EL DOCTOR MARQUÈS by stephane carteron

Crèdits: Edició a càrrec de Leonardo Marquès Giraut Direcció editorial: Martina Ros Disseny i maquetació: Stéphane Carteron Coordinació: Begoña García © de les il·lustracions: Stéphane Carteron © de les fotografies: pàg. 13, Enric Castellà, Arxiu Fotogràfic de Barcelona; pàg. 53, Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas. Primera edició: abril de 2010

EL DOCTOR MARQUÈS En memòria de Vicens Marquès i Bertrán, el meu pare

Edició a càrrec del doctor Leonardo Marquès Giraut

Índex

Presentació..................................................................................... 8 L’autobiografia del meu pare..................................................... 10

Autobiografia de Vicens Marquès Bertrán....................... 12

En record del doctor Nubiola...................................................... 40

Les noces d’or.............................................................................. 42

Conferència a càrrec del doctor

Vicens Marquès Bertrán............................................................... 44

El pare vist per Josep Maria Vilarrasa........................................ 54

L’escrit d’en Josep Maria Vilarrasa.................................... 56 Apunt biogràfic: Josep Maria Vilarrasa............................ 63 La clínica Sanatorio Maternal............................................. 64

El meu pare i jo............................................................................ 66

El doctor Vicens Marquès, el meu pare............................. 68

Apunt biogràfic: Leonardo Marquès Giraut..................... 99

Epíleg.......................................................................................... 100

El doctor Vicens Marquès, el meu avi.............................. 102

Apunt biogràfic: Leonardo Marquès Amorós................ 106

Apunt biogràfic: Xavier Marquès Amorós...................... 107

Cronologia.................................................................................. 108

Escriure sobre el meu pare ha esdevingut per a mi una necessitat. En primer lloc per poder expressar el meu agraïment per tot allò que he rebut d’ell. I en segon lloc perquè quedi constància per als nostres fills i néts de la seva personalitat i de la trajectòria de la seva vida, tant des del punt de vista científic com des del famil iar. He tingut sempre present l ’exemple que em va donar el pare, tant des de l ’àmbit científic com des

del personal. Seguir-lo ha donat sentit a la meva vida. M’ omple de satisfacció que els meus fills, Leonardo i Xavier, segueixin les seves petjad es. Formats en l ’àmbit científic, han comprès que ser metge és estimar el que pateix i que fins i tot quan no puguin curar els malalts trobaran en ell s aixopluc i consol. Els meus néts, que seguiran aquesta saga mèdica, segur que tindran sempre present la biografia del seu besavi, en qui podran emmirall ar-se. Dr. Leonardo Marquès Giraut

Lâ&#x20AC;&#x2122;autobiografia del meu pare

Com a primer document per parlar de la figura del meu pare, el doctor Vicens Marquès Bertrán, aporto l ’autobiografia que ell mateix va escriure l ’any 1973, ja jubilat i pocs anys abans de morir. És un escrit l úcid i planer que es llegeix amb il·l usió i gran interès. Fa l ’efecte que era conscient que la seva vida es podia acabar en qualsevol moment i vol ia deixar als seus fills i néts aquest escrit com a testament. Dr. Leonardo Marquès Giraut

Autobiografia de Vicens Marquès Bertrán

oc després que els meus pares, Leonardo i Vicenta, s’instal·lessin a Barcelona, al número 22 de la rambla de les Flors, amb els seus fills Leonardo i Josep, vaig néixer jo, el dia 22 de desembre de 1896. De pàrvul, fins als dotze anys, vaig anar a una escola de l’Ajuntament situada a la plaça Santa Anna, on ara hi ha un gran edifici d’estadística de l’Ajuntament. En aquella època, a la planta baixa hi havia un parc de bombers i a l’únic pis superior, una escola. Tinc molt d’interès a retre un homenatge al meu mestre, el senyor Martorell, que tenia unes condicions pedagògiques excepcionals. Encara avui els pocs alumnes que quedem ens trobem una vegada l’any i sentim una missa a la capella dels Agonitzants, situada al carrer Baix de Sant Pere, amb una homilia oficiada i pronunciada pel pare Udina S. J., nét del mestre Martorell. Després fem un homenatge simbòlic al carrer dels Mestres Casals i Martorell, antic carrer de la Claveguera, que es troba a la vora de la capella, i per acabar ens reunim en un àpat de germanor. Dubto que hi hagi cap altre aplec de companys d’escola que porti a terme un acte com el nostre, des de fa tants anys. A Castelló, el meu pare tenia molta amistat amb don Ismael González Solesio, administrador de Correus d’aquella ciutat. Va donar

La rambla de les Flors a principis del segle xx.

la coincidència que quan la meva família es va traslladar a Barcelona, també ho va fer don Ismael i, com és natural, va continuar la bona amistat que sempre hi havia hagut. Quan vaig fer dotze anys, don Ismael, tot bondat, va proposar que jo em preparés per fer oposicions a funcionari del cos de Correus. Així ho vaig fer durant dos anys, però quan semblava que s’acostava l’hora de l’oposició, aquesta es va anunciar amb una limitació de Autobiografia de Vicens Marquès Bertrán 13

setze anys per poder-hi prendre part. Aquest fet ens va desanimar i vam dubtar de quin camí prendre, ja que havia d’esperar dos anys més per fer l’oposició. Aleshores, per tal de no perdre el temps, se’ns va ocórrer que fes el batxillerat i, en efecte, vaig emprendre els estudis amb un gran entusiasme i vaig aconseguir el títol en dos anys i mig. El primer curs el vaig fer a Barcelona i la resta, a Girona. Aleshores també va ocórrer un fet transcendental per a la meva vida: la Facultat de Medicina era situada a l’Hospital de la Santa Creu i, des de feia anys, molts metges d’aquest hospital eren El doctor Pere clients de casa. Hi havia el Nubiola, a més doctor Trenchs, eminent de client, era amic i el metge cirurgià, entre d’altres, però de la família he d’esmentar sobretot el doctor don Pere Nubiola, que a més de client era amic i el metge de la família. Don Pere sempre s’interessava pels meus estudis, i quan vaig acabar el batxillerat ens va preguntar quin camí volia seguir. Arribats a aquest punt, és interessant fer una mica més d’història familiar. El meu germà gran, Leonardo, va fer la modesta carrera de practicant, després es va especialitzar com a callista i va instal·lar el seu despatx a l’entresòl de la botiga del pare. En poc temps va adquirir un gran renom i la seva clientela va ser tot seguit distingida i nombrosa. A la meva santa mare la vaig perdre als dotze anys; la

seva imatge bondadosa i santa ha quedat a la meva ment i perdurarà mentre visqui. Doncs bé, va ser el meu germà Leonardo –per qui jo sentia una profunda admiració i estimació que va perdurar fins que va morir– qui va proposar-me la idea d’estudiar la carrera de Medicina, si jo m’hi veia amb cor. En aquell moment, em va semblar una tasca gegantina. Amb el meu pare vam meditar intensament sobre el meu futur i vam exposar els nostres dubtes al doctor Nubiola. Ell ho va trobar una idea excel·lent i va afirmar que, segons la seva opinió, ja que em coneixia i em tractava des de la infantesa, jo tenia condicions per reeixir-hi; a més, ens va prometre que m’orientaria i m’ajudaria en tot el que pogués. Les esperançadores paraules del doctor Pere Nubiola em van acabar de decidir i, en efecte, em vaig matricular a la universitat en el curs de preparació que es feia aleshores, i ja vaig seguir pel camí emprès. En començar el primer curs de Medicina, el doctor Nubiola, complint la seva promesa, em va introduir de meritori a la farmàcia de l’Hospital Clínic, on ja vaig començar a guanyar algun dineret: primer quinze pessetes i després vinti-cinc al mes, que aleshores eren quelcom. Vaig estar durant dos anys a la farmàcia, dels quals guardo uns records molt agradables, sobretot de Lucena, el meu primer cap immediat, estudiant ja avançat que després va esdevenir decà del cos mèdic municipal, i també de les monges, de Autobiografia de Vicens Marquès Bertrán 15

Apunts presos per Vicens Marquès a les seves classes.

qui només tinc paraules d’elogi i d’agraïment, perquè em tenien un veritable afecte. Durant el segon curs de la carrera em va succeir un fet que hauria pogut canviar completament el camí començat. Les classes i pràctiques de Tècnica Anatòmica les vaig cursar amb gran entusiasme, especialment les d’estudi i dissecció de cadàvers. Però en algunes ocasions, amb d’altres companys fèiem alguna excursió per les sales de medicina o cirurgia de l’Hospital Clínic i, cosa estranya, si a la sala de dissecció tolerava perfectament el que veia, la visió dels vint malalts d’aquelles sales, amb les seves carones de sofriment o

pena, m’impressionava fins a arribar a marejar-me. Vaig exposar tot això a casa meva, i estava tan desanimat que fins i tot vaig parlar de deixar la carrera; com és lògic, vaig causar un gran disgust al pare i al germà. Aleshores em van aconsellar que acabés el segon curs sense fer cap visita a les sales de malalts, i si durant l’estiu es feia evident que no ho podia suportar, parlaríem seriosament d’una nova orientació. Durant les vacances vaig anar augmentant discretament les meves excursions a les sales de malalts i amb força angúnies vaig decidir continuar el camí començat. En el tercer curs, fent el cor fort, vaig fer oposicions a intern de medicina. Les vaig guanyar i em van destinar a la sala de patologia general, dirigida pel professor doctor Oliver Aznar, tot i que la seva presència a les sales de malalts era quasi nul·la. En canvi, hi era el professor auxiliar i responsable del servei, el doctor Lluís Celis Pujol, una persona amb uns dots excepcionals, amb profunds coneixements de la patologia general i, per tant, de la medicina; la seva entrega a la docència dels alumnes era total i eficaç. A més, era un perfecte gentleman, i vaig aconseguir veure’l vestit de jaqué a la seva vida social corrent. El doctor Celis és una més de les persones a qui venero en el meu record. En aquella època per fi vaig superar la meva situació psicològica de pena i llàstima envers els malalts, i puc dir que els atenia amb tot el meu entusiasme i amor. Autobiografia de Vicens Marquès Bertrán 17

Sempre orientat pel doctor Nubiola, en arribar al quart curs vaig fer noves oposicions i vaig poder ingressar d’intern, tal com somiava, al servei del meu mestre. Des d’aleshores es pot dir que la meva vida va transcórrer pràcticament a l’hospital, ja que amb les obligacions d’intern de la clínica, de les guàrdies que em pertocaven, les que feia per compte d’altres i les que portava a terme també per gust, es pot dir que només em veien per casa a les hores de menjar, i tampoc sempre. Durant el quart curs va succeir un fet destacable. Teníem un professor de Mèdica l’actuació del qual era senzillament nul·la. Aleshores a mi se’m va ocórrer protestar de la tasca d’aquest senyor, i vaig reunir els companys de curs per tal d’encarrilar una actuació no en contra de la persona, sinó dels nuls ensenyaments que impartia. Vam mantenir diverses reunions a la mateixa facultat, i ens vam dirigir a exposar les nostres queixes als professors que consideràvem més bons. En principi, aquests van quedar admirats dels nostres projectes i ambicions i van tenir paraules d’elogi envers nosaltres, però ens van convèncer que no en trauríem cap profit pràctic i que les coses seguirien tal com estaven. Quan van sentir els consells que ens donaven els veritables professors, els companys van perdre l’entusiasme, em van deixar sol i finalment jo també vaig desistir. En poques paraules, va ser una quixotada.

No cal dir que el professor esmentat es va assabentar dels nostres propòsits, i també que jo era el cap de la protesta. Em va fer saber pels seus adeptes que em recordaria molt bé durant el curs, i especialment durant els exàmens corresponents. Em vaig veure perdut i vaig pensar que hauria de repetir l’assignatura, i des d’aquell moment vaig dedicar tot l’esforç imaginable a estudiar, com si m’hagués de preparar per a unes oposicions a càtedra! Recordo d’aquells moments les hores passades a la biblioteca de l’acadèmia i al laboratori de ciències mèdiques, que encara estaven al carrer de la Portaferrissa, on, per cert, acudia sempre Aquell professor i a totes hores amb l’amic em va pressionar al doctor Pedro Pons –ja desa- màxim en l’examen paregut–, qui amb el seu de fi de curs, i em exemple d’estudiós perfecva qualificar amb te i amb les converses que la nota d’excel·lent; intercanviàvem sobre te- després vaig obtenir matrícula d’honor mes mèdics em va ajudar molt en la meva tasca. Però el més extraordinari va ser el final de la tragèdia. Aquell professor em va pressionar al màxim en l’examen de fi de curs, i em va qualificar amb la nota d’excel·lent; després vaig obtenir matrícula d’honor. Puc dir que em vaig sentir força avergonyit de la meva actuació envers aquella persona, que si bé com a mestre era deficient, com a home va donar una prova de noblesa. El 7 de juny de 1920 vaig obtenir el títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia. Autobiografia de Vicens Marquès Bertrán 19

Títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia de Vicens Marquès.

Durant la meva estada al servei del doctor Nubiola també em vaig dedicar a fer treballs de laboratori, on vaig tenir com a companys l’amic Domingo –prestigiós científic que en l’actualitat és president de la Reial Acadèmia de Medicina–, Vanrell –que tant ha destacat en l’especialitat de tocoginecologia i que va esdevenir director de l’Institut Municipal de Maternologia– i Vilaseca –superdotat, tot i que després es va decantar cap a la psiquiatria. Per indicació del doctor Nubiola vaig adquirir la tècnica de la reacció de Wasserman, i un cop segur, practicava aquesta reacció a totes les embarassades i parteres que acudien al servei i efectuava la corresponent terapèutica a mares i nadons.

Tot just acabada la carrera, el doctor Nubiola em va fer cap d’un dispensari annex al servei, on s’atenia a les embarassades i als fillets afectats de lues. En aquella època, l’arsènic, el bismut i el mercuri en les mares i el sulfarsenol i les fregues amb pomada mercurial als petits eren la medicació de rigor. Durant el període de metge de guàrdia, recordo amb afecte els doctors Agustí i Gorostegui. El primer sobretot ens havia tret més d’una vegada d’algun compromís, ja que la nostra tècnica deixava força a desitjar. El meu respecte, agraïment i devoció perduren encara avui dia, ja que tenim la sort de tenir-los entre nosaltres. Ja des d’intern vaig adquirir l’exclusiva d’anestesista en les intervencions que practicava Totes aquestes el doctor Nubiola, i ell va atencions demostrar la confiança traduïdes en que tenia en mi en demala compensació nar la meva col·laboració econòmica en les distòcies que praccorresponent em ticava a domicili, cosa van ajudar enormement molt corrent en aquella durant els meus època. Més d’una vegada, quan venia a cercar-me estudis i al principi de l’exercici de algun familiar de la pacila carrera ent, aquest quedava una mica esverat en veure la meva jovenesa. El doctor Nubiola també em dirigia les pacients luètiques per al seu tractament. Totes aquestes atencions traduïdes en la Autobiografia de Vicens Marquès Bertrán 21

compensació econòmica corresponent em van ajudar enormement durant els meus estudis i al principi de l’exercici de la carrera. Llibres i matrícules van anar sempre a càrrec meu, alleugerint per tant l’ajut de la família. De la meva estada en el servei recordo com a companys excel·lents els amics Asbert –mort molt jove–, Muñoz –que ha esdevingut el número u de Girona ciutat i província–, ArnaAl principi lot, Echevarría –bilbaí– i d’exercir com Iañez Caro. a metge vaig Al principi d’exercir col·laborar en una com a metge vaig col· institució obrera laborar en una institució dirigida pel doctor obrera dirigida pel docDegollada tor Degollada, que havia après l’especialitat a Alemanya i era un excel·lent tècnic i una boníssima persona. Després d’una de les assistències que vaig fer a una família molt modesta, els seus membres, mig avergonyits, em van regalar un llapis amb cares i arestes de diferents colors. En una altra ocasió, durant la nostra Guerra Civil, també després d’una difícil intervenció, la família no es va atrevir a oferir-me un obsequi perquè pensava que em podrien ofendre. Finalment, es van decidir i em van regalar un pa de pagès que va fer les delícies de casa. També durant la nostra guerra vaig atendre una partera d’un part distòcic geminat. A l’hora

de parlar d’honoraris, els familiars em van confessar que no tenien diners i em van oferir el que volgués del parament de la casa, a la qual cosa em vaig negar rotundament. Però en el moment d’acomiadar-me de la família, atesa la meva afició a la pintura, em vaig aturar un instant davant d’un quadre de Tarruella, molt ben executat. La família se’n va adonar i, aleshores, em van demanar com a favor que acceptés aquell quadre en compensació per la meva feina. Em va semblar que era abusar d’aquelles persones i que, per tant, no ho havia d’acceptar, però ells estaven tan satisfets de la meva actuació que malgrat el meu insistent refús em van acompanyar al meu domicili juntament amb el quadre, que com és de suposar encara conservo i que em recorda aquest fet sentimental. En una ocasió vaig tractar una pacient que presentava un carcinoma de cèrvix amb invasió de vagina, completament inoperable. Una aplicació de radi va millorar el seu estat una llarga temporada, però per desgràcia la simptomatologia es va repetir aguditzada. Un dia, per telèfon, em va trucar una persona que assegurava ser la filla de la pacient; em va demanar que li exposés sincerament el pronòstic de la malaltia de la seva mare i aleshores jo li vaig comunicar la realitat del seu estat. Tot seguit vaig sentir uns plors, mentre una altra veu em feia saber que era la pròpia malalta qui, fent-se passar per la seva filla, volia saber la veritat de la seva afecció; aquesta segona persona que em parlava era Autobiografia de Vicens Marquès Bertrán 23

realment la filla. L’impacte que això em va produir va ser intens, i des d’aleshores sempre he estat molt caut a donar explicacions per telèfon. L’endemà vaig anar al domicili de la pacient per animar-la i medicar-la fins a la seva mort. Tots els que practiquem la tocologia des de fa més de cinquanta anys recordem el costum que hi havia d’exercir-la a domicili. I esborrona pensar en les condicions en què ho fèiem: en el propi llit de la pacient, posant-la de través, o millor encara, sobre la taula del menjador convenientment condicionada amb un matalàs protegit per un linòleum o per diaris. L’anestèsia la feia la matrona amb un comptagotes amb cloroform, i les cames les aguantaven dos familiars. En aquestes condicions he Tots els que fet parts normals, amb practiquem fòrceps, podàlics, verla tocologia sions i simfisiotomies. des de fa més En alguna ocasió el fetus de cinquanta naixia asfíctic, hi havia anys recordem un esquinç de perineu, el costum que hi vagina o coll d’úter, la havia d’exercir-la pacient sagnava, es desa domicili pertava, la llevadora havia d’atendre alguna contingència principalment del fetus, i el tocòleg havia de respondre a totes les complicacions al mateix temps. Quan amb consciència s’aconsellava el trasllat de la pacient a la clínica, es produïa un drama familiar, però en can-

vi, fet interessant, això era molt ben acceptat per la pacient, que desitjava deixar de patir. Durant els vint anys i escaig que vaig practicar aquesta forma de tocologia es pot dir Durant els vint que vaig suar gotes de anys i escaig que sang. vaig practicar L’any 1921 vaig guaaquesta forma nyar l’oposició de metge de tocologia es pot del cos mèdic de Barcedir que vaig suar gotes de sang lona. Vaig ser destinat al Dispensari de Sant Andreu, on vaig passar moments d’angúnia, ja que la tasca que havia de portar a terme era absolutament diferent de la que havia practicat a l’Hospital Clínic. Com a detall curiós, he de relatar que vaig establir una bona amistat amb el doctor Puigvert pare, que va tenir la gentilesa de recomanar-me l’atenció de les seves malaltes particulars en temes de tocologia. En aquella època el fill Puigvert, avui eminent uròleg, encara era estudiant i ja demostrava l’afició per l’especialitat d’urologia, que després amb tant d’encert ha cultivat, ja que acudia al dispensari carregat de llibres d’aquesta especialitat i sobretot del Journal d’Urologie. El 24 de març de 1924 vaig guanyar per oposició el títol de metge supernumerari de les seccions de tocoginecologia de l’anomenada aleshores Casa de Lactància. Vaig deixar el Dispensari de Sant Andreu i em vaig treure un pes de sobre. Autobiografia de Vicens Marquès Bertrán 25

Em vaig incorporar a la Secció de Ginecologia, el cap de la qual era el doctor Emili Ardevol, que tenia un nivell científic extraordinari dintre de l’especialitat i que era deixeble del doctor Fargas, mestre al qual feia honor. El doctor Ardevol, a més dels seus intensos coneixements mèdics, tenia una profunda cultura i, a més, era un jugador d’escacs formidable, fins i tot havia adquirit una gran fama com a tal a l’Ateneu Barcelonès. Durant tota la resta de la meva vida mèdica vaig ser al seu costat i tot el que conec de la tècnica ginecològica li ho dec a ell. En aquest primer període havíem de fer guàrdies a la Secció d’Obstetrícia, però el nombre de llits era tan reduït que la major part de les distòcies les havíem de resoldre als domicilis modestíssims de les parteres. Recordo el pànic que passàvem en les nostres assistències al districte Vè i a les barraques de Can Tunis i Somorrostro. En alguna ocasió havia fet un part amb fòrceps, L’any 1927 vaig contraure una extracció de placenmatrimoni amb ta o un raspament amb la Maria Teresa pacient ajaguda al terra Giraut Carbonell, o a sobre d’una màrfega, els dots de amb l’única il·luminació la qual no tinc d’unes espelmes sostinprou paraules gudes sobre el coll d’amper enlairar polles. Només això ens feia creure que hi ha un Déu que vetlla per nosaltres, ja que malgrat aquestes tragèdies no teníem defuncions.

Maria Teresa Giraut.

L’any 1927 vaig contraure matrimoni amb Maria Teresa Giraut Carbonell, els dots de la qual no tinc prou paraules per enlairar. Va donar-me tres fills: Lleonard, el meu col· laborador, Pere i Maria Teresa. Tots tres han heretat les qualitats de la seva mare, que vaig perdre l’any 1935 d’una encefalitis d’origen gripal. El 10 d’octubre de 1930 vaig ser nomenat metge d’entrada de la Secció de Tocoginecologia de l’esmentada institució, i sempre al costat del doctor Ardevol, fins a la seva mort. Quan el doctor Ardevol va morir, va ser nomenat director el doctor Josep Farriols, amb qui ja havia treballat com a ajudant de càtedra de FiAutobiografia de Vicens Marquès Bertrán 27

Títol de metge d’entrada de la Secció de Tocoginecologia de la Casa de Maternologia.

siologia Elemental a l’Institut de Cultura de la Dona, fundada per una insigne dama, la senyora Francisca Bonnemaison, vídua de Verdaguer, i també a la Secció de Tocologia de l’Institut de la Dona que Treballa. També en aquest cas, només tinc paraules d’agraïment envers ell, ja que era un perfecte cavaller i, a més, posseïa uns profunds coneixements de l’especialitat. Tinc la satisfacció de poder dir que en l’especialitat que he cultivat he tingut uns mestres excepcionals: els doctors Nubiola, Ardevol i Farriols. En morir el doctor Farriols, va ser nomenat cap de la Casa de Maternologia el doctor Joan Vanrell, que va confirmar la meva especialit-

zació en les funcions del càrrec, exercides com a concursant a metge numerari. Va ser un gran honor per a mi haver pronunciat en una sessió clínica de la Casa de Maternologia una conferència sobre el factor Rh, que en aquella època era gairebé desconegut a Barcelona. Sóc membre fundador de la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Esterilitat, datada a Madrid l’1 d’octubre de 1953. Cap a l’any 1954 vaig estudiar amb el meu fill la teoria i la tècnica del part psicoprofilàctic, també anomenat part sense dolor, i vam ser dels primers que el vam practicar a Barcelona. Estàvem convençuts del mètode, malgrat l’esforç que representava la preparació i actuació durant l’embaràs i el part. Durant el període de gestació oferíem unes conferències (a les quals

Diploma de la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Esterilitat. Autobiografia de Vicens Marquès Bertrán 29

acudien la major part dels marits) sobre orientació, raons i beneficis de la modalitat psicoprofilàctica. Parlàvem d’anatomia i fisiologia elementals de l’aparell genital en una forma científica i moral i del fonament ètic d’aquest. L’any 1955 el papa Pius XII va fer una crida als tocòlegs del món per parlar-nos del mètode. Vaig tenir la sort de poder anar a Roma, malgrat estar acabat d’operar, i escoltar la paraula docta del Sant Pare, que L’any 1955 va pronunciar una confeel papa rència en un francès perPius XII fecte i va desenvolupar va fer una crida el tema des d’un punt de als tocòlegs vista autènticament ciendel món per parlar-nos tífic i amb una moral prodel mètode funda. Glossà les paraules del Creador: «Pariràs amb dolor», però també va remarcar que Déu va crear el metge i els mitjans correctes per evitar-lo, sense que perjudiquessin la partera, i en efecte, es va mostrar partidari del mètode, que va recomanar a tots els tocòlegs allí reunits, i de l’univers com el mètode més eficaç i inofensiu. En el meu cervell ha quedat gravada la impressió d’aquella experiència a Roma. Aquell mateix dia, a la tarda, vam tenir una sessió científica amb tots els tocòlegs assistents. Podem afirmar que la nostra experiència ens atorgava uns resultats brillants en un

percentatge molt elevat, sense necessitat d’administrar cap analgèsic ni anestèsic. La joia que sentia la mare en veure néixer el seu fillet de les seves entranyes sense gairebé cap sofriment era impressionant. Cal dir que també els marits, que quasi sempre eren presents al part al costat de la seva muller, col·laboraven molt eficaçment animant l’esposa i fins i tot ajudant-la en les distintes formes de respiració panteixant i en els esforços de l’expulsió. Malauradament, actualment ja no es practica tant, fet que considero deplorable.

Títol de Metge Especialista en Obstetrícia i Ginecologia de Vicens Marquès. Autobiografia de Vicens Marquès Bertrán 31

D’aquells temps en que practicàvem el part sense dolor són les comunicacions i actuacions següents: • L’arsènic, el bismut i el mercuri en el tractament de la lues. Amb la col·laboració del doctor Jacint Muñoz. • Transfusió en obstetrícia. • Examen postpartum. • Curs d’ampliació d’estudis en tocoginecologia. Col·legi de Metges de Barcelona, 1 de juny de 1944. • Indicacions de la cesària clàssica i de la suprasimfisiària. Institut de Maternologia, 12 de gener de 1945. • Inversió uterina. Institut de Maternologia, 12 de gener de 1945. • Traumatismes genitals. Institut de Maternologia, 12 de gener de 1946. • Esterilitat uterina. Institut de Maternologia, 11 de febrer de 1946. • Eclàmpsia puerperal. Institut de Maternologia, maig de 1946. • Parts perllongats i distòcics. La seva repercussió en el fetus. Conducta del tocòleg. Institut Nacional de Puericultura, 28 de novembre de 1946.

• Un cas de pseudohermafroditisme. Diagnòstic i solució per laparotomia. Societat d’Obstetrícia i Ginecologia, 1947. • Fonaments fisiològics del part psicoprofilàctic. Institut de Maternologia, febrer de 1956. • «Vers une conception psyco-somatique de l’obstetrique et de la ginecologie». Comunicació presentada al primer congrés internacional de Medicine Psycosomatique et Maternité, celebrat a París l’any 1962. • Nota sobre la tocologia catalana de principis del segle passat, comentant un llibre editat l’any 1829. Primer Congrés Internacional de Medicina Catalana. • Certificat d’assistència al Simposi Espanyol sobre Avenços en Ginecologia. • Preparació psicofísica de la gestant durant l’embaràs i el part. • Tècnica per a l’assistència al part. • Cursets per a l’escola de mares. Institut Municipal de Maternologia. • Introducció a la psicologia de l’assistència obstètrica, desenvolupant el tema «La matrona en el part psicoprofilàctic». Organitzat per la Casa de Maternologia i l’Institut de Medicina Psicosomàtica, maig de 1961. Autobiografia de Vicens Marquès Bertrán 33

Del 8 al 12 de juliol de l’any 1962 vam assistir al Primer Congrés Internacional de Medicina Psicosomàtica i Maternitat, que va tenir lloc a París. Hi van assistir també col·legues d’Alemanya, l’Argentina, Àustria, Bèlgica, el Canadà, Colòmbia, els Estats Units, França, la Gran Bretanya, Grècia, Hongria, Irlanda, Itàlia, els Països Baixos, Polònia, Suècia, Txecoslovàquia, la Unió Soviètica, Veneçuela i Iugoslàvia. Els companys Llegir davant d’Espanya érem Aguirre d’aquell públic de Carcer, Álvaro, Herdocte i nombrós nández, Giménez Ángel, la comunicació Ortega Francisco, Rodés «Vers une de Cisternes, Zoraida i jo, conception Marquès Bertrán. psychosomatique Les sessions van tede l’obstetrique», nir lloc al saló princisignada per mi pal de la Unesco. Llegir i pel meu fill, davant d’aquell públic va causar-me docte i nombrós la comuuna veritable nicació «Vers une concepimpressió tion psycho-somatique de l’obstetrique et de la ginecologie», signada per mi i pel meu fill, va causar-me una veritable impressió. Guardo un record inesborrable d’aquells dies únics de contínues dissertacions en aquest congrés. Tinc la joia de posseir un diploma de membre titular de la Societat Internacional de Psicoprofilaxi Obstètrica, atorgat a París el 13 de juliol de 1962.

• «Diagnòstic durant l’embaràs del factor Rh»., publicat als anals de medicina l’any 1960. • Curset sobre el mètode psicoprofilàctic. Acadèmia de Ciències Mèdiques i Laboratori de Catalunya, amb col·laboració dels doctors Roncales, Rodés, Boada, Campos, Hernández, Carreras, Puig, Mateu i Altés. • Tractament de les fístules vesicovaginals. Societat d’Obstetrícia i Ginecologia, maig de 1940. • Impotència física, psíquica i perversió sexual en la dona. Associació Sant Cosme i Sant Damià, 11 de desembre de 1941. • Síndrome hemorràgica genital. Curs de ginecologia a l’Institut de Maternologia, 13 de juny de 1943. • Factors fetals de la indicació operatòria. Sofriment fetal. Causes. Associació Sant Cosme i Sant Damià, 16 de març de 1943. • Intoxicació gravídica en la primera meitat de la gestació. Institut de Maternologia, 11 de maig de 1943. • Paper de la infermera en l’assistència a la gestant i a la malalta ginecològica. Associació Sant Cosme i Sant Damià, 19 de maig de 1943. • Autohemoteràpia en el tractament de les annexitis. Institut de Maternologia, 11 de desembre de 1943. • La fol·liculina i els trastorns de la menstruació. Autobiografia de Vicens Marquès Bertrán 35

• Acció de la fol·liculina sobre l’aparell genital femení. • Curs d’hormones sexuals femenines. Institut de Maternologia, febrer de 1944. • Analgèsia i anestèsia en el part normal i en el patològic. Associació Sant Cosme i Sant Damià, 26 d’abril de 1944. • Els problemes de la maternitat en l’educació dels nostres fills.

En celebrar les noces d’or de la carrera vam organitzar alguns actes. Entre ells, una missa a Montserrat, un àpat de germanor i una sessió solemne a la Reial Acadèmia de Medicina, en la qual alguns companys vam llegir treballs per exaltar la memòria dels nostres mestres. Jo vaig tenir l’honor i la pena de fer el panegíric del meu mestre el professor Nubiola, en el qual vaig descriure els seus innombrables mèrits i la meva relació d’amistat amb ell, que datava de la meva infantesa, com ja he exposat línies enrere. No puc acabar aquestes notes sense parlar d’alguns detalls de la meva vida íntima. Després de la nostra guerra de 1939, vaig contraure matrimoni amb Maria Roca Sureda. Durant molts anys havíem col·laborat en la feina, en els parts, en les intervencions i en la consulta privada, i per tant, coneixíem a fons les nostres maneres de ser. Va acceptar unir-se a mi amb els tres fillets, i Déu ens va premiar

El doctor Vicens Marquès i la seva esposa, Maria Roca Sureda.

amb dos fillets més, Maria dels Àngels i Maria Rosa. La meva muller deia que tenia cinc fills, i de fet ningú no sospitava que n’havia adquirit tres en casar-se amb mi. Fa trenta-quatre anys que estem units i no puc sinó donar gràcies a Déu per haver-me concedit una altra companya tan excel·lent com ho és ella. El doctor Grau Matas (A.C.S.) treballava en una petita clínica, anomenada Sanatorio Maternal, adaptada en una torre dels senyors Esteve. Autobiografia de Vicens Marquès Bertrán 37

Quan aquest company va morir, ens vam posar d’acord amb la família del dissortat doctor Grau i vaig entrar a regentar la clínica l’any 1945. Tenia només tretze habitacions, però també hi vaig instal·lar el despatx i, amb prou sort, la vam fer funcionar durant vint anys, fins que vam haver d’abandonar-la per l’ampliació de la Travessera de Dalt, que ens prenia gran part de l’edifici i la zona del jardí. A l’inici de l’activitat clínica vaig tenir al meu costat el doctor Josep Maria Vilarrasa, que ja feia de metge de guàrdia i coneixia molt bé el funcionament del Sanatorio Maternal. La seva col·laboració va ser molt positiva, puc dir imprescindible, ja que a més de ser un bon metge tenia uns grans valors humans. En ell vaig trobar sempre un gran suport i una persona disposada a ajudar en tot moment. De la part administrativa de la clínica, se’n va fer càrrec la meva esposa amb gran diligència i eficàcia. En enderrocar el Sanatorio Maternal, vam anar a treballar a la Clínica Quirón, on vam ser molt ben acollits pel doctor Mestre, fins que l’any 1966 vaig patir el primer atac d’infart de miocardi, que em va obligar a deixar l’exercici de la professió. Voldria acabar aquestes notes fent constar el meu profund sentiment feminista i la meva admiració i adoració per la dona, per dues raons:

• Primer perquè crec que Déu, en crear el món, va crear allò més excels: la DONA. • Segon, per agraïment, ja que per la meva professió i especialitat ho dec tot a la DONA.

Voldria afegir uns mots, amb una frase que pronuncio des de fa anys: Les dones són fetes de plomes de les ales dels àngels. Els homes són fets dels pèls de la cua del dimoni. En poques paraules, si una dona no és bona, és perquè els homes l’han feta dolenta. Durant aquesta forçosa abstenció mèdica he pogut entregar-me a la meva passió favorita de llegir tot el que posseeixo i que no havia pogut fruir, absorbit per la feina. Així, ara puc dedicar-me amb delit a devorar totalment la meva col·lecció de llibres de religió, ciència i literatura. En definitiva, em manquen hores per poder dedicar-me a tot el que desitjaria. Maig de 1973

Autobiografia de Vicens Marquès Bertrán 39

En record del doctor Nubiola

A continuació incloc la ressenya de les noces d’or de la Promoció Mèdica 1913–1920. Aporto també la comunicació que va pronunciar el meu pare a l ’amfiteatre de la Reial Acadèmia de Medicina, en què va glossar la figura del professor Nubiola. En fer la biografia del seu mestre, ens expl ica molt emotivament la magnífica relació tant humana com científica que els va unir. Dr. Leonardo Marquès Giraut

Les noces d’or

El doctor Vicens Marquès, al centre, i els seus companys de promoció reunits amb l’abat Cassià M. Just al monestir de Montserrat.

La celebració de les noces d’or de la Promoció Mèdica 1913–1920 va tenir lloc el mes de juny de 1970. Es va iniciar amb una missa al monestir de Pedralbes, en memòria dels companys que havien mort. Va oficiar la missa un fill sacerdot del company doctor Bardes. Després van anar a Sitges, on van visitar el Museu Mar i Cel, engrandit gràcies a les valuoses aportacions que va fer el condeixeble doctor Pérez Rosales, qui va aprofitar aquest moment per fer l’ofrena oficial. Ell mateix els explicà tot el museu. A continuació, van anar a Vall Pineda. Al capvespre, de tornada a Barcelona, van visitar la Reial Acadèmia de Medicina. Un cop reunits en el Gran Amfiteatre, va tenir lloc una sessió científica presidida pel

professor Pedro Pons. Hi van intervenir els doctors Colet, Marquès i Alemany, que aportaren un estudi biogràfic dels professors Cardenal, Nubiola i Ferrer Solervicens, els grans mestres dels metges catalans. L’endemà van anar a Montserrat. Van ser rebuts per l’abat Cassià M. Just i pel pare Josep M. Gassó, que els van mostrar totes les dependències del monestir. L’acte es va cloure amb un dinar que van compartir amb les seves esposes. Com a cloenda de les festes, va tenir lloc una sessió de cinema al Col·legi de Metges, amb un programa sobre fets mèdics que va presentar el crític Sebastià Gasch. Es van lliurar unes medalles commemoratives i obsequis a les esposes.

Conferència a càrrec del doctor Vicens Marquès Bertrán

Pronunciada a l’amfiteatre de la Reial Acadèmia de Medicina durant la celebració de les noces d’or de la promoció mèdica de l’any 1920

l doctor Nubiola tenia la il·lusió de seguir la carrera de Marina, però no va poder satisfer el seu desig i es va matricular a la Facultat de Medicina, potser per influència del doctor Siloniz, catedràtic d’Anatomia i degà de la facultat, que era amic de la família Nubiola. Els seus estudis van ser brillants i va formar part d’un curs extraordinari per les seves figures, ja que va ser company dels doctors Peyri, Bartrina, Torres Casanova, August Pi i Sunyer, Saforcada i d’altres. En definitiva, va ser un curs excepcional, que va donar un gran impuls a la medicina catalana. Els seus coneixements el van portar a prendre part en uns Jocs Florals, on va presentar un treball sobre la figura de Fivaller, amb el qual va demostrar un profund estudi històric i bibliogràfic. L’any 1897, a l’amfiteatre de la facultat i sota la presidència del ministre de la Corona, Duran i Bas, va llegir un treball titulat Remem-

branzas de una cultura, en el qual repassava la història de la Fundació. El 30 de juny de 1899 es va llicenciar, amb la qualificació d’excel·lent, amb la seva tesi titulada Los fermentos del jugo gástrico. Els homes que van influir en la seva carrera mèdica van ser Fargas –el mestre de la ginecologia–, Bonet –tocòleg i home públic a qui es deu l’Hospital Clínic– i Turró –l’extraordinari geni de la biologia catalana. El seu entusiasme pels estudis el va demostrar sobretot a partir del seu interès per l’anatomia, ja que a les cinc del matí esperava el furgó dels morts i es dedicava a fer una intensa dissecció abans de les vuit, hora en què arribava el porter, per tal d’evitar que li prohibissin dedicar-se a les seves aficions anatòmiques. L’any 1901 va ser nomenat ajudant honorari de terapèutica. L’any 1902, per oposició, va ser nomenat metge ajudant de la Santa Creu. L’any 1903 va guanyar per oposició la plaça de professor clínic de l’Hospital de la Santa Creu a la Facultat de Medicina. L’any 1904, també per oposició, va ser nomenat inspector municipal de sanitat. L’any 1906 va obtenir, per oposició realitzada a la Universitat Central, la plaça de professor auxiliar d’Obstetrícia, Ginecologia i Infància. Havia d’impartir aquestes assignatures perquè els doctors Fargas, Bonet i Martínez Vargas s’havien de traslladar amb freqüència a Madrid per exercir de diputats i senadors del Regne. Li va ser confiat també l’ensenyament de les matrones. Conferència a càrrec del doctor Vicens Marquès Bertrán 45

L’any 1906 va practicar per primera vegada la pubiotomia, i després la simfisiotomia, que va impressionar molt els tocòlegs de Catalunya i d’Espanya. Amb l’objectiu de divulgar aquesta operació, més tard va fer una pel·lícula, en la qual vaig tenir l’honor de prendre part, que es va projectar al Teatre El Dorado de la plaça de Catalunya. L’any 1907 va dirigir el trasllat del Servei de Parts de la Sala de Sant Ramon de l’Hospital de la Santa Creu a la seva instal·lació definitiva a l’Hospital Clínic. L’any 1916 va ingressar com a acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona, amb el treball Els primers signes de gestació. A principis de 1917 es va presentar a l’oposició per a la càtedra de Barcelona, i la va guanyar brillantment. Vaig ser jo el primer a donar la notícia d’aquest fet a la sala de parts de la Clínica d’Obstetrícia. Aquesta coincidència es fonamenta en el fet que el doctor Nubiola va ser per a mi no només un mestre, sinó també el meu guia en la carrera. Com ja han escoltat, el doctor Nubiola va portar a terme la seva activitat científica a l’antic Hospital de la Santa Creu. Doncs bé, el meu pare, l’any 1895, en què jo vaig néixer, va instal· lar una petita indústria a la rambla de les Flors, i va donar la casualitat que el doctor Nubiola es va fer assidu client de casa nostra. Atès el seu caràcter amable, es va fer aviat amic dels meus pares, i per demostrar-ho esmen-

taré que la meva mare va sofrir una broncopneumònia i el doctor Nubiola la va cuidar, malgrat no cultivar la medicina interna. La seva amistat el feia interessar-se pels meus germans, i com que jo era el més jove de la família, tot sovint s’interessava també pels meus estudis i durant el batxillerat va comentar el resultat dels exàmens. Sens dubte, en el fet que jo hagi seguit la carrera de Medicina, hi van influir moltíssim l’amistat, el consell i l’orientació del doctor Nubiola. Va aconseguir que entrés intern a Farmàcia En el fet que jo hagi de l’Hospital Clínic, on seguit la carrera de podia guanyar unes pesMedicina, hi van setes. Després vaig fer influir moltíssim oposicions a intern de l’amistat, el consell i l’orientació del medicina i vaig treballar doctor Nubiola amb el doctor Celis, de la sala del doctor Oliver Aznar, sempre sota la direcció del meu mestre. I en cursar el tercer curs ja vaig poder fer oposicions a intern d’obstetrícia i conviure definitivament amb el doctor Nubiola. Malgrat que per causa del seu càrrec de professor de la càtedra d’Obstetrícia va deixar d’assistir a l’Hospital de la Santa Creu, va continuar freqüentant el nostre establiment de la rambla de les Flors. El fet va ser que, tot just arribat de Madrid, va passar per casa nostra i va donar la notícia que havia guanyat les oposicions. En aquell moment jo estava a punt d’anar al Clínic i em va encarregar que ho notifiqués a Conferència a càrrec del doctor Vicens Marquès Bertrán 47

tot el personal de la sala, ja que ell no podia anar-hi tot seguit. Jo vaig córrer a la sala, i les primeres persones que vaig trobar van ser sor Joaquima –cap de la sala– i les sors Toribia i Joana, que van tenir una gran alegria, igual que el personal de metges i interns. Poc després arribava el doctor Nubiola, a qui es va fer una gran rebuda.

Títol d’alumne intern a la secció de Tocoginecologia de la Facultat de Medicina.

Durant el meu internat a la sala vaig demostrar gran interès per la sífilis i l’embaràs. Orientat pel doctor Nubiola, vaig adquirir la tècnica de la reacció de Wassermann, mercè a l’amabilitat de l’amic Raulet, que estava internat a la sala del doctor Peyri perquè sofria un lupus que li havia destruït mig nas i part de la cara, i malgrat això, continuava treballant al laboratori. Des d’aleshores jo m’encarregava d’extreure sang i practicava la reacció de Wassermann a totes les embarassades que acudien al dispensari, les ingressades en estat a la sala i les parteres que eren ateses directament del carrer. També, orientat pel doctor Peyri, vaig conèixer el tractament mitjançant l’arsènic, els clàssics 606 i el 914, així com amb el mercuri i el bismut que es proporcionava a les pacients que sofrien la sífilis durant l’embaràs i continuaven després en el puerperi. Els nadons eren tractats amb sulfarsenol i amb fregues de pomada mercurial. Un cop vaig acabar la carrera, el doctor Nubiola va posar sota la meva direcció un dispensari que va instituir per a embarassades luètiques. Continuaré donant compte de les meves relacions amb el professor Nubiola, mestre i amic. Abans d’acabar la carrera, jo li anestesiava les malaltes de l’Hospital, i molt aviat, dipositant en mi la seva confiança, també ho feia en les seves assistències a domicili. Quan havia de realitzar una intervenció em feia anar a cercar al meu domicili per algun familiar de la pacient. Conferència a càrrec del doctor Vicens Marquès Bertrán 49

Un cop acabada la carrera, abans de disposar jo de despatx, em feia càrrec de les seves embarassades luètiques, cosa que va continuar durant molts anys un cop ja instal·lat en el meu despatx privat. Per tant, podeu imaginar quin lloc ocupa el doctor Nubiola en el meu cervell i en el meu esperit. Tot el que jo havia adquirit en el coneixement de l’especialitat li ho devia a ell, i a més els primers passos difícils en acabar la carrera me’ls va fer planers amb la seva protecció. No tinc, doncs, prou paraules per demostrar el meu agraïment. La tècnica tocològica que tan bé dominava procurava Tot el que jo havia inculcar-la amb tot interès adquirit en als seus deixebles. La seva el coneixement activitat i puntualitat eren de l’especialitat li ho devia a ell proverbials. A les vuit del matí arribava a la clínica per tal de passar visita, i després anava a l’auditori de la sala o a la facultat per professar la classe als alumnes. Les seves visites a les parteres de la sala i a les embarassades acollides al servei eren alhora científiques, pràctiques i amenes. En moltes ocasions, en recordar amb els companys de curs l’actuació dels diferents professors, tots, i no deixaran de confirmar-ho els aquí presents, afirmaven que el seu magisteri era un dels més brillants de tot el claustre. Com a deixebles predilectes he d’esmentar Domingo, Dalmau, Vanrell, Vilaseca, Muñoz Arbat, Pérez Rosales i, el més modest, jo mateix.

No puc passar per alt el doctor Agustí, que va ser per a nosaltres un mestre, un amic i un germà, i que tantes vegades ens havia tret de situacions difícils en els nostres primers temps de metges de guàrdia. Un fet molt simpàtic és que quan el doctor Nubiola va guanyar la càtedra, els bidells li van retre un banquet d’homenatge. Durant els seus trenta-un anys de professorat, va faltar poquíssimes vegades a classe. La seva actuació a la càtedra no era estrictament la reglamentària, ja que passava llargues hores al laboratori, fent classes fora d’hora i ajudant o aconsellant els deixebles de poca experiència. Cal pensar que en aquella època l’assistència es feia únicament en els domicilis de les parteres. Vaig passar llargues hores al seu costat. Les dificultats de l’ambient per desenvolupar la seva tasca i les visites després, durant el puerperi, ho feien tot francament esgotador, quelcom que sols podia suportar un home com ell, de profund sentit religiós i humà. Podríem parlar moltíssim més del doctor Nubiola, com a tècnic, com a investigador, com a publicista tant d’assumptes mèdics com periodístics i enciclopèdics. Per això la seva biografia ha estat ja feta per persones de més vàlua que jo. Va ser modest en extrem, i havia rebutjat honors i afalacs acadèmics. Però era tanta la seva vàlua que l’enumeració de tots els que va haver d’acceptar es faria interminable. Conferència a càrrec del doctor Vicens Marquès Bertrán 51

Va ser degà en dues ocasions difícils per a la facultat, i va resoldre brillantment situacions complexes en extrem. Va demostrar la seva visió i ull clínic en els casos de transfusió. Nosaltres la proposàvem en algunes ocasions, però el mestre només la permetia en els casos verdaderament imprescindibles, ja que la seva experiència li havia demostrat que les transfusions no sempre eren beneficioses. La seva expressió de preocupació en veure el resultat negatiu en alguns casos el feia ser molt cautelós, i sospitava, segons ens deia, que hi havia algun problema encara no resolt. En efecte, aquell problema era el factor Rh, desconegut en aquell temps. La seva gran activitat va quedar palesa quan, ja jubilat, va continuar la seva tasca d’investigador. L’any 1947, poques hores després d’una intervenció feta fora de Barcelona, va deixar d’existir. Podríem ben dir que va morir amb les eines a la mà. La meva conversa no ha volgut, doncs, fer una biografia exhaustiva del mestre, sinó fer únicament una relació de la meva coneixença, que datava dels meus primers anys, i que va durar fins que la mort el va conduir a l’altra vida que es mereixia. Reial Acadèmia de Medicina, 12 de juny de 1970

Interior de l’Hospital de la Santa Creu a principis del segle xx.

Apunt biogràfic Pere Nubiola i Espinós (Barcelona, 5-8-1878 / 26-1-1956) Metge tocòleg, va ser catedràtic d’Obstetrícia a la Universitat de Barcelona des de 1916 i està considerat un dels millors mestres del seu temps. Va ser degà de la facultat en situacions difícils, els anys 1934 i 1939, en totes dues ocasions durant un breu període de temps. Va ser el primer metge a Catalunya que va practicar la pubiotomia, l’any 1906, així com la diagnosi de gestació amb el mètode d’Albert Halden. Va publicar nombrosos treballs i va participar en la fundació de la Revista Española de Obstetricia y Ginecología.

El pare vist per Josep Maria Vilarrasa A continuació aporto una comunicació feta pel doctor Josep Maria Vilarrasa, en la qual expl ica d’una forma planera i molt viscuda els orígens i el funcionament de la cl ínica Sanatorio Maternal. L’escrit del doctor Vilarrasa és entranyable i fa veure el pare de forma molt realista, tal com era, amb una sèrie de situacions i anècdotes

que demostren la magnífica relació que hi va haver entre tots dos. El doctor Vilarrasa, per la seva notable preparació mèdica i la seva àmpla cultura humanista, va ser un gran suport per al pare. La magnífica relació que van tenir deixa entreveure el gran valor que el doctor Vilarrasa va aportar en la posad a en marxa de la cl ínica. Personalment, li agraeixo profundament aquest escrit, que tan sols es pot fer quan es té un gran esperit i una gran capacitat d ’estimar. Dr. Leonardo Marquès Giraut

L’escrit d’en Josep Maria Vilarrasa

l doctor Rafael Grau Matas, fundador de la clínica Sanatorio Maternal, va morir l’estiu de l’any 1945. El seu cunyat Ernesto Coch Jové, advocat i oncle meu, es va fer càrrec de l’administració del centre. Jo havia acabat el cinquè curs de Medicina, i em va demanar que m’encarregués de la secció mèdica de la clínica, que va poder continuar funcionant gràcies al fet que alguns metges van ingressar les seves pacients per tal d’assistir-les en el part o operar-les. El mes d’octubre del mateix any, el doctor Vicens Marquès va adquirir la clínica. Jo hi vaig continuar, i l’any 1947 vaig ser nomenat metge de guàrdia amb un sou de 750 pessetes (uns cinc euros), que era el salari oficial, fins que vaig cessar en el càrrec per contraure matrimoni. Em va substituir el seu fill Leonardo, que tenia la sort d’haver heretat la manera de ser i de fer del seu pare; vaig tenir el gran plaer i l’honor que ell fos qui portés el ram de núvia de la meva esposa el dia del casament. La clínica era una torre palauet a la confluència de la Travessera de Dalt amb el carrer de Verdi, i es trobava enmig d’un petit jardí. S’hi accedia per una escalinata de marbre que portava a un vestíbul molt luxós, en el qual la tapisseria es combinava amb els miralls i que estava il·luminat per una làmpada de cristall.

Els doctors Vicens Marquès – en primer pla– i Josep Maria Vilarrasa.

A la dreta, una porta duia al despatx, i al fons hi havia la recepció i una escala amb un artístic passamans de fusta que conduïa a les habitacions del primer pis. Al passadís de la dreta del vestíbul hi havia unes habitacions i una saleta que donaven a la Travessera de Dalt. Una d’aquestes habitacions era la meva. La parada del tramvia era exactament a sota, i el soroll quan s’aturava era eixordador; sobretot a l’estiu, en el silenci de la nit, despertava les mares i els nens. És per això que vam demanar a l’Ajuntament que la canviessin, i així ho van fer. L’escrit d’en Josep Maria Vilarrasa 57

Al passadís de l’esquerra, una porta menava als serveis de la clínica. A continuació, es trobava la sala de part i, al davant, el quiròfan; al fons del passadís hi havia l’ascensor. Cal pensar que feia sis anys que la guerra havia acabat, i que parlem d’una Barcelona de cartilles de racionament i de restriccions de gas i de llum. Dic això perquè van trigar mesos a donar-nos el permís perquè l’ascensor funcionés. ¿Com solucionàvem, doncs, el trasllat de les pacients des de la sala de parts o del quiròfan a les habitacions? Doncs, senzillament, teníem una llitera en forma de número 4; jo em col·locava al davant, i les dues infermeres al darrere. Durant la Guerra Civil, a la nostra terra s’hi van fer moltes barbaritats: cremes d’esglésies, persecucions religioses, etc. Tot això va fer que al final del conflicte es despertés un profund sentiment de religiositat que s’observava especialment Per això, els metges d’aquella en els moments de risc que té la vida, com ara les època convivíem malalties, els parts o les als quiròfans intervencions. Per això, i a les sales de part amb relíquies i amb els metges d’aquella època estampes de santes convivíem als quiròfans i i sants protectors a les sales de part amb relíquies i amb estampes de santes i sants protectors. Recordem el cordó de la Mare de Déu de la Cinta, protectora dels parts: la cinta original es conserva en un reli-

quiari i la portaven al Palau Reial de Madrid, amb tots els honors, quan les reines d’Espanya estaven a punt de donar a llum. Una devoció estesa a molts països cristians és la del ciri de sant Ramon Nonat, que les mares i les àvies han encès durant generacions demanant ajut en el moment del part. Aquest costum ens portava complicacions, ja que l’acompanyant de la dona que estava a punt de parir encenia el ciri, que, lògicament, es consumia abans del moment del part, amb la consegüent decepció. El doctor ho va solucionar indicant-los que se’ls avisaria quan haguessin d’encendre’l, i així, quan començava el període expulsiu, era el moment de fer-ho i de tenir un final feliç. A propòsit de sant Ramon, a la clínica hi havia, a la paret de la recepció, una petita escultura del sant, i atès que no tan sols se’l considera protector de les embarassades, sinó també patró de les obstetres, el dia 31, que és la seva festivitat, a la clínica s’hi feia una gran celebració. No és fàcil descriure com era el doctor Vicens Marquès, perquè amb ell em va unir una relació d’admiració i amistat profunda, i sento l’obligació i el deure de contribuir al fet que el seu record continuï viu. Aquest record ha de ser molt positiu per a les generacions noves i per a les antigues, ja que les seves qualitats no són freqüents en cap de les dues. L’escrit d’en Josep Maria Vilarrasa 59

Tenia vint-i-quatre anys quan vaig conèixer el doctor Marquès, i per tant, mostrava els descuits propis de l’ímpetu juvenil, que ell procurava corregir amb molt tacte i molta elegància. Així, si després d’operar ens rentàvem les mans i jo deixava la tovallola de qualsevol manera, ell no feia cap comentari i la posava bé al seu lloc; l’endemà, jo ja la deixava ben col·locada. En aquells temps era necessari recuperar tot el material i, després d’intervenir, els guants es rentaven bé per eliminar-ne la sang, ja que així a les infermeres els era més fàcil netejarlos i esterilitzar-los; doncs bé, si jo, despistat, estava a punt de treure’m els guants sense rentar-los, un estossec o una mirada em recordaven la meva obligació. Les primeres vegades que vaig coincidir amb ell durant l’esmorzar em va cridar l’atenció que li servien gairebé sempre una sopa, i uns dies la prenia amb la mà dreta i uns altres amb l’esquerra. Li vaig preguntar per què ho feia, i ell va contestar: «Miri, procuro menjar indistintament amb ambdues mans, i li ho aconsello, ja que d’aquesta manera, quan operi, si té una pinça a la mà esquerra no haurà de canviar de mà per obrir-la». Podria continuar explicant anècdotes Dominava l’ofici, de la nostra vida en comú, que exercia però voldria fer alguns amb una perícia fonamentada i amb comentaris sobre la seva un sentit clínic personalitat com a metge. molt destacable Dominava l’ofici, que exer-

cia amb una perícia fonamentada i amb un sentit clínic molt destacable. Quan ingressava una pacient, perquè semblava que ja començava el part, passava la nit a la clínica i la llevadora tenia Tothom ordre de cridar-nos cada l’estimava dues hores, encara que no perquè oferia hi hagués cap incidència, una convivència i jo, si tenia el més petit grata i una dubte, havia d’avisar-lo. col·laboració Cal tenir en compte que eficient i perfecta no existien els ecògrafs ni els tocògrafs; només regien dues coses: l’experiència i l’habilitat. Va ser un home metòdic professionalment, amb una gran capacitat de treball, tranquil i amb un criteri clínic depurat, i practicava una obstetrícia conservadora i acurada; molt sovint, en situacions obstètriques compromeses, resolia el problema per via vaginal amb gran mestratge. Mereixia la confiança de les infermeres i també la nostra; quan teníem cap dubte l’hi consultàvem, perquè valoràvem molt el seu criteri. Tothom l’estimava perquè oferia una convivència grata i una col·laboració eficient i perfecta. Era un home de pau, fidel al seu ideari de vida, amb un esperit de servei sempre a disposició de tots els que li demanaven la seva col· laboració, sense trair mai la seva consciència. El reconeixement que sempre he sentit per les seves virtuts, així com pels seus consells, L’escrit d’en Josep Maria Vilarrasa 61

ha creat en mi un afecte especial i callat, perquè s’amagava al fons del meu cor, però ara aflora amb una devoció profunda. Aquesta és, breument, la vida d’un home bo i recte, excel·lent professional, espòs, pare i amic, i mestre exemplar. Quan escric aquestes línies no puc evitar que el nus immaterial dels records Per a mi va ser m’oprimeixi el cor, ja que un exemple en la meva relació amb ell va tot, per la seva ser, crec, la relació d’un cavallerositat, deixeble amb el seu mesla seva moderació tre en tota l’extensió de i la seva la paraula, ja que no tan honestedat sols em va ensenyar obstetrícia i ginecologia, sinó també, i el que és més important, em va ensenyar un estil de vida. Per a mi va ser un exemple en tot, per la seva cavallerositat, la seva moderació i la seva honestedat. Era la imatge viva de la dignitat, i per a mi ha estat un luxe haver-lo tingut com a mestre i haver viscut tan a prop d’ell.

Doctor Josep Maria Vilarrasa

Apunt biogràfic Josep Maria Vilarrasa i Coch (Barcelona, 25-5-1921) Llicenciat en Medicina i Cirurgia l’any 1947, va dedicar la seva vida professional a la tocoginecologia. Va treballar amb el doctor Vicens Marquès Bertrán, de qui va ser un gran suport. És diplomat en Història de l’Art i postgraduat en Peritatge i Conservació de l’Art i del Llibre, i col·labora amb diverses publicacions sobre art. Ha publicat diversos treballs sobre pintura, en especial del grup català El Rovell de l’Ou, i ha fet de comissari en nombroses exposicions d’art. És autor del llibre Els Sants Metges guaridors Sant Cosme i Sant Damià, publicat per l’Editorial Mediterrània el 2004. També ha escrit Petita Història dels Metges guaridors Sant Cosme i Sant Damià, que va il·lustrar Pilarín Bayés i que va ser entregat el dia 16 de setembre de 2006 a S. S. Benet XVI. L’any 2006 va publicar Santas y santos sanadores. Historia, leyenda y gozos (Editorial Mediterrània), del qual l’any 2009 es va fer una nova edició. Actualment, és membre de la Junta Directiva de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona.

La clínica Sanatorio Maternal

L’equip d’infermeres de la clínica Sanatorio Maternal.

La clínica Sanatorio Maternal va ser fundada l’any 1941, i l’any 1945 el doctor Vicens Marquès la va adquirir i en va assolir la direcció. Amb set mil parts i més de dues mil intervencions ginecològiques, aquesta clínica es va convertir en una de les més avançades de l’època a Espanya.

L’any 1952 es va incorporar a la clínica com a ginecòleg Leonardo Marquès Giraut, fill gran del doctor Vicens Marquès. Per causa de l’ampliació de la Travessera de Dalt, la clínica es va haver de tancar l’any 1965. Els doctors Marquès, juntament amb els seus col·laboradors, es van traslladar a la Clínica Quirón.

El meu pare i jo

I, per acabar, incloc un document, escrit per mi mateix, que és un complement a la seva autobiografia. Aporta alguns fets no esmentats per ell i que il·l ustren una mica més la seva personalitat. Però, per damunt de tot, amb aquest document vull expl icar la meva relació amb ell, com a metge, mestre i pare. Dr. Leonardo Marquès Giraut

El doctor Vicens Marquès, el meu pare Leonardo Marquès Giraut

ls pares del doctor Vicens Marquès van ser Leonardo Marquès Lorán, nascut a Castelló de la Plana, i Vicenta Bertrán Pernadola. Es van casar a Girona el 20 d’octubre de 1878, i van anar a viure a Castelló de la Plana, al número 30 del carrer del Medio, on van instal·lar una barberia. Per causa d’un problema que tenia el fill petit, van decidir traslladar-se a Barcelona. Es van instal·lar a la rambla de les Flors, núm. 22, on van obrir una nova barberia. Aquí va néixer el seu últim fill, Vicens, el meu pare, el dia 22 de desembre de 1896. Vicens va acabar els estudis de batxillerat a Girona, on vivia a casa d’un cosí de la seva mare, Pere Ciurana, amb qui va mantenir sempre una gran amistat. Aquest familiar treballava de procurador dels tribunals, tenia una gran cultura i era bon dibuixant i escriptor; va escriure una novel·la mai publicada que es titulava Per les Gavarres hi ha passat la mort. Quan va morir el seu pare, Vicens va anar a viure a casa del seu germà gran, Leonardo, al carrer Consell de Cent, núm. 255. S’havia casat amb Antonina, però el matrimoni no havia tingut fills. Van estimar el meu pare com

Vicens Marquès, al centre, amb els doctors Pere Domingo i Joan Vanrell.

un fill propi, ja que amb el seu germà Leonardo es portava disset anys de diferència. El meu pare m’explicava que quan havia de preparar un examen important posava una tauleta per estudiar al peu del llit del seu germà. El 7 de juny de 1920 va obtenir el títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia, amb la nota d’excel·lent. Tal com ens explica a les seves memòries, va arribar a ser l’home de confiança del professor Nubiola. Però van succeir uns fets que els van anar separant. Moltes llevadores que treballaven amb el professor li van agafar confiança i, finalment, era a ell a qui acudien. Però el meu El doctor Vicens Marquès, el meu pare 69

pare no volia en cap moment enfrontar-se amb el mestre, i això va fer que deixés la seva plaça a la càtedra del professor Nubiola, l’any 1921. Va coincidir també que en aquell moment va marxar a Girona el seu gran amic el doctor Muñoz Arbat, home de gran prestigi que molt aviat va tenir una gran clientela. L’amistat amb el meu pare va continuar fins al punt que quan es va casar va ser ell qui portà el ram a la que seria la meva mare. Tot just després de sortir de l’hospital, el doctor Degollada, que dirigia la Institució Mèdica Obrera, li va demanar la seva col·laboració per ajudar embarassades sense mitjans econòmics. Aquella va ser una etapa molt dura per les condicions mèdiques en què havia de desenvolupar la seva tasca assistencial. Va obrir el seu despatx privat al mateix habitatge del seu germà Leonardo, i molt aviat va transcendir pel barri la notícia que hi havia un metge molt bo. Es va donar el cas que molt a prop també hi havia un altre metge amb el Va obrir el seu mateix cognom, el qual despatx privat al es va enfadar molt per mateix habitatge por que li prengués cliendel seu germà tela. Més d’un cop havia Leonardo, i molt aviat va passat que es presentatranscendir pel ven davant el meu pare barri la notícia clients de l’altre Marquès, que hi havia un i el meu pare els feia una metge molt bo nota i els remetia al seu

metge. Després que aquest fet es donés diversos cops, el doctor Marquès va anar a veure el meu pare per demanar-li excuses i sol·licitarli també que es fes càrrec de la seva esposa. Va néixer una bona amistat entre ells; tant és així que el germà d’aquest metge, un pintor molt conegut, de nom Josep Maria Marquès, li va fer un retrat de la seva mare. Poc després Vicens va conèixer a Maria Teresa Giraut Carbonell, que residia al portal de l’Àngel, en una casa clàssica amb entrada de carruatges. El seu pare, Joan Giraut Ferrer, tenia amb els seus germans Josep i Pere una drogueria a la rambla de les Flors, tot i que el seu gran negoci va ser portar queviures a França durant la guerra de 1914. Es van casar el 24 de octubre de 1927 a la basílica de Nostra Senyora de la Mercè de Barcelona. I van anar a viure al carrer València, núm. 305, principal, lloc on també va instal·lar el consultori. En aquest pis, hi vaig néixer jo. El meu pare explicava una anècdota del dia que vaig néixer. Hi havia una pagesa de Granollers, Florentina, que cada setmana portava ous de granja als meus pares, i que estava embarassada del mateix temps que la meva mare. Quan va arribar a casa, i en ensenyar-li el nen que havia nascut, Florentina es va posar a plorar. El meu pare va intentar consolarla, donant-li esperances que el seu part també El doctor Vicens Marquès, el meu pare 71

aniria bé. Però ella li va dir: «Si vostè, que és ric i és metge, ha tingut un nen tan lleig, què serà del meu!». Poc després els meus pares es van traslladar a viure al carrer de Roger de Llúria, núm. 73, 1r 2a, on també van instal·lar el consultori. Aquí van néixer els meus germans Pere i Maria Teresa. Després de les segones núpcies del pare amb Maria Roca, que havia col·laborat amb ell com a llevadora, van néixer les altres dues germanes, Maria dels Àngels i Maria Rosa. El pis del carrer de Llúria era un pis típic de l’Eixample barceloní. A la part del davant hi havia tres habitacions àmplies que servien de consultori. La sala d’espera tenia unes butaques molt còmodes. Al despatx hi havia una gran taula i unes llibreA la part del davant ries d’estil renaixentista, molt plenes de llibres de del pis del carrer medicina i amb l’Enciclode Llúria hi havia pèdia Espasa en lloc pretres habitacions àmplies que servien ferent. A continuació, hi de consultori havia la sala de cures. La zona del darrere era l’habitatge, amb un menjador gran, una galeria i la sala de bany; pel menjador s’accedia a l’habitació dels pares. Tot estava posat amb molta cura, hi havia quadres bonics i a la vitrina els regals que anava rebent el pare. Entre la part del davant del pis i la del darrere hi havia la cuina, una habitació amb grans armaris, un petit bany i una habitació amb dos llits en la

qual dormíem nosaltres. Les noies que estaven al nostre servei dormien en una petita habitació, anant cap a la sala d’espera. El pare tenia una gran clientela. La seva forma de treballar, amb una gran tècnica i una personalitat amable sempre disposada a ajudar en el que fos, el van fer conegut dins de l’ambient mèdic de tot Barcelona. El 16 de febrer de 1935 va morir la meva mare d’una encefalitis gripal. En aquell moment jo tenia set anys, en Pere, quatre i mig i la Maria Teresa, dos. Dormíem tots tres en una Es va obrir la habitació, els dos nois en porta, va entrar el llits grans i al mig la Mameu pare ria Teresa en un bressol. i abraçant-me i Estàvem tots tres al llit, plorant em va dir que la mama però desperts, i a casa hi s’havia mort havia un gran enrenou. Es va obrir la porta, va entrar el meu pare i abraçant-me i plorant em va dir que la mama s’havia mort. No era capaç de valorar la gran tragèdia que estàvem vivint. Els avis, que vivien al pis de sobre del nostre, se’ns emportaren a casa seva. L’any 1936 vam anar a passar l’estiu a casa dels avis a Osseja, a la Cerdanya francesa, on tenien moltes propietats, a més de la casa que estava situada a la plaça del poble. Estàvem amb Juanito, germà petit de la meva mare, i Maria, noia que havia anat a servir els meus avis de molt joveneta i s’hi havia quedat; ens estimava molt i El doctor Vicens Marquès, el meu pare 73

nosaltres també a ella. Hi havia també la Berta, que va venir per fer-se càrrec de nosaltres i ajudar els avis. Aquell any 1936 va morir l’avi Joan. A casa hi va haver un gran terrabastall. L’avi era una persona de molt de pes a Osseja. La Guerra Civil va ser molt dura per al pare. Va continuar treballant i assistint els parts a domicili, tal com es feia en aquell temps. He coneLa Guerra Civil gut pacients que havia asva ser molt dura sistit en aquell temps que per al pare l’admiraven molt i li agraïen que fins i tot en moments de bombardejos sortís de casa per anar-les a atendre, malgrat el perill que representava. Un dia, mentre estava operant a La Lactancia, un comitè revolucionari el va anar a buscar, perquè havien rebut una denúncia d’una llevadora per feixista. Quan van entrar, un milicià que era al vestíbul va preguntar a qui anaven a buscar, i en dir-li que cercaven el doctor Marquès, els va pregar que el deixessin, ja que en aquell moment estava operant la seva dona i que si no fos per ell estaria morta. Van marxar. Tot just acabada l’operació, van recomanar al pare que s’amagués. Va poder-ho fer, ja que el pis que tenien els avis a sobre del nostre, com que eren francesos, tenia a la porta un rètol que deia que estava sota la protecció del consolat francès. Al cap d’unes setmanes li van comunicar que s’havia retirat la denúncia i que podia estar tranquil. Va tornar a treballar.

Els doctors Vicens Marquès i Pere Domingo amb la llevadora donya Paquita.

A Osseja coneixíem les condicions en què vivia i la falta d’aliments bàsics. Per això, quasi cada setmana Maria portava una maleta plena d’aliments a Aja i l’hi feien arribar. A nosaltres a Osseja no ens va faltar de res. La botiga del costat de casa era una drogueria i els propietaris estimaven molt els avis i també a nosaltres. Mimi, que la regia, ens donava de tot i guardo un gran record d’ella. Pere i jo vam anar a l’escola del poble. Puc afirmar que van ser uns cursos molt avantatjosos per a mi, ja que a més de poder parlar i escriure en francès, em van ensenyar a estudiar. En guardo un record extraordinari. El doctor Vicens Marquès, el meu pare 75

Tot just acabada la guerra, el pare es va casar amb Maria Roca Sureda. Era la seva llevadora i una persona de molta vàlua que havia estat al seu costat en aquells moments tan difícils de la Guerra Civil, i en la qual va poder trobar un gran suport. El primer estiu després de tornar de França, el vam passar a Lloret de Mar en una casa que tenia Dolors Ciurana, filla de Pere Ciurana, que tant havia ajudat el pare quan va fer el batxillerat a Girona. Lloret estava molt lluny i el pare tan sols disposava d’un cotxe de marca Singer, fet de fusta i tela, ja que el cotxe que tenia abans de la guerra, un Ford molt gran, l’hi van requisar. Amb el Singer era impossible fer carretera i va acabar cremant-se. Per al pare resultava molt dur passar tot l’estiu sense veure’ns. Per aquest motiu, l’estiu següent vam anar a Aiguafreda. El pare, que ja tenia un Ford petitet, ens pujava a veure dos cops per setmana. El dia abans de pujar li telefonàvem, perquè portés tot allò que feia falta. A casa no hi havia telèfon, i quan hi havia una urgència, el venien a buscar de la centraleta telefònica. Més d’un cop, davant d’una gran urgència, l’anàvem a esperar a la carretera per tal que tornés ràpidament a Barcelona. Així i tot, vam anar a Aiguafreda durant quatre estius. Però realment era complicat per al pare, i per aquest motiu va llogar una caseta a Vallvidrera. Allà teníem telèfon i això va permetre que passés les nits a casa. Poc després, al pis

de sota d’aquesta torreta hi va venir a passar l’estiu la família Amorós. Va ser aquí quan vaig tenir la sort de conèixer la seva filla Pilar, que seria més tard la meva esposa. El pare tenia una gran clientela, i molt bona. Era dels ginecòlegs més reconeguts de Barcelona. Va comprendre que el futur de l’obstetrícia era deixar l’assistència domiciliària per passar a assistir els parts en una clínica. Això representaria un gran benefici tant per a la mare com per al nadó. En aquell moment el Va comprendre doctor Santiago Dexeus que el futur de Font estava iniciant la l’obstetrícia era posada en marxa de la deixar l’assistència seva clínica Mater. Dexeus domiciliària per passar a assistir i Marquès van ser uns els parts en una avançats a la seva època i clínica van obrir el camí cap a una obstetrícia moderna. Es va donar la circumstància de la mort del doctor Grau Mates, que havia iniciat la instal· lació d’una clínica que portava el nom de Sanatorio Maternal. El meu pare es va posar en contacte amb els pares del doctor Grau, i li van traspassar tota l’explotació de la clínica. Posar en marxa la clínica va ser complex. Va tenir la sort de comptar amb el doctor Josep Maria Vilarrasa, que feia també de metge de guàrdia. Molt ben preparat tècnicament, el pare va trobar en ell un gran suport. El docEl doctor Vicens Marquès, el meu pare 77

Sala de parts de la clínica Sanatorio Maternal.

tor Vilarrasa és d’un tracte exquisit i, a més, és un gran humanista i un gran coneixedor d’art medieval. Ser al seu costat significa poder aprendre sempre. Va fer de metge de guàrdia fins que es va casar i es va independitzar. Però va continuar unit al pare, ajudant-lo en fets quirúrgics importants. Quan el doctor Vilarrasa va deixar la clínica, jo, que estava al quart any de Medicina, vaig ocupar el seu lloc. Quan vaig guanyar les oposicions d’intern de la càtedra d’Obstetrícia i Ginecologia del professor Usandizaga, em quedava a dormir dos dies per setmana a l’hospital. Els altres dies

els passava a la clínica del pare. A partir d’aquell moment la relació amb ell va ser molt profunda, com a metge i com a mestre, i això va comportar que la relació com a pare fos molt més profunda. Ser al seu costat permetia aprendre com comportar-se a la vida. T’adonaves que per a ell la vida era ajudar els altres i que, com més imperiosa era la necessitat, més profundament s’hi involucrava. El seu somriure era constant i no esperava cap reconeixement. Tot ho feia per bondat i per forma de ser. El contacte amb les pacients era exquisit. Mentre passava visita al seu costat, i li escrivia les fitxes, vaig poder valorar les grans qualitats que posseïa. Penetrava en l’ànima de la pacient, i veies com aquesta a poc a poc s’anava El contacte amb relaxant i s’obria plenales pacients era ment. El pare intentava exquisit sempre conèixer l’entorn de la dona i la repercussió que la seva malaltia tenia no només en ella sinó també en el seu entorn. La pacient sabia que el seu problema era comprès no només com a malalta, sinó també com a esposa i mare. Més d’un cop sortien del despatx sense cap recepta, tan sols amb unes paraules de comprensió i consell, i t’adonaves que aquella malalta havia iniciat la seva guarició. En el moment de fer una exploració, era d’una gran delicadesa. Sempre procurava que la paEl doctor Vicens Marquès, el meu pare 79

cient no se sentís despullada. Li explicava molt bé tot el que li faria, les molèsties que li provocaria, i mai enganyava. Per aquest motiu les pacients anaven tranquil·les i confiades a fer-se l’exploració ginecològica. La seva qualitat humana es podia admirar especialment davant de situacions complexes i greus en les quals es temia un final dolent. Explicava amb gran claredat la situació, sense La seva qualitat amagar la veritat però humana es sempre donant una llum podia admirar d’esperança. La malalta especialment tenia la sensació que semdavant de pre trobaria en ell aixosituacions complexes i greus, pluc i consol. en les que es temia No defugia mai el diàun final dolent leg. Atenia sempre el telèfon, encara que estigués a casa assegut a taula o descansant. Totes les pacients sabien que sempre i a tota hora podien comptar amb ell. Visitava les parteres i les operades dos cops al dia. Jo l’acompanyava al vespre, ja que als matins era a l’hospital. Era tot un ritual, perquè l’acompanyaven totes les infermeres. Iniciava un diàleg preguntant pel més petit detall i després explorava sempre amb gran delicadesa. La seva manera de fer transmetia tranquil·litat. A totes les infermeres les tractava amb una gran deferència i amabilitat. Sabia lloar allò que estava ben fet. Era conscient que alabar en

el moment oportú permetia obtenir una millor actitud i unes ganes de millorar. Mai el vaig veure reprovar ningú públicament. Viure al seu costat significava anar aprenent aquest sentit profund que té el tracte amb els que t’envolten, especialment si són malalts. Estava al corrent de tots els avenços de la medicina. Quan li explicava el que fèiem a l’hospital, si creia que era positiu no dubtava a aplicar-ho. D’aquesta manera vaig poder fer colposcòpies i instal·lar un laboratori de citologia per fer els PAP. Com a mestre va ser extraordinari. Quan emprava una tècnica, amb poques paraules te’n feia remarcar els punts importants. Operava tal Quan com era, amb una gran emprava una tranquil·litat. No permetècnica, amb tia mai una broma i menys poques paraules una paraulota que pogués te’n feia remarcar sorgir quan hi havia un els punts ensurt. Una mirada era importants suficient per fer-nos callar. No li vaig veure mai cap crisi de nerviosisme, malgrat que algun cop era per tenir-ne. Em deia que si es posava nerviós i cridava, els que l’ajudaven es contagiaven del nerviosisme i aleshores resultava més difícil superar la situació. Quan jo ja operava sol, en trobar-me en situacions difícils, el fet de recordar la seva actitud m’ajudava molt a resoldre la situació. El doctor Vicens Marquès, el meu pare 81

Els moments més tensos que vaig viure eren sempre en situacions obstètriques greus en les quals cal prendre decisions quasi sense temps de reflexionar. En aquests moments és quan t’adones que estàs al costat d’un mestre. No presumia mai dels seus bons resultats. Sortia del quiròfan o de la sala de parts amb el mateix aspecte tranquil, com si no hagués passat res. Explicava els fets a la família sense defugir les situacions difícils que s’havien viscut, i la tranquil·litat amb què ho expressava feia que tothom quedés convençut que s’havia fet el possible per obtenir el millor resultat. He estat al costat de molts altres ginecòlegs, ajudant-los i aprenent-ne algunes tècniques, però mai he tingut amb ells la sensació de ser al costat d’un mestre com he tingut amb el meu pare. Tot això va fer més profunda la nostra relació. Puc dir que, molt probablement, de tots els germans jo era qui millor el coneixia i segurament jo era el fill que ell més coneixia. En tot moEn tot moment ment vaig veure com em vaig veure volia transmetre tot el com em volia que sabia. Volia que jo potransmetre tot gués fer un salt en la meva el que sabia carrera i arribar molt més endavant del que ell ho havia fet. Va insistir molt perquè anés a fer un aprenentatge a l’estranger, però una sèrie de circumstàncies no ho van fer possible.

Quan jo operava i era ell qui m’ajudava, el notava feliç per com anava resolent les situacions que es presentaven. En acabar, la seva mirada era el millor premi que podia rebre. Em vaig llicenciar l’any 1952, i fins que em vaig casar, l’any 1955, vaig ser metge de guàrdia i vaig dormir sempre a la clínica. Rebia les parteres que ingressaven de nit, dirigia el part i l’avisava quan s’iniciava el període expulsiu. Això va representar un gran descans per a ell. Algun cop, si preveia una distòcia, es quedava a dormir a la clínica. Durant tot aquest temps, en cap moment vaig trobar cap reticència per ser jo qui dirigís el part. Les pacients em coneixien, però Tenia un concepte el seu respecte es devia molt modern de per damunt de tot a l’actil’obstetrícia i tud del meu pare amb mi considerava que davant seu. el control de Tenia un concepte molt l’embaràs era el modern de l’obstetrícia. més important Considerava que el control de l’embaràs era el més important. Ens deia que l’obstetra ha de ser un gran i bon internista, i que s’havia de fugir d’aquell ginecòleg que es limitava a treure el fetus amb més o menys habilitat. Treballant amb el pare, no vaig tenir mai l’ocasió de veure cap eclàmpsia. Al principi, va trobar una certa resistència per part de les embarassades a parir a la clínica, però amb els seus dots de diàleg les El doctor Vicens Marquès, el meu pare 83

convencia ràpidament. En poc temps la clínica Sanatorio Maternal va ser coneguda com la clínica del doctor Marquès i va causar gran impacte en la societat barcelonina. Dirigia el part personalment i mantenia una conducta molt expecEn poc temps la tant. Cada deu minuts clínica Sanatorio es feia el control del baMaternal va ser tec fetal i s’anotava en coneguda com el full del part; els tacla clínica del doctor Marquès tes els feia sempre ell. i va causar L’aplicació dels oxitòcics gran impacte endovenosos va ser un en la societat gran avenç en la direcció barcelonina del part. Era un gran vaginalista i aplicava el fòrceps amb una gran habilitat: poques vegades havia vist marques a la cara del fetus. Quan el part era de natges, es mostrava expectant i preferia sempre la via vaginal. En grans multípares li havia vist practicar la versió interna seguida d’extracció per natges; era tan hàbil que semblava que fes jocs de mans. No dubtava a fer una cesària quan era necessari. Practicava sempre la incisió abdominal de Pfannenstiel i la incisió segmentària de l’úter. No hi va haver mai cap problema important ni durant l’acte quirúrgic ni en el postoperatori. Una de les seves grans preocupacions era evitar el dolor en el moment del part.

Els doctors Vicens i Leonardo Marquès assistint un part.

A l’inici es practicava el «part a la reina», que es feia amb màscara i gotes de cloroform. Un avenç important va ser la utilització de Trilene, que utilitzàvem amb l’aparell denominat Emotril, que vam portar d’Anglaterra. La partera mantenia l’aparell i quan iniciava l’analgèsia ella mateixa el separava. Poc després, i amb l’ajut del doctor Jordi Arqués, es va crear un autèntic servei d’anestèsia; vam iniciar la utilització de Gamma-OH El doctor Vicens Marquès, el meu pare 85

i poc després de pentotal, que va representar un Una de les molt bon analgèsic per al seves grans part. Això va permetre preocupacions també una molt correcera evitar el dolor ta reanimació del nadó, en el moment i abandonar els clàssics del part banys freds i calents i els cops a l’esquena. L’any 1954 va sorgir a París la idea del part psicoprofilàctic, que consistia a coordinar una sèrie d’exercicis respiratoris i de relaxació durant el període de dilatació i expulsió. El pare va acceptar ràpidament aquesta nova teoria. Per aprofundir en aquesta tècnica va organitzar un curs sobre psicoanàlisi, que va impartir el doctor Bofill, president de la Societat Psicoanalista Espanyola. La posada en marxa del mètode consistia a impartir primer unes xerrades a les embarassades; les reuníem per grups i els explicàvem la fisiologia i l’evolució de l’embaràs i del part. Quan acabava el curset, projectàvem una pel· lícula que vam portar de París. I a continuació, i de manera individual, els ensenyàvem a relaxar-se i a respirar compassadament. L’any 1955 el meu pare va anar a Roma, en resposta a la crida que va fer el papa Pius XII a tots els ginecòlegs del món per tal de parlar de l’analgèsia en el part. El 12 de juliol de 1962 va assistir a París al Congrés de Medicina Psicosomàtica i Emba-

ràs. Hi aportà la ponència «Vers une conception psycosomatique de l’obstetrique», que va llegir al saló principal de la Unesco. Durant el congrés, el dia 13 de juliol de 1962, li van concedir el diploma de membre titular de la Societat Internacional de Psicoprofilaxi Obstètrica. Quan va començar a treballar a la clínica, hi anaven les llevadores que havien treballat amb ell. Però ben aviat es van adonar que en un ambient de clínica la seva funció era més d’infermera que no pas de dirigir el part, i això va fer que progressivament deixessin d’anar-hi. A partir d’aquell moEl pare controlava ment van vigilar el part personalment tota dues de les infermeres l’evolució del part més qualificades de la clínica, la senyoreta Carmen Escalereta i la senyora Caridad Piqueras. Totes dues tenien un gran criteri i el sentit de l’evolució del part, malgrat que no feien cap tacte. El pare controlava personalment tota l’evolució del part. Pel que fa a la tècnica quirúrgica ginecològica, el pare era molt hàbil i delicat treballant. Durant la seva estada al servei del professor Nubiola no va poder veure grans tècniques quirúrgiques, ja que es tractava d’un servei destinat únicament a l’obstetrícia. Es va formar com a ginecòleg aprenent una molt bona tècnica quirúrgica al costat del doctor Ardèvol, director de La Lactancia. El doctor Vicens Marquès, el meu pare 87

També era un bon vaginalista. El prolapse genital el resolia molt bé. Practicava la histerectomia vaginal quan les condicions tècniques eren molt bones. En la via abdominal generalment practicava la incisió de Pfannenstiel. Durant el seu servei a La Lactancia va tenir ocasió de practicar cirurgia abdominal molt complexa per les condicions en què arribaven les malaltes. Va ser en aquest tipus de cirurgia on va demostrar la seva gran habilitat i la forma de resoldre situacions molt complicades. Al principi l’anestèsia la feia la infermera més qualificada. Utilitzàvem l’aparell d’Ombredanne. El cirurgià havia de controlar contínuament l’estat de la malalta, el tipus de respiració i el color de la sang. Molt sovint es feia treure la màscara i es trobava amb una marcada cianosi. Era una cirurgia Era un bon de molt patiment. vaginalista, i resolia molt bé Quan el doctor Jordi el prolapse genital Arqués es va fer càrrec del servei d’anestèsia i va poder disposar de l’aparell O M O, ens va donar una gran tranquil· litat, tant pel control perfecte de la pacient com pel fet de poder treballar en unes condiciones de relaxació. A la via vaginal i en les cesàries s’utilitzava generalment l’anestèsia raquídia, feta pel meu pare, sempre amb bon resultat. En situacions d’hemorràgia, en les quals calia practicar una transfusió, era el doctor

Miserachs qui s’encarreVa practicar gava de fer-la. Venia amb les primeres el donant i feia la transfuexanguino sió directa de donant a patransfusions als cient. Posteriorment, es va nounats afectats fer càrrec del servei el docper immunització tor Walter Oppenheimer, al factor Rh que tenia una gran formació en hematologia, analítica i control de nadons. Va practicar les primeres exanguino transfusions als nounats afectats per immunització al factor Rh. A totes les sessions quirúrgiques es va comptar sempre amb el gran ajut del doctor Vilarrasa. En el tractament de càncer d’endometri emprava el radi, que li proporcionava el Servei de Radioteràpia de l’Hospital de Sant Pau. Quan s’aplicava, la malalta era aïllada a l’habitació més separada i es prohibia entrar a les infermeres joves. La preocupació del meu pare per la patologia mamària el va portar a organitzar a La Lactancia uns cursos sobre diagnòstic i terapèutica de les malalties mamàries, en què es donava molta importància al tractament quirúrgic. Realitzava la mastectomia total, de Halstead, molt detalladament. Recordo el postoperatori i l’evolució d’aquestes malaltes amb el patiment que representava pel gran edema del braç. Estava al corrent de totes les novetats tècniques en el diagnòstic i tractament de la parella estèril. Amb el doctor Fuster Xiner va iniciar un estudi molt acurat de la permeabilitat tubària. El doctor Vicens Marquès, el meu pare 89

Amb els radiòlegs els doctors Faixat i Modolell va normalitzar la tècnica de la histerosalpingografia per a l’estudi de la permeabilitat tubària i de la patologia endocavitària uterina. Les parteres estaven ingressades entre sis i set dies, i les operades, una mitjana de deu dies. Un cop a casa seva, el pare les visitava una I per damunt de setmana després per dotot les senyoretes nar-les d’alta. Carmen i Cari, El control de la clínica era veritable ànima molt acurat. Encara avui de la clínica dia trobo pacients que havien estat ingressades i que consideraven la seva estada com unes «autèntiques vacances». Eren molts els factors que afavorien aquest benestar, entre ells l’extraordinària humanitat i delicadesa del meu pare, així com el fet de tenir-lo sempre a la clínica per a qualsevol contingència. Tot el personal d’infermeria tenia una extraordinària qualitat humana i tècnica. Recordo amb molt afecte les senyoretes Conxita, Mercè, Antònia, Rosa i Teresa. I per damunt de tot les senyoretes Carmen i Cari, veritable ànima de la clínica. Les parteres recorden molt especialment Teresa, que feia el torn de nit, perquè quan un nadó plorava el treia de l’habitació i la mare podia descansar fins a la següent presa. Totes agraïen molt aquells moments de descans. Un altre factor important del benestar era l’aspecte hoteler. La Mamita, que era com jo li deia a Maria Roca, anava cada dia al mercat;

per això la qualitat del menjar era molt acurada. La cuinera Rosario, que tenia un caràcter molt fort, valorava fins a l’extrem tots els detalls, com a bona cuinera. No repetia mai un plat durant els dies que les pacients estaven ingressades. El pare visitava tres dies a la setmana la clientela privada, de quatre a set de la tarda, i a partir d’aquesta hora, les pacients que depenien de l’Ajuntament. Procurava sempre acabar abans de les nou, per poder ser puntual a l’hora de sopar. El tracte amb les pacients era exquisit, no feia mai la sensació de tenir pressa, sabia escoltar Molt sovint era i, com deien les pacients, un gran conseller semblava com si no tinespiritual gués ningú més que l’esi familiar perés. Es preocupava no només del problema mèdic de la pacient, sinó també de l’entorn de la dona i de les repercussions que la malaltia tenia sobre tota la seva família. Molt sovint era un gran conseller espiritual i familiar. Els diumenges i dies festius passava també visita a les ingressades dos cops al dia. A casa sempre el veies llegint l’última revista mèdica. Per tot això la seva vida social era molt limitada. No recordo que hagués anat al teatre o al cinema. Malgrat tenir una molt bona clientela, no sortia a menjar fora de casa ni el vaig veure rebre ningú a casa. Tot això feia que volgués tenir un bon servei a casa. Teníem cuinera, cambrera i una mainaEl doctor Vicens Marquès, el meu pare 91

Regal ofert al doctor Vicens Marquès en record del naixement d’un nen.

dera per a les meves germanes petites. A casa tot estava com en l’època de la meva mare, polit i ben conservat. Al menjador recordo la vitrina amb els regals que li feien. L’any 1954 li van donar una plaça d’obstetrícia de consultori de la Seguretat Social. La plaça era a Badalona, i per tant, era impossible que hi anés diàriament a passar la consulta a les tres de la tarda. Per això vaig assumir la tasca d’ocupar-me d’aquest dispensari. Era important tenir aquesta plaça, ja que així s’assegurava una pensió a la jubilació. Aquest mateix any va notar que anava perdent vista, li van diagnosticar unes cataractes. Va ser un moment de molta tensió, ja que no volia explicar a ningú aquest problema. Per solucionar-ho, jo visitava al seu costat

i escrivia totes les fitxes. Durant els actes quirúrgics no deixava entrar els familiars del pacient, i així podia operar jo sense cap problema. A finals de l’any 1954 va ser operat pel doctor Vila Coro. En aquella època l’operació de cataractes consistia a treure el cristal·lí que s’havia tornat opac. Després, el pacient havia d’estar immòbil durant quasi una setmana, situació molt pesada. Treure els punts també era força traumàtic. I, per acabar, es feia l’adaptació a les ulleres, situació molt compleL’any 1954 xa, ja que era mitjançant la correcció òptica que es va notar que anava perdent vista, compensava la falta de li van diagnosticar cristal·lí. La gran volununes cataractes tat del meu pare va fer que s’hi anés adaptant molt de pressa. L’any 1960 l’Ajuntament ens va comunicar que es faria una ampliació de la Travessera de Dalt que comportava l’enderroc de la clínica. Això va representar per al meu pare una situació molt angoixant. Es quedava sense el seu lloc de treball, que havia tirat endavant amb tanta il·lusió i esforç. Vam iniciar la recerca d’un lloc amb bones condicions per anar a treballar, però no vam trobar cap clínica que fos adient per a la nostra tasca. Vam entrar en contacte amb el professor Conill, que tenia una clínica amb bon utiEl doctor Vicens Marquès, el meu pare 93

llatge. Les converses anaven molt bé i fins i tot el doctor Conill estava disposat a deixar el seu habitatge de la clínica per poder-hi instal·lar el nostre despatx. Però tot es va acabar quan l’Ajuntament va comunicar l’enderroc d’aquesta clínica per ampliar l’avinguda de Sarrià. Vam anar a parlar amb la Clínica Quirón, que en aquells moments era considerada la millor clínica privada de Barcelona. Coincidia que aleshoEs quedava sense res s’havia ampliat la zona el seu lloc de d’obstetrícia, amb sales de treball, que havia part ben equipades i una tirat endavant gran sala per a nadons. amb tanta il·lusió La rebuda per part del i esforç doctor Joaquim Mestres, propietari i director de la clínica, va ser molt cordial i ràpidament ens vam posar d’acord. A la clínica vam coincidir amb d’altres ginecòlegs, però això no va suposar cap problema, ja que el pare estava molt ben considerat dins dels ambients mèdics. El trasllat assistencial es va fer el gener de 1965. Vam guanyar en qualitat assistencial. L’equipament de les sales de part i dels quiròfans era molt bo. Teníem metge de guàrdia permanent. A més, el doctor Mestres, anestesista de professió, vivia a la clínica mateix i podíem disposar dels seus serveis d’anestèsia en qualsevol moment. Es va crear un equip especialitzat en anestèsia obstètrica i vam iniciar l’analgèsia amb la peridural.

Considero que l’enderroc de la clínica Sanatorio Maternal va ser providencial. La nostra instal·lació estava completament obsoleta. Era difícil planificar amb garanties una cirurgia abdominal important. El trasllat a la Clínica Quirón va ser beneficiós per a les pacients i per a nosaltres. L’altre aspecte important va ser el trasllat del El trasllat a la despatx. Havíem mantinClínica Quirón va gut el lloguer del pis en ser beneficiós per què havia viscut l’àvia, i a les pacients d’aquesta forma vam poi per a nosaltres der traslladar allà el despatx de la clínica. Es van habilitar dos despatxos i dues sales de cura, i així el pare i jo podíem visitar conjuntament. L’únic inconvenient era quan havíem d’assistir un part durant les hores de visita, perquè el trasllat a la Clínica Quirón es feia de vegades angoixant per causa del trànsit. Però al pare li compensava tenir l’habitatge al pis de sota. L’estiu de 1966 el vam passar tots a Vallvidrera. Nosaltres havíem llogat una caseta al mateix carrer dels pares. Un vespre, tot just acabàvem d’arribar a casa, quan la Mamita ens va cridar que pugéssim urgentment perquè el pare no es trobava bé i era al llit a causa d’un estat com gripal. Quan vam entrar a la seva habitació vam veure que havia caigut enrere. No li vaig notar el pols. L’auscultació cardíaca El doctor Vicens Marquès, el meu pare 95

era negativa; havia sofert una parada cardíaca. Ràpidament vaig fer-li una percussió precordial i al quart cop va reaccionar, va fer un sospir profund, va recuperar el pols, però va Un dia, en arribar quedar inconscient. Vaig a casa seva, em va aprofitar per telefonar a dir que havia anat un company cardiòleg, el al Col·legi de Metges per doctor Guillem Verger. donar-se de baixa Quan va arribar, el pare havia recuperat la consciència. Poc després el vam traslladar a la Clínica Quirón. Havia tingut un infart molt extens de la cara posterior del cor. Després d’uns mesos de repòs es va anar recuperant, fins a arribar a fer una vida pràcticament normal. Ell es plantejava la possibilitat de tornar a visitar, però nosaltres ho consideràvem poc prudent. Un dia, en arribar a casa seva, em va dir que havia anat al Col·legi de Metges per donar-se de baixa. No tornaria a visitar ni a operar. Em va dir que considerava que fer-ho seria posar en perill les pacients. Havia renunciat a allò que era tota la seva vida. Va ser un gran acte de consciència i d’honradesa. Havia complert els setanta anys. A partir d’aleshores va portar una vida tranquil·a. Em va demanar que li portés les revistes mèdiques que rebia i me les tornava amb el més interessant subratllat. Continuava amb la seva passió per la medicina.

El doctor Vicens Marquès.

Malgrat portar aquesta vida tranquil·la el vam haver d’ingressar diversos cops a la Clínica Quirón per edemes aguts de pulmó. L’any 1976 es va construir l’edifici de consultories annex a la Clínica Quirón. A partir d’aquell moment, jo vaig disposar d’un despatx de cent cinquanta metres, amb equipament modern. Podia treballar en unes condicions extraordinàries, ja que estar al costat de la clínica simplificava molt el control dels parts i de les operades. Aquest fet va fer que deixés el despatx de Llúria, i per tant, que perdés el contacte directe amb el pare. Per això cada vespre, en acabar la visita, li telefonava i li explicava totes les visites, especialment d’aquelles pacients que ell coneixia. El doctor Vicens Marquès, el meu pare 97

L’abril de 1977 es va trobar malament, amb sensació d’una lleugera dispnea. Vaig proposar-li ingressar a la clínica, però em va dir que preferia continuar a casa. El doctor Vallet, que vivia a la mateixa escala, es va brindar a controlar-lo. Un dia, mentre estava operant, em van avisar que Quan vaig el pare estava molt greu. arribar a casa ja havia mort Quan vaig arribar a casa ja havia mort. Tenia una cara serena, quasi somrient. Estic segur que intuïa que era el seu final i per això no va voler sortir de casa. Li vaig fer l’últim petó que li podria fer. S’havia mort el pare. Resulta difícil poder expressar tot el que vaig sentir en aquell moment: la impotència davant de la mort, la sensació que es trencava el fort lligam que em mantenia viu. El pare era com l’avantguarda que em protegia de tot mal. Però les persones es moren realment quan se les oblida i per això ell no morirà mai, ja que en tot moment ha continuat viu dins meu. Encara penso a telefonarli cada vespre, en acabar la visita. Era el 26 d’abril de 1977. Havia mort UN HOME BO.

Leonardo Marquès Giraut

Apunt biogràfic Leonardo Marquès Giraut (Barcelona, 14-7-1928) Llicenciat en Medicina i Cirurgia l’any 1952 amb el premi extraordinari de la seva promoció, va començar la carrera professional al costat del seu pare, Vicens Marquès, a la clínica Sanatorio Maternal. A més de treballar en aquesta clínica, va ser cap clínic de l’Institut Municipal de Maternologia i dels Serveis de Ginecologia de l’Hospital de Nostra Senyora del Mar fins l’any 1969. Posteriorment, va crear i dirigir el Servei d’Esterilitat de l’Hospital de la Creu Roja de Barcelona fins l’any 1976. A mitjan dècada dels anys seixanta va traslladar la seva consulta privada a la Clínica Quirón, on més endavant es va fundar l’Institut Marquès de Ginecologia i Obstetrícia i on va treballar fins a la seva jubilació l’any 2008. Actualment és president d’honor de la Fundació Leonardo Marquès per a l’Estudi de la Medicina Embrionària, creada l’any 2008.

Epíleg

El doctor Vicens Marquès, el meu avi Leonardo Marquès Amorós

aig acabar Medicina l’any 1981; l’avi havia mort uns anys abans. Els últims records d’ell són els d’un home gran, assegut al seu sofà del menjador del pis del carrer de Llúria, inspirant pau i serenitat. Les converses sobre medicina amb ell van ser mínimes, no ens va donar temps, però és ben cert que tot sovint les enyoro. El que sí que sé és que estava content i orgullós de tenir un nét estudiant de Medicina i de pensar que la seva fenia i la del seu fill tindrien continuïtat. Ja fa uns noranta anys que ell va acabar els estudis de Medicina i la nostra ciència fins al dia d’avui ha canviat molt. L’obstetrícia i la ginecologia actuals han aconseguit unes fites impensables pocs anys enrere. Sé que l’avi estaria sorprès i meravellat dels avenços tan importants que s’han fet. M’agradaria explicar-li que actualment, amb l’ecografia tridimensional, podem veure els fetus en moviment dins la panxa de la mare, veiem com es formen, com creixen, com dormen, com riuen o com fan la pipa. També li explicaria que disposem d’innovadores tècniques de reproducció assistida que ens permeten donar solució a problemes

102

d’esterilitat que per a ell serien impensables, fins al punt de poder analitzar la salut dels embrions abans de col·locar-los al ventre de la mare. La medicina actual ha canviat principalment gràcies als avenços tecnològics, i això ens permet tenir una taxa de curacions cada cop més alta i també poder donar millor qualitat de vida als pacients. Però sempre, avui i en el futur, tindrem pacients amb malalties sense curació; per tant, tot bon metge ha de tenir molt clar que no tractem malalties, sinó que tractem persones. Els metges, quan no podem curar, hem de saber estar al costat del pacient i consolar-lo. Per això, en les moltes converses que m’agradaria tenir amb l’avi, el que voldria sobretot és escoltar-lo. A ell li va tocar viure una època difícil. Durant la Gerra Civil i la postguerra els recursos sanitaris estaven sota mínims, no disposaven de medicaments bàsics com els antibiòtics. Ell va atendre molts parts a les cases sense cap tipus d’ajut, estant tot sol i sense poder anar a l’hospital. La sensació de soledat i impotència d’un metge davant les greus complicacions del part és indescriptible, i ell la devia tenir sovint. M’agradaria preguntar-li com s’ho feia per no desesperar en aquests casos, com ho vivia, què sentia, com ho superava i com seguia exercint la medicina amb il·lusió. El doctor Vicens Marquès, el meu avi 103

L’any 1986, en acabar els estudis de l’especialitat d’Obstetrícia i Ginecologia, vaig començar a treballar amb el meu pare. Ell em va transmetre tots els seus coneixements mèdics, tal com havia fet el seu pare amb ell. Va acceptar totes les innovacions que jo podia aportar a la clínica amb il·lusió. Però el que més agraeixo al meu pare, i crec que ell ho havia après del seu, és que m’ensenyés el respecte i l’amabilitat amb què sempre s’ha de tractar el pacient. Pocs mesos després de començar a treballar amb el meu pare, vaig operar una dona ja gran d’un prolapse de la matriu. L’endemà, tot just entrar a l’habitació, la senyora em va dir: «El seu avi va ser un gran metge, el seu pare és molt bo, però vostè encara ho ha de demostrar». Ja fa més de vint anys que faig de ginecòleg, i he col·laborat en la creació d’una gran empresa que actualment dirigeixo, l’Institut Marquès, on treballa molta gent. És una clínica capdavantera en la nostra especialitat, però cada dia, quan entro per la porta, penso en el que em va dir aquella senyora, m’esforço i desitjo que algun dia alguna pacient també digui de mi que vaig ser un gran metge com l’avi. Actualment, trenta anys després de la seva mort, encara cada setmana hi ha pacients que em parlen d’ell. Algunes em diuen que m’hi assemblo físicament, d’altres comenten les dificultats que van passar en els parts o intervencions quirúrgiques, o bé que l’avi els va

104

salvar la vida a elles o als seus fills, però totes, absolutament totes, en parlen amb gran admiració i respecte, i comenten la seva amabilitat i educació. En aquests casos busco l’historial clínic escrit per l’avi. Són unes fitxes petites escrites amb una lletra pulcra i amb gran detall. En elles, hi trobo vivències autèntiques, i quan les comento amb la pacient, m’adono de les dificultats que com a metge va passar. Per això, l’admiració que tinc per ell segueix creixent dia a dia. És bonic pensar que l’esforç, l’esperit i l’ànima de l’avi no han mort, que segueixen vivint mitjançant la seva família i que els seus gens eren especials. Amb humilitat i emoció sento que la seva vocació de metge, el seu aspecte físic i la seva serenitat segueixen vivint, perquè les seves pacients les veuen en el meu pare, en mi i en el meu germà, i aviat les veuran en el meu fill gran. És un miracle que agraeixo cada matí a la vida. Barcelona, 6 desembre de 2009

Leonardo Marquès Amorós

El doctor Vicens Marquès, el meu avi 105

Apunt biogràfic Leonardo Marquès Amorós (Barcelona, 23-3-1957) Llicenciat en Medicina i Cirurgia l’any 1981 per la Universitat de Barcelona, va fer l’especialització a l’Institut Universitari Dexeus i l’any 1987 es va incorporar com a metge de l’Institut Marquès de Ginecologia i Obstetrícia a la Clínica Quirón, on va treballar al costat del seu pare, Leonardo Marquès Giraut. Va iniciar la seva activitat com a ginecòleg introduint tècniques innovadores en aquell moment, com ara l’ecografia, la laparoscòpia i la histeroscòpia, i potenciant la reproducció assistida. Durant l’última dècada, com a director mèdic de l’Institut Marquès, ha impulsat el creixement de l’Institut amb el trasllat de l’activitat a la Clínica CIMA i amb la creació de centres a Tarragona, Sabadell, Madrid i Londres. L’Institut s’ha convertit en un centre de referència mundial en tècniques de reproducció assistida, en l’estudi de problemes seminals i en l’anàlisi genètic d’embrions. Actualment, és president del Patronat de la Fundació Leonardo Marquès per a l’Estudi de la Medicina Embrionària, creada l’any 2008.

106

Apunt biogràfic Xavier Marquès Amorós (Barcelona, 14-11-1964) Llicenciat en Medicina i Cirurgia l’any 1992 per la Universitat Autònoma de Barcelona. Màster en Patologia Mamària per la Universitat Central de Barcelona, Màster en Cirurgia Ginecològica i Oncològica, màster en Cirurgia Vaginal, tots dos per la Universitat Autònoma de Barcelona, i màster en Cirurgia Laparoscòpica per la Universitat de Clermont-Ferrand. Actualment, és director mèdic del Centre Ginecològic MBG de l’Hospital Quirón de Barcelona.

107

Cronologia

20 d’octubre 1878

22 de desembre 1896

Matrimoni de Leonardo Marquès Loran i Vicenta Bertrán Pernadola. Neix Vicens Marquès Bertrán.

1909

Mor Vicenta Bertrán, mare de Vicens Marquès.

1918

Vicens Marquès guanya les primeres oposicions com a intern de Medicina.

7 de juny 1920 1921 24 de març 1924 24 d’octubre 1927 14 de juliol 1928

Vicens Marquès obté el títol de llicenciat en Medicina i Cirurgia. Guanya l’oposició de metge del cos mèdic de Barcelona. Guanya per oposició el títol de metge supernumerari de les seccions de Tocoginecologia de la Casa de Lactància. El doctor Vicens Marquès contrau matrimoni amb Maria Teresa Giraut. Neix Leonardo Marquès Giraut.

10 d’octubre 1930

El doctor Vicens Marquès és nomenat metge d’entrada de la secció de Tocoginecologia de la Casa de Maternologia.

16 de febrer 1935

Maria Teresa Giraut mor d’una encefalitis d’origen gripal.

1939

El doctor Vicens Marquès contrau matrimoni amb Maria Roca Sureda.

1945

El doctor Vicens Marquès adquireix i dirigeix la clínica Sanatorio Maternal.

108

1952

Octubre 1953

Leonardo Marquès Giraut es llicencia en Medicina i s’incorpora com a ginecòleg a la clínica Sanatorio Maternal. El doctor Vicens Marquès és membre fundador de la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Esterilitat.

1954

Assoleix la plaça d’obstetrícia de consultori de la Seguretat Social, a Badalona.

1955

Assisteix a Roma en resposta a la crida del papa Pius XII als tocòlegs del món per parlar del mètode psicoprofilàctic. El doctor Leonardo Marquès Giraut contrau matrimoni amb Pilar Amorós Pascuet.

Del 8 al 12 de juliol 1962

El doctor Vicens Marquès assisteix a París al Primer Congrés Internacional de Medicina Psicosomàtica i Maternitat.

1965

Tanca la clínica Sanatorio Maternal. L’equip ginecològic es trasllada a la Clínica Quirón.

1966

El doctor Vicens Marquès es retira de l’exercici de la professió mèdica.

Juny 1970

Se celebren les noces d’or de la promoció mèdica 1913–1920.

Maig 1973

El doctor Vicens Marquès escriu la seva autobiografia.

26 d’abril 1977

Mor el doctor Vicens Marquès Bertrán. Cronologia 109