342
Abril 2011 • revista mensual Any 31è • PVP 3,00 € edita Fundació Roca i Galès
Futur comunitari Les nostres cooperatives: ETCS, Sccl. Entrevista: Marcel Coderch, enginyer, expert en energia i sostenibilitat.
342
Abril 2011 • revista mesual • Any 31è edita Fundació Roca i Galès
sumari trals nuclears europees i del futur energètic del nostre planeta.
4 / TORNAVEU
Alfonsa García, directora de màrqueting.
19/ COOPERATIVISME
Formació en les empreses participatives. Confederació de Cooperatives de Catalunya
5 / EDITORIAL
Futur comunitari
22/ PREMIS FRG 2010 – 2N. PREMI APB
Conservar la biodiversitat, mite o realitat? Isabel Ruiz
6 / EL NOSTRE MÓN
13 22
10 / LES NOSTRES COOPERATIVES
ETCS SCCL: investigant un demà comunitari. David Fernàndez Estratègies per a la Transformació Comunitària Sostenible Sccl és una cooperativa de treball associat dedicada a la intervenció i desenvolupament comunitaris, que ha esperonat nombrosos projectes d’aprofundiment democràtic en diversos àmbits.
10
16 / ECONOMIA SOCIAL
De monts de pietat a bancs: què està passant amb les caixes? Raimon Gassiot Reflexió sobre l’actual situació de les caixes d’estalvis que tan arrelament han tingut a casa nostra, i que ara s’esborrona en patir processos de bancarització i de deslocalització del capital.
16
25 / RESSENYA
Memòria d’un futur anterior. “Les cooperatives obreres a Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939)”. David Fernàndez
13 / ENTREVISTA
crèdits
Marcel Coderch, enginyer, expert en energia i sostenibilitat. Montse Pallarès Arrel de l’accident nuclear de Fukushima Daiichi al Japó, demanem a Marcel Coderch quin n’és l’abast real, què en pensa de les cen-
26/ PENSEM-HI
Editora Fundació Roca i Galès Redacció i Administració Aragó, 281, 1r 1a 08009 Barcelona Tel. 93 215 48 70 - Fax 93 487 32 83 - cc@rocagales.org - www.rocagales.org Coordinació Agnès Giner Consell de Redacció Josep Busquets, Miquel Corna, Núria Esteve, Raimon Gassiot, Agnès Giner, Joan Josep Gonzàlez, Ma. Lluïsa Navarro, Joseba Polanco i Esteve Puigferrat. Els autors són responsables dels articles signats. Ni la direcció de la revista ni els editors comparteixen per força les opinions que puguin reflectir els textos aquí inscrits. Foto portada: Multitud © Dmitry Mikolaev - Fotolia. Logotip 30 anys: Pau Segarra. Disseny, maquetació i impressió El Tinter, SAL (empresa certificada EMAS) Dipòsit legal B-22.283/80 I.S.S.N. 1133-8415.
Amb el suport de:
“De aquí se sale”. Santos Hernández 27/ BIBLIOTECA
Retalls Elisenda Dunyó
Aquesta revista ha estat impresa sobre paper certificat FSC® i amb tintes provinents d’olis vegetals núm 342 - Abril 2011 n
cooperació catalana n
3n
Tornaveu
Un parell de preguntes (que en són tres) a Alfonsa García Lindes, (Barcelona, 1950), directora de màrqueting.
1 2 3 ¿Què t’agrada del cooperativisme? En destacaria dos aspectes: el potencial d’empresa que té pel fet de poder agrupar petits empresaris i autònoms, per créixer i expandir el model empresarial, i la capacitat de traslladar-se a qualsevol sector i model empresarial, que és el que en diríem “translocació” del sector cooperatiu, per així assolir un desenvolupament econòmic inclús en aquests moments de crisi.
n4
cooperació catalana n
núm 342 - Abril 2011 n
¿Què no et convenç del cooperativisme? No em convenç la manera com es divulga el moviment cooperatiu: hi ha una gran manca de màrqueting empresarial i d’informació d’aquest model. També trobo que no s’acaben d’explicar bé els conceptes de “compromís social”, “democràcia” i “participació”.
¿Consideres que l’economia cooperativa és l’economia del futur? ¿Per què? Efectivament, és el moment de les cooperatives perquè és el model que l’actual context necessita, ja que genera ocupació, no representa una gran inversió per als socis, i pot donar molt bon resultat, sobretot per als treballadors autònoms que, agrupant-se, poden competir millor en els seus corresponents sectors d’activitat i amb menys despesa, tot donant una imatge empresarial que sols no la podrien donar.
editorial
Futur comunitari
Partint del concepte d’identitat cooperativa
per a definir la cooperativa com una agrupació voluntària de persones amb interessos econòmics, socials i culturals comuns que gestiona democràticament una empresa de propietat comuna, estem parlant de comunitat, finalment, comunitat cooperativa. La tasca d’aprofundir i millorar en la gestió democràtica i participativa tant en les cooperatives com en la nostra comunitat, ens parla de desenvolupament comunitari, de futur. Aquesta és la tasca principal de la cooperativa a la que hem dedicat el reportatge d’aquest mes. L’interès per la comunitat també és un principi cooperatiu, i el futur comunitari també passa pel desenvolupament sostenible. Arrel de l’accident nuclear de Fukushima Daiichi (Japó), conversem amb un expert en energia i sostenibilitat sobre el renovat debat nuclear
que transcendeix la comunitat local per esdevenir planetari. Futur comunitari global. L’ajuda mútua, l’arrelament local i l’obra social, trets distintius de les nostres caixes d’estalvis també fan referència a la comunitat. Precisament del seu futur i del perill de la seva transformació en bancs arrel del col·lapse del sistema financer, en parlem amb experts en cooperatives de serveis financers, en la nostra secció d’Economia social. La formació forma part també dels principis cooperatius. Dediquem doncs la secció Cooperativisme a la formació cooperativa, en una introducció als diferents models de formació cooperativa existents a casa nostra, i que anirem desgranant en els números següents. Desenvolupament sostenible i comunitari a mode d’efecte papallona per a un futur cooperatiu. n
LA COBERTA/ Les estratègies que incideixen en millorar la gestió democràtica i participativa, i
el desenvolupament social i sostenible ens encaminen vers un futur comunitari i cooperatiu. / Foto: Multitud © Dmitry Mikolaev – Fotolia. núm 342 - Abril 2011 n
cooperació catalana n
5n
el nostre món
Publicada al BOE la Llei d’Economia Social
L’agroindústria cooperativa catalana creix
El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) va publicar el 30 de març, la Llei 5 / 2011, de 29 de març, d’Economia Social, que havia estat aprovada pel Parlament el passat 16 de març amb el suport de tots els grups parlamentaris. La Llei entrarà en vigor un mes després de la publicació, és a dir, el 30 d’abril. El preàmbul de la Llei assenyala que la necessitat d’aprovar una Llei d’Economia Social respon, d’una banda, a la demanda de la Confederació Empresarial Espanyola de l’Economia Social (CEPES) i, d’altra banda, als treballs realitzats per la Subcomissió Parlamentària del Congrés dels Diputats, que va tenir com a objectiu l’estudi de la situació de l’economia social a Espanya i proposar actuacions per al seu foment. L’objectiu bàsic, segons la Llei, és configurar un marc jurídic que, sense pretendre substituir la normativa vigent de cada una de les entitats que conforma el sector, suposi “el reconeixement i millor visibilitat de l’economia social, atorgant-li una major seguretat jurídica per mitjà de les actuacions de definició de l’economia social, establint els principis que han de contemplar les diferents entitats que la formen. Partint d’aquests principis es recull el conjunt de les diverses entitats i empreses que contempla l’economia social. Així mateix, la Llei reconeix com a tasca d’interès general la promoció, estímul i desenvolupament de les entitats de l’economia social i de les seves organitzacions representatives. Contempla la importància de la interlocució dels poders públics amb les organitzacions que representen a les diferents entitats que componen l’economia social, subratllant el paper a exercir per les confederacions intersectorials d’àmbit estatal representatives del sector, i restaurant amb l’encaix jurídic més encertat el Consell per al Foment de l’Economia Social com a òrgan assessor i consultiu vinculat al Ministeri de Treball i Immigració, vinculant-lo al sector mitjançant aquesta llei, ja que anteriorment estava incardinat en la legislació estatal de societats cooperatives. Trobareu el text íntegre a: www.boe.es. Més informació a: www.observatorioeconomiasocial.es i www.cepes.es. n
Segons l’Anuari Socioeconòmic de les cooperatives agràries de Catalunya 2010 les cooperatives agroindustrials catalanes han tingut una facturació de 1.500 milions d’euros, un increment del 5,6 % segons l’anuari anterior. L’estudi basat en la informació proporcionada per les més de 240 cooperatives associades a la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC), posa de manifest no només la realitat del cooperativisme sinó la seva significativa contribució a l’activitat econòmica del sector agroalimentari català. El document, realitzat per la FCAC, té un apartat inicial on s’inclouen les principals magnituds de les cooperatives a Catalunya i un capítol específic per a cadascun dels sectors. Les dades que es mostren són a 31 de desembre de 2009, excepte la facturació que corresponen al 2008. El volum de negoci de les cooperatives federades se situa en 1.466 milions d’euros, que tot i el descens de l’1,2% en el nombre de cooperatives, suposa un increment del 5.6% respecte les dades de l’anterior Anuari al 2009. Són empreses amb vocació de continuïtat i molt arrelades al territori -un 2,8% d’elles varen ser fundades al segle XIX-, ocupen a més de 4.300 treballadors i aglutinen uns 72.600 socis. Un 97,8% de les cooperatives són petites o mitjanes empreses. El restant 2,6% són grans empreses, que suposen el 40,4% del total de la facturació. Podeu consultar l’anuari a: www.facac.coop. n
n6
cooperació catalana n
núm 342 - Abril 2011 n
El Grup Cooperatiu ENTORN creix amb la incorporació d’Artijoc, sccl
L’ACI crea un fons per a la recuperació de les cooperatives del Japó
La cooperativa Artijoc és membre del Grup Cooperatiu ENTORN després que el consell rector n’aprovés la incorporació com a soci el passat mes de març. Artijoc és una cooperativa de treball mataronina, d’iniciativa social i sense afany de lucre, fundada l’any 1999 i actualment formada per dones, joves i amb empenta. La seva activitat es centra en oferir béns i serveis per a la cultura, el lleure i l’educació; ho fan des del joc, la cooperació, la interculturalitat i l’educació per a la pau. El centre d’operacions és El Gronxador, al centre de Mataró, una botiga que al mateix temps és un espai de joc i trobada, adreçat a pares i mares que vulguin gaudir d’una estona de joc amb els infants. Un espai on jugar, fer tallers, llogar jocs i comprar-los. El Grup Cooperatiu ENTORN està format en aquests moments per la Fundació Terra; l’Escola Bressol El Bosc, sccl; El Gegant del Pi, sccl; l’Estel Blau, sll; Collage, sl, Agrupació d’Educadores, sccl; Artijoc, sccl i el mateix ENTORN, sccl. ENTORN, sccl és una empresa cooperativa mixta de treball associat i consum, d’iniciativa social i sense afany de lucre, que desenvolupa, des de fa més de 20 anys, programes educatius, socials i culturals transformadors per a la societat. La cooperativa va tancar el 2010 amb una facturació de 5’2 milions d’euros i ocupant 333 persones.n
Un comunicat signat per la presidenta de l’Aliança Cooperativa Internacional Pauline Green, anuncia l’establiment del “Fons per a la recuperació del desastre del Japó”, de cara a facilitar la recaptació d’ajudes financeres per a recolzar al moviment cooperatiu japonès a la reconstrucció. El comunitat emès la setmana següent al terratrèmol i posterior tsunami del dia 11 de març al Japó, expressa la solidaritat amb les víctimes i fa una crida a la solidaritat cooperativa mundial. A banda de les accions urgents puntualitza que l’ajuda seguirà essent necessària durant molt de temps, malgrat la notícia desaparegui dels titulars, i que el procés de reconstrucció, especialment de les zones de Miyagi i Iwate, serà llarg i costós. També puntualitza que les contribucions rebudes per l’ACI s’enviaran a les organitzacions cooperatives del Japó. Japó encapçala el rànquing mundial de les organitzacions cooperatives més grans del món, essent la primera la Federació de cooperatives agràries de Japó, la Zen-Noh, un consorci que inclou cooperatives de treball i que produeix i distribueix material i equipament per a la producció agrícola de 3 milions de camperols, bàsicament arrossers. L’activitat pesquera també és dins el sistema cooperatiu representada per la JF Zengyoren, la federació nacional de cooperatives de pescadors, que agrupa entorn 1669 petites cooperatives de pescadors al llarg de tota la costa del Japó. A més Japó es capdavantera amb les cooperatives sanitàries, molt desenvolupades, que compten aproximadament amb 2,5 milions socis de consum que signifiquen 22.000 llocs de treball. Per la seva banda, la Unió de cooperatives de treballadors agrupa 56 cooperatives amb un total de 33.740 socis de treball. També són sectors cooperatius destacats al Japó el de les assegurances i les cooperatives forestals. L’Aliança Cooperativa Internacional és una ONG que uneix, representa i serveix a les cooperatives arreu del món. Fundada l’any 1895, té 223 organitzacions membres de 85 països, actives en tots els sectors de l’economia. En conjunt, aquestes cooperatives representen més de 800 milions de persones arreu del món, essent l’associació independent més gran del món. Més informació i aportacions al fons per a la reconstrucció del Japó al seu web: www.ica.coop. n núm 342 - Abril 2011 n
cooperació catalana n
7n
cooperatives de catalunya
El Ple del Parlament convalida per unanimitat el Decret llei relatiu a les cooperatives El Decret 1/2011 permet que, de manera voluntària, les cooperatives modifiquin els estatuts per considerar que algunes o totes les aportacions que fan els socis no siguin reemborsables en cas de baixa. Confederació de Cooperatives de Catalunya
El passat dia 9 de març, el Ple del Parlament va aprovar, amb el suport de tots els grups, la convalidació del primer Decret llei de la legislatura, el relatiu a l’adaptació de les cooperatives catalanes a la normativa internacional en matèria comptable i a l’entrada en vigor, al mes de desembre, de l’adequació del Pla general comptable de les cooperatives. El Decret llei modifica la Llei vigent per adaptar-la a les normes internacionals de comptabilitat, de manera que es doni cobertura legal a les modificacions d’estatut de les cooperatives catalanes que voluntàriament decideixin crear una categoria d’aportacions de capital no reemborsables. Francesc Xavier Mena, conseller d’Empresa i Ocupació, va ser l’encarregat d’exposar davant la cambra la iniciativa legislativa, que ha estat consensuada amb el sector. L’aprovació d’aquesta modificació de la Llei de cooperatives ha donat peu a un interessant debat en què tots els grups parlamentaris han explicitat les fortaleses del cooperativisme i les seves capacitats per a contribuir al desenvolupament social i econòmic de Catalunya.
Les empreses cooperatives a Catalunya: l’emprenedoria col· lectiva, la generació d’ocupació no deslocalitzable Diversos diputats han manifestat n8
cooperació catalana n
que el sector cooperatiu té un pes significatiu en l’economia catalana, tant pel seu recorregut històric com per l’actual. Mentre la major part de formes empresarials pateixen, des del 2008, un decreixement, l’emprenedoria col·lectiva en clau cooperativa ha experimentat, en els darrers dos anys, un creixement del 14%. S’ha destacat, també, que es tracta d’un model empresarial generador d’ocupació estable i de qualitat, compromès amb les persones, arrelat al territori i que, per tant, difícilment es deslocalitza. A més, per la seva manera de funcionar, es tracta d’empreses que aporten uns valors afegits molt importants, ja que incorporen al treball el coneixement directiu, el d’emprenedoria i el de gestió, pel fet que són empreses col·lectives basades en el capital humà. Les cooperatives com a força motora del model productiu Per bé que el Decret llei aprovat es considera com una solució tècnica, la majoria de partits parlamentaris coincideixen a afirmar que cal proveir el sector cooperatiu dels recursos, els instruments i les eines necessaris per a impulsar aquest model d’empresa no capitalista, per a garantir-ne la competitivitat en el mercat i, en definitiva, per a ajudar a enfortir-lo. Es valora aquest model d’empresa com una via de redreçament de la núm 342 - Abril 2011 n
situació econòmica del país, així com de recuperació de societats mercantils que estan en situació de crisi, perquè pot evitar la pèrdua de llocs de treball. Les societats cooperatives responen de manera sostenible a les necessitats econòmiques i socials, ja que són empreses més perdurables en el temps, no especulatives i que posen en valor les persones per sobre del capital. Les necessitats de l’empresa cooperativa. Les mesures per competir en igualtat de condici· ons. El 2012, l’Any Internacional de les Cooperatives En el transcurs de les diverses intervencions s’ha manifestat la importància d’apostar per polítiques actives que permetin l’enfortiment de les cooperatives, fer-les més innovadores, potents i atractives. S’ha plantejat la importància de donar continuïtat a esdeveniments com ara la primera Setmana de l’Economia Cooperativa, impulsada i liderada el 2009 per la Confederació de Cooperatives de Catalunya i el Departament de Treball (actual Departament d’Empresa i Ocupació), ja que es tracta d’iniciatives que ajuden a crear esperit emprenedor. S’ha valorat la importància i la necessitat de determinar els ajuts econòmics i instruments adreçats a les cooperatives pel fet de tractar-se d’empreses singulars, no
només en l’àmbit comptable, sinó també en l’econòmic, ja que en moments de crisi no es deslocalitzen del territori i creen ocupació. A més de les línies d’ajut, marcades i estipulades per les competències exclusives que la Generalitat té en matèria de cooperatives, s’ha manifestat que el Decret llei que s’ha aprovat ha d’anar acompanyat d’altres mesures que permetin a les societats cooperatives competir en igualtat de condicions respecte a altres formes jurídiques; unes mesures que alhora potenciïn els seus valors, principis i qualitats. En aquest sentit, s’ha parlat d’una necessària reforma fiscal, financera i econòmica; una reforma en la Llei de cooperatives per adaptar-la a les cooperatives del segle xxi i perquè la cooperativa d’avui suporta unes càrregues parafiscals o fiscals que es van agreujant dia rere dia. Altrament, s’ha exposat que l’ONU ha declarat el 2012 l’Any Internacional de les Cooperatives. En aquest sentit s’ha fet una crida
La majoria de partits parlamentaris coincideixen a afirmar que cal proveir el sector cooperatiu dels recursos, els instruments i les eines necessaris per a impulsar aquest model d’empresa no capitalista.
Foto: Parlament de Catalunya. Tots els grups han votat a favor de la con· validació del Decret.
al Govern perquè posi el cooperativisme en valor i en la justa mesura, ja que pot aportar valors d’enfortiment al teixit productiu actual de Catalunya. Per últim, cal destacar que uns quants partits parlamentaris han considerat oportú mantenir debats sobre l’economia cooperativa en sessió parlamentària i en el decurs de la legislatura, que posin les bases d’un pla estratègic que pensi en el futur del teixit productiu i econòmic de Catalunya en matèria de cooperatives i economia social. n núm 342 - Abril 2011 n
cooperació catalana n
9n
LES NOSTRES COOPERATIVES
Estratègies per a la Transformació Comunitària Sostenible (ETCS) és una cooperativa de treball, nascuda el 2004 i constituïda el 2005, que aplega tretze professionals de la investigació social. Abocada en cos i ànima a la intervenció i el desenvolupament comunitaris, ha esperonat, els darrers set anys, nombrosos projectes de d’aprofundiment democràtic en diversos àmbits. Amb ells hem parlat de tot: d’una societat que sovint només delega i reclama, de les possibilitats d’eixamplar la participació real, del potencial transformador de l’economia social. N’hem parlat a fons, d’aquest llarg etcètera, amb l’Ernesto Morales i el Guillermo Rojo, socis de la cooperativa.
ETCS SCCL: Investigar un demà comunitari David Fernàndez
En un sentit profund, ajudar i contribuir a transformar les relacions desiguals de poder, a redistribuirlo tant com es pugui o tant com calgui.
n 10
Punt de partida. 2004. Quan un
col·lectiu humà de professionals de les ciències socials, amb experiència acumulada en processos d’aprofundiment de la participació ciutadana i el desenvolupament comunitari, decideixen constituir-se en cooperativa de treball associat. ¿Per a què? ¿Per què? “Per combinar treball i coherència, després de repensar quins espais podíem construir per tenir prou autonomia per a promoure els valors en els quals creiem: la construcció col·lectiva, la socialització dels coneixements, l’autogestió en el territori”, afirma l’Ernesto Morales. I millor junts que separats, és clar. I ¿per què cooperativa? “Una opció clara des del principi, des d’abans de començar. Perquè era i és la fórmula que aplega més bé els valors de la democràcia interna, la gestió col·lectiva del projecte, l’horitzontalitat: si havíem de ser coherents, calia començar per la nostra pròpia casa”, manté en Guillermo Rojo. Tots dos, l’Ernesto i en Guillermo, socis de treball de l’ETCS, són els qui ens reben per parlar del projecte. I ¿què fan exactament? En un sentit profund, ajudar i contribuir a transformar les relacions desiguals de poder, a redistribuir-lo tant com es pugui o tant com calgui: bé sigui en la societat, bé en el si d’una entitat o en una cooperativa. Perquè creuen decididament que és possible construir una altra democràcia i una altra forma de relacionar-se: a través del foment de la cooperació,
cooperació catalana n
núm 342 - Abril 2011 n
la creativitat i el diàleg ininterromput. D’aquesta aposta, amb passió i professionalitat alhora i en ben bé set anys de trajectòria, es deriva que ja han treballat amb una multitud d’entitats, fundacions, associacions o ajuntaments, així com amb organismes públics, passant per empreses, centres de salut o escoles. I han anat millorant els seus processos interns: informació, decisió, implementació. Reflexionar, decidir, avançar. Pensar i triar junts. Sociologia, psicologia, pedagogia, educació i treball social, aplicats i combinats a la perfecció per reforçar criteris, valors, pràctiques i metodologies socials amb les quals aprofundir en la qualitat real de la democràcia en qualsevol racó. L’experiència acumulada els ha especialitzats particularment en els processos de treball col·laboratiu, tant amb tècnics com amb ciutadans, i en processos de definició de polítiques públiques com els pressupostos participatius de diversos municipis o ciutats, com ara als inicis de l’experiència de Terrassa. Però l’ETCS té un llarg etcètera de projectes reeixits: d’associacions de veïns en el Pla de participació intern de la Xarxa d’Economia Solidària, o en la mateixa Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya. Diagnosticar la salut de la democràcia Per a la cooperativa, amb seu al barri de la Guineueta de Nou Barris de
Barcelona, resta clar que l’esperança rau encara en el fet que el futur serà millor si és cooperatiu. I si això és així, aleshores la participació comunitària i la implicació col·lectiva estan cridades a ser un antic i alhora nou paradigma imprescindible: el de la cooperació social. Per promoure la coresponsabilitat social i la presa de consciència respecte als afers comuns, la cosa pública i allò que ens afecta a tots. I això, malgrat que la realitat sigui divergent: en l’actual model dominant, ens diuen des de l’ETCS, hi impera la delegació i la reclamació; i a voltes fins a l’infantilisme: ho volem tot, ho volem perfecte, ho volem ara i ho volem barat. Si més no, sovint deleguem passivament i ens queixem resignadament: “Esperem que el metge ens resolgui la malaltia, que el sindicat ens resolgui un conflicte, que la mestra brodi l’educació del nostre fill, que el responsable polític ens faci la ciutat més habitable... I en aquest gest, ens autoeximim de la nostra responsabilitat concreta”, reflexiona l’Ernesto. Sobra dir que això també interessa a determinats poders: la societat, com més muda i obedient, millor. Però per a això hi ha l’ETCS, entestada a demostrar que les coses poden ser diferents. No pas en un terreny teòric, sinó pràctic. Verba volant, facta manent (‘les paraules volen, els fets romanen’)... des de formes vivencials i experiències viscudes que ho demostren. Processos que demostren que tots tenim capacitat d’aportar idees que cal tenir a compte, reflexions
etcs
per a compartir. Per ser cooperatius en el què i, sobretot, en el com. Per anar generant democràcia interna arreu. Que no és pas poc, en els temps que corren. Mireu Islàndia: han decidit per referèndum –amb el 93% a favor– que no rescataran els bancs amb fons públics. Democràcia i sobirania alhora. Esbudellar les relacions de poder És evident que el fet d’esbudellar les pràctiques de poder –la capacitat de fer, de construir, d’influir– remet directament al treball sobre les relacions entre les persones i les relacions de poder que estableixen entre elles: dominació, imposició, col·laboració, cooperació. Jerarquies formals i informals fins i tot en els espais més assemblearis; transparència o opacitat respecte a la informació disponible; tics adquirits o heretats. Insondable condició humana també, és clar. De tot i variat. Però sense conèixer aquests condicionaments, és impossible transformarlos. Aprendre a construir el coneixement de manera col·lectiva, aprendre a compartir, escoltar i cedir és, avui dia, un acte de desconstrucció dels valors intrínsecament egoistes, radicalment individualistes, del capitalisme. Bastir alternatives tangibles. En Guillermo hi fica cullerada: “Per això cooperativisme és, sobretot, ètica, coherència i consistència.” I s’explica clarament: “Cooperativisme és també pregonar un canvi cultural cabdal: cal autolimitar l’acció humana si volem
un món per a tothom; cal que ens posem límits –i això és ètica– si volem que el benestar no sigui a costa del malestar d’altres.” I la premissa és aplicable a l’economia globalitzada, a casa nostra o a la nostra pròpia cooperativa. Perquè, defugint la llei de la selva, mantenen clarament que qui pensa que tot s’hi val, no creu, finalment, en res. Només en ell mateix. I llavors té mala peça al teler.
Sessió “Emfortim Vin· cles, Fem Federació,” jornada participativa de les Cooperatives de Treball, organitzada per ETCS.
Participació: ¿transformació o legitimació? A la pregunta sobre com es redistribueix el poder en l’àmbit municipal, on tant han treballat darrerament, responen que les lliçons apreses són moltes. I els interrogants oberts, també: tot sovint s’han preguntat on són els límits i per a què serveix el que fan. Una reflexió permanent per a esclarir una premissa òbvia: que el marc legal i la quotidianitat defineixen que el poder és a l’administració pública. El fet que els processos que s’engeguen pretenguin legitimar l’acció institucional, o bé redistribuir el poder de manera real i fer-ne partícips els ciutadans, només depèn, finalment, de l’existència (o no) d’una voluntat política real. Almenys, hi afegeix l’Ernesto, resta clar que “el més important sempre és la transparència i definir fins on s’està disposat a arribar en un procés participatiu: hi ha un grau de zero a cent de fer orelles sordes al «poder popular», però l’important és saber-
ho; i l’èxit ja és la transparència mateixa”. Passa, hi afegeix, que “en societats cada cop més complexes i canviants, serà difícil resoldre els nostres problemes amb un gest cada quatre anys, i cal habilitar espais de deliberació ciutadana; i més encara quan una distribució del poder desigual fa que sectors socials amb poder acumulat i influències invisibles marquin molt l’agenda”. Ara bé, hi ha una cosa que els empeny irremeiablement a tirar endavant. Una mena de punt de no-retorn brechtià: la vivència personal significativa que genera capacitat crítica i consciència social. “Per a nosaltres, l’èxit és comprovar que les persones que participen han canviat, s’han transformat, han modificat profundament la seva concepció de la democràcia”, conclou l’Ernesto. Persones que comprenen que el repertori de l’acció ciutadana és un ventall molt ampli de possibilitats i que esdevenen ciutadanes de ple dret: “Això és el que ens motiva a continuar: veure homes i dones que sense cap experiència associativa prèvia esdevenen promotors comunitaris, agents compromesos i revitalitzadors dels seus barris”. Puntals de la democràcia real. I una mica de nosaltres mateixos Tot aprofundint sobre la democràcia, parlem també de les febleses del cooperativisme i l’associacionisme, dues realitats molt properes. Tots dos ens diuen que no hi ha
núm 342 - Abril 2011 n
cooperació catalana n
11 n
Les Nostres Cooperatives etcs
res ni ningú que estigui exempt de la contaminació dels valors dominants, del poder que el mercat exerceix cada dia sobre col·lectius, consciències i persones. I menys encara en escenaris de crisi com ara l’actual, quan la temptació de creure que l’única manera de subsistir és fer una competència ferotge immersos en el “campi qui pugui”. D’altra banda, des de l’ETCS –membres de la FCTC, de la XES, de Coop57 i de xarxes de barri– destaquen també la necessitat d’acabar amb l’atomització, a la lògica del compartiment estanc existent. Coneixedors com són de mil experiències socialment positives, no els deixa de sorprendre que poc que es coneixen entre elles o el baix nivell d’enxarxament que tenen, encara que reconeixen els avenços en els darrers temps. I això que el punt de partida és sòlid i compartit: aposta cooperativa, capacitat d’autogestió i la mateixa voluntat d’avançar cap a la democràcia social i econòmica. ¿Com fer que s’articulin entre elles, que creïn confiança mútua, que conflueixen? A l’ETCS afirmen que és un repte en el qual calen agents precipitants –persones o entitats– que sàpiguen establir lligams, estendre ponts, generar aliances, fer real el treball en xarxa. Des de ponts útils de veres: aquells que serveixen per a la doble direcció, per a què dues ribes del mateix riu es coneguin, intercanviïn, es relacionin. Avui més que mai, rebla en Guillermo, quan les pràctiques del treball col· laborador, de construcció col·lectiva del coneixement, de fonts obertes, d’eines com ara el programari lliure, n 12
cooperació catalana n
descodifiquen tot el potencial de treballar des d’una comunitat d’iguals. ¿Que no era això, el cooperativisme? Davant la crisi, reinventar-se Anem acabant, i aclareixen que els processos de democratització són de construcció permanent: processos d’apoderament que demostren que tots podem –i hauríem de– aportar el nostre granet de sorra davant una crisi no gens fàcil der superar. I que també afecta directament l’ETCS: el 90% de les seves feines depenen de pressupostos públics, en una època de retallades en què la participació també serà, de ben segur, sacrificada. Afrontem la crisi quan en Guillermo Rojo opina que la “refundació espiritual del capitalisme proposada per Sarkozy és neoliberalisme del més barroer, pur Hayek i Friedman, cap novetat”. O sí: “que s’imposa sense gaire qüestionament o contestació, com una fatalitat”. Doctrina del xoc, com en diria Naomi Klein. Rojo no menysté que la crisi és un context molt dur, “que colpeja de debò i que la gent la pateix; les retallades són brutals, i nosaltres mateixos tenim previst un any de travessia del desert”. Amb una paradoxa complexa: “Resulta que ara l’economia social i solidària sí que som alternativa, però des de la feblesa.” En Guillermo recorre a l’arrel grega del mot “crisi” –una malaltia de la qual en surts més enfortit– per aprofitar l’oportunitat de repensar-se i reprendre nous àmbits. I per reafirmar-se: “En les arrels i els nostres punts de partida originals: no som estètica, som núm 342 - Abril 2011 n
actitud”. Una valoració que projecta a tot el cooperativisme perquè aquest és capaç “d’afrontar plegats els problemes, de trencar els processos individuals de «com me’n surto» i de forçar una dinàmica col·lectiva de reflexió i decisió per tirar endavant; o fins i tot plegar, però de manera col·lectiva”. I, abans d’acabar, ens recorden que aquesta entrevista té un clar biaix de gènere. Tots dos són homes quan a la cooperativa –onze socis de treball i dos més en procés d’incorporació– són dones per majoria aclaparadora. Cooperativisme feminitzat que abraona la causa de l’autodeterminació social, de la coresponsabilitat personal i col·lectiva per avançar cap a comunitats amb justícia i en llibertat. Aprofiten també la globalització cooperativa per a recordant-nos la seva implicació en “Redencomún”, una xarxa internacional que comparteix coneixements i estris d’intervenció comunitària i que va néixer a les faveles del Brasil a l’escalf de les universitats populars. Per acabar afirmant de nou, des d’aquesta saviesa compartida, que el futur serà diferent si és comunitari. Cooperatiu. O això, o serà de l’individualisme i la competitivitat, que només servirà per a seguir distribuint beneficis, riquesa i acumulacions de manera injusta i desigual. La cruïlla del dilema del futur és oberta. Però, com ens diuen tots dos, el fet econòmic cooperatiu ja té un punt d’enveja, valor afegit a l’alça i avantatge insondable: ja és –fa anys, fa dècades, fa un segle i mig– una escola de ciutadania on es forgen els ciutadans socials del demà. Així és l’etcètera cooperatiu de l’ETCS. I del futur que vindrà. Pura consonància cognitiva, com en diria Walter Benjamin. Contra aquella altra dissonància que va denunciar amb tanta duresa. Benjamin mantenia que els “millors” i més compromesos de la seva generació van vincular la seva sort a la dels eterns perdedors i van menysprear l’èxit com a criteri absolut de veritat. La dissonància era la dels altres: els que acabaven sempre receptant la recepta de l’amo, per guanyar perdent: creuen que manen transformant-se en tot allò contra el que s’havia lluitat. Consonància cognitiva, doncs. Nascuda de la fertilitat social del cooperativisme. n
Entrevista
Marcel Coderch és enginyer de Telecomunicacions per la UPC i doctor en Enginyeria Elèctrica per l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT). Actualment, és un dels experts en energia més importants del nostre país i una de les persones més crítiques amb l’energia nuclear. La seva veu ha sonat en diferents mitjans de comunicació els darrers dies, des que el terratrèmol del Japó del dia 11 de març i el tsunami posterior provoquessin una greu crisi a la central nuclear de Fukushima Daiichi, que, hores d’ara, és molt lluny de resoldre’s.
Entrevista a Marcel Coderch Montse Pallarès Ex-libris, SCCL
Fa uns quants dies podíem llegir les seves declaracions, en les quals deia que l’accident de Fukushima marcaria un abans i un després en el desenvolupament de l’energia nuclear al món. Avui, amb el bombardeig aliat sobre Líbia, el problema de Fukushima ha quedat relegat a un segon terme. ¿Continua pensant que som davant de la fi de l’energia nuclear al món? No sé si serà la fi de l’energia nuclear, però sí que estic convençut que hi haurà un abans i un després de Fukushima per a aquest tipus d’energia. Fins ara ens dèiem que era impossible que hi hagués un altre Txernòbil i que aquell accident va ser causat per un règim en descomposició i que no prenia les mesures de seguretat que els països occidentals sí que exigien a les seves centrals. Ara som davant un accident que, pel que fa als seus efectes sobre el territori que l’envolta i, fins i tot, sobre la població, segurament serà igual o pitjor que el de Txernòbil i que ha tingut lloc en el que és un país dels més avançats i que complia tots els requisits fixats. Per tant, les exigències a partir d’ara hauran de ser encara més estrictes… i cares, i, per tant, dificultaran encara més una renaixença que no ha passat de ser una campanya mediàtica.
manuel torres
Cal, però, un debat seriós en què quedi clar que l’energia nuclear no és la solució al problema energètic i climàtic, que és real i urgent.
núm 342 - Abril 2011 n
cooperació catalana n
13 n
Entrevista
Postures com la de l’A ngela Merkel, que ha afirmat que suspendria durant tres mesos la llei que permet la pròrroga de les centrals nuclears alemanyes, són fruit de la situació a Fukushima. Però ¿no estan més orientades a un àmbit electoralista que a un debat real sobre l’energia nuclear? ¿Per què es continua insistint en la “netedat” i la necessitat de l’energia nuclear quan s’ha demostrat que és tan cara i tan perillosa? El sentiment contrari a l’energia nuclear està molt arrelat a Alemanya. De fet, el partit verd, avui guanyador d’unes importants eleccions, va néixer al caliu de l’accident de Txernòbil, i per això Angela Merkel s’ha vist obligada a fer un gir espectacular pel que fa a l’energia nuclear: de plantejar l’allargament de la vida de les centrals, a probablement clausurarne algunes de les més antigues. Cal, però, un debat seriós en què quedi clar que l’energia nuclear no és la solució al problema energètic i climàtic, que és real i urgent, i que, un cop esvaït aquest miratge, puguem concentrar-nos en solucions reals que necessàriament passen per reduir els nostres consums i desplegar al màxim les energies renovables. Els darrers dies, la situació a Fukushima s’ha anat complicant; sembla que hi han hagut fusions parcials del nucli en alguns dels reactors, però també que la refrigeració dels reactors torna a funcionar, com a mínim en part. ¿Què hauria de passar a Fukushima perquè la situació es redrecés? Ara s’ha confirmat ja que els nuclis s’han fos, almenys
manuel torres
Cal concentrar-nos en solucions reals que necessàriament passen per reduir els nostres consums i desplegar al màxim les energies renovables. n 14
cooperació catalana n
núm 342 - Abril 2011 n
socks & sandals
Parc eòlic al sud de la península ibèrica.
parcialment, i que les piscines de combustible gastat estan molt danyades. La refrigeració dels reactors encara no funciona, i l’elevada radioactivitat que hi ha dins la central fa molt difícil reparar aquests sistemes. Mentre no s’aconsegueixi engegar els sistemes convencionals de refrigeració, la situació continuarà sent d’emergència i imprevisible. Aquest matí, malgrat les suposades bones notícies, els treballadors de la central han tornat a ser evacuats. ¿Podem fer-nos una idea, a hores d’ara, de quin és el veritable abast d’aquesta catàstrofe? ¿És preocupant per a la salut la situació que s’esdevé a Fukushima? Les informacions que ens arriben són força confuses, però crec que ni el mateix Govern japonès sap realment l’abast del desastre. El que sembla és que hi han almenys dos reactors seriosament danyats, amb possibles fugues del nucli, i una piscina, la del reactor número 4, que perd aigua i no té refrigeració. Les emissions radioactives cap a l’exterior continuen sense que sapiguem
la quantitat total alliberada. Algunes estimacions la xifren en el 10% de la de Txernòbil, i d’altres fins i tot són superiors. Sortosament, però, sembla que el vent les ha portades mar endins. ¿Com pensa que pot evolucionar? ¿Quines poden ser les conseqüències si no es resolen els problemes? ¿I quina pot ser la solució més factible? Crec que en el millor dels casos en tenim per setmanes i potser mesos d’incerteses i d’alliberament de radioactivitat. Podria ser que es veiessin obligats a fer el mateix que a Txernòbil: enterrar els reactors sota un sarcòfag de plom i ciment, tot i la dificultat de ferho pel nombre de reactors i per la seva ubicació vora el mar. A casa nostra no hi ha un perill sísmic com el del Japó; però ¿també podríem patir un accident de característiques semblants que pogués posar en perill la salut i el medi ambient en cas que un reactor es quedés sense refrigeració? Sí, la possibilitat que un reactor es quedi sense subministrament exterior és una possibilitat no considerada en cap dels dissenys núm 342 - Abril 2011 n
de les centrals en operació i, per tant, si es donés, per la causa que fos, s’iniciaria la mateixa cadena d’esdeveniments. És necessari acabar amb l’energia nuclear. Però ¿com creu que caldria fer-ho i quins són els arguments que caldria fer servir per a arribar a la població? Crec que cal un debat social seriós i documentat, allunyat dels eslògans i de la propaganda, per tal que la població sigui conscient dels riscos que suposa l’energia nuclear, tant per a les persones que hi viuen a prop, com per a les generacions futures que hauran de fer-se càrrec d’uns residus que mantenen la perillositat durant dos-cents mil anys. n
cooperació catalana n
15 n
Economia social
De monts de pietat a bancs: ¿Què passa amb les caixes? Fusions de caixes d’estalvis, creacions de SIPs, conversions de caixes en bancs, càrrecs governamentals que van a buscar a l’estranger inversors per capitalitzar les caixes... Els mitjans de comunicació, dia rere dia, van plens de notícies sobre les caixes d’estalvi. I la societat veu, perplexa, com es transformen en bancs a marxes forçades. De tot plegat n’hem parlat amb en Fernando Cid i en Guillem Fernández. Raimon Gassiot Ballbè Coop57, SCCL Cooperació Catalana no podia de-
cooperació catalana
sentendre’s d’una qüestió que afecta de manera central el nostre país, on les caixes d’estalvi han gaudit d’un gran arrelament. Amb aquesta intenció, vaig quedar per parlar-ne amb en Fernando Cid, president de Coop57 i soci de treball de la cooperativa Mol Matric, i amb en Guillem Fernández, membre del Consell de Secció de Coop57-Catalunya i del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Trets distintius de les caixes Comencem la conversa fent un repàs de quines són les característiques de les caixes d’estalvi, quin és el seu origen i trajectòria i en què es diferencien dels bancs. En Guillem situa l’aparició de les caixes a Catalunya al segle xix. “Inicialment van sorgir dels monts de pietat i, per tant, eren un instrument, associat aleshores a la beneficència, de finançament de les classes més humils. La idea inicial era crear una eina per millorar les condicions de vida de les classes treballadores.” Un altre element diferenciador és com distribueixen els excedents: per llei, el 50%, com a mínim, ha d’anar a reserves pròpies, i la resta, a obra social. Però, com diu en Guillem, cal veure el que en aquests moments es destina a l’obra social: “Cada caixa pot fer la seva dinàmica; però la mitjana dels excedents que anaven a l’obra social el 2009 se situava entorn del 20 o el 25%.” Una altra diferència és que un banc és una societat anònima, i una caixa, una societat que no cotitza a
n 16
cooperació catalana n
borsa i té, originàriament, un caràcter no lucratiu. A tot això s’hi sumen dues diferències més: la primera és que al començament les caixes tenien un arrelament territorial, només podien actuar al seu territori. La segona és més específica dels darrers anys, i en bona mesura va lligada a la implantació territorial: la seva politització, entenent-la com a politització partidista. “Resulta que el 34% dels consellers en els òrgans de direcció de les caixes són polítics (alcaldes, presidents de diputacions, etc.) o càrrecs nomenats a dit per polítics”, exemplifica en Guillem. núm 342 - Abril 2011 n
De la beneficència al negoci financer Un cop repassades aquestes diferències, la conversa s’orienta al procés que les ha dutes a les fusions i a la seva conversió en bancs. En Guillem exposa aquest pas molt gràficament: “Les caixes neixen de la beneficència, s’orienten en una segona fase a canalitzar l’estalvi cap a les capes populars, després passen a ser una via de negoci i, finalment, acaben morint convertint-se en bancs.” Enmig de la tertúlia van sortint, de manera desordenada, alguns dels trets que caracteritzen aquest trànsit. Un d’important és la seva
D’esquerra a dreta: Raimon Gassiot, Fernando Cid i Guillem Fernàndez.
supervisió. “El 1971, l’Institut de Crèdit de les Caixes d’Estalvis va traspassar les funcions de supervisió, control i inspecció de les caixes al Banc d’Espanya”, explica en Guillem. I tot seguit enllaça aquesta mesura amb l’actualitat: “Ara es diu molt que les caixes ho han fet malament, però qui tenia el paper d’inspeccionar, supervisar i controlar les caixes d’estalvis era el Banc d’Espanya. Si estan malament, vol dir que aquest Banc no ha fet bé la seva feina.” Un altre element fonamental és la pèrdua d’arrelament: “El seu problema sempre és el creixement –afirma en Fernando–, en el sentit que les caixes haurien d’haver estat molt locals, dedicades a recollir recursos en zones no gaire grans per dedicar-los precisament a aquelles zones. Quan tot això ha anat creixent, han anat deixant de ser caixes i han passat, en la pràctica, a actuar cada cop més com els bancs.” El primer pas per a la liberalització de l’àmbit territorial d’actuació de les caixes d’estalvis es va fer a mitjans dels anys vuitanta del segle passat arran de l’autorització del Parlament espanyol a expandir-se fora de la comunitat autònoma d’origen i a establir-se a l’estranger. Un segon pas va ser un primer procés de fusions, en un inici de caixes del mateix àmbit territorial o de propers, com ara el que va
donar lloc a “la Caixa”. Però cal no oblidar l’impacte del procés d’internacionalització de l’economia, en el qual les caixes han participat i, d’aquesta manera, finançant empreses multinacionals, s’han allunyat de la motivació fundacional de recollir estalvi popular per finançar activitats econòmiques en un àmbit local. Un exemple seria la creació per part de “la Caixa” de Criteria, la societat de participacions. La posada en funcionament d’aquesta societat és prèvia al context de crisi i també al de bancarització actual; és a dir, que “la Caixa” ja actuava, de fet, com un banc.
Ara es diu molt que les caixes ho han fet malament, però qui tenia el paper d’inspeccionar, supervisar i controlar les caixes d’estalvis era el Banc d’Espanya.
tats a obtenir una rendibilitat a curt termini quan no tenen per objectiu repartir beneficis entre els accionistes? En Fernando respon a aquesta pregunta dient que no reparteixen beneficis, però que tenen formes encobertes de fer-ho. Estirant el fil, en Guillem afegeix que hi ha uns mecanismes interns de funcionament que són els que porten a una situació com l’actual, com per exemple el sistema de primes per objectius assolits en la realització d’hipoteques.
Les caixes i la crisi Precisament aquest mimetisme amb els bancs és un element central de la conversa quan faig la pregunta de quin paper han tingut les caixes en la gestació de la crisi. “Es van donar crèdits amb molta facilitat, i molt barrejats amb el boom hipotecari que va durar des del 1999 fins al 2008 –explica en Guillem–. I les caixes han fet també aquest joc; el que passa és que s’han enganxat els dits molt més que els bancs quan la bombolla ha petat perquè les dotacions de reserves per a proveir els fons de risc han estat més petites a les caixes que als bancs.” ¿Per què les caixes han copiat productes financers dels bancs orien-
La crisi arriba a les caixes Com un peix que es mossega la cua, les caixes són a l’origen de la crisi, però la crisi les acaba afectant, fins al punt que les fereix de mort. D’una banda, el Banc d’Espanya força un procés de fusions –encara inacabat– que fa que el 2010 es passi de quarantacinc caixes a quinze. I de l’altra, per assegurar un nivell de capitalització i de cobertura del risc, en determina la cotització a borsa.
arxiu
núm 342 - Abril 2011 n
cooperació catalana n
17 n
Economia social
Però ¿per què els exigeix un nivell de capitalització superior al dels bancs? Ho explica en Guillem: “Les directrius de Basilea 3 diuen que el 2013 les entitats financeres han d’augmentar la reserva de capital amb què es cobreixen els actius de risc (core capital) fins al 7%. A l’Estat espanyol, com que hi ha una crisi de confiança dels mercats envers el país, es diu que s’ha d’augmentar al 8% per donar més credibilitat. Però, a més, les que no cotitzin a borsa, que són les caixes, han d’estar al 9%. I molt poques caixes compleixen aquest percentatge.” I hi afegeix: “Aquí hi ha una decisió política d’acabar amb un model de caixes tal com demana el capital financer especulatiu. Primerament es va fer una llei que permet a les caixes convertir-se en bancs, i després, mitjançant el FROB, el Govern condiciona la intervenció a la seva conversió en bancs per així entrar com a accionista i poder injectarlos diner públic. És un rescat encobert del sector financer en tota regla, que obeeix els dictats del capital financer que busca noves vies de benefici en un moment de crisi sistèmica.” I ¿no pot ser que aquest procés respongui a una estratègia planificada per fer desaparèixer les caixes? “Hi ha un estudi del 2007 de la Fundación de Estudios Financieros –explica en Guillem– que deia què havia de fer el Banc d’Espanya amb les caixes. ¡I és el que ha acabat fent! Per tant, pot ser que hi hagi una estratègia per redreçar tot el sector de les caixes cap als bancs a propòsit.” En Fernando incideix en aquest hipòtesi: “No és normal que a «la Caixa» no l’hagi agafada desprevinguda. Ha estat molt fàcil com ha creat Caixa Bank. Convertir una caixa en un banc no és fàcil, i fer-ho d’un dia per un altre...” Mentre comentem això, em demano si deu ser gaire llaminer per als inversors privats, després del rescat estatal, quedar-se amb el marge de benefici de l’estalvi que fins ara gestionaven les caixes (1,2 bilions d’euros, 56 milions de comptes corrents oberts i el control d’entre el 50 n 18
cooperació catalana n
i el 65% de les operacions bancàries que es fan a l’Estat Espanyol). La pregunta queda a l’aire. ¿I ara què? ¿Què passarà amb la desaparició de les caixes? “L’activitat que generava beneficis passarà al banc; cal veure fins a quin grau es mantindrà l’obra social –diu en Guillem–. Els qui vulguin mantenir aquesta part d’obra social faran unes fundacions, però no les hauran de dotar per llei amb una part dels excedents. No hi haurà una obligació legal, i això és molt diferent.” ¿I amb les obres socials de les caixes? “Com a mínim s’hauria de mantenir el que ja hi havia perquè, si no, seria una estafa”, opina en Fernando. I hi afegeix: “Les úniques entitats que quedaran al marge de tot això són les caixes molt locals, que seran dues o tres, com ara la Colonya Caixa Pollença. És una de les poques de la qual ningú no ha dit que s’hagi de fusionar. Ha estat molt prudent... És una de les més petites que hi ha a l’Estat espenyol.” El moment de les finances ètiques i solidàries I ¿què podem fer per cobrir el buit d’unes entitats financeres amb una certa idea inicial d’arrelament territorial, de recollir estalvi popular i de vehicular recursos cap als sectors populars? Després d’aquesta pregunta, les intervencions es barregen i al final és impossible destriar qui ha dit què; però del debat en surten unes quantes idees clares. La primera és que el buit l’hauran de cobrir petites caixes molt arrelades i que no perdin de vista la seva missió originària, com ara la Colonya Caixa Pollença o noves iniciatives de finances ètiques com Coop57 o el projecte Fiare. La segona és que tot el procés de conversió de les caixes d’estalvis en bancs posa en relleu certes qüestions clau: La repolitització de l’economia Cal repolititzar l’economia, però no pas des d’un vessant politicopartidista, sinó des de la perspectiva de debatre sobre el model econòmic amb una orientació social i demonúm 342 - Abril 2011 n
arxiu
cràtica. El sistema financer cal que no sigui aliè a aquest debat. I no podem deixar-lo en mans de suposats experts o de criteris tècnics (o dogmes) pretesament asèptics i inqüestionables. La transparència “Els bancs només han presentat números (i no tots els números, només l’exposició al risc) fins que els ha agafats i els han posats entre l’espasa i la paret”, diu en Guillem. No podem desconèixer quina és l’actuació de les entitats financeres, i per això la transparència és fonamental. El control social Atesa la transcendència que tenen les entitats financeres en la nostra societat, cal que estiguin controlades socialment. “S’ha confós el fet que hi participin els polítics amb el control social”, exposa en Fernando. Hem de pensar fórmules de control social des de la societat civil i la ciutadania que evitin els mals de la politització partidista. Els criteris ètics i socials Sempre que es faci una activitat financera cal posar en primer pla amb quins criteris ètics i socials s’actua, i això és el mateix que dir per quin model econòmic i social apostem. “I compte amb quedar-nos només en l’exposició de principis i valors: cal portar-los a la pràctica”, rebla en Guillem. n
COOPERATIVISME
La formació en les empreses participatives Confederació de Cooperatives de Catalunya ccc
A l’empresa cooperativa, la for-
mació és un puntal fonamental per a l’exercici de la democràcia i l’hem de considerar com una activitat que cal anar fent permanentment. Els socis de l’empresa no deixem de formar-nos, ja que és una necessitat motivada per l’adaptació als nous temps, en els quals s’exigeixen nous coneixements i noves formes d’exercir de manera responsable les obligacions i els drets societaris. Per procurar un correcte desenvolupament de la nostra configuració integral de cooperativistes hem d’enfortir, almenys, dos àmbits formatius: la formació pròpia de la funció professional, i la formació empresarial que ens permeti respondre, com a socis, d’una manera idònia. Juntament amb l’adaptació als canvis tecnològics i als propis de les noves formes de treball, la formació ens ha de permetre realitzar de manera òptima la funció professional. Per això, al llarg de la nostra vida professional, hem d’actualitzar l’aprenentatge que hem adquirit en la formació de base, ja que la tecnologia aplicable a la nostra activitat va evolucionant, com també ho fan les característiques del nostre lloc de treball. Així mateix, també ens cal potenciar la formació empresarial que ens permeti exercir la funció de socis. Per consegüent, aquest àmbit formatiu ha de considerar la legislació cooperativa, la gestió empresarial, les relacions humanes, etc.; en definitiva, el que coneixem de manera genèrica per formació cooperativa. Convé fer subratllar que, per a exercir correctament la tasca de socis, necessitem informació de la nostra empresa i de l’entorn. Aquesta informació l’hem de poder comprendre i rebre adequa-
L’àmbit formatiu ha de considerar la legislació cooperativa, la gestió empresarial, les relacions humanes, etc.; en definitiva, el que coneixem de manera genèrica per formació cooperativa.
núm 342 - Abril 2011 n
cooperació catalana n
19 n
COOPERATIVISME
ccc
dament, i per això la formació en habilitats personals, comunicació i gestió de reunions són competències que cal tenir presents i desenvolupar. Totes aquestes habilitats es poden aprendre; ens poden costar més o menys segons les nostres característiques personals i la formació de base, però hem de formar-nos perquè el procés de presa de decisions, en la cooperativa, es faci sempre en el marc d’un adequat coneixement dels plantejaments empresarials i jurídics. Així mateix, ens cal establir un procés continuat d’adaptació entre el dinamisme empresarial i l’empresa cooperativa i el seu funcionament orgànic (assemblea general, consell rector, etc.), per la qual cosa també ens cal implantar metodologies que facilitin el funcionament de les reunions i l’agilitat en la presa de decisions. El traçat formatiu que hem exposat fins ara es correspon amb el camí que els socis recorren per adquirir el coneixement de les variables socials i empresarials que determinen el desenvolupament de la cooperativa i les condicions de rendibilitat. La formació cooperativa que es realitza, en la mesura del possible, amb criteris d’aplicació immediata a l’organització, acaba generant procediments de treball que romanen en la societat cooperativa, en el funcionament dels òrgans socials (assemblea general, consell rector, comitè de recursos, interventors de comptes, etc.), així com en els òrgans de gestió, i acaben sent un puntal fonamental en la cultura de la nostra cooperativa. En definitiva, com a socis necessitem tenir les habilitats suficients perquè puguem completar el cercle d’informació-comunicació-decisió, així com implantar els procediments que facilitin el bon funcionament d’aquest, ja que representa la base en què es recolza el concepte de participació, l’eix clau de l’empresa cooperativa. Parlar de participació n 20
cooperació catalana n
sense tenir coneixements empresarials, jurídics i funcionals, és una cosa molt estètica però poc realista. Això no obstant, som conscients que, en determinats àmbits, és difícil assolir un nivell òptim per a desenvolupar-nos com ho faria un professional; en canvi, considerem que adquirir el coneixement suficient per saber allò que més li convé a l’empresa, sí que està a l’abast de qualsevol persona. A més a més, cal posar en pràctica l’exercici de contrastar tots els aspectes amb la resta de companys perquè de manera col·lectiva s’adopti la decisió escaient i evitar, d’aquesta manera, basar la decisió exclusivament en la confiança cega cap als socis especialistes en la matèria. Una societat cooperativa que treballa la formació en tots els àmbits que hem descrit fins ara, és una societat que aprofundeix i desenvolupa, cada vegada en un grau més alt, la democràcia. Estem convençuts que per enfortir i fer créixer l’empresa cal seguir el camí de la formació. En aquest context, el moviment cooperatiu considera la formació un puntal núm 342 - Abril 2011 n
bàsic de l’acció cooperativa, ja que contribueix a fer millor l’empresa i aporta un valor extraordinari a la societat, especialment a l’entorn en què es desenvolupa, perquè uneix la riquesa econòmica que crea amb la riquesa social que genera a través de la pràctica de la democràcia i la contribució al seu progrés d’aquesta. Els cooperativistes es formen constantment en els processos de debat i presa de decisions; aquesta formació té un caràcter teòric i un de pràctic. Així, el moviment cooperatiu a Catalunya ha desenvolupat la formació, al llarg dels anys, en diverses organitzacions, cosa que ha permès acumular un coneixement organitzacional en el desplegament dels diferents processos formatius. Actualment, trobem diferents models per dur a terme la formació cooperativa. D’una banda, hi ha la Federació de Cooperatives Agràries, que disposa d’una línia formativa, presencial i en línia, molt completa i dinàmica que assessora les cooperatives en l’elaboració del pla de formació vinculat a l’estratègia empresa-
arxiu
Una societat cooperativa que treballa la formació en tots els àmbits que hem descrit fins ara, és una societat que aprofundeix i desenvolupa, cada vegada en un grau més alt, la democràcia.
rial. I de l’altra, la Federació de Cooperatives de Serveis i de Cooperatives de Transportistes té en funcionament l’Escola de Pràctica Cooperativa (EpcCoop), especialitzada en la formació del sector del transport i que treballa, en aquest àmbit, en estreta col· laboració amb el cos de Mossos d’Esquadra. I, finalment, hi ha la Federació de dels propers números de la revista, coneixerem de manera detallada les característiques Cooperatives de Treball, que du a terme la formació contínua a través d’Aposta, escola de cooperativisme. Es tracta d’una escola creada amb l’impuls del teixit social del cooperativisme de treball associat amb la missió de contribuir al desenvolupament de les persones, de les cooperatives i d’altres organitzacions gestionades de manera participativa i
compromeses socialment. En el decurs de cadascuna d’aquestes organitzacions que tenen per missió promoure la formació a les empreses cooperatives. Des de la Confederació de Cooperatives de Catalunya, considerem molt important la formació i creiem necessari que els plans de gestió de les empreses cooperatives incorporin els plans formatius dels socis i dels treballadors. A més a més, els plans de formació cal que s’alineïn amb la planificació estratègica, ja que aquests contenen la perspectiva de la persona, de les funcions i de les tasques que aquesta realitza a l’empresa. En la situació econòmica amb què actualment ens enfrontem i que es preveu llarga, se’ns exigeix reforçar la solidesa de les bases. Doncs per això ens cal apostar núm 342 - Abril 2011 n
perquè la formació sigui un recurs més que ens permeti sortir més preparats i més professionalitzats d’aquesta situació. n
cooperació catalana n
21 n
PREMIS FRG 2010 – 2N. PREMI Albert pérez - bastardas
Conservar la biodiversitat, ¿mite o realitat? Isabel Ruiz Mallén La desaparició d’espècies és un
procés natural que s’ha produït al llarg de la història del planeta i que fins ara s’anava equilibrant de manera constant amb la formació d’altres de noves. Tanmateix, la pressió exercida per la nostra espècie en el medi des de la Revolució Industrial ha trencat aquest equilibri. Les xifres d’extinció actuals són alarmants. Segons dades de la Unió Internacional per la Conservació de la Natura (IUCN, en la sigla en anglès), en els últims cinccents anys les activitats humanes han ocasionat la desaparició de gairebé un miler d’espècies. Més de setze mil estan amenaçades o en perill d’extinció, algunes de les quals ens són ben properes, com ara diverses fanerògames silvestres mediterrànies. Si les desaparicions continuen amb aquesta velocitat, s’estima que la ràpida pèrdua d’espècies que es produeix avui dia multiplicarà per mil o per deu mil la taxa d’extinció que s’esperaria en condicions normals. El panorama descoratjador i alarmista sobre la crisi ambiental amb què contínuament ens bombardegen els mitjans de comunicació és una crida d’atenció a la societat que estimula comportaments més responsables amb el medi ambient, entenent la societat en la seva globalitat com el conjunt de ciudatans, governs, sector empresarial i altres agents socials. Però, alhora, l’excés d’informació transmesa cap als ciutadans també és contraproduent. Les perspectives catastròfiques que es plantegen per al futur del planeta produeixen reaccions de resignació davant una situació ambiental que es preveu difícil de millorar, les quals acaben comportant actituds de passivitat
n 22
cooperació catalana n
martí boada
Bosc a Canadà.
núm 342 - Abril 2011 n
i conformitat entre la població. Molts es pregunten si la conservació de la biodiversitat pot arribar a ser una fita real i, encara més clarament, si les accions que diàriament fan de manera responsable amb el medi ambient contribuiran a la conservació de la biodiversitat o no. La complexitat i la dimensió multiescalar de la tragèdia ambiental condiciona la percepció que les solucions no estan a l’abast dels ciutadans, sinó dels governs i els científics. De totes maneres, el debat científic no es produeix entorn de la qüestió de si és possible conservar o no, sinó de quina és la millor estratègia per a conservar. La comunitat científica dedicada a la recerca en conservació de la biodiversitat està dividida. D’una banda, els proteccionistes argumenten que la conservació dels ecosistemes només és possible sota premisses exclusivament
biològiques, que sovint té efectes perjudicials sobre la població local que habita les zones prioritàries de conservació. Aquestes polítiques proteccionistes poden generar conflictes socials en zones rurals que generalment estan econòmicament desfavorides. N’és un exemple el cas d’àrees naturals protegides que el Govern mexicà va decretar a Chiapas als anys setanta, una actuació que va provocar l’emigració forçada de les comunitats indígenes que ancestralment havien viscut en aquelles zones. A l’altre extrem hi han els acadèmics que, per assegurar la conservació biològica i cultural, proposen tornar a les poblacions locals el control dels espais naturals que havien gestionat tradicionalment. El seu raonament es fonamenta en estudis que suggereixen que la distribució de la diversitat biològica coincideix
I.R.M.
amb la cultural i lingüística, i que les formes de gestió tradicionals contribueixen a la generació i conservació de la biodiversitat. Estudis recents fets en regions tropicals han demostrat que els territoris que han estat gestionats per comunitats indígenes tenen el mateix efecte inhibidor de la biodiversitat que les àrees naturals protegides establertes oficialment pels governs. No obstant això, a escala internacional els esforços polítics per la conservació s’han basat en la línia proteccionista, tot imposant figures de protecció de zones amb elevada diversitat biològica i promovent l’exclusió de les comunitats. Tanmateix, cada cop més experts adverteixen que en el món globalitzat contemporani la conservació de la biodiversitat serà impossible sense prendre en consideració la societat que la condiciona, i que el sistema mundial d’àrees naturals protegi-
des no és suficient per a salvaguardar la biodiversitat mundial. Amb l’actual cobertura i qualitat d’aquestes estratègies proteccionistes, s’estima que només es podrà conservar entre el 50 i el 70% de les espècies del planeta. Per tant, la conservació de la biodiversitat s’ha d’afrontar des d’una perspectiva social i ecològica, és a dir, que cal considerar la societat i les formes de gestió dels ecosistemes en el disseny i la implantació de les polítiques de conservació. Quan considerem l’element social com a part de l’ambiental, l’educació ambiental té un paper clau en la conservació de la diversitat biològica. ¿Com podem esperar que la gent actuïn a favor de la protecció de la biodiversitat si no saben per què és important per a la nostra societat conservar-la? ¿O si desconeixen quines són les amenaces que la condicionen? Els teòrics en educació ambiental, igual que els
I.R.M.
Foto esquerra: Comu· neros a Ixtlàn. Foto dreta: Bosc cubà.
núm 342 - Abril 2011 n
experts en conservació biològica, han de fomentar una educació ambiental que entengui l’ambient com el conjunt de natura i societat. Quan, en un fullet d’educació ambiental, un llegeix un text com aquest: “La biodiversitat té un paper important en el manteniment de les funcions i en l’aprovisionament de molts serveis ecosistèmics, com ara els cicles dels nutrients i de l’aigua, la retenció i formació del sòl, la resistència a les espècies invasores i el control de plagues”, pot extreure’n la conclusió que la biodiversitat és molt important per a la natura però no tant, o gens, per al benestar de les persones, ja que no diu que les afecti. De la mateixa manera, quan el lector llegeix això: “Les més grans amenaces per a la biodiversitat són la fragmentació o destrucció dels hàbitats, la sobreexplotació dels recursos, la contaminació, les malalties, les espècies invasores i el canvi climàtic”, també cooperació catalana n
23 n
PREMIS FRG 2010 – 2N. PREMI Albert pérez - bastardas
I.R.M.
Activitat d’educació ambiental d’un pro· jecte de recerca sobre plantes bioinvasores al Mediterrani. Escola Re· gina Carmeli del barri d’Horta, Barcelona.
n 24
I.R.M.
pot pensar que la seva contribució a l’extinció d’espècies a escala global és mínima i que, per tant, no li cal preocupar-se per canviar el seu comportament quotidià. Ara bé, l’estímul del lector cap a la conservació serà més gran si tots dos textos es presenten incloent-hi els elements social, econòmic i cultural: “La biodiversitat és important per al manteniment dels serveis dels ecosistemes; per exemple, entre cinquanta mil i setanta espècies de plantes es fan servir en la medicina tradicional i en la moderna arreu del món”; “Les més grans amenaces per a la biodiversitat inclouen la fragmentació o destrucció dels hàbitats, que són ocasionades, en part, pels processos d’urbanització de les segones residències als països desenvolupats”. Així, la pràctica de l’educació ambiental enfocada a la transmissió de coneixements purament biològics i ecològics serà menys efectiva que l’exercida des d’una visió holística. Perquè l’educació ambiental cooperació catalana n
núm 342 - Abril 2011 n
tingui un paper clau a fomentar en la ciutadania comportaments que contribueixin a la conservació de la biodiversitat, cal que incorpori en el seu missatge la dimensió social al mateix nivell que la dimensió natural. Només així és possible que els destinataris dels programes d’educació ambiental comprenguin la complexitat de les problemàtiques ambientals i de les relacions de causalitat indirecta, tant a escala geogràfica com temporal, entre les accions de la seva vida quotidiana i la degradació ecosistèmica que aquestes provoquen. L’educació ambiental que fomenta la comprensió de la informació i l’adquisició de coneixements i valors, esdevé una eina adreçada al canvi de percepció i d’actitud davant la crisi ambiental actual, capaç de generar respostes actives per part dels ciutadans en el seu dia a dia: consum responsable, reciclatge, ús del transport públic, estalvi d’electricitat i d’aigua, entre moltes altres accions locals que portaran a una millora de la situació ambiental
Programa d’Educació ambiental a la comuni· tat d’Ixtlán de Juárez a Oaxaca, Mèjic.
La conservació de la biodiversitat s’ha d’afrontar des d’una perspectiva social i ecològica, cal considerar la societat i les formes de gestió dels ecosistemes en el disseny i la implantació de les polítiques de conservació. global. Només superant la dicotomia natura-societat l’educació ambiental esdevindrà una eina potent per a acostar a la realitat l’objectiu de conservar la biodiversitat. n
Ressenya
Memòria d’un futur anterior La Ciutat Invisible edita Les cooperatives obreres a Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939). David Fernández
La Ciutat Invisible Edicions, 2010 365 pàgines PVP: 20 €
El desembre del 2010 ens va deixar,
en format de llibre, l’antídot de la memòria. El record escrit d’una època en què la vida era nostra i estava a les nostres mans. La banda sonora original dels temps àlgids cooperatius de l’“un per tots i tots per un”. La memòria d’un futur anterior. La paradoxal llavor fèrtil de mirar enrere per poder tirar endavant. Perquè la cooperativa santsenca autogestionada La Ciutat Invisible SCCL va editar el seu segon llibre: Les cooperatives obreres de Sants. Autogestió proletària en un barri de Barcelona (1870-1939). Una llarga i densa investigació i un estudi detallat de la manera com el cooperativisme va esdevenir, a casa nostra, un potent moviment socioeconòmic de primer ordre i que es caracteritzava per una vitalitat poc
comuna a l’Europa del seus temps. Una proposta emancipadora integral que va soscavar els principis del capitalisme i, arrelant-se en els principis dels pioners de Rochdale, va arribar a vertebrar, funcionant com a societat paral·lela i alternativa, “el consum, el crèdit, el treball, les pensions, les baixes, les caixes de resistència, l’educació o la cultura” de la classe obrera, com recorda Ivan Miró, un dels coautors d’un llibre que és també cooperatiu en la seva gestació i redacció. La crònica d’una alternativa real, potent i tangible que, construïda durant setanta anys col·lectivament i pas a pas, demostra que la cooperació social va arribar a ser tot un “estat del benestar autogestionat” de la classe obrera; la font col·lectiva que garantia condicions d’existència digna, solidaritat activa i suport mutu. Una realitat que va marcar la vida quotidiana del nostre país i que, deliberadament, algú ha volgut esborrar de la memòria. I, sense el coneixement del passat, com recorda la historiadora Dolors Marín al pròleg “Memòria cooperativa, un estel en la lluita contra l’oblit”, som babaus; perquè “sota l’estora de la vergonya, com aquell que escombra i amaga la pols perquè no es vegi, es van amagar vivències i records, es van ignorar les veus que tornaven esperançades del l’exili”. Per això el llibre és la crònica, documentada i rigorosa, de la memòria d’un futur anterior. D’un país que sí que va existir. Documentat, entre d’altres, a través del buidatge de la premsa cooperativa des del 1899, del fons documental digitalitzat de la Fundació Roca i Galès o de testimonis directes i indirectes. Una realitat que va arribar canviar el país i la gent d’arrel i que ha restat oblidada sota tones de silenci i amnèsia. Un silenci que delata por: a l’amenaça del bon exemple de com núm 342 - Abril 2011 n
Una proposta emancipadora integral que va soscavar els principis del capitalisme, arrelant-se en els principis dels pioners de Rochdale. es construïen societats més lliures i justes. En un obra que colpeix també perquè demostra la certesa d’aquell vell proverbi africà: “Fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de cacera seguiran glorificant el caçador.” Ben útil en aquests temps de crisi, Les cooperatives obreres a Sants està publicat a la col·lecció Memòria Cooperativa, que pretén recuperar la memòria política i històrica de la manera com el cooperativisme, des del darrer terç del segle xix fins a la derrota republicana del 1936, va esdevenir l’epicentre de la vida pública obrera. Una esfera pública proletària en la qual l’ajuda mútua presidia l’espai públic i les relacions socials, i que La Ciutat Invisible vol recuperar a través de recerques i publicacions de treballs que documentin les genuïnes experiències oblidades del cooperativisme obrer. “Per capbussar-se en el passat i dotar-nos d’eines per afrontar un present en conflicte”, des de la recuperació “d’uns bagatges que ens han intentat escamotejar per tal de desarmar, avui, la capacitat humana d’autoorganitzar la col·lectivitat”. Editat sota llicència Creative Commons, aquest llibre que fa crònica de la memòria del futur anterior es pot trobar en format lliure a la pàgina web de la cooperativa: http://laciutatinvisible.coop/. n cooperació catalana n
25 n
Pensem-hi
“De aquí se sale” Santos Hernández
M’agrada la gent que diu que com que totes les guerres es perden, lluiten a totes les guerres.
arxiu
Foto: Diego el Cigala.
M’agrada la gent que treballa per als
altres. M’agrada la gent de Metges sense Fronteres, que, com diu el seu lema, com que totes les guerres es perden, lluiten a totes les guerres. M’agrada la gent de la cooperativa Rauxa o de la fundació Arrels, que ofereixen a tantes persones que dormen al carrer coses tan petites com un llit i roba neta, i després, si elles volen, també ajuda per desintoxicar-se o per refer-se professionalment. M’agrada la gent del Casal dels Infants, que s’esforça en aconseguir que tant de jovent trobi suport al seu dia a dia i, també, preparació perquè, demà, puguin tenir aquell bé meravellós, del qual cap ésser humà no hauria mai de poder ser desproveït: una feina digna. M’agrada, sí, tota aquesta gent. La pura consciència del fet de l’existència, tan a prop meu, de tota aquesta gent, millor, més generosa que jo, m’ajuda a viure, a acceptar millor la meva societat, els meus semblants. M’ajuda a acceptar-me a mi mateix, amb totes les meves limitacions i defectes. I, de vegades, en això de treballar generosament per als altres,
n 26
cooperació catalana n
núm 342 - Abril 2011 n
m’emociona fins i tot algun petit detall, en res comparable a la feina admirable d’aquesta sèrie d’esplèndides entitats que acabo de mencionar. Per exemple, mireu: un dia d’aquests, mitjançant les notícies de TV3, m’he assabentat que Diego el Cigala havia donat un concert a la presó de Palma. Jo no sóc cap entès en el camp del flamenc, i, doncs, no m’arriscaria a donar-vos, pobre de mi, una opinió sobre les característiques i la puresa de l’art d’aquest cantaor. Però n’he escoltat alguna gravació, n’he sentit l’opinió de persones més informades que jo, i sí que goso dir-vos que Diego el Cigala és un senyor que practica el seu ofici amb categoria, amb personalitat, i amb coneixement profund de la seva música. I el seu nivell humà queda reflectit al “petit missatge” que va donar, en començar aquest concert, al seu poc habitual auditori d’aquell dia. Va dir-los: “De aquí se sale”. Així que oblideu el vostre passat, i p’alante, que d’aquí s’hi surt. Em va fer recordar el més impressionant, per a mi, dels reportatges que he fet per a la nostra revista.
Era amb una cooperativa creada per ajudar malfactors. Primer es tractava, senzillament, de lladregots. La cosa va complicar-se quan els seus delictes es van barrejar amb les drogodependències i, després, amb la sida i similars. L’entitat, però, va continuar amb la seva tasca. Ells no volien que el seu nom sortís al nostre article, i nosaltres mai no el vam citar. Ara tampoc no ho faré. El motiu era que, vint anys després de la seva creació, hi havia individus regenerats per la seva feina que es movien pels sectors marginals del nostre país, sempre buscant persones que necessitessin de la seva ajuda, i era millor –ens deien– no dur etiquetes. Una de les facetes d’aquesta ajuda era la de proporcionar feina. No deixem aquí de retre un record de gratitud i d’admiració a tants petits empresaris –petits tallers, petites botigues– que es decideixen a donar un lloc de feina a algú que acaba de sortir d’un centre de desintoxicació, d’una presó. No deixem de donarlos-en les gràcies, perquè sense ells no seria veritat això de què “d’aquí s’hi surt.” n
biblioteca/revistes
Elisenda Dunyó
Ara Emprenem
KOOP
Suplement del diari Ara Dissabte 19 de març del 2011
Euskal Empresa Kooperatiboa/Kooperatiben Berriak Núm. 46. Gener 2011 Vitoria-Gasteiz
info@ara.cat www.ara.cat Aplaudim la magnífica iniciativa del diari Ara de dedicar unes pàgines a les cooperatives de manera gairebé monogràfica al seu suplement setmanal d’empreses. Esperem que aquesta gran iniciativa es repeteixi regularment. Dediquen la portada al tema amb el títol: “Junts contra la crisi. Les cooperatives permeten socialitzar les pèrdues… i també els guanys”. De les pàgines interiors en destaquem els articles següents: “Socialitzar els riscos… i també els beneficis”, que il·lustra amb exemples empreses que estaven a punt de tancar i que s’han transformat en cooperatives, i que fins i tot han augmentat el nombre de treballadors. L’autor afirma que hi ha un canvi de rumb i que les empreses autogestionades amb més èxit són les que treballen en el camp de les energies renovables o en el del treball creatiu i les dedicades a l’atenció a les persones. Destaca una les característiques bàsiques que han de tenir les cooperatives: els valors socials. I dóna una sèrie de xifres sobre el nombre de cooperatives existents a Catalunya i altres dades estadístiques. A la columna d’opinió, Perfecto Alonso, president de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, parla de la importància que té la persona a les cooperatives i defensa la necessitat d’un canvi cultural perquè aquestes funcionin correctament. A l’entrevista, el nou director general del Grup Clade respon a les preguntes i analitza i valora tot allò que té relació amb el cooperativisme; el defineix com l’espai natural de l’emprenedoria col·lectiva. Afirma que, davant la crisi, les unions en què es basen les cooperatives: capital-treball, treballadors-socis, les fan més fortes i els dóna una possibilitat de resposta més àgil davant els reptes empresarials actuals. També descriu els objectius proposats pel grup que presideix. L’article es complementa amb una columna que esbossa el perfil de l’entrevistat. n
www.erkide.coop erkide@erkide.coop Revista mensual, escrita en èuscar i castellà. Editada per ERKIDE, Federación de Cooperativas de Trabajo Asociado, Enseñanza y Crédito. L’editorial tracta el tema de l’ensenyament dels dos idiomes oficials al País Basc. El segueix l’apartat d’El noticiari, on es fa referència a una sèrie d’aniversaris i celebracions relacionades amb diferents cooperatives i institucions. Destaquem el cinquantè aniversari de la Facultat d’empresarials de Mondragón Unibersitatea. El primer article està dedicat a una cooperativa alabesa, que fabrica molles i bobines de coure, que durant l’any 2010, tot i la greu crisi, ha incorporat nous socis i ha creat una dotzena de nous llocs de treball. Els articles següents ens presenten nous projectes cooperatius, el d’una cooperativa dedicada a serveis informàtics i de telecomunicacions i l’altre que és de nova transformació. Una empresa existent fa vint anys i que actualment s’han constituït com a cooperativa. L’article següent és una entrevista al president del Partit Popular d’Euskadi, on afirma com a titular: “Euskadi deu molt a les cooperatives”. A la secció “Finestra oberta” es fa referència al premi Europeu concedit a Olabide Ikastola Koop i a la celebració del quarantè aniversari del Col·legi Vizcaya S. Coop. La revista inclou dos articles i una entrevista escrits íntegrament en èuscar. n
núm 342 - Abril 2011 n
cooperació catalana n
27 n
Col·lecció
Cooperativistes Catalans Altres títols de la col·lecció
16
SERRANO I BLANQUER, Jordi Joan Salas Anton
1. GAVALDÀ, Antoni Josep M. Rendé i Ventosa
9. COMAS I CLOSAS, Francesc Leonei Soler i March
2. ANGUERA, Pere Antoni Fabra Ribas
10. POMÉS, Jordi Salvador Pagès Inglada
3. CASANOVES I PRAT, Josep Josep Lladó i Quintana
11. AUDÍ, Pere - ORESANZ, Toni Joaquim Llorens Abelló
4. JIMÉNEZ NAVARRO, Àngel Sants Boada i Calsada
12. BOSH I CUENCA, Pere Pere Dausà i Arxer
5. FERRER I GIRONÈS, Francesc Joan Tutau i Vergés
13. DUCH PLANA, Montserrat Micaela Chalmeta
6. VICEDO RIUS, Enric Enric d’Hostalric i Colomer
14. SUÑÉ MORALES, Jordi Miquel Mestre i Avinyó
7. GAVALDÀ, Antoni Benet Vigo i Trulls
15. VALLÉS I MARTÍ, Josep Maria Josep Cabeza i Coll
8. PLANA I GABERNET, Gabriel Josep Roca i Galès
Col. Cooperativistes Catalans, 16 Ed. Fundació Roca i Galès amb Cossetània Edicions anunci REV cooperacio catalana.pdf
1
25/11/10
“... In ce r te s ses , dubtes , problemes ...?
Lluitem plegats!! · especialistes en cooperatives ·
• Planificació i Gestió Comptable • Declaració Impost de Societats • Estudis Econòmics de Viabilitat i Plantejament de futur • Control Pressupostari • D iagnòstic econòmics, financers i de sistemes de control de la Cooperativa • A ssistència de Membres de les Comissions de Vigilància i Juntes Rectores • C onsultes sobre problemàtica econòmica, comptable i fiscal
Servei integral en Arts Gràfiques
Pre-Impressió · Impressió · Post-Impressió
GONZALEZ & CIA AUDITORS A U D I T O R E S C E N S O R E S J U R A D O S D E C U E N TA S
• • • • •
Auditores de Comptes Anuals Auditories i Revisió dels Comptes Proyectes de Fusió i Escissió Auditoria de Gestió Informes especials
Pensem com tu. La feina,... ben feta. GIRONA 38 1º 1ª · 08010 BARCELONA • Telèfon 93 265 35 05 Fax 93 232 56 13 e-mail: gjjg@gonzalezauditors.com
CEVAGRAF, S.C.C.L. Praga, 22-24 · 08191 Rubí Pol. Ind. Cova Solera T. 93 586 11 45 · F. 93 586 11 46 cevagraf@cevagraf.com www.cevagraf.com
09:28