Butlleti FH 17

17

Ja um D e os V si ic er en : s V iv es

Fent Història

A s s o c i a c i ó C a t a l a n a d’E s t u d i s H i s t ò r i c s

Butlletí núm. 17 · 1r semestre 2010

Entrevista un ex-preso político de la RDA: «Libertad a cualquier precio» .......................... 2 Una forma diferent d’explicar història.

La història i el lleure ....... 10 1a. Part: Yohannes IV. La fascinació etíop ......... 12 Mikhaïl Gorbatxov i la Perestroika ................... 14 La Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana ...................... 17 Jaume Vicens Vives.

Un intel·lectual determinant .................. 18 Qui paga, mana ............. 21 La petjada del mestre ..... 22 Jaume Vicens Vives i el somni d’una generació ..................... 24 Què hem fet ................. 26

Editorial A Fent Història hem commemorat el vintè aniversari de la caiguda del mur de Berlín aquesta primavera; l’excel·lent curs que l’Octavi Mallorquí ha impartit a Elizalde, dedicat a l’evolució de l’Europa de l’Est, ha reunit un planter exquisit de veus testimonials. Ell mateix reflexiona en aquest butlletí sobre la figura de Mikhail Gorbachev amb motiu del vint-icinquè aniversari del seu accés al poder. I la nostra corresponsal a Berlín, Mireia Medina, de la Universitat von Humbolt, ens presenta un testimoni exclusiu de les inaudites –i inèdites fins ara– compres d’alemanys orientals per part de la República Federal.

Aquella nit de novembre de 1989, quan milers de persones van trencar el cercat que els bloquejava el pas cap a la part occidental de Berlín, no solament queia el mur. També s'esquerdava el sistema de relacions internacionals que el mur simbolitzava: la Guerra Freda. Els guanyadors en la contesa van iniciar aleshores una ofensiva propagandística que diagnosticava el final de la història i de les ideologies, i prometia prosperitat i democràcia per a tothom. Però malgrat que la caiguda dels règims comunistes havia estat, segons aquesta interpretació, una «victòria de la llibertat contra el totalitarisme», hem vist aixecar altres murs més alts que aquell. Murs que separen l’oligarquia financera que viu entre luxes, de les grans masses d’homes i dones que treballen en precari. Murs entre les multinacionals i els països pobres que saquegen. Murs entre els que tenen gana i els que poden gastar en capricis.

L’existència d’aquests murs fa pensar que aquella propaganda no era sincera. Si tant important hagués estat la llibertat en aquella lluita contra els règims presumptament socialistes, ara continuaríem lluitant per la llibertat de les nacions, de les dones, de les minories. Si tant ens preocupava la situació dels ciutadans sotmesos als dogmàtics funcionaris stalinistes i la seva grotesca policia política ara condemnaríem la situació de Palestina. Si tant sensibles fóssim pels berlinesos que van morir creuant el mur, ara no podríem romandre indiferents al drama dels «espaldas mojadas».

Cap crítica al sistema esquerdat el 1989 pot ser intel·ligent si no serveix per reflexionar sobre el nostre, per denunciar la seva imperfecció, la que aquesta terrible crisi que patim manifesta. Els mateixos criteris exigents que ens feien jutjar aquell sistema autoritari i inoperant, haurien de servir per millorar aquest sistema nostre, que no destaca ni per les seves aspiracions de justícia, ni per la responsabilitat dels poderosos davant la societat, ni per la transparència en l’organització de l’economia.

Fer-se preguntes valentes, que qüestionin els prejudicis compartits, llegint amb veracitat el que diuen les fonts, és una obligació inherent a l’ofici d’historiador. Aquest encàrrec forma part del llegat de Jaume Vicens Vives, de qui s’acompleixen ara cent anys del naixement i cinquanta del seu traspàs. Dos historiadors excepcionals, els doctors Izard i Fullola, a qui agraïm sincerament la seva generositat, participen d'un dossier que vol ser la nostra modesta però sincera contribució al record del mestre.

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

Sumari ○○○○○○○○○○○○○○○○

1

Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ L’Entrevista Mireia Medina Fernado Entrevista realizada en Berlín (Alemania)

○○○○○

La experiencia personal de un preso político en la RDA

«Libertad a cualquier precio» Jörg W. y su amigo Thomas nacieron en 1964 en Bad-Saarow (Brandenburgo), por aquel entonces una demarcación de la República Democrática Alemana. Hartos de vivir en un país que no les podía ofrecer la libertad que ellos querían, decidieron huir en 1986 de la RDA sabiendo que si no les salía bien, tendrían que pagar un precio muy alto. Lo intentaron dos veces y en el segundo intento, los arrestaron y los condenaron a dos años y nueve meses de prisión por traición al Estado. Llevaban once meses en prisión cuando la República Federal Alemana los «compró». Jörg y Thomas fueron liberados así de prisión y pudieron empezar en la Alemania occidental una nueva vida.

Foto: Jörg W.

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

Jörg y Thomas, dos días antes de la huida.

2

La entrevista indaga sobre la infancia de Jörg W., de cómo vivió el sistema en su juventud, la idea de la huida, la preparación y la condena en prisión hasta su liberación.

La vida en la República Democrática Alemana Mireia: Primero de todo, muchas gracias por haber aceptado esta entrevista. Siempre es muy interesante y un placer conocer episodios de la historia a través de las personas y no sólo de los libros.

Con 22 años decidiste con tu amigo Thomas huir de la República Democrática Alemana

(RDA). Queríais empezar una nueva vida en la República Federal Alemana (RFA). No obstante, dar este paso suponía también pagar un precio muy alto, si la huida no salía bien, corríais el riesgo de ser condenados a prisión y en el peor de los casos incluso de morir. ¿Cómo empezó todo? ¿Fuiste siempre crítico con el sistema? ¿O hubo algún acontecimiento en concreto que te hizo cambiar de opinión? Pero vayamos por partes, cuéntame por favor, cómo fue tu infancia en la RDA y cómo creció este sentimiento crítico que al final provocó que quisieras huir del país?

Jörg: Nací en el pueblo de BadSaarow pero crecí en la ciudad de Fürstenwalde, ambos en la antigua demarcación de Brandenburgo en la RDA. Empe-

cé la escuela en 1971, cuando Walter Ulbricht cedió su cargo y Erich Honecker tomaba las riendas del Estado. Como todos los niños iba contento a la escuela, pero ya de pequeño no me gustaba que me organizaran la vida. En la RDA estábamos obligados a participar en la Pioniernachmittag, una tarde organizada por el grupo de pioneros en la que se hacían actividades de todo tipo: manualidades, música, excursiones, etc. También íbamos a visitar a nuestros «amigos rusos», que no eran otros que los militares del ejército ruso. Nos enseñaban su cuartel, los tanques militares, las armas...

Cuando se es un renacuajo, estas cosas impresionan mucho y las encuentras interesantes, es en el transcurso de los años cuando te das realmente cuenta de que

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

Hasta el tercer curso formé parte de los Jungepioniere (los jóvenes pioneros); en cuarto pasábamos a ser miembros de los Thälmann-Pioniere (los pioneros Thälmann), pero eso ya no me gustó tanto. Aparte de las tardes repletas de actividades, también teníamos que participar en las celebraciones de las fiestas nacionales, por ejemplo, el 1 de mayo, día del trabajador, o el 7 de octubre, día en que la RDA se declaró república autónoma. Teníamos que desfilar con el resto de las organizaciones como la Freie Deutsche Jugend («Juventud Libre Alemana») o la Freie Deutsche Gewerkschaftsbund («Federación Alemana de Sindicatos Libres»).

En clase trabajábamos el tema y luego hacíamos pancartas para el día del desfile.

M: ¿Te acuerdas todavía de las pancartas, de lo que escribíais?

J: Sí, claro, sin duda eran panfletos propagandísticos. En los carteles escribíamos, por ejemplo: «La clase 4C lucha por la paz y el socialismo en el mundo», «Ernst Thälmann es nuestro ejemplo a seguir» o «Amamos a nuestra patria y a la Sozialistische Einheitspartei Deutschland (SED, Partido Socialista Unificado de la RDA)».

También había cosas positivas, aunque fueran pocas, el día que más me gustaba era el 1 de mayo. Teníamos que desfilar durante una hora y luego nos daban libre. Me acuerdo que después del desfile íbamos a una feria que montaban cada año en mi barrio, con tiovivos, paradas de nubes de algodón, de comida, juegos etc. Nos pasábamos todo el día jugando. Esto es sin duda lo que más me gustaba del día.

M: Antes has mencionado la FDJ. Cuando uno ya había cumplido la edad suficiente, pasaba de ser miembro del grupo de pioneros a ser militante en la organización de la «Juventud Libre Alemana».

¿También fuiste miembro de esta organización?

J: No, como dije, durante los primeros años de escuela estábamos obligados a ir, bueno, en realidad nadie se planteaba no ir a las actividades organizadas por los pioneros, se seguía la corriente. En cambio, en lo que atañe a la FDJ es diferente. Piensa que uno se podía integrar a la organización en el noveno curso, eso quiere decir, que tenías entre 13 Emblema de la y 14 años. Ya de pequeño fui un organización de chico muy espabilado y empecé Pioneros Ernst Thälmann a darme cuenta de que lo que el gobierno quería, era «vendernos» un tipo de sociedad idílica que en realidad no existía. La sociedad en que «En la RDA estábamos obligados a vivía no me participar en la Pioniernachmittag, una gustaba y empecé a producir un tarde organizada por el grupo de pioneros tipo de aversión en la que se hacían actividades de todo por todo lo que fuera manipulatipo: manualidades, música, excursiones, ción ideológica, etc. También íbamos a visitar a nuestros la FDJ era sin duda una organi- ‘amigos rusos’, que no eran otros que los zación destinada militares del ejército ruso.» a ello.

M: Me imagino que si no formabas parte del sistema o no participabas activamente podían surgir algunos problemas…

J: Bueno, de 32 que éramos en clase, sólo 5 o 6 no formábamos parte de la FDJ. En actos oficiales era muy obvio, pues los «no-FDJ» no teníamos la camisa azul de la organización y, por ello, tampoco participábamos en los desfiles.

Lo peor de no formar parte de la organización es que te cerraban las puertas de la vida académica.

A los miembros de la FDJ y sobre todo a aquellos que participaban de modo muy convencido y activo en la vida de la organización, se les ofrecía la posibilidad de estudiar una carrera universitaria y se les facilitaba el estudio con becas y premios.

En la RDA el gobierno tenía una Kaderakte (acta personal) de cada habitante, donde estaba detalladamente descrito todo lo que se había hecho hasta el momento, de qué organizaciones se era miembro, si se tomaba

parte activamente en la vida política, pero también por ejemplo, si se iba a la iglesia o no (pues la iglesia era uno de los mayores oponentes al sistema), o incluso si en casa se miraban los canales televisivos de la RFA. Cuando se pedía una plaza para estudiar o se postulaba por un trabajo, lo primero que se miraba la comisión de evaluación era esa acta personal. Según lo que estuviera escrito, se decidía.

Una de las primeras anotaciones sobre mi persona en relación a mi posición frente al sistema describe como con 11 años me presenté al cole con una camiseta con la bandera americana.

Este tipo de observaciones más el hecho de no ser miembro de la FDJ me cerraron las puertas.

Estaba claro que después del décimo curso, en lugar de seguir con el bachillerato y luego un estudio universitario, sólo podía optar a aprender un oficio.

M: ¿Qué profesión escogiste?

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

este tipo de actividades formaban parte de la manipulación política.

3

Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

J: Me decidí por la rama del metal y fui incluso por mi dedicación al estudio, y no por mi convencimiento político, el mejor alumno del curso. Todavía tengo un par de certificados donde pone «Jörg W. el mejor alumno del curso 1980-81, con los mejores saludos socialistas».

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

disparos cuando intentaba huir con sus dos amigos de 17 y 18 años respectivamente. Si algo tenía clarísimo, era que no quería trabajar en la frontera, por eso me negué y le dije al comandante: –«Yo no disparo a personas». –«Aquí no se dispara contra personas». –me dijo. A lo que le respondí: –«Si Usted no sabe que en el muro y en la M: Si eras tan bueno, ¿no intenfrontera se dispara a la gente, taron «reorientarte»? yo sí que lo sé, por eso no aceptaré su propuesta». Con ello J: Sí, la verdad es que en varias estuvo claro que tampoco era el ocasiones. Al final de uno de los candidato más adecuado para cursos me preguntaron si no trabajar como oficial en la quería estudiar ingeniería frontera ni para la National industrial, a lo que respondí que Volksarmeé (Ejército Nacional sí con entusiasmo. Me dijeron Popular). El servicio militar era que me ofrecían una plaza y obligatorio y no me lo podían también una beca, pero que para eximir. Tenían que encontrar un ello tenía que volverme militante sitio donde pudiera hacer el de la SED. Como mi respuesta servicio militar, al final me fue un contundente no, volví a dieron una plaza en la perder mi oportunidad.

Bereitschaftspolizei, (un tipo de policía del que no «...me ofrecieron hacer el servicio militar Interior dependía del en la frontera. Desde que se construyera el Ministerio de sino muro, habían muerto decenas de personas Defensa, del Ministerio en ella. Una chica de 14 años que conocía del Interior). de mi ciudad natal había muerto a Allí empecé a ver realmente disparos cuando intentaba huir con sus dos cómo funcionaamigos de 17 y 18 años respectivamente. Si ba todo y en qué farsa algo tenía clarísimo, era que no quería estábamos trabajar en la frontera.» viviendo.

4

En diversas ocasiones el cabecilla de la FDJ de nuestro taller intentó convencerme de las ventajas de ser del partido y de lo fantástico que era el gobierno socialista, pero en ninguna de ellas acepté su invitación. Al final me dejó tranquilo.

Luego vino el momento de hacer el servicio militar. Como no tenía parientes en Alemania occidental y, aunque no fuera de la FDJ, tampoco había actuado contra el gobierno o formaba parte de un movimiento de resistencia, me ofrecieron hacer el servicio militar en la frontera.

Desde que se construyera el muro, habían muerto decenas de personas en ella. Una chica de 14 años que conocía de mi ciudad natal había muerto a

M: ¿En qué medida?

J: En el cuerpo de policía había Politoffiziere (comisarios políticos) de la SED y aunque no fuéramos del partido, nos llamaban a todos Genossen (camaradas). Regularmente organizaban reuniones de partido. Muy al contrario de lo que uno se pueda imaginar, yo diría que sólo un 25% del cuerpo policía era miembro de la SED. Allí me di cuenta que en realidad no eran tantos como parecían los que estaban realmente convencidos del gobierno de la SED. El servicio militar pasó sin pena ni gloria y una vez terminado volví a Fürstenwalde. De vuelta al trabajo de siempre, le pedí al encargado que me enviara a Berlín para trabajar como

○○○○○

transportista, lo que funcionó sin problemas. Entre semana vivía en Berlín, me habían procurado una habitación para dormir y el fin de semana volvía a Fürstenwalde, donde vivía en casa de mi novia. Además de mi salario, también recibía dinero extra para poder cubrir los gastos de viaje.

Así, llegué a Berlín en 1984 como transportista del taller en Fürstenwalde. Me encargaba de suministrar material de construcción para las urbanizaciones que se estaban edificando en masa, en los nuevos barrios de Honow y Hohenschonhausen.

M: ¿Cómo viviste la ciudad de Berlín?

J: Berlín era símbolo de rebelión, de juventud. Allí la influencia nos llegaba directamente.

Teníamos el muro, que era una muestra obvia de la división, pero a la vez era «sólo» un muro, aunque lamentablemente no lo pudiéramos cruzar… También podíamos sintonizar sin ningún problema la radio y la televisión de Alemania occidental. Era muy interesante darse cuenta cómo una noticia se contaba de forma muy distinta en el este o en el oeste. Los canales de la RFA retransmitían conciertos de grupos internacionales, programas de música, de moda… En fin, teníamos 20 años, queríamos ser modernos y no nos dejaban…

Lo que veías en la televisión y lo que veías en la calle eran dos mundos totalmente diferentes.

Me acuerdo que a mitad de los años 80, en uno de los intentos de la RDA de querer mostrarse moderna, aceptó que Joe Cocker diera un concierto en Treptow.

Allí a Thomas, mi amigo de toda la vida, y a mí se nos abrió el mundo, se nos despertaron las ganas de ver, de experimentar, de decidir por nosotros mismos... pensábamos, si hemos podido ver a Joe Cocker, es porque él y la RDA quisieron, pero ¿por qué no podíamos ver a ACDC por ejemplo? Queríamos viajar, ver mundo, teníamos curiosidad, éramos jóvenes y queríamos experimentar, estaba claro que

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

M: ¿Conocisteis a alguien que ya hubiera intentado huir?

J: Bueno, como ya te dije, esa chica de mi pueblo que murió en la frontera, pero también dos compañeros de trabajo. Deberíamos llevar ya medio año en Berlín cuando uno de nuestros compañeros se fugó de la RDA con un camión que atravesó el Check Point Charlie a una velocidad de unos 75 Km./h y se llevó por delante parte de la frontera. A través de las noticias de la televisión occidental, nos enteramos de que habían encontrado en el camión 72 proyectiles de bala. Que el chico sobreviviera la fuga fue realmente un milagro… Al cabo de un tiempo, una noche nos llamó al taller para preguntarnos cómo estábamos. Le dijimos que tendría que haber avisado, que con gusto hubiéramos traspasado todos juntos la frontera como un convoy en guerra… Curiosamente, al cabo de unas semanas, el camión volvía a estar en nuestro garaje y todos nos peleábamos para conducirlo. Se convirtió en un símbolo de libertad.

Había pasado poco más de medio año, cuando otro compañero de trabajo lo intentó, esta vez no hubo tanta suerte y murió a disparos cuando intentaba trepar el muro.

Después de todos estos acontecimientos empecé a tener cada vez una necesidad más fuerte de huir de ese país...

La primera vez que Thomas y yo decidimos en serio trazar un plan de fuga fue durante unas vacaciones en Bulgaria. Pedimos unos días libres y un visado para pasar allí las vacaciones, en la RDA necesitabas un permiso para todo... Allí conocimos a un grupo de turistas de Lübeck. En algunos países del bloque socialista, los alemanes del Oeste también podían hacer vacacio-

nes. En estos sitios siempre podíamos intercambiar experiencias con los del oeste. Todo lo que nos contaban todavía hacía crecer más nuestro deseo de huir de la RDA. No obstante, teníamos que vigilar y no tener mucho contacto con el grupo, pues eso podía despertar cierta desconfianza. Hay que tener en cuenta que la SED tenía personal repartido en todos sitios. En uno de los encuentros con el grupo de Lübeck, les contamos nuestra situación y nos dijeron que nos ayudarían.

Nuestra idea era pedirle a un pescador que nos llevara con su barca hasta Turquía. Aunque en cierta parte tuvimos ayuda del grupo y fueron ellos los que preguntaron, fue imposible conseguir un pescador que quisiera llevarnos.

Volvimos a Berlín con la idea de planearlo mejor y llevarlo a cabo hasta la última consecuencia.

M: ¿Cómo y cuándo preparasteis el segundo intento de fuga?

J: La compra de presos políticos es un episodio poco conocido de la historia de la RDA porque no era algo muy oficial, pues se compraban presos políticos a cambio de divisas. Todo eso empezó en 1963. Se sabía que un abogado, Jürgen Stange, representante de la Alemania occidental, tramitaba las liberaciones con Wolfgang Vogel, abogado de la Alemania oriental, en representación del magistrado superior de la RDA.

Carnet de conducir de Jörg, de la RDA.

Con esta información decidimos jugárnosla a cara o cruz: o nos salía bien y conseguíamos salir del bloque soviético (si éramos realistas, contábamos sólo con un 5% de posibilidades); o nos salía mal, nos arrestaban y lo pagábamos con una condena en prisión que podía llegar a ser de tres años. Sabíamos que como no éramos delincuentes, si pedíamos que Wolfgang Vogel nos representara, seguramente él aceptaría y, gracias a sus trámites, la RFA compraría nuestra libertad. Era tal nuestro deseo de huir de la RDA que estábamos dispuestos a pasar por prisión.

Esta vez lo queríamos intentar a través de Hungría y en marzo de 1987 empezamos junto con otros dos amigos las gestiones necesarias: pedimos un visado de dos semanas para hacer vacaciones en Hungría, compramos diversos mapas (que por cierto de poco nos sirvieron porque las distancias estaban falsificadas...) y también enviamos todos los documentos a la RFA de manera clandestina; todo aquello que seguramente necesitaríamos en «el otro lado», el carnet de conducir, el título de profesión, el certificado de nacimiento, etc.

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

en la RDA no nos podríamos realizar como personas libres, por eso hubo un momento en que decidimos que ya no había marcha atrás, que teníamos que huir del país fuera cual fuera el precio.

5

Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Teníamos un amigo que nos ayudó a pasar los documentos a través de su abuela. En la RDA podías pasar la frontera si ya estabas jubilado o si eras minusválido. Le dimos todos nuestros documentos a su abuela con la petición de que los dejara en un bufete de abogados. El gabinete se pondría en contacto con el Ministerio de Asuntos Exteriores de la RFA que a su vez guardaría los documentos hasta que llegáramos. Aunque Vogel nos ayudara a salir de la prisión, no le he considerado nunca como a un liberador, que por razones humanitarias se dedicaba a tramitar la libertad de los presos políticos, sino más bien veo en él a alguien oportunista que se encargaba de conseguir divisas para la RDA.

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

había salido mal, de hecho como ya te dije contábamos con ello, lo que también teníamos claro es que no intentaríamos escapar, era demasiado arriesgado, podría ser que al intentar escapar nos dispararan sin ningún tipo de reparos y eso evidentemente no lo queríamos para nada. Mientras los soldados comunicaban con walkytalky el hallazgo de los dos fugitivos, nos bebimos la botella entera, yo creo que casi de golpe. Poco después, vino a buscarnos un jeep que nos llevó a comisaría.

Nuestro estado no era precisamente el de alguien sobrio, pero también era nuestra intención, no enterarnos mucho de lo que pasaba a nuestro alrededor. Esa misma noche tuvimos el primer interrogatorio que lo llevo a cabo un oficial alemán del Ministerium für La compra de presos políticos es Staatsicherheit, conocida un episodio poco conocido de la como «Stasi» (Ministerio para la Seguridad del historia de la RDA porque no Estado). Es sintomático, ¿no era algo muy oficial, pues se crees? que hubiera un departamento oficial de la compraban presos políticos a Stasi instalado en esa parte. cambio de divisas. Todo eso Eso significa que los intende fuga en aquella zona empezó en 1963. tos eran continuos.

6

Pero bueno, sigo, nos fuimos a Hungría los cuatro juntos y en Budapest nos separamos con la esperanza de volvernos a ver en la RFA. Thomas y yo hicimos autostop hasta llegar al lugar más cercano a la frontera, donde alquilamos una habitación. Cada noche que pasaba pensábamos, ¿lo hacemos hoy o no?, ¿lo hacemos hoy o no?... Al cabo de tres días, decidimos dar el paso definitivo. Preparamos una mochila con un poco de comida y una botella de alcohol y salimos de noche. El alcohol era importante por si nos herían, pero también por si nos arrestaban.

No queríamos pasar por tal martirio y estar completamente sobrios.

Fuimos a pie hasta la frontera en una zona que creíamos que estaba poco vigilada, pero precisamente cuando íbamos a saltar, llegó una patrulla de policías que nos apuntó con metralletas. Estaba claro que nos

M: ¿Cómo fue la estancia en Hungría y cuánto tiempo estuvisteis allí?

J: Bueno, primero de todo, esa noche fue la última vez que vi a Tommy. Pasé dieciséis días en un agujero, en una celda que era tan ancha como mis brazos extendidos. A lo largo de la habitación, había dos camas de hierro colgadas de la pared y el somier era de madera. A las 23h podíamos ir a buscar el colchón y una manta que teníamos que devolver a las 5h de la mañana.

Compartí celda con un húngaro, con el que me entendí como pude, medio en ruso y medio en alemán. Me explicó que había bastantes sitios donde uno podía traspasar la frontera tranquilamente. La verdad es que no me hizo ninguna gracia enterarme de ello tan tarde, ahora que ya estaba entre rejas...

Lo peor de la situación era no saber cuándo tiempo tendría que

○○○○○

pasar en ese agujero. Como no teníamos nada que hacer y no nos dejaban salir de la celda (sólo tres veces al día para hacer nuestras necesidades), nos tuvimos que inventar algún tipo de diversión, si no era para volverse loco. El hambre agudiza el ingenio, pero el aburrimiento también te vuelve muy creativo…

Recuerdo que construimos un juego de ajedrez. Con el jabón de la ducha dibujamos el tablero y con el pan de la comida nos hicimos las figuras. Por las mañanas nos daban panecillos blancos y por las noches un par de rebanadas de pan negro; de cada comida nos guardábamos un poco y con ello moldeábamos las figuras. También pintamos una línea en la pared que nos servía de reloj. En la celda había una rejilla en el techo, todavía me acuerdo que tenía 72 agujeros por donde entraba la luz. Según se movía el sol, se proyectaba una línea en la pared. Un día, cuando nos dieron la comida al mediodía, marcamos una línea en la pared.

A partir de ese momento, sabíamos cuando faltaba para el próximo almuerzo. A medida que la luz se acercaba a la línea, sabíamos que la comida estaba por llegar. Justo cuando la luz llegaba a la línea, se oía como abrían la puerta.

M: Si estuviste detenido en Hungría dieciséis días, significa que pasó mucho más tiempo del que en realidad habías pedido para las vacaciones. ¿Cómo reaccionó vuestra familia al ver que pasaban los días y no volvíais?

J: De hecho pasó todavía mucho más tiempo del esperado porque no habíamos dicho a nadie que nos íbamos a Hungría… Nadie sabía nada sobre nuestro plan de fuga, sólo claro los que formaban parte de él y los que nos habían pasado los documentos al otro lado. Ni los padres de Thomas ni mi novia sabían que queríamos huir; bueno, habían oído hablar de ello, pero no sabían ni cuándo ni cómo lo haríamos. El visado de vacaciones lo solicitamos a escondidas, sin decir nada, para no comprometer a nuestras

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

Unos cinco días después de nuestro arresto en Hungría, mi novia y los padres de Thomas pusieron una denuncia de desaparecidos. La policía sabía de sobras donde estábamos pero no les dijeron nada, nos dieron por desaparecidos.

M: ¿Cuándo llegó el traslado a la RDA? J: Después de los dieciséis días en la prisión de la frontera, me trasladaron a Budapest donde estuve otros veintiséis días. Allí la cárcel era más moderna, todo de metal y aluminio y sobre todo con mucha luz. Recuerdo unos ventanales enormes por los que entraba mucha luz. Allí compartí celda con un hombre de Frankfurt am Oder. En esa prisión había muchos presos alemanes, te puedes imaginar, la dimensión que había tomado la huida de la RDA. Nos comunicábamos con golpes en la pared. El primer golpe era para avisar que se quería hablar y cuando el otro respondía empezábamos la conversación, el número de golpes iba relacionado con el alfabeto, un golpe era A, dos golpes B, tres golpes C y así hasta la Z. También teníamos una señal que significaba «teléfono». Vaciábamos el agua del retrete que teníamos en la celda y hablamos con la celda contigua a través de la canalización. Siempre vigilando claro que no nos pillaran.

Después de veintiséis días nos avisaron de que nos íbamos de Hungría y nos hicieron salir al patio. En el aparcamiento había cuatro autobuses con matrícula de Hamburgo. Al ver la matrícula occidental, no podía creer mi suerte, al fin y al cabo no había sido tan terrible, poco más de mes y medio y ya estaba en un bus sentado rumbo a la RFA! Iluso de mí, pues no podía estar más equivocado…

En el autobús nos hicieron sentar cada uno en una fila, naturalmente íbamos esposados

y a nuestro lado teníamos sentado a un oficial de la Stasi.

Delante de todo y de pie, había una señora con un micrófono que hacía ver que hablaba. Así cruzamos Hungría hasta la RDA, como si se tratara de un bus lleno de turistas haciendo una ruta por el país.

Nos llevaron hasta el aeropuerto y viajamos de Budapest a Berlín en un avión lleno de presos políticos. En el bus nos sacaron las esposas, subimos las escaleras y en el avión nos volvieron a esposar. En el avión se siguió el mismo juego, en cada fila estaba sentado un preso y a su lado un oficial de la Stasi.

Una vez aterrizamos en Berlín del Este, nos hicieron subir a un

transporte. Como había trabajado dos años de transportista, me conocía casi todas las calles de la ciudad y desde el aeropuerto pude seguir mentalmente todo el recorrido. Nos condujeron a Rummelsburg, un barrio de Berlín. Allí nos repartieron entre las demarcaciones de la RDA, los de Sajonia fueron enviados de vuelta a Sajonia, los de Berlín a Berlín, los de MecklemburgoPomerania a su demarcación natal, los de Frankfurt am Oder a Frankfurt am Oder, etc. Yo pertenecía a este último grupo.

El viaje hasta allí fue una tortura.

El transporte estaba dividido en celdas y en cada una de ellas iba sentado un preso. El sitio era tan estrecho que solo podíamos ir sentados con los brazos cruzados. La puerta de la celda tenía una mirilla que abrían cada 5 minutos para ver qué hacíamos

dentro, como si las alternativas de hacer algo allí fueran innumerables…

Prisión preventiva en Frankfurt am Oder Cuando llegamos a la prisión preventiva de Frankfurt nos hicieron un control exhaustivo.

Desnudos, inspección anal, inspección bucal; no dejaron ninguna parte del cuerpo por inspeccionar. Después de esto, me llevaron a la celda. Me quedé atónito al ver que las camas tenían colchones ¡era un verdadero lujo tener colchones todo el día!

Luego vino mi compañero de celda, también de Fürstenwalde, que ya llevaba allí un par de meses. Nos conocíamos un poco de vista, bueno, con 35.000 habitantes que tenía la ciudad no era muy difícil.

A partir del día siguiente, empezaron los interrogatorios, sesiones diarias que podían llegar a durar 6 horas, siempre con las mismas preguntas durante catorce semanas ininterrumpidamente…

Entre otras cosas, querían sacarme información sobre otras personas, me preguntaban el por qué de la fuga, quién me había ayudado, etc. Recorrían toda tu vida, casi desde tu nacimiento hasta el día de la fuga. El tipo que me interrogaba era un año más joven que yo, ¿qué podía decirme? Nunca lo vi como a una autoridad. En realidad, me acuerdo con muy poco detalle de los interrogatorios, era como estar en trance, lo que entraba por una oreja salía por la otra y de hecho era tan irrelevante lo que preguntaban, que no me sorprende que ya no me acuerde.

Allí recibí por primera vez visita, de mi novia y luego de mi padre.

Les informaron de que estaba allí tres meses después de que nos viéramos por última vez.

También recuerdo que nos llamaban por números, yo era el dos, abrían la puerta y decían: «El dos tiene visita». Durante

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

familias si las interrogaban.

Cuanto menos supieran, mejor.

7

Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

todo el tiempo que pasé allí nunca oí que mencionaran mi nombre.

M: ¿Te dijeron cuánto tiempo pasarías allí?

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

J: No, no tenía ni idea. Pasaron semanas hasta que llegó la cita para el juicio, el 17 de junio de 1987. Mi padre vino ese día pero como el juicio no era abierto al público sólo pudo ver cómo me sacaban del transporte y me hacían entrar en el juzgado.

8

Entré en la sala, me hicieron sentar y poco después llegaron Thomas, Jürgen y Uwe, los cuatro que habíamos planeado la huida por Hungría. Todos habíamos pedido el mismo abogado, Vogel, y estábamos condenados por lo mismo. Después de los interrogatorios también sabían que lo habíamos planeado juntos, así que también tuvimos un juicio conjunto.

Curiosamente, el día del juicio era el 17 de Junio, una fecha muy comprometida en la RDA por la revuelta del 17 de junio de 1953 en la que el pueblo se manifestó y entre otras cosas reivindicaba la reunificación alemana. Un episodio que acabó con muchos heridos y algunos muertos y que la RDA tapaba a toda costa. Sigo.

Empezó el juicio, se hicieron las presentaciones, se leyó la acusación y la juez preguntó si había alguien que quisiera añadir algo.

Yo pregunté: –«¿Saben qué día es hoy?». A lo que la juez respondió: –«Sí, claro, pero ¿qué tiene de especial?» –«Hoy se tendría que celebrar la conmemoración de la reunificación alemana ¿no nos da qué pensar?» –dije. El juicio se interrumpió inmediatamente y se pospuso hasta el 21 de junio.

El 21 de junio tuvimos un juicio muy rápido. Se leyó la acusación y seguidamente la condena: dos años y nueve meses para cada

uno. Cuando se preguntó si alguien tenía alguna objeción, los otros condenados dijeron que no, pero yo quise decir mi última palabra, no sabía morderme la lengua: –«Señora Juez, me miraré el hundimiento de la RDA desde el otro lado del muro». A lo que me respondió: –«Pues va a tener que esperar mucho tiempo».

En parte, mi augurio se convirtió en una realidad, pues la caída del muro llegó antes del tiempo que hubiera pasado si hubiéramos cumplido condena. La condena empezó el 21 de junio de 1987. Si hubiéramos cumplido dos años y nueve meses de condena, quiere decir, que

hubiéramos salido de prisión el 21 marzo de 1990. El muro cayó la noche del 2 al 3 de noviembre de 1989…

Condena: 2 años y 9 meses de arresto por traición a la Patria Tuvimos que cumplir condena en la cárcel de Chemnitz, que en esos tiempos todavía se llamaba ciudad Karl-Marx. Nos llevaron en tren. La imagen en la estación de Frankfurt am Oder no la olvidaré jamás, una fila larguísima de condenados esposados andando por un andén extra, donde nos esperaba el tren destino a Chemnitz. En las otras vías podíamos ver a gente normal que iba camino del

○○○○○

trabajo. Nosotros en otro andén aparte, esposados y en fila, y la Transportpolizei (policía del transporte), que se encargaba de vigilar el buen funcionamiento en las estaciones de tren, estaba allí parada con sus perros controlando que nadie se escapara. Nos hicieron subir al Grotewohl-Express, Grotewohl por Otto Grotewohl, porque fue construido durante su tiempo y era un vagón que tenía los compartimientos muy pequeños.

Hasta Chemnitz había más o menos 100 km., pensé que el viaje no sería muy largo, pero en realidad fue uno de los viajes más largos y pesados que jamás he hecho. Estuvimos tres días de viaje, de Frankfurt a Magdeburgo, de Magdeburgo a Leipzig; allí tuvimos que bajar y pernoctar en la prisión preventiva, en un agujero que no te puedes ni imaginar.

Al día siguiente, subimos otra vez al tren; de allí a Erfurt, de Erfurt a Dresde y de Dresde a Chemnitz, ¡tres días para hacer 100 Km.! Sin duda, querían conseguir con ello presionarnos y maltratarnos psicológicamente, estoy seguro.

Finalmente, llegamos a Chemnitz. La prisión estaba totalmente vacía porque fuimos los primeros en llegar después de la última amnistía. Con la compra de presos habían vaciado la prisión y ahora llegábamos nosotros que éramos el siguiente turno. Todas las instalaciones estaban reformadas, con ventanas en las puertas, todo nuevísimo. Compartíamos la celda entre cuatro y nos pareció la panacea, después de todo lo que habíamos vivido.

Aunque fuimos los primeros en llegar, al final del día la prisión ya estaba repleta de nuevo. En total había cuatro pisos y en cada piso había más o menos

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

En el transcurso del día nos dieron la ropa de trabajo y nos repartieron las tareas según nuestros conocimientos, pues como presos que éramos, estábamos obligados a trabajar en una fábrica de producción de hormigón muy cerca de la prisión. El encargado de la sección me delegó algunas tareas por mi experiencia en la Bereitschaftspolizei y me hizo responsable de mi sección.

Entre otras cosas, tenía que controlar que mis compañeros estuvieran listos por la mañana para ir a trabajar y tuve también que distribuir algunas tareas: tareas de limpieza, de distribución de la comida, de la ropa, etc. que organizábamos autónomamente en nuestra sección. Me convertí en el Erziehungsbereich Leiter, el Erziehungsbereich era una parte de la prisión donde los presos nos movíamos libremente y esa sección la organizábamos entre nosotros. Tengo un montón de recuerdos. Por la noche, por ejemplo, podíamos hacernos té, jugábamos a cartas en los pasillos,... a las once nos cerraban la sección EB y a las 5h la volvían a abrir; no les importaba lo que hiciéramos dentro. Había dos cámaras pero ya está, mientras no nos pegáramos o hiciéramos alguna revuelta, no les interesaba en absoluto. Al fin y al cabo, no hay que olvidar que el 90% de los presos estaban ahí por intento de fuga, vaya, que no nos trataban como criminales. No éramos delincuentes, sólo habíamos intentado huir del país… Empezamos pues a trabajar en la fábrica de hormigón. Teníamos una jornada de 10 horas, a las 5h estábamos a punto y a las 17h volvíamos de la fábrica. Recuerdo que cobraba 52 marcos orientales al mes por el trabajo. Con ese dinero podía comprar extras de comida en la cantina de la prisión, cigarrillos, etc. Una prisión es siempre algo detestable, pero dentro de las circunstancias fue lo más humanitario que nos encontramos durante nuestro

tiempo de encarcelamiento.

La presión psicológica se daba, porque uno no sabía cuánto tiempo estaría allí, si hasta al final de la condena o no. A lo mejor, nos llevaban al cabo de un tiempo a otro sitio. No teníamos ni idea de si los trámites de compra iban adelante o no, ni tampoco de lo que pasaba fuera de la prisión.

Había pasado algo más de medio año, cuando una mañana nos hicieron quedar, a mí, a Thomas, a Jürgen y a Uwe y nos dijeron que teníamos que recoger nuestras cosas. Por otras experiencias, sabíamos que recoger las cosas era sinónimo de «lo hemos conseguido, ya no nos queda mucho para estar en la RFA». Nos llevaron a una prisión de «expulsión» cerca de la fábrica, pero que estaba en condiciones nefastas.

Jörg, en la actualidad.

el tren oí a alguien gritar: –«Me voy a la RFA!». Otro respondió: – «Yo también!». Al final nos habíamos reunido todos en el mismo compartimiento y cuando traspasamos la frontera abrimos la botella de Sekt.

Hasta 1986 transportaban a los presos políticos liberados en autobús hasta la RFA, como se

Allí podíamos gastar el Desde 1962 hasta 1989 fueron dinero que nos quedaba, cigarrillos, chocolates, etc... liberados alrededor de 35.000 Todavía tuvieron que pasar presos políticos y la RFA llegó a tres días hasta que nos liberaran definitivamente. pagar a la RDA un total de 3 Tuvimos que firmar los mil millones de marcos papeles de expatriación de la occidentales en divisas.

RDA y regalar al Estado todos nuestros bienes. Nos dieron el certificado de expatriación, un permiso de informaba a los parientes y viaje, pero sólo de ida y un amigos. Se preparaban comités billete de tren para Giessen de bienvenida en la RFA. Para la también sólo de ida, nos devolvieRDA eso daba muy mala imagen ron la ropa y nos dijeron que al al régimen y muy mala propadía siguiente partiríamos. Al día ganda, por eso dejaron de siguiente me hicieron subir solo hacerlo. Los mandaban de vuelta a un coche. Iba acompañado de por separado y así quedaba más dos oficiales de la Stasi que me disimulado. dejaron en la estación de tren.

Llegué a Giessen, me dieron una Me dijeron: –«Wolter, ya puedes habitación en un hotel y al cabo salir». De repente volvía a tener de un día llegó Thomas. Nuestra un nombre propio y ya no era un integración en la RFA también número; casi me había olvidado tiene su historia,... pero esta te de eso. la cuento otro día.

M: ¿Tuviste miedo?

J: No. No había matado a nadie, no había hecho nada contra de la ley, aparte de querer huir… por eso pensé que no podían hacerme nada. Me dejaron allí solo, en la estación. En el quiosco de la estación me compré una botella de Sekt (cava) y subí al tren. En

M: ¡Muchas gracias!

Desde 1962 hasta 1989 fueron liberados alrededor de 35.000 presos políticos y la RFA llegó a pagar a la RDA un total de 3 mil millones de marcos occidentales en divisas.

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

200 presos, yo diría que ese día entramos unos 1000 presos en total.

9

Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

Josep Maria Pascual i Sabé Historiador de l’art

○○○○○

Una forma diferent d’explicar història

La història i el lleure Foto: Pep Pascual

Visita guiada

Aquest text té per objectiu explicar les moltes opcions que té la història, i en especial aquelles relacionades amb el lleure. Unes opcions que els historiadors oblidem i que els educadors no sabem aprofitar.

Parlarem de lleure com aquella activitat que es desenvolupa fora del marc curricular i en espais que, habitualment, no són l’escola o almenys no és a l’aula, però si que tenen uns objectius educatius.

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

Dins de les activitats del lleure destaquem aquelles que es realitzen en l’educació en el lleure a través dels caus i els esplais, però tampoc no ens oblidem de les activitats en museus, centres culturals o cases de colònies. Cada un d’ells amb les seves característiques i metodologies pròpies.

10

Els centres culturals i museus tenen en els seus programes complementaris a les exposicions temporals i permanents un seguit d’activitats educatives produïdes pels serveis educatius, ja sigui amb educadors dels propi centre o externalitzat amb empreses privades. Tots ells desenvolupen unes activitats que tenen per objectiu complementar els continguts de les exposicions, adaptant-los a les diferents edats escolars, recrear tècniques artístiques o formes de vida del passat.

Aquestes activitats acostumen a estar relacionades amb el currículum escolar. De manera que els mestres/professors les utilitzen per complementar les explicacions donades a les aules,

Quan sentim la paraula Història acostumem a pensar en una cosa feixuga, densa, només apta per a gent experta; com a una de les matèria del currículum escolar més avorrides; i com una carrera universitària amb poc futur professional.

Però no sempre ha de ser així, la història també pot ser una cosa divertida i permet ser divulgada en un marc no escolar. o per aprofundir un aspecte concret. I en molts casos es tracta de realitzar visites amb l’objectiu de contemplar els originals de les obres exposades a les aules a través d’imatges projectades o impreses en el llibre de text.

Una altra forma d’explicar història és a través de les recreacions històriques, actualment molt de moda.

Aquestes recreacions de la història poden ser a través de recreació de batalles o fets cabdals de la història local o nacional; amb mercats, en especial medievals; o ambientacions de moments històrics per a realitzar una visita a un conjunt patrimonialitzat.

Un dels perills d’aquestes recreacions és que acaben sent molt homogènies en totes les seves manifestacions, o que utilitzen elements aparentment autèntics, però en realitat fora del context històric corresponent, en aquest cas ens referim a aquells vestits incorrectes, a la falta d’elements imprescindibles en un moment concret (per exemple, la presència dels jueus a l’edat mitjana, que habitualment no està representada en els mercats medievals. Què no ens enrecordem dels Calls Jueus?).

Per tant, les recreacions històriques ens permeten expli-

car història, però ens cal més rigor històric.

A les cases de colònies entre el seu ventall ampli de programes acostuma a estar algun dedicat a la història, habitualment l’arqueologia és el més comú.

Aquests programes es presenten com un conjunt d’activitats amb un fil conductor, aconseguir recuperar algun objecte enterrat gràcies a un missatge trobat a l’arribada a l’estada o la recuperació arqueològica d’un tresor amagat. Aquestes activitats serveixen per tenir el primer contacte amb l’arqueologia, les seves tècniques i la seva metodologia. El problema que trobem és que a vegades aquestes activitats no han estat dissenyades per historiadors i/o arqueòlegs, fet que comporta tenir elements descontextualitzats, barreja d’èpoques i fets històrics, les tècniques arqueològiques no s’expliquen amb prou claredat.

En resum, que sembla que els arqueòlegs siguin un nous Indiana Jones.

Una altra forma d’explicar la història és a través de les visites guiades al patrimoni. Dins d’aquest grup podem diferenciar les visites destinades a explicar només un dels edificis o espais patrimonials, i de l’altre costat, aquelles visites que es desenvolupen enmig de la trama urbana d’un poble o ciutat.

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

Per a l’altre costat, les visites guiades dins la trama urbana tenen per objectiu l’explicació del patrimoni cultural als visitants a través de la contemplació en directe del patrimoni. Les visites utilitzen com a fil conductor un tema que es desenvolupa al llarg de tota la visita. Aquesta tipologia de visita s’ha revaloritzat en els últims temps, ha deixat de ser una visita només per a turistes, i els habitants de les poblacions acollidores també s’apunten a conèixer una mica més el seu patrimoni i la seva història, i en aquest cas de nou les escoles per complementar els continguts de les matèries de medi social i cultural a primària; i geografia i història, història i història de l’art a educació secundària i batxillerat.

No podem oblidar que a través del patrimoni podem explicar la història, no només la gran història, o la història dels llibres de text, sinó la història de la vida quotidiana dels habitants de les diferents èpoques. Un dels elements més pràctics i útils és la utilització d’anècdotes i llegendes que acompanyen al patrimoni i fan de la història una cosa més humana, com són els seus protagonistes.

Fins ara hem parlat d’aquelles formes d’explicar la història que poc o molt tothom és conscient de la seva existència i està valorat com a eines de suport per explicar la història. Ara, en canvi parlarem d’aquelles formes poc conegudes o almenys poc explotades i que també poden explicar part de la història.

Ens referim aquella que es desenvolupa en els espais de l’educació en el lleure per excel·lència, els caus i esplais.

Utilitzarem a partir d’ara el

terme caus per a referir-nos tant a caus o agrupaments escoltes com esplais, és només per una economia d’espai, i sempre tenint en compte les dues metodologies i tipologies d’educació en el lleure majoritàries existents a Catalunya.

Els caus acostumen a organitzar les activitats del llarg del curs, dels campaments o sortides al voltant d’un eix d’animació o ambientació, en especial en els grups d’edats d’infants petits. I és habitual que la història o almenys un període d’aquesta en sigui la protagonista. No podem oblidar que la història permet embolcallar les activitats d’una forma relativament fàcil.

D’aquesta manera qualsevol activitat que es realitza està desenvolupada segon el seu eix d’animació.

En aquestes activitats la història és habitual que estigui manipulada o almenys sigui poc rigorosa.

Però, cal tenir en compte que els

Diners utilitzats en el joc «Els territoris d'en Jaume I»

caps o monitors acostumen a ser voluntaris i la seva formació és molt variada, i la rigorositat costa de mantenir quan cal desenvolupar activitats que el període històric no existien o els objectius educatius plantejats et fan necessari modificar la història. Tot i així, la rigorositat històrica també la podem trobar en aquests espais, i és potser un dels espais que ens permeten difondre la història des d’una instància més amable i distesa que no pas la curricular de l’escola, i que està poc valorada i poc utilitzada pels propis capseducadors.

Un exemple d’aquesta activitat des d’una perspectiva històrica és la que es va portar a terme durant el curs 2008-2009 en el marc de la Trobada Xàldiga del projecte dels 4Vents en què van participar caps de les diferents associacions escoltes del Països Catalans (Minyons Escoltes i Guies de Catalunya, Federació d’Escoltisme de València, Escoltes de Menorca i Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca).

En aquesta trobada entre el 9 i el 12 d’abril del 2009 a Sant Joan de l’Avellanet es va realitzar l’activitat de El Joc dels Territoris d’en Jaume I. Aquesta activitat va tractar-se d’una adaptació del Joc dels continents, que té per objectiu reproduir situacions que es donen a la vida dels diferents països del món, partint dels recursos materials i humans de què es disposen i mostrar el patiment de l’angoixa per la supervivència a l’afany de la riquesa segon el cas. En l’adaptació es va intentar reproduir la situació en els diferents territoris existents en l’època de Jaume I i les seves institucions. De manera que els participants van poder conèixer les institucions medievals i els elements que movien la seva economia.

Exemples com aquests són els que ens porten a pensar que l’educació en el lleure i l’activitat que es realitza en els caus és important i que amb poca feina més en la seva preparació podem realitzar activitats divertides i amb continguts històrics rellevants.

Com a conclusions podem indicar que la història té altres espais a on explicar-se, més enllà de l’escola i la universitat.

Només ens cal que els projectes es realitzin des d’una perspectiva històrica, i amb el rigor necessari per a portar-les a terme. Aquestes característiques es poden trobar amb una formació adequada dels educadors i guies turístics, intermediaris entre el patrimoni, la història i els visitants. Com també en els creadors de les activitats, ja siguin per a cases de colònies, centres culturals o caus, només cal consultar la bibliografia i webgrafia adequada (n’hi ha accessible per a tots els públics) o demanar assessorament a historiadors.

I per part dels historiadors cal que siguem capaços d’obrir el nostre camp d’acció, no només hem d’explicar història en els fòrums oficials, sinó que també és necessari que contemplem les possibilitats d’explicar-la en llocs fins ara impensables. Qui havia de dir que una activitat del dissabte al cau ens permetria explicar les institucions medievals!

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

Les visites guiades a un edifici o espai patrimonial tenen per objectiu contextualitzar les diferents fases constructives de l’edifici en el seu marc cronològic. I explicar els fets més destacats que s’han produït en aquest o que van protagonitzar els seus habitants.

En aquestes visites, a vegades, el guia pot ser una recreació històrica d’un dels seus habitants o personatges llegendaris que van passar-hi.

Per tant, s’utilitza elements de la recreació històrica per a acostar la història als visitants.

11

Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

○○○○○

Jonathan Jové

1a. Part

Yohannes IV

la fascinació etíop (1872-1889)

Font: http://www.royalark.net/Ethiopia/tigray6.htm

Retrat de Yohannes IV.

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

El progrés de diferents forces externes presents a la Banya d’Àfrica permet analitzar aquest desenvolupament com un repte a la independència etíop i alhora concloure que res no estava encara decidit. Des de l’estudi del colonialisme també proporciona una visió regional més precisa de les passes prèvies al mal anomenat «Repartiment d’Àfrica».

12

Yohannes IV va destacar per la seva desconfiança envers els italians, el seu pragmatisme a l’hora de controlar els seus rivals polítics i la seva intolerància religiosa, particularment amb la nombrosa minoria musulmana temptada pel Mahdisme.

Etiòpia és país amb un passat absolutament enlluernador. Tant se val l’etapa històrica que triem; per poc que ens hi acostem, descobrim un llegat que ens absorbeix i ens anima a investigar un xic més profundament. En l’antiguitat (200 a.C a 800 d.C), la cultura aksumita, amb les seves esteles d’una alçada espectacular, els palaus i les tombes ens permet la descoberta d’una civilització que va dominar tota l’àrea del centre-nord i nord-est, des de la ciutat d’Aksum fins el port d’Adulis; amb negus (reis)

Yohannes IV va ser Emperador d’Etiòpia de 1872 a 1889. Junt amb Tewódros II i Menelik II forma part de la tríada de negus modernitzadors que situen el país en posició de fer front a l’atac colonial. Yohannes va haver d’aturar els seus rivals etíops immediats (Menelik i Takla Gyorgis), egipcis, italians i mahdistes, successivament. Alguns dels historiadors que han estudiat el període valoren les victòries de Gundat (1875) i Gura (1876) sobre els egipcis com a fonamentals en el procés d’afirmació abissini. insignes com Zoscales, Khaleb o Ezanas. La influència aksumita al Mar Roig està àmpliament documentada i només s’atura amb l’expansió de l’Islam, quan aquest regne cristià entrà en fase de replegament. L’Edat Mitjana, en temps de la dinastia Zagwé deixa com a testimoni les fabuloses esglésies excavades en la roca de Lalibela, prop del Llac Tana. A partir del segle XIII i en particular sota Yekuno Amlak es va oficialitzant la llegenda de Salomó i la reina de Saba, convertint així els etíops en portadors de l’Arca de l’Aliança i al propi negus en ungit per Déu.

A partir del segle XVI, s’entra en una fase de replegament però també de fortificació dels seus propis límits. El rei Fasilidas funda el 1636 la ciutat de Gondar, amb els seus espectaculars castells que combinen l’herència aksumita i la més recent presència portuguesa en terres etíops. El conjunt arquitectònic fa pensar en una Camelot africana.

Durant el segle XIX accedeixen al poder els tres negus centralitzadors i alhora restauradors d’aquesta cultura mil·lenària. Les figures clau d’aquesta etapa són els emperadors Tewódros II (r. 1855-

1868), Yohannes IV (1872-1889) i, finalment, Menelik II (18891913). És precisament durant el regnat d’aquest últim que te lloc la batalla d’Adwa (1896), que converteix Etiòpia en l’únic país de tota Àfrica (amb l’excepció de Libèria) que dóna una resposta rotunda a la colonització europea; en aquest cas en la seva versió italiana. Tots tres reis de reis (neguse nagast) són absolutament reivindicables en aquest procés d’afirmació de la especificitat etíop, del qual els fets d’Adwa en són una expressió, però en aquesta ocasió fixarem la nostra atenció en la figura de Yohannes IV.

El despertar de Yohannes Tewódros II, un dels predecessors immediats de Yohannes, és una figura cabdal en la història d’Etiòpia. A partir de 1862, Tewódros va cercar la complicitat dels britànics, especialment a través d’intercanvis diplomàtics que havien de dur, d’una banda, a establir un front comú contra els egipcis i, de l’altra, a intensificar un esforç de modernització tecnològica incipient que aquest negus es proposava tirar endavant. El cas és que els britànics van respondre amb

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

Menelik, massa allunyat, es veia forçat a resignar-se i esperar, mentre que l’oportunista Wagshum Gobaze es proclamava Emperador amb el nom de Takla Giyorgis a la població de Lasta.

Tradicionalment, la coronació de l’emperador es realitzava sempre en presència de les màximes autoritats de l’Església etíop: l’abun era qui solia coronar l’Emperador. En canvi, en aquesta ocasió, Takla Gyorgis se serví dels oficis de l’echege.2 Per la seva banda, Kassa mirà de consolidarse en el poder al Tigré, la seva pròpia província i utilitzà els serveis de John Kirkham i altres assessors militars per entrenar el seu exèrcit. Cap a 1870, seguint l’exemple de Menelik, es negà a reconèixer a Takla Giyorgis.

Kassa es postulà com a cap de la noblesa i reptà a Takla Giyorgis.

A més a més aconseguí d’Egipte un bisbe, Abuna Atnatyos. D’altra banda, la seva ascendència nobiliària exhibia una genealogia impecable al llarg de generacions; requisit imprescin-

dible per a qualsevol que volgués proclamar-se emperador. Les seves aspiracions es feien així públiques. Takla Giyorgis estava decidit a castigar la insolència de Kassa del Tigré: «As for Dejazmatch Kassa, his grandfather was my grandfather’s subject, his father of my father, he himself is my subject; that is why I made him a general and gave him Tigre. He is in revolt. I shall punish him for it, but not too badly.»3 El juny de 1871, Takla Giyorgis va creuar el riu Takazze en direcció al Tigré. L’enfrontament es produí prop d’Adwa l’11 de juliol de 1871 i la conseqüència fou una victòria aclaparadora per a Kassa Mercha i la captura de Takla Giyorgis (Batalla d’Assem).

La coronació de Kassa Mercha amb el nom de Yohannes IV arribaria el 21 de gener de 1872.

Yohannes tenia 41 anys i era el primer neguse nagast que es feia coronar a Aksum des del temps de Fasilidas, al segle XVII.

Egipte i els imperialismes en competència Podríem parlar d’una presència creixent per part de les potències europees a la Banya d’Àfrica i el Mar Roig. De fet, els interessos britànics i francesos a Egipte van quedar més que definits. A partir de la inauguració del canal de Suez (1869) i de la revolta d’Ibn Arabí al país els britànics s’hi impliquen militarment. És clar que, al cap i a la fi, es tractava de prendre posicions al llarg de l’oceà Índic per tal d’assegurar una sèrie de ports que oferissin una escala segura vers l’Índia. La captura d’Aden (1838) entra dins d’aquesta lògica, com és el cas del protectorat establert el 1884 sobre la costa somali, amb uns límits poc definits. Gran Bretanya confiaria a Itàlia la presència a la regió, disputant a França el predomini, sobretot a la Banya d’Àfrica.

El missioner lazarista Giuseppe Sapeto havia adquirit el port d’Assab en nom del ministeri de marina italià. La presència es

Napier li lliurà armes pesants, mosquets i municions per valor d’unes 500,000 lliures esterlines, beneficiant així a Kassa per damunt de la resta de candidats a la successió.

2 Un abun fa en l’església (ortodoxa) etíop la funció de bisbe. L’echege era també un alt càrrec eclesiàstic; en aquest cas abat del monestir de Dabra Libanos (nord de Shoa).

3 Marcus, 1975, pàg. 34, que cita una carta de Tekle Giyorgis del 16 de juliol de 1870).

1

remunta a 1869 però, a la llarga, la colònia creixeria fins a adquirir les dimensions de l’Eritrea actual.

Assab es troba a prop de Shoa, en aquells anys governada per Menelik. Ben aviat, els italians van cultivar l’amistat del negus.

El 1876, Menelik rebia una expedició geogràfica encapçalada pel Marquès Orazio Antinori. El tractat que resultà d’aquesta trobada garantia un intermediari per a l’adquisició d’armes a Europa i una estació permanent pels italians a Let Marfaya, prop d’Ankobar. El 1883, se signà un tractat d’amistat i comerç. El 1887, Yohannes signà un tractat de neutralitat o de suport actiu contra Yohannes en benefici dels italians. Tots ells són precursors del Tractat de Wichale de 1889.

La ironia és que els italians estaven proveint d’armament l’home que una dècada més tard els infringiria una derrota humiliant.

Els francesos es van presentar a Etiòpia amb un esperit més aventurer i potser menys ambiciós. La presència francesa a Tadjura i Obok havia de cristal·litzar en el futur, en la Somàlia francesa. M. Lambert, cònsol francès amb residència a Aden (1856) havia adquirit Obock. El control francès sobre el territori fou confirmat per un tractat signat amb quatre caps a Afar el 1862.

Des dels primers mesos del seu regnat, Yohannes va haver de fer front a la presència egípcia al nord d’Etiòpia. Durant els anys 20 i 30 del segle XIX, Mehmet Alí havia realitzat les passes inicials; però la confrontació amb el regne abissini esclatà sota el regnat del Khedive Ismail (1863-1879). El projecte d’Ismail era ambiciós. Es tractava de convertir Egipte en una potència regional de primer ordre tot desfent-se de la dependència de l’Imperi Otomà.

A nivell intern, els mitjans per a aconseguir-ho serien una reactivació econòmica a partir de la diversificació de la producció i l’obtenció de préstecs europeus.

El canal de Suez, inaugurat el 1869, la modernització parcial de la ciutat del Caire, la construcció del ferrocarril, tots ells són mostres de la presència financera de França i Anglaterra.

Continuarà en el proper número.

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

indiferència a la correspondència de l’emperador. Com a mesura de pressió, Tewódros decidí retenir en captiveri la petita colònia de britànics que es trobava als seus dominis. El govern de Londres va convertir la qüestió dels hostatges en un afer d’honor i envià una expedició encapçalada per sir Robert Napier el 1868. En aquell moment la caiguda de Tewódros era un fet imminent, ja que a la pressió exterior s’hi afegia l’estat de revolta en que es trobava el país. Internament, els tres enemics més poderosos de Tewódros II eren Wagshum Gobaze, governador d’Amhara, Kassa Mercha de Tigré i Menelik II de Shoa, tots ells amb ambicions imperials. L’expedició de Napier obtingué l’accés fins a les immediacions de la fortalesa de Maqdala, on resistia Tewódros, pràcticament sense entrebancs i amb l’assistència logística de les forces de Kassa Mercha. Gràcies al seu suport a l’expedició de Napier, Kassa obtingué una generosa compensació en forma de material bèl·lic que el situà per davant dels seus competidors1.

13

Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

○○○○○

Octavi Mallorquí

Mikhaïl Gorbatxov i la Perestroika Aquest any 2010 commemorem els 25 anys de l’arribada al poder de Mikhail Gorbatxov i de la posada en marxa de la seva política de reformes econòmiques i polítiques coneguda amb el nom de Perestroika que afectà no només l’esdevenir de la URSS sinó també de tot el món.

Foto: Jialiang Gao. http://www.peace-on-earth.org

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

Gorbatxov visitant el Vancouver's Science World. 1993

14

Va ser concretament un 11 de març de 1985 quan un jove Mikhaïl Serguèievitx Gorbatxov, gairebé desconegut, no només a nivell internacional si no sobretot a nivell nacional, es convertia en el nou secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS) i esdevenia el líder de la URSS, és a dir, d’una de les dues grans superpotències mundials que des del final de la segona guerra mundial dirigien els destins de bona part de la humanitat. La URSS era un imperi amb tots els ets i uts: una federació de 15 estats socialistes basada en la ideologia comunista que es va constituir l’any 1922 i que amb una superfície de més de 22 milions de km2 s’estenia per Euràsia i incloïa prop de 300 milions d’habitants de moltes i variades nacionalitats.

Però qui era aquest jove i poc conegut Mikhaïl Gorbatxov?

Nascut a la ciutat d’Stavropol al

sud de Rússia l’any 1931, era fill d’una família de camperols. El 1946 s’afilià al Komsomol (les joventuts del PCUS), on arribà a la direcció. El 1955 es llicencià en dret a la Universitat de Moscou. De 1962 a 1971 ocupà diferents càrrecs directius del Partit Comunista a la seva ciutat natal. El 1971, i amb només 40 anys, fa el salt al Comitè Central del PCUS. Tres anys més tard és designat primer secretari del Soviet Suprem (parlament de la URSS), i el 1979 ingressà al Politburó del PCUS, assolint el càrrec de segon secretari del partit. Sis anys més tard, i després de la defunció de Konstantin Txernenko, Gorbatxov, de 54 anys, és elegit per un estret marge de vots secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica.

La seva elecció es va produir després de quasi una dècada de gerontocràcia, i responia a la necessitat de trobar una persona amb prou empenta per fer front als problemes econòmics i ètnics que amenaçaven l’estat soviètic.

La URSS patia una greu crisi econòmica, estructural, no conjuntural, és a dir que el que fallava eren els pilars sobre els que s’aguantava la societat: una mala planificació agrícola, una indústria obsoleta, un deute estatal astronòmic per les càrregues internes (prestacions socials) i externes (subvenció econòmica dels aliats

internacionals i impossibilitat de seguir el programa de «guerra de les galàxies» del president nord-americà Ronald Reagan), i una creixent desmoralització de la població que veia com el «paradís socialista» feia aigües per tot arreu.

Tampoc hem de minimitzar la mala relació entre les nacionalitats integrants de la URSS. Aquella vella aspiració d’Stalin de crear «l’homo sovieticus» per anul·lar les particularitats territorials havia fracassat, i sobretot en època de crisi, els conflictes mal resolts reapareixen amb força.

Gorbatxov era conscient d’això i en unes declaracions al diari The Washington Post poc després d’haver estat designat secretari general deia: «La qüestió de canviar els principis socialistes de les relacions entre els pobles, grans i petits, del nostre país no és en l’ordre del dia de la URSS. Tanmateix repararem les violacions d’aquest principi que s’hi ha produït...»

Avís per a navegants: es referia, és clar, als països bàltics, però també als abusos que havien patit ucraïnesos, georgians, armenis, etc.

L’any 1985 davant del Comitè Central del PCUS Gorbatxov anuncia que cal reestructurar l’economia (perestroika; tot i que aquest terme no es popularitzarà fins el 1987 quan publicà un

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

Poc després es comencen a veure les primeres iniciatives interessants: per un costat la llei de limitació de venda i consum d’alcohol, mesura necessària en un país que patia (i pateix) greument la xacra de l’alcoholisme i els seus efectes com ara la violència domèstica, la delinqüència, l’absentisme laboral, el cost sanitari per a l’estat, etc. Per altra banda, al ministeri d’exteriors és substituït Andrei Gromiko «Mr. Niet», pel georgià Eduard Xevardnadze; una cara amable per descongelar les relacions amb els Estats Units i que popularitzà allò que se’n digué la «Doctrina Sinatra», és a dir que cada país del bloc comunista tindria llibertat per portar a terme la seva pròpia política, el seu propi camí (com el títol de la cançó de Frank Sinatra My way).

La prova de foc per saber si les proclames reformistes i de transparència informativa que anunciava Gorbatxov eren certes va ser l’explosió de la Central Nuclear bielorussa de Txernòbil l’any 1986. Aquella catàstrofe sense precedents obligà al nou règim a admetre davant de l’opinió pública internacional que la URSS s’havia convertit en un estat obsolet que posava en perill la vida dels seus propis ciutadans.

L’any 1987 Gorbatxov fa passos per netejar la cara a nivell intern, permet l’entrada de polítics i economistes independents (no del PCUS) al seu govern, i rehabilita alguns dels opositors al règim soviètic que havien patit exili i persecució per haver expressat lliurament les seves opinions.

Un any després Gorbatxov és escollit president del Soviet

Suprem i cap d’estat de la URSS. S’aproven lleis favorables a la llibertat d’expressió i culte religiós, i una altra referent a l’existència de cooperatives, permetent l’existència de la propietat privada a la URSS, cosa totalment prohibida des de la Revolució.

Un altre fet que tingué un gran ressò va ser la decisió de retirar l’exèrcit soviètic de l’Afganistan després de nou anys de conflicte armat contra els talibans (guerrillers islamistes) financiats pels Estats Units. El tot poderós exèrcit roig es veia obligat a marxar d’aquest país centreasiàtic. Un cop molt dur per a la jerarquia militar soviètica, però molt ben acollit per una societat cansada del degoteig constant de soldats morts.

El maig de 1990 es celebren eleccions municipals, les primeres eleccions totalment lliures en la història de la URSS... els reformistes guanyen àmpliament, però ara ja no es tracta de candidats afins a Gorbatxov sinó de polítics que volen trencar amb el règim com Boris Ieltsin, que després de ser escollit líder de la Federació Russa, abandona el PCUS per constituir la «Plataforma Democràtica». La col·lisió ideològica entre Gorbatxov i Ieltsin serà inevitable.

Alhora que el programa de reformes avança (lleis de llibertat de premsa i expressió i restitució de la ciutadania als exiliats polítics) augmenta la conflictivitat social amb nombroses vagues, delinqüència, màfies i corrupció. El pas forçat d’un comunisme obsolet a un

L’any 1989 es produeixen les primeres eleccions Un fet que tingué un gran ressò va ser parcialment lliures al Congrés de Diputats de la decisió de retirar l’exèrcit soviètic la URSS que donen la de l’Afganistan després de nou anys victòria de conflicte armat contra els talibans aclaparadorament als candidats reformistes, (guerrillers islamistes) financiats pels entre aquests hi ha una figura emergent: Boris Estats Units. El tot poderós exèrcit Ieltsin. Però aquell roig es veia obligat a marxar 1989 també serà d’aquest país centreasiàtic. recordat per ser l’any de la caiguda del mur de Berlín, símbol de la capitalisme salvatge serà molt guerra freda, i del desvetllament dur... La tardor de 1990 Mikhaïl de les proclames nacionalistes al Gorbatxov inicia una gira per Bàltic i al Caucas.

Europa occidental a la recerca Un any més tard s’aprova d’ajuda financera per tirar l’existència del multipartidisme, endavant la Perestroika.

Mikhaïl Gorbatxov és escollit Curiosament serà Alemanya, el president de la Unió Soviètica vell enemic històric, qui més amb el 59% dels vots dels s’implicarà amb el mandatari congressistes (càrrec aquest de soviètic, establint un pont aeri nova creació amb l’objectiu humanitari i sent el seu garant d’emmirallar-se amb les davant de les cancelleries democràcies occidentals), i com internacionals. a símbol de la glasnost informatiTot això no podia sinó estar va les sessions del Congrés de provocant un creixent malestar a Diputats començaren a ser la jerarquia militar. Molts cops televisades en directe. en poc temps, i ara a més calia Hongria i Txecoslovàquia foren afegir-hi el vist-i-plau de els primers països que assoliren Gorbatxov a la primera invasió la retirada de l’exèrcit soviètic nord-americana de l’Iraq, el del seu territori, donant una desmantellament del Pacte de punyalada mortal al Pacte de Varsòvia i la voluntat Varsòvia (contrapunt soviètic de d’independència de bona part de l’OTAN). les repúbliques que integraven 15 Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

llibre titulat així en el que donava a conèixer el seu ambiciós projecte de reformes), i que aquesta reforma cal fer-la de forma accelerada (uskorenie), i a més també parlà de la llibertat d’opinió i la transparència informativa (glasnost). Un autèntic impacte social en un país on el PCUS era l’amo i senyor de les voluntats individuals i col·lectives.

Articles

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

○○○○○

Bibliografia Gorbachov, Mijail, Perestroika: nuevas ideas para nuestro país y el mundo, Emecé Editores, 1987.

Poch, Rafael, La gran transición.

Rusia 1985-2002, Editorial Crítica, 2009.

Taibo, Carlos, La Unión Soviética de Gorbachov, Editoral Fundamentos, 1989.

Taibo, Carlos, Historia de la Unión Soviética, Editoral Alianza, 2010.

Foto: http://www.americanheritagevillage.net

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

Reunió Reagan - Gorbatxov

16

l’estat soviètic. En el cas de Lituània es van viure enfrontaments armats entre població i exèrcit que provocaren víctimes mortals.

eleccions totalment lliures, i Gorbatxov entenent el nou signe dels temps ofereix a Ieltsin una aliança política per tirar endavant el país.

El març de 1991 el referèndum sobre el manteniment de la Unió de les Repúbliques Soviètiques és boicotejat per sis de les quinze repúbliques, tot i que el 70% dels que hi anaren a votar es van mostrar favorables a no trencar l’estat i refundar-lo sota la nova denominació d’Unió d’Estats Sobirans.

Coincidint amb la poca popularitat de Gorbatxov a nivell nacional (uns l’acusen de ser massa reformista i altres de serne massa poc, però tots estan d’acord que no sap com resoldre la situació), la seva popularitat a nivell internacional no para de créixer: aclamacions populars allà per on passa, premi Nobel de la pau, home de l’any segons la revista Time, invitat a la cimera del G-7. Paradoxes d’un gran personatge.

Aquella primavera els preus pujaren un 300% i, tot i que es multiplicaven les receptes econòmiques per apaivagar la crisi, no es veia llum al final del túnel. Arribà un nou projecte econòmic dissenyat a l’americana Universitat de Harvard que substituí el de l’economista rus Stanislav Shatalin, però també estarà condemnat al fracàs.

El COMECON (Consell d’Ajuda Mútua Econòmica, el mercat comú dels països comunistes) és dissolt. Els antics aliats miren cap a l’Unió Europea, ara ja sense por.

Mentre a la URSS comencen les negociacions entre les repúbliques sobre el nou tractat de la Unió d’Estats Sobirans, Boris Ieltsin és escollit president de la Rússia amb el 60% dels vots a la primera volta d’unes

L’agost de 1991 hi ha un intent de cop d’estat dels sectors conservadors de l’exèrcit soviètic, que comptà amb el suport de la KGB i la complicitat del vicepresident Guenadi Ianaiev.

Gorbatxov és arrestat i l’exèrcit sembla prendre el poder... però la població respon amb fermesa, no deixant-se intimidar, surt al carrer per protestar i Boris Ieltsin encapçala el moviment opositor.

Després d’unes llargues hores d’incertesa on tot el món estava a l’expectativa, el Comitè colpista és detingut i Gorbatxov alliberat, però el gran guanyador és Ieltsin que pren les regnes de la situació.

A partir d’aquell moment i fins a finals d’any els esdeveniments es

precipiten: Gorbatxov dimiteix com a secretari general del PCUS, el parlament soviètic aprova la dissolució de la URSS, totes les repúbliques (excepte Rússia que serà considerada l’hereva de l’estat soviètic a nivell militar i diplomàtic) proclamen la seva independència i la majoria signen un nou tractat de la Unió sota la denominació de Comunitat d’Estats Independents.

L’1 de gener de 1992 la URSS va deixar d’existir oficialment i es va simbolitzar amb la baixada de la bandera roja del Kremlin i l’immediata hissada de la bandera russa.

Mikhaïl Gorbatxov presentà la seva dimissió doncs s’havia quedat sense estat per liderar, arrossegat per la història i per un Boris Ieltsin més crescut que mai. Des de llavors Gorbatxov ha seguit en actiu (ha liderat diverses formacions socialdemòcrates) però ja no ha tornat a primera línia política.

El gran llegat de Mikhaïl Gorbatxov és haver acabat amb la guerra freda i haver iniciat sense grans estridències la transició democràtica en un país dictatorial que gaudia de l’arsenal nuclear més gran del món. Així ho va entendre també el Comitè del Parlament Noruec que li concedí el Nobel de la Pau l’any 1991.

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

A molts aquest nom no els sonarà de res però es tracta d’una organització de la que Fent Història en forma part des del passat febrer del 2009. Què és? I per què ens vam adherir en aquesta Coordinadora? Què ens traiem? Doncs aquest article intentarà respondre aquesta i altres preguntes.

La Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC) és una coordinadora fundada el 1992, integrada per diferents Centres d’Estudis locals i comarcals dels diferents territoris de parla catalana, d’aquesta manera trobem centres de Catalunya, País Valencià, Illes Balears, la Franja de Ponent, Andorra, Catalunya Nord i l’Alguer. En aquests moments són 105 centres adherits d’aquests només una minoria són grans centres que depenen de les institucions ( Diputacions, Ajuntaments), en canvi la majoria són centres com el nostre, que no depenen de cap institució oficial i no gaudeixen de grans recursos econòmics i funcionen a base del voluntariat dels seus socis.

La CCEPC té el suport institucional de les quatre diputacions catalanes, la Generalitat de Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans (que els cedeix un espai a la seva seu) i l’Institut Ramon Muntaner.

Què ofereix la CCEPC als centres d’estudis? Doncs ens ofereix suport d’assessorament a la gestió de les entitats, subvencions i ajuts per a activitats, formació, publicacions, difusió de les activitats portades a terme pels diferents centres d’estudis, participació en projectes conjunts dins de la CCEPC. I el més important la relació amb altres centres i per tant persones, que treballen per conèixer i difondre el coneixement passat i present de les nostres poblacions. Aquest és un dels elements que ens van fer decidir adherir-nos a la CCEPC. Des de la CCEPC realitzen diferents publicacions periòdiques, el butlletí electrònic Infocentres que es publica cada mes, i que és reenviat als socis de Fent Història, que conté notícies

de la Coordinadora, de l’Institut Ramon Muntaner i de l’Institut d’Estudis Catalans, activitats de formació, visita virtual a un centre d’estudis, les novetats bibliogràfiques i les activitats dels diferents centres d’estudis, ajuts, subvencions, premis i beques que es poden acollir els centres d’estudis com els seus membres.

L’altra publicació periòdica és Frontissa que es publica semestralment en paper i es fa arribar als diferents centres d’estudis, i que ja va pel número 18. I bianualment es realitza un congrés sobre una temàtica escollida pels centres d’estudis.

L’altra pota de la CCEPC és l’Institut Ramon Muntaner, fundació privada formada per la pròpia Coordinadora i la Generalitat de Catalunya i que neix el 2003 amb l’objectiu de difondre i donar suport als projectes d’investigació i de promoció cultural dels centres d’estudis. Un d’aquests projectes que s’està portant a terme en aquests moments és el Projecte Món Agrari a les Terres de Parla Catalana amb col·laboració de la CCEPC, l’Institut Ramon Muntaner i la Fundació Món Rural. Aquest projecte té diferents aspectes a destacar, un primer, la recollida d’imatges sobre el món agrari per tal que després es puguin incloure en el projecte de Memòria digital de Catalunya. Un segon aspecte és la creació d’una exposició itinerant, amb el seu corresponent catàleg, que podrà se acollit pels diferent centres d’estudis col·laboradors, entre ells hi ha Fent Història, que col·labora amb la participació d’un soci en la beca de recerca i digitalització de les imatges.

L’Institut Ramon Muntaner té també els seus projectes propis, amb col·laboració amb altres entitats, i d’un aquests és la

Josep Maria Pascual i Sabé

digitalització dels butlletins de centres d’estudis per ser posteriorment inclosos en el web raco.cat, Revistes Catalanes d’Accés Obert. En aquest web hi ha incloses a més de revistes de centres d’estudi, altres revistes d’universitats, i acadèmies. De tal manera, que és un espai ideal per a realitzar recerca de documentació que pot estar escampada pel territori. Fent Història s’ha presentat en a una convocatòria per poder digitalitzar els nostres butlletins i poder-los penjar posteriorment, en aquests moments encara no s’ha resolt la convocatòria, però us mantindrem informats.

Per ultim explicar que al web de l’Institut Ramon Muntaner també tenim un cercador de centres d’estudis i investigadors, de manera que si estem interessats en buscar algun investigador sobre un tema concret, només cal anar-hi i podrem trobar el seu currículum.

Fent Història també té el seu espai, d’aquesta manera si algun soci està interessat en incloure el seu currículum en aquest espai, només cal que ho informi, i li indicarem els passos a seguir.

Com hem comprovat la nostra adhesió a la Coordinadora ens permet acostar-nos a altres centres, i associacions que treballen també la història, i altres camps relacionats, treballar conjuntament en projectes comuns, i donar-nos a conèixer més enllà de la nostra associació. I com hem dit alguna vegada en broma també és terapèutic, ja que ens permet veure que els nostres problemes no són únics, sinó que afecten a altres associacions i que també sabem fer les coses bé, tot i que les comparacions mai són bones.

Només queda dir que cal aprofitar la nostra pertinença a la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana per fer més gran la nostra associació.

Més informació: Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana: www.ccepc.org Institut Ramon Muntaner: www.irmu.org Memòria Digital de Catalunya: http://mdc.cbuc.cat/ Racó: www.raco.cat

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

La Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana

17

Dossier Jaume Vicens Vives (1910-1960)

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

○○○○○

Virgínia Gendre Díez

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

un intel·lectual determinant

18

Jaume Vicens Vives va néixer a Girona el 5 de juny de 1910. Els seus pares, Joan Vicens i Comas i Victòria Vives, originaris de Sant Feliu de Guíxols, formaven part de la menestralia catalana però amb empenta emprenedora. El seu nom li va ser proporcionat per influència del seu oncle i padrí, Jaume Vives i Batet. La família s’havia traslladat a Girona per a motius laborals. El pare d’en Vicens treballava a la farinera La Montserrat, propietat de l’empresari Josep Ensesa. Va entrar inicialment com a obrer però amb el temps es va guanyar la confiança de l’amo i va arribar a ser l’apoderat. La seva mare, Victòria Vives i Batet provenia de part de mare d’una família benestant de Sant Feliu de Guíxols que havien fet fortuna a Amèrica i es dedicaven al negoci del suro. Segons el biògraf d’en Vicens Vives, Josep M. Muñoz i Lloret, els caràcters dels pares eren contraposats1. Mentre el seu pare era un home d’ordre.

La mare era una dona creativa.

La seva il·lusió era exercir de modista però el seu marit no ho volia i ella exercia d’amagat. El matrimoni va tenir tres fills: el gran, en Joan, el mitjà, en Jaume i la petita la Carme. L’ambient de casa va predisposar en Jaume per a que s’aficionés a la lectura. La mort del pare després d’una intervenció quirúrgica l’any 1922, va significar el trencament de l’ambient familiar. La vídua, amb ajut econòmic dels Ensesa va poder deixar el pis del carrer de Santa Eugènia per anar-se’n a

Enguany es celebrarà el centenari del naixement de Jaume Vicens Vives i el cinquantè aniversari de la seva mort. Per a les generacions més joves aquest nom només fa referència a l’Editorial Vicens Vives. Per a d’altres, és el record d’un historiador català que per tal d’exercir la seva professió va col·laborar amb el règim franquista. És lògic que des dels sectors catalanistes se’l consideri un traïdor però això no treu el fet que Jaume Vicens fos l’únic historiador català i espanyol de l’època que tenia reconeixement internacional.Però no només va ser un historiador amb una visió clara de la disciplina, va ser uns dels intel·lectuals més emprenedors de l’Estat Espanyol i dels pocs que va deixar empremta i deixebles entre els intel·lectuals, economistes i polítics catalans. I si no fos perquè la mort li va arribar aviat, hagués estat un dels líders polítics catalans més destacats. viure al barri vell de Girona.

Mentrestant, Jaume Vicens havia realitzat els estudis primaris als Germans de la Doctrina Cristiana i l’any 1921 va iniciar els estudis de batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Girona. Allà va entaular amistat amb Jaume Sobrequés amb qui mantindria l’amistat fins al final de la seva vida. Ja en aquesta època, ja destacava per a la seva vocació pedagògica. A les tardes exercia com a professor a l’Academia Gerundense. En casar-se la seva mare per segona vegada, l’any 1924 la família es traslladava a Barcelona. Mentre establia un taller de modista, el padrastre vivia a costa de la dona. Es veu que era una persona difícil de

tractar perquè poc de temps després d’haver arribat a Barcelona, els dos fills de la Victòria Vives van abandonar el domicili familiar. Mentre el gran se’n va anar a l’Àfrica, en Jaume va ser expulsat del nucli familiar i va haver de posar-se a treballar als setze anys. Però aviat es va fer càrrec de la mare perquè després d’enviudar i perdre el negoci va emmalaltir. L’any 1930 moria la progenitora. En Jaume Vicens va aconseguir acabar els estudis i l’any 1927 començava la carrera de Filosofia i Lletres.

A la Universitat començava la segona etapa de la seva vida. No ho tenia gens fàcil, ja que mentre pel matí anava a classe,

Veure Muñoz i Lloret, Josep M: Jaume Vicens i Vives. Una biografia intel·lectual, Barcelona, Ed. 62, 1997 (col. Biografies i Memòries, 30) p.18.

1

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

per les tardes treballava com a comptable. A causa d’aquesta doble ocupació va participar molt poc en les activitats extrauniversitàries. Mentre els seus condeixebles van aprofitar l’estada a la Universitat per donar-se a conèixer, en Vicens Vives ja destacava com a rata de biblioteca i d’arxiu. Això sí, va participar en les manifestacions contra la Dictadura de Primo de Rivera durant l’Exposició Internacional de 1929. Però van ser dos personatges els qui van exercir una forta influència en Jaume Vicens. Per un cantó destaca la figura de Pere Bosch i Gimpera. De qui va aprendre el gust per a la síntesi. L’altre gran mestre va ser Antonio de la Torre, professor d’Història Medieval. Va ser gràcies a aquesta influència que el futur historiador va decantar-se per l’estudi de la Història medieval.

De la Torre va inculcar-li la passió de l’estudi de les fonts.

Una passió que Jaume Vicens va fer-se seva i la va transmetre als seus deixebles. Però de la Torre no només va influir en Vicens sinó que va ser un mentor molt important en la carrera d’historiador de Vicens. Quan va haver l’«alzamiento nacional», de la Torre va ser exclòs de la seva càtedra i va passar al bàndol nacional. Però el cordó umbilical entre mestre i deixeble no es va tallar. En finalitzar la guerra, Jaume Vicens va demanar ajut a en de la Torre per a poder seguir exercint com a historiador. Va ser a causa de la posició revisionista que Vicens Vives va 2

O.cit. p.54.

actuar en funció de les circumstàncies. Catalunya havia perdut pes dins l’economia i la política hispànica. Com que aquesta tesi havia estat avançada en un article a l’estiu de 1935, Rovira i Virgili va acusar Vicens Vives de tenir poca sensibilitat catalanesca i de tenir parcialitat accentuada2. Poc després Vicens Vives responia amb un altre article criticant als catalanistes d’haver-se acostat a la Història des de la vessant romàntica i no a través de l’estudi rigorós de les fonts. És a partir d’aquest moment que els catalanistes van considerar Vicens Vives com a anticatalanista. Finalment, el 22 de febrer de 1936 Jaume Vicens va defensar la seva tesi de doctorat titulada Ferran II i la Ciutat de Barcelona 1479-1516.

Però abans d’entrar en els conflictes historiogràfics de l’època s’ha d’explicar que els inicis professionals del jove Vicens van ser el seu pas per l’institució catalana de renovació pedagògica: l’Institut-Escola.

Fundada el 3 de febrer de 1932 a disposició del Consell de Cultura de la Generalitat.

Aquesta institució pretenia ser una espècie d’Instituto-Escuela filla de la Institución Libre de Enseñanza. El 31 d’octubre en Vicens Vives fou nomenat professor adjunt de la secció de Lletres. Aquesta institució va ser un intent de reformar l’ensenyament secundari i la Universitat oferiria els seus millors alumnes per ser-ne Vicens Vives es va proposar de renovar el docents de l’ensenyament panorama historiogràfic espanyol i català secundari. Va al mateix temps que es proposava refer els ser durant aquest període llaços amb els exiliats. D’aquí neix un breu que Vicens període de col·laboració entre Vicens Vives Vives va redactar la seva i Ferran Soldevila. Aquest impuls primera obra renovador el va portar a batejar una nova destinada a l’ensenyament, generació d’historiadors com a la Història.

«Generació del 48».

Primeres lectures (1936).

L’any 1934, en Va obtenir la qualificació Jaume Vicens ja entrava en d’excel·lent. l’engranatge de la docència. Va participar en els cursets Amb la Guerra Civil, la (oposicions de l’època) per a ser trajectòria professional nomenat professor de s’estronca perquè si bé l’ensenyament secundari. I en col·labora amb les institucions Jaume Vicens va ser l’ú de la republicanes catalanes aquesta promoció en l’especialitat de col·laboració el va perjudicar Geografia i Història. quan al final de la guerra els Paral·lelament, l’any anterior va franquistes el van apartar de la ser nomenat professor d’Història Universitat. Se’l va acusar Moderna a la Facultat de Lletres d’haver participat en el procés de la Universitat Autònoma, el de depuracions universitàries degà del qual era Bosch i que es van practicar durant el Gimpera. Acte seguit va període de Guerra. Però durant començar a elaborar la seva tesi el mateix període, l’any 1937, en doctoral versada en revisar la Vicens Vives es casava amb política de Ferran II envers Roser Rahola a qui havia conegut Catalunya. Mentre els a la Universitat. Pertanyia a una catalanistes polítics sostenien família vinculada a la política que Ferran el Catòlic era un del braç de la Lliga Regionalista. anticatalanista, en Vicens Vives En acabar la guerra, en Jaume sostenia que Ferran II en cap Vicens va voler exiliar-se però de moment havia fet manifestació camí, va decidir tornar. Estava d’anticatalanisme sinó que va malalt. I va ser aquesta circumstància el que el va salvar

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

entrar en conflicte amb el catalanisme històric.

19

Dossier

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

20

de ser arrestat. A partir de 1939, Jaume Vicens decideix acostar-se als vencedors a través del seu mentor, De la Torre que havia tornat a Barcelona encarregat de vetllar arxius i biblioteques.

Malgrat la influència de De la Torre, l’historiador català va ser apartat de la docència durant dos anys. A més a més, De la Torre va tornar a Madrid per fer-se càrrec del Centro de Estudios Históricos depenent del CSIC. En quedar-se sense suports polítics, en Vicens Vives va acabar col·laborant en editorials. Sobretot va col·laborar amb la Revista Destino amb el pseudònim de Lorenzo Guillén.

Aquesta primera època a Destino va durar un any, de 1939 a 1940.

Va ser en aquests articles que l’historiador català va expressar la seva admiració pel corrent historiogràfic neopositivista adscrit a la Geopolítica. Era un primer intent d’explicar la història d’una manera sintètica relacionant aspectes de la geografia amb els de la política.

Gràcies a aquestes col·laboracions va poder publicar els seus llibres sobre Ferran II, la Historia general moderna (1942), La Historia de los remensas en el siglo XV (1945) i Rumbos Oceánicos (1946). Engrescat pel seu èxit editorial i pel seu cunyat, Frederic Rahola, va decidir fundar una editorial, l’editorial Teide. Inicialment estava dedicada a l’elaboració de mapes muts però poc després van encetar una línia editorial dedicada a la història. I va ser l’any 1945 que va sortir el primer llibre de text de l’editorial. L’objectiu de l’editorial era renovar l’ensenyament d’història.

Sense abandonar el seu treball editorial, en Vicens Vives va decidir tornar a la Universitat i es va presentar a les oposicions de 1944. Es va presentar per a la plaça d’història universal moderna i contemporània de la Universitat de Saragossa. El fet fou que les oposicions es van anar demorant fins el febrer de 1947.

Sense oposició es va fer amb la càtedra. Però la intenció de Vicens era retornar a la Universitat de Barcelona i va haver de concórrer a noves oposicions. I va guanyar, l’any

següent, la plaça d’història moderna i contemporània. En el seu retorn a la Universitat, en Vicens Vives es va proposar de renovar el panorama historiogràfic espanyol i català al mateix temps que es proposava refer els llaços amb els exiliats.

D’aquí neix un breu període de col·laboració entre Vicens Vives i Ferran Soldevila. Aquest impuls renovador el va portar a batejar una nova generació d’historiadors com a la «Generació del 48». Es a partir d’aquest moment que Vicens s’obre a la societat catalana i espanyola i fa una tasca de divulgació historiogràfica en revistes espanyoles com Destino o estrangeres, participant en congressos com el Congrés de Ciències Històriques de 1950. Tot i que havia proclamat la seva admiració pel corrent geopolític, ara seguirà el corrent més en voga a Europa que fou l’Ecole des Annales. Vicens Vives es declarava admirador de Ferrand Braudel. Però a més a més es declarà admirador del mètode estadístic i de la figura d’Arnold Toynbee, a qui va arribar a conèixer personalment.

Per donar continuïtat a la seva tasca divulgadora i formadora va crear el Centro de Estudios Históricos Internacionales (1949, CEHI) i la revista Estudios de Historia Moderna (1951). El Centro no va rebre l’aprovació del Ministerio de Educación fins el 1955 i a més a més, el CSIC recelava de la seva existència.

Aquesta institució era dedicada a debatre la producció historiogràfica espanyola i internacional. D’aquest treball col·lectiu entre Vicens Vives i els seus col·laboradors va néixer el Índice Histórico Español. Però si Vicens va saber impulsar la historiografia catalana creant l’Escola de Barcelona, això no el va facilitar aproximar-se a la baixa producció historiogràfica espanyola. Si no ans al contrari, la gent de Madrid va anar rebutjant d’una manera sistemàtica cadascuna de les propostes de Jaume Vicens i va provocar que aquest acabés adscrit a l’òrbita catalana i que el reconeixement de la seva obra no provingués de Madrid sinó de l’estranger. L’any 1958, Jaume

○○○○○

Bibliografia recomanada MUÑOZ I LLORET, Josep Maria: Jaume Vicens i Vives. Una biografia intel·lectual. Barcelona, Ed. 62, 1997 (col. Biografies i Memòries, 30).

PLA, Josep: Obras Completas 19621992. Barcelona, Ed. Destino, 1992.

BATLLORI, M.: «Vint anys després», L’Avenç, 29.

VICENS VIVES, J: Notícia de Catalunya, Barcelona, Ed. 62, 1999.

VICENS VIVES, Jaume; LLORENS, Montserrat: Industrials i polítics del segle XIX. Barcelona, PREDEUSA, 1991.

Vicens va ser convidat a Colònia per a un congrés sobre Carles V. Després va ser convidat a Oxford per Trevor-Roper i per R. Carr per fer unes conferències. I al final de la seva vida va ser convidat al Congrés de les Ciències Històriques de 1960 al que no va poder anar. Però l’obra més coneguda de Vicens ha estat els dos llibres més rodons, Notícia de Catalunya (1960) i Industrials i Polítics (1959). Els darrers anys de la seva vida, Vicens Vives es va acostar al catalanisme polític i s’anava perfilant com a un líder catalanista que hagués volgut aspirar a ser president de la Generalitat en quan la democràcia tornés a l’estat espanyol.

Tot i que la interpretació de l’obra historiogràfica de Vicens Vives pot ser discutible, el que se li ha de reconèixer al pare de la nova historiografia catalana dels darrers 50 anys és el seu treball infatigable per millorar la disciplina defensant la crítica històrica i el mètode d’estudi rigorós de les fonts. Més discutibles poden ser les seves adscripcions a la geopolítica o la història morfològica. És innegable la petja que ha deixat Vicens Vives. Entre els seus deixebles i admiradors destaquen Emili Giralt, Ramon Gubern, Jordi Nadal, Joan Reglà, J. H. Elliott, R. Carr, Josep Fontana o Jordi Pujol.

Tan de bo que el record de Jaume Vicens Vives serveixi per impulsar de nou la nostra historiografia.

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

Aquesta és una dita de temps enrere. Ara que el liberalisme (hi ha qui en diu democràcia o capitalisme) s’ha implantat arreu del món, encara la fa servir algú, si bé és una de tantes martingales del sistema. Paguem la gent corrent; ens lleven un bon tros del salari, cosa que no fan als demés.

Avui dia polítics, jutges, empresaris, metges, eclesiàstics, científics, àrbitres de futbol i un llarg etcètera fan el que els rota i, a sobre, cobren o, àdhuc, roben. I en aquest llistat de prevaricadors hi ocupa una bona posició massa historiador finançat no per glossar el que va passar sinó per engendrar la versió que necessita el poder, per disfressar infàmies o escamotejar grups o moments concrets. Això ara està més dissimulat, els mecanismes de mistificació són molt més sofisticats, però a partir de 1939 era d’una evidència absoluta.

A la segona meitat dels ‘50, el franquisme s’havia revifat mercès al tractat amb USA i a la Universitat hi seguia imperant el tarannà imposat pels vencedors: militars, feixistes, lletraferits i mossens; en una atmosfera cavernícola, sòrdida i repressora, amb sistemes obsolets, matèries rònegues i catedràtics «brazo en alto». Però hi havia qualque excepció: Valverde, uns pocs professors joves i, per sobre de tots, Jaume Vicens Vives. Encara vaig gaudir del seu mestratge si bé ens deixà tan aviat.

Diria que li dec bona part de la meva manera de fer, no sols com a historiador, sinó també com a professor i persona. Des de tercer curs ja tinguérem algun contacte amb ell. Ens donà classes els primers mesos del curs 59-60, assistírem als seus seminaris i la seva influència seguí, donats els contactes amb tanta gent de la seva colla: Fontana, Giralt, Romano, Roig i, en especial, Jordi Nadal amb qui vaig col·laborar tarda rera tarda al llarg de nou anys.

Vicens, un mestre sense cap dubte, fou un dels primers instructors que ens tractà amistosament com a persones i no com a cretins culpables no

Professor emèrit d'Història d'Amèrica de la Universitat de Barcelona.

sabíem ben bé de què, potser de preguntar, dubtar o manifestar no estar disposats a combregar amb tantes rodes de molí. Des del primer moment deixava clar que es podia qüestionar el que ens venien com a història, fins i tot bromejant; recordo les seves conyes amb els medievalistes i els problemes derivats de la suposada topada amb un rei Favila anterior al primer de la nissaga i al qual no podien introduir en les seves hagiografies com a Favila 0; també sobtaven, en aquell clima enrarit per l’església triomfant, les seves facècies detallant com s’estava esbrinant que bona part de les estrelles miraculoses del santoral eren apòcrifes.

Quan la immensa majoria dels adoctrinadors espanyols, esvaïts els seus paradigmes alemanys i italians al final de la Guerra Mundial, es van autocondemnar a l’ostracisme i no creuaven la frontera ni per equivocació, Vicens va participar en el Congrés Internacional d’Història, Paris i 1950, i des d’aquella data va convertir el seu departament barceloní en la clau de volta de la inserció de la nostra historiografia amb corrents europees noves, en particular l’Escola dels Annales; també connectà amb els canvis que s’estaven produint en alguna, ben poques, universitats britàniques, mitjançant John Elliott per esmentar un cas ben conegut.

En aquella Facultat inamovible i dogmàtica, on hi regnava una faiçó d’explicar el passat repetitiva i memorística, sols interessada per les gestes de les patums, sempre manaires, masculines i portentoses, ell s’obria a tota mena de novetats, de l’economia a l’obrerisme. N’hi hauria prou recordant les tesis endegades o projectades per la gent de la seva colla; demografia o hisenda, industrialització o cultura.

Tanmateix, pels deixebles de Vicens i per a un millor coneixement del nostre ahir, va ésser molt més fonamental la seva connivència amb Pierre Vilar qui ja havia estat a casa nostra abans de la guerra però com a geògraf.

Després de la seva estada en un camp de presoners i de la guerra, esdevingué historiador i, cercant els orígens de la industrialització al segle XIX, va reflexionar sobre les transformacions del segle XVIII. A més d’una dissecció paradigmàtica d’una centúria cabdal, la que presencià la transició del vell mode de producció al capitalisme, amb un esquema que encara fem servir per a les nostres recerques, Vilar ens revelà unes noves eines i com fer-les servir, i em semblaria d’un groller reduccionisme, reduir-les a l’adjectivització de marxisme.

Vilar havia llegit Marx però l’havia glossat, mentre massa marxistes de jaculatòria, que diu l’amic Fontana, deien ésser materialistes dialèctics i es limitaven a calcar un esbós que servia per a qualsevol lloc. Podria esmentar manuals d’història d’Espanya i Veneçuela que són bessons.

El que uns anomenen Historia Oficial (HO) –jo prefereixo Historia Sagrada (pel caire taumatúrgic que es dóna als esdeveniments)– no és sols una falòrnia; a més a més és plúmbia, es va reiterant el mateix amb prou feines canviant el color de la façana de la vella baluerna.

Vicens, des de ben aviat, va mostrar el seu menyspreu i rebuig a aquest ensopiment. La seva tesi doctoral replantejava el regnat de Ferran II, anatematitzat per la HO d’ací que, sense cap originalitat, es valia d’una de les seves dèries: tot els mals són culpa de l’enemic foraster i Ferran era un Trastàmara castellà. La qual cosa suposà que fos fulminat i ningunejat per la gent de l’Institut d’Estudis Catalans i per la de la Real Academia de la Historia de Madrid, amb les seqüeles fàcils d’imaginar.

Sense el seu guiatge no m’haurien interessat el rebuig al capitalisme a casa nostra o a la colonització a Amèrica, ni hauria furgat com un corcó fins a trobar raó de societats cimarrones o d’engrescadors capgiraments de l’estiu del 36.

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

Qui paga, mana

Miquel Izard

21

Dossier

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

○○○○○

Ferran Sánchez

La petjada del mestre quan Jordi Pujol –que sempre ha reconegut la influència vicensciana– era jutjat en consell de guerra pel Govern Militar de Barcelona, el mateix any del traspàs de Vicens, podia afirmar en la seva declaració:

Foto extreta de la pàgina web d’El País; www.elpais.com

Jaume Vicens Vives, durant un viatge en vaixell cap a Sardenya, el 1957.

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

En un article publicat l’11 de gener proppassat a La Vanguardia, els professors d’ESADE Àngel Castiñeira y Josep M. Lozano assenyalaven com a primer objectiu de Jaume Vicens Vives el compromís formatiu amb la següent generació:

22

«Comprendió que tras el franquismo, el futuro del catalanismo dependería de la forja de nuevos líderes que destacaran por su alta preparación, su calidad humana y su voluntad de compromiso cívico».

I per demostrar-ho, recollien un fragment de Notícia de Catalunya (1954) que ho expressava clarament: «No hi ha possibilitat de cultura o de vida política i econòmica sense l’existència d’un grup humà que comprengui els objectius a assolir per la societat que governa o dirigeix».

Semblava clar, segons els articulistes, que Vicens va inspirar alguns dels polítics que, en la clandestinitat, lluitaven per una Catalunya en llibertat. Així ho sembla demostrar el fet que

«Pertanyo a una generació que puja i que va a més, per a honor i orgull del nostre país. No és una joventut que pròpiament sigui política. Però la seva mateixa evolució espiritual i mental va portant-la lògicament i progressivament al terreny polític, social i econòmic, és a dir, a tot el que és i s’anomena vida pública».

Formació i compromís serien doncs el cos central de les recomanacions que Vicens oferia per encarar el futur. Per una banda, aquesta crida a la formació el va acompanyar sempre: la fundació de l’editorial Teide n’és un bon exemple, perquè li va permetre introduir una visió renovada de la Història d’Espanya en els llibres de text, una veritable renovació pedagògica que va acabar amb aquells manuals artificials i triomfalistes, de patriotisme de baixa estopa, propis del franquisme.

Pel que fa al compromís, aquella crida que recolliria la generació de polítics que protagonitzaria la Transició, es podria manifestar en un article publicat el mateix any del seu traspàs, a la Revista Serra d’Or. Es titulava «El nostre treball de cada dia», i recomanava superar les ferides de la guerra –«amb l’esperit de rancúnia i de revenja (…) mai no seràs ningú ni tampoc no ho seran els teus»–, i impulsar el país malgrat la dictadura: calia pensar «més en tot allò que hem construït i ens ha fet grans, que no pas en les coses que ens han estat imposades a desgrat, per l’atzar dels temps».

La reflexió sobre la identitat dels catalans que es manifestava en les pàgines de Notícia de Catalunya, el feien parlar de l’esperit de treball, del «seny» i la «rauxa», i del pactisme com a filosofia política. Referències a tots ells van omplir la retòrica del primer pujolisme, malgrat que la petjada de Vicens Vives, al meu parer, va més enllà de Catalunya. Raymond Carr va dir en una ocasió que havia estat «el primer i únic» historiador de l’estat espanyol que «podia sortir d’Espanya i homologar-se amb els seus col·legues europeus». I ningú no pot negar que la historiografia espanyola, ancorada en Menéndez Pelayo, en un to ultrareaccionari i en el coneixement enciclopèdic que representaven les llistes dels reis gots, es va veure sacsejada per les propostes de Vicens.

Malgrat això, enguany algú ha escrit que els textos de Vicens tenen un cert aroma reaccionari.

S’argumenta que tracta la guerra civil del segle XV com un moviment revolucionari entre el «seny» de les elits catalanes i la «rauxa» dels remences i els menestrals barcelonins, que –com a bon entusiasta de Toynbee– creu en el paper de les «minories rectores» i lloa la iniciativa de la burgesia industrial fins a justificar els seus estralls, que veu la massa «cegada per miratges revolucionaris» el 1934 i el 1936, que aboca per la «monarquia autoritària» com a un dic davant la conflictivitat social...

Quan en Josep M Muñoz ens va ensenyar l’exposició Jaume Vicens Vives i la Nova Història, ens va fer fixar en aquells cabells precipitadament emblanquits com una petjada de la por i l’angoixa viscuts durant la guerra, potser un record

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

No em sembla que això ara importi massa, perquè –tot i que veig raonables moltes d’aquestes crítiques– res no pot treure-li a l’historiador gironí el mèrit d’haver renovat la disciplina, d’haver-la obert als corrents europeus, d’haver fet una aposta per una nova metodologia i d’haver-hi vessat tal passió per la docència que molts grans historiadors del present, com en Miquel Izard demostra en l’article que tan amablement ens ha cedit i que us oferim dins aquest modest dossier, en guarden un record extraordinari.

Hi ha, però, una tercera recomanació que afegir a la petjada vicensciana: la veritat documental sempre reapareix en les seves iniciatives professionals, conjuntament a l’aposta per la docència i el compromís. Un exemple: fa poques setmanes vaig tenir la sort de poder xerrar una estona, gràcies a Virgínia Gendre, amb Josep Fontana. En la intimitat del seu despatx, el prestigiós historiador, a qui vaig sorprendre consultant ingents bases de dades en xarxa per recosir un imminent assaig que dedicarà a la Guerra Freda, em deia que –al seu parer– el gran mèrit de Vicens era portar la Història cap a l’estudi dels temps contemporanis. Fins aleshores, ningú no havia estudiant a fons els temps de la industrialització, potser perquè sabia que es trobaria una tragèdia esfereïdora: defugir l’estudi del vuit-cents era evitar encarar-se

amb el conflicte social i amagar l’actitud gens constructiva de la burgesia catalana. En entomar els estudis contemporanis, Vicens exigia despolititzar els estudis històrics. Ho va fer apostant per la formació, compromès amb la Història que la seva societat necessitava, i molt atent a les fonts. I per molt que l’eclecticisme pragmàtic que li permetia estar en contacte alhora amb membres de l’Opus Dei i amb figures del catalanisme com Pla o Tarradelles, ens faci debatre entorn de la seva figura, l’herència rebuda –aposta por la formació, pel compromís de l’historiador, per la veritat documental– és la petjada d’un gegant de la que tots, des de qualsevol angle ideològic, podem estar orgullosos.

El naixement de la historiografia catalana moderna En la biografia que Josep M Muñoz i Lloret li va dedicar a Edicions 62 s’explica aquell escepticisme davant tota informació que no estès sustentada en el document exacte i precís, un positivisme que era nou en la historiografia catalana quan Vicens estava posant fi als seus estudis universitaris. I que no solament va provocar un tens enfrontament amb Rovira i Virgili, a qui criticava el conreu amateur de la Història i el fet que el seu projecte polític íntim condicionava la seva visió de la Història. La preocupació d’aquell jove historiador pel mètode com a instrument per salvar l’escull de la interpretació dogmàtica el conduïa eclècticament cap a la recerca d’un mètode rigorós que fos definitiu, fixant-se tant en la geopolítica alemanya, com en la renovació historiogràfica francesa de l’Escola dels Annals.

En l’article «La joventut intel·lectual catalana» (La Humanitat, 7 d’agost de 1935) Rovira i Virgili li va criticar l’escassa catalanitat i sensibilitat nacional i la «prevenció» que mostrava «contra el punt de vista nacional en la història»: d’aquell pretensiós jovent denunciava que feien «treballs històrics com si fessin l’autòpsia a un cadàver,

sense adonar-se que la història nacional és un cos viu i bategant». Dos dies més tard, Vicens Vives li replicava a La Veu de Catalunya: «No hauria cregut que una persona que ha viscut com vós les lluites de la nostra reivindicació política seria capaç de manllevar un argument tan lamentable». Potser hi havia sobergueria en les afirmacions: «No provinc del camp dels poetes fracassats (…) No treballo per diletantisme. Ho faig amb la tècnica científica que m’ha estat ensenyada i que he rebut ací i de l’estranger». Però més aviat em sembla que aquestes frases reincideixen en la reivindicació, un cop més, d’un mètode científic i del rigor sense ideologia. L’endemà, a La Publicitat, l’article «Ferran II, alliberador dels pagesos catalans», afegia advertències que haurien de ser l’estrella polar de qualsevol investigador: «el problema de la interpretació dels fets històrics es resol en l’actualitat a base de no buscar en els successos transcorreguts cap altra força de valoració que la mateixa que tingueren quan els dits fenòmens es varen esdevenir».

Està denunciant doncs qui posa la ciència històrica al servei de la seva ideologia.

«Seria un mal historiador (…) el qui identifiqui el segle XV amb idees pròpies de l’actual i el qui interpreti l’evolució històrica prenent com a base el concepte que s’hagi fet personalment del món i de la vida».

Tot i disculpar en els mestres de la Renaixença que «bastaren una història d’epopeia i d’heroisme», els acusa de crear síntesis simplistes en les que «tot el bo degut als catalans; tot el dolent degut als malèvols maneigs dels enemics nacionals»... «L’única Història de Catalunya que es pot acceptar és que la es desprengui dels documents», concloïa.

Rovira i Virgili va reaccionar endurint el seu missatge: li va criticar que Vicens creia que «la interpretació veritable de la història de Catalunya comença amb ell». Tenia raó en que aquell marrec que no havia llegit encara la seva tesi potser se les donava massa: Continúa a la pàgina 25...

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

permanent del caos de la revolució viscuda a la rereguarda republicana. Aquests darrers dies m’he posat en contacte de nou amb l’autor de la deliciosa biografia Jaume Vicens Vives, una biografia intel·lectual, premi Gaziel 1996 i reconeixia que –tot i que la tesi sobre Ferran II va ser llegida abans del juliol de 1936, i per tant la seva visió del conflicte és anterior a l’esclat revolucionari– ell va presenciar a Fígols, on feia el servei militar, l’alçament anarco-comunista de l’alt Llobregat de gener de 1932.

I potser la conflictivitat dels anys republicans i els Fets d’Octubre de 1934, devien condicionar certa visió crítica cap a algunes polítiques.

23

Dossier

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Josep M. Fullola Pericot Catedràtic de Prehistòria i director del SERP Universitat de Barcelona

Jaume Vicens Vives ...i

○○○○○

Ja fa quatre anys va aparèixer un llibre sobre historiografia catalana i espanyola: El sueño de una generación. El Crucero Universitario por el Mediterráneo de 1933, de F. Gracia i J. M. Fullola, que ens va fer evocar uns temps llunyans, quan la formació dels intel·lectuals podia dependre de fets excepcionals com el que es tracta en l’esmentada obra. I Jaume Vicens Vives hi era present, amb una notorietat que justifica aquestes línies.

el somni d’una generació

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

Aquesta nota vol fer-se ressò del rescat d’un altre episodi que pot aportar algunes dades per explicar l’equilibri de forces que havia de regir durant cinquanta anys a la història i a l’arqueologia fetes des de Madrid i la seva influència a Catalunya. Els quaranta-cinc dies que un parell de centenars de professors i alumnes de les facultats de lletres de tot Espanya van passar junts recorrent la Mediterrània van marcar més d’una generació, ja que jo, com a autor i molts dels que llegiu això, en som una mica els hereus de les situacions que s’esdevingueren a bord del creuer.

24

En el viatge es barrejaren historiadors, arquitectes, filòlegs, metges i, sobretot, arqueòlegs.

Tots van beure de les fonts històriques, paisatgístiques i docents del creuer, i van ser després, amb aquest bagatge a sobre per sempre més, capdavanters en les seves branques del saber, com Espriu, Díaz-Plaja, Vicens Vives, Roser Rahola, Marañón, Tovar, Chueca Goitia i molts altres, en el camp dels no arqueòlegs.

Permeteu-me una petita digressió prèvia, com a arqueòleg, per seguir un dels fils conductors del llibre, precisament l’arqueologia. Entre els arqueòlegs que viatjaren a bord del Ciudad de Cádiz entre el 15 de juny i el primer d’agost de 1933 hi havia ja escoles, grupets, que funcionaven com a tals dins l’arqueologia espanyola, encapçalats pels seus caps

Foto arxiu família Díaz-Plaja – Taboada

16 de juliol de 1933, dinant al port grec de Glifada. Hi podem identificar Guillem Díaz-Plaja (segon per l’esquerra), Jaume Vicens Vives (sisè) i Julio Martínez Santa-Olalla (dret, a la dreta).

visibles. Ja no s’avenien gaire els que seguien Gómez Moreno i els deixebles d’Obermaier, que menjaven en taules separades com a producte de recents oposicions. Joves catedràtics com Pericot o Garcia Bellido s’havien alineat en el segon dels grups, i seguirien en la mateixa línia fins els anys setanta. En aquesta direcció podríem inscriure-hi un joveníssim Joan Maluquer de Motes, que va conèixer Pericot durant la visita a Malta i que va representar un paper eclèctic i possibilista en l’arqueologia del país fins la seva jubilació l’any 1984.

Però també hi havia a bord els que poc després, des de 1939, detentaren el poder omnímode durant quaranta anys i influïren en gran mesura en el desenvolupament arqueològic de Catalunya. M’estic referint, sobretot, a Martin Almagro

Basch, catedràtic de Prehistòria a la UB i director del Museo Arqueológico de la Diputación de Barcelona, hereu per designació política del llegat acadèmic i estructural de Bosch Gimpera; però no vull oblidar Julio Martínez Santa-Olalla, deixeble del mateix Bosch abans de la guerra i després vertebrador del sistema de comissaries nacionals, zonals, provincials i locals, amen de reconegut feixista; o Alonso del Real, bon docent però que durant el viatge ja es va retratant amb els seus comentaris que anticipen el juliol del 36.

Jaume Vicens Vives, ja llicenciat, estava a punt d’entrar com a ajudant al Seminari d’Història de Catalunya de la Universitat Autònoma republicana, fet que s’esdevingué el mes de març de 1934. En aquells moments exercia com a professor ajudant a la secció de Lletres de l’Institut

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○ Ausiàs March, però també col·laborava amb els Estudis Universitaris Catalans i ja preparava la seva tesi doctoral sobre Fernando II y la ciudad de Barcelona, 1479-1516 que, sota la direcció del Dr. Antonio de la Torre, havia de llegir el mes de febrer de 1936.

Foto arxiu Dept. de Prehistòria, Hist. Antiga i Arqueologia, UB

VV Acròpolis: 13 de juliol de 1933, davant les cariàtides de l’Acròpolis d’Atenes hi ha, a primera fila i d’esquerra a dreta Jaume Vicens Vives, Joan Maluquer de Motes i Maria Comas; a segona fila, Roser Rahola, Rosario Hausmann, Concepción Taboada i Guillem Díaz-Plaja; i al darrere, Domènec Casanovas.

Però, a més, el llibre esmentat conté una joia que els estudiosos de Vicens Vives no poden ignorar, i que, com a autor, he d’agrair a la família Vicens que ens permetés d’incloure’l en el llibre.

Es tracta de la publicació del diari personal, inèdit, que l’historiador va escriure al llarg del mes i mig, amb unes reflexions que ja anticipen tots els seus interessos com a historiador que havia de desenvolupar en el futur. Són seixanta pàgines d’un jove de vinti-tres anys, madur i sensat, que fa goig rellegir més de tres quarts de segle després (op. cit., pàg.

402-461).

tot el que veu en clau històrica, rememora l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó i després de la monarquia espanyola, des de Tunis a Lepant, troba una petjada de la presència hispana en cada monument, en cada paisatge.

També entreveiem la seva visió reflexiva sobre el paper dels diferents imperis sobre el Mare Nostrum, però potser el més saborós és l’anàlisi geopolítica que va fent de tot el que veu en aquell moment al voltant de la Mediterrània, un ventall de situacions que pocs anys després havia d’esclatar: els protectorats francesos i anglesos del nord d’Àfrica i el Proper Orient; l’experiment turc de Kemal Ataturk; la situació grega, amb especial èmfasi en els contactes amb els sefardites de Salònica; o l’Ordine Nuovo de Mussolini a Nàpols i a Rodes.

El relat no tan sols enumera i descriu; essencialment analitza

Literàriament la prosa de Vicens Vives en aquest diari connecta

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ La petjada del mestre «El senyor Rovira parla de la meva dèria renovadora. Prefereixo aquest qualificatiu al d’estàtica funerària».

Rovira potser encertava respecte els fums de JVV, però molt em temo que era veritat també que la moderna Història de Catalunya començava amb ell, quan deia que havia prescindit de l’esperit nacional en analitzar el regnat de Ferran II perquè en la documentació no havia trobat res «que ens revelés un estat de consciència nacional». El resultat

amb la prosa del noucentisme.

Potser l’obra Un pont de mar blava de Nicolau d’Olwer és la millor referència que podem trobar, com apuntem en el llibre, per entendre la visió de Vicens de la política i la cultura mediterrànies, una barreja d’història i d’etnografia embolcallada en un aire de somni ideal.

Vicens Vives, per tant, és present en tota una obra de més de cinccentes pàgines, on els autors vàrem incidir en molts altres aspectes com l’oportunitat política del viatge, la història del vaixell (presó el 6 d’octubre del 34, transport de l’expedició Bayo el 36 i enfonsat portant armes des de Rússia el 37), o una pormenoritzada descripció del dia a dia, a partir de textos i d’entrevistes amb uns quants supervivents, per acabar amb tres diaris inèdits del viatge, un d’ells el ja esmentat del mateix Vicens Vives.

Continuació...

d’aquest mètode havia estat la tesi del redreç, que trencava amb el retrat del rei catòlic com a autor de la «desnacionalització» de Catalunya. Jaume Vicens Vives ens ha deixat un llegat gairebé infinit: ens parla de formació, de compromís, de veritat documental. Caldria aprofitar els actes que commemoren el centenari del seu naixement i el cinquantenari del seu traspàs, per fer balanç. Què ha sigut de

les seves recomanacions? Jo crec que caldria més analitzar la nostra tasca que no pas la seva.

Toca decidir si som coherents amb l’aposta per la formació dels nous historiadors. Ens hem compromès amb la Història que la nostra societat necessita per respondre les preguntes que es fa o ens hem convertit en simples venedors de llibres? Hem mantingut el rigor científic davant dels documents o l’hem substituït per artificis literaris?

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

El seu pas pel creuer ve marcat per la presència en el viatge de Roser Rahola, la que havia de ser la seva esposa. Ningú no pot dubtar que aquesta coincidència havia de tenir els resultats que tots coneixem, tot i que la relació ja s’havia iniciat l’any abans; el creuer va servir per reafirmar encara més el compromís, que cristal·litzà, com tots sabem, el vint d’agost de 1937, amb la cerimònia d’esponsals oficiada pel rector Pere Bosch Gimpera, que els hi oferí, com a regal de noces, una reproducció de l’estatueta de l’Afrodita d’Empúries.

25

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

què hem fet per Ferran Sánchez

Un soci actiu Durant la Diada de Sant Jordi el nostre company Luis Pizarro signava exemplars del seu llibre Sabadell, una memòria popular, que va estar protagonista de diferents actes a la capital del Vallès Occidental. El currículum de l’autor a la contracoberta especifica que és soci de Fent Història. En Luis també va presentar el 13 de maig a la Biblioteca Pública Arús la conferència de Xavier Foraster i Basagaña, de la Universitat de Barcelona: Torras i Bages i la política religiosa de Canalejas: al voltant de la pastoral «Dios y César».

Molts socis actius!

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

El curs Arqueologia romàntica: a la recerca de les ciutats perdudes ha continuat a les Cotxeres de Sants. Allà també jo mateix vaig pronunciar la conferència Les muralles de Barcelona: un recorregut per la història de la ciutat el 4 de maig. Un bon grapat de socis vam visitar també l’exposició Una imatge sobre el còmic comissariada pel nostre company Rubén González al Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat del 14 de gener al 7 de febrer.

26

Colom, català?

La possible catalanitat del descobridor d’Amèrica, presentada per l’historiador peruà Luis Ulloa (1927) ha tingut darrerament ressò acadèmic: per això el nostre soci Ramon Navarro, investigador del Centre d’Estudis Colombins, ens va parlar d’indicis com la cal·ligrafia, la petició de càrrecs catalans, les capitulacions seguint el model de la cancelleria catalana, l’abundància de catalans en el segon viatge...

○○○○○○

○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○○

La caiguda del mur de Berlín: 20 anys El curs que Octavi Mallorquí ha dedicat a la caiguda del teló d’acer ha comptat amb les col·laboracions del politòleg Emil Rafikov, el teòleg de la Universitat de Kiev Roman Simón, la historiadora i traductora Péczely Csilla, i la llicenciada en filosofia Irina Ciornei. Respectivament, ens van parlar de la república de Baixkíria, d’Ucraïna, d’Hongria i de Romania. També van formar part d'aquest planter tan cosmopolita la periodista polonesa Zuzanna Wejman i la psicòloga romanesa Alina Vasile.

Reines: poder és renúncia?

El Grup d’Història de les Dones ha repetit a la biblioteca de Martorell també aquest any, i s’ha estrenat a Piera. Julia Larena, Isabel Gascón i Maria Ángeles Torrente han desenvolupat també a Elizalde el curs Reines en la Història: poder, conflicte i renúncia, acostant-nos a les trajectòries vitals de nou reines, en les que es barregen orgull i ostentació, amb humiliació i sacrifici.

Edita

Fent Història. Associació Catalana d’Estudis Històrics Hotel d’Entitats de Gràcia Providència, 42 08024 Barcelona A/e: info@fenthistoria.org Fax: 93 213 08 90 Pàgina web: www.fenthistoria.org Consell de redacció: Junta Directiva de Fent Història Coordinació: Ferran Sánchez i Eva López Maquetació: Eva López DL: B-27290-02 ISSN: 1695-3622 Els articles que s’inclouen són opinions particulars i se’n responsabilitzen els mateixos autors. La reproducció total o parcial del seu contingut sols podrà efectuar-se citant la procedència.

○○○○○○○○○○○○○○○○○

Visitem Vicens Vives El 6 de març vam visitar l’exposició Jaume Vicens Vives i la nova història (1910-1960), al Museu d’Història de Catalunya. Va ser un plaer gaudir de la visita que ens va fer el seu comissari, en Josep M. Muñoz i Lloret, director de L’Avenç i autor de la seva biografia, qui va contextualitzar la figura del mestre d’historiadors en la renovació que va significar la Segona República, el trauma de la guerra i la postguerra, i la voluntat de superar el franquisme mitjançant l’obertura cap a l’Europa democràtica.

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

○○○○○○○○○

27

Curs

Història de Catalunya: històries de catalans

Coordinat per: Victòria Medina, Ferran Sánchez i Isabel Gascón

Saps per què en la Història de Catalunya que sempre t’han explicat hi ha poques dones? T’has fixat que mai hi ha delinqüents, malalts, objectes, nens, persones vivint en els marges de la societat? Molt aviat, les Històries de Catalunya que mai s’han atrevit a explicar-te.

Quan els barcelonins viviem al Paradís: el Neolític a la Ciutat Comtal Victòria Medina

Butlletí Fent Història 17 - 1r semestre 2010

Grecs i arqueòlegs sota l’ombra d’Esculapi: el centenari Oleguer Biete

28

Vida, violència, malaltia i mort dels avantpassats. Història de Catalunya a través de la paleopatologia Laura Devenat Els regnes de taifes a Catalunya David Palacios Veus de dones: altres històries de Catalunya Isabel Gascón Bandolers i heretges a la Catalunya dels Aústria Jordi Saura Dona i familia a la Catalunya contemporània Luis Pizarro Quan la Rosa de Foc va esdevenir la “ciudad sin ley”. Barcelona, anys 20 Eva López Viatge a travès d'un cove: cistelleria i cistellers a Catalunya Dolors Soriano Més que un còmic: el Barça en el novè art Ruben González