La Veu núm. 101

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 101 / setembre de 2012 ] 1

Ni espoli ni explotació, Independència i Socialisme El poble català arriba a aquesta diada en una situació crítica. De la nostra resposta a les agressions espanyolistes i als atacs als drets socials i democràtics perpetrats tant des de Madrid i Berlín com des dels despatxos dels botiflers de CiU, dependrà la possibilitat o no de bastir un futur de justícia i llibertat o, per contra, precipitar-nos a la desaparició com a nació, i a la misèria i la desestructuració social.

Els atacs a la nostra llengua i a la nostra identitat perpetrats pel PP des de la Franja fins a les Illes i des del Principat fins al País Valencià, han tingut una resposta popular que, si bé ha deixat clara la nostra voluntat d’existència col·lectiva, no ha trobat resposta en cap força política parlamentària; un cop més, la defensa política dels Països Catalans ha quedat a les mans únicament dels qui creiem en el nostre poble, en la nació completa: a mans de l’Esquerra Independentista.

Mentrestant, Mas, Bauzà, Puig, Duran i companyia continuen saquejant el sector públic català, desballestant les ja magres mesures de protecció social i afavorint l’enriquiment de la màfia local a tra-

vés de la privatització del serveis. Perquè diguem-ho clar: un govern amb Boi Ruiz i associats omplint-se les butxaques a costa de la sanitat pública i assessorat per personatges com Salvador Alemany, a les ordres de La Caixa i Abertis, no és el «govern dels millors»; és el govern dels lladres!

Aquests mateixos botiflers i escanyapobres, lluny d’escoltar les ja majoritàries veus (si més no, al Principat) que reclamen la conquesta de la independència, pretenen perpetrar l’enèsima traïció a la voluntat sobirana del poble català a través d’una nova renúncia, d’un nou pacte (ara anomenat fiscal) amb els ocupants, amb els quals mantenen un Estat retrògrad, repressor i hostil al nostre poble. I ho fan amb els nostres diners!

Cal dir ben fort que no! No ens deixarem ensarronar de nou! No volem un pacte entre oligarquies que ens mantingui oprimits, explotats i espoliats. No podem permetre que la dreta principatina torni a trair els anhels de llibertat del nostre poble. Ara toca la Independència, i punt! Sense rebaixes ni retallades.

Les marxes per la Independència d’aquest estiu, la resposta popular a les polítiques anticatalanes i antisocials del PP i CiU, l’extensió de la consciència política i social arreu del territori ens marquen el camí que cal seguir: el de la lluita constant per la ruptura amb els estats ocupants i la construcció d’uns Països Catalans lliures i governats des del poble i al servei del poble. És el moment, doncs, de la Independència i el Socialisme!

Ens cal, per tant, desplegar el projecte polític que sumi forces per a la ruptura, que aglutini les diferents experiències de lluita en defensa de la terra, dels drets socials, de la llengua i la identitat col·lectives, que no renunciï a res, ni es vengui a ningú... Cal acabar de construir la Unitat Popular i fer de la CUP l’eina d’enquadrament, de mobilització i d’intervenció política que el poble català necessita per conquerir el seu futur.

Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer! Per la Unitat dels Països Catalans. Per la Independència i el Socialisme! Visca la Terra!

2 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 101 / setembre de 2012 ]

Mobilització contra Dilació.

Marxar amb decisió cap a la Independència És un fet conegut que l’Assemblea Nacional Catalana (ANC: www.assemblea.cat) està portant a terme, d’ençà del 30 de juny, una gens menyspreable activitat de mobilització amb el nom de Marxa cap a la Independència (http://marxa. assemblea.cat). El tret de sortida va ser el 30 de juny a Lleida, amb una manifestació i un acte que van comptar amb la participació de milers de persones, la mobilització més nombrosa dels darrers temps a Ponent. D’aleshores ençà centenars d’activitats recorren el Principat difonent l’objectiu independentista i organitzant assemblees territorials. Els contactes s’han estès també al País Valencià i a les Illes, on es treballa per a promoure-hi mobilitzacions en la mesura que l’objectiu independentista hi vagi prenent cos, com a objectiu de masses. L’objectiu de la Marxa és la difusió i l’extensió, una fita que mostra clarament que un dels elements importants de l’ANC és la seva voluntat d’implantació territorial.

En aquesta tasca s’ha comptat amb la complicitat dels ajuntaments indepen-

dentistes. Per mitjà de la col·laboració de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) s’ha treballat en una expansió en paral·lel, de manera que, a mesura que creixen les assemblees territorials, també s’estenen els municipis favorables a la Independència, els quals han assumit la funció d’emplaçar les institucions regionals del Principat perquè prenguin part activa en el procés d’Independència.

La conclusió de tot plegat a curt termini és confluir en una àmplia mobilització l’11 de setembre vinent a Barcelona.

L’ANC, amb el suport de nombrosos col· lectius i entitats, sindicats i partits, convoca a la plaça de Catalunya de Barcelona a una demostració de força en la qual es pretén visualitzar la voluntat del poble català a favor de la Independència i s’emplaçaran les institucions del govern regional català a prendre part activa en el procés d’Independència. La mobilització s’ha convocat sota el lema (ja fixat al Full de Ruta aprovat a l’assemblea del 10 de març passat) de «Catalunya, nou estat

d’Europa». En aquesta mobilització el protagonisme serà de l’ANC i de les seves assemblees, amb el suport de nombroses entitats i organitzacions del poble català.

No ens escapen les limitacions del disseny ambigu d’aquest procés, ja que és evident que hi ha sectors del «neosobiranisme» que conceben el pas a un «Estat propi» com una simple «transició» prenent com a model el nyap pseudodemocràtic que ens van encolomar després del franquisme; d’acord amb aquesta concepció continuista, voldrien convertir les institucions autonòmiques (sense variar les seves estructures semidemocràtiques, amb les mancances i seqüeles de corrupció que sabem que en pengen) en les institucions del nou Estat.

En aquest model, la preocupació és la conservació dels càrrecs i de les estructures de poder, una pretensió que entra en contradicció amb el procés d’independència tal com s’està desplegant, amb participació popular, un camí que és indestriable de la construcció d’una nova

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 101 / setembre de 2012 ] 3

estructura de poder plenament democràtica i participativa.

Ja hem escrit -des del moment de la Consultes sobre la Independència- que la clau de l’orientació del procés independentista a nivell de masses es troba en la mobilització i l’organització. Per damunt de les ambigüitats polítiques, conseqüència de la politització escassa de les bases aplegades recentment al moviment, i de la influència de la ideologia dominant en el conjunt, el que estem dirimint en l’arena política d’aquest moment és si el poble català serà capaç o no de mobilitzar-se de manera independent (tal com ho ha començat a fer d’ençà de les grans mobilitzacions de l’any 2006), és a dir, si sabrà dissenyar els seus objectius sense subordinar-los als interessos immediatistes i institucionalistes dels partits polítics que dominen en els parlaments autonòmics i estatals.

La contradicció principal del moment actual es troba establerta, doncs, entre els esforços dilatoris promoguts pels sectors institucionalistes (que tendeixen a anar ajornant sine die el seu posicionament amb reivindicacions il·lusòries com el famós pacte fiscal) i una dinàmica creixent de mobilització i d’organització que reclama accions clares i decidides en el sentit de la ruptura independentista.

Aquest 11 de setembre tindrà lloc una mobilització important a favor de la independència, davant la qual a cap partit o personatge ja no li serà possible de continuar mantenint les polítiques de dilació sense patir directament les conseqüències de cada defecció. Si volem que s’acabi la política de dilació cal que la deixem ben colgada i enterrada per l’allau imparable d’una gran mobilització.

Aquest 11 de setembre convé que sigui un èxit de participació i que el veritable protagonisme de la diada el tingui el poble organitzat, donant visibilitat a les assemblees territorials i sectorials de l’ANC (incloenthi la presència del País Valencià i les Illes) i a les diferents organitzacions populars que s’hi sumaran, entre les quals caldria que prenguessin un lloc destacat les organitzacions de la Unitat Popular.

L’11 de setembre ha de ser un veritable punt d’inflexió en el procés cap a la independència que arraconi definitivament les maniobres de dilació.

La banca: què han fet i què cal fer?

Introducció Abans de tractar sobre la crisi econòmica capitalista iniciada l’agost del 2007 als EUA amb el daltabaix de les hipoteques subprime, i estesa després a la resta del món, cal constatar que els períodes de crisi són subjacents al mode de producció i d’organització social capitalista. Són crisis que apareixen per la pròpia marxa de l’economia, endògenes al sistema i que no poden ser evitades si es vol mantenir aquest. Les crisis poden ser causades per la interrupció dels fluxos econòmics o per l’obstaculització el procés de circulació del capital, les quals impedeixen que el capitalisme creixi ininterrompudament.

Per posar un parell d’exemples, ens podem fixar en el passat segle XX per comprovar, en primer lloc, com la crisi borsària del 1929 va donar peu a la Gran Depressió que va durar fins al 1939; fins a l’actualitat ha estat la cri-

si més important que ha protagonitzat el capitalisme. En segon lloc, s’ha de tenir present la crisi de la dècada dels 70, crisi desencadenada per la pujada desorbitada del preu de les primeres matèries, especialment les derivades del petroli, i que va donar pas a l’actual fase de mundialització del capitalisme.

En l’actualitat, i després de la caiguda de les economies de l’Est d’Europa, una crisi econòmica és pot considerar un fenomen general que afecta tots i cadascun dels aspectes de l’economia mundial, com ha demostrat la crisi en la qual ens trobem immersos.

Crisi econòmica actual El context econòmic en què s’ha de situar la crisi actual ve determinat per un món dominat per la política econòmica neoliberal, en el qual els treballadors i la resta de classes populars

4 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 101 / setembre de 2012 ]

han sofert un deteriorament de la seva situació salarial i social. Les condicions de treball estaven empitjorant i les desigualtats entre estats i entre la ciutadania dels mateixos estats s’anaven ampliant.

Les causes que han portat a la crisi actual es poden resumir en: -

La disminució de la taxa mitjana de guany. L’estratègia econòmica neoliberal imposada des dels anys 80 del segle passat, que ha comportat una disminució dels salaris en termes reals, ha propiciat un augment de l’explotació del treball en benefici del capital i, per tant, la disminució de la participació dels salaris en el repartiment de l’ingrés net.

Aquesta causa es la confirmació de la validesa de la teoria marxista de la taxa decreixent dels guanys, tenint en compte que l’objectiu final del sistema capitalista és el màxim benefici per al capital, que l’ha de portar a l’acumulació capitalista. Així, el mateix procés d’acumulació porta a la progressiva reducció de la rendibilitat. El mateix procés que cal per incrementar els nivells de beneficis, doncs, es transforma a llarg termini en el que el farà decréixer.

Aquesta taxa de beneficis decreixents porta a una major competència entre els capitalistes i, a més, es veuen forçats a prendre mesures per reduir-la: - Pressionant perquè baixin els nivells salarials.

- Augmentant el rendiment del treball (és a dir, augmentant-ne la intensitat).

- Aconseguint una legislació favorable als seus interessos. O sigui, implementant, a través de l’Estat una reforma laboral que els afavoreixi.

- Auge de la construcció i subsegüent crisi immobiliària. El sector de la construcció es va veure afavorit per: - Una abundant liquiditat en els bancs.

- Una acumulació de capital prèvia en el subsector de l’obra pública.

- El sistema de valoració del sòl.

- L’excedent de força de treball.

- L’entrada de capital financer amb el suport de l’Estat, amb ajuts fiscals, permetent un sistema especulatiu de preus, etc.

A més, la rendibilitat baixa dels beneficis en les empreses d’altres sectors productius i els tipus d’interès baixos van propiciar que certs tipus d’estalviadors compressin habitatges per especular. Seguint la tan aclamada llei de l’oferta i la demanda, l’augment de la darrera va propiciar un increment dels preus que va donar peu a una nova expansió del crèdit, amb la qual cosa la bombolla immobiliària es va fer realitat.

A l’Estat espanyol aquest crèdit va anar a parar tant a particulars com a les empreses constructores i a les immobiliàries. Bancs i caixes van prendre partit per la construcció d’habitatges sense tenir en compte si eren necessaris o no. Tot aquest «tripijoc» es va anar mantenint donant com a certes les premisses que els preus de l’habitatge sempre anirien pujant i que els tipus d’interès s’anirien mantenint baixos. Aquí també s’hi ha

d’afegir les poques garanties que es demanaven a l’hora de concedir els crèdits immobiliaris.

Però el sistema financer «més solvent del món» tenia els peus de fang.

Per finançar aquesta espiral els bancs i caixes van haver de recórrer a demanar préstecs de les entitats financeres de la resta del món. Si tot continuava igual no hi hauria d’haver problemes per retornar els crèdits i fer un grans beneficis. La bola, però, no podia ser infinita, ja que només podria anar creixent mentre quedés sòl urbanitzable.

- Crisi financera. Com ja és sabut, la impossibilitat econòmica d’una part de la classe treballadora dels EUA per retornar l’import dels seus deutes, sobretot hipotecaris, a causa dels seus salaris tan baixos va propiciar l’esclat de la bombolla financera, va fer desaparèixer la liquiditat del mercat i el crèdit.

Tanmateix, encara en van treure partit amb la creació de productes financers en els quals, entre d’altres fons, hi estaven inclosos les hipoteques escombraries. I en un sistema econòmic a escala mundial, aquests productes van anar a espetegar al conjunt del sistema financer globalitzat.

De cop i volta, els bancs i caixes de l’Estat espanyol es van trobar amb un doble maldecap: d’una banda, van assistir a l’esclat de la bombolla immobiliària i de l’altra van comprovar com la desigual distribució de la renda (augment de la remuneració del capital en detriment dels salaris) feia inviable el retorn dels crèdits hipotecaris.

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 101 / setembre de 2012 ] 5

Així doncs, el sistema financer espanyol va veure com molts dels préstecs que havien deixat a constructores, immobiliàries i particulars per construir, vendre i comprar habitatges no els podien cobrar, amb la consegüent acumulació en els seus balanços d’estocs de solars i pisos sobrevalorats; i també es van trobar amb una cartera de productes d’enginyeria financera tòxics provinents dels bancs que els subministraven capital per continuar ampliant el «negoci».

També cal no oblidar que la liberalització del moviment de capitals i la seva desregularització han estat causes importants de la crisi financera, ja que van propiciar la disminució dels controls així com de la voluntat de les entitats públiques d’utilitzar-los.

Per tant, la mare dels ous han estat els salaris reals decreixents dels darrers trenta anys, els quals, sense crèdits, no han pogut pagar els deutes i seguir amb els seus nivells de consum, cosa que ha ensorrat la demanda de béns i serveis reals. Així, les empreses amb estocs creixents i sense finançament van començar a acomiadar treballadors o a tancar directament, la qual cosa ha fet més evident el problema estructural de l’atur i ha portat el conjunt de l’economia a una profunda crisi econòmica.

La banca Per solucionar la crisi bancària la majoria dels governs del primer món, amb l’honrosa excepció d’Islàndia, i els organismes econòmics d’àmbit mundial com el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), han apostat fortament per oferir fons públics a bancs i caixes.

A l’Estat espanyol es va crear el Fons de Reordenació Ordenada Bancària (FROB), amb el qual es pretenia gestionar els processos de reestructuració de les entitats de crèdit i contribuir a reforçar els seus propis recursos en els processos d’integració d’entitats. Va tenir una dotació inicial de 9.000 milions d’euros, finançats el 75% pels pressupostos generals de l’Estat i pels romanents del Fons d’Adquisició d’Actius Financers (FAAF) i el 25% restant pels fons de garantia de dipòsits de bancs, caixes i cooperatives de crèdit.

El capital total, però, es va acabar ampliant fins arribar a 28.300 milions d’euros. També s’han concedit avals per valor de 50.000 milions d’euros (el 2008), fet que ha provocat que el destí dels bancs i de l’Estat vagi estretament lligat.

Aquest crèdit havia de servir perquè la banca guanyés temps a l’hora de tapar els grans forats dels seus balanços i poder continuar donant crèdits i que l’economia no patís una frenada i intentar, així, recuperar la confiança mundial.

No obstant això, el que han fet és destinar-los a fer front a les devolucions dels deutes al sector financer internacional (130.209 milions d’euros devia la banca espanyola al Banc Central Europeu (BCE) l’estiu del 2010) i a millorar els seus negocis a través de la compra de deute públic de l’Estat.

D’aquesta manera, rebent diners de l’Estat a un tipus d’interès baix i prestant-los al mateix Estat a un tipus d’interès més alt, han fet un bon negoci a l’esquena dels contribuents i beneficiant-se d’un deute que la banca mateixa havia provocat.

Aquesta situació ha estat aprofitada pel govern de l’Estat per estimular una forta reestructuració del sector, en la qual les fusions havien de ser la taula de salvació de moltes entitats, especialment de les caixes d’estalvis, i propiciar la seva reconversió en bancs. Així, els poders econòmics i polítics de l’Estat espanyol han aprofitat l’avinentesa per carregar-se de soca-rel el sistema de caixes d’estalvis dels Països Catalans, amb el perill que en pocs anys acabi desapareixent tota la seva obra social en benefici dels accionistes d’aquests nous bancs.

Però no n’hi ha hagut prou, i amb la «fallida» de Bankia, primer el govern de l’Estat hi ha hagut d’injectar més de 23.000 milions d’euros de l’erari públic i, després, el BCE s’ha vist forçat a proposar un rescat bancari amb un fons de 100.000 milions d’euros per fer front a la feblesa estructural del sistema financer de l’Estat espanyol.

D’aquesta manera s’ha convertit el deute privat d’una sèrie de bancs i caixes en deute públic, el qual, segons les receptes d’austeritat neoliberal expedides des de Brussel·les, s’ha de rebaixar com sigui a base d’estrènyer més el dogal a les classes populars aprovant una reforma laboral que abarateix l’acomiadament, reformant les pensions modificant-ne l’accés i reduint-ne les prestacions, establint una reforma dels subsidis d’atur que en redueix la durada, la quantitat a percebre i els supòsits de dret; en definitiva, amb una retallada dels pressupostos públics que signifiquen un empetitiment d’un estat del benestar que en molts aspectes estava per sota de la mitjana europea. Pel que fa als impostos, s’apuja l’IVA i els trams més comuns de l’IRPF però no pas els més

6 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 101 / setembre de 2012 ]

alts, es continua sense controlar fiscalment les SICAV i els fons d’inversió i disminueixen els impostos al patrimoni, successió i societats.

Què cal fer amb la banca?

D’entrada, cal ser conscients que sense canvis estratègics no hi ha res a fer. Sense la sobirania plena i sense modificacions en les relacions socials de producció i en la distribució més justa de la riquesa res no canviarà. Per tant, la lluita per la independència política i la creació d’un estat socialista dels Països Catalans és inqüestionable si volem sortir de la crisi econòmica que estan patint les classes populars de la nostra nació.

Dit això, tanmateix, respecte a la banca es poden implementar polítiques que posin fre a la voràgine espoliadora capitalista i posin les bases per a la transformació del sistema econòmic: - Nacionalització de la banca i de les empreses d’assegurances. Si es sal-

ven els bancs amb fons públics aquests haurien de passar a mans públiques.

- Sanejament d’aquesta nova banca pública. Un cop nacionalitzada, cal garantir els dipòsits dels estalviadors i deixar de pagar els deutes contrets amb la banca privada internacional i amb els organismes financers d’àmbit mundial, com ara el BCE, l’FMI i el BM. - Socialització dels estocs d’habitatges acumulats. Amb aquests estocs, cal articular un gran mercat públic d’habitatges de lloguer que faci impossible la paradoxa que hi hagi habitatges buits mentre hi ha catalans i catalanes sense casa.

- Creació d’un banc central públic català. La inversió i el finançament públics s’hauria de vehicular a través d’aquest banc seguint els interessos expressats pel poble català.

Aquest banc hauria de ser l’encarregat d’emetre moneda, regular el crèdit i vetllar perquè les polítiques financeres serveixin per desenvolupar un teixit productiu que busqui el benefici social.

- Ampliar la imposició sobre el capital. S’ha d’aplicar la imposició sobre les transaccions de capital i augmentar la fiscalitat sobre els seus rendiments.

- Demanda de responsabilitats penals. Presó i confiscació dels béns de totes les persones culpables d’haver provocat de la crisi.

Tot això requereix, tanmateix, un canvi de paradigma: que l’Estat estigui al servei de les classes populars i no, com ha passat fins ara, al servei de la classe dominant.

Feliu Ripoll

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 101 / setembre de 2012 ] 7

Escòcia, el camí de la llibertat El referèndum convocat pel primer ministre escocès farà possible l’exercici de l’autodeterminació. El Secretari d’Estat per Escòcia ha anunciat oficialment que el govern britànic no posarà traves al procés i que acceptarà el resultat de la consulta. A la tardor del 2014 el futur serà en mans dels cinc milions d’escocesos. En aquest article descrivim el recorregut que ha seguit el país fins aquí. Apuntem els interrogant oberts sobre el procés independentista i el futur Estat. En darrer terme, analitzem les temptacions de quedar-se a mig camí.

1. La clau històrica Les relacions d’Escòcia amb el seu veí del sud, Anglaterra, han estat marcades pels conflictes bèl·lics però també per les aliances. Si avui la territorialitat del Regne Unit pot desfer-se sense massa estridències i per la decisió lliure d’una de les parts, és precisament per la base jurídica –el pacte– que va dur a la formació de l’Estat.

A començament del segle XVII Jaume VI, rei d’Escòcia, heretà també la corona anglesa. Les gestions del famós diplomàtic Robert Cecil ho havien fet possible.

En un arranjament similar al que coneixem per «monarquia composta» entre Castella, la Corona Catalanoaragonesa i d’altres territoris en aquest mateix període, Escòcia i Anglaterra compartirien rei però mantindrien institucions i lleis diferenciades.

Aquesta avinença només durà un segle, ja que l’any 1704 el Parlament escocès votà el Tractat de la Unió, pel qual s’integrava en un nou Estat amb Anglaterra i Gal·les i que a partir de llavors seria denominat el Regne Unit de la Gran Bretanya.

La mesura, aprovada en llibertat per un parlament d’antic règim, tenia un fort component econòmic. En aquell moment Escòcia estava afectada per una profunda crisi i, en canvi, Anglaterra explorava nous mercats a través de l’imperialisme.

Escòcia suprimia el seu sistema monetari, l’aparell fiscal i la legislació mercantil, per bé que les lleis internes es mantenies intactes.

La unió fou ràpidament contestada pels jacobites, que també protestaven pel canvi de família regnant: els Hanover, que eren catòlics, mentre que Escòcia havia

adoptat el rigor calvinista. Al nord del país, aquest moviment contestatari rebé el suport dels líders dels principals clans familiars, fet que provocaria una dura repressió cultura i lingüística. Fins i tot foren prohibits els tartan (els teixits que identifiquen cada clan) i els tradicionals sacs de gemecs. Els poders de Londres estaven decidits a eliminar la identitat local.

Escòcia seria finalment pacificada i les seves elits anaren assumint el seu paper en el nou Estat.

Tal i com ha passat en d’altres casos, un dels mecanismes d’adhesió de les classes populars al projecte de l’Estat ocupant foren les guerres exteriors. En aquest sentit, i fent un salt en el temps, la Primera Guerra Mundial fou un moment clau. Afectada per una nova crisi econòmica i amb taxes d’atur molt altes, Escòcia envià més de mig milió d’homes al front. L’esforç compartit d’aquell exèrcit de reserva escocès i de l’anglès fou eficaç a l’hora de soldar els sentiments de les dues nacions.

La situació econòmica escocesa no millorà massa durant el segle XX. El Regne Unit havia sotmès el país a un subdesenvolupament crònic i la indústria resultava poc competitiva. Poc abans que l’Occident capitalista entrés en el període de crisi iniciat l’any 1973, es descobrien bosses de petroli i gas a les aigües escoceses del Mar del Nord. Els líders del país, avui, asseguren tenir el 70% de les reserves europees de petroli. Aquesta nova font de riquesa no evità que la desindustrialització del període 1975-1985 fos menys dramàtica que l’anglesa. Lentament, el país reorientà la seva economia cap als serveis en general i la tecnologia punta. El sector financer local també guanyà pes. Cal no oblidar que indústries com les del turisme o del whisky (que ha generat 800 milions de lliures esterlines el 2011) eren i continuen essent pols dinàmics per a l’economia.

En paral·lel, durant la dècada del 1970 prengué embranzida la campanya «It’s Scotland’s oil!», que reclamava que els beneficis del petroli fossin reinvertits en benefici del país. De fet, aquesta reivindicació era un toc d’atenció per tal de reequilibrar el dèficit d’inversions a Escòcia. Les inversions públiques al Regne Unit encara ara s’estableixen mitjançant la fórmula Barnett, que només té en compte el pes

demogràfic de cada regió i que és molt criticada pels nacionalistes escocesos i gal· lesos. Tal i com passa amb les balances fiscals a l’Estat espanyol, la fórmula sovint és objecte de debat als mitjans de comunicació.

En aquest mateix context, l’any 1979 noves reivindicacions forçaren el govern britànic a convocar un referèndum per sotmetre a votació els resultats de la Scotland Act. Aquesta proposta parlamentària plantejava una devolution o retorn de competències a un nou govern autònom.

El referèndum se saldà amb un 51% (1.230.000) de vots afirmatius i amb un 48% (1.153.000) de negatius. Una esmena que havia estat introduïda a darrera hora establia que per ser aprovada la devolution es requeriria el suport del 40% de tot l’electorat censat. Aquest 51% de vots positius només representava, però, el 32% dels escocesos. L’autonomia havia d’esperar.

El Govern de Margaret Thatcher no féu noves concessions a les nacions perifèriques. Amb el retorn del laborisme al govern, l’any 1997, Tony Blair convocà un segon referèndum que finalment instituí el Parlament escocès un any després.

Amb el trasllat a una nova seu projectada per l’arquitecte català Enric Miralles, la cambra seria coneguda com el Parlament de Holyrood. El nou govern autònom tindria totes les competències en educació, sanitat, agricultura i justícia i capacitat per modificar els trams dels impostos sobre la renda. En aquest mateix procés de descentralització també fou habilitat un govern autònom per a Gal·les que comptà, d’entrada, amb menys competències.

2. Les forces polítiques del canvi A Escòcia, els dos principals partits unionistes han tingut un comportament molt desigual. Durant la segona meitat del segle XX, el Partit Laborista britànic fou el gran dominador a les circumscripcions escoceses. La majoria de diputats que Escòcia enviava al Parlament de Westminster provenien d’aquest partit.

En canvi, els Conservadors –denominats Unionistes fins al 1965- sempre hi jugaren un paper més discret.

8 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 101 / setembre de 2012 ]

Però quines han estat les forces polítiques protagonistes dels canvis a Escòcia a finals de segle XX? Cal dir que el nacionalisme tingué un creixement lent i no fou fins les darreres tres dècades de segle que esdevingué un veritable moviment de masses. Ara bé, per buscar les arrels del nacionalisme contemporani hem de retrocedir fins a la dècada del 1920, quan alguns escocesos van emmirallar-se en el procés d’alliberament irlandès per organitzar els primers clubs explícitament separatistes.

Durant aquest període d’entreguerres, el partit hegemònic en el camp nacionalista, el Scottish National Party (SNP), s’im-

missions de la BBC i que va ser exitosa...

La nova embranzida i la campanya «It’s Scotland’s oil !» van dur el SNP a obtenir 11 dels 59 diputats escocesos en les eleccions estatals del 1974. Ideològicament ubicada en el camp de la socialdemocràcia, la formació adquiriria major presència institucional. El període 1980-2000 fou el de la consolidació del SNP. L’economista Alex Salmond, el nou líder del partit i diputat al parlament de Westminster, captà l’atenció pública a inicis de la dècada del 2000 quan protagonitzà encesos debats amb el primer ministre britànic sobre la invasió de l’Iraq. El 2007,

plicà en la lluites pacifistes i antiimperialistes. Els seus membres, majoritàriament joves universitaris, practicaven accions de desobediència i sabotatge contra la simbologia imperial. El moviment, però, no aconseguia implantació social. Durant aquest període el Plaid Cymru de Gal·les es trobava en una situació similar.

A la fi de la dècada del 1960, amb l’auge de les lluites del Tercer Món, el SNP adoptà una nova dinàmica i començà a organitzar accions de gran repercussió: marxes públiques, recollida de fons, una emissora de ràdio lliure que tallava les trans-

encapçalant les llistes del SNP al Parlament Escocès, fou escollit primer ministre en un govern en minoria que rebé el suport dels Verds. Amb mètodes empresarials i formes de promoció meritocràtiques entre els seus col·laboradors, Salmond aconseguiria el reconeixement de les elits financers i empresarials. L’any 2011 revalidà el càrrec, però aquell cop amb majoria absoluta i amb la promesa de convocar un referèndum per la independència d’Escòcia. En les darreres eleccions locals, al maig d’aquest any, el SNP tornà a ser el partit més votat, tot i que a Edim-

burg i Glasgow encara per darrera dels Laboristes.

La gestió del govern autònom no ha estat de les més dràstiques pel que fa a la contenció pressupostària, per bé que en els darrers tres anys s’ha produït una retallada de 3.3000.000 de lliures en el sector públic. Durant aquest any 2012 s’espera que es perdin 10.000 llocs de treball de l’administració autònoma. És pertinent fer-se la pregunta sobre quin Estat independent albira, avui, el líder del SNP. La posició ‘tradicional’ ha estat la de constituir un nou Estat en el marc de la Unió Europa. Més enllà d’això, l’any 2008 Salmond pronuncià el que és considerat com el discurs fundacional de la seva política, on parlà de la integració del país en un «arc de la prosperitat al nord d’Europa», amb Estats com els escandinaus i Irlanda (el discurs fou pronunciat abans de la crisi financera i el rescat d’aquest darrer país) com a exemples de petites i pròsperes economies de mercat. Les rendes del petroli convertirien aquesta opció en realista. El primer ministre encara no ha aclarit, però, si es decanta per les economies nòrdiques, amb una fiscalitat rigorosa que reequilibri la riquesa, o bé pel model irlandès.

La sensació, avui, és que Salmond ha deixat enrere l’aposta socialdemòcrata. La impressió pren cos quan es confirma que el SNP pretén una Escòcia independent que mantingui la lliura esterlina. Argumenta que una zona de moneda comuna proporcionaria estabilitat per als mercats, la inversió i el creixement. Si durant un temps el partit havia defensat la introducció d’una moneda pròpia, més tard optà per l’adhesió escocesa a l’euro. Avui, amb la moneda única europea com una opció poc atractiva, l’aposta per la lliura sembla diluir el discurs de Salmond. Les implicacions d’aquesta tria són, com a mínim, dues: no només l’Escòcia independent seguiria sense controlar la seva política monetària, sinó que hauria d’avenir-se a les exigències del Banc d’Anglaterra. En conseqüència, la proposta del SNP és que els poders econòmics romanguin a Londres.

Amb un Estat independent lligar de mans i peus, molta gent es pregunta què quedaria, d’aquesta manera, del model inclusiu i social defensat fins ara pel SNP. Les incògnites resten obertes.

La vida política a Escòcia, però, no es redueix a l’SNP. Tal i com ha passat arreu d’Europa occidental, en els darrers anys ha reviscolat el moviment contrari al desballestament del sector públic i per un canvi radical de les estructures econòmiques. En el cas particular escocès, aquests grups sovint mantenen posicions nacionals avançades.

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 101 / setembre de 2012 ] 9

En aquest espai destaca l’Scottish Socialist Party (SSP), una organització relativament petita que l’any 2003 obtingué sis diputats a Holyrood. La representació parlamentària fou aprofitada per fer d’altaveu de campanyes reivindicatives que ja eren al carrer (pels àpats gratuïts a les escoles públiques, contra els impostos especials a les receptes mèdiques, contra la invasió de l’Iraq...). En les subsegüents conteses electorals el sistema electoral majoritari i uninominal els ha deixat sense representació. El partit fou fundat durant la dècada del 1990 a partir de diferents grups trotskistes de matriu britànica que decidiren fer una aposta conseqüent per l’alliberament nacional. La seva aposta estratègica és la d’una república socialista independent. De fet, sovint alerten contra la intenció del SNP de mantenir la casa reial britànica com a caps d’Estat de l’Escòcia independent. Actualment, el SSP centra la seva activitat en la denúncia de les retallades en el sector públic i, com veurem, també s’implica en plataformes socials àmplies per la independència. Actualment només compten amb un regidor local en tot el país. Una escissió l’any 2006 ha deixat l’organització tocada.

D’altra banda, els Verds (Scottish Green Party) -emancipats del seu referent britànic des del 1990- són ara també partidaris de la independència. Actualment compten amb dos diputats al Parlament.

El suport al govern de Salmond de l’any 2007 suposà, en retorn, l’aprovació d’una Llei del Canvi Climàtic. Val a dir que el primer ministre ha orientat el seu model energètic cap a les energies renovables (els parcs eòlics) i també ha anunciat el desmantellament de les dues centrals nuclears del país. En aquest sentit, una qüestió rellevant en el procés d’independència és el fet que tot l’arsenal atòmic del Regne Unit estigui emplaçat en uns estuaris estratègics de l’oest d’Escòcia. Salmond ja ha anunciat que el dia després de la independència tornarà armes i submarins a Londres.

3. La convocatòria del referèndum Salmond havia intentat la convocatòria d’un referèndum per la independència en l’anterior legislatura (2007-2011), però el factor LibDem resultava determinant. El SNP, que tenia majoria simple a Holyrood, depenia dels 16 diputats liberal-demòcrates (alguns dels quals havien flirtejat amb la proposta de Salmond) per tirar-lo endavant. Cridats a files pels líders de Londres, finalment van alinear-se en el bàndol dels unionistes. Val a dir que el

cost electoral d’aquesta indefinició per als de Nick Clegg fou elevat, ja que en les eleccions del 2011 perdrien la meitat de suports electorals.

Alhora, durant la legislatura 20072011 els Laboristes forçaren la constitució de la Comissió Calman com a alternativa a les tesis independentistes. L’objectiu era emetre un informe tècnic que fes una proposta de major autonomia. El document, fet públic l’any 2010, plantejava racionalitzar les competències fiscals. Actualment el Govern autònom només recapta el 6% dels tributs generats però en canvi és responsable del 60% de la despesa. A més, proposava transferir a Holyrood la competència sobre l’impost sobre la renda, l’impost de societats i el preuat oil revenue.

Però amb la victòria per majoria absoluta de Salmond l’any 2011 i el referèndum com a principal promesa electoral, l’autodeterminació s’apropava. El primer ministre d’Escòcia esperà fins al gener d’aquest any per convocar un acte solemne on anuncià la decisió de celebrar el referèndum el 2014 i n’explicà els detalls. La data de la consulta fou escollida a desgrat del govern britànic, que demanava celeritat per tal que els favorables al sí no continuessin guanyant espais. Londres tampoc estava d’acord amb l’anunci fet per Salmond de rebaixar l’edat de vot en el referèndum fins als 16 anys. El primer ministre també anuncià que el resultat es regirà per un principi estricte de majoria simple.

Una de les qüestions que queda pendent de resoldre és la transferència de poders a Holyrood per poder celebrar la consulta, ja que l’autonomia escocesa no està dotada d’aquesta competència. En paral·lel, el Parlament haurà de tramitar un avantpro-

jecte de llei (el Draft Referendum Bill) per tal de fer la convocatòria oficial.

La proposta més controvertida és la inclusió d’una segona pregunta al referèndum. Els ballot papers o fulles electorals previstes per Salmond preguntaran sobre la voluntat de constituir un nou Estat però també podrien fer-ho, alhora, sobre la Devolution Max. La Devo Max es defineix com la devolució total de competències i recursos naturals amb l’excepció de la política monetària, immigració, defensa i afers exteriors. Aquesta és una experiència que el Regne Unit ja ha assajat, amb variacions, en el passat en alguns països de la Commonwealth.

De fet, l’esquema de la Devo Max no s’allunya gaire de la independència dibuixada per Salmond, en què la política monetària continuaria a mans d’Anglaterra.

L’opinió entre els politòlegs és que es tracta d’una fórmula pensada per fragmentar

10 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 101 / setembre de 2012 ]

el vot pro Regne Unit i que, a més, podria donar oxigen al SNP en cas de ser l’opció més votada. De fet, la Devo Max ja ha aparegut des del 2010 com l’opció més desitjada a les enquestes.

Per últim, Salmond explicà que l’efecte jurídic immediat d’un vot favorable a la independència no seria la separació immediata, sinó l’obertura d’un període transitori d’un parell d’anys en el qual els dos governs negociarien condicions i procediments de la separació. L’any 2016 tindrien lloc les primeres eleccions de l’Estat independent.

Un Estat que, segons la proposta ja definitiva dels nacionalistes, mantindria la reina d’Anglaterra com a cap d’Estat .

4. La campanya Malgrat els viratges del líder del partit, el SNP continua situant la independència com la seva primera opció. Una àmplia base social sobiranista pressiona perquè el Govern jugui les cartes del ‘sí’ encara que les enquestes afavoreixin la Devo Max. Durant la campanya, el SNP utilitzarà un discurs que pescarà en les aigües de l’oportunitat econòmica, defugint per complet la terminologia de la confrontació o l’enumeració de greuges històrics. Al prefaci de Your Scotland Your Referendum Salmond aclareix: «Escòcia no està oprimida i no hem de ser alliberats. La independència és important perquè no tenim prou poders per desenvolupar el nostre potencial. Estem limitats en la nostra capacitat de generar llocs de treball, fer créixer l’economia i ajudar les persones vulnerables.»

En aquest mateix sentit s’ha posicionat John Swinney, el ministre escocès de Finances, Treball i Creixement Sostenible i màxim defensor d’una independència que mantingui la lliura esterlina.

Swinney explica que l’Escòcia independent utilitzarà els recursos naturals per a créixer i repartir la riquesa i ho farà a través d’un Fons del Petroli com el que té Noruega.

D’altra banda, quan Salmond insisteix –en paral·lel- en la bondat de la Devo Max se situa a si mateix en terreny pantanós, ja que la posició oficial del partit continua sent la independència. De fet, el Primer Ministre s’arrisca a quedar políticament aïllat.

D’una banda, els unionistes no estan gens interessats en aquesta segona pregunta. En un gest inèdit, David Cameron ha declarat darrerament que només facilitarà la transferència dels poders necessaris a Holyrood per celebrar el referèndum si la consulta adreça una sola pregunta als ciutadans.

D’altra banda, Dennis Canavan, el cap de la campanya Yes Scotland a favor de la independència també ha declarat que per qüestions de claredat i per centrar el debat fóra preferible una sola pregunta. I és que la proposta ha estat mal rebuda pel món independentista, que titlla Salmond d’ingenu si espera que el Regne Unit accepti una fórmula que li sortiria més cara que la pròpia secessió. Una de les actrius més reputades d’Escòcia i reconeguda simpatitzant del SNP, Elaine C. Smith, deia aquest estiu que la segona pregunta «no tindria raó de ser» i que «enfosquiria un resultat clar».

El sí a la independència, que el nou Estat s’alliberi tant com pugui de servituds angleses i també que es clarifiqui el referèndum amb una sola pregunta dependrà del vigor de la societat civil.

S’ha de dir que el camp sobiranista inicià una intensa campanya per forçar aquest referèndum fa més de deu anys. El paper clau l’ha jugat la Scottish Independence Convention (SIC). Aquest organisme «paraigües» ha treballat com una plataforma social apartidista i al marge de les dinàmiques electorals per actuar com a «catalitzador» de la independència.

Malgrat que se situï en un espai no partidista, en el moment de la seva formació l’any 2003, el SIC va rebre el suport de les principals organitzacions independentistes, és a dir, el SNP, el SSP i els Verds. La SIC ha organitzat cicles de conferències sobre la independència i xerrades de divulgació, ha buscat ressò i complicitats internacionals, ha redactat mocions i ha pressionat el legislatiu, ha generat espais de reflexió sobre el futur Estat... Un cop convocat el referèndum, l’organisme ha endegat la campanya Yes Scotland a favor del sí i s’ha compromès a fer créixer aquesta opció.

Per la seva banda, el camp unionista encara no ha presentat la campanya a favor del manteniment del status quo, si bé cal suposar que recorrerà als resultats de la comissió Calman per articular els seus arguments i propostes.

En el procés d’alliberament escocès existeix un evident risc de marrada cap a l’Estat lliure associat o una formula similar. El fet que l’agenda política l’hagi marcada el SNP en solitari no està exempt de perills. La burgesia escocesa participa del projecte independentista, si bé assumeix la Devo Max com un mal menor que els permetria continuar ostentat l’hegemonia política i mantenir els seus beneficis. Un aliança entre burgesies, l’anglesa i l’escocesa, que faci confluir Devo Max i projecte Calman no és un escenari que pugui descartar-se.

Que la independència se situï com a única opció, que el nou Estat tingui naturalesa progressista i també que no contregui hipoteques amb Londres dependrà de la pressió que siguin capaços de fer els sectors populars organitzats. En aquest sentit, en el temps que resta fins a la tardor del 2014, el SSP s’ha marcat com a objectiu «ajudar a aconseguir un vot majoritari [a favor del sí] tot inspirant les persones amb la idea d’una Escòcia lliure de l’explotació neoliberal, del bel·licisme i de la misèria, a través de l’enorme potencial del nostre país».

Lluís Sales i Favà

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 101 / setembre de 2012 ] 11

La participació del Scottish Socialist Party en una plataforma social apartidista per l’autodeterminació La Scottish Independence Convention (SIC) començà a gestar-se l’any 2003 si bé no faria la seva presentació pública fins dos anys després.

L’impuls d’aquest espai i la participació dels sectors de l’esquerra no estigué exempt de debat dins mateix del Scottish Socialist Party (SSP). El Consell Nacional de la formació de l’estiu del 2003 finalment decidí implicar-s’hi amb totes les conseqüències. Un dels reptes plantejats era superar les crítiques externes i internes dels grups que no comprenien la necessitat d’intervenir políticament en aquest àmbit.

Gregor Gall, un dels portaveus del SSP, hi reflexionava en un article de lectura recomanada titulat Socialism, the ‘National Question’ and the Independence Convention in Scotland.

Sobre la intervenció en aquest àmbit i el pes específic en el conjunt de tasques del partit, aclaria: «No hem defensat mai que la Convenció per la Independència hagi de ser prioritzada excloent d’altres assumptes, campanyes o orientacions. Els treballs en d’altres àmbits han de continuar en marxa. El SSP no afronta una situació d’allò o bé allò altre. Els socialistes sempre hem hagut de lluitar en molts fronts perquè no controlem el terreny on lluitem. El capitalisme i l’explotació prenen moltes formes».

Gall també definia quin model de moviment ampli era desitjable en aquells moments a Escòcia per fer avenços significatius cap al referèndum i la independència: «Els socialistes hem d’assegurar que [la Convenció] estigui basada en una estratègia de mobilització i no de passivitat. Això vol dir que no pot ser reduïda a un grup de treball semipermanent o a un comitè de representants dels partits implicats (tot i que aquests sí que seran necessaris per dibuixar el full de ruta constitucional pel referèn-

dum i per la independència)». Hi afegia: «Tot i que la raó de ser de la Convenció ha de ser la promoció de la causa de la independència, això només tindrà comprador quan sigui explicat de forma comprensible, com una forma de resoldre problemes socials».

Aquestes reflexions resultaven pertinents perquè el líder del SSP considerava que l’any 2003 el milieu independentista (l’espai de l’independentisme sociològic) era un àmbit social amb preocupacions amorfes i no un moviment amb objectius definits. El fet que el SSP tirés del carro de la Convenció implicava que podrien treballar per dur aquesta plataforma cap al format desitjat.

D’altres retrets que s’adreçaven a la tàctica del SSP eren sobre la composició social que tindria la Convenció. La reflexió del partit, en canvi, prenia en consideració el caràcter progressiu i dialèctic de la politització: «Els socialistes ens hem d’assegurar que la Convenció tingui una participació que vagi més enllà d’aquella que composa l’ambient proindependentista radical».

«Aquest mètode de lluita [la Convenció] podrà desenvolupar la consci-

encia independentista i dur-la més enllà però no més enllà. En essència, dir això és afirmar que la major part de persones d’aquest ambient no adquiriran una consciencia socialista plena i que, per aquesta raó, això suposarà un impediment per arribar al socialisme.

Aquesta és una qüestió seriosa, però no més seriosa ni difícil de resoldre que el problema general associat a la transformació de consciències socialdemòcrates o reformistes en consciències socialistes o revolucionàries. Aquest assumpte ha de ser comprès si realment volem intentar gestionar-lo. Els mitjans per gestionar-ho impliquen la creació i implicació en espais de lluites de masses capaços de transformar consciències».

Sobre la dislocació entre la teoria i la praxi i la necessitat d’intervenir en espais amplis amb presència de sectors no-socialistes, hi afegia: «Els socialistes no en fan prou d’agafar la teoria i els principis organitzatius que són correctes al nivell d’abstracció general, convertir-los en eslògans i dogmes i després actuar en la base. Els socialistes han de prendre el pols a l’equilibri de forces i al context on operen per tal de decidir com tirar endavant. Per

12 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 101 / setembre de 2012 ]

exemple, el socialistes no haurien de descartar treballar amb no-socialistes i forces que no són de la classe treballadora en la lluita, a través de la Convenció, per una Escòcia independent i socialista. Aquests no són assumptes de principis sinó d’estratègia i tàctica. És clar que, en fer-ho, haurem de treballar amb aquestes forces però alhora mantenir la nostra agenda de recerca de suports per al projecte socialista. Això no és oportunisme.

En la cerca decidida dels nostres objectius, els socialistes hem de ser flexibles en la tàctica i en l’estratègia.

Hem de reconèixer que hi ha moltes formes diferents d’endur-se el gat a l’aigua».

El mateix any 2003, un altre dels líders del SSP, Dunca Rowan, aclaria per què calia treballar per la independència i relacionava aquest pas amb una ruptura de tipus democràtic. Responia així a sectors de l’esquerra que demanaven ajornar el treball per la sobirania nacional per tal de no afeblir la lluita dels treballadors de tota la Gran Bretanya contra la guerra de l’Iraq: «La clau per apropar-nos a la qüestió de la independència és entendre-ho en termes democràtics. La independència donarà a la gent d’Escòcia almenys la possibilitat de tenir un cert control sobre molts dels aspectes que afecten les nostres vides: la guerra, la fiscalitat, l’atenció a la gent gran, els drets laborals… Totes aquestes opcions se’ns neguen actualment (…) En aquesta situació, com a demanda democràtica, és difícil de comprendre per què la independència és més controvertida que l’abolició de la monarquia, la reforma de la Cambra dels Lords o la representació proporcional en els governs locals.

Aquestes no són demandes socialistes, però sempre hem lluitat per la màxima extensió de la democràcia fins i tot sota el capitalisme. Els camarades del passat estaven equivocats en lluitar pel sufragi universal; aquella consecució va servir només per cosir il· lusions en la democràcia burgesa? O era part d’una estratègia socialista més àmplia, que implicava la connexió de les demandes de classe, econòmiques i democràtiques per aconseguir la màxima efectivitat?».

Lluís Sales i Favà

1992-2012, la memòria i els aprenentatges Els diferents actes del 20è aniversari de les detencions d’independentistes de 1992 han mantingut la denúncia de la tortura malgrat el temps i malgrat una certa oposició mediàtica a donar a conèixer o a recordar aquells fets. I aquella ràtzia, l’ofensiva de terror i destrucció contra el moviment independentista, amb els anys ha esdevingut un boomerang que ha posat de manifest el vertader rostre de l’Estat espanyol. I dels seus còmplices, aquells que negaven cínicament els nombrosos testimonis que denunciaven les tortures patides als calabossos de la Guàrdia Civil durant l’estiu dels JJOO del 1992.

El documental «Operació Garzón contra l’independentisme català» impulsat per Llibertat.cat, Alerta Solidària i l’Associació Memòria contra la tortura ha fet possible aquesta feina, gràcies al micromecenatge de 300 persones i a l’impuls de nuclis de la CUP, entitats (ANC, per exemple), persones i col·lectius, que estan presentant i difonent el documental arreu del territori. Es tracta d’una iniciativa molt important que enllaça el combat independentista anterior al 1992 amb l’actualitat, un fet simbòlic que converteix l’ensulsida del 92 en el triomf d’una Esquerra Independentista que va encaixar aquella sotragada i actualment és un moviment mínimament implantat.

Però més enllà de l’èxit d’aquest documental convé tenir en compte, i també recordar, una sèrie d’elements que tot sovint passen desapercebuts en el traspàs de la memòria d’aquests fets, especialment en la memòria política de l’Esquerra Independentista. El documental, prou complet, no abasta per exemple els antecedents de la repressió i la seva actualitat. En canvi, aquest fet sí s’ha explicat en els actes de presentació: concretament, s’ha recordat que la repressió i la tortura no eren una novetat per al moviment independentista, acostumat a les detencions, la persecució política i les legislacions especials. A més, per entendre els antecedents del combat independentista i de la repressió que pretenia aturar el desplegament de l’independentisme i la seva penetració social, cal ser conscients que les grans onades repressives es van dirigir sempre contra el nucli dinamitzador d’aquest moviment (sobretot el 1981, 1982, 1985 i 1992).

El 1992 es va repetir l’operació, més nombrosa però tan salvatge com les anteriors, en un moment de feblesa de moviment que obeïa a l’aparició d’ERC com a partit amb identitat independentista, a la ingerència d’ETA i destrucció de la didàctica de la lluita armada de Terra Lliure, a l’ensulsida del món socialista als països de l’Est i a les crisis internes del moviment provocades pels debats polítics. Tot plegat s’havia traduït en replegaments i desercions d’una part de la militància.

Un primer element que convé recordar és que l’objectiu principal de l’Estat va ser intentar liquidar d’arrel el nucli dinamitzador de l’independentisme combatiu d’aleshores, que qüestionava el projecte espanyolitzador i especulatiu dels fastos olímpics del 1992. Per aquesta raó les detencions apuntaven de bon inici a les persones que mantenien una militància clandestina a Terra Lliure i a la direcció política de l’MDT i dels CSPC. És cert que a mesura que avançaven les detencions l’operatiu dirigit per Baltasar Garzón i la Guàrdia Civil va seguir una lògica de terra cremada i va superar aquest àmbit polític, potser amb una intenció de generalitzar el terror. O senzillament pel fet que els agents, torturadors exportats del País Basc, on duien a terme aquesta mena de pràctiques indiscriminades i amb total impunitat, no van tenir en compte les característiques diferenciades del terreny

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 101 / setembre de 2012 ] 13

on es movien. Ara bé, el que acabem de dir no contradiu l’afirmació que la repressió tenia un objectiu polític ben precís.

Aquesta operació estava dissenyada des molt abans -entre un any i dos anys, si tenim en compte les infiltracions dels serveis secrets-, just en el moment que l’Esquerra Independentista començava a desplegar una sèrie d’aliances tàctiques (l’Assemblea Unitària per l’Autodeterminació (AUA), la unitat antirepressiva, els intents de confluència juvenil, etc.) i en què les candidatures independentistes vinculades a l’AMEI començaven de mica en mica a implantar-se com a alternativa. Aquesta darrera dada no pot passar desapercebuda, perquè aleshores ja existia un important nombre de nuclis de CUP, dels quals formaven part alguns dels detinguts.

Un segon element que cal tenir en compte és quins nous instruments va utilitzar l’Estat per liquidar aquest nucli dinamitzador de l’independentisme combatiu. Vist amb distància podem constatar que l’Estat seguia de molt a prop i amb preocupació l’evolució d’aquest moviment, no només pel context pre-olímpic, perquè pogués suposar un focus contestatari molest o alterar la seguretat dels Jocs, sinó per la perillositat potencial per als interessos de l’Estat i perquè les maniobres d’assimilació al sistema polític del poder no havien aconseguit engolir-lo. I això malgrat que durant els anys anteriors al 1992 va intentar distreure’l mitjançant la repressió, els atemptats parapolicials, l’ofegament mediàtic i les infiltracions

d’agents tensionadors especialitzats en la destrucció de moviments polítics, seguint els manuals de desmobilització.

Podríem afirmar que el 1992 es va seguir un model que més endavant es portaria a terme en una altra fase de la guerra d’Estat contra l’independentisme basc.

Si ens hi fixem, s’estableixen molts paral· lelismes en el modus operandi de la repressió del 1992 i l’ofensiva jurídica i policíaca contra el Moviment d’Alliberament Nacional Basc de les dues darreres dècades. L’Estat, després de dècades de repressió improductiva, va optar per perseguir i empresonar la direcció política del moviment, no només l’activisme clandestí, amb noves fórmules jurídiques i el consens polític parlamentari. S’atacava directament el nucli dirigent per escanyar tot el moviment i impossibilitar la projecció institucional i mobilitzadora del projecte independentista. I en tots dos casos l’Estat va cedir el protagonisme en aquestes operacions a magistrats com Baltasar Garzón i a l’Audiència Nacional espanyola.

Un tercer element a tenir en compte, que hem d’interpretar com un triomf col· lectiu de l’Esquerra Independentista, és el fet que aquest moviment va sobreviure a la difícil conjuntura dels anys posteriors al 1992 mantenint els mateixos plantejaments polítics. Aquesta realitat es pot comprovar en el fet que una part important dels militants afectats per la repressió, però també molts altres d’enquadrats en organitzacions com l’MDT,

els CSPC o la CUP, continuen actius políticament i han fet possible el traspàs de les propostes de la Unitat Popular i de l’independentisme que aposta per la Ruptura.

I convé retenir-ho, perquè malgrat les dimensions de l’ofensiva contra l’independentisme d’esquerres del 1992 aquest moviment va mantenir el pols a l’Estat, amb principis polítics intactes, una experiència que cap moviment polític ha resistit contemporàniament als Països Catalans.

Un cas molt exemplificador, per establir-hi una comparació, és l’anomenat Cas Scala: el gener de 1978 un grup de joves, atiats per un agent de la policia i home d’Interior a les ordres de Rodolfo Martín Villa, van llençar uns còctels molotov que van incendiar la sala de festes Scala, en el marc d’una manifestació de la CNT. L’incendi va produir la mort de quatre treballadors, alguns dels quals estaven afiliats a aquest sindicat. La detenció i condemna de quatre persones que havien seguit el provocador Joaquín Gambín «el Grillo» van ser suficients per desmuntar una CNT que convocava grans mobilitzacions i que es presentava com a alternativa sindical de combat davant els Pactes de la Moncloa. Després d’aquestes detencions i d’aquesta jugada de l’Estat, l’entorn de la CNT es va replegar, esporuguit, i el projecte del sindicat mai més va ser el que era.

Per altra banda, altres corrents de l’esquerra radical, alguns dels quals coexisti-

14 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 101 / setembre de 2012 ]

en amb l’Esquerra Independentista durant aquells anys, és ben sabut que van desaparèixer, tot i l’abrandat radicalisme discursiu, dissolts en plataformes sectorials o integrats en la praxi purament parlamentària. En aquests casos, la causa no era la repressió, sinó el fet que estaven mancats d’una estratègia política pròpia, més enllà d’impulsar lluites concretes, algunes d’exitoses com el moviment per la insubmissió.

A diferència de l’operació del Cas Scala, el 1992 l’Esquerra Independentista va saber superar el tràngol de la repressió, tot i la intensitat del terror emprat per l’Estat i de l’alt nombre de detinguts i empresonats. La diferència potser rau en el fet que el nostre moviment, a part de mantenir les conviccions polítiques, estava estructurat en organitzacions polítiques preparades pels embats de la repressió. El tipus d’organitzacions, el nivell de compromís i formació, i fins i tot la profilaxi, van contribuir a parar el cop, encara que es van veure molt limitades a l’hora de mantenir amb èxit altres fronts com el de les aliances tàctiques i el pols estratègic. En aquest sentit, cal considerar un greu error congelar l’MDT a partir del 1994 fins al 1998.

Per últim, i tothom qui ho va viure de prop ho pot explicar molt bé, convé recordar el moviment de solidaritat amb els detinguts i el rebuig de la tortura com una experiència molt positiva per la clarificació de facto que va aportar en certs sectors socials. La ràtzia del 1992 va clarificar on es trobava cadascú, podríem dir. Hi ha trajectòries dignes d’elogi, moltes, però també se’n podrien descriure algunes altres que hauríem de descriure com de de-

serció o covardia. En els moments de la repressió més intensa i durant els anys de presó els independentistes represaliats van comptar amb el suport de persones anònimes, familiars, advocats, entitats tan allunyades de l’activisme polític com els Cristians contra la tortura, mitjans com El Punt i El Temps, col·lectius locals, etc. encapçalats per la tasca dels CSPC i la Comissió de Protaveus posteriorment.

En aquell context, doncs, es va establir una aliança entre l’Esquerra Independentista i sectors de la societat catalana (personalitats, col·lectius, petits mitjans, etc.) que ni tan sols estaven situats a l’òrbita de l’independentisme i que van demostrar un coratge i una coherència excepcional.

Aquesta experiència, molt ben conduïda malgrat les adversitats, va fer possible que se superessin els paranys de la repressió. La solidaritat i la defensa política dels represaliats, com en altres etapes el moviment independentista, va exercir un paper clarificador i impulsor del discurs independentista d’esquerres. Aquesta experiència també va fer possible una sortida política col·lectiva i digna per als encausats.

L’Esquerra Independentista actual no pot passar per alt tots aquests elements per diferents raons. D’entrada, perquè cal conèixer el passat com a aprenentatge davant la repressió, per entendre quin objectiu tenien aquelles detencions. En segon lloc i sobretot, per distingir d’on venim i trobar una explicació sobre quins van ser els motius, polítics, de l’afebliment de la incidència social de l’independentisme de combat en aquell context. I en tercer lloc, per veure-hi clar i interioritzar quines van ser les passes encertades

que aquest moviment va articular, en un context molt difícil, per superar els entrebancs produïts per la repressió.

Sens dubte, l’encert d’aquest moviment va ser preservar els principis polítics sense renúncies, en una situació d’impossibilitat de relleu per continuar la dinamització armada i de desorientació ideològica i organitzativa. Uns principis polítics que prevalen en l’actualitat, mentre que algunes fórmules despolititzades han quedat arraconades. El projecte de la Unitat Popular, de la construcció d’un referent de masses que engloba aquest espai i amb una expressió institucional i mobilitzadora està més vigent que mai, i enllaça directament amb les propostes elaborades per l’independentisme de combat als anys vuitanta.

20 anys després aquests aprenentatges haurien de ser útils per a l’Esquerra Independentista. Que mai no es pugui que tot això no ha estat dit i explicat. Per això convé insistir que l’Estat farà tot el possible per desmobilitzar el nostre moviment, mentre representi un perill per als seus interessos, sigui a través de fórmules repressives o amb altres estratagemes. I davant d’això no hi ha més receptes que l’enquadrament militant i les estructures organitzatives sòlides, la penetració social del discurs independentista i les aliances amb els sectors més conscienciats o més propers al moviment, ja formin part de l’espai de la Unitat Popular o del de la Ruptura Independentista. Tota la resta ja hem vist com acaba: als marges del camí o, a tot estirar, en l’assimilació.

Joan Rocamora

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 101 / setembre de 2012 ] 15

Contra el neocolonialisme La trajectòria de l’Independentisme Combatiu coneix en els darrers quarantaquatre anys -l’escissió produïda al si del Front Nacional de Catalunya (1968)- una sèrie d’etapes que mostren la complexitat viscuda -des de la repressió de l’estat i des de la marginació/ocultació per part de les fonts politicoinformatives autonomistes- d’un projecte polític. Però també cal dir que la constant autocrítica i l’esclariment de tàctiques a dur a terme han anat desenvolupant una via pròpia que marca una fita fonamental en la vida associativa i política del país.

Ben distint del posicionament concebut com a ‘independentisme tranquil’, o aquell projecte ambíguament calculat sota l’etiqueta de ‘sobiranisme transversal’, l’historiador Albert Botran amb Unitat Popular. La construcció de la CUP i l’independentisme d’esquerres (Ed. El Jonc, Lleida, 2012), deixa clar que la línia de treball polític originat d’ençà de la fundació del PSAN -passant pel models d’Unitat Popular d’Arbúcies i de Sant Pere de Ribes- fins a la constitució de les Candidatures d’Unitat Popular, no ha estat en va. Els corrents ideòlogics interns que s’hi defineixen -des del comunisme al moviment auogestionari- palesen que l’Esquerra Independentista ha assolit una fita organitzava estable i en fase de maduració i d’expansió territorial.

La recerca de Botran sistematitza per primera vegada i, doncs, oportunament, quins han estat els viaranys, conjuntures d’aglutinació i de projecció, d’una estratègia que en principi -des de les opcions municipals- van teixint una xarxa de construcció nacional-popular des de la proximitat real: no elucubrada. El temps polític proper dirà si aquest model de municipalisme emmarcat en un projecte d’alliberament nacional tindrà una definició electoral parlamentària, o no. En qualsevol cas, la línia defensada per un sector del MDT, sota la ponència, Política Independentista de Combat (1986), s’ha vist, en part, ratificada pels fets i, ara, constitueix un patrimoni irrenunciable amb el qual caldrà comptar per a la definitiva cruïlla que ens espera.

Una cruïlla que apel·la el balanç de totes les formes lluita, una baula essencial de les quals ha estat Terra Lliure. Terra Lliure: Punt de Partida (1979-1995) (Edicions del 1979) és una recerca que situa el context de formació i trajectòria de l’organització armada. L’aportació de l’estudi, elaborat per militants que hi pertangueren, reflecteix el sentit i la dinàmica de l’acció armada en una conjuntura en què l’Estat espanyol, heretat de les estructures

ideologicorepressives franquistes, explicitava una crisi de legitimitat. Així, l’assaig -des de la historicitat de l’independentisme rupturistaincideix en la resposta militar davant la coerció de nou tipus, aleshores -i ara- sota la monarquia borbònica continuista. El volum, doncs, aprofundeix en les causes fundacionals de Terra lliure dins el moviment d’alliberament nacional. Cal destacar, en aquest sentit, la denúncia del tarradellisme colonial a sou de Madrid (pp. 43-45) i la crítica a la ingerència d’altres estratègies militars al país.

El fet d’haver publicat oportunament el text en una conjutuntura que defineix la crisi sistèmica capitalista -ara en el marc de l‘Europa dels mercaders i tecnòcrates- implica plantejar quines són les formes de lluita que poden incidir en l’accentuació d’aquesta crisi estructural en l’horitzó d’una transformació d’estatus polític als Països Catalans. En aquest sentit, el «punt de partida» al qual es refereixen els autors voldria significar que la funció política de Terra Lliure era, precisament, especificar que l’alliberament nacional era -i és- consubstancial a la capacitat d’organització i de lluita de la nació oprimida. Davant aquesta estratègia, els opinadors (majoritàriament a sou dels partits oficialistes) i gran part dels mitjans de comunicació han desqualificat qualsevol alternativa rupturista i alternativa al catalanisme constitucional espanyol.

Per aquesta raó, el text sobre Terra Lliure cobra el valor afegit de denunciar la via espanyolitzadora basada en un sistema judicial i de partits sucursalistes, alhora que es constitueix en la constatació de l’unica via de construcció nacional: aquella que substitueix definitivament el culturalisme instrumentalitzador de l’independentisme (agents que actuen com a ambigües plataformes sobiranistes) per l’independentisme combatiu i revolucionari. Aquesta funció ideològica fou allò impagable dut a terme per l’Orga-

nització de Resistència Patriòtica. Llegim-ne amb atenció l’argumentació i comprendrem el perquè de l’Operación Garzón de 1992: l’estat és molt feble.

Ambdós estudis se situen, com hem dit, en un panorama de crisi estructural del capitalisme monopolista. Davant aquesta situació es defineix una nova polarització: preventius (conservadors) i proactius (tecnòcrates).

Però aquesta il·lusió de l‘esperit (Fuster dixit) no amaga les condicions polítiques reals en què es movem: crisi del model de l’Europa basada en criteris de mercat, crisi de la socialdemocràcia com a postulant del ‘capitalisme amb rostre humà’ i, de retruc, l’evidència de la política espanyola com a ‘fracàs’, enunciada des del periodisme de base socialdemòcrata. En aquest sentit cal destacar la conclusió de Terra Lliure […]: «Allò que permetrà la victòria de la Independència és la perspectiva d’un canvi polític que posi el poble català al lloc que li correspon com a subjecte d’uns drets i d’un projecte col· lectius, incorporant en peu d’igualtat totes les persones que s’hi voldran afegir, independentment dels seus orígens nacionals o socials» (p.219) Per aquest conjut de raons intel·lectuals i polítiques reconegudes des de l’interior del sistema, és peremptori que el nucli decisori de l’independentisme polític (CUP-Esquerra Independentista) tregui les conclusions adients -tot partint del seu dilatat capital polític històric- per a donar un cop de timó decisiu davant la mediocritat cíclica dels gestors (disfressats de polítics) que actuen com a baules de reproducció de l’empobriment i de l’expulsió social de les classes subalternes. Les argumentacions d’Albert Botran, Carles Sastre, Cares Benítez, Pep Musté i Joan Rocamora, com a autors de sengles treballs, serveixen de punt de referència inexcusable per a avançar cap a la sobirania real, la del Poble Treballador.

Xavier Ferré Steve Fuller: «El futur del conflicte ideològic», La Vanguardia, 19-V-2012, p. 23.

Ian Buruma: «El fantasma de Monnet», La Vanguardia, 9-VI-2012, p. 25.

Ferran Requejo: «Socialdemocràcia: molt per renovar», La Vanguardia, 29-VI-2012, p. 20.

Rafael Nadal: «El fracàs de la política espanyola», La Vanguardia, 13-VII-2012, p. 19

16 La Veu del Moviment de Defensa de la Terra [ núm. 101 / setembre de 2012 ]

Pren partit per la independència, el socialisme i l’alliberament de gènere dels Països Catalans

La Veu del Moviment de Defensa de la Terra es fa responsable de l’opinió de tots els articles signats

info@mdt.cat - http://www.mdt.cat