TAULA RODONA DE LA FUNDACIÓ ACOLLIDA I ESPERANÇA
‘APODERAMENT DE LES PERSONES AMB EXCLUSIÓ SOCIAL, TEORIA O PRÀCTICA?’ Dimecres 15 de novembre de 2017 / 18:30h / Museu Marítim de Barcelona
! >> Intervenció de Manuel Lecha Parteix del convenciment que l’exclusió social és un fracàs social, idea que repeteix Albert Sales: l’exclusió és el fracàs de tota la societat. Construeix la seva reflexió a partir de la seva pròpia biografia professional. Ha estat testimoni de la història de l’atenció a l’exclusió. De fet és una historia relativament curta. Ha vist el trajecte i l’evolució de l’assistencialisme a l’apoderament. També posa de relleu que el context social i la mateixa exclusió està constantment en canvi. Proposa fer una aproximació a aquesta evolució dels models d’intervenció des de l’anàlisi del llenguatge que utilitzem: persones que atenem, persones que acollim, persones que acompanyem. Correm el perill de despersonalitzar a les persones; que les persones es tornin objectes socials, que les adjectivem: toxicòmans, presos, sensellar, clients, usuaris, beneficiaris. Són subjectes de la nostra acció i no podem perdre de vista que són persones. També es pot fer el mateix anàlisi sobre les paraules amb com anomenem els professionals de l’àmbit social: assistenta social (assistència), treballadora social, educador, integrador, insertor laboral,... Cal qüestionar-se què fem. Assistència, intervenció en la persona (o intervenció amb la persona), control social, promoció, autonomia? Seguint l’anàlisi del llenguatge quin és l’objectiu de la nostre feina? Resocialitzar, reinsertar, reincorporar? En qualsevol cas sosté que som excessivament intervencionistes. L’apoderament l’hem teoritzat però no l’hem assumit en el dia a dia. En el model d’escala, sovint al final de l’escala no hi ha res, el que vindia a ser que no hi ha habitatge per sortir. Cal aprendre a acompanyar i a cuidar. Això de cuidar és molt típic de les infermeres de Sant Joan de Déu, perquè tots necessitem ser cuidats. També
cal tenir en compte les necessitats espirituals de les persones (no parla de necessitats religioses). Tres pilars o elements claus que s’han de donar en la feina social per seguir evolucionant i millorant: qualitat + professionalitat/responsabilitat + respecte per les persones. Explica el cas que a l’Hogar Mercedario els joves que hi vivien anomenaven l’espai de diverses maneres: el hogar, el centro, la residència, però quan algun jove li deia “casa” volia dir que anava per bon camí. La creació de vincles és important. Ajudar a recuperar l’autoestima i a sentir-se digne. Per últim ¿com mesurar la reinserció d’una persona? Per a ell algú està inserit quan pot viure dignament segons les seves possibilitats, (ja sigui amb una PNC o amb un treball). Finalment expressa la seva convicció que en el cas de les entitats d’acció social la lluita pels drets es construeix des de l’acció. I que mirant enrere veu amb claredat que s’ha evolucionat molt positivament. I no ho diu en un sentit d’autocomplaençaa sinó amb el convenciment de seguir avançant. En el trascurs del debat explica que ell es va apoderar al pati de la presó de València, que aquells companys, aquells presos el van apoderar, li van marcar el camí de la seva vida. I després convivint (esmorzant, dinant, sopant, dormint) al Hogar Mercedario: ens apoderem amb els altres, mútuament.
! >> Intervenció Albert Sales Per què només homes com a ponents en aquesta taula rodona? En un sector on majoritàriament hi ha dones i a la sala també hi ha majoria de dones.? Apoderar va de relacions de poder i la principal relació de poder és la patriarcal. Diu que ell ha teoritzat i té escrits sobre el pas de la reinserció a la inclusió però explica que avui no teoritzarà. Explica el cas del senyor en cadira de rodes bevent a Sants. Veïns: això és incívic / com es permet que estigui així?. Guàrdia urbana + SEM: necessites ajuda? CUESP + SIS, dos educadors socials de carrer s’estan xerrant 2 hores amb ell. Aquest són els fets que es van produir per intentar oferir una opció a la persona que estava al carrer. I la pregunta clau: per què ens veiem legitimats a decidir per ell si ell ens ha dit que no vol la nostra ajuda? Qui té dret a l’espai públic?
Qui decideix? A vegades no es tracta d’apoderar si no de no desapoderar, de no treure la capacitat de decidir. La meitat dels diners que es gasta la gent que viu al carrer se’ls gasta en pagar una habitació on dormir. Apoderem o donem receptes, tutelem, fiscalitzem? il·luminem el camí del que ha de fer, del que nosaltres volem que faci? Aquesta pobresa individual, que sovint és vista com a vergoyant, té una esfera de comunitat, una esfera social. On queda aquesta esfera? Què fem perquè tingui importància? Hem de reivindicar el discurs dels drets: dret a l’habitatge, dret a viure amb dignitat,... Aquests drets apoderen. Apoderar és posar-nos al costat de la persona i dir-li que, passi el que passi, estarem al seu costat. I donar oportunitats, una i altra vegada. Sovint els serveis socials són mecanismes de control de les persones sense sostre, dels toxicòmans, dels que no tenen habitatge. A la pregunta de: quan puc venir-te a veure? La resposta ha de ser, quan la persona que viu en un pis vulgui. No anar d’improvist per fiscalitzar la seva vivenda, és casa seva. Mijail Acosta pregunta: què ens mou? per què ens interpel·la que algú estigui al carrer? perquè som antisistema, perquè avui en dia preocupar-se pels altres és antisistema, d’un sistema individualitzador i consumista. Convida a convertir allò personal en política, que això és la Política.
! >> Intervenció Josep Maria Lluch
! Explica que amb la trajectòria d’aquests 24 anys de la Fundació Acollida i Esperança hem detectat que per a les persones algunes de les persones a qui acompanyem passar de Can Banús o Convent, on hi ha atenció les 24 hores, o d’Itaca, a fer una vida independent era un salt al buit, hi havia un abisme. No se’n sortien amb temes domèstics, les factures, les reparacions, i no sabien a qui acudir quan tenien alguna dificultat. Per això vam posar en marxa el SAVA, el Servei d’Acompanyament a la Vida Autònoma, per donar suport, mitjançant un acompanyament socioeducatiu, a les persones que marxen amb alta programada dels nostres recursos i que necessiten un reforç en el procés de tornar a viure pel seu compte. Actualment al SAVA acompanyem a 44 persones a 30 de les quals els hi facilitem habitatge en els 10 pisos d’autonomia de que disposa la Fundació.
! Afirma que a Acollida i Esperança som molt bons acollint persones en situació molt delicada, tant a nivell de salut com psicològic. Que a Itaca i a les cases d’acollida fa una tasca excel·lent per ajudar a les persones a recuperar-se. Ja sabeu que la gent que arriba a les nostres cases acostumen a tenir unes vides molt trencades. Però crec que no som tant excel·lents en l’acompanyament a la sortida dels nostres recursos residencials, malgrat amb el SAVA hem millorat. És a dir, opino que sabem molt d’acollir i acompanyar en el procés d’estabilització de les persones i ens costa més treballar cap a la seva autonomia plena. Sabem molt d’acollir i acompanyar en el procés d’estabilització de les persones i ens costa més treballar cap a la seva autonomia plena.
!
En relació a l’apoderament no us donaré consells ni receptes, exposaré les dificultats que ens trobem en el dia a dia. El paper (la teoria) ho sosté tot, però posar-ho en pràctica a vegades resulta difícil. Així us exposo 4 exemples en els que ens han sorgit dubtes i dilemes:
!
!
1. En Luis era un senyor que vivia en un pis d’autonomia de la Fundació i que tenia diagnosticada una malaltia psicòtica per a la qual prenia medicació des de feia 10 anys. Pels efectes secundaris que té la medicació la comença a deixar de prendre pel seu compte. Vam acordar que així no es feien les coses i que si la seva psiquiatra acceptava la seva proposta de deixar la medicació li retiraria a poc a poc. La demanda del José era molt lícita però quan el vam acompanyar la psiquiatra va valorar que no, que no l’havia de deixar. Davant d’aquesta situació nosaltres què fem com a professionals? Respectem la seva voluntat i la seva autonomia i que deixi de prendre la medicació tal i com vol? O pel risc de que torni a tenir brots psicòtics (i feia anys l’havíem conegut totalment brotat amb molt de patiment) li obliguem a prendre-la mentre visqui en un pis d’autonomia, tant pel seu benestar com per la convivència amb els companys? 2. Un altre dilema que sovint tenim al Servei d’Acompanyament a la Vida Autònoma és si hem d’intervenir o no. Al SAVA treballem a partir de les demandes que fan les persones que acompanyem. Però si sabem per tercers que algú no està bé (és a dir que ha tornat a consumir o a beure alcohol) i aquest no demana ajuda, què fem? Ens esperem a què ell doni i pas o li anem al darrera? El truquem o esperem que ho faci ell? Si el truquem i no contesta l’anem a trobar? Aquest any ens hem trobat amb un senyor que va recaure en el consum d’heroïna i que a posteriori
!
!
!
ens va retreure que nosaltres no ens havíem adonat que ell no estava bé. Al SAVA és un canvi de paradigma: fem/actuem en la mesura de que ens ho demanen. I amb aquells que encara no han aprés a demanar ajuda? 3. El cas d’en Marcos. Fa 2 anys i mig que viu en un pis d’autonomia de l’entitat. Quan passa de viure a Can Banús a conviure en el pis amb 2 senyors més era clar que ell s’estava apoderant i li estàvem facilitant l’apoderament. No entro a l’interessant debat de si un mateix s’apodera o de si l’apoderem des de les entitats? El fet de viure en un pis, on ell marca els seus horaris, entra hi surt quan vol, fa la compra i es cuina, i ocupa el seu temps com vol i pot, és apoderament. Però quan s’havia acordat que la seva estada al pis seria de 2 anys màxim i li permetem continuar, l’estem apoderant o li estem generant dependència de l’entitat? 4. Albert. Senyor amb un historial potent d’abús de tòxics, de delinqüència, de relacions personals difícils, que va arribar al Convent molt alcoholitzat i desequilibrat psiquiàtricament. Després d’un bons procés de 3 anys a la llar residència va aconseguir un equilibri sanitari i emocional. Va assolir els seus objectius i va a passar a viure de forma autònoma amb suport de SAVA. Al poc temps d’estar va a començar a patir baixades en el seu estat de salut i el seu aspecte va empitjorar. Els diners no li arriben mai a fi de mes, ha tingut episodis de consum d’alcohol, s’oblida o es confon al prendre la medicació, i ha patit 2 descompensacions psiquiàtriques fortes amb paranoies, una de les quals va acabar amb ingrés hospitalari voluntari. Davatn aquest panorama pensem que estaria millor a una llar residència o a un recurs amb més recolzament que a SAVA, però és una possibilitat que ell mateix no contempla. Què fem? Li respectem i que continuï a pis a trompicons o el derivem?
Al preparar aquest taula rodona hem preguntat a alguns antics residents com des de la Fundació els vam ajudar a apoderar-se en el seu dia i ens han contestat que: “amb el vincle, amb la confiança que vàreu depositar en mi i en les meves possibilitats, empenyent-me i engrescant-me a fer cursos”, assessorant-me per fer comunitat terapèutica. I tot això ho vàreu poder fer per què primer em vàreu atendre sanitàriament”.
! Per acabar un reflexió del pedagog brasiler Paulo Freire que va dir: !
«Nadie libera a nadie ni nadie se libera solo. Los hombres se liberan en comunión».
!
Si ho traslladem a l’apoderament seria “Ningú apodera a ningú, ni ningú s’apodera sol. Els homes s’apoderen en comunió”.
! !
Pregunta final d’Eduard Sala Planteja que: • Tenim uns drets socials individuals que colisionen amb la realitat d’una carència de recursos que a més són temporals, juntament amb uns encàrrecs impossibles per a la persona i per als agents. • La convivència de: o Persona, subjecte amb drets individuals o Drets dels altres subjectes (companys de pis, dret a no haver de suportar segons què, dret a una bona convivència) o Drets, anhels, dels educadors/professionals o El que socialment és acceptable (¿amb algú que ha cremat 2 vegades la cuina s’hi pot conviure?)