Can Banús, dues dècades mirant el VIH de cara by Fundació Acollida i Esperança

11 D’ABRIL DEL 2017

CASA D’ACOLLIDA Un aspecte del centre de Badalona, que allotja 27 residents.

Can Banús, dues dècades mirant el VIH de cara Aquest centre d’acollida de la Fundació Acollida i Esperança, ubicat a Badalona, atén persones doblement afectades per la malaltia i per l’exclusió social. La majoria dels seus residents es van infectar del virus quan no hi havia informació Beatriz PÉREZ

l 1993, un frare franciscà anomenat Josep Costa i un grup de voluntaris van fundar una petita comunitat cristiana que atenia persones sense recursos. Eren els anys del boom de la sida i gran part d’elles eren portadores de la malaltia. Així va néixer la Fundació Acollida i Esperança, que, atès l’augment de malalts, va inaugurar el 1996 Can Banús: un centre d’acollida per a persones doblement castigades pel VIH/sida i per la pobresa. Can Banús està ubicat a Badalona i

és l’entitat amb més trajectòria en VIH/sida i exclusió de Catalunya. És una gran masia als afores de la ciutat (carrer de Muntaner) amb places per a 27 residents. Hi ha 24 homes i tres dones. «Em veia a les portes de l’infern, però va ser arribar aquí i començar a tranquil·litzar-me. Vaig anar guanyant son... Un petit gran miracle», explica Jordi Salvadó, de 60 anys i que en fa quatre que viu a Can Banús. Salvadó es va encomanar del VIH el 1986 per compartir xeringues. «La majoria d’aquella gent va morir». Es considera un «supervivent» de la que anomena «guerra de la droga». «El 1985 vaig estar tres dies en coma per una sobredosi d’heroïna».

«hi ha més gent amb sida que mai» «La majorai de les persones que són a Can Banús es van encomanar als 80 i 90», explica Mikhaïl Acosta, director de la Fundació Acollida i Esperança. «Això va néixer per acompanyar la gent a morir dignament, però la situació ha canviat. Cada vegada hi ha menys infermers i més educadors». Acosta adverteix que com que les morts per VIH/sida han disminuït tant, «hi ha més gent amb sida que mai». «Hi ha menys alarma social perquè hi ha menys mort».

I, no obstant, la malaltia preval. Segons el CEEISCAT, a Catalunya hi ha 33.000 persones seropositives. D’aquestes, 8.000 no ho saben i unes 22.000 estan en tractament. A Catalunya es produeixen a l’any 700 infeccions. En el cas de persones com les que resideixen a Can Banús, Acosta explica que la seva exclusió social es compon de diversos fils: pobresa econòmica, problemes de vivenda i feina i absència de relacions socials. És a dir, la soledat. «Només el 5% tenen parella», acaba dient.

Però fa quatre anys que Salvadó no consumeix res: exactament els que fa que és a Can Banús. «No havia estat mai tant de temps», reconeix. Al seu dia a dia medita a la capella («soc agnòstic de sempre», matisa), participa en les tasques de neteja del menjador, també neteja el taller dels ordinadors, llegeix, escriu. Els dimarts i els dijous surt i va a Narcòtics Anònims. «Nosaltres mirem d’acompanyar les persones en el seu procés de canvi», explica María del Mar Abrines, educadora social a Can Banús. «Can Banús ha de ser una casa de pas», sosté, tot i que puntualitza que el resident que fa més temps que és a l’entitat hi és des de fa 19 anys. No és fà-

11 D’ABRIL DEL 2017

JOAN PUIG

SAVE THE CHILDREN

La vida de Saya

Saya, enfosquida per no identificar-la, ajuda a superar l’infern del tràfic de nenes.

cil, sobretot en el cas de les persones grans que han perdut tota mena de llaços familiars.

Canvi A Can Banús intenten que els residents surtin fora quan poden, malgrat els riscos, si bé en el moment d’entrar s’estan una temporada sense sortir. Salvadó s’hi va estar tres mesos. «El VIH ara és una malaltia crònica. A Can Banús acompanyem la persona creant vincles de confiança i respecte perquè cadascuna sigui protagonista del seu propi procés», explica Abrines. Al seu costat, Mohammad, de 36 anys i que opta per no dir el seu cognom, assenteix. Aquest jove va residir durant dos anys a Can Banús i des de fa poc està a Ítaca, un pis d’inclusió que la Fundació Acollida i Esperança té al Gòtic de Barcelona. Amb capacitat per a vuit persones, està dirigit als que, fins i tot en situació d’exclusió social, es troben no obstant en un procés de canvi. És el cas de Mohammad. «Quan vaig entrar a Can Banús pesava 60 quilos. Em va costar molt adaptar-m’hi. Tenia una malaltia mental. Però aquí m’han ajudat moltíssim», explica aquest jove que va arribar del Marroc el 2001. Es va encomanar de VIH a través de la via sexual. Actualment Mohammad fa un

«A Can Banús acompanyem la persona creant vincles de confiança i de respecte», explica l’educadora María del Mar Abrines

curs de català, un altre de cuina, va al gimnàs i manté la relació amb la seva nòvia que va començar vuit anys enrere. «Vaig anar a un pis perquè ja estava actiu. Feia coses sol. És com ser a Can Banús, però tinc més autonomia», explica. Dos educadors socials fan el seguiment. L’equip de treball de Can Banús és interdisciplinari. El componen educadors socials, una infermera i una auxiliar, monitors, una directora tècnica, personal d’atenció indirecta (cuina, neteja i manteniment) i d’administració i gestió. A més dels voluntaris. Ana Ávila, infermera social («treballo en el món social», postil·la), és a Can Banús des de la seva fundació, quan era una casa «d’acompanyament a la mort». Avui és diferent, sobretot pels avanços farmacològics en la lluita contra la sida. «La meva feina és acompanyar processos personals a nivell holístic. Per a això és essencial treballar amb educadors: les persones no es poden trossejar», assevera aquesta infermera. La tasca d’Ávila va molt més enllà de donar-los la medicació o controlar que vagin al metge. «L’eix central de la meva feina és que prenguin consciència que hi ha un problema. I acompanyar-los, sempre que vulguin. Per això, he de crear un vincle amb ells». La comunicació és bàsica. I, sobretot, l’«abordatge verbal» i el «suport emocional», matisa ella. H

Em dic Saya i soc nepalesa. Vivia en una barraca del color vermell de la terra del Nepal amb la meva mare i els meus cinc germans. El meu pare ens va abandonar. El millor de la meva infància va ser la meva mare. Sempre vaig voler guanyar diners per cuidar-la com ella va fer amb nosaltres. Ara al Nepal hi ha organitzacions que lluiten contra el tràfic de persones, però hi ha gent despietada que comercien amb altres com si es tractés d’animals. Em vaig escapar de casa als 13 anys i me’n vaig anar a Katmandú amb una amiga de 15. Una dona em va aconseguir feina com a criada i a la meva amiga una altra en una obra. Dos homes li van dir que hi havia formes més fàcils de guanyar diners i que ho aconseguiria si anava amb ells a una altra ciutat a vendre unes pastilles. I vam anar amb ells. Vam arribar a la frontera amb l’Índia. L’home que venia amb nosaltres ens va dir que s’havia d’agafar un tren. Al destí ens esperaven dues dones per ajudar-nos a vendre les pastilles i després tornaríem a casa. Però no va ser així. A la meva amiga i a mi ens van ficar en dos taxis. No la vaig tornar a veure. Em van dur a una casa de Mumbai amb moltes habitacions i cortines a totes les finestres. Hi havia moltes dones nepaleses molt maquillades i amb vestits estranys. Li vaig preguntar a la dona que on anava a vendre les pastilles i em va respondre: ‘T’han venut’. M’havien venut per uns 800 euros i havia de treballar tres anys per amortitzar-ho. No havia pensat mai que es pogués vendre la gent com si fos bestiar. I vaig recordar la lluita de la meva mare per tirar endavant, ¿per què em vaig escapar de casa? Havíem d’obeir l’encarregada

del bordell i a vegades pegava a les noies. Havíem d’estar amb uns 10 clients al dia. Intentava amagar-me, però era impossible. La meva habitació era molt petita, tenia un llit i un ventilador. L’encarregada era nepalesa i havia sigut víctima de tràfic amb la meva edat. Es va quedar a l’Índia i va muntar el negoci. Era agradable amb mi, em deia que li recordava a ella. Però no deixava que m’escapés. Els clients tenien entre 15 i 45 anys. Crec que eren males persones. Si no existissin no hauríem de fer aquesta feina. Alguns em deien que m’ajudarien a escapar-me, però, ¿com hi podia confiar? Hi havia unes set noies més, gairebé totes més grans que jo. Un cop en van dur una de més petita: tenia 10 anys. Al veure-la, un client va trucar a la policia i van fer una ba-

La nena nepalesa va ser venuda a un bordell als 13 anys per uns 800 euros tuda. La policia ens va portar a un refugi amb centenars de noies com nosaltres. Hi vaig estar vuit mesos. Em feia por tornar al Nepal. ¿Com hi podia aparèixer un altre cop?, ¿què els diria? Així que vaig pensar a quedarme a l’Índia i estudiar. La policia ens va dur a la frontera i Shakti Samuha, una organització que treballava amb Save the Children, em va dur a un refugi al Nepal. Vaig fer un curs de cuina i vaig obrir un cafè amb quatre amigues. Ara treballo ajudant les noies que surten de l’infern del tràfic. Les entenc perfectament perquè he passat pel mateix. A més, dos dels meus germans són a Katmandú i cuiden la meva mare. Ara soc feliç. H