SomriureS entre noies by Gemma Gelabert Gonzalo

Changed with the DEMO VERSION of CAD-KAS PDF-Editor (http://www.cadkas.com).

Mnemosine. Filla del Cel i la Terra, personifica la memòria: se li atribueix l’art del raciocini i la designació dels noms convenients a les coses. Va ser la primera a fer ús de tot allò que contribueix a recordar les coses.

És una petita gran part de mi que considero molt meva però que respiro ànsies de compartir. Les quatre passes que he fet fins ara, i el resultat que n’he obtingut. Les conclusions de segons que avancen i dies que passen deixant un rastre gravat en les ombres abandonades. és tan sols una biografia; PDF-Editor No (http://www.cadkas.com).

sóc jo entre paraules, entre lletres i escrits; descrita amb sentiments i pensaments. Perquè com va deixar escrit Ramón Sampedro en les seves Cartes des de l’infern :

«Seu. Escriu la teva història. Tal vegada triguis la resta de la teva vida a explicar-la; però algun dia la llegiran els teus fills, els teus marits, els teus pares, les teves mestres o algun altre ésser humà que t’hagi conegut. Aquest haurà estat un bon motiu per viure. La teva vida haurà servit per revelar la teva veritable història.» Perquè en un llibre volen els somnis i els sentiments floten.

xxxxxxx

Changed with the DEMO VERSION of CAD-KAS PDF-Editor (http://www.cadkas.com).

emboscall

SOMRIURES « entre noies »

Dubtes incansables que mai deixen de qüestionar-se. Preguntes sense resposta i respostes trobades en pinzellades de vivències.

fidu

2. Mercuri Molera, Altra disputa entre l’Aser Onyós i Anselm Turmeda, àlies Mascaron 7. Antoni Rotllant, ¿La revolución devora al revolucionario? 10. Pere Tort, pintor 11. Antoni Rotllant, Los cuervos festejaron la victoria 12. Dolors Fàbregas, Els meus colors 13. Cecília Alcántara, Instants amics 14. Josepa Plans i Sayós, Records i sentiments 15. Fidel Matínez, Tus licores 17. Empar Barcons i Xavier Pàmies, Cap allà on neix el Nil 18. Antoni Rotllant, Cuarenta años después 19. Miquel Vilardell, La meva pel·lícula 22. Mercuri Molera, Sojorn a Praga amb Franz Kafka 23. Ramon Erra, A Bòsnia ens trobarem 24. Miquel Bech, Les vivències d’una guerra que em va Changed with tocar viurethe DEMO VERSION of CAD-KAS 25. Frederic Santaeulària, Cultura i llengua ibèrica 26. Pelut i Pelat 27. Josep Nogué, Manual del Creador -El poder de les formes 28. Ernest Rodríguez & Àngel Rodríguez, La pastisseria a mà 29. Pasqual Mas i Usó, Màssimes 30. Frederic Santaeulària, Glossari iber 31. Frederic Santaeulària, Curs de cultura i llengua ibèrica 32. Albert Mora, Sol enllà. Converses amb en Roure 34. Prudenci Reguant, El llibre del perfecte amor 35. Amadeu Lleopart, L’art de brodar 36. Frederic Santaeulària, Jacaretingapaguácaribé 37. Víctor Sunyol, Pelat i pelut 2 38. Santiago Mora Soteras, Cartes a diaris

No és tan sols una biografia. Són pensaments que tothom pot plantejar-se i preguntar-se. Sentiments que cadascú ha sentit a la seva manera. Sensacions descrites amb paraules. Reflexions i visions de la vida des d’uns ulls, els meus ulls.

kispar fidu

SOMRIURES

kispar fidu: jo entre paraules, entre lletres i escrits; descrita amb sentiments i pensaments.

« entre noies »

kispar

(memòries, biografies, viatges, estudis)

Un dia vaig pensar que jo podria ser la protagonista d’un llibre, del meu llibre; amb una història, la meva història; igual que tu també podries ser-ho...

Gemma Gelabert Gonzalo: Gemma Gelabert Gonzalo

Mnemosine

Vaig néixer a Sabadell l’1 d’abril del 1986. He viscut tota la vida al mateix poble i a la mateixa casa, i la veritat és que em sento orgullosa quan penso que sempre he estat aquí... m’ho sento més meu.

Gemma Gelabert Gonzalo

39 MNEMOSINE

Escric perquè de vegades és l’única manera per a extreure el què penso i el què sento... ja sigui perquè estic melangiosa o perquè necessito plasmar el que em recorre per dins i deixar-ho gravat en uns fulls...

Changed with the DEMO VERSION of CAD-KAS PDF-Editor (http://www.cadkas.com).

sóc jo entre paraules, entre lletres i escrits; descrita amb sentiments i pensaments. Perquè com va deixar escrit Ramón Sampedro en les seves Cartes des de l’infern :

xxxxxxx

Changed with the DEMO VERSION of CAD-KAS PDF-Editor (http://www.cadkas.com).

emboscall

SOMRIURES « entre noies »

Dubtes incansables que mai deixen de qüestionar-se. Preguntes sense resposta i respostes trobades en pinzellades de vivències.

fidu

2. Mercuri Molera, Altra disputa entre l’Aser Onyós i Anselm Turmeda, àlies Mascaron 7. Antoni Rotllant, ¿La revolución devora al revolucionario? 10. Pere Tort, pintor 11. Antoni Rotllant, Los cuervos festejaron la victoria 12. Dolors Fàbregas, Els meus colors 13. Cecília Alcántara, Instants amics 14. Josepa Plans i Sayós, Records i sentiments 15. Fidel Matínez, Tus licores 17. Empar Barcons i Xavier Pàmies, Cap allà on neix el Nil 18. Antoni Rotllant, Cuarenta años después 19. Miquel Vilardell, La meva pel·lícula 22. Mercuri Molera, Sojorn a Praga amb Franz Kafka 23. Ramon Erra, A Bòsnia ens trobarem 24. Miquel Bech, Les vivències d’una guerra que em va Changed with the DEMO VERSION of CAD-KAS tocar viure 25. Frederic Santaeulària, Cultura i llengua ibèrica 26. Pelut i Pelat 27. Josep Nogué, Manual del Creador -El poder de les formes 28. Ernest Rodríguez & Àngel Rodríguez, La pastisseria a mà 29. Pasqual Mas i Usó, Màssimes 30. Frederic Santaeulària, Glossari iber 31. Frederic Santaeulària, Curs de cultura i llengua ibèrica 32. Albert Mora, Sol enllà. Converses amb en Roure 34. Prudenci Reguant, El llibre del perfecte amor 35. Amadeu Lleopart, L’art de brodar 36. Frederic Santaeulària, Jacaretingapaguácaribé 37. Víctor Sunyol, Pelat i pelut 2 38. Santiago Mora Soteras, Cartes a diaris

kispar fidu

SOMRIURES

kispar fidu: jo entre paraules, entre lletres i escrits; descrita amb sentiments i pensaments.

« entre noies »

kispar

(memòries, biografies, viatges, estudis)

Un dia vaig pensar que jo podria ser la protagonista d’un llibre, del meu llibre; amb una història, la meva història; igual que tu també podries ser-ho...

Gemma Gelabert Gonzalo: Gemma Gelabert Gonzalo

Mnemosine

Gemma Gelabert Gonzalo

39 MNEMOSINE

És una petita gran part de mi que considero molt meva però que respiro ànsies de compartir. Les quatre passes que he fet fins ara, i el resultat que n’he obtingut. Les conclusions de segons que avancen i dies que passen deixant un rastre gravat en les ombres abandonades. No és tan sols una biografia; sóc jo entre paraules, entre lletres i escrits; descrita amb sentiments i pensaments. Perquè com va deixar escrit Ramón Sampedro en les seves Cartes des de l’infern :

xxxxxxx

emboscall

SOMRIURES « entre noies »

Dubtes incansables que mai deixen de qüestionar-se. Preguntes sense resposta i respostes trobades en pinzellades de vivències.

fidu

2. Mercuri Molera, Altra disputa entre l’Aser Onyós i Anselm Turmeda, àlies Mascaron 7. Antoni Rotllant, ¿La revolución devora al revolucionario? 10. Pere Tort, pintor 11. Antoni Rotllant, Los cuervos festejaron la victoria 12. Dolors Fàbregas, Els meus colors 13. Cecília Alcántara, Instants amics 14. Josepa Plans i Sayós, Records i sentiments 15. Fidel Matínez, Tus licores 17. Empar Barcons i Xavier Pàmies, Cap allà on neix el Nil 18. Antoni Rotllant, Cuarenta años después 19. Miquel Vilardell, La meva pel·lícula 22. Mercuri Molera, Sojorn a Praga amb Franz Kafka 23. Ramon Erra, A Bòsnia ens trobarem 24. Miquel Bech, Les vivències d’una guerra que em va tocar viure 25. Frederic Santaeulària, Cultura i llengua ibèrica 26. Pelut i Pelat 27. Josep Nogué, Manual del Creador -El poder de les formes 28. Ernest Rodríguez & Àngel Rodríguez, La pastisseria a mà 29. Pasqual Mas i Usó, Màssimes 30. Frederic Santaeulària, Glossari iber 31. Frederic Santaeulària, Curs de cultura i llengua ibèrica 32. Albert Mora, Sol enllà. Converses amb en Roure 34. Prudenci Reguant, El llibre del perfecte amor 35. Amadeu Lleopart, L’art de brodar 36. Frederic Santaeulària, Jacaretingapaguácaribé 37. Víctor Sunyol, Pelat i pelut 2 38. Santiago Mora Soteras, Cartes a diaris

kispar fidu

SOMRIURES

kispar fidu: jo entre paraules, entre lletres i escrits; descrita amb sentiments i pensaments.

« entre noies »

kispar

(memòries, biografies, viatges, estudis)

Un dia vaig pensar que jo podria ser la protagonista d’un llibre, del meu llibre; amb una història, la meva història; igual que tu també podries ser-ho...

Gemma Gelabert Gonzalo: Gemma Gelabert Gonzalo

Mnemosine

Gemma Gelabert Gonzalo

39 MNEMOSINE

SOMRIURES «entre noies»

MNEMOSINE 39

kispar fidu

SOMRIURES « entre noies »

Gemma Gelabert Gonzalo

emboscall

Primera edició: octubre de 2006 © Gemma Gelabert Gonzalo © D’aquesta edició: emboscall C/ Soledat, 7, 1r - 1a. 08500 Vic www.emboscall.com Dipòsit legal: B--2006 ISBN: 84-96716--

A totes aquelles persones que alguna vegada m’han regalat un somriure sincer.

Per a ulls petits que veuen el món des de mirades de somnis. Per a ulls més grans que avancen descobrint-se. I per als més experimentats que somriuen veient tot el que han caminat.

M’agradaria escriure un llibre on es mostressin totes aquelles inquietuds que alguna vegada m’han rondat pel cap. Qüestions que penso que tothom s’ha formulat algun cop, que han passat pel cap de més d’una persona. Preguntes sovint dubtoses, sense resoldre o amb una solució molt personal i autònoma. Aquells conflictes personals que desxifrem avançant amb els ulls ben oberts i les mans preparades per a palpar cada espai que ens uneix a un món que a cada pas és més nostre. Voldria plasmar en ell tots aquells pensaments que flueixen pels meus sentiments i que les meves mans transcriuen en fulles de paper. Potser sense necessitat d’aconseguir un objectiu, potser intentant evitar que allò que em fa viure s’esborri tan fàcilment. Amb l’esperança potser que alguns ulls vegin en les seves paraules algun tipus d’inspiració, alguna llum que els guiï en el seu camí a instants dubtós, que eviti que naufraguin aquelles mirades perdudes en un horitzó massa llunyà i poc definit. Que per uns moments fes qüestionar als qui ho llegeixen el sentit de la direcció dels seus passos. El destí que intenten perseguir, allò pel que lluiten, tot allò pel que realment viuen. M’agradaria aconseguir que per uns moments s’aturessin i mirant-se en el mirall imaginari de les il·lusions hi 7

veiessin reflectida la seva pròpia imatge i s’hi reconeguessin. Aconseguir que cada lletra els despertés curiositat de voler aprendre més sobre allò que els rodeja. Que cada paraula provoqués entusiasme per conèixer qui són realment. Despertar en cada un ànsies de trobar la seva pròpia identitat, que els personifica en un ésser diferent a la resta per la seva voluntat d’avançar amb coratge per aquell camí que han decidit seguir.

Relats en català, L’entrada a un món de lletres que va obrir-me les portes per a saltar noves fronteres. « Un relat és una carta que l’autor s’escriu a sí mateix per a explicar-se coses que d’una altra manera no podria esbrinar » // L’ombra del vent \\ « Escriure és entrar a l’interior d’un mateix, és conversar amb l’ànima és parar-se un moment i reflexionar » // NitsdAbril \\

www.relatsencatala.cat

Sóc persona per sobre de tot. Jo, especialment, enmig d’una igualtat de desiguals persones. Allò homogeni en el seu conjunt és completament heterogeni en la seva unitat. Ser persona significa existir i avançar pels camins que et van creant. Ser un mateix és avançar sabent a cada pas on et trobes i per on vols continuar. Tots aquells que lluiten per la seva vertadera existència són els qui viuen realment la vida que ells decideixen. Aquells que són capaços de somriure sense haver de dissimular i plorar o entristir-se sense amagar-se’n i sense por a tornar-se a aixecar.

Jo? Persona Jo? Persona Lesbiana? També Hi ha gent que em pregunta: I com ho saps, que t’agraden les noies? I jo em responc a mi mateixa, «Com saps tu que t’agraden els nois?» Com ho sé? Doncs perquè sento el mateix que tu sents per un noi en veure una noia. Perquè en elles hi veig màgia. Perquè sovint els seus somriures em fan ser feliç en la seva enorme senzillesa. Perquè m’emociono en les seves paraules. Perquè la vida es veu diferent des d’ulls de noia.

He / She / It ELL: No, no és ell. No és ell qui em roba el cor. No és ell qui em ronda pel cap constantment. No és a ell a qui tinc a tota hora ficat al cap. Ell no és qui m’ha fet somiar tantes vegades. Per a ell no sento el que puc sentir cap a un altr@. No, no és ell. ELLA: Sí, potser sí. Segurament és ella. Possiblement ella és a qui tinc a cada instant rondant pel meu cap. El més probable, sí, és que sigui ella. No sé el perquè. Ni tampoc sé el com. No sé el quan. Ni sé l’on. No puc recordar quan va ser, ni com va ser. No sóc capaç de trobar un perquè. No en sé el motiu. Sols en sé la resposta: Sí, ella. El perquè, segurament no el sap ningú. L’AMOR: Sí, l’amor: aquest bell sentiment sovint tan dolorós. Aquestes fredors que ens recorren tot el cos. Aquelles imatges que ens volten pel cap. Aquells somriures que provoquen espurnes en els nostres ulls. Aquelles mirades que desperten tendresa entre l’espai que ens separa. Aquell maleït espai de temps que distancia el meu jo de tu. Aquells segons del dia en què el meu pensament s’allibera del teu record. Aquells instants en que sóc capaç de pensar en alguna cosa que no em recordi a tu. Sí, l’amor. Aquell sentiment que potser mai havia sentit tan proper. I que ara, un cop l’intueixo rere l’entrada al meu cor, no puc aconseguirlo. Aquell sentiment que tants cops m’he negat. «Potser més que paraules és tot el que hauria de fer per fer-ho realitat.» 12

Però... qui en sap la veritat? He, She, It: tan sols un petit recull d’allò que en voldria fer mil cançons. Ell, Ella, l’Amor: tres paraules que ho podrien descriure tot. El perquè, segurament no el sap ningú. El què, tan sols un somni que no s’esfuma en l’aire.

RETALLS D’UN VELL DIARI Recopilant històries i reconstruint un passat no tan llunyà

«La veritat és que en un diari només expliques coses a un simple full, per això jo et parlo de tu, perquè així em sembla que parlo amb una persona que t’entén, et guarda els secrets i a qui pots explicar-li els problemes que no goses explicar a ningú.» «Gràcies per escoltar-me.»

1996 / 1998 – 10 / 12 anys: Al principi descrius la vida com una successió de situacions que van passant al teu voltant a mesura que avances. Ho descrius tot tal com ho veus, ho veus tal com és, és així i no t’ho qüestiones ni ho analitzes, simplement ho acceptes. 1998 – 12 anys: «A vegades penso que sóc una inútil. Però quan veig que les coses em van bé m’animo.»

Començava a trobar-me en un terra insegur, en una escala d’inconstants alts i baixos, a mirar la vida amb uns altres ulls, des d’altres punts de vista i altres perspectives. Començava a descobrir les diferents cares de la vida. 1999 – 13 anys: Comencen les inflexions, els alts i baixos, els estats de confusió que trenquen èpoques de normalitat.

«Em notava estranya, però cap a pitjor. Avui m’he tornat a sentir com nova, cap a millor.»

Por als canvis, sobretot d’amistats, pèrdua d’allò que ara és segur. Sortir de la seguretat, del terreny estable per trobar-te en arenes movedisses d’inseguretat. Apareix l’atracció amb feblesa. Descripció de sentiments amb precaució, intentant allunyar aquells pensaments que semblen evidenciar-se. 15

«Després de veure pel·lícules romàntiques se’m fa un nus a l’estómac i no puc deixar de pensar-hi. Cada cop que veia la cara de la protagonista, amb aquell somriure, els seus ulls plens de vida i lluminositat...»

Excuses inventades i fingides per allunyar-me d’aquests pensaments. Raonaments per intentar amagar-me del que sovint sento. No em vull creure, no m’ho vull creure. Reflexions molt coherents que em sorprenen:

«La vida sempre et dóna patacades que no es poden evitar, però cada error t’ensenya a millorar i això és el que diferencia les persones, el que et forma la personalitat que al final és el que et fa ser tu mateix i et fa sentir bé.» «Moltes vegades m’he preguntat què serà de mi quan sigui gran. Pensava que les coses no serien iguals, que tot serien problemes, però a mida que vas creixent t’adones que cada moment, cada minut i cada segon té la seva importància i el seu valor, tant si ets gran com petit. Cada moment que passa és un món ple de tresors, una nit plena d’estrelles on hi ha coses bones i d’altres que no tant, però si saps escollir bé les decisions, tots els camins et portaran al triomf i a la felicitat.» «A mesura que et fas gran, aprens a apreciar els valors que et dóna la vida i descobreixes el que vals i això et fa avançar cada cop més.» Començo a descobrir l’alliberament que em causa la Natura i l’esport a la muntanya: «Et sents lliure, sense res que et pari. Et ve una sensació de llibertat. Mai deixaré de fer excursions. Per mi, fer excursions, veure muntanyes, caminar, respirar aire pur, és meravellós 16

i em treu els fums de tota la setmana, em sento amb més força, amb més autoestima!»

Continuen les reflexions i visions de la vida. Sempre m’ha agradat aquesta perspectiva filosòfica:

«Cada etapa de la vida és diferent. Cada cop amb més responsabilitat i més coneixement del que fas. És una cosa molt senzilla que t’omple de felicitat i et fa aixecar el cap i el vol sense estavellar-te ni deixar-te portar pel corrent. Només guiant tu i marcant el teu rumb. Lliure, a la teva elecció, és fantàstic!»

2000 / 2001 – 14 anys: No es pot dir que sigui una persona extravertida. Era introvertida, sort que amb el temps he anat canviant: «Cada cop em sento pitjor i ja no puc més. Aquests dies estic notant molts canvis, noves sensacions que no havia sentit i no les puc comentar a ningú, no puc i me les vaig guardant, guardant, i ja no puc més. Tinc un nus al pit que m’està fent molt mal.»

Sempre donant mil voltes a les coses. Capgirant les situacions del dret i del revés:

«Penso massa i em fa mal, dono mil voltes a les coses i ja n’estic cansada. Però no ho puc evitar.»

Èpoques de canvis, amistats que van allunyant-se, noves aproximacions... enyorances i confusions...

«Aquest any estan havent-hi molts canvis en tot. A mesura que et fas gran les coses es van complicant més. Se’t van obrint nous camins i alhora se te’n tanquen uns altres, en els quals has passat moments increïbles i et sap greu, però segueixes endavant, cada cop havent de prendre més decisions. Quan ets petit les coses et surten soles, tens un camí marcat i només l’has de seguir. Però cada vegada aquest camí es fa més difícil i et desesperes. Però si caus una vegada t’has de tornar a aixecar. No t’has de rendir, has de lluitar pel que vols.» «Em posa negra ser així, capficar-me tant en les coses que després no puc viure els moments. Potser és perquè sóc molt reservada i no expresso els meus sentiments.»

«Entre noies» Cap als 15, les insinuacions es feien més evidents. Seguia sense voler-m’ho creure, però això no evitava que les evidències seguissin allà. Vaig intentar iniciar un conte, una història per a desfogarme del que dubtava i aconseguir aclarir-me: «El que més odio i no puc suportar de les amigues és quan comencen a parlar dels nois, no m’agrada parlar d’aquests temes. I encara em sento més incòmoda quan em pregunten qui m’agrada. La veritat és que mai he sentit aquella sensació que tothom diu que sents quan estàs enamorat o t’agrada algú. Ni mai m’he sentit atreta per cap noi. 18

Tot va començar en arribar la nova de la classe. Ella em va canviar la vida, em va fer veure qui era realment, tot va ser tan estrany...»

2002 – 15 anys: Mica en mica anava avançant en el meu camí d’aprenentatge de l’autonomia per a la convivència amb un mateix: «Estic aprenent a superar les coses i a no amoïnar-m’hi tant. A fer la meva vida sense que ningú l’ordeni ni la dirigeixi. A decidir les coses per mi mateixa. Em sento més segura.»

Aïllaments, confusions, estats d’absència i una estranya melangia... «A vegades em sento com si estigués aïllada del món, com si no m’adonés del que passa, com si tot rodés sense mi.»

Les etapes d’inflexió ja són conegudes i anomenades amb nom propi: «He estat a punt d’entrar en una d’aquelles fases depres.»

Comparacions amb la resta. Em sento diferent, amb altres motivacions, altres afeccions, altres expectatives: «Avui he pensat que potser no estic aprofitant la vida, que potser hauria de ser més arriscada i provar coses noves.»

Amors, nois: Realment incapaç de mantenir una relació o intentant creure’m i convèncer-me d’una atracció que no és la real? «No sé si a aquesta edat ja podria mantenir una relació, no em veig capaç.»

Observació involuntàriament constant de la reacció dels altres:

«No suportava aquella situació; em sentia cohibida, obligada a anar amb ell, culpable pel que pensessin els altres.»

Voltes i qüestions del perquè sobre el mateix tema: els nois,

«Jo amb aquest tema de nois sempre he sigut molt estranya. Mai m’ha agradat ningú, allò que diguis que no el pots parar de mirar o que sents aquell pessigolleig... I a vegades, quan algú m’atrau, intento amagar-ho, com si no volgués sentir-ho. És inconscientment, però a la vegada conscient. Em fa com por que no surti bé, que després em senti pitjor. I més ara que sembla com una obligació sortir amb algú. L’únic que espero és que això canviï i que més endavant pugui mantenir una relació i m’enamori.»

29/3/2002 – 15 (a punt dels 16): M’adono que no em sento com la majoria. M’agraden altres coses, tinc altres motivacions.

«A vegades penso que sóc rara. T’explicaria tantes coses! Coses que penso i que moltes vegades no paro de donar-hi voltes. Coses que no explico a les amigues ni a ningú, potser perquè no en tinc necessitat o perquè no m’hi atreveixo, no ho sé, penso que hi ha coses 20

que la gent no entendria, coses que només penso sobre mi i sobre el meu món.»

Sense adonar-me’n, o potser sense voler adonar-me’n; però vaig descobrint qui sóc. 2002 – 16 anys: Els baixons han estat una constant en mi. Des de les edats on comences a plantejar-te i qüestionar-te les coses, sempre he tingut moments d’un aïllament molt personal. «No sé què em passava que estava una mica depre. Això ja em passa sovint, que m’agafen baixons. Suposo que se m’acumulen les coses.»

Confusió de pensaments: Aquell estiu, l’estiu del 2002, vaig anar a uns Camps de treball que van ser un punt d’inflexió molt bèstia en la meva vida. Van ser l’inici d’una etapa trencada que em va marcar i va canviar-me, em va fer créixer. Crec que vaig aprendre’n molt, del que em va passar. En tornar, vaig omplir fulls i fulls intentant reconstruir aquells dies i extreure’n alguna conclusió que m’ajudés a deslligar aquell embolic. «Aquests camps de treball, potser al final ho he passat malament, sí. Hi havia moments que no sabia on amagarme ni a on anar. Però també m’han ajudat a entendre’m i a descobrir el meu «problema» que en part em fa ser com sóc. Em menjo massa l’olla i em fa por el que els altres pensin de mi. He de saber passar una mica de les males cares de la gent.»

Segueixo amb les preguntes i resolent els perquès de l’amor i els meus sentiments:

«Jo no sé si és que tinc por a estimar o a demostrar-ho. Crec que «el meu problema» és que m’agrada anar a molts ambients sense lligar-me del tot a ningú.»

Vaig tornar alterada d’aquelles estades en els Camps de treball. Estava estranya i molt confosa. Els meus pares, veient el meu estat, van dir d’anar uns dies fora per a desconnectar, aclarir-me i alliberar-me de les idees que em consumien: 22

«Ara estic a Navarra passant uns dies amb els papes. Necessitava calmar-me. Tenia ganes de marxar d’allà, necessitava sortir dels Camps perquè ja no podia més amb mi.»

En tornar, vaig seguir analitzant aquells dies. Vaig estar un temps intentant reconstruir les situacions i extraient conclusions de tot. «És normal que la gent no tingui clar el que vol, però fan el que pensen en aquell moment i són sincers amb ells mateixos. Ja sé que no m’hi he de capficar més, però és que el que més em preocupa és que no ho puc deixar córrer, perquè no sé si és el que he estat fent tota la vida. La veritat és que ara sí que estic feta un lio, però crec que l’embolic l’he tingut tota la vida. Perquè m’he adonat que penso massa en el que els altres opinen de mi i que vull estar bé amb tothom i no es pot. No sé si és que m’adapto a tots els ambients o és que en realitat no sé el que vull i estic fingint i tancant-me en un món que no existeix. He tornat a tenir por i me l’he amagada. Vull que tothom se senti bé amb la seva vida i amb ell mateix quan jo encara no tinc clar si estic fent el que convé. Crec que tinc por de decebre la gent, i sobretot de perdrela. Però és que el que estic fent és perdre’m a mi mateixa. Sé que no puc tornar enrere i canviar el que he viscut i tampoc vull canviar-ho perquè totes aquestes coses m’han fet ser com sóc. Però crec que estic perduda i no ho vull demostrar. 23

La veritat és que aquesta angoixa m’ha estat perseguint molt temps. Sé que tothom està canviant i que en aquesta edat tothom està molt perdut i no en sóc l’única. A vegades tinc por d’ensenyar els meus sentiments i de fer algun pas del qual no n’estic segura.»

Per fi extreia per primera vegada aquell pensament que feia temps que em rondava pel cap, amagant-se, i que em martiritzava, «La resta ja ha estat perquè vaig dir una cosa que fa molt temps que pensava: que no sabia si era lesbiana o què. Ell em va dir que no em mengés l’olla per això, que ell coneixia molta gent que ho era i ja ho aniria descobrint.»

Tot i així seguia negant-m’ho i sense acceptar-ho:

«A partir d’aquí m’ho vaig muntar jo sola, perquè veig que no ho sóc. I sé que no ho sóc.»

Sembla mentida com intentes tancar els ulls per a no adonar-te de la veritat. «Va arribar un moment que em sentia amenaçada per tot, que les mirades de la gent em mataven i que no estava bé allà. Tinc ganes de recuperar la meva vida.»

Era un estat de desesperació estressant. I jo seguia capficant-me en no voler-m’ho creure:

«Crec que el que em va passar allà van ser moltes coses i que em desfogués d’aquella manera va ser també perquè en aquell moment vaig pensar que potser sí que era el dubte de ser homosexual el que no em deixava seguir, perquè la veritat és que ho havia pensat altres vegades i mai ho havia 24

dit i allà ho vaig treure. I m’adono que no és res d’això, res sobre la meva orientació sexual.»

Entossudida en no admetre-ho. En no voler-m’ho creure. En impedir-me acceptar-ho. Allunyar-ho del meu pensament per no haver de tornar a plantejar-m’ho. Vaig acabar aquell desgavell d’idees que intentaven treure l’aigua clara de l’embolic que m’entortolligava amb una frase: «El més important és saber ser feliç».

Un punt d’inflexió en la meva vida La meva mare va fer un diari amb tot un recopilatori de les anècdotes més importants que van passar durant aquell temps de confusions i canvis. Actualment encara m’impressiona llegir tot el què va passar i em sorprenen algunes de les accions que vaig arribar a fer. Voldria agrair a tota la gent que en aquells moments va fer-me costat i no em va deixar caure. A tots aquells que van aguantar-me i van ajudar a guiar la meva barca cap a un destí assequible i real. Gràcies sobretot a la família, a vosaltres tres especialment: mama, papa i Núria. També a la tieta Ramona que va estar molt pendent de mi en tot moment. Als amics que van fer-me costat i no van deixar-me en moments difícils. Sense la vostra ajuda tot hauria estat molt més difícil, i qui sap si hagués aconseguit sortir-me’n, Gràcies.

3-15 d’agost del 2002: Assistència a un campament de treball de la Generalitat al Montsià: Joves de 14 a 16 anys, dormen en tendes de campanya sense els monitors. La darrera setmana és traumàtica, no dorm i deixa de menjar. Alguns companys, beuen i fumen algun porro. Ella se sent tancada com si estigués en un manicomi. Són les seves explicacions, ja que el dia que la vam anar a recollir, dos de les monitores em van venir a despedir, com si no hagués passat res. I de camí de tornada, ella ho va anar explicant tot. 19-26 d’agost: Marxem una setmana a Navarra, el pare, la mare i ella. No observem res d’estrany. Ella parla molt dels campaments i entre els tres treiem conclusions, sempre positives. D’una experiència negativa pots aprendre més que d’una molt positiva. 26-31 d’agost: Escriu al seu diari totes aquestes vivències, arribant a la conclusió que s’ha de viure al moment i no angoixar-se. Has de ser tu mateix i no deixar-te influir per la gent que t’envolta, ‘Carpe Diem’. 31 d’agost - 4 setembre: Marxem a Altafulla (Tarragonès). Estada en família: iaia paterna, germana, mare, tieta i cosins. Tot molt normal. Potser parlem més amb la Núria (la germana) que amb ella, però no observem res d’estrany.

4-11 de setembre: Festa major del poble. Surt amb els amics i algun dia arriba a les 2 o 3 de la matinada, però acordat amb els pares. Cap problema. 16-21 de setembre: Comencen les classes, la primera setmana és decepcionant: aquest ‘profe’ fatal, l’altre no sé què... Sols hi van al matí: és la presentació de professors i del curs, «això ja és Batxillerat i s’ha d’estudiar molt, no és l’ESO.» 21-22 de setembre: Festa major de la Mercè, tot el dia a Barcelona amb els pares. Cap problema. 23-27 de setembre: Segona setmana de curs, una paraula que ho defineix EUFÒRIA: tot li agrada. Sí, realment vol fer Arquitectura. No ho tenia gaire clar, però un estudi d’orientació del psicòleg de l’Institut orientava cap a una carrera o formació de matemàtica, disseny i creativitat. Entre elles podia estar molt bé l’Arquitectura, ja que segons ell té capacitat per fer-ho. dijous 26 de setembre: No pot dormir a la nit, li ha vingut la regla i es troba malament; però també té gana. Encara que ja havia sopat, s’aixeca a les 3 de la matinada. Mai s’havia aixecat per menjar. En sentir sorolls em llevo i em comenta tot això. Forço una mica la situació perquè vagi a dormir. Al matí s’aixeca normal. 28

divendres 27 de setembre: Torna a les tres de l’Institut, a la tarda preparen la festa a casa d’una amiga seva, sopen totes juntes a les 7 de la tarda. A les 11 s’arreglen per anar a les carpes de Sant Quirze, perquè aquell cap de setmana les tanquen. Pel meu gust s’ha arreglat massa, ella no es així. Totes molt maques, maquillades, i amb samarretes d’ara: molt descobertes d’esquena. Jo insisteixo que porti una caçadora, però ella no vol. Tornen a les 5 de la matinada, i 6 persones es queden a casa nostra, però fins a les 7 no s’instal·len per dormir. Ella i l’Enric (un company de classe, agradable i responsable) segueixen xerrant i tocant la guitarra. Cap problema. dissabte 28 de setembre: A les deu s’aixequen i esmorzen. A les 3 de la tarda marxem a casa de la iaia paterna a dinar, sempre xerra una mica, però per ella el primer és el menjar. Avui xerra sense parar. A les 5 de la tarda encara té tot el dinar sobre la taula i no para de explicar coses, totes molt normals i coherents. Només sorprèn l’ímpetu amb què les explica. Creiem que és per la manca d’hores de dormir, però tota la família queda parada amb la seva verborrea. Parla amb el seu tiet professor de dibuix tècnic de batxillerat, discutint sobre el cartabó i l’escaire, amb un to fora de lloc. A la meva cunyada, coneixedora de les alteracions en l’adolescència, no li agrada gens i sospita alguna anomalia, però no ens en diu res. A les 7 de la tarda marxa en bicicleta a casa per fer deures (hi ha uns 30 minuts). Nosaltres arribem a les 11, ja que hem hagut d’anar al club excursionista per 29

parlar de la caminada que organitzem a l’endemà. Sopem i ella va fent coses trivials, com cosir-se una cinta catalana a la motxilla o arreglar-se la bicicleta. Jo insisteixo en què vagi a dormir, ja que són les 12 de la nit i no ha dormit massa; demà s’ha de llevar a les 8 per a anar a la caminada. Diu que de seguida hi va. Són les 2 de la matinada i sento sorolls; ella continua fent coses, jo em poso molt seriosa i dic que si ella no dorm jo tampoc. Per fi va a dormir (posteriorment ens ha explicat que no va poder fer-ho). diumenge 29 de setembre: Tenim la caminada de Sant Quirze. S’ha aixecat bé, fins i tot han tocat les gralles perfectament. La nit anterior, entre altres coses, s’havia estat petant grans de la cara i ara la tenia tota senyalada, mai ho havia fet tant. Al vespre arribem a les 10 de la nit, desprès de tot el dia ocupat amb la caminada. Ella està amb unes amigues a la porta de casa, parlant (monòleg com el dissabte en família). Les amigues amb una cara de sorpresa, ja que ella no ha sigut mai una noia tan enraonadora. Quan acaba amb les amigues comença amb nosaltres, són les 12 de la nit. Jo la faig parar, ella ha de dormir i nosaltres també. Però va dient: un moment i ja està. Així arribem a la 1 de la nit, jo m’enfado, ella s’enfada, però continua parlant amb el seu pare. A les dues, marxen a dormir. Ella no pot. dilluns 30 de setembre: Són tres quarts de vuit i no es lleva, nosaltres marxem a treballar i jo l’aviso de l’hora, ella s’espanta perquè s’ha dormit. S’aixeca ràpid i arriba amb retard a l’Institut. No esmorza, es deixa l’entrepà a la cuina i marxa en bicicleta 30

(uns 5 o 10 minuts de casa). Discuteix amb la profe de francès per un tema de fotocòpies, el tema de la discussió és raonable, però no el to. Ella es mareja i va al lavabo. Es refresca i va a comprar un Donut. Li donen una aspirina perquè diu que té mal de cap. Quan arriba a casa, al mig dia, menja bé. Li faig cura de la cara, ja que la té tota plena de crostes de les ferides que es va fer. Va a gralles, està eufòrica. Torna a les 10 de la nit dient que a partir d’ara vol anar sempre en bicicleta. Vol acabar un treball de castellà, sense aconseguir-ho. Està totalment descentrada i nerviosa. Continua sense anar a dormir, jo perdo els nervis i ens enfrontem. Li faig Valeriana amb l’excusa que té mal de coll, però no hi ha manera; deu haver anat a dormir un altre cop a les 2 o 3 de la matinada. Passo totalment, quan el seu cos digui prou, caurà en rodó. dimarts 1 d’octubre: S’ha aixecat a les 7 del matí, però entre la cura de la cara que s’ha de fer, les herbes i que no li rendeix la feina, torna a arribar tard a l’Institut. M’ho comenta i jo li dic que li faré un justificant per a aquests dos dies, però que vull parlar amb el tutor. Em té molt preocupada i vull confirmar que la seva actitud a l’Institut no és la mateixa que a casa. A la tarda anem a comprar, em discuteix el camí que agafo per anar a Sabadell, va nerviosa. Jo ja li he plantat cara dient que no vull que les coses me les expliqui tres i quatre cops sense parar, i va callada. Anem a comprar els llibres a l’escola d’anglès, entra parlant amb autoritat i prepotència, les noies de la secretaria se la miren, però deuen pensar que és una adolescent mal educada. Cosa anormal en ella, que sempre és molt correcta. 31

dimecres 2 d’octubre: El tutor em dóna hora pel dimecres següent. Jo vaig preguntant, per saber què passa per l’Institut i ella contesta. Però ja no me’n fio, que la seva versió sigui correcta. Diu que s’ha barallat amb les amigues de sempre, perquè l’atabalen preguntant què li passa i si està bé. Les amigues noves ara són les millors, perquè com no la coneixien abans, el seu estat els sembla normal... Els profes que la coneixen des de primer d’ESO també li pregunten si està bé, al qual ella contesta que mai ha estat millor i que no vol estar d’altra manera. Quan està a casa es passa la tarda i nit arreglant la bicicleta (no sé què) i s’arregla roba, que no vull ni veure. Es fa llista de coses a fer (interminable), continua sense dormir. Ens hem tornat a barallar i trenquem la nostra harmonia. Aquesta nit ha trobat un CD de Laura Pausini amb una cançó titulada ‘Lo siento’, que deixa escoltar al pare, per justificar-li les diferencies amb mi. Parla de la carta que escriu una noia de 16 anys a la seva mare, dient-li que ha somiat com canviava, i que ja havia deixat de ser la filla petita que ella estimava; en fi, que volia volar sola, sense el seu control.

«Mamá, he soñado que llamabas a mi puerta. Sentí como cambiaba, y como soy realmente ahora me veía, y me sentí tan sola y tan desesperada porque yo no era ya la hija que quería. Y fue el final así de nuestra confianza de las pequeñas charlas que ayudaban tanto, yo me escondí tras una gélida impaciencia, y tú deseaste el hijo que se te ha negado. 32

Y me pasaba el día sin volver a casa, no soportaba tus sermones para nada, y comencé a volverme yo también celosa, porque eras casi inalcanzable, tan hermosa. Y abandoné mi sueño a falta de equipaje, mi corazón al mar tiré en una vasija, perdí hasta la memoria por falta de coraje, porque me avergonzaba tanto ser tu hija.» Laura Pausini – Lo siento dijous 3 d’octubre: Aquest matí, abans d’anar a treballar m’ha posat la cançó i jo no he pogut més i he plorat... ella també. A la tarda diu que el divendres, desprès d’anglès, aniran al barri del Poble Sec no sé quanta gent a practicar de patinar per a anar diumenge a la patinada d’El Corte Inglés. Tot molt desmesurat. M’ha faltat al respecte. El pare li ha fet veure que no m’ho mereixo, ja que sempre ha tingut tota la llibertat que ha volgut, i que se l’ha guanyada per ser una noia molt responsable. Ha anat a dormir a les 10 perquè estava cansada. Diu que ha dormit, però ho dubto, crec que ho ha fet per tranquil·litzar-me. divendres 4 d’octubre: A les tres de la tarda arriba de l’institut i a les 4 marxa a anglès a Sabadell. Com que fa tard i l’Enric ha vingut a casa a veure-la, la porta amb moto i també la va a recollir a les 7. A la sortida ha trobat la meva germana, que no sabia res de tot això. Al vespre em truca dient que l’ha trobat molt contenta i xerraire; tant, que ells no han pogut dir res. Jo no dic res però estic molt preocupada. 33

Al final no es troben per a anar a patinar, es queda a casa i va a dormir d’hora. No sé si descansa, sembla que vol evitar el contacte amb la família i ens refusa. dissabte 5 d’octubre: Surten en bicicleta amb una amiga i després amb una altra van a casa de l’Anna a donar-li un regal. Torna a les 15:30h. A la tarda sembla que han quedat per a anar a una discoteca de la Unitat Hermètica. Jo no hi estic d’acord, però no dic res. Ella mateixa diu que no hi va perquè a l’endemà s’ha de llevar d’hora per a anar a la patinada. Per la tarda arriba la meva mare a veure’m, m’ajuda a rentar els plats i ella baixa amb la motxilla. Li fa un petó i diu que se’n va. No sé ni a on, ni quan tornarà. Quan torno a casa després de portar ma mare, ella ja hi és. Ni em saluda. Jo pujo a veure-la i li dic que la iaia (normalment està de mal humor) avui estava molt bé. El seu comentari és: «no serà que com que jo no t’estimo com t’estimava, ara te la mires amb altres ulls?» M’arriba a l’anima perquè té més raó que un Sant. A les 9 arriben la Marina i la Irene (dues amigues del grup de gralles), que vénen a dormir (jo no en sabia res). A l’endemà marxen a patinar juntament amb la seva germana Núria. Quan arriba la Núria de l’Esplai on fa de monitora comenta que han quedat al parc de la Betzuca per parlar i cantar. Marxen les 4 i tornen a les tres de la matinada. Dormen al menjador per no molestar. diumenge 6 d’octubre: Es lleven a les 7 i van a la patinada. En acabar marxa ella sola a donar una volta per Barcelona. S’hi està dues 34

hores: de plaça Catalunya fins al Parc de la Ciutadella, per a recordar quan de petita hi anava amb la meva mare, la seva germana i el seu cosí. La Núria es preocupa molt en veure que no torna, la Irene i la Marina diuen que està molt estranya i que gairebé no la reconeixen. Arriben a casa a les 3 de la tarda, ella posa els peus amb aigua per relaxar-se, dina i se’n va a dormir. S’aixeca a sopar i torna a dormir. Ha deixat de parlar amb nosaltres. dilluns 7 d’octubre: Marxem a treballar a les 7:45, ella encara no s’ha llevat, tot i que jo l’he avisada dues vegades. Diu que hi va en bicicleta i té temps de sobra. No penso tornar a signar cap més justificant pels retards. Tinc moltes ganes que arribi dimecres per a parlar amb el tutor. Al matí, des de la feina, demano hora a una companya que ha muntat una consulta de Psicologia per les tardes. No puc aguantar més la situació, penso que se’ns està escapant de les mans i hem d’aturar-la com sigui. Quan arribem a casa, a les tres, ella acaba d’arribar, i en lloc de dinar amb nosaltres ho fa davant de la tele perquè diu que vol veure la patinada del diumenge. A la pantalla veu persones conegudes i amics (visions). Passa tota la tarda mirant la tele i canviant de canals. Jo he de marxar i quan torno a les 9, ella no hi és. Els plats de dinar i berenar encara estan sobre la taula (inaudit en ella). A les 7 tenia música i a les 8 gralles. La gralla està a l’armari i començo a tenir por. Arriba a les deu de la nit, diu que ve de música i que ha estat donant una volta pel poble. Sopa poc i se’n va a dormir. 35

dimarts 8 d’octubre: Quan marxem ella encara dorm. Sabem després que a primera hora no hi ha anat i a la segona s’ha tornat a discutir amb el professor per coses sense massa importància. A l’hora de descans, el tutor la crida al despatx. Ja fa uns dies que vol parlar amb ella, però desprès de la queixa de la professora de francès, l’atrapa al passadís i no la deixa marxar. Ella insisteix que està millor que mai i que els seus pares ja no vindran a parlar amb ell perquè tot està arreglat. El tutor em truca a la feina per dir que li interessa molt parlar amb nosaltres. Jo li confirmo que a nosaltres també, perquè ha canviat la conducta de la nostra filla i no sabem què és el que passa. A l’institut és igual que a casa. Jo vaig comentar la possibilitat que algú li hagués posat drogues a la beguda, el divendres a les carpes, ella assegura que no i jo la crec. Comento la possibilitat de passar-la a recollir i el tutor em diu que seria el més adient i que l’hauríem de portar al metge, ja que no està bé. El més difícil serà convèncerla. Quan arribem a l’institut parlem amb el tutor i la Coordinadora pedagògica. Tothom està molt preocupat per la seva conducta. Decidim portar-la al metge, però ens diuen que ha marxat de l’institut amb la bicicleta. Marxem a casa, on la Núria ens diu que no ha arribat. Unes amigues seves també hi han anat per preguntar com està i es preocupen en veure que no hi és. Tothom la busca per Sant Quirze i per Sabadell. Per fi arriba sola a les 4:30 de la tarda: suada, exhausta, amb un color gris a la cara, els ulls com sortits; sembla molt més prima. Li diem que no està bé, que la portem al metge, ella que no cal, que mai ha estat millor. Per fi, 36

dient-li que ens està fent patir, la convencem per anarhi. Ens donen hora per a l’endemà al matí, però està molt alterada, crida. Beu un litre de suc de taronja i devora el menjar: pollastre i meló. Sembla que es tranquil·litza. Vol parlar amb la seva tieta. La truquem i ve. Ella treballa d’educadora amb joves adolescents. L’Enric també ve. Estem tots al menjador i al·lucinem. No coordina el que diu, no se l’entén. Diu coses que no existeixen, confon la realitat amb la ficció de la tele, el passat amb el present, riu sense motiu... Després d’una estona acaba esgotada i sols vol dormir. La deixem i tothom marxa. No vol dormir a la seva habitació, ho vol fer al sofà. La trobo a la porta del carrer, diu que vol anar al lavabo. Jo desconfio, es tanca i s’hi està força estona, jo vigilo. Sopem tots quatre i se’n va a la seva habitació a dormir. No tanca la porta (sempre dorm amb la porta tancada). L’endemà anem al metge. dimecres 9 d’octubre: Sembla que ha dormit tota la nit. Hem anat al metge de capçalera. Ell sospita de drogues i demana anàlisi de sang i orina. Li sol·licitem que demani també tiroides, perquè la Coordinadora pedagògica comenta que l’any anterior van tenir un cas similar i era per un desequilibri de la tiroides. Ens dóna volant per a anar al psiquiatra del Taulí a demanar hora per a urgències. La deixo a casa amb el seu pare. Ells dos esmorzen. Mentrestant jo vaig a l’institut a parlar amb el tutor de com ha anat tot i al Taulí a demanar hora. Quan arribo a casa no hi ha ningú. Quina por, potser han marxat a passejar, ja no plou. A l’hora truca l’Armengol. S’ha escapat de casa i després de recórrer el poble seguida de lluny pel seu pare, acaba al CAP on 37

s’amaga darrera d’una porta. El metge de capçalera diu que això és molt més seriós del que s’havia pensat en un principi i que anem a emergències. El psiquiatra del Taulí diu que hi ha un desequilibri químic i que s’ha de tractar amb Risperdal, però ell és d’adults i creu més aconsellable que la visiti un especialista de joves. L’endemà tenim visita al CAPIP sense cap hora en concret. Al vespre comencem el tractament amb Risperdal. Tota la tarda ha estat l’Enric amb ella, tocant la guitarra. Quan la tocava ella, coordinava algunes cançons, però el seu llenguatge era totalment incoherent, barrejant persones de la infància amb el present i personatges de ficció amb personatges reals. Realment deu haver estat una tarda molt dura per a ell, en veure una amiga intel·ligent i jovial en l’estat que es trobava. Marxa molt deprimit a les 8 del vespre. Ella li demana que no marxi, però ell té les seves obligacions i ens diu que demà tornarà. Ha estat molt bo per a ella. Ha sopat una mica, ha pres el medicament i s’ha posat a dormir al sofà. Jo he dormit amb ella i ha dormit molt bé. dijous 10 d’octubre: Quan s’ha despertat ha dit «hola» i ha preguntat si havia dormit tota la nit allà. Li he dit que sí. Està trista, molt trista. Li fan l’analítica, però fins d’aquí quinze dies no en sabran res. Tornem a casa a esmorzar (ella no gaire). S’ha posat a plorar abraçada a la seva germana, dient que sentia molt el que havia fet i que sempre l’havia admirat per tot el que feia. Totes dues ploraven abraçades. Hem tingut la primera visita al Taulí amb la doctora. 38

Després de la visita hem anat a passejar pel Parc Taulí. Ella ha anat parlant dels seus sentiments amagats, que no havia explicat per por al que diran. Continua barrejant present i passat i personatges de ficció. Té un sentit de culpabilitat de tot el mal que ha fet, tant a la família com als amics, però nosaltres li hem dit que tot te solució i que comenci a partir d’ara a ser sincera amb els seus sentiments. Dinem i després està una estona tocant el piano. No ho fa com abans, però déu ni do. Ha llegit contes en castellà, semblava que li faltava l’aire. Li he donat una pastilla d’Orfidal i després ha seguit llegint bé. A les 6 de la tarda ha tornat a venir l’Enric. De seguida ha preguntat com estava i li ha canviat la cara quan ha sabut que estava millor. Poc després ha vingut l’Alba. També han vingut altres amigues, però no hem volgut que la veiés massa gent. A les 8:30 estava esgotada; ha sopat poc, s’ha pres la medicació i se n’ha anat a dormir al nostre llit, així la vigilem. divendres 11 d’octubre: Segona visita amb la doctora. Ens dóna moltes esperances. Jo estic treballant i m’ha trucat a la feina perquè es pensava que era mentida i que ja no volia tornar perquè estava enfadada amb ella; fins i tot, m’ha preguntat el número de la nostra casa per a saber si era jo. L’he tranquil·litzat dient que a les tres estaria a casa. Hem dinat i a la tarda han tornat a venir l’Enric i l’Alba que han estat amb ella fins a les 8 del vespre. La trobem millor, però encara diu coses molt rares que no acabem d’entendre. 39

Torna a dormir molt bé. La Núria comenta que l’estem deixant fer el que vol i que hauríem de marcar unes pautes perquè no s’amagués els seus problemes al dormir. dissabte 12 d’octubre: Parlem del tema, mirem el seu àlbum de fotos i comença a veure el merder que té al seu cap. Veiem una foto de carnestoltes on anaven disfressats de barca, tindrien uns 5 anys. Ella era el timoner. Li comparo la seva vida d’ara amb una barca que va a la deriva i ella n’ha d’agafar el timó per portar-la allà on vulgui. Si no ho fa ella, ho farem nosaltres. Volem anar al Laberint d’Abrera, li preguntem si vol venir i no respon. Al final diu que hi anem nosaltres, que ella es vol quedar sola. Jo dic que ni parlar-ne, que ve amb nosaltres. Al cotxe anem cantant cançons, ella se’n recorda molt bé, de les lletres, millor que jo. Ens diu que la seva ment és com un laberint i que per això l’hem portat. Jo li dic que si hi està a dintre ha de parlar amb els de fora i serà la manera que s’orienti per a trobar la sortida. Un castell humà, per molt que la pinya estigui ben feta, si l’anxeneta no vol pujar, el castell no es carrega. I ella és l’anxeneta. Per molt que lluitem nosaltres, si ella no s’hi esforça no aconseguirem res. Està tot el dia molt callada. Ja no tanquem la porta de casa i ella ho sap. A la tarda, quan arriba l’Enric, marxen a passejar durant una hora. Després ve l’Alba i pregunta si poden anar a casa seva per canviar d’ambient. Accedim, i quan la vaig a buscar parlo una mica amb ells. Em diuen que avui no ha dit gairebé res. Arribem a casa i vol anar directe a dormir. Es pren el medicament i sense sopar se’n va al llit. 40

diumenge 13 d’octubre: S’ha llevat a les 7 com si hagués d’anar a l’institut. S’ha rentat la cara, les dents, i ha entrat a la nostra habitació. Després se’n torna a la seva i no tanca el llum. Jo m’aixeco i li pregunto si vol venir a la nostra. Diu que sí. Quan ens llevem pregunta pel seu pare, que la nit anterior havia estat recollint la sala on tenim la taula de pingpong. Estan una estona jugant com feien abans i sembla que torni a ser la mateixa. Quan puja, ens vestim i parlem del laberint i de la seva lluita; que no pot continuar callant els seus sentiments. L’he vist més bé i li he explicat tot el que havia patit i com m’havia sentit. També li he dit que no li tenia en compte perquè el que passava és que estava malalta, i prefereixo patir a haver de viure amb la noia que estava creant. Hem anat amb ella i el seu pare a fer un circuit en bicicleta fins a Sabadell (13 Km.). No es creia que fos diumenge. Ha preguntat des de quan està així, li hem dit que 5 dies i no s’ho creia. Ha vist a la gent passejar i jugar amb els seus fills pel Parc Catalunya, ha anat molt bé. A l’hora de dinar estava molt comunicativa i ha menjat molt bé. A la tarda, quan ha arribat l’Enric, han estat parlant i quan ha vingut l’Alba han jugat a ping-pong. Ha sortit una altra vegada la nostra Gemma. Ha estat com un miracle. Fins i tot ha dit si demà ja podrà anar a l’institut. Li he dit que tenim hora amb la doctora i ella ja ens ho dirà. Ha contestat: bé, doncs quan em llevi faré deures. A la seva habitació ha començat a tocar la guitarra, com feia abans de tot aquest embolic. I se n’ha anat a dormir.

1 de novembre Surt a la nit amb les amigues a celebrar la castanyada. A les 12 em truca per a que la vagi a buscar, no aguanta més, se li tanquen els ulls. Li costa molt expressar el seus sentiments i comunicarse amb els seus amics. Pròxima visita: 12 de novembre. dilluns 11 de novembre Tornem de la feina a les 3 de la tarda. Ella encara no ha vingut de l’IES. Ens estranya molt, però esperem. A les 4 de la tarda no en sabem res, truco a la Laie i ens diu que han sortit totes com cada dia i que han marxat ella i la Raquel cap a casa. Cinc minuts més tard truca ella dient que ha estat a casa de la Raquel i que ara ve. Ens tranquil·litzem. Però quan arriba està molt esverada explicant tot de coses estranyes que ha vist per l’habitació de la companya. Mirem de fer-li entendre que és impossible, però no hi ha manera. Com que demà tenim hora, esperem. 12 de novembre Al matí vol anar en bicicleta tant si com no. Jo li faig veure que està a punt de ploure, però no hi ha manera. Nosaltres marxem a treballar i ella en bicicleta a l’IES. Arriba al migdia, la Núria l’està esperant i li diu que dini, no fa cas. Després d’una estona, agafa la bicicleta i torna a marxar. Quan arriba l’hora de marxar al metge ella encara no ha tornat, havia marxat sobre les 2 del migdia. Anem sols a la visita. L’Esther es preocupa per la segona recaiguda, ja que no l’esperava, però ens consola dient que és normal, perquè s’ha d’anar adaptant la medicació. Ens diu que aquesta nit li augmentem la dosi de Risperdal. 42

Truca a casa per a saber si ha arribat, encara no. Ens diu que hem de tenir molta paciència, que tot anirà be, la seva experiència així li ho indica. Són les 4 de la tarda, truca la Núria dient que la Gemma acaba d’arribar a casa. Nosaltres marxem. No ha recordat la visita amb l’Esther. Ha anat per Sant Quirze Parc, arriba amb una roda punxada i esgotada com la vegada anterior, ha tornat a perdre pes. 14 de novembre Anem a la visita amb la doctora. Està molt confosa i no es comunica. Està a casa bastant passiva. Li costa tocar el piano i relaciona coses que no tenen res a veure: llibres que es pensa que parlen d’ella o de situacions relacionades amb ella. Jo l’angoixo molt i m’ha agafat mania. Amb l’Armengol i la Núria està molt bé. Riu sense cap motiu, de vegades molesta. Puja la dosis de Risperdal i ens dóna visita pel dia 18 de novembre. 15 de novembre Anem sortint a passejar tant al matí com a la tarda. Ha perdut l’educació: a l’hora de menjar fa rots sonors, menja i beu convulsivament, riu a la cara de les persones sense cap raó. Quan passegem va per la carretera i no em fa cas. Les seves amigues truquen per a venir-la a veure, però diem que millor que no, ja que el record que pot quedar no és gaire agradable i quan torni a la realitat no li agradarà saber com l’han vist. Em trobo amb l’Enric; ell està molt preocupat, se l’estima i el dilluns li va contestar bastant malament. Jo li aconsello 43

que no li tingui en compte, ja que no estava bé. Li comento el que ens diu la Doctora: que tinguem molta paciència i que tot anirà bé, ella és jove i va responent molt bé i ràpid, però el procés és molt lent. Li aconsello que faci la seva vida i gaudeixi de la seva joventut. Em demana què pot fer per ella i jo li dic que quan estigui bé poden fer classes de guitarra, ell accedeix. 17 de novembre Al matí anem d’excursió a la Serra de l’Obac. Li va molt bé, però encara no està del tot recuperada. A la tarda reposem i comença a preguntar quants dies fa que no va a l’institut i altres preguntes per posar-se al dia. Va tornant a la realitat com la vegada anterior. Ha trucat l’Alba i l’ha vist molt bé. 18 de novembre Torna a la realitat. Anem a la visita de la Dra. Esther, la veu molt més bé. Parlem dels seus estudis i diu que si ha de fer 1er de batxillerat en dos anys ella ja farà l’informe per fer-ho; el primer és ella, encara que hagi de repetir. Seguim amb el mateix tractament. dilluns 25 de novembre Torna a l’institut poc a poc i a partir de dimecres comença vida normal, perquè ja es veu amb forces per fer-ho. 5 de desembre Tornem a tenir visita amb la doctora. Tot ha anat molt bé, ha fet algun examen i no ha anat del tot malament. Continuem amb el mateix tractament.

Hem parlat amb el tutor i la EAP, convocaran els professors per a parlar del seu cas. Ens diuen que no ens preocupem que s’adaptaran al millor per a ella. diumenge 15 de desembre Al matí hem anat d’excursió i a la tarda a una obra de teatre a la patronal. Hi ha uns focus que ens enlluernen i ella comença a relacionar gent que hi ha al teatre amb ella. Surt bastant alterada i a la nit no dorm, o molt poc. Li dono un Orfidal. 16 de desembre Va a l’institut. A la nit no dorm i li torno a donar un Orfidal. 17 de desembre Ens truquen de l’institut; està molt perduda, li pregunten coses i li costa molt respondre. L’anem a buscar i la portem a casa. Està molt esverada i nerviosa, no para d’anar d’un lloc a un altre. Tercera recaiguda. 19 de desembre Visita a la doctora. Riu sense motiu, les situacions que veu li fan gràcia. A les nits no dorm; toca el piano, posa musica, no té miraments de despullar-se amb la cortina pujada... A mi em té més mania que mai. És la pitjor vegada. La doctora diu que es va perfilant el quadre psicòtic, però encara no veu res clar. Creu que es podria parlar d’un procés bipolar, però encara està per concretar.

Seguim amb el Risperdal i ens recepta també el Trileptal que controla l’estat anímic. Ens recomana donar-li Orfidal si no dorm o està molt nerviosa. dilluns 20 de desembre Següent visita: els resultats del Trileptal no són tan ràpids com els del Risperdal i poden trigar uns 15 dies. No ens hem d’angoixar, ella té un camp abonat i qualsevol cosa hauria pogut desencadenar aquestes crisis. Possiblement necessitarà una ajuda psicològica quan estigui equilibrada per a que entengui el què li passa i ho pugui assimilar. divendres 20 de desembre Aquesta nit ha dormit força bé sense l’Orfidal. dissabte 21 de desembre Aquest matí està molt nerviosa. Li he donat 1/2 Orfidal i també ha començat a prendre Trileptal. El prospecte indicava que era per a epilèpsia i ho volia confirmar amb l’Esther, però no podem contactar amb ella. diumenge 22 de desembre Anem d’excursió als Cingles de Bertí. No està bé, però li agrada caminar. A la tarda està una mica millor, sembla que torna a la realitat. dilluns 23 de desembre Visita amb la doctora. Està confosa, però coherent. La troba millor del què esperava. Continuem el mateix tractament. Al gener la trucaré per saber si pot tornar a 46

l’institut. Al vespre està molt més receptiva amb mi. Cada dia passegem de 2 a 3 hores. dimarts 24 de desembre Teníem sopar de família, però decidim celebrar-ho nosaltres quatre sols i anar a dormir d’hora. Hem anat a Barcelona a veure llums; s’ha angoixat una mica i ha sabut dir-ho. Hem marxat cap a casa i hem sopat i jugat força bé. dimecres 25 de desembre Està molt bé. Anem a dinar en família; molt bé, cap problema. dijous 26 de desembre Cada vegada està millor, xerra dels seus sentiments i del que sent durant les crisis. Està seriosa, però almenys xerra, comenta coses i entra en converses donant la seva opinió. 27 de desembre Comença a mirar-se deures de l’institut. Per la nit té somnis en els quals ella és el centre de tot, surten la Núria i l’Armengol que li fan costat. Jo també hi surto, però no l’entenc. Quan explica el somni reconeix que és un somni i que no és la realitat. Demano hora a Sant Joan de Déu, volem un segon diagnòstic, estem contents amb l’Esther, però volem confirmar tractament i diagnòstic.

30 de desembre Li ve una petita mostra de regla, si es pot dir així. Torna a tenir tremolors a les cames, les ha de bellugar. 31 de desembre Celebrem el cap d’any tots quatre a casa.

La doctora demana un encefalograma per a la nostra tranquil·litat; ella està bastant segura que tot sortirà bé i no quedaran seqüeles.

gener del 2003 Fins al novembre tot va normal, ha continuat anant a l’institut, a música i a anglès. abril del 2004 Ha passat tot un any de visites a l’Esther i un curs de primer de batxillerat aprovat, no ens ho esperàvem. Les seves amigues s’han portat molt bé amb ella durant tot l’estiu, l’han convidat a tot arreu. Nosaltres hem estat uns dies a Menorca. Cap més recaiguda. Al mes de juliol l’Esther va trobar un diagnòstic que lligava bastant amb la malaltia de la Gemma. És molt favorable, no deixa seqüeles: Psicosi Cicloide. Ens en dóna informació. 48

Tot va molt bé, ara ja fa dos mesos que vàrem deixar el Risperdal i aproximadament un mes que ja no pren cap tipus de medicació. Tornem a tenir la Gemma que tots coneixíem, una mica més rebel; compleix 18 anys, segon de Batxillerat és força complicat, però el més important és que ella està bé. I ara és quan valores que realment és el més important, les altres coses tard o d’hora les tindràs o en tindràs d’altres, però la salut és el més important, la pots tenir millor o pitjor, has d’acceptar la que tens, però contra més bona millor. Esperem que aquest diari continuï tan bé i amb tan bon final com ara.

Rosa

PSICOSIS CICLOIDES L’ABANS I EL DESPRÉS

Psicosis cicloides: són malalties que bàsicament cursen amb episodis que es repeteixen. Els símptomes essencials són la «confusió», «sentiments de felicitat o d’èxtasis», «ansietat paranoide» i «alteracions de la psicomotricitat». També poden presentar-se símptomes d’humor incongruent, generalment deliris; al·lucinacions, idees de mort i discrets canvis de l’humor. És un trastorn que té una història ben definida, unes característiques clíniques i evolutives i possiblement també una genètica diferent. La seva definició inclou el criteri d’una condició psicòtica no relacionada amb el consum de drogues i sense fonament orgànic de cap tipus. El primer episodi sol presentar-se entre els 15 i 50 anys, apareixent de forma sobtada amb una progressió ràpida cap a una psicosis. Es caracteritza per oscil·lacions de l’estat de consciència, símptomes afectius variables (eufòria, tristesa, ansietat), escassa duració de l’episodi, tendència a la repetició, possibilitat de ser desencadenats per situacions físiques i psíquiques i tornada a la normalitat en passar l’episodi patològic. Les Psicosis Cicloides pertanyen a un grup de psicosis atípiques i es caracteritzen principalment pel seu curs en forma de fases agudes, que es repeteix amb certa periodicitat.

Els malalts creuen que són espiats, que els vigilen (angoixa desconfiada). No és estrany que el pacient estigui intranquil, queixant-se a vegades amb crits, que realitzi intents de fuga i en general, vivint la seva situació amb immens terror. Els pacients se senten profetes, herois i senten que poden ajudar els altres. Expressen les seves idees amb entusiasme, parlen de forma patètica i es creuen impulsats a grans obres. El pacient que ha experimentat episodis d’èxtasis, tendeix a interpretarlos com una experiència enriquidora, que no ha de ser oblidada. No sol guardar un record total de la crisi, recorda l’episodi com un somni. Pot haver-hi falsos reconeixements de persones, adjudica noms falsos o creu reconèixer en ells persones del seu entorn. Dificultat del pacient per interpretar els successos de l’entorn. Si encara parla, expressa que no sap el que fa. Pot presentar-se llenguatge incoherent. Quan el cicle ha passat, és viscut pel pacient amb estranyesa, com alguna cosa que li ha passat, però que en certa manera és aliena a ell. Hi ha tres fets fonamentals en aquestes crisis: l’inici agut, la tendència a la repetició i la total recuperació sense deixar danys.

Em sentia poderosa, capaç de fer qualsevol cosa, amb tot el poder a les meves mans. Sentia que tothom estava a l’expectativa del meu següent pas, que per a tothom jo era un ídol. No sentia pas tristesa, no estava pas desanimada. Al contrari, durant les crisis em sentia com una heroïna, com si fos capaç de canviar el món, com si el futur de tothom estigués a les meves mans. Van ser tres crisis, cada cop amb menys importància. Entre crisi i crisi era quan em sentia confosa, perduda, desanimada, deprimida, sense ànims per res, sense ganes de seguir vivint, perduda sense saber el que feia aquí. En paraules dels que em veien: estava absent, amb la mirada apagada, com si estigués al meu món, absent del que passava a fora. L’inici de tot: aquells camps de treball del 2002. L’estiu de pas entre l’ESO i el batxillerat. Tots pensem que l’inici de tot va ser allà. Aquell estiu, vaig passar uns 15 dies en uns camps de treball. Vaig decidir d’anar-hi sola, sense ningú conegut, pensava que seria una bona manera d’obrir-me i d’espavilar-me. El lloc i més ben dit les instal·lacions, no es pot dir que estiguessin molt aconseguides... Els primers dies, no van estar pas malament... ens anàvem coneixent entre nosaltres, i com és costum, es van anar creant diferents grupets... A mesura que passaven els dies, les coses van anar empitjorant... no entraré en detalls... La veritat és que els monitors estaven molt decepcionats i molt desanimats. Els joves, passaven bastant de tot i no mostraven gaire interès. Cap a la meitat de l’estada, la veritat és que ja no en recordo 52

gran cosa, perquè ja no estava massa conscient, ja no m’adonava del que feia, vaig perdre el nord... no recordo com va passar, ni res. No recordo quan vaig començar a perdre el control, quan vaig començar a no ser jo, a no ser conscient dels meus actes... No sé com és ni per què va passar tot allò... l’únic que sé és que els últims dies no era jo... L’últim dia em van venir a buscar ma mare i ma germana, que en veure’m es van preocupar força... Jo vaig amagarme, com si no volgués que em veiessin amb elles, i es van sentir força malament, a part que van veure que allà alguna cosa no rotllava, que estava molt estranya... Recordo, que de camí a casa, al cotxe, jo estava estirada al darrera, i elles m’anaven preguntant com havia anat tot, mostrant interès. La veritat, és que jo em vaig sentir bombardejada a preguntes i diria que vaig ser més borde que no pas simpàtica... Els primers dies a casa van ser força desesperants... no li trobava sentit a res... no tenia ganes ni il·lusió per fer res... els meus ànims estaven pel terra... em sentia molt confosa... tenia un desordre total al cap... Els meus pares, veient el meu estat, van pensar que estaria molt bé passar uns dies fora, per despreocuparme i «airejar-me». Així que vam anar una setmaneta, tots tres, a Navarra. La veritat és que no vaig gaudir massa d’aquell viatge. Tot i que els dies eren complets i que tot allò era preciós, jo no podia treure’m del cap les últimes experiències de la meva vida, no podia deixar de pensar en tot allò... No parava de donar voltes a cada situació que vaig viure allà, no parava de preguntarme què era el que havia passat els últims dies... 53

Altre cop a casa. Ja no sé com em sentia. Sé que vaig començar a escriure un munt sobre coses sense sentit, donant mil voltes sobre el mateix, repetint-me constantment amb paraules diferents... omplint el meu antic diari amb pensaments que em corrien pel cap... pensaments que vaig escriure desordenats, sense sentit, sense pensar-hi, escrivint sense parar, omplint fulls i més fulls fins acabar la capacitat de la llibreta. Van passar uns dies. Jo no sé com estava. Després van venir dos caps de setmana molt moguts, massa. Tot el dia sense parar, les nits sense dormir, sense descansar, atabalada, sortint d’una per ficar-me en una altra: festa d’aniversari d’una amiga, nit a carpes, amics a casa a dormir, nits sense aclucar l’ull, excursió a l’endemà, patinada a Barcelona i un llarg etcètera. Fins que al final, es veu que vaig explotar... el meu cos i suposo que també el meu cap, van dir: Prou! I ho van fer fent-me sortir de si. Segons ma mare, estava molt eufòrica, ells no em reconeixien... Un dinar qualsevol a casa la meva àvia, xerrant sense parar, explicant a les meves cosines històries i anècdotes sense sentit, va fer dubtar la meva tieta del meu estat i la va preocupar. La meva tieta és infermera; i després de veure’m aquella tarda tan diferent, va qüestionar-se que, conscientment o inconscientment, hagués consumit drogues. Deia que aquell estat d’excitació era molt freqüent en l’ús de drogues. Jo vaig negar-ho completament. Potser no recordo clarament el que va passar aquells dies, però estic del tot segura que no vaig prendre cap tipus de droga. 54

Però tot i així em van fer un anàlisis de sang per comprovar-ho. El resultat va ser negatiu, tot estava correcte, dins el general... tot i que també feia ja més d’una setmana que n’havien dubtat... A partir d’aquí, tot va anar empitjorant. No sé exactament el que va passar cada dia... El següent que recordo, és la visita a un psiquiatra del Taulí. Un psiquiatra que tenia un aspecte entre graciós i terrorífic. Recordo que vaig respondre a totes les seves preguntes a «volea» dient el primer que em passava pel cap, fins i tot, intentant desconcertar-lo. I la veritat és que crec que ho deuria aconseguir. Em van enviar a una altra psiquiatra, ja que aquell era d’emergències i, en veure’m, va creure oportú que seguís un tractament i una sèrie de visites, que es van allargar durant un any. No recordo quants dies van passar entre la visita a aquell home, i la següent visita a la que seria la meva psiquiatra durant tant de temps. I tampoc recordo el transcurs d’aquells dies. No sé si a la primera visita amb l’Esther (la meva psiquiatra), jo estava millor, o seguia en el món imaginari que em va acompanyar durant aquell temps. A l’institut, el meu comportament tampoc era normal, les meves amigues em veien molt diferent i sovint em preguntaven què em passava, la qual pregunta jo no sabia pas respondre. 55

Els professors també van veure que la meva actitud no era gens normal... aquella falta de respecte, aquella despreocupació per les classes... alguna cosa fallava. La primera crisi no va trigar a arribar. Era l’inici del batxillerat, un període considerat complicat, i suposo que aquest fet també va ajudar al desenvolupament d’aquell estat. No associo molt bé el que vaig fer a cada crisi, no en sabria pas l’ordre... Vaig deixar d’anar a classes durant uns dies o setmanes, no ho sé pas. Solia escapar-me en bici (sempre ha sigut una companya, però aquells dies podia haver estat un gran perill). Recordo molt bé el dia que una mica abans de finalitzar l’hora del pati, vaig agafar la bici i me’n vaig anar fins a Sant Cugat per carretera. Va ser el primer i únic cop, que he anat amb bici per la carretera de Rubí, coneguda pels seus revolts i les moltes morts de ciclistes i motoristes. Tenia la impressió que estava fent un acte de valentia, de valor... Recordo que hi havia un helicòpter voltant per allà i que vaig pensar-me que m’estaven gravant a mi... sentia ràbia al meu interior, molta ràbia, al mateix temps que una immensa energia em donava molta força i em feia continuar. Abans d’entrar a Rubí, vaig posar-me en contra direcció per la sortida de l’autopista. I, és clar, vaig arribar a l’autopista. Els cotxes em venien de cara, jo anava pedalejant pel poc tros que separa el final del carril amb el final de la calçada. Alguns cotxes feien sonar el clàxon, altres seguien, suposo que sorpresos també... Jo no en feia cas... no tenia clar on em dirigia... no sabia on volia arribar, només seguia pedalejant, sense parar, continuant el meu camí. Després 56

del túnel, on la velocitat dels cotxes es notava molt més, vaig poder veure el nou edifici del Banc Sabadell. Vaig creuar la calçada de l’autopista. No sé pas com m’ho vaig fer. Sé que, quasi sense mirar, vaig començar a pedalejar perpendicularment a la direcció dels cotxes... La majoria accionaven la bocina, altres em feien llums... no sé pas com vaig aconseguir-ho... encara no ho entenc... Un cop a l’altra banda, enmig de les dues calçades, vaig continuar una mica més avall fins que vaig tornar a travessar per anar-me’n per la sortida que portava cap al polígon industrial Can Sant Joan, de Sant Cugat. Allà hi havia la Gimbernat, on estudia ma germana. Vaig donar unes voltes pels voltants. Desesperada i exhausta, vaig intentar colar-me al tren per tal de poder arribar a casa. Però amb la bici era impossible. Vaig renunciar-hi i vaig seguir voltant per allà. Al final, seguint el sentit del tren, vaig anar per un camí que portava a unes cases de més amunt. No sabia on era, em sonava allò i sabia tornar enrere, però em sentia desorientada, i l’esgotament no ajudava per res. Finalment, no sé com, vaig trobar un camí al costat de l’autopista, que conduïa al bosc. Encara no sé quin recorregut vaig fer per allà dins, però el fet és que vaig aconseguir sortir a la carretera de Rubí, a l’altura de l’inici del terme municipal de Sant Quirze. Per aquells camins sí que no sé pas com m’ho vaig fer per no perdre’m. Mai havia anat per allà, mai havia estat per aquella zona... no sé pas com vaig poder fer-ho... diuen que tots tenim un àngel... qui sap, en aquell moment el meu em va cuidar bé... El fet és que vaig aconseguir arribar a casa, després de passar-me tot el matí i mitja tarda fora, sense haver menjat res i buscant un camí de tornada, i qui sap si 57

també buscant el meu jo, buscant-me a mi mateixa, buscant una sortida a tota aquella situació d’impotència. Els meus pares diuen que vaig arribar pàl·lida, amb la cara blanca, deshidratada... em vaig veure un brick de suc sencer. Aquesta «experiència» és la que recordo millor de tot el que vaig fer, recordo cada detall, la recordo completament, ho recordo tot. Durant les crisis, jo era ben conscient, recordo força bé tot el que vaig fer, el problema és que no era conseqüent, no em qüestionava el perquè ho feia. L’Esther va dir que en aquells moments era com si hagués perdut les normes d’educació. Era com un nen petit que encara no sap el que està bé o el que està malament, que es comporta sense pensar en el que passarà. Com si tots els valors que anem aprenent dia a dia s’haguessin esborrat de la meva ment i no distingís entre el que està bé i el que no. Però de mica en mica les coses van anar millorant. La medicació va ajudar-hi força i crec que el suport familiar i el dels amics van ser una peça molt clau també. Poc a poc vaig anar centrant-me més, tot i que encara em costava força, encara em sentia una mica desorientada, però ho veia tot altre cop clar. Finalment, després d’un any de crisis i visites psiquiàtriques, em van donar l’alta. Sí! Ho vaig aconseguir! L’Esther sempre deia que m’havia recuperat molt bé i que ho havia superat tot de conya! Fins i tot, no sé com, vaig passar l’etapa de batxillerat, i no pas malament...

Ara, després d’un temps, recordo aquella etapa com una època borrosa de la meva vida que m’ha ajudat molt a créixer i que m’ha fet canviar i veure la vida d’una altra manera. Diria que sóc força diferent a abans de tot. Segueixo sent la mateixa Gemma de sempre, però amb els seus trets característics, molts creats «gràcies» a aquella etapa. Una etapa que tampoc recordo com trista. Sinó que simplement va ser com un «kit-kat», com un traspàs. Una època que va marcar un abans i un després en la meva vida.

La VIDA: Un mar de dubtes A vegades em sento immersa en un mar de dubtes, on els meus pensaments volten sense un destí fix, les idees es difonen i no tinc res clar. Sento que la meva vida no té un objectiu on arribar, que les coses sorgeixen per inèrcia, però sense un motiu concret. Que els pensaments es repeteixen sense trobar una solució i noves idees sorgeixen augmentant la meva confusió. No sabria explicar què és el que espero de la vida, de moment, simplement visc, i intento que cada moment de la meva existència sigui el més satisfactori possible, i n’obtingui el màxim profit. Penso que les persones estem fetes per un destí comú que divergeix en diverses i infinites sortides, on cadascú sembla tenir un objectiu diferent al dels altres, però en definitiva tots venim a fer el mateix: apareixem sense saber per què ni desitjar-ho tan sols, en un món on tothom va a la seva i cadascú busca una sortida als seus problemes, i anem avançant pel nostre camí intentant escollir els millors trencalls que ens condueixin al final de la nostra trajectòria, contents del nostre pas per aquest món. Em sorprèn que certes persones tinguin les idees tan clares. Jo visc en un mar de dubtes, on cada dia m’apareix una nova incògnita. Hi ha persones que sempre estan, o almenys es veuen, segures de si mateixes. No és que jo no em senti segura de mi, però sovint dubto de les meves creences, qui sap si estem equivocats o si ens trobem en el bon camí. Crec que no hi ha unes pautes 60

fixades que indiquin el que està bé i el que no, tot i que has d’actuar sense ofendre ni ferir els altres, i intentant sentir-te a gust amb tu mateix.

Amb el cor a la mà No sé ben bé què és el que sento, però sé que sento alguna cosa que em fa bategar el cor fortament, i que no vull acceptar, o em fa por reconèixer... Sé que a vegades els sentiments no són fàcils, i que no els podem dominar... però crec també que jo mai he sabut massa bé com controlar-los, o com mostrar-los externament. Hi ha certes coses que em resulten molt difícils d’exterioritzar i d’expressar, i que fins i tot em costa pensar-les. No sé si tothom s’ha sentit alguna vegada així, però dubto, tot i que a vegades ho penso, que sigui la única persona que es troba en aquesta situació... ja que tots sentim, i no tots tenim la mateixa facilitat per expressarho, i per tant penso que molta altra gent es deu sentir com jo. Sembla mentida que costi tant dir certes coses, que et resulti impossible «afrontar» una determinada situació i que davant d’això ens tanquem i intentem fer una altra cosa, pensant que aquell no és el moment adequat i esperant que algun dia ja arribarà, fins a descobrir al final, que aquesta ocasió no arriba, i penedir-te finalment de no haver-ho fet en aquell moment.

Dins d’un armari Dins l’armari d’on no puc sortir-ne. Dins d’un armari sense una sola llum que m’aclareixi les idees i que m’ajudi a veure les coses clares. Dins l’armari, on els dubtes cada vegada són més grans i augmenten. On la por no em deixa fer un pas endavant. Dins d’un armari d’on no sé sortir-ne i que ni tan sols sé si hi sóc dins. Però ja fa massa temps que en dubto i això em fa pensar, cada vegada més, que sí que hi sóc i no vull reconèixerho. Merda de societat, que ens ha inculcat des de sempre la relació perfecta i ideal, i que ha evitat i impedit que cap altra mena de relació es pugui fer amb tranquil·litat i seguretat, sense por. Merda d’ideals que ens marquen com hem d’actuar. Que ens imposen uns límits, que si vols trencar, no pots evitar ser rebutjat per alguns. Merda de parella perfecta (home-dona) que ens han imposat. No puc evitar sentir ràbia per tot el que ens han robat. Per tots els impediments que ens han posat. No puc impedir sentir-me confosa i perduda, i amb por d’acceptar el que no sé del tot segur que sóc. No puc evitar sentir-me culpable de sentir el que sento i de pensar com penso. 63

No puc desprendre’m d’aquesta por que m’acompanya des de fa tant de temps i que sembla que no vulgui desaparèixer i deixar-me viure. Per què no pot ser una cosa normal, com qualsevol altra? Tot i que cada vegada comença a ser més acceptat, encara es mira amb mals ulls. Sé que arriba un punt en què has de passar del que pensin els altres sobre tu... però em resulta molt difícil. No puc evitar pensar com seria la meva vida, com canviaria la imatge que tenen de mi els que em coneixen. Tant de bo pensés d’una altra manera, tant de bo tingués les coses clares. Tant de bo no tingués por d’acceptar com sóc. Voldria poder compartir el que sento, poder sentir-me contenta de ser com sóc. Poder estimar sense por de trencar les normes. Poder tenir les idees ordenades per una vegada, poder saber com sóc, com penso i com sento. No dubtar més del que sóc. No tenir por a afrontar-ho ni a travessar la barrera que m’impedeix fer el salt. Poder arrencar aquest «filtre» (com diria una persona molt especial per a mi) que des de petits ens han posat i que ha anat creixent dins nostre. Poder veure’m reflectida en un mirall i no dubtar en cap moment de qui sóc. Poder sentir-me segura de mi mateixa, del que sento i penso. Poder descriure’m com a qui sóc vertaderament i no sentir-me’n avergonyida. 64

Poder cantar al ritme dels batecs del meu cor, poder volar lliure al costat dels meus pensaments, ser capaç de perseguir els meus somnis, aconseguir atrapar els meus objectius. Aconseguir treure el vel que em cobreix el rostre. Poder mostrar-me tal com sóc. Conèixer-me bé a mi mateixa. Necessito saber d’una vegada per totes qui sóc realment i com sóc. Però no sé quin camí he de seguir per aconseguir-ho. No sé si visc enganyada per mi mateixa, o si realment no sóc dins d’un armari. No sé si tots els meus dubtes són fruit del no res i si podrien ser esborrats amb una bufada. No sé si el temps arribarà a curar tot això. No sé si algun dia sabré com sóc i no tindré por a expressar-ho. El que sé és que en dubto i que m’he de descobrir... i qui sap, potser quan ho faci seré invencible, o potser simplement seré jo mateixa, seré com sóc realment.

Tinc un somni Tornava caminant pels carrers del meu poble, aquells carrers antics, que em recorden vells temps... antigues èpoques... estones passades al voltant de gent que ja no sé ni on para... Eren ja les 8 del vespre i tornava de la Masia, després d’una tarda d’esplai. Quan camino pels carrers del meu poble, solitaris, en silenci, i amb la clara llum de les faroles il·luminant la foscor, em sento estranya, m’agrada. Vaig caminant amb la música sonant de fons, escoltant les seves lletres; mirant la solitud del meu voltant, la tranquil·litat que es respira. No sé si sabria viure en una ciutat on trobar un carrer tranquil és una missió impossible. Anava amb pas lleuger, mirant sovint cap als turons (no se’n poden dir muntanyes) on el bosc, més reduït que anteriorment, s’omplia d’una foscor relaxant, màgica. Les múltiples llumetes de les cases que ocupen part d’aquests antics boscos em fan pensar. Les miro, i com si fossin petits estels, em transporten en busca de somnis. Em sento molt bé, quan de nit, caminant pels silenciosos carrers que sols la meva música acompanya, miro al meu voltant i observo aquest paisatge que durant tants anys he vist i que de nit sempre em sorprèn. No és que sigui un paisatge digne de veure... la veritat, és com qualsevol altre poble, massificat per l’explotació urbanística... però que de nit, la seva imatge canvia; o almenys jo la veig diferent.

De nit, respiro màgia, un munt de sentiments em recorren el cos i molts pensaments em ronden pel cap. Somio. Tinc desigs. M’agrada. Avui, tornant, he sentit un altre cop aquesta sensació... com cada cop... sempre m’acompanya... He tingut ànsies d’abandonar aquesta vida plena de rutina, d’obligacions i preocupacions, que no ens deixen gaudir dels detalls i de les petites coses que fan la vida bonica. He desitjat agafar les quatre coses bàsiques i endinsar-me en un viatge a través de nous mons. Com si fos un rodamón, viatjant a través de boscos i muntanyes, sense un destí determinat. Seguint el rumb del vent, guiant-me pels vols dels ocells. Sense un objectiu a aconseguir, simplement vivint. Gaudint de l’entorn, descobrint l’olor dels arbres, trepitjant la terra humida, respirant l’aire fresc... He tingut ganes d’emprendre un viatge. Un viatge sense un objectiu, sense un horari o calendari on hi digués el què fer cada dia... Vivint cada instant plenament, intensament. Sense preocupacions rondantme pel cap. Amb la ment lliure. Pensant només en les olors que em rodegessin. Sentint cada moviment dels arbres. Respirant la bellesa del voltant. Observant el paisatge. Tranquil·la. La Lluna també era allà, elevada enmig d’un cel intens sense estrelles. Mentre caminava, l’observava, ella allà dibuixant somnis de llum. A vegades m’aturo i me la miro. La contemplo, observo la foscor del cel... fa temps que no veig un cel estrellat dels d’abans. Avui, tornant, de nit, movent-me pels carrers del meu poble, amb un silenci trencat tan sols pel so de la música, 67

he tingut un somni. Un somni que sé que no pot ser real. Un somni que després se n’ha anat, amb la certesa de no fer-se realitat. Era un somni senzill, un somni de llibertat. Era tan senzill, que no pot ser veritat. M’agrada caminar de nit, per carrers solitaris, amb tranquil·litat i amb la ment lliure. M’agrada sentir el silenci. M’agrada somiar. M’agrada anar a la muntanya i veure que al meu voltant només s’hi respira bellesa. M’agrada ser lliure, lliure de preocupacions, lliure de calendaris i horaris. M’agrada viure i sentir-me viva.

« Fui a los bosques porque quería vivir a conciencia. Quería vivir a fondo y extraer todo el meollo a la vida. Olvidar todo lo que no fuera la vida para no descubrir en el momento de la muerte, que no había vivido.» Walt Whitman (Citat a la pel·lícula El Club de los Poetas muertos)

KISPAR FIDU Jo entre paraules Un àlies que em va ajudar a descobrir-me i a destapar-me És un nom amb molta «història». És un pseudònim sorgit del no res. Un nom que gràcies a una persona molt especial va començar a tenir forma. Tu li vas donar sentit... Fins aquell moment no havia tingut mai un «àlies» tan peculiar, tan meu. Era l’any de la sele, i del treball de recerca i del dur curs de 2n de batxillerat. I d’aquí va sorgir tot, d’aquí va néixer la màgia del nom. El meu treball de recerca, que realitzava amb dues altres companyes, tractava sobre els dofins. Sí, és un tema estrany per a un treball de recerca, però vam escollir-lo quasi per casualitat i vam anar-li donant forma. El títol era: «Dues noves vides». Exacte, perquè vam fer el seguiment de dues cries de dofins. Durant els primers mesos, tot i la sorpresa d’algunes persones quan et preguntaven sobre el treball, ningú hi va donar massa importància. Però un dia, no sé ben bé com, tu vas trobar-ho peculiar, graciós. I a partir d’aquell dia va començar la «conya» amb els dofins, que va conduir a la resta de la història. Vas començar dient-me Dufina en les converses internàutiques. Després m’anomenaves així pel carrer i tot. Molta gent s’estranyava en sentir-me anomenar així. 69

Al principi em va costar acostumar-m’hi, però em va anar agradant. Al cap d’un temps, vas passar al diminutiu de Dufi, que més endavant altres persones també van començar a utilitzar. Una nova paraula va agafar també protagonisme. Un simple però complert SPARKI, va passar a ser un sinònim per a definir un munt de persones i reaccions. Una paraula nova al principi, però que ha passat a formar part del nostre vocabulari! Una paraula divertida, que depèn de com, pot tenir diversos significats. Una expressió que va entrar a les nostres vides i que ara quasi no falta en cap conversa. Els campaments amb l’esplai, també van formar part de la creació de kispar fidu. Les totemitzacions, característiques d’alguns esplais, van «batejar-me» amb aquest «àlies». De fet no va ser ben bé aquest nom, perquè segurament us estareu preguntant que d’on surt, ja que les paraules que estic dient fins ara, no s’assemblen al nom en concret. Les totemitzacions són unes proves que han de realitzar les persones que volen passar a formar part del regne animal... simbòlicament, és clar! És com una cerimònia «fantàstica». I com tota cerimònia, té el seu ritual. Entres a formar part del regne animal, com a animal amb el qual et sents més identificat. Jo vaig voler passar aquelles proves. No he sentit parlar de gaires esplais que ho facin, i després de passar 10 dies al voltant de tota aquella gent (nens i monitors), tenia ganes de provar-ho. I és clar, després d’uns quants mesos sentint-me anomenar Dufina o Dufi, quin millor animal podia escollir que el dofí!!! I així ho vaig fer! 70

Va ser una nit llarga... vam anar realitzant proves... fins a la fi, aconseguir el nostre animal, el nostre símbol. La paraula Dufina va passar a formar part de la meva vida! I tot provinent d’un simple treball d’institut! Un viatge fantàstic, a un lloc molt especial, també va formar part d’aquesta història. El mot dufi seguia sent el meu distintiu. I al cap d’uns dies allà, va passar a reduirse més, fins arribar a ser un simple però intens Duf. Les dues paraules, dufi i sparki, en aquest últim any de la meva vida han pres un valor molt important. Per això, un bon dia, a l’hora d’escriure un petit text en una revista, amb no gaire ressò, del tren, no vaig dubtar en utilitzar aquestes dues paraules tan característiques. Però no les volia escriure tal i com són, sinó, que vaig girar l’ordre de les seves lletres... com qui fa córrer les pàgines d’un llibre amb una bufada... Així va ser com vaig obtenir un KISPAR FIDU. Un kispar fidu que em sento meu, ja que té una llarga història i un munt de detalls que em recorden moments preciosos d’aquests últims anys. Una paraula que a primer cop d’ull pot semblar una errada o una invenció sense sentit, sense lògica. Però que té tota una història darrera, tot un passat ple de records. Una paraula que em sento meva. Un pseudònim que ha recorregut tot un camí al voltant de molta gent especial... ...Un KISPAR FIDU que té molt per a explicar. 71

Experimentant amb la vida Van posar-me en aquella capsa on el món podia ser creat com un escenari. La vida era bonica, semblava fàcil avançar sense fer-se massa preguntes. Veies la resta caminar cap a un mateix sentit, en una mateixa direcció. Avançaves deixant-te portar, la multitud t’arrossegava. No em preguntava el perquè, no buscava el motiu del que feia, no mirava dins meu, no sabia ben bé qui era i tampoc em buscava. Rere una màscara pots amagar-te, pots disfressar el teu rostre, però el personatge segueix sent el mateix, segueixes sent tu; tu buscant un jo del qual t’amagues. Vaig decidir aturar-me, dir prou i tornar a començar de nou dirigint-me cap allà on jo volia anar. Construir els camins amb els meus propis passos. De sobte, se’m van aparèixer un munt d’obstacles: havia de saber qui era jo realment, què volia, què buscava... Havia d’estar segura del que sentia, del que corria a cada instant per la meva ment... Havia de saber qui era la persona que habitava en mi. És curiós veure’s saltar d’escenari en escenari, observarse dansant al ritme d’uns passos que no et sents teus...

No caminis seguint un ritme que et marquen, camina perquè ets tu qui vol continuar avançant, perquè sents que vols seguir en aquella direcció que tu has escollit. Demanaria a tothom que s’aturés un moment, que es parés a pensar qui és realment. Que s’observés per uns instants preguntant-se si se sent a gust amb aquell jo que pren com a exemple. Que posés en dubte totes les cartes que té en joc i es plantegés la vertadera certesa del que fa. Que lluités pels seus somnis, que fos capaç d’avançar orgullós de saber que és ell qui camina pel camí de la seva vida. Que se sentís posseïdor de les seves eleccions i s’identifiqués en reflectir-se al mirall. Que s’hi veiés, que sentís que aquella imatge correspon a la persona que vol ser, aquella que té les mateixes il·lusions que ell, aquella que lluita per uns mateixos ideals... i en conseqüència, aquella que en avançar li dóna forces per continuar lluitant. Vaig aprendre que la transparència d’un mateix és el que et fa realment lliure.

Fàcilment difícil Les fàcils dificultats. No sempre és menys difícil fer-s’ho fàcil. Seria fàcil, però no menys difícil. És difícil fer-s’ho fàcil. Seria més fàcil apagar el llum i marxar. Seria més fàcil; potser sí, seria més fàcil... però seria amagar-se’n... fugir d’allò pel que ens fa por lluitar... deixar de banda el que som, parar d’avançar perquè t’ha semblat veure que no hi podies arribar... Resulta més fàcil tancar els ulls quan les imatges no són les que buscaves... Pot semblar menys difícil canviar de careta quan no estàs segur de tu mateix... Podria ser més fàcil estimar seguint les normes, pensar al mateix ritme que el flux del corrent de la gent que t’envolta... Podria ser més fàcil no voler adonar-se dels errors que cometem, no voler canviar algunes coses que et fan dubtar de tu mateix... Hagués estat més fàcil seguir sempre un camí marcat, unes pautes establertes; 74

no allunyar-se d’allò que se’n diu normal pel simple fet de ser la anormalitat que se segueix i sempre s’ha seguit... És més fàcil entendre que l’aire ens bufa i el Sol ens escalfa... Hagués estat més fàcil girar el cap i deixar enrere aquells dubtes que et voltaven ja feia massa temps... Tancar una porta sempre és més fàcil que intentar obrir una nova finestra, però... és més fàcil facilitar-te les coses per fer-te-les més difícils? Seria més fàcil actuar deixant de pensar? Obrir els ulls amb la mateixa facilitat que els tanques? Caminava en aquella nit freda que semblava fàcil, sentint aquells sons fàcils d’imaginar... Veient la teva imatge fàcil de crear... Escoltant el teu somriure fàcil de recordar... Idealitzant la teva figura fàcil d’admirar... i pensava, potser fàcilment, en la senzillesa de la vida difícilment dificultada que ens mou en ritmes constants que eviten variàncies possibles... tot i que no sempre fàcils...

Facilitar-te la vida no sempre significa crear-la a la teva mida... Dificultar-te les coses no sempre és una elecció, sovint és una acceptació presa amb valentia... Semblava fàcil facilitar-se la vida apartant-ne tots els trencalls dificultosos, deixant-se guiar per aquelles corrents aparentment fàcils de seguir, que et robaven la llibertat a cada fàcil pas. Sense adonar-te’n et prenien la vida, allunyant-te de la teva personalitat. Fàcilment és més difícil saber qui s’amaga rere una màscara construïda sense massa dificultats... Fes el teu propi rostre tot i que les dificultats sovint no siguin fàcils... Facilita’t la vida, encara que no sempre hagis de seguir pel camí fàcil.

86.400 86.400 són els cops que penso en tu cada dia. Penso en tu 60 vegades al minut, els 60 minuts que té una hora, i les 24 hores del dia. Penso en tu a cada instant de la meva vida. En cada segon de la meva existència tu hi estàs present. Sempre tens un lloc en el meu pensament. Voldria que 86.400 fossin també els moments que passo cada dia al teu costat. Omplint-me cada instant d’il·lusió i esperança amb un sol somriure dels teus llavis o amb una tendra mirada dels teus ulls. Voldria moltes coses... però aquesta les supera a totes. Tenint-te els 86.400 segons del dia al meu costat, em sentiria la persona més afortunada del món. 86.400 instants al dia, formes part de la meva vida.

Amor platònic, Amor impossible, Amor irrealitzable ELLA... Sí, Ella... Sé que és ella... definitivament: ELLA. Ella és qui em fa somiar constantment... Sé que és ella perquè no me la puc treure del cap, no puc deixar de pensar en ella, els 86.400 instants del dia forma part de mi, de la meva vida... No puc deixar de pensar en els moments que, per petits que siguin, he passat al seu costat i he pogut gaudir de la seva persona... una persona meravellosa i digna de conèixer... una bellíssima persona, de les millors que he conegut i conec. Una persona meravellosa, que tot i que no s’ho cregui, és realment fantàstica i única. Una persona que m’estimo tant, que de vegades penso que seria capaç de fer qualsevol cosa per ella... Una persona que m’ha ensenyat un munt de coses, i m’ha ofert molts moments inoblidables al seu costat. Que m’ha dibuixat somriures. Que m’ha fet sentir sensacions tendres que m’han aturat l’ànima per instants... Una magnífica persona amb la qual tinc una molt bona amistat, una amistat que he viscut amb poques altres persones, una amistat «intensa» i «sincera». Amb una persona que sempre m’ha dit el que pensa sense amagar-se’n i sense intenció de voler dissimular res.

M’agradaria dir-li el que sento. M’agradaria poder ser-li del tot sincera i sincerar-me així amb mi mateixa també. Ho he intentat molts cops. M’ho he proposat molts dies i moltes nits. Hi he donat moltes voltes: al llit, amb el coixí, durant el trajecte amb tren, mentre sentia les explicacions dels mestres de fons... però mai he pogut fer el pas... No puc, em resulta impossible. I a més, sabent quasi del tot segur que ella m’estima d’una altra manera... sabent del cert que mai canviarà la seva manera de veure’m... que sempre serà un «amor» impossible, irrealitzable... I amb la por de no saber quina serà la seva reacció... això és el que em fa més por... dubtar de com respondria... tenir por que es construís una barrera entre la nostra amistat, que es tanqués una porta... una d’aquelles portes que no es tornen a obrir mai... o que si ho fan, ho fan sempre amb precaució... sense tornarse a obrir del tot... Però tampoc puc viure en una mentida... no puc enganyar-me, ni enganyar-la. Quan la tinc allà davant, mirant-me amb els seus ulls, amb aquella mirada que sembla que tingui tantes coses a explicar, aquella mirada que em desfà per dintre... quan la tinc allà, sóc incapaç de dir-li... intento esborrar aquest pensament de dins meu, i gaudir simplement d’una bona amistat. Però sempre acaba ressorgint aquest sentiment. No voldria perdre-la per res del món. Però la vida dóna mil voltes, i qui sap si «despúes de un invierno malo, una mala primavera», qui sap si demà tot seguirà el seu rumb, o si el vent farà girar les veles de cada nàufrag i ens dirigirà a cadascú a diferents destins. 79

Sigui el que sigui, i passi el que passi, sempre serà un «amor» irrealitzable. Però sé que cada instant que he passat amb ella quedarà gravat en la meva memòria i el recordaré amb un somriure. Espero poder compartir molts instants més amb tu, encara que potser mai arribis a saber el que sento, i sobretot espero, que si algun dia sóc capaç de dir-t’ho o ho descobreixes, no pensis que tot el que hem viscut ha estat una mentida. No pensis que t’he estat enganyant o que no he sigut sincera amb tu... sinó que pensa que, per por, no he sigut capaç de dir-te’n res... que me n’he mort de ganes molts cops... però tots coneixem la por, oi? Què us en puc explicar... Simplement puc dir-te que t’estimo; com a persona, com a amiga, com a companya i de totes les maneres que es pot estimar a algú. Que t’aprecio un munt, i que m’encantaria ser capaç d’expressar-te el que sento, de veritat. Passi el que passi, no canviïs mai, no deixis que la teva llum s’apagui.

Estúpida esperança «L’esperança mai es perd» o almenys sempre es diu que no es pot perdre. Estúpida esperança. Sembla mentida com moltes vegades mantenim la il·lusió que es realitzi una cosa quan sabem del segur que mai es complirà. Com pot ser, que tenint la certesa que no es farà realitat, inconscientment no puguem evitar tenir esperances. Viure d’una il·lusió que saps que mai serà real? La veritat és que m’he preguntat el perquè de la vida molts cops i mai he trobat una resposta que em convenci del tot. Crec que no hi ha cap motiu concret pel qual estiguem aquí. Simplement penso i accepto que hi som, pel fet que sigui, i que durant la vida et pots anar marcant diversos objectius, sense la necessitat de tenir-ne un que sigui el principal motiu per viure. Però, i aquella estranya sensació que sento quan m’adono que en el meu interior encara no s’ha apagat la llum del tot i encara hi ha una petita espurna que fa claror i que manté la il·lusió que es faci realitat allò que tant voldria? Aquella estúpida esperança que em fa somriure tímidament, mentre penso que mai serà possible? Aquella sensació de creure en una cosa que saps que no és real? Una sensació estranya fruit d’una esperança sense sentit. «Mai es pot perdre l’esperança»... sempre hi ha algun motiu per afirmar una frase com aquesta. Segurament aquesta il·lusió mai es perd perquè entre d’altres coses, el futur mai es pot predir i la vida sempre et pot 81

sorprendre i, segurament també, aquesta petita espurna que continua brillant mentre el nostre sentit comú intenta apagar-la, ens ajuda a continuar el nostre camí i a fer els passos amb més força. El més possible és que aquella il·lusió que encara manté la seva lluentor mai arribi a poder brillar ni enlluernar. Però m’ajudarà a somriure, potser inútilment, i a no perdre l’esperança, segurament estúpida, però que em farà somiar desperta. Estúpida esperança, que dia a dia i poc a poc ens omple la vida de somnis i ens fa somiar desperts. No sé despertar del meu somni. No aconsegueixo obrir els ulls i mirar més enllà dels llençols. És bonic viure dels contes, però també és necessari pensar en la realitat.

i saps què és el pitjor de tot ? Perd-te entre la multitud per poder oblidar-me de tu. Desapareix entre les mirades distants de la gent que amb pressa corre. Deixa descansar la meva mirada. Deixa’m aclucar els ulls sense haver de veure la teva imatge. Deixa’m oblidar el teu rostre per tenir la meva ment lliure. No vull seguir estimant-te. Vull oblidar-te com qui deixa escapar l’aigua entre els seus dits. Vull veure com t’allunyes sense deixar rastre en el camí que ens separa. Vull oblidar-me del patiment. Vull poder mirar l’horitzó sense veure-hi els teus ulls dibuixats entre els núvols. Vull deixar la meva ment en blanc. Però saps què és el pitjor de tot? Que en realitat, l’únic que desitjo és tenir-te cada dia al meu costat. Tenir-te a prop a cada instant sense necessitat d’haver-me d’inventar el teu rostre. Vull deixar d’imaginar-te. Vull perdre l’esperança. Vull deixar fugir aquests somnis inútils que m’estan fent tant de mal. Però saps què és el pitjor de tot? Que en realitat, l’únic que puc fer és tenir-te constantment a la meva ment. Només faig que recordar petits instants, bonics records, estúpides tonteries que em van fer riure tant. Com es fa per oblidar el que et ronda pel cap constantment? Com et puc treure del meu pensament? És que no m’he cansat ja prou d’ensopegar? És que no em cansaré mai de desitjar l’impossible? És que no puc trobar un altre somni? Un somni a la meva mida? Per 83

què tot em sembla tan inútil quan sé que mai seràs amb mi? Per què em dono esperances a mi mateixa si sé que no té sentit? Per què camino cap a tu, si el que vull és fugir-ne? Per què m’acosto a tu, si l’únic que vull és allunyar-me’n? Per què, per obrir els ulls, l’únic que aconsegueixo fer és tancar-los amb més força? Per què tant patir? Per què? Sempre el mateix: Per què? Per què? Per què? Un per què de preguntes sense resposta. Vull vomitar-ho tot. Vull desfer-me del dolor. Sé que tu no en tens la culpa. Sé que sols vols seguir el teu pas. Sé que ja tens prou traves com per fixar-te en les dels altres. Sé que no puc tenir-te. Sé que no sempre hi seràs. Penso que un dia desapareixeràs. Que potser algun dia els nostres camins es tornaran a creuar en una trobada curta, inesperada i no planejada, i serà una salutació de compromís. Sé que en aquesta vida tot té una fi. I el més estrany és que no sé per què vull posar un final a una relació que voldria que no acabés mai. No sé per què necessito oblidar-te, quan l’únic que desitjo és poder estimar-te. La vida no és una equació de segon grau que té una fórmula per a resoldre-la. Si així fos, utilitzaria les matemàtiques tot el dia per a dissenyar la meva vida. Dibuixaria els estels que més brillen en un cel del blau més intens. Ompliria els meus dies d’aire. Em banyaria entre mil peixos per confondre’m entre tants cossos i no distingir-me de la resta. Obriria totes les finestres i tancaria l’última porta.

Però saps què és el pitjor de tot? Que en realitat, l’únic que vull és desfer-me del meu desig. L’únic que desitjo és oblidar el meu somni. Deixar enrere el que sento i obrir una nova finestra. Però en realitat, només puc estimar-te. Només puc tenir la teva imatge clavada davant els meus ulls. Només puc veure la teva llum il·luminant petits rostres. Només aconsegueixo veure la claror que em condueix cap a tu. El pitjor de tot és que no puc deixar d’estimar-te.

marxar Vull marxar, vull fugir. Vull oblidar, no vull recordar. No vull tornar a veure la nit arribar, amb ànsies de sortir a notar el fred vent del vespre fregant-me la pell, sense la companyia d’algú que estigui al meu costat. No vull tornar a sortir al carrer i, mirant la foscor llunyana, sentir que estic sola enmig d’estranys càlids aires freds. No vull tornar a dubtar del que m’espera. No vull seguir sentint que res té sentit. No vull continuar mirant endavant sabent que no avanço enlloc. No vull tornar a mirar enrere amb un ull mig aclucat per a no veure-hi clar. No vull girar-me altre cop, amagant el que m’espanta. No vull seguir fingint que res no passa. No vull continuar sentint una falsa força que m’empeny a creure’m el què no és cert.

No vull seguir mirant lluny, si el què està més proper no és clar. No vull. No, no ho vull pas. Vull marxar, vull fugir. Vull oblidar, no vull recordar. Vull ser capaç d’oblidar. Vull tenir ganes d’existir per algun altre motiu. Vull poder continuar somiant per algun altre somni. Vull tenir altres il·lusions. Vull ser capaç de veure altres objectius. Vull poder fer un sol pas sense tenir la teva imatge clavada davant l’interior dels meus ulls. Vull marxar, fugir, oblidar i no recordar.

Estirada a la platja Estirada a la platja, sentint la mar remugant de fons, em poso a pensar i em pregunto per què fa tant de temps que espero una mateixa resposta. Espero que es compleixi aquell desig que sovint dubto si és somni o tonteria. Aquell desig pel qual no aconsegueixo perdre l’esperança. Rumio com t’ho has fet per ocupar tant d’espai en el meu pensament. Em pregunto el perquè ets tan important per mi. I el perquè continuar mantenint les mateixes il·lusions. Em qüestiono el viure amb tu, i el continuar seguint tenint-te lluny. L’espantosa possibilitat de perdre’t, i la bogeria de seguir estimant-te. Però el què sé segur, és que sempre estaràs present en la meva ment. Bogeria de l’amor, la bogeria que ens fa perdre el cap pel cor. 88

Algun dia et trobaré (L’encertaré ) Ella no ho sap, però l’estimo. Inconscientment, l’estimo; conscientment, l’adoro. Era un amor boig, i amb la distància pot ser que s’hagi refredat, però segueixo fent accions incomprensibles amb un sol motiu: ELLA. No ho sap... encara no ho sap. No sé si seré capaç de dir-li. M’agradaria, però serviria d’alguna cosa? A vegades em pregunto, que si sé que ella no sent el mateix, què en trec de dir-li’n res? Desapareixeria l’únic tel que ens amaga. Tot seria transparent entre nosaltres. No hi hauria cap màscara què ens ocultés res. Per què sempre resulta tan difícil? Si puc intuir la resposta amb força certesa, què és el millor que puc fer? 89

Tinc l’esperança que algun dia «et» trobaré. Algun dia trobaré aquella persona que podrà sentir el mateix que jo. Que somriurà per mi igual que jo ploro per ella. Que els nostres cors podran bategar junts mentre els nostres peus caminen a un mateix pas. Algun dia et trobaré, algun dia l’encertaré. Mentrestant, les il·lusions seguiran omplint el meu cor.

Has? Has somiat algun cop en no despertar-te? En quedar-te adormit en els teus somnis? En no tornar a veure la realitat? En desitjar no obrir els ulls i veure el que t’envolta? Has desitjat algun cop adormir-te per no tornar a despertar mai més? Oblidar-te de tot i fer fora les preocupacions? Aconseguir viure en els somnis? Deixar enrere la realitat que ens envolta? T’has llevat alguna vegada amb l’única il·lusió de tornar a aclucar els ulls? Amb l’única esperança d’adormir-te altre cop? Has sentit alguna vegada la mirada tan llunyana i absent que no saps cap a on mira ? T’has sentit tan allunyat dels teus pensaments fins al punt de dubtar del que sents? Has tingut la necessitat d’escapar de tot? De fugir de tot per trobar-te amb tu mateix? Has perdut el cap pel cor? T’has qüestionat el perquè del que fas tants cops fins dubtar de fer-ho involuntàriament? Has tingut ànsies de canviar-ho tot?

De deixar enrere el que t’envolta i començar de nou? T’has sentit perdut sense ganes de trobar el camí? Sols amb el desig de poder asseure’t? Sols aturar-te en un racó on ningú et vegi? Desitjar que ningú sàpiga de la teva presència? Ser capaç de fondre’t en l’aire per confondre’t entre la gent? A vegades voldria perdre’m per no trobar el camí. Per no despertar mai més i oblidar el que m’envolta.

Melangia Hi ha dies que necessito estirar-me al llit i no pensar en res. No pensar en res, o pensar en tot. Deixar la ment en blanc, o saturar-la d’imatges. Veure passar la pel·lícula de la meva vida qüestionant-me tot el que he fet. Veure tot el que sóc i dubtar de cada petita part del meu cos. Deixar-me endur per una immensa tristesa que m’esmicola l’ànima. Ensorrar-me de pensaments tristos que enterboleixen la meva ment i humitegen els meus ulls. Endinsar-me en els meus somnis i esmicolar-los fins a no deixar-ne rastre. Rebuscar pels meus pensaments fins a ensorrar qualsevol esperança.

Necessito pensar sense pensar en res. Pensar deixant la ment en blanc. Comprimir el meu cor i extreure’n tota la seva força fins a exprimir-lo tant que l’última gota de la seva energia regalimi per les meves galtes humitejades de llàgrimes. Hi ha dies que de sobte el meu somriure desapareix per deixar pas a un rostre absent. Que els meus ulls intenten mostrar el seu dolor, però les llàgrimes queden presoneres de la tristor. Hi ha dies que no veig el motiu de somriure. Que no sé d’on extreure les forces per a seguir endavant. Dies en què sento que els meus ulls s’obren i es tanquen sense adonar-se de cap canvi. Que tot gira al meu voltant i jo aturada en una tarima no segueixo cap moviment. Hi ha dies en què res sembla tenir una forma. En què tot sembla indefinit. On els colors no aconsegueixen mostrar-se. Dies en què tot sembla enfonsar-se i jo m’ensorro amb ells. 94

no puc escapar-ne Les parets se’m cauen a sobre. Vull escapar. Tot se’m fa immens. Necessito allunyar-me’n. Fugir no sé on. Sentir que res em manté lligada a un lloc. Les agulles dels rellotges m’atrapen i sento que em prenen el temps al seu pas. No puc escapar-ne i tot sembla ensorrar-se. El tic-tac del rellotge em persegueix eternament i se’m fa impossible separar-me’n. Els meus ulls busquen alguna cosa de la qual en desconec el nom. Busquen desesperats una imatge. Potser un canvi. Els sons em retenen en els meus somnis. Els somnis dels quals vull fugir. Necessito fugir-ne. Les paraules m’atrapen en habitacions blanques de les quals no n’entenc el significat. Les cançons em confonen i treuen el sentit a totes les meves creences. Em traeix el cor que crida un plor desesperat però no mostra cap dolor. La ment m’abandona i no aconsegueix entendre’m. Em confonc entre els rostres i no puc distingir-me’n. Vull cridar, córrer i marxar; però no puc, no puc somiar. Desitjo volar, alçar els braços i sentir que l’aire recorre tot el meu cos. Necessito sentir la llibertat, arrancar les cadenes que em lliguen a una esclavitud creada per mi mateixa.

És un crit desesperat per una situació desconeguda. És una desesperació frustrant que a estones no em deixa guiar la meva vida. És una frustració de la qual no puc escapar-ne i de la qual desitjo oblidar-me’n. Però no puc, no puc escapar-ne.

<Si> Si tingués ales volaria al més enllà. Ben alt, per confondre les persones que des de terra em miressin. Si no tingués ulls no em caldria tancar-los per oblidar el què em consumeix per dins. Si el negre no existís els meus dies estarien plens de llum. Si les meves mans no es moguessin els meus dits mai podrien haver sentit el tacte de la terra humida. Si pogués plorar seria capaç d’inundar els meus somnis. Si per un instant el meu cor parés de bategar sols em mouria l’energia. Si no tingués llavis no em caldria trobar-me sense res a dir. Si les meves orelles no hi fossin no em seria necessari escoltar aquells silencis tan buits.

Si el dolor no existís mai n’hauria tastat el seu sabor. Si pogués escollir entre la mort o la vida escolliria la vida, però si no existís la mort crec que arribaria un punt en què somiaria en ella. Si mai es poguessin tancar els ulls necessitaria les mans per tapar-los. Si no tinguéssim tacte mai hauria desitjat acariciar un cos. Si no existissin els sons les cançons no m’omplirien de records. Si el No fos impronunciable sempre m’hauria arriscat. Si el dubte no pogués ser pensat no m’hauria plantejat mai tantes coses. Si els sentiments no ens posseïssin no m’hauria sentit mai dominada pel meu cor. Si pogués creure en tot em passaria el dia envoltada de petits follets. Si els somriures no existissin m’entristirien els tristos rostres de la gent. 98

Si mai hagués vist la llum del dia no hauria escrit aquestes línies. Si no m’hagués sentit perduda no hauria necessitat plasmar aquests versos. Però si els «Sis» no existissin mai em pararia a pensar en les meravelles de la vida que tot i entristir-nos sovint, no deixen de sorprendre’ns a cada instant. Si pogués escollir entre la mort o la vida cridaria un C a r p e D i e m !

~ Si un dia em faltes tu ~ Perduda en els teus ulls com si no hi hagués més camí que el destí de les teves mans. Confosa entre els teus passos, que s’allunyen i aproximen dibuixant inflexions en els meus inestables sentiments. Esperant un somriure, una mirada que em faci saber que saps que estic aquí mentre penso que la meva vida mai volarà prop de la teva. Somiant en tardes passejant per escenaris silenciosos amb la unió de les nostres paraules. Veure el miratge de la teva mà unida a la meva. Sentir el ball dels teus dits damunt la meva pell. Sentir-te fora dels somnis i viure’t en un món real.

100

presonera dels teus somriures Sembla mentida com poden canviar les situacions. Et sents tancat en un mur amb quatre parets; perdut, cansat, arribant a la desesperació de no trobar respostes ni solucions a tots aquells dubtes i preguntes que et ronden pel cap constantment; i sense poder sortir-ne... Quan de sobte, un simple cop d’aire pot fer-te canviar el rumb i dirigir-te cap a un altre món on tot sembla transformar-se. Et quedaves fixat en pensaments monòtons que arriben a una desesperant rutina amb objectius inabastables. Ara, mires al teu voltant i pots observar com petits detalls et fan descobrir grans belleses. Les situacions més simples són els moments més especials. Els teus ulls eren el meu destí incansable, el teu somriure el meu objectiu a seguir. Eres tu qui em feia voler continuar, per qui lluitava. Avançava cap a tu amb esperances temoroses i molt febles, mantenint-me més distant del que jo voldria. Però la teva meta era massa difícil d’aconseguir i el dolor de no tenir-te com voldria provocava desesperació en mi. Volia ofegar-me quan no et tenia, i en enfrontar-me amb la dolçor dels teus ullets i la teva expressió em veia vençuda per la incapacitat d’expressar-te el que sentia. 101

Voldria gaudir del teu encanteri en el més bell dels somnis fets realitat. Però són altres direccions les que seguim. Nedar contra corrent no és fàcil. A vegades és desesperant la frustració que produeix el veure’s avançar amb totes les forces restant immòbil en un mateix espai. És fantàstic poder somriure al teu costat, veure els teus ulls mirant-me i poder escoltar la teva alegre veu sempre plena d’aquella innocència inconfusible. Realment em conformo en poder gaudir d’aquests moments a prop teu. D’observar el canvi de la teva expressió en veure’m, de veure’t somriure quan sóc a prop. Saber que tu també aprecies el poder tenir-me. Però sóc massa conformista, no hauria de conformarme amb tan sols una curta distància que ens separa. Voldria esborrar les distàncies. Poques persones són capaces de fer-me somriure tan fàcilment com tu; amb els teus simples passos, amb una única mirada, amb un sol somriure, amb la teva sorprenent alegria, amb aquella innocència que em captiva. Ets capaç d’arrencar-me de la tristor amb el més simple gest. Et sento apropar-te i al mateix temps veig la distància entre nosaltres: dos mateixos sexes difícils d’unir. Les normes establertes creen unes idees massa fixes i difícils de trencar. 102

Seria fàcil creure en l’esperit, en l’ànima que duem dintre. Apreciar la bellesa interior més enllà dels sexes i d’un cos exterior. És la teva força la que em descol·loca en observar-te. Aquella que és capaç de captar tota la meva atenció. Aquella que em roba la mirada i que em fa esbossar un somriure inevitable. Però aquests dies, la meva ment ha estat ocupada per altres pensaments que m’han deixat descansar de la teva poderosa atracció. He estat capaç, sense adonar-me’n, d’oblidar per uns instants la pressió que em provoca la teva obsessió. Tot i que, lliure de tu, segueixo presonera dels teus somriures i exiliant-me al perquè dels poetes mentre t’estimo incansablement.

103

Quan penso sobre la meva vida Quan les realitats són tan irreals que els somnis semblen no existir

Quan penso sobre la meva vida. Quan em pregunto sobre el perquè de tantes coses. Quan busco els motius i les causes de tants problemes. Tinc dies melancòlics, dies pensatius. De tant en tant, la meva ment corre massa; més de pressa que el meu propi pensament. Dins el cotxe, sovint la ment se’m queda en blanc. La mirada fixa en un punt llunyà, que poc a poc va avançant. El pensament lliure i vola a una velocitat que sóc incapaç de percebre. Tantes preguntes se’m formulen que sóc incapaç de trobar-ne una sola resposta. Decideixo seguir avançant; sense qüestionar-me el futur, sense intentar canviar el passat, evitant aquesta por tan temerària que sovint sembla que mai vulgui desaparèixer. Quan les realitats són tan irreals que els somnis semblen no existir. Quan davant d’un desig tan gran sols et queda rendir-te. Quan la foscor envaeix el meu interior i sembla que la llum mai més arribarà. Quan per uns instants s’apaga tota esperança. 104

En aquests moments, milers de preguntes recorren el meu cap, pors inestables sorgeixen per fer-me dubtar de tot, i en aquests instants és quan em pregunto si realment estic sent com m’agradaria. Sé que els sentiments són incontrolables i que no es pot dirigir una nau sense timó. Que un somni no pot ser real si no estàs adormit i que una cançó no pot sonar sense una melodia. La teoria és molt fàcil d’entendre, però la pràctica molt difícil d’acceptar. Volant entre un cel ple de núvols de tempesta. Corrent per boscos, entre arbustos densos que no em deixen veure més enllà. Recorrent mars d’altes onades. Navegant per terres llunyanes. Somiant, pots avançar ràpidament i recular al mateix temps. Avanço enrere, sense moure’m d’on sóc. Quan les realitats són tan irreals que els somnis semblen no existir. Quan davant d’un desig tan gran sols et queda rendir-te. Perdo tota l’esperança. Somiant, dubtant i sentint que mai arribarà el final que em deixi començar. 105

Esbosso M’ensorro entre els meus pensaments. Caic al buit, sense poder agafar-me en res. Esborro els meus records. Dibuixo rialles entre les meves pors. Esbosso somriures que oblidin els plors. Recorro muntanyes, cercant el meu lloc. Busco entre ànimes, per trobar el meu jo. Cerco el racó on pugui sentir-me lliure. Caço els somnis que no se m’escapen. Miro als voltants, cercant càlides mirades. Ofereixo el meu ser, esperant trobar una llar. 106

Espero l’amor que algun dia arribarà. Cerco entre mirades fredes, l’escalfor que em fa falta. Il·lumino el camí, quan tot sembla ser fosc. Apago la llum, quan hi ha massa claror. Remeno pels calaixos, buscant la solució. Oblido les meves obligacions, cercant aquell xic de pau que ens escau. Aplaço els meus compromisos, per trobar el meu propi temps. Temptejo el camí, comprovant si és ferm. Retallo records, per formar un àlbum de sensacions. Respiro l’aire, captant tota la seva energia. Observo amb paciència, guaitant cada racó. 107

Intento entendre el perquè del ser com sóc. Rumio respostes que m’ho responguin tot. Estudio solucions, que em facin ser millor. Sumo somriures. Resto tristors. Multiplico rialles. Divideixo rancors. Cerco una il·lusió, que desperti els meu somnis. Regalo una abraçada a qui sé que me la tornarà. Dedico el meu temps a aquells qui m’estimo. Dono oportunitats a aquells que s’ho mereixen. Intento no tancar cap porta a ningú. Obro la meva ment, permetent l’entrada a més gent. Somio desperta, per tenir motius per viure. Jugo entre els nens, per sentir-me jove. 108

Em miro el món amb altres ulls, per tal de trobar altres mons. Visc, intentant no perdre’m cap detall. Intento ser jo, sent jo mateixa. Sóc com sóc. Penso com penso. I estimo com estimo. Sóc així. Sóc com sóc.

109

Índex M’agradaria escriure un llibre Relats en català Jo? Persona He / She / It RETALLS D’UN VELL DIARI Confusió de pensaments: Un punt d’inflexió en la meva vida PSICOSIS CICLOIDES La VIDA: Un mar de dubtes Amb el cor a la mà Dins d’un armari Tinc un somni KISPAR FIDU Experimentant amb la vida Fàcilment difícil 86.400 Amor platònic, Amor impossible, Amor irrealitzable Estúpida esperança i saps què és el pitjor de tot ? marxar Estirada a la platja Algun dia et trobaré Has? Melangia no puc escapar-ne <Si> ~ Si un dia em faltes tu ~ presonera dels teus somriures Quan penso sobre la meva vida Esbosso

7 9 11 12 14 22 26 50 60 62 64 66 69 72 74 77 78 81 83 86 88 89 91 93 95 97 100 101 104 106

ImprĂ¨s a Vic. Octubre de 2006.