Ariadna Sánchez Perea 5è C
Marta Liliana Mundet Gheonea 5è C
Els pirates visiten Palafrugell Hi havia una vegada tres pirates: l’Egg, en Will i en Rodrick. Un dia en Will va tenir una idea i va decidir comentar-la amb els seus amics. - Companys! Ja fa massa temps que estem en aquesta casa. Aquí sempre hi ha el mateix! - Què vols dir amb "que sempre hi ha el mateix"? - va preguntar l’Egg. - Doncs que vull explorar coses noves! A veure què hi ha en un altre país. - li va respondre en Will. - Jo estic d’acord. Però amb una condició: anem a l’Àfrica - va dir molt emocionat en Rodrick. - Però Rodrick! Com vols que anem des del país pirata fins a Àfrica? - va preguntar l’Egg molt nerviós. - Podem agafar un vaixell! - va exclamar en Will de sobte. - Bona idea, Will! Vaig ara mateix a buscar al meu germà per demanar-li el seu vaixell… Doncs així ho van fer. Però el que no tenien clar era si en Belt, el germà d’en Rodrick, estaria disposat a deixar-los el vaixell. - Germanet! Rodrick! Fa molt temps que no vens… Què et porta per aquí? En Rodrick li va explicar tot el que havia parlat amb els seus amics, però en Belt li va contestar: - Rodrick! Això és molt perillós! - Si us plau, Belt! - Mmmm… Està bé. Però amb una condició… - Quina? - va preguntar en Rodrick molt entusiasmat. - Que jo vagi amb vosaltres!
Al principi en Rodrick estava una mica disgustat amb la resposta del seu germà, però al pensar-ho bé en Belt podria ajudar molt en aquella sortida… Dos dies després, a les 7 de la matinada, els quatre pirates van sortir a navegar. - Però… segur… que… arribarem? - va preguntar tartamudejant l’Egg. - Egg, tu sempre igual de gallina! - li va dir rient en Belt.
Els nois van arribar a una platja. - On estem? Ja hem arribat? Per què pares? - va preguntar espantat l’Egg. - No! No funciona! El vaixell s’ha parat! - va dir molt espantat en Belt. Els nois van estar discutint una bona estona… Fins que en Will va dir: - Mireu! Un cartell! Estem a… Calella! - Calella? És una platja molt famosa! - va exclamar en Belt. - Sí, Calella! Sempre he volgut estar a Palafrugell! - va dir feliç l’Egg. - Pala… què? - va preguntar en Rodrick amb molta curiositat. - Palafrugell! És un poble on hi ha fruiteries, platges, restaurants, animals, places, escoles… - va explicar l’Egg. - Tinc una idea! Per què no fem una excursió?! - Sí! - van respondre tots a la vegada. Van caminar durant una estona i van passar per Tamariu, Llofriu… - Bé, ara anem a la plaça. Hi ha fruiteries i restaurants! - va dir molt entusiasmat l’Egg. - Mare meva! Una fruiteria! Això és èpic! Puc agafar una poma? - va exclamar i preguntar en Rodrick. - No, primer has de pagar-la… - li va explicar l’Egg. Van caminar una estona i van arribar a un restaurant. Allà, van menjar una pizza, una hamburguesa, un entrepà de formatge i un pollastre. Una estona després van arribar a una escola anomenada “Barceló i Matas”. - Què és això? - va preguntar en Belt. - És una escola. Aquí venen els nens i les nenes per aprendre. - va respondre l’Egg. - Podem entrar? - va preguntar en Rodrick. - No! Els molestaríem… Van quedar-se una estona més a Palafrugell visitant el poble, fins que van arribar a una caseta petita i van decidir quedar-se a viure a Palafrugell. - Qui ho diria? I jo que volia anar a Àfrica... BLANCA CHACÓN SÁNCHEZ 5è A
El misteri de Palafrugell Hi havia una vegada una nena que es deia Mònica, tenia 16 anys i vivia a Palafrugell. Tenia tres millors amigues que es deien Àngela, Paula i Daniela. Eren inseparables i tenien moltes coses en comú. Una d’aquestes coses és que a totes els agrada el misteri i explorar. Els pares de la Mònica són una mica protectors. Després de sortir de l’institut, la Mònica va pensar que seria molt bona idea convidar a les seves millors amigues a la seva casa per fer una festa de pijames. Va trucar a l’Àngela, a la Paula i a la Daniela. Totes van acceptar i quan van arribar a casa de la Mònica, l’Àngela va dir: - Tinc gana. Per què no truquem a la pizzeria per demanar una pizza familiar? Us sembla bé?
Totes van respondre que sí. La Mònica va agafar el mòbil, va trucar i, després de sopar, van anar a dormir.
Al dia següent, la Paula va proposar anar a les torres de guaita de Palafrugell. Totes van acceptar, així que van preparar la motxilla: van posar-hi una mica de menjar, aigua… i van anar cap a les torres de guaita. Van estar caminant bastant temps, però els va agradar molt i s’ho van passar molt bé. Durant el camí es van divertir molt. Quan van arribar, van fer una volta per allà abans d’entrar a les torres de guaita. Després d’uns 10-15 minuts, van decidir entrar a les torres de guaita per visitar-les i explorar-les. Les van visitar i les van trobar molt curioses. Quan estaven baixant per les escales, a la Paula li va semblar estrany que a terra hi hagués una part més elevada que l’altra. La Paula va dir: - Espereu! No noteu com una part del terra està més elevada que l’altra? - És veritat! Què hi haurà allà?
La Mònica va anar i va tocar el terra i va notar com una trapa. Va dir: - Noies, aquí hi ha com una mena de trapa. La van intentar obrir entre totes. Quan per fi es va obrir, van veure com una mena de subterrani i, com que eren molt curioses, van decidir entrar.
Quan ja estaven a baix, van poder veure el què hi havia a dins i van al·lucinar: hi havia molts quadres i molt bonics, però eren com molt antics. Resulta que l’any 1962 un pintor molt famós va decidir amagar els seus quadres més valuosos perquè tenia una malaltia i tenia molt poques possibilitats de sobreviure. Les noies van trucar a la policia i els quadres se’ls van emportar a un museu. Les noies van estar molt contentes perquè van sortir a les notícies.
Alexandra Diana Ferentiu 5è B
UN POBLE PERFECTE AMB UN REI PERFECTE
Pedro Luis Aguilera 6è B
El verí 28 de desembre del 1639 a les 7:30 a Palafrugell Ets i útil!! Te s 9 a s i se
les u a e a de 4!! Te ia tot el
aç d et
e at, el ei
Simón li havia tirat un got amb té per no netejar bé el terra. Va eixugar el sòl i se'n va anar corrents amb els seus companys; són dos nois, un és baixet amb cabells u ts i llisos d’ulls laus i l’alt e s alt a
a ells lla gs i a issats d’ulls ve ds; va a a a la seva ha ita i , s
petita, amb parets musgoses i olor fastigós per sort tenen llits, són de palla amb unes mantes. Anava a seure quan de cop van veure a la reina Diana, ella es va posar en cuclilles, portava u a ossa, va t eu e u pot d’a uesta, s’havia posat u a pasta a la o te ia e ades. Desp s se’ va a a , a
u so
à i ho va ef ega pe
iu e t ist i va ta a la po ta.
La reina Diana era alta, amb cabell ondulat i rossa, tenia ulls blaus i un somriure bonic, aparentava uns 25 anys. A vegades els tractava com si fossin els seus fills. El rei Simón era alt, u a
i a g as, a ells u ts a
algu s la s i a ugues a la seva pell, se
lava d’uns
43. Ell era tot el contrari de la seva bella esposa, era mal educat, agressiu, estricte i sempre feia les coses amb violència. Ningú entenia com Diana es va casar amb ell, però si et pares a pensar bé si que hi havia una explicació. No pu
s -es uei a l' a issat a pu t de plo a . Co
’ag ada ia ue tot ai
a a
s
-seguei die t e u la e t de desespe a i . Les últi es set a es he estat pe sa t u a osa -va di el ai et. Ell se p e e s astiga a el u e s ha fet als t es? -e pli a a
e o i
viol
ia, pe u
o pode
to a -li tot
Va, o siguis idí ul diu la e a. Dei a'
explicar-te. Avui és l'aniversari de la reina, fan un sopar per celebrar-ho. El rei mai o pa tei el seu
e ja . Te i
ue esti pe sa t…? E
se
ve í de ates… e pli ava e to psi pata. No vols di el
la o a idea! opi ava el oi d’ulls ve ds. La e a o
la e tava del seus o pa s, a vegades pe sava ue te e telepatia. Co fia e p o ets? -deia el ai et. Se p e
s es i,
’ho
o testa, o s’havia adonat i ja estaven abraçats.
12:50 Estave a agats i va so ti l'últi
ui e A e , ja us ho e pli at".
Van anar a la cuina, els dos nens vigilaven que no entrés ningú mentre que la nena posava el verí en el menjar, després de fer-ho va deixar-ho tot tal i com estava.
31 de desembre del 1639 a les 23:30 Els ois estave a l’ha ita i
e t e els eis i el o vidats e e a la sala A sopa !!
idava
algú amb alegria. Havia gent parlant, ballant i música. Ni havien començat a menjar quan van sentir un soroll, seguit d'ai S’ha des aiat!! deia u
des o egut, desp s va
apropant-se, va o i la po ta S espa tats Co
u sile i a goi a t SIMÓN va se ti
ida Dia a a
dolor
its. Es va es olta passes
ue heu sigut vosalt es va a usa Dia a, els ois estave
ho saps? va di el ai et. La e a el va
i a e fadada i l' a issat a
aa
o gullosa. Dia a els va a aça , o te ia se tit Us havia vist, - deia Dia a feliç ESTÁ MORT , Dia a se’ va a a .
2 de gener 1640 a les 18:00 en el cementiri de Palafrugell Ni gú havia sospitat dels e s, va a usa a u po a ge t, els e s estave llu , pe Si
a o seguei fo
ui e de la
o t . E a l’e te a e t, havia
pode es olta , e a el to
de Dia a T’est a a
ula Dia a No pu - pa la amb dolor fingit, era una mentidera.
23 de novembre de 1650 Cha lotte a i ava ap a l’ha ita i de Dia a, fa u s dies va es olta so e u es postals, havia de saber què passava. Va obrir uns dels calaixos, estava tancat amb clau, va fer servir la clau que va trobar pel terra, es va obrir, va trobar un sobre: Sr.Robert Ferrer Sra.Anne Ferrer. Aquell eren els noms dels seus pares, estava tremolant; Estimats Sr. i Sra. Ferrer Volia dir-vos de que Charlotte Ferrer ja està en el castell de Palafrugell. Ella comparteix habitació amb Lluís Bosch i Henry Costa. També els 3.000 maravedís ja els teniu. Simón Vidal Es va posar a plorar, això responia tots els seus dubtes. Ara que vivia amb Diana, Henry i Lluís la seva vida havia millorat notablement. Palafrugell tenia un nou rei, Miquel, i ells eren part de la reialesa. Inas Tahiri 6è C
Beneïda sigui aquella torre! Hola! Soc la Gemma i vull explicar la meva història amb la Charlotte, la que era la meva millor amiga. Tota aquesta història va passar al 1990, al meu poble natal, Palafrugell. La Charlotte, o Lottie, com jo li dic, ha sigut la meva millor amiga des dels tres anys. Ella ho sap tot sobre mi, bé, quasi tot... Tinc un secret... I és que la Lottie m’agrada. Avui, vint de setembre de mil nou-cents noranta, havia quedat amb la Lottie, i per desgràcia, el seu germà estava a casa, i sí, el meu germà també era pesat, però ell és el meu germà així que no passa res. Espera, un moment! El meu germà i el seu germà són parella! D’acord, tinc la solució: convidaré al germà de la Lottie a casa meva i estarem soles, genial. Vaig trucar la porta i em va obrir el germà de la Charlotte. -
Hola cunyat! - El vaig saludar.
-
Ah, ets tu, vols alguna cosa?
-
Sí, bé, a part de que la Lottie m’ha convidat, el teu xicot et troba a faltar.
-
Haguessis començat per aquí! Adéu a tots!
-
Tortolitos - vaig murmurar.
-
Hola Gems! - va cridar la meva amiga.
-
Hola Lottie, el teu germà ha marxat a casa meva.
-
D’acord, anem a la meva habitació.
Vam anar a la seva habitació, i ens vam posar a xerrar. -
Per telèfon em vas dir que m’havies de dir alguna cosa, què és? – Em va dir la Lottie.
-
Bé... és que a mi... m’agrada una noia… - Vaig contestar vergonyosa.
-
Ah, d’acord! I qui és?
-
Això ja no t’ho puc dir…
-
Doncs no t'ajudaré amb ella. – Va contestar la Lottie ben enfadada.
-
Ja ho sabia, no cal que ho diguis. – No sabia què respondre.
De cop, va treure un tema que em va deprimir una mica... -
Mira, parlant d'això, a mi també m’agrada una noia.
Vaig pensar que potser era jo però no en vam parlar més, vam canviar de tema ràpid. La tarda va passar volant, vaig arribar a casa i em vaig estirar al meu llit, vaig estar escoltant música, i vaig acabar muntant-me un concert. Al dia següent a l’institut li vaig deixar una nota al seu armariet: ‘’Ens veiem a les cinc de la tarda a la torre de les torretes, t’he de dir una cosa.’’ A les cinc de la tarda, després d’esperar tres hores… -
Hola Lottie! - La vaig saludar. Ah, hola Gems, ets tu la de la nota? - Va preguntar. Sí, sóc jo. - Vaig respondre. Doncs, què volies?
-
Hi va haver un gran silenci.
-
Jo... a veure… com t’ho dic… - Vaig tartamudejar. Ves al gra! - va dir interrompent-me. M’agrades Lottie.
Per dins em vaig maleir, semblava que ella no sentia el mateix. Però vaig deixar de pensar això quan vaig sentir els seus llavis sobre els meus. -
No saps quan he esperat aquest moment. - va dir abraçant-me. Jo també he esperat molt!
Vam estar dues hores juntes, xerrant, enamorades. Vaig tornar a casa meva i em vaig trobar el meu germà. Li vaig explicar tot! -
Germanet! Ha funcionat! La teva idea ha funcionat! Que bé! - va dir abans d’abraçar-me.
Vaig anar a la meva habitació i amb la cara en un coixí vaig cridar… -
Beneïda sigui aquella torre!
Maria Muñoz Hinojosa 6èA
La meva realitat A pas ràpid, Gemma Cowell de vint anys, tornava del seu treball al pis que compartia amb el seu germà Robert, després de ser abandonats pels seus pares Gellert i Eleanor. Gemma mentre pujava les escales, va escoltar un soroll molt fort provinent del pis que compartia amb el seu germà menor. Va córrer tot el que va poder per arribar al final de les immenses escales, per saber el què estava passant. Al girar la clau i entrar al pis no va trobar res, va buscar habitació per habitació fins que es va recordar del lavabo. Va entrar i el què va trobar va ser al seu germà de vuit anys inconscient a la banyera, un nen de pell pàl·lida, molt prim, bonics ulls verds, pestanyes llargues, cabell negre arrissat i amb l'aigua per la cintura, es veia que tenia poca respiració. Immediatament Gemma va trucar a l'ambulància, amb por del què li pogués passar al menor.
Gairebé un any després d'aquest succés, Gemma seguia destrossada. El seu germà va morir davant seu en una llitera d'hospital. Va decidir inventar-se un lloc bonic on pogués oblidar-se de tot. Era un poble anomenat Palafrugell. Sempre s'ho imaginava amb belles platges i carrers acolorits. Li agradava pensar en aquest tipus de coses, pensava en el feliç que seria el seu germà petit en un lloc així, el feliç que podria ser ella. Cada dia se n'anava a dormir amb la idea d'aquest bell poble al cap. Una nit després d'un dia llarg de treball, va anar a dormir, i en despertar-se no era al seu dormitori, sinó en una platja. Era exactament igual a les platges que s'imaginava que tindria el seu poble inventat. Tenia l'aigua cristal·lina, molta sorra i molt fina. Just com sempre ho imaginava. De lluny va veure una cabellera arrissada movent-se a tot arreu, s'assemblava al seu petit germà. Va decidir acostar-se per veure si era ell, encara que també pensava que era impossible, ja que el germà, simplement ja no hi era. Va començar a veure com el de la cabellera arrissada es començava a apropar, es va aturar al davant seu, es veia que estava esperant alguna cosa o algú. - Ei, em vas dir que no trigaries molt Gemma.- Va dir el nen-. - Disculpa? - Va dir Gemma confosa. - Què potser t'has donat un cop al cap? Vas dir que aniries a comprar aigua i tornaries. - Per cert i l'aigua? - Va preguntar Robert una mica enfadat-.
- Aigua? - Va dir ara una Gemma molt més confosa que abans. -Saps què, deixa-ho, els pares deuen estar a punt d’arribar al far i nosaltres no hem ni començat el camí, millor anem-nos.- Va dir l'arrissat sense molt d'ànim-.
El seu germà, si és que així se li podia dir, estava força més avançat, tenia molta pressa per arribar, segurament no volia fer esperar els seus pares. Gemma estava embadalida amb el camí del bosc cap al far. Era realment bonic, el camí estava ple de gessamins grocs, crisantems, margarides i roses. Cada vegada anava tenint més confiança en el menor, pot ser perquè tot i així estant una mica lluny es comunicava amb ella i la divertia, o pel simple fet que era com el seu germà. No ho sabia, i ara mateix tampoc li interessava.
Van arribar, i com era d'esperar ja era de nit, les úniques llums que hi havien eren les del far i fanals. Va mirar com el nen anava corrent per abraçar una dona molt semblant a la seva mare Eleanor. Tenia els cabells rossos, arrissats i ulls marrons. Tot el contrari a l'home que estava a l'esquena, una altra còpia exacta d'algú de la seva família, el seu pare. Un home amb pèl negre llis i ulls verds.
L'home va notar la seva presència i la va mirar. La va mirar com si fos l'última vegada que ho faria, les seves pupil·les van començar a engrandir-se. - Què potser no vols donar-li una abraçada al teu pare, Gemma? .- Va dir l'home sense esperar una resposta, estenent els braços perquè Gemma li fes una abraçada-. El control del cos de Gemma semblava que no depenia d'ella, va començar a córrer amb els braços estesos. Aquell home que la va abandonar, aquell que mai va pensar que abraçaria encara que fos l'única cosa que pogués fer, li estava estenent els braços.
En un obrir i tancar d'ulls la Gemma estava abraçant a l'única persona que mai s'hauria pensat abraçar, aquella persona que mai la va voler, que la va abandonar a ella i el seu germà. Tot d'una el seu cos començava a caure, tot era fosc. Va tancar els ulls amb por. A l'obrir-los estava a la seva habitació, amb llàgrimes als ulls. Sara Mezei 6è C