El joc de la convivència

Page 1

EL JOC DE LA CONVIVÈNCIA


SES VOLTES Francesc Florit Nin

EL JOC DE LA CONVIVÈNCIA Textos sobre la ciutadania participativa

Edició de Luís Camarero i Xavier Castell


Edició: Xavier Castell Lucio Luís Camarero Lázaro Confederació General del Treball de les Illes Balears Plaça de la Llibertat, 5 07760 Ciutadella de Menorca T. 971 386 670 sesvoltes@cgt-balears.org Portada: pintura de Francesc Florit Nin, D'un espuneig d'aire a l'ànima, 2000 Disseny, maquetació, impressió: Valant 2003 s.l. Depòsit legal: B-............2009 ISBN: ??? Aquest llibre no té afany de lucre: és d'esperit docent. © del textos originals: Francesc Florit Nin

Es permet la reproducció total o parcial dels textos originals si se'n fa menció de l'autor i de l'editorial.


El Joc de la convivència / 5

Paraula i parer

El llibre de Francesc Florit Nin és un interessant recull d'articles en els que l'autor exposa la seva opinió sobre temes diversos seguint el pols d'alguns esdeveniments polítics, socials o culturals. També s'inclouen en el recull alguns escrits més personals fruit de la seva sensibilitat i estimació pel paisatge, proper i viscut, de l'Illa Aquests articles, publicats a diaris o en revistes menorquines, són molt variats en temàtica, en extensió i en estil: a vegades es tracta d'una reflexió argumentada sobre un problema, altres són un crit d'indignació, altres una proposta alternativa, altres agafen una forma poètica. La diversitat que caracteritza el llibre mostra tanmateix tres problemàtiques recurrents: la necessitat de comptar amb una ciutadania participativa, la defensa de la llengua pròpia i la preocupació per la preservació i estimació del patrimoni cultural de l'Illa. El tema de la ciutadania participativa aboca al vell debat entre individu i societat. Avui sembla que aquesta antinòmia s'ha superat, almenys a nivell teòric. Ara ens toca defensar aferrissadament la llibertat individual entesa com la capacitat de pensar per sí mateix i d’escollir el món on ens agradaria de viure. Aquesta llibertat personal s’ha guanyat en dures lluites contra la dominació dels poderosos, d’aquells que neguen a les persones el dret de decidir. Tanmateix la llibertat personal a vegades és incapaç de veure més enllà de l’interés propi i posa en perill la llibertat dels altres i el progrés de part de la població. No es pot garantir la llibertat individual de tots en una societat sense una organització col.lectiva, que estableixi drets i deures i que tingui com a finalitat el bé comú.


6 / Francesc Florit Nin

El sistema amb què ens hem dotat per garantir la llibertat és el sistema democràtic i la democràcia demana la participació com una obligació irrenunciable. Perquè els ciutadans han de vigilar constantment per evitar qualsevol abús de poder, per exigir el compliment de les promeses fetes en campanya electoral, per tal que els representants polítics gestionin bé els recursos col.lectius, perquè el poder no els corrompi. La participació també es necessària per donar suport, ànims i reconeixement als polítics en la difícil i complexa tasca de gestionar el bé comú. El perill de la llibertat és l'oblit d'aquesta obligació de participació activa i el cultiu d'una idea de felicitat massa egoista i estreta, atès que l'afany per millorar la pròpia situació és sovint més atractiva que la vida ciutadana atenta a l'interès de tots. La salut del sistema democràtic demana participació i diàleg, per això és necessari que es publiquin articles que comenten i interpreten fets i problemes d'interès general. Hom pot estar d'acord o en desacord amb les consideracions que fa un autor, però de la participació activa en el debat i de la creació d'opinió neix la consciència ciutadana. Sovint per fer públic el propi parer cal ser valent, perquè l'opinió per ser creïble i tenir operativitat i eficàcia demana coherència entre el dir i el fer i la coherència no és un estat sinó una aspiració que exigeix un sentit ètic i un esforç permanent. Al llarg de la lectura del llibre es troben moltes referències i un llarg article en defensa de la llengua catalana. També es tracta àmpliament el tema de l'aprenentatge del català en relació a la població immigrant. Aquest és un tema sobre el qual la meva opinió pot tenir poc interès, però de la lectura d'informes molt documentats sobre la situació sociolingüística de la llengua catalana, com és “l'informe sobre l'estat de la llengua catalana” escrit pel professor Joan Solà de la Universitat de Barcelona, se'n dedueix una situació preocupant que concorda amb l'anàlisi que fa l'autor del llibre que comentem. No hi ha dubte que la defensa de la nostra llengua és responsabilitat de


El Joc de la convivència / 7

tots. Ja se sap que la llengua d'un poble ha estat creada per aquest poble al llarg del temps, donant nom i significat a la realitat i que per això la llengua configura en gran mesura la seva personalitat i identitat. El tema del patrimoni cultural i natural de l'Illa queda tractat en diversos articles a vegades fent una crítica d'accions especulatives i agressives o bé fent propostes per posar en valor riqueses arqueològiques o paratges naturals; no hi manquen exemples d'accions, que l'autor anomena “d'excel.lència cultural”; també hom proposa contravalors als dominants en el món d'avui, com el silenci en temps d'enrenou; la serenitat, la penombra o el gaudi del paisatge pròxim. El llibre que ens ofereix Francesc Florit Nin anima a trobar la paraula i escriure el nostre parer per afavorir el pas de la política a mans de la societat. Com diu la catedràtica d'ètica Victòria Camps, la participació és la via per no perdre l'ideal de justícia. Aquest ideal comporta la llibertat personal per cercar la felicitat, però llibertat també per a col.laborar en la construcció d'una societat on tothom tingui oportunitats per a poder ser feliç. Pilar Benejam Arguimbau.


8 / Francesc Florit Nin

Entrada

El joc de la convivència són textos redactats en moments distints, però que tenen en comú la preocupació –l'ocupació– en la vida social i participativa tal com entenc l'animal polític que és l'home, sota el fat de l'acció i la reflexió. La vita activa com proposa Hannah Arendt. He dividit el recull en cinc capítols. El primer, Tenir els ulls oberts i participar-hi, són textos sobre la convivència intercultural i la participació en l'espai públic, centrats en la política dels afers més propers. El segon, L'escola és al carrer, hi trobareu els articles referits a l'educació i la seva relació amb l'entorn on es reclama una escola més oberta amb la implicació de tothom. El tercer porta el títol de Que multipliquin les oportunitats i recull els textos sobre el patrimoni i la gestió cultural i es proposa una activació a la sensibilitat contemporània des de la prespectiva de la creativitat que multiplica les oportunitats. El quart, Entendre's i dir-se, fa referència a la llengua com a eina de comunicació i d'identificació en un escenari cada cop més multilingüe. Finalment el darrer capítol és una selecció d'escrits breus, Tot temptant, en els quals el lector trobarà algunes reflexions dels sentits i les mirades. Francesc Florit Nin


El Joc de la convivència / 9

Tenir el ulls oberts i participar-hi

Textos sobre la convivència intercultural i la participació en l'espai públic

Més que tolerar, conviure Novembre de 2009

Menorca és una terra d'acollida. La fesomia de Menorca és composta de les diverses cultures que hi ha passat: primers pobladors, fenicis, romans, bizantins, musulmans, catalans, anglesos i francesos, castellans... amb la cultura i la llengua catalana com a tronc fonamental. I ara que hi arriben d'arreu del món: d'Amèrica Llatina, d'Anglaterra, de l'Europa de l'Est, del nord d'Àfrica i alguns d'Àsia. De fet actualment un 40% de la població no ha nascut a Menorca, hi ha vingut a viure. A més, molts dels qui hi ha nascut són fills d'immigrants d'altres llocs d'Espanya o d'Europa. Aquest augment espectacular de la immigració s'ha produït en només 8 anys. Ara la població immigrant representa un 15% del total de Menorca. Per posar una dada rellevant: a Menorca hi viuen més estrangers que alaiorencs. Si tots els estrangers es reunissin en un nou poble, aquest seria el tercer més gran de Menorca, segons ha constatat Joan Febrer, en un estudi molt interessant sobre els nous menorquins1. Però Menorca també ha estat terra d'emigrants. Tots els menorquins han tingut algun familiar pròxim o llunyà que es va veure obligat d'abandonar l'illa, per les mateixes Joan Febrer Torres. Imatges i realitats de la immigració a Menorca. Estudi etnogràfic sobre els nous menorquins. Ed. Consell Insular de Menorca. 2005

1


10 / Francesc Florit Nin

raons que ara els immigrants que arriben deixen els seus països: per necessitat, per tenir unes expectatives d'una vida millor, per a ells i per als seus fills. Durant anys Menorca va tenir una forta emigració. Els emigrants menorquins a Algèria van arribar a ser majoria en algunes poblacions. El 1834 Alger ja tenia una «rue de Mahon». Entre els anys 1830 i 1836 van emigrar de Menorca unes 10.000 persones, amb una població d'uns 38.000 habitants, és a dir una quarta part2. El 1850, 45 famílies menorquines funden el poble de Fort-de-l'Eau on es conservà el català durant més de cent anys, i el 1853 Aïn Taia és fundat per 967 menorquins. Uns pocs anys més tard, el 1875 van emigrar de l'illa una altra vuitena part de la població (4.000 d'una població total de 33.000). Però, en canvi, que jo sàpiga, no hi ha cap lloc que commemori, que ens faci recordar als menorquins que també hem estat emigrants. El meu avi mateix. Menorca, per tant ha canviat molt. Ha passat de ser una terra pobra que treia els seus fills perquè no els podia mantenir a una terra rica que acull immigració. Ara Menorca és molt més complexa en tots els sentits: socialment, culturalment, lingüísticament. Som davant per tant d'una societat multicultural d'una gran diversitat. Per sobre totes les diferències, que inevitablement confronten maneres de ser i de pensar distintes, hi ha una cosa que a tots ens resulta imprescindible: la pau ciutadana, la cohesió social, és a dir, la convivència. Com fer-ho és un dels reptes més exigents que tenim. Per sort no som els únics al món que els passa un fet semblant, ja que tenim unes experiències de les quals en podem aprendre.3 D'altra banda Menorca és rica en vida associativa, participar-hi és fàcil, n'hi ha per triar. Fer formular ràpidament la tesi de la proposta: es tracta de ser una mateixa societat cohesionada en base a la consideració igualitària de tots els seus membres tot respecTomàs Vidal Bendito. “Fonaments geogràfics de la història” in Enciclopèdia de Menorca. Tom IX, pàg. 72 Són les experiències del Canadà, de Suècia i d’Austràlia les que han donat els fruits més exitosos en la gestió de la diversitat. 1 2


El Joc de la convivència / 11

tant les seves singularitats sense perdre la identitat de la cultura i la llengua pròpia de Menorca. Tot i que dir-ho és fàcil, aconseguir-ho no ho és tant, perquè exigeix esforç, consciència i participació. Perquè el món que vivim és complex i hem perdut moltes de les certeses que teníem. No és que visquem una època de canvis, sinó que vivim un canvi d'època. La mundialització (la globalització, que en diuen) provoca oportunitats i grans desigualtats; provoca també grans fluxos migratoris; les tecnologies augmenten la productivitat i la comunicació però suprimeixen llocs de treball; la mobilitat i la deslocalització d'empreses fan precaris els llocs de feina; les identitats culturals es difuminen mentre es reivindiquen les que han estat menystingudes; es va creant un nou perfil de ciutadania universal, mentre que l'economia global debilita l'Estat del benestar; es dilueixen els Estats i es creen noves entitats supraestatals; sorgeixen noves formes de marginalitat i noves intoleràncies com els fonamentalismes religiosos; tenim dèficits democràtics i inseguretats; augmenten els problemes mediambientals, però també es fan grans avenços en el coneixement. En definitiva: tot es mou, canviam de paradigmes, les crisis dels models antics fan preveure nous models. Davant aquests reptes haurem de donar respostes intel.ligents. I crec que només hi ha un camí: aprendre a dialogar per conviure. Aprendre a viure junts, aquesta és la gran assignatura de la qual ens haurem d'examinar tots. Per aprendre a conviure serà imprescindible la participació. Menorca és rica en associacions de tot tipus. Participar en la vida social, cultural o esportiva és fàcil, n'hi ha per triar. Perquè la clau de volta de la convivència és la participació, perquè demana un esperit obert d'acceptació, demana un esperit actiu, d'afirmació de la vida, perquè demana un esperit optimista, de confiança. Potser la tolerància és un primer pas, per començar. Però no és suficient perquè no garanteix la convivència. Tolerar pot tenir un significat merament superficial que no atén l'arrel del problema. Quan tolerar significa haver de suportar l'altre perquè no em queda altre remei, aleshores


12 / Francesc Florit Nin

no s'avança en la comprensió de l'altre. La tolerància, en el sentit positiu d'acceptació, i la convivència són experiències que s'han d'aprendre i només es poden aprendre amb experiències, com s'aprenen les coses importants de la vida. Es tracta d'una experiència de coneixement per contacte i reflexió. Res més i res menys. Lluís Vidaña Fernández4 posa com a base de la convivència quatre paràmetres: 1r. el coneixement mutu, 2n. l'intercanvi d'experiències i d'idees, 3r. la participació i la col.laboració i 4t. la igualtat de drets i deures. Treballar totes aquestes bases formaria una proposta clara d'Interculturalitat. La interculturalitat, de la qual es parla tant, no és tant una realitat, sinó una aposta de futur. Es tracta d'actuar a favor del contacte entre les cultures per lluitar contra els estereotips negatius sobre la diversitat produïts per la ignorància i la por. En el fons del fons, la por i la desconfiança produeixen els monstres de la xenofòbia, del racisme, de la intolerància que menen a la disgregació, a la segregació, a la marginalitat i a la discriminació. Lluitar contra aquests monstres és lluitar contra la por i la ignorància. Sovint és la por que ens fa ignorants! La UNESCO aposta per una educació intercultural en la seva Declaració Universal de la Diversitat Cultural aprovada el 2001 i a les Directrius sobre l'Educació Intercultural5. En aquests documents es fixa com a objectiu principal el reconeixement de les identitats culturals i lingüístiques per a garantir la convivència per a la pau del món i es proposa de fomentar vies de comunicació entre les cultures per promoure la coexistència pacífica i la tolerància mútua. Perquè la clau d'unes relacions pacífiques consisteix en el reconeixement i la comprensió. La multiculturalitat de les societats actuals, com la menorquina, exigeix un compromís per la interculturalitat. I açò, com ja he dit, ho hem d'aprendre. Però, en concret, què hem 4 Lluís Vidaña Fernández. “Propostes per a la interculturalitat” in Anuari de l’Educació a les Illes Balears 2008. Ed. Caixa de Colonya. 2008. 5 Directrius de la UNESCO sobre l’Educació Intercultural. Introducció de Linda King. UNESCO. Angle Editorial. Barcelona 2008.


El Joc de la convivència / 13

d'aprendre? L'aprenentatge intercultural vol garantir la convivència per mitjà d'exercir unes habilitats socials fonamentals. Per exemple entendre que totes les persones tenim molt més, moltíssim més de comú que de diferent. Per exemple que unes persones i altres ens necessitam, el valor de la interdependència. Per exemple aprendre a veure que la feina en col.laboració és molt més rica i satisfactòria. Per exemple que resoldre els conflictes de forma dialogada i pacífica n'assegura més la solució i que a tots ens beneficia. Aquests són els valors, que precisament no mostren gaire els mitjans poderosos de comunicació. No es tracta mai d'amagar els conflictes, perquè de conflictes sempre n'hi haurà. Els humans som d'aquesta naturalesa complexa. De fet els conflictes tenen la cara positiva de mostrar la diversitat i els distints angles de la realitat i són el punt de partida per a crear noves formes d'adaptació. Els conflictes ens posen a prova i benvinguts siguin ja que no els podem evitar. No cal evitar-los, cal gestionar-los amb actituds obertes, amb habilitats assertives i amb valors d'apropament, de coneixement, de respecte, de comprensió i de solidaritat. I en aquest ordre. Tothom sap què significa conviure! Tanmateix no hi serà de més que intentem de perfilar una mica més el sentit de la convivència, perquè en aquesta descripció podem veure la dimensió més real i més concreta. Conviure és viure amb els altres amb harmonia. Ala ja està! Però implica un aprenentatge i una diversitat de criteris que caldrà regular en cas de conflicte. També exigeix un grau d'adaptació d'uns i altres. Exigeix la tolerància en el sentit positiu que hem dit d'acceptació del qui és diferent. Demana unes normes mínimes comunes, compartides, unes “normes de convivència”. Conviure demana també que mirem més allò que ens uneix i que relativitzem allò que ens separa. Per conviure cal un espai públic, on trobar-se i on negociar les diferències i on trobar el consens necessari. I sobretot, conviure és un acte de profunda participació democràtica. Per conviure calen uns coneixements, unes habilitats, i unes emotivitats disposades a la


14 / Francesc Florit Nin

cohesió social. La integració forma part indispensable de la convivència. És un procés de contínua negociació, és una conquesta diària, mai un estat perenne conquistat, cada dia s'ha de conviure. La convivència és el component fonamental de la Interculturalitat. Si haguéssim de fixar un vocabulari de la convivència segurament tindríem un cert consens entorn de paraules com: a d'acceptació, b de bondat, c de compassió, d de diàleg, e d'esperança, f de felicitat, g de generositat, h d'humanitat, i d'igualtat, j de justícia, l de llei, m de maduresa, n de negociació, o d'oportunitat, p de pau, q de qualitat, r de respecte, s de solidaritat, t de tendresa, u d'unió, v de valor, x de xarxa, i z de zel. Tenim un llibret preciós que sota el nom de L’imperatiu intercultural6 l'autor, Ramin Jahabegloo, ens fa reflexionar sobre la necessitat urgent d'establir una nova mentalitat i unes noves relacions entre les cultures. Els grans avenços de la humanitat s'han produït quan les cultures s'han creuat en un diàleg fecund. El diàleg parteix d'un doble elogi: l'elogi de la diversitat, visca la diversitat!, i l'elogi de la personalitat, visca la idiosincràsia! L'equilibri entre els dos elogis és delicat com una papallona. Però resulta necessari i urgent. Per arribar-hi caldrà reforçar els principis democràtics i una ètica de mínims compartida per tot el món. Que cada poblet s'ho proposi. Que cada ciutat es proposi el principi de la convivència, és a dir, establir contactes en un lloc i en un temps de trobada. La trobada és la via cap a la convivència. En canvi el desconeixement per manca de contacte provoca idees estereotipades cap als altres i sorgeixen els prejudicis i la intolerància. El desconeixement provoca por, el gran enemic, el monstre. D'altra banda el contacte amb el diferent ens fa relativitzar les pròpies conviccions i ens obre un horitzó d'una veritat més ampla. A més ens fa descobrir allò que de comú tenim les persones i les cultures, plorar pels fills per exemple, i açò ens humanitza i ens estimula la solida6

Ramin Jahabegloo. L’imperatiu intercultural. Ed. Arcadia. Barcelona 2009.


El Joc de la convivència / 15

ritat. El diàleg és la millor manera d'aprendre i d'alliberarnos d'una identitat unidireccional, i per tant ens fa avançar en la pròpia cultura quan comprenem les altres. Per transformar-se, les cultures necessiten ser receptives a les altres cultures. La història no és altra cosa que un llarg diàleg d'influències recíproques de cultures diverses (i de vegades també d'enfrontaments). En fi, la tolerància és la norma mínima, el respecte és la norma segona, la convivència és la norma final, definitiva, màxima. Tenim l'obligació de parlar, d'escoltar i de respondre. Així es construeixen els ponts del diàleg. La interculturalitat és la matriu d'aquest diàleg, com diu Ramin Jahabegloo. Però fer fer-ho cal que totes les cultures tenguin plenes garanties d'una vida plena, que siguin vigoroses. Cada cultura ha d'afermar-se per poder dialogar. En aquest sentit la preservació de la diversitat cultural, de totes les excepcionalitats que és cada cultura és condició necessària. La finalitat és mostrar el patrimoni de la humanitat i els valors comuns a partir del dret a la diferència, perquè la diversitat és aquest patrimoni. Les societats diverses i l'encreuament de cultures sempre han estat a la gènesi de les grans transformacions i conquestes de la humanitat. Els intercanvis de coneixements i d'habilitats han estat a l'inici de la resolució de grans enigmes i dificultats. La preservació de la riquesa patrimonial de llengües i cultures del món ens pot salvar. La interculturalitat reclama la protecció dels febles, perquè es doni veu a les cultures que han estat silenciades a causa de la uniformització del món, de la mundialització, en base a la igualtat de dignitat de totes les cultures. La capacitat de convivència entre les cultures dóna a entendre que a la humanitat li preocupa el futur del planeta. O açò o la barbàrie. La convivència intercultural, més enllà de la tolerància, implica el reconeixement mutu, dels menorquins autòctons, dels nou menorquins i fins i tot dels que temporalment venen a viure a l'illa, que són molts, visitants, residents i turistes. Aquest reconeixement, tanmateix ha de


16 / Francesc Florit Nin

tenir un doble sentit: la multiculturalitat dels diversos grups per un costat i el compromís amb la cultura i la llengua autòctona per l'altre. Per dir-ho en paraules d'Isidor Marí es tracta d'una adaptació mútua: el compromís de la cultura històrica amb la diversitat dels grups culturals establerts al territori; el compromís de tots els grups culturals amb el futur de la llengua i la cultura pròpies del territori. “Cap futur multicultural no serà just si admet la possibilitat de desintegració de la cultura i la llengua autòctona” com diu Isidor Marí7. Quin sentit tindrien els esforços en la convivència i el reconeixement de les diverses cultures si assistíssim a la desaparició de la llengua catalana? El primer principi que ha de regir la gestió de la multiculturalitat és la voluntat de compartir la llengua i la cultura autòctones per assegurar el seu futur com a garantia de cohesió social. En aquest sentit, la multiculturalitat no ha de suposar un poti-poti que ofeguin les llengües i les cultures històriques autòctones de cada territori, perquè pel camí de la uniformització de les llengües i les cultures, pel domini de llengües i cultures hegemòniques acabaríem amb la riquesa de la humanitat, d'allò que li atorga sentit. El respecte i la participació en la vida social de la diversitat de cultures han d'anar acompanyades pel respecte a la llengua catalana com a llengua social de confluència i d'ús públic. Què demanen els nous menorquins a la societat d'acollida?: el mateix tracte, les mateixes oportunitats, els mateixos drets, la seva integració. Què demana la societat d'acollida als nous menorquins? La seva integració, l'ús de la llengua o les llengües oficials, el respecte a la legalitat i a l'ordenament democràtic del país. El que veritablement hem de compartir és una escrupolosa obediència als drets humans. Que cadascú tengui la identitat que vulgui. Hem de superar qualsevol intent de definir les identitats en unes societats cada cop més complexes i diverses. És en l'aire! 7

Isidor Marí. Mundialització, interculturalitat i multilingüisme. Ed. Lleonard Muntaner Palma 2006


El Joc de la convivència / 17

Avui les identitats poden ser múltiples i canviants. Allò que realment importa és la dignitat humana i la convivència. En aquest compromís hi hem de ser tots: Ja no val relegar aquesta tasca a les escoles, amb l'excusa que a les escoles educarem bé els ciutadans preparats del futur multicultural. No. Les institucions públiques, les organitzacions civils i empresarials, les associacions de tota mena, els mitjans de comunicació, i també el sistema educatiu, s'han d'implicar en el diàleg intercultural per trobar el punt d'equilibri entre la voluntat de la majoria i els drets de les minories. Els problemes de cohesió social no són conseqüència de la diversitat cultural, sinó de la desigualtat social i la marginació. Per açò, un enfocament intercultural és una oportunitat de lluitar contra les desigualtats i les exclusions8. Què demanam? Que les institucions públiques i privades adeqüin la seva gestió a la realitat multicultural, que es preparin per atendre aquesta diversitat. Que les escoles i totes les instàncies educatives incorporin els continguts interculturals com a eixos centrals de la seva feina, que facilitin el contacte i els intercanvis. Que els mitjans de comunicació reflecteixin aquesta diversitat i donin veu a qui no en té, perquè es perdi la por al desconegut i es pugui gestionar amb certesa la positivitats de la diferència. Que les empreses i els sindicats combatin les desigualtats, que s'atengui la immigració amb tots els drets, que es lluiti contra la precarietat i la marginació per causa de les diferències culturals. Que el món de la cultura, de l'esport i de l'oci promoguin activitats d'acollida i d'intercanvi. Que les entitats ciutadanes celebrin trobades interculturals des del diàleg. D'experiències positives en tenim moltes. En podem aprendre de les negatives. Cal ser actius perquè venen temps foscos i difícils. En voleu pistes?: participar en la vida escolar dels fills, apuntar-se a una parella lingüística per aprendre català, fer-se soci d'una Isidor Marí. Una proposta d’Interculturalitat per a les Balears. Informe per al debat. Ed. Conselleria d’educació i Cultura (Govern balear) i Sa Nostra. Palma 2002

8


18 / Francesc Florit Nin

entitat esportiva o cultural, assistir a actes cívics, col.laborar amb associacions, formar-se a les escoles municipals o d'adults, apuntar-se a totes les festes i celebracions, organitzar xerrades o trobades, mantenir la llengua pròpia amb cursos, mostrar les habilitats, exposar els productes de la nostra creativitat, llegir i parlar, conversar amb l'altre... Aquest canvi d'època del s.XXI comporta seriosos problemes i ens haurem d'armar de valor per fer-hi front. Tenir els ulls oberts, i participar activament i críticament. Tenim moltes possibilitats i el futur es crea ara. Es lloga plaça com a terrassa Setembre de 2006

Mai no serem prou conscients del valor que té un espai públic, més enllà de ser propietat pública. Vivim uns temps de regressió en molts aspectes. Les mostres d'irracionalitat, les manifestacions supersticioses, l'agressivitat en les formes, l'imperi de les ortodòxies del pensament i de les religions... tot plegat em fa pensar que tornam a una edat mitjana de fosca història. Les conquestes modernes de la racionalitat del Segle de les Llums, la instauració dels valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat, la preciosa Declaració d'Independència dels EEUU, tot açò va en franca reculada en els fets malgrat els discursos. I una d'aquestes conquestes de l'era moderna era precisament la creació dels espais públics, llocs en els quals s'origina la vida comunitària i per tant el germen de la democràcia, lloc que ens iguala i ens fa conèixer. Les places i els carrers són per tant conformadors de la participació ciutadana. Però hi ha polítics que han perdut el sentit de la cosa pública. Per a aquests governants l'espai públic s'ha convertit en un bé que es pot contractar a un particular per al seu ús exclusiu o bé per al seu negoci privat. La veu dissident sobre aquesta qüestió que van manifestar les associacions de veïns va ser un cop d'avís sobre el que és cla-


El Joc de la convivència / 19

rament un abús d'apropiació de l'espai públic. La visió sobre l'espai públic que tradicionalment han tingut els conservadors, d'aquí i d'arreu del món, és de menyspreu per la propietat pública i per l'ús públic de les propietats. És el fenomen de la privatització de béns i serveis públics, amb l'excusa que la gestió privada és més eficient. Mentida, en la majoria dels casos: la privatització dels ferrocarrils a Anglaterra durant la nefasta època Thatcher n'és el paradigma. La malaltia ha arribat al paroxisme quan tota una senyora regidora que se suposa ha de vetllar pel bé del poble va i diu: els comerciants s'excedeixen en l'ocupació de la via pública i no paguen aquest abús, per tant els “legalitzarem” allò que fan malament. I es queda tan ampla. Aquí no han valgut ni criteris ni normes i ni tan sols conveniències. Deuen actuar així perquè justament un dels que més s'excedeixen és un regidor del govern municipal. Cap problema. Si vostè abusa, li ho arreglarem. Per exemple si vostè posa una tauleta de bar de terrassa damunt el cap del senyor batlle, en parlarem perquè ho pugui “legalitzar” i per suposat pagar l'impost d'ocupació de tan noble clepsa. L'espai públic per a aquesta dreta carrinclona i franquista no té cap valor simbòlic ni cap qualitat moral, només serveix com a moneda de canvi, de rendibilitat impositora. Una llàstima patir aquesta usurpació, perquè per aquest camí transformam la ciutat de tothom d'un atractiu espai desitjat en un desagradable bar amb dret d'admissió. La flaca memòria espanyola Juny de 2009

Espanya encara és diferent. L'eslògan turístic és aplicable a temes més dramàtics com és la recuperació de la memòria històrica. La llei que volia restituir la dignitat de qui va ser denigrat o assassinat per la guerra civil i la dictadura franquista ha quedat reduïda a un gest poc més que simbòlic, buida de compliments.


20 / Francesc Florit Nin

Amnistia Internacional ha criticat durament la Llei de la Memòria promoguda pel govern Zapatero. Aquesta ONG de defensa dels drets humans va fer públic un informe molt crític sobre la llei. Entre altres raons diu que "inclou disposicions clarament contràries al dret internacional, cosa que la podria convertir en una espècie de Llei de Punt Final". La llei del punt final va ser una norma argentina, ja derogada, que volia deixar impunes els assassinats comesos sota la dictadura de Videla. El text obvia per complet els drets humans i el dret internacional. A més a més posa obstacles als drets de les víctimes. Especialment preocupants són els mecanismes d'impunitat inclosos al projecte, dirigits a encobrir la identitat dels autors de violacions de drets humans". Amnistia exigeix una Comissió de la Veritat similar a la d'altres països que van sofrir dictadures, como Argentina; Espanya és un dels països als quals el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides ha hagut de recordar que no es poden invocar amnisties ni al.legar prescripcions respecte als crims contra la humanitat. Anteriorment, el Comitè de Drets Humans ho va fer amb Xile, Argentina, Perú, Líban, França (Nova Caledònia), El Salvador, Haití i Uruguai, per recomanar-los que complesquin les obligacions internacionals sobre crims de desaparició forçada. La llei espanyola no té en compte l'experiència assajada a altres països a l'hora de tractar els abusos greus contra drets humans. D'altra banda la ONU adverteix Espanya que és un dels països del món amb més foses comuns sense obrir. Ha recordat que els casos d'homicidi i crims contra la humanitat no prescriuen i que las lleis de punt final (com l'espanyola de l'Amnistia de 1977) no té cap validesa. Joaquim Sempere, professor de Sociologia de la Universitat de Barcelona, ha escrit: “El juliol de 1936 va estellar en aquest país una rebel.lió militar contra les institucions legítimes. Aquella rebel.lió era obertament il.legal, i va sotmetre el país a una lluita cruel i fratricida, que acabà amb una dictadura. Aquella dictadura naixia amb la taca original dels seus orígens i a


El Joc de la convivència / 21

més va practicar durant 36 anys la negació institucional sistemàtica dels drets humans. Qualsevol llei que aspiri a donar reparació a les víctimes de la Guerra Civil i de la dictadura ha de començar per declarar la il.legalitat i la il.legitimitat de la rebel.lió militar de 1936 i de la dictadura que es va implantar a Espanya”. A Alemanya es va fer exactament açò: la nul.litat general dels actes de tota la jurisdicció nazi. Aspiram al reconeixement oficial de la injustícia, perquè mai més no pugui tornar a passar. Franco, com Hitler, van desencadenar la guerra, va ordenar camps de concentració i van ser responsables de crims contra la humanitat. Excepte als neonazis, a ningú se li ocorre a Alemanya de justificar aquella dictadura. Els diferents governs alemanys, de dretes i esquerres, han impulsat amb tota la vehemència la memòria històrica de l'Holocaust, amb iniciatives de tots tipus. Fins i tot promulga una llei contra el negacionisme. I tota apologia d’aquells fets és considerat delicte. Mentre que a Alemanya les sales i els passadissos dels llocs públics són plens de memorials contra els fets tràgics del nazisme, a Espanya encara tenim llocs públics que commemoren la victòria dels feixistes i en poquíssims llocs es recorden els crims provocats Els ciutadans i l'estat i totes les institucions públiques no podem desistir d'aquesta responsabilitat. Abdicar d'aquesta memòria afebleix la democràcia. Oblidar pot donar lloc a caure en els mateixos errors nefastos. Molts països ho han fet d'Europa, d'Àsia, d'Àfrica i d'Amèrica, amb més pocs mitjans, amb memòries més recents, amb ferides encara obertes com l'antiga Iugoslàvia. O com Sudàfrica, que en un procés modèlic, primer han recordat, primer han passat revista dels fets luctuosos perquè després es pugui perdonar i arribar a la reconciliació. Per què Espanya no ho ha de fer també? Què fa Espanya respecte al seu passat històric? Encara tenim partits polítics que no només justifiquen sinó que avalen el règim dictatorial. S'ha donat continuïtat a una sèrie de lleis franquistes. No s'ha assumit la il.legalitat del cop d'estat del 36. S'han silenciat les veus


22 / Francesc Florit Nin

crítiques. I les institucions democràtiques, juntament amb els mitjans de comunicació, han estat ben poc clars amb la condemna d'aquell passat històric. La darrera notícia és que el Tribunal Suprem posa entrebancs a la tasca feta per l'Audiència Nacional en l'exhumació dels cossos en les mils fosses espargides per tot Espanya. Què vol aquesta gent que truca dalt la sala? Maig de 2004

Apareix pels diaris que el ple de l'ajuntament ha aprovat per unanimitat el Projecte Educatiu de Ciutat. Gran notícia, de la qual n'estic doblement satisfet: com a ciutadà i com un dels molts que vam participar en l'elaboració del projecte. En la meva tasca d'assessor al CEP vaig organitzar un cicle de conferències per encetar el tema perquè em semblava molt interessant i que a més donava resposta a prou motius de preocupació en l'àmbit educatiu en el qual faig feina. Aquestes conferències i l'inici del projecte municipal va ser una feliç coincidència. La bona gestió de Manel Martí, aleshores regidor d'educació en el govern del pacte progressista, va dur a bon port un document valuós per al poble. Que el projecte hagi estat pensat i proposat per un govern progressista i que ara hagi estat aprovat per un govern conservador que l'ha assumit, diu molt del grau de consens que el document va aconseguir. Probablement, ateses les contínues desavinences entre el govern i la resta de l'oposició, aquesta serà de les poques unanimitats en temes importants. Certament que el PEC és una proposta assumible en teoria per la bondat del seu plantejament: es parla de solidaritat, de responsabilitat, de sostenibilitat, de participació, de diàleg, d'igualtat, de paraules precioses que qualsevol no negaria. Tanmateix allò que defineixen els governs (i les persones) no són les paraules ni els grans documents escrits: són les actuacions concretes que realitzen en l'exercici


El Joc de la convivència / 23

del seu poder i en les relacions que estableixen amb els ciutadans. Se'm fa difícil de creure tot el ventall polític tengui assimilat què significa un projecte educatiu de ciutat. Ho dic no tant per les declaracions que han fet, açò no té la més mínima importància; ho dic perquè entre les propostes del PEC i els actes de govern hi ha una contradicció innegable i evident. Tant és així que resulta pel cap baix una incoherència que mostra un govern desconnectat entre les àrees de gestió. En la implementació del PEC es parla de criteris ambientals d'execució de projectes d'espais públics a través del Pla de Mobilitat: idò bé, en la proposta d'aparcaments per a cotxes i de l'estacionament del transport públic s'ha fet cas omís de les recomanacions del Pla de Mobilitat redactat per una empresa externa a l'ajuntament amb uns criteris tècnics rigorosos. Un altre punt del tot contradictori és haver aprovat un PEC en el qual es fan contínues referències a un Pla de Cultura i a un Pla d'Equipaments Culturals que es va rebutjar en un canvi de govern per no tenir prou consens. Però totes aquestes coses són normals en política, formen part del joc, sovint no gaire net, dels interessos i de les ideologies. Personalment crec que és una equivocació, però la majoria silenciosa d'aquest poble així ho va manifestar. No tots els ciutadans són però silenciosos i l'escena per mi magnífica de les persones que van protestar dalt la sala contra el govern municipal mostrant targetes roges com en el futbol em va agradar molt. Què vol aquesta gent que truca dalt la sala? He pensat que volen que el PEC no sigui paper sinó una realitat. No volen un document preciós per mostrar als diaris, volen una actuació d'acord amb els principis que propugna el PEC. Demanen igualtat i solidaritat de veritat, demanen respecte i diàleg de veritat. Demanen poder treballar, així de senzill. Aquests ciutadans de les targetes roges, àrbitres per uns moments de la democràcia, són la imatge més propera del futur: diversos i reivindicatius. S'anomenen Artistes de carrer i, com tothom, es cerquen la vida tan


24 / Francesc Florit Nin

bonament com poden. Vénen de llocs ben diversos i tenen habilitats especials per fer prodigis amb les mans. Entretenen els turistes, són una autèntica atracció, venen els seus productes com tots els altres comerciants ciutadellencs. El PEC diu que formen part nostra i que s'ha de fer el possible perquè es trobin bé a Ciutadella: hi tenen dret. Perquè per unanimitat hem decidit que “promourem el diàleg intercultural basat en el reconeixement de les diferències” i que el poble seria “un espai de relació, convivència i joc” i que a més “garantirem la igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans i ciutadanes” Açò mateix diuen els objectius generals de tres de les set línies estratègiques. Tot sona molt bé, però la veritat és que el govern local té un tracte discriminatori cap a aquests artistes i artesans que posen paradeta als carrers de Ciutadella. Amb l'excusa d'”ordenar el sector” han establert unes taxes abusives que serien incapaços de demanar a l'associació de comerciants (que no han mostrat cap tipus de suport mínimament solidari). El PEC parla d'una ciutat inclusiva, però sembla que l'Ajuntament nostre, lluny de creure en el Projecte Educatiu de Ciutat que han aprovat, vol foragitar els àrbitres de la democràcia. Viure a la ciutat històrica Març de 2001

Arran d'una conferència de Joaquim Prats vaig escriure que la riquesa patrimonial no és un valor fins que la ciutadania no l'activava, i activar significa “compartir la càrrega simbòlica que funciona socialment com un element que reforça el discurs identitari i que promou adhesions” tal com deia el conferenciant. Dit en unes paraules més planeres, quan feim nostre un element com a part indestriable de la manera de ser pròpia. Un exemple clar: les festes de Sant Joan són un patrimoni molt activat (potser excessivament activat). Però aquesta gelosia per les festes que els ciutadellencs mostren de forma tan exagera-


El Joc de la convivència / 25

da, no es manifesta en canvi per la ciutat històrica. Els centres històrics de les ciutats han estat greument amenaçats, però en els darrers anys hi ha hagut temptatives de revitalitzar-los. Les ciutats històriques no només aporten el patrimoni material dels edificis, sinó que també són facilitadors d'una vida social més rica. La Ciutadella antiga és, crec, un dels valors patrimonials més importants de Menorca. Hi he passejat amb moltes persones vingudes de fora l'illa i queden sorpresos de la qualitat de ciutat que tenim. Em diuen que no queden ciutats antigues tan ben conservades. Es meravellen de la bellesa senzilla de les façanes i de la densitat d'edificis singulars, entre casals i esglésies. Tot i així no ha merescut una actuació suficient ni pels governs locals ni per la ciutadania. Sí que ha tingut atenció, diguem que “miraments”. Mira'm i no em toquis. Fa més de tres anys que un equip de tècnics se la van mirar molt a Ciutadella i van dibuixar i escriure molts de papers amb el títol de Pla Especial del Casc Antic. Aleshores em va semblar un bon pla, però d'aleshores ençà no n'hem sentit a parlar més. Alguns em poden contestar que no és veritat que no es faci res: l'associació de vesins creu que es fa molt per la zona comercial del centre i ben poc per les perifèries; s'emmaquen i molt bé els carrers estrets; es restaura curosament la Catedral i el Roser; es compra Can Saura; es reformen les voravies de la contramurada. I encara hi ha altres actuacions que no he dit. Ben cert. Però fixau-vos que totes aquestes obres són de caràcter extern, d'acondicionament i d'aspecte, per la qual cosa em sembla que tenen poca incidència en la seua revitalització profunda. Són en general modificacions o arranjaments “formals” i queden sense tractar els “continguts”. Quant a arranjaments formals, d'imatge, en queden tants de pendents que només els anomenaré: peatonitzar més places i carrers, crear jardins i introduir fonts d'aigua senzills per refrescar i crear zones d'ombra, soterrar cables elèctrics, eliminar tot tipus d'antenes, introduir fibra òptica, restituir l'empedrat antic a molts altres carrers, possibi-


26 / Francesc Florit Nin

litat d'obrir els grans patis interiors al públic, protecció dels pocs exemples d'arquitectura modernista que queden, unificar i fer més discrets els rètols comercials, ordenar l'ocupació privada dels espais públics, etc. Tenc la sensació que la visió turística i la comercial són el criteri prioritari de les actuacions a la ciutat antiga. De fet es ben nota la pressió que els comerciants fan sobre les decisions de l'ajuntament. Si el criteri principal és aquest, anam malament. I açò mateix deia el Pla Especial del Casc Antic. Convertir el centre en una gran àrea comercial i de serveis, molt ben moblada, cuidada, neta, preciosa i molt viva durant les hores laborals seria escriure l'acta de defunció de la ciutat històrica. Si el centre històric només acompleix la funció terciària dels serveis, llavors les altres funcions queden atrofiades. No hi ha res de més penós que veure un cos atrofiat per la manca d'ús. En tenim molts exemples d'arreu d'Europa que ho testifiquen. Què fa reviure una ciutat històrica? La paraula ho diu: que s'hi visqui. Que sigui habitada, millor per gent jove. Aquest és el criteri. Cal viure la ciutat d'una manera autèntica, sincera i total i no de cara a la galeria. Si feim una ciutat a la mida de les visites, tendirem a una mediocre estandardització, es perdrà la identitat, es malmetrà el sentit de pertinença; vull dir que ja no serà tan nostra. Tothom sap que si una casa no s'habita, es fa malbé i si a més ja no la sentim tan nostra, idò s'abandona i s'acaba d'esfondrar. El millor que es pot fer des del meu punt de vista és la decisió política de diversificar les activitats. Diversificar significaria que es pugui fer qualsevol acte humà: viure primer, caminar segur, dormir tranquil, anar a escola a peu, comprar a prop, jugar a l'ample, prendre un vinet, treballar si cal, aparcar prest, menjar bé,...i tots aquells altres gestos quotidians que fan la vida agradable. De fet sabem bé què fer. Podem discrepar en els detalls i en les formes. El problema és com es pot dur a la concreció. Les mesures a adoptar poden ser realment difícils. Però què volem? És o no és la Ciutadella antiga un dels millors patrimonis a salvaguardar? Aleshores hem de ser valents i prendre les


El Joc de la convivència / 27

decisions que afavoreixin viure a la ciutat històrica: tenirhi casa on dormir i cuinar, seure i xerrar, jugar i llegir. A la Ciutadella antiga, de moment s'hi viu bé, que té grans avantatges i uns inconvenients greus. Si el criteri que consider prioritari per a la revitalització de la ciutat antiga és la de fer-la habitable, s'haurà de pensar en quines són les mesures que ho afavoreixen. Igualment caldrà pensar en quins són els inconvenients que fan desistir a la ciutadania d'anar-hi a viure per tal de posar-hi remei. Tenir-hi casa. Pens que la primera qüestió a tractar és la de facilitar l'accés de la joventut a crèdits hipotecaris prou subvencionats per a la rehabilitació de les cases velles, amb una normativa clara i estricta de les actuacions arquitectòniques que salvaguardin la tipologia interna i externa dels edificis antics. La joventut no es pot permetre la compra d'una casa vella i la seva reforma en un habitatge modern i funcional perquè resulta molt més car que la compra d'un pis acabat. Altrament crec que s'haurien d'arbitrar mesures impositives cadastrals a tots els edificis abandonats i a les segones residències perquè consider un luxe que a la ciutat antiga hi hagi cases que només són habitades un mes en tot l'any o que estiguin simplement deshabitades i deteriorant-se amb el temps. També es pot pensar a reduir l'IBI o contribució als residents. Es proposa una mena de Pla de façanes (una política amb resultats efectistes, però que només neteja la cara) que englobi la totalitat de la restauració o rehabilitació de la casa. Si som capaços de trobar centenars de milions per a un port sobredimensionat, no serem capaços de trobar-ne per al millor que tenim que és la ciutat antiga? En un sentit similar, crec que s'han d’impulsar la instal.lació de petits tallers d'artesanat dins la ciutat per al foment de la manufactura pròpia i en canvi restringir l'obertura de més bars i de botigues per la saturació que ja s'hi manifesta. Anar a escola. Per què la gent jove? Perquè un dels problemes que tenim és l'envelliment de la població d'aquesta part de la ciutat, persones que no tenen gaires possibilitats de reformar la casa i perquè es necessita que hi


28 / Francesc Florit Nin

hagi més al.lots d'edat escolar que corrin per aquells carrers i que donin sentit a l'escola de més a prop. És una contradicció que les famílies que viuen a la ciutat antiga no puguin dur els fills a l'escola des Born, per la raó que la proximitat no és el criteri principal per a l'assignació de places escolars públiques. Al carrer de Santa Clara hi viuen sis fillets: cap dels tants va a l'escola des Born. Anar a comprar. Les petites botigues de queviures són vitals per al centre. Es troben amenaçades per les grans superfícies i per contra ofereixen una garantia de permanència als residents important. Necessiten del suport institucional de cara a la promoció dels productes autòctons de qualitat. Els cotxes! Un perill per carrers que no tenen voravies. Tot i estar una mica controlat, la veritat és un descontrol. Al meu carrer de Santa Clara a estones sembla una intensa autovia. No exager. Fins i tot la policia local passa amb un tot terreny immens. Els vianants s'han de refugiar a les portalades perquè els cotxes passin primer, no poden esperar ells. Les parets i les finestres plenes de rascades de camions i furgonetes. Hem tingut més d'un retgiró quan els al.lots surten de casa. Què fer? Que els transportistes tenguin un horari limitat de càrrega i descàrrega amb furgonetes petites i que no hi passi ningú més que els residents amb sistemes automatitzats i autoritzats a serveis públics d'ambulàncies, neteja, bombers, taxis i policies en bicicleta! Aparca-hi. Entost d'afavorir els residents, se'ls castiga a l'hora d'aparcar els vehicles. Les zones blaves al voltant de la ciutat antiga pot ser una solució als visitants, a aquells que viuen a deu minuts a peu de ses Voltes i vénen amb cotxe a comprar. Però per la gent que hi vivim és un calvari. Et trobes aparcant per la barriada d'aquell que ha aparcat a prop de ca teua. Si tenim tantes dificultats i a més hem de pagar, la gent no s'animarà a viure-hi. Sense cotxeries, envoltats de zona blava, amb aparcaments allunyats i un abús de l'automòbil es dificulta bastant la cosa.


El Joc de la convivència / 29

La velo. La planícia de Ciutadella és ideal per anar en bicicleta i alguna idea ens ha d'il.luminar per fomentar el seu ús. Primer donar exemple i després facilitar-ho amb una reordenació dels sentits del tràfic que tengui en compte la bicicleta. Disposar d'espais per aparcar-la i crear carrils específics ben separats dels carrils dels cotxes. A Alemanya els carrils de bicis estan separats per la cuneta i la vorera dels carrils de cotxes de manera que s'evita qualsevol possible contacte. Dormir tranquil. Cosa encara més conflictiva, tot i que ha millorat, em sembla. Mentre no hi hagi un canvi d'actitud de la gent que surt al vespre, que ja és demanar massa a aquest poble amb tirada a cridar, no crec que més presència policial arregli el problema. Que es posi doble vidre insonoritzat a cada finestra i ho pagam entre tots. En resum, resulta car viure a la ciutat antiga i té els seus inconvenients. Tanmateix també s'ha de dir que és agradable de viure a cases ben construïdes en marès, calentones a l'hivern i fresques a l'estiu. Viure al centre és còmode en molts aspectes. Però el més atractiu és que dóna molt més possibilitats de sentir la vida participativa de la ciutat; de tenir les celebracions festives arran del teu portal; d'arribar d'un buf al cine, a la biblioteca, a la conferència. Potser diria que viure a la ciutat històrica activa el patrimoni material i anímic de Ciutadella, que es fa estimar. La petita Florència se'ns mor Novembre 2005

A Menorca hi ha moltes meravelles. Però n'hi ha tres que són autèntics tresors: el paisatge natural, preciós i ben conservat (de moment), el magnífic port carregat d'història de Maó i la Ciutadella antiga, bella, harmoniosa. Qui no ha passejat mai pels carrers estrets de Ciutadella amb el goig als ulls? Qui no ha mostrat a amics visitants la joia de la part antiga de la nostra ciutat amb l'orgull de qui se sap posseïdor d'un tresor? És un dels nostres béns


30 / Francesc Florit Nin

patrimonials més preuats. Tot i açò va ser durant anys desatès i fins i tot molt maltractat. No va ser fins a la recuperació de les llibertats democràtiques que es va tornar a revitalitzar la Ciutadella antiga. L'Ajuntament s'ha preocupat durant les dues darreres dècades de tenir-ne cura amb més o menys encert. La preocupació pel deteriorament de la Ciutadella antiga va provocar la constitució d'una comissió específica dedicada a vetllar per aquest patrimoni. Deu fer cosa de cinc anys es va redactar un Pla Especial del Casc Antic, amb bons criteris i amb propostes valentes encaminades a remarcar-ne el valor tant patrimonial com vivencial. Aquest Pla va ser aprovat amb els vots de totes les forces polítiques. La Ciutadella antiga s'ho mereixia per la seva esplendidesa, perquè és l'espai urbà que ens personalitza i ens atorga la rica identitat històrica. Cap de les altres barriades nascudes en els temps moderns han aconseguit dotar-se d'una certa qualitat urbanística. Hi ha qui ha dit d'una forma un pèl exagerada, com pertoca als ciutadellencs, que la nostra ciutat antiga és una petita Florència. Idò bé, la nostra petita Florència lentament perd la seva esplendor. La Comissió de Patrimoni Històric no exerceix les seues funcions i fa anys que no es convoca. El Pla Especial del Casc Antic és un paper que poc es consulta i menys es segueix. No hi ha una política seriosa per a la conservació i la rehabilitació de la Ciutadella antiga. Per molts pegats que s'hi posi, el principal problema és la terciarització i la seua consegüent despoblació: massa botigues, massa bars. Una política més valenta per a la conservació de la zona serà la que incentivi l'ús residencial, perquè si la gent deixa de viure-hi (tot l'any), la petita Florència morirà de finor com una rosa dins un got. Per ser tanmateix just cal dir que hi ha hagut també realitzacions encertades que han fet reviscolar la zona: la rehabilitació per a nous usos d'edificis emblemàtics com l'actual biblioteca, El Roser com a sala d'exposicions, l'antiga església de Sant Josep de Sa Nostra, el Museu diocesà i el Socors, la remodelació del Seminari, la seu del


El Joc de la convivència / 31

Consell Insular, el futur museu de Can Saura, l'empedrat a l'antiga dels carrers, les ajudes a la reforma de façanes... Però fins i tot en els aspectes més superficials i fàcils, les actuacions municipals són a vegades decebedores. Les últimes reformes realitzades per l'actual ajuntament són realment lamentables. Per una actitud passiva de deixar fer en alguns casos i en altres per una intervenció excessiva, la Ciutadella bella és maquillada com una vella prostituta, amb tan mal gust que fér als ulls només de mirar-la. No m'agraden les faroles psicodèliques ni les plaques de ciment de la plaça de Les Palmeres, plaques moltes ja trencades just passat mig any de ser posades. No m'agraden els llums d'en terra del carrer de Maó, que amb els focus dirigits cap als edificis amb un contrapicat donen un aspecte tenebrós de pel.lícula gòtica a l'estil de “Franquestein”. Quan hom vol fer por es posa una llanterna sota la barbeta per fer l'efecte de terror. A més molesten i produeixen més contaminació lumínica que altra cosa. No m'agrada la il.luminació excessiva, pròpia de gustos de nou rics, que no fa ressaltar els edificis sinó que els dóna l'aparença ostentosa de mostrador de comerç. Mentrestant els eterns cables de Gesa i de Telefònica encara pengen per les parets, travessen places i carrers talment es van posar deu fer cosa d'un segle. La pedra viva, elegida per un dels millors arquitectes nostres, el Sr. Martorell, per a l'eix que va de Les Palmeres a El Born, ha estat substituïda per una altra pedra més vistosa però més inadequada. Té l'aspecte de més brut i dóna una imatge d'enrajolat d'urbanització gens adient al seu entorn. Els acabats són impresentables de tan mal fets. La segona fase de la Contramurada ha perdut l'encant d'una jardineria autòctona de les moreres i els alocs que han estat substituïts per palmeres tropicals i gespa. La imatge resultant és la mateixa que ofereixen les urbanitzacions turístiques d'arreu del món. Hem perdut personalitat i varietat. Cosa que no s'arranja gaire amb l'Agenda 21 de medi ambient que l'Ajuntament té engegat.


32 / Francesc Florit Nin

El que han deixat fer al Born no té nom. Obertures indiscriminades per a botigues a cases senyorials, cartells lluminosos d'un verd llampant que ocupen tota la façana, indicadors de tot tipus plantats per aquí i per allà, les fonts que mai no són enceses, ocupació de la via pública que ni deixen passar els vianants. No és aquest el camí cap a una plaça més amable que sigui més dels ciutadans i va en la direcció contrària a la recomanada al Pla Especial. Sembla que qui decideix sobre la ciutat antiga només s'avé amb les pressions d'alguns comerciants, que voldrien convertir tota la Ciutadella antiga en una gran botiga només per al seu negoci, enlluernada com un aparador i de cara només al turisme. Però el carrer no és dels comerciants, és de tots. He visitat moltes ciutats antigues i la seua orientació turística no ha significat una destrossa del seu patrimoni sinó tot el contrari. La nostra petita Florència és entre el goig i la pena.


El Joc de la convivència / 33

L'escola és al carrer

Textos sobre l'educació oberta a l'entorn i a les persones

L'educació és cosa de tots Octubre de 2000

Fa uns anys hi havia un eslògan d'una campanya de normalització lingüística de la llengua catalana que predicava açò de “la llengua, cosa de tots”. En realitat tot és cosa de tots, però ara l'educació ho és més que mai. L'educació és cosa de tots. De fet ho estat sempre, d'una manera directa o indirecta, al llarg de tota la història. Quan noltros anàvem a escola, allà cap als anys 50 o 60, els mestres mostraven a llegir i a escriure, fer quatre comptes i alguna cosa més. A casa ens mostraven a menjar correctament a la taula i prest prest a un taller de fusteria apreníem de mossos un ofici que dominaríem amb l'experiència. Els escolars d'ara han d'aprendre a escola aquelles coses que abans apreníem fora de l'escola. I així s’han introduït als programes pedagògics continguts com el del comportament a taula dels alumnes que queden a menjador, o aprenen més endavant el que s'anomena formació professional. Ara, diguem-m'ho en una paraula, els docents s'han d'encarregar d'un munt d'aspectes de l'educació a més d'instruir sobre els sabers del món. La veritat és però que les escoles es veuen desbordades per la tasca ingent que se'ls encomana. No poden arribar allà on se'ls demana atenent les condicions en què es treballa. Les autoritats intenten de posar remei a la complexitat de l'educació, i tanmateix no basta en vistes dels resultats, bastant mediocres. El gran problema de fons és


34 / Francesc Florit Nin

sempre el mateix: la poca rendibilitat política de l'educació –de moment, és clar. Les persones més visionàries fa temps que prediquen que l'educació és la clau del sistema democràtic. La UNESCO, de la mateixa manera, fa dècades que demana més atenció a l'educació i ara, alguns polítics en comencen a fer-ne cas, com ara Blair, Maragall, Almunia. Per primera vegada, que jo recordi, un polític en campanya electoral, ha dit que la primera prioritat és l'educació. Ja anam bé. Sembla que el canvi de mil.leni ens aportarà bones noves en aquest sentit. L'educació del futur, si volem millorar-la, ha de passar per dues premisses que per mi són ineludibles: la participació i la implicació de tota la ciutadania en la responsabilitat d'educar i el reconeixement i respecte de la figura del docent. Açò voldrà dir reestructurar no només la tasca educativa sinó també tota l'estructura de l'educació per tal d'afavorir la participació de la comunitat. És a dir repensar l'escola de nou i redefinir el paper en l'educació de tots els ciutadans. El futur que ja vivim prefigura unes relacions completament noves a causa de les innovacions tecnològiques, de la rapidesa en què canvien els coneixements i les informacions. D'una manera nítida ho resumeix així uns dels experts en educació, Francesc Imbernón: “Davant aquest panorama, la institució educativa necessitarà l'estalonament d'una comunitat conscienciada ideològicament (no només dels pares, sinó també de les empreses, de les ONGs, dels moviments socials, dels voluntaris, de les associacions, dels jubilats, etc.; és el que comença a dir-se quart sector econòmic), perquè el professorat se sentirà impotent per educar els al.lots i les al.lotes en valors (solidaritat, pacifisme, honestedat, sinceritat, criticisme, etc.), que es trobaran en franca desavantatge enfront als valors imperants en la societat (individualisme, competitivitat, violència, adiccions, conformisme, desinformació, etc.). Les institucions educatives, en aquest futur incert, hauran d'ensenyar a gestionar el conflicte per a revertir en el creixement i la maduresa dels implicats, i perquè la informa-


El Joc de la convivència / 35

ció i la transmissió del coneixement potenciin la socializació del poder.” L'educació és una cosa tan important que no es pot deixar en mans només de l'escola. Activar el patrimoni cultural Abril de 2000

Tothom parla d'Educació en valors, tothom pregona que l'escola ha d'educar en valors. D'acord. Però, i aquells que també eduquen –vulguin o no- i no treballen en una escola, què fan respecte els valors? Totes les persones i les institucions que tenen una projecció pública eduquen, bé o malament, de forma intencionada o inconscient. L'escola no és la responsable exclusiva dels valors dominants. Cal veure la relació entre el patrimoni cultural que tenim a les ciutats i la seua dimensió educadora. Respecte al patrimoni igualment tothom és obligat a educar. En aquest sentit, els garants públics s'han de fixar l'educació com un eix transversal de totes les actuacions en matèria de patrimoni, no tan sols en el propòsit de difondre, d'informar i de conservar sinó també en el d'infondre en la ciutadania els seus valors. Una política seriosa sobre el patrimoni hauria d'establir com a objectius els següents: conèixer-lo, valorar-lo, conservar-lo i activar-lo. Menorca té molt de patrimoni cultural. Tanmateix manca molt a fer respecte a la gestió d'aquest patrimoni: 1. Coneixem suficientment els nostres repertoris patrimonials? 2. Sabem valorar-lo com a riquesa de la nostra societat? 3. Aplicam una gestió eficaç en la seva conservació? 4. Té la ciutadania la possibilitat d'accedir-hi, d'usar-lo i d'activar la seua simbologia identitària com a elements actuals de la nostra cultura?

Sota aquestes preguntes s'hi amaga la que és fonamental, és a dir, ¿dedicam l'atenció merescuda al nostre patri-


36 / Francesc Florit Nin

moni tant en recursos humans com en disponibilitats econòmiques? Crec que no i crec també que hi ha una infrautilització d'aquest patrimoni, la majoria del qual és “exposat” com a objecte de contemplació. És el cas del jaciments arqueològics que tenen com a objectiu “informar” sobre el passat. Més rarament es dóna el cas de patrimoni que ha rebut una actuació encaminada a actualitzar la seva funció per a activitats de la vida contemporània, com per exemple antigues esglésies convertides en sales d'exposicions, o pedreres convertides en vergers o parcs. Sigui com sigui, el patrimoni cultural és el resultat de l'encreuament de tres factors: ser testimoni d'una tradició singular, ser obra de la creativitat i ser activades per la ciutadania. En el cas que la ciutadania no activi els valors patrimonials, aleshores aquests deixen de ser-ho i es queden simplement “sense la càrrega simbòlica que funciona socialment com un element que reforça el discurs identitari i que promou adhesions” tal com expressa Joaquim Prats. És idò el valor simbòlic compartit el que eleva un element a la categoria de patrimoni. Açò significa “activar el patrimoni”. Atribuir un valor no és el resultat d'unes característiques innates. És tot el contrari: resultat de l'adquisició per mitjà del coneixement i de l’educació. Educar en el patrimoni forma part de l'educació en valors: requereix un esforç de comprensió i d'interpretació crítica, demana una interacció emotiva i intel.ligent amb el medi cultural. Educar en valors és realitzar una síntesi des de l'actuació pedagògica entre els sabers científics i les capacitats afectives. Crec que de la gran riquesa patrimonial que tenim a l'illa, n'hi ha una part ben considerable que no és activada, vull dir que encara no ha estat legitimada socialment, que promogui l'empatia amb l'objecte i li confereixi un reforç a la identitat cultural. Si volguéssim concretar aquesta activació des de l'educació, hauríem de parlar d'estratègies diverses com ara: • Ampliar el concepte de patrimoni més enllà dels béns tradicionals i immobles. • Dissenyar vies de difusió i comunicació per arribar a públics potencials.


El Joc de la convivència / 37

• Superar la idea de “patrimoni per a turistes” i donar-hi un paper més social. • Vincular la política patrimonial a altres àmbits com l'educatiu, la recerca científica i la creativitat artística. • Centrar l'atenció no tant en la quantitat d'usuaris sinó en la qualitat i en la diversificació de l'oferta segons les necessitats educatives i socials. • Establir un perfil educatiu als béns patrimonials d'acord amb els projectes curriculars de les escoles i amb una planificació didàctica adequada. • Elaborar materials diversos que permetin una interacció amb el patrimoni de manera el més significativa possible. • Implicar la ciutadania a través de les entitats organitzades (consells municipals, consells escolars, associacions de veïns, coordinadors…) en la presa de decisions sobre política de difusió i d'educació patrimonial. En definitiva, l'escola ha de fer present el patrimoni cultural no només com a onjecte d’estudi del passat sinó com a valor d’identitat simbòlica del present. Actituds a l'escola Març de 1998

Perquè de tot allò que aprenem a l'escola, el pòsit que resta al llarg dels anys són justament les actituds. Els records que guardam les persones adultes del període d'escolarització queden molt reduïts a unes referències generals. De tots els continguts que ens van fer aprendre, molt pocs són dades informatives. La memòria s'encarrega de seleccionar els més útils i tots els altres van desapareixent lentament pel simple fet que no ens són necessaris per viure. Alguns d'aquests records han persistit com a fòssils perquè ens l'aprenguérem a base d'una memorització mecànica sense possibilitat d'una adaptació a les noves situacions que vivim i per tant bastant inservibles. Què recordau de l'escola o l'institut? Què en queda de tantes hores d'asseure a l'aula? Probablement en resta una


38 / Francesc Florit Nin

cerat actitud, una manera de fer. Els mestres sovint sense adonar-se'n mostren més allò que callen. La lliçó més arrelada als alumnes no és tal explicació sinó el seu propi comportament. Passats 30 anys les relacions volummassa-pes-densitat han perdut tot sentit per a la gran majoria, però romandrà marcat l'entusiasme o la desgana amb què el professor s'hi dedicava. Perquè aprenem allò que vivim i no allò que ens dicten, aprenem a emular unes actituds i uns valors que s'entremesclen amb bones dosis d'afectivitat. I recordam també la companyonia entre nosaltres, amb les anècdotes que formen part de l'experiència vital com a escolars. Què se n'ha fet de les integrals, les valències químiques, de Cànovas del Castillo, la pronominalització del complement predicatiu? Ben poca cosa. De tots els aprenentatges, els més duradors i beneficiosos (si són positius) són les maneres d'afrontar: les ganes per descobrir, la inquietud de la pregunta, el gust pel raonament, l'afany de superació, la valentia per experimentar, l'interès per perfeccionar, l'aspiració a concordar, el plaer de gaudir, la satisfacció de compartir... Aquestes són les consignes que guien el bon mestre. I no resulta gens fàcil. És més, sovint les actituds desenvolupades resulten les contràries a les que en bon criteri es pretenen. Altrament sovint també es treballa a contracorrent de les actituds més majoritàries de la societat. Una proposta d'Intermón ha coincidit en el temps amb la proposta del Ministeri d'Educació i Cultura respecte l'educació en la cultura de la pau i la guerra. Si no incompatibles, són dues iniciatives contraposades. La primera pretén reflexionar sobre la naturalesa i les causes dels conflictes armats i les alternatives no agressives. La segona planteja un apropament de les escoles a la realitat dels exèrcits i veure'n la seva funció actual. Els professors són els responsables de facilitar la visió que creguin més encertada per als seus alumnes. Els materials d'Intermón em semblen imprescindibles als centres escolars. Tracten continguts que apareixen a matèries com Història, Socials,


El Joc de la convivència / 39

Ètica, Religió, Filosofia per a estudiants de primària i secundària. El fenomen de les guerres i conflictes –històriques o presents– s'han presentat sovint com esdeveniments amb poca relació amb les actituds. Convindria repensar-los en la seva dimensió ètica tot recercant els motius originaris. El coneixement que els nostres alumnes tenen de les guerres és molt mediatitzat pels mitjans de comunicació. I no és precisament una visió aprofundida, més virtual que real, la que presenten la majoria d'aquests mitjans. La pregunta clau per a l'educació és quina actitud volem despertar als alumnes. Quin ha de ser el contingut arrelat? La guerra tan present en el món actual demana una reflexió sincera i agosarada que desenvolupi entre els joves actituds de respecte, col.laboració i solidaritat, de la cultura de la pau, en definitiva. Els objectius d'aquests aprenentatges seran de comprendre la inutilitat de les guerres, conèixer les alternatives no bel.licistes, indagar sobre les causes, relacionar la injustícia social i política amb els conflictes armats, veure'n les conseqüències calamitoses per a la població indefensa, especialment els infants i les dones. El treball docent ens permet, idò, desenvolupar aquells continguts que resulten significatius per als escolars d'avui que demà hauran de donar resposta als conflictes del seu món. Res millor que parla-hi dels problemes que vivim ara perquè els puguin viure i accentuar en ells les actituds positives que perdurin com els millors aprenentatges. L'escola és al carrer Novembre de 2000

Cada vegada més els centres escolars treuen els seus alumnes de les aules, en tots els sentits, bons i dolents: expulsions, suports o sortides. Ens interessen ara parlar de les sortides. Aprofitam una visita a una exposició, feim


40 / Francesc Florit Nin

una breu estada a un camp d'aprenentatge o organitzam excursions a una fàbrica. Els ajuntaments igualment s'han preocupat d'oferir als centres activitats educatives que complementen les ensenyances reglades i serveixen alhora per lligar més el seu municipi amb els petits que seran els ciutadans majors del futur. Alguns ajuntaments, a través de les cases de cultura, disposen de tota una programació diversa i ben estructurada. Perquè l'aula és moltes vegades un lloc avorrit, amb les mateixes cares, les parets gairebé buides; res no incita a fer-se preguntes i poques coses canvien per despertar l'interès de les ments inquietes, que ho són per naturalesa. L'afany per conèixer va lligada al contacte amb els problemes reals que et procura la vida. Primer sorgeixen les preguntes i les preguntes sorgeixen quan hi ha problemes a resoldre. I els problemes, de retop, només ens interessen quan ens afecten, quan els sentim reals i propers. Sortir de l'aula vol dir també fer-se flexible a les circumstàncies, pensar les activitats d'una forma més complexa, haver de tenir present més variables per a l'educació. És també connectar més amb la realitat, mirar que els alumnes facin les preguntes més directes, fer-los observar de forma experimental, requereix un esforç d'abstracció major, entre més coses. Es contribueix que els al.lots i les al.lotes tenguin una perspectiva més àmplia del món. Relacionar els continguts treballats a l'aula amb la realitat propera als alumnes perquè hi puguin experimentar és un dels objectius que tota bona escola persegueix. La relació entre l'escola i el medi on es troba és una de les possibilitats educatives més riques que es poden dur a terme. És igualment considerat un plantejament metodològic molt valorat per l'alumnat i pels pedagogs més prestigiosos. Es tracta d'una tasca ben cert difícil i que l'actual estructura dels centres no permet una posada a la pràctica amb prou garanties d'èxit. Les sortides, així, són poques, festa gran per als al.lots i les al.lotes. Són tan poques les sortides al “món real” que és prest i els escolars dissocien allò que fan i aprenen a escola d'allò que fan i aprenen fora de l'es-


El Joc de la convivència / 41

cola, de manera que perden la visió integrada i de conjunt dels sabers que els han de permetre la recerca de respostes i la resolució als conflictes tant si són dins com fora del centre. L'estudi del medi –natural, social, patrimonial– cobra més sentit si es realitza al medi, incorporant, no només continguts conceptuals propis de l'estudi sinó també continguts procedimentals i d'actitud propis d'una sortida. Treballar directament el medi facilita una metodologia més científica, d'observació, anàlisi i experimentació; permet la interconnexió dels coneixements i la reflexió de síntesi; i a més facilita la cooperació entre els alumnes: conviure, compartir tasques, prendre decisions conjuntes. Permet, en definitiva, una de les coses més importants en educació: crear valors a partir de la presa de consciència en l'experiència viscuda de forma directa, com per exemple sobre el patrimoni ecològic i cultural, sobre valors estètics, sobre modus de vida específics, etc. Fa anys que es parlava de ciutats educatives. Però la majoria d'aquestes iniciatives es limitaven a una oferta dels ajuntaments per activitats: una visita als bombers, el dia mundial del Medi Ambient, etc. D'ençà fa uns tres anys, l'Ajuntament de Barcelona ha capgirat la idea i ha projectat una passa més enllà i parla de ciutat educadora en un sentit molt més ampli que el de ciutat educativa. I ho ha concretat en un Projecte Educatiu de Ciutat. A Menorca tant l'ajuntament de Maó com el de Ciutadella han engegat una idea ambiciosa sobre aquest tema. En principi han subscrit la Carta de Barcelona sobre Ciutats Educadores que els compromet a emprendre actuacions encaminades a participar en la tasca educadora de la infància i la joventut. Algú es podrà demanar com açò és possible si ara per ara els ajuntaments no tenen competències en educació. Molt senzill, no en tenen: les reclamen perquè pensen que fora bo de tenir-ne. Com en molts altres aspectes de la vida política i social, l'administració local coneix de primera mà, directament, la realitat i les necessitats educatives de la infància, la joventut i de les seues respectives famílies. Crec, idò, que està molt bé que


42 / Francesc Florit Nin

els ajuntaments prenguin iniciatives en l'àmbit de l'educació i en pretenguin més competències. El motiu principal que provoca aquest projecte –aquests projectes– no és altre que la d'entendre que l'educació és una cosa massa important per deixar-la només en mans dels educadors, –permeteu-me la ironia–. O dit d'una manera més fina: l'educació del segle XXI s'encara a uns reptes que difícilment poden ser assumits només per les institucions acadèmiques tradicionals. Perquè tothom sap que l'educació d'ara mateix i sobretot la futura, en tota la seua complexitat, va més enllà de l'escola i va més enllà dels escolars. Els al.lots i les al.lotes d'avui aprenen tant o més fora de l'escola. Molts espais no escolars són educadors, bons o dolents i per tant caldrà regular-los si volem una educació a la mida de la voluntat de la comunitat. Els al.lots i les al.lotes d'avui s'hauran d'habituar a un aprenentatge continu al llarg de la seua vida, més enllà de l'etapa de l'escolarització, a causa dels canvis ràpids del coneixement i la informació que produeixen les noves tecnologies. La gairebé totalitat de la població del món occidental viu a nuclis urbans, grans o petits. La ciutat, que és un dels grans invents de l'home, és l'àmbit on es socialitza la humanitat, on s'aprèn ràpidament la relació amb els altres, el lloc on es possibilita l'aprenentatge de la competència social: el respecte a la diferència, la tolerància i la solidaritat, etc. i també els seus respectius antònims. La ciutat és escola de vida. En aquest sentit té una especial importància la connexió entre el centre escolar i la ciutat i la ciutadania. La ciutat s'ha de presentar com a agent educador, com a recurs pedagògic i com a font d'aprenentatge alhora. Aquest és el repte dels ajuntaments menorquins. La regidoria d'educació de Ciutadella i la de Maó ja ha iniciat la coordinació de moltes activitats de suport pedagògic a les escoles. Activitats que juntament amb les ofertes pel conjunt de les ONGs agrupades entorn del Fons Menorquí de Cooperació donen una varietat de temes capitals molt saludable. Tot indica que la idea d'un Projecte Educatiu de


El Joc de la convivència / 43

ciutat és assumit. Però caldrà donar més profunditat a la cosa, que superi el simple llistat d'activitats: s'ha d'impregnar d'una filosofia que afecti al conjunt de les actuacions d'un ajuntament. Des del disseny de places fins a les actituds de la policia local. Fent un sumari de prioritats genèriques, les ciutats que se sentin compromeses amb l'educació, a través dels seus Consells Municipals d'Educació, hauran de 1. Actualitzar la informació sobre la situació de la infància i la joventut de la ciutat 2. Publicar i difondre els recursos educatius de la ciutat 3. Promoure debats i intercanvis sobre projectes i activitats educadores 4. Proporcionar formació a pares, educadors i servidors públics sobre la ciutat com espai educador 5. Oferir orientació per a la participació d'infants i joves en activitats socials 6. Realitzar actuacions compensatòries de desigualtats 7. Afavorir la descoberta de la ciutat, les seues activitats i valors 8. Fomentar l'associacionisme juvenil i acollir les seues iniciatives 9. Coordinar els programes i dissenyar activitats educadores de la ciutat Pensam que la ciutat com a nucli de trobada dels ciutadans ha de ser un dels continguts principals de l'educació, com un més dels eixos anomenats transversals. En aquest sentit la ciutat ofereix una figura polièdrica per a l'educació: 1. La ciutat com espai educador: com fer que la ciutat esdevengui un factor d'educació per als joves que l'habiten. 2. La ciutat com a objecte d'estudi: incorporar la ciutat com a contingut escolar. 3. La ciutat com a recurs didàctic: aprofitament de l'entorn proper com a recursos pedagògics i didàctics de la ciutat. A Menorca molts centres de primària i de secundària acullen dins la seua programació curricular activitats que són preparades per altres instàncies, des de l'ajuntament fins a una ringlera d'ONGs i s'incorporen temes que tenen


44 / Francesc Florit Nin

molt a veure amb la tranversalitat: educació per a la solidaritat, educació per a la salut, educació medioambiental, etc. Algunes de les activitats fetes pels centres escolars que lliguen l'escola amb l'entorn i la ciutat han estat realitzades en el marc del programa europeu Comenius: l'IES Josep Miquel Guàrdia d'Alaior va tractar el medi ambient a través d'un estudi sobre l'Albufera des Grau; l'IES Joan Ramis de Maó va realitzar un estudi comparatiu sobre la insularitat; el CP Joan Benejam de Ciutadella va treballar el folcklore local; i segurament hi ha encara moltes altres activitats realitzades a centres no emmarcades en programes europeus. Hi ha moltes activitats escolars que lliguen el centre amb la ciutat on s'ubiquen. Actualment, i d'ençà ja fa tres anys, l'IES Cap de Llevant de Maó amb el suport del seu ajuntament va realitzant tasques educatives amb el títol L'exercici de la ciutadania democràtica. Es tracta d'un treball en sentit global que relaciona la ciutat amb les tasques del centre a través d'estudis dels espais públics. Així mateix l'IES J.M. Quadrado de Ciutadella té engegat un programa específic ben interessant sobre la relació centre educatiu-ciutat. Convindria que aquestes primeres experiències es multipliquessin arreu de Menorca. La raó és evident: connectar més amb la realitat immediata de l'alumnat implicarà una visió més rica i complexa, enfortirà el sentit d'identitat i crearà valors positius sobre el patrimoni ciutadà: social, cultural, natural. La perspectiva que he dibuixat implica innovació pedagògica i didàctica del centre que l'impulsa, del qual es dedueix alhora un model d'educació que es pot resumir en aquests trets definidors: un centre que afavoreix la cultura com instrument de la democràcia, afavoreix la cohesió social i la implicació ciutadana, afavoreix la renovació, la creació i el canvi cultural i compensa les desigualtats culturals, socials i econòmiques Aquesta perspectiva també demana la col.laboració i la participació del municipi en les tasques educatives, de la qual cosa també es dedueix un model de ciutat que es


El Joc de la convivència / 45

podria resumir en els següents trets definidors: una ciutat que elabora i aplica un projecte educatiu, afavoreix la participació ciutadana, millora la qualitat de l'entorn urbà i aplica un pla de sostenibilitat En resum es pretén corresponsabilitzar de l'educació dels infants i joves juntament amb els centres d'educació formal a tots els agents socials de la ciutat, especialment l'ajuntament, perquè consideram que els reptes de l'educació del segle XXI van més enllà de les possibilitats dels centres i dels professors. I la ciutat és el marc on es concreten les activitats educatives. Els escolars d'ara seran els ciutadans responsables del futur L'acollida inversa Novembre de 2008

Quan a les escoles i instituts parlam d'acolliment d'alumnat tothom pensa que es tracta d'acollir l'alumnat que ve de fora, de l'alumnat estranger, del que s'incorpora tardanament al sistema educatiu, del nouvingut en definitiva. Però ben mirat, i ateses les dimensions que pren el fenomen de les migracions humanes, potser caldria invertir els termes. En algunes ciutats del món, la ciutadania és composta majoritàriament per persones que provenen de fora. A les Illes Balears el percentatge de persones que hi viuen però que no hi ha nascut s'apropa a la meitat. Les xifres ens semblen sorprenents i, tanmateix, aquesta serà la tendència al llarg del segle XXI. Dit de manera plana i encara més entenedora: no serà gens estrany que en el futur (més o menys immediat) tinguem més nouvinguts que oriünds. Aleshores, la lògica ens diu que qui haurà de ser acollit seran els autòctons, per dir-ho d'alguna manera i a tall d'exageració, que sempre és millor. La població “forana” s'haurà d'esforçar per acollir la població indígena i mostrali les pautes de conducta en una societat multicultural. Aquesta perspectiva, que de moment sembla una paradoxa, ens invita a repensar la idea de l'acolliment. En bon


46 / Francesc Florit Nin

sentit tota acollida implica un acollit i un acollidor i que els papers es poden i sobretot s'haurien d'intercanviar. Només davant un acollit puc ser acollidor. La presència de l'acollit pressuposa una actitud d'obertura i aquesta actitud crec que està més desenvolupada en les persones que han migrat. L'experiència de la migració els impel.leix a obrirse, per necessitat, per sobreviure. A les escoles i instituts sovint tenim, però una visió unidireccional de l'acolliment. Són només acollits els nouvinguts. És hora de pensar que els autòctons també necessiten ser acollits per poder sobreviure en la nova realitat que han portat els immigrants. Els alumnes –i també els professors hauran d'aprendre a conviure amb la diversitat, assumir-ne els reptes i aprofitar-ne les oportunitats que dóna. En un Pla d'acollida d'un centre, (escolar o municipal o estatal, que prou falta fa) les actuacions han d'anar en una doble direcció, doncs. Acollir el nou, acollir el vell, que sembla un vers de Foix. Els nous per adaptar-se i fer-se del lloc; els vells també per adaptar-se i fer-se més del món. Les orientacions d'un Pla d'acollida han de referir-se així a tota la comunitat escolar: a tot l'alumnat, a tot el professorat i a tots els pares i mares, sense exclusions per cercar la màxima participació. Ens cal per fer-ho una nova actitud, que bandegi el paternalisme per un costat i el folklorisme de l'altre. Ben mirat, crec que necessita tanta o més acollida els autòctons perquè són qui han de fer més esforç per a l'obertura i l'acceptació. És de qui s'espera més canvis en la seva pròpia mentalitat que es traduesquin en una nova actitud. En un sentit ampli l'acollida per a tothom haurà de fixar objectius ben concrets i haurà d'incloure aspectes de llengua/llengües, de plurilingüisme, d'interculturalitat, de convivència, de resolució de conflictes i mediació. Els diversos Plans d'Actuació que es pensin hauran d'anar lligats i presidits per uns principis sòlids: la preservació de la llengua pròpia, la riquesa de la diversitat, la igualtat d'oportunitats, la reflexió moral, la cultura de la pau, el coneixement de les identitats, la pràctica democràtica... Tot


El Joc de la convivència / 47

apunta cap a la configuració d'una ciutadania capaç de conviure en equilibri entre l'equitat i la diferència, entre la pertinença i la interculturalitat. Hi ha maneres per fer-ho, hi ha instruments per treballar-ho. Una excel.lència educadora Maig de 2005

Les excel.lències educadores també existeixen. A Menorca no en són excepció, per molt que la percepció que es té sovint dels centres educatius no és tan afalagadora. He tingut el gust de contribuir de forma puntual en una de ben recent. L'experiència haurà estat tan enriquidora que convé dar-la a conèixer. Els lectors en podran conèixer el fruit madurat de quatre anys de camí. És el viatge allò que compta, no tant el destí. Les mestres del col.legi Pere Casasnovas de Ciutadella donen amb aquesta experiència un exemple pedagògic de primera qualitat. Breument, la feina ha consistit a elaborar una guia de Ciutadella feta pels mateixos alumnes. La visió dels infants de la seua pròpia ciutat, per ser explicada als de fora. És una proposta que inclou molts continguts curriculars, des de l'educació plàstica, la música, les socials, les naturals i per suposat el llenguatge. El llibre que recull l'experiència, Ciutadella amb ulls d'infants, és una fita en el patrimoni educatiu de la nostra illa. No es tracta d'una idea original. La mateixa idea ha estat duita a terme a altres latituds a partir dels principis pedagògics de Tonucchi, la ciutat dels infants. El mèrit rau en l'aplicació i en la concreció, i en aquest cas en l'excel.lència del treball. El Sr. Tonucchi pot estar orgullós que les seues iniciatives hagin tingut tanta ressonància i que arribin a traduir-se a la realitat de molts pobles i ciutats. Ciutadella amb ulls d'infant és un llibre preciós, colorista, atrevit, divertit, que ensenya molt i diu més dels nos-


48 / Francesc Florit Nin

tres infants. Les mestres han sabut conduir un procés llarg i prou complex a base de dedicació i professionalitat, amb dosis considerables d'imaginació i creativitat. I els alumnes, de pas, s'ho deuen passat pipa, o bomba, o com es digui ara. Un dels valors que personalment he pogut veure-hi reflectit és la idea de ciutadania. Crec que el concepte de ciutat i de ciutadania és un dels més potents per a l'escola. Perquè la ciutat i la ciutadania han cobrat amb el temps una dimensió tan polièdrica i rica, tan complexa, que a la força és una font d'immediata aplicació didàctica. Les ciutats ensenyen molt i en tot cas donen la imatge justa de la realitat més contemporània. La gairebé totalitat de la població del món occidental viu a nuclis urbans, grans o petits. La ciutat, que és un dels grans invents de l'home, és l'àmbit on es socialitza la humanitat, on s'aprèn ràpidament la relació amb els altres, el lloc on es possibilita l'aprenentatge de la competència social: el respecte a la diferència, la tolerància i la solidaritat, etc. i també els seus respectius antònims. La ciutat és escola de vida. En aquest sentit té una especial importància la connexió entre el centre escolar i la ciutat i la ciutadania. La ciutat i els ciutadans s'han de presentar al col.legi com a agent educador, com a recurs pedagògic i com a font d'aprenentatge alhora. La conseqüència directa d'aquesta relació és el sentit de pertinença. Sentir-se d'aquesta comunitat, perquè se'n forma part activa. Aquest és el repte també dels ajuntaments menorquins. Ara amb la feinada del col.legi Pere Casasnovas en tenim un exemple exemplar. Quan l'escola surt de les aules, podem estar segurs que alguna cosa més autèntica s'hi afegirà a l'aprenentatge. Estem més tost acostumats a fer entrar amb calçador el medi a l’escola, com si es tractés d'una simulació. Quan aquest medi natural, cultural, patrimonial forma part indisociable de la tasca pedagògica diària de l'escola, aleshores som davant d'un dels principis de l'escola moderna: l'experimentació directa amb la realitat, que sempre serà molt més complexa que la realitat explicada als llibres.


El Joc de la convivència / 49

Potser he notat a faltar una reflexió sobre la pràctica educativa desenvolupada al llarg d'aquests anys de projecte. Què ha implicat açò per a l'escola? Quins supòsits donen base a aquesta manera d'ensenyar? Quins valors es perseguien? Tot i que del treball presentat se'n poden extreure algunes respostes. Crec que el col.legi ha introduït els seus alumnes en la dimensió de la complexitat humana a través de reconeixement de la seva realitat propera, la ciutat on viuen. És la concreció del principal objectiu en educació, és a dir, formar ciutadans. El perfil del ciutadà que permet una vida social en convivència és el que els infants del col.legi Pere Casasnovas han dibuixat, aquell que parla amb els fillets i amb els vells, aquell que ajuda a compartir les llengües, aquell que es demana sobre el passat, aquell que celebra les festes i les tradicions, aquell capaç d'integrar el coneixement i l'emotivitat dins la mateixa cassola de la intel.ligència. Els menorquins tenim una guia de Ciutadella ben singular, feta pels nostres al.lots, que dóna una mirada a la ciutat més confiada i més humana. Seria una bona idea que el nostre ajuntament, compromès amb el Projecte Educatiu de Ciutat, regalés aquesta guia com un dels objectes més preuats, potser és una de les millors presentacions que puguem fer als visitants –i als ciutadans mateixos. Tal com va dir Joan Subirats en una conferència dictada a Ciutadella l'hivern del 2000 arran d'un cicle per donar a conèixer els Projectes Educatius de Ciutat: “Una escola ben implantada a l'entorn, en el territori, que sigui punt de referència no només pels seus usuaris, sinó que també sigui valorada en la comunitat local com un nus decisiu en la xarxa social, que tengui una identitat forta, que utilitzi els recursos propis i aliens que té a disposició, que trobi maneres de canviar les coses i estigui disposada a assumir més protagonisme i responsabilitat a partir d'una concepció participativa dels mecanismes decisoris, i que tengui per tant una elevada autoestima i una menor dependència es dibuixaria com una comunitat educativa més capaç de fer front als reptes de futur des d'un sentit de comunitat alt


50 / Francesc Florit Nin

però també amb una alta capacitat de convivència”. La meua enhorabona al col.legi per haver pintat amb els colors intensos de l'esperança el dibuix d'aquest camí.


El Joc de la convivència / 51

Que multipliquin les oportunitats

Textos sobre patrimoni i gestió culturals i l'activació creativa

Turisme amb coneixement Gener de 2004

Les societats més avançades són aquelles que presten una especial atenció als dos sectors de la població més vulnerables: la infantesa i la vellesa. Els pobles que tenen cura dels fillets i els vells són el pobles que han aconseguit una excel.lència alta en la seua qualitat de vida. En polítiques de gestió açò es tradueix en una assignació elevada dels seus pressupostos als programes socials i als educatius. En el món competitiu d'avui, els infants i els vells, sempre se'n porten la pitjor part: per un costat, els al.lots són vistos com un sector del consum a explotar; i els vells es presenten com una càrrega econòmica no productiva i gens rentable (a excepció dels vots que suposen per a les eleccions cada quatre anys). Avui per avui la major part de les polítiques dedicades a aquests sectors es fonamenten a tractar-los com a masses a guardar a escoles i a geriàtrics. De tant en tant, se celebren trobades anomenades de tercera edat per entretenir en festivals o balls. Res a objectar. El problema és que la resta de la trama ciutadana no contempla gaire la participació dels vells i dels infants. Les ciutats s'han convertit en urbs en les quals la vida de nen i la vida del major són difícils. Sort que a Menorca les ciutats tenen la mesura propícia per desviar la tendència suara dita. Els projectes de Ciutat Educadora en són bon exemple del que és possible de fer i són experiències que caldrà continuar i apro-


52 / Francesc Florit Nin

fundir, amb totes les implicacions i conseqüències que aquests tipus de projectes comporten. D'altra banda, l'increment en l'esperança de vida, fa pensar en els vells com una força de la població cada vegada més important en molts sentits: com a un sector que demanda més serveis i per tant generador de llocs de feina, com un dels actius participants en la vida ciutadana, com un segment turístic en augment, etc. Igualment la població infantil congrega al seu voltant unes expectatives mai no vistes en la història: d'atenció escolar i extraescolar. Seria bo que els menorquins fóssim capaços de conjuminar les polítiques socials i les educatives amb la indústria turística, la principal font d'ocupació econòmica de l'illa. Gairebé tothom avui s'avé a confirmar que el model de desenvolupament turístic de massa, fortament estacional, sustentat en l'explotació dels recursos naturals i basat sobretot en la construcció, ja ha periclitat i seguir per aquest camí és simplement suïcida per a la immensa majoria. Sotmetre's al joc dels interessos del capital hoteler és rentable electoralment, perquè molta gent en depèn. Però és a curt termini una desgràcia, perquè quan els preus hagin baixat tant i la qualitat del servei se'n ressenti tal com comença a passar, el capital turístic invertirà en altres llocs del món que són més rentables. El capital no té fronteres ni sentit de pertinença a un territori. Els experts assenyalen que la millor opció de Menorca, atesa la gran oferta turística que es multiplica arreu del món, és la d'oferir un producte diferenciat. Dit en paraules planeres: qui vengui a l'illa és per gaudir d'una experiència que en cap altre lloc trobarà. Quan el Consell de Menorca demana una promoció turística a part de la de Mallorca i Eivissa és perquè, primer no oferim el mateix i segon no volem oferir el mateix. La cosa no és senzilla, ja ho sabem. Però també sabem i coneixem d'altres casos en els quals la política turística es basa en altres criteris que no són els imperants ara i aquí a ca nostra. Exemples, d'altra banda, que no són ni provatures ni experiments: són realitats plausibles i exitoses.


El Joc de la convivència / 53

Els dos mals profunds de la nostra indústria turística, fets ja els danys irremeiables, són el seu perillós monocultiu (en tenim exponents propers) i la seua escassa capacitat productiva. Allò que s'anomena oferta complementària seria satisfactori que passés a primer pla. La preservació de l'entorn natural ha d'anar acompanyada d'una gamma de productes culturals que alimentin els sentits. Altres destins turístics també ofereixen platges paradisíaques i tranquil.litat, entorns agradables i encara més espectaculars per preus ben mòdics. Però, Menorca, enmig de la Mediterrània, al sud d'Europa, ha de ser capaç també d'atraure pel seu pòsit cultural, que és gran i mal aprofitat. Però també ha de ser capaç de crear-ne de nous. Els destins culturals triats pels turistes van cada any augmentant. El 40% de les pràctiques culturals formals dels europeus es realitzen en temps de vacances i el 50% dels turistes visiten un museu en la seua estada i un 35% són motivats pel turisme cultural. Es tracta de dades d'àmbit europeu i que per tant no extrapolables de forma immediata a l'illa. Però el més interessant és que es tracta d'una tendència mundial. En la nostra economia, amb clars riscos de sobreexplotació i malmesa ecològica, es fa urgent una ràpida giragonsa. Ja hi ha exemples d'inversions del sector turístic en les indústries culturals. Però qui hauria de liderar aquest tomb han de ser les institucions públiques amb polítiques que ho afavoreixin. No hi veig prou símptomes que així sigui. Amb tot, el PTI del Consell de Menorca és un instrument que com a mínim regula el desbaratament a què anava encaminada l'illa. Tanmateix, més enllà d'uns criteris generals, cal idear concrecions perquè el turisme cultural comenci a mostrar el seu potencial. Probablement la primera responsabilitat de les institucions és la de dotar d'infrastructures culturals eficients i modernes perquè sigui possible el canvi de model. Dotar Menorca d'un auditori, d'un palau de convencions i congressos, d'observatoris temàtics, de centres d'interès cultural, d'àrees d'interpretació del patrimoni (natural i cultural), parcs artístics, àmbits de recerca cien-


54 / Francesc Florit Nin

tífica, etc. a més dels ja clàssics museus i teatres és donar la primera passa cap a una economia més sostenible. Aquest és el camí que du la societat de la informació i del coneixement. L'atenció als majors i als infants ens obligaria a imaginar un turisme més educat. En qualsevol cas hem de ser prou vius per no caure en una indústria de turisme despersonalitzada com la que crea el “turisme de tercera edat” de tot just entreteniment folklòric i la que s'organitza a partir dels grans parcs disneys, universos d'oci descontextualitzats del territori. Perquè aquest tipus de turisme cultural banalitza els continguts i no crea impacte econòmic diversificat en la població local. Poc a poc, Menorca s'ha convertit en mera consumidora de productes, en una gran botiga del sol i la platja, que ha anat minvant la seua capacitat de producció. Seria bo de posar les bases perquè els menorquins comencin a crear els productes que permetin visualitzar experiències d'autenticitat i coneixement unides al goig de la salut i al gaudi dels sentits. Una d'aquestes possibilitats úniques de Menorca és la de mostrar la interacció del medi amb l'home i les seues obres: un laboratori d'anàlisi científica i artística, que tengui la dimensió educativa i social pertinent, en un dels filons d'ocupació amb més creixement, el del turisme cultural. Des de la meua perspectiva per tant no s'entén la política que va a remolc dels dictats d'una minoria econòmica que en treu beneficis immediats per a la incertesa de la majoria en el futur. Topografia de la Menorca culta Desembre de 2007

Som un exagerat, com diuen dels ciutadellencs, de manera que no em faceu gaire cas. El fet és que sovint em passa que mai no en tenc prou, i allò que havia de ser d'un blanc immaculat se'm presenta d'un gris prou brut. M'agrada desfer tòpics, entre altres raons perquè els tòpics, a base de ser tant veritat arriben a avorrir de men-


El Joc de la convivència / 55

tiders. És el cas de la bola sobre la gran activitat cultural de Menorca. Potser sí, en termes relatius. Ara que ve Nadal i quatre dies més tard és Sant Antoni, diada de la menorquinitat, les cartelleres culturals s'omplen d'actes i celebracions i festes i manifestacions de tota mena. Ja està bé. Record un breu estudi de Josep Portella referit a l'any 2002 que donava dades sorprenents: 228 exposicions, 540 conferències, 298 concerts de música clàssica, 206 de música moderna, 168 projeccions de cinema, 155 representacions teatrals... tot plegat donava una xifra de 2.414 activitats culturals anuals, és a dir 6 cada dia repartides en unes 32 per cada habitant. Sorprenent. Caldria continuar aquests estudis. Però anam a pams: sovint aquest allau d'activitats “culturals” són més aviat activitats socials en bona part. Una segona consideració: la gran activitat cultural de la qual els menorquins ens sentim orgullosos de cara a la galeria es refereix en gran part a consum cultural. La tercera consideració és que la quantitat d'actes culturals no n'implica automàticament la seva qualitat, per suposat. Entre altres reflexions, em venen al cap dues coses. En primer lloc si l'accés a la cultura que reflecteixen aquestes dades són de distribució àmplia o bé queda reduït a una minoria de la població. En segon lloc fins a quin punt aquesta activitat és lligada a la xarxa civil i fins on arriben les polítiques culturals de les administracions públiques. També em deman si tota aquesta oferta respon o no a la diversitat de la societat menorquina actual. Més preguntes: quina presència té la cultura de cultiu propi, per dir-ho d'alguna manera, i quina presència tenen els productes manufacturats importats a l'illa. Quina és l'aportació creativa de l'illa en el conjunt de l'activitat cultural? Tenc les meues reserves quant al tòpic de la Menorca culta. Certament que els nostres vesins més propers –mallorquins i catalans– ens ressalten aquesta característica. Però, jo que som escèptic de mena i amb tiranya al pessimisme, veig el got mig buit. Veig un Teatre Principal amb una gran obra sobre l'escenari i el pati de butaques massa


56 / Francesc Florit Nin

buit. Vaig a un concert magnífic de primeres figures i massa cadires sense ocupar. Assistesc a una conferència molt interessant i som quatre moixos que escoltam, els moixos de sempre. No en parlem quan, més enllà de la comoditat de l'espectador, l'activitat reclama la participació activa i compromesa de l'acte cultural... No vull desmentir el tòpic. Tanmateix tenc la impressió ben subjectiva que els menorquins ens adormim sobre les glòries. La xarxa associativa de tipus cultural és atapeïda a ca nostra i reconeguda amb distincions i premis. No crec que es pugui dir el mateix respecte a les polítiques públiques. Els pressupostos que s'hi dediquen no són gaire afalagadors. Més preocupant és però la desorientació general que hi ha en la planificació, perquè em sembla que és erràtica i marginal. No sembla que Menorca tengui la cultura com l'eix central de la seva política. Som davant un moment de grans canvis i d'una profunda crisi de civilització. Els reptes culturals i de desenvolupament són enormes i en aquest sentit es postula la idea que és a través de la cultura com es poden encarar la cohesió social i l'enfortiment de les democràcies. Partint de la premissa que sense la cultura el desenvolupament sostenible (econòmic, ecològic i social) fracassarà, el nostre enyorat Eduard Delgado va coordinar un informe extens per al Consell d'Europa que va titular Des dels marges, una aportació al debat sobre cultura i desenvolupament a Europa, Editat per Interarts i Edicions 62, Barcelona 1999. El títol fa referència al canvi de perspectiva que s'hi proposa: traslladar la cultura des de la marginalitat a la centralitat en les polítiques públiques locals i nacionals. L'informe és d'un gran interès i ric en propostes i anàlisis, propi d'una visió intel.ligent i documentada, que conté més de cinquanta recomanacions i més de cinquanta idees per a enfortir la tesi bàsica. Tanmateix, aquestes concrecions es desprenen d'una sèrie de conceptes amplis que aquí miraré de resumir. Primer que la cultura formi part del nucli central de l'Administració de manera que tota actuació de govern lli-


El Joc de la convivència / 57

gui la cultura amb el desenvolupament econòmic i social. Tanmateix la llibertat en la creativitat ha de generar col.laboracions entre individus i institucions, i no control o intervenció estatal. El criteri de la inclusió ha de presidir tota actuació per tal de garantir l'accés als béns culturals i la participació de grups marginats. Cal també un enfocament holístic de l'educació, donant una major importància a l'art i transformant les escoles en focus de comunitats culturals. S'ha de recuperar el lligam entre art i ciència que permet les noves tecnologies, que multipliquen les oportunitats de l'expressió creativa. La política ha de fomentar la cohesió mitjançant el reconeixement de la diversitat. S'ha de treballar en la consideració dels drets culturals d'una Europa cada cop més diversa. El ric patrimoni d'Europa (de Menorca) és un tresor que cal conservar i restaurar, tota destrucció és una pèrdua irreversible. L’establiment i el foment del tercer sector (institucions cíviques, ongs, xarxes ciutadanes) són d'interès públic i el seu reconeixement pot contribuir al progrés social. Davant la globalització, els governs han d'establir mesures per garantir oportunitats per als productors culturals europeus (menorquins), sense caure en una Europa (Menorca) fortificada, i enfortir l'àmbit local. Per no caure en l'aïllament cal fomentar les xarxes i els intercanvis. Tot i que aquest resum tan esquemàtic no permet de copsar la profunditat de l'informe, en canvi sí que permet de veure'n l'amplitud. La centralitat de l'educació i de la cultura en les polítiques possibilita millor el desenvolupament social. En el cas de la nostra Menorca actual traduir els reptes descrits significa treballar en la direcció de garantir la cultura com un dret fonamental i no com a entreteniment o consum en temps d'oci, que ha d'atendre els tres paràmetres de la formació, la creació i la difusió. Seria bo que en aquest sentit féssim un parèntesi per demanar-nos què volem, per mitjà d'una trobada de reflexió, una mena de congrés plural i obert, de debat i propostes. El capital humà que tenim és impressionant, un caramull de persones interessantíssimes i d'institucions valuo-


58 / Francesc Florit Nin

ses que tenen molt a dir. Crec que la reflexió s'ha de centrar en els valors més o menys consensuats i universals: la sostenibilitat, la memòria, la diversitat, les connexions, la creativitat i la innovació, l'autonomia i la cooperació, la solidaritat i els drets culturals i lingüístics derivats dels drets humans. Bo de dir, mal de fer, ja ho sabem. Per començar a caminar no vindria malament fer un exercici d'autoavaluació: què es programa i per què, quina repercussió té, quina qualitat, quins protagonistes. El triangle amorós de formació-creació-difusió de la cultura es decanta rara per ara en els dos extrems i deixa penjat el vèrtex de la creació. Les polítiques són molt centrades en l'organització de cursos i tallers de formació, que van ser prioritàries en la dècada dels 80-90. Llavors es van incorporar les ajudes a la difusió dels productes acabats sota diversos formats i estratègies: publicació, manifestació, espectacle... Mentrestant s'anaven configurant uns equipaments culturals que encara mostren greus deficiències i mancances que no cal recordar. Ara és el torn del vèrtex oblidat. La creativitat, massa sovint entesa com una intimitat infranquejable de difícil penetració per a les polítiques culturals, ha quedat massa al marge de les prioritats. Ben segur que manca imaginació i gosadia per entrar en el camp del procés de creació mateix des del punt de vista de la incentivació ajuda suport estalonament foment... Sovint es pensa que les institucions públiques han de reduir la seva intervenció en les infrastructures i els equipaments culturals per oferir-ho a organitzacions cíviques i creadors. No deixa de ser un criteri encertat...però insuficient, entre altres raons perquè s'han de concebre nous formats d'equipaments per als nous llenguatges emergents. Més enllà de les sales de consum (cines, teatres, auditoris, museus) hi ha d'haver espais per a la creació. És un problema evident: què tenen els actors, els músics, els pintors i escultors, els multimèdia, per desenvolupar-se i créixer com a artistes? I trob que he fet llarg. N'hauríem de parlar.


El Joc de la convivència / 59

Productes d'excel.lència cultural Juliol de 2006

A Menorca es creuen els astres de tant en tant per excel.lir en alguna cosa que ens fa sentir joiosos. Ja sabem que en els productes culturals fets des de Menorca en la majoria dels casos ratllam l'heroïcitat. La manca d'ajudes a la creació, unes polítiques massa sovint localistes, uns equipaments deficitaris, la impossibilitats de formació seriosa, etc. fan que tot plegat qui es dedica a la creació cultural a l'illeta tengui encara més mèrit. Però els astres es confabulen i apareixen productes culturals d'excel.lent qualitat. Els artistes, músics, pintors, escriptors...es mereixen tota la nostra atenció només pel fet que ens regalen el do més preuat, la capacitat creativa. Però no resulta fàcil adonar-nos de les seves necessitats, perquè normalment s'entén la cultura com una activitat o un producte per consumir. S'organitzen concerts i representacions teatrals, exposicions i mostres, s'editen llibres... però rarament s'incentiva tot l'esforç anterior a la difusió del producte cultural, el procés de creació mateix. Tot i que ja fa anys que es va engegar i encara li manca anys per completar, la primera excel.lència cultural és l'Enciclopèdia de Menorca. Una magnífica obra d'un esforç col.lectiu que té la rara condició d'arreplegar el bo i millor dels investigadors. Dins el món de la recerca científica, mai en la història de l'illa no s'ha donat un cas semblant. Es tracta d'una autèntica eclosió de la cultura menorquina, oberta i rigorosa. Per a mi és també d'una gran qualitat la tasca feta pel grup S'Albaida. Continuadors de Traginada, aquests músics han sabut oferir una cultura musical arrelada però reinterpretada amb la sensibilitat actual. Melodies tradicionals arranjades amb sons contemporanis i lletres de colpidora actualitat conformen el darrer disc publicat, El llenguatge de les pedres, una joia com poques vegades s'encasten a Menorca. Una tercera excel.lència és la plèiade de narradors que en aquests darrers anys han confluït en el panorama litera-


60 / Francesc Florit Nin

ri de la literatura catalana escrita per menorquins: Joan Pons, Josep M. Quintana, Maite Salord, Ponç Pons i Esperança Camps que continuen el camí iniciat per Pau Faner en la modernitat de la novel.la a l'illa. Són uns quants i bons. Mai tampoc no havíem tingut un floret literari semblant. Quarta excel.lència: la feina de recuperació i rehabilitació de les pedreres de s'Hostal a Ciutadella per part de l'associació Líthica. Ja sé que ho hem dit mil vegades, però ho repetim: des del femer que eren al jardí que són hi ha un salt d'amor i tenacitat cap al nostre patrimoni que no és pagador. Avui, les pedreres de marès gràcies a la visió de Líthica s'han convertit en un dels centres d'atenció cultural més important de l'illa. Sense l'esforç de tots, i de les administracions que li han donat suport, aquesta excel.lència no hauria estat possible. Per suposat que encara n'hi podem afegir més: també em sembla excel.lent el weblog Illencs, les centenàries institucions de l'Ateneu i el Cercle Artístic, la pintura de Quetglas i la veu de Joan Pons, el desaparegut Ja t'ho diré... Són els nostres productes culturals més preuats, que van des de la recerca i la difusió en l'Enciclopèdia, la creació dels narradors, la reinterpretació de la música amb S'Albaida, la rehabilitació de Líthica... Tota aquesta gent es mereix més atenció si cal. Les pedreres del paisatge Agost de 2006

La primera definició que donam de Menorca és l'illa de les pedres. Menorca és un gran pedregam i d'aquest “inconvenient” n'hem feta virtut. Es copsa de tot d'una les taules i els talaiots, la retícula infinita de paret seca i les cases de marès fetes a partir de les pedreres. Tenim tot un paisatge de pedres, humanitzat, profundament nostrat. Quan Lítica va néixer, tenia entre els seus objectius treballar en la preservació del conjunt de les pedreres de marès


El Joc de la convivència / 61

de Menorca. Però la feina ingent que ha suposat i suposa la rehabilitació de les Pedreres de s’Hostal ha fet desistir ni de parlar de les altres pedreres precioses que tenim a l'illa. Tanmateix quan vam publicar el llibre Pedreres de marès ja ressenyàvem les 12 més interessants. En fèiem només una breu descripció. Més tard, en diversos articles a la premsa vaig escriure sobre les potencialitats contemporànies d'aquestes pedreres, com a espais a recuperar per a la gent, com a paisatges rehabilitats, com a contenidors de cultura, com a punts d'atracció ambiental... Com sol passar amb moltes altres qüestions, els indígenes no som capaços de veure la pròpia riquesa ni sabem valorar el que tenim. Les pedreres de marès, que formen part indisociable del paisatge menorquí i que alhora li dóna un caràcter específic, haurien de ser contemplades com un dels elements de més urgent actuació per part de les institucions públiques i per part de la societat civil (i de pas, posats a fer, jo declararia la paret seca Bé d'Interès Patrimonial). Perquè probablement en aquestes pedreres de Robadones, Binicalsitx, Santa Ponça, sa Cetària, Mitjaneta, Torelló, Alcalfar... és on millor es pot executar un programa de revalorització del nostre patrimoni cultural i paisatgístic. Aquesta idea va ser recollida al Programa Bàsic d'Actuacions redactat el 1994 pel Consell Insular arran de la declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera per la UNESCO. Potser caldria donar una passa més per tal de concretar aquest programa i convertir el conjunt de les 12 pedreres més emblemàtiques de l'illa en una xarxa cultural i medioambiental d'interès específic. Si el circuit dels jaciments arqueològics, la Menorca Monumental, les Àrees Naturals d'Especial Interès, entre altres coses, formen part del millor que podem oferir, crec que una ruta de pedreres de marès n'hauria de formar part. Es tractaria de convertir aquestes pedreres mig abandonades en espais arquitectònics singulars, perfectament integrats la majoria en el paisatge. La preservació i en alguns casos la rehabilitació de les pedreres permetria xalar encara més dels seus valors etnològics i visuals. Com? Una de les possibili-


62 / Francesc Florit Nin

tats és dur a terme les consideracions contingudes al llibre Paisatge de les pedreres de Menorca, elaborat pel Màster d'Arquitectura del Paisatge de la Universitat Politècnica de Catalunya. Són un conjunt de projectes, alguns prou agosarats, d'altres ben factibles, que atorguen a les pedreres una visió contemporània d'intervenció respectuosa per al gaudi dels sentits. Per altra banda seria bo que les administracions públiques dediquessin esforços i inversions a la restauració d'aquestes pedreres, tot negociant amb els propietaris aquestes intervencions i el seu accés públic. En fi, quan un s'adona de la feinada que queda per fer respecte al patrimoni històric, cultural i artístic, no pot més que pensar en què dimonis ens hem de gastar tants de doblers en promocions turístiques de ca nostra si tenim la casa sense desar, es rebost mig buit i el pati abandonat. Centres d'art Juliol de 2002

Fa un parell de mesos el Sr. Josep Portella com a conseller de cultura llançava la proposta de transformar la seu del Consell Insular en un museu d'art contemporani. La idea sortia a col.lació arran de la propera inauguració del nou edifici per a la primera institució menorquina. L'objectiu immediat és, segons van recollir els diaris, mostrar al públic les gairebé dues-centes obres que conformen el fons artístic del Consell. Aleshores vaig opinar que era una bona notícia i que era una obligació posar a l'abast de tothom aquell fons artístic com a patrimoni públic que és. Som en un moment en el qual es mouen moltes peces alhora entorn de les infrastructures culturals a Menorca i em fa l'efecte que el trencaclosques no acaba de lligar. El Sr. Conseller ja insinuava que caldria tenir una visió del conjunt de l'oferta que genera l'activitat cultural a l'illa. Em pens que molta gent hi està d'acord. Record per exemple unes manifestacions de fa uns anys sobre la proliferació de concerts de música clàssica durant els estius. Els


El Joc de la convivència / 63

mateixos organitzadors veien la conveniència de, com a mínim, no fer-se una competència que perjudicava a tots. Avui per avui tenim a Menorca diversos espais públics destinats a la plàstica i que tenen com a activitat fonamental la de muntar exposicions de diversa índole. Algunes de notables, d'altres no tant, algunes de revisió històrica i d'altres per indagar tendències de futur, però cap de les quals es fa en consonància amb el que mostren les altres. Probablement el motiu sigui que s'organitzen des dels ajuntaments de forma autònoma i sense cap altra instància que les coordini. No pretenc dir tanmateix que el Consell hagi de marcar criteris i pautes als ajuntaments en la seva política artística. Però és evident que convindria posar-se d’acord també en aquest aspecte en una coordinació més insular, potser no tan local. La reincorporació del Roser suma un espai magnífic als equipaments artístics de l'illa. A Ciutadella, el Roser, el complex del Seminari, el Socors, i la reordenació del Bastió de sa Font i el palau de Can Saura com a equipaments culturals formaran en el futur un autèntic pentàgon d'or. A Es Mercadal es disposen d'aprofitar el antics quarters com a centre firal i no estaria gens malament que es recuperàs el mercat d'art dins la programació general de fires, tal com se celebrava fa anys a El Roser. La dinàmica empresa per l'ajuntament d'Alaior a Sant Diego i especialment la primera temptativa d'ubicar-hi un museu d'art contemporani són actuacions dignes d'elogi. A Maó tenim el Museu de Menorca i el Claustre del Carme amb programacions consolidades. Encara a d'altres pobles trobam sales dedicades a l'art. En aquest llistat ràpid només he indicat els espais de titularitat pública. Tanmateix en cap d'aquests espais es pot contemplar de forma permanent la plàstica moderna i contemporània. Si una persona es vol fer una mínima idea del que ha donat Menorca en aquest àmbit, no trobarà més que una secció reduïa al Museu de Menorca fins a principis del segle XX. Aquest museu no pot per manca d'espai continuar la mostra fins als nostres dies.


64 / Francesc Florit Nin

Crec que Menorca ha de disposar d'un lloc en el qual es pugui gaudir del patrimoni artístic modern i contemporani, tal com passa a Mallorca i a Eivissa. La ubicació sempre resultarà polèmica. La opció de l'antiga seu del Consell Insular no em sembla especialment indicada. Segur que hi ha altres possibilitats millors a què es pot optar. La seu del carrer des Castell a Maó té dos grans inconvenients: una distribució d'espais nombrosos i reduïts i manca de llum natural (és clar que avui alguns conservadors prefereixen llums artificials controlables que no danyen tant els materials…). Crec també que aviat es quedaria petit, amb l'inconvenient de no poder créixer. De totes maneres la ubicació i les condicions de l'espai és una qüestió per a mi secundària, malgrat les repercussions de reactivació socioeconòmica que porta aparellat un centre d'aquestes característiques en el seu entorn immediat. Altres aspectes de més pes és la concepció mateixa del museu o centre d'art. He repassat un poc els idearis pels quals s'han creat museus d'art com el MACBA de Catalunya, la Tate Galery de Londres, el Museé d'Art Moderne de Saint-Étiene prop de Lió. En general coincideixen en l'objectiu de valorar les obres en el seu context històric: una mena d'arxiu de la memòria d'uns dels objectes més preciosos que ha creat l'home de manera que ajudi la generació d'avui i les properes a entendre aquell passat i comprendre el seu present. A Europa, els museus o centres d'art, grans o petits, són presents arreu i serveixen bàsicament per oferir al visitant el gaudi de l'experiència estètica. A Menorca, un centre d'art contemporani, a més d'aquest goig, convindria que reconstruís la història local de l'art que s'hi ha conreat, que encara està per fer. Convindria també que posés en relació l'activitat artística insular amb les línies i les tendències internacionals que s'han donat i es donen. La creació d'un “macme” seria un motiu ideal per fer-se preguntes que des d'una illa com la nostra és pertinent de fer-se: sobre com és l'art a Menorca, quin context ha afaiçonat aquest art, quin sentit podem assignar a les visions locals de l'art, què vol dir art


El Joc de la convivència / 65

menorquí, quina projecció hem estat capaços d'establir, etc. Seria també l'oportunitat de revisar valors, afegir-ne si cal d'altres, reconèixer dubtes, oblits imperdonables i finalment explorar una mirada i una sensibilitat posada al dia. Més enllà de la funció històrica, d'un possible “macme” també s’espera que es plantegi la possibilitat d’una línia de treball encaminada a la recerca i promoció de noves creativitats. Avui s'entén un museu no com un dipòsit mort de relíques sinó com un centre d’activitats. Per açò són part important d'una bona gestió els intercanvis de materials i d'idees, les propostes de creació, les revisions històriques o temàtiques, les formulacions de noves categories estètiques, per anomenar-ne quatre de les línies habituals dels centres d'art. Paral.lelament també s'hi incorpora tot un seguit d'activitats educatives i didàctiques pensades per a diferents nivells de comprensió o interessos (edat escolar, joventut, adults, persones majors). El Consell Insular hauria de convidar tothom a debatre un projecte d'aquestes característiques a fi d'assegurar una idea compartida entre la decisió política, la gestió administrativa i l'aportació dels artistes. Perquè el museu tingui sentit en la actualitat haurà de ser amb participació cívica per tal que els menorquins hi vegin un referent de la seva cultura i una oportunitat de “veure” la nostra memòria, així com la de lligar l'illa al món i al futur que els artistes fan visible ja sigui en forma de premonició ja sigui en forma de desig. Els espais de l'ombra Març de 2002

Hi ha un llibret preciós, de just 95 pàgines, de Junichir Tanizaki intitulat Elogi de l'ombra. Es tracta d'un breu assaig del reconegut escriptor japonès, en el qual, tal com mana el títol, va desenvolupant la idea d'ombra amb totes les seves implicacions. Per a la tradició oriental la bellesa es troba més en l'enigma de la penombra, mentre que la


66 / Francesc Florit Nin

tradició occidental ha cercat la llum. No són dues formes d'entendre contraposades, sinó complementàries. La lectura es fa exquisida i et suggereix moltíssimes reflexions entorn del model de vida que impera. Què impera entre nosaltres? La llum excessiva exportada des de la cultura de l'aparença. Si feim un repassó veurem com la televisió ha augmentat de brillantor i coloraines els programes, que els jocs dels infants porten tots llumets i són de colors llampants, que els diaris incorporen també els colors, que les cases sovint semblen discoteques i que per Nadal la llum es fa senyora i majora de cada racó de les ciutats i dels menjadors particulars. Els botiguers es queixen que la barriada antiga està poc il.luminada. No és cert. La seva intenció no és altra que la d'incitar el consumisme: la llum per açò es relaciona amb l'activitat, la mobilitat pròpia del dia. Els seus aparadors són tan il.luminats que semblen voler perllongar les hores diürnes, és a dir, allargar l'horari comercial. A mi m'agraden els fanals de llum tènua, la penombra pròpia del vespre. Les institucions públiques també s'han embarcat en aquesta dèria per l'estridència de la llum artificial. El port s'ha carregat d'una llum taronja tan exagerada que per mi han desfet l'encant de la nit a l'oratge mariner. L'ajuntament il.lumina els palaus amb uns focus tan potents que semblen més aviat barcos mercants i no edificis emblemàtics de serena pedra maresa. I faroles a les voravies i focus penjants i cartells de neó. La nostra ambició malmet el ritme natural del món. Capgiram el dia en nit i la nit en dia. Potser ens rebela aquesta dependència servil als cicles de la vida i forçam el cos i la ment més enllà de la volta del sol. Tanmateix no podem viure sense entar al regne fugisser, fosc i estrany de la son. La nit necessària ens crida cada jornada al repòs, al silenci, tal vegada al buit sense el qual no s'ubicarien els cossos. Dels nadons s'apodera una rara inquietud en el trànsit cap a les ombres. L'espai d'entrada a la foscúria ens atrau pel sublim camí de l'ignot. I és en aquestes tanques on l'esperit nostre troba la més bona pas-


El Joc de la convivència / 67

tura per créixer en el pensament i en la reflexió. Perquè les ombres ens fan endinsar. Perquè entre les ombres podem copsar millor la refulgència de l'or i de l'argent. Les ombres acompanyen altres valls vitals: la quietud, el silenci, l'oblit, el buit. Vivim un temps bigarrat, complex i molt enviciat. Les aparences amaguen els sentits més vertaders i profunds sota fogueres de vanitat. Les cases s'han omplert d'aparells i mobles, tant que ni un racó queda buit. Els ambients que habitam són tapats de forma aclaparadora –gairebé sense deixar-nos respirar–. El buit ens fa por perquè no el sabem omplir de nosaltres mateixos. Els espais són tan excessivament il.luminats que tot resta evident i clar i cada cosa demana a crits la seva presència, la seva apariència. Les ombres han desaparegut sota la brillantor artificiosa. Hem reblit l'aire de sorolls i ja no soportam el silenci. I açò passa als nostres pobles. Carrers i places replens de tot, renous eixordadores, lluminàries que no deixen mirar. Per aquestes raons des d'aquí vull reivindicar uns espais més ombrívols amb els seus efectes, besades de la nit, cambres del misteri. Dos pintors divergents Agost de 2006

Han coincidit dues exposicions de dos pintors maonesos. Ambdues organitzades per l'Ajuntament de Maó (sense la muda, si us plau), tenen la virtut de presentar i en certa manera de recuperar la pintura del nostre passat, el llegat de dos pintors que bé mereixen la nostra atenció. Com si fos fet aposta, les dues exposicions ensenyen més del que mostren. Joan Font i Vidal (1811-1885) i Francesc Hernández Mora (1905-1980) representen dues formes ben divergents de viure l'art. Són dues formes que contraposades una davant l'altra ens fan adonar de la perspectiva tan diferent que pot prendre un artista segons les circumstàncies que li han tocat de viure. Tot i que són


68 / Francesc Florit Nin

d'èpoques ben distants, difícilment comparables, és bo de constatar el tractament que van rebre, ni que sigui per ferne un gest pedagògic. Joan Font i Vidal va viure la societat dinàmica i oberta de la Menorca vuitcentista, plena de canvis i d'expectatives econòmiques arran de les diverses dominacions angleses, francesa i espanyola. Són temps de fluxos continus de mercaderies i d'informació, de lligams amb el món més enllà de la roqueta. Mentre que Francesc Hernández Mora va sobreviure a l'ambient tancat i repressiu del franquisme, quan en la seva plena maduresa artística i vital Menorca vivia una postguerra terrible, marcada especialment per una mentalitat rància, d'una societat aïllada i presidida per la por. Heus aquí com el producte d'aquestes vides oferirà unes obres artístiques igualment divergents. Font i Vidal pintarà la serenor d'una vida despreocupada i resolta, plena d'èxits i d'acceptació, el món puixant de la burgesia maonesa de la qual formava part. N'Hernández Mora reflectirà una pintura turmentada, pròpia de qui no ha estat acceptat, reclòs en el seu món interior perquè el rebuig social i l'aventura de la seva estètica representa una actitud de revolta, una resposta d'agosarat trencament. La pintura de Joan Font i Vidal respon a les convencions de l'època, les marines costumistes, els encàrrecs d'una pintura tradicional, centrada en el punt d'interès del seu temps, el port de Maó i la seva frenètica activitat comercial, i la crònica d'efemèrides històriques lligades al poder. La pintura d'Hernández Mora, en canvi, sortirà del convencionalisme i assumirà en solitari una trajectòria peculiar, molt personal, gairebé opaca als ulls dels altres, amb les característiques d'un llenguatge visual avançat al seu temps, abstracte i, per tant incomprès. Mentre un era condecorat per la reina Isabel II a Madrid, l'altre s'amagava al pis de la plaça del Born de Ciutadella. Mentre que el pintor de fragates, velers i vapors del port és autor de museu, de peces cercades i cotitzades; el pintor de l'avantguarda oculta, tal com es titula el catàleg de l'exposició,


El Joc de la convivència / 69

quedava relegat al silenci durant més de 60 anys, 40 en vida i 20 després de mort. Mentre que JFV es guanyava la vida de manera folgada amb la seva pintura, FHM havia de guanyar-se les garroves treballant en una fàbrica de bijuteria. Mentre un era celebrat, l'altre era menyspreat; mentre un era recordat en col.leccions, l'altre era oblidat en carpetes, sortosament guardades pels seus descendents i ara generosament cedides al patrimoni municipal. En l'actualitat també tenim pintors celebrats i condecorats com ho fou Font i Vidal. Hauríem de saber també si ara tenim pintors injustament oblidats com ho fou Hernández Mora.


70 / Francesc Florit Nin


El Joc de la convivència / 71

Entendre's i dir-se

Textos sobre la llengua pròpia en l'escenari multilingüe Aprendre la llengua d'acollida Febrer de 2006

Com ho has fet per aprendre català tan ràpid? Li vaig demanar a na Harriet. La seva resposta va ser ràpida: “volia fer amigues”. Aquesta resposta i altres consideracions entorn de l'adquisició/aprenentatge d'una segona llengua (ASL) m'han fet escriure aquest article llarg. A l'institut on faig feina, cada curs arriben alumnes que no coneixen el català o cap de les dues llengües oficials, català i castellà. Són els alumnes nouvinguts. Cada un d'ells presenta necessitats comunicatives diferents i cadascun respon a perfils d'aprenents diferents. Si provenen de llengües romàniques, l'aprenentatge del català és ràpid i sense gaires dificultats. És el cas dels alumnes argentins o equatorians o romanesos. Si provenen de llengües no romàniques però d'alfabet llatí, el procés és més difícil, com els anglesos. Si la distància entre el català i la seva llengua és encara més gran, la tasca es fa encara més llarga, com és el cas dels marroquins o xinesos. El fet és que uns aprenen més ràpidament que d'altres la llengua d'acollida. Els factors que hi incideixen són molts i diversos: d'índole cultural, d'aptituds individuals, d'actituds personals, de competència social, etc. Es fa difícil destriar entre tantes branques que té el bosc. Tanmateix m'he proposat de descriure quines són les condicions generals sota les quals es realitza l'excel.lència en l'apre-


72 / Francesc Florit Nin

nentatge d'una nova llengua per a aquests alumnes nouvinguts. Per fer-ho m'atendré al cas concret de na Harriet, una al.lota anglesa que cursa 1r. d’ESO i que fa dos anys i mig que viu a Menorca. Abans però vull fer una sèrie de consideracions preliminars que situïn la qüestió en un marc de comprensió més global, per, després, especificar les circumstàncies de na Harriet a partir d'un parell d'entrevistes amb ella. Als centres escolars espanyols, especialment als Països Catalans, l'entrada massiva d'alumnes procedents de cultures i llengües molt diverses ha canviat i està canviant completament el paisatge escolar. L'anomenada immigració escolar és un fenomen que representa un repte ineludible. L'acollida a les escoles i instituts dels alumnes immigrants suposa un replantejament de la tasca docent en molts sentits, des de la concepció d'un projecte lingüístic de centre novament revisada i adaptada a la nova realitat, fins a l'ordenació del currículum. Per aquestes raons el professorat ha d'idear instruments d'atenció per a aquests nous alumnes per tal d'assegurar-los el dret a l'educació i oferir-los les condicions que els permetin d'accedir en igualtat de condicions a les expectatives acadèmiques i sociolaborals com qualsevol altre alumne. La feina no és gens fàcil, per suposat, però per altre costat és una tasca gratificant per als docents i en tot cas és la feina que dóna sentit a la nostra professió. Quan un institut com el nostre es planteja l'atenció d'aquests alumnes nouvinguts, el primer que ens preocupa és la seva inserció social. Si tenim èxit en aquest objectiu, aleshores els altres dos objectius, que són també importants i paral.lels, s'atenen amb més facilitat: l'adquisició de la llengua de relació i els aprenentatges curriculars. Parlar d'interacció social, d'adquisició de la llengua i d'aprenentatge escolar és parlar en el fons d'un mateix procés que presenta tres aspectes diferents però íntimament lligats. Sovint deim que el primer que cal fer és aprendre la llengua del país d'acollida, perquè açò permetrà integrar-se a la societat i tenir-hi èxit, és a dir prosperar socialment i econò-


El Joc de la convivència / 73

mica. Però també resulta evident que només amb interacció amb altres persones es pot aprendre amb garanties una llengua. La gramàtica que tots tenim inserida als gens, tal com la descrivia Ignasi Mascaró a les pàgines d'aquest diari, queda en no-res si no és activada des de la relació social. La interacció verbal amb l'altre permet la posada en escena de la competència comunicativa. Per a un immigrant, aprendre la llengua d'acollida i incorporar-se a la nova societat resulta ser l'ordit i la trama d'un mateix teixit. Alguns col.legues de l'institut creuen que els alumnes nouvinguts no s'haurien d'incorporar al grup de la classe fins que no tengui un mínim domini del català, perquè ben poca cosa poden fer a l'aula. Jo no ho crec així. De fet un dels millors especialistes en la matèria, Ignasi Vila, catedràtic de Psicologia evolutiva i de l'educació a la Universitat de Girona, ho expressa d'aquesta manera: “L'aprenentatge de la llengua està en relació amb la participació activa de l'aprenent en les relacions socials amb els seus iguals, tant en l'àmbit escolar com en l'extraescolar. Qualsevol tipus de política que promogui la segregació d'aquest alumnat de les aules ordinàries per cursar continguts lingüístics o d'altres al marge de la resta de l'alumnat dificulta, des del nostre punt de vista, la possibilitat de la seva incorporació a la llengua de l'escola”. Una llengua és en definitiva un producte social que deriva d'una capacitat individual innata en l'estructura biològica de la ment de tota persona sana. Quan un nen activa aquest dispositiu, la gramàtica interna, el que realment fa i el que realment es proposa és el de poder-se relacionar amb la mare. Per a ell aprendre a parlar és aprendre a comunicar-se, en el sentit més ample del terme, perquè en té la necessitat social. La immigració ha fet replantejar tota l'ordenació curricular dels centres educatius. La integració escolar té però una doble vessant: una adquisició de la llengua d'acollida paral.lela a l'establiment de relacions socials. Entenem per tant la llengua bàsicament com un producte social. La lingüística aplicada sol diferenciar entre adquisició i aprenentatge d'una llengua. L'adquisició és el procés d'ac-


74 / Francesc Florit Nin

tivar la gramàtica de la primera llengua (L1) per mitjà d'una exposició natural a la llengua; el terme aprenentatge es reserva a l'exposició estructurada a través de l'ensenyament d'una llengua L2 (Wilkins). Segons Krashen l'aprenentatge no esdevé mai adquisició. Però si els alumnes immigrants no coneixen la llengua amb què s'aprèn una L2, aleshores no quedarà altra remei que reproduir les condicions de l'adquisició. Però açò resulta com a mínim ben complicat. Les condicions de l'adquisició i la manera com es produeix l'input són qüestions encara per resoldre. Malgrat açò algunes teories sobre ensenyament i aprenentatge de llengües postulen aquesta hipòtesi. D'altres en canvi aposten per una explicitació de la gramàtica. Sigui com sigui, és encara un misteri l'adquisició de la gramàtica. Entre els 2 i els 3 anys s'adquireix la gramàtica de la L1 a una velocitat de 12 paraules noves cada dia, a més de construccions sintàctiques, flexions, coordinacions, concordances, etc. Amb 20 mesos els fillets hauran experimentat la major complexitat intel.lectual de la seva vida. Quan sapiguem més sobre les característiques i els factors d'aquest procés mental extraordinari, aleshores estarem en condicions també d'aportar clarividència en l'ensenyament i l'aprenentatge de la L2. Perquè per a tots nosaltres es fa evident la rapidesa i la facilitat amb què la infància adquireix la llengua materna i en canvi ens demanam per què resulta tan lent i difícil aprendre una segona llengua en l'edat adulta. Enigmes de la naturalesa humana, incògnites per a la ciència. Diuen que el cervell és com una argila que amb el temps perd la mal.leabilitat. Una volta l'argila del cervell ja ha agafat forma a la primera llengua, les altres simplement s’hi adapten. El cas de na Harriet és probablement un cas paradigmàtic d'excel.lència en l'aprenentatge de les dues, català i castellà, de forma gairebé simultània. La seva capacitat de relació social i els seus interessos d'integració han afavorit d'una manera extraordinària aquest aprenentatge. Fer amigues ha estat el motor d'aquesta necessitat comunica-


El Joc de la convivència / 75

tiva. Tenir coses a fer i a dir i reclamar els interlocutors per a la seva interacció verbal ha provocat una assimilació ràpida i eficaç del primer instrument de relació i de comunicació amb els altres. Aprendre una llengua estrangera és fàcil si les condicions de l'aprenentatge són les adequades. Si l'entorn no és propici, aleshores l'aprenentatge d'una L2 és difícil. Tothom coneix l'experiència d'aquell estudiant que després d'anys i anys de classes d'anglès (incloses les classes particulars) obtenia uns resultats decebedors. En canvi, una estada de dos mesos a Londres administra tal quantitat i qualitat d'anglès que anys i anys de classes no et donen. Què ha passat? Passa el que en educació s'anomena immersió lingüística. Aquesta experiència demostra allò que de forma lapidària deim: una llengua no s'aprèn sinó que es viu. L'estada a Londres forneix l'aprenent de la significativitat de l'aprenentatge. Allí no només es veu obligat a parlar l'anglès sinó que “fa” coses amb l'idioma. El context significatiu és açò mateix. I és el que ha d'intentar fer un professor en una classe d'idioma: construir contextos d'ús de la llengua. La gent que treballa en l'educació dels alumnes nouvinguts constatam una gran diferència entre el tractament que necessiten els alumnes a primària i els que reclamen a secundària. Quan la incorporació d'alumnes immigrants al centre educatiu es fa en l'edat de l'adolescència, aleshores els problemes solen ser més importants. En el cas de l'aprenentatge de la L2, les actituds que els adolescents desenvolupen dificulta el procés. Els adolescents comencen a perdre el sentit del joc, tan important en l'ensenyamentaprenentatge; en canvi comencen a desenvolupar el sentit del ridícul i de la vergonya, cosa que els inhibeix en les destreses de la comunicació. Les relacions de gènere es fan més complexes, manifesten etapes d'una gran inestabilitat emocional i problemes d'acceptació de la pròpia imatge i de l'autoestima. A partir dels 12 anys hi ha tots aquests factors que juguen en contra, però en canvi tenen altres factors que els són favorables, com és la major capa-


76 / Francesc Florit Nin

citat cognitiva, la diversificació dels interessos i les motivacions, i, cosa important, un grau de coneixement de la seva pròpia llengua més alt que els permet una transferència de coneixements a la nova llengua. D'entre tots aquests factors quin és el determinant per a l'adquisició/aprenentatge d'una llengua? Els estudis indiquen que el factor clau és el de l'interès o actitud motivadora. L'aprenentatge d'un llengua està directament relacionat amb el desig d'usar-la. I aquest ha estat el cas de na Harriet. Usar una llengua vol dir aquí establir relacions socials, és l'instrument que regula els intercanvis socials. Tornem a I. Vila: “el llenguatge existeix en la mesura que algú té alguna cosa a dir a algú altre i la comunicació s'estableix quan aquest algú està interessat a saber alguna cosa d'allò que li diuen”. Aquest fet situa l'aprenentatge de les llengües en l'àmbit de les intencions. La intenció comunicativa i la seva necessitat són el motor de l'aprenentatge. Aprendre una llengua és cosa de dos: de qui aprèn i de qui ensenya. Pot semblar una bajanada, però en el nostre context català, amb una llengua encara amb problemes de subsistència, açò mateix té unes conseqüències enormes. Les societats que com la nostra renuncia de forma sistemàtica a l'ús del català no fa altra cosa que negar la possibilitat als altres d'aprendre la nostra llengua. Però per als alumnes nouvinguts quin ha de ser el seu desig d'aprendre la L2. Respondre a la pregunta per què aprendre? i tenirne una resposta clara i convincent és clau per al progrés acadèmic. Les classes de català per a nouvinguts són agraïdes perquè els alumnes veuen la necessitat que tenen d'aprendre. És la llengua habitual de la majoria dels companys de classe i de la majoria del professorat. Saben que sense la llengua vehicular de gran part de les ensenyances no van enlloc. La primera motivació és de relació i la segona és acadèmica. Els programes del voluntariat lingüístic que s'ha engegat a Catalunya i a Menorca són també indicadors de com les relacions socials són a la base de l'adquisició/aprenentatge de llengües.


El Joc de la convivència / 77

Els factors que influeixen en l'adquisició/aprenentatge de llengües són molts i de naturalesa molt diversa: 1. afectius, per a la integració o acceptació. 2. de personalitat, per la capacitat d'empatia i o de tancament. 3. d'actituds afavoridores o inhibidores. 4. d'aptituds o capacitats mentals, de transferència d'informació, memòria, comprensió, abstracció, deducció, etc. Juntament a tot açò s'hi afegeixen les capacitats metacognitives: de saber reflexionar, de saber fixar objectius, de planificar, d'autoavaluar-se... Dit en poques paraules: es tracta d'un procés psicosocial de múltiples implicacions. Tothom tanmateix arriba a aprendre llengües, si més no en la fase passiva de comprensió oral. Si al cap d'un any d'exposició a una llengua, no s'entén és perquè no vol entendre, o perquè la llengua a aprendre ha estat “amagada” en les relacions socials. Na Harriet va aprendre el català i el castellà en qüestió de mesos. Es passava totes les hores del dia aprenent, aquest era el seu desig. Ara, després de dos anys i mig de viure a Menorca, és capaç de mantenir una conversa sense cap dificultat, gairebé no se li nota allò que anomenam “accent” d'anglesa i no té cap problema en els estudis. En el cas de na Harriet hi han confluït d'una manera notable tots aquells factors favorables. Però n'hi ha hagut un que ha estat capital: tot el seu entorn escolar era catalanoparlant a l'escola de primària i per tant la llengua catalana tenia una presència ineludible. A l'àmbit escolar, una bona tasca per a l'aprenentatge d'una L2 passa per un centre acollidor, que dóna oportunitat d'interactuar en la llengua que es vol aprendre. Un centre acollidor és aquell que alhora de treballar la llengua, també treballa en activitats encaminades a establir relacions socials entre les diverses cultures representades i que a més és capaç d'estimular els interessos extraescolars dels nouvinguts. A na Harriet li encanta la música i aprèn a sonar el trombó a l'escola municipal, a més es va apuntar a la Banda... i encara explica que té temps per anar a classes d'hípica... Li agrada molt viure a Menorca. De fet, diu, que va ser idea seva venir a viure a l'illa.


78 / Francesc Florit Nin

Més enllà de l'àmbit escolar, però de capital importància, encara que els docents poca cosa hi poden fer (ho han de fer?) és l'ambient familiar i la seva predisposició cap a l'aprenentatge de la nova llengua. Si en l'entorn familiar hi ha animadversió cap a la llengua d'acollida, aleshores la tasca acadèmica del centre tindrà poc sentit. El cercle de relacions que serà capaç d'establir l'alumne nouvingut amb les noves amistats influiran moltíssim més que les deu hores setmanals de català de l'escola. Si en el paisatge sonor de les noves relacions socials té poca presència la llengua catalana, aleshores tenim un greu problema. Com en molts altres temes, en aquesta qüestió l'escola es troba ben tota sola. La feina que fa l'escola és ràpi-dament contrarestada per la realitat fora de les parets escolars. En aquest sentit la situació sociolingüística de la llengua catalana quant al seu ús social resulta un dels handicaps afegits. Tot plegat, el poc prestigi de la llengua, fins i tot entre la població catalanoparlant, resulta ser un altre dels factors que juga en contra de l'aprenentatge per part de l'alumnat nouvingut. De resultes d'aquest fet es comprova com els nouvinguts sovint aprenen primer el castellà i s'adonen que el català és només una necessitat escolar, que no els fa falta fora de les parets del centre educatiu. Casos com els de na Harriet n'hi ha molts. A l'institut tenim dos alumnes, un rus i un holandès que van arribar a 2n d'ESO, que ara ja fan 1r. de batxillerat i es comuniquen entre ells en català. També n'hi ha d'altres amb dificultats, greus o lleus, per adquirir la nova llengua. Hi ha alguns pocs alumnes amb prejudicis profunds respecte les llengües que no els permeten avançar en l'aprenentatge; en canvi n'ha ha d'altres que és el seu caràcter introvertit i la seva poca habilitat de relació social allò que els dificulta l'accés a la comunicació en la nova llengua. N'hi ha de tot, és clar. El cas és que na Harriet m'ha fet escriure sobre totes aquestes consideracions. Veure quines han estat les circumstàncies que han ajudat na Harriet a tenir èxit en l'aprenentatge de la llengua, ens permet també entendre millor les dificultats a què s'han d'enfrontar els alumnes


El Joc de la convivència / 79

nouvinguts. Però per sobre totes les observacions caldria destacar-ne una, la que he repetit constantment en aquest article: que l'aprenentatge d'una segona llengua (ASL) és indestriable de la interacció social. I és en aquest sentit que el centre escolar necessita la complicitat de la ciutadania per tal de compartir els objectius d'integració i convivència de la cada vegada major diversitat lingüística i cultural de la nostra societat. A na Harriet li agrada aprendre llengües. Els seus pares pensen que en té facilitat i ella ara voldria aprendre també francès. I és aquesta bona disposició la seva millor arma. Les seues amigues li parlen en català de Menorca. Elles han estat les seues mestres més valuoses i eficaces. Els vestits lingüístics Març de 2005

Les llengües són com els òrgans humans. Es desenvolupen per la necessitat que en tenim d'usar-los i responen a les urgències d'adaptació al medi. Hi ha tantes llengües al món com diverses maneres de respondre als ecosistemes naturals i culturals. El món i les persones són diverses i diverses són també les parles. Aquesta diversitat lingüística és l'aspecte comunicatiu de la diversitat humana. Cada llengua presenta també diversitat interna. De fet, les llengües constituïdes no són altra cosa que una conglomeració de diverses parles unificades per factors històrics, polítics, culturals, d'intercanvi. De la mateixa manera que parlam com parlam per haver nascut en un lloc o en un altre, o per haver nascut en uns anys o en uns altres, també parlam diferent segons de què parlam, segons amb qui parlam, segons la intenció, segons la situació. Disposam de diverses maneres de parlar, perquè hem après a diferenciar-les i usar-les. La majoria de les diverses varietats són apreses al llarg de la vida. Tothom però en té com a mínim una: la que li va trametre el seu nucli familiar i local. El contacte amb altres varie-


80 / Francesc Florit Nin

tats i l'aprenentatge per a situacions diverses de la vida va ampliant el repertori i el ventall de possibilitats comunicatives. Les varietats que som capaços d'usar són com els vestits: en podem adquirir de diferents per vestir-nos per a les diverses ocasions. Com més tipus de vestimentes posseïm millor ens adequarem a les situacions. Sobre les vestimentes lingüístiques hi ha molta confusió i molts de prejudicis. Les ignoràncies volgudes i les ignoràncies induïdes han provocat un autèntic desgavell en la comprensió de la nostra realitat lingüística. Diguem un fet ben clar: l'única manera de parlar una llengua és parlant un dialecte. La llengua és una entitat abstracta resultant de la suma de realitats concretes que són els parlars diversos. De manera que un menorquí només pot parlar català a través del seu dialecte menorquí. És el seu primer vestit essencial. Tanmateix ens trobam amb la necessitat de comunicarnos amb altres. Les societats modernes s'han bastit d'una varietat de llengua elaborada expressament per tal d'assegurar la comunicació entre els parlants per sobre de les seues diferències dialectals inicials. Així mateix no anam pel carrer amb el pijama i les xoquines o plantofles. Aquesta varietat és l'estàndard. Totes les llengües del nostre entorn n'han elaborat un model. Es tracta d'un model que fa de referència i té com a primera funció la de cohesionar la comunitat de parlants. Aquesta varietat no és de ningú perquè és de tothom i no substitueix el dialecte local de tota la vida sinó que el complementa. El feim entre tots, però especialment el fan els mitjans de comunicació social (un temps el feien els escriptors). Aquesta varietat és flexible, va canviant amb el temps i admet formes diverses. Està regida per una normativa i s'ensenya als centres educatius com uns dels aprenentatges bàsics per accedir a la informació i als coneixements. El seu domini permet a la persona ampliar el seu camp comunicatiu. En el nostre panorama sociolingüístic la cosa es complica una mica més pel fet de compartir l'espai comunicatiu entre dues llengües oficials. Si una de les dues llengües predomina en els mitjans de comunicació social que


El Joc de la convivència / 81

és l'àmbit pertinent de la varietat estàndard, on es gesta i es consolida, aleshores l'altra llengua dominada presentarà dèficits notables en l'ús d'aquesta varietat comuna. La manca d'un espai comunicatiu comú és un dels problemes més greus per al desenvolupament d'un estàndard català plenament normalitzat. Si aquest espai és a la vegada segmentat, sense possibilitats d'interacció entre les diverses parles de l'àrea catalana, tenim encara un problema afegit. Sense la funció específica encarregada a aquesta varietat estàndard amb prou feines es pot crear l'òrgan. Només l'ús social extens i prolongat que abasti tot el domini lingüístic pot garantir la pervivència de la llengua catalana. Un dels factors que determinen la vitalitat lingüística d'una comunitat és precisament la consciència de la seva unitat idiomàtica, la pertinença a una mateixa identitat. Aquesta identitat es conforma sobretot a través de la varietat compartida de la llengua. Aquest és uns dels principis que inspiren la Llei de Normalització del 1986, en l'article 30.1 de la qual diu: “El Govern de la Comunitat Autònoma ha de dur una política de col.laboració, en matèria de ràdio i televisió, amb altres Comunitats Autònomes que tenguin el català com a llengua pròpia”. Quan el govern emprèn la creació d'IB3 en la qual es rebutja qualsevol tipus de relació i d'intercanvi amb TV3 o Canal 9, simplement està incomplint la llei. Si els usos poc acurats que ha presentat aquests primers dies l'IB3-Ràdio no milloren, en tost de prestigiar la llengua, la desprestigien. Si no s'adopta un model de llengua prou establert i depurat, la ràdio i la televisió creada pel govern de les illes Balears contribuirà no a la protecció de les modalitats insulars del català sinó a la dialectalització, la fragmentació i el secessionisme de la llengua, tal i com tristament passa amb el català de València. Els processos històrics són llargs i complexos. D'una mateix fet se'n deriven conseqüències que poden ser entre sí mateixes contradictòries. Quan es produí la recuperació de les llibertats democràtiques durant l'anomenada transi-


82 / Francesc Florit Nin

ció, una de les grans conquestes va ser el reconeixement oficial de la nostra llengua catalana. Però alhora, la situació actual de la llengua mostra uns símptomes preocupants per a la seua salut. A partir del 1978 es va iniciar de forma gradual l'ensenyament de la llengua pròpia a les escoles i instituts, i uns anys més tard es va anar estenent també la vehiculació de l'ensenyament en el nostre idioma. La promulgació de les Lleis de Normalització lingüística a les comunitats de parla catalana (Balears, València, Catalunya) va engegar un procés de recuperació del català en tots els àmbits d'ús. Vist amb perspectiva, es tractava de continuar amb la tasca iniciada a principis de segle XX pel Modernisme, seguida pel Noucentisme i que va culminar l'obra d'Alcover, Fabra, Moll, Coromines i altres, amb l'Institut d'Estudis Catalans. Aquella tasca però va ser bruscament truncada per la Guerra Civil espanyola i brutalment esbucada per la repressió franquista. Després de més d'un quart de segle de Lleis de Normalització, el balanç que se'n deriva és molt desigual, amb llums i ombres. Tot i que un procés d'aquesta envergadura demana molt esforç continuat i conscient, la comunitat lingüística tenia com a mínim resoltes algunes fases d'aquest procés. Si normalitzar la llengua significa, en primer lloc, disposar d'un model comú apte per a la intercomprensió de tots els parlants d'aquesta llengua i, en segon lloc, usar-la efectivament en tots els àmbits de la vida social, es pot afirmar que ni una cosa ni l'altra s'ha aconseguit de forma plena. Per a ambdues comeses és necessari el suport social i el suport institucional. Actualment tant un com altre són també prou febles. La tasca de normativització (de regulació de la normativa o codificació) va consistir en una selecció d'elements lingüístics per a constituir l'estructura genuïna de la llengua i alhora una depuració de les interferències d'altres idiomes que havien penetrat en el corpus del català arran del seu abandonament secular. El model aconseguit era de tipus composicional, és a dir que hi participaven tots els dialectes geogràfics amb un pes relatiu a la influència que


El Joc de la convivència / 83

cada un tenia en la construcció de l'estàndard. En canvi, el model seguit per a l'italià i el francès és unitarista ja que es basa en un sol dialecte erigit en model comú. El cas del castellà, com també l'anglès, té un caràcter policèntric per la seva extensió en molts països, cosa que comporta un marc per a diversos estàndards diferenciats a cada regió. Però el cas del castellà peninsular, la configuració del seu estàndard també es va fer en funció d'un sol dels seus geolectes. L'elaboració d'un estàndard català estava prou consolidat en el model literari (de rica i llarga tradició) però no així en molts altres camps de la comunicació moderna de les societats actuals, com ara la indústria audiovisual, el cinema, la informàtica, etc. La necessitat de difusió d'aquell model i la consegüent elaboració de patrons funcionals per als diversos estils de la comunicació social s'han topat amb problemes encara no resolts. De fet, el model estàndard, tot i estar prou fixat, presenta inseguretats per a molts usuaris i, cosa encara més greu, ha de fer front a tendències disgregadores d'aquest model. Aquesta situació es fa especialment difícil en el món de l'educació, probablement un dels àmbits en què ha excel.lit millor la normalització de la llengua catalana. Malgrat que el català sigui una de les llengües europees que presenta un dels graus de diversitat interna menor, tot sovint des dels mitjans de comunicació i des de l'exercici del poder es dóna la imatge ben contrària. La diversitat dialectal de la nostra llengua és menor que la que presenta el castellà. Els recels mal dissimulats per una part de la classe política conservadora sobre la unitat de la llengua han fet que la política lingüística durant molts anys a les Balears i a València hagi consistit bàsicament a remarcar les petites i anecdòtiques diferències dialectals i a obviar les grans identitats sistemàtiques comunes. Ben sovint s'ha dit, pel seu sentit comú, però també per la seva comprovació científica, que una llengua té la seva salvaguarda en l'establiment i ús d'un estàndard, i que per contra, l'aprofundiment en les seues remarques dialectals


84 / Francesc Florit Nin

la fragmenta, la debilita i, finalment, la fa desaparèixer. Si una persona significada com un president de govern declara estar més preocupat per les modalitats insulars que per la manca d'ús de la llengua entre sectors claus de la societat, és perquè la seva prioritat no és la salvaguarda de la llengua. Per què s'ha tornat a instal.lar entre nosaltres la falsa dicotomia balear-català? Si la batalla pel nom de la llengua ha estat sortosament ben resolta, no així a València, que ha tingut un efecte pervers. A pesar d'açò, es promou la política de la confusió amb conseqüències nefastes per al futur de la llengua catalana. El sentit que la Llei de Normalització Lingüística dóna a les modalitats insulars ha estat tergiversat. La protecció de les modalitats insulars del nostre català s'ha de fer sense prejudici de la unitat de l'idioma. Allà on la llei indica “amb el corresponent respecte a les modalitats lingüístiques pròpies de la tradició literària autòctona, però sense prejudici de la unitat de la llengua catalana”, s'infereix una política encaminada a ocultar aquesta unitat per mitjà d'una exageració dels trets més locals i sovint impropis de la nostra tradició. Confondre modalitats insulars amb la parla espontània i informal, fins i tot absolutament castellanitzada, és caure en una deixadesa inacceptable o pitjor encara en una clara intenció de desprestigiar la llengua i relegar-la als usos restringits a què va estar sotmesa durant el franquisme. En aquests últims mesos el govern balear ha instaurat innecessàriament la polèmica social sobre l'ús de les llengües a l'ensenyament amb prou reaccions de la ciutadania. Des de molts sectors s'han denunciat les intencions del govern Matas referents a diversos aspectes d'aquestes mesures. Des de molts sectors s'ha reivindicat l'ús de les formes pròpies del català de les illes. Així es va establir la normativa gramatical elaborada per l'Institut d'Estudis Catalans en reconèixer les formes regionals de Balears i de València de l'estàndard català. L'ús d'aquestes formes no ha estat ni és cap problema per la major part de les persones


El Joc de la convivència / 85

cultivades. La prosa de Francesc de Borja Moll n'és el millor exemple. El problema es troba més tost quan de la seua reivindicació se n'extreuen conclusions completament tendencioses, de lectura més política que lingüística i que fan sospitar quan aquesta reiterada preocupació és manifestada pels sectors que mai no s'han mostrat gaire partidaris de la normalització de la llengua. Les mesures del govern respecte el model de llengua no resol els problemes greus que té el català a les Illes Balears. Simplement posa un problema allà on no n'hi ha cap. I açò desvia l'atenció de qüestions que són realment les cabdals. La preocupació per mantenir les modalitats insulars sembla respondre més a una estratègia ja antiga de presentar la nostra identitat cultural i lingüística fragmentada i així reduir el valor de la realitat completa. La preservació del català propi de les Balears no va mai en detriment de les altres modalitats catalanes. Presentar-ho com una incompatibilitat on hi ha complementarietat i riquesa no afavoreix per res la preservació que diuen cercar. L'aversió per l'ús en els nostres escolars de les formes de Catalunya, no és sentida en canvi per la massiva castellanització de la parla dels al.lots catalanoparlants. El criteri que fan servir per rebutjar un fet i acceptar amb naturalitat l'altre no és el mateix. Què és més preocupant per a la salut de l'idioma: la castellanització aclaparadora o l'adopció de les formes majoritàries de l'estàndard? Posem un exemple. Els anomenats articles salats es sa són tant nostres com també ho són els més formals el, la. Fa molts de segles que a les Balears mantenim aquest doble sistema de determinants definits i sempre fins fa pocs anys ho teníem ben clar: els salats són emprats en situacions informals, de parla oral; els articles formals en situacions comunicatives més serioses i especialment en l'escriptura. En tota la nostra tradició literària culta de tot tipus de documentació els articles emprats són sempre el i la. Si llegiu els autors de les illes, comprovareu que la tradició literària es reserva l'ús de el i la. Per tant no hi ha un article salat balear i un altre de català. Els dos són catalans


86 / Francesc Florit Nin

i un és d'ús col.loquial aquí. Els articles salats o informals tenen tanta vitalitat que no s'exposen per res al perill d'una presumpta desaparició. Que els alumnes coneguin els dos sistemes i a aprendre a diferenciar-ne l'ús és l'objectiu de l'escola. La preponderància d'un dialecte geogràfic sobre altres té causes històriques i culturals lògiques que en cap cas, però, justifiquen l'abandonament de formes pròpies genuïnes. És bo de mantenir les diverses formes, perquè enriqueixen l'expressivitat i són mostres d'acceptació i d'obertura. Tanmateix, és del tot necessari per a la societat moderna l'establiment d'un estàndard que identifiqui la comunitat lingüística i serveixi per a les necessitats de comunicació. Aquest model comú, avui molt estès i conegut, va ser elaborat per la participació de tots els dialectes, amb especial contribució de Francesc de Borja Moll. Ell mateix va expressar “la importància que per al redreçament, enriquiment i difusió del llenguatge literari tenen els dialectes, mentre la utilització dels seus valors sigui prudent i fundada en un estudi acurat de la gramàtica històrica”. Segons Joan Veny “els grans dialectes (valencià, balear, català nord-occidental, català central) han participat en l'elaboració del nostre estàndard, tot donant, això sí, un xic més de protagonisme al català central per raons històriques, demogràfiques, culturals, etc. (...) Aquest camí tan singular va ser possible gràcies a l'escassa diferenciació dels nostres dialectes” Així es pot parlar que el català té un patró d'estàndard policèntric, però que ha tingut prou dificultats per ser admès a la Catalunya estricta. Amb tot no és estrany que la gran producció editorial i audiovisual de Barcelona tengui una influència intensa en el model lingüístic que exporta. La tasca amb sentit seria la de reclamar més sensibilitat cap al model policèntric d'estàndard. Francesc de Borja Moll ja instar l'Institut d'Estudis Catalans d'incloure les formes de flexió verbal del català insular en la normativa i així van ser reconegudes. D'altra banda, el departament de filologia catalana de la nostra


El Joc de la convivència / 87

Universitat ja va dictaminar un model d'estàndard per a les Illes que ha estat igualment reconegut per l'IEC. Aquest model però és sovint incomplit per la nova IB3 i altres mitjans de comunicació de les illes. Açò tampoc no sembla preocupar gaire. El problema del català a les Balears no són les modalitats, sinó l'abandonament del seu ús. L'ús del català insular no ha de ser motiu per fragmentar l'espai comunicatiu compartit. Una de les qüestions que ha instrumentalitzat el Partit Popular ha estat la llengua catalana. Amb l'argument, recollit a la Llei de Normalització Lingüística, de la protecció de les modalitats del català de les Illes, el PP n'ha fet un ús confusionari i electoralista. No és la primera vegada, perquè és una postura llargament exhibida per la dreta del país, fins que ha esdevingut una de les principals bases del seu discurs ideològic sobre la llengua catalana. Les declaracions que han efectuat els dirigents del partit conservador, i ara més recentment en la creació de la televisió autonòmica, IB3, són més que simptòmàtiques d'aquesta ideologia. Tanmateix és a la ponència “Reptes per a les Illes Balears del segle XXI”, aprovada en el seu darrer congrés, on el PP és més explícit. Tot i les reserves, el PP accepta la unitat de la llengua catalana («La llengua pròpia de les Illes Balears és el català manifestat en les seves modalitats insulars»). Ateses les relacions de tot tipus que els illencs tenim amb Catalunya, resulta evident fins i tot per al més ofuscat que compartim la mateixa llengua, i ningú, exepte el PP del País Valencià i grups d'ultra dreta neguen aquesta realitat. L'evidència científica i social de la unitat de la llengua és irrebatible, per més que els pesi. «Defensarem l'ús, estudi i impuls d'aquestes modalitats», continua la ponència. Es tracta d'un manament de la pròpia llei, i que , per tant, en tenem obligat compliment. Aquesta preocupació per les varietats del català insular ja era assumida i reivindicada per estudiosos il.lustres com Aguiló, Forteza, Alcover o Moll. El mateix Francesc de B. Moll es va dedicar a l'estudi dels parlars de


88 / Francesc Florit Nin

les Balears i és autor d'una dialectologia descriptiva dels parlars de les illes. Actualment Joan Veny, des de la Universitat de Barcelona i altres professors de la UIB continuen estudiant les varietats insulars de la llengua. Però més enllà de l'estudi, la tasca realment important feta per Moll, juntament amb altres filòlegs ha estat la de dotar de funcionalitat pràctica l'ús d'aquestes modalitats insulars. Tenim una esplèndida tradició literària, des de Ramon Llull fins a Pau Faner, passant per Alcover, Villalonga, Llompart, Villangómez, Huguet, Bonet, etc. que han presentat un model de llengua catalana pròpia i genuïna de les Balears que és tot un exemple. Bastaria que el PP, i qualsevol altre força política, social o cultural, conegués a fons aquest patrimoni literari per desfer qualsevol dubte. A més, l'ús col.loquial del nostre català popular, fins fa poc, era d'una riquesa extraordinària... Tota aquesta saga culta d'un costat i popular de l'altre han configurat l'ús de les modalitats lingüístiques insulars. Els literats citats han sabut fer ús d'un català que, sense renunciar a la riquesa i a la propietat genuïna de la seva contrada, era alhora una llengua de prestigi, vinculada a les formes cultíssimes d'altres contrades del domini lingüístic de la llengua, tot aprofundint en la seva expressivitat i tot contribuint al cabal comú de l'idioma. Igualment promouen l'ús de les modalitats illenques tots els grups que es dediquen a la cultura popular, els cantautors, els grups de rock, els actors, etc que canten o actuen en la nostra llengua. Si aquesta és la nostra herència lingüística, prou afermada, quin sentit té una defensa a ultrança de les modalitats insulars? Tenint en compte tot això, per què es posa tant d'èmfasi en la voluntat de fer allò que des de sempre els parlants ja fan? La resposta a aquesta pregunta la trobam en la mateixa ponència: les modalitats interessen «com a signe diferenciador de les altres comunitats catalanoparlants». Aquesta és en el fons la seua primera preocupació: és a dir, posar tot l'esforç a desvincular-nos de Catalunya (potser no tant del País Valencià, atesa la realitat ideològica i lingüística a què han reduït la cultura) I per


El Joc de la convivència / 89

què aquesta voluntat de diferenciació? Segons els dialectòlegs, el català és una de les llengües romàniques més homogènies; els elements que diferencien una varietat catalana d'una altra mai no suposen més del 10% del sistema lingüístic. De fet, allò que pensam que és exclusiu del català insular sovint ho trobam en altres varietats continentals. Essent així, quin sentit té sobredimensionar aquest 10%? Francament, només s'hi veu una intenció: convertir en polèmica la qüestió lingüística. Al País Valencià, fa temps que el Partit Popular atia el secessionisme lingüístic. A les Balears, a aquestes alçades, negar la unitat de la llengua faria riure. Per això han de recórrer a la defensa d'unes modalitats lingüístiques suposadament amenaçades. A València i a les Balears, el discurs del PP no és exactament el mateix, però l'objectiu sí: crear una polèmica falsa amb una triple finalitat. D'una banda, donar la imatge del català com a realitat polèmica, conflictiva, anormal, de manera que l'altra llengua, percebuda com a neutra, no problemàtica, normal, pot anar fent via més fàcilment en la substitució de la nostra llengua. En segon lloc, demonitzar qualsevol mena d'acostament als altres territoris del domini lingüístic a base de fer volar bubotes uniformadores (quan, de fet, la col.laboració entre els diferents territoris és essencial per a enfortir la nostra comunitat i per a projectar-la a l'exterior). Finalment, desviar l'atenció del que hauria de ser el debat autèntic, el debat sobre les condicions de subsistència de la nostra comunitat lingüística. Aquesta sí que és una preocupoació seriosa: la dissolució que presenta la llengua catalana. Amb tot i açò, si hi ha preocupació de veritat per les modalitats insulars, tal vegada s'hauria de començar a redreçar la llengua d'alguns dels professionals contractats per a la ràdio i la televisió nounada, perquè el model que tenen no s'apropa a les modalitats del català insular, ja que és un català tan depauperat i prou castellanitzat que les modalitats ha desaparegut de la seva parla.


90 / Francesc Florit Nin

Col.laboració per la llengua Abril de 2009

Als centres educatius de Menorca tenim una gran diversitat d'alumnat respecte a la llengua i les cultures. Com tots els pares poden comprovar, a les classes dels seus fills hi ha al.lots i al.lotes d'origen divers, vinguts d'arreu del món. La majoria són persones nascudes a l'illa, però hi ha devers un 15-20 % que no han nascut aquí o que són de famílies provinents d'altres països que s'han instal.lat a viure a Menorca. La composició social, cultural i lingüística dels patis de les escoles menorquines han canviat molt en els darrers anys. Aquest nou panorama obliga els ensenyants a adaptar continguts i metodologies per donar una resposta eficient a aquesta diversitat. La població escolar resultant de la forta immigració reclama una atenció educativa específica que els centres adopten d'una manera o d'una altra. Els estudis indiquen que el fracàs escolar és major entre els alumnes de famílies immigrades. Les raons són vàries: l'experiència del dol migratori, el desconeixement dels referents culturals, les dificultats d'aprenentatge d'una o de dues llengües noves, les situacions de precarietat familiar, a vegades econòmiques, la pèrdua dels lligams emocionals amb el país d'origen, etc. Si una de les principals funcions que reclamam a l'educació és que doni oportunitats i que per tant compensi les possibles mancances inicials, aleshores els alumnes nouvinguts de la immigració hauran de tenir, no un tracte preferent, sinó una consideració específica. En aquest sentit, les escoles organitzen l'atenció educativa en programes com la immersió lingüística a primària, el PALIC (Programa d'Acollida Lingüística i Cultural) a secundària, i altres actuacions com els apadrinaments, les tutories, les adaptacions curriculars, la inclusió de continguts interculturals, etc. Una de les principals preocupacions, com no pot ser d'altra manera, és que els alumnes adquireixin tan prest com sigui possible la principal eina de comunicació esco-


El Joc de la convivència / 91

lar que és la llengua en què es vehicula tot l'aprenentatge. Sense llengua, català i castellà, no hi pot haver progrés. Per açò com a mínim durant el primer any d'arribada d'un alumne nouvingut tot s'ha de focalitzar en la llengua: tots els mestres i professors són en primer lloc mestres i professors de llengua, sense la qual és impossible aprendre matemàtiques o ciències naturals. És més encara: tota la comunitat educativa ha d'actuar com a coadjuvants en l'adquisició de la nova llengua. Especialment els companys mateixos de l'aula són uns dels potencials d'aprenentatge lingüístic i cultural de primer ordre per a l'alumnat nouvingut. De fet, si els qui som al seu voltant feim necessària la llengua que necessita el nouvingut, serà en poc temps i amb una relativa facilitat que la llengua s'aprengui. En aquest sentit, l'èxit –o el fracàs– vindrà condicionat que tothom (ensenyants, alumnes, pares...) ajudi el nou alumne amb un acte molt senzill: parlant-li en català. Si les condicions són les adequades, aprendre una llengua nova és bastant fàcil. Basta que, amb una mica d'esforç, l'entorn social t'hi convidi. Volem dir amb açò que tots som responsables de fer de la llengua catalana la llengua compartida a l'escola. Els programes educatius que funcionen i que donen els fruits esperats són aquells en què tothom hi posa de la seva part, quan tothom rema en la mateixa direcció, quan mestres i pares i alumnes es posen d'acord en els objectius i en els procediments a seguir. Aquest estiu hem tingut una molt bona experiència de col.laboració entre diverses entitats: escoles, ajuntaments i el Govern Balear a través del Consorci per al foment de l'ús de la llengua catalana i el Servei d'Ensenyament de la Llengua a Menorca. Tant a Ciutadella com a Maó, els seus respectius ajuntaments han organitzat unes activitats durant els mesos de vacances d'estiu encaminades a afavorir l'acollida lingüística i cultural de l'alumnat nouvingut que duen a terme els centres escolars. Es tracta d'una actuació molt important perquè l'alumnat nouvingut continuï l'aprenentatge de la llengua durant uns mesos en els


92 / Francesc Florit Nin

quals se sol perdre el contacte amb els companys d'aula i per tant perden la possibilitat d'interactuar en català. L'acord de col.laboració amb l'Ajuntament de Ciutadella ha tingut uns resultats excel.lents. Els alumnes s'han divertit tot aprenent. Han agraït l'esforç posat en ells i nosaltres els agraïm el seu esforç. La nostra experiència ens demostra que la millor manera d'aprendre llengua és a través de l'amistat amb activitats lúdiques. Com a compromís adquirit en el Pla Municipal d'Interculturalitat, l'actual regidoria d'Educació ha fet una molt bona actuació en aquest sentit, actuació que tindrà continuïtat en els propers anys. Treballar per tant en una mateixa direcció és fonamental en els temes tranversals de l'educació: la convivència, la integració, la llengua. Certament que l'escola és el principal lloc on els alumnes nouvinguts aprenen la llengua. Però aquests alumnes necessiten que l'entorn social també els ajudi i la millor ajuda no ve de fer-li el favor de parlar la seva llengua, sinó d'oferir-li la nostra. I açò es pot fer des de qualsevol àmbit de les relacions socials. Doctor, per favor visiti'm en català Març de 2009

Arran de les reivindicacions del sindicat de metges i infermers (metgesses i infermeres) sobre la llengua catalana a l'àmbit de la sanitat pública, he vist publicat tota una sèrie de prejudicis i de confusions que crec que val la pena de ser rebatuts i desmentits. El lema de la manifestació és No al catalán como requisito, sí como mérito o una cosa semblant. El lema resumeix prou a les clares la jerarquització que el sindicat té de les dues llengües oficials. En el fons el lema respon a interessos corporatius i deixa de banda el sentit de servei públic. Cosa que com a mínim hauria de fer reflexionar el sector de la sanitat pública que s'oposa al decret que ha aprovat el Govern Balear.


El Joc de la convivència / 93

Sovint he acompanyat la meva mare al metge. Aquesta experiència és ben comuna, però ben pocs hauran fet gaire cas de la qüestió lingüística que acompanya tota visita al metge. La meva mare té 75 anys. Té un historial mèdic quilomètric, fins al punt que sembla una inquilina de l'hospital, perquè hi va de visita en visita, com un hàbit a pesar seu i nostre. La meva mare no va anar a escola, és analfabeta. Filla major d'una família molt pobra, filla de republicà tancat a presó, la guerra i la postguerra i un règim de dictadura van fer que la meva mare no pogués aprendre de llegir ni escriure ni en la llengua imposada ni per suposat en la prohibida, el català, la seva pròpia llengua. La vida no li ha estat gens fàcil, i malgrat els intents, mai no n'ha pogut aprendre. Tot i que entén bé el castellà, la meva mare té dificultats d'expressar-se en castellà, com molta gent de la seva generació. Quan l'haig d'acompanyar al metge, ja pateix si li toca un especialista castellanoparlant perquè ella tot i esforçar-se a parlar en castellà al metge, se sent incòmoda i frustrada. Crec que els esforços que fa la meva mare, la pacient, amb més motius l'hauria de fer tot metge que treballa en un lloc on una part molt important de la població és catalanoparlant. El sindicat de metges i infermers al.lega que el decret deixarà fora del sistema sanitari a centenars de facultatius. Crec que és una demagògia parlar en aquests extrems, perquè el decret, que he llegit de cap a peus, és de les normatives més laxes que es pugin adoptar en qüestions de llengua. La normativa aprovada dona terminis, facilitats, excepcions, formació per garantir una atenció sanitària en les dues llengües oficials. Mentre llegia el decret i les reaccions que ha provocat a la premsa, he recordat la normativa educativa que ja fa molts anys es va aplicar al col.lectius de mestres i professors per garantir l'atenció de l'ensenyament de la llengua catalana i en llengua catalana. Aleshores també hi va haver un sector dels docents que s'ha va oposar, però va ser minoritari, ja que la gran majoria dels mestres d'escoles i instituts no només va acceptar-la sinó que hi va posar


94 / Francesc Florit Nin

entusiasme i esforç perquè la llengua catalana ocupés el lloc que li corresponia en l'educació dels nostres fills com a llengua pròpia i històrica, després d'haver estat bandejada de les escoles. Els cursos de reciclatge, com s'anomenaven, van formar els milers de docents, fora del seu horari laboral i ho record molt bé perquè jo en vaig ser un dels professors que els impartia. I açò va fer possible l'inici de la normalitat de la llengua en aquest àmbit. Els docents van entendre la importància de la llengua catalana per a una educació de qualitat, moderna i arrelada a la societat a què havia de servir. Ara es pot dir que l'educació és un dels pocs àmbits, amb tots els clarobscurs, en els quals la convivència i la igualtat entre les llengües és possible i alhora encaminada a una certa normalització de la llengua catalana. Bé, idò, em sembla que esteim davant un cas similar, amb la diferència que les actituds en un cas i un altre són ben diferents. Els sanitaris parlen de discriminació dels professionals, però no diuen res de la discriminació dels pacients a qui, de fet, els neguen la possibilitat d'emprar el català. Diuen també que és prioritari altres aspectes com la qualitat d'atenció mèdica, com si l'atenció en català fos un aspecte que l'exclou, quan és justament el contrari: la millora de l'atenció passa necessàriament per la bona entesa i comunicació entre metge i pacient. El sindicat de metges i infermers sembla tenir una imatge de les llengües oficials jerarquitzada, on el castellà és sempre obligatori i el català prescindible. La idea de poder exercir només en castellà vulnera un dels drets fonamentals de les persones que vivim a les Balears. El sindicat de metges parla d'imposició del català (i els mitjans de comunicació parlen de la mateixa manera!) quan es refereixen a una llengua oficial i pròpia. Es podria dir idò el mateix respecte al castellà? Tal vegada encara amb més motius? D'altra banda el sindicat de metges i infermers dóna una visió ben pobra d'ells mateixos i de la comunitat on treballen. D'ells mateixos, perquè aprendre la llengua en el nivell B (el nivell d’ESO) és tan elemental que la immen-


El Joc de la convivència / 95

sa majoria de facultatius aprovarien la prova amb poc esforç. Negar-se a aprendre una llengua cosina germana, que té una presència vital en la vida social, fa pensar més en prejudicis lingüístics que no en motius laborals. Visió pobra també de la comunitat a la què han de servir perquè en negar el requisit de conèixer el català com una de les dues llengües oficials és renunciar a una característica consubstancial del país i renega de la identitat i la nostra manera de ser. I finalment, usar les llengües com a arma de confrontació i de fractura de la ciutadania és una irresponsabilitat que no treu gens a metges i infermers. El PP, que sempre s'apunta a qualsevol manifestació en contra del català, s'adhereix a la protesta dels sindicats mèdics. Hom es pregunta, qui s'adhereix a qui? Les manifestacions de dirigents dels sindicats mèdics tergiversen el decret: “perjuicio entre los profesionales del IB-Salut que veran mermadas sus posibilidades de optar por una plaza fija...”; “consecuencias muy negativas porque prioriza el conocimiento de una lengua sobre la capacitación médica”... res d'açò és veritat. Facin l'esforç com han fet tants d'altres professionals de l'administració pública i es comprometin a servir el ciutadà en qualsevol de les llengües a què tenen dret, així la meva mare podrà explicar amb tranquil.litat i precisió els símptomes dels seus mals als metges de l'hospital Mateu Orfila.


96 / Francesc Florit Nin


El Joc de la convivència / 97

Tot temptant

Textos sobre la percepció propera del món

Visió d'illa

Gener de 2008

Certament, les illes van curulles de connotacions filosòfiques i estètiques. Què implica que siguem una illa? Hi ha algun denominador comú que aglutini el “sentit d'illa” i el “sentiment d'illa”? No ho sé gens. Però molt em pens que els illencs d'illes petites, prou petites com per sentir la “illatat”, posseïm una actitud no prou definida que es troba entre la desconfiança, el recel, la gelosia i l'orgull, el coratge i la singularitat. De la mateixa manera que les illes són propícies per als endemismes, no és d'estranyar que l'espècie humana que habita illes desenvolupi trets idiosincràtics. Açò deu ser un disbarat com unes cases des del punt de vista estrictament científic. Però les parts emotives per les quals ens movem, les 3/4 parts del total, bé en perceben alguna cosa. L'illa aïlla i fa de pont entre una terra i una altra. Són cruïlles en els camins blaus. Per pintar la visió de l'illa o bé es reflecteix un racó de Menorca com a metonímia o bé se'n dóna una imatge simbòlica. Un símbol que designi alhora la realitat i el desig, el que tenim i el que volem. Per mi una illa s'assembla a la idea de cercle. Una illa es comporta com un cercle perquè participa del principi de completesa: tanca, protegeix, aïlla amb un perímetre perfectament definit. Amb la idea de finitud i de delimitació tant l’illa com el cercle busquen fer-se un món sencer, acabat i perfet. Per açò mateix, els paradisos tenen la factura d'una


98 / Francesc Florit Nin

illa. Per açò mateix l'illa-cercle exerceix una influència reflexiva en les persones i els concentra en l'espai clos com d'un jardí. Un cercle illenc d'una trama vegetal que lligui la totalitat de l'espai humà, aquesta és la imatge simbòlica de Menorca. La riquesa dels cercles de fulles i branques, com mandales vegetals participen del moviment i de la quietud. La perfecció i l'equilibri es complementen pel dinamisme perenne de la forma rodona, de manera que es neutralitzen les forces antagòniques. És l'emblema més clar de la vida. Mort i germinació constant, dansa imparable, impuls vital de materialitat amb idealisme, fugida i recolliment, acció i meditació. El cercle vegetal invita a la reflexió sobre el secret de la vida, ens interroga sobre la relació entre l'home i la natura, ens endinsa en el centre de nosaltres mateixos. Com un jardí, la mandala vegetal expressa una protecció, però alhora, pel fet de ser element orgànic i fills de la terra, també ens representa el temps, el cicle. La impermanència, que és la condició natural de tota cosa viva, com l'home mateix, és dibuixada inserida en la forma de la infinitud.


El Joc de la convivència / 99

L'illa dels benaventurats Desembre de 2007

Una de les formes més usuals d'utopia és la d'illa, com tothom ja sap. Els artistes hem rebut un encàrrec ben estrany: expressar la visió de Menorca. No estic segur que aquesta sigui la manera més adequada de demanar peres al taronger. De fet la millor visió de “Menorca” és la fotografia per satèl.lit: impecable, admirable, gairebé miraculosa. Però si el que es demana és una visió més tost desitjable, aleshores la imatge s'expressa millor amb paraules. Dit en dues paraules: quina Menorca voldria com a utopia? Quina idea d'illa ens fa caminar? Vull una Menorca que tengui una norma democràtica profundament participativa, fruit d'un consens raonat i intel.ligent. Que sigui capaç de conjugar la seua identitat amb l'obertura al món de les altres identitats. Que posi en valor tot el seu patrimoni històric, cultural, social i humà. Que es regeixi per un escrupulós criteri de sostenibilitat, de garantia per a les futures generacions. Que sigui model d'una relació respectuosa amb els béns medioambientals. Que sigui capaç de redistribuir la riquesa. Que disposi dels serveis sanitaris, educatius i culturals universals i de qualitat. Que travi una xarxa de relacions socials presidida per la convivència i la solidaritat entre totes les diferències. Que tengui com a fita la qualitat de vida i l'equanimitat. Que crei un entramat creatiu que faci possible el gaudi dels sentits, la recerca científica i la reflexió sobre la condició humana. Que tengui memòria de qui ha estat i que sigui capaç de fer-se les condicions de qui vol ser. Que conservi la llengua pròpia i respecti totes les altres. Vull una Menorca en la qual tothom se senti menorquí, sigui qui sigui, vengui d'on vengui, pensi el que pensi. La foto del satèl.lit és preciosa, i em sembla llucar-hi el paradís possible. Els desitjos que projectam sobre la imatge també la configuren, perquè sovint veiem allò que voldríem veure. Potser els artistes podrem transmetre una certa emotivitat, una experiència de plenitud, una utopia del pensament.


100 / Francesc Florit Nin

Cercles concèntrics Febrer de 2008

No hi ha cosa més enravessada que discutir amb un adolescent. Qui en tengui a casa que el confiti. Ben mirat, però, és un exercici que esmola el cervell, perquè has d'argumentar molt finament, i no basta. De fet no serveix de res. Només volen rebotar per fer-se a ells mateixos. Una volta has entès açò com a pare o com a mestre, llavors només cal armar-te de paciència i tira peixet. Sobre les identitats van apareixent raons raonables, emotives, desraons i collonades. Tot mesclat, un còctel explosiu. Les identitats mouen molt. Som de naturalesa gregària. Som d'aquí, em sent d'allí, som i serem i deixarem de ser. Tots tenim una identitat i els adolescents la cerquen. Tenim identitat personal i col.lectiva. Tots tenim també una personalitat individual; però no crec per res que també tinguem una "personalitat col.lectiva", els termes en si s'exclouen. A mi em reventa que diguin que els menorquins són així i aixà, o que els madrilenys són d'aquesta manera i de tal altre. Però: i si d'identitats en tinguéssim més d'una? I si en tenim d'amagades? I si en tinguéssim de reprimides? I si en tenim de negades? I si en tenim de possibles? Puc tenir més d'una identitat. És possible sentir-me partícep de grups distints. Fins i tot puc reivindicar la possibilitat de tenir identitats incompatibles, i que cadascú aguanti la seva pròpia vela. La condició necessària perquè tot açò passi es troba justament en la idea de participació. La participació fa activar la pertinença, n'és el carnet d'identitat. Si particip de diverses instàncies aleshores puc afirmar que tenc una identitat múltiple o polivalent. Som com anells concèntrics: per ser europeu he de ser mediterrani, per ser mediterrani he de ser espanyol, per ser espanyol he de ser català, per ser català he de ser balear, per ser-ho he de ser menorquí que per ser-ho he de ser del meu poble. La llàstima és quan algú pretén que les identitats siguin excloents o que et diguin quina mena de perso-


El Joc de la convivència / 101

na ha de ser una determinada identitat. La identitat espanyola ha estat molt sovint un jou. La identitat europea és encara una entelèquia. La identitat mediterrània ha estat oblidada. La menorquina pot ser... N'hi ha que boten anelles, amb tot el seu dret i negant les evidències. El que costa més d'entendre és que els menorquins som una manera de ser catalans. Qui ho negui ho farà des del prejudici i la intencionalitat ideològica, legítima però esguerrada. Posau-hi raons emotives d'adolescència i el garbuix serà gros. Nolloc

Desembre de 2007

Ho he sentit per la ràdio: hi ha un concepte de nova creació per definir aquells indrets que no pertanyen enlloc. La mundialització ha construït uns nollocs com a paratges desprovists d'història, de referències i d'identitat. Són en certa manera la contraposició al que la tradició popular anomenava Enllocs, llocs impossibles de les utopies, el que en castellà vindria a ser el “Lugar del Nunca Jamás” Com a indrets manufacturats per les multinacionals i els dominis del poder, els nollocs tenen com a principal missió la de crear súbdits en lloc de ciutadans. Un aeroport és un nolloc. Metàfora del nostre temps, zona de trànsit només, són els llocs on millor es visualitzen els mals del tumultuós inici del XXI. Cada aeroport s'ha convertit en un petit guantànamo. Hi ha vigilants i vigilats. Et controlen, t'escorcollen, et fitxen i psicològicament et torturen... Els petits guantànamos dels aeroports sobretot estimulen la desconfiança i la por envers tothom. Et diran que és per a la teua seguretat, petites molèsties que cal suportar per evitar mals majors. Davant aquesta amenaça encoberta no et queda altre remei que callar i admetre la breu denigració de descordar-te els pantalons, buidar-te les butxaques i treure't les sabates. T'escanegen de dalt fins baix i et regiren la bossa. En el fons predomi-


102 / Francesc Florit Nin

na en l'ambient un recel mutu i aquesta desconfiança és la primera pedra que tiram al cap de l'altre, antesala de l'agressivitat. Als nollocs no ets ningú i no trobaràs res que parli de tu o de la teva pertinença a una cultura determinada. A les botiguetes venen les mateixes mercaderies de tots els aeroports del món i al quiosc no demanis res que no siguin els diaris de les grans corporacions mediàtiques o els bestsellers de moda. Els nollocs són la primera passa subtil d'un domini social planetari: ens volen iguals per a vendre millor, enlloc de ciutadà ets tan sols consumidor. La doctrina del xoc psicològic va calant. Estam a una passa perquè es justifiquin accions absolutament antidemocràtiques i immorals. Açò vaig pensar, açò vaig sentir la darrera vegada que vaig trepitjar un camp d'aviació.


El Joc de la convivència / 103

Incòmoda veu Octubre de 2007

Hi ha gent que a tot s'acomoda i d'altres tenen sempre el no a la boca per sistema. Encara n'hi ha d'altres que ni sí ni no, que depèn tal vegada i segons com, i potser. A la majoria ja els va bé que els contin rondalles o que directament els ensabonin. I així vivim en un continu engoleixt'ho i no t'ofeguis. Tan feliç com ximplet. Quan enmig d'aquesta maregassa d'indiferència que campa a les totes i de banalitat imperant, entre l'estupidesa i la imbecil.litat, surt una veu que posa el punt sobre la i i els accents allà on toca, aleshores tot d'una les forces superiors remenen Cel i Terra per fer callar aquesta veu dissident i en conseqüència neutralitzar la seva opinió. Et pur si move. No ens podem permetre el luxe de tenir un cervell que pensa per ell mateix i no s'avé al consentiment general del ramat! És un perill perquè posa a prova el son profund de la població que dorm plàcida per l'amnèsia i el somnífer degudament subministrats en píndoles als noticiaris i altres divertiments. Oh escàndol! Quina pocavergonya! No cal despertar ningú perquè ja vigilen prou els poderosos amb els seus mitjans servils, els seus diaris, les seves empreses d'observació mercantil. Les veus crítiques i intel.ligents, les veus informades i lliures, les veus del desvetllament no poden de cap manera aparèixer a l'opinió pública, ni ser convidades a la ràdio. No es donés el cas que desemmascaressin falòrnies, desfessin boles, desmenteixin mentides. Són veus vedades perquè poden fer mal al negoci de la Gran Ensarronada. Com a màxim seran convidades a parlar d'altres coses més de color de rosa. Parlar per exemple de les fulletes dels arbres però mai de les arrels. Els profetes a casa tenen aquests inconvenients: fan polit com a gerros damunt la tauleta de l'entrada. Les profecies millor deixar-les a qui manegen els fils de tot plegat, que ells ja en saben. Si, per una d'aquelles coses de la vida, ets una veu crítica, prepara't a sucumbir a la mare-


104 / Francesc Florit Nin

gassa. La incomoditat que suposes et farà ballar pels racons, et faran ballar amb la més lletja. I així en el dolç somni virtual tots serem feliços. Indignat

Març de 2008

Diuen també que només la ira o la ràbia et manté despert. La sang bull i els ulls et cremen, els pèls s'ericen i la boca es torça. Mentre açò et passa, el cervell se't trabuca. Jo diria que és més que estar viu. La indignació és l'estat més punyent de la consciència. Jo estic indignat. Dic que estic barallat amb mig món. M'indigna la poca indignació que tanta i tanta gent mostra, deixa de mostrar, almanco públicament, contra la injustícia. Em rebenta que els rics Albertos surtin indemnes de les condemnes, perquè la Institució Judicial s'ha mostrat tan lenta perquè el delicte hagi prescrit. Quina merda de justícia. Com és possible que les presons siguin plenes de desgraciats que es cerquen la vida i tan buida de poderosos lladres amb traje i corbata? Quina ràbia fa que els estafadors públics que s'han embutxacat impunement dels doblers de la gent del carrer, encara voltin pel món amb cara de fatxenda. La debilitat de la democràcia produeix monstres i la feblesa dels poders públics fabrica fanfarrons del delicte. Alguns pobles de les Illes Balears són ciutats sense llei, far west dels caradures, contrada de màfies locals, garita de polítics engreixats, entre altres refinadures, és paradigma per a qui es vulgui indignar i mantenir-se despert. La darrera consigna per a la indignació és que el delicte, tot i ser reconegut i condemnat, surt a compte. El missatge és claríssim: val més cometre un desastre urbanístic contra tota norma i llei a canvi d'una multeta, que no demanar permisos, pagar impostos, pagar projectes, etc. perquè açò resulta moltíssim més car que la sanció judicial (en aquest país no hi ha sancions administratives municipals a no ser que siguis de l'oposició). Indignant. Amb quina cara podrà un Ajuntament predicar el compliment de les lleis.


El Joc de la convivència / 105

Temps foscos

Novembre de 2006

Resulta relativament fàcil explicar el Romanticisme als alumnes de l'institut, perquè ells són romàntics. Tanmateix els he d'aclarir una confusió prèvia. Sovint entenen per romàntic tot allò relacionat amb la sensibleria rosa, l'embafadora emotivitat fàcil. Hi ha però el Romanticisme original, més autèntic que s'alimentava i s'alimenta encara avui de la melangia i la tristor, que es rebolca en la insatisfacció i es rebel.la contra tot i contra tots. Desconfiats de la raó, donen corda al somni i a l'evasió. Són el temps que corren, perquè vivim temps foscos. El romàntic és una actitud que es reprodueix cada tant en tant. Eren romàntics els hippies i ho són els moviments ecologistes, ho eren els gòtics i ho són els d'Iron Maiden i els punks. Tot i que les actituds romàntiques tenen un cert aire atractiu, a mi no m'agraden. De fet però tradueixen un malestar general. Ara vivim temps romàntics perquè vivim temps convulsos, inestables, de gran conflictivitat ben propis de canvis profunds. Ara res no és segur ni cap cosa no és certa. Amb el temps foscos retorna l'estètica de la confusió, de l'abrandament i de la irracionalitat. Una desorientació general presideix el pensament i la desconfiança és senyora majora de les relacions. La joventut tendeix a comportaments poc reflexius i malaltissos. Els agrada l'aspecte pàl.lid, vestits de negre, amb consignes desafiants per tatuatges. Els agrada la intensitat i el risc, la fe cega, la cara terrible de la mort. En aquest temps de desesperança s'atien les pors i apareixen noves formes d'inquisició, noves escenes macabres d'Abu Ghrain i judicis sense garanties, inferns contemporanis d'Iraq i Palestina, el gust sinistre per la violència, la religió torna en forma de veritat absoluta i exclusiva, pobles sencers perseguits i anihilats, neonazis de terrible record. Temps foscos de discursos repulsius i fets repugnants. Temps romànti.


106 / Francesc Florit Nin

Contravalors Octubre de 2007

Dues actituds que l'artista de la vida no pot perdre: la de la infantesa i la de la joventut. La primera per no abandonar mai el sentit lúdic, la segona per no deixar mai l'esperit rebel. Entre la innocència i la revolta. Encara que un artista s'hagi fet vell, no sol desemparar la curiositat perenne de la mirada neta d'un al.lot. Encara que hagi guanyat la saviesa sorneguera dels anys, l'artista mai no és un conformista. Vet aquí el repte: viure totes les edats alhora, no en les condicions, per impossible, sinó en les actituds, imprescindibles. Hi ha una mena de gustet a anar a contracorrent. L'artista de la vida és aquell que sense pintar, sense compondre, sense esculpir, sense construir, sense ballar ni cantar, sense escriure, sap trobar la sorpresa enmig de la banalitat, sap veure el món en un gra d'arena, sap jugar amb el pensament, sap commoure amb les emocions. Diuen que l'artista de la vida és aquell que transforma la idea en sensació i la sensació en concepte. Per fer-ho cal anar en contra de tot allò establert com a “normal”, cal botar les barreres del que es considera convencional i anar una mica més enllà de la seguretat i armar-se de conflictes amb un mateix i el món. El món, pels artistes de sorneguera saviesa, és problemàtic. Cal tenir-lo com una mena d'enemic i rebel.lar-s'hi. Van a contracorrent, a contramon, a la contra. Per ser infant i jove tota la vida, aquest és el preu, estar barallat amb la realitat, per lletja, per incompleta, per ser com és i no deixar-se moldejar com l'argila fresca entre les mans. Provem de ser una mica més artistes de la vida. Si et diuen que la velocitat és el valor en voga, tu vas més a poc a poc, a pas de tortuga per tal d'emprenyar. Si et diuen que es porta la brillantor i la il.luminària cegadora, tu estima les ombres. Si et venen el luxe del collar, l'abric i el cotxe, calça't les espardenyes i posa't el jersei vell. Si et diuen que els teus íntims són la faràndula televisiva, surt a trobar-te amb els amics o els vesins.


El Joc de la convivència / 107

Silencis

Febrer de 2007

No em queixaré, tot i tenir-ne prou motius (per què hem de suportar que un dendelet en moto ens turmenti els timpans?). Silenci. Quan el passat dijous 1 de febrer vam tancar els llums per sumar-nos a la protesta contra els polítics que no prenen mesures contra l'escalfament del planeta, de cop es va fer el silenci. Perquè la foscor de la nit és silenciosa. Silenci, per favor. Que callin aquestes veus atronadores. Hem arribat a la insuportable pesadesa de segles d'enrenous. Hem acumulat capes i capes de crits. Hem trencat l'entesa amb un fandango eixordador. Silenci, silenci! Haurem de fer tancar la boca als brushs, aznars, blairs, que puden a sofre, per omplir l'univers del bram de les armes. Com seria de simple de no fer declaracions i guardar silenci per tantes estupideses comeses. Que d'agraït seria el món sense el guirigall de les rodes de premsa. Quina pau cercam enmig del martelleig de les injustícies? Que es faci el silenci talment com s'anuncià que es fes la llum. Quina immundícia de mentides, de paraules malgastades. Quina brutícia de clàxons sirenes, xiulets, alarmes, botzines. Quina merda. Quin regal el silenci. Per als moments delicats, demanam silenci. Per respecte, pregam silenci. Per escoltar-nos, reclamam silenci. Silenci per favor. És una necessitat, com l'aire net, com l'aigua pura. Després de tanta renou, enmig de la fragor, us convit a reivindicar la quietud d'una vida silenciosa, que faci joc amb la lentitud, que s'adigui amb la proximitat, que s'avengui amb la serenor. Que parlin els fets. Ara que es torna a posar de moda, el silenci ha esdevingut una reivindicació més de l'altermundisme. Si parlam de ciutats educadores, si parlam de ciutats més humanes i de slow food o ecoalimentació, haurem d'afegir també dins aquesta senalla de la qualitat el silenci, per favor.


108 / Francesc Florit Nin

El jersei vell Febrer de 2007

Hi ha tantes maneres d'agradar al món com d'estar-s'hi o passar-hi de puntetes, de deixar-hi empremta, de no serhi. Un parell: la grandiloqüència i la immensitat, la percepció de l'infinit, l'abisme de l'espai inabastable, és a dir, l'esgarrifança joiosa dels límits incomprensibles... una. Dues: la domesticitat, el goig de les coses mesurades a mida nostra, la intimitat que ens dóna protecció i seguretat, la concreció deliciosa de les coses, és a dir la plenitud d'uns límits a recer de la sensibilitat amable. A alguns els atrauen els perfils extraordinaris de ciutats com Xangai. A altres els atreu la rodonesa quasi perfecte de l'antiga escudella blanca. Als primers els fascina els horitzons desèrtics i oceànics. Als segons els sedueix dos solcs de terra vermella amb les cols que sobreïxen. Són manifestacions de l'emotivitat humana que no s'exclouen: són el vol i l'ala, el foc i el seu ardor. Que cadascú exacerbi la seva pròpia humanitat. Ningú no negarà el seny dels segons, i jo hi tenc tirada. Què de més agradable és el jersei vell que ens posam quan volem estar bé amb nosaltres mateixos, sense convencions, sense compromís, sense estretors. El jersei vell és còmode perquè a força d'anys forma part d'un mateix, ha agafat la forma i l'esperit de tanta companyia. Aquest jersei esfilagarsat s'ha tant acomodat als gestos que gairebé els fa tot sol. La roba nova, llampant i cara, enveja de l'enveja, ens és estranya i conflictiva, ens roba la persona interna i representa un paper d'òpera. El jersei vell és tu mateix i parla de tu perquè amb tu ha viscut les dèries, els talls, les estiragonses, les suades i les ànsies. I açò mateix s'esdevé amb la fotografia, dolenta, mal enquadrada, descolorida, una mica desenfocada, i banal que tenim damunt la tauleta d'ençà fa una pila d'anys. No és la millor fotografia, però entre ella i nosaltres s'ha establert el lligam de l'habitud. No viuríem com vivim sense aquesta foto que ens mira cada dia.


El Joc de la convivència / 109

Elogi de la proximitat Novembre de 2007

Com més a prop, millor. És en les distàncies curtes que es comprova l'autenticitat i el valor. El món mundialitzat, quina redundància més paradoxal, ens acostuma a reduir distàncies i temps. La fruitera de sobre la taula és plena de plàtans de Canàries, peres d'Itàlia, raïm de l'Argentina, pomes d'Alaior, caquis de València. El món ens ha envaït l'espai domèstic i ens ha desviat l'atenció cap a la llunyania. De cop s'ha fet més present l'atac de cor d'un broker de Nova York que el càncer patit pel vesí que viu dos carrers més avall de ca nostra. Se'ns ha fet estranya la cara més pròxima; s'ha fet més familiar la cara distant. Contradiccions de la realitat, que és cada vegada més virtual que real. No ‘nem bé, com diria Jordi Pujol. No crec que ens ajudi a viure millor. Crec que ajuden a viure millor les coses pròximes, tot i que, per la seua proximitat també fan patir més. Però les coses patides són les coses viscudes. Quan la mirada s'habitua als desastres llunyans, se'n fa una crosta d'insensibilitat insuportable. Alguns l'anomenen l'atracció de les runes, d'altres la terrible bellesa de l'abisme. És l'efecte que produeixen unes magnífiques imatges de Sebastião Salgado. Amb tot, cal apropar-se a la terra, perquè no hi ha cosa més sana que el sentit pagès, aferrat al concret, enganxat al contigu, lligat a l'immediat. La resta són rondalles. La proximitat és una virtut, còmoda, econòmica, ecològica, de fructificació plena. Les persones pròximes són les que compten. Les distàncies pròximes donen qualitat. La proximitat és alhora segura per coneguda, tranquil.la i lenta, hi pots anar-hi amb bicicleta. Amb la paraula prop pots acumular ciència i humanitats: apropar-te, acostar-te, aproximar-se... i d'aquí ve el proïsme. Ciutadania pròxima, justícia pròxima, democràcia propera. Si cercam l'escola pròxima i l'hospital pròxim, per què no cercam també el jersei pròxim i la poma i la sabata i el moble i... La proximitat forma part d'una entesa de bona pràctica medio-


110 / Francesc Florit Nin

ambiental. No fos el cas, però, que tanta proximitat ens faci veure només el propi llombrígol, amb tants llombrígols polits que hi ha pel món. La vida és rodona Desembre de 2007

És una intuïció ontològica i primitiva. Van Gogh, dels artistes més emotius que hi hagi, ho va escriure al seu germà, gairebé l'únic que l'escoltava: “la vida és probablement rodona”. Funciona com a imatge poètica i com a metàfora i es tradueix en mil maneres de ser de la naturalesa. Expressada també de formes ben diverses, la rodonesa és la millor semblança de tota cosa completa. Jorge Wagensberg, diria, afilant encara més la màxima, que tota forma vivent tendeix a la rodonesa. La rodonesa té aquestes connotacions atractives per als humans. Tota rodonesa invita a ser acaronada, com a expressió absoluta de la vida. La gent passa el palmell de la mà sobre les coses rodones perquè qualsevol objecte rodó s'adapta a la mà i tendim a fer el gest d'una carícia. Tota rodonesa invita també a l'aïllament, a tancar-se en ella mateixa perquè igualment és expressió i forma de protecció. Com les bimbolles de sabó, prenen forma rodona perquè s'expandeixen en tota la seva possible complitud. Tota rodonesa és caracteritzada per la calma i representa l'equilibri perfecte. És aquesta una derivació de la condició protectora que tenen les coses rodones: el cap, el niu, la copa, l'ou. Tots els planetes són rodons com ho són les molècules. Són estructures sense impediments en un ambient inert i per tant venen a ser formes alliberades. Acaronament, aïllament, protecció i llibertat heus aquí les qualitats que són fortament magnètiques. Penseu més coses rodones i segur que cap de les tantes us seran repulsives. La llengua, que tragina el pòsit de la saviesa, va carregada d'aquesta intuïció. Per açò deim que ha sortit rodona una cosa que ha anat molt bé. El negoci rodó és


El Joc de la convivència / 111

aquell que practiquen les màfies locals. Les taules rodones són les que permeten millor la comunicació. I quedam rodons quan esteim ben satisfets. I un dia rodó és aquell en què tot ha anat bé. De les coses rotundes, que aquesta és la seva etimologia llatina. Algú s'imagina una panxa d'embrassada quadrada?


112 / Francesc Florit Nin


El Joc de la convivència / 113

ÍNDEX

Paraula i paper . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Tenir el ulls oberts i participar-hi . . . . . . . . . . . . . . . . . Més que tolerar, conviure . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Es lloga plaça com a terrassa . . . . . . . . . . . . . . . . . . La flaca memòria espanyola . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Què vol aquesta gent que truca dalt la sala? . . . . . . . Viure a la ciutat històrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La petita Florència se'ns mor . . . . . . . . . . . . . . . . . . L'escola és al carrer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L'educació és cosa de tots . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Activar el patrimoni cultural . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Actituds a l'escola . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L'escola és al carrer . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L'acollida inversa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Una excel.lència educadora . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Que multipliquin les oportunitats . . . . . . . . . . . . . . . . . Turisme amb coneixement . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Topografia de la Menorca culta . . . . . . . . . . . . . . . . Productes d'excel.lència cultural . . . . . . . . . . . . . . . . Les pedreres del paisatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Centres d'art . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Els espais de l'ombra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Dos pintors divergents . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Entendre's i dir-se . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Aprendre la llengua d'acollida . . . . . . . . . . . . . . . . . Els vestits lingüístics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Col.laboració per a la llengua . . . . . . . . . . . . . . . . . . Doctor, per favor visiti'm en català . . . . . . . . . . . . . . Tot temptant . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Visió d'illa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . L'illa dels benaventurats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Cercles concèntrics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Nolloc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Incòmoda veu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Indignat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Temps foscos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Contravalors . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Silencis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . El jersei vell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Elogi de la proximitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . La vida és rodona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

5 9 9 18 19 22 24 29 33 33 35 37 39 45 47 51 51 54 59 60 62 65 67 71 71 79 90 92 97 97 99 100 101 103 104 105 106 107 108 109 110


Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.