Franzine#2

franzine #2 / tardor

1 tardor2014

FRANZINE Fanzine Idea original, disseny i direcció: F. Xavier Soler Alba López Participants: Verònica Ramírez F. Xavier Soler Alba López Teo Crespo S. Raül Morillas Contacte: info@franzine.es www.franzine.es facebook.com/franzinefanzine twitter: @FRANZINEfanzine

Aquesta obra està publicada sota una llicència Creative Commons que no permet l’ús comercial de l’obra original ni la generació d’obres derivades. Es permet, d’altra banda, la reproducció dels continguts sempre que s’indique l’autoria.

taula

4

Editorial

12

Cròniques de guerra F. Xavier Soler & Alba López

Motius

Teo Crespo S.

24

5 18

Escrits inacabats Raül Morillas

tardor2014

Verònica Ramírez

3

Diversades

EDITORIAL Un buit espai per omplir d’idees noves. D’il·lusions.

Milers d’experiències vitals per oferir a tothom.

Un calaix on tot hi cap, excepte la mala intenció, replet de creativitat, varietats, llum i colors S’activaran tots els sentits deixant florir sentiments.

En entrar dins de franzine gaudiràs d’art benisser.

Una porta que obrirà camins a novells creadors per mons físics i virtuals fins insospitats racons.

Quin gust poder comptar amb un sol oït atent, aquest llenç on projectar

nostres lliures pensaments!

Poema de Teo Crespo Santacreu, dedicat a Franzine.

6 franzine

Verﾃ地ica ramﾃｭrez Diversades

Màrtirs Arrossegada per la tristesa, ha desaparegut la llibertat.

Al carrer dels màrtirs un matoll lleonat d’oronelles, feia tremolar la rosada entonant la cançó del reu:

Progressar a un món engabiat on respirem petroli i lloem la fam, on pesa l’asfalt i cada estel minvant, on patim les ferides plastificades i tenim fe en el somni cimentat.

A un país on lluitem contra la vida, en vida?

En acabar-me el glop de roselles, he pujat al terrat.

El capvespre de rovell enfilava un penjoll de formigues famolenques.

Portaven la llibertat trossejada.

tardor2014

En secret, les veus dormides acusen les paraules de predicar un record on emmirallar-nos i perduts en el turment, avançar.

7

“Alça la mirada, allí pots descansar.

Albires aquell arbre?

Ja no cal continuar, som a casa”.

Vives

Ens commou un somni de nacre i cotó-en-pèl, una sospita de dolça casa i obediència, de grans inicials als llençols vells i un batedor on lluir la constant: l’esperit net, el cos net, el pensar net.

8 franzine

Tornen a sagnar els desitjos les vesprades els silencis.

La llengua del Savi empeny els anys contra el futur i crida: Sacrifici!

Silenci

El temps els mobles la roba el menjar els fills la llar les hores el vent els colps

Prou!

Un llamp deslliga l’instant i reconeix el nostre cos: Estem vives!

Som l’atzur dels carrers, la desmembrada carn que tremola, l’abundància feta carícia!

Es fa de nit lluna desvestida dones del desert vam nàixer de la terra nua i a ella tornem.

Lliures!

Intactes!

Presents!

Orgasmes

No fa tant.

Les dones portàven vel per tapar-se, no podien dur pantalons ni minifalda.

Fa no-res que comencem, a veure’ns, a desvestir-nos, a triar ser mares, a gaudir el sexe, a comprendre el nostre cos, a sentir plaer, a parar els colps, a eixir al carrer.

tardor2014

L’orgasme femení no era important i el maltracte era habitual.

Les dones es quedaven a casa.

9

L’avortament era pecat i delicte, les bones xiques eren verges fins al matrimoni, no tenien sexualitat i la menstruació era tabú.

Cançons

10 franzine

Sóc ací. Lluny del què conec.

I clar que em dol aquesta ombra de mar soterrada i mor amb mi cada nit l’estiu en què vaig dir adéu, i alguns dies m’agarre a la branca del naufragi del món perdut. Però una cançó fonda brotlla del meu cor en la nit més calma: Que la vida són els dies, les hores, la gana.

Que la mar és als teus ulls i la gent que estimes a cada alba, que com deia el poeta: Res no és mesquí, ni cap hora és isarda!

Vivim lluny de casa.

Llengües

11 tardor2014

Vas nàixer verbal, mestissa de sang incivilitzada, com les llengües bàrbares i les blasfèmies del teu cos.

Inabastable constel·lació de la mar dels morts.

12 franzine

f.XAVIER SOLER AlBA LÓPEZ Cròniques de guerra

Guerra Guerra

13 tardor2014

eug

Decapitaci贸

14 franzine

i

Mina Mina

15 tardor2014

Exili

Exili

E 16 franzine

D

C

A

B

Cementeri Cementeri

t t t t t t t t t

t t t t t t t t t

t t t t t t t t t

17 estiu 2012

t t t t t t t t t t t t t t t t t t t t t t t t t t t t t t t t t t t t

18 franzine

TEO crespo S. Motius

No hi ha maldat

No hi ha maldat, però rasca la picaresca enmig dels solcs d’aquest bell llibre que comença a omplir incerts capítols nous.

Vol pausat que jo et desitge de bons moments i de millors, de ser pacient i no oblidar-te de prendre cura i atenció.

Un cel ben ras on tu dibuixes mil piruetes multicolors per on plàcidament planeges, baixes a terra i migres de nou.

Bell llibre que escriuràs amb dolços i amargs records.

Llenç verge on esbossar perfums, paraules, amors...

19 tardor2014

Capítols de vida viscuda que engalanaran els blancs llençols de valls i cims i la planura per on transcórrega el teu vol.

Som dos gotes

Som dos gotes d’aigua clara enfosquides pel pas del temps, camuflades dins la massa fins on ens porte el corrent.

20 franzine

Navegant per mars i basses, trons i calmes i polsims, tempestes, ciclons i falles, dempeus ferms ens mantenim.

Som dos versos de la vida adscrits a una mateixa estrofa, composant la melodia que farà la nostra història.

Barrejant formes i colors, consonants amb les corxeres, sostingudes, vocals, bemolls, crearem noves idees.

Escriurem poemes nous.

Va tornar a la infantesa

Va tornar a la infantesa, a la innocència.

A sentir-se pur.

Va visitar sa casa.

La mare terra

que el féu madur.

Treballa i, si vols, nits d’oli en cresol.

Mentre, creixent, papers escrits, tot volent aconseguir veure feliç la gent que vols.

Volar del niu, fer-ne un de nou.

21 tardor2014

Com dos dàtils

Com dos dàtils de dolços, dos ullets com dos ametles de verda mel poblen de vida el clar rostre i, en cada galta, un clotet.

22 franzine

Has començat l’escola, ja ets gran.

La teua mestra. Els amiguets.

Tota una dona amb quatre anys, creixent, jugant i aprenent.

Comença el viatge que no s’atura i que s’escapa ràpidament, que envernissarem amb tendresa perquè et siga el més bell.

Sols voldria ser

Sols voldria ser record d’aquell que et va voler i t’ajudà a eixir del capoll fent-se vell i tu creixent.

Sols voldria, i sembla tant… aturar el temps, que no passés.

23 tardor2014

Sols voldria ser aquell que deixà la llavor que tan bells perfums emanà en fer-se flor.

Sols voldria ser una llum en les fredes nits de la vida, una flama que et calfe el cor.

24 franzine

RAĂœL mORILLAS Escrits inacabats

… despertem abatuts

25 tardor2014

Sovint pense que aquesta tasca és inútil, que el viatge dels pensaments cap a terres inhòspites resultarà, inevitablement, un fracàs.

Els dits, adolorits, que s’allarguen per a agafar uns somnis, que mai no s’aconseguiran.

La llum esporàdica que desprèn el nostre cor, és, forçosament, tancada en una sala sense destí.

La lluita, l’esperança, la unitat, tots els moviments resten com una illa envoltada d’una mar desconeguda, sense ànima ni cor.

Companys i companyes, no mireu, no sentiu, no us moveu, ni us emocioneu, car aquell tresor de l’horitzó no és més que un reflex corromput per allargar el nostre sofriment, la seua freda ambició de fam eterna.

… llarg, llarguíssim dol

26 franzine

Encara recorde les llargues carreteres, la fosca negror que es filtrava per les finestres.

Avui encara, sent l’olor misteriosa i única que desprenen els teus camins.

Encara somnie amb aquella soledat que em donaves, anhele els teus raconets que m’oferien un reconfortant benestar. És l’ansietat dels minuts que no arriben, dels segons que passen, dels dies que se’n van, dels records que es perden.

La teua remor m’arriba a través dels turons, de la mar que pots arribar a tocar.

Em crides i em nugues per sempre.

Estic condemnat a desitjar-te eternament, a sentir com t’escapes, a ser espectador de la meua pròpia angoixa.

Allibera’m, desapareix.

Desitge plenament la teua mort.

Exigeix el més llarg patiment, la destrucció lenta, l’ofegament profund, que va ser també el meu, durant molts dies, molts anys. És millor així, per mi, per tu, per sempre

… creguem

27 tardor2014

Canviem el no podem per l’intentem-ho.

Lluitem per modificar el terme utopia, per l’expressió és possible.

Sacrifiquem la nostra comoditat per la sostenibilitat de tots.

Apaguem la seua televisió i engeguem la nostra raó que és nostra.

La pobresa no és casual, la contaminació no és un accident.

La paraula utopia ens l’han gravada amb un salvatge foc, etern.

Però despertem, i que el nostre despertar siga feroç i lliure, com el vent que bufa allà dalt a la muntanya, com el corrent d’aigua que destrueix i dóna vida, com el foc calculador i serè, eficaç i metòdic.

Despertem d’aquest llarg silenci, D’aquest malson forçat i implantat.

… debilitat

28 franzine

Caminar de la mà del silenci i sense destí és una activitat enriquidora, si més no.

No veus masses corpòries de sang i ossos, no, perceps la llum i l’esperit de la gent, les seues intencions reals i prioritàries: la por, la desconfiança, l’atreviment, l’assetjament, la malícia, el caos, la inseguretat, la destrucció i, algunes vegades, la tendresa.

Si, en aquell moment, pogués jugar a ser Déu, si fos capaç de moure els fils de les ignorants titelles, els faria despullar-se mútuament, els obligaria a mirar-se sense objeccions ni timidesa i, després, d’una curta i directa reflexió, els llançaria a la mar de la destrucció, de la mort, de les guerres, de la fam, de l’odi, de l’assassinat, de l’oblit i, algunes vegades, a la mar de la tendresa.

Caminar de la mà del silenci i sense destí, s’arriba a convertir en un joc perillós, del qual, algunes vegades, només algunes, vull participar.

...oració

beneïts els tristos, infeliços, adolorits... ...afligits, pesarosos, desafortunats.... perquè d’ells serà el (possible) enginy de la gestació creativa.

29 tardor2014

...mal de cap

30 franzine

Tinc tantes coses al cap.

Tants camins que no porten enlloc, destins que desapareixen quan pense que els acarone, mentre, ells, se’n riuen amb el cor obert.

Totes les interconnexions que em feien fort, resten oblidades per una desmotivació sorprenent.

Per què em xoca?

Com he arribat a aquest punt?

Quan m’he deixat endur per la trista i negra corrent?

On s’allotgen tots els discursos encoratjadors?

Què ha sigut d’aquell sol, radiant, d’aquell turó silenciós que m’espentava fort?

Què serà dels somnis quan no escriguem sobre ells, quan la tinta altere la seua fisonomia en aigua.

Paper mullat.

Cendres sense cap valor.

Idees oblidades.

…mirem el mar

31 tardor2014

Mirem el mar, com si fos la primera vegada que mirem, us convide a fer-ho.

Sentir com la immensitat ens fa ínfims i, alhora, reals. És la remor, és la suau carícia de la tendresa que ens estima. és l’olor de la vida que naix, és el reflex del familiar desconegut.

Mirem el mar, com si fos la primera vegada que estimem, us convide a seure amb ell.

Sentir la veu dels segles, sentir la dolça paraula de l’inici del món i sentir, presteu atenció, el tot, que va vindre del no-res, un no-res que sempre ha estat ací.

Mirem el mar, com si fos el nostre propi naixement.

32 franzine

www.franzine.es