Cabanyal Portes Obertes Edició X 01 by Faximil Edicions Digitals

ART RESISTÈNCIA I PARTICIPACIÓ CIUTADANA

X CABANYAL PORTES OBERTES ELS PRIMERS 10 ANYS [1998-2008] Del 17 d'octubre al 2 de novembre de 2008

ART, RESISTENCIA I PARTICIPACK ART, RESISTÈNCIA I PARTICIPACIÓ CIUTADANA

TEXTOS

EL BARRI QUE NO CESSA

CARRER DE SANT PERE, 68

ARTUR GALLEGO

PEPE ROMERO / LEOPOLDO AMIGO

ART PÚBLIC I CULTURA CIUTADANA

GEMA HOYAS,DOLORES FURIÓ I

RICARDO P. BOCHONS

A CONTRAPÈL, CABANYAL PORTES OBERTES

SILVANA ANDRÉS

EMILIO MARTÍNEZ ARROYO

MARÍA SUSANA GARCÍA RAMS i JOSÉ MANUEL CUENCA MOLINA

MEMÒRIES D'UN LLOC: UTOPIES DE PROXIMITAT MARIA AMELIA BULHÓES

14 CARRER DE SANT PERE, 77

YOLANDA HERRANZ

QÜESTIONS DE BARRI

18 CARRER DELS ÀNGELS, 33

RAMON PARRAMON

TEATRO «LA ESTRELLA» 1998-2008: DE LA INDECISIÓ A

EMILIO MARTÍNEZ I BIA SANTOS

L'ESTRATÈGIA DE LA DEGRADACIÓ VICENT GALLART

21 CARRER D'ESCALANTE, 189

DIRTY-VALÈNCIA

LA CIUTAT DE LA DIFERÈNCIA

PABLO BREZO

TATO HERRERO

CARRER D'ESCALANTE, 195 VINGUEN I PARTICIPEN MAOTA SOLDEVILLA

JOSÉ JUAN MARTÍNEZ I MARINA EVA SCARPATI MUNTADAS

CIUTADANA

CARRER D'ESCALANTE, 206

CARRER D'EUGENIA VINYES, 179

JOSÉ VICENTE MONZÓ

101

ENRIQUE CARRAZONI LABOLUZ

CARRER DE LA BARRACA, 128

MIRA BERNABEU

MARÍA JESÚS GONZÁLEZ ¡ PATRICIA GÓMEZ

ENRIQUE ALGARRA AMPARO CARBONELL

CARRER DE LA BARRACA ,160

WERNER MORÓN MONIQUE BASTIAANS

PEDRO ORTUÑO

MARIBEL DOMÈNECH CARRER DE LA REINA, 125

SILVIA MOLINERO

PLAÇA HOMES DE LA MAR, 17

119

MIGUEL MOLINA, PEPE DÍEZ I GEMA HOYAS RAFA GARAY

VICENTE ORTÍZ JUAN PEIRÓ

PLAÇA HOMES DE LA MAR, 23

LA TEJEDORA

CARRER DE LA REINA, 157

INTERVENCIÓ EN EL CARRER DE SANT PERE

CHRISTOPH RADKE I NICOLAUS SCHMIDT

MAU MONLEÓN

TRAVESSIA DELS PESCADORS, 32

TRADUCCIONS

OTÁVIO LUIZ CABRAL

CARRER D'EUGENIA VINYES, 50 BAIX ESQ. JUDITH KLAUS

CARRER D'EUGENIA VINYES, 165 PEPA L.POQUET

1 23

130

1 27

CONTRiLi ÜESTRl CCIO DELCABiMiL

Plànol de València i les seues rodalies (1883) de F. Ponce de León, on s'observa la potència i entitat dels diferents centres històrics que hui formen part de la ciutat de València. Cartell de Vicent Gallart, amb part de les cases de la zona BIC afectades pel projecte. Plànol del Cabanyal; en gris clar, zona declarada Bé d'Interés Cultural (BIC) per la Generalitat Valenciana l'any 1993 ; en gris oscur, zona afectada pel projecte de prolongació de l'Avinguda de Blasco Ibáñez.

EL BARRI QUE NO CESSA ARTUR GALLEGO

Un sol precios mos ve cada matí des de llevant per despertar el llangardaix estès a la voreta de la mar que en som: el Cabanyal, un barri, un barri qualsevol amb el detall de tenir la mar al front i l'horta per l'esquena. La gent ací ha menjat en temps de fam, de la mar: polps, clòtxines, tellines... i de l'horta de tot: codonys, cascalls, mores, granotes, pañis i caragols... Ens les hem arreglat i ací estem, dempeus, com sempre. Fa temps que ens volen fotre, Han descobert en aquesta meravellosa societat súpermoderna que la platja mola i encara mola més arribar en BMW («break my window» en diuen a Sowetto) a tota virolla per una avinguda que han decidit fer per sobre de les cases de la gent. La gent. Volen trencar el barri per la zona que menys capacitat té de defendre's. Faran l'avinguda I finques a tots dos costats. Això se'n diu substitució de població. Ens trenquen per la meitat i ignoren olímpicament el dolor que causa la desfeta. Doncs, no. 10 anys dient que no, cridant que no, argumentant que no. Que no. Que al barri li calen altres coses. Que les cases acullen i en són en si mateix harmoniós argument (cal mirar-les per veure-les), que els vells que sobreviuen (tota la vida duen sobrevivint) necessiten repòs, tranquil·litat, morir (en pau morir) quan toque. Que els joves que han vingut no tenen propietats (si es que en tenen) que no siga el seu sostre i un futur que els volen capgirar a ma armada, robant-los amb la llei empunyant, els seus somnis senzills.

Portem 10 anys lluitant i en la llei hem guanyat, hem perdut, hem tornat a guanyar i ara anem perdent una altra volta. Maleït joc de la justícia. Pot ser ens imaginen ajupits, somnien amb el nostre silenci i la imatge que ens mostra agenollats, d'esgotament vençuts, ja pàries estenent una mà que implora uns euros més a canvi de la casa. Pensen que

ens podem permetre la derrota, quan ens ignoren i maltracten, quan ens aboquen a la misèria, quan ens han tancat una per una totes les portes?. Dons no, quan un es debilita no viatja sol en aquest camí cap a la supervivència i al seu voltant quatre li fan costat. Doncs no, a ells que tant s'estimen la pau dels cementiris els arribarà el rebombori perquè aquesta tardor El Cabanyal torna a obrir les portes de les cases, a mostrar cuines i menjadors, parets cobertes d'imatges i retrats que un bon grapat de reporters gràfics al llarg d'aquests 10 anys han captat amb els seus ulls savis i àvids de mostrar la realitat d'un barri, d'una ciutat que sobreviu i lluita per sota d'esdeveniments de rugits de motors, de vents e veles, de flors d'un dia. Imatges de la ciutat real. Aquest Octubre veurem El Cabanyal bullir com a cassola en forn, globus de colors assenyalant les cases on es mostra el recull d'aquests 10 anys que portem parint (una hora llarga) un futur que no esborra les senyes del passat, una continuïtat de vida, un demà per a tots. I com que no ens invitaren a les festes VIPS d'aquest estiu passat, farem la nostra festa, la festa de la gent que anava en tercera en el Titànic. L'alegria és un arma. La música no ens amansarà ara que hem de ser feres ferotges. Anem a fer la festa el 31 d'Octubre, la nit de Hallowen, la nit que el senyor de la mort convoca les seves hosts malignes. Nosaltres que som els «bons» ens tornarem en bruixes i bruixots i en farem de maleficis que seran malsons pels qui porten corbata, maletí, i un exercit d'excavadores en formació d'atac. Amb vosaltres segur que anirà bé. Vine, toca, balla i digues-ho als amics. Eixirem enfortits, dinàmics i amb més amics que abans.

Et convidem a les Portes Obertes i a la festa gran, volem que ens regales la teva presència, s'hi trobarem els vells, els joves i els demés, tindrem un grat record, sabrem que no estem sols i al final (o abans) acabarem guanyant, guanyant la pau per a poder dormir, l'orgull de vèncer al capital més cru, la derrota de Rita. No «la cantaora». La del P.P. La mala.

La mar no n'ha tingut mai amo, ni el barri portaveu. "Tinvitem a nosaltres, que som com som, com saps.

Besades,

ART PÚBLIC I CULTURA CIUTADANA A CONTRAPÈL, CABANYAL PORTES OBERTES EMILIO MARTÍNEZ ARROYO

A la vista de les nombroses propostes llançades des del territori de l'art a debat públic i sobre els afers públics, sembla acomplir-se en part la utopia avantguardista de la vinculació de l'art a la societat, el compromís de l'art i dels artistes amb els problemes del seu context pròxim, del moment que ens ha tocat viure. En els darrers anys les pràctiques artístiques que han donat lloc al que denominem art públic sorgeixen com a resposta a les noves condicions socioeconòmiques i culturals de finals del segle XX en l'era del nou capitalisme. Si bé no sempre resulta fàcil de delimitar l'àmbit d'actuació de les propostes d'art públic —fins i tot el terme mateix resulta desbordat per les diferents modalitats d'intervencions artístiques que li atribuïm—, també és cert que ens resulta molt útil aquesta denominació, ja que totes aquestes pràctiques, tot i les seues diferències, presenten algunes afinitats, amb major o menor intensitat, segons els casos. Entre aquestes afinitats ens interessa destacar l'interés per la seua audiència, pel context social en què s'insereixen. Aquestes pràctiques artístiques formen part d'una cultura ciutadana i la defineixen, s'inscriuen en un conjunt de valors d'una cultura vinculada a un context i tenen la intenció de formar part activa en el desenvolupament d'una comunitat. Un element inevitable en la formació de la cultura ciutadana serà la manera en què es manifestarà el poder polític. Algunes pràctiques artístiques estan interessades a desvelar i posar en evidència els excessos del poder i els seus efectes, com a mitjà per a participar en el debat propi de la formació d'aquesta cultura ciutadana.

En la complexitat de la ciutat contemporània, on la diferència és un valor i un indicador d'un ecosistema equilibrat i sa, es requereix un quefer polític que respecte la diversitat. En ocasions, en els mateixos sistemes democràtics assis-

tim a la imposició de decisions unilaterals dels governants enarborant majories electorals que, sense atendre les opinions dels ciutadans afectats, sense buscar enteses o col·laboracions àmplies, acaben en enfrontaments i resistències que principalment desvirtuen el mateix sentit d'allò majoritari. El veïnatge universal només existeix a través d'allò local. La ciutat, el barri, el carrer són objectes del debat públic. En aquest context va sorgir Cabanyal Portes Obertes el 1998; com un esdeveniment públic que reivindicava la rehabilitació del Cabanyal enfront dels plans de l'equip de govern de l'Ajuntament de València que implicaven una sèrie d'actuacions urbanístiques que desfigurarien el barri fins al punt de mutilar definitivament la seua identitat urbanística i social. La decisió presa per les autoritats locals va ser la de prolongar una avinguda a través del barri per a facilitar la comunicació de vehicles cap a les platges de la ciutat. Amb el nom eufemístic de Projecte Especial de Protecció i Rehabilitació Integral del Barri del Cabanyal, es va presentar un projecte que en la pràctica suposava la partició del barri en dos, amb una bretxa de 150 metres d'amplària i la demolició de 1.654 habitatges amb el consegüent desallotjament dels veïns. El 1998 un grup d'artistes veïns del Cabanyal ens vam integrar en la plataforma ciutadana Salvem el Cabanyal, acabada de formar per veïns alertats per les primeres informacions sobre les intencions de l'Ajuntament sobre el barri. El barri 'del Cabanyal, protegit per la figura BIC (bé d'interès cultural), estava pendent de rehabilitació per l'administració local i autonòmica després d'anys d'abandó per part de les institucions, amb manca d'equipaments i immobles per rehabilitar.

Un dels elements que defineix el projecte Cabanyal Portes Obertes és la seua vocació d'integrar-se i col·laborar en el moviment ciutadà, en el nostre cas en la Plataforma Salvem el Cabanyal de València. Cabanyal Portes Obertes sempre es va definir com un instrument en la lluita social d'un nombrós grup de ciutadans enfront del que considerem un abús de poder d'una institució política i d'un partit polític, en matèria urbanística, social i cultural. En aquest cas particular, del barri del Cabanyal de València, que és extensible a tants barris i cuitats de molts altres llocs. La capacitat dels moviments socials per a intervenir en els problemes que els afecten, específicament en l'àmbit de la ciutat i l'urbanisme, és molt relativa. Aquests moviments socials recolzen cada vegada més en experts de diverses disciplines de les ciències socials que reafirmen i proporcionen un cos teòric necessari. Aquestes aportacions disciplinars converteixen els plantejaments inicials en alternatives reals d'actuació. Les preses de decisions reservades als partits polítics i els seus dirigents tenen la necessitat de valorar i prendre en consideració els punts de vista dels col·lectius socials en la mesura de les necessitats del sistema de poder en el qual s'insereixen. Dins d'aquest context, la necessitat o pertinença de les aportacions des de l'àmbit de les pràctiques artístiques resulta evident i contrastat. Això no obstant, la seua influència, el seu pes i importància ha d'allunyar-se de temptacions maximalistes i assumir-se com a part —potser no essencial— d'un procés o un conjunt d'elements que intervenen i defineixen la capacitat i la presència d'un moviment social determinat. La capacitat de mobilització ciutadana, el seu impacte mediàtic, la capacitat de cohesió i organització del grup social. Cabanyal Portes Obertes és un projecte d'intervencions artístiques que reivindica la rehabilitació del barri del Cabanyal de València. Aquest és un dels tres barris de la ciutat declarats bé d'interés cultural per les autoritats autonòmiques, que és el màxim grau de protecció sobre els centres històrics a la nostra comunitat; un antic barri de pescadors, que corre paral·lel a la platja de la ciutat.

L'element característic de Portes Obertes és convertir la mateixa textura del barri en l'escenari de l'esdeveniment; és a dir, en un suport únic, viu, el qual es troba greument amenaçat d'extinció. Hi destaca, sobretot, la utilització de les cases dels veïns com a espais expositius; espais de la vida quotidiana que alberguen durant unes setmanes obres de tots aquells artistes que volen mostrar la seua solidaritat amb el Cabanyal i el seu rebuig al projecte urbanístic proposat. No és la primera vegada en l'àmbit de l'art contemporani que es proposen experiències semblants; ara bé, tampoc no n'hi ha hagut tantes (Chambres d'amis a Gante, Show roms a Califòrnia, etc.), ni han tingut gaire difusió. En la majoria de casos han estat convocatòries institucionals que han obviat el component polític que resulta intrínsec a la relació de la casa amb la ciutat, de la casa com a element cel·lular en l'organització de la ciutat. Els objectius inicials de Cabanyal Portes Obertes van ser enunciats de la manera següent: la sensibilització al voltant d'aquesta problemàtica ha d'arribar al nombre més ampli possible de persones i la mostra ha de ser un altaveu que l'amplifique en el context de la ciutat —dins i fora—, que trenque així una certa voluntat de minimitzar-la per part de les autoritats locals actuals i genere una imatge que mostré la vertadera complexitat i gravetat d'aquesta situació davant de la instrumentalització mediática dels promotors del projecte. En segon lloc, ha d'actuar sobre els mateixos veïns del barri motivant-ne la participació, reactivant-ne els elements identitaris o un cert orgull d'ésser. Aquests han estat durant molt de temps oblidats per les administracions polítiques que els han abandonat a la seua sort, fent abandó de les seues obligacions socials i fins i tot legals, convertides en lletra morta al lliure arbitri de la voluntat i en aquest cas de la manca de voluntat de l'administració. Després de l'èxit inicial de la primera edició el 1998 amb la participació de més d'un centenar d'artistes, Cabanyal Portes Obertes s'ha celebrat anualment fins a l'actualitat en diversos formats, i en totes les edicions ha tingut una important afluència de públic, una important repercussió mediática de l'esdeveniment i de la problemàtica social, la seua difusió local I nacional, i el suport del moviment veïnal i les seues reivindicacions.

Tanmateix, la influència de Portes Obertes en la resolució del conflicte no pot ser independent del mateix moviment ciutadà en el qual s'insereix. Si bé, d'una banda, s'ha paralitzat en els tribunals un projecte urbanístic que les autoritats donaven per fet el 1999 i que enderrocava 1.651 habitatges, amb el consegüent èxode de la població afectada i la destrucció irreversible d'un barri històric i protegit pel seu valor com a bé d'interés cultural, d'altra banda, el projecte continua vigent en la voluntat de les autoritats actuals que governen l'Ajuntament de València i no s'ha produït fins ara una mediació, un diàleg entre les autoritats i el moviment ciutadà per a abordar la problemàtica i consensuar solucions de futur. Considerem que aquesta mediació, aquest diàleg per a afrontar els conflictes entre les autoritats i els moviments ciutadans és un element clau que defineix les diferents formes d'exercir el poder en la cultura contemporània. El temps ens imposa una valoració de la pertinència, de la importància relativa o l'interès del projecte Cabanyal Portes Obertes dins del moviment ciutadà al barri del Cabanyal i a la ciutat de València. I d'aquesta reflexió apareixen elements que no estaven definits a priori en els objectius de l'esdeveniment i que ens han permès aprendre i definir amb més intensitat les relacions entre les pràctiques artísti-

ques contemporànies i els moviments ciutadans. Aquests elements afecten tres nivells: les formes de poder, la dinàmica dels moviments socials i les mateixes pràctiques artístiques. Si bé cada un d'aquests tres nivells donaria lloc a un assaig en sí, sí que considere pertinent apuntar ací algunes qüestions centrals que necessàriament hauríem de tractar. Pel que fa a les pràctiques de poder, és inevitable la referència a l'apropiació dels discursos, especialment els emergents de l'ecologia, la participació ciutadana, la cohesió social, etc., que són apropiats, engolits i regurgitáis de manera que queden desactivats els seus principis actius i resten a mercè de les mateixes pràctiques de poder. Respecte a la dinàmica dels moviments socials, la gestació d'un moviment ciutadà cada vegada més conscient dels seus interessos i amb un discurs més explícit i definit. Quant a les pràctiques artístiques, caldria anomenar la destil·lació de recursos expressius i formals de l'art segons els contextos, la despreocupació per l'autoreferencialitat, l'adaptació als espais de l'experiència col·lectiva problematitzada. La col·laboració en la formació del sentit crític davant dels discursos hegemònics.

MEMÒRIES D'UN LLOC: UTOPIES DE PROXIMITAT MARIA AMELIA BULHÒES

'Hui, el món és massa perillós per a qualsevol cosa excepte per a la utopia' Buckminsterfüler

Memòria, relacions temporals i acció crítica Les significacions de temps i espai, que ens pareixen quelcom natural, i moltes vegades, absolutes en sí mateixes, en ventat són sempre establides socialment, en concurrència, sobretot amb les relacions de producció. El temps cíclic de les collites va ser substituït pel temps lineal accelerat de la productivitat industrial. Hui s'ha posat en evidència la fragilitat d'este pressupost i s'introduïxen problemàtiques complexes en el camp de les significacions espai temporals. Això succeïx tant pels continus desplaçaments possibilitats per l'avanç de les noves tecnologies i per la forma de vida cosmopolita, com per l'acció dels mitjans de comunicació internacionalitzats, reforçats pel consum, que uniformen valors i patrons de comportament. A través de les xarxes d'informatització s'establix una intercomunicacio de signes que ¡ntroduïx la vivència d'un present permanent. La destitució del passat es processa cada vegada de forma més ràpida i violenta, canviant la nostra capacitat perceptiva. Per a sobreviure a eixe procés accelerat de transformacions els individus realitzen, en cada moment, reelaboracions d'aquells records que millor li permeten estructurar el seu present, de manera que, el passat es refà constantment en un esdevindre. També de forma col·lectiva, els hòmens recorren a diferents usos dels records com a forma de comprendre, o justificar, el present. La memòria funciona així com un referent de les identitats, perquè és en ella que estan guardats els més volguts records, és en ella que es nodrixen les xarxes socials de sentit. És ella la que

fa reviure un passat que, present en cadascú de nosaltres, conduïx eleccions i possibilitats de construcció d'un futur. Mantindré viva la memòria és una manera d'impedir el buit, d'evitar la destrucció; els records concorren en el descobriment dels sentits socials. En les arts plàstiques contemporànies està present la preocupació per dialogar amb les relacions de temps i amb la història a través de la memòria. Molts artistes es disposen a materialitzar els records del passat, obtinguts en els residus quotidians, que sota el punt-de-vista tradicional mai no serien prou significatius com per a ser dignes de relat. Produccions culturals crítiques fan l'exhumació del passat i, allí on l'oblit seria el camí cap a la mort, reintegren una presència I apunten cap a la construcció d'un subjecte social més plural i complex. Són obres que assumixen la dimensió traumàtica dels actes, que treballen sobre la insistència, que localitzen ombres. Elles instauren diferències, possibilitant veure l'exclusió que va ser constantment negada en la història oficial, heroica, autoritzada i apologètica de les elits. Així, de forma radical, fan presents les absències, treballant amb la falta i el lapse. Cada un a la seua manera, estos artistes, amb les seues propostes, intenten revisar un passat/present, que a la majoria els agradaria oblidar o inclús fer desaparèixer. Enfront d'una amnèsia col·lectiva, teixida socialment al llarg de generacions, ells exposen les marques de l'oblit. Al possibilitar, pel discurs visual, el retorn de vivències ocultes, estes obres s'aproximen a la psicoanàlisi a la recerca de formes simbòliques d'enfrontar un passat comú, amb els seus records perduts en estos temps de globalització. Construint les seues obres/testimonis, els artistes realitzen la crítica de la cultura, posant en escena angles d'una realitat pluralista, compromesa amb diferents segments socials.

D'eixa forma, l'art estarà complint el paper de contribuir al manteniment de la memòria, en el sentit de considerar-la com a pràctica de construcció simbòlica i com a estratègia de llibertat. El que ens fa pensar que el treball de l'artista és, també, el moment en què és activada la memòria dels espectadors. Eixa dinàmica més col·lectiva reconstruïx el passat a partir del present, en una relació indeterminada amb la història, que no dlsminuïx en res el seu poder de mobilització I dramatisme. El significat social de les obres està Inscrit en els discursos visuals que són presentats, que poden o no, ser acceptats i recreats pels vlsltantsconsumidors. Per no existir una relació directa entre el significat que es proposa i allò que signifiquen per a l'altre, són una invitació a la imaginació del passat i, en alguns casos, del present. Eixe és el principi fundador de la seua capacitat de seducció. Com a representació, per tant subjectes a significats plurals I ambigus, funcionen com a textos visuals que no paren d'estimular els nostres sentits. La memòria poètica fa veure entre les línies, entre les imatges, actuant com un subdlscurs, com un dispositiu de sensacions. Es documenta/recrea el passat, establint un temps d'indeflnlcions, on és possible visualitzar de forma utòpica canvis en l'Esdevindre. El sentit del temps i de la història que l'art pot transmetre, sent intrínsecament complex, sobretot quan es tracta d'accions crítiques, es torna una anella de la cadena comunitària. Del particularisme de la seua expressió pot emergir un element agregador d'un passat col·lectiu, encara que subjecte a ser desigualment compartit.

Memòries i espais habitats

La lectura accelerada del temps i, conseqüentment, de la història, va transformar la seua percepció lineal, creant la necessitat d'inventar-nos, en cada moment, llocs de memòria, perquè ja no tenim els grans relats, la gran història. Eixos llocs (santuaris, monuments, museus) es tornen cada vegada més importants en la societat, però són, abans que res, restes, perquè naixen i viuen del sentiment que la memòria espontània no pot fer-se'n càrrec d'una preservació total. Cal crear arxius, mantindré aniversaris, organitzar ce-

lebracions per a rememorar el passat que es desitja preservar. Contradictòriament, es destruïxen les marques del passat que podrien mantindré's vives en la quotidianitat. En nom de la modernització dels interessos immobiliaris, Importants edificis i inclús barris sencers són desactivats. Així, es construïxen llocs de memòries, al mateix temps què es desfan les memòries dels llocs. Per a construir llocs de memòria efectivament actius és necessària una Intencionalitat: fer parar el temps, bloquejar el treball de l'oblit, produir un retall imaginari en la realitat. És necessari abandonar la velocitat vertiginosa dels fets, per a reflexionar sobre la pròpia existència, alhora que eixa existència està completament conectada amb l'espai construït. L'art pot i ha d'establir eixe retall temporal que enquadra una altra temporalitat, més adequada per a l'apreciació de la seua problemàtica. En este moment, que els processos d'internacionalització de la cultura posen en l'orde del dia la renovació dels llaços d'Identitat cultural regional, el tema retorna. Els individus, per regla general, busquen trobar en eixes referències àncores per a sobreviure a l'homogenéítzació que els és imposada per la societat de consum, en el seu afany d'ampliar mercats i concentrar capitals. Les oposicions: intern/ extern, passat/futur, nacional/internacional, organitzades en lògiques binàries, no pareixen adequades en l'orde descentralitzat internacional. S'estableix així, un ampli debat buscant nous vincles de cohesió que permeten pensar les identitats en la dinàmica local/nacional/internacional, superant la crisi de les utopies. Els carrers de les grans ciutats es van tornar espais tumultuosos, on individus de diferents classes i situacions passen corrent uns pels altres, sense ni tan sols mirar-se. Eixos carrers van deixar de ser espai de passeig i d'ocl per a convertir-se en espai d'indiferència. El cas de El Cabanyal és típic d'este procés de reacció a la destrucció d'un passat que sobreviu en la quotidianitat d'una comunitat. Ací estan els llocs on, cadascú, guarda un temps que es modifica amb la vida que passa, però que roman, malgrat l'acceleració d'una modernitat urbanística autofàgica.

En l'espacialitat d'este barri podem identificar la dimensió de la vida quotidiana present en les seues formes més bàsiques, ja que representa les relacions entre els individus, en tota la seua complexitat. El carrer pot ser senzillament passatge o itinerari, però ací en el Cabanyal s'erigix en escenari d'innumerables esdeveniments, en moviment constant. La vida social es manifesta en forma d'apropiacions de l'espai col·lectiu en temporalitats que guarden en si mateixes la vivacitat del veïnat solidari, ambigua i antagònica. Les apropiacions del carrer pels habitants és el que construïx el sentit del barri.

del barri i el barri com a extensió de la ciutat. En este corrent, els artistes participen fent pensar sobre esta condició precària de la urbanitat. Intenten evitar així una acceptació silenciosa; busquen ecos per a esta resistència, conquisten adhesions afectives. La subjectivitat emergent en este diàleg d'allò particular amb allò col·lectiu està constituint memòries que ja no s'organitzen en grans relats, sinó en un complex conjunt de xicotets records. Eixa és una subjectivitat fluida i canviant, que evidència noves formes d'elaboració del passat.

Les fronteres entre allò públic i allò privat van ser diluïdes en el projecte de l'Ajuntament de destruir una part important del teixit urbà (cases com a espai individual) per a construir una avinguda (local públic de desplaçaments). De forma paral·lela, en el projecte Portes Obertes, es posa en evidència la inexistència de límits rígids entre allò públic i allò privat en el món contemporani. Ací, les obres dels artistes dialoguen amb les cases particulars, que s'obrin també a la visita pública. Els habitants del Cabanyal se senten menys sols en la seua lluita i en el seu destí. La Comunitat Valenciana també perd amb la destrucció d'este bé col·lectiu. La ciutat és de tots i preservar les seues memòries vives és donar un altre sentit a la seua urbanitat. El barri, el carrer i la casa, es tornen espais que es despleguen contínuament, que s'encreuen, que es ramifiquen i que es mesclen en este agosarat i creatiu projecte.

Xicotetes memòries com a utopies de proximitat

Inserit en el tipus de proposició d'art crític, este projecte proposa la creació poètica per a reviure les memòries d'un lloc que els seus habitants rebutgen abandonar, sota la pressió de l'explotació immobiliària, que posa els interessos d'uns pocs per damunt dels valors de molts. Establix així denúncies vives, més fortes que les paraules dels discursos polítics: les imatges calen en la retina, en el cervell i continuen impactant. Entrar en les cases és penetrar en este territori amenaçat, posar en elles les seues obres es tormar part d'esta resistència a un futur imposat i a la reordenació de l'espai que s'imposa contra els interessos dels seus habitants. La casa és vista com a extensió del carrer, el carrer com a extensió

En el món contemporani, constituït sota relacions espacials globalitzades per les xarxes de comunicació, sense limitacions, sense contorns i sense definicions, s'establixen innumerables experiències de proximitat. Les comunitats o tribus s'identifiquen al voltant d'interessos, problemes i traços comuns. Entre els diferents llaços que actuen com a element aglutinador d'eixos grups, els records són, en molts casos, factor determinant d'una possible unitat simbòlica. La memòria és única i múltiple, al mateix temps; pertany a cada individu i a la societat, no havent-hi possibilitat de dissociar-les. Per això, encarar un passat comú pot restituir, a cada ciutadà, la capacitat de reconèixer la seua identitat, aquella que porta marcada en si, per la història dels seus avantpassats. Assumir este passat possibilita reconèixer-se en una comunitat i apuntar cap a la construcció d'un futur. No obstant això, és més còmode mantindré's en l'amnèsia col·lectiva, que allunya possibles connexions, per a continuar, ingènuament, buscant un passat daurat i gloriós. Este està sent el procés tradicional dut a terme per amplis sectors de les cultures oficials. No obstant, actors més crítics d'estes mateixes cultures estan assumint, de diferents formes, la profunda, i a vegades dolorosa, tasca de desenterrar les vivències comunes. Una producció artística que es nodnx dels moments de tensió entre la novetat i la tradició, accepta els desafiaments impostos en la superació d'equívocs històrics. Sap que pot donar una altra direcció als processos socials a

10 LLJ

oc LU

O (/> ui i-

o 0.

z m

o x 16

partir de la simbolització que realitza. Este treball està sent realitzat en els últims anys, a través de la reconstrucció de les xicotetes memòries —individuals i/o de comunitats. Substituint els grans relats, estos fragments de records, que articulen conjunts d'individus i possibiliten ínclús que altres es connecten a ells, creen verdaderes utopies de proximitat. Així, estes produccions construïxen els marcs d'un panorama en el qual les propostes individuals s'integren en projectes idealistes de noves realitats. Les utopies de la proximitat reunixen artistes que mobilitzen les memòries personals i la problematització de les memòries col·lectives, superant la marca d'allò particular en una cultura de «hiperindividualisme». Eixa tasca fa de cada un l'historiador de si mateix, i els artistes, portats per la necessitat de recuperar el passat, troben justificació per a l'existència d'estos records individuals en les col·lectivitats que les fan emergir. A partir de l'arqueologia d'eixes realitats oblidades, o ocultades, posen en debat la història, recreant i resigníficant fets d'un passat recent o distant. En l'art contemporani es troben molts exemples d'esta preocupació per mantindré vius els valors i els vestigis d'un passat personal que és també col·lectiu. El projecte Cabanyal-Portes Obertes actua com un dispositiu d'acció conjunta entre artistes i habitants del barri. Així, a l'oferir les seues cases com a espai per a la instal·lació de les obres, la comunitat està també oferint els seus records i vivències com a materials per a la creació dels artistes. En este cas, els habitants del local exposen els seus records, i el grup d'artistes fa el paper de narrador, aquell que construïx la història d'un temps i d'un lloc. Els artistes treballen en la connexió del passat amb el present d'aquell barri. Els vestigis dels diversos temps que es volen destruir poden així sobreviure, com a transmissió simbòlica, sota els traços desplaçats i condensats de l'art, per a retrobar la vida.

Els esdeveniments que pertanyen a determinats sectors de la societat també formen part de cada passat personal recreat imaginàriament. Les propostes dels artistes posen en acció realitats, evidencien la mentida i l'engany d'un projecte urbanístic de reformulació/destrucció del barri. Esta-

blixen, així possibilitats de temporalitats múltiples que poden funcionar com a antídot contra l'oblit o la negació que l'orde capitalista empresarial imposa. Enfront d'una societat homogeneïtzadora, per a la qual la història és banalitzada en narratives abstractes, o en curiositats turístiques, reconèixer que d'ella depenen les significacions de l'existència pot ser una proposta utòpica. Però els intents de recuperar la diversitat marcada per l'oblit no serien, possiblement, maneres de reconèixer identitats més riques i complexes? L'art, portant a escena a diferents actors socials, aborda la problemàtica de la temporalitat amb lògiques més realistes, sense sotmetre's a les uniformitzacions. A l'enfrontar el tema de forma crítica, construint discursos més complexos, els artirtes instauren un esdeveniment que necessita ser comentat, mantingut constantment viu, en oposició als monuments morts d'una història oficiosa. Amb això refan les memòries d'un lloc per a aquells que assistixen a les modificacions del seu espai de vida sense poder fer res, soterrats davall els llocs de memòria que li són impostos, i que no li diuen molt. En altres paraules, Cabanyal Portes Obertes és la possible vivència d'un present comú, que pot tornar-se, en tant que utopia, ruptura i esdeveniment. Perquè ací la temporalitat vertiginosa i accelerada d'un temps sense futur desapareix i les xicotetes memòries es tornen les aproximacions d'un passat present en cada individu.

QÜESTIONS DE BARRI RAMON PARRAMON

Des de fa alguns anys han anat proliferant els col·lectius de ciutadans organitzats sota el nom de «Salvem». Encara que de manera progressiva han anat apareixent per diferents ciutats, un gran nombre d'aquests moviments es concentren a la Comunitat Valenciana. El seu origen es deu a la necessitat urgent que requereixen certs temes de fer una crida a la mobilització per frenar, reconduir o pal·liar una sèrie d'accions preses cap a una qüestió determinada i des d'una posició dominant. Aquestes qüestions poden ser d'allò més variat I en alguns casos es refereixen a motivacions clarament particularistes com per exemple Salvem el Futbol, Salvem les Tortugues o Salvem la Filosofia o fins i tot d'altres on es produeix una usurpació del sentit de la paraula per projectar-la a un espai més enllà de la raó, assentat en la ficció quotidiana de l'entorn friki que ens envaeix, com és el cas de Salvem Eurovisió. De tota manera, en essència, la majoria d'organitzacions o plataformes que operen sota aquest nom solen estar vinculades a qüestions territorials I molt concretament a operacions urbanístiques. I aquestes són les que ací interessen. Quan aquestes transformacions en el teixit urbà afecten a la identitat del lloc, al patrimoni cultural, a la memòria històrica i quan això es fa (o es pretén fer) per via de la imposició de decisions preses unilateralment pel poder polític dominant, o com a conseqüència de les maniobres dels agents aliats del poder econòmic, és llavors quan s'encenen totes les alarmes i s'activa la mobilització. Neix un Salvem. Sorgeix a partir d'aquesta absència de diàleg, de la falta de sensibilitat i respecte sobre un be col·lectiu I de l'acció unidireccional promoguda des d'algun dels mecanismes de poder. A vegades són edificis, a vegades barris, a vegades ciutats com per exemple Salvem el Botànic, Salvem Altea, Salvem Catarroja, Salvem El Desert (Castelló de la Plana), Salvem l'Alforí (Fontanars dels Alforins), Salvem La Tabacalera (València), Salvem Nàquera, Salvem Porxinos (Riba-roja de

Túria), Salvem Can Ricart (Barcelona), Salvemos Mojácar (Almeria), etc. Altres vegades cobreixen àmbits territorials més amplis acollint altres organitzacions de caràcter més local, o perquè afecten i posen en perill l'ecosistema d'una zona, com Salvem l'Horta, Salvem l'Empordà, Compromís pel Territori (València), Salvemos la Sierra (Madrid). Sense ànim de configurar un catàleg ni entrar més a fons en cadascuna d'elles, en citem alguns casos per posar en evidència l'auge d'aquest tipus d'organitzacions que s'autoposicionen en una estratègia que alterna la crítica, la mobilització, la resistència, la proposta alternativa i la comunicació creativa. Aquesta barreja l'ha realitzat de manera brillant i constant la Plataforma Salvem El Cabanyal al llarg de deu anys. Els moviments urbans són essencials en la construcció de la ciutat, així ho han demostrat innombrables associacions de veïns que des de diferents ciutats van contribuir a articular tant el seu espai físic com l'espai social. Els anys 70 van ser, en la majoria de les grans ciutats, moments àlgids per a aquest tipus de xarxes socials. Moviments reivindicatius articulats per problemàtiques molt concretes, qüestions locals de barri que solien afectar les infraestructures bàsiques com carrers, places, clavegueram, habitatge, i posteriorment també escoles, ambulatoris o centres cívics entre d'altres. Les estratègies utilitzades eren les habituals, mobilitzacions i manifestacions a l'espai públic per mostrar la indignació i la força, per posteriorment (o simultàniament) intervenir en les decisions. L'objectiu era clar, consistia a transformar els projectes perquè els més desafavorits pugueren dignificar la seva vida modificant l'entorn en el qual vivien. Aquestes demandes, que ara considerem mínimes i essencials per a qualsevol ésser humà, no van estar sempre correctament planificades o finalment concloses. Aquest escenari va contribuir a generar un espai del qual

van sorgir molts dels agents socials i polítics que posteriorment van canalitzar la seva activitat en partits polítics. Després d'una política de liberalització socioeconómica iniciada a finals dels 70, on el camp financer es va independitzar i va generar una estructura pròpia que ha permès que recorrega un camí autònom al de l'evolució de la indústria. Han perseguint el pur benefici, inventat institucions financeres que permitiren la lliure circulació dels diners i desencadenant progressivament l'actual procés de globalització. Píerre Bourdieu va llançar un missatge difós en Zürich en la cimera «L'altre Davos» en el qual parla d'aquestes qüestions que en paral·lel, segons ell, han contribuït a la desmobilització i desmoralització dels governats com a conseqüència d'una política de despolitització. Aquesta pèrdua d'entusiasme per les qüestions polítiques, el culte a l'individu i la ideologia basada en la societat de benestar han anat debilitant aquest tipus d'organitzacions de caràcter social, basades en pensaments progressistes que, entre d'altres coses, persegueixen constituir-se com agents actius per participar en la construcció de la ciutat. Com suggereix Bourdieu, «Per instaurar i exercir eficaçment el control democràtic no n'hi ha prou amb reglaments, ni amb escrits educats o intencions amables. Cal inventar una nova forma d'acció transnacional».

La reorganització i la transformació de l'espai urbà ha facilitat que a finals dels 90 i fins a l'actualitat proliferen aquest tipus de xarxes ciutadanes, inicialment definides com no vinculades a un partit polític específic, que posen de manifest la seva intenció de preservar alguna cosa pel que temen que se'n va a perdre, que no han estat consultades per això i que prenen la decisió d'incentivar una sèrie d'accions de caràcter polític amb la finalitat de parar el procés. Per a això utilitzaran tots els mecanismes que estiguen al seu abast per accedir als mitjans de comunicació. En el moment que aquest objectiu siga aconseguit, probablement desapareixerà la xarxa. Aquesta temporalitat constitueix una diferència amb altres organitzacions col·lectives, nascudes amb un esperit a llarg termini i amb una perspectiva d'institucionalització, per exemple les associacions de veïns. Tenen una voluntat de constituir-se a

partir de la suma no sol de persones si no també d'altres col·lectius i associacions. Constitueixen en si una nova fórmula de mobilització que requereix d'estratègies creatives contundents per poder estar presents en els mitjans i en conseqüència ser considerats com interlocutors. Josep Sorribes admet que un dels efectes del malestar urbà que viu València és la proliferació d'una quantitat important de «Salvem». Malgrat reconèixer algunes de les seves propostes i que els governants faciliten la seva existència amb «una pràctica de la democràcia molt sui generis» càrrega contra aquest tipus d'organitzacions per considerar-les bàsicament assembleàries, perquè menyspreen la cultura del pacte i contribueixen a que els conflictes s'enquisten. De fet, quan algú posa un salvem com preàmbul, en el fons està llançant un crit de guerra, està demanant annexions i aliats, està dient que és un grup organitzat i està posant en evidència que existeix un conflicte d'interessos. És per això que el vocabulari està ple de l'argot militar: resistència, negociació, mobilització, acció, estratègia, campanya, guanyar o perdre, etc. Però està fent alguna cosa més, està subratllant alguna cosa que va dir David Harvey: «L'espai públic ideal és un espai de conflicte continu i amb contínues maneres de resoldre'l, perquè aquest després es torne a reobrir». L'activitat que porten a terme aquest tipus d'agrupacions o plataformes activistes constitueix una forma viva d'incidir a l'espai públic. Actuen enriquint el valor de l'espai públic en la seua doble vessant, persegueixen la transformació lògica i mesurada de l'espai físic, mentre articulen una complexa xarxa social que actua de manera contundent en el territori específic però també més enllà dels seus límits. Un altre dels aspectes importants que aporten és que fomenten alguna cosa que a molts governants els inquieta, que la gent es fique en assumptes públics. Tal com comenta Chomsky al referir-se als recursos que s'utilitzen en estats democràtics «La població ha de ser reduïda a la passivitat en l'esfera pública, però perquè la submissió es convertesca en una característica fiable ha d'afermar-se així mateix en el terreny de la creença. El públic ha de ser un observador, no un participant, un consumidor tant d'ideologia com de productes». Tot allò que tre-

baile per incentivar la participació activa i contribuesca a fomentar l'opinió crítica aporta valor a aquest espai social. La majoria de poblacions de l'Estat espanyol han patit un creixement immobiliari desmesurat. Especulacions que ja són de domini públic, bombolles financeres auspiciades per l'afany d'enriquir-se coste el que coste o la falta de programació a llarg termini, són algunes de les possibles causes. Les conseqüències són que la majoria d'ajuntaments han trobat una mina, un mecanisme de finançament que els permetia prosperar i invertir en infraestructuras i en reordenaciones urbanes. Enmig d'aquest període de bonança i creixement és quan han proliferat col·lectius que reaccionen de manera crítica davant algunes de les operacions que s'estan portant a terme. Han detectant que això afecta no només al patrimoni històric, si no també a la gent que habita a la zona i han alertat del perill de dualització social que pot desprendre's d'aquests processos, on la distància entre rics i pobres es polaritza. Potser és per això que la majoria dels Salvem prenen com a front enemic el propi ajuntament, perquè han estat els ajuntaments les institucions polític-administratives que més immerses han estat en tot aquest procés. No hauria d'oblidar-se que l'espai urbà és una construcció històrica i política. És la gent que habita a la zona la que pot enllaçar i revalorar el passat i participar de manera negociada en el projecte futur. Cal inventar noves formes col·lectives d'organització, que permeten participar de manera activa en la construcció de la ciutat, i els governs han de canalitzar i obrir-se a aquestes propostes. Loïc Wacquant ha analitzat i comparat diferents

processos de sublevació urbana en barris perifèrics de Chicago i París. Encara sent una altra realitat, els nostres barris compten cada vegada més amb una ciutadania heterogènia. El repte que es planteja segons aquest autor és «saber si els seus sistemes polítics són capaços de frenar la tendència a la contracció i la fragmentació de l'esfera de la ciutadania, i quines són les noves instàncies de mediació que haurien d'inventar per donar accés i estimular la participació dels seus membres». Ja per finalitzar, un altre dels punts destacables sobre els quals les plataformes «Salvem» treballen és el desenvolupament d'àmbits creatius en el context del barri. En especial, Salvem El Cabanyal han estat capaços de generar un programa cultural, participatiu a través de les persones que habiten en ell i amb una projecció exterior envejable. Podria pensar-se que és una mera estratègia comunicativa, però va molt més enllà. En molts casos, i de manera més habitual s'utilitzen actes puntuals, esdeveniments per cridar l'atenció (uns més creatius que altres), però en aquest cas s'ha aconseguit instaurar una programació cultural. S'ha comptant amb la participació i col·laboració de nombroses persones externes al barri i actives en els seus respectius sectors professionals. Al llarg d'aquests 10 anys d'activitat, Cabanyal Ports Obertes s'ha convertit en una institució referencial en el context de l'art públic. Precisament perquè ha aconseguit combinar d'una forma absolutament natural la relació entre un conflicte latent i la pràctica artística, permetent que tots dos isquen reforçats. I això és un exemple clar que la negociació també és possible.

1998-2008: DE LA INDECISIÓ A L'ESTRATEGIA DE LA DEGRADACIÓ VICENT GALLART

L'any 1988 el PSOE, amb la seua falta de determinació en la aprovació del Pla General, no fou capaç de deixar resolt el planejament d'El Cabanyal-Canyamelar i en canvi, davant la indecisió, optà per diferir la solució concreta de «la connexió del paseig al mar amb el paseig marítim, previ anàlisi i decisió sobre la seua continuïtat o no», a un estudi posterior, delimitant una Àrea de Planejament Diferit, que devia quedar redactat en el següent quadrienni. Encara sota la seua responsabilitat, en eixe mateix any, s'organitzà un Concurs Internacional d'Idees per a la connexió de València amb el front marítim, el pronunciament del qual es donà a conèixer al desembre de 1989, deixant desert el primer premi, per considerar que cap dels treballs presentats aportava una solució global que complirà els objectius establerts a les bases del concurs. Uns pocs anys després, al 1993 i ja amb Rita Barberà com alcaldessa, és la Generalitat Valenciana governada encara per Joan Lerma, la que decideix declarar Bé d'Interès Cultural al Conjunt Històric Protegit d'El Cabanyal. Tot feia suposar que amb això quedava decantada definitivament la possible solució al conflicte.

una fanfarroneria, amb el pas dels anys es convertí en l'argument preferit per contraatacar l'oposició veïnal, que en defensa dels valors patrimonials del barri ha protagonizat la Plataforma Salvem El Cabanyal. Una política d'agressió que ve recollida en els manuals d'intervenció en centres històrics, i que es caracteritza per la utilització de la degradació com a estratègia.

Amb estos antecedents i en este context de protecció patrimonial són en els que el govern municipal del Partit Popular ha maniobrat durant els últims 15 anys per tractar de travessar el barri d'El Cabanyal, simplement diuen, per què des dels Vivers es poguera veure el mar.

Culpar a les distintes organitzacions veïnals i al Partit Socialista en l'oposició, per haver recorregut als tribunals, quan eixos mateixos tribunals cregueren que havien arguments suficients como per a suspendre cautelarment les demolicions, no els llibera de la seua responsabilitat de crear les condicions per a una gestió adequada de la regeneració del 98 % del barri que no ha estat en cap moment afectat per la prolongació, ni paralitzat per cap suspensió cautelar. El que passa és que l'única gestió que s'ha fet durant estos deu últims anys, ha anat dirigida a crear les condicions que els facilite la possibilitat d'arribar a acords «amistosos» per a la compra de vivendes a preus irrisoris, a la zona afectada per les futuras expropiacions. Uns acords que tan sols en alguns pocs casos s'han produït amb veïns que tenen eixa vivenda com al seu lloc de residència, ja que difícilment es pot trobar algú tan ingenu com per vendre «amistosament» sa casa, per la tercera o quarta part del que li costaria comprar altra d'idèntiques característiques a la seua.

Quan finalment al 1998 s'aprovà el planejament de protecció del barri, dos eren els objectius que deia perseguir: regenerar y revitalitzar El Cabanyal-Canyamelar i prolongar l'Avinguda. Blasco Ibañez al seu través. El que fins eixe moment havien sigut objectius antagònics, passaren a justificar-se com a compatibles, argumentant amb un to que més bé sonava a amenaça, que no hi hauria rehabilitació sense prolongació. Així, el que en un principi podia semblar

L'empresa mixta Cabanyal 2010, la legalitat de la qual està qüestionada pels tribunals europeus, ha sigut l'instrument utilitzat per portar endavant esta estratègia de destrucció patrimonial. El seu únic objectiu ha sigut crear les condicions per facilitar la prolongació. Les diverses propietats que ha anat adquirint s'han convertit en focus d'infecció que degraden l'entorn. Però com malgrat esta estratègia, la prolongació no ha aconseguit obrir-se pas a través dels

carrers del barri, s'ha fet realitat l'amenaça inicial i la rehabilitació que devia haver estat l'objectiu prioritari des del principi, no ha sigut impulsada des de les institucions. Deu anys després d'aprovar-se el PEPRI continua sense posarse en marxa l'Oficina RIVA que s'hauria d'encarregar de gestionar la regeneració del barri. Cabanyal 2010 i l'Oficina d'AUMSA, encara que ostenten algunes competències municipals pel que fa a informació urbanística, expropiació i reallotjaments, careixen de totes les competències pròpies d'una Oficina de Rehabilitació Integral, com les que existeixen a les Àrees de Rehabilitació de tota Espanya. Careixen de competències de gestió i resolució d'expedients d'ajudes per a la rehabilitació. Tampoc no compleixen amb els objectius socials que tenen estes oficinas. No hi ha lloc en elles per a la participació dels agents urbans existents i, en particular, d'aquelles associacions que representen els habitants i comerciants del Cabanyal-Canyamelar; participació que en canvi sí contempla el propi P.E.P.R.I. La seua gestió sols ha creat desconfiança, comportant-se com autèntiques empreses immobiliàries sense escrúpols.

Deu anys han passat des que s'aprovà el PEPRI, i València que ha viscut durant tant de temps d'esquenes al mar, ha intentat corregir eixa tendència, però el govern municipal del PP s'entossudeix a aconseguir-ho donant l'esquena als habitants dels barris del marítim. S'està fent sense una estratègia integrada del litoral, com si la planificació poguera impedir les improvisades injeccions de diners que comporta este tsunami d'esdeveniments que construeixen i destrueixen tot el que troben al seu pas, sense saber molt bé ni planificar el que va a passar l'endemà. És en este context de trasformacions succesives i descontextualitzades, en el qual li ha tocat resistir a El Cabanyal estos últims anys, mig-amagat, encara que situat junt a l'epicentre d'uns esdeveniments que presencien centenars de milions d'espectadors televisius de tot el món (diuen), en el qual s'ha construït un circuit urbà, que a més de destruir l'entorn de la dàrsena del port, servirà per omplir els hotels tres dies a l'any. La resta, tancat per vacances, fins el proper esdeveniment.

LA CIUTAT DE LA DIFERENCIA TATO HERRERO

'La ideologia no és la imatge abstracta d'un futur: és la imatge d'un món que intentem construir lluitant. Planificant no es planifica la victòria, sinó el comportament que hom es proposa mantenir en la lluita' Giulio Cario Argan, Projecto y destino

Han passat ja deu anys des que l'Ajuntament de València va optar per ¡'alternativa de prolongar l'avinguda de Blasco Ibáñez, estretint la seua secció i desviant el seu traçat, per a connectar València amb la mar a costa de la destrucció de la «peculiar trama en retícula, derivada de les alineacions de les antigues barraques, en les quals es desenvolupa una arquitectura popular du ulaieta arrsls eclectioio tes», que suposa el Conjunt Històric del Cabanyal-Canyamelar, reconegut com a Bé d'Interès Cultural pel govern valencià el 1993.

Durant tot aquest temps, nombrosos professionals de l'arquitectura i l'urbanisme —i també sociòlegs, historiadors, geògrafs, periodistes, ...— han elaborat informes, han escrit articles, han impartit conferències, etc. criticant les determinacions de ¡'alternativa elegida. D'entre tots ells, només recordé dos arquitectes-urbanistes que es mostraren favorables al pla municipal: Alejandro Escribano, que manté la pelegrina teoria que l'avinguda de Blasco Ibáñez forma part de l'estructura urbana del Conjunt Històric del Cabanyal-Canyamelar i, com no, Juan Antonio Altés, que com a cap de servei de l'urbanisme municipal, al·lega que el pla «representa l'expressió de la voluntat de la corporació Municipal en matèria urbanística». Recolzats en aquests dos arguments i desoint tots els altres, els polítics que han ostentat el poder durant aquests deu anys, han continuat

endavant amb les seues pretensions i per aconseguir portar-les a terme, no han dubtat a abandonar el seu deure de conservació per a provocar el deteriorament social i físic d'un barri que els impedeix arribar a la mar com ells volen. La ¡dea de «València al mar», com diu l'alcaldessa, té més d'un segle de vigència i ha arrelat amb força en els valencians. Però aquesta idea no necessita la prolongació de l'avinguda de Blasco Ibáñez: el mateix Ajuntament ho va reconèixer quan va proposar la no prolongació com una de les alternatives per a solucionar el conflicte entre l'avinguda i El Cabanyal. Cal dir que la situació actual és molt diferent de la de fa un segle. Hui la ciutat s'ha engolit l'horta que s'estenia entre el nucli antic i la mar, i la ciutat de València disposa de connexió directa amb la mar a través de l'avinguda del Port pel centre, així com a través de l'avinguda de Balears i de l'avinguda de França pel sud (connectant amb la ronda Sud) i a través de l'avinguda dels Tarongers pel nord (connectant amb la ronda Nord). Aquesta evolució en la situació des del segle XIX al XXI, sembla que no afecta la forma amb què els nostres edils imaginen l'arribada a la mar. I tampoc afecta la imaginació dels tècnics de l'urbanisme municipal que, preocupats per atendre els ideals de grandesa dels polítics de torn, són incapaços d'introduir sensatesa o de veure una altra cosa que el que ja van veure aquells tècnics noucentistes. En el cas Cabanyal versus avinguda, els que pretenen col·locar València en el segle XXI a base de grans esdeveniments i grans projectes romanen ancorats en el XIX. I ací estem, al setembre del 2008, acabada de publicar la versió preliminar de la revisió del Pla General de València que estableix vuit unitats de paisatge en l'àmbit urbanoresidencial, una de les quals són els Barris Marítims que inclou l'àmbit del PEPRI del Cabanyal-Canyamelar-Cap de

França, qualificat amb una valoració mitjana de 6,33 (només per darrere del Nucli Antic que arriba a un 6,97). En la Memòria de l'Estudi Preliminar del Paisatge, es qualifica l'eixamplament del Cabanyal (que continua sent Bé d'Interès Cultural) com de qualitat paisatgística alta, amb un objectiu de qualitat que consisteix en la «conservació i manteniment del caràcter existent». Per això, en la mateixa Memòria s'estableix que en totes les unitats de paisatge urbanoresidencials, s'ahurà de: «Potenciar els recorreguts de vianants i ciclistes de l'entramat urbà, mitjançant la correcta gestió dels existents i/o introducció de nous traçats, que permeten acostar als ciutadans els recursos paisatgístics identificats i els paisatges d'alt valor de l'àrea metropolitana». Des del punt de vista morfològic, el caràcter existent als barris del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França en general, i particularment a la seua zona BIC, es caracteritza per la seua uniformitat: carrers longitudinals paral·lels a la mar, interromputs per travessies, on s'assenta l'edificació en una parcel·lació menuda, hereva de la que estava ocupada per les antigues barraques, amb una relació directa edifici-carrer. És a dir, «la peculiar trama en retícula i l'arquitectura modernista popular que s'hi assenta» que protegia la declaració de Bé d'Interès Cultural. La part de tot el BIC que millor conserva aquest caràcter és precisament la zona afectada per la prolongació de l'avinguda de Blasco Ibáñez que proposa el PEPRI, entre les travessies Amparo Guillem i Pescadors, on no s'han produït les substitucions que suposen incoherències morfològiques i estètiques en altres parts del barri. ¿És compatible la «conservació i manteniment del caràcter existent» que proposa la versió preliminar de la revisió del PG de València i la inclusió d'una via ràpida rodada, acompanyada d'una edificació de nova planta que substitueix la tradicional relació edifici-carrer per una altra basada en l'illa de cases-avinguda, per a una ampiaría total de 148 m? Quant els aspectes socials, encara que no es negue la coherència sociocultural de la Ciutat de València, el barri del Cabanyal conserva una identitat genuïna, d'elevat valor antropològic en una societat altament normalitzadora com

l'actual. Aquests deu anys d'abandó municipal han modificat el panorama social del barri, produint una sensació d'inseguretat que a partir de la zona afectada, irradia a tot el conjunt. Però no és just culpar, com ho fa el senyor Escribano, les cases i els carrers del Cabanyal del deteriorament social del barri. Com acabe de dir, el sector «afectat» pel projecte municipal de prolongació de l'avinguda de Blasco Ibáñez conserva els valors que lloa i pretén protegir la mateixa municipalitat, fins i tot millor que la resta del barri. Per tant, el problema de marginalitat en el sector afectat no és imputable a aqueixos carrers ni a aqueixes cases, no és imputable al Cabanyal. Els responsables de la situació actual són els que van aprovar el PGOU de 1988 i van deixar El Cabanyal sense planejament; són també els que, després de la declaració de BIC el 1993, van aprovar el PEPRI de 1998 que, per a protegir el barri preveu la destrucció de més d'1.500 habitatges; i, sobretot, són culpables els que durant aquests vint anys han fet la vista grossa davant determinades okupacions primer, davant la delinqüència dedicada al tràfic de drogues després i, finalment els qui permeten que les persones hagen d'utilitzar el carrer per a la neteja personal, per a llavar i també per a cuinar, mitjançant el procediment de llogar-los locals sense condicions d'habitabilitat, sense aigua ni llum en molts casos. No, no és just culpar El Cabanyal del seu deteriorament social. N'hi ha prou amb un passeig per les zones del barri no afectades pel PEPRI de 1998 per a gaudir dels seus carrers, de les seues cases, de la seua gent; per a comprendre que si se'n rehabilitaren els carrers i les cases, la zona «afectada» seria igual que la resta. Els responsables del deteriorament social del barri són els que prenen les decisions polítiques des de la Plaça de l'Ajuntament, des d'on sempre s'ha vist al Cabanyal com un obstacle per arribar a la mar. Però València ja va arribar a la mar quan el 1897 s'hi va annexar el Poble Nou del Mar, municipi mariner que albergava el barri del Cabanyal. Des d'aleshores, la platja del Cabanyal és la platja de València. Han passat deu anys. S'han perdut deu anys (vint des de l'aprovació del Pla General vigent) per a rehabilitar el barri del Cabanyal. Però encara estem a temps: segurament, les

novetats que incorpora la nova Llei 5/2007 de Patrimoni Cultural Valencià, i el preceptiu informe d'avaluació de l'impacte ambiental que preveu l'Estudi del Paisatge de la versió preliminar del nou Pla General per a les unitats paisatgístiques, farà reflexionar els nostres representants municipals i els obrirà els ulls davant el patrimoni que han estat a punt de destruir. Menys formigó i més reflexió: és més barat i ecològic, i més encara en aquests temps de crisi, rehabilitar que destruir i reconstruir. En l'actualitat es totalment innecessari prolongar l'avinguda de Blasco Ibáñez amb l'argument d'unir València amb la mar. Un informe de la UNESCO definia la cultura com «un continuum, fruit de la fusió o la diferenciació de cultures particulars o d'algun dels seus elements en èpoques distintes». Salvaguardar la identitat especial d'aquest barri mariner, amb la seua peculiar estructura urbana i la seua població de costums tan arrelats, ha de ser la reivindicació,

no sols del barri, sinó de tota una ciutat que és capaç d'acollir allò diferent. Perquè la possibilitat de coexistència d'aquestes diverses formes de pensar, de viure o d'habitar és el que constitueix el vertader patrimoni urbà d'aquesta «ciutat de la diferència», d'aquesta ciutat que reclama el seu valor específic enfront d'un món cada vegada més uniforme, d'aquesta ciutat que serà València en el segle XXI. No, no hem sigut derrotats. La victòria arribarà si en aquesta lluita que no ha acabat som capaços de mantindré el comportament que ens ha guiat fins ara. Fins que aconseguim que les forces polítiques, en un diàleg estret amb la societat civil, que ja no està quieta, siguen capaces de recuperar una de les seues funcions bàsiques en democràcia: assumir un lideratge moral, un lideratge fonamentat en la transparència i en la definició nítida i inequívoca de les intencions.

VINGUEN I PARTICIPEN MAOTA SOLDEVILLA

Organitzar la desena edició de «Portes Obertes» ha significat per a tots aquells que estem implicats en la defensa del barri, un moment de reflexió, una ocasió de fer balanç del camí recorregut. Un camí que certament no ha sigut fàcil i del qual, som conscients, encara queda molt per recórrer. La satisfacció que ens produeix tornar a trobar el suport i la solidaritat de la gent que acudeix a la nostra crida, té la facultat de procurar-nos una injecció de vitalitat i energia que reforça la nostra convicció de resistència. Resistència que, no ho podem oblidar, es produeix davant un fet injust; injust i innecessari encara que no gratuït, ja que durant una dècada ha omplit de dolor un barri l'únic delicte del qual ha sigut el de ser diferent: un barri diferent que no ha perdut el seu caràcter, que no s'ha convertit en un «no-lloc» (lamentable definició a què s'ajusten la immensa majoria dels nous nuclis urbans que s'han construït en les nostres ciutats durant aquest accelerat segle vint que acaba de finalitzar). El Cabanyal és un barri diferent, peculiar i mariner que ha aconseguit mantenir al llarg de la història el seu caràcter propi, no sols en la seua pintoresca arquitectura, sinó també en els seus costums i formes socials de convivència veïnal. Paradoxalment, el seu únic delicte sembla que es troba en el seu origen mariner i, per tant, en la seua privilegiada ubicació davant la mar. Aquesta mar meravellosa que des de sempre ha estat valorada pels habitants dels Poblats Marítims de València, però que sembla que de sobte ha estat descoberta per uns individus que, igual que el cobdiciós Tio Gilito, només detenen la seua mirada davant l'expectativa de negoci. Complir el desè aniversari de «Portes Obertes» ens produeix a tots els que estem implicats en la defensa del barri del Cabanyal un sentiment fortament contradictori. Un sentiment on es mesclen sensacions desagradables de dolor i

frustració amb unes altres de caràcter més positiu i optimista que lògicament, són les que ens mantenen actius en la resistència. La part desagradable ve del fet d'haver de reconèixer que des que Rita Barberà és alcaldessa, els ciutadans de València tenim vetada l'oportunitat d'intervindre en les decisions que afecten directament el futur de la nostra ciutat i que ens hem d'acontentar amb el paper de dòcils i entusiastes espectadors de tot el que s'hi esdevé. Espectadors, per descomptat, de grans esdeveniments com el de la passada celebració de la Copa de l'Amèrica, on ens va tocar el paper de pertànyer a la cort d'admiradors que s'enlluernaven davant els extraordinaris iots que gaudeixen els vertaders invitats a l'esdeveniment. Cada vegada més atrevida, en la recent competició de cotxes de Fórmula U ens va convertir en escoltadors de soroll, del soroll d'una festa la visibilitat de la qual era impossible, cosa que ens va impedir representar ni tan sols l'anterior paper de tafaners. Des de l'inici de les activitats de la Plataforma Salvem El Cabanyal, l'alcaldessa ha acusat despectivament la Plataforma de fer política, com si aquesta activitat comportara un valor negatiu i per descomptat aclaridor de les nostres perverses intencions. Des d'ací confirmem que efectivament la Plataforma Salvem El Cabanyal fa política, vol fer política, ja que la gent que hi pertanyem, no considerem que l'única acció política permesa als ciutadans en democràcia consistisca a deixar-nos votar cada quatre anys i després obligar-nos a emmudir. Els ciutadans i ciutadanes que formem la Plataforma ens resistim i ens resistirem a aquesta interpretació del que significa la participació ciutadana i considerem que tenim dret a intervindre en els processos on es decideix el present i el futur de la nostra ciutat. La veritat és que ens ofèn i ens avergonyeix la sistemàtica manipulació de la participació ciutadana que realit-

za l'Ajuntament i que en el cas del Cabanyal, va començar des del principi del procés, amb la manipulació del resultat de l'exposició pública de les tres propostes d'intervenció per al barri: més de tres mil signatures en contra de les tres propostes presentades van ser desestimades escandalosament per l'Ajuntament, que al·legà un defecte de forma. La veritat és que aquests deu anys han estat plens d'experiències doloroses quant al tracte rebut per part de l'alcaldessa de València, i en ells hem assistit i suportat actituds arrogants, autoritàries, manipuladores i injustes. I dic injustes perquè, a pesar de la infortunada sentència del Tribunal Suprem amb què alguns volen donar per tancada la ferida social que s'ha produït en El Cabanyal, aquesta continua oberta. La lenta i sistemàtica destrucció del barri a què s'han dedicat durant aquests deu anys, transcendeix amb molt la legalitat o il·legalitat d'un projecte urbà i posa en dubte aspectes inadmissibles en el comportament del poder polític. Però com he dit al principi d'aquest escrit, el camí de resistència contra la realització d'un projecte urbanístic que

condemna a la ciutat de València a destruir un dels seus barris més emblemàtics, també ens ha aportat importants satisfaccions. En primer lloc ens satisfà i reconforta comprovar que hem sigut capaços de no contagiar-nos de l'absentisme ciutadà que es respira de manera generalitzada en la nostra societat, que no hem passat a engrossir les files cada vegada més àmplies d'individus adotzenats, desenganyats i incapaços de demostrar la seua frustració davant l'interessat rumb que molts polítics professionals estan donant al desenvolupament dels valors democràtics. També ens alegra comprovar que som capaços de pensar i continuar actuant en defensa dels nostres drets, i per descomptat ens fa immensament feliços el fet de comprovar que el barri es manté en peu i pot continuar acollint a les seues cases el poderós discurs de solidaritat pública que donen els artistes que participen i fan possible inaugurar aquesta desena edició de «Portes Obertes». Estan tots vostès invitats: vinguen i participen.

EXPOSICIÓ ART, RESISTÈNCIA I PARTICIPACIÓ CIUTADANA

PEPE ROMERO / LEOPOLDO AMIGO

EXILI Des de fa alguns anys, acostume passejar per les zones històriques de la ciutat amb els meus alumnes, analitzant aspectes relacionats amb l'habitabilitat, el trànsit, el mobiliari urbà, les obres d'art públic i l'arquitectura, així com el seu deteriorament i les causes que l'originen. Després d'alguns d'aquests passejos, el resultat és el d'una enorme indignació per l'estat dels llocs recorreguts i una gran decepció en vista de l'enorme lentitud de les autoritats urbanístiques per a trobar solució als problemes visibles. Encara avui podem veure l'estat en què es troba l'espai comprés entre la plaça de la Mercè i l'avinguda de l'Oest, una àrea situada a escassos minuts de la plaça de l'Ajuntament, on es trobava fins fa poc un grup de barracons camuflats darrere de les tanques d'un dels solars. Aquesta extremada i imperdonable negligència evidencia la desídia i despreocupació per una zona patrimonial brutalment deteriorada. La lamentable situació d'algunes zones del centre històric configura un paisatge que sembla rememorar alguna postguerra recent o, potser es manté, per tal de possibilitar la filmació d'alguna pel·lícula que, narrant algun esdeveniment bèl·lic, necessite de ruïna urbana. El consistori no sembla preocupar-se del patrimoni arquitectònic, ni de mantindré la trama urbanística que defineix la València del passat i, sembla ser, que tot allò que faça olor a història és mal rebut en un context polític que advoca en favor d'una ciutat genèrica i impersonal, la imatge de la qual va dirigida a un turisme fàcilment impressionable per l'espectacular de la forma, en aquest cas de la forma orgànico-calatraviana. La política de l'Ajuntament respecte a la façana marítima està en la mateixa línia: destruir l'element diferencial i històric en lloc de protegir-lo i prolongar una avinguda fins el mar, edificant un espai que, de segur, es caracteritzarà per la seua mediocre personalitat, constituint, un poc més del mateix, un lloc despersonalitzat, vulgar i repetit fins a la sacietat en qualsevol suburbi de qualsevol ciutat invisible. Cabanyal Portes Obertes ha estat i és una crida d'atenció, és el crit de defensa d'uns valors relacionats amb una història específica, la història d'un barri mariner que fou declarat Bé d'Interès Cultural i que ha estat abandonat per unes autoritats sordes i interessades. Poc podem fer enfront d'aquells que ostenten el poder i actuen de forma tan arbitrària imposant una voluntat que no considera més que els interessos dels qui els envolten creant un ambiciós miratge de fàcil divulgació; però, si més no, des d'altres sensibilitats que tenen en compte les vides anònimes, una proposta creativa que defuig allò ja sabut i propicia la creació de noves situacions i de nous espais, aquesta vegada no només físics, pels quals transitar.

RICARDO P. BOCHONS

El museu imaginari és un exercici d'arqueologia emocional que recrea els esdeveniments, dotats en certa manera amb un grau d'aventura, ocorreguts durant la lluita de la plataforma Salvem El Cabanyal per la defensa del seu barri, vist amb un segle de perspectiva, situant a l'espectador en un hipotètic segle XXII. Aquesta afectiva celebració de la demostració de coratge i complicitat, sobretot de les dones, es completa amb un treball que recrea la troballa d'unes restes arqueològiques que ens parlen dels primitius habitants dels Poblats Marítims en temps molt remots.

GEMA HOYAS, DOLORES FURIÓ i SILVANA ANDRÉS

LA TAULA QUE PARLA, 2001 Audioinstal·lació [Taula redona de fusta blanca 90 x 70 x 90 cm., 6 altaveus, 3 etapes de potència, 1 amplificador de so, 1 transformador de so, 1 transformador elèctric, reproductors de CD, 3 CD audio, diverses cadires, tauler d'escacs amb 3 peces (Reina i Torres)].

La ciutat actual està essent definida per plans urbanístics guiats per l'afany de lucre i sustentats per l'especulació. Aquesta realitat posa en perill barris sencers en una dinàmica d'anulació de la identitat pròpia. S'observa un esforç constant per a imposar estils de vida que impossibiliten la comunicació i neguen tot el que té de plural. La veu dels col·lectius afectats es sempre múltiple. La participació ciutadana en la presa de decisions es fa especialment difícil quan el poder introdueix informacions manipulades, creant enfrontaments entre els membres de la comunitat. La conseqüència d'això és la incomunicació entre els afectats i la dispersió dels discursos. El projecte sorgeix com a resposta al pla urbanístic que s'intenta dur a terme al barri marítim de València «Cabanyal-Canyamelar». Aquest pla contempla la prolongació d'una gran avinguda que destrueix 1.651 habitatges, atenta contra el patrimoni històric i divideix en dos el barri, modificat els costums i les formes de relació social. El nostre treball en aquest context consisteix en una audioinstal·lació en la qual es confronten les opinions manifestades pels habitants del barri, donant veu als diversos collectius amb criteris afins i contraris. La instal·lació sonora està formada per una taula redona de fusta —objecte del context quotidià de la casa— amb sis altaveus incrustats en la base. Els altaveus estan connectats a tres reproductors de CD. El so estèreo ens ha permès treballar amb dos canals per font, de manera que es reprodueixen sis declaracions simultàniament. Al centre de la taula, un moviment congelat d'escacs evoca en l'espectador la idea de estratègia: la qual juga el discurs del poder públic enfront de les veus ciutadanes. El solapament de les declaracions per superposició unes vegades, per mitjà del silenci unes altres, creen al voltant de la taula un fòrum de debat que invita a abandonar l'actitud d'espectador passiu i recuperar la de ciutadà actiu. L'espai que contextualitza l'obra és una terrassa del propi barri de El Cabanyal. La casa (espai privat) es converteix en espai públic de trobada I de confrontació amb la «realitat» concreta d'allò que és «social». Aquesta instal·lació sonora proposa una reflexió sobre les formes d'habitar la ciutat i dels llocs des d'on es generen els discursos. Una situació que compromet a la persona a abandonar la indiferència.

MARÍA SUSANA GARCÍA RAMS / JOSÉ MANUEL CUENCA MOLINA

MEMORIA D'UNA VIDA Un objecte, una còmoda, un passat i un present. A través de la intervenció sobre aquest objecte quotidià, el tocador, d'ús personal, íntim, en l'alcova, on la seva propietaria, la meva àvia, guardava els seus secrets, les seves vivències, el seu dia a dia. Ella ressorgeix i ens conta què va passar, qui era i que ens va llegar en el seu pas per aquest món, per aquest petit context, particular, essencial i amb aroma propi, El Cabanyal. El mantenir viu aquest objecte, amb la seva particularitat, ens torna a través dels seus records la nostra pròpia identitat de família, de transmissió matrilineal, d'herència, d'història. Lacció sobre aquest element ha estat la d'actuar sobre el mateix sense distorsionarlo, desglossant tan sols els seus elements interiors i recol·locant aquests de manera escenogràfica i teatral com una nova obertura a la vida, mostrant el seu contingut i actuant en tot el seu volum, revelant també l'ocult, allò no manifest, l'esquena de l'objecte, permetent així visualitzar-lo en tot el seu perímetre: com una escultura, com un cos.

YOLANDA HERRANZ

INTERVENCIÓN (2a PARTE) HABITACIÓN Calle San Pedro, 77 (Valencia)

EXISTES PASE LO QUE PASE

SUBSISTIR RESISTIR

INTERVENCIÓN (1 a PARTE) PASILLO Calle San Pedro, 77 (Valencia)

UNA... YOTHA Y OTRA Y OT3A VEZ MÁS

Y OTRA Y OTRA YOTXÀ VEZ MAS ...AÚN

EMILIO MARTÍNEZ i BIA SANTOS

EL PLE La instal·lació «el pie» aborda l'abús de poder en les nostres institucions democràtiques. Realitzada a partir del desmuntatge del vídeo de l'emissió televisiva en directe del ple municipal, en el que s'aprovava, amb els vots del Partit Popular, un brutal projecte de prolongació de l'Avinguda Blasco Ibáñez a través de l'històric barri del Cabanyal de València que suposava la demolició de 1651 habitatges, molts d'ells d'un especial interès arquitectònic i històric, i el desallotjament en condicions injustes de la població afectada. La instal·lació va ser creada inicialment tenint en compte l'espai en el qual se n'anava a mostrar, el Teatre de l'Estrella, un antic edifici habilitat en l'actualitat com teatre de marionetes i que està ubicat en una de les zones afectades pel projecte. Aquest teatre té dos espais principals ben diferenciats, el hall d'entrada i la sala d'actuacions en els quals es presenten els dos elements que componen la instal·lació. En el primer, l'entrada, apareix un televisor que reprodueix literalment la gravació original del ple municipal emesa per una televisió local, València TEVE, el 3 de gener de 2000. Aquesta gravació mostra la tensió d'aquells moments en els quals un grup de veïns manifestaven el seu rebuig al projecte que anava a ser aprovat. Els veïns expressen tot el dramatisme del moment en el qual s'aprovava la demolició dels seus habitatges, molts dels quals havien pertangut a les seves famílies des de feia generacions i que atresoraven la memòria personal i familiar que se'ls volia arrabassar definitivament. Enfront d 'ells, els representants del Partit Popular, fent cas omís a les peticions de diàleg dels partits de l'oposició, aprovaven el projecte que condemnava als veïns afectats i al propi barri del Cabanyal. La segona part del projecte és la videoprojeccio sobre l'escenari del teatre de fragments d'aquesta gravació en els que se centra l'atenció en les expressions i reaccions dels diferents personatges que van participar en aquest ple: la dignitat dels veïns i la infàmia d'alguns representants públics a l'aprovar un projecte d'aquestes característiques.

DIRTY - VALENCIA POL CORONADO, MAVI ESCAMILLA, ALEX FRANCÉS

CERTAMEN PER A L'ELECCIÓ DE MÍSTER I MISS CONSTRUCTORA ESPANYOLA Dirty és una revista d'humor i ficció que va editar el seu primer exemplar al Gener de 1993. Fins a la data han sigut publicats vint-i-sis números que s'han complementat amb altres produccions gràfiques i audiovisuals relacionades amb l'humor i amb la intenció de crear espais editorials alternatius. En eixe sentit, Dirty llança consignes i sobretot fa somriure. Som especialistes en la irreverència amable i intentem fer un humor que faça reflexionar. L'equip de producció consta de forma variable entre tres i cinc persones, sota la direcció de Pol Coronado. En esta ocasió presentem un programa per a veure en el salonet: Una gala de bellesa on es decidirà qui són els més bells entre els més agraciats executius de les empreses constructores espanyoles... A LA MANERA DIRTY.

PABLO BREZO

Aquesta petita mostra no és un reportatge fotogràfic ni una manifestació artística. Aquestes imatges van ser un obsequi a cadascun dels habitants d'aquestes cases. L'objectiu era purament informatiu, que els veïns poguessin mostrar en les concentracions de protesta la llar que volen fer-los perdre. Són construccions excepcionals, espais que han albergat una forma molt particular d'entendre el carrer i el veïnatge. Són el viu exemple de com una construcció pot afegir valor a la qualitat de vida dels seus habitants. Lligada a cada casa hi ha almenys una història de vida de la qual han estat testimoni. Reunim aquestes senzilles fotografies per invitar a la reflexió. Darrere de cada façana ha anat creixent el patrimoni més important d'aquest barri, les seves formes de vida. Amb cada demolició no sols perdrem patrimoni arquitectònic. Li robarem a la història trossos de memòria i sobretot, estarem perdent l'oportunitat de desenvolupar una forma de vida que a tanta gent ha fet feliç.

TEATRO

MARIONETAS

JOSÉ JUAN MARTÍNEZ I MARINA EVA SCARPATI

NECROGRAFIA. LA INVASIÓ BARBERA [Instal·lació frotogràfica: carbó fregat sobre paper en distints punts del barri del Cabanyal]

Des del principi de tota esta història, podem trobar similitud entre ei projecte de prolongació de l'avinguda Vicente Blasco Ibáñez per arribar fins al mar i qualssevol altres guerres invasives, és a dir, aquelles en les que un bàrbar (del llatí 'barbàrus', i éste del grec PpPapos, estranger) Irrompia en un territori exercint, com a propi, el dret dels seus habitants a decidir sobre la gestió del mateix: legislació, tributs, urbanisme, comerç, etcètera. Concretament, podem trobar parangó en com els pioners colons desplaçaren dels seus usos i propietats als natius en tot el món durant el seu procés de colonització per occident, i més especialment de tota Amèrica. Encara més si cap en Nordamèrlca, el cas tal vegada més flagrant junt a Sudàfrica, on els indis aborígens foren tan metòdlcament exterminats o desplaçats que a hui en dia la seua presència és absolutament Imperceptible (faça per exemple el següent exercici: busque en la seua memòria algun exemple de personatge públic actual de tal origen, siga éste polític/a, actor o actriu, filòsof...). Així les coses, els Indis nordamerlcans foren desallotjats progressivament dels territoris que havien estat ocupant i on havien estat vivint, però que mal no havien considerat com a seus, com propietats transferibles, sinó com a pròpia identitat, tal i com es desprèn del discurs que l'Indi en cap Seattle dirigí a l'home blanc, en concret al «gran cap de Washington», president Franklln Plerce, l'any 1855. Però no sols foren desallotjats els vius dels seus territoris de caça, del seu mitjà de subsistència, sinó que també foren desallotjats els morts dels seus llocs sagrats de repòs, en Interès de ser travessats per les rutes de caravanes o del ferrocarril, de transport al cap i a la fi.

De nou es demostra la similitud traslladada en el temps i l'espai ja que, l'alcaldessa d'esta ciutat, València (I no ens enganyem: el seu equip de govern i tot el seu electorat), treballa Igualment en la desmemoria dels caiguts del bàndol republicà en la guerra civil soterrats a la fosa comú del cementerl municipal, com en la defenestracló dels habitants de tots aquells barris on un més que discutible interès general xafa un fet social, cultural i humà; i ho fa sempre de la mateixa manera, com un elefant entrant en una cristalleria: arrasant amb tot sota la màxima del «per a construir cal destruir». Amb esta intervenció, a la que hem titulat «Necrografia» (del grec NeKpo, mort i -ypcop, escritura), proposem emfatitzar el caràcter sagrat de l'espai que pretén ser agredit, realçant els noms dels seus carrers i dels seus habitants, els espais encara vius I viscuts, amb les dedicatòries I epitafis extrets de la seua pròpia necròpolis, el cementeri del Cabanyal, mitjançant el que denominem 'frotografies' (frottages de dits textos amb carbó sobre paper) de les làpides, que seran després traslladats sobre distints espais del propi barri. No voldríem traslladar amb això tant un missatge de caràcter victlmlsta, com un sentit identltarl entre el que és este barri en el moment present, les persones que l'habiten, i la presència de tots els que allí han viscut I mort; tots aquells en definitiva, uns i altres, que formen part de la seua història, no per haver escrit o dibuixat el seu destí sobre un plànol o una ordre municipal, sinó por haver-ho fet amb els seus propis ossos.

Seqüència fotogràfica extreta del vídeo «Mans que donen forma: Artesans i escultors de Mèxic i València» dirigit per Carmen Marcos, i produït pel MEC i la UPV.

ATENCIÓN:' LA PERCEPCtóÑ REQUIERE PARTICIPACIÓN

MUNTADAS

ATENCIÓN: LA PERCEPCIÓN REQUIERE PARTICIPACIÓN

Aquesta sèrie de retrats, iniciada en setembre de 2005 és un decidit homenatge a les gents que viuen a El Cabanyal i que lluiten per mantenir la seua identitat com a poble. He instal·lat un xicotet plató a la casa de Lola Martí, convidant tots els veïns que volgueren, a mostrar-se entre la meua camera i un teló negre, demanant-los que posaren amb tota llibertat. El resultat són aquestes imatges que recullen un ventall de persones d'edat variada i de professions diferents on podem comprovar la seua gran vitalitat i la seua gran bellesa. Agraisc la confiança i la complicitat en aquest projecte d'Empar, José Antonio, Angeiita, Antònia, Pepica, Lluís, Conxin, Juan, Lola, Ricardo, Bartolomé, Amparo, Carles, Vicenta, Cinta, Juanjo, Frederik, Marta, Tina, Pura, Puig, Maya, Ernesto, Pepa, Mari-Àngels, Emilio, Neus, Johnni, Rosi, Laura, Amparo, Paco, Mari Ángeles, Maribel, Andreu, Mercè, Ana, Aitana, Andrés, José, Lara, Max i Mar.

JOSÉ VICENTE MONZÓ

MARÍA JESÚS GONZÁLEZ I PATRICIA GÓMEZ

[Vídeo: Emilio Martí • Room: Rosa • El Cabanyal, 2007 • DVD 11' 30"]

El projecte que desenvolupem des de l'any 2002, i al qual denominem «La casa desplegada», parteix de la idea de la pervivència i la recuperació de la memòria de llocs que es troben immersos en processos de desaparició i abandó. A través de la intervenció en l'interior d'edificis i cases deshabitades, efectuem un treball d'estampació de grans superficies sobre tela, amb l'objectiu d'obindre un registre material del seu estat i generar, en última instancia, un arxiu físic i documental d'estam-

pes de gran format que permeta conservar la memòria i la historia dels llocs que ja no existeixen. Des d'este punt de partida, el projecte dedicat a El Cabanyal («A la memoria del lloc»), realitzat durant 2007, proposava la intervenció en diferents cases del barri amenaçades de derrocament, amb la intenció d'extraure mostres pictòriques de les seues habitacions i façanes per a formar un gran arxiu de cases estampades.

PEDRO ORTUÑO

MUSEU A LA FRESCA 'Nosaltres tots tenim l'obligació de treballar pel nostre passat perquè no es perdi'

Blasco Ibáñez

Museu a la Fresca és una instal·lació que recopila dos projectes realitzats en els anys 2001 i 2005. La idea sorgeix a partir d'escrits de 1921 de Blasco Ibáñez quan València li rendeix una setmana d'homenatge. Aquests dies va proposar a l'Ajuntament de la ciutat, «la creació d'un museu que perpetués la vida valenciana» Amb I 'ampliació al mar de l'Avinguda que porta el seu nom, no només es perdrà un vestigi únic arquitectònic sinó també, part dels seus costums, de les seves tradicions i del seu passat. Des d'una perspectiva múltiple i diversa, a partir de diversos testimonis, es presenta la possibilitat de reconstruir uns moment que caracteritzen la quotidianitat dels veïns del barri del Cabanyal. El projecte pretén d'una banda, conservar alguns d'aquests costums, i d'altra, crear un espai de reflexió, on l'espectador contempli les esmentades tradicions des de l'interior d'un habitatge com si es tractés de «un museu que perpetués la vida valenciana».

SILVIA MOLINERO

Des de l'any 1998 sempre he rebut gustosa la invitació a participar en les jornades de Portes Obertes adoptant una col·laboració desinteressada, com no podia ser d'altra manera. Tots els projectes creats exprofesso, han tractat de mantindré una postura crítica davant la proposta de prolongació de l'avinguda Blasco Ibáñez, però no deixava de ser menys important el pla de recuperació i manteniment dels elements físics i personals del barri. El cansament i assetjament han deixat marca any rere any; per tant, un element comú en totes les propostes ha sigut treballar des de l'estima, transmetent afecte i unió. Per a esta ocasió m'he recolzat en el projecte anterior Equip Salvem Cabanyal Canyamelar presentat l'any 2005 en la VIII edició, una sèrie de samarretes úniques basades en les utilitzades per jugadors de futbol, que ajuden a manifestar la cohesió d'aquells que formen part d'una lluita comuna. He realitzat i sol·licitat imatges a alguns membres per conformar un àlbum fotogràfic que visualitzarà els integrants d'este magnífic equip. Ja quasi en som 1000 i no dubte quan pense que en serem més. Voldria agriar especialment la resposta de Bía Santos, Rosi Moreno, Maribel Domènech, Emilio Martínez, Antoni Muntadas, Andrés Vaquero, Tato Herrero, Javier Molinero Domingo, Alvaro de los Ángeles, José Manuel García, Carmen Hernández i de tots aquells que seguixen enviant les seues fotografies a: lacacerolaabollada@gmail.com.

MIGUEL MOLINA, PEPE DÍEZ I GEMA HOYAS

PLA INVERTIT I PETIT GRAN CONTE [acció de targetes postals, 2001/2008]

PLA INVERTIT DE PROLONGACIÓ DEL MAR A VALÈNCIA L'obertura del carrer de les barques com a canal navegable i la reconversió de l'ajuntament de valència com a llotja del peix, permetrà a tots els valencians menjar clòtxines del dia i anar amb barca des de la plaça de l'ajuntament fins al cabanyal.

PETIT GRAN CONTE et ací que en aquell temps el carrer de les barques de valència era navegable, i la plaça de l'ajuntament, el «barrí dels pescadors». Polítics i constructors van decidir tirar terra i valència va donar esquena al mar. El cabanyal va néixer al costat del mar, però avui de nou altres polítics i constructors pretenen destruir-lo amb asfalt i blocs de ciment, contant el conte del progrés que ens impedirà veure a la majoria el mar. Però els fills i avis de El Cabanyal han desvetllat el seu conte perquè aquests homes grisos del ciment no oculten les seues casetes al costat del mar. I un gos i un gat, no deixem que aquest conte siga acabat...

Targeta postal 1: carrer de les Barques navegable en la gran riuada de València de 1957. Imatge cedida per al «Pla Invertit de Prolongació del Mar a València». Targeta postal 2: discurs de Vicente Blasco ibáñez en defensa de les antigues barraques durant la «Festa de la Barraca» en el Cabanyal Mariner al maig de 1921. Targeta postal 3: Joaquín Sorolla en la platja del Cabanyal realitzant un dels seus admirables quadres valencians enfront del mar, que tantes vegades va reproduir en les seves obres de vibrant color.

VICENTE ORTIZ

QUIN ÉS EL LÍMIT. INSTAL·LACIÓ 1998 [Dues projeccions de diapositives sobre una pantalla translúcida, unitat de foses, sense àudio] Parlar avui del què és i significà Portes Obertes deu anys enrere, té un sentit en allò que va significar aquesta proposta a nivell personal i professional. Abans de tot, era la situació, la incògnita, que tot allò em suscitava i, senzillament, aquest fou l'origen del meu treball, realitzat a redós de Portes Obertes i específic per a aquest esdeveniment. També suposava una implicació social i un posicionament que em portà a plantejar el treball amb referències publicitàries, una imatge més que un text. La pregunta s'entén com un slogan i qüestiona el límit d'una decisió política que posa en marxa la gran màquina devoradora de «la terra «i de l'entramat social. Durant els dies previs a l'exposició de 1998 hi havia una màquina excavadora retirant arena de la platja de Les Arenes. La dita màquina és la que apareix en la projecció movent-se d'un costat a l'altre, mentre cada poc de temps, veiem intercalada la frase simple i oberta ¿Quin és el límit?... atot açò...

El treball es va exposar al local de «Julio», un saló de lloiguer utilitzat per a celebracions. Situat en ple cor de El Cabanyal. La projecció es va realitzar en una de les finestres visible des del carrer per als vianants. L'espai expositiu és fonamental en aquesta obra, la projecció és vista en la finestra per la banda del carrer, quedant totalment integrada en la façana d'una casa de El Cabanyal. Malgrat ser un espai públic i exterior, l'obra només podia veure's a partir del vespre, al caient de la foscor de la nit. L'espectador només podia observar l'obra des de l'exterior, però la seua visió de la finestra podia donar una idea del sentiment existent a l'interior d'aquestes cases,

JUAN PEIRÓ

PASSEU DINS DE PORTES OBERTES La instal·lació està composta per una imatge fotogràfica, mida 100 x 200 cm, que conté un conjunt de fotografies amb un únic tema documental: les cases que van acollir el conjunt d'exposicions «VII Cabanyal Ports Obertes» (Agustí Centelles). En les imatges es mostra l'activitat dels veïns i visitants en els interiors dels habitatges convertits en espai expositiu públic. Un expositor de postals situat al costat de la imatge principal, conté informació sobre Salvem el Cabanyal i l'edició de 24 postals amb el mateix tema de la imatge principal. Els referents de les imatges són fàcilment identificables pels veïns i visitants, invitant al joc de reconèixer un lloc

quotidià que la fotografia mostra en un primer instant com estrany, per a, tot seguit, ser reconegut. L'espectador que observe les imatges es pot reconèixer així mateix com un element important de la instal·lació com mostren les fotos de manera directa. L'expositor es pot utilitzar per informar-se i potser endur-se una foto-postal com si d'un souvenir es tractés. En aquesta edició Ports Obertes 2008, s'han afegit noves postals que contenen imatges del Cabanyal i d'altres edicions de Ports Obertes.

LA TEJEDORA

SALUTACIÓ DE L'ALCALDESSA DE VALENCIA* «Llega uno de los momentos más esperados de la historia reciente de Valencia, cuando la ciudad se dispone a protagonizar su primer Gran Premio de Europa de Formula 1 gran Record con el Rodete Més Gran del Món. Es otra vez la ciudad orgulllosa de su esfuerzo y de su capacidad, la ciudad que convence y consigue los grandiosos objetivos que le permiten situarse a la primera línea entre las urbes más prósperas y atractivas, capacitada para alcanzar un gran éxito inolvidable en los acontecimientos de mayor repercusión mundial. En la historia de esta ciudad las buenas noticias se han sucedido desde una fecha clave: el 26 de noviembre del 2003, cuando logramos nuestra primera «pole position» internacional en forma de America's Cup, la competición deportiva más antigua del mundo. Hay un antes y un después de ese día, un impresionante suma y sigue al que da continuidad esta competición automovilística el Rodete Més Gran del Món, que tiene como eje central el Puerto de Valencia, donde la ciudad culmina su abrazo al mar y empieza a surgir un barrio destinado a convertirse en un nuevo atractivo de Valencia. Hemos vivido acontecimientos de enorme intensidad: la visita de Su Santidad Benedicto XVI, el Congreso Mundial de Ciudades contra la Pobreza, el Mundial de Atletismo en Pista Cubierta, la America's Cup... Cada una de estas citas proporcionó a Valencia la visibilidad que reclamaba y merecía una ciudad de clima inigualable, con una ciudad dispuesta a respaldar o colaborar en el esfuerzo para ser cada vez mejores. La historia se repite y vuelve a ser maravilloso para Valencia, para su futuro y para sus aspiraciones. Quienes nos han visitado en los últimos años han podido descubrir una ciudad imparable, que sorprende y atrae, como la que tienen ante sí los miles de seguidores llegados para vivir la Formula 1 el Rodete Més Gran del Món y los quinientos millones de telespectadores ante los que se va a mostrar esta ciudad. El Valencia Street Circuit el Rodete Més Gran del Món es una realidad a punto de mostrarse en todo su esplendor, para después del evento ser el origen y referencia de un nuevo ámbito urbano que

demuestre como ningún otro la capacidad del ser humano para recuperar, para rescatar de la degradación, para convertir una parte olvidada de la ciudad, en punta de lanza y emblema de la Valencia del siglo XXI. Ha llegado el momento en que Valencia vuelve a presentar sus credenciales como gran capital del Mediterráneo, a lucir orgullosa su impresionante transformación en un corto periodo de tiempo, fruto de un esfuerzo colectivo sin precedentes y que pasa por convertir el Gran Premio de Europa el Rodete Més Gran del Món en la más espectacular y impresionante prueba del Mundial de Formula 1. Un hombre excepcional, Bernie Ecclestone, Un colectivo popular creyó en Valencia y apostó por esta ciudad. Nos proporcionó la oportunidad de convertir en realidad el anhelo de la sociedad, a partir de ahí nos pusimos manos a la obra para hacer de el Valencia Street Circuit el Rodete Més Gran del Món uno de los mejores, sino el mejor, circuito Rodete del mundo. Conquistando otro gran objetivo con el éxito de esta primera edición de el Gran Premio de Europa de Formula 1 el Rodete Més Gran del Món, estoy segura de que marcará el inicio de la consolidación de un gran acontecimiento duradero en el tiempo, que supondrá una importante inyección de riqueza y empleo para Valencia. Llegar hasta aquí ha sido un gran éxito de todos en nuestra apuesta por Valencia.» Rita Barbera Nolla, Alcaldessa de València * Text extret de la salutació de l'Alcaldessa de València en la «Guía de la Ciudad, Valencia Street Circuit» publicada per la Generalitat Valenciana, Valencia Street Circuit i Ajuntament de València, dipòsit legal: T-622-2008.

MAU MONLEÓN

LA CASA [TÍTOL: La casa • AUTORA: Mau Monleón • REALITZACIÓ DE VÍDEO: Juan Luis Toboso Garrido • TEXT: Mau Monleón a m b la col·laboració de María Villora • LOCUCIÓ I TRADUCCIÓ: María Villora • DURACIÓ DEL VÍDEO: 9 min. aprox en loop • FORMAT FINAL: DVD • COL-1ABORA: Laboratori de Mitjans Audiovisuals, Facultat de BBAA]

La casa és un espai de vida; una vertadera creació dels propis habitants i del teixit social, urbà i arquitectònic on s'inserix. A partir d'una videoprojecció en el saló de María Villora, reflexione sobre el sentiment que provoca una casa com a creació d'identitat, tant d'identitat privada com d'identitat pública: la casa com a extensió simbòlica del cos; però també com un dret humà inalterable. El vídeo s'expressa a través d'imatges preses en la pròpia casa, acompanyades d'un text subjecte a la veu de la mateixa Maria, que ha sorgit a través de conversacions mantingudes amb ella i reflexions pròpies sobre el significat de la casa. Situada en el carrer Reina número 157 del barri del Cabanyal de València, esta casa no entra dins del Plans de l'Ajuntament que pretén enderrocar 1651 vivendes per a prolongar l'avinguda de Blasco Ibànyez. No obstant, s'està veient ja afectada per l'intencionat deteriorament que patix el barri com a conseqüència de la incipient especulació. Agraïsc sincerament a Maria Villora per la seua important col·laboració, així com a Samir Qussous i a Sara Qussous Villora. Per la pacient realització del vídeo i el muntatge a Juan Luis Toboso Garrido i per la seua oportuna ajuda a Juana Rojas Pérez i José Juan Martínez.

OTÁVIO LUIZ CABRAL

Els barris del Cabanyal-Canyamelar antigament eren els Poblats Marítims que tenien una tradició pesquera important, ja que pràcticament quasi totes les personas que hi habitaven vivien de la mar. Junt a esta tradició pesquera, existien també altres tradicions que abraçaven la vida social i religosa, en són exemples les celebracions del període quaresmal què culminaven a mode de processó per tot el barri el divendres sant i el diumenge de resurrecció. Esta tradició que hui en dia encara es viva, queda reflectida en l'arquitectura de la zona, que manté incrustats en algunes parets del barri taulellets, representant les estacions de la «Via Sacra» com un senyal per que la processó quaresmal recordé la vida, passió i mort de Jesucrist. Els taulellets, són una tècnica mil·lenària i perfecta per ambients exteriors, i al Cabanyal-Canyamelar, en podem trobar una representació meravellosa si donem una passejada pels seus carrers. Altra tradició religosa important és el dia de Nostra Senyora del Carme, patrona dels mariners i molt commemorada a tota Espanya. El costum als poblats marítims és traure a la mar els vaixells pesquers en processó, es fa un esmorçar i els vaixells fan sonar les seues sirenes per celebrar el dia. Débora de Castro, una dona religosa, és des de fa molts anys una persona que zela per la imatge de Nostra Senyora del Carme, junt a la confraria de la dita verge. Débora viu al carrer Pescadors 32 i sa casa està amenaçada per un pla diabòlic d'ordenació urbanística que, injustament, vol portar a terme l'actual Ajuntament de València. A més de participar amb la confraria de Nostra Senyora del Carme, Débora resa a l'altar que tradicionalment prepara per a esta celebració a sa casa, reunint a familiars i veïns per compartir la seua devoció. Débora de Castro es troba molt afectada per esta proposta de l'Ajuntament, ja que si arribara a fer-se, açò significaria que la seua vida, la seua història, els seus costums i tota la seua vida social es destruiria de la mateixa manera que ho faria sa casa. Sent ésta la situació, Débora s'unix a les personas que lluiten per la conservació del barri, que porten resistint més de 10 anys en contra d'este indecoros atac al patrimoni, i participa en les PPOO (Portes Obertes) obrint les portes de sa casa, no sols als veïns, sinó a tota València i a tots aquells que vullguen entrar a sa casa per que així, les persones que la visiten adquirisquen una conciencia i es comprometen a l'hora de combatre contra esta terrible amenaça. Destruir el passat no és respectar el present ni mirar cap al futur. ¿Què és el futur sense història? Salvem El Cabanyal-Canyamelar. SI A LA REHABILITACIÓ I NO A LA DESTRUCCIÓ.

[Participants: Otávio Luiz Cabral Ferreira, Dolores Seron Juanjoào Cáudio Freitas Ventura, Adrián Soler]

JUDITH KLAUS

Quan ella va vindré a viure amb mi al Cabanyal, fou perquè a Judith li encantà el barri. Per la seua apariencia, els seus carrers, les seues cases i per estar a la vora del mar. Vivint ací i passant el temps va conèixer els veïns i la gent del barri. Fou llavors que s'adonà de que el que tenia d'especial El Cabanyal no era sols la seva apariencia física sinó també les vides que omplien les cases i els carrers. Des d'aquell moment els veïns, les famílies que hi viuen des de fa generacions i els amics van ser i són l'ànima del Cabanyal per ella. Tal vegada per això, volgué donar-los cares a les cases i a les portes que es trobaven tancades i que, quan s'obrin, donen pas a tot un món que hui en dia a penes es coneix. Gundi Cervera

PEPA L. POQUET

NO ES VEN [Elements formals: La intervenció utilitza pancartes de loneta plastificada semblants als cartells emprats per les agències immobiliàries per anunciar la venda de cases. En aquest cas, el missatge que s'anuncia és NO ES VEN, junt amb un número de telèfon d'informació (695 04 79 80) habilitat expressament per al temps que dure l'exposició. Les pancartes estan dissenyades en dos mesures diferents: 67x40 i 134x80 cm. El mateix missatge, passat a transparència fotogràfica, es projecta des del balcó de l'habitació principal de la casa d'Antònia fins a la façana interior de la casa d'enfront, afavorint d'aquesta manera, a l'espectador, la visió de l'espai arquitectònic de la nau central de la Llotja de pescadors, que uneix les dues vivendes i d'altres a mena de pati de llums. Damunt la capçalera del llit del dormitori d'Antònia es penja una pancarta del tot similar en forma i color als cartells de «no es ven», però sense cap informació impresa]

No coven é3 una proposta d'intervenció específica pensada p«i al barri dd Cabanyal. Donada la problemàtica que afecta el barri, la Intervenció parteix de la ¡dea-intenció de penjar una sèrie de «cartells publicitaris», amb un missatge concret, als balcons i finestres de determinades vivendes; en un cas especial, la casa d'Antònia, que forma part de l'antic i emblemàtic, I amenaçat, edifici de la Llotja de pescadors del Cabanyal, la intervenció es completa amb una projecció lumínica Interior-exterior del mateix missatge i una pancarta anepígrafa interior. Per al projecte és imprescindible la participació i Implicació dels veïns del barri, cedint les façanes de les seues cases i algun espai domèstic íntim.

ENRIQUE CARRAZONI

NO ET CALLES! [2 Fotografies murals de 100 X 300 cm. Una transparent (duraclear) i una altra translúcida (duratrans)]

Els murals van solapats, amb una distancia entre ells d'uns cinquanta centímetres; el primer és transparent i el segon translúcid, suspesos en l'espai i deixant gairebé ocults els balcons de l'habitació. La primera imatge és un mur foradat i transparent que ens deixa «veure» la segona Imatge (Carrer de La Reina) de dues formes: a través dels forats i de tota la imatge. Potser eixa és la doble visió que se li imposa al ciutadà: PASSIVITAT I CONFUSIÓ. Estem assistint a una especulació urbanística tan salvatge, que per a portar-la a cap no importa si tenenque canviar el Pla General i, fins i tot, tractar d'eliminar la protecció d'un barri que està catalogat com BÉ D'INTERÈS CULTURAL (B.I.C). Este és el cas del Cabanyal, un exemple únic d'arquitectura popular.

LABOLUZ

ENTRE-CABANYAL Entre-Cabanyal és una instal·lació de vídeo interactiu que introduïx en temps real la imatge de l'espectador en diverses filmacions de vídeo pregravat. Els arxius de vídeo enregistren conversacions d'alguns veïns del Cabanyal parlant sobre distintes activitats que han realitzat en protesta per la prolongació de l'avinguda. En totes les conversacions hi ha una cadira buida que és virtualment ocupada per la imatge de l'espectador, participant així en la reunió. Cabanyal Passat-Present-Futur: Partint de reflexions que alguns veïns conten sobre el que recorden del barri, la seua situació actual i les expectatives de futur, la peça es presenta repartida per distints habitacles de la casa, distribuïts com a imatge, sons i textos a manera de joc, invitant a l'espectador a reconstruir les parts que els constituïxen. Un mosaic d'imatge-vídeo, un arxivador que ens torna les seues veus, un vídeo-text en scroll per a ser llegit des de l'espai exterior de la casa junt amb imatges del barri projectades en els vidres del mirador.

MIRA BERNABEU

La genealogia de la consciència, és un projecte de caràcter documental, que pretén realitzar fotografies i vídeos d'associacions, col·lectius o grups de persones unides per una reivindicació comuna. Imatges que pel seu caràcter documental i arxivístic intenten deixar constància de la capacitat del ser humà individual per a associar-se amb els seus semblants en pro d'invocar el seu malestar. Assumir la tasca de deixar record de quelcom que amb el temps hipotèticament desapareixerà. El caràcter documental del projecte s'inclou en la creació artística i no dins del caràcter documentalista clàssic de llibre o premsa. Intente ser testimoni directe de les denúncies, testimoniatges i situacions davall les quals les diferents associacions construïxen les seues estratègies de treball. D'alguna manera s'origina una «doble denúncia»: d'una banda, la produïda per mi al convertir-me en testimoni presencial i crític de la realitat en què vivim. I per un altre, la produïda per les pròpies associacions a través de les diferents premisses incloses en el discurs de la seua reivindicació; el seu profund caràcter crític i de denúncia. En La genealogia de la consciència es revela un gest crític, degut també al mitjà utilitzat a l'hora de materialitzar el treball: fotografia. Este posa en evidència la complexitat del procés de comunicació a traves del qual s'establixen les relacions entre informació, representació i experiència visual: la manera en què les coses s'insinuen i es parlen, la relació entre el que es veu i el que es diu, allò que s'oculta i el que es mostra, l'invisible i el visible. Les fotografies en color i a manera de tríptic (retrat social d'un sol membre de l'associació, de tots els membres de l'associació i dels líders culpables de la situació d'esta) són concebudes amb la intenció de traduir la realitat en imatges, mostrant al món la quantitat d'associacions de persones que existixen en ell. La pròpia tècnica fotogràfica i el distanciament emocional que esta pot produir, marquen el caràcter testimonial i objectiu que es pretén. Estes imatges fragmentades poden ser interpretades des de diferents contextos socials, culturals, històrics o polítics. El seu poder radica sobretot en els seus silencis, en el que no mostren, en allò que suggerixen. «No parlen de certeses ni de veritats, sinó d'intuïcions, d'hipòtesi, de sensacions o de poesia» (Gili, Marta. Parlar i callar. ÈXIT Express, núm. 10, març 2005).

107

La genealogía de la consciència Salvem EL Cabanyal, Valencia (Spain), founded in 1998. #2. 2005 Fotografia color siliconada/marc de fusta 69 x 126 cm Edició: 1/5

ENRIQUE ALGARRA

ES VEN [Tres plotters montats sobre forex de 1,12 per 1,75 metres (aprox) cadascun]

Es tracta de fotografies de cartells pegats sobre faroles amb anuncis immobiliaris amb el barrĂ com a fons.

108

AMPARO CARBONELL

NÀUFRAGS Ja no recordava quan, però algú li havia dit que una botella buida per a un nàufrag era quelcom molt valuós, possiblement una d'eixes cinc coses que es portaria a una ¡lla deserta (havent sigut nàufrag per endavant, clar...), junt amb el llibre, el ganivet, la companyia... Era quasi tan important com l'aigua. Representava l'única possibilitat de connectar-se novament al món. Connectar-se... Pareix tan fàcil, veritat?, fas «click» i ja. Marques uns quants números i algú, atentament, esta disposat a escoltar els teus suggeriments. O envies un missatget, inclús les fotos del cap de setmana o del teu nou cotxe o del teu nou amor, o pots fer que, en el mateix instant, tota la teua llista de correu veja com de bonics i blaus té els ulls el teu nou nebot. Pareix inclús més difícil que algú no s'assabente d'alguna cosa. Centenars de publicacions gratuïtes (te les fiquen davall el braç encara que no vullgues), emissores de ràdio, canals de televisió, milers de mails solidaris... És molt difícil que aconseguisques aparentar no assabentar-te d'alguna cosa, però és molt més difícil que realment no t'assabentes. Però, el verdaderament ardu és que algú no s'assabente del que tu vols que s'assabente. Això és, hui per huí, pràcticament impossible. Llevat que no te n'hages adonat i sigues un nàufrag i des de la teua illa siga molt difícil enviar cap senyal, perquè no entren ni ixen vaixells mai (ni tenen interés a entrar ni a eixir), ni avions, ni res... Començava a preocupar-se, ell no era un nàufrag! Però que favada, un nàufrag. Per a ser un nàufrag cal vindré d'alguna part, no? I en alguna cosa no? Un vaixell, un avió, què sé jo, aterrar en algun lloc. I els seus amics tampoc! Això, tot el barri seria nàufrag... de sobte els va imaginar a tots en la platja, amb els ulls fixos en l'horitzó, assentats en la vora amb una enorme botella Quan va despertar, l'excavadora encara estava allí. Amparo Carbonell Tatay [El dia 3 d'octubre, mentre la Lluna eclipsava al Sol, Rosa Ma Mora Petit, Charlotte Lanselle, Anna Ruiz Sospedra, Elizabeth Enguidanos Gómez, José Juan Forcada Alborch, Gema Arranz Prieto, Lucila Corro Alvarado, Ma Luisa Benlloch Merchan, Dolores Furió, Natalia Rubio i Amparo Carbonell van dissenyar, van tallar, van soldar, van unflar i van llançar al mar una botella de 10 metres]

WERNER MORÓN

Vaig nàixer molt al nord de València, a la vora del mar del Nord, en un port a Anvers. Quan vaig arribar per primera vegada al Cabanyal, malgrat la barrera de llengua I clima, em vaig sentir com a casa. Era un «com a casa» existencialment profund. Em sentia en la meva infància en 1950. I encara que nascut el 1962, el meu pensament em va parlar així del lloc on jo l'havia portat. «Una infància universal». És a dir, un lloc on l'exterior, el carrer, els petits comerços, la gent, et donen la impressió d'estar dins, a l'interior. El biòtop cultural del Cabanyal, el mar, tres quilòmetres de cases d'un o dos pisos davant el mar i el desig de viure en la banda amable de la vida, et fa submergir-te en el bany màgic de la infància. Davant la brutalitat d'un món mundialitzat, voluntarista fins a la histèria, aquest lloc únic m'assemblava tan important com les pedres mortes d'Abu Simbel. Per això, en el meu treball Paracommand' art, vaig reflexionar sobre una obra que directament impliqués una economia, un senyal i una ambició. Una tela, una realització, un concepte. La tela es va fer per travessar el carrer un poc a la manera de les banderoles ciclistes. El tema va ser escollit per la gent del barri. Era un cor, un enorme cor viu com els habitants d'aquest barri. A una banda i una altra del cor de la gent del barri, vaig pintar un got d'aigua i un ganivet. A l'entrada del Cabanyal, la tela es va estendre sobre el carrer i des d'una casa molt pròxima es va difondre el soroll d'una pulsació cardíaca, un soroll sord i amplificat. TUDUM, TUDUM... Al voltant del cor pintat hi havia un got d'aigua per simbolitzar

l'hospitalitat i un ganivet que pot servir per compartir el pa o per defensar-se en cas d'agressió. La tela es va retallar de manera que es va convertir en banderola a la vegada i en una infinitat de trossets retallats per ser venuts. El fruit de la venda havia de servir per recaptar el capital necessari per començar la lluita, l'organització. Paral·lelament, al llarg d'una placeta en el cor mateix del Cabanyal, hi vaig escriure amb lletres de foc una contracció de la paraula Abu Simbel i Cabanyal: Cabusimbel. Independentment de la càrrega alhora simbòlica i popular de la utilització del foc per fer una performance, vaig voler introduir un concepte que associava el Cabanyal, barri popular, amb el prestigiós Abu Simbel i l'esforç mundial que va caldre realitzar per salvar aquest patrimoni històric. Segons la meva opinió, l'associació d'aquestes dues realitats m'assemblava una evidència. No volia ser original o retre un peculiar homenatge. Volia ser modern i fer alguna cosa en defensa de la meva infància existencial. Aquest barri és una mostra perfecta de la vida en comunitat i en els temps que corren aquesta realitat viva és tan rara com una ruïna, encara que siga grandiosa i egípcia. La lluita de El Cabanyal és una lluita que ens concerneix a tots, és a tot arreu.

113

MONIQUE BASTIAANS

ACCORDING TO INTERNATIONAL RULES Instal·lació creada per a la primera edició de Portes Obertes i ara resituada i adaptada a un altre espai a El Cabanyal Com una plaga de balons de futbol a l'inrevés, es tractaria d'una espècie de procés de subvertir les normes del joc, de tot allò establert com a lògic. La frase According to internationai rules estava ja impresa en la pell de cadascú dels balons i en girar-los al revés, el text s'ha quedat invisible.

MARIBEL DOMÈNECH

LES GERMANES MARTÍ. HISTÒRIA DE TRES VIDES, HISTÒRIA D'UNA CASA (1908-2008) La instal·lació fa referència a la simbiosi existent entre la casa i qui l'habita. Segons Bachelard sense ella, l'home seria un ésser dispers. El sosté a través de les tempestes del cel i de les tempestes de la vida. És cos i ànima. És el primer món de l'ésser humà. Eixe és el cas de les germanes Martí. Casa i germanes han envellit juntes. Sa casa fou construïda en 1908 pels seus pares aquest any fa 100 anys i les germanes nasqueren, cresqueren, es casaren i tingueren fills en ella. Els seus murs enclouen la seua memòria personal, la seua vida, els seus desitjós, els seus anhels i evidencien el conjunt dels seus costums. Les tres germanes han lluitat i resistit pel seu barri amb convicció. Pensen com Víctor Hugo que Res no és més funest i més empetitidor que les grans demolicions. Qui tira a terra sa casa, tira a terra la seua família; qui tira a terra la seua ciutat, tira a terra la seua pàtria; qui tira a terra la seua llar destrueix el seu nom. El vell honor és qui està en aquestes pedres. Totes aquestes ruïnes menyspreades són ruïnes il·lustres; parlen, tenen veu; testimonien allò que feren els nostres pares. L'obra fa referència al teixit emocional i afectiu que es crea entre la casa i les seues habitacions, vol expressar l'amor, la vitalitat, el compromís, la riquesa que han sabut crear les tres i el seu exemplar llegat resistint pel Cabanyal.

RAFA GARAY

El fet de participar en l'exposició de «Portes obertes» suposa per a mi un gran plaer. Durant deu anys, el treball de un grup de persones arrelades i solidaries amb el nostre barri ha aconseguit el miracle de (al menys ) retardar un projecte que destrossa una manera de viure que pensem que encara es posible i que reivindiquem des-de el nostre posicionament actual. Per a un fill del barri com sóc, sempre trobe dificil triar una imatge que puga expressar la particular relació que sempre m'ha unit al meu poble. En aquesta ocasió trie el fotomuntatge. Al meu parer, aquesta técnica comporta una extrema capacitat de síntesi, al unir en una imatge fotografies distintes que poden expressar noves idees al canviar de contexte.

120

121

LLOTJA, PLAÇA HOMES DE LA MAR 23

L'any 1909, la Cofradía de la Marina Auxiliante va construir la nau de la Llotja. Al número 23, el meu besavi «el Tio pollastre», utilitzava el baix com a magatzem per als estris de pesca. Eren gent de la mar, pescadors de El Cabanyal, semblen pirates però no, eren pescadors. El nom: Plaça dels homes de la mar els ret homenatge, i segons la meua sincera opinió, no els faria cap gràcia que algun especulador destruesca per a sempre el llegat que ens deixaren.

125

CHRISTOPH RADKE i NICOLAUS SCHMIDT

RECONSTRUCCIÓ! Cabanyal-Canyamelar possiblement és únic, no sol per la quantitat i qualitat dels seus revestiments ceràmics, sinó també per la personalitat de cadascuna de les seves façanes. Cadascuna representa la creativitat dels seus propietaris o habitants. Aquest barri prop del mar mostra una estètica popular de valor menyspreat de part de les autoritats de València. Els espais d'enderroc per construir l'avinguda de Blasco Ibáñez semblen com ferides. Aquests espais produeixen un efecte de desmoralització. Amb la nostra intervenció RECONSTRUCCIÓ! assenyalem aquests llocs. Volem marcar els espais d'enderroc amb una cinta per acordonar de plàstic. La cinta té una impremta amb text i ornament, alterant cada metre. El text és: Reservat per a reconstrucció! El signe és un motiu simple de les rajoles del modernisme popular —un mica com cintes d 'advertència. Amb aquesta acció donem una interpretació de les àrees buides al Cabanyal que és el contrari de la intenció original. No són àrees destructives o àrees per a desmoralitzar els veïns, sinó àrees amb un futur de reconstrucció en aquest barri únic. La reconstrucció pot ser una amb les idees i l'estètica del modernisme popular. La cinta per acordonar marca els llocs amb una perspectiva per a un modernisme popular del segle XXI. València posseeix un tresor d'arquitectura queja és hora de realitzar.

128

TRADUCCIONS ART, RESISTÈNCIA I PARTICIPACIÓ CIUTADANA

ARTUR GALLEGO

EL BARRIO QUE NO CESA

Un sol precioso nos viene cada mañana desde levante para despertar el lagarto tendido en la orilla del mar que somos: El Cabanyal, un barrio, un barrio cualquiera con el detalle de tener el mar enfrente y la huerta por la espalda. La gente de aquí ha comido en tiempos de hambre, del mar: pulpos, mejillones, telllinas... y de la huerta: membrillo, adormidera, ranas, maíz y caracoles. Nos las hemos arreglado siempre y aquí estamos, en pie, como siempre. Hace tiempo que nos quieren joder. Han descubierto en esta maravillosa sociedad súpermoderna que la playa mola y todavía mola más llegar en BMW («break my window» dicen en Sowetto) a toda velocidad por una avenida que han decidido hacer por encima de las casas de la gente. La gente. Quieren romper el barrio por la zona que menor capacidad de defenderse tiene. Harán la avenida y edificios a los dos lados. Eso se llama sustitución de la población. Nos rompen por la mitad e ignoran olímpicamente el dolor que causa tal destrucción.

131

Pues no. 10 años diciendo que no, gritando que no, argumentando que no. Que no. Que al barrio le hacen falta otras cosas. Que las casas acogen y son en si mismas armonioso argumento (hay que mirarlas para verlas), que los viejos que sobreviven (toda la vida llevan sobreviviendo) necesitan reposo, tranquilidad, morir (en paz morir) cuando toque. Que los jóvenes que han venido no tienen otras propiedades (si

es que las tienen) que no sean su techo y un futuro que les quieren cambiar a mano armada, robándoles, empuñando la ley, sus sencillos sueños. Llevamos 10 años luchando y, con la ley, hemos ganado, hemos perdido, hemos vuelto a ganar y ahora vamos perdiendo otra vez. Maldito juego de la justicia. Quizá nos imaginan encogidos, sueñan con nuestro silencio y la imagen que nos muestra arrodillados, vencidos por agotamiento, parias tendiendo una mano que implora unos euros más a cambio de la casa. ¿Piensan que nos podemos permitir la derrota, cuando nos ignoran y nos maltratan, cuando nos hunden en la miseria, cuando nos han cerrado una por una todas las puertas? Pues no, cuando uno se debilita no viaja solo en esta camino hacia la supervivencia y, a su alrededor, unos cuantos le apoyan. Pues no, a ellos que tanto aman la paz de los cementerios les llegarà el rumor porque este otoño, El Cabanyal vuelve a abrir las puertas de las casas, a mostrar cocinas y comedores, paredes cubiertas de imágenes y retratos que un buen puñado de reporteros gráficos a lo largo de estos 10 años han captado con sus ojos sabios y ávidos de mostrar la realidad de un barrio, de una ciudad que sobrevive y lucha por debajo de acontecimientos de rugir de motores, de vientos y velas, de flores de un día. Imágenes de la ciudad real. Este octubre veremos El Cabanyal hervir como una cazuela al horno, globos de colores señalando las casas donde se muestra el resumen de estos 10 años que llevamos pariendo (una hora larga) un futuro que no borra las

señas del pasado, una continuidad de vida, un mañana para todos. Y como no nos invitaron a las fiestas VIPS del verano pasado, haremos nuestra fiesta, la fiesta de la gente que viajaba en tercera en el Titanic. La alegría es un arma. La música no nos amansara ahora que debemos ser fieras feroces. Vamos a hacer la fiesta el 31 de octubre, la noche de Hallowen, la noche que el señor de la muerte convoca a sus huestes malignas. Nosotros, que somos los «buenos» nos convertiremos en brujas y brujos y haremos maleficios que serán pesadillas para los que llevan corbata, maletín y un ejército de excavadoras en formación de ataque. Con vosotros seguro que irá bien. Ven, toca, baila y dilo a los amigos. Saldremos fortalecidos, dinámicos y con más amigos que antes Te invitamos a las Portes Obertes y a la fiesta grande, queremos que nos regales tu presencia, nos encontraremos los viejos, los jóvenes y los demás, tendremos un grato recuerdo, sabremos que no estamos solos y al final (o antes) acabaremos ganando, ganando la paz para poder dormir, el orgullo de vencer al capital más crudo, la derrota de Rita. No «la cantaora». La del P.P. La mala. El mar no ha tenido nunca dueño, ni el barrio portavoz. Te invitamos a nosotros, que somos como somos, como sabes. Besos

EMILIO MARTÍNEZ

ARTE PÚBLICO Y CULTURA CIUDADANA. A CONTRAPELO, CABANYAL PORTES OBERTES

A la vista de las numerosas propuestas lanzadas desde el territorio del arte a debate público y sobre los asuntos públicos, parece verse realizada en parte la utopía vanguardista de la vinculación del arte a la sociedad, el compromiso del arte y de los artistas con los problemas de su contexto próximo, del momento que nos ha tocado vivir. En los últimos años las prácticas artísticas que han dado lugar a lo que venimos denominando ARTE PÚBLICO surgen como respuesta a las nuevas condiciones socioeconómicas y culturales del final del siglo XX en la era del nuevo capitalismo. Si bien no siempre resulta fácilmente delimitable el ámbito de actuación de las propuestas de arte público, incluso el propio término resulta desbordado por las distintas modalidades de intervenciones artísticas que le atribuimos, también es cierto que nos resulta muy útil esta denominación pues todas estas prácticas a pesar de sus diferencias presentan algunas afinidades, con mayor o menor intensidad, según los casos. Entre estas afinidades nos interesa destacar el interés por su audiencia, por el contexto social en el que se insertan. Estas prácticas artísticas forman parte y definen una cultura ciudadana, se inscriben en un conjunto de valores de una cultura vinculada a un contexto. Tienen la intención de formar parte

activa en el desarrollo de una comunidad. Un elemento inevitable en la formación de la cultura ciudadana será la forma en que se va a manifestar el poder político. Algunas prácticas artísticas están interesadas en desvelar y poner en evidencia los excesos del poder y sus efectos, como medio para participar en el debate propio de la formación de esta cultura ciudadana. En la complejidad de la ciudad contemporánea, donde la diferencia es un valor y un indicador de un ecosistema equilibrado y sano, requiere de un hacer político que respete la diversidad. En ocasiones, en los propios sistemas democráticos asistimos a la imposición de decisiones unilaterales de los gobernantes enarbolando mayorías electorales que sin atender las opiniones de los ciudadanos afectados, sin buscar entendimientos o colaboraciones amplias, acaban en enfrentamientos y resistencias que principalmente desvirtúan el mismo sentido de lo mayoritario. La aldea global solo existe a través de lo local. La ciudad, el barrio, la calle son objetos del debate público. En este contexto surgió Cabanyal Portes Obertes en 1998 como un evento de arte público que revindicaba la rehabilitación del barrio del Cabanyal frente a los planes del equipo de gobierno del Ayuntamiento de Valencia que implicaban una serie de actuaciones urbanísticas que desfigurarían el barrio hasta el punto de mutilar definitivamente su identidad urbanística y social. La decisión tomada por las autoridades locales fue la de prolongar una avenida a través del barrio para facilitar la comunicación de vehículos hacia

las playas de la ciudad. Con el eufemístico nombre de Proyecto Especial de Protección y Rehabilitación Integral del barrio del Cabanyal, se presentó un proyecto que en la práctica suponía la partición del barrio en dos con una brecha de 150 metros de ancha y la demolición de 1654 viviendas con el consiguiente desalojo de sus vecinos. En 1998 un grupo de artistas vecinos del Cabanyal, nos integramos en la plataforma ciudadana Salvem el Cabanyal, recién formada por vecinos alertados por las primeras informaciones sobre las intenciones del ayuntamiento sobre el barrio. El barrio del Cabanyal protegido por la figura Bien de Interés Cultural estaba pendiente de rehabilitación por la administración local y autonómica después de años de abandono por las instituciones con falta de equipamientos e inmuebles por rehabilitar. Uno de los elementos que define el proyecto Cabanyal Portes Obertes es su vocación para integrarse y colaborar en el movimiento ciudadano, en nuestro caso en la Plataforma Salvem el Cabanyal de Valencia. Cabanyal Portes Obertes siempre se definió como un instrumento en la lucha social de un numeroso grupo de ciudadanos frente a lo que consideramos un abuso de poder de una institución política y de un partido político, en materia urbanística, social y cultural. En este caso particular del barrio del Cabanyal de Valencia, que es extensible a tantos barrios y ciudades de muchos otros lugares. La capacidad de los movimientos sociales para intervenir en los problemas que les atañen, específicamente en el

132

ámbito de la ciudad y el urbanismo es muy relativa. Estos movimientos sociales se apoyan cada vez más en expertos de diversas disciplinas de las ciencias sociales que reafirman y proporcionan un cuerpo teórico necesario. Estas aportaciones disciplinares convierten los planteamientos iniciales en alternativas reales de actuación. Las tomas de decisiones reservadas a los partidos políticos y sus dirigentes se ven en la necesidad de valorar y tomar en consideración los puntos de vista de los colectivos sociales en la medida de las necesidades del sistema de poder en el que se insertan. Dentro de este contexto la necesidad o pertinencia de las aportaciones desde el ámbito de las prácticas artísticas resulta evidente y contrastado. Sin embargo su influencia, peso e importancia debe alejarse de tentaciones maximalistas y asumirse como parte, quizás no esencial, de un proceso o un conjunto de elementos que intervienen y definen la capacidad y presencia de un determinado movimiento social. La capacidad de movilización ciudadana, su impacto mediático, la capacidad de cohesión y organización del grupo social. Cabanyal Portes Obertes es un proyecto de intervenciones artísticas que reivindica la rehabilitación del barrio del Cabanyal, en Valencia. Uno de los tres barrios de la ciudad declarado Bien de Interés Cultural, por las autoridades autonómicas, que es el máximo grado de protección sobre los centros históricos en nuestra comunidad. Un antiguo barrio de pescadores, que se extiende paralelo a la playa de la ciudad. 133

El elemento característico Portes Obertes es convertir la propia textura del

barrio en el escenario del evento, un soporte único, vivo y gravemente amenazado de extinción. Especialmente, utilizando las casas de los vecinos como espacios expositivos. Espacios de la vida cotidiana que albergan durante unas semanas obras de todos aquellos artistas que quieren mostrar su solidaridad con el Cabanyal y su rechazo al proyecto urbanístico propuesto. No es la primera vez en el ámbito del arte contemporáneo que se han propuesto experiencias similares, tampoco ha habido tantas (Chambres d'amis en Gante, Show roms en California, etc.) ni han tenido excesiva difusión, en la mayor parte de los casos han sido convocatorias institucionales que han obviado el componente político que resulta intrínseco a la relación de la casa -ciudad, casa como elemento celular en la organización de la ciudad. Los objetivos iniciales de Cabanyal Portes Obertes fueron enunciados del siguiente modo: este evento tiene unos objetivos que deben ser claramente definidos. La sensibilización en torno a esta problemática debe alcanzar al mayor número de personas posible y la muestra debe ser un altavoz que la amplifique en el contexto de la ciudad, y fuera de ella, rompiendo cierta voluntad de minimizarla por parte de las autoridades locales del momento. Generando una imagen que muestre la verdadera complejidad y gravedad de esta situación frente a la instrumentalización mediática de los promotores del proyecto. En segundo lugar debe actuar sobre los propios vecinos del barrio motivando su participación, reactivando sus elementos identitarios, un cierto orgullo de ser de..., durante tanto tiempo olvidados por las

administraciones políticas que los han abandonado a su suerte, haciendo dejación de sus obligaciones sociales e incluso legales, convertidas en papel mojado al libre albedrío de la voluntad y en este caso de la falta de voluntad de la administración. Después del éxito inicial de la primera edición en 1998 con la participación de mas de un centenar artistas, Cabanyal Portes Obertes se viene celebrando anualmente en diversos formatos hasta el presente y en todas sus ediciones ha contado con una importante afluencia de público, una importante repercusión mediática del evento y de la problemática social, su difusión local y nacional, y el respaldo al movimiento vecinal y a sus reivindicaciones. Sin embargo la influencia de Portes Obertes en la resolución del conflicto no puede ser independiente del propio movimiento ciudadano en el que se inserta. Si por un lado se ha paralizado en los tribunales un proyecto urbanístico que las autoridades daban por realizado en 1999 y que derruía 1651 viviendas, con el consiguiente éxodo de la población afectada y la destrucción irreversible de un barrio histórico y protegido por su valor como Bien de Interés Cultural, por otro lado el proyecto esta vigente en la voluntad de las autoridades actuales que gobiernan el Ayuntamiento de Valencia y no se ha producido hasta el momento una mediación, un dialogo entre las autoridades y el movimiento ciudadano para abordar la problemática y consensuar soluciones de futuro. Consideramos que esta mediación, este dialogo para enfrentar los conflictos entre las autoridades y los movimientos ciudadanos,

es un elemento clave que define las diferentes formas de ejercer el poder en la cultura contemporánea. El tiempo nos impone una valoración de la pertinencia, importancia relativa o interés del proyecto Cabanyal Portes Obertes dentro del movimiento ciudadano en el barrio del Cabanyal y en la ciudad de Valencia. Y de esta reflexión aparecen elementos que no estaban definidos a priori en los objetivos del evento y que nos han permitido aprender y definir con mayor intensidad las relaciones entre las prácticas artísticas contemporáneas y los movimientos ciudadanos. Estos elementos atañen a tres niveles: las formas de poder, la dinámica de los movimientos sociales y las propias prácticas artísticas. Si bien cada uno de estos tres niveles da lugar a un ensayo propio si considero pertinente apuntar algunas cuestiones centrales que necesariamente deberían ser tratadas. Respecto a las prácticas de poder es inevitable la referencia a la apropiación de los discursos, especialmente los emergentes del estilo ecología, participación ciudadana, cohesión social, etc. que son apropiados, engullidos y regurgitados de tal manera que quedan desactivados sus principios activos y a merced de las propias prácticas de poder. Respecto a la dinámica de los movimientos sociales la gestación de un movimiento ciudadano cada vez más' consciente de sus intereses y con un discurso más explicito y definido. Respecto a las prácticas artísticas nombrar la destilación de recursos expresivos y formales del arte en función de los contextos, la despreocupación

por la autorreferencialidad, la adaptación a los espacios de la experiencia colectiva problematizada. La colaboración en la formación del sentido crítico frente a los discursos hegemónicos.

MARIA AMELIA BULHÓES

MEMORIAS DE UN LUGAR: UTOPÍAS DE PROXIMIDAD 'Hoy el mundo es demasiado peligroso para cualquier cosa excepto para la utopía' Buckminsterfüler

Memoria, relaciones temporales y acción crítica

Las significaciones de tiempo y espacio, que nos parecen algo natural, y muchas veces, absolutas en sí misas, en verdad son siempre establecidas socialmente, en concurrencia, sobre todo con las relaciones de producción. El tiempo cíclico de las cosechas fue substituido por el tiempo lineal acelerado de la productividad industrial. Hoy se ha puesto en evidencia la fragilidad de este presupuesto y problemáticas complejas se introducen en el campo de las significaciones espacio temporales. Eso sucede tanto por los continuos desplazamientos posibilitados por el avance de las nuevas tecnologías y por el modo de vida cosmopolita, como por la acción de los medios de comunicación internacionalizados, reforzados por el consumo, que uniforman valores y patrones de comportamiento. A través de las redes de informatización se establece una intercomunicación de signos que introduce la vivencia de un presente permanente. Una destitución del pasado se procesa cada vez de forma más rápida y violenta, cambiando nuestra capacidad perceptiva. 134

135

Para sobrevivir a ese proceso acelerado de transformaciones los individuos realizan, en cada momento, reelaboraciones de aquellos recuerdos que mejor le permiten estructurar su presente, de manera que, el pasado se rehace constantemente en un devenir. También de forma colectiva, los hombres recurren a diferentes usos de los recuerdos como forma de comprender, o justificar, el presente. La memoria funciona así como un referente de las identidades, pues es en ella que están guardados los más queridos recuerdos, es en ella que se nutren las redes sociales de sentido. Es ella la que hace revivir un pasado que, presente en cada uno, conduce elecciones y posibilidades de construcción de un futuro. Mantener viva la memoria es una manera de impedir el vacío, de evitar la destrucción, los recuerdos concurren en el descubrimiento de los sentidos sociales.

la exclusión que fue constantemente negada en la historia oficial, heroica, autorizada y apologética de las élites. Así, de forma radical hacen presentes las ausencias, trabajando con la falta y el lapso. Cada uno a su manera, estos artistas, con sus propuestas, intentan revisar un pasado/presente, que a la mayoría les gustaría olvidar o incluso hacer desaparecer. Frente a una amnesia colectiva, tejida socialmente a lo largo de generaciones, ellos exponen las marcas del olvido. Al posibilitar, por el discurso visual, el retorno de vivencias ocultas, estas obras se aproximan al psicoanálisis en busca de formas simbólicas de enfrentar un pasado común, con sus recuerdos perdidos en tiempos de globalización. Construyendo sus obras/testimonios, los artistas realizan la crítica de la cultura, poniendo en escena ángulos de una realidad pluralista, comprometida con diferentes segmentos sociales.

En las artes plásticas contemporáneas está presente la preocupación por dialogar con las relaciones de tiempo y con la historia a través de la memoria. Muchos artistas se disponen a materializar los recuerdos del pasado, obtenidos en los residuos cotidianos, que bajo el punto-de-vista tradicional jamás serían lo suficientemente significativos como para ser dignos de relato. Producciones culturales críticas hacen la exhumación del pasado y, allí donde el olvido sería el camino hacia la muerte, reintegran una presencia y apuntan hacia la construcción de un sujeto social más plural y complejo. Son obras que asumen la dimensión traumática de los actos, que trabajan sobre la insistencia, que localizan sombras. Ellas instauran diferencias, posibilitando ver

De esa forma el arte estará cumpliendo el papel de contribuir al mantenimiento de la memoria, en el sentido de considerarla como práctica de construcción simbólica y como estrategia de libertad. Lo que nos hace pensar que el trabajo del artista viene a ser, también, el momento en que es activada la memoria de los espectadores. Esa dinámica más colectiva reconstruye el pasado a partir del presente, en una relación indeterminada con la historia, que no disminuye en nada su poder de movilización y dramatismo. El significado social de las obras está inscrito en los discursos visuales que son presentados, que pueden o no, ser aceptados y recreados por los visitantes-consumidores. Por no existir una relación directa entre el significado que se propone y

aquello que significan para el otro, son una invitación a la imaginación del pasado y, en algunos casos, del presente. Ese es el principio fundador de su capacidad de seducción. Como representación, por lo tanto sujetos a significados plurales y ambiguos, funcionan como textos visuales que no paran de estimular nuestros sentidos. La memoria poética hace ver entre las líneas, entre las imágenes, actuando como un sub-discurso, como un dispositivo de sensaciones. Se documenta/recrea el pasado, estableciendo un tiempo de indefiniciones, donde es posible visualizar de forma utópica cambios en el Devenir. El sentido del tiempo y de la historia que el arte puede transmitir, siendo intrínsecamente complejo, sobre todo cuando se trata de acciones críticas, se vuelve un eslabón comunitario. Del particularismo de su expresión puede emerger un elemento agregador de un pasado colectivo, aunque sujeto a ser desigualmente compartido.

Memorias y espacios habitados La lectura acelerada del tiempo y, consecuentemente, de la historia, transformó su percepción lineal, creando la necesidad de inventarnos, en cada momento, lugares de memoria, porque ya no tenemos las grandes narrativas. Esos lugares (santuarios, monumentos, museos) se vuelven cada vez más importantes en la sociedad, pero ellos son, ante todo, restos, porque nacen y viven del sentimiento de que la memoria espontánea no puede hacerse cargo de una preservación total. Hay que crear archivos, mantener cumpleaños,

organizar celebraciones para rememorar el pasado que se desea preservar. Contradictoriamente, se destruyen las marcas del pasado que podrían mantenerse vivas en lo cotidiano. En nombre de la modernización de los intereses inmobiliarios, importantes edificios e incluso barrios enteros son desactivados. Así, se construyen lugares de memorias, a la vez que se deshacen las memorias de los lugares. Para construir lugares de memoria efectivamente activos es necesaria una intencionalidad: hacer parar el tiempo, bloquear el trabajo del olvido, producir un recorte imaginario en la realidad. Es necesario abandonar la velocidad vertiginosa de los hechos, para reflexionar sobre la propia existencia, toda vez que esa existencia está completamente conectada con lo construido. El arte puede y debe establecer ese recorte temporal que encuadra otra temporalidad, más adecuada para la incautación de su problemática. En este momento, en que los procesos de internacionalización de la cultura ponen en el orden del día la renovación de los lazos de identidad cultural regional, el tema retorna. Los individuos, por regla general, buscan encontrar en esa referencias anclas para sobrevivir a la homogeneización que les es impuesta por la sociedad de consumo, en su afán de ampliar mercados y concentrar capitales. Las oposiciones: interno/externo, pasado/futuro, nacional/internacional, organizadas en lógicas binarias no parecen adecuadas en el orden descentralizado internacional. Un amplio debate se establece, pues, buscando nuevos vínculos de cohesión que permitan pensar las iden-

tidades en la dinámica loca/nacional/ internacional, superando la crisis de las utopías. Las calles de las grandes ciudades se volvieron espacios tumultuosos, donde individuos de diferentes clases y situaciones pasan corriendo unos por los otros, sin ni siquiera mirarse. Esas calles dejaron de ser espacio de paseo y ocio para convertirse en espacio de indiferencia. El caso del Cabanyal es típico de este proceso de reacción a la destrucción de un pasado que sobrevive en lo cotidiano de una comunidad. Aquí están los lugares donde, cada uno, guarda un tiempo que se modifica con la vida que pasa, pero que permanece, bajo la aceleración de una modernidad urbanística autofágica. En la espacialidad de este barrio podemos identificar la dimensión de la vida cotidiana presente en sus formas más básicas, toda vez que ésta representa las relaciones entre los individuos, en toda su complejidad. La calle puede ser sencillamente pasaje o itinerario, pero aquí en el Cabanyal se erige en escenario de innumerables acontecimientos, en movimiento constante. La vida social se manifiesta en forma de apropiaciones del espacio colectivo en temporalidades que guardan en sí mismas esta vivacidad de la vecindad solidaria, ambigua y antagónica. Las apropiaciones de la calle por los habitantes es lo que construye el sentido del barrio. Las fronteras entre lo público y lo privado fueron diluidas en el proyecto del Ayuntamiento de destruir una parte importante del tejido urbano (casas como espacio individual) para construir una avenida (local público de

desplazamientos). De forma paralela, en el proyecto Portes Obertes, se pone en evidencia la inexistencia de límites rígidos entre lo público y lo privado en el mundo contemporáneo. Aquí, las obras de los artistas dialogan con las casas particulares, que se abren también a la visita pública. Los habitantes del Cabanyal se sienten menos solos en su lucha y en su destino. La Comunidad Valenciana también pierde con la destrucción de este bien colectivo. La ciudad es de todos y preservar sus memorias vivas es dar otro sentido a su urbanidad. El barrio, la calle y la casa, se vuelven espacios que se desdoblan continuamente; que se cruzan, que se ramifican y que se mezclan en este osado y creativo proyecto. Insertado en el tipo de proposición de arte crítico, este proyecto propone la creación poética para revivir las memorias de un lugar que sus habitantes rechazan abandonar, bajo la presión de la explotación inmobiliaria, que pone los intereses de unos pocos por encima de los valores de muchos. Establece así denuncias vivas, más fuertes que las palabras de los discursos políticos: las imágenes calan en la retina, en el cerebro y siguen impactando. Entrar en las casas es penetrar en este territorio amenazado, poner en ellas sus obras es formar parte de esta resistencia a un futuro impuesto y a la reordenación del espacio que se impone contra los intereses de sus habitantes. La casa es vista como extensión de la calle, la calle como extensión del barrio y el barrio como extensión de la ciudad. En esta corriente, los artistas participan haciendo pensar sobre esta condición precaria de la urbanidad.

136

Ellos intentan evitar una aceptación silenciosa; buscan ecos para esta resistencia, conquistan adhesiones afectivas. La subjetividad emergente en este diálogo de lo particular con lo colectivo está constituyendo memorias que ya no se organizan en grandes relatos, sino en un complejo conjunto de pequeños recuerdos. Esa es una subjetividad fluida y cambiante, que evidencia nuevas formas de elaboración del pasado.

Pequeñas memorias como utopías de proximidad En el mundo contemporáneo, constituido bajo relaciones espaciales globalizadas por las redes de comunicación, sin limitaciones, sin contornos y sin definiciones, se establecen innumerables experiencias de proximidad. Las comunidades o tribus se identifican alrededor de intereses, problemas y trazos comunes. Entre los diferentes lazos que actúan como elemento aglutinador de esos grupos, los recuerdos, en muchos casos, está siendo factor determinante de una posible unidad simbólica.

137

La memoria es única y múltiple, al mismo tiempo; pertenece a cada individuo y a la sociedad, no habiendo posibilidad de disociarlas. Por ello, encarar un pasado común puede restituir, a cada ciudadano, la capacidad de reconocer su identidad, aquella que trae marcada en sí, por la historia de sus ancestros. Asumir este pasado posibilita reconocerse en una comunidad y apuntar hacia la construcción de un futuro. Sin embargo, es más cómodo mantenerse en la amnesia colectiva, que aleja posibles conexiones, para que se continúe,

ingenuamente, buscando un pasado dorado y glorioso. Este está siendo el proceso tradicional llevado a cabo por amplios sectores de las culturas oficiales. Sin embargo, actores más críticos de estas mismas culturas están asumiendo, de diferentes formas, la profunda, y a veces dolorosa, tarea de desenterrar las vivencias comunes.

esas realidades olvidadas, u ocultadas, ponen en debate la historia, recreando y resignificando hechos de un pasado reciente o distante. En el arte contemporáneo se encuentran muchos ejemplos de esta preocupación en mantener vivos los valores y los vestigios de un pasado personal que es también colectivo.

Una producción artística que se nutre de los momentos de tensión entre lo nuevo y lo tradicional, acepta los desafíos impuestos en la superación de equívocos históricos. Sabe que puede dar otra dirección a los procesos sociales a partir de la simbolización que realiza. Este trabajo está siendo realizado en los últimos años, a través de la reconstrucción de las pequeñas memorias - individuales y/o de comunidades. Substituyendo los grandes relatos, estos fragmentos de recuerdos, que articulan conjuntos de individuos y posibilitan inclusive que otros se conecten a ellos, crean verdaderas utopías de proximidad. Estas producciones construyen pues, los marcos de un panorama en el cual las propuestas individuales se integran en proyectos idealizadores de nuevas realidades.

El proyecto Cabanyal-Portes Obertes actúa como un dispositivo de acción conjunta entre artistas y habitantes del barrio. Pues, al ofrecer sus casas como espacio para la instalación de las obras, la comunidad está también ofreciendo sus recuerdos y vivencias como materiales para la creación de los artistas. En este caso, los habitantes del local exponen sus recuerdos, y el grupo de artistas hace la vez de narrador, aquel que construye la historia de un tiempo y de un lugar. Los artistas trabajan en la conexión del pasado con el presente de aquel barrio. Los vestigios de los diversos tiempos que se quiere destruir pueden así sobrevivir, como trasmisión simbólica, bajo los trazos desplazados y condensados del arte, para reencontrar la vida.

Las utopías de la proximidad reúnen artistas que movilizan las memorias personales y la problematización de las memorias colectivas, superando la marca de lo particular en una cultura de «hiper-individualismo». Esa tarea hace de cada uno el historiador de sí mismo, y los artistas, llevados por la necesidad de recuperar el pasado, encuentran justificación para la existencia de estos recuerdos individuales en las colectividades que las hacen emerger. A partir de la arqueología de

Los acontecimientos que pertenecen a determinados sectores de la sociedad también forman parte de cada pasado personal recreado imaginariamente. Las propuestas de los artistas ponen en acción realidades, evidencian la mentira y el engaño de un proyecto urbanístico de reformulación/destrucción del barrio. Ellos establecen posibilidades de temporalidades múltiples que pueden funcionar como antídoto contra el olvido o la negación que el orden capitalista empresarial impone.

Frente a una sociedad homogeneizadora, para la qué la historia es banalizada en narrativas abstractas, o en curiosidades turísticas, reconocer que de ella dependen las significaciones de la existencia puede ser una propuesta utópica. ¿Pero los intentos de recuperar la diversidad marcada por el olvido no serían, posiblemente, maneras de reconocer identidades más ricas y complejas? El arte, trayendo a escena a diferentes actores sociales, aborda la problemática de la temporalidad con lógicas más realistas, sin someterse a las uniformizaciones. Al enfrentar el tema de forma crítica, construyendo discursos más complejos, instauran un evento que necesita ser nombrado, mantenido constantemente vivo, en oposición a los monumentos muertos de una historia oficiosa. Con eso rehacen las memorias de un lugar para aquellos que asisten a las modificaciones de su espacio de vida sin poder hacer nada, enterrados bajo los lugares de memoría que le son impuestos, y que no le dicen mucho. En otras palabras, Cabanyal Portes Obertes es la posible vivencia de un presente común, que puede volverse, en cuanto utopía, ruptura y acontecimiento. Porque aquí la temporalidad vertiginosa y acelerada de un tiempo sin futuro desaparece y las pequeñas memorias se vuelven las aproximaciones de un pasado presente en cada individuo.

RAMON PARRAMON

ASUNTOS DE BARRIO

Desde hace algunos años han ido proliferando los colectivos de ciudadanos organizados bajo el nombre de «Salvem». Aunque de forma progresiva han ido apareciendo por distintas ciudades, un gran número de estos movimientos se concentran en la Comunidad Valenciana. Su origen se debe a la necesidad urgente que requieren ciertos temas de hacer una llamada a la movilización para frenar, reconducir o paliar una serie de acciones tomadas hacia una cuestión determinada y desde una posición dominante. Estas cuestiones pueden ser de lo más variopinto y en algunos casos se refieren a motivaciones claramente particularistas como por ejemplo Salvemos el Fútbol, Salvemos las Tortugas o Salvemos la Filosofía o incluso otras donde se produce una usurpación del sentido de la palabra para proyectarla a un espaciu más allá de la lazón, asentado en la ficción cotidiana del entorno friki que nos invade, como es el caso de Salvemos Eurovisión. De todas formas, en esencia, la mayoría de organizaciones o plataformas que operan bajo este nombre suelen estar vinculadas a cuestiones territoriales y muy concretamente a operaciones urbanísticas. Y esta son las que aquí interesan. Cuando estas transformaciones en el tejido urbano afectan a la identidad del lugar, al patrimonio cultural, a la memoria histórica y cuando esto se hace (o se pretende hacer) por vía de la imposición de decisiones tomadas unilateralmente por el poder político dominante, o como consecuencia de las maniobras

de los agentes aliados del poder económico, es entonces cuando se encienden todas las alarmas y se activa la movilización. Nace un Salvem. Surge a partir de esta ausencia de diálogo, de la falta de sensibilidad y respeto sobre un bien colectivo y de la acción unidireccional promovida desde alguno de los mecanismos de poder. A veces son edificios, a veces barrios, a veces ciudades como por ejemplo Salvem el Botànic, Salvem Altea, Salvem Catarroja, Salvem el Desert (Castelló de la Plana), Salvem l'Alforí (Fontanars dels Alforins), Salvem la Tabacalera (València), Salvem Nàquera, Salvem Porxinos (Riba-roja de Túria), Salvem Can Ricart (Barcelona), Salvemos Mojácar (Almería), etc. Otras veces cubren ámbitos territoriales más amplios acogiendo otras organizaciones de carácter más local, o porque afectan y ponen en peligro el ecosistema de una zona, como Salvem l'Horta, Salvem l'Emporà, Salvem el Territori (València), Salvemos la Sierra (Madrid). Sin ánimo de configurar un catalogo ni entrar más a fondo en cada una de ellas, pero sí citar algunos casos para poner en evidencia el auge de este tipo de organizaciones que se autoposicionan en una estrategia que alterna la crítica, la movilización, la resistencia, la propuesta alternativa y la comunicación creativa. Esta mezcla la ha realizado de forma brillante y constante la plataforma Salvem el Cabanyal a lo largo de diez años. Los movimientos urbanos son esenciales en la construcción de la ciudad, así lo han demostrado innumerables asociaciones de vecinos que desde diferentes ciudades contribuyeron a articular tanto su espacio físico como el espacio social. Los años 70 fueron en la

138

139

mayoría de las grandes ciudades momentos álgidos para este tipo de redes sociales. Movimientos reivindicativos articulados por problemáticas muy concretas, cuestiones locales de barrio que solían afectar las infraestructuras básicas como calles, plazas, alcantarillados, vivienda, y posteriormente también escuelas, ambulatorios o centros cívicos entre otros. Las estrategias utilizadas eran las comunes, movilizaciones y manifestaciones en el espacio público para mostrar la indignación y la fuerza, para posteriormente (o simultáneamente) intervenir en las decisiones. El objetivo era claro, consistía en transformar los proyectos para que los más desfavorecidos pudieran dignificar su vida modificando el entorno en el que vivían. Estas demandas que ahora consideramos mínimas y esenciales para cualquier ser humano, no estuvieron siempre correctamente planificadas o finalmente concluidas. Este escenario contribuyó a generar un espacio del que surgieron muchos de los agentes sociales y políticos que posteriormente canalizaron su actividad en partidos políticos. Después de una política de liberalización socioeconómica iniciada a finales de los 70, donde el campo financiero se independizó y generó una estructura propia que ha permitido que recorra un camino autónomo al de la evolución de la industria. Han persiguiendo el puro beneficio, inventado instituciones financieras que permitieran la libre circulación del dinero y desencadenando progresivamente el actual proceso de globalización. Pierre Bourdieu lanzó un mensaje difundido en Zürich en la cumbre «El otro Davos» en el que habla de estas cuestiones que en pa-

ralelo, según él, han contribuido a la desmovilización y desmoralización de los gobernados como consecuencia de una política de despolitización. Esta pérdida de entusiasmo por lo político, el culto al individuo y la ideología basada en la sociedad de bienestar han ido debilitando este tipo de organizaciones de carácter social, basadas en pensamientos progresistas que, entre otras cosas, persiguen constituirse como agentes activos para participar en la construcción de la ciudad. Como sugiere Boudieu, «Para instaurar y ejercer eficazmente el control democrático no basta con reglamentos, ni con escritos educados o intenciones amables. Hay que inventar una nueva forma de acción transnacional». La reorganización y la transformación del espacio urbano ha facilitado que a finales de los 90 y hasta en la actualidad proliferen este tipo de redes ciudadanas, inicialmente definidas como no vinculadas a un partido político específico, que ponen de manifiesto su intención de preservar algo por lo que temen que se va a perder, que no han sido consultadas por ello y que toman la decisión de incentivar una serie de acciones de carácter político con el fin de parar el proceso. Para ello utilizarán todos los mecanismos que estén a su alcance para acceder a los medios de comunicación. En el momento que este objetivo sea conseguido, probablemente desaparecerá la red. Esta temporalidad constituye una diferencia con otras organizaciones colectivas, nacidas con un espíritu a largo plazo y con una perspectiva de institucionalización, por ejemplo las asociaciones de vecinos. Tienen una voluntad de

constituirse a partir de la suma no solo de personas si no también de otros colectivos y asociaciones. Constituyen en sí una nueva fórmula de movilización que requiere de estrategias creativas contundentes para poder estar presentes en los medios y en consecuencia ser considerados como interlocutores. Josep Sorribes admite que una de los efectos del malestar urbano que vive Valencia es la proliferación de una cantidad importante de «Salvem». A pesar de reconocer algunas de sus propuestas y que los gobernantes facilitan su existencia con «una práctica de la democracia muy sui generis» carga contra este tipo de organizaciones por considerarlas básicamente asamblearias, porque menosprecian la cultura del pacto y contribuyen a que los conflictos se enquisten. De hecho, cuando alguien pone un salvem como preámbulo, en el fondo está lanzando un grito de guerra, está pidiendo anexiones y aliados, está diciendo que es un grupo organizado y está poniendo en evidencia que existe un conflicto de intereses. Es por esto que el vocabulario está plagado del argot militar: resistencia, negociación, movilización, acción, estrategia, campaña, ganar o perder, etc. Pero está haciendo algo más, está subrayando algo que dijo David Harvey: «El espacio público ideal es un espacio de conflicto continuo y con continuas maneras de resolverlo, para que éste después se vuelva a reabrir». La actividad que llevan a cabo este tipo de agrupaciones o plataformas activistas constituye una forma viva de incidir en el espacio público. Actúan enriqueciendo el valor del espacio público en su doble

vertiente, persiguen la transformación lógica y mesurada del espacio físico, mientras articulan una compleja red social que actúa de forma contundente en el territorio específico pero también más allá de sus límites. Otro de los aspectos importantes que aportan es que fomentan algo que a muchos gobernantes les inquieta, que la gente se entrometa en asuntos públicos. Tal y como comenta Chomsky al referirse a los recursos que se utilizan en estados democráticos «La población debe ser reducida a la pasividad en al esfera pública, pero para que la sumisión se convierta en una característica fiable debe afianzarse asimismo en el terreno de la creencia. El público ha de ser un observador, no un participante, un consumidor tanto de ideología como de productos». Todo aquello que trabaje para incentivar la participación activa y contribuya a fomentar la opinión crítica aporta valor a este espacio social. La mayoría de poblaciones del estado español han padecido un crecimiento inmobiliario desmesurado. Especulaciones que ya son de dominio público, burbujas financieras auspiciadas por el afán de enriquecerse a toda costa o la falta de programación a largo plazo, son algunas de las posibles causas. Las consecuencias son que la mayoría de ayuntamientos han encontrado un filón, un mecanismo de financiación que les permitía prosperar e invertir en infraestructuras y en reordenaciones urbanas. En medio de este periodo de bonanza y crecimiento es cuando han proliferado colectivos que reaccionan de forma crítica ante algunas de las operaciones que se están llevando a cabo. Han detectando que esto afec-

ta no sólo al patrimonio histórico, si no también a la gente que habita en la zona y han alertado del peligro de dualización social que puede desprenderse de estos procesos, donde la distancia entre ricos y pobres se polariza. Quizás es por esto que la mayoría de los Salvem toman como frente enemigo el propio ayuntamiento, porque han sido los ayuntamientos las instituciones político administrativas que más inmersas han estado en todo este proceso. No debería olvidarse que el espacio urbano es una construcción histórica y política. Es la gente que habita en la zona la que puede enlazar y revalorizar el pasado y participar de forma negociada en el proyecto futuro. Hay que inventar nuevas formas colectivas de organización, que permitan participar de forma activa en la construcción de la ciudad, y los gobiernos deben canalizar y abrirse a estas propuestas. Loi'c Wacquant ha analizado y comparado distintos procesos de sublevación urbana en barrios periféricos de Chicago y París. Aún siendo otra realidad, nuestros barrios cuentan cada vez más con una ciudadanía heterogénea. El reto que se plantea según este autor es «saber si sus sistemas políticos son capaces de frenar la tendencia a la contracción y la fragmentación de la esfera de la ciudadanía, y cuales son las nuevas instancias de mediación que deberían inventar para dar acceso y estimular la participación de sus miembros» . Ya para finalizar, otro de los puntos destacables sobre los que las plataformas «Salvem» trabajan es el desarrollo de ámbitos creativos en el contexto del barrio. En especial Salvem el Cabanyal han sido capaces de generar un programa cultural, participativo a través

de las personas que habitan en él y con una proyección exterior envidiable. Podría pensarse que es una mera estrategia comunicativa, pero va mucho más allá. En muchos casos.y de forma más habitual se utilizan actos puntuales, eventos para llamar la atención (unos más creativos que otros), pero en este caso se ha conseguido instaurar una programación cultural. Se ha contando con la participación y colaboración de numerosas personas externas al barrio y activas en sus respectivos sectores profesionales. A lo largo de estos 10 años de actividad, Cabanyal Portes Obertes se ha convertido en una institución referencial en el contexto del arte público. Precisamente porqué ha conseguido combinar de una forma a absolutamente natural la relación entre un conflicto latente con la práctica artística, permitiendo que ambos salgan reforzados. Y esto es un ejemplo claro que la negociación también es posible.

140

VICENTE GALLART

1998-2008: DE LA INDECISIÓN A LA ESTRATEGIA DE LA DEGRADACIÓN

En 1988 el PSOE, con su falta de determinación en la aprobación del Plan General, no fue capaz de dejar resuelto el planeamiento de El Cabanyal-Canyamelar y en cambio, ante la indecisión, optó por diferir la solución concreta de «la conexión del paseo al mar con el paseo marítimo, previo análisis y decisión sobre su continuidad o no», a un estudio posterior, acotando un Área de Planeamiento Diferido, que debía quedar redactado en el siguiente cuatrienio. Aun bajo su responsabilidad, en ese mismo año, se organizó un Concurso Internacional de Ideas para la conexión de Valencia con el frente marítimo, cuyo fallo se dio a conocer en diciembre de 1989, dejando desierto el primer premio, porque se juzgó que ninguno de los trabajos presentados aportaba una solución global que cumpliera los objetivos establecidos en las bases del concurso. Unos pocos años después, en 1993 y ya con Rita Barbera como alcaldesa, es la Generalitat Valenciana gobernada aun por Joan Lerma, la que decide declarar Bien de Interés Cultural al Conjunto Histórico Protegido de El Cabanyal. Todo hacía suponer que con ello quedaba decantada definitivamente la posible solución al conflicto.

141

Es con estos antecedentes y en este contexto de protección patrimonial, en el que el gobierno municipal del Partido Popular ha maniobrado durante los últimos 15 años para tratar de atravesar el barrio de El Cabanyal,

simplemente dicen, para que desde los Viveros se pudiera ver el mar. Cuando finalmente en 1998 se aprobó el planeamiento de protección del barrio, dos eran los objetivos que decía perseguir: regenerar y revitalizar El Cabanyal-Canyamelar y prolongar la Avda. Blasco Ibañez a su través. Lo que hasta ese momento habían sido objetivos antagónicos, pasaron a justificarse como compatibles, argumentando con un tono que más bien sonaba a amenaza, que no habría rehabilitación sin prolongación. Así lo que en un principio podía parecer una chulería, con el paso de los años se convirtió en el argumento preferido para contraatacar la oposición vecinal, que en la defensa de los valores patrimoniales del barrio ha protagonizado la Plataforma Salvem el Cabanyal. Una política de agresión que viene recogida en los manuales de intervención en centros históricos, y que se caracteriza por la utilización de la degradación como estrategia. Culpar a las distintas organizaciones vecinales y al partido socialista en la oposición, por haber recurrido a los tribunales, cuando esos mismos tribunales creyeron que había argumentos suficientes como para suspender cautelarmente las demoliciones, no les libera de su responsabilidad de crear las condiciones para una gestión adecuada de la regeneración del 98 % del barrio que no ha estado en ningún momento afectado por la prolongación, ni paralizado por ninguna suspensión cautelar. Lo que sucede es que la única gestión que se ha hecho durante estos diez últimos años, ha ido dirigida a crear las condiciones que les facilite la posibilidad de llegar a acuerdos «amis-

tosos» para la compra de viviendas a precios irrisorios, en la zona afectada por las futuras expropiaciones. Unos acuerdos que en apenas algún caso se han producido con vecinos que tienen esa vivienda como su lugar de residencia, ya que difícilmente se puede encontrar a alguien tan ingenuo como para vender «amistosamente» su casa, por la tercera o cuarta parte de lo que le costaría comprar otra de idénticas características a la suya. La empresa mixta Cabanyal 2010, cuya legalidad está cuestionada por los tribunales europeos, ha sido el instrumento utilizado para llevar adelante esta estrategia de destrucción patrimonial. Su único objetivo ha sido crear las condiciones para facilitar la prolongación. Las distintas propiedades que ha ido adquiriendo se han convertido en focos de infección que degradan el entorno. Pero como a pesar de esta estrategia, la prolongación no ha conseguido abrirse paso a través de las calles del barrio, se ha hecho realidad la amenaza inicial y la rehabilitación que debía haber sido el objetivo prioritario desde el principio, no ha sido impulsada desde las instituciones. Diez años después de aprobarse el PEPRI sigue sin ponerse en marcha la Oficina RIVA que debería encargarse de gestionar la regeneración del barrio. Cabanyal 2010 y la Oficina de AUMSA, aunque ostentan algunas competencias municipales en cuanto a información urbanística, expropiación y realojos, carecen de todas las competencias propias de una Oficina de Rehabilitación Integral, como las que existen en las Áreas de Rehabilitación de toda España. Carecen de competencias de gestión y resolución de expedientes de ayudas para la

rehabilitación. Tampoco cumplen con los objetivos sociales que tienen estas oficinas. No hay lugar en ellas para la participación de los agentes urbanos existentes y, en particular, de aquellas asociaciones que representan a los habitantes y comerciantes del CabanyalCanyamelar; participación que en cambio si contempla el propio P.E.P.R.I. Su gestión solo ha creado desconfianza, comportándose como autenticas empresas inmobiliarias sin escrúpulos. Diez años han pasado desde que se aprobó el PEPRI, y Valencia que ha vivido durante tanto tiempo de espaldas al mar, ha intentado corregir esa tendencia, pero el gobierno municipal del PP se empeña en conseguirlo dando la espalda a los habitantes de los barrios del marítimo. Se está haciendo sin una estrategia integrada del litoral, como si la planificación pudiera impedir las improvisadas inyecciones de dinero que conlleva este sunami de eventos que construyen y destruyen todo lo que encuentran a su paso, sin saber muy bien ni planificar, lo que va a pasar el día después. Es en este contexto de trasformaciones sucesivas y descontextualizadas, en el que le ha tocado resistir a El Cabanyal estos últimos años, medio-escondido, aunque situado junto al epicentro de unos eventos que presencian cientos de millones de espectadores televisivos de todo el mundo (dicen), en el que se ha construido un circuito urbano, que además de destruir el entorno de la dársena del puerto, servirá para llenar los hoteles tres días al año. El resto cerrado por vacaciones, hasta el próximo evento.

TATO HERRERO

LA CIUDAD DE LA DIFERENCIA

'La ideología no es la abstracta imagen de un futuro: es la imagen de un mundo que intentamos construir luchando. Planificando no se planifica la victoria, sino el comportamiento que se propone mantener en la lucha' Giulio Cario Argan, en Proyecto y destino Diez años han pasado ya desde que el Ayuntamiento de Valencia optó por la alternativa de prolongar la avenida de Blasco Ibáñez, estrechando su sección y desviando su trazado, para conectar Valencia con el mar a expensas de la destrucción de la 'peculiar trama en retícula, derivada de las alineaciones de las antiguas barracas, en las que se desarrolla una arquitectura popular de clara raigambre eclecticista' que supone el Conjunto Histórico del CabanyalCanyamelar, reconocido como Bien de Interés Cultural por el gobierno valenciano en 1993. Durante todo este tiempo, numerosos profesionales de la arquitectura y el urbanismo —y también sociólogos, historiadores, geógrafos, periodistas, ...— han elaborado informes, escrito artículos, impartido conferencias, etc criticando las determinaciones de la alternativa escogida. De entre todos ellos, sólo recuerdo dos arquitectos-urbanistas que se mostraran favorables al plan municipal: Alejandro Escribano que mantiene la peregrina teoría de que la avenida de Blasco Ibáñez forma parte de la estructura urbana del Conjunto Histórico del CabanyalCanyamelar y, como no, Juan Antonio Altés, que como jefe de servicio del ur-

banismo municipal, alega que el plan 'representa la expresión de la voluntad de la Corporación Municipal en materia urbanística'. Apoyados en estos dos argumentos y desoyendo todos los demás, los políticos que han ostentado el poder durante estos diez años, han continuado adelante con sus pretensiones y para conseguir llevarlas a cabo, no han dudado en abandonar su deber de conservación para provocar el deterioro social y físico de un barrio que les impide llegar al mar como ellos quieren. La idea de Valencia al mar, como dice la alcaldesa, tiene más de un siglo de vigencia y ha arraigado con fuerza en los valencianos. Pero esta idea no necesita de la prolongación de la avenida de Blasco Ibáñez: el propio Ayuntamiento lo reconoció al proponer la no prolongación como una de las alternativas para solucionar el conflicto entre la avenida y el Cabanyal. Digamos que la situación actual es muy diferente de la de hace un siglo. Hoy la ciudad se ha tragado la huerta que se extendía entre el Casco Antiguo y el mar y la ciudad de Valencia dispone de conexión directa con el mar a través de la Avenida del Puerto por el centro, así como a través de la Avenida de Baleares y de la Avenida de Francia por el sur (conectando con la Ronda Sur) y a través de la Avenida de los Naranjos por el norte (conectando con la Ronda Norte). Esta evolución en la situación desde el XIX al siglo XXI, parece que no afecta la forma con que nuestros ediles imaginan la llegada al mar. Y tampoco afecta a la imaginación de los técnicos del urbanismo municipal que, preocupados

142

por atender los ideales de grandeza de los políticos de turno, son incapaces de introducir sensatez o de ver otra cosa que lo que ya vieron aquellos técnicos noucentistas. En el caso Cabanyal versus Avenida, los que pretenden colocar a Valencia en el siglo XXI a base de grandes eventos y grandes proyectos permanecen anclados en el XIX. Y aquí estamos, en septiembre de 2008, recién publicada la versión preliminar de la revisión del Plan General de Valencia que establece ocho unidades de paisaje en el ámbito urbanoresidencial, una de las cuales son los Barrios Marítimos que incluye el ámbito del PEPRI del Cabanyal-CanyamelarCap de França, calificado con una valoración media de 6,33 (sólo por detrás del Casco Antiguo que alcanza 6,97). En la Memoria del Estudio Preliminar del Paisaje, se califica al Ensanche del Cabanyal (que sigue siendo Bien de Interés Cultural) como de calidad paisajística alta, con un objetivo de calidad que consiste en la 'conservación y mantenimiento del carácter existente'. Para ello, en la misma Memoria se establece que en todas las unidades de paisaje urbano-residenciales, se deberá: 'Potenciar los recorridos peatonales y ciclistas del entramado urbano, mediante la correcta gestión de los existentes y/o introducción de nuevos trazados, que permitan acercar a los ciudadanos los recursos paisajísticos identificados y los paisajes de alto valor del área metropolitana'.

143

Desde el punto de vista morfológico, el carácter existente en los barrios del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França en general y particularmente en su zona

BIC, se caracteriza por su uniformidad: calles longitudinales paralelas al mar, interrumpidas por travesías, donde se asienta la edificación en una parcelación menuda heredera de la que estaba ocupada por las antiguas barracas, con una relación directa edificio-calle. Es decir, la peculiar trama en retícula y la arquitectura modernista popular que en ella se asienta que protegía la declaración de Bien de Interés Cultural. La parte de todo el BIC que mejor conserva este carácter es precisamente la zona afectada por la prolongación de la avenida de Blasco Ibáñez que propone el PEPRI, entre las travesías Amparo Guillem y Pescadores, donde no se han producido las sustituciones que suponen incoherencias morfológicas y estéticas en otras partes del barrio. ¿Es compatible la conservación y mantenimiento del carácter existente que propone la versión preliminar de la revisión del PG de Valencia y la inclusión de una vía rápida rodada, acompañada de una edificación de nueva planta que sustituye la tradicional relación edificio-calle por otra basada en la manzana-avenida, para una anchura total de 148 m? En cuanto los aspectos sociales, aún sin negar la coherencia sociocultural de la Ciudad de Valencia, el barrio del Cabanyal conserva una identidad genuina, de elevado valor antropológico en una sociedad altamente normalizadora como la actual. Estos diez años de abandono municipal, han modificado el panorama social del barrio, produciendo una sensación de inseguridad que a partir de la zona afectada, irradia a todo el conjunto. Pero no es justo culpar, como lo hace el señor Escriba-

no, a las casas y las calles del Cabanyal del deterioro social del barrio. Como acabo de decir, el sector 'afectado' por el proyecto municipal de prolongación de la avenida de Blasco Ibáñez conserva los valores que alaba y pretende proteger la misma municipalidad, incluso mejor que el resto del barrio. Por lo tanto, el problema de marginalidad en el sector afectado no es achacable a esas calles ni a esas casas, no es achacable al Cabanyal. Los responsables de la situación actual son los que aprobaron el PGOU de 1988 y dejaron al Cabanyal sin planeamiento; son también los que, tras la declaración de BIC en 1993, aprobaron el PEPRI de 1998 que, para proteger el barrio prevé la destrucción de más de 1.500 viviendas; y, sobre todo, son culpables los que durante estos veinte años han hecho la vista gorda ante determinadas okupaciones primero, ante la delincuencia dedicada al tráfico de drogas después y, finalmente quienes permiten que las personas tengan que utilizar la calle para el aseo, el lavado y también para cocinar, mediante el procedimiento de alquilarles locales sin condiciones de habitabilidad, sin agua ni luz en muchos casos. No, no es justo culpar al Cabanyal de su deterioro social. Basta con un paseo por las zonas del barrio no afectadas por el PEPRI de 1998 para disfrutar de sus calles, de sus casas de sus gentes, para comprender que si se rehabilitaran sus calles y sus casas, la zona 'afectada' sería igual que el resto. Los responsables del deterioro social del barrio son los que toman las decisiones políticas desde la Plaza del Ayuntamiento, desde donde siempre

se ha visto al Cabanyal como un obstáculo para llegar al mar. Pero Valencia ya llegó al mar cuando en 1897 se anexionó Poble Nou del Mar, municipio marinero que albergaba al barrio del Cabanyal. Desde entonces, la playa del Cabanyal es la playa de Valencia.

habitar es lo que constituye el verdadero patrimonio urbano de esta 'ciudad de la diferencia', de esta ciudad que reclama su valor específico frente a un mundo cada vez más uniforme, de esta ciudad que será Valencia en el siglo XXI.

Han pasado diez años. Se han perdido diez años (veinte desde la aprobación del plan General vigente) para rehabilitar el barrio del Cabanyal. Pero aún estamos a tiempo: seguramente, las novedades que incorpora la nueva Ley 5/2007 de Patrimonio Cultural Valenciano, y el preceptivo informe de evaluación del impacto ambiental que prevé el Estudio del Paisaje de la versión preliminar del nuevo Plan General para las unidades paisajísticas, hará reflexionar a nuestros representantes municipales y les abrirá los ojos ante el patrimonio que han estado a punto de destruir. Menos hormigón y más reflexión: es más barato y ecológico, y más aún en estos tiempos de crisis, rehabilitar que destruir y reconstruir.

No, no hemos sido derrotados. La victoria llegará si en esta lucha que no ha terminado somos capaces de mantener el comportamiento que nos ha guiado hasta ahora. Hasta conseguir que las fuerzas políticas, en estrecho diálogo con la sociedad civil que ya no está quieta, sean capaces de recuperar una de sus funciones básicas en democracia: asumir un liderazgo moral, un liderazgo cimentado en la transparencia y en la definición nítida e inequívoca de las intenciones.

En la actualidad es totalmente innecesario prolongar la avenida de Blasco Ibáñez con el argumento de unir Valencia con el mar. Un informe de la UNESCO definía la cultura como 'un continuum, fruto de la fusión o la diferenciación de culturas particulares o de alguno de sus elementos en épocas distintas'. Salvaguardar la identidad especial de este barrio marinero, con su peculiar estructura urbana y su población de arraigadas costumbres, debe ser la reivindicación, no sólo del barrio, sino de toda una ciudad que es capaz de acoger lo diferente. Porque la posibilidad de coexistencia de estas diversas formas de pensar, de vivir o de

MAOTA SOLDEVILLA

VENGAN Y PARTICIPEN

Organizar la décima edición de «Portes Obertes» ha significado para todos aquellos que estamos implicados en la defensa del barrio, un momento de reflexión, una ocasión de hacer balance del camino recorrido. Un camino que ciertamente no ha sido fácil y del cual, somos conscientes, aún queda mucho que recorrer. La satisfacción que nos produce volver a encontrar el apoyo y la solidaridad de la gente que acude a nuestra llamada, tiene la facultad de procurarnos una inyección de vitalidad y energía que refuerza nuestra convicción de resistencia. Resistencia, que no pode-

mos olvidar, se produce ante un hecho injusto; injusto e innecesario aunque no gratuito, ya que ha llenado durante una década de dolor a un barrio cuyo único delito ha sido el de ser diferente: un barrio diferente que no ha perdido su carácter, que no se ha convertido en un «no lugar» (lamentable definición a la que se ajustan la inmensa mayoría de los nuevos núcleos urbanos que se han construido en nuestras ciudades durante este acelerado siglo veinte que acaba de terminar) El Cabanyal es un barrio diferente, peculiar y marinero que ha logrado mantener a lo largo de la historia su propio carácter, no sólo en su pintoresca arquitectura, sino también en sus costumbres y formas sociales de convivencia vecinal. Paradójicamente su único delito parece encontrase en su propio origen marinero y por tanto en su privilegiada ubicación frente al mar. Ese maravilloso mar que desde siempre ha sido valorado por los habitantes de los Poblados Marítimos de Valencia, pero que parece haber sido descubierto de pronto por individuos que al igual que el codicioso Tíu Gilitu, sólo detienen su mirada ante la expectativa de negocio. Cumplir el décimo aniversario de «Portes Obertes» nos produce a todos los que estamos implicados en la defensa del barrio del Cabanyal un sentimiento fuertemente contradictorio. Un sentimiento en donde se mezclan sensaciones desagradables de dolor y frustración con otras de carácter más positivo y optimista que lógicamente, son las que nos mantienen activos en la resistencia.

144

La parte desagradable viene del hecho de tener que reconocer que desde que Rita Barbera es alcaldesa, los ciudadanos de Valencia tenemos vetada la oportunidad de intervenir en las decisiones que afectan directamente al futuro de nuestra ciudad y que nos tenemos que contentar con el papel de dóciles y entusiastas espectadores de todo lo que sucede en ella. Espectadores, por supuesto, de grandes eventos como el de la pasada celebración de la Copa del América, donde nos tocó el papel de pertenecer a la corte de admiradores que se deslumhraban ante los extraordinarios yates que disfrutan los verdaderos invitados al evento. Cada vez más osada, en la reciente competición de coches de Fórmula Uno nos convirtió en escuchadores de ruido, del ruido de una fiesta cuya visibilidad era imposible, lo que nos impidió siquiera representar el anterior papel de mirones.

145

Desde el inicio de las actividades de la Plataforma Salvem el Cabanyal, la alcaldesa ha acusado despectivamente a la Plataforma de hacer política, como si tal actividad conllevase un valor negativo y por supuesto aclaratorio de nuestras perversas intenciones. Desde aquí confirmamos que efectivamente la Plataforma Salvem el Cabanyal hace política, quiere hacer política, ya que la gente que pertenecemos a ella, no consideramos que la única acción política permitida a los ciudadanos en democracia consista, en dejarnos votar cada cuatro años y luego obligarnos a enmudecer. Los ciudadanos y ciudadanas que formamos la Plataforma nos resistimos y nos resistiremos a esta interpretación de lo que significa la participación ciudadana y consideramos que tenemos derecho a inter-

venir en los procesos donde se decide el presente y el futuro de nuestra ciudad. La verdad es que nos ofende y nos avergüenza la sistemática manipulación de la participación ciudadana que realiza el Ayuntamiento y que en el caso del Cabanyal, comenzó desde el principio del proceso, con la manipulación del resultado de la exposición pública de las tres propuestas de intervención para el barrio: más de tres mil firmas en contra de las tres propuestas presentadas fueron desestimadas escandalosamente por el Ayuntamiento alegando un defecto de forma. Lo cierto es que estos diez años han estado repletos de experiencias dolorosas con respecto al trato recibido por parte de la alcaldesa de Valencia, y en ellos hemos asistido y soportado actitudes arrogantes, autoritarias, manipuladoras e injustas. Y digo injustas porque, pese a la infortunada sentencia del Tribunal Supremo con la que algunos quieren dar por cerrada la herida social que se ha producido en el Cabanyal, ésta continúa abierta. La lenta y sistemática destrucción del barrio a la que se han dedicado durante estos diez años, trasciende con mucho a la legalidad o ilegalidad de un proyecto urbano y pone en cuestión aspectos inadmisibles en el comportamiento del poder político. Pero como dije al principio de este escrito, el camino de resistencia contra la realización de un proyecto urbanístico que condena a la ciudad de Valencia a destruir uno de sus barrios más emblemáticos, también nos ha aportado importantes satisfacciones. En primer lugar nos satisface y reconforta comprobar que hemos sido capaces de no

contagiarnos del absentismo ciudadano que se respira de manera generalizada en nuestra sociedad, que no hemos pasado a engrosar las filas cada vez más amplias de individuos adocenados, desengañados e incapaces de demostrar su frustración ante el interesado rumbo que muchos políticos profesionales están dando al desarrollo de los valores democráticos. También nos alegra comprobar que somos capaces de pensar y seguir actuando en defensa de nuestros derechos, y por supuesto nos hace inmensamente felices el comprobar que el barrio se mantiene en pie y puede seguir acogiendo en sus casas el poderoso discurso de solidaridad pública que dan los artistas que participan y hacen posible inaugurar esta décima edición de «Portes Obertes». Están todos ustedes invitados vengan y participen.

EXPOSICIÓN

PEPE ROMERO / LEOPOLDO AMIGO

EXILIO

Desde hace algunos años, suelo pasear por las zonas históricas de la ciudad con mis alumnos analizando aspectos relacionados con la habitabilidad, el tránsito, el mobiliario urbano, las obras de arte público y la arquitectura, así como el deterioro sufrido por los mismos y las causas que lo originan. Tras algunos de estos paseos, el resultado era el de una enorme indignación por el estado de los lugares recorridos y una gran decepción ante la enorme lentitud de las autoridades urbanísticas para encontrar solución a los problemas visibles. Todavía hoy podemos ver, el estado en que se encuentra el espacio comprendido entre la plaza de la Merced y la Avenida del Oeste, un área ubicada a escasos minutos de la plaza del Ayuntamiento en la que se ubicaban hasta hace poco, un grupo de chabolas camufladas tras las vallas de uno de los solares. Este extremado e imperdonable descuido evidencia la desidia y despreocupación por una zona patrimonial brutalmente deteriorada. La lamentable situación de algunas zonas del centro histórico configura un paisaje que parece rememorar alguna reciente posguerra o, quizá se mantenga, para posibilitar la filmación de alguna película que, narrando algún

acontecimiento bélico, necesite de ruina urbana. El consistorio no parece preocuparse del patrimonio arquitectónico ni de mantener la trama urbanística que define la Valencia del pasado y, parecer ser, que todo aquello que huela a historia es mal recibido en un contexto político que aboga por lo genérico, que aboga por una ciudad genérica e impersonal cuya imagen va dirigida a un turismo fácilmente impresionable por lo espectacular de la forma, en este caso de la forma orgánico-calatraviana. La política del Ayuntamiento respecto a la fachada marítima está en la misma línea: destruir el elemento diferencial e histórico en lugar de protegerlo y, prolongar una avenida hasta el mar, edificando un espacio que, a buen seguro, se caracterizará por su mediocre personalidad constituyendo, un algo más de lo mismo, un lugar despersonalizado, vulgar y repetido hasta la saciedad en cualquier suburbio de cualquier ciudad invisible. Cabanyal Portes Obertes ha sido y es una llamada de atención, es el grito de defensa de unos valores relacionados con una historia específica, la historia de un barrio marinero que fue declarado Bien de Interés Cultural y que ha sido abandonado por unas autoridades sordas e interesadas.

va que rehuye lo ya sabido y propicia la creación de nuevas situaciones y de nuevos espacios, esta vez no sólo físicos, por los que transitar.

RICARDO R BOCHONS

El museo imaginario es un ejercicio de arqueología emocional que recrea los acontecimientos, dotados en cierto modo con un grado de aventura, ocurridos durante la lucha de la plataforma Salvem el Cabanyal por la defensa de su barrio, visto con un siglo de perspectiva, situando al espectador en un hipotético siglo XXII. Este afectivo festejo de la demostración de coraje y complicidad, sobre todo de las mujeres, se completa con un trabajo que recrea el hallazgo de unos restos arqueológicos que nos hablan de los primitivos moradores de los Poblados Marítimos en tiempos muy remotos.

GEMA HOYAS, DOLORES FURIÓ Y SILVANA ANDRÉS

Poco podemos hacer frente a aquellos que ostentan el poder y actúan de forma tan arbitraria imponiendo una voluntad que no considera más que los intereses de sus allegados creando un ambicioso espejismo de fácil divulgación; pero, al menos, desde otras sensibilidades que tienen en cuenta las vidas anónimas, una propuesta creati-

LA MESA QUE HABLA, 2001 Audioinstalación [Mesa redonda de madera blanca 90 x 70 x 90 cm., 6 altavoces, 3 etapas de potencia, 1 amplificador de sonido, 1 transformador de sonido, 1 transformador eléctrico, reproductores de CD, 3 CD audio, varias sillas, tablero de ajedrez con 3 piezas (Reina y Torres)]

146

La ciudad actual está siendo definida por planes urbanísticos guiados por el afán de lucro y sustentados por la especulación. Esta realidad pone en peligro barrios enteros en una dinámica de anulación de la identidad propia. Se observa un esfuerzo constante por imponer estilos de vida que imposibilitan la comunicación y niegan lo plural. La voz de los colectivos afectados es siempre múltiple. La participación ciudadana en la toma de decisiones se hace especialmente difícil cuando el poder introduce informaciones manipuladas, creando enfrentamientos entre los miembros de la comunidad. La consecuencia de ello es la incomunicación entre los afectados y la dispersión de los discursos. El proyecto surge como respuesta al plan urbanístico que se intenta llevar a cabo en el barrio marítimo de Valencia «Cabanyal-Canyamelar». Este plan contempla la prolongación de una gran avenida que destruye 1.651 viviendas, atenta contra el patrimonio histórico y divide en dos el barrio, modificando las costumbres y las formas de relación social. Nuestro trabajo en este contexto consiste en una audioinstalación en la que se confrontan las opiniones manifestadas por los habitantes del barrio, dando voz a los diversos colectivos con criterios afines y contrarios.

147

La instalación sonora está formada por una mesa redonda de madera —objeto del contexto cotidiano de la casa —, con seis altavoces incrustados en la base. Los altavoces están conectados a tres reproductores de CD. El sonido estéreo nos ha permitido trabajar con dos canales por fuente, de manera

que se reproducen seis declaraciones simultáneamente. En el centro de la mesa, un movimiento congelado de ajedrez evoca en el espectador la idea de estrategia: la que juega el discurso del poder público frente a las voces ciudadanas. El solapamiento de las declaraciones por superposición unas veces, por medio del silencio otras, crean alrededor de la mesa un foro de debate que invita a abandonar la actitud de espectador pasivo y recuperar la de ciudadano activo. El espacio que contextualiza la obra es una terraza del propio barrio Cabanyal. La casa (espacio privado) se convierte en espacio público de encuentro y de confrontación con la «realidad» concreta de «lo social». Esta instalación sonora propone una reflexión acerca de las formas de habitar la ciudad y de los lugares desde donde se generan los discursos. Una situación que compromete a la persona a abandonar la indiferencia.

qué pasó, quien era y que nos legó en su paso por este mundo, por este pequeño contexto, particular, esencial y con aroma propio, El Cabañal. El mantener vivo este objeto, con su particularidad, nos devuelve a través de sus recuerdos nuestra propia identidad de familia, de transmisión matrilineal, de herencia, de historia. La acción sobre este elemento ha sido la de actuar sobre el mismo sin distorsionarlo, desglosando tan solo sus elementos interiores y recolocando estos de forma escenográfica y teatral como una nueva apertura a la vida, mostrando su contenido y actuando en todo su volumen, desvelando también lo oculto, lo no manifiesto, la espalda del objeto, permitiendo así visualizarlo en todo su perímetro: como una escultura, como un cuerpo.

EMILIO MARTÍNEZ Y BIA SANTOS

EL PLENO

MARÍA SUSANA GARCÍA RAMS Y JOSÉ MANUEL CUENCA MOLINA

MEMORIA DE UNA VIDA

Un objeto, una cómoda, un pasado y un presente. A través de la intervención sobre este objeto cotidiano, el tocador, de uso personal, íntimo, en la alcoba, donde su propietaria, mi abuela, guardaba sus secretos, sus vivencias, su día a día. Ella resurge y nos cuenta

La instalación «el pleno» aborda el abuso de poder en nuestras instituciones democráticas. Realizada a partir del desmontaje del video de la emisión televisiva en directo del pleno municipal, en el que se aprobaba, con los votos del Partido Popular, un brutal proyecto de prolongación de la Avenida Blasco Ibáñez a través del histórico barrio del Cabanyal de Valencia que suponía la demolición de 1651 viviendas, muchas de ellas de un especial interés arquitectónico e histórico, y el desalojo en

condiciones injustas de la población afectada. La instalación fue creada inicialmente teniendo en cuenta el espacio en el que se iba a mostrar, el Teatro de la Estrella, un antiguo edifico habilitado en la actualidad como teatro de marionetas y que está ubicado en una de las zonas afectadas por el proyecto. Este teatro tiene dos espacios principales bien diferenciados, el hall de entrada y la sala de actuaciones en los que se presentan los dos elementos que componen la instalación. En el primero, la entrada, aparece un televisor que reproduce literalmente la grabación original del pleno municipal emitida por una televisión local, Valencia TEVE, el 3 de enero de 2000. Esta grabación muestra la tensión de aquellos momentos en los que un grupo de vecinos manifestaban su rechazo al proyecto que iba a ser aprobado. Los vecinos expresan todo el dramatismo del momento en el que se aprobaba la demolición de sus viviendas, muchas de las cuales habían pertenecido a sus familias desde hacía generaciones y que atesoraban la memoria personal y familiar que se les quería arrebatar definitivamente. Frente a ellos los representantes del Partido Popular haciendo caso omiso a las peticiones de diálogo de los partidos de la oposición aprobaban el proyecto que condenaba a los vecinos afectados y al propio barrio del Cabanyal. La segunda parte del proyecto es la videoproyección sobre el escenario del teatro de fragmentos de esta grabación en los que se centra la atención en las expresiones y reacciones de los distintos personajes que participaron en este pleno: La dignidad de los vecinos

y la infamia de algunos representantes públicos al aprobar un proyecto de estas características.

DIRTY VALENCIA (POL CORONADO, MAVI ESCAMILLA, ALEX FRANCÉS)

CERTAMEN PARA LA ELECCIÓN DE MISTER Y MISS CONSTRUCTORA ESPAÑOLA [Dvd- video]

Dirty es una revista de humor y ficción que editó su primer ejemplar en enero de 1993. Hasta la fecha han sido publicados veintiséis números que se han complementado con otras producciones gráficas y audiovisuales relacionadas con el humor y con la intención de crear espacios editoriales alternativos. En ese sentido, Dirty lanza consignas y sobre todo hace sonreír. Somos especialistas en la irreverencia amable e intentamos hacer un humor que haga reflexionar. El equipo de producción consta de forma variable entre tres y cinco personas, bajo la dirección de Pol Coronado.

PABLO BREZO

Esta pequeña muestra no es un reportaje fotográfico ni una manifestación artística. Estas imágenes fueron un obsequio a cada uno de los habitantes de estas casas. El objetivo no era más que informativo, que los vecinos pudiesen mostrar en las concentraciones de protesta el hogar que quieren hacerles perder. Son construcciones excepcionales, espacios que han albergado una forma muy particular de entender la calle y la vecindad. Son el vivo ejemplo de cómo una construcción puede añadir valor a la calidad de vida de sus habitantes. Ligada a cada casa hay al menos una historia de vida de la que han sido testigo. Reunimos estas sencillas fotografías para invitar a la reflexión. Detrás de cada fachada ha ido creciendo el patrimonio mas importante de este barrio, sus formas de vida. Con cada demolición no solo perderemos patrimonio arquitectónico. Le robaremos a la historia pedazos de memoria y sobre todo, estaremos perdiendo la oportunidad de desarrollar una forma de vida que a tanta gente ha hecho feliz.

En esta ocasión presentamos un programa para ver en el saloncito: Una gala de belleza donde se decidirá quiénes son los más bellos entre los más hermosos ejecutivos de las empresas constructoras españolas... A LA MANERA DIRTY.

148

JOSÉ JUAN MARTÍNEZ Y MARINA SCARPATI

NECROGRAFÍA. LA INVASIÓN BARBERA

Instalación frotográfica: carbón frotado sobre papel en distintos puntos del barrio del Cabanyal Desde el principio de toda esta historia, podemos encontrar similitud entre el proyecto de prolongación de la avenida Vicente Blasco Ibáñez para llegar hasta el mar y cualesquiera otras guerras invasivas, es decir, aquellas en las que un bárbaro (del lat. 'barb arus', y éste del gr. pppapoç, extranjero) irrumpía en un territorio ejerciendo como propio el derecho de sus habitantes a decidir sobre la gestión del mismo: legislación, tributos, urbanismo, comercio, etc. En concreto, podemos encontrar parangón en cómo los pioneros colonos desplazaron de sus usos y propiedad a los nativos en todo el mundo durante su proceso de colonización por occidente, y más especialmente de toda América. Aún más si cabe en norteamérica, el caso tal vez más flagrante junto a Sudáfrica, en donde los indios aborígenes fueron tan metódicamente exterminados o desplazados que a día de hoy su presencia es absolutamente imperceptible (hágase por ejemplo el siguiente ejercicio: búsquese en la memoria algún ejemplo de personaje público actual de tal origen, sea éste político/a, actor o actriz, filósofo...).

149

Así las cosas, los indios norteamericanos fueron desalojados progresivamente de los territorios que habían venido ocupando, viviendo, pero que nunca habían considerado como suyo

en cuanto propiedad transferible, sino como propia identidad, tal y como se desprende del discurso que el jefe indio Seattle dirigió al hombre blanco, en concreto al «gran jefe de Washington», presidente Franklin Pierce, en 1855. Pero no sólo fueron desalojados los vivos de sus territorios de caza, de su medio de subsistencia, sino que también fueron desalojados los muertos de sus lugares sagrados de reposo, en interés de ser atravesados por las rutas de caravanas o del ferrocarril, de transporte al fin y al cabo. De nuevo se demuestra la similitud trasladada en el tiempo y el espacio, pues la alcaldesa de esta ciudad, Valencia (y no nos engañemos: su equipo de gobierno y todo su electorado), trabaja igualmente en la desmemoria de los caídos del bando republicano en la guerra civil enterrados en la fosa común del cementerio municipal, como en la defenestración de los habitantes de todos aquellos barrios en donde un más que discutible interés general aplasta un hecho social, cultural y humano; y lo hace siempre de la misma manera, como un elefante entrando en una cristalería: arrasando con todo bajo la máxima del «para construir hay que destruir». Con esta intervención, a la que hemos titulado «Necrografía» (del gr. NeKpo, muerto y "ypaip, escritura), proponemos enfatizar el carácter sagrado del espacio que pretende ser agredido, realzando los nombres de sus calles y de sus habitantes, los espacios aún vivos y vividos, con las dedicatorias y epitafios extraídos de su propia necrópolis, el cementerio del Cabanyal, mediante lo que denominamos 'frotografías'

(frottages de dichos textos con carbón sobre papel) de las lápidas, que serán después traspuestos sobre distintos espacios del propio barrio. No quisiéramos trasladar con ello tanto un mensaje de carácter victimista, como un sentido identitario entre lo que es este barrio en el momento presente, las personas que lo habitan, y la pregnancia de todos los que allí han vivido y muerto; todos aquellos en suma, unos y otros, que forman parte de su historia, no por haber escrito o dibujado su destino sobre un plano o una orden municipal, sino por haberlo hecho con sus propios huesos.

Secuencia fotográfica extraída del vídeo «Manos que dan forma: Artesanos y escultores de México y Valencia» dirigido por Carmen Marcos, y producido por el MEC y la UPV.

JOSEP VICENT MONZO

PERSONAJES DEL CABANYAL

Esta serie de retratos iniciada en septiembre de 2005 es un decidido homenaje a las gentes que viven en el Cabanyal y que luchan por mantener su identidad como pueblo. He montado un pequeño plató en casa de Lola Martí invitando a todos los vecinos que quisieran, a mostrarse entre mi cámara y un telón negro, pidiéndoles que posaran con total libertad. El resultado son estas imágenes que recogen un abanico de personas de variada edad y

de diferentes profesiones, donde podemos comprobar su gran vitalidad y su gran belleza. Agradezco la confianza y su complicidad en este proyecto de Empar, José Antonio, Angelita, Antonia, Pepica, Luis, Conchín, Juan, Lola, Ricardo, Bartolomé, Amparo, Caries, Vicenta, Cinta, Juanjo, Frederik, Marta, Tina, Pura, Puig, Maya, Ernesto, Pepa, Mariangels, Emilio, Neus, Johnni, Rosi, Laura, Amparo, Paco, Mari Angeles, Maribel, Andreu, Mercè, Ana, Aitana, Andrés, José, Lara, Max y Mar.

ferentes casas del barrio amenazadas de derribo, con la intención de extraer muestras pictóricas de sus habitaciones y fachadas para formar un gran archivo de casas estampadas.

SILVIA MOLINERO PEDRO ORTUÑO

MUSEO A LA FRESCA 'Nosotros todos tenemos la obligación de trabajar por nuestro pasado para que no se pierda' Blasco Ibáñez

MARÍA JESÚS GONZÁLEZ Y PATRICIA GÓMEZ

El proyecto que venimos desarrollando desde el año 2002, y al que denominamos «La casa desplegada», se desarrolla desde la idea de la pervivencia y recuperación de la memoria de lugares que se encuentran inmersos en procesos de desaparición y abandono. A través de la intervención en el interior de edificios y casas deshabitadas, llevamos a cabo un trabajo de estampación de grandes superficies sobre tela, con el objetivo de obtener un registro material de su estado y generar, en último término, un archivo físico y documental de estampas de gran formato que permita conservar la memoria y la historia de lugares que ya no existen. Desde este punto de partida, el proyecto dedicado al Cabanyal («A la memoria del lugar»), realizado durante 2007, proponía la intervención en di-

el interior de una vivienda como si se tratase de «un museo que perpetuase la vida valenciana».

Museo a la Fresca es una instalación que recopila dos proyectos realizados en los años 2001 y 2005. La idea surge a partir de escritos de 1921 de Blasco Ibáñez cuando Valencia le rinde una semana de homenaje. Esos días propuso al Ayuntamiento de la ciudad, «la creación de un museo que perpetuase la vida valenciana» Con la ampliación al mar de la Avda que lleva su nombre, no sólo se perderá un vestigio único arquitectónico sino también, parte de sus costumbres, sus tradiciones y de su pasado. Desde una perspectiva múltiple y diversa, a partir de diversos testimonios, se presenta la posibilidad de reconstruir un momento que caracterizan la cotidianidad de los vecinos del barrio del Cabanyal. El proyecto pretende por un lado, conservar algunas de estas costumbres, y por otro, crear un espacio de reflexión, donde el espectador contemple dichas tradiciones desde

Desde 1998 siempre he recibido gustosa la invitación a participar en las jornadas de portes obertes adoptando una colaboración desinteresada, como no podía ser de otra manera. Todos los proyectos creados ex profeso, han procurado mantener una postura crítica ante la propuesta de prolongación de la avenida Blasco Ibáñez, pero no dejaba de ser menos importante el plan de recuperación y mantenimiento de los elementos físicos y personales del barrio. El cansancio y acoso han dejado huella año tras año, por lo que un elemento común en todas las propuestas ha sido trabajar desde el cariño, transmitiendo afecto y unión. Para esta ocasión me he apoyado en el proyecto anterior Equip Salvem Cabanyal Canyamelar presentado en 2005 en la VIII edición, una serie de camisetas únicas basadas en las utilizadas por jugadores de fútbol, que ayudan a manifestar la cohesión de quienes forman parte de una lucha común. He realizado y solicitado imágenes a algunos miembros para conformar un álbum fotográfico que visualizara los integrantes de este magnífico equipo. Ya casi somos 1000 y no dudo al pensar que seremos más. Quisiera agradecer especialmente la respuesta de Bía Santos, Rosi Moreno,

150

Maribel Domènech, Emilio Martínez, Antoni Muntadas, Andrés Vaquero, Tato Herrero, Javier Molinero Domingo, Alvaro de los Ángeles, José Manuel García, Carmen Hernández y todos aquellos que seguís enviando vuestras fotografías a: lacacerolaabollada® gmail.com.

banyal han desvelado su cuento para que estos hombres grises del cemento no oculten sus casitas junto al mar. Colorín, colorado, no dejemos que este cuento sea acabado...

VICENTE ORTfZ

MIGUEL MOLINA, PEPE DÍEZ

CUAL ES EL LIMITE. INSTALACIÓN, 1998

Y GEMA HOYAS

PLAN INVERTIDO Y PEQUEÑO GRAN CUENTO (ACCIÓN DE TARJETAS POSTALES) Plan invertido de prolongación del mar a valencia

La apertura de la Calle de las Barcas como canal navegable y la reconversión del Ayuntamiento de Valencia como Lonja del Pescado, permitirá a todos los valencianos comer clóchinas del día e ir en barca desde la Plaza del Ayuntamiento hasta el Cabanyal. Pequeño gran cuento

151

Érase una vez que la Calle de las Barcas de Valencia era navegable y la Plaza del Ayuntamiento el «Barrio de los Pescadores». Políticos y constructores decidieron echar tierra y Valencia dio espalda al mar. El Cabanyal nació junto al mar, pero hoy de nuevo otros políticos y constructores pretenden destruirlo con asfalto y bloques de cemento contando el cuento del progreso que nos impedirá ver a la mayoría el mar. Pero los hijos y abuelos del Ca-

[Dos proyecciones de diapositivas sobre una pantalla traslúcida, unidad de fundidos, sin audio]

Hablar de lo que es y significa Portes Obertes hoy diez años atrás, tiene su sentido en lo que significo esta propuesta a nivel personal y profesional. Ante todo era la situación, la incógnita, la pregunta que todo aquello me suscitaba, y sencillamente este fue el origen de mi trabajo, realizado al amparo de Portes Obertes, y especifico para este evento. También suponía una implicación social y un posicionamiento que me llevo a plantear el trabajo con referencias publicitarias, una imagen más un texto. La pregunta se entiende como un slogan, y cuestiona el limite de una decisión política que pone en marcha la gran maquina devoradora de «la tierra», y del entramado social. Durante los días previos a la exposición de 1998 había una maquina escavadota retirando arena de la playa de las Arenas. Dicha maquina es la que aparece en la proyección moviéndose, de un lado a otro, mientras cada cierto tiempo, veíamos intercalada la frase

simple y abierta ¿Cual es el limite ? ... a todo esto... El trabajo se expuso en el local de «Julio», un salón de alquiler utilizado para celebraciones. Situado en pleno corazón del cabañal. La proyección se realizo en una de sus ventanas visible desde la calle peatonal. El espacio expositivo es fundamental en esta obra, la proyección es vista en la ventana por el lado de la calle, quedando totalmente integrada en la fachada de una casa del Cabayal. Pese a ser un espacio publico y exterior la obra solo podía verse a partir del atardecer al caer la oscuridad de la noche. El espectador solo podía observar la obra desde el exterior, pero su visión de la ventana podía dar una idea del sentimiento existente en el interior de estas casas.

JUAN PEIRÓ

PASAD A PUERTAS ABIERTAS

La instalación está compuesta por una imagen fotográfica, tamaño 100 x 200 cm, que contiene un conjunto de fotografías con un único tema documental: las casas que acogieron el conjunto de exposiciones «VII Cabanyal Portes Obertes» (Agustí Centelles). En las imágenes se muestra la actividad de los vecinos y visitantes en los interiores de las viviendas convertidas en espacio expositivo público.

Un expositor de postales situado junto a la imagen principal, contiene información sobre Salvem el Cabanyal y la edición de 24 postales con el mismo tema de la imagen principal. Los referentes de las imágenes son fácilmente identificables por los vecinos y visitantes, invitando al juego de reconocer un lugar cotidiano que la fotografía muestra en un primer instante como extraño, para acto seguido ser reconocido. El espectador que observe las imágenes se puede reconocer asi mismo como un elemento importante de la instalación como muestran las fotos de forma directa El expositor se puede utilizar para informarse y acaso llevarse una fotopostal como si de un souvenir se tratara. En esta edición Portes Obertes 2008, se han añadido nuevas postales que contienen imágenes del Cabanyal y de otras ediciones de Portes Obertes.

MAU MON LEÓN

simbólica del cuerpo; pero también como un derecho humano inalterable. El vídeo se expresa a través de imágenes tomadas en la propia casa, acompañadas de un texto sujeto a la voz de la propia María, que ha surgido a través de conversaciones mantenidas con ella y reflexiones propias sobre el significado de la casa. Situada en la calle Reina número 157 del barrio del Cabanyal de Valencia, esta casa no entra dentro del Plan del Ayuntamiento que pretende derribar 1651 viviendas para prolongar la avenida de Blasco Ibáñez. Sin embargo, se está viendo ya afectada por el intencionado deterioro que sufre el barrio como consecuencia de la incipiente especulación. Agradezco sinceramente a María Villora por su importante colaboración, así como a Samir Qussous y a Sara Qussous Villora. Por la paciente realización del vídeo y el montaje a Juan Luis Toboso Garrido y por su oportuna ayuda a Juana Rojas Pérez y José Juan Martínez.

Esta tradición que hoy en día aún se sigue manteniendo, queda reflejada en la arquitectura de la zona, que mantiene incrustados en algunas paredes del barrio azulejos, representando las estaciones de la «Vía Sacra» como una señal para que la procesión cuaresmal recuerde la vida, pasión y muerte de Jesucristo. Los azulejos, son una técnica milenaria y perfecta para ambientes exteriores, y en el Cabanyal-Canyamelar, podemos encontrar una representación maravillosa de ellos si damos un paseo por las calles. Otra tradición religiosa importante es el día de Ntra Sra del Carmen, patrona de los marineros y muy conmemorada en toda España. La costumbre en los poblados marítimos es de sacar a la mar los barcos dedicados a faenar en procesión, se hace un almuerzo y los barcos tocan sus sirenas para celebrar el día.

Los barrios del Cabanyal-Canyamelar antiguamente eran los poblados marítimos que han tenido una tradición pesquera importante, ya que prácticamente casi todas las personas que habitaban aquí vivían de la mar.

Débora de Castro, una mujer religiosa, hace muchos años es una persona que cela por la imagen de Ntra Sra del Carmen, junto con la cofradía de dicha virgen. Débora vive en la calle Pescadores 32 y su casa, esta amenazada por un plan diabólico de ordenación urbanística que injustamente quiere llevar a cabo el actual Ayuntamiento de Valencia.

Junto con esta tradición pesquera, existían también otras tradiciones que abarcaban la vida social y religiosa, ejemplo de ello son, las celebraciones

Al igual que participar con la cofradía de Ntra. Sra. del Carmen, Débora reza en el altar que tradicionalmente prepara para esta celebración en su casa,

OTÁVIO LUIZ CABRAL FERREIRA

LA CASA

La casa es un espacio de vida; una verdadera creación de los propios habitantes y del tejido social, urbano y arquitectónico donde se inserta. A partir de una videoproyección en el salón de María Villora, reflexiono sobre el sentimiento que provoca una casa, tanto como creación de identidad privada como pública: la casa como extensión

del período cuaresmal que culminaban en modo de procesión por todo el barrio el viernes santo y el domingo de resurrección.

152

reuniendo a familiares y vecinos para compartir su devoción. Débora de Castro se siente muy afectada por esta propuesta del Ayuntamiento, ya que si llega a realizarse, esto significaría que su vida, su historia, sus costumbres y toda su vida social se destruiría de igual manera junto con su casa. Siendo esta la situación, Débora se hace una junto con las personas que luchan por la conservación del barrio, que llevan manteniendo una resistencia de más de 10 años en contra de este indecoroso ataque al patrimonio, y participa de PPOO (Portes Obertes) abriendo las puertas de su casa, no solo a los vecinos, sino a toda Valencia o a quienes quisieran entrar en su casa para que así, las personas que la visiten adquieran una conciencia y se comprometan a la hora de combatir contra esta terrible amenaza. Destruir el pasado no es respetar el presente ni mirar al futuro ¿Qué es el futuro sin historia? SI A LA REHABILITACIÓN Y NO A LA DESTRUCCIÓN [Participantes: Dolores Serón Juan - Joào Cáudio Freitas Ventura - Adrián Soler]

JUDITH KLAUS

153

Cuando ella se vino a vivir conmigo al Cabanyal, fue porque a Judith le encantó el barrio. Por su apariencia, sus calles, sus casas y por estar a la orilla del mar.

Viviendo ahi y pasando el tiempo conoció a los vecinos y a la gente del barrio. Fue entonces que se dio cuenta que lo especial del Cabanyal no esta solo en su apariencia física sino también en las vidas que llenan las casas y las calles. Desde entonces los vecinos, las familias que viven desde generaciones ahi y los amigos fueron y siguen siendo el alma del Cabanyal para ella. Por eso quiso darles caras a las casas y a las puertas que al pasar muchas veces se encuentran cerradas. Pero cuando se abren, dan paso a un mundo que hoy en dia ya no se conoce apenas. Gundi Cervera

PEPA L POQUET

NO SE VENDE

No es ven es una propuesta de intervención específica pensada para el barrio del Cabanyal. Dada la problemática que afecta al barrio, la intervención parte de la idea e intención de colgar una serie de «carteles publicitarios», con un mensaje concreto, en los balcones y ventanas de determinadas viviendas; en un caso especial, la casa de Antonia, que forma parte del antiguo y emblemático, y amenazado, edificio de la Llotja de pescadors del Cabanyal, la intervención se completa con una proyección lumínica interior-exterior del mismo mensaje y una pancarta anepígrafa interior. El proyecto precisa de la participación e implicación de los vecinos del barrio,

prestando las fachadas de sus casas y algún espacio doméstico íntimo. Elementos formales

La intervención utiliza pancartas de loneta plastificada similares a los carteles empleados por las agencias inmobiliarias para publicitar la venta de inmuebles. En este caso, el mensaje que se publicita es el de NO ES VEN (no se vende), junto a un número de teléfono de información (695 04 79 80) habilitado ex profeso para el tiempo que dure la exposición. Las pancartas están diseñadas en dos medidas diferentes: 67x40 y 134x80 cm. El mismo mensaje, pasado a transparencia fotográfica, se proyecta desde el balcón de la habitación principal de la casa de Antonia hasta la fachada interior de la casa de enfrente, favoreciendo de esta manera, al espectador, la visión del espacio arquitectónico de la nave central de la Llotja de pescadors, que une ambas y otras viviendas a modo de patio de luces. Sobre la cabecera de la cama de la alcoba de Antonia se cuelga una pancarta que guarda similitud formal y de color con los carteles de «no es ven», pero sin ninguna información impresa.

ENRIQUE CARRAZONI

NO TE CALLES! [2 Fotografías murales de 100 X 300 cm. Una transparente (duraclear) y otra translúcida (duratrans)]

Los murales van solapados, con una distancia entre ellos de unos cincuenta centímetros; el primero es transparente y el segundo translúcido, suspendidos en el espacio y semi-ocultando los balcones de la habitación. La primera imagen es un muro agujereado y transparente que nos deja «ver» la segunda imagen (calle de la Reina) de dos formas: a través de los agujeros y de toda la imagen. Quizá esa es la doble visión que se le impone al ciudadano: PASIVIDAD Y CONFUSIÓN. Estamos asistiendo a una especulación urbanística tan salvaje, que para llevarla a cabo no importa si tienen que cambiar el Plan General e incluso tratar de eliminar la protección de un barrio que está catalogado como BIEN DE INTERÉS CULTURAL (B.I.C). Este es el caso del Cabañal, un ejemplo irrepetible de arquitectura popular.

pregrabado. Los archivos de vídeo registran conversaciones de algunos vecinos del Cabanyal hablando sobre distintas actividades que han realizado en protesta de la prolongación de la avenida. En todas las conversaciones hay una silla vacía que es virtualmente ocupada por la imagen del espectador, participando así en la reunión. Cabanyal Pasado-Presente-Futuro: Partiendo de reflexiones que algunos vecinos cuentan sobre lo que recuerdan del barrio, su situación actual y las expectativas de futuro, la pieza se presenta repartida por distintos habitáculos de la Casa de la Palmera, distribuidos como imagen, sonidos y textos a modo de juego, invitando al espectador a reconstruir las partes que los constituyen. Un mosaico de imagenvídeo, un archivador que nos devuelve sus voces, un vídeo-texto en scroll para ser leído desde el espacio exterior de la casa junto a imágenes del barrio proyectadas en los vidrios del mirador acristalado.

MIRA BERNABEU

LA GENEALOGÍA DE LA CONCIENCIA

ENTRE-CABANYAL

[Salvem el Cabanyal, Valencia (Spain), founded in 1998. #2 • 2005 • Fotografía color siliconada/marco de madera • 69 x 126 cm • Edición: 1/5]

Entre-Cabanyal es una instalación de vídeo interactivo que introduce en tiempo real la imagen del espectador en diversas filmaciones de vídeo

La genealogía de la conciencia, es un proyecto de carácter documental, que pretende realizar fotografías y vídeos de asociaciones, colectivos o grupos de

LABOLUZ

personas unidas por una reivindicación común. Imágenes que por su carácter documental y archivístico intentan dejar constancia de la capacidad del ser humano individual a asociarse con sus semejantes en pro de invocar su malestar. Asumir la tarea de dejar recuerdo de algo que con el tiempo hipotéticamente desaparecerá. El carácter documental del proyecto se incluye en la creación artística y no dentro del carácter documentalista clásico de libro o prensa. Intento ser testigo directo de las denuncias, testimonios y situaciones bajo las cuales las diferentes asociaciones construyen sus estrategias de trabajo. De alguna manera se origina una doble denuncia: por un lado, la producida por mí al convertirme en testigo presencial y crítico de la realidad en la que vivimos. Y por otro, la producida por las propias asociaciones a través de los diferentes premisas encerradas en el discurso de su reivindicación; su profundo carácter crítico y de denuncia. En La genealogía de la conciencia se revela un gesto crítico, debido también al medio utilizado a la hora de materializar el trabajo: fotografía. Este, pone en evidencia la complejidad del proceso de comunicación mediante el cual se establecen las relaciones entre información, representación y experiencia visual: la manera en que las cosas se insinúan y hablan, la relación entre lo que se ve y lo que se dice, lo que se oculta y lo que se muestra, lo invisible y lo visible. Las fotografías en color y a modo de tríptico (retrato social de un sólo miembro de la asociación, de todos los miembros de la asociación y de

154

los líderes culpables de la situación de ésta) son concebidas con la intención de traducir la realidad en imágenes, mostrando al mundo la cantidad de asociaciones de personas que existen en él. La propia técnica fotográfica y el distanciamiento emocional que ésta puede producir, marcan el carácter testimonial y objetivo que se pretende. Estas imágenes fragmentadas pueden ser interpretadas bajo diferentes contextos sociales, culturales, históricos o políticos. Su poder radica sobre todo en sus silencios, en lo que no muestran, en lo que sugieren. No hablan de certezas ni de verdades, sino de intuiciones, de hipótesis, de sensaciones o de poesías (Gili, Marta. Hablar y callarse. EXIT Express, n° 10, marzo 2005).

ENRIQUE ALGARRA

«SE VENDE» [Tres plottesr montado sobre forex de 1,12 por 1,75 metros (aprox) cada una]

Se trata de fotografías de carteles pegados en farolas con anuncios inmobiliarios con el barrio como fondo.

155

AMPARO CARBONELL

NÁUFRAGOS

Ya no recordaba cuando, pero alguien le había dicho que una botella vacía para un naufrago era algo muy valioso, posiblemente una de esas cinco cosas que se llevaría a una isla desierta (habiendo sido naufrago de antemano, claro... ), junto al libro, el cuchillo, la compañía... Era casi tan importante como el agua. Representaba la única posibilidad de conectarse de nuevo al mundo. Conectarse... Parece tan fácil ¿verdad?, haces «click» y ya. Marcas unos cuantos números y alguien, atentamente, esta dispuesto a escuchar tus sugerencias. O envías un mensajito, incluso las fotos del fin de semana o de tu nuevo coche o de tu nuevo amor, o puedes hacer que, en el mismo instante, toda tu lista de correo vea lo bonitos y azules que tiene los ojos tu nuevo sobrino. Parece incluso más difícil que alguien no se entere de algo. Cientos de publicaciones gratuitas (te las meten bajo el brazo aunque no quieras), emisoras de radio, canales de televisión, cientos y cientos de mails solidarios... Es muy difícil que consigas aparentar no enterarte de algo, pero es mucho más difícil que realmente no te enteres. Pero, lo verdaderamente arduo es que alguien no se entere de lo que tú quieres que se entere. Eso es, hoy por hoy, prácticamente imposible. A no ser que no te hayas dado cuenta y seas un naufrago y desde tu isla sea muy difícil enviar señal alguna, porque no entran ni salen barcos nunca (ni tienen interés en entrar ni en salir), ni aviones, ni nada...

Empezaba a preocuparse, ¡él no era un naufrago! Pero que tontería, un naufrago. Para ser un naufrago hay que venir de alguna parte ¿no? Y en alguna cosa ¿no? Un barco, un avión, qué se yo, aterrizar en algún sitio. ¡Y sus amigos tampoco! Eso, todo el barrio iba a ser naufrago... De repente los imaginó a todos en la playa, con los ojos fijos en el horizonte, sentados en la orilla junto a una enorme botella Cuando despertó la excavadora todavía estaba allí.

WERNER MORÓN

Nací muy al norte de Valencia, al borde del mar del norte, en un puerto en Amberes. Cuando llegué por primera vez al Cabanyal, a pesar de la barrera de lengua y clima, me sentí como en casa. Era un «como en casa» existencialmente profundo. Me sentía en mi infancia en 1950. Y aunque nacido en 1962, mi pensamiento me habló así del lugar adonde yo lo había llevado. «Una infancia universal». Es decir, un lugar donde el exterior, la calle, los pequeños comercios, las gentes, te dan la impresión de estar dentro, en el interior. El biotopo cultural del Cabanyal, el mar, tres kilómetros de casas de uno o dos pisos ante el mar y el deseo de vivir en el lado amable de la vida, te hace sumergirte en el baño mágico de la infancia. Ante la brutalidad de un mundo mundializado, voluntarista

hasta la histeria, este lugar único me parecía tan importante como las piedras muertas de Abu Simbel. Por eso, en mi trabajo Paracommand' art, reflexioné sobre una obra que directamente implicara una economía, una señal y una ambición. Una tela, una realización, un concepto. La tela se hizo para cruzar la calle un poco a la manera de las banderolas ciclistas. El tema fue escogido por la gente del barrio. Era un corazón, un enorme corazón vivo como los habitantes de este barrio. A un lado y otro del corazón de la gente del barrio, pinté un vaso de agua y un cuchillo. A la entrada del Cabanyal, la tela se extendió sobre la calle y desde una casa muy cercana se difundió el ruido de una pulsación cardíaca, un ruido sordo y amplificado. TUDUM, TUDUM... Alrededor del corazón pintado había un vaso de agua para simbolizar la hospitalidad y un cuchillo que puede servir para compartir el pan o para defenderse en caso de agresión. La tela se recortó de manera que se convirtió en banderola a la vez y en una infinidad de trocitos recortados para ser vendidos. El fruto de la venta debía servir para recaudar el capital necesario para comenzar la lucha, la organización. Paralelamente, a lo largo de una placita en el corazón mismo del Cabanyal, escribí con letras de fuego una contracción de la palabra Abu Simbel y Cabanyal: Cabusimbel. Independientemente de la carga a la vez simbólica y popular de la utilización del fuego para hacer una performance, quise introducir un concepto que asociaba el Cabanyal, barrio popular, con el prestigioso Abu Simbel y el esfuerzo mundial que

fue necesario realizar para salvar este patrimonio histórico. En mi opinión, la asociación de estas dos realidades me parecía una evidencia. No quería ser original o rendir un peculiar homenaje. Quería ser moderno y hacer algo en defensa de mi infancia existencial. Este barrio es una muestra perfecta de la vida en comunidad y en los tiempos que corren esta realidad viva es tan poco común como una ruina, aunque sea grandiosa y egipcia. La lucha del Cabanyal es una lucha que nos concierne a todos, está en todas partes.

MONIQUE BASTIAANS

ACCORDING TO INTERNATIONAL RULES

Instalación creada para la primera edición de Portes Abertas y ahora reubicada y adaptada a otro espacio en el Cabañal. Como una plaga de balones de fútbol al revés, se trataría de una especie de proceso de subvertir las normas de juego, de todo aquello establecido como lógico. La frase According to international rules estaba ya impresa en la piel de cada uno de los balones y al darles la vuelta, el texto se ha quedado invisible.

MARIBEL DOMÈNECH

LAS HERMANAS MARTÍ. HISTORIA DE TRES VIDAS, HISTORIA DE UNA CASA (1908-2008)

La instalación hace referencia a la simbiosis que existe entre la casa y quien la habita. Según Bachelard Sin ella, el hombre sería un ser disperso. Lo sostiene a través de las tormentas del cielo y de las tormentas de la vida. Es cuerpo y alma. Es el primer mundo del ser humano. Ese es el caso de las hermanas Martí, casa y hermanas han envejecido juntas, su casa fue construida en 1908 por sus padres, este año cumple 100 años y las hermanas nacieron, crecieron, se casaron y tuvieron sus hijos en ella, sus muros encierran su memoria personal, su vida, sus deseos, sus anhelos y evidencian el conjunto de sus hábitos. Las tres hermanas han luchado y resistido por su barrio con convicción. Piensan como Victor Hugo que Nada hay más funesto y más empequeñecedor que las grandes demoliciones. El que hecha abajo su casa, hecha abajo a su familia, el que hecha abajo su ciudad, hecha abajo su patria; el que hecha abajo su morada destruye su nombre. El viejo honor es el que está en estas piedras. Todas estas ruinas despreciadas son ruinas ilustres; hablan, tienen una voz; atestiguan lo que nuestros padres hicieron. La obra hace referencia al tejido emocional y afectivo que se crea entre la casa y sus habitantes, quiere expresar el amor, la vitalidad, el compromiso, la riqueza que han sabido crear las tres

156

y su ejemplar legado resistiendo por el Cabanyal.

mar, pescadores del Cabanyal, parecen piratas pero no, eran pescadores.

popular —un poco como cintas de advertencia.

RAFA GARAY

El nombre: plaza de los hombres del mar les rinde homenaje, y en mi sincera opinión no les haría ninguna gracia que algún especulador destruya para siempre el legado que nos dejaron.

Con esta acción damos una interpretación des las áreas vacías en Cabanyal que es el contrario de la intención original. No son áreas destructivas o áreas para demoralizar los vecinos, pero son áreas con un futuro de reconstrucción en este barrio único. La reconstrucción puede ser una con las ideas y la estética del modernismo popular. La cinta para acordonar marca los lugares con una perspectiva para un modernismo popular del siglo XXI. Valencia posee un tesoro de arquitectura que ya es hora de realizar.

El hecho de participar en la exposición «Portes Obertes» supone para mí un gran placer. A lo largo de diez años, el trabajo de un grupo de personas enraizadas y solidarias con nuestro barrio ha conseguido el milagro de (por lo menos) retardar un proyecto que destroza una forma de vivir que creemos que aún es posible y que reivindicamos desde nuestro posicionamiento actual. Para un hijo del barrio como soy, siempre encuentro difícil elegir una imagen que pueda expresar la particular relación que siempre me ha unido a mi pueblo. En esta ocasión elijo el fotomontage. A mi entender, esta técnica conlleva una extremada capacidad de síntesis, uniendo en una imagen fotografías distintas que pueden expresar nuevas ideas al cambiar de contexto.

PLAZA HOMBRES DEL MAR 23

157

En 1909 la Cofradía de la Marina Auxiliante construye la nave de la Lonja. En el número 23 mi bisabuelo «el Tio pollastre» utilizaba este bajo como almacén de aperos de pesca. Eran geste del

INTERVENCIÓN CALLE SAN PEDRO CHRISTOPH RADKE Y NICOLAUS SCHMIDT

RECONSTRUCCIÓN!

Cabanyal-Canyamelar posiblemente es único, no solo por la cantidad y calidad de sus revestimientos cerámicos, sinó también por la personalidad de cada una de sus fachadas. Cada una representa la creatividad de sus propietarios o habitantes. Este barrio cerca del mar muestra una estética popular de valor despreciado de parte de las autoridades de Valencia. Los espacios de derribo para construir la avenida de Blasco Ibáñez parecen como heridas. Estos espacios producen un efecto de demoralización. Con nuestra intervención RECONSTRUCCIÓN! apuntamos a estos lugares. Queremos marcar los espacios de derribo con una cinta para acordonar plástico. La cinta tiene una imprenta con texto y ornamento, alterando cada metro. El texto es: Reservado para reconstrucción! El signo es un motivo simple de los azulejos del modernismo

CABANYAL PORTES OBERTES 08. DESENA EDICIÓ. ELS PRIMERS 10 ANYS. ART RESISTÈNCIA I PARTICIPACIÓ CIUTADANA. 10 ANYS DE MOBILITZACIÓ CIUTADANA A VALÈNCIA: REPORTERS GRÀFICS

ORGANITZACIÓ

GENERAL

CATÀLEG

MARIBEL DOMÈNECH, ROSA MORENO, MAOTA SOLDEVILLA, TATO HERRERO

COORDINACIÓ, DISENY I MAQUETACIÓ EMILIO MARTÍNEZ I BIA SANTOS

ORGANITZACIÓ EXPOSICIÓ ART RESISTÈNCIA I PARTICIPACIÓ CIUDADANA MARIBEL DOMÈNECH, ROSA MORENO, MAOTA SOLDEVILLA

ORGANITZACIÓ EXPOSICIÓ 10 ANYS DE MOBILITZACIÓ CIUTADANA A VALÈNCIA: REPORTERS GRÀFICS EMILIO MARTÍNEZ, MARIBEL DOMÈNECH, BIA SANTOS, ROSA MORENO, MAOTA SOLDEVILLA, SUSANA GARCÍA RAMS, FAUSTINO VILLORA

ORGANITZACIÓ ACTIVITATS PARAL·LELES TATO HERRERO, ARTUR GALLEGO

FOTOGRAFIES ENRIQUE ALGARRA, CARLES SOLÍS, JUAN PEIRÓ

TRADUCTORS VIOLANT GOSP, ELVIRA IÑIGO, ENRIC BOSCH, JOSEP JAUME VERDEGUER, CONSOL, MARIA JOSEP CARRO, JUANJO ÚBEDA, LLUÏS CERVERÓ, MÒNICA FERNÁNDEZ, ANA ÚBEDA, CARLES SOLÍS

EDICIÓ PLATAFORMA SALVEM EL CABANYAL

ISBN: 978-84-612-6835-1 DIP. LEGAL: V-4206-2008

CABANYAL PORTES OBERTES mai hagués estat possible sense la resistència, la constància i l'entusiasme d'un equip format: pels veïns del barri, que any rere any obren les portes de casa seva, pels veïns dels veïns que ajuden els qui obren les seves cases, pels artistes que ens regalen la seva lucidesa i el seu treball, pels mitjans de comunicació que no adulteren la nostra resistència, per les institucions educatives i culturals que no falsifiquen els objectius que les conforma,i per tots els ciutadans que amb la seva presència recolzen la nostra defensa del barri de El Cabanyal.

PLATAFORMA SALVEM EL CABANYALCANYAMELAR