Esquerda d'Or Núm. Especial Sant Jordi 2009 by IES Eugeni d'Ors Biblioteca

NĂşm.

Especial St. Jordi La nova revista de l'IES Eugeni d'Ors

2009

activitats concursos Vila

a de

0 i 2 rs O ' s i d enedĂ¨

n a S t Jor E u S E I ranc gen d f

Presentació Aquest número especial Sant Jordi 2009 l’ha preparat la revista Esquerda d’Or per recollir els premis i actes celebrats al nostre centre durant la Setmana Cultural Sant Jordi 2009. Us oferim un tast dels molts premis que es van lliurar el 23 d’abril a la Sala d’Actes. No hi són tots - només hi són els textos que els seus autors i autores ens han fet arribar - i tampoc no hi són sencers, per raons d’espai us n’oferim fragments seleccionats.

Biblioteca de l’IES Eugeni d’Ors (Isabel Boada i Sílvia Gisbert), amb la col·laboració de l’AMPA de l’IES Eugeni d’Ors i l’Eduard Barrobés. Visiteu-nos a : http://esquerdadorieseugeni.blogspot.com/

s è d d e n i e

a de

n a S t Jor E u S E I ranc gen d f

9 0 0 rs 2 i 'O

Vila

Contacteu amb n o s a l t r e s : esquerdador@gmail.com

Concursos Multitud (fragment) de Gemma Sàbat 1r Batx B Segon Premi Batxillerat «Relato breve » Multitud, interminables masas de gente paseando, gritando, bebiendo, charlando…pero yo solo percibo multitud. Escucho, anhelo, me muevo, salto y vuelvo a caer, pero otra vez, solo veo multitud. Miradas, miradas perdidas, miradas tristes, sin fin. Sonrisas, sonrisas amargas, sonrisas fugitivas sin expresión. Caricias, caricias sin tacto, caricias sin sentimientos, sin emoción. Palabras, palabras huecas, palabras encadenadas, con ficción. Giro, dando vueltas, giro. Pero todo continúa igual. Mi mundo, mi alrededor, mi zona, mi hogar, todo eso, intoxicado de multitud.Multitud, es un pensamiento, es un estado, es acción. Multitud de roces, multitud de gestos de inexpresión. Me vuelvo a mirar, me observo, me río, sonrío y me dejo caer.Frío está el suelo pienso, caliente mi cuerpo, amargo mis sentimientos. Roces, continuos roces. Personas, enigmáticas en cantidades interminables, pasan, se giran, me rodean, me huelen, se van... Y yo, apresuradamente en el suelo, cómodamente, tranquila, pasiva, la paciencia me invade y pienso: “Yo, yo no soy como ellos. Yo, yo no soy multitud”. Soledad, me identifico. Soledad trampera, soledad fiestera de tanto amar. Cierro los ojos, exploro en mi interior. Oscuro, lo veo oscuro. Oscura mi alma,

Els dies càlids d'estiu (fragment) de Lena Giralt 4t ESO A Accèssit Català segon cicle d-ESO Els dies càlids d'estiu ja feia dies que se n'havien anat, i un hivern fred començava a omplir els carrers d'aquella petita ciutat on vivia. Se sentia tan sola, tan buida. No tenia forces per a tirar endavant. Aquell estiu del qual en conservava un feliç record s'havia esfumat, sentia que la gent que tant estimava l'havia abandonada. Tenia molt de fred. S'enrotllava amb mantes, es vestia amb jerseis de llana, però continuava sentint fred. Fred i impotència envers un món ple d'egoisme i hipocresia. Però què podia fer? Res. No podia fer res. I per això

oscura mis huesos de tanto aguantar. De la nada salen lucecitas moviéndose. Me extraño, me conformo y me desconformo. Milagro, pienso, milagro. Por fin veo en mi interior negro y abandonado un futuro no muy lejano, una salida hacia algo, un horizonte llano. Desesperación, angustia, melancolía, hipocresía, éste, éste ya no es mi mundo. Abro mis cansados ojos. Sola, estoy sola. Nadie me observa, absolutamente nadie se ríe ni me sonroja. El bienestar me inunda y fluye por mis venas. Suspiro, cojo aire y me levanto. El alrededor me confunda. Recuerdos lejanos no son como la realidad. Bonitos árboles a mi lado, graciosas persianas esa casa, extrovertida ropa la tienda de la esquina. Vuelvo a revisar mi entorno, pero todo continúa igual. Ni los árboles ni las persianas ni la ropa han cambiado.¿De dónde provienen esos recuerdos rebañados de tanta ténuitud? Son fruto de mi imaginación, de mi depresión o de mi vocación de solitaria. Surgieron de mi mente, de mis sentimientos, de mis emociones y temores. Pero ahora, tengo futuro, tengo vida, soy vida! Ahora es el momento de afrontar la pésima realidad. Es dura, lo sé. Pero pienso resistir, lo daré todo por no fallecer, todo! …

va caure en un món de foscor, una bèstia la va començar a dominar fins al punt que no volia sortir de casa seva, no tenia ganes de fer res tret de plorar. Va començar a odiar tot el que l'envoltava, i a ella mateixa fins i tot. Se sentia molt petita, diminuta, enmig d'una munió de gegants que no feien més que trepitjar-la. I poc a poc, sense adonar-se'n, la noia s'anava consumint, el seu somriure s'havia desdibuixat, la seva figura maca i esvelta s'anava enfonsant... Pensava que no importava a ningú, però en realitat la seva mare s'adonava de tot i no sabia com actuar, mentre la seva nena s'anava desfent i empitjorava cada dia...

Concursos Ni tan sols la nit (fragment)

Amor sabio (fragment)

de Martí Pérez 1r Batx D Segon Premi Batxillerat Poesia catalana

de Domènec Ventura 1r Batx A Primer Premi Batxillerat « Poesía castellana »

Ni tan sols la nit Aconsegueix distreure la teva imatge De la meva confusa ment. Quan les ombres s'allargassen I la lluna, astre tímid, saluda Entre núvols de blanc argent T'apareixes, somrient, En un instant fugaç i despietat Massa petit, per a captar la teva plenitud Prou intens com per impregnar d'encís els meus pensaments, Que com els boscos a la tardor Es tornen del teu color.

Nunca (fragment) de Maria Esteve 2n ESO A Tercer Premi “Relato breve” primer cicle Basada en hechos reales. De esto hará casi dos años, pero por la noche el miedo aún recorre todo mi cuerpo. Sábado 22 de Marzo del 2007 esa fecha que nunca podré olvidar… Ese día Uxue, Elena, Marta y yo fuimos a dormir a casa de Vanessa, no era el cumpleaños de ninguna de nosotras pero nos apetecía pasar una noche juntas y hablar de nuestras cosas, ver películas etc... Primero optamos por una película de comedia. A las cinco quedamos en el Ayuntamiento, dimos un paseo y fuimos al videoclub. Entramos, y en el escaparate principal vimos la nueva película de miedo que había salido hacía poco, y que costaba mucho de encontrar en esos primeros días; Elena, emocionada, corrió hasta la película y dijo que quería verla quisiésemos o no. Todas dijimos que sí menos Marta, a ella no le hizo mucha gracia, pero al final Elena la convenció. Paseamos un rato por el centro y a las ocho y media fuimos a casa de Vanessa. Preparamos la cena: pizza, el plato preferido de

Érase en aquél vergel dos tortolitos cantando, más que un par de tortolitos dos ancianos cortejando; Entre rosas marchitadas estaba aquél caballero y una bella damisela, en los brazos de su amado; Frágiles como el clavel y abstraídos en su mundo conversaban con finura, sin embargo sin engaño, se decían uno al otro: - Parece que esté soñando, parece que el sol renace, allí donde estaba oscuro, donde había solo cuervos, golondrinas vuelan alto...

todas, empezamos a comer y Vanessa fue al lavabo. Cuando volvió tenía la cara de estar poco asustada, decía que había escuchado ruidos extraños y que había visto una sombra. El resto no le dimos importancia, pero ella se sentía insegura. Después de cenar nos pusimos a cantar al “Sing Star”. Y a Vanessa se le marchó todo aquello de la cabeza. Todas cantábamos fatal, menos Vanesa y Uxue que ganaban todas las partidas. Ya era la una y decidimos parar de cantar y ver la película. Yo preparé las palomitas y Marta puso la película al DVD, el resto estaban recogiendo la mesa. Empezamos a ver la película, gritamos varias veces y todas teníamos un cojín agarrado para no coger a la persona del lado ya que al final su brazo acabaría destrozado de lo fuerte que nos agarrábamos. La película se acabó, las que más se asustaron fueron Vanessa y Marta. Elena no mucho, las películas de terror eran sus preferidas y ya estaba acostumbrada. Por la tarde compramos varias revistas, nos pusimos a leerlas y charlamos un rato. De repente se oyó un ruido extraño…

Concursos La llibertat: ficció o realitat? (fragment) d'Alba Nin 1r Batx B Segon Premi Batxillerat “Assaig filosòfic” Pot ser que sigui un dels conceptes més abstractes que existeixen, ja que cadascú troba una forma diferent de llibertat, ja sigui inspirat per ensenyaments externs a ells mateixos, o per l'aprenentatge i vivències pròpies d'una vida marcada de forma molt notable pel lloc en el món que li ha tocat viure. Durant moltes generacions s'ha plantejat la veritat sobre la llibertat, sense poder disposar avui en dia d'un apropament amb una base sòlida sobre la seva naturalesa. El debat que es planteja quan només es pronuncia el terme llibertat, és tan gran i ple de camins, que només es podria comparar amb el plaer que atorga viure dins d'ella. Segur que el pas dels anys ens ha ofert innombrables definicions o característiques molt atraients sobre el que és la llibertat o, en definitiva, sobre qui és lliure. Si a la seva existència he de referir-me, diria que cadascú és tan lliure com el seu cor s'ho proposi, sent cada

El jardí de la blanca flor(fragment) Alejandro Acosta 1r Batx D Primer Premi Batxillerat Català En Josep avançava, temorós, cap a l'oficina del seu cap, el senyor Francesc Delafont, propietari de Teixits Delafont, la més important fàbrica tèxtil de Sabadell. Un cop va estar davant la porta de la oficina, va tancar els ulls, va inspirar molt d'aire, i el deixà anar suaument. Va picar a la porta i va entrar dins. El senyor Delafont alçà la vista del full de paper on estava escrivint per veure la imatge d'un dels seus pobres treballadors, roba estripada i bruta. Contemplà la seva pàl·lida cara, que li inspirà una llàstima profunda, però que fou interrompuda per un tímid <<hola>>, per part del treballador, que restava de peu. El convidà a seure a una cadira, i ell va fer-li cas. El senyor Francesc va somriure, i digué: - Et veig molt nerviós. Què tems?

persona salvador o esclau de si mateix. Crec també que es podrien distingir alguns tipus de llibertats, ja que el terme llibertat es tan tremendament ampli que seria impossible d'arribar a la seva totalitat, i això és algo que sí arribo a comprendre dins meu. Distingeixo entre una llibertat física i una altra mental o de pensament, ja que considero molt diferent la llibertat de poder recórrer camins, que la de tenir elecció sobre quin d'ells escollir... Detalls com aquests son tractats de forma igualitària i la veritat és que no hi ha coses tan diferents. El que sí necessita qualsevol persona, sigui de la classe que sigui, és llibertat interna. Sentir dintre teu que fas el que realment sents, dir sobre alguna cosa allò que opines, sense que la por al fracàs ofegui la teva veu interior. De qualsevol forma, fins i tot la llibertat té límits; marcat com una frontera imbatible, no és més que la llibertat aliena, aquella que qualsevol altre ésser exigeix per a si, aquella que des de l'alba dels temps ens ha portat a increïbles bogeries, aquella que tant ens dóna i tant ens roba…

En Josep baixà el cap, i digué: - No tenir treball i haver de morir de fam. - Preocupant resposta per un jove com tu. Explica'm la teva vida. - Perdoni? - No, que m'expliquis la teva vida. - Doncs jo vaig néixer fa vint-i-quatre anys, en una família humil. Era el cinquè fill de nou germans. Vaig començar a treballar amb set anys com a jardiner, aquí, a Sabadell. Aviat ens va sortir una oportunitat en la construcció de la via ferroviària, i vaig haver d'abandonar les tisores i agafar la dinamita. La meva mare i les meves dues germanes petites s'ocupaven d'alimentar els treballadors a base de sopa i pa, l'únic menjar que teníem. Un dia, es van trobar una muntanya que necessitava dinamita per fer el túnel. Jo, essent un dels més joves, em van fer arriscar la meva vida per posar la dinamita. Havia d'entrar per un petit túnel, massa petit fins i tot per mi. Vaig col·locar

Concursos la dinamita. Vaig sortir cap a la llum, amb molta por. Em vaig quedar atrapat per dues roques. Veia la mort imminent, mentre intentava sortir d'allà. El meu pare va venir esperitat cap a mi i em va poder treure. La dinamita va explotar. Jo vaig poder sortir sa i estalvi, però el meu pare es va quedar minusvàlid. Ja no ha pogut tornar a treballar. Tenia onze anys, llavors. Els meus germans més petits van haver d'entrar a treballar molt joves, per cobrir el lloc del meu pare, mentre ell es quedava a casa. Quatre dels meus nou germans han mort. Se'ns va presentar la vostra oportunitat, senyor. Portem gairebé dotze anys treballant al seu servei i vivim tots junts a la mateixa casa. En Josep el mirà per primera vegada als ulls des que havien començat a parlar. Llavors, el senyor Francesc va poder observar la seva mirada. Uns dolços ulls blaus melancòlics, que estaven vermellencs per les llàgrimes reprimides. Al senyor se li van humitejar els ulls, i va dir, mentre el treballador el mirava amb por: -I creus que pots ser feliç en aquesta vida, si no tens vida? En Josep alçà el cap lentament. Ja no podia reprimir més les llàgrimes. Li agafà amb forces les mans al seu cap, i començà a suplicar. El senyor s'aixecà de la seva cadira, es girà, i va veure com els seus treballadors abandonaven la fàbrica, exhausts. Va començar a parlar de la vaga que s'havia produït el mes anterior. En Josep i la seva família eren els únics que no havien participat en els diversos actes de protesta, en què finalment no es va aconseguir res. Va parar de parlar. En Josep veia el reflex del senyor a la finestra. Un reflex pensatiu. El senyor va parlar: -A partir del dia de demà, ja no necessito els teus

serveis en aquesta, la meva fàbrica. En Josep s'aixecà de la cadira, i s'aferrà al pany de la porta el més ràpidament possible, desitjant abandonar aquell lloc que tant mal moment li havia fet passar. Quan obrí la porta, el senyor va dir: -A partir del dia de demà, necessito els teus serveis en els jardins de casa meva. En Josep es girà. Contemplà el reflex a la finestra, que lluïa un somriure que semblava sincer. Llavors el senyor es girà, i ambdós homes compartiren somriures. -Per què creies que et faria fora? Tu i els teus vàreu ser els únics dels meus treballadors que no van participar en la vaga. M'han informat del teu amor per les plantes, i la teva habilitat amb les tisores. Et vull demà a casa meva. Per suposat, treballaràs menys hores i guanyaràs més que aquí. Aquesta és la meva recompensa. Ah, i per cert, no cal dir que la teva família, beneïda sigui, rebrà més diners i treballarà menys hores. Seguit d'això els dos homes s'abraçaren. Desprès de donar-li les gràcies moltes v e g a d e s , s'acomiadà del seu cap. La seva imatge irradiava felicitat ara...

Cal·ligrama de Núria Gallego 3r ESO D

Concursos Relato de unas vacaciones especiales (fragment) de Lena Giralt 4t ESO A Primer Premi “Relato breve” segon cicle d'ESO Hace ya tres meses que Aina, mi única hermana de veinte años, se fue a estudiar a Suecia, lo que se llama “ir a hacer un Erasmus”. Estas vacaciones de Semana Santa hemos ido allí mis padres y yo con la excusa de visitarla, y eso es lo que voy a relatar: El Jueves Santo salimos de casa a las siete de la mañana y tomamos un avión hasta Estocolmo. Allí fuimos en taxi hasta el Hotel Rica, donde habíamos quedado que nos encontraríamos con Aina y donde nos hospedaríamos durante dos noches. Solamente bajar del taxi ya vi como ella venía corriendo hacia nosotros. ¡Qué ilusión! Nunca pensé que nos abrazaríamos con tantas ganas, ya que nunca, y menos los últimos meses, nos hemos compenetrado bien. Dejamos las maletas en nuestras habitaciones y fuimos a dar una vuelta por la encantadora aunque muy fría ciudad de Estocolmo. Yo ya había estado antes durante un crucero por Copenhague y toda la zona del Báltico hace muchos años, pero no me acordaba de casi nada. Hacia las siete, antes de ponerse el sol, se fueron las nubes e hizo un magnífico tiempo que duró todos los días. Fuimos a cenar los cuatro a una pizzería del centro de Estocolmo, y luego acudimos a un bar que era todo de hielo, el ABSOLUT ICEBAR. Las lámparas, las mesas, los bancos, las paredes, incluso los vasos, lo eran. La entrada costó 200 coronas (unos 20€) y podías tomar una bebida. Nos prestaron una especie de capa y unos guantes, ya que la temperatura era por debajo de -5°C. Al cabo de un rato, con las extremidades casi congeladas, nos dirigimos al hotel para descansar, ya que el día siguiente sería muy ajetreado.Nos levantamos y desayunamos en el buffet. Todo el día comíamos unas piezas de bollería llamadas “kannelbüler” que eran de canela y estaban muy ricas. Fuimos a visitar el ayuntamiento (City Hall), la catedral, el Palacio Real (con cambio de guardia incluido), paseamos por las bonitas calles de la capital… Fuimos a comer y luego en ferri al famoso museo

al aire libre, el Skansen, que se encuentra en un barrio que, como la mayoría, es una de las 24.000 islas del archipiélago. En el museo había tanto viejas escuelas o granjas como renos y focas. Tomamos un helado y fuimos a cenar a la parte antigua.El sábado a las ocho de la mañana salimos en autobús hacia Linköping, la pequeña ciudad donde estudia Aina, que se encuentra a tres horas de Estocolmo en autobús. Tiene el barrio del centro, el barrio donde se encuentra la universidad y un barrio donde se encuentran todas las residencias de estudiantes, entre otros. Dejamos las maletas en el hotel donde se alojarían mis padres y mi hermana nos enseñó el centro: la plaza principal, la catedral, el ayuntamiento… Fuimos a comer a un restaurante de diseño y por la tarde de compras hasta las cuatro o las cinco, que es cuando cierran las tiendas en Semana Santa. Fuimos a buscar el equipaje de Aina y el mío y nos dirigimos hacia el barrio donde se encuentra su residencia, que se llama Ryd, también en autobús. ¡Qué pasada de barrio! Hay distintos edificios, con unos seis “corridors” cada uno. Un corridor es un conjunto de cocina, sala de estar y seis habitaciones con baño. Entre los edificios hay casitas de lavandería, un supermercado, una zona de barbacoa, un campo de vóley…Fuimos a su corridor, que lo comparte con una holandesa y varios suecos, y allí le dimos “la mona” de Pascua y otras cosas que nos pidió como aceite de oliva, fuet y ropa. Luego mis padres se fueron hacia el centro, donde se encontraba su hotel, y yo me quedé en el Ryd porque esa noche dormiría con mi hermana en su habitación. Eran aproximadamente las seis y algunos estudiantes estaban en la zona de barbacoa cenando (horario sueco). Nosotras dos fuimos allí para aprovechar los últimos rayos de sol y me presentó mucha gente...

Concursos Els avenços tecnològics, ens fan més lliures? i més feliços? (Fragment) de Domènec Ventura 1r Batx A Segon Premi Batxillerat “Assaig filosòfic” ...Actualment els robots i màquines tenen un grau d'autonomia tan elevat que si el comparéssim amb l'home, seria derrotat en tots els aspectes que un mateix es pugui plantejar (en força, en velocitat, en rapidesa mental, en precisió, en resistència... ). Per sort o per desgràcia hi ha una petita però alhora gran dissimilitud. Una insignificant diferència però alhora imprescindible, els SENTIMENTS. Aquesta simple paraula i el seu significat que l'avala, és el fonament pel qual els humans som i serem unes màquines imperfectes però a la vegada seguirem sent humans i el que això comporta. Centrant-me i incidint en el tema proposat, les màquines com he dit, superen quasi en qualsevol aspecte els humans, motiu el qual em condueix a afirmar que els avenços tecnològics ens permeten obtenir i gaudir de més temps lliure ja que un tercer element ens fa la feina desitjada o almenys ens la redueix. Amb el que no estic d'acord i per tant discrepo, és l'afirmació que els aparells ens fan més lliures, tenint present que entenc per lliure aquesta percepció de la vida de no estar lligat amb res i ningú. Després s'hauria de veure si aquesta llibertat és real o simplement ens la dibuixen i, per tant, ficció. ... Obrint una finestra en el món científic, ens han ajudat a salvar moltes vides, tant d'humans com

Un somni de veritat (fragment) d'Anna Fortuny, Thaís Campamà, i Judith Manero 2n ESO B de l'IES Eugeni d'Ors Primer premi Contes matemàtics . Concurs obert. Categoria de 12 a 14 anys. Trobareu tot el conte al blog de Contes matemàtics: http://contesmatematics.blogspot.com/ Aquell matí em vaig despertar amb una sensació

dels éssers vius en general. I aquest simple fet hauria de ser motiu pel qual estar orgullós de la seva creació. També és raó de felicitat el fet que ens ajudin a tenir una vida més còmoda, sense relleus accentuats que dificultin la nostra existència. També caldria reflectir el simple fet que ens ajuden a mantenir la nostre salut i motiu pel qual hem aconseguit prolongar l'esperança de vida fins a tal extrem que actualment, s'està empaitant, sense fruit algun, l'apreciada i somiada vida eterna, la immortalitat, visible però alhora impalpable. Per últim, remarcar que en una primera impressió els avenços tecnològics han estat el principal motiu gloriós pel qual tot humà es capaç d'exaltar amb certa senzillesa, la pròpia supèrbia i exaltació, camí que ens condueix a què l'home sigui un ésser ensuperbit. Aquest últim tret és el que ens diferencia de la resta d'animals (i també el fet de poder crear i controlar, de moment, les màquines, entre d'altres). Però si apartem aquest primer decorat, distingim i comencem a percebre el rere- fons que aquestes comporten. Em refereixo a la invenció d'eines amb finalitats destructives i perilloses per les persones, éssers vius en general i pel medi, les ARMES. ...Continuem doncs, treballant per tal de controlar incontrolables màquines, per desenvolupar els seus potencials i per tal d'obtenir satisfaccions i no pas un sentiment oposat que no goso ni anomenar per tal de no accentuar-lo.

que alguna cosa anava malament, era un dia diferent, sempre era la primera de despertarme,i el primer que vaig fer va ser comprovar si els meus pares i el meu germà encara dormien. Em vaig desanimar una mica, perquè no hi havia ningú al seu llit, i la casa semblava buida. Vaig baixar al menjador i vaig veure l'esmorzar amb una nota que deia: ”He hagut de marxar pitant; si hi ha algun problema truca'm al mòbil. Recorda que el número és 665477923. Vés amb compte i porta el teu mòbil engegat. MAMA De cop i volta va sonar el meu mòbil, era el pare,

Concursos com sempre controlant el que jo feia. Em va dir que li havia sortit un imprevist a la feina, i que havia hagut de marxar. També em va dir que aquell dia no anés a comprar a la botiga del carrer del costat. En aquell moment es va tallar la conversa i em vaig quedar amb un milió de dubtes al cap. Quan vaig començar a esmorzar, vaig notar que algú m'estava observant, cada cop s'apropava més, vaig sentir el seu alè al meu clatell. Em vaig girar, i vaig fer un enorme xiscle, de gairebé 400 decibels ( segons la meva imaginació), era un personatge lleig, pudent i despentinat. Amb aquelles característiques, vaig deduir que potser podria ser el meu germà Oriol, que sortia del lavabo, i efectivament, era així. (Vaja, no se m'havia acudit mirar al bany, com que no se sentia cap soroll... ) -Que estàs boja !?- va exclamar l'Oriol. -El que està boig ets tu! Tu creus que m'has de clavar aquests ensurts, en aquestes hores del matí?- vaig contestar. -Tinc dret a fer el que vulgui, tinc 16 anys, i tu ets una marreca de 13 anys -va contestar l'Oriol-. -Oriol, no vull discutir més, saps per què han marxat els pares? vaig preguntar jo-. -No ho sé, quan m'he llevat ja no hi eren. Per cert, dorms amb la boca oberta i et cau la bava.-va dir l'Oriol-. -Que m'has espiat mentre dormia? -vaig preguntar indignada-. -Mmmm... Es podria dir que...Ssíí... -va contestar e l l . -Oriol, la venjança serà terrible!- vaig contestar jo-. -Ja ho veurem. -va contestar ell-. La discussió va continuar, però millor que canviem de tema... Per cert ja us havia dit que justament aquell dia era el meu aniversari ? Doncs sí, aquell dia feia 14 anys. Per aquest motiu estava molt desconcertada, decebuda i trista, perquè encara no m'havia felicitat ningú. En

aquell moment, però, encara en tenia 13, perquè vaig néixer a les cinc de la tarda. De cop i volta el meu germà va obrir la boca i va fer una expressió que només ell sap fer, d' haver recordat alguna cosa,(només la sap fer ell bàsicament perquè sempre s'oblida de les coses i les recorda a l'últim moment). Seguidament va dir: -Me n'he recordat que...he de marxar, perquè...perquè tinc el cotxe mal aparcat, sí això, tinc el cotxe molt mal aparcat!. -Però si tu no tens cotxe! -vaig dir jo- Quan me'n vaig adonar, l'Oriol ja havia marxat. Què estava passant? M'estava començant a espantar. Vaig trucar la Carla, la meva millor amiga, però em va contestar la seva mare i em va dir que la Carla havia quedat amb les altres noies. Com és que no m'havien trucat per anar amb elles? El meu cervell, en aquell moment no tenia capacitat per pensar, perquè estava massa ple de preguntes. En aquell moment va arribar el carter, va portar propaganda, una revista americana per un tal “Mr. Josep Puig Rivera” (el meu pare), una carta d'uns amics d'Austràlia, i entre tot aquell paperam, vaig veure una carta que posava el meu nom. Em va estranyar molt, perquè normalment jo em comunico o parlant o pel Messenger o per SMS, però mai per carta. Em vaig disposar a obrir-la tota intrigada...Hi deia: -Vés al lavabo. -Està desendreçat, oi? Compta les peces de roba que ha deixat l'Oriol escampades per terra. Aprofita per recollir-les!. Has de multiplicar el nombre de peces de roba per 10, després cal que divideixis el resultat per la xifra de l'edat que té el teu germà però, compte, li has de treure les desenes. La solució que obtindràs és l'hora que t'has de presentar al lloc que hem quedat”...

Jornades Esportives Intercentres

Vila

a de

0 i 2'Ors s i d enedĂ¨

Sant Jor gen d IESraEnu c f

Sant Jor gen d IESraEnu c f a de

0 i 2'OerdsĂ¨s en id lP

Vila

Concursos Joe y las águilas doradas (fragment) de Roger Tutusaus 1r ESO A Segon Premi “Relato breve” primer cicle d’ESO Había una vez un niño que vivía en una casa en las afueras de un pueblo llamado Asturb. Un día, el niño, que se llamaba Joe, se fue a pasear por el bosque. Iba paseando muy tranquilo y oyó un ruido tras los matorrales. Él no hizo caso de lo ocurrido y siguió andando, pero de allí salió un jabalí. Joe se puso a correr y se subió a un árbol para refugiarse de aquella bestia. Cuando llegó a lo mas alto del árbol encontró tres huevos dorados. Los cogió y muy suavemente descendió del árbol. El jabalí ya se había ido y Joe se marchó corriendo. Cuando llegó a casa tapó los huevos con una manta muy calentita y la escondió. Al cabo de unos días, mientras hacía los deberes oyó un ruido que procedía del lugar donde estaban escondidos los huevos. Joe fue corriendo a coger los huevos y tuvo una sorpresa cuando vio que de los huevos habían nacido tres águilas. Tenían el plumaje fino y dorado, su pico era marrón a conjunto con las patas. Joe hizo una pequeña casita para las águilas, en un lugar del bosque, donde nadie las pudiera observar. Cada día iba a ver las águilas y crecían mucho. Al cabo de un mes median más de dos metros de ancho con las alas abiertas. Cada día iban creciendo más y más, hasta que un día, cuando Joe fue a ver las Águilas Doradas, una le dijo: ¡Hola! El se quedó boquiabierto, y casi se desmayó. Joe se calmó y preguntó a las águilas: -¿Habláis?. Ellas le contestaron que sí y que ellas eran de otro mundo en el que los animales hablaban y tenían un aspecto distinto del que tienen

aquí. Las águilas le explicaron que habían llegado a ese mundo para pedir ayuda, la causa era un malvado ser: “Gedow”, el emperador del mal, una mezcla de oso negro y lobo que habitaba su país. En su país empezaba a reinar el pánico. Las águilas le dijeron a Joe que era indispensable guardar esa información en secreto. Se hicieron muy amigos, y muchos días, Dorada, Darina, Difux y Joe salían a volar por los bosques que rodeaban el pueblo. Joe se montaba entre la cabeza y las alas de Dorada, el águila más grande, la más astuta y la más responsable de las tres. Un día lo llevaron a su mundo, Iusdy, un lugar que estaba más allá de las nubes. En Iusdy todo era verde, había unos amplios ríos que atravesaban grandes bosques, y unas montañas muy altas, que a lo mejor alcanzaban los diez mil metros de altura. Era un mundo alucinante, donde los animales vivían en casas y hablaban. Las águilas volaban y volaban atravesando grandes bosques y llegaron a un lugar donde no crecía vegetación, y los árboles estaban muertos. Allí, había una gran roca, con una entrada custodiada por dos osos con lanzas, ahí vivía el emperador Gedow. Delante de la roca, en una llanura, centenares de osos, lobos, cocodrilos, hienas y otros seres armados con cuchillos y lanzas, esperaban ordenes de su emperador. Las águilas dieron media vuelta

Una frase dice mucho de Bernat Almirall 2n ESO D

Concursos porque el lugar hacia donde iban, estaba prohibido. Lo llevaron al poblado de las águilas, un poblado que estaba en la montaña más alta de Iusdy. El pueblo estaba entre la niebla, y quedaba escondido detrás de ella. Allí buscaron su madre, Sproket. La encontraron y le dijeron que habían encontrado ayuda en el mundo de los humanos, y que Joe les ayudaría a vencer el malvado Gedow. Joe les dijo que él solo no podía, que necesitaría ayuda. Las águilas le dijeron que si quería podía avisar a algún amigo suyo para que les ayudara.

Les meves petites il·lusions (fragment) d'Anna Sànchez 2n ESO B Segon Premi exaequo Català primer cicle d’ESO Només començar el dia la meva il·lusió es basa en poder dormir més, però la majoria de les vegades no és possible. Quan per fi ja estic desperta, quan ja m'he dutxat, la meva il·lusió és mirar el rellotge i veure que no estic fent tard i poder prendre el meu esmorzar sense presses. Quan ja estic de preparar-me i la Clàudia i la Joana ja estan a baix, la meva il·lusió és que no plogui, ja que l'única que sempre porta paraigües és la Joana que, pobra, li toca compartir-lo amb nosaltres, que sempre ens el deixem. Quan arribo a l'institut, les meves il·lusions són entrar

Una frase dice mucho de Melisa Segura 2n ESO A

Las águilas devolvieron a Joe a su mundo y él se fue a buscar ayuda. Se fue a buscar a su hermano mayor, Junior, para pedirle que le ayudara y, su hermano le dijo que podían contar con él. Al día siguiente se fueron con las águilas a Iusdy. Al llegar, las águilas los llevaron a su casa, en el pueblo de las montañas. Sproket les contó que habían convocado una reunión en el pueblo más importante, Kritup, donde se reunirían todos los lideres de aquel mundo. Joe y Junior junto a las tres águilas se fueron a la reunión...

a la classe i sentir la dolça veu de la Judith i l'Ariadna, veure el somriure de l'Itziar, l'Arantxa i l'Emmanuel, transmetre'm l'alegria de la Gemma i la Natacha, riure de les pallassades del Roger i el Sergio, aprendre una mica més del llenguatge dels signes amb l'Esther, escoltar les històries de l'Anna F. i la Maria, sentir parlar una mica més la Lídia i el Francesc, saber més cultura amb la Hayat, aprendre noves paraules amb les Joanes, ajudar a decidir una Mireia indecisa, aconseguir menjar del Marc i el Pere, encomanar una mica de la intel·ligència de la Paula i l'Adrià, veure jugar el Ferran, el Colber, el Francisco i el Deyvid, riure de les discutides de l'Àlex i la Thaís, veure la cara de bon nen de l'Omar ...

Concursos Nous mons (fragment) de Gisela Guitart 2n ESO D Segon Premi exaequo Català primer cicle d'ESO En una petita cala de la Costa Brava, hi havia una noia que estirada de panxa a terra sobre la sorra humida de la platja, la remenava capficada en els seus pensaments. Es va adormir. De cop, va notar com si s'estigués ofegant, i es va despertar. S'estava fent fosc, la brisa que l'envoltava era fresca i la mar havia pujat, fins arribar a cobrir-la amb les onades. Ella, la Tara, es va aixecar de l'ensurt, i va notar que tenia alguna cosa a les mans, una petxina. Instintivament la va obrir i, per sorpresa seva, una llum procedent de dins aquella closca la va enlluernar. Hi havia una perla blanca. La va agafar, i deixant enrere la petxina, se'n va anar de pressa cap a la casa de fusta, que havien llogat els seus pares per passarhi les seves últimes vacances abans de traslladar-se a Anglaterra. En arribar-hi se'n va anar volant cap a la seva habitació i va tancar la porta, deixant enrere les preguntes dels seus pares de perquè havia arribat tan tard. Es va acostar a la taula, i de la butxaca, va treure la perla que havia trobat a la platja de la cala. Mentre

s'asseia a la cadira, admirava la perla com la joia més preciada, però al cap d'uns minuts aquesta es va anar ennegrint i corcant fins que es va trencar. Aleshores, va començar a sentir una veueta, va aixecar la mirada dels trossets que li quedaven als dits i va fer una ullada per l'habitació desèrtica on l'única cosa que hi havia era una maleta, encara per obrir. - Estic aquí! La Tara va tornar a fixar els ulls a la seva mà, a on ara hi havia una noia de dimensions petitíssimes asseguda, recolzant-se al dit polze. - Qui, o què ets tu?- va preguntar la Tara, molt estranyada. - Sóc una sirena.- va replicar la noia…

Cal·ligrama d’Aida Fortuny 3r ESO D Un sentimiento que me durará toda la vida (fragment) de Pau Salvador 1r Batx A Tercer Premi Batxillerat “Relato corto” Supongo que cuando pensáis en alguna cosa muy profunda, siempre os saldrá ese sentimiento de tristeza de alguien perdido a quien le habíais cogido afecto. En mi caso la

pérdida de mi forma única i completa, fue la del único animal doméstico en mi vida: La Llebreta. Llebreta era una liebre que se encontró mi abuelo en su huerto, escondida y asustada entre unos arbustos, y que me trajo a casa cuando yo solo tenía 9 años. La liebre era tan pequeña que le tuvimos que dar leche con un biberón improvisado con un frasco vacío de unas gotas para los ojos. Le tenía que poner un nombre:

Concursos pensé que como era tan pequeña y era una liebre, me dije: Se llamará Llebreta. … Al tener la comida ahí fuera en el patio, por la noche era un festival para los animales nocturnos, ya que tenían la comida que querían. Como La Llebreta era pequeña y sin fuerza para plantarles cara a los gatos y a las ratas, se lo quitaban. Yo me enfadé al notar que La Llebreta estaba cada vez más delgada y decidí ponerme, con mi escopeta, detrás de la puerta del patio a

disparar a toda bestia que se le acercaba para quitarle la comida. Tengo mucha puntería; como para decirte que maté a dos ratas del patio del lado, que estaba y está abandonado, y a tres gatos, uno de los cuales era de los vecinos del otro lado, que también tienen un huerto. La Llebreta al saltar tanto, iba de patio en patio, hasta que un día entró en el patio de los vecinos del huerto a comerse las coles, lechugas y tomates …

L'enigmàtic sentiment naturalista (fragment)

anhelo l'olfacte de la natura. El camí s'escurça i s'acaba. Hem arribat, penso. Un altre dia a casa. Els meus pares plens de preocupació em pregunten el perquè d'aquesta desaparició. No sóc capaç de mantenir-los la mirada. Canvio de direcció com un espalvent. Parlen i parlen ells, però jo no interpreto res. M'agrada ser així. Ser que ells no ho comprendran, sé que és difícil d'entendre. Adoro els meus moments íntims, simplement la natura i jo. No necessito ningú més. Sóc solitària, ho accepto. Sóc diferent, això diuen. Sóc l'Amàlia. No vull canviar. Sé que em costa relacionar-me, compartir i ser afable. Simplement penso que no n'hi ha necessitat...

de Gemma Sàbat 1r Batx B Tercer Premi ex aequo Batxillerat Català Clar el cel, enigmàtics els núvols, enlluernador el sol. Contemplo i no paro de contemplar aquest paisatge. M'endinsa en uns pensaments agradables, em commou cap un món millor, m'altera el formigueig del cos. I miro... Tanco els ulls i imagino infinites històries per explicar. Xiulo al ritme del vent una dolça melodia d'encisador cant. Camino, em moc, m'assec i m'estiro. Des d'una altra perspectiva el paisatge continua sent idoni. Entre els cants dels ocells sento un rum rum de veus... -Amàlia, on t'has ficat? -Amàlia, no juguis, que et cremaràs! De cop el meu món utòpic es desdibuixa, s'esvaeix en l'horitzó idealitzat. La família em busca, penso. De cop i volta el meu cos s'altera. Començo a donar voltes en un semicercle. M'exalto, crido i no paro de cridar. Passen els segons lents, els minuts ja no els interpreto. Sobtadament, sento una pressió a l'espatlla esquerra. Un corrent de nervis circula dins meu. -Amàlia, què hi fas aquí sola?. Nena, quin espant... per fi t'hem trobat, filla! No dono resposta. Encara no sé ben bé on estic. Caminem. Ma mare a prop meu. La pobra dona preocupada pel meu rar comportament. Jo indiferent, fent gambades ràpides i constants,

Una frase dice mucho de Sara Pardo 1r ESO A

Concursos Las estrellas de Marina Solé 1r ESO A Primer Premi “Poesía Castellana” primer cicle d'ESO Desde mi ventana veo las luces de mi ciudad Cuando me voy a la cama veo las estrellas brillar que iluminan mi habitación

Una frase dice mucho d’Hayat Sadik 2n ESO B X i Y equacions (fragment) de Meritxell Parera Tort, IES Alt Penedès Primer premi Contes matemàtics Concurs obert Categoria de 14 a 18 anys Trobareu tot el conte al blog de Contes matemàtics: http://contesmatematics.blogspot.com/ X: Saps y? Des del primer moment en què et vaig veure vaig saber que en cap moment acabaríem les dues juntes. Ja diuen que si no ets part del problema, ho ets de la solució. Nosaltres vàrem ser inventades per ser part del problema, però els problemes sempre acaben per resoldre's. La X sempre s'havia sentit tan sola; ella, sempre ella, en una equació de primer grau, sense cap altra finalitat que ser aïllada per trobar una solució a aquella barreja de números i de lletres. Per posar un exemple, per entendre-la: 2x=7+1 2x=8

Pensé que me querían decir algo pero no se bien que... Cada dia las espero y las estaré esperando porque siempre iluminaran mi vida.

Em sentia buida, sola. Era una lletra només per substituir un número. La meva existència entre tan simple i efímera. Les x a un costat i els números a un altre. Sumem, i com sempre la x s'aïlla, i el número que m'acompanyava sempre m'abandona per anar a fer de divisor dels números sumats de l'altre costat. I ja està, deixo d'existir. En veritat era una vida simple, sense preocupacions, només em matava el remordiment de què sempre era part del problema, encara que era la part important per resoldre. Viure en una equació és entretingut, vas coneixent gent, més que gent, números. Números que vénen, es presenten, algun t'acompanya, d'altres són els teus veïns. Els números són infinits, mai coneixeràs l'últim. Les desenes són companyes, les centenes són una festa. Però un dia vaig conèixer un número que se sentia igual que jo, sol. L' 1, el número més solitari que mai veuràs. Em va fer veure que era molt egoista, que només pensava en mi i en les meves penes. Jo, que sempre havia pensat que era la cosa més desgraciada del món vaig veure que estava totalment equivocat. L'1 em va explicar que se

Concursos sentia sol, que només era un, que se sentia impotent. 1: Sóc el primer d'una llarga i infinita llista de números, i ser el primer vol dir ser l'últim. X: Jo sempre havia pensat que aquesta sensació d'impotència només la sentia jo i només jo, sempre m'he sentit el centre del món, un món aïllat. 1: Algun dia, arribarà algú que et farà companyia, i t'ho dic jo que mai m'equivoco, encara que sigui només un 1, que tingui un significat de soledat, acostumo a encertar les coses. Em vaig quedar pensant en les seves paraules, des de llavors l'1 sempre m'acompanya, sempre el tinc present encara que no es vegi. Sempre que vegeu una x en una equació compteu que té un 1 al costat. Però aquest no és el final del meu relat; jo, una lletra que s'il·lusiona de seguida, em vaig aferrar a les paraules d'aquell gran amic que havia fet. Esperava aquella cosa que m'acompanyés. Encara que va passar temps, jo vaig continuar confiant en les paraules del meu amic, perquè si no tens confiança en un amic no crec que es sigui capaç de tenir-ne mai. Vaig continuar durant temps amb la meva rutina de conèixer números, més números que només duraven instants en la meva vida, que no es quedaven mai. Vaig continuar durant molt de temps amb la meva rutina de ser una simple lletra que significa un número amagat. Em vaig plantejar la meva existència. De veritat només servia per substituir un número? Tan poca importància tenia? Era la meva funció a la vida? Sortir en mig d'un problema i ja està, era l'encarregat de ser la màscara d'un número ocult, em sentia tan estúpida. Què tenia el número amagat que no

tingués jo que sempre em canviàvem? Eren les meves reflexions de sempre, les que em feia entre equació i equació, fins que un dia una bona lletra va canviar els meus pensaments. Però per fi, algú em va treure d'aquesta espiral de lamentacions i reflexions. Sí, els sistemes d'equacions em van portar una gran amiga i el compliment de la paraula de l'1. No estava sol. Allà al meu costat vaig trobar el meu gran recolzament. La Y. Al principi vaig pensar que era perfecte mai més estaria sola, que havia trobat la tan famosa mitja taronja. Que enganyada i equivocada estava. Ella i jo estàvem fets amb la mateixa finalitat, amb la mateixa que m'havia estat torturant tant de temps. Ens vàrem trobar les dues en un sistema d'equacions resolt per igualació. Els sistemes són molt complets i tenen tres maneres de resoldre's, encara que en les tres el resultat és el mateix. Per entendre'ns, un sistema d'equacions són dues equacions, una sota de l'altra. En cada equació hi ha dues lletres, que només oculten un número que has de trobar. Dues lletres que semblen no importar a ningú. Jo, present en les dues equacions, abans que s'utilitzés el mètode de la igualació, que consisteix a aïllar les X, com sempre, soles a un costat amb tots els números a l'altra banda de l'igual. La Y era com la meva altra part que sempre m'havia faltat, la part positiva. Em va explicar que hi havia lletres que ni tan sols tenien funció. Que nosaltres dues érem unes afortunades, que teníem algun motiu pel qual existir, que teníem on estar, encara que fos al costat dret d'un igual o al costat esquerre, em va obrir els ulls. La Y era la meva font de respostes al meu oceà de preguntes...

Concursos El niño sin rostro (fragment) de Maria Sintes 2n ESO D Primer Premi “Realto breve” primer cicle d'ESO Todo ocurrió el año que fuimos de vacaciones a Antella, es un pequeño pueblo situado cerca del río Júcar en Valencia. Es el pueblo donde pasábamos todos los veranos, pasamos unos días en casa de mi tía Pepica, que es la hermana de mi padre, junto a mis primos Enrique y Sheila. El primer día, cuando llegamos, mi tía nos había preparado una de las comidas preferidas de mi padre, un arroz al horno y durante la comida todos nos explicamos como nos había ido ese año, qué tal el trabajo, qué tal los estudios, etc. Luego, a media tarde mi prima Sheila y yo salimos a dar una vuelta por el pueblo. Sheila tenía muchas ganas de presentarme a una nueva amiga que había hecho, se llamaba Sara. Tuvimos que andar mucho rato hasta llegar a su casa, estaba algo apartada del pueblo, al final de una subida que me dejó casi asfixiada, cuando llegamos arriba vi que había muchos cipreses alrededor y es que detrás de la casa, a pocos metros estaba el cementerio del pueblo. Mi prima tocó a una especie de timbre antiguo, era una campanita situada al lado de la puerta y enseguida Sara nos abrió la puerta. Sara era una niña un poco gótica, vestía de color oscuro y se maquillaba con sombra y labios negros, su piel era pálida y su pelo muy largo y moreno, pero la verdad es que cuando se puso a hablar, encontré que era una chica bastante normal, yo nunca había hablado con ese tipo de gente y más bien me daban algo de miedo. Nos hizo pasar y nos enseñó su casa. Era una casa bastante normal, vivía sola con su padre que era farmacéutico, creo. Su habitación era la única parte de la casa algo rara, las paredes también estaban pintadas de color negro y tenía muchos símbolos religiosos como cruces,

etc. Me llamó la atención una puerta qué no nos abrió y cuando pregunté que había dentro, nos explicó que era el laboratorio de su padre y que estaba prohibido entrar. Pensé que era normal, los laboratorios tienen muchos productos peligrosos. Enseguida empezó a oscurecer, y nos teníamos que marchar, aquella tarde lo pasamos bastante bien y Sara nos explicó que pronto se acercaba su cumpleaños y tenía pensado hacer alguna fiesta, que si por fin la podía hacer ya nos avisaría. Nos fuimos a casa y por el camino yo le expliqué a mi prima que no me gustaba nada que la casa estuviese tan cerca del cementerio. A la mañana siguiente nos levantamos y desayunamos todos juntos, mis padres habían hecho planes para ir al río a pasar el día, allí había un chiringuito donde cada verano comíamos, al llegar reservábamos mesa y así ya no nos teníamos que preocupar por encontrar sitio. Hacía un día soleado y muy caluroso, nos entraron muchas ganas de bañarnos en el río y lo pasamos muy bien, nos estuvimos salpicando, haciendo carreras o viendo quien aguantaba más la respiración debajo del agua. Luego fuimos a comer, mi padre se pidió, para no romper la costumbre, unos “cargols”, que son unos caracoles que preparan en Valencia con una salsa picante. Cuando terminamos de comer, mientras hacíamos la digestión nos sentamos en un lugar con césped, cerca del río a comernos un helado, entonces vimos llegar a Sara. -¿Qué haces aquí? -Preguntó Sheila. -He bajado a bañarme, hoy hace tanta calor.... -Nosotros ahora no podemos, estamos haciendo la digestión. -Dije yo.Bueno pues os espero, bañarse sola es muy aburrido. Así es que mientras esperábamos un rato más, estuvimos de charla y Sara nos confirmó que había pedido permiso a su padre para hacer una fiesta de pijamas y que estábamos invitadas. Sara se volvió a mirar a mi primo Enrique y él sin dar tiempo a nada más, añadió: -Yo paso, conmigo no contéis. Y menos mal, pensamos todas, nos apetecía que fuese una fiesta solo para chicas...

Concurs

Primer Premi Cristina Gallardo

Finalista Aida Fortuny

Accèssit Núria Gallego

Sant Jordi 2009

Biblioteca IES Eugeni d’Ors

Biblioteca IES Eugeni d’Ors Biblioteca IES Eugeni d’Ors

Punts de llibre

Sant Jordi 2009

Punts de llibre

Accèssit Kend E. Solorzano

Punts de llibre

Concurs

Punts de llibre

Concursos

Punts de llibre