Els mites són relats mitològics que s’utilitzen per a donar respostes a interrogants dels humans, i que pretenen donar models d’actuació amb l’excusa de que sempre han estat així.
Els grecs els utilitzaven per a explicar com es va fer el món, com aparegué el mal, etc. Aquests disposaven de un gran nombre d’aquestes narracions que compleixen tant la funció explicativa com la exemplificadora.
Però a Grècia, al segle VI abans de Crist, els primers filòsofs començaren a qüestionar-se tant les explicacions dels mites com les pautes de conducta que oferien.
Aquests eren uns homes als que els agradava fer-se preguntes quan trobaven incoherències als mites que els havien contat, molt curiosos i amb una gran actitud crítica.
Aquests homes protagonitzaren el miracle grec: el pas del mite al logos.
Observaven i analitzaven la naturalesa intentant descobrir les causes dels esdeveniments, per això, parlaven de conceptes i no de divinitats. AixĂ, el mĂłn es regia per unes lleis estables i fixes.
Però açò no és una cosa “natural” i definitivament adquirida, sinó un pas que realitza tota persona amb una actitud desperta i investigadora.
Així, quan un xiquet comença a trobar incoherències en els mites que els contem (com el dels Reis Mags), comencen a viure una experiència pareguda a la dels primers filòsofs: es fan multitud de preguntes sobre els mites que els hem contat durant les seues vides. Aquest procés serà conflictiu i alliçonador.
RenĂŠ Descartes: