparar-nos amb un país molt més gran que el nostre, potentíssim i molt poc tolerant amb les minories...

F. M.: I això què hi té a veure, amb el que et dic?

D. M.: Doncs que crec que és amb països similars al nostre, que ens hem de comparar, de dimensions i PIB semblants al nostre. I resulta que aquests països petits (Àustria, Dinamarca) defensen el seu patrimoni lingüisticocultural amb tota la fermesa, sense cap complex, i no són gens sospitosos de no ser integradors o de ser excloents.

F. M.: Si nosaltres no en tenim cap, de complex, justament.

D. C.: Però comparar-nos amb un país com Espanya per concloure que no hem d’imitar-ne determinats tics, per mi és una fal·làcia.

F. M.: És que no m’has entès: és al revés. Si tu mires els «Premios Nacionales» d’enguany, veuràs que n’han donat set o vuit a catalans. Espanya està intentant fer veure en aquests moments que els seus premis nacionals són la gent de Catalunya: mira-t’ho bé.

D. C.: Quins catalans, però?

F. M.: Mira-t’ho, mira-t’ho. Entenc el que dius, eh? No et convenceré; tens la posició ben definida i no pretenc pas convèncer-te. L’únic que et dic és que el raonament, si t’interessa saber-lo, és aquest. El del CONCA te l’haurien d’explicar ells. Però el meu és aquest.

Nosaltres, en un context de deu premis, en donem uns quants a autors que produeixen a Catalunya i l’obra dels quals no té expressió lingüística, i un, o dos, o els que convinguin a autoria catalana. L’any que ve podem donar un premi a un escriptor i a un poeta en català, i potser no tenim perquè donar res en castellà; això ja ho veurem. El jurat ho proposarà. Però jo crec que aquest és el mecanisme més interessant que tenim per demostrar-nos a nosaltres mateixos de veritat que volem ser Estat.

Lletres

13

D. C.: Però promoure l’espanyol...

F. M.: Promoure l’espanyol? Tu creus que l’hem de promoure, l’espanyol? El Mendoza (tu mateixa has donat abans les xifres de lectura) no té necessitat de ser promogut.

D. C.: Per això: gastem uns recursos...

F. M.: No, no; no gastem cap recurs.

D. C.: I tant, que sí: els traiem d’una banda, d’allà on realment fan falta, que és la nostra cultura i la nostra llengua, per dedicar-los a un àmbit que ja està més que promogut i que no és el nostre. No només no és el nostre, sinó que (i per més que també hi hagi vincles familiars, emocionals) és el que ens han imposat.

F. M.: No, no: no t’equivoquis. El Mendoza és un català; és un ciutadà de Catalunya. Aquí sí que m’he de posar seriós!

D. C.: Sí, però jo em refereixo a la llengua i la cultura espanyoles. A vegades s’argumenta que hi tenim vincles emocionals, que és patrimoni nostre...

F. M.: Vincles emocionals i estadístics.

D. C.: Sí, però no oblidem que aquesta estadística reflecteix una realitat profundament desequilibrada, fruit d’una imposició que fa segles que dura.

F. M.: No et vull convèncer, i no cal que m’intentis convèncer a mi perquè no em convenceràs.

D. C.: Però és que és molt gros!

F. M.: No dona, no. Són dues mirades sobre aquest aspecte.

D. C.: Sí, és clar, però llavors hem de ser honestos.

Evidentment, encara que ara en puguem parlar, el model de política cultural del futur Estat català s’haurà de consensuar més endavant, igual que el règim de llengües. Jo us he sentit dir (i també al president Mas) en alguna ocasió: «El castellà serà llengua cooficial» del nou estat...

F. M.: Jo no ho he dit, això. A mi no m’ho has sentit dir mai.

D. C.: A l’acte de celebració dels trenta anys de l’aprovació de la Llei de política lingüística. Juraria que ho vau dir.

F. M.: Jo et juro que no.

D. C.: Doncs tinc una gran alegria!

F. M.: La paraula cooficialitat no l’he fet servir mai. El que vaig dir en aquella ocasió és: el català és la llengua històrica, la llengua oficial de Catalunya, i el castellà tindrà un determinat estatus, social o oficial però el tindrà. És una llengua que parla tothom, fins i tot més que el català, i és una llengua amb la qual no farem mai el que l’Estat espanyol ha fet amb el català. Farem una altra cosa infinitament més democràtica. No hem de tenir cap tic similar a Espanya en relació amb el català.

14

Lletres

Em repugna pensar que puguem actuar amb el castellà com ells històricament han actuat amb el català.

D. C.: Però aquesta comparació té trampa. Una cosa és ser integradors amb totes les llengües i cultures dels qui vénen de fora i s’estableixen aquí i una altra tenir molt clar que la llengua comuna i vertebradora de tots aquests orígens només pot ser una. Això no ho dic jo, ho diuen lingüistes prestigiosos i les lleis bàsiques de la sociolingüística. El peix gros (i el de l’espanyol ho és molt) sempre es menja el petit.

F. M.: No, home, no. No tingueu complexos.

D. C.: No són complexos: ho diuen les dades...

F. M.: És que dius dues coses que no són veritat. Hi ha països com Suïssa que tenen quatre llengües, i no passa res.

D. C.: Sí, però és un cas diferent: cada una d’aquestes llengües és oficial en el territori que li és propi; no es trepitgen entre elles.

F. M.: I al nord d’Itàlia hi ha una zona on l’alemany i l’italià conviuen en la mateixa regió, als Alps orientals.

Cada lloc té la seva realitat. A Catalunya, el castellà que ens han imposat no ha vençut; ha vençut el català.

D. C.: Home, si mirem les dades actuals... Bé, al cap i a la fi és una decisió que haurem de prendre quan estiguem en el procés constituent, per això sorprèn que el president Mas digui, com ha fet en alguna ocasió, que el castellà serà cooficial. Ja ho veurem, no? Ho hem de decidir entre tots.

F. M.: El primer que va dir «el castellà serà cooficial» va ser Oriol Junqueras.

D. C.: Me’n recordo perfectament.

F. M.: I més tard el president va dir una cosa similar.

D. C.: Va dir exactament el mateix.

F. M.: Bé: el primer va ser Oriol Junqueras; després el president Mas, i a mi no m’ho heu sentit dir mai en aquests termes. Tinc un grup de treball justament destinat a estudiar de quina manera i amb quina nomenclatura, en el marc d’un procés constituent, s’ha de plantejar el debat lingüístic.

D. C.: Per tant, estem d’acord que el català ha de ser la llengua integradora de tots aquests orígens diferents, entre els quals hi ha l’espanyol però no oblidem que també hi ha altres comunitats molt importants, com per exemple la xinesa...

F. M.: Sí, dona, però no comparis.

D. C.: Bé, si hem ser integradors, siguem-ho de debò...

F. M.: El que no ens podem fer és trampes al solitari. A Catalunya tenim cent llengües i escaig. Però seria un símptoma de poca voluntat de comprendre la realitat si diguéssim que hi ha una llengua i cent dinou més,

posem per cas. És a dir: hi ha una llengua, el català, que ha guanyat la partida històrica...

D. C.: Això no es pot dir mai.

F. M.: T’ho dic jo. En tinc l’absolut convenciment; m’he dedicat a estudiar-ho. Sé quina era la situació del català el 1850, el 1913 (fa cent anys) i el 1978. Sé de què parlo: he estudiat l’evolució de la llengua en termes històrics.

D. C.: Sí, sí: no hi ha cap dubte que d’aleshores ençà la situació ha millorat molt.

F. M.: És per això que dic amb orgull que el poble català ha guanyat la partida de la llengua. Perquè el 1913 el català estava a punt de desaparèixer. I malgrat una dictadura, i una altra dictadura, el poble català, des de la base, des de la voluntat de parlar-lo, ha fet possible que avui, tot i les dificultats, el català tingui plena vitalitat. Que avui tu i jo estiguem parlant en català és un miracle. I això és fruit de la gent, de les famílies, del poble, que no va renunciar a parlar la seva llengua a casa.

D. C.: Però per acabar de guanyar la partida, el català i només el català ha de ser, lingüísticament parlant, el pal de paller de la Catalunya independent...

F. M.: Però això qui ho discuteix?

D. C.: Home, aquesta idea de la «cooficialitat» que ha anat apareixent ho tira per terra, això.

Perquè no ha passat mai que una llengua feble en convivència amb una de poderosa a la llarga sobrevisqui, si no té un marc legal que la promogui i la protegeixi a tots els efectes. Si posem el català i l’espanyol al mateix nivell, hem de ser honestos i explicar què passarà, segons les lleis bàsiques de la sociolingüística...

F. M.: Els lingüistes amb qui tinc contacte i l’equip mateix que et comentava que hi està treballant des de la Conselleria, no estan gens preocupats per això.

D. C.: Voleu dir que queda clar que la funció de pal de paller l’ha de fer el català?

F. M.: Qui ho dubta, això?

D. C.: Bé, és un tema que està sobre la taula.

F. M.: De quina taula?

D. C.: Home, que el cap de l’oposició i el president donin per fet que el castellà serà cooficial...

F. M.: Jo crec que expressen una idea molt més simple: una idea integradora de la societat catalana.

D. C.: Però són dues coses diferents: es pot ser integrador i tenir clar que la llengua pròpia ha de ser la llengua comuna a tots els efectes, com fan tots els països normals.

F. M.: Bé, escolta: jo tinc molt clar que el meu és un país molt normal, amb molta gent combativa que ha fet que el català existeixi. En el moment que tinguem instruments d’Estat, estic convençut que assolirem les quotes que ens falten per gaudir de l’absoluta normalitat.

D. C.: Sí, però per aconseguir-ho ho hem de voler i ho hem de posar negre sobre blanc, oi?

F. M.: Pel que jo sé, no hi ha ningú que ho posi en dubte, això.

D. C.: Sembla que hi ha certa por a la paraula «oficialitat» en el sentit d’oficialitat única. Si mirem la Unió Europea, aquesta és la normalitat.

F. M.: Si em deixes dir alguna cosa [riu] et diré que no: que no hi ha cap perill conceptual sobre la qüestió del català.

D. C.: Ho tenim clar.

F. M.: Absolutament. La normalització definitiva del català exigeix només dues coses fonamentals: un Estat que hi faci costat plenament (cosa que no ha tingut mai encara), i que Europa reconegui el català, novena llengua d’Europa, com una llengua oficial més. Amb això, el català haurà aconseguit la fita per la qual des de fa tres-cents anys tanta gent lluita. Després hi ha uns elements fonamentals complementaris: la relació de la societat catalana amb la llengua que tenen una part important de catalans en la seva vida familiar (no ho podem matar així com així, dient que és una llengua entre d’altres). De cap manera serem un país que tracti el castellà com Espanya ha tractat el català.

D. C.: Però per què hauríem de fer-ho? Quin motiu hi ha per pensar que podem arribar a fer una cosa així?

F. M.: Bé, pot ser que hi hagi gent que tingui al cap que cal adoptar aquesta mena d’actituds. Jo crec que no, que amb el castellà es pot adoptar una actitud perfectament integradora. I un darrer element complementari: en la societat catalana futura, les terceres llengües (l’anglès, el francès) han d’ocupar un lloc importantíssim. Catalunya podria ser, en termes lingüístics, un model, perquè sabem el que ens ha costat assolir la normalitat, i perquè som una societat plural des d’un punt de vista lingüístic. No tinc, doncs, cap dificultat conceptual i penso que serem un model a seguir.

Lletres

15

D. C.: Jo em conformaria amb acabar de normalitzar el català de debò, i això requereix ser ferms i tenir clar que ha de ser la llengua vertebradora.

F. M.: Acabar de normalitzar el català és això que et deia: tenir un Estat que hi faci costat. Si sense tenir-ne hem arribat on som, imagina’t què no faríem amb una mica d’Estat!

en català. Això no passa amb cap altra llengua de la UE de dimensions semblants al català. Una altra assignatura pendent és el de la famosa Llei del cinema. Es va fer un acord amb les majors per passar del 3% a l’11% de pel·lícules estrenades en català en un any i seguim, segons la Plataforma per la Llengua, ancorats en aquest 3%...

F. M.: No és veritat.

D. C.: Sí, però la normalitat no vindrà tota sola, automàticament, amb l’Estat. No seria el primer cop que malgrat assolir la independència, un país perd la llengua.

F. M.: Però per què hauria de passar-nos? D’on sortiria, aquest impuls?

D. C.: És el que diu l’InformeCat 2013. Diu, fins i tot, que en realitat la xifra és inferior al 3% perquè de les pel·lícules estrenades en català, només el 15% es projecten realment en la versió catalana. Malgrat tot, segons aquest mateix informe, el nombre d’espectadors creix...

D. C.: Bé: sembla que tinguem por de la normalitat F. M.: Això no és així. Et dono dades reals: el consum de cinema a l’Estat espanyol (Catalunya inclosa) ha europea, que és l’oficialitat única. passat de 127 milions d’entrades venudes el 2005 a F. M.: Jo no en veig cap, de por. Cap ni una. uns 79 milions. S’ha reduït gairebé a la meitat. En canvi, a Europa D. C.: Doncs ho celebro molt!

(França, Alemanya, Anglaterra) el F. M.: Penso que som gent molt consum de cinema segueix pujant. sensata, que sabem fer les coses L’únic lloc on baixa és a Catalunya bé, i en el nostre Parlament farem i a Espanya. Per què? En primer les coses de tal manera que els lloc per la pirateria; hi ha pel· ciutadans de Catalunya es senlícules que s’han vist més vegades tin còmodes amb aquesta realitat piratejades que no a través dels lingüística que passa en primer sistemes formals. En segon lloc, lloc per normalitzar definitivament segurament perquè no s’han fet el català, convertir-lo en llengua polítiques prou fines en termes de oficial a Europa i integrar sense públic per part dels exhibidors. I major dificultat el que ja és un després hi ha un altre factor, difícil patrimoni dels catalans, una llend’explicar, que és que l’espectador gua perfectament present a Catacatalà va poc al cinema a veure lunya i que la majoria utilitzem, pel·lícules fetes a Catalunya (el coneixem, i que (els que no som cinema fet en castellà tampoc no radicals) no volem que desaparegui atreu gaire gent, i a Espanya passa del nostre entorn. Jo no tinc cap el mateix). Malgrat tot, la quota de mania contra el castellà ni contra mercat de les pel·lícules produïdes la cultura espanyola. És l’Estat Laura Borràs, directora de la Institució per empreses catalanes puja i voespanyol, qui ens ha dificultat la de les Lletres Catalanes reja les 900.000 persones (un 6%vida, qui ha intentat introduir una 7%). Tu em parles de la Llei del cinema. Recorda que jerarquia de valors, una jerarquia lingüística... El proes va fer el 2010, però no se’n va fer el reglament, entre blema no és la cultura espanyola, sinó el fet que ens l’han imposada. Però si treus l’Estat, aquesta jerarquia altres coses perquè era molt difícil d’aplicar. Per tant, si vam fer l’acord amb les majors no va ser per falta de es desmunta. Bé, en fi, això ja sembla més aviat una ganes d’aplicar la llei sinó perquè era quasi inaplicable. conferència...!

D. C.: Sí... millor que ho deixem per quan estiguem ja en el procés constituent. Centrem-nos en aquells aspectes de la llengua sobre els quals podem incidir ara mateix i que, de fet, ja haurien d’estar resolts per llei.

F. M.: Per exemple?

D. C.: La retolació. Malgrat que fa quinze anys que es va aprovar la Llei 1/1998 de política lingüística encara hi ha un terç de comerços a Barcelona que no tenen el rètol en català. O com l’etiquetatge: la Llei del codi de consum es va aprovar fa quatre anys i només el 6% dels productes que es venen a Catalunya estan etiquetats (com a mínim)

16

Lletres

D. C.: D’altra banda, va embarrancar a Brussel· les...

F. M.: Exacte. Brussel·les ens la impugna, els distribuïdors internacionals no estan disposats a executar-la i els exhibidors locals tampoc. A més, els diners que costa aplicar-la no hi són. Amb aquests quatre condicionants, hem fet el que bonament hem pogut per aconseguir que, malgrat tot, hi hagués cinema en català. I encara que paguem tard i malament, s’estan estrenant pel·lícules en català. D’altra banda, si mirem el model nòrdic, posen l’accent en la producció pròpia; a casa nostra també l’hi hem de posar. Per això estic intentant aconseguir una taxa pel cinema, per enfortir la producció pròpia. A més, els nòrdics no doblen sis-

temàticament, sinó que subtitulen. Si de dues-centes pel·lícules (aquesta és la quantitat que caldria doblar si s’apliqués la Llei), el 90% del consum es concentra en només unes vuitanta, quin sentit té invertir la suma ingent de diners que costa doblar-les totes?

Saps quant costa doblar dues-centes pel·lícules? La xifra oscil·la entre 50.000 i 120.000 € per pel·lícula: una barbaritat.

D. C.: En definitiva, la idea quina és, ara? Anar cap a la subtitulació?

F. M.: Bé, hem de modificar la llei per imperatiu de Brussel·les. Hem de produir més cinema català, que sigui més atractiu per al públic català; hem de tendir a anar substituint a poc a poc el doblatge per la subtitulació i hem de focalitzar el doblatge en les pel·lícules mainstream. D’altra banda, tinguem en compte que quan una pel·lícula estrena alhora la versió castellana i la catalana, el públic és més favorable a la primera.

L’única excepció és quan s’estrena una pel·lícula relacionada amb algun producte televisiu juvenil que ha funcionat, posem per cas, a TV3.

D. C.: Perquè el seu públic potencial ja hi està avesat...

F. M.: En tot cas, d’aquí ve l’imperatiu europeu. Ens diuen: no poden obligar que una sala s’ompli amb el 75% de públic i l’altra es quedi amb el 25%, perquè aquest lucre cessant vostès l’haurien de pagar. Malauradament és així. Ho sento, però no és fifty-fifty.

D. C.: Bé, és qüestió de crear l’oferta i donar un cert temps al públic...

F. M.: És clar, això és el que intentem fer. Però el que et diuen els organismes comunitaris és: d’acord, hi tenen dret, però si vostès fan això i algú es considera perjudicat, l’hauran de compensar.

D. C.: Pel que fa al tema de l’etiquetatge i la retolació: què hem de fer? Hi ha una llei: la qüestió és fer-la complir...

F. M.: Fer-la complir, sí. Jo crec que, en això, sincerament, no ens ha ajudat el moment econòmic. El mal moment econòmic ha fet que fins i tot les empreses que estaven més disposades a fer aquests processos, poc o molt...

D. C.: Voleu dir que han al·legat qüestions econòmiques?

F. M.: Sí. No et puc donar una altra raó perquè és aquesta.

D. C.: Ja per acabar: com descriuríeu breument el procés cap a la plena sobirania que està vivint Catalunya?

F. M.: Les generacions actuals han descobert que l’Estat espanyol és jeràrquic, autoritari, despectiu, i per tant, s’han decantat o s’estan decantant per un Estat propi. És un canvi històric en el catalanisme, que fins ara havia intentat, majoritàriament, modernitzar l’Estat espanyol. És una opció que en aquests moments

ha quedat descartada, bàsicament des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Ara som a la fase de transició d’un Estat que hem deixat de considerar el nostre, cap a un Estat propi. Després caldrà definir el mecanisme de relació amb l’Espanya resultant, que possiblement implicarà una relació nova i extraordinàriament creativa i constructiva per a tothom, catalans i espanyols, sobre la base que Catalunya tindrà un Estat, i l’Estat espanyol, necessàriament, s’haurà refundat. Per tant, el que està succeint en aquests moments és la creació d’un Estat propi a Catalunya i la refundació necessària d’Espanya. Et sembla bé, com a síntesi?

D. C.: Fantàstic! I ara sí, darrera pregunta, de rigor: quin llibre o llibres teniu pensat comprar, per Sant Jordi?

F. M.: Jo sóc molt comprador de llibres. Vaig un cop al mes a la llibreria i és l’única cosa que no em fa mai mandra comprar, i no em sap greu gastar-m’hi diners.

Abans de Sant Jordi vindrà Setmana Santa, i jo no sé començar-la sense anar a fer un paquet de llibres ben gruixut (em passa el mateix abans de les vacances d’estiu). Abans de Sant Jordi, doncs, encara em queda la visita del mes de març i la de Setmana Santa. Per tant, més que comprar llibres per a mi, el que faré és regalar-ne. Solc regalar clàssics; L’home sense atributs, perquè és un llibre que va ser molt important, i també algun clàssic de la literatura francesa i algun de casa nostra: un Sagarra, per exemple. Què em compraré, per a mi? No en tinc ni idea; m’imagino que serà un Sant Jordi amb força literatura i molta política. Per tant, comprarem bona literatura i assaig polític llil

Lletres

17