Cabanyal Portes Obertes Edició X 02 by Faximil Edicions Digitals

10 ANYS DE MOBILITZACIÓ CIUTADANA A VALÈNCIA: REPORTERS GRÀFICS

X CABANYAL PORTES OBERTES ELS PRIMERS 10 ANYS [1998-2008] Del 17 d'octubre al 2 de novembre de 2008

1U ANYS DE MOBILITZACIÓ Cl UTA

REPORTERS GRÀFICS TEXTOS SALVEM EL CABANYAL DIARI DELS PRIMERS DEU MALS ANYS, I EN VINDRAN MÉS I RESISTIREM PERQUÈ SIGUEN MILLORS FAUSTINO VILLORA NICOLAU

IMPACTES MEDIÀTICS DE LES REVOLTES ALVARO DE LOS ÁNGELES

ELS «SALVEM»! EL SEU FUTUR

VICENTE TORRES CASTEJÓN

Al, VALÈNCIA!: BASTIONS I SETGES

CARLA GONZÁLEZ COLLANTES

SALVEM EL CABANYAL: UNA CIUTADANIA D'ALTA INTENSITAT JOSÉ MANUEL RODRÍGUEZ VICTORIANO

DANA A VALENCIA:

CARRERS I REPORTERS GRÀFICS

TRADUCCIONS

CARRER D'EUGENIA VINYES, 46,1 °

JUAN JOSÉ MONZÓ

CARRER D'EUGENIA VINYES, 58,1 °

FERRAN MONTENEGRO

CARRER DR. LLUCH, 159

RAFA GIL

TRAVESSIA DELS PESCADOnS, 32

JESÚS CISCAR

CARRER DE LA BARRACA, 179

JOSÉ GARCÍA POVEDA «EL FLACO»

CARRER DE JOSÉ BENLLIURE, 214 B SANTIAGO CARREGUI

CARRER DELS ÀNGELS, 32

MANOLO MOLINES

CARRER DE SANT PERE, 83 TANIA CASTRO

1 07

116

Étienne de La Boétie, joven amigo de Michael de Montaigne, veía la pasividad de las poblaciones con respecto a sus dirigentes como un vicio primero adquirido y posteriormente heredado, una obstinada «voluntad de ser gobernado» que llega a ser tan arraigada «que incluso el amor a la libertad no parece del todo natural», y en 1549 escribía: Es increíble ver cómo la población, una vez que ha sido sometida, cae de repente en un olvido tan profundo de su independencia anterior que le llega a ser imposible despertarse y recuperarla; de hecho se apresta a servir tanto sin que la inciten, tan libremente, que, al verlo, uno diría que no ha perdido su libertad sino ganado su servidumbre. Quizá sea cierto, de entrada, que uno sirve porque ha de hacerlo, porque le obligan a ello, pero quienes vienen después sirven sin que les pese, y por su propia voluntad hacen lo que sus predecesores hicieron bajo coacción. Resulta así que los hombres, nacidos bajo el yugo, criados en servidumbre, se contentan en vivir como nacieron... . , [Discours de la servitude volontmre, ETIENNE DE LA BOETIE]

Bien dicho. Sin embargo, La Boétie se equivoca en un aspecto importante. Las alternativas no son la plácida servidumbre por un lado y la rebelión contra la servidumbre por el otro. Existe una tercera vía, elegida por millares y millones de personas todos los días. Es la vía del quietismo, de la oscuridad voluntaria, de la emigración interior.

J.M. Coetzee Diario de un mal año pàgs. 22 i 23 Editorial Mondadori

DIARI DELS PRIMERS DEU MALS ANYS, I EN VINDRAN MÉS I RESISTIREM PERQUÈ SIGUEN MILLORS FAUSTINO VILLORA NICOLAU, Plataforma Salvem El Cabanyal-Canyamelar

La Junta de Govern de l'Ajuntament de València va acordar el 1997 la redacció d'un pla de reforma interior per tal de prolongar l'avinguda de Blasco Ibáñez fins al mar. Un projecte que amenaça amb partir el barri en dos enderrocant 1.700 habitatges, aproximadament 570 edificis.

El Cabanyal hi estava acostumat. Des de fa més de cent anys i fins en sis ocasions s'havia intentat, i en les sis es va desistir davant de la fèrria voluntat dels seus habitants de conservar el seu patrimoni i la seua cohesió social. Però en aquesta ocasió no seria ¡gual, el poder havia estat treballant des de feia uns anys comprant voluntats i prenent decisions que no s'havien d'estroncar per res ni per ningú. Aquesta vegada, segons els oracles d'alguns regidors del

districte, no hi havia d'haver ningú en el maltractat Cabanyal-Canyamelar capaç d'oposar-se a la decisió presa. La situació empitjora el gener de 1998 quan el Ple de l'Ajuntament amb majoria absoluta del Partit Popular, gràcies a la col·laboració prestada per dos regidors trànsfugues d'Unió Valenciana, aprova la suspensió de llicències en tot l'àmbit d'actuació del Cabanyal-Canyamelar. Continua empitjorant quan s'ignoren els resultats d'una consulta organitzada pel mateix Ajuntament. A partir d'aquest fet els veïns mobilitzats en contra del projecte de prolongació de l'avinguda, comencem a prendre consciència que els daus estaven canviats i que ja havien estat jugats. El que no ens imaginàvem en aquell moment és quantes regles bàsiques

de la democràcia seria capaç d'ignorar o de tergiversar el Partit Popular per aconseguir el seu objectiu.

no tenen cap objecció perquè figure així en la Memòria Justificativa del PEPRI.

En els mesos previs a l'estiu de 1998 l'Ajuntament va organitzar una exposició pública de les tres alternatives que havia preparat i, a més, una votació popular que els guiara en l'elecció d'acord amb la manifestació de la voluntat popular. No deixàrem passar de llarg l'oportunitat de participar en les decisions que tan directament ens afectaven, així que l'Associació de Veïns i la Plataforma Salvem El Cabanyal-Canyamelar es van posar mans a l'obra. Es va redactar un escrit on se sol·licitava una nova planificació urbana amb participació veïnal que respectara el patrimoni, la trama urbana i que no suposarà demolicions generalitzades. En pocs dies aconseguim més de tres mil (3.000) vots de suport a l'escrit. Però, quina sorpresa ens esperava quan, amb total desvergonyiment, es publicà que l'opció més votada havia estat l'opció dos, la prolongació de l'avinguda fins al mar amb dues grans rotondes al principi i al final, amb catorze vots. I són els mateixos redactors del pla, els arquitectes Corell i Monfort, mercenaris ben pagats, que

En la Memòria Justificativa, sense cap vergonya, es va incloure aquest episodi per a justificar la «participació ciutadana». Crec que és convenient analitzar detalladament el muntatge de mentides i per això transcric de forma literal l'explicació que en va donar l'equip tècnic encarregat de justificar el Pla: «Fuente: Memoria Justificativa del PERI de El CabanyalCanyamelar. Autores Corell y Monfort, arquitectos. Concluyendo, los escritos diferenciados (no sometidos a recogida de firmas) que se pronunciaban sobre la del Plan se pueden desglosar del siguiente modo: Alternativa n° 2 (48 m)

34,37%

Alternativa n° 1 (100 m)

21,88%

Ninguna de las tres

16,67%

Ninguna de las que les afecte directamente

14,58%

Alternativa n° 3 (Plaza)

12,50%

TOTAL

100,00%

N° ESCRITOS TIPO A

2 escritos

Serv. De circulación/ Colegio Arquitectos

TIPOB

3 escritos de oposición a cualquiera de las propuestas del Avance

N° 1

3.136 firmantes

N° 10-91

91 firmantes

N° 11-22

22 firmantes

TIPOC

2 escritos

Oposición a las propuestas si no van ligadas a un proceso de rehabilitación integral del barrio

TIPO D

36 escritos

A favor de la A1

8 firmantes

A favor de la A2

14 firmantes

A favor de la A1-A2

5 firmantes

A favor de la A3 En contra de cualquiera

6 firmantes 3 firmantes

TIPOE

En contra de las propuestas (según les afecte)

7 firmantes

TIPOF

Propuestas concretas de mejora de equipamientos y dotaciones públicas

2 firmantes

TIPOG

Resolver intereses privados

5 firmantes

TIPOH

Escritos no procedentes o sin contenido

5 firmantes

TOTAL

3.308 firmantes

Indicar por último, que los escritos de oposición frontal a las alternativas presentadas y sometidos a «recogida de firmas» fueron tres (n° 1,10 y 11) con un total de 3.249 suscriptores. És a dir, d'un total de 3.308 signants, 3.249 es manifesten en contra de la prolongació. Només 19 signants (14+5) es manifesten a favor de l'Alternativa 2.» Van començar uns anys de treball organitzatiu del dur, de reunions constants, vam anar teixint la xarxa de confiança i amistat que ha fet possible tota la resistència i activitat d'aquests primers deu anys. En les assemblees setmanals que duem a terme des d'aleshores tots els dimecres, vam anar unificant criteris i propostes, tot es diu i tot s'acorda en aquestes assemblees que són obertes a qualsevol persona que decidisca assistir-hi. Quan l'Ajuntament va poder aprovar el projecte definitiu, l'any 2001, la Plataforma ja havia organitzat cinc manifestacions, quatre al barri i una al centre de la ciutat, havíem fet una vaga de fam de 22 dies de durada amb l'única reivindicació de diàleg i discussió sobre l'interés general del projecte, havíem organitzat innombrables actes de protesta, havíem participat en totes les taules redones sobre urbanisme que se celebraven... La ciutadania va començar a entendre que la lluita era seriosa, que la resistència estava organitzada i que el camí seria llarg i difícil.

Durant tots aquests anys s'ha consolidat una organització social basada en la transparència interna I externa que ha sigut la llavor d'una gran confiança mútua entre tots els afectats: «la Plataforma feia el que deia i sempre deia el que feia». I, el millor, ens vam anar fent amics i vam aprendre a estimar-nos i a voler el nostre entorn. Com que vivim en un tipus de democràcia europea i, per sort, la integritat física de les persones està com molt garantida, el Poder Municipal va entendre que aquesta situació era insostenible, que l'autoestima havia de tindré un límit, i van tirar mà dels manuals de l'urbanisme especulatiu i van començar a destrossar el nostre entorn, les nostres vides. Va començar la degradació patrimonial i vital dirigida i patrocinada financerament amb pressuposts públics, utilitzant primer AUMSA i després Cabanyal 2010 S.A.

El govern municipal no podia canviar la condició de Bé d'Interès Cultural que té en barri des de 1993 perquè això és de competència autonòmica, però sí el catàleg d'edificis protegits. Recordé que M. Domínguez, regidor responsable d'Urbanisme, va declarar: «para qué están los catálogos? (d'edificis protegits) pues para descatalogar lo que pierda el Interés». Segons tan «bon administrador», els catàlegs de patrimoni protegit no es fan per a prendre les mesures oportunes d'atenció i protecció, i en cas que l'Administració no compiisca amb la seua tasca poder-li demanar responsabilitats. Es protegeix per complir amb un expedient i «ja ens encarregarem que les coses evolucionen de manera que es puga desprotegir». I ho fan amb total impunitat. N'hi ha prou amb recordar l'espai verd protegit de la Punta, seu durant anys de bases il·legals de contenidors del port que van contribuir de forma descarada a la seua degradació, fet que va ser utilitzat pels tribunals per a justificar-ne el canvi de protecció i que es poguera destruir i convertir en un immens solar; qui va ser el responsable de la degradació per permetre el funcionament de les bases il·legals de contenidors? qui va ser el responsable de consentir la degradació d'un espai protegit? Tot el món sap que ens enfrontem a la impunitat dels responsables polítics administradors. Però no passa res. L'alcaldessa de València, Rita Barberà, deia el 2001 reivindicant més autonomia local: «vivimos días de invasión de competencias y no estaría de más recordar a Montesquieu garantizando la autonomía local». Ella, que dies després d'aquestes declaracions va crucificar la Sindica de Geuges, Emilia Caballero, institució encarregada de defensar els ciutadans dels abusos de l'Administració, per atrevir-se a donar la raó als veïns de El Cabanyal en les seues reivindicacions. Quin exemple de respecte a la independència I autonomia de les institucions democràtiques! I damunt Rita citant Montesquieu! Perdoneu les exclamacions, és que creia que tenia superat ideològicament el segle XVIII, però donades les circumstàncies de les nostres vides en aquests darrers anys estic segur d'haver retrocedit més enllà de la Revolució francesa. No podem parlar amb seguretat ni de la divisió de poders, són ja massa dies de «cabdillisme» els que estem sofrint.

Abril 2001. La Conselleria de Cultura destitueix del seu lloc l'arquitecte-inspector encarregat de vigilar el patrimoni historicoartístic a València. José Ignacio Casar va ingressar al seu lloc d'inspector el 1994. Després de guanyar una plaça en propietat en la Conselleria d'Obres Públiques va seguir al seu lloc per la concessió d'una comissió de servei avalada per la pròpia Direcció General de Patrimoni, a fi de garantir la continuïtat de les tasques d'inspecció. Però l'Administració Valenciana tampoc no va poder suportar la integritat i independència professional d'aquest tècnic i va ser destituït. En aquesta època ja no s'acontenten amb reivindicar fraudulentamente Montesquieu, comencen a utilitzar el quart poder, els mitjans de comunicació, contra els veïns de El Cabanyal. Des d'aleshores les campanyes de propaganda per avalar les seues propostes i desmoralitzar els resistents han estat nombroses i, com no podia ser d'altra manera, amb gran ressò a Canal 9 i també en la premsa escrita. Vegem un exemple entre els molts que podria triar. Al juny de 2001 Alfonso Grau va assegurar que «mil (1.000) propietarios afectados por la prolongación de Blasco Ibáñez estan dispuestos a llegar a un tracto directo, lo que acelerará los trámites del plan urbanístico» (Las Provincias, 4-62001). Set anys després, al juliol de 2008, ens assabentem per la premsa escrita que «el balance de los tres años de gestión de la sociedad Cabanyal 2010, creada por la Generalitat y el Ayuntamiento de Valencia, a través del Ivvsa y Aumsa, para desarrollar el plan especial de El Cabanyal y la prolongación de Blasco Ibáñez, es limitado. De las 1.600 viviendas que se tienen que derribar para abrir Blasco Ibáñez al mar la sociedad sólo ha comprado previo acuerdo con los propietarios un centenar, apenas un 6%. Las once promotoras que forman el accionariado privado han puesto a la venta sus acciones al no ver claro el negocio» (Levante, 8-7-2008). Encara es queden curts en la valoració del fracàs, ja que als tres anys de Cabanyal 2010 cal afegir els 4 anys anteriors d'AUMSA amb la mateixa gestió. És a dir, en set anys i amb totes les pedres que ens han plogut han aconseguit 100 cases de 1.651, on estan els 1.000 de Grau?

Es van concretar les amenaces i els càstigs. Vam patir una altra sotragada per part de l'Ajuntament quan al gener de 2002 el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana dictà una sentència en què paralitzava cautelarment el projecte de prolongació de l'avinguda de Blasco Ibáñez a través del barri de El Cabanyal. Repassem les declaracions de Rita per entendre l'estratègia que han seguit fins ara, aquests dies en què celebrem els deu anys de resistència: 1. Anuncia que no flexibilitzarà les seues posicions, ni obrirà cap tipus de diàleg. «Yo no quiero ninguna retirada [de los recursos judiciales]. Después de dos elecciones y mucho diálogo hemos llegado a una conclusión que ha pasado por todos los trámites legales», (El País 1-2-2002). Molt de diàleg!, s'atreveix a declarar sense que li canvie el color de la cara. 2. Anuncia la degradació urbana. L'alcaldessa considera la sentència «un contratiempo que pagarán los vecinos de la zona afectada». L'alcaldessa no flexibilitzarà les seues posicions ni reobrirà cap tipus de diàleg «en términos políticos esto es un contratiempo porque se va contra el tiempo de ejecución [de la obra] en el perímetro suspendido e implica inactividad gestora en el ámbito suspendido que va a producir un deterioro en el ámbito comprendido en la suspensión [la zona del barri de El Cabanyal protegida per on hauria de passar l'avinguda)» (El País 1-2-2002). 3. No assumeix cap responsabilitat, sinó al contrari, responsabilitza de tot el PSPV, que va deixar de governar l'Ajuntament de València el 1991; s'atribueix la defensa i protecció del barri —«Hemos invertido 4.400 millones de pesetas en diez años en El Cabanyal»—; i llança un «mensaje de tranquilidad al 52% de los 447 propietarios afectados por la paralización cautelar del proyecto que según el equipo de gobierno municipal habían 'mostrado intención de llegar a un acuerdo con el Ayuntamiento'» (El País, 1-22002). En aquells moments, l'activitat de la Plataforma continuava sent febril, ja havíem fet sis manifestacions, quatre edicions de Portes Obertes com la que estem presentant en aquest

catàleg, ens coordinàvem amb altres col·lectius socials, rebíem solidaritat de la Universitat, d'incomptables arquitectes reconeguts per la seua trajectòria professional, del Departament de projectes de l'Escola Superior d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de València, de tots els partits polítics de la nostra demarcació, és clar, menys el Partit Popular. Comencem a reivindicar una participació ciutadana real i organitzem, junt amb molts col·lectius del País Valencià, una altra manifestació a la ciutat de València en què van participar milers de persones amb el lema de «democràcia participativa». El maig de 2003, un mes abans de les eleccions locals i autonòmiques, el govern municipal va enderrocar dos cases que havia adquirit AUMSA. Encara no havia creat l'enginy financeromafiós Cabanyal 2010, S.A. Cinc anys després, els solars d'aquestes cases encara es poden visitar ja que continuen sense tancar i sense netejar. Per si tenen curiositat els oriente, es tracta dels solars que hi ha al carrer Serrería, quasi davant de l'estació de RENFE. Els mitjans de comunicació van esbombar la notícia que les obres de la prolongació de Blasco Ibáñez havien començat (any 2003, recorden), foto a primeres pàgines en els diaris i notícia en les televisions, per cert, una notícia tan important que va obrir el telenotícies de Canal 9 i de Punt 2. En fi, han passat els anys i ací estan els solars i ací està el barri encara dempeus. Amb tot això, va arribar la Copa de l'Amèrica i les seues 32 guiñees, dos més que Judes amb la inflació que hi ha hagut des d'aleshores. Molta gent pensà que d'aquesta no passàvem, vam haver de convèncer molta gent que resistiríem, que la Copa i els seus «guateques» passarien i El Cabanyal seguiria dempeus. I vam anar a Brussel·les a plantejar les nostres reivindicacions i vam obtindré la solidaritat de parlamentaris europeus, però ací no va canviar res. En aquests moments l'únic que no se sap amb claredat és qui se la va beure, la copa.

És possible que l'any 2004 el Tribunal Suprem encara no estiguera políticament posat a punt, igual que li havia passat al TSJ-CV, i va confirmar la suspensió cautelar del pro-

jecte. Les reaccions es resumeixen en el titular del Levante de 27-3-2004: «El equipo de gobierno de Rita Barberà, por boca de su portavoz municipal, Alfonso Grau, rechazó ayer la posibilidad de negociar con los vecinos una nueva ordenación del barrio de El Cabanyal y explicó que la prolongación de la avenida Blasco Ibáñez es «innegociable». Mientras que la plataforma Salvem El Cabanyal pedía ayer diálogo y consenso para rehabilitar la zona». El 2005 van començar els tràmits per canviar la Llei de Patrimoni de 1998 que havia votat el mateix Partit Popular, el legislatiu entra en acció, es coordina amb l'executiu. I per si fóra poc el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va retardant la sentència del Cabanyal —moltes persones ben informades pensen que per trobar el moment adequat de formar el Ple convenient on s'asseguren els vots necessaris per acontentar el poder executiu. Davant del retard injustificat ens vam veure obligats a presentar dues queixes, una al President del TSJ i una altra al C.G.P.J., en aquest sentit: «després de més de tres anys de tramitació, ens trobem que la Sala Segona està dictant recursos de menys antiguitat que el que ens ocupa, el nombre dels quals ja ha arribat a una xifra important, i a data de hui continua sense existir assenyalament per dictar-se sentència. Tot això, sense que hi haja cap causa que justifique la paralització de les diligències, ja que des del passat mes de setembre han finalitzat les actuacions processals». Pobre Montesquieu, ja es van unint els poders! Finalment el TSJ-CV va dictar sentència favorable a l'Ajuntament amb el següent resultat: 11 vots a favor de la legalitat del projecte, 8 vots en contra de la legalitat del projecte. L'assumpte es va resoldre de la següent manera: el ponent a qui se li va assignar el cas per sorteig presentava una ponència favorable a les tesis de Salvem El Cabanyal, però el president de la Sala del Contenciós Administratiu, Díaz Delgado, llevant protagonisme al ponent titular, va presentar la seua pròpia ponència que va obtindré els onze vots que li van donar la majoria necessària. Cal assenyalar que immediatament després Díaz Delgado va ser nomenat, en la quota del Partit Popular, magistrat del Tribunal Suprem (el càrrec és vitalici).

L'organització i el funcionament del Tercer Poder, el Judicial, és una de les millors bases que es guarden els poderosos, els que manegen els fils del poder econòmic i polític. Però si s'analitza a fons un cas t'adones que el mètode que s'utilitza és senzill, esperen les circumstàncies favorables, sotgen, aprofiten els límits de la interpretació i aconsegueixen el maquillatge necessari per disfressar una sentència de legalitat. Aquestes qüestions sempre queden sanes i estàlvies perquè si hi ha un gremi opac, tancat i de mútua defensa, és el de la judicatura. Fonts ben informades ens van explicar com Díaz Delgado es va assegurar els 11 vots necessaris. La cosa degué anar així: en primer lloc va preparar la seua ponència, privilegi d'un president. Després va esperar el moment adequat que no era altre que el que li permetera formar un Ple favorable. En la votació van participar dos magistrats nomenats pel «pla de xoc» i un jubilat en «situació especial» (pel que sembla el nomenament d'aquests magistrats depenia en bona mesura del president mateix). D'aquesta forma pogué assegurar-se els vots, així de fàcil. Per descomptat, demanem explicacions sobre tot això al Tribunal i la resposta fou que «com el que demanàvem segurament seria utilitzat per impugnar el tribunal, la sol·licitud havia d'anar dirigida a la mateixa Sala del Contenciós». I després ens van contestar que com ja era una sentència en ferm ja no es podien donar explicacions. Què hi farem? Però va succeir que la sentència va passar a no ser ferma perquè el Tribunal Suprem havia acceptat el recurs de cassació, així que vam tornar a demanar la informació. Durant el temps transcorregut vam tenir ocasió d'ampliar la pregunta i millorar-la, ara, a més de conèixer les normes que permeten als magistrats formar un Ple de Sala, volem saber les normes de repartiment dels expedients quan entren en el registre. Aquesta última qüestió ens l'han tornat a contestar amb evasives, sense afrontar la pregunta concreta que formulem, el tema ja comença a ser greu si considerem que es tracta d'informació que ha de ser de domini públic. Sobre l'altre assumpte que ens ocupa, la composició dels Plens de Sala, ni es contesta.

Cansats de no rebre la informació a què tenim dret com a ciutadans i la judicatura obligació de facilitar, es van interposar sengles contenciosos administratius contra el president del TSJ-CV, sr. De la Rua, i el president de la Sala del Contenciós del TSJ-CV, Sr. Narvon que en l'actualitat estan pendents de resoldre. Per part del col·lectiu social continuem resistint la degradació i les agressions, cada vegada més fortes, en l'entorn del carrer Sant Pere, on havien traslladat tota la seua agressivitat des que el 2005 paralitzem les demolicions de la zona B.I.C. del carrer Escalante. I seguim amb les nostres reivindicacions socials: «La Plataforma Salvem El Cabanyal realizó ayer la primera protesta de 2007 con la entrega simbólica de varios kilos de carbón al presidente del Tribunal Superior de Justicia (TSJ) de la Comunitat y al presidente de la Sala de lo Contencioso, Edilberto Narbón, en la sede del TSJ. Tres miembros del colectivo vestidos de Reyes Magos lo entregaron mientras recordaban la necesidad de que todos los poderes públicos, y en especial el judicial, defiendan a todos por igual». (Levante 6-1-2007) La batalla és casa a casa, demolició a demolició. En total han enderrocat a juny de 2008 uns vint edificis, tots adquirits prèviament per les societats instrumentals de l'Ajuntament en una operació de compra-venda mercantil, és a dir, que hi ha uns pocs propietaris que han cedit les seues cases a la destrucció. La crònica d'aquest temps de lluita i resistència és tan dramàtica com extensa i per no excedir-me en aquest article, intente resumir-la utilitzant alguns titulars de diaris.

co o (O LLJ 1-

cc III

m o

o Q.

- «El TSJ autoriza un nuevo derribo en el barrio de El Cabanyal» (El País 10-03-2007). - «El edificio de El Cabanyal cuyo derribo autorizó el TSJ tiene una torre Miramar» (Levante 13-03-2007). - «Barbera ha abierto ocho solares en nueve años en El Cabanyal. Los vecinos denuncian el deterioro causado por los derribos» (El País 31-03-2007).

z Cfl

ü X

- «Salvem El Cabanyai critica el abandono que sufre el barrio. Diez solares con basura junto al mar». Metro 02-042007. - EN POCO MÁS DE 500 METROS DE COSTA. El nuevo 'Beverly Hills' de Valencia mira al mar frente a la playa de la Malvarrosa (El Mundo, 11-04-2007). - Ratas, basura y ruinas se adueñan del bulevar San Pedro (Levante 03-05-2007). Al mig d'aquesta vorágine vam organitzar la IX edició de Portes Obertes «Trobada d'escriptors pel Cabanyai», que va estar dedicada a la literatura, per reconèixer el compromís dels autors amb El Cabanyai. Hi van participar José Luis Sampedro, Fernando Delgado, Julio Llamazares, Belén Gopegui, Olga Lucas, Quique Falcón, Manel Rodríguez, Alfons Cervera, Benjamín Prado, Susana Fortes, Martí Domínguez, Juan Cruz. Va ser quan ens van enviar les primeres cartes anunciant l'expropiació del carrer Sant Pere. La resposta de l'organització social no tarda a arribar, el 13 de juny de 2007 es publica a El País: «Salvem El Cabanyai se prepara para otra batalla en el largo contencioso contra el plan del PP de prolongar la avenida de Blasco Ibáñez por el barrio. El gobierno encabezado por la alcaldesa, Rita Barbera, inició la semana pasada la notificación de la expropiación de alrededor de 120 inmuebles para su derribo con el fin de construir el bulevar de San Pedro, previsto en el plan. La plataforma no ha tardado en reaccionar y alrededor de 300 personas se reunieron ayer en asamblea general para analizar la situación y organizar la oposición a una expropiación que afecta fundamentalmente a personas mayores». Ha passat més d'un any des de la primera «comunicació urgent» per part de l'Administració i a dia de hui, setembre de 2008, no s'ha tornat resposta a les al·legacions presentades pels veïns. Queda demostrada la urgència.

El 13 de març de 2008 coneixem que el Tribunal Suprem desestima el recurs dels veïns contra el pla de El Cabanyai i addueix que és competència autonòmica. El govern municipal dóna per resolt el tema, s'autoaplaudeix en els mitjans, dóna per liquidada la Plataforma i aprofita per atribuirli tots els mals que pateix el barri. Però resistim. Com hem fet sempre, respectem les decisions judicials encara que en sospitem, però tenim clar que la raó jurídica no beneeix la bondat del projecte de destrucció del barri. La sentència diu que el projecte municipal és legal, no que és bo. Nosaltres continuem pensant que es va haver de declarar il·legal, i estem convençuts que és una aberració contra les persones i contra el patrimoni històric valencià. La Plataforma reuneix els veïns i, com ha fet sempre, els informa dels fets, els explica què pot passar a continuació, hi sotmet la possibilitat de presentar recurs davant del Tribunal Constitucional. S'escolta, es discuteix, la gent participa. Finalment l'Assemblea decideix mantenir-se viva i posar el seu esforç en dues direccions: primer, donar suport als veïns que així ho desitgen i que puguen ser objecte d'expedient d'expropiació. La Plataforma entén que és essencial que es respecten els drets de les persones i que, si l'alcaldessa acaba traient-los de les seves cases, que els pague el que aquestes valen. Segon, seguir en la lluita per defensar el nostre patrimoni històric, exigir el respecte a la integritat del barri —rehabilitació sense destrucció—, i utilitzar tots els mitjans jurídics i d'acció social col·lectiva perquè els que ostenten el poder treballen per l'interés públic, no per interessos privats. I així estem. De manera que ací està el barri de El Cabanyal-Canyamelar, amb un altre Portes Obertes, decidit a no sotmetre's, decidit que estos primers deu anys siguin només l'avantsala dels altres que vindran i que, per a això estem, seran molt millors.

IMPACTES MEDIÀTICS DE LES REVOLTES ALVARO DE LOS ÁNGELES

La fotografia de premsa és el registre dels esdeveniments mereixedors de ser notícia. Així ho sabem després de més d'un segle de premsa diària il·lustrada amb fotografies, a la qual acudim desitjosos de confirmar les nostres idees amb les seues imatges. No sempre coincideixen, però no tant per la falta de precisió com per l'absència de visibilitat d'idees i opinions minoritàries. La minoria és allò que ha d'existir en qualsevol estat de dret que es pree, perquè la majoria seguisca obviant-la, o desitjant-ne la desaparició ràpida i asèptica. Mentre que saber quan un esdeveniment és mereixedor de convertir-se en notícia és tant o més complicat com descobrir què naix abans, si l'esdeveniment o la necessitat de continuar aportant informació diària. El pas d'un esdeveniment de l'estat de succés al de notícia ós més ràpid i accessible que el que ha de fer una opinió minoritària per a convertir-se en majoritària. Al mig hi ha, en ambdós casos, el paper dels mitjans de comunicació; però l'economia, ja ho hem comprovat àmpliament, sempre guanya a la ideologia... fins i tot en èpoques de crisi. La velocitat dels successos i la necessària ocupació de l'espai dels mitjans de masses semblen conciliar els seus esforços per a deixar-nos igualment sorpresos davant l'afluència de dades i davant la seua narració quasi idèntica, llevat d'alguns detalls cada vegada més imperceptibles en el to o en l'enfocament del discurs. És per això, tal vegada, que les transformacions en les maneres de difondre les notícies han ajudat a la banalització de la informació escrita tant com han afavorit l'eclosió de la comunicació audiovisual, especialment amb les prestacions que ofereix Internet, que s'ha convertit en el termòmetre de l'actualització perpètua. Una sabata perfecta per al peu d'una societat cada vegada més disposada a viure els successos en temps real i a assumir-los al mateix temps que es produeixen, oblidant-los al cap de poc amb la mateixa fruïció.

A les ciutats contemporànies ha anat contagiant-se globalment una necessitat de veure's i mostrar-se com a objecte de desig que no atén a fronteres i que necessita seguir fugint permanentment cap endavant per a conservar la seua imatge il·lusòria. Un panorama on han tingut molt a dir els mitjans de comunicació de tota índole i condició i les imatges promocionals. Aquesta actitud ha arribat a València tan tardanament i amb una força tan inusitada que no pot fer altra cosa que provocar-hi un amor desenfrenat entre els qui estiguen a favor de la mercantilització de la imatge de la ciutat i la conversió del seu patrimoni en un gran plató televisiu, o un desamor profund entre els qui esperaven un comportament més madur i contingut per part dels responsables públics, ja que la trama i el desenllaç d'aquest argument són coneguts. I més encara si és possible quan l'escenografia d'aquesta ciutat, per la qual un dia va passar un riu i que deu la seua ubicació original i la seua idiosincràsia geogràfica a una sèrie d'elements que han desaparegut, s'encamina cap a un gegantisme tan deshumanitzat en les seues proporcions com irreversible en la seua execució; que és admirat i qüestionat alhora. En aquesta voluntat transformadora, les corporacions públiques valencianes refusen els lògics antagonismes ciutadans, ja que els consideren les notes desafinades dins de la simfònica de les seues polítiques inapropiadament denominades de «progrés»: un altre triomf neoliberalista en l'ús llenguatge, com diria George Lakoff. Representen la grava que es cola a les seues sabates institucionals i que desapareix després d'un espolso lleu i precís. Moltes vegades l'espolso no és tan lleu i s'ha de passar pels tribunals per a llevar-se-ia de damunt; fins i tot pot tardar anys i necessitar una retafila de recursos i contrarecursos, però no importa si el fi justifica els mitjans. En aquests casos, l'aparell institucional maneja els fils de la seua posició de privilegi per a lluitar contra grupuscles ciutadans als quals

no sembla atendre en igualtat de condicions que a altres, en concret als qui no es mostren obertament crítics. Els seus discursos es mouen en la controvertida línia de flotació de les identitats nacionals, regionals, populars... i se solen emprar instrumentalment aspectes com ara banderes, llengües pròpies més o menys minoritàries, religió, característiques geogràfiques i fins i tot condicions climàtiques per a dirigir les opinions no tant en una direcció com sí clarament en contra d'una altra. D'altra banda, el so de les veus antagonistes té el timbre de les cassoles abonyegades, dels xiulets de colors, de les agudes proclames en vers lliure; l'aspecte de les seues demandes és el text directe sobre teles i llençols, pancartes als balcons i samarretes amb tipografies de pal. I, a pesar del que poguera semblar per aquesta lírica, no demanen impossibles sinó que són pur realisme social. Salvem El Cabanyal-Canyameral és ja història recent de l'associacionisme ciutadà global pel seu esforç, infatigable i mantingut, per fer-se escoltar. D'entre les variades formes de les seues demandes, Cabanyal Portes Obertes suposa una fita a la permanència dins de les manifestacions ciutadanes, però encara més dins de les pròpiament artístiques, entenent l'art com una reflexió constant sobre la seua pròpia naturalesa inserit dins de la societat contemporània. Enfront de la representació inútil o ja assumida històricament, aquest tipus de manifestació artística anteposa la preocupació activa de qüestionar-se la seua funció i la seua acció al benefici personal i econòmic. Una autoexigència que ja voldríem els ciutadans per als partits polítics en el poder, institucionalitzats al màxim per les seues pròpies institucions.

En aquesta desena edició de Portes Obertes es donen cita dues propostes complementàries. Per una banda, es presenta una exposició amb caràcter antològic que convoca artistes participants en alguna de les nou edicions anteriors, i el treball de la qual té una relació directa amb l'associació. Per una altra s'ha reunit un grup de fotògrafs documentalistes que han sigut testimonis (i transmissors a través de diferents mitjans d'informació) de les variades manifestacions ciutadanes esdevingudes en l'àmbit valencià o autonòmic. Aquests dos plantejaments posen sobre

la taula un debat interessant a propòsit de la fotografia com a mitjà, entesa com a expressió artística d'una banda, i com a document social d'una altra. És una discussió antiga, si bé rejovenida des que l'art ha assumit sense complexos la fotografia com un altre llenguatge més dins del seu sistema i una quantitat important de reporters gràfics ha canviat les pàgines dels diaris i setmanaris pels cubs blancs de les galeries d'art i els museus. Una particularitat afegida a aquesta transmutació de gènere és l'engrandiment dels formats, pròxims cada vegada més a la pantalla cinematogràfica —i, així, a un tipus de documentalisme que beu de la representació ficcional— que a la fotografia de format tradicional. No obstant això, continua quedant oberta la qüestió sobre la denominació, si més artística o més funcional, d'aquest procés discursiu; és a dir, sobre la diferenciació entre un treball visual realitzat com a ampliació informativa d'un esdeveniment i un altre destinat a la confirmació d'una autoria, a través d'un corpus d'obra que s'espera i s'exigeix autèntica i personal. D'altra banda, cada vegada s'ha demostrat amb més claredat que ambdues posicions no són apartats estancs i que hi ha una voluntat d'hibridació que deslligue allò artístic d'un procediment netament autoral, així com una voluntat de diferenciació personal en els processos creatius més utilitaris, com pot ser la fotografia de premsa. El grup de huit fotògrafs ací reunits realitza la seua tasca documental en diferents suports de premsa escrita editada en l'àmbit municipal i autonòmic valencians i comparteix la seua qualitat com a testimonis i registradors de diversos successos socials. Ferran Montenegro i Manuel Molines en Levante-EMV; García Poveda «El Flaco» en Cartellera Túria; Rafa Gil en El Temps; Juan José Monzó en Las Provincias; Jesús Ciscar, Tania Castro i Santiago Carreguí, en El País. Un espectre ampli de tendències i maneres d'interpretar la realitat diària, setmanal o mensual. Així mateix, els successos mostrats comparteixen una temàtica: mostren diferents mobilitzacions ciutadanes en relació amb temes patrimonials, bé entenent el patrimoni com una riquesa natural o mediambiental a preservar, bé prenent-lo com a part de la idiosincràsia de l'arquitectura o l'urbanisme de les ciutats.

En el procés complet fins a la publicació d'una notícia es genera una mena de transmissió on es troben involucrats diversos agents. Tot comença amb una decisió generalment pública que afecta un grup concret de ciutadans, després de la qual una part del col·lectiu afectat gesta una protesta. Aquesta fase és essencial perquè la transmissió completa puga produir-se i implica ja una lluita desproporcionada que s'haurà d'assumir. Posteriorment, la protesta adquireix forma i se situa en un moment i un lloc concrets; generalment el lloc ha d'estar comprès entre els marges afectats per la decisió institucional o, si no, davant de la seu principal de l'organisme provocador del malestar. Els mitjans de comunicació se'n fan ressò a través dels periodistes que escriuen sobre la mobilització i els fotògrafs que la immortalitzen. L'opinió pública rep la notícia passada pel filtre ideològic del mitjà que l'edita. S'hi generen opinions a favor, en contra o indiferents davant la demanda. La institució afectada genera al seu torn informació per a disminuir l'efecte de la seua decisió i, sobretot, per a contrarestar l'opinió del col·lectiu mobilitzat, el qual generalment és acusat d'anar en contra dels interessos generals de la ciutat. Conceptes subjectius com «prosperitat», «generació de riquesa» o «progrés» són elevats a la categoria de ciència, com si no sabérem a estes altures que també allò que es denomina científic com a sinònim d'objectivitat és una clara instrumentalització. Aquesta visió de l'entramat és només una possible lectura de la complexitat real de tot el procés, però la seua síntesi voldria delimitar l'àmbit que ens ocupa. A excepció de les imatges del Flaco, que representen exclusivament una catalogació de pintades a murs i façanes, amb gent o sense, les fotografies dels altres sis fotògrafs mostren amb més freqüència els moments concrets de les mobilitzacions i els disturbis. Demandes a favor del territori, contra la seua transformació injustificada o el seu deteriorament, com els col·lectius Xúquer Viu, Per l'Horta, contra la ZAL i els desallotjaments de la Punta, Salvem el Botànic, Salvem El Cabanyal-Canyameral, contra la subestació elèctrica de Patraix, Jo no t'espere... es mesclen amb altres demandes d'àmbit més general com l'històric No a la Guerra o les manifestacions a favor de l'avortament, temes que semblaria

que ja no necessitaren a estes altures més mobilitzacions. No pareix que aquestes demandes concretes, perfectament delimitades en la seua intenció i en el seu espai d'acció, estiguen demanant res que puga anar en contra de l'interès general de la ciutat d'on sorgeixen i on habiten. Tanmateix, com bé ens ha il·lustrat Chantal Mouffe a través del seu concepte de «democràcia radical», la democràcia és un organisme feble que ha de guanyar-se diàriament, sense donar per suposada la seua existència immutable. Una qualitat afegida d'aquestes fotografies és la seua capacitat de mostrar allò que és proper. Allò local, que s'ha denigrat en determinats moments i ridiculitzat des d'instàncies concretes, adquireix ací una dimensió globalitzada gràcies als avanços tecnològics per a la generació i difusió de notícies i a la possibilitat de creació de xarxes que permeten l'intercanvi ràpid i exhaustiu d'informació. Una fotografia de Juan José Monzó mostra una escena de la Setmana Santa Marinera amb tres elements perfectament compostos: la part principal d'una imatge del Crist portant la creu, un balcó guarnit amb la pancarta «Salvem El Cabanyal» i una senyora major recolzada a la barana, veient passar la processó. Com també dues de les fotografies de Ferran Montenegro on observem unes quantes dones de mitjana i avançada edat participant en una cassolada mentre porten les seues bosses de la compra, alguna de les quals encara està buida. En la mateixa línia trobem una fotografia de Manuel Molines en què una altra senyora intenta vanament raonar amb l'alcaldessa Rita Barberà qui, pel seu gest, sembla que vol llevar-se-la de damunt davant de l'atenta vigilància d'un policia municipal. Rafa Gil aprofundeix en aquesta direcció: cassolades amb paelles que porten adherides una imatge de l'alcaldessa i protestes de Salvem El Cabanyal-Canyameral, incloent l'acció històrica en què els seus integrants van poder despenjar una gran pancarta en una de les torres de l'Ajuntament mentre mostren les mans, cares i samarretes tacades de roig. Les protestes per la defensa del territori o contra la guerra d'Iraq aconsegueixen un caire poètic en les fotografies de Santiago Carreguí que, no per això, resulten menys crues i impactants. L'excavadora que està a punt de derrocar el que queda d'una casa típica de la Punta, o la jove que por-

ta un cartell de «No a la guerra», la seua mirada fixa en un lloc elevat i clamant l'eslògan, són síntesi adequada de moments que ja són història recent. Tania Castro aporta una mirada fresca i oportuna a aquestes mateixes situacions, a les quals s'afegeixen la protesta a favor de l'avortament, l'espectacular imatge de Xúquer Viu, pròxima estèticament a l'afer Prestige, o la desenfadada acció dels ciclistes nudistes de «Jo no t'espere», ajustada acció davant els dogmes religiosos que continuen condemnant comportaments naturals i naturistes. Les fotografies de Jesús Ciscar sintetitzen amb precisió, més que il·lustren, els esdeveniments mostrats. Això es deu tant a l'encertat ús del mig fotogràfic com als detalls que conformen les composicions, on sempre existeix una informació addicional que enriqueix la interpretació. Valga com a exemple la imatge que mostra una dona jove portant un paper on es llegeix la frase: «Relació d'igualtat, amor de qualitat», per associar-la a les demandes contra la violència de gènere. Aquests exemples representen només una mínima part del tot, dins del qual es repeteixen situacions que són representades amb lleus canvis en I' enfocament. El cas més ajustat el representa aquella imatge que molts conservem en la memòria: dues barraques aïllades i semiafonades pel moviment de terres previ a la construcció de la Zona d'Activitats Logístiques, ZAL, del Port de València. Mentre J. José Monzó destaca la rematada de la barraca amb creu inclosa contra un mur de contenidors per a transport marítim, M. Molines obri l'objectiu i mostra la desoladora sensació d'una transformació que inclou la fi d'una manera de vida. Un símbol perfecte del nul interès que ha demostrat el PPCV per conservar un determinat patrimoni rural o

industrial. Contra aquest neoliberalisme econòmic de nou encuny, ja s'ha dit repetidament, el progressisme assumeix el rol anacrònic del conservacionisme. És important advertir aquesta dislocació en els rols: són les associacions ciutadanes les que porten molt de temps defensant els interessos generals de la ciutadania, mentre l'avidesa transformadora del territori que mostren els consistoris i governs autonòmics s'impulsa en mitges veritats o interessos partidistes per a dur a terme la seua comesa. L'associació Salvem El Cabanyal-Canyamelar són ja un referent en la lluita per una identitat pròpia, que és com dir una manera de vida particular i genuïna. La prolongació de l'avinguda Blasco Ibáñez dissenyada per l'Ajuntament de Rita Barberà, en altre temps de València, és un tall fred i innecessari en el caràcter temperat, eminentment mediterrani, dels Poblats Marítims. No hi ha hagut victimisme en les seues demandes, per més que s'haja intentat devaluar o exagerar les seues accions depenent del context. La prova palpable d'això la representen les deu edicions, deu!, de Portes Obertes: l'ambient que es respira quan es realitzen les visites per les cases intervingudes, el treball de publicació seriós i constant que s'ha anat generant, el nombre i la qualitat d'artistes, escriptors, intel·lectuals, ciutadans en general, que hi han col·laborat des del principi, la sensació que la seua demanda, després de conèixer-la tan sols lleument, és pura lògica. Només cal acostar-s'hi i veure-ho, experimentar-ho individualment, per a adonar-se que oblidar d'on venim és errar la direcció que prendrem en el futur. Tota la resta (o quasi tota) és pura propaganda institucional, la més corrosiva i la més persistent de totes.

ELS «SALVEM» I EL SEU FUTUR VICENTE TORRES CASTEJON

A partir de la consolidació de la Transició Política, havíem viscut un llarg període de debilitament de les Associacions de Veïns, la forma d'organització creada durant el final del franquisme per a lluitar per les necessitats de barris i pobles, i forçar la participació ciutadana en la gestió municipal. La gran oportunitat per a discutir sobre el model de ciutat de forma participativa va ser la redacció del Pla General d'Ordenació Urbana de València (PGOU 1984-1988), però les decisions clau van quedar en mans de tècnics, polítics i promotors, de manera que la redacció definitiva i l'aplicació pràctica van anar perdent quasi tots els trets progressistes inicials. L'aparició en la ciutat de València, a partir de 1994, de col·lectius ciutadans de nou tipus, coneguts popularment com «els Salvem», ha suposat un important revulsiu per a la recuperació del debat ciutadà en la ciutat de València, i en tot el País Valencià. Les notes que segueixen són una reflexió personal, a partir de l'experiència pròpia en diversos d'aquests col·lectius, i de l'intercanvi d'idees amb alguns companys. Es referirà principalment a la ciutat de València, amb algunes generalitzacions o comentaris sobre altres realitats. No pretén sinó ordenar les nostres idees, i en tot cas promoure el debat sobre una realitat social de creixent importància.

Una novetat incòmoda Els «Salvem» van ser rebuts amb sorpresa o desconfiança tant per les Administracions públiques com per alguns partits polítics, i fins i tot des de certes organitzacions socials progressistes. Alguns autors, que no val la pena mencionar, han valorat aquests moviments com «inestables i mal jerarquitzats, antipolítics, perjudicials per al joc polític normal de la societat», ja que alteren els procediments de decisió habituals, i augmentarien la desconfiança social cap a les institucions democràtiques. La seua resistència a cer-

tes transformacions urbanístiques portaven a dir d'aquests col·lectius que eren «antiurbans». El seu protagonisme social ha sigut rebutjat o ignorat per l'Ajuntament, que mai ha entès el seu caràcter independent, unitari, no partidista. La seua presència molesta és considerada com un instrument dels partits de l'oposició, el seu apèndix del carrer, i d'aquesta manera no els accepta com a interlocutor vàlid i independent. És cert que, més recentment, també persones vinculades a alguns partits tradicionals han impulsat plataformes per a oposar-se a projectes municipals, davall l'etiqueta de «Salvem». Però açò no invalida el caràcter independent, autònom, de la gran majoria dels col·lectius ciutadans, ni el seu dret a ser escoltats. Als polítics els costa entendre el caràcter d'aquests col·lectius, potser perquè no representen estrictament els interessos (econòmics o particulars) de les persones afectades directament pels projectes, sinó que incorporen amb facilitat persones d'altres barris o àmbits, que se senten part afectada. S'oposen a un projecte per una visió de col·lectivitat, per la defensa d'una visió global de la ciutat, d'un concepte de qualitat de vida, de la conservació del patrimoni urbà. També són incòmodes perquè aqueixos interlocutors no són fàcils de controlar o de portar al terreny de la «paciència», de l'espera dels tràmits burocràtics i la confiança en l'Administració. Algunes organitzacions tradicionals van manifestar a l'inici una certa desconfiança cap als moviments ciutadans, perquè consideren envaït el seu àmbit de «competències», sentint-se desplaçades, o per una visió «patrimonialista» de l'activitat social.

D'on veníem No cal oblidar que la principal missió de la dictadura franquista va ser l'arrasament de la societat civil, l'eliminació de

qualsevol tipus d'organització social, incloent-hi l'extermini físic o l'exili dels seus militants més destacats. Al llarg de 40 anys aquest treball va ser metòdicament realitzat, amb tots els mitjans de l'Estat, de manera que la por, així com la desconfiança en l'organització i en la lluita va calar profundament en la nostra societat. Només l'aparició de noves generacions, encara no escarmentades i amb ganes de lluitar, juntament amb el debilitament i la creixent íneficiència dels aparells repressius, va permetre la penosa reconstrucció d'un xicotet teixit social independent (Associacions de Veïns, sindicats, partits polítics...), que moltes vegades havia d'infiltrar-se o recolzar-se en les úniques organitzacions permeses: els sindicats oficials, l'associacionisme catòlic, col·lectius professionals. Amb dificultats, patint a vegades un dur càstig, aquestes organitzacions van tenir un paper important (encara que sovint silenciat) en la millora de la vida de la gent treballadora, i van accelerar el final del franquisme i la recuperació de la democràcia. La Transició política, amb el restabliment del joc polític democràtic, i la creació d'institucions polítiques (ajuntaments, autonomies), i socials (sindicats, partits legals) van buidar de militants i de protagonisme les dèbils organitzacions ciutadanes, com va ser el cas de les associacions de Veïns. Alguns partits polítics consideraven que el protagonisme social «normal» corresponia ja en exclusiva a les institucions i partits polítics, mentre que altres defeníem la necessitat de mantindré moviments i organitzacions socials independents de les dites estructures. La societat espanyola, per la por o l'amnèsia forçada, no ho oblidem, tampoc sentia molta necessitat de participar en eixes organitzacions socials, i es va prestar encantada al joc de «jo et vote, tu em soluciones els problemes, jo no em preocupe de res».

Al final, el balanç va ser desolador per a les associacions o moviments ciutadans, que amb tanta dificultat es van construir sota el franquisme: el drenatge de militants ciutadans incorporats a partits, administracions o nous col·lectius socials, junt amb el desencant social a causa de les expectatives frustrades. Els retalls socials duts a terme pels partits d'esquerra en el poder, i el cansament de la generació que va lluitar sota el franquisme (amb escàs relleu generacional) van contribuir a una gran desmoralització i desmobilització,

i també a la forta abstenció electoral que va permetre el triomf del PP. Aquesta situació comença a canviar des de mitjans dels anys 90, quan es produeix una confluència de diverses circumstàncies. D'una banda, la creixent desconfiança cap a la bondat de molts projectes públics, per una major consciència ambiental, fa a la societat més receptiva davant de plantejaments crítics. La pèrdua de poder institucional de l'esquerra, substituïda pel PP, i els retalls de llibertats i drets socials consegüents, així com els agressius projectes urbanitzadors o d'infraestructures que aquest partit impulsa o tolera, provoca majors reaccions socials. La creixent permeabilitat de la societat espanyola cap als corrents de pensament crític i emancipatori mundials, com els moviments antiglobalització o contra la guerra d'Iraq, provoca l'incipient despertar al compromís social d'una nova generació de jóvens. Gent lluitadora que seguia activa (o que es reincorpora a l'activitat social), aporta la seua experiència i la seua capacitat. Tot aquest conjunt de factors, possiblement, han contribuït que apareguen noves organitzacions, noves formes de lluita, noves perspectives de participació, que han renovat i reactivat el Moviment Ciutadà.

L'exemple estén Al llarg del País Valencià (com en tota Espanya) han proliferat en els úlüms anys els moviments (urbans i rurals) de defensa del territori. De fet, en l'última dècada s'han multiplicat les agressions contra el patrimoni natural, el medi urbà, o la qualitat de vida, consentides o impulsades des de les institucions. L'experiència de «Salvem el Botànic», de València (des de 1994), va crear prompte escola, i es va estendre pertot el país, en multitud de «Salvem», Plataformes o Coordinadores ciutadanes, agrupant a col·lectius, organitzacions, persones a títol individual i de vegades fins i tot institucions (com algunes corporacions locals). Alguns d'aquests col·lectius (gràcies al suport de professionals i de jóvens voluntaris entusiastes) han organitzat convocatòries de manifestacions, de concentracions, etc. amb gran impacte. Les seues imaginatives accions i iniciatives han aconseguit mantindré l'interés de la premsa, a

pesar de la tendència d'aquesta a ignorar els temes quan passa algun temps. S'ha aconseguit explotar les contradiccions entre els polítics de les diverses administracions, i guanyar el suport d'institucions, que normalment estaven al marge d'aquestes polèmiques ciutadanes: la Universitat, el Consell Valencià de Cultura. L'elaboració de manera clara i impactant de materials explicatius dels problemes i de les alternatives, han contribuït de manera molt significativa a la receptivitat social i a l'èxit de les mobilitzacions. Després de «Salvem el Botànic» (1994), nous col·lectius han sorgit en diversos barris de la ciutat de València, amb diferent èxit. «Salvem el Pouet», en Campanar (1996), «Defensem La Punta», «Salvem El Cabanyal» (1998), «l'Atzucac» (1998), «Salvem Russafa» (1998),» Salvem l'Horta de Benimaclet» (2001)...com a conseqüència d'altres agressions urbanístiques, però també d'iniciatives culturals nefastes o de la mala gestió d'institucions públiques («Amics de l'IVAM...»). Molts col·lectius han fracassat, han tingut menys èxit, o una activitat més efímera, mentre que altres han aconseguit èxits, o continuen una lluita difícil però encara no resolta. Però el camí està marcat, i en la ciutat de València i la seua comarca qualsevol grup d'afectats o implicats en un problema sap ja que tenen dret i possibilitat d'organitzar-se per a afrontar-ho. Les organitzacions tipus «Salvem» s'han estés per tot el territori valencià, com a conseqüència del «boom» (altres li diuen Tsunami) urbanístic de l'última dècada. La cultura de la «pilotada», els plans urbanístics (generalment en sòl no urbanitzable), els famosos PAI, els projectes d'infraestructures viàries o energètiques que els donen suport (línia d'Alta Tensió per la Valldigna...), són enfrontats per una «nova cultura del territori», sota el paraigua de «Compromís pel Territori» més d'un centenar de col·lectius de qualsevol tipus i de totes les comarques van participar en les manifestacions convocades entre 2003 i 2006. Contra projectes especuladors a Alacant, Castelló, Altea, Calp, Llíria, Nàquera, Alcoi...; contra instal·lacions de tractament de residus en la Foia de Bunyol, en Real de Montroi, en comarques de Castelló...; organitzacions temàtiques com les Plataformes «Tren si, AVE no», o «Per l'Horta»... En altres territoris espanyols es produeix també aquest fenomen (Catalunya,

Illes Balears, Canàries, Andalusia...), encara que sense aconseguir l'extensió i el ressò de les mobilitzacions valencianes, potser precisament pel número i la gravetat de les agressions que patim ací.

Els «Salvem» i les organitzacions tradicionals Sobretot a l'inici, la relació dels «Salvem» amb els moviments tradicionals (associacions de Veïns, Federació d'AV, grups Ecologistes, Partits...) va estar marcada per unes certes desconfiances per part d'aquests últims, que consideraven «envaïda» la seua àrea pròpia d'activitat. Alguns pareixien zelosos dels èxits mobilitzadors dels nous col·lectius, que contrastaven amb la relativa paràlisi de la majoria dels moviments tradicionals. No acabaven d'assimilar el paper dels nous col·lectius, als que criticaven per ser «efímers» i «monotemàtics», oposant l'estabilitat associativa i l'amplitud de perspectiva dels moviments ecologista i veïnal tradicional, o la representativitat política dels partits. La situació ha canviat prou al llarg del temps, augmentant el respecte i la col·laboració entre organitzacions de distint tipus. Encara que els «Salvem» participen parcialment dels objectius d'altres col·lectius, no compleixen les mateixes funcions, ni tenen perquè entrar en competència. Les Associacions de Veïns, el Moviment Ecologista, les Associacions de Consumidors, jubilats, etc., són organitzacions efectivament més estables, amb una estructura permanent que els dóna continuïtat al llarg del temps, però els crea un important problema, ja que les tasques organitzatives, la necessitat de mantindré un local, i el problema del finançament, la caça de miserables subvencions... els ocupa molt de temps i energies. Els col·lectius de nou tipus, en canvi, són més espontanis, sense dependències financeres per a mantindré infraestructuras, secretaris, locals... sense haver de plantejar-se el recurs a les subvencions públiques, sempre incòmodes i contradictòries. Els recursos econòmics vénen de la venda de materials, de les aportacions dels simpatitzants, i també de la col·laboració de les organitzacions estables. Pràcticament la totalitat dels ingressos es dediquen a les activi-

tats i a la propaganda. Evidentment, molts membres dels nous col·lectius han participat en altres organitzacions, i continuen sent membres de les mateixes. La seua formació i la seua ideologia participa de les entitats tradicionals, amb les quals tenen llaços personals que els permeten ampliar les convocatòries per a les mobilitzacions. Els nous col·lectius es reuneixen sovint en els locals d'aquestes entitats associatives o culturals. No hauria d'haver-hi, per tant, una relació de competència sinó de complementarietat. Les organitzacions tradicionals poden complir unes tasques insubstituïbles, estables, a llarg termini, però per diverses raons no estan en condicions de mobilitzar i arribar a l'opinió pública de la mateixa manera, amb l'originalitat, amb la força dels nous col·lectius. I, encara que seria desitjable, no tenen capacitat per a arreplegar als sectors jóvens, que tenen grans inconvenients per a entrar en les organitzacions clàssiques, però no tenen en canvi els mateixos inconvenients per a participar o col·laborar amb moviments no tan estructurats.

Interessos propis, interessos ciutadans Moltes de les mobilitzacions ciutadanes han sigut defensives, evidentment, contra els efectes de nous projectes urbanístics o d'infraestructures. En molts casos les respostes es produeixen quan els projectes estan ja molt avançats, a punt de ser irreversibles, i amb el temps just per a dir: «açò no» o «ací no». Però altres vegades no es limiten a oposarse a un projecte concret, negant «la ciutat que no volem», sinó que també avancen idees noves, alternatives als projectes oficials, idees de «la ciutat que volem». En definitiva, imposen la participació ciutadana allí on no s'esperava, on no es volia. Són, més que mai anteriorment, lluites ciutadanes, no sols lluites «de barri».

Nous mètodes, noves formes organitzatives

El tipus de col·lectiu, el tipus de funcionament, també té molt a veure amb l'èxit d'aquestes iniciatives ciutadanes. Participen en ells persones vinculades a partits o col·lectius de tipus polític, però que coexisteixen sense problemes

amb la gent no vinculada a cap partit (que són la majoria), perquè des del principi està clara la independència respecte a les instàncies polítiques. Aquesta independència permet un treball no sectari, on les relacions amb les institucions o els partits polítics no estan llastades per posicionaments o desqualificacions a priori, i atrau simpaties i col·laboracions de molts sectors diferents. Hi ha un repartiment consensuat de tasques, on s'aprofiten els coneixements de les persones més qualificades, però sense produir-se la divisió «dirigents-dirigits». Hi ha tasques noves, o que no corresponen a cap especialització, on la participació és general. Les relacions personals fluides, la qualitat del tracte humà i la confiança mútua, fruit i condició prèvia d'un treball tan continuat, són també una característica general d'aquests col·lectius. Per a tindré èxit, el treball d'aquests col·lectius ha de desenvolupar-se de manera paral·lela a quatre nivells: la informació i mobilització ciutadanes; l'estudi tècnic i jurídic, amb l'ajuda d'experts; els contactes polítics i institucionals; i la «generació» de notícies de premsa. Els mitjans de comunicació, no acaben de donar-li importància als plantejaments ciutadans, i passada l'etapa inicial de la novetat del tema, tenen tendència a marginar-los, per la qual cosa les accions han de ser sempre noves i imaginatives. Pareix que l'espectacularitat té més importància que el pes dels arguments. És la societat de l'espectacle. Altres vegades, els editorialistes es permeten criticar-los per la fermesa (diuen «rigidesa») de les seues reivindicacions, i acaben desitjant que el tema siga recuperat i gestionat pels agents socials «de sempre».

La relació amb l'Administració Les dificultats per al diàleg amb les autoritats són, en tot cas, molt grans, produint-se sovint una forta desproporció entre la importància i massivitat de les mobilitzacions, i la poca disposició al diàleg de l'Administració. No és, normalment, per part dels «Salvem» on hi ha un rebuig al diàleg o a la mediació política, sinó per part de les autoritats, poc inclinades a obrir processos de participació o a plantejarse tan sols reconsiderar els projectes.

Moltes vegades, un gran esforç organitzatiu, propositiu i de mobilització no aconsegueix fer canviar decisions ja preses, ni tan sols incorporar propostes parcials, o (el que és encara més greu) ni tan sols aconseguir una reunió per a poder ser escoltats. Aquest és el moment en què l'alcaldessa de València, Rita Barberà, no s'ha reunit amb cap dels col·lectius, a pesar de reiterades peticions dels mateixos. Pot queixar-se que els afectats per la prolongació de Blasco Ibáñez la perseguiren amb «cacerolades» per tota la ciutat?. La resposta de l'alcaldessa ha sigut la imposició d'un principi d'autoritat mal entès, l'amenaça de seguir avant coste el que coste, encara que el seu Ajuntament està endeutat fins a les celles, i la iniciativa privada haja fugit d'un projecte que apareix inviable financerament. Però té ja en el seu haver la degradació de part del barri, i haver provocat massa esforç personal, massa disgustos, molt de patiment.

Victòries, fracassos, i èxits parcials Els «Salvem» han aconseguit alguns èxits, però també molts fracassos. Sens dubte han comès errors, i han rebut moltes crítiques per això, prou vegades excessives. Es destaca el seu caràcter temporal, «efímer», per a desqualificar-los, oposant-ho a l'estabilitat i continuïtat de les organitzacions tradicionals. S'oblida que les organitzacions permanents tampoc estan sempre a ple funcionament, que com tot ser viu tenen períodes de molta activitat, i altres de letargia, que moltes d'elles sobreviuen alguns períodes només en teoria, encara que sense actuar realment. És cert que, en molts casos, la funció del col·lectiu està vinculada a la vida del projecte, i per tant un èxit (execució) com un fracàs (realització), o simplement la seua paralització, produeixen la dissolució del grup. La seua continuïtat, no obstant això, depèn molt també de l'ànim i del grau de cohesió dels seus components. Podem parlar de «efímers» referint-nos a col·lectius que segueixen al peu del canó 14 anys (Salvem el Botànic) o 10 (Salvem El Cabanyal)? A aquests col·lectius se'ls exigeix més del que poden fer, ja que depenen del temps lliure i dels recursos personals dels seus components, sempre amb mitjans escassos, i no

sempre amb disponibilitat de professionals desinteressats entre les seues files, la qual cosa els impedeix l'accés a recursos legals o tècnics. Hi ha experiències que pareixen un fracàs, però que acaben aconseguint que s'incorporen parcialment els seus plantejaments. «Salvem el Pouet» s'oposava en 1996 a un macroprojecte urbanitzador que suposava la demolició d'un conjunt d'alqueries de l'horta de Campanar, algunes molt antigues. No va aconseguir paralitzar les obres en marxa, a causa de diverses raons: el tractar-se d'un projecte urbanístic ja molt avançat, el ser un col·lectiu reduït, les poques famílies afectades, l'aïllament respecte al barri de Campanar, la impunitat de les actuacions de les empreses (amb derrocaments no autoritzats judicialment)... Però va servir perquè en la segona fase de la urbanització es rectificara el projecte per a conservar un bon nombre d'alqueries, algunes d'elles integrades com a serveis o equipaments. Encara que no sempre s'aconsegueix parar projectes, o modificar-los, la seua funció principal ja s'ha aconseguit: arribar a la gent (afectats o no), mobilitzar-los, fer reflexionar sobre les propostes públiques, la seua funció i la seua utilitat, sobre el model de ciutat, reanimar les ganes de lluitar, de defendre idees, de pensar col·lectivament, d'implicar-se... No cal oblidar que el pitjor enemic d'un col·lectiu ciutadà és la indiferència o l'individualisme de la gent, impregnats primer per la por del franquisme, i després per la política-espectacle a l'estil nord-americà, que afavoreix a, i és afavorida per, els grans partits.

Política, justícia, participació La debilitat de la societat civil, i les seues limitacions no són, de tota manera, les principals responsables del possible fracàs dels col·lectius ciutadans. La principal responsabilitat recau sobre el rebuig de la participació per part dels grans Partits i les Administracions que aquests controlen. «El que fem és democràtic, perquè ens han triat democràticament», això ho hem sentit en diferents ocasions, a polítics de distint signe. Estem parlant de les carències participatives de la nostra Democràcia representativa, que pretén

governar sense donar explicacions ni acceptar crítiques, limitant la seua activitat democràtica als ritualitzats tràmits i debats parlamentaris, on en definitiva la correlació de forces marcada pels vots ja determina els resultats a priori. Cal assenyalar també la impermeabilitat de les estructures burocràtiques i de govern, la inaccessibilitat dels cossos de funcionaris a consultes i rectificacions, acostumats a actuar al seu gust, de vegades sense control polític. També cal destacar la lentitud de la Justícia i la mateixa falta de cultura ambiental dels jutges, el seu suport total a l'Administració, a la que atribueixen quasi sempre la presumpció de raó en les seues actuacions, i per consegüent no aplicant quasi mai el principi de prudència i la paralització cautelar. La lluita de les veïnes i veïns de La Punta (1993-2003), zona d'horta qualificada com «d'especial protecció» pel Pla General de València, va acabar amb la derrota del moviment ciutadà (encara que els supervivents segueixen vinculats i lluitant), la «deportació» i dispersió dels residents, i la destrucció física de la zona. El Port Autònom de València va decidir que allà havia d'anar una ZAL (Zona d'Activitats Logístiques), í la Generalitat Valenciana (PSOE) li va aplanar el camí creant una estranya figura jurídica («reserva de sòl»), perquè l'Ajuntament del PP poguera més tard requalificar. Es va expropiar i es va expulsar els residents (200 famílies), amb un ampli desplegament policial i ús de la força. Una al·lucinant sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana donava cobertura legal a l'atropell: els abocaments i parcs de contenidors il·legals (relacionats amb el Port i tolerats per l'Ajuntament) havien degradat ja la zona, per la qual cosa havia perdut els valors que en el seu moment van motivar la seua protecció. Moralitat: si degrades una zona legalment protegida, i ningú ho impedeix, podràs requalificar-la més tard amb tota impunitat. Per cert: 5 anys després la ZAL encara no té cap activitat.

En definitiva, estem parlant de la insuficiència de la nostra cultura democràtica. En altres països d'Europa, i també a Canadà o als Estats Units, mobilitzacions molt més xicotetes que les nostres han aconseguit majors resultats, amb menor cost. En els Estats Units, en els anys 60-70, una

sèrie d'iniciatives promogudes per urbanistes o col·lectius ciutadans va aconseguir paralitzar el pla d'autovies del Govern Federal (el que es coneix com la «Freeway Revolt»). Com a conseqüència, els funcionaris de transport van començar a investigar tècniques i sistemes per a millorar el transport, sense necessitat de construir nou viari, i fins i tot es van posar en marxa importants sistemes de transport públic. Per la mateixa època (1978), en la comarca de l'Horta Nord es va frenar un projecte d'autovia, el denominat III Cinturó de ronda, però el dit projecte ha tornat a reaparèixer amb sorprenent regularitat cada 10 anys, amb diversos noms: En 1988 com a Corredor Comarcal, de nou en 1998, i enguany 2008 la comarca està de nou mobilitzada contra un altre projecte molt pròxim, la Via Parc Nord. Ací no hi ha hagut aprenentatge per part de l'Administració, ni canvis de política. Es tracta d'un tema que la transició política va deixar a mitges: es va aconseguir una democràcia representativa (podem votar), però es nega la democràcia participativa. El que està pendent al nostre país és una ampliació de la cultura democràtica, l'ampliació de la democràcia, la potenciació de la democràcia participativa. L'existència a Espanya de lleis introduïdes a partir de Directives europees (dret a l'accés a la informació, obligació d'introduir procediments de consulta, fins i tot previs a la redacció dels plans i projectes) no ha produït resultats apreciables. Les Administracions ignoren o burlen aquestes lleis (aquest és el moment en què els col·lectius que s'oposen al nou circuit de Fórmula 1 encara no han rebut informació sobre el projecte, sol·licitada des de fa un any). I la majoria dels jutges tampoc pareixen donar-los massa importància.

Els Salvem continuaran sent part del paisatge Alguna gent, insistint en el caràcter «efímer» dels col·lectius tipus «Salvem», havien sentenciat el seu caràcter de «anomalia» i la seua desaparició quan la política «real» recupere la centralitat. Altres, en canvi, vam veure en aquesta eclosió crítica un esperançador símptoma de normalització democràtica. Com ens sol ocórrer a Espanya, per l'aïllament respecte a les tradicions europees, estem reinventant el ja

inventat. Aquest tipus de col·lectius són, en definitiva, una forma d'organització i mobilització habitual des de fa molt de temps en països amb més llarga trajectòria democràtica i major societat civil, que no contradiuen sinó que enriqueixen el paper de les organitzacions més estables i de la política institucional. Es troben col·lectius així en tots els països, com a Alemanya (les «Burger Iniciativen»: Iniciatives Ciutadanes), els «Comitati di Cittadini» italians, o amb noms semblants en molts altres països.

partits a la política electoralista, amb poca o nul·la finalitat de transformació social, i s'acosten amb interés als col·lectius que plantegen alternatives i projectes nous. No sols són sectors més crítics o alternatius: moltes propostes de «recuperació de la ciutat» i d'oposició als projectes especulatius o destructius són compartits per persones de diversos espectres ideològics, que mai es comprometran amb partits allunyats de la seua ideologia, però que recolzaran sense problemes les campanyes dels «Salvem».

Es tracta de donar resposta a projectes privats o públics des d'una perspectiva independent, oposar-se, aportar crítiques, exigir actuacions, promoure iniciatives... Segons el grau de maduresa d'aquestes societats, del tarannà dels polítics i de l'encert dels col·lectius, tenen major o menor incidència, però són rebuts amb normalitat. De vegades, els ajuntaments proporcionen locals socials («Hotels d'entitats») per a ells, i fins i tot en la legislació d'alguns països es contemplen fons en els projectes per a afavorir la participació i subvencionar estudis professionals independents.

Per totes aquestes raons, és previsible i desitjable que els moviments socials de defensa del territori i de la qualitat de vida urbana, els col·lectius del tipus «Salvem...» continuen tenint un paper important en la nostra societat. I això no invalidarà altres tipus de treball, ni suposa un obstacle per a la consolidació de les organitzacions estables. Al contrari, suposen un símptoma de maduració social, d'una major complexitat de la societat, que permetrà superar els greus problemes d'intercomunicació social, de falta de participació en les decisions, que caracteritzava el franquisme i les seues seqüeles. Estem encara en una etapa de transició des de la dictadura a una democràcia satisfactòria. En definitiva, es tracta d'aprofundir la democràcia, de fer possible una societat més participativa, i per tant, necessàriament, més crítica.

En la nostra societat, són cada vegada més les persones que senten Insatisfacció per la política institucional, que contemplen amb desencant la prioritat concedida pels

ca o (0 UI H DC 111

m o co 1U

o X

Remor, soroll confús com el que s'alça d'una multitud, d'una tempestat, de la mar, etc.

Al, VALÈNCIA!: BASTIONS I SETGES CARLA GONZÁLEZ COLLANTES

La ciutat dormida? Potser hi ha qui creu, encara, que València ha sigut i és una ciutat dormida sota l'asfalt. Potser hi ha qui opina que, silenciosament, s'ha deixat assetjar i que ha sigut una espectadora, impassible, que ha romàs callada en veure com, amb els anys, el seu patrimoni natural i cultural quedava soterrat sota el ciment. Potser hi ha qui pensa que res no es pot fer ja per recuperar una ciutat que, cada vegada més, té una fesomia menys singular. Tanmateix, València no dorm. No dorm perquè no la deixen dormir. Una remor insistent la desperta cada vegada que intenta tancar els ulls. Els culpables no en són pocs i, d'entre aquests, trobem els Salvem: una col·lectivitat que ha dibuixat, pertot arreu, petits bastions de resistència. Aquests, però, no naixen del no-res: els ciments, que són ben ferms, es remunten als anys de latència en què les ciutadanes i els ciutadans vivien amb els polsos bategants pel desig de llibertat.

Retrocedim en el temps i situem-nos a finals dels anys 60 i principis dels 70. És aleshores quan veuen la llum els nous moviments socials (NMS), és a dir, el feminisme, l'ecologisme i el pacifisme. Aquests moviments s'originen en el marc del cicle de lluites i protestes d'un moviment social més ampli: les revoltes estudiantils del 68. En aquest període també es forja un altre moviment social de base urbana

i organitzat per barris, les reivindicacions del qual s'entremesclen amb les d'altres moviments: és el moviment ciutadà. A la ciutat de València trobem mostres d'aquest darrer i incipient moviment. La dictadura no va poder silenciar les veus que reclamaven la participació ciutadana. Així doncs, durant el període predemocràtic, quan governava Adolfo Rincón de Arellano, es va articular la campanya El Saler per al poble, en defensa de la Devesa. Als anys 60 es va iniciar un pla urbanitzador típic de l'època que es mostrava totalment despreocupat per la conservació del medi natural. Es va arrasar quasi tot el cordó de dunes per construir un passeig marítim i, amb l'arena procedent de l'arrasament, es van omplir zones deprimides i mallades per aixecar urbanitzacions (40 edificis de més de 8 altures), a més d'habilitar les corresponents infraestructures (molts quilòmetres de carreteres, grans àrees asfaltades per a aparcaments, xarxes d'aigua i sanejament, etc.). Un important moviment ciutadà, pres a Europa com a model de moviment social, va ser capaç de paralitzar el pla urbanitzador sota el lema El Saler per al poble. Amb l'arribada del primer Ajuntament democràtic es va realitzar un Pla Especial de Protecció, a partir del qual es va crear l'Oficina Tècnica Devesa-Albufera, un servei municipal que se n'encarregava de la gestió. L'aprovació d'aquest pla va possibilitar la posada en marxa de tot un seguit d'actuacions a la zona: de-

clarado de la Devesa com a primer espai protegit del País Valencia; prohibició de l'accés als vianants a les zones més sensibles; tancament del trànsit rodat al 80% de la superficie; campanyes divulgatives i educatives, etc. Posteriorment a aquesta iniciativa, als anys 80, es va gestar una altra consigna: El llit del Túria és nostre i el volem verd. Arran del desviament del riu Túria als anys 60, es pretenia construir una gran autopista urbana que creuarà tot València. Tanmateix, la mobilització popular va obligar l'Administració a rectificar i a convertir el llit de l'antic riu Túria en el que és actualment: un espai verd, un pulmó per a la ciutat, una zona de gaudi. El llit del riu Túria és nostre i el volem verd —juntament amb la de Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia— fou la frase més enganxada i pintada a les parets valencianes durant aquells temps. També va haver-hi manifestacions, arreplegada de signatures, etc. I, tot plegat, tota la mobilització generada, va obtenir l'èxit esperat. Finalment, l'antic llit del riu Túria va ser (i és) verd, tot i les crítiques que se'n puguen fer per la cura que se'n té actualment o l'aprofitament que se'n fa. D'altra banda, les agressions a l'horta han generat també successives mobilitzacions. Entre 1978 i 1984 es va iniciar el primer alçament en defensa de l'horta. Just Ramírez, Pep Lluch Rellamp, Miquel Gil, Antoni Corell i Joan Olmos —agrupats a partir de 1980 en l'Associació Amics de l'Horta— foren alguns dels que s'aixecaren en contra del projecte del III Cinturó de Ronda del Pla Arterial de València.

De la latència a l'esclat: els Salvem Aquest període d'efervescència ve seguit d'una etapa en què es viu una (aparent) desmobilització. La remor, però, no tarda gaire a fer-se escoltar de bell nou. La gènesi dels Salvem a la ciutat de València la constitueix la coordinadora Salvem el Botànic-Recuperem Ciutat, que es va crear l'any 1995. Arran d'aquesta mobilització ciutadana començaren a conformar-se altres iniciatives cíviques amb l'objectiu d'atendre nombrosos problemes urbans, territorials i mediambientals: Salvem el Pouet (1996), Defensem la Punta (1997), Salvem El Cabanyal-Canyamelar (1998), Sal-

vem Russafa (1998), Salvem l'horta de Benimaclet i Salvem l'Alqueria del Barbut (2001). El reviscolament que es produeix a la ciutat de Valencià a la dècada dels 90 es deu a la confluència de diferents circumstàncies a nivell local, nacional i internacional. En aquest context de mobilitzacions destaca l'anomenat «moviment antiglobalització», que és, en realitat, un moviment de moviments. Val a dir que, a València, aquest renaixement es percep de manera. La concurrència de diferents factors possibiliten la (re)aparició de moviments socials de distinta mena: d"una banda, trobem un seguit de mancances (estructurals, organitzatives i ideològiques o valoratives) i, de l'altra, un context (més que) favorable (Ibarra, 2000: 9-10). Quant a les mancances estructurals, és evident que els Salvem han sorgit, precisament, per tensions estructurals (urbanes o, tot dient les coses pel seu nom, d'especulació urbanística). Tensions que han generat i generen vulneració d'interessos molt concrets, visibles i sentits. Vulneració, fins i tot, de drets humans. Des de l'Ajuntament de València, tal com es denuncia des dels diferents Salvem, s'aplica una estratègia molt senzilla: degradar per especular. La degradació que precedeix tot procés d'especulació ha sigut i és evident en tots aquells barris on l'alcaldessa, Rita Barberà, ha volgut executar els seus projectes urbanístics. Cal no oblidar, tampoc, les mancances organitzatives. Els Salvem sorgeixen perquè altres organitzacions, que haurien de fer front a les agressions que pateix la ciutat de València, no s'hi impliquen. Apareixen davant la inexistència d'un contrapoder que s'opose a l'especulació i a l'expansió urbanística. Per tant, els Salvem no només omplin el buit que han deixat els partits polítics de l'oposició, també el que no han ocupat les associacions de veïns. Per últim, són evidents les mancances ideològiques o valoratives. Els Salvem estan formats per gent afectada —directament o indirecta— per un problema concret. Tanmateix, darrere del seu sorgiment, arrelament i expansió, hi ha molt més que un problema específic: els Salvem són la resposta d'una ciutadania inconformista, la conseqüència del ressorgir de la consciència i la participació ciutadana.

València s'ha convertit durant els últims anys en una «ciutat assetjada», una ciutat procliu al sorgiment dels Salvem i d'altres moviments de protesta ciutadana. Amb l'arribada del Partit Popular a l'Ajuntament de València (1993) i a la Generalitat Valenciana (1995) es va produir un augment més que considerable del nombre de projectes urbanístics i d'infraestructures irrespectuosos amb el patrimoni. S'hi ha d'afegir, també, la deixadesa en què es troben molts barris, sobretot els de la perifèria. Tot i que no són els únics: el districte de Ciutat Vella (que inclou els barris de la Seu, la Xerea, el Carme, el Pilar, el Mercat i Sant Franscesc), al bell mig del centre històric, també se'n veu afectat. Enfront d'aquestes agressions creix la consciència patrimonial i, alhora, decreix la confiança vers l'administració i certes actuacions urbanístiques impulsades ben sovint per aquesta. Així doncs, enfront de les mancances esmentades anteriorment, tot aprofitant un context adequat, les ciutadanes i els ciutadans no es quedaren de braços creuats, ans al contrari: s'organitzaren i es mobilitzaren. A poc a poc se sumaren persones de dins i de fora dels barris que anaven veient-se afectats per l'especulació urbanística i, finalment, es constituïren coordinadores i plataformes que apleguen gent molt diversa i dispersa. Així és com nasqueren els Salvem, que no són una altra cosa que una forma peculiar de contestació ciutadana en contra de la política urbana oficial. I és que, a València, com a tantes altres ciutats d'arreu del món, triomfa una concepció urbanística que es mostra agressiva amb les persones que l'habiten que, sortosament, no és acceptada per tothom.

No es pot obviar el paper que han jugat els mitjans de comunicació en l'existència dels Salvem. La premsa valenciana, per raons òbvies, ha sigut la que més ressò se n'ha fet. Des d'alguns periòdics se n'ha parlat gairebé sempre bé (Levante-EMV, El Punt, El País...) i, des d'altres, malament (Las Provincias, El Mundo, ABC...). En relació a les expropiacions que es van produir al Pouet, al barri de Campanar, Las Provincias, publicava un article en què s'afirmava: «Los primeros beneficiarios del proyecto son los propios agricultores. El precio millonario que han obtenido por las hanegadas les permitirá en el futuro vivir de rentas». Les principals beneficiàries no serien les empreses constructores?

La tendenciositat d'aquesta notícia, però, es percep, ja, en el titular: «Las alquerías de la huerta de Campanar, amenazadas por la inevitable expansión urbanística de Valencia». L'adjectiu «inevitable» és, sens dubte, del tot prescindible. Un altre exemple de la manipulació a què estan sotmesos els Salvem (i altres moviments socials) per part dels mitjans de comunicació, el constitueix aquest article referent a Salvem El Cabanyal-Canyamelar: «Carteles y pancartas insultantes jalonan los itinerarios procesionales de Semana Santa. Oportunismo, esa es la idea que se podría destacar de la actitud que en estos días han adoptado los componentes de la Plataforma «Salvem El Cabanyal-Canyamelar». Aunque sus representantes anunciaron que no iban a boicotear o reventar ningún acto de la Semana Santa Marinera, lo cierto es que sí están interfiriendo, aparentemente de forma pasiva, en el desarrollo de algunas de las procesiones que se efectúan en las calles del distrito (...). La simbiosis entre el tiempo de oración y penitencia, propio de la Semana Santa, y la manifestación pública de las reivindicaciones vecinales son dos elementos que no deberían de ir unidos... ». L'article segueix amb aquest to, que esdevé cada vegada més i més groller. Tampoc es pot obviar la manipulació a què els ha sotmès la televisió pública valenciana. Com a exemple, una notícia apareguda als «informatius» de Canal 9 en què es parlava de Cabanyal Portes Obertes i se silenciaven, per complet, fets transcendentals (els motius pels quals s'havia organitzat, el treball i l'existència de la Plataforma Salvem El Cabanyal-Canyamelar o la problemàtica sorgida arran del projecte de prolongació de l'avinguda Blasco Ibáñez). Aquesta és la veu en off que s'escolta al llarg de la notícia: «Més de 200 artistes han participat deixant la seua empremta particular en esta original proposta artística. Estem parlant dels actes del projecte Cabanyal-Canyamelar de Portes Obertes, a València. Tot el barri s'ha transformat per uns dies en una gegant sala d'art. El barri ha sigut literalment envaït. Una invasió artística que ha omplert tots els racons. Pintors, escultors, fotògrafs, músics, etc., han tocat amb les seues mans diferents espais de El Cabanyal. Vore l'obra conjunta d'aquests artistes és un passeig, un recorre-

gut per edificis públics i privats de El Cabanyal. Este quadre està fet de clòtxines i es diu 'Conserve-se'. Es troba a l'antic escorxador de El Cabanyal. I este és el Teatre La Estrella. I això que escolten és el cor de El Cabanyal. Les cases particulars també han sigut envaïdes per obres d'art. Lola té 79 anys i per sa casa estan desfilant les obres artístiques més avantguardistes de l'art valencià. Manifestacions artístiques que llueixen en cases, places i carrers de El Cabanyal de hui». I aquests són els totals amb què s'acaba de bastir la notícia: «Desde lo que es la Lonja del Pescado hasta aquí, hasta lo que es la calle San Pedro. Hi ha projectes molt interessants. S'han ocupat espais públics i privats. Per exemple, hi ha artistes com el Equipo Límite i Mavi Escamilla que han fet una instal·lació a una casa buida. El nom és 'Resiste-te' (Maribel Domènech)»; «Aquí hay un barrio vivo. Y como decía la sra. Lola, aquí hay un barrio con espíritu» (Vicente Ortiz); «Ha habido una respuesta fantástica. Más de 200 artistas valencianos han presentado sus proyectos. Algunos individuales y otros colectivamente. Y se han presentado finalmente 160 proyectos» (Pepe Romero); «Em pareix molt bé que estos xics s'hagen interessat per nosaltres. Tots estos xics que són meravellosos. I estan treballant molt bé. I per això els he deixat, perquè em pareix que ho fan molt bé i açò servirà com a propaganda del nostre barri» (Lola Martí). Evidentment, les declaracions foren 'retallades', a consciència, sense miraments, sense vergonya. Totes les reivindicacions, que no en foren poques, s'eludiren. Una vegada més, paraules silenciades». A Ràdio 9, la «ràdio» «pública» dels «valencians», també se'ls ha menyspreat. En canvi, algunes emissores de ràdio alternatives, els han obert sempre els micròfons (Radio Klara, Radio Funny). Fou Radio Funny, precisament, l'emissora que va col·laborar amb Miguel Molina per dur a terme un «happening» al si de la primera edició de Cabanyal Portes Obertes. Molina va organitzar —juntament amb Leopoldo Amigo— un Concierto para cacerolas y radios. Rita y Nerón se parecen mogollón i Cacerola, rola, rola foren els temes interpretats per Producciones El Diu de la Bestia i el Grup de Percussió del Ritme, respectivament. L'acció, que va tenir lloc al CSO Pepica La Pilona (c/Pavia, 43), va aconseguir aplegar un munt de gent carregada amb

cassoles i altres objectes amb què fer soroll. Tampoc no faltaren els aparells de ràdio ja que s'hi va connectar en directe amb Radio Funny, que va retransmetre a través de les seues ones aquesta original aposta i proposta. A més a més, aquesta emissora va emetre durant els dies previs una falca per convocar la gent a participar-hi: « Producciones El Diu de la Bestia en colaboración con Radio Funny retransmitirán en vivo y en directo el viernes día 11 a las 20 horas desde Pepica La Pilona la obra contestadora y contestataria Rita y Nerón se parecen mogollón. Concierto para cacerolas y radios desde El Cabanyal. No lo olvides. El viernes, a las 20 horas, te esperamos». Per combatre la manipulació o el silenci informatiu a què sovint es veuen sotmesos, els Salvem cerquen les seues pròpies maneres de comunicar-se. Utilitzen diferents mitjans —complementaris a la premsa, la ràdio, la televisió— que els permeten oferir una altra versió (i visió) dels fets: la seua pròpia. Per difondre les seues reivindicacions, així com les accions que duen a terme, els Salvem utilitzen suports d'allò més diversos: adhesius, cartells, samarretes, pintades, pancartes, pamflets, fullets, etc. En aquesta tasca de (contra)informació, cal no oblidar, tampoc, la importància de l'anomenat «quart mitjà», eina privilegiada d'acció, comunicació i organització. Internet permet, gràcies al seu baix cost, que els Salvem elaboren les seues pròpies informacions per difondre-les a través del ciberespai. L'existència dels Salvem va unida a la paraula, a l'elaboració de discursos carregats de raó. Aquests moviments han dit «no» a la destrucció de l'horta (de la Punta, del Pouet o de Benimaclet); han dit «no» a l'enderrocament de 1600 cases al Cabanyal, un barri, recordem-ho, declarat Bé d'Interés Cultural (BIC) l'any 1993; han dit «no» a la construcció de «tres tristes torres» al Solar de Jesuïtes. Han dit i diuen «no» i, alhora, han elaborat i elaboren alternatives. Alternatives possibles que aposten per una ciutat més sostenible; una ciutat que mira al futur sense renegar del passat; una ciutat que vol créixer construint i no destruint. Diu Jorge Riechmann que els NMS «son al mismo tiempo movimientos «negativos» de protesta, de rechazo frontal de muchos rasgos perversos de las sociedades industriales avanzadas, y también portadores «positivos» de una alternativa o imagen

de la sociedad mejor: otra forma de vivir, relacionarse y trabajar; nuevos modos de producción, convivencia y consumo» (1994: 60). El paper dels Salvem ha sigut, per tant, alertar sobre perills i malestars i, alhora, proposar solucions per tal d'inventar una ciutat més habitable. La paraula, però, sempre ha anat unida a l'acció. Els moviments socials parlen, també, o sobretot, a través de les seues actuacions. Més enllà dels eslògans i de la retòrica, els moviments socials transformen els discursos en fets, les paraules en accions. Mitjançant el que fan (i la manera en què ho fan) posen de manifest que existeixen uns altres camins, amb i sense dreceres. Les passes dels moviments socials no ressegueixen les línies marcades pel(s) poder(s) públics i privats. Ells avancen (fent, desfent i refent) per trajectes encara invisibles que, a poc a poc, omplin d'empremtes. Una de les novetats que aporten els nous moviments socials respecte als vells (el moviment obrer i sindical), rau en les formes d'acció que empren. Rucht les analitza i les sintetitza així: I) els grups i les organitzacions dels nous moviments socials actuen més autònomament que els vells i rebutgen el model leninista de «avantguarda revolucionària»; II) emfasitzen la importància de la política local i, per tant, no centren la seua acció a nivell nacional; III) ha disminuït el significat de la participació en les eleccions i de la representació parlamentària; IV) contràriament, han augmentat altres formes de participació, com ara l'acció administrativa i judicial; V) les accions violentes, especialment aquelles que impliquen l'ús d'armes, també han perdut importància en pro de la desobediència civil; VI) el repertori de les formes d'acció s'ha ampliat a bastament (1992: 222226). Les accions dels Salvem es construeixen, potser sense que ells ho sàpiguen, a partir d'aquests sis trets que, en major o menor mesura, es troben presents en les accions desenvolupades pels moviments de tot arreu.

Si es ressegueix la trajectòria activista dels Salvem, es percep que el seu repertori d'accions traspassa l'acció convencional. Un dels motius, que en són diversos, té a veure amb la difusió mediática. McAdam afirma que els moviments socials han de superar sis tasques importants per

tal que els seus propòsits tinguen un impacte en la societat i, una d'aquestes, és «conseguir cobertura en los medios de comunicación, e idealmente (aunque no necesariamente), favorable a sus puntos de vista» (1999: 477). I és per aquest motiu que els moviments socials centren les seues accions en tàctiques mediàtiques que els permeten ésser visibles davant la societat. Els mitjans de comunicació, per tant, condicionen l'acció ja que «los medios visibilizan o invisibilizan los movimientos sociales» (Zubero, 1996: 167). Una manifestació ja no és notícia. I, això, ells ho saben. És per aquest motiu, entre d'altres, que des dels moviments socials s'ha apostat per accions no ordinàries, tot pensant en l'impacte que aquestes puguen tenir als mitjans de comunicació (Dalton, Kuechler i Bürklin, 1992: 35). Per tant, els Salvem no es limiten a convocar vagues i manifestacions, com feia el vell moviment obrer, sinó que intenten aportar elements espectaculars (i, per tant, mediàtics) com a mesura per assegurar-ne la difusió. Objectivament cal dir que res (o poc) queda ja per inventar pel que fa als repertoris d'acció. Trobem, en l'espai i en el temps, pràctiques anàlogues al si dels diferents moviments socials. Tanmateix, s'intenta (re)inventar en cada nova acció, tot introduint-hi petits matisos. S'hi ha d'afegir que els Salvem són, tot seguint la línia general d'altres moviments socials, molt pragmàtics i, per tant, no s'adapten a un motlle d'acció col·lectiva prefixat. Cada Salvem elegeix els recursos que considera més útils per resoldre el conflicte pel qual es mobilitza. Les diferents agressions que estan en l'origen de l'aparició dels Salvem, tot i que són de la mateixa mena, estan sotmeses a factors diversos (factors referents a la ubicació geogràfica del conflicte, d'una banda, i a la composició social de la gent que hi participa, de l'altra) que afecten a l'evolució de la mobilització en cada cas concret. Aquest repertori d'acció no és només mediàtic, però, també és ben divers: campanyes de mail action; exposicions; concerts; visites guiades; xarrades, debats i taules redones; murals; recollida de signatures; cassolades... Tampoc no manquen les manifestacions i les concentracions, tot i que s'intenta «amanir-les», sempre que es pot, amb elements originals. Una concentració, per exemple, esdevé

una «besada», una «abraçada» o un «encintament» pel Botànic. La poètica, entra en joc. Com s'ha dit, els Salvem cerquen un efecte de testimoni i d'expansió mitjançant les accions que duen a terme. Es pretén, així, que la resta de la ciutadania s'incorpore i se solidaritze amb la seua lluita. La visibilitat de l'acció és essencial. És per això que les accions dels Salvem tenen com a escenari l'espai públic, un espai obert a l'abast i a la vista de tothom. Tot i que un espai vulga ser obert (un centre social okupat, Ca Revolta, la Casa Verda, Ca la Dona...), les parets sempre limiten. Les portes i les finestres —tinguen o no aquestes panys i barrots— són un barrera, sovint infranquejable, que en dificulta l'entrada. Tot i la idea utòpica que cerquen aquests espais, tot i el missatge d'aquella famosa cançó de Jaume Sisa («Oh, benvinguts, passeu, passeu,/ que casa meua és casa vostra/si és que hi ha cases d'algú»), les ciutadanes i els ciutadans sempre consideraran més seu un espai obert (un carrer, una plaça, un parc) que no un espai envoltat per quatre parets, per molt obert que aquest es desitge. És per això que des dels Salvem es planteja eixir al carrer i ocupar els espais públics per atorgar-los un nou significat. Val a dir que, una vegada més, l'ocupació de l'espai públic com a escenari del repertori d'accions dels Salvem no és patrimoni d'aquests. Els exemples d'ocupació de l'espai públic abunden de nord a sud i d'est a oest del planeta. Es tracta de recuperar I de reclamar els carrers. Dins d'aquest repertori d'accions ha sigut molt important el paper dels artistes (especialment professors i estudiants de la Facultat de Belles Arts de València). Aquests han fet, del compromís i la solidaritat amb els Salvem, els arguments de les seues obres. S'hi han implicat com a creatius, però també com a ciutadans. Els diferents Salvem han fet de l'art —emparats per l'ajuda desinteressada que, des del principi, els han ofert el artistes— un mitjà amb què fer arribar les seues reivindicacions a la societat. Cabanyal Portes Obertes, Un jardí d'art, Art per al Botànic, Estar en La Punta i Els ulls de l'abraçada representen exemples ben explícits de com s'ha articulat la protesta de la ciutadania valenciana amb l'art.

La lluita dels Salvem té com a objectiu últim l'anul·lació de projectes urbanístics que agredeixen el patrimoni. En l'assoliment d'aquesta fita l'art té un paper important. Tot i això, s'ha de tenir en compte que aquesta transformació no s'assoleix únicament i exclusiva a través de l'art. L'activisme artístic posa el seu gra de sorra —un entre tants— en la consecució d'aquests objectius. Lart serveix als Salvem per difondre la seua lluita, per fer-se veure i escoltar. Aquesta estratègia, com ha quedat ben palés, ha funcionat. Tanmateix, les victòries aconseguides fins al moment pels Salvem no són el resultat immediat d'aquestes intervencions artístiques. Tot i que és importantíssima la funció social, política i cultural de l'art(ivisme), cal no oblidar que els vertaders protagonistes de les protestes públiques no són ells, sinó totes i cadascuna de les persones que, d'una manera o d'una altra, fan que les petites revolucions siguen possibles.

Altres veus A més a més, ha de quedar constància que, a València, no són únicament els Salvem els que es mobilitzen en defensa del patrimoni. Algunes associacions veïnals —ja existents— també s'han mobilitzat enfront d'aquestes escomeses (l'Associació de Veïns La Boatella, Amics del Carme i l'Assemblea de Veïns de Benimaclet en són algunes d'elles) i, d'altres, s'han creat arran de problemàtiques especulatives concretes (com ara l'Associació de Veïns de la Punta La Unificadora o l'Associació Atzucac). També s'han sumat a la defensa del patrimoni altres col·lectius de divers tarannà (Per l'Horta, Revolta, Jove Germania, Maulets, Endavant, Acció Ecologista Agró i Marfull, per posar alguns exemples). D'altra banda, els okupes han constituït, també, un front contra l'especulació urbanística, tot esdevenint còmplices i aliats del moviment ciutadà: «los temas clásicos vecinales son reapropiados por otras organizaciones más jóvenes y radicales (ecologistas y okupas, por ejemplo)» (Adell, 2000: 42). D'altres vegades, però, ha sigut el moviment ciutadà el què ha trobat suport i ajuda en l'okupa: «El movimiento vecinal (...) se acerca y se alia, con muchos matices propios

de su heterogeneidad, a las reivindicaciones y luchas del movimiento por la ocupación» (Gonzàlez/Pelàez/Blas: 2002: 201). A la ciutat de València aquestes «aliances» es fan paleses en alguns casos concrets. A la Punta, el veïnat va fer una invitació a diversos col·lectius socials perquè ocuparen terres i cases amb el consentiment dels propietaris. Fou el juliol de 2000. A partir d'aleshores, un grup important de joves va traslladar-se a viure a la Punta, fet que va possibilitar la recuperació de cases i terres per al cultiu. Al mateix temps, es va produir una transmissió de l'herència cultural, així com un intercanvi generacional d'experiències i vivències. El documental A tornallom, d'Enric Peris i Miguel Castro, ho testimonia amb escreix. Al Cabanyal es trobaven ubicats alguns centres socials ja desallotjats, com el Pepica la Pilona o el Malaspulgas. Els veïns que s'oposaven i s'oposen a l'ensorrament del barri també comptaren, com a aliats, amb els seus «okupants», encara que aquesta aliança no es va materialitzar en el mateix sentit que a la Punta. A banda de considerar-los «amics» en la defensa del barri, s'han defensat mútuament en algunes ocasions: «La Plataforma Salvem El CabanyalCanyamelar manifesto, en un comunicado de prensa, su condena al «desalojo forzoso» de okupas del denominado por ellos «centro social Pepica la Pilona» y «el rechazo de cualquier intervención en él (...) Los representantes de la Plataforma argumentan que el «centro de Pepica la Pilona», ubicado en la calle Pavía número 43, en el Paseo Marítimo, «ha sido ocupado y rehabilitado por jóvenes desde hace dos meses», con la intención de «realizar actividades format ¡vas, de distracción, sociales, así como actuaciones». Este local que, según explicaron algunos miembros de la asociación Salvem El Cabanyal, «ha estado abandonado y sin ninguna intervención en infraestructuras culturales durante muchos años», ha pasado de ser «un local abandonado en estado de inminente ruina, foco de suciedad, ratas

y jeringuillas», a convertirse en un lugar salubre». En aquesta mateixa notícia es fa referència al caràcter recíproc d'aquest suport: «Por su parte, según comunicaron los okupas del centro a la plataforma Salvem El Cabanyal, su alternativa es otra manera válida de oponerse a la especulación inmobiliaria que puede llegar a sufrir el barrio de El Cabanyal-Canyamelar, si continúa el proyecto de prolongación de la avenida de Blasco Ibáñez». Del suport dels okupes a la Plataforma també es va fer ressò El País: «Contra la prolongació, okupació i imaginació. Una pancarta de vivos colores y presidida por este lema corona desde la semana pasada la fábrica de Metalúrgica Valenciana, una empresa abandonada hace años, ubicada en la calle Pavía, frente al paseo marítimo y en la zona que será derruida por la prolongación de Blasco Ibáñez. La pancarta ha sido colocada por el grupo de jóvenes que ha limpiado, pintado y apuntalado el edificio, y todo, según afirman en un panfleto repartido por el vecindario, con un solo objetivo: solidarizarse con los habitantes de El Cabanyal que perderán su vivienda y mostrar su rechazo al proyecto del Ayuntamiento de Valencia... ».

10 anys... Malgrat que l'any 2008 ha sigut, malauradament, un any de molts laments, també ha sigut, i és, un any de celebracions. Enguany, la Plataforma Salvem El Cabanyal-Canyamelar suma 10 anys. 10 anys en què han lluitat, de valent, per recuperar molt més que un barri. 10 anys en què han hagut de navegar, contracorrent, amb l'anhel de justícia a l'horitzó. 10 anys en què han cridat, ben alt i fort, que els deixen «en pau» i «en peus». 10 anys de resistències. 10 anys de remor. «Perquè tot està per fer i tot és possible»: Salvem El Cabanyal-Canyamelar! Ara, més que mai.

Referències bibliogràfiques ADELL, R (2000): «Los movimientos sociales en los noventa: Volumen movilización», dins de GRAU, E. i BARRA, R (coord.): Anuario sociales. Un mirada sobre la red, Ed. Icaria, pàg. 27-54, Barcelona.

Los impactos políticos del movimiento por la okupación», dins d'IBARRA, R; MARTÍ, S.; GOMÀ, R. (coords.): Creadores de democracia radical. Mouimientos sociales y redes de políticas públicas, Ed. Icaria, pàg. 187- 220, Barcelona.

CASTELLS, M. (1973): Luttes urbaines, Ed. Cahieres Libres 244, París.

GONZÁLEZ COLLANTES, C. (2006): Mouiments socials i defensa del patrimoni a la ciutat de Valencia: el cas deis Saluem, Ed. UPV, València.

DALTON, R., KUECHLER, M., BÜRKLIN, W. (1992): «El reto de los nuevos movimientos», dins de DALTON, R. i KUECHLER, M. (eds.): Los nueuos mouimientos sociales: Un reto al orden político, Ed. Alfons el Magnànim, pàg. 19-44, València. GONZÁLEZ, R.; PELÀEZ, LI.; BLAS, A. (2002): «Okupar, resistir y generar autonomía.

LARAÑA, E. i GUSFIELD, J. (eds.) (2004): Los mouimientos sociales. De la ideología a la identidad, Ed. Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), Madrid. GRAU, E. i IBARRA, P. (coord.) (2000): Anuario mouimientos sociales. Una mirada sobre ¡a red, Ed. Icaria, Barcelona.

McADAM, D.; McCARTHY, J. I ZALD, M. (1999): Mouimientos sociales: perspectiuas comparadas, Ed. Istmo, Madrid. RIECHMANN, J. i FERNÁNDEZ BUEY, F.: (1994): Redes que dan libertad. Introducción a los nuevos mouimientos sociales, Ed. Paidós, Barcelona. RUTCH, D. (1992): «Estrategias y formas de acción de los nuevos movimientos», dins de DALTON, R. i KUECHLER, M. (eds.): Los nueuos mouimientos sociales: Un reto al orden político. Ed. Alfons el Magnànim, pàg. 219-246, València. ZUBERO, I. (1996): Mouimientos sociales y alternatiuas de sociedad, Ed. HOAC, Madrid.

Si la modernitat original era pesant en el cim, la modernitat actual és lleugera en el cim, després d'alliberar-se dels deures «emancipadors» tret el de delegar el treball de l'emancipació en les capes mitjanes i baixes, sobre la qual ha recaigut la major part de la càrrega de la contínua modernització. «No més salvació per la societat», proclamava el famós apòstol del nou esperit comercial Peter Drucker. «No existeix societat» declarava més rotundament Margaret Thatcher. No mires cap amunt ni cap avall; mira adins teu, on se suposa que resideixen la teua astúcia, la teua voluntat i el teu poder, que són totes les ferramentes que et caldran per progressar en la vida.

Zygmunt Bauman Modernidad líquida Buenos Aires (2003), FCE

SALVEM EL CABANYAL: UNA CIUTADANIA D'ALTA INTENSITAT JOSÉ MANUEL RODRÍGUEZ VICTORIANO, Facultat de Ciències Socials. Departament de Sociologia i Antropologia Social. Universitat de València

En memòria de Josep Vicent Marqués, mestre i amic.

Les democràcies de baixa intensitat promouen ciutadanies de baixa intensitat; contràriament, els moviments ciutadans d'alta intensitat impliquen una aposta per la regeneració democràtica, les seues pràctiques propicien sempre una democratització de la democràcia. En les darreres dècades, tret de notables excepcions, les democràcies occidentals han estat de baixa intensitat, és a dir, cada vegada més, formalment representatives i, cada vegada menys, realment participatives. Per a entendre les coordenades bàsiques d'aquest procés de des-democratització i comprendre els moviments alternatius ciutadans que l'enfronten —entre els quals Salvem El Cabanyal n'és un exemple paradigmàtic—, convé descriure breument el context sociohistòric que l'emmarca.

La democràcia dèbil de les societats totalitàries Com és sabut, a partir de 1980, la reorganització del sistema capitalista es va caracteritzar per un gir radicalment conservador pel que fa a la ideologia i explícitament neoliberal pel que fa a l'economia. Les transformacions econòmiques, polítiques, socials i culturals d'aquesta revolució conservadora han sigut immenses. Han suposat el creixement de la vulnerabilitat social i de les desigualtats socials. Han generat nous espais de des-regularització i privatització totalitària, espais de precarització de la condició laboral, però també precarització i prívatització d'altres dimensions de la condició ciutadana: des de l'accés a l'educació o a la sanitat pública fins a la reducció dels mecanismes de la participació política a un simple simulacre formal. En

aquest nou capitalisme neoliberal el benefici és l'únic que compta i la corrupció és el mètode que permet accedir a aquest objectiu. Una corrupció que, com ha escrit Vidal Beneyto1, no és un comportament ocasional o 'amoral' d'unes persones o grups sinó alguna cosa més intrínseca i essencial, la corrupció no és altra cosa que l'acompliment del destí actual de l'ordre econòmic capitalista. De la mateixa manera, continuant amb l'anàlisi del sociòleg valencià, que l'estalinisme corrompé i acabà amb les esperances del comunisme, l'èpica de l'enriquiment a qualsevol preu de l'actual capitalisme i les seues pràctiques, cada vegada més agressives, d'explotació de les persones i del medi natural amenacen de no deixar ni un sol espai indemne2.

Santos, podríem caracteritzar-lo com a 'feixisme societal'. Es tracta d'un nou tipus de totalitarisme, distint del feixisme dels anys trenta i quaranta, de caràcter pluralista que no necessita sacrificar la democràcia representativa davant les exigències del capitalisme, sinó que contràriament la fomenta, en les dimensions més formals i virtuals, fins al punt que ja no resulta necessari, ni tan sols convenient, sacrificar-la per a promoure el capitalisme. Aquest nou règim de regulació social és el que està en la base de la utopia conservadora, el que exigeix i imposa democràcies de baixa intensitat. En definitiva és el que permet els governants de fer el contrari del que diuen en nom del que diuen: ja es tracte de 'Guerres humanitàries', de lleis d'immigració o de classes d'educació per a la ciutadania, en anglès.

Com assenyalàvem abans, per a entendre el debilitament democràtic de la nostra modernitat líquida hem de comprendre la centralitat social de la corrupció, però també, simultàniament, la centralitat del fenomen social de l'explotació. Ja siga, d'una banda, l'explotació de la naturalesa, del territori i de l'hàbitat més immediat que transforma aquests mitjans en un sentit que els impedeix de continuar funcionant com a mitjans, destrueix i privatitza les reserves d'energia i degrada irreversiblement el patrimoni comú de la humanitat. Ja siga, d'altra banda, l'explotació dels éssers humans que els transforma de finalitat en sí mateix en mitjans per als fins dels altres. D'ací que, una part de la civilització industrial capitalista: els treballadors, les dones, els immigrants, els xiquets, les minories ètniques, els que viuen en zones rurals o en països anomenats del Tercer Món, siga tractada per l'altra part, els propietaris, els hòmens, els autòctons, les majories dominants, els adults, com a mitjà per als seus fins. El capitalisme contemporani, guiat per la lògica de la maximització del benefici econòmic, duu cap a l'extrem ambdós tipus d'explotació.

El País Valencià no ha estat una excepció. Ha presenciat, perplex i estupefacte, com la insípida Tercera Via que animava el bastiment polític del govern autonòmic anterior donava pas a una utopia neoconservadora, en vies de realització, per part del nou govern del PP. El neoconservadorisme a la valenciana ha il·lustrat exemplarment en els seus anys de govern l'estreta vinculació entre creixement econòmic capitalista, destrucció del territori i desmobilització de la participació democràtica de la ciutadania. Tot i que, des de finals del franquisme, la modernització econòmica de la societat valenciana 'es va edificar' contra el seu hàbitat, el pitjor —qui ho haguera dit fa vint anys?—, encara havia d'arribar. La dècada dels noranta i el programa polític neoliberal.

La confluència d'ambdues dimensions: explotació i corrupció, dirigeixen el món de finals del segle passat i principis del present cap a un nou règim de civilització i regulació social que, seguint el sociòleg portugués Boaventura de Sousa

El govern valencià mostra amb aquesta fanfarronada —una malifeta pròpia de polítics educats en col·legis religiosos de paga—, un profund menyspreu per la democràcia i l'escola pública.

El neoconservadurisme valencià o la promesa d'una 'terra mítica* (en anglès)

VIDAL Beneyto, J.: Corruptos y Gloriosos 1, El País, 9 d'agost de 2008. VIDAL Beneyto, J.: Corruptos y Gloriosos 2, El País, 6 de setembre de 2008.

Dirigit a convertir o propiciar la conversió de tots els productes, tots els espais i totes les activitats humanes en mercaderies, de la mateixa manera que el seguiment que se'n fa per part de l'administració autonòmica valenciana ens condueix al paroxisme. La proliferació de ciutats virtuals i territoris mítics i d'il·lusió ha estat acompanyada per la retallada - o la resistència a aplicar- dels drets bàsics de la ciutadania social, de la participació democràtica en la presa de decisions i, per la degradació, sota el criteri totalitari del benefici privat, de l'hàbitat real. Tot això, per inversemblant que semble, no és incompatible, en la versió valenciana del totalitarisme social, amb propostes de lleis per a la protecció de l'horta o per a la participació ciutadana. Són lleis que oculten mostrant, que promouen el contrari del que diuen en nom d'allò que diuen. La seua concepció de la participació ciutadana és la pròpia de les democràcies de baixa intensitat amb poca autoritat compartida en la presa de decisions, poca reciprocitat en el principi d'igualtat i poc reconeixement en la diferència. En termes pràctics, aquesta concepció es tradueix en l'absència de garanties per a rebre una informació pública mínimament versemblant sobre els assumptes públics (Canal 9, Telemadrid... ); en la inexistència real del dret de consulta i, més encara, del dret a la cogestió dels assumptes col·lectius. En resum, una concepció de la participació ciutadana que sembla que s'inspire en el model dels manuals d'autoajuda. En aquest cas, d'algun manual d'autoajuda per a la participació individual que ho prometerá tot per la participació i que indicara com aconseguir-ho sense necessitat de cap participació.

Una nova ciutadania ja ha sigut possible: l'experiència de 'Salvem El Cabanyal'

L'agressivitat amb què s'han imposat en les darreres dècades les dinàmiques de corrupció, explotació i manipulació informativa en la societat valenciana han sigut molt efectives en la promoció de l'autisme ciutadà; tot i així, no han pogut aconseguir la desmobilització de la participació ciutadana i la consciència de responsabilitat col·lectiva. La societat valenciana també ha sigut la societat dels 'Salvem'.

Sorgits en la segona meitat dels noranta, aquests nous moviments socials agrupats al voltant de la denominació genèrica dels 'Salvem' han revitalitzat i, en alguns casos, reinventat la participació ciutadana al País Valencià. Entre ells Salvem El Cabanyal ha sigut des dels inicis una referència fonamental. Assenyalaré, molt breument i esquemàtica, per a concloure aquestes pàgines quines han estat les aportacions més significatives. En primer lloc, les seues dinàmiques mobilitzadores han afirmat públicament que un altre territori, una altra ecologia política que l'habite i una altra participació ciutadana eren possibles. En segon lloc, davant la reducció neoconservadora de la vida valenciana a una tómbola i l'exitosa promoció de l'autisme ciutadà, les seues actuacions han suposat un contrapunt fonamental. Les mobilitzacions que mantenen en defensa de les seues reivindicacions concretes suposen una aportació fonamental per a la reinvenció de la nostra condició ciutadana. Per a recuperar, mitjançant la participació pública, la ciutat, la política, la cultura, la democràcia radical i, en definitiva, la paraula. En tercer lloc, han mantingut obert el camí de la responsabilitat ciutadana amb les seues exigències i permanents mobilitzacions per la democratització de les decisions i la democratització de la informació sobre les qüestions públiques. Finalment, ens han mostrat que la democratització real de la democràcia va més enllà de la conquista del govern pel vot popular, necessita articular dos focus de poder: un originari del vot; ['altre originari de les institucions directes de participació ciutadana.

EXPOSICIÓ 10 ANYS DE MOBILITZACIÓ CIUTADANA A VALÈNCIA: REPORTERS GRÀFICS

Acci贸 contra la ZAL, Port de Val猫ncia

Abraçada convocada per 'Salvem el Botànic1, al solar de Jesuïtes

Manifestaci贸'Per l'Horta' Setmana Santa, El Cabanyal

Local ocupat a Benimaclet

Local ocupat a Benimaclet L'Horta de ValĂ¨ncia

L'Horta de ValĂ¨ncia

Enderrocs a La Punta

Desallotjament d'una casa, 06/02/2003

Enderrocs a La Punta. Desallotjament d'una casa, 06/02/2003

Cassoolada de protesta de Salvem El Cabanyal, 23/02/1999

Cassoolada de protesta de 'Salvem El Cabanyal1, 23/02/1999

Inici d'una valga de fam de tres membres del col路lectiu 'Salvem El Cabanyai'

Els ve茂ns de Patraix formen una cadena humana per protestar contra la subestaci贸

Pancartes contra la prolongació de Blasco Ibáñez, El Cabanyal

Concentraci贸 convocada per 'Salvem El Cabanyal'. Els ve茂ns passen a la porta de l'Ajuntament la nit abans de l'aprovaci贸 inicial del PEPRI de El Cabanyal, 25 de febrer de 1999

Cassolada convocada per 'Salvem El Cabanyal'

Acci贸 de membres de la Plataforma 'Salvem El Cabanyal' el dia de l'aprovaci贸 definitiva del PEPRI de El Cabanyal per l'Ajuntament de Val猫ncia, 26 de gener de 2001

Regidors del Partit Popular en l'Ajuntament de Val猫ncia votant a favor del PEPRI de El Cabanyal, 26 de gener de 2001

Acci贸 de membres de la Plataforma 'Salvem El Cabanyal' el dia de l'aprovaci贸 definitiva del PEPRI de El Cabanyal per l'Ajuntament de Val猫ncia, 26 de gener de 2001

Concentració convocada per la Plataforma 'Salvem El Cabanyal' davant l'Ajuntament de València Presentació de la IIIa Edició de Cabanyal Portes Obertes dedicada a Josep Renau al Parterre de València, durant la vaga de fam convocada per la Plataforma 'Salvem El Cabanyal', abril de 2000

Lola Martí, veïna de El Cabanyal

Manifestació de 'Salvem El Cabanyal' davant l'Ajuntament de València

Manifestació en defensa de l'Horta, ciutat de València Manifestació en defensa de La Punta, ciutat de València

Antonieta, Pepa i Lola, d'esquerra a dreta, veïnes del barri de Valencia de El Cabanyal. Les seues cases formen part de la setena edició de Cabanyal Portes Obertes, en la que s'exposaran les fotografies d'Agustí Centelles, maig 2004

Manifestació 'Contra el racisme i la xenofòbia', i pel 0,7% a València Concentració amb motiu del desè aniversari de 'Salvem el Botànic', de València. La concentració es va fer perquè volen construir, al costat del jardí Botànic i d'un antic col·legi dels Jesuïtes, un hotel d'11 plantes. L'acte va ser realment pacífic, ja que els manifestants es van expressar amb petons, juny 2005

Un transvestit, participa en la manifestaci贸 del 'Dia de l'orgull gai' a Valencia, juliol 2006

ConcentraciĂł d'immigrants sense sostre a les portes de l'ajuntament de ValĂ¨ncia. En la fotografia, els Immigrants que malviuen sota el pont d'AdemĂşs, gener 2006

Tancament d'immigrants en el local de l'associació de veïns de Benimaciet (València), demanant 'papers' per regularitzar les situacions il·legals, febrer 2001 Tancament d'immigrants a l'església del Pilar, València, reclamant la regularització de la seva situació legal a Espanya, gener 2001

Dia internacional contra la violència de gènere. En la fotografia, una participant en ¡a manifestació que va recorrer els carrers de * 'alenda amb el lema 'Relació de igualtat, amor de qualitat', novembre 2005 Josep Segarra, tio Llussma, i la seva dona, la tia Llavoreta. En el seu '.amp de Pinedo. Amenaçats per l'expropiació de la r ava horta i la seua caseta

BLASCO IBANEZi

Rotonda Avinguda de Catalunya El Cabanyal

Avinguda Blasco Iba単ez

El Cabanyal Barri del Carme, ValĂ¨ncia

Barri del Carme, ValĂ¨ncia

Horta d'Alboraia

Camí de Pinedo

Plaça de la Reina

CamĂ de Pinedo

Barri del Carme, València Barri del Carme, València Cadena humana en el solar del Botànic

Cassolada a l'Ajuntament de ValĂ¨ncia contra la demoliciĂł de El Cabanyai, 25/02/1999 ValĂ¨ncia: noms de morts en accidents laborals, 28/04/1998

Acció contra la ZAL, Port de València Una jove mostra un cartell de No a la guerra front a la seu del PP de València, 20/03/2003

Tala d'arbres a ValĂ¨ncia. Barri de la Torre, 22/04/1998 Una excavadora entra en un habitatge. Natzaret, 06/11/1991

València: més de 8.000 persones han visitat 'Cabanyal Portes Obertes' en menys d'un mes, 17/06/2001 Un veí de El Cabanyal, València 16/01/2001

Protesta de 'Salvem' en la Conferència Tercer Mil·leni, 1998 Manifestació dels veïns de Campanar, 1996

Manifestació de veïns de El Cabanyal contra la droga, 1991

L . la

100

S/N, 2003 L'últim oasi d'horta enfront de l'ampliació de la ZAL del Port, 2004 Cartells de protesta veïnal a la Plaça de l'Àngel, 2002

Inauguració del poliesportiu de Sant Marcel-li. Rita Barberà enfadada amb els veïns, 2003 Manifestació de veïns de 'Salvem El Cabanyal', 1998

Concentració i protesta contra la guerra, 22/03/2003

102

103

Entitats ciutadanes es manifesten enfront de l'Ajuntament, 28/04/2006 Debat del Ple municipal. Veins amb enganxines de protesta, 27/10/2006 Protesta de veĂŻns de Russafa demanant mĂŠs colÂˇlegis davant de l'Ajuntament, 19/05/2006

105

La plataforma 'Salvem el Botànic' pinta i instal·la una pancarta al solar de Jesuïtes, octubre, 2004

108

Concentració a l'horta d'Alboraia en contra de l'especulació. València, 2005 Un grup d'ecologistes de la paltaforma 'Xúquer Viu', es van endinsar amb granotes blanques en el riu Xúquer, en un tram del mateix al seu pas per Algemesí, per a demostar oom està de contaminat el riu. Eixiren tots bruts de tarquím, juliol 2005

Excavadora a la zona de la Punta, juliol 2002 Manifestaci贸 dels ve茂ns del barri de la Punta, juliol 2002

110

111

VeĂŻns de la Punta intenten recuperar el poc que els queda desprĂŠs de l'ensorrament de la seua vlvenda, maig 2002

Manifestaci贸 ciclonaturista contra la visita del papa Benet XVI a Val猫ncia amb el lema 'Jo no t'espere', juliol 2007 Manifestaci贸 'No a la guerra', marzo 2003 Dia de la dona. Diverses dones es manifesten alletant als seus nadons, davant una pancarta: 'Mare = Dret a treballar + Dret a criar. Conciliar la maternitat amb el treball', mar莽 2008

112

RET A CRIA

113

IPVv

Manifestaci贸 del 'Dia de la dona' al seu pas pel carrer Colom, mar莽 2007

TRADUCCIONS 10 ANYS DE MOBILITZACIÓ CIUTADANA A VALÈNCIA: REPORTERS GRÀFICS

En la Memoria Justificativa, sin reparos ni vergüenza, se incluyó este episodio para justificar la «participación ciudadana». Creo conveniente analizar detalladamente el encaje de mentiras y por ello transcribo de forma literal la explicación que le dio el equipo técnico encargado de justificar el Plan: Fuente: Memoria Justificativa del PERI del Cabanyal-Canyamelar. Autores Corell y Monfort, arquitectos. Concluyendo, los escritos diferenciados (no sometidos a recogida de firmas) que se pronunciaban sobre la del Plan se pueden desglosar del siguiente modo: Alternativa n° 2 (48 m)

34,37%

Alternativa n° 1 (100 m)

21,88%

Ninguna de las tres

16,67%

Ninguna de las q u e les afecte d i r e c t a m e n t e Alternativa n° 3 (Plaza) TOTAL

TIPO A TIPO B

14,58% 12,50% 100,00%

2 escritos 3 escritos de oposición a cualquiera de las propuestas del Avance

TIPO C

2 escritos

TIPO D

36 escritos

TIPO E

En contra de las propuestas (según les afecte) Propuestas concretas de mejora de equipamientos y dotaciones públicas Resolver intereses privados Escritos no procedentes o sin contenido

TIPO F TIPO G TIPO H TOTAL

Serv. De circulación/ Colegio Arquitectos N° 1 3.136 firmantes N° 10-91 91 firmantes N° 11-22 22 firmantes Oposición a las propuestas si no van ligadas a un proceso de rehabilitación integral del barrio A favor de la Al 8 firmantes A favor de la A2 14 firmantes A favor de la A1-A2 5 firmantes A favor de la A3 6 firmantes En contra de cualquiera... 3 firmantes 7 firmantes 2 firmantes 5 firmantes 5 firmantes 3.308 firmantes

Para cuando el ayuntamiento pudo aprobar el proyecto definitivo, año 2001, la Plataforma ya había organizado cinco manifestaciones, cuatro en el barrio y una en el centro de la ciudad, habíamos realizado una huelga de hambre de 22 días de duración con la única reivindicación de diálogo y discusión sobre el interés general del proyecto, habíamos organizado innumerables actos de protesta, participado en todas las mesas redondas sobre urbanismo que se celebraban... La ciudadanía empezó a entender que la lucha iba en serio, la resistencia estaba organizada y el camino iba a ser largo y difícil. Durante todos estos años se ha consolidado una organización social basada en la transparencia interna y externa que fue la semilla de una gran confianza mutua entre todos los afectados: «la Plataforma hacía lo que decía y siempre decía lo que hacía». Y, lo que fue mejor, nos fuimos haciendo amigos y aprendimos a querernos y a querer nuestro entorno. Como vivimos en un tipo de democracia europea y, por suerte, la integridad física de las personas está como muy garantizada, el Poder Municipal entendió que esta situación era insostenible, que la autoestima debía tener un límite y echaron mano de los manuales del urbanismo especulativo y comenzaron a destrozar nuestro entorno, nuestras vidas. Comenzó la degradación patrimonial y vital dirigida y patrocinada financieramente con presupuestos públicos utilizando primero a AUMSA y después a Cabanyal 2010 S.A. El gobierno municipal no podía cambiar la condición de Bien de Interés

118

Cultural que tiene en barrio desde 1993 por ser de competencia autonómica, pero sí el catálogo de edificios protegidos. Recuerdo que M. Domínguez, concejal responsable de urbanismo, declaró: «para qué están los catálogos (de edificios protegidos) pues para descatalogar lo que pierda el interés». Según tan «buen administrador» no se hacen los catálogos de patrimonio protegido para que se tomen las medidas oportunas de cuidado y protección y en caso de que la administración no cumpla con su tarea se le pueda pedir responsabilidades. Se protege para cumplir con un expediente y ya nos encargaremos de que las cosas evolucionen de forma que se pueda desproteger. Y lo hacen con total impunidad, basta recordar el espacio verde protegido de La Punta, sede durante años de bases ilegales de contenedores del puerto que contribuyeron de forma descarada a su degradación, hecho utilizado por los tribunales para justificar su cambio de protección y que se pudiera destruir y convertir en un inmenso solar, ¿quién fue el responsable de la degradación por permitir el funcionamiento de las bases ilegales de contenedores? ¿quién fue el responsable de consentir la degradación de un espacio protegido? Todo el mundo sabe que nos enfrentamos a la impunidad de los responsables políticos administradores. Pero no pasa nada.

119

La alcaldesa de Valencia, Rita Barbera, decía en 2001 reivindicando mayor autonomía local: «vivimos días de invasión de competencias y no estaría de más recordar a Montesquieu garantizando la autonomía local». Ella, que días después de estas declaraciones crucificó a la Síndic de Geuges, Emilia

Caballero, institución encargada de defender a los ciudadanos de los abusos de la administración, por atreverse a dar la razón a los vecinos de El Cabanyal en sus reivindicaciones. ¡Qué ejemplo de respeto a la independencia y autonomía de las instituciones democráticas! ¡Y encima Rita citando a Montesquieu! Perdonen las exclamaciones, es que creía tener superado ideológicamente el siglo XVIII, pero dadas las circunstancias de nuestras vidas en estos últimos años estoy seguro de haber retrocedido más allá de la revolución francesa. Ni de la división de poderes podemos hablar con seguridad pues son ya demasiados días de «caudillismo» los que estamos sufriendo. Abril 2001. La Conselleria de Cultura destituye de su puesto al arquitectoinspector encargado de vigilar el patrimonio histórico-artístico en Valencia. José Ignacio Casar ingresó en su puesto de inspector en 1994. Tras ganar una plaza en propiedad en la Conselleria de Obras Públicas siguió en su puesto mediante la concesión de una comisión de servicio avalada por la propia Dirección General de Patrimonio, con el fin de garantizar la continuidad de las labores de inspección. Pero la Administración Valenciana tampoco pudo soportar la integridad e independencia profesional de este técnico y fue destituido. En esta época ya no se contentan con reivindicar fraudulentamente a Montesquieu, comienzan a utilizar el cuarto poder, los medios de comunicación, contra los vecinos de El Cabanyal. Desde entonces las campañas de propaganda para avalar sus propuestas y

desmoralizar a los resistentes han sido numerosas y, como no podía ser de otra manera, con gran eco en Canal 9 y también en la prensa escrita. Veamos un ejemplo entre los muchos que podría elegir. En junio de 2001 Alfonso Grau aseguró que «mil (1.000) propietarios afectados por la prolongación de Blasco Ibáñez están dispuestos a llegar a un trato directo, lo que acelerará los plazos del plan urbanístico» (Las Provincias 4-6-2001). Siete años después, en julio de 2008, nos enteramos por la prensa escrita que «el balance de los tres años de gestión de la sociedad Cabanyal 2010, creada por la Generalitat y el Ayuntamiento de Valencia, a través del Iwsa y Aumsa, para desarrollar el plan especial de El Cabanyal y la prolongación de Blasco Ibáñez, es limitado. De las 1.600 viviendas que se tienen que derribar para abrir Blasco Ibáñez al mar la sociedad sólo ha comprado previo acuerdo con los propietarios un centenar, apenas un 6%. Las once promotoras que forman el accionariado privado han puesto a la venta sus acciones al no ver claro el negocio.» (Levante 8-7-2008) Aunque se quedan cortos al valorar el fracaso, ya que a los tres años de Cabanyal 2010 hay que añadir los 4 años anteriores de AUMSA con la misma gestión. Es decir, en siete años y con todas las piedras que nos han llovido han conseguido 100 de 1.651 casas ¿dónde están los 1.000 de Grau? Se concretaron las amenazas y los castigos. Sufrimos otra vuelta de tuerca de parte del ayuntamiento cuando en enero de 2002 el Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana

dicta un auto en el que paraliza cautelarmente el proyecto de prolongación de la avenida de Blasco Ibáñez a través del barrio de El Cabanyal. Basta prestar atención a las declaraciones de Rita para entender la estrategia que han seguido hasta estos días en que celebramos los diez años de resistencia: 1. Anuncia que no flexíbilizará sus posiciones, ni abrirá ningún tipo de diálogo. «Yo no quiero ninguna retirada [de los recursos judiciales]. Después de dos elecciones y mucho diálogo hemos llegado a una conclusión que ha pasado por todos los trámites legales', concluyó.(El País, 01-02-2002) ¡Mucho diálogo! Se atreve a declarar sin que le cambie el color de las mejillas. 2. Anuncia la degradación urbana. La alcaldesa considera al auto «un contratiempo que pagarán los vecinos de la zona afectada». La alcaldesa no va a flexibilizar sus posiciones ni reabrirá ningún tipo de diálogo «en términos políticos esto es un contratiempo porque se va contra el tiempo de ejecución [de la obra] en el perímetro suspendido e implica inactividad gestora en el ámbito suspendido que va a producir un deterioro en el ámbito comprendido en la suspensión [la zona del barrio de El Cabanyal protegida por la que debería pasar la avenida», (El País, 01-02-2002). 3. No asume ninguna responsabilidad, antes al contrario responsabiliza de todo al PSPV, que dejó de gobernar el Ayuntamiento de Valencia en 1991; se atribuyó la defensa y protección del barrio —«Hemos invertido 4.400 millones de pesetas en diez años en El Cabanyal»—; y lanza un «mensaje de tranquilidad al 52% de los 447 propietarios

afectados por la paralización cautelar del proyecto que según el equipo de gobierno municipal habían 'mostrado intención de llegar a un acuerdo con el Ayuntamiento» (El País, 01-02-2002). Para entonces la actividad de la Plataforma seguía siendo febril, íbamos por seis manifestaciones, cuatro ediciones de Portes Obertes como la que estamos presentado en este catálogo, nos coordinamos con otros colectivos sociales, recibíamos solidaridad de la Universidad, de incontables arquitectos reconocidos por su trayectoria profesional, del Departamento de proyectos de la Escuela Superior de Arquitectura de la Universidad Politécnica de Valencia, de todos los partidos políticos de nuestra demarcación, claro está, menos el Partido Popular. Comenzamos a reivindicar una participación ciudadana real y organizamos, junto con muchos colectivos del País Valenciano, otra manifestación en la ciudad de Valencia en la que participaron miles de personas con el lema de «democracia participativa». En mayo de 2003, un mes antes de las elecciones locales y autonómicas, el gobierno municipal derribó dos casas que había adquirido AUMSA. Todavía no había creado el ingenio financieromañoso Cabanyal 2010, S.A. Cinco años después, los solares de estas dos casas todavía se pueden visitar ya que siguen sin vallar y sin limpiar. Por si tienen curiosidad les oriento, se trata de los solares que están en Serrería casi enfrente de la estación de RENFE. Los medios de comunicación publicaron a bombo y platillo que las obras de la prolongación de Blasco Ibáñez habían comenzado (año 2003, recuerden), foto

en primeras páginas en los periódicos y noticia en las televisiones, por cierto tan importante noticia abrió el telediario en Canal 9 y en Punt 2. En fin, pasaron los años y ahí están los solares y aquí está el barrio todavía en pie. Y estando en estas llegó la Copa del América y sus 32 guineas, dos más que Judas con la inflación que ha habido desde entonces. Muchos pensaron que de esta no pasábamos, a muchos tuvimos que convencer de que íbamos a resistir, que la Copa y sus guateques pasarían y El Cabanyal seguiría en pie. Y fuimos a Bruselas a plantear nuestras reivindicaciones y obtuvimos la solidaridad de parlamentarios europeos, pero aquí nada cambió. En estos momentos lo único que no se sabe con claridad es quien se la bebió, la copa. Es posible que en el año 2004 el Tribunal Supremo todavía no estuviera políticamente puesto a punto, igual que le había sucedido al TSJ-CV, y confirmó la suspensión cautelar del proyecto. Las reacciones se resumen en el titular del Levante de 27-3-2004: «El equipo de gobierno de Rita Barbera, por boca de su portavoz municipal, Alfonso Grau, rechazó ayer la posibilidad de negociar con los vecinos una nueva ordenación del barrio de El Cabanyal y explicó que la prolongación de la avenida Blasco Ibáñez es «innegociable». Mientras que la plataforma Salvem el Cabanyal pedía ayer diálogo y consenso para rehabilitar la zona». En 2005 comenzaron los trámites para cambiar la Ley de Patrimonio de 1998 que había votado el propio Partido Popular, el legislativo entra en acción, se coordina con el ejecutivo. Y por si fuera poco el Tribunal Superior de Justicia de

120

la Comunidad Valenciana va retrasando la sentencia de El Cabanyal, muchas personas bien informadas piensan que para encontrar el momento adecuado de formar el Pleno conveniente donde se aseguren los votos necesarios para contentar al poder ejecutivo. Ante el retraso injustificado nos vimos obligados a presentar dos quejas, una al Presidente del TSJ y otra al C.G.P.J., en este sentido: «después de más de tres años de tramitación, nos encontramos que la Sala Segunda está dictando recursos de menor antigüedad que el que nos ocupa, cuyo número de los dictados ya alcanza una cifra importante, y a la fecha de hoy sigue sin existir señalamiento para dictarse sentencia. Todo ello, sin que exista causa alguna que justifique la paralización de las diligencias dado que desde el pasado mes de septiembre han finalizado las actuaciones procesales». ¡Pobre Montesquieu, ya se van uniendo los poderes;

121

Finalmente el TSJ-CV dictó sentencia favorable al Ayuntamiento con el siguiente resultado: 11 votos a favor de la legalidad del proyecto, 8 votos en contra de la legalidad del proyecto. El asunto se resolvió de la siguiente manera, el ponente al que se le asignó el caso por sorteo presentaba una ponencia favorable a las tesis de Salvem El Cabanyal, pero el Presidente de la Sala de lo Contencioso Administrativo, Díaz Delgado, quitando protagonismo al ponente titular, presentó su propia ponencia que obtuvo los once votos que le dieron la mayoría necesaria. Hay que señalar que inmediatamente después Díaz Delgado fue nombrado, en el cupo del Partido Popular, magis-

trado en el Tribunal Supremo (el cargo es vitalicio). La organización y el funcionamiento del Tercer Poder, el Judicial, es uno de las mejores bazas que se guardan los poderosos, los que manejan los hilos del poder económico y político. Pero si se analiza a fondo un caso te das cuenta que el método que se utiliza es sencillo, esperan las circunstancias favorables, acechan, aprovechan los límites de la interpretación y consiguen el maquillaje necesario para disfrazar una sentencia de legalidad. Estas cuestiones siempre quedan a salvo porque si hay un gremio opaco, cerrado y de mutua defensa, ese es el de la judicatura. Fuentes bien informadas nos explicaron cómo Díaz Delgado se aseguró los 11 votos necesarios. La cosa pudo suceder así: en primer lugar preparó su ponencia, privilegio de un presidente. Después esperó al momento adecuado que no era otro que el que le permitiera formar un Pleno favorable. En la votación participaron dos magistrados nombrados por el «plan de choque» y uno jubilado en «situación especial» (al parecer el nombramiento de estos magistrados dependía en buena medida del propio presidente). De esta forma pudo asegurarse los votos, así de fácil. Por supuesto que pedimos explicaciones sobre todo esto al Tribunal y la respuesta fue que «como lo que pedíamos seguramente iba a ser utilizado para impugnar el tribunal la solicitud debía ir dirigida a la propia Sala de lo Contencioso». Y después nos contestaron que como ya era una sentencia firme ya no cabía dar explicaciones. En fin. Pero sucedió que la sentencia pasó a

no ser firme al haber aceptado el Tribunal Supremo el recurso de casación, así que volvimos a pedir la información. Durante el tiempo transcurrido tuvimos ocasión de ampliar la pregunta y mejorarla, ahora, además de conocer las normas que permiten a los magistrados formar un pleno de sala, queremos saber las normas de reparto de los expedientes cuando entran en el registro. A este último asunto nos han contestado de nuevo con evasivas, sin afrontar la pregunta concreta que formulamos, el tema ya empieza a ser grave si consideramos que se trata de información que debe ser de dominio público. Sobre el otro asunto que nos ocupa, la composición de los Plenos de Sala, ni se contesta. Cansados de no recibir la información a la que como ciudadanos tenemos derecho y la judicatura obligación de facilitar, se interpusieron sendos contenciosos administrativos contra el presidente del TSJ-CV, Sr. De la Rua, y el presidente de la Sala de lo Contencioso del TSJ-CV, sr. Narvon que en la actualidad están pendientes de resolver. Por parte del colectivo social seguimos resistiendo la degradación y las agresiones, cada vez más fuertes, en el entorno de la calle San Pedro donde habían trasladado toda su agresividad desde que en 2005 paralizamos los derribos de la zona B.I.C. de la calle Escalante. Y seguimos con nuestras reivindicaciones sociales: Levante 06-01-2007 «La Plataforma Salvem El Cabanyal realizó ayer la primera protesta de 2007 con la entrega simbólica de varios

kilos de carbón al presidente del Tribunal Superior de Justicia (TSJ) de la Comunitat y al presidente de la Sala de lo Contencioso, Edilberto Narbón, en la sede del TSJ. Tres miembros del colectivo vestidos de Reyes Magos lo entregaron mientras recordaban la necesidad de que todos los poderes públicos, y en especial el judicial, defiendan a todos por igual». La batalla es casa a casa, derribo a derribo. En total han derribado a junio de 2008 unos veinte edificios, todos adquiridos previamente por las sociedades instrumentales del ayuntamiento en una operación de compra-venta mercantil, es decir, que hay unos propietarios que han cedido sus casas a la destrucción. La crónica de este tiempo de lucha y resistencia es tan dramática como extensa y para no excederme en este artículo intento resumirla utilizando algunos titulares de periódicos. - «El TSJ autoriza un nuevo derribo en el barrio de El CabanyaK El País 1003-2007. - «El edificio del Cabanyal cuyo derribo autorizó el TSJ tiene una torre Miramar». Levante 13-03-2007. - Barbera ha abierto ocho solares en nueve años en El Cabanyal. Los vecinos denuncian el deterioro causado por los derribos. El País 31-03-2007. - «Salvem El Cabanyal critica el abandono que sufre el barrio. Diez solares con basura junto al mar». Metro 02-04-2007 - EN POCO MÁS DE 500 METROS DE COSTA. El nuevo 'Beverly Hills' de Valencia mira al mar frente a la pla-

ya de la Malvarrosa. El Mundo, 1104-2007 - Ratas, basura y ruinas se adueñan del bulevar San Pedro. Levante 0305-2007 En medio de esta vorágine organizamos la IX edición de Portes Obertes «Trobada de escriptors pel Cabanyal», que este año se dedicó a la literatura para reconocer el compromiso de los autores con El Cabanyal. Participaron José Luis Sampedro, Fernando Delgado, Julio Llamazares, Belén Gopegui, Olga Lucas, Quique Falcón, Manel Rodríguez, Alfons Cervera, Benjamín Prado, Susana Fortes, Martí Dominguez, Juan Cruz. Fue cuando nos mandaron las primeras cartas anunciando la expropiación de la calle San Pedro. La respuesta de la organización social no tarda en llegar, el 13 de junio de 2007 se publica en El País: «Salvem El Cabanyal se prepara para otra batalla en el largo contencioso contra el plan del PP de prolongar la avenida de Blasco Ibáñez por el barrio. El gobierno encabezado por la alcaldesa, Rita Barbera, inició la semana pasada la notificación de la expropiación de alrededor de 120 inmuebles para su derribo con el fin de construir el bulevar de San Pedro, previsto en el plan. La plataforma no ha tardado en reaccionar y alrededor de 300 personas se reunieron ayer en asamblea general para analizar la situación y organizar la oposición a una expropiación que afecta fundamentalmente a personas mayores». Ha pasado más de un año desde la primera «comunicación urgente» por parte de la administración y a día de hoy, septiembre de 2008, no se ha vuel-

to a tener respuesta a las alegaciones presentadas por los vecinos. Queda demostrada la urgencia. El 13 de marzo de 2008 conocemos que el Tribunal Supremo desestima el recurso de los vecinos contra el plan de El Cabanyal y aduce que es competencia autonómica. El gobierno municipal da por resuelto el tema, se autoaplaude en los medios, da por finiquitada la Plataforma y aprovecha para atribuirle todos los males que padece el barrio. Pero resistimos. Como hemos hecho siempre, respetamos las decisiones judiciales aunque sospechemos de ellas, pero tenemos claro que la razón jurídica no bendice la bondad del proyecto de destrucción del barrio. La sentencia dice que el proyecto municipal es legal, no que es bueno. Nosotros seguimos pensando que debió declararse ilegal, y estamos convencidos de que es una aberración contra las personas y contra el patrimonio histórico valenciano. La Plataforma reúne a los vecinos y, como ha hecho siempre, les informa de lúa hechüs, les explica qué puede pasar a continuación, somete a ellos la posibilidad de recurrir en amparo ante el Tribunal Constitucional la resolución del Supremo. Se escucha, se discute, la gente participa. Finalmente la Asamblea decide mantenerse viva y poner su esfuerzo en dos direcciones: primero, dar apoyo a los vecinos que lo deseen y que puedan ser objeto de expediente de expropiación. La Plataforma entiende que es esencial que se respeten los derechos de las personas y que, si la alcaldesa acaba quitándoles sus casas, que les pague lo que éstas valen. Segundo, seguir en la lucha por defender nuestro patrimonio histórico,

exigir el respeto a la integridad del barrio —rehabilitación sin destrucción—, y utilizar todos los medios jurídicos y de acción social colectiva para que los que ostentan el poder trabajen por el interés público, no por intereses privados. Y así estamos. De modo que aquí está el barrio de El Cabanyal-Canyamelar, con otro Portes Obertes, decidido a no someterse, a no aceptar la servidumbre, decidido a que estos primeros diez años sean sólo la antesala de los otros que vendrán y que, para eso estamos, serán mucho mejores.

123

ALVARO DE LOS ÁNGELES

IMPACTOS MEDIÁTICOS DE LAS REVUELTAS Impactos mediáticos de las revueltas

La fotografía de prensa es el registro de los acontecimientos merecedores de ser noticia. Así lo sabemos tras más de un siglo de prensa diaria ilustrada con fotografías, a la que acudimos deseosos de confirmar nuestras ideas con sus imágenes. No siempre coinciden, pero no tanto por su falta de precisión como por la ausencia de visibilidad de ideas y opiniones minoritarias. La minoría es aquello que debe existir en cualquier estado de derecho que se precie para que la mayoría siga ninguneándola, cuando no deseando su pronta y aséptica desaparición. Mientras que saber cuándo un acontecimiento es merecedor de convertirse en noticia es tanto o más complicado como descubrir qué nace antes, si el evento o la necesidad de seguir aportando información diaria. El paso de un acontecimiento del estado de suceso al de noticia es más rápido y accesible que el que tiene que hacer una opinión minoritaria para convertirse en mayoritaria. Entre medias está, en ambos casos, el papel de los medios de comunicación; pero la economía, ya lo hemos comprobado sobradamente, siempre gana a la ideología... incluso en épocas de crisis. La velocidad de los sucesos y la necesaria ocupación del espacio de los medios de masas parecen conciliar sus esfuerzos para dejarnos asombrados por igual ante la afluencia de datos y ante su narración casi idéntica, salvo

detalles cada vez más imperceptibles en el tono o en el enfoque del discurso. Es por eso, tal vez, que las transformaciones en los modos de difundir las noticias hayan ayudado a la banalización de la información escrita tanto como han favorecido la eclosión de la comunicación audiovisual, especialmente con las prestaciones que ofrece Internet, convertido en el termómetro de la actualización perpetua. Perfecta horma al zapato de una sociedad cada vez más dispuesta a vivir los sucesos en tiempo real y a asumirlos a la par que se producen, olvidándolos al poco con similar fruición. En las ciudades contemporáneas ha ido contagiándose globalmente una necesidad de verse y mostrarse como objeto de deseo que no atiende a fronteras y que necesita seguir en mantenida huida hacia adelante para conservar su imagen ilusoria. Un panorama donde han tenido mucho que decir los medios de comunicación de toda índole y condición y las imágenes promocionales. Esta actitud ha llegado a Valencia tan tardíamente y con una fuerza tan inusitada que no puede más que provocar un amor desenfrenado entre quienes estén a favor de la mercantilización de la imagen de la ciudad y la conversión de su patrimonio en un gran plató televisivo o un desamor profundo entre quienes esperaran un comportamiento más maduro y contenido por parte de los responsables públicos, sabiéndose como se sabe la trama y el desenlace de este argumento. Más si cabe si la escenografía de esta ciudad por la que un día pasó un río y que debe su ubicación original y su idiosincrasia geográfica a una serie de elementos que han desaparecido,

se encamina hacia un gigantismo por igual deshumanizado en sus proporciones e irreversible en su ejecución; admirado y cuestionado a un tiempo. En esa voluntad transformadora, las corporaciones públicas valencianas rehusan los lógicos antagonismos ciudadanos, al considerarlos las notas desafinadas dentro de la sinfónica de sus políticas inapropiadamente denominadas de «progreso»: otro triunfo neoliberalista en el uso lenguaje, como diría George Lakoff. Representan la gravilla que se cuela en sus zapatos institucionales y que desaparece tras una leve y certera sacudida. Muchas veces la sacudida no es tan leve y se debe pasar por los tribunales para quitársela de encima; incluso puede tardar años y necesitar una retahila de recursos y contra recursos, pero tanto da si el fin justifica los medios. En esos casos, el aparato institucional maneja los hilos de su posición de privilegio para luchar contra grupúsculos ciudadanos a los que no parece atender en igualdad de condiciones que a otros, en concreto a quienes no se muestran abiertamente críticos. Sus discursos se mueven en la controvertida línea de flotación de las identidades nacionales, regionales, populares... y se suelen emplear instrumentalmente aspectos tales como banderas, lenguas propias más o menos minoritarias, religión, características geográficas e incluso condiciones climáticas para dirigir las opiniones no tanto hacia una dirección como sí claramente en contra de otra. Por otro lado, el sonido de las voces antagonistas tiene el timbre de las cacerolas abolladas, de los silbatos de colores, de las agudas proclamas en verso libre; el aspecto de sus deman-

das es el texto directo sobre telas y sábanas, pancartas en los balcones y camisetas con tipografías de palo. Y, pese a lo que pudiera parecer por esta lírica, no piden imposibles sino que son puro realismo social. Salvem El Cabanyal-Canyameral es ya historia reciente del asociacionismo ciudadano global por su esfuerzo, infatigable y mantenido, por hacerse escuchar. De entre las variadas formas de sus demandas, Cabanyal Portes Obertes supone un hito a la permanencia dentro de las manifestaciones ciudadanas, pero aún más dentro de las propiamente artísticas, entendiendo el arte como una reflexión constante sobre su propia naturaleza inserto dentro de su sociedad contemporánea. Frente a la representación inane o ya asumida históricamente, este tipo de manifestación artística antepone la preocupación activa de cuestionarse su función y su acción al propio beneficio personal y económico. Una auto exigencia que ya quisiéramos los ciudadanos para los partidos políticos en el poder, institucionalizados al máximo por sus propias iiibLiLuLÍuiies. En esta décima edición de Portes Obertes se dan cita dos propuestas complementarias. Por un lado se presenta una exposición con carácter antológico que convoca a artistas participantes en alguna de las nueve ediciones anteriores, y cuyo trabajo tiene una relación directa con la asociación. Por otro lado se ha reunido a un grupo de fotógrafos documentalistas que han sido testigos (y transmisores a través de diferentes medios de información) de las variadas manifestaciones ciudadanas acaecidas en el ámbito valenciano o

autonómico. Estos dos planteamientos ponen sobre la mesa un debate interesante a propósito de la fotografía como medio, entendida como expresión artística por un lado, y como documento social por otro. Es una discusión antigua, si bien rejuvenecida desde que el arte ha asumido sin complejos la fotografía como otro lenguaje más dentro de su sistema y un número importante de reporteros gráficos ha cambiado las páginas de los diarios y semanarios por los cubos blancos de las galerías de arte y los museos. Una particularidad añadida a esta transmutación de género es el agrandamiento de los formatos, cercanos cada vez más a la pantalla cinematográfica —y así pues a un tipo de documentalismo que bebe de la representación ficcional— que a la fotografía de formato tradicional. Sin embargo, sigue quedando abierta la cuestión sobre la denominación, si más artística o más funcional, de este proceso discursivo; es decir, sobre la diferenciación entre un trabajo visual realizado como ampliación informativa de un acontecimiento y otro destinado a la confirmación de una autoría, a través de un corpus de obra que se espera y exige auténtica y personal. Por otra parte, cada vez se ha demostrado con mayor claridad que ambas posiciones no son apartados estancos y que existe una voluntad de hibridación que desligue lo artístico de un procedimiento netamente autoral, así como una voluntad de diferenciación personal en los procesos creativos más utilitarios, como puede ser la fotografía de prensa. El grupo de ocho fotógrafos aquí reunidos realiza su labor documental en

124

diferentes soportes de prensa escrita editada en el ámbito municipal y autonómico valencianos y comparte su calidad como testigos y registradores de diversos sucesos sociales. Ferran Montenegro y Manuel Molines en LevanteEMV; García Poveda «El Flaco» en Cartelera Turia; Rafa Gil en El Temps; Juan José Monzó en Las Provincias; Jesús Ciscar, Tania Castro y Santiago Carreguí, en El País. Un espectro amplio de tendencias y modos de interpretar la realidad diaria, semanal o mensual. También esos sucesos mostrados comparten una temática: muestran diferentes movilizaciones ciudadanas en relación a temas patrimoniales, bien entendiendo el patrimonio como una riqueza natural o medioambiental a preservar, bien tomándolo como parte de la idiosincrasia de la arquitectura o el urbanismo de las ciudades.

125

En el proceso completo hasta la publicación de una noticia se genera una suerte de transmisión donde se encuentran involucrados diversos agentes. Todo comienza con una decisión generalmente pública que afecta a un grupo concreto de ciudadanos, tras la cual parte de ese colectivo afectado gesta una protesta. Esta fase es esencial para que la transmisión completa puede producirse e implica ya una lucha desproporcionada que deberá asumirse. Posteriormente, la protesta adquiere forma y se sitúa en un momento y un lugar concretos; por lo general el lugar debe estar comprendido entre los márgenes afectados por la decisión institucional o, por otro lado, delante de la sede principal del organismo provocador del malestar. Los medios de comunicación se hacen eco a través de los periodistas que escriben

sobre la movilización y los fotógrafos que la inmortalizan. La opinión pública recibe la noticia pasada por el filtro ideológico del medio que la edita. Se generan opiniones a favor, en contra o indiferentes ante la demanda. La institución afectada genera a su vez información para disminuir el efecto de su decisión y, sobre todo, para contrarrestar la opinión del colectivo movilizado, al que generalmente se le acusa de ir en contra de los intereses generales de la ciudad. Conceptos subjetivos como «prosperidad», «generación de riqueza» o «progreso» son elevados a la categoría de ciencia, como si no supiéramos a estas alturas que también lo denominado científico como sinónimo de objetividad es una clara instrumentalización. Esta visión del entramado es sólo una posible lectura de la complejidad real de todo el proceso, pero su síntesis querría delimitar el ámbito que nos ocupa. A excepción de las imágenes de El Flaco, que representan exclusivamente una catalogación de pintadas en muros y fachadas, con o sin gente, las fotografías de los otros siete fotógrafos muestran con mayor frecuencia los momentos concretos de las movilizaciones y los disturbios. Demandas a favor del territorio, contra su transformación injustificada o su deterioro, como los colectivos Xúquer Viu, Per l'Horta, contra la ZAL y los desalojos de La Punta, Salvem El Botànic, Salvem Cabanyal-Canyameral, contra la Subestació Eléctrica de Patraix, Jo no t'espere... se mezclan con otras demandas de un calado más general como el histórico No a la Guerra o las manifestaciones a favor del aborto, temas que pareciera que ya no necesitaran a estas alturas

más movilizaciones. No parece que estas demandas concretas, perfectamente delimitadas en su intención y en su espacio de acción, estén pidiendo nada que pueda ir en contra del interés general de la ciudad de la que surgen y en la que habitan. Sin embargo, como bien nos ha ilustrado Chantal Mouffe a través de su concepto de «democracia radical», la democracia es un organismo «frágil y algo nunca definitivamente adquirido (...) Por tanto, se trata de una conquista que hay que defender constantemente». Una cualidad añadida de estas fotografías es su capacidad de mostrar lo cercano. Lo local, que se ha denigrado en determinados momentos y ridiculizado desde instancias concretas, adquiere aquí una dimensión globalizada gracias a los avances tecnológicos para la generación y difusión de noticias y a la posibilidad de creación de redes que permiten el intercambio rápido y exhaustivo de información. Una fotografía de Juan José Monzó muestra una escena de la Semana Santa Marinera con tres elementos perfectamente compuestos: la parte principal de una imagen del Cristo portando la cruz, un balcón engalanado con la pancarta «Salvem El Cabanyal» y una señora mayor apoyada a la barandilla, viendo pasar la procesión. Como también lo muestran dos de las fotografías de Ferran Montenegro donde observamos a varias mujeres de mediana y avanzada edad participando en una cacerolada mientras portan sus bolsas de la compra, alguna de las cuales aún está vacía. En esa misma línea encontramos una fotografía de Manuel Molines en la que otra señora intenta vanamente razonar con la alcaldesa Rita Barbera

quien, por su gesto, parece querer quitársela de encima delante de la atenta vigilancia de un policía municipal. Rafa Gil profundiza en esta dirección: caceroladas con paellas que llevan adheridas una imagen de la alcaldesa y protestas de Salvem El Cabanyal-Canyameral, incluyendo la acción histórica en que sus integrantes pudieron descolgar una gran pancarta en una de las torres del Ayuntamiento mientras muestran sus manos, caras y camisetas manchadas de rojo. Las protestas por la defensa del territorio o contra la guerra de Irak alcanzan un cariz poético en las fotografías de Santiago Carreguí que, no por eso, resultan menos crudas e impactantes. La excavadora que está a punto de derribar lo que queda de una casa típica de La Punta o la joven que porta un cartel de «No a la guerra», su mirada fija en un lugar elevado y clamando el eslogan, son síntesis adecuadas de momentos que ya son historia reciente. Tania Castro aporta una mirada fresca y oportuna a estas mismas situaciones, a las que se añaden la protesta a favor del aborto, la espectacular imagen de Xúquer Viu, cercana estéticamente al affair Prestige, o la desenfadada acción de los ciclistas nudistas de «Jo no t'espere», ajustada acción ante los dogmas religiosos que siguen condenando comportamientos naturales y naturistas. Las fotografías de Jesús Ciscar sintetizan con precisión, más que ilustran, los acontecimientos mostrados. Esto se debe tanto al acertado uso del medio fotográfico como a los detalles que conforman las composiciones, donde siempre existe una información adicional que enriquece la interpretación. Sirva como ejemplo la

imagen que muestra una mujer joven portando un papel donde se lee la frase: «Relació de igualtat, amor de qualitat», para asociarla a las demandas contra la violencia de género. Estos ejemplos representan sólo una mínima parte del todo, dentro del cual coinciden situaciones que se exponen, sin embargo, con leves cambios en su enfoque. El caso paradigmático está simbolizado en una imagen que muchos conservamos en la memoria: dos barracas semi hundidas y aisladas por el movimiento de tierras previo a la construcción de la Zona de Actividades Logísticas, ZAL, del Puerto de Valencia. Mientras J. José Monzó destaca el remate de la barraca con cruz incluida contra un muro de contenedores para transporte marítimo, M. Molines abre el objetivo y muestra la desoladora sensación de esta transformación, que incluye el fin de un modo de vida. Perfecto símbolo del nulo interés que ha demostrado el PPCV por conservar determinado patrimonio rural o industrial. Contra este neoliberalismo económico de nuevo cuño, ya se ha dicho repetidamente, el progresismo asume el rol anacrónico del conservacionismo. Es importante advertir este disloque en los roles: son las asociaciones ciudadanas las que llevan mucho tiempo defendiendo los intereses generales de la ciudadanía, mientras la avidez transformadora del territorio que muestran los consistorios y gobiernos autonómicos se impulsa en medias verdades o intereses partidistas para llevar a cabo su cometido. La asociación Salvem El Cabanyal-Canyamelar es un referente en la lucha por una identidad propia, que es como

decir un modo de vida particular y genuino. La prolongación de la avenida Blasco Ibáñez proyectada por el Ayuntamiento de Rita Barbera, otrora de València, es un corte frío e innecesario en el carácter templado, eminentemente mediterráneo, de los Poblats Marítims. No ha habido victimismo en sus demandas, por más que se haya intentado devaluar o exagerar sus acciones dependiendo del contexto. La prueba palpable de esto lo representan las diez ediciones, ¡diez! de Portes Obertes: el ambiente que se respira cuando se realizan las visitas por las casas intervenidas, el trabajo de publicación serio y constante que se ha ido generando, el número y calidad de artistas, escritores, intelectuales, ciudadanos todos, que han colaborado desde entonces, la sensación de que su demanda, tras conocerla siquiera levemente, es pura lógica. Sólo hay que acercarse y verlo, experimentarlo individualmente, para darse cuenta de que olvidar de dónde venimos es errar la dirección que tomaremos en el futuro. Todo lo demás (o casi todo) es pura propaganda institucional, la más corrosiva y la más persistente de todas.

126

VICENTE TORRES CASTEJON

LOS «SALVEM»Y SU FUTURO

A partir de la consolidación de la Transición Política, habíamos vivido un largo período de debilitamiento de las Asociaciones de Vecinos, la forma de organización creada durante el final del franquismo para luchar por las necesidades de barrios y pueblos, y forzar la participación ciudadana en la gestión municipal. La gran oportunidad para discutir sobre el modelo de ciudad de forma participativa fue la redacción del Plan General de Ordenación Urbana de Valencia (PGOU, 1984-1988), pero las decisiones clave quedaron en manos de técnicos, políticos y promotores, de manera que su redacción definitiva, y su aplicación práctica, fueron perdiendo casi todos sus rasgos progresistas iniciales. La aparición en la ciudad de Valencia, a partir de 1994, de colectivos ciudadanos de nuevo tipo, conocidos popularmente como «los Salvem», ha supuesto un importante revulsivo para la recuperación del debate ciudadano en la ciudad de Valencia, y en todo el País Valenciano. Las notas que siguen son una reflexión personal, a partir de la experiencia propia en varios de estos colectivos, y del intercambio de ideas con algunos compañeros. Se referirá principalmente a la ciudad de Valencia, con algunas generalizaciones o comentarios sobre otras realidades. No pretende sino ordenar nuestras ideas, y en todo caso promover el debate sobre una realidad social de creciente importancia.

127

Una novedad incómoda

Los «Salvem» fueron recibidos con sorpresa o desconfianza tanto por las Administraciones públicas como por algunos partidos políticos, e incluso desde ciertas organizaciones sociales progresistas. Algunos autores, que no vale la pena mencionar, han valorado estos movimientos como «inestables y mal jerarquizados, antipolíticos, perjudiciales para el juego político normal de la sociedad», ya que alteran los procedimientos de decisión habituales, y aumentarían la desconfianza social hacia las instituciones democráticas. Su resistencia a ciertas transformaciones urbanísticas llevaban a decir de estos colectivos que eran «antiurbanos». Su protagonismo social ha sido rechazado o ignorado por el Ayuntamiento, que jamás ha entendido su carácter independiente, unitario, no partidista. Su presencia molesta es considerada como un instrumento de los partidos de la oposición, su apéndice callejero, y de esta manera no los acepta como interlocutor válido e independiente. Es cierto que, más recientemente, también personas vinculadas a algunos partidos tradicionales han impulsado plataformas para oponerse a proyectos municipales, bajo la etiqueta de «Salvem». Pero esto no invalida el carácter independiente, autónomo, de la gran mayoría de los colectivos ciudadanos, ni su derecho a ser escuchados. A los políticos les cuesta entender el carácter de estos colectivos, quizás porque no representan estrictamente los intereses (económicos o particulares) de las personas afectadas directamente por los proyectos, sino que incorporan con facilidad personas de

otros barrios o ámbitos, que se sienten parte afectada. Se oponen a un proyecto por una visión de colectividad, por la defensa de una visión global de la ciudad, de un concepto de calidad de vida, de la conservación del patrimonio urbano... También son incómodos porque esos interlocutores no son fáciles de controlar o de llevar al terreno de la «paciencia», de la espera de los trámites burocráticos y la confianza en la Administración. Algunas organizaciones tradicionales manifestaron al inicio una cierta desconfianza hacia los movimientos ciudadanos, porque consideran invadido su ámbito de «competencias», sintiéndose desplazadas, o por una visión «patrimonialista» de la actividad social. De dónde veníamos

No hay que olvidar que la principal misión de la dictadura franquista fue el arrasamiento de la sociedad civil, la eliminación de todo tipo de organización social, incluyendo el exterminio físico o el exilio de sus militantes más destacados. A lo largo de 40 años este trabajo fue metódicamente realizado, con todos los medios del Estado, de manera que el miedo, así como la desconfianza en la organización y en la lucha caló profundamente en nuestra sociedad. Solamente la aparición de nuevas generaciones, aún no escarmentadas y con ganas de luchar, junto al debilitamiento y la creciente ineficiencia de los aparatos represivos, permitió la penosa reconstrucción de un pequeño tejido social independiente (Asociaciones de Vecinos, sindicatos, partidos políticos...), que muchas veces tenía que infiltrarse o apoyarse en las

únicas organizaciones permitidas: los sindicatos oficiales, el asociacionismo católico, colectivos profesionales. Con dificultades, sufriendo a veces un duro castigo, estas organizaciones tuvieron un papel importante (aunque frecuentemente silenciado) en la mejora de la vida de la gente trabajadora, y aceleraron el final del franquismo y la recuperación de la democracia. La Transición política, con el restablecimiento del juego político democrático, y la creación de instituciones políticas (Ayuntamientos, Autonomías), y sociales (Sindicatos, Partidos legales) vaciaron de militantes y de protagonismo a las débiles organizaciones ciudadanas, como fue el caso de las Asociaciones de Vecinos. Algunos partidos políticos consideraban que el protagonismo social «normal» correspondía ya en exclusiva a las instituciones y partidos políticos, mientras que otros defendíamos la necesidad de mantener movimientos y organizaciones sociales independientes de dichas estructuras. La sociedad española, por el miedo o la amnesia forzada, no lo olvidemos, tampoco sentía mucha necesidad de participar en esas organizaciones sociales, y se prestó encantada al juego de «yo te voto, tú me solucionas los problemas, yo no me preocupo de nada». Al final, el balance fue desolador para las Asociaciones o movimientos ciudadanos, que con tanta dificultad se construyeron bajo el franquismo: el drenaje de militantes ciudadanos incorporados a partidos, administraciones o nuevos colectivos sociales, junto al desencanto social debido a las expectativas frustradas. Los recortes sociales llevados a cabo por los parti-

dos de izquierda en el poder, y el cansancio de la generación que luchó bajo el franquismo (con escaso relevo generacional) contribuyeron a una gran desmoralización y desmovilización, y también a la fuerte abstención electoral que permitió el triunfo del PP. Esta situación empieza a cambiar desde mediados de los años 90, cuando se produce una confluencia de diversas circunstancias. Por una parte, la creciente desconfianza hacia la bondad de muchos proyectos públicos, por una mayor conciencia ambiental, hace a la sociedad más receptiva ante planteamientos críticos. La pérdida de poder institucional de la izquierda, sustituida por el PP, y los recortes de libertades y derechos sociales consiguientes, así como los agresivos proyectos urbanizadores o de infraestructuras que éste partido impulsa o tolera, provoca mayores reacciones sociales. La creciente permeabilidad de la sociedad española hacia a las corrientes de pensamiento crítico y emancipatorio mundiales, como los movimientos antiglobalización o contra la guerra de Irak, provoca el incipiente despertar al compromiso social de una nueva generación de jóvenes. Gente luchadora que seguía activa (o que se reincorpora a la actividad social), aporta su experiencia y su capacidad. Todo este conjunto de factores, posiblemente, han contribuido a que aparezcan nuevas organizaciones, nuevas formas de lucha, nuevas perspectivas de participación, que han renovado y relanzado el Movimiento Ciudadano.

El ejemplo cunde

A todo lo largo del País Valenciano (como en toda España) han proliferado

en los últimos años los movimientos (urbanos y rurales) de defensa del territorio. De hecho, en la última década se han multiplicado las agresiones contra el patrimonio natural, el medio urbano, o la calidad de vida, consentidas o impulsadas desde las instituciones. La experiencia de «Salvem el Botànic», de Valencia (desde 1994), creó pronto escuela, y se extendió por todo el país, en multitud de «Salvem», Plataformas o Coordinadoras ciudadanas, agrupando a colectivos, organizaciones, personas a título individual y en ocasiones incluso instituciones (como Corporaciones Locales). Algunos de estos colectivos (gracias al apoyo de profesionales y de jóvenes voluntarios entusiastas) han organizado convocatorias de manifestaciones, de concentraciones, etc. con gran impacto. Sus imaginativas acciones e iniciativas han conseguido mantener el interés de la prensa, a pesar de la tendencia de ésta a ignorar los temas cuando pasa algún tiempo. Se ha conseguido explotar las contradicciones entre los políticos de las diversas administraciones, y ganar el apoyo de instituciones, que normalmente estaban al margen de estas polémicas ciudadanas: la Universidad, el Consell Valencià de Cultura. La elaboración de manera clara e impactante de materiales explicativos de los problemas y de las alternativas, han contribuido de manera muy significativa a la receptividad social y al éxito de las movilizaciones. Después de «Salvem el Botànic» (1994), nuevos colectivos han surgido en diversos barrios de la ciudad de Valencia, con diferente éxito. «Salvem el Pouet»,

128

en Campanar (1996), «Defensem La Punta», «Salvem El Cabanyal»(1998), «L'Atzucac» (1998), «Salvem Russafa» (1998),» Salvem L'Horta de Benimaclet» (2001)... como consecuencia de otras agresiones urbanísticas, pero también de iniciativas culturales nefastas o de la mala gestión de instituciones públicas («Amics del I VAM... »). Muchos colectivos han fracasado, han tenido menos éxito, o una actividad más efímera, mientras que otros han conseguido éxitos, o continúan una lucha difícil pero aún no resuelta. Pero el camino está marcado, y en la ciudad de Valencia y su comarca cualquier grupo de afectados o implicados en un problema sabe ya que tienen derecho y posibilidad de organizarse para afrontarlo.

129

Las organizaciones tipo «Salvem» se han extendido por todo el territorio valenciano, como consecuencia del «boom» (otros le dicen Tsunami) urbanístico de la última década. La cultura del «pelotazo», los planes urbanísticos (generalmente en suelo no urbanizable), los famosos PAI, los proyectos de infraestructuras viarias o energéticas que les dan soporte (línea de Alta Tensión por la Valldigna...), son enfrentados por una «nueva cultura del territorio». Bajo el paraguas de «Compromís pel Territori» más de un centenar de colectivos de todo tipo y de todas las comarcas participaron en las manifestaciones convocadas entre 2003 y 2006. Contra proyectos especuladores en Alacant, Castelló, Altea, Calp, Llíria, Naquera, Alcoi...; contra instalaciones de tratamiento de residuos en la Hoya de Bunyol, en Real de Montroi, en comarcas de Castelló...; organizaciones temáticas como las Plataformas «Tren si, AVE no», o «Per l'Horta»... En otros

territorios españoles se produce también este fenómeno (Catalunya, Ules Balears, Canarias, Andalucía...), aunque sin alcanzar la extensión y el eco de las movilizaciones valencianas, quizás precisamente por el número y la gravedad de las agresiones que sufrimos aquí.

tivamente más estables, con una estructura permanente que les da continuidad a lo largo del tiempo, pero les crea un importante problema, ya que las tareas organizativas, la necesidad de mantener un local, y el problema de la financiación, la caza de miserables subvenciones... les ocupa mucho tiempo y energías.

Los «Salvem» y las organizaciones tradicionales

Los colectivos de nuevo tipo, en cambio, son más espontáneos, sin dependencias financieras para mantener infraestructuras, secretarios, locales... sin tener que plantearse el recurso a las subvenciones públicas, siempre incómodas y contradictorias. Los recursos económicos vienen de la venta de materiales, de las aportaciones de los simpatizantes, y también de la colaboración de las organizaciones estables. Prácticamente la totalidad de los ingresos se dedican a las actividades y a la propaganda. Evidentemente, muchos miembros de los nuevos colectivos han participado en otras organizaciones, y siguen siendo miembros de las mismas. Su formación y su ideología participa de las entidades tradicionales, con las cuales tienen lazos personales que les permiten ampliar las convocatorias para las movilizaciones. Los nuevos colectivos se reúnen frecuentemente en los locales de estas entidades asociativas o culturales.

Sobre todo al inicio, la relación de los «Salvem» con los movimientos tradicionales (Asociaciones de Vecinos, Federación de AV, grupos Ecologistas, Partidos...) estuvo marcada por unas ciertas desconfianzas por parte de estos últimos, que consideraban «invadida» su área propia de actividad. Algunos parecían celosos de los éxitos movilizadores de los nuevos colectivos, que contrastaban con la relativa parálisis de la mayoría de los movimientos tradicionales. No acababan de asimilar el papel de los nuevos colectivos, a los que criticaban por ser «efímeros» y «monotemáticos», oponiendo la estabilidad asociativa y la amplitud de perspectiva de los movimientos ecologista y vecinal tradicional, o la representatividad política de los partidos. La situación ha cambiado bastante a lo largo del tiempo, aumentando el respeto y la colaboración entre organizaciones de distinto tipo. Aunque los «Salvem» participan parcialmente de los objetivos de otros colectivos, no cumplen las mismas funciones, ni tienen porqué entrar en competencia. Las Asociaciones de Vecinos, el Movimiento Ecologista, las Asociaciones de Consumidores, jubilados, etc., son organizaciones efec-

No debería haber, por tanto, una relación de competencia sino de complementariedad. Las organizaciones tradicionales pueden cumplir unas tareas insustituibles, estables, a largo plazo, pero por diversas razones no están en condiciones de movilizar y llegar a la opinión pública de la misma manera, con la originalidad, con la garra de los

nuevos colectivos. Y, aunque sería deseable, no tienen capacidad para recoger a los sectores jóvenes, que tienen grandes reparos para entrar en las organizaciones clásicas, pero no tienen en cambio los mismos inconvenientes para participar o colaborar con movimientos no tan estructurados.

la independencia respecto a las instancias políticas. Esta independencia permite un trabajo no sectario, donde las relaciones con las instituciones o los partidos políticos no están lastradas por posicionamientos o descalificaciones a priori, y atrae simpatías y colaboraciones de muchos sectores diferentes.

Intereses propios, intereses ciudadanos

Hay un reparto consensuado de tareas, donde se aprovechan los conocimientos de las personas más cualificadas, pero sin producirse la división «dirigentes- dirigidos». Hay tareas nuevas, o que no corresponden a ninguna especialización, donde la participación es general. Las relaciones personales fluidas, la calidad del trato humano y la confianza mutua, fruto y condición previa de un trabajo tan continuado, son también una característica general de estos colectivos.

Muchas de las movilizaciones ciudadanas han sido defensivas, evidentemente, contra los efectos de nuevos proyectos urbanísticos o de infraestructuras. En muchos casos las respuestas se producen cuando los proyectos están ya muy avanzados, a punto de ser irreversibles, y con el tiempo justo para decir: «esto no» o «aquí no». Pero en otras ocasiones no se limitan a oponerse a un proyecto concreto, negando «la ciudad que no queremos», sino que también avanzan ideas nuevas, alternativas a los proyectos oficiales, ideas de «la ciudad que queremos». En definitiva, imponen la participación ciudadana allí donde no se esperaba, donde no se quería. Son, más que nunca anteriormente, luchas ciudadanas, no sóln luchas «de barrio». Nuevos métodos, nuevas formas organizativas

El tipo de colectivo, el tipo de funcionamiento, también tiene mucho que ver con el éxito de estas iniciativas ciudadanas. Participan en ellos personas vinculadas a partidos o colectivos de tipo político, pero que coexisten sin problemas con la gente no vinculada a ningún partido (que son la mayoría), porque desde el principio esta clara

Para tener éxito, el trabajo de estos colectivos ha de desarrollarse de manera paralela a cuatro niveles: la información y movilización ciudadanas; el estudio técnico y jurídico, con la ayuda de expertos; los contactos políticos e institucionales; y la «generación» de noticias de prensa. Los medios de comunicación, no acaba de darle importancia a los planteamientos ciudadanos, y pasada la etapa inicial de la novedad del tema, tiene tendencia a marginarlos, por lo que las acciones tienen que ser siempre nuevas e imaginativas. Parece que la espectacularidad tiene más importancia que el peso de los argumentos. Es la sociedad del espectáculo. En otras ocasiones, los editorialistas se permiten criticarles por la firmeza (dicen «rigidez») de sus reivindicaciones, y acaban deseando que el tema sea re-

cuperado y gestionado por los agentes sociales «de siempre». La relación con la Administración

Las dificultades para el diálogo con las autoridades son, en todo caso, muy grandes, produciéndose frecuentemente una fuerte desproporción entre la importancia y masividad de las movilizaciones, y la poca disposición al diálogo de la Administración. No es, normalmente, por parte de los «Salvem» donde existe un rechazo al diálogo o a la mediación política, sino por parte de las autoridades, reacias a abrir procesos de participación o a plantearse siquiera reconsiderar los proyectos. En muchas ocasiones, un gran esfuerzo organizativo, propositivo y de movilización no consigue hacer cambiar decisiones ya tomadas, ni siquiera incorporar propuestas parciales, o (lo que es todavía más grave) ni siquiera conseguir una reunión para poder ser escuchados. Este es el momento en que la Alcaldesa de Valencia, Rita Barbera, no se ha reunido con ninguno de los colectivos, a pesar de reiteradas peticiones de los mismos. ¿Puede quejarse de que los afectados por la prolongación de Blasco Ibáñez la persiguieran con «caceroladas» por toda la ciudad?. La respuesta de la Alcaldesa ha sido la imposición de un principio de autoridad mal entendido, la amenaza de seguir adelante cueste lo que cueste, aunque su Ayuntamiento este endeudado hasta las cejas, y la iniciativa privada haya huido de un proyecto que, aunque aparece inviable financieramente. Pero tiene ya en su haber la degradación de parte del barrio, y haber provocado demasiado esfuerzo

130

personal, demasiados disgustos, mucho sufrimiento. Victorias, fracasos, y éxitos parciales

Los «Salvem» han conseguido algunos éxitos, pero también muchos fracasos. Sin duda han cometido errores, y han recibido muchas críticas por ello, bastantes veces excesivas. Se destaca su carácter temporal, «efímero», para descalificarlos, oponiéndolo a la estabilidad y continuidad de las organizaciones tradicionales. Se olvida que las organizaciones permanentes tampoco están siempre a pleno funcionamiento, que como todo ser vivo tienen períodos de mucha actividad, y otras de letargo, que muchas de ellas sobreviven algunos períodos sólo en teoría, aunque sin actuar realmente. Es cierto que, en muchos casos, la función del colectivo está vinculada a la vida del proyecto, y por lo tanto un éxito (ejecución) como un fracaso (realización), o simplemente su paralización, producen la disolución del grupo. Su continuidad, sin embargo, depende mucho también del ánimo y del grado de cohesión de sus componentes. ¿Podemos hablar de «efímeros» refiriéndonos a colectivos que siguen al pié del cañón 14 años (Salvem el Botànic) o 10 (Salvem El Cabanyal)?

131

A estos colectivos se les exige más de lo que pueden hacer, ya que dependen del tiempo libre y de los recursos personales de sus componentes, siempre con medios escasos, y no siempre con disponibilidad de profesionales desinteresados entre sus filas, lo que les veda el acceso a recursos legales o técnicos.

Hay experiencias que parecen un fracaso, pero que acaban consiguiendo que se incorporen parcialmente sus planteamientos. «Salvem el Pouet» se oponía en 1996 a un macroproyecto urbanizador que suponía la demolición de un conjunto de alquerías de la huerta de Campanar, algunas muy antiguas. No consiguió paralizar las obras en marcha, debido a diversas razones: el tratarse de un proyecto urbanístico ya muy avanzado, el ser un colectivo reducido, las pocas familias afectadas, el aislamiento respecto al barrio de Campanar, la impunidad de las actuaciones de las empresas (con derribos no autorizados judicialmente)... Pero sirvió para que en la segunda fase de la urbanización se rectificara el proyecto para conservar un buen número de alquerías, algunas de ellas integradas como servicios o equipamientos. Aunque no siempre se consigue parar proyectos, o modificarlos, su función principal ya se ha conseguido: llegar a la gente (afectados o no), movilizarlos, hacer reflexionar sobre las propuestas públicas, su función y su utilidad, sobre el modelo de ciudad, reanimar las ganas de luchar, de defender ideas, de pensar colectivamente, de implicarse... No hay que olvidar que el peor enemigo de un colectivo ciudadano es la indiferencia o el individualismo de la gente, impregnados primero por el miedo del franquismo, y luego por la política-espectáculo al estilo norteamericano, que favorece a, y es favorecida por, los grandes partidos.

Política, justicia, participación La debilidad de la sociedad civil, y sus limitaciones no son, de todas formas,

las principales responsables del posible fracaso de los colectivos ciudadanos. La principal responsabilidad recae sobre el rechazo a la participación por parte de los grandes Partidos y las Administraciones que éstos controlan. «Lo que hacemos es democrático, porque nos han elegido democráticamente», eso lo hemos oído en diferentes ocasiones, a políticos de distinto signo. Estamos hablando de las carencias participativas de nuestra Democracia representativa, que pretende gobernar sin dar explicaciones ni aceptar críticas, limitando su actividad democrática a los ritualizados trámites y debates parlamentarios, donde en definitiva la correlación de fuerzas marcada por los votos ya determina los resultados a priori. Hay que señalar también la impermeabilidad de las estructuras burocráticas y de gobierno, la inaccesibilidad de los cuerpos de funcionarios a consultas y rectificaciones, acostumbrados a actuar a su gusto, en ocasiones sin control político. También hay que destacar la lentitud de la Justicia y la misma falta de cultura ambiental de los jueces, su apoyo total a la Administración, a la que atribuyen casi siempre la presunción de razón en sus actuaciones, y por consiguiente no aplicando casi nunca el principio de prudencia y la paralización cautelar. La lucha de las vecinas y vecinos de La Punta (1993-2003), zona de huerta calificada como «de especial protección» por el Plan General de Valencia, terminó con la derrota del movimiento ciudadano (aunque los supervivientes siguen vinculados y luchando), la «deportación» y dispersión de los residentes, y la destrucción física de la

zona. El Puerto Autónomo de Valencia decidió que ahí debía de ir una ZAL (Zona de Actividades Logísticas), y la Generalitat Valenciana (PSOE) le allanó el camino creando una extraña figura jurídica («reserva de suelo»), para que el Ayuntamiento del PP pudiera más tarde recalificar. Se expropió y expulsó a los residentes (200 familias), con un amplio despliegue policial y uso de la fuerza. Una alucinante sentencia del Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana daba cobertura legal al atropello: los vertidos y parques de contenedores ilegales (relacionados con el Puerto y tolerados por el Ayuntamiento) habían degradado ya la zona, por lo que había perdido los valores que en su momento motivaron su protección. Moraleja: si degradas una zona legalmente protegida, y nadie lo impide, podrás recalificarla más tarde con toda impunidad. Por cierto: 5 años después la ZAL todavía no tiene ninguna actividad. En definitiva, estamos hablando de la insuficiencia de nuestra cultura democrática. En otros países de Europa, y también en Canadá o en los Estados Unidos, movilizaciones mucho más pequeñas que las nuestras han conseguido mayores resultados, con menor coste. En los Estados Unidos, en los años 60-70, una serie de iniciativas promovidas por urbanistas o colectivos ciudadanos consiguió paralizar el plan de autovías del Gobierno Federal (lo que se conoce como la «Freeway Revolt»). Como consecuencia, los funcionarios de transporte empezaron a investigar técnicas y sistemas para mejorar el transporte, sin necesidad de construir nuevo viario, e incluso se pusieron en marcha importantes

sistemas de transporte público. Por la misma época (1978), en la comarca de l'Horta Nord se frenó un proyecto de autovía, el denominado III Cinturón de Ronda, pero dicho proyecto ha vuelto a reaparecer con asombrosa regularidad cada 10 años, con diversos nombres: 1988 como Corredor Comarcal, de nuevo en 1998, y este año de 2008 la comarca está de nuevo movilizada contra otro proyecto muy próximo, la Via Parc Nord. Aquí no ha habido aprendizaje por parte de la Administración, ni cambios de política. Se trata de un tema que la transición política dejó a medias: se consiguió una democracia representativa (podemos votar), pero se niega la democracia participativa. Lo que está pendiente en nuestro país es una ampliación de la cultura democrática, la ampliación de la democracia, la potenciación de la democracia participativa. La existencia en España de leyes introducidas a partir de Directivas europeas (derecho al acceso a la información, obligación de introducir procedimientos de consulta, incluso previos a la redacción de los planes y proyectos) no ha producido resultados apreciables. Las Administraciones ignoran o burlan estas leyes (este es el momento en que los colectivos que se oponen al nuevo circuito de Fórmula 1 aún no han recibido información sobre el proyecto, solicitada desde hace un año). Y la mayoría de los jueces tampoco parecen darles demasiada importancia.

«Salvem», habían sentenciado su carácter de «anomalía» y su desaparición cuando la política «real» recupere la centralidad. Otros, en cambio, vimos en esta eclosión crítica un esperanzador síntoma de normalización democrática. Como nos suele ocurrir en España, por el aislamiento respecto a las tradiciones europeas, estamos reinventando lo ya inventado. Este tipo de colectivos son, en definitiva, una forma de organización y movilización habitual desde hace mucho tiempo en países con más larga trayectoria democrática y mayor sociedad civil, que no contradicen sino que enriquecen el papel de las organizaciones más estables y de la política institucional. Se encuentran colectivos así en todos los países, como en Alemania (las «Burger Iniciativen»: Iniciativas Ciudadanas), los «Comitati di cittadini» italianos, o con nombres semejantes en muchos otros países.

Los Salvem van a seguir siendo parte del paisaje

Se trata de dar respuesta a proyectos privados o públicos desde una perspectiva independiente, oponerse, aportar críticas, exigir actuaciones, promover iniciativas... Según el grado de madurez de estas sociedades, del talante de los políticos y del acierto de los colectivos, tienen mayor o menor incidencia, pero son recibidos con normalidad. En ocasiones, los Ayuntamientos proporcionan locales sociales («Hoteles de entidades») para ellos, e incluso en la legislación de algunos países se contemplan fondos en los proyectos para favorecer la participación y subvencionar estudios profesionales independientes.

Alguna gente, insistiendo en el carácter «efímero» de los colectivos tipo

En nuestra sociedad, son cada vez más las personas que sienten insatisfac-

132

ción por la política institucional, que contemplan con desencanto la prioridad concedida por los partidos a la política electoralista, con poca o nula finalidad de transformación social, y se acercan con interés a los colectivos que plantean alternativas y proyectos nuevos. No sólo son sectores más críticos o alternativos: muchas propuestas de «recuperación de la ciudad» y de oposición a los proyectos especulativos o destructivos son compartidos por personas de diversos espectros ideológicos, que nunca se comprometerán con partidos alejados de su ideología, pero que apoyarán sin problemas las campañas de los «Salvem». Por todas estas razones, es previsible y deseable que los movimientos sociales de defensa del territorio y de la calidad de vida urbana, los colectivos del tipo «Salvem... » continúen teniendo un papel importante en nuestra sociedad. Y ello no invalidará otros tipos de trabajo, ni supone un obstáculo para la consolidación de las organizaciones estables. Al contrario, suponen un síntoma de maduración social, de una mayor complejidad de la sociedad, que permitirá superar los graves problemas de intercomunicación social, de falta de participación en las decisiones, que caracterizaba el franquismo y sus secuelas. Estamos todavía en una etapa de transición desde la dictadura a una democracia satisfactoria. En definitiva, se trata de profundizar la democracia, de hacer posible una sociedad más participativa, y por tanto, necesariamente, más crítica.

133

CARLA GONZÁLEZ COLLANTES

¡AY, VALENCIA!: BASTIONES Y ASEDIOS Rumor, Ruido confuso como el que se alza de una multitud, de una tempestad, del mar, etc.

¿La ciudad dormida?

Quizá hay quien cree, aún, que Valencia ha sido y es una ciudad dormida bajo el asfalto. Quizá hay quien opina que, silenciosamente, se ha dejado asediar y que ha sido una espectadora, impasible, que ha permanecido callada al ver como, con los años, su patrimonio natural y cultural quedaba enterrado bajo el cemento. Quizá hay quien piensa que nada se puede hacer ya por recuperar una ciudad que, cada vez más, tiene una fisonomía menos singular. No obstante, Valencia no duerme. No duerme porque no la dejan dormir. Un rumor insistente la despierta cada vez que intenta cerrar los ojos. Los culpables no son pocos y, de entre estos, encontramos a los Salvem: una colectividad que ha dibujado, por todas partes, pequeños bastiones de resistencia. Estos, sin embargo, no surgen de la nada: los cimientos, que son muy firmes, se remontan a los años de latencia en los que las ciudadanas y los ciudadanos vivían con los pulsos agitados por el deseo de libertad. Retrocedamos en el tiempo y situémonos a finales de los años 60 y principios de los 70. Es entonces cuando ven . la luz los nuevos movimientos sociales (NMS), es decir, el feminismo, el ecolo-

gismo y el pacifismo. Estos movimientos se originan en el marco del ciclo de luchas y protestas de un movimiento social más amplio: las revueltas estudiantiles del 68. En este período también se forja otro movimiento social de base urbana y organizado por barrios, las reivindicaciones del cual se entremezclan con las de otros movimientos: es el movimiento ciudadano. En la ciudad de Valencia encontramos muestras de este último e incipiente movimiento. La dictadura no pudo silenciar las voces que reclamaban la participación ciudadana. Así pues, durante el período predemocrático, cuando gobernaba Adolfo Rincón de Arellano, se articuló la campaña El Saler per al poble, en defensa de la Devesa. En los años 60 se inició un plan urbanizador.típico de la época, que se mostraba totalmente despreocupado por la conservación del medio natural. Se arrasó casi todo el cordón de dunas para construir un paseo marítimo y, con la arena procedente del arrasamiento, se llenaron zonas deprimidas y mallades para levantar urbanizaciones (40 edificios de más de 8 alturas), además de habilitar las correspondientes infraestructuras (muchos kilómetros de carreteras, grandes áreas asfaltadas para aparcamientos, redes de agua y saneamiento, etc.). Un importante movimiento ciudadano, tomado en Europa como modelo de movimiento social, fue capaz de paralizar el plan urbanizador bajo el lema El Saler per al poble. Con la llegada del primer Ayuntamiento democrático se realizó un Plan Especial de Protección, a partir del que se creó la Oficina Técnica Devesa-Albufera, un servicio municipal que se encargaba de su gestión.

La aprobación de este plan posibilitó la puesta en marcha de toda una serie de actuaciones en la zona: declaración de la Devesa como primer espacio protegido del País Valenciano; prohibición del acceso de los viandantes a las zonas más sensibles; cierre al tráfico rodado en el 80% de la superficie; campañas divulgativas y educativas, etc. Posteriormente a esta iniciativa, en los años 80, se gestó otra consigna: El Hit del Túria és nostre i el volem verd. A raíz del desvío del río Turia en los años 60, se pretendía construir una gran autopista urbana que cruzara todo Valencia. No obstante, la movilización popular obligó a la Administración a rectificar y a convertir el cauce del antiguo río Turia en lo que es actualmente: un espacio verde, un pulmón para la ciudad, una zona de goce. El Hit del Túria és nostre i el volem verd —juntamente con la de Llibertat, Amnistia y Estatut d' Autonomia— fue la frase más pegada y pintada en las paredes valencianas durante aquellos tiempos. También hubo manifestaciones, recogida de firmas, etc. Y, al final, toda la movilización generada, obtuvo el éxito esperado. Finalmente, el antiguo cauce del río Turia fue (y es) verde, a pesar de las críticas que se puedan hacer por el estado en que está actualmente o por el aprovechamiento que de él se hace. Por otro lado, las agresiones a la huerta han generado también sucesivas movilizaciones. Entre 1978 y 1984 se inició el primer alzamiento en defensa de la huerta. Just Ramírez, Pep Lluch Relllamp, Miquel Gil, Antoni Corell y Joan Olmos —agrupados a partir de 1980 en la Associació Amics de l'Horta— fueron algunos de los que se levantaron

en contra del proyecto del III Cinturón de Ronda del Plan Arterial de Valencia. De la latencia al estallido: los Salvem A este período de efervescencia siguió una etapa en la que se vivió una (aparente) desmovilización. El rumor, sin embargo, no tarda mucho en hacerse escuchar de nuevo. La génesis de los Salvem en la ciudad de Valencia la constituye la coordinadora Salvem el Botànic-Recuperem Ciutat, que se creó el año 1995. A raíz de esta movilización ciudadana comenzaron a conformarse otras iniciativas cívicas con el objetivo de atender a numerosos problemas urbanos, territoriales y medioambientales: Salvem el Pouet (1996), Defensem la Punta (1997), Salvem El CabanyalCanyamelar (1998), Salvem Russafa (1998), Salvem l'Horta de Benimaclet y Salvem l'Alquería del Barbut (2001). El renacimiento que se produce en la ciudad de Valencia en la década de los 90 se debe a la confluencia de diferentes circunstancias a nivel local, nacional e internacional. En este contexto de movilizaciones destaca el llamado «movimiento antiglobalización», que es, en realidad, un movimiento de movimientos. Se puede decir que, en Valencia, este renacimiento se percibe de manera clara. La concurrencia de diferentes factores posibilitan la (reaparición de movimientos sociales de distinto tipo: por una parte, encontramos una serie de carencias (estructurales, organizativas e ideológicas o valorativas) y, por otra, un contexto (más que) favorable (Ibarra, 2000: 9-10). En cuanto a las carencias estructurales, es evidente que los Salvem han

surgido, precisamente, por tensiones estructurales (urbanas o, diciendo las cosas por su nombre, de especulación urbanística). Tensiones que han generado, y generan, vulneración de intereses muy concretos, visibles y sentidos. Vulneración hasta de derechos humanos. Desde el Ayuntamiento de Valencia, tal como se denuncia desde los diferentes Salvem, se aplica una estrategia muy sencilla: degradar para especular. La degradación que precede todo proceso de especulación ha sido y es evidente en todos aquellos barrios donde la alcaldesa, Rita Barbera, ha querido ejecutar sus proyectos urbanísticos. No hay que olvidar, tampoco, las carencias organizativas. Los Salvem surgen porque otras organizaciones, que deberían hacer frente a las agresiones que sufre la ciudad de Valencia, no se implican. Aparecen ante la inexistencia de un contrapoder que se oponga a la especulación y a la expansión urbanística. Por lo tanto, los Salvem no solo llenan el vacío que han dejado los partidos políticos de la oposición, también el que no han ocupado las asociaciones de vecinos. Por último, son evidentes las carencias ideológicas o valorativas. Los Salvem están formados por gente afectada —directamente o indirectamente— por un problema concreto. No obstante, detrás de su surgimiento, arraigo y expansión, hay mucho más que un problema específico: los Salvem son la respuesta de una ciudadanía inconformista, la consecuencia del resurgir de la conciencia y de la participación ciudadanas.

134

Valencia se ha convertido durante los últimos años en una «ciudad asediada», una ciudad proclive al surgimiento de los Salvem y de otros movimientos de protesta ciudadana. Con la llegada del Partido Popular al Ayuntamiento de Valencia (1993) y a la Generalitat Valenciana (1995) se produjo un aumento más que considerable del número de proyectos urbanísticos y de infraestructuras irrespetuosos con el patrimonio. A eso hay que añadir, también, la dejadez en la que se encuentran muchos barrios, sobretodo los de la periferia. Aunque no son los únicos: el distrito de Ciutat Vella (que incluye los barrios de la Seu, la Xerea, el Carme, el Pilar, el Mercat y Sant Franscec), justo en medio del centro histórico, también se ve afectado. Frente a estas agresiones crece la conciencia patrimonial y, al mismo tiempo, decrece la confianza hacia la administración y ciertas actuaciones urbanísticas impulsadas frecuentemente por ésta. Así pues, frente a las carencias mencionadas anteriormente, y aprovechando un contexto

135

adecuado, las ciudadanas y los ciudadanos no se quedaron de brazos cruzados, antes al contrario: se organizaron y se movilizaron. Poco a poco se sumaron personas de dentro y de fuera de los barrios que iban viéndose afectados por la especulación urbanística y, finalmente, se constituyeron coordinadoras y plataformas que recogen gente muy diversa y dispersa. Así es como nacieron los Salvem, que no son otra cosa que una forma peculiar de contestación ciudadana en contra de la política urbana oficial. Y es que, en Valencia, como en tantas otras ciu-

dades de alrededor del mundo, triunfa una concepción urbanística que se muestra agresiva con las personas que lo habitan que, por suerte, no es aceptada por todo el mundo. No se puede obviar el papel que han jugado los medios de comunicación en la existencia de los Salvem. La prensa valenciana, por razones obvias, ha sido la que más eco se ha hecho. Desde algunos periódicos se ha hablado casi siempre bien (Levante-EMV, El Punt, El País...) y, desde otros, mal (Las Provincias, El Mundo, ABC...). En relación a las expropiaciones que se produjeron en el Pouet, en el barrio de Campanar, Las Provincias publicaba un artículo en el que se afirmaba: «Los primeros beneficiarios del proyecto son los propios agricultores. El precio millonario que han obtenido por las hanegadas les permitirá en el futuro vivir de rentas». ¿Las principales beneficiarías no serían las empresas constructoras? La tendenciosidad de esta noticia, sin embargo, se percibe, ya, en el titular: «Las alquerías de la huerta de Campanar, amenazadas por la inevitable expansión urbanística de Valencia». El adjetivo «inevitable» es, sin duda, del todo prescindible. Otro ejemplo de la manipulación a la que están sometidos los Salvem (y otros movimientos sociales) por parte de los medios de comunicación, lo constituye este artículo referente a Salvem El Cabanyal-Canyamelar: «Carteles y pancartas insultantes jalonan los itinerarios procesionales de Semana Santa. Oportunismo, esa es la idea que se podría destacar de la actitud que en estos días han adoptado los componentes de la Plataforma «Sal-

vem El Cabanyal-Canyamelar». Aunque sus representantes anunciaron que no iban a boicotear o reventar ningún acto de la Semana Santa Marinera, lo cierto se que sí están interfiriendo, aparentemente de forma pasiva, en el desarrollo de algunas de las procesiones que se efectúan en las calles del distrito (...). La simbiosis entre el tiempo de oración y penitencia, propio de la Semana Santa, y la manifestación pública de las reivindicaciones vecinales son dos elementos que no deberían ir unidos... ». El artículo sigue con este tono, que se vuelve cada vez más y más grosero. Tampoco se puede obviar la manipulación a la que les ha sometido la televisión pública valenciana. Como ejemplo, una noticia aparecida en los «informativos» de Canal 9 en qué se hablaba de Cabanyal Portes Obertes y se silenciaban, por completo, hechos trascendentales (los motivos por los cuales se había organizado, el trabajo y la existencia de la Plataforma Salvem El Cabanyal-Canyamelar o la problemática surgida a raíz del proyecto de prolongación de la avenida Blasco Ibáñez). Esta es la voz en off que se escucha a lo largo de la noticia: «Más de 200 artistas han participado dejando su huella particular en esta original propuesta artística. Estamos hablando de los actos del proyecto Cabanyal-Canyamelar de Portes Obertes, en Valencia. Todo el barrio se ha transformado por unos días en una gigantesca sala de arte. El barrio ha sido literalmente invadido. Una invasión artística que ha llenado todos los rincones. Pintores, escultores, fotógrafos, músicos, etc., han tocado con sus manos diferentes espacios del Cabanyal. Ver la obra con-

junta de estos artistas es un paseo, un recorrido por edificios públicos y privados de El Cabanyal. Este cuadro está hecho de mejillones y se titula 'Consérvese'. Se encuentra en el antiguo matadero de El Cabanyal. Y este es el Teatro de la Estrella. Y eso que escuchan es el corazón de El Cabanyal. Las casas particulares también han sido invadidas por obras de arte. Lola tiene 79 años y por su casa están desfilando las obras artísticas más vanguardistas del arte valenciano. Manifestaciones artísticas que lucen casas, plazas y calles de El Cabanyal de hoy». Y estos son los totales con qué se acaba de redondear la noticia: «Desde la Lonja del Pescado hasta aquí, hasta la calle San Pedro. Hay proyectos muy interesantes. Se han ocupado espacios públicos y privados. Por ejemplo, hay artistas como el Equipo Límite y Mavi Escamilla que han hecho una instalación en una casa vacía. El nombre es 'Resistete' (Maribel Domènech)»; «Aquí hay un barrio vivo. Y como decía la sra. Lola, aquí hay un barrio con espíritu» (Vicente Ortiz); «Ha habido una respuesta fantástica. Más de 200 artistas valencianos han presentado sus proyectos. Algunos individual y otros colectivamente. Y se han presentado finalmente 160 proyectos» (Pepe Romero); «Me parece muy bien que estos chicos se hayan interesado por nosotros. Todos estos chicos que son maravillosos. Y están trabajando muy bien. Y por eso los he dejado, porque me parece que lo hacen mucho bien y esto servirá como propaganda de nuestro barrio» (Lola Martí). Evidentemente, las declaraciones fueron «recortadas», a conciencia, sin miramientos, sin vergüenza. Todas las reivindicaciones, que no fueron po-

cas, se eludieron. Una vez más, palabras silenciadas. En Radio 9, la «radio» «pública» de los «valencianos», también se les ha menospreciado. En cambio, algunas emisoras de radio alternativas, les han abierto siempre los micrófonos (Radio Klara, Radio Funny). Fue Radio Funny, precisamente, la emisora que colaboró con Miguel Molina para llevar a cabo un «happening» en el seno de la primera edición de Cabanyal Portes Obertes. Molina organizó —junto con Leopoldo Amigo— un Concierto para cacerolas y radios. Rita y Nerón se parecen mogollón y Cacerola, rola, rola fueran los temas interpretados por Producciones El Diu de la Bestia y el Grup de Percussió del Ritme, respectivamente. La acción, que tuvo lugar al CSO Pepica La Pilona (calle Pavía, 43), logró congregar un montón de gente cargada con cazuelas y otros objetos con los que hacer ruido. Tampoco faltaron los aparatos de radio ya que se conectó en directo con Radio Funny, que retransmitió a través de sus ondas esta original apuesta y propuesta. Además, esta emisora emitió durante los días previos una cuña para convocar a la gente a participar: « Producciones El Diu de la Bestia en colaboración cono Radio Funny retransmitirán en vivo y en directo el viernes día 11 a las 20 horas desde Pepica La Pilona la obra contestadora y contestataria Rita y Nerón se parecen mogollón. Concierto para cacerolas y radios desde El Cabanyal. No lo olvides. El viernes, a laso 20 horas, te esperamos». Para combatir la manipulación o el silencio informativo al que frecuentemente se ven sometidos, los Salvem

buscan sus propias maneras de comunicarse. Utilizan diferentes medios —complementarios a la prensa, la radio, la televisión— que les permiten ofrecer otra versión (y visión) de los hechos: la suya. Para difundir sus reivindicaciones, así como las acciones que llevan a cabo, los Salvem utilizan soportes muy diversos: adhesivos, carteles, camisetas, pintadas, pancartas, panfletos, folletos, etc. En esta tarea de (contra)información no hay que olvidar, tampoco, la importancia del llamado «cuarto medio», herramienta privilegiada de acción, comunicación y organización. Internet permite, gracias a su bajo coste, que los Salvem elaboren sus propias informaciones para difundirlas a través del ciberespacio. La existencia de los Salvem va unida a la palabra, a la elaboración de discursos cargados de razón. Estos movimientos han dicho «no» a la destrucción de la huerta (de la Punta, del Pouet o de Benimaclet); han dicho «no» al derrocamiento de 1600 casas en El Cabanyal, un barrio, recordémoslo, declarado Bien de Interés Cultural (BIC) el año 1993; han dicho «no» a la construcción de «tres tristes torres» en el Solar de Jesuítas. Han dicho y dicen «no» y, al mismo tiempo, han elaborado y elaboran alternativas. Alternativas posibles que apuestan por una ciudad más sostenible; una ciudad que mira al futuro sin renegar del pasado; una ciudad que quiere crecer construyendo y no destruyendo. Dice Jorge Riechmann que los NMS «son al mismo tiempo movimientos «negativos» de protesta, de rechazo frontal de muchos rasgos perversos de las sociedades industriales avanzadas, y también portadores «positivos» de una alternativa o ima-

136

gen de la sociedad mejor: otra forma de vivir, relacionarse y trabajar; nuevos modos de producción, convivencia y consumo» (1994: 60). El papel de los Salvem ha sido, por lo tanto, alertar sobre peligros y malestares y, al mismo tiempo, proponer soluciones para inventar una ciudad más habitable. La palabra, sin embargo, siempre ha ido unida a la acción. Los movimientos sociales hablan, también, o sobre todo, a través de sus actuaciones. Más allá de los eslóganes y de la retórica, los movimientos sociales transforman los discursos en hechos, las palabras en acciones. A través de lo que hacen (y la manera como lo hacen) ponen de manifiesto que existen otros caminos, con y sin atajos. Los pasos de los movimientos sociales no siguen las líneas marcadas por lo(s) podere(s) públicos y privados. Ellos avanzan (haciendo, deshaciendo y rehaciendo) por trayectos aún invisibles que, poco a poco, llenan de huellas.

137

Una de las novedades que aportan los nuevos movimientos sociales respeto a los viejos (el movimiento obrero y sindical), está en las formas de acción que emplean. Rucht las analiza y las sintetiza así: I) los grupos y las organizaciones de los nuevos movimientos sociales actúan más autónomamente que los viejos y rechazan el modelo leninista de «vanguardia revolucionaria»; II) enfatizan la importancia de la política local y, por lo tanto, no centran su acción a nivel nacional; III) ha disminuido el significado de la participación en las elecciones y de la representación parlamentaria; IV) contrariamente, han aumentado otras formas de participación, como la acción

administrativa y judicial; V) las acciones violentas, especialmente aquellas que implican el uso de armas, también han perdido importancia en pro de la desobediencia civil; VI) el repertorio de las formas de acción ha crecido ampliamente (1992: 222-226). Las acciones de los Salvem se construyen, quizá sin que ellos lo sepan, a partir de estas seis características que, en mayor o menor medida, se encuentran presentes en las acciones desarrolladas por los movimientos de todas partes. Si se sigue la trayectoria activista de los Salvem, se percibe que su repertorio de acciones traspasa la acción convencional. Uno de los motivos, que son diversos, tiene que ver con la difusión mediática. McAdam afirma que los movimientos sociales deben superar seis tareas importantes para que sus propósitos tengan un impacto en la sociedad y, una de estas, es «conseguir cobertura en los medios de comunicación, e idealmente (aunque no necesariamente), favorable a sus puntos de vista» (1999: 477). Y es por este motivo que los movimientos sociales centran sus acciones en tácticas mediáticas que les permiten ser visibles ante la sociedad. Los medios de comunicación, por lo tanto, condicionan la acción ya que «los medios visibilizan o invisibilizan los movimientos sociales» (Zubero, 1996: 167). Una manifestación ya no es noticia. Y, eso, ellos lo saben. Es por este motivo, entre otros, que desde los movimientos sociales se ha apostado por acciones no ordinarias, siempre pensando en el impacto que estas puedan tener en los medios de comunicación (Dalton, Kuechler y Bürklin, 1992: 35).

Así pues, los Salvem no se limitan a convocar huelgas y manifestaciones, como hacía el viejo movimiento obrero, sino que intentan aportar elementos espectaculares (y, por tanto, mediáticos) como medida para asegurarse la difusión. Objetivamente hay que decir que nada (o poco) queda ya por inventar en cuanto a los repertorios de acción. Encontramos, en el espacio y en el tiempo, prácticas análogas en el seno de los diferentes movimientos sociales. No obstante, se intenta (re) inventar en cada nueva acción, introduciendo pequeños matices. Se debe añadir que los Salvem son, siguiendo la línea general de otros movimientos sociales, muy pragmáticos y, por tanto, no se adaptan a un modelo de acción colectiva prefijado. Cada Salvem elige los recursos que considera más útiles para resolver el conflicto por el que se moviliza. Las diferentes agresiones que están en el origen de la aparición de los Salvem, siendo del mismo tipo, están sometidas a factores diversos (factores referentes a la ubicación geográfica del conflicto, por una parte, y a la composición social de la gente que participa, por otra) que afectan a la evolución de la movilización en cada caso concreto. Este repertorio de acciones, que no es solo mediático, es también muy diverso: campañas de mail action; exposiciones; conciertos; visitas guiadas; charlas, debates y mesas redondas; murales; recogida de firmas; caceroladas...Tampoco faltan las manifestaciones y las concentraciones, aunque se intenta «aliñarlas», siempre que se puede, con elementos originales. Una concentración, por ejemplo, se convierte en un «beso colectivo», un «abrazo

general» o una «encintada» por el Botànic. La poética, entra enjuego. Como se ha dicho, les Salvem buscan un efecto de testimonio y de expansión mediante las acciones que llevan a cabo. Se pretende, así, que el resto de la ciudadanía se incorpore y se solidarice con su lucha. La visibilidad de la acción es esencial. Es por eso que las acciones de los Salvem tienen como escenario el espacio público, un espacio abierto al alcance y a la vista de todo el mundo. Aunque un espacio quiera ser abierto (un centro social okupado, Ca Revolta, la Casa Verda, Ca la Dona...), las paredes siempre limitan. Las puertas y las ventanas -tengan o no éstas cerraduras y barrotes- son un barrera, a menudo infranqueable, que dificulta su entrada. Y a pesar de la idea utópica que buscan estos espacios, y del mensaje de aquella famosa canción de Jaume Sisa («Oh, bienvenidos, pasad, pasad,/que mi casa es casa vuestra/si es que hay casas de alguien»), las ciudadanas y los ciudadanos siempre considerarán más suyo un espacio abierto (una calle, una plaza, un parque) que no un espacio rodeado por cuatro paredes, por muy abierto que éste se desee. Es por eso que desde los Salvem se plantea salir a la calle y ocupar los espacios públicos para otorgarles un nuevo significado. Hay que decir que, una vez más, la ocupación del espacio público como escenario del repertorio de acciones de los Salvem no es patrimonio de estos. Los ejemplos de empleo del espacio público abundan de norte a sur y de este a oeste del planeta. Se trata de recuperar y de reclamar las calles.

Dentro de este repertorio de acciones ha sido muy importante el papel de los artistas (especialmente profesores y estudiantes de la Facultad de Bellas Artes de Valencia). Estos han hecho, del compromiso y la solidaridad con los Salvem, los argumentos de sus obras. Se han implicado como creadores, pero también como ciudadanos. Los diferentes Salvem han hecho del arte -amparados por la ayuda desinteresada que, desde el principio, les han ofrecido los artistas- un medio con el que hacer llegar sus reivindicaciones a la sociedad. Cabanyal Portes Obertes, Un jardí d'art, Art per al Botànic, Estar en La Punta y Els ulls de l'abraçada representan ejemplos muy explícitos de como se ha articulado la protesta de la ciudadanía valenciana con el arte. La lucha de los Salvem tiene como a objetivo último la anulación de proyectos urbanísticos que agreden el patrimonio. En la consecución de este hito el arte tiene un papel importante. Se debe tener en cuenta, pero, que esta transformación no se consigue única y exclusivamente a través del arte. El activismo artístico pone su grano de arena -uno entre tantos- en la consecución de estos objetivos. El arte sirve a los Salvem para difundir su lucha, para hacerse ver y escuchar. Esta estrategia, como ha quedado muy patente, ha funcionado. No obstante, las victorias logradas hasta el momento por los Salvem no son el resultado inmediato de estas intervenciones artísticas. Aunque es importantísima la función social, política y cultural del arte(vismo), no hay que olvidar que los verdaderos protagonistas de las protestas públicas no son ellos, sino todas y cada una de las personas que, de una u otra mane-

ra, hacen que las pequeñas revoluciones sean posibles. Otras voces Además, debe quedar constancia de que, en Valencia, no son únicamente los Salvem los que se movilizan en defensa del patrimonio. Algunas asociaciones vecinales -ya existentes- también se han movilizado frente a estas acometidas (la Associació de Veïns La Boatella, Amics del Carme y la Assemblea de Veïns de Benimaclet son algunas de ellas) y, de otros, se han creado a raíz de problemáticas especulativas concretas (como la Associació de Veïns de la Punta La Unificadora o la asociación Atzucac). También se han sumado a la defensa del patrimonio otro colectivos de diverso talante (Per l'Horta, Revolta, Jove Germania, Maulets, Endavant, Acció Ecologista Agro y Marfull, por poner algunos ejemplos). Por otro lado, los okupas han constituido, también, un frente contra la especulación urbanística, convirtiéndose en cómplices y aliados del movimiento ciudadano: «los temas clásicos vecinales son reapropiados por otras organizaciones más jóvenes y radicales (ecologistas y okupas, por ejemplo)» (Adell, 2000: 42). Otras veces, sin embargo, ha sido el movimiento ciudadano el que ha encontrado apoyo y ayuda en el okupa: «El movimiento vecinal (...) se acerca y se alia, con muchos matices propios de su heterogeneidad, a las reivindicaciones y luchas del movimiento por la ocupación» (González/ Pelàez/Blas: 2002: 201). En la ciudad de Valencia estas «alianzas» se hacen patentes en algunos ca-

138

sos concretos. En la Punta, los vecinos hicieron una invitación a diversos colectivos sociales para que ocuparan tierras y casas con el consentimiento de los propietarios. Fue en julio de 2000. A partir de entonces, un grupo importante de jóvenes se trasladó a vivir a la Punta, hecho que posibilitó la recuperación de casas y tierras para el cultivo. Al mismo tiempo, se produjo una transmisión de la herencia cultural, así como un intercambio generacional de experiencias y vivencias. El documental A tornallom, de Enric Peris y Miguel Castro, lo testimonia con creces.

139

En Cabanyal se encontraban ubicados algunos centros sociales ya desalojados, como el Pepica la Pilona o el Malaspulgas. Los vecinos que se oponían y se oponen al derrumbamiento del barrio también contaron, como a aliados, con sus «okupantes», aunque esta alianza no se materializó en el mismo sentido que en la Punta. Aparte de considerarlos «amigos» en la defensa del barrio, se han defendido mutuamente en algunas ocasiones: «La Plataforma Salvem El Cabanyal-Canyamelar manifestó, en un comunicado de prensa, su condena al «desalojo forzoso» de okupas del denominado por ellos «centro social Pepica la Pilona» y «el rechazo de cualquier intervención en él (...) Los representantes de la Plataforma argumentan que el «centro de Pepica la Pilona», ubicado en la calle Pavía número 43, en el Paseo Marítimo, «ha sido ocupado y rehabilitado por jóvenes desde hace dos meses», con la intención de «realizar actividades formativas, de distracción, sociales, así como actuaciones». Este local que, según explicaron algunos miembros de la asociación Salvem El Cabanyal, «ha es-

tado abandonado y sin ninguna intervención en infraestructuras culturales durante muchos años», ha pasado de ser «un local abandonado en estado de inminente ruina, foco de suciedad, ratas y jeringuillas», a convertirse en un lugar salubre». En esta misma noticia se hace referencia al carácter recíproco de este apoyo: «Por su parte, según comunicaron los okupas del centro en la Plataforma Salvem El Cabanyal, su alternativa es otra manera válida de oponerse a la especulación inmobiliaria que puede llegar a sufrir el barrio del Cabanyal-Canyamelar, si continúa el proyecto de prolongación de la avenida de Blasco Ibáñez». Del apoyo de los okupas a la Plataforma también se hizo eco El País: «Contra la prolongación, okupación e imaginación. Una pancarta de vivos colores y presidida por este lema corona desde la semana pasada la fábrica de Metalúrgica Valenciana, una empresa abandonada hace años, ubicada en la calle Pavía, frente al paseo marítimo y en la zona que será derruida por la prolongación de Blasco Ibáñez. La pancarta ha sido colocada por el grupo de jóvenes que ha limpiado, pintado y apuntalado el edificio, y todo, según afirman en un panfleto repartido por el vecindario, con un solo objetivo: solidarizarse con los habitantes de El Cabanyal que perderán su vivienda y mostrar su rechazo al proyecto del Ayuntamiento de Valencia... ». 10 años... A pesar de que el año 2008 ha sido, desgraciadamente, un año de muchos lamentos, también ha sido, y es, un año de celebraciones, este año, la Plataforma Salvem El Cabanyal- Can-

yamelar suma 10 años. 10 años en los que han luchado, con firmeza, por recuperar mucho más que un barrio. 10 años en los que han debido navegar, contracorriente, con el anhelo de justicia en el horizonte. 10 años en los que han gritado, muy alto y fuerte, que los dejen «en paz» y «en pie». 10 años de resistencias. 10 años de rumor. «Porque todo está por hacer y todo es posible»: Salvem El Cabanyal-Canyamelar! Ahora, más que nunca. Referencias bibliográficas ADELL, P. (2000): «Los movimientos sociales en los noventa: Volumen movilización», dins de GRAU, E. i IBARRA, P. (coord.): Anuario sociales. Un mirada sobre ¡a red, Ed. Icaria, pàg. 27-54, Barcelona. CASTELLS, M. (1973): Lurtes urbaines, Ed. Cahieres Libres 244, París. DALTON, R., KUECHLER, M., BÜRKLIN, W. (1992): «El reto de los nuevos movimientos», dins de DALTON, R. i KUECHLER, M. (eds.): Los nuevos movimientos sociales: Un reto al orden político, Ed. Alfons el Magnànim, pàg. 19-44, Valencia. GONZÁLEZ, R.; PELÀEZ, Ll.; BLAS, A. (2002): «Okupar, resistir y generar autonomía. Los impactos políticos del movimiento por la okupación», dins d'IBARRA, P.; MARTÍ, S.; GOMÀ, R. (coords.): Creadores de democracia radical. Movimientos sociales y redes de políticas públicas, Ed. Icaria, pàg. 187- 220, Barcelona. GONZÁLEZ COLLANTES, C. (2006): Mouiments socials i defensa del patrimoni a ¡a ciutat de València: el cas dels Salvem, Ed. UPV, València. LARAÑA, E. i GUSFIELD, J. (eds.) (2004): Los mouimientos sociales. De la ideología a la

identidad, Ed. Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), Madrid. GRAU, E. i IBARRA, P. (coord.) (2000): Anuario movimientos sociales. Una mirada sobre la red, Ed. Icaria, Barcelona.

JOSÉ MANUEL RODRÍGUEZ VICTORIANO, Facultad de Ciencias Sociales. Departamento de Sociología y Antropología Social. Universidad de Valencia

McADAM, D.; McCARTHY, J. I ZALD, M. (1999): Movimientos sociales: perspectivas comparadas, Ed. Istmo, Madrid.

'SALVEM EL CABANYAL': UNA CIUDADANÍA DE ALTA INTENSIDAD

RIECHMANN, J. i FERNÁNDEZ BUEY, F.: (1994): Redes que dan libertad. Introducción a los nueuos mouimientos sociales, Ed. Paidós, Barcelona.

A la memoria de Josep Vicent Marqués, maestro y amigo.

RUTCH, D. (1992): «Estrategias y formas de acción de los nuevos movimientos», dins de DALTON, R. i KUECHLER, M. (eds.): Los nueuos mouimientos sociales: Un reto al orden político. Ed. Alfons el Magnànim, pàg. 219-246, València. ZUBERO, I. (1996): Mouimientos sociales y alternatiuas de sociedad, Ed. HOAC, Madrid.

«Si la modernidad original era pesada

en la cima, la modernidad actual es liviana en la cima, luego de liberarse de los deberes «emancipadores» salvo el de delegar el trabajo de la emancipación en las capas medias y bajas, sobre la que ha recaído la mayor parte de la carga de la continua modernización. «No más salvación por la sociedad», proclamaba el famoso apóstol del nuevo espíritu comercial Peter Drucker. «No existe sociedad «declaraba más rotundamente Margaret Thatcher. No mires hacia arriba ni hacia abajo; mira adentro tuyo, donde se suponen residen tu astucia, tu voluntad y tu poder, que son todas las herramientas que necesitarás para progresar en la vida» ZYGMUNT BAUMAN

Las democracias de baja intensidad promueven ciudadanías de baja intensidad; por el contrario, los movimientos ciudadanos de alta intensidad implican una apuesta por la regeneración democrática, sus prácticas propician siempre una democratización de la democracia. En las últimas décadas, salvo notables excepciones, las democracias occidentales han sido de baja

intensidad es decir, cada vez más, formalmente representativas y cada vez menos, realmente participativas. Para entender las coordenadas básicas de este proceso de des-democratización y comprender los movimientos alternativos ciudadanos que lo enfrentan —entre los cuales 'Salvem El Cabanyal' es un ejemplo paradigmático—, conviene describir brevemente el contexto socio-histórico que lo enmarca. La democracia débil de las sociedades totalitarias

Como es sabido, a partir de 1980, la reorganización del sistema capitalista se caracterizó por un giro radicalmente conservador en lo ideológico y explícitamente neoliberal en lo económico. Las transformaciones económicas, políticas, sociales y culturales de esta revolución conservadora han sido inmensas. Han supuesto el crecimiento de la vulnerabilidad social y de las desigualdades sociales. Han generado nuevos espacios de des-regularización y privatización totalitaria, espacios de precarización de la condición laboral, pero también de precarización y privatización de otras dimensiones de la condición ciudadana: desde el acceso a la educación o la sanidad pública hasta la reducción de los mecanismos de la participación política a su simple simulacro formal. En este nuevo capitalismo neoliberal el beneficio es lo único que cuenta y la corrupción es el método que permite acceder a dicho objetivo. Una corrupción que, como ha escrito Vidal Beneyto, no es un comportamiento ocasional o 'amoral' de unas personas o grupos sino algo mucho más intrínseco y esencial,

140

la corrupción no es otra cosa que el cumplimiento del destino actual del orden económico capitalista. De la misma manera, siguiendo con el análisis del sociólogo valenciano, que el estalinismo corrompió y acabó con las esperanzas del comunismo, la épica del enriquecimiento a cualquier precio del actual capitalismo y sus prácticas, cada vez más agresivas, de explotación de las personas y el medio natural amenazan con no dejar ni un sólo espacio indemne.

141

Como señalábamos antes, para entender el debilitamiento democrático de nuestra modernidad líquida hemos de comprender la centralidad social de la corrupción, pero también, simultáneamente, la centralidad del fenómeno social de la explotación. Ya sea, por una parte, la explotación de la naturaleza, del territorio y del habitat más inmediato que transforma estos medios en un sentido que les impide seguir funcionando como medios, destruye y privatiza las reservas de energía y degrada irreversiblemente el patrimonio común de la humanidad. Ya sea, por otra, la explotación de los seres humanos que los transforma de fines en sí mismos en medios para los fines de otros. De ahí que, una parte de la civilización industrial capitalista: los trabajadores, las mujeres, los inmigrantes, los niños, las minorías étnicas, los que viven en zonas rurales o en países llamados del Tercer Mundo, sea tratada por otra parte, los propietarios, los hombres, los autóctonos, las mayorías dominantes, los adultos, como medio para sus propios fines. El capitalismo contemporáneo, guiado por la lógica de la maximización del beneficio eco-

nómico está llevando hacia el extremo ambos tipos de explotación. La confluencia de ambas dimensiones: explotación y corrupción, dirigen al mundo de finales del siglo pasado y principios del presente hacia un nuevo régimen de civilización y regulación social que, siguiendo al sociólogo portugués Boaventura de Sousa Santos, podríamos caracterizarlo como 'fascismo societal'. Se tratra una nueva clase de totalitarismo, distinto del fascismo de los años treinta y cuarenta, de carácter pluralista que no necesita sacrificar la democracia representativa ante las exigencias del capitalismo sino que, por el contrario la fomenta, en sus dimensiones más formales y virtuales, hasta el punto que ya no resulta necesario, ni siquiera conveniente, sacrificarla para promover el capitalismo. Este nuevo régimen de regulación social es el que está en la base de la utopía conservadora, el que exige e impone democracias de baja intensidad. En definitiva, es el que permite a los gobernantes hacer lo contrario de lo que dicen en nombre de lo que dicen: ya se trate de 'Guerras humanitarias', de leyes de inmigración o de clases de educación para la ciudadanía, en inglés.

El neoconservadurismo valenciano o la promesa de una 'tierra mítica' (en ingles)

El País Valenciano no ha sido una excepción. Ha presenciado, perplejo y estupefacto, como la insípida Tercera Vía que animaba el armazón político del gobierno autonómico anterior daba paso a una utopía neoconservadora, en vías de realización, por parte del nuevo gobierno del PP. El neoconservaduris-

mo a la valenciana ha ilustrado ejemplarmente en sus años de gobierno la estrecha vinculación entre crecimiento económico capitalista, destrucción del territorio y desmovilización de la participación democrática de la ciudadanía. Aunque desde finales del franquismo, la modernización económica de la sociedad valenciana se 'edificó' contra su propio habitat, lo peor —¿quién lo hubiera dicho hace veinte años?—, todavía estaba por llegar. La década de los noventa y el programa político neoliberal dirigido a convertir o propiciar la conversión de todos los productos, todos los espacios y todas las actividades humanas en mercancías, así como, su piadoso seguimiento por parte de la administración autonómica valenciana nos está llevando al paroxismo. La proliferación de ciudades virtuales y territorios míticos y 'de ilusión' ha estado acompañada por el recorte —o la resistencia a aplicar— de los derechos básicos de la ciudadanía social, de la participación democrática en la toma de decisiones y, por la degradación, bajo el criterio totalitario del beneficio privado, del habitat real. Todo ello, por inverosímil que parezca, no es incompatible, en la versión valenciana del totalitarismo social, con propuestas de leyes para la protección de la huerta o para la participación ciudadana. Son leyes que ocultan mostrando, que promueven lo contrario de lo que dicen en nombre de lo que dicen. Su concepción de la participación ciudadana es la propia de las democracias de baja intensidad con poca autoridad compartida en la toma de decisiones, poca reciprocidad en el principio de igualdad y poco reconocimiento de la diferencia. En términos prácticos, esta

concepción se traduce en la ausencia de garantías para recibir una información pública mínimamente verosímil sobre los asuntos públicos (Canal 9, Telemadrid...); en la inexistencia real del derecho de consulta y, más aún, del derecho a la cogestión de los asuntos colectivos. En resumen, una concepción de la participación ciudadana que parece inspirarse en el modelo de los manuales de autoayuda. En este caso, de algún manual de autoayuda para la participación individual que prometiera todo por la participación y que señalara como conseguirlo sin necesidad de ninguna participación.

Una nueva ciudadanía ya ha sido posible: la experiencia de 'Salvem El Cabanyal' La agresividad con la que se han impuesto en las últimas décadas las dinámicas de corrupción, explotación y manipulación informativa en la sociedad valenciana han sido muy efectivas en la promoción del autismo ciudada-

no; aún así, no han podido conseguir la desmovilización de la participación ciudadana y su conciencia de responsabilidad colectiva. La sociedad valenciana también ha sido la sociedad de los 'Salvem'. Surgidos en la segunda mitad de los noventa, estos nuevos movimientos sociales agrupados en torno a la denominación genérica de los 'Salvem' han revitalizado y, en algunos casos, reinventado la participación ciudadana en el País Valenciano. Entre ellos 'Salvem El Cabanyal' ha sido desde sus inicios un referencia fundamental. Señalaré, muy breve y esquemáticamente, para concluir estas páginas cuales han sido sus aportaciones más significativas. En primer lugar, sus dinámicas movilizadoras han afirmado públicamente que otro territorio, otra ecología política que lo habite y otra participación ciudadana eran posibles. En segundo lugar, frente a la reducción neoconservadora de la vida valenciana a una tómbola y su exitosa promoción del autismo ciudadano, sus actuaciones han supuesto un contra-

punto fundamental. Las movilizaciones que mantienen en defensa de sus reivindicaciones concretas suponen una aportación fundamental para la reinvención de nuestra condición ciudadana. Para recuperar, mediante la participación pública, la ciudad, la política, la cultura, la democracia radical y, en definitiva, la palabra. En tercer lugar, han mantenido abierto el camino de la responsabilidad ciudadana con sus su exigencias y permanentes movilizaciones por la democratización de las decisiones y la democratización de la información sobre las cuestiones públicas. Por último, nos han mostrado que la democratización real de la democracia va más allá de la conquista del gobierno por el voto popular, necesita articular dos focos de poder: uno originario del voto; otro originario de las instituciones directas de participación ciudadana.

142

PLATAFORMA SALVEM EL CABANYALCANYAMELAR