UD1. LA FORMACIÓ DEL RELLEU 3. DEFORMACIONS: PLECS I FRACTURES Ja hem vist que l’escorça es forma de nou (a les dorsals oceàniques) i es destrueix (en les zones de subducció). Però a més d’aquesta activitat hi ha d’altres fenòmens que li poden succeir a l’escorça, deguts a forces geològiques molt grans produïdes pel moviment de les plaques tectòniques. Aquestes forces acaben deformant l’escorça. Aquestes deformacions poden ser: plecs, falles i diàclasis.
Els plecs són ondulacions dels estrats rocosos de tipus plàstic en ser sotmesos a forces geològiques de tipus compressiu originades durant el xoc de plaques. Depenent de la situació dels estrats més antics podem distingir dos tipus de plecs.
Fig. 1. Esquema dels tipus de plec.
Anticlinal: Són els plecs en què els estrats més antics estan situats a la part central. Sinclinal: Són els plecs en què els estrats més moderns estan situats a la part central. Els plecs tenen diferents parts: Xarnera: zona de curvatura del plec.
màxima
Pla axial: Pla imaginari que uneix les diferents xarneres d'un plec. Eix del plec: Línia imaginària d’intersecció entre el pla axial i el plec. Flancs : Són les dues parts del plec situades als costats de la xarnera. Nucli : El formen les capes més internes del plec. Cabussament: És l'angle que forma el pla axial del plec amb l'horitzontal del terreny. El pla axial ens ajuda a determinar els diferents tipus de plecs. Si el pla axial és perpendicular al sòl, s’anomena un plec recte. En canvi, si el pla axial és paral·lel al sòl, s’anomena un plec
ajagut. Quan el pla axial forma un angle d’entre 0º i 45º s’anomena ple tombat i quan aquest angle és entre 45º i 90º s’anomena plec inclinat. Un altre tipus de deformacions que podem trobar a les roques de l’escorça són aquelles que produeixen una fractura. Les fractures es produeixen en roques rígides, que són fràgils. A la superfície terrestre poden trobar dos tipus de fractures segons l'existència/absència d'un desplaçament dels blocs situats a ambdós costats de la fractura. Si hi ha desplaçament parlem de falles; en cas contrari de diàclasis. Així, les diàclasis són fractures de les roques que no van acompanyades de desplaçament posterior.
Per cercar... Les diàclasis normalment no es presenten aïllades, sinó en grups anomenats també famílies. Busca’n informació! Fig. 2. Esquema i fotografia d’una diàclasis.
En el cas de les falles, la fractura de la massa rocosa origina un desplaçament entre els dos blocs.
Les falles tenen diferents parts: El lloc per on es trenquen les masses rocoses (superfície de fractura) s'anomena pla de falla. Al trencar-se, s’originen dos blocs que s’anomenen llavis de falla. El bloc que queda a la part superior s’anomena llavi aixecat i el bloc que queda a la part inferior s’anomena llavi enfonsat. La distància que hi ha entre dos punts que abans de produir-se la falla estaven a la mateixa altura s’anomena salt de falla. Per pensar... Molt sovint és difícil reconèixer una falla en la superfície si no hi ha un tall que deixi visibles els estrats. Però hi ha una dada important que permet revelar l’existència de falles: els canvis a la vegetació. Si les roques d’ambdós costats són diferents, és molt possible que la vegetació que predomini sobre cada tipus de roca sigui també diferent. Fig. 3. Parts d’una falla.
Tipus de falla: Normal o directa: Són produïdes per forces de distensió . Es caracteritzen caracteritzen perquè hi ha un augment de la superfície total del terreny. En En aquestes falles, el bloc situat sobre el pla de falla s’enfonsa. Inversa: Està originada per forces de compressió . Es produeix una disminució del terreny. En aquestes falles, el bloc situat sobre el pla de falla s’eleva. Horitzontal: En aquest tipus de falles el desplaçament dels llavis és horitzontal. horitzontal No hi ha cap bloc que s’aixequi ni s’enfonsi.
Fig. 4. Tipus de falles.