Quaresma 2015 Fem camí cap a la Pasqua TERCERA SETMANA
del 16 al 20 de març
Aquesta setmana tractarem sobre la FALSA FELICITAT DE L’EGOISME, aquest mal que fa que sempre ens posem en el centre, sense tenir en compte els altres. Intentarem, al llarg de la setmana, transformar-lo en solidaritat i entrega, que són actituds que ens faran veritablement feliços.
Dilluns dia 16 Sant Heribert
Avui començarem identificant el sentiment de l’egoisme. Observa en silenci la imatge i mira què et suggereix. Quantes vegades et poses tu al centre de tot? Com et sents quan són els altres els qui ho fan?
Dimarts dia 17
https://www.youtube.com/watch?v=QIshL65IEHM
Sant Patrici Observa aquest vídeo de dibuixos animats, que ens explica com les actituds egoistes no porten enlloc. Quins personatges en surten més beneficiats? Els forts o els febles? Per què?
Dimecres dia 18 Sant Ciril de Jerusalem
Avui llegirem “El Gegant Egoista”, un conte d’Oscar Wilde, un famós escriptor anglès del segle XIX. Ell va saber plasmar així els sentiments de l’egoisme i la generositat. Escolta’l amb atenció. Els més petits el podeu veure en aquest vídeo.
http://www.super3.cat/unamadecontes/conte/el-gegant-egoista/catala/263
Dijous dia 19 Sant Josep
Avui a la nostra ciutat és festa. Gaudeix-ne i comparteix-la amb les persones que tens a prop.
Divendres dia 20
https://www.youtube.com/watch?v=c64MSvRRHnc
Sant Ambrós de Siena
Acabarem la setmana amb una cançó, que ens recordarà que si no ens tanquem en nosaltres mateixos i compartim la vida amb els altres serem més feliços, més forts, i arribarem més lluny.
Cada tarda, en sortir d’escola, uns vailets solien anar a jugar al jardí del gegant. Era un jardí solitari, amb gespa verda i suau. Les flors hi brillaven, i hi havia dotzenes de presseguers [...]. Els ocells, des de les branques, cantaven tan deliciosament, que els nois paraven sovint de jugar per escoltar-los [...]. Un dia el gegant va tornar. Havia anat a visitar el seu amic l'ogre de Cornualla, i s’hi havia quedat set anys [...], ara havia decidit tornar al seu castell. En arribar, va veure els noiets que jugaven al seu jardí. -Què hi feu aquí? - els va cridar amb veu agra. I els xiquets van fugir. -El meu jardí només per és per a mi, i tothom ho ha d'entendre. No permetré que hi jugui ningú altre que no sigui jo. Llavors el va envoltar d’un mur molt alt i hi va posar el cartell següent: “QUEDA PROHIBIDA L'ENTRADA SOTA LES PENES LEGALS CORRESPONENTS”. Era un gegant egoista. I, pobres vailets, es van quedar sense lloc per jugar[...]. Així doncs, es van acostumar a passejar-se prop del mur, i recordaven el jardí que hi havia a l'altra banda. Va arribar la primavera i tot es va omplir de flors i ocells, però al jardí del gegant egoista continuava sent hivern. Els pardals, des que no hi havia nens, no hi cantaven, i els arbres s'oblidaven de florir. El gel i la neu estaven molt contents de viure-hi tot l’any, i van convidar el Vent del Nord i la calamarsa, que també s’hi van instal·lar. -No comprenc per què la primavera triga tant a arribar -deia el gegant egoista veient el seu jardí blanc i fred-. Tant de bo canviï el temps aviat! Però la primavera no arribava, ni l'estiu tampoc. La tardor va dur fruits a tots els jardins, però no en va donar cap al del gegant. I a cal gegant sempre era hivern, i el vent del Nord, la pedra, el gel i la neu dansaven enmig dels arbres. Un matí el gegant va sentir des del llit un so deliciós.[...] Era un passerell que cantava davant de la finestra; però feia tant de temps que no en sentia cap, que li va semblar la música més bella del món. -La primavera! -va exclamar el gegant. I botant del llit va abocar-se per la finestra i va mirar. Aleshores va veure un espectacle extraordinari: Els noiets havien fet una escletxa al mur, i s’havien ficat al jardí. N’hi havia un a cada arbre, i aquests se sentien tan feliços, que s'havien cobert de flors i agitaven graciosament les branques sobre els caps dels nens. Els pardals cantaven i volaven amb delit, i les flors reien traient el cap per la gespa. Era un bonic quadre. Tan sols en un racó, el més apartat del jardí, encara era hivern. Allí hi havia un nen molt petit. Tan petit, que no podia enfilar-se a les branques de l'arbre i es passejava ran del tronc plorant amargament. L’arbre encara era cobert de gel i neu, i el vent del Nord bufava i rugia al seu damunt. El cor del gegant es va entendrir. «Que egoista he estat! -va pensar-. Ja sé per què la primavera no volia entrar. Ara ajudaré el nen a enfilar-se. Després enderrocaré la paret, i el meu jardí serà sempre més un lloc d’esbarjo per als infants. Estava ben penedit del que havia fet. Llavors va baixar les escales, va obrir la porta i va entrar al jardí. Quan els xiquets el van veure, van tenir por i van fugir, i el jardí es va tornar vestir d’hivern un altre cop. Però el nen petit no havia fugit perquè tenia els ulls plens de llàgrimes i no el va veure venir. Així que el gegant s’hi va atansar, el va agafar tendrament amb les mans i el va enfilar a l'arbre. I l'arbre de seguida va florir, els pardals s’hi van aixoplugar i es posaren a cantar. I el noiet va obrir els braços, va llançar-se al coll del gegant i el va besar. Els altres nois, veient que el gegant ja no era dolent, també s’hi van acostar i la primavera els va seguir. -Des d'ara aquest és el vostre jardí, petitons -va dir el gegant. I agafant un mall molt gran, va tirar la tanca a terra[...]. Els nois van estar jugant durant tot el dia, i al vespre van anar a dir-li adéu. -On és el vostre company? -els va preguntar-. Aquell que vaig enfilar a l'arbre. -No ho sabem -van respondre els xiquets-; se n'ha anat. -Digueu-li que vingui demà sens falta -va respondre el gegant. Però els nois van contestar que no sabien on vivia i que fins llavors no l'havien vist mai. I el gegant es va quedar molt trist. Cada vespre en sortint d’escola els nois anaven a jugar amb el gegant, però aquest ja no va tornar a veure el petitó que tant s’estimava[...] -Com m'agradaria veure'l! -solia dir.
Van passar els anys i el gegant es va fer vell, i ja no podia jugar. Un matí, mentre es vestia, va mirar per la finestra. De sobte es va fregar els ulls, atònit, i va mirar amb atenció. En un extrem del jardí hi havia un arbre ben cobert de flors blanques. Les branques eren d'or i en penjaven fruits de plata; sota aquell arbre hi havia l’infant que ell s’estimava tant. El gegant va baixar les escales ple d'alegria i va entrar al jardí. Va córrer per la gespa i es va acostar al noiet. I quan el va tenir al costat, la seva cara va enrogir de còlera i va exclamar: -Qui s'ha atrevit a ferir-te? – Als palmells de la mà del xiquet i en els seus peus s’hi veien els senyals sagnants de dos claus. Un temor respectuós el va envair, i caigué de genolls davant del petitó. I el xiquet va somriure al gegant i li va dir: -Em vas deixar jugar una vegada en el teu jardí. Avui vindràs amb mi al meu, que és el Paradís. I quan van arribar els noiets aquell vespre, van trobar el gegant mort, sota l'arbre, tot cobert de flors blanques.