Sant Jordi 2008

LLISTAT DE PREMIS DE SANT JORDI 2008 GES POESIA 1r premi: /Noche /(Raquel García Pellicer) 2n premi: /Roses/ (Pau Vilanova Gallart) 3r premi: /Canvi climàtic/ (M.Teresa Montcusí i Rovira) CONTE 1r premi: /Més enllà de les parets /(M. Rosa Rodriguez Mondéjar) 2n premi: /Una pinzellada de colors/ (Francisco López Becerra) 3r premi: /L'univers en un didal/ (Joaquim Gibert Mir) FOTOGRAFIA 1r premi: Sandra Entreaguas Solé, noia i drac 2n premi: Daniel Grenzing Barbens, paisatge de roques 3r premi: Joaquim Gibert Mir, estany daurat

BATXILLERAT I PACFGS POESIA 1er premi: Salvémosla (MiguelFerrer Vidal) 2n premi: Murmullo (Sara Planas Colmenero) 3r premi: Sense títol (Cristina Font Butxaca) CONTE 1er premi: El gran Gemini (Vicenç Arnal Cervera) 2n premi: Roig de Rosa (Jordà Saumell Serra) 3r premi: La tempesta (Alba Bosch Pijuan)

FOTOGRAFIA 1r premi fotografia: David Marín García 2n premi fotografia: Lluc Planas Gual 3r premi fotografia: Mireia Martín Fernández

FP POESIA 1er premi: La rosa (Elena Nin Ambrós) 2n premi: Arriba l'hora (Encarnació Serrano Granados) 3r premi: Historias de la vida... (Alberto Antonio Torres Costa) CONTE 1r premi: /La princesa Montserrat /(Gemma Puig Raventós) 2n premi: /El pagès i el veí avariciós/ (Senén Bacardit Bertran) 3r premi: /Les riqueses dels senyors Sala/ (Josep Maria Vilardell Colell) FOTOGRAFIA 1r premi: Teresa Trillo Gallardo, les cireres 2n premi: Gemma Puig Raventós, nens 3r premi: Francisco Florido Muñoz, rosa

Barcelona, 30 d'abril de 2008

GES POESIA 1r premi GES: /Noche /(Raquel García Pellicer)

Noche La oscuridad se cierne sobre el mundo Y suena el viento, acaricia el paisaje.

El firmamento es un precioso encaje Marino, de diamantes salpicado.

La luna, tímida, ya se ha asomado, Arreglada ella con su mejor traje.

Se oye allá, muy al fondo, un suave oleaje Que susurra un cantar enamorado.

Los árboles se mecen con suavidad Oyendo el son de la noche. Parece Esta imagen, imagen de eternidad.

Sin embargo llega el sol, amanece El día, desterrando a la oscuridad.

Y llora la magia, grita y fenece.

Se fue la noche.

2n premi GES: /Roses/ (Pau Vilanova Gallart) Roses És quan les roses floreixen formoses que el seu roig de valentia indica el dia que el cavaller famós cavalca de nit i de dia.

Els seus pètals bonics i brillants esperen els ulls captivats de les torres de les ciutats i la donzella que es poncella ens omple d’alegria a tots plegats

3r premi GES: /Canvi climàtic/ (M.Teresa Montcusí i Rovira) Canvi climàtic Que quan el cel trenqui el dol de negra nit, la fam i les guerres s’hagin esvaït i els humans deixin de contaminar l’atmosfera; així la vida continuarà a la terra.

Que els llamps trons i temporals destrueixin la contaminació i tota classe de mals i respirem fe, esperança i aire pur; així el camí de la vida no serà tant dur.

Si neva, que els flocs siguin de justícia i amistat i, al fondre’s, que es converteixi en rius de bondat.

Si plou, que les gotes d’alegria i brillantor ens esquitxin de rialles i comprensió.

Si fa vent, que s’endugui l’odi i la pobresa perquè dominin a la terra la pau i la riquesa.

Si fa sol, que la seva llum i escalfor ompli tots els cors d’estimació.

Somni d’un clima bo, desig d’un món millor.

CONTE 1r premi GES: /Més enllà de les parets /(M. Rosa Rodriguez Mondéjar)

Més enllà de les parets Quan tenia deu anys, vivíem a casa de l’ àvia Rosaura.

Els pares treballaven tot el dia: la mare a la fàbrica tèxtil i el pare al taller de fusteria, així doncs l’ àvia tenia cura de’ n Jaume, el meu germà quatre anys més petit que jo, i de mi, és clar.

Cada matí, ens feia l’ esmorzar i ens portava a l’ escola, i tota la tarda ens arrossegava amunt i avall mentre anava a fregar escales, per emportar-se a casa quatre calerons de més a més.

Arribàvem al vespre, i ens ficava en un gibrell, que llavors em semblava enorme, ple d’ aigua tèbia, i encenia la ràdio del menjador, perquè deia que la posava contenta, mentre feia el sopar per a tota la família.

L’ àvia era incansable, acostumada des de petita a treballar de valent; primer al camp, a la fàbrica després, i més tard fent feines. I tot ho feia amb el mateix ànim optimista i engrescador, com si qualsevol cosa que fes fóra la més important del món.

Així va ser durant alguns anys.

Un dia, en tornar de la ronda d’ escales, l’ àvia no ens va ficar al gibrell d’ aigua tèbia.

Al cap d’ un temps, l’àvia Rosaura va deixar de remenar a la cuina i la mare va començar a fer el sopar.

I un dia, el més trist, no va encendre la ràdio del menjador.

Va seure a la cadira d’ adobar mitjons i es va quedar allà sense dir res, amb la mirada perduda en algun lloc, més enllà de les parets de casa.

En Jaume passejava la mirada, de l’ àvia fins a mi, sense entendre res, en un minut etern. I de cop i volta, tots dos vàrem esclatar a riure.

No era un riure alegre, com el riure de ficar-se al gibrell, o el riure d’amagar-nos a les escales mentre l’ àvia fregava, ni tampoc el riure dels diumenges al matí, quan els pares ens portaven a jugar a la placeta, ni tants i tants riures que encara avui em fan somriure.

Més aviat va ser un riure estrany, difícil, desesperat: el riure de l’ adéu.

Tots dos en la nostra pueril intel·ligència, vàrem saber que l’ àvia ens deixava. Que no ens faria mai més l’ esmorzar, ni ens empaitaria cap a l’ escola, ni ens arrossegaria d’ escala en escala, ni ens banyaria, ni escoltaria la ràdio mai més mentre feia el sopar.

L’àvia Rosaura no va tornar d’ aquell indret llunyà on va anar un vespre qualsevol, quan jo tenia deu anys.

Li van diagnosticar Alzheimer; la malaltia estava força avançada, però la mare ens va dir que a l’ àvia se li havia apagat un llumet dintre del cap.

Jo només era una nena, però no me la vaig creure.

I em penso que en Jaume tampoc.

L’ àvia va viure deu anys més, dintre del seu món més enllà de les parets de casa.

Però durant tot aquell temps, al capvespre, quan la mare encenia la ràdio, perquè deia que la posava contenta, jo mirava els ulls de l’ àvia Rosaura i veia, amb tota claredat, un llumet encès.

2n premi GES: /Una pinzellada de colors/ (Francisco López Becerra) Una pinzellada de colors.

Por, què és tenir por?. Haver de viure sense esperança de què un dia passi alguna cosa que ens pugui mantenir vius, com una nova vida que tots volem, que tot el món enveja. Hi ha moltes persones que no saben apreciar el que tenen. Uns tenen diners, uns altres amor, felicitat, salut o bé ho tenen tot.

Va haver una vegada un home que era feliç de poder viure perquè tenia salut, aquell home no li tenia por a res, no li importava l’amor ni els diners, sols tenint salut era feliç. Però va arribar un trist dia, en què canviaria la seva vida per sempre. Després del treball, va agafar el cotxe per tornar a casa. Anava per la carretera tan tranquil, quan de sobte aparegué un cotxe que anava directe cap a ell. Se’l va quedar mirant i pensant què fer: si frenar o girar bruscament el volant cap a la calçada. Però la decisió que va prendre no va ser gens encertada. En girar el volant va anar a parar contra la tanca de protecció, xocant tant fort que la va travessar i va caure a un precipici d’uns tres metres d’alçada. El cotxe va donar dues voltes de campana, i de sobte va parar. Alguns vehicles en veure l’accident van parar i van trucar a l’ambulància i als bombers.

Un silenci es va apoderar d’ell, d’aquell lloc on es trobava. Era un lloc blanc i silenciós, i estava rodejat d’una llum, una llum brillant que li feia mal fins i tot als ulls, però ell sabia que no podia passar. I en aquell moment, sense voler arribar a tocar una de les parets que hi havia, la seva mà es va tenyir de blanc deixant un petit forat en aquell lloc tan tranquil; es va quedar quiet en veure el que havia passat, però poc a poc s’apropà i en mirar veié llum de colors. En realitat era com si hagués sortit l’arc de Sant Martí després d’una tarda de pluja. Entrà sense por i veié quelcom que no oblidaria mai. Eren colors de totes les classes: blaus, violetes, vermells, taronges, verds, grocs...

Però va pensar què feien tots aquells colors en un lloc com aquell, en realitat tenia raó, ja que ni ell mateix sabia què era o què passava en aquell lloc tan ple de llum. De sobte no s’ho va pensar, i agafà el color negre i sobre una paret començà a pintar. Ell sabia que mai havia pintat, però en aquell lloc tan estrany, la seva mà es movia a una velocitat vertiginosa, semblava que ho hagués fet tota la vida. Primer el vermell, després el blau, una pinzellada de groc, i una altra de verd. Si en aquell lloc es pogués calcular el temps, no sabria dir amb exactitud el temps que va passar amb el pinzell a la mà.

En acabar, va veure que havia pintat un paisatge que semblava tan irreal que no podia deixar d’observar el que les seves mans havien fet. Era com si fos el paradís ple de colors vius i de llum, però això tan sols ho podia mirar, no podia tocar-lo, ni podia entrar dins d’aquell paradís. Estava estancat, i no sabia com sortir-se’n. Si havia arribat fins allà, i no podia ni entrar, ni sortir, què feia en aquell lloc?, a què havia d’esperar?, què passava?. I, de sobte, s’apagà la llum.

Es trobava estirat en un llit. Havia estat en coma durant quinze dies després de l’accident. En despertar, tot era molt confós. Hi havien metges per tot arreu, fins que va recordar que havia tingut un accident. Va intentar aixecar-se, però les seves cames no responien, els seus braços amb prou dificultat podia moure’ls, llavors la por es va apoderar d’ell, va cridar demanant ajuda a un metge. I els metges el miraren i van anar cap a ell.

I un d’aquells metges va ser el que li va dir que havia tingut un accident, i per això l’havien hagut d’operar de les cervicals. Li van dir que com a conseqüència del cop tan fort, el més segur es que no tornaria a caminar. Creien que poc a poc els braços recuperarien una mica de mobilitat , però que es veuria amb el temps.

I en aquell moment vaig comprendre tot. Aquell home, era jo. Les cames que no responien, eren les meves. Els braços que havien de fer un gran esforç per fer un moviment, eres els meus braços. Era jo. Jo havia tingut l’accident, i jo havia estat en aquell lloc ple de llums. Era jo el que havia despertat després d’un coma i ara m’adonava de que no era una tercera persona, sinó jo. Tot sol.

Després d’una llarga estada en un hospital trist, i amb aquelles parets que tothom creu blanques, però són negres, negres com el futur que jo veia en aquell moment, vaig tornar a casa. A casa amb la meva cadira de rodes. Els metges tingueren raó, no podia moure les cames, però havia recuperat bastant mobilitat als braços i a les mans. No era suficient per viure sol, però sí per poder seguir endavant amb la meva vida.

Al cap d’uns anys, vaig conèixer una noia amb la què dos anys després em vaig casar, i tinguérem una filla preciosa, la nineta dels meus ulls. I ara reconec, que després de tot el que vaig passar, encara tinc salut i el més important, tinc l’amor de la meva dona i la meva filla, i la felicitat d’estar tots tres junts.

Ara penso i sé que en realitat no importa el temps que vivim, sinó la seva qualitat.

3r premi GES: /L'univers en un didal/ (Joaquim Gibert Mir) L'univers en un didal Encara no eren ni quarts de set del matí dʼun dijous dʼhivern tardà. La foscor més absoluta, una carretera solitària, una roda punxada i al meu voltant un xàfec com feia anys que no veia. Lʼaire calent del cotxe feia dies que no funcionava, i mira que mʼho havia repetit un i altre cop a mi mateix que lʼhavia de fer arreglar, però no, el carallot no trobava mai el moment dʼanar al mecànic del costat de casa i ara en pagava les conseqüències; feia un fred que glaçava les candeles que em queien per culpa del refredat. Hauria de provar de canviar la roda, si volia continuar i arribar a temps per agafar el tren, però amb aquella pluja hauria sigut poc menys que una bestiesa. En un exercici dʼautoconvicció em reconfortava pensar que potser el tren tampoc arrencaria si no millorava el temps. De vegades sʼhi feien grans basses dʼaigua a lʼentrada del túnel que hi havia just després de lʼestació; aigua acumulada pels regs de ciment que baixaven a banda i banda de les parets exteriors del túnel i que no tenia manera dʼevacuar-se fora de la via del tren.

Feia el mateix camí dos cops per setmana i sempre anava sol per aquella carretera.

Només els dijous em creuava amb un petit camió cisterna que recollia la llet de les granjes de la comarca, però tret dʼaixò... res de res. Amb el conductor de la cisterna ja feia temps que em saludava amb els llums del cotxe. Era com coincidir en lʼascensor, a primera hora del matí, amb el veí que, com nosaltres, surt de casa per anar a treballar. Ell era la meva esperança per poder sortir dʼaquella farragosa situació. No em sentia gens bé, però amb pluja o sense, havia de sortir del cotxe quan sʼacostés per poder-li fer senyals. I si aquell dia no va sortir a fer la recollida per culpa de la pluja? O potser si que havia sortit, però calia conduir amb precaució, sense pressa. Lʼespera se mʼestava fent eterna. La tremolor del cos em provocava mal a les costelles i de ben segur que tenia febre. En el precís moment en que vaig començar a veure els llums del camió, una suor freda em va recórrer el cos. Em sentia pàlid, pesat, marejat i amb la boca seca. Que poc oportú. Pensava en el camió, però no tenia ni forces ni empenta per poder sortir del cotxe. Tot rodolava al meu voltant i les ganes de gitar em van fer obrir la finestra. Necessitava aire i un espai lliure davant meu que no fos el velocímetre del cotxe, per poder vomitar. Lʼaigua entrava amb força per la finestreta i la sensació dʼalliberament i placidesa que em provocaven els regalims dʼaigua sobre les galtes i els llavis, em varen fer oblidar per uns moments que sʼacostava el camió. Amb el cap fora el cotxe i el cos a dins, vaig fer llums al camioner

quan aquest era gairebé a la meva alçada. Em va respondre amb un llarg toc de clàxon... i va passar de llarg... mullant-me encara més la cara amb lʼaigua fangosa que sortia disparada de sota les seves rodes.

Afortunadament el mareig i la pluja anaven minvant i encara que el fred sʼhavia arrecerat en la part més profunda dels meus ossos, em sentia amb prou ganes per sortir i provar de canviar la roda. La primera llum del dia començava a despuntar entre els foscos núvols de la tempesta. Semblava que per fi el mal tràngol de les darreres hores sʼanava allunyant.

Ja no mʼimportava si havia perdut o no el tren. Ara necessitava un got de llet ben calenta amb un parell de cullerades de mel i el llit ple de flassades per fer una bona suada.

Frisava per tenir la roda canviada, fer mitja volta i tornar a ser a casa. Vaig sortir del cotxe.

Lʼaigua mʼarrivava una mica per sota dels tormells, prou com per superar lʼalçada de la canya de les sabates, entrar-hi a dins i deixar-me els peus al bany maria. La roda de recanvi i les eïnes eren al maleter, just sota la maleta i el maletí que duia per sortir de viatge. Recony, per lʼamor de Déu, quin ensurt mʼhavia cardat! No lʼhavia sentit i encara menys lʼhavia vist arribar des de darrera meu. Era un home alt, prim i pronunciadament corbat. Duia una llarga gabardina més fosca que la nit, un barret de pescador que li tapava la cara de tant gran que li anava i a la ma esprimatxada hi duia un gruixut bastó blanc de lledoner que el superaba en alçada. Només una barbeta fina i grisa despuntava de dins el barret. Desprenia la olor de la pell fumada per les estones passades davant la llar de foc. Sense dir ni una sola paraula, va posar la ma dins la gabardina i va treure un paquet guardat dins una bossa de plàstic dʼuna coneguda cadena de supermercats. Amb un cop fort, meʼl va posar al pit perquè li agafés i tot seguit va marxar de la mateixa manera que havia arribat; sense dir ni ase ni bèstia. Jo em vaig quedar sense saber què dir. Seguint amb la mirada les seves llargues i ràpides passes, em vaig adonar que aquell home anava descalç. Va ser aleshores quan vaig mirar què hi havia dins la bossa que mʼhavia donat. Era un petit però gruixut llibre amb tapes de cuir vermell, sense títol ni estampat de cap mena. El vaig obrir pel mig només per fullejar-lo, però una veu que semblava venir del meu interior lʼanava llegint, i com més obert el tenia, amb més força el llegia. No estava escrit en cap idioma que jo conegués o del que jo en sabés de la seva existència, però tot i això, el podia entendre perfectament.

“Dʼhome vell nʼarrivaran les perdudes àmfores de la vida. De dona vella, el didal on rau lʼorigen de lʼUnivers. A la cinquena nit, de les llàgrimes eixutes de la terra, en florirà el vostre destí...”

El vaig tancar de cop i tot va quedar en silenci. Em preguntava qui era lʼhome al qual no havia pogut veure els ulls. Perquè em va donar aquell llibre i qui el llegia per mi? Les forces mʼanaven tornant i la febre semblava que mʼarxava. En pocs moments el fred mʼhavia desaparegut i em sentia esplendit, alliberat, espitós fins i tot. En aquell estat vaig canviar la roda punxada en un moment. Ja no sabia què volía, si tornar a casa tal i com desitjava feia pocs moments o si provava sort i mʼatansava a lʼestació a veure si encara hi era el tren. De fet, tant se meʼn donava cap a on anar. Aquell misteriós llibre em tenia enganxat com lʼham al peix i només pensava en disposar dʼun racó per començar-lo a llegir, encara que fos assegut al bell mig de la carretera.

A mig quart dʼonze era força prop de lʼestació. Havia decidit agafar qualsevol tren, però primer volía aturar-me en una terrosa àrea de descans que quedava al marge de la carretera i que tenia una taula amb un banc de pedra que lʼencerclava. El cel sʼhavia mig aclarit i un llarg i ben definit arc de Sant Martí coronava la carena de la muntanya que tenia al davant. Una parella de corbs la feien petar des de dalt dʼun faig i, des de baix, un assedegat riarol que no nʼhavia fet prou amb la pluja de la nit anterior, musiquejava molt feblement entre els còdols de la seva llera. Lluny, es veien alguns trams de catenària que apareixien desordenadament entre la fageda despullada, fent-me memòria que per allà hi passaria el tren que jo hauria dʼagafar. Mentre seia, mʼanava posant les olleres polaritzades que sempre duia a la guantera del cotxe, per si el reflex del Sol em feia plorar. Amb tanta calor la jaqueta em molestava, però a sota només duia una camisa i em feia por arreplegar novament el refredat que hores abans havia deixat. En treure el llibre de la butxaca em va caure al terra una tarjeta que jo no recordava haver vist mai abans.

No hauria tingut cap mena dʼimportància si no fos perquè en ella hi havia escrit un text molt curt que deia, -SFG5-. No era pas el codi del meu mòbil, ni tan sols la contrasenya del meu portatil i això em va deixar tremendament encuriosit. Mentre pensava en el significat de la tarjeta, anava resseguint el llom del llibre amb el polze i casualment vaig sentir el relleu dʼunes lletres gravades que, no sé per quina raó, no eren a lʼabast de la vista. Lletra per lletra les anava resseguint i intentava endevinar la semblança amb lʼabecedari llatí. Saber-ne el títol o el nom de lʼautor, potser no em serviria per descobrir el seu contingut, però potser mʼajudaria a comprendre el seu origen o qui sap si el seu destí.

Vaig acabar de resseguir el darrer símbol sense haver-ne interpretat ni un de sol, quan de sobte es va encetar una munió de veus que, aquest cop, no comprenia gens. El cel es va tancar, el riarol va callar i els corbs varen aixecar el vol. Una cúpula de pols vermellosa es

va alçar, mentre les veus mʼanaven xiuxiuexant a cau dʼorella, sons incomprensibles que em feien atabalar. Com una roda de molí que dona voltes sense parar, la pols girava i girava al meu voltant mentre sʼhi anaven perfilant imatges que em mostraven el meu passat llunyà, desconegut fins i tot per mi. Em veia a mi mateix com un esbós. Poc més que el traç dʼuna ploma en un tovalló de paper i desseguida el meu rostre sʼesborrava i una nova imatge sʼanava dibuixant. Una àmfora amb les nanses trencades jeia mig recolzada en una altra que es mantenia ferma. Com un castell de cartes, la polsaguera va caure i les veus es varen amagar.

Em vaig posar dret, esperitat i sense pensar en res més que en arribar a lʼestació. Un cop allà, només un minuscul forat a lʼaltre banda de la plaça envoltada de plataners, em va servir dʼaparcament. La vaig creuar amb la maleta en una ma i el maletí en lʼaltra.

Distret en els meus pensaments, ni tan sols miraba per on anava i només un moment que vaig alçar el cap, em vaig fixar detingudament en lʼantic tren que lluïa al bell mig de la plaça en record dʼaltres temps. Les sigles daurades S.F.G. resaltaven a un costat, sobre el metall negre de la petita locomotora i al frontal de la xemeneia, el nombre 5 li donaba distinció. Un petit vagó de fusta pintat de color verd, restaba eternament enganxat a la seva màquina de vapor. S, F, G, 5... Era casualitat o aquella màquina tenia alguna cosa a veure amb la tarjeta que mʼhavia caigut de la butxaca? Potser era el meu bitllet de tren.

No mʼho vaig romiar dos cops. Obrint la primera porta del vagó i amb les maletes pel davant, hi vaig entrar a temps, abans que el xiulet estrident donés el senyal de sortida, del més fantàstic viatge que hauria somiat mai.

FOTOGRAFIA 1r premi GES: Sandra Entreaguas SolĂŠ, noia i drac

2n premi GES: Daniel Grenzing Barbens, paisatge de roques

3r premi GES: Joaquim Gibert Mir, estany daurat

BATXILLERAT I PACFGS POESIA 1er premi Batxillerat i PACFGS: Salvémosla (MiguelFerrer Vidal) SALVÉMOSLA

Sin un lugar a donde ir , ella nos mira y se entristece.

Sin un sueño por el que vivir , ella se mira y enloquece.

Los colores del arco iris pintan su cabello ; infinito como la luz , mágico como la vida , suave como las nubes .

Sus ojos son el espíritu del mar , su boca es el suspiro que hace vivir , su voz es el canto indomable de nuestro ser , la silueta de su cara es hermosa , ¡tanto! , que mana juventud eterna.

Seda en la piel , porcelana en su rostro , hierro en sus huesos , diamante y oro en sus venas.

Con extravagante vestido , de indescriptible color y suave textura , se pasea ante sus amantes ; en las noches , ante la luna y en las mañanas , ante el sol.

Su pasión hace el fuego ; su deseo , le acerca a las estrellas ; sus besos son flores, y su amor , ¡ su amor lo hace todo !

Sus pechos montañas , su abrigo los bosques , su vientre la fertilidad , y sus pies descalzos el desierto.

La más bella entre muchas , su cariño es nuestro reposo ; su eternidad , nuestra ambición , y su corazón hace latir el nuestro.

Cuando llora , llueve ; sus gritos , nuestro castigo ; si nieva , melancolía ; su miedo , ¡ella no tiene miedo a nada!

Su perfume , la esencia del paraiso.

Su juventud , su pecado.

En su nombre innata esta la pureza , en su nombre esta su fuerza y coraje , en su nombre esta la gloria de un cercano pasado , en su nombre estamos nosotros , ¡ sus hijos !

Ella era caprichosa , ella era consentida , ella era mimada , ella era querida.

En su cuerpo , tatuado está el pasado ; pero éste se borra como su incondicional sonrisa .

Un futuro indeseable escribe con colores oscuros .

Ella era codiciada , cada rincón de su hermoso cuerpo era un milagro.

De la sangre de sus hijos , caídos en batalla , una rosa hacía brotar .

Nos sacia , nos arropa , nos enseña , nos dibuja. ¿ Qué estamos haciendo ? , ella nos da su amor , ella compartió su paraiso , ¿ Por qué la traicionamos sin sentido?

Todos gozamos en dinero , poseer , da igual la manera , amamos el placer de sentir , ¿ No escuchamos sus quejidos ?

Se resiente de dolor , se rasga su vestido , sus ojos enloquecen , su canto pierde la magia .

Y ella , la Tierra , nos mira sin rencor ; enferma espera ; lo espera , pero sin miedo , y ya será demasiado tarde !

2n premi Batxillerat i PACFGS: Murmullo (Sara Planas Colmenero)

MURMULLO…

Un dulce murmurar de unos labios.

Un dulce sabor de dos amantes.

Una noche infinita en dos corazones.

Silencio…

Bella luna, reluciente, redonda, dame luz para ver a mi amado, dame luz para saber si estoy siendo amada.

Pasión…

Mis cabellos esparcidos sobre ti, tu mano acariciando cada lugar de mi cuerpo, tu fruto en mi, dejas tu huella en mi.

Sentimientos…

Puertas abiertas con temor a un ladrón. ladrón de sentimientos y momentos, ladrón mío, entrégame tu corazón.

Momento…

Con tus besos, las piedras viven.

Con tu voz, las aves mudas pueden cantar.

Contigo, solo yo puedo amar y vivir.

Con todo tu, los muertos vuelven a resucitar.

Amor…

3r premi Batxillerat i PACFGS: Sense títol (Cristina Font Butxaca)

“ SENSE-TÍTOL” Em mancava la mà de la innocència.

De la tendre i extenuant mirada d'un individu (indefens).

Em mancaven les meves sabates vermelles i un fi aroma que em recolzava a les tardes de sol càlid i de somriures constants.

Em mancaven els nostres jocs (imprudents) d'indis i cavallers.

Em mancaven les cireres que em donaven, quan desesperada dibuixava fantasies a una de les finestres de l'escola.

Em mancava l'AVI. I aquell alè amb sabor a conyac que em feia imaginar-me'l com un “Gangster of New York”.

Em mancaven aquelles cançons que escoltes i se't fan SINCERES. Em mancaven els amics, amb els quals tenies la FE que al dibuixar un cel ple d'estrelles,

ells MAI et borrarien del planeta.

I em mancaven els cafès curts de llet, les taules del bar que feien cantonada i un munt de coses més...

Que no diré...

-Perquè em MANQUEN-.

CONTE 1er premi Batxillerat i PACFGS: El gran Gemini (Vicenç Arnal Cervera) EL GRAN GEMINI. La gent del meu barri parla per mí. Totes i cada una de les coses que m’envolten defineixen la meva ànima. Cares embolicades amb roba, cossos revestits de pell, personatges de tira còmica i ella, a la cantonada de sempre, buscant amb el cap i escorcollant amb els ulls tot el veïnat. On s’han ficat totes aquestes festes? No ho entenc, però de cop i volta s’ha fet fosc i no sóc capaç de reconèixer on visc. Potser demà sortirà el Sol a qualsevol racó abans que el vent i el fred em trobin aquí. Trec el cap per la finestra i no veig el gos de sempre, tant cridaner i llastimós, tant lligat a la seva cadena rovellada com jo ho estic als meus records.

La plaça segueix com sempre, igual d’arrodonida que el primer dia, amb les seves pedres plenes d’històries fantàstiques. Un dia especial el primer. Amb el caparrot ennuvolat, un matí vaig trepitjar el barri per primer cop, amb la mare, tant atrafegada i neguitosa com la recordo.

Des de fa un temps res no és igual. Els matins són més curts i les nits més llargues. Totes les persones que m’envolten estan submergides en records llunyans. Estic sol i no tinc ganes de seguir despertant, la vida s’allarga sense sentit. He perdut tota esperança. La vida m’ha donat alegries que ara no trobo, el món s’ha tornat desconfiat i no vol escoltar.

Vaig al metge buscant respostes i potser una mica de consol. La gent passeja davant meu, sense cap rostre, totes són el mateix, tristesa. Intento reconèixer alguna cara coneguda, aquella vella sentada en un banc sembla interessada, les nostres miradas es troben sense raó, el seu gest es efímer, tot es perd al buit i jo seguiex-ho estan sol.

La consulta neda en parets blanques, tot sembla al seu lloc, el mobles d’una disposició perfecta, la finestra per on la qual els núvols ens saluden i fins i tot l’home que hi ha darrere sembla feliç, resulta extrany veure algú somriure. Li explico el meu cas, poc a poc, sense atavalar-me. Ell em mira amb interés i en aquest cas, sembla de debò. La situación no es pas tant greu, comenta, això és molt comú avui dia. No tinc perque preocupar-me tot té solució. La vida està repleta de joia, sortir més, conèixer món, fer nous amics i resulta que n’hi ha tantes de coses per a fer i jo aquí. L’home estira els braços intentan fer-me creure que el món és molt més gran del que jo em penso, no em tinc que capficar, existeix una sortida. Pobre Doctor…

El Circ ha arribat a la ciutat i el gran Gemini és aquí em comenta l’home, amb una rialla de pam i mig. El gran Gemini és capaç de fer somriure a qualsevol persona, sigui jove, gran, estigui malalta o trista. La gent que va a veure els seus espectacles arriba a casa i comença a cantar i a embogir d’alegria, les parelles es fiquen al llit i fan l’amor durant hores, el joves somien truites miran per la finestra i el més petits juguen fins al tard, tot i córrer perill que la mare els estiri la nafra. No recorda a ningú que després d’haver estat al circ del gran Gemini hagi tornat a sentir-se infeliç, mai més, la tristor i la melancolia no existeixen per a ells.

Jo des de la llunyania que ens proporicionava aquell taulell sense color, miro el terra, un terra blavós, tan blavós com la mar entervolida per la tempesta, blavós com el dentall de la mare, aquell que tenia dues butxaques de color groc i en les quals sempre amagava algún dolç per a mí. Quan els nostres ulls es creuen, l’home extranyat hem pregunta si passa alguna cosa i jo amb expressió afligida li dic; - Però Doctor, jo sóc el Gran Gemini.

Ara, mirant l’oceà, tocant la fina sorra amb els dits dels peus i el vent que em pentina la cara penso en el present. Un present gris i metàl.lic, d’un gust malaltís i grotesc. Caminant descobreix-ho una pedra, arrodonida per la crueltat de les onades i la violència del vent. És una pedra especial, té ànima. La miro detingudament i noto que ella també m’observa. La pedra m’indica el camí i m’endinso en meitat de l’oceà, quan l’aigua m’arriba fins al pit torno a mirar-la i m’adono que alguna cosa està canviant. Ara que la tinc davant, contemplo les seves corbes i les seves dimensions de bén a prop i tot el que hi conté. No tinc més respostes quan les preguntes ja no tenen sentit, llevat que ara sé que tenim que tornar a nèixer.

2n premi Batxillerat i PACFGS: Roig de Rosa (Jordà Saumell Serra)

ROIG DE ROSA − No

en vull més, de consells. Sóc prou gran com per comprendre el que m'estàs dient. − Em sap greu considerar que crec que encara li falta molt per entendre que no per ser molt valent s'ha de ser més llest. És molt jovenet, vostè.

El mestre Serafí sí que en sabia, d'aquestes coses. Tenia talent, i per la seva edat, ningú pensaria que tingués tanta experiència com els savis clàssics d'uns quants segles anteriors de llavors. Aquell jove, a simple vista arrogant i amb un pèl de caràcter temerari, era un bon noi, i el fill d'un d'aquells homes poderosos als que ningú gosaria provocar. − Jo ja li he dit el que devia, senyor Jordi, i el que se'm permet... -digué Serafí, sense extralimitar-se amb les seves paraules, sent coneixedor de fins a on podia arribar-. − Ja sap mestre Serafí que si personalment no em veiés capaç d'afrontar la qüestió, em faria enrere -sabent que no seria capaç de deixar-ho córrer, ja que el seu honor personal com a cavaller no li permetia-. − Bé, doncs ja sap, resto a la seva disposició – i el mestre anà cap a l'altra sala annexa, on guardava, com una biblioteca, llibres de literatura clàssica-. − Bona tarda. I passi-ho bé.

El mestre preparava disciplinadament al cavaller, però més aviat, l'estava instruïnt en les arts cavalleresques.

L'endemà al matí, el sol il·luminava l'interior del castell de Montblanc. La frescor entrava per les finestres del palau, i donava una sensació de tranquil·litat, mentre el cant dels ocells oferia harmonia. Però la veritat és que un esmorzar matiner amb aquella bona olor despertava a qualsevol. Jordi, ja llevat i en pijama a la seva habitació, observava aquella armadura metàl·lica, de pes considerable, amb l'escut del regne al mig d'aquesta. La llança, llarga i resplendent, tenia un pes també agotador per qui la portés, en aquest cas, ell. Ràpidament, es vestí i baixà al saló del menjador. − Bon dia, fill! -digueren els dos pares alhora-. − Bon dia! Amb el seu permís, em disposo a menjar alguna cosa -sabia perfectament que calia respectar-los, doncs no tenia cap motiu tampoc per no fer-ho. L'havien educat tant bé com havien pogut, i sabia que per aconseguir alguna cosa calia esforç-. − El teu pare t'ha de comentar una cosa. − M'acaben d'informar que un drac ha entrat al regne i està atemorint a la gent. Estan buscant un cavaller i de moment no han escollit a ningú. He pogut parlar amb el senyor del regne veí i ells tampoc han pogut trobar a ningú amb capacitat per enfrontar-s'hi.

S'ha de salvar a una princesa que el drac sembla haver fet presonera. Ofereixen una bona recompensa -però llavors, amb un posat més comprensible, continuà-, però jo no vull obligar-te a fer-ho com a cavaller de la cort. És una decisió teva, i que implica molta responsabilitat. − Pare, jo ho faré -respongué decidit, però amb certa inquietud-. − D'acord, fill.

Més tard, l'esperaven a l'estable perquè pugés al cavall i iniciar la seva tasca. Es posà l'armadura, agafà la llança i pujà al seu cavall, que ja li havien preparat. Començà el camí cap a la muntanya. De seguida veié on el drac estava ajegut. S'hi acostà, però el fort alè i la calor que desprenien les seves flamarades l'hi ho impedien.

En aquell decisiu moment, només li serviren els autèntics consells de seny que li havia ensenyat fins llavors el mestre Serafí per presentar-se davant el drac i enfrontar-s'hi. La

princesa obserbava la situació des de dintre la cova on estava empresonada. Després d'una difícil batalla, Jordi li clavà la llança i el drac caigué ajegut al terra. D'una gota de la sang de la ferida de la llança, que caigué al terra, en sortí una rosa vermella. El drac, que seguia ajegut, en veure això es posà dret i esporuguit, fugí. La princesa s'acostà llavors a Jordi i li digué: − Té, estimat cavaller. Aquí tens la recompensa -i li entregà una bossa amb monedes-. − Com et dius? -li preguntà Jordi-. − El nom no importa. Has guanyat la batalla i ja pots agafar la recompensa. − Però vull saber com et dius. − Em dic Provença. Qui ha tingut l'honor de rescatar-me? -preguntà interessadament-. − Jordi, el fill del rei -ho digué tot traient-se el casc de l'armadura-. − Doncs tot un honor, Jordi -li féu un gest amb mostra d'agraïment-. − Saps una cosa, Provença? El que vertaderament m'importa no és la recompensa, sinó que ets tu.

La princesa, sense pensar-s'ho més, besà al cavaller, aquell que l'havia salvat del drac. I les galtes de Jordi es posaren de color roig, com la rosa vermella que va ser el testimoni i serà el record d'aquella tendra història.

- FI -

3r premi Batxillerat i PACFGS: La tempesta (Alba Bosch Pijuan)

La tempesta Avui fa mal temps. La climatologia i jo sembla que, últimament, seguim el mateix ritme: dies variables, grisos, indefinits, després de pocs dies de sol i alegria. Més tard, quatre llàgrimes de pluja o les pors del vent. I, un dia, de sobte, la tempesta, la culminació de tota la tensió acumulada, el dia en què penses que ja res té sentit, el dia en què morir sembla la última solució. Morir, una paraula tan magnificada i que, simplement, vol dir deixar de viure. No, avui no temo la mort, és més, la desitjo. Potser és el premi per compensar el meu patiment… Però, existeix una vida sense pors, angoixa, dubtes o tristesa? Sí, se’n diu felicitat i crec que, fa temps, la tenia. Però tot s’estronca: el foc amb flames vives un dia s’apaga, les plantes es panseixen i es moren… Ara em toca a mi.

“Tot se solucionarà”, penso que em diuen sempre els hipòcrites dels meus amics, la meva família hipòcrita: “Això et passa ara perquè ets una adolescent” o “Amb el temps tot s’arregla”. Mentre continuo pensant el que em diuen i em deixen de dir, penso en la manera com ho faré. Quan ja estic decidida, normalment, acabo esclatant en llàgrimes i m’empasso tot el que em diu sovint la meva mare “Mai s’ha de perdre l’esperança”. Però avui no serà així, n’estic segura. Ja tinc les pastilles damunt la taula, sembla la forma més fàcil. Sí, ha arribat l’hora.

Però, abans, dono un cop d’ull per la finestra. Ara ja no plou. Tímidament, de lluny, sembla que surt el sol.

FOTOGRAFIA 1r premi fotografia Batxillerat i PACFGS: David Marín García

2n premi fotografia Batxillerat i PACFGS: Lluc Planas Gual

3r premi fotografia Batxillerat i PACFGS: Mireia Martín Fernández

FP POESIA 1er premi FP: La rosa (Elena Nin Ambrós)

LA ROSA

Rosa pot ser el meu color, verd pot ser el meu cos.

Subtil i efímera és la meva vida, dolça i suau la meva flor.

Nascuda de la pols de l´or, criada amb amor per un núvol format de colors, i entre tots els colors: el vermell com a símbol de l´amor.

Encara que bonica sóc no em toquis, si no vols sentir el dolor d´una punxada vermella que no és la de l´amor.

2n premi FP: Arriba l'hora (Encarnació Serrano Granados)

ARRIBA L’HORA

-Un capvespre més, arriba l’hora Sense perdre temps,vaig passejant El cap bloquejat en porto Les pors i dubtes no falten -Davant teu m’assec,els peus descalços Atònita,amb la mirada perduda Distant al que m’envolta Amb les pupil·les dilatades Admirant l’entens blau de les teves aigües -Accepto la teva invitació,sense dubte Tu no em fallaràs ho sé segur Et confesso els meus més profunds sentiments Guarda’ls sota clau en lloc segur En aquell amagatall,que tu sol saps En l’horitzó on s’ajunten el cel i la mar -Tu , com ningú,calmes la meva ràbia Acariciant-me suaument amb la teva brisa la meva cara Penetrant so del vaivé de les teves ones Que al oïda em diuen,tranqui·la ,mantén sempre la calma -Incansable i sempre pacient Sentiments de tantes ànimes et guardes Llàgrimes derramades en milers de capvespres Llàgrimes de sabor salades Salades com el sabor de la teva aigua

-Ja es veuen petites barques Amb els seus petits llums encesos Son els pescadors,comencen la feina La nit està donant el seu pas La lluna aviat serà la teva companya -Arriba l’hora, marxo descalça Caminant a poc a poc amb el cap ajupit La meva ment .més buidada La meva ràbia,mes calmada Demà, al capvespre, arribarà l’hora Visita,a la Mar,per mi obligada.

3r premi FP: Historias de la vida... (Alberto Antonio Torres Costa)

HISTORIAS DE LA VIDA...

Vence siempre la lástima es nada mas que un avance ada madrina en trance superficial que te parece, limitación de hacer razonar, calmar el boli en el salón, cada acción su reacción, donde estes te guardo en mi corazón única razon de sonreir, me pregunto cuantas ganas tendras de salir, si algun dia vendras a mí de momento vivo sin tí, sueños mil en fin, me despierto triste y te veo reirte, que decirte, si se me trava la lengua al mirarte, hablarte todo un reto no hay derecho, tanto espero tu llamada tanto he mojado la almohada, sin embargo sigo adelante, es difícil contrarrestarte

un te quiero robarte, llegarte al alma en un momento nunca sabras lo que llevo por dentro, ni nadie que te quiera tanto, las cosas buenas vienen lento y las grandes vienen rápido, lo sé, no vale la pena hablarte, para tí, lo pasado pasado esta y todo lo demas te molesta por eso sigo de fiesta en fiesta cada pregunta indirecta, cada rayada perfecta, nada te afecta cupido falló su flecha le regalaría un cursillo de puntería menuda tontería, lo sabía, todo se acabaría y sus flechas por donde le cabría a soñar siempre pensaría, por que vivir la vida no vale la pena, siempre igual todo te encadena, sigue tu ruta sin final aprende a razonar y hablar perífrasis verbal,

no sobrepases la linea transversal, solo te mirare de forma casual, no te mereces mucho más anda pero no sabes a donde vas que esperas no aspiras a más, creías sobrepasar lo que merecías, te gustaría mirarme sin disimular, no es por defraudar pero no me dejo embadurnar, tu propia melancolía te acompleja nadie te susurrara a la oreja lo mismo que yo en aquel lugar, solo murmurara el típico que se enoja, princesa eres me joya y nada va a cambiar demasiado joven para empezar a volar, sentado en la orilla delante del mar, con que talante rozaba la brisa tu piel fiel bonita y dulce como la miel, aunque con final trágico al parecer ser, fué el momento mágico que tuviste que entorpecer, final trágico ya no te puedo querer, no eres quien yo creía ser fin del cuento en el que quería crecer.

Sentimiento desbocado en ambar y luego pretendes que no ahogue mis penas en un bar? cada dia te doy un tema de que hablar, lo intentas pero solo sabes criticar,

dejare el boli al lado de una hoja para que me puedas contestar, da que pensar verda? el mundo repleto de tanta crueldad, ya empiezo a enloquecer ya lo veo todo con mas claridad, cree solo en tĂ­ no tengo tiempo que perder, puedo fingir pero el amor no lo puedo esconder.

CONTE 1r premi FP: /La princesa Montserrat /(Gemma Puig Raventós)

LA PRINCESA MONTSERRAT

Una vegada, en un poble de platja que no es distingia pas gaire dels altres pobles de platja, una princesa va iniciar un recorregut per la costa catalana que l’havia de tornar a casa del seu pare. Era la princesa Montserrat. Eren temps del rei Jaume I el Conqueridor.

Aquella princesa, en arribar a aquest poble, va decidir aturar-se a mirar com els pescadors descarregaven el peix de les barques. Allà, a peu de platja, va conèixer un jove pescador molt amable. Ell li va explicar el secret de l’art de la pesca amb xarxa. Ella li va agrair l’explicació amb un bes a la galta. L’olor que ell feia la va deixar corpresa. La princesa Montserrat de seguida va voler casar-s’hi, i viure tota la vida amb ell perquè la feia feliç escoltar-se’l, i veure com arreplegava mil meravelles de la sorra de la platja mentre ella era prenent el sol. Ell, que es deia Josep, de seguida va consentir en viure tota la vida al seu costat, perquè li plaïa enormement la seva manera, entre dolça i trista, de parlar i mirar-se el món.

Montserrat i el jove pescador van tenir tres fills. Eren Pau, Albert i Eudald. Quan es van fer grans, un va treballar de pescador, com el seu pare, l’altre va conrear les terres de l’avi rei, heretades de la mare, i el més petit va estudiar les estrelles i en va escriure assatjos i plànols. Van passar els anys i van anar vivint, tot treballant i estimant-se. Els tres fills de Josep i Montserrat van fer-se famosos en totes les contrades per la seva honestedat, la seva paciència, el seu bon treballar. Deien la gent al veure’ls passar: – Mireu, allà venen els tres fills de Montserrat. Diuen que són tan bon germans, que s’estimen Déu lo sap!

Que totes les noies del regne volen casar-s’hi però ells no saben què fer-ne de tan bé com

n’estan els tres junts.

Entre tots tres van cuidar els pares, quan es van fer més vells.

Així, treballant un al mar, l’altre la terra, i l’altre el cel, van ser feliços molts i molts anys.

Arreu es coneixien les seves ganes d’entendre i cuidar, amb les seves mans, la natura que els havia estat regalada.

El dia que va morir Montserrat, els tres fills van decidir fer-li un últim regal de comiat a la seva mare. El fill pescador, va portar-li una barca feta de fusta de les millors. El fill pagès va plantar-li a la mare la llavor d’una alzina que seria la més bonica de totes les alzines. El fill astrònom va escriure un poema que s’assemblava tant i molt al rostre serè de la seva estimada mare.

Si quan el sol es pon sobre l’aigua hi veus la barca, sabràs que és certa la història dels tres fills de Montserrat. Si el vent et porta una història de carícies i dolçor, sabràs que era l’amor de Montserrat tan gran com el ple de la lluna a l’estiu. Si l’arbre que et fa ombra és l’alzina més frondosa que hagis vist mai, sabràs que a Montserrat n’hi ha una encara més gran.

2n premi FP: /El pagès i el veí avariciós/ (Senén Bacardit Bertran) El pagès i el veí avariciós Hi havia una vegada un pagès que vivia en una masia al costat del poble i tenia dona i tres fills. Cultivava un hortet al costat de casa, entre aquest i quatre bestioles alimentava la família, ja que era molt pobre econòmicament .

Al poble hi vivia un veí que tant tenia de ric com de malcarat i avariciós, fins a tal punt, que no tenia ni família i tot ho volia per ell, no tenia gens de bona fe.

Quan les cols, tomates, llegums i la resta d'hortalisses , del pobre pagès, estaven per collir, el veí malcarat, una nit ben fosca, les va anar a collir per vendre-les al mercat i així eixamplar el seu patrimoni.

L'endemà el pagès es va adonar de la desfeta, ell i la seva família es van posar molt i molt tristos, però van tirar endavant amb alguna arengada i un tros de pa o algun ou ferrat. Mentrestant el pagès, va tornar a cultivar l'hortet i a plantar hortalisses.

Van anar creixent i madurant , però aquest cop hi havia una novetat, el pagès feia una marca a les hortalisses i als fruits a mida que anaven madurant.

Tant va ser el treball i tant poca la il·lusió, que l'endemà quan, com cada matí, va anar a treballar a l'hort, s'adonà que no existien ni fruits ni marca.

El veí malcarat, cada vegada més ric, guardava els diners en un caixó a sobre del llit, al sostre de l'habitació, bastant amagat perquè no es fiava de ningú. Tant i tant grossa va ser la seva fortuna, degut a les seves últimes adquisicions, que el caixó va cedir i li va caure al damunt . Quan van trobar l'home difunt, també van trobar unes fruites i verdures al rebost, amb una estranya marca. Pocs dies més tard es va saber, que la marca era del pagès de les afores del poble.

El veí avariciós no tenia descendència ni havia fet cap testament, per tant l'única senyal de testament va ser la de les hortalisses del rebost amb la marca del pagès. I així tota la família va poder alimentar-se amb les verdures que van comprar al mercat i mai més van passar gana, gràcies a la fortuna del veí avariciós.

I van viure feliços i van menjar anissos. “ De bona fortuna a mala fortuna s'ha de pagar el preu de ser dolent o de mala fortuna a bona fortuna, és el preu per ser honrat. Vet aquí el resum del conte d'avui.”

3r premi FP: /Les riqueses dels senyors Sala/ (Josep Maria Vilardell Colell) LES RIQUESES DELS SENYORS SALA Ja fa molts i molts anys que en un poble anomenat Iràs, vivien dues famílies, una passava moltes necessitats,ja que tenia molts fills i no podia comprar gaires coses. El pare treballava a la mina i cada setmana esperava amb candeletes el jornal,quatre monedes per moltes hores de dur treball;això sí,quan arribava a casa els seus fills l’esperaven molt contents. Tots sempre cantaven quan havien de fer llargs viatges a la font a buscar aigua per beure o perquè la mare pogués cuinar un plat de cols amb trumfos.

El germà més gran ajudava amb el bestiar,i el segon cuidava l’hort,i quin bé de déu d’hort,el tercer ,bé la tercera era una nena i ajudava la mare amb la casa i cuidava els dos germanets petits.

La pobra mare ja tenia feina amb els fills petits,la casa,la roba el menjar, quin esgotament només de pensar-hi.

Ningú pot negar que eren pobres,però tampoc no podríem dir que no eren feliços.

A les afores de Iràs hi vivia l’altra família,un matrimoni sense fills amb moltes riqueses;la senyora podia tenir servei,comprar a botigues cares,i el senyor tenia un xofer que l’acompanyava cada debatí a la ciutat a fer negocis.

Com que de diners no en faltava sempre sortien a llocs interessants i és feien regals molt valuosos,però el problema més gran és que encara no havien trobat la felicitat.

La Mariona cada dia passava per davant de la casa dels senyors rics quan anava a buscar aigua a la font,ella és quedava embadalida en veure els jardins i els cortinatges d’aquella gran mansió.

La senyora Sala que estava moltes hores espiant per la finestra se’n va donar comte que la Mariona voldria viure en una casa com la seva,ella creia que la seva família era molt desgraciada amb tants fills i tanta misèria;i tot pensant se li va ocorri una idea.

Quan va arribar el seu marit del cafè li va explicar el que feia dies que pensava, volia ajudar a ser feliç la família del miner, potser si els hi deixaven una de les mansions i vivien amb totes les seves comoditats, aquella família seria més feliç.

El senyor Sala de bon matí va anar a trobar el pobre miner i li va explicar la seva gran oferta,i com era d’esperar, després de quedar-se bocabadat,va acceptar-la i aquella mateixa nit tota la família és van traslladar a la casa nova. En arribar estaven meravellats amb els mobles nous,les cortines,els gerros els llits i sobretot els banys amb aquelles aixetes d’or. La primera nit no van poder dormir,i ven bé no s’havien perquè,és pensaven que era dels nervis.

L’endemà tots estaven al jardí morts de fàstic perquè els criats estaven fent la feina,la Mariona no podia anar a buscar aigua a la font i els seus germans només es barallaven.

El miner i la seva dona ja tenien feina a vigilar els criats perquè no s’enduguessin res de valor i a tancar amb cadenats i claus totes les coses més valuoses.

Durant moltes nits no dormien de la por que algú els robes, i molts dies és passaven avorrits i discutien per ximpleries .

Un dia el pare, cansat d’aquesta situació va reunir tota la família i els va preguntar que perquè feien tots cara d’avorrits,de tristos quan a la seva família sempre cantaven i es feien bromes ara no eren feliços. Tots van decidir que el millor seria tornar a la seva vida d’abans, la que a ells els feia feliços.

Quan va anar a la casa del senyor Sala per explicar-li el que havien decidit, aquest li va dir que era un desagraït i que no entenia com no podien ser feliços amb tantes riqueses que els hi havia ofert.

La veritat és que aquella mateixa nit, tota la família del miner va poder dormir sense pensar en els lladres,i l’endemà tots reien i tornaven a fer les seves tasques, el germà gran va anar a veure els animals que tan havia enyorat,la mare podia cuidar ella els seus fills petits, sense necessitat de mainadera, el pare va tornar a treballar pensant que el cap de setmana podria estar amb la seva família, i la Mariona va tornar a buscar aigua a la font i aquesta vegada en pasar per davant de la casa da la senyora Sala va pensar que ella era més rica que aquella gran senyora.

Els senyors Sala mai van entendre la decisió de la família del miner,i sempre van pensar que mai serien una família feliç.

FOTOGRAFIA 1r premi: Teresa Trillo Gallardo, les cireres

2n premi: Gemma Puig Ravent贸s, nens

3r premi: Francisco Florido Mu単oz, rosa