Butlletí de La Casa Verda. Número 100. 1/2002

butlletí 1-02

n" 100 - numero EXTRA >SUMARI

//

PRESENTACIÓ

04. PERÒ ENCARA N'HI HA HAGUT MÉS LA CASA VERDA (Publicació trimestral) Redacció d'aquest número G. de Felipe, J. Villanueva, P. Callaghan Fotografia d'aquest número Fons de ACCIÓ ECOLOGISTA AGRÓ (AEA) i Susi Artai, J. Ciscar, W. Colom, Datas, E. Martínez, M. Rolclàn Disseny i maquetació d'aquest número L- Ortún Redacció del butlletí al llarg del temps: En aquestos 18 anys l'equip redactor han estat les següents persones J. Albelda, M.J. Albehch, E.Amer, M. Anglès, C. Arnal, A. Becedas, C. Belda, J. Benavent, J. Bigues, C.Cabra, W. Colom, A.de la Cueva, C. Domingo, G. de Felipe, M. Ferri, F. Fortea, E. García, F. García, E. Gïnés, A. Grau, F. Hernàndez, A.Juan, N. Lacomba, C. López, J. Llinares, A. Llópez, J.C. Martí, P. Martín, B. Martínez, J. Masó,F. Mendíeta, A. Merelles, C. Merino, M.A. Meseguer, Q. Meseguer, V. Miralles, P. Molina, X. Moreno, J . Morron, C. Navarro, V. Navarro, I. Oroval, R. Pardo, C. Porcel, X. Pujol, N. Ramón,M. Riera, I. Rouroure,D. Sanen is, V. Sanhermelando, P. Savall, G. Serrano, V. Torres, J.Villanueva, S.Villanueva. del Disseny i maquetació: J. Bigues, J.V. Ferrer, P.Ferrer, S.Figuerola, P. Martín, L.Ortún, M.Otero, G.Serrano, I.Villanueva i S.Villanueva i de la Fotografia : Fons de ACCIÓ ECOLOGISTA AGRÓ (AEÀ), P.Bondia, A.Juan, C.Lario, C.Mojina, M.Roldan i altres.

El butlletí de la Casa Verda reclama el teu suport. Si tens idees que aportar, ganes de ajudar en la redacció i correcció d'articles, etc. contacta amb nosaltres. e-mail:fons.medi ambient@uv.es Tels: 96 3 9 1 78 64 - 96 348 00 0 1

ACCIÓ ECOLOGISTA AGRO LA PLANA BAIXA Barranquet, 68-3 1 ', 12530- Borriana EL CAMP DE MORVEDRE St. josep l i , 46520-Port de Sagunt L'HORTA NORD Bisbe Munoz 52, 46100 Burjassot LA SAFOR-LA VALLDIGNA Ap. Correus n° 94, 46760-Tavernes de la Valldigna LA COSTERA Col·legi la Sénia, Corts Valencianes 4, 46690-L'Alcudia MOIXENT Ap. Correus n°9, 46640-Moixent ACDEMA Baixada del Carme s/n, Torrecerdà, 46650-Canals LESTOSQUETES Estació de RENFE, Ctra. Xàtiva s/n 46680 Albaida Tel. 962 90 06 64 COL.ECTIU MARFULL Tel. 963 91 71 68 LA CASA VERDA C. Portal de Valldigna, 15 (baix) 46003-Valencia Tel/Fax. 963 91 78 64 Adreça electrònica, agro@xarxaneta.org

/ / OPINIÓ 06. LA CASA VERDA ARRIBA AL NUMERO 100 06. UNA PROPOSTA DE DEBAT 07. SENSE FUTUR

/ / 1 . D E F E N E N T EL TERRITORI

/ / 2. RESIDUOS, ENERGIA I TRANSPORT

09.

10.

11.

12.

12.

16.

17.

18.

19.

19.

:23. :24. :25. :25.

25. :27.

27.

29.

31.

L'ALBUFERA I LA DEVESA L'ALBUFERA, PARC NACIONAL CAMP DE GOLF AL SALER MARJAL DELS MOROS MARJAL DE PEGO-OLIVA MARJAL D'ALBUIXEC ':, ILLES COLUMBRETES SERRA D'IRTA LAMURTA •'"•.

CAMP DE MORVEDRE '

'

LA LLUITA ANTINUCLEAR ENTRE HARRISBURG I TXERNÒBIL PARALLAMPS BASSETA BLANCA : RECICLANT PAPER ELS RESIDUS SÒLIDS URBANS LLUITANT CONTRA RIUS D'ASFALT TREN DE GRAN VELOCITAT VALÈNCIA EN BICI

/ / 3 . ALTRES CAMPANYES 33.

34.

35.

35.

38.

39.

41.

43.

43.

45.

PER L'HORTA LA PUNTA TRANSFORMACIONS AGRÀRIES PROBLEMES FORESTALS ZOO DE VALÈNCIA EL PARANY LA CAÇA EL SAFARI PARK NO ALS ABRICS DE PELLS CENTRAL TÈRMICA D'ANDORRA I LA CONTAMINACIÓ DELS PORTS I DEL MAESTRAT 46. FESTES I ALEGRIA 47. LAS HOCES 48. FONS

>EDITORIAL

100 números. 18 anvs. 100 lluites

E i l Butlletí dels inicis és contemporani de la instal·lació de la central atòmica de Cofrents, de l'època de les denúncies sistemàtiques per la desastrosa política ambiental del Consell València i de la reivindicació de la creació d'una Conselleria de Medi Ambient.

En aquells temps, les denúncies no tenien el suport social de l'actualitat. Les agressions ambientals de llavors gaudien de la impunitat que els donava la ignorància social i el deficient marc legal. Les agressions d'ara, en canvi, es vesteixen amb discursos ambientalistes insostenibles que tracten de distraure l'opinió ciutadana.

El Butlletí informa i denúncia sobre la desprotecció i degradació del territori, l'explotació forestal abusiva, la caça, la destrucció de les marjals costaneres, els Serrans, Benitatxell, l'Albufera de València, el Maestrat, la marjal dels Moros... són noms que ens recorden conflictes ambientals contra empreses com Enresa, la Basf, Endesa o lberdrola, contra especuladors de patrimoni natural o contra la mateixa Administració.

Són molts números del Butlletí defenent la biodiversitat i els valors ambientals d'aquestes terres els que han contribuït a fer avenir l'actual majoria social favorable a les tesis antinuclears, a les energies alternatives, o a la conservació dels animals i els seus hàbitats. Les accions, denúncies, escrits, estudis i propostes de tots aquests anys, estan arreplegades en les pàgines dels 100 números de "La Casa Verda".

El Butlletí és la resposta escrita, contundent, periòdica i metòdica, a l'agressivitat ambiental de l'activitat productiva i a la passivitat que adopten les administracions en la defensa de béns públics bàsics com l'aire, l'aigua, o el sòl que es destrueix a l'empara del creixement econòmic que s'impulsa. El seguiment i anàlisi de marjals, boscos, centrals elèctriques, residus, sistemes de transport... Contribueixen a despertar la consciència ambiental de la societat valenciana.

Després de tots aquests anys, el Butlletí, testimoni de denúncies i lluites d'una part de l'ecologisme valencià, s'ha guanyat un espai entre les publicacions ambientals valencianes que mereix celebrar-se com un triomf col·lectiu dels defensors de la na f 11ra I Maties Riera

n aquest número extra hem fet un repàs a algunes de les actuacions del grup al llarg d'aquest anys. És evident, però, que per falta d'espai se'ns n'han quedat fora moltes com les que enumerem a continuació. Demanem excuses a aquelles persones que hi esmerçaren esforços i ara no s'hi veuen reflectits.

Treballàrem en altres accions, campanyes i denúncies defensant el litoral (Benitaxell, Montgó, Penyal d'Ifac.) els rius (Algar, Cérvol, Magre, Millars, Segura Túria, Xúquer...] els barrancs (Carraixet, Marcén, la Mosquera, Teixera, Torrent...) les serralades i muntanyes (Bunyol, Calderona, Corbera i Montdúver, l'Espadà, ta Font Roja, la Mariola, les Palmes, el Penyagolosa, la Tinença de Benifassà, el Turmell i Vallibona...) les valls (la Murta, la Gallinera...) tes zones humides (Fondo d'Elx, la Mata-Torrevella, Salines d"tfac i de l'Altet...) i les marjals (Massamagrell, Peníscola, Rafaleü í Vista bella, el Prat de Cabanes, Xeresa-Xeraco...)

També hem d'enumerar aquelles campanyes que ara tenim en la memòria: oposició al traçat de l'autovia València-Madrid que amenaçava la Hoces del Cabriol i Los Cuchillos, oposició al transvasament Xúquer-Vinalopó, campanyes en defensa de l'aigua, en defensa dels boscos tropicals, campanyes d'educació ambiental, en contra de les tales na.dalenques, a favor del reciclatge, campanyes a favor de la pau i el desarmament, contra les mines antipersona, exposicions divulgatives amb motius diversos (Cimera de Rio, Només una terra, només un País etc.) i tantes altres que deixem fora per oblit i no cansar-vos.

El butlletí de La Casa Verda, al principi, el feia quasi sempre jo. Feia servir una màquina de color rosa, una Lettera 22 d'Olivetti obtinguda arran d'un cert amoriu amb una xiqueta de Torrent. Després vindrien les màquines La Casa Verda arriba al número 100 ^^^^^^^ elèctriques i la fotocomposició. Quan ara penso que estic escrivint aquestes notes en un PASSAT. La Casa Verda de València va ser el fruit d'una ordinador portàtil i que les enviaré tot just les acabi d'escriure, certa valentia i empeny d'un grup de persones a finals dels anys em permet veure què el passat i el present han estat molt 70. La primera Casa Verda, un sisè pis al carrer Cadis de Russafa, allunyats. va ser possible gràcies a la generositat dels germans Senent que EL PRESENT. L'escenari no és el que hom podia imaginar. van facilitar el local a AVIAT, l'Associació Valenciana d'Iniciatives El descrit per Gaviria, Marqués i companyia inclou l'autopista, la Ford, l'ampliació del port, la degradació del litoral... Però i Accions en defensa del Territori.

De fet, La Casa Verda del carrer Cura Femenia va ser un la societat de la informació, la segona residència, la desaparició empeny personal. Vaig fer una còpia il·legal de les claus (al pis de la pagesia, no eren elements previsibles. Tampoc la reculada de sobre vivia Enric Amer) i mostrava el local als més escèptics social del valencià. I val a dir que la fidelitat lingüística d'Acció (entre altres en Jandro de la Cueva, la personificació de Ecologista respecte al català era i és pura coherència amb la , 1 l'esceptisme actiu). Per donar-li cobertura legal, vaig registrar fidelitat ambiental.

EL FUTUR. Cent números són un bon grapat de propostes, la seu amb l'imprecís terme de Gabinet Biològic. Els de Telefónica, sempre tan eficients, el van transcriure a les pàgines respostes i preguntes. Certament, bones preguntes sempre han grogues com a Gabinet Urològic. Així vaig ser investit com a estat millor que males respostes. Em diuen que he d'escriure metge uròleg i rebia correspondència de la indústria que "sense el nostre esforç, al capdavall, tot seria molt pitjor".

I aquí es combina la contradicció de la nostra generació: la farmacèutica.

De fet la idea era "disposar d'un local on poder dur a la insubornable rebel·lia respecte al context polític i social, els pròpia mare sense passar vergonya". Els locals eren, en aquells nostres xicotets èxits, la nostra independència compromesa i moments, caus bruts on es podia dur a terme una vida social ni la pretensió que el nostre esforç puga canviar la direcció de tot convidar a la gent al compromís ambiental. Passar del local de plegat. Posar la nostra professionalitat, els nostres recursos Cura Femenia al de Portal de Valldigna va ser un pas endavant, gratuïts i altruístics, sense pretendre ser sants immaculats, al , malgrat que les termites, com la floridura mai no dorm. servei d'aquesta causa és motiu d'orgull compartit • JORDI BIGUES

u

E (TJ U <

Reproduïm uns extractes de l'article que Josep-Vicent Marqués ens va adreçar fa uns anys amb motiu del número que editàrem després de la Conferència de Rio de Janeiro. Hem deixat només algunes de les lloances de totes les que ens dedicava perquè som conscients que se li "va anar la mà" per excel·lent persona i amic : "Ordinàriament, els butlletins dels grups d'acció cívica tenen un cert aire de fulla parroquial o de revista de col·legi, on es donen les notícies que només els associats entenen i que, per altra banda, ells ja saben.

La Casa Verda duu un munt d'articles que conviden a la lectura i la reflexió, i es configura bàsicament com una proposta de debat sobre temes ecològics. S'hi combinen molt afortunadament en aquest número els temes específics del nostre entorn -la vella batalla per la marjal de Pego-Oliva, els problemes de l'aigua a les comarques del sud valencià o la reflexió crítica sobre el pla de protecció contra els incendis forestalsamb treballs sobre el moviment i l'alternativa ecologista -sobre la Cimera de Rio, sobre disseny amb materials reciclats, orientacions bibliogràfiques, etc... No va de panflet, paraula, els ho assegure jo que sempre solc trobar defectes a aquestes coses encara que les facen els amics" •

Quan més informació té l'home de la seua naturalesa... quan més i més sabem de nosaltres mateixos, més i més descoratjador resulta comprovar com aquest coneixement no altera gens ni mica el resultat final de les coses.

"La natura no interessa, francament" declarava fa poc a la revista Mètode Manuel Costa, el director del Jardí Botànic de la Universitat de València. I posava diversos i ben recents exemples de destrucció del litoral. A hores d'ara, un colp enllestit el mític any 2001, any referent en la cultura occidental del segle passat com l'any del futur (quan era un xiquet en classe calculàvem l'edat que tindríem el 2001), la sorpresa prové del fet que tot segueix igual. O pitjor, ja que el futur ja no és, ni molt menys una garantia que les coses milloraran. El que es diu una "garantia de futur". Ans al contrari, quan més informació té l'home de la seua naturalesa (seqüenciació del genoma humà, anàlisi comparatiu amb altres primats des del punt de vista etològic o sociobiològic, estudi de la nostra història), quan més i més sabem de nosaltres mateixos, més i més descoratjador resulta comprovar com aquest coneixement no altera gens ni mica el resultat final de les coses.

Es ben trist observar com l'home "no atén a raons".

Precisament el cobejat any 2001 ha estat devastador per a qualsevol catequesi divulgadora dels valors humans, per a qualsevol credo que projecte sobre els esperits una il·lusió arcàdica (excepte per a l'Opus Dei, és clar, que ja té el seu sant en Escrivà de Balaguer). Mai com en l'any 2001 la realitat ha estat tan clara, tan despullada d'idees etèries i somniadores, de badoqueria doctrinal. L'any 2001 s'ha caracteritzat perquè

l'espècie humana, en la seua totalitat, en lloc de buscar excel·lir s'ha dedicat a exterminar-se immisericordement. En aquest fenomen bèl·lic ha contribuït com mai l'opinió pública occidental, que ha acceptat la desinformació per preteses qüestions de seguretat, i la destrucció d'un país --i al capdavall, d'una cultura-- sota l'excusa bíblica del "ull per ull".

Des d'aquesta perspectiva, parlar de medi ambient sembla un acudit de mal gust. Els problemes que puga tindré la nostra natura són insignificants al davant del panorama general del món. La defensa dels nostres ecosistemes resulta d'una vulgaritat espaordidora, com ho és parlar dels drets dels animals quan més de la meitat del planeta viu en l'esclavitud i la misèria. I, tanmateix, en certa manera l'estat de la nostra natura és un reflex de l'estat general del món. Si bé durant aquests darrers anys no hi ha hagut cap acció de destrucció significativa des del punt de vista social, la situació d'immobilitat resulta aclaparadora. Es inconcebible que a hores d'ara encara els Parcs Naturals valencians es troben sense un pla de gestió, ni sense personal tècnicament qualificat.

Alhora, és simptomàtic l'abandonament en recursos i infraestructures que pateix el món rural, i la indiferència amb què l'Administració segueix les constants agressions que s'hi realitzen. En realitat, el lema d'aquest "fi de siècle" ha estat el "campe qui puga", i la gestió s'ha caracteritzat per l'especulació a tots els nivells. Qualsevol acció administrativa s'ha atingut a aquests interessos partidistes, i no a un desenvolupament assenyat, que és la base en una planificació raonada, en allò que s'ha vingut dient "sostenible".

En aquest sentit, la defensa de l'Horta n'és un exemple paradigmàtic, on els interessos econòmics són de tal envergadura que impossibiliten qualsevol alternativa de protecció efectiva. Tot i que el "sentit comú" es manifesta àmpliament a favor de la seua conservació, com un espai singular i irrepetible del nostre patrimoni cultural, els interessos particulars resulten imparables. Quelcom semblant es produeix en molts altres àmbits de la cultura, on tot finalment ha assolit unes proporcions de caire mercantilista, enfocades cap a uns resultats immediats i sense una visió de futur.

Així les coses, l'home ha arribat al segle XXI en un estat de solitud infrangible. En certa manera, ha perdut el futur. O per dir-ho d'una altra manera, ha descobert que el futur era com el passat. Cosa, per altra banda, perfectament predible •

1. Defenent el territori

LAlbufera i la Devesa: una lluita emblemàtica El Saler per al poble

Sens dubte, els orígens de la lluita ecologista i el naixement de la consciència ambiental en aquest país nostre, estan lligats a les mobilitzacions en defensa de la Devesa, de l'Albufera i de les marjals que les envolten, és a dir, del territori que, ara per ara, és Parc Natural. El moviment ciutadà que sota el lema de "El Saler per al poble" va paralitzar als anys 70 el pla urbanístic de la Devesa, va marcar clarament el punt d'inflexió cap a la recuperació de l'àrea, a més de despertar moltes consciències que s'adonaren de l'enorme valor del patrimoni natural que estàvem a punt de perdre.

No obstant això, quan comença la dècada dels 80, la major part del paratge, és a dir, el llac, la marjal, les hortes perifèriques i la franja litoral, els marenys -més del 95% del territori actualment protegit- quedaven fora de l'incipient mantell de protecció legal que les mobilitzacions havien aconseguit muntar sobre les 800 hectàrees de la Devesa. La pròpia Albufera no era aleshores més que un vedat de caça i "paraje singular", qualificatiu que únicament servia perquè als mapes de carreteres de l'època aparegués grafiada, i no sempre, una camera fotogràfica com a representació de la "vista pintoresca".

L'Albufera: pitjor impossible

Mentrestant, la degradació ambiental

de l'espai assolia proporcions dramàtiques: ocupació industrial, dessecacions de la marjal, abocadors -incontrolats alguns i altres perfectament controlats per les Administracions de l'època-, incineradores de residus urbans, abocament massiu d'aigües residuals, aplicació indiscriminada de tractaments fitosanitaris, pressió cinegètica abusiva, urbanització del litoral..., tot cabia en un espai que duia camí de convertir-se en el suburbi de l'àrea metropolitana de València. És en aquest context quan Acció Ecologista -més centrada inicialment en la lluita antinuclear— i Agró intensifiquen la seua activitat dirigida a la defensa del territori albuferenc. Un ingent treball que abraça ja dues dècades i que ha donat molts més fruits del que en un apressat repàs mental podem recordar. Mentre consultàvem hemeroteques i arxius per preparar aquestes línies, una rotunda certesa ha acabat imposant-se: l'status de protecció i el nivell de conservació que avui gaudeix el territori no es podria explicar de cap manera sense la tasca desenvolupada pel Grup. L'eliminació de l'hipòdrom i la recuperació del Racó de L'Olla, el tancament al trànsit dels vials interiors de la Devesa, la protecció i restauració dels sistemes dunars, la prohibició de la caça al llac i el control de l'activitat cinegètica, el control dels aterraments i de les transformacions de

W. Colom

la marjal, el fre a l'especulació urbanística sobre l'aiguamoll, la inclusió de tota la marjal en l'espai protegit, la posada en funcionament dels òrgans de participació del Parc, les denúncies dels abocaments industrials, de la proliferació dels abocadors, l'execució del sistemes de sanejament d'aigües residuals, la divulgació dels valors naturals del Parc, la denúncia de les il·legalitats en els tribunals, i un llarg etcètera, han estat assumptes fonamentals en la protecció del Parc Natural de l'Albufera, en els quals la nostra intervenció ha estat determinant i que han omplert moltes pàgines dels diaris durant els darrers vint anys, decantant la balança cap a la protecció de la natura.

No obstant, però, com ja sabeu la lluita continua, i açò resulta especialment cert en l'Albufera: en aquests moments la dreta actualment en el govern, -hereva en sentit tant ideològic com biològic de la que en els anys 60 i 70 va vendre la Devesa— acaba de traure al carrer, en substitució de l'anterior Pla Especial, un nou document d'ordenació del Parc que sembla absolutament regressiu i que ens obligarà a esmolar-nos, si més no, els llapis.

La Devesa de l'Albufera

La Devesa de l'Albufera, la vora més valuosa del llac, tant per la morfologia dunar com per la coberta vegetal i la fauna

í TERRITORI!

associada, fou brutalment agredida pels últims ajuntaments franquistes ajudats pel Govern central. Manuel Fraga i la seua política de paradors de turisme hi tingueren molt a veure.

La costosa recuperació dels ecosistemes de la Devesa en els anys 80 i 90 és una fita impensable sense la permanent activitat de vigilància, pressió i denúncia duta a terme pel Grup. Durant aquests anys, Acció Ecologista-Agró ha hagut d'empentar moltes vegades a unes administracions públiques amb polítiques ambientals tímides, incoherents i, fins i tot (en la pràctica) clarament

oposades a la recuperació ambiental de la zona.

Així el Poliesportiu Municipal del Saler, el Camp de Golf i el Càmping Municipal del Saler es van convertir en els assumptes conflictius per les contínues irregularitats i han sigut la causa de constants denúncies per part de les comissions de treball del Grup.

Moltes coses han canviat

Fruit d'aquesta pressió s'ha obtingut alguns resultats importants, com ara la recuperació per al patrimoni municipal de totes les parcel·les que romanien en

L'Albufera, parc nacional L' última vegada, fa uns mesos, que m'hi vaig fixar en la placa metàl·lica que commemora la declaració de la Llotja de València com a patrimoni de la humanitat, la placa estava rovellada. Si observeu l'exterior del Mercat Central, amb vidres trencats, taulells arrencats i un dit de caspa, comprendreu a l'instant que el xicotet comerç no fa aportacions a les despeses electorals dels principals partits.

Llotja i Mercat Central són doblement emblemàtics: els edificis que més visiten els turistes i, per tant, els més "rendibles", i les expressions -molt antiga l'una i enl cara viva l'altra -, d'un esperit comercial I imbatible que travessa els segles.

"T; L'alcaldessa Rita, tot i que només interpreta la majordomia d'este esperit i per això reclama via lliure per a les excavadores, tant a Velluters com a El Cabanyal -, l'alcaldessa, dic, no es tan desassenyada com per a dir, com va fer

el conseller Modrego, que els centenars de "casetes de poble" projectades a Pinedo, "embellecerían la Albufera", que és com dir que cert establiment molt conegut d'El Romaní col·labora, gràcies a les seues possibilitats d'expansió, al manteniment de l'honradesa de "las chicas decentes". Ja veieu. Em recorda aquell regidor, citat per Miquel Gil Corell, que mentre assolava la Devesa d'el Saler per a fer finques, deia "que plantaria diez pinós por cada uno que arrancase". Aquella impetuosa figura s'oblidà d'aclarir on pensava plantar-los.

Només hi ha una manera de vèncer sobre este esperit comercial i és concebre i propagar un pensament d'èxit. Un pensament escampat esdevé un sentiment arrabassador: jVolem un parc nacional a l'Albufera!. ^Per què no?. Ja sé: ni resulta senzill, ni hi ha voluntat política, ni possibilitat immediata d'assolir els nivells

mans privades, la clausura de l'Hipòdrom de València i la seua recuperació com a zona humida, la desaparició del Càmping Municipal, l'eliminació de quasi tot el passeig marítim i la pròxima reducció del Poliesportiu Municipal. i Encara hi ha pendents molts aspectes importants que impedeixen la restauració de la Devesa a l'estat que mai no havia d'haver perdut, és a dir, la pressió ecologista es mantindrà fins que es recupere un paisatge semblant al que hi havia en iniciar-se la dècada dels seixanta. El Parador Lluís Vives amb el seu camp de golf, les torres d'apartaments, les urbanitzacions de la Casbah i de Gavines I, II i III, el Devesa Gardens, la carretera Natzaret-Oliva.etc, són els següents de la llista. ' Pocs podien imaginar que es pogueren obtindré alguns dels èxits aconseguits.

Però cal subratllar que els objectius pendents també són possibles. Cada dia, a mida que es recupera la Devesa de les seues ferides, és més evident l'efecte distorsionador dels elements estranys que hi romanen. Hem de seguir treballant per a extirpar-los definitivament.

Emili Piera

mínims d'exigència ambiental... cert, però no és este el camí. El camí és este: volem un parc nacional a l'Albufera. ^Per què el tenen els catalans i els mallorquins i nosaltres no? Tot això sense oblidar que ja és parc natural i que no es respecta com cal: han pillat a un paio fent-se un xalet que va fer passar, a efectes de paperassa administrativa, per "casita de aperos". jCom la "casita de aperos" que es va fer l'alcalde de certa pedania albuferenca amb llicència de l'ajuntament de Sueca! Així doncs, la cosa quedaria en: j Respecteu la llei, volem un parc nacional en l'Albufera! ,>Per què no? si el tenen els catalans! I si, de rebot, no el fan a l'Albufera, però sí a les gorges del Cabriol o en el massís de Caroig (on Zaplana vol punxar per a dur aigua a Benidorm) o a la Tinença de Benifassà, a Santa Pola o El Fondo, això que ens haurem trobat. El polític només respecta l'èxit.

• TERRITORI!

Què fa un camp de golf en un lloc com aquest?

Valentín Fernàndez

En 1996 unes desenes de membres d'Acció Ecologista-Agró, reforestàrem, "amb permís de l'autoritat", diverses zones del camp de golf del Saler. Però això, és el final de la història...

Gràcies Majestat En 1891 el rei Alfons XIII ven a la ciutat de València, per un preu simbòlic, el bosc de la Devesa del Saler i el llac, obligant-se l'Ajuntament de València per una de llei a "conservar l'arbratge de la Devesa i la integritat del seu sòl, el qual no podrà tindré una altra ocupació o destí agrícola més que el forestal".

Fraga, fica la cullerada L'Ajuntament de València volia un Benidorm al Saler (Pla Urbanístic de l'Albufera) i el ministre franquista Manuel Fraga, un parador amb camp de golf inclòs.

Per aconseguir-ho i a través d'una llei es va modificar la que arreplegava els desitjós de sa majestat. "Són altres temps, el turisme demanda, l'economia, etc". I es va permetre l'espoliació. L'Ajuntament edificava i a canvi cedia 72 hectàrees per al camp de golf.

Però, a principis dels 70, els ciutadans es mobilitzen, i es complix l'objectiu d "El Saler per al Poble". A partir de les primeres eleccions democràtiques es complix l'objectiu: ni una rajola més. Però el camp de golf segueix ací.

En novembre del 94, diversos membres d'Acció Ecologista-Agró, al bell mig d'un campionat de golf, planten diversos pins en un dels "greens" per a exigir la revegetació de les 72 Ha. Se'ns inicia un procés judicial, avalat per, l'aleshores ministre del gabinet Gonzàlez, Juan Gómez Navarro.

Abans del judici, en març del 95 es torna a la faena. Diversos centenars de persones escampen llavors sobre el mateix "green".

El Judici Des de la primera plantació fins al judici duem a terme una intensa campanya.

Donem a conèixer l'assumpte al mateix Fraga; els dos Bonos (el de Castella-La Manxa i el llavors Conseller de Medi Ambient), el ministre, el president del govern, el defensor del poble, els grups parlamen-

taris, els del congrés... i una llarga llista.

El judici se celebra en abril del 95 i se'ns condemna al pagament de 250.000 ptes, que vam pagar religiosament, encara que les vam recuperar d'afiliats i amics a través d'uns bons d'ajuda. I que millor que tornar a invertir-les en revegetar el Parador!

El final de la història Vam presentar al ministre la proposta

de revegetar i aquest ordenà al director del Parador que diguera on. I ens hi vam presentar uns mesos després amb llavors, pins i arbustos: a tornar a la Devesa, encara que fóra simbòlicament, allò que és seu, allò que mai havia d'haver desaparegut. Però la campanya seguix oberta, i qui sap si els "greens" no estan demanant a crits pins que els facen ombra?

11

I TERRITORI 1

La Marjal dels Moros Si visiteu la marjal dels Moros us sorprendrà trobar-vos amb galls de canyar, sarsets terrosetes, fotxes cornudes i una llarga llista d'aus aquàtiques amenaçades. Però no sempre ha estat així; la marjal amaga entre els seus canyars i espills d'aigua la perseverant activitat que es ve desenrotllant fa ja tres dècades per a aconseguir-ne la conservació.

Després de sobreviure a projectes de transformació que daten del segle XIX, va ser objecte d'aprofitaments agrícoles que envaïen i mutilaven la marjal fins a assetjar-la en el reducte en què s'havia convertit a finals dels 60.

A partir de 1971, la marjal queda inclosa en una expropiació destinada a albergar la IV Planta d'Alts Forns del Mediterrani, la qual cosa la converteix en terra de ningú subjecta a aprofitaments i transformacions oportunistes.

A finals dels 80, les àrees inundables on instal·laven les seues colònies els fumarells i les camallongues estaven ocupades per arrossars, i la caça indiscriminada impedia que tot tipus d'anàtides trobaren el refugi necessari durant la migració i hivernada.

Treballant a pams

Les pressions ecologistes van anar perfilant l'estatus actual de la marjal a base de perdre i, moltes vegades guanyar, batalles contra diversos projectes d'ocupació.

D'una banda, es va aconseguir que el Pla General de Sagunt considerarà la marjal com a Sòl no Urbanitzable d'Especial Protecció, cosa que l'alliberava de les intencions perverses de convertir-la en sòl industrial. Les protestes davant de l'excessiva pressió cinegètica no van tindré prou ressò en el govern valencià que, en 1988, va convertir-la en vedat de caça en comptes del refugi que se sol·licitava.

Però la projectada IV Planta mai no va arribar a veure la llum i la Generalitat Valenciana va comprar la marjal i els terrenys fins a la carretera amb la idea de desenrotllar un complex industrial.

L'activitat ecologista, però, va avançar-se a les seues intencions, i aconseguírem declarar com a zona ZEPA (Zona d'Especial Protecció per a les Aus) la marjal i altres 300 has enclavades en el citat sòl industrial. De la mateixa manera, ja en el 99, i vençut el termini inicial del vedat de caça, es va aconseguir l'establiment d'un Refugi de Caça després de dures negociacions i moratòries a favor dels caçadors,

arribant-se per fi a instal·lar a la ZEPA un santuari d'aus aquàtiques i desterrar definitivament la caça. A partir d'eixe moment la marjal es va veure recolonitzada per espècies que n'havien desaparegut temps enrere i per colònies de cria que tornaven a trobar les condicions necessàries de tranquil·litat i inundació. Més recentment, i per tractar-se d'una zona ZEPA, la marjal ha sigut inclosa en la Xarxa Natura 2000, una passa més en la consolidació com a espai natural protegit.

Estan amb la canya preparada

Però encara queda molt per fer.

L'escassa sensibilitat de les autoritats cap a la preservació dels nostres zones humides fomenta nous projectes que n'amenacen la supervivència. Ara és l'ampliació del port de Sagunt, una central tèrmica de gas, una regasificadora i el desenrotllament del sòl industrial que rodeja la ZEPA, tot un paquet d'agressions que no sols afectarien la marjal, sinó a tota la zona costera; en efecte, l'ampliació del port incrementarà l'enorme erosió que pateix aquesta costa i que anirà retrocedint tant en el front de la pròpia marjal com a les platges de Puçol, El Puig i, probablement, encara més al sud.

El Parc Natural de la marjal de Pego-Oliva.

Breu resum d'una interminable defensa.

Un espai "protegit"

Des que en 1996 van començar les greus agressions a la marjal de Pego-Oliva per part del consistori pegolí i les seues associacions agràries, des d'ACCIÓ ECOLOGISTA-AGRÓ les contestàrem des de tots els àmbits, principalment des del jurídic: denúncies davant dels Jutjats i davant de la Comissió Europea, querella criminal per delicte ecològic i procediments contenciosos administratius diversos. Camí tempestuós encara per resoldre i, en definitiva, promogut per a protegir (encara que sone contradictori) un espai ja més que protegit e teoria a nivell inter-

nacional, europeu i estatal, reemplaçant d'aquesta manera, la inacció tant de l'Administració autonòmica com de la judicial.

Els antecedents

Històricament, aquesta zona humida s'ha mostrat com un paratge hostil als assentaments humans. Per sort, excepte episodis d'ocupació aïllats, va romandre pràcticament inalterada fins al segle XVIII. En aquesta data s'inicien les estratègies de transformació i dessecació. El cultiu de l'arròs s'implanta durant la segona meitat del segle XIX. Aquest conreu,

Yolanda Monroig

que va tindré la millor època en la postguerra, comença a declinar a partir dels 60, i s'abandona sobre el 77 per l'escassa rendibilitat. L'any 1.966 els agricultors de la marjal havien sol·licitat la concentració parcel·laria. En el 76, el Ministeri d'Agricultura aprova el Pla de dessecació de la marjal per a cultius hortofructícoles, realitzant-hi amb tal finalitat una sèrie d'obres, drenatges i bombejaments.

Aquestes actuacions es revelaren inútils tant per les pluges succeïdes en el 85 i en el 87 -que van demostrar l'escassa viabilitat de la dessecació- com per la nova etapa del govern autonòmic, amb com-

I TERRITORI 1

petències en matèria de medi ambient, que esperonat per les emergents demandes ambientals de la societat el dugueren a qüestionar-se la conveniència de la transformació agrícola del paratge.

Reviscola Des del 87 fins al 96 es va alleujar la pressió sobre la marjal. Diversos informes científics mostren com en els 80 i primera part dels 90 l'àrea, sense manejos de l'aigua i sense cap gestió del medi natural, va desenrotllar importants valors naturals amb relació a la flora i la vegetació. Així es va veure en una visita que hi férem guiant a diputats i periodistes.

L'any 94, el Consell de Ministres la inclou en la Llista del Conveni RAMSAR relatiu a zones humides d'importància internacional, especialment com a hàbitat d'aus aquàtiques. La Unió Europea la declara com d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA). I, finalment, les Corts Valencianes, també en aquestes dates, declaren l'espai com a Parc Natural.

Aquesta relativa tranquil·litat té un caràcter més aviat efímer i la protecció legal sembla com si no vincularà al municipi de Pego i les seues societats agràries que, amb gran virulència, maquinen reiterats acords de posada en cultiu del Parc Natural, tot sufragat amb pressupost municipal. A partir del mes de març del 96 començarà un accelerat procés de transformació de l'àrea de la marjal per mitjà de la crema de la vegetació natural, rompudes amb maquinària pesant, utilització abusiva d'herbicides, destrucció de nius d'espècies protegides, mort de peixos, construcció de dics de contenció, desviació de cursos de rius, confecció de nous canals i camins, eixamplament dels existents i, el que és més greu, una indiscriminada extracció d'aigua per mitjà de bombejaments. Tot això dirigit a eliminar en gran part la làmina d'aigua per a possibilitar el cultiu prioritàriament hortofructícola.

La batalla jurídica Davant de la gravetat dels fets, en maig del 96 els denunciaren, junt amb la SEO (Societat Espanyola d'Ornitologia), davant de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de València amb una ampliatòria en gener del 97. Mentrestant, la Conselleria

de Medi Ambient, incoava expedients administratius sancionadors que mai no va concloure o que van caducar.

Les agressions continuen tot i que en maig del 96 s'inicien els treballs del Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals(PORN) i s'aproven una sèrie de mesures cautelars de prohibició d'actuacions dins del Parc. El PORN es va aprovar al maig del 99, estant ara mateix en suspens i projectada la seua modificació, més per raons del cultiu de l'arròs que per millora de la zona d'especial protecció.

Les nostres denúncies junt amb les reiterades denúncies del Servei de Protecció de la Naturalesa de la Guàrdia Civil(SEPRONA) i amb les del Director del Parc Natural, donen origen, passat ja un any des que es van produir les primeres agressions, a l'obertura de Diligències per part del Jutjat de Dénia en febrer del 97, dictant-se una Resolució (de març del 97) que acordava l'absoluta prohibició de realitzar actuacions que suposaren la transformació sensible de la realitat física i biològica del Parc. No cal explicar que, de nou, tant el consistori pegolí com les seues associacions agràries van desoir el manament judicial, i continuaren amb la seua activitat devastadora i arribaren, fins i tot, a amenaçar, retindré i agredir a membres d'Acció Ecologista-Agró, al Director del Parc, i a impedir l'actuació de la Guàrdia Civil i dels bombers, sense que el jutjat fera res per paralitzar la situació. Per això en maig del 97, a fi de donar pes i agilitat a la Instrucció, vam presentar una querella criminal en el Jutjat d'Instrucció de Dénia, constituint-nos com a part acusadora en el procediment penal.

Valorats els danys causats en el Parc en 1.500 milions de pessetes, en octubre del 99 es dicta una nova interlocutòria per la qual s'acorda la prohibició absoluta d'utilització dels grups de bombament situats en la marjal de Pego per a dessecarla, però permetent la utilització de les mateixes com a mecanisme de distribució de l'aigua per al regadiu del cultiu de l'arròs i concedeix al Govern Valencià la regulació de la utilització així com del cabal precís.

La nova interlocutòria, d'octubre del 99, s'ha incomplit reiteradament, perquè per Resolució del Conseller de Medi Ambient en març del 2000 les bombes es van deixar en mans de la Comunitat de Regants, tornant-se d'esta manera l'arma del delicte als causants del dany, es va crear una Comissió de seguiment de l'aigua en què estan representats tots els interessats a cultivar la zona, i cap representant d'associacions protectores de la Naturalesa, ni tan sols el Director del Parc n'és membre. Així la Comissió assumeix moltes de les funcions de la, intencionadament, no convocada Junta Rectora, vertader òrgan de gestió del Parc. La Comunitat de Regants ha ocultat durant mesos a la Comissió les dades de nombre d'hores de funcionament de les bombes i cabals utilitzats, s'han posat les mateixes en funcionament per a dessecar fora de la temporada del cultiu de l'arròs, perquè durant la primera quinzena de novembre de 1.999 la marjal estava completament inundada com a resultat de les pluges activant-se immediatament les bombes a fi de dessecar-la. Actualment podem parlar més que del Parc Natural de Pego-Oliva, de les terres arrossars de Pego i del Parc Natural d'Oliva.

Els arrossars de Pego i el Parc d'Oliva La frustració de les expectatives creades en el seu dia per l'Administració als Regants de Pego, que efectivament tenen sobrats motius per al disgust amb aquella, no pot justificar les agressions al Parc Natural com pretén la defensa dels acusats, que està intentat dilatar el procediment penal el màxim concebible, mesclant arguments que continuen exigint la sobrevaloració dels terrenys (catalogats com a canyar i no com a arrossar pel cadastre) i un lucre cessant desestimat reiteradament pels tribunals.

La nostra postura és l'oposició a qualsevol transformació de la humida per a cultius, som conscients que el principal interès en la marjal no consisteix a cultivarlo -perquè actualment la rendibilitat de l'arròs és més aviat escassa per no dir nul·la i les sancions per excés de productivitat des de la UE són més que considerablessinó que els trets va a la consecució d'un a u g m e n t del p r e u del sòl que l'Administració Autonòmica està comprant, la qual cosa està provocant un greu perjudici al Parc i a l'erari públic i, per tant, a l'interés general de tots els valencians, perjudicats directes tant ambiental-

[TERRITORI 1

ment com econòmica a conseqüència del que està passant. Per si no en tinguérem prou, encara hi ha previstes més inversions de milers de milions al Parc i no precisament per a la conservació de la zona d'especial protecció. La Conselleria pareix bolcada a afavorir el cultiu de l'arròs per al que destina importants esforços personals i econòmics. Fins ara, el cultiu ha sigut possible per les subvencions de l'Ajuntament i de la Conselleria. Fins i tot cultiven els terrenys propietat de la Generalitat Valenciana adquirits amb fons europeus del Programa LIFE destinats a la conservació. Caldrà veure en el futur la rendibilitat d'un cultiu en el marc d'una Política Agrària Comunitària que sanciona sistemàticament a Espanya per excés de producció.

Per tot això l'aprovació del PORN i la seua posterior modificació ens va portar

a interposar en contra sengles recursos contenciós-administratius, dirigits a obtindré la nul·litat de les resolucions que els aproven, tant des del punt de vista de forma -han estat aprovats botant-se, al nostre entendre, requisits fonamentals exigits per la Llei d'Espais Naturals, com ara la seua supervisió per la no constituïda Junta Rectora- com pel fons, ja que ens oposem a qualsevol transformació d'un espai natural per a la seua posada en cultiu com és el present cas, on a més la transformació s'ha portat a terme d'una manera il·legal amb fets constitutius de diversos delictes, estant actualment substanciantse estos dos recursos en el Tribunal superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV). Així mateix la Queixa davant de la Unió Europea interposada en data 20/02/98, ha sigut contínuament ampliada remetent informació a la Comissió de tots

els fets i actuacions que han anat succeint, encara que sembla que la Comissió està a l'espera de la resolució dels procediments nacionals tal i com imposa la normativa europea.

La defensa del Parc no acabarà fins que els responsables, i avui imputats per delicte contra els recursos naturals, siguen condemnats per l'Audiència d'Alacant que en breu assenyalarà la data del judici oral, si és que els advocats dels imputats deixen d'intentar utilitzar estratagemes infructuosos per a retardar-ne l'assenyalament. Com sabeu, l'esforç de portar tots estos procediments endavant no és només personal sinó econòmic, per la qual cosa us recordem que hi ha un compte obert a fi que els que hi vulguen col·laborar econòmicament amb la Comissió de Dret Ambiental puguen realitzar els seus ingressos: (2077.0049.80.3101234300)

15

[TERRITORI!

La marjal d'Albuixec (rip) Per la magnífica qualitat de les seues aigües (sobrants de regs, ullals, i acumulació de les pluges tardorenques), la marjal d'Albuixec albergava a les seues sèquies importants poblacions de samaruc (Valencià hispànica) i fartet (Aphanius iberus), a més de servir de lloc d'acollida durant els passos migratoris a un bon nombre d'aus migratòries protegides:tètols, corriols, corriolets, sisetes, territs menuts, etc.

L'inici de l'aterrament

16

Al setembre de 1989, la companyia petroliera CAMPSA comença a aterrar la marjal per a ubicar-hi uns dipòsits de combustibles.

L'única actuació dels responsables valencians de la Conservació de la Naturalesa (llavors Conselleria d'Agricultura i Pesca) fou capturar -de pressa i corrents, davant de l'avanç de les màquines- un total de 1.169 fartets i 302 samarucs, que foren deportats (sic, en l'informe de l'Agència del Medi Ambient). Això sí, van fer constar en un informe que "es desconeix el percentatge que representen aquestes captures sobre la població total

de la marjal, encara que segurament és molt baix" i que, efectivament, "s'estava procedint a l'aterrament de la zona humida i a l'obertura de canals per a desaiguar al mar, amb la qual cosa evidentment es produiria una mortaldat massiva de peixos, entre els que cal destacar el fartet (Aphanius iberus) i el samaruc (Valencià hispànica) que mantenen allí un dels últims reductes de la Comunitat Valenciana".

Per la seua banda, l'Agència de Medi Ambient (AMA) comunicava que-"en el seu dia li va enviar a l'organisme competent de conca un llistat de zones humides d'interés de protecció a València on es trobava, entre altres, les marjals objecte d'aquest informe, i se'n sol·licitava la inclusió en el catàleg que s'estava confeccionant per a evitar precisament el que està passant". Fa més de 12 anys i ja caminàvem darrere del desitjat, i encara nonat, catàleg!

La via judicial

Vist el que es podia esperar d'aquestes Administracions, intentàrem una nova via. El dia 7, acudírem a la marjal, vam

Víctor Navarro

comprovar que continuava la mortaldat de samarucs i fartets i presentàrem denúncia en el Jutjat de Guàrdia. El dia 11 averiguàrem en Deganat que la denúncia se li assignaria al Jutjat 3, ens hi personàrem i vam demanar de parlar amb el jutge. Oh fortuna, ens trobàrem amb un magistrat, José Maria Tomàs i Tio que, tot i que la denúncia no li havia arribat encara, va oficiar reclamant informes a l'AMA i a la Conselleria. Vam dur els oficis nosaltres personalment.

El dia 15 tornem al Jutjat. Comentàrem els informes amb el jutge que, immediatament, ordenà la paralització de les obres. Nosaltres mateix vam portar l'ofici a Albuixec i el lliuràrem al tinent d'alcalde. Immediatament comencen les pressions de CAMPSA. Entre altres coses al·leguen que tenen llicència de moviment de terres i explanació i que perden 5 milions diaris. El dia 19 vam parlar amb el Fiscal en Cap de l'Audiència de València, que va demanar les diligències del cas.

El dia 20 ens entrevistàrem amb el cap d'instal·lacions de Campsa, en un intent d'evitar l'aterrament de tota la zona atès que no era necessària l'ocupació total

I TERRITORll

de la superfície, sense que s'hi arribarà a cap acord. El 23 el titular del Jutjat dicta providència al Servei de Protecció dels Recursos Naturals i al director de l'Agència del Medi Ambient perquè precisen les mesures adoptades en ordre a la protecció i conservació de la zona i de les espècies protegides, així com les gestions realitzades per a evitar-ne l'aterrament i el resultat que n'havia obtingut.

L'AMA va realitzar un conveni amb CAMPSA pel qual aquesta última aportava 25 milions de pessetes per a la creació d'un refugi per al samaruc i el fartet, que es va materialitzar amb la compra de 35 fanecades al terme de Sagunt, partida de

l'Hom Negre, Cantarranas i Mardà o Montiver. Davant d'açò, el jutge, el 4 d'octubre, va ordenar "deixar sense efecte la paralització de les obres de moviment de terres" Cloenda agredolça

Podem concloure que sense la nostra intervenció CAMPSA haguera aterrat la marjal sense més, i que, per tant, podem sentir-nos coresponsables de la creació del refugi de Sagunt. Dit d'una altra manera, sense la denúncia no s'hagueren produït les negociacions de l'AMA amb CAMPSA. Però, potser el més important és que la lluita per la d'Albuixec va servir

Les Illes Columbretes En l'actualitat tots reconeixen l'extraordinari valor paisatgístic i natural de les Illes Columbretes i a tots ens pareix el més normal que gaudisquen de protecció

Acció Ecologista-Agró sempre ha estat present a gairebé totes les iniciatives en defensa del territori que s'han portat a terme en el transcurs dels últims 20 anys al País Valencià. Encara que aquesta presència ha estat generalitzada i enfocada a quasi tots els aspectes relacionats amb el medi ambient i la qualitat de vida, a principis de la dècada dels 80 una part important dels nostres esforços es vinculaven a l'exigència de protecció efectiva de una sèrie d'espais naturals emblemàtics que llavors no gaudien de cap figura legal de conservació. Va ser el moment de la reivindicació com a Parc Natural per a llocs tan privilegiats com L'Albufera de València, el Prat de Cabanes-Torreblanca o el Fondo d'Elx. També va ser ser l'època

en què Acció Ecologista-Agró va posar en marxa una potent campanya encaminada a la protecció d'unes xicotetes illes, perdudes al mig de la Mediterrània i pràcticament desconegudes pels valencians: les Columbretes.

En l'actualitat tots reconeixen l'extraordinari valor paisatgístic i natural de les Illes Columbretes i a tots ens pareix el més normal que gaudisquen de protecció. No obstant en aquell moment l'Illa Grossa, la més gran, era una espècie de territori sense llei on mariners i visitants feien el que els venia en gana, els fons marins estaven totalment espletats per pescadors incontrolats, i on americans i espanyols es dedicaven a bombardejar amb tot tipus d'artefactes illots com el de la Ferrera o el de la Foradada.

Després d'uns anys d'intensa campanya promoguda per Acció EcologistaAgró en què a poc a poc es van anar consolidant els suports de diferents sectors de la societat (universitaris, polí-

per a promoure una conscienciació ciutadana en defensa dels les marjals. Com pot comprovar-se en les hemeroteques, el tema va tindré una àmplia acollida en els mitjans de comunicació i va obligar, d'alguna manera, a l'administració ambiental a actuar en altres casos. També cal valorar la jurisprudència assentada per les actuacions del jutge que, encara que es va veure obligat a ordenar l'arxiu, donat el tractament que el Codi Penal fa del delicte ecològic, va fer -estem convençuts- tot el que va poder en aquell moment. Només cal comparar-ho amb l'actuació dels responsables polítics del "medioambiente".

Elia Reolid

tics...), en 1988 les Illes Columbretes foren declarades Parc Natural i, pocs anys després, es van protegir les aigües pròximes amb la creació d'una de les primeres Reserves Marines del Mediterrani.

Una vegada més Acció va aconseguir el seu objectiu i, encara que la nostra concepció de com s'han de fer les coses en un enclavament tan valuós no coincidixen en molts aspectes amb les dels gestors actuals, no hi ha dubte que les Columbretes han arribat a ser un del grans santuaris del mar Mediterrani.

En tot cas, les nostres reivindicacions respecte a Columbretes encara no han finalitzat. Sens dubte, és el moment d'exigir-ne l'ampliació de la Reserva Marina a moltes més milles fins a crear un gran espai protegit en el Mediterrani Occidental. D'aquesta manera asseguraríem la conservació de tota una sèrie de zones on actualment es concentren desenes de tortugues marines i grans bandades de dofins i rorcuals.

I TERRITORI 1

La Serra d'Irta En el Butlletí núm. 91 de 1998 publicàvem l'article de V.M. Rosselló que reproduïm. Avui ja està redactat i aprovat el Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals (PORN) de la Serra d'Irta que estableix una delimitació de l'espai a protegir adequada i que elimina l'exagerat creixement urbanístic (tenien com a sòl urbanitzable una franja de 16 km de llarg per un de profunditat!) que pretenien alguns ajuntaments. No obstant la declaració com a Parc Natural no s'ha produït encara. Hi estarem a l'aguait.

No m'agrada tocar d'oïda i ahir vaig anar a recórrer el litoral de Peníscola i d'Alcalà de Xivert. Feia més de trenta anys que havia visitat amb la moto i a peu, amb un cert sossec, l'interessant vora marina al llarg del Camí de la Pebret.

Quina diferència! També vaig pujar a l'ermita de Sant Benet: la calitja africana no impedia contemplar dos panorames contraposats, al sud, Alcossebre, el desenrotllisme, l'especulació, la privatització del litoral ...; al nord, l'espai quasi bé intocat, pobre i hostil per al capital obscè, ric en natura i en cultura, encara nostre, una costa difícil, esquerpa, però ben suggestiva i a mans de tots els que s'hi volen acostar.

V.M. Roselló

Ara diuen que l'Ajuntament d'Alcalà no en té prou amb el desastre paisatgístic de "Las Fuentes" (on són ara les Fonts, "els dolços" que eixien a la mar?) i vol que es propague més cap al nord, gràcies a una modificació de PGOU (ordenació urbana, Déu meu!) que converteix, la faixa costenca en "sòl urbanitzable no detallat". Qui no detalla, embolica i tolera, deixa fer. No hauríem de repetir errors: la destrucció del paisatge és irrecuperable i quan no ens quede ni un pam sense malbaratar, què oferirem als nostres fills o néts i als turistes que tant preocupen uns regidors determinats?

L'immens terme de Peníscola té més de 10 km. de costa que presideix la "Muntanya Grossa" d'Irta: encara tenen salvament. Esperem que els penisclans no es desboquen. Ja en tenen prou amb el desficaci del Prat i de les platges del nord i de l'istme desnaturalitzat...És curiós de comprovar que l'únic full del Mapa Topogràfico Nacional que té nom d'un mas en tot el nostre litoral és el 594-11 "Mas del Senor". Són 18 km2 deshabitats: resulta tràgic que ho hàgem de celebrar! Perquè l'artificialització és el signe -negatiuimposat a les nostres marines.

Ribamar, la volen programar per alçar-hi 16.000 habitatges: de 0 a 64.000

habitants, que hauran de beure, llavarse, defecar, produir fem i, sobretot, anar amb cotxe. Quantes d'hectàrees d'asfalt i quants metres cúbics de ciment? No ho vull pensar. S'han fixat els regidors d'Esquerra Unida, almanco- que a l'entorn d'Alcossebre ja s'han estirat més els peus que el llençols i hi ha xalets sense acabar? No sobra l'oferta? Volem més invasors, pa per a hui, fam per a demà.

La faixa de Ribamar, 3 o 4 km. De tram litoral, és el raiguer, el replà que davalla de la Serra d'Irta. No faré la relació d'arbres, ni d'arbusts, ni de pardals que hi viuen. Ho diran els ecòlegs. Com a geògraf vull remarcar uns altres valors. El pla lleugerament inclinat, tallat pels barrancs de Malentiuet, del Xocolatero, de Manyes i de la Font de la Parra, ha estat un territori ramader, dominat pels assagadors, els corrals, els pous i els abeuradors. Seria bo conservar-ne l'estampa austera i rígida, però amable, allunyant-ne construcciones incompatibles i cridaneres. Hi guanyarien fins i tot els empresaris i els ciutadans conscients europeus i valencians.

L'Ajuntament de la simpàtica vila d'Alcalà de Xivert que acaba de recuperar per al nostre patrimoni el seu topònim genuí.

Que no ens done "una de freda i una de calenta"! L'avarícia sovint trenca el sac.

I TERRITORI 1

Quan la Murta encara no gaudia de protecció Fa uns anys, l'Ajuntament alzirenc, en una maniobra inspirada directament per l'alcalde, comprava uns terrenys del paratge de la Murta per 200 milions de pessetes. Tenien la qualificació de "sòl no urbanitzable especialment protegit i d'ús forestal" i el destí, almenys d'una part era l'especulació. Membres del grup s'encadenaren a les màquines i aconsegueixen així la paralització de les obres.

Posteriorment, ACCIÓ ECOLOGISTAAGRO impugnà els pressupostos muni-

cipals on hi apareixia una partida que contemplava l'ingrés de 100 milions de pessetes per la venda dels terrenys. El grup també presentà denúncies davant de la Conselleria d'Obres Públiques pels aterraments.

Extractem unes frases del Recurs:

"Avui a la Murta, com als anys seixanta al Saler, l'Ajuntament s'excusa en l'escàs valor ecològic dels terrenys

Panorama des del Camp de Morvedre La marjal d'Almenara, amb les seues 1550 Ha en el Catàleg de Zones Humides o en el LIC de Natura 2000 és, possiblement, la més representativa zona humida litoral que reuneix totes les característiques perquè un grup com el nostre duga endavant una tasca de llarga durada per a conservar un espai natural de gran qualitat i amb activitats humanes compatibles.

Almenara existeix Si considerem que recuperar la Marjal dels Moros ens ha costat un esforç continuat de 18 anys, la d'Almenara, amb l'experiència que hem acumulat, ens costarà molt menys. Cal dir que la marjal d'Almenara era pràcticament tota de propietat privada quan començarem a reivindicar-la a finals dels vuitanta, estava dedicada íntegrament a activitats agràries i ja li havien posat els ulls alguns promotors urbanístics de les platges veïnes.

Per sort, a l'igual que passa en la de Pego-Oliva, la potència de les aigües subterrànies que l'alimenten i el fet que la major part de l'explotació de l'aqüífer és de caràcter agrícola i, per tant, centrat en els mesos secs, fa que tots els anys a partir de novembre l'antiga albufera se plene, no d'escorrentia superficial sinó per la pujada del nivell freàtic. Aquest fet, la inundació hivernal, és clau per a fer de-

sistir a molts de fer-la desaparèixer. I és la primera "batalla" que estem intentant guanyar.

Deixar la natura tranquil·la Cal dir que de les marjals de les comarques de Castelló es bombeja tots els anys a la mar tanta aigua com la que "ens toca" del transvasament de l'Ebre. Els nostres esforços són, al contrari, i amb l'ajuda de la natura i de la pròpia marjal, retindré més llocs inundats i per més temps.

En el moment actual, la inundació hivernal la tenim guanyada en la zona sud (al terme de Benavites, Quartell i Sagunt), a la zona nord (arrossars de Xilxes i La Llosa i partides de cultiu tradicional de temporada amb manteniment de nivell dels sequiols) i en la part central del terme d'Almenara on hi ha consens de totes les parts per fer un Paratge Natural Municipal. Però tenim les espases en alt en algunes partides (Taiola, Racó, Bovar) on, de manera increïble, els tècnics de la Conselleria d'Agricultura estan promocionant amb l'ajuda de l'Associació Valenciana d'Agricultors (AVA), la dessecació permanent per plantar-hi cítrics amb reg localitzat amb la consigna de "ara o mai".

I la resta de l'any? On està l'aigua amb què es feia arròs en ple estiu sense

que pretén vendre. La realitat és una altra: la singularitat del paisatge, que prèviament ha estat degradat i agredit amb la passivitat de l'administració venedora, és l'origen d'expectatives especuladores al voltant del sòl, que una vegada aconseguesquen els terrenys, els tornaran a vendre i revendre, multiplicant el preu inicial gràcies precisament a la seua ubicació en un extraordinari espai natural, que cada dia és més escàs i no s'escapa a les regles del mercat."

Conxa Espí

haver cap riu? Eixa és l'altra part del problema. Les aigües subterrànies les utilitzen més de 300 pous que reguen tots els tarongerars fets sobre el secà des de meitat dels anys cinquanta. Tota la descàrrega dels ullals i fonts desapareix a meitat de maig o juny.

Ací el nostre treball ha estat pioner.

Intentàrem i aconseguírem centrar l'atenció sobre els dos pous mes pròxims als Estanys que, a més, eren propietat d'un personatge amb fama caciquil. Va ser una lluita conjunta amb l'Ajuntament d'Almenara i va donar resultats. A banda que els dos pous estan clausurats, vàrem aconseguir el compromís de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, per tal que fera una proposta de regulació de les extraccions de tot el sistema Palància-Les Valls. La proposta ha d'estar damunt la taula per a maig del 2002.

La batalla de l'aigua Mentrestant, hem continuat amb la batalla bàsica: la de l'aigua. Ja fa tres anys que, aprofitant una ajuda d'una entitat comercial, dedicàrem mig milió de pessetes a unes obres en els canals principals per fer entrar de nou l'aigua que s'envia a la mar a la finca de propietat pública i convertir-la en una depuradora biològica.

L'objectiu fonamental era filtrar-la de nou a la marjal i mantindré els nivells

d'inundació el màxim de temps possible.

Així hem canviat espectacularment la imatge de la part més pròxima als Estanys, especialment en la primavera.

I l'any passat ens hem encabotat a impedir la mortaldat estival que es produeix amb la dessecació dels Estanys sense esperar a les solucions de la CHJ. Hem utilitzat una subvenció de la CAM i també, a mitges amb l'Ajuntament, hem fet proves de manteniment de mínims en quantitat i qualitat de l'Estany Gran. Ara ja sabem el que costa mantindré vius els petxinots, els macròfits o les llises. Ara només falta que eixa quantitat d'aigua arribe natural amb la regulació de l'explotació de les aigües des d'Algar i La Vall fins la mar.

La compra de l'ullal

I d'altra banda, la "grossa": ens hem convertit en els propietaris, amb l'ajuda de centenars de persones, de l'ullal més important de la zona. Això no ho sabíem amb certesa, i molta gent ens somreia amb sornegueria. Ara tenim davant els ulls, igual que en 1790 li passava al botànic Cavanilles, un preciós aflorament on anem a intentar una restauració de l'entorn per a gaudir-lo molts anys.

El fet d'haver "destapat" l'ullal i deixat lliure l'eixida de les aigües des de la roca càrstica suposem que comportarà també un augment del cabdal que alimenta tota la zona central de la marjal.

Esperem que, com està passant en els darrers temps, la cada volta major part de terrenys de propietat pública (dels ajuntaments de la zona) i la regulació de les aigües facen possible una alternativa dels hàbitats antics, ara sí, més segurs, per a tota classe de fauna.

De moment, ens falta poc per arribar al mes de juny amb aigua en zones no cultivades públiques o privades.

El problema de la voracitat urbanística en una marjal a escassos metres de la mar i on els ecologistes veiem "patos" a l'hivern i molta gent sols veu mosquits a l'estiu i els propietaris veuen solars, la tenim més o menys controlada. Ja guanyàrem la batalla de les "marines" (un intent de reclassificació del sòl amb l'excusa d'urbanitzacions tipus "Ampúria Brava": xalets amb amarratges interiors per a vaixells esportius) a finals

del 80. Ací teníem els intents de fer dos projectes: les "marines" de La Llosa i Puerto Corinto. Les dues varen ser anul·lades i actualment estem encara impedint els últims intents de mossegar la marjal per aquells que aprofiten els "pasillos" de la Conselleria de Medi Ambient i les influències en la "villa i corte".

Tenim en els jutjats un nou intent d'urbanització en el mateix lloc de Puerto Corinto. Esperem que acabe bé com a Massamagrell.

Què fer amb el litoral?

1 l'altra qüestió: quines activitats poden promoure's en un espai litoral, privat, on les expectatives econòmiques dels voltants, urbanístiques i turístiques, són tant cridaneres?

Evidentment, d'entrada cal deixar clar que les zones humides que hi queden han de romandre per sempre com a tals. I això que és clar en el patrimoni històric o cultural en general, no està encara assumit pels propietaris de la terra quan es tracta de patrimoni natural.

Només si les Administracions fan respectar les lleis per una banda i, per l'altra, augmenta considerablement la consciència i pressió social, es pot considerar factible la conservació de zones naturals com les marjals.

Per altra part, la revalorització passarà per augmentar la propietat pública o de caràcter social de les millors zones dins de les marjals. I també de la capacitat dels propietaris de canviar els aprofitaments i fer-los compatibles amb el manteniment de les zones naturals.

1 què dir dels valors naturals? Tenim dues microreserves de flora en marxa, dues més en tramitació, una reserva de samaruc, tres dels nou hàbitats prioritaris per a la Directiva, etc, zona IBA per a les aus. Estem avançant oanem cap enrera?

Un indicador bàsic és la qualitat i quantitat d'aigua. És la base. Després és la diversitat d'hàbitats i, com a final, la compatibilitat de les actuacions i la pressió demogràfica. Potser ara hi ha menys anàtides, però abunden cada volta més les fotxes, els galls de canyar, les limícoles en primavera. Encara no hem recuperat la vegetació aquàtica. Quan

apareguen de nou els nenúfars podríem estar tranquils. Les gambetes d'aigua dolça han aguantat bé en enclaus salobres. Recobrar la qualitat ambiental dels anys 50, seria un objectiu raonable. En això estem.

El paper del Grup en la zona

Per acabar donem un repàs a les relacions entre ecologistes i la resta de la societat al nostre àmbit. Podem dir que hem passat de ser uns "intrusos" no desitjats, i fins i tot amenaçats (especialment pels caçadors en situar la zona de reserva al seu "cotó"). També hi ha hagut intents de tirar-nos la gent damunt per part d'organitzacions agràries i de regants, sobretot pel que fa a la gestió dels nivells d'aigua i les plantacions de cítrics i el tamany de la zona humida. El punt més perillós va ser l'any 2000 després de la famosa "arrancada" de 600 plançons de tarongers en la partida de La Taiola.

Darrerament, pensem que l'opinió sobre nosaltres ha canviat, especialment des de la compra de l'ullal i el manteniment de l'aigua en estiu als Estanys. Ara hi ha molta gent que ha col·laborat i que visita la marjal a l'hivern, temps que era abans quasi exclusiu dels caçadors.

Estem portant també molta gent a fer visites guiades, portem una col·laboració immillorable amb els tècnics del LIFE de Microreserves, també hem confeccionat material divulgatiu i preparem materials audiovisuals. Hi ha molt bona relació amb el sector educatiu i amb les escoles en valencià. L'any 2002 l'omplirem d'activitats de difusió, començant en el Dia Mundial de les Zones Humides del 2 de febrer, seguint amb la Trobada d'Escoles en Valencià de tota la província de Castelló que es fa el 21 d'abril a Almenara i acabant, si podem, convidant a visitar la marjal recuperada per l'esforç primordial, encara que no únic, dels ecologistes i, especialment, de la nostra associació.

No voldríem ser massa optimistes, però si enguany fórem capaços de portar endavant un LIFE amb molts dels agents socials de la comarca, estaríem encarrilant la definitiva conservació i revalorització de la Marjal d'Almenara.

21

2. Residus, energia i transport

La lluita antinuclear al País Valencià L'inici: Cofrents

La primera gran mobilització ecologista al País Valencià va ser la lluita contra la construcció de la central nuclear de Cofrents. El projecte començava a ser considerat per amplis sectors com una amenaça per a la població, especialment de les comarques pròximes a la vall de Cofrents. Va ser a la Ribera on sorgiren els primers grups antinuclears que exigien la paralització de les obres, que alertaven sobre els perills de la nuclear, que parlaven del seu disseny obsolet, de la seua perillosa ubicació, etc. Eren els últims anys del franquisme quan, diversos grups de gent molt jove, a més d'afegir-se a les mobilitzacions que exigien un canvi polític profund, començaven a vincular eixe canvi necessari amb l'abandó de projectes, com el de Cofrents, que podien hipotecar la vida i la salut de tota la població del País Valencià.

Aquestes persones, al principi n'erefi molt poques, van començar a introduir en el discurs de l'esquerra d'aleshores un nou paradigma sobre el que encara s'havia reflexionat molt poc: no pot existir cap progrés si per a aconseguir-lo posem en perill les bases de la nostra pròpia existència. A València va sorgir un grup ecologista, Acció Ecologista, que tenia com a un dels seus eixos de treball l'oposició a la central atòmica de Cofrents. Quan, posteriorment, Acció Ecologista va fusionar-se amb Agró i el treball

de la nova organització es va diversificar, es va constituir, entre altres, la Comissió d'Energia.

La Iniciativa Legislativa Popular (ILP)

Era a mitjans dels 80, i durant els primers anys de funcionament, la nostra activitat va estar centrada en les campanyes antinuclears i pacifistes, l'organització de les marxes a Cofrents i la sensibilització de la població: organitzant xerrades, debats, publicant informes, articles d'opinió, etc. Participàvem en la CEAN, Coordinadora Estatal Antinuclear, al si de la qual va nàixer la idea d'impulsar una iniciativa legislativa popular per a aprovar un projecte de llei que incloïa la convocatòria d'un referèndum per a abandonar l'energia nuclear, similar als que havien hagut a Itàlia o Suècia després de l'accident de Txernòbil. Aquesta va ser una de les campanyes més importants de tota la història d'Acció Ecologista Agró, en la qual va implicar-se tota l'organització i molts col·lectius, sindicats, partits polítics, etc. I tot i que al País Valencià vam superar les firmes que teníem assignades, a nivell estatal en van faltar a penes 5.000 per a arribar a les 500.000 necessàries.

Diversificació del treball

Després de la campanya de la ILP, en la Comissió d'Energia vam diversificar el

Cristina Domingo

treball. A més del seguiment i la denúncia dels accidents i les irregularitats en el funcionament de la central de Cofrents i dels problemes ocasionats per instal·lacions nuclears a la resta de l'Estat i arreu del món (residus nuclears d'El Cabril, transports insegurs de materials nuclears, crítica a la investigació de les centrals de fusió nuclear, clevills a Trillo, projecte d'instal·lació d'un prototip de central atòmica a Saragossa, fuita radioactiva a Minsk, fuites a Txernòbil, residus nuclears a França, accidents nuclears al Japó, etc), vam organitzar diverses campanyes: contra els productes destructors de la capa d'ozó, exigint la no subvenció a les centrals tèrmiques de carbó, a favor de l'estalvi i l'eficiència energètica, etc.

Al començament dels 90, en la Cimera de la Terra (Río, 1992) es van escoltar, a nivell global, les primeres veus d'alarma sobre les conseqüències del canvi climàtic i la necessitat de canviar el model energètic. La Comissió d'Energia començàrem a estudiar quina era la situació energètica al País Valencià per tal de plantejar una alternativa al que, aleshores, des de totes les instàncies de poder se'ns deia que era l'únic model possible. Així, vam redactar el Pla Energètic Alternatiu, que va ser publicat conjuntament amb CCOO i UGT. Ara que des de l'Administració es parla tant de potenciar les energies renovables, mantenim la nostra veu crítica a una política d'imatge que no es planteja

í

RESIDUS, ENERGIA I TRANSPORTI

seriosament una alternativa energètica basada en fonts renovables, en l'estalvi i l'eficiència i que, per contra, està al servei dels interessos de les grans empreses energètiques.

Hem contribuït amb articles, al·legacions, reunions amb l'Administració, participació en fòrums ecologistes, etc, a fer que el Pla Eòlic respectarà les zones d'alt valor ecològic. Hem exigit que s'agilitzara el procediment per a la connexió de les xicotetes instal·lacions fotovoltaiques a la xarxa elèctrica. I des de fa tres anys impartim un curs titulat "El Dilema Energètic" en la Universitat de València, dins de "La Nau dels Estudiants".

Les tasques actuals

En aquests últims anys, amb la liberalització del sistema elèctric, hi ha vora quatre projectes de noves centrals tèrmiques de gas de cicle combinat. Amb l'excusa de l'augment del consum, s'estan plantejant projectes d'un altíssim impacte ambiental, que suposarien triplicar la producció elèctrica del País Valencià i augmentar les emissions estatals de CO2 un 4%. Davant d'aquest panorama, des de la Comissió hem elaborat al·legacions oposant-nos a cada projecte, tant pels impactes com també perquè no naixen d'una planificació que permeta complir ni tan sols els objectius de Kioto. Estem donant també el nostre suport a les di-

Entre Harrisburg i Txernòbil Als inicis del Butlletí, allà al carrer Cura Femenia, hi havia la Comissió d'Energia -o seria més apropiat dir-li Comissió Antinuclear- on un grapat de gent estàvem capficats en contra d'aquells monstres de centrals nuclears i particularment contra la nostrada de Cofrents. Hi havia ocorregut l'accident de Harrisburg i també d'altres, però encara no el que seria l'acabament de les il·lusions del negoci nuclear: el desastre de Txernòbil.

Als inicis del anys 80 lluitàvem contra la central nuclear de Cofrents des d'Acció Ecologista i amb el Grup Ecologista Lli-

bertari a València i molts més a tot arreu del país. No n'érem molts, però això sí, molt entusiastes i actius i, a poc a poc, aconseguírem una important audiència, després de molts debats públics -en alguns casos, als pobles de la Vall d'Aiora sobretot, i amb la distingida presència de la Guàrdia Civil-, intervencions als mitjans de comunicació i manifestacions als pobles i ciutats i, fins i tot, front a la mateixa central nuclear.

No era fàcil d'aconseguir atreure l'atenció de la gent sobre les conseqüències negatives de l'ús de l'energia nuclear per a la producció d'electricitat i, en general, per a quasi tots els seus usos possi-

verses plataformes i coordinadores que s'oposen a cada un d'aquests projectes en els casos en què no hi participem directament.

En aquests 25 anys han col·laborat molts companys i companyes en la Comissió d'Energia. Hem compartit moltes coses, hem passat junts moments bons i no tan bons, i ara, a l'hora de fer un alt en al camí per a fer un xicotet balanç, pensem que hi ha valgut la pena. També som conscients que hi ha molt a fer i que els nous reptes que es plantegen exigiran de la participació de molta més gent. Per això, aprofitem aquest espai per a convidar-vos a integrar-vos-hi.

Rafa Gadea

bles, en una societat en ple procés d'expansió econòmica, amb una encara escassa cultura democràtica i més atenta al debat més pròpiament polític: autonomies, terrorisme, etc.

El PSOE governava aleshores amb majories aclaparadores i donava suport al model energètic basat en les centrals nuclears, un problema, per altra banda, heretat del passat. Nosaltres, és clar, ja apostàvem per les energies alternatives a costa de semblar d'un altre món, és a dir, del món d'avui en el qual la solar, eòlica, etc, comencen a ser-ne la norma. Potser no fóra el millor terreny per a que afloraren alternatives a l'energia nuclear, però

I

RESIDUS, ENERGIA I TRANSPORT

nosaltres no triem les circumstàncies en les que treballem i, en qualsevol cas, mai Facció social és inútil.

L'augment de la sensibilitat

Per això, volem pensar que en algunes de les preocupacions i manifestacions públiques més recents en defensa de la salut amenaçada per l'ús indiscriminat de l'energia: rebuig a la instal·lació de parallamps radioactius, als cementiris de residus nuclears, a les xarxes elèctriques d'elevada tensió; n'hi ha algun bri d'allò que aleshores nosaltres "predicàvem".

I al capdamunt, en certa manera, hem guanyat la partida. La instal·lació de noves centrals nuclears ja no és concebible en la nostra societat i la sensibilitat vers les amenaces a la salut pública ha crescut tant que l'opinió pública ja no admet aquest tipus de riscs en nom del suposat "progrés". Avui, fins i tot, es lluita contra la instal·lació d'antenes de telefonia mòbil i els ajuntaments regulen estrictament el seu emplaçament; encara que d'altres, com l'ajuntament de Cofrents, per posarne un exemple, encara contribueix a la compra de consciències i potser a fer més passable la por regalant als veïns cistelles de Nadal.

Els beneficis del progrés comencen a ser contrapesats amb els seus perjudicis i la societat en cada moment haurà de fer la seua elecció amb procediments democràtics, encara que som conscients que els poders dels diferents interessos contiressos continuen sent molt desiguals.

Uns parallamps amb història Fa uns anys la comarca de Los Serranos de València va dir clar i ras que estava viva davant d'un exemple més de falta de planificació de l'Administració de l'Estat.

La història era que a l'obligada i sensata retirada dels parallamps radioactius dictada per l'Administració no li n'acompanyava cap pla de tractament i magatzematge. El criteri d'ubicació de la instal·lació on emmagatzemar els parallamps retirats era, una vegada més, on menys contestació social

generarà. Per tant, l'empresa que se n'encarreva, Enresa, va començar un "idil·li" amb els ajuntaments de la comarca tenint d'alcavota l'Administració Autonòmica.

Els territoris despoblats de persones, però plens de valors naturals, estaven a mercè d'un pacte d'Enresa amb un petit ajuntament procliu a vendre's als seus projectes. En aquesta lluita Los Serranos va demostrar que estaven vius, mentre que ni Enresa ni el Govern Valencià van aportar raons que hi justificaren la ubicació.

La unitat de tot el poble serrà va aclarir els dubtes d'Enresa i la pressió de l'Administració autonòmica sobre els seus ajuntaments.

Tancàrem l'abocador de Basseta Blanca Toni Merelles Maties Riera

Després d'un procés judicial que va durar quasi tres anys, els tribunals fallaren contra el Consell Metropolità de l'Horta i declararen il·legal l'abocador de Basseta Blanca a Riba-roja de Túria.

La sentència va posar punt i final a una procés iniciat el 1991, quan sol·licitàrem sense èxit que l'Ajuntament de València reconsiderara el model de gestió dels residus sòlids urbans, es plantejarà la necessitat de dur a terme una recollida selectiva del fem i que adoptarà una sèrie de mesures tendents a aconseguir-ne la reducció, el reciclatge i la reutilització dels elements que conformen el vessament habitual d'escombraries.

L'abocador de Basseta Blanca, situat al terme municipal de Riba-roja de Túria, arreplegava els residus sòlids d'un àrea d'un milió dues-centes mil persones. A l'abocador, des del 1984, s'hi amuntegaven milions de tones de tota classe de residus urbans i industrials. La muntanya d'escombraries superava en 20 metres d'alçària el nivell autoritzat pel projecte d'explotació, havia envaït terrenys que no formaven part de l'àrea inicialment delimitada pel projecte, mentre que bosses de gas metà amenaçaven d'explotar i filtracions de lixiviats posaven en perill la puresa de les aigües subterrànies. Tot això justificava de sobra

l'inici dels tràmits administratius i judicials per aconseguir-ne el tancament.

La sentència va declarar que l'abocador era il·legal des de l'any de 1986: deu anys d'il·legalitat, de desídia, d'imprevisions...

La sentència obligà a plantejar les responsabilitats derivades d'aquest llarg període d'il·legalitats durant el qual les Administracions municipals actuaren en contra del seny i generaren un greu problema ambiental que calia resoldre.

Reciclant paper A l'any 1990 s'inaugurava a la Casa Verda l'Exposició sobre le Paper Reciclat organitzada per la Generalitat, la Diputació i l'Ajuntament de València.

Ara parlar de paper reciclat és la cosa més normal del món. Us podem assegurar que fa només deu o dotze anys en alguns ambients provocava un somriure mofeta.

Ara, fins i tot en els temaris de primària els nens aprenen que és un producte que redueix la contaminació, estalvia aigua i energia i, a més, no gasta pasta de celulosa.

Per corregir, en la mida de les nostres forces, aquesta situació participàrem en l'exposició "La Impremta Valenciana", commemorativa del 500 aniversari de la primera edició del "Tirant lo Blanc".

Aquesta exposició, en tenia una de central i vuit de monogràfiques, una de les quals: "El Paper Reciclat", semblava lògic que es fes a "La Casa Verda" lloc que, tradicionalment, ha estat mencionat com aquell on Lambert Palmart intstal.là la primera impremta de la Corona d'Aragó.

Després vinguérem les campanyes en col·laboració amb la Universitat de València, els tallers pedagògics, etc. Sembla que ha passat tant de temps!

25

IRESIDUS, ENERGIA I TRANSPORT

La història interminable: els Residus Sòlids Urbans o la cançó de l'enfadós Des de fa més de dues dècades tenim, entre d'altres, un gran problema.

Allò que ens sobra cada dia va en augment, els residus sòlids urbans (RSU) han crescut exponencialment i ja no sabem on clavar-los. No els volem prop de casa, però no deixem de produir-los sense mesura.

Les propostes clàssiques: reduir, reciclar i reutilitzar

Des del moviment ecologista hem insistit en l'absoluta prioritat de la prevenció, de la minimització en la producció de residus, especialment per la via de reduir envasos i embalatges superflus i, sempre que siga possible, incentivar l'ús d'envasos retornables. Des del primer moment hem defensat la separació en origen del fem domèstic per poder recuperar-ne la fracció orgànica (entre el 40% i el 50%) i la major part de la resta per a la posterior reutilització o reciclatge.

D'aquesta manera el rebuig (tot allò que finalment entra en els abocadors) podria quedar reduït a un 10-20% de l'actual volum dipositat. I d'altra banda s'afavoriria la producció de compost, element natural enriquidor de les nostres hortes (cada vegada més escasses, per cert) i també s'aprofitaria l'enorme potencial que hi ha als altres materials:

cartró, vidre, plàstics, metalls, etc. Tenim plans integrals de residus d'àmbit Per on van els fets: a més tones de estatal i autonòmic. Una altra qüestió és fem més dinerets per als gestors la repercussió que tenen en la pràctica.

Els nostres governants no han volgut . La Unió Europea ha promulgat la entrar a considerar les nostres propostes, Directiva 1999/31 sobre vessament de han atès més els sectors econòmics tradi- residus que obliga els països membres a cionals (SAV i similars) i s'han decantat reduir fins el 2004 un 25% el volum de per afavorir-los en el seu plantejament residus sòlids biodegradables que acaba del benefici a curt termini que obtenen als abocadors. Però ací no sabem com del cobrament d'una tarifa per tona arre- s'ho faran. Ja hem començat el 2002 i, plegada i transportada o dipositada, que excepte el cas d'Alcoi, no tenim coneixeels Ajuntaments (és a dir els veïns) paguen ment que en cap altra població se separe a aquestes empreses gestores del nostre en origen la matèria orgànica.

Però hi ha solucions. Tan sols caldria fem de cada dia. D'aquesta manera han triat el camí de la perversió: a més tones un mínim de consciència ambiental i de de fem més dinerets per als gestors. Lluny voluntat política. Des d'un punt de vista ha quedat l'objectiu de la minimització pràctic i de manera immediata ajudaria que hauria de ser el prioritari. Els nostres molt la ubicació a les voreres de dos congovernants no han previst que aquesta tenidors: un per a la fracció orgànica i un política és insostenible. Els abocadors altre per a la resta d'elements inorgànics. acaben omplint-se sempre més ràpida- És cert que caldria passar els continguts ment del que s'havia planejat en el mo- per plantes de compostatge i de triatge ment de construir-los. Cada vegada calen però, d'entrada, aquest sistema permetria més abocadors i si són "macro", millor. reduir considerablement el volum del Però ai! on ubicar-los? això ja no és tan rebuig que aniria a parar als abocadors, alhora que es produiria compost i es fafàcil. cilitaria la reutilització i reciclatge d'altres matèries. No s'hauria, en tot cas, de deixar Sobre el paper En tots aquests anys tant el Govern de banda polítiques de minimització, central com l'Autonòmic han actualitzat encara que tal vegada per a això caldria i ampliat la normativa reguladora dels una miqueta més d'empenta que la que residus i dels envasos i residus de envasos. tenen els nostres governants.

Lluitant contra rius d'asfalt La majoria de poblacions valencianes tenen parcs mòbils què superen un vehicle a motor per cada dos habitants

L'actual estil de vida consumista està estretament lligat a la mobilitat individual motoritzada, a la proliferació d'automòbils i motocicletes, i a l'augment creixent del trànsit. La majoria de poblacions valencianes tenen parcs mòbils què superen un vehicle a motor per cada dos habitants.

Cap d'elles té projectes per moderar el trànsit i afavorir una Mobilitat Sostenible.

Laura Gassó

Aquesta tendència es veu afavorida des de les institucions públiques (Ministeri, Generalitat, Diputacions...), que dediquen bona part del seu pressupost a la construcció i ampliació de carreteres.

Mentrestant, el transport públic (ferrocarril, autobusos) i el transport no motoritzat (la bicicleta) continuen sense tindré el suport necessari per a convertirse en alternatives suficientment atractives.

El transport motoritzat és un dels agents més agressius contra el medi ambient, és el principal responsable de les

Vicent Torres

emissions d'efecte hivernacle, a més d'altres impactes greus (accidents, emissions contaminants, soroll...). Un dels impactes més forts, en àrees tan fràgils com la nostra, és el territorial: destrucció de terra fèrtil, efecte tanca, afeccions pai- s satgístiques... ; Als primers plans desenvolupistes " dels anys 60, plasmats a la Comarca de 27 l'Horta en l'anomenat "Plan Sur", ple de xarxes d'autovies, s'hi han afegit diversos projectes de carreteres, fins abastar al grau màxim amb el "Segon Pla de

I

I

RESIDUS, ENERGIA I TRANSPORT

Carreteres" de la Generalitat (1995), un veritable malson d'asfalt què "prometia" afectar quasi totes les comarques valencianes.

Careteres, carreteres...

No és estrany, per això, que la lluita contra molts d'aquests projectes ha estat un dels cavalls de batalla dels moviments ecologistes i ciutadans (i, per tant, d'Acció Ecologista-Agró). Molts dels seus membres participaren en les successives campanyes

contra l'anomenat III Cinturó de Ronda (ara Corredor Comarcal) que periòdicament amenaça l'Horta Nord (i ja en portem tres...). A la Safor, a la Ribera, ens hi hem oposat a xarxes viàries desproporcionades, faraòniques. Diversos projectes de carreteres, que moltes voltes ignoraven els preceptius procediments d'avaluació d'impacte ambiental, han estat enfrontats per al·legacions del grup, a més de mobilitzacions de les comarques afectades.

Les campanyes més fortes, però, van

tenir lloc a mitjans dels 90, contra l'esmentat II Pla de Carreteres, presentantse un contundent escrit d'al·legacions, i fent sonades accions de protesta front a la Conselleria de Medi ambient. Els col·lectius de la Comarca de l'Horta dedicats a temes de mobilitat, "València en bici" i el de "Vianants" (desaparegut actualment) feren també diverses mogudes, per exigir una major protecció per als desplaçaments a peu i amb bicicleta, així com en defensa del transport públic.

I

RESIDUS, ENERGIA I TRANSPORT

El Tren de Gran Velocitat (TGV).

Transport sostenible o "bufar en caldo gelat Fou a partir de l'estudi informatiu de 1.999 quan ens presentaren l'AVE o Tren de Gran Velocitat (TGV) com a sinònim de modernitat i confirmació de país capdavanter. Les interessades declaracions dels membres de la cort valenciana i dels moderns de pro rodolaren per diaris i televisions. S'afirmaren coses com ara que el TGV vertebraria les comarques centrals, aportaria un rellançament de l'economia valenciana o incrementaria el transport marítim amb una connexió amb el port.

La realitat

Però el que tenim, ara i ací, és que no hi ha saturació en cap línia que justifique la implantació d'aquest mitjà de transport. Hi ha serveis sense inversions de millora, ni tan sols de manteniment, com els de la línia València-ConcaMadrid que està així des que la construïren; en la línia de Terol-Saragossa les incidències i accidents per les males condicions en què es troba són ben freqüents; cal completar el tram Gandia-Dénia i modernitzar la resta fins a Alacant; actualitzar la línia Xàtiva-Alcoi; crear les rodalies al Nord de Castelló o al voltant d'Alacant amb Elx i Les Valls del Vinalopó, etc.

Passàrem una bona temporada on tothom arribà a diferenciar entre "alta velocitat" i "velocitat alta" (350.km/h i 220/km, respectivament) i, és clar, ens tocava la primera. No importava que un sol TGV o un ICE 350 E, amb velocitats màximes per damunt dels 300 Km/hora desenrotllaren una potència de 8.800 kW, • amb un consum equivalent al d'una ciutat de 25.000 persones, mentre que l'Alfa Pendular amb una velocitat màxima de 200 km/h i sense infraestructures especials -com l'Alaris- necessitarà la meitat d'energia... Amb el pas del temps, sembla que s'està reconduint el procés: el llenguatge s'ha simplificat i l'orografia, la densitat demogràfica i la pressió social de comarques com la Costera, la Ribera i l'Horta s'han encarregat de reconduir el tema cap a velocitats màximes de 200

km completades amb l'aprofitament i millora de les infraestructures actuals.

Cal replantejar-se el transport globalment Però, la polèmica del TGV ens ha de servir per anar més enllà. Cal replantejarse el transport globalment. L'informe TERM 2.001 de l'Agència Europea del Medi Ambient ens adverteix sobre la progressiva insostenibilitat del transport en la Unió Europea i ho fa argumentant-ho amb dades: des de 1985 el consum d'energia pel sector del transport s'ha incrementat en un 47% front a un 4,2% en els altres sectors econòmics o que els danys externs czusats pel transport -ecològics, accidents i congestions- constitueixen el 8% del PIB. Ferrocarril versus carretera Del consum energètic del transport cal valorar que el 70% correspon al de carretera mentre que el 5% li pertoca al ferrocarril. Tanmateix, una via doble de ferrocarril té la mateixa capacitat de transport que una autopista de setze carrils, vuit en cada sentit. Clarament, l'ocupació de superfície és manifestament menor per part del tren i els danys externs d'aquest són ínfims comparats amb els de la carretera.

Les inversions giren al voltant del trànsit rodat. La xarxa d'autopistes ha augmentat en la UE des de 1980 un 70% mentre que la longitud de les línies ferroviàries convencionals ha disminuït al voltant d'un 9% i, en el mateix període, el parc mòbil ha pujat un 65% fins arribar a un cotxe per cada dues persones. En conseqüència, les emissions de CO2 originades pel transport s'han incrementat en un 15% entre 1990 i 1998 i sols el transport per carretera ja en representa el 84%.

Front a aquestes dades l'Administració ha de replantejar-se el Programa d'Infraestructures Ferroviàries 2.0002.007, abandonant les línies de 350 km/h i el Pla General d'Infraestructures fins al 2.010, qüestionant-se els 6,6 bilions que

Juanjo Masó

volen invertir en autopistes i autovies.

Des d'Acció Ecologista-Agró i junt a altres entitats, ecologistes, sindicals i coordinadores comarcals, estem ultimant la proposta d'un Pla Director de Ferrocarrils per al País Valencià. Demanem una avaluació profunda de l'eficiència social, ambiental i econòmica de l'actual sistema de transports; l'adequació i millora de les línies existents; el foment de la intermodalitat per a convertir les estacions de capçaleres comarcals en nodes d'intercanvis modals -a peu, en bicicleta o en autobús -; l'impuls del transport de mercaderies; la coherència entre les polítiques territorials i de transports que assegure prioritats per al transport col·lectiu i les formes no motoritzades i la gestió per part de la Generalitat de la xarxa d'àmbit autonòmic, més la coordinació de la resta, entre d'altres.

En setembre del 2.002 se celebrarà la Segona Cimera de la Terra a Johannesburgo. Se sentiran propostes de polítiques de transport sostenible i nosaltres podríem estar a l'altura de les circumstàncies. L'Administració autonòmica té l'equip tècnic adient per conformar i materialitzar un Pla Director coherent.

En tindrà també la decisió política? O continuarem amb la dinàmica inicial del TGV consistent en "bufar en caldo gelat"?

I RESIDUS, ENERGIA I TRANSPORT

Onze anys de "València en Bici' Si hi ha un lloc comú quan es parla de les propostes de transport a València i els seus voltants és que la comarca de l'Horta és un espai ideal per a l'ús de la bicicleta com a mitjà de transport: un territori pràcticament pla, el clima, les distàncies relativament curtes.... Però, després de 25 anys d'ajuntaments democràtics continuem introduint el tema parlant de les immenses possibilitats... i les escasses realitats.

Els inicis

El Col·lectiu "València en Bici" va nàixer en la primavera del 1990 després d'unes assemblees de gent interessada per la situació de la xarxa de carrils bici i l'ús de la bici a la ciutat de València. A aquestes assemblees acudiren membres d'Acció Ecologista-Agró que oferiren La Casa Verda com a lloc de reunió i el suport organitzatiu del grup."València en Bici" feia el relleu de diversos grups que a mitjans dels 70 iniciaren la lluita per la difusió de la bici.

Campanyes com ara La Volta Ciclista Antinuclear contra la central Nuclear de Cofrents i grups com Més Lluny, Si no Plou i La Lluna Plena -grup integrat en Acció Ecologista- que actuaren sobretot en la difusió del cicloturisme i que va portar a terme durant diversos anys la campanya "Conèixer el País Valencià amb Bici" .

Les accions

"València en Bici" va decidir formar part d'Acció Ecologista-Agró com una comissió més de treball, amb autonomia organitzativa i funcional. Per "València en Bici" han passat al llarg dels seus 11 anys d'història molta gent que hi ha aportat treball i esforços. En aquests anys, i amb daltabaixos, des de les reunions dels dimarts a la nit l'ambient "escalfat" donava per a organitzar "dies de la bici", algunes sonades "bicifestacions" fer una falla mòbil amb cercavila amb bici, col·laborar amb la Fira Alternativa de València, celebrar simposis, i impulsar definitivament Con Bici (Coordinadora Ibèrica d'Usuaris de la Bici). Tanmateix, el nostre àmbit d'acció transcendeix fins

i tot les fronteres del País València i hem fet propostes en assumptes com la nova llei de trànsit, la xarxa de vies verdes i rutes ciclables d'àmbit interurbà, i les necessitats de modernització de la xarxa ferroviària. En aquest temps hem tingut la satisfacció d'aconseguir algunes millores per als usuaris de la bici en el nostre País i, per tant, de donar alternatives socials a aquells que volen portar (almenys a l'hora de desplaçar-se) una forma de vida més ecològica. El més important han estat les batalles que hem guanyat a l'hora de possibilitar la intermodalidat entre el ferrocarril i la bicicleta. Usar la bici i els trens de rodalia o regionals de RENFE s'ha convertit en quelcom normal al País Valencià i, més recentment, s'anirà popularitzant en els Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana. Pel que fa a la mobilitat urbana, el que hem avançat no compensa la progressiva invasió motoritzada d'aquesta última dècada. És veritat que s'ha ampliat la xarxa de carrils bici de València i la xarxa interurbana del País Valencià, però, amb algunes excepcions, mai s'ha comptat amb els usuaris per a definir com hauria de ser aquesta xarxa el que ha fet que gran part d'aquestes no tinguen viabilitat i ens ha obligat a proposar la nostra pròpia xarxa urbana amb una primera edició del pla de "Rutes Urbanes per anar amb bici per València" en 1995 i, més recentment, una segona edició de gran tirada i qualitat gràfica que vam realitzar amb la col·laboració del diari Levante EMV aprofitant "El dia europeu sense cotxes" de setembre del 2000. La nostra proposta: una xarxa de carrers de velocitat limitada a 30 km, preferents per a la circulació amb bicicleta compaginada amb carrils bici en les grans avingudes de la ciutat de València. Una xarxa més ràpida d'implantar, més barata de realitzar i menys problemàtica per als usuaris.

El futur

Fins ara els polítics responsables en l'Ajuntament de València "no saben/no contesten". Però el futur no és tan negre.

Després d'onze anys en què parlar de

Antonio Hopez

transport sostenible era cosa d'uns pocs, ens ha sorprès gratament les propostes més avançades de la Federació d'Associacions de Veïns de València, ens hem reunit i ja "parlem la mateixa llengua": cal posar límits al cotxe en la ciutat. La FAAW al costat nostre i d'altres col·lectius com Adena i dos de persones amb mobilitat reduïda, exigirem a l'Ajuntament un pacte per una mobilitat sostenible en la ciutat de València. Ja s'ha parlat d'una xarxa de carrers 30, d'una ronda de vianants i de l'irrenunciable condicionament per a vianants de la Plaça de l'Ajuntament. Mentre les institucions van donant llargues per a qüestions tan transcendentals, el col·lectiu continua organitzant cada primer divendres de mes una Massa Crítica (concentració ciclista reivindicativa) par tal de reivindicar la pacificació del trànsit i el respecte als que ens movem amb bici. Encara ens queden molts quilòmetres per recórrer, amb bici, per descomptat!

3. Altres campanyes

Quinze anys per l'Horta Una ullada als vells Butlletins de la Casa Verda permet contemplar les recents mobilitzacions en defensa de l'Horta amb una major perspectiva de la que ens deixa la nostra castigada memòria i concloure que l'actual esclat popular es veia vindré de fa anys.

El fet que un moviment ecologista es mobilitze en defensa d'un espai creat per la mà de l'home, com és el cas de l'Horta de València, deu trencar-li els esquemes a alguns que, probablement, preferirien veuren's dedicats en exclusiva a defensar i estudiar determinats ambients naturals, molt més allunyats dels interessos especuladors urbans.

Als primers anys d'allò que acabaria esdevenint Acció Ecologista-Agró, junt a un corrent majoritàriament preocupat per les nuclears, la defensa i el foment d'espais naturals i l'antimilitarisme, es feu notar una preocupació creixent pel medi hortolà.

Ja en 1986 una colla d'Acció Ecologista de Paterna féu un muntatge amb diapositives sobre l'estat de contaminació del Túria i les sèquies de l'Horta. Pel maig del mateix any es reprenia el tema en unes "Jornades de Debat Ecològic a l'Horta", on es parlava també de l'Albufera i el Saler, el transport amb bici a la comarca i, el punt que centraria totes les preocupacions: el PGOU de la ciutat de València. Al caliu d'aquestes iniciatives aparegué l'avi dels "salvem" actuals, la mobilització en defensa de l'hort

de la granja agrícola de Burjassot: "Salvem el tarongerar de Burjassot".

El Pla General d'Ordenació Urbana de València En el moment del debat sobre el PGOU de València ja s'evidenciava per on vindrien els conflictes als propers anys. El Pla, s'argumentava des del Butlletí en 1988, venia amb un "regust de temps passats", basantse en el desenvolupisme i responent als interessos dels sectors de la construcció. ^En una ciutat que estava perdent habitants d'ençà del 1981, tenia sentit planificar la urbanització d'una part tan gran de l'Horta?.

Aquesta qüestió donà lloc a un fort debat en la premsa de la ciutat entre els contraris al projecte de PGOU -ecologistes, arquitectes, urbanistes- i l'economista Josep Sorribes que, com a assessor de Pérez-Casado, s'enfrontava aparentment tot sol a l'allau, queixant-se, això sí, "de les poques veus alçades des de les associacions de promotors i constructors i des d'AP, UV i CDS".

Amb el PGOU aprovat, la desaparició de determinades zones de l'Horta era, pura i simplement, qüestió de temps. Mai no s'ha valorat en la justa mesura l'immens poder degradant que pot tindré una Declaració de Zona Urbanitzable. Una vegada un bloc de cases o una partida d'horta esta condemnada a desaparèixer ningú no vol comprar les cases, els veïns comencen a avançar-ne la fugida abans de l'expropiació i les autoritats es tornen permissives amb la delinqüèn-

Marc Ferri

cia i el tràfic de drogues. I sí, podríem estar parlant d'un Campanar condemnat pel PGOU a la desaparició, però també de Natzaret i de la Punta, que estava previst se salvarà -per la proximitat a l'Albufera i com a corredor verd!- però que ha estat convivint amb bases il·legals de contenidors més de vint anys.

El que ha passat a la ciutat de València els últims cinc anys ha estat el resultat d'una equació prou senzilla: la bonança econòmica ha donat força a un grapat de projectes urbanístics que estaven planejats de fa anys i la gent s'ha començat a adonar que l'Horta que hem conegut, senzillament, està en perill de desaparèixer en breu. I d'ací a la proliferació de coordinadores com a reacció a projectes immediats sols ha calgut un pas.

La implicació d'Acció Ecologista-Agró en tota aquesta història ha estat -com no pot ser d'una altra manera en un grup format per voluntaris- a l'altura de les nostres possibilitats materials i humanes. Encara que a moltes zones la nostra presència ha estat més bé testimonial, en altres, com a la Punta, s'ha treballat molt (on la colla de Marfull porta anys fent accions de protesta, es presentaren al·legacions al projecte de la | ZAL i s'ha optat finalment per la via judi- i cial). La implicació en la Iniciativa Legislativa 33 Popular en Defensa de l'Horta (1LP) ha estat també palesa, i ara, comprovada la insensibilitat del Govern de la Generalitat, cal replantejar estratègies i actuacions per conservar una Horta que és de tots.

I ALTRES CAMPANYES

Fa anys que ningú no dorm tranquil a la Punta Aquest resum de la defensa de l'Horta a la Punta fou publicat en el número extra de la Cartelera Túria Per una Horta viva en desembre del 2001 L'horta de la Punta estava qualificada en el Pla General d'Ordenació Urbana de València com a Sòl No Urbanitzable d'Especial Protecció, però el Port de València va concebre la idea de fer-se amb eixe ampli territori -més de 700.000 metres quadrats- a bon preu. Per damunt dels interessos generals, per damunt dels legítims drets dels propietaris de la terra durant moltes generacions, estan els interessos de l'Autoritat Portuària. Així ha sigut -veja's el que ha passat amb les ampliacions del port a costa de les platgesi així continua sent.

L'excusa: la imperiosa necessitat de la ubicació d'una Zona d'Activitats Logístiques (ZAL). Els arguments exposats ací estan les hemeroteques- van ser sobretot tres: - La ZAL és imprescindible per a guanyar a Barcelona.

- Sense una ZAL el Port de València no és competitiu.

- No hi ha una altra possible ubicació que la de la Punta.

No obstant, els anys transcorreguts han demostrat la fal·làcia: - Els beneficis del Port han continuat el seu increment any rere any, sense la ZAL. - El tràfic ha continuat creixent any rere any, sense la ZAL. - Hi ha espais portuaris sense utilitzar.

Hi ha altres espais portuaris als que es pretén donar un ús lúdic que mo té res a veure amb l'estrictament portuari -una altra vegada la malaltissa obsessió per competir amb Barcelona, o és emular a Barcelona?- i, finalment, la reclamació més aviat exigència, segons les seues habituals pràctiques- per part de l'Autoritat Portuària de més d'un milió de metres quadrats per a una ZAL al Port de Sagunt.

Com del que es tractava era d'especular i de fagocitar patrimoni natural i cultural, van aconseguir una aliada im-

prescindible, l'alcaldessa de València, que va realitzar una vergonyosa i vergonyant modificació del PGOU. El que era -segons l'anterior Pla- un valuós paisatge productiu i un pulmó verd per a la ciutat va passar a ser un solar a disposició del Port.

A continuació, l'alcaldessa va posar en marxa tota la maquinària burocràtica contra la resistència de veïnes i veïns a desprendre's de les seues propietats i, en molts casos, mitjans de vida i va posar en marxa, a més, tota una sèrie de mecanismes que poden qualificar-se, sense exageració, de guerra psicològica. Un dia una màquina derroca una alqueria, un altre la policia municipal comunica un nou derrocament, un altre s'intenta coaccionar

Victor Navarro

un veí perquè venga, un altre s'anuncia un imminent desallotjament,...

El resultat: fa anys que ningú no dorm tranquil a la Punta, qualsevol xicotet soroll trenca l'entreson o provoca somnis d'excavadores conduïdes per l'alcaldessa; el consum de tranquil·litzants s'ha disparat; els tractaments psicològics s'han multiplicat de manera preocupant.

A tot açò, l'Associació de Veïns ha dut un aclaparador treball davant dels tribunals. Però ja sabem, -ningú no pot ignorar-ho- que la Justícia és, en aquests casos, lentíssima, la Justícia no està tractant de la mateixa manera a tots, la Justícia no està de la mateixa manera al servici de tothom.

I ALTRES CAMPANYES

Transformacions agràries: una agressió al territori Com ja poguéreu veure en el número 99 del Butlletí des d'Acció EcologistaAgró estem fent un seguiment dels canvis del paisatge que s'està produint a tot arreu del nostre País degut a les transformacions agràries. Aquestes transformacions estan provocant una gran reducció de la superfície forestal (al voltant d'unes 10.000 hectàrees en només tres anys).

Terra i aigua

Amb la pèrdua de massa forestal es perd en paral·lel capacitat de recàrrega dels aqüífers i, la falta de renovació de les aigües, els provoca una major concentració de substàncies contaminants que les fa inservibles per al consum humà. S'ha dit moltes vegades que el País Valencià pateix més un dèficit de qualitat d'aigües que no de quantitat (una de les excuses per al transvasament de l'Ebre). Amb aquestes noves transformacions ja s'està consumint mes del 10% dels 300 Hm, que el Pla Hidrològic té assignats per a la Conca del Xúquer.

Si a aquestes transformacions l'afegim tot el que hi ha programat al voltant de

Francesc García

Terra Mítica, camps de golf i urbanitzacions d'alt standing, saturació del litoral amb PGOUS impossibles etc. quan estiga acabat el transvasament, si és que es fa (desitgem que no siga així) caldrà fer-ne un de major capacitat, doncs es necessitarien 300 Hm3 més.

També cal assenyalar l'empobriment dels sòls i la reducció de productivitat que patirien els regadius al moment d'introduir l'aigua de l'Ebre. Aigua que ha "rentat" prèviament una conca originada geològicament pel tancament d'una llac d'aigua marina tancat amb posterioritat, amb la consegüent evaporació i sedimentació de sals al sòl i que, per tant, arrossega materials d'alta salinitat.

Unes altres pèrdues es donen en els sòls (en un territori amb un elevat risc de desertització) i en la pèrdua de multitud d'éssers vius per desaparició del medi al que tant de temps els ha costat adaptar-se (sobretot de petits ocells, invertebrats i espècies vegetals anuals).

Totes aquestes raons ens indiquen que les transformacions originen greus impactes ambientals i socials a més de

ser, a llarg termini, antieconòmiques per la pèrdua de productivitat de les terres a causa dels processos de salinització i sodificació que produeixen la incorporació de les sals i els nitrats al sistema.

Des d'ACCIÓ ECOLOGISTAAGRÓ s'està portant a terme la denúncia d'aquesta irracional política territorial permesa pel Govern Valencià i que comporta uns impactes ambientals i paisatgístics insostenibles. Hem d'intentar que s'aturen aquestes agressions mentre demanem al Govern Valencià que rectifique els canvis en la Llei Forestal que provoquen aquesta impunitat, a més d'exigir que reforcen la vigilància en el compliment de les condicions imposades per la Conselleria i es persegueixen amb fermesa aquests delictes.

En Tinforme que hem enllestit el passsat de novembre avaluem aquestes agressions fins l'any 2000. Durant el 2001-2002 continuen les transformacions, és per això que us demanem que ens feu arribar tota aquella informació que pugueu recollir i penseu que és d'interés.

xifra esgarrifadora que suposa una quarta part de la nostra superfície forestal. Tanmateix, convé matisar i no caure en temptacions fàcils que resultarien enganyoses perquè, segons i com, la vegetació afectada es pot recuperar. Part de les zones cremades es troben ara verdes i en regeneració. A més, tot i ser ben comprensible la preocupació pels incendis, no és bo que aquesta preocupació ens amague tota la resta de problemes forestals.

vegetació potencial (la que hi existia originalment de forma natural). També perquè molts ecosistemes de muntanya estan actualment constituïts o dominats per espècies que no rebroten després del pas del foc (com és el cas dels pins, les argelagues o el romer) a diferència d'aquells boscos originals, més complexos i rics, dominats per carrasques, sureres, roures...

Si ara tenim aquesta situació és a causa d'una sèrie de factors històrics (i actuals) de degradació de la vegetació originària que, sovint, oblidem i minimitzem: tales abusives amb diverses finalitats, el carboneig, la sobreexplotació ramadera, l'ocupació agrícola extensiva de les muntanyes, etc, han estat en el passat desta-

Problemes forestals Carles Arnal

En la actualitat, mes que les incendis, podríem afirmar que el principal factor de degradació dels boscos es la pròpia Administració S'ha cremat tant des d aleshores!

Acostumem a dir, en parlar d'allò que fa molt de temps que ha passat, "ha plogut tant des d'aleshores"... Sembla que, referit als nostres pobres boscos, fóra més encertat de dir: "molt s'ha cremat des d'aquell temps". Efectivament, si sumem les extensions cremades des de l'any 1986, en el qual es va produir la transferència de les competències forestals de l'Estat a l'Autonomia Valenciana, ens trobarem més de 300.000 hectàrees cremades, una

Boscos degradats

Si els incendis són un problema greu en l'actualitat és, entre d'altres coses, perquè tenim una vegetació forestal molt degradada i inflamable més que no la

ALTRES CAMPANYES

cades causes de la reducció i degradació dels ecosistemes forestals.

Per altra banda, la preocupació centrada exclusivament en els incendis, en el context d'angoixa i emergència que transmeten els focs forestals, porta a justificar actuacions que són totalment inadequades i inacceptables ecològicament.

En l'actualitat, més que els incendis, podríem afirmar que el principal factor de degradació dels boscos és la pròpia Administració, tant per omissió -pel que deixa fer i tolera- com per acció -pel que fa, fomenta i promou-.

El continuisme en política forestal

Des que es va produir la transferència de competències forestals al País Valencià no s'han produït canvis substancials en la política forestal errònia i poc ecològica S de l'antic i denostat Icona. Han continuat els principals tècnics-funcionaris encarregats de la gestió, emprant les velles tècniques, aplicant les desfasades idees.

Si alguna cosa ha canviat és l'embolcall, la justificació i les paraules. Naturalment ara tot és "sostingut" (com diuen ells, quan volen dir sostenible): tenim una degradació sostinguda, continuada i man; tinguda amb fons europeus.

Hem tingut períodes en què hi havia pocs recursos econòmics per actuacions forestals i l'Administració actuava menys.

Des de fa uns quants anys es disposa de diners provinents de la Unió Europea, cosa que permet perpetrar actuacions impactants en grans extensions i fa que es degraden a la carrera unes muntanyes ja molt castigades.

Naturalment, no hem de ser totalment negatius, hi ha hagut certs avanços.

S'han fet diferents estudis, projectes, plans, lleis, reglaments.... i s'ha promogut moltes campanyes publicitàries, fullets à tot color i profusió d'eslògans, anagrames i "pins" de disseny.

Qui haja llegit aquest Butlletí durant els recents anys hi haurà pogut comprovar les valoracions i crítiques, que hem procurat que foren detallades i fonamentades (fins i tot constructives, front a tanta destrucció) de cada document important, sobre cada projecte rellevant, i a cada actuació de certa entitat. No és el moment de repetir-les ací, però sí que resulta oportú fer-ne un balanç sumari i trist: darrere de

tantes declaracions, gestos, paraules, fulls i més fulls d'estratègies, plans i projectes, el que queda és una gestió forestal caduca, continuista, antiecològica i insostenible.

Els mecanismes de planificació i control mediambiental

Com han demostrat companys d'aquesta casa, als darrers anys (només des del 98) s'han romput unes 10.000 hectàrees forestals per convertir-les en conreus de dubtosa vocació agrícola. Molts ecosistemes valuosos segueixen desprotegits. Tot i que recentment s'han declarat uns pocs paratges protegits que estaven feia anys en la llista de reivindicacions bàsiques, el consol és poc. Ja sobre el paper les formes de protecció redueixen a extensions mínimes les zones de reserva integral i permeten, en la major part de les àrees protegides, moltes actuacions impactants. Si a açò afegim l'experiència dels paratges protegits des de fa temps (L'Albufera, la Marjal de Pego...) que no paren de patir agressions i amenaces, ens dóna poca confiança la declaració de protecció que, tot i ser un camí necessari, s'està envidenciant com a insuficient.

L'aplicació dels mecanismes de planificació i control ambiental segueixen resultant insatisfactoris. Molts projectes i actuacions escapen de la planificació i dels estudis d'impacte ambiental. Quan es fan els estudis, moltes vegades són uns miserables tràmits, fets "a base de fotocòpia", sense contemplar alternatives viables, sense rigor... en moltes ocasions elaborats directament per a justificar la decisió ja determinada. Enormes transvasaments, els AVES, fins i tot els mateixos parcs eòlics (que evidentment necessitem, però en el lloc més escaient) travessen o s'instal.len en territori forestal i l'últim que es considera en el balanç de pros i contres és l'impacte ambiental.

Per altra banda continuen sense regular-se moltes actuacions d'impacte, com les vinculades al turisme d'interior 0 a la ramaderia, de manera que allò que podria constituir una alternativa per al món rural acaba convertint-se en nous factors de degradació. Els pocs habitants que romanen a la muntanya, sense perspectives viables d'alternatives sostenibles 1 de futur, es veuen abocats a actuacions que, malgrat les seues reduïdes dimen-

sions, en operar en ecosistemes fràgils i valuosos, tenen en moltes ocasions un impacte considerable. Així s'efectuen tales d'espècies valuoses en espais destacats ecològicament; s'estén la ramaderia ubicada en vessants de muntanya molt erosionables o es basteixen instal·lacions de turisme en el lloc més inadequat. No sols suposen una greu agressió ecològica; tenen el pervers efecte de cremar una possible via de futur sostenible (compaginar turisme rural, agricultura i ramaderia ecològiques) sense arribar a portar efectes significativament positius per l'economia local i pel desenvolupament de l'interior. És millor que s'estiguen quiets

A més de la inacció, la incompetència 0 l'endarreriment en l'actuació de l'Administració, resulta que en els camps on s'actua, els resultats són de por; emprant, a més, importants recursos econòmics europeus destinats (teòricament) a la protecció del medi ambient. Les repoblacions forestals segueixen concebentse en la mateixa línia de sempre: bàsicament monocultius de pins i utilització de maquinària pesant. Cert que en alguns llocs s'han plantat altres espècies o s'han fet algunes actuacions molt acurades,... però són "per a la galeria"; no representen ni el 10% de les actuacions. De manera que, en diferents ocasions, hem hagut de denunciar repoblacions forestals fetes o promocionades directament per la Conselleria que contribuïen a degradar la coberta vegetal natural, a remoure el sòl 1 a incrementar el risc d'erosió.

En el camp de la prevenció d'incendis s'ha seguit en la via de la mal anomenada "silvicultura preventiva" consistent a obrir o ampliar més i més camins, a eliminar gran part de la coberta vegetal natural ("netejar" en diuen) i a implantar uns grans tallafocs inútils i destructors. Ací "s'han lluït" amb els fons europeus. Administració autonòmica, diputacions i ajuntaments, a més de particulars finançats per aquestes, s'han llançat a í "netejar" paratges summament valuosos % que quedaven greument mutilats: vege- ~^ tació de ribera i de vora de barrancs, enclaus forestals de primera entitat... En l'actualitat, l'actuació més perillosa és l'anomenada ZAU (Zona d'Actuació Urgent) que consisteix a fer "tallafocs" en-

I ALTRES CAMPANYES

cara més grans i més bèsties (fins arribar a la roca mare). Els seus efectes són pitjors que el d'un incendi i, com que aquestes actuacions no eviten els incendis, haurem de sumar ambdues degradacions. La suma no serà menyspreable: el conjunt de les ZAU, entre les ja executades i les que estan en projecte, poden afectar a vora 30.000 ha, una xifra comparable a les extensions cremades en anys dels considerats "negres".

L'erosió, estúpid!

Totes aquestes actuacions degraden el patrimoni ecològic i fomenten l'erosió, que és el problema més greu dels espais forestals valencians i que fa cada dia més patent el risc de desertificació per a una part del nostre territori. Patèticament,

els mitjans de comunicació reprodueixen, un any i l'altre, articles sobre la gravetat del problema, declaracions de científics preocupats i de polítics, anunciant actuacions futures. El fet és que, malgrat aquest reconeixement generalitzat, la mateixa Administració promou, finança i executa directament un grapat d'actuacions que n'incrementen poderosament el risc erosiu.

Davant aquesta dolorosa realitat, algunes coses hem fet els ecologistes en aquest temps: la campanya "Salvem el bosc" va tenir una bona resposta. La continuada pressió popular ha portat a la protecció (amb totes les limitacions esmentades) de paratges naturals llargament reivindicats. Algunes bestieses s'han pogut aturar (com la ZAU del Pen-

Les campanyes front al zoo de València Fa més 40 anys que es va inaugurar el zoo de València "amb caràcter provisional" ,van dir llavors, fins a aconseguir un espai major. Inaugurava el recinte "Tarsà" un ximpanzé, que ja va morir a l'edat de 35 anys, tota una vida presoner. En el zoo de València hi ha altres tristos presoners com sardines en llauna, l'únic delicte dels quals és ser animals salvatges, tancats per al gaudi d'uns pocs.

El nou zoo

I pareix que arriben noves instal·lacions. Amb el nom de Bio-Parc una empresa privada s'ha adjudicat el concurs de l'Ajuntament de València per a construir i explotar un nou zoo en l'anomenat Parc de Capçalera (antic llit del riu Túria). Serà un parc tropical, diuen.

Després... què farà un rinoceront, un elefant, girafes, dromedaris etc. en una selva tropical? Molt ens temem que es farà el nou i es perpetuarà el vell. Una cosa posi| tiva sí que s'ha aconseguit, almenys per al s "carceller" de la presó, perdó, volem dir — per al Director del zoo. El nou Bio-Parc portarà el seu nom: Ignacio Docavo.

En record de Tarsà

En 1997, Tarsà va guanyar el premi Carrasca, que atorga Acció Ecologista-

Agró cada any. La seua carrasca creix en llibertat en algun racó del País. Tarsà ens va deixar el seu testimoni en un escrit de 1995, que des d'Agró ens vam permetre utilitzar-lo junt amb la seua fotografia per fer-lo arribar firmat per milers de valencians demanant-ne l'alliberament als seus carcellers. Amb la foto també ens vam concentrar a la mateixa porta del zoo demanant-ne el tancament. Aquest era el seu testimoni, avui testament:

yagolosa). Hem efectuat dotzenes de denúncies que, si bé no han portat a ningú a la presó, han pogut servir d'avís i conscienciació en alguns casos. Hem publicat molts articles en la premsa i hem fet moltes xerrades i actes que, volem pensar, hauran contribuït un poquet a que la gent conega i valore millor la Natura,... però,;falta tant per fer!

Us convidem a tots a continuar en aquesta batalla lenta, reiterativa... una veritable cursa de fons que esperem, a la llarga, guanyar (si no és massa tard). Àl menys hem estat, i estem, l'ull que vigila les agressions i la veu que les denúncia quan pot (tot clamant al desert, moltes vegades) i l'acció que arriba a impedir alguna bestiesa, quan aconseguim juntar prou força.

Valentín Fernéndez

Jo Tarsà: Al final de la meua dissortada vida, esdentegat, malalt de tristor i amb la poca lucidesa que em queda després de 30 anys d'estar engabiat, demane compassió per a mi i, especialment per a la resta de companys de la presó d'animals, a la qual vosaltres dieu "ZOO". Al cap i a la fi, a mi no em queda massa temps.

Ens condemneu per complaure una "curiositat" que, ara, podeu satisfer amb els documentals de la 2 o de qualsevol cadena, molt més científics i entretinguts que no aquest trist aparador de barraca de fira vuitcentista en què ens teniu.

Per què ens condemneu?... Per què no som com vosaltres? És que no tenim mans, ulls, òrgans? No tenim calor a Vestiu i fred a l'hivern? Si ens feriu, no sagnem? No rèiem en el nostre medi natural? No morim amb el verí o amb la pena?

No volem ser objectes de fira, ni tampoc no volem uns quants metres més de presó. No volem la "casa de feres" del zoo de Vivers ni volem cap altra. Deixeu-nos en pau!

I

I ALTRES CAMPANYES

EL parany. Cada any es capturen mes d'un milió i mig d'aus protegides La caça amb parany persegueix, majoritàriament, la captura dels tords en els seus viatges migratoris tardorencs.

Junt amb els tords, coincidint en les seues rutes migratòries, viatgen una multitud d'altres espècies de xicotets passeriformes, la majoria protegits per la llei. Aquest fet, junt amb alguns aspectes relatius a l'actual aplicació de la pràctica de la caça amb parany, provoca que aquesta modalitat de caça s'haja convertit en un dels mètodes més nocius per a un gran nombre d'espècies d'aus protegides.

Cinc milions d'aus

El nombre d'exemplars capturats s'ha disparat en els últims anys degut a la utilització de sofisticats mètodes electrònics per a l'atracció de les aus, a l'augment del nombre de paranys (uns 5.000 al País

Valencià), a la major efectivitat dels pegaments sintètics, al fet que un bon nombre de paranys romanguen parats durant el dia i pel negoci creat al voltant.

Segons dades obtingudes en mostrat ges de camp, on s'inclou informació arreplegada participant com a observadors en algunes jornades de caça, així com algunes dades proporcionades pels propis caçadors, es pot afirmar que només al País Valencià són capturats cada temporada aproximadament 5.000.000 d'ocells, dels quals més del 32% corresponen a espècies protegides, la qual cosa representa la captura de 1.600.000 exemplars d'aus protegides.

Aquests dades ens han permès obtindré informació sobre les espècies afectades pel parany i la incidència sobre cadascuna. Centenars de milers d'exemplars de 48 espècies protegides

cauen de forma habitual en el parany.

Totes aquests informacions obtingudes demostren de forma palpable que el parany és un mètode de caça no selectiu.

Cal destacar, d'altra banda, la dificultat d'obtenció de dades. És probable que la quantitat real d'espècies afectades siga encara més alta ja que la majoria de caçadors són molt reticents a proporcionarne informació i eviten a tota costa la difusió d'informacions sobre la captura d'espècies protegides. L'aprehensió d'aquestes aus les duu, en la majoria de casos, a la mort. Quasi tots els caçadors sacrifiquen la totalitat d'aus que són capturades al parany, no obstant això hi ha la possibilitat, teòrica, que alguns alliberaren les aus que no foren tords. En aquest cas la mort també està assegurada perquè els animalets enxampats en un parany queden totalment enviscats, amb un total

39

IALTRES CAMPANYES

deteriorament del plomatge i incapacitats per a volar. A banda d'aquesta alteració del plomatge, les aus intenten desprendre's del visc, la qual cosa provoca que el bec en quede també impregnat i n'impedeix l'alimentació. Totes aquests circumstàncies fan que l'au muira a les poques hores. De fet, cal remarcar que en la majoria dels casos el pardal queda convertit en una bola de plomes i visc que fa del tot impossible que puga ni tan tan sols caminar.

Els treballs de neteja de les aus protegides per al posterior alliberament, que moltes vegades els caçadors argumenten realitzar, és del tot impossible per la quantitat de visc que impregna el plomatge; en algusn casos, el treball de neteja

comportaria tant de temps que el caçador hauria d'invertir tota la jornada de caça per a netejar uns pocs pardals, fet que ningú realitza i, com hem vist, a pesar de tot, no és segur que les aus quedaren en condicions per a sobreviure.

Les lleis i la realitat En l'actualitat el parany es troba prohibit per la legislació espanyola per la Unió Europea i pel Conveni de Berna.

Acció Ecologista-Agró va presentar un Recurs Contenciós Administratiu contra la instrucció de l'Orde de Vedes de l'any 1994 en la qual s'autoritzava la caça amb parany i, l'any 1997, vam obtindré sentència favorable que anul·lava la dita instrucció. Posteriorment vam tornar a

Rafa Pardo

La caca El milió i quart llarg de caçadors amb llicència que té aquest país maten uns 30 milions d'animals cada temporada. Però, curiosament, la mesura real no són les dos dotzenes de peces per cap que apareixen en la calculadora. La raó és molt simple: un selecte i reduït grup n'haurà abatut centenars o milers.

Aquesta dada resulta molt orientativa a l'hora de parlar de les implicacions socials de la caça.

urbà. No té res a veure amb la caça que certs sectors, principalment rurals, executen. El caçador urbà, "de cap de setmana", realitza les seues corregudes venatòries en un ecosistema que no és el seu, la qual cosa l'obliga a grans desplaçaments amb força despesa de gasolina (una gran quantitat de caçadors valencians acudeixen a vedats d'Albacete, Conca, Toledo, Ciudad Real, etc.) i a conductes poc naturals (contractar batedors i guies, etc.)

Diferents tipus de caçadors En poques paraules, des d'un punt de vista legal, es pot dividir els caçadors entre els que estan "en regla" i els furtius, amb diversos tipus dins de cada classe.

La major part dels furtius, generalment pobres i lligats a zones rurals, estan absolutament integrats en el medi que habiten i poden considerar-se com uns depredadors més. Amb tota seguretat necessiten els animals que maten per a menjar. Existeixen, no obstant, d'altres que van directament a per espècies de gran valor que després vendran en el mercat negre. Són contractats, en algunes ocasions, per persones d'alt "estatus" social. Crida l'atenció que els furtius són perseguits amb massa empeny unes vegades i amb massa apatia en altres.

L'escopeta nacional Per altra banda tenim als caçadors "d'alt standing" que, dominats per la seua passió de matar, organitzen caceres, autèntiques mortaldats que serveixen de marc per a invitar a personalitats amb qui fer negocis i relacions. Sense anar més lluny, l'any 1999 el Rei Joan Carles i el Príncep Felipe van inaugurar la temporada amb una cacera a Guadalajara on van abatre més de 600 perdius i, com relatava el periòdic que donava la notícia, el Rei guanyà al seu fill per tres sets a un.

També fa poc ens assabentàvem que el Príncep Rainiero i la seua filla Carolina havien estat caçant un cap de setmana a Salamanca on havien abatut més de mil perdius diàries.

Hi ha raons ambientals que demostren com és d'antiecològica la caça. Els

Hui la caça és un fenomen sobretot

recórrer les ordes de vedes dels anys 1998 i 1999 obtenint en aquests dos casos sentències favorables i anul·lant-se la concessió de permisos per a la caça amb parany.

No obstant la coacció exercida pels paranyers ha fet que la Generalitat no haja gosat prohibir aquest mètode de caça, autoritzant-lo sistemàticament a pesar de les sentències desfavorables. Finalment l'any 2000 promulguen un decret de la Generalitat pel qual s'autoritzava el parany, contra el que vam interposar un recurs contenciós administratiu que en l'actualitat encara no té sentència. Una vegada més la Conselleria de Medi Ambient es converteix en jutge i parte alineant-se amb els caçadors, i incomplint les sentències judicials.

que acostumem a anar al camp coneixem bé els indicis que els caçadors deixen per on passen: papers, plàstics i vidre, són les petjades que ens indiquen on han reposat per a esmorzar. Tampoc no poden faltar les senyals de vandalisme en la vegetació i, per descomptat, el més normal és trobar-se amb centenars de cartutxos llançats per terra. Abans, ja fa anys, els cartutxos eren de cartó i, amb el temps, desapareixien. Hui són de plàstic i, per tant, no degradables. A pesar que està prohibit abandonar-los i els caçadors estan obligats a arreplegar-los, ningú en fa cas.

La repercussió sobre espècies protegides D'altra banda, un recent estudi ha demostrat que la prohibició de caçar en la desembocadura del riu Millars, en El Fondo i al Ra,có de l'Olla hi ha triplicat la població d'aus aquàtiques. L'impacte de la caça és ben evident. El Llibro Rojo de los Vertebrados de Espaiïa evidencia les seqüeles de la caça sobre l'avifauna peninsular i insular. De les 23 espècies en perill, 16 reben amenaces negatives per accions de caça il·legal. En els casos de les 29 espècies vulnerables, les 34 rares i les 9 indeterminades (taxones que se sap pertanyen a una de les tres categories anteriors, però sense informació suficient per a decidir

ALTRES CAMPANYES

I

quina és l'apropiada), la caça influeix negativament en 19, 14 i 3 espècies de les respectives categories d'estats de conservació.

Açò vol dir que hi ha un notable grau d'incompliment per part dels caçadors del Real Decret 1095/1989, pel qual es declaren les espècies objecte de caça (40 espècies d'aus) a l'Estat espanyol i s'hi n'estableixen les normes per a la protecció. Cada vegada que es realitza un estudi de causes de mortalitat no natural, apareix el perjudici de la persecució cinegètica il·legal. És, doncs, imprescindible tant la política de repressió d'infraccions com la prevenció unida a l'educació ambiental i el respecte a la natura. El que algunes possibilitats obertes per la Llei 4/89, com l'examen del caçador, el cens nacional de caça i el registre nacional d'infractors de caça, no hagen tingut compliment en les administracions responsables, pareix un símptoma del desinterès per millorar aquest panorama conflictiu. És urgent que s'elaboren els reglaments del futur examen del caçador, amb caràcter retroactiu. L'examen és l'única manera d'assegurar que el caçador coneix quines espècies són les cinegètiques i quines les protegides. Molts caçadors superarien amb facilitat l'examen però la resta, responsables de les infraccions, en serien eli-

minats.

La situació actual dóna peu a l'estat d'indefensió en què es troba la fauna, per la impunitat amb què actuen els furtius i caçadors desaprensius que disparen contra tot allò que es mou, al·legant (quan són descoberts) ignorància sobre l'estatus jurídic de la peça abatuda.

Al País Valencià segueix prevalent el principi de "tot es pot caçar mentre no es demostre el contrari" sobre el més modern de "sols es poden caçar les espècies que tinguen poblacions suficients per a ser explotades". L'últim principi obliga a fer un seguiment de les poblacions amb personal qualificat, és a dir gestionar amb criteris tècnics. Ara per ara és més difícil aconseguir la veda total o parcial d'una espècie que un permís per a la seua captura.

Enverinaments En els últims temps s'ha detectat un continu increment de morts d'espècies amenaçades en ingerir esquers enverinats en vedats de caça. Aquest problema és un dels més importants per a la nostra fauna amenaçada. L'ús de substàncies tòxiques per a l'eliminació de predadores és pràctica habitual en molts vedats de caça del País Valencià on el gran nombre de casos d'enverinament de fauna domèstica, es-

pecialment gossos, i la seua àmplia distribució, junt amb l'abundant registre de dades de troballes d'esquers enverinats i l'aparició de rapinyaires, fins i tot no carronyeres, mortes per verí, delaten la situació que es viu. En tenim un exemple en la condemna a l'empresari del calcer elxà José Paredes, que fou trobat culpable d'un delicte d'enverinament de fauna i condemnat a un any de presó i a tres anys d'inhabilitació per a la caça. El SEPRONA havia trobat en la finca un àguila de panxa blanca i un gran duc acabats de morir, en els paps dels quals es van trobar restes del mateix verí localitzat en nombrosos esquers de conill i colom repartits pels voltants. És obvi que els tècnics responsables de l'ordenació cinegètica en el País Valencià coneixen bé la situació i, a pesar d'això, no se sap ni un sol cas d'anul·lació de les autoritzacions per a la caça en vedats que vulneren les lleis.

Fins i tot en els casos en què s'ha arribat a conèixer l'autoria dels enverinaments les sancions han consistit en multes de quanties insignificants, que han fet augmentar tant la sensació d'impunitat com la desmotivació de la guarderia forestal i el SEPRONA en no trobar suport de la Conselleria de Medi Ambient a les seues denúncies.

I ALTRES CAMPANYES

Un altre mecanisme de control de predadors molt utilitzat i que a més, en molts casos, fins i tot té l'autorització de la Conselleria de Medi Ambient són els ceps i les trampes. Mecanismes prohibits per la Directiva 79/409/CEE, Conveni Berna, Llei 4/89 i Real Decret 1095/89, per ser una forma no selectiva de control.

En ocasions també hem arreplegat informació sobre una pràctica especialment cruel: l'ús de cristall mòlt en l'interior d'esquers de carn.

La contaminació per plom

Alguns d'aquests mètodes es pretén autoritzar-los en el Projecte de Llei de Caça de la Comunitat Valenciana. Tot açò no fa més que avalar la nostra tesi quan diem que la Llei ha estat elaborada per les societats de caçadors en compte de per la Conselleria de Medi Ambient, que tal vegada hauria d'anomenar-se Conselleria de Caça.

La intoxicació per ingestió de plom procedent de perdigons de caça ha sigut citada com una de les principals causes de mortalitat d'aus en .diferents països.

La ingestió es produeix conjuntament amb la dieta habitual i, particularment, a l'engolir codolets utilitzades com abrasiu en la morella. La intoxicació depèn en primer terme de la quantitat de plom

ingerida, per la qual cosa els llocs amb major risc són aquells en què conflueixen una major accessibilitat i concentració de perdigons amb la presència de més aus.

Les aquàtiques són el grup més afectat, especialment les espècies amb dieta menys especialitzada i les que ingereixen gastrolíts de major tamany. Els ànecs bussejadors apareixen amb preferència en els episodis d'intoxicació plúmbica. Paín (1990) xifra en més de 18.000 t/any el plom disparat pels caçadors europeus en tot tipus d'hàbitats, i unes 4.300 t/any només a les zones humides. A Espanya, Oberhuber & Arévalo (1991) estimen en 10.500 t/any el plom dipositat en el medi natural per l'activitat cinegètica. Els perdigons poden romandre en la morella un temps variable, depenent bàsicament de la quantitat i tipus de dieta. L'abrasió mecànica d'aquells i l'acció dels sucs gàstrics faciliten la incorporació del plom als teixits de l'au, preferentment al fetge, ronyó i ossos. Les marjals del País Valencià com l'Albufera i El Fondo, entre altres, són on s'ha registrat els primers episodis de plumbisme. L'orde de 14 de setembre del 2001, de la Conselleria de Medi Ambient, per la qual es desenvolupa el Real Decret 581/2001, on es prohibeix la tinença i l'ús de municions que continguen

plom per a l'exercici de la caça i el tir esportiu a determinades zones humides, en principi semblava que a solucionaria el problema. Però la prohibició serà a partir de l'any 2003, sinó es prorroga l'excepció. Una vegada més la Conselleria de Medi ambient segueix fent costat als caçadors.

Un altre cas: el Safari Park Presó de per vida és el que espera als animals del Safari-Park del Verger. Malgrat que disposen d'un espai molt superior al del zoo de València, malviuen en un estat deplorable en una atracció turística més aviat sòrdida i amb accidents terribles.

Resulta difícil admetre que es pot desenvolupar el sentiment de respecte i amor pels animals empresonant-los. Tampoc no es pot parlar de la tasca de conservació d'espècies i de reintroducció en l'espai natural, perquè no en fan.

Per protestar d'aquesta situació, Acció Ecologista Agró de la Safor va fer al seu dia un acte informatiu a l'entrada del Delfinari del Safari Park del Verger amb lliurament de fullets, targetes i portant cartells informatius

Despullem la hipocresia: no als abrics de pells Cada any, amb l'arribada dels freds, els grups ecologistes d'arreu el món, vam intentar remoure consciències perquè es deixen de sacrificar animals per a la confecció d'abrics i altres peces de vestir.

Acció Ecologista Agró també va portar a terme la seua particular campanya, amb concentracions a l'entrada d'uns grans magatzems de la ciutat.

Darrere dels abrics de pell hi ha moltes vegades una gran brutalitat contra els animals, tant durant la seua vida en captivitat com en el moment de sacrificarlos a les granges (electrocutats analment o vaginalment, gasats i enverinats o en caçar-los a les trampes en el cas del salvatges (estran guiats, asfixiats, de gangrena, de fred i d'inanició).

MATAN Z O R R A S PARA VESTIR FOCAS

• ALTRES CAMPANYES

La central tèrmica d'Andorra (Terol) i la contaminació dels Ports ï del Maestrat El 13 de juliol de 1994 se signava un conveni entre els ajuntaments de la comarca dels Ports i el Maestrat, L'Administració autonòmica, ENDESA i les organitzacions ecologistes que posava fi a un llarg enfrontament judicial contra una empresa pública -per acabar-ho d'adobar- l'activitat contaminant de la qual estava destruint els boscos del nord del País.

Acció Ecologista Agró, representada per Joan Llinares i Rafa Pardo, en el moment de la signatura al Palau de la Generalitat (davant del President, el Conseller de Medi Ambient, el President d'Endesa i els alcaldes de la zona, a més de la premsa i la resta de convidats a Tacte) van llegir el comunicat que a continuació reproduïm:

"La Central Tèrmica d'Andorra, propietat d'ENDESA, és des que va entrar en funcionament el 1979 un gran focus emissor de contaminants a l'atmosfera.

D'entre tots els contaminants emesos, cal destacar el diòxid de sofre (SO,,) per les altes concentracions assolides i els efectes K que se'n deriven.

Els límits d'emissió per a aquesta central mai no foren fixats seguint criteris ambientals, sinó que vingueren determinats per la condició d'usar com a combustible els lignits que s'extrauen de hi zona responent a criteris de beneficis econòmics. La mala qualitat d'aquest combustible, junt al desmesurat contingut en sofre entre els seus compostos, ha estat la causa de les emissions de SO» que en ocasions arribaren a assolir 17.000 mg/m3, quan la norma reguladora establia 9.000 mg/m3, quantitat ja prou elevada. Només cal comparar aquestes xifres amb les de la Directiva CE que assenyala 400 mg/m3 de SO2 per a les centrals tèrmiques de nova instal·lació.

Ja han passat quasi deu anys des que ACCIÓ ECOLOGISTA AGRO va iniciar les actuacions per trobar solucions per al que estava passant als boscos dels Ports i el Maestrat. Durant els primers anys vuitanta s'hi va detectar als arbres una

massiva defoliació, pèrdua de creixement, necrosi, afebliment dels sistemes generals de les branques que coincidien amb la presència de fortes concentracions de sofre hidrosoluble a les fulles.

Davant de l'absència de solucions, fa més de cinc anys que el conflicte va derivar en una querella per delicte ecològic dirigida contra els responsables de la companyia elèctrica propietària de la central. Aquests anys han evidenciat que el sistema judicial espanyol és desesperadament lent i que, a més a més, es troba contínuament interferit pel poder executiu, que en minva la independència i n'impedeix l'eficàcia quan es tracta de persones properes al poder amb l'objectiu d'aconseguir-ne la impunitat. Ha evidenciat, també, que el tractament penal del delicte ecològic és profundament defectuós i que la desigualtat d'armes entre processats contaminadors i les organitzacions de defensa ambiental és tan desproporcionada que tan sols ha pogut superarse per l'entossudiment i la perseverància nostra.

L'acció judicial ha estat determinant per a mantenir viu el conflicte i la denúncia del que estava passant a les comarques afectades. A través dels múltiples incidents que han envoltat aquest tempestuós procés, l'opinió pública ha pres consciència dels efectes i conseqüències que té per al medi ambient l'ús incontrolat de determinats combustibles. Així mateix, el procés judicial ha demostrat també fins a quin punt la passivitat de l'Administració Autonòmica no era més que una mena d'autorització tàcita per a contaminar ja que, fins ara, se n'havia mantingut al marge sense posicionarse clarament i, encara menys, adoptar les decisions tendents a posar fi a la greu crisi ambiental de les comarques dels Ports i el Maestrat.

El conveni, discutit i aprovat per totes les parts involucrades en aquest llarg conflicte, significa un important canvi d'actituds en relació amb tot el que s'ha esdevingut fins ara. S'hi comença a comprovar com determinades reivindicacions

i objectius d'aquest sector minoritari, però important de la societat, que són les organitzacions ecologistes, són admeses, tot i que açò es produesca d'una manera tímida i titubejant.

Si entrem a considerar el contingut del Conveni comprovarem que aquest es construeix al voltant dels objectius que hem perseguit des de fa anys: 1.- La reducció progressiva de les emissions de SO2fins que assolesquen en el 1998 un 90% menys de les que emetia la central en 1993.

2.- La restauració del medi natural afectat mitjançant l'aportació -per part d'ENDESA i l'Administració- de quantitats que arriben als 5.000 milions de pessetes que es reclamaven en l'acció judicial.

3.- El dret dels ciutadans a conèixer i rebre informació sobre l'estat del medi ambient amb la possibilitat de tenir accés a les dades precises sobre les emissions de contaminants.

Al mateix temps, en aquest Conveni, les parts reconeixen que el futur passa per una política energètica que tinga en compte la necessitat de reduir la producció d'energia a través de l'ús de combustibles fòssils. Ja que no es tracta de reduir el problema de les centrals tèrmiques només al SO2, tot i que aquest ha estat l'objecte del conflicte que ens afecta, sinó comprendre que aquestes instal·lacions produeixen altres contaminants que generen múltiples efectes que ens condueixen cap a una inevitable crisi ecològica si no es modifiquen les pautes.

Es tracta del SO2, el NO, i de diverses classes de partícules sòlides. El primer és un contaminant que actua com a factor desencadenant del conegut "efecte hivernacle"; el segon, produeix també pluja àcida i altres efectes encara desconeguts.'

A més a més, cal afegir que el conjunt d'aquests contaminants pateixen complexes reaccions fotoquímiques en interactuar amb la llum solar, que originen, entre altres subproductes: ozó, substància que quan es troba a les capes baixes de l'atmosfera és altament tòxica per als éssers vius i, en especial, per a la vegetació.

I ALTRES CAMPANYES

És a dir, les centrals tèrmiques no poden considerar-se, únicament, com a un focus d'emissió de SO2, sinó també com a un focus d'emissió de múltiples contaminants la reducció dels quals cal escometre.

Però tot això no serà possible si no és mitjançant la reducció de l'ús de combustibles fòssils en la producció d'electricitat.

Per tant, és necessari modificar el model energètic actual basat en el malbaratament i l'ús inadequat de l'energia, tal i com ho demostra que de cada 100 calories que s'inverteixen en la producció d'electricitat, menys de 5 són les realment utilitzades pel consumidor.

Per tot això, en el Conveni es reconeix que cal efectuar els estudis necessaris tendents a: a) Establir plans d'eficiència energètica per a aconseguir que l'energia que es produeix s'aprofite millor. b) Instaurar plans d'estalvi energètic amb l'objectiu de reduir la demanda innecessària que actualment es desaprofita o malbarata. c) Fomentar les energies renovables i descentralitzades.

Tàcitament va admetent-se que l'eficiència i l'estalvi energètics seran les

principals fonts d'energia del futur.

En aquest context cal emmarcar el treball desenvolupat per Acció Ecologista Agró al llarg d'aquests anys i, en particular, dels últims mesos en què de la confrontació judicial passem a les negociacions amb tots els sectors involucrats. El treball ecologista continuarà en el mateix sentit que fins ara i amb el mateix contingut crític que l'ha vingut caracteritzant. A través de la participació en els dos estaments que es creen: la Comissió de Vigilància i Control Mediambiental i la Fundació Els PortsMaestrat.

La Comissió de Vigilància i control Mediambiental serà l'encarregada de fer un seguiment perquè les mesures proposades revertesquen realment en benefici dels ecosistemes afectats. Açò es verificarà a través d'estudis que recapten la informació necessària i que permeten, si fos necessari, plantejar a ENDESA i a l'Administració Pública noves mesures que n'eviten la degradació.

La Fundació que es crea en virtut del Conveni és un mitjà determinant perquè les indemnitzacions, que tant ENDESA com l'Administració faran efectives, acom-

Clar que sí! també festes i alegria Perquè no és cert que els ecologistes estem només per la defensa de l'ànec. També defenem la salut dels éssers humans, salut física i mental. És per això que, des dels inicis, nombroses festes ens han acompanyat com a grup actiu en la defensa de moltes coses, a més de les aus i les zones humides. Com va dir l'Emili Piera en una ocasió "les zones humides estan per a acollir i donar plaer als pardals". Aquest és un dels motius pel que defenem la supervivència d'aquestes bestioles i és clar, les seues zones d'acollida.

La nostra pròpia supervivència la vam aconseguir gràcies a eixos formidables moments en què hem sabut gaudir i oblidar els disgustos proporcionats per una degradació ambiental i social absurda contra la que hem lluitat.

El resultat és que vam amar la vida en

qualsevol de les seues expressions i, ja a l'octubre de 1983, celebràrem la primera gran festa "La Nit Verda". Es complien dos anys des que la Casa Verda va entrar en funcionament. Un centre d'activitats alternatives, on ja treballaven el Fons de Documentació del Medi Ambient, "El Fons", i diferents equips de treball ecologistes i pacifistes. Al costat de Pau Riba i Toti Soler, van actuar als Sitges de Burjassot l'Orquestra Pescadilla, L'Avió Roig, Interterror i Sade. Es tractava de mobilitzar l'opinió pública en defensa de la terra. Un objectiu pretensiós, però sense dubte ens divertíem i això era vital, una recàrrega d'energia, solar és clar, ja que la festa fou antinuclear.

Els Carrasca i Residu Amb el pas del temps, es van instaurar els premis "Carrasca i Residu" que, anualment, concedeix l'Associació a la persona o

plesquen el seu caràcter finalista: és a dir, siguen realment destinades a la millora i restauració ecològica de la comarca de Els Ports-Maestrat així com per al desenvolupament social sostenible sobre la base de projectes de nul o escàs impacte ambiental.

Amb la signatura d'aquest Conveni, entre els Ajuntaments de la comarca Els Ports-Maestrat, l'Administració Autonòmica, Endesa i les organitzacions ecologistes (Acció Ecologista Agró, Colla Ecologista de Castelló i Grup Ecologista de Vilafranca) conclou una etapa i s'inicia una altra basada en l'acceptació dels valors ambientals i el reconeixement que l'actual model energètic es troba en una profunda crisi.

Només ens queda afegir, per concloure, que esperem que aquest Conveni no es convertesca en un objecte singular, per la seua raresa, sinó que siga adoptat com a model de partida millorable en situacions semblants en altres punts de l'Estat, i que les voluntats que s'hi recullen es manifesten en accions i documents concrets sota les premisses exposades. Ara, el desafiament està en el seu compliment, des d'Acció Ecologista Agró, indubtablement, continuarem perquè així siga".

Patrícia CaUaghan i Pitlik

col·lectiu que més s'ha destacat en la defensa de la natura... i al contrari. El lliurament s'ha realitzat durant successives festes en locals com a Teatre, Continental, Ales, Radio City...

Persones famoses han col·laborat amb la seua obra i, allò que també és important, amb els seus diners a recolzar el treball i, sobretot, la continuïtat de l'Associació. "El Ultimo de la Fila" en foren uns. També Manolo Boix va contribuir amb la bella il·lustració de la Casa Verda.

N'estem agraïts i des d'ací els ho fem arribar. Però el que realment importa i cal destacar és el treball anònim de tots i totes les persones que han contribuït diàriament a la defensa d'un bé comú, sense interessos particulars.

D'altra banda cal dir que sí s'obté recompensa, i és la satisfacció que atorga el treball col·lectiu, l'amistat i les relacions socials.

Hem patit, però també ens hem divertit i pensem seguir fent-ho. T'ho recomanem.

El Fons de Documentació del Medi Ambient, un servei alternatiu d'informació ambiental La creació del Fons El Fons de Documentació del Medi Ambient es crea l'any 1982 i, al costat d'Acció Ecologista, posa en marxa La Casa Verda que, a més d'espai ecologista, dóna cabuda a altres moviments socials.

En aquesta època, els grups antinuclears i ecologistes disposen d'escassos recursos econòmics i les possibilitats d'accés a la informació ambiental són difícils. D'altra banda, encara són poques les publicacions ecologistes i no hi ha biblioteques i centres de documentació especialitzats en temes ambientals, fora de l'àmbit de la investigació.

La creació del Fons és, en un primer moment, una iniciativa destinada a suplir eixa falta de recursos informatius per part dels col·lectius ecologistes per a l'anàlisi i l'elaboració de respostes a les agressions ambientals. A mesura que el Fons ha anat creixent, ha pogut atendre també les necessitats informatives de persones i

sectors aliens a l'ecologisme però interessats en els temes ambientals: estudiants, professionals, empreses o institucions. Per tant, des de la seua creació, no sols ha contribuït a facilitar instruments per a afrontar els problemes ambientals sinó també per a la formació ambiental general. És a dir, ha assumit tasques que en altres països han dut a terme fonamentalment les institucions públiques amb competències ambientals.

Encara que la situació actual ha canviat substancialment, tampoc no es pot dir que siga òptima i la realitat és que segueixen existint dificultats per a un ampli i fàcil accés públic a aquest tipus d'informació L'oferta del Fons El Fons és un servei d'assessorament i informació, públic i gratuït, sobre temes d'energia, medi ambient i àrees relacionades. Encara que fonamentalment

Alejandro de la Cueva

ofereix informació bibliogràfica, també proporciona adreces de contacte i pàgines web on poder trobar informació addicional sobre un tema. La sala de consulta, ubicada a La Casa Verda, està destinada a les persones que acudeixen directament a sol·licitar informació, però també és possible la sol·licitud per carta, telèfon o email, a través del formulari electrònic de sol·licitud d'informació de la pàgina web (http://www.uv.es/~fonsmeda). Els seus recursos informatius comprenen: llibres, revistes especialitzades, butlletins de grups ecologistes, notícies de premsa estatal i local, informes publicats electrònicament o no publicats, articles publicats en revistes no especialitzades, obres de referència, cartells i altres tipus de materials d'informació i propaganda (adhesius, tríptics, etc). A més compta amb distintes bases de dades: de llibres, catàleg de revistes especialitzades i butlletins , directoris d'empreses, institucions i grups ecologistes.