El cafè de les 11 by Enric Sànchez-Cid

EL CAFÈ DE LES 11

Diversos autors Coordinador: Enric Sànchez-Cid

MOTIVACIÓ

És un fet molt generalitzat en el món laboral prendre el cafè de les 11. Aquest costum compren, sobretot, als professionals, que treballen en oficines, despatxos, bancs, caixes d’estalvi (cada cop menys), centres polítics (cada cop més), artistes, hospitals, etc. No és d’ara. Ja fa anys que varis amics ens varem avançar a la crisis econòmica actual de la Sanitat i a gran part de les Empreses del País: metges i altres professions, ens van jubilar, jubilació per edat o per haver quedat al carrer sense feina. L’edat no era pas un handicap per anul·lar l’activitat: casi tots no passaven dels 65 a 68 anys. D’aquí que decidiren seguir trobant-nos a prendre el Cafè de les 11 a la Cafeteria del Passeig, que ja de forma informal ens hi trobaven sovint. Ho van institucionalitzar-ho. La jubilació és una fita, que quan es treballa i, en algunes ocasions, el treball acolla i s’hi s’afegeixen altres circumstàncies negatives, es pensa amb optimisme en poder arribar-hi per assolir la Felicitat Total. Si, així, sense embuts. En arribant-hi, la situació ja canvia un xic. En primer lloc, es nota que el telèfon no t’amoïna, es troba a faltar (El coronel no tiene quien le escriba... de García Márquez), després d’haver passat tants anys emprenyat perquè t’emprenyaven per futileses. Quan arribes de donar una volta per la Rambla o de reunir-te amb els amics, et trobes amb la bústia buida de propaganda professional: en realitat no és la falta de paperam el que ens amoïna, sinó el pensar que ja no conten amb tu. De totes maneres, els jubilats decideixen que seguiran amb els projectes i altres aventures que s’havien proposat (llegir, dibuixar, vaixell, golf, escacs, bicicleta, dibuixar, llegir, passejar, llegir el diari, fer zapping, dibuixar, llegir, golf, etc., etc.), però el temps ho ha anat difuminant, sense fer mal a ningú. Començaven a no fer res, és a dir, fer de jubilat... Arriba un dia que dic prou!... Hem trobo bé, però tinc un estat mental en blanc, sense aspiracions, sense poder fer un programa personal d’activitat, de projectes... què és el meu fort, els projectes, encara que molts d’ells es queden a la paperera... En arribar a aquest punt, noto que tinc que sortir-ne i amb un cop de timó, estabilitzar la nau i posar-me a bon rumb. Fou entrant de nou en aquest Món meu, quan se’m va ocórrer anar a fer el cafè de les 11 a diferents cafeteries però, a la vegada, a distintes poblacions i amb diferents amics o saludats. Això em donava ocasió a trobar altres espais oberts...

D’aquest pelegrinar de Cafè en Cafè, de Poble en Poble i d’Amic amb Amic, he fet una recapitulació de les converses que he tingut amb ells i n’he sortit reconfortat: els meus tertulians i el canvi d’ubicació m’han facilitat un altre punt de vista des d’on es pot albirar el món. Gràcies,

Enric

Als amics, amigues i saludats amb qui, a la taula o a la barra de la Cafeteria, hem pres el cafè de mig matí explicant-nos un bocí de la nostra Vida.

Enric

A BORDO DEL “MAR-i-PINS” Jordi Salvà Avui he pres el cafè de les 11 al post de comandament del vaixell Mar-i-pins, ancorat a menys d’una milla marina del Cap i Far de Salou, invitat pel seu Capità en Jordi Salvà. Asseguts, a banda i banda de la bitàcola, paladejàvem l’aroma del cafè tropical, que havia adquirit a les illes caribenyes en la darrera singlada... Para, para!... No, no ens trobem pas, ben bé, al vaixell de l’amic Jordi. És la terrassa del seu apartament que té a tocar a mar i a pocs metres del començament del Golf de Sant Jordi, el Cap de Salou, on s’assenta el Far del mateix nom, que amb les seves llampades intermitents, des de la caiguda del capvespre, es passegen per aquesta balconada, donant tranquil·litat als navegants quan, des d’una distància de 32 milles, apareix per una de les amures de la nau. Estem, a mig matí, davant d’una ampla panoràmica, des d’on s’albira aquest bocí de la Mediterrània que banya el litoral de Tarragona. Estem lliures d’accidents geogràfics per avant i la mar, reposada, només és puntejada per les embarcacions de gran cabotatge que enfilen el port comercial de la ciutat, mentre que els vaixells d’esbarjo descresten, a un través del Cap de Salou, rumb a Cambrils, el port de la Costa Daurada. M’explica en Jordi, que enguany ha fet 153 anys de la construcció i entrada en funcionament del Far, l’1 d’abril del 1858, en temps d’Isabel II, anomenada familiarment, La Farera, perquè durant el seu regnat foren molts els fars de les costes de la Península que s’inauguraren.

Amb motiu de l'expansió del port de Tarragona, al principi del segle XIX, es considera oportú construir un far a la mateixa entrada, però la lentitud amb què es duien a terme les obres del port tarragoní van fer reconsiderar aquesta idea. Així doncs, es va proposar com a alternativa la construcció del far al Cap de Salou, guanyant d'aquesta manera alçada i, per tant, una major alcans de la llum: 14 milles, en aquells anys. Les reformes i innovacions han estat constants durant els seus 150 anys. L'any 1920, amb l'objectiu de guanyar distància de visibilitat es va dotar el far d'una instal·lació incandescent per vapor de petroli a pressió. El 1924 estrena la llum blanca amb grups de quatre llampades. El 1953 es dota de llum d'acetilè, millora que va aportar a fer-lo visible a 32 milles. Als darrers anys s'ha dotat el far de totes les novetats de control remot i navegació via satèl·lit, sense perdre, però, la seva funcionalitat original: donar seguretat a la navegació costera. En els arxius del Port de Tarragona i en el corresponent dossier es conserva una anotació en data 19 de juny del 1939, on s’explica l’aturada i, que sembla ser l’única, que ha tingut lloc: Este faro ha estado apagado desde el día 5 de octubre de 1936, que liberada Tarragona el 15 de Enero de 1939 del período rojo, previo las reparaciones necesarias en la cúpula, linterna, aparato y demás partes de la cámara de iluminación se vuelve a encender el día 23 de abril de 1939. Sin novedad en el servicio desde ese día. En Jordi Salvà és un enamorat dels espais oberts que comparteix -amb el mateix entusiasme- amb la seva reina, l’Imma. Molt aficionat als tants per cent, m’afirma que el 80% de les seves vacances les passa creuant la Mediterrània i amb alguna escapada costera per l’Atlàntic, tant a bord dels vaixells propis que ha patronejat, com de les naus turístiques. D’aquí els hi ve, que en el 1976, en quan varen tenir l’oportunitat d’entrar en aquest post de comandament on avui estem situats, varen quedar encisats i entengueren que havien trobat un nou niu del seu amor: la Mar a tocar de la mà. Sembla ser i m’ho ha confirmat en el transcurs de la conversa, que aquest punt de trobada entre la Mar i l’espai obert, hi ha coincidit un cert toc de la seva sensibilitat

d’ermità, però indiscutiblement modern, que el caracteritza. En Jordi és una persona de vida interior que fa compatible amb els moments sociables que comparteix amb amics puntuals, si bé no es massifica. La Mar, el paisatge marí, la navegació i, no pot faltar, la gastronomia típica del mariner que és reuneixen amb en Jordi. És un gourmet, tant per assentar-se a la taula d’un bon restaurant i car, com d’arremangar-se i posar-se davant del fogons per confeccionar un suculent suquet de ratjada per llepar-nos els dits: ah!, el peix té que ser del dia... i, per aquesta raó, no és estrany trobar-lo a l’arribada de les barques de pesca del port de Cambrils, tractant amb els pescadors amics que acaben de baixar de bord, els escollits peixos pescats en la jornada. Avui, vigílies de Nadal, reuneix a l’entorn de la taula a la seva nombrosa família. Tenim que acabar la xerrada amb la tassa de cafè apurada, perquè té que anar al mercat per acabar de completar el menú que els hi oferirà. No l‘entretinc més, però encara ens dóna temps d’anar fins a la vora de la mar i hissar un parell de ferrades d’aigua per cuinar... No hi ha dubte, que la Mar l’envolta.

CAP DE CREUS Juli Molons Doñate 1 Ens trobàvem descansen a la terrassa de la Fonda de la Parra, a Sant Climent Sescebes, després d’una dura jornada militar. En Juli, amb tant poc esperit militar com jo, s’entretenia en escriure les seves fantasies en qualsevol moment, que es podia despistar de les responsables obligacions militars que els mandos ens exigien. Aquell matí, em va entregar el següent article: L'arribada al Cap de Creus no té, avui dia, problemes. Situat, quan la Mediterrània besa les muntanyes Alberes, s'enlaira per mantenir, ben alt, el far del fi del mon, on es va filmar la pel·lícula sobre la novel·la d'en Juli Verne i que, per cert, fa poc varen derruir el que quedava d'aquella maqueta cinematogràfica. La turística carretera que parteix de Cadaqués passa per l'agradable Cala de Port Lligat amb el record d'en Dalí. Molts dies de l'any la circulació de vehicles la fa insuportable, però en arribant, l'espai es ampla. El paisatge imposa. Les roques negres i el verd mar d'algues constitueixen una composició única, que mes impressiona quan el cel s'enfosqueix i la tramuntana no deixa de bufar. La retallada costa dibuixa diversos resguards, on se refugien els petits vestiments, quan les bufades del vent del nord posa blanca d'escuma la mar d'Amunt.

Molons Doñate, Juli (* Portbou, 1929 + Figueres, 1981). Periodista de El Punt, Setmanari l’Empordà, 9País,... Tresorer del Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) creat al 1985, al qual s’integraren els membres de la Unió de Periodistes de les Comarques Gironines. En el llibre Benvolguts absents, del que és autor Joan Ferrerós, és recordat com a col·laborador del Setmanari de l’Alt Empordà i periodista que va esdevenir protagonista de la història recent de la comarca.

Per tot això es fàcil oblidar-se d'aquest turisme de masses, que arriba amb el seu utilitari -avui dia ja mes potent en CV- a tots els indrets de la nostra geografia. No bufa massa la tramuntana i la calor dels darrers dies ha fet aixecar una boirina, que amaga part del pic Neulós. Al arribar, no puc escollir el mes adient lloc per aparcar: es final de la carretera i hi ha molt de traüll dels diumengers i els seus cotxes. Tinc sort que el personal es renova molt prompte: el turista que normalment arriba fins ací en té suficient en baixar del cotxe, comentar l'espectacle que veu, bocabadat, i retornar a la carretera per arribar quan més aviat, al centre urbà d'on procedeix. Aquesta gent intranquil·la té unes característiques particulars que puc observar des de la meva talaia, situat en el punt més enlairat i tranquil d'aquest racó de mon. El traüll que es porten certs conductors te unes connotacions pròpies d'un film del neorealisme italià. Acaba d'arribar un individu de mitja edat, que des de Cadaqués ha pujat fins aquí amb una d'aquelles bicicletes de circ, d'una sola roda petita i amb els pedals en l'únic eix, sense seient, dret. Amb mountain bike n'hi arriben molts i perden interès entre els usuaris dels cotxes. Del proper Club Mediterrani de la Cala Portalò, hi pugen els seus atletes fent footing amb més o menys esforç. Es fan més presents els turistes de terra endins, tant del País com de fora casa nostra. La cara rodona, de color llagostí, pel sol dels primers dies de vacances, pren una expressió característica quan des del Cap, guaiten l'entorn retallat i agressiu d'aquesta costa i de la mar que mai s'acaba per allà la ratlla emboirada. La parella de jovents, escapats o no de l'entorn familiar, són els més sorpresos. Sembla que lo que des d’aquí s'albira se'ls hi caigui damunt d'ells i no sàpiguen que fer. Poc desprès retornen a la realitat i les hormones es fan presents: el grapeig, l'acaronament, el petoneig... per acabar en baixar a les apartades roques que cobegen un discret racó a la vora de la mar...

No hi arriben fins aquí, els autocars dels jubilats ni els tours-operators: es queden a mig camí per fallida tècnica... El pare de família sempre té un protagonisme. Es tracta d'una espècie social, que no crec que desmereixi de l'entorn de les clàssiques vacances del proletariat. Treballant tot l'any, tenen un cotxe que es paga a terminis i una sogra que s'apunta a tot. De l'utilitari comencen a sortir nens de poca diferencia d'edat (va fallar allò de posa-te’l, posa l'hi). Son nens d'aquells que ens agrada veure'ls com més lluny millor. El pare no deixa de cridar des del seient de conductor veterà. No crec que volent-ho hagués pogut aparcar pitjor i, així i tot, la roda de davant queda penjada fora de la carretera. La mare -la mare d'aquelles criatures que es troben al marge de l'espadat- no s'ha acostumat encara al marit cridaner i meitat per contagi i meitat per histèria, també crida intentant -només a crits- que la sogra surti del petit cotxe. Pesa prop d'una arrova, potser menys que més, i si bé es veu difícil que en surti, no se pas com ho deuen haver fet per posar-la dins sense que es faci mal be... el cotxe! El miracle arriba a la fi ajudant-hi tots. No crec que hagin tingut temps de recuperar part de les forces perdudes, quan retorna el marit satisfet de l'espectacle que ha vist, lluny del drama cotxe/sogra. En t’he prou de tot això. Que la Maria -la seva mullervagi a recollir els fills abans que es despenyin, que es fa tard per retornar a casa, etc. etc. Poc desprès aparca un cotxe de matricula francesa i prefixa 75. Bon aspecte, cuidat, esportiu i cromats lluents. Quatre femelles hi baixen, de la mateixa quinta i embolicades amb poca roba, deixant-se veure bastants parcel·les envellides, que no es preocupen d'amagar. No cal. No tarden en mostrar, també, aquell entretoc de cursileria propi de certes dones de capital més o menys olímpica o, com aquestes, d'un París bicentenari. Donen la impressió que les han deixat sortir de la ciutat perquè no ho han demanat... Comencen: des de la torre Eiffel es té millor vista..., l'Atlàntic es més gran que aquest llac..., aquestes roques punxen..., cap gendarme per regular el tràfic... (en veritat, van aprofitar el traüll del tràfic per criticar a la Guardia Civil). Així fora el seu passeig per aquest indret fins que retornen al seu ben cuidat coupè. Quan sortien del aparcament un xicot muntant una bici tot terreny no arribà a temps a frenar: ens ho imaginem la resta de l'espectacle. El sol del capvespre va amagant-se darrere del perfil que dibuixen les muntanyes de la frontera, que per la gent d'aquestes contrades mai foren fronteres.

Prop de la porta d'entrada del far, veig una noia asseguda mirant la mar i amb cara somniadora. No deu somniar coses massa agradables, perquè te una pinzellada de tristor. Sembla que l’hagin tret d'un col·legi d'ursulines, quan la superiora es va assabentar que no portava bragues. Si avui en porta, no es nota. Tampoc sostenidor i els pits es mantenen ferms, mentre el garbí passa per enmig de la camiseta i li posa durs els petits mugrons enfosquits pel sol, com ho ha fet en el seu delicat cos. El garbí cau. Son las 7 del sol: el garbí a les 7 se’n va a dormir. Res més cau. La foscor ens acarona. La lluna, que mai manca en aquestes ocasions, imposa en els nostres cossos un sentit natural de parella que també sense lluna sentiríem. El parpellejar del far sembla que busqui quelcom per la ratlla. Ens trobem prop dels estels i el vent del capvespre ha deixat de bufar.

CAPÇANES Anònim 2 Interessat tant pel vi kosher , com pel conegut Carrasclet, he arribat a Capçanes, el poble més meridional del Priorat, on va néixer el famós soldat i guerriller antiborbònic Pere Joan Barceló, que va participar activament en la Guerra de Successió i on elaboren el vi jueu per excel·lència. Sortint de Falset en direcció a Mora d’Ebre, apareix a mà esquerra la carretera que mena a Capçanes. No és pas una població abandonada, malgrat situar-se en un indret que no és de pas comercial, ni turístic, però que per aquest motiu, ja de per si, és suficient per arribar-s’hi. Disposa d'un baixador de la línia de ferrocarril Madrid-Barcelona, piscina municipal, pista poliesportiva, casal, sala cultural i social, una casa de pagès i un hotel situat a 3 km de la població, direcció al bell paratge de La Fou. Al voler connectar amb algú de la població per rebre informació directe d’aquesta comunitat, vaig entrar al Casal on en la seva cafeteria prengué sallent en una taula propera a un grup de jubilats, però no per això vells, que sense massa entusiasme parlaven de les seves inquietuds. Naturalment, no van deixar de fixar-se amb mi – un foraster- mentre havia deixat, com qui no s’ha n’adona, un tríptic turístic de la població que havia recollit al passar per l’Oficina de Turisme de Falset. La noia que tenia cura de la cafeteria em va portar el cafè que li havia demanat. Eren passades les 11 d’aquell matí.

No sé pas si eludia voluntàriament dir-me el nom i qui era... o pel seu tarannà de persona inquieta i distreta, anava a la seva, no parant d’explicar-se amb detalls –que vaig passar per altque el portaren a que el bosc, no li permetia veure el arbres... D’aquí, el seu anonimat.

Llegint, em vaig informar que entre els festejos que s’hi celebren destaquen la Festa Major, en l’últim cap de setmana de juliol, dedicada als patrons Sant Abdó i Sant Senén; el dia dels Barbis, en el qual una colla d'homes del poble són els encarregats de dur a terme tota una jornada de gresca pels carrer i, l’11 de setembre, quan se celebra la Diada Nacional de Catalunya, té lloc una ofrena floral al peu del monument al guerriller Carrasclet... De l’esmentat grup de jubilats es va apartar un d’ells –aparentment el que semblava més jove- i s’acostà a la meva taula, tot preguntant-me si em podia ajudar per qualsevol informació sobre el poble al veure’m interessat en la lectura del tríptic turístic. - No sap pas el favor què em fa. Segui, segui... Què vol prendre?... Li vaig explicar, que a més de conèixer Capçanes, volia... No vaig tenir temps d’explicar-li el meu interès per en Carrasclet, quan em va interrompre per donar-me detalls dels llocs més interessants de la població. Em va parlar de l’església parroquial, construïda en el segle XVIII i que a l’Ajuntament s’hi guarda un arc de la vella església del segle XVI: més tard, m’hi va acompanyar. Em va parlar, també, de les diverses fonts, tant de dins del poble com als afores i de la Font de Santa Rosalia amb un indret molt bonic... i, en cas que tingués ganes de caminar un parell d’hores llargues, m’acompanyaria fins a la Fou, on neix la riera de la Vall i d’on condueixen les aigües que abasteixen al poble. = Estic molt interessat en conèixer detalls de la vida d’aquell fill de Capçanes... La seva impaciència en voler explicar-me tot el que sabia de la vila en un curt espai de temps, de nou m’interromp per parlar-me d’en Pere Joan Barceló i Anguera, que va néixer aquí al 1682, conegut com a Carrasclet. Entre el meu espontani informador i els detalls recollits de la seva història vaig saber que fou un soldat miquelet partidari del partit austriacista durant la Guerra de Successió espanyola. Amb la seva partida de miquelets, hostilitzà els municipis de les comarques més meridionals governats per partidaris dels borbons. Derrotats els austriacistes i , acabada la guerra, continuà la resistència. El sobrenom, popularitzat al segle XX de Carrasclet, li prové de la professió, ja que era carboner venedor de carrascles (carbó). Tot i així, el nom registrat a les cròniques era Carrasquet o Carrascot. La majoria de dades històriques que es conserven d'aquest personatge provenen d'un manuscrit de Francesc de Castellví i Obando conservat a la Biblioteca de Catalunya, detalls que en va oferir l’amic Agustí Esteve i Orozco de Nájar. La llegenda del personatge es comença a forjar a partir d'aquest moment. Castellví relata alguns dels seus fets transmesos oralment, de dubtosa realitat. El seu rang d'activitat es centrà al voltant de la Serra de Llaberia.

= Sembla ser que en Carrasclet, va convertir-se en un malson per a Felip V, sempre tenia gent i aliats per tot arreu i molts dels soldats que l’empaitaven no trigaven a unir-se a la seva guerrilla. Barceló, provenia d'una família de carboners que també eren Fusellers de Muntanya, el seu pare fou capità i el seu germà tinent. Ell va començar essent alferes el 1707, al inici de la Guerra de Successió i va arribar al grau de capità abans de la caiguda de Barcelona. El Duc de Berwick li atorgà el títol de coronel (confirmat més tard per l'emperador d'Àustria) després de la caiguda de Barcelona per tal que organitzés una guerrilla per a sublevar. La campanya principal fou l'estiu del 1719, lligada a l'intent del Duc de Berwick amb el suport del Regne de França, Anglaterra i Holanda contra Espanya, a causa de les pretensions sobre els dominis italians dels borbons espanyols. Berwick intentà una invasió d'Espanya per Navarra i el País Basc, així com per les valls del Pirineu català. Triomfaren efectivament, tot i fracassar l'intent d'invasió per Navarra, i el 1720 Felip V hagué de retornar els regnes de Sardenya i Sicília, embarcant-se amb negociacions amb la Quadruple Aliança. Durant la campanya, Valls resistí els embats de la partida del Carrasclet gràcies a la milícia local que seria el germen dels Mossos d'Esquadra i que liderava la família Veciana. = Tinc entès que el pare va morir en una acció militar a Móra d’Ebre poc després de començar els enfrontaments i part de la seva finca fou malmesa... - Sí. Aquest fet va exacerbar més l’odi d’en Joan Pere cap els borbons, si bé no els hi va tocar cap més remei que tornà a refer les propietats agrícoles, quan es va perdre la guerra. En aquella situació de malviure polític, un oficial de cavalleria de l’exèrcit castellà va envair les terres i la casa d’en Carrasclet, exigint queviures i provocant-lo de mala manera. En Joan Pere, de sang calenta, s’enfronta amb el filipista i l’escamot el va detenir. A poc temps d’estar empresonat, s’escapolí de la garjola, moment que la vida i lluites d’aquest personatge entren a la llegenda i, en part, a la història: deixa l’aixada a casa i se’n va al bosc amb el fusell... El seu rang d'activitat es centrà al voltant, de la Serra de Llavaria d'on va emprendre accions d'una gran audàcia contra l'exèrcit borbònic, amb un grup reduït de guerrillers.

En finalitzar la campanya a finals de la tardor, la guerrilla se’n va al Rosselló per preparar la nova campanya. No obstant això, Felip V s'adherí a la Quadruple Aliança el gener de 1720, quan es van signar pactes d'amnistia recíproca per a les tropes. Carrasclet decidí embarcar-se amb uns amics a Cotlliure cap a Maó, llavors possessió anglesa, per a anar fins a Viena a l'exili. = I d’aquesta manera tant pacífica acaba la història de Joan Pere Barceló?... - Què va!... En arribar a Viena, l'emperador Carles confirmà el grau de coronel atorgat per Berwick i li donà terres a Hongria. Tot i així, la vida de terratinent no durà gaire, i el 1734 va a intentar reconquerir el Regne de Nàpols davant de la invasió de Felip V produïda pocs mesos abans. Barceló fou reclutat per a lluitar a la batalla de Bitonto, on fou fet presoner per les tropes borbòniques i empresonat a Cadis. Alliberat el 1740, retorna a Viena l'any de la mort de l'emperador. És anomenat comandant d’una companyia d'exiliats catalans de l'exèrcit austríac a la Coríntia, que es dissolgué 2 anys més tard (1742). Tot i així continuà fent de coronel en un cos de tropes regulars, fins que trobà la mort, en un combat, la nit del 3 al 4 de setembre del 1743, a una illa fluvial del Rin prop de Breisach el Vell (actualment, territori d’Alemanya prop de la frontera amb França). - Abans de marxar, anirem a visitar el Celler... –m’invita el meu ciceró. = D’acord. I m’explicarà, sisplau, què és el vi kosher. M’assabenta que Capçanes és el primer celler de tot l’Estat espanyol que ha destinat un 7 % de la producció a l’elaboració del vi kosher, mentre que la família Cohen (Elvi Wines) és possiblement la primera de cultura sefardí que es dedica totalment a la producció de kosher a les seves terres. La comunitat jueva de diferents països prepara la Pasqua (Pessah) amb la compra de vi kosher, que beuen durant aquesta festivitat. El Celler Capçanes produeix, des de 1995, aquest tipus de vi. L'exporta a més de trenta països i té una gran demanda per part de la comunitat jueva dels Estats Units. El Celler produeix unes 25.000 ampolles de Flor de Primavera cada any, elaborat amb garnatxa, cabernet sauvignon, carinyena i ull de llebre. El vi kosher, consumit per la comunitat jueva compleix uns criteris de producció molt estrictes. Tot el procés de fabricació del vi, excepte la verema, l'han de fer jueus. El cupatge el decideix l'equip d'enòlegs del celler, però tret de donar les directrius,

tots els passos d'elaboració i embotellament del vi l'han de fer jueus. Altres condicions que ha de reunir el vi kosher són l'edat mínima dels ceps ha de ser de quatre anys, no es poden fer servir fertilitzants orgànics, les ampolles han de ser noves, l'1% dels beneficis del vi s'ha de donar per a caritat i el setè any, l'any del Sàbat, s'ha de deixar descansar la vinya perquè es regeneri...

Fotos cedides per l’autora Anna Zinke (La Jonquiere. Aude. França)

A LA CAÇA DE LA PERDIU I DELS BOLETS Rafel Sentandreu Molt diferent de la meva mentalitat és la del bon amic Rafel, que ha sigut un expert caçador. Després de les festes de Cap d’any, que com fa anys celebrem junts la revetlla, estem assossegats prenent el cafè de les 11 a la Cafeteria Nèctar. Respecte a l’afició de caçador d’en Rafel tinc que matissar. Si bé, quan posava l’ull en una perdiu i, seguidament, el visor de l’escopeta es centrava en l’au, es podia donar per segur que l’animalet seria abatut per l’encert del dispar: la víctima no patia!... i queia a poca distància del seus peus. Mai se l’hi ha escapat una au mal ferida: és un caçador ecològic, doncs si no creia que l’encertaria a mort, no disparava. Ell gaudia més anant a caçar, fer quilòmetres amunt i avall d’aquell putxet i tot seguint el curt vol de la perdiu, que intentava escapolir-se sota l’enramada o el matoll que més prop trobava. Es coneix casi tots els vedats de caça de la província i limítrofes, així com els de Conca i d’Osca. Però, també, té una altre virtut que no desmereix de la personalitat que caracteritza la major part dels caçadors: es coneix els millors restaurants on, quan arriba l’hora de replegar-se perquè el sol ja s’ha aixecat massa, es reuneixen la colla cinegètica a l’entorn d’una taula ben assortida dels productes derivats de la caça, regats amb el vi del Priorat que se l’hi escau tant bé. Si bé, en Rafel es manté dins d’uns principis de temps enrere, és un home d’una comprensibilitat indiscutible. Considerant que es tracta d’un gran coneixedor de l’art de la caça, mai he captat en la seva amena conversa un to de superioritat envers els que l’escoltem bocabadats. Els camins i carreteres que hem fet junts pels terrenys on han transcorregut les seves sortides a la recerca de la perdiu, sempre recorda l’anècdota que com bon caçador, sap localitzar la petita aventura que l’ha acompanyat per poder assolir la peça que, una i altra vegada, se l’hi escapolia viva. La desgràcia que acompanya a les armes de foc i, concretament, a la cacera dels animals comestibles, també li va a arribar a l’amic Rafel, però en forma d’avís, que gràcies a Déu i als bons consells de Maria Rosa el van advertir que havia arribat el

moment d’endreçar per sempre l’equip cinegètic. Una descàrrega accidental li va incrustar a la cara una dotzena de balins, sense afectar punts vitals o de conseqüències desagradables, restant, després d’una meticulosa operació, la simple persistència d’un balí prop de l’òrbita esquerra... com a recordatori. Avui, dins la tranquil·litat en que es desenvolupa la seva vida de ben merescuda jubilació, en Rafel gaudeix d’uns bons records d’aquells anys, quan matinava, junt amb el seu Pare, i es posaven en camí als vedats de Calaceit, Vall-de-roures, Horta de Sant Joan, etc. i s’esforçaven per aconseguir la tant esperada perdiu que aixeques el vol... No ens tenim que oblidar, que si bé la cacera ha sigut una bona font de satisfacció, hi està presente en ell una altra afició, menys agressiva, més pacífica i, si es coneix bé, bastant lluny del perill de les armes de foc. Em refereixo a la mal anomenada caça de bolets. Aquelles tardors, que en el mes precedent, una pluja encertada ha donat el corresponent grau d’humitat, he vist a l’amic Rafel com es refrega les mans de satisfacció al ensumar que a la propera setmana podrà fer-se amb un parell de cistells de fredulics als boscos de l’Empordà. A part d’aquests, un gran ventall de bolets ens proporcionen les nostres contrades: rovellons (en general, els més apreciats), els citats fredolics, els carlets, mollerics i altres. És un amant d’anar a collir bolets conscient que no es té que esgotar el bosc, que amb el coltell a la mà, cal tallar-los prop de la terra, respectant als de menor tamany més propers. El bon boletaire té cura del lloc on s’amaguen els bolets, doncs és una operació delicada la seva individualització, gens berruera i, sempre, pensant en no assolir l’esgotament total de l’espècie. Rafel és un enamorat de la Natura i de la seva Dona, clar!, molt bona cuinera, i els bolets són un ingredient tradicional de la taula de la família: estofats. rostits, fregits o a la planxa. Si bé, els citats són comestibles, cal tenir en compte que n’hi ha de mal digerir o veritablement verinosos, molt tòxics. D’ells destaca, en l’actual tardor, la lepiota, un bolet autòcton que prolifera cada 9 a 10 anys quan ha plogut abundantment i el fred tarda en

aparèixer. Es troba, tan en boscos de pins i alzines, com a les cunetes dels camins i, inclòs a la gespa dels parcs de les ciutats. Són semblants als fredolics.

Lepiota brunneoincarnata

D'aspecte blanquinós, tenen un barret i esquames disperses per tot el cos. El peu fa entre dos i cinc centímetres de diàmetre, i pot ser hemisfèric o convex. Els primers símptomes de l'enverinament es produeixen al cap de 8 o 10 hores després de la ingestió. Tot i això, els efectes poden tardar fins a 24 hores a aparèixer. Els símptomes més característics són gastrointestinals (sobretot, diarrea severa, vòmits, augment de la set, mal d'estómac i mal de cap, deshidratació i rampes). Després d'aquesta primera fase, la persona que ha ingerit el bolet nota una lleugera recuperació. Tot i que només és aparent. Al cap de dos dies de la ingestió del lepiota, apareixen símptomes que ja causen danys al fetge i els ronyons i, fins i tot, es poden patir trastorns de comportament. Rovellons Un tractament mèdic adequat pot salvar la vida de la persona que hagi ingerit el bolet. Això sí, el tractament –molt complex i que pot incloure un trasplantament de fetge– ha de iniciar-se en les primeres hores després del consum del lepiota.

Cistella de bolets

Xerrant, xerrant, ens cau l’hora de dinar, prop de les dues de la tarda. Avui, m’hi he afegit: Maria Rosa ha preparat un aperitiu de rovellons a la planxa, que ahir havien recollit en una arrecerada planúria prop d’Scala Dei... Tenen que ser boníssims! Quan ens entaulem, ens explica com ho ha fet: ... nets els rovellons, si són grossos tallo tot el peu, assegurant-nos que no tinguin cucs. Els he posat damunt la graella que he escalfat abans, tirant l’oli pel damunt dels bolets. He mantingut el foc fort, per evitar que bullin en el seu propi líquid i ben entats d’oli, esperant d'afegir-hi la sal, l'all i el julivert trinxats pràcticament al final de la cocció... i servir-los molt calents...

DE REUS AL MÓN… PER LA RÀDIO Marcel Bargalló (EA3NA) En Marcel amb el micro a la mà es transforma. De moment posa de manifest que es tracta d’un home que sent la vocació de la ràdio, s’entén en tots els idiomes que formen part de les cultures que destaquen. Ens trobem en el seu racó de món (un àtic al Port de Cambrils) des d’on emet i rep els seus contactes radiofònics. La tassa d’un fumejant cafè, no falta a les 11 d’aquest matí, on des del seu emplaçament, les gavines ens voltegen tot planejant, deixant-se portar pel suau terral que s’ha entaulat fa estona. = Explicat Marcel. El microbi de la ràdio, em va picar a través del meu mestre de l’escola Sr. Francesc Balsells, EA3AM. Tenia jo més o menys uns 12 anys. Un dels càstigs preferits del mestre era fer-te quedar sense dinar, és a dir, a la una del migdia quan tancava l’escola et prenia cap a casa seva i et feia seure a la taula junt amb la seva esposa Sra. Teresina que també era mestra i quan la minyona poratava el menjar et preguntava: Què, t’ agrada aixó?... Sí senyor, molt… Doncs mira si t’haguessis portat bé, ara et menjaries… Cada plat te’l passaven pel davant i per mi res de res… Apart comentaven, carai que és bo tot això…. El mateix amb les postres….. = …i passant gana, et va venir l’afició a la ràdio? En acabar de dinar o, millor dit, de veure com dinaven, em deixava al rebedor assegut a una cadira fins a les tres de la tarda que tornàvem altre vegada al Col·legi. D’una habitació del costat sentia que parlava amb amics de tot el món, en català, castellà i francès amb una emissora de radioaficionat feta per ell. A mi, el que més m’agradava era la Geografia i els idiomes i, d’aquí que l’activitat del Mestre em va impactar molt. = Quins varen ser els següents passos? Al cap de poc temps ja vaig anant coneixent a diversos amics de l’escola que els seus pares tenien emissores i ja em passava d’una casa a l’altre veient com parlaven amb Cuba, Xile, Argentina, és a dir amb diversos Països del Món i com es feien ells mateixos els aparells, antenes, etc.

= Recordes quins foren els teus primers mestres? D’aquets radioaficionats cal mencionar el Dr. Antonio Ibarz EA3HC, que inclús movia la seva antena de 3 elements amb un volant de cotxe i amb un engranatge de cadena de bicicleta, per poder-la orientar als diversos Països que escoltava. Eugeni Baget EA3HQ de la tintoreria Cibiach del Carrer de Jesús. En Joaquim Sancho EA3LT que treballava al Banc de Bilbao; en Josep Maria Borràs EA3HP de la tenda de fils i betas del Carrer del Roser; l’ Antonio Bertrán EA3LV que era xòfer del Pantà de Riudecanyes…..Josep Maria Gené, EA3LL un manetes fen antenes. Eladi Sabater, EA3JK que sempre feia contactes amb el Japó., i també René Lorán, EA3YY de la Base Aerea de Reus que feia molta telegrafia. Ah! i em deixava a Enric Melic, EA3IZ un dels millors amics meus de la radio i que compartíem l’afició de la pesca ja que al seu apartament, davant del mar d’Hospitalet del Infant, tenia una barca. = Aquells anys, eren anys d’autèntica crisis de manca de materials de tota mena… Com t’ho feies per construir els aparells emissors? Jaume Montpeó, EA3HZ, electricista del Carrer Llovera i el seu fill em van proporcionar molt de material per a fer-me la meva primera emissora. En Ramón Castells, EA3LU, em va ensenyar a muntar els transformadors d’alimentació, tota una proesa en aquells temps ja que a mà tenies que bobinar més de 3000 voltes amb fil de coure, pintar-ho amb un líquid aïllant i esperar que es sequés cada capa… El fil, ens el proporcionava el Sr. Monné, dels motors de la Raval de Jesús i, més tard, l’amic Capdevila que també feia coses de ràdio. No puc de deixar de mencionar al Sr. Antonio Muñoz, EA3LB, que va ser un gran mestre per a mi. Era veí meu i cada dia quan plegava del col·legi i, més tard, a partir dels 14 anys quan vaig començar a treballar a l’empresa de Romero i Marti S.A., anava a casa seva a muntar la meva primera emissora, tot d’artesania. Els senyors Marcelino i Mora de Ràdio Bamo, tenda del Carrer Llovera, em donaven xassís vells i llampares de ràdio, els retallàvem posant una planxa nova a damunt proporcionada pel Sr. Lahor de les estufes del Carrer del Roser i em feia fer els forats, tot a mà i a base de llima per posar-hi tots els components. De les llampares aprofitàvem les bases i posant cartons rodons i parafinats fèiem les bobines endollades, després venia el cablejat i sinó ho feia bé, tenia que tornar a desmuntar-ho tot i fer-ho de nou.

= Més endavant amb l’entrada del plàstic a la indústria, deuria fer un gir la construcció dels aparells… Sí, efectivament. Una de les coses més bones que recordo és l’aparició del plàstic, ja que les bobines ja les podíem fer directes en comptes del cartró: el Sr. Carbonell, el dels vidres, ens donava restes de peces sense cobrar-nos res. =En quan contactaves amb un radioaficionat de més enllà de la Península, com us enteníeu? Un dels més important de la ràdio de Reus i del món era L’Enric Cerveró, EA3IX que era dels pocs que parlava l’anglès i feia molts contactes i també amb Morse. Era el que tenia més Països treballats a nivell mundial. Aquest fet, em va impactar molt, doncs jo també volia fer el mateix que ell i, d’aquí que vaig estudiar amb llibres i discs francès i anglès. = Un petit entrebanc que els radioaficionats es troben és poder assolir l’indicatiu, que utilitzeu per identificar-vos. Quins tràmits teniu que seguir? Al l952 em vaig treure l’indicatiu de radio escolta, EA3619-U, facilitat per la “Dirección General de Correos y Telecomunicaciones i em vaig fer soci de la Unión de Radioaficionados Españoles amb sede Central a Madrid, però amb Delegació a Reus. Em va anar molt bé tot aquest període, doncs vaig aprendre molt d’escoltar les diverses estacions del món, indicatius, freqüències, etc. Vaig estudiar Morse, ja que era indispensable i obligatori per treure’ns el permís per tenir emissora. Les primeres lliçons me les va donar el Sr. Pérez Legares, Cap de Telègrafs de Reus. = L’Aviació o fer la mili a l’Aviació, pel que m’ha arribat, també et va donar ales a la teva afició a la ràdio. Vaig anar a la mili voluntari a Aviació i després de passar un petit període a Saragossa em van destinar a la Base Aérea de Reus. Fantàstic, al costat de casa, on vaig conèixer al Capitá Manuel Velázquez, EA3GL radioaficionat i molt amic del meu antic mestre Sr. Balsells. Ho vaig aprofitar per explicar-li que estava pendent de l’examen per assolir l’indicatiu, però… estoy un poco flojo de Morse. Va cridar al Sargent Calleja, que estava a càrrec de varies emissores militars de la Base: ...lo hago responsable de que este soldado aprenda Morse. Ostres!… S’ho va agafar tan fort que no em deixava anar a casa a pernoctar, si no em sabia les lliçons… pero mi sargento que esto es una afición…. Nada de nada, o te sabes la lección o no vas a casa.

En vaig aprendre moltísim, ja que quan em va examinar el Sr. Nieto de Telecomunicaciones de Tarragona, va quedar parat i quan li vaig preguntar si estava aprovat em contestà… ¿aprobado?... tu has sacado matrícula de Honor¡….. Després varen seguir amb èxit els exàmens d’electricitat, indicatius internacionals, ràdio, legislacions, etc. I em van donar l’indicatiu de EA3NA, que és fins avui el que tinc i que aprecio molt, dons es el meu nom internacional. = Amb l’indicatiu, ja vas entrar al cercle de la ràdio amateur… Què va, Enric... Va passar molt temps des de l’examen fins a rebre l’indicatiu, perquè Telecomunicaciones em va dir que tenia un informe desfavorable del meu pare al fitxer de la Guardia Civil. Com que coneixia a un radioaficionat, fill de Guàrdia Civil i germà d’un Tinent, també de la Benemèrita, José Luis, EA3PG, vam anar al Quarter a veure l’expedient del meu Pare:…. su Padre era Rojo, estuvo en la guerra del Ebro…. Però, mi Sargento -li vaig contestar-... si, fue movilizado forzosament por la República para ir a la guerra…. I, encara em va replicar que fue hecho prisionero y llevado al campo de concentración de Medina de Rio Seco… a Valladolid. Va obtenir un certificat de bona conducta, doncs no tenia cap filiació política i va ser alliberat als pocs mesos. El Caporal no en va tenir prou… su padre pertenecía a un grupo separatista catalán… Resultava que els meus pares eren socis d’una Associació dedicada a ballar sardanes i fer teatre. Després d’un llarg estira i arronsa amb aquest estil, assoleixo l’informe favorable i Telégrafos em fan efectiu i definitivament, l’indicatiu: EA3NA. No et pots imaginar l’alegria que vaig tenir al fer la primera crida amb l’emissora que m’havia fet. El primer contacte va ser amb una estació d’Angola, a càrrec d’una noia que era mestra allí. El primer d’Espanya va ésser EA7JG de Màlaga i així ja vaig anant sumant molts Països: Estats Units, Cuba, Xile, Argentina, etc. I potser els de més lluny han estat Nova Zelanda, Australia i Nova Caledònia… = Avui dia, encara et construeixes els teus equips de Transmissions? Què va! … Actualment ja no es fan els equips de ràdio d’artesania. Es compren i les marques que més destaquen son: YAESU, KENWOOD, ICOM etc. Gairebé totes són japoneses. = En fer un contacte per ràdio, seguiu un protocol amb un llibre oficial de la vostra Associació de Radioaficionats. El Govern hi fica el nas?...

Una de les coses que em van passar era que jo tenia molts Països fets i confirmats, ja que ens enviem unes targetes (les QSL) amb l’indicatiu, data del contacte, hora, freqüència i senyal rebuda… Em faltaven tots els del Telón de Acero, doncs estava prohibit parlar amb els titulars de les emissores d’aficionats d’aquells països. De tant en tan visitava al capellà de la Pobla de Mafumet, Mossèn Anglès, radioaficionat amb l’indicatiu EA3OR i em feia dentetes, mostrant-me moltes QSL rebudes a traves de Suècia i que eren contactes amb països de l’Est, com Romania, Bulgària, Àustria, Estònia, Letònia, Lituània, Iugoslàvia, República Txeca, Hongria, Alemanya Oriental, etc. Aleshores, el bon amic Mossèn em va donar la solució: no et preocupis com sigui que parles anglès, fas els contactes amb l’anglès i decidit, sense por… els membres de la G.C. que controla les emissions, no saben anglès!... Ara bè, hi ha un Concurs Mundial que tracta de qui fa més contactes i països, i llavors vaig començar a fer tots els que sortien sense fer discriminacions. Al cap de pocs dies, m’arriba de la G.C. una citació urgent. - Vd. con su emisora ha hablado con estaciones del Telón de Acero…. - Pero mi sargento, era un Concurso Internacional y yo no sabía que estaba prohibido… - Vaya Vd. a casa ahora mismo y vuelva rápidamente con su libro de guardia del Registro de Comunicaciones¡. Tot acollonit, vaig dictant les estacions que havia connectat i sort que, a més de no saber anglès, tampoc estaven forts de Geografia: - ¿Bulgaria?... esto por donde cae…., debe estar al lado de Turquía…., bien….no, es del Telón¡…. Ucrania, este sí, apunta…. ¿Rumania?,,,, esto es Roma….. Moscú, apunta tambíen….. Amb aquesta selecció va repassar els 50 Països que havia fet i només uns 11 els va localitzar més enllà del teló d’acer. A continuació em va fer signar la següent declaració: Juro por mi honor que los contactos que he realizado con Países del Telón de Acero, ha sido del tipo de radioaficionados y durante la celebración de un Concurso Internacional y por mi poca experiencia al ser joven, ignoraba que estaba prohibido, no obstante me comprometo “a nunca más “ a realizar otros contactos con estaciones de tal

naturaleza, de lo contrario se me aplicaria la ley vigente e incautación de los aparatos de transmisión. = I, des d’aquest dia què vas fer? Em feia molta por, anava amb peus de plom, doncs quan feia una crida general em podia contestar algun rus o algun altre dels prohibits, ja que ells eren lliures per parlar amb Espanya i, llavors, tancava ràpidament l’aparell. = Tan interessant ha estat la ràdio per a tu? La radioafició a mi m’ha portat moltes satisfaccions, doncs a banda d’haver parlat amb tots els Països del Món, estic en el nº. 1 del Quadre d’Honor d’ Espanya de Fonia i Mixte (Fonia-Telegrafia) i també dels primers d’Europa. Tinc 75 trofeus guanyats en Concursos i més de 200 Diplomes Nacionals i Internacionals, i l’Honour Roll de la ARRL dels Estats Units. El País més difícil que hi ha actualment per a comunicar-se és Corea del Nord, doncs el seu Govern no autoritza a tenir radioaficionats. Soc dels pocs que tinc una QSL de Corea del Nord, ja que un radioaficionat de la República de Geòrgia hi va estar treballant per motius militars, va tenir una autorització per poc temps i, com a cas excepcional, ho vaig enxampar. = És de suposar que la U.R.E. ha apreciat la teva tasca personal en pro de la ràdio amateur? He estat Delegat NacionalInternacional de HF de la Unió de Radioaficionats Espanyols, assistint convidat als Congressos Nacional e Internacionals de Ràdio, durant 10 anys, visitant molt Països d’Europa. Actualment i mentre pugui, m’agrada molt viatjar i conèixer nous Països i amics radioaficionats personalment. Un dels millors amics estrangers que tinc de la ràdio es Percy Masters, GM3MBP, escossés, i actualment EI9FN doncs ara viu a Irlanda. Ens coneixem des de 1959 i mai hem perdut el contacte, ell amb la seva família ve molt a Catalunya, Cambrils, Reus i Sant Feliu de Guíxols i jo també he pernoctat a casa seva en diverses ocasions. També tinc dons grans amics a Bèlgica: Maurice, ON7MH i André, ON7LA; a

Polonia, Rússia…… Em queda poca cosa d’Europa per a veure: Islàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Bulgària, Romania, Albània, Luxemburg i completar Itàlia, que només conec Milà, Gènova i Bolzano. = Tan a través de la ràdio, com pel fet de visitar tants països arran de terra, en el sentit de que els coneixes a través dels amics i no fent turisme d’agència, hauràs passat més d’una anècdota per recordar-la sempre… No crec que l’oblidi, el que em va passar a Rússia. Era el primer any que s’havia canviat URSS per Rússia i, per tant, encara hi havia un Règim molt estricte i amb moltes limitacions. Després d’assistir al Congres de Radioaficionats de Sant Petesburg, visitar Moscou i al meu millor amic de la Ciutat d’Orel, UA3EDH a uns 300 km. al sud de Moscou, vaig anar cap l’Aeroport i al passar el Control de la Policia, em demana el passaport i el visat. Degut al control de la documentació per part de la senyoreta del Hotel Cosmos de Moscou, em deuria haver deixat el visat entre el paperam: tan el visat, com els dies d’estança, les poblacions visitades, els diners entrats i els sortits eren meticulosament controlats. Al no portar el visat, em detenen en una cambra fins que vingui el Cap de la Policia del Aeroport. Amb anglès li recordo que l’avió s’enlaira dins 45 minuts… es problema de Vd…. Demano, per favor que em deixi trucar per telèfon a l’Hotel: NO¡… Necesito sacar dinero: NO¡… i em tanca en aquella cambra. Una suor freda i un tremolor se m’apodera… què puc fer?... Hi havia una finestra que donava al mostrador de les companyies d’aviació i, concretament, davant de la KLM que era la meva… Obro la finestra i m’enfilo com puc demanant auxili, Help me, Help me KLM¡... Els crits alerten a una hostessa i li demano que pugi a veure’m urgentment. Després d’algunes dificultats amb el policia -decorat amb un bigoti que em recordava a l’Stalin-, la deixa entrar i li explico el problema: ...això es molt greu, l’únic que puc fer és telefonar al Hotel Cosmos i que el visat te’l porti un taxista, però no se si arribarà a temps… Amb el descuit, el policia deixa la porta oberta i de tan en tan es mira el seu rellotge i mirant-me em fa botifarra i que no arribaré a temps… Van passant els minuts i quant falta més o menys un quart de la sortida del vol, venen a la porta l’hostessa del avió i em diu que van a marxar. Gairebé que m’agenollo suplicant que m’esperin 5 minuts més… i veig que des de final de la sala ve un taxista corrent i cridant pel meu nom… porta la salvació, em demana 30 dòlars i jo li dono tot el que tinc, 50 dòlars, vaig corrent cap a la porta d’embarcar i…, llavors el policia -versus Stalin-, em diu que m’ha de registrar i veure la petita maleta que porto…

Quasi m’agafa un infart. M’havia tingut tres quarts d’hora al seu davant i ara li ve fer-me un escorcoll. Per fi, corrent a tot drap darrera de l’hostessa amb la maleta sense tancar i perdent mitjons i altres coses pel camí, entro a l’avió tanquen la porta i cap a Barcelona via Amsterdam… Des de l’aire vaig dir que no aniria mai més a Moscou. No obstant tinc un bon record de tots els amics radioaficionats i amigues que vaig conèixer a Sant Petersburg i Moscou. = Tant per la teva afició per la ràdio, com pel teu caràcter extravertit, els contactes i les QSL deuen sobrepassar la capacitat dels teus arxius… Durant la meva vida de radioaficionat he fet més de 100.000 contactes i tinc unes 70.000 targetes de QSLs confirmades. El meu record és fer 2.300 contactes al Concurs de la ARRL dels Estats Units. Els contactes que considero mes importants són, a part de les Illes llunyanes del Pacífic, els dels Reis Hussein de Jordània i Joan Carles d’Espanya, de l’Emir de Kuwait, de l’ex Senador Goldwater de USA, diversos prínceps de l’Aràbia Saudita, de l’Ambaixador de Polònia a l’Índia, del President Menem de l’Argentina, etc. etc. =Vols dir que no t’oblides d’en… Ah, si… Durant la meva asistencia al Congrés de Radioaficionats de Sant Petersburg a Rússia, vaig tenir al costat un radioaficionat rus que era astronauta, en Sergei Kridalenko i em va dir que al cap de pocs dies tornava anar a l’espai a l’estació MIR per més de 100 dies. Jo li vaig dir que em faria molta il·lusió connectar amb ell i em va dir que ja em cridaria des de dalt… Van passar uns quants mesos i un dia un amic meu radioaficionat de Valls, en Dídac, EA3FZG, em va dir que havia parlat amb l’estació Espacial MIR i un astronauta rus li va preguntar per mi i que quan passa pel damunt d’Espanya em crida molt sovint. Vaig quedar molt sobtat i li vaig dir com ho havia de fer per parlar amb ell, doncs jo sempre acostumo a treballar amb ones decamètriques i ell sortia amb VHF i UHF. Aleshores, en Dídac m’instal·là un programa en el meu ordinador perquè sabés les òrbites quan passava la MIR per sobre Catalunya i amb aquesta informació el pogués contactar sense problemes.

Dit i fet. Passats uns dies vaig tenir la sort de connectar amb en Sergei Kridalenko a la freqüencia de 144 M/cs. VHF i Fonia FM. Em va fer molta alegria al comprovar que s’havia recordat de mi. M’interessava molt tenir confirmació d’aquest contacte i em va proposar que connectés amb un radioaficionat dels Estats Units que era el seu manager i que inclús m’enviaria un Diploma, sense problemes. Després d’un temps vaig rebre el QSL i el Diploma, = Bé, amic Marcel, podríem allargar molt aquesta curta estona entre cafè i anècdotes, però ens ha arribat l’hora d’anar a dinar, quan sé que la teva esposa t’espera impacient a Reus: no sigui que pensi que t’has embarcat a la MIR que fa poc ha passat per sobre el teu estudi……. Gràcies EA3NA

EL CANAL DE REUS A SALOU Ramon Escolà i Fàbrega El canal de Reus a Salou fou una obra projectada a Reus per tenir accés a la mar pels seus productes, al final del segle XVIII. Fou un projecte que ara se’ns presenta utòpic, però en aquell temps semblava realitzable tot i els detractors que va tenir. Així, el Dr. Andreu Pujol inicia la seva exposició, amb detalls anecdòtics, sobre el Canal de Reus a la costa de Salou. = Des d’on s’hagués iniciat aquest Canal i quin trajecte calcularen fer? Hauria sortit de l’actual avinguda del Carrilet de Reus, passant a la vora de Mas Calvó, més o menys paral·lel a la carretera, hauria arribat a la plaça d’Europa de Salou, en aquell temps un notable aiguamoll o, més aviat, un petit llac 3. Salou tenia i té un bon port natural, resguardat dels vents de llevant pel Cap de Salou, i petites cales que permetien l’aproximació a la costa, i platges llargues d’arena fina on avarar les barques. A la fi de l’imperi romà, el port i la ciutat de Tarragona es van abandonar. El port de Tarragona estava construït aprofitant la desembocadura del riu Francolí. Els anys i l’abandó l’havien anat deteriorant i omplint de terra fins fer-lo pràcticament inutilitzable des de l’Edat Mitjana. Tot i amb això, el port de Tarragona va mantenir una certa activitat. El port natural de Salou va ser utilitzat pel comerç i per la guerra, tant pels sarraïns, com després pels comptes de Barcelona. Jaume I va sortir des de Salou per conquerir Mallorca. I des de Salou sortiren diverses expedicions per castigar els pirates de la Mediterrània.

El “llac” es posava de manifest fins no fa pas masses anys, quan ja s’havia urbanitzat aquell indret. La plaça esmentada quedava inundada al caure quatre gotes, doncs trobant-se situada a un nivell per sota de la mar, no hi havia possibilitat de drenatge: les actuals bombes d’absorció han resolt el problema quan plou.

Ja a finals del segle XVI, Salou era un port important per l’exportació de vi i d’on sortien els productes del Camp de Tarragona, dels plans de Lleida i bona part dels de la conca de l’Ebre, fins a Saragossa. Prova de la importància del comerç a través del port de Salou són els conflictes permanents sorgits durant el darrer terç del segle XVII i tot el segle XVIII entre els comerciants de Reus i l’arquebisbe de Tarragona i la vila de Vila-seca, a causa dels drets fiscals que requeien en els productes embarcats o desembarcats al port. Els drets pertanyien a la Mitra tarraconense, que els havia arrendat a Vila-seca. Cap al 1760 Tarragona va començar a pressionar per recuperar el seu port. Si Tarragona ho aconseguia podria fer molt de mal al comerç reusenc. Tot i no haver-hi documents que en parlin, sembla que per aquestes dates els reusencs ja van plantejar la construcció d’un canal fins a Salou. L'enginyer Pere Sunyer va elaborar el projecte que fou continuat per Narcís Sunyer i Veciana. Després de moltes dificultats va obtenir l'aprovació del govern el 1805. El Decret de Nova Planta, tot i que va suprimir les nostres llibertats a l’absorbir la nació catalana i integrar-la a Castella, en canvi va facilitar les possibilitats del comerç amb Amèrica. Llavors, l’esperit comercial dels catalans va produir un boom de desenvolupament, durant el segle XVIII. A la ciutat de Reus es concretà en la fabricació i exportació a Amèrica i sobretot a Europa, de l’aiguardent que es destil·lava amb el vi del Camp i del Priorat, exportació que havien de fer, obligatòriament, pel port de Salou. = Era compatible la carretera a Salou i el canal? La necessitat va fer construir una nova carretera entre Reus i Salou, completament rectilínia i més ampla que l’anterior amb la finalitat de donar-li doble direcció. El seu traçat era

semblant a la carretera actual, més o menys paral·lela al camí anterior. Aquesta nova carretera només tenia una corba, la del mas de Valveny, corba que encara persisteix a la carretera actual. Aquesta carretera es va iniciar l’any 1774 i va ser pagada per l’Ajuntament de Reus. Fou la primera carretera oberta a la província de Tarragona després de renovar la de Barcelona a València, la qual passava per sobre de l’antiga Via Augusta. En el segle XIX, les autoritats tarragonines començaren a construir el port artificial de Tarragona en substitució de l’antic port romà que feia segles estava completament cegat per les avingudes del Francolí. Aleshores, es construí i s’inaugurà l’any 1830, l’actual carretera de Reus a Tarragona, d’amplada de dues direccions, essent sufragada tota l’obra per la Junta d’Obres del Port, amb la finalitat de donar facilitats als comerciants de Reus a portar mercaderies al port de Tarragona. La millora de les comunicacions de Reus amb Tarragona i la possibilitat d’atracar al port tarragoní vaixells de gran tonatge, va produir el progressiu abandó del petit port de Salou, situat a l’espigó. = Com s’ho van prendre els comerciants de Reus? En plena eufòria de les exportacions d’aiguardent, vi del Priorat i fruits secs, la nova carretera era insuficient i es va pensar construir el Canal navegable de Reus a Salou. L’any 1774 se’n comença a parlar i, a la vegada, començà l’oposició de les autoritats tarragonines que volien construir un port artificial a Tarragona. L’any 1785 el Conde de Floridablanca, secretari del Departamento Universal del Estado va comunicar per escrit a l’Ajuntament de Reus que “...siempre que el comercio de Reus quisiera participar en la realización del proyecto de un Canal de Reus a Salou, seria auxiliado por S. M. concediéndole las utilidades y derechos que se convindrian”. A la mateixa missiva considerava el port de Salou com el més important de Catalunya en exportació. Després de moltes anades i vingudes, ordres i contraordres, fins el mes de setembre del 1805, no es va firmar l’autorització per construir el Canal i es nomenà Director del projecte a D. Francisco Requena, Mariscal de Camp, nomenat per Carles IV de Borbó. El 26 de novembre del 1805, l’Ajuntament de Reus es traslladava en corporació, acompanyat per la Noblesa, l’Exèrcit, Autoritats i una gran multitud de ciutadans, a la finca del Sr. Rovellat, situada al cap de l’actual carretera de Salou, prop de la moderna estació d’autobusos, per col·locar la primera pedra de les obres del Canal de Reus a Salou. La fase Estany de Salou - Mas Calvó va ser la primera de l’obra, tal vegada per la disponibilitat d’aigua de mar.

Primera pedra per la construcció del Port de Tarragona

= En quan aquesta primera fase, sembla ser que va haver molta eufòria i poc control de les despeses... Al cap d’un any, el 1er. d’octubre de 1806, ja s’havien gastat un milió i mig de rals del pressupost inicial de 12 milions, tots ells entre Mas Calvó i Salou. En algunes zones es pot observar encara el llit del canal excavat, bastant perdut entre conreus i accessos a carreteres i autopistes. Per problemes econòmics es va alentir una mica la marxa de les obres fins que, malauradament es va iniciar la Guerra del Francès. El dia 10 de juny del 1808, al cap d’un mes de l’aixecament a Madrid del 2 de maig, l’Ajuntament de Reus i la Junta del Canal, es reuniren i acordaren: Teniendo en cuenta las graves exigencias del dia y los gastos que deben atenderse para la común defensa, seria muy justo que todas las contribuciones aplicadas hasta el presente a favor de las obras del Canal, fuesen desde aquel momento a la defensa de la Patria. Amb això s’acabà l’obra del Canal de Reus a Salou, tot i que durant la dominació francesa, uns enginyers de l’exèrcit d’ocupació van estudiar la possibilitat de tirar endavant la construcció del canal, i, fins i tot, consultaren a la ciutat de Reus si els interessava la continuïtat de l’obra, doncs Catalunya va ser annexionada a França, però el timbaler del Bruc ho va espatllar. A la fi descartaren el projecte, al·legant que el desnivell de quasi 100 metres entre Reus i Salou feia molt costosa l’obra per la quantitat de rescloses a construir i que havia estat mal calculat aquest desnivell pels enginyers espanyols. El timbaler del Bruc tocant el tambor en lloc de tocar-se els ous...

= Tinc entès, que un cop més la rivalitat de Tarragona amb Reus es va posar de manifest. Més tard, entre els anys 1810 i 1814, el Comisario de Guerra de Cataluña y su Principado, es va fer càrrec de 1.191.235 rals i 21 maravedisos, que tenia en caixa l’administració de les Obres del Canal. Hem de remarcar el gran interès de les autoritats Tarragonines en desprestigiar el port de Salou, per beneficiar el port de Tarragona que es començava a construir. Una de les campanyes fou proclamar la insalubritat del port de Salou per ser una font de paludisme el qual encara es veuria agreujat amb la construcció del Canal.

El Dr. Salvador Vilaseca 4 va fer un recull d’una sèrie d’escrits recopilats a la meitat del segle XVIII fins el 1840, valorant la situació de Salou des del punt de vista mèdic, històric i geogràfic, i refutant la pretesa insalubritat, documents fruit d’una enquesta feta per un grup de metges, apotecaris i geògrafs, per rebatre les acusacions que, segons la premsa tarragonina, tenia el port de Salou. = Aquest fou el punt final del projecte? En realitat, el Canal es deixà de construir per culpa de la Guerra del Francès i no per les campanyes difamatòries dels tarragonins, perquè a la ciutat de Reus li interessava el projecte, i s’havien reunit diners suficients com perquè es veiés la importància i viabilitat de l’obra. D’un principi el treballadors del Canal de Reus van ser pagats per la Junta que disposava de liquidesa. Això va durar poc. Sembla que la oposició dels detractors de la ciutat de Reus pressionaren perquè Sunyer i altres partidaris del Canal dimitissin dels seus càrrecs a la Junta. En el present, l’interès pel projecte del Canal rau en la mostra de consciencia, de seny creatiu i, també, de compromís i rauxa dels reusencs dels primers anys del segle XIX. Si s’hagués construït el Canal Reus – Salou hauria estat una estructura única a Catalunya, sostenible o no. La preocupació per les infraestructures segueix alimentada i viva al nostre País, dos cents anys després de l’abandó del projecte. Un carrer de Reus (carrer Canal), i un passeig (Passeig Sunyer) recorden els fets. Queden algunes restes de les obres iniciades. Res més.

El canal que hagués pogut ser... 4

Tarragona - Reus

Vilaseca i Anguera, Salvador: Informació sanitària sobre el Port de Salou, 1805. Metges, Cirurgians i Apotecaris reusencs (1730-1840). El canal, Sunyer i Godoy. La guerra napoleònica a Reus, les lluites polítiques i el redreçament econòmic.

CICLISME i COLL DE LILLA Gabriel Saura Nagore El Coll de Lilla és un del passos naturals entre l’Alt Camp i la Conca de Barberà que permet creuar la serra de Miramar. Utilitzat ja en època romana, per unir Tarraco i Ilerda, actualment hi passa la carretera N-240 de Tarragona a Bilbao. Amb una altitud de 528 m., rep el nom de la pedania de Lilla, del municipi de Montblanc, d’on dista 5 km. Era pel 1955 i per raons professionals, feia més d’un any que em traslladava cada dia de Montblanc a Valls en Vespa: m’havia fet càrrec del Servei de Ginecologia i Cirurgia d’Urgència d’una Clínica de Valls, propietat d’un estafador que, a més, es feia passar per metge, desconeixent tant el Col·legi de Metges com jo aquesta situació il·legal. El que jo ho desconegués, pot tenir una certa explicació perquè ell era l’amo i no crec que jo tingués que demanar-li el número de col·legiat... Però, el que no entenc, és perquè el Col·legi de Metges de Tarragona no portés el correcte control dels metges que exercien a la província, quan precisament havia traspassat la meva col·legiació de Barcelona, el 13 de desembre del 1954, en quan em vaig fer càrrec de la plaça de Valls, sense massa paperam. En els recorreguts d’anada o tornada, per aquesta carretera de Lilla, em trobava molt sovint amb un esforçat ciclista que s’entrenava. En les ocasions que coincidíem em situava davant d’ell a fi d’evitar-li l’oposició del vent, que tant molesta als corredors i, sobretot, pujant un coll. Amb aquesta coincidència i procedir va donar ocasió a que establíssim una certa amistat tot rodant, que es va concretar quan un dia, que passava consulta al veïnat de Lilla (on exercia de Metge de Capçalera), me’l vaig trobar com un veí més: era el conegut ciclista Gabriel Saura, en Bielet, casat amb Rosita, filla d’una família benestant del poble.

Des de llavors la nostra amistat s’ha mantingut de tot cor, deixant passar el temps a través dels entrebancs que la vida ens proporciona. És a dir, un bon amic que els anys no han deteriorat la nostra sincera amistat. En ell he vist sempre al ciclisme com l’únic esport de competició que no té regles per condicionar o dificultar artificialment la victòria. El fútbol es serveix, per exemple, del fora de joc o de la traveta i penalty; en el tenis, la ret impedeix que el més fort s’imposi a l’artista; el temps de possessió de la pilota condiciona la jugada del basquet; etc. En canvi, els ciclistes no es compliquen la cursa amb normes per fer més inhumana la seva dificultat. Simplement, es tracta d’arribar a la meta abans que els altres i, d’aquí, que el ciclista no el considero un esportista, sinó un heroi de la antiguitat. Si bé pedaleja en grup, en el moment d’arribar al Coll, he vist a Saura com un home sol, propi de la nostra humana condició, és a dir, quan en el moment de la veritat, sempre ens trobem sols... La màquina del ciclista avança amb el combustible del sofriment, superant muntanyes, circulant per carreteres desèrtiques que es fan interminables, el sol i el calor l’asfixien, així com el fred, el fort vent i la torrencial pluja li posen pegues. Els ciclistes no poden parar ni per orinar en pau... No es pot negar que conten amb els seus companys d’equip, però tampoc es pot negar que els rodegen els adversaris, els xupa-rodes. D’aquí, que només pot guanyar el que millor comptabilitza el seu propi sofriment. Al seu dia, en Gabriel Saura es va retirar del ciclisme, on va arribar a reunir notables èxits en les diverses competicions. El recordo, per haver-hi estat present, aquí en el Coll de Lilla, que fou el primer de coronar-lo en la 7ª etapa de la 36ª Volta a Catalunya de l’any 1956. Un cop va abandonar la màquina va ser l’entrenador de l’equip nacional de ciclisme en els Jocs Olímpics del Japó de l’any 1962, pujant al podi el seu equip en merescuda confrontació. Plantejada aquesta situació, és fàcil entendre que un dia com avui, vàrem quedar per prendre el cafè de les 11 en el Bar de Lilla i, després, arribar-nos fins al Coll, tot recordant aquells dies, que per la carretera de revolts, corbes tancades, pista dolenta i de poca circulació: ell pedalejant sobre la bicicleta i jo, mantenint una prudent velocitat, sobre la petita Vespa el precedia.

Des d’aquest punt del Coll, s’albira tant el vessant de migdia –el Camp de Tarragona fins a la Mar- com la Conca de Barberà, on les principals vies de comunicació de Montblanc es disposen paral·leles als rius Francolí i Anguera. Paral·lela a l’eix hidrogràfic del Francolí passava l’antiga via romana que unia Tarraco i Lleida i, al entrar, on avui s’assenta Montblanc, ho feia per migjorn del Tossal de Santa Bàrbara, que ha quedat com el carrer Major de la Ducal Vila. El poble de Lilla va sorgir, probablement, com punt de guaita entre la Conca del Francolí i Tarraco, tant amb els romans com després amb els àrabs i, més tard, els cristians. Amb la conquesta d’aquestes terres per els exèrcits dels comtes de Barcelona, apareix en els documents del segle XII el nom d’Alilla o La Ylla. A l’edat mitjana fou poble reial, però dependent de Montblanc; al segle XVIII va pertànyer a la jurisdicció dels Castellví i, a començament del segle XIX, passa a municipi independent fins el 1878, quan es va agregar a Montblanc, del qual és una pedania. Existia un camí carreter que des de Montblanc ascendia al Coll, passant per tot el llarg del poble de Lilla 5 i, prop de la Font del Llauró, descrestava pel Coll Vell, per baixar a Fontscaldes, Masmolets, entrava a Valls i continuava fins a Tarragona. No fou fins el 1821, quan es construí la nova carretera de Tarragona a Lleida i pel nou Coll de Lilla s’endinsava per la Conca de Barbarà. En Biel m’explica, com des d’un temps cap aquí, es parla molt de que es construirà una autovia que unirà Tarragona amb Montblanc, a través d’un túnel que travessaria la Serra de Carbonària i tindria la bocana nord a prop de les cases de Lilla. Sembla ser que aquest punt de possible contacte, segons em segueix comentant en Gabriel Saura, ha sigut motiu d’un estira i arronsa amb les autoritats estatals que promouen aquest vial... i des de Madrid, situat a més de 600 km. de Lilla. Finalment, es 5

Sovint, s’identifiquen com pobles d’origen medieval aquells de carrer únic o principal, amb els habitacles a cada banda.

decidí construir un fals túnel, que allargaria en uns 300 metres el túnel d’1,5 km. per tal de reduir l’impacta sobre els cases de ponent de la població. El 20 de febrer del 2008, varen començar les obres del primer tram de la futura autovia, entre Tarragona i el Morell, però es van trobar amb la presència d’una galeria d’aigua, la Mina dels Tarragonins, que coincidia amb el traçat previst i, aleshores, el ritme d’execució va ser molt baix durant un llarg temps. A finals de febrer del 2009, es va començar la construcció del tram Valls-Montblanc –el darrer que faltava- considerant que entraria en servei l’octubre del 2012. El 22 de juliol del 2010, l’ex-ministre de Foment, un tal José Blanco, anuncia la rescissió del contracte per construir l’autovia A-27 entre Valls i Montblanc en el marc del pla d’austeritat: ja s’havien construït un terç dels treballs. Les reaccions no es van pas fer esperar. Les patronals tarragonines van exigir que es considerés molt formalment una decisió que hipotecava el futur de les comarques de Tarragona. Per als empresaris, era intolerable l’aturada de l’obra després dels incompliments pressupostaris patits. La Diputació tarragonina, governada per CiU i el PP, també va expressar rebuig i indignació a una decisió que suposava un greu perjudici per al desenvolupament de la província. La Cambra de Barcelona va retreure al ex-ministre que hagués afirmat que la retallada no afectaria els ports, recordant-li que l’A-27, precisament, és la sortida natural del port tarragoní cap a l’interior peninsular. L’Alcalde de Valls, considerava que sent optimista, l’obra acabaria a finals de la dècada. Finalment, l’ex-conseller de Política Territorial i Obres Públiques, va afirmar que l’única solució per reprendre un projecte imprescindible passava per un sistema de finançament mixt. En Saura em comenta que el diputat del PSC al Congrés, de tarannà optimista, va confirmar que les obres de l’A-27, entre Valls i Montblanc, serien un dels dos únics projectes que es tornarien a licitar a càrrec dels pressupostos generals de l’Estat, si bé no es va atrevir a estimar quan seria... = He llegit, Biel, en un setmanari comarcal, que el Ministeri estudiava la possibilitat d’alliberar el peatge de l’AP 2, entre Tarragona i Montblanc, mentre tot quedava parat... Tampoc ho veus massa clar, veritat?... Ens trobem al bell mig del Coll Vell, on hem arribat tot xino-xano, avui dia 21 de novembre del 2011 i, des d’aquesta posició no s’aprecia cap moviment de terres ni de maquinària pesada. Per la construcció de l’A-27 suposarà reiniciar tot el procés: redacció d’un nou projecte, noves expropiacions, estudi de l’impacta ambiental i noves licitacions i execucions... i, des d’ahir, un nou govern espanyol, central, s’ha fet present. Tot fa sospitar, com tots els que manen des de la Moncloa, que seguiran ignorant Catalunya.

EL PERELLÓ. PREHISTÒRIA, VIA AUGUSTA, MEL i MOLINS (Baix Ebre) Josep Duran El dia s’ha despertat amb pluja, força pluja. És el tercer dia que plou a bots i barrals, després de quatre mesos de sequera. Les poblacions de la costa on les urbanitzacions mal dissenyades quan el turisme es va fer present, pensant només amb el diner fàcil gràcies a la venda massiva d’apartaments i casas pareadas, han sigut un cop més víctimes de les destrosses que l’aiguat ha provocat. Ara que el mal s’ha fet, tots els responsables –constructors, gendres, ajuntaments, bancs, arquitectes, etc.- es renten les mans i, inclòs, ignoren on es situen en el mapa els indrets afectats. Aquests maldrestes, naturalment d’importació, no varen tenir cap interès per la nostra costa catalana: per ells només els importava engreixar el seu c/c. Tinc una certa atracció per l’aigua, sobretot per la mar, i no em molesta trobar-me amb un fort aiguat, però... a una distància prudent. S’anuncien fortes precipitacions pel sud de Tarragona –Costa Daurada i Delta de l’Ebre- i decideixo anar-me’n al Perelló, que situat un xic enlairat, puc quedar resguardat dels efectes d’un xàfec no previst. Sovint m’arribo a aquesta població per comprar mel, doncs és un centre de notable producció acreditada. Poques vegades m’he entretingut en visitar el poble i, per aquest motiu, he contactat amb l’amic Josep Duran, que si bé no es nat a la població, hi viu des de que es va casar amb la Georgina Vives, filla d’una nissaga que d’anys es dedica al comerç dedicat a l’exportació de la mel.

En Josep era Professor d’Història Medieval de la URV de Tarragona. Quan li vaig parlar del meu projecte d’anar a prendre el cafè de les 11 en diferents poblacions com excusa per fer una modesta incursió en alguna de les característiques de l’indret o de determinat personatge, va manifestar tot el seu entusiasme en col·laborar. Ens vam trobar prop de les onze d’aquell matí a la Cafeteria Caballe’s, junt a l’antiga carretera (l’actual Avinguda d’en Companys), que ens ha portat a la memòria aquell tràfic tant escandalós, impossible d’imaginar avui dia, per l’estreta carretera, plena de corbes i camions... El Perelló entrà en l’estudi de la prehistòria al descobrir-se les restes d’aquella època a la Cova de la Medalla i les pintures, escasses, de la Balma de la Cabra Feixat. A la Cova m’hi vaig arribar dies després amb l’scooter, seguint el GR-92, des de la carretera que del Perelló mena a Rasquera. Fou descoberta el 1953 i on trobaren puntes de fletxa fetes amb sílex i altres útils de la mateixa pedra difícil de catalogar. Es calcula, que el pas de l’home pel lloc, fa 35.000 anys. Prop de la Cova brollava una font, la caça era abundant així com les herbes remeieres i les fruites silvestres: un vertader paradís... Aquesta Cova, venia a ser el santuari del clan, per aquell sentit màgic que es donava a les figures del caçador i de l’animal. A curta distància queda la balma de Cabra Feixet on resten les pintures rupestres declarades Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO l’any 1998. La Via Augusta, la més antiga que van construir els romans, al segle II, unia Roma amb Cadis i passava pel Perelló. Es pot comprovar per les restes que d’ella han quedat, uns 4 km., prop de la capella de Sant Cristòfol. A l’altra costat de l’actual carretera, la N-340- hi ha l’anomenat Pont del Barranc dels Garridells, també construït pel romans.

A les entrades de la vila es construïren mines i pous per aprovisionar d’aigua als viatgers i animals que paraven a la població per descansar o de pas: l’Abeurador, la Cuitora, la Panavera i el Pounou. Del segle XIV, apareix documentació de quan la reina Blanca d’Anjou, muller de Jaume II, fundà l’Hospital de la Font del Perelló (circa locum fontis Perilionis), edifici alçat prop de les cases del coster (avui, l’Hospitalet de l’Infant) a fi de recollir als pelegrins i malalts que recorrien el camí de Tortosa a Tarragona. Al 1294, Jaume II va donar la Carta de Població als veïns. La Parròquia del Perelló apareix documentada al 1327 i les seves rendes contribuïren al sosteniment de l’esmentat Hospital. Les naus dels corsaris ancorades a redós del coster del caseriu de l’Hospitalet, arrasaren en varies ocasions el poble del Perelló. Al 1640, en la Guerra dels Segadors, la població fou atacada per les tropes de Felip IV baix el comandament del Marquès de Vélez: només 13 homes pogueren protegir el poble, oferint resistència als enemics, fins que vençuts, foren penjats al Coll de les Forques, l’actual carrer de l’Espigó, on s’aixeca un monument. El Perelló, també, va prendre part en la Guerra de Successió, no quedant massa ben parat, així com tampoc en la Guerra civil del 1936-1939, que fou bombardejat per l’aviació franquista de forma despietada. L’ermita coneguda de Sant Cristòfol (patró dels conductors de vehicles a motor), va començar a ser bastida a finals del segle XIX baix l’advocació de Sant Roc (protector contra les epidèmies). A l’entrada de migjorn del Perelló, apareix el majestuós Molí de Vent, construït al segle XVI com a molí fariner. Reconstruït, s’inaugurà al 2001. És una torre de 6 m. d’alçada amb quatre aspes. I tractant-se de molins, cal ressenyar que en els últims anys d’aquesta centúria s’han aixecat a les Colladetes (a on s’hi arriba per la carretera a Rasquera; ben senyalitzat) i a uns 250 m. sobre el nivell de la mar, una munió de aerogeneradors de casi 50 m. d’alçada i 47 m. de diàmetre del rotor. Entre ells, però un xic apartat, es troba l’aerogenerador més gran de Catalunya, de fabricació nacional, amb 140 m. d’alçada i amb un diàmetre de les aspes de 100 m.

La Fira de la Mel i l'Oli del Perelló se celebra tots els anys en el mes d’abril i posa en relleu la importància d’aquesta indústria del Baix Ebre i, en particular, del Perelló com a primer productor de mel a Catalunya. Paral·lelament, a la Fira s’organitza un concurs de mel on participen apicultores de tota la Península. Hi ha quatre categories: mel de taronger, de romer, de mil flors i d’alta muntanya. Es dóna el trofeix L’Abella d’Or als premiats. A més, entre els visitants que hagin comprat mel durant la Feria es sorteja el seu pes en mel, així com 100 litres d’oli són sortejats als compradors d’aquest apreciat fruit. Ha sigut un plaer conèixer tota aquesta informació que l’amic Josep m’ha comentat sobre el Perelló, per on han passat cultures que han deixat la seva petjada, així com agressions que s’intenten oblidar per la bonhomia heretada. Durant tota aquesta estona la pluja no ha deixat de caure amb gran plaer per part de la pagesia: ja era hora!

EL PRIMER TRAMO DE LA RAMBLA NOVA DE TARRAGONA Emiliano Fernández Dins de la sèrie d’entrevistes amb el tema de El Cafè de les 11, avui ens hem assegut a la terrassa d’aquesta cafeteria, a la vora de la estàtua de Roger de Llúria, no lluny del Balcó de la Mediterrània de la nostra ciutat. = Dime, Emiliano, ¿Cuánto tiempo hace que estas en Tarragona? Pues mira, justamente el uno de febrero de este año 2012 ha hecho 52 años. = previos?

¿Y

cuáles

fueron

tus

pasos

Yo estudié Medicina en la Universidad de Salamanca y al terminar me vine a Barcelona a hacer la especialidad de Urología con el Prof. Gil-Vernet. Al terminar la especialidad y por una de esas casualidades de la vida, una más, recalé en Tarragona como Urólogo de la Clínica Monegal y tras eso, Urólogo de la Seguridad Social y Jefe de Servicio de Urología del recién estrenado Hospital de la Cruz Roja en Tarragona, durante 30 años y donde me jubilé. = Durante todos estos años ¿cuáles fueron tus mayores satisfacciones profesionales? En primer lugar y sobretodo, haber trabajado en algo que me encantaba, que era realmente mi hobby y por lo que, además, me pagaban. Después y siempre bajo el punto profesional, hubo tres cosas que en su día me hicieron una espacial ilusión: - el nombramiento de Profesor Asociado de la Escuela Profesional de Urología de la Facultad de Medicina de Barcelona, que dirigía el Prof. Gil-Vernet. - el haber sido el primer Presidente de la Academia de Ciencies Médiques de Catalunya i Balears, filial de Tarragona. - el Homenaje-diploma que me otorgó la Sociedad Catalana de Urología y, cito textualmente: En reconeixement a la seva tasca i trajectòria pel desenvolupament de la Urologia a Catalunya.

= Ahora ya sabemos quién es el Dr. Fernández, pero quisiera dejar constancia y profundizar un poco más en tu faceta personal. Sí, encantado. Me casé muy enamorado con una tarragonina –Mª del Carmen Sans Ollé- con la que hemos tenido cuatro hijos, a los que, por cierto tu ayudaste a nacer ¡a los cuatro!... Y fíjate que digo hemos tenido y no he tenido, como pretendía la reina Isabel la Católica. Te cuento al respecto una anécdota: en una ocasión las tropas cristianas ganaron una batalla a los sarracenos de Granada. El cronista de la Corte, que era un clérigo, escribió Las tropas del rey Fernando han vencido en la batalla de la Alpujarra. Esto no gustó a la reina Isabel, llamó al cronista y le dijo: Tenias que haber escrito las tropas de los reyes Fernando e Isabel han vencido… y no sólo las tropas del rey Fernando..., pues, tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando. Un tiempo después, la reina Isabel tuvo un hijo i el cronista escribió que... los reyes Fernando e Isabel han tenido un hijo. Pero esto tampoco gustó a la reina y llamó de nuevo al cronista para decirle que... a este hijo lo he parido yo sola y no con el rey Fernando... a lo que el cronista contestó que... tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando... = Está muy bien. Siguiendo con el aspecto personal ¿Cuánto tiempo hace que vivís aquí en la Rambla? Hará muy pronto 50 años que vivimos en este primer tramo de la Rambla de Tarragona o tramo del Balcón. = En este tramo está situado el nunca acabado y, por cierto, adosado a tu casa, Teatro de Tarragona... ¿se sabe ya cuando será su inauguración?

Bueno, hace unos diez años que están en obras y el presupuesto se ha multiplicado por cuatro. He leído en el Diari de Tarragona varias fechas como fijas para su inauguración. A día de hoy, parece que se da como seguro, según el actual equipo de gobierno, que será a mediados de este año 2012. A ver si esta vez es verdad y de una vez se acaba esta obra tan importante para la Ciudad. = Después de tantos años viviendo aquí supongo que sabrás algo sobre su historia y sus características. Por ejemplo ¿por qué se llama Rambla si no es ninguna antigua riera? Se llama Rambla por analogía con la Rambla de Barcelona. El punto más alto del paseo, el Balcó de la Mediterrània, está a 42 m. sobre el nivel del mar, mientras que el punto más bajo, la Plaza Imperial Tarraco, está a 24 m. de altitud. De un punto a otro hay, un km. de longitud i se unen mediante una avenida de 45 m. de anchura con un paseo central con árboles y calzadas laterales para vehículos, más las aceras para peatones. En su extremo de levante se sitúa el Balcó de la Mediterrània con magníficas vistas sobre el mar y la célebre barandilla, que des de hace muchos años mantiene la vieja tradición de los tarraconenses de ir paseando A tocar ferro. Sin embargo, el nombre de Balcó sí parece estar relacionado con una visita que Don Emilio Castelar hizo a Tarragona y al contemplar la impresionante panorámica de la naturaleza exclamó Esto es el Balcón del Mediterráneo... y así fue su bautizo. Ramiro de Maeztu dijo en una ocasión que las dos cosas que más le habían impresionado de España, eran las nieves del Moncayo y una noche de luna contemplada desde el Bacón del Mediterráneo de Tarragona. = Cuéntame algo sobre la historia de esta Avenida. Bueno, primero tendríamos que explicar cómo se hace posible su edificación, ya que estaba prohibido, por ser plaza fuerte, edificar fuera de la muralla. = ¡Pues adelante! Gracias a la revolución de 1868, Tarragona deja de ser plaza fuerte y el nuevo poder local autoriza la libre edificación. Con la desamortización pasan al Ayuntamiento las fincas que pertenecían al Ramo de la Guerra, consideradas inútiles a efectos militares. En total eran 221 fincas las que facilitaron la urbanización de amplias zonas de la ciudad, como el Serrallo -el barrio de pescadores- y, sobre todo, la Rambla y sus alrededores. Los

63 solares restantes resultantes del derrumbamiento de la muralla de San Juan, permitieron continuar construyendo la Rambla y llegar al fin del siglo XIX con 53 casas edificadas. = Ahora ya si podemos entrar en la historia. La Rambla Nova comenzó a construirse el 18 de agosto de 1854. Al principio. Como l’Esplanada, pero más tarde recibe el nombre de Rambla de Sant Joan, en recuerdo del antiguo tramo de la muralla que la recorría. El derrumbamiento de las antiguas murallas y la construcción de este eje, significó la futura expansión de la Ciudad. En el año 1899, año de la muerte de Don Emilio Castelar, se le puso el nombre de Rambla de Castelar al tramo comprendido entre la calle Sant Agustí i el Balcó. Más tarde se llama Rambla Nova y en el 1931, con el advenimiento de la segunda República, recibe el nombre de Rambla 14 de abril. Después de la Guerra Civil se denomina Rambla del Generalísimo Franco al tramo entre el Balcó y la Font del Centenari y al tramo entre ésta y la Plaza Imperial Tarraco Avenida Conde Vallellano, en honor al ministro de Obras Públicas de Franco. Finalmente, en la década de los 70, recuperó el nombre de Rambla Nova para todo el paseo, desde el Balcó hasta la Plaça Imperial Tarraco. = ¿Cuál es el monumento más importante de este primer tramo? Sí, es el monumento que representa a Roger de Llúria, almirante de la flota catalana de Pere II. Como ves, estamos cerca de él. Es una obra de Feliu Ferrer i Galzeran y lo adquirió la Diputación de Tarragona el 9 de abril de 1886. El pedestal es del arquitecto Ramón Salas i Ricomar y se inauguró el 23 de Septiembre de 1889, día de Santa Tecla, patrona de la Ciudad y, por cierto, con polémica sobre si el almirante debía mirar al mar y, por tanto, dar la espalda a la ciudad o bien, se había de

colocar mirando a la Rambla. Finalmente se acordó esta segunda opción, dotando así al inicio del paseo con un símbolo majestuoso. = A lo que originariamente era la Rambla se han ido agregando otros tramos... Sí. Al tramo entre el Balcó y la Plaça Imperial Tarraco se conoce desde los años 70 como Rambla Nova. Más tarde, en el año 2006, se inaugura un nuevo tramo, la Avenida del President Lluís Companys que acaba en la Plaça de la Provincia y, desde aquí a la Plaça de les Corts Catalanes, la Rambla del President Macià, con lo que se completa un tramo de casi 2 km de longitud. = ¿Supongo que habrás conocido personas importantes que han vivido o viven en este primer tramo de la Rambla? Si, claro. Compañeros nuestros muy queridos en Tarragona, como el cirujano y ex presidente de la Diputación de Tarragona Dr. Guasch; el dermatólogo Dr. Ferrándiz; el traumatólogo Dr. Andreu... i otras personalidades como el general Beota, que fue gobernador militar de Tarragona, etc. etc. Y, aún ahora, residen entre otros el académico de Medicina Dr. Albiol y la ínclita escritora tarragonina Olga Xirinachs. = ¿Qué edificios importantes hay en este tramo de la Rambla? - Casa Sans, en el número 9. Arquitecto: Antoni Pujol Sevil. Novecentismo del 1930. Tribuna central que ocupa dos plantas, al centro, la primera de arco rebajado; balcones curvos i en la cuarta planta presenta elementos escultóricos notables. En época más reciente se levantaron dos plantas más, formando ático i sobreático.

- Casa Rosell, al número 20. Arquitecto Ramóm Salas Ricomà. Conjunto de gran equilibrio y sobriedad. Aperturas con montantes pseudocolumnas y capiteles. A medida que las aberturas de la fachada aumentan de altura son de menos luz. Hace esquina con la calle Llúria. Antes de la Guerra Civil fue sede del Ateneo Tarraconense de la Clase Obrera. Fue reformada durante los años setenta i, actualmente, es el Hotel Lauria.

- La Casa Salas, en el número 25. Construida en 1907 por el arquitecto Salas. Es seguramente el edificio más interesante de toda la Rambla. En ella destaca la tribuna neogótica en la esquina de la fachada de la Rambla con la calle Girona. Además de cancillo, dintel consola e imposta platerescos; adaraja y piedra en relieve a lo largo de la fachada; hierro forjado modernista en las barandillas de los balcones.

El Mediterráneo

EL TREN ECONÒMIC DE REUS A SALOU Ramon Escolà El Tramvia Econòmic de Reus a Salou fou una societat fundada el 23 de juny de 1878 per explotar la línia de ferrocarril entre Reus i el seu port natural de Salou. Es van presentar dos projectes: en un es contemplava la tracció de sang i, l’altre, la tracció per vapor. Per motius que en Ramon no ha pogut esbrinar m’explica, mentre prenem el cafè de les 11 a la terrassa del Club Nàutic de Cambrils, que cap de les dues proposicions va arribar a terme, sobretot perquè Tarragona s’hi va negar en col·laborar. Ara bé, com la influència de les forces vives de Reus sempre ha estat molt evident a Madrid, sembla ser que algun polític o bon capitalista –que a Reus no en falten- va dir la seva i, ens trobem que a la Gaceta de Madrid del 22 de juliol de 1885 apareix l’autorització al Gobierno per celebrar la subhasta d’un Ferrocarril económico de Reus al Puerto de Salou, connectant amb l’estació de la línea de Valencia a Tarragona. La concessió se obtindria por 99 anys sense subvenció de l’Estat, fou declarat d’Utilidad pública, en el que respecta als drets d’expropiació i d’ocupació dels terrenys de titularitat pública i subjecte al projecte presentat. El 29 de setembre de 1885 s’establí la subhasta, d’un Tramvia amb motor a vapor de Reus a Salou i ramal de Vilaseca a Solcina. Es concedeix l’adjudicació el 13 de juny de 1886 (Gaceta de Madrid, 05.07.1886), previ depòsit d’una fiança de 15.110 pessetes que representava el 3% del valor del projecte que pujava a 503.333,33 pessetes. Les condiciones particulars i la tarifa foren acceptats per J. Güell i Mercader en nom de la Companyia Reusense de Tramvies, el 11 de maig del 1886.

Finalment, aquesta companyia, creada el 14 de octubre de 1883 amb un capital de 500.000 Ptes. va començar les obres adjudicant-les als contractistes Fusté i Cabot. S’inaugurà el 24 de juny de 1887, utilitzant material mòbil adquirit a Anglaterra per Pau Font de Rubinat. Tenia un recorregut de més de 9 km. amb quatre estacions i amb un traçat casi en línea recta, sense obres de fàbrica d’importància a destacar. Es va demanar, clar a Madrid, un ferrocarril secundari que partint del Km 4,410 d’aquesta línea Reus a Salou, passés per Vilaseca de Solsina, la Canonja i Tarragona: sense èxit. Entre 1898 i 1920 el carrilet tenia una funció de tramvia urbà dins de la ciutat de Reus, ja que l’iniciava el trajecte al Raval Robuster, al costat del carrer Batan, i des d'aquí anava cap a plaça d'Hèrcules i baixava per l'avinguda Jaume I fins l'estació de Reus-Mercaderies, situada ben a prop d'on ara hi ha el mercat del Carrilet. A partir de 1921 i fins la seva clausura al 1975 es va suprimir el traçat urbà, creant una nova estació anomenada Palo Santo i que estava situada entre el carrer Balmes i l'actual avinguda del Carrilet, travessant l'avinguda Pere el Cerimoniós, per mitjà d'un semàfor, i feia cap a l'estació de Reus-Mercaderies on continuava en direcció Salou. El tren que feia el recorregut era conegut com el Carrilet de Reus a Salou. On hi havia antigament l'estació reusenca del Carrilet, centra avui el barri del mateix nom, i en el qual una màquina de vapor serveix com recordatori. També hi ha una altra màquina a l'antiga estació de Salou, avui convertida en llar de jubilats i que és situada al costat de la de la de Renfe. La importància del Carrilet ve donada pel fet de que, fins als anys seixanta, era l'únic mitjà de transport cap a la platja. Amb l'establiment de línies d'autobusos de la Hispania, -la Barca-, i la difusió dels vehicles privats, el Carrilet va perdre la seva importància i el suprimiren. L'altre explicació que es va donar per la seva clausura va ser la de la conversió de la carretera de Reus a Salou en autovia, la C-14.

La companyia va disposar al llarg de la seva història de 10 locomotores, de les quals sis han desaparegut, tres han estat convertides en monument i es podem veure a Reus, Salou i Vilafortuny-Cambrils i una ha estat preservada per un particular en el seu xalet, entre Castellvell i Almoster. Durant un temps es va plantejar la construcció d'un nou tren elevat, una mena de monorail que uniria les dues poblacions, però mai es va dur a terme, tot i que es va fer una exposició al Centre de Lectura de Reus sobre el que ja funcionava a Las Palmas de Gran Canaria, però que en l'actualitat també ha desaparegut. L'any 1987 es va celebrar el centenari del carrilet, amb la participació de l'Associació d'Amics del Ferrocarril de Reus.

Estaciones de la línea de Reus al port de Salou: Km. 0 Reus. Rabal de Robuster 0,5

Reus.

Baixador

Tomás

Berguedà 1 Reus. Estació de mercaderies 1,20 parada de Barri Fortuny 2,33 parada de la Balssa d´En Just 2,731 parada de la Primera Casilla 3,306 Feredat 3,884 Fomeret 6 Mas Calbó 7 Quatre Carreteres – Vilaseca 9 Salou Les locomotores eren de vapor fins el 9 de juliol de 1957 i, aleshores, entraren en servei els automotors tèrmics. Al parlar d’aquest tema, tant a Ramon com a mi, se’ns ha apoderat una melangiosa nostàlgia envers temps que ja no tornaran. Motiu que de forma espontània, hem coincidit en refer aquell passat recorregut del Carrilet... en cotxe: m’ha anat indicant on, més o menys, recordava les parades, els semàfors, les estacions, els dipòsits d’aigua estratègicament situats per repostar les locomotores de vapor i, com no, els cafetons on a més de proporcionar les begudes de sidral o el cafè amb gasosa (un soldat), tampoc hi faltaven les dones de mala vida... De tota aquella història, només n’han quedat les importades xiques de carretera que s’exhibeixen, mig nues, sota una ombrel·la i assegudes a una cadira de plàstic a la vorera de l’Autovia C-14...

EL VENTALL RETROBAT Enriqueta Moix Vaig entrar al bar a les onze i deu, per prendre’m un tallat. Aquell dia, hi anava tard, havia tingut molta feina a l’oficina. L’Enric estava assegut a l’altre costat de la barra i em va saludar. Al moment, el vaig reconèixer, així, que vaig agafar la tassa i vaig anar al seu costat. – Que tal, com estàs? Feia temps que no ens veiem – li s’aixecava i em feia dos petons.

vaig dir mentre

– Força bé! Fa un mes que em van operar del genoll. No, no és res important! Coses de l’edat. – em va dir, mostrant-me el bastó. – On vius ara, a Tarragona o a la Pallissa? – li vaig dir, després de beure’m el tallat d’un glop. – A la Pallissa, com sempre. Bé, des de que la vaig heretar del meu pare. Al dir aquella frase, vaig recordar el que m’havia explicat. Una història una mica inversemblant, però que podia ser real. L’Enric, va heretar del seu pare, una masia vella. Primer va pensar en vendre-la, però desprès va optar per restaurar-la. Era una masia molt gran, situada al mig d’una petita vall, prop del riu. Aquell lloc, era ideal per anar-hi a descansar i allunyar-se de la gran ciutat. Desprès de cinc anys de treballs, va aconseguir tenir la masia totalment nova. Tan sols, li restava posar-hi el mobiliari. No volia cap moble actual, tot havia de ser del segle XVIII, com la mateixa masia, que va ser construïda l’any 1.792 -això és el que hi posava a la pedra de la portalada-. Alguns del mobles, els va trobar dins de la masia i els va fer restaurar, però d’altres, els va comprar a antiquaris. Volia adquirir una calaixera per posar-la a la seva habitació i va anar a la fira d’antiquaris de Vic. La fira, com sempre, estava plena de gent i era difícil poder veure els objectes. Per on podia, treia el cap i mirada d’aquí cap allà. Estava tot una mica massa ple, uns mobles tapaven els altres, però finalment, la va veure. La calaixera que ell tan desitjava estava allí! Ja no va veure res més, sols aquella calaixera mig amagada darrera d’un llit. Hi va anar amb els ulls ben oberts i amb el cor accelerat. Era tal com se l’havia imaginat i tenia la mida perfecte. El preu que li

demanaven era força elevat, però després de regatejar una mica, la va poder comprar més barata. La va posar a la seva habitació, al peu del llit. La calaixera estava una mica bruta, va agafar un drap, i la va començar a netejar amb molta cura. Va intentar obrir el primer calaix, però no va poder. Estava enganxat, segurament era culpa de la humitat, així, que el va estirar amb totes les seves forces, fins que el va fer seguir. El calaix va sortir del moble i va caure al terra, un dels laterals, es va desenganxar. Quan l’Enric va recollir el lateral de fusta, es va adonar que no era de fusta massissa, que estava format per dues làmines separades; entre elles hi havia un buit, un espai. En aquell espai, hi havia alguna cosa allargada, però no podia veure el que era. Amb dificultat, hi va poder posar els dits i com va poder, va estirar aquell objecte. Quan el va tenir a les mans, li va semblar veure un ventall, un ventall molt vell i de color negre. El va desplegar a poc a poc, perquè estava molt desgastat. El ventall, duia grans perles incrustades i petits brillants. En aparença, era un ventall d’un gran valor. Va buscar per internet alguna adreça que el pogués informar de ventalls. Hi havien moltes webs, així que va prémer una tecla i va entrar en una que hi posava, ventalls antics. En la pàgina, hi havien varies fotografies de ventalls i per sorpresa seva, hi havia el seu ventall, el qui havia trobat a la calaixera. Segons va poder llegir, era un ventall del segle XVIII que havia estat propietat de la reina Maria Antonieta de França, esposa de Lluís XVI. No podia creure el que llegia, fins hi tot, li va agafar un calfred. Va anar a buscar el ventall i va anar comprovant tots els detalls. La forma era la mateixa, el color, les perles idèntiques i col·locades en el mateix lloc. N’estava segur, no en tenia cap dubte, era el mateix ventall! Aquell ventall valia una fortuna! Com havia arribat fins allí?... Va buscar la tarja de l’antiquari i el va telefonar. L’home li va explicar, que havia adquirit la calaixera en una botiga de la Jonquera. Li va donar l’adreça i el nom. L’Enric va decidir d’anar fins a la Jonquera. No li va costar gens trobar la botiga. Quan hi va entrar, va veure que era una botiga de fruita. Una dona vella, va sortir del

darrera d’una cortina i li va parlar amb un català afrancesat. Ell, quasi que no la va saludar, ràpidament va preguntar per la calaixera, fent-ne una descripció molt detallada, estava nerviós i parlava acceleradament. La dona se’l va mirar de fit a fit, dient-li: – La teva calaixera, té l’última paraula escrita d’una revolució que mai hauria d’haver existit. – La calaixera és de Lluís XVI? – va preguntar l’Enric, traient-se les ulleres de sol. – No, és de Maria Antonieta. La tenia ella en la seva cel·la. – va dir la dona, eixugant-se el nas amb un mocador de floretes. La dona no li va dir res més i quan ell va preguntar pel ventall, ella va somriure sense donar-li cap resposta, es va girar d’esquena i va pujar unes escales que hi havia al fons, deixantlo sol amb la paraula a la boca. L’home la va cridar, però la dona no va tornar. Una jove va sortir de darrera la cortina i li va dir: – La mare té vellesa prematura. No en faci cas. Vol alguna cosa? - va dir la jove amb molta amabilitat – Un quilo de pomes, si us plau. L’Enric va pagar les pomes i va marxar tot capficat. Què li havia dit aquella dona? L’última paraula? Què volia dir amb això, de l’última paraula?... En arribar a la masia, es va tornar a mirar la calaixera amb detall, racó per racó, de dalt a baix. Després, va tornar a agafar el ventall i es va asseure a la butaca prop de la llar de foc. El va obrir lentament i el va olorar, feia una olor molt estranya, com d’un agre afruitat. Mentre el plegava, se li va desenganxar una barra de marfil, on hi estava adherida la tela. En aquella barra hi havia alguna cosa escrita. Era una frase escrita en francès, no entenia el que hi posava, i va anar a buscar un diccionari perquè l’ajudés en la traducció . La frase deia així: Aquest ventall ha salvat la vida de Maria Antonieta. Què significava allò? El cert es que no va poder dormir, donant-li voltes i més voltes. Havia de tornar a la Jonquera i parlar amb la dona de la botiga. Ella sabia coses que no li havia explicat. De bon matí, va agafar el cotxe i va anar cap al nord. Només

entrar a la botiga, la dona va somriure i el va fer passar cap al darrera del mostrador, fentlo entrar a una sala petita, que tenia dues butaques i una prestatgeria plena de llibres. Es va quedar mirant-lo i després li va dir: – Sabia que tornaries. Digues? Què m’has d’explicar?... L’Enric li va dir el que havia trobat escrit en el ventall. – Així es cert, això confirma la història! – va dir la dona tota contenta. – Quina història? – va preguntar l’Enric, intrigat. – Segons diu la història, Maria Antonieta va morir a la guillotina, però en realitat, Maria Antonieta, no va morir. Una dona la va suplantar en el moment de l’execució, mentre ella restava amagada en terres austríaques. Aquest ventall, que ha arribat a les teves mans, és el qui va utilitzar Maria Antonieta, per comprar la seva vida. Un ventall, que va anar a parar al seu carceller, i que el va treure amagat dins de la calaixera. – No m’ho puc creure... – Doncs val més que t’ho creguis, fill. –donant-li un copet a l’espatlla. La dona va anar cap a una prestatgeria, va treure unes carpetes i de dins d’una carpeta, uns papers. – Té llegeix! – li va dir la dona. – No ho entenc, està en francès.- va dir l’Enric, intentat llegir. La dona va explicar-li, que aquells papers contaven la història de l’alliberament de Maria Antonieta, de l’existència de la calaixera i del ventall. Mai és va poder verificar l’autenticitat de la calaixera i fins ara, tampoc s’havia trobat el ventall. – I qui narra aquesta història? – va preguntar l’Enric. – Un avantpassat meu. Aquests documents sempre han estat propietat de la família, com la mateixa calaixera, però ningú va aconseguir trobar el ventall, per tant, vam pensar que res del contat, era cert. Finalment, vaig decidir de vendre la calaixera i tot el mobiliari vell que teníem a casa. Necessitava els diners per liquidar uns grans deutes. – Però això significa un canvi radical en la història de França? – La història de França no canviarà. Ningú ha de saber res de tot això.

– I què se’n va fer de Maria Antonieta? – va preguntar l’Enric tot encuriosit. . – No ho sé! Tal vegada, va viure tranquil·lament, en algun lloc remot d’Àustria. Va entrar la filla i va veure a la seva mare molt nerviosa, així que la va fer seure a la butaca perquè descansés. Ella i l’Enric, van tornar a la botiga –No li faci cas. La meva mare explica moltes històries estranyes. Què li fa falta? –va dir la jove, posant-se les mans a les butxaques del davantal. – Un quilo de pomes i un quilo de plàtans... – l’Enric contesta agafant la cartera, que duia a la butxaca dreta de la jaqueta. Va sortir de la botiga amb les pomes i els plàtans, i tornar a casa seva. A partir d’aquell dia, es va dedicar a col·leccionar ventalls... * * * * * Em va fer molta il·lusió, tornar a trobar l’Enric en aquell racó del bar a les 11 d’aquell matí. Vam parlar durant una bona estona i quan estàvem a punt d’anar-nos, em va dir a cau d’orella: – Encara no has vingut mai a veure la meva col·lecció de ventalls. En tinc un de Maria Antonieta, però no ho diguis a ningú...

ELS FETS DE BELLVER DE CERDANYA Pere Pont Balenyà Des de quan en Pere es va jubilar, molt sovint passa dies a la seva finca de Bellver amb la seva muller Maria Queralt. Trobant-me per la Cerdanya en una de les habituals sortides que hi faig cercant informació de les esglésies romàniques, marededéus desaparegudes i dels murals i antependis que es guarden en diferents museus de Catalunya, vaig decidir arribar al seu xalet, on a l’ombra del ploraner del jardí vam prendre el cafè de les 11, d’aquell dia de primavera avançada quan la calor ja es deixava notar. Em va proposar fer una visita per la història de Bellver abans de dinar i, en un moment o altre, m’explicaria el que li ha arribat sobre els Fets de Bellver. Vàrem començar la història de la població visitant el Barri Antic, és a dir, el Barri de la Plaça, el més emblemàtic, recordant aquella edat mitjana que la vila estava rodejada per muralles a fi d’evitar els atacs enemics; la Plaça Major, la del Mercat; em contà la llegenda d’Aldonça Rossa, la Bruixeta de Bellver i la dels bandolers nyerros i cadells. Al passar pel carrer de l’Amargura, a cal Patanó, recordà al romàntic Gustavo Adolfo Bécquer on va escriure la seva llegenda La cruz del diablo. Bellver, abans de ser vila, era un castell que formava part d’una línia de fortificacions i torres de guaita que defensaven i controlaven el Camí Ral que, travessant el comtat medieval de Cerdanya, unia el també comtat de Conflent amb el d’Urgell. La Carta de Població aportava una sèrie de beneficis com el dret de pastura, l’exclusivitat en el comerç o l’exempció d’impostos senyorials i sobretot dels Mals Usos (tracte abusiu del senyor respecte dels seus vassalls, especialment els camperols). Això va facilitar que hi vingués gent de molt lluny i que s’hi establís. Així com, també, les famílies occitanes càtares que es refugiaven de la persecució que patien per part dels papistes i del rei francès.

El nostre tranquil passejar ens portà al carrer del Mig –l’antic carrer Jussà- just on la muralla de migjorn tancava la Vila. A l’actual Plaça de Pau Claris s’hi deuria aixecar una torre de defensa del temps de la invasió francesa del segle XVII. Aquí, les cases escalonades guarden l’estructura antiga, cases de pagès amb portalades, eres i eixides característiques o balconades, aprofitant el sol del migdia. S’hi veuen portals amb arcs de pedra i llindes de porta amb l’any de la construcció. Amb l’històric recorregut ens ha arribat l’hora, que presumim, estarà a punt la taula, on m’anuncia en Pere que un parell de truites de riu, pescades de bon matí per un amic seu, metge de Tarragona, i preparades per la seva muller, ens delectaran. +++++ Durant el mes d’abril del 1937, s’explica a la Cerdanya i, concretament, a Bellver, es produïren uns fets, que sembla ser, foren els antecedents dels anomenats Fets de Maig de Barcelona, que per cert vaig presenciar de forma passiva. A Puigcerdà hi actuava un d’aquells Comitès que tenia terroritzada tota la comarca pels crims i que dirigia un tal Antonio Martin, el Cojo de Málaga, que imposava la seva llei i feia pagar tribut, tant en espècies com en diners. Aquest individu, nascut en un poble d’Extremadura, patia una osteomielitis de la cama dreta, era militant anarquista de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Fill d’emigrants, es va establir a Puigcerdà quan es produir el cop d’estat d’en Primo de Rivera, delegat per la CNT amb la finalitat de controlar el contraban d’armes destinades a la lluita contra la dictadura del general. Oficialment, treballava de paleta. Incendi a Puigcerdà (1936)

En quan els militars es revelen contra la República, el 1936, assumeix l’alcaldia de Puigcerdà i es fa notòria la seva indiscriminada ferocitat, represàlies per la comarca i enfrontaments amb altres grups republicans de la zona, como las milícies pirinenques. Va arribar un dia, que els de Bellver s’enfrontaren a les seves exigències. Aleshores, la població demanà la col·laboració de la Generalitat per les amenaces que reberen, al mateix temps que es prepararen fortificant el poble i armant la ciutadania. Del govern de Catalunya es presentaren els seus missatgers i posant-se, aparentment,

d’acord entre els de Bellver i el Comitè de Puigcerdà, retornaren a Barcelona, tant pinxos, com si hagueren solucionat el problema. El dia 27 d’abril del 1937, els de Bellver es varen veure sorpresos per l’arribada de varis camions amb personal armat que exigiren a l’Alcalde i consistori un determinat tribut. Naturalment, l’Ajuntament en ple s’hi va negar. Els vinguts es disposaren a entrar a la població baix el comandament del Cojo de Málaga, però poc després de traspassar el pont sobre el Segre, els va sorprendre el tiroteig per part dels veïns que assoliren matar al mateix Cojo i els quatre més aguerrits que iniciaven la invasió. La resta, desconcertats per aquella rebuda inesperada que els hi ocasionà més d’una vintena de baixes, es retiraren amb els morts i ferits a coll.

A corre-cuita varen escampar la boira...

En els dies següents arribaren les forces governamentals de Lleida i Barcelona, desarmaren els que quedaren de Puigcerdà i s’acabà el malson, no tant sols dels habitants de Bellver, sinó també de la Cerdanya.

Els reforços

GAVADÀ (Baix Camp) Josep Bosch i Castells Vàrem quedar de trobar-nos a Vandellós, doncs com havíem programat visitar Gavadà, al ser un nucli de població abandonat, no ens quedava cap altra camí que prendre el cafè de les 11 al Bar de la carretera del costat de la benzinera. Al municipi de Vandellós hi pertany la població de l’Hospitalet de l’Infant, que segons la tradició, fou fundat en nom de l’Infant Pere, fill de Jaume II, per acollir-hi els passatgers que travessaven el coll de Balaguer, poc propici al caminant o al traginer per la seva feresa. D'aquesta feresa s'adonà la reina Blanca d'Anjou quan féu el viatge per assistir al setge d'Almeria, í decidí crear un hospital vora el coll, el que ha esdevingut la llavor de l'actual població de l’ Hospitalet de l'Infant. L'església és moderna. El cor ocupa l'indret on hi havia la presó de l'hospital. Dintre el recinte murallat s’ha construït un barri de cases. Amb en Josep Bosch vàrem ser companys de curs a la Facultat de Medicina de Barcelona i es va especialitzar en Urologia amb el Prof. Dr. Gil Vernet, fincat a Vandellós. Per l’afició del meu amic per la caça i la relació professional amb el seu Mestre, va ser fàcil que tinguessin certa amistat més enllà de la Càtedra: aquesta coincidència al portaren en moltes ocasions a visitar-lo a la seva casa pairal de Vandellós. Les estades i la cacera li van permetre conèixer part de l’extens municipi i, en particular, Gavadà en un temps en que si bé s’iniciava el despoblament, encara va viure la darrera època de la població.

A Gavadà s’hi arribava per una pista molt deteriorada pel fet de considerar que per la seva poca utilització no valia la pena fer cap inversió. Avui, és una carretera de fàcil transitar que parteix de la C-44, passat Vandellós en sentit Móra d’Ebre, entre els Km. 1314 d’aquesta carretera. El trencall apareix a mà esquerra i senyalitzat. Als 5 km. s’arriba al punt on s’indica la situació de Gavadà, a més de ser identificat el poble per un conjunt de cases abandonades i moltes en estat ruïnós. El meu GPS em va marcar 41º00’07” / 0º47’19”. A la banda dreta d’aquest punt de la carretera hi ha una petita pista d’accés a una finca particular: s’indica la prohibició d’accés, excepte veïns. Vàrem seguir, tot caminant al nostre lent pas, fins veure de lluny i a mà dreta l’anomenada Torre de Gavadà, que si bé es troba amagada, es pot identificar entre els arbres i vegetació diversa que dissimula qualsevol corriol que hagués existit. És una construcció molt malmesa. Són les restes de la torre circular més antiga del terme, en un petit turó. La Torre (N 41º00’10” / E 0º47’15”) va ser bastida com element de guaita i de defensa en el segle XVI, per tal de vigilar l'entrada dels pirates barbarescos i altres malfactors que es feien presents tant a la costa com al Coll de Berenguer. En aquesta Torre hi havia nascut Pere Pau Revull, carmelita que va prendre el nom de fra Pau de Crist, fundador del santuari de Cardó. Gavadà no tingué mai església ni tampoc cementiri: el meu amic no em va saber concretar què en feien dels difunts... M’explicà el Dr. Bosch i Castells que en el 1606, un escamot de bandolers varen cercar la casa pairal de fra Pau de Crist, on s’havien refugiat uns partidaris del ban lliberal enfrontats amb els carlins i estan capitanejats, respectivament, per dos cosins que s’odiaven a mort. Quan el frare va arribar-hi el pare ja l’havien alliberat, però el setge continuava a càrrec dels veïns, que es volien venjar de les malifetes que havien estat víctimes darrerament. Fou cremat el Mas, però per la intervenció del frare carmelità i del seu acompanyant, varen aconseguir que els assetjats sortissin de la casa, fossin confessats pels clergues i seguidament afusellats...

Des de més o menys, prop del Poble de Gavadà, neix el Barranc Fondo. Aquesta Serra de la Creu, forma part de les Muntanyes de Tivissa-Vandellos. Són un territori molt salvatge, molt poc habitat i amb una extensió de boscos considerable. Fins i tot avui dia, és un paisatge feréstec, però tranquil. La carretera segueix tota la estona el recorregut d’aquest barranc, que des de bell mig de la Serra de la Creu, va buscant camí cap a la mar en direcció a l’Ametlla de Mar. El final del Camí de Gavaldà, coincideix amb l’antiga N-340. Just en la intersecció d’aquestes dos vies, es troba un antic hostal de carretera, el Mas Platé on coincidien, fa molts anys, a cavall, a peu, amb somera, tartana… gent de tot arreu d’aquestes muntanyes de la costa, que anaven fent ruta cap l’interior. Anys més tard, amb la N-340, va ser una parada obligatòria per tots els camioners, viatjants… Actualment, no és res més que una edificació en ruïnes que serveix d’aixopluc a algun transeünt sense sostre.

Mas Plater

IDEES PER UNA CIUTAT Jaume Fontanet Torres Tot ciutadà s’estima la seva ciutat, no hi ha dubte. Però, n’hi ha que aquesta estimació es porta tant endins de la seva ànima, que aprofita qualsevol esdeveniment per posar-ho de manifest, no tant sols amb paraules, sinó que ho acompanya amb fets. Amb refereixo, concretament, al Dr. Jaume Fontanet i Torres. Ha nascut i s’ha fet a Tarragona, però, també, cal reconèixer, ha fet Tarragona a través de les innumerables vessants on la seva personalitat ha deixat la petjada del ciutadà de pro. Personalment, puc parlar com a company ginecòleg que hem compartit el treball de l’Hospital de la Creu Roja durant molts anys: Professor de l’Escola d’Infermeria, Cap del Servei de Maternitat, Cofundador del Club Ginecològic Tarragona – Reus. 1973, Cofundador del Centre Mèdic “Mèdica de Tarragona”, Cofundador del Centre Mèdic “Medecina i Fisioteràpia Fontanet”… Ara bé, aquesta tasca professional del Dr. Fontanet, que ha posat la Ginecologia de Tarragona en el cim de l’especialitat, l’hi ha seguit tot una corrua d’activitats lúdiques, folklòriques, esportives, para-professionals, de col·laboració ciutadana, cinematogràfiques, etc. i que fa llarga la seva exposició. Paral·lelament, es fa present en la seva vida la Conchita, el seu puntal vital i que posen en marxa sobre la vida d’aquest Món, en Xavier (Fisioterapeuta) i en Jordi (Veterinari), que amplien les arrels amb tres nets. També té les hores de concentració i resumint les seves vivències, apareix la vena literària en un tot seguit d’obres que té publicades:

¿Porquè Ibiza? (en col·laboració amb Adolfo Barberán. Edició pròpia, 1967) Divendres Sant a Tarragona (en col.laboració amb Joan Carles Ramón i J.Mª Sabaté. Editorial Tarraco, 1997) Confidencias en Ginecología: las 100 mejores anécdotas de la Ginecología Española (en col·laboració amb altres col·legues). Editorial EDIMSA, 1997. Tarragonins anònims i... altres sentiments (en col·laboració amb Ramon Sicart. Editorial Mèdol, 2000). La Finestra (22 dibuixants i 68 escriptors amb pròleg del Dr. Jordi Pujol i Soley. Editorial Cossetània. 2002). L’abans de Tarragona (en col·laboració amb Jaume Benages. 2011) * * * * * Com a Vocal de la Secció de Jubilats del Col.legi de Metges de Tarragona, té el seu propi despatx des d’on organitza els diferents actes culturals, excursions i congressos dels col.legues, que havent deixat l’exercici actiu, ens mantenim en contacte. En aquest punt, iniciem aquest capítol. Dr, J. Fontanet. Al 1991 em van convidar a col·laborar a la elaboració del “Pla Estratègic Tarragona 1999, els fonament d'un nou segle” organitzat per la Cambra de Comerç i l’Ajuntament de Tarragona i, això, em va aferra el meu sentiment al compàs de l’actualitat en que em trobo immers. Aquesta actualitat té, avui, una projecció inevitable: any 2017. Any dels propers Jocs Olímpics de la Mediterrània, ... que tal i com està el panorama avui dia veurem que passa d’aquí al 2017. Enric. L’amic Jaume no és pot quedar parat. Està promouen des de fa temps una sèrie de projectes a proposar als urbanistes de la Ciutat, que junt als arquitectes, enginyers, artistes plàstics i, sobre tot, als polítics que governen la nostra Tarragona,

demanen la col·laboració dels ciutadans per posar ben alt l’ensenya de la Tarraco Imperial. D’aquell Pla Estratègic de la Ciutat , què en va sortir? Jaume. Des del punt urbanístic es va fer molt palès la desconnexió que existeix entre els barris i el centre de la ciutat. Sovint es diu...jo visc a Torreforta, soc de Bonavista...fins hi tot jo mateix m'he sorprès de dir des de Cala Romana: a la tarda pujaré a Tarragona. Com si tots plegats no visquéssim a Tarragona !!!. D'alli va sortir la necessitat de interconnexionar els barris, i fer-ho a base de grans zones verdes per l'esbarjo, el relax, pel passeig sense presses, per seure a un banc i llegir tranquil·lament, i naturalment la connexió pel transit rodat. D'aquell temps em va venir la idea del front del Francolí, que comprenia canalitzar el riu, arreglar els ponts, traslladar el Museu Arqueòlogic a la Tabacalera, fer un pàrking de superfície per autocars i transformar l'avinguda de Roma amb la Rambla de Roma. Enric. Inclòs en aquesta faceta de la teva personalitat urbanística, no deixes a banda, el teu esperit esportiu que t’ha acompanyat sempre: el tenis, la coordinació amb els campionats que han tingut lloc a Tarragona, les setmanes del Hobby a l’Hospital de la Creu Roja... Jaume. Tant la persona, com la meva ciutat no la puc dicotomitzar. Crec que l'actual Avinguda de Roma, des de la Plaça Imperial Tarraco al Pont del Francolí es perfectament convertible en Rambla. L'amplada dona de sobres per fer la coca central (que seria d'un sol tram, doncs no hi han travessies), amb dos carrils laterals i les voreres, a semblança de la Rambla Nova. Al final d'aquesta rambla, tocant al pont, es a dir, entrant al centre de la ciutat , el monument dels Castellers amb l’enxaneta podria donar la benvinguda al visitant... Enric. Si no recordo malament, aquesta idea i ben fonamentada, la vas exposar amb tot detall en el Diari de Tarragona, ara fa mes de 10 anys Jaume. Si, efectivament, per enllà el 1997. Vaig considerar que la sortida ràpida de la ciutat ja no està en aquesta via, sinó més enllà del Pont. L’Avinguda de Roma ja no és un tram de carretera, sinó una via urbana. Amb el Parc Central, la urbanització finida del Parc de la Ciutat, del Parc del Francolí i la parcial canalització del riu, s’ha donat pas a un indret singular, vital i dinàmic. El nom passaria d’Avinguda de Roma a Rambla de Roma (no pas Rambla Roma, perquè dit de pressa, fonèticament, es podria confondre amb Rambla Nova). Hem de mantenir el de. Aquesta preposició determinant, a part que distingeix a certes castes

de la societat i que la duen en la seva tarja de visita, és molt emprada per nosaltres, els catalans. Enric. En Jaume Fontanet sempre en té una d’amagada a la màniga i em sorprèn a cada exposició que fa, sobretot, pel racionalisme que se’n serveix al planificarho. Jaume. Sembla ser que ja s’ha dit gairebé tot de la façana marítima i que les forces vives de la ciutat es posen d’acord en que s'ha de fer, però no com s'ha de fer, ni quan es farà la solució definitiva. Aleshores, crec que és el moment de dirigir la mirada cap el Francolí i començar a pensar en acabar aquest front fluvial. Enric. A veure, Jaume, si m’ho expliquis a on vols anar amb aquesta barreja de fantasia i amor a la Ciutat... Jaume. Tarragona hauria de créixer dins d’uns límits que estan ja, mes o menys, marcats: per llevant des de la Punta de la Mora, Molnàs i Boscos de Tarragona; pel nord Sant Pere i Sant Pau i Sant Salvador; i per ponent, La Floresta, Les Gavarres i Bonavista, Campclar... Ja t'he dit que del que es tracta es d'anar omplint els vuits que hi ha entre els barris i entre els barris i el centre de la ciutat. Cal que Bonavista creixi cap a Torreforta, cal que la Floresta creixi cap al riu i que Sant Salvador creixi cap a San Pere i San Pau i cap el Pont del Diable Al mateix temps, el Centre creix cap a Ponent i cap a Llevant, San Pere i San Pau creixerà cap el Centre i cap a Llevant, si es resolt finalment el tema de Terres cavades... Enric. (En el moment que en Jaume atura el seu entusiasme urbanístic, per assaborir el cafè que tenim preparat sobre la taula, em pregunto si s’ha adonat que aquests bons propòsits, avui dia no són factibles: falta liquidés, tant en el Govern de la Nació, con a les arques de l’Ajuntament... Però, el prohom de Tarragona, no s’atura pas) Jaume. Enric, tens molta raó en el que penses, però les idees sempre les hem d’expressar, desprès els politics de torn ja faran el que els hi sembli. A veure, fins ara, del Francolí, només preocupava el seu desbordament i, sens dubte, donar la solució a aquest problema ha estat el més urgent per als tarragonins de la part baixa de la ciutat i de les empreses del polígon industrial. Hem de tenir al pensament que el Francolí, a Tarragona, es un riu urbá, i com a tal s'ha d'urbanitzar. Entre els barris de ponent i el centre hi tenim el riu. Dons be, el riu mes que un element separador, divisor, ha de ser un element integrador. La ciutat no ha de fugir del riu, si ha de acostar. El Francolí no és un riu del camp, ni d’alta muntanya, és un riu totalment integrat al mig de la ciutat i com a tal es lògic que estigui urbanitzat. De

moment s’ha canalitzat, protegint als barris propers de les riuades que molt de tant en tant succeeixen, i per altra banda ja han sortit espais de lleure el seu trajecte. A mi, particularment, no m'agrada com s'ha canalitzat. La disposició de les grans pedres, son mes pròpies de la muntanya que de la ciutat. A l’any 1998 vaig escriure un article titulat el Front del Francolí (que vaig entregar al Diari i, per cert, mai va ser publicat, però que segur que “algú” el va llegir) en el que expressava la necessitat de canalitzar el riu, banda i banda, amb un mur de contenció per situar-hi un passeig de ronda (al estil de la muralla) i unes grades, estratègicament situades. La canalització hauria d’arribar, pràcticament, fins el pont de l’autopista, que seria el límit nord de la ciutat i protegiria als barris que estan creixent per darrera i al costat de Joan XXIII. Seria una forma natural de que la ciutat s’ apropés al riu. Enric. Ja que em parles tant entusiasmat pel riu i les seves voreres, no podem deixar a banda els Ponts. Personalment, tinc una fal·lera per ells: en tinc de visitats, fotografiats i estudiats més de 200. Ha sigut, sempre, la comunicació imprescindible entre humans d’una banda i de l’altra. El pont ha estat un símbol d’unitat, un lligam entre dues vessants i l’interès dels homes de saber què els hi espera a l’altra banda del barranc o del riu per poder fer realitat les il·lusions i les esperances que desitjaven, i desitgem, trobar més enllà. D’aquí que és consideri un símbol de l’esforç de la humanitat per assolir el domini de la terra... Jaume. Para, para... Estic d’acord. A qualsevol ciutat que vas trobes que els ponts dels seus rius solen ser ponts ornamentals, ponts pels que pots passejar, ponts integradors no separadors. Hem de ampliar les aceres dels nostres ponts, aceres de tres o quatre metres, per les que puguis passar tranquil·lament, passejar, seure si convé i contemplar la llera del riu. En una paraula, transformar la imatge que avui dia tenim dels nostres ponts. Seguin amb l'idea del front del Francolí, seria precís alliberar els magatzems que hi han al davant de l’antiga Tabacalera, naturalment pagant el seu valor, i convertir aquell espai en un aparcament de superfície, enjardinat, per als autocars que ens visiten. Amb el museu Arqueòlogic a la Tabacalera i obrint de nou la Necròpolis Paleocristiana, hi hauria una altra area per la visita turística..

Enric. Em vas parlar un dia de fer un edifici emblemàtic... Jaume. Si, sens dubtar-ho. Son moltes les ciutats que tenen un indret, un edifici, un monument... emblemàtic. Un lloc del que tot ciutadà n’està orgullós i que tot foraster va a visitar. A Tarragona, m’he imaginat una Torre de Comunicacions (tipus torre de Collserola de Barcelona, Pirulí de Madrid...) a la punta de la ciutat on hi ha l'antic edifici de la Casa Blanca. Aquell espai es com la proa d'un vaixell. Imaginat una torre de 100 metres d'alçada, a on hi podrien tenir cabuda les emissores de ràdio i televisions locals, i amb un mirador, des d’on s’albirés tota la ciutat. Podria ser un dels emblemes ciutadans de cara als Jocs del Mediterrani del 2017. Si no hi han diners a l’Administració per tirar endavant el projecte, és possible que algun grup inversor hi estès interessat: En plena crisis de la CE, qui es creuria que hi ha un grup internacional que vol fer-se càrrec del complex lúdic Les Vegas de La Mussara ?... Enric. No hi ha dubte que la imaginació, la ciutadania i la fe en els ciutadans és patrimoni de la personalitat d’en Jaume Fontanet i Torres.

La Mussara 1900

Les Vegas de la Mussara 2017

JUDAISME ORTODOX. NATZERISME. ESGLÉSIA PRIMITIVA Jacques Forquer Passava pel País Càtar (com l’anomenen els rètols turístics), quan arribant a Couza m’apareix l’indicador a Rennes-le-Château. No m’ho vaig pensar dues vegades. Per una bona asfaltada carretera de 4,5 km. arribo a aquest enlairat poble, replè de turistes en un dia apropiat pel misteri i l’esoterisme: boira baixa que permet només endevinar l’entorn proper i els edificis queden difuminats

Per la seva situació dominant per damunt de la resta de la comarca explica que hagi estat habitat des de temps passats. La població i la comarca han estat testimonis de passades grandeses i misteris que desafien al temps. Avui, no m’havia citat amb cap amic o conegut, com és de suposar, havent arribat a Rennes-le-Château d’improvís. Però, en quan vaig deixar el cotxe a l’aparcament, la gran sorpresa fou trobar-nos de cara a cara amb M. Forquer, apotecari jubilat de Cervera de la Marenda amb qui m’he entrevistat sovint pel nostre comú interès per les capelles i ermites romàniques del Rosselló. Assabentat pel motiu d’haver arribat a aquesta població, més per tafanejar sobre el misteri que rodeja a la seva història, que per altra cosa, se’m va oferir a enviar-me un treball, que feia poc havia fet, sobre els jueus, Jesús, la diàspora, els merovingis i, en particular, la descoberta del rector de la vila en Mn. François Berenguer Saunière. - No l’he acabat del tot. Em manca força estona per arrodonir-lo..., però li enviaré un resum per internet. M’ho va fer present, un altre cop, quan al capvespre ens acomiadàvem. Pocs dies després, en arribar a casa, em vaig trobar l’article promès del meu bon amic Jacques Forquer. * * * Abans de la diàspora, el judaisme estava molt estructurat, sobretot a Israel, on hi havia una casta de sacerdots que s’encarregava del culte, dels tributs i dels animals que sacrificaven en el Temple de Jerusalem, a més de ser el nexe directe amb Déu.

Eren coneguts com natzarens. Constituïen una secta jueva que posseïen certs coneixements esotèrics derivats de la Càbala i de l’antic Egipte, d’on hi arribaven molts d’ells: només cal recordar que Jesús i els seus pares hi van residir un cert temps; i que el poble hebreu procedien d’aquell País d’on marxaren seguint a Moisés. Hi ha que fer un incís i referir-nos que Jesús de Natzaret, no es indicatiu de la seva població nadiua o de residència, doncs en aquella època que es traslladaren a Egipte, segons Flavius Jose 6, no existia cap vila amb aquest nom: d’aquí que el renom de Natzaret afegit a Jesús, venia de la secta on pertanyia, el natzarens. Sembla ser, inclòs, que Maria provenia de l’ètnia on, encara, hi ha jueus negres, concretament els jueus falaixa d'Etiòpia, d'on es diu que corresponia el regne de Sabà 7, que a més practiquen l'ablació del clítoris i, en algunes indrets del Sudan i Somàlia, arribaven a la clisi total o virginitat forçada. Tinguem en compte, que aquest ritus va quedar establert per una tradició d'acceptació unànime, arrelada i mai rebutjada, fins ara. Un ritus que no sé pas fins a quin punt es pot comparar, inclòs, a la circumcisió habitual dels neonats jueus. Clisi total (virginitat forçada)

Els natzarens eren persones consagrades al Temple i practicaven rituals iniciàtics, que quan un adepte els superava, que havia arribat a la gnosis 8, se’l considerava un il·luminat, com si hagués tornat a néixer: es deis que havia ressuscitat. Des d’aquest moment, vestia de blanc com els essenis, la comunitat d’ascetes que s’allunyaven de les ciutats i vivien en coves dedicats al dejuni i a la oració. Els natzarens pertanyien a la casta sacerdotal d’origen reial, del llinatge de David. No es barrejaven amb descendents d’altres tribus, volien mantenir la llavor pura. Aquest fet, recorda la ideologia genètica dels faraons egipcis, que es casaven amb les seves germanes. Els nens i nenes eren educats en el mateix Temple i quan una noia arribava a l’edat fèrtil, era fecundada per un dels sacerdots, que eren considerats homes sants, àngels.

Tito Flavi Josep - (37 - 100) va ser un historiador de la reial ascendència sacerdotal que va registrar la història jueva, amb especial del segle primer i la primera Guerra Judeo-Romana, amb la destrucció de Jerusalem i el seu temple l'any 70. 7 Versió del text original dels Salms realitzada pels Monjos de Montserrat. Editorial Casal i Vall. 1965. 8 La Gnosis es un aprenentatge que aspira a restituir dins de cada u de nosaltres, la capacitat de viure conscient i intel·ligentment.

Maria, una d’aquestes noies, als 12-13 anys, va rebre la llavor d’un sacerdot anomenat Gabriel i fou donada en matrimoni a un home, ja vell, Josep 9, perquè el fill naixés fora del Temple i s’eduqués dins de la família fins els 12 anys. Quan s’arribava a aquesta edat, retornaven al Temple (Maria i Josep perden a Jesús i se’l troben discutint amb els sacerdots del Temple 10) i, aleshores, eren instruïts. Jesús, des de llavors va anant adquirint cultura i influència. D’aquí que sent d’estirp reial, membre de la casta sacerdotal que controlava el Temple i havent assolit el corresponent grau d’iniciat, era un il·luminat, que vestia amb una túnica blanca i que d’ell es deia que havia ressuscitat. El ser de llinatge reial, es perfilava com el Messies, el futur rei dels jueus i que amb l’ajuda de Déu –com havia succeït en altres ocasions- derrotarien a les legions romanes... Es evident que Jesús va morir crucificat pels romans, condemna que s’aplicava als revolucionaris jueus. Al ser de llinatge reial, li van posar el cartell Aquest és Jesús, el Rei del Jueus a la creu 11. Amb la mort de Jesús, el seu germà Jaume (Santiago) el substitueix en la direcció d’aquella Comunitat cristiana primitiva. Més tard es presenta Pau de Tars (Tars, 7/10 - Roma, 64/67) a Jerusalem i s’incorpora al grup de deixebles de Jesús, iniciant-se un estira-i-arronsa entre ells, al no estar d’acord amb la seva política local i no entendre res d’aquella ideologia judaica 12. No ens oblidem que els natzarens no eren un culte a part del judaisme, sinó que eren jueus més dogmàtics, més ortodoxes i amb certs coneixements esotèrics. Pau surt a predicar pels països propers, amb la idea de que Jesús era un Déu, que havia ressuscitat... Clar, tant per Jaume com pels natzarens, l’únic Déu era Yahvé i mai s’havien plantejat predicar als gentils, ni abandonar el judaisme. També es donà el cas, que Jaume, sembla ser, que tenia major influència de líder dins d’aquella comunitat, que el seu germà Jesús, el cruxificat. Una any per l’altre la situació política militar empitjora. Les rebel·lions contra Roma es succeeixen i acaben provocant a l’Imperi romà que arrasa Israel, la ciutat de Jerusalem queda esborrada del mapa i, per tant, el temple destruït. Alguns jueus i, entre ells, bastants natzarens amb Jaume, varen amagar-se en els subterranis del Temple... Molts varen morir de gana, altres es mataren entre ells o foren capturats i assassinats... Sembla ser, que més d’un milió de jueus varen morir i el culte dels natzarens es va esvair... Però, el tresor del Temple –més per la documentació i pels secrets, que pel material de riqueses– varen poder ser amagats per les famílies riques. 9

Sant Mateu (1:16) considera que San José és fill de Jacob, però Sant Lluc (3:23), afirma que Elí fou el seu pare. Aquesta aparent discordança ve de que la Mare de Josep s’havia casat amb Elí i, quan aquest va morir es va casar amb el seu cunyat Jacob, segons la costum popular. 10 11

Lluc, 2:30-46.

Mateu 27:19-37 12 Actes 13:13 i següents.

El poble jueu va ser, per tant aniquilat i la incipient comunitat cristiana de Jerusalem fou dissolta... fins a cert punt. Pau de Tars (membre de l’exèrcit romà i malat d’epilèpsia), havia sobreviscut predicant les seves idees pels territoris veïns, va reconstruir aquell grup de Jerusalem i Jesús passa a ser Déu, un home que havia ressuscitat... convertint aquella herència en una nova religió, allunyada del judaisme. Aquelles famílies que assoliren escapolir-se dels romans, emigraren a Occident, s’espargiren per entre els pobles d’Europa, assumint les religions dels pobles que els acolliren, mentre fossin monoteistes. Callats, deixaren passar el temps esperant l’oportunitat. I va arribar, quan els turcs conquereix Jerusalem i fou fàcil per les famílies jueves i riques que dominaven gran part d’Europa, convèncer al papa Urbà a decretar una creuada per defensar els Sants Indrets d’Orient. Al mateix temps, aquelles famílies s’agrupen en una organització secreta: el Priorat de Sió. També tenien un candidat per regnar Jerusalem un cop alliberada: Godofred de Bouillon, considerat descendent de Jesús. Per què?... En el grup de jueus que desembarcaren prop de Marsella, hi anava Magdalena de Bethània embarassada de Jesús. D’aquesta filla que naixé, Sara, i descendents s’emparentaren amb nobles, creant la dinastia dels Merovingis. Dogobert II seria el darrer monarca merovingi de certa importància en la història de França, més per la seva coneguda apetència sexual i per les orgies que organitzava que pels seus èxits polítics i militars. Després del seu regnat s’iniciaria l’època dels majordoms, els poderosos ministres principals dels reis, càrrec que esdevindria hereditari en la família dels Pipins, origen de la dinastia carolíngia. Així, la Sang Reial va arribar fins a Godofred, un descendent dels merovingis. Era el que havien pactat les famílies jueves d’Europa per poder cercar, en el fonaments del Temple de Jerusalem, el tresor. Aquestes famílies, el Priorat de Sió, són les que organitzen l’Orde del Temple que fou utilitzada com a tapadora per cercar el Tresor. El que interessava més de la troballa eren les probes de la història de Jesús (partida de naixement, acta de matrimoni, confirmació de que era un natzarè, candidat a la corona de França, data de defunció, etc.). Per què aquest interès?... Desitjaven extorsionar a l’Església de Roma. Crani de Dogobert II

* * *

L’enigma de Rennes-le-Château s’inicia en aquell moment en que desembarca prop de Marsella Magdalena de Betània, embarassada de la seva filla Sara. En el 410 els visigots, baix el mandat d’Alaric, saquejaren Roma, emportant-se el Tresor del Temple de Salomó, que els romans l’havien obtingut, també per les armes, dels hebreus de Jerusalem. Dos anys després, els visigots desembarcaven al sud de la Gàl.lia. A la regió de Rennes-le-Château s’hi van establir, fundant un regne permanent. No tardarien en passar els Pirineus i estenent-se per la Península Ibèrica. Fins i tot es diu que l’Arca de l’Aliança va arribar al Llenguadoc amb ells, doncs hi ha qui ho relaciona, entre altres arguments, amb la població d’Arques, no lluny de Rennes-leChâteau 13 . En el segle VI, els merovingis varen estendre el seu domini sobre el regne visigot. Eren portadors d’una cultura sofisticada i enterraven al seus reis amb joies i altres tresors. Tant el llegendari tresor dels visigots com el dels merovingis ha donat ocasió a contes de fabulosos tresors encara per descobrir a la regió de Rennes-le-Château. Ara bé, a part d’aquests suposats tresors, existeixen indicis què ens permetin pensar que en aquesta contrada fou l’escenari d’extraordinaris esdeveniments?... Potser que guardi el secret més ben amagat de l’actual cultura judaicocristiana?... És evident, que la història de Rennes-le-Château comença amb un descobriment excepcional que va passar fa un xic més d’un segle en la seva església, on el capellà catòlic va posar en un llistó molt alt la llegenda del poble i que avui ha servit per ser uns de les poblacions més visitades de França. El dia 1 de juny de 1885, que en aquells dies només tenia uns dos-cents habitants, arribava el nou mossèn, en François Berenguer Saunière. Quedava com a rector d’una parròquia i amb una església que havia estat construïda sobre una anterior visigòtica del segle VI. Naturalment, i més en aquell final del segle XIX, la va trobar en un estat lamentable.

Amb el tiquet de la visita al Presbiteri de l’Abbé Saunière, hi va inclòs una visita al Castell d’Arques.

Animat pel capellà del poble veí, Mn. Henri Boudet, va decidir fer-hi unes modestes reformes de consolidació. Durant aquestes obres de restauració, al retirar la pedra de l’altar, Saunière es va trobar que una de les dues columnes on es recolzava l’altar estava buida... però no del tot. Dins del pilar hi va trobar quatre pergamins, dels qual dos tenien data de 1244 i 1644 i eren arbres genealògics d’una descendència merovíngia, la del rei Dogobert II, que va morir (639) al ser apunyalat en un ull quan dormia, en una conxorxa entre Roma i Pipí d’Heristal (710), el pare del fill il·legítim Carles Martell, el que va barrar el pas als àrabs en la batalla de Poitiers (octubre 732). Els altres dos documents, eren del seu predecessor, Mn. Antoine Bigou, que havia ocupat el càrrec de capellà de Rennes-le-Château. Mn. Antoine Bigou era el confessor de la marquesa Maria de Hautpoul de Blanchefort, d’una noble i antiga família de la regió. El Mestre dels Templers, en Bertrand de Blanchefort, cofundador de l’Orde de Temple (1120) fou un dels seus avantpassats i pertanyia a una de les famílies jueves d’Europa, interessades en trobar el Tresor del Temple de Jerusalem, com he dit anteriorment. Coincideix aquest any del 1120 amb la promulgació de la butlla Etsi Judaeis, per part del papa Calitx II, en empara dels jueus. Dipositària d’un secret transmès per la seva família de generació en generació, la marquesa, a vigília de la seva mort, no tenint cap fill baró, decideix confiar el secret de família i uns documents de considerable importància al seu confessor. Li va fer prometre al mossèn que transmetria, a la vegada, aquest misteriós llegat a una persona digna de confiança. Bigou, volent mantenir el secret, amagà els importants pergamins en un dels pilars de l’altar i posà una enigmàtica pedra amb estranys signes sobre la tomba de la marquesa, que va morir el 17 de gener de 1781. Al dia següent al descobriment, Saunière fa aixecar la llosa de l’església de davant de l’altar. Es tracta de la llosa del cavallers, col·locada boca a baix i on estan representats dos genets muntant un sol cavall: disposició i símbols que utilitzaven els Cavallers Templers. Sota de la llosa apareix un amagatall en el que troba una olla plena de monedes d’or, que sembla ser corresponia a certs nobles de la regió que li van confiar al capellà abans de fugir a l’estranger, quan s’inicià la Revolució Francesa amb l’execució de Lluís XVI i la caiguda de la monarquia. Aquesta confiança va ser un fet molt corrent en aquells dies de disbauxa revolucionària i diàspora dels monàrquics.

Sospitant que podria trobar més sorpreses, Mn. Saunière es va lliurar dels treballadors per poder tenir més llibertat de mans. De totes maneres el sagristà, té que anar a l’església cada capvespre per tocar les campanes i una tarda s’ha n’adona d’un objecte que apareix sota un capitell: es tracta d’una garrafa i dins d’ella s’hi troba un paper doblat. Immediatament ho comunica al capellà. El sagristà no sap llegir. Aquest descobriment va marcar l’origen de la nova vida del mossèn, no pas l’olla plena de monedes. En el paper, que estava firmat per Jean Bigou, oncle d’Antoine Bigou, el seu predecessor en la rectoria, figurava un indici que el va portar de nou a la llosa que anys abans havia col·locat Mn. Antoine per amagar les peces d’or que li havien confiat els nobles de la regió. El que es descrivia en el paper era l’existència d’una cripta, probablement la primitiva església visigoda, amagada mitjançà la llosa del Cavallers i que donava pas a un sepulcre. Saunière realitza un reconeixement exhaustiu del lloc. Hi troba un crani de l’època merovíngia i les escales que el porten més avall. En el vell registre de la parròquia, datat al 1694, queda citat aquesta construcció amb la presència del sepulcre dels senyors de Rennes-le-Château. A partir d’aquest dia Mn. Berenguer Saunière i la seva majordoma Marie Dénarnaud varen viure com si disposessin d’una gran fortuna... i només era un capellà de poble. Què es el que van trobar per permetre’s viure amb ostentació i burlar-se de tot el món, incloent al propi Vaticà? El futur comportament de Mn. Saunière prova que allí existia quelcom més important que un tresor de monedes i joies, per més gran que aquest fos. Els documents redactats en llatí per Mn. Antoine Bigou, semblen extrets del Nou Testament, però amb la peculiaritat de que les paraules apareixen redactades sense espais entre elles i algunes més aixecades que les altres. Si bé se’n va adonar que es tractava d’un descobriment important, és probable que en un primer moment no sabés de que es tractava. Aleshores, l’amic veí, el rector Boudet, li suggereix que vegi al bisbe de Carcassona, Mn. Félix Billard, qui l’envia a París (març de 1892), on es presentat a Emile Hoffet, autor de nombrosos treballs sobre la francmaçoneria, que a la vegada al presenta al seu distingit cercle d’amistats i d’intel·lectuals.

Allí coneix a la cantant i actriu Emma Calvé, que va fundar en 1891, en companyia del Comte de La Rochefoucauld, l’Orde cabalística de la Rosa Creu del Temple i del Grial. Aquests personatges passen moltes temporades a Rennes-le-Château, invitats pel restor Saunière. Durant l’estada a París adquireix tres reproduccions de quadres del Louvre. Segons sembla es tractava d’un retrato de Climent V, el papa que va dissoldre l’Orde del Temple, i dues pintures d’en David Teniers, el Jove (Sant Antoni i Sant Jeroni en el desert) i d’en Nicolás Poussin (Els pastors de l’Arcàdia). Aquest procedir no era fruit d’un brot agut d’amor a l’art pictòric, sinó que responia al punt de sortida d’una investigació que el tindria ocupat en anys següents. En els pergamins de Mn. Antoine Bigou, que actualment s’exposen a Rennes-le-Château, en el Presbiteri transformat en Museu, es pot llegir en l’annexa on queden desxifrats: Pastora sense temptació. Poussin i Teniers guarden la clau; pau 681. Per la creu i aquest cavall de Déu destrueixo aquest dimoni del guardià. A migdia pomes blaves. El segon pergamí deixa veure quelcom més clar i directe: A Dogobert II, Rei i a Sió pertany aquest tresor i ell està allí mort. Amb aquesta troballa a la mà, fa segellar l’amagatall de sota la llosa dels Cavallers. Seguidament, entre ell i la majordoma mouen la llosa de la tomba de la marquesa d’Hautpoul, i fan desaparèixer els símbols de la làpida, que anys enrere havien estat copiats per un arqueòleg de la regió. La inscripció dissenyada per Mn. Antoine Bigou, al igual que els pergamins, presentaven varies equivocacions premeditades de separació de paraules i d’ortografia. Era un anagrama perfecte d’un missatge críptic que feia referència a Poussin i Teniers, els pintors. En efecte, si es canvia l’ordre de les lletres trobarem la mateixa críptica cita del primer pergamí. El quadro de Poussin (Els pastors de la Arcàdia) aporta la resposta a aquest enigma. En el quadro està dibuixada una tomba molt semblant a la que es trobava a Arques (a 12 km. de Couiza, en direcció a Mouthoumet i a Montjoi 14 , inclòs el paisatge es semblant, però en el quadro apareixen quatre personatges que senyalen una inscripció que resa "Et in arcadia ego". L’Arcàdia era aquella terra paradisíaca localitzada a Grècia, on es situaven els deus i les nimfes entre petits rius, vegetació exuberant i completa harmonia de l’home i la natura. Aleshores, els Pastors de l’Arcàdia són el prototip de l’habitant feliç, model per la 14

On hi vivia la meva filla Anna i per aquest motiu he visitat la comarca en moltes ocasions.

Humanitat. Ara bé, els pastors troben una calavera que ve a recordar que inclòs en el lloc més feliç i perfecte de la terra, la mort està present i disposta a cada moment. La frase de Mn. Bigou no te verb. Llegint els pergamins, tant donats a dobles sentits i a jocs de paraules, s’entén que la inscripció no és una frase al·legòrica, sinó un criptograma: alterant el sentit de las lletres es pot formar una expressió coherent: I tego arcana dei, es a dir: “Jo amago els secrets de Déu” o Arcam dei tango, que traduït, es llegeix: "Estic tocant la tomba de Déu". A la tomba hi havia una altra placa que es suposa que Bigou l’havia fet treure i transportar des d’un sepulcre de la propera localitat d’Arques.

Vila Bethània

Torre Magdala

En ella, en dos línies verticals es presentaven caràcters grecs i llatins, a més de creus semblants a les que conformen el símbol dels Templers. Quan Mn. Saunière va retornar de París, va continuar amb els treballs de restauració de l’església, invertint una espectacular fortuna. Va construir un edifici, la Torre Magdala, que l’utilitzà com a biblioteca, i la Vila Bethania, que mai va arribar a ocupar i que avui s’utilitza com Oficina de Turisme al costat del despatx de la venda dels tiquets per visitar el conjunt. Havent donat els noms de Maria Magdalena a aquests edificis, fa pensar una certa afinitat amb l’Orde del Temple i el Priorat de Sió o amb l’església de Rennes-leChâteau, escenari de la boda de Dogobert II, que està baix l’advocació de Santa Maria Magdalena. Si afegim que es va trobar la genealogia del llinatge merovingi de Dogobert II, no hi ha dubte que aquesta església es troba en l’epicentre del misteri del Greal (la Sang Real, no del Calze, sinó de la filla de Magdala de Bethània, Sara, maridada amb un noble merovingi). En l’entrada del temple, Saunière va fer col·locar les següents inscripcions: La meva casa es dirà Casa d’oració i Aquest lloc és terrible. La referència bíblica completa

d’aquestes frases és: La meva casa serà dita casa d’oració, però vosaltres l’heu convertida en cova de lladres (Mateo 21,13) i Aquest lloc és terrible, és la casa de Déu i la porta del Cel (Gènesis, 28,17). Just al travessar l’entrada de l’església hi va plantar-hi l’estàtua d’un diable, sota la pica d’aigua beneïda. És el diable Asmodeo, guardià dels secrets, i on es pot llegir: Amb aquest signe el guanyaràs. Ara bé, la frase real, que la va dir Constantí, era tant sols: Amb aquest signe guanyaràs, sense l’article i, aleshores, sembla que encobreix un enigma... per certs estudiosos del tema. Un altre criptograma! Amb el seu procedir criptogràfic, Saunière va penjar a les parets de l’església un Via Crucis, bastant sorprenent i fins i tot, un xic herètic pel que ell representava, capellà de l’Església de Roma, amb làpides molt cridaneres per la seva grandària. Maria Magdalena apareix aquí amb el vel de viuda i es curiós que els maçons es facin dir fills de la viuda. Si els Templers sobrevisqueren a través de la maçoneria... no es aquest un indici de la continuïtat d’un llinatge? En una altra estació del Via Crucis, al ser sepultat Jesús sagna pel costat de forma abundant, que en un principi significa que no era un cadàver... I així en cada estació, amb detalls que es desvien de la crònica dels Evangelis oficials de Roma, que tractant-se d’un rector, no podia passar-li desapercebut, si ho hagués encarregat a un tercer, fet que indica una voluntària intenció críptica. Inclòs, totes les estacions del Via Crucis estan orientades en direcció contraria a la habitual. Poc després del retorn de París, va rebre la visita de l’arxiduc Jean-Stéphane d’Hasburgo, que era cosí de l’Emperador d’Àustria, i que havia finançat les recerques del mossèn per trobar i desxifrar els documents amagats a l’església. En el mateix dia i mes (17 de gener) que es troben gravats en la tomba de la marquesa de Hautpoul, Mn. Francesc Berenguer Saunière, que tenia 65 anys, sofreix un atac de feridura davant la porta de la Torre Magdala i mor cinc dies després (22 de gener de 1917). Precedeix a la mort del capellà un fet intrigant. L’home gaudia de bona salut, no presentava cap símptoma que fes sospitar l’atac fulminant i es dóna el cas que dies abans (el 12 de gener) va haver una persona que va encarregar un taüt a nom de la seva majordoma Maria Dènarnaud. És possible, que Mn. Saunière estava revelant més del que s’havia compromès?... Va ser un assassinat o un accident vascular cerebral?...

És una de tantes incògnites que es tenen sense resoldre. El que és segur, és que el capellà coneixia un gran secret, doncs quan el dia de la seva mort, el sacerdot que l’anava a confessar i li tenia que administrar el Sants Sagraments, va abandonar la cambra visiblement horroritzat i negant-se a extremunciar-lo. Es diu, que el confessor va caure en una forta depressió de la que mai més va somriure. Una altra dada curiosa de mossèn Saunière és que, davant la sorpresa general, es va comprovar que no posseïa cap bé i que tots els immobles estaven inscrits a nom de la majordoma, que va seguir vivint a Vila Bethània fins el seu traspàs l’any 1951. Mesos abans de morir va vendre la Vila i li va dir al comprador que un dia li diria un secret que el faria ric i poderós. Però una mort, també, inesperada, va fer que el secret s’ha anés amb ella. Avui dia, s’està segur que Mn. Saunière no va trobar cap tresor metàl·lic. La seva fortuna provindria de les donacions de la noblesa europea i de misterioses societats per conservar un arbre genealògic dels merovingis, aquella dinastia desplaçada pels carolingis i que ha continuat esperant el moment polític per fer-se present. També cap la possibilitat, que aquesta protecció la fes l’altra banda, Roma, amb la finalitat d’evitar que es propagues el matrimoni de Jesús i l’existència d’una descendència que s’havia embrancat amb la dinastia merovíngia: casant a Sara, la filla de la Magdalena i de Jesús amb un membre de la reialesa. Naturalment, que de ser certes les proves que a Rennes-le-Château s’amaguen, tiraria per terra els dogmes que s’han tret de la màniga per demostrar el que no és demostrable. Seria un autèntic cataclisme, doncs Roma perdria el poc que li queda de credibilitat. Tomba d’Arques No podem deixar de preguntar-nos si en las persecucions que patiren càtars y templers, no estava inclòs la preservació d’aquest secret. Un secret que avui en dia es troba en mans del Priorat de Sió, que estaria esperant el moment oportú para donar el seu cop definitiu. Es possible, que les claus per determinar la validesa d’aquest trencaclosques es trobés en la misteriosa tomba d’Arques, que fou dinamitada pel propietari del terreny, cansat de ser molestat pels buscadors de tresors. També podria donar un xic més de llum la críptica inscripció Et in arcadia ego.

LA BALMA HOSPITAL DE LA BISBAL DE FALSET Joaquim Navasa + 15 Vàrem quedar amb en Joaquim que al passaria a recollir-lo a la Universitat Laboral on exercia de Professor. No feia gaire temps que em va parlar d’aquest hospital per referències, em sembla recordar, que tenia del seu germà, metge de l’Hospital Clínic de Barcelona on havia connectat amb un col·lega, parent d’un dels metges republicans que hi havia treballat..., és a dir, una cadena d’informacions confuses. Decidirem informarnos i, sobretot, conèixer de primera mà l’escenari on el personal sanitari de l’exèrcit de la República i de les Brigades Internacionals hi van posar tot el seu coratge. De Tarragona per la T11 passàrem a Reus, Borges del Camp, Coll d’Alforja, Poboleda, Vilella Baixa, Cabacés i la Bisbal de Falset. Aproximadament a un quilòmetre del poble en direcció a la Palma d’Ebre, apareix l’indicador que senyala la pista que mena a la Balma-hospital , en la qual es venera una imatge de santa Llúcia. De fet, a l’interior de la cova no hi ha cap tipus d’edificació, només dues imatges de la santa: una de petita, que és la que hi havia al lloc des de fa molts anys i protegida dins una capelleta i, altra de més gran, posada dins una mena de gàbia que penja del sostre de la cova i... un parell de taules de ciment, utilitzades avui dia per quan s’hi celebren els habituals aplecs, però que em recorden les taules del Departament d’Anatomia Patològica del Clínic on practicàvem les autòpsies. La Balma-hospital de Santa Llúcia és una ampla i poc profunda concavitat a la roca,

Professor de Nàutica i Motors de la Universitat Laboral de Tarragona; de l’Escola de Marineria del Club Nàutic de Tarragona. Gran navegant (e.p.d.).

utilitzada per l'home des de l'antigor, que prengué un relleu molt important durant la Guerra Civil espanyola en esdevenir un hospital, l'estiu del 1938, a la Batalla de l'Ebre. Aquesta cova fou escollida per disposar d’un hospital de campanya al comprovar la impossibilitat de ser destruïda per l’aviació de les forces revolucionàries, així com per la seva relativa proximitat a la zona de la vall de l'Ebre on s'havia de dur a terme l'ofensiva republicana el 25 de juliol del 1938. La pràctica de tenir a mà hospitals avançats molt propers a la primera línia del front per a dispensar els primers auxilis era habitual en l'exèrcit republicà, evitant el trasllat dels ferits a llargues distàncies i en condicions molts dures. L'atenció sanitària era, bàsicament, pels soldats republicans ferits a la Batalla de l'Ebre, molts d'ells brigadistes internacionals. Però també s'hi atengué presoners de guerra i població civil ferida pels bombardejos a la reraguarda. L'equip mèdic que hi treballà havia estat enviat per l’Spanish Medical Aid Committee de la Gran Bretanya. Aquest equip, com molts d'altres, fou coordinat pel Dr. Len Crome, oficial mèdic en cap de la XI i XV Brigades Internacionals. Metges, infermeres i voluntaris que hi treballaren foren, entre altres: Miquel Gras, metge de Reus, Reginald Saxton, metge encarregat de la transfusió de sang, Douglas Jolly, metge neozelandès, Lilian Urmston, infermera, Patience Darton, infermera, Ava Hodson, infermera, Nan Green, administrativa, Joan Purser, infermera, Aurora Fernández, infermera, John Kozar, tècnic de manteniment, etc. A la Cova de Santa Llúcia hi van morir més d’una setantena de republicans. El cementiri de la Bisbal de Falset hi ha la placa que els recorda: A la memòria d'aquells que van morir a l'hospital de la cova i que estan enterrats aquí: catalans, espanyols i brigadistes internacionals que van lluitar junts en la Batalla de l'Ebre en defensa de la República. El soldat Yale Stewart era americà i lluitava amb els Brigadistes Internacionals, concretament al batalló Lincoln, amb el càrrec de relacions públiques. Durant la Batalla de

l'Ebre, el soldat Stewart va rebre atenció mèdica en aquesta cova de Santa Llúcia. Ara el seu historial mèdic s'ha fet públic gràcies a l'important arxiu del doctor Miquel Gras, fill del metge del mateix nom. El seu pare va formar part de l'equip mèdic que tenia cura dels soldats ferits que hi arribaven a la cova hospital. La història d’aquest soldat americà, però, no tindrà un gran recorregut molt més enllà de la seva estada a la cova hospital, on li van haver d'amputar el braç, i que acabaria morint més tard al no superar la posterior infecció. Aquesta cita és part de la història amb noms i cognoms, que està recuperant l'associació No jubilem la memòria, amb seu a Marçà, i que presideix la doctora en Historia per la Universitat d'Essex, Àngela Jackson, qui, des de fa cinc anys resideix en aquest petit poble del Priorat, on encapçala una tasca important per la recuperació de la memòria de la guerra civil espanyola. El darrer avanç ha estat la recuperació dels set llibres on s'hi condensa la vida de l'Hospital de Móra i també el d’aquesta Balma-hospital de la Bisbal de Falset: dia a dia el doctor Miquel Gras recollia amb les seves anotacions, tot un conjunt de detalls sobre els tractaments que rebien cadascun dels soldats, molt ben identificats amb els corresponents noms dels batallons d’on procedien, l'alimentació amb tres àpats al dia, i on predominava el conill, etc. etc. El Priorat és una comarca molt activa en aquest procés de recuperació de la història registrada durant el període de la guerra civil espanyola. Cada vegada hi ha més gent interessada en saber més i ara, és especialment curiós com molts néts mostren interès en saber què els va passar als seus avis, explica Angela Jackson. La investigadora va arribar al Priorat mentre estava confeccionant la seva tesi doctoral titulada British women and the spanish civil war, i confirma que mica en mica es van superant les dificultats existents per poder parlar sobre el conflicte bèl·lic espanyol. La població és més oberta...

BENISSANET I LA BATALLA DE L’EBRE Joan Escoda Benissanet és una vila i municipi de la comarca de la Ribera d'Ebre, essencialment agrícola. Aquesta activitat hipoteca molt el temps dels seus habitants agricultors: quan no és per preparar el camp, cal sembrar, vigilar les plagues, abonar, regar si no plou el suficient, etc. etc. L’amic Joan Escoda amb l’estimable col·laboració de les seva esposa Neus, dels seus fills i d’un parell de sense-papers autoritzats, tiren endavant l’extensa propietat agrícola situada als marges de l’Ebre i, un xic apartat de la vorera, tenen cura de la reproducció i engreix de la cabanya porcina. En Joan no és un home que li cau damunt el treball sense esperar-lo. Se’l sap organitzar, és tranquil, coneixedor de la terra i... del cel, aquest cel de qui depèn l’agricultor per assolir la màxima i bona collita; així com les fases de la lluna que regulen – fins a cert punt- la criança dels animals. Fou en l’època de trobar-se menys atrapat pel treball, que ens citarem a al cafeteria de la Plaça, en ple centre de la pròspera població de Benissanet, per prendre el cafè de les 11 i xerrar una estona. No ens vàrem poder escapolir-nos del tema d’aquella guerra, que amb la sang i l’odi de germans de la terra, l’abonaren sense voluntat. Tota ella va ser un fet per no oblidar, però, precisament, en aquest indret de Benissanet, on el riu passa en gran part de l’any sense fer-se notar, va tenir lloc un de tants episodis de l’anomenada Batalla de l’Ebre. Des del 19 de Juliol del 1938, de manera molt discreta, els homes, vehicles i tota mena de material bèl·lic arribaren a obstruir els camins i carreteres de la vorera esquerra de l’Ebre.

La Batalla de l’Ebre s’inicià a les 0:15 hores del 25 de juliol de 1938 quan el V Cos d’Exèrcit, dirigit per Enrique Líster, passà el riu per Benifallet i Miravet. Sembla ser que la nit era serena i sense lluna. De diferents maneres creuaren el riu i, ràpidament, els soldats dels regiments d’enginyers construïren els ponts provisionals per poder passar els homes d’infanteria, material pesat, artilleria, intendència i sanitat. Un cop consolidat el cap de pont s’avançà en dos direccions, una cap al Pinell de Brai i l’altra cap a Benissanet i Móra d’Ebre. Paral·lelament, el XV Cos d’Exèrcit, manat per Manuel Tagüeña creuà l’Ebre per Flix, Riba-roja i Ascó. Em conte Joan, que d’anècdotes no en varen faltar dins del drama d’aquella batalla, com la del oficial republicà que capturà a un general franquista en calçotets, quan dormia tranquil·lament amb la seva companya... Així com la del rector del poble de més amunt de Benissanet, que durant la missa de primera hora d’aquell dia, s’ha assabenta que els soldats republicans havien traspassat el riu i, aleshores, interrompent la cerimònia va fugir corrent a amagar-se a casa d’un anarquista que s’havia escapolit, però de les represàlies dels franquistes quan conqueriren la població dies abans... Ara bé, malgrat que l’atac va sorprendre al general dels militars revolucionaris, l’aviació d’aquesta banda va reaccionar immediatament, bombardejant i metrallant a l’exèrcit republicà que havia assolit traspassar el riu, impedint el pas dels vehicles que podien alleugerar la marxa dels soldats de a peu.

De totes maneres, en molta rapidesa, tant Benissanet com Miravet i demés poblacions de la Terra Alta van ser recuperades pels republicans, així com els cims estratègics de les serres de Pàndols i Cavalls. Al dia següent, un escamot republicà va fer explotar el polvorí de Gandesa.

En Joan recorda haver sentit explicar, que dos o tres dies després, els franquistes obriren les comportes dels embassaments dels rius que havien ocupat d’Aragó i Lleida, provocant una forta riuada que arriba a Benissanet a mitja nit, a un nivell de dos metres o més, fet que va incomunicà les unitats d’una i l’altra banda republicana.

Embasament de Camarasa

No feia massa que s’havia posat en funcionament el tren de via estreta de la Val de Zafán fins a Bot. Doncs bé, per aquest tren arribaren els reforços dels franquistes, així com també es va utilitzar com a via d’evacuació dels ferits.

Quan a principis de Setembre es presentà el cap dels moros d’en Franco, un tal Mizzià 16, el general rebel traslladà el lloc de comandament al coll del Moro, des d’on dirigiria, personalment, la batalla. Un cop el front es queda establert a les portes de Vilalba dels Arcs i de Gandesa, i l’Exèrcit republicà de l’Ebre va decidir deixar l’atac per a passar a resistir sobre el terreny, els pobles riberencs es van convertir en un lloc estratègic, no només per a posar-hi ponts o passarel·les sinó també com a lloc de concentració de tropes i aliments que anaven a avituallar als homes del front, i ser receptor dels ferits per evacuarlos. - ... del refugi que es va construir aquí a Benissanet? – vaig preguntar-li. - El refugi va quedar oblidat en acabar la guerra civil. Anys després, prop d’ell, una casa va patir una fuita d’aigua i quan l’Ajuntament va tenir que intervindre, és quan el van localitzar. Cal pensar, Enric, que d’aquells anys se’n parlava poc de la guerra... les ferides tarden molt en cicatritzar-se... i, d’aquí, que poc o gens, d’aquesta estructura republicana, el poble tenia les seves reserves en parlar-ne. 16

Va néixer a Mazzuza (Marroc). Militar marroquí. En 1913 ingressà a la Acadèmia d’Infanteria de Toledo, intervenint després en diverses campanyes d’África. Es va unir a l’alzamiento i, al front de un tabor de Regulars, va posar peu a la Península

Com a conseqüència de la Batalla de l'Ebre i l’aparició constant de la aviació franquista bombardejant els passos pròxims a Benissanet i en alguns casos a la mateixa població, les autoritats municipals i militars republicanes decidiren construir varis refugis, com el de la plaça de la Font Gran, construït al 1938 per soldats republicans que feien de paletes, excavant i reforçant varis trams de las galeries amb obra. Noies joves del mateix municipi hi col·laboraren, per torns i de nit, així com jovent que encara no havia sigut cridat a batallar. Es va fer un passadís de 35 metres de llarg. Passem per alt seguir parlant de la guerra i toquem, sense esforçar-nos massa, el tema dels punts turístics de la població. En Joan em fa referència de l’olivera mil·lenària que es troba dins del poble, però abans d’arribar-hi passem per davant de l’església parroquial de Sant Joan Baptista, nova, de després de la guerra, doncs l’anterior fou destruïda pels bombardejos de les dues parts... o, pot ser, que ja des del principi del batibull els anarquistes de la FAI i CNT li van calar foc... (en Joan, no ho té massa clar). Tot passejant ens arribem al Santuari de la Mare de Déu del Pilar, que abans (abans de la guerra?) estava dedicada a Santa Bárbara. Em cal destacar l’entorn del paratge on es troba la capella de Sant Roc i no lluny d’ella la Creu de Terme. Es destacable el Museu d’Instruments Musicals, l’únic de la seva especialitat a Catalunya, d’en Josep Serra i Castellví, de Benissanet. Reuneix més de 200 peces de vent i corda de tot el món, La principal activitat econòmica de Benissanet es la producció de fruita, especialment préssecs, pomes., peres, etc. Això, és conseqüència no sols per la seva situació geogràfica, junt al Río Ebre, sinó també de la modernització de les explotacions agrícoles.

En acomiadar-nos, em va recordar, que en cas de passar per la carretera de Móra a Gandesa, abans del trencall que mena a Ascó i Flix, trobaré a mà esquerra part de l’antiga carretera i d’on pareix el camí d’uns 3 km. que porta a l’anomenada Torre de la Vall, que si bé no coneix cap història concreta sobre la seva fundació, es diu que pertanyia a un senyor feudal. Doncs bé, no em va ser difícil arribar-hi: queda al costat d’un Mas. És una torre de planta quadrada de que només es conserven els murs de tramuntana i ponent amb els seus merlets. Sembla ser que, a part de la planta baixa, deuria tenir dos o tres plantes més. Probablement, d’origen medieval d’entre els segles XII i XIII.

BIBLIOTECA DE CATALUNYA (Barcelona) A. Esteve Orozco de Najar No és pas que m’hagués equivocat. Dins d’un mes, abans del Nadal d’enguany (2011), l’amic Agustí d’Hipona Esteve Orozco de Najar és jubila de treballar a la Biblioteca de Catalunya, ubicada a Barcelona, a l’edifici del que va ser l’Hospital de la Santa Creu 17. No volia perdre aquesta oportunitat d’informar-me dels detalls íntims d’aquesta Institució que honora la cultura catalana. Aquest va ser el motiu que em va fer pujar a Tarragona, al tren Catalunya Exprés de les 08.56 h., per poder arribar a Barcelona a les deu i quart i trobar-nos a la cafeteria de l’Escola de Belles Arts, just al costat de la Biblioteca, per prendre el cafè de les 11. L’Agustí, tal com el coneixem els seus amics, és un xicot de 64 anys que ha assolit reunir a un grup d’entusiastes de la pedra vella i de la història de l’edat mitjana, presidint varies institucions: Patronat de Sant Galderic, Capítol de Germans Cavallers de Sant Ermengol, Director de les Revistes L’edat mitjana i Pedra Seca i Organitzador de les Jornades d’Estudis Medievals. Però a diferència de molts dels presidents, ell hi posa el coll, no es limita a presidir, no deixa que els socis descansin molts caps de setmana de l’any. És infatigable. Doncs bé, l’edifici de l’Hospital de la Santa Creu va ser cedit per l’Ajuntament de Barcelona perquè s’establís la Biblioteca a l’any 1931. És un edifici bastit l’any 1401 en temps del regnat de Martí I, l’Humà. La nau dels malalts convalescents fou construïda per l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem –era la Quadra o Sala de Sant Joan- i fou restaurada i oberta al 2003 per dedicar-la a la investigació bibliogràfica: és l’actual Sala Prat de la Riba. Les sales de consulta general dels lectors i investigadors és situa a l’espai de ponent de l’edifici: era la Quadra de Sant Roc, on es trobava l’antiga infermeria de les dones i, abans, hi residien els nens expòsits.

Biblioteca de Catalunya. Carrer de l'Hospital, 56. 08001 Barcelona. Tel. 93 270 23 00. Fax: 93 270 23 04.

La infermeria que existia quan va ser adquirit l’edifici, ocupava la nau de tramuntana i fou l’únic espai restant quan es va inaugurar la Biblioteca Central al 1940. En aquesta sala es troben les pintures de Ramon Valls i Antoni Dalmau (1492). A la Biblioteca s’hi pot trobar, per investigar documents restringits, unes cabines personals que es lloguen durant un mínim d’una setmana. Entre els documents sobre personalitats i fets destacats, així com els seus escrits, cal destacar els de Casanovas, Gaudí, els fons musical de Felip Pedrell, els manuscrits del Canigó de Mn. Cinto, així com els treballs mèdics recollits de les seves experiències personals durant els bombardejos franquistes de Barcelona del Dr. Trueta, les poesies de Vicenç Foix, de Bergnes de les Cases, d’Eduard Toda, de Joan Maragall, entre altes. És notable el llistat de col·leccions que s’hi guarden: de goigs, d’ex-libris, dels dibuixos d’acudits de Cesc, de Montserrat Capdevila (l’autora de les Bessones), etc. A més de les originals Homilies d’Organyà, considerat oficialment com el primer document escrit en català, també es troba, com incunable, el text jurídic de les Greuges de Guitart de Caboët, més antic que les Homilies. Les col·leccions digitalitzades que s’han fet, són d’antigues revistes catalanes i de Destino des del 1937 al 1980 i els números de l’any 1985; llibres impresos del segle XVI al XX; cartells; els fons fotogràfics del Dr. Salvany, de Frederic Mompou, de Marcel·lí Gausachs; el fons històric de l’Hospital de la Santa Creu; mapes (la Biblioteca rep el Dipòsit Legal de mapes, que s'incorpora a una cartoteca molt rica, iniciada amb la carta nàutica de Gabriel de Vallseca, anterior a 1439, i acaba amb la gran col·lecció de mapes catalans reunida per Mn. Ignasi M. Colomer); partitures; etc. etc. Catalunya segueix sent noticia en el món del software. En aquest cas, per l’acord a que ha arribat amb Google perquè aquest últim digitalitzi fins a 300.000 llibres que no estan subjectes a drets d’autor de cinc biblioteques de Catalunya. Les biblioteques que han firmat l’acord, a més de la Biblioteca de Cataluña que serà la que coordina la situació, són la Biblioteca del Monestir de Montserrat, la del Seminari de Barcelona, la del Centre Excursionista de Catalunya i la del Ateneu Barcelonès. Els llibres que seran digitalitzats estan escrits, no només en català, sinó també en llatí, castellà, francès, alemany i anglès. El contingut de la Biblioteca és exhaustiu i en cas de interessar-se per un tema concret, no cal dubtar en passar per la sala de consulta general i accedir directament a la secció de referència, on és pot consultar els principals directoris i enciclopèdies de totes les àrees del coneixement i accedir a les bases de dades electròniques més representatives de cada àmbit.

Després d’aquesta informació que em va donar l’amic Agustí, amb l’amabilitat que el caracteritza, em va acompanyar a visitar les instal·lacions, sense oblidar-se de passar on es trobaven els exemplars dels meus llibres editats, fet que em va emocionar al veure la meva insignificant obra literària envoltada per tants eminents personatges i qualificades lletres. Vull indicar que en aquest Departament de la Biblioteca de Catalunya hi arriben tots els llibres que s’editen al nostre País, enviats directament per les Editorials, sigui la qualitat que sigui i independentment de l’autor.

Tarragona

Barcelona

LA COVA URBANA DE TARRAGONA Tomàs Roca i Ribas Passava pel carrer Gasòmetre de Tarragona, quan vaig veure que l’amic Tomàs sortia de la Cova Urbana de Tarragona, on l’havia explorat amb els seus companys espeleòlegs. M’hi vaig parar i en quan me’n va parlar amb va interessar molt el tema i, sobretot, tenia l’oportunitat de que en Tomàs em documentés, de primera mà, sobre aquesta desconeguda obra natural de la geologia subterrània de la ciutat.

Varem quedar en trobar-nos al dia següent, festiu, al barri del Serrallo, al bar de Can Joan, per prendre el cafè de les 11 i explicar-me detalls de la Cova. Resulta que és un dels enigmes més grans de l’espeleologia catalana. En el llibre Tarragona Monumental del 1849, apareix un croquis parcial de la cavitat, redescoberta el Novembre del 1996 per la constructora BENSO, S.A. mentre efectuava una excavació per la construcció d’un bloc de pisos. Es troba per sota dels carrers Gasòmetre, Pons Icart, Mendez Nuñez, Rambla, Fortuny, Reding, Lleida i Plaça Ponent. La sorpresa la va tenir l’arquitecte quan s’ha n’adona que el pou descobert deriva cap una cova natural que desemboca en un petit llac que es troba sota del seu edifici en construcció. Seguidament, la constructora contacta amb un grup d’espeleòlegs perquè de nit i sense fer soroll, explorin la cavitat i si és pot determinar, amb l’ajuda d’un geòleg, si aguantarien els basaments de tres pàrquings i set plantes de vivendes. Amb aquest plantejament i discreció és va iniciar l’exploració nocturna. Tot anava bé fins que una bona senyora d’un edifici veí, veu les llums de carburo dels espeleòlegs iniciant el descens: preocupada i pensant que eren uns malfactors, avisa al 112. La noticia es va estendre com una taca d’oli i, de cop, es fa present a la ciutadania el

fosc núvol de la devaluació de les propietats veïnes davant la possibilitat de que cedeixi el terreny que fa de cúpula a la cova, etc. etc. Els ordinadors de les agencies periodístiques es van escalfar al emetre l’extraordinària notícia i les línees telefòniques es van col·lapsar. Tots els diaris de Catalunya i part de l’estranger encapçalaren les primeres pàgines amb la notícia com si la cova s’hagués format a la vigília... Passats uns dies, els habitants de les finques properes, així, com també, la població de Tarragona, ja rebia les correctes informacions dels tècnics, arqueòlegs i historiadors que posaren en ordre la inquietud: es veien engolits per un gran esvoranc. - Creus, Tomàs, que pot haver un enfonsament massiu del subsòl on s’assenten avui dia els edificis damunt del límits de la cova?... - No hi ha probabilitats que aquest fet es produeixi, doncs, repassant la història de Tarragona, des de quan és citada des del primer documents, en escrits i gràfics, que d’ella ens han arribat, no apareix cap referència de moviments de terra o semblant catàstrofe. Des d'aleshores, l’accés es realitza a traves del pàrquing d’aquest edifici del carrer Gasòmetre. El grup SIET ha conduit els treballs realitzats, descobrint galeries aèries, altres inundades i la part més extensa a dins d’un gran sifó accessible exclusivament amb tècniques d’exploració subaquàtica. D’aquests meritoris treballs, s’han anunciat xifres de recorregut fantasioses, tant pel tram aeri, clarament sobre dimensionat, com per la part subaquàtica que sembla exagerada respecte al conjunt de la caverna. Que les mesures s’hagin comptabilitzat d’una manera poc ortodoxa, no resta importància a la cavitat, que probablement mereix un treball més acurat, tant pel seu interès estrictament espeleològic, hidrogeològic, arqueològic, etc. e inclusiu urbanístic, doncs no podem oblidar que es desenvolupa a pocs metres de fondària sota un tram de la ciutat densament edificat. Durant els següents anys i amb l’ajuda d’experimentats exploradors es va arribar al anomenat Pou de les nimfes que puja a la superfície per una xemeneia a galeries inexplorades. També s’hi ha trobat una galeria d’uns 60 metros de llarg i una amplada entre un i dos metres. Falta de delimitar amb exactitud les dimensions, les noves sales que presenten aparentes altures superiors a 15 metres i en capacitat superior als 5.000 m. cúbics. Sovint, l’aigua bruta i els pous estrets són un problema per poder donar detalls més concrets.

Les cavitats trobades sembla que queden per sota del carrer Fortuny, molt proper a la Rambla Nova, però cal reconèixer que són apreciacions difícils de concretar. Per una altra banda, l’exploració es fa molt complicada, doncs es veuen obligats a mobilitzar prop de 20 membres: calculen sis persones per cada bussejador i l’exploració és molt arriscada, tant pel cas de rescatar un accidentat, com per poder fer un estudi més detallat a causa de l’excés de fang. El recorregut, fins ara apamat, s’estén baix els carrers Pons d’Icart, Fortuny, Reding, Lleida, la Plaça Ponent i la Rambla Nova. La anomenada Sala del Tren, sota el carrer de la Unió, té 2.000 metros quadrats. Les altres sales (Congressos, Maginet i els Gorks) consten de uns mil. És a dir, un immens Gruyère tenim en el subsòl tarraconense, que guarda des de temps el llac subterrani més gran de Catalunya. Persones afins a SIET han comentat que quan es va fer el pàrquing de la plaça Corsini, s’hagués pogut perforar el sostre de la cova si haguessin baixat una planta més... Quan l’alcalde Nadal va plantejar la construcció d’un túnel pel ferrocarril que passés per sota la ciutat, tècnics en topografia i mines de Renfe, baixaren a la Cova i, al veure-la, sortiren sense pensar-s’ho més i manifestaren que era impossible perforar el subsòl de la ciutat... Haguessin tingut masses problemes per evacuar la gran quantitat d’aigua que s’acumula, provinent del Gayà. L’amic Tomàs amb les seves explicacions tècniques i comentaris adients em va deixar callat i molt pensatiu, sobre les característiques on s’assenta des de fa mil·lennis d’anys la Cova Urbana de Tarragona. Sort en tenim que per aquest penyal on l’Emperador August en va fer, per un temps, la Capital del seu imperi romà, no passa (que s’ha sàpiga) cap falla, com la de Sant Andrés a Califòrnia o el forat hagut a Colònia (març 2009), pel que tot l’edifici de l’Arxiu Històric ha desaparegut. Colònia. Edifici de l’Arxiu Històric Les falles son una de les causes de sismes en el planeta i, la més característica, és la de l’oest de USA: cent d’elles s’han identificat a Califòrnia. Més del 70% dels

habitants de l’estat de Califòrnia viuen a menys de 30 milles de falles que podrien provocar terratrèmols. La presencia de la Falla de San Andrés havia passat inadvertida durant anys, fins el fatídic 18 d’abril de 1906, que per una dislocació al llarg 700 kilòmetres d’aquesta falla va originar el terratrèmol prop de San Francisco, amb una intensitat de 8 graus de la escala Richter, provocant més de 3000 víctimes mortals i la ciutat pràcticament arrasada. La teoria Tectònica de Plaques sosté que la cortesa terrestre es troba dividida en una sèrie de plaques que han estat i continuen movent-se, poc a poc, des de fa milions d’anys. Dos d’aquestes plaques tectòniques convergen a Califòrnia: la placa tectònica del Pacífic i la placa Nordamericana. El límit entre una i l’altra placa és la falla de San Andrés, una fractura estreta i continua de la cortesa terrestre amb ramificacions como la de San Jacinto o la de Baning, d’una extensió de més de 1300 kilòmetres i una profunditat no inferior a 10 milles. La falla de San Andrés es un clar exemple de le falles transformants, és a dir, que ambdós bloques de roca (els limits de cada placa) rellisquen horitzontalment, un respecte de l’altre, a diferencia de les falles normals en que se produeix un escalonament de una de las plaques tectòniques respecto de l’altra.

Terratrèmol de Sant Francisco de Califòrnia

LA MASIA SAGUÉS Pere Sagués Des de del principi de la meva estada professional a Montblanc conec a Pere Sagués. Amb un amic comú, el Dr. Rusca, ginecòleg de Barcelona, molt aficionat a la caça del senglar, coincidirem en un curs post grau que es desenvolupava a l’Hospital de Sant Pau de la ciutat comtal. Aleshores, vàrem planejar una cacera pels boscos de Poblet... tot pensant amb el nostre amic Pere Sagués. En vaig parlar amb en Pere i, amb molt entusiasme, es va comprometre a organitzar la batuda del senglar en tal dia del mes més adient i que per les autoritats (del parc, guàrdia civil, alcalde de Vimbodí, monjos, etc.) no posessin cap entrebanc. Per mi, era la primera vegada que vaig prendre part en una cacera d’aquest tipus... i va ser la última. Avui he estat a casa seva, a la Masia Sagués, a 2 km. del Monestir de Poblet en direcció a Prades. Ha estat transformada, des del termini de la Guerra Civil, en un restaurant i apartaments a cura de la seva filla, Angelina. Naturalment, no ens va ser difícil recordar al bon amic Dr. Rusca, e.p.r., així com tampoc la fracassada cacera del senglar. A hora baixa de la tarda d’aquell dia ens vam reunir tots els caçadors de la partida a l‘entrada de la Masia, per organitzar la distribució del personal. Com he dit, jo anava de principiant, de passerell... i, junt amb dos companys més, quedarem penjats a les branques d’una alzina centenària, on ens hi vam quedar tota la nit, petant la xerrada i esperant el toc d’atenció que el entesos emetessin amb els corns de caça, avisant-nos del pas del tant esperat senglar... Total, que ja de dia, mig escalfats pel conyac i el whisky que ens repartíem per passar-nos el fred, ens arriba el tant esperat so del corn. El senglar no apareixia i poca estona després, un parell de dispars d’escopeta ens alerta de l’èxit... Al reunir-nos els caçadors (?) ens adonem que s’havia abatut un gorrí, massa espavilat, que s’apartà de la verra... Vaig dir, mai més! Quina nit del lloro vaig passar allà dalt de l’alzina!

De totes maneres, no me’n penedeixo, perquè d’aquella anècdota ha vingut que el cafè de les 11 d’avui m’ha donat ocasió de recordar aquell temps i que l’amic Pere m’expliqués un xic de l’entorn de la seva Masia. Em conte, que les primeres dades de la presència dels humans al Paratge Natural dels Boscos de Poblet ens porten al neolític amb les troballes de les pintures rupestres del Mas d’en Llort, les restes arqueològiques de a Cova de l’Espluga de Francolí, la sepultura neolítica del comellar del Mas de Baix de Vimbodí, etc. etc. A la partida de Milmanda (Vimbodí), molt a prop del límit del Paratge, s'hi ha trobat una necròpolis d'incineració probablement de l'època paleoibèrica, de la qual s'han recuperat urnes amb restes d'un difunt, un aixovar més o menys ric, vasos de terrissa, un aríbal 18 corinti, dents de collaret, fíbules, sivelles, penjolls... Ja més recent és la vil·la iberoromana, a menys d'un quilòmetre del monestir de Poblet, al peu de la carretera de Prades. Allí s'hi han trobat diverses figures de terrissa (entre les quals destaquen unes curioses antefixes 19), i molts fragments de ceràmica. De l'època romana es reconeix que pel terme de Vimbodí passava la Via Aurèlia. També hi ha restes o indicis de diferents granges (la granja Mitjana, la de Milmanda i la del Tossal Rodó) amb sitges enterrades per a conservar-hi el gra o el vi, i de ceràmica i enterraments. Dels sarraïns, que des de començament del segle VIII fins a la meitat del XII, van ocupar la comarca, no s’han trobat masses indicis, potser pel fet conegut que els cristians acostumaven a derruir les construccions edificades pels musulmans quan aquests eren desplaçats. Al barranc de Castellfollit, una mica més avall del roc Ponent, s'aixeca la torre del Moro, en un cim estratègic des d'on es domina molt de terreny. Al vessant SE del tossal de les Forques, s'han descobert dues tombes d'origen medieval, una de les quals encara conservava els ossos inhumats en el seu interior. Durant més d'un segle, de la meitat del XI fins a la meitat del XII, Vimbodí va ser zona fronterera. Quan els sarraïns 18 19

Vas en forma de pera per guardar perfums. Decoració d’una teulada.

100

eren atacats pels cristians, s'arreplegaven cap a l'actual Bosc de Poblet i, fins i tot més enllà, ben endins de les Muntanyes de Prades (fins a Siurana). Quan creien que desapareixia el perill, baixaven una altra vegada a ocupar alguns camps de conreu del peu de muntanya, fins que a l'any 1148, Ponç de Cervera, alliberà definitivament del poder dels sarraïns els vessants de les Muntanyes de Prades.

El comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, va atorgar la carta de població de Vimbodí l'any 1151 a favor dels pobladors de la vila, concedint l’entrada lliure al Bosc per a tot el que convingués. Ara bé, aquest mateix comte va cedir les terres de l’Hortus Populeti a l’Orde del Cister per bastir el Monestir: es tractava, en gran part, d'unes terres boscoses que des de llavors s'han conegut com a Bosc de Poblet. Durant aquells segles, i fins a primers del segle passat, els monjos de Poblet vetllaren de prop l'explotació del bosc, doncs aquest esdevenia una important i imprescindible font de riquesa i manteniment de la comunitat. A finals del segle XII, la comunitat de Poblet tenia instal·lades les granges de Castellfollit, la Pena, el Titllar, Milmanda, Mitjana i Riudabella. La de Castellfollit avui dia és propietat dels monjos del monestir i està reconvertida com a residència, i la de la Pena i la Titllar passaren amb els anys a ser cases forestals, juntament amb la de Castellfollit, esdevenint actualment les tres cases forestals del Paratge. Milmanda i Riudabella de propietat privada a partir de la desamortització de Mendizabal.

Sepulcres reials

Durant tots aquests segles tingueren lloc nombrosos enfrontaments per qüestions de llenya entre els monjos de Poblet i els veïns dels pobles propers, de vegades molt

101

cruents, en els quals gairebé sempre en sortia victoriós el monestir, fins i tot quan hi intervenia la Justícia, doncs en totes les èpoques ha succeït rl mateix 20. Per evitar les disputes pel bosc, a mitjans segle XIV, el monestir decideix pactar i arribar amb un acord amb els pobles: és quan es signen concòrdies amb tots els municipis que deien tenir drets sobre el Bosc de Poblet. Tot i això, no es van evitar del tot els enfrontaments. Ateses les temperatures frescals dels sectors ombrívols del Paratge, a partir de finals del segle XVII, es van bastir algunes construccions dedicades a la conservació del gel obtingut de les nevades hivernals o del procés de gelar aigua en basses de poca profunditat, que després es comercialitzava per a diverses finalitats. Són els pous de gel que podem trobar actualment al sector del barranc de la Pena, a la part baixa del Paratge, prop de la granja Mitjana, i al recinte del monestir. Al segle XVIII va existir un destacament del llavors recentment creat cos de Mossos d'Esquadra (anomenats en els seus inicis Minyons d'en Pere Anton Veciana). La raó principal era perquè els bandolers trobaven refugi al Bosc de Poblet i, per extensió, a totes les Muntanyes de Prades, com el famós bandoler Rocaguinarda 21 que freqüentà la zona. Quan s'aprovà el Decret de Mendizábal (1835), pel qual se suprimiren les comunitats religioses, llevat de les que realitzaven tasques d'ensenyament i assistència d'infants pobres, la comunitat de Poblet va haver d'abandonar el monestir. Aleshores, el monestir va patir una progressiva destrucció. Paral·lelament, el bosc va patir les ires de la població que durant molts segles havia estat enemistada amb els monjos ja que consideraven que tenien un dret sobre el bosc que no se'ls reconeixia. Tales massives, carboneig i pastura desproporcionada de ramats, van anar degradant l'espai forestal del Paratge, fins deixar-lo força malmès. L'any 1853, es va crear el Cuerpo de Ingenieros de Montes i, gràcies a aquest organisme, l'Estat va privar la 20 21

Camps, Garzón, Millet, Urdangaín, etc., etc. Perot Rocaguinarda (Oristà, Lluçanès, 1582 - Nàpols?, 1635?).Fou també conegut com a Perot lo Lladre.

102

venda del Bosc de Poblet. Amb la titularitat pública i la privació de la venda de bosc, a primers del segle XX va iniciar-se la seva repoblació dirigida per l'enginyer de forests Josep Reig i Palau. A finals del segle XIX, tingué lloc un altre fet significatiu que suposà l'increment de la presència humana a una zona del Paratge; es tracta de la construcció dels primers edificis del balneari de les Masies i Villa Engràcia. L'impulsor fou l'escriptor i polític tarragoní Pere Antoni Torres i Jordi, que a causa del prestigi de la riquesa de l'aigua de la font del Ferro, i la situació privilegiada d'alçada, àmplia vista i clima temperat, va decidir-se per l'empresa. Des de llavors, les Masies es va convertir en un apreciat lloc de repòs de les diferents generacions d'aquell segle que aprofitaven per passejar pels boscos de la Pena i dels Comellars. Durant tota aquesta estona que en Pere Sagués m’ha anat informant sobre el Bosc de Poblet, hem estat passejant d’aquí per enllà i he pogut comprovar com un determinat nombre de masos i altres construccions (barraques, xalets...), s'han edificat en aquest Paratge. Algunes de les edificacions han mantingut una singularitat especial des del punt de vista arquitectònic, com la masia del Simó o del Menatxo, la masia Nogués, la part antiga de la masia Sagués, el mas d'en Soler, el mas d'en Conilla, la masia de l'Aigua, la masia del Miracle i algunes de les edificacions del balneari de Villa Engràcia. De les altres, deixem-ho per avui.

Masia Sagués

103

L’ARTISTA - ERMITÀ DE FARENA Maties Solé Maseres En Maties Solé Maseres es nat, crescut, desenvolupat, etc. etc. a Montblanc i Fill Predilecte de la Vila, d’on no es desprèn ni una mota de la seva personalitat montblanquina indiscutible. Ha estat la persona que més interès, coneixement i preocupació pel patrimoni arquitectònic i urbanístic de la Ducal Vila hi ha hagut. De fa uns anys, dissenyà i es construí el seu estudi entremig de pins, roures, bedolls, roques i avencs, a una certa distància de Farena, envoltat pel silenci i la quietud. Així, és com crea i neix la seva obra, de pedra treballada i ferro polit, que per la seva grandària s’escau en el bressol que ha escollit. Precisament, en aquest entorn, vàrem quedar per prendre el cafè de les 11, junt al foc de la llar, que a més d’escalfar el fred ambient d’un matí de boira a les portes de hivern, ens donava la calor que la nostra conversa distesa escalfava l’amistat que d’anys seguim mantenint.

Josepa, la muller

Maties en ple treball d’artista

Vaig començar a contactar amb en Maties quan ja havia sortit d’aquell període d’aprenentatge, quan la seva vocació s’anava modelant al costat dels professors artistes

104

de les diferents Escoles de Montblanc, Barcelona i París, li obrien la teoria de l’Art que ell cobejava. Avui, no ens trobem aquí per fer un repàs del seu llarg i dens currículum que es pot trobar, molt simplificat, en les múltiples biografies que li han editat, com el corresponent capítol de la Cruïlla d’Amics, que vaig publicar fa dos anys en format multimèdia. En

Maties, superada aquella edat oficial de l’anomenada jubilació, segueix treballant amb la mateixa intensitat, si bé amb major llibertat, tant per trobar-se al marge de compromisos oficials (per exemple, el de Director del Museu-Arxiu de Montblanc), com el sentir-se lliure, física i psicològicament. Ell dibuixa, pinta, grava i esculpeix el que li ve de gust. Em diu, que no pensa en exposicions, la seva actual dèria és l’exposició permanent de la seva obra en aquesta sala sense límits, en plena Natura, que rodeja l’estudi. La pedra del terreny o la importada d’Holanda li dóna, l’impregna, d’aquella particularitat, que sense una determinada intencionalitat, s’escau perfectament entre aquells dos pins que fins el moment, no eren més que dos arbres... En un racó, em mostra, com amb la rehabilitació de material de rebuig ha aconseguit maridar un banc per reposar amb la imatge, sense ser imatge formal, situada sobre una peanya de ficció. Seguint amb aquest bosc, on el treball d’escultor d’en Maties creix per entre mig dels pins i bedolls, ha assolit una conjunció ben diferenciada, nascuda de la seva personalitat, on la llibertat del propi pensament es manté allunyat del que podria semblar un esperit anàrquic. No llegeix novel·les... No veu televisió... No li arriben els diaris... Escolta música clàssica i quan la foscor de la caiguda de la tarda, no li permet treballar a l’aire lliure, el

105

llapis, el paper, l’esquadra... entren en acció per fer d’aquell apunt mental, una mitja realitat gràfica, que en dies següents transformarà en la definitiva obra d’art.

Amb el poc temps que he tingut el plaer de conviure amb en Maties, en aquest racó del seu bosc de Farena, m’he pogut fer càrrec de com viu un artista, que prem com a cosa seva, el temps i la forma de viure... per poder parir l’obra. No veu un vi corrent i, del bo, és limita molt. El cafè... descafeïnat, per poder dormir. No talla les branques sobrants

106

dels arbres amb la serra elèctrica, sinó a cop de destral... com li va ensenyar –ja fa anysun llenyaire i, sempre, aprofita la llenya petita per mantenir el foc de la llar, construïda entre el menjador-cuina i la sala d’estar... repleta de les últimes escultures que a fet, però que no dóna per acabades buscant els darrers retocs que creu necessiten. Entre passejar pel bosc, fer les corresponents fotos –tant per aquest reportatge, com per l’extens arxiu gràfic que de l’obra d’en Maties tinc de fa anys- i xerrar de tot, ens arriba l’hora d’entaular-nos. És un artista primmirat quan seu a taula. Res improvisat, li agrada cuinar i compra directament a pagesia, quan des de Tarragona, on viu amb la seva esposa i exímia poeta Josepa Pons, al passar per Alcover, camí del seu estudi, es para a una botiga especialitzada en la venda directa del camp al consumidor; res de llaunes, ni d’embotits dels Supers... D’aquets, els compra a Montblanc, com des de fa anys i panys, tant ell, com la seva família ho han fet a la mateixa botiga.

...i, finalment, aquest fotograma, ens recorda la seva interpretació en la pel·lícula Via 4. Tren a Montblanc, que en l’any 1956 vàrem realitzar tot un grup d’amics aficionats al teatre i al cinema. Gràcies, Maties.

107

L’ENCAMISADA DE FALSET i SANT GREGORI Aimeric Vaquer Masdeu Conec a Aimeric, de quan estudiàvem als escolapis de Sarrià de Barcelona. Després han seguit els anys amb contactes esporàdics, ocupant les diferents places de catedràtic de Història en Instituts de Segon Ensenyament fins que al 1960 va assolir la Càtedra de Història contemporània de la UA. En jubilar-se va passar a viure a Falset, on tenia la casa pairal la seva esposa. Des de la jubilació, que en arribar a aquest transcendental període de la nostra vida ens hem trobat separats de la professió, ens ha unit l’amistat. Amb ell i altres amics i col·legues, el contacte a la Cafeteria Nèctar de Tarragona s’ha fet imprescindible aquella hora d’intercanviar opinions, criteris i altres consideracions sense massa consistència sobre els esdeveniments que transcorren i passen volant, vora nostra. Fou en una d’aquestes trobades matineres que li vaig proposar arribar-nos fins a Falset a prendre el cafè de les 11, el dijous d’aquella setmana de novembre quan encara gaudíem d’una tardor, que no s’atrevia a imposar-se davant la persistència d’un estiu prolongat. Aprofitaríem la sortida per passar-nos per l’ermita de Sant Gregori, una fita a tenir en compte al visitar la població vinatera de Falset. L’Aimeric va néixer a la Vila i si bé des de la infància es traslladaren amb la família a Barcelona, sempre hi ha hagut una certa connexió, al menys informativa, sobre els esdeveniments, que dia rere dia, conformen la història d’un poble. Asseguts al Bar Sport li vaig demanar per la famosa festa folklòrica de l’Encamisada. M’explica que la veu popular situa els orígens de l’Encamisada en la commemoració de la victòria dels falsetans sobre unes tropes franceses que assetjaven la població, en un boirós dia de Sant Antoni. La versió més acceptada data els fets en el curs de la guerra de Successió. Altres versions la situen, però, un segle després, durant la guerra del Francès. Sigui com sigui, el nucli de la llegenda radica en l’habilitat dels falsetans per atacar, confonent-se entre la boira i coberts amb roba blanca de fil.

108

En un opuscle editat pel Centre d’Estudis Falsetans sobre la festa, documenta que, efectivament, el gener de 1709 les guarnicions franceses de Lleida, Balaguer i Tortosa, per rescabalar-se dels seus disgustos, organitzaren expedicions contra alguns pobles. Les forces de la part de Lleida i Balaguer s’arribaren fins a Bellpuig i Guissona; la de Tortosa s’arribà fins a Falset. Però sembla que aquelles expedicions devien tenir molt poca importància i, es pregunta, si és en aquest moment quan es produeix el setge que ha generat la llegenda. Ara bé, en Ezequiel Gort, en la seva Història de Falset (2003), considera que el gener de 1709 no hi va haver combats significatius i creu que, suposant que existeixi una base històrica, el fet que dóna origen a la llegenda es podria situar a les primeries de l’any 1708. La mínima discordança ha fet disparar els comentaris i les especulacions dels intel·lectuals, sobre els fets llegendaris que motiven determinades festes. Són vàries les reaccions crítiques que qüestionen la necessitat de justificar històricament les tradicions pel perill que el fet caigui en el tòpic repetitiu. Amb aquesta línea puntual, va aparèixer una carta al Diari de Tarragona (24/1/1999) en què es critica sobre els elements de L’Encamisada, de la qual només sembla importar el significat commemoratiu d’una batalla, i es reivindica el seu sentit original, és a dir, la celebració religiosa dedicada a Sant Antoni. Deixant a part aquestes matisacions, no hi ha dubte que l'Encamisada que se celebra a Falset, és una festa de marcada tradició rural... Antigament, em diu l’Aimeric, tots els participants eren pagesos de la vila que sortien a passejar pels carrers amb els seus carros i mules i fins als anys cinquanta només hi participaven els homes. Però con passa avui dia en tants aspectes de la vida, les coses han canviat, els animals pràcticament han desaparegut de les cases i aquells que volen sortir a passejar ho fan en colles d’amics i lloguen els

109

animals, que vénen d’arreu de Catalunya. De carros, encara hi ha qui en conserva, o bé qui n’ha comprat a pagesos que se’n desfeien i, ben restaurats, adquireixen un preat objecte del patrimoni local. Els panets de Sant Antoni, una mena de brioixos, es beneeixen durant la Missa Major a l’Església. Després la gent pot comprar-los al Pla de l'Església. Abans, els compraven, no només per menjar-se’ls, sinó també per donar-los a l’animal en cas que es posés malalt i així poder guarir-lo. A la Missa Major es pot contemplar com es balla la jota de Falset, recuperada fa uns quants anys.

La jornada s’acaba amb la tradicional pujada a l'ermita de Sant Gregori. Sortint de Falset en direcció a Reus per la antiga carretera, es troba a mà dreta l’ermita dins d’una balma a la que s’accedeix per una escala. L'ermita de Sant Gregori està situat a un 1,5 km de Falset, en un paratge de gran bellesa natural. L’ermita, on es venera la imatge de Sant Antoni, s’aixopluga davall d’un abric de roca de gres rogenc, de formes sinuoses i forats, esculpits de la mà del vent.

110

Al seu voltant, altres roques de formes curioses han adoptat noms populars com el Gegant o el Caragol. El balcó que hi ha davant l’ermita constitueix un mirador privilegiat de la vall de Falset, un lloc per gaudir de les postes de sol que amb la seva llum ataronjada potencien els colors del rocallam. Hi ha documentació on consta que la seva existència ve de l’època visigoda, havent-ne fet varies reconstruccions, moltes d’elles no massa encertades. La primitiva ermita aprofitava la balma de la cinglera. En el segle XIX se’n va construir una capella apartada de la primitiva però en l’any 1897 hi va caure una gran roca que ensorrà la volta. Fins el 1929 no fou refeta. En el 1982 s’hi construí l’escala d’accés i s’ha arranjat la plaça i la casa de l’ermità. A la balma, l’abric de Sant Gregori, el Dr. Salvador Vilaseca descobrí el 1928 un ric i notable jaciment de sílex, que senyalava que l’indret havia desenvolupat una llarga i continuada activitat. Fou trobada l’anomenada plaqueta de Sant Gregori 22, que es guarda actualment en el Museu Dr. Vilaseca de Reus, si bé a Falset n’hi ha una còpia. Com diu Joan Asens 23, “...no és estrany que els primers pobladors d’aquestes terres triessin aquell indret per viure, tota vegada que és un dels paratges més sorprenents de la rodalia... el roig intens de la pedra contrasta fortament amb la verdor dels pins amb uns efectes sorprenents...” El temple és d’una sola nau sense absis, rectangular, adossada a la roca pel mur de llevant. En el mur de migjorn s’hi troba la portalada i en ell s’aixeca l’espadanya per una sola campana. En el mur de ponent queda adossada la casa de l’ermità.

22 22

Es tracta d’una pissarra on es gravada una cérvola. Asens, Joan: “Guia del Priorat” Edicions de la Llibreria de la Rambla. Tarragona. 1981.

111

LES ARMES DE FOC Enric Sànchez-Cid Em trobava aquell matí a casa retingut per aquell impuls, que de tant en tant m’agafa, de dibuixar sense parar durant uns dies. Eren prop de les 11, quan en Fernando em telefona, dient-me que es troba a Cambrils i, aprofitaria per passar-me a saludar. Clar, vaig tenir una grata satisfacció i poc desprès ens trobàvem a la terrassa de casa prenen el cafè de les 11...

Tant per conèixer aquest treball que actualment faig, de reunir-me amb diversos amics, en diferents cafeteries i en distints llocs o poblacions per prendre el cafè de les 11 i aprofitar de tractar de temes dispars, l’amic Ferran no se li va ocorre altra idea que dir-me que avui em tocava desenvolupar el tema, que jo demanava als amics en situacions semblants. No m’hi vaig negar i com a la pàgina del diari que quedava mig plegada sobre la taula, tractava de l’autorització de molts governs de ser tolerants amb la possessió d’armes de foc, no em va faltar temps, per endinsar-nos en aquesta discutida opinió que enfronta a moltes persones. Si bé en Ferran, mostra més cara enfora, que dins del seu sincer pensar, un caràcter irreductible davant d’un tema que es creu convençut de mantenir la raó, no per això i, més, quan se’l coneix de temps, cal imaginar-te’l que serà impossible canviar d’opinió, si la conversa comença des de dos versions massa separades.

112

Per evitar una prolongada sessió que trenqués el benestar d’aquest mig matí, gaudint del sol d’una tardor que feia dies es mostrava insubornable a no deixar entrar el fred del proper hivern, vaig proposar-li, que aquella mateixa tarda em posaria a redactar sobre el tema i, dies després d’haver-li enviat per mail, m’enviés la seva opinió i si s’esqueia, entraríem en una amable discussió per Internet... ja que els dos estem aficionats a utilitzar-lo molt sovint i evitaríem que cap dels dos prenguéssim mal, si a la vegada ens acaloréssim.... Així fou, que a primera hora de la tarda li vaig enviar aquestes notes basades en detalls de la meva vida que em permetien, sense discussió, abandonar les armes de foc per sempre més. No he sigut mai amant de les armes i menys de les de foc, com les escopetes i tot aquest reguitzell d’enginys per matar a distància, que aficionats a la caça, policies, guàrdies de seguretat i militars, sempre les tenen a mà. No és crítica en contra d’aquestes persones, ni de les seves professions: simplement, no hi estic aficionat! Probablement, em deu venir perquè al començar la guerra del 1936, el meu Pare el van assassinar a sang freda en quan els revolucionaris militars i els anarquistes de la FAI-CNT es van posar d’acord per destrossar el País. Un altre moment que em va deixar esglaï’t, fou en ocasió del episodi anomenat Fets de Maig, quan el dia 3 d’aquell mes del 1937, va tenir lloc a Barcelona l’enfrontament entre la Generalitat i comunistes contra els anarquistes i els del POUM. Fou una baralla de partits dins del sector republicà durant la guerra civil. Aquell tiroteig va durà una setmana i prop de 300 ciutadans varen morir. El govern de la República, assentat a València, va enviar uns cinc mil guàrdies d’assalt a Barcelona i, en 24 hores, es va imposar el bon sentit. Els anarquistes perderen força, mentre el PCE i el PSUC s’alçaren en poder, dins l’Estat i la vida política i, si bé, la Generalitat es va desacreditar més, en canvi va millorar la seguretat pública. Doncs bé, en un d’aquells dies de batibull entre les diferents faccions i que es repartien dispars, a tort i a dret, i sense mirar on, s’establí un fort tiroteig davant mateix de casa nostra (cruïlla dels carrers Bruc i Consell de Cent). No se’m va ocorre altra cosa que tafanejar a través d’uns dels balcons del xamfrà del pis on vivíem, per veure la batussa. Només faig que aparèixer al balcó, quan del balcó veí (ocupat per mitja

113

dotzena de milicians de no sé pas de quina part es decantaven), m’escridassen, em veig encanonat per un fusell, sento un dispar i una bala s’encrosta a la paret... Una forta estrebada de la Mare, des de dins de la cambra, em fa entrar a l’instant. Ha passat el temps (tenia 9 anys)..., la mili (on t’ensenyen a manejar tota mena d’escopetes i similars)..., he tingut parents i amics caçadors... però mai m’han convençut de disparar una arma de foc. Inclòs, essent Comandant del Castell de Figueres on es trobaven reclosos un centenar de presos, poc recomanables, però que mai em van posar entre l’espada i la paret, vaig rebre l’orde del Coronel del Regiment’ quan es va absentar, a portar-los a la Misa de los domingos y fiestas de guardar vigilats per la Companyia del Cos de Guàrdia amb una bala a la recàmera del fusell. Com el Coronel era el Coronel i jo només era l’Alferes, en funcions de Comandant (ho hi havia cap Jefe, perquè estaven de maniobres als Pirineus) no li vaig fer cap comentari. Ara bé, vaig manar a la meva tropa a no portar carregada l’escopeta... i a callar! No em puc pas imaginar, si algun dels reclosos s’hagués posat nerviós i amb les recamares dels fusells de la meva tropa sense munició... el brigada, també nerviós, manés obrir foc... Quin seria el meu paper d’home de pau i sense ganes de viure una traca valenciana?... Deixem-ho estar!... Per sort, mai em va passar res... i, mira, què en vaig fer de desencerts. Trobant-me, precisament, fent els sis mesos de pràctiques d’Alferes en aquest Castell de Figueres, no vaig tenir cap més remei que comprar una pistola reglamentària, com la que portaven els altres companys d’Arma. Quan me la van entregar, el primer que vaig fer va ser amagar-la entre la roba del calaix de l’armari de la pensió: lluny de la meva vista!... No va haver-hi cap problema. Mai en vaig fer us, ni quan ens feien anar a pràctiques de tir, doncs, com en el Regiment no hi havia metge (així, tal com sona), m’havien assignat des del primer dia la categoria de Metge (encara que ja tenia el títol, vaig escollir Infanteria a seques, per fer vacances, perquè durant els casi set anys de carrera no n’havia pogut fer perquè tenia que estudiar i treballar). Amb aquesta titularitat, em lliurava de tirar tiros...

114

Quan vaig tornar a la vida civil, em vaig oblidar de que era propietari amb llicencia de aquella arma de foc i quedà amagada rere dels llibres d’un dels prestatges de la biblioteca. Havien passat uns anys... m’havia entrebancat en la vida... vaig quedar abandonat per la dona, els fills, la mare i gran part dels amics... i, aleshores, recordo el lloc on guardava la pistola: no em va faltar temps de treure-la de l’amagatall, muntar-la i ficar el canó dins de la boca amb el més pur estil dels desesperats que havia vist a les pel·lícules de factura dramàtica. Tot seguit, vaig reconèixer que allò era una comèdia, que aquella tarda tenia que fer dues histerectomies... i no em semblava bé que per culpa meva, s’hagués tingut que aplaçar les intervencions... Vaig tenir consciència, que l’únic que no m’havia abandonat era el treball de ginecòleg i, per tant, ho tenia que aprofitar. Punt i s’ha acabat la comèdia!... Gràcies, Déu meu! Tinc un amic que feia poc s’havia casat, motivat perquè esperaven il·lusionats una nena, i era un militar d’alta graduació de l’exèrcit, assentat a la ciutat. Sense pensarm’ho més, a corre-cuita, m’arribo a casa seva i li regalo la pistola. Aquí va acabar, aquella fugitiva mala idea i jo content com unes pasqües, perquè Déu em va recordar que soc un enamorat de les meves pacients... Per favor, no em parlis d’armes de foc... Soc al·lèrgic i el Metge m’he les ha prohibit.

115

L'HAVANERA i EL CREMAT Pere Roqué + 24 El coneixia, d’oïdes, a través de la seva germana, Núria, casada amb Joan Alasà Potau. En Pere era un d’aquests parents, siguin fills o germans, que estimant-los molt entre tots, cal tenir-los lligats... però deixar-los llargs... Necessiten una autonomia per naturalesa, és una necessitat genètica. Ara bé, són fidels a la família i als amics, mentre respectis el seu radi d’acció. Aquests detalls de la seva personalitat els vaig anant assolint a través dels anys, que estant absent de Tarragona, en Joan i la Núria em feien cinc cèntims de la seva vida i de quan va anar-se’n, casat, a Veneçuela. La mare dels seus fills era filla d’un militar i, probablement, això deuria intervenir en la mentalitat d’en Pere, per cercar anys després i allunyat del context social de la ciutat natal, un distanciament familiar, sense oblidar-se dels dos fills que tenia i considerant la independència laboral d’Helena, la seva muller. El pare de Pere, el Sr. Roqué del Forn del Cigne, era un home de caràcter ben assentat i que el feia tenir una personalitat que destacava. Vaig tenir ocasió de tracta’l i em va quedar gravada la imatge de la seva rectitud i pragmatisme. Pot ser que aquest fet, hagués influït amb el fill, doncs aquella línia que se li imposava, arriba un moment que no deuria entrar en els esquemes subconscients d’en Pere: és una manera de formar un caràcter independent, en quan a l’individu, li creixen les ales... i, a més, tenir uns gens singulars. Durant l’estada de Pere a Veneçuela avarca un ampli ventall d’activitats laborals difícils de precisar per la nostra burgesa mentalitat... fins a cert punt. Però, sempre tira endavant. Els seus amics també entren en un llistat molt heterogeni i és, que cal tenir en compte, que en Pere tenia un ganxo de simpatia i atractiu personal, que supleix qualsevol mancança que se li pogués senyalar. Alguna que altra ocasió, va fer estada a Tarragona, breument, però no vaig coincidir. Arran de posar-se malalt el seu pare i

…M’havia comprat un nou veler, el Gambina Blava. Passava per la plaça del Palau, a Barcelona, en direcció al Club Marítim on estava atracat, quan me’l vaig trobar i li comunico que aquell migdia salpava rumb a Tarragona... Vols venir?... Un exemple del què era: fa una trucada pel telèfon i junts dinàvem a bordo i... l’altra feina podia esperar!

116

considerant els metges la gravetat, la família -amb qui mai havia perdut contactedecideixen comunicar-li el fatal desenllaç. Amb el primer avió que surt de Caracas i aterra a Tarragona. Aquí, també, tenim de nou el segell personal d’en Pere: ho deixa tot i embarca. Així, de senzill. Quan subratllo aquesta prompte decisió, cal considerar que havia repetir en moltes ocasions, que si tornava a Tarragona, seria per quedar-s’hi i per sempre més. Hi ho va complir. Sebollat el seu pare, organitza la definitiva estada oblidant-se de Veneçuela. Pocs dies després, davant del Club Nàutic de Cambrils, me’l presenten i des d’aleshores puc dir que sempre vaig gaudir de la seva amistat, que mai em va fallar i, sobretot, en moments en que la meva moral, estat d’ànim o com s’anomeni, anava a ras de terra. Ens trobàrem un capvespre prenent un cremat a bord de l’Esquitx. Em va parlar d’una estada curta a Cuba, no per política, sinó per interessos comercials d’una empresa. D’un comentari vàrem passar a l’altre i així fou com es va estendre sobre les cubanes – sobretot- i aquella música tant dolça, que per la costes de Catalunya rememorava els records que li deixaren els dies, o millor dit, les nits de l’Havana... Per ell, l'havanera era una cançó d'aire crioll amb un ritme indolent. En general, s'executa amb instruments de percussió (la guitarra, l’acordió i, avui dia, el contrabaix), que acompanyen a les veus (baríton, tenor i baix). Quan parlem d'havaneres, se'ns ve a la imaginació Cuba, com si aquella illa del Carib li hagués donat vida. Només, en part, a Cuba se li pot donar la paternitat (o maternitat). Em va venir a la memòria, que feia uns anys, m'hi havia passejat per lliure i la meva decepció fou gran, quan em varen afirmar que no la coneixien pas..., tant la joventut castrista, com els menys castristes i menys joves. En Pere m’ho confirmà. L'havanera va néixer a Catalunya. Això si: gràcies a la Cuba dels nostres besavis o millor dit, gràcies als nostres besavis d'aquella Cuba. En els darrers anys d'haver passat la guerra colonial, es fan pressents en les tavernes de la costa catalana, els mariners que traginen amb el comerç de les antigues colònies i l'enyorança de l'illa recrea el romanticisme de l'època.

117

Queden en aquells homes, el so de la música cubana, els dansones i les contra danses i neix l'havanera..., però cantada aquí, donant-li la cadència sensual que el record desencadena. És un record mantingut per la imatge d'una arquitectura evocadora, de galeries d'arcs i de gandules a l'ombra de les palmeres, mentre el sol eixuga la pluja i la calor impregna l'aire. L'exuberància de la dona cubana, també té el seu paper protagonista. Col·laboren al creixement de l'havanera els americanos. Són gent que retorna de fer les amèriques, amb la bossa més o menys plena, i que recorden dies de glòria, oblidant-se del seu començament que han deixat allà. L'havanera és un medi per no trencar amb la sensualitat que aquella terra provoca i no volen desfer-se d'ella al tornar a casa. A la costa, el pescador d'aquell segle es veu obligat a asorrar el bastiment, quan la calma i el mal temps es fan presents. Llavors, les hores de taverna és el teló de fons per una cançó fàcil i evocadora, que entre bé per l'oïda. També, a terra endins, hi han homes i dones que treballen junts en molts indrets del país: és un altre lloc on l'havanera, de fàcil interpretació coral, fa compatible la feina i les il·lusions trencades de gent que somnia amb l'horitzó de la mar. Va haver-hi una peça musical, en la passada dictadura, que afavorí molt el ressorgiment de l'havanera: El meu avi... Varis factors ajudaren l'èxit. L'autor era un militar que ja en tenia prou. Per la seva vinculació amb la Unió Militar Democràtica va estar pres l’any 1976 i sentenciat per un tribunal d’honor en el 1978. Hi va recórrer i la justícia civil, a l’octubre de 1984, li va tornar l’honor i el grau. La seva cançó se'ns va enganxar més que la dels Segadors i es va alçar com un crit d'alliberament dels catalans... encara que El Català fos enfonsat pels americans. El meu avi va anar a Cuba a bordo del Català, el millor barco de guerra de la flota d’ultramar. El timoner i el nostramo i catorze mariners, eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafrugell...

118

S’ha fet habitual, que el recital tingui lloc quan el dia ha fosquejat i, sempre, amb la màgica companyia del cremat, la beguda marinera que reconforta per dins i ajuda a somiar. Un cremat es fa posant al foc una cassola amb rom negre, grans de cafè, sucre fi, pell de llimona i un xic de canyella. Quan aquesta barreja està calenta, s’ha l’encén amb un misto i amb una cassoleta es va remenant, evitant que no s’apaguin les flames. Una estona i queda llest per servir-lo en petits bols de terra cuita. Fins que el sitgetà Bacardí Massó, traslladat a Santiago de Cuba no va resoldre la fórmula per fer-lo més suau, el rom era una beguda forta pròpia dels corsaris de la costa del Carib i de les travessies transatlàntiques quan la Mar es posava brava. En el 1862 al fer-lo apte per tots els paladars va assolir una gran empresa. El logotip de la fàbrica ha sigut, des d’un principi, el ratpenat, doncs és considerat el símbol de la unió familiar, de la bona salut i de la fortuna. Un fet molt universal, tant en aquells anys de la desintegració de l’anomenat imperio colonial de España, com en temps d’ara, molts dels descendents d’emigrants aviat perden el sentiment cap a les seves arrels per deixar pas al nacionalisme de la terra que els ha vist néixer i fet créixer. Això, també va succeir als fills d’en Bacardí Massó, que des del primer moment van intervenir en la guerra de la Independència de Cuba i, inclòs, l’Emili Bacardí Moreau va arriba a ser el primer alcalde cubà de Santiago de Cuba en quan varen expulsar als espanyols no integrats. Paral·lelament, apareixen grups que ens ofereixen concerts d'havaneres i rom cremat: l'èxit queda assegurat. Però... la lletra d'aquelles primeres cançons -que no es cantaven a l'Havana- m'agradaven més, eren cançons d'un amor tendre, picant i divertit barrejat amb un romanticisme que no cal perdre.

119

NAVEGACIÓ CAPGIRADA i SUPERVIVÈNCIA A L’ILLA DE CABRERA Daniel Miquel En realitat jo no acostumo a fer cafès a mig matí. Encara que se que no em convé gaire m’agrada més una cervesa fresqueta i en un lloc agradable. Si no és demanar massa amb una bona vista sobre la mar. El cafè que vam fer l’Enric i jo fa uns dies, va ser un agradable dinar al Club Nàutic de Tarragona. Al cap d’una estona i, com és quasi inevitable, vam començar a parlar d’aventures marítimes. En aquest punt l’Enric té un gran avantatge, doncs quan navegàvem escrivia quasi cada dia al quadern de bitàcola els esdeveniments diaris. Els meus records son molt generals i tendeixen a ressaltar els moments més agradables o curiosos. Aquesta vegada la nostra conversa va voltar fonamentalment sobre dos episodis concrets. El primer és la travessa Tarragona-Ciutadel.la (Menorca). La meva idea és que anàvem: en Jose, tu i jo. Possiblement hi vingués algú més però no me’n recordo. El que si recordo és que era una tarda molt tranqui-la. La mar era com una bassa d’oli sense ni gota de vent i amb unes ondulacions amples molt agradables. Possiblement hi havia bastants núvols doncs el meu record és gris clar. Com és natural anàvem a motor i possiblement seguits d’un curri per si de cas, però sense gaires esperances. En un moment determinat vam veure un veler d’uns 67 metres d’eslora que anava pujant i baixant la vela major. Vam interpretar que ens feien senyals i ens hi vam acostar. Realment havien volgut cridar la nostra atenció i es pot dir que veient el que vam veure ho van assolir. Eren dues dones franceses: una d’entre 30 i 40 anys, una altra de poc més de 20 amb una criatura als braços, que tenia pocs mesos, i un gat. Sembla que s’havien quedat sense gasoil i ens van demanar de remolcar-les a un lloc que no recordo del sud de Mallorca. Al final i tenint en comte la nostra situació vam arribar a l’acord que a pesar de tenir de desviar-nos de la nostra ruta, les podíem deixar a S’Olla (Port de Soller). Doncs apa som-hi, un cap a popa i cap a S’Olla a on varem arribar ja a la nit tancada. Tan bon punt varem entrar a la badia es van deslliurar del nostre cap, sense dir ni ase ni bestia, les vam perdre de vista en la foscor. Com que no era qüestió de buscar un lloc per atracar, tirem el ferro a l’aigua, possiblement sopem alguna cosa, potser un gin tònic o una botella de cava i a dormir.

120

A trenc d’alba ens despertem per marxar ràpidament cap a Menorca. La primera cosa en la que pensem és en les franceses i abans de sortir de la badia donem un volt per entre els vaixells fondejats! Ni rastre... On s’han ficat?... Misteri. Fi de la primera historia. * * * Demanem els postres i surt a la conversa l’altra historia, aquesta més enrevessada que no podia passar amb ningú més que amb l’Enric. Segurament aquesta historia va sortir perquè estàvem gaudint d’un agradable dinar i sobretaula. Sobre la segona anècdota, no estic segur que fos al mateix viatge. Consultant amb la Mercè, la meva dona, he arribat a la conclusió que érem sis persones. En Jose, l’Enric, jo i tres dones. En un clima d’eufòria en el que no m’estranyaria hi hagués influït una agradable conversa, un capvespre, veient una magnifica posta de sol, havent consumit prèviament al menys una botella de cava i algun gin tònic, varem decidir anar a fer unes jornades de supervivència a l’illa de Cabrera. Per cert, jo diria que aquesta decisió fou presa a Cala d’Or. En aquest port, precisament, va ser quan vaig veure la preparació de l’Enric per sobreviure en condicions extremes. Al costat del vaixell hi havia una gran quantitat de llisses molt maques -segurament alimentades per les deixalles dels amarradors- que estaven boquejant fora de l’aigua buscant oxigen. Estaven tan atordides que tu en vas agafar una amb la mà. No sols això, sinó que després la vas fregir i te la vas cruspir amb cara de satisfacció davant la nostra cara atònica. Segurament, ens va influir en la decisió de fer l’aventura a l’Illa de Cabrera: això està xupat... vàrem pensar que faríem el mateix amb els llobarros i els pops. Doncs apa, l’endemà cap a Cabrera. Sobre la quantitat d’aigua que tu dius no puc estar-n’hi d’acord. La Mercè no hagués acceptat d’anar-hi sense una dosi sobrada d’aigua. El que si hi estic d’acord és que no varem comprar res de menjar. Estampa següent. Fondejats o potser també amb un cap a terra a la cala de Santa Maria, dins de la Badia de Galduf. Bon bany, bon ambient, preparació dels estris de pesca….Jo em preparo per anar a terra a buscar plantes i arrels... En Jose, algun animaló comestible que estigués tan atontat com la llissa de Cala d’Or...

121

Primera constatació: no hi ha camins fets. Segona: hi ha una quantitat enorme d’esbarzers i plantes que punxen. Tercera: l’únic accés a terra és per la platja, però a partir d’aquí és mes aviat complicat anant amb banyador i xancletes. Bé, deixem-ho estar de moment, el mar proveirà. El pas següent és turístic. Encara hi ha unes galetes que ens repartim com a bons amics. Agafem el xinxorro i cap a la Cova Blava. Molt bonic, uns reflexes d’un blau preciós el soroll de l’aigua dintre de la cova… Tornada al vaixell. Ara ve el moment de la pesca amb volantí. Al voltant es veuen molts peixets. Tots petitets és veritat, però és qüestió d’agafar-ne molts. La majoria son peixos negres amb una línia blanca que separa el cos de la cua. Un altre comando -jo per exemple- és l’encarregat d’anar a l’aigua amb les ulleres de busseig per portar alguna llagosta, un pop, crancs, petxines o musclos -la meva especialitat al Cap de Creus. Doncs veta-ho aquí, que a les illes no hi ha ni un sol musclo!... De llagostes i pops, segurament si que n’hi ha, però no son com les llisses de Cala d’Or. Total: fracàs absolut. Sort, vaig pensar, que amb el volantí ja deuen haver fet una bona feina. Decepció total!... Fracàs absolut!. Episodi següent. Anar buscant restes de menjar per tots els racons. Una mica d’arròs, un tros de pa sec, alguna galeta, un pot petit de melmelada… De cava, encara n’hi havia. Doncs mira…. Episodi semifinal. Migdiada maldestra a coberta. Una motora enorme entra a la Badia gran. Carai noi, quin traste!... Atenció, ara entra un vaixell de l’Armada!... Doncs no!..., això és el Fortuna. Entra més endins de la badia i es situa davant nostre a uns, 300 metres. RRRRRRRR.... soroll de la cadena de l’ancora per fondejar... RRRRRRR… XAF!. Tot a l’aigua.

122

Rebombori, crits -això ho imagino, però no crec equivocar-me-, zodíacs a l’aigua, bussejadors... Els del vaixell de l’armada recuperen la cadena... Aquest espectacle ens va tenir entretinguts tota la tarda, tant al rei i família sencera, com a nosaltres, que si haguéssim tingut només que fos un mos de pa amb xoriço hagués estat molt bé. De la nit no me’n recordo, però em temo que no va haver-hi gaires alegries.

No cal dir que al matí següent a primera hora vàrem salpar en direcció a Eivissa a on en arribar vam fer cap al millor restaurant de la illa per cruspir-nos un sopar de cal deu. Guardeu-vos de l’Enric i dels seus acudits.

Port d’Eivissa

123

ROJALS (Els Cogullons i Balma del Mas d’en Llort. Conca de Barberà) Josep Mª Contijoch Casanovas M’he desplaçat fins a Rojals a prendre el cafè de les 11 d’avui a casa de l’amic Josep Mª Contijoch, perquè hi està passant uns dies al seu retir del poble, repassant amb molta cura les galerades del pròxim llibre que presentarà. Quan es cerquen detalls històrics, llegendaris i, inclòs, arquitectònics relacionats amb els temples de localització insòlita, que han persistit a través de les vicissituds per les que han passat, m'he trobat en moltes ocasions la barrera de la meva ignorància, no saber per on començar i hi ha hagut pobles, amagats entre les valls i la boscana, que he sortit d'ells en blanc: no he trobat a ningú perquè m'orientés!... Tot un fracàs. Per això, estar acompanyat per en Josep Mª Contijoch, el President de la Comunitat de veïns de Rojals, President del Museu Arxiu de Montblanc, Director de la revista El Foradot i reconegut escriptor, és tot una garantia per rebre la correcta informació que podré utilitzar pel meu modest treball. Per l'antiga carretera a Reus és surt de Montblanc i seguir per l'actual pista asfaltada que mena a Rojals. També s'hi pot arribar pel camí que des de la Vall ascendeix i si bé es un xic costerut, té tant sols 7 km. Només es pot fer a peu: casi cada cap de setmana, veiem com el camina l'amic Pepe Gomis, quan els afers de l'Ambaixada a la capital del regne li permeten descansar a la seva enyorada Vila Ducal. Aproximadament, a mig camí de la carretera es troba Rojalons on només viu un sol veí, entre els murs enderrocats de la major part del poble. Anys enrere hi havien habitat sis famílies, una trentena d'individus, els quals -segons conta Palau i Dulcet- es dedicaven tots a pastar pa. D'aquest fet professional, deia una corranda:

124 Rojalons, set cases i set forns

Seguim carretera amunt i, pocs quilòmetres després, ja s’albira l'església de Rojals, que destaca el seu perfil en el cim de la carena. Avui dia, pocs vilatans hi resideixen tot l'any, però la constància dels desplaçats per la feina, que retornen al lloc dels seus pares, i la descoberta que han fet molts amants de la natura pura, que viuen al mig del tràfec de les ciutats i pobles propers, han assolit tenir ben restaurada una població que s'anava esmicolant per l'abandó, dissimulat pel creixement dels esbarzers. És a dir, que d'aquell Rojals de terrer pobre amb una població que es dedicava, en gran part, a carbonejar i de la vila de carreus espargits, avui ens trobem amb un típic poble de muntanya, tranquil, acollidor, ben arranjat i que dóna bo arribar-hi.

L'església, baix l'advocació de Sant Salvador, queda situada a la part més alta del poble, que constitueix la població més elevada del terme de Montblanc. El lloc de Rojals fou conquerit pels fills del comte Ponç I de Cervera l'any 1154, després de fer retirar als de l'Islam cap a les muntanyes de Prades. La seva situació estratègic va ser el motiu pel qual s'hi va bastir un castell, que a la vegada protegia a les famílies que els comtes hi havien facilitat l'arribada per la repoblació de l'indret.

125

Aquest fet va donar lloc a la construcció de l'església (segle XII). Ara bé, la primera menció documentada del temple data dels darrers anys del segle XIII. Va tenir rector propi fins a la darreria del segle XV 25, que va passar a sufragaria de Montblanc i segueix en l'actualitat baix la tutela del seu Plebà, Mn. Albert Palacín. Abans de les modificacions que s'hi van fer, era una església d'una sola nau coberta amb una volta de canó apuntat i amb un absis semicircular a llevant. Teulada de dos vessants. En una de les modificacions s'obriren dues capelles a banda i banda de la nau en el tram immediatament anterior al presbiteri. El campanar, de planta quadrada i torre vuitavada, es va bastir al mur de ponent. La portada primitiva no s'ha conservat, però deuria estar en el mateix lloc de l'actual, datada en l'any 1789. En el mateix mur de migjorn s'obre una finestra de doble esqueixada d'arc de mig punt. En la restauració última es va obrir una finestra amb arc monolític en el centre de l'absis i de l’eximi pintor, amic i plorat Ismael Balenyà, de Montblanc, és el mural que va realtzar a la conca de l'absis, representant la Transfiguració de Jesús. Des de la finestra de la planta alta de la casa d’En Josep Mª, s'albira una extensa panoràmica de les ramificacions de la serra de Prades, on s'assenta Rojals. Asseguts davant de les tasses de cafè i amb el silenci del carrer Major d'un dia feiner, he estat prenent nota de les informacions que em donava. Partint de Rojals ens hem arribat al refugi de Els Cogullons, tot seguint el sender de bon caminar pel poc desnivell de terreny, doncs el fa accessible per qualsevol vianant amb el més mínim entreno. Als dos quilòmetres ens trobàrem amb un indicador que ens mostrà la direcció que teníem que prendre. Quan arribàrem al Bosc d'en Garxet (indicat) la pista per la que caminàvem, passa a ser un sender que tot baixant pel mig del bosc i, a uns 100 m., passem al camí de l'esquerra, fins una caseta: des d'aquí ja es veu el refugi 25

Contijoch i Casanovas, Josep Mª: Els rectors de Rojals (Aplecs del CECB. Any 2001)

126

i per tant seguírem la direcció que ens dóna la seva presència. Haurem caminat uns 5 quilòmetres i escaig. El temps ens ha acompanyat. Ahir va ploure i un serè no massa fort s'ha fet present de bon matí. Hem pogut gaudir des de Els Cogullons, d'una esplèndida vista del Pirineus, de Montserrat i de la Costa Daurada. Era un nucli humà que es va anar despoblant progressivament i s'accentuà després de la guerra, en el 1940, quan els darrers habitants es van traslladar definitivament a Montblanc. Amb el temps s'esmicolaren les poques cases que el constituïen. Els propietaris d'un dels edificis més adients, la família de Pilar Serra, el varen donar al Club Excursionista de Montblanc que amb l'esforç generós de molts dels seus socis, fou habilitat com a refugi de muntanya baix la direcció tècnica del Sr. Maties Solé. Fou inaugurat el dia 9 de maig de 1982, resultant ser... un refugi per a muntanyencs i el millor de tot el país... segons va evocar el seu President el dia de la inauguració. Des del refugi ens podem arribar a la Taula dels Quatre Termes, on es reunien els alcaldes de Rojals, Mont-ral, Prades i Espluga de Francolí, sense sortir del seu respectiu municipi. D'un dels llibres publicats per en Josep Mª Contijoch 26 , he recollit la referència al Mas d'en Llort, situat no lluny d’on ens trobem: És un dels pocs masos que ha resistit les inclemències del temps i el pas dels homes, que ja és dir! El Mas d'en Llort va ser, en els anys 60, l'habitatge dels vigilants que Icona havia destacat en aquest terme. Per les característiques d'estar situat en una terra fèrtil, ombrívola i dotada d'aigua, es van conrear una sèrie de terrasses, on el planter de tota mena d'arbres configurava un espai paradisíac, que s'iniciava en una gran bassa, que s'omplia de l'aigua que brollava prop d'ella. En la recerca que ha fet el Sr. Contijoch, ha trobat que el Mas s'habitava des del 1849 i seguiren diverses famílies, emparentades amb els masos propers i amb filles de Montblanc i de Rojalons. Anota, el mateix autor, que a l'any 1905 encara hi ha referències de vida al Mas en la persona de Josep Llort Òdena. Prop del Mas, queden les pintures rupestres, que no fa massa foren declarades Patrimoni de la Humanitat. Sembla ser que qui va posar fil a la troca fou el Dr. Vilaseca, metge i arqueòleg. En deuria haver sentit

Contijoch i Casanovas, Josep Mª i Bayona, Vicenç: Els Masos de Rojals. CECB 1997.

127

parlar d'elles en una de tantes passejades que feia per aquestes muntanyes de Rojals i de Prades, quan una matí de mercat a Montblanc va cercar l'amo del Mas, en Josep Llort, que esmorzava a la Fonda Colom -cal Farreró- i li demanà pels gargots pintats en una balma propera al seu Mas. L'arqueòleg Dr. Vilaseca, gràcies a la informació rebuda, va iniciar l'estudi de les pintures neolítiques junt amb el Sr. Maties Solé i Maseres, que les reproduí, en la Secció d'Arqueologia del Museu de Montblanc i Comarca. Per trobar les pintures, cal seguir el camí que surt del Mas. A uns 50 metres, hi ha un corriol que s’enfila fins la part alta de la balma: en aquest punt s’hi troben, però no massa clares i, com sempre que volem observar pintures rupestres, cal aspergir un xic d'aigua per posar-les més de manifest. També en aquest punt, s'ha fet present el vandalisme.

128

SANT JOAN DE CODOLAR. L’ERMITA i L’ERMITANA Germana Mª Montserrat Domingo El cafè de les 11 d’avui m’ha portat fins a Cornudella, on m’havien dit que hi habitava una ermitana... i he pensat, que no seria impossible que m’invités a compartir-lo. En realitat, m’ha motivat arribar-hi el fet que de tantes ermites que he visitat, en molt poques he trobat, que home o dona, visqués més enllà d’un episodi fugaç de misticisme. No incloc escriptors i artistes de tota mena, que si reclouen per concentrar-se, així com neorurals o famílies que es fan càrrec de les hostatgeries adjuntes a l’ermita. Desitjava parlar una estona amb ella perquè m’expliqués detalls de la seva vida en aquest món tant diferent del nostre. Cornudella és una de les poblacions que destaca dins de la comarca del Priorat. Té un bon clima –deixant a part els dies crus de l’hivern- i una situació envejable a peu de carretera entre les poblacions de les Garrigues, al nord, i les del Baix Camp a migjorn. Aquest conjunt dibuixa un dels trets característics de la vila i els seus entorns: la tranquil·litat, que s'aprecia tot passejant pels antics carrers, admirant edificacions senyorials, com l'església (joia renaixentista de Pere Blai). La piscina, el parc i l'embassament fan més suau l'estada a grans i joves, en una vila de paisatges acollidors. El document més antic que es conserva de Cornudella data de 1190. És la donació feta per la reina Donna Sança, a favor dels germans Navarra, de la població de Cornutel.la. El 1292 Guillem de Rupe n'era rector, i el 1378 trobem el nom de Pere Escapolat com a primer batlle conegut de la població. Fou escenari de les lluites guerrilleres del Carrasclet, patint les conseqüències de la Guerra del Francès, i més tard de les guerres carlines. La seva economia es mogué sempre entre les pressions dels jueus del Priorat i del Comtat de Prades, primer, i entre el Duc de Medinaceli i el Prior d'Escaladei, després.

129

He coincidit, que a l’Ajuntament de la Vila dictava una conferència el Dr. Enginyer Mordechai Ben Abir, israelí, que ha resseguit els orígens i la història de la seva família jueva, generació rere generació, des d’abans de l’expulsió del Regne d’Espanya el 1492, situant els seus orígens en el Priorat. Durant la segona meitat del segle XIX conegué una època de ressorgiment econòmic, que tingué com a resultat un augment considerable de la població, així com la construcció de notables edificacions a la vila. Aquest desenvolupament econòmic finalitzà amb la sotragada de la fil·loxera, que inicià la davallada econòmica del poble i de la resta de la comarca. Entre els edificis més interessants de la població hi ha l'església arxiprestal de Santa Maria, datada al segle XVII, del primer Renaixement català. A l'interior es venera una imatge gòtica de la Mare de Déu del Patrocini. El Celler Cooperatiu és obra de l'arquitecte modernista Cèsar Martinell. Sobre el riu Montsant es va bastir un Pont medieval que es troba poc abans d’arribar al poble de Cornudella, si bé un xic amagat per la vegetació i per haver recrescut la calçada amb formigó per donar-li major amplitud. De dos ulls d’arc de mig punt, encara que probablement n’hagués tingut tres originàriament. Disposa de tallamars malmesos, però no de baranes. A la sortida de la població, en direcció a Ulldemolins, apareix a mà esquerra la pista que mena, primer, a l’ermita o, millor dit, oratori de Sant Joan Petit (4 Km) i a un km. més amunt, a l’ermita de Sant Joan de Codolar. Per arribar-hi, cal tenir en compte que si bé la pista és apte per tota mena de cotxes, no puc dir el mateix per l’amplada, que limita molt el transit. Vaig tenir la bona coincidència que el dia era feiner i no vaig coincidir amb cap transport durant els 5 km. que separen l’ermita de Sant Joan de Codolar de la població de Cornudella, doncs em desplaçava am la moto. És un punt de sortida d'excursions per la Serra Major, d'aigua abundosa. S'arriba amb facilitat, però a peu, al pic de la Roca Corbatera (1162 metres) pel grau de Montsant; a la Cova Santa, al barranc dels Pèlegs i als pobles de l’Albarca, Ulldemolins, Margalef i a La Morera de Montsant.

130

La muntanya del Montsant ha reunit amb el temps, una intensa vida eremítica aprofitant les moltes coves i fonts d’origen càrstic que s’hi han format. Cal considerar que el fenomen eremític apareix per aquella corrent espiritual que es va presentar en la costa mediterrània des del segle V, havent deixat com a relíquia un conjunt de cel·les d’anacoretes i d’esglésies en coves, les troglodites. Sembla, que fou l’origen de Sant Joan de Codolar. Es dóna el cas que durant la dominació àrab no varen expulsar als ermitans, convivint amb la seva religió i vida solitària, doncs els nouvinguts es mantenien sense cap esperit de proselitisme, ni agressiu. Pel fet de la seva voluntària marginació, dels ermitans primitius no ens han arribat notícies escrites, perquè el fenomen eremita no podia haver deixat documentació, no eren centres de cultura. En arribar a l’Ermita de Sant Joan de Codolar m’he trobat amb l’agradable presència de la Germana de la Caritat Na Mª Montserrat Domingo, que fa anys que s’hi va retirar com ermitana. A la plaça de l’Ermita no hi havia ningú més i sense pensar amb l’anècdota de la trobada entre Stanley i Livingstone, només se’m va ocorre preguntar és Vostè l’ermitana?... com el periodista va preguntar al missioner és Vostè el Dr. Livingstone?... quan en aquell punt de l’Àfrica no hi havia cap més blanc. M’ha sigut fàcil connectar amb aquesta feliç persona, retirada en aquest enlairat i aïllat indret del Montsant, una muntanya de roques, coves, fonts i arbres i, sobretot, rodejada per una soledat de 5 km. de radi. Tenia 33 anys i havia aconseguit exactament allò que volia: dedicar la seva vida a la pregària i fer-ho en el lloc que havia de ser. A l’interior del seu habitacle, situat a redós de l’ermita, m’ha invitat al cafè de les 11, mentre ella es prenia una infusió d’herbes escollides d’aquell indret. M’ha contat la llegenda de l’origen de Cornudella, en que es fa present la dona del Comte de Prades que es perdé quan acompanyava al seu marit en una cacera. A punt de desmoralitzar-se, tan el marit com els acompanyants, els hi va arribar el so d’un corn, que va fer esclatar de goig al Comte: és el corn d’ella i, d’aquí, el topònim Cornudella.

131

Ara bé, em va fer notar que encara que aquesta llegenda té un transfons molt sentimental per l’ànim de l’enamorat marit, cau de ple en un anacronisme: la població de Cornudella ja existia abans de ser creat el Comtat de Prades. Més s’accepta, què des de la dominació romana, la comarca tenia grans parades de bous i bestiar de llana per la cria, reproducció i engreixament dedicats als mercats de Tarragona i Tortosa, ciutats molt poblades en aquells temps. La conformació de les muntanyes, contribuïa a fer un tancat natural acotat per tot arreu i precisant poca vigilància. D’aquí, corns bovi... Cornudella... referint-se a la gran bouera o paridora de bestiar. L’edifici actual de l’ermita, construïda el 1780, sembla ser que està assentat sobre la cova on es va establí els primer o primers ermitans. Amb aquell esperit constructiu que deuria portar de cap als promotors, s’oblidaren de la balma o cova. En el segle XV, ja fou bastida la primera edificació dedicada a Sant Joan Baptista o Degollat. El nom de Codolar, li ve donat pel nombre de penyes arrodonides pel pas de les aigües de pluja i càrstiques i entre les qual es troba encabit el temple. La imatge de Sant Joan va desaparèixer durant la guerra del 1936, però un bon dia es va localitzar al Museu Prim-Rull de Reus: reclamada, fou retornada a Cornudella, on ha quedat instal·lada a la Parròquia per evitar l’espoliació que podia patir al deixar-la a l’Ermita. Només en dies senyalats (Sant Antoni, 17 de gener; Sant Joan, 24 de juny i 29 d’agost, degollació del Baptista) és quan els fidels pugen fins al Codolar i és exposada. S’han acabat les festes i apareix la soledat del lloc, si bé és molt relativa. Tot depèn de la persona que s’arriba fins aquí. La Germana Montserrat l’ha buscat físicament, fent voluntàriament d’ermitana, però, com ella diu, té a Déu i a la Natura que l’acompanyen a tota hora, des del començar el dia, a 2/4 de sis, dins del seu acollidor habitatge, encabit entre els gegantins còdols. La porta d’entrada és de quarterons de fràgil vidre que dóna pas a l’estança de treball, estudi i meditació. Una curta escala duu a l’habitacle personal. La lectura li ocupa moltes hores del dia, com bé es posa de manifest pels nombrosos llibres que omplen els prestatges de les quatre parets de la planta baixa. Dins de l’esperit d’ermitana d’avui dia, no pot faltar l’extraordinària finestra del coneixement universal,

132

com és el PC connectat a l’Internet. Ha sigut aconsellada pels membres del Parc Natural del Montsant on es situa l’Ermita de Sant Joan, de tenir a mà un telèfon mòbil: l’agressivitat pot venir del foc o d’una gamberrada. La Germana Montserrat és una artista que ha sabut conreà l’art en el seu voluntari aïllament. He pogut gaudir dels seu dibuixos i, sobretot m’ha deixat bocabadat, les seves pintures realitzades amb tècnica medieval (ou, pigments...), així com les veles i espelmes pintades i els punts de llibre... La seva immersió en la Natura, li ha permès desplaçarse per gran part del terreny que la rodeja. El coneixement dels camins, tant els GR i PR com els vells corriols d’abast que enteranyinen la muntanya, ha adreçat a més d’un excursionista desorientat. També va arribar un dia que el corcó espiritual de fer el Camí de Sant Jaume es va fer present. Des de la mateixa Ermita partí per seguir aquell Camí de terra i pols, baix els estels de la Via Làctia, que tants pelegrins hem trepitjat amb fe, religiosa o cultural, cercant la tomba de l’Apòstol, primer, i més enllà el Finisterre.

133

SANT LLORENÇ DE SELMELLÀ (Alt Camp) Pere Coderch i Puig Prop de les passades festes de Nadal, vaig coincidir amb en Pere Coderch en una reunió de gent lletrada a casa de l’amic Josep Mª Contijoch, escriptor i director de la revista El Foradot de Montblanc. Sovint ens cita per canviar impressions sobre literatura, en general, i fer un repàs dels llibres que darrerament em llegit. En Pere, que ha passat moltes temporades a Pont d’Armentera, va suggerir fer una excursió a l’abandonat poble de Sant Llorenç de Selmellà, on la seva església segueix els passos del Castell, que coronava el roquer de més amunt. Prompte, m’hi vaig apuntar, perquè això de les pedres velles i del seu origen de l’edat mitjana, em cau força bé. Com sigui que ho tenia tot preparat per abans de reis, ningú més s’hi va afegir. Ens vam citar pel dimarts dia 4, al bar de la plaça del Pou de Pont d’Armentera, per prendre el cafè de les 11. Si bé em va insistir que hi havia uns quants quilòmetres de dolenta pista de terra, em vaig entossudí en anar amb el meu càmpingcar, que de moment m’ha premés passar per tota mena de camins, mentre tinguin una determinada amplada. Me’l vaig trobar entaulat al mig d’un xivarri de jubilats jugadors del dominó, fullejant un conjunt de papers informatius sobre el poble, l’església i el castell de Selmellà. Em va fer-me un resum del que havia llegit i me’ls va donar perquè, tranquil·lament, a casa ho poses en ordre per incloure-ho en el treball que estava fent en aquells dies. No tardarem massa en posar-nos a la carretera. A la sortida del Pont d'Armentera, en direcció a Querol, i poc desprès de travessar el riu, s’agafa la pista, a mà esquerra i ben indicada, que mena a Selmellà. Als 3 km. es passa per davant del Mas de la Mel i, dos km. més enllà, apareix el Bar Can Figueres d’on parteix la pista de terra i de mal estat: en Pere no exagerà pas quan em va avisar del que trobaríem. Després de tres quilòmetres d’esquivar sots i pedrusques, arribàvem a una post on queda senyalat el castell de Selmellà i el poble abandonat del mateix nom.

134

Aquí deixarem la VW i, a peu, baixarem fins a l’església de Sant Llorenç de Selmellà que queda per sota de les restes de l’antic castell fronterer de la Marca Hispànica El poble de Selmellà és un conjunt de pedres amuntegades. L'església, però, encara conserva les parets dretes, l'absis, el campanar i una part de la volta del sostre de la nau. És un edifici romànic del segle XII, de planta trapezoïdal, d'una sola nau, i amb un absis també trapezoïdal. La volta de la nau pràcticament ha desaparegut, tot i que encara es conserva parcialment la volta d'aresta d'una capella lateral situada al nord de l'edifici. L'edifici no és construït en un terreny pla i això es veu clarament a l'interior, on per superar aquest desnivell hi ha fins i tot dos esglaons.

Vista des del Castell

La porta d'accés és al mur sud i està emmarcada per un arc de mig punt. Al costat de la porta arrenca el campanar, de planta quadrada, que sobresurt del mur de la nau. Aquesta torre té unes finestres molt simples, possiblement refetes molt després de la construcció de l'edifici. També en aquest mur sud, cap a l'est, hi havia dos grans contraforts que el sostenien, ja que possiblement en algun moment devia córrer el perill de desplomar-se. Actualment, han sigut acompanyats per barres de ferro. ... fa uns anys...

135

Gener del 2012

Malgrat la inexistència de fonts documentals que hi facin referència a aquest temple i les profundes transformacions que ha patit l'edifici, es pot dir que aquesta església és una de les mostres més antigues del romànic en la zona del nord-est de la comarca de l'Alt Camp, dins l'actual província de Tarragona.

Castell i poble de Selmellà

L'església de Sant Llorenç va ser dessacralitzada per l'Arquebisbat de Tarragona el desembre del 2008 i la cedí, generosament, a l'Ajuntament del Pont d'Armentera: mal favor els hi va fer... La Generalitat ha anunciat diverses vegades que es restauraria, però els treballs que s'hi han fet fins ara han estat mínims (veure les fotos datades al gener 2012) i sens dubte insuficients per impedir que l'edifici s’està esmicolant poc a poc. Hem tornat on havíem deixat la furgoneta i per un mal camí costaner, pujàrem a les restes del castell que es va bastir directament sobre les roques. Des d’aquí s’albira una amplia panoràmica de l’Alt Camp.

136

El conjunt del castell de Selmellà consta de dues grans construccions separades: la torre i el castell. Sembla que data del segles X-XI. La torre és de planta trapezoïdal i està completament integrada al relleu del terreny. El castell és rectangular i s'hi poden observar restes d'uns cisterna i d'una sala irregular coberta amb volta. Ha sofert moltes modificacions i, segons li explicaren a l’amic Pere, hi ha un continu espoli de la pedra. Per completar aquest treball de camp que em fet, adjunto la informació que en Coderch m’ha passat sobre Els senyors titulars del castell i de la població de Selmellà. Ho copio tal com m’ho ha entregat: Amat de Gurb, fill d’Ansulf de Gurb (+990), va morir en la defensa del castell de Selmellà, conquerit pel seu pare als sarraïns, en un contraatac d’aquests fet just al començament del segle XI, que va reeixir. El castell no fou reconquerit definitivament pels homes de Gurb fins l’any 1012. Fou llavors quan es començà a bastir el poble de Selmellà de mica en mica, al peu del castell. «L’església de Sant Llorenç de Selmellà té totes les característiques de les petites esglésies construïdes immediatament després de la reconquesta». El germà d’Amat, Hug (+1025), és l’origen de l’estirp dels Cervelló pel seu matrimoni amb Eliarda de Gelida, filla única d’Ènnec Bonfill, senyor de Cervelló, Gelida i Masquefa i besnebot (o besrenebot) del comte Guifré I de Barcelona (el Pilós). Hug de Gurb –«de Cervelló» per matrimoni– va heretar, a més, les terres conquerides pel seu pare Ansulf i va tornar a fer-se seves les que havia perdut el seu germà, entre les quals el castell de Selmellà –reconquerit el 1012, com hem dit. Hug fou, doncs, senyor de tot l’Alt Gaià –Montagut, Querol, Pinyana, Selmellà, Santa Perpètua de Gaià, Font-rubí– i també de Roqueta, Aguiló i Santa Coloma de Queralt. L’any 1018, set abans de morir-se, Hug de Cervelló repartí les possessions entre els seus quatre fills: Bonfill, mort prematurament; Alemany (+1053), que el succeí com a hereu; Geribert, del qual no sabem res més, i Humbert de Cervelló (+1092), que va ser bisbe de Barcelona. De l’hereu Alemany arrenca la família Alemany de Cervelló, propietaris titulars de Selmella fins al segle XVI. A les filles, que ni tan sols sabem si Hug en va tenir, no els tocava res tret del cas que fossin filles úniques, com hem vist abans en parlar d’Eliarda de Gelida-Cervelló. Bernat de Cervelló (final s. XII), rebesnét del primer Alemany de Cervelló –rerebesnét, doncs, d’Hug de Cervelló–, és el primer que utilitza el títol de «senyor de Selmellà» per a ell i la seva família: devia ser la part que els va tocar en herència. Els seus hereus i els hereus dels seus hereus continuaran fent servir el títol durant dos segles més. L’any 1229 s’esdevé, però, un fet important: Guerau Alemany de Cervelló va decidir anar amb trenta cavallers seus a conquerir Mallorca, acompanyant Jaume I el Conqueridor, i «llegà totes aquestes terres [incloent-hi Selmellà] amb els seus habitants al monestir de Santes Creus» (4). Llavors Santes Creus encara s’anomenava Valldaura.

137

Aquella mena de cessions, però, no implicaven renúncia a la titularitat. Alguns documents diuen que la cessió de Selmellà va ser abans, l’any 1182, però és una imprecisió: l’any 1182 foren cedides a Santes Creus per Guillem de Pontils (també de la família Cervelló) algunes terres que pertanyien a la família i que feien part fins llavors del territori de Selmellà, com ara la granja de Fontscaldetes i la rodalia (la serra de Voltorera), al sudoest de Selmellà, però no pas la serra de Selmellà mateix. A més, després de la cessió del 1229 els Alemany de Cervelló continuarien sent «senyors (alodials) de Selmellà, almenys tres segles més. Però va ser aleshores de la cessió, segurament –si no havia estat ja abans–, que els «senyors de Selmellà» deixaren d’utilitzar el castell. L’aventurer i bel·licós Guerau Alemany de Cervelló va morir a Mallorca el mateix 1229 o 1230, víctima de la pesta. Poc va durar l’aventura. No sabem qui es va fer càrrec de l’edifici ni qui el va habitar llavors, ni fins quan. Aquest Guerau Alemany de Cervelló, nebot de l’esmentat Bernat de Cervelló, era senyor de Querol, Montagut, Pinyana, Pontils, Santa Perpètua, Montclar i Selmellà: aquestes són les terres que se suposa que cedeix al monestir –en alguns casos hi haurà disputes que duraran segles. Ell no era l’amo de Cervelló, Gelida, Masquefa, etc., ja que no era pas l’hereu de la casa per línia directa. Però la majoria de la família conservava el cognom «Alemany de Cervelló», pel prestigi que aleshores tenia –i que després va perdre. Un rebesnét –directe o col·lateral– d’aquest Guerau Alemany de Cervelló mort a Mallorca fou Guillem de Selmellà (+1363?), últim senyor de Selmellà, sembla, que utilitzà el topònim com a cognom. Amb la mort de Guillem de Selmellà el títol «senyor de Selmellà» s’extingeix. Guillem de Selmellà va ser enterrat a Santes Creus no com a «senyor», sinó com a «guerrer», segons la inscripció que consta en el sarcòfag. Sarcòfag de pedra, exempt, de manera que Guillem de Selmellà fou sepultat more nobilium, a la manera dels nobles i principals.

Restes del Castell vistes des de l’església

138

SIDI IFNI (Marroc) Pere Bordell, Josep Mª Contijoch, Francesc Contijoch +, Joan Escoda, Pepito Gatell +, Pere Seguès, Jordi Salvà i Enric Sànchez-Cid. En el 1956, d’això ja en fa un plegat d’anys, en Joan, de Benissanet, va desembarcar en aquelles aigües de l’enclavament de Sidi Ifni, lliures de tot resguard i que obligava a esperar el dia i l’hora, que les onades de l’Atlàntic no trenquessin amb massa bravor. Així fou com va trepitjar per primera vegada terra africana remollint-se, fins i tot, els botons i no per voluntat pròpia. Un any després en Josep Mª, de Montblanc, se’n va anar a la guerra. Va ser una guerra sense massa soroll o pel menys, el dictador que manava sobre la pell de brau, va evitar que els espetecs arribessin a sentir-se més enllà d’aquelles fronteres de sorra que rodejaven la possessió castellana. No és pas que en Pere, també de Montblanc, tingués massa interès en perdre la salut en aquells indrets atabuixats pels moros de Mohamed, però la seva professió de militar espavilat li va permetre escapolir-se de l’obligació de defensar un grapat de sorra i secà i, sobretot, a un poble que s’havia acostumat a ser español i que, encara avui dia, enyora al dictador: con Franco vivíamos mejor..., vaig sentir dir. Té com assignatura pendent, no haver pogut plantar la senyera estelada al cim de la torre de control de l’aeroport de Sidi-Ifni. Doncs bé, havent-nos trobat a prendre el cafè de les 11 al Bar Stop de Montblanc, aquests bons amics van tenir la idea de tornar a reviure aquells dies de mili, però per fer turisme. Vaig ser invitat a anar-hi i a col·laborar amb l’organització del viatge i ens hi vam posar de tot cor a estudiar la manera d’arribar-hi i aprofitar, de passada, una part dels dies per visitar, el que creiem, que seria la part més civilitzada del Marroc. Al mateix temps que donàvem els primers passos també ho vàrem comentar entre el cercle d’amics, que habitualment coincidim, i com a conseqüència no vam tardar massa en augmentar la colla. En Francesc 27, germà d’en Josep Mª i establert a la ciutat de Barcelona, va veure una manera d’escapolir-se de la maror que caracteritza el cap i casal de Catalunya i sense preguntar detalls s’hi va apuntar. A Lilla hi viu mig retirat en Jordi, a qui li quedava la dèria de trepitjar desert, ja que en una altra ocasió va anar en orris una sortida que havia planejat. En Pere, de Poblet (no és pas cap frare escapat del monestir: és el 27

Poc després ens va deixar per retrobar-nos més endavant... (e.p.d.)

139

propietari de la Masia Segués), sempre està a punt de viatjar i aquest enclavament d’Ifni li faltava en el seu currículum. I quan la música és bona per arreu sona, va arribar el projecte a coneixement d’en Pepito 28, de la Masia Bou de Valls, i també s’hi va apuntar. A mica a mica s’omple la pica... i sense proposar-nos ens vam reunir vuit amics per conèixer, uns, un indret que ens donava un to d’aventurers i, pels tres veterans d’aquella guerra silenciada, reviure uns dies que si bé varen tenir hores d’angoixa, quan han passat i amb bon peu tornaven, els mals moments es deixen a les golfes de l’oblit. I ara, què? Deixàrem passar uns dies per digerir conceptes contraposats. D’aquí que ens reuníem sovint en Josep Mª i jo, , per discutir la jugada i com presentar-la als demés companys de l’expedició per no desanimar-los. Decidírem anar a cercar una concreta orientació al consolat marroquí per resoldre alguns dubtes. El consolat l’hem entès sempre, com l’antesala del país: el del Marroc a Barcelona, està situat en un pis de la Rambla de Catalunya, que sembla ser que no s’hi ha fet cap reforma des de la seva construcció, per enllà els anys que l’arquitecte Cerdà se li va passar pel cap quadricular aquella part de la ciutat. A més, la munió dels sense papers esperant resoldre la seva desgraciada situació posava un to marroquí a l’ambient. En contrast, vam trobar molta amabilitat per part de l’encarregat de la finestreta que ens va atendre, per cert, no en una finestreta, sinó en el passadís on esperàvem torn i que era el pas obligat de tota persona que entrava i sortia del local. Després de l’entrevista, ja teníem aclarits els dubtes sobre la nostra estada al Marroc. El que no vam aclarir a Barcelona va ser com hi aniríem. Però per això, a vegades, ens serveix pensar. L’oficina del RACC a Tarragona i, concretament, la Sra. Imma Soler, que es troba al cap de la secció de viatges, ens va resoldre el tema dels passatges d’avió i l’estada de la primera nit aprofitant una oferta, que ens va abaratir el pressupost. La resta dels dies ho faríem sobre el mateix terreny. Per motius de coincidència de dades, que a uns no anava bé i a altres tampoc, vàrem canviar fins a tres cops la dada de sortida, que per cert ens va afavorir pel dia d’arribada, doncs

El 30 de Gener del 2012, també se’n va anar a fer-nos pas. (e.p.d)

140

hagués coincidit en la vaga salvatge de maquinistes de la Renfe (que de tan en tan, s’entretenen en no treballar) i que havia de tenir lloc en aquell dia de tornada. El 22 de març, de l’aeroport de Barcelona, amb en el vol IB 7963 a Casablanca, ens enlairàvem puntualment a les 15.55 hora local i, dues hores després, aterràvem a Casablanca. A l’Hotel Les Almohades ens hi vam allotjar. Es va imposar donar una volta per la descuidada ciutat, que considero millor recordar-la com a fons d’aquella ponderada pel·lícula d’en Bogard i la Bergam. Potser que la grandiosa mesquita, que un dels seus monarques se li va ocorre bastir, peti qui peti, és a dir, carregant-se barris sencers i amb aportacions voluntàries dels seus súbdits, tingui el seu valor arquitectònic. Però... no hi ha rés més a veure.

Gràcies a les gestions dels germans Josep Mª i Francesc, especialistes en el regateig i que van demostrar que els moros ho tenen tot perdut davant d’ells, prop del migdia del dia següent, teníem esperant-nos un microbús que ens va portar fins a Marràqueix. Durant la passejada pels bruts carrers de Casablanca ens adonàrem de l’anàrquica manera de circular els automobilistes, però cridava l’atenció que no es produïa ni el mínim accident. En el transcurs del trajecte a Marràqueix el respecte a les essencials normes de circulació, tampoc, no es va fer present i els ensurts no ens abandonaren... però sense cap catastròfica conseqüència. La parada reglamentària per dinar, la vam fer a un restaurant de carretera. Va ser el moment de provar per primer cop la tagina de corder, que ens va agradar molt pel ben cuinada que estava... o per la gana que teníem. Hi han detalls del viatge que no cal repetir, doncs seria reiteratiu. Els exposaré des del meu punt de vista, que potser no coincideixi ni amb els meus companys ni amb la realitat objectiva, però ho faré com jo vaig veure la pel·lícula. També és probable, que no

141

corresponguin a tal o qual moment de l’excursió: no crec que tingui cap importància l’ordre. Què en arribant a Àfrica es nota una olor característica, n’estem d’acord molts, però tenim que passar de llarg per molts carrers i indrets en que la pudor es fa insuportable. És que són un xic deixats de la mà, perquè de nets en la seva persona no tenim res a dir. Com exemple, que va xocar amb el nostre concepte de la higiene, va ser quan en un racó d’un carrer no massa apartat, un home orinava i en acabar la funció fisiològica va obrir una botella d’aigua i va rentar-se el membre i les mans... Què?... Quantes vegades ho hem fet nosaltres que ens considerem nets?... Les mans m’he les rento, però el membre, no quan utilitzo els lavabos d’un establiment públic. Probablement aquesta anècdota descrita tingui una relació subconscient per parlar, a continuació, de les dones marroquines. N’hi ha de boniques. Com repetíem amb en Pere, el comandant (ve tenir que posar-se gafes per sostenir els ulls que li sortien de les òrbites) moltes són propietàries d’uns morros i d’un cul que es fan mirar. Ara bé, també n’hi ha que més valdria que seguissin la tradicional costum de vestirse amb un burka... Clar, que de tot hi té que haver-hi a la vinya del Senyor... i, per aquest motiu, no es estrany ensopegar amb llatines que també fan pena! Però és força evident, l’evolució que la dona va fent dins del mon àrab, on ja va predominant les costums de fora del país, tant amb el vestit com amb el comportament. Predominen molt els grups de dones apartades dels homes, tant pels carrers, com en les cafeteries, encara que també es veuen barreges, sobretot de nois i noies joves, el que fa suposar que en anys venidors serà freqüent. Inclòs, les dones ja fumen pel carrer: llàstima que les costums dolentes sigui casi el primer que es còpia. El nostre atapeït programa no ens va permetre poder passar per cap sala de festes, o versemblant lloc d’esbarjo i disbauxa, per contraposar costums i treure conclusions.

142

D’homes n’hi ha per tot arreu. Deixant a part la parcel·la vip, que per les circumstàncies de les empreses on treballen o d’on reben l’influencia estrangera, no hi ha cap diferència, aparent, amb els nostres executius, l’altra població masculina queda a molta distància de l’home europeu mitjà. Habitualment es troben agrupats, les salutacions són molt afectives (una encaixada seguida d’una, dues i tres galtejades i acostar-se la mà al pit, sempre la dreta, en que s’han fet l’encaixada) i passejar agafats pels dits. Són persones molt amables. Només en una ocasió he vist una discussió, que no voldria assegurar que ho fos de veritat, perquè com tenen una forma de expressar-se en el seu parlar que ja sempre sembla que s’escridassen, també podria ser que discutissin de futbol, per exemple, com fan els culés a Canaletes els dies que el Barçà s’ha posat en evidència per culpa de l’àrbitre. Veure a la sortida dels col·legis un eixam de criatures i aquesta escena la vam poder observar en molts indrets -col·legis- de cada ciutat o població més o menys gran, ens va fer deduir, que dins de no masses anys aquests simpàtics nens que hauran passat a ser els moros en edat de treballar, aterraran a Europa, passant o quedant-se a Espanya. No crec que tinguem de tenir por dels xinesos, doncs aquesta segona invasió d’àrabs (la primera fou en l’any 701, si no recordo malament) ja els hi plantaran cara als descendents d’en Mao, però... i nosaltres, o millor dit, els nostres fills i nets, com s’espavilaran?... Es farà necessari un altre Carles Martell de Poitiers?... Vàrem arribar a Marràqueix sense cap contratemps, deixant apart els ensurts de la carretera, quan es feia un avançament i ens trobàvem tres cotxes de costat... i no passava res. El conductor del microbús ens va orientar per sojornar-nos a l’Hotel Islane, enfront mateix de la mesquita Koutouvia i de la plaça Jamaa El Fna. Sembla ser que lo que ens interessa més era poder dormir i dutxar-nos, no tenint en compte cap més altre detall dels allotjaments per on hem parat: sort d’això! Si no es pensa com nosaltres és millor no prendre nota d’aquesta adreça. A favor, estava la seva cèntrica ubicació. La mesquita donava, de tant en tant, la nota exòtica de l’oració àrab i que per cert no vàrem veure que se’n fes pas cas per part de la població, doncs no hem van donar ocasió de captar amb la fotografia algun públic espectacle religiós, com fan els turistes a la nostra terra quan surten les processos dels temples cristians. Aquí, són més reguardats.

143

Un xic més enllà, queda la famosa plaça on s’hi troba de tot. Agradables sucs de taronja i aranja, que ens van entrar de primera. Encantadors de serps mig drogades o drogades del tot. Recitadors de contes, músics, dansaires (homes vestits de dones ballant la dansa del ventre, però sense ensenyar el melic), xeringuitos on podies menjar els típics pinxets de tots coneguts, botigues replenes de tota mena de souvenirs, tatuadores, pobres demanant almoina, etc. etc.: tot un mon bigarrat constituint un espectacle de bon veure. Junt a tot això la munió de gent, barreja d’indígenes i forasters, travessant com podies, tant la plaça com els carrers, sortejant els cotxes, els ciclomotors i les bicicletes que sortien de totes bandes amb cap respecte pel sofert vianant. Repeteixo: mai vàrem veure un accident, ni s’insultaven quan es tallaven el pas de la manera més antireglamentària o quan el peó tenia que aturar-se per deixar passar el mòbil en el pas de zebra... Per què em contradiuen quan predico que l’anarquia ben organitzada potser l’ideal per la convivència dels ciutadans de bona fe? A qualsevol carrer de qualsevol ciutat del Marroc hi podem trobar un palpable exemple! Les nits refresquen, però a la nostre cambra de l’hotel ens hi trobàvem bé, ja que tots coincidirem que vàrem dormir sense problemes. Pel matí, abans de la sortida de Marràqueix, vàrem llogar un carruatge tirat per cavalls no massa airosos, famèlics, que feien joc amb els nostre conductor desdentat, sense afaitar i amb capell de color de gos quan fuig. Ens va fer recorre l’exterior de la ciutat, a l’entorn de les muralles de tova, de les que en tenen cura, perquè fan bonic i es un atractiu turístic. Per descansar a mig recorregut, vam parar en el jardí Majorelle, on es reuneixen, en un no massa ben atès recinte, tot un conjunt de plantes, arbres i flors que constitueixen un lloc molt atractiu, interessant i pedagògic. Els germans Francesc i Josep Mª seguien tenint cura de la nostra economia i organització viatgera. Localitzaren el nou microbús per fer el camí fins a Agadir i amb la grossa senyora empresària, que de bon matí s’havia presentat a l’hotel, firmaren el contracte després del corresponent regateig, obligat perquè no ens consideressin uns beneits (això ho vaig recollir d’una web del departament de turisme marroquí quan estaven planejant el viatge).

144

Aquest nou transport no va ser tant còmode com el d’ahir. Si bé també ens hi vam encabir, en Jordi li va tocar estar arraconat entre les bosses de viatge en el departament del darrera. En Francesc, en Pere i en Joan quedaren d’esquena a la conducció perquè el seient estava travat. En Josep Mª va tenir que situar-se al costat de l’esbojarrat conductor. En Pepito es va situar en el seient supletori. Els altres vam quedar un xic més ben situats, però sense saber on posar les cames. Això va ser l’acomodament del personal. Després, el cotxe es va posar en marxa, direcció Agadir. Tant la carretera d’ahir com la d’avui, d’un semblant quilometratge, es trobàvem en bon estat i, amb molts quilòmetres seguits, de rectes traçades en tiralínies, doncs travessàvem indrets sense accidents orogràfics. Però, clar, això facilita que els conductors ho aprofiten sense fixar-se amb el comptaquilòmetres i la velocitat que agafava el nostre xofer i amb les afaitades que feia en els avançaments, provocava les corresponents descàrregues d’adrenalina del nostre sistema endocrí. Qui va quedar més afectat va ser en Josep Mª, situat en l’estratègic lloc del costat del moro, que es veia d’un moment a l’altre fet papilla entre el farratge del microbús destrossat per la topada. El paisatge per on passàvem tenia la monotonia del desert pedregós que caracteritza bona part d’aquestes comarques del Marroc per on ens traslladàvem. Més enllà els pics elevats de les muntanyes ens mostraven clapes de neu residual. Certes valls posaven, de tant en tant, un to verd amb nuclis pobres de població que animaven el panorama. Bastants trams de la carretera estaven vorejats per eucaliptus i els cactus i altres plantes, que no identificava, retenen la terra dels vessants. La imatge pobre de la població la donava l’home o la dona asseguda a la vorera de la carretera esperant... Esperant, què?... O l’ase i la somera amb el seu caminar cansat i seguit per l’amo, que ens recordava aquelles dibuixos costumistes d’en Delacroix que, per cert, dins d’aquest any exposen la seva obra en varies ciutats marroquines. Molt sovint els nens i no tant nens es veien portant les gerres d’aigua que havien anat a cercar al pou, que suposaven deuria haver un xic més enllà, per la vegetació que treia el cap per darrere d’aquell pujol. Les cases de les poblacions que anàvem deixant

145

enrere estaven aixecades amb maons de tova i quan semblava que la vivenda deuria pertànyer a una família d’estament més elevat, un pati la precedia i els murs estaven coronats per merlets. Aquests eren diferents d’una propietat de l’altra i si bé, en un principi, em va semblar que es diferenciaven en relació amb la comarca, quan els tenia dibuixats i els encarà, vaig adonar-me’n que la forma no tenia res que veure amb el lloc: no vaig esbrinar si havia algun motiu que expliqués la diferència entre uns i altres. Al apropar-nos a Agadir, es va notar molt una altra forma de viure, tot era més atès per la mà de l’home. I un cop dins la ciutat, es fa encara més notori una major netedat, organització, carrers més amples, disseny urbà més occidental. Clar, que tenim que considerar que en el 1960 un terratrèmol va destruir una gran part de la ciutat i que amb la col·laboració d’arquitectes i urbanistes americans i francesos varen dissenyar el traçat del carrers, sense recuperar res del passat i destrossat per aquells pocs segons que va durar el cataclisme. Però l’esbojarrament de la circulació de cotxes no deuria pas quedar afectada, igual aquí que més al nord! També a Agadir va tenir que veure l’olfacte d’en Josep Mª i d’en Francesc a l’hora de localitzar l’hotel a través d’una petita guia de la que no se’n van separar mai, van localitzar-ne un de molt cèntric. De les demés prestacions, ells no en tenen la culpa, sinó la idiosincràsia del director de l’establiment, si és que n’hi havia. L’hotel s’anomenava Ayour i la cambra la vaig compartir, un cop més, amb en Pepito, el bon amic propietari de la Masia Bou, que la seva tranquil·litat i discreció, em va permetre oblidar-me d’aquelles prestacions que hi mancaven... o hi sobraven, com les bragues de la darrera inquilina, que vam trobar penjades a la dutxa i que no van desaparèixer dels tres dies que ens hi vam allotjar: deurien creure que eren de la noieta que portaria en Pepito amagada a la maleta... L’estada en l’agradable ciutat marroquina d’Agadir ens va permetre veure amb tranquil·litat part de la nova població, asseure a la vorera de la mar, en una cafeteria, gaudint d’un migdia assolellat, localitzar sense pressa els cotxes per seguir, al dia següent, el recorregut proposat, etc.

146

Prop de la caiguda de la tarda i quan no calorejava tant ens vam arribar fins el cim de la muntanya que tanca, pel nord, a la ciutat i que recorda molt el perfil de Montjuïc vist des del Port Vell, quan hi he atracat amb L’Esquitx. En Jordi va encertar-ho en convèncer-nos per veure la posta de sol, al amagar-se l’astre dins la mar després d’havernos donat vida i calor durant el dia. En aquell cim hi havia un castell de l’època en que la pirateria i la tracta d’esclaus feren d’Agadir una ciutat pròspera, que per altres medis no ha volgut quedar enrere a través del temps. En arribant a l’hora de sopar, teníem la costum de fer-ho tots reunits a la cambra d’una o altra parella de companys, molt amics però no barrejats, que la compartia. En Joan, de Benissanet, i el comandant Pere, de Montblanc, acostumaven a tenir cura de l’avituallament, doncs en Joan havent sigut el caporal furrier de quan estava fent la mili a Ifni, no va voler enyorar aquells temps. A més, molt previsor, duia del seu rebost de Benissanet unes bones racions de fuet, de sobrassada i vi de Gandesa que ens va entonar de l’abstèmia que les males costums del moros ens obligava... fins, que el comandant va descobrir que en els supermercats venien vi i cervesa com en qualsevol establiment cristià (S’hi ho tinguessin en compte en el pròxim concili, potser que el vi de Tarragona fora un medi ecumènic i més eficient que les fogueres de la inquisició i les guerres santes) Vam contractar amb la Hertz els cotxes que utilitzaríem en la darrera part del recorregut, és a dir, per arribar-nos fins a Sidi Ifni i retorn a Agadir. Poc a poc i sense entrebancs el programa s’anava complint. Les bosses de viatge de cadascú s’omplien del obligats souvenirs, que volíem oferir a la muller i demés familiars: braçalets d’argent i de quincalleria, les xilabes, els fòssils i no tant fòssils, els ous de sílex i els bols de plàstic made in China... Tot era motiu de bromes i mèrits d’haver regatejat, uns millor que els altres i, com sempre passa en aquestes circumstàncies, tothom havia fet una bon negoci amb una o altra compra, menys en Pere, el comandant, que estava desesperat d’haver comprat una xilaba, quatre vegades més cara que la d’en Pepito. Cada dia, fèiem l’esmorzar en comunitat, és a dir, tots junts ens reuníem al menjador per discutir el pla de treball de la jornada... i, com sempre, tardàvem bastant en posar-nos d’acord, encara que mai va arribar la sang al riu. Quan sortíem de l’hotel ja havia quedat tot concretat i en el matí

147

d’aquest dia consistia en recollir els cotxes, que havíem emparaulat el dia d’ahir, i posarnos en camí cap a Sidi Ifni. En Jordi i jo conduiríem, doncs érem els únics que ens havíem tret el permís internacional abans de sortir de Tarragona. En el cotxe d’en Jordi hi anaven, també, en Pere, de Can Segués, en Pepito, de Can Bou, i en Pere, el comandant. En Josep Mª, en Francesc, en Joan i jo anàvem amb l’altre. Eren dos Fiat Uno de quatre portes, recent adquirits per l’empresa, que es van portar molt bé (els cotxes) i amb poc consum de carburant (la benzina súper es trobava a unes 160 pts. el litre). Un cop més vàrem quedar entusiasmats del bon estat de la carretera, tant pel pis com pel traçat, que a excepció d’uns trams en que travessàvem unes muntanyetes prop de la costa, tot el camí fou ben planer. Aquest recorregut és més desèrtic que els fets dies abans. Els nuclis de població escassejaven i més sovint trobàvem habitacles unipersonals o unifamiliars. Ens va cridar l’atenció la quantitat de someres i ases en estat salvatge o, millor dit, abandonats, que vorejaven la carretera amb el seu posat dòcil, pacient i resignat acceptant, sense fer soroll, el destí que els havia tocat. Un bon i poc acceptat exemple a tenir en compte pels altres animals que ens creiem millors. A uns quatre quilòmetres del final d’etapa, la carretera s’apropava a la mar i les roques batudes per un mogut oceà, ens van predir de la proximitat de la vila de Sidi Ifni. En aquest darrers quilòmetres en Josep Mª i en Joan s'atabalaven al explicar-nos detalls de la seva estada: les referències no concordaven, doncs les modificacions urbanístiques els despistaven... el camp de tir es trobava on ara hi havia una agrupació de vivendes... més enllà el cementiri dels moros... les despulles dels soldats mors en campanya havien sigut repatriades... passant per aquell camí -avui asfaltat- havia tingut lloc l’emboscada que en Josep Mª i els seus companys varen patir i que pel seu heroic comportament li fou concedida la Medalla IfniSahara... amb la corresponent aportació econòmica, que l’ajuda a acabar de passar el mes sense ensurts... Era una barreja d’emocions, de satisfacció per haver sobreviscut d’aquella estupidesa (hi ha alguna guerra que no sigui estúpida?), de casi no creure’s que podien

148

trobar-se en aquell mateix lloc, que feia més de 40 anys hi van passar prop de vint mesos... Quedava molt per veure i es feia l’hora de trobar l’hotel que des d’Agadir havien concertat els nostres economistes Josep Mª i Francesc. Els carrers estaven asfaltats a diferència de quan ells hi foren, que tot era polsós, menys la plaça d’España, evidentment, on residien els mandos. Precisament aquí quedava el nostre hotel, l’Hotel Bellevue, de **, amb vistes sobre la mar, una mar plana que degut a la llarga platja les onades aixecaven la seva escuma des de prop d’un quilòmetre mar endins abans de morir en una arena fosca. Tots estàvem satisfets de l’arribada i perquè veiem que els nostres amics havien assolit el seu propòsit: retornar en pau a Ifni. Dinar, becaina i a passejar per rememorar temps passats. Més al sud es trobava l’aeroport, que en el seu dia, inclòs, aterraven els avions d’Iberia: avui només era una extensa planura, pedregosa, que per la manca de pluja, ni l’herba creix. La reixa, mig oberta, ens invitava a apropar-nos fins l’edifici, que un dia va servir de torre de control: és l’actual estació meteorològica de Sidi Ifni i queda baix el control de quatre persones, que molt amablement ens van atendre, donant-nos totes les explicacions que demanàvem i invitant-nos al clàssic te marroquí amb les fulles de menta, que impregnen l’ambient amb el seu característic aroma. Ens van comentar que els natius sempre s’havien sentit espanyols i que van quedar molt dolguts, quan l’España d’en Franco els va abandonar, fins a cert punt, a la sort dels moros. Dic fins a cert punt, perquè van seguir tenint passaport espanyol i gaudien de la doble nacionalitat, cobrant fins a la seva mort una determinada pensió del govern, tant del caudillo com dels governs que han seguit. Es veu, que es queixaven que aquesta pensió ja no la rebien les vídues ni els seus fills... Dels nets, no se’n va parlar. En una ocasió, el monarca magrebí Hassan II va fer la típica visita que tot cap d’estat, que s’aprecia del seu poder fa de tant en tant, perquè els seus súbdits no creguin que no se’n recorda d’ells... i el van rebre amb pancartes i crits de Fuera moros!... Queremos ser españoles!...

149

Un altre lloc que era obligat constatar pels possibles canvis, que deuria haver sofert, va ser el port. En aquells temps de domini espanyol es varen construir unes torres de ciment armat, transportades des les Illes Canàries per mar, que encara avui dia aguanten les inclemències del temps, que mitjançà uns cables s’utilitzaven per descarregar els vaixells ancorats mar endins. Van quedar obsoletes, es rovellaren els cables i no han sigut reemplaçats. Des d’un temps cap aquí s’ha reprès la construcció del port comercial, que ja tenint-lo tancat per ponent i migjorn, resta emplenar les zones corresponents als molls d’abordatge pels bastiments de pesca i embarcacions de cabotatge. En el següent dia que hi tornarem, a l’hora de la subhasta, vàrem poder constatar certa activitat pesquera, sobretot en referència a la sardina i, gràcies a un amic d’en Jordi, ens va documentar sobre aquest tema, doncs és el gerent de la fàbrica de conserves que hi ha establerta a la població. En un altre moment de la nostra estada a Sidi Ifni vam arribar-nos fins els pous d’aigua que la subministraven a la població (avui dia prové d’Agadir a través d’un aqüeducte soterrat) i que era un lloc apartat del destacament militar, on en Joan s’havia passat moltes hores fent guàrdia i pendent d’un atac per sorpresa per part dels magrebins. Precisament, al retornar d’aquest indret em va fer veure en Josep Mª l’existència d’una balma, situada un xic amunt del nivell del torrent on es situaven els pous citats i on, probablement, per les referències que tenia deuria ser l’ermita troglodita on s’havia entronitzat la Mare de Déu de la Mar Petita (Santa Maria de la Mar Pequeña, com era conegut, anys enrere, l’enclavament de Sidi Ifni): vaig prendre nota i amb la imatge que vaig adquirir a uns vells espanyols, que volien acabar els seus anys en aquell terreny, constitueix la fitxa nº 112 de la meva col·lecció d’ermites troglodites i temples de construcció insòlita. Durant el recorregut per la vila, vam observar que dels edificis que queden del domini espanyol tots resten ruïnosos. Hi ha hagut molts canvis en la urbanització de la ciutat, asfaltat de carrers, formació de noves barriades, arribada de l’aigua potable, electrificació i línies telefòniques des d’Agadir, etc., transformant un enclavament militar en una població tranquil·la i on la nova generació ja no se’n recordava del passat, si bé amb uns ex-funcionaris amb qui vam parlar ens deien que cobraven ben poc, uns 2000 Dh. després de 20 anys de treball estatal...

150

Ens adonarem, que a diferència de les poblacions visitades anteriorment, no abunden aquí els nens demanant almoina pels carrers. Es fa evident una mínima estructura turística, que si es pogués superar, facilitaria el sojornar-ne en aquest indret com a punt de partida d’excursions, tant a l’interior com costejant. En Pere, en Josep Mª i en Joan coincidiren en recordar que hi havia un restaurant a la platja on des de la carretera es veien les roques que senyalaven la proximitat d’Ifni. Allí vàrem trobar-nos els dos grups per dinar. Era un restaurant ben disposat que inclòs acceptava hostes per sojornar-hi, però no hi arribava l’electricitat i, per tant, obligava a portar un horari dependent del sol, que pocs dels nostres ho suportarien. L’indret era molt bonic, tranquil i em va fer molta recança abandonar-lo... al termini d’una no massa apetitosa tejina de peix. La caiguda del sol anava posant termini al dia i al temps que volíem dedicar a conèixer aquesta part del Marroc, que té el seu encís, si bé per nosaltres, al viure a Catalunya ens fa molt costa amunt repetir sortides com la que hem fet, que si bé la distància és pot superar avui dia per l’avió, la infraestructura, comunicacions interiors i, sobretot, hostaleria, és molt deficient, més per la seva absència que per l’equipament. Era el darrer esmorzar que fèiem a l’antic enclavament espanyol de Sidi Ifni, fita de l’escapada que ens havíem proposat fer i que de forma ben controlada s’ha pogut portar a terme, encara que hem sigut vuit companys de forta personalitat individualista, però amb l’avantatge d’un sentit de convivència, que ens ha permès superar aquelles crisis que en un moment o altre, es veia des de la sortida, que farien acte de presència per més que un se’n volgués escapolir. De nou encabits en els respectius cotxes varen partir de la vila africana amb certa desgana, però prompte l’enyorança cap a la nostra terra i els dies allunyats de les nostres respectives contraries (encara que em consta que molts els va deixar la muller ben apanyats abans de la partida), va desplaçar aquella mitja recança, que el lloc ens havia deixat en un petit racó de l’ànima. A mig camí en Jordi i en Pere, que amb en Pepito i el comandant, anaven en el segon cotxe i un xic atraçats del nostre, varen voler recollir cactus per replantar a les seves finques de Lilla i Poblet, respectivament. D’una planta no identificada, en Pere Sagués s’impregnà els dits d’un suc enganxós, apegalós, i se’n va lliurar mitjançà el mocador, única peça que en aquell moment tenia a mà. Seguidament i de forma distreta s’assecà amb el mateix mocador la suor que li regalimava pel front... Va ser fulminant!: un eritema es va estendre per tota la cara, acompanyat de dolor, llagrimeig i edema. Fou llàstima que ens trobéssim allunyats d’ells i no ens vam assabentar de l’accident fins hores després, doncs en la farmaciola portava

151

l’antihistamínic, que li hagués resolt més ràpidament l’incident, que espontàniament va cedir. Tot quedà en un mal moment i un gran ensurt, sobretot pels qui l’acompanyaven, tant o més afectats que el mateix Pere, al no saber quin camí prendria aquella patologia. A Tiznit ells es van parar per visitar aquesta població i dinar, però nosaltres vam seguir perquè no ens oferia cap al·licient. Més endavant, coincidint amb el ròssec que l'estómac ens feia, ens vam aturar a un rústec restaurant (de tot en diguem restaurant) per menjar un mos. Si bé ens semblava que no tindríem gana, vam començar per un parell d’ous ferrats amb patates fregides, que no volent esbrinar si eren bons o no tant bons, lo cert és que ens va despertar la gana i tot seguit van demanar una tegina de corder, molt apetitosa. Llàstima que no dúiem vi, perquè un cop més en aquest establiment no tenien autorització per vendre’n i a les rodalies no hi havia cap súper. Seguíem rodant per la tranquil·la carretera en direcció a Agadir, on vam entrar sense problemes de circulació a través d’un vial de ronda, que distretament el vam agafar. A la caiguda de la tarda, al retornar el cotxe a la Hertz, en Francesc se l’hi va ocorre passar per la delegació del RAM (Royal Air Marroc) per confirmar el vol d’Agadir a Casablanca del dia següent. Aquest detall ens va evitar tenir problemes a l’hora de l’embarcament, doncs era una gestió imprescindible que teníem que fer, perquè el bitllet tingués validesa, ja que el canviar les dates del viatge, les oficines de la RAM, a Barcelona i a Casablanca, no ens ho van advertir, sinó tot lo contrari: que ja ho teníem tot en regla. Els darrers dirhams que ens quedaven a la cartera els vam canviar pels petit records i regals que faltaven a les nostres bosses de viatge. Els furriers varen tenir cura de l’habitual sopar que cada vespre fèiem a la cambra de l’hotel, reunits tot el grup en la darrera nit que passàvem a l’Àfrica. No vàrem tardar massa en anar a dormir perquè teníem que matinar: a dos quarts de cinc tocarien diana. El truc del telèfon de la recepció em va fer baixà d’un somni, que com casi tots els que tinc, mai me’n recordo de què es tractava. Prompte ho vàrem tenir tot enllestit i sense esmorzar -tot just el rellotge marcava tres quarts de cinc- el taxi que esperava a la porta de l’hotel ens traslladà a l’aeroport d’Agadir. Les normals gestions de cercar la tarja d’embarcament contrastaren amb els detinguts controls de la policia, detenint-se en els

152

nostres passaports i escorcollant fins l’últim racó de les nostres bosses de viatge. Sembla ser, per lo que ens van dir els veïns de Sidi Ifni amb qui prenguérem conversa, que la policia té uns sous molt baixos o un nivell de vida massa alt pel sou que reben i, aleshores, es busquen altres ingressos com són les propines voluntàries dels conductors i que als paren per les carreteres per qualsevol futilesa: d’aquí tants controls que vàrem trobar en els trajectes fets, si bé a nosaltres ens deixaren en pau. Però, quan l’amic Joan, de Benissanet, va passar per l’escorcoll corresponent li van dir que tenia que deixar els pocs dirhams que li quedaven, quan encara no sortíem del país perquè la següent escala era Casablanca...: ens va fer molt mala espina! S’hi va posar fort i el duaner no va tenir més remei que deixar-lo passar per evitar un escàndol que l’hagués posat en evidència. El dia despuntava. El sol no s’havia aixecat per la ratlla. En el cel blau clar, la lluna minvant, envers llevant, es feia notar, així com l’estel del matí al seu costat hi restava en els darrers moments, per recordar-nos que el dia naixia. En primer terme, el monstre de l’avió on hi anàvem embarcant, en filera, els passatgers mig endormiscats. Resultava una bonica postal pel darrer dia que passàvem a l’Àfrica després d’un agradable viatge per terres diferents de les conegudes fins ara. A Casablanca ja teníem previst esperar el proper vol de la Royal Air Marroc/Iberia tres hores després de l’arribada. Ho aprofitarem per fer de tot: esmorzar, una becaina, visitar tots els establiments del aeroport, la micció de reglament, tarja d’embarcament, novament el control de policia i l’escorcollament duaner... Vàrem tenir ocasió de preguntar-nos: per què en tots els aeroports hi ha pocs seients?... Cap lògica explicació des del nostre punt de patir de l’escassesa! Dues hores després d’enlairar-nos, aterràvem a l’aeroport de Barcelona. Els companys que no havíem facturat cap maleta o bossa passàrem els tràmits de policia i duanes sense problemes. Els qui facturaren, varen passar un marroquí escorcoll perquè, sembla ser, que sospitaven que en aquell vol s’importava droga. Tot seguit, l’hora dels adéus... i cada ovella al seu corral.

153

EL MAS D’EN PIÑOL i LA VENTA D'EN PUBILL (Cornudella del Montsant) Josep Mª Pons i Piñol En acabar la carrera de Medicina, en Josep Mª Pons passa a ser Resident de Cirurgia General a l’hospital Joan XXIII de Tarragona. Quan estava a tercer, va assolir la plaça de Resident de Cirurgia Plàstica i Reparadora (el seu somni) a l’Hospital de Bellvitge. Al terme de la Residència –tres anys- i no quedar vacant cap plaça de Cirurgia Reparadora va decidir establir-se a la Ciutat de Reus, que si bé tampoc hi havia feina, si hi havia més qualitat de vida. La seva preparació professional i vàlua personal va propiciar, que el coneixement i recursos de la especialitat, poderlos aportà als altres companys, de Reus i Tarragona, amb les seves respectives especialitats que precisaven de la cirurgia plàstica o reparadora. Estàvem passant aquell cap de setmana en el seu Mas, prop de Cornudella per una afició ben aliena a la nostra professió: l’equitació. A les quadres del Mas, hi té un parell de cavalls. Recorda amb nostàlgia la primera travessa a cavall de Reus a Cornudella... - Fantàstic!... per a mi era tota una proesa. Vaig conèixer en un camí, al que desprès fora un dels grans amics a la meva vida. En Ramon, en Ramón González. Un home de camp que havia estat minaire. Fet a ell mateix, senzill, modest i savi. Vam gaudir durant cinc anys de les muntanyes del Priorat. Un munt d’hores de joiós patiment damunt del cavall enriquir-nos amb totes les sensacions que la natura ens ofereix.

154

D’aquestes sensacions, també, n’he gaudit gràcies a l’amabilitat d’en Josep Mª, fent les cavalcades, molt recordades, a Siurana (per dibuixar i estudiar l’Església romànica) o arribar-nos fins el Pont Medieval, sobre el riu Siurana, per on passa el camí vell que ve de la població i connecta, avui dia, amb la carretera que mena al pantà. Es tracta d’una construcció de dos ulls d’arc de mig punt, però a l’esquerra dóna la impressió que deuria haver-hi un altra arc, que va ser substituït per una palanca de ciment. Disposa de tallamars malmesos, però no de baranes. La sola ha sigut ampliada amb formigó per donar-li més amplitud. = Segons m’has explicat en varies ocasions, vens sovint aquí... - Em motiva el meu complex d’Edip, concretat en la desaparició de la meva Mare i la necessitat de mantenir lligams tant amb la seva memòria com amb l’Avi, l’oncle Joaquim i els avantpassats que he conegut. Cornudella i, en particular, aquest Mas és el clàssic retornar a l’úter matern... = Del teu oncle Joaquim, podries resumir la seva trajectòria mèdica? En Joaquim Piñol i Aguadé, fou professor adjunt de Xavier Vilanova, que fou l’encarregat de la càtedra el 1965 i catedràtic el 1967 fins a la seva mort el 1977. Entre les aportacions puntuals més importants a la clínica dermatològica fetes per l’oncle Joaquim, cal esmentar la descripció de la Hipodermitis subaguda migrans, i una forma nova de porfíria, la Porfirio Hepatoeritropoetica (la porfíria de Piñol). La nissaga de Joaquim Piñol era originària de Cornudella d’on, a través del seu pare, notari, mantenia el contacte amb les seves arrels. A la mort del Dr. Vilanova, al 1967, fou Catedràtic de Dermatologia a la Facultat de Medecina de la UB (Hospital Cínic). L’oncle Piñol morí més jove que el seu company i amic Vilanova. Un càncer de pulmó acabà prematurament amb la seva vida el 17 d’agost de 1977, i així es truncà una vida professional que molt probablement hauria donat moltes més satisfaccions. Vilanova i Piñol treballaren junts des de l’arribada del primer a la càtedra de Barcelona. La seva relació fou estreta i plena d’intercanvi d’idees i de conceptes, més enllà de la relació mestre deixeble que podria fer pensar la diferència d’edat i de rang acadèmic. Després de la seva mort es va donar el nom de Joaquim Piñol a l’escola de la vila de Cornudella.

155

= Probablement, per proximitat de la Venta d’en Pubill, em podràs explicar un xic de la seva història i esdeveniments pels qual ha passat... - Es troba a uns 4 kilòmetres de Cornudella a tocar la carretera C-242. És un referent, dins la comarca del Priorat, d’aquells hostals que en el segle XIX hostatjaren als traginers de terra endins i on passaven la nit per seguir cap a Reus i Tarragona per donar sortida als productes de les seves propietats agrícoles. Amb tot, aquest establiment de La Venta d'en Pubill neix a causa de la activitat econòmica, que en la segona meitat del segle XIX, va aportar a la comarca la construcció de la carretera d’Alforja a Ulldemolins i, sobretot, dels ponts sobre el riu Siurana: un d’ells a poca distància de La Venta i, l’altre conegut como de la Vall, en la cruïlla a Porrera y Falset. Avui dia, la propietat de la Venta d’en Pubill correspon a la tercera generació de la família que l’ha regentat. Històricament, aquesta família no fou pas la primera que es va fer càrrec de La Venta, doncs sembla ser, que en Josep Carreres, veí de Falset, la va llogar als primers hostalers fins al termini del contracte en el 1893, data en que el matrimoni Sabaté-Pallejà se’n feren càrrec. Aquesta família vivia al Mas d’en Pubill, prop de La Venta, on es traslladaren. Després, la regentaren uns familiars i més tard uns veïns de La Juncosa. Al 1967, de nou se’n fa càrrec una descendent dels Sabaté-Pallejà. Aquests tipus d’hostals, anys enrere, es trobaven sovint en punts determinats de la nostra geografia, al peu dels camins carreters: La Venta d’en Lluís, també a Cornudella a prop del pont de la Vall; La Venta del Bitxo (a la cruïlla de Porrera); La Venta del Boter (a Poboleda); La Venta de la Potra (en el terme de Falset); etc. Ara, només en queda en aquest indret La Venta d’en Pubill. Aquest nom ve de trobar-se situada en el Mas d’en Pubill. Però el fet que es denominin Venta, tant aquesta con les altres esmentades, en lloc d’Hostal o Fonda, com sembla que seria el més habitual, doncs així es coneixen aquests tipus d’establiments a Catalunya, es degut a quan el negoci es va desenvolupar més, va ser arran de les construccions dels ponts i les carreteres properes i, aleshores, els habituals clients (obrers i personal qualificat) eren d’Aragó i en aquelles terres les hostatgeries reben el nom de venta i, així, és com ha quedat establert.

156

S’explica, que degut a la dificultat que presentava el camí al Coll d’Alforja, els traginers que feien cap a La Venta, junyien la mula, que tenien els d’en Pubill, davant de les cavalleries dels clients per poder arribar fins el Coll. La Venta podia acollir entre 70 y 80 animals en les seves quadres, mentre que els carreters es resguardaven en las pallisses habilitades sobre les quadres. Al menjador de la Venta d'en Pubill s'hi pot veure una gran fotografia de 1909 amb dos autobusos de la Compañia Reusense de Automóviles la Hispania aparcats davant de l'hostal. I és que la històrica línia regular de Reus a Prades sempre ha anat lligada amb la història de l'antic hostal. Els picapedrers que varen construir el Pont sobre el riu Siurana foren els que construïren els esglaons de l’altar de l’ermita de Sant Joan del Codolar, en el 1864, de forma voluntària i en agraïment a que durant els treballs no es va produir cap accident laboral. Durant la Guerra Civil del 1936, La Venta d’en Pubill va ser confiscada per l’Exèrcit Republicà, com a Centre d’Abastiment i Comunicacions i al ser bombardejada per els militars revolucionats, la metralla de dues bombes afectaren greument l’edifici. Els primers vehicles que paraven a La Venta, els viatgers amb bitllet de primera classe s’aposentaven davant; els de 2ª darrera i, a la coberta, hi viatjaven els de tercera classe. El Pont de pedra picada que va motivar el ressorgiment d’aquesta hostatgeria va ser destruït durant la diàspora republicana i la seva reconstrucció es va fer amb formigó. D’aquesta història, en resta avui dia, un restaurant on ofereixen els millors plats de muntanya, els fesols amb llonganissa, carn a la brasa, així com altres especialitats cuinades al foc de llenya. = Aleshores, Josep Mª, no hi ha dubte que demà anirem a fer un esmorzar de forquilla a l’Hostal d’en Pubill... - D’acord i, ho aprofitarem per dir-li a la Mestressa, que ben be podria substituir el nom de Venta, doncs canviar-lo quan els traginers hi passaven un cop s’acabaren de fer les carreteres i els ponts, s’entén que no era massa oportú, ni necessari ja que així era conegut i, el personal, no n’hi havia masses que sabessin llegir... L’esmorzar de forquilla va posar la seva nota final d’un bon cap de setmana.

Conill de garriga

157

VILOSELL. EL CAFÈ DE LA PLAÇA i ERMITES Josep Mª Contijoch A la sortida de la Ducal Vila, deixem la carretera a Tàrrega i seguim per la N-240 en direcció a Lleida, passant per Vimbodí i Vinaixa, d’on surt la bona pista que mena a Vilosell, a Les Garrigues. La població queda aturonada al voltant de les escasses restes de l'antic castell del Vilosell. Una gran part del municipi, l'ocupen boscos de pins i abundant vegetació. El

primer nucli de població data del segle XI, en plena dominació sarraïna. La vila va ser atorgada als Cervera després d'un conveni entre els Comtes de Barcelona i els d'Urgell. Des de Fraga els hi va venir la carta de poblament l'any 1184. Durant el domini de la senyoria de Poblet la vila es regia per unes normes molt estrictes que, fins i tot, castigant anar a caçar els diumenges. L'any 1647 va haver de facilitar queviures als soldats de les trinxeres de Lleida durant la Guerra dels Segadors. A més dels restes del Castell, conserva un portal romànic i l’església parroquial de Santa Maria, d’estil barroc, amb una única nau que acull la Capella del Santíssim i el Baptisteri. Vàrem visitar una col·lecció privada dedicada als pagesos, que pacientment el propietari de la recollida de vells estris del camp ens va anar explicant la seva utilitat. Fora de l'antic cos emmurallat que tancava el poble, es trobava la capella de Sant Sebastià. Avui, presideix la plaça que

158

té el mateix nom. L'interior és senzill, d'una sola nau de planta rectangular reformada a l'època del barroc, adaptant-hi una coberta de fusta, recolzada sobre un arc toral rebaixat. S’hi conserven esteles discoïdals d’antics llocs d’enterrament, dues inscripcions que estaven a la paret que tapiava la portalada romànica de l'església parroquial de Santa Maria, una campana del segle XVI feta per Joan Forés, així com diverses imatges de sants. La capella de sant Sebastià fou consagrada el 16 de novembre de 1561, inicialment, quedava baix l’advocació de Sant Fabià. Aquest canvi d’advocació fou deguda a la pandèmia de pesta que assolà aquests territoris durant el segle XVI. En un document que recull l'acta de la visita del canonge Agustí Figuerola, el 13 de novembre de 1721, hom insta els jurats del Vilosell a reparar urgentment l'ermita, que amenaçava ruïna, sota pena d'excomunió major: la cosa anava en serio! El 3 d'octubre de 1891, l'arquebisbe de Tarragona Tomàs Costa arribà al Vilosell, procedent de Vallclara. Fou rebut davant l'ermita de Sant Sebastià per tot el poble, amb el batlle i les autoritats (tret del jutge... però no sé per què) al capdavant. El clergue concedí 80 dies d'indulgències a la imatge del Sant per cada parenostre... Davant de la capella de San Sebastià es situa una Creu gòtica de pedra del segle XIV. Destaquen les imatges escultòriques de la Crucifixió de Crist, a l’anvers, i la Pietat, al revers, a més d’alguns elements heràldics. Havia suportat l’erosió natural de la pedra, on hi havia crescut una capa de microorganismes i fongs: recentment ha sigut restaurada. Durant la revolució de juliol de 1936, fou cremat tots els elements del culte de Sant Sebastià. Gràcies a la intervenció d’en Fantisia es va salvar la creu gòtica, que es desmuntà. Prop del migdia, amb l’Enric, ens vam adonar que en la mateixa Plaça estava obert el Bar Central el Vilosell. Sense dubtar un moment entràrem. En aquella hora no hi havia massa clientela, doncs el treball del camp deixa buit, a certes hores del matí, els pobles agrícoles. Esperant que la propietària despatxés a un proveïdor, vam recordar la petita història que havíem llegit sobre la parella que regenten aquest bar, propietat del municipi. Tant els seus pares com ells varen néixer a Vilosell. En diferent època es van traslladar a poblacions distintes, però tots els estius els passaven al poble i d’aquells dies i amb els anys, els joves d’aquells matrimonis, es maridaren i s’instal·laren

159

a Sabadell. Treballaven en una empresa del ram de la construcció (crec recordar, de pintures o decoració), que per les circumstàncies actuals se’n va anar en orris. No trobant treball, l’Ajuntament i el veïnat de Vilosell els hi va oferir que regentessin el Bar... i, sembla ser, que per ara gaudeixen d’aquesta nova tornada a la terra d’ells i dels seu avantpassats. Poc després d’estar parlant amb la Margarida, entra el seu home, en Gabriel, que també es mostra molt content de la nova activitat... Avui, el cafè de les 11 ha estat millorat per un esmorzar de forquilla, que ens ha donat els ànims suficients per poder arribar a l’ermita del Crucifix. A uns 2 km. de la població, per la carretera a la Pobla de Cérvoles surt de mà esquerra la pista que mena a l’ermita de Sant Miquel de la Tosca. Per un camí costerut i de mal passà s’arriba a la ermita troglodita del Crucifix. Ara bé, de la plaça de Sant Sebastià de la població de Vilosell en surt una pista més transitable, si no ha plogut, que també hi arriba. Aquesta petita edificació queda situada sota una penya i un Sant Crist ocupa el seu interior. En aquest punt creix un grup d’àlbers i vora, d’unes roques, raja una font. S’explica que un veí, en una tasca de joc, va perdre en una nit tota la seva hisenda i els seus estalvis. Boix i furiós arriba a casa seva, pren un crucifix que penjava de la paret de l’entrada i s’apropa tot seguit a la bassa de la seva propietat, enfonsant-lo, tot cridant Ofegat!...ja que tu ets el culpable de la meva pèrdua!... a la vegada que l’escopia. De cop, es va veure envoltat en flames i fuig, esfereït, deixant el Sant Crist a la bassa i es llança a la presa d’un proper molí. Arriben a temps els moliners, a qui confessa el seu sacrilegi donant mostres de penedir-se. Aleshores, el moliner rescata el Crucifix i basteix la capella sota la penya 29.

Francesc Gras i Elies: Historia de las ermitas del arzobispado de Tarragona (1909).

160

Peces arqueològiques que s’exposen a l’ermita de Sant Sebastià

161

125 ANYS DEL CARRILET DE REUS A SALOU Andreu Pujol Pozo El port de Salou Més enllà de Mas Calvó, l’antic camí de Reus a Salou presentava tantes giragonses com dificultats afegides. Durant segles, els interessos de Vila-seca de Solzina i de Tarragona passaven per carregar amb impostos, com la lleuda, l’important comerç marítim que Reus efectuava a través del termes de Vila-seca i del port de Salou. Aquesta imposició de càrregues al comerç, habitual a l’època, va provocar conflictes abans i després de 1774. En aquest any es van començar les obres de construcció d’una carreteragairebé recta entre Reus i Salou. La protecció del comerç marítim reusenc va motivar que en 1779 s’armés un vaixell guerrer, la balandra corsària “Verge de Misericòrdia”. Una subscripció del municipi, els gremis i el comerç ho va permetre. El vaixell s’aparellava a Salou, on algun cop va fondejar després d’assolir bones preses. En 1784 el comerç de Reus per Salou presentava una activitat considerable; la duana de Salou comptabilitzà grans quantitats de vi, d’aiguardent, d’Holanda, i d’avellanes, entre d’altres productes exportats. Al port de Salou el moviment de vaixells era continu. En 1789, Tarragona obtingué cobrar aranzels per construir les obres del seu port. Aquest impostos, o gabelles, gravaven tot article en circulació pel camp de Tarragona. Proveïdora i contribuent principal va ser l’activitat comercial de Reus. El canal navegable És en aquest final del s. XVIII, pròsper per a Reus, que neix el projecte del canal de Reus a Salou. Un ric fabricant de teixits, Sunyer, volia construir un canal navegable que permetés un port a Reus. El projecte va rebre suport, però també forta oposició. Després d’incidents i controvèrsies, les obres del canal es van abandonar en 1808, ja amb la guerra napoleònica. Però abans, de les discussions va sorgir una idea: un tramvia de sang entre Reus i Salou. Acabada la guerra, el port de Salou tornà a la seva activitat. Reus va fer front, per subscripció, a les obres del port de Salou i en recuperà la duana. I, a més a més, com que durant les obres del canal els treballadors van patir infeccions als aiguamolls salouencs, també va construir un llatzeret i el dotà de metge.

162

Malgrat la guerra del francès, i amb dificultats diverses, com servituds o tuteles, a la primera meitat del s. XIX el moviment portuari de Salou emancipava l’economia de Reus. El port de Salou era origen o final de trajectes mediterranis i atlàntics. Els vaixells anglesos, sobretot, descarregaven pesca salada, especialment bacallà. Carregaven aiguardent i alcohols naturals. El bacallà, un peix nòrdic, va ser un aliment popular al Camp de Tarragona. La primera línia de tren L’historiador Pere Anguera descriu l’interès de Reus en la xarxa de comunicacions terrestre, durant el s. XIX. Reus, nascut d’una cruïlla de camins, era conscient que els traçats de ferrocarril marcarien els ritmes econòmics en el futur. El port de Tarragona, per on s’embarcaven la majoria d’exportacions reusenques, seria més assequible amb un tren. Un projecte de tren de Reus a Tarragona va aparèixer en 1838: la primera carlinada el va aturar. En 1851, un grup de capitalistes francesos i barcelonins, amb d’altres reusencs i tarragonins, va fer una proposta, que finalment es consolidà. Cinc anys després, en 1856, es van acabar les obres. El ferrocarril de Reus a Tarragona, primer de la ciutat i primera realització local d’un projecte d’envergadura, es va inaugurar en 1856. En 1859 transportava 700.000 passatgers. Per iniciativa reusenca, es volia fer arribar el ferrocarril a Montblanc i Lleida. Amb oposició des de Valls i Tarragona, les obres de prolongació s’inauguraven en 1858 i en 1860 les vies arribaven a Alcover. Joan Prim col·locà la primera pedra del pont de la Riba. Montblanc, en 1863, i Lleida, en 1879, rebien vies i els trens. Si la discussió sobre el traçat del tren a Lleida es va resoldre segons les idees dels reusencs, no va ser així amb la línia València – Barcelona. El traçat litoral d’aquesta línia va estalviar-se el terme de Reus, però va reforçar la necessitat de la connexió amb Salou. Anguera esmenta l’intent fracassat de construir un tramvia o ferrocarril de Reus a Salou en 1833, 1857 i 1859. En 1860, les exportacions de vi de Reus ja es repartien entre els ports de Tarragona i el de Salou, segons Jaume Fort. I en anys vinents augmentava la presència de mercaderies reusenques als molls tarragonins, i minvava al de Salou. En 1865 apareix un projecte de tren de via estreta entre Reus i Salou. En 1867 no havia prosperat. A Reus eren molts els ciutadans que veien urgent disposar d’un tren a

163

Salou. Mentrestant, tan sols una cinquantena de vaixells fondejava a la rada salouenca en tot l’any 1867. La revolució de 1868 inhibia la inversió de capital. Les guerres carlines perjudicaven les obres ferroviàries. Però hi havia empreses d’enginyeria interessades per la línia a Salou. En 1878 presentaven projectes amb tracció de vapor, i amb tracció animal. Al darrer quart del s. XIX, els turistes anglesos rics ja anaven a la costa de Provença a estiuejar. La possibilitat de les platges de Salou com a destí balneari va afegir un nou interès al projecte del Carrilet. La febre d’or. L’any 1883 l’economia espanyola es va trobar en un període a l’alça, quan Europa tendia a la depressió. L’estabilitat canovista, la restauració borbònica, la fi de la guerra civil… atreien capital estranger. El diner dedicava atenció a les construccions ferroviàries. A la borsa barcelonina hi havia eufòria pels trens. L’ambient el va descriure l’escriptor vallenc Narcís Oller a la seva coneguda novel·la Febre d’or. La fil·loxera de les vinyes franceses permetia l’exportació de molt de vi des de Reus. A l’entorn hi havia un bon moment econòmic, extensiu a totes les capes socials. Llavors va arrencar el projecte. Es va constituir la Sociedad Reusense de Tranvías: 2000 accions de 250 pessetes, subscrites per 800 accionistes. Primera Junta Directiva d’aquella empresa: Iglèsies, Suqué, Montagut, Font, i Llorens. En 1884 s’inaugurà la segona estació ferroviària de la ciutat, l’estació dels “Directes". Era a la línia entre Barcelona i Madrid, per Roda de Barà i Reus, traçat acceptat per l’Estat. Aquell enllaç ferroviari cap al Priorat, Ribera d’Ebre, i Aragó va desvetllar grans expectatives. La línia Sant Vicenç de Calders – Roda- Reus – Riba-roja va permetre que els trens de Barcelona arribessin a Reus sense passar per Tarragona. De Reus cap a Falset, el traçat esdevingué espectacular, amb el viaducte de Duesaigües, o el Túnel de l’Argentera, que va costar set anys de feina. El promotor va ser la Cia. de Ferrocarril de Valls, patrocinada pel vallenc Francesc Gumà. El Carrilet. El polític i escriptor Güell i Mercader arreglà a Madrid la gestió per obtenir la concessió estatal del tren a Salou. Ell també va signar l’acceptació de condicions. La concessió arribà en 1885, amb autorització per a connectar l’estació de Salou amb la línia Tarragona-València. Amb gairebé un segle de concessió pel davant, es va comissionar el fill del vocal Font, Pau Font de Rubinat, per anar a Anglaterra a adquirir el material necessari. El govern de Madrid aprovava el projecte per construir un tramvia de vapor, al costat de la

164

carretera. Gaceta de Madrid de 5-7-1886. Pressupost: 503.333 pessetes. Fiança a dipositar: 3%. El projecte fou declarat d’Utilitat Pública respecte a drets d’expropiació i ocupació de terrenys. En el projecte inicial es preveia un ramal a Vila-seca de Solzina. En 1886 es va fundar i constituir la Cambra de Comerç de Reus, una de les primeres de Catalunya. A la segona meitat del s. XIX; amb pocs anys de diferència, van ser creats el Centre de Lectura, el Círcol, el teatre Fortuny, i un seguit d’entitats culturals, socials i cíviques. Les obres del carrilet es van adjudicar als empresaris Fusté i Cabot. Obres i explanacions van ser escomeses aviat. Per a l’extensió dels rails, es va aprofitar part de les excavacions i moviments de terres, a prop de Salou, de les obres del Canal Navegable Salou-Reus. També van encetar-se nous problemes. El veïnat de la plaça d’Hèrcules no hi volia l’estació, i protestava enèrgicament. Al mes de juliol de 1886 arribà a Salou el material mòbil. Amb 700 accions emeses de 500 pessetes es van cobrir les noves despeses. La majoria de reusencs les adquiririen. I qui no podia, comprava un mínim simbòlic. El 29 de gener de 1887 la locomotora “Prim" arrossegà vuit vagons amb 300 passatgers fins a Salou, en vint minuts. Va ser tot un èxit, que animà la subhasta i construcció de les estacions, així com de la caseta de mas Calvó. Va caldre pagar una multa per prestar servei sense autorització. Però això no va refredar l’entusiasme popular. El 23 de juny de 1887, la Inauguració Oficial i les festes corresponents van marcar l’inici de la prestació regular de serveis del Carrilet. El primer estiu del Carrilet es va tancar també amb un èxit econòmic: molts trens anaven atapeïts. Els bitllets d’anada i tornada encara van portar més clients. En 1888 es van edificar les cotxeres de Reus, i magatzems a la vora dels molls. Després de l’eufòria estival va arribar la pausa hivernal. A l’hivern el públic del tramvia resultava escàs, tan minso com les poques mercaderies que traginava. El port de Salou ja era gairebé inactiu. Molts pocs velers o vapors hi fondejaven. El Carrilet va arribar amb quaranta anys de retard a Salou, quan ja no era possible la revitalització del seu port. Amb el fred de l’hivern, doncs, venien els dèficits del Carrilet, amb prou feines compensats amb els superàvits d’estiu. De Carrilet a Tramvia. En 1889 la “Compañía Reusense de Tranvías” va viure la primera crisi, amb la dimissió general de la seva Directiva. Aquesta explicava que no hi hauria beneficis en una colla d’anys. Per substituir els que plegaven, es va intentar celebrar l’assemblea d’accionistes, però un escàndol tumultuós obligà a suspendre-la, malgrat que s’hi presentaven 2 candidatures.

165

Amb voluntat d’oferir servei i augmentar clients, el Carrilet es va fer més tramvia. El trajecte del Carrilet s’allargà. En 1898, els rails van arribar des de la primitiva estació, la de mercaderies, fins al raval de Robuster. Calia buscar els passatgers a casa. Els rails corrien arrambats a la vorera dels carrers. Ens uns baixos del Raval venien els bitllets, i un empleat tocava campana i xiulet a la sortida dels combois. Una doble via interconnectada possibilitava la maniobra de gir. Es conserven fotografies del carrilet fent de tramvia urbà al raval de Robuster. En una d’elles, el comboi consta de tres vagons, aparentment. De tots tres, el primer vagó és una mica més voluminós que els altres Però... el primer vagó, ben identificat amb el n.1, és en realitat la imprescindible màquina. Aquesta locomotora camuflada, “tunejada” de vagó, va donar un aspecte més polit, urbà i menys negre al tramvia. Un cas escàs en la història del tren a Catalunya, el carenatge per tapar el carbó. Per carrers i camps... Durant el recorregut urbà, maquinista i fogoner tocaven la campana per advertir els vianants… després de passar per davant de l’Església de Sant Francesc i de l’Institut, a la plaça d’Hèrcules els rails giraven cap el Camí de Salou. Més avall de l’estació de mercaderies, començava el recorregut a la vora dels camps dels successius masos: Llopart, Boule, Casagualda, Valveny, Bassa del Just, Mas Calvó, Quatre Carreteres, baixada del pal, Salou. D’altres noms de parades: la Corba, la Casilla… La línia del Carrilet, en aquell moment de màxima expansió, presentava una longitud d’11km. Ample de via: 1m. Font: Trens de Catalunya de Jaume Gras. Ed. Ferrocarrils de Catalunya. Segons una altra font, la longitud de la línia era de 9 km. (La diferència s’explicaria per comptabilitzar o no els trams de múltiple via de les estacions principals.) Un joc de banyes. Maquinista i revisor del Carrilets disposaven de codis de comunicació personals i adaptats al recorregut. Quan el revisor es posava els dits índexs de les mans al front, en forma de banyes, mirant- se el maquinista, aquest no s’ofenia, sinó que aturava el tren davant del mas Casagualda. El propietari d’aquest mas era un conegut tractant de bestiar. Quan el revisor bracejava imitant una granota, calia parar a la Bassa del Just. Quan el revisor creuava els braços en perpendicular, calia aturar-se a les Quatre Carreteres.

166

Cafè i copa al mar. El 29 d’abril de 1906 van comparèixer a l’estació del Carrilet a Salou els membres de la Junta del Centre de Lectura de Reus, a mitja tarda; … Venien de banyarse…? Venien de pescar ...? … No. Acabaven de desembarcar, al moll del port, d’un bot auxiliar del vaixell “Teresa Pàmies"... Quan van pujar al primer carrilet cap a Reus, el vapor “Teresa Pàmies" navegava pel golf de Sant Jordi en direcció a València. D’aquest vaixell n’era propietari i armador Evarist Fàbregas i Pàmies, llavors president del Centre de Lectura. El president Fàbregas havia convidat a dinar els companys de la directiva del centre al menjador de luxe del “Teresa Pàmies”, atracat al moll del Port de Tarragona. Mentre dinaven, el vapor va llevar amarres, i salpà. El dinar va ser esplèndid, però a l’ordre del dia dels sorpresos convidats no constava l’imprevist que postres, cafè i copa es prenguessin al mar. Evarist Fàbregues va ser navilier, mecenes… i proveïdor de passatgers del Carrilet. Les tardes dels dies festius el Ferrocarril Econòmico de Reus a Salou oferia bitllets rebaixats de preu. El públic, però, es queixava que d’econòmic només en tenia el nom. La guerra de 1914 va encarir el preu del carbó i dels bitllets del Carrilet. En canvi, durant aquella guerra en què Espanya era neutral, els negocis naviliers d’Evarist Fàbregas van anar vent en popa, així com els dels exportadors de vi reusencs. Cap a 1920 van desaparèixer part dels números vermells dels llibres de comptes del carrilet; un conveni amb la línia ferroviària Tarragona –Salou-València va permetre combois mixtos de passatgers i mercaderies, que enllaçaven Salou amb el tren gran. Aquelles mercaderies van animar el tràfic del carrilet: cada dia hi havia 4 viatges en els dos sentits. Tot i la millora, la companyia era incapaç de repartir dividends als accionistes. L’anada a Salou “a l’antiga”. Entre les poques compensacions materials dels accionistes hi havia la de viatjar de franc al tramvia. Salou agafà un aire balneari, i una altra personalitat es va sobreposar al petit nucli de pagesos i pescadors. Van aparèixer casetes de banyistes per a homes i dones a les platges, a llevant i ponent del port. Darrere les platges es bastiren bonics xalets, com cal Bonet. El Carrilet augmentà els passatgers, inclús a l’hivern. Una administració ben portada va permetre seguir rodant al tramvia, sense beneficis ni sobresalts. Als trens dels banyistes de l’estiu, era general l'ús de maletes cilíndriques xarolades; on portaven els amplis i pudorosos vestits de bany, tovalloles, barrets de palla... i parells de carabasses. Des de Reus, es commemoren actualment aquells hàbits amb “L’anada a Salou a l’antiga", un exercici simpàtic de memòria costumista. Resulta espectacular, al moment del bany, el contrast entre els vestits de bany antics i els moderns.

167

A mitja tarda dels dies de la temporada de banys hi havia el tren de la goma, el Gotha del carrilet. La moda hi era present. Hi compareixien damisel·les amb capell empolainat, pallola, ventall penjant d’una cadeneta, i ombrel·la, plegada dins dels vagons. Els joves barons que les acompanyaven duien vestit de color clar i barret canotier, segons les cròniques. L’any 1924 el tramvia va renunciar al seu recorregut urbà fins al raval de Robuster. El cap del trajecte es va establir a la propera estació del c. Palo Santo o Tomàs Bergadà, recentment construïda. Els anys 30. A la dècada dels 30, el transport ferroviari de mercaderies va patir la competència del transport per carretera. El carrilet tenia la seva guerra particular amb els vehicles que baixaven cap a Salou; bastants, l’avançaven. Les bicicletes acompanyaven els vagons, en trajectes de baixada; durant anys va ser normal assistir a converses entre ciclistes i passatgers cara avall. També era freqüent que els joves i ardits s’asseguessin damunt de les baranes de la plataforma, el cul penjant damunt de les vies. Un comitè de treballadors va confiscar el Tramvia en 1936: van col· lectivitzar l’Empresa. A partir d’aquell moment, l’economia del carrilet va millorar: el comitè va obtenir carbó gairebé a preu de cost. El subministrador n’era la Junta Obrera Gremial de la regió, que solidàriament enviava el combustible des de Barcelona. El comitè també va renovar els rails i el carruatge de forma expeditiva. El canvi d’administració va ser pacífic, i no hi hagueren danys a les persones ni als béns. El servei va continuar i, fins i tot, millorar. Les interrupcions del servei es van produir amb els bombardeigs. Quan els avions italians procedents de Mallorca creuaven el cel per bombardejar Reus, el carrilet s’aturava. Passatgers i empleats corrien a amagar-se per sota d’oliveres, garrofers i vinyes dels camps veïns. Els vagons restaven buits. Amb una excepció: Pau Font de Rubinat romania quiet al seient dels “seus vagons", escoltant les explosions de bombes que queien a la ciutat. Però el Carrilet no era l’objectiu preferent dels atacants. Postguerra. En els anys de la postguerra el carrilet tornà a ser important per a l’aprovisionament de Reus. El transport per carretera era mínim, no s’havien recuperat els camions requisats. Els carros van tornar al protagonisme. Els productes d’horta frescos i l’arròs del país valencià arribaven aviat a Reus gràcies al Carrilet. El material proporcionat pel comitè de treballadors fou usat per concloure la renovació de rails i estructura. A poc a poc, el transport per carretera va renéixer, i el Carrilet va veure minvar el transport de mercaderies. En 1950 el Carrilet transportava 101.243 persones.

168

En 1958 es va rescindir el conveni amb Renfe, i es van suprimir els trens mixtos. La paqueteria va reduir-se molt al carrilet. Però, com en el passat, va ressorgir el transport de passatgers cap a Salou. El poeta Gabriel Ferrater explica, en un poema, que anava a Salou a desfer els monyets de la Maria, a la sorra de la platja. Època del dièsel. En 1958 la companyia obté dos automotors de l’Estat, de 250 CV, que podien garantir el servei. Els seus motors dièsel resultaven més econòmics de consum que els de vapor i carbó. El volum de passatgers creixia àmpliament en poc temps: 28.9913 passatgers en 1958 , 632349 en 1963, i 850.000 en 1966, any de màxim moviment. Entre ells, Jordi Gebellí, poeta i veí ocasional de Salou, autor de Temps i vents. Poemes de Salou, o el també poeta i fill de veïns salouencs, Miquel Escudero, o nens que somiaven ser maquinista o revisor d’aquell tren de joguina... o la majoria de vilatans i ciutadans i veïns dels masos, treballadors de la rodalia... i turistes... El turisme i una intensa construcció havien donat una cara nova a Salou, amb poca participació reusenca. La demanda de servei del Carrilet va augmentar, inclús a l’hivern. El Carrilet va superar el dèficit. En 1966 els balanços eren de benefici. El consell d’administració va adquirir, totalment amb recursos propis, un autovia amb capacitat per a 100 passatgers. Les màquines de vapor Prim, Mas Calvó i Fortuny es van retirar de la línia, i la quarta es va escalabornar. L’estació de mercaderies del carrilet a Reus ja era urbana. El carrilet hi accedia des de l’estació de capçalera, al c. Tomàs Bergadà, per un pas a nivell amb barreres, travessant l’av. Pere el Cerimoniós. Després, les parades eren Barri Fortuny, la Bassa del Just, Primera Casilla, Feredat, Formeret, Mas Calvó, 4 Carreteres- Vilaseca, i Salou. La rapidesa no era l’encant principal del Carrilet; però, a l’estiu i en dies de festa, era més ràpid el carrilet que el cotxe, pels embussos de la carretera. Cap als anys seixanta els responsables del Carrilet van mostrar la seva preocupació pel futur. Enric Aguadé i Parés, a la revista del Centre de Lectura, proposa una conversió del tram final del Carrilet en metro, amb traçat subterrani fins al raval de Robuster... o la plaça de Prim. Com a precedent, citava el tren de Sarrià a Barcelona, que va ser cobert. La Clausura del Carrilet. Durant l’època final, per a la temporada hi havia 16 sortides de combois des de cada extrem de la línia.

169

A la dècada dels setanta, les accions A i B del Carrilet es van concentrar en unes poques mans, de considerable poder dins i fóra de l’empresa. El manteniment de la línia no satisfeia a alguns dels 20 empleats. L’envelliment del material no era degudament compensat. Una nova directiva, en nom de la companyia, va demanar a l’Ajuntament de Reus, en 1973, que es convertís el transport per ferrocarril en transport per carretera. Els ajuntaments de Reus i Vilaseca, i la diputació, van recolzar la conversió de la concessió del carrilet en transport per carretera. Hi hagué expropiacions de terrenys per motiu de l’autopista Tarragona- València. El marc físic i cultural proper al traçat del Carrilet era propici a pràctiques especulatives del sòl, segons s’explica al volum IV de la Història de Reus. La mateixa empresa del Carrilet clausurà la línia: el darrer viatge va ser en novembre de 1975, liquidant-se 90 anys de servei. Això passava 10 anys abans de la fi de la concessió estatal. No es va fer cap gestió coneguda per preveure renovar la concessió. Malgrat tot, de gener a novembre de 1975 havien pujat al carrilet 620.145 passatgers. La companyia concessionària d’autobusos a Salou es beneficià dels passatgers que el Carrilet abandonava. L’autobús a Salou, “la barca", acollí les víctimes del naufragi del carrilet. El carrilet va ser autoimmolat, en un sacrifici a déus i diables menors. Antics accionistes no ho volien, però les accions ja no eren seves. En 1974 s’havia presentat un projecte alternatiu al Carrilet: el Tren Vertebrat. De traçat aeri, suspès d’un rail, el seu recorregut elevat havia de transcórrer per damunt del del carrilet. Un prestigiós enginyer, Goicoechea, amb experiència ferroviària, n’era l’autor. Ell i el seu equip van omplir el Centre de Lectura amb una exposició i una conferència que van despertar expectació. L’Ajuntament de Reus “ apoya incondicionalmente el projecto “ va transcriure la historiadora Montserrat Duch. Era un projecte tècnicament innovador. En 1976, el pressupost de l’Estat havia de consignar-ne un ajut. Però no va ser així. L’opinió que va generalitzar-se és que el projecte del vertebrat va servir de cortina de fum amb la qual difuminar l’enterrament previst del Carrilet. L’any 1976 es va acabar sense carrilet, i sense alternativa subterrània ni aèria. Entre el subsòl i l’aire, el traçat del tramvia a ran de terra, degudament renovat, hauria estat una solució, pràctica i econòmica. Moltes ciutats han mantingut o augmentat els seus tramvies. Epíleg. ...Un trajecte Reus- Salou, amb ramals a Vilaseca i Port Aventura, o Cambrils, o a l’Aeroport...? ,,, Carrilet o Trambaix o Tramvia del Camp ?... i ramal a Tarragona o a l’estació de l’AVE... a les instal·lacions sanitàries i hospitals fóra vila... o als campus universitaris de Bellissens i Sant Pere Sescelades...? ... o aprofitar el traçat a Perafort,

170

Roda i Sant Vicenç de Calders, avui inútil i abandonat ?... o universalitzar a Catalunya l’ample de via europeu...? Aquestes necessitats de transport dels ciutadans del Camp de Tarragona no deuen ser fàcils de solucionar. Fa anys que se’n parla o escriu, però no es realitzen. Tampoc va ser fàcil ni la creació ni el manteniment del Carrilet. Tampoc els ajuntaments presents o passats han de posar-se a fer d’empresa privada. Es constaten diferències de signe en actitud i preocupació entre fundadors i liquidadors del Carrilet. Pocs anys després de la desaparició del Carrilet, les institucions de la democràcia restablerta van ajudar al manteniment de trens singulars de Catalunya que havien sobreviscut. Però, llavors, el Carrilet ja no hi era ni tampoc altres 8 línies de via estreta de Catalunya; entre elles, la de Tortosa a La Cava, i les 4 que de Girona anaven a Olot, Banyoles, Palamós o Sant Feliu de Guíxols. Entre 1956 i 1969 van ser liquidades i clausurades, en un auguri, o avís... o exemple...?, pel Carrilet de Reus a Salou. El Carrilet, avui, seria una eina útil. Recordar-ho pot portar a una nostàlgia discreta i amable, tocada amb un punt d’escepticisme i de fatalitat.

Per als qui vulguin veure records, llocs o institucions en relació amb el Carrilet, un punt on anar és a l’estació del Carrilet, a Salou. L’edifici està ben conservat, i reconvertit en llar de jubilats. Hi havia al costat seu, com a monument, la màquina Prim i un vagó clàssic, petit, damunt d’uns rails. L’estació de Mercaderies del Carrilet era, més o menys, al lloc de l’actual Estació d’Autobusos de Reus.

171

A prop de l’estació també desapareguda del c. Tomàs Bergadà, s’hi pot veure una altra màquina de vapor del Carrilet, molt ben conservada, guarnint el populós barri del Carrilet. El nom del barri convida al record. L’entorn nord de Mas Calbó, vist des de l’actual autovia, manté l’atractiu del paisatge mediterrani del Camp. El terreny segueix mostrant, encara, vinyes, oliveres, garrofers... La màquina Mas Calbó es pot veure a prop de Vila Fortuny, en terme de Cambrils. Hi ha màquina i un vagó petit, també damunt de rails, a prop dels pins i del mar, als jardins de la Urbanització Reus Mediterrani. Els nens hi juguen al seu entorn: un trenet autèntic, gairebé de joguina, dóna caliu als jocs infantils. Material ferroviari del Carrilet, andròmines i imatges de trens es conserven a la seu d’Amics del Ferrocarril de Reus. Aquesta entitat cultural recull, de forma filantròpica, la memòria de la considerable xarxa ferroviària de Reus i l’entorn. També és oportú reconèixer, a la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Reus, la seva preocupació durant 125 anys per les comunicacions de Reus amb l’entorn i el rerepaís. Entre els primers accionistes del Carrilet hi havia noms de fundadors de la cambra. I, després de 125 anys, que hi hagi memòria i agraïment per als qui van fer possible el Carrilet: fundadors, treballadors de la Compañía Reusense de Tranvias, ciutadans subscriptors d’accions, o avaladors de crèdits, i passatgers. I també per als qui han fet possible mantenirne els records. Informacions procedents de: Anales de Reus. Andreu de Bofarull. Anales de Reus de 1860 a nuestros dias. Jaume Fort. Records i siluetes: Miquel Serra Pàmies. Del Reus de antaño. Josep Banús Sans. El tramvia Econòmic de Reus a Salou. Josep Iglésies. Don Pau Font de Rubinat dins l’àmbit reusenc. Josep Iglésies. Terciando. Enric Aguadé Parés. Rev. Centro de Lectura 86 anys del Carrilet a Salou. Andreu Pujol. Rev Centro de Lectura Història General de Reus. Pere Anguera. Vol II Història General de Reus. Montserrat Duch. Vol II Trens de Catalunya. Jaume Gras.

172

ÍNDEX Motivació

Dedicatòria

Salvà, Jordi

A bordo del Mar i Pins

Juli Molons

Cap de Creus

Anònim

Capçanes

Rafel Sentandreu

A la caça de la perdiu i el bolet

Marcel Bargalló

De Reus al Món... per la ràdio

Andreu Pujol

El Canal de Reus a Salou

Gabriel Saura

El Coll de Lilla

Josep Duran

El Perelló. Prehistòria, Via Augusta, Mel i Molins

Emiliano Fernández

El 1r. Tramo de la Rambla Nova de Tarragona

Ramon Escolà

El Tren Econòmic de Reus a Salou

Enriqueta Moix

El ventall retrobat

Pere Pont Balenyà

Els fets de Bellver del 1936

Josep Bosch

Gavadà

Jaume Fontanet

Idees per una ciutat

Jacques Forquer

Judaisme Ortodox, Natzarisme i Església primitiva

Joaquim Navasa

La balma hospital de La Bisbal de Falset

Joan Escoda

La batalla de l’Ebre i Benisanet

Agustí Esteve de Orozco La Biblioteca de Catalunya

Tomàs Roca Ribas

La Cova Urbana de Tarragona

Pere Sagués

La Masia Sagués

Maties Solé Maseres

L’Artista ermità de Farena

103

Aimeric Vaquer Masdeu

L’Encamisada de Falset i Sant Gregori

107

Enric Sànchez-Cid

Les armes de foc

111

Pere Roqué

L’havanera i el cremat

115

173

Daniel Miquel

Navegació capgirada i supervivència

119

J. Mª Contijoch

Rojals, Cogullons i Mas d’en Llort

123

Montserrat Domingo

Sant Joan de Codolar, l’ermita i l’ermitana

128

Pere Coderch i Puig

Sant Llorenç de Selmellà

133

Pere Bordell i altres

Sidi Ifni

138

J. Mª Pons i Piñol

El mas d’en Piñol i la Venta d’en Pubill

153

J.Mª Contijoch

Vilosell el Cafè de la Plaça i les ermites

157

Andreu Pujol Pozo

125 anys del Carrilet de Reus a Salou

161