La I Jornada Joan Solà1 Gemma Brunat
En el cinquè aniversari de la mort de l’insigne lingüista Joan Solà, el Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona va decidir celebrar una jornada en honor seu. Amb Sebastià Bonet, Neus Nogué i Eulàlia Salvat a la comissió organitzadora, la I Jornada Joan Solà quedava convocada per al divendres 13 de novembre de 2015 a l’Aula Capella de la Facultat de Filologia. Mentre m’acosto a la universitat, m’inquieta veure una parella de mossos caminant per la Gran Via metralleta en mà. Una mica més enllà, una catifa blava davant de la portalada de l’edifici i més senyals de protocols de seguretat: cotxes de la guàrdia urbana, més mossos, homes fornits amb orellera i micròfon que miren amunt i avall. Allà s’hi cou alguna cosa, però és poc raonable atribuir aquest desplegament a la jornada. Finalment, un cartell també blau m’ho aclareix: la UB és la seu de la XV Cimera Mundial de Premis Nobel de la Pau, que se centrarà en la crisi dels refugiats. Hi ha un cartell de Mazda al fons, col·locat de tal manera que segurament sortirà en moltes fotos. No puc evitar preguntar-me quants diners deu costar aquesta publicitat, i quants recursos deu haver dedicat Mazda directament als refugiats. Davant de l’Aula Capella no hi ha catifes, ni reclams publicitaris, ni policia: tot just un petit cartell amb la fotografia de Joan Solà i el nom de la jornada per ajudar els assistents a localitzar el lloc, i també una taula amb els fullets del programa de la jornada i de la convocatòria de la quarta edició del Premi Internacional de Recerca en Filologia Catalana Joan Solà. De seguida trobo coneguts –les dimensions del món de la filologia catalana són modestes, comparades amb altres àmbits professionals. Salutacions, somriures, petons i encaixades de mans. L’Aula Capella havia estat (oh, sorpresa) una capella. Per bé que ja no s’hi oficien misses (suposo) i es dedica a afers acadèmics, a les parets encara hi ha penjats quadres de motius religiosos. Als costats de la part de davant, dues cortines grises gruixudes amaguen dos espais on encara es deuen conservar retaules o altres ornaments. De fet, per un costadet treu el cap l’escultura d’un sant o un àngel –més endavant, algú de l’organització se n’adona i estira la cortina del tot perquè no quedi a la vista. A la zona del presbiteri hi ha una taula amb els retolets preceptius dels primers intervinents i, dalt, una pantalla on es projecta una fotografia de Joan Solà davant d’una llibreria pleníssima. Cerimònia laica en record del savi. La sala s’ha omplert. L’acte s’obre amb les intervencions més protocol·làries. La directora del Departament de Filologia Catalana de la UB, Maria-Rosa Lloret, dóna la benvinguda als assistents i als ponents, i fa saber que alguns membres de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans han excusat la seva assistència perquè la jornada els coincidia amb una reunió de la secció (m’enfado una mica: ¿segur que no hi havia marge de maniobra per esquivar aquesta coincidència...?). Lloret també recorda que en pocs dies s’han acumulat els actes en memòria d’estudiosos de la llengua: els dies 5 i 6 de novembre es va celebrar la I Jornada de la Càtedra Pompeu Fabra (per què jornada si són dos dies, em pregunto) i el 12 de novembre l’acte d’homenatge de l’IEC a Antoni M. Badia i Margarit (em sembla que no l’esmenta, però també s’hi podria afegir l’obertura del cicle de xerrades amb M. Teresa Cabré i Castellví, organitzat amb motiu de la seva jubilació aquest curs). La directora manifesta el compromís del departament amb la figura de Joan Solà, i 1
Text sota llicència Creative Commons (vegeu l’última pàgina).
1
explica que no només pretenen donar continuïtat a aquestes jornades els anys vinents, sinó també estrenar un espai web en honor del lingüista; a més, la UB acollirà la biblioteca de Joan Solà. Per acabar, agraeix el suport a la jornada de la família de Joan Solà (la seva dona, Adelaida Martínez, i les seves filles Nausica i Laura), recorda que l’acte es retransmet en directe i fa saber que no era pas aquesta la sala prevista per a l’acte, sinó l’Aula Magna. «Hostes vingueren que de casa ens tragueren», diu somrient i amb resignació. La cimera de premis Nobel els ha pispat la sala, reservada feia sis mesos –l’Aula Magna deu tenir una sonoritat millor i no hi deu haver columnes pertot, rumio. A continuació, pren la paraula Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Franquesa esmenta l’ampli llegat acadèmic que va deixar Solà i les moltes distincions que va rebre per la seva feina, entre les quals el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Creu de Sant Jordi o la medalla Narcís Monturiol. Destaca que Solà tenia la virtut de parlar planerament de llengua des del coneixement profund, i també una gran capacitat per remoure consciències. Davant d’un estat sempre hostil envers la llengua catalana, Solà era contundent («Respectem-nos i fem-nos respectar»), una contundència que la directora general lliga amb la situació política actual. Arriba el torn d’Adolfo Sotelo, degà de la Facultat de Filologia de la UB. Recorda que era un savi de caràcter proper i afable, i que la Universitat de Lleida el va investir doctor honoris causa l’any 2009. Rememora com van coincidir a les primeres Jornades Josep Carner i que van compartir un agradable dinar. (La meva companya de cadira em protesta a cau d’orella: exigeix detalls del menú.) I ara ja sí, comencen les intervencions acadèmiques, que inaugura el professor Sebastià Bonet amb una xerrada sobre els Estudis de sintaxi catalana de Solà, uns estudis que quan es van publicar ja tenien fama de difícils –Bonet apunta que el mateix Solà se’n va distanciar amb el temps, perquè hi veia massa complexitat expositiva. El ponent fa notar d’entrada que, al llarg de la trajectòria de Solà, s’observa que la profunditat dels seus treballs no dóna lloc necessàriament a conclusions tancades i definitives, un tret que sobta i sorprèn, potser per contrast amb obres de lingüistes com Fabra, Moll i Guarner, que sovint sí que fan la impressió de ser completes, tancades i definitives. Solà també s’allunya de la tradició d’escriure gramàtiques i opta per estudis exhaustius que no obliden el lligam de la recerca amb el codi normatiu. Després de recordar els temes que tracten els diferents capítols dels Estudis de sintaxi catalana, Bonet conclou que pretendre sintetitzar-ne el contingut en una xerrada és poc menys que una quimera, i explica que ha decidit comentar-ne els denominadors comuns. N’enumera vuit (som-hi!). En primer lloc, aquests estudis són un tour de force per al lector: són textos densos, amb molta informació comprimida (per tant, quan el lector els controlava, se sentia feliçment del gremi, diu Bonet). La segona característica és que els problemes que s’estudien estan molt ben exposats, però no sempre queden resolts (allò que dèiem més amunt). El tercer punt és que indiquen allò que convé investigar a continuació (Solà posava deures, diguéssim). El quart, que inclouen rics apartats de resums i conclusions. En cinquè lloc, s’hi recullen abundants referències a autors no catalans (en matèria de sintaxi, Solà estava al dia, en una època preinternet, i només cal mirar els centenars d’entrades de la bibliografia dels Estudis: tot el que tenia a veure amb els temes tractats, fos d’autors catalans, espanyols o estrangers, hi era). Sisè, l’explicitació de la relació que tenien els estudis amb els treballs de Fabra (sense deixar d’admirar-lo, també hi marcava distàncies, com es pot veure en el cas de desacord amb Fabra pel que fa a la 2
substantivació de l’infinitiu). Setè, el marc de comparativisme sistemàtic amb altres llengües, com ara el francès, el castellà, l’anglès i també el llatí (val a dir que Solà era llicenciat en clàssiques). I, com a últim tret, els estudis reflecteixen la personalitat de Solà (Bonet no té temps de concretar-ho més). En aquest moment, breu aparició del rector de la UB, Dídac Ramírez: ha estat un gran honor tenir Joan Solà a la UB i la jornada és una bona ocasió per recordar-ne els mèrits. L’exposició següent va a càrrec d’Ernest Rusinés, cap dels serveis lingüístics de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Rusinés remarca la gran influència que va exercir Solà en els assessors lingüístics dels mitjans de comunicació: la recerca, les classes i els articles en premsa de Solà es van convertir en una referència obligada per als professionals. A més, Solà es fixava molt en la llengua dels mitjans de comunicació i acostumava a exemplificar allò que estudiava amb nombroses mostres extretes dels mitjans: eren una font ineludible per descriure el funcionament i l’ús de la llengua. Rusinés recorda també com Solà els atribuïa un paper determinant en la difusió del coneixement de la llengua; en aquest sentit, i com que les llengües són objectes de cultura, calia exigir que els professionals dels mitjans en fossin usuaris competents, un requisit que no sempre es complia en el cas del català (i, a això, calia sumar-hi problemes en la codificació establerta). Per posar exemples concrets de la petjada de Solà en els mitjans, Rusinés apunta que l’ésAdir (el portal lingüístic de la CCMA) el segueix en qüestions com l’ús de les locucions després de i després que, la distinció entre d’aquí i d’aquí a, la forma aglutinada sisplau o algunes combinacions pronominals (com ara n’hi per li’n). També es pot comprovar com avui, en les datacions a la portada dels diaris que s’editen en català (El Punt Avui, Ara, El Periódico, La Vanguardia, Regió 7, Segre), davant de l’any no s’omet l’article («8 de novembre del 2015»); Solà havia recriminat a la Comissió Assessora de Llenguatge Administratiu i a la Real Academia Española que haguessin recomanat la forma sense article en contextos formals. Una sort ben diferent, però, ha corregut la concordança del pobre haver-hi (de moment). D’acord amb el programa, ha arribat l’hora de la pausa cafè (ara me n’he anat a buscar internàuticament això de la pausa cafè i... bé, m’allargaria massa, busqueu vosaltres mateixos què en diu el Termcat). És un bon moment per prendre nota d’alguna de la gent que s’ha deixat caure per aquí. He reconegut Albert Pla Nualart (responsable de llengua del diari Ara), Oriol Camps (anterior responsable de la Unitat d’Assessorament Lingüístic de Catalunya Ràdio), Anna Montserrat (professora de la URV i coautora del mai prou elogiat Diccionari d’ús dels verbs catalans), Josefina Carrera i Maria Cabrera (professores de la UB), Joan Costa (professor de la UPF), Xavier Fargas (del Termcat), Albert Rico (professor de la UAB, ja jubilat), Quim Roig (corrector al Parlament de Catalunya), Marta Juanhuix i Bàrbara Serra (totes dues de la UIC) i Pau Vidal (que no sé com presentar). Em diuen que també hi ha Lídia Pons, professora jubilada de la UB i codirectora de l’Atles lingüístic del domini català. (De ben segur que hi ha més assistents ressenyables, però ja em disculpareu que no sàpiga relacionar cares amb noms.) En aquest descans em presenten un amic de Solà que l’acompanyava en excursions i caminades. M’explica que en aquestes sortides Solà sovint era massa agosarat. Corria tant a les baixades, que costava seguir-lo («Vés a saber quantes vegades s’hauria pogut obrir el cap!»). Fins i tot, una vegada va cometre la imprudència d’intentar passar pel Joc de l’Oca («No m’estranyaria que hagués triat el lloc pel nom»), on va estar a punt de prendre mal de debò. 3
I la sessió es reprèn amb la comunicació d’Ares Llop, intervinent revelació de la jornada (com que es preveu que l’enregistrament de la jornada estigui aviat disponible, recomanem que adreceu a aquesta intervenció tots aquells que es queixen del lamentable nivell acadèmic del jovent actual). Llop remet a una comunicació de Joan Solà de l’any 1989 a l’Institut d’Estudis Ilerdencs, titulada “Els parlars nord-occidentals: detalls de sintaxi”, presentada en una jornada dedicada a l’estàndard i el català occidental. Per una banda, Solà volia avançar en el coneixement de la llengua (i, en aquest cas concret, la variació dialectal en sintaxi), i, per l’altra, no oblidava la influència que una descripció minuciosa podia tenir en la normativa a l’hora d’abordar-ne qüestions controvertides. Per exemple, en casos com la distribució dels verbs ser i estar, els parlars nord-occidentals no aporten gaire llum a l’estat de les coses, però el relleu d’aquesta descripció queda fora de dubte en casos com la concordança o no dels verbs inacusatius («Cau/Cauen gotes»). Llop constata que l’estudi de la variació sintàctica del català està en una fase preliminar (i, especialment pel que fa a l’estudi dels parlars nord-occidentals, tampoc es poden obviar factors com la fragmentació administrativa i el despoblament de moltes zones). En l’àmbit de la caracterització dels parlars nord-occidentals, Llop proposa un sistema de classificació dels trets sintàctics que en doni compte de manera precisa –per exemple, per mostrar les diferències dins dels mateixos parlars nord-occidentals en el reforç de la negació («No ha cap vingut / No ha pas vingut»)– i que reculli exhaustivament les aportacions acadèmiques que facin al cas. Es tracta d’un sistema de classificació amb sis «etiquetes». Primera: variants singulars presents arreu del nord-occidental; segona: variants singulars respecte del conjunt dels parlars nord-occidentals; tercera: existència de diferents variants per a una variable; quarta: variants compartides amb altres dialectes, no sempre reflectides en la llengua estàndard i/o la llengua normativa; cinquena: variants dialectals compartides amb altres dialectes, però més freqüents en els parlars nord-occidentals que en altres parlars; sisena: variants absents en alguns parlars nordoccidentals. La fatiga mental i la rapidesa amb què prenc notes m’impedeix veure-hi amb claredat, però queda palès que Ares Llop ha picat pedra. Trobo especialment destacable l’abundància d’exemples amb què il·lustra aquesta classificació: l’ús del futur amb valor imperatiu, la concordança dels verbs inacusatius, els elements introductors de la negació («(Que) vindràs?»), l’ús de possessius àtons femenins amb substantius masculins («ma germà»), les marques de polaritat («Pla que vindré»), l’ús de com a, etcètera. Va indicant, també, bibliografia sobre cada cas. Llop acaba amb una al·lusió a tot el que s’ha avançat, des d’aquella comunicació de Solà, en el coneixement de la sintaxi del nord-occidental: les bases que han deixat Solà i altres estudiosos serveixen perquè altres investigadors puguin prosseguir la recerca i cada dia puguem conèixer millor la nostra llengua. L’auditori, amb el cor guanyat, li dedica un fort aplaudiment. (Pla Nualart intervé per fer-li una pregunta, però la meitat de la pregunta no la sento, i l’altra meitat no l’entenc, de manera que ho deixo aquí.) Torn ara de Neus Nogué i Lluís Payrató per parlar del Solà escriptor. De la mateixa manera que Joan Solà va analitzar el Joan Coromines escriptor, resulta interessant aturar-se a observar com escrivia Solà («Era molt bon escriptor», diu Nogué), i Nogué i Payrató hi fan una primera aproximació. Primer, Nogué explica que han recollit els usos de Solà pel que fa a cinc trets concrets dins de quatre obres de Solà, dues dels anys setanta i dues de publicades els darrers anys (2009 i 2011). 4
Aquests trets són: la concordança del verb amb un subjecte quantitatiu o col·lectiu («La majoria opinen»), la posició prenominal o postnominal de següent («els següents trets», «els detalls següents»), l’anomenada doble negació («...mai no he fet ús d’aquest material», «tampoc no podem rebre-ho sense dir absolutament res» –Pau Vidal, que ha dedicat un capítol a la negació al llibre Canvi d’agulles, deu estar prenent notes mentalment–), les tematitzacions («D’aquesta última paraula en parlarem un altre dia») i la concordança en les construccions inacusatives («...després d’anys i panys sense diccionaris catalans, n’aparegué tres a Barcelona sol»). El buidatge constata, entre altres coses, la preferència de Solà per la concordança per sentit, o l’evolució en algunes opcions, paral·lela a les seves investigacions (si en les primeres obres feia servir la coma en les tematitzacions a l’esquerra, després no tant). Interessant també el cas de les construccions inacusatives: Solà mateix havia exposat que si mantenia haver-hi sempre en singular era perquè aquest era l’ús propi del seu dialecte, però reconeixia que amb altres verbs se n’estava («probablement per no exhibir massa ostentosament davant dels meus lectors un tret que molts no comprendrien»). Bé: Nogué i Payrató li donen la raó i apunten que mentre que en la primera etapa Solà opta per no fer la concordança, després més aviat tendeix a fer-la. Tot seguit, Payrató passa a parlar de l’estil del lingüista. D’entrada, ofereix exemples en què Solà mostra un estil sintètic (és a dir, capacitat d’encabir molt contingut en molt poc espai, especialment en textos destinats a un públic acadèmic). Després, els contraposa a altres fragments en els quals Solà és molt expressiu (interpel·lacions al lector, enumeracions emfàtiques, exclamacions...). Finalment, dóna exemples en què es combinen la capacitat de síntesi amb l’expressivitat. I la intervenció es tanca amb un fragment de Solà que evidencia la seva consciència d’estil; arran dels comentaris d’alguns lectors que s’havien «mig molestat» pel to dels seus escrits, Solà apuntava les seves raons i concloïa: «I jo donaria tota la minsa coneixença tècnica que pugui tenir de res per una línia ben escrita, graciosa, simpàtica o estimulant.» Hora de dinar! La jornada es reprèn a la tarda de la mà de Jordi Ginebra, que reflexiona al voltant de la relació entre descripció i prescripció: avui tenim clar que la normativa s’ha de basar en la descripció de la llengua, però no sempre ha estat així. De fet, el prescriptivista clàssic podia arribar a parlar de «vicis», «plagues», «ferides» o «usos perniciosos» quan hi havia usos que no encaixaven amb el que s’havia prescrit, sense buscar-hi raons que anessin més enllà. D’altra banda, també es pot ser reticent a prescriure, com quan l’IEC parla de «propostes» per a l’estàndard oral o «recomana» no escriure el signe d’interrogació inicial. Quant a Solà, Ginebra diu que sovint el concebem com a no prescriptivista, quan en realitat sí que es mou en l’àmbit de la preceptiva, i prova de respondre a què es deu aquesta visió. Per Ginebra, el prescriptivista tradicional concep la normativa com un producte tancat i limitat: fora de la normativa, només hi ha llengua «incorrecta». A la segona meitat dels anys seixanta, aquest punt de vista perdura; en canvi, Solà considera que fora de la normativa també hi ha llengua «genuïna». A continuació, Ginebra es remunta als anys vuitanta i a l’evidència que en aquell moment gran part de la societat no té prou recursos per dominar el català: en bona mesura, la llengua espontània és considerada «incorrecta» i altament interferida pel castellà. Davant d’aquesta situació, el prescriptivista tradicional espera que els usos «normals» (els «bons») s’acabin imposant, però Solà creu que cal actuar partint de la realitat, i no pas bandejarla del tot. En aquest sentit, se l’havia arribat a arrenglerar amb els partidaris del català light, per 5
als quals, d’altra banda, també podia ser incòmode: Solà pensava que la norma es podia flexibilitzar, sí, però no creia que tot el que es deia s’hagués d’admetre per sistema. En altres paraules, podia acceptar obrir-se a formes àmpliament esteses, però alhora no renunciar a apostar per formes genuïnes. I mentre que el preceptivista tradicional es resisteix a canviar les normes, Solà prefereix repensar-les si es demostra que estan mal formulades o són incompletes (llegeixi’s tematitzacions i distribució per / per a, per exemple). Finalment, Ginebra diu que el mètode de Solà era la gramàtica descriptiva i que buscava bibliografia arreu sobre tot allò que pogués ajudar a aclarir una qüestió qualsevol –contràriament, afegeix, el prescriptivista tradicional és autàrquic i poc llegit. I que, a parer de Solà, la gramàtica normativa havia de ser exhaustiva –apunta que li costava molt no acceptar normativament trets genuïns. Per tant, des d’aquest punt de vista, prescriure és bàsicament descriure, i, per tant, la distinció entre llengua descrita i llengua normativa potser no acaba de ser encertada. (Dos assistents demanen aclariments, que tampoc porto aquí perquè no els capeixo bé.) I la jornada acaba amb la comunicació de Gemma Rigau i Manuel Pérez Saldanya, que pretenen deixar constància de la feina de Solà dins de la Comissió de Gramàtica de l’IEC. El primer que subratllen és fins a quin punt l’emocionava la llengua i la passió amb què treballava: consultava dubtes amb tothom (alumnes, membres de l’IEC, col·legues de la universitat), tenia apamada tota la bibliografia de l’assumpte que l’ocupava, confegia llistes interminables d’exemples extrets de tot arreu (dels alumnes, dels mitjans de comunicació, de la literatura, de la literatura acadèmica, del carrer) que referenciava amb detall i contextualitzava bé, i intentava arribar al fons de la qüestió sense defallir. I tot això, entenent la recerca com un servei a la comunitat i al país, no com una activitat per aconseguir el prestigi personal. Rigau i Pérez Saldanya ho il·lustren amb dos exemples (els intentaré resumir i explicar tan bé com puc, però una servidora és a anys llum del nivell dels intervinents i no descarta deixar anar, involuntàriament, alguna inconcreció o barbaritat). El primer, les construccions amb participi passat. Les construccions amb participi passat poden aparèixer com a complements del nom, llevat que el participi provingui de verbs intransitius purs. Per exemple, podem tenir «un poema traduït de l’anglès» (traduir és un verb transitiu) o «un nadó nascut d’una dona sense ovaris» (néixer és un verb inacusatiu), però no «un home badallat» (badallar és intransitiu pur). A més, cal notar que en aquests casos els participis tenen un sentit passiu: el «poema» i el «nadó» dels exemples són l’objecte dels predicats «traduir» i «néixer». Ara bé, encara que en general aquesta sistematització funciona, la bona orella de Solà va recopilar exemples d’ús real que se n’escapaven, com ara quan diem que algú és «una persona llegida», «un home molt viatjat» o «un pacient trasplantat». Rigau i Saldanya avancen que alguns dels casos que s’esmunyen de la generalització quedaran explicats a la gramàtica normativa en curs d’elaboració. El segon cas és el de les construccions causals amb ja que. En primer lloc, un ús de ja que que no presenta problema són les causals explicatives pressuposades, generalment anteposades («Ja que tant t’interessa el tema, fes-ho tu»). Tampoc és conflictiu l’ús de ja que en subordinades causals explicatives posposades orientades al contingut de tota l’oració principal («La Mercè no ho sabia, ja que no li ho havia dit ningú»). Ara bé, Solà recull també exemples com aquest: «La llibertat no havia prosperat gaire, sota aquell règim, ja que les presons eren plenes d’escriptors.» En aquest cas, hi ha una causalitat mal expressada (més aviat es tracta d’una conseqüència que d’una causa); si ho reformulem amb perquè, direm que «Les presons eren 6
plenes d’escriptors perquè la llibertat no havia prosperat gaire», gaire i no pas que «La llibertat d’expressió no havia prosperat gaire perquè les presons eren plenes d’escriptors». d’escriptors ¿Què pot haver propiciat que ja que estengui l’ús cap aquí? Doncs els casos en què la subordinada s’adreça a un constituent de l’oració principal, i no a l’oració l’oració sencera. El mateix Saldanya va escriure en un article: «En En aquest punt de la sintaxi [en/al [ + infinitiu] els parlars del Principat representen l’estadi més innovador, ja que han eliminat en la llengua col·loquial la construcció amb en i usen sistemàticament la construcció amb al.» Aquí podríem substituir el ja que per un perquè, i tenim una subordinada rdinada causal que aclareix el sentit de l’adjectiu innovador, innovador però no es faria estrany atorgar-lili també un sentit paral·lel al que tindria un adverbi com efectivament. Aquest doble valor fa que Solà digui que l’estructura sembla que té «molt poc marge de seguretat», motiu que probablement afavoreix el salt cap al cas que qüestionàvem més amunt. Rigau i Saldanya amaneixen les explicacions amb fragments de correus electrònics i articles de Joan Solà que donen compte de l’afany del lingüista per escodrinyar laa llengua. En un correu electrònic seu adreçat a la Comissió de Gramàtica, Gramàtica, a propòsit del problema de la nominalització de l’infinitiu, Solà diu: «El El tinc en observació des de fa més de trenta anys i crec que encara no he aconseguit d’entendre’l, malgrat que que li vaig dedicar una monografia i tot.» tot. I tornant als participis, tots somriem i ens entendrim quan Rigau i Saldanya ens revelen el següent exemple contextualitzat que els va fer arribar, arribar amb el participi supurat: [Després de la meva operació d’icterícia, a casa em queden els foradets dels drenatges. Cada matí me’ls destapo i me’ls rento, i l’Adelaida em canvia les gasetes. 13.X, jo mateix em trobo pensant el següent (i no ho dic en veu alta), i després observo que també a l’Adelaida se li mig escapa el participi:] “Aquest està més supurat que els de la dreta.” [‘ha supurat més’].
En aquest punt, Neus Nogué, en nom dels organitzadors, acomiada l’acte recordant de nou les iniciatives de la UB en relació amb Joan Solà que ja havia esmentat esmen Maria-R Rosa Lloret, explica que avancen les converses per portar l’arxiu de Joan Solà a la Biblioteca de Catalunya, i diu que intentaran penjar a internet l’enregistrament de l’acte. El devessall de respecte, admiració i afecte que suscita Joan Solà impressiona. No N és estrany, doncs, que col·legues, amics i professionals de la llengua el continuïn tenint tan present. pre Es fa difícil pensar que caigui en l’oblit. Maria-Rosa Maria Lloret citava a l’inici de la jornada un vers (¿o era el títol?) d’un poema –em em diuen que inèdit– inèdi de Tomàs Lluc (àlter ego de Lluís Payrató) dedicat a Solà:: «Seràs i estaràs, Solà. I romandràs.» No cal afegir-hi res més. Gemma Brunat, 17 de novembre del de 2015
Ets lliure de compartir, copiar i redistribuir aquest text en qualsevol mitjà i format en els termes següents: (1) Has de fer-ne ne constar l’autoria i indicar si hi has fet cap canvi. (2) No pots fer-lo servir amb finalitats comercials. (3) No pots difondre’n obres derivades. (Termes Termes complets de la llicència.) llicència
7