TRANSFORMACIÓ D'UNA CONSOLA DE SOBRETAULA A PORTÀTIL
Autor: Guillem González Vela 2n Batxillerat Científic Tutor: Josep Peralba
Agraeixo a la Fundació Marianao la cessió dels seus espais per fer part del treball, en especial a Pep Oliveras i Ángel Marín, qui m'han ajudat i assessorat en les tasques més complexes
Guillem González Vela
Treball de Recerca de Batxillerat
ÍNDEX 1. Introducció......................................................................................................................... 5
2. Objectius del treball........................................................................................................ 6
3. Introducció Teòrica.......................................................................................................... 7 3.1 La “Super Nintendo Entertainment System”..........................7 3.2 La “Nintendo 64”...........................................................................9 3.3 Anteriors treballs de portabilització......................................12
4. Desenvolupament.......................................................................................................... 13 4.1 Quina consola escollim?............................................................13 4.2 Desmuntem la consola..............................................................14 4.3 Projectem la imatge: La pantalla.............................................16 4.4 Donem corda: Alimentant el circuit........................................22 4.5 Què fem amb el comandament?.............................................25 4.6 Vigilem de no cremar res: Conversió de voltage.................29 4.7 Muntem-ho tot: Dissenyant el circuit.....................................35 4.8 A què juguem? El compartiment dels cartutxos..................38 4.9 Protegim la consola: Afegint una carcassa............................42 4.10 Encabir-ho tot: Reduint l'espai al mínim..............................44
4.11 El resultat final.........................................................................48 4.12 Balanç econòmic.......................................................................49 , 5. Conclusions..................................................................................................................... 50
6. Bibliografia...................................................................................................................... 51
1. INTRODUCCIÓ He escollit aquest tema en el meu treball de recerca de Batxillerat perquè m'apassiona el món de les consoles i la informàtica. Ja que en la meva modalitat aquests camps són poc tractats, he considerat el treball com una oportunitat per ampliar els meus coneixements sobre el tema i poder posar-los en pràctica. L'objectiu principal del treball és aconseguir transformar una consola de sobretaula en una consola portàtil plenament funcional i autònoma. Per fer-ho, he estudiat cada possibilitat, escollint la que millor s'adequava i m'he informat del funcionament de tots els elements que he fet servir. El treball està dividit en dues parts: La part teòrica, on exposo els coneixements previs que he necessitat per tal de dur a terme el treball, i la part pràctica, on explico els procediments que he seguit junt amb les possibilitats amb les que he comptat i els problemes sorgits. He intentat demostrar que és un projecte possible sense tenir coneixements avançats en l'electrònica, i espero que serveixi com a precedent per altres projectes de caire semblant.
5
2. OBJECTIUS
A l'hora de fer aquest treball, m'he proposat complir els següents objectius:
Com a objectiu principal, •
Transformar una consola de sobretaula en una consola portàtil plenament funcional i autònoma.
I com a objectius específics, •
Fer que el resultat final sigui totalment funcional i durador.
•
Organitzar un pla de treball i simplificar cada procés per què el temps dedicat sigui mínim.
•
Reduir al mínim el cost econòmic que comporta.
•
Reutilitzar i re aprofitar el màxim de materials per tal de generar menys residus.
•
Familiaritzar-me amb alguns elements i mètodes de l'electrònica, per així poder millorar el resultat.
•
Adquirir experiència per tal d'estar més preparat per un projecte del mateix tipus en un futur.
•
Que terceres persones puguin extrapolar aquest treball a altres projectes i models, no només el pres com a subjecte.
•
Animar a donar una segona vida als dispositius electrònics d'anteriors generacions.
•
Fomentar, mitjançant la simplicitat, projectes semblants per tal de generar menys residus i promocionar el reciclatge.
6
3. INTRODUCCIÓ TEÒRICA 3.1 La “Super Nintendo Entertainment System” Història: La Super Nintendo Entretainment System (SNES) és una consola llançada entre els anys 1991 i 1993 per la companya japonesa Nintendo. Va tenir una dura lluita al mercat, per la competència amb la Sega Mega Drive, una altra consola equiparable a la SNES. Finalment, la SNES va ser la consola de sobretaula més popular a tot el món durant l'inici de la dècada dels 90, venent 104 milions de consoles i 20,6 milions del seu joc més popular, Super Mario World, també per part de Nintendo. Els anys 1996 i 1997 la SNES va donar el relleu a la Nintendo 64, la següent consola de Nintendo, essent encara popular entre fans i col·leccionistes, alguns dels quals continuen publicant petits programes i modificacions.
Especificacions: Cal destacar que existien tres versions de la SNES molt diferents entre elles: La versió japonesa, la americana (NTSC) i la europea (PAL). Aquestes versions s'adaptaven al sistema de senyal en les televisions de cada regió. Aquestes diferències encara existeixen, però la SNES incorpora canvis estètics, i actualment només és un canvi intern que no afecta a la imatge exterior. Posteriorment, al Japó, es va alliberar la SNES Jr., una versió més compacta, amb un èxit pràcticament nul.
Detall de l'especificació de versió PAL en un joc de Sony PlayStation 3. Com s'observa, és un simple detall a la contra caràtula que no pren més importància.
7
La SNES és una consola molt senzilla degut a la seva antiguitat. En una època on els connectors d'imatge i àudio universals estaven als seus primers dies, aquesta consola incloïa de sèrie l'adaptador d'antena per tal de poder ser connectada a les televisions de qualsevol època. Tot i així, el connector de l'adaptador d'antena era el propietari de Nintendo, que també subministrava adaptadors universals. El comandament va ser més innovador: va adoptar una ergonomia més còmoda (en diferència al rectangle de la seva antecessora) i dos nous botons a la part superior. En total, vuit botons més creu de direcció. La gran diferència de la SNES (que encara sorprèn) és que no incorpora font d'alimentació, és un simple regulador de tensió, doncs la consola s'alimenta de corrent alterna, el mateix tipus que se subministra del endoll de paret (els casos de consoles comercials aquest és l'únic cas de la història).
A la dreta, SNES versió europea (PAL), i a la dreta, versió americana (NTSC)
8
3.2 La “Nintendo 64” Història: La Nintendo 64 (N64) és la consola de Nintendo successora de la SNES. Va revolucionar el món de les consoles amb els seus títols primerencs, com Super Mario 64 o The Legend of Zelda: Ocarina of Time, (encara usats com a model a la present indústria) donat la
Consola Nintendo 64
seva alta qualitat gràfica, de jugabilitat i
d'entreteniment, adoptant per primer cop un escenari en tres dimensions. En un temps on els jocs començaven a fabricar-se en discos compactes (CD), Nintendo va continuar usant cartutxos, igual que les seves dues predecessores NES i SNES. Els cartutxos no podien emmagatzemar la mateixa quantitat de dades (512 MB) que un CD de l'època (680 MB), però oferien la possibilitat d'una càrrega rapidíssima i de poder gravar la partida en el mateix cartutx sense necessitat d'un disc extern.
Va ser succeïda l'any 2001 per la Nintendo Game Cube, havent venut 32,93 milions d'unitats. La Nintendo 64 és encara una consola molt recordada, i els seus títols continuen revenent-se en adaptacions per a les consoles actuals, marcant alts índexs de vendes.
9
Especificacions: La consola disposa de 9 connexions: 7 d'entrada i 2 de sortida:
•
Alimentació: És on s'hi acobla el connector d'endoll de paret amb la seva font d'alimentació oficial i fabricat per NINTENDO. Mig transformador encaixa dins la consola, i darrera queda el fil fins l'endoll. La connexió de corrent té la següent disposició:
•
Port d'imatge: És la connexió que envia la imatge a la televisió. Existia el adaptador d'antena per a les televisions antigues sense compatibilitat amb el connector universal de tres colors.
•
Port de cartutx: És on s'hi connectaven els cartutxos de joc oficials de Nintendo. És un connector de 50 pins, 25 a la cara frontal i 25 a la darrera.
•
Ports de comandament de joc: Se n'hi inclouen 4 a la part frontal de la consola, cadascun amb el connector propietari de NINTENDO, de tres pins.
•
Expansion Pak: L'expansion pak és un petit dispositiu que s'insereix a l'slot que hi ha entre el botó d'encesa i el de reset de la consola. Aquest ofereix una expansió de la memòria, necessària per executar jocs molt concrets. De sèrie, la consola porta el Jumper Pak, aquest sí necessari però sense cap tipus d'expansió ni de funció evident.
10
En la següent imatge es mostra una placa de la consola (extreta de dins la carcassa) amb les seves corresponents connexions: 1. Entrada d'alimentació 2. Sortida d'imatge i so 3. Connexió amb el cartutx de joc 4. Connexions (4) amb els comandaments de joc 5. Acoblament del “Expansion Pak” 6. botó de “reset” 7. Interruptor d'encesa 8. LED indicador de funcionament
11
3.3 Anteriors treballs de portabilització de la Nintendo 64 Per Internet corren moltes imatges de la portabilització de la Nintendo 64, però, en pràcticament cap cas es donen explicacions ni es mostra el procés de construcció. En alguns casos es mostren les imatges d'alguns passos de muntatge o la distribució dels elements dins l'estructura externa. La majoria de persones que fan això són gent que el seu treball es relaciona amb el camp de l'electrònica i són autèntics fanàtics del món dels videojocs. Són actius en fòrums sobre el tema, però tan sols fan petits comentaris de cinc línies exposant les traves en la realització o algun component sense especificar massa. En els següents exemples es mostren les diferències més comunes, mostrant la oposició d'exemples: una consola feta amb dedicació i polida, i una altra no tant polida, però igualment funcional. La diferència de la disposició dels elements, els elements i la mida és ben notable, però la funcionalitat és la mateixa.
Nintendo 64 de “Bacteria”
Nintendo 64 de “Rootbeerben3”
12
4. DESENVOLUPAMENT 4.1 Quina consola escollim? La idea inicial era de convertir la SNES en una consola portàtil. Però finalment va ser descartat. Vaig començar a buscar components com la pantalla i algunes carcasses prefabricades que complien les mides de la placa mare, però al intentar buscar la bateria, em vaig adonar que era un projecte impossible. La SNES és la única consola de tal èxit comercial que ha existit (i probablement, que existirà) que funciona amb corrent alterna. Això és un fet insòlit, però va ser possible degut a la escassa potència del circuit. El que més em va confondre va ser poder trobar alguns models estranys de portabilització per Internet, però després de buscar informació em vaig adonar que es tractava de la versió americana (NTSC) de la màquina, que és alimentada per corrent continu. No valia la pena demanar la importació d'una consola americana, ja que no disponia de cap joc ni consola, i si els havia d'adquirir, el preu s'elevava molt. El convenient seria canviar de dispositiu i vaig optar per la Nintendo 64, que era encara més entretinguda, sense elements massa complexes i jo disponia de jocs i la consola.
13
4.2 Desmuntem la consola La Nintendo 64 és una simple placa mare amb una carcassa, per tant, desmuntar-la havia de ser una tasca senzilla. El gran problema que va sorgir va ser que els cargols que unien la part inferior de l'esquelet i la part superior eren propietaris de l'empresa. És a dir, que només s'utilitzen en els productes de la companyia i estan patentats per tal de que ningú pugui ni fabricar-los ni vendre tornavisos. D'aquesta forma hi afegeixen un entrebanc a la gent que vulgui modificar els dispositius, que tot i no ser il·legal, mai ha agradat a les empreses de tecnologia. Els sis cargols se situen a la part de sota. Per treure'ls, primer vaig intentar cremar la punta de l'esquelet d'un bolígraf de plàstic i fer-ne un motlle. Tot i que es trencaven fàcilment vaig aconseguir extreure'n dos. Finalment, el mètode més
pràctic
va
ser
empènyer-los
perquè
s'afluixessin amb un tornavís de punta molt fina i per l'extracció de la després fer-los girar amb unes alicates de punta de Ubicació dels cargols carcassa
cigonya. És un procés minuciós i fa malbé els cargols i l'exterior de la consola, però com no farà cap més servei, és indiferent.
14
Un cop oberta, hi trobem aproximadament vint cargols que subjecten la placa a la part inferior de la carcassa junt amb un conjunt de cables que ajuden a dissipar un excĂŠs de calor i protegeixen el circuit d'elements que el podrien malmetre. Un cop extrets tots, hi podem retirar la placa dels seus protectors i desballestar-los, ja que no els farem servir mĂŠs.
La consola un cop oberta (esquerra) i un cop desmuntada completament (dreta)
15
4.3 Projectem la imatge: La pantalla La pantalla és l'element més important de la portabilització d'una consola de sobretaula, doncs és l'únic que no és adquirit en la seva compra. Aquest tipus de consoles estan dissenyades per ésser connectades a un televisor domèstic, per tant, compleixen dues característiques: •
Inclouen els connectors universals per a les televisions de cada regió (en aquest cas Europa, per tant, PAL).
•
Les aplicacions es programen en una resolució alta, doncs un televisor té una pantalla molt àmplia on s'hi pot mostrar molta informació a la vegada.
La mida de la pantalla: Una pantalla molt petita faria que el seu ús fos molt incòmode degut a la reduïda dimensió del receptor contra la gran resolució del emissor. Posem aquest fotograma com a exemple:
Aquesta és una captura de pantalla del joc de curses “Ridge Racer 64”. Com es veu, en
16
les cantonades de la pantalla es mostren les dades de la partida. Que s'hi puguin mostrar tantes característiques és gràcies a que el joc es projecta en un televisor, i no li faran nosa a l'usuari. Ara bé, si reduïm la mida del televisor a la de la pantalla d'un smartphone actual (unes quatre polzades) aquestes dades no seran apreciables, doncs la quantitat de píxels serà molt menor i, per exemple, els nombres es veurien com pegots de color blanc, i els cotxes minúsculs. Això faria del joc una total incomoditat. Per pal·liar això, els programadors de jocs de curses per a mòbils fan que els cotxes acaparin més espai a la pantalla, que els nombres siguin més grans, i reorganitzen i eliminen algunes dades mostrades a la pantalla per tal de que no facin nosa. Però en el cas d'una portabilització, no es pot reprogramar cap joc, per tant, cal conformar-se amb la resolució que incorpora la consola de sèrie. Cal destacar que la Nintendo 64 era encara una consola molt precoç, i els gràfics es solen mostrar exageradament grans degut als costums de programació, les restriccions de maquinari i el fet de que els televisors analògics no solien superar les vint-i-cinc polzades.
17
D'altra banda, per tal d'escollir la mida de la pantalla, també cal tenir en compte la mida de la placa mare de la consola. Degut a que serà el component que definirà la mida aproximada del dispositiu portàtil (és irreductible) no val la pena posar una pantalla molt petita i que després quedin marges inútils al seu voltant. Les mides de la placa són les següents:
Quan parlem de les polzades d'una pantalla parlem de la mida que fa la diagonal del rectangle on es mostra la imatge. Per comprovar quina seria la mida màxima de la pantalla que podríem encabir en la superfície que descriu la placa, hem de tenir en compte el ràtio entre els costats. La Nintendo 64 venia per defecte amb un ràtio de 4:3. Això vol dir que els marges inferior i superior són quatre terços més llargs que els marges laterals. Tot i així, alguns jocs van ser dissenyats per un ràtio de 16:9, el de la majoria de pantalles que es venen actualment, per tant, haurem de tenir en compte aquesta relació enlloc de la de 4:3.
18
En el cas de la placa, al ser tan quadrada, el marge que predominarà serà el superior (o inferior), ja que en la pantalla serà el més llarg. Calculem quina alçada hauria de tenir una pantalla de ràtio 16:9 si el seu marge superior és de 16 cm: 16 cm =9 cm 16 9 Ara sabem que la mida màxima seria de 16 per 9 centímetres. Però, de quantes polzades hauria de ser la pantalla? Calculem la diagonal de la superfície per mitjà del teorema de Pitàgores i convertim els centímetres a polzades: Diagonal =√ 16²+9²=18,36 cm·
1 cm =7,23 polzades 2 ' 54 polzades
Entre les pantalles portàtils que es vénen, la mida més comuna és de set polzades. Per tant, aproximant el resultat, la mida més correcta de la pantalla serà de 7”. D'aquesta manera obtindrem la millor nitidesa i comoditat possibles sense haver de desaprofitar espai.
19
Altres característiques importants: Cal tenir en compte que la pantalla que s'esculli per el projecte sigui compatible amb la connexió universal de la consola (en aquest cas, tipus composite). Aquesta no és una tasca dificultosa, ja que és l'estàndard utilitzat actualment per dispositius que no fan servir l'alta definició (en aquest cas, seria HDMI). Ha de ser adaptada a l'estàndard de freqüència europeu (PAL), ja que aquest és el
Adaptador composite (de tres colors) inclòs amb la Nintendo 64
model de la consola. Opcionalment, podem optar per escollir una pantalla que incorpori un altaveu. Això és el més indicat, doncs la connexió incorpora el so junt amb la imatge, no cal alimentar ni adquirir un altre dispositiu i s'estalvia espai i feina. Tot i així, fer-ho per separat pot aportar millor qualitat i volum del so. I per últim, l'alimentació hauria de ser la mateixa que la que proporciona la bateria. D'aquesta manera, s'estalvien innecessaris reguladors de tensió i cables que poden destorbar. Davant dues pantalles de mateix voltatge, és adient escollir la que menys energia consumeixi perquè així la càrrega de la bateria duri més temps.
20
La pantalla escollida: Finalment, la pantalla que vaig escollir pel projecte vaig comprar-la per Internet1. Això m'oferia un preu més barat, ja que era importada directament des de la Xina sense
cap
intermediari,
i
pal·liava
l'escassetat de pantalles portàtils que hi havia al mercat físic de la zona: La majoria incorporaven receptors de TDT, bateries, reproducció de fitxers de vídeo i fins i tot sistemes operatius propis. Aquests extres elevava el preu d'una forma exagerada, fins a casos de fins a cinc-cents euros. El model escollit compleix les característiques essencials: •
Diagonal de 7 polzades a ràtio de 16:9
•
Consum de 12V a 1A
•
Connexió automàtica a PAL i suport pel cable universal
•
Altaveu incorporat
Que s'adeqüi perfectament a les característiques ja és un fet que el fa adient, però el que em va fer escollir-lo va ser el seu preu: US$50,60 , el que serien un 38,75€. Un monitor així era molt difícil de trobar a les tendes de Barcelona, però per aquest preu, es podria considerar una missió impossible.
1
De venda a http://dx.com/p/portable-7-tft-lcd-monitor-auto-pal-secam-ntsc-108744 (http://goo.gl/WrNqB)
21
4.4 Donem corda: Alimentant el circuit La bateria és un component essencial a la portabilització. No té tanta repercussió com la pantalla o els comandaments a nivell d'usabilitat, però és imprescindible, ja que sense una bateria la consola no podria funcionar sense estar connectada a un endoll. La bateria ha d'alimentar tres dispositius: El de so, el d'imatge i la mateixa consola. En el meu cas, com en parlarem en el següent apartat, el so i la imatge s'uneixen en un mateix circuit, però la placa de la consola continua estant separada. Per escollir la bateria correcta, cal tenir en compte dos aspectes: •
Les característiques tècniques (tensió elèctrica, energia que subministra...)
•
Les característiques físiques (mida, escalfament, adaptadors...)
En quant a característiques tècniques, el que cal tenir en compte és el que no podem escollir: la tensió que demana la placa mare de la consola. En el cas de la pantalla i l'altaveu, es podria adquirir un o altre, però no podem modificar els requeriments de la mateixa consola. Recordem que la font d'alimentació proporciona dos tipus de voltatges en corrent contínua: •
Un circuit de 12V a 0,8A
•
Un altre circuit de 3.3V a 2,7A
22
Podríem escollir una bateria de 12V, o una de 3.3V, per així no haver de fer dos canvis de tensió. Si escollim una de 12V, ens estalviarem feina, doncs la majoria de pantalles i altaveus portàtils (i altres dispositius) solen funcionar a 12V, per tant no caldria fer cap altre tipus de conversió. En canvi, si escollim una bateria de 3.3V (escasses i de poca capacitat) no ens hauríem de preocupar per la conversió del circuit de 3.3V, ja que la gran intensitat màxima que reclama pot comportar problemes al intentar regular-la. Tot i així, hauríem de convertir els 3.3V als 12V de l'altre circuit de la consola i a la tensió que necessités la pantalla. El circuit complex i la especificitat dels components, que pràcticament no es comercialitzen, fan de la opció de la bateria de 3.3V ser inviable, i la solució més adient és utilitzar una bateria de 12V. La bateria que vaig escollir és la següent:
23
Es tracta del model YSD-124502 fabricat per una marca de components genèrics establerta a la Xina. Té les següents característiques: •
Bateria recarregable d'ions de liti
•
Entrada de carrega a 12'6V i sortida de 12V
•
Càrrega de 4500mAh
•
Espai molt reduït i connectors jack universals
És una bateria amb les característiques perfectes per una aplicació com aquesta. La bateria d'ions de liti és el més usat, el menys perillós, i més segur i barat. La sortida és de 12V, i subministra 4,5 amperes cada hora, aparentment suficient per aguantar més d'una hora d'ús. El seu preu és de US$25,80 , 20€ al canvi de moneda, que resulta ser molt barat, i va ser comprada per Internet directament des de la Xina, sense intermediaris. Una bateria amb aquestes característiques ideals i a aquest baix preu em va ser impossible de trobar tot i visitar les tendes amb més varietat en el camp de l'electrònica.
2
De venda a http://dx.com/p/ysd-12450-12v-4500ma-rechargeable-lithium-battery-80405 (http://goo.gl/cquTa)
24
4.5 Què fem amb el comandament? El comandament d'una consola, tot i venir quasi sempre inclòs, és una part molt important, ja que és la forma de com l'usuari envia informació a la màquina. El comandament de la Nintendo 64 és molt complexe: inclou 10 botons, una creu de direcció analògica i un joystick. La Nintendo 64 va ser la primera consola en incorporar tants controls, i davant la necessitat, els dissenyadors van fer un comandament que es pogués agafar de dues formes, segons el joc: la mà dreta es mantindria sempre al mànec dret, doncs els botons A i B són els bàsics en el control. En canvi, la mà esquerra, segons el joc o la situació, es col·locaria o al mànec central, utilitzant el joystick i el botó posterior Z, o al mànec dret, utilitzant la creu de direcció analògica i el botó superior dret (R). La primera possibilitat va ser la més utilitzada, ja que col·locar les mans d'aquella manera era més còmode, i el joystick aportava molta més precisió i comoditat que no pas la creu de direcció.
Ús d'un comandament de Nintendo 64
25
Tal complexitat és un problema afegit a la portabilització, sobretot si tenim en compte que el comandament, un cop desmuntat, és una placa unitària:
Placa interna d'un comandament de Nintendo 64. S'hi pot apreciar perfectament la ubicació dels botons.
A la introducció teòrica es mostraven dos formes de fer-ho: •
En el primer cas (bacteria) es mostrava la partició de la placa en dues parts, posant cables al circuit intern. Això suposa haver de tallar-la molt acuradament i fent les connexions de manera precisa per tal de que tot funcioni i no es produeixi cap curtcircuit o falla de funcionament. Per tal de que es mantingui l'ergonomia original, la carcassa exterior s'ha construït afegint peces del esquelet del comandament, de manera que es pugui sostenir la consola i jugar-hi afectant el mínim a la comoditat.
•
En el segon cas (rootbeerben3) la placa es mantenia sencera, però s'havia retirat del seu esquelet original i s'havia foradat la carcassa del nou dispositiu de manera que els botons encaixessin i es pogués utilitzar en la seva totalitat.
26
La mateixa companyia creadora d'aquesta consola, Nintendo, va llançar al mercat dos i cinc anys després, respectivament, aquestes dues consoles:
Nintendo Game Boy Advance (2001) Nintendo Game Boy Color (1998)
En aquests exemples podem observar la diferència de la disposició dels controls: En el cas de la Game Boy Color, la pantalla se situa a la part superior dels botons. Això no és incòmode, però pot ser-ho en llargs usos. A la Game Boy Advance, més innovadora, es mostren els comandaments als laterals de la pantalla, fet que proporciona més comoditat de subjecció i jugabilitat. En el meu cas, la segona opció és inadequada degut al tamany de la pantalla, doncs seria impossible sostenir tot el dispositiu sense que afecti a la jugabilitat. La opció més correcta, si volem afegir els controls en el mateix lloc, seria separar i la mateixa placa del controlador i col·locar els botons als costats de la pantalla, de manera que sostindríem i controlaríem el dispositiu a la vegada. Caldria col·locar la mà esquerra a la part esquerra de la pantalla, i els controls de la mà dreta a la part dreta, un conjunt més amunt i un conjunt més avall. Els botons Z, L i R es col·locarien a les seves posicions originals, tot i que sent desplaçats degut a que la consola seria més gran. Mantenir la placa en la seva mida original només seria factible en casos de pantalles molt petites.
27
Finalment, he escollit no incorporar el comandament a la carcassa original i que sigui connectat a part. Això aporta avantatges, però també inconvenients:
AVANTATGES •
INCONVENIENTS
Ergonomia i comoditat
•
immillorables al ser el
comandament a part.
comandament original. •
•
•
consola anirà a part mentre
jugadors si disposem d'altres
juguem. •
La connexió entre el complex i
En cas de que el
el comandament serà per
comandament s'avarii, sempre
mitjà d'un cable, que podria
podem comprar-ne un de nou.
fer nosa.
El complex de la consola serà de menor mida, ja que
•
Dóna una imatge menys sofisticada.
s'aprofitaran tots els marges. •
El complex central de la
Possibilitat d'afegir més comandaments.
•
Cal transportar el
Menys requeriment d'enginyeria i menys possibilitats de fer-lo malbé.
28
4.6 Vigilem de no cremar res: Conversió de voltatge La bateria subministra 12V de corrent contínua. Aquest voltatge satisfà la majoria de components que necessiten energia per funcionar, excepte un circuit intern de la Nintendo 64, que funciona a 3,3V. En cas d'intentar connectar els 12V directament a aquest circuit, la placa es cremaria i patiria danys irreparables, assolint altes temperatures en pocs minuts i arribant a calar-se foc si s'hi exposa durant més estona. Per tal d'evitar tal catàstrofe i fer funcionar el circuit de forma correcta, cal transformar els 12V de la bateria als 3,3V que demana l'aparell. Per fer-ho, s'utilitza un dispositiu que s'anomena regulador de tensió, capaç de modificar el voltatge d'un flux elèctric. Inesperadament, aquest va ser el camp que va necessitar la major recerca de tot el treball, ja que em va portar molt de temps i vaig passar per moltes opcions fins poder arribar a la final. Per començar, el que vaig fer va ser buscar petits reguladors de tensió fixes, per evitar maldecaps, ja que no n'havia mai vist funcionar cap. Aquest tipus són simples peces molt petites amb tres sortides: positiu, negatiu i terra (GND), i prometen ser senzills de fer funcionar. Vaig trobar un model que dóna 3,3V de sortida fixes, LM1117-3.33, però tenia dues mancances: només donava un ampere (jo en necessitava 2,7), i el voltatge màxim d'entrada era de 7V. Per tal de resoldre el problema, vaig adquirir dos altre reguladors fixes més, L7810C, que dóna 10V de sortida amb una entrada màxima de 15V, i L7805C, que amb una entrada màxima de 10V, treu 5V. Tot i així, la seva intensitat màxima era de 1,5A.
3
El datasheet de cada regulador es troba adjuntat a l'annex.
29
Exemple d'aquest tipus de reguladors (model LM317)
Col·locant-los en sèrie (en l'ordre L7810C – L7805C – LM117-3.3) aconseguiria convertir els 12V en 3.3V. Però degut a la limitació d'intensitat, només obtindria 1A. Per això hauria de col·locar-ne més d'un en paral·lel perquè les intensitats se sumessin. La idea era de posar dos L78xx de cada tipus en paral·lel (1,5*2=3A) i tres LM1117-3.3 (1*3=3A) per obtenir la intensitat necessària. Per acabar-ho d'afinar, hi havia l'entrebanc afegit de que l'escalfament era brutal, i vaig comprar uns dissipadors, unes petites peces de metall que afavoreixen que la calor es dissipi a l'entorn i no es produeixi un sobreescalfament. Finalment, el que vaig fer va ser descartar-ho tot, ja que col·locar tants reguladors en paral·lel i en sèrie, a més de ser molt complicat, és molt inestable i té més possibilitats de falles de funcionament, que podrien danyar el circuit. Per pal·liar-les, caldria afegir elements extres com díodes (que eviten que el corrent d'un regulador torni enrere cap a un altre) i condensadors (que contraresten l'efecte dels pics de baixada de tensió), però igualment seria difícil de fer funcionar, a més de que no tenia suficient experiència. Segur que hi hauria una manera més fàcil. Per tal de trobar una solució, em vaig dirigir a la pàgina d'un fabricant estatunidenc de components d'electrònica: Texas Instruments, on vaig trobar una eina molt útil 4, el WEBENCH® Designer. Es tracta d'un dissenyador de circuits reguladors de tensió, on indicant els valors de la conversió que desitgem, obtenim una llista i un diagrama amb tot el que necessitem i com s'ha de col·locar.
Captura del programa informàtic WEBENCH® Designer
El resultat obtingut5 era un circuit molt complex amb molts elements. Estava disposat a muntar-lo, doncs la meva recerca per aconseguir els 3,3V semblava haver arribat a la fi, però es tractava de components molt específics venuts únicament a Estats Units, sense equivalent en altres fabricants, i l'enviament era massa car i trigava molt de temps en arribar. Per tant, aquesta opció va ser descartada i vaig haver de continuar recercant. 4 5
A la part inferior dreta de la pàgina de Texas Instruments, http://www.ti.com/ Adjuntat a l'annex
30
Finalment, a la pàgina de Farnell España6, un fabricant i distribuïdor anglès amb una àmplia xarxa de distribució a Espanya, vaig trobar un regulador configurable, de codi PTH08080WAH, fabricat per l'empresa estatunidenca Texas Instruments7. Aquest tipus de regulador no inclou tots els elements interns de sèrie, el circuit és tancat per l'usuari, i segons la mida dels components que hi afegeixi, el voltatge sortint tindrà un o altre valor. Els components a afegir en funció del voltatge que desitgem, s'han de comprovar al datasheet8, un document
Regulador de tensió PTH08080WAH
escrit pel fabricant on s'especifiquen totes les característiques del regulador de tensió. Com que hi havia la possibilitat de convertir 12V a 3,3V, vaig decidir que aquesta seria la meva elecció final. El regulador PTH08080WAH té les següents característiques genèriques: •
Fins a 2,25A de sortida de corrent (a 85ºC)
•
Admissió de corrent d'entrada entre 4,5 i 18V, i entre 0,9 i 5,5 de sortida.
•
Protecció contra un excés de temperatura i un excés de voltatge.
Això el fa adequat per el que necessitem en quant al voltatge, però no compleix el que especifica l'entrada de la consola pel que fa a la intensitat: el regulador tan sols subministra 2,25A dels 2,7 que demana la consola.
6 7 8
http://es.farnell.com/ Venda i característiques a http://es.farnell.com/texas-instruments/pth08080wah/power-module-mini-18v-wide-adj/dp/1470502? ref=lookahead (http://goo.gl/CCY94) Adjuntat a l'annex del treball
31
Tot i així, els 2,7 amperes que especifica el circuit són el valor màxim que pot arribar a demanar la consola, així que no és el que està consumint contínuament. Després de buscar informació, he trobat fonts que asseguren que en un llarg període d'ús de la consola, el màxim assolit ha estat de 0'85A9 en un cas o 1'74A10 en un altre, i altres fonts diuen haver fet servir el mateix regulador per la mateixa aplicació sense cap problema11. Col·locar-ne dos en paral·lel per què se sumin les intensitats és molt dificultós i inestable, per tant queda descartat davant la presumpta no necessitat. L'aplicació típica d'un PTH08080WAH es pot veure al seu datasheet:
En el mapa, la línia inferior (marcada com a GND, de l'anglès ground, que significa “terra”) és el negatiu del circuit, el flux de corrent que torna cap a la bateria un cop havent passat pel receptor. El regulador es col·loca entre el flux positiu (que va cap al receptor) i el negatiu. 9 Usuari “hailrazer” a http://benheck.com/forums/viewtopic.php?f=5&t=42819 (http://goo.gl/IavN2) 10 Usuari “Metin” a http://benheck.com/forums/viewtopic.php?f=5&t=42819 (http://goo.gl/IavN2) 11 “Bacteria” a http://moddedbybacteria.files.wordpress.com/2009/04/n64-wiring-guide1.jpg (http://goo.gl/BlWA0)
32
Tal i com s'observa, l'usuari només ha d'afegir dos components de forma obligatòria: un condensador electrolític de 100μF (picofarads) i una resistència d'un ±1% de tolerància, valor de la qual varia en funció del voltatge d'entrada que acoblem i el de sortida que desitgem. Al diagrama també apareixen un díode, necessari si entren més de 16V i surten més de 5,25V i un condensador no obligatori. El díode no és necessari en aquest cas, i el condensador aporta estabilitat en cas de pics baixos de tensió. Com la bateria és estable, no es necessita. Condensador electrolític de 100μF
Per tal de saber la resistència que necessitem en aquest cas, cal buscar al datasheet:
Com indica la taula, el resistor que s'acobla si volem obtenir 3,3V ha de tenir una resistència de 1,87kΩ (quilo-ohms). El voltatge real serà de 3,315V, però el circuit pot suportar-ho perfectament. És més, amb una resistència de 1,8kΩ n'hi hauria prou, ja que el valor del voltatge pot moure's dins petita franja. Això és pràctic, ja que els resistors de 1,8kΩ són més fàcils de trobar que els de 1,87kΩ.
33
Degut a la tan reduïda mida de les resistències, el seu valor s'indica per franges de colors, on les tres franges juntes indiquen el valor en Ohms i l'última franja la tolerància. Per una resistència de 1,8kΩ amb una tolerància de ±1%, el codi de colors equival al següent:
Un cop afegits el condensador i el resistor necessaris al regulador de tensió, ja està preparat pel seu ús:
34
4.7 Muntem-ho tot: Dissenyant el circuit Un cop tenim totes les peces i sabem com les farem servir, cal unir-les en un mateix circuit i alimentar-les amb la bateria, per tal de que tot funcioni sense la dependència d'un endoll o altres elements externs.
Alimentació: Per tal de subministrar energia a cada component, disposem de la bateria descrita a l'apartat 4.3, que dóna corrent contínua de 12V a 4'5A/h. Per dissenyar el circuit d'alimentació, cal tenir en compte el voltatge que consumeix cadascun dels elements, ja que equivocar-se podria tenir greus conseqüències. Tenim dos elements a alimentar amb les següents especificacions: Nintendo 64 – Dues entrades de corrent:
1. a)
Entrada 1 - 12V a 0,8A
b)
Entrada 2 – 3,3V a 2,7A
2.
Complex de pantalla i altaveu – 12V a 1A
Per tal de fer servir la bateria, retirarem la font d'alimentació que inclou la consola de sèrie, doncs aquest se serveix de la corrent d'un endoll (corrent alterna a 220V), i farem servir la que subministra la bateria, ja convertida en el moment de carregar la mateixa. En l'alimentació de corrent del circuit primari de la consola (entrada 1) i el complex de la pantalla i l'altaveu, no hi ha problema major, doncs podem connectar la bateria directament al circuit i tot començarà a funcionar.
35
Però encara queda un circuit de la placa sense alimentar, de manera que la consola no pot funcionar. Caldrà convertir la corrent de 12V alliberada per la bateria als 3,3V que demana el circuit, a una intensitat capaç de fer-lo funcionar. Per fer això, necessitem un regulador de tensió que converteixi els 12V a 3,3V. El que faré servir és el model PTH08080WAH, fabricat per Texas Instruments12. D'aquesta manera es satisfan totes les necessitats energètiques de cada component i ja es poden fer les connexions.
Altres enllaços: El dispositiu que construirem, ha de funcionar tot en conjunt. Això implica que entre els elements ha d'haver-hi connexions perquè interactuïn entre ells, que serien les següents: 1. Pantalla – Altaveu: És una connexió que s'incloïa de sèrie amb la pantalla portàtil utilitzada, per tant, només cal mantenir-la. 2. Consola – Pantalla + Altaveu: Aquest és l'enllaç que es fa quan es fa servir la consola com a dispositiu de sobretaula. Per fer-lo amb la pantalla i l'altaveu portàtils, s'utilitza el mateix estàndard. 3. Consola – Comandament/s: Aquesta connexió també es fa rudimentàriament, ja que el comandament es col·loca separat de la unitat. Com en el meu projecte es dóna el mateix cas, només caldrà facilitar-lo.
12 Vegeu apartat 4.6
36
Aquests són els enllaços bàsics dels elements inclosos en la unitat. Un cop tinguts tots en compte, ja podem dissenyar un croquis del que serà el circuit:
37
4.8 A què juguem? Preparant el compartiment dels cartutxos Els jocs de la Nintendo 64 original s'insereixen per la part superior en una ranura feta a mida. El connector, de 50 pins, es troba a la part superior de la placa, i rep la connexió de forma perpendicular. Aquesta perpendicularitat, si hem de transportar la consola, pot suposar una incomoditat, ja que ocupa molt més espai que no si fos paral·lel. Comparem aquest fet amb més dispositius portàtils:
Nintendo Game Boy Micro (2005)
Sony PSP (2004)
Aquestes dues consoles portàtils funcionen amb dos mètodes d'emmagatzematge dels programes diferents: La PSP utilitza discs, més moderns, i la Game Boy Micro, encara cartutxos. Tot i la diferència en els sistemes utilitzats, ambdós dispositius s'insereixen de forma paral·lela a la placa mare i la pantalla, fet que estalvia molt d'espai. Aquest mètode es dóna també a totes les consoles portàtils que hi ha hagut. Per tant, la meva idea era fer amb la meva consola portàtil el mateix. Per assolir-ho, calia desmuntar l'slot del cartutx de la placa base i capgirar-lo noranta graus sense que això afectés la comunicació elèctrica. Això només és possible si cablegem els cinquanta connectors des de l'slot fins a la placa.
38
Desenganxar l'entrada del joc del circuit central pot semblar una feina curosa a simple vista, però de fet no ho és gens. La connexió és un simple plàstic a mida amb vint-i-cinc contactes de coure a cada costat, que es subjecten a la placa per un embolcall d'alumini soldat a la targeta:
Amb els mateixos dits podem separar aquesta capa d'alumini del plàstic del connector i estirar-ho amb unes alicates per què se separi de la placa base de la consola. Un cop treta, amb un tornavís pla es pot fer palanca i l'slot es separa de la base. Estirant amb la mà ja és totalment fora i quedaran a la vista els punts de contacte que envien la informació al processador central:
Cada punt de coure sobre la placa fa contacte amb una petita tira del joc, que envia una part de la informació a l'hora de jugar. Com es veu, n'hi ha 50 (vint-i-cinc a cada costat). Haurem de posar un cable entre cadascun d'aquests i el port dels jocs, doncs el que ens interessa és que siguin intercanviables. Un cop posats els cables, ja hi haurà un grau de mobilitat i la connexió podrà ser rotat 90º.
39
Per instal·lar els cables és molt important vigilar que cada connector estigui en el seu lloc i l'intercanvii amb un altre de forma accidental. Depén de quin fos, la placa i el joc podrien patir danys irreparables. També és molt important que no facin contacte entre ells, doncs algun sistema podria danyar-se greument. La forma més efectiva per soldar els fils és amb un soldador d'estany. L'estany és un metall lleuger molt mal·leable que es fon amb aquest aparell que s'escalfa per sobre dels 250ºC. Per fer-ho, disposem de petits fils de coure, pelats per les puntes molt curosament. Un cop fet, afegim una petita quantitat d'estany a cada punt de contacte i hi posem la punta del fil, mentre ho escalfem amb el soldador. Quan ambdós s'han unit, en pocs segons d'apartar el soldador, l'estany se solidifica i la soldadura s'ha
efectuat.
Cal
repetir
el
procés
les
cinquanta vegades, i llavors ja es pot provar si El port de cartutxos un cop cablejat
funciona.
En el meu cas, la primera prova de funcionament va funcionar amb normalitat, i vaig poder fer servir la consola durant uns deu minuts. Però el problema va ser quan va haver-hi un petit moviment inesperat del port. Els cables no estaven ben pelats, i alguns van fer contacte entre ells. La pantalla es va congelar i vaig apagar immediatament la consola. Vaig revisar totes les connexions i tot va tornar a funcionar, però la falla va ser imminent, i aquest cop la consola no va tornar a funcionar, un curtcircuit l'havia malmès completament. Havia cremat la placa. Vaig haver de comprar una consola igual de segona mà, fet que va endarrerir molt més el treball. Quan encara no la tenia, vaig decidir que el comandament seria totalment extern, fet que no implicaria que la consola s'hagués de mantenir entre les mans per jugar-hi.
40
Finalment, vaig decidir que, si no calia subjectar la consola amb les mans mentre es feia servir, seria inútil fer que els jocs entressin paral·lelament a la placa, i vaig arribar a la conclusió que no modificaria l'slot dels cartutxos. Això aporta molts avantatges, més que no pas inconvenients en el cas d'un comandament extern:
AVANTATGES •
INCONVENIENTS
L'intercanvi de jocs es fa amb
•
més facilitat i rapidesa •
•
ocuparà més espai
Menys possibilitat d'avaries al
•
En cas d'haver de subjectar la
no modificar cap element en
unitat mentre juguem, es fa
quant als cartutxos
més incòmode
Es redueix el gruix del dispositiu
•
La consola amb un joc posat
Es produeix menys sobreescalfament del muntatge ja que el cartutx no es col·loca directament al damunt del circuit
41
4.9 Protegim la consola: Afegint una carcassa Un cop tots els components ja han estat units, cal unificar-los dins un esquelet que permetrà la portabilitat i evitarà danys als elements interns. Aquesta carcassa ha de tenir la mida justa per què pugui albergar tots els components del circuit a la vegada que fent còmode el seu trasllat. Cal també que hi hagi obertures per què la màquina es pugui comunicar amb el seu usuari (imatges, controls...) i subjeccions al seu interior perquè els elements no es moguin del seu lloc i evitar així danys. Existeixen tres mètodes diferents per tal de fer la carcassa: 1. Comprar un esquelet prefabricat: Es tracta de caixes especials de diferents materials i mides amb subjeccions a l'interior, molt genèriques i dissenyades per diferents aplicacions. Això aporta l'avantatge de l'estalvi de feina i la resistència i qualitat, però no es tracta d'una carcassa feta a mida, fet que pot comportar problemes. 2. Carcassa feta amb trossos de plàstic units: És un mètode bastant rudimentari i molt mecànic, però a la vegada efectiu. Es fa unint diferents trossos de plàstic amb una cola molt potent, i després omplir els espais buits amb una massilla plàstica. Requereix molta feina, però el resultat aporta una carcassa feta a mida. Com a avantatge, es poden utilitzar, per exemple, trossos del comandament original per fer la carcassa, per tant, proporciona més qualitat i ergonomia, però la unió entre els diferents trossos fa que sigui més fràgil.
Construcció d'una carcassa per unió de plàstic
42
3. Esquelet de termoplàstic: El termoplàstic és un derivat del petroli que degut a la seva composició química, al aplicar-hi calor es torna molt mal·leable, i al refredar-se, adopta la forma donada. És utilitzat per exemple per fer els envasos de iogurts. Amb forns i aspiradors de termoplàstic se li pot donar una forma personalitzada que encaixi amb els components de l'aparell, i que es mantingui perpètua. Aquest és un mètode que proporciona la màxima personalització i encaix, però requereix d'un forn de termoplàstic i molta experiència.
La meva elecció final ha estat la carcassa prefabricada. En el meu cas, al no incorporar el comandament a la mateixa unitat, no cal personalitzar la carcassa, ja que serà un simple cub. És cert que podria estalviar espai, però al cap i a la fi, el resultat serà pràcticament idèntic i puc d'aquesta manera dedicar el temps en altres aspectes. Aquest tipus de capses venen amb un set de cargols i encaixos per tal de poder subjectar els diferents elements. Per tal d'escollir la capsa, em vaig centrar en la mida de la placa mare de la consola13 (16 per 12,5 cm) com a màxima compactació possible. El més semblant a la mida que vaig trobar va ser una capsa de 17,5 per 13 cm, que la feia l'adient. Amb una alçada de 7,5 cm, espai més que suficient per encapsular tots els components, aquesta va ser l'escollida. El material és un plàstic adaptat a qualsevol tipus de modificació (necessàries per fer obertures pels elements) sense produir esquerdes ni veure's afectada la tenacitat. Aquesta capsa és fabricada per la casa ARISTON 14, i té un preu de 12€ aproximadament. 13 Vegeu apartat 4.3 14 De venda a ONDA RADIO S.A., Gran Via de les Corts Catalanes, 581, 08011, Barcelona (ciutat)
43
4.10 Encabir-ho tot: Reduint l'espai al mínim El circuit és muntat i tenim la carcassa per posar-ho tot. Però és un espai massa petit com per poder encabir-ho tot d'aquesta manera. Cal reduït l'espai al mínim possible.
Pantalla: Aparentment, la pantalla és molt gran i sembla impossible d'instal·lar en un espai tan petit, però això és només degut a que la carcassa que porta de sèrie és massa ampla, probablement perquè la portabilitat no es veia afectada i els dissenyadors van trobar més barat i segur fer-ho d'aquesta forma. Al desmuntar-ho, s'observa que realment, el que seria la pantalla LCD amb prou feines sobrepassa el centímetre de gruix i l'altaveu és molt petit. Aquests dos elements són controlats per una petita placa amb un processador que fa de petit ordinador.
En aquestes dues imatges veiem la diferència entre la pantalla amb la carcassa i sense. A la imatge de la dreta, hi ha la petita placa, només connectada a la alimentació elèctrica. Els perifèrics dels botons i l'altaveu han estat retirats, però es poden observar les connexions a cada mòdul, a la part inferior i esquerra de la tarja.
44
Connexions a la placa: Els connectors privatius de Nintendo incorporats amb aquest model de consola, a més d'ocupar espai, requereixen l'ús de diferents adaptadors, que a la vegada continuen ocupant encara més espai. Degut a que no caben dins la carcassa, cal reduir-los. Els elements a reduir són 3: 1. Entrada de corrent: L'entrada de corrent de la Nintendo 64 prové de la font d'alimentació oficial. Tal i com s'indica a la introducció teòrica, hi ha dos tipus d'entrades de corrent i sis punts de contacte soldats a la placa. Amb una serra podem enretirar el connector i deixar a la vista només els punts d'entrada, on directament soldarem els cables: Als dos pins de 3,3V, es connecta la
corrent
que
regulador
prové
de
del
tensió
PTH08080WAH15 Al connector dels 12V, la corrent ve
directament
subministrada
per la bateria, per tant es fa un entroncament directe amb el pol positiu de la pila. Els tres punts de connexió del pol negatiu van directes al negatiu de la bateria, passant per la sortida del negatiu del regulador de tensió.
15 Vegeu apartat 4.6
45
2. Sortida d'imatge i so: La informació per la imatge i el so és enviada per la consola al port privatiu de Nintendo per la Nintendo 64 i la SNES 16, que amb un adaptador, envia els senyals al televisor mitjançant l'estàndard composite, o cable de tres colors (vermell, blanc i groc). Simplement estirant, podem extreure la connexió i deixar a la vista els contactes de la placa. Per saber quin connector equival a cada pin, el millor mètode és fer servir un polímetre17, utilitzant la seva funció de comprovador de continuïtat. Col·locant un cable del multímetre a la punta d'un dels adaptadors composite i l'altre cable passant per aquests pins, podrem saber que es tracta del pin que envia la informació en el moment que el tester emeti el senyal sonor. Un cop fetes totes les proves, s'obté el següent resultat:
La línia verda correspon a la terra (GND), que equival al contacte exterior de cada adaptador composite. 16 Vegeu introducció teòrica 17 Anomenat també multímetre o tester, aquest aparell, té, entre d'altres funcions, comprovar el pas de corrent.
46
Amb aquestes dades i un cable doble mascle de composite, tallant i soldant un extrem al punt corresponent abans esmentat de la placa, la transmissió d'imatge i so es durà a terme sense haver de sacrificar espai ni qualitat. 3. El “Jumper Pak” El Jumper Pak és un petit element necessari pel funcionament del sistema que s'insereix a la consola entre el botó d'encesa i el reset. Si el connectem directament a la placa, ocupa massa espai i dificulta molt la portabilització. Però si es treu del seu envoltori original a l'hora de portabilitzar la consola, no esdevé cap problema. Com és costum a la línia de la Nintendo 64, els perifèrics ocupen més espai del que haurien d'ocupar si només tinguessin el circuit. En el cas del Jumper Pak, l'espai (vertical) ocupat es redueix a més de la meitat, i passa a no molestar per res, per tant, no precisa de cap gir de connector ni més disminucions. En les següents imatges es mostra el procés i el Jumper Pak un cop desmuntat col·locat a la placa:
47
4.11 El resultat final El projecte de la portabilitat de la Nintendo 64 és, en aquest moment, una realitat teòrica. Tot i tenir totes les peces i havent fet les adaptacions necessàries a cadascuna, queda la part, potser menys costosa en quant a temps, però també més important del treball: unir les peces i fer-les funcionar conjuntament enlloc d'una en una. Tot això no s'ha pogut dur a terme encara, tot i haver demostrat que és possible en el desenvolupament d'aquest treball perquè van sorgir els entrebancs ja citats que han endarrerit la realització del projecte material, afegint que la meva inexperiència en aquest camp no m'ha facilitat la feina. Vaig desenvolupar el treball de recerca amb tota normalitat i complint el diari de treball establert fins a mitjans de juliol. Durant el període des de març a juny, vaig centrar-me a aconseguir les peces i informació, decidint que la part pràctica la faria a l'estiu, quan tothom és de vacances i les tendes són tancades. Els problemes que vaig tenir amb el regulador de tensió i la placa cremada es podrien haver solucionat amb més efectivitat si no fos en temps festiu, però donada aquesta circumstància, es va produir un estancament massa llarg del projecte. Tot i així, amb aquest treball he demostrat que l'objectiu pot arribar a ser un fet, i que només cal el temps necessari perquè es faci realitat. Confio que en un curt període de temps pugui dur-lo a terme i, finalment, gaudir-lo.
48
4.12 Balanç econòmic Adquirir tots els materials necessaris per fer el treball pot resultar car, però no ho és tant, ni molt menys, pel que és el resultat final. La suma total de diners necessaris aproximats per dur a terme el projecte (comptant que ja es disposa de la consola i les eines) és el següent:
Això són aproximadament un 100€. Si li sumem els 25€ que aproximadament costaria una Nintendo 64 de segona mà (ja no se'n fabriquen exemplars) serien 125€. Tot i que, sumat a la feina, sembla que sigui un preu costós, no hauria de ser considerat així. És un projecte únic i extraordinari, i encara més si parlem d'una consola de tant renom com és la Nintendo 64. L'origen dels videojocs entre les nostres mans.
49
5. CONCLUSIONS Aquest treball m'ha permès obtenir molts coneixements en el camp de l'electrònica, ja que abans eren pràcticament nuls.
He demostrat que transformar una consola com la Nintendo 64 a dispositiu portàtil no és difícil, ja que la majoria de components funcionen amb els mateixos estàndards, tot i que en el moment d'unir cada element tot canvia.
Per fer un projecte com aquest, es necessita més experiència que no pas coneixements teòrics, ja que aquests últims són fàcilment adquiribles, però per l'experiència es necessita temps i això ha estat justament el que m'ha faltat.
He après dels errors per voler fer les coses massa ràpid i he sentit com la feina de tot un mes es desfà en qüestió de segons per no seguir les pautes indicades.
Tot i així, aquest projecte és possible, i el meu pròxim objectiu és fer-lo realitat, aquest cop amb més temps i calma.
50
6. BIBLIOGRAFIA: •
Llibres: ◦ JACOB MILLMAN, ARVIN GRABEL (1991): Microelectrónica. Madrid. Editorial Hispano Europea. ◦ MANDADO PÉREZ, E. , MANDADO RODRÍGUEZ, Y. (2008): Sistemas electrónicos digitales. Barcelona. Editorial Marcombo.
•
Pàgines Web: ◦ http://forums.benheck.com ◦ http://www.inventosunicos.com ◦ http://www.instructables.com/id/How-to-Make-a-Portable-Game-System/ ◦ http://moddedbybacteria.wordpress.com/ ◦ http://en.wikipedia.org ◦ http://es.farnell.com ◦ http://commons.wikimedia.org ◦ http://benheck.com/forums/viewtopic.php?f=5&t=42819 ◦ http://dx.com/p/ysd-12450-12v-4500ma-rechargeable-lithium-battery-8040 5 ◦ http://dx.com/p/portable-7-tft-lcd-monitor-auto-pal-secam-ntsc-108744 ◦ http://www.ti.com/
51
Guillem González Vela Cornellà de Llobregat, 5 de Novembre de 2012