Cabanyal Portes Obertes Edició I-V by Faximil Edicions Digitals

Cabanyal Portes Obertes art, política i participació ciutadana

A Abasolo, Elena R. - Albacete, Clara - Abraçat - Abril, Julian - Adona't - Ajo, Aurea - Alabau, Cristina - Alberola, Inma - Alcalá, José Ramón - Aleix - Alfaro, Andreu - Aliaga, Juan Vicente - Alvarado, Semiramis - Amigo, Leopoldo - Angulo, Paula - Andrés, Silvana - Arocas, Rafael - Arroyo, Rafa - Artero, Lidón -Aurelio, Joaquin - Aviles, Pedro - B Badiola, Txomin - Bados, Angel Ballester, Beatriz - Ballester, Jordi - Bañón, Agueda - Barón, Vicente - Bastiaans, Monique - Beguiristain, Teresa -Bellot, Miguel Angel - Bernabé, Aitana - Bernad, Marta - Berzosa, María - Bilbao, Marta - Blasco, Cristina - Bolinches, José - Bonet, Angela Borja, Margarita - Borrelli, Domenico - Botella, José - Brea, José Luis - Burgos, María - C Calvete, Consuelo - Calvo, Carmen Calvo, Javier - Cámara, Victor - Cano, Fernando - Carbonell, Amparo - Carreño, Ana - Carrosa, Candela - Casellas, Joan Castellanos, Jesús - Castellanos, Vicente - Cebrian, Rafa - Cebrián, Teresa - Celdrán, Ginés - Cervera, Chema - Cerveró, Luís Chacón, Amparo - Chapi + Grupo De Percusión Proletarios Del Ritmo - Cubells Empar - Chavanne, Eric - Civera, Javier - Clot, Manel - Colectivo Polp Fiction - Corbeira , Dario - Corbera, Rafa - Coronado, Polo - Crespo , Adolfo - Crespo, Carola - Crespo, Pilar - Cuellar, Laura - Cuesta, Salomé - Cuesta, Carlos - Cueto, José - Cul De Sac - Cumplido, J. Ramón - D Dagonier, Ronald Dayas, A. - Declerk, Alain - Delaleau, André - Díaz, Delia - Díez, Susana - Dobon, Julia - Domènech, Maribel - Domingo, Araceli Donaire, Raquel - Doñate, Mariam - Dopazo, Sabela - E El Purgatori - Eliza, Pistolo - Equip Fiambrera - Equipo Color - Equipo Límite - Equipo Quejido - Escamilla, Mavi - Escohotado, Sandra - Escoto, Lupe - Escriche, Carmen - Escriche, Carmen - Espada, Yolanda - Esparza, Gilberto - Esplugues, Neus - Esquerdo, Joan - Estebandido - Estellés, Gema - Estornell, Concha - Evangelio, Fernando - F Felipe, Francisco - Ferrando, Rafa - Ferrando, Bartolomé - Ferrer, Esther - Ferri, Antonio - Fichtmüller, Dorothee Fracés, Alex - Front Semicorchera D’alliberamet Nacional - Fuertes, Marcelo - Furió, Dolores - G Gacobeli, Aldo - Galán, Julia Galán, Juvi - Gallego, Iván - Gannon, Martha - Garcerá, Javier - García Boix, Xabi - García Ruíz, Francesc - García, Jenny García, Carmina - García, Fina - García, Ica - García, Laura - Garrido, Chipi - Garrido, Celeste - Garrido, Verónica - Gassó, Rafa Gilabert, Vicente - Giménez de Haro, Jaime y alumnos de AAOO - Giménez, Miguel Angel - Giménez, Roser - Giner Pastor, Marisa - Giner, Paco - Gómez, Santiago - Gómis, Vicente - Gracia Hernandez, Jaume - Grafia, Pepe - Granell, Marusela - Grassino, Paolo - Gros i Pujol, Miguel S. -Grupo ED-2001 - Grupo La Fragua - Grupo Trinidad - Guillém, Miquel - Guillen, Lucía - Gutiérrez, F.J. - H Heras, Artur - Hernández, Carlos - Hernández, Carmen - Hernandez, Elvira - Hernández, Juan - Herranz, Yolanda Herrero, Adolf - Herrero, Ernesto - Herrranz, Yolanda - Höfner, Franz - Hoyas, Gema - I Iges, José - Iñaki - Irazu, Peio - Iuliano, Enrico - J James Packer, William - Jarr - Jerez, Concha - Jiménez Díaz, Jaime - Jiménez, Fermín - Jimenez, Mari Carmen Jodar, Maria José -Jones, Kristine - Jover, Javier - Juanvi, Pascual - Jurado, Morella - Juvi - K Krakowsky, Anja - L La Panda del Oso - Laboratorio de Luz - Laspiur, Asier - León, Isabel - Llavería, Joan - Llavería, Pere - Llobell, Sento - López 111, Paco López Cuenca, Rogelio - López Poquet, Pepa - López, Alvaro - López, Paco - Lucas, Marta - M Maderuelo, Javier - Maldonado, José - Mañas, Moisés - Makri, Teta -Mapi - Marco, Angeles - Marti, Paco - Martí, Silvia - Martín, Oscar - Martínez, Sara Martínez, Emilio - Martínez, Pilar - Martínez, Pilar - Martínez, Tere - Martínez, Amalia - Martínez, Daniel - Martínez, Fabián Martínez, Herminia - Martínez, Jaime - Martínez, José Juan - Martínez, Trinidad - Martínez-Collado, Ana - Medina, Felipe Merita, Josep - Messaoudi, Alí - Michavila, Carmen - Milian, Daniel - Miralles, Maite - Miralles, Pep - Miralles, Sebastiá - Miró, Antoni - Mit, Geles - Mitxarmut, Quique - Molina, Miguel - Molinero, Javier - Molinero, Silvia - Monleón, Marisa - Monleón, Mau - Montalvo, Blanca - Montero, F.J. - Morata, Magdalena - Morea, Ana - Morea, José - Moret, Antoni - Moron, Werner - Morraja, José - Moscardó, Luis - Muntadas, Antoni - Muñoz, Juan - Muñoz, Leticia - Muñoz, Mario - N Naranjo, Francis - Narbona, Mª José - Navarrete, Ana - Navarrete, Carmen - Navarro, Evarist - Navas, Dolo - O Oliveira, Claudia - Olmos, María - Ortega Ortega, Ana Teresa - Ortega, José Antonio - Ortí, Vicente - Ortiz, Vicente - Ortuño, Pedro - P P. Bochons, Ricardo - Palacios, Michel - Parejo, Angeles - Pascual, Pau - Pastor, Carmelo - Páton, Javier - Pedrós, Armán Thierry - Peiró, Charo - Peiró, Juan Peiró, Rosario - Peña, Rocio - Pérez Boy, Pedro - Pérez Carrió, Ramón - Pérez Plaza, Alfonso - Pérez Pont, José Luis - Pérez, Elena - Pérez, Elías - Pérez, Elsa - Peris, Marc - Pineda, Juan B. - Pinilla, Laura - Planas, Humberto - Polo, Santiago - Prada, Concha - Prats, Rafa - Proyecto Vortex - Puchaes, José - Pulido, María José - Q Quevedo, José - R Rabbia, Luisa - Ramos, Patricia - Ramos, Willy - Rayas, J. Carlos - Real, Raul - Ribes, Juan - Rico, Federico - Rocher, Enriqueta - Ródenas, Ángeles Roig, Mª Jesus - Romanos, Susana - Romera, Fernando - Romero, Pepe - S Sainz, María Salvador, Santi - San Miguel, Nestor - Sánchez, David - Sanchis, Leo - Sancho, Merche Sanmartín, Francisco - Santamaria, Lourdes Santana, Rosina - Santapau, Fernando - Sanz, Belén - Sauri, Paqui - Sawyer, Margo - Scarpatti, Marina Eva - Schereiber, Annekathri - Schwander, Uli - Segarra, María del Mar - Sevilla, Carmen Shalev-Gerz, Esther - Sheng Lin, Kan - Silvestre, Laura - Simón, Sabela - Soler, Txema - Soullard, Noïse - Suñer, Marina - Suphi Su - Susana y Leo T Tejeda, Bernardo - Tomás, Carolina - Tormo, Amparo - Tormo, Daniel - Torre, Pablo de la Torres, Elba - Torres, Francesc - Torres, Paz - Tortajada, Amparo - Tortosa Cuesta, Rubén - Tortosa, Cheles - Toshiyuki, Iwasaki Tristán, Isabel - U U.S.A.P.S. - Ubeda, Juanjo - Uriel, Elena - V Valero, Paula - Valls, Carmen - Vázquez, Mari Cruz - Veintimilla, Ana - Velasco, Raquel - Verdaguer, Sol - Verdejo, Rafael - Verdú, Joan - Vidal, Carme - Vidal, Susana - Villalonga, Rocío Villanueva, Jesús - Vizuete, Eugenio - W Wu Yu-Chien - Z Zanini, Marta - Zanón, María José - Zaragoza, Ruth - Zarraga, María

Cabanyal Portes Obertes

art, política i participació ciutadana PLATAFORMA SALVEM EL CABANYAL - CANYAMELAR

Cabanyal Portes Obertes art, pol铆tica i participaci贸 ciutadana

Agraïm la participació i el treball desinteressat de totes les persones que han participat en l’elaboració d’aquest catàleg. Als autors dels textos. A la revista El Temps que ens ha cedit les fotografies de l’edició de Renau. Als artistes, veïns i veïnes que han participat en les diverses edicions de Portes Obertes. I volem destacar molt especialment tots els ciutadans que amb el seu treball i solidaritat donen suport a la Plataforma Salvem el Cabanyal-Canyamelar i que han fet possible durant aquests anys Cabanyal Portes Obertes.

ÍNDEX Cabanyal Portes Obertes. Activisme i lluita social Emilio Martínez Arroyo

No et salves Plataforma Salvem el Cabanyal – Canyamelar – Cap de França

Cronologia de la Plataforma Salvem el Cabanyal Juanjo Úbeda i Artur Gallego

La història d’una controvèrsia Vicente Gallart

El Pla Especial: protecció o transformació del conjunt? Luis Francisco Herrero García

Cabanyal Portes Obertes I edició, 1998

Art i vida quotidiana. La casa, un espai de resistència i denúncia social Maribel Doménech

II edició, 1999

Entre la mirada interna i externa Pepe Romero

III edició, 2000, monográfic Josep Renau

Què pinta Renau al Cabanyal? Rafael Brines

IV edició, 2001

Obrir portes. Encendre cors José Luis Pérez Pont

Art i vida Carmen Sevilla

Ciutat privada, art públic Douglas García Requena

V edició, 2002, Museu del Cabanyal

Matèria i antimatèria: el museu del Cabanyal Rosina Santana

Traduccions

Jes煤s Castellano. Intervenci贸 en diversos carrers del Cabanyal, 1999

CABANYAL PORTES OBERTES. ACTIVISME I LLUITA SOCIAL Emilio Martínez Arroyo

El Cabanyal és un barri assetjat, com tants altres. Em permetre una breu introducció: Cabanyal Portes Obertes es un projecte d’intervencions artístiques que reivindica la rehabilitació del barri del Cabanyal, a València. Es tracta d’un dels tres barris de la ciutat declarats Bé d’Interés Cultural per les autoritats autonòmiques, que es el màxim grau de protecció sobre els centres històrics en la nostra comunitat. Un antic barri de pescadors, que s’estén paral·lel a la platja de la ciutat. Doncs bé, el Projecte Especial de Protecció i Reforma Interior proposat per les autoritats consisteix a oferir uns diners als propietaris que necessiten rehabilitar la seua vivenda i, de passada, a fer una avinguda que arribaria fins a la platja, passant transversalment pel centre del barri i partint-lo en dos. Enderrocar més de 1600 vivendes, més d’un centenar de les quals figuren entre les quatrecentes protegides del barri, i desplaçar, o deportar a nous emplaçaments els seus habitants, que seran indemnitzats irrisòriament pel preu de sa casa per a construir, en gran part dels terrenys que se’ls arrabassen, uns apartaments que queden molt lluny de les seus possibilitats econòmiques. Aquest cúmul de despropòsits, injusticia social, abús de poder, s’esdevé davant dels nostres nassos, amb tota impunitat. La societat de la indolència troba injustícies intolerables fora d’ella mateixa alhora que és incapaç de vore-les en el seu entorn. Miop de si mateixa, o amb la vista cansada. I avorrida. I davant de la desolació: abatiment, abandó, resignació, submissió, o resistència i lluita? El projecte Cabanyal Portes Obertes s’inicia el 1998, any en què l’equip de govern de l’Ajuntament de València del Partit Popular fa públiques les seues intencions sobre el barri del Cabanyal. Durant els mesos d’estiu els veïns s’assabenten per la premsa del projecte municipal, i en tornar de vacances comencen a reunir-se per a parlar sobre les conseqüències que pot tindre. Cada vegada hi ha més ciutadans conscients dels efectes nefastos que suposa el projecte per a la pervivència d’aquest barri. Els contactes i les reunions informals ens convencen de la urgència de reunir la màxima quantitat de persones, i a l’Associació de Veïns s’organitzen assemblees de discussió. Hi sorgeix la necessitat de formar una plataforma permanent, independent de la mateixa associació i monogràfica sobre la situació, i en octubre es crea la Plataforma Salvem el Cabanyal. En aquell moment un grup d’artistes residents al barri proposem a l’assemblea la possibilitat de convocar un esdeveniment artístic que done a conéixer la gravetat de la situació al màxim nombre possible de ciutadans, de la ciutat de València i de fora. L’esdeveniment es bateja amb el nom Cabanyal Portes 5

Obertes, que denota el seu caràcter, la necesitat d’obrir les portes del barri, els carrers, les cases, perquè el públic, els visitants, convertits en invitats per un breu espai de temps coneguen per ells mateixos la realitat del barri, de les nostres vides i de tot el que hi ha en joc. L’element característic de Portes Obertes serà convertir la mateixa textura del barri en l’escenari de l’esdeveniment, un suport únic, viu i greument amenaçat d’extinció. I molt especialment, el fet d’utilitzar les cases dels veïns com a espais expositius. Espais de la vida quotidiana que alberguen durant unes setmanes obres de tots aquells artistes que vulguen mostrar la seua solidaritat amb el Cabanyal i el seu rebuig al projecte urbanístic proposat. No és la primera volta en l’àmbit de l’art contemporani que es proposen experiències semblants, però tampoc no n’hi ha hagut tantes (Chambres d’amis a Gante, Show roms a Califòrnia, etc.) ni han tingut masssa difusió. En la major part dels casos han estat convocatòries institucionals que han obviat el component polític que resulta intrínsec a la relació de la casa-ciutat, la casa com a element cel·lular en l’organització de la ciutat. Hi fixem dues premisses bàsiques: la participació del teixit social en l’articulació del projecte des de l’inici, i una proposta oberta a tots aquells artistes que vulguen participar-hi i a les diverses disciplines d’art contemporani: arts plàstiques, teatre, performance, vídeo, cine, dansa, música, poesia. Aquesta renúncia a seleccionar les obres en funció de la seua “qualitat” artística i l’absencia de suport institucional, marquen una diferència importante amb altres esdeveniments d’aquestes característiques. Al mateix temps, plantegem que aquest esdeveniment té uns objectius que han de ser clarament definits. La sensibilització al voltant d’aquesta problemàtica ha d’arribar al major nombre possible de persones i la mostra ha de ser un altaveu que l’amplifique en el context de la ciutat, i fora d’ella, trencant la voluntat de minimitzar-la per part de les autoritats locals del moment. Generant una imatge que mostre l’autèntica complexitat i gravetat d’aquesta situació davant de la instrumentalització mediàtica dels promotors del projecte. En segon lloc, ha d’actuar sobre els mateixos veïns del barri, motivant la seua participació, reactivant els seus elementos identitaris, un cert orgull de ser de_, oblidats durante tant de temps per les administracions polítiques que els han abandonat a la seua sort, que han abandonat les seues obligacions socials i fins i tot legals, convertides en paper mullat, al lliure albir de la voluntat i en aquest cas de la falta de voluntat de l’administració. Amb aquestes idees vam proposar en una de les primeres reunions de la Plataforma el projecte Cabanyal Portes Obertes, conscients que el resultat final i la seua envergadura depenien fonamentalment del grau d’implicació del veïnat, la major part del qual era aliena a les manifestacions d’art contemporani i encara més a les propostes més radicals i innovadores. El resultat: una acollida entusiasta al projecte i el compromís de tots els assistens, cal dir que no sempre conscients de tot el que això comportava, ni per part de l’entusiasta assemblea, ni tampoc per part dels promotors de la idea, que no vam tardar a vore’ns desbordats per la bona acollida dels artistes que van manifestar la voluntat de participar, més de 172 en la primera edició de Portes Obertes, 25 cases obertes, intervencions als carrers, actuacions de teatre, música, performances, en uns quants locals, al 6

casino, etc. Tot això, concentrat en dues setmanes que van convertir el barri en una successió emocionant de mogudes i d’activitat. La urgència de la situació ens obligava a organitzar-ho tot en dos mesos escassos, es va organitzar el 10 de desembre. La primera preocupació, preparar un pressupost, va resultar relativament senzilla: no teníem pressupost!, no hi havia diners, per tant no en podíem perdre, i ens vam plantejar que era fonamental que l’esdeveniment generara els ingressos suficients per a finançar-se per ell mateix. Vam posar en marxa un mecanisme que havíem provat amb èxit l’any 96, quan vam organitzar el “Moviment inèrcia. Trobada europea de col·lectius d’art contemporani”: un pressupost de guerrilla, els veïns oferien llit i nevera, allotjament i manteniment als artistes participants que vingueren de fora de València, obrien les cases al púlbic, participaven en el muntatge, el transport i les tasques pròpies d’un equip de treball d’un gran museu d’art contemporani: premsa, visites guiades pel barri, bar… feien els bocates o venien les begudes, cadascú segons la seua voluntat de col·laboració. Vam demanar una petita ajuda a la Facultat de Belles Arts perquè col·laborara en la realització d’un cartell, amb un plànol i la llista dels artistes participants; vam intentar obtenir alguna ajuda dels comerços del barri, i amb el treball de tots els artistes, que no es limitaren a deixar les seues obres, sinó que van col·laborar amb nosaltres en l’organització, ens vam posar en marxa. L’esdeveniment va tenir una bona repercussió en la premsa i una assistència de públic sorprenent, el que ens va animar a continuar amb el projecte, i a fer-lo realitat per segona vegada, amb més preparació, al novembre de l’any següent, en què es va superar àmpliament la participació d’artistes, la repercussió en premsa i el nombre de visitants. L’any 2000 ens vam posar en contacte amb la Fundació Josep Renau, que ens va cedir 106 obres originals d’aquest revolucionari artista valencià, referents a la implicació de l’art i els artistes en els processos de trasformació social plantejats en l’experiència republicana espanyola. Renau es va tornar a convertir en un punt de referència quan va tornar de l’exili, per la seua participació en les reivindicacions ciutadanes. Especialment importants en la defensa del paratge natural del Saler, de València, amenaçat urbanísticament en la dècada de 1970 per les oligarquies immobiliàries valencianes i que va suposar la primera gran mobilització guanyada per la reivindicació al carrer de milers de ciutadans quan l’època democràtica s’acabava d’encetar. Renau hi va treballar amb el moviment ciutadà en el que seria un dels seus darrers treballs abans de morir. Aquesta exposició, que es va fer en 13 cases del Cabanyal, tingué un impacte important en bona part de la societat valenciana i comptà amb un catàleg realitzat conjuntament per la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València. La següent edició de Portes Obertes, any 2001, vam comptar amb una participació d’artistes i col·lectius nacionals i internacionals tan nombrosa, que ens atrevirem a denominar-la “Cabanyal Portes Obertes. IV Edició Internacional d’Art Contemporani”. A partir d’aquell moment, vam proposar una nova forma de treball, que es va plasmar l’any següent en l’edició que anomenarem “Cabanyal Portes Obertes. Museu del Cabanyal” i que constà fonamentalment d’una ocupació temporal d’un edifici del barri, de tres altures, cedit pel seu propietari. En aquest museu temporal vam crear una sèrie de seccions a partir del material que els veïns hi van aportar, al voltant dels elements significatius del Cabanyal, l’arquitectura, la ceràmica, la vinculació amb la mar, amb les 7

manufactures pròpies del barri, com ara la de l’elaboració del tabac, la cultura, l’escola i el moviment veïnal dels darrers anys. Vam reexposar algunes de les instal·lacions artístiques més significatives de les edicions anteriors, junt amb una petita exposició dels artistes residents al barri. Finalment, enguany Portes Obertes se centrarà en les arts escèniques i en algunes instal·lacions artístiques puntuals com a eix central del plantejament. El catàleg que presentem a continuació vol recollir els diferents nivells d’actuació d’aquests anys d’activisme i lluita social. Us proposem dues parts, en la primera presentem una cronologia de l’activitat organitzada per la plataforma Salvem el Cabanyal, que es desplega com una línia de temps acompanyada per una seqüència d’imatges d’alguns dels fets més destacats, amb un text sobre els reptes de futur que planteja la participació ciutadana, a partir de l’experiència de la plataforma Salvem el Cabanyal. I després plantegem el problema que és l’origen d’aquesta situació, amb plànols i un text de l’arquitecte Vicente Gallart, i una secció que mostra aspectes de l’arquitectura singular d’aquest barri amb un text de l’arquitecte Luis Francisco Herrero. En la segona part del catàleg presentem pròpiament l’experiència de Cabanyal Portes Obertes en cinc seccions que es corresponen amb les edicions realitzades fins ara, amb textos de Maribel Doménech, Pepe Romero, José Luis Pérez Pont, Douglas García Requena, Carmen Sevilla Madrid i Rafael Brines. I per acabar incloem un annex en forma de CD en el qual hem intentat incloure la major part dels artistes que han participat en totes les edicions de Portes Obertes, amb una imatge i una petita introducció sobre el seu treball. Aprofite ara l’ocasió per a demanar disculpes a aquells que per raons completament alienes a la nostra voluntat no hi apareixen, bé per error o bé perquè no disposem del material necessari, i a aquells artistes les dades dels quals apareguen incloses erròniament. Cabanyal Portes Obertes és una mostra impúdica per a alguns, la d’obrir les portes de les cases d’uns per a rebre la curiositat dels altres, és una confrontació en directe de propostes artístiques radicals o conservadores, totes contemporànies, davant d’un public il·lustrat o no, però al capdavall el públic al qual van dirigits els nostres punyals i les nostres flors. Us agraïm de bestreta la vostra col·laboració.

Silvana AndrĂŠs. 1998

NO ET SALVES Plataforma Salvem el Cabanyal – Canyamelar – Cap de França

No te salves No te quedes inmóvil al borde del camino no congeles el júbilo no quieras con desgana no te salves ahora ni nunca no te salves no te llenes de calma no reserves del mundo sólo un rincón tranquilo Mario Benedetti

Qui som El 22 d’abril de 1998 naix la Plataforma Salvem el Cabanyal (constituïda per diverses entitats veïnals) per a oposar-se a la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez,. Comencen les accions de la Plataforma i es presenten 4.000 escrits en contra del pla municipal. Els veïns encapçalen una sèrie de mobilitzacions de protesta, manifestacions cíviques, presentació d'escrits a diferents organismes nacionals i europeus, de les quals destaquen les 110.000 al·legacions en contra del Pla aprovat per l'Ajuntament de València el 26 febrer de 1999. En estos anys, col·lectius ciutadans, associacions culturals, entitats universitàries i nombroses personalitats públiques s'han unit amb la Plataforma Salvem el Cabanyal – Canyamelar per expressar una ferma oposició al projecte municipal. Què volem Volem reconstruir el nostre barri, la nostra ciutat. El problema de la planificació de la ciutat no es resol en els plans reguladors ni en els projectes urbanístics, cal que els ciutadans tinguen una participació activa en la presa de decisions. La nova ciutat pot nàixer en qualsevol lloc on els ciutadans s’oposen, solidàriament, a la seua dissolució. Açò és el que intentem des de la Plataforma Salvem el Cabanyal – Canyamelar. Què reivindiquem Un projecte urbanístic pensat, discutit, consensuat des de baix cap a dalt. Volem una planificació amb participació ciutadana. Un planejament que ha de permetre un desenvolupament sostenible, respectuós amb les característiques humanes, socials, històriques i arquitectòniques pròpies. Que respecte la trama urbana i que considere les peculiaritats pròpies d'este conjunt urbà. 10

El procés Durant els actes preparatoris de l'alternativa tècnica i la tramitació de l'expedient, cap consulta ni audiència s'ha concedit als afectats, ni directament ni per mitjà de les associacions que els representen, i ha sigut així, a pesar que els afectats han estat reclamant ser consultats per tots els mitjans disponibles (sol·licituds al municipi, Síndic de Greuges, manifestacions, 22 dies en vaga de fam, etc.) Situació actual Des del gener de 2002 el projecte municipal està paralitzat per l’acte de suspensió cautelar del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. No obstant això, contrariada per la decisió judicial, l'alcaldessa va amenaçar amb una progressiva deterioració del barri. Davant d’eixa actitud, la Plataforma Salvem el Cabanyal continua actuant contra l'abús de poder i els interessos privats que representa l'alcaldia, demostrant que el barri és viu i que té una veu pròpia. Les mobilitzacions contínues, les accions culturals, l'exigència i l’oferiment d'informació veraç als ciutadans, la reivindicació i les propostes de democràcia participativa, totes elles formen el nostre “arsenal” de mitjans per a arribar a un fi just i legal: el respecte als veïns i la rehabilitació del barri sense haver de destruir-lo. El futur Hi ha bones esperances quant al futur, ja hem aconseguit la paralització cautelar i, per això mateix, és molt probable que el Pla s'afone. Per la nostra part continuarem lluitant com hem fet fins ara. Treballarem per la participació ciutadana entesa com a superació del dèficit de ciutadania, que no és només un valor en si mateix, sinó l'eina que contribuirà a la consolidació democràtica en controlar i limitar el poder dels representants polítics. La participació ciutadana que estimula el compromís dels ciutadans en el plantejament i solució de les demandes socials. En este sentit, en els pròxims mesos impulsarem un nou projecte anomenat Escoltem el Cabanyal. La iniciativa consisteix en un taller de barri, una investigació sociològica per a portar a la pràctica els objectius de la participació ciutadana respecte a la planificació urbanística, que establisca les bases per al futur projecte urbanístic que substituïsca l'actual PERI del Cabanyal. 11

1998

-98

Cele bre Lluc m la pr ime h. ra

19-9

-98

asse mbl ea d La p e ba lataf rri a ls ja prol orma c rdin ong o n s de voca ació el pa Dr. . l s R a s Cort eig m ecorre prim e Con s Valenc arítim, a des de ra man t tecc inuem ianes amcudeixe l’estació ifestació ió. espe n rant plien la unes 3 del Cab contra .0 la a l’efe 19-9 ctiva zona B. 00 pers nyal fin -98 aplic I.C. a ones. s Bicif L to ació esta d’aq t el bar es ció d r uest es d a pr i. el C o24-9 a -98 bany al al Sego cent na M re d anif ció” e Va , am estac lènc paci b i ó ia e : l ma Lem ó és a: “R enca teix r e e ra m c 10-9 ajor. orregu habilita 8 t qu L’as e l’a ció sens sem nter e ior. L destru d’Oc blea de a pa crtici El b tubre ca la Pla arri t s a s f ress olade orma ona. s cad d a nit ecideix a les r 22h ealitza dura r el m nt 5 min es uts.

14-9

Juanjo Úbeda i Artur Gallego

ACCIONS PÚBLIQUES I MANIFESTACIONS

Una de les primeres cassolades, Carrer Sant Pere. Les pancartes als balcons de les cases del barri són els elements més significatius de l’expressió reivindicativa dels veïns.

0-98

Xerr ad La c a C o n f parl onferèn erència c a la zo nt de l’ ia es di al Teatr e r imp na. acte igida p l’Estre lla de la el ca 17-1 prol tedrà . De go 1-98 t ong ació ic Perez m a gom Una sobr man e el Montiel . ifest de c a ome , c M rç a Nom arítim ió convo c b s a lada rosa p ota e da pe l r inclo artic sa, g ipaci lema “ les asso ci 25-1 U egan ó de 1-98 ts i c l veïn n litora acions d aps e ve at d l pe Mes e gros ï aR sos. l Caban r a tot ns tecte odona a s”. yal, cass fona Sr. Sol l’Escola oà tica menta t Moral Superi o ècni i l’he e r s d’ d lloc c del t terogen ament esprés d Arquite la de c raum eïtat fe e visi tura. d àtic 5-12 proj el barri nsa de l tar el C L’arqui -98 ecte a a a Ap de p mb una trama u banyal artir r r r o e b long h dium d ’ a q u e ació abilitac anís. ió en res, enges: st dia c v Com enda d taules i omençe n vige ençem e samar format m amb nts. iv amb retes le les v , actu es, reco s activi ll ta acio isite 10/1 s gu ns… ida de s ts dels 7-12 igna iade -98 tus pe Prim l b arri, bros era ed e n i cara les s os artist ció del e visit eves ob s partic Cabany ats p res e ip a er m n exp en amb l Porte s ilers osic l de p ió a l a lluita d Obertes es ca erso . e nes ses d l barri d Nome la e gent ixant . Som

19-1

Imatges de les primeres manifestacions.

1999

-99

A la ina tam uguraci e tor, nt per i ó de l’of a Al v llí estàv nformar icina d’ A assi espre, A em els als veïn UMSA stèn v s e s ï carr cia a emble ns i v s sobre que ins e t resta r Euge la Res a Gene eïnes ar el proje al.la l’a d’as nia V idènc ral de mats cte de juni … sem blee nyes 15 ia de la Barri a de ca struc25/2 6, on s ge Verg mb n ssoles 6-2n erals o a pa . e 99 rtir del C mbrosa . L’aju arm d’ar n e t a ame tir e es fa , a l n l ran la po Pla Ini t es reu la c n i r una ta de l al. La eix en P sitiv cassolad ’ajuntam latafor ple el di m les c es contr a de 2 h ent. Du a “dor a 26-2-9 9 a prad assoles l’espec ores de rant eix m” la n per di s it an a e d u a s u . n l a d r i c t de Apr ada, espe terio cuió u oven v r e r ra b i t s g en i a gues el pl sone nística…projecte ília es fa . a am n n A d fins b els les d l matí, a iapoúnic 5-3os d l s vo 99 e la es 7 ts de Man v esl PP i ifes dos tafo tació l t ràns ú r fullegi ma des dica-p r per nt dava de l’ajun oteston la de n a fens t de mé tament organ d i a de s 6-3l bar de 6.00 e Valèn tzada p 99 ri. er l 0 pa cia fi Als a n rtici regi pan s la Glo Plaper dors qu t r s el e ha cart man ieta, n vo a la i fest ta decl arac t la des truc ió d c e “p erso ió del ba na n r on g ri se’ls e n rata ” al via Ca-

24-2

Pantomima de l’Alcaldessa de València, sobre el seu afany inaugurador en les eleccions municipals de 1999. Falla Mòbil passejada pels carrers de El Cabanyal. Oficina d’al.legacions contra el projecte de l’Ajuntament, instal.lada en la Travessia Pescadors.

ban y dura al. Tot 2 ho nt la pa i així s nua res fins rada mo ’enteste r. que n aban ra. El ve en pa 16-3 s ï don -99 en la nat els t sejar de filad anca c Plan a i la el pa ristians tada s f e d s ta p durant la Pl e la f ot co a mon ataform lla mòb ntia, m ume il co a nif ntra nt. es t a 04-9 nt-se la prolo 9 en c ngaci Fins erca ó el 25 viles que re d t ru c , pas alitza c i ó d ’Abril fe s ej a n sent mi el b t el 110. ació i e arri. El recollim 318 l 25 2 6 a l d’ ·le buro a d cràti l·legacio e Maig Abril s’ gacion cs. ns, m n ’ h e o b r i e s al pl a m l algr 28-4 a t e l p re s e t e r m i n d e d e s -99 i de ntat s no Rita mbr p Barb osos un tota reerà hum entr l d e eban deix ans a Pa present cs a la r a i s p . dest r U rucc esentar na rep declara r ió. E u c s de n dossi esentaci ió de 30-5 d re t nun ó e r de -99 d cia l s Trob a hip ocumen la Plata i deu ada form res t a o l c r c d e o a sia d n den e Bar e l’A tra el p acuu r l plat ncia co is i Pob l c alde a de a ssa. Barb forma p l·lectiva les a la P men erà i al aròdia ment l’ laça de es e ts co tres l m el repre n un esp pecula a Mare ció u de D sent Mic e 9-99 c t ac alet, e a r la fo ts del P le inobl banístic u. Es Man i nt d P in a. L d ifest a b e la a a ació plaç uguran le la Rit des a… t mo a de l’ nuesgl ésia dels Àng els f ins l a de l Ro sari Operaris de la “unitat especial” de neteja de l’Ajuntament, borrant, un diumenge de matí, una pintada contra la prolongació. Aquesta brigadeta ha arribat a treballar dissabtes, diumenges i festius com el Dia d’Any Nou i el Dia dels Treballadors. Membres de la Plataforma es desplaçaren a París durant la visita de l’Alcaldessa a la Seu Central de l’UNESCO, per denunciar l’amenaça de destrucció de patrimoni històric i social, i el doble llenguatge utilitzat per l’alcaldessa sobre aquesta qüestió.

2000

-00

e la afor

Plat

ma a mb el Sí el ba Segona ndic e r d r de G ress i obri ició d reug a d a m la p e lC Cab es. anya ent, co orta a m abanyal Port l. és d l.lab oren e 250 es O bert ar amb la c tistes qu es. De n ausa o e d e S , desint u a l v e eme l

-11-

nió d

Reu

Ass emb d’un lea Gen a va e ga d ral de 25-2 e fam Barr -00 i on . En l es d ’ani ecid v junt ersari eix l ame d a re nt p e l’apr alitz er re o 4-3ació cord vació d 00 ar-lo el P Para l s qu a da e po inicial carr M o r a d rtem to er, a e un a rnem a l vol d Cab ssen n l y es a y e n pera ’aque struir ala l’e yal. U nt. bate l’Aju ntra n a d ga te p n naç. tament a al cor ancarta 25-3 ; de d -00 les c el Cab , de ca Vag rr a ases a de eix e nyal, ju er a s l so d e l fam in d’un t on b d s e v a a r r i re n e f i n i d a cor al conv unci i c c i ó e n a Parterr p e , la seva rendre a (Valènc d e s e l i m e ia). C inc v sper nt pe ació r e i l a m o s t r a ïns seva r la espe -

17-1

0/15

0-99

25-1

14-1

Veïnes reparant la Khaima per a la vaga de fam. Instal.lació de la Khaima al Parterre.

ranç de f a. Altre s a cost m solid veïns d at. e àrie s a m l barri 31-3 i -00 b el l s , e de fora Assi ls ac d stèn o m p ’ell fan l ’ A j u cia al p any v e n i agues l c o n c n t a m e n e mun e ls fa i n Cab ert. L’A t de Va cipal am anya lcald lènc b c a i l a s 15-4 e i els s . -00 seus ssa neg Són du olada a a un S’ac es h veïn la aba s. m i n o re s i p o r t a d l a u e v m t de germ aga silen itja de d e b a n o r i de fam c i pe a l lluit t públi solidar desprè s de c ex a. itat. i 22 d git p L’Aj 15-0 ie u el v 5/4e ï n a n t a m e s d’abs 06-0 t. Es nt n ti 0E t o r n o a c c nència, s cel a al b epta e Teni ebra arri l la to m la sor a IIIa E ial l d a case talitat d t que la ició de l s e F C l u i s a n p e b que mai odem p u fons p dació Jo anyal P s’ha orte sep re s e er a s 18-5 R n vist -00 del g tar la r exposar enau en Obertes e . l e s t o nial Man r artis ospecti en les n cedeix ifest v t a o a a c st ió al vale la s ncià més am res e men va opo barri am . pla ys d sició b un e do e 06-0 a s l 6 s an 0 ys Pla. És .000 pe Mem l a c rsone inqu br s ena express faça es de la “ma a nes P l n i ” nt de le atafo tem e f s r n i m n c pegu s a on ases d a fo rme e un e la ze. L m g a lla vada ’objectiu ent més grups p d é de c ara a s estim esfavor er a pin les s ular q ida. E tar n eues u case e el veïn pins. at li Joc “Ritapolys”, realitzat pels artistes de l’Equip Peste, basat en el popular Monopoly; fou instal-lat al Parterre durant la vaga de fam. Públic assistent a una de les activitats desenvolupades durant el temps que durà la vaga de fam.

2001

-00

Man ifes “En tació-c a c n e s t u e n t ro s s o l a d a tius ir de Sa Mundi en la a n patr ciutadan ta Mar l de la inaug urac s Ar imo i ad s d ni h e istòr nuncie e la Val tes”, ce ió del di le ic de m “l p 8-10 la ci a des gna. Div brada a rimer -00 truc utat l e Aco r de V ció si sos co monse stem alèn l.lec tecte guim qu cia” àtica . del d e l català e en la a reh Orio c l o e expe n l a d B rts. bilitaci ohiga a del “ s ó de l C a faça un Encuen b a 25-0 nyal dur a tro”, l’ ar l. 1-01 dav a n t legat a f q u i Apr d’au a ovac t o r i t vor en u ió defi ats i n n i t iva d Ple dep r d e roja és d’un el que l Pla pe . Ac a onse dramà són ex r L’Ajun des d nen e dalt d guim d tic i sag pulsats tament. es n insis e I tent l’Ajunt penjar ant sim alguns nterven ulac men una c ame omp im re t. 3-04 p nt. A -01 l car ancarta amb pi anys n rer, l P re s d es ca e 15 m tura ente e m s s oles tres ultim al C ress oSalo átum lub Dia r col.l m, i real para un io Leva abor i n ació tzat per barrio te el ví 26-0 dels Món ”, pr deo 4-01 “ veïn o i s de ca Ibáñe duït p El Caba Cass l bar e z olad i An r V2 nyal: ri. Cor a diri a Gr ts de g au, a Maria i da Cab mb anya Madrid per Le la op l Por . tes O Despré oldo A mig s, pr bert o e es a l’Ate sentem a la Pla ça la neu de la IVa ed de les capi ició d tal, a e mb l l a

5-10

Assemblea al Parterre. Bicicleta del tio Pepe, un dels personatges més populars del Cabanyal.

5/17

-6-0

1E s de n celebr

, de

José

Luis Sam ped a ou a la IV ro i m Cara b pr e 25-0 d op d ició 5-01 d e e 3 C 00 a Con rtist abanya cen es i prov tració d vuit l Portes a mil rabl ació de vant de visit Oberte f e s, ants Inte ment initiva d l’Ajunt a n glob tem pe quest el Pla, ament d u La p us aero njar un per la na veg e Valèn ad stàti ci a pa olici C cal a en ncar onselle a infor a per l’a a s mat t ria h a m 6-06 o d a i t e mpi eixa -01 30 m de C favod p e u l i e l aça x. P re s d e l t re s a m t u r a . ent ’Aju b un Trib em rec n tam u ent. lenc unal Su rs con i t p a e e n n r a ciós Púb i o c r o n liqu d es re tra l’ac e Justi admini s cia spec tuac 6/10 de tratiu t i e al ó -10Pla. de la la Co davan 01 U Con m na d selle unitat t el ria d man elegaci V ’Obr ai org yes d’H ó de la es P a a l’alc nitzac mburg latafor i m 70 d alde d’O ons ciut i Mainz a viat j barr ’una am ttensen adanes per a e a a les c x e i mé , i s cot enaça se barri d l nostre plicar a utats al ’ H a m con e itzat auto mbl 8-11 flic rit de la ant a b -01 ciuta la no urg salv te. Ens ats La P re a stra t lata i qu t als an p de V forma e hu y r i és s patr alència ep un p e l p imo ni cu er la de remi de ltura fens la l, arq a, mi Facult tj a uite ctòn ançanat t de Bel le ic i s l ocia ’art, de s Arts l nos l. tre

25-0

p re s men ència en Albo tr rch e d’altr es Imatges de la vaga de fam. Manifestació d’estudiants en solidaritat amb el Cabanyal, que recorregué els carrers de València des de la Universitat fins el Parterre.

2002

1-02

El T SJC e s r V susp m o m e s o l g a én caut e resu ent per el cont larmen e de m ltat d’an a nosal nciós-a t les exp ca en obilitza ys de t tres: els dminist ropiacio ra ju n vers ció ci rebal el no utad l, tan tges ten tiu. És s fins qu ana t en e stre n 6-02 en u n g e l’ prob i crea -02 lema ció d aspecte les man ran Asse j e co . mb nsci urídic c s el ènci da p lea Gen a pú om e blimés aralitza ral de B t Cab enllà i cautela arri. En a t Veïn nyal ta reballa rment e s reorga rp ni lP s de mbé l bar des er la r la als tr tzem. U 4-05 r e d na i ibu h e les a -02 dive bilitació nals, ca vegaAmb r ses A efec l anar un ssoc tiva d Port a gran f iacio e ns d l les a celebremesta en e e la in ctuacion , d’un l Cober c Obe augura s del P ostat, la t (“Ting l l r Obr tes. 200 ció de a que su suspen ado”) n int P ú la V sió c 0 pe p o s a Ed rson as. aute mero 2 en d del l e e i ar d s c s i t disfr 4/19 ó r -05uten del C ucció, i e totes 02 a d b a ’ mb La c la So anyal P altre, i nora orte poc nquena Lati s C a b re c a p i t u E d i c i ó na i any d l eC atò a baix a pa l a u n a r i a . E n a b a n y a sp rlem l ca del b s a m o d l a n t e j e P o r t e s O m fe erni arri bert st r i de e la P a d e l b a u n M u s é s u n lataf seu r r i . orm A a, al l a p l a d e l prim n t a er p is

29-0

Última assemblea al Parterre, que va posar fi a la vaga de fam després de 23 dies. Col.locació d’una pancarta a l’Ajuntament de València. Notes de premsa sobre les accions de la Plataforma al ple de l’Ajuntament, on s’aprovà el PEPRI (Pla Especial de Protecció i Reforma Interior) del Cabanyal.

2003

2-03

La asso P l a t a f o ble p ciacions rma tr e ten. articipa de tot e balla, a ció c l Pa l co i iutá s 1-03 dan s, per o tat de -03 a en b m els p rir cam ovime Tot a ins d nts roce ques i sos q e sota t treba ue e verital e l n l s afe lem desem defe a cnsa del t “Per u boca en 13/2 na d errit una 2-06 ori” emo m -03 cràc anifest 6a e ia p dició artic ació uni tà de C ipat iva ria aban i en yal P orte s Ob ertes

02/0

pres inte entem u r sego esat de n repàs un è n i últim les ante a les int er ri xit, s obre pis expo ors Por vencion tes t sq s o e t ent m 19-0 re la peces Obertes ue més 7-02 d g ent d ’arti , men ens ha L’Al n el ba stes d tre q cald el ba ue al rri. B i b l essa de r r i . Fou i Plat oteca d Valènc i afor ma l e l a c a s a v i s i t a a 30-1 i dis e 0-02 pens de la R l barri p em l e e Ass ’ habi ina. Els r a inau emb t l u e a a l ben memb gurar la p re s info ving res d expl ència d rmativ e la uda a . otor icar les a e repre a l’At ga e s l Co judes p entants eneu de e nsel l en r a la re de l’A l Caba n el Pl s d a de tauració minist yal, am raci b Vive d e ó vi nda 2002 vendes per que -200 11-2 5. 0 Manifestació contra el PEPRI (Pla Especial de Protecció i Reforma Interior) del Cabanyal. Nota de premsa sobre la suspensió cautelar d’obres, decidida pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, que desautoritzava els plans de l’Ajuntament fins la resolució final del Contenciós Administratiu sobre el PEPRI (Pla Especial de Protecció i Reforma Interior).

Signatura de J. Luis Sampredo mostrant la seua solidaritat amb el barri del Cabanyal, durant la vaga de fam realitzada per veĂŻns de la Plataforma al centre de la ciutat de ValĂ¨ncia. 22

Vista aĂ¨ria de ValĂ¨ncia i fragment del Cabanyal.

LA HISTÒRIA D’UNA CONTROVÈRSIA Vicente Gallart

El Cabanyal-Canyamelar-Cap de França, junt amb la resta dels poblats marítims (el Grau, Natzaret i la Malva-rosa) representen per a la ciutat de València la seua prolongació natural al mar. Es tracta d’un barri històric i popular que forma part de la ciutat des de 1897, any en què és anexionat juntament amb altres nuclis urbans de la perifèria de la ciutat. Durant el segle XIX van constituir un municipi independent denominat el Poble Nou de la Mar. La primera referència escrita d’aquest poble data de 1422, encara que els orígens de la fundació es remunten uns quants segles enrere. El nucli fundacional apareix constituït nítidament ja a les darreries del segle XVIII i la peculiar trama en retícula que forma l’eixample es configura a principis del XIX, derivada de les alineacions de les antigues barraques que l’havien poblat. El procés de substitució progressiva de les antigues barraques per nous habitatges, que passen a ocupar el solar que hi deixaven lliure els freqüents incendis, se desenvolupa majoritàriament des de finals del segle XIX fins a ben entrat el primer terç del XX. I és ací quan apareix la singular arquitectura modernista, popular i de clara arrel eclecticista, que tant el caracteritza. Ha estat Trinitat Simó qui millor ha sabut definir aquesta arquitectura peculiar: “Les característiques d’ingenuïtat i despreocupació culturista i normativa, la pervivència de una línia de tradició, el gust per l’ornamentació i per una certa vistositat alegre i directa, la cura minuciosa del treball artesanal i la falta de virtuosismes estètics són elements de l’art popular que es mantenen íntegres en aquesta zona. A l’esmentat condicionamient social en què s’assenta, s’hi afegeix la unitat entre el que fa l’obra i l’usuari, que en general són el mateix. Això contribueix a donar unes característiques de singularitat a cada una de les vivendes, fins i tot dins de l’homogeneïtat de l’estil. És a dir, cada una està marcada pels gusts personals del seu propietari.” La integració en aquest model urbà d’una població determinada, amb unes formes de vida, usos i costums acaba per definir l’estructura urbana del Cabanyal. L’interés que desperten el manteniment d’aquests trets característics, la peculiar trama urbana en retícula i l’arquitectura popular, va fer que el govern de la Generalitat, per Decret de 3 de maig de 1993, el declarara Bé d’Interés Cultural de la Comunitat Valenciana, amb l’informe favorable del Consell Valencià de Cultura, del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de València i de la Universitat Politècnica de València. 25

Plànol del Cabanyal En taronja, zona declarada BIC. En roig, zona afectada pel projecte de prolongació de l’Avinguda Blasco Ibáñez. Plànol de València de finals del S.XIX. Poden observar-se València i el Cabanyal units per l’Avinguda Blasco Ibáñez.

Paral·lelament al desenvolupament que té lloc al Cabanyal durant el segle XX, naix (el 1899) el projecte de traçat del “camí-passeig de València al Cabanyal”, no sols com un nou accés al mar, sinó com un eix potent amb vocació d’estructurar el creixement de la ciutat a través d’un nou eixample que omplira l’espai buit que la separava d’un litoral que fins aleshores ignorava. Vicente Blasco Ibáñez sembla que encarna l’esperit d’aquest projecte en el programa amb què es presenta a les eleccions municipals de 1901: “es conveniente llevar a cabo el proyecto del boulevard desde el antiguo Jardín del Real a los poblados marítimos. Valencia tendría un nuevo paseo, una verdadera calle moderna semejante a la avenida del Bosque de Bolonia en París, o a la Castellana de Madrid, y la parte más externa del Cabañal, donde veranea Valencia, se uniría a la ciudad por un camino más corto”. Hui podem afirmar que el que queda d’aquell vell projecte, a mesura que ha avançat l’execució dels diferents trams, empobrits pel rebliment dels edificis i dels espais adjacents i per la qualitat de l’arquitectura, és, tan sols, un canal de trànsit temperat per una franja interior enjardinada, tan seccionada que contradiu la continuïtat funcional que com a passeig hauria de tindre. Ens trobem que han hagut de passar més de cent anys perquè es feren realitat els escassos 3.292,40 metres d’un “camino-paseo que principia en la explanada circular contigua al jardín del Real i termina en el caserío de Pueblo Nuevo del Mar” tal com Casimiro Meseguer va projectar el 1899, interpretant els desitjos municipals de l’època. La idea de la prolongació a través del Cabanyal no formava part, com hem vist, del projecte inicial del passeig. Apareix materialitzada per primera volta el 1926 amb el “Proyecto de Ciudad Jardín en el Paseo de Valencia al Mar” redactat per l’arquitecte municipal José Padrós i aprobat per acord plenari municipal el 1931. La modificació més important respecte al projecte anterior és la solució que adopta Padrós per resoldre la connexió entre el traçat de la seua ciutat jardí i el barri marítim: 26

sobre la planta del passeig i a l’altura de l’actual estació del Cabanyal, dibuixa un plànol amb planta de ferradura els braços de la qual coincideixen amb dos carrers ja existents del barri, eixamplats fins a 22 m. El Pla General de València de 1946 assumeix la idea del passeig com a ciutat jardí, però varia el plànol i redueix l’amplària del passeig, que ara s’insereix en el Cabanyal a través de un canvi de directriu cap al nord, coincidint amb el carrer del Pintor Ferrandis (llindar entre el Cabanyal i el Cap de França) amb l’objectiu de minimitzar l’impacte en l’estructura del barri. Hem d’arribar fins al Pla General d’Ordenació Urbana de 1966 perquè s’aprove per primera vegada un projecte de prolongació del passeig amb unes característiques molt semblants al proposat actualment per l’Ajuntament. Aquest pla, reflex d’una época desenvolupista, preveia la conversió de l’antic llit del Túria en una via ràpida de trànsit per a vehicles i la desaparició d’àmplies zones d’horta en la perifèria de la ciutat. La prolongació del passeig al Mar concluïa en l’autovia del Mediterrani, que creuava el litoral per les platges dels Poblats Marítims i travessava la dàrsena interior del port. El canvi de normativa d’aquest Pla General va suposar per al Cabanyal-Canyamelar l’aparició d’unes mitgeres enormes, ja que permetia 8 i 9 altures on tradicionalment n’hi havia només 2. Pel gener de 1982 el Tribunal Suprem suspén el Pla General de 1966, després que havien prosperat diversos recursos no relacionats amb el passeig. S’elimina l’autovia del Mediterrani i se suprimeix la continuïtat del passeig al Mar a través del Cabanyal. Amb tots aquests antecedents, el Pla General d’Ordenació Urbana de València de 1988, el primer que es fa una vegada recuperada la democràcia, es planteja el futur planejament del Cabanyal, un barri que havia estat declarat Conjunt Històric Protegit deu anys abans. S’hi proposen dos objectius: regenerar i revitalitzar el Cabanyal, i connectar el passeig al Mar amb el passeig Marítim, amb una anàlisi prèvia i la decisió sobre si ha de tenir continuïtat o no. Els termes amb què s’expressa el segon objectiu palesen la dificultat de conciliar la prolongació del passeig a través del barri i el manteniment dels seus valors patrimonials. En la mateixa memòria justificativa del Pla General s’exposa que són interessos contraposats els que persegueix la prolongació pura i simple de l’avinguda amb la seua configuració actual i la protecció integral del barri, alhora que es reconeix que les soluciones intermèdies (cambiar la direcció o l’amplària del passeig) no són vàlides ni per al barri ni per al passeig. Incapaç d’aportar-hi una solució, el Pla General aconsella diferir-la a un estudi posterior, i delimita una àrea de planejament diferit anomenada “Conjunt històric protegit CabanyalCanyamelar”, que s’hauria de desenvolupar mitjançant un Pla Especial. La declaració com a B.I.C. del Cabanyal el 1993 semblava que aclaria definitivament els dubtes sobre quins havien de ser els objectius predominants en el moment d’abordar el planejament del barri, sobretot si tenim en compte que simultàniament a la tramitació del Pla Especial del Cabanyal, el 1998, s’aprova la Llei de Patrimoni Cultural Valencià, que en l’art. 39, que tracta sobre els plans especials de protecció dels conjunts històrics, diu que en la redacció d’aquest es considerarà, entre altres, el criteri següent: “Es mantindrà l’estructura urbana i arquitectònica del Conjunt i les característiques generals de l’ambient i del perfil paisatgístic. No s’hi permetran modificacions d’alinea27

cions, alteracions de l’edificabilitat, parcel·lacions ni agregacions d’immobles, tret que contribuesquen a la millor conservació general del Conjunt.” L’aplicació del Pla Especial de Protecció i Reforma Interior aprovat per l’Ajuntament, en el qual es planteja la prolongació de l’avinguda Blasco Ibáñez sobre el cor i la part central de la zona B.I.C. del barri del Cabanyal, suposa l’enderrocament de 100 edificis protegits i la desprotecció de 55 dels 263 protegits actualment. Entre els edificis que s’enderroquen i els que es desprotegeixen desapareixeran el 59 % dels que protegia el Pla General de 1988. Divideix en dos, i per tant debilita, l’estructura del barri, en introduir un element tan potent com és l’avinguda Blasco Ibáñez, alié a la configuració d’aquest i, per acabar, implica la demolició de més de 1.600 vivendes. Tot això perquè adopta una solució a la controvèrsia plantejada, que el mateix Pla General considerava com la pitjor de les possibles: “Hem d’optar entre mantenir un pla urbà de quasi un segle de vigència (el passeig) … o la integritat d’un barri. …No hi ha opcions intermèdies? Sembla, en principi, una proposta sensata davant dels interessos enfrontats. Les solucions intermèdies entre la prolongació pura i simple i la conservació integral del Cabanyal poden acabar tenint efectes negatius per a les dues peces urbanes: afectarien, poc o molt, la trama del barri i deformarien, probablement, un passeig que té un dels seus valors més grans, precisament, en un nítid traç rectilini de 100 m d’amplària”. Tota l’argumentació del nou pla fa virtut d’allò que el Pla General de 1988 considerava com la pitjor de les soluciones possibles i, a més, contradiu totalment la frase final amb què es tancava la memòria de l’avanç del planejament: “l’envergadura física i socioeconòmica de la intervenció i les dificultats de gestió que comporta, implica terminis d’execució prolongats, per a la qual cosa fóra desitjable un consens molt ampli”. Res més lluny de la realitat. Amb aquests i molts més arguments, es va presentar a la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana un recurs que pretén posar de manifest la il·legalitat del pla municipal. Aquest recurs ha estat admés a tràmit i ha suposat la paralització cautelar parcial del pla, un aspecte que ha merescut, tal com apareix ressenyat al peròdic El Pais, de 10 de maig de 2003, el comentari de ser “El mayor revés del gobierno de Rita Barberá en estos últimos cuatro años”.

Imatge comparativa entre la trama urbana del Cabanyal de finals del S.XIX i l’actual. 28

Vicente Gallart. Cartell,1999

EL PLA ESPECIAL: PROTECCIÓ O TRANSFORMACIÓ DEL CONJUNT? Luis Francisco Herrero García

El nucli original del Cabanyal és un tipus d'assentament característic de la nostra costa. En efecte, l'existència d'una marjal quasi contínua en tota la franja costanera, determina la implantació dels nuclis importants terra endins: València, Castelló, Borriana, etc. En la costa, és al Grau on s'establix la relació de la ciutat amb el mar: el seu creixement es produïx per agregació, longitudinalment i paral·lelament al mar, sobre la barra arenosa i, per tant, improductiva que separa les marjals de la mar. L'ampliació del port amb la construcció del moll Nord o de Llobera, incrementa l'amplària de les arenes cap al llevant, i es repetixen les illes de cases estretes i allargades paral·leles a la mar. D'altra banda, l'aprofitament agrícola de les marjals comporta obres hidràuliques per a drenar-les: les séquies perpendiculars a la línia de costa i els seus camins associats. Estes séquies separen i tallen el teixit filat paral·lel al mar descrit i, amb el temps, generaran els carrers ortogonals que acaben de configurar la trama en retícula que se cita en el decret de declaració de Bé d'Interés Cultural (BIC d’ara en avant). Per tant, esta és la manera històrica i tradicional que tenen moltes ciutats de la Comunitat Valenciana, i en concret la ciutat de València, d'arribar al mar: mitjançant uns 'poblats marítims' amb una 'peculiar trama en retícula' que ha sigut reconeguda BIC pel Govern Valencià. Què significa la declaració com a BIC d'un conjunt històric artístic? En primer lloc, tota declaració de BIC presenta dos aspectes: el reconeixement de la consideració cultural que té la societat sobre els valors d'interés i ús públic que té el bé en qüestió i, a conseqüència d'això, la protecció del bé, és a dir les mesures que en garantisquen la conservació, enriquiment i difusió. Les successives lleis de patrimoni busquen perfeccionar els instruments per a fer efectiva esta protecció dels béns reconeguts. Els conjunts històrics artístics (CHA d’ara en avant) es definixen en estes lleis de patrimoni com nuclis urbans amb determinades singularitats urbanístiques, arquitectòniques, etnològiques, paisatgístiques, etc. Dins dels CHA poden existir immobles que presenten individualitats que destaquen i adquirisquen un cert protagonisme solista, però que, en la majoria dels casos, com que estan immersos en un teixit urbanístic indissociable, es disposen a exercir un paper coral, per simple adscripció tipomorfològica, per a interpretar una composició harmònica que és, precisament, la reconeguda com a valor del CHA. No cal oblidar que els CHA constituïxen l'hàbitat d'uns determinats grups humans amb els seus costums i activitats, i que l'evolució de les exigències urbanes i els modes de vida pot arribar a produir condicionants contradictoris. 30

Per això, la protecció dels valors d'un CHA, requerix incidir en múltiples aspectes interrelacionats que al final es traduïxen en concretes formes i vides urbanes. Així per exemple, en els apartats de morfologia urbana i arquitectura, unes vegades es requerix preservar la materialitat física, unes altres les lleis de formació, la tipologia o la pràctica constructiva, etc. Però sempre amb el repte de no impedir un futur dinàmic al CHA, arbitrant els mecanismes que permeten la gradual incorporació social de noves generacions i modes de vida compatibles amb els valors característics o diferenciats, garantint la llegibilitat del CHA com una herència històrica, de manera honesta i fidedigna. Sorgix així l'obligatorietat de la redacció de Plans Especials de Protecció com els instruments definitius per a gestionar (protegir, posar en valor i enriquir) els valors d'un CHA. És el Pla Especial de Protecció i Reforma Interior (PEPRI) del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França un planejament a l’altura de les seues responsabilitats patrimonials? La resposta a esta pregunta, la trobarà el lector en l'informe que sobre la legalitat del pla ha elaborat la Facultat de Dret de la Universitat de València, en el qual es conclou: "Per tot això, el Pla Especial de Protecció i de Reforma Interior del Cabanyal-Canyamelar ha de considerar-se, de totes totes i manifestament, il·legal, a més d'inconvenient des del punt de vista urbanístic i nociu des de la perspectiva humana i social". No obstant això, vull fer menció al que, segons el meu parer, és l'error principal del PEPRI: el planejament aprovat, respon principalment a demandes com ara la revitalització del barri i l'accés fluid al mar, i només quan troba una solució a estes demandes es planteja l'objectiu de protecció i conservació del que queda. Recordem que el PEPRI es redacta per a complir les exigències de les lleis de patrimoni, i que el seu objectiu principal hauria de ser protegir, conservar i difondre els valors patrimonials arreplegats en la declaració de BIC, és a dir, la "peculiar trama en retícula derivada de les alineacions de les antigues barraques, en les quals es plasma una arquitectura popular de clar component eclecticista." El PEPRI aprovat per l'Ajuntament, no sols substituïx la 'trama en retícula' protegida, sinó que destruïx 450 immobles dels quals almenys un centenar són béns catalogats pel PGOU vigent i que pertanyen a aquella 'arquitectura popular de clar component eclecticista' de la qual parla la declaració de BIC. Finalment, i no per això menys important, el PEPRI aprovat per l'Ajuntament, provocarà el desplaçament de més de 2.000 veïns, amb els consegüents problemes socials que ocasiona. Bases sobre les quals desenvolupar un PEPRI possible De tot el que s'ha dit fins ara, es desprén una postura immobilista i fossilitzada com a única eixida al problema? Estem d'acord amb la frase 'deixeu-nos en pau, deixeu-nos en peu'? Clarament, la resposta és no. Cal actuar sobre el barri; la inacció portarà a la ruïna. Existixen ja en l'actualitat bosses de degradació i marginalitat, en la seua major part degudes a l'amenaça que sempre ha suposat la possibilitat de la prolongació de l'avinguda i la falta de planificació d'un barri que quasi 31

Part superior: fragments de lâ&#x20AC;&#x2122;arquitectura del barri i motiu cerĂ mic, Carrer de la Reina, Casinet. Baix: casa amb torre Miramar.

sempre ha vist diferit el seu planejament per la falta de decisió municipal respecte al dilema entre conservació o prolongació. En este context, el PGOU de 1988 torna a deixar pendent la realització del planejament del barri del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França, mentre es pren definitivament la decisió de continuar o no l'avinguda de Blasco Ibáñez fins al mar. La declaració del Govern de la Generalitat Valenciana el 03.05.1993, com a Bé d'Interés Cultural (BIC) del Conjunt Històric de València, que inclou el barri del Cabanyal amb una delimitació precisa, aclarix, al nostre parer, este dubte. La declaració comptà amb els informes favorables de totes les institucions consultades: el Departament d'Història de l'Art de la Universitat de València (22.05.1992), el Consell València de Cultura (26.05.1992) i la Universitat Politècnica de València (28.05.1992). Per tant, entenem que l'avinguda de Blasco Ibáñez ha arribat ja al seu final, que a més coincidix amb el final previst en el seu projecte inicial: València s'unia amb els seus poblats marítims a través del gran bulevard-saló parcel·lat que és l'avinguda de Blasco Ibáñez; i després es connecta amb el mar mitjançant uns poblats marítims cuidats i posats en valor. Per tant, correspon primer separar ‘les xurres de les merines'. És a dir, caldrà redactar dos projectes coordinats: un de regeneració i finalització de l'avinguda de Blasco Ibáñez, i un altre de protecció del Conjunt Històric del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França, tenint en compte la finalització de l'avinguda. Vol dir açò que València no arribarà mai a connectar-se amb el mar? Comporta açò el trencament d'una il·lusió col·lectiva? Ni de bon tros, però la idea d'arribar al mar no necessita la continuïtat d'una calçada, un espai buit, acompanyada en els seus límits per sengles draps de fatxada que arriba fins a una immensa rotonda de trànsit. Ben al contrari, s'ha de mantindre la idea germinal en les ciutats del litoral estructurades històricament terra endins, com València, la vinculació de les quals al mar es fa gràcies als seus poblats marítims, per això no ha de negar-se’n la pròpia existència, sinó requalificar l'espai públic existent, actuant amb la delicadesa del que busca des del barri i des d'ací troba els mecanismes que responguen a la idea de València al Mar; i, seguidament, trobar les lleis que facen compatible la voluntat de transformació de l'edificació amb la conservació dels valors protegits. Superat, doncs, l'escull de 'la il·lusió col·lectiva', els projectes es redactaran tenint present que estos dos tenen un punt de tangència comú: el final de l'avinguda. D'una banda, l'avinguda de Blasco Ibáñez es tractarà com un bulevard-saló que partint des dels Vivers arribe a un digne final en els voltants del bulevard de la Serradora. Als amants de la geometria no se’ls passarà per alt la possible simetria d'esta actuació. Caldrà cuidar la secció original del bulevard i potenciar solucions tendents a la recuperació integral en els trams, entre l'avinguda de Catalunya i Manuel Candela, en què no es va executar. Caldrà replantejar-se l'arbratge de les voreres en el tram entre Manuel Candela i el carrer de la Serradora, massa poc espés en l'actualitat i que transparenta una edificació que va perdent qualitat a mesura que l'avinguda s'allunya del seu 33

Part superior: fragment de la vida al barri; fruiteria al Carrer JosĂŠ Benlliure, casa a la platja, mercadet de dijous en el Carrer MediterrĂ nia. Baix: Carrer de la Reina.

inici en els jardins de Vivers. Caldrà solucionar els problemes de trànsit entre Cardenal Benlloch i l'avinguda de Catalunya. En fi, caldrà resoldre i potenciar el transport públic en detriment del privat, que pot arribar a col·lapsar el magnífic bulevard-saló que pot arribar a ser l'avinguda de Blasco Ibáñez si es minimitzen les calçades que travessen el seu futur jardí central continu. D'altra banda, caldrà regenerar i rehabilitar el Conjunt Històric del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França, però partint de la premissa de la protecció dels seus valors reconeguts per la declaració de BIC: la 'peculiar trama en retícula' i l 'arquitectura popular de clar component eclecticista' que presenta. Per a això caldrà comptar en primer lloc amb l'opinió dels seus habitants. No oblidem que, dels suggeriments presentats en la fase d'Avanç, abans de l'estiu de 1998, fase en què l'Ajuntament pretenia voler conéixer l'opinió dels ciutadans, hi hagué 3.258 escrits en contra de qualsevol de les alternatives considerades, mentre que només 27 eren favorables a algun tipus de prolongació. Respecta el PEPRI aprovat per l'Ajuntament l'opinió ciutadana? Al contrari, caldrà reflexionar sobre algunes tècniques per a articular la participació ciutadana practicades a Europa per arquitectes de prestigi. Pose ací com a exemple l’arquitecte belga Lucien Kroll, per haver participat en el congrés titulat "Arquitectura i les ciutats del segle XXI" que serví com a inauguració del flamant Palau de Congressos, obra del prestigiós arquitecte Sir Norman Foster, presidit per la nostra alcaldessa dins dels actes del projecte 'València III Mil·lenni', on es debateren els problemes de les grans metròpolis d'Europa. Lucien Kroll parlà sobre les seues experiències, posades en pràctica a Alençon, Berlín, Gennevilliers, Nimes, Amsterdam, etc., d'un urbanisme de participació ciutadana. Estudiant estos projectes, podran arbitrar-se amb seguretat tècniques de participació ciutadana específiques per al nostre cas concret.. En segon lloc, la tècnica urbanística ha evolucionat des de les operacions d’esventrament pròpies del segle XIX. L'urbanisme per als conjunts històrics del tercer mil·lenni treballa inductivament, no des de la idea general a la cosa concreta, sinó des de la cosa concreta fins a la major generalitat possible: des de l'anàlisi del conjunt i des del respecte als seus valors reconeguts caldrà actuar amb l'objectiu primordial de millorar les condicions de vida actuals i el futur dels seus habitants i, posteriorment, aclarir els mecanismes de connexió que responen a la idea de València al Mar des d'una visió més moderna, més subtil, més conceptual, més del tercer mil·lenni, que la simple prolongació de l'espai buit. L'anàlisi del barri ha de ser una anàlisi de futur. El primer pas serà una reinterpretació del barri de cara a eixe futur. El futur del conjunt és precisament el futur dels seus habitants. Ha d'existir un mercat immobiliari viu, que els negocis puguen moure's, on l'organització dels espais siguen dependents de la voluntat de transformació de l'edificació, voluntat de la qual s'extrauran alguns edificis o agrupacions d'edificis que, pel seu notable interés, quedaran sotmesos a certa estabilitat. La nova edificació haurà de basar-se en poques ordenances ben pensades; propose estes tres, que hauran de ser convenientment matisades: 35

Imatges d’arquitectura al Carrer de la Reina. A la pàgina següent, Una mirada sobre el Cabanyal. Cartell del taller organitzat en l'Escola Superior d'Arquitectura, coordinat pels professors Luis Fco. Herrero, Vicente Vidal i José Mª Lozano, i la participació dels arquitectes Oriol Bohigas, Beth Galí, Joan Busquets, Manuel de Solà-Morales, Gonzalo Díaz Recasens, i Gabriel Ruiz Cabrero, on es va debatre diverses alternatives de rehabilitació i de futur del barri.

- respecte a la parcel·lació existent, per a mantindre el caràcter fragmentat de les fronteres de façana. - doble orientació de les vivendes per a aprofitar el règim canviant de les brises marines, aconseguint una ventilació i una insolació perfectes. - relació directa de totes les vivendes amb el carrer, evitant les escales de veïns, la qual cosa incrementa la seguretat del barri. El planejament ha de solucionar també els problemes del conjunt quant a equipaments i servicis; ha de definir el seu grau de dependència respecte a les activitats turístiques, lúdiques i d'oci que es produïsquen en primera línia de platja i de les relacionades amb el futur 'Balcó al Mar' en la dàrsena interior del port, rescatada per al seu ús públic; ha d'aprofitar la seua proximitat als 'campus' universitaris; ha de potenciar el caràcter de barri residencial mixt, l'absència de 'zoning'. D'altra banda, ha de definir-se el grau de dependència del conjunt respecte a les actuacions que es prevegen per a finalitzar l'avinguda: serà distint si es finalitza amb un gran centre comercial articulat al voltant d'un intercanviador modal de transport, entre tren, autobús, taxis i vehicles privats, que si es finalitza amb un gran parc públic que simetritze el seu inici. Entre ambdues opcions hi ha tot un món de possibilitats que poden influir de distinta manera en el posicionament de l'especial planejament del conjunt històric. 36

Finalment, com ja he dit, crec que es pot mantindre la idea de València al Mar, sense necessitat de l'ampliació de l'avinguda, si s'actua sobre l'espai i les instal·lacions públiques del barri, així com sobre algun que altre sòl que caldrà obtindre, amb la mà fina de qui busca des del barri i no des de fora la solució al dilema conservació/obertura. Crec que la requalificació d'eixe espai públic i en particular l'existent entre els carrers doctor Lluch i Drassanes, ocupat antany per les platges de vies que van impedir el normal creixement del conjunt fins al mar i hui ocupat per un desangelat parc i un poliesportiu, és on ha de fer insistència qualsevol planejament que pretenga fer possible la idea de València al Mar, conservant els valors patrimonials del conjunt històric reconeguts com a BIC. És ací on es pot aconseguir l'èxit d'una connexió que s'estenga des de la séquia de Riuet al sud, fins a la de la Cadena al nord (no per una incisió localitzada, com preconitza el projecte municipal). València es connectarà amb el mar mitjançant el passeig tranquil i assossegat pel conjunt rehabilitat i posat en valor del Canyamelar-Cabanyal-Cap de França, de forma que la seua duració es convertisca en una experiència nova cada vegada.

Diverses façanes ceràmiques amb distints motius ornamentals. Finals del s.XIX, principis del s.XX.

A la pàgina següent: fragment de la vida al barri; fruiteria al Carrer José Benlliure, cases, la platja, mercadet de dijous en el Carrer Mediterrània.

Cabanyal Portes Obertes

Cabanyal Portes Obertes. I edició. 1998 Intervenció d’alumnes de Belles Arts, dirigits per la profesora Amparo Carbonell.

ART I VIDA QUOTIDIANA. LA CASA, UN ESPAI DE RESISTÈNCIA I DENÚNCIA SOCIAL Maribel Doménech

Res hi ha de més funest i més enxiquidor que les grans demolicions. Qui enderroca sa casa, enderroca la seua família; qui enderroca la seua ciutat, enderroca la seua pàtria; qui enderroca el seu habitacle, destrueix el seu nom. El vell honor és el que rau en aquestes velles pedres. Víctor Hugo (1)

Un projecte il.legal i especulatiu ha alterat la vida quotidiana de El Cabanyal-Canyamelar-Cap de França; els seus habitants s'han mobilitzat amb nombroses activitats i manifestacions, participant activament en la defensa del barri, dels seus drets, d'una vida quotidiana digna i per la rehabilitació i preservació de les seues cases. És en aquest context, on sorgeix una de les activitats de major importància i trascendència que ha realitzat la Plataforma "Salvem el Cabanyal", que a més ha tingut continuïtat durant cadascun dels cinc anys que estem en lluita (1998-2003). En aquest projecte coincideixen el món de l'art, l'activisme polític i els moviments socials. Els veïns han obert les seues cases a l'art, als artistes i al públic general, que, com a visitants amarats de curiositat, han travessat les seues portes en un acte de solidaritat. Els habitants han oferit el seu espai privat per a l'organització d'un esdeveniment artístic singular, a fi de donar a conéixer les seues cases, la seua forma de vida i la problemàtica del barri; han transformat les seues llars en un espai artístic, i alhora de resistència i denúncia social. Les dificultats no es vencen guardant silenci sobre elles... L'art segueix la realitat... Sols un nou propòsit pot portar a un nou art. Aquest nou propòsit es diu pedagogia.(2) Una casa no és sols una construcció Façanes, salons, habitacions, cambres de bany, corredors, escales, portes i finestres...tots i cadascun dels espais de la casa foren intervinguts i transformats en obres artístiques, o van ser utilitzats com a suport per acollir pintura, escultura, fotografia,instal.lacions, ambients. Moltes vegades s'usaren les sales d'estar per passar vídeos als visitants en el televisor de la casa, els quals, fins i tot, podien seure al sofa en companyia dels habitants; també es podien veure fotos familiars...Els veïns exposaren al públic la seua vida, el seu món privat, sa casa. Perquè una casa no és sols una construcció, la casa és un alberg, una extensió i una metàfora del cos. Si la roba és la segona pell, la casa és la tercera; closca protectora que adopta la configuració de l'animal que l'ocupa -tel le logis, 43

tel le maître- exoesquelet que ens manté físicament, emocionalment i socialment; la casa s'associa de tal forma amb el cos, que esdevé la seua metàfora...(3) Aquesta simbiosi entre casa i cos està en la conciencia de tots; la destrucció del barri, de les 1651 cases, suposaria la pèrdua de la identitat, de la memòria personal i col.lectiva, d'una forma de vida, d'una cultura... ho he dit en un altre lloc, respectem els edificis i els llibres¸ només en ells el passat és viu, en qualsevol altre lloc és mort. Ara bé, el passat és una part de nosaltres mateixos, potser la més esencial. Tota ona que ens porta, tota saba que ens vivifica, ens ve del passat. Què és un riu sense la seua font? Què és un poble sense passat?...(4) Portes obertes. Introduir-se a casa d'un altre La casa no és només un espai físic, sinó un territori moral. La porta és la seua frontera. Franquejar el llindar pot semblar aparentment senzill i diàfan, d'indiscutible simplicitat; ho fem amb aquella inquietant i absurda inconsciència que posem en els actes nimis i quotidians. Per això convé recordar amb Guardini que "els hòmens moderns han d'aprendre el valor profund dels gestos". Franquejar una porta per endinsar-s'hi, constitueix quelcom greu i solemne, ja siga en un humil habitacle o en el més grandiós temple. El misteri del trànsit rau en la propia dinàmica de la vida, i és la base de ritus de passatge tan importants com el naixement i la mort...La porta és eixe buit, eixa fissura que separa un món de l'altre. Però aquestos mateixos qualificatius, s'evoquen en tractar d'espai públic i espai privat. Els límits no sempre ofereixen nitidesa, i prenen diferents formes, relatives i intermèdies, que ens fan qüestionar la validesa de les nostres classificacions.(5) Per a límits, les idees. L'acció d'entrar i eixir va atraure milers de visitants, els quals pertorbaren els propietaris de les cases, que perderen part de la seua intimitat en quedar exposats a la mirada de desconeguts durant aquell període; es va trencar així la ferma línia entre allò públic i allò privat. La irrupció de l'objecte artístic en l'àmbit de la quotidianitat Ens podem preguntar quin és el paper de l'art en aquesta experiència. Aquest model d'acció social i diàleg amb l'art, integrats en un espai quotidià com la casa, és únic. Podem trobar, però, en el passat recent, alguns vincles pròxims a d'altres esdeveniments semblants per la ubicació de l'art a cases particulars: "Chambres d'Amis" (Cambres d'Invitats), a Gante (Bélgica,1986); Home Show (Sta.Bárbara, Califòrnia, 1988); Places with a past: site specific art in Charleston (Charleston,Califòrnia,1991) i Home Show (Sta.Bàrbara,Califòrnia,2ª edició,1996). En aquestes exposicions va haver una intensa col.laboració entre artista i habitant, però els objectius que perseguien cadascuna d'elles eren molt diversos; el que a Gante començà com una crida a la integració d'interessos artístics i quotidians molt diferents, en altres casos, com "Home Show", semblen desvincular-se d'aquest procés de síntesi, i passa a ocupar un primer pla el context de la casa com a tal, o una anàlisi, més sociològica que artística de l'estil de vida de la gent que hi habita.(6) Eren exposicions molt allunyades de problemàtiques socials, encara que alguns dels projectes es posicionaren en aquest sentit. 44

Cartell de Portes Obertes 1998, realitzat per Francisco Martí. Eric Chavanne, “Tiani”. Amb aquest tàndem articulat Tiani viatjà 1700 Km, des de sa casa, a Lieja, fins El Cabanyal.

Podem dir que al projecte "Cabanyal de Portes Obertes", l'art transforma l'espai privat en públic, l'espai domèstic en espai expositiu, el reducte íntim en un espai polític i social; l'artista es transforma en activista, l'habitant de la casa en comunicador artístic i social, el visitant, en un espectador actiu i solidari. Totes aquestes transformacions són producte d'un concepte general d'art, que segons la crítica i activista feminista Lucy R. Lippard (7), estaria relacionat directament amb la necessitat de fer front a les actituds antihistòriques de la societat actual i a la seua desvinculació de les problemàtiques socials, amb la urgència d'alçar la veu a favor de la necessària vinculació de l'art amb la política i els assumptes socials. Així, Lippard es centra en el concepte de cultura i l'uneix amb el de lloc, el lloc entés com a emplaçament social amb un contingut humà, i aleshores postula la necessitat d'un art compromés amb els indrets, sobre la base de la particularitat humana d'aquests llocs, el seu contingut social i cultural, les seues dimensions pràctiques, socials, psicològiques, econòmiques, polítiques... La qüestió d'allò real està més pròxima que mai,. Hi ha preguntes que, amb el pas del temps, s'han fet cada vegada més acuitants. On és allò real? Quina és la realitat de la nostra identitat? Quina és la realitat del nostre món social, econòmic i polític? Ana Martínez Collado (8), planteja aquestes qüestions, i apunta que és en aquest gir d'allò real, on podem emmarcar molts desenrotllaments de 45

Joan Casellas. Performance a la Plaça Lorenzo de la Flor.

les pràctiques artístiques crítiques contemporànies. Com ha proposat recentment Hal Foster, al seu llibre El retorn d'allò real. L'avantguarda a finals del segle (1999), un conjunt de factors diversos determina el desenvolupament de la producció artística en aquesta direcció, o en aquest àmbit de preocupacions. Per altra banda, Felix Duque (9), argumenta que "l'art públic" és l'exposició simbòlica d'una ferida, d'eixe límit dual, a la vegada individual i col.lectiu. No és un art per al públic ni del públic, sinó un art que pren com a objecte d'estudi el públic mateix, a la vegada que pretén elevar-lo a subjecte conscient i responsable, no sols dels seus actes (últim refugi ètic del bon burgés), sinó dels actes comesos per altres contra altres. Què ha significat per al visitant, l'artista i l'habitant de la casa aquesta experiència? Podem dir que la gran afluència de visitants en aquesta exposició, comportà una presència tan evident al carrer i a les cases que va commocionar la zona. Es publicaren cartells explicatius amb el plànol de detall de la ubicació de les cases, i la producció artística que podien trobar en cadascuna d'elles. Durant aquestes dates els carrers s'ompliren de gent, plànol en mà, seguint-ne la ruta. Foren molts els qui s'acostaren, no sols a conéixer les instal.lacions artístiques, sinó també a tafanejar, encara que 46

Wu, Yu-Chien. Instal.lació a l’edifici “La llotja de peix”.

amb cert pudor i timidesa, per les cases exposades, aprofitant que durant aquest període es podia accedir a eixes llars privades. Les cases s'inundaren de gent curiosa que preguntava per la situació actual del problema i s'interessava pel pervindre del barri. Observaven l'art en aquest inusual context, i sentien amb atenció les explicacions sobre les obres d'art que els propietaris els oferien. Per als habitants, aquesta ha sigut una experiència enriquidora en molts sentits. Han conegut molta gent interessada per la problemàtica del barri. També han tingut oportunitat de conéixer molts artistes al llarg d'aquests cinc anys. Se sorprenien en veure les seues cases transformades per les accions artístiques i per les obres instal.lades en els seus espais, on Art i Vida es donaven la mà. Un dels preceptes fonamentals que havia de contemplar l'artista, era que les obres respectaren al màxim el curs de la vida quotidiana a la casa. Els veïns que obrien les seues llars, no entenien en molts casos l'obra albergada, però la curiositat els feia preguntar a l'artista el significat de moltes d'elles; les converses eren importants, perquè per a molts dels veïns suposava començar a utilitzar termes artístics, que fins aleshores desconeixien: performance, instal.lació, obra audiovisual. Tots ells estaven orgullosos de l'obra artística que acollien, per a ells era la millor de totes. Tots agraïen als artistes la seua presència i la seua implicació en aquesta lluita social. 47

Per a l'artista, treballar en aquest context ha suposat fonamentalment una experiència basada en el diàleg i la convivència amb els veïns, la qual cosa facilitava l'intercanvi d'informació sobre aquest problema social i polític. Els artistes treballaren més a prop de la realitat que mai. Practicaven un art de la solidaritat, un art compromés socialment i políticament. Un art que parla de les persones que habiten en cada casa, de la seua identitat i de la seua memòria. Un art que reclama a la societat i li recorda els drets fonamentals del ciutadà. Un art que, en moltes ocasions, sense recórrer a continguts socials i polítics, pren una positura política en la lluita per la salvació d'un barri, simplement amb la seua presència.

(1) VÍCTOR HUGO: "Los Pirineos" Terra Incógnita. J.J. Olañeta editor, Palma de Mallorca, 2000, p. 14 (2) BERTOLT BRECHT: "On Form and Subject-Matter" (1929). En el catálogo de Martha Rosler: Posiciones en el mundo real. MACBA. Barcelona, p. 73 (3) LUIS FERNÁNDEZ GALIANO. El espacio privado. Cinco siglos en veinte palabras. Centro Nacional de Exposiciones. Sala Julio González, edif. Antiguo MEAC. Ministerio de Cultura.Madrid, 1990. P. 13 (4) VÍCTOR HUGO: "Los Pirineos" Terra Incógnita. J.J. Olañeta editor, Palma de Mallorca, 2000, p.14-15. (5) María Cátedra. El espacio privado. Cinco siglos en veinte palabras Centro Nacional de Exposiciones. Sala Julio González, edif. Antiguo MEAC. Ministerio de Cultura.Madrid, 1990. p. 251 (6) ANA HUEDO. Tesis doctoral: Bienvenido a casa. Cultura del hábitat y arte contemporáneo. Departamento de Arte Facultad de Bellas Artes de Cuenca. Universidad Castilla La Mancha. Septiembre 2002. p. 103 (7) LUCY R LIPPARD: Mirando alrededor: dónde estamos y donde podríamos estar. En VV.AA. Modos de Hacer. Arte Crítico, esfera pública y acción directa. Ediciones Universidad de Salamanca, 2001. p. 31 (8) ANA MARTINEZ-COLLADO. Subjetividad y tecnología en el arte contemporáneo hecho por mujeres. Compromiso en "lo real" y por la diferencia. Debats. Nº 76 Primavera 2002. Valencia. P.140 (9) FELIX DUQUE: Arte público y espacio político. Ediciones AKAL. Arte y estética, Madrid, 2001, p. 108. 48

Asier Lazpiur. Projecte d’intervenció, 1999. Consuelo Calvete. Projecte d’intervenció, 1999.

Cabanyal Portes Obertes. II edició. 1999 Gilberto Esparza, “Mantis Religiosa”; unflable gegantesc que junt amb Paco, veí del Cabanyal que cantava Karaoke, ocupava una casa del carrer Sant Pere.

ENTRE LA MIRADA INTERNA I L’EXTERNA Pepe Romero

La proposta artística s’ubica entre la mirada interna i l’externa. Existeix un escapisme romàntic que ens parla de misantropia i individualisme, existeix un exercici irònic i brillant amb el qual alguns autors ens tornen un reflex de com som, i existeix també la presentació de l’ésser humà, de les seues atribucions i de les seues circumstàncies que el fan més pròxim i comprensible. Una mirada atenta apreciarà la identitat d’un cos fragmentat socialment ferit, apreciarà el dolor o el plaer i els seus mecanismes psicològics i la seua perdurabilitat, aliens als seus processos fisiològics. Els esdeveniments històrics i les aplicacions de les noves tecnologies generen prioritats i noves aproximacions a l’ésser social i gregari que és l’ésser humà i constantment haurem de tornar a valorar els conceptes transmesos mitjançant el llenguatge per evitar l’estereotip i l’encotillament. Des de la mirada cap a l’individu com a ens polític i social i les propostes pertinents que aquesta genera fins a qualsevol manifestació sorgida des d’allò col·lectiu en l’àmbit públic, tenim un espai ètic i estètic ampli del qual és necessari analitzar-ne els components. D’això, podrem extreure importants conclusions que ens mostren l’estat de la qüestió i les diferents direccions possibles; és a dir, podrem jutjar el que s’esdevé, assentir o dissentir i proposar unes altres alternatives. Les institucions en els darrers anys mostren sense embuts propostes instrumentalitzades que tenen més a veure amb l’espectacle trivial que amb les anàlisis rigoroses, i manipulen la informació històrica desvirtuant i pervertint els continguts que no li interessen. També en els darrers anys, des d’àmbits col·lectius i públics s’han proposat diferents alternatives mostrant una vitalitat sorprenent i la possibilitat d’organitzar nous models de relació entre l’art i el 51

Donas Móviles.Teatre al Casinet, Camí del Cabanyal. Leopoldo Amigo i Miguel Molina. Música electroacústica i performance. Plaça Lorenzo de la Flor. Circo Interior Bruto. Performance a l’Escorxador. Carrer Sant Pere.

públic receptor. Aquestes formes de relació noves es fonamenten en una cooperació estreta entre els dos col·lectius assumint cadascun major responsabilitat i participació en l’experiència estètica, i així, el receptor mateix assumia en alguns casos el paper de “mediador intuïtiu” entre l’artista i uns altres receptors. Cabanyal Portes Obertes sorgí de la necessitat d’oposició i la solidaritat enfront d’un projecte arquitectònic il·legal i clarament deshumanitzat, va desdibuixar els límits entre l’espai públic i el privat, obrint sorprenentment les cases (els espais privats) d’un barri a la resta de ciutadans, i gestionant els seus espais públics perquè serviren de suport a unes altres propostes: instal·lacions i performances. Probablement, aquesta ha estat la proposta artística millor estructurada i que ha contat amb la participació d’un més gran nombre d’artistes nacionals i internacionals, i en aquests moments, lluny d’anquilosar i repetir fórmules donades, ens proposa per a la pròxima edició unes altres alternatives creatives que obrin portes noves en l’espai de l’art públic. Cabanyal Portes Obertes és un començament i una esperança. S’ha creat un precedent i la possibilitat d’abordar en altres barris les seues diferents problemàtiques fent accions conjuntes entre els artistes i els veïns encaminades a millorar les relacions entre els seus habitants o a discutir sobre els seus diferents problemes. D’altra banda, en aquest tipus de manifestacions, prevalen valors en els quals estem molt interessats com a artistes, ciutadans i professors: la responsabilitat i la participació democràtica en la qual els individus, especialment els més joves, han d’assumir els seus compromisos que parteixen d’una conscienciació de la realitat que els allunye de l’autisme alienant generalitzat per distraccions narcòtiques, i la generositat com a valor contracorrent en una societat mercantil i econòmica fonamentada en l’explotació i l’aprofitament del més dèbil. 52

Paco López, “111”, instal.lació en una habitació de la seua vivenda. Maribel Doménech, fotografia de l’interior de la pròpia vivenda on s’exposa.

El que s’ha conformat, finalment, és un espai alternatiu allunyat del mercat de l’art tradicional i burgès i de l’experiència estètica merament cosmètica. El que s’ha conformat és un nus de relacions estètiques i ètiques que enclavat en una tradició de bel·ligerància creu en la possibilitat de transformació, possibilitat contraposada a la impotència nihilista, al pessimisme i a la por generats pel pensament únic.

Marta Lúcas. Vídeo amb entrevistes als veïns del barri, i projecció de diapositives amb els retrats dels participants sobre la façana d’una casa.

Laboratori de llum. Projecció audiovisual en una casa del Carrer de la Reina, cantó amb Dr. Lluch.

Equip Peste, projecte “Ritapolys”, sàtira sobre el joc Monopoly i l’especulació a València. Exposat amb anterioritat durant la vaga de fam de la Plataforma al Parterre.

Cabanyal Portes Obertes. III edició. 2000 MONOGRÀFIC JOSEP RENAU

QUÈ PINTA RENAU AL CABANYAL? Rafael Brines

El maig de 2000 la III edició de Cabanyal Portes Obertes va estar dedicada íntegrament a una exposició retrospectiva sobre l’obra de l’artista valencià Josep Renau (València 1907-Berlín 1982). Només gràcies al préstec dels fons de la Fundació Renau se’n va poder dur a terme. El muntatge de l’exposició no va diferir del d’altres edicions. Al llarg dels interiors de dotze habitatges del Cabanyal, que no havien modificat la seua decoració, es van instal·lar prop de dues-centes obres originals (197 per ser exactes) que convisqueren amb els ocupants durant tres setmanes. Eren ells mateixos qui ensenyaven als visitants l’obra exposada i també les seues cases. La fragmentació espacial, que era especialment idònia per a les altres edicions en les quals participaven una gran varietat d’artistes contemporanis, no va suposar cap inconvenient per a l’ordenació coherent de tal nombre d’obres: jalonant pràcticament totes les etapes de la seua trajectòria vital i artística, es troben agrupades en sèries, gairebé totes de caràcter unitari i tancat. Queden igualment reflectits els tres països en els quals va transcórrer la seua llarga vida: Espanya, Mèxic i la República Democràtica Alemanya. Només es pot fer constar l’absència de la seua obra pictòrica, molt més dispersa i amb freqüència en els grans formats del muralisme, que en determinats casos ha desaparegut. Les sèries exposades van ser: cartells de publicitat (1927-1945), Els manaments (1934), obra política (1936-1949, 1978), Els tretze punts de Negrín (1938), cartells de cine (1941-1957), The American Way of Life (1949-1967), fotomuntatges (1929, 1955-1977), Über Deutschland (1966). De forma paral·lela i mentre va durar l’exposició es van impartir una sèrie de conferències sobre la figura de Renau, algunes de caràcter testimonial i d’altres amb un valor més analític sobre la seua obra. Així mateix, es va fer un catàleg que incloïa una selecció de les obres —cada sèrie es va situar en la casa triada—, a més d’un conjunt de textos que contemplaven diferents facetes de la personalitat de Renau. Corresponentment es va confeccionar un cartell, que com la portada del catàleg, reproduïa un dels fotomuntatges de la sèrie The American Way of Life: El bilionari de Chicago. 57

Caldria assenyalar que des del 1978, quan se celebra la seua exposició antològica en el Museu d’Art Contemporani de Madrid amb la màxima representació oficial —és el moment del reconeixement i consagració més grans, que a la Biennal de Venècia del 1976 ja havia obtingut abast internacional— no havia tingut lloc una exposició tan àmplia de la seua obra. Únicament la Fundació Renau ha fet exposicions itinerants, sobretot de la sèrie The American Way of Life. Des de la transició, moment en què va ser una referència important, ha disminuït l’atenció sobre Renau especialment per part de les institucions culturals i artístiques. Es podria pensar que l’oblit i la indiferència hagueren esvaït la seua figura. No obstant això, l’afluència massiva de visitants que van recórrer las cases del Cabanyal i van poder contemplar la seua obra contradiu aquesta idea. Més encara, aquell recorregut ha escenificat de manera singular la seua obra i la trajectòria vital en una dimensió diferent a la que hauria produït una exposició museística típica. No és arriscat aventurar que a Josep Renau, que va morir a Berlín i va passar per força més anys fora de la seua terra que a dins, li hauria complagut que les seues obres — l’atlètica nadadora de les Arenes, María Félix, Pedro Infante o els seus grotescos i obesos especuladors americans, entre altres icones— foren acollides a les cases dels veïns del Cabanyal. I no sols perquè aquestes cases i carrers formaren part de l’escenari de la seua infantesa i adolescència o que els seus habitants pogueren ser successors dels seus companys de jocs. Renau sempre va concebre la seua activitat artística implicada en el discórrer de la vida diària i dotada d’un marcat sentit de la funció social i política. La seua intenció no era fer immòbils objectes de culte museístic, sinó imatges que foren copsades tant sobre la base d’una visualitat dinàmica de circulació contínua, com per l’estètica avantguardista. Els seus cartells publicitaris o polítics, els seus fotomuntatges publicats o impresos i els seus murals conformen un art públic d’ampli espectre. Aquesta adaptació de l’obra de Renau a les cases del Cabanyal, la convivència d’un patrimoni artístic

Presentació de l’exposicio de Josep Renau durant la vaga de fam al Parterre, amb la presència de Maribel Doménech, Eliseu Climent i Joan Llaverias. Conferència sobre l’obra de Renau en l’Ateneu del Cabanyal, a càrrec de José Vicente Monzó. 58

col·lectiu desconsiderat en els darrers temps amb un patrimoni arquitectònic, la protecció del qual pretén infringir el neoconservadurisme i l’especulació urbanística dominants a la ciutat de València, palesen la vigència de l’obra de Renau com a art viu, com també la vitalitat d’un barri que manté una humanitat que es pretén polvoritzar. Les referències que podem trobar en la seua obra pel que fa a les aspiracions dels moviments ciutadans actuals no són menyspreables, però cobra major actualitat el seu activisme i el sentit de la participació davant els conflictes i les necessitats de la societat civil. En una societat que es converteix en fatu edifici de si mateixa crida l’atenció l’obtusa obsessió recent pel segle XIX, pel pintoresquisme costumista, en alguns casos com en Sorolla, Pla o Pinazo amb indicis de renovació. És contra aquesta pintura regionalista i anecdòtica i contra l’imaginari provincià predominant que Renau i la seua generació van reaccionar amb fermesa. Aquest compromís artístic conjuminat amb el polític propicia la defensa insubornable d’una cultura nova i una societat diferent, que en Renau esdevé directriu de la seua vida. La unitat entre creació artística, reflexió teòrica i acció política caracteritzen completament la seua trajectòria audaç. Després de convertir-se en un dels més notables grafistes i il·lustradors espanyols del anys vint, perfila la seua posició ideològica i després de passar per grups anarquistes ingressa en el Partit Comunista. Rep la influència de les avantguardes alemanyes com el constructivisme, la Nova Objectivitat i el dadaisme berlinès. De John Heartfield adopta i desenvolupa el fotomuntatge i n’és un dels principals practicants a Espanya. Adquireix un paper principal en les publicacions culturals de l’època (Orto, Nueva Cultura, Octubre). En Nueva Cultura promou una de les controvèrsies més significatives en polemitzar amb l’escultor Alberto Ramón Gaya o Antonio Rodríguez Luna sobre el compromís polític en l’art. Nomenat director general de Belles Arts en plena guerra civil, emprèn

Exposició de la sèrie de cartells de cinema. Exposició de la sèrie “América way of life”.

accions de tal envergadura com ara l’organització del pavelló espanyol de l’Exposició de París del 1937 o la salvaguarda del tresor artístic i l’evacuació del museu del Prado. Produeix, així mateix, cartells de guerra, potser els més rellevants de la seua obra. L’exili el portarà a Mèxic, on roman vint anys. Allà practica el muralisme col·laborant amb Siqueiros. Absorbeix la vitalitat del peculiar surrealisme mexicà. Publica habitualment escrits teòrics rigorosos en les principals revistes, tant espanyoles com mexicanes. Funda un estudi de disseny gràfic i publicitat Estudio Imagen Publicidad Plástica, on en col·laboració amb la seua família fa una àmplia producció cartelística sobretot per a la indústria cinematogràfica. Inicia la sèrie The American Way of Life, que després continuarà a Alemanya i els seus fotomuntatges adquireixen un segell personal. Finalment, el 1959 es trasllada a Alemanya Oriental on és tractat amb els honors d’un artista consagrat i es dedica a l’ensenyament, el muralisme i el fotomuntatge. Els darrers anys compaginaria la seua residència a Berlín amb llargues estades a València després de la mort de Franco.

Cartell de Portes Obertes realitzat per Emilio Martínez i Santiago Polo.

Renau i la seua obra han transcendit el temps històric que li va tocar viure, el del moviment modern, i travessen una bona part dels accidentats avatars del segle XX. La seua concepció de l’obra artística fora dels canals convencionals de l’art, la seua aposta per les imatges publicades i reproduïdes de forma seriada, la seua identificació amb un recurs plàstic, el fotomuntatge, basat en la lliure combinació de fragments de la realitat, de signes i icones de consum massiu dels quals s’apropia, els reelabora i els projecta críticament i la seua primerenca conscienciació de l’impacte que arribarien a adquirir els mitjans de comunicació en un capitalisme avançat el converteixen en precursor del pop art. La seua influència ha estat directa en el cas dels artistes espanyols dels seixanta situats entorn de la figuració crítica com ara l’Equip Crònica. Però el que l’exposició del Cabanyal ha formulat és la vigència i l’actualitat del seu activisme infatigable, inassequible al descoratjament, que el situen en les coordenades de l’art públic contemporani: en reacció als corrents conservadors dins i fora del món de l’art, un nombre creixent d’artistes van començar a treballar al voltant de l’esfera d’allò polític al llarg dels darrers vint anys. Han tornat molts dels temes que preocupaven a activistes polítics i grups d’esquerra dels 60-70, incloent-hi la

Il.lustració en defensa del Parc Natural de El Saler, amenaçat per un projecte d’urbanització als anys 70. Renau participà activament amb l’incipient moviment ciutadà que aconseguí la paralització del projecte i la rehabilització d’aquest valuós paratge natural. 61

crisi nuclear, l’imperialisme, la intervenció a l’Amèrica Central, el medi ambient, el fenomen de les persones sense llar i la gentrificació(1) la política racial, ètnica i sexual, les polítiques de la identitat en els 80 i la multiculturalitat en els 90 i, sens dubte, la crisi de la sida. (Nina Felshin). Descobrir Renau al Cabanyal ha servit per a procurar una experiència estètica singular i una sensibilització ciutadana cap als problemes urgents pels quals passa aquesta comunitat de veïns i aquest entorn urbà que constitueix un patrimoni històric imprescindible per a la ciutat.

(1) En l’actualitat s’aplica justament al procés esdevingut des de finals dels seixanta que suposa la tornada de la burgesia suburbana als centres històrics de les ciutats, cosa que provoca simultàniament una recapitalització d’aquests i una expulsió o pauperització de la població local. Aquest procés es produeix dins d’una redefinició general de la funció de la ciutat com a centre de comunicacions en el capitalisme avançat i reflecteix una nova polarització social de l’espai urbà que acull un grup social adinerat amb un altre de marginal. Aquests processos són animats pels ajuntaments amb la finalitat de recapitalitzar el sòl urbà i acreix els ingressos procedents de la multiplicació de serveis. El buidament de població local en comporta simultàniament la substitució espectacularitzada d’allò popular i folklòric. Modos de hacer. Arte crítico, esfera pública y acción directa. Ediciones Universidad de Salamanca.*), 62

Alguns dels veĂŻns de El Cabanyal que cediren les seues vivendes per exposar lâ&#x20AC;&#x2122;obra de Renau (imatges cedides per El Temps, fotografia: Rafa Gil).

Cabanyal Portes Obertes. IV edició. 2001 Antoni Muntadas, intervenció sobre l’aparador d’una botiga.

OBRIR PORTES. ENCENDRE CORS. José Luis Pérez Pont

“(...) En l'informe mundial sobre cultura difós en el passat mes de desembre a instàncies de la UNESCO s'assenyalava la importància de la diversitat cultural davant del fenomen de la globalització. Salvaguardar la identitat especial d'este barri mariner es presenta com la reivindicació d'una ciutat que és capaç d'acollir allò diferent. És precisament la possibilitat de convivència d'estes diverses formes de pensar, de viure o d'habitar el que constituïx el verdader patrimoni urbà d'esta ‘ciutat de la diferència’“. (1) Diferent és el projecte Cabanyal Portes Obertes, organitzat per la Plataforma Salvem El CabanyalCanyamelar, que arriba enguany a la sisena edició. Des dels plantejaments propis de l'art públic, com a experiència fora del context destinat a les arts, fora dels murs legitimadors del museu i de les bambolines comercials de la cosa artística com a objecte-moneda, s'obri un vast i àrid horitzó poblat d'iniciatives que substituïxen el lucre pels ideals i la falta de mitjans per la imaginació i l'esforç. Cabanyal Portes Obertes, aportant novetats en este àmbit, és un esdeveniment cultural, sense subvenció pública, que ha aconseguit reunir civisme democràtic no violent, preocupació historicopatrimonial, solidaritat entre els integrants d'un mateix nucli humà, enteniment i suport entre vectors socials habitualment incomunicats i, com a eix vertebrador, la més viva i pròxima representació d'art contemporani. El resultat és un ampli i divers programa amb tot tipus de manifestacions culturals -realitzades desinteressadament pels seus autors-, dirigit als milers de visitants disposats a conéixer una realitat que en poc s'assembla a la manufacturació que els mitjans públics de comunicació han oferit sobre la problemàtica referida.

Cabanyal Portes Obertes s'articula mitjançant una conjugació inusual: els carrers, cases, comerços i teatres del barri amenaçat es transformen durant un temps en espai per a l'art, i l'art en instrument de reivindicació i referent al servici d'una voluntat popular, legitimada mitjançant l'encara poderosa crida dels creadors a l'opinió pública. En les seues primeres edicions disposà de la participació de quatre-cents quaranta-un artistes i tres-cents setanta projectes en convivència amb l'entorn, va propiciar el redescobriment del lloc als 65

Isabel León, Fabián Martínez, Humberto Planas, Nichel Acosta, Marta Bilbao. Intervenció en la Travessia Pescadors; una barricada impedia l’habitual accés als vehicles en aquest carrer peatonal. Semiramis Alvarado

seus propis habitants i va estimular la visita dels seus molts desconeixedors. La màgia generada des d'esta proposta excedix els marges que ens ocupen. L'experiència d'una interacció que acosta la casa com a espai privat -contenidor de vida, hàbits i records de persones i famílies-, i el patiment a partir de la inseguretat generada per un futur incert, produïx una reacció quasi química en trobarse amb la desitjada perpetració de l'art en l'atmosfera d'allò domèstic. Enriquint al seu pas, però sobretot enriquint-se amb l'halo d’allò possible que li conferix allò quotidià, des de l'assimilació d’allò estrany, en una apropiació que no dissocia la presència de l'element art -com a semànticade la funció que motiva la seua exhibició en confrontació amb la intimitat renunciada. La fantàstica cohabitació d'elements en estos espais privats, oferix als nombrosos visitants transcendir la convenció dels seus límits i alterar l'ús atribuït als termes de públic i privat. Al seu torn, allò privat adopta rols que transformen qualsevol veí en eficaç guia, dissertant i interpretant amb enginy la voluntat plasmada per l'artista en l'obra instal·lada en el seu domicili, mentre el recorren amb la senzillesa i hospitalitat que caracteritza este veïnat, compartint amb el visitant la seua preocupació i informant de l'antiguitat i característiques d'este peculiar centre històric; amb una proximitat formal que en res ens recorda l'asèpsia, quasi hospitalària, a la qual l'art sembla predestinat des de l’esfera institucional. 66

Ali Messaoudi Yolanda Herranz Rosina Santana Rocio Pe単a

Miguel Molina, Gema Hoyas i Pepe Díez. Carta postal.

La fusió i contaminació d'estímuls que regix la concepció pròpia d'este projecte és en si un desafiament. La reformulació de l'espai públic, unit als llaços de comunicació que establixen veïns, artistes i visitants, el convertixen en una aposta per nous modes de fer i preservar cultura. El ciutadà, des de la humilitat de recursos, és capaç de fer plantejaments positius i aconseguir, per fi, que l'art siga per al poble, democratitzant el propi canal d'exhibició i conjugant la diversitat d'una veu que es fa comú, la del carrer. Carmen Calvo, Andreu Alfaro, Antoni Miró, Manolo Boix, Artur Heras, Concha Jerez, José Iges, Teresa Cebrian, Francis Naranjo, Concha Prada, Ana Teresa Ortega, Carme Vidal, Miguel Molina, Monique Bastiaans, Ana Navarrete, Herminia Martínez, Evarist Navarro, Amparo Carbonell, Joan Verdú, Mau Monleón, Equipo Límite, Pedro Ortuño, Alex Francés, Rocío Villalonga, Carmen Michavila, Daniel Urta, Isabel Tristán, Bernardo Tejeda, José Morea, Luis Moscardó, Miquel Guillem, Salomé Cuesta, Gema Hoyas, María José Martínez de Pisón, Juan Peiró, José Cueto, Joan Casellas, Joan Llaveria, Elías Pérez, Oscar Mora, Barbaro Miyares, Pepa L. Poquet, Ana Veintimilla, Wu Yu-Chien, Vicente Ortiz Sausor, Amparo Tormo, Javier Garcerá, Mavi Escamilla... se sumen cada any a l'extensa llista d'artistes que participa en esta trobada, que ha comptat amb col·laboracions d'Antoni Muntadas, Rogelio López Cuenca, Txomin Badiola, Esther Shalev-Gerz, José Maldonado, Francisco Felipe, Juan Luis Moraza, Darío Corbeira, Juan Uslé, Pello Irazu, Elena Cabello i Ana Carceller, entre altres. La mostra ha obtingut l'èxit, gens usual, d'eliminar les barreres que dificulten el contacte popular amb les últimes tendències en el camp de les arts plàstiques, teatre, música, performance, vídeo, dansa, curtmetratge i poesia, sense renunciar per això al rigor en els seus plantejaments i tenint com a garantia la solvència dels seus autors. La seua participació, mitjançant obra personal o la realització de projectes específics agafant la problemàtica que l'origina com a focalizador temàtic, manifesta l'assumpció voluntària d'un suport que ha generat nous plans de relació entre creadors i ciutadans. Açò ha oferit al veí l'ocasió de participar, en molts casos, en el procés de gestació de l'obra, facilitant materials, col·laborant en la instal·lació, proporcionant informació i compartint records 68

i memòria amb l'artista, per a renunciar finalment amb generositat a la intimitat de la seua llar, com a ferma negació de la seua pèrdua. Abans d'esta experiència, pocs d'estos ciutadans comprenien la terminologia pròpia de l'art contemporani, com succeïx generalitzadament amb la majoria de la població. La predisposició veïnal ha possibilitat la consumació d'un assaig sociològic del qual resulta l'eliminació d'eixa constatada dissonància comunicativa. Quan perdem la por a allò estrany desapareixen les barreres que ens impedixen entendre la diferència. Perquè diferents són cada una de les intrahistòries que alberga cada casa. Com a mostra, la singularitat de tres germanes, habitants del baix, primer i segon pis d'un edifici del carrer de la Reina, una de les vies que discorre paral·lela al Mediterrani. Vidues, entre setanta-cinc i noranta anys, Antonia, Lola i Pepica heretaren l'edifici familiar, després d'aguantar en peu els bombardejos de la Guerra Civil i les inundacions de la riuada. Ara, després d'una vida poblada de dificultats, se sotmeten de nou a la inclemència. Podríem dir que és mala sort, però la possibilitat de conéixer-les, escoltant la lucidesa de les seues opinions i la fermesa de la voluntat que les impulsa i manté, obliga a expressar un agraïment que transcendix allò personal, per a convertir-se en constatació d'allò humà com a riquesa danyada a sumar en l'inventari d'esta espoliació que, per anunciada, tant de bo no es produïsca. Mentrestant, elles continuen participant en les activitats programades per la Plataforma i obrint sa casa en cada edició de Portes Obertes, amb la dignitat que els és pròpia i la joventut que quedà presa en el blanc dels seus cabells. Gràcies als ambiciosos, els sense escrúpols i els egoistes. Ells ens ensenyen que la felicitat i l'amor no es compren amb diners. Gràcies als qui des d’una postura pacífica lluiten contra les guerres d'interessos. Gràcies a les persones del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França per obrir les seues portes i encendre tants cors.

(1) Torres Cueco, Jorge. “SOS por El Cabanyal”. El País. Babelia. 25 de agosto de 2001. 69

- Desveladas en cinco asaltos. Teatre. Tres Teatre i Taller d’escenografia. - Gema Hoyas, Silvana Andrés, Dolores Furió. En aquesta instal.lació l’espectador assistia a la partida d’escacs proposta, i oïa comentaris dels veïns, previament gravats, sobre la problemàtica de la prolongació de l’Avinguda Blasco Ibáñez. - Intervenció a la platja d’alumnes de Belles Arts dirigits pel professor Pepe Romero.

- Equip Manteca: Ricardo Vilar, Verónica Leonetti, Vicente Aranaga, Ruth Detzer, Paul Hut i Judith Tremer. - Un grup de veïns es va unir a una jornada de performance en diumenge, en un dels llocs més transitat. - Un veí de El Cabanyal proposà unir vivendes de diversos carrers amb cintes de colors.

ART I VIDA Carmen Sevilla

La unió entre l’art i la vida va ser una de les intencions comunes als diferents moviments d’avantguarda del segle passat; dues realitats difícils de conciliar si s’afegia la premissa que l’art havia d’arribar a tot el públic i deixar de ser un fenomen elitista. Els artistes de primeries de segle eren conscients que el món on vivien estava canviant i sabien que l’art no podia romandre al marge. L’art havia d’escapar dels museus, cementiris de l’art com els va anomenar Marinetti, i formar part de la vida. En aquest formar part de la vida, l’art podia esdevenir un agent actiu, és a dir, no sols reflectir els canvis de la societat sinó també provocar-hi canvis. Participar en utopies, crear-les, no simplement expressar-les, el vell mite del poder de l’art per a salvar la humanitat. La dicotomia constant: l’art per l’art, o l’art compromès, es dissol a l’instant en el projecte Cabanyal Portes Obertes. L’escultura, la pintura, les instal·lacions, els performances, es fonen amb la vida. Art que ocupa l’espai privat (convertint-lo en públic) i l’espai públic (el carrer). Al Cabanyal l’art recupera un espai perdut des de la creació de les acadèmies, les sales d’exposicions i els museus; un espai reivindicat per les avantguardes històriques, un espai viu, connectat amb la societat i el món, no delimitat i estructurat per una institució. Ací, a les cases dels veïns, l’artista troba un espai nou amb el qual dialogar i interactuar, que no és asèptic com el d’un museu o una sala d’exposicions, sinó que té una personalitat molt definida: l’empremta del caràcter dels qui l’habiten. L’artista coneix uns altres móns, unes altres mirades, que enriqueixen i donen un altre sentit a la seua obra. I l’individu, la col·lectivitat, veu materialitzada mitjançant l’artista, la seua necessitat d’expressió, els seus sentiments, els seus pensaments. Els espais amb passat redimeixen el seu caràcter de vell i gastat mitjançant la màgia de l’art, i en reclamen la dignitat i la saviesa, igual que Schwitters recuperava el que la societat del progrés rebutjava perquè havia deixat de ser un objecte del desig. El barri forma part de l’abandonat conjunt històric de València i, davant l’amenaça de la seua destrucció, els artistes han respost a la crida, al repte d’un compromís que no sols respon a la necessitat immediata de salvar un barri, sinó al compromís intel·lectual i polític que reivindica una ciutat habitable, un model d’urbanisme sostenible. Es recupera un vell mite, el poder de l’art per a salvar la humanitat, mite infamat davant els fracassos esdevinguts al llarg del segle XX, com el de la utopia 72

constructivista, o els dadaistes de Berlín. Però es van obtenir resultats brillants tot i ser de caràcter efímer, i l’esperit modern dels anys vint continua sent útil com a model d’afirmació intel·lectual o de dissensió (com manifesta Hughes). Al Cabanyal Portes Obertes els artistes han cregut en el valor i en la necessitat d’aquest poder utòpic i han manifestat el seu compromís i la seua solidaritat. En la societat en què vivim no existeix allò que no es reflecteix en els mitjans de comunicació de masses, i és en aquest punt on l’art esdevé agent actiu que reclama la presència dels mitjans esmentats que en el segle passat li van arrabassar el discurs polític a l’art. Les consciències desperten i qui veu està obligat a actuar. Gràcies a aquest procés l’opinió pública pot ser informada, no manipulada i actuar en conseqüència. Com a fenomen purament artístic també presenta una visió nova, no sols per l’espai en què actua sinó a més per la convivència d’obres d’artistes reconeguts i consagrats, amb altres de desconeguts; amb l’art que comença i les manifestacions populars. La riquesa humana i cultural amb què s’ha trobat l’espectador des de la primera edició l'ha capturat i fascinat per la infinitat de matisos que ofereix aquest ric esdeveniment, que no sols es pot qualificar d’artístic, sinó també de multicultural i social. Aquesta infinitat i subtilesa de matisos, d’aspectes de gaudi i comunicació mitjançant el llenguatge plàstic, però també de conèixer i viure un barri, la seua arquitectura i la seua gent, no la pot oferir un circuit artístic institucional (estrictament programat i condicionat per múltiples factors), només el pot oferir la conjunció de vida i art, la materialització del paper de l’art com a agent actiu de la vida, de la cultura i la societat del seu temps.

Silvia i Javier Molinero. Sèrie de retallables amb imatges de cases del Cabanyal. 73

A l'esquerra dalt: Francisco Felipe proposà com a Intervenció la restauració de les plantes dels distints patis dels veïns interessats, els quals podien visitar-se durant el període d’exposició. baix: Concha Jerez, performance-instal.lació. Paco Sanmartín. Instal.lació fotogràfica. Carmen Sevilla. Instal.lació i joc. A la dreta Marina Eva Scarpatti. Instal.lació. Ricardo Pérez Bochons. Instal.lació.

dalt: fragment d'una instal.lació Empar Cubells

baix: Charo Peiró Santiago Polo Maribel Doménech

CIUTAT PRIVADA, ART PÚBLIC Douglas García-Requena Ningú no viu en una ciutat, sinó que hi transita. L'home és un individu que va perdre el seu territori. Benjamin

La ciutat és un colós mestís on s'hi reprodueix sense els límits conceptuals de la cultura contemporània: una cara de la ciutat es fa gran a la modernització socioarquitectònica mentre que l'altra dóna pas als marges, a la tradició i a la discontinuïtat, en aquests dos casos es troben espais públics indiferents a tohom; rotondes, carrers, façanes, passejos o mercats que trenquen l'entramat domèstic i que seran la nostra topografia urbana, assenyalada al mapa per als turistes que vindran, raó per la qual sovint ens trobem atrinxerats en una forma d'indiferència dels espais produïts per l'expansió d'una ciutat que sorgeixen com si no existira. Les estructures trenquen amb el nostre estatus de ciutadans per a col·locar-nos com un simple numeral d'habitants que observen amb per76

plexitat com el nucli antic i els barris perifèrics, mancats d'infraestructures urbanes utilitàries o d'interés, estan assetjats per la utopia modernista, que no és una altra cosa que la posada al dia d'un anacronisme incapaç de substituir els orígens, la legitimitat, i en definitiva ens porta a una modernitat que dóna lloc als no-llocs, allí els districtes financers , els gratacels indiferents, les avingudes divisòries, els centres comercials d'hedonisme mercantil i carrers i voreres on camina la contradicció que ens fa aliens de les nostres pròpies ciutats. Però també s'hi troba el procés de creació i intervenció de l'art públic que representa un esdevenir més que no una evolució d'aquells espais que sorgeixen en la ciutat com una aspiració, o potser, com una angoixa. En la ciutat conviuen reaccions diferents al mateix problema, i això la fa un perfecte mosaic de trobades i desencontres, i és en aquest moment que la ciutat es fa continent, els espais públics xicotetes repúbliques i el ciutadà el contingut. És aleshores que l'afirmació, l'art s'expressa en termes de manipulació, subjectivisme, i simulació ( Kuspit ), recala i n'obté el sentit. Ubicats en aquesta perspectiva, veiem la ciutat dividida en diverses societats que creen els seus ídols perfectament indiferent a la germinació d'altres estrats, és la raó per la qual sempre l'art públic considera la ciutat com un espectre multilateral, és a dir, una ciutat mixta en temptacions futuristes regressives i no sempre originàries. En el nostre culte a la novetat ( a tot allò que esdevé nou ), es creen i recreen espais que pretenen ser de tots, però que en absolut ens hi identifiquen, perquè generalment són posades en escena, divorciades de la nostra ecologia i el nostre espai habitual. D'aquesta manera, sovint ensopeguem amb projectes urbanístics que ens han negat de participar-hi perquè són còpia d'altres models que pretenem creure que funcionen en qualsevol lloc: per tot això el sentiment de pertinença desapareix en el context ciutadà, és allí on també trobem l'art públic que busca el seu protagonisme com a nova avantguarda i no com a servei públic en contra del desarrelament,.. és una intenció germinal d'un diàleg entre l'ecosistema urbà i el creatiu. Sense ganes de ser nihilista, diré que les ciutats s'han fet temàtiques, els projectes urbanístics en molts dels casos busquen irresponsablement establir espais lúdics i creatius, però no conscients de si mateixos. És aleshores quan ens preguntem -¿per a qui, o qui gestiona aquests espais, i democràticament qui es responsabilitza de la seua implicació amb el nostre hàbitat?- més encara ¿existirà una reconciliació possible entre el ciutadà i aquests espais?; en tot cas, continuem perdent territori en les ciutats modernament deformades per la immediatesa d'un pensament que parla del futur. Avui parlem de l'art públic com l'obra del trànsit mateix, fora de les parets d'un museu absent de discurs social i edificat en la retòrica del control absolut de tot allò que la història de l'art ha filtrat. L'art públic, art al cap i a la fi, és sempre la hipòtesi d'una interpretació o la interpretació d'una hipòtesi de marges apreciatius i perceptius que es pluralitzen, un art que es presenta com un àmbit indeterminat en la focalització i multideterminat en les causes. L'art públic és un projecte definitivament modern, però també podria estar condemnat a ser un monument a la no intenció per l'anorèxia ideològica la vertadera paradoxa de la qual estaria determinada pel fet de ser alguna cosa concreta o existir realment. 77

Polp Fiction. Performance. Els cambrers del bar El Polp realitzaren una paròdia sobre l’Alcaldessa de València i el seu afany especulador. Joan Casellas. Performance a casa de la tia Lola.

Sabem ben bé que el futurisme és la primera fórmula estètica moderna que uneix les masses urbanes ( Marinetti, París 1909 ), però més enllà d'aquella temptativa, per la seua monumentalitat el futurisme va ser traduït com un signe de poder. Lamentablement, encara continuen construint-se coliseus romans. Hem d'estar atents al fet que la nostra mirada s'ha privatitzat, com la ciutat, com un acte reflex a la pèrdua d'un terreny alhora comú i semblant, per tant l'art també s'ha privatitzat en els espais públics: de la senzilla contemplació plaent, va passar a la complexa justificació de la grandiloqüència edificada sense sensibilitat. En definitiva, hem de preguntar-nos quina és la responsabilitat de l'artista davant de projectes o polítiques urbanístiques que donen pas a un populisme globalitzat que emfatitza una voluntat comuna, però que, no obstant això, és elitista, reaccionari, raça de genis mecanistes i temàtics. Theodor Adorn va dir que l'art de les avantguardes ha de servir per a indicar-nos que el món no és perfecte. D'ací podem partir que l'art públic és un dels nous conceptes ficticis d'aquest nou segle que ens ensenyarà a entendre els espais i l'artista; un turista urbà que s'afanya lentament a donar nom als espais sense identitat. Contràriament, a l'enunciat de W. Benjamin que encapçala aquest escrit, l'art públic viu en la ciutat i per a la ciutat, perquè esdevé el seu teatre ideològic; aquest assumeix la plenitud d'una mateixa i insubornable essència dels espais i s'estableix en el conjunt d'inquietuds d'una ciutadania, com és el cas del barri marítim de El Cabanyal que es nega a perdre el seu territori. El festival Cabanyal Portes Obertes és la síntesi d'idees, sentiments, voluntats i intuïcions que ha reunit veïns i artistes una vegada a l'any durant els darrers quatre anys. És en festivals d'aquesta mena, on l'art públic se salva per no ser una manifestació urbana d'una activitat casual ni d'un interés pragmàtic, ja que la seua conquista no s'esgota en la immediatesa d'un resultat, per ser l'experiència existencial, la circumstància , la plenitud de consciència d'un barri obert i boig de ganes de convertir-se en màgia. 78

Col.lectiu Cul de Sac. Instal.lació fotogràfica. Aquest col.lectiu convidà als veïns a decidir les fotos que es farien del barri, després de la realització de totes les propostes, s’exposaren en conjunt, oferint una particular visió del barri. Instal.lació de Ramón Pérez Carrió. Alumnes d’Arts i Oficis dirigits per Jaime Giménez de Haro.

Cabanyal Portes Obertes. V edici贸. 2002

MUSEU DEL CABANYAL

MATÈRIA I ANTIMATÈRIA: EL MUSEU DEL CABANYAL Rosina Santana

Quan parlem de l'art i la transdisciplina, un dels exemples d'aquesta pràctica híbrida és el projecte d'art públic Portes Obertes. Dins d'aquest model d'art comunitari, es troba la Cinquena Edició de Portes Obertes que pren la forma d'museu comunal. Si ho pensem, és rar entendre "un museu" com un acte de resistència comunal: un museu és, comptat i debatut, l'expressió màxima dels judicis de l'art-jerarquia dominant, d'on s'emeten els edictes que poden "fer" o "desfer" l'artista-estrela en voga. És l'immoble urbà on es "conserva" i es fa el treball de "conservadoria" de la cultura, definida com els objectes i documents que transmeten una sèrie d'idees i valors importants definits per aquells que decideixen el que s'admet al museu, el que queda fora, i el que s'hi promou o exposa. Vaig pensar que una analogia, que ens pot ajudar a entendre el marc teòric d'aquesta obra, prové de la física quàntica. La matèria i l'antimatèria són elements complementaris ---en què un d'aquests és reflex de l'altre però en imatge negativa. Veig el museu del Cabanyal en aquests mateixos termes: ha sigut la imatge del negatiu del museu on l'organització, l'estructuració, i el contingut (fins i tot usant el mateix lleguatge museístic) subverteix el concepte amb funcions oposades a les que operen en el museu tradicional. Aquest museu es va crear per a assumir la postura autoritària / "eclesiàstica" del museu tradicional; però ,"bateja" com a "legítim de conservació", aquelles històries i objectes que l'Ajuntament de València ha titlat de runa digna de destrucció; per tant, mostra clarament la falta de visió cultural que afligeix aquests planificadors urbans. 81

Planta baixa. Seccions de la vida al barri Esquerra: Secció futbol. Secció escola. Dreta: Secció manufactura del tabac.

Pagina anterior Esquerra: Cartell i maquetes del projecte de l’Ajuntament. Secció de la drassana. Dreta: Entrada Secció arquitectura. Vitrina amb documents i llibres originals de principis del s.XX.

Al primer pis instal.lació d’alguns dels treballs més significatius de les edicions anteriors de Portes Obertes. (Pedro Ortuño, Ricardo Pérez Bochons…)

Per exemple, el museu tradicional es nodreix dels mites socials com a base per a definir que és de valor o que no ho és, i digne de ser conservat. En el Museu del Cabanyal l'autoritat de curadoria emana no d'un títol d'una càtedra sinó de les històries orals viscudes i verificades per mitjà de títols de propietat antiquíssims i fotografies personals de residents de les cases en perill de destrucció. Si en el museu tradicional és el donatiu substanciós de la gran empresa el que crea les possibilitats i guanya poder i influència, en el Museu del Cabanyal és la participació ciutadana la que crea el museu. Si el museu tradicional posseeix el planter dissenyat per un famós arquitecte, el Museu del Cabanyal se situa en un edifici ubicat en la mateixa ruta del pla de demolició, en el carrer de La Reina, el qual també serà afectat pel pla urbà. La Sala del Mar, la Sala de L'Arquitectura, la Sala de la Plataforma Salvem El Cabanyal, el Futbol, els llibres d'Escola, els taulellets -tota aquella col·lecció d'objectes personals que temporalment van deixar els seus llocs d'honor en les sales, menjadors, i cambres del Cabanyal- van assumir l'aura de ser "objectes exposats en el Museu" i una vegada retornats al seu lloc d'origen, hi tornen transformats en signes de resistència cultural. 84

Al segon pis, treballs d’artistes que viuen al barri. (Marta Lúcas, Vega Bermejo…)

Es pot argumentar que el Museu del Cabanyal només és part d'aquest paradigma de la nova museologia, on es diu que el museu tradicional és de coses, i el nou museu és de gent i de la seua cultura. I fins a cert punt hi estic d'acord. Però pense que el Museu del Cabanyal, a diferència de la nova museologia, va tindre una funció efímera dins del context d'una llarga lluita de resistència urbana per a subratllar l'efecte d'un pla de "desenrotllament" sense sentit, que serveix als interessos creats i no al valor cultural i humà que existeixen en els pobles mariners de València.

Cabanyal Portes Obertes art, pol铆tica i participaci贸 ciutadana

Castellano

CABANYAL PORTES OBERTES. ACTIVISMO Y LUCHA SOCIAL Emilio Martínez Arroyo

Cabanyal barrio sitiado, como tantos otros. Permítanme una breve introducción: Cabanyal Portes Obertes es un proyecto de intervenciones artísticas que reivindica la rehabilitación del barrio del Cabanyal, en Valencia. Uno de los tres barrios de la ciudad declarado Bien de Interés Cultural por las autoridades autonómicas, que es el máximo grado de protección sobre los centros históricos en nuestra comunidad. Un antiguo barrio de pescadores, que se extiende paralelo a la playa de la ciudad. Bien pues, el Proyecto Especial de Protección y Reforma Interior propuesto por las autoridades, consiste en ofrecer un dinero a los propietarios que necesiten rehabilitar su vivienda, y de paso hacer pasar una avenida, que llegaría hasta la playa, por el centro del barrio, transversalmente, partiéndolo en dos. Derriban mas de 1600 viviendas, más de un centenar de las cuales figuran entre las cuatrocientas viviendas protegidas en el barrio, desplazan, o deportan a nuevos emplazamientos a sus habitantes, que serán indemnizados irrisoriamente por el precio de su vivienda, para construir en gran parte de los terrenos que hoy les son arrebatados, unos apartamentos que quedan muy fuera de su alcance económico. Semejante cúmulo de despropósitos, injusticia social, abuso del poder, se desarrolla delante mismo de nuestras narices, con toda impunidad. La sociedad de la indolencia, encuentra injusticias intolerables fuera de si misma al tiempo que es incapaz de verlas en su propio entorno. Miope de si misma, o vista cansada. Y aburrida. Y frente a la desolación: abatimiento, abandono, resignación, sumisión, o, resistencia y lucha. El proyecto Cabanyal Portes Obertes se inicia en 1998, el año que el equipo de gobierno del Ayuntamiento de Valencia del Partido Popular hace públicas sus intenciones sobre el barrio del Cabanyal. Durante los meses de verano los vecinos conocen por la prensa el proyecto municipal, y empiezan a reunirse para hablar sobre las consecuencias del mismo, a la vuelta de las vacaciones cada vez son más los ciudadanos conscientes

de las consecuencias nefastas para la pervivencia de este barrio que supone el proyecto. Los contactos y las reuniones informales nos convencen de la urgencia de reunirse con el máximo número de personas y se organizan en la Asociación de Vecinos asambleas de discusión. Aparece la necesidad de formar una plataforma permanente, independiente de la propia asociación y monográfica sobre la situación, en octubre se crea la Plataforma Salvem el Cabanyal. En ese momento un grupo de artistas residentes en el barrio proponemos a la asamblea la posibilidad de convocar un evento artístico que de a conocer la gravedad de la situación a un máximo número posible de ciudadanos de la ciudad de Valencia y fuera de ella. El evento llevará por nombre Cabanyal Portes Obertes, significando el carácter del mismo, la necesidad de abrir las puertas del barrio, sus calles, sus casas, para que el público, los visitantes, convertidos en invitados por un breve espacio de tiempo conozcan la realidad del barrio, de nuestras vidas y todo lo que hay en juego, por sí mismos. El elemento característico Portes Obertes será convertir la propia textura del barrio en el escenario del evento, un soporte único, vivo y gravemente amenazado de extinción. Especialmente, utilizar las casas de los vecinos como espacios expositivos. Espacios de la vida cotidiana que alberguen durante unas semanas obras de todos aquellos artistas que quieran mostrar su solidaridad con el Cabanyal y su rechazo al proyecto urbanístico propuesto. No es la primera vez en el ámbito del arte contemporáneo que se han propuesto experiencias similares, tampoco ha habido tantas (Chambres d’amis en Gante, Show roms en California) ni han tenido excesiva difusión. En la mayor parte de los casos han sido convocatorias institucionales que han obviado el componente político que resulta intrínseco a la relación de la casa – ciudad, casa como elemento celular en la organización de la ciudad. Fijamos dos premisas básicas: la participación del propio tejido social en la articulación del proyecto desde su inicio, y una propuesta abierta a todos aquellos artistas que deseen participar y a las distintas disciplinas de arte contemporáneo: artes plásticas, teatro, performance, video, cine, danza, música, poesía. Esta renuncia a seleccionar las obras en función de su “calidad” artística y la ausencia de apoyo institucional, marcan una importante diferencia con otros eventos de estas características. 87

Al tiempo planteamos que este evento tiene unos objetivos que deben ser claramente definidos. La sensibilización en torno a esta problemática debe alcanzar al mayor numero de personas posible y la muestra debe ser un altavoz que la amplifique en el contexto de la ciudad, y fuera de ella, rompiendo cierta voluntad de minimizarla por parte de las autoridades locales del momento. Generando una imagen que muestre la verdadera complejidad y gravedad de esta situación frente a la instrumentalización mediática de los promotores del proyecto. En segundo lugar debe actuar sobre los propios vecinos del barrio motivando su participación, reactivando sus elementos identitarios, un cierto orgullo de ser de_, durante tanto tiempo olvidados por las administraciones políticas que los han abandonado a su suerte, haciendo dejación de sus obligaciones sociales e incluso legales, convertidas en papel mojado al libre albedrío de la voluntad y en este caso de la falta de voluntad de la administración.

mecanismo que habíamos probado con éxito en el año 96 cuando organizamos el evento “movimiento inercia. Encuentro europeo de colectivos de arte contemporáneo”: un presupuesto de guerrilla, los vecinos ofrecían cama y nevera, alojamiento y sustento a los artistas participantes que vinieran de fuera de Valencia, abrían sus casa al público, participaban en el montaje, trasporte y las tareas propias de un equipo de trabajo de un gran museo de arte contemporáneo: prensa, visitas guiadas por el barrio, bar, hacían los bocadillos o vendían las bebidas, cada uno en función de su propia voluntad de colaboración. Pedimos una pequeña ayuda en la Facultad de Bellas Artes para colaborar en la realización de un cartel, con un plano y el listado de los artistas participantes, intentamos conseguir alguna ayuda de los comercios del barrio y con el trabajo de todos los artistas que no se limitaron a dejar sus obras sino que colaboraron con nosotros en la organización del evento, nos pusimos en marcha.

Con estas ideas propusimos en una de las primeras reuniones de la Plataforma el proyecto Cabanyal Portes Obertes, conscientes de que el resultado final y la envergadura del mismo dependía fundamentalmente del grado de implicación de los vecinos, la mayor parte de ellos ajenos a las manifestaciones de arte contemporáneo y menos aun a las propuestas más radicales e innovadoras. El resultado: una acogida entusiasta al proyecto y el compromiso de todos los presentes, no siempre consciente de todo lo que estaba por llegar, ni por parte de la entusiasta asamblea, ni tampoco por parte de los promotores de la idea que no tardaríamos en vernos desbordados por la buena acogida de los artistas que mostraron su voluntad de participar, mas de172 artistas en la primera edición de Portes Obertes, 25 casas abiertas, intervenciones en las calles, actuaciones de teatro, música, performances, en varios locales, en el casino, etc. Concentrado en dos semanas que convirtieron el barrio en una emocionante sucesión de movidas y acontecimientos.

Obtuvimos una buena repercusión en prensa y una asistencia de público sorprendente, lo que nos animó a continuar con el proyecto, realizándolo por segunda vez, con una mayor preparación en noviembre del año siguiente, superando ampliamente la participación de artistas, la repercusión en prensa y el número de visitantes. En el año 2000 entramos en contacto con la Fundació Josep Renau que nos cedió 106 obras originales de este revolucionario artista valenciano, referente en la implicación del arte y los artistas en los procesos de trasformación social planteados en la experiencia republicana española. Renau había vuelto a convertirse en un punto de referencia una vez regresó del exilio, por su participación en las reivindicaciones ciudadanas. Especialmente en la defensa del paraje natural de El Saler de Valencia amenazado urbanísticamente en la década de los 70 por las oligarquías inmobiliarias valencianas y que supuso la primera gran movilización ganada por la reivindicación en la calle de miles de ciudadanos recién inaugurada la época democrática. Renau trabajo en aquel entonces con el movimiento ciudadano en lo que sería uno de los últimos trabajos poco antes de morir. Esta exposición que se realizó en 13 casas del Cabanyal, tuvo un importante impacto en buena parte de la sociedad valenciana y contó con un catálogo realizado conjuntamente por la Universitat de Valencia y la Universidad Politécnica de Valencia.

La urgencia de la situación nos obligó a organizar todo el evento en apenas dos meses, se inauguró el 10 de diciembre. La primera preocupación preparar un presupuesto resultó relativamente sencilla: no teníamos presupuesto!, no había dinero, por lo tanto no podíamos perderlo, y nos planteamos que resultaba fundamental que el evento generará los suficientes ingresos para financiarse por sí mismo. Pusimos en marcha 88

La siguiente edición de Portes Obertes, año 2001, contamos con una numerosa participación de artistas y colectivos nacionales e internacionales por lo que nos atrevimos a denominarla “Cabanyal Portes Obertes. IV Edición Internacional de Arte Contemporaneo”. A partir de este momento propusimos una nueva forma de trabajo que se manifestó el año siguiente con una edición que llamamos “Cabanyal Portes Obertes. Museo del Cabanyal” y que constó fundamentalmente de una ocupación temporal de un edifico del barrio, de tres alturas, cedido por su propietario. En este museo temporal creamos una serie de secciones a partir del material prestado por los vecinos, en torno a los elementos significantes del Cabanyal, su arquitectura, cerámica, su vinculación con el mar, con las manufacturas propias del barrio como la de la elaboración del tabaco, la cultura, la escuela y el movimiento vecinal de los últimos años. Reinstalamos algunas de las más significativas instalaciones artísticas de las ediciones anteriores, junto con una pequeña exposición de los artistas residentes en el barrio. Por último este año Portes Obertes se centrará en las artes escénicas e instalaciones artísticas puntuarles como el eje central de su planteamiento. El catálogo que a continuación presentamos quiere recoger los diferentes niveles de actuación de estos años de activismo y lucha social. Les proponemos dos partes, en la primera, una cronología de la actividad organizada por la plataforma Salvem el Cabanyal que se desarrolla como una línea de tiempo acompañada por una secuencia de imágenes de algunos de los hechos más destacados, junto con un texto sobre los retos de futuro que plantea la participación ciudadana, a partir de la experiencia de la plataforma Salvem el Cabanyal, elaborado por Faustino Villora. Y después les planteamos el problema que es el origen de esta situación, a través de planos y el texto del arquitecto Vicente Gallart, y una sección que muestra aspectos de la arquitectura singular de este barrio junto con un texto del arquitecto Luis Francisco Herrero. En la segunda parte del catalogo presentamos propiamente la experiencia de Cabanyal Portes Obertes en cinco secciones que se corresponden con las ediciones realizadas hasta el momento junto con textos de Maribel Doménech, Pepe Romero, José Luis Pérez Pont, Douglas García Requena, Carmen Sevilla Madrid y Rafael Brines. Y por último incluimos un anexo en

forma de CD donde hemos intentado incluir la mayor parte de los artistas participantes en todas las ediciones de Portes Obertes, con una imagen y una pequeña introducción de su trabajo. Aprovecho este momento para pedir disculpas a aquellos que por razones completamente ajenas a nuestra voluntad no aparecen, bien por error o bien por que no disponemos del material necesario para salir reflejados en este listado y a aquellos artistas cuyos datos aparezcan incluidos erróneamente. Cabanyal Portes Obertes es una muestra impúdica para algunos, la de abrir las puertas de sus casas para recibir la curiosidad de los otros, es una confrontación en directo de propuestas artísticas radicales o conservadoras, contemporáneas todas ellas, frente a un publico ilustrado o no, pero el público en definitiva al que van dirigidos nuestros puñales y nuestras flores. Os agradecemos de antemano vuestra colaboración.

NO TE SALVES Plataforma Salvem El Cabanyal-Canyamelar-Cap de França

Quiénes somos Para oponerse a la prolongación de Blasco Ibáñez, el 22 de abril de 1998 nace la Plataforma Salvem El 89

Cabanyal (varias entidades vecinales la constituyen). Comienzan las acciones de la Plataforma y se presentan 4.000 escritos en contra del plan municipal. Los vecinos comienzan una serie de movilizaciones de protesta, caceroladas, manifestaciones cívicas, presentación de escritos a diferentes organismos nacionales y europeos, destacando las 110.000 alegaciones en contra del Plan aprobado por el Ayuntamiento de la Ciudad el 26 febrero de 1999. En estos años, colectivos ciudadanos, asociaciones culturales, entidades universitarias y numerosas personalidades públicas se han unido en la Plataforma Salvem El Cabanyal – Canyamelar para expresar su más firme oposición al proyecto municipal. Qué queremos Queremos reconstruir nuestro barrio, nuestra ciudad. El problema de la planificación de la ciudad no se resuelve en los planes reguladores ni en los proyectos urbanísticos, es necesario que los ciudadanos tengan una participación activa en la toma de decisiones. La nueva ciudad puede nacer en cualquier sitio donde los ciudadanos se opongan, solidariamente, a su disolución. Esto es lo que intentamos desde la Plataforma Salvem El Cabanyal – Canyamelar. Qué reivindicamos Un proyecto urbanístico pensado, discutido, consensuado de abajo a arriba. Queremos una planificación con participación ciudadana. Un planeamiento que deberá permitir un desarrollo sustentable, respetuoso con las características humanas, sociales, históricas y arquitectónicas propias. Que respete la trama urbana y que considere las peculiaridades propias de este conjunto urbano. El proceso y tramitación del expediente, ninguna consulta ni audiencia se ha concedido a los afectados, ni directamente ni por medio de las asociaciones que les representan, y ha sido así, a pesar de que los afectados han estado reclamando ser consultados por todos los medios disponibles (solicitudes al municipio, Síndic de Greuges, manifestaciones, 22 días en huelga de hambre, etc.…) 90

Situación actual Desde enero de 2002 el proyecto municipal está paralizado por el Auto de Suspensión Cautelar del TSJ de la Comunidad Valenciana. No obstante, contrariada por la decisión judicial, la alcaldesa amenazó con un progresivo deterioro del barrio. Frente a tal actitud, la Plataforma Salvem El Cabanyal sigue actuando contra el abuso de poder y los intereses privados que representa la alcaldía, demostrando que el barrio está vivo y tiene voz propia. Las movilizaciones continuas, las acciones culturales, la exigencia y ofrecimiento de información veraz a los ciudadanos, la reivindicación y las propuestas de democracia participativa, todas ellas forman nuestro “arsenal” de medios para llegar a un fin justo y legal: el respeto a los vecinos y la rehabilitación del barrio sin su destrucción. El futuro Hay buenas esperanzas al respecto, ya hemos conseguido la paralización cautelar por lo que es muy probable que el Plan se derrumbe. Por nuestra parte vamos a seguir luchando como hasta ahora. Trabajaremos por la participación ciudadana entendida como superación del déficit de ciudadanía, que no es sólo un valor en sí mismo, sino la herramienta que contribuirá a la consolidación democrática al controlar y limitar el poder de los representantes políticos. La participación ciudadana que estimula el compromiso de los ciudadanos en el planteamiento y solución de las demandas sociales. En este sentido en los próximos meses vamos a impulsar un nuevo proyecto llamado Escoltem El Cabanyal. La iniciativa consiste en un taller de barrio. Una investigación sociológica que nos permita llevar a la práctica los objetivos de la participación ciudadana respecto a la planificación urbanística y que establezca las bases para el futuro proyecto urbanístico que sustituya al actual PERI de El Cabanyal.

ACCIONES PÚBLICAS Y MANIFESTACIONES Recopilada por Juanjo Úbeda y Artur Gallego

14-9-98 Celebramos la primera asamblea de barrio en los jardines del Dr. Lluch. 17-9-98 La plataforma convoca la primera manifestación contra la prolongación. Recorre desde la estación del Cabanyal hasta el paseo marítimo, acuden unas 3.000 personas. Las Cortes Valencianas amplían la zona B.I.C. a todo el barrio. Continuamos esperando la efectiva aplicación de esta protección. 19-9-98 Bicifestación des del Cabanyal al centro de Valencia 24-9-98 Segunda Manifestación: Lema: “Rehabilitación sin destrucción”, con el mismo recorrido que la anterior. La participación es aun mayor. 10-98 L’asamblea de la Plataforma decide realizar el mes de Octubre caceroladas cada noche a las 22h y durante 5 minutos. El barrio resuena 19-10-98 Charla Conferencia en el Teatro la Estrella. Lleno a rebosar. La conferencia es dirigida por el catedrático Pérez-Montiel, hablando del impacto de la prolongación sobre el comercio de la zona. 17-11-98 Una manifestación convocada por las asociaciones de vecinos del Marítimo con el lema “Un litoral para todos”. Amplia participación del vecindario del Cabanyal, cacerolada incluida, gigantes y cabezudos. 25-11-98 Mesa Redonda en la Escuela Superior de Arquitectura. El arquitecto Sr. Solà Morales después de visitar el Cabanyal fundamenta técnicamente la defensa de la trama urbanística y la heterogeneidad del barrio con una rehabilitación en lugar del traumático proyecto de prolongación. 5-12-98 A partir de este día, comenzamos con las actividades de los domingos: mesas informativas, recogida de firmas, venta de camisetas , actuaciones..... Comenzamos las visitas guiadas por el barrio.

10/17-12-98 Primera edición del Cabanyal Portes Obertes. Numerosos artistas participen de la lucha del barrio dejando sus obras en exposición en las casas de la gente. Recibimos miles de visitas. 24-2-99 En la inauguración de la oficina de AUMSA que instala el Ayuntamiento para informar a los vecinos sobre el proyecto destructor, allí estábamos los vecinos armados de... cacerolas. Por la tarde Asamblea General de Barrio, con numerosa asistencia en la Residencia de la Virgen del Carmen, en la calle Eugenia Viñes 156, donde se harán a partir de ahora las asambleas generales. 25/26-2-99 El Ayuntamiento se reúne en pleno el día 26-2-99 para discutir el Plan Inicial. La Plataforma “duerme” la noche anterior en la puerta del Ayuntamiento. A lo largo de esa noche de vigilia, hacemos una cacerolada de dos horas, proyectamos diapositivas contra la especulación....... Por la mañana, las cacerolas despiertan a las 7 y suenan hasta las 2 de la tarde. Aprueban el plan con los únicos votos del PP y de dos tránsfugas. 5-3-99 Manifestación lúdica-protestona organizada por la Plataforma desde el Ayuntamiento de Valencia hasta la Glorieta. Leemos el manifiesto por la defensa del barrio delante de 6000 personas 6-3-99 A los concejales que han votado la destrucción del barrio, se les envía por carta la declaración de “persona non grata”en el Cabanyal. A pesar de ello, deciden participar en la parada mora. El vecindario les cierra el paso durante dos horas, hasta que los concejales se retiran y la fiesta puede continuar 16-3-99 Plantada de la falla móvil contra la prolongación que realiza la Plataforma, manifestándose en pasacalles paseando el monumento. 04-99 Hasta el 25 de Abril hacemos y recogemos alegaciones al plan de destrucción del barrio. El 25 de abril se abre el plazo de presentación y el 25 de mayo hemos presentado un total de 110.318 alegaciones, a pesar de las numerosas trabas burocráticas 28-4-99 Rita Barberá presenta la declaración de derechos y deberes humanos ante la UNESCO en Paris. Una representación de la Plataforma acude a presentar un 91

dossier contra el plan de destrucción. Se denuncia la hipocresía de la Alcaldesa. 30-5-99 Trobada de Barris i Pobles en la Plaça de la Mare de Deu. Se denuncia colectivamente la especulación urbanística. La Plataforma parodia en un espectáculo inolvidable a Rita Barberá y otros representantes del PP inaugurando monumentos como el Micalet, la fuente de la Plaza...... 9-99 Manifestación desde la Iglesia de Los Ángeles hasta la del Rosario. 14-10-99 Reunión de la Plataforma con el Síndic de Greuges. 25-10/15-11-99 Segunda edición de Cabanyal Portes Obertes. De nuevo, el barrio abre la puerta a más de 250 artistas que, desinteresadamente, colaboran con la causa de Salvem el Cabanyal. 17-1-2000 Asamblea General de Barrio, en la que se decide la realización de una huelga de hambre. 25-2-2000 En el aniversario de la aprobación del Plan inicial, volvemos al ayuntamiento para recordarles que llevamos un año esperando. 4-3-2000 Parada Mora del Cabanyal. Una pancarta, cruzada en la calle, señala la entrada en el corazón del Cabanyal, justo donde quiere destruir el Ayuntamiento; de las casas sale el sonido de un corazón que late tenaz. 25-3-2000 Huelga de hambre indefinida en el Parterre (Valencia). Cinco vecinos del barrio renuncian a tomar alimentos para mostrar su convicción y su esperanza. Otros vecinos del barrio y de fuera de él hacen huelgas de hambre solidarias. 31-3-2000 Asistencia al pleno municipal con cacerolada en la puerta del Ayuntamiento. Son dos horas y media de concierto. La Alcaldesa niega un minuto de silencio por El Cabanyal y sus vecinos. 15-4-2000 Acaba la huelga de hambre, después de 22 días de abstinencia, hermandad y solidaridad. El Ayuntamiento no acepta el debate público exigido por el vecindario. Volvemos al barrio y a la lucha. 92

15-05/4-06-2000 Se celebra la Tercera Edición de Cabanyal Portes Obertes. Tenemos la suerte de que la Fundació Josep Renau nos cede la totalidad de su fondo para exponerlo en nuestras casas y podemos presentar la retrospectiva más amplia jamás vista del genial artista valenciano. 18-5-2000 Manifestación en el barrio con unas 6000 personas expresando su oposición al Plan. Es la quinta “mani” en menos de dos años. 06-2000 Miembros de la Plataforma formamos grupos para pintar fachadas en las casas de la gente más desfavorecida; pintamos once. El objetivo es estimular que el vecindario siga el ejemplo. 5-10-2000 Manifestación-cacerolada en la inauguración del primer “Encuentro Mundial de las Artes”, celebrada en el Monasterio de Santa Maria de la Valldigna. Diversos colectivos ciudadanos denunciamos “la destrucción sistemática del patrimonio histórico de la ciudad de Valencia”. 8-10-2000 Conseguimos que en la clausura del “Encuentro”, el arquitecto catalán Oriol Bohigas haga un duro alegato a favor de la rehabilitación del Cabanyal delante de autoridades y expertos. 25-01-2001 Aprobación definitiva del Plan por el Ayuntamiento. Intervenimos en un Pleno del que son expulsados algunos compañeros, después de un dramático y sangriento simulacro con pintura roja. Conseguimos descolgar una pancarta de15 metros desde de arriba del Ayuntamiento. En la calle, las cacerolas resuenan insistentemente. 3-04-2001 Presentamos en el Club Diario Levante el vídeo “El Cabanyal: ultimátum para un barrio”, producido por V2 Maria Salom, y realizado por Mónica Ibáñez y Ana Grau, con la colaboración de los vecinos del barrio. 26-04-2001 Cacerolada dirigida por Leopoldo Amigo en la Plaza de las Cortes de Madrid. Después, presentamos la Cuarta edición del Cabanyal Portes Obertes en el Ateneo de la capital, con la presencia entre otros de José Luis Sampedro y Carmen Alborch 25-05/17-6-2001 Se celebra la Cuarta edición de Cabanyal Portes Obertes, de nuevo con cerca de 300 artistas y ocho mil visitantes

25-05-2001 Concentración delante del Ayuntamiento de Valencia por la aprobación definitiva del Plan, una vez informado favorablemente este por la Conselleria de Cultura. Intentamos colgar una pancarta de 30 metros con un glogo aerostático en la misma Plaza del Ayuntamiento, pero la policía nos lo impide.

Plataforma, en el primer piso presentamos un repaso de las intervenciones que más nos han interesado de las anteriores Portes Obertes, mientras que en el segundo y último piso exponemos piezas de artistas del barrio. Fue un éxito, sobre todo entre la gente del barrio.

6-06-2001 Presentamos recurso contencioso-administrativo delante del Tribunal Superior de Justicia de la Comunitat Valenciana contra la actuación de la Conselleria d’Obres Públiques respecto al Plan.

19-07-2002 La Alcaldesa de Valencia visita el barrio para inaugurar la Biblioteca de la casa de la Reina. Los miembros de la Plataforma le dispensamos la habitual bienvenida.

6/10-10-2001 Una delegación de la Plataforma viaja a las ciudades alemanas de Hamburgo y Mainz para explicar a autoridades y organizaciones ciudadanas nuestro conflicto. Nose recibe el alcalde de Ottensen, barrio de Hamburgo salvado en los años 70 de una amenaza parecida a la nuestra y que hoy es el barrio más cotizado de la ciudad.

30-10-2002 Asamblea informativa en el Ateneu del Cabanyal, con presencia de representantes de la Administración para explicar las ayudas para la restauración de viviendas que otorga el Consell en el Plan de Vivienda 2000-2005.

8-11-2001 La Plataforma recibe un premio de la Facultat de Belles Arts de València por la defensa a través del arte, de nuestro patrimonio cultural, arquitectónico y social. 29-01-2002 El TSJCV suspende cautelarmente las expropiaciones hasta que se resuelva el contenciosoadministrativo. Es un gran momento para nosotros; los jueces tienen en las manos el resultado de años de trabajo, tanto en el aspecto jurídico como en el de la movilización ciudadana y la creación de conciencia pública hacia nuestro problema.

11-2002/02-2003 La Plataforma trabaja, al lado de movimientos y asociaciones de todo el País. Para abrir caminos de verdadera participación ciudadana en los procesos que nos afectan. 1-03-2003 Todo este trabajo desemboca en una manifestación unitaria bajo el lema “Por una democracia participativa y en defensa del territorio” 13/22-06-2003 Sexta edición de Cabanyal Portes Obertes.

6-02-02 Asamblea General de Barrio. Nos reorganizamos. Una vez paralizado cautelarmente el Plan en los Tribunales, hay que potenciar el trabajo junto con las distintas asociaciones de vecinos del barrio por la efectiva rehabilitación del barrio. 4-05-2002 Con una gran fiesta en el Tinglado nº 2 del Puerto celebramos, por un lado, la suspensión cautelar de todas las actuaciones del Plan que supongan destrucción, y por otro, la inauguración de la Quinta Edición de Cabanyal Portes Obertes. 2000 personas disfrutan con la Sonora Latina y Obrint Pas. 4/19-05-2002 La quinta Edición de Cabanyal Portes Obertes es un poco recapitulatoria. Nos planteamos hacer un Museo del Cabanyal en una casa modernista del barrio. En la planta baja hablamos del barrio y de la 93

LA HISTORIA DE UNA CONTROVERSIA Vicente Gallart

El Cabanyal-Canyamelar-Cap de França, junto con el resto de los Poblados Marítimos (Grao, Nazaret y Malvarosa) representan para la ciudad de Valencia su prolongación natural al mar. Se trata de un barrio histórico y popular que forma parte de la ciudad desde 1897, año en que es anexionado junto con otros núcleos urbanos de la periferia de la ciudad. Durante el siglo XIX constituyeron un municipio independiente denominado Pueblo Nuevo del Mar. La primera referencia escrita a este pueblo data de 1422, si bien los orígenes de su fundación se remontan a varios siglos atrás. Su núcleo fundacional aparece nítidamente constituido ya a finales del siglo XVIII y su peculiar trama en retícula que forma su ensanche, se configura a principios del siglo XIX derivada de las alineaciones de las antiguas barracas que lo poblaron. El proceso de sustitución progresiva de las antiguas barracas por nuevas viviendas, que pasan a ocupar el solar que iban dejando libre las anteriores con sus continuos incendios, se desarrolla mayoritariamente entre finales del siglo XIX hasta bien entrado el primer tercio del siglo XX. Esto da lugar a la aparición de la peculiar arquitectura modernista, popular y de clara raigambre eclecticista, que tanto lo caracteriza. Ha sido Trinidad Simó quien mejor ha sabido definir esta peculiar arquitectura: “Las características de ingenuidad y despreocupación culturista y normativa, la pervivencia de una línea de tradición, el gusto por la ornamentación y por una cierta vistosidad alegre y directa, el cuidado minucioso del trabajo artesanal y la falta de virtuosismos estéticos son elementos del arte popular que se mantienen íntegros en esta zona. Al ya mencionado condicionamiento social en el que se asienta se viene a sumar la unidad entre el que hace la obra y el usuario, siendo en general el mismo uno y otro. Esto contribuye a darle unas características de singularidad a cada una de las viviendas, aun dentro de la homogeneidad del estilo. Es decir, cada una está marcada por los gustos personales de su propietario.” La integración en este modelo urbano de una determinada población, con unas formas de vida, usos y costumbres acaba por definir la estructura urbana del Cabanyal. 94

El interés que despiertan el mantenimiento de estos rasgos característicos, su peculiar trama urbana en retícula y su arquitectura popular, hicieron que el Gobierno de la Generalitat, por Decreto de 3 de mayo de 1993 lo declara Bien de Interés Cultural de la Comunidad Valenciana, contando con el informe favorable del Consejo Valenciano de Cultura, del Departamento de Historia del Arte de la Universidad de Valencia y de la Universidad Politécnica de Valencia. De forma simultánea al desarrollo sufrido por el Cabanyal durante el siglo XX, surge en 1899 el proyecto de trazado del “Camino-Paseo de Valencia al Cabanyal", no sólo como un nuevo acceso al mar, sino como un potente eje con vocación de estructurar el crecimiento de la ciudad a través de un nuevo ensanche que rellenará el espacio vació que la separaba de un litoral del que hasta entonces había vivido ajena. Vicente Blasco Ibáñez en el programa con el que se presenta a las elecciones municipales de 1901 parece encarnar el espíritu de este proyecto: “es conveniente llevar a cabo el proyecto del boulevard desde el antiguo Jardín del Real a los poblados marítimos. Valencia tendría un nuevo paseo, una verdadera calle moderna semejante a la avenida del Bosque de Bolonia en París, o a la Castellana de Madrid, y la parte más externa del Cabañal, donde veranea Valencia, se uniría a la ciudad por un camino más corto”. Hoy puede afirmarse que lo que queda de aquel viejo y concluido proyecto, a medida que ha avanzado la ejecución de los diferentes tramos, empobrecidos por la colmatación de sus edificios y de los espacios asociados a ellos, y por la calidad de su arquitectura, es, tan solo, un canal de tráfico atemperado por una franja interior ajardinada cuyas secciones actuales contradicen la continuidad funcional que como Paseo debe corresponderle. Nos encontramos con que han tenido que pasar más de cien años para que se hicieran realidad los tan solo 3.292,40 metros de un “Camino-paseo que principia en la explanada circular contigua al jardín del Real y termina en el caserío de Pueblo Nuevo del Mar” tal como Casimiro Meseguer proyectó en 1899, interpretando los deseos municipales de la época. La idea de la prolongación a través del Cabanyal, no formaba parte como hemos visto, del proyecto inicial del paseo. Aparece por primera vez materializada en 1926 con el "Proyecto de Ciudad Jardín en el Paseo de

Valencia al Mar" redactado por el arquitecto municipal José Padrós y aprobado por acuerdo plenario municipal en 1931. La modificación más importante respecto al proyecto anterior es la solución que adopta Padrós para resolver la conexión entre el trazado de su ciudad jardín y el barrio marítimo. Sobre la planta del Paseo y a la altura de lo que hoy es estación del Cabanyal, dibuja una traza con planta de herradura cuyos brazos coincidirán con dos calles ya existentes del barrio ensanchadas hasta 22 m. El Plan General de Valencia de 1946 asume la idea del paseo como ciudad jardín, si bien variando la traza y con una anchura menor. La traza del paseo se inserta en el Cabanyal a través de un cambio de directriz hacia el norte, coincidiendo con la calle del Pintor Ferrandis (limite entre el Cabanyal y el Cap de França) con objeto de minimizar el impacto en la estructura del barrio. Hay que llegar hasta el Plan General de Ordenación Urbana de 1966 para que se apruebe por primera vez un proyecto de prolongación del paseo con unas características muy similares al propuesto actualmente por el Ayuntamiento. Este plan, reflejo de una época desarrollista, preveía la conversión del antiguo cauce del Turia en una vía rápida de trafico para vehículos y la desaparición de amplias zonas de huerta en la periferia de la ciudad. La prolongación del paseo al mar concluía en la Autovía del Mediterráneo que cruzaba el litoral por las playas de los Poblados Marítimos y atravesaba la dársena interior del puerto. El cambio de normativa de este Plan general supuso para el CabanyalCanyamelar la aparición de enormes medianeras al permitir 8 y 9 alturas donde tradicionalmente existían solo 2. En enero de 1982 el Tribunal Supremo suspende el Plan General de 1966 tras prosperar diversos recursos no relacionados con el Paseo. Se elimina la Autovía del Mediterráneo y se suprime la continuidad del Paseo al Mar a través del Cabanyal. Con todos estos antecedentes, el Plan General de Ordenación Urbana de Valencia de 1988, primero que se realiza una vez recuperada la democracia, se plantea el futuro planeamiento del Cabanyal, un barrio que acababa de ser declarado Conjunto Histórico Protegido en 1978. Dos son los objetivos que se plantean para su planeamiento: regenerar y revitalizar el Cabanyal, y conectar el Paseo al Mar con el Paseo Marítimo, previo análisis y decisión sobre su continuidad o no. Los tér-

minos en que se expresa el segundo objetivo, viene a reconocer la dificultad de conciliar la prolongación del paseo a través del barrio y el mantenimiento de los valores patrimoniales del mismo. En la propia memoria justificativa del Plan General se expone que son intereses contrapuestos los que persigue la prolongación pura y simple de la avenida con su configuración actual y la protección integral del barrio; al mismo tiempo reconoce como malas las soluciones intermedias (cambiar la dirección o el ancho del paseo) tanto para el barrio como para el paseo. Incapaz de abordar una solución, el Plan General aconseja diferir la solución concreta a un estudio posterior, acotando un área de planeamiento diferido denominada “Conjunto histórico protegido Cabanyal-Canyamelar”, a desarrollar mediante un Plan Especial. La declaración como B.I.C. del Cabanyal en 1993 parecía que venia a despejar definitivamente las dudas sobre cuales debían ser los objetivos que debían predominar en el momento de abordarse el planeamiento del barrio, sobre todo si tenemos en cuenta que simultáneamente a la tramitación del Plan Especial del Cabanyal, en 1998, se aprueba la Ley de Patrimonio Cultural Valenciano, que en su art. 39 que trata de los Planes Especiales de protección de los Conjuntos Históricos dice que en su redacción tendrán en cuenta entre otros el siguiente criterio: “Se mantendrá la estructura urbana y arquitectónica del Conjunto y las características generales del ambiente y de la silueta paisajística. No se permitirán modificaciones de alineaciones, alteraciones de la edificabilidad, parcelaciones ni agregaciones de inmuebles, salvo que contribuyan a la mejor conservación general del Conjunto” La aplicación del Plan Especial de Protección y Reforma Interior aprobado por el Ayuntamiento, en el que se plantea la prolongación de la avenida Blasco Ibañez sobre el corazón y parte central de la zona B.I.C. del barrio del Cabanyal, supone el derribo de 100 edificios protegidos y la desprotección de 55 de los actualmente 263 protegidos. Entre los edificios que se derriban y los que se desprotegen desaparecerán el 59 % de los que protegía el Plan General de 1988. Parte en dos y por tanto debilita la estructura del barrio, introduciendo un elemento potentísimo como es la Avenida Blasco Ibañez, ajeno a la configuración del mismo y por ultimo la demolición de mas de 1600 viviendas. Todo ello adoptando una solución a la controversia planteada, 95

que el propio Plan General contemplaba como la peor de las imaginables: “Debemos optar entre mantener una traza urbana de casi un siglo de vigencia (el paseo),.... o la integridad de un barrio.“.....¿Cabrían opciones intermedias?. parece, en principio, una sensata propuesta a las vista de los intereses enfrentados. Las soluciones intermedias entre la prolongación pura y simple y la conservación integral del Cabanyal pueden acabar teniendo efectos negativos en ambas piezas urbanas: afectaría, poco o mucho, la trama del barrio y deformaría, probablemente, un paseo en el que uno de sus mayores valores reside, justamente, en una nítida traza rectilínea de 100 m de anchura”. Toda la argumentación del nuevo plan ha consistido en hacer virtud de aquello que el Plan General de 1988 consideraba como la peor de las soluciones imaginables y todo ello contraviniendo la frase final con que se cerraba la memoria del avance del planeamiento: “la envergadura física y socioeconómica de la intervención y las dificultades de gestión que comporta implica plazos de ejecución prolongados para lo cual sería deseable un consenso muy amplio”. Nada mas lejos de la realidad. Con estos y muchos mas argumentos se presentó ante La Sala de lo Contencioso Administrativo del Tribunal Superior de Justicia de la Comunidad Valenciana un recurso que pretende poner de manifiesto la ilegalidad del plan municipal. Recurso que ha sido admitido a tramite y a supuesto la paralización cautelar parcial del plan, aspecto este que ha merecido, tal como aparece reseñado en el periódico EL PAIS de 10/05/2003, el calificativo de ser “El mayor revés del gobierno de Rita Barberá en estos últimos cuatro años”.

EL PLAN ESPECIAL: ¿PROTECCIÓN O TRANSFORMACIÓN DEL CONJUNTO? Luis Francisco Herrero García

El núcleo original de El Cabanyal, es un tipo de asentamiento característico de nuestra costa. En efecto, la existencia de una marjal casi continua en toda la franja costera, determina la implantación de los núcleos importantes tierra adentro: Valencia, Castellón, Borriana, etc. En la costa, el Grau es donde se establece la relación de la ciudad con el mar: su crecimiento se produce por agregación, longitudinalmente y paralelo al mar, sobre la barra arenosa, y por tanto improductiva, que separa las marjales del mar. La ampliación del Puerto con la construcción del muelle Norte o de Llobera, incrementa la anchura de las arenas hacia el levante, repitiéndose las manzanas de casas estrechas y alargadas paralelas al mar. Por otra parte, el aprovechamiento agrícola de las marjales, conlleva obras hidráulicas para su drenaje: las acequias perpendiculares a la línea de costa y sus caminos asociados. Estas acequias separan y cortan el tejido filoso paralelo al mar descrito y, con el tiempo, generarán las calles ortogonales que acaban de configurar la trama en retícula que se cita en el Decreto de declaración de Bien de Interés Cultural (BIC en adelante). Por lo tanto, esta es la manera histórica y tradicional que tienen muchas ciudades de la Comunidad Valenciana, y en concreto la ciudad de Valencia, de llegar al mar: mediante unos 'poblados marítimos' con una 'peculiar trama en retícula' que ha sido reconocida BIC por el Gobierno valenciano. ¿Qué significa la declaración como BIC de un Conjunto Histórico-Artístico?. En primer lugar, toda declaración de BIC presenta dos aspectos: el reconocimiento del aprecio cultural que tiene la sociedad sobre los valores de interés y disfrute público que tiene el bien en cuestión y, consecuencia de ello, la protección de dicho bien, es decir las medidas que garanticen su conservación, enriquecimiento y difusión. Las sucesivas leyes de patrimonio buscan perfeccionar los instrumentos para hacer efectiva esta protección de los bienes reconocidos. Los Conjuntos Histórico-Artísticos (CHA en adelante) se definen en

estas leyes de patrimonio como núcleos urbanos con determinadas singularidades urbanísticas, arquitectónicas, etnológicas, paisajistas, etc. Dentro de los CHA pueden existir inmuebles que presenten individualidades que destaquen y adquieran un cierto protagonismo solista, pero que, en la mayoría de los casos, al estar inmersos en un tejido urbanístico indisociable, se disponen a ejercer un papel coral, por simple adscripción tipomorfológica, para interpretar una composición armónica que es, precisamente, la reconocida como valor del CHA. No hay que olvidar que los CHA constituyen el hábitat de unos determinados grupos humanos con sus costumbres y actividades, que la evolución de las exigencias urbanas y los modos de vida puede llegar a producir condicionantes contradictorios. Por ello, la protección de los valores de un CHA, requiere incidir en múltiples aspectos interrelacionados que al final se traducen en concretas formas y vidas urbanas. Así por ejemplo, en los apartados de morfología urbana y arquitectura, unas veces se requiere preservar la materialidad física, otras sus leyes de formación, su tipología o su práctica constructiva, etc. Pero siempre con el reto de no impedir un futuro dinámico al CHA, arbitrando los mecanismos que permitan la paulatina incorporación social de nuevas generaciones y modos de vida compatibles con los valores característicos o diferenciados, garantizando la legibilidad del CHA como una herencia histórica, de manera honesta y fidedigna. Surge así la obligatoriedad de la redacción de Planes Especiales de Protección como los instrumentos definitivos para gestionar (proteger, poner en valor y enriquecer) los valores de un CHA. ¿Es el Plan Especial de Protección y Reforma Interior (PEPRI) del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França un planeamiento a la altura de sus responsabilidades patrimoniales? La respuesta a esta pregunta, la encontrará el lector en el informe que sobre la legalidad del Plan ha elaborado la Facultad de Derecho de la Universidad de Valencia, en que se concluye: "Por todo ello, el Plan Especial de Protección y de Reforma Interior del CabanyalCanyamelar debe considerarse, a todas luces y manifiestamente, ilegal, además de inconveniente desde el punto de vista urbanístico y nocivo desde la perspectiva humana y social"

No obstante, quiero hacer mención a lo que, según mi entender, es el error principal del PEPRI: el planeamiento aprobado, responde principalmente a demandas tales como la revitalización del barrio y el acceso fluido al mar, y sólo cuando encuentra una solución a estas demandas, se plantea el objetivo de protección y conservación de lo que queda. Recordemos que el PEPRI se redacta para cumplir las exigencias de las leyes de patrimonio, y que su objetivo principal debería ser proteger, conservar y difundir los valores patrimoniales recogidos en la declaración de BIC, es decir, la "peculiar trama en retícula derivada de las alineaciones de las antiguas barracas, en las que se desarrolla una arquitectura popular de clara raigambre eclecticista." El PEPRI aprobado por el Ayuntamiento, no sólo sustituye la 'trama en retícula' protegida, sino que destruye 450 inmuebles de los que al menos un centenar son bienes catalogados por el PGOU vigente y que pertenecen a aquella 'arquitectura popular de clara raigambre eclecticista' de la que habla la declaración de BIC. Por último, y no por ello menos importante, el PEPRI aprobado por el Ayuntamiento, provocará el desplazamiento de más de 2000 vecinos, con los consiguientes problemas sociales que acarrea. Bases sobre las que desarrollar un PEPRI posible De todo lo dicho hasta ahora, ¿se desprende una postura inmovilista y fosilizada como única salida al problema? ¿estamos de acuerdo con la frase 'deixeu-nos en pau, deixeu-nos en peu'? Claramente, la respuesta es no. Hay que actuar sobre el barrio; la inacción llevará a la ruina. Existen ya en la actualidad bolsas de degradación y marginalidad, en su mayor parte debidas a la amenaza que siempre ha supuesto la posibilidad de la prolongación de la avenida y la falta de planificación de un barrio que casi siempre ha visto diferido su planeamiento por la falta de decisión municipal respecto al dilema entre conservación o prolongación. En este contexto el P.G.O.U. de 1988 vuelve a dejar pendiente la realización del planeamiento del barrio del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França, mientras se toma definitivamente la decisión de continuar o no la avenida de Blasco Ibáñez hasta el mar (1). La declaración del Gobierno de la Generalitat Valenciana en 03-05-93, como Bien de Interés Cultural 97

(B.I.C.) del Conjunto Histórico de Valencia, que incluye el barrio del Cabanyal con una delimitación precisa, despeja, a nuestro entender, esta duda. La declaración contó con los informes favorables de todas las Instituciones consultadas: el Departamento de Historia del Arte de la Universidad de Valencia (22-05-92), el Consell Valenciá de Cultura (26-05-92) y la Universidad Politécnica de Valencia (28-05-92). Por lo tanto, entendemos que la avenida de Blasco Ibáñez ha llegado ya a su final, que además coincide con el final previsto en su proyecto inicial: Valencia se unía con sus poblados marítimos a través del gran bulevar-salón parcelado que es la avenida de Blasco Ibáñez; y después se conecta con el mar mediante unos poblados marítimos cuidados y puestos en valor. Por lo tanto, lo primero que procede es separar las 'churras de las merinas'. Es decir, habrá que redactar dos proyectos coordinados: uno de regeneración y finalización de la avenida del Blasco Ibáñez, y otro de protección del Conjunto Histórico del CabanyalCanyamelar-Cap de França, teniendo en cuenta la finalización de la avenida. ¿Quiere esto decir que Valencia no llegará nunca a conectarse con el mar? ¿supone esto la quiebra de una ilusión colectiva?. Ni mucho menos; pero la idea de llegar al mar no necesita de la continuidad de una calzada, un espacio vacío, acompañada en sus límites por sendos paños de fachada que llega hasta una inmensa rotonda de tráfico. Por el contrario, se debe mantener la idea germinal en las ciudades del litoral estructuradas históricamente tierra adentro, como Valencia, cuya vinculación al mar se realiza mediante sus poblados marítimos, para lo cual no debe negarse su propia existencia, sino recualificar el espacio público existente, actuando con la delicadeza del que busca desde el barrio y desde él encuentra los mecanismos que respondan a la idea de Valencia al Mar; y, seguidamente, encontrar las leyes que hagan compatible la voluntad de transformación de la edificación con la conservación de los valores protegidos. Superado pues el escollo de 'la ilusión colectiva', los proyectos se redactarán teniendo presente que ambos tienen un punto de tangencia común: el final de la avenida. Por un lado, la avenida de Blasco Ibáñez se tratará como un bulevar-salón que partiendo desde los Viveros alcance un digno final en las inmediaciones del bulevar de la Serrería. A los amantes de la geometría no les 98

pasará por alto la posible simetría de esta actuación. Habrá que cuidar la sección original del bulevar y potenciar soluciones tendentes a su recuperación integral en aquellos tramos, entre la avenida de Cataluña y Manuel Candela, en que no se ejecutó. Habrá que replantearse el arbolado de las aceras en el tramo entre Manuel Candela y la calle Serrería, demasiado poco espeso en la actualidad y que transparenta una edificación que va perdiendo calidad a medida que la avenida se aleja de su inicio en los jardines de Viveros. Habrá que solucionar los problemas de tráfico entre Cardenal Benlloch y la avenida de Cataluña. En fin, habrá que resolver y potenciar el transporte público en detrimento del privado que puede llegar a colapsar el magnífico bulevar-salón que puede llegar a ser la avenida de Blasco Ibáñez si se minimizan las calzadas que atraviesen su futuro jardín central continuo. Por otro lado, habrá que regenerar y rehabilitar el Conjunto Histórico del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França, pero partiendo de la premisa de la protección de sus valores reconocidos por la declaración de BIC: la 'peculiar trama en retícula' y la 'arquitectura popular de clara raigambre eclecticista' que en ella se desarrolla. Para ello habrá que contar en primer lugar con la opinión de sus habitantes. No olvidemos que de las sugerencias presentadas en la fase de Avance, antes del verano de 1998, fase en que el Ayuntamiento pretendía querer conocer la opinión de los ciudadanos, hubo 3258 escritos en contra de cualquiera de las alternativas consideradas, mientras que sólo 27 eran favorables a algún tipo de prolongación; ¿respeta el PEPRI aprobado por el Ayuntamiento la opinión ciudadana?. Por el contrario, habrá que reflexionar sobre algunas técnicas para articular la participación ciudadana desarrolladas en Europa por arquitectos de prestigio. Pongo aquí como ejemplo a Lucien Kroll, arquitecto belga, por haber participado en el congreso titulado "Arquitectura y las ciudades del siglo XXI" que sirvió como inauguración del flamante Palacio de Congresos, obra del prestigioso arquitecto Sir Norman Foster, presidido por nuestra Alcaldesa dentro de los actos del proyecto 'Valencia III Milenio', donde se debatieron los problemas de las grandes metrópolis de Europa. Lucien Kroll habló sobre sus experiencias, puestas en práctica en Alençon, Berlín, Gennevilliers, Nimes, Amsterdam, etc, de un urbanismo de participación ciudadana. Estudiando estos proyectos, podrán arbitrarse con

seguridad técnicas de participación ciudadana específicas para nuestro caso concreto. En segundo lugar, la técnica urbanística ha evolucionado desde las operaciones de desventramiento propias del siglo XIX. El urbanismo para los Conjuntos Históricos del Tercer Milenio trabaja inductivamente, no desde la idea general a lo concreto, sino desde lo concreto llegando a la mayor generalidad posible: desde el análisis del conjunto y desde el respeto a sus valores reconocidos habrá que actuar con el objetivo primordial de mejorar las condiciones de vida actuales y el futuro de sus habitantes y, posteriormente, aclarar los mecanismos de conexión que responden a la idea de Valencia al Mar desde una visión más moderna, más sutil, más conceptual, más del Tercer Milenio, que la simple prolongación del espacio vacío. El análisis del barrio tendrá que ser un análisis de futuro. Lo primero será una reinterpretación del barrio cara a ese futuro. El futuro del conjunto es precisamente el futuro de sus habitantes. Debe existir un mercado inmobiliario vivo, que los negocios puedan moverse, donde la organización de los espacios sean dependientes de la voluntad de transformación de la edificación, voluntad de la que se extraerán algunos edificios o agrupaciones de edificios que por su notable interés quedarán sometidos a cierta estabilidad. La nueva edificación deberá basarse en pocas ordenanzas bien pensadas; propongo estas tres, que deberán ser convenientemente matizadas: · respeto a la parcelación existente, para mantener el carácter fragmentado de los frentes de fachada. · doble orientación de las viviendas para aprovechar el régimen cambiante de las brisas marinas, consiguiendo la perfecta ventilación y soleamiento · relación directa de todas las viviendas con la calle, evitando las escaleras de vecinos, lo que incrementa la seguridad del barrio El planeamiento deberá solucionar también los problemas del conjunto en cuanto a equipamientos y servicios; deberá definir su grado de dependencia respecto a las actividades turísticas, lúdicas y de ocio que se produzcan en primera línea de playa y de aquellas relacionadas con el futuro 'Balcón al Mar' en la dársena interior del puerto, rescatada para su uso público;

deberá aprovechar su proximidad a los 'campus' universitarios; deberá potenciar el carácter de barrio residencial mixto, la ausencia de 'zoning'. Por otra parte, deberá definirse el grado de dependencia del conjunto respecto a las actuaciones que se prevean para finalizar la avenida: será distinto si se finaliza con un gran centro comercial articulado alrededor de un intercambiador modal de transporte, entre tren, autobús, taxis y vehículos privados, que si se finaliza con un gran parque público simetrizando su inicio. Entre ambas opciones hay todo un mundo de posibilidades que pueden influir de distinta manera en el posicionamiento del especial planeamiento del conjunto histórico. Por último, como ya he dicho, creo que se puede mantener la idea de Valencia al Mar, sin necesidad de la ampliación de la avenida, si se actúa sobre el espacio y las instalaciones públicas del barrio, así como sobre algún que otro suelo que habrá que obtener, con la mano fina de quien busca desde el barrio y no desde fuera la solución al dilema conservación/apertura. Creo que la recualificación de ese espacio público y en particular el existente entre las calles doctor Lluch y Astilleros, ocupado antaño por las playas de vías que impidieron el normal crecimiento del conjunto hasta el mar y hoy ocupado por un desangelado parque y un polideportivo, es donde debe hacer hincapié cualquier planeamiento que pretenda hacer posible la idea de Valencia al Mar, conservando los valores patrimoniales del Conjunto Histórico reconocidos como BIC. Es aquí dónde se puede conseguir el éxito de una conexión que se extienda desde la acequia de Riuet al sur, hasta la de la Cadena al norte (no mediante una incisión localizada, como preconiza el proyecto municipal) Valencia se conectará con el mar mediante el paseo tranquilo y sosegado por el conjunto rehabilitado y puesto en valor del Canyamelar-Cabanyal-Cap de França, de forma que su duración (2) se convierta en una experiencia nueva cada vez.

(1) Sorprende que la Memoria Justificativa del PEPRI (de 1998) haga referencia de forma errónea e interesada a la Memoria del PGOU de 1988. Según la primera el PGOU considera un "objetivo irrenunciable" el "acceso fluido al mar a través de la avenida de Blasco Ibánez". Esta afirmación no es fiel a la ver99

dad, ya que dicha posición no se asume en nigún momento por el PGOU, sino que pertenece al acuerdo adoptado por la Comisión Informativa de Urbanismo (7 de enero de 1988), acuerdo que, eso sí, la Memoria del PGOU cita, pero que en absoluto hace suyo. (2) Mediante la duración se conocen, se disfrutan, se aprehenden las cosas. La velocidad es estéril respecto al conocimiento.

espacio privado para la organización de un acontecimiento artístico singular, con el fin de dar a conocer sus casas, su forma de vida y la problemática del barrio, transformando sus hogares en un espacio artístico y, al mismo tiempo, de resistencia y denuncia social. Las dificultades no se vencen guardando silencio sobre ellas.... El arte sigue a la realidad… Sólo un nuevo propósito puede llevar a un nuevo arte. Este nuevo propósito se llama pedagogía. (2) Una casa no es solo una construcción

ARTE Y VIDA COTIDIANA. LA CASA, UN ESPACIO DE RESISTENCIA Y DENUNCIA SOCIAL. Maribel Doménech

Nada hay más funesto y más empequeñecedor que las grandes demoliciones. El que hecha abajo su casa, hecha abajo su familia, el que hecha abajo su ciudad, hecha abajo su patria; el que hecha abajo su morada destruye su nombre. El viejo honor es el que está en estas viejas piedras. Todas estas ruinas despreciadas son ruinas ilustres; hablan, tienen una voz; atestiguan lo que nuestros padres hicieron. Victor Hugo (1)

Un proyecto ilegal y especulativo ha alterado la vida cotidiana del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França, sus habitantes se han movilizado en numerosas actividades y manifestaciones, participando activamente en defensa del barrio, de sus derechos, de una vida cotidiana digna, y por la rehabilitación y preservación de sus casas. Es en este contexto donde surge una de las actividades de mayor importancia y trascendencia que ha realizado la Plataforma “Salvem el Cabanyal”, y que ha tenido continuidad, durante cada uno de los cinco años que estamos en lucha (1998-2003). En este proyecto coinciden el mundo del arte, el activismo político y los movimientos sociales.

Fachadas, salones, habitaciones, baños, pasillos, escaleras, puertas y ventanas... todas y cada uno de los espacios de la casa fueron intervenidos y transformados en obras artísticas, o fueron utilizados como soporte para acoger, pintura, escultura, fotografía, instalaciones, ambientes. Se utilizaron las salas de estar muchas veces para pasar un vídeo en el TV de la casa al visitante que podía estar sentado en el sofá junto a sus habitantes, también se podían ver fotos familiares…Los vecinos exponían al público su vida, su mundo privado, su casa. Porque una casa no es solo una construcción, la casa es un albergue, una extensión y una metáfora del cuerpo. Si la ropa es la segunda piel, la casa es la tercera; cáscara protectora que adopta la configuración del animal que la ocupa –tel le logis, tel le maître- exoesqueleto que nos mantiene física, emocional y socialmente, la casa se asocia de tal manera con el cuerpo que deviene su metá fora.... (3) Esa simbiosis entre casa y cuerpo está en la conciencia de todos, la destrucción del barrio, de las 1.651 casas, supondría la pérdida de la identidad, de la memoria personal y colectiva, de una forma de vida, de una cultura...... lo he dicho en otro sitio, respetemos los edificios y los libros; sólo allí el pasado está vivo, en todas las demás partes está muerto. Ahora bien, el pasado es una parte de nosotros mismos, la más esencial quizás. Toda la ola que nos lleva, toda la savia que nos vivifica nos viene del pasado. ¿Qué es un río sin su fuente?¿qué es un pueblo sin su pasado?... (4) Puertas abiertas. Introducirse en la casa de otro

Los vecinos, han abierto sus casas al arte, a los artistas y al público en general que como visitantes llenos de curiosidad han atravesado sus puertas como un acto lleno de solidaridad. Los habitantes han ofrecido su 100

La casa no es sólo un espacio físico, sino un territorio moral. La puerta es su frontera. Franquear el umbral, cruzar una puerta, puede parecer algo aparentemente

sencillo y diáfano, de aplastante simplicidad, que realizamos con esa inquietante y absurda inconsciencia que ponemos en todo acto nimio y cotidiano. Por ello conviene recordar con Guardini que “los hombres modernos deben aprender el valor profundo de los gestos”. Franquear una puerta para penetrar constituye algo grave y solemne, ya sea en una humilde morada o en el más grandioso templo. El misterio del tránsito está en la propia dinámica de la vida y es la base de los ritos de pasaje tan importantes como el nacimiento y la muerte....La puerta es ese vacío, esa fisura que separa un mundo de otro....Pero estos mismos calificativos se evocan al tratar de espacio público y espacio privado. Los límites no siempre ofrecen nitidez y toman diferentes formas relativas e intermedias que hacen que nos cuestionemos la validez de nuestras clasificaciones.(5) Para límites, las ideas. La acción de entrar y salir atrajo a miles de visitantes, perturbando a los propietarios de las casas que perdieron parte de su intimidad al quedar expuesta a la mirada de desconocidos durante ese tiempo. Rompiendo esa firme línea de lo público y lo privado. La irrupción del objeto artístico en el ámbito de lo cotidiano Nos podemos preguntar ¿cual es el papel del arte en esta experiencia? Este modelo de acción social y diálogo con el arte integrados en un espacio cotidiano como la casa, es único. Pero podemos encontrar, en el pasado reciente, algunos vínculos próximos con otras exposiciones o eventos similares por la ubicación del arte en casas particulares: “Chambres d´Amis” (Habitaciones de Invitados), en Gante (Bégica, 1986); Home Show (Santa Bárbara, California, 1988), Places with a past: site specific art in Charleston (Charleston, California, 1991), Zimmer Denkmäler (Monumentos de las habitaciones, Bochum, Alemania, 1995) y Home Show (Santa Bárbara, California, 2ª edición en 1996). En estas exposiciones hubo una intensa colaboración entre artista y habitante, pero los objetivos que perseguían eran muy diversos, lo que en Gante comenzó como una llamada a la integración de intereses artísticos y cotidianos muy diversos, en otros casos, como “Home Show”, parecen desvincularse de este proceso de síntesis para pasar a ocupar un primer plano el contexto de la casa como tal o un análisis más sociológico que artístico de cómo una serie de gente vive.(6) Eran

exposiciones muy alejadas de problemáticas sociales, aunque algunos de los proyectos expuestos se posicionaran en este sentido. Podemos decir que en el proyecto: Cabanyal de Portes Obertes el arte transforma el espacio privado en público, el espacio doméstico en espacio expositivo, el reducto de la intimidad en un espacio político y social, el artista en activista, el habitante de la casa en comunicador artístico y social, el visitante en un espectador activo y solidario. Todas estas transformaciones son producto de un concepto general de arte que según la crítica y activista feminista Lucy R. Lippard (7), estaría relacionado directamente con la necesidad de hacer frente a las actitudes antihistóricas de la sociedad actual y su desvinculación de las problemáticas sociales, con la urgencia de alzar la voz por la necesaria vinculación del arte con la política y los asuntos sociales. De este modo, Lippard se centra en el concepto de cultura uniéndolo al de lugar, el lugar entendido como emplazamiento social con un contenido humano, y desde ahí postula la necesidad de un arte comprometido con los lugares sobre la base de la particularidad humana de los mismos, su contenido social y cultural, sus dimensiones prácticas, sociales, psicológicas, económicas, políticas..... La cuestión de “lo real” está más próxima que nunca. Hay preguntas que con el paso del tiempo se han hecho cada vez más acuciantes. ¿Dónde está lo real? ¿Cuál es la realidad de nuestra identidad? ¿Cuál es la realidad de nuestro mundo social, económico y político?. Ana Martinez-Collado (8) plantea estas cuestiones y apunta que es en este giro de lo real donde podemos enmarcar muchos desarrollos de las prácticas artísticas críticas contemporáneas. Como recientemente ha propuesto Hal Foster en su libro El retorno de lo real. La vanguardia a finales del siglo (1999), un conjunto de factores diversos determina el desarrollo de la producción artística en esa dirección o en ese ámbito de preocupaciones. Por otro lado Felix Duque (9) argumenta que el “arte público” es la exposición simbólica de una herida, de ese límite dual, a la vez individual y colectivo. No es un arte para el público ni del público, sino un arte que toma como objeto de estudio al público mismo, a la vez que pretende elevar a ese público a sujeto consciente y responsable, no sólo de sus actos (último refugio ético 101

del buen burgués), sino de los actos cometidos por otros contra otros. ¿Que ha significado: para el visitante, el artista y el habitante de la casa esta experiencia? Podemos decir que: la masiva afluencia de visitantes a esta exposición supuso una fuerte presencia en las calles y casas que conmocionó la zona. Se publicaron carteles explicativos con todo el plano de detalle de la ubicación de las casas y los artistas que podían encontrar en cada una de ellas. Durante esas fechas las calles se llenaron de gente con plano en mano siguiendo la ruta. Fueron muchos los que se acercaron no sólo a conocer las instalaciones artísticas, sino también a curiosear por las casas expuestas, aprovechando que durante ese tiempo se podía entrar a esos hogares privados, no sin cierto pudor y timidez. Las casas se inundaron de gente curiosa que preguntaba por la situación actual del problema y se interesaba por el devenir del barrio. Observaban el arte en este inusual contexto, escuchaban con atención las explicaciones que proporcionaban los habitantes de las obras expuestas en sus casas. Para el habitante, ésta ha sido una experiencia enriquecedora en muchos sentidos. Han conocido a mucha gente interesada por la problemática del barrio. También han tenido la oportunidad de conocer a muchos artistas a lo largo de estos cinco años. Se sorprendían al ver sus casas transformadas por las acciones artísticas y por las obras instaladas en sus espacios, donde Arte y Vida se daban la mano. Uno de los requisitos fundamentales que debía contemplar el artista era que las obras debían respetar lo máximo posible el transcurrir de la vida cotidiana en la casa. Los vecinos que abrían su casa no entendían en muchos casos la obra que albergaba, pero su curiosidad hacía preguntar al artista el porqué de muchas de ellas, los diálogos eran importantes, pues para muchos de los vecinos suponía empezar a utilizar términos artísticos que hasta entonces desconocían: performance, instalación, obra audiovisual. Todos ellos estaban orgullosos de la obra artística que acogían, para ellos era la mejor de todas. Todos ellos daban las gracias a los artistas por su presencia e implicación en esta lucha social. Para el artista trabajar en este contexto ha supuesto principalmente una experiencia basada en el diálogo con los vecinos, la convivencia con ellos. Ello facilitaba 102

el intercambio de información del problema social y político. Los artistas trabajaron más cerca de la realidad que nunca. Llevaron a cabo: un arte de la solidaridad. Un arte comprometido social y políticamente. Un arte que habla de las personas que habitan en esa misma casa, de su identidad y de su memoria. Un arte que reclama a la sociedad y le recuerda los derechos fundamentales del ciudadano. Un arte que, en muchas ocasiones, sin recurrir a contenidos sociales y políticos, tiene un posicionamiento político en la lucha por la salvación de un barrio, simplemente con su presencia.

(1) VÍCTOR HUGO: “Los Pirineos” Terra Incógnita. J.J. Olañeta editor, Palma de Mallorca, 2000, p. 14 (2) BERTOLT BRECHT: “On Form and Subject-Matter” (1929). En el catálogo de Martha Rosler: Posiciones en el mundo real. MACBA. Barcelona, p. 73 (3) LUIS FERNÁNDEZ GALIANO. El espacio privado. Cinco siglos en veinte palabras. Centro Nacional de Exposiciones. Sala Julio González, edif. Antiguo MEAC. Ministerio de Cultura.Madrid, 1990. P. 13 (4) VÍCTOR HUGO: “Los Pirineos” Terra Incógnita. J.J. Olañeta editor, Palma de Mallorca, 2000, p.14-15. (5) María Cátedra. El espacio privado. Cinco siglos en veinte palabras Centro Nacional de Exposiciones. Sala Julio González, edif. Antiguo MEAC. Ministerio de Cultura.Madrid, 1990. p. 251 (6) ANA HUEDO. Tesis doctoral: Bienvenido a casa. Cultura del hábitat y arte contemporáneo. Departamento de Arte Facultad de Bellas Artes de Cuenca. Universidad Castilla La Mancha. Septiembre 2002. p. 103 (7) LUCY R LIPPARD: Mirando alrededor: dónde estamos y donde podríamos estar. En VV.AA. Modos de Hacer. Arte Crítico, esfera pública y acción directa. Ediciones Universidad de Salamanca, 2001. p. 31 (8) ANA MARTINEZ-COLLADO. Subjetividad y tecnología en el arte contemporáneo hecho por mujeres. Compromiso en “lo real” y por la diferencia. Debats. Nº 76 Primavera 2002. Valencia. P.140 (9) FELIX DUQUE: Arte público y espacio político. Ediciones AKAL. Arte y estética, Madrid, 2001, p. 108.

ENTRE LA MIRADA INTERNA Y LA EXTERNA Pepe Romero

La propuesta artística se ubica entre la mirada interna y la externa. Existe un escapismo romántico que nos habla de misantropía e individualismo, existe un ejercicio irónico y brillante con el que algunos autores nos devuelven el reflejo de cómo somos; y existe, también, la presentación del ser humano, de sus atribuciones y de sus circunstancias que lo hacen más próximo y comprensible. Una mirada atenta apreciará la identidad de un cuerpo fragmentado socialmente herido, apreciará el dolor o el placer y sus mecanismos psicológicos y su perdurabilidad, ajenos a sus procesos fisiológicos. Los acontecimientos históricos y las aplicaciones de las nuevas tecnologías generan prioridades y nuevas aproximaciones al ser social y gregario que es el ser humano y constantemente tendremos que volver a valorar los conceptos transmitidos a través del lenguaje para evitar el estereotipo y el encorsetamiento. Desde la mirada al individuo como ente político y social y las propuestas pertinentes que esta genera hasta cualquier manifestación surgida desde lo colectivo en el ámbito público, tenemos un amplio espacio ético y estético del que es necesario analizar sus componentes; de ello, podremos extraer importantes conclusiones que nos muestren el estado de la cuestión y las distintas direcciones posibles; es decir, podremos enjuiciar lo que ocurre, asentir o disentir y proponer otras alternativas. Las instituciones en los últimos años muestran sin tapujos propuestas instrumentalizadas que tienen más que ver con el espectáculo trivial que con análisis rigurosos, y manipulan la información histórica desvirtuando y pervirtiendo los contenidos que no le interesan. También en los últimos años, desde ámbitos colectivos y públicos se han propuesto distintas alternativas mostrando una vitalidad sorprendente y la posibilidad de organizar nuevos modelos de relación entre el arte y el público receptor. Estos nuevas formas de relación se basan en una estrecha cooperación entre los dos colectivos asumiendo cada uno de ellos mayor respon-

sabilidad y participación en la experiencia estética y así, el propio receptor asumía en algunos casos, el papel de “mediador intuitivo” entre el artista y otros receptores. Cabanyal Portes Obertes surgido de la necesidad de oposición y la solidaridad frente a un proyecto arquitectónico ilegal y claramente deshumanizado, desdibujó los limites entre el espacio público y el privado, abriendo sorprendentemente las casas (los espacios privados) de un barrio al resto de los ciudadanos, y gestionando sus espacios públicos para que sirviesen de soporte a otras propuestas: Instalaciones y Performances. Probablemente esta haya sido la propuesta artística mejor estructurada y que haya contado con la participación de mayor número de artistas nacionales e internacionales, y en estos momentos, lejos de anquilosar y repetir formulas dadas, nos propone para la próxima edición otras alternativas creativas que abren nuevas puertas en el espacio del arte público. Cabanyal P.O. es un comienzo y una esperanza. Se ha creado un precedente y la posibilidad de abordar en otros barrios sus distintas problemáticas realizando acciones conjuntas entre los artistas y los vecinos encaminadas a mejorar las relaciones entre sus habitantes o a discutir sobre sus distintos problemas. Por otro lado, en este tipo de manifestaciones, priman valores en los que estamos, como artistas, ciudadanos y profesores muy interesados. La Responsabilidad y la participación democrática en la que los individuos, especialmente los más jóvenes, tienen que asumir sus compromisos que parten de una concienciación de la realidad que los aleje del alienante autismo generalizado por distracciones narcóticas; y la generosidad como valor contra corriente en una sociedad mercantil y económica basada en la explotación y el aprovechamiento del más débil. Lo que se ha conformado, finalmente, es un espacio alternativo alejado del mercado del arte tradicional y burgués y de la experiencia estética meramente cosmética. Lo que se ha conformado es un nudo de relaciones estéticas y éticas que enclavados en una tradición de beligerancia cree en la posibilidad de transformación, posibilidad contrapuesta a la impotencia nihilista, al pesimismo y al miedo generados por el pensamiento único. 103

¿QUÉ PINTA RENAU EN EL CABANYAL? Rafael Brines

En mayo de 2000 la III edición de Cabanyal Portes Obertes estuvo dedicada integralmente a una exposición retrospectiva sobre la obra del artista valenciano Josep Renau (Valencia 1907- Berlín 1982). Sólo gracias al préstamo de los fondos de la Fundación Renau pudo llevarse a cabo. El montaje de la exposición no difirió del de otras ediciones. A lo largo de los interiores de doce viviendas del Cabanyal, que no habían modificado su decoración, se instalaron cerca de doscientas obras originales (197 para ser exactos) que convivieran con sus ocupantes durante tres semanas. Eran ellos mismos quienes enseñaban a los visitantes la obra expuesta y también sus casas. La fragmentación espacial, que era especialmente idónea para las otras ediciones en las que participaban una gran variedad de artistas contemporáneos, no supuso inconveniente para la ordenación coherente de tal número de obras: jalonando prácticamente todas las etapas de su trayectoria vital y artística, se encuentran agrupadas en series, casi todas ellas de carácter unitario y cerrado. Quedan igualmente reflejados los tres países en los que transcurrió su larga vida: España, México y República Democrática Alemana. Solamente se puede hacer constar la ausencia de su obra pictórica, mucho más dispersa y con frecuencia en los grandes formatos del muralismo, que en determinados casos ha desaparecido. Las series expuestas fueron: Carteles de publicidad (1927-1945), Los Mandamientos (1934), Obra política (1936-1949, 1978), Los Trece Puntos de Negrín (1938), Carteles de cine (1941-1957), “American Way of Life” (1949-1967), Fotomontajes (1929, 19551977), “Über Deutschland” (1966). De forma paralela y mientras duró la exposición se impartieron una serie de conferencias sobre la figura de Renau, unas de carácter testimonial y otras de valor más analítico sobre su obra. Asimismo se realizó un catálogo que incluía una selección de las obras, situándose cada serie en la casa escogida, además de un conjunto de textos que contemplaban diferentes facetas de la personalidad de Renau. En correspondencia se confeccionó un cartel, que como la portada del catálogo, reproducía uno de los fotomontajes de la serie “American Way of Life”: “El billonario de Chicago”. 104

Cabría señalar que desde 1978 cuando se celebra su exposición antológica en el Museo de Arte Contemporáneo de Madrid con la máxima representación oficial –es el momento de su mayor reconocimiento y consagración que en la Bienal de Venecia de 1976 ya había obtenido alcance internacional- no había tenido lugar una exposición tan amplia de su obra. Unicamente la Fundación Renau ha realizado exposiciones itinerantes, sobre todo la serie de “American Way of Life”. Desde la transición, momento en el que fue una referencia importante, ha ido disminuyendo la atención sobre Renau especialmente desde las instituciones culturales y artísticas. Pudiera pensarse que el olvido y la indiferencia hubieran desvanecido su figura. Sin embargo la afluencia masiva de visitantes al recorrer las casas del Cabanyal y poder contemplar su obra contradice esa idea. Es más, ese recorrido ha escenificado de modo singular su obra y trayectoria vital en una dimensión distinta a la que hubiera producido una exposición museística al uso. No es arriesgado aventurar que a Josep Renau, que falleció en Berlín y pasó forzosamente más años fuera de su tierra que en ella, le hubiera complacido que sus obras –la atlética nadadora de Las Arenas, María Félix, Pedro Infante o sus grotescos y obesos especuladores americanos, entre otros iconos- fueran acogidas en las casas de los vecinos del Cabanyal. Y no sólo por que esas casas y calles formaran parte del escenario de su niñez y adolescencia o que sus habitantes pudieran ser sucesores de sus compañeros de juegos. Renau siempre concibió su actividad artística implicada en el discurrir de la vida diaria y dotada de un marcado sentido de la función social y política. Su intención no era realizar inmóviles objetos de culto museístico, sino imágenes que fueran apreciadas tanto en función de una visualidad dinámica de circulación continua, como por su estética vanguardista. Sus carteles publicitarios o políticos, sus fotomontajes publicados o impresos y sus murales conforman un arte público de amplio espectro. Esta adaptación de la obra de Renau a las casas del Cabanyal, la convivencia de un patrimonio artístico colectivo desconsiderado en los últimos tiempos con un patrimonio arquitectónico, cuya protección pretende infringir el neoconservadurismo y la especulación urbanística dominantes en la ciudad de Valencia, pone de manifiesto la vigencia de la obra de Renau como arte vivo, así como la vitalidad de un barrio que mantiene una humanidad que se pre-

tende pulverizar. Las referencias que podemos encontrar en su obra respecto a las aspiraciones de los movimientos ciudadanos actuales no son desdeñables, pero cobra mayor actualidad su activismo y sentido de la participación ante los conflictos y necesidades de la sociedad civil.

publicidad Estudio Imagen Publicidad Plástica, donde en colaboración con su familia realiza una amplia producción cartelística sobre todo para la industria cinematográfica. Inicia la serie “American Way of Life”, que después continuaría en Alemania, adquiriendo sus fotomontajes un sello personal.

En una ciudad que se está convirtiendo en fatuo edificio de sí misma llama la atención la obtusa obsesión reciente por el siglo XIX, por el pintoresquismo costumbrista, en algunos casos como en Sorolla, Pla o Pinazo con atisbos de renovación. Es contra esa pintura regionalista y anecdótica y contra el imaginario provinciano predominante que Renau y su generación reaccionaron con firmeza.

Finalmente en 1959 se traslada a Alemania Oriental donde es tratado con los honores de un artista consagrado y se dedica a la enseñanza, el muralismo y el fotomontaje. En sus último años compaginaría su residencia en Berlín con largas estancias en Valencia tras la muerte de Franco.

Este compromiso artístico aunado al político propicia la defensa insobornable de una nueva cultura y una sociedad distinta, que en Renau se convierte en la directriz de su vida. La unidad entre creación artística, reflexión teórica y acción política caracterizan completamente su audaz trayectoria. Después de convertirse en uno de los más notables grafistas e ilustradores españoles de los años veinte, va perfilando su posición ideológica y tras pasar por grupos anarquistas ingresa en el Partido Comunista. Recibe la influencia de las vanguardias alemanas como el constructivismo, Nueva Objetividad y el dadaismo berlinés. De John Heartfield adopta y desarrolla el fotomontaje siendo uno de sus principales practicantes en España. Adquiere un papel principal en las publicaciones culturales de la época (Orto, Nueva Cultura, Octubre). En Nueva Cultura promueve una de las controversias más significativas al polemizar con el escultor Alberto, Ramón Gaya o Antonio Rodríguez Luna acerca del compromiso político en el arte. Nombrado Director General de Bellas Artes en plena guerra civil, acomete acciones de tal envergadura como la organización del Pabellon Español de la Exposición de París de 1937 o la Salvaguarda del Tesoro Artístico y evacuación del Museo del Prado. Realiza, asimismo, la producción de carteles de guerra, quizá los más relevantes de su obra. El exilio le traslada a México donde permanece veinte años. Allí practica el muralismo colaborando con Siqueiros. Absorbe la vitalidad del peculiar surrealismo mexicano. Publica habitualmente rigurosos escritos teóricos en las principales revistas tanto españolas como mexicanas. Funda un estudio de diseño gráfico y

Renau y su obra han transcendido el tiempo histórico que le tocó vivir, el del movimiento moderno, y atraviesan una buena parte de los accidentados avatares del siglo XX. Su concepción de la obra artística fuera de los canales convencionales del arte, su apuesta por las imágenes publicadas y reproducidas de forma seriada, su identificación con un recurso plástico, el fotomontaje, basado en la libre combinación de fragmentos de la realidad, de signos e iconos de consumo masivo de los que se apropia, reelabora y proyecta críticamente y su temprana concienciación del impacto que llegarían a adquirir los medios de comunicación en un capitalismo avanzado le convierten en precursor del Pop Art. Su influencia ha sido directa en el caso de artistas españoles de los sesenta situados en torno a la figuración crítica como Equipo Crónica. Pero lo que la exposición del Cabanyal ha formulado es la vigencia y actualidad de su activismo infatigable, inasequible el desaliento, que le sitúan en las coordenadas del arte público contemporáneo: En reacción a las corrientes conservadoras dentro y fuera del mundo del arte, un número creciente de artistas comenzaron a trabajar en torno a la esfera de lo político a lo largo de los últimos veinte años. Han vuelto sobre muchos de los temas que preocupaban a activistas políticos y grupos de izquierda de los 60-70, incluyendo la crisis nuclear, el imperialismo, la intervención en Centroamérica, el medioambiente, el fenómeno de las personas sin hogar y la gentrificación(1), la política racial, étnica y sexual, las políticas de la identidad en los 80 y la multiculturalidad en los 90 y, por supuesto la crisis del SIDA. (Nina Felshin). Descubrir a Renau en el Cabanyal ha servido para procurar una experiencia estética singular y una sensibili105

(1) En la actualidad se aplica justamente al proceso ocurrido desde finales de los setenta que supone la vuelta de la burguesía suburbana a los centros históricos de las ciudades, provocando simultáneamente una recapitalización de los mismos y una expulsión o pauperización de la población local. Este proceso se produce dentro de una redefinición general de la función de la ciudad como centro de comunicaciones en el capitalismo avanzado y refleja una nueva polarización social del espacio urbano que acoge a un grupo social adinerado junto a otro marginal. Estos procesos son animados por los ayuntamientos con el fin de recapitalizar el suelo urbano y acrecienta los ingresos procedentes de la multiplicación de servicios. El vaciamiento de población local conlleva simultáneamente su sustitución espectacularizada de lo popular y folclórico. “Modos de hacer. Arte crítico, esfera pública y acción directa”. Ediciones Universidad de Salamanca..

Desde los planteamientos propios del arte público, como experiencia fuera del contexto destinado a las artes, fuera de los muros legitimadores del museo y de las bambalinas comerciales de lo artístico como objeto-moneda, se abre un vasto y árido horizonte poblado de iniciativas que sustituyen el lucro por los ideales y la falta de medios por la imaginación y el esfuerzo. Cabanyal Portes Obertes, aportando novedades en este ámbito, es un evento cultural, sin subvención pública, que ha logrado reunir civismo democrático no violento, preocupación histórico-patrimonial, solidaridad entre los integrantes de un mismo núcleo humano, entendimiento y apoyo entre vectores sociales habitualmente incomunicados y, como eje vertebrador, la más viva y cercana representación de arte contemporáneo. El resultado es un amplio y diverso programa con todo tipo de manifestaciones culturales -realizadas desinteresadamente por sus autores-, dirigido a los miles de visitantes dispuestos a conocer una realidad que en poco se asemeja al manufacturado que los medios públicos de comunicación han ofrecido al respecto de la referida problemática.

ABRIR PUERTAS. ENCENDER CORAZONES

Cabanyal Portes Obertes se articula mediante una conjugación inusual: las calles, casas, comercios y teatros del barrio amenazado se transforman durante un tiempo en espacio para el arte, y el arte en instrumento de reivindicación y refrendo al servicio de una voluntad popular, legitimada mediante el todavía poderoso llamamiento de los creadores a la opinión pública.

zación ciudadana hacia los acuciantes problemas por los que atraviesa esa comunidad de vecinos y ese entorno urbano que constituye un patrimonio histórico imprescindible para la ciudad.

José Luis Pérez Pont

“(...) En el informe mundial sobre cultura difundido en el pasado mes de diciembre a instancias de la Unesco se señalaba la importancia de la diversidad cultural frente al fenómeno de la globalización. Salvaguardar la identidad especial de este barrio marinero se presenta como la reivindicación de una ciudad que es capaz de acoger lo diferente. Es precisamente la posibilidad de convivencia de estas diversas formas de pensar, de vivir o de habitar lo que constituye el verdadero patrimonio urbano de esta “ciudad de la diferencia”.

Diferente es el proyecto Cabanyal Portes Obertes, or ganizado por la Plataforma Salvem El CabanyalCanyamelar, que alcanza este año su sexta edición. 106

En sus primeras ediciones disfrutó de la participación de cuatrocientos cuarenta y un artistas y trescientos setenta proyectos en convivencia con el entorno, propiciando el redescubrimiento del lugar a sus propios habitantes y estimulando la visita de sus muchos desconocedores. La magia generada desde esta propuesta excede los márgenes que nos ocupan. La experiencia de una interacción que acerca la casa como espacio privado -contenedor de vida, hábitos y recuerdos de personas y familias-, y el sufrimiento a partir de la inseguridad generada por un futuro incierto, produce una reacción casi química al encontrarse con la deseada perpetración del arte en la atmósfera de lo doméstico. Enriqueciendo a su paso, pero sobre todo enriqueciéndose con el halo de lo posible que le confiere lo cotidiano, desde la asimilación de lo extraño, en una apropiación que no disocia la presencia del elemento

arte -como semántica-, de la función que motiva su exhibición en colindancia a la intimidad renunciada.

Juan Uslé, Pello Irazu, Elena Cabello y Ana Carceller entre otros.

La fantástica cohabitación de elementos en estos espacios privados, ofrece a los numerosos visitantes trascender la convención de sus límites y alterar el uso atribuido a los términos de público y privado. A su vez, lo privado adopta roles que transforman a cualquier vecino en eficaz guía, disertando e interpretando con ingenio la voluntad plasmada por el artista en la obra instalada en su domicilio, mientras lo recorren con la sencillez y hospitalidad que caracteriza a este vecindario, compartiendo con el visitante su preocupación e informando de la antigüedad y características de este peculiar centro histórico; con una cercanía formal que en nada nos recuerda la asepsia, casi hospitalaria, a la que el arte parece predestinado desde lo institucional.

La muestra ha obtenido el logro, nada usual, de eliminar las barreras que dificultan el contacto popular con las últimas tendencias en el campo de las artes plásticas, teatro, música, performance, vídeo, danza, cortometraje y poesía, sin renunciar por ello al rigor en sus planteamientos y teniendo como garantía la solvencia de sus autores. Su participación, mediante obra personal o la realización de proyectos específicos tomando la problemática que lo origina como focalizador temático, manifiesta la asunción voluntaria de un apoyo que ha generado nuevos planos de relación entre creadores y ciudadanos. Esto ha ofrecido al vecino la ocasión de participar, en muchos casos, en el proceso de gestación de la obra, facilitando materiales, colaborando en su instalación, proporcionando información y compartiendo recuerdos y memoria con el artista, para finalmente renunciar con generosidad a la intimidad de su hogar, como firme negación a su pérdida.

La fusión y contaminación de estímulos que rige la concepción propia de este proyecto es en sí un desafío. La reformulación del espacio público, unido a los lazos de comunicación que establecen vecinos, artistas y visitantes, lo convierten en una apuesta por nuevos modos de hacer y preservar cultura. El ciudadano, desde la humildad de recursos, es capaz de realizar planteamientos positivos y conseguir, por fin, que el arte sea para el pueblo, democratizando el propio canal de exhibición y conjugando la diversidad de una voz que se hace común, la de la calle. Carmen Calvo, Andreu Alfaro, Antoni Miró, Manolo Boix, Artur Heras, Concha Jerez, José Iges, Teresa Cebrian, Francis Naranjo, Concha Prada, Ana Teresa Ortega, Carme Vidal, Miguel Molina, Monique Bastiaans, Ana Navarrete, Herminia Martínez, Evarist Navarro, Amparo Carbonell, Joan Verdú, Mau Monleón, Equipo Límite, Pedro Ortuño, Alex Francés, Rocío Villalonga, Carmen Michavila, Daniel Urta, Isabel Tristán, Bernardo Tejeda, José Morea, Luis Moscardó, Miquel Guillem, Salomé Cuesta, Gema Hoyas, Mª José Martínez de Pisón, Juan Peiró, José Cueto, Joan Casellas, Joan Llavería, Elías Pérez, Oscar Mora, Barbaro Miyares, Pepa L. Poquet, Ana Veintimilla, Wu Yu-Chien, Vicente Ortiz Sausor, Amparo Tormo, Javier Garcerá, Mavi Escamilla... se suman cada año a la extensa lista de artistas que participa en este encuentro, que ha contado con colaboraciones de Antoni Muntadas, Rogelio López Cuenca, Txomin Badiola, Esther Shalev-Gerz, José Maldonado, Francisco Felipe, Juan Luis Moraza, Darío Corbeira,

Antes de esta experiencia pocos de estos ciudadanos comprendían la terminología propia del arte contemporáneo, como sucede generalizadamente con el grueso de la población. La predisposición vecinal ha posibilitado la consumación de un ensayo sociológico del que resulta la eliminación de esa constatada disonancia comunicativa. Cuando perdemos el miedo a lo extraño desaparecen las barreras que nos impiden entender lo diferente. Porque diferentes son cada una de las intrahistorias que alberga cada casa. Como muestra, la singularidad de tres hermanas, habitantes del bajo, primer y segundo piso de un edificio de la calle de la Reina, una de las vías que discurre paralela al Mediterráneo. Viudas, entre setenta y cinco y noventa años, Antonia, Lola y Pepica heredaron el edificio familiar, tras aguantar en pie los bombardeos de la Guerra Civil y las inundaciones de la riada. Ahora, tras una vida poblada de dificultades, se someten de nuevo a la inclemencia. Podríamos decir que es mala suerte, pero la posibilidad de conocerlas, escuchando la lucidez de sus opiniones y la firmeza de la voluntad que las impulsa y mantiene, obliga a expresar un agradecimiento que trasciende lo personal, para convertirse en constatación de lo humano como riqueza dañada a sumar en el inventario de este expolio, que por anunciado ojalá no se produzca. Mientras tanto, ellas siguen participando de modo activo en las actividades programadas por 107

la Plataforma y abriendo su casa cada edición de Portes Obertes, con la dignidad que les es propia y la juventud que quedó prendida al blanco de sus cabellos. Gracias a los ambiciosos, los sin escrúpulos y los egoístas. Ellos nos enseñan que la felicidad y el amor no se compran con dinero. Gracias a los que desde lo pacífico luchan contra las guerras de intereses. Gracias a las gentes del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França por abrir sus puertas y encender tantos corazones. (1) Torres Cueco, Jorge. “SOS por El Cabanyal”. El País. Babelia. 25 de agosto de 2001.

ARTE Y VIDA Carmen Sevilla

La unión de arte y vida fue una de las intenciones comunes a los diferentes movimientos de vanguardia del siglo pasado, dos realidades difíciles de conciliar si se añadía la premisa de que el arte debía llegar a todo el público y dejar de ser un fenómeno elitista. Los artistas de principios de siglo eran conscientes de que el mundo en el que vivían estaba cambiando y sabían que el arte no podía quedarse al margen. El arte debía escapar de los museos, cementerios del arte como los llamó Marinetti y formar parte de la vida. En este formar parte de la vida, el arte podía convertirse en un agente activo, es decir, no sólo reflejar los cambios de la sociedad sino también provocar cambios en ella. Participar en utopías, crearlas, no simplemente expresarlas, el viejo mito del poder del arte para salvar la humanidad. La dicotomía constante: el arte por el arte, o el arte comprometido, se disuelve al instante en el proyecto de Cabanyal Portes Obertes. La escultura, la pintura, 108

las instalaciones, las performances, se funden con la vida. Arte que ocupa el espacio privado (convirtiéndolo en público) y el espacio público (la calle). En El Cabanyal el arte recupera un espacio perdido desde la creación de las Academias, los salones de exposiciones y los museos; un espacio revindicado por las vanguardias históricas, un espacio vivo, conectado con la sociedad y el mundo, no delimitado y estructurado por una institución. Aquí, en las casas de los vecinos, el artista encuentra un nuevo espacio con el que dialogar e interactuar, que no es aséptico como el de un museo o una sala de exposiciones, sino que tiene una personalidad muy definida, la impronta del carácter de quienes lo habitan. El artista conoce otros mundos, otras miradas, que enriquecen y dan otro sentido a su obra. Y el individuo, la colectividad, ve materializada a través del artista, su necesidad de expresión, sus sentimientos, sus pensamientos. Los espacios con pasado redimen su carácter de viejo y usado a través de la magia del arte, y reclaman su dignidad y su sabiduría, al igual que Schwitters recuperaba lo que la sociedad del progreso desechaba, por haber dejado de ser un objeto del deseo. El barrio forma parte del abandonado Conjunto Histórico de Valencia y ante la amenaza de su destrucción, los artistas han respondido a la llamada, al reto de un compromiso que no sólo responde a la necesidad inmediata de salvar un barrio sino al compromiso intelectual y político que revindica una ciudad habitable, un modelo de urbanismo sostenible. Se recupera un viejo mito, el poder del arte para salvar la humanidad, mito denostado ante los fracasos acontecidos a lo largo del siglo XX, como el de la utopía constructivista, o los dadaístas de Berlín. Pero, se obtuvieron brillantes resultados aunque fueran de carácter efímero y el espíritu moderno de los años veinte sigue siendo útil como modelo de afirmación intelectual o de disensión (como manifiesta Hughes). En Cabanyal de Portes Obertes los artistas han creído en el valor y en la necesidad de ese utópico poder y han manifestado su compromiso y solidaridad. En la sociedad en la que vivimos, no existe aquello que no se refleja en los medios de comunicación de masas y es en este punto donde el arte se convierte en agente activo reclamando la presencia de dichos medios,

que en el siglo pasado le arrebataron el discurso político al arte. Las conciencias despiertan y el que ve está obligado a actuar. Gracias a este proceso la opinión pública puede ser informada, no manipulada, y actuar en consecuencia. Como fenómeno puramente artístico también presenta una visión nueva, no sólo por el espacio en el que actúa sino además por la convivencia de obras de artistas reconocidos y consagrados, con otros desconocidos, con arte que comienza y con manifestaciones populares. La riqueza humana y cultural con la que se ha encontrado el espectador desde la primera edición, le han capturado y fascinado por la infinidad de matices que ofrece este rico acontecimiento, que no sólo se puede calificar de artístico sino también de multicultural y social. Esta infinidad y sutileza de matices, de aspectos de disfrute y comunicación a través del lenguaje plástico, pero también a través de conocer y vivir un barrio, su arquitectura y sus gentes, no la puede ofrecer un circuito artístico institucional (estrictamente programado y condicionado por múltiples factores), sólo puede ofrecerlo la conjunción de vida y arte, la materialización del papel del arte como agente activo de la vida, de la cultura y la sociedad de su tiempo.

CIUDAD PRIVADA, ARTE PÚBLICO Douglas García Requena

Nadie vive en una ciudad, transita en ella. El hombre es un individuo que perdió su territorio. W. Benjamin

La ciudad es un coloso mestizo donde se reproduce los sin límites conceptuales de la cultura contemporánea: una cara de la ciudad se hace grande a la modernización socio-arquitectónica mientras la otra cara le da paso al margen, la tradición y a la discontinuidad, en ambos casos se encuentran espacios públicos indife-

rentes a todos; rotundas, calles, fachadas, paseos o mercados que rompen el tramado doméstico y que serán nuestra topografía urbana, señalada en mapa para los turistas que vendrán, por lo que a menudo nos encontramos atrincherados en una forma de indiferencia de los espacios producidos por la expansión de una ciudad que surgen como si no existiera. Las estructuras rompen con nuestro status de ciudadanos para colocarnos como un simple numeral de habitantes que observan con perplejidad como el casco antiguo y los barrios periféricos, carentes de infraestructuras urbanas utilitarias o de interés, están sitiados por la utopía modernista, que no es otra cosa que la puesta al día de un anacronismo incapaz de sustituir los orígenes, lo legitimo y en definitiva nos lleva a una modernidad que da sitio a los no lugares, allí los distritos financieros , los rascacielos indiferentes, las avenidas divisorias, los centros comerciales de hedonismo mercantil y calles y aceras donde camina la contradicción que nos hace ajenos de nuestras propias ciudades. Pero allí también se encuentra el proceso de creación e intervención del arte público que representa un devenir más que una evolución de esos espacios que surgen en la ciudad como una aspiración, o quizás, como una angustia. En la ciudad conviven reacciones diferentes al mismo problema, lo que la hace un perfecto mosaico de encuentros y desencuentros, y es en ese mismo momento que la ciudad se hace continente, los espacios públicos pequeñas repúblicas y el ciudadano el contenido. Es entonces que la afirmación; el arte se expresa en términos de manipulación, subjetivismo, y simulación ( Kuspit ) recala y obtiene su sentido. Ubicados en esta perspectiva vemos a la ciudad dividida en distintas sociedades que crean sus propios ídolos perfectamente indiferente a la germinación de otros estratos, es por lo que siempre el arte público considera la ciudad como un espectro multilateral, es decir, una ciudad mixta en tentaciones futuristas, regresivas y no siempre originarias. En nuestro culto a lo nuevo (a lo novedoso), se crean y recrean espacios que pretenden ser de todos, pero que en nada nos identifican, porque por lo general son puestas en escenas, divorciadas de nuestra ecología y nuestro espacio habitual. De este modo a menudo nos tropezamos con proyectos urbanísticos que han negado nuestra participación por ser copia de otros modelos que pretendemos creer que funcionan en 109

todos lados: por lo que el sentimientos de pertenencia desaparece en todo contexto ciudadano, es allí donde también encontramos al arte público buscando su protagonismo como nueva vanguardia y no como un servicio público en contra del desarraigo, es una intención germinal de un diálogo entre el ecosistemas urbano y el creativo. Sin animo nihilista, diré que las ciudades se han hecho temáticas, los proyectos urbanistas en muchos de los casos buscan irresponsablemente establecer espacios lúdicos y creativos, pero no conscientes de si mismos. Es entonces cuando nos preguntamos- ¿ para quienes, o quién gerencia esos espacios, y democráticamente quién se responsabiliza de su implicación con nuestro hábitat?- más aún - ¿habrá una posible reconciliación entre el ciudadano y esos espacios?, en todo caso seguimos perdiendo territorio en las ciudades modernamente deformadas por la inmediatez de un pensamiento que habla del futuro. Hoy hablamos del arte público como la obra del tránsito mismo, fuera de las paredes de un museo ausente de discurso social y edificado en la retórica del control absoluto de todo aquello que la historia del arte ha filtrado. El arte público, en tanto arte, es siempre la hipótesis de una interpretación o la interpretación de una hipótesis de márgenes apreciativos y perceptivos que se pluralizan, un arte que se presenta como un ámbito indeterminado en su focalización y multideterminado en sus causas. El arte público es un proyecto definitivamente moderno, pero también podría estar condenado a ser un monumento a la no intención por la anorexia ideológica cuya verdadera paradoja estaría determinada por el hecho de ser algo concreto o existir realmente. Bien sabemos que el futurismo es la primera fórmula estética moderna que une a las masas urbanas ( Marinetti, París 1909 ), pero más allá de su tentativa, por su monumentalidad el futurismo fue traducido como un signo de poder. Lamentablemente, aún siguen construyéndose coliseos romanos. Debemos estar atentos al hecho de que nuestra mirada se ha privatizado, al igual que la ciudad, como un acto reflejo a la pérdida de un terreno tanto común como semejante, por ende el arte también se ha privatizado en los espacios públicos: de la sencilla contemplación placentera este pasó a la compleja justificación de la grandilo-

110

cuencia edificada carente de sensibilidad. En definitiva, debemos preguntarnos cuál es la responsabilidad del artista ante proyectos o políticas urbanísticas que dan paso a un populismo globalizado que enfatiza una voluntad común, pero que, sin embargo, es elitista, reaccionario, raza de genios mecanistas y temáticos. Theodor Adorno dijo que el arte de las vanguardias debe servir para indicarnos que el mundo no es perfecto. De aquí podemos partir que el arte público es uno de los nuevos conceptos ficticios de este nuevo siglo que nos enseñará a entender los espacios y el artista; un turista urbano que se apresura lentamente a darle nombre a los espacios sin identidad. Contrariamente, al enunciado de W. Benjamin que encabeza este escrito, el arte público vive en la ciudad y para la ciudad por ser ésta su teatro ideológico, éste asume la plenitud de una misma e insobornable esencia de los espacios y se establece en el conjunto de inquietudes de una ciudadanía, como es el caso del barrio marítimo Cabanyal que se niega a perder su territorio. El festival Cabanyal-Portes Obertes, es la síntesis de ideas, sentimientos, voluntades e intuiciones que ha reunido a vecinos y artistas una vez al año durante estos últimos cuatro años. Es en festivales de esta índole, donde el arte público se salva por no ser una manifestación urbana de una actividad casual ni de un empeño pragmático, ya que su conquista no se agota en la inmediatez de un resultado, por ser éste la experiencia existencial, la circunstancia, la plenitud de conciencia de un barrio abierto y loco de ganas de convertirse en magia.

MATERIA Y ANTI-MATERIA: EL MUSEO DEL CABANYAL Rosina Santana

Cuando hablamos del arte y la transdisciplina, una de los ejemplos de esta practica híbrida es el proyecto de arte publico Cabanyal Portes Obertes. Dentro de este modelo de arte comunitario, se encuentra la quinta edición de Portes Obertes la cual tomo la forma de un museo comunal. Si pensamos, es raro denominar "un museo" como un acto de resistencia comunal: un museo es, después de todo, la expresión máxima de los juicios del arte-jerarquía dominante, de donde se emiten los edictos que pueden "hacer" o "deshacer" al artista-estrella en boga. Es el predio donde se "conserva" y se hace el trabajo de "conservaduría" de la cultura –definida como aquellos objetos y documentos que transmiten una serie de ideas y valores importantes definidos por aquellos que deciden lo que se admite al museo– lo que se queda afuera, y lo que se promueve o expone. Pensé que una analogía que nos puede ayudar a entender el marco teórico de esta obra, proviene de la física quántica. La materia y la antimateria son elementos complementarios –donde uno es reflejo del otro pero en imagen negativa. Veo al Museo del Cabanyal en estos mismos términos: fue la imagen del negativo del museo donde la organización, estructuración, y contenido del mismo (usando aun el mismo leguaje museístico) subvierte el concepto con funciones opuestas a las que operan en el museo tradicional.

cátedra sino de las historias orales vividas y verificadas por medio de títulos de propiedades antiquísimos y fotografías personales de residentes de las casas en peligro de destrucción. Si en el museo tradicional es el donativo sustancioso de la gran empresa que crea las posibilidades y gana poder e influencia, en el Museo del Cabanyal es la participación ciudadana la que crea el mismo museo. Si el museo tradicional posee el plantel diseñado por un famoso arquitecto, el Museo del Cabanyal se sitúa en un edificio ubicado en la misma ruta del plan de demolición, en la calle Reina, la cual también será afectada por el plan urbano. La Sala del Mar, la Sala de La Arquitectura, la Sala de la Plataforma Salvem el Cabanyal, el Fútbol, las libros de Escuela, los azulejos -toda esa colección de objetos personales que temporalmente dejaron sus lugares de honor en las salas, comedores, y cuartos del Cabanyalasumieron el aura de ser "objetos expuestos en el Museo" y una vez retornados a su lugar de origen, volvieron transformados en signos de resistencia cultural. Se puede argumentar que el Museo del Cabanyal solo es parte de ese paradigma de la nueva museología, donde se dice que el museo tradicional es de cosas, y el nuevo museo es de gente y su cultura. Y hasta cierto punto concuerdo. Pero pienso que el Museo del Cabanyal, a diferencia con la nueva museología, tuvo una función efímera dentro del contexto de una larga lucha de resistencia urbana para subrayar el efecto de un plan de "desarrollo" sin sentido, que sirve a los intereses creados y no al valor cultural y humano que existen en los pueblos marineros de Valencia.

Este museo se creó para asumir la postura autoritaria/"eclesiástica" del museo tradicional; pero "bautiza" como "legitimo de conservación", a aquellas historias y objetos que el Ayuntamiento de Valencia ha tildado de basura, digno de destrucción, por ende mostrando claramente la falta de visión cultural que aflige a estos planificadores urbanos. Por ejemplo, el museo tradicional se nutre de los mitos sociales como base para definir que es de valor o no, y digno de conservaduría. En el Museo de El Cabanyal la autoridad de curaduría emana no de un titulo de una 111

CATÀLEG

coordinació: Emilio Martínez diseny i maquetació: Emilio Martínez y Veronica Della Rocca textos: Emilio Martínez, Plataforma Salvem el Cabanyal, Juanjo Úbeda, Artur Gallego, Vicent Gallart, Luis Francisco Herrero, Maribel Doménech, Pepe Romero, Rafa Brines, José Luis Pérez Pont, Carmen Sevilla, Douglas García Requena, Rosina Santana fotografia: Carmen Sevilla, Vicente Ortiz, Sabela Simón, Rafa Gil, Maribel Doménech, Tina Díaz Parra traduccions: Maria Josep Carro, Tere Olmos, Elvira Iñigo, Violant Gosp, Mónica Fernández, Àngels Giménez, Josep Verdaguer, Enric Bosch realització CD: Emilio Martínez, Veronica Della Rocca, Maribel Doménech, Juanjo Úbeda, María Villora, Lola Serón, Santiago García, Maria José Martínez de Pisón edició: Plataforma Salvem el Cabanyal D. Legal: V-2474-2003 ISBN: 84-607-7831-2 impressió: Martín Impressors, S.L.

DEPARTAMENT D’ESCULTURA

ATENCIÓ: al CD obrir els arxius .doc

Cabanyal Portes Obertes art, política i participació ciutadana

Cabanyal Portes Obertes

art, política i participació ciutadana PLATAFORMA SALVEM EL CABANYAL - CANYAMELAR