A la recerca de la marededéu reliquiari by Enric Sànchez-Cid

Enric SĂ nchez-Cid

A la recerca de la Mare de DĂŠu reliquiari 2016

Adrià de Gerville fou qui utilitzà el nom de "romànic" -l'any 1818- per explicar, amb menyspreu, la degeneració de l'arquitectura romana. La proximitat semàntica entre "romànic" i "romàntic" no és pas casualitat. Becquer va intentar comprar el monestir de San Juan de Duero prop de les muntanyes de les Ànimes, a Soria, i per manca de diner es va quedar amb les ganes. En aquest racó el poeta trobava la forja del seus somnis i l'alè romàntic de la seva sensibilitat. La tuberculosis va tindre també el seu paper: els tisiòlegs no s’han posat mai d'acord sobre si la tuberculosis pulmonar provoca l'esperit sensible de qui la pateix o aquest facilitava la incubació d'una primoinfecció tuberculosa. Becquer era tuberculós i romàntic. L'èxit de les narracions del poeta va contribuir al coneixement de l'art romànic, perquè l'ambientació d'aquells fets que novel·lava girava a l'entorn de ruïnes de monestirs, de capelles medievals i castells del primer mil·lenni. La literatura romàntica s'assentava en l'arquitectura romànica, així com la llegenda és la poesia de la història.

Enric

LA VALL ASPRE

Aquell matí havien estat movent molta terra de la banda de tramuntana de l’ermita, sense cap resultat. Excavar en un terreny eixut i prestar-hi atenció per no malmetre qualsevol peça que aparegués de cop obligava a un cert esforç mental i físic que, passades unes hores, es notava en aquella parella d’arqueòlegs aficionats: el pinzell i la paleta no tenien el mateix ritme de neteja i dubtaven, que per una simple distracció, que l’apreciada peça que estaven cercant se n’anés en orri. Prop del migdia decidiren descansar a redós del mur a resguard de l’ombra. Passats els primers moments els quals el silenci s’imposava per descarregar la tensió acumulada, l’Anna va demanar-li que li passés el quadern i el llapis que es trobaven al seu costat, doncs volia repassar un cop més les notes de l’informe. No és pas que dubtés de la localització exacta del lloc on suposaven que havia estat amagada la imatge. Era tant sols per representar-se el moment en què la trobessin i imaginar-se aquella talla medieval amb l’esvoranc al darrere, guardant la clau de l’arqueta on els frares, perduts en la serralada, havien amagat les peces d’or a recer de l’ermita de la Mare de Déu de la Font. De nou va quadricular el terreny assegurant-se de les respectives distàncies entre les estaques que havien clavat. Tot coincidia amb les referències recopilades aquella tarda d’hivern buscant, en el vell volum de la secció del romànic de la Biblioteca Central, la possibilitat d’ampliar detalls sobre les marededéus de la Vall. * * *

4 Quan els mercenaris de l’Abad de La Grassa atacaren el Monestir, els dos frares s’endinsaren pel mig del bosc de roures i, si bé en coneixien les primeres llegües a l’entorn del cenobi, en caminar més enllà i perdre de vista el terreny conegut decidiren seguir cap a migdia fins que, a boca de fosc, s’arreceraren a l’ermita, de la qual ja de lluny, veien el seu campanar d’espadanya, del que sobresortia el teulí d’entre els arbres que l’envoltaven. Havia perdut part de la coberta de volta de canó i els murs encara es mantenien dempeus gràcies als esbarzers. El seu interior resistia al temps i al pas dels homes; facilitava l’estada. El remoreig de les fulles dels arbres es confonia amb l’aigua que brollava de la font a pocs passes de l’esberlada porta amb els dos batents ferrats abatuts. El frares cansats de caminar tot el dia i neguitosos d’estar pendent de la possible persecució dels malfactors de l’abat sediciós, s’arreceraren en un racó vora de la font. Tenien set. El monjo Garcies portava un mos en el sarró que va poder recollir en el darrere moment d’abandonar el monestir. Centrats en la oració i sense dir-se res, es van quedar rendits sentint com el rajolí salicava mentre aguantaven amb resignació i complaença mística el ressecament de la gola. No tardaren en notar la frescor de la nit i decidiren entrar dins del que quedava de la nau, sota l’absis malmès part d’ell. El cel punxat d’estels va acompanyar el son dels frares lluny del seu cenobi i dels germans que haguessin pogut sobreviure a l’atac dels mercenaris. La vida al monestir de sant Baldiri, que havien abandonat, no fou mai la mateixa que la brillant història de l’abadia de La Grassa. El camí, la situació, el clima no afavorien el desenvolupament de la cultura en aquell indret. Ni el sol apareixia en els grisos dies de boira baixa. Pocs eren els monjos residents i havien de fer marxes fatigants per atendre les seves mínimes necessitats i conreu dels camps i boscos. Ara bé, la seva vida guanyava en elevació de l’esperit; misticisme pur. Però, la pietat de l’home del primer mil·lenni era molt accentuada i els pelegrins, a través dels camins de bast arribaven al monestir cercant la protecció de sant Baldiri i dels altres sants, les relíquies dels quals es trobaven dipositades al cenobi. Allò de les relíquies, de totes maneres, va venir més tard. Els monjos sembla que volien la relíquia d’un sant que despertés l’atenció dels pobles de la rodalia ja que era conegut que tots els monestirs sempre havien sigut rics en mostres de màrtirs i sants, que aportaven força parròquia i, per tant, ingressos per sobreviure...

5 Aleshores, la providència guià els monjos cap un pagès de la regió de ponent mort feia més de cent ants, sant Arseni. El mateix comte, senyor de la contrada, col·laborà a la seva recerca que fou molt accidentada, ja que els monjos hagueren de robar-la de la vila nadiua..., encara que un cop de tramuntana va arrancar una part del cos del sant i així fou com els seus covilatans es van acontentar i callar. Era un dia de l’any 1014, quan sant Arseni, o part d’ell, arribava a l’abadia de sant Baldiri i poc després, amb la seva intervenció, la vall es guaria d’una pesta. Per allà l’any 1029, el papa Sergi IV dóna plena independència al monestir, però al 1114, en Bernat Guillem, un successor del comte protector, cedeix a perpetuïtat l’abadia de Sant Baldiri a l’abadia de La Grassa i perden la seva independència. Passen els anys i els monjos de sant Baldiri s’obliden de La Grassa, elegeixen el seu propi abat i, aleshores, entren en desacord entre ells. Sense arribar a les mans es va reconèixer la segregació. Però aquesta solució pactada fins a cert punt, no fou del gust dels de La Grassa i van organitzar una expedició punitiva contra ells, en que van matar un monjo, en van ferir d’altres i es van emportar un bon botí, a més de la desbandada de la comunitat. Aquesta agressió dels monjos de La Grassa no fou pas la primera, ja que abans havien atacat el monestir de sant Feliu dirigits, en cap, pel mateix abat. Seguiren molts maldecaps, terratrèmols i penúria, però sort en varen tenir de sant Arseni, doncs el seu culte no parava i va ser declarat protector de la contrada, ja que la providència li confià les rescloses del cel i en els anys de secada tothom se’n recordava d’ell i, portat en solemne comitiva, només començar la processó, ja plou! No hi ha església d’aquestes Valls que no tingui una capella en honor del sant: aquesta devoció a sant Arseni encara no ha minvat en els nostres dies de materialisme i meteorologia controlada pels homes del temps i els seus satèl·lits. La imatge de la Mare de Déu era la patrona del monestir de sant Baldiri. L’estàtua, d’uns seixanta centímetres d’alçada, presentava a la Verge asseguda en majestat sobre un tron amb muntants salomònics acabats en pinya. Sense corona, duia vel que només deixava veure part de la cabellera i seguia en forma de mantell, cobria les cames fins els peus que restaven lliures. Braços també coberts pel mantell i les mans, a cada banda de l’Infant sense tocar-lo. El vestit

6 s’entreveu a través de l’obertura central del mantell. Els plecs d’aquest a nivell de les cames es presenten angulars. L’Infant s’asseia sobre la cama esquerra de la Mare, amb la mà dreta beneint i amb l’esquera la recolzava en la cama. Portava túnica amb un bordó a nivell del coll i plecs arrodonits i deixa veure el vestit fins als peus, nus. El conjunt datava del segle XII. Era de les imatgesreliquiari en les que la part del darrera de l’escultura és buit: una cavitat rectangular on s’hi ficaven les relíquies seguint el costum de l’època preromànica i que va acabar-se als darrers anys del segle XV. Quan el monjo Garcies i fra Pere decidiren anar-se’n al comprovar que no podien resistir l’atac dels de La Grassa, allò que primer se’ls va passar pel cap fou recollir la santa imatge de la Mare de Déu abans que anés a parar a les mans d’aquella turba iconoclasta. La primitiva capella sobre la que s’havia bastit el monestir, feia les funcions de cripta i on es guardaven les peces més sagrades de la casa i, a més, salvar-les en cas d’agressió de malfactors. D’aquí partia un passadís que donava a les quadres, en el racó on s’apinyava la palla pel bestiar. No fou pas difícil travessar-la i es van trobar que totes les mules i el cavall de l’abat ja se’ls havien emportat els mercenaris. Com no era probable que tornessin després del saqueig, s’entretingueren a protegir la imatge de la Mare de Déu i l’Infant amb palla i draps i la dipositaren dins de la barjola que portava fra Pere junt amb uns pergamins pels qui s’interessà el monjo. * * * L’Anna havia conegut en Miquel tot just ingressà a la Facultat i, per aquella química de la vida, des d’aleshores s’havien relacionat; com a companys de curs, al principi i, com amics i un xic més, temps després. Semblava que tenien les mateixes inquietuds professionals i l’afinitat dels seus caràcters que els va portar a desenvolupar la petita aventura que se’ls hi presentà aquella tarda a la biblioteca davant de Llibre d’Oració del monjo Garcies on estaven anotades, en diverses pàgines del manuscrit breviari, els detalls per a la localització de l’ermita de la font i de l’amagatall on el monjo i el frare van soterrar la imatge de la Mare de Déu i l’Infant.

7 EL Llibre d’Oració, del qual se’n devia servir el monjo Garcies, era format per setze pàgines de pergamí fabricat amb pell de vedell, relligades amb perforacions, que no era la primera vegada que les unien, i protegides per les dues tapes de fusta polida i on s’hi observaven gravats maltrets, però amb certa orientació geogràfica: un riu meandre, un sortidor o font, una putxet amb una creu,... Els escrits de les pàgines de vitel·la ocupaven unes trenta línies per pàgina, alternant amb escenes bíbliques. No de manera correlativa seguint les pàgines, sinó amb una aparent irregularitat, s’havien dibuixat esquemàtics camins, conjunt d’arbres, monòlits i creuers de terme i algun edifici molt primitiu però que semblava indicar el final del trajecte amb... una ermita d’una espadanya d’un sol ull. El llibre estava considerat un incunable i no es podia retirar de la biblioteca, si bé es permetia consultar-lo tot el temps que es precisava per l’interessat i, amb més raó, si era alumne de la facultat amb consideració que estaven treballant en una tesi doctoral avalada pel titular de la càtedra. En principi no entenien la correlació de les pàgines il·lustrades i en els primers dies que el fullejaven, llegien algun que altre passatge i intentaven connectar-lo amb l’esquema dibuixat al marge; de moment van creure que es tractava d’uns apunts sense cap interès arqueològic. Va ser en Miguel, possiblement més aficionat que la seva companya a l’esoterisme i a les matemàtiques, qui es va adonar que els esquemes fets estaven dibuixats a les pàgines que seguien la successió de Fibonacci (1, 2, 3, 5, 8, 13,...) que en haver-hi tan sols 16 pàgines a partir de la 14 la successió de dibuixos s’acabava. Alhora, començaren a partir de la pàgina 4, la 7 i la 11, coincidint aquesta última amb el dibuix d’una arqueta oberta amb peces rodones al seu interior... Monedes? A la primera pàgina, hi constava: Aquest Llibre d’Oració pertany al monjo Garcies del monestir de sant Baldiri, i dins del reliquiari de la imatge de la Mare de Déu, on hi ha hagut les relíquies que

el cenobi guardava, queden unes notes i la clau de l’arqueta on l’abat havia amagat monedes.

Tota la descripció coincidia amb el dibuix. Miquel i Anna estaven davant d’una possible troballa arqueològica important, tant científica com econòmica. Faltava poc per tancar la biblioteca i, sense prendre cap decisió ni dir-se cap paraula, en Miquel s’aixeca per lliurar el volum a la bibliotecària, sense manifestar cap interès i, aparentment, amb molta indiferència retornà al costat de l’Anna que presentava una mirada llunyana pensant en aquells indrets dels Pirineus on es devia trobar l’ermita... Ni tant sols es va adonar que en Miquel s’havia assegut de nou al seu costat, que la mirava fixament i apuntava un somriure mentre li passava la mà davant la mirada a fi que retornes a aquest món. Amb el mateix posat i a la vegada que maquinava moltes idees dins del cap, en deixar la Biblioteca Central entraren al primer cafè que van trobar per prendre el tallat de sempre i decidir què farien. Havien de deixar passar uns dies abans de

8 retornar a la biblioteca i fer-se de nou amb aquell volum, ja que repetir el gest podria aixecar sospites -l’Anna era qui proposava aquest procediment- afegint amb cert tic nerviós que no era oportú fer-se conèixer com arqueòlegs gràcies al monjo Garcies... * * * El sol esmorteït passava a través de les fulles espesses dels roures que envoltaven el replà on l’ermita va ser bastida. El monjo i el frare es van despertar sobresaltats pel silenci de l’entorn. S’havien adormit amb el record d’aquell atropellament dels mercenaris entrant a l’abadia, destrossant portes i tot el que trobaven davant i sense respectar res sagrat del cenobi. El cavalcar de les cavalleries pel temple els ressonava encara dins del cap i el record de fra Gilabert, espetegat era esgarrifós per la força de la muntura que l’havia atropellat en aquell racó de la porta d’entrada. Després de comentar-ho van fer la pregària del matí amb el record dels germans que havien deixat, van perdonar els agressors i van demanar a Déu que s’apiadés d’ells, perduts en aquella terra que desconeixien. En acabar-se el tros de pa i beure de l’aigua que la font els proporcionava a dojo, decidiren deixar la imatge de la verge en aquell sagrat lloc on havia sigut bastida l’ermita per a lloança del Senyor i sota l’advocació d’un sant predilecte de l’eremita que l’havia habitat. Comptaren setze passos que, des de la façana de ponent, hi havia fins a una clariana del bosc vorejada per un claper. A poc a poc, fra Pere feia el clot ajudat d’unes pedres planes a manera d’escarpell, on amagarien l’embolcall de la imatge perquè hi entrés bé i, sobretot, quedés soterrada suficientment; no fos que amb el pas del temps fins que la poguessin recuperar, l’erosió del terreny o l’arpejar d’un animal del bosc la posessin a la vista. En l’esvoranc del dors de la imatge, que havia contingut les relíquies, s’hi deixà la clau de l’arqueta amb les peces d’or que, a fra Pere, l’hi havia lliurat l’abat abans d’enfrontar-se amb el cap del mercenaris. El monjo Garcies, mentrestant, va localitzar també a setze passes en direcció a migjorn, entre dues grans rocs que formaven part d’un pedreguer, un cau natural on entrava sense esforç l’arqueta. A l’encarar-se el forat cap avall fou fàcil tapiar-lo amb petits còdols de l’entorn i, així, l’amagatall resultava ben dissimulat. Aquesta localització coincidia amb setze passos de l’entrada de l’ermita i el conjunt i el va esquematitzar en un full del seu llibre d’oració. Tots aquests detalls van ser memoritzats pels dos monjos, repetint-

9 se les fites dels dos amagatalls, l’un a l’altre fins que es van convèncer que no les oblidarien encara que, més endavant, el monjo Garcies ho anotaria tot en el seu breviari. Cap senyal denotava l’existència d’aquells tresors si bé l’ermita, que van anomenar de la Font, seria la referència per arribar-hi de nou, ja fossin ells o alguns dels germans amb qui més endavant confiaven retrobar-se. * * * Ho decidiren. En Miquel i l’Anna no comentarien a ningú els detalls del Llibre d’Oració del monjo Garcies que havien descobert a la Biblioteca Central. Tampoc l’expedició, perquè aviat resultaria molt sospitós per alguns dels seus més íntims companys de carrera que, en ple curs, no es presentessin a la Facultat: si coneguessin el fet del descobriment i la marxa precipitada als Pirineus aixecaria cert recel. Ni tant sols ho van comunicar al professor Marès que els dirigia la tesi doctoral en què treballaven, ja que sempre havien notat que tenia molt d’interès per les imatges de les marededéus del romànic primitiu i, per les dates recollides d’aquella història dels frares, els semblava que la imatge pertanyia a aquest període. El dos estudiants van notar de cop que el sentit de la propietat i de l’egoisme s’apoderaven del seu esperit tranquil que els havia acompanyat fins aquell moment. Sobretot ell i ho va expressar: no sabia exactament si l’interès que tenia per arribar a l’ermita era, senzillament, l’estudi de la troballa arqueològica o el valor econòmic de les monedes d’or. L’Anna més pràctica ho tenia més clar: les monedes se les quedaria. No li faria res lliurar la imatge de la Mare de Déu de la Font al Museu més adient, després de publicar un exhaustiu estudi sobre ella, l’ermita i, a ser possible, recollir més informació sobre l’abadia de Sant Baldiri i la corresponent desfeta rere l’atac dels mercenaris encapçalats per l’abat de La Grassa. Per no entrar en desacord i pel fet que els dos coincidien en el punt concret de que allò que havien de cercar era la imatge i l’arqueta, decidiren deixar a banda totes les especulacions econòmiques derivades de la recerca i posar-se a la feina com més aviat millor. Anirien amb el càmping-car d’en Miquel fins a la vall Aspra, d’on tenien referències que en el darrers anys del segle XIV, molts monestirs d’aquell indret havien desaparegut arran de les lluites entre l’infant Jaume de Mallorca i el rei d’Aragó i els monjos es van trobar al mig del conflicte. Per part de l’infant Jaume, els roba i fa presoners; quan guanya el rei d’Aragó, acusa els abats de col·laboracionisme i novament pateixen el pillatge i represàlies. Més tard un terratrèmol destruí moltes esglésies i cenobis de la vall. Com que no era la primera vegada que feien recerques arqueològiques, fou fàcil organitzar l’equip adient i només restava tornar a la Biblioteca Central, demanar el volum tres-cents vint-i-cinc del prestatge setè de la secció del romànic i copiar, el més exacte possible, tots els detalls que hi estaven anotats. Per donar la impressió que seguien en el treball de la seva tesi doctoral van demanar, també, el llibre Les Verges romàniques de la Cerdanya i el Conflent en la Història i en l’Art de Maties Delcor, que normalment utilitzaven com a guia de treball que preparaven sobre les marededéus romàniques. La bibliotecària els coneixia i els havia orientat en la recerca d’alguns dels volums que necessitaven i, ja que en el moment de fer la demanda, estava atenent

10 una trucada telefònica, va indicar a Miquel que passés ell mateix a retirar-lo del prestatge. El xicot va quedar tot sorprès de veure la petita escala de llibreria que havia d’utilitzar per arribar fins l’exemplar del frare Garcies: estava adossada precisament en el prestatge VII i a l’altura del volum 325 i el llom del llibre cap avall. Era evident que algú també s’havia interessat per ell. Sense pensar-s’ho més el va agafar, mirà si a prop d’ell hi havia qui estès observant-lo i en comprovar que estava sol en aquella cambra, se’l va posar dins el xandall i va agafar un altre volum del prestatge sisè, concretament l’etiqueta’t amb el número cent vint-i-dos, el tom tercer de les Baronies de Pinós i Mataplana de Joan Serra Vilaró. La corresponent etiqueta del volum la va entregar a la bibliotecària, després de signar-la i va anar a seure junt a la seva companya. Naturalment, l’Anna va quedar sorpresa al veure el llibre que en Miquel portava a la mà i en el moment que li anava a cridar l’atenció en suposar que s’havia equivocat, ell li senyala el xandall. No fou fàcil per a ella entendre la situació i, encara menys, quan no li donava cap explicació, apart de prendre notes dispars sobre Galzeran de Pinós i els donats de l’església de sant Fèlix... Al termini d’omplir un parell de fulls amb les més estranyes anotacions, en Miquel, amb posat d’entès o de cara de pòquer, li va dir a l’Anna que retornés el llibre a la bibliotecària, ja que es feia tard, assenyalant el rellotge en el canell d’ella, mentre es dirigia, immutable, cap a la sortida. L’Anna no acabava de comprendre l’actuació d’en Miquel. S’havia trastornat? Sense prestar aparent atenció a aquell interrogatori d’ulls i d’expressions de cara que la seva amiga li feia, mentre es dirigien a la sortida de la Biblioteca Central, caminava amb pas ràpid per allunyar-se com més prompte millor, perquè dues idees el perseguien. D’una banda, si el Llibre d’Oració havia sigut revisat per un altre lector, era molt probable que també tingués interès en aquelles anotacions del monjo Garcies i, per tant, podria estar a l’aguait dels moviments de la parella en cas que sospités que anaven darrere de la Mare de Déu i, sobretot, de l’arqueta. Es tractava, doncs, d’escapolir-se com més aviat millor de la persecució que podien ser objecte. Per altra banda, si el nou interessat volgués donar una nova ullada al volum, al no trobar-lo en el corresponent prestatge, la bibliotecària donaria l’alarma, bloquejarien les sortides del Centre i, a l’escorcollar els lectors, no seria difícil enxampar al Miquel amb el llibre amagat al xandall. Mentre caminaven tot de pressa, l’Anna havia de córrer per seguir-lo, en Miquel li anava explicant els fets que motivaven l’esverament i aquella inquietud que l’acompanyava per ser l’autor del robatori d’un incunable que guardava entre els braços plegats sobre si mateix. Els hi fa faltar poc per perdre el bus de dos quarts de vuit per culpa d’un home que s’entretenia a fer-li, a la venedora de la finestreta dels bitllets, les preguntes més equivocades. Asseguts, van romandre callats durant tot el trajecte i encara que el viatge per la costa de la Pineda sempre havia sigut motiu de comentaris sobre l’equipament turístic que cada any es notava millorat, en aquesta ocasió només hi cabien en els seus pensaments totes les possibilitats de fracàs que l’operació llibre podria tenir. No se’ls va ocórrer cap sortida optimista. En arribar a Cambrils, l’home dels entrebancs de la finestreta també va baixar.

11 * * * En un dels paràgrafs del treball que conjuntament desenvolupaven en Miquel i l’Anna sobre les marededéus romàniques de La Vall, exposaven que actualment hi havia un cert despertar cap el romànic, ja sigui perquè el personal es torna més sensible i romàntic o perquè la fugida de la ciutat cap el camp ha fet ressorgir l’esperit primitiu que tots portem dins nostre i s’aparella amb aquesta arquitectura senzilla, intimista, acollidora que l’home, piadós i arraconat entre valls aïllades i a prop de Déu, va crear per lloar-lo i sentir la seva protecció. Déu era l’únic que el podia ajudar. El despertar d’un sentiment religiós necessita per produir-se, un estat de misèria material i depressió moral de l’individuo o de la població perquè el col·lectiu pugui alçar els ulls cap a l’Ideal Superior. Una vegada el fet religiós ha arrelat en la població, el senyor feudal, o qui mani, s’enfonsa i el poder passa a mans de la nova classe sacerdotal, en aquells temps en què s’acostava el primer mil·lenni, o a mans dels polítics en temps d’ara, en què el capellà no té massa predicament. De totes maneres encara falten uns quants dies per arribar el moment en que es vegi un canvi en el pensament de la humanitat gràcies a l’amenaça d’un proper cataclisme nuclear o d’una bestiesa semblant, que ens tenen preparada els governants de torn. Amb aquestes idees tretes del seu treball i dels esdeveniments històrics que van tenir lloc, anys enrere i concretament la Vall Aspra del Rosselló, decidiren arribar-s’hi aquella matinada del mes de maig quan, una vegada col·locat tot l’equip tècnic i personal dins del càmping-car. A través de la C-14 i la C-25 no tingueren problemes de rapidesa per arribar a la frontera. Passats el Pertús i La Clusa seguiren cap a Morellàs, però prop d’aquesta població es desviaren per entrar de cop a la Vall Aspra, des d’on la pastura i la muntanya presenten aspectes variants i sempre seductors. Orientant-se amb un antic mapa del Conflent i el Vallespir prengueren la carretera que voreja el riu fins una cruïlla que, pel mapa, els va semblar que s’iniciava la pista de muntanya d’aquell recó de món que podria conduir-los a les runes del monestir de sant Baldiri. Aquesta pista travessà el riu per un poc profund gual i anava jugant amb el riu mentre s’enlairava cada copo més fins deixar-lo dins d’un congost. Poc abans de Palaldà varen preguntar a un senderista, que semblava de la terra, si coneixia la existència d’un monestir i què en quedava d’ell. De moment els va sorprendre la cara que va posar el bon home, però més cara de sorpresa van posar en Miquel i l’Anna quan els va dir que, poc abans, el conductor d’un jeep també li havia fet la mateixa pregunta. Evidentment, havien de

12 seguir cap a Muntalbà i en arribant a la cruïlla del Mas Pagris, agafà una pista, en mal estat que manava a un antic monestir avui casi tot enderrocat. No en recordava el nom. Era notori que l’home del jeep devia ser qui també es va interessar pel Llibre d’Oració del monjo Garcies i que, ara, estaven davant d’una cursa per veure qui obtenia el primer lloc per assolir el tresor. Però, és clar, que si es topaven amb aquell individu seria molt desagradable treballar, per dir-ho d’una manera sense perjudicis, junts i, a la vegada, recelant entre ells. Va ser, aleshores, quan en Miguel, menyspreen l’interès econòmic i per evitar situacions pitjors que les considerades fins aquell moment, va proposar prendre-s’ho amb molta calma, la qual cosa també tenia els seus avantatges. De moment s’arribarien a Palaldà, la propera població, i es quedarien la resta del dia; farien indagacions, ja que tenien referències de l’existència d’un museu a la Vila i estudiarien l’estratègia a prendre davant dels nous entrebancs. * * * Palaldà és una vila medieval que domina el tec, és un exemple de la Catalunya Nord, amb carrers de flors, de forta pendent i una plaça on es troba l’ajuntament, l’església parroquial i el Museu de les Tradicions, les Arts Populars i del Correu en el Rosselló. D’aquesta secció es van interessar per les torres de foc, que gràcies a un codi en la utilització del fum -durant el dia- i del foc, en un quart d’hora s’advertia a la població de la regió de la invasió de l’enemic. En èpoques de pau i treva, al trobar-se dins d’un camí de pelegrinatge (Núria, Sant Jaume de Galícia) la seva torre de foc, bastida junt a l’església de Sant Martí, era utilitzada per guiar els pelegrins en aquells dies de boira o en la foscor del capvespre per la prompte caiguda de la nit. Aquest interès no fou pas turístic perquè en la guia que van adquirir a l’entrada, van adonar-se que en l’esquema on es situaven les torres de foc, tant les enderrocades com les que es mantenien dempeus, prop d’una d’elles estava ressenyat el monestir de Sant Baldiri i en cursiva ruïnes. El guarda del museu no va pas explicar massa detalls més concrets, apart de lloar el paisatge per on havien de passar. De moment, semblava que ja tenien localitzat d’on van partir el monjo Garcies i fra Pere. Resultava molt important aquesta informació obtinguda de la guia turística, perquè al no ser unes despulles d’un edifici que es trobés a prop de nuclis habitats, tampoc hi havia informació directe d’ell i sempre els va semblar que venia a ser allò de cercar una agulla en un paller. Per no pensar massa amb l’home del jeep i notant un cert rosec a l’estómac, entre els nervis d’una

13 cosa i de l’altra, i que ja passaven de l’hora del migdia, decidiren menjar una cargolada típica de la regió remullada amb un vi negre de Ribesaltes. * * * El monjo Garcies i fra Pere, un cop soterrada la imatge de Maria i Jesús i ben tapiada l’arqueta entre el rocam, tots aquests secrets a setze passos entre ells i de la porta de l’ermita formant un triangle de la mateixa distància: ...que la Santíssima Trinitat ens protegeixi, acabà l’oració el frare que el monjo Garcia va anotar junt a l’esquema. Amb recança, s’endinsaren dins del bosc que anava perdent l’espessor dels seus arbres i apareixien àmplies clarianes, pròpies de l’alçada. El camí, més o menys conservat, devia ser un dels passos del Pirineus i seguia prop del torrent que baixava de la glacera que coronava l’elevat cim que tenien enfront. Passaren a la vora de dos llacs i abans d’arribar al següent coll, van parar a l’ermita de sant Bernabé on els dos ermitans els van atendre i van tenir cura de les nafres dels peus que en el cas del monjo, feia hores que li sagnaven. En aquest refugi feren nit acompanyant en el recolliment i en la oració els bons germans que els acolliren. L’ermita feia les funcions d’hospital de pelegrins. Doncs bé, els nouvinguts després d’uns dies de repòs físic i espiritual s’oferiren per encarregar-se de la casa-hospital del coll, on arribaren acompanyats per un dels eremites de sant Bernabé. Des d’aquell moment no es tenen més detalls de la seva vida que, segons es suposa, transcorregué en el silenci de la caritat envers els pelegrins de pas i en el misticisme que omplia la seva vida espiritual. Després de l’any 1420 els assistents religiosos dels antics hospitals del Rosselló van ser suprimits, els monjos de Santa Maria d’Arles van fer-se càrrec del servei de la casa hospital del Coll i, sembla ser, que a les seves dependències va anar a parar el Llibre d’Oració del monjo Garcies. Com va succeir en molts monestirs i esglésies a partir de la Revolució Francesa, els fons culturals de les institucions alguns es van malvendre i molts se’n van perdre. Dels venuts s’han pogut recuperar molts d’ells i, així, avui trobem en museus, biblioteques i col·leccions particulars peces molt apreciades que haurien desaparegut amb mans d’iconoclastes i desestabilitzadors. El Llibre d’Oració del nostre fil descriptiu va aparèixer a la Biblioteca Central l’any 1921, quan un donant anònim el va dipositar fent referència del lloc d’on procedia, Arlés, i amb la factura de compra a un antiquari de la població: aquests són els detalls que figuren en la fitxa de la Secció de Donacions de l’esmentada biblioteca. * * *

14 La mateixa mestressa del restaurant de la cargolada, els va proporcionar la casa d’hostes on podrien allotjar-se l’Anna i en Miquel. Si bé estaven preparats per utilitzar la furgoneta per anar de càmping, després de l’àpat de cargols, del ribesaltes i el neguit acumulat, es notaven un xic desplaçats i desitjaven reservar-se pel que pogués passar entre caminades i sorpreses. La casa era típica de poble francès, acollidora, neta i amb eL mínim material sanitari que caracteritza les cambres d’hostes de molts establiments hotelers de petites poblacions franceses: un lavabo amb aigua freda i calenta i la resta dels sanitaris es troba als final del corredor a mà dreta... Només quedar-se sols i tancar la porta, l’Anna va llançar-se sobre el llit estirant el braç d’en Miquel que, sense oferir resistència, es va deixar caure sobre ella aprofitant la relaxació de la sobretaula per acaronar-se i, poc a poc, desfer-se de la roba, que era l’únic que no els permetia tenir pena llibertat. En Miquel notava més que l’Anna els efectes dels cargols i de la beguda. Ella es sentia més activa i al quedar més prompte despullada, va aprofitar-ho per refregar els seus pits ben dotats sobre la cara i l’ampla caixa del xicot, el qual no va tardar massa a arribar-li el desig d’ella. Aquest espavilament li va facilitar que acabés de treure’s la roba si bé, al sentir-se l’Anna tant enjogassada, impedia que en Miquel es pogués treure el camal que li restava dels pantalons. Des dels primers moments en què la relació entre els dos s’establí dins d’una intimitat sincera i sense inhibicions, l’Anna va ser qui es presentà més extravertida i, per dir-ho clarament, més fogosa i natural prenent la iniciativa en quasi totes les ocasions en que l’aparellament s’hi prestava. Possiblement, la tensió de la vigília facilità aquella tarda, que es posés més de manifest la particularitat de la noia, que al Miquel li agradava molt i es deixava estimar de la manera més còmoda. Recolzat a la capçalera del llit, reposant sobre l’ampla coixí tou, en Miquel subjectava les natges d’ella, mentre notaven la penetració que donava pas al progressiu plaer; el moviment rítmic de l’Anna semblava que ell s’escaparia del cau si no fos, que a cada separació, ell la premia contra si mateix. Aquesta agradable sensació s’accentuava pel maliciós anar i venir que l’Anna donava als seus joves i tensos pits, sense deixar que en Miquel arribés a xuclar-li els durs mugrons que li fregaven els llavis. Es van aturar al notar que casi perdien el control voluntari, per no posar tant prompte fi al plaer, que els travessava el cos des del sexe fins el clatell. Els petons, i el pas de la llengua de l’un a l’altre, no van deixar que passés massa temps sense

15 retornar al frenètic ritme de la còpula i acabar en el clímax intens que precedí a la contracció espasmòdica d’un sentit orgasme i a la sensible relaxació que va seguir. Però encara l’Anna va aprofitar aquell acme tant característic de la dona i que fa que quan a l’home li sembla que s’ha acabat, la dona li dóna encara la darrera empenta. Estimar sempre és un acte que porta a un altre món on la desconnexió és completa. * * * En Joseph Ben Shora s’havia fincat a la Costa Daurada, concretament a Cambrils Platja, per allà l’any 1960 procedent del Cantó francès de Suïssa, tan aviat com va liquidar la seva indústria farmacèutica. De posició econòmica sense problemes, es dedicava a les antiguitats i era un especialista, sembla ser mundial, sobre claus i panys des de l’edat del bronze fins el segle XVIII; havia recuperat una innumerable quantitat d’aquests enginys. Però com passa amb aquests especialistes i, sobretot, col·leccionistes, comencen com un entreteniment i acaben obsessionats per peces que els falten i arriben a remoure la terra i el cel per descobrir aquell pany rar que no acaben de fer-se’l seu. Doncs bé, un dia en Joseph Ben Shora mentre esperava que la bibliotecària de la Central li entregués el Llibre de les claus i panys de Walter Mac Brian, es va posar a fullejar un volum, d’aspecte antic, que acabaven de deixar sobre la taula de recepció una parella de joves que se n’anaven de la biblioteca. Sense prestar-hi massa atenció, però tractant-lo amb molta cura era un professional de l’art vell- passava els fulls fins que es va adonar que un monjo anomenat Garcies fou el primer propietari d’aquell breviari. El tal monjo era conegut per en Joseph Ben Shora com un especialista, per dir-ho d’una manera, de l’art de construir panys amb gran dificultat per obrir-los. I feia anys, que tenia notícies d’una famosa arqueta del monestir on havia residit el monjo, en la que el mecanisme del pany era una filigrana i per la qual el senyor Ben Shora estava molt interessat. Aquesta referència l’havia obtinguda a través d’un antiquari del Migdia francès, M. Bonet Ducrós. Va recollir algunes notes dels marges del llibre i se’n va anar sense esperar a la bibliotecària, tot distret sota aquesta nova fal·lera i amb la intenció de connectar amb l’antiquari francès. La casa de Cambrils del col·leccionista era un vertader museu de mobles de diferents èpoques i a les vitrines s’hi exposaven

16 centenars de claus i panys tots ells documentats, tant de la seva procedència com de l’anecdotari de moltes d’aquelles peces. Un acurat fitxer completava la col·lecció que la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de la Vila li festejava des de feia temps, però, mai es van posar d’acord. El seu llistat de brocanters i antiquaris era dels més complerts; confeccionat pels anys de passejar-se pels mercats d’Europa, mantenia amb molts dels interessats una contínua relació tant epistolar com per internet. Aquell capvespre, en arribant al seu despatx de la casa - museu i sense perdre temps en treure’s el gec, s’assegué davant de l’ordinador i passar un e-mail a M. Bonet Ducrós. Li va exposar la identificació que havia fet de l’autor de l’arqueta per la qual estaven interessats i li demanava quan es podien retrobar per localitzar el monestir de sant Baldiri. Aquella nit es va aixecar varies vegades per comprovar si el seu amic havia llegit el correu i li contestava, però fina a la tarda següent no va rebre resposta: la satisfacció de la troballa també la compartia el francès i l’invitava a passar uns dies a casa seva per arrodonir la recerca de l’arqueta i recollir les dades del monestir i del monjo Garcies que, en els Archives des Pyrénées Orientales i en la Revue d’Histoire et Archéologie du Roussillon, poguessin trobar. Dos dies després, amb el Land Rover, s’arribava a Prada de Conflent a casa de l’antiquari. * * * Les intencions de prendre-s’ho en calma per estudiar com ho ferien per evitar a l’home del jeep, no va acabar en res concret i, així, es posaren en marxa amb el càmping-car. Van repassar aquelles instruccions que havien rebut del senderista a més de les informacions que el noi de la cafeteria on havien esmorzat els va donar. Es dirigiren cap a la carretera de la vall de Montdony la qual, lentament, es va fent cada quilòmetre més pronunciada, passaren prop d’unes grutes i, ja transformada en pista forestal, voltaren el Roc de Sant Salvador per entrar de sobta a una vall desèrtica rodejada de verdes muntanyes. La brusca aparició d’aquest espectacle natural els va deixar embadalits ja que el darrers metres recorreguts per dins del bosc de castanyers, no feia pas presumir una vall plana, rocosa amb poca vegetació i rodejada de la carena de muntanyes repoblada d’avets a la manera d’un circ alpí. Al mig de la planura es trobava el que un dia devia ser un imponent monestir, del qual avui només en quedaven alguns murs, un parell d’arcs torals i els arcs forners de la banda de l’evangeli, que havien donat pas a la girola i, més allà, quedaven les restes del que havia sigut el claustre. Es van apropar uns metres més pel pedregós terreny, però no es van resistir de parar el motor en entrar de ple en aquella natura que invitava a un respectuós silenci. Pas a pas s’acostaren, sense dirse res. Caminaven agafats de la mà, amb la barreja d’un cert temor interior davant d’aquella grandesa i de l’emoció de trobar-se massa sols entre les pedres del temple on, anys abans, els monjos i els homes de pas havien donat vida. Avui no en quedava més que el record, la sensació d’haver-los

17 oblidat; que aquell món que sobrevivia uns quilòmetres més avall, possiblement gràcies a una cultura que podria haver-se desenvolupat en aquell indret, no tenia per a ells ni el més petit pensament. Aquest era el que quedava del monestir de Sant Baldiri d’on sortiren el monjo Garcies i fra Pere aquella matinada en què es va desfer la comunitat per l’atac dels mercenaris de l’abat de La Grassa. Què se’n devia fer de la resta de monjos? Les ruïnes que havien aguantat els pas del temps i altres agressions, feien presumir que havia estat un edifici imponent on els tresors de la cultura es devien emmagatzemar sense límits... On anaren a parar? En Miquel i l’Anna voltaren per tot aquell entorn de desolació i silenci sense identificar cap empremta de vida recent. El terreny infèrtil no deixava créixer ni la més escarransida planta entre els carreus caiguts dels murs i dispersats per l’entorn. Es preguntaren com devien solucionar l’aportació de l’aigua, tant per a la construcció com per a sobreviure, en aquella planura desèrtica. Amb aquesta interrogació fixaren la vista al límit de l’esplanada, quan començava la vegetació d’alta muntanya que omplia tot el circ que els rodejava. Per la banda de migjorn distingiren un grup d’arbres ben diferenciats de tots els demés: probablement devien ser xops i d’on devia brollar una font. Havien resseguit una i altra vegada tant l’exterior de les ruïnes com el que quedava de la nau central del temple, la qual era capçada a llevant per un absis semicircular, encara ben conservada, a diferència de la volta de la nau que s’havia enfonsat casi per complert. Amb el vehicle es van arribar fins on començava el bosc que semblava, de lluny, que s’iniciava un camí cap a migdia a través de les muntanyes que limitaven tot aquella paisatge planer centrat pel que havia sigut l’esplendorós monestir. Ja abans d’arribar-hi se’n van adonar que per aquell corriol no podien passar amb el càmping-car i decidiren deixar-lo arrecerat sota l’ombra dels primers arbres. Caminant es van apropar als xops i on suposaren que deuria haver una o altra font que donés verdor a l’eixut terreny. No fou difícil localitzarla, entendre el creixement i conservació d’aquells vells i grandiosos xops, com també devia ser d’on es proveïa d’aigua el monestir en els seus dies de vida. Omplertes les carmanyoles i amb l’equip de recerca arqueològica en una motxilla i els queviures en l’altra, emprengueren la marxa a peu pel que quedava de camí i que era el que, probablement, havien seguit els monjos a l’escapolir-se de l’atac.

18 Si bé el corriol cada cop era més difícil identificar-lo i malgrat haver caminat prop d’una hora, no veien pas el cim de la carena. Sort en tingueren, que la frescor de l’alçada els va permetre seguir sense problemes de calor, a un bon ritme i no tenir que abusar de l’aigua. Tornarien a trobar una altra font?... Anaven vorejant un torrent que deuria alimentar la deu del Monestir. Feia prop de dues hores que caminaven, quan distingiren un coll entre l’encreuament de dos perfils de les muntanyes d’enfront que els feia de fita: quan el camí es perdia pel poc ús, seguin en aquella direcció el retrobaven de nou. Arribaren a un indret tot planer, on hi havia un petit llac que s’hi reflectien els arbres que l’envoltaven i arrecerada a una font es trobava una capella molt abandonada. Van esclatar d’alegria, perquè tots dos varen tenir la sensació que havien trobat allò que cercaven, gairebé no s’ho creien, però no hi havia dubte que l’indret coincidia amb els dibuixos del monjo Garcies fets en el deu Llibre d’Oració: el perfil de l’ermita i la font no eren qüestionables, si bé els arbres... pel pas del temps eren ben diferents... La impressió del conjunt era la mateixa tal com s’exposava en el dibuix.

Només calia localitzar els llocs definitius on havien soterrat la imatge i amagat l’arqueta... amb les monedes, va recordar l’Anna. De l’ermita en quedava l’absis semicircular orientat a sol ixent, quasi tot conservat; al centre una petita finestra d’una sola esqueixada i aparell de petites pedres moltes d’elles sense desbastar i altres allisades. Sembla que un poc aparent arc presbiterial separava l’absis de la nau rectangular amb la volta de canó enderrocada, així com un intent de substituir-lo per un sostre d’embigat; gran part dels murs derruïts. La porta, malmesa, s’obria al frontis. No hi van trobar cap senyal de vida recent, ni van veure a cap racó restes de foc per escalfar el menjar o a les persones, cosa que demostrava que el lloc no era de pas freqüentat avui dia. Amb aquesta presumpció semblava que quedaven tranquils respecte al possible èxit de la seva recerca. En acabar d’explorar decidiren aprofitar la presència de la bassa, on veieren que l’aigua es renovava contínuament gràcies a la font que

19 l’alimentava, per banyar-se. No s’ho pensaren gens i encara que l’aigua estava freda, passada la primera impressió, el bany i el joc del cossos nus donaren al Miquel i a l’Anna la sensació que el món era seu. Si més no, en aquell món aïllat on esperaven passar la nit. Anaven preparats per fer bivac i així fou com, a l’arribar el cap vespre, gaudiren de la serenitat que proporcionava estar a redós de l’ermita pel remoreig dels arbres propers i estimantse sota l’absis que els va cobejar durant la nit. Al trobar-se a llevant de la carena, la frescor els va arribar més aviat i ho aprofitaren per intentar agafar el son, com més aviat millor i poder aixecar-se a la primera llum per començar la localització dels punts on havien d’excavar. * * * En acabar de comprovar que la quadriculació del terreny era correcta, segons els detalls que interpretà dels dibuixos que el monjo Garcies va esquematitzar en el seu breviari, l’Anna va pressionar al seu company perquè s’espavilés i retornessin a la feina després d’aquell descans del migdia ja que abans de ferse fosc havien d’arribar a una conclusió o altra sobre la possibilitat de trobar la imatge. Com si en Miquel volgués ratificar les mides que l’Anna havia pres, va mesurar amb la cinta mètrica els setze passos que es dibuixaven a l’esquema del breviari i que corresponien a vuit metres. Situant-se junt al frontis de l’ermita a peu de la porta, col·locaren la cinta mètrica en direcció als arbres de mà dreta i amb el goniòmetre determinà un angle del 60º en direcció a les roques que presumien guardaven l’arqueta, clavant la corresponen estaca als vuit metres; d’aquesta estaca a la dels arbres, comprovaren que també, hi havia vuit metres: era el triangle equilàter, que el frare Pere es referia a la Santíssima Trinitat en el esquema dibuixat en el Llibre d’Oració... Efectivament, del primer moment que es posaren de nou a mesurar el terreny, s’adonaren de l’equivocació, doncs era evident que els passos d’en Miquel es deurien semblà als del monjo Garcies i no pas els de l’Anna, no massa alta. En excavar tant sols un parell de pams, va aparèixer un tros de teixit malmès pel temps; el silenci i la màxima atenció entre els novells arqueòlegs, també es va fer present, entregats en cos i ànima a retirar delicadament la terra que cobria l’apreciat tresor. Ho assoliren: tenien davant seu la marededéu que buscaven. Si bé semblava que la neteja que havien fet fins ara era suficient per retirar la imatge que havien casi descobert del tot, es van entretenir un xic més fins retirar una ampla zona de terra que l’envoltava, a fi de no forçar l’extracció.

20 Es tractava d’un paquet de casi quatre pams, embolicat amb una roba que s’esmicolava al tocar-la i tot ell de consistència tova, que els va fer pensar que la talla devia estar del tot corcada. Traslladada amb la màxima atenció que l’Anna hi podia posar la situaren a l’interior de l’ermita, a prop del mur de migjorn, resguardats del migjorn d’aquella hora baixa de la tarda. A poc a poc, la desembolicaren i ja que no hi havia cap lligam a tallar, va ser fàcil desprendre els bocins de roba fins aparèixer un conglomerat vegetal, de palla i fulles d’arbres de l’entorn, que era el que donava la impressió en agafar-la per treure-la d’on era soterrada, que la fusta en la que havia sigut esculpida la Mare de Déu deuria estar corcada. Amb una gran atenció recolliren els bocins de roba en una petita caixa que tenien preparada, així com la resta de vegetal en una altra, a fi de completar el corresponent estudi del teixit d’aquella llunyana època i de la vegetació que hagués pogut variar fins l’actualitat. La venerada imatge apareixia descoberta del tot davant d’en Miquel i de l’Anna. Pel posat que van prendre semblava com si tinguessin por de tocar-la. Es tractava d’una talla amb resta de colors esmorteïts, malgrat que en vermell i les clapes de groc eren els que es mantenien més bé. Passada la sorpresa dels primers moments, l’Anna va donar la volta a la imatge al veure que en Miquel es mirava la pàgina del breviari on es trobava el dibuix del dors de la marededéu i recordar que hi havia l’esvoranc amb la clau de l’arqueta. Tot coincidia i aquesta nova troballa no feia altra cosa que satisfeia el seu esperit. Es tractava d’una cavitat quadrada, que en el seu dia devia estar tancada de quan guardaven les relíquies del monestir. Un paquet de teixit ocupava el forat i amb la mateixa atenció el van desembolicar i va quedar al descobert... la clau! Així fou com l’Anna es va expressar al veure-la i recordar l’arqueta on trobarien les monedes, probablement d’or, dibuixades en el Llibre d’Oració. La va prendre i la va posar dins un compartiment de la motxilla, mentre en Miquel embolicava de nou la imatge amb noves teles de franel·la i la col·locava dins d’una capsa amb fibres de cotó que la resguardaven de qualsevol cop. El conjunt ho van deixar junt a les motxilles i els sacs de dormir que es trobaven en l’interior de l’ermita on havien passat la nit. Retornaren al treball. Ara s’havien de dedicar a localitzar l’amagatall de l’arqueta. Estudiaren de nou l’esquema del breviari que amb la precisió d’aquells monjos meticulosos i d’extraordinària paciència que els va caracteritzar al fer les delicades miniatures que il·luminaven els seus llibres, indicaren els dos germans de Sant Baldiri la presència de les roques que coincidien exactament amb les del terreny. No eren tant fosques com en el dibuix, però coincidien les visuals amb l’angle de 60º que donava el goniòmetre entre la de les roques i la que havien traçat des de la porta de l’ermita.

21 Una de les roques destacava de les altres i, encara que fos per començar, consideraren que aquella podria ser la senyalada amb una creu en l’esquema. Amb l’escarpa i el martell retiraren l’argamassa que mantenia junts els còdols: de cert que anaven per bon camí. En un punt donat hi treien més conglomerat i, per aquest motiu, van insistir en aprofundir més, tant per la facilitat de treballar com per la sospita que semblava ser un bon cau per amagar-hi l’arqueta. I de la sospita a la realitat. Després de retirar un còdol més gran dels altres, es va veure una part de la que, de seguida, van pensar que seria l’arqueta, pel color de metall vell i certa filigrana de decoració que, malmesa, presentava. Amb molta facilitat en Miquel la va treure del forat i recolzada sobre les roques mateixes, l’Anna es va ocupar de netejar-la amb el pinzell, tot delicadament, doncs el metall dels angles donava la impressió que es desprendria. Aquest treball els va entretenir més temps del que esperaven i, sobretot, van posar-hi una atenció extraordinària, sense adonar-se que es feia fosc al seu entorn en desapareixa els sol per darrera dels cims. Van deixar-la com estava i, embolicada, l’Anna la va prémer contra sí, mentre en Miquel recollia l’instrumental i se’n tornaven cap a l’ermita per preparar-se el que seria el sopar i passar l’última nit entre les ruïnes de l’ermita de la Font. * * * A darrera hora, un a un s’anaven excusant de no acompanyar-lo en la sortida que s’havien proposat fer aquell cap de setmana al Roc de Sant Salvador, camí al monestir de Sant Baldiri: el treball del camp imposa les seves obligacions...; hi ha feines que són prioritàries...; la recollida de la fruita és sagrada...; la competència dels mercats catalans...; etc. etc. L’Andreu se’n podia lliurar d’aquest compromís entre ell i la terra. Era un jornaler que mai s’havia compromès amb cap propietari i si bé era un apreciat treballador a sou, el seu temperament independent i la manca d’obligacions familiars li permetien anar a jornal quan la necessitat del seu mínim vital li obligava o el camp l’estirava. Era un gran amant de la natura i molt abans de que s’hagués inventat l’ecologia política. Per aquesta manera de ser i sentir la terra que el va veure créixer i on vivia sense la família, que havia anat perdent amb els anys, va ser un dels primers a apuntar-se a la Societat per la recerca dels monuments perduts, que a la vila s’havia format gràcies a l’empenta d’un grup de joves amb inquietuds arqueològiques, heretades dels seus pares que havien fundat l’anomenat Museu de les tradicions, les Arts Populars i el Correu en el Rosselló. La importància que adquireix un poble no es fa mai en una sola generació.

22 Els membres d’aquella Societat tenien en el seu historial la rehabilitació de l’església de Sant Pere de Riu ferrer, abandonada des de feia temps; la recuperació i classificació de restes arqueològics escampats per arreu d’aquelles contrades i, darrerament, col·laboraren amb l’Associació per la salvaguarda de Sant Martí de Cortsaví, d’Arles de Tec, a la reconstrucció d’aquesta ermita situada en l’antic Camí de Sant Jaume. Ara s’havien proposat refer el monestir de sant Baldiri i per aquest motiu es va organitzar la primera sortida per fer-se càrrec, sobre el terreny, de les necessitats que tal obre obligava, aixecar el plànol del que restava del temple, calcular el material que tindrien que pujar-hi, quines serien les etapes a seguir, etc. En part, aquests propòsits es varen esvair per l’exigència de les feines de temporada, però com sigui que l’Andreu passava de les obligacions i la seva fal·lera era el monestir, es va oferir per anar-hi malgrat tenir que fer la sortida tot sol, per fer la primera ullada i ja donaria la informació pertinent. Era fadrí i festejava amb la Maria, una noia de Banys d’Arles, que vivint tant sols a tres quilòmetres de casa seva mai es van proposar casar-se. La xicota era de bon veure mentre fos vista un xic de lluny i d’on ressaltaven les seves formes femenines, que portaven de cap a l’Andreu i ella exhibia sense massa pudor a través de vestits curts de teixit i generós d’escot. Si bé la varicel·la va fer de les seves en la cara rodoneta i de galtes molsudes de la Maria, la simpatia i el do de gents de que podia presumir compensaven. Es veien molt ben aparellats, ja que el noi era alt i ben fornit. Els caps de setmana eren per l’Andreu una obligació fer-li companyia a Maria, que vivint amb la seva mare i del sou de vídua d’un empleat de l’establiment termal militar de la vila, no s’assabentava ni de la meitat de la pel·lícula, no per sorda o cega, sinó per no esgarrar-li l’avenir a la filla. Per aquell divendres, l’Andreu ja s’havia posat d’acord amb el seu temporal patró que no es presentaria a la feina, perquè tenia que preparar l’anada a sant Baldiri i, això, li comportava uns certs preparatius en que incloïa, també, el festeig i el paller. L’amo, en Ramon de Ca l’Escolà, era un entusiasta de la Societat (havia sigut cofundador i primer president) i, clar, no li va posar cap objecció, aportant a l’empresa el tot terreny del que se’n servia per la feina del Mas de d’Alt de la seva finca.

23 Després de sopar en família i de les obligacions d’home envers la Maria i a plena satisfacció de la noia i de la mare, que no era sorda ni cega, l’Andreu retornà a Palaldà entrada la foscor. Va carregar les ferramentes que ja tenia preparades al tot terreny i se’n va anar a dormir fins que començà a clarejar. Sense problemes va transcorre el camí de pujada per la vall de Montdony cap el Roc de Sant Salvador i després de travessar, per la pista forestal, l’espès bosc va arribar a l’esplanada on de petit un dia va acompanyar al seu pare a veure el que quedava del monestir de Sant Baldiri, que ara les ruïnes apareixien enfront d’ell, solitàries i envaïdes per l’exuberant i anàrquica vegetació. El record d’aquell llunyà jorn o la visió trista que oferia el temple enderrocat en el matí assolellat d’avui es va notar en ell. Va quedar una mica trasbalsat, aturat, com si un pes li hagués caigut damunt i no el deixés pensar. Va transcorre un temps no calculat. Se’n va adonar que havien transcorregut unes hores perquè la tarda s’havia fet present, s’enfosquia i recordava que quan va arribar a veure el monestir el sol encara no estava prop del migdia. Com fou que li passaren les hores sense prestar-hi atenció?... No, no li podia haver passat rés d’estrany perquè ben bé que podia caminar, no li feia mal cap part del cos, S’apropava a les ruïnes temptejant el terreny, doncs no es notava segur en cada passa que feia, però les cames no li flaquejaven. A mesura que s’hi acostava la llum esmorteïda de la caiguda de la tarda dibuixava un temple renovant-se, desapareixia la vegetació poc a poc i tant els finestrals com la portalada es feien presents, no pas enderrocats com li va semblà veure-ho en el primer moment. Donava la impressió que l’indret no era tant abandonat com s’ho imaginava de quan li explicaren els que deien que hi havien arribat. Inclòs sentia que la campana repicava: deu ser que els monjos toquen a vespres, es va dir a si mateix. Per la porta mig oberta veia un punt de llum dins de l’església i guiat per aquest resplendor s’hi va apropar. La porta va cedit en facilitat al recolzar la mà sobre ella i, portat per un estat de benestar, hi va entrar. Una comunitat de monjos, d‘espatlles a ell, es perfilava per la llum que del presbiteri en sortia i creava llargues figures d’ombres sobre els murs laterals que encara aguantaven el temps. No podia pensar. Només mirava bocaobert i a curts passos avançava atret per una força interior per entre la filera central cap a l’altar, on una flama el conduïa i no podia evitar-ho. Cap d’aquells monjos es movia; el cant gregorià, cadenciós i monòton ho emplenava tot.

24 Va fixar-se que caminava amb un altre calçat; si, clar, no eren les botes de muntanya, eren sandàlies que deixaven veure casi tot el peu i un lligam les subjectava més amunt del turmell... però qui li havia posat aquest hàbit?... No importava; un benestar entrava dins d’ell i aquella angoixa i la inquietud que en un principi li oprimia el cor s’esvania per moments. El monjo de més a prop li va indicar que es posés al seu costat i ho va fer d’esma, sense adonar-se, com també es va trobar que seguia el cant dels monjos, ell que mai havia pogut formar part de cap cor, ni quan en les sortides de nit i alcohol amb els amics, la disbauxa es feia present, mai va poder entonar cap d’aquelles cançons de lletres picants en que s’animaven fins la sortida del sol. El silenci s’imposà i els monjos, a pas lent anaven deixant els seus llocs que ocupaven i un rere l’altre passaven davant seu tot mirant-li la cara. No va pas parpellejar en cap moment quan reconeixia aquell amic i aquell altre i l’altre... que temps enrere havien desaparegut del seu poble o el de més enllà. Estaven tots reunits en el monestir de Sant Baldiri... què hi feien?... També ell tindria que quedar-s’hi, ho veia prou clar! * * * L’home del jeep, que també feia el camí a Palaldà, era l’especialista en panys i claus de Cambrils, el Sr. Joseph Ben Shora, que junt amb M. Bonet Ducrós, anaven a localitzar aquell monestir de Sant Baldiri i l’ermita de la Font, on el monjo Garcies havia amagat l’arqueta tancada per un curiós mecanisme que tant els interessava. Per la informació que els havia donat el de la carretera seguien ben orientats i coincidia amb les dates que havien recollit a la Biblioteca del Centre de Recerques Arqueològiques de Perpinyà, d’on era sots president M. Bonet Ducrós, unint en la seva persona l’afició a l’arqueologia i la professió d’antiquari i brocanter. Mentre dinaven a Pelaldà el Sr, Joseph Ben Shora, els suís dels panys de Cambrils, es va adonar que entrava una parella que no li era desconeguda, però , no els localitzava en el seu record. Li va cridar l’atenció, més que la fisonomia d’ella, el ben dotada que estava dels davants i, per tant, no es va fixar amb el xicot que l’acompanyava, cosa natural en ell que sempre havia manifestat molta afició a les noies, tanta com a les claus i panys. Per la situació on s’entaularen i la discreta il·luminació del menjador a part que estaven molt entretinguts entre ells, a la parella els van passar desapercebuts aquells dos comensals de més enllà. En allargar la sobretaula, engrescats amb les seves històries de recerques i de compravenda, sobretot el francès, van passar per alt la presència d’en Miquel i de l’Anna durant la resta del dinar fins que de cop, el Sr. Ben Shora li va fer un senyal

25 perquè aturés l’explicació al sentir el nom de Sant Baldiri i un monestir, quan en Miquel ho va preguntar a la mestressa en el moment que s’acomiadaven. Van quedar tot parats per la coincidència i, si bé en un principi van fer tan sols referència que essent el món tant gran era molta casualitat aquella convergència de direccions... i la conversa va seguir pel camí de les anècdotes, de les troballes i de les vendes que feia el de Prada de Conflent als nous rics de París que es delien per tot el que era o semblava antic. Fou a l’hora de demanar la nota quan preguntaren a la mestressa sobre el monestir de sant Baldiri del qual havien sentit parlar a aquella parella que n’estava interessada i, a ells, també els agradaven les pedres velles... La restauradora, que semblava no tenir massa feina perquè era el marit qui es movia d’un costat a l’altre del menjador atenent a la parròquia, i ella només es dedicava a cobrar, es va passar una bona estona explicant històries i llegendes del país, passant casi de llarg del monestir, però, va ser molt explícita descrivint Arles, d’on era filla, una vila feta a l’entorn de l’abadia, de la qual només en quedava l’església i el claustre, on es troba la Sante Tombe -remarcant- de marbre blanc, molt antiga, d’on cada any en treuen centenars de litres d’aigua ben bona i de la qual el científics que ho han estudiat, no en donen cap explicació natural. Evidentment, aquestes llegendes eren conegudes pels dos comensals i allò que els interessava, la replena mestressa ho passava per alt. En un nou intent de no fer-se notar massa per la insistència, li van preguntar de nou sobre el que havia quedat del monestir de Sant Baldiri. Aleshores, dirigint-se al sofert marit que donava la impressió que volia posar cullerada a la conversa, la muller li va indicar que anés a donar una mirada a la cuina; ella, en canvi, va agafar la cadira més propera i, amb un gest que denotava que els genolls li feien mal, es va asseure a la taula dels dos clients. Explicà que a la vila existia un grup d’intel·lectuals que feia anys s’havien interessat per aquell monestir i havien intentat restaurar-lo gràcies a la col·laboració de la gent de la població que si va prestar, tant amb aportacions econòmiques com amb prestacions personals. Un dia, en una de les sortides de treball que feia l’entitat, només va poder anar-hi un dels voluntaris de la colla... i no va tornar mai més. Gairebé tots els homes i algunes dones van començar la recerca del desaparegut. Més tard, hi va intervenir la gendarmeria i el C.I.R. amb gossos ensinistrats i helicòpters sense cap resultat. Aquell jove era fadrí amb la promesa que vivia a Banys d’Arles. Què va passar?... Ningú ha donat explicació real. No s’ha trobat cap senyal que fes sospitar res, perquè el primer que varen pensar és que havia descobert un bon tresor d’or i que la parella haguessin volat a Amèrica... La noia de Banys d’Arles encara hi viu i, per cert, s’ha quedat per vestir sants. La restauradora va afegir que d’aquell afer, que feia més de 15 anys que havia passat, la gent de la vila no en volia parlar massa i que en tota la contrada no trobarien ningú que arribés fins on suposava que devia seguir el monestir. - Només es suposa, madame? -va preguntar el francès.

Corria la versió a la Vall, que en una nit de tempesta, quan els trons i llamps havien descrestat cap a Catalunya, es va veure més enllà del Roc de Sant Salvador un llamp globular que es desplaçava i de cop va desaparèixer precedit d’un gran espetec... i és que va ensopegar amb el monestir de Sant Baldiri i el va esventar del tot; si bé alguns que s’han atrevit a arribar-hi han dit que només està destrossat en part. - Em perdonaran, veritat... És que el meu marit no se’n surt a la cuina amb tantes dones... És tan poca cosa el pobre! Al quedar sols, el de Prada de Conflent i el suís de Cambrils van mantenir un discret silenci fins que la mestressa va entrar a la cuina a donar-li una mà al pobre del seu marit o escridassar-lo, doncs fins a ells va arribar la veu cascada, gruixuda i incoherent de la dona que recriminava a qui s’atrevia contestar. Aquells breus moments van servir per raonar el que havien de fer d’ara endavant. Restablerta la calma a la cuina del restaurant i acabat d’assaborir el cafè, M Bonet Ducrós va proposar arribar-se fins a Arles on tenia un amic, en Joan Pere Verges, que era falconer, coneixedor de tot aquell terreny i que els hi facilitaria detalls més concrets i allunyats de tota fantasia popular. Així van fer-ho. * * * En Miquel i l’Anna no van pas dormir de tota la nit. Només s’hi veia per la discreta llum de la lluna, mentre que els arbres que els envoltaven dibuixaven una irregular i perfilada negror de terra al cel que impressionava a aquella decebuda parella, arrupits al fons de l’absis de l’ermita de la Font. Tot el treball de recerca de la Mare de Déu i de l’arqueta s’havia anat en orris. Qui podia ser el que va sostreure la motxilla, la clau i el caixó on guardaven la imatge i l’arqueta?... No els havia arribat cap soroll de motor o de persona que s’apropés fins a ells. La clariana on

27 es trobava l’ermita era suficientment ampla com per notar l’arribada d’algú i, si bé van reconèixer que estaven molt entretinguts en netejar el forat on s’amagava l’arqueta, des d’on eren, a vuit metres de l’entrada, qualsevol trepitjada de la fullaraca l’havien d’haver notat. No s’ho explicaven! L’Anna tenia els ulls negats i en Miquel es notava que feia el tranquil, no tant sols per superar el disgust de la desaparició sinó també per sobreposar-se al temor que li produïa la possible existència d’un individu desconegut i desaprensiu que els rondés. Coneixien les històries de molts arqueòlegs que havien desaparegut, uns, i morts, altres, després de fer importants descobriments i, en moltes d’aquestes narracions, mai s’havia explicat què va passar... Recordaren que la Casa d’hostes on s’ajornaren la darrere nit, la mestressa havia eludit en part la informació que demanaren sobre el monestir de Sant Baldiri... És que hi havia un misteri en aquella vall? La desaparició de la motxilla i de la imatge d’aquela marededéu no tenia cap altra explicació, ja que qualsevol moviment de persona, moto o jeep, no podia passar desapercebut. Els ulls s’aclucaven sols per l’esgotament del dia, però el temor de ser sorpresos pel desconegut que els devia envoltar i que els va espiar durant aquells dos dies, feia que aguantessin les parpelles ben obertes i les orelles atentes a qualsevol dels sorolls de la nit, potser més provocats per el temor que la realitat. Les hores tardaven de passar. Quan semblava que clarejava, l’Anna es va endormiscar i prop de les sis, en Miquel va sortir del sac, molt lentament, i es dirigí a llindar de la porta, on es va recolza en el que quedava de mur. Quan es pujava la cremallera de la bragueta del texans, va veure - segur que ho va veure! - una llum groguenca que es desplaçava pel mig del bosc. Fou només uns instant; després, res més. Una altra evidència de que tenien veïns i que els controlaven. Va estar-se quiet fins que la llum del nou dia anava mostrant poc a poc el paisatge que els rodejava i l’ermita mostrava el seu deteriorat aspecte. Aleshores, més tranquil·litzat, es va dirigir capa l’absis on havia deixat dormint a l’Anna: no hi era pas! * * * Pocs quilòmetres els separava d’Arles, vila situada a la ribera del Tec. A la sortida de la població, riu amunt, es desviaren cap a la Vall Ferrer on, en el Mas d’en Ploma, residia l’amic de M. Bonet Ducrós, dedicat a la falconeria després d’haver començat per afició a tenir cura dels falcons pelegrins, com si volgués rememorar els falconers que van desaparèixer al

28 segle XVIII i que tant havien abundat a l’edat mitja. En Joan Pere Verges, català de soca-rel de la Catalunya Nord, era tota una institució en aquesta vall. L’ofici de falconer l’exercia quan era sol·licitat per la direcció dels grans aeroports, que en certes temporades de l’any, el cel quedava envaït de tota mena d’aus que feien perillosa la navegació aèria. També era un artista de la pedra i moltes peces escultòriques seves es trobaven en museus i cases particulars: eren figures humanes en que es manifestava el vigor de l’home del camp en els diferents treballs que el caracteritza. En Bonet Ducrós i en Ben Shora el van trobar amb un d’aquests treballs quan pararen el jeep davant del seu taller del camí de Masferrer. En els preàmbuls inicials es va manifestar de seguida l’esperit extravertit d’en Joan Pere i no tardà massa en explicar el mal de cap que havia tingut quan va perdre el falcó femella, la Nina com li deia, que tan estimava. S’havia passat tres dies i tres nits cercant-la per les rodalies de la Vall fins que es va presentar a reposar sobre el seu puny enguantat... Agraït a Sant Jaume, del qual era molt devot, va fer el Camí acompanyat de la gossa Estrella i el falcó recuperat. Al assabentar-se que en Ben Shora vivia a Cambrils, es va recordar que havia fet amistat amb un cicloturista d’aquella vila, ginecòleg, que també feia el Camí, dibuixava i escrivia un llibre sobre les vivències... - Què el coneixeu pas, vos?... Després de l’intercanvià anècdotes, M. Bonet Ducrós li va preguntar què en sabia del Monestir de Sant Baldiri i de les històries o llegendes que d’ell s’explicaven. De moment en Joan Pere va estar rebuscant alguna cosa com si no recordés on l’havia deixat i, sense portar res a les mans, es va asseure de nou junt al grup. “”Al començament de la Vall, en el camí de la Pedra Dreta del Coll de la Dona Morta, que mena a Custoja, s’hi va bastir un monestir molt important en el seu temps. Amb les lluites dels comtes de Castellbó i els de Besalú i les picabaralles entre la cúria d’Elna i d’Arles i l’agressivitat de l’abadia de La Grassa, tot aquell conjunt de monestirs i tallers d’art i d’escriptura va ser destruït i oblidat. No es té cap referència on se’n van anar els monjos i, d’ací ha sortit la versió que van desaparèixer dins del bosc, però de tant en tant, surten en processó pels entorns del monestir i de l’ermita que, més amunt, bastiren uns anacoretes que patiren la mateixa fi. El cas és que mai s’ha pogut restaurar ni el monestir ni l’ermita, perquè les tempestes s’hi aferren contra ells i cauen el carreus que de nou s’havien alçat els seus murs. En el decurs dels anys, consta que hi han desaparegut excursionistes i gent del bosc ben bregats que si han arribat. No hi ha massa confiança amb el que vos conto, però la gent en fa cas i aquell pas per anar a Custoja ha quedat pràcticament esborrat i, avui, s’hi arriba per la Farga del Mig i Sant Llorenç.”” - Què hi voleu anar-hi?... Li van explicar allò del Llibre d’Oració que els hi va despertar l’interès per cercar el pany de l’arqueta que hi havia en el monestir; del que tenien notícia des de feia temps; dels dibuixos que havia pogut copiar en Ben Shora per localitzar-la i, clar,

29 dels comentaris de la mestressa del restaurant de Palaldà, que va donar ocasió perquè, finalment, s’arribessin fins a ell, per conèixer de primera mà què se’n podia treure de tants variats comentaris. Joan Pere va deixar passar uns minuts sense dir res, semblava que reflexionava, i com era un home d’empenta, fins a tal punt que poques vegades s’havia aturat pel seu camí de la vida... va decidir acompanyar-los fins on el jeep pogués arribar, perquè tenia referències que el darrera tros i descrestar el Coll, sembla que era impracticable. El que no podia dir era des d’on començaven les dificultats. * * * L’abatiment en que va caure en Miquel, després de escorcollar per tot l’entorn de l’ermita buscant a l’Anna sense resultat, va ser molt fort. No se’n sabia a vindre de com havia pogut desaparèixer d’aquella manera i sense que s’ha n’adonés, estava a quatre passos d’ela. Si algú la va segrestar era ben estrany que no hagués cridat o forcejant amb el segrestador i podria molt bé haver sentit el soroll de la baralla. No ho veia gens clar. A la inexplicable desaparició de la imatge s’hi afegia ara la de l’Anna... Una vegada més es va passejar per entre els arbres que envoltaven l’ermita per si trobava al menys algun rastre d’ella, una peça de roba, el mocador del coll... però, res! Després de la tercera o quarta o quinta volta que va donar per aquí i per enllà, va decidir baixar fins al càmping-car que havien deixat a la planura del monestir, just al començament dels corriol que els havia menat a l’ermita de la Font i denunciar-ho a la gendarmeria de Palaldà. Ho va deixar tot i, a pas ràpid que el va fer entrebancat més d’un cop, sortejava tota mena d’esbarzers i arrels que se li creuaven pel camí... De prompte, se’n adona que, quan pujaven, el camí no era pas tant accidentat. S’atura i encara va quedar més desorientat al veure’s rodejat per tot un espès bosc que li impedia donar cap més pas. Va fer quatres passes enrere i de nou aturat... Li sembla que pot trobar un espai per on arribar a la clariana de més enllà... però, de nou, unes arrels desbrossades i sortint d’un terreny fangós entre fullaraca i llimacs que sorteja, s’entrebanca de nou amb els troncs torturats per nusos i branques baixes. Aquest teixit vegetal forma un mur a cada metre més dens i fosc. Fins i tot, li falta aire per respirar i la nit anava fosquejant el capvespre. Només dóna voltes sobre si. Devia fer moltes hores que havia començat a caminar, es trobava cansat, plorava, havia perdut a l’Anna i ara s’havia perdut ell. Com podia haver passat, si recordava molt bé per on varen començar?... Ni els estels de la passada nit, quan vetllava la son de l’Anna, es veien ara per l’espessor del bosc on estava detingut. On

30 estaria la seva estimada a aquelles hores? Si es trobava perduda, també com ell, pel mig d’aquell entorn, amb la poruga què es... pobre Anna! Una i altra vegada es repetia com era possible què s’hagués perdut?... El cap li feia mal i el raonament es feia menys clar i convincent, les cames se li doblaven, perdia força, intentava recolzar-se en el primer arbre en que topava, però la mà li relliscava per la molsa humida del tronc. A poc a poc notava que s’arrupia i, doblegat, en aquell petit espai de bosc, es va quedar sense notar res més. * * * Al posar en marxa el jeep d’en Ben Shora, en Joan Pere, situat al seu costat, amb un parlar un xic nerviós, els va voler explicar part de la història d’Arles, tant per informar-los com per distreure’ls de les llegendes del monestir de Sant Baldiri. A l’abadia de la Vila hi havia arribat les relíquies dels Sants Abdon i Sanen, dos màrtirs perses, que sortiren de Roma dins d’un bocoi, en el que s’havia disposat un compartiment per l’aigua suficient pel viatge. Acompanyaven a aquestes relíquies, el bisbe de l’Abadia de Santa Maria, que va desembarcar a Cadaqués, on encara existeix la capella que recorda aquell esdeveniment. A llom de mula s’apropen a Arles i les campanes de l’església sonen elles soles. L’aigua que havia compartit el barril amb les relíquies dels sants perses es va vessar dins d’un vell sarcòfag situat a la porta del temple i, des d’aleshores, aquesta aigua es dona als malalts i durant aquests segles mai ha faltat. - ...i voleu dir, que a fosca nit i de tant en tant el capellà no l’omple? preguntar M. Bonet Ducrós que, si bé no era de missa, tampoc es caracteritzava per ser un descregut d’aquests fets miraculosos en els quals la gent hi posa tanta fe. En realitat la pregunta es va fer perquè en Joan Pere, al termini del seu comentari, es va establir dins del jeep un núvol de silenci i era una manera de trencar-ho, perquè, essent creients o no, el respecte envers les explicacions d’uns i els altres havien arribat a cert grau d’inquietud. A cada quilòmetre semblava que no tenien res més que comentar. El congost que el riu Montdony anava dibuixant per entre el rocam es feia impressionant i la conducció obligava a ser més prudent. La tarda s’enfosquia com tantes tardes de muntanya quan apareixen aquells grops de núvols foscos per darrera dels cims. Més enllà, un tro els va sorprendre com si el llamp hagués caigut vora del camí. Seguiren pujant, més lentament, tant pels revolts com per l’estat de la pista de pis argilós per on relliscava el jeep. Un nou llamp va caure prop d’ells i va ser ensordidor el tro que va seguir. Cap dels tres homes va preguntar si seguien endavant i, en Ben Shora no va pas ralentí la marxa... Ara, a més, començava a ploure a gotes grosses que, pel soroll que feien sobre la capota del cotxe, semblava que queia calamarsa. La pendent es va fer més pronunciada i Ben Shora va haver de posar la reductora, precisament entrant a una corba i fer una frenada brusca: un gros tronc s’havia creuat al mig de la pista, probablement l’havia fet caure el recent llamp, doncs fumejava... No hi havia perill que el foc s’avivés, plovia a bots i barrals...

31 Malgrat que van considerar que capgirar el jeep seria una maniobra plena de dificultats, la veritat és que van notar en el fons de la seva inquietud un gran alleujament al veure que no podien seguir endavant... La foscor que s’havia establert, els trons i els llamps, la intensa i persistent pluja, l’aspecte tenebrós que havia pres l’entorn del que nomes s’entreveia a l’esclatar un llamp i l’altre... era suficient per no seguir essent tossuts i voler arribar fins el monestir de Sant Baldiri... Van intentar retornar. * * * Quin agradable benestar va notar en Miquel quan es va fer la llum tot al seu voltant!... Sentia veus i la de l’Anna que s’apropava... Per què se’n va anar sense dir res?... No importava, ara tornaven estar junts, l’abraçava...