Revista ...ànsia by Gabriel Fernandez

num 2

` ... ansia REVISTA INDEPENDENT D’ANÀLISI I OPINIÓ

MONOGRÀFIC

OBLIT ENTREVISTA

JOEL JOAN

REVISTA GRATUÏTA

INSTITUT NUMÀNCIA - ABRIL 2010

Aquest número ha estat dirigit i coordinat pels professors de l’Institut Numància, Gabriel Fernández Paz i Jaume Costa i Masó. A més d’aquests dos professors, el Consell de Redacció està format pels següents alumnes de batxillerat de l’Institut Numància: David Aranda, Roger Barba, Sergi Barrantes, Andrea López, Núria Magallón, Alba Martínez, Miriam Merenciano, Yáiza Núñez, Dídac Ramírez i Ariadna Román

Agraïm la inestimable col·laboració per aquest número de les següents persones: Maria Isabel Alba Marta Balletbò-Coll (Professora de Física i Química de l’Institut Ventura Gassol) Àngels Barbé(Professora de Biologia i Geologia de l’Institut Numància) Jordi Estany (Professor de Llengua i Literatura Catalana de l’Institut Numància) Irene Fernández (Estudiant de quart d’ESO) Adrià Fernández (Estudiant de Fotografia) Mar Gil (Professora de Llengua i Literatura Anglesa de l’Institut Numància) Xavier Martín (Músic) Marc Navarro (Politòleg i Consultor de la UOC) Kaneth Palma (Estudiant de Medicina) Marc Raventós (Pintor) Jordi Ribell (Músic) Joan Pere Romero (Professor Psicodepagog de l’Institut Numància) Rosa Torán (Historiadora i Presidenta de la Fundació Amical de Mauthausen i Altres Camps) Les fotografies exposades en aquest número són obra original de l’autor colomenc David Aranda, estudiant de Batxillerat.

El professor Jordi Estany, del Departament de Llengua i Literatura Catalana de l’Institut Numància, ha tingut cura de la correcció lingüística.

Els articles i l’obra gràfica publicada en aquesta revista són propietat intel·lectual del seus autors i cedits exclusivament per aquest número. El Consell de Redacció d’Ànsia no comparteix necessàriament les opinions dels autors expressada en els seus articles.

Edita: Institut Numància C/ Prat de la Riba, 118 T. 93 391 20 53 08921 - Santa Coloma de Gramenet

ansia@ya.com

EDITORIAL

MONOGRÀFIC: OBLIT

5 6 7 8 10 12 13 15 16 18 20

ÍNDEX

NÚM. 2 - ABRIL 2010

Contra l’OBLIT i per a la defensa dels Drets Humans. Rosa Torán La segona mort. Àngels Barbé Jo no oblido. Nefertiti, Nuralgamar i Ariadna El refugi del silenci. Joan Pere Romero El costos humans de l’OBLIT. Marc Navarro Memoria es persistir. Keneth Palma El quadern. Andrea López La malaltia de l’OBLIT. María Isabel Alba Memòria i OBLIT. Jordi Estany Un simple article. Irene Fernández

ENTREVISTA

Joel Joan, President de l’Acadèmia del Cinema Català

RECOMANACIONS PER SANT JORDI

SECCIONS

26 29 30 32 36 38 40 42 44

Vie de Château El tamany ¿sí? importa Això et penses? Rodamons Llibres Música Cinema Interxarxa Televisió

EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL

AGENDA

EDITORIAL

NÚM. 2 - ABRIL 2010

Quadern de bitàcola d’Ànsia. Primera navegació. Les cares estaven il•luminades per l’excitació de la partida i l’entusiasme es dibuixava en els somriures o en les paraules d’ànim. Els amics, tots, estaven en el port; els que ja sabíem que hi serien i molts més amb qui no comptàvem; tots disposats, si calia, a inflar les veles perquè el nostre viatge fos favorable. Aquest record ens acompanyarà. Era hora de partir i, per fi, les amarres van estar recollides. La nau va començar a allunyarse del moll, lentament, com si el nostre desig de viatjar fos tan poderós com per impulsar el vaixell mar enllà. La vela del pal major va pujar al ritme que marcaven les veus joves i vitals del mariners, i el vent, disposat a empènyer el nostre somni, bufava suau inflant el velam, un vent càlid de terra endins que, amb aromes de romaní, ens va acompanyar en la partida cap a la mar oberta. La mirada perduda en l’horitzó, el rumor de l’aigua acaronant la nau, les onades serenes i, sobre elles, el sol esquitxant espurnes d’or. Temps vindran per deixar la popa descoberta esperant l’embranzida d’un vent titànic que ens apropi a costes desconegudes o ens enfonsi al bell mig del nostre somni. Però, qui ho sap? Potser trobarem els lotòfags de Citera per fer-nos oblidar quin era el nostre destí; o potser perdrem alguns amics vençuts pel desig devorador de Polifem o pels cants traïdors de les sirenes; o potser el vent ens farà naufragar a prop d’Ogigia, on Calipso ens entretindrà amb els seus encants durant massa temps com per poder arribar a Ítaca. Qui ho sap? Però, qui gosaria mostrar-se atemorit?

n els temps que corren, Ànsia neda contracorrent. Per si no havia quedat prou clar, la nostra revista vol, entre altres, defensar dues tasques secularment nobles de l’ésser humà: l’ensenyament als nostres joves, tasca que només té com a objectiu possible fer que arribin tan lluny com sigui possible; i la política, entesa com la defensa de la llibertat i el bé comú. Si parlem d’ensenyament, haurem de reclamar pels professors el terreny perdut davant dels que encara ens volen convertir en educadors per deslliurar-se així de la responsabilitat d’educar. Tornem el mot “educador” a la seva naturalesa adjectiva i alliberem-la de la condició de substantiu. Pares, institucions i mitjans de comunicació fugen del que és el seu deure perquè, senzillament, no tenen temps o, el que és pitjor encara, consideren que és una tasca delegable. No vulguem professionalitzar el que és responsabilitat de tots, sobretot d’aquells que voluntàriament l’han volgut assumir amb les seves decisions. Si no volem que l’ensenyament acabi sent un ensinistrament tècnic i de les bones maneres, si no volem que l’ensenyament s’oblidi de formar persones lliures, crítiques i sàvies, haurem de dir prou i retornar a cadascú el paper que li pertoca. Si parlem de política, haurem de recordar que per als clàssics no hi havia dubtes: la política és la tasca més noble a la qual es pot dedicar un ésser humà. Què hi pot haver més elevat que fer que el teu poble sigui més lliure i els teus conciutadans més feliços? Què hi pot haver més lloable que la defensa del que és públic i comú? Massa vegades els aprofitats i els inútils agafen les regnes del poder, massa vegades alguns han fet malbé el camí.

Però, tot i així, són molts els que encara somien en el bé comú i dediquen els seus esforços per trobar una societat millor, o una ciutat més habitable i més feliç, o volen impedir que els veritables valors es perdin devorats pel mercantilisme i la displicència del nostre món occidental. Que comptin amb nosaltres, allà hi serem.

EDITORIAL

NÚM. 2 - ABRIL 2010

l monogràfic d’aquest número el dediquem a l’OBLIT. Motius hi ha de sobres per aproparnos a la seva naturalesa, als seus límits, als seus perills i les seves promeses. Però, ineludiblement, parlar de l’OBLIT és parlar també de la memòria, d’aquella que arrosseguem i d’aquella que ens permet continuar endavant. Temps tindrem de llegir, unes pàgines més enllà, tot el que ens suggereixen l’un i l’altra, però no volem deixar escapar l’ocasió per a recordar en aquest editorial a dues persones estimades per la nostra revista. José María Villegas Izquierdo, antic deportat al camp de concentració de Buchenwald que va morir el 10 de juny de 2008, als 91 anys; pocs mesos abans, havia fet de cicerone als nostres alumnes quan van visitar l’horror dels camps de concentració nazis a Alemanya; els que el recordem, no volem oblidar el seu caràcter lluitador, alegre i valent. També volem recordar David Plasencia Montes, alumne de l’Institut Numància i mort, encara no fa un mes, víctima d’un tràgic accident.p

A José María Villegas Izquierdo. Entranyable, optimista i republicà. In memoriam. A David Plasencia Montes El seu somriure sincer no restarà en l’OBLIT. In memoriam.

L’Equip de Redacció d’Ànsia el 25 de febrer de 2010 Presentació de la revista a l’Auditori del Museu Torre Balldovina

MONOGRÀFIC

NÚM. 2 - ABRIL 2010

rène Némirovsky va morir a Auschwitz el 17 d’agost de 1942, un mes després que els gendarmes francesos la detinguessin i fos deportada al camp d’extermini. Cert que no havia nascut a França (Kiev, 11 de febrer de 1903) i que havia arribat a París amb la seva família el 1919 fugint de la revolució russa. Però, tot i que, després de demanar-la insistentment, mai no va aconseguir la nacionalitat francesa, Némirovsky era francesa. Havia estudiat a França, havia escrit la seva obra a França i en francès, s’havia enamorat a França i va ser a França on va formar una família. Però era jueva, i això va ser definitiu perquè França la detingués en nom de la República i la pogués oferir després als gossos nazis. L’any anterior a la seva mort, el 1941, Irène Némirovsky va començar a escriure el que posteriorment s’ha convertit en el seu llibre més important, Suite Francesa, una obra en la qual reflecteix, amb la precisió d’una mestra, la dramàtica situació que vivia França amb l’ocupació nazi. Un retrat viu on els protagonistes són dones i nens esgotats, afamats, lluitant per un tros de pa o per un racó on poder dormir; soldats dominats per la por i que segueixen cegament les ordres dels seus comandaments; nobles oficials abocats a l’eficiència de la maquinària assassina; burgesos mesquins que amaguen les molles de l’últim tiberi per poder-les remullar després en xampany. Quan escrivia aquesta obra, Némirovsky ja no es feia cap il•lusió, no veia cap esperança davant la massa humiliada, covarda i col•laboracionista que l’envoltava. Sabia que ella i la seva família estaven sols, i sospitava que el seu destí ja estava decidit. Un mes abans de la seva detenció, va redactar un testament a favor de les seves filles i va donar indicacions precises perquè fossin ateses després de la seva mort. Quan penso en Irène Némirovsky, vull pensar que era massa perillosa. Segurament, una dona era una amenaça seriosa per a la maquinària de guerra nazi; segurament, una escriptora podia posar en qüestió les estructures de l’estat ari; segurament, el seu geni i la seva intel•ligència podien fer trontollar els dogmes del nou món. Sí, segurament era massa perillosa i per això el govern col•laboracionista (francès) de Vichy la va posar a disposició d’aquells gossos embogits. Miraculosament, les dues filles van sobreviure. En la seva fugida, van arrossegar una maleta que contenia l’últim manuscrit de la seva mare. Molts anys després, al 2004, es va poder publicar per fi Suite Française (obra publicada en català l’any 2007 per RBA Libros i en castellà per Editorial Salamandra, l’any 2005) i ha estat reconeguda com una de les obres fonamentals del segle XX en llengua francesa. El temps ha dictat sentència i Irène Némirovsky ha pogut sobreviure als seus assassins, ha estat capaç de sobreviure a la segona mort. Vèncer la primera mort, evitar l’OBLIT d’aquells que t’han estimat en vida, ja és una proesa. Però romandre en la memòria comuna traspassant el temps està només a l’abast d’uns pocs, dels elegits. L’obra d’Irène Némirovsky va vèncer l’OBLIT gràcies a les seves filles i a la genialitat de les seves paraules. Però no sempre és possible guanyar i, a vegades, l’OBLIT també ens amenaça en forma de malaltia devoradora de la memòria o com a trencament que ens impedeix recuperar la nostra identitat; o quantes vegades trobem refugi en ell i ens abandonem en els seus braços per no haver d’afrontar el que som. L’OBLIT és la condemna a la qual aboquem els febles, els pobres, els diferents, les il•lusions perdudes en el temps o els desigs que no hem sabut complir; però també és el refugi dels fracassos, de les traïcions, del passat tèrbol o de les vergonyes que ens han allunyat del que volíem ser. Sigui com sigui, l’OBLIT se’ns presenta com un àmbit de no retorn on s’esvaiex l’existència. L’OBLIT hi és per no ser, és el precipici del no-res, la negació de l’existència o, potser, l’última pèrdua.p

G.F.P.

Oblit

CONTRA L’OBLIT I PER A LA DEFENSA DELS DRETS HUMANS

nguany es compleixen 65 anys de l’alliberament dels camps nazis i 70 des que els grans combois amb republicans arribaren al camp de Mauthausen. Commemorar és un deure ineludible vers les víctimes, però també és un exercici de compartir amb gent de diverses condicions, nacionalitats i edats, els records i les reflexions sobre el passat. Massa sovint s’alcen veus, malintencionades, que argumenten la necessitat de l’OBLIT com a antídot per a la concòrdia; tanmateix goso dir que aquestes veus cerquen ignorar el passat, perquè així eludeixen la responsabilitat que tota persona i col•lectiu ha de tenir vers els seus semblants, vers la humanitat sencera. Tancar les portes al passat és negar-nos identitat, transitar en la vida sobre el buit i, en definitiva, afrontar el present de forma banal i irreflexiva; pel contrari, l’exercici complex d’immergir-nos en el passat, amb totes les anàlisis pertinents que ens orientin vers una explicació de les causes i les conseqüències, forma part d’un projecte vital per conformar coneixements de l’altri i del propi, per obrir interrogants, per assumir responsabilitats i, sens dubte, per posicionar-nos en un món malauradament poc amatent a aprendre de les lliçons del passat. I és amb aquest convenciment que pren sentit la tasca de l’Amical des dels seus ja llunyans orígens. L’Amical de Mauthausen i altres camps i de totes les víctimes del nazisme d’Espanya va néixer en circumstàncies molt adverses. L’any 1962 la Dictadura franquista negava tots els drets als ciutadans, la seva llibertat i la seva expressió, però tot i això, antics deportats acabats d’arribar de França, altres que ja estaven a Espanya des de feia anys, vídues, orfes i familiars no defalliren malgrat amenaces i controls. Calia, al preu que fos, defensar la seva dignitat, la dels companys assassinats en el Reich hitlerià, fer conèixer, en la mesura del possible, aquell passat ignominiós, del qual el règim de Franco n’era corresponsable. I des d’aquella data les trobades se succeïren, bé per commemorar la proclamació de la II República, bé per viatjar al camp de Mauthausen o a la veïna França, per participar en actes junt amb els companys exiliats. Sortosament la mort del dictador alleugerí la situació i permeté encetar un nou camí que no ha acabat encara. Primer fou la legalització, l’any 1978, després les assemblees obertes, la inauguració de monuments a les víctimes nazis arreu de l’estat, els homenatges... i sobretot la divulgació de l’experiència de la deportació per part dels supervivents. Les lleis biològiques han anat apagant les veus dels protagonistes directes, però això no impedeix la persistència en la transmissió del missatge en distintes formes, de les quals una de les més privilegiades és la tasca amb joves. Conferències, audiovisuals, lectures, exposicions... són mitjans

que des de l’associació maldem per oferir, amb el convenciment que el compromís amb la memòria de la deportació republicana no té data de caducitat, en la mesura que és el nostre deure i ho ha de seguir sent en el futur. No es tracta únicament de referir-nos a un passat ja llunyà amb compassió vers les víctimes, sinó d’endegar reflexions a partir dels esdeveniments que més profundament van marcar el segle XX. El III Reich fou un règim criminal i la Dictadura franquista també; solament aquells que defensen la ideologia nazi-feixista ho posen en dubte. Tanmateix cal aprofundir en les causes que feren possible règims tan abjectes i no deixar-se endur per fatalismes o justificacions, en els principis en què es basaven, en la diversitat dels col•lectius perseguits, i també en les complicitats que els sustentaren. La doctrina nazi es basava en la desigualtat del homes, en el dret a eliminar els enemics i a dominar els considerats inferiors, a través de la seva esclavització, fins acabar per exterminar-los. La “raça” superior, en definitiva, decidia qui tenia dret a viure sobre la terra. Minusvàlids, gitanos, homosexuals, maçons, jueus, Testimonis de Jehovà, enemics polítics -entre ells, més de 9.000 republicans espanyols- ... en foren les víctimes, però l’abast de tanta criminalitat arribà també a les seves famílies i als seus pobles.

MONOGRÀFIC

NÚM. 2 - ABRIL 2010

Cal també reflexionar sobre l’abast del mal comès per homes i dones iguals a nosaltres, que esdevingueren botxins, explotadors de mà d’obra esclava, però també espectadors silenciosos; sobre els riscos assumits per aquells que no es doblegaren a la ignomínia i esdevingueren solidaris amb els perseguits i proscrits; sobre les mancances d’informació que pesen encara en el nostre país; i sobre el sentit profund dels Drets Humans, vulnerats de forma radical durant el nazisme i també durant el franquisme. Durant la Dictadura franquista es negà la mateixa existència als deportats republicans, s’humilià les seves famílies, s’estengué la por i es negà la responsabilitat en la seva deportació. A hores d’ara, encara es redescobreixen passats ignorats i es trenen baules per assumir identitats, de manera que cal seguir caminant per a forjar una història sense buits i per a garantir el dret al coneixement de totes les persones i de tots els pobles. El mes de maig viatjarem, una vegada més, a Mauthausen, amb estudiants de tota Espanya, amb antics deportats, amb familiars, amics... i ens sumarem als actes de commemoració, amb persones de tot el món, sense oblidar que l’esdeveniment ens indica compromisos: homenatjar les víctimes, posar de manifest la seva dignitat arreu, agrair-los el seu sacrifici i renovar el Mai Més! pronunciat en els dies immediats a l’alliberament, amb la defensa dels Drets Humans, la igualtat i la llibertat per a les persones de tot el món.p

Rosa Toran Historiadora i Presidenta de la Fundació Amical de Mauthausen i altres camps

MONOGRÀFIC

NÚM. 2 - ABRIL 2010

LA SEGONA MORT

Si hi ha una idea que a l’ésser humà sempre li ha costat d’acceptar és la de la seva pròpia desaparició com a individu i l’única defensa davant aquesta situació del tot inevitable és endarrerir el més possible el moment en què la nostra empremta s’esborrarà definitivament sense deixar cap tipus de rastre. En la majoria dels casos es tracta de viure a la memòria d’aquells que ens han conegut directament: familiars, amics,... , però en el cas d’aquells pocs escollits que han aconseguit “passar a la historia”, el record s’estén a tot un col•lectiu i el fenomen s’allarga en el temps. És com si se’ls concedís una petita parcel•la d’immortalitat. Aquesta idea pot resultar reconfortant per als afortunats quan el mèrit és reconegut en vida perquè pot donar sentit a la seva existència.Cal reivindicar, doncs, tots aquells homes i dones que, tot i haver fet contribucions considerades importants a diferents branques del saber, no han estat reconeguts fins després de la seva mort, perquè aquest reconeixement pòstum els ha privat de l’únic que tindria sentit: ser conscients que el seu nom i les seves obres seran recordades malgrat el pas del temps. Aquesta és el cas d’Alfred Russel Wallace (1823- 1913) i Rosalind Franklin (1920 -1959). Dos científics als quals, tot i que per motius ben diferents, els ha estat negat el dret d’entrar a la història de la ciència per la porta gran. La majoria de la gent relaciona el nom de Charles Darwin com a responsable de la teoria de l’evolució de les espècies on proposa la selecció natural com a motor del canvis que han patit els organismes de la Terra des de la seva aparició. Però poques persones afegirien que, al mateix temps i des de l’altra punta del món, un altre naturalista britànic sorprenentment havia arribat a les mateixes conclusions amb els seus estudis de la flora i la fauna de les selves d’Indonèsia i Malàisia.

L’any 1858 Wallace va enviar una carta a Darwin, a qui admirava profundament i considerava la màxima autoritat en el tema, per tal que avalués si valia la pena publicar l’informe que li adjuntava. Darwin va quedar desconcertat: Wallace se li havia anticipat. Ara es veia obligat a desempolsar l’assaig que havia anat escrivint a partir de les observacions recollides durant els seus viatges abord del Beagle. No oblidem que Darwin era un naturalista influent i ben considerat, mentre que Wallace, 14 anys més jove que Darwin, era un desconegut entre la comunitat científica del moment. Així que finalment Darwin i els seus col•legues van arribar a una solució salomònica: presentar una comunicació a la reunió anual d’una prestigiosa societat científica de Londres, on es llegiria una memòria amb l’extracte del que després seria

el seu llibre de “l’origen de les espècies” juntament amb l’informe complet de Wallace. Sembla ser que tan l’ordre com la forma en què es van exposar les dues aportacions va conduir que la fama i la controvèrsia que varen suscitar les noves idees s’associessin per sempre més a la figura de Darwin. Rosalind va estudiar a Cambridge i, com moltes altres dones del seu entorn, va patir el sexisme dels ambients científics d’aquells temps. Aquest va ser sens dubte un dels obstacles més grans en la progressió de la seva carrera. Més tard, una antipatia amb Maurice Wilkins, el seu company de treball al King’s College de Londres, va provocar els fets que varen decidir el rumb de la historia: Wilkins va mostrar indiscretament una fotografia i un informe fets per Rosalind a un jove americà , James Watson i al seu col•laborador Francis Crick. Aquest equip de químics estaven immersos en una cursa frenètica amb els altres equips (inclòs el de Franklin) per desxifrar com era la molècula d’ADN. Tots es trobaven molt a prop de la resposta, però alguna cosa no acabava de quadrar. La solució estava en la cèlebre fotografia 51 per difracció de raigs X. Aquesta imatge en aspa obtinguda per Rosalind evidenciava l’estructura en doble hélix de la molècula d’ADN. Pel que fa a l’informe, demostrava de forma concloent que les bases nitrogenades es situaven cap a l’interior de la molècula. De sobte el nou model presentat per Watson i Crick va resultar definitiu i els va erigir com els pares de l’actual genètica molecular. Rosalind va morir al 1958 de càncer d’ovaris probablement provocat per les poques mesures de seguretat de l’època per a protegir el personal que treballava amb raigs X. Quatre anys després, van concedir el Nobel a Watson, Crick i Wilkins, precisament les persones que havien utilitzat la informació del seu descobriment i que ni tan sols la varen anomenar durant la cerimònia. Mai sabrem si en realitat Rosalind va ser conscient que la seva foto i el seu informe varen arribar a mans de Watson sense el seu permís, o què hauria passat si la col•laboració amb Wilkins hagués estat més cordial, o si no hagués mort quatre anys abans de la concessió del Nobel. Tampoc podem preveure com hagués canviat la història que coneixem si Wallace no hagués decidit fer arribar la seva carta a Darwin o si no li hagués professat aquesta admiració incondicional. Un segle de diferència, dues realitats molt allunyades, però curiosament en tots dos casos els protagonistes van conèixer de prop els col•legues científics que d’alguna forma els van prendre el protagonisme. En tot cas, serveixin actes com aquest per tal de recuperar, ni que sigui per un moment, la seva memòriap

Àngels Barbé Professora de Biologia

JO NO OBLIDO

Sóc immigrant. Vaig arribar a Espanya un dia d’estiu

qui havia vingut. Tenia moltes ganes que arribés l’endemà, volia sortir al carrer com més aviat millor, conèixer el lloc, veure la gent, parlar amb ella, volia treballar!

plujós. Venia del Sudan. Allà vaig deixar la meva família. La meva dona i jo havíem treballat dur per poder pagar el viatge. Tres anys de matinar, de caminar, de menjar poc, dormir fora de casa, regar, plantar, netejar, fregar... No em podia creure que tot hagués, per fi, acabat. Arribà el dia. Encara que havia de deixar la meva família, tenia moltíssimes ganes de venir aquí, a Espanya. Havia escoltat tantes i tantes històries sobre aquest lloc, que estava ple d’il•lusió. Així doncs, vaig lliurar una gran part dels meus estalvis dels últims cinc anys al conductor d’un camió que em va portar fins l’estret, i allà vaig agafar el “gran crucero” que m’estava esperant. Érem deu persones ficades en una embarcació d’escassos metres. Però jo estava molt content, perquè ara ja podria treure la meva família de la misèria en la qual vivíem. Vaig arribar en negra nit al port de Barcelona, encara que hi havia molts llums, crits, gent corrent i cantant. La veritat és que em vaig espantar una mica. I si m’havien enganyat? Però no, dos nois de les moltes persones que hi havia, repetien cantant Espanya moltes vegades, no entenia res més.

Per fi es va fer de dia, i vaig sortir. Tot era preciós! Carrers amples, amb asfalt, semàfors, etc. No és que on vivia jo fos un lloc molt rústic, però ja m’enteneu, no és el mateix. Tot i que vaig notar que la gent em mirava de forma estranya, era una sensació. Quan ho vaig dir als meus amics em van dir que era perquè els espanyols són racistes. Em va sorprendre molt perquè el conductor del camió que em portà a l’estret m’havia dit que els espanyols no eren mala gent.

MONOGRÀFIC

NÚM. 2 - ABRIL 2010

Han passat trenta anys d’allò. Ara estic assegut en un balancí, entrevistat per la meva filla de vint-i-tres anys. Al final vaig poder portar la meva família cap aquí, i no només això, sinó que tenim tots un bon treball – els fills, una bona educació- i molts amics, molts d’ells espanyols. No relataré tot el que vaig haver de fer per aconseguir-ho però no va ser fàcil. Em pregunten si aniria a viure un altre cop cap allà, cap al Sudan. No. Estic molt bé aquí. Però no us enganyeu. Sé molt bé qui sóc i quines són les meves arrels. Sé també tot el que he passat per venir aquí i tot el que he hagut de fer. Però no oblido quin és el meu país, el meu origen. Aquestes coses no s’oblidenp

Nefertiti, Nuralgamar i Ariadna Aquella nit vaig dormir a casa de l’amic d’un amb

Títol: Signum

Escrit a partir d’una història personal.

Autor: David Aranda

MONOGRÀFIC

NÚM. 2 - ABRIL 2010

EL REFUGI DEL SILENCI

omençarem aquest article amb una petita “inflexió” sobre les possibilitats i els límits del llenguatge explicant que la realitat mai s’esgota en el discurs i que sempre queda un plus de silenci que fa que, aquesta realitat, sigui un misteri constant i permanent. En aquest mateix sentit, P. Quignard manifesta que “tota paraula aspira a reunir-se amb quelcom que sempre s’escapa”. Per aquest motiu, tot i que no deixarem de parlar de l’OBLIT, és possible que, en acabar la lectura d’aquests article, considerem que no hem aconseguit un coneixement exhaustiu d’aquest concepte.

través de la perplexitat i les emocions que desferma: la confusió, la ràbia, la impotència i, en ocasions, l’angoixa i la por. La in–sistència d’aquest símptoma posa de manifest l’ex–istència d’un discurs submergit que s’expressa en forma de silenci, l’OBLIT, o en forma d’equívoc, el lapsus. Finalment, l’OBLIT, significant expulsat, segrestat, segregat, ... del discurs simbòlic, racional, conscient, ... interpel•la i interroga al subjecte convidant-lo a la recerca d’un sentit velat per la repressió. La contenció de la por, la incertesa, la confusió, ... que desperta aquest interrogant possibilita la introspecció, la reflexió, la interpretació i la reconstrucció d’aquest sentit.

Continuarem aquest preàmbul explorant l’OBLIT a través del pensament d’alguns autors. Què és l’OBLIT? Una fallida de la memòria o un símptoma freudià? Una casualitat o una causalitat inconscient? Probablement no hi ha una única resposta. Una altra interL’OBLIT voluntari, per altra banda, a diferència de pretació d’aquest concepte seria la de Nietzsche que l’anterior, sorgeix de la consciència, la raó, la volunveuria l’OBLIT, no com un tat, ... en una temptativa indicador patològic o com L’OBLIT és com una metàfora que d’acceptació d’una realiun accident, sinó com una tat, de vegades, incòmoforma de salut: “Es possible, diu més del que vol dir, tot i que da, dolorosa, traumàtica, doncs, viure sense records i ... OBLIT terapèutic que fins i tot ser feliç, molt sem- no diu allò que vol dir. L’OBLIT és permet distanciar-se transiblant a un animal; però és tòriament d’allò que obstaabsolutament impossible com un espai travessat per una culitza, dificulta, impedeix, viure sense oblidar”. ... fins a trobar les forces necessàries per a enfrontarparadoxa: un silenci que parla. Després d’aquesta pes’hi. Aquest és un acte de tita introducció, podem valentia que intenta, mitiniciar la nostra particular exploració del concepte. jançant l’acceptació i la reflexió, posar paraules a Començarem per aquell OBLIT involuntari que la psiles emocions, al dolor, al buit, a la pèrdua, ... per a coanàlisi ha estudiat en profunditat. Aquest OBLIT és transformar-lo en un record que deixi de fer mal. susceptible d’ésser un silenci prenyat d’intencions, de motius, de causes, de sentits... També es pot entenAquest OBLIT racional té la capacitat d’obrir un espai dre com un encreuament de discursos, de significats, per a la novetat, la creativitat, la imaginació,... Un de sentits, com un encreuament entre conscient i OBLIT que trenca la continuïtat temporal donant un inconscient. Podem considerar-lo com un límit, com temps per a la possibilitat, el canvi, la transformació, una “frontera” que ens evoca la divisió del subjecte, la construcció,... Aquest OBLIT és un present que ens que separa i uneix, que ens qüestiona i ens convida allunya del passat i ens apropa cap al futur. a explorar-la. Per acabar aquesta reflexió, cal no oblidar que, per a La inhibició involuntària de la memòria, l’OBLIT, pot poder viure, sentir, experimentar, gaudir, ... cada insser interpretat com un mecanisme de defensa, com tant de la vida, cal oblidar-se dels records del passat l’expressió d’un desig, com una transgressió dels límits, i dels projectes del futur i deixar-se endur pel present, ... com una manifestació de l’inconscient. L’OBLIT és permetent que la vida penetri per cada porus de la com una metàfora que diu més del que vol dir, tot i nostra pellp que no diu allò que vol dir. L’OBLIT és com un espai travessat per una paradoxa: un silenci que parla.

Joan Pere Romero L’OBLIT constitueix una experiència subjectiva que remet a la història del subjecte i que s’objectiva a

Psicopedagog

NĂ&#x161;M. 2 - ABRIL 2010

TĂtol: Expedit vobis ut unus moriatur homo pro populo?

Autor: David Aranda

MONOGRÀFIC

NÚM. 2 - ABRIL 2010

EL COSTOS HUMANS DE L’OBLIT

’any 2010 s’ha estrenat amb una de les majors catàstrofes naturals que es recorda al mar del Carib: el passat 12 de gener, un terratrèmol de 7,3 graus en l’escala Richter va sacsejar i destruir gran part de la capital d’Haití. La resposta solidària internacional ha estat massiva i possiblement enguany també es convertirà en l’any en què més diners arribin al terç occidental d’aquesta petita illa coneguda com l’Hispaniola. Certament, la campanya mediàtica ha estat de tal calatge que és impossible no veure les imatges que ens arriben i no sentir una immensa necessitat d’ajudar. Si bé aquesta idea de crisi mediàtica no és nova –possiblement el tsunami a l’oceà Índic va servir com un banc de proves previ-, en aquest cas les dimensions han estat elevades a l’enèsima potència.

la responsabilitat de la naturalesa en els desastres i assumir que els riscos són processos construïts socialment. Altrament dit, perquè el risc existeixi es necessiten fenòmens naturals extraordinaris i unes condicions de vulnerabilitat que són generades per l’ésser humà. Això, traslladat al cas que ens ocupa, significa que la catàstrofe a Haití és nova però la situació catastròfica, no. I la injustícia imperant en aquesta societat, tampoc.

Malauradament, l’experiència ens diu que la voluntat de la comunitat internacional per donar suport a Haití decaurà un cop els morts estiguin enterrats, les televisions ens deixin de mostrar imatges de nens orfes vagant per Port-au-Prince i els enviats especials se’n vagin a cobrir nous desastres. Haití tornarà a l’OBLIT, justament quan més ho necessita, en la fase Tanmateix, quan fa que no rebíem una informació de reconstrucció i rehabilitació. Les aportacions fins d’Haití? Possiblement feia més d’un any... o dos. Fins ara han estat massives però faltarà la capacitat per al 12 de gener Haití no gestionar-les de forma efiestava a l’agenda intercaç i en benefici dels que nacional, ni a les cimeres Haití tornarà a l’OBLIT, justament més ho necessiten. Com internacionals ni en les ha ocorregut i ocorre amb nostres converses de so- quan més ho necessita, en la fase tantes altres crisis que han bretaula. Ara bé, abans estat oblidades... de terratrèmol, el 80% de de reconstrucció i rehabilitació. la població haitiana es troEn aquest sentit, l’ONG bava per sota del llindar Les aportacions fins ara han estat Metges sense Fronteres de la pobresa, un 75% no publica anualment un tenia accés a l’aigua po- massives però faltarà la capacitat informe sobre deu crisis table i la meitat de la pooblidades. Doncs bé, en blació era analfabeta. Tot i per gestionar-les de forma eficaç el darrer denuncia que aquestes xifres, és ara que s’estan produint desplaçaens posem les mans al cap i en benefici dels que més ho ments massius de població al veure aquestes injustícies civil, violència i necessitats oblidades i que una ca- necessiten. mèdiques sense cobrir a tàstrofe natural d’aquesta la República Democràtica magnitud fa visibles. del Congo, Somàlia, Iraq, Sudan, Etiòpia i Pakistan, juntament amb emergències mèdiques oblidades a El 17 de gener de 1995, un terratrèmol de la mateixa Myanmar o Zimbabwe. Darrere d’aquest OBLIT hi ha escala Richter va afectar el Japó, produint al voltant milions de persones afectades per guerres i malalties de 6.000 morts. A Haití ja es parla de 200.000 morts. que no tenen les seves necessitats bàsiques cobertes Segurament no podríem explicar aquesta diferència i que sofreixen una situació de catàstrofe humanitària sense valorar el factor humà de tot plegat: des de la diària que passa completament desapercebuda per brutal colonització que va patir haití, a les invasions a la comunitat internacional. cròniques per part dels Estats Units, passant per les diferents dictadures dels Duvalier o l’absència d’un De fet, des que George Clooney va visitar Darfur, al Estat real i efectiu. A tot plegat cal afegir que des de Sudan, per fer-ne un documental, aquesta regió no 2004 està instaurada en el país la polèmica i controha tornat a ser notícia, tot i constituir un dels eixos de vertida Missió d’Estabilització de les Nacions Unides a crisi humanitària més greus en l’actualitat. Per posar Haití (MINUSTAH), que té el mandat de donar suport en antecedents, dir que el 2003 s’inicia una guerra a al Govern de transició i aconseguir l’estabilitat necesla regió de Darfur, a l’oest del Sudan, que fa frontesària perquè es pugui desenvolupar un procés polític ra amb el Txad. El conflicte enfronta tribus àrabs del i constitucional al país. nord (amb el suport del govern sudanès) amb altres tribus no àrabs del sud, tot i que té repercussions diAixò ens hauria de fer pensar a tots plegats sobre rectes amb els països veïns. Des de l’inici del con-

flicte, 250.000 sudanesos s’han vist obligats a creuar la frontera per refugiar-se a l’est del Txad, on hi ha dotze camps de refugiats. La situació és molt preocupant perquè, a aquests refugiats, s’hi sumen 180.000 desplaçats interns del Txad (el vuitè país més pobre del món), més les 20.000 persones que sempre han viscut allà. Tot això, i per acabar-ho d’adobar, en un entorn mediambiental molt fràgil, amb un clima molt àrid i amb pocs recursos. El Txad és ara per ara un dels països amb les xifres de vulnerabilitat i precarietat més altes del planeta. Tanmateix, podríem recordar el darrer cop que aquest país va sortir per algun mitjà de comunicació públic o privat de casa nostra? Possiblement no, més enllà de la detenció de sis membres d’una ONG francesa acusats de robar nens d’aquest país, ara fa més de dos anys. Un situació similar succeeix a Somàlia i a la República Democràtica del Congo, països que arrosseguen conflictes de llarga durada i que han patit un agreujament de la violència en els darrers anys, amb milers de persones obligades a fugir de casa seva, sense accés a l’atenció sanitària, menjar, aigua o refugi.

bet, Sri Lanka o el Sàhara Occidental, on no hi ha un reconeixement oficial del conflicte, però, en canvi, es dóna una violació constant dels drets humans amb una aquiescència total d’Occident. Així doncs, l’OBLIT té uns costos en les vides humanes dels ciutadans dels països del Sud que ens haurien de fer reflexionar sobre la instrumentalització de certes crisis humanitàries. La solidaritat no pot ser quelcom temporal i basat en modes que emmarquen els mitjans de comunicació de masses. Fer una aportació econòmica o de material de forma puntual i esporàdica serveix de ben poc si no va acompanyada d’una actuació responsable i constant que tingui en consideració quin és l’impacte de les nostres actuacions en el Sud. La solidaritat és molt més. És un canvi de valors, de les nostres pautes de consum, així com un reconeixement de la repercussió social i ambiental que té la nostra petjada en el món. En definitiva, és no deixar que els més desfavorits i les desigualtats que estructuren les relacions entre el Nord i el Sud caiguin en l’OBLITp

MONOGRÀFIC

NÚM. 2 - ABRIL 2010

Marc Navarro I encara més enllà d’aquesta categoria de crisis oblidades, n’hi trobaríem una altra: les crisis negades. Aquestes són els casos de Txetxènia, Colòmbia, el Tí-

Títol: Odium et amor

Politòleg i Consultor de la Universitat Oberta de Catalunya

Autor: David Aranda

MONOGRÀFIC

NÚM. 2 - ABRIL 2010

MEMORIA ES PERSISITIR

Suena un gong. Un boxeador recibe un jab en la cara y la esconde como hacía Mike Tyson: encogido sobre sí mismo, los codos cubriéndole el abdomen y los puños a la altura de los ojos. Varios más le siguen, rompiéndose contra los guantes. Jab, jab, jab. “One two”, un jab izquierdo seguido de un derechazo. El recto de derecha le rompe la postura, le hace recular. Observa un movimiento rápido, algo acercándose hacia él desde su izquierda. Se agacha sin tener tiempo a pensar qué era. Aprovecha que ha esquivado. Era un gancho abierto. Su rival le enseña el torso. Lo ideal sería ir contra el plexo solar, pero desde esa posición no puede rotar bien. Se agacha un poco más y modifica el centro de gravedad. Asciende invirtiéndolo y le propina un uppercut. Los brazos chocan, no es limpio, pero le acierta en la mandíbula. En 15 segundos.

La memoria motora es primitiva. Sin embargo, es la compleja. No a nivel evolutivo, dado que está presente en los seres vivos con los primeros ensayos de sistema nervioso central. Les permitía identificar un estímulo como nocivo o inocuo y actuar en consecuencia (aunque de manera refleja). La memoria primitiva es la compleja porque es la que define a una persona. Somos seres de hábitos y costumbres, y a nuestra manera cotidiana de actuar nos regimos casi día tras día. Es cierto que no adaptarse significa la muerte en muchas especies, incluida la nuestra, pero los periodos de adaptación son siempre episódicos, seguidos de acomodación. No adecuarse significa morir de igual modo.

Luego, el ser humano que tiene un objetivo necesita fe. Por dos razones. Como ya he dicho, la memoria Necesito pensar activaque me permite recitar tres mente en estas líneas, lu- La memoria que me permite líneas Sheakspearianas o char con prácticamente recordar los criterios diagtodas las palabras que recitar tres líneas sheakspearianas nósticos de la Esclerosis escribo. Múltiple es fácil de conseguir. La memoria primitiva o recordar los criterios Charlie Parker sube al necesita tiempo. Existe por escenario en una jam. diagnósticos de la Esclerosis lo tanto un periodo ventaUn Jazz-Standard, una na en el que se sabe algo nota con la que empezar Múltiple es fácil de conseguir. sin entenderlo. Es una simla armonía. Improvisa a ple apreciación subjetiva, 230 la negra. Si se pierde, La memoria primitiva necesita entre saber algo y saber diré que es porque está algo nuestro, pero que borracho. modifica por completo la tiempo. aproximación personal a Existen dos tipos de meese conocimiento. Querer moria, pero el término en sí ya nos lleva a pensar comprehender algo requiere fe en el objetivo. Y reen uno. La memoria declarativa es la más utilizada, quiere tiempo. dado que es la más sencilla de ganar. Si me hago con un libro y me repito sus palabras, seré capaz de La memoria es nuestro sello identificativo. No sólo es memorizarlas. Y podré recitarlas y decir que son mías; lo que recordamos y nuestras experiencias. Al morir y en parte tendré razón. Sin embargo, si una vez conno sólo nos gustaría dejar legado a través de nuestros seguido esto lo vuelvo a hacer, una y otra vez me las actos, desearíamos poder imprimir en el tejido de la repito, las memorizo todos los días indefectiblemenrealidad nuestra consciencia, que nuestro ser persiste… Entonces soñaré con ellas, me inventaré teorías, tiera de algún modo. No tanto un “yo hice”, sino más les daré la vuelta en mi mente sin necesidad de tener bien un “yo soy”, etéreo, flotando en algún lugar. el libro ante mis ojos. Si subo a un ring con ellas, no necesitaré pensar. Se puede empezar por hacerlo ahora. Y para ser, hay que persistir. Y tener fep Charlie Parker practicaba cada día. Esto es aplicable a muchos músicos. Él lo hacía quince horas diarias. Le Keneth Palma restaban nueve. Estudiant de Medicina

EL QUADERN

Corren temps fatídics, guerres, crisis, terratrèmols...

equivocats. Els records més dolorosos, més incòmodes, són aquells que a poc a poc ens van formant com a persones, ens van creant la base de la qual podem partir per a millorar, de la qual aprendre i així avançar, avançar fins a aconseguir aquesta feliciRes, absolutament res, o això crec. La gent s’obstina tat que tots anhelem trobar, però que mai arribem a guardar els seus records, a assaborir, la que, quan però tan sols els bons, els La gent s’obstina a guardar els l’arribem a assolir, sempre dolents volen oblidar-los en volem més i més. Quan instantàniament, com si seus records, però tan sols els arribem al punt que volíem fossin una part efímera de arribar, quan l’obtenim, les nostres vides, com si po- bons, els dolents volen oblidarse’ns oblida, desapareix i guéssim triar què recordar i llavors marquem una altra los instantàniament, com si fossin què oblidar. meta, oblidant ja tot el que hem aconseguit, o almenys La vida només està repleta una part efímera de les nostres evadim aquest record. de moments, de situacions S’acaben els fulls d’aquest a les quals potser no els vides, com si poguéssim triar què quadern. Va començar en atorguem la importància blanc, quan tot això va sorque comporten i que ens recordar i què oblidar. gir, i ara ja està acabant. ajuden a oferir un sentit a Sento com la felicitat em les nostres vides. Des del petit record de com vas cauva omplint per dintre, com les meves llàgrimes cauen re al pujar a la bici per primera vegada, o de quin per les meves galtes, com aquesta sensació tan esgust tenia la primera llaminadura que vas menjar a tranya m’envaeix, però no aconsegueixo recordar ni la teva vida, del dolor d’aquella ferida que et vas fer saber el perquè em sento així. I mai tornaria a saberen alguna situació de risc i com va produir una alteraho si no fos gràcies a aquest quadern, quadern que ció en el transcurs del palduu tots els meus records pitar del teu cor, del que escrits, records gairebé vas creure que seria el teu Records gairebé oblidats, records oblidats, records que cada primer amor i que no que dia he de llegir i que em podries viure sense ell, i de que cada dia he de llegir i que diuen qui sóc i per què esquan et vas adonar, descric. Bons i dolents, però els prés, que només va ser una em diuen qui sóc i per què escric. meus records, només meus, història més i la decepció i que em converteixen en que et vas endur, de com vas riure al recordar quan una persona més en aquest món, en una persona ploraves per ell, de com se t’estarrufava la pell cada amb nom, amb família, en una persona que aconsevegada que senties la seva mà recórrer el teu cos, de gueix tenir una vida, per més que al despertar sàpiga com et va doldre i et vas omplir d’impotència al veure que no recordaré res, que tot estarà fosc, fins que torel teu amic plorar..., de com et vas penedir per no dir ni a obrir aquest quadern que es troba al seu costat, als teus pares el molt que t’importaven abans que tot amb una inscripció en la seva gran portada vermella. s’acabés, de com et vas sentir al veure arribar el teu fill, donar els seus primers passos. I així podria passar- Roser, els teus records, les teves emocions, els teus me la vida, eternament, recuperant els records i les moments, la teva vida, llegeix-me i tornarem a ser tan sensacions que m’han deixat... sols unap Notícies que puc veure i llegir, però, per més que ho intento, no aconsegueixo recordar-les. Però, en fi, què són els records?

Tots, absolutament tots, intentem deixar a un costat els records negatius. Creiem que tan sols ens faran mal i ens portaran desgràcies. Però no és així, estem

MONOGRÀFIC

NÚM. 2 - ABRIL 2010

Andrea López Estudiant de batxillerat

NÚM. 2 - ABRIL 2010

Títol: Se iunctio non longinquitate numerata est

Autor: David Aranda

LA MALALTIA DE L’OBLIT

o sé com començar, m’és difícil expressar la meva vivència sense que m’afecti emocionalment. Són més de trenta anys de la meva vida pendent d’una persona malalta. Però aquí estic davant de l’ordinador, intentant relatar-ho de la manera més sincera i objectiva, evitant temors del passat, emocions amagades i frustracions oblidades. Realment crec que, si algú viu una situació semblant a la meva, entendrà molt bé els meus sentiments.

ments que creixen també dintre teu, tot i que siguin sentiments d’impotència i amargor. Arriba un dia que et veus adulta i t’adones que per a molts la vida és encara un pèl més difícil. Llavors és quan penses que has de plantar cara a aquesta situació i, com diu una nena en un anunci de l’obra social d’una famosa caixa d’estalvis, cal “apechugar” amb el que vingui. Així que he intentat com he sabut i amb tot el meu amor tenir cura sempre de la meva mare de la mateixa manera que, sense cap mena de dubte, ella hagués fet amb mi. Al cap i a la fi, ens hem tingut l’una a l’altra, sempre juntes, i deixo els inconvenients de costat.

MONOGRÀFIC

NÚM. 2 - ABRIL 2010

Em vaig quedar sola amb la meva mare quan només tenia deu anys. Jo sabia que amb la mort del meu pare em quedava sola, va marxar la persona que em Per sort segueixes creixent, el Sempre busco el costat bo, protegia i que tenia cura allò que em fa somriure. I de mi, qui estava pendent temps va passant i vas madurant, això ho he aconseguit forde mi. La meva mare, al mant una família. Em vaig néixer jo, va entrar en de- vas entenent la vida i els milers casar, vaig tenir una nena pressió fins que va perdre la meravellosa a la que hem raó. La seva malaltia la va de sentiments que creixen també intentat oferir molts records, canviar en tot, es va endinamb moments especials, sar en el seu món deixant dintre teu, tot i que siguin sentimoments quotidians. Potser aquest. Així que, amb deu perquè jo no ho he tingut, anys i sense saber com, ments d’impotència i amargor.. hem volgut que no oblivaig intentar cuidar-la. És di els seus Nadals, els seus difícil amb aquesta edat Arriba un dia que et veus adulta i aniversaris, aquestes coses assumir la responsabilitat a les que no donem imporde saber que seràs tu qui t’adones que per a molts la vida tància, però que estaran haurà de tenir cura de la per sempre en els seus reteva pròpia mare, quan és encara un pel mes difícil. cords per impulsar-la en la en teoria és a tu a qui han seva vida. Jo no els vaig tede cuidar, però el dia a dia nir. No és que els hagi obliva passant i vas fent el que toca sense adonar-te’n... dat, sinó que simplement mai van arribar. Però ella sí Fas la compra, t’aixeques per a anar a col•legi voels tindrà i faré tot el possible per a què no els oblidi. luntàriament,... saps que és el que has de fer i així dia Això m’omple. La meva mare segueix aquí, amb norere dia. Et trobes molt sola, massa sola. Veus que la saltres, gaudint de la seva néta benvolguda, a la qual teva família, oncles i altres, no els importes, que no es adora i no deixa de preguntar per ella a cada mopreocupen del que està passant al teu voltant. Sents ment, potser perquè no la vol oblidar. Crec honestaràbia i creixes amb aquesta ràbia i amb la impotènment que la meva mare encara que no pugui dir-ho cia de saber que no tindràs una “mare” al teu costat, és feliç i sap que l’estimem, que ens té i ens tindrà al que no tindràs el que tenen les teves amigues i penseu costat, que no quedarà OBLIDADA. p ses: així és la vida. Per sort segueixes creixent, el temps va passant i vas madurant, vas entenent la vida i els milers de senti-

María Isabel Alba

MONOGRÀFIC

NÚM. 2 - ABRIL 2010

MEMÒRIA & OBLIT

aquest text m’he proposat tenir en compte l’OBLIT com un dels dos costats de la memòria: si l’abandonem, oblidem; si la recuperem, recordem. D’altra banda, com a instrument per a la recuperació/ abandonament de memòria, em centraré sobretot en l’àmbit verbal, tot i que aquest tema l’ultrapassa (podem recordar/oblidar mitjançant vivències, visions, olors, tactes, etc.). Vull (de)mostrar que l’OBLIT no és només una activitat no conscient, sinó també (pre) meditada: no només es lluita contra l’OBLIT, també es lluita per l’OBLIT. La jerarquia de l’experiència. És cert que l’OBLIT forma part de la nostra experiència, per necessitat. Cal que part de la nostra experiència quedi en segon terme perquè puguem centrar l’atenció en novetats (d’adults, i si no estem impedits, no pensem, per exemple, que caminem). Quan em refereixi a lluitar per l’OBLIT no em centraré en aquest tipus d’OBLITS que anem incorporant a la nostra experiència quotidiana, sinó, per què no?, en estratègies d’(auto)engany. Vegem què en surt! Vull (de)mostrar

vells diferents (personal, grupal i comunitari), la paraula va removent memòria, aproximant-s’hi (recordant: contra l’OBLIT) o allunyant-se’n (oblidant: per l’OBLIT), mitjançant trucs (dis)simuladors. Nivell personal. Contra l’OBLIT. Un món a part, en el qual no entro, és el de l’Alzheimer. Em centro en formes d’OBLIT amb possibilitats de retorn, de record, mitjançant la mnemotècnia de la paraula. Al film Memento el protagonista investiga un assassinat, però té una malaltia –amnèsia anterògrada– que el porta a oblidar el que just acaba de passar; de manera que es veu obligat a usar trucs per tenir en ment i a mà el que acaba d’experimentar per a no oblidar-ho: sobretot, escriu en el seu cos.

Per l’OBLIT. El costat contrari dels trucs mnemotècnics de Memento fora –recordo– una historieta en què la Mafalda observa que el seu amic Manolito té un fil lligat en un dit d’una mà i li pregunta què vol recordar. Ell diu que vol recordar que s’ha lligat també amb que l’OBLIT no és un fil el dit del costat. Les preguntes i respostes conContra l’OBLIT. Sovint s’ha només una activitat no conscient, tinuen amb la resta de dits, dit que amb la paraula poamb fils lligats, d’ambdues dem combatre l’OBLIT. Des sinó també (pre)meditada: no mans i, quan arriba la pred’un text comercial, pasgunta sobre el darrer dit sant per un polític o un lite- només es lluita contra l’OBLIT, lligat de l’altra mà, el nen rari, es contribueix a deixar diu que ho ha fet per reconstància de fets, pensa- també es lluita per l’OBLIT. cordar que ha de comprar ments, etc. Nosaltres mamés fil per lligar-se els dits teixos tenim –i formem part– d’instruments per comdels peus. Aquí la finalitat no és recordar, sinó el truc batre l’OBLIT. Sembla que del grup mn, provenint del mateix, entrem en l’autoengany: l’instrument és la fisuposat antic idioma indoeuropeu, tindríem paraules nalitat. relacionades amb la memòria, com: ment, món i monument; i del grup mn-ti tindríem verbs relacionats En l’àmbit literari, els diaris, memòries i autobiografies amb el pensament, com: mentar i mentir. Tot i tenir són subgèneres narratius que lluiten contra OBLITS peraquests dos verbs un origen comú, és curiós que des sonals. Les autobiografies, a diferència dels diaris –cald’antic ja hi hagués qui cregués que qui pensa endria veure si de les memòries també– són una consganya. Ara bé, les coses al seu lloc: enganyar implica trucció personal de la realitat molt més elaborada, la pensar (i recordar), però pensar no implica enganyar. finalitat principal de les quals no és, només, recordar contra l’OBLIT, sinó, també, seleccionar per adequar Per l’OBLIT. Deixant de banda el “pur” OBLIT com a al present què cal (no) oblidar: del conjunt de fets no error per falta d’inatenció i centrant-nos en la consinclosos hi ha una part que es decideix no incloure ciència de l’error, en la inducció a l’error, és a dir, en (dissimular); hi ha voluntat d’OBLIT. l’engany, amb la paraula es pot contribuir a l’OBLIT. En aquest sentit, es pot enganyar de dues maneres: Nivell grupal. Aquí indicaré una situació on es comsimulant (fingint), mostrant el que no és; o dissimulant bini tant promoure com combatre l’OBLIT. Per/contra (amagant), no mostrant el que és. l’OBLIT (en l’engany es desvia l’atenció i, al mateix temps, cal recordar què s’ha fet). Imaginem que a A continuació presentaré alguns casos en què, a nila nit passada una colla ha anat a casa d’un amic

i després a emborratxar-se per diversos bars. A altres amics, els expliquen els dos fets i, als pares, només els expliquen que han anat a casa de l’amic. Estem construint memòries grupals: en un cas s’emet un discurs i en l’altre se n’omet part (no diem el que no és, sinó que no diem part del que és, hi ha mitges veritats). L’assumpte té la seva elaboració contra l’OBLIT: a) cal recordar el que s’ha fet, b) cal recordar el que s’ha dit que s’ha fet i c) cal recordar a qui s’ha dit el que s’ha dit que s’ha fet.

oportunament a mà una paraula.) b) Recordem també que el president Zapatero, i els seus ministres, van intentar no dir la paraula “crisi” durant un temps, pensant potser que la màgia de no dir-la faria oblidar i solucionar el problema.

La paraula té un gran poder configurador en alguns gèneres literaris com són els relats èpics (la Cançó de Rotllà o el Cantar del Mio Cid) o les cròniques sobre els nostres reis aragonesos. El doble costat de la paraula convida al record (del que es selecciona) i a Nivell comunitari. Contra l’OBLIT. Calendaris i horaris l’OBLIT (del que es bandeja), al mateix temps. Darrere han estat un gran referent per a rutines i rituals: “Ahir era dels relats èpics i de les cròniques hi ha una defensa dos de febrer”, “Avui és dimecres”, “Demà serà Sant d’un grup –els qui manen (o volen manar)– contra alTornem-hi”, “Quedem a les vuit”, etc. Tenim productres grups. Més ençà, al segle XX, tenim escriptors com ció (pseudo)literària prou diversa: des de l’almanac Aldous Huxley (Un món feliç, Brave New World, 1932) o i les efemèrides (“Avui se celebra el dia de...”) fins a George Orwell (1984, Nineteen Eighty-Four, 1949) que tot el paperam administratiu, que fixa moments i duraens presenten, abans i després de la segona Guerra des de les activitats (“El moment d’esbarjo comença Mundial, respectivament, un món amb antiherois i a les 11’10h i acaba a les ben jerarquitzat. En aquests 11’40h”, etc.). nous móns relatats són imLes paraules poden tenir la seva portants la consciència i el Per l’OBLIT. De l’amnistia a màgia. Invocant-les (simulant) o control. Ja sigui el control l’amnèsia “y tiro porqué me de la consciència, per a la toca”. A mitjan anys setan- silenciant-les (dissimulant) es pot subordinació social (conta el govern espa-nyol va troladors mundials i el Gran concedir l’amnistia (el per- creure que donaran els seus fruits. Germà, respectivament); dó i l’OBLIT) a dissidents políja sigui la consciència del tics del règim dictatorial de Franco, la qual també percontrol, per a la insubordinació social (John the Savametia perdonar a qui havia col•laborat amb el règim ge i Winston Smith, respectivament). Orwell, refent (polítics i membres de les forces armades). D’aquesta aquella idea segons la qual la història l’escriuen els manera tots oblidaven (i perdonaven) el que havien vencedors, ens diu: “Qui controla el passat controla el fet els altres. Com si l’estatus i l’acció d’ambdós bànfutur. Qui controla el present controla el passat”. Tant dols fos equiparable! El poder sobirà s’amnistiava ell a 1984 com abans a La revolta dels animals (Animal mateix: tot un exercici d’autoamnèsia... volguda, és Farm, 1945), l’autor ens mostra uns personatges que clar –no com la del pobre personatge de Memento. usen la paraula tant per a no oblidar com per a fer Avui alguns polítics juguen a la “Memòria històrica” i oblidar. Napoleó, a La revolta dels animals, o el no queda clar fins a quin punt és una cortina de fum Gran Germà –i la Policia del Pensament–, a 1984, ja (una de les tècniques per a l’OBLIT més apreciades s’encarreguen d’anar actualitzant sobre la marxa el entre polítics): potser parlant de “Memòria històrique cal pensar i recordar –i al mateix temps oblidar– ca” alguns aconsegueixen que ens oblidem d’altres del passat i del present. A 1984 el control de la paassumptes. En el món de la política –i no només en raula és molt important (existeix un idioma a mida, el aquest– les paraules poden tenir la seva màgia. Invonewspeak). cant-les (simulant) o silenciant-les (dissimulant) es pot creure que donaran els seus fruits: a) Recordem, per En conclusió, he tractat els dos moviments de la exemple, que a mitjan segle XX el Ministeri de la Guememòria (recordar i oblidar) a tres nivells (personal, rra va passar a anomenar-se Ministeri de Defensa. A grupal i comunitari), amb trucs (dis)simuladors i amb aquest pas, aviat s’anomenarà Ministeri de la Pau... exemples diversos (alguns literaris). Queden molts més Alerta! Sense desprendre’s de les armes... No fos cas... fenòmens dels quals no tinc més espai per a dir, em Quan s’envia un contingent militar a una zona en quedaran oblidats?p guerra es diu que hi va en missió de pau! (sobre la màgia de les paraules, al Faust de Goethe Mefistòfil Jordi Estany diu al deixeble que on falten idees sempre hi trobem Professor de Llengua i Literatura Catalana

MONOGRÀFIC

NÚM. 2 - ABRIL 2010

MONOGRÀFIC

NÚM. 2 - ABRIL 2010

UN SIMPLE ARTICLE

ndreu, llegeix a partir del paràgraf vuitè, si no t’importa. - És necessari? –vaig dir sense ganes. El professor, lògicament, va insistir perquè llegís. No em venia gaire de gust posar-me a llegir el que “una il•luminada” havia escrit, segurament amb l’ajut d’ algú, copiant d’Internet o d’algun llibre; però, com que tampoc no buscava gresca amb el professor, vaig començar a recitar el que estava escrit en aquell llibret. Maleïda la paraula que comença per “O”, aquella que enganya els sentits i els sentiments, que fa que tot desaparegui… fins i tot allò que vas jurar que mai no ho faria. Res ni ningú es salva de l’OBLIT; tots ho sabem prou bé. I és que la cosa més trista que et pot arribar a passar és OBLIDAR algú estimat. Les sensacions que et feia sentir, el seu tacte suau, la seva olor fresca, la seva veu alegre, el seus costums adorables... el seu nom, la seva aparença; tot. En un sospir que sembla sense fi, tot allò desapareix sense deixar cap rastre. Tota una vida perduda. - Gràcies, Andreu. Bé, avui ho deixarem aquí. –el professor va arreplegar les seves pertinences i les va guardar al seu maletí.– Bon cap de setmana, nois. El timbre de final de classe va recórrer tot l’institut, omplint d’eufòria tothom que es trobava a dins del centre: no tornarien a ser allà fins dilluns. Un descans ben curt, però suficient (en teoria) per a poder-s’ho passar bé, anar de festa i llevar-se tard, sense oblidar els deures i els exàmens. Normalment, jo també hauria format part de l’alegria col•lectiva provocada pel cap de setmana. Normalment hauria sortit corrents de l’institut, esperant poder parlar una bona estona amb els amics al portal, abans que l’imbècil del veí ens fes fora. Normalment, ni se m’hauria passat pel cap quedar-me a parlar amb un professor (voluntàriament, vull dir) per a preguntar-li alguna cosa sobre la classe. Però és que el text que acabava de llegir en veu alta em va causar una sensació estranya, desconeguda... Interès? Admiració? El cas és que volia saber més sobre el que havia llegit; en concret, volia saber més sobre qui ho havia escrit. - Coneixes a la noia que ha escrit l’article? –vaig preguntar-li al professor, retenint-lo a la porta. - Abans era una noia, ara ja és una dona de gairebé quaranta anys, però... sí, la conec.

- És que m’agradaria... no ho sé, parlar amb ella. El professor, encantat que m’interessés alguna cosa de la seva classe, em va donar el correu electrònic de l’escriptora.

Vam quedar a la cafeteria del costat de l’ajuntament i allà vaig descobrir que es tractava d’una dona d’aspecte cansat, d’estatura mitjana-alta d’una vellesa discreta i elegant. Em van agradar els seus ulls, d’un color blau bastant especial, que es barrejava amb diferents tons verds, grisos i fins i tot groguencs. En algun moment, la mirada de l’escriptora devia haver transmès la tranquil•litat i la calma del mar; però ara eren freds i distants, un pèl apagats. - Què es el que vols de mi, noiet? –va preguntar amb un somriure tort, com si volgués ser simpàtica, però no estigués acostumada a ser-ho. - Doncs, veurà... vaig llegir aquest article seu... –li vaig lliurar la fotocòpia del text, ella va treure unes ulleres metàl•liques i va començar a llegir-lo, assentint amb el cap. – El vam llegir a classe, i em va agradar. M’agradaria saber... com es va inspirar, o sigui, com li va venir tot allò al cap? La dona es va quedar en silenci, mirant el full de paper imprès. Em va semblar percebre un somriure trist al seu rostre. Quan vaig arribar a casa, no vaig dir res a ningú i em vaig tancar a la meva depriment habitació. No estava d’humor, em trobava en un estat absent, dispers, decebut... no podia concentrar-me en res, només tenia al cap les últimes paraules de la dona. No deixava de preguntar-me com podia ser, com aquella escriptora m’havia pogut dir allò; i el que era pitjor: com podia ser veritat? Aquella dona havia OBLIDAT per què va escriure allò. “A més... només és un simple article, no té cap importància”, va dir. Després d’aquell dia, vaig adonar-me d’una cosa que fins llavors no havia tingut en compte: que mai no m’havia preocupat... que la dona no recordés i menyspreés un article que a mi m’havia emocionat tant, que era com una porta oberta per a mi... que ella mateixa havia escrit! Em va deixar buit per dins. Moltísim. Més del que hauria pogut imaginar que unes simples lletres podrien buidar-me d’aquella manera. I és que ens OBLIDEM de la màgia del dia a dia, que som afortunats d’estar vius, que allà fora hi ha un món sencer esperant-nos, disposat que descobrim els seus misteris... Ja no recordem aquella sensació de plaer que sentíem quan els nostres pares ens agafaven en braços, ens donaven seguretat i ens tranquil•litzaven; ja no tenim consciència que som importants, únics, inimitables. Ho hem OBLIDAT. Ens hem resignat a ser tots iguals; a mirar documentals sobre països exòtics en comptes de visitar-los nosaltres mateixos; a esperar que algú faci alguna cosa pels altres en lloc nostre... a viure a la societat del consum i l’OBLIT. p

Irene Fernández Estdiant de quart d’ESO

NÚM. 2 - ABRIL 2010

Títol: Ars una, species mille

Autor: David Aranda

ENTREVISTA

NÚM. 2 - ABRIL 2010

El President de l’Acadèmia del Cinema Català ens ha dedicat un racó privat dels seus minuts d’home enfeinat de principis del segle XXI. És evident que quan hom té aquesta mena de caràcter que fa que vulgui dir la seva en totes aquelles qüestions que afecten la vida dels individus, tant de la gent corrent com de la gent especial (la feina, les passions públiques, el món o el seu país), el temps es converteix en quelcom esmunyedís, esfilagarsat, fins a trencar-se. És per això que no queda més remei que donar per bones les paraules que ens ha dedicat, on s’endevina la seva passió pel teatre, la rotunditat del posicionament polític d’un activista (més des de la passió que no pas des de la subtilesa de la reflexió intel•lectual) o ens mostra, sense embuts, la necessitat d’adaptar-se fins a cert punt per mantenir viu el somni de ser actor. Ens hauria agradat saber més. Sobretot volíem saber més de les emocions de la gent de teatre: com es tria un text, fins on arriba la influència de la societat i la política de cada moment quan es representa una obra; o si, potser, és que en un estat i un període democràtic és més aviat a partir del sentiment i del trasbalsament quan un descobreix unes paraules que li traspassen la pell i que vol representar, a la mínima oportunitat que tingui, el que determina l’elecció: l’ànsia per veure l’obra dalt de l’escenari. Volíem el seu punt de vista, el que passa pel seu cap i tot allò que l’empeny des del seu cor. I també en volíem saber preguntes). Aquí teniu, doncs, unes píndoles de Joel més d’una vessant on la “política”, les concessions, els Joan, tal com és, tal com raja. pactes es fan més necessaris; imaginem. És a dir, saber del seu càrrec de Pre-...ànsia: Fa dos anys que és sident de l’Acadèmia, del M’agradaria ser el Robbie President de l’Acadèmia dia a dia d’aquesta feina i del Cinema Català i sesi el cinema d’aquest país Williams però aquest és un somni gurament hi ha un munt té un futur més enllà de la d’objectius que en aquest resistència, si pot ser “nor- de joventut que no tinc valor de temps ja s’han aconseguit. mal”, si tot és un problema Però també n’hi deu haver fer realitat. de diners, o no. d’altres, potser més ambiciosos, als quals encara no Només podem entreveure s’ha pogut arribar. Quins llums i ombres d’èxits i esforços. Però és que en Joel, són aquests reptes als quals s’enfronta? com als teatres seriosos, té una hora per començar la funció i les làmpades de les llotges s’han apagat, ja -Joel Joan: Portar la versió original catalana a Hollywohan sonat tots els timbres: és tard i vol ploure (nevar, od i internacionalitzar al màxim els nostres premis. Inmés exactament el dia que contestava les nostres crementar la quantitat i qualitat del nostre cinema.

Joel Joan

President de l’Acadèmia del Cinema Català 20

-...à: De totes maneres, tenim la sensació que cada cop el cinema fet a casa nostra està creixent més i des de l’Acadèmia s’intenta que, de mica en mica, tingui més reconeixement arreu, sobretot fora de l’Estat Espanyol. Pensa que això pot ajudar Catalunya com a Nació? -J.J: Sí, sens dubte. -...à: Ens agradaria passar ara a la seva vessant com a persona del teatre. En un món de “realitats virtuals” del predomini audiovisual i les imatges globalitzades, quin sentit té el teatre (uns pocs personatges, sobre una tarima, un fons pintat i un text recitat)?

-...à: Com actor, a l’hora de representar qualsevol personatge, té alguns trucs o alguna preparació especial per a cadascun d’ells? Es fixa en la interpretació d’altres actors, en personatges que coneix o es deixa guiar per la seva intuïció?

El David de Plats bruts és un

-J.J.: Em concentro en la lletra, que no se m’oblidi.

ENTREVISTA

NÚM. 2 - ABRIL 2010

personatge inspirat més en la

-...à: En la sèrie de TV3 Plats Bruts, inmeva persona, és una paròdia de terpretava paper típic de les series l’estudiant de teatre que jo vaig d’humor: un personatge graciós, ser. extrovertit i una mica babau. En canvi, a la sèrie Porca Misèria va fer un canvi radical -J.J.: Tot el sentit del món. En un món globalitzat i on la de personatge. Quin dels dos papers li va costar més gent queda tan lluny, veure un espectacle en directe i d’interpretar? Amb quin dels dos es va sentir més idena pocs metres de l’espectador, té tot el sentit del món. tificat i més còmode?

ENTREVISTA

NÚM. 2 - ABRIL 2010

-J.J.: La d’actor, que és el que sempre he volgut fer i on em sento més còmode. Escriure i dirigir són dues tasques que m’he vist obligat a fer per poder treballar com actor. -...à: Parlem de política i de Catalunya. Si ens permet, en tots els “sidrals” en que es fica (de vegades sembla que li agrada que li trenquin la cara, per sort de manera figurada), per què ho fa? És cansat reclamar un dret democràtic (parlar de la voluntat d’independència, del dret a l’autodeterminació) en una societat democràtica? Hi ha res a fer amb “Espanya”? -J.J.: És molt cansat! Tot el que podem fer amb Espanya és reclamar la independència. -...à: Podem dir que és un artista i com a tal, quin creu que és el paper que han de jugar els artistes catalans en el panorama polític i social actual? -J.J.: Cadascú que jugui el que cregui que ha de jugar. -J.J.: Em va ser més difícil el de Porca Misèria perquè no és un personatge paròdic com el de Plats bruts. El -...à: Per últim, parli’ns dels seus projectes de fuPere Brunet era una persona amb més contradiccions tur, que suposem que estan lligats a la seva proi més polièdric. En canvi, el David de Plats bruts és un ductora Arriscat i a l’obra que actualment està personatge inspirat més en la representant: “Un Marit Ideal”. meva persona, és una paròdia Però, si us plau, doni’ns el plaer de l’estudiant de teatre que jo Tot el que podem fer amb d’anunciar alguna primícia en vaig ser. forma de nous projectes.

Espanya és reclamar la

-...à: Sabem que li agrada la música, que ha compost ban- independència. des sonores (com la de Porca Misèria) i que ha participat al menys en un musical. Li agradaria poder dedicar-se més a espectacles de música? -J.J.: M’agradaria ser el Robbie Williams però aquest és un somni de joventut que no tinc valor de fer realitat. És veritat que m’agrada molt cantar i en aquest sentit m’agradaria molt fer un musical, però en canvi no m’agraden gens les interpretacions de musical, la manera com s’interpreta en els musicals. De totes maneres, no és un tema que em tregui la son. -...à: A la pel•lícula Excuses! vostè va ser el cor de la trama, ja que feia el paper de director, guionista i actor. Després d’aquesta experiència, quina faceta prefereix?

-J.J.: Sento no tenir primícies. Estic treballant des de fa uns anys en un guió basat en fets reals. Respecte “Un marit ideal”, és un gust fer un Oscar Wilde, és el primer cop que ho he fet. I és un plaer veure com una obra escrita el 1900 encara és tan rabiosament acual i com els acudits funcionen tan i tan bé. Els timbres ja han sonat i en Joel Joan marxa a escena. El públic mana i ni temps hem tingut d’agrair-li les seves paraules. En tot cas i com dirien les reines, the show must go on.

Equip de Redacció d’Ànsia

NÚM. 2 - ABRIL 2010

Títol: Ex taetro carcere

Autor: David Aranda

RECOMANACIONS PER SANT JORDI

NÚM. 2 - ABRIL 2010

os lunas (Editorial Montena, 2008) és un llibre de fantasia escrit per Caren Santos. Em sembla un llibre molt interessant i el recomano perquè ens descriu com seria el món si tots fossim ignorants. Hi ha una raça de germans bessons que tenen una marca de dues mitjes llunes que representen la saviesa, i mostra com l’Ànsia per aconseguir el poder del món és capaç de trair la seva raça i exterminar-los, només per governar un món d’ignorants. Després de llegir aquest llibre em van venir moltes ganes d’aprendre coses i per això el recomano.p

es Identitats que maten, de Aamin Maalouf (Edicions La Campana, 2009) Des d’una posició molt particular i personal l’autor reflexiona i ens fa reflexionar sobre el significat i l’ús que es fa del terme identitat, destacant la complexitat del mateix com a resultat de les experiències personals, i conseqüentment la seva singular i lliure percepció. Les inquietuds que expressa transmeten la necessitat de prendre consciència de les possibles implicacions que pot tenir l’ús de la identitat i al mateix temps poden ser una ajuda per entendre millor la diversitat social i personal.p

Eilne Carmina Martí

tres metros sobre el cielo (Editorial Planeta, 2008) és una novel•la de Federico Moccia que per a molts és considerada simplement una novel•la rosa, d’aquelles en les quals la majoria de noies en voldrien ser les protagonistes. En canvi, a l’endinsar-te profundament en la història, t’adones que el típic noi busca-raons va canviant la seva actitud, de la mateixa manera que la protagonista, a mesura que avança la història, es va tornant més rebel. Una advertència: si no ets capaç de superar els finals que no acaben com t’agradarien, almenys no et llegeixis les últimes pàgines. Però, podràs resistir-te a deixarte el final una vegada hagis començat?p

l segundo círculo de los mentirosos, de Jean Claude Carrière (Editorial Lumen, 2008) “La nova recopilació de Carrière, un meravellós viatge per les histories d’avui i sempre.” Així s’autodescriu el llibre. És tan simple com uns quants contes filosòfics de diferents llocs del món, de tots els temps, de totes les tradicions, cultures i religions. És tan complex com un munt d’històries, llargues, curtes, simples, rebuscades, ordinàries, estranyes, que et remouen els sentiments i els pensaments, algunes tan senzilles i amb tan missatge com aquesta: “Dieu soit loué” (en francès vol dir Lloat sigui déu, però es pot interpretar com Llogat sigui déu.) Trobo que és un bon llibre per iniciar-se en la reflexió filosòfica.p

Míriam Merenciano Miquel Lacasta

afka a la platja, de Haruki Murakami (Editorial Labutxaca, 2008) Kafka a la platja és, sens dubte, la culminació literaria de l’escriptor japonès Haruki Murakami. A la història trobem dues trames entreteixides. Per una banda, Kafka Tamura fuig de casa als 15 anys i emprèn un viatge iniciàtic en el qual es trobarà amb personatges ben estranys que el faran créixer. La segona trama la protagonitza Satoru Nakata, un home de 60 anys, acompanyat pel seu amic Hoshino. Tots tres viuran extraordinàries aventures sempre amb un rerefons metafòric, on trobarem humor, sexe i violència. Amè i ben escrit, quan l’hagis llegit “...ni tan sols sabràs del cert si s’ha acabat. Però una cosa és segura: quan en surtis no seràs el mateix que hi va entrar”.p

n el tiempo de las hogueras, de Jeanne Kalogridis (Editorial Debolsillo, 2007) M’ha agrada’t aquest llibre perquè ens ofereix una visió de la mentalitat i la forma d’actuar de la Inquisició en aquella època, sense deixar de banda la fantasia. Però, en general, és un llibre impactant, perquè ens mostra les atrocitats que feien o les mentides que deien per a executar qualsevol persona que no estigués d’acord amb les idees que ells establien. Per aquests motius crec que és un llibre interessant de llegir, ja que durant tot el llibre ens ofereix una visió de la Inquisició del moment i com, per por, la gent s’amagava quan feien qualsevol pràctica que els inquisidors poguessin considerar com a heretgia.p Meritxell García

A.J.

(*) Lectures recomanades per alumnes i professors de l’Institut Numància

¿ uiere ser millonario? de Vikas Swarup (Editorial Anagrama, 2006) Us recomano aquest llibre, que narra la increïble història de Rama Mohama Thomas, un noi indi sense estudis que, d’una manera sorprenent, guanya el concurs televisiu “¿Quiere ser millonario?”. La novel•la, entre l’humor irònic i el drama, ens va explicant com la trajectòria vital del protagonista li ha anat donant les respostes a totes les preguntes que se li plantegen en el programa. És molt entretinguda i us garanteixo que passareu una bona estona.p

Juan Salvador Gaviota (Ediciones Zeta Bolsillo, 2009) es una obra de Richard Bach. Viene a ser una fábula escrita en forma de novela, muy fácil de leer y dirigida a lectores de todas las edades. Juan es el protagonista, una gaviota que sólo piensa en proponerse metas para conseguir “su sueño”. Ello le comportará incomprensiones de su propio entorno, incluso de sus propios padres. Juan conseguirá convencernos que con paciencia y mucho esfuerzo se pueden conseguir muchos objetivos.p Marta Gómez

Enric Esteve

Sang

Calenta, de Irène Némirovsky (Editorial RBA Libros, 2007) Quina és la diferència entre la bona i la mala literatura? Sense cap mena de dubte, no són els temes, ni tan sols la mirada de l’artista; potser, i només potser, la màgia de la paraula que ens fa arribar el perfum del bosc, la frescor de la brisa de tardor, els rumors de l’aigua del molí, el sabor de les primeres pomes i, sobretot, la passió carnal i descarnada que traspassa la raó per la necessitat de la possessió més vital, el sentiment de pèrdua, la melangia dels records. Llegir aquesta novel•la és deixar-se transportar per les pinzellades mestres d’una artista al bell mig del cor d’en Silvio: amant, covard, mentider i perdedor.p

oches de Alacranes (Ediciones SM, 2005) Novel•la ambientada en els anys immediatament posteriors a la guerra civil espanyola, un temps en blanc i negre que ha estat sovint punt de referència de moltes obres literàries. Alfredo Gómez Cerdà ens relata una història on l’amor i la lluita constant per aconseguir la llibertat són els eixos centrals de la trama, que es desenvolupa en un marc de gran repressió social i política. Té una lectura fàcil i està escrita amb un vocabulari senzill. És una bona novel•la per iniciar-se a la lectura i serveix per apropar-nos a un temps i a un espai que ha marcat la història dels nostres avis i també dels nostres pares.p Diana Rodulfo

El Xicot d’Aspasia

oe de John Michael Coetzee (Editorial Mondadori, 2004). És tot un plaer rellegir un dels clàssics de la novel•la del segle XIX. La imatge romàntica de Robinson Crusoe, un nàufrag en una illa paradisíaca, que representa l’ herència d’occident davant de la figura primitiva del que no ha estat “humanitzat”, Viernes, parla de diferències i de submissió cultural. J. M. Coetzee, premi Nobel de literatura l’ any 2003, reinterpreta de manera agressiva el mite del nàufrag , fins a fer-lo morir, i incorpora un tercer personatge, femení, que narra en primera persona la seva inesperada relació amb els dos personatges de la versió clàssica. Es tracta d’una novel•la que parla del llenguatge i la comunicació, de la caiguda dels estereotips, fins arribar a la parodia. O és que els paradissos no es poden convertir en inferns?p

RECOMANACIONS PER SANT JORDI

NÚM. 2 - ABRIL 2010

¿ dónde vamos, papá?, de Jean-Louis Fournier (Editorial Destino, 2008) Hi ha moltes formes d’afrontar una malaltia, però a l’humor no se sol recórrer. No per a JeanLouis Fournier que, en forma de cartes vol deixar, encara que mai no ho arribin a entendre, un record als seus dos fills que pateixen una deficiència tant física com psicològica. Ens explica el seu dia a dia fent servir un humor negre i tendre, fàcil de llegir, però de vegades un tant difícil de comprendre amb la intenció de deixar per escrit que, tot i que moltes vegades no ho ha arribat a demostrar com deuria, estima els seus fills com qualsevol pare orgullós del seu petit científic. Un discret llibre farcit de frases pintoresques que podrà agradar o no, però que commourà tothom.p Marc Rodríguez Zarzoso

Emiliana Corral

VIE DE CHÂTEAU

NÚM. 2 - ABRIL 2010

MOMENTS ESTEL·LARS DE TEMPORADA BAIXA

avia donat festa a tothom. Era divendres i el castell seria buit fins dilluns. La primavera avançava depressa com els vents atlàntics que arrosegaven núvols carregats d’aigua sobre la comarca. A voltes queia un ruixat i després sortia el sol. Altres vegades, en canvi, les borrasques semblaven arrapar-se als turons i als boscos i plovia dos o tres dies seguits. Era després d’aquests episodis quan la bonança feia un salt: un parell de graus més de temperatura des de mig matí, les ombres més rotundes i inexorablement la llum diürna esgarrapant minuts per avançar la claror i endarrerir l’hora baixa. I tot i que qualsevol moment ja m’hauria semblat bo per a esperar-la, aquell cap de setmana de primavera se’m feia encara més especial; potser era el neguit del retrobament, com sempre que venien els amics.

hauria d’oblidar com es posaria un nacional transalpí si veiés cuinar una salsa com aquella per a acompanyar... spaghettis, quan és evident que aquest tipus de salsa obliga a unes cintes planes d’un centimetre d’ample i allargades que ajudin a retenir la textura cremosa –mai fosa!- de la mantega d’algues i el dens destil·lat de les verdures sofregides gairebé durant una hora. Segur que el “macarroni” trobaria justificat atacar-me a cops de Pascal recordant-me la seva definició de cavaller: “Un cavaller ni s’encarrega ni s’ocupa de res que no sàpiga fer”. Jo insistiria que la pasta plana sempre la trobo massa feta, passada, rebollida. De manera que es tracta d’un argument, una opció triada i no de desconeixement. Una manera de reivindicar la meva dignitat i condició.

El clàxon i les rodes d’un Cap a la sis del vespre vaig Tard, molt tard, jo amb la meva cotxe rossegant la grava a començar a preparar el sotocar de la reixa d’entrada par. Res espectacular, per- copa de cognac encara a taula. em van tornar a la realitat. què el fet que a la meva Encara hi havia claror de ex-alumna només li agra- Ella, descalça i còmode, al sofà... dia malgrat la tormenta. El dés el Lambrusco com a vi château, amb tots els llums per menjar obligava a un Al cap d’una estona, una cançó encesos, era un fabulós far àpat italià que jo trobava sota l’aiguat. massa lleuger per a aque- cubana que duu el seu nom per lles latituds no ben acabat Vaig anar corrents a obrir. l’abril. Ella tampoc suporta- títol, tocada al piano pel Bebo El taxi ja marxava i ella va el tomàquet a cap plat, s’afanyava a recórrer els ni cuinat de cap manera. Valdés, va fer que ella tingués escassos trenta metres de Per això em va semblar jardí que la deixaven a la bé aprofitar les darreres ganes de ballar, igual que ho intempèrie. Tot i l’agilitat carxofes de la temporada d’una dona de vint anys i i combinar-les amb les pri- havíem fet a l’estiu passat en un en forma, va arribar al vesmeres albergínies arribades tíbul amb els cabells pèlde terres mediterrànies. Tot casalot de La Havana. rojos amarats, infinitat de plegat tallat a daus, al punt gotes de pluja a la cara i de sal i carregat de sucre. Sofregides a foc lentíssim reals braços competint amb les innombrables pigues duint-hi un petit raig de vodka. Només quedaria bullir del seu cos. Vaig tornar a veure els seus fascinants els spaghettis al darrer moment, afegir-hi la mantega ulls blaus i una abraçada llarga i suau ens va estalviar d’algues que donava un suau gust de caviar a la pasqualsevol altre preàmbul de benvinguda; estava més ta i, a la manera antiga de llocs com Sicília, un parell maca que mai. de cullarades de pa ratllat (segurament un recurs de cuina més pobre que la del nord de la península, però Les maletes van quedar a l’entrada. Ella va anar per amb l’avantatge que li canvia menys el gust a la pasaixugar-se els cabells i jo parava taula, l’aigua bullia. ta que el formatge). Hi havia un conte de’n Murakami, Una conversa entretallada i rarament quotidiana, que es diu una cosa així com L’any dels spaghettis, com si no fes gairebé un any que no ens vèiem. –Què on el protagonista no deixa de cuinar-los durant tot tal el vol? -Quina manera de ploure... -T’agraden aquell temps que menciona el títol amb la convicció aquestes copes per al vi? -Oh! Spaghetti i sense que el plat de pasta farà que aparegui alguna visita. tomàquet. –Les carxofes són les últimes de la tempoCom que ningú, mai, es presenta, a la fi arriba a la rada. –M’encanta! –Què t’encanta? –Tot. conclusió, sorprenent segur pels italians, que aquest país mediterrani només exporta soledat. A vegades És va fer fosc, va deixar de ploure. A diferència del els “Japó” són “raros” de collons. Clar que tampoc “cavaller transalpí”, ella va trobar els spaghetti bonís-

sims. El Lambrusco? Com sempre. La segona botella? Que bona, la tercera, brutal! I després les postres. El tiramisú deconstruït, espectacular. Ens oblidem dels melindros però mantenim la resta de components. Així, melmelada i licor de cafè, un parell de cullarades de formatge mascarpone, o tres, cacau en pols i un raig d’Amaretto. Disposat en capes diferenciades i en una copa de postre alta i ample. Com no podia ser d’altra manera, el seu treball de camp sobre els pobles de la regió dels Grans Llacs, entre els USA i Canadà, va omplir les converses del sopar. M’explicava que primer s’havia desesperat: A unes comunitats massa influïdes pel desenvolupament capitalista calia afegir que, sense voler, el treball només recollia el món sobrenatural d’aquells pobles. Sempre anàvem a parar allà mateix; les experiències extrasensorials que no tenien explicacions racionals. Però després de molta feina el seu panteïsme amb l’entorn natural i els ritus mortuoris adaptats a un món canviant, em van acabar interessant. Això ens va portar a parlar sobre la pèrdua d’importància dels ritus en el món occidental i la manca de consol formal quan arriba la pèrdua dels qui t’estimes i et toca passar el pes de l’OBLIT en soledat; tant ella com jo sabíem de què parlàvem. Jo prenia un meravellós cognac Fussigny i li explicava coses d’un llibre de converses d’Isaiah Berlin que m’havia entusiasmat... -I a part de llegir, què fas J.? -Passejo, escric tot el que em demanen i res del que m’exigeixen, cuino per als amics i pago una pasta gansa a un lobby per aconseguir influència en l’intent d’independència del meu país. Ah, de vegades reso per tu. Reso perquè siguis feliç... -Estàs com una cabra! -Gràcies... És un resar laic, resar és una metàfora, vull dir que penso en tu. -No ho vulguis arreglar... De fet m’agrada. Després la vaig posar cínicament al dia de com estaven les coses al món. –En resum, hi ha alguns governs que només ho fan una mica pitjor que els altres. Va riure i és clar, després del que havia arribat a dir, em va acusar de liberal sense remei. –Liberal no sé, segurament, però “sense remei” no en tinc cap dubte. Tard, molt tard, jo amb la meva copa de cognac encara a taula. Ella, descalça i còmode, al sofà. Em vaig aixecar per posar música i treure llum (per a la sostenibilitat del món mundial). Al cap d’una estona,

una cançó cubana que duu el seu nom per títol, tocada al piano pel Bebo Valdés, va fer que ella tingués ganes de ballar, igual que ho havíem fet a l’estiu passat en un casalot de La Havana, a la planta noble de l’edifici, amb totes les portes de les balconades, que anaven del terra fins al sostre, obertes i encarades al malecón, en aquell moment, breu als tròpics, quan la llum grisa de la matinada gira al vermell, en minuts, al taronja i ja és de dia. Era la mateixa hora. La conversa cada cop més inconnexa. Sense deixar de ballar li vaig preguntar si havia llegit El cel és blau, la terra blanca, d’un japonés. Un tal Kawakami. -...Hauria? –Potser millor que no. És pot interpretar de moltes maneres. Per sort em va tornar a venir al cap en Murakami i una definició diferent de cavaller, de la de Pascal, que feia en el seu deliciós, trist i sexual llibre Tòquio Blues: “Un cavaller és algú que no fa el que vol fer, sinó el que ha de fer”. De manera que, encara plegats, més peripatètics que ballant, li vaig dir que tenia la seva habitació de convidats preparada al primer pis.

VIE DE CHÂTEAU

NÚM. 2 - ABRIL 2010

–No caldrà J. No hi havia música, no ballàvem. El món, tot, era aturat. –Vull dir que ja és de dia. Tonto! I que l’hem d’aprofitar. Es moria de ganes de fer surf. Feia un dissabte perfecte per fer surf. Vam anar a l’illa de Re, a una hora i mitja en cotxe des de Rouffillac i després de travessar el pont que uneix l’illa al continent, ja hi erem. Re té uns gats que miren el món per la finestra i unes platges fantàstiques. Ella es va passar hores surfejant acompanyada de la meva gossa nedadora. Jo vaig fer un parell de cops el ridícul i ho vaig deixar. Vam dinar uns entrepans de roast-beef i ens vam adormir a la sorra, protegits del vent per les dunes i a la calor del migdia. Cap a les cinc la platja era puríssimament buida, trasparent. Jo seia amb un llibre a les mans, ella fumava callada. Es va posar el meu jersei, un d’aquells jerseis de surfista amb roba de tovallola a la part de dins i que impedeixen que traspassi el vent. Mirava a l’horitzó, atlàntic enllà, la vista fixa en el futur. Jo, sense ganes de llegir, en silenci recordava, la recordava insegura i fràgil. I, ara, veia una dona a l’inici de la millor època de la seva vida. Vaig alçar un grapat de sorra del terra que es va anar escapant pels meus dits. La tarda era perfectap

Monsieur J.

NÚM. 2 - ABRIL 2010

Títol: Iter in mortem

Autor: David Aranda

Pels jueus, aquestes vies eren l’arribada a la Mort, a Buchenwald, i les pedres, l’eternitat, sempre contrastant amb l’efimeritat de les vides que deambulen pel bosc de Goethe.

CLAVUM CLAVO EXPELERE (un clau treu un altre clau)

argarida. M’estima?, no m’estima?, m’estima?, no m’estima?...

riors. Llavors vaig optar per quedar-me sola.

En aquell moment, van arribar els meus i van coQui no s’ho ha preguntat algun cop amb flor o sense? mençar a dir-me: “És que s’està millor sola...”, “És que A tothom li ha passat que tenir novio és una pèrdua ha pensat que l’estimava i de temps, no serveix per a després s’ha emportat una He arribat a la conclusió que res...”, bla, bla, bla. Però ni decepció, o millor dit, s’ha estar amb novio és una pèremportat una decepció aquests problemes són culpa de dua de temps, ni estar sol sense haver-hi pensat és una festa! La pitjor cosa gaire. És greu haver d’estar, dues persones: de Richard Gere és que tot això ho diuen o setmanes, plorant i plorant les mares (que estan casaper una persona que no amb el seu ram de flors sota la des), o les àvies (que més t’estima, que segurament anys casades porten), o les mai t’estimarà, i tu encara pluja i la Sandra Bullock amb els teves amigues (que tenen segueixes pensant, en xicot, és clar). Té gràcia, si contra del que et diu un seus novios perfectes. més no. professor filòsof amb ulleres, que el romanticisme té sentit i que ha d’existir la teva Jo, al contrari que tots, ara podria dir-te que és mimitja taronja. llor estar al llit plorant, pensant en aquella persona, deixant de banda els teus amics, empipar-te amb la He arribat a la conclusió que aquests problemes són teva mare quan et crida per menjar, recordar aqueculpa de dues persones: de Richard Gere amb el seu lla persona amb odi, voler-te venjar de tot el sexe ram de flors sota la pluja i masculí, utilitzar els homes de la Sandra Bullock amb Jo vaig pensar un cop a trobar per all que creus que t’han els seus novios perfectes. utilitzat a tu, no parlar mai També he arribat a la con- utilitat a la frase: Clavum clavo més amb ell, i buscar-te clusió, tenint en compte la un home que faci veure meva infància amb Disney, expelere. Però vaig pensar, Apa! davant la societat que ets que no existeixen els prínfeliç. ceps blaus i que després de Quina bestiesa he dit! Si això no les perdius tots s’ofeguen. Però, sense ànim de ferJa sé que és una visió pes- ho fa ningú! te més mal, he de dir-te simista, però la realitat és que això no serveix de res. que millor pensar-ho així, perquè d’aquesta manera No t’has de passar el dia plorant i molt menys has quan l’amor t’arriba agrada molt més i no esperes res d’arribar a pensar que necessites un novio que et curi de l’altra persona, t’esperes com a molt, ofegar-te les penes! Tu sola pots, únicament necessites temps. amb les perdius. Perquè, com deia un amic meu del poble, “siempre hay un roto para un descosio”. Jo vaig pensar un cop a trobar utilitat a la frase: Clavum clavo expelere. Però vaig pensar: “Apa! Quina Tot això vaig haver de dir a la meva cosina Margarida, bestiesa he dit! Si això no ho fa ningú”. En resum, vaig mentre plorava per la seva primera decepció amopenedir-me a l’instant, no volia utilitzar ningú sentirosa. Potser penso de veritat tot això, o potser no?p mentalment per a “curar” els meus problemes ante-

EL TAMANY ¿SÍ? IMPORTA

NÚM. 2 - ABRIL 2010

Femme Fatale

AIXÒ ET PENSES?

NÚM. 2 - ABRIL 2010

L’ENEMIC INDISCUTIBLE: ELS GREIXOS

No pot ser. Des de l’última vegada que em vaig dipositar a sobre d’una bàscula he guanyat cinc quilos. Ja deia jo que aquells pantalons que tant m’agradaven em començaven a apretar. Ara que recordo, he sentit a parlar sempre de les famoses dietes en les quals en una setmana o quinze dies ja tornes a estar en el teu pes ideal. En provaré alguna.

per la televisió n’estan molt contentes. Això va ser un altre fracàs. De la gana que vaig passar penso que el meu cos va passar a oxidar proteïnes més d’una vegada.

Finalment vaig adonar-me que tampoc m’estaven tan malament aquells cinc quilets de res, i, a més, troDesprés d’unes setmanes d’autoinvestigacions amb bo que va ser una demència exposar el meu cos a el meu propi cos, he arribat tal bogeria alimentaria, fins a la conclusió que els cosi tot crec que hagués essos Danone només es tro- Després d’unes setmanes d’autotat millor alimentar-me de ben a la televisió i que les Mac Pollos. dietes miraculoses deuen investigacions amb el meu propi ser útils en un altre univers Cal recordar que una dieparal•lel. cos, he arribat a la conclusió ta equilibrada ha de ser això mateix, equilibrada. Vaig començar a solcar els que els cossos Danone només Suficient per a cada perlímits d’Internet fins a trobar sona tenint en compte la un parell de dietes interes- es troben a la televisió i que les seva edat, sexe i consistènsants que prometien en un cia; i que comprengui tots termini molt curt de temps dietes miraculoses deuen ser útils els tipus de nutrients nerebaixar els greixos del meu cessaris per a l’organisme. cos. en un altre univers paral•lel. De totes maneres, totes les dietes recomanades per La primera consistia a alimentar-me d’un suc insípid especialistes i que analitzen el teu cas són bones, no de taronja i d’unes galetes minúscules per esmorzar. ho oblidem. Tot seguit per dinar i per sopar només havia de menjar sopes (sí, aigua amb pasta). El primer dia tot va anar També caldria recordar que els greixos als que tenim molt bé, suposo que per la il•lusió que fan les coses tanta por són necessaris pel nostre organisme. La nosnoves. Al cap de dos dies, quan el mal humor va cotra dieta hauria d’aportar entre un 30% i un 35% de mençar a caracteritzar el meu comportament, vaig lípids diaris. Tot i que sembli mentida els greixos serdecidir que aquesta dieta no s’hauria d’haver creuat veixen per a molt més que per formar els famosos mai en la meva vida. mixelins, també tenen funcions estructurals, reguladores o hormonals, entre d’altres. Després de la mala experiència causada per la dieta de la sopa vaig decidir seguir regulant la meva aliAixò sí, per no arribar a l’extrem d’haver de castigar-te mentació, però d’una manera més amena. passant gana, estaria bé no abusar d’aquells capritxos tan deliciosos per el nostre pal•ladar. La nova opció consistia a menjar només amanides i beure molta aigua (seguir el plan Fontvella, que dit Dit això, aniré a la nevera a veure si encara queda així sona molt cool). Només, i només quan el cuc del una mica de xocolata...p meu estómac començava a mutar i a agafar poders sobrehumans, ingeria una d’aquelles barretes energètiques, de les quals unes noies vestides de vermell Míriam Merenciano

NÚM. 2 - ABRIL 2010

Títol: Imago animi vultus est

Autor: David Aranda

RODAMONS

NÚM. 2 - ABRIL 2010

COSES QUE PASSEN A BANGLADESH. UN VIATGE PEL DELTA DEL BRAHMAPUTRA.

n temps d’instantànies i souvenirs, un viatge antropològic no és fàcil de trobar. Antropològic perquè és la gent dels llocs la que ens fa entendre el seu univers i, en conseqüència, el seu paisatge i el seu país. L’excusa per marxar va ser el que per molta gent és un argument, fins i tot una finalitat: fer el doctorat. Un doctorat que a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona també permet un viatge.

granota o un ocell i llagostins, galeres, crancs. El primer pagès amb qui parlo m’explica que normalment amb les tres collites d’arròs de cada any, l’horta de casa i la pesca, es pot viure. Si sobra arròs el vens al poble i pots comprar algun vestit bonic o les medicines que necessites, però el juliol passat hi va haver un cicló bestial que ho va arrasar tot: va trencar els dics de sorra i l’aigua del mar va “matar” els mangos, l’arròs, les verdures... El punt de partida, la També em diu que tesi, era com l’artista la gent es va haver recrea el món que d’enfilar als arbres veu influït per la seva més grans i s’hi va història personal: per passar més de 24 hoexemple el lloc on un res sense ni aigua per va passar la infància, beure. A l’agost els el territori de veritat van envair els mosdels homes –diuen- i quits i ara que s’han aquest era el “Delacabat els mosquits, ta”, el delta de l’Ebre. els camps estan saAixí que calia buscar lats i l’horta no tira, ni un altre delta. Mirar, tampoc l’arròs. Noescoltar i remuntar més ens queda el el riu buscant un unipeix per menjar, la corn mític. resta l’hem de comprar –diu-. Em vaig És d’aquesta manera trobant gent i molts que l’últim dia d’estiu m’assenyalen els arde l’any 2009, em bres allà on van grimpreparo per assetjar par durant el cicló, la realitat del delta però de seguida et del Brahmaputra; un parlen de tot el que lloc d’aigües quietes saben aprofitar de i llum suau, que fan la terra i el coneixetranquil el caràcter ment del seu medi de la gent. La vista m’impressiona. Un sempre descansa home, que abans en aquest horitzons era pescador de barinfinits, horitzontals, queta i recollidor de on la màxima velomel salvatge en el CAP A CLASSE PEL DELTA citat la posa el rem, manglar amb el seu Reproducció d’una aquarel·la original de Marc Raventós. els peus o els pedals germà, m’explica d’una bicicleta. I així que fa cinc anys ho comencen les anotacions del meu quadern de viatva deixar quan un tigre va atacar-los i va devorar el ge. Marxar, marxar... Surto a les cinc del matí cap a germà (tot i les caretes que portaven a la nuca perBangladesh des de la veïna Calcuta. Tot és del verd què el tigre –que sempre ataca les preses per la part elèctric de l’arròs, de les palmeres. Cases de palla i de darrere del coll- no sabés quina direcció duien, la de contrast els colors dels saris: maragdes, taronges o protecció d’aquest déu Jano popular no va ser prou). fúcsies, o blau cels o roses que ressalten amb el verd Ara és camperol i em parla dels seus fills i la vida que tropical i fa preciós. fan lluny del delta. Els deltes sempre són generosos de llums i menjar. Són com paradisos. Quan no trobes un peix, trobes una

Passo la tarda visitant els boscos inundats que són els manglars, tothom vol que vegi el tigre però jo

RODAMONS

NÚM. 2 - ABRIL 2010

m’encanto mirant els camps d’arròs i parlant amb la gent. A la nit em van organitzar un concert en un poble sobre una minúscula illeta: cinc músics amb petits ukeleles de quatre cordes i un quants tambors. A mig concert, una granota gegant va passar per sota la meva cadira i saltant, saltant, es va perdre entre els músics. Després la seguiren un munt de granotes més petites. A l’acabar-se vaig anar a la riba del riu, tot fosc, només els estels i unes llumetes menudes dels pescadors tentinejant sobre els arrossars... La meva intenció és anar cap a Jessore, després baixar més cap al mar i, a poc a poc, remuntar el Brahmaputra fins a tornar a passar la frontera de l’Índia i pujar fins al límit amb el Tibet, on ja no em deixaran seguir. Tot plegat és un recorregut molt definit però la veritat és que, ara per ara, estic perdut -no sé ben bé on- d’aquest immens delta...

GENT PASSEJANT I ARBRE PER ENFILAR-S’HI Reproducció d’un dibuix original de Marc Raventós.

Arròs i palmeres des de fa dies. Si trec la càmara la gent em confon amb un japonès, o un xinès o de malaisià. Jo, ros, blanc, ulls blaus i de metre vuitanta i molts, quedo tan confós com ells. És quan aprofiten per demanar-me que els fotografiï, cosa que els fa molt feliços i m’expliquen que així ells també viatjaran fins al meu país. Avanço pel delta a tracció humana: barquetes o tricicles. Només de tant en tant algun bus tronat o camions pintats de molts colors. Em perdo per aquestes ciutats-pobles al mig d’innombrables canals i passo moltes estones mirant bassals d’aigua on la gent s’ensabona al costat dels saris estesos. He passat per Jessore, Khulna, Bagerhat, Kuakata, he anat fins a les infinites platges de sorra per veure l’Índic. Després a Barisal i ara arribo a la capital, Dhaka, on miro de posar una mica d’ordre a les notes d’aquest dies... Recordo el port de pescadors de Bagerhat, on els homes carregaven enormes blocs de gel per a repartirlos a les barques que sortien a pescar. O la nit que al mig del no res l’autobús en el qual anava va fer figa. Tothom a baix, jo vaig anar a fer una volta i al tornar van sorprendre’s que reaparegués. Em van preguntar a on anava, vaig dir que –pel que semblava- aquell era el lloc on anava. Van riure i al cap d’una estona, quan va passar un altre bus, el van parar i em van fer seure al costat del xofer i em van desitjar bon viatge allà on fos que anés. I després Kuakata, una platja típica dels deltes: llarga i preciosa, on tot és horitzó, amb

l’aigua tèrbola en què no et veus ni els peus. Allò em va transportar a casa dels pares; realment em sento com a casa i com quan era petit: analfabet de tres anys (incapaç de llegir ni un sol rètol). I com sempre, em quedo l’últim al baixar dels autobusos. Pregunto als conductors per un hotel i vaig cap a on m’han assenyalat, ja que no he entès absolutament res més del que m’han dit... L’arribada a Dhaka va ser espectacular, era de matinada, jo anava a bord d’un ferri enorme al qual de cop van envoltar un eixam de barquetes. Al port hi havia una gentada i jo era com un personatge de les novel•les d’en Conrad. Me’n vaig anar a dormir al primer hotel que vaig trobar, del qual em van despertar i expulsar, ja que no tenien permís per allotjar estrangers. Faig moltes fotografies amb la meva fantàstica G10, dibuixo poc (apunto algunes idees, alguns gargots) i també gravo sons. Em preocupa una mica si de tot plegat en sortirà quelcom aprofitable. Espero que els detalls acabin fent totes les pedres de l’arc, com explica Italo Calvino a Les ciutats invisibles. I així vaig fent, pensant que cada dia sóc on haig de ser, segueixo el riu i veig com es mou la gent. D’aquesta manera, delta amunt, és com vaig conèixer una mestra d’escola rural prop d’un poble perdut, Munshiganj, en algun dels braços del riu. Per anar a fer classes havia d’agafar una barca i anar d’illa en illa (Fultola, Charmusura...). Quan hi vam arribar, els seus alumnes ens van rebre cantant i desafinant tant

RODAMONS

NÚM. 2 - ABRIL 2010

com és possible. Però una cosa porta a l’altra i riu enllà, en un poblat que em va recordar al de l’Astèrix i l’Obèlix -substituint els senglars per llagostins-, em van convidar a un casament. Per començar em van fer anar a dormir a casa del germà del nuvi. La casa, de planxes metàl•liques, tenia un jardí amb foc a terra, un cobert amb vaques i una bassa verda amb peixos que era fantàstica per banyar-se i rentar-se a primera hora del matí. Com que al vespre feia fred (ja érem a finals de novembre), a la nit vam fer foc amb branques recobertes de fem de vaca barrejat amb pellofa d’arròs. Quan intentava dormir sota la mosquitera, pel pati va passar una gallina a la qual seguien tot de petits ànecs i amb aquesta imatge em vaig posar a somiar.

és hora que els amics del nuvi, una cinquantena, actuem: agafem a la seva dona, tots a la barca i cap a l’autobús, mentre la noia no deixa de gemegar, plorar i desmaiar-se camí de la seva nova vida.

Després d’un casament amb tantes llàgrimes, al cap d’uns dies, el meu amic, en Xondon (el germà del nuvi) em va portar a una mena de funeral per a recordar uns avis morts feia un parell d’anys. Aleshores la família no tenia diners per a pagar la cerimònia i per això ara, que sí podien, convidaven la gent: un gran àpat i en acabar, teatre. Un cop tips vam anar cap a un local quadrat. Primer va parlar el nét, per a donar pas a la música i danses amb tot d’espelmes i encens, després, a l’escenari, va aparèixer un rapsode una mica pesadet. El nét L’endemà al vespre tots i mestre de cerimònies els joves del poble i el el va fer plegar i, per sornuvi –que portava la cara presa, em van fer sortir a pintada, una corona, un ELS CARREGADROS DE XARXES AL PORT DE BAGERHAT escena: “Que parli! Que vestit de seda daurada Reproducció d’una aquarel·la original de Marc Raventós. parli!”, cridava la gent. i una tovallola de bany Em diuen que ho faci en com a capa-, vam agaanglès i el meu amic trafar el més tronat dels autobusos de tot Bangladesh. duirà. Penso que amb el meu “anglés-internacional” Passades dues hores i ja de nit tancada, vam canviar no entendran res, així que ho faré en català i que ells la carraca per una barca de fusta per a arribar fins a expliquin el que vulguin. Em fico darrere d’en Xondon casa de la xicota, on les amigues d’aquesta barraven i faig anar amunt i avall els braços quan ell parla, amb el pas a la nostra comitiva matrimonial. Calia pagar les mans li faig orelles de burro i tothom riu. Ell para i perquè el casori fos possible. El teatre del regateig era s’aparta. Jo m’estic quiet. Quan torna a tapar-me de llarg, així que ens convidaren a menjar, però a mi -per la vista del públic, reiniciem el discurs i torno a bellusort- em deixaren veure la núvia: una habitació plena gar els braços. Els convidats riuen a gust i, en acabar, de noies que la pintaven i pentinaven. Ella sense pael nét m’agraeix que hagi honrat la memòria dels seus rar de plorar exageradament. Després l’arrossegaren avis. Així és aquest país; plors per casar-se i somriures a fora fins al costat del xicot. Un cop plegats –asseguts per a fer front a la mort... sobre el dibuix d’una enorme flor geomètrica sota un tendal daurat-, els van posar uns braçalets blancs i Sortir de Bangladesh no va resultar fàcil. El visat que els digueren unes paraules i ja està. Es desencadena m’havien fet exigia sortir per un poble concret de la un espectacle de gent corrents, tothom pintat de frontera nord amb l’Índia, problema? El poble no exisgroc amb termàric i l’ambient s’omple amb pols de teix, o no s’escriu d’aquella manera i ningú sabia quin colors i fum d’essències. La gent endrapa per les calloc podia ser. Vaig triar el pas fronterer de grafia més banes, els racons, i la nit dóna pas al matí. A la tarda similar i, per a ser sincers, sortir del país no va ser difí-

cil, però entrar a l’Índia impossible: un súperoficial de fronteres hindú, perfectament uniformat i en estat de revista, que no feia més de metre seixanta d’alçada em va impedir el pas amb la seva fusta reglamentària (fèiem ben bé la sensació de les discussions entre el Higgins –ell- i el Magnum –jo- de la sèrie de televisió dels anys 70), al seu darrere una dotzena de soldats joves no paraven de riure. Vaig tornar a Bangladesh, vint metres més enrere, d’on no havia sortit mai i em van saludar com si fos un nou turista. No hi va haver més remei que tornar a Dahka per a aconseguir un altre visat de sortida amb més encert geogràfic.

petit caminava per sobre d’un dels probòscids quan aquest rodolava per l’aigua. El petit aprenia a rascar la pell de l’animal que es deixava fer. Una mica més enllà dues cries d’elefant jugaven amb les trompes a tirar-se aigua i a fet i amagar pel riu. A la meva dreta, encara no a vint-i-cinc metres, un enorme rinoceront menjava herba tranquil•lament; el Tibet era inaccessible però l’unicorn era meu. p

RODAMONS

NÚM. 2 - ABRIL 2010

Marc Raventós Yáiza Núñez i Jaume Costa

Vaig marxar de Bangladesh la nit d’any nou mirant com els pollastres d’aquest país s’enfilen pels arbres i els vols de centenars de cuques de llum donen l’aire exacte del lloc; dolç i màgic, com la seva gent. Brahmaputra enllà, però ja a l’estat indi d’Assam, vaig fins al Parc Nacional de Kaziranga. Quan encara penso en com em feia somiar de petit el gravat d’un rinoceront cuirassat que va fer Durer, ja m’havien ficat sobre un elefant com la cosa més normal (com qui agafa el metro cada dia). M’expliquen que no queden voltors per culpa del diclofenac -el que coneixem aquí com a Voltaren-, que donen a les vaques i que els ronyons dels ocellots no assimilen a l’endrapar la carronya sagrada. Tot tan normal com jo dalt d’un elefant perseguint la visió d’un unicorn cepat, gris i terrenal. Clar que amb una sola banya com a insígnia. Vam creuar un riu on es banyaven uns col•legues del meu “taxi-zoològic”, als quals no va fer ni cas, per després endinsar-nos en una plana immensa de pocs arbres, però amb herbes de més de tres metres d’alt i allà, lluny, lluny, lluny, una petita mosca unicòrnica em va permetre exclamar, Eureka! La fotografia podria titular-se: “El famós rinoceront d’en Marc Raventós com a petita taca de mosca en una cantonada d’una pantalla de G10” . L’endemà amb bicicleta i la feina feta, vaig apropar-me al lloc on es banyaven els elefants. Era emocionant, el soroll que fan a l’aigua quan es belluguen és preciós. Primer els cuidadors els freguen per un costat, després els fan girar per rascar-los per l’altre. Mentrestant, un nen

ELS CARREGADROS DE GEL AL PORT DE BAGERHAT Reproducció d’una aquarel·la original de Marc Raventós.

LLIBRES

NÚM. 2 - ABRIL 2010

Woody Allen

Paul Auster

Pura anarquia (Columna)

Invention of solitude (Faber & Faber)

Mere anarchy (Arrow) Pura anarquía (Tusquets) I had recently come to believe in a Suprem Being, after thumbing throw Victoria’s Secret catalogue. (Havia començat a creure en un ésser suprem, després de fullejar un catàleg de Victoria’s Secret)

Pura anarquia és un recopilatori de relats, que deleita la nostra imaginació amb el més pur estil absurd del magnífic Woody Allen. Personatges com Wagner, Nietzsche, Aristòtil o Schopenhauer es barregen amb un món d’autèntic surrealisme. HisRecopilatori tòries interessants, imaginatives i pinde relats, que toresques narrades amb un estil pobre deleita la nostra que ens regala alguns moments imaginació amb el efímers que, entre riallades, fan planmés pur estil absurd tejar-te qüestions com la bellesa de del magnífic Woody l’absurditat. El llibre està compost Allen. per 18 relats que, llevat d’algunes ocasions que fan que valgui la pena, l’autor et fa pensar que és el propi recopilatori el que fa plantejarte l’absurditat, l’absurditat d’haver començat a llegir el llibre. Ho sento molt Woody, però dedica’t a navegar entre les pel•lícules i el jazz, encara que de totes maneres gràcies per deleitar-nos amb frases i situacions tan bones. p

David Aranda

La invención de la soledad (Anagrama)

a uns dies, el cap de redacció em va recordar que quan fas ballar les paraules i les lletres al so de la teva ànima acostumes a deixar al descobert no només els teus pensaments, sinó que també la teva forma de ser, fins i tot obres racons del teu ésser que potser ni tu mateix coneixes. En aquest sentit, Auster, al 1979, deixant de banda la poesia i amb el seu brillant ús de la paraula, deixa al descobert els seus pensaments més amagats en aquesta novel•la que detona a partir de la mort, de la mort del seu pare. Ens trobem, per tant, davant de la mort com a detonant i Auster deixa al la soledat com a fil argumental. I és descobert els seus aquesta soledat la que divideix pensaments més el llibre en dues parts “Retrat d’un home invisible” i amagats en aquesta “El llibre de la menovel•la que es mòria”.

detona a partir de la La primera és una investigació sobre mort, de la mort del la història familiar, que no és més seu pare. que una recerca aferrissada sobre el sentit de la existència dels lligams familiars i marcada per la frustració d’unes relacions paternals complicades. I a la segona part, l’anarquia en estat pur, textos desorganitzats, salts de ciutat en ciutat, d’habitació en habitació, però tot amb la finalitat de qüestionar-se el seu paper de pare. Però sempre soledat com a fil, escriptura com a mode de supervivència i habitacions com a metàfora, com a recipients de la soledat mateixa. Un tema interessant, potser necessari en el plantejament de l’escriptura com a bot salvavides en una vida turmentada, però com a contrapartida el ritme lent de la novel•la i els salts bruscos i incoherents en la segona part fan de la lectura una activitat si més no complicada. p

David Aranda

NÚM. 2 - ABRIL 2010

Títol: Homo homini lupus

Autor: David Aranda

MÚSICA

NÚM. 2 - ABRIL 2010

MANEL Els millors (2008)

europeus

per a omplir mesos abans les sales de les properes actuacions.

Què ens ve al cap quan parlem de Rock Català?

És un disc de música senzilla, però alhora molt alegre. Que crida l’atenció, sobretot, pel so característic, entre d’altres, de l’ukelele, extrany en un grup que es podria mig definir per música Pop. Dic mig definir, perquè no és el Pop convencional al que estem acostumats, ja sigui pel seu toc de música folk o per la diversitat d’instruments que utilitzen, poc comuns en aquest estil.

professors

A la majoria se’ns passaran un munt de grups amb quasivé vint anys de carrera (o més). Però a part dels primers grups, també els més coneguts, n’hi ha hagut d’altres (que potser s’han anat extingint, oblidant o simplement sense gaire reconeixement). Ara però, ha tornat a haver-hi un “boom” de música en català, que no per això se’ls hi dirà que pertanyin al “Rock Català”. On entre els moltíssims grups que hi ha, hi podem trobar els Manel. Tenen un únic disc que van poder gravar gràcies al premi del concurs Sona9 del 2007. Possiblement per aquest fet –no tenir més d’un disc-, aquells qui potser no els coneixeu, podeu pensar que no són gran cosa, quasivé insignificants. Però a vegades t’adones que amb poques cançons enregistrades ja hi ha suficient

DUMMY Portishead (1994)

ls anys 90, dintre de la música, seran sempre recordats pel grunge, però aquest no va ser l’únic gran gènere que va sorgir en aquesta dècada. Bé, es cert que la actitud obscura, melancòlica i mancada d’optimisme va ser la constant que va marcar la pauta d’aquests nous gèneres, però va tenir diferents tractaments. I es que els 90 van ser la ressaca dels 80. En aquesta tot era una gran festa i l’ambient d’optimisme i d’esperança, tant a nivell social com cultural, era molt prometedora gràcies a una democràcia recentment estrenada, però en els 90 ens vam cansar al veure que tot eren miratges. En aquest nou romanticisme, el Grunge va fer el primer pas en mostrar la seva cruesa i decepció, expressat de la forma més dura i sense subtileses. Sentiment pur,sense filtrar. Tanmateix en 1994, en Bristol surt a escena un nou grup, Portishead, amb el seu primer disc “Dummy”. I aquest grup, juntament amb un altre conjunt anomenat Massive Attack i el seu disc “Blue lines” van generar el Trip-hop.

Bases de hip-hop, -que recordem que és un estil nascut als 80(i a finals dels 70 si filem prim) i no tan actual com alguns grups ens volen fer creure-i bases electròniques barrejades amb bateries reals que buscaven una sonoritat molt “jazzera”, sobretot en els plats. Tempos que no superaven els 90 b.p.m. ( beats per minut). Harmonies provinents de la música lounge, un tipus de jazz no -virtuós (sense interminables solos de saxo i similars), utilitzat en la música ambient i popularitzat per les pel•lícules de James Bond i els anuncis de Martini. Y veus que sortien directament del més

Les seves lletres no són pas quatre frases mal posades, la majoria estan bastant elaborades. Potser, fins i tot, amb un toc d’humor i ironia. Algunes d’elles ens poden fer reflexionar sobre el què ens envolta, altres ens faran destapar alguns sentiments o records que a vegades estan massa ben amagats. Encara que, en un directe seu, segurament, no és del que més pendents estareu. I molt possiblement que no en sigui l’ultim. p

N.M.L. pur soul. Aquesta barreja homogènia creava un estil elegant i sofisticat amb capacitat de portar aquesta decepció i descontent a un nivell superior. Un nivell, musicalment, més madur. El conjunt va ser format per Geoff Barrow (teclats) y Beth Gibbons (veu) en 1991,però no seria fins 1994 que van publicar aquest àlbum amb la discogràfica GO BEAT i en la que va col•laborar el guitarrista Adrian Utley. El nou disc, gairebé sense promoció, va ser un èxit a Estats Units i Europa. Els singles “Sour Times” i “Glory Box” van arribar als primers números a les llistes, convertint-se en un himne per a tota una generació. El seu següent àlbum va ser “Portishead”, al 1997. LE segueixen col•laboracions diverses, com la que van fer amb Tom Jones en el disc “Reload”. L’últim disc va ser “Third”, i vam tenir que esperar a 2008 per poder-lo escoltar. “Dummy” és un disc hipnòtic i misteriós, obscur, subtil. Aquesta es una conseqüència d’utilitzar l’electrònica no com una eina per obtenir passos de ball simples i sense carrega sentimental, sinó com a expressió artística en sí. Per molt que vulgui escollir entre els onze temes que componen l’àlbum se’m fa impossible descartar cap ja que tots tenen components que s’han convertit en peces bàsiques per al Trip-hop i estils posteriors que van derivar d’aquest. Un disc imprescindible en la col•lecció de qualsevol melòman, tant pel significat que va tenir al seu temps com per la qualitat i el gust de les cançons que el formen. p

Xavier Martín.

THE JIMI HENDRIX EXPERIENCE Are you experienced? (1967)

í, Jimi Hendrix. No, no és un nom desconegut. Aquesta critica no serà de cap disc de música exòtic i exclusiu trobat per fortuna meva en cap mercat ambulant o dintre d’un calaix oblidat de l’habitació. Diguem que el nom ens sona. Qui no sap qui és Jimi Hendrix? “Sí, Jimi Hendrix, el del solo de guitarra amb les dents!” Ja, ja veig que tothom sap qui es Jimi Hendrix. Qui coneix Jimi Hendrix?”Eh... una cançó? Mmm.. ara mateix no sabria dir-te...” Bé, ara veiem qui coneix Jimi Hendrix realment. Ara és quan els adjectius exòtic i exclusiu recobren la seva força i sentit. Per aquells qui el coneixien, que no continuïn amb les meves línies, ja que res els vindrà de nou. Per a tots els altres, els demano que m’acompanyin entre la espessa boira violeta i àcida, quasi al•lucinògena, que brota dels amplificadors endollats a la guitarra més famosa de tots els temps. I no només la guitarra. Recordo que el mèrit del disc Are you experienced? l’hem d’atribuir a tres grans artistes del panorama musical dels 60: Jimi Hendrix (Veu i guitarra), MItch Mitchell (bateria) i Noel Redding (baix). No cometem l’error de menysprear els dos últims, ja que les seves aportacions al disc (i a la música moderna en general) són notables. Destacarem també la presencia de Chas Chandler, productor anglès que va fer enlairar el grup a l’estratosfera del rock psicodèlic. Ara que ja hem llegit la caràtula, podem obrir el disc. No, millor: Podem obrir-nos al disc. Hem de fer-ho.

Tancar els ulls i apropar-se al gran escenari, al bell mig d’un descampat gegant. Sol de migdia. Començar a sentir la música. Primerament com una fressa llunyana; ensordidora en arribar a les primeres files. I estant allà, tornar a tancar els ulls, i deixar-te portar per la distorsió de la guitarra, anàloga a la llum passant a través d’un caleidoscopi, deformant la realitat per a aconseguir aquest efecte psicòtic. I escoltar els indesxifrables ritmes plens de color amb els quals Mitch Mitchell acompanya la melodia amb una barreja homogènia de jazz, blues i rock dur, que serà anomenada després com fussion (i que donarà peu a molts dels nous estils rítmics que sorgiran en el futur). I així, entre cançó i cançó, entre estrofes de llibertat i plenes de referències a les drogues, anar descobrint, compàs per compàs, la immensa col•lecció de solos impossibles, que desafien el sentit comú de qualsevol guitarrista, i que acaben per convertir-se en xiscles, en crits esgarrifosos i inidentificables que es fan servir dels efectes del feedback i el wah-wah com a cisells modeladors de l’essència del trio.

MÚSICA

NÚM. 2 - ABRIL 2010

Una essència plàstica, lila intens, verd corrosiu, fum tòxic que no deixa veure més enllà del que la oïda pot sentir, que crema la gola en el seu camí cap al cervell on anul•la totes les connexions nervioses innecessàries i et trasllada al món de la psicodèlia, d’on difícilment en podràs sortir. p

Sergi Barrantes

MI AND L’AU Good morning, jokers (2009)

Quan el francès Laurent Leclère (L’au) i la model Mira Romantshuk (Mi) es van conèixer a París, van decidir que el millor que podien fer era retirar-se ells dos sols i posar-se a fer música a la seva bola. De manera que es van mudar a Hèlsinki i es van dedicar a facturar un folk minimalista que arriba a la seva màxima expressió en aquest Good morning, jokers, el seu tercer treball. Un tracte de petites meravelles pintades amb una paleta d’instruments bàsica però efectiva: pianos, guitarres acústiques, cordes i algun carrilló ocasional. Instruments que donen el cos just a composicions que igual recorden a Nick Drake (Vampire) o a Leonard

Cohen (The bird) quan canta ell; o a Joanna Newsom (Dance on my skin) o a la P.J. Harvey més íntima (Ten kingdoms) quan ho fa ella. Si a això li sumes aquell cert regust campestre (via canterbury sound) que es nota en certs passatges, no és d’estranyar que L’au fos qui animés Devendra Banhart a grabar discs quan la va conèixer a París (Devendra després li va dedicar Gentle soul). Si bé la seva proposta recorda més a la de Iron and Wine: recursos mínims per a impactes emocionals màxims. I abans de tot, la bellesa. p

J. Ribell

CINEMA

NÚM. 2 - ABRIL 2010

“UP IN THE AIR”, UNA REFLEXIÓ D’ALTA VOLADA FITXA TÈCNICA: Any de producció: 2009 Títol original: Up in the Air Productora: DreamWorks Pictures (Paramount) Director: Jason Reitman Guió: Jason Reitman & Sheldon Turner . Basat en la novel.la original de Walter Kirn Repartiment : George Clooney, Jason Bateman, Vera Farmiga, Anna Kendrick.

nmig de films prescindibles, “Up in the air”, amb uns pletòrics George Clooney i Vera Farmiga (“Orphan”,“The Departed”), descolla per les seves sorpreses, la seva intel•ligència i uns diàlegs comparables a la genialitat de Lubitsch. El seu director-guionista-productor és un jove procedent de la publicitat, Jason Reitmen, que ja ha destacat en films trencadors com “Gracias por fumar” o “Juno”. “Up in the air” ens mostra la vida i els valors (o no valors) de Ryan Bingham (George Clooney) un executiu especialitzat a retallar plantilles, lliure de qualsevol compromís excepte el d’acumular kilòmetres de vol

Títol: Ubi multitudinis caput est?

en avió. Ryan coneix Alex, una executiva tallada pel mateix patró amb qui coordina agenda per a uns encontres aqui-te-pillo-aqui-te-mato per aeroports i hotels de tota la geografia nord-americana. Totes les connexions funcionen fins l’arribada a l’empresa de Ryan d’una joveníssima -i un xic ...o bastant repel•lent Natalie Keener (l’Anna Kendrick de The Twilight Saga: New Moon) que proposa la genial idea d’acomiadar el personal per webcam. A banda de l’impacte emocional addicional en el personal acomiadat, la nova mesura significaria que Ryan hauria de deixar de viure pels aires. Comença aleshores un seguit d’escenes impecables on un al·lèrgic al compromís com Clooney ha de convèncer un futur cunyat de passar per l’altar, on la libèrrima parella executiva és confrontada per la romàntica jove a qui acaben de trencar el cor (els millors diàlegs cinematogràfics en anys)... i on un tipus com Clooney es sent dir que és un “parèntesi” en la vida d’un altre. Un film al qual desitgem sort als Oscars, una Vera Farmiga que es fa buscar a google i un Clooney que expressa la vulnerabilitat com mai ho ha fet abans. p

Marta Balletbò-Coll

Autor: David Aranda

DESPEDIDAS

CARTES DES D’IWO JIMA

FITXA TÈCNICA Any de producció: 2008 Títol original: Okuribito Director: Yojiro Takita Repartiment: Masahiro Motoki, Rioko Hirosue, Tsutomu Yamazaki, Kimiko Yo, Kazuko Yoshiyuki, Takashi Sasano Nacionalitat: Japó

FTIXA TÈCNICA Any de producció: 2006 Títol original: Letters from Iwo Jima Direcció: Clint Eastwood Producció: Clint Eastwood, Paul Haggis, Robert Lorenz, Steven Spielberg Guió: Iris Yamashita, Paul Haggis Música: Clint Eastwood Fotografia: Tom Stern Repartiment: Ken Watanabe, Kazunari Ninomiya, Tsuyoshi Ihara, Ryo Kase, Shidou Nakamura

em de treure’ns el barret, estimats cinèfils, perquè avui parlem d’una autèntica peça de col•leccionista, molt japonesa en la seva atenció als detalls i en l’ús del suggeriment, tot respectant la intel•ligència i la capacitat d’interpretació de l’espectador i, al mateix temps, una obra absolutament universal, la qual va obtenir merescudament l’Oscar a la millor pel•lícula estrangera en 2009. Esteu avisats: és imprescindible tenir al costat una capsa de kleenex i estar disposats que la història ens parli directament al cor i a l’esperit, a riure i a plorar amb ganes i a no avergonyir-nos de ser sensibles, que ja n’hi ha prou de fer-nos els durs. Un jove músic es queda sense feina i ha de vendre’s el seu violoncel quan l’orquestra en què treballava es dissol. Per sortir-se’n, ell i la seva parella decideixen marxar de Tokio i anar-se’n a viure a la petita ciutat on el jove es va criar. Allà, el protagonista acudeix a una entrevista de treball en una empresa local, tot pensant que es tracta d’una agència de viatges. Però l’establiment resulta ser una funerària. Encara que no sap res de l’ofici, el jove accepta el lloc. A partir d’aquí, i amb unes quantes escenes memorables d’humor negre, s’inicia una transformació espiritual i emocional per als protagonistes i per a l’espectador, on se’ns parla de la mort i de la vida, de la necessitat d’acomiadar-nos amb dignitat i respecte dels qui estimem, de la importància dels rituals i dels símbols per als éssers humans. De manera sòbria i mesurada, se’ns van descobrint el passat, les motivacions i els secrets de cada personatge (i en aquesta història tan especial són essencials tant els principals com els secundaris). Ens convertim en testimonis privilegiats de l’evolució (i revolució) vital dels protagonistes. Excel•lent labor la del director Yojiro Takita, la del guionista, Kundo Koyama, la de tots i cadascun dels actors, amb Masahiro Motoki i Rioko Hirosue encapçalant el conjunt, sense oblidar la bellíssima banda sonora de Joe Hisaishi. Una pel•lícula per créixer per dins, on fins i tot les pedres ens diuen coses. p

CINEMA

NÚM. 2 - ABRIL 2010

vís als amants del cinema comercial: aquesta pel•lícula no us interessarà. No conté efectes especials ni fa ús d’artificis per enriquir-se amb grans taquilles. Aquesta pel•lícula, amb una atmosfera pessimista i cruel, narra la batalla d’Iwo Jima des d’una visió crua; de fet, des de l’única visió possible en què es pot analitzar una guerra: cruesa, soledat i por. El director ja havia treballat en aquesta idea a Banderas de nuestros padres, pel•lícula en la qual quatre soldats anònims estadounidencs es converteixen en herois nacionals por casualitat, però que van servir d’excusa perfecta per a la propaganda probelicista del moment. Cartes des d’Iwo Jima va un pas més enllà que la seva predecessora i, gràcies a la magistral utilització de la imatge en blanc i negre i des d’una narració subjectiva dels personatges japonesos, ens ofereix una visió sense artificis, destructiva, monstruosa en ocasions, i que tanca el cercle igualant a tots els participants en la guerra en la seva condició d’éssers humans atemorits davant la mort. Podem trobar, potser, el Clint Eastwood més autèntic amb un cine portat a la cruesa sense que això signifiqui caure en el sensacionalisme i que ens transmet un missatge antibel·licista que aconsegueix calar en la sensibilitat de l’espectador. El guió treballa amb profunditat els personatges i fuig de la figura clàssica de l’heroi: els soldats simplement són persones que es veuen obligades a lluitar en una batalla en la qual ni tan sols creuen, persones de les quals, al final, únicament se’n conservaran els seus records, les seves pors i els desigs esvaïts en la mort, però que romandran en la memòria gràcies a les cartes que van escriure a les seves famílies i amics.p

Melquiades

Rosebud

INTERXARXA

NÚM. 2 - ABRIL 2010

EL MON DEL VIDEOJOC

’altre dia vaig anar amb els amics a una coneguda diquen més hores, solen arribar a parlar amb paraules zona de marxa on vam entrar en un local per prendirectament tretes d’aquest món. Per això parlaven de dre alguna cosa. A l’entrar ens vam trobar un grup de “ Nan LvL 70 Armadura +7 Força +4 Defensa +3 ...”. nois que parlaven amb unes paraules molt estranyes i, a més a més, en presumien portant-les estampades Però, quan jugar es converteix en una addicció? en les seves corresponents camises “ Nan LvL 70 Armadura +7 Força +4 Defensa +3 ...” La veritat és que Quan jugar comença a ser una addicció apareix la ningú dels que havíem entrat al local enteníem res, ludopatia, que es defineix com un impuls irreprimible però ells semblaven orgullosos de poder parlar així. de jugar, tot i ser conscient de les seves conseqüències Al dia següent, després d’aixecar-me, em vaig poi del desig d’aturar-se. Es considera com un trastorn del sar a pensar d’on sortien aquelles paraules i em vaig control dels impulsos, i per això es considera com una adonar que estaven parlant d’un videojoc. Això va addicció. fer que em preguntés: Tanta addicció et pot A l’entrar ens vam trobar a un Això es pot aplicar a la persona provocar un joc com que es gasta tots el seus diners per sentir-te orgullós a la grup de nois que parlaven amb en jocs d’atzar en un casino o vida real del que hi has també pot ser en màquines esaconseguit? unes paraules molt estranyes curabutxaques; o a l’hora de jugar a jocs massius multijugaPel que jo sé, els juga- i, a més a més, en presumien dor (JMM o MMO en anglès), ja dors de videojocs es dique poden provocar una gran videix en: portant-les estampades en les addicció fins a arribar al cas extrem de provocar la mort. Com 1.Casual Gamers seves corresponents camises a exemple d’aquest últim cas, (jugador casual): veiem aquesta notícia: s’enquadren aquí “Nan LvL 70 Armadura +7 Força aquells jugadors no ha“Un altre més que s’uneix a la llisbituals o els que dispo- +4 Defensa +3 ...” ta negra de persones que moren sen de poc temps per jugant al World Of WarCraft, i jo jugar i demanen jocs em pregunto, què tindrà aquest més senzills, immediats i divertits. Els gèneres de joc joc? Sembla una veritable arma de matar. Bé, el cas és més associats a aquest grup són els de puzzle, cartes, que un noi suec de només 15 anys ha mort d’un atac paraules i arcades senzills. Solen estar més relacionats epilèptic per jugar 24 hores seguides a la nova expanamb el món del PC, però amb la irrupció de consoles sió, Wrath Of The Lich King. com Wii i DS cada vegada hi ha més diversificació. Segons els metges, la mort s’ha produït a causa d’un 2. Core Gamers (jugador habitual): constitueixen el període prolongat de concentració, mala alimentació gruix del món del videojoc. Són jugadors habituals i, sobretot, a la manca de descans, una cosa impresque es manegen bé en diversos tipus de jocs. Normalcindible per a qualsevol persona normal i corrent. No ment es dediquen més a les consoles que al PC. volem entrar més en el tema, però el que sí que tenim clar és una cosa, un pot ser un viciat als videojocs (per3. Hardcore Gamer o PRO’s (jugadors “professionals”): doneu l’expressió), però arribar fins al punt de tancarjugadors amb molts anys a l’esquena i amb gran hate a la teva habitació i sense parar almenys 10 minuts bilitat. Solen preferir gèneres competitius i absorbents per portar alguna cosa a l’estómac és de deficients com l’estratègia o els FPS. Comparteixen el seu temps mentals a falta d’una altra paraula millor.” p tant amb el PC com amb les consoles.

D.R.S. Aquests últims són a qui abans em referia. No ho fan tots, però el més addictes als videojocs, o que hi de-

NÚM. 2 - ABRIL 2010

Títol: Aetate fruere, mobili cursu fugit

Autor: David Aranda

TELEVISIÓ

NÚM. 2 - ABRIL 2010

NORMALITAT.TV (i dos)

Continuo amb la meva recerca de la normalitat. El procés de socialització no va quedar aturat amb les ratlles de color verd pintades a les parets de casa meva, ni amb la festa arreplegaveïnes de tan mal record per a mi. No sucumbiré tan fàcilment, em vaig dir per animar-me. Encara amb més força, vaig decidir fer sessions intensives de televisió des de l’hora de dinar fins que el meu pobre cos aguantés. Havia de saber-ho tot sobre el món real. Els primers dies van ser decebedors: en el millor dels casos, només aconseguia un petit bassal de baba sobre el meu jersei. No hi havia manera de mantenir els ulls oberts davant de la pantalla i, endinsat en el món oníric, la baba m’anava regalimant des de la boca fins que arribava a la vall que formava la meva panxa pansida amb el pit. La humitat, al final, aconseguia despertar-me i mostrar-me amb cruesa la meva incapacitat per mantenir la ment serena davant del televisor. Però, tot podia anar a pitjor. Una nit que Morfeu m’havia dominat com mai la voluntat, vaig sentir una veu femenina que m’escridassava de manera tossuda. -Truca, has de trucar ja. Per què no truques? Vinga, anima’t, que hi ha molt en joc –deia la veu insistentment amb crits que semblaven anunciar una alarma holocàustica. I el missatge era tan obstinat que em vaig despertar de cop, com si una descàrrega elèctrica d’alta tensió m’hagués fuetejat el cervell. Encara amb els vels dels somni envoltant-me, vaig començar a buscar desesperadament el telèfon. On redimonis s’havia ficat el telèfon? Si s’havia de trucar, jo trucaria. -Per què no truques? Potser aquesta és la teva última oportunitat –continuava dient la veu femenina que jo sentia com si tingués les seves cordes vocals ben enganxades al meu clatell. Però el telèfon no apareixia. Jo removia tot el que hi havia al meu voltant. Llibres, revistes, diaris, uns pantalons, la pell d’una taronja, tres coixins i dues llaunes de cervesa,... però res de res, el telèfon semblava haverse esvaït. -Vinga, si us plau, truqueu, que és ben fàcil. Deixareu que aquest cos meravellós es quedi sense la vostra trucada? –insistia una altra vegada la maleïda veu

com si la pau mundial depengués d’aquella trucada meva. Atacat pels nervis, arreplegat sobre mi mateix buscant desesperadament entre el munt d’objectes que m’envoltaven, no vaig poder suportar més la pressió. -Però, és que no trobo el telèfon –vaig cridar amb totes les meves forces i plorant com si supliqués clemència a la nazi que m’estava amenaçant amb l’ultimàtum. Sense entendre res, una catarata de llàgrimes va inundar les meves galtes acompanyades d’uns gemecs desesperats. -Perdoni’m senyoreta, ho sento de veritat, però és que no trobo el telèfon –continuava jo plorant desconsoladament. Al final, vaig haver d’apagar el televisor en un acte d’heroïcitat, apropant-me d’amagat i a poc a poc des de darrere d’una tauleta. Des de llavors i en previsió de possibles retrobades, sempre que decideixo augmentar la meva normalitat davant de la pantalla, també poso un despertador, no fos cas que em torni a trobar la nazi cridanera a altes hores de la nit. Això ja va passar fa unes setmanes, però fa dos dies vaig tenir una experiència que posa en dubte els meus progressos cap a la normalitat social. Divendres passat teníem reunió de veïns a l’edifici on visc. Hi vaig arribar puntualment, una mica excitat, això sí, però és que em va semblar un moment magnífic per posar en pràctica tota la informació televisiva arreplegada. La cosa no va començar bé. Els veïns cridaven massa perquè no es posaven d’acord sobre el canvi de bombetes del vestíbul. Em vaig adonar que el veí del segon C no parava de tocar-se el nas i el vaig notar una mica inquiet. La veritat és que, en aquell moment, vaig sentir una certa simpatia per ell, tot i que no vaig saber comunicar-se-la adequadament. -Em perdonaran, però no em trobo bé -va dir ell en algun moment i sense parar de tocar-se el nas-. Si no els sap greu, jo preferiria marxar a casa meva i ja em comunicaran la decisió. El tipus semblava simpàtic i jo buscava entre la meva col•lecció unes paraules amables que l’ajudessin una mica. -Que sí, que sí, que el jugador està fora de joc i les línies

canten –vaig dir de cop, repetint en veu alta el que havia sentit a uns periodistes per la televisió.

fer caure de genolls a terra, mentre totes les vísceres del meu cos semblaven apilonar-se al meu baix ventre. Però, tot i el dolor, encara podia parlar.

Però crec que ell no va entendre la meva ajuda. -Què insinua vostè? –em va preguntar una mica empipat l’home i desafiant-me amb la mirada mentre tornava a gratar-se el nas. -Res, que l’audiència mana i això només és un show –em va sortir de sobte. El resultat immediat va ser bo. Tots van callar i el veí amb el nas inquiet va quedar estabornit una bona estona amb les meves paraules. Però, al cap de poc, es van oblidar de mi i les discussions van continuar, centrades ara en la veïna del quart B i la cridòria nocturna que des de casa seva semblava molestar tots els que viuen en el tercer pis. Vaig haver d’intervenir una altra vegada, era la meva obligació.

Tot va ser molt

-Villarato, villarato –vaig dir fent un esforç i amb la veu trencada.

TELEVISIÓ

NÚM. 2 - ABRIL 2010

-Què ha dit l’imbècil aquest? –va preguntar el nas inquiet- Pallasso, pallasso? –llavors va ser quan la sabata italiana del nas inquiet va topar amb el meu nas i ràpid i no vaig vaig caure definitivament estirat al terra.

veure com el genoll de la senyora en qüestió arribava encertant a la primera i amb força en les meves parts nobles. El cop em va fer caure de genolls al terra, mentre totes les vísceres del meu cos semblaven apilonar-se en el meu baix ventre.

-Que sí, senyora, no en faci cas, que jo l’entenc, que, si jo fos vostè, diria clarament: “yo por mi hija maaaato” –i vaig deixar anar un somriure de complicitat. -Quina filla, jo no tinc cap filla –va puntualitzar la senyora. -Doncs, és igual. Miri, millor, vostè i el senyor del nas inquiet poden marxar per a fer edredoning, que és un esport molt saludable i que està molt de moda –vaig proposar, per a veure si d’una tacada podia salvar els dos, però la senyora va reaccionar de forma violenta. -N’estic fins el monyo d’aquestes insinuacions -va dir cridant la senyora visiblement irritada-. Jo puc fer amb la meva vida i a casa meva el que vulgui i amb qui vulgui. Si em dóna la gana de ficar-me al llit amb aquest senyor, no importa ningú –va concloure mirant-me desafiant. -Deixaràs que aquest cos es quedi sense la teva trucada? –Se’m va ocórrer de repent. Suposo que pels crits de la senyora em va venir al cap la nazi, i vaig dirigir la frase al meu amic del nas inquiet. Tot va ser molt ràpid i no vaig veure com el genoll de la senyora en qüestió arribava encertant a la primera i amb força en les meves parts nobles. El cop em va

-Al loro, que no egtamoz tan mal –encara vaig poder afegir abans de perdre definitivament el coneixement. Em vaig despertar a l’hospital, estirat en una llitera en un passadís. Poc després, va passar una infermera i vaig estirar-me tot el que vaig poder per a agafar-la del braç.

-Genyoreta, migi que això podgia ze lupus o una malaltia agtoimmune. Pozzer podgíem fe una biògzia o una cigurgia egplogatògia. Avizi gàpidament al kigòfan i pgepagi attopina, insulina i una camamilla –li vaig dir amb la intenció d’estalviar temps. Després d’una estona i encara desorientada, va tornar acompanyada d’un metge que, després de mirar-me de reüll i amb certa suspicàcia, li va dir a la infermera que millor em feien un escàner del cap. -Pot ser del cop que ha rebut al cap –va afegir finalment. Un escàner, un anàlisi, tres radiografies i deu hores després, el metge em va donar l’alta i em va recomanar una visita al psiquiatra. -A vegades és l’ànima la culpable de tot. Vagi amb compte –va afegir. No ho acabo d’entendre, no sabia jo que les malalties autoimmunes i el lupus tinguessin un origen tan profund. Trucaré al doctor de Casa.p

El Xicot d’Aspasia

EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL

NÚM. 2 - ABRIL 2010

LES TRIBULACIONS DEL SENYOR CHURCHILL

Qui deia que el primer número d’Ànsia, passats uns mesos, es coneixeria com: “l’últim número d’Ànsia”? Caldria agrair a tanta gent tantes coses... Tants consells valuosos, tants comentaris interessants, tants elogis i tanta crítica ben intencionada i la generositat de molts. Només podem dir una altra vegada –ara per escrit- gràcies per l’enorme estimació amb la qual ens heu rebut i animat. És cert, no sabem quan durarem, ni com, ni on arribarem. Aquest segon monogràfic és sobre l’OBLIT, citarem de memòria, doncs: en un dels primers films antibelicistes fets després de la Segona Guerra Mundial, una pel•lícula franco-italiana de 1960, Un taxi per a Tobruk, un dels protagonistes afirma, “Van més lluny dos imbècils caminant, que dos intel•lectuals asseguts”. Així que posarem un peu davant de l’altre i ja veurem. De moment toca acumular algunes de les virtuts dels que caminen, dels “imbècils”, per si algú s’havia perdut ja: esforç, hores de feina, entusiasme, no pensar en les conseqüències dels nostres actes... Cal assumir que encara no hem sabut deixar enrere alguns dels vicis dels “asseguts”; tot arribarà, hi persistirem, com és diu ara, puig que fins i tot un tarat busca l’excel•lència. Un mestratge en el qual hem de reconèixer la capacitat al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya (especifiquem tan clarament com sabem, no fos que pensessin que no parlem d’ells) quan anima a la comunitat educativa –quin nom tan bonic- a premiar el Millor saltador de l’alçada més baixa, per escarni de franctiradors, lliurepensadors i subversius de la tafaneria intel•lectual. Tot plegat sota l’aprovació emocionada, de llagrimal irritat, de tants embruta pissarres digitals als quals ja els està bé aquest igualitarisme baix de sostre. Però els imbècils som inofensius i encara no sabem que és condició d’aquests ser irreverents: de tenir aquest coneixement el practicaríem més i en això també prometem persistir. Probablement per culpa d’aquells vicis asseguts, tan arrelats, mantenim la voluntat que ...Ànsia sigui una revista per a llegir. Una revista on s’escampen idees reconfortants, com un Haiku, en el qual les reglamentàries disset síl•labes –sons , en realitat- insinuen un món subtil d’instants efímers. Per això apareixen recomanacions per llegir més, amb l’arrogància (ara no sé si aquesta és condició de caminants o d’asseguts) que tal experiència ens podria fer més feliços o, si més no, donar-nos la possibilitat de fugir del dia a dia homogeni, globalitzat, visual, líquid, dèbil. Tornem a Tobruk en un taxi inventat i rememorem –ara- la desesperació que la pèrdua d’aquesta plaça forta en el litoral de Líbia a mans de l’Afrika Korps nazi va provocar en el primer ministre anglès, Wiston Churchill. A les seves memòries el líder britànic s’atipa de donar mostres de coratge enfront la derrota: després de la fulminant caiguda de Polònia, del desastre de Dunkerque, en els pitjors dies de la Batalla d’Anglaterra quan aquesta estava sola en front del feixisme triomfant. I, en canvi, en aquell moment (ja a l’any quaranta-dos), l’home defalleix, li manca l’alè, les forces. Dubte de la seva capacitat per a resistir més. Sorprèn perquè, per a la història, aquella no passa de ser una batalla, una derrota –cert- de relativa importància, per més que estratègicament El Caire pogués semblar perdut i els pous de petroli del Proper Orient tal vegada a l’abast dels exèrcits de Rommel. En definitiva, un exemple més que la memòria i els homes fan el seu camí. La història ens recorda el passat, però molt del que es va sentir, patir o disfrutar queda en l’OBLIT; és patrimoni de cadascun de nosaltres com a éssers irrepeti-

bles... Per més que la diferència entre història i memòria tampoc l’hauríem de separar en excés, una lliçó que ens mostra magistralment en Tony Judt en el seu fantàstic llibre Sobre el olvidado siglo XX, en el qual tot i oferir una concepció rara, una col•lecció d’articles sobre llibres d’història publicats en referència a un ampli grapat de moments crucials del segle passat, fa una demostració de com s’escriu història i de la solidesa a l’hora de fer crítica i fer-nos entenedor el passat, les seves interpretacions i les actuacions humanes; millor impossible, feu-nos cas. Ara, però, fa un calorós dia de primavera que convida a seure a l’ombra i recordar una ancestral cançó popular grega, que els vells mariners canten quan el sol estaborneix la vida a l’estiu mediterrani: “Agafaré el timó, agafaré el timó, per a no posar-me als rems...”. Potser mai aconseguirem ser uns imbècils rematats i sense remeip

J.C.M. i G.F.P.

EL QUE NO ESTÀ ESCRIT... A L’EDITORIAL

NÚM. 2 - ABRIL 2010

AGENDA

NÚM.2 - ABRIL 2010

Espectacle de dansa “El llac dels Cignes”, a càrrec del Ballet de Moscou El Ballet de Moscou presenta una nova producció de dues obres emblemàtiques de la història de la dansa teatral: El Llac dels Cignes i La Bella Dorment. Lloc: Coliseum Data: del 28/04/2010 al 09/05/2010 Exposició “Exploradors: aventura i biodiversitat” El Museo de Ciències Naturals de Barcelona fa un homenatge a l’ofici d’exploració de la natura amb l’exposició. Lloc: Museu de Ciències Naturals Data fi: 31/05/2010 Teatre “Còmica vida”, de Joan Lluís Bozzo Lloc: Teatre Poliorama Data: del 07/04/2010 al 16/05/2010 “La ciutat que ve” Mostra en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) els canvis que s’han produït en els últims trenta anys, a conseqüència del creixement, l’impacte de la globalització i l’acceleració dels avenços tecnològics. Lloc: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (c/Montalegre,5 – Ciutat Vella) Data: del 23/02/2010 al 25/04/2010 “La doble vida de John” La doble vida de John és el títul de l’última obra que presenta el Teatre Condal. L’obra, dirigida per Àngel Llàcer, està interpretada per Joan Pera, Lloll Bertran i Enric Boixadera. Lloc: Teatre Condal (Av Paral.lel, 91 - Sants-Montjuïc) Data: del 19/12/2009 al 02/05/2010 “Murtra Ensemble” Manel Valdivieso, director Lloc: L’Auditori (Sta Coloma de Gramenet) Data: 30/04/2010 i 1/05/2010 “Sónar 2010” Festival de Música Avançada i Art Multimèdia de Barcelona Lloc: CCCB, MACBA. Fira Gran Via 2 Data: del 17/06/2010 al 19/06/2010 “The Royal Ballet” Ballet del Royal Opera House Covent Garden Lloc: Gran Teatre del Liceu Data: del 10/07/2010 al 13/07/2010 Exposició “A través del bosc” (Rodney Graham) Lloc: MACBA Data: del 30/01/2010 al 18/05/2010 “Una noche con Gabino” Una noche con Gabino és un espectacle fet per passar una estona agradable en companyia d’un actor que arriba directament i sincerament a tot tipus de públic entre rialles, música, cançons, somnis i realitats. Lloc: Teatre Segarra Data: 20/05/2010 “El jugador” (Serguei Prokófiev) El jugador (en rus, Igrok), estrena al Liceu, és una òpera de Serguei Prokófiev amb llibret del mateix compositor, basada en la famosa novel•la El jugador de Dostoievski Lloc: Gran Teatre del Liceu de Barcelona Data: juny de 2010

Les fotografies d’aquest segon número són obra original de David Aranda, 18 anys, alumne de l’Institut Numància. Tot i la seva joventut, David Aranda ja mostra qualitats per investigar les possibilitats de la imatge fotogràfica amb una gran preocupació conceptual, com subratlla la meticul·lositat a l’hora de titular-ne la majoria. Sigui per la seva joventut o pel seu anhel simbòlic, David Aranda busca, a més de la qualitat i l’exploració de nous recursos, el missatge amagat, el concepte esvaït en la imatge. Des de la redacció d’Ànsia li volem desitjar sort en el seu camí.

Fotografies publicades en aquest número: Pàgina 7, Signum (Bandera) Pàgina 9, Expedit vobis ut unus moriatur homo pro populo? (Us convé que mori un sol home pel bé del poble?) Pàgina 11, Odium et amor (Odi i amor) Pàgina 14, Seiunctio non longinquitate numerata est (La separació no es mesura per la distància) Pàgina 19, Ars una, species mille (L’art és u, les seves manifestacions moltes) Pàgina 23, Ex taetro carcere (Des de la tètrica presó) Pàgina 28, Iter in mortem (Camí cap a la mort) Pàgina 31, Imago animi vultus est (La cara és mirall de l’ànima) Pàgina 37, Homo homini lupus (L’home és un llop per l’home) Pàgina 40, Ubi multitudinis caput est? (On és el cap de la multitud?) Pàgina 42, Aetate fruere, mobili cursu fugit (Gaudeix del teu temps, s’escapa ràpid)

EL FEIXISME TOCA EL DOS

Després de trentAcinc aNys de Sistema democràtIc, finALment L’escut feIxista d’Espanya sota la dictadURa del GenEral Franco desapareix De la Capitania GenEral de BarceLona. Trenta-Cinc anyS i la insistència dEl gRup republicà de l’Ajuntament de la Veïna cIutat per a derrotar L’exèrcit que maI va Servir als ciutadans de l’Estat Espanyol i MEnys als ciutadanS de Catalunya.

PRINTED IN CATALONIA

(SANTA COLOMA DE GRAMENET, 2010)