S.C.A. Cap a
Coll D’Estenalles – Montcau – Coll d’Eres – Canal del Llor – Coves de SimanyesLes Fogueroses- El Gegant- El Paller- Canal dels Avellaners – LA ROCA ENCAVALCADA- Carena del Pagés – Coll d’Eres- Coll d’Estenalles.
Alçada de inici: 897 mts. Alçada màxima: 1051 mts. Alçada mínima 805 mts. Acumulats de pujada: 414 mts. Pendent màx: 30%. Distancia: 10,3 km.
Divendres dos de maig a tres quarts i mig d'una, L'HEM TROBAT!!!!!!!.
Cal dir que hem hagut de suar de valent. Després de recordar els càtals des de Coll d'Estenalles, passant pel Montcau i el Coll d'Eres, fins la Cova de Simanaya ,vam caminar cap a la recerca de la Roca Encavalcada i quan, de cebuts, pensàvem que hauriem de tornar un altre día, en Paco cridà com Rodrigo de Triana - ES ALLÀ !!!!!!!- jo no la veia, tenía en la memoria la imatge de la Porta del Cel des de un altre perspectiva, i no la reconeixía.. Després de fixar-mi una mica més, sí, allá hi era.
**********************
Malgrat haver-la vist de lluny, era precis acostar-nos, i així ho vam fer, vaig acompanyar a en Paco i en Quim fins al cap de munt de la pedra, bé al cap de munt no,
pero quasi. Un cop allá fotos i més fotos i el "gustasso" d'haver aconseguit el repte ( a la quarta, eh?).
Si us hi fixeu bé, la part esquerra de la foto de la roca sembla una cara amb un rictus de mala llet considerable, EM FA POR HI TOT !!!!!! o també unes tortugues ninjes. -“Sujuru” que em mantinc sense fumar i beure.......... Ens va costar trobar el camí de tornada, maleïts senglars................ Vam perdre mitja hora. Arribant un punt, vam decidir desfer el camí, mirar el mapa i, cap a la Carena del Pagés, i un cop al camí que uneix el Coll d'Eres amb La Mola, anar fins a Coll d'Estenalles, agafar el cotxe i cap a casa. -Després de l'onze, la propera será Montcau - La Mola - Montcau, amb un bon àpat al monestir.-va dir en Quim. -FET!!!!!!!!
1500 anys abans del començament de l'anomenada Era Cristiana, al territori que avui s'anomena Catalunya, hi vivien els Càtals ; la seva organització social era la tribu, i la seva religió era animista. Els Càtals eren caçadors i la seva zona de migracions seguint als animals, arribava al Nord, fins a l'actual Perpinyà , i al sud fins a l'actual Múrcia ; en el seu anar i venir constant, no era infreqüent que hi haguessin lluites entre les diferents tribus, que habitaven com ells, aquest territori tant ampli. En èpoques de gran sequera, en que la mortaldat dels animals era molt elevada, les baralles es donaven fins i tot, entre les diferents tribus Càtals. Els caçadors no tenen altra manera d'evitar els altres depredadors que la seva eliminació física, i així les baixes en aquelles lluites eren sempre molt nombroses, això i la duresa de la vida dels caçadors, explica que el nombre de Càtals no fos molt elevat. Corria l'any 1035 A.C. i la tribu dels Càtals que tenia com a territori tradicional, el naixement del que avui coneixem com Riu Ripoll, tenia un Cap anomenat Axel era aquest un exemplar humà impressionant, tenia una alçada de 1,70 metres, i pesava per damunts dels 80 quilos, el seu cos, era però, flexible com una canya , i en el seu cervell s'acumulava la saviesa del seu poble. Des dels territoris del Nord, arribaven noticies de la irrupció de tribus, que ocupaven el territori permanentment, que començaven per desbrossar els boscos, que foragitaven els animals, i es dedicaven al conreu de la terra i a la ramaderia ; es deia també que havien desenvolupat defenses eficaces per a la guerra, i que eren lluitadors ferotges i valents. No mataven als seus contraris , sinó que els feien presoners, i els obligaven a treballar la terra, amb ajuda dels animals. L'Axel va preparar una sortida d'exploració amb els millors dels seus companys, i a darreries de desembre es trobaven a la plana, que hi havia desprès de les altes muntanyes nevades. Certament era esfereïdor veure com havien modificat el món aquells individus, als que es referien sempre com a Bàrbars ; extensions immenses sense un arbre, terres remogudes, i a cada certa distància un curiosos campaments, encerclats amb llargues fustes acabades en punxa.
Dins del cercle hi havia una edificacions fetes també amb fusta, i al centre del cercle hi havia un tronc mort clavat a terra , que semblava ser objecte de veneració per a tothom. Tenien amb ells tota mena d'animals , bens , gallines , bous , vaques i fins tot cavalls. El més asombrós era però, que traslladaven grans carregues sobre una mena de llit de fustes, que restaven suspesos damunt dos disc de fusta rodons, que impulsats, ara per bous , ara per cavalls , giraven, fen fàcil i senzilla, la feina de transportar estris pesats d'un lloc a un altre. L'Axel va copsar deseguida que aquella forma de vida, acabaria un dia o altre, amb el seu sistema tradicional d'organització social ; que la vida de caçadors dels Càtals estava condemnada a desaparèixer. De tornada al seu territori va convocar al Consell, i els va exposar el que havien vist, i també la certesa de que el món tal com l'havien conegut sempre, estava acabant-se. El Consell va demanar que tota la tribu es reunís en Assemblea donada la gravetat de la situació, i va decidir que fos l'Assemblea qui prengués la decisió corresponent. L'Assemblea va ser molt tensa, fins i tot algú va dir, que potser ja no era l'Axel l'home més indicat per a liderar la tribu , donada la seva visió apocalíptica. L'Axel va posar a disposició de la tribu - si aquest era el pensar majoritari - el seu lloc de Cap , però la major part dels Càtals varen decidir de confirmar-lo. Tot seguit l'Axel va dir a la tribu " aquesta gent tenen una concepció diferent del món, els seus Deus estant representats en figures gegantines de fusta, però donats els seus coneixements , han creat eines que els permeten moure'ls , i transportarlos fàcilment ; el nostre món està lligat a la terra , els nostres avantpassats resten a la muntanya sagrada, i lluny del nostre riu , l'enyorança no ens deixarà gaudir de l'existència , tenim doncs dues alternatives : o fer-nos també nosaltres sedentaris, i aprendre les tècniques dels Bàrbars, o lluitar amb ells fins a la mort , amb la certesa de que d'aquesta lluita no en podem sortir guanyadors ; en una o altra decisió estaré amb vosaltres " L'Assemblea va deliberar fins a l'alba, la decisió final, va ser que arribada l'hora, lluitarien tots , infants, dones, i vells . juntament amb els homes i joves, fins a la victòria total, o la mort ! L'any 1030 A.C. va tenir lloc la primera trobada entre els Bàrbars i els Càtals, a les planes del Vallès ; la millor tècnica dels Bàrbars que comptaven amb màquines de guerra, va fer una munió de baixes a les files dels Càtals; no hi van haver presoners, perquè els Càtals lluitaven fins a morir. L'Axel va donar ordre de no presentar batalla cap vegada més en camp obert, els Càtals van començar - sense saber-ho - a fer la guerra de " guerrilles ". Les lluites sovintejaven, ara com escaramusses, ara posant paranys als Bàrbars , però malgrat aquestes petites victòries, sempre hi havia entre els Càtals alguna baixa ; baixa que no es podia reposar, i semblava altrament que els Bàrbars malgrat les seves pèrdues superiors en nombre, disposaven de forces il·limitades. L'hivern de l'any 1014 A.C. va ser molt cru, i els Càtals van arribar a passar gana, donat que la major part dels animals del Vallès , havien fugit, d'una part pel rigor del clima , i d'altra per la constant desforestació que els Bàrbars aplicaven als territoris sota el seu control. Va ser la primavera de l'any 1013 A.C. que l'Axel va convocar a tota la tribu, únicament ja 300 persones, la major part infants, dones i vells, els va fer saber a
tots que havia arribat l'hora definitiva ; els Bàrbars s'havien assentat a la plana, davant mateix de la muntanya sagrada, i els barraven la sortida natural. Calia doncs preparar-se a morir !. Un mati el campament dels Bàrbars es va veure sorprès per l'atac amb torxes enceses, d'un grup de 20 genets Càtals ; el grup un cop encès el campament va fugir cap a la muntanya. Els Bàrbars es van dedicar a apagar el foc, i van enviar emissaris per demanar reforços als campaments de més al Nord. Des d'aquell dia , als campaments Bàrbars es feia sempre guàrdia , de dia i de nit. A meitat del més de juny, es van concentrar al campament dels Bàrbars uns 1500 genets armats ; van emprendre la marxa per cercar als Càtals a trenc d'alba ; els guaites Càtals van donar l'avís i a les angostures i congostos del Riu Ripoll, es va lliurar una aferrissada batalla, en la que van morir 1000 dels 1500 Bàrbars, i la totalitat dels Càtals. El Cap Bàrbar Extrem, va restar impressionat per la fermesa dels Càtals en la defensa - sense sentit - del seu sistema de vida, del món que coneixien i estimaven, i va decidir d'incorporar al seu vocabulari el mot CATALANDS, habitants de la terra dels Càtals. Més endavant esdevindria CATALANS, com ens ha arribat a nosaltres, i en la llengua dels Bàrbars, es refereix als herois que van lluitar fins a la mort, però també a totes les persones que se senten tant lligades a la seva terra, a les seves costums, que s'estimen més, morir, que marxar ! © Antoni Mora Vergés 14/08/ 2004 (Castellar del Vallés)
L
a Cova Simanya , retorn a l’inici. Teníem pendent des de feia molt i mol temps la visita d’aquest indret, un més dels que ens connectaven amb els primers pobladors d’aquestes terres, els càtals !.
De la Simanya l’enciclopèdia de Barcelona en diu “ cova origen càrstic situada al vessant oriental del Montcau, ......... És un tàlveg hipogeu de 360 metres de longitud. Al mateix sistema i vers el sud s’obre la Cova Simanya petita. Quan al nom, el sufix nya, és una forma de gentilici, que converteix un adjectiu [ en aquest cas, cova, en un substantiu, la Cova de la Sima , la Simanya ] No hi ha cap dubte quan a la seva utilització humana; l’indret altrament era de fàcil defensa, i la seva orientació al sud, garanteix unes condicions climàtiques òptimes, i el màxim aprofitament possible de la llum natural. Els càtals eren caçadors és a dir que anaven i venien, aquesta era una més de les moltes coves i baumes que al llarg dels segles, fins a l’adveniment del món agrícola, va complir el seu paper d’estada provisional en el mesos càlids, dels inicis de la primavera al començament de la tardor, cap a l’hivern, les terres del sud de Catalunya [ nya ], o més avall, en algun cas fins a l’actual Múrcia eren – i son avui encara - llocs més acollidors durant els mesos freds.
Molt aprop de la Simanya, en la zona coneguda com les fogueroses , s’hi troba l’indret conegut com la porta del cel, o també com la roca encavalcada, que sense cap mena de dubte, tenia per als càtals un caràcter sagrat. Les Valls d’Horta i de Mur, aleshores boscos feréstecs, eren terrenys per on els càtals acostumaven a caçar, i justament a la Vall de Mur, avui en terrenys coneguts com del Dalmau, hi trobem un magnífic pi, amb quatre besses, que si més no emotivament ens relaciona amb aquells primers pobladors. Se’l coneix també com el Vell Guerrer. Tornàvem al Coll d’Eres coincidint amb els dotze del mati, la pregaria d’aquella hora ,l’àngelus, ha fluït de forma natural; com sempre el fiat mihi secumdum verbum tuum , facis en mi segons la teva paraula, que recull també el Pare Nostre, facis la teva voluntat, així a la terra, com és fa en el cel, m’ha fet pensar que la nostra Maria, era de lluny ,molt més eixerida que la majoria de nosaltres actualment, i que dissortadament sembla que un major coneixement científic, va associat a un empobriment moral sense aturador. El lloc i les circumstàncies esmentades, el record dels càtals, convidaven a la pregaria, però altrament sempre hi ha motiu per a pregar, i fer-ho és viril, quan ho fa un home, i femení quan ho fa una dona, referma el nostre caràcter i la nostra manera de ser, en aquest sentit n’hem d’aprendre i molt ,dels àrabs que viuen entre nosaltres; defensen el seu dret a pregar també a Déu , i lluny d’aquesta mena de pudor ridícul dels homes cristians , catòlics o no , ho fan de manera pública.
L
a roca encavalcada, la PORTA DEL CEL
Un diumenge de novembre, ombrívol, fred, desavinent fins i tot en els punts alts on un vent gelat ens recordava mentre fruíem de l’esmorzar, les avantatges de situar-se darrera d’alguna protecció , que com en el nostre cas , van ser els arbustos i petits arbres que resistien heroicament les ventades persistents, en les alçades que donen damunt de les valls d‘Horta i de Mur, i que permeten albirar les restes dels antics castells i llocs de guaita; des d’aquelles alçades la línia del mar es ben visible, com ho és també, la constant i més que creixent ocupació del territori que fa l’espècie humana. Havien sortit a trenc d’alba, hauríem d’anar fins al Coll d’Estenalles amb el cotxe, per agafar la pista que mena al Coll d’Eres, baixar més enllà de la Cova Simanya , per trobar el camí que seguint sempre la dreta ens portaria a la contemplació de la roca encavalcada; la Neska, i el Jaume ens conduïen per aquells viaranys, i seva havia estat la decisió de fer aquest camí, enlloc d’accedir-hi des de la Vall d’Horta ;
les intenses i recents pluges, havien esberlat no pocs passos i calia vetllar constantment per mantenir l’equilibri, i en alguns punts per no relliscar pel rocam i acabar caient singles avall. La contemplació des de vaig de la roca ens va compensar amb escreix, dels esforços fets, i àdhuc fins i tot dels que ens caldria fer per tornar fins al cotxe.
Agafaríem desprès la canal dita dels avellaners, i en arribar novament a la part superior, trobaríem un corriol que ens permetria ara la contemplació de la roca a una distància inferior als 10 metres. Tot fa pensar en la natura i no en la ma humana, com autora d’aquesta meravella, això però, com li explicava al Jaume, no li treu, ans al contrari, la concepció per als animistes, d’aquest espai com La porta del Cel.
Ens trobàvem dins de l’àrea que segles ha, transitaven de forma habitual els Càtals, potser aquella zona en concret tenia per a ells una especial consideració, ara en diríem de forma planera, que era un lloc ”sagrat” ; cal explicitar en tot cas, que pels animistes , tota la terra te aquesta concepció, el riu sagrat, la muntanya sagrada,..... avui, quan el racionalisme i el pensament científic sembla que s’han ensenyorit del nostre món, a mi no en sobta gaire, comprovar com la concepció animista , si més no en el terreny verbal, continua encara entre nosaltres, us sona això de la muntanya sagrada ?, i quantes coses més fora de l’àmbit estrictament religiós, es designen amb aquest adjectiu ?. Concloíem la caminada travessant la riera de les Arenes que havien anat resseguint des del seu naixement, el comentari sobre les malvestats que va patir Terrassa l’any 1962 en ocasió de les riades, va donar peu, a la constatació – una vegada més - de la pèrdua evident, per part de la nostra espècie del respecte a la naturalesa, i de les conseqüències del tot previsibles, que aleshores en forma de riuada i avui en forma de tsunami, de tifó , o d’esllavissada, s’enduen de manera creixent, exponencial quasi en els temps actuals, vides i hisendes, val a dir però, que en la seva major part dels més pobres, entre els pobres de la terra. En el espai breu en que vàrem tenir ocasió de contemplar la roca encavalcada, per a mi, també una Porta del Cel, els records dels molts que ens han precedit en aquest camí obligat, ens van colpir. La sensació de pau, de serenor del lloc, ens va fer entendre que el comiat més lògic en aquesta ocasió, era a reveure ! mora.a@guimera.info